Issuu

R E V I S T A C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT Volum 20, 2019

P R I VAT DRET DE CATALANA REVISTA Volum 20

2019

R E V I S T A C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT Volum 20, 2019

R E V I S T A C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT

C OMIT È E DIT O RIAL

Josep Cruanyes i Tor Xavier Genover i Huguet Jordi Figa López-Palop Josep Serrano i Daura Oriol Sagarra i Trias Jordi Pujol i Moix Josep Vilajosana Rubio Pilar Rebaque Mas Mariona Serdà Cabré

C OMIT È CIE NTÍFIC

Lídia Arnau Raventós (UB) (directora) Antoni Vaquer Aloy (UdL) Pedro del Pozo Carrascosa (URV) Susana Navas Navarro (UAB) María del Carmen Gete-Alonso (UAB) Ferran Badosa Coll (UB) Antoni Mirambell Abancó (UB) Esther Arroyo Amayuelas (UB) Santiago Espiau Espiau (UB) Juana Marco Molina (UB) Joan Egea Fernández (UPF) Esther Farnós Amorós (UPF) Esteve Bosch Capdevila (URV) Sergio Nasarre Aznar (URV) Jordi Ribot Igualada (UdG) M. Dolors Gramunt Fombuena (UB) Carles Florensa i Tomàs (UdL) Elena Lauroba Lacasa (UB) Miquel Martín Casals (UdG) Joan-Maria Raduà Hostench (ICAB)

R E V I S T A

C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT Vo l um 20, 2 0 1 9

SOCIE TAT CATA L ANA D ’ ES T U D I S JU RÍ D I C S

F I L I A L D E L’ I N S T I T U T D ’ E S T U D I S C ATA L A N S

BA R C E L O N A 2 0 1 9

Amb la col·laboració de:

Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat © dels autors Editat per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: agost de 2019 Compost per T.G.A., SL Imprès a T.G.A., SL ISSN (ed. impresa): 1695-5633 ISSN (ed. digital): 2013-9993 Dipòsit Legal: B 47896-2002

Els continguts de la revista catalana de dret privat estan subjectes —llevat que s’inidiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci ús comercial ni cap obra derivada.

TAULA

Estudis La extinción de las pretensiones y las acciones correspondientes al incumplimiento de las obligaciones contractuales en el contrato de compraventa, per Santiago Espiau Espiau

Ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills menors i la introducció d’un tercer: revisió de la regulació catalana a propòsit de la Sentència del Tribunal Suprem 641/2018, de 20 de novembre, per Gemma Rubio Gimeno

La asociación a compras y mejoras, per Guillem Izquierdo Grau

Nova realitat jurídica, solucions antigues. Iniciatives i realitats a Suècia, per David Elvira Benito

101

Jurisprudència i resolucions Recull de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per Rosa Barceló Compte

131

Recull de sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per Marina Castells i Marquès

143

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

La divisió dels béns comuns materialment indivisibles. Comentari de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 84/2016, de 3 de novembre de 2016, per Esteve Bosch Capdevila

149

Vacunas, defecto y relación de causalidad. Comentario de la Sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea C-621/15, de 21 de junio de 2017, per Mònica Navarro Michel

165

Miscel·lània La jornada «Connexions entre els drets de família i de successions a Catalunya. Reflexions i propostes per a una societat globalitzada», celebrada a Barcelona el 15 de març de 2019, per Enrique Peruga Pérez

187

Jornada sobre Blockchain i Registre de la Propietat, celebrada a Barcelona el 28 de febrer de 2019, per Alisa Salajan

200

Recensions Immaculada Barral Viñals (ed.), La resolución de conflictos con consumidores: de la mediación a las ODR, Madrid, Editorial Reus, 2018, 327 p., per M. Teresa Álvarez Moreno

205

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ESTUDIS

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 11-36 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.126 Data de lliurament: 8 de gener de 2019. Data d’acceptació: 15 de gener de 2019

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES CORRESPONDIENTES AL INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES EN EL CONTRATO DE COMPRAVENTA Santiago Espiau Espiau Catedrático de derecho civil Universidad de Barcelona1 Resumen El artículo 621-44 del Código civil de Cataluña regula el plazo de extinción de las pretensiones y de las acciones que, en el contrato de compraventa, se atribuyen al comprador y al vendedor en caso de incumplimiento de las obligaciones del otro contratante. Aunque la regulación del precepto parece clara, su interpretación suscita algunas dudas con relación a la determinación de qué es realmente lo que se extingue por el transcurso del plazo de tiempo legalmente establecido, cuál es la naturaleza de este plazo de tiempo y qué efectos derivan del mismo, así como cuáles son los requisitos a partir de los que se fija el momento de inicio de su cómputo. El presente trabajo se orienta a tratar de resolver estas dudas. Palabras clave: contrato de compraventa, pretensión, poder de configuración jurídica, remedios, prescripción, caducidad.

L’EXTINCIÓ DE LES PRETENSIONS I LES ACCIONS CORRESPONENTS A L’INCOMPLIMENT DE LES OBLIGACIONS CONTRACTUALS EN EL CONTRACTE DE COMPRAVENDA Resum L’article 621-44 del Codi civil de Catalunya regula el termini d’extinció de les pretensions i les accions que, en el contracte de compravenda, s’atribueixen al comprador i al venedor en cas d’incompliment de les obligacions de l’altre contractant. Encara que la regulació

1 . El presente trabajo se finalizó en diciembre de 2018 y se inscribe dentro de las actividades del proyecto de investigación DER2017-82129-P y del grupo de investigación consolidado 2017 SGR 151.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

del precepte sembla clara, la seva interpretació suscita alguns dubtes en relació amb la determinació de què és realment el que s’extingeix pel transcurs del termini de temps establert per la llei, quina és la naturalesa d’aquest termini de temps i quins efectes en deriven, així com quins són els requisits a partir dels quals es fixa el moment d’inici del seu còmput. El present treball s’orienta a tractar de resoldre aquests dubtes. Paraules clau: contracte de compravenda, pretensió, poder de configuració jurídica, remeis, prescripció, caducitat.

THE EXTINCTION OF CLAIMS AND MEASURES DUE TO THE NON-COMPLIANCE OF CONTRACTUAL DUTIES IN SALES PURCHASE CONTRACTS Summary Article 621-44 of the Catalan Civil Law rules the terms of extinction of claims and measures that, in purchase sales agreements, are attributed to the buyer and seller if the other party fails to comply with the contract. Although the regulation of the precept seems clear, it’s interpretation creates some questions regarding what really extinguishes when the legally established period of time passes, which is the nature of this period of time and what are the effects that derive from it, as well as what are the requirements to establish the moment in which this period begins to count. This work intends to solve these doubts. Keywords: purchase agreement, claims, power of legal settings, remedies, prescription, expiration.

INTRODUCCIÓN

El artículo 621-1 del Código civil de Cataluña (CCCat) describe —más que define— el contrato de compraventa a partir de las obligaciones que asumen los contratantes: «[…] lliurar un bé conforme al contracte i [...] transmetre’n la titularitat», por lo que respecta al vendedor, y «pagar un preu en diners i [...] rebre el bé», por lo que respecta al comprador. A su vez, el artículo 621-9.1 CCCat desarrolla las obligaciones del vendedor, que concreta en las de entregar, en el tiempo y la forma que determina el contrato, el bien, sus accesorios y los documentos relacionados, si existen; garantizar que el bien es conforme al contrato, y transmitir la titularidad del bien y de sus accesorios. De igual modo procede el artículo 621-31 CCCat con relación a las obligaciones del comprador, respecto a quien señala que este tiene las de pagar el precio y recibir el bien, con sus accesorios y los documentos relacionados, también si existen.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

Con relación a estas obligaciones del comprador y del vendedor y en previsión de un eventual incumplimiento de las mismas, el artículo 621-37 CCCat establece —acogiendo el denominado «principio de unidad de remedios»—2 una regulación unitaria de los «remedios» que se reconocen al contratante afectado o perjudicado por el incumplimiento, con la finalidad de subsanar las consecuencias del mismo. En efecto, de acuerdo con el artículo 621-37.1 CCCat, «[e]l comprador i el venedor, en cas d’incompliment de les obligacions de l’altra part contractant, poden: a) Exigir el complimient específic, d’acord amb el contracte, […]. b) Suspendre el pagament del preu o, en el cas del venedor, el compliment de les seves obligacions. c) Resoldre el contracte. d) Reduir el preu, en el cas del comprador. e) Reclamar la indemnització per danys i perjudicis».3 E inmediatamente a continuación aclara el artículo 621-37.2 CCCat que «[e]l comprador i el venedor poden acumular tots els remeis que no siguin incompatibles i, en tot cas, els poden acumular amb la indemnització per danys i perjudicis». Por su parte, el artículo 621-44 CCCat fija el plazo de tiempo dentro del cual el contratante frente al que se ha producido el incumplimiento de las obligaciones contractuales puede hacer valer estos remedios y, tras señalar que «les pretensions i accions derivades dels remeis […] s’extingeixen en el termini de tres anys», establece el momento a partir del cual se inicia su cómputo. Pues bien, aunque la regulación del artículo 621-44 CCCat parece clara, su interpretación suscita —a mi juicio— algunas dudas, cuyo planteamiento e intento de resolución constituyen el objeto del presente trabajo.

2. Preámbulo de la Ley 3/2017, del 15 de febrero, del libro sexto del Código civil de Cataluña, relativo a las obligaciones y los contratos, y de modificación de los libros primero, segundo, tercero, cuarto y quinto, párrafo 1. 3. A pesar del carácter general con el que se pronuncia el artículo 621-37.1 CCCat atribuyendo los remedios que regula indistintamente al comprador y al vendedor «en cas d’incompliment de l’altra part contractant», estos remedios no se aplican si el comprador incumple su obligación de «rebre el bé». En efecto, de acuerdo con el artículo 621-37.3 CCCat, «[s]i el venedor no pot lliurar el bé per causes imputables al comprador, s’aplica l’article 621-16», que impone al vendedor el deber de «adoptar mesures raonables per a la custòdia i conservació del bé» que el comprador se ha negado injustificadamente a recibir. En este sentido, cabe apuntar que la exclusión e inaplicación de los remedios previstos en el artículo 621-37.1 CCCat a favor del vendedor en caso de que el comprador no realice los actos necesarios para la recepción del bien, cuestiona que este último asuma una verdadera obligación en este sentido, pese a proclamarlo así los artículos 621-1 y 621-31b CCCat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

LA RELACIÓN ENTRE LAS «PRETENSIONS I ACCIONS» Y LOS «REMEIS» PREVISTOS EN CASO DE INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES

De entrada, el artículo 621-44 CCCat plantea dos cuestiones: determinar qué es lo que se extingue por el transcurso del plazo de tres años previsto en el precepto y aclarar cuál es la relación que se establece entre las «pretensions i accions» y los «remeis» orientados a subsanar el incumplimiento contractual. Por lo que respecta a qué es objeto de extinción, mientras que la rúbrica del precepto lo refiere a los «remeis»,4 la disposición contenida en su primer párrafo predica la extinción de las «pretensions i accions». Teniendo en cuenta, además, las disposiciones que el propio artículo 621-44 CCCat establece con relación al cómputo del plazo y al momento en el que se inicia, atendiendo a aquel «en què es poden exercir les accions o pretensions» (art. 621-44.2 CCCat), parece claro que lo que se extingue por el transcurso del mismo son las «pretensions i accions», y no los «remeis», máxime si se tiene en cuenta que el ejercicio de unas y otras —de acuerdo con los preceptos del título ii del libro primero del CCCat— está sujeto a un plazo de tiempo legalmente establecido, de modo que el transcurso del mismo sin hacerlas valer determina su extinción por «prescripció» (arg. ex art. 121-1 CCCat) y por «caducitat» (arg. ex art. 122-1 CCCat), respectivamente. La segunda cuestión —íntimamente vinculada a la anterior— estriba en aclarar la relación existente entre las «pretensions i accions» y los «remeis» a los que alude el artículo 621-44.1 CCCat. A tenor de la literalidad del precepto, las pretensiones y las acciones derivan de los remedios, de manera que estos se ejercen y hacen valer por medio de unas y de otras. En este sentido y de acuerdo con esta concepción, los remedios —cada uno de ellos— atribuyen al contratante perjudicado por el incumplimiento —comprador o vendedor— otras tantas pretensiones y acciones (rectius, poderes de configuración jurídica) a través de cuyo ejercicio se subsana el incumplimiento contractual. Creo que esta concepción no es correcta. A mi juicio, los remedios son soluciones legalmente previstas que pueden alcanzarse mediante el ejercicio de las pretensiones y de las acciones o poderes de configuración jurídica que corresponden al comprador y al vendedor en caso de incumplimiento de las obligaciones del otro contratante. Por tanto, estas pretensiones —que pueden ejercitarse en forma de acción y en forma de excepción (art. 121-1 CCCat)— y estas acciones no derivan de los remedios, sino que, al contrario, son los remedios los que derivan de las pretensiones y de las acciones de comprador y vendedor y se materializan a través de su ejercicio.

4. Así como el preámbulo de la Ley 3/2017, párrafo 22.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

La precisión no es gratuita. Lo dispuesto en el apartado primero del artículo 621-44 CCCat no se corresponde con el significado que atribuye el título ii del libro primero del CCCat a las «pretensiones» y a los «poderes de configuración jurídica», que se vinculan y se refieren, respectivamente, a «drets disponibles» (expresamente, art. 121-1 CCCat) y a posiciones jurídicas que se ostentan en «relacions jurídiques disponibles» (cfr. art. 122-3 CCCat) o «indisponibles» (cfr. art. 122-2 CCCat), pero no a remedios o soluciones que se orientan a subsanar la frustración que para los intereses de los titulares de esos derechos o de esas posiciones jurídicas supone la lesión de unos y de otras.5 Pero es que, además, derivar las pretensiones y las acciones de los «remedios» no solo induce a pensar que existen tantas pretensiones y tantas acciones o poderes de configuración jurídica como remedios, sino también que cada una de estas pretensiones y cada una de estas acciones son independientes entre sí y están sujetas a sus propios regímenes jurídicos, razón por la cual podrían extinguirse —por prescripción o por caducidad— las correspondientes a uno o alguno de los remedios y subsistirían las correspondientes a los demás, si no se ejercitan todas ellas conjunta y simultáneamente, circunstancia que, por otra parte, no siempre será posible, dada la incompatibilidad que puede existir entre los distintos remedios (arg. ex art. 621-37.2 CCCat).6 Las pretensiones y las acciones o poderes de configuración jurídica a que alude el artículo 621-44.1 CCCat no derivan de los remedios para subsanar la vulneración o infracción de los derechos de crédito del comprador o del vendedor como consecuencia del incumplimiento de las correlativas obligaciones contractuales de la otra parte, sino que derivan o se vinculan a los mismos derechos de crédito de los que uno y

5. Por lo que respecta al concepto de pretensión, el artículo 121-1 CCCat la define como el «dret [rectius, facultad] a reclamar d’altri una acció o una omissió», con lo que reproduce la idea apuntada en el preámbulo de la Ley 29/2002, de 30 de desembre, primera ley del Código civil de Cataluña, apartado iii, párrafo 5, que considera las pretensiones como «drets [facultats] a reclamar a una altra persona una acció o una omissió». En cuanto a los poderes de configuración jurídica, el mismo preámbulo, apartado iii, párrafo 5, los considera —sin que el concepto se recoja en el articulado del título ii del libro primero del CCCat— «facultats que la persona titular pot exercir per a alterar la realitat jurídica, [...] i que no necessiten l’actuació d’altri». 6. Ciertamente, es posible que se extingan las acciones o poderes de configuración jurídica que ostentan el comprador o el vendedor, cuyo ejercicio se sujeta a un plazo de caducidad, y subsistan las pretensiones de uno y otro, sometidas a un plazo de prescripción que puede ser interrumpido o suspendido y, por lo tanto, prolongarse más allá de los tres años legalmente previstos, cuyo transcurso —en cambio— determina fatalmente la caducidad de las acciones o poderes de configuración jurídica. Pero con relación a las pretensiones y aplicando literalmente lo dispuesto en el artículo 621-44.1 CCCat, podría darse el caso de que, por ejemplo, subsista la pretensión correspondiente a la reclamación del cumplimiento específico (art. 621-37.1a CCCat) por haberse ejercitado, y haya prescrito la relativa a la suspensión del cumplimiento de las propias obligaciones (art. 621-37.1b CCCat) o —en el caso del comprador— la relativa a la reducción del precio (art. 621-37.1d CCCat), por no haberse ejercitado las pretensiones correspondientes a dichos remedios.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

otro son titulares,7 orientándose a su satisfacción a través de los remedios establecidos con esta finalidad. Son los remedios los que, en su caso, derivan de las pretensiones y de las acciones, y no al revés, y es mediante el ejercicio de unas y otras que pueden alcanzarse u obtenerse las soluciones al incumplimiento contractual que propician los remedios. Los remedios previstos en el artículo 621-37 CCCat para el caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales se aplican precisamente ejercitando las pretensiones y acciones que se atribuyen al comprador y al vendedor en cuanto titulares de los derechos de crédito derivados del contrato de compraventa. Y a través del ejercicio de estas pretensiones y de estas acciones, el contratante perjudicado por el incumplimiento puede escoger el remedio o los remedios —en la medida en que sean compatibles— que mejor se adecúen a la satisfacción de sus intereses, sin que sea preciso ejercitar necesariamente una pretensión o una acción concreta para cada uno de los distintos remedios legalmente establecidos.8 3.

LAS «PRETENSIONS I ACCIONS» CORRESPONDIENTES AL INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES Y LOS «REMEIS» ORIENTADOS A SUBSANARLO

Como consecuencia del incumplimiento de las obligaciones contractuales —obligación de entrega y de transmisión de la propiedad, por lo que respecta al ven-

7. En efecto, en el contrato de compraventa, cada contratante, en cuanto titular del derecho de crédito correlativo a la correspondiente obligación contractual que asume el otro, ostenta no solo la pretensión a través de la cual puede reclamar su cumplimiento (art. 121-1 CCCat), sino también y al mismo tiempo un poder de configuración jurídica que permite «alterar la realitat jurídica» (preámbulo de la Ley 29/2002, de 30 de desembre, apartado iii, párrafo 5) establecida contractualmente, resolviendo y extinguiendo el contrato —relación jurídica disponible (art. 122-3 CCCat)— en caso de incumplimiento de dicha obligación. 8. Esta afirmación tiene una trascendencia particular por lo que respecta al ejercicio de las pretensiones vinculadas a los derechos del comprador y del vendedor. El ejercicio de la pretensión del comprador orientada, por ejemplo, a exigir el cumplimiento específico de la obligación de entrega interrumpe —si la entrega no se produce— la prescripción de dicha pretensión no solo con relación a este remedio, sino con relación a cualquier otro que el comprador no haya escogido. En cambio, si las pretensiones derivasen de los remedios, de modo que a cada uno de ellos se vinculase la pretensión correspondiente, el ejercicio de la orientada al cumplimiento específico interrumpiría —como ya se ha apuntado en la anterior nota 5— solo la prescripción de esta pretensión, pero no el de la orientada a la suspensión del cumplimiento de sus obligaciones o a la reducción del precio que tiene que satisfacer, con la particularidad, además y por lo que respecta a esta última, de que el comprador no la habría podido ejercitar por ser incompatible con la primera: si el comprador reclama el cumplimiento específico —íntegro— de la obligación de entrega, no puede pretender una reducción del precio pactado como contraprestación a esta entrega, habida cuenta, además, de que dicha reducción solo la puede solicitar «[e]l comprador que accepta un compliment no conforme al contracte» (art. 621-42.1 CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

dedor, y obligación de pagar el precio, por lo que respecta al comprador—9 y en atención a la posición jurídica que, como titular de un derecho de crédito al cumplimiento de las mismas, ostenta en el contrato de compraventa el contratante —comprador o vendedor— frente al que se incumple, corresponden a este último dos pretensiones y una acción o poder de configuración jurídica. Por una parte y vinculada al mismo derecho de crédito lesionado del que es titular y que evidentemente subsiste a pesar del incumplimiento, sigue ostentando una pretensión orientada a exigir el cumplimiento específico de la obligación infringida (art. 621-37.1a CCCat), a la que se añade —dado el carácter bilateral de la relación contractual que la origina, que determina la existencia de obligaciones recíprocas— una acción o poder de configuración jurídica a través de cuyo ejercicio puede instar la extinción y resolución del contrato de compraventa (art. 621-37.1c CCCat). Y, por otra parte, puesto que el incumplimiento obligatorio origina el nacimiento de un nuevo derecho de crédito a su favor en torno a la indemnización de los daños y perjuicios que como consecuencia de dicho incumplimiento ha sufrido, se le atribuye una segunda pretensión por medio de la cual puede reclamar esa indemnización del contratante incumplidor (art. 621-37.1e CCCat). Ahora bien, siendo incompatibles la pretensión relativa al cumplimiento y la acción o poder de configuración jurídica orientada a la resolución del contrato, en la medida en que el ejercicio de una excluye el de la otra,10 los remedios que propicia dicho ejercicio no son acumulables (art. 621-37.2 CCCat) y el contratante perjudicado por el incumplimiento ha de optar por una o por otra, y debe establecer —en su caso— un criterio de jerarquía o subsidiariedad entre ellas. En cambio, siendo compatible la pretensión indemnizatoria con el ejercicio de la pretensión de cumplimiento y con el de la acción de resolución, el resarcimiento de daños y perjuicios que se persigue a través de la misma es un remedio acumulable a los que proporcionan la pretensión de cumplimiento en cualquiera de sus manifestaciones y la acción resolutoria (art. 621-37.2, in fine, CCCat; cfr. también los art. 621-39.4 y 621-42.3 CCCat) y, por consiguiente, tanto si ejercita una como si ejercita otra, el contratante perjudicado podrá ejercitar, además, dicha pretensión indemnizatoria. En este sentido, las consecuencias que se desprenden del incumplimiento de las obligaciones contractuales

9. Como ya se ha dejado apuntado —cfr. supra nota 2—, no existe, a pesar de lo que dicen los artículos 621-1 y 621-31b CCCat, una obligación del comprador de recibir el bien, sino un derecho de crédito a exigir su entrega, sin que su negativa injustificada a recibirlo pueda considerarse como incumplimiento de una hipotética obligación en este sentido, pero sin que —por otra parte— ello impida al vendedor que quiere cumplir su obligación de entrega, extinguirla y liberarse de la misma: de ahí la previsión del artículo 621-16.2 CCCat. 10. Evidentemente, si se pretende reclamar el cumplimiento de la obligación contractual incumplida, se presupone y se acepta la subsistencia del contrato, mientras que, si se insta su resolución, no cabe exigir el cumplimiento de unas obligaciones que se extinguirán como consecuencia de dicha resolución.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

del contrato de compraventa son las propias del incumplimiento de las obligaciones recíprocas que nacen de un contrato bilateral.11 La singularidad de la regulación del Código civil de Cataluña en esta materia consiste en poner de relieve que, por lo que respecta a los derechos de crédito que ostentan el comprador y el vendedor a exigir el cumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa, y a las correlativas pretensiones orientadas a reclamarlo, el ejercicio de cada una de estas pretensiones no solo permite a su titular reclamar el cumplimiento —«[e]xigir el compliment específic» (art. 621-37.1a CCCat)— de la obligación correlativa, sino que le permite también, teniendo en cuenta el carácter bilateral de la relación contractual y la existencia de las obligaciones recíprocas que origina,12 oponerse al eventual ejercicio de la pretensión que —vinculada, a su vez, a su correspondiente derecho de crédito— pudiera efectuar el contratante incumplidor en orden al cumplimiento de su obligación. Frente a la reclamación de tal pretensión, en efecto, el titular del derecho de crédito lesionado puede «[s]uspendre el pagament del preu o, en el cas del venedor, el compliment de les seves obligacions» (art. 621-37.1b CCCat) o «[r]eduir el preu, en el cas del comprador» (art. 621-37.1d CCCat). No se trata de que existan tres pretensiones distintas —a exigir el cumplimiento específico de la obligación incumplida, a suspender el cumplimiento de las obligaciones propias y a reducir el precio que debe satisfacer el comprador—, sino de la existencia de una única y misma pretensión, vinculada al derecho de crédito lesionado, cuyo ejercicio puede propiciar, en beneficio del contratante frente al que se incumple, tres remedios o soluciones distintas, a elección del mismo según si dicho ejercicio se realiza —tal como admite, con carácter general, el artículo 121-1 CCCat— en forma de acción o en forma de excepción13 y que, en cualquier 11. El mismo criterio inspira la regulación del contrato de cesión de finca o aprovechamiento urbanístico a cambio de una construcción futura, en el que, de acuerdo con el artículo 621-63.1 CCCat («Incompliment del contracte»), «el cedent [contratante frente al que se incumple] pot exigir el compliment específic del contracte, o la resolució d’aquest, en ambdós casos amb la indemnització per danys i perjudicis corresponent». En cambio y sorprendentemente, no sucede lo mismo en la regulación del contrato de arrendamiento rústico, en la que se desconoce la posibilidad de reclamar el cumplimiento específico de la obligación incumplida: en efecto, el artículo 623-20 CCCat («Resolució del contracte») establece en su apartado primero que «[l]’incompliment per una de les parts d’obligacions contractuals o legals dona dret a l’altra, si ha complert les que li corresponen, a resoldre el contracte», y el apartado segundo añade inmediatamente a continuación que «[l]a part que ha complert les seves obligacions té dret a resoldre el contracte i a la indemnització pels danys i perjudicis soferts, encara que també pot optar per reclamar la indemnització i mantenir el contracte». 12. Circunstancias que, como ya se ha dejado apuntado, justifican asimismo la atribución al contratante frente al que se incumple, de una acción o poder de configuración jurídica orientado a la resolución y extinción del contrato (art. 621-37.1c CCCat). 13. Cabe recordar, a este respecto, que mientras que la «acción» constituye el ejercicio activo de la pretensión, la «excepción» se refiere al ejercicio pasivo de la misma. Ciertamente, cabría pensar que la pretensión, como acción, corresponde al acreedor en cuanto titular de un derecho de crédito, mientras

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

caso, puede acumular en la medida en que sean compatibles entre sí.14 En este sentido, la posibilidad del comprador de suspender el pago del precio o, en general y por lo que respecta a cualquiera de los contratantes, de suspender el cumplimiento de las propias obligaciones (art. 621-37.1b CCCat), se corresponde con la tradicional exceptio non adimpleti contractus, mientras que la posibilidad que igualmente se reconoce al comprador de reducir el precio (art. 621-37.1d CCCat) se relaciona con la denominada exceptio non rite adimpleti contractus,15 que, en cualquier caso y por lo que respecta tanto a uno como a otro supuesto, en la medida en que constituyen remedios que se vinculan a una pretensión (arg. ex art. 621-44.1 CCCat), se predican

que, como excepción, corresponde al deudor como titular de la deuda. Ahora bien, en el marco de una relación contractual de la que derivan obligaciones recíprocas, el contratante cumplidor puede ejercitar su pretensión en forma de acción, reclamando el cumplimiento, o en forma de excepción, oponiéndose a la pretensión que, a su vez, ostenta el contratante incumplidor y, en tal caso, ejerce igualmente la pretensión que le corresponde como titular del derecho de crédito lesionado en la obligación correspectiva, haciendo valer como excepción la pretensión vinculada a dicho derecho. Por eso y aunque al oponer una excepción el contratante frente a quien se incumple, este, en rigor, no reclama nada, lo que hace valer, legitimando ello el incumplimiento de la obligación propia, es la pretensión de cumplimiento que el otro contratante se niega a atender, de manera que, para que prospere la excepción, es necesario que exista tal pretensión y sea exigible: si ha prescrito, no se puede oponer la excepción. En este sentido y aunque suele decirse que las excepciones no prescriben, si dependen de la vigencia de una pretensión que la fundamenta, cuando esta prescribe, prescribe tanto por lo que respecta a la posibilidad de su ejercicio en forma de acción como por lo que respecta a la posibilidad de su ejercicio en forma de excepción, y, por lo tanto, atendiendo a esta segunda modalidad de ejercicio, es inoponible, del mismo modo que las pretensiones prescritas son inexigibles en forma de acción. 14. En este sentido, el remedio consistente en exigir el cumplimiento específico de la obligación incumplida (art. 621-37.1a y 621-38 CCCat) es compatible con el de suspender el cumplimiento de las obligaciones propias (art. 621-37.1b y 621-40 CCCat), pero no con el de reducir el precio, en el caso de que el contratante perjudicado sea el comprador (art. 621-37.1d y 621-42 CCCat), puesto que —como ya se ha dejado apuntado— la reducción presupone la aceptación de un «compliment no conforme» por su parte (art. 621-42.1 CCCat); ahora bien, en todo caso, la reducción del precio sería compatible con la reclamación de este «compliment no conforme» si este, una vez aceptado por el comprador, aún no se hubiera producido. En cuanto a la compatibilidad de este remedio con el de que el propio comprador suspenda el cumplimiento de su obligación de pagar el precio, el supuesto solo se producirá —admitiéndose la acumulación de remedios— cuando aún no haya pagado íntegramente el precio y esté asimismo todavía pendiente de cumplimiento la obligación del vendedor de entregar el bien objeto del contrato: en tal caso, el comprador podrá instar la reducción del precio y suspender su pago hasta que el vendedor no cumpla su obligación, y podrá asimismo exigir su cumplimiento. 15. En la medida en que se orienta a subsanar las consecuencias de un «compliment no conforme al contracte» (art. 621-42.1 CCCat) o, lo que es lo mismo, de un cumplimiento defectuoso. Por esta razón, la excepción puede —a mi juicio— extenderse a cualquier supuesto de cumplimiento defectuoso imputable a cualquiera de los contratantes y, en consecuencia, beneficia también al vendedor, en caso de que sea el comprador quien haya incurrido en ese cumplimiento defectuoso.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

de la relativa al derecho de crédito lesionado que ostenta el contratante frente al que se incumple.16 Por lo tanto, sistematizando las «pretensions i accions» a las que alude el artículo 621-44.1 CCCat y que se reconocen tanto a favor del comprador como a favor del vendedor en caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales del otro contratante, cabe distinguir las pretensiones que se atribuyen a uno y a otro como acreedores y titulares del derecho de crédito lesionado; las acciones o poderes de configuración jurídica que se confieren a ambos en atención a su condición de contratantes perjudicados en una relación contractual de carácter bilateral; y, en tercer lugar, las pretensiones que les corresponden en cuanto titulares del derecho de crédito a la indemnización, que nace del incumplimiento y, más propiamente, de los daños y perjuicios que ocasiona. Por su parte, atendiendo a los «remeis» previstos por el artículo 621-37.1 CCCat para el caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa, el ejercicio de la pretensión correspondiente al derecho de crédito lesionado por el incumplimiento permite al contratante perjudicado —si opta por hacer valer dicha pretensión en lugar de ejercitar la acción resolutoria— reclamar el cumplimiento específico de la obligación infringida (art. 621-37a CCCat), suspender el cumplimiento de sus propias obligaciones (art. 621-37.1b CCCat) o, si se trata del comprador y ha sido el vendedor el que ha incumplido su obligación, reducir el precio que tiene que satisfacer (art. 621-37d CCCat), y deberá escoger uno solo de estos «remeis» o acumular los que sean compatibles. Si, por el contrario, el contratante perjudicado opta por el ejercicio de la «acción» o «poder de configuración jurídica» que se vincula asimismo al derecho de crédito lesionado, esta opción posibilita únicamente la resolución y extinción del contrato por su parte (art. 621-37.1c CCCat). Y, en cualquier caso y sea cual sea la opción elegida, o bien el ejercicio de la «pretensión» vinculada al derecho de crédito lesionado o bien el ejercicio de la «acción» resolutoria, dicho contratante puede ejercitar también la «pretensión» relativa al resarcimiento de las consecuencias dañosas de la lesión del derecho de crédito del que es titular, a través 16. Por esta razón, cuando, por ejemplo, el contratante perjudicado por el incumplimiento opta por exigir extrajudicialmente el cumplimiento específico (art. 621-37.1a y 121-11c CCCat), esta reclamación —si no se traduce en el cumplimiento pretendido, por negarse a realizarlo el otro contratante pese a la reclamación— interrumpe la prescripción de su pretensión y determina «que comenci a córrer de nou i completament el termini» (art. 121-14 CCCat), no solo con relación a este remedio, sino también por lo que respecta a los otros dos, aunque no haya optado por ellos al ejercitar dicha pretensión; y lo mismo sucede, evidentemente, si la elección hubiera recaído sobre la suspensión del cumplimiento de las propias obligaciones (art. 621-37.1b CCCat): a partir de la notificación de la suspensión al contratante del que existen «motius raonables per a creure que [...] no complirà les seves obligacions» (art. 631-40b CCCat), se interrumpe la prescripción de su pretensión y se inicia de nuevo y desde el principio el cómputo de su plazo de ejercicio, dentro del cual y mientras no se satisfaga su derecho de crédito al cumplimiento de la obligación infringida, podrá hacerla valer optando por cualquiera de los remedios legalmente previstos.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

de la cual procede la reclamación de la indemnización por los daños y perjuicios que le ha ocasionado el incumplimiento (art. 621-37e CCCat). En este sentido, tanto la reclamación del cumplimiento específico de la obligación incumplida, como la suspensión del cumplimiento de las obligaciones propias, la reducción del precio debido o la reclamación de la indemnización por daños y perjuicios, se orientan en torno a la realización de una conducta positiva o negativa que requiere la existencia de un destinatario, cuya intervención o presencia es necesaria para alcanzar la finalidad perseguida; de ahí que el instrumento o el medio utilizado para ello sea una «pretensión», la cual —por otra parte y como ya se ha dejado apuntado— puede ejercerse en forma de acción o de excepción (art. 121-1 CCCat). Así, la «pretensión» —vinculada al derecho de crédito que ostentan comprador y vendedor, lesionado por el incumplimiento del otro contratante— a través de la cual se reclama el cumplimiento específico y la «pretensión» —vinculada al derecho de crédito al resarcimiento, que nace como consecuencia de dicho incumplimiento— a través de la que se reclama la indemnización por daños y perjuicios, se ejercitan por medio de una «acción». Y en cuanto a la misma «pretensión» que se vincula al derecho de crédito lesionado, si persigue la reducción del precio por parte del comprador, puede ejercitarla por medio de una «acción» y reclamar la restitución del exceso, si ya lo había satisfecho (art. 621-42.3 CCCat), o por medio de una «excepción» frente a la reclamación del vendedor, si no lo había pagado todavía o no lo había pagado en su integridad.17 En cambio, si dicha «pretensión» se orienta a la suspensión del cumplimiento de las obligaciones propias, se hace valer como una «excepción», y ello tanto si el contratante que recurre a ella debe cumplirlas antes que la otra parte y tiene «motius raonables per a creure que l’altra part no complirà les seves obligacions», a la que notificará —no es necesaria, pues, una reclamación previa por parte del otro contratante— la suspensión (art. 621-40b CCCat), como si debe cumplirlas «al mateix temps o després que l’altra part hagi complert les seves, i aquesta no les compleix» (art. 621-40a CCCat). A su vez y por lo que respecta a la resolución del contrato de compraventa, en la medida en que se orienta a provocar su extinción a través de la voluntad unilateral del

17. Cabría plantear si, en tal caso, el vendedor que realiza un «cumplimiento no conforme» puede exigir el cumplimiento de la obligación del comprador de pagar el precio, habida cuenta que —de acuerdo con el artículo 621-37.4 CCCat— el contratante «que ha provocat l’incompliment de l’altre no pot recórrer a cap dels remeis que estableix aquest article»; pero es que, precisamente por ello —para enervar esta eventual reclamación— se atribuye al comprador la excepción. Ahora bien, si el comprador acepta el «cumplimiento no conforme» —lo que posibilita que pueda solicitar la reducción del precio (art. 621-42.1 CCCat)—, esta aceptación legitima al vendedor para ejercitar la pretensión orientada a reclamar el cumplimiento de la obligación del comprador de pagar el precio, reducido en proporción «a la diferència entre el valor del bé en el moment del seu lliurament i el que tindria si fos conforme al contracte» (art. 621-42.2 CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

contratante frente al cual el otro incumple sus obligaciones, no precisa de la intervención o colaboración de destinatario alguno, sino que basta simplemente la intervención o declaración de voluntad del contratante legitimado para instar la resolución; de ahí que el instrumento o el medio para conseguirlo sea un «poder de configuración jurídica» o —en los términos del artículo 621-44.1 CCCat— una «acción». 4.

LA NATURALEZA Y LOS EFECTOS DEL PLAZO DE «EXTINCIÓN» DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES CORRESPONDIENTES AL INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES

El artículo 621-44.1 CCCat dispone, con relación al ejercicio de «[l]es pretensions i accions derivades dels remeis que aquesta subsecció estableix a favor del comprador i del venedor», que unas y otras «s’extingeixen en el termini de tres anys, llevat que la llei fixi un altre termini». Con todo, el precepto no se pronuncia sobre la naturaleza del plazo —como plazo de prescripción o como plazo de caducidad—, cuyo transcurso determina la extinción de las «pretensiones y acciones» a través de cuyo ejercicio se aplican los remedios previstos en caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales. Aunque el artículo 621-44.1 CCCat alude al «plazo de extinción» de las pretensiones y de las acciones, en rigor y aunque tengan la misma duración se trata de dos plazos diferentes, sometidos a un régimen también distinto en función de si se predican de unas o de otras, y de esta circunstancia dependen asimismo la naturaleza del plazo de que se trate y los efectos que derivan del mismo. Si el plazo se predica de las «pretensiones» que ostentan los contratantes, se configura como un plazo de prescripción (art. 121-1 CCCat); si se refiere a las «acciones» o a los «poderes de configuración jurídica» que corresponden a dichos contratantes, como un plazo de caducidad (art. 122-1.1 CCCat) y, más concretamente, como un plazo de caducidad vinculado a una relación jurídica disponible (art. 122-3 CCCat), en la medida en que la relación de la que se predica tiene su origen en el contrato de compraventa. Pues bien, como es sabido, los regímenes de la prescripción y de la caducidad son distintos y, por lo tanto, lo único que justifica su consideración unitaria por el artículo 621-44.1 CCCat es la fijación de un mismo y único plazo de duración de tres años para una y otra, sin que ello obste la aplicación a ambos regímenes de sus respectivas normas reguladoras. En este sentido, pues, la configuración del plazo correspondiente a las «pretensiones» como un plazo de prescripción determina su sujeción a las reglas propias de esta. Por lo tanto, la duración del plazo de prescripción puede ser modificada de común acuerdo por el sujeto activo y el sujeto pasivo de la pretensión (art. 121-3

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

CCCat),18 es susceptible de interrupción (art. 121-11 a 121-14 CCCat) y de suspensión (art. 121-15 a 121-19 CCCat) y, finalizado el período de tiempo cuyo transcurso provoca la prescripción, esta circunstancia no puede ser tenida en cuenta de oficio por los tribunales, sino que ha de ser alegada por una persona legitimada (art. 121-4 CCCat). Desde este punto de vista, el transcurso de dicho período produce no tanto la extinción de las «pretensiones» a que se refiere (cfr. art. 121-1 y 121-8 CCCat) como la inexigibilidad de las mismas, puesto que, si a pesar de haberse consumado la prescripción, el sujeto activo de la pretensión reclama su cumplimiento y el sujeto pasivo lo satisface sin alegar esa prescripción, este cumplimiento es válido y eficaz (art. 121-9 CCCat),19 consecuencias que no se verificarían de haberse producido efectivamente la extinción de la pretensión. Por su parte, la configuración del plazo correspondiente a las «acciones» o a los «poderes de configuración jurídica» como un plazo de caducidad vinculado a una relación jurídica disponible, provoca, a su vez, su sujeción al régimen jurídico propio de la misma (art. 122-3 CCCat). De acuerdo con dicho régimen jurídico, el plazo de caducidad, si bien no es susceptible de interrupción, sí admite la posibilidad de su suspensión (art. 122-3.1 CCCat);20 una vez transcurrido dicho plazo, la caducidad tampoco puede ser tenida en cuenta de oficio por los tribunales, sino que debe ser alegada por una persona legitimada (art. 122-3.2 CCCat). De ahí que, en rigor y al igual que sucede con relación a la consumación del plazo de prescripción, el transcurso del plazo de caducidad determina asimismo la inexigibilidad de la acción y no su extinción. Conviene apuntar, también y por lo que respecta a las pretensiones que posibilitan la aplicación de los remedios previstos en caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales, que la extinción o —mejor— la inexigibilidad que provoca la prescripción de las mismas se produce con independencia de que dichas pretensiones se ejerciten por medio de una acción o por medio de una excepción. De este modo, el artículo 621-44.1 CCCat ratifica, con relación a las pretensiones derivadas del contrato de compraventa, lo que, con carácter general y para cualquier pretensión, establece el artículo 121-1 CCCat: «La prescripció extingeix [rectius, hace inexigibles] les 18. Aunque en el caso de la compraventa de consumo habrá que atender especialmente a la admisibilidad de la modificación, toda vez que la reducción del plazo de prescripción de las pretensiones vinculadas a los derechos del comprador (consumidor) o la ampliación de las correspondientes a los derechos del vendedor (empresario o profesional) perjudicarán al primero, razón por la cual los pactos en este sentido serán ineficaces (arg. ex art. 621-2.2 CCCat) o, mejor, nulos. 19. Precepto que no solo pone de manifiesto que la prescripción afecta a la pretensión que se vincula a un derecho, pero no a este, sino también que, por lo que respecta a su incidencia en la primera, determina —como se indica en el texto— su inexigibilidad y no su extinción. 20. Por las mismas causas que determinan la suspensión de la prescripción y, además, por «acord exprés de les parts», circunstancia que, de hecho, posibilita la modificación de la duración misma del plazo de caducidad y determina que, en la compraventa de consumo, su admisibilidad esté condicionada —tal como se acaba de apuntar, supra, en la nota 16— al no perjuicio de los derechos del consumidor.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció». La razón se ha apuntado ya con anterioridad: aunque el ejercicio de la pretensión por vía de excepción depende de que, a su vez, exista una pretensión que el sujeto pasivo de la primera pueda ejercitar frente a aquel que puede oponer la excepción, la posibilidad de hacer valer esta última viene determinada por el hecho que la pretensión en que se fundamenta sea exigible, de manera que, si no lo es por haber prescrito, no solo no puede ejercitarse en forma de «acción», sino que tampoco podrá oponerse como «excepción». Finalmente, hay que destacar que, como el mismo artículo 621-44.1 CCCat pone de manifiesto, las «pretensions i accions» cuyo plazo de ejercicio regula, se refieren exclusivamente a las que posibilitan la aplicación de los remedios previstos en caso de incumplimiento de las obligaciones contractuales por la subsección quinta, sección primera, capítulo i, título ii, del libro sexto del CCCat. De esta constatación se desprenden dos consecuencias. En primer lugar, que el plazo correspondiente a las pretensiones y a las acciones o poderes de configuración jurídica que deriven del incumplimiento de obligaciones contractuales —convencionales o legales— no reguladas en dicha subsección, no se rige por lo dispuesto en el artículo 621-44.1 CCCat, sino por los preceptos que, en su caso, les sean de aplicación: en cuanto a las pretensiones, por el plazo general de prescripción de diez años del artículo 121-20 CCCat, y por lo que respecta a las acciones, por el plazo de caducidad que, en su caso, establezca el precepto que las regule.21 Y, en segundo lugar, que el plazo previsto por el artículo

21. En este sentido, por ejemplo, en caso de haberse pactado arras penitenciales y producirse el desistimiento del vendedor, la pretensión correspondiente al derecho del comprador de reclamar que las devuelva duplicadas (art. 621-8.2 CCCat) no está sujeta al plazo de prescripción de tres años previsto en el artículo 621-44.1 CCCat, sino al plazo general de prescripción decenal del artículo 121-20 CCCat. En el mismo sentido, en caso de desistimiento por el comprador del contrato de compraventa de inmuebles regulado en el artículo 621-49.2 CCCat, en el que, como consecuencia del mismo, nacen las obligaciones legales del vendedor, de devolver el precio que le hubiere sido entregado y, si procede, de las arras penitenciales, y del comprador, de «deixar el venedor en la mateixa situació en què s’hauria trobat si no s’hagués conclòs el contracte», es decir, de restituirle la posesión del inmueble y de transmitirle la titularidad adquirida, el plazo de prescripción de las pretensiones para exigir el cumplimiento de dichas obligaciones tampoco se regirá por lo dispuesto en el artículo 621-44.1 CCCat, sino que se regirá igualmente por el artículo 121-20 CCCat. Ciertamente, que las pretensiones y las acciones vinculadas a los derechos derivados de un contrato de compraventa estén sujetas a plazos de prescripción y de caducidad distintos es admisible cuando se trata de derechos y de pretensiones y acciones diferentes. Con todo, no deja de ser paradójico cuando tienen un mismo contenido, como sucede, por ejemplo, con las acciones o poderes de configuración jurídica que se atribuyen al contratante perjudicado por el incumplimiento de las obligaciones contractuales, en orden a posibilitar la resolución del contrato de compraventa: mientras que el plazo de ejercicio de la acción resolutoria regulada en el artículo 621-41 CCCat (resolución legal) está sujeto al plazo de caducidad de tres años del artículo 621-44.1 CCCat, este plazo no es de aplicación a la acción resolutoria del artículo 621-54 CCCat (resolución convencional, en ejercicio del «pacte de condició resolutòria»), al no encontrarse esta entre las «accions» que regula la subsección en la que se ubican los artículos 621-41 y 621-44 CCCat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

621-44.1 CCCat no rige tampoco para las «pretensions i accions», que, si bien se encuentran reguladas en dicha subsección quinta, no tienen como finalidad posibilitar la aplicación de los remedios establecidos en la misma. Así sucede en los supuestos de resolución del contrato de compraventa de acuerdo con el artículo 621-41 CCCat, en los que las pretensiones de los contratantes en torno a la reclamación de la restitución —subsiguiente a la resolución contractual— de las prestaciones que hubieran realizado no están sujetas al plazo de prescripción de tres años del artículo 621-44.1 CCCat, puesto que, por más que el artículo 621-41 CCCat esté ubicado en la subsección quinta, sección primera, capítulo i, título ii, del libro sexto del CCCat, dichas pretensiones no se orientan a la aplicación de ninguno de los remedios previstos en esta subsección y, en consecuencia, quedan sometidas al plazo de prescripción decenal general del artículo 121-20 CCCat.22 5.

LA DETERMINACIÓN DEL PLAZO DE «EXTINCIÓN» DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES CORRESPONDIENTES AL INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES

Con relación al ejercicio de las pretensiones y las acciones relativas al incumplimiento de las obligaciones contractuales, el artículo 621-44.1 CCCat establece un único y mismo plazo de tres años, «llevat que la llei fixi un altre termini», cuyo transcurso sin que el contratante al que se atribuyen las haga valer determina la «extinción» —o, mejor, la «inexigibilidad»— de las mismas. La fijación de un plazo específico para el ejercicio de las pretensiones y de las acciones correspondientes al incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa constituye una peculiaridad del artículo 621-44.1 CCCat, puesto que en ningún otro de los contratos regulados en el libro sexto del CCCat existe un precepto orientado a esta finalidad.23

22. Si no se entendiera así y se consideraran —posibilidad que, ciertamente, también es admisible— las pretensiones restitutorias consecuencia de la resolución del contrato de compraventa del artículo 621-41 CCCat como «pretensions [...] derivades dels remeis que aquesta subsecció estableix a favor del comprador i del venedor» (art. 621-44.1 CCCat), se daría la paradoja —ya apuntada en la nota anterior— que pretensiones vinculadas a un mismo derecho —el derecho de crédito del contratante frente al que se incumple— y de idéntico contenido estarían sometidas a distintos plazos de ejercicio: tres años si la resolución contractual se realiza de acuerdo con el artículo 621-41 CCCat (resolución legal) y diez años si se realiza de acuerdo con el artículo 621-54 CCCat (resolución convencional), ya que, dado que este último precepto no pertenece a la subsección quinta, las pretensiones restitutorias que se originan en el mismo no se sujetan al plazo de prescripción de tres años del artículo 621-44.1 CCCat, sino al decenal general del artículo 121-20 CCCat. 23. Esta circunstancia significa que, por lo que respecta a las pretensiones correspondientes al incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas de todos esos contratos, estas pretensiones se

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

En cualquier caso, la duración del plazo de ejercicio de las pretensiones y de las acciones es una cuestión de política legislativa y también lo es que se fije un único y mismo plazo para ambas o que se sujeten a plazos diferentes, en particular cuando unas y otras son —como sucede en el caso del artículo 621-44.1 CCCat— susceptibles de ejercicio respecto de una misma relación jurídica. Tradicionalmente, el legislador suele establecer plazos distintos para el ejercicio de las pretensiones y para el ejercicio de las acciones, y suele ser más largo el de prescripción que el de caducidad, atendiendo en cualquier caso a la idea de proteger los intereses del sujeto activo de la pretensión en el caso de la prescripción y a la de evitar situaciones de inseguridad en el de la caducidad.24 Ahora bien, en rigor no existe ningún impedimento para que se unifiquen los plazos de prescripción y de caducidad e incluso pueden existir razones de utilidad práctica que lo aconsejen; y, por otra parte, fijar en tres años la duración de este plazo por lo que respecta a las pretensiones y a las acciones que corresponden al comprador y al vendedor tampoco ha de ser motivo de crítica, puesto que no se trata ni de una duración excesiva ni tampoco de una duración muy breve.25 Con todo y en cuanto a la unificación de la duración de los plazos de prescripción —de las pretensiones orientadas al cumplimiento del derecho de crédito lesionado del contratante frente al que se incumple y a la reclamación por su parte de la

sujetan —a diferencia de lo que sucede con las pretensiones relativas al contrato de compraventa— al plazo general de diez años del artículo 121-20 CCCat. El problema se plantea con relación al ejercicio de la acción resolutoria, que, en su caso, propicia asimismo el incumplimiento de dichas obligaciones, toda vez que los preceptos que la regulan no determinan la duración de su plazo de ejercicio: cfr., en este sentido, los artículos 621-63 a 621-65 CCCat (contrato de cesión de finca o de aprovechamiento urbanístico a cambio de una construcción futura), 623-20 CCCat (contrato de arrendamiento rústico), 624-6 CCCat (contrato de violario), 624-9 CCCat (contrato de alimentos) o 626-6 CCCat (contrato de censal). 24. Como es sabido, la regla general en materia de prescripción es la sujeción de todas las pretensiones que no tienen un plazo de duración específico al de diez años del artículo 121-20 CCCat, mientras que no existe precepto alguno en este sentido en materia de caducidad, por lo que se establece normalmente el plazo de ejercicio de cada acción o poder de configuración jurídica en cada caso concreto, aunque en ocasiones —se acaba de apuntar en la nota precedente— no sea así; en cualquier caso y como se señala en el texto, los plazos de caducidad suelen ser más breves que los de prescripción. 25. El plazo de tres años, referido a la prescripción de las pretensiones vinculadas a los derechos que corresponden al comprador y al vendedor, no es desconocido para las normas que regulan la prescripción con carácter general, en particular las que se ocupan de la que afecta precisamente a determinadas pretensiones derivadas de un contrato de compraventa: en efecto, el artículo 121-21c CCCat sujeta ya las «pretensions de cobrament del preu en les vendes al consum» que corresponden al vendedor, a un plazo de prescripción de tres años, que ahora el artículo 621-44.1 CCCat generaliza para cualquier pretensión orientada a la satisfacción de los derechos de crédito que ostentan tanto el vendedor como el comprador. Por otra parte, la sujeción de la pretensión relativa a la indemnización de los daños y perjuicios ocasionados por el incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa a un plazo de ejercicio de tres años, tampoco constituye una novedad en el ámbito de la prescripción de las pretensiones vinculadas a la reclamación de responsabilidad: cfr. artículo 121-21d CCCat, si bien este precepto se refiere a los supuestos de responsabilidad extracontractual.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

indemnización por los daños y perjuicios sufridos— y de caducidad —de la acción o poder de configuración jurídica que se atribuye a este mismo contratante y que se orienta a la resolución del contrato de compraventa— establecida por el artículo 621-44.1 CCCat, conviene advertir que el hecho de que tanto unos como otros tengan la misma duración —de tres años— no significa que se consumen y finalicen necesariamente al mismo tiempo. Esto parece claro por lo que respecta a los plazos de prescripción y a los plazos de caducidad, puesto que mientras que los primeros son susceptibles de interrupción y de suspensión (cfr. art. 121-11 y 121-15 a 121-18 CCCat), los segundos —referidos a una relación jurídica disponible— lo son solo de suspensión (art. 122-3.1 CCCat), razón por la cual estos últimos finalizarán tendencialmente antes que los primeros. Esto supone, por tanto, que es posible que las acciones o poderes de configuración jurídica se extingan —devengan inexigibles— antes que las pretensiones y que el contratante frente al que se incumplió pueda ejercitar éstas pero no aquéllos. No es posible, en cambio, que se suscite una cuestión parecida con relación a las dos pretensiones que corresponden a dicho contratante, por más que se trata de dos pretensiones diferentes que se vinculan a derechos también distintos: el derecho al cumplimiento de la obligación contractual infringida y el derecho al cumplimiento de la obligación legal indemnizatoria. En efecto, aunque tal vez cabría pensar en la hipotética posibilidad de que el plazo de prescripción de la pretensión indemnizatoria se consumara antes que el de la pretensión de cumplimiento, toda vez que, iniciado el cómputo de una y otra al mismo tiempo (arg. ex art. 621-44.2 y 3 CCCat), puede haberse ejercitado únicamente la pretensión de cumplimiento, y se haya interrumpido su prescripción, sin que se haya ejercitado la pretensión indemnizatoria, el carácter accesorio de esta última respecto de la anterior impide esta consecuencia, que sería ciertamente anómala.26 Por su parte y con relación a la duración de tres años que se atribuye al plazo de prescripción de las pretensiones y al de caducidad de la acción resolutoria cuyo ejercicio posibilita la aplicación de los remedios previstos en el artículo 621-37.1 CCCat, conviene apuntar que, mientras que si el plazo es de caducidad, no suscita ninguna cuestión, toda vez que no existe ningún precepto que establezca con carácter general el plazo de caducidad de las acciones o de los poderes de configuración jurídica, sino

26. Consecuencia anómala a la que, sin embargo, puede conducir una estricta interpretación literal del artículo 621-44.1 CCCat, dando a entender que las «pretensions [...] derivades dels remeis que aquesta subsecció estableix a favor del comprador i del venedor» están sujetas a regímenes distintos e independientes: en este sentido y como se apunta en el texto, podría producirse una reclamación extrajudicial del cumplimiento específico de la obligación incumplida, que interrumpiría la prescripción de la pretensión (art. 121-11c CCCat) orientada a la aplicación de este remedio (art. 621-37.1a CCCat), pero no la de la pretensión orientada a la reclamación de la indemnización por daños y perjuicios (art. 621-37.1e CCCat). Con todo y como también se indica en el texto, el carácter accesorio de esta última pretensión hace innecesario su ejercicio siempre que se haga valer la primera.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

que se establece en cada caso concreto —y, por lo que respecta a la acción de resolución del contrato de compraventa, a ello se orienta precisamente el artículo 621-44.1 CCCat— el que se considera más adecuado; cuando se trata de un plazo de prescripción supone excepcionar y excluir —en el ámbito de las pretensiones que posibilitan la aplicación de los remedios previstos para el incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa— el plazo general de prescripción decenal del artículo 121-20 CCCat, que, por otra parte, es el que se aplica a cualquier pretensión relativa a la subsanación de las consecuencias del incumplimiento de las obligaciones contractuales derivadas del contrato de compraventa no sujeta específicamente al artículo 621-44.1 CCCat, así como también a cualquier pretensión correspondiente a dicha subsanación en cualquier otro contrato, distinto del de compraventa.27 El propio artículo 121-20 CCCat admite esta posibilidad cuando establece que «[l]es pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat [...] que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa»; y «una altra cosa» es, en definitiva, lo que dispone el artículo 621-44.1 CCCat al fijar en tres años el plazo de prescripción de las pretensiones que corresponden al vendedor y al comprador en caso de incumplimiento de las obligaciones que asumen uno y otro. Por lo demás y tanto con relación al plazo de prescripción como con relación al plazo de caducidad, el propio artículo 621-44.1 CCCat, después de fijar su duración en tres años, admite a su vez —como ya se ha dejado indicado— la posibilidad de que «la llei fixi un altre termini». Esta alusión a la «ley» debe entenderse referida a una «ley especial» que regule una determinada modalidad de compraventa; pero, por lo que respecta a la prescripción, no puede considerarse como una remisión a la regulación general de dicha institución —no existe, como ya se ha dejado apuntado, una regulación de este tipo en materia de caducidad— y, más concretamente, a lo dispuesto en el artículo 121-20 CCCat, puesto que, de ser así, la propia disposición del artículo 621-44.1 CCCat carecería de sentido:28 es el artículo 121-20 CCCat el que, en su caso, remite al artículo 621-44.1 CCCat, y no a la inversa.29

27. Así, por ejemplo, a la que corresponde al cedente para exigir el cumplimiento específico del contrato, en caso de incumplimiento del contrato de cesión de finca o de aprovechamiento urbanístico a cambio de una construcción futura (art. 621-63.1 CCCat); o al beneficiario de la pensión, para reclamar las pensiones vencidas y no satisfechas, en el contrato de violario (art. 624-6.1 CCCat). 28. El preámbulo de la Ley 3/2017, párrafo 22, lo pone claramente de manifiesto: el plazo para la «extinció dels remeis» se fija en tres años, «a reserva del que puguin disposar altres lleis», y no, por tanto, el propio CCCat. 29. Por lo demás, en materia de prescripción cabe recordar que, además de la posibilidad de que otra ley establezca un plazo distinto del de tres años previsto por el artículo 621-44.1 CCCat, los propios contratantes pueden modificar este plazo, ampliándolo o reduciéndolo de acuerdo con lo que establece el artículo 121-3 CCCat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

LA FIJACIÓN DEL DIES A QUO DEL CÓMPUTO DEL PLAZO DE «EXTINCIÓN» DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES CORRESPONDIENTES AL INCUMPLIMIENTO DE LAS OBLIGACIONES CONTRACTUALES

Con relación a los plazos de ejercicio de las pretensiones y de las acciones, importa establecer no solo su duración, sino también el momento en que se inicia el cómputo del plazo, puesto que el transcurso del mismo determina la inexigibilidad de dichas pretensiones y acciones, por lo que las personas legalmente legitimadas para ello pueden alegar su prescripción o caducidad (art. 121-5 y 122-3.2 CCCat). El propio artículo 621-44 CCCat, después de señalar que las pretensiones y acciones correspondientes al incumplimiento de las obligaciones contractuales «s’extingeixen —más correctamente, devienen inexigibles— en el termini de tres anys», se encarga también de fijar el dies a quo de este plazo en función de cuál sea la causa que provoca el incumplimiento de las obligaciones contractuales, y establece una regla general y una regla especial. La regla general —recogida en el artículo 621-44.2 CCCat— se aplica al plazo de prescripción o de caducidad de cualquier pretensión o de cualquier acción o poder de configuración jurídica que corresponda tanto al comprador como al vendedor en caso de incumplimiento de las obligaciones del otro contratante, excepto en el caso de que la obligación incumplida sea la del vendedor de garantizar la conformidad del bien objeto del contrato (art. 621-9.1b CCCat). El supuesto se refiere, pues, a cualquier pretensión —de cumplimiento e indemnizatoria— y acción o poder de configuración jurídica —resolutorio— que correspondan a cualquiera de los contratantes —comprador y vendedor— por cualquier incumplimiento originado por una causa distinta a la falta de conformidad, y, de acuerdo con el artículo 621-44.2 CCCat, en tal supuesto, «[e]l còmput del termini [...] s’inicia en el moment en què es poden exercir les accions o pretensions de la part de què es tracti». La regla especial —prevista en el artículo 621-44.3 CCCat— se aplica, por su parte, única y exclusivamente «[e]n cas de manca de conformitat» y se refiere al plazo de prescripción o de caducidad de las pretensiones —de cumplimiento e indemnizatoria— y de la acción o poder de configuración jurídica —resolutorio— que se atribuyen al comprador si el vendedor incumple su obligación de «garantir que el bé és conforme al contracte» (art. 621-9.1b y 621-20 a 621-30 CCCat). En este caso, en el que el incumplimiento de las obligaciones contractuales lo origina la falta de conformidad, «el còmput del termini [...] s’inicia en el moment en què el comprador coneix o pot conèixer la manca de conformitat» (art. 621-44.3 CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

6.1. La regla general relativa a las pretensiones y a las acciones correspondientes al comprador y al vendedor en caso de incumplimiento por el otro contratante de sus obligaciones contractuales Por lo que respecta a la fijación del dies a quo del cómputo del plazo de ejercicio de las pretensiones y de las acciones que posibilitan la aplicación de los remedios previstos en caso de incumplimiento de cualquier obligación contractual distinta de la que asume el vendedor relativa a la conformidad del bien objeto del contrato, el artículo 621-44.2 CCCat establece —como ya se ha dejado apuntado— que dicho cómputo «s’inicia en el moment en què es poden exercir les accions o pretensions de la part de què es tracti». El precepto contiene una remisión implícita a los artículos 121-23.1 y 122-5.1 CCCat, cuyas disposiciones regulan —con carácter general— el cómputo del plazo de ejercicio de las pretensiones y de las acciones o los poderes de configuración jurídica, respectivamente. Como es sabido, el primero de estos preceptos —art. 121-23.1 CCCat— dispone que «[e]l termini de prescripció s’inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d’aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir». Por su parte, el segundo —art. 122-5.1 CCCat— establece que «[e]l termini de caducitat s’inicia, si no hi ha normes específiques, quan neix l’acció o quan la persona titular pot conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten l’acció i la persona contra la qual es pot exercir». En este sentido y por lo que respecta al inicio del cómputo del plazo de prescripción de las pretensiones a través de las que se aplican los remedios que se atribuyen al comprador y al vendedor en caso de incumplimiento de las obligaciones del otro contratante, son precisos dos requisitos —objetivo y subjetivo— que han de concurrir simultáneamente. En primer lugar, que estas pretensiones hayan nacido y sean susceptibles de ejercicio, circunstancias determinadas, respectivamente, por el incumplimiento de uno de los contratantes y por el hecho de que el otro contratante —titular de dichas pretensiones— no haya incumplido, a su vez, sus propias obligaciones ni haya provocado el incumplimiento de la otra parte (arg. ex art. 621-37.4 CCCat).30

30. El artículo 621-37.4 CCCat condiciona el ejercicio de las pretensiones —y de las acciones— que se atribuyen al contratante frente al que se incumple, a que no haya «provocat l’incompliment de l’altre» o, lo que es lo mismo, a que haya cumplido sus propias obligaciones. Ahora bien, a este respecto y con relación a las pretensiones orientadas a subsanar el incumplimiento que no sean susceptibles de ser ejercitadas por el contratante incumplidor por haber «provocat l’incompliment de l’altre», no significa evidentemente que no empiece a correr —por no ser ejercitables— el plazo de prescripción correspondiente a las mismas, puesto que esto redundaría en beneficio del contratante incumplidor, ya que, como no podría ejercitar las pretensiones vinculadas a su derecho de crédito por el incumplimiento de sus propias obligaciones, se aprovecharía de que dicho plazo de prescripción no empezaría a correr sino a partir del momento en que pudiera ejercitarlas, por haber cumplido entonces las obligaciones que inicialmente había infringido.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

En segundo lugar, es preciso que el contratante titular de las pretensiones conozca o pueda conocer razonablemente el incumplimiento producido, puesto que es evidente que el conocimiento de «la persona contra la qual es [poden] exercir» las pretensiones —el otro contratante— no ofrecerá duda alguna. A estos dos requisitos, de carácter general, hay que añadir los que —en su caso— exija la aplicación del remedio concreto elegido por el contratante que ejercita la pretensión: así, por ejemplo y en cuanto al cumplimiento específico pretendido por el comprador, que no sea imposible o haya devenido ilícito (art. 621-38.2a CCCat), o que los costes que derivan del mismo no sean desproporcionados respecto al beneficio que obtendría el comprador (art. 621-38.2b CCCat). En cuanto al inicio del cómputo del plazo de caducidad de la acción resolutoria —en la que, en definitiva, se concretan las «acciones» que corresponden al contratante frente a quien se incumple—, también es precisa la concurrencia de dos requisitos, objetivo y subjetivo, aunque en este caso operan —a diferencia del supuesto anterior— de forma alternativa:31 o bien que la acción haya nacido y sea susceptible de ejercicio,32 En este sentido, que uno de los contratantes haya incumplido sus propias obligaciones y, como consecuencia de ello, no pueda reclamar el cumplimiento del otro contratante ni ejercer la pretensión orientada a esta finalidad, no significa que la no susceptibilidad de ejercicio de dicha pretensión impida el inicio del cómputo de su plazo de prescripción al amparo del artículo 121-23.1 CCCat y la consideración de «no exercible» de dicha pretensión, puesto que esta circunstancia es imputable al propio sujeto activo de la pretensión y obedece al incumplimiento de sus propias obligaciones. Por consiguiente, la pretensión del contratante incumplidor frente al incumplimiento —justificado— del otro contratante, nacida en el momento en que se produce ese incumplimiento, prescribirá —aunque no sea exigible— cuando transcurra el plazo de tres años a contar desde su nacimiento, que establece el artículo 621-44.1 CCCat, sin que durante el transcurso del mismo pueda reclamar el cumplimiento, a no ser que antes subsane su propio incumplimiento, y sin que pueda pensarse tampoco en una hipotética suspensión de la prescripción, que posibilitaría su subsistencia mientras la pretensión no puede ejercitarse. Ello no solo porque esta pretendida suspensión no se recoge en ninguno de los preceptos (art. 121-15 a 121-18 CCCat) que la regulan, sino también y sobre todo porque, siendo la inexigibilidad de la pretensión para reclamar el cumplimiento de las obligaciones ajenas imputable al incumplimiento de las obligaciones propias, tal suspensión supondría premiar este incumplimiento. 31. A este respecto cabe destacar que, por más que el artículo 621-44.2 CCCat constituya una «norma específica» en el sentido que atribuye a esta expresión el artículo 122-5.1 CCCat, no establece ninguna regla especial en cuanto al momento de inicio del cómputo del plazo de caducidad, sino que remite a la regulación general prevista en este último precepto. 32. Susceptibilidad de ejercicio que, aunque no es mencionada explícitamente por el artículo 122-5 CCCat, se desprende del artículo 621-37.4 CCCat. Por lo que respecta al inicio del cómputo del plazo de caducidad de la acción resolutoria en caso de incumplimiento de ambos contratantes, pero provocado uno de ellos por el incumplimiento previo del otro, sucede lo mismo que se ha indicado en la anterior nota 29 con relación al inicio del cómputo del plazo de prescripción: el cómputo del plazo de caducidad de la acción resolutoria del contratante incumplidor se inicia cuando se produce el incumplimiento justificado del otro contratante y, aunque la acción no sea susceptible de ejercicio, caducará a los tres años; esta consecuencia se producirá a pesar de que el titular de la acción —contratante incumplidor— no haya podido ejercerla, precisamente porque esto se debe al incumplimiento de sus propias obligaciones.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

circunstancias igualmente provocadas por el incumplimiento de uno de los contratantes, por más que se exija —y ello determina que la acción sea ejercitable— que este incumplimiento sea «essencial» (artículo 621-41.1 CCCat)33 y que el contratante al que se atribuye la acción resolutoria no haya incumplido, a su vez, sus propias obligaciones ni haya provocado el incumplimiento de la otra parte (art. 621-37.4 CCCat); o bien que el contratante titular de la acción conozca o pueda conocer razonablemente el incumplimiento producido —circunstancia que fundamenta su acción—, puesto que —como se acaba de apuntar— también en este caso resultará indudable el conocimiento por su parte de «la persona contra la qual es pot exercir» la acción resolutoria. 6.2. La «regla especial» relativa a las pretensiones y las acciones correspondientes al comprador en caso de incumplimiento por el vendedor de su obligación de garantizar la conformidad del bien objeto del contrato En el supuesto de incumplimiento por parte del vendedor de su obligación de garantizar «que el bé es conforme al contracte» (art. 621-9.1b CCCat), el inicio del cómputo de los plazos de prescripción y de caducidad de las pretensiones y de las acciones —en rigor y por lo que a estas últimas respecta, la acción resolutoria del artículo 621-41 CCCat— que corresponden al comprador, se vincula al «moment en què el comprador coneix o pot conèixer la manca de conformitat» (art. 621-44.3 CCCat). También aquí, la fijación del dies a quo viene determinada por una doble circunstancia, objetiva y subjetiva: la falta de conformidad y su conocimiento o posibilidad de conocimiento por el comprador. Con todo, esta fijación plantea dos cuestiones: en primer lugar, si estas dos circunstancias son las únicas necesarias para que empiecen a correr los plazos de prescripción y de caducidad; y, en segundo lugar, si el supuesto del incumplimiento de la obligación del vendedor de garantizar la conformidad del bien origina realmente —como da a entender la disposición contenida en el artículo 621-44.3 CCCat— una regla especial en materia de cómputo de plazos y, de ser así, en qué consiste la especialidad respecto de la regla general recogida en el artículo 621-44.2 CCCat. Por lo que respecta a la primera cuestión, parece claro que la especialidad —si es que existe y sea cual sea— del dies a quo establecido en el artículo 621-44.3 CCCat no

33. Por lo que respecta a cuándo se considera «essencial» el incumplimiento, véase el artículo 621-41.2 CCCat. Si el incumplimiento lo provoca el retraso en el cumplimiento, aunque este retraso no sea en sí mismo esencial, cabe igualmente la resolución contractual «si el comprador o el venedor no compleixen en el termini addicional de compliment que li hagi notificat l’altra part, que ha d’ésser adequat a les circumstàncies» (cfr. art. 621-41.3 CCCat).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

puede obviar los requisitos exigidos con carácter general por los artículos 121-23.1 y 122-5.1 CCCat, a los que remite el artículo 621-44.2 CCCat, relativos al nacimiento y la susceptibilidad de ejercicio de las pretensiones y de las acciones y al conocimiento o posibilidad de conocimiento por parte del titular de las unas y las otras circunstancias que las fundamentan y de las personas frente a las cuales se pueden ejercitar.34 En este sentido y si bien puede considerarse que el nacimiento de las pretensiones y de las acciones que se atribuyen al comprador se vincula a la misma existencia de la falta de conformidad, la susceptibilidad de ejercicio de una y otra —a la que no hace expresa referencia el artículo 621-44.3 CCCat— adquiere especial trascendencia en este ámbito. En efecto, si esta falta de conformidad es de carácter «material» (art. 621-20 a 621-22 CCCat), para provocar la responsabilidad del vendedor35 ha de manifestarse «dos anys després del moment de lliurament del bé» (art. 621-29.1 CCCat),36 lo cual significa que si se manifiesta una vez transcurrido este plazo de

34. Con independencia de que, además y de acuerdo también con las reglas generales, relativas ahora al incumplimiento de las obligaciones derivadas del contrato de compraventa y a la aplicación de los remedios orientados a subsanarlo, para que dicho ejercicio sea procedente es preciso que el comprador no haya incumplido previamente sus propias obligaciones y que no le sea imputable la falta de conformidad (art. 621-37.4 CCCat y, con carácter específico, 621-26 CCCat), así como, por lo que respecta al ejercicio de la acción resolutoria, que la falta de conformidad dé lugar a un incumplimiento esencial (art. 621-41.1 CCCat). 35. Presupuesto, evidentemente, en que sea él y no el comprador quien deba asumir las consecuencias de la falta de conformidad: véanse los artículos 621-24.1a, 621-25 y 621-26 CCCat. 36. El precepto añade que esta responsabilidad se produce «llevat de pacte en contra o llevat que del contracte en resulti una altra cosa», con lo que admite la posibilidad de que —por acuerdo entre las partes o como consecuencia del contrato— se modifique la duración del plazo dentro del cual ha de manifestarse la falta de conformidad o se imponga dicha responsabilidad a pesar de haberse manifestado la falta de conformidad una vez transcurrido el plazo legalmente fijado al efecto, posibilidad que, en cualquier caso y por lo que respecta a la modificación de la duración del plazo, si se refiere a la compraventa de consumo ha de ajustarse a lo dispuesto en el artículo 621-2.2 CCCat. El régimen de la responsabilidad del vendedor por la falta de conformidad se completa con la disposición del artículo 621-23.1 CCCat, que precisa que, para que exista esta responsabilidad, la falta de conformidad que ha de manifestarse «dos anys després del moment de lliurament del bé» ha de existir, a su vez, ya «en el moment de la transmissió del risc», que —como norma— coincide precisamente con el «moment del lliurament del bé» (art. 621-17.1 CCCat), y se presume en la compraventa de consumo y de acuerdo con el artículo 621-23.2 CCCat «que la manca de conformitat posada de manifest en els sis mesos posteriors al lliurament del bé [...] ja existia en aquell moment», de modo que, en la compraventa que no sea de consumo y en la que, siéndolo, la falta de conformidad aparezca con posterioridad a este plazo de seis meses, el comprador deberá demostrar su existencia en dicho momento. Por otra parte, el plazo de dos años que establece el artículo 621-29.1 CCCat no opera, en cambio, en los supuestos de falta de conformidad «jurídica» o derivada de la existencia de derechos o de pretensiones de terceros (art. 621-29.2 y 621-30 CCCat), sin que ello impida que, en caso de que se produzca esa falta de conformidad «jurídica», el comprador pueda —como reconoce el art. 621-43.1 CCCat— ejercitar también las pretensiones y acciones orientadas a posibilitar la aplicación de los remedios previstos en el artículo 621-37 CCCat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

dos años, el comprador nada puede reclamar al vendedor y, en consecuencia, carece de toda pretensión o acción contra este último o, mejor, carece de la posibilidad de ejercitar cualquier pretensión o acción contra el mismo. A este respecto, en el caso de incumplimiento de la obligación del vendedor por falta de conformidad del bien y en cuanto a la posibilidad de ejercicio de las pretensiones y acciones que corresponden al comprador, hay que distinguir dos plazos: en primer lugar, el plazo de garantía o de «responsabilidad» (rúbrica del art. 621-29 CCCat) de dos años dentro del cual ha de manifestarse la falta de conformidad, que no es un plazo de prescripción ni de caducidad, por más que la duración del mismo no admita prolongación más allá de los dos años que fija la ley;37 y, en segundo lugar, el plazo de ejercicio de dichas pretensiones y acciones de tres años (art. 621-44.1 CCCat), que puede ser de prescripción o de caducidad, según se predique, respectivamente, de las pretensiones o de la acción resolutoria que corresponden al comprador, pero que solo empieza a correr si la falta de conformidad se ha manifestado dentro del plazo de garantía. Por lo tanto, el cómputo de dicho plazo de ejercicio solo se inicia si la falta de conformidad se pone de manifiesto dentro de los dos años posteriores a la entrega del bien por parte del vendedor, sin que esto signifique, evidentemente, que el comprador tenga que ejercitar las pretensiones que le corresponden y la acción de resolución de la que es titular dentro de este plazo de dos años, sino que, a partir de la manifestación de la falta de conformidad dentro de este plazo de tiempo, empieza a correr el plazo de prescripción o el plazo de caducidad de tres años de las unas y de la otra. Pero es que, además, para que las pretensiones y la acción resolutoria del comprador sean susceptibles de ejercicio, no solo es necesario que la falta de conformidad se haya manifestado dentro de los dos años siguientes a la entrega, sino que es preciso también que el comprador la haya notificado al vendedor (art. 621-28 CCCat). El artículo 621-28.1 CCCat, en efecto, impone al comprador «notificar i descriure al venedor sense dilació indeguda qualsevol manca de conformitat del bé»,38 y le sanciona —art. 621-28.2 CCCat— con la «pèrdua del dret a invocar-la» si no lo hace. Consecuentemente, si esta notificación no se produce, el comprador no podrá tampoco ejercitar frente al vendedor las pretensiones y la acción de resolución correspondientes al incumplimiento por parte de este último de su obligación de garantizar la conformidad del bien al contrato.39

37. A no ser que se haya pactado una duración distinta o que esta resulte del propio contrato (art. 621-29.1 CCCat): véase lo dicho en la nota precedente. 38. Esta exigencia presupone, a su vez, la de que el comprador tenga que «examinar el bé lliurat o posat a la seva disposició o fer-lo examinar en el termini pactat o en un termini tan breu com sigui possible i adequat a les circumstàncies» (art. 621-27.1 CCCat), examen que, en cualquier caso, no se impone en la compraventa de consumo (art. 621-27.4 CCCat). 39. Cabe recordar, sin embargo, que, de acuerdo con el artículo 621-28.3 CCCat, a pesar de no haber notificado la falta de conformidad al vendedor, el comprador siempre podrá invocarla «si es refereix a fets

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA EXTINCIÓN DE LAS PRETENSIONES Y DE LAS ACCIONES

En cuanto al requisito que con carácter general establecen los artículos 121-23.1 y 122-5.1 CCCat del conocimiento o posibilidad de conocimiento por parte del titular de las pretensiones y de las acciones, de las circunstancias que las fundamentan y de las personas frente a las cuales se pueden ejercer, parece claro que al mismo se refiere el artículo 621-44.3 CCCat cuando alude al conocimiento o falta de conocimiento por el comprador de la falta de conformidad, puesto que es precisamente la falta de conformidad la que justifica las pretensiones y la acción resolutoria que se le atribuyen. Ciertamente, el artículo 621-44.3 CCCat no menciona a la persona frente a la que el comprador ha de ejercitar dichas pretensiones y dicha acción, si bien en este caso se trata de una precisión innecesaria, puesto que es obvio que tanto unas como otra se han de dirigir contra el vendedor. Por lo que respecta al conocimiento o posibilidad de conocimiento por el comprador de esta falta de conformidad —fundamento de las pretensiones y de la acción de resolución que le corresponden—, no se establece criterio alguno para determinar cuándo se produce y tal vez por esta razón el artículo 621-28.1 CCCat impone al comprador la necesidad de notificar la falta de conformidad al vendedor, puesto que esta notificación presupone el conocimiento de dicha circunstancia aunque, en rigor, la notificación sea posterior al conocimiento, con lo cual esta disposición beneficia al comprador, toda vez que le permite retrasar el momento de inicio del cómputo del plazo de ejercicio de las pretensiones y de las acciones de las que es titular.40 Esto justificaría, también, la sanción —que de otro modo resultaría excesiva— establecida por el artículo 621-28.2 CCCat, que priva del «dret a invocar la manca de conformitat» al comprador que no la notifica al vendedor, puesto que solo a partir de la notificación puede constatarse que el comprador conoce la falta de conformidad, y se inicia entonces el cómputo del plazo de ejercicio de las pretensiones y de la acción resolutoria a través de las cuales se aplican los remedios que se le atribuyen. La necesidad de la notificación de la falta de conformidad constituye una carga que se impone al comprador y su omisión le priva de la posibilidad de ejercitar las pretensiones y la acción correspondientes a la misma; pero ello obedece también a que dicha notificación posibilita precisamente a su vez el momento de inicio del cómputo de los plazos de prescripción y de caducidad de las unas y de la otra. En este sentido y si hubiera fijado expresamente el artículo 621-44.3 CCCat el dies a quo en el momento de la notificación de la falta de conformidad por parte del comprador al vendedor, esto constituiría una especialidad con relación a la regla geque el venedor coneixia o no podia ignorar i que no va revelar al comprador, o si el venedor va garantir expressament la conformitat». 40. Notificación con relación a la cual, en cualquier caso y como ya se ha dejado apuntado, no se establece plazo alguno para efectuarla, sino que se exige tan solo que se produzca «sense dilació indeguda», si bien, por lo que respecta a la compraventa de consumo, el artículo 621-28.1 CCCat precisa que «aquest termini és, com a mínim, de dos mesos».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

SANTIAGO ESPIAU ESPIAU

neral del artículo 621-44.2 CCCat y, por remisión, de los artículos 121-23.1 y 122-5.1 CCCat, puesto que dicha notificación —como ya se ha dejado indicado— no coincide con el momento de conocimiento de la falta de conformidad, aunque lo presuponga y permita acreditarlo. Ahora bien, si no se ha procedido de este modo y puesto que se ha vinculado en el artículo 621-44.3 CCCat el cómputo del plazo de ejercicio de las pretensiones y de la acción de resolución correspondientes a la falta de conformidad al «moment en què el comprador coneix o pot conèixer la manca de conformitat», no existe ninguna diferencia entre este criterio y el que con carácter general regula el artículo 621-44.2 CCCat, y ello con independencia de que no se fije circunstancia alguna que permita determinar ese momento, cuya acreditación queda a la voluntad del propio comprador.41 Por lo tanto y con referencia a la segunda cuestión a la que antes se aludía, no existe tampoco diferencia alguna entre la fijación del dies a quo en caso de falta de conformidad por incumplimiento del vendedor y la fijación del dies a quo en caso de incumplimiento de cualquier obligación contractual por parte de cualquiera de los contratantes: establecer el momento de inicio del cómputo «en el moment en què el comprador coneix o pot conèixer la manca de conformitat» (art. 621-44.3 CCCat) es lo mismo que establecerlo «en el moment en què es poden exercir les accions o pretensions de la part de què es tracti» (art. 621-44.2 CCCat), cuando dichas acciones y pretensiones corresponden al comprador como consecuencia de la falta de conformidad.

41. Con todo, con relación al dies a quo del cómputo de los plazos de prescripción y de caducidad en los supuestos de falta de conformidad sí se plantea alguna cuestión, a la que sin embargo no se refiere la disposición del artículo 621-44.3 CCCat y que, por tanto, no resuelve el criterio de su fijación «en el moment en què el comprador coneix o pot conèixer la manca de conformitat», al menos vinculado al momento en que este notifica al vendedor dicha falta de conformidad. En efecto y como se ha apuntado supra en la nota 38, el comprador, a pesar de no haber notificado al vendedor la falta de conformidad, podrá invocarla y ejercitar las pretensiones y acciones correspondientes si la misma «es refereix a fets que el venedor coneixia o no podia ignorar i que no va revelar al comprador, o si el venedor va garantir expressament la conformitat» (art. 621-28.3 CCCat). Ahora bien, en estos dos casos, puesto que no es necesaria notificación alguna, no existe tampoco ningún elemento que permita establecer el dies a quo, pues no se puede determinar cuándo conoció o pudo conocer el comprador la falta de conformidad, por lo que dicha determinación depende exclusivamente de su voluntad.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 37-74 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.127 Data de lliurament: 15 de maig de 2019. Data d’acceptació: 30 de maig de 2019

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS I LA INTRODUCCIÓ D’UN TERCER: REVISIÓ DE LA REGULACIÓ CATALANA A PROPÒSIT DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 641/2018, DE 20 DE NOVEMBRE DE 2018 Gemma Rubio Gimeno Professora agregada de dret civil Universitat de Barcelona Resum L’ordenament civil català preveu una causalitat discriminada quant a l’extinció del dret d’ús sobre l’habitatge familiar atribuït arran d’un procediment de ruptura matrimonial. La presència d’un tercer en convivència marital amb el cònjuge o l’excònjuge afavorit pel dret d’ús, només extingeix aquest ús si el dret s’ha atribuït per raó de la major necessitat del beneficiari, i no, en canvi, si l’atribució s’ha fet per raó de la guarda exclusiva dels fills menors. El greuge econòmic que pateix el titular o cotitular de l’habitatge familiar que es veu privat del seu ús a favor del cònjuge o l’excònjuge que té la guarda dels fills comuns, és objecte de compensació indirecta en el dret civil català. Aquesta compensació es realitza mitjançant la imputació del valor d’aquell ús al pagament dels aliments als fills o de la prestació compensatòria al cònjuge o excònjuge. La presència del tercer fa que aquest greuge esdevingui més punyent, atès que un subjecte totalment aliè al nucli familiar que va motivar l’adopció de la mesura se’n beneficia a costa del titular privat de l’ús, que ha d’assumir, a més, el cost d’autoabastir la seva pròpia necessitat d’habitatge, en contraposició amb la gratuïtat amb la qual el tercer s’heteroabasteix. A propòsit de la Sentència del Tribunal Suprem 641/2018, de 20 de novembre de 2018, que extingeix l’ús en consideració a la presència d’un tercer que conviu maritalment amb el progenitor que té l’ús per raó de la guarda dels fills, i amb l’argument que l’habitatge ha passat a servir a un nucli familiar divers del que va motivar l’adopció de la mesura, el treball planteja si aquesta solució es pot traslladar al nostre ordenament i, alternativament, quines són les solucions que es poden plantejar davant d’aquesta situació. Així mateix, fa una proposta de modificació de la regulació catalana que permeti una compensació directa per la privació de l’ús de l’habitatge a qui n’és titular o cotitular i que s’orienti a desvincular la protecció de l’interès dels menors de la seva permanència en un habitatge concret.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

Paraules clau: atribució de l’ús de l’habitatge, compensació econòmica, guarda dels fills, convivència marital amb un tercer, enriquiment injustificat, modificació de mesures. USO DE LA VIVIENDA POR RAZÓN DE LA CUSTODIA DE LOS HIJOS MENORES Y LA INTRODUCCIÓN DE UN TERCERO: REVISIÓN DE LA REGULACIÓN CATALANA A PROPÓSITO DE LA SENTENCIA DEL TRIBUNAL SUPREMO 641/2018, DE 20 DE NOVIEMBRE DE 2018 Resumen El ordenamiento civil catalán prevé una causalidad discriminada en cuanto a la extinción del derecho de uso sobre la vivienda familiar atribuida a raíz de un procedimiento de ruptura matrimonial. La presencia de un tercero en convivencia marital con el cónyuge o excónyuge favorecido por el derecho de uso, solo extingue este uso si el derecho se ha atribuido por razón de la mayor necesidad del beneficiario, y no, en cambio, si la atribución se ha hecho por razón de la custodia exclusiva de los hijos menores. La pérdida económica que sufre el titular o cotitular de la vivienda familiar que se ve privado de su uso a favor del cónyuge o excónyuge que tiene la custodia de los hijos comunes, es objeto de compensación indirecta en el derecho civil catalán. Esta compensación se realiza mediante la imputación del valor de aquel uso al pago de los alimentos a los hijos o de la prestación compensatoria al cónyuge o excónyuge. La presencia del tercero conlleva que aquella pérdida económica resulte más lacerante, puesto que un sujeto totalmente ajeno al núcleo familiar que motivó la adopción de la medida se beneficia de ella a expensas del titular privado del uso, que tiene que asumir, además, el coste de autoabastecer su propia necesidad de vivienda, en contraposición con la gratuidad con la que el tercero se heteroabastece. A propósito de la Sentencia del Tribunal Supremo 641/2018, de 20 de noviembre de 2018, que extingue el uso en consideración a la presencia de un tercero que convive maritalmente con el progenitor que tiene dicho uso por razón de la custodia de los hijos, y con el argumento de que la vivienda ha pasado a servir a un núcleo familiar distinto del que motivó la adopción de la medida, el trabajo plantea si esta solución puede trasladarse a nuestro ordenamiento y, alternativamente, cuáles son las soluciones que pueden plantearse ante esta situación. Asimismo, hace una propuesta de modificación de la regulación catalana que permita una compensación directa por la privación del uso de la vivienda a quien es titular o cotitular y que, a su vez, se oriente a desvincular la protección del interés de los menores de su permanencia en una vivienda en concreto. Palabras clave: atribución del uso de la vivienda, compensación económica, custodia de los hijos, convivencia marital con un tercero, enriquecimiento injustificado, modificación de medidas.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

USE OF THE FAMILY DWELLING ACCORDING TO THE MINOR CHILDREN CUSTODY AND INTRODUCTION OF A THIRD PARTY: REVIEW OF THE CATALAN REGULATION CONCERNING THE JUDICIAL DECISION OF THE SUPREME COURT 641/2018, NOVEMBER 20TH Abstract Catalan civil legislation lays down a discriminatory causality regarding the termination of the right to use on the family dwelling awarded after a procedure of marriage breakdown. The presence of a third party in a marital cohabitation with the spouse or former spouse awarded with the right of use only terminates that use if the right is awarded regarding the major necessity of the beneficiary and not, on the other hand, if the award has been done by reason of the minor children custody. The economic loss that suffers the owner or co-owner of the family dwelling that sees himself deprived of its use in favour of the spouse or ex-spouse that has the custody of the children has been indirectly compensated by the Catalan civil law. This compensation is dealt within the attribution of the value of that use in the payment of the duty of maintenance in favour of the children or the compensatory payment to the spouse or ex-spouse. Concerning the Judicial Decision of the Supreme Court 641/2018, November 20th, terminating the use in consideration of the third party presence that is marital cohabiting with the parent awarded with the use regarding child custody and with the argument that the family dwelling has come to serve to a different family circle than the one that justified the measure adoption, the article suggests if that solution could be pass to our legal system and, alternatively, what are the solutions that can be considered in front of that situation. Furthermore, a modification proposal regarding Catalan regulation is done, permitting a direct compensation for the deprivation of the use of the family dwelling to the owner or co-owner and that is directed to set apart the protection of the minor’s best interests from their permanence in a specific dwelling. Keywords: award of the use of the family dwelling, economic compensation, children custody, marital cohabitation with a third party, unjustified enrichment, modification of measures.

INTRODUCCIÓ. EL SUPÒSIT PLANTEJAT I LA RESPOSTA LEGAL DIVERSA EN ELS ORDENAMENTS CATALÀ I ESTATAL El supòsit que es planteja és simple: en virtut de la sentència derivada d’un procediment de crisi matrimonial, l’ús de l’habitatge familiar ha estat atribuït a qui no és titular o no ho és en exclusiva i s’ha desposseït de l’immoble el seu titular exclusiu o cotitular. L’atribució de l’ús de l’habitatge s’ha fet per raó de la guarda dels fills menors a càrrec del progenitor que té atribuïda la guarda en exclusiva o fins i tot, en cas de guarda compartida amb el progenitor titular o cotitular de l’habitatge, perquè s’ha valorat que el beneficiari en té més necessitat. Amb posterioritat a l’adopció d’aquesta Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

mesura i abans que s’extingeixi la guarda dels fills menors, el progenitor que té atribuït l’ús introdueix en l’habitatge un tercer amb qui manté una relació de parella. El sacrifici patrimonial, i fins i tot personal, que la situació descrita comporta per al titular privat de l’ús no sembla que hagi estat tingut en compte pel legislador català o, més exactament, l’ha considerat a contrario sensu en l’article 233-24.1 CCCat —«El dret d’ús s’extingeix […], si es va atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la guarda»— en relació amb l’article 234-24.2 CCCat —«El dret d’ús, si es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix […] b) Pel matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona»—, a fi de blindar l’interès dels menors i, de passada, el del progenitor custodi. La mateixa norma es conté en relació amb la prestació compensatòria, que també s’extingeix per relació marital o matrimoni del creditor (art. 233-19.1b CCCat). En definitiva, en el dret civil català, les prestacions que s’adrecen directament a protegir l’interès de l’excònjuge, s’extingeixen amb motiu d’una nova relació de parella; aquesta circumstància fa que esdevingui injustificada la perpetuació de la solidaritat postconjugal. En canvi, les prestacions que protegeixen l’interès dels fills es desvinculen de les vicissituds afectives dels progenitors fins i tot si aquestes es materialitzen en la introducció d’un tercer en l’habitatge familiar. El sacrifici patrimonial que afavoreix l’excònjuge usuari en detriment del cònjuge titular o cotitular privat de l’ús i que té sentit quan s’imposa en benefici dels fills comuns menors d’edat, potser s’ha de qüestionar quan el benefici afavoreix addicionalment la nova parella del progenitor beneficiari de l’ús i fins i tot els fills que puguin sorgir d’aquesta nova relació o els fills que ho són només de la nova parella del progenitor usuari. Si contraposem els ordenaments civils català i espanyol, observem que en el Codi civil de Catalunya (CCCat) la regulació de l’atribució de l’ús de l’habitatge arran de la crisi matrimonial és força detallada i, en matèria d’extinció, distingeix clarament el supòsit d’atribució de l’ús per raó de la guarda dels fills menors del d’atribució per raó de la necessitat del cònjuge. Només respecte d’aquest darrer supòsit, com hem dit, el matrimoni o la convivència marital1 del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona extingeix l’ús. En canvi, l’article 96 del Codi civil espanyol (CC) es limita a establir criteris per a l’atribució de l’habitatge familiar en cas de crisi, però omet tota referència a

1. Aquesta convivència marital no demana una convivència en parella estable que compleixi els pressupòsits de l’article 234-1 CCCat ni demana una convivència permanent en el mateix habitatge, sinó només un projecte de vida en comú que reuneixi un seguit d’elements com l’estabilitat, la intimitat, la comunicació d’afectes i interessos i de publicitat, comparable amb el matrimoni, segons ha establert el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en diverses resolucions: sentències 6/2017, de 9 de febrer (RJ 2017/1599), 14/2013, de 21 de febrer (RJ 2013/5755), i 47/2009, de 26 de novembre (RJ 2010/75).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

les causes d’extinció de l’ús atribuït.2 Tanmateix, es pot argumentar que la previsió extintiva que sí que es conté en matèria de pensió compensatòria en l’article 101 CC en cas de convivència marital o matrimoni amb una tercera persona, hauria d’avalar l’opció negativa, a contrario sensu, respecte a l’atribució de l’ús de l’habitatge habitual. El Tribunal Suprem no ho ha entès així. L’aplicació de l’article 96 CC ha donat lloc a la Sentència 641/2018, de 20 de novembre,3 que serveix de pretext a aquest treball i que va concloure que la introducció d’un tercer en l’habitatge familiar canvia l’estatus d’aquest habitatge, que deixa d’estar vinculat a l’interès de la família a la qual servia aquell ús —la família formada pels progenitors que han extingit la seva relació i els fills comuns— i passa a ser l’habitatge d’un nucli familiar nou i diferent —el que inclou el tercer convivent—.4 Se sosté que això no comporta negar que, a l’empara del lliure desenvolupament de la personalitat, el cònjuge que té l’ús per raó de la guarda pugui establir noves relacions de parella, sinó que el que es qüestiona és si aquesta llibertat s’ha d’exercir encara que perjudiqui el progenitor no custodi. Es resol finalment que és procedent l’extinció de l’atribució de l’ús sobre l’habitatge familiar i que no és possible mantenir-hi els menors i el progenitor custodi més enllà del temps

2. L’intent de modificar la regulació del Codi civil espanyol mitjançant l’Avantprojecte de llei sobre l’exercici de la corresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, presentava una regulació molt més prolixa de la matèria, però tampoc no preveia els supòsits d’extinció del dret d’ús per convivència marital o matrimoni amb una tercera persona. En canvi, la proposta acadèmica de Codi civil elaborada per l’Asociación de Profesores de Derecho Civil (Madrid, Tecnos, 2018) sí que considera la situació, en l’article 219-29, en una norma amb una redacció similar a la de la norma catalana, si bé inclou un incís que permet donar sortida a situacions com la que ens ocupa, atès que, malgrat que es preveu l’extinció del dret d’ús atribuït per raó de la guarda dels fills menors amb caràcter general amb la finalització de la guarda, s’afegeix l’eventualitat d’una limitació temporal de l’atribució en el cas que el manteniment d’aquesta «comprometa gravemente la economía del cónyuge no adjudicatario o fomente situaciones abusivas». 3. El canvi ja s’insinuava en l’anterior Sentència del Tribunal Suprem (STS) 33/2017, de 19 de gener (RJ 2017/754), que va reduir els aliments deguts als fills per la presència d’un tercer en l’habitatge familiar copropietat dels progenitors; en aquest cas, s’advertia que «la presencia de un tercero en la vivienda familiar, cuyo uso fue asignado a la esposa e hijos menores en virtud de lo dispuesto en el artículo 96 del Código Civil, no se plantea desde la medida de uso, sino desde la prestación alimenticia», i que per això no es podia pronunciar en relació amb l’afectació sobre l’ús de l’habitatge derivada de la presència del tercer. Anteriorment, diverses audiències provincials havien dictat resolucions que ja acordaven l’extinció de l’ús arran de la presència del tercer. Per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial (SAP) de Madrid (Secció 22a) 519/2018, de 12 de juny (JUR 2018/223603), la SAP de València (Secció 10a) 546/2012, de 18 de juliol (JUR 2012/307999), la SAP de Valladolid (Secció 1a) 217/2012, de 18 de maig (JUR 2012/226812), la SAP de València (Secció 10a) 344/2011, de 9 de maig (JUR 2011/281277), la SAP de Màlaga (Secció 6a) 456/2010, de 21 de setembre (JUR 2011/83336), i la SAP d’Almeria (Secció 1a) 59/2007, de 19 de març (AC 2007/505). 4. S’acull així l’orientació interpretativa acordada en el document Conclusiones de: «IV Encuentros de Magistrados y Jueces de familia y Asociaciones de Abogados de familia» «VI Jornadas nacionales de Magistrados, Jueces de familia, Fiscales y Secretarios judiciales», Valencia, 26, 27 y 28 de 2009, Madrid, Asociación Española de Abogados de Familia, s.d., que precisament basava el seu criteri interpretatiu en la desafectació de l’habitatge arran de la nova convivència amb un tercer respecte de l’ús atribuït inicialment.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

necessari per a liquidar la societat de guanys (sociedad de gananciales, en castellà), que era el règim econòmic matrimonial que subjectava els progenitors.5 La conclusió preliminar és que, ateses les opcions legislatives divergents —omissiva, la del legislador estatal, i reguladora de manera detallada, la del legislador català—, no és anticipable que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en aplicació de la norma civil catalana, pugui arribar a una conclusió similar a la que es conté en la sentència esmentada del Tribunal Suprem.6 Ara bé, això no exclou que per altres recorreguts es pugui plantejar una solució davant la situació sorgida que afecti o no el manteniment de la mesura acordada respecte a l’atribució de l’ús de l’habitatge. El tema presenta un indubtable biaix de gènere, atesa la implicació entre règim de guarda i atribució de l’ús de l’habitatge i atesa també l’estadística relativa a la guarda, la qual en una proporció encara molt superior s’atribueix en exclusiva a la mare.7 Cal plantejar si és convenient o no una modificació de la regulació del Codi civil de Catalunya en aquest àmbit a fi de reequilibrar els interessos en joc8 o bé si la regulació actual

5. Anteriorment el Tribunal Suprem (STS 191/2011, de 29 de març, RJ 2011/3021) ja havia resolt l’exclusió inicial de l’atribució de l’ús de l’habitatge en consideració a, entre altres qüestions, la nova relació de parella de qui pretenia l’ús, si bé en un supòsit de guarda compartida. La mare havia adquirit un immoble en copropietat amb la seva nova parella i el Tribunal va entendre que l’article 96 CC no permetia obtenir una mena d’immoble reservat en detriment dels interessos del titular: «[…] como se ha dicho antes, la atribución del uso del que fue hasta el momento de la separación el domicilio familiar constituye una forma de contribuir al deber de alimentos de los hijos, aspecto que en el presente caso se encuentra perfectamente cubierto por la aportación de la madre, que no debe olvidarse tiene también el deber de prestarlos a su hijo menor. La atribución del uso al menor y al progenitor se produce para salvaguardar los derechos de éste, pero no es una expropiación del propietario y decidir en el sentido propuesto por la recurrente sería tanto como consagrar un auténtico abuso del derecho, que no queda amparado ni en el art. 96, ni en el art. 7 CC». 6. De fet, recentment el Jutjat Número 7 de Cerdanyola del Vallès, en la Sentència de 21 de març de 2019, ha tingut ocasió de resoldre sobre la matèria i d’al·ludir i separar-se del plantejament jurisprudencial del Tribunal Suprem, precisament fent palès que les legislacions d’aplicació en la matèria són diverses en l’un i l’altre casos. 7. Segons l’última estadística publicada per l’Institut Nacional d’Estadística en la Nota de prensa publicada el 24 de setembre de 2018, en un 65% dels casos la guarda s’atribueix en exclusiva a la mare, en un 30,2% és compartida per ambdós progenitors, en un 4,4% s’atribueix en exclusiva al pare i en un 0,4% s’atribueix a institucions o familiars. Aquest biaix ha estat posat en relleu per R. Milà Rafel, «Gènere i dret de família: una lectura de l’habitatge familiar a partir del llibre segon del Codi civil de Catalunya», Revista Catalana de Dret Privat, vol. 16 (2016), p. 143 i seg., tot contraposant la regulació del CCCat a la continguda en el Codi de família. 8. De la mateixa manera que pel que fa als aliments acordats arran de la crisi de parella, matrimonial o no, dels progenitors, s’ha de considerar l’impacte econòmic que aquesta ruptura té, amb l’habitual pèrdua de nivell de vida per als integrants de la família, a fi d’intentar que aquesta minva del benestar econòmic afecti el mínim possible els fills menors i no representi un sacrifici desproporcionat per a un dels progenitors respecte a l’altre, ambdós igualment subjectes a les obligacions derivades de la potestat parental. Com assenyala Jordi Ribot Igualada, «Els aliments als fills: fonament i abast de l’obligació paterna», text presentat en les Vintenes Jornades de Dret Català a Tossa: «Els reglaments europeus i l’evolució del dret català de contractes, família i successions», organitzades per l’Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

ja és prou justa malgrat el sacrifici del progenitor titular privat de l’ús, òbviament sigui quin sigui el seu gènere. Abans d’això, cal valorar si, amb la regulació present, la introducció d’un tercer en l’habitatge l’ús del qual s’ha cedit per raó de la guarda dels fills menors ha de plantejar una revisió eventual de la mesura acordada o permet al cònjuge privat de l’ús l’exercici d’alguna acció orientada al seu rescabalament econòmic. 1.

L’ADJECTIVACIÓ D’UN HABITATGE COM A FAMILIAR

Segons el Codi civil de Catalunya, l’habitatge familiar és un bé afectat al servei de la família en el qual es desenvolupa la vida familiar i que és centre de convivència dels seus membres (Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya [STSJC] 50/2012, de 30 de juliol, RJ 2012/10035).9 I, segons assenyala la doctrina, l’habitatge familiar es caracteritza, entre altres coses, per l’habitualitat o permanència en el seu ús per part de la família i pel fet de satisfer la necessitat de residència habitual.10 En el nostre cas, la particularitat és que l’habitatge l’ús del qual s’ha cedit a qui no és titular exclusiu passa a ser, per la presència d’un tercer, habitatge de dues famílies independents:11 el nucli familiar que té el seu origen en la parella que va trencar però que manté una entitat mitjançant, precisament, l’adopció de determinades mesures postruptura, com la cessió de l’habitatge familiar, i la família en projecte o ja consolidada formada per l’excònjuge o cònjuge separat beneficiari de l’ús, els fills tinguts de la unió que s’ha trencat i el tercer que ha constituït la nova parella —estable, matrimonial o ni l’una ni l’altra— amb la persona usuària. Ara bé, convé precisar que la norma catalana només considera el fet familiar si existeix convivència estable en parella o matrimonial, no mera convivència marital (art. 231-1 CCCat). En tot cas i un cop fet l’incís, no es pot afirmar que existeixi una única família, la reconstituïda, formada pel progenitor usuari i els fills i la nova parella, no almenys pel que fa a l’ús de l’habitatge familiar, atès que aquest serveix únicament a la família originària i no pas a la nova,

Universitat de Girona i celebrades el 20 i 21 de setembre de 2018: «Les normes aplicables han de contenir regles que reequilibrin aquest desavantatge i assoleixin una solució justa tant per al progenitor convivent com per al que contribueix sobretot aportant recursos econòmics» [en premsa]. 9. Una aproximació a l’interès familiar passa per confrontar l’interès individual de cadascun dels seus components, l’interès dels grups estratificats (membres de la parella o fills, respectivament) i l’interès de tot el col·lectiu. Vegeu Beatriz Verdera Izquierdo, «Estudio de los últimos postulados referentes a la atribución del uso de la vivienda familiar. La necesidad de vivienda», InDret, any 2016, núm. 1, p. 8 i 9. 10. Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», a Joan Egea Fernández i Josep Ferrer Riba (dirs.), Comentari al llibre segon del Codi civil de Catalunya. Família i relacions convivencials d’ajuda mútua, Barcelona, Atelier, 2014, p. 504. 11. La Resolució de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques 3888/2009, de 20 de desembre (JUR 2010/25061), va concloure que s’havien de considerar situacions en les quals convisquessin més d’una família en un habitatge.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

i és aquesta afecció la que fonamenta la subsistència de la mesura. Aquest és un dels arguments principals en què el Tribunal Suprem basa la seva resolució: la desafecció de l’habitatge a la família a la qual la mesura de l’ús servia i la presència en l’immoble d’un nou nucli familiar. Com hem avançat i com desenvoluparem al llarg del treball, aquesta desafecció no és compatible amb l’ordenament civil català si no és mitjançant la substitució de la mesura per una altra mitjançant un procediment de modificació de mesures i, per tant, l’extinció no s’esdevé com a resultat directe de la introducció del tercer. Així, cal mantenir la subsistència de l’afecció familiar de l’habitatge que va motivar l’adopció de la mesura, malgrat la presència del tercer, sens perjudici de les accions que es puguin emprendre des d’altres aproximacions. D’altra banda, entorn de la caracterització familiar de l’habitatge cal plantejar si l’afecció d’aquest habitatge en concret a la satisfacció dels aliments dels fills és oportuna12 o si, com resulta de la flexibilització del règim d’atribució de l’habitatge en les modificacions introduïdes pel llibre segon, aquest habitatge és fungible mitjançant l’adopció d’altres mesures alternatives que no comprometin tan intensament els drets del titular. En efecte, el legislador català, amb la nova regulació sobre l’atribució de l’ús de l’habitatge arran de l’aprovació del llibre segon, ha avançat en aquesta direcció: té en compte la capacitat econòmica del guardador, preveu el supòsit en el qual l’ús no s’atribueix a qui té la guarda, sinó al cònjuge més necessitat (art. 233-20.4 CCCat), i també considera els supòsits d’exclusió de la mesura (art. 233-21.1 CCCat). El desequilibri deriva en una situació particularment iniqua per al progenitor privat de l’ús arran de la presència del tercer en l’habitatge l’ús del qual s’ha cedit, sobretot si no està prevista una compensació directa per la privació de l’ús. Convé palesar, a més, que, amb caràcter general, la ruptura de la parella té un impacte econòmic familiar negatiu, atès que la parella, matrimonial o no, permet una economia d’escala que la ruptura desmunta. Les normes relatives als efectes de la ruptura tendeixen a minimitzar aquest impacte envers els fills menors i a fer que siguin els progenitors els qui l’absorbeixin. Ara bé, el que cal qüestionar és si la protecció dels fills menors ha de conduir a la immobilització de l’habitatge que va ser el familiar fins a la ruptura.13 Pensem que, fins al moment de la ruptura, els progenitors eren lliures d’alienar, gravar o fer qualsevol altre acte d’administració o disposició sobre l’habitatge sense que calgués cap autorització judicial, en virtut únicament de la seva condició

12. Ana Laura Cabezuelo Arenas, «La necesaria reforma del art. 96 del Código civil», a Carlos Lasarte i María Dolores Cervilla (dirs.), Ordenación económica del matrimonio y de la crisis de pareja, València, Tirant lo Blanch, 2018, p. 691 i seg. 13. Beatriz Verdera Izquierdo, «Estudio de los últimos postulados», p. 46, aprecia que la relació familiar que es vol protegir es pot desenvolupar en qualsevol habitatge sempre que estiguin garantides les necessitats habitacionals i afegeix que els menors, per regla general, tenen una gran capacitat d’adaptació a un nou entorn, fet que porta a haver de relativitzar el concepte d’habitatge familiar i la rigidesa de la institució.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

de titulars del dret que els legitimés a dur a terme l’acte de què es tractés i amb manifestació, si escaigués, de la destinació familiar de l’habitatge. Sens dubte, aquesta alienació també és possible després de la ruptura i malgrat que pesi un ús sobre l’habitatge (art. 233-25 CCCat), però l’operació resta econòmicament migrada per l’existència del gravamen sobre l’immoble. Amb això volem dir que el benestar dels menors no s’ha d’identificar de manera tendencial o preferent amb la seva permanència en l’últim habitatge anterior a la ruptura dels progenitors, sinó que pot haver-hi altres formes més equilibrades per al conjunt dels membres de la família de satisfer la seva necessitat d’habitatge permanent.14 2.

EL FONAMENT I LA CARACTERITZACIÓ DEL DRET D’ÚS DE QUI NO ÉS TITULAR EXCLUSIU DE L’IMMOBLE

La solució que calgui donar a la situació descrita està en gran manera condicionada per la naturalesa del dret que es reconeix a favor del cònjuge usuari i per les facultats que quant a la possessió de l’immoble se li reconeguin i que tot seguit examinarem. Abans d’això, però, cal determinar quin és el fonament del dret atribuït i el nivell d’afectació a una determinada finalitat que exigirà, o no, reconèixer l’impacte jurídic sobre la situació antecedent a la presència sobrevinguda d’un tercer aliè al nucli familiar original i en consideració al qual es va reconèixer el dret d’ús. D’entrada convé precisar que el titular del dret, en cas que s’adopti la mesura tant per raó de la guarda com per raó de la major necessitat, és el cònjuge, i no els fills menors, si el supòsit és el primer. L’ordenament, tant l’actual com el Codi de família anterior, és clar en aquest punt i defuig la noció d’habitatge niu amb ús rotatori o no dels pares.15 Aquesta precisió fa que algun autor plantegi objeccions a la imputació del valor de l’ús de l’habitatge en els aliments deguts als fills menors, atès que el titular

14. En aquest sentit, s’ha qüestionat el sacrifici econòmic desproporcionat que sovint sofreix un dels progenitors arran de la ruptura i que exigiria replantejar la mesura relativa a l’atribució de l’habitatge a partir de la fungibilització de l’immoble que serveix de llar familiar després de la ruptura i a partir de la ponderació de la capacitat adquisitiva del progenitor que té la guarda. Vegeu Ana Laura Cabezuelo Arenas, «El art. 96 CC: sobrevaloración del interés del menor versus aniquilación de los intereses económicos de los padres. Incoherencias de la jurisprudencia y propuestas de reforma», a Guillermo Cerdeira Bravo de Mansilla (dir.), Menores y crisis de pareja: la atribución del uso de la vivienda familiar, Madrid, Editorial Reus, 2017, p. 345 i seg. 15. S’hi refereixen expressament la SAP de Barcelona (Secció 18a) 125/2014, de 19 de febrer (JUR 2014/84912), i la SAP de Barcelona (Sección 12a) 476/2013, de 25 de juny (JUR 2013/267431), que remet a la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJC) 31/2008, de 5 de setembre (RJ 2009/1449), en la qual es palesa que aquest ús rotatori, resultat de l’atribució al fill i a aquell progenitor amb qui en cada moment convisqui, és una font de conflictes i d’incomoditats per a tots.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

de l’un i l’altre drets no és el mateix.16 Tot i això i atesa la legitimació processal que la mateixa norma confereix al progenitor per a sol·licitar aquests aliments, fins i tot quan els fills ja són majors d’edat, i com que els fills són usuaris materials de l’habitatge,17 l’objecció es pot obviar fàcilment. 2.1. El fonament assistencial del dret d’ús sobre l’habitatge El fonament de l’atribució de l’ús de l’habitatge és de caràcter assistencial i, com en altres casos, és una manifestació de la solidaritat privada que alleugereix l’assistència que hauria de correspondre als poders públics en un estat del benestar18 i que és especialment palesa quant al perllongament de les obligacions existents entre els cònjuges un cop extingida la seva relació matrimonial,19 que impedeixen un clean-break

16. Vegeu en aquest sentit María José Santos Morón, «La atribución del uso de la vivienda familiar en caso de custodia exclusiva de un cónyuge: evolución jurisprudencial y anteproyecto de reforma», Revista de Derecho Civil, vol. i, núm. 3 (juliol-setembre 2014), p. 26. 17. Vegeu Francisco Oliva Blázquez, «Atribución del uso de la vivienda y compensación económica: escenarios y propuestas de reforma», a Guillermo Cerdeira Bravo de Mansilla (dir.), Menores y crisis de pareja, p. 320. 18. La tensió entre la solidaritat individual i la col·lectiva és un aspecte clau a l’hora de dissenyar les polítiques socials i familiars dels estats. En el nostre context és clara la tendència cap a una subsidiarietat de l’assistència pública respecte a la familiar o privada; així es palesa de manera ben vistent en la Llei 14/2017, de 20 de juliol, de la renda garantida de ciutadania, que en l’article 7.2d estableix que no tenen dret a la prestació «[l]es persones que no han interposat una reclamació judicial amb relació a una pensió d’aliments o compensatòria a la qual tenen dret però que no perceben, llevat dels casos que es determinin per reglament». Vegeu l’interessant estudi de Floriane Maisonnasse, L’articulation entre la solidarité familiale et la solidarité collective, Issy-les-Moulineaux, LGDJ i Lextenso, 2016, p. 94 i 95, en el qual proposa superar la relació de subsidiarietat entre ambdues formes de solidaritat i avançar vers un model de complementarietat. La solidaritat col·lectiva es concilia millor amb els principis de clean-break, mentre que els drets d’execució continuada, com ara les prestacions alimentàries o el dret d’ús sobre l’habitatge perllongat en el temps a favor de qui no és titular exclusiu, dificulten la seva aplicació. L’opció per una reestructuració econòmica de la família després de la ruptura que passi, per exemple, per la venda de l’habitatge i la redistribució del guany, en lloc de l’atribució o la privació de l’ús de l’immoble durant un període dilatat, pot permetre un resultat més equilibrat i just i tendir a un model d’autosuficiència que no prioritzi els interessos d’un cònjuge als de l’altre. 19. En aquest sentit, Encarna Roca Trias, Familia y cambio social. De la «casa» a la persona. Madrid, Civitas, 1999, p. 169 i seg., identifica diverses concepcions del matrimoni i en destaca les següents: la concepció de cooperació per a tota la vida, amb participació en els beneficis generats fins i tot postruptura; la concepció individualista, que permet recuperar les inversions i compensar les pèrdues patrimonials realitzades i experimentades durant el matrimoni; i la concepció asseguradora, que imposa a tots dos cònjuges respecte dels fills o a l’un respecte de l’altre, la garantia de la subsistència després de la ruptura. Segons l’autora, el model espanyol i també el català se situen entre els dos últims models, i aplica l’individualista a les relacions conjugals i l’assegurador als fills. Aquesta aproximació dogmàtica és pertinent a l’hora de ponderar els interessos en conflicte en situacions com la descrita en el cas objecte

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

orientat a l’autosuficiència econòmica postruptura. Aquesta finalitat assistencial es fa evident, entre d’altres, en l’obligació de prestar aliments prevista per a situacions de necessitat, que inclouen l’habitatge (art. 237-1 CCCat), i en matèria de pactes en previsió d’una futura ruptura de la parella, que exclouen els pactes de renúncia quan «comprometin les necessitats d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge beneficiari de l’ús» o quan, defectivament, s’atribueixi l’ús, en cas de crisi matrimonial, al cònjuge més necessitat. Aquesta finalitat assistencial té ple sentit respecte dels fills menors d’edat, perquè deriva de les obligacions pròpies de la potestat parental (art. 236-17.1 CCCat), i de manera més discutible respecte de l’excònjuge, amb qui, no obstant això, es va formar una comunitat de vida que pot justificar una ponderada solidaritat postconjugal. Ara bé, respecte del tercer que és parella del beneficiari de l’ús i que és introduït en l’habitatge amb el consentiment d’aquest però no de qui és el titular de l’habitatge, el fonament es fa ben difícil de trobar i en realitat la presència d’aquest tercer en l’habitatge familiar es justifica en virtut del lliure desenvolupament de la personalitat de l’usuari, que ha de poder refer la seva vida amb posterioritat a la ruptura que ha motivat l’atribució de l’ús de l’habitatge. El fonament assistencial del dret no impedeix considerar el valor econòmic de l’ús atribuït i aquest aspecte no és obviat pel legislador, atès que l’atribució —i la correlativa privació per al titular— es pren en consideració com a pagament dels aliments als fills o de la prestació compensatòria.20 Aquest fonament permet considerar la voluntat de qui assisteix, com s’esdevé en matèria d’aliments segons l’article 237-10.2 CCCat, i el seu sacrifici patrimonial com a elements que cal ponderar a l’hora de concretar l’abast de la mesura assistencial. Així, doncs, l’ús de l’habitatge serveix a la necessitat exclusiva dels fills menors d’edat i no al desenvolupament lliure de la personalitat del cònjuge que en té la guarda. Els costos o mitjans materials per a la realització d’aquest desenvolupament lliure no han de ser proveïts per l’excònjuge. La dificultat rau en la càrrega de convivència amb els fills menors del progenitor que en té la guarda i que per això té l’ús de l’habi-

d’estudi i donar-hi una resposta adequada que no comporti un sacrifici desproporcionat dels interessos d’un dels excònjuges. 20. En aquest sentit, s’assenyala que un dels problemes conceptuals quan s’aplica l’article 96 CC relatiu a l’atribució de l’ús de l’habitatge en procediments de ruptura, és considerar que aquesta atribució és sempre gratuïta fins i tot en els casos en què el bé és de titularitat exclusiva del cònjuge al qual es priva de l’ús. La injustícia del resultat al qual condueix la norma es relaciona amb l’absència d’una compensació econòmica per la privació de l’ús a aquell que és titular i amb l’assumpció generalitzada, però errònia, que la norma planteja la gratuïtat del dret d’ús, que, a més, no es correspon amb la voluntat del legislador si s’analitzen els treballs parlamentaris que figuren entre els antecedents de la norma i que van conduir a la supressió de l’incís inicial incorporat a la norma que preveia compensacions adequades que anirien aparellades a la cessió de l’ús; la supressió va ser motivada per la inseguretat jurídica que una expressió tan oberta hauria comportat, no pas per la voluntat de concebre el dret com una atribució gratuïta (Francisco Oliva Blázquez, «Atribución del uso de la vivienda», p. 306 i seg.).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

tatge, i que ha de ser conciliable amb el fet que aquest progenitor pugui refer la seva vida amb una nova parella. Tot i l’afecció que condiciona el destí de l’ús de l’habitatge familiar, al qual tot seguit ens referirem, la confrontació de posicions jurídiques que resulta de l’atribució/privació de l’ús de l’immoble titularitat exclusiva o cotitularitat del subjecte privat no es pot resoldre eficaçment per la via de la imposició d’obligacions de no fer a l’excònjuge usuari —no permetre l’accés de terceres persones a l’habitatge—,21 sinó que s’ha de solucionar mitjançant una adequada compensació econòmica per la privació de l’ús. 2.2. Les facultats de l’usuari El dret de l’usuari de l’habitatge familiar és un dret real d’ús d’origen legal al qual, pel que fa a tot el que no està previst per la regulació específica (art. 233-20 a 233-25 CCCat), s’aplica la regulació sobre els drets d’aquesta naturalesa (art. 562-6 a 562-8 CCCat).22 En el context de l’ordenament civil estatal sovintegen les aproximacions que, amb caràcter previ, es posicionen sobre el caràcter personal o real del dret familiar a usar l’habitatge del qual no s’és titular, o no en exclusiva, després de la ruptura de la parella.23 En el context del dret civil català, en canvi, és generalitzada l’assumpció de la naturalesa real del dret reconegut, que es caracteritza com un dret

21. Aquesta va ser la solució adoptada per la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 22a) 188/2000, de 5 de maig (JUR 2012/337676), que va dictar una providència per la qual es requeria a l’exesposa que no fes extensiu al seu nou cònjuge l’ús sobre l’habitatge familiar propietat exclusiva del seu excònjuge i, arran de l’incompliment de l’obligació negativa imposada, se la condemnava a indemnitzar el seu excònjuge pels danys i perjudicis causats. 22. Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 520, posa de manifest la caracterització del dret com a dret d’ús malgrat que la regulació continguda en els articles 233-20 i següents CCCat no utilitzi aquesta terminologia i sembli voler referir-lo a una mera situació possessòria. 23. Vegeu, entre d’altres, María Goñi Rodríguez de Almeida, «La especial naturaleza del derecho de uso de la vivienda familiar y su inscripción en el Registro de la Propiedad», Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 710 (2008), p. 2522 i seg., Matilde Cuena Casas, «Régimen jurídico de la vivienda familiar», a Mariano Yzquierdo Tolsada i Matilde Cuena Casas (coords.), Tratado de derecho de la familia, t. iii, Cizur Menor, Thomson Reuters Aranzadi, 2017, p. 275 i seg., o María Dolores Cervilla Garzón, «Su estudio desde la doctrina», a Guillermo Cerdeira Bravo de Mansilla (dir.), Menores y crisis de pareja, p. 15 i seg. Aquesta última autora es posiciona decididament a favor de la naturalesa personal del dret que té eficàcia real si s’inscriu en el Registre de la Propietat. Especialment expressiva en aquest aspecte es mostra María Dolores Cervilla Garzón, «Naturaleza jurídica del derecho a usar la vivienda familiar. Revisión y puesta al día», InDret, any 2017, núm. 4, p. 6. Sovint es contraposa la naturalesa familiar del dret al seu caràcter real (Blanca Sánchez-Calero Arribas, «La atribución del uso de la vivienda familiar en la jurisprudencia», a Carlos Lasarte i María Dolores Cervilla (dirs.), Ordenación económica del matrimonio, p. 766), com si un dret familiar hagués necessàriament de revestir naturalesa personal o no pogués sotmetre’s a la categorització personal-real i se subjectés a una naturalesa autònoma.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

d’ús i la regulació general del qual, com hem dit, es conté en els articles 562-6 a 562-8 CCCat, i també en les disposicions comunes al dret d’ús i d’habitació previstes en els articles 562-1 a 562-4 CCCat. El caràcter real resulta del poder immediat i directe sobre la cosa i de la seva oposabilitat erga omnes;24 s’assenyala, a més, que la previsió, en l’article 562-7 CCCat, d’un dret d’ús que recaigui sobre un habitatge i que porta a qüestionar el sentit de la coexistència amb el dret autònom d’habitació ex article 562-9 CCCat, segurament té a veure amb la voluntat de donar cobertura jurídica al dret d’ús reconegut en l’article 233-20 CCCat.25 Aquesta regulació, tot i que conté previsions addicionals respecte a la legislació anterior i que ha resolt qüestions ben rellevants, com les relatives a la tinença de l’habitatge per tolerància de tercers (art. 233-21.2 CCCat), a les obligacions per raó de l’habitatge (233-23 CCCat) o al règim de disponibilitat de l’immoble gravat per l’ús (art. 233-25 CCCat), no precisa les facultats que corresponen al titular del dret i que són pressupòsit de l’eventual compensació per la privació de l’ús al titular. En efecte, quant a l’abast de les facultats de l’usuari, si apliquem, a falta d’una norma especial en matèria d’atribució de l’ús de l’habitatge derivada de la crisi matrimonial, la prevista en l’article 562-4 CCCat, que es troba entre les disposicions comunes dels drets d’ús i habitació, en resulta que l’usuari només pot gravar o alienar el seu dret si hi consent el titular, la qual cosa permetria admetre a contrario sensu la cessió parcial en arrendament o, amb més raó, la tolerància de la presència del tercer.26 En el cas, però, del dret d’ús que examinem, la naturalesa alimentària del dret exclou aquella disponibilitat,27 encara que, en realitat, el consentiment del titular podria justificar una modificació sobrevinguda del fonament del dret.

24. Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 520 i seg. 25. Així ho constaten Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos reales, 6a edició, Madrid i Barcelona, Marcial Pons, 2018, p. 420. 26. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña, p. 420 i 421, es refereixen a l’omissió de la norma actual sobre la qüestió en relació amb el dret d’ús regulat pel llibre cinquè, que sí que es preveia en la legislació anterior (Llei 13/2000, de 20 de novembre, de regulació dels drets d’usdefruit, d’ús i d’habitació). Els autors resolen l’omissió entenent que l’arrendament total de l’habitatge s’ha d’assimilar a un acte de disposició segons la finalitat raonablement deduïda de la norma i que, per tant, requereix el consentiment del titular, i entenent que per a l’arrendament parcial no serà preceptiu aquest consentiment i, per tant, podrà ser lliurement realitzat per l’usuari. En contra es manifesta Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 506, en ocasió de l’estudi sobre l’article 233-20 CCCat però amb referència a la contraposició entre el dret d’ús i el dret d’usdefruit: «[…] el dret d’ús només faculta per posseir i utilitzar l’habitatge per atendre les pròpies necessitats i les de les persones que convisquin (art. 562-6 CCCat), de manera que no es pot confondre amb la facultat de gaudi, que és més àmplia i pròpia del dret real d’usdefruit […]. En aquest sentit, el beneficiari del dret d’ús no pot llogar o cedir a tercers alguna de les peces de l’habitatge i això encara que es pugui considerar sobrera per a les seves necessitats». 27. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña, p. 416 i 417, quant a la caracterització del dret real d’ús.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

D’altra banda, el dret d’ús de l’habitatge es troba afectat expressament per una disposició legal a la satisfacció del dret d’aliments dels fills i al pagament de la prestació compensatòria. L’article 233-20.1 CCCat estableix que la mesura s’acorda «a fi de satisfer, en la part que escaigui», una o ambdues prestacions, per molt que, si l’atribució resulta de l’acord dels cònjuges i si així es preveu, l’afecció pot no concórrer.28 Des del nostre punt de vista, aquesta afecció limita les facultats de l’usuari, que, per tant, no és lliure de donar una altra destinació al bé.29 L’article 562-6 CCCat preveu que l’ús ha de servir per a atendre les necessitats pròpies de l’usuari i les de les persones que hi convisquin, però aquest últim grup de subjectes no s’identifica mitjançant una designació genèrica que pugui concretar voluntàriament l’usuari en cada moment, sinó que es delimita en el moment de la constitució del dret per a referir-la exclusivament als fills menors i, si escau, els majors d’edat econòmicament dependents nascuts de la relació en crisi. És cert que el tercer convivent posseeix l’habitatge per tolerància de l’usuari, però en realitat aquest no té legitimació per a consentir la detenció del bé o, si més no, requereix, així mateix, el consentiment del cònjuge privat de l’ús. Tanmateix i com hem avançat, la solució a la problemàtica sorgida no pot passar per posar l’usuari davant la disjuntiva de veure’s privat de l’ús i per extensió, sobretot, privar d’aquest ús també els fills que té sota la seva guarda, o expulsar de l’habitatge la nova parella i no introduir-ne cap fins que hagi finalitzat la guarda. Tampoc pot passar per l’exercici d’una acció de desnonament del titular privat de l’ús contra el convivent, deslligada de la mesura adoptada en el procediment matrimonial. L’estimació del valor de l’ús de l’habitatge familiar per part del progenitor que no és el titular exclusiu de l’immoble i que no el té per raó de la seva necessitat, sinó per la guarda dels fills, és clau per a ampliar les facultats derivades de la seva legitimació possessòria: l’afecció al compliment de determinades finalitats cediria o es complementaria per la naturalesa onerosa de l’intercanvi.

28. Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 506. 29. Santiago Espiau Espiau, La vivienda familiar en el ordenamiento jurídico español, Barcelona, PPU, 1992, p. 234 i 235, descriu la legitimació possessòria del cònjuge no titular arran de l’atribució del dret d’ús que té l’amplitud que correspongui al títol del cònjuge privat de l’ús, però alhora assenyala que aquesta legitimació no es configura simplement com una facultat que es pot exercitar o no potestativament, sinó que està subjecta a una càrrega: «[…] el cónyuge al que se atribuye la vivienda familiar no sólo puede usarla con carácter exclusivo, sino que tiene también el deber de hacerlo y de hacerlo de acuerdo con la finalidad que motivó la atribución: el no uso o el uso de la vivienda familiar que contradiga el interés que se pretende proteger a través del mismo, extinguen la situación posesoria creada y determinan que la posesión de la vivienda se confiera a su titular».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

2.3. La valoració econòmica de l’ús atribuït És un fet inqüestionable que el dret d’ús que s’atribueix al progenitor que té la guarda dels fills quan la titularitat d’aquest habitatge correspon del tot o en part a l’altre progenitor, té un valor econòmic30 i dona lloc a un desplaçament patrimonial. En sentit invers, també és ben cert que l’immoble gravat amb un dret d’ús de llarga durada per raó, per exemple, de la curta edat dels fills sotmesos a guarda, en consideració a la qual s’ha atribuït aquell ús, veu intensament disminuït el seu valor econòmic. Aquest valor econòmic és tingut en compte pel legislador català —però no, en canvi, pel legislador estatal—31 en l’article 233-20.7 CCCat respecte de dues institucions: la contribució als aliments deguts als fills arran de la crisi (art. 232-2.4b i 233-2.6 CCCat) i el pagament de la prestació compensatòria (art. 232-2.5b i 233-17 CCCat). Val a dir que el legislador ho té ben present perquè en un mateix precepte, l’indicat article 233-20 CCCat, ho reitera dos cops: a l’inici, en l’apartat 1, en relació amb una mesura acordada pels cònjuges i causalitzant, tal com ja hem assenyalat, aquest acord, diu que «[e]ls cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar […] a un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest»; i al final, en l’apartat 7, en relació, sembla, amb una mesura ordenada per l’autoritat judicial en defecte d’aquell acord, diu que «[l]’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge», ben bé com si tingués recança pel sacrifici econòmic que s’esdevé en aquest cas. En matèria de parella estable es reitera la imputació esmentada en l’article 234-8.3 CCCat, reiteració que fa que sigui supèrflua, per redundant, la remissió expressa de l’article 234-8.4 CCCat a l’article 233-20.7 CCCat. I és que, com s’anuncia en el preàmbul de la Llei, el legislador, en el llibre segon, ha volgut protegir els interessos del cònjuge titular.

30. María Dolores Cervilla Garzón, La atribución de la vivienda al cónyuge no titular, Barcelona i Madrid, Marcial Pons, 2005, p. 155 i seg., posa en relleu que aquesta valoració econòmica és la qüestió nuclear en matèria d’atribució de l’ús de l’habitatge i que la despossessió del titular exigeix una compensació econòmica o indirecta. 31. La doctrina s’ha referit a la conveniència d’una reforma a fons de l’article 96 CC, que es qualifica de precepte ambigu i obsolet, amb particular insistència en la necessitat d’introduir paràmetres de compensació del cònjuge privat de l’ús. Vegeu Matilde Cuena Casas, «Uso de la vivienda familiar en situación de crisis matrimonial y compensación al cónyuge propietario», Revista de Derecho Civil, vol. i, núm. 2 (abriljuny 2016), p. 10 i seg.; Francisco Oliva Blázquez, «Atribución del uso de la vivienda», p. 315 i seg., o Ana Laura Cabezuelo Arenas, «La necesaria reforma del art. 96», p. 685 i 686. De manera més concreta, vegeu la proposta de ponderació del valor de l’ús a l’efecte de la liquidació del règim econòmic de gananciales a María Ángeles Velázquez Martín, «Contenido económico del derecho de uso en la liquidación de ganaciales. Compensación al cónyuge desposeído», Actualidad Civil, any 2002, núm. 1, p. 343 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

Alhora, el Codi civil de Catalunya ha flexibilitzat el règim anterior quant a l’atribució de l’ús de l’habitatge, no en la formulació general pel que fa als criteris d’atribució, sinó amb la previsió de substitució o commutació de la mesura, autoritzada en l’apartat 4 de l’article 233-20 CCCat, i amb els supòsits d’exclusió considerats en l’article 233-21 CCCat.32 Tanmateix, l’estimació econòmica del dret d’ús que fa el legislador resulta insuficient pel fet que es limita a reconèixer aquest ús com a mitjà de pagament en espècie d’altres drets, però omet la possibilitat del jutge d’assignar una valoració econòmica en forma de renda forçosa per a l’usuari en la part que no es pot resoldre mitjançant aquella imputació —justament la del valor del gaudi del cònjuge no titular o no titular exclusiu que es beneficia de l’ús per raó de la guarda. Aquesta opció sí que ha estat considerada per altres ordenaments: per exemple, l’article 12.7 de la Llei 7/2015, del País Basc, de 30 de juny, de relacions familiars en supòsits de separació o ruptura dels progenitors, estableix que en el cas que s’atribueixi l’habitatge a un dels progenitors, si aquest és privatiu de l’altre o comú de tots dos, s’ha de fixar una compensació per la pèrdua de l’ús a favor del progenitor titular o cotitular no adjudicatari, tenint en compte les rendes pagades pel lloguer d’habitatges similars i la capacitat econòmica dels membres de la parella. Contenia una norma amb un contingut similar l’article 6.1 de la Llei de la Generalitat Valenciana 5/2011, d’1 d’abril, de relacions familiars dels fills i filles els progenitors dels quals no conviuen, que va ser declarada inconstitucional per raons competencials per la Sentència del Tribunal Constitucional 192/2016, de 16 de novembre (RTC 2016/192). Ambdues normes preveuen una compensació directa per la minva patrimonial que pateix el cònjuge privat de l’ús, si bé la crítica que s’ha fet a aquest plantejament legislatiu, que d’entrada es considera escaient, és la imperativitat amb què s’enuncia la figura, més intensa en el cas de la legislació valenciana derogada33 que en la basca, atès que aquesta última almenys introdueix la ponderació de la renda que s’ha de satisfer en funció de la capacitat econòmica dels membres de la parella.34 En aquest sentit, sembla més en-

32. Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 504, posa de manifest que la regulació anterior, massa rígida, impedia tota correcció dels criteris generals i, per tant, «comportava el risc que es produís un sacrifici desproporcionat dels interessos en conflicte». 33. José Ramón de Verda Beamonte, «Menores de edad, alimentos, régimen de convivencia y atribución del uso de la vivienda familiar: un estudio jurisprudencial de la legislación valenciana sobre la materia», Diario La Ley (Estudios doctrinales), núm. 8299 (2014), p. 14, advertia, segons el que resultava de l’experiència jurisprudencial en l’aplicació de la norma, que es tractava d’una mesura rogada que s’havia de plantejar en el primer procediment de ruptura, no en la modificació de les mesures, i que la pretensió s’havia d’acompanyar del corresponent peritatge o prova del preu mitjà dels lloguers de la zona. 34. Tot i així, respecte de la regulació basca s’observa que la compensació es preveu de manera indistinta tant si l’ús s’ha atribuït per raó de la guarda com si ho ha estat per raó de la major necessitat de l’usuari. Es qüestiona si té sentit una compensació en aquest últim cas. La norma tampoc no resol el supòsit en el qual es faci la distribució de l’habitatge per torns i la titularitat correspongui només a un dels progeni-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

certada la formulació de la norma continguda en el Codi civil francès (art. 255, 262-1 i 285-1), que permet al jutge, en matèria de mesures provisionals, atribuir a un dels membres de la parella el gaudi de l’habitatge o compartir entre ambdós aquest gaudi, amb indicació del seu caràcter gratuït o no i de l’acord eventual dels cònjuges sobre l’import d’una indemnització per l’ocupació, i en matèria de mesures definitives, establir un arrendament forçós, previst únicament, però, per al cas que el cònjuge privat de l’ús sigui titular exclusiu de l’habitatge. 3.

ELS CRITERIS D’ATRIBUCIÓ DE L’HABITATGE EN CAS DE CRISI DE LA PARELLA

L’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels cònjuges no és una mesura necessària en un procediment de ruptura matrimonial, sinó només una mesura eventual (art. 233-2.5b i 233-4.2 CCCat). El que és preceptiu és l’establiment de les mesures relatives a la fixació dels aliments dels fills menors (art. 233-2.4b i 233-4.1 CCCat) i, alhora, també la previsió en el pla de parentalitat, la presentació i l’aprovació del qual també constitueixen una mesura necessària (art. 233-2.4a CCCat), del lloc o els llocs on viuran els fills habitualment (art. 233-9.2a CCCat). En conseqüència, la solució defectiva, a falta de l’adopció de la mesura, és que l’ús correspongui al titular o, en cas de cotitularitat, que es procedeixi a l’extinció de la comunitat ex article 552-10 CCCat. En aquest apartat ens referirem breument als criteris previstos per la Llei si efectivament s’adopta la mesura de l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge. Aquest apunt es fa només per a contextualitzar el nostre estudi, centrat pròpiament en la repercussió de la introducció d’un tercer sobre el dret d’ús atribuït per raó de la guarda a qui no és titular de l’immoble o no ho és en exclusiva, i orientat a la protecció que l’ordenament dispensa al titular privat de l’ús. 3.1. Guarda dels fills i atribució de l’habitatge: l’interès prioritari dels fills menors L’article 233-20.2 CCCat estableix que, a falta d’acord entre els cònjuges aprovat judicialment, l’ús s’ha d’atribuir preferentment al progenitor que tingui la guarda dels fills menors. La preferència respon a un criteri apriorístic segons el qual el que convé a l’interès dels menors i que ha d’orientar l’adopció de qualsevol mesura que els afecti

tors: escaurà en aquest cas igualment l’establiment d’una compensació? Vegeu Ana Seisdedos Muiño, «La atribución del uso de la vivienda familiar en caso de ruptura de los progenitores: análisis de la Ley 7/2015, del Parlamento Vasco», Actualidad Jurídica Iberoamericana, núm. 3 bis (novembre 2015), p. 159.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

(art. 211-6.1 CCCat), és romandre en l’habitatge que era el familiar abans de la ruptura. L’assimilació del tractament entre els fills menors i els fills amb la capacitat d’obrar modificada judicialment que depenguin econòmicament dels progenitors, no es preveu expressament en la norma catalana relativa a l’atribució de l’habitatge, que es refereix a «fills comuns sota la guarda» —entre els quals podríem considerar inclosos els fills majors d’edat sotmesos a potestat prorrogada o a tutela— o a «fills menors», però s’ha de desprendre de l’article 233-2.2 CCCat, que exigeix que en ambdós casos, fills menors i fills amb la capacitat d’obrar modificada judicialment, la proposta de mesures s’ha de sotmetre a l’aprovació judicial. En matèria del procediment contenciós de ruptura, l’article 233-3.1 CCCat només fa referència a l’interès dels fills menors. D’altra banda, com s’esdevé respecte d’altres institucions familiars, la crisi de parella dels progenitors i el seu desacord donen lloc a una protecció reforçada dels fills menors, almenys quant a la seva adscripció a un habitatge concret, respecte de la situació en què es trobarien si aquesta crisi no s’hagués esdevingut, supòsit en el qual els progenitors podrien alienar lliurement l’habitatge i decidir, també lliurement, el canvi de residència dels menors. El que es pot qüestionar, tal com hem avançat i com la norma catalana permet a partir de la previsió d’un sistema flexible, és si aquell interès no pot quedar igualment protegit mitjançant altres solucions que no passin pel sacrifici excessiu del dret del titular, a qui inevitablement s’empobreix. Aquest empobriment, tot i el criteri preferent d’atribució de l’ús al progenitor que té la guarda dels menors, ha de tenir un límit. El patrimoni és un recurs per a obtenir liquiditat i, atesa l’obligació legal del progenitor de prestar aliments als fills —fixem-nos que aquesta sí que és, a diferència de l’atribució de l’ús, una mesura que necessàriament s’ha d’acordar arran de la crisi (art. 233-2 i 233-4 CCCat)—, inutilitzar aquest recurs pot significar un perjudici per als menors als quals es vol protegir. En relació amb la presència del tercer, aquesta presència no pot comportar l’expulsió dels menors de l’habitatge familiar, però sí que ha de permetre la revisió de la situació i el plantejament de mesures alternatives amb audiència, si escau, dels menors afectats (art. 211-6.2 CCCat). En cas de guarda exclusiva a càrrec d’un progenitor, l’atribució de l’ús a aquest s’estén per tota la durada de la guarda i, per tant, la jurisprudència considera que no escau la fixació d’un termini,35 que sí que s’avé a fixar si la guarda és compartida i aleshores l’atribució es fa per raó de la major necessitat d’un dels cònjuges.36 Això no és incompatible amb la revisió ulterior de la mesura si sobrevé un canvi de circumstàncies.

35. STSJC 29/2018, de 19 de març (RJ 2018/2841). 36. STSJC 88/2016, de 3 de novembre (RJ 2016/6428).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

3.2. Major necessitat d’un dels cònjuges i atribució de l’ús de l’habitatge Com hem indicat, el nostre ordenament civil considera la solidaritat postconjugal, que es manifesta, entre d’altres, en l’eventualitat que el titular de l’habitatge familiar es vegi temporalment privat del seu ús en benefici del cònjuge més necessitat després de la ruptura (art. 233-20.3 CCCat). Aquesta privació de les facultats del titular comporta una excepció37 i per això exigeix una valoració de la capacitat econòmica respectiva i, indefectiblement, l’establiment d’un termini (art. 233-20.5 CCCat) de durada d’aquesta privació. Es troba a faltar, potser, l’expressió d’una norma general que assenyali que si no hi ha fills menors, no escau l’atribució de l’ús i, per tant, aquest ús correspon al titular, i que a continuació reculli situacions excepcionals en les quals, per raó de la necessitat d’un dels cònjuges, es pot fer adoptar la mesura durant un temps limitat. Tal com es presenta la regulació, l’atribució és la norma (art. 231-20 CCCat) i l’exclusió de l’atribució és l’excepció (art. 231-21 CCCat). En tot cas, la norma no restringeix aquesta mesura en els casos en què no hi hagi fills menors, sinó que l’estén a supòsits en els quals s’estableixi sobre els fills menors una guarda compartida o, en cas que sigui exclusiva, es prevegi la subsistència de la necessitat del cònjuge més enllà de l’extinció de la guarda. Pel que fa al supòsit mixt previst en l’article 233-20.3c CCCat, en el qual el cònjuge usuari té la guarda exclusiva dels fills però se li atribueix per raó de la seva major necessitat perquè es preveu que aquesta necessitat es perllongarà més enllà de la majoritat dels fills, convé fer alguna precisió pel que fa al règim jurídic aplicable. En efecte, malgrat que la literalitat del precepte sistematitza aquest supòsit en la categoria d’ús per raó de la major necessitat del cònjuge, cal considerar que fins a la finalització de la guarda el règim aplicable serà el que correspongui a l’atribució per raó de la guarda i, per tant, no s’aplicaran les previsions sobre l’extinció del dret d’ús previstes per al cas d’ús per raó de la major necessitat del cònjuge, entre elles l’extinció per matrimoni o convivència marital amb un tercer, fins que s’hagi extingit la guarda dels fills; la causa s’aplicarà, doncs, un cop assolida la majoria d’edat dels fills dels quals el cònjuge usuari té la guarda.

37. Pensem, a més, que els indicatius demogràfics posen en relleu la tendència a un aparellament selectiu, manifestat, entre d’altres, en l’homogeneïtat econòmica. Pau Salvador Coderch i Laura Alascio Carrasco, «Comentari a l’art. 211-1 del CCCat», a Joan Egea Fernández i Josep Ferrer Riba (dirs.), Comentari al llibre segon del Codi civil de Catalunya, p. 64 i seg., en la seva aproximació al fet familiar assenyalen que els integrants d’una parella «són creixentment similars en educació i ingressos».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

3.3. L’exclusió i la commutació de la mesura relativa a l’atribució de l’ús de l’habitatge L’article 233-21.1 CCCat preveu dos supòsits d’exclusió de l’atribució de l’ús de l’habitatge que necessàriament es refereixen a supòsits de ruptura contenciosa en els quals es compleix algun dels pressupòsits per a adoptar la mesura i per això la norma els estableix a partir de la petició d’una part («a instància d’un dels cònjuges pot excloure»); altrament, la mesura ja no es conté en la proposta de conveni regulador sotmès a aprovació judicial i el jutge només s’ha d’assegurar que la descripció en el pla de parentalitat del lloc o els llocs on hagin de viure els fills menors (art. 233-9.2a CCCat) permet concloure que la seva necessitat d’habitatge està coberta adequadament. Juntament amb els supòsits d’exclusió, la norma introdueix en l’article 233-20.4 CCCat un supòsit d’atribució de l’ús de l’habitatge al cònjuge que no té la guarda en consideració a la seva major necessitat. El supòsit d’atribució al cònjuge que no té la guarda i el supòsit a d’exclusió tenen en comú que el cònjuge que té la guarda exclusiva té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills: en el primer cas, el cònjuge que té la guarda és titular o cotitular de l’habitatge i cedeix l’ús a l’altre cònjuge per raó de la seva major necessitat; en el segon, el cònjuge titular és qui no té la guarda i qui la té disposa de mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills i, per tant, la seva situació no justifica privar el titular de l’ús. La norma regula, a més, un segon cas d’exclusió, previst per l’article 233-21b CCCat, que es relaciona no amb la capacitat econòmica del guardador, sinó amb la del titular de l’habitatge, que hauria de cedir-ne l’ús pel fet que es compleix algun dels pressupòsits de l’article 231-20 CCCat i això dona lloc a la commutació de la mesura per una prestació alimentària a favor dels fills i, si escau, una pensió compensatòria a favor del cònjuge, que substitueixi/n l’atribució de l’ús.38 Per descomptat, malgrat que aquest sigui l’esquema i que les variables principalment considerades en l’un i l’altre casos siguin la capacitat econòmica del titular no guardador o la del guardador no titular, en el supòsit de l’apartat a de l’article 233-21 CCCat —en el qual només es pren en consideració la capacitat econòmica del guardador— també caldrà considerar la capacitat econòmica del cònjuge titular no guardador a fi de ponderar la seva obligació alimentària envers els fills.

38. Santiago Espiau Espiau, «El règim jurídic de l’habitatge familiar en situacions de crisi matrimonial», Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014), p. 14, nota núm. 10. La jurisprudència també s’ha ocupat de distingir els diferents supòsits i de connectar-los amb la finalitat del legislador de flexibilitzar el règim de l’habitatge familiar en cas de ruptura. Vegeu les sentències del TSJC 25/2018, de 15 de març (2018/2537), 13/2018, de 8 de febrer (RJ 2018/3896), i 7/2017, de 16 de febrer (RJ 2017/1600).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

Tots tres supòsits responen a l’esmentada desvinculació d’un habitatge concret a la satisfacció de les necessitats d’habitatge dels fills menors o del cònjuge econòmicament més feble. 4.

LA INTRODUCCIÓ DEL TERCER CONVIVENT EN PARELLA ESTABLE AMB EL PROGENITOR USUARI DE L’HABITATGE

Abans de determinar l’impacte que la presència del tercer que conviu en parella estable amb el progenitor usuari de l’habitatge té en la mesura relativa a l’ús, cal considerar quina és la seva situació possessòria respecte de l’habitatge i si té algun deure legal de contribuir a les despeses que generi aquest habitatge mentre duri aquesta ocupació. 4.1. La situació possessòria del convivent sobre l’habitatge familiar El tercer que contreu matrimoni o que manté convivència marital amb el progenitor usuari de l’habitatge —no necessàriament en règim de parella estable si no s’ha complert cap dels pressupòsits previstos en l’article 234-1 CCCat—, ocupa l’habitatge com a mer detentor i, per tant, en precari ex article 521-1.2 CCCat. És qüestionable si la legitimació possessòria de l’usuari no titular o no titular exclusiu permet consentir aquesta detenció. I aquesta conclusió es fa extensible a qualsevol que entri a conviure en l’habitatge, sigui o no sigui per a iniciar una relació de parella amb la persona usuària. Tanmateix, els supòsits aïllats en què s’ha intentat una acció de desnonament contra el convivent no han tingut èxit. En tot cas i aquí sense dubtes, el fet que el convivent no tingui un títol possessori propi i autònom respecte del progenitor usuari, lligat al caràcter personalíssim del dret d’ús, porta a concloure que si s’esdevé el supòsit considerat en l’article 236-15.2 CCCat per mort del progenitor que té la guarda exclusiva dels fills menors i aquesta guarda, en interès d’aquests, s’atribueix judicialment al nou cònjuge o convivent —no progenitor—, el dret d’ús que es va atribuir per raó de la guarda al progenitor que ha mort s’extingeix.39 I això sens perjudici que el progenitor que sobreviu estigui obligat, en virtut del deure d’aliments ex article 236-17.1 CCCat en relació amb l’article 237-1 CCCat, a cobrir la necessitat d’habitatge permanent, en aquest

39. Aquest és també el parer de Joan Egea Fernández, «Comentari a l’art. 233-20 CCCat», p. 531, que desvincula la solució triada del fet que el dret no s’extingeixi per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari amb una altra persona en cas d’atribució del dret d’ús per raó de la guarda dels fills.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

cas ben previsiblement, mitjançant l’increment de la pensió alimentària40 ex article 233-21.1b CCCat, precepte previst per a un supòsit d’exclusió inicial però que resulta perfectament aplicable a un supòsit de modificació de mesures. 4.2. Família reconstituïda i règim de contribució a les despeses familiars És ben sabut que el Codi civil de Catalunya va voler ampliar el concepte de família considerat per la legislació anterior a fi d’incloure-hi grups heterogenis a partir de projectes de vida diversos, i això inclou tant les relacions familiars basades en formes de convivència no matrimonial, com les monoparentals i les reconstituïdes (art. 231-1.2 CCCat). Tanmateix, aquest reconeixement no comporta un tractament legal homogeni. Pel que fa a la reconstitució o composició de famílies a partir d’altres nuclis familiars preexistents, la regulació s’orienta a reconèixer el fet familiar i, alhora, a atribuir certes facultats al cònjuge o convivent en relació amb la presa de decisions sobre els fills de la parella en assumptes relatius a la seva vida quotidiana i també en situacions de risc imminent per als menors (art. 236-14 CCCat). No aborda, en canvi i intencionadament, cap aspecte econòmic primari, destacadament en matèria de contribució a les despeses familiars. Així, mentre que els parents que conviuen amb la família de base matrimonial tenen l’obligació de contribuir a les despeses familiars en la mesura de les seves possibilitats i en funció de les despeses que generin (art. 231-6.3 CCCat), la nova parella de l’usuari de l’habitatge només ha de contribuir a les despeses familiars en el cas que contregui matrimoni amb l’usuari, i no en cap altre cas; sorprenentment, aquells parents no han de contribuir si la parella considerada és una parella estable i, per tant, no matrimonial.

40. Des del punt de vista de l’adequada protecció econòmica dels fills menors d’edat, resultaria improcedent l’extinció de l’ús de l’habitatge sense una previsió correlativa sobre la manera i els mitjans amb què passarà a satisfer-se la necessitat d’habitatge dels fills menors a partir d’aleshores. En aquest sentit, resulten un xic desconcertants, fins i tot en el context de la regulació imprecisa del CC, els pronunciaments que, per raó de la introducció d’un tercer en l’habitatge, no només resolen l’extinció de l’ús sobre aquest habitatge, sinó que redueixen la pensió d’aliments que a favor dels fills se satisfeia fins aleshores, sense que això es relacioni amb un increment manifestament substancial dels recursos econòmics del progenitor que fins aleshores gaudia d’aquell ús. Així ho estima la SAP d’Almeria (Secció 1a) 59/2007, de 19 de març (AC 2007/505), i és objecte de crítica per la doctrina. Vegeu el comentari a aquesta Sentència d’Ana Laura Cabezuelo Arenas, «Extinción de la atribución de uso de la vivienda familiar tras el divorcio por la convivencia extramatrimonial con tercero», Revista de Derecho Patrimonial, núm. 21 (2008), p. 7. Per contra i de manera més ben enfocada, la STS 671/2012, de 5 de novembre (RJ 2012/10135), resol que no escau atribuir l’habitatge a la mare atès que aquesta ha adquirit un nou habitatge i les necessitats de la filla estan cobertes adequadament, i que la recuperació de l’ús per part de l’altre progenitor li permetrà satisfer una pensió alimentària més elevada.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

Tot i que puntualment la jurisprudència s’ha referit de passada al deure del tercer introduït en l’habitatge l’ús del qual s’ha cedit, de contribuir a les despeses familiars,41 en realitat ho ha fet a l’efecte no de declarar l’existència d’aquesta obligació, sinó com a argument per a reduir l’abast de l’obligació d’aliments del progenitor titular privat de l’ús o per a decidir l’atribució de l’ús de l’habitatge al cònjuge més necessitat en cas de guarda compartida. Puntualment, a més, el fet que la qüestió hagi estat tractada de manera tan tangencial ha donat lloc a afirmacions errònies com que el convivent amb un dels progenitors té el deure de contribuir a les despeses familiars,42 però aquesta obligació, com s’ha assenyalat, no existeix en matèria de relació entre convivents en parella, els quals en aquest aspecte s’han de regir exclusivament pels pactes assolits, tant si la convivència ha donat lloc a una relació de parella estable com si no ha estat així. Realment, convé revisar la gratuïtat total amb la qual el tercer convivent pot ocupar l’habitatge i gaudir dels subministraments quan aquest gaudi no és a costa de l’altre convivent, sinó d’un tercer. Aquesta és la raó de ser de la norma que fa contribuir els parents i potser des d’aquest punt de vista es podria argumentar que el seu deure de contribució no es fonamenta en la relació de parella amb l’usuari, sinó en la despesa que genera com a ocupant de l’habitatge. 5.

LA CAUSALITAT DISCRIMINADA DE L’EXTINCIÓ DEL DRET D’ÚS

El doble fonament de l’atribució de l’ús funciona com a pressupòsit del règim d’extinció de la mesura, cosa que deixa l’autonomia de la voluntat a banda, que permetria pactar la no extinció en algun o alguns dels supòsits tipificats. Així, si el fonament de la mesura és l’atribució de la guarda exclusiva a un dels progenitors, l’ús s’extingeix amb l’acabament de la guarda. Si el fonament de la mesura és la necessitat del cònjuge usuari, l’ús s’extingeix si se sol·licita mitjançant un procediment de modificació de mesures i concorre qualsevol de les causes següents: millora de la situació econòmica del beneficiari de l’ús o empitjorament de la situació econòmica del cònjuge privat d’aquest ús; matrimoni o convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús

41. STS 33/2017, de 19 de gener (RJ 2017/754): «[…] son gastos de los que se beneficia la nueva familia en perjuicio del alimentante, y que motiva que la obligación de pago deba reducirse en razón a la entrada en escena de un tercero que necesariamente debe contribuir a estos gastos, estando como está integrada la vivienda en el concepto de alimentos, y esta argumentación no es irracional ni menos aún absurda para sustituirla en casación». 42. Així, la SAP de Barcelona (Sección 12a) 476/2013, de 25 de juny (JUR 2013/267431): «La madre vive con una nueva pareja, con quien ha tenido un nuevo hijo. Eso significa, como alega el apelante, que su capacidad para procurarse una vivienda ha aumentado, pues el nuevo compañero tiene la obligación de contribuir a satisfacer la necesidad de vivienda familiar, según el artículo 231-6 CCC».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

amb una altra persona; mort del cònjuge beneficiari de l’ús; venciment del termini per al qual es va establir o de la seva pròrroga; comú acord entre els cònjuges o renúncia del beneficiari.43 5.1. Fonament de l’atribució i causa d’extinció de l’ús Aquesta estructura clara i orientada a la protecció diferenciada dels interessos dels fills menors i dels interessos del cònjuge és el principal escull per a acollir un resultat similar al que acorda la Sentència del Tribunal Suprem (STS) de 20 de novembre de 2018 i que porta aquest Tribunal a extingir el dret d’ús per raó de la guarda arran de la introducció d’un tercer en convivència marital amb el progenitor que té la guarda. A fi d’arribar a aquest resultat, tampoc no serveix el recurs a la norma extintiva en matèria de prestació compensatòria per vida marital o matrimoni del creditor (art. 233-19b CCCat), atès que aquesta norma i el sistema que conforma són plenament coherents amb la norma que extingeix l’ús atribuït per necessitat del cònjuge en aquests mateixos supòsits i, no en canvi, si aquests supòsits s’esdevenen quan l’ús s’ha atribuït per raó de la guarda; en aquest últim cas, l’interès protegit és el del fill i, volgudament, aquest interès no se sacrifica per la introducció d’un tercer en l’habitatge. La raó per la qual l’ordenament planteja una regulació discriminada dels supòsits d’extinció del dret d’ús en cas de convivència marital amb un tercer es relaciona amb l’interès superior del menor. La norma és coherent amb el plantejament que es fa quant a l’atribució de l’ús i que estableix un criteri preferent, si bé subsidiari de l’acord aprovat judicialment, d’afavorir amb aquesta atribució el progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta. L’aproximació que es fa a la situació plantejada parteix de contraposar l’interès dels menors en cas que es privi de l’ús de l’habitatge el progenitor que en té la guarda i l’interès del progenitor privat d’aquest ús; la primacia del primer interès i el sacrifici del segon condueixen a un resultat en funció del qual el cònjuge titular privat de l’ús

43. La jurisprudència ha tingut ocasió de destacar les diferències entre l’un i l’altre supòsits d’extinció. Sobre el particular, les sentències del TSJC 57/2018, de 21 de juny (RJ 2018/6122), i 42/2017, de 9 d’octubre (RJ 2017/5687), estableixen que, com que és un termini cert i determinat el que extingeix l’atribució per raó de la guarda, aquesta extinció s’esdevé invariablement amb la finalització de la guarda, malgrat que subsisteixi la dependència econòmica dels fills; en aquest sentit, la possibilitat de pròrroga només es preveu per al supòsit d’ús per raó de major necessitat d’un dels cònjuges. En coherència amb aquest criteri, l’extinció de la guarda per mort del progenitor que la tenia atribuïda en un cas de fill amb la capacitat d’obrar modificada judicialment, determina l’extinció del dret d’ús atribuït per raó de la guarda, que, per tant, no es manté en la tutora designada, la germana de la mare que ha mort, sens perjudici de la substitució de la mesura extingida per una contribució pecuniària que cobreixi les despeses d’habitació del fill. Vegeu la STJSC 7/2019, de 7 de febrer (RJ 2019/970).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

ha de suportar, a més d’aquesta privació, la presència d’un tercer que viu sense pagar cap renda en l’habitatge de la seva propietat. És ben cert que la consideració concreta de l’interès del menor per a privar de facultats els titulars de drets reals sobre l’habitatge en el qual resideixen no afecta només el progenitor titular privat de l’ús, sinó també altres subjectes com els titulars de drets d’hipoteca si es compleixen determinades condicions que impedeixen provisionalment el llançament de l’immoble després del procediment d’execució hipotecària.44 Així, la implicació del règim de guarda sobre la mesura relativa a l’atribució de l’ús de l’habitatge condiciona el règim que escaigui aplicar a aquest ús i, en particular, a les causes d’extinció del dret, però convé palesar un lleu desencaixament entre fonament d’atribució i causes extintives del dret d’ús. Fixeu-vos que la norma sobre atribució restringeix el fonament vinculat a la guarda només als casos de guarda exclusiva (art. 233-20.2 CCCat). Si la guarda és compartida, el fonament de l’atribució de l’ús passa a ser la necessitat del cònjuge usuari (art. 233-20.3a CCCat). Per tant, un cop revisada la mesura relativa a la guarda dels fills menors, si abans era exclusiva a càrrec del progenitor usuari i ara és compartida per ambdós progenitors, l’atribució de l’ús de l’habitatge a favor d’un dels progenitors canvia de fonament i passa a ser-ho la seva major necessitat. Això és el que resulta del text de la norma i de la doctrina jurisprudencial arran de la seva aplicació.45 El canvi de règim afecta principalment dues qüestions relatives a l’extinció del dret: d’una banda, la finalització de la guarda dels fills menors no implica l’extinció del dret d’ús atribuït per raó de la major necessitat d’un dels cònjuges i eventualment, en funció de l’aplicació dels criteris per a la valoració de la capacitat econòmica respectiva, escau demanar una pròrroga de la mesura (art. 233-24.2d CCCat); de l’altra, el matrimoni o la convivència marital del cònjuge

44. Lucía Vázquez-Pastor Jiménez, «El interés del menor de edad ante el desahucio de su vivienda habitual», a Guillermo Cerdeira Bravo de Mansilla (dir.), Menores y crisis de pareja, p. 170 i seg., sobre la suspensió del llançament, que ha estat molt criticada per alguns autors, com Ángel Carrasco Perera, «Hipotecas sin deshaucio», a Inmaculada Sánchez Ruiz de Valdivia i Miguel Olmedo Cardenete (dirs.), Deshaucios y ejecuciones hipotecarias. Un drama social y un problema legal, València, Tirant lo Blanch, 2014, p. 106, pel fet d’entendre que comporta un supòsit d’expropiació del dret del titular de la hipoteca per una causa d’interès social sense obtenció d’un preu just. 45. Vegeu la Interlocutòria del TSJC 20/2019, de 21 de febrer, fonament jurídic segon, que examina la doctrina jurisprudencial a l’efecte de concloure que en el recurs interposat no concorre interès cassacional i que estableix que «como quiera que modifica el régimen de guarda establecido por la sentencia de primera instancia (se sustituye el régimen de guarda a cargo de la madre por otro de guarda compartida), era inexcusable dejar sin efecto la atribución del uso al progenitor único ejerciente de la guarda fundada en el apartado 2 del artículo 233-20 CCCat —pretensión sostenida por la demandante en ambas instancias a los efectos del artículo 233-4.2 CCCat— y efectuar una nueva atribución ajustada al apartado 3a de ese mismo artículo, lo que llevó a cabo el tribunal “manteniendo” el derecho de uso en favor de la demandante aunque ahora por considerarla más necesitada que el otro progenitor, si bien fijando un límite temporal —tres años— tal como preceptúa el apartado 5 del repetido artículo».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

amb un tercer comporta l’extinció del dret d’ús (art. 233-24.2b CCCat). No obstant això, s’ha assenyalat46 que aquesta darrera conclusió no resulta admissible perquè comporta una discriminació dels fills en règim de guarda compartida respecte als fills en règim de guarda exclusiva i, per tant, vulnera l’article 39 de la Constitució espanyola. Així mateix i quant a l’ús atribuït per raó de la guarda, s’ha objectat que aquest, segons la previsió legal, no és prorrogable en cas que, assolida la majoria d’edat dels fills i, per tant, extingida la guarda, aquests mantinguin una situació de dependència econòmica. Tanmateix, la interpretació jurisprudencial de la norma no l’ha matisada, sinó al contrari. En efecte, s’ha considerat no emparada en la llei l’extensió temporal de l’atribució de l’ús de l’habitatge per raó de la guarda de la filla menor fins a la independència econòmica d’aquesta.47 Aquesta extensió només és possible si els cònjuges han pactat que l’ús es prolongui fins a la independència econòmica dels fills. S’entén que la voluntat del legislador és situar els progenitors en un pla d’igualtat un cop assolida la majoria d’edat dels fills i no sobrecarregar injustament un d’ells amb una identificació no necessària entre satisfacció d’aquests aliments i un immoble concret que resti vinculat indefinidament al compliment d’unes o altres obligacions. Així, no compartim la solució a aquesta eventualitat mitjançant la variació del fonament de l’atribució en el moment de l’extinció de l’ús per raó de la guarda i, a fi de perllongar-lo a partir d’aquell moment i ex novo, per raó de la major necessitat de l’excònjuge però amb recurs a l’expedient de la pròrroga.48 Aquesta possibilitat és admesa expressament pel legislador en l’article 233-20c CCCat, però només en relació amb el moment inicial en què s’adopta la mesura —fins i tot amb valoració d’una necessitat previsible però perllongada respecte a l’actual: «[…] si […] és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat»—, no en el moment de la seva extinció o modificació. Tal com succeeix en relació amb la prestació compensatòria ex article 233-18 CCCat, les mesures que afavoreixen el cònjuge no poden ser objecte d’ampliació o extensió sobrevinguda en consideració a circumstàncies que no concorrien en el moment de la seva adopció; la solidaritat postconjugal es relaciona amb el desequilibri i la vulnerabilitat existents en el moment de la ruptura, que són els factors que la justifiquen.

46. Joaquim Bayo Delgado, «Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar. Prestació compensatòria i prestació alimentària», a Institut de Dret Privat Europeu I Comparat. Universitat de Girona (coord.), Qüestions actuals del dret català de la persona i de la família. Materials de les Dissetenes Jornades de Dret Català a Tossa, Girona, Documenta Universitaria, 2013, p. 364. 47. Vegeu la STSJC 57/2018, de 21 de juny (RJ 2018/6122), i la STSJC 44/2017, de 9 d’octubre (RJ 2017/5514). 48. Santiago Espiau Espiau, «El règim jurídic de l’habitatge familiar», p. 16, planteja la possibilitat de sol·licitar una pròrroga sobre l’ús un cop arribada la majoria d’edat dels fills i basada en la situació de necessitat del cònjuge, i no en l’efectiva dependència econòmica dels fills ja majors d’edat que conviuen amb ell.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

Es podria valorar si, atesa la legitimació processal, certament excepcional, reconeguda per l’article 233-4.1 CCCat49 a un dels progenitors respecte a la reclamació d’aliments per als fills majors d’edat dependents i, per tant, sobre la base de l’article 237-1 CCCat al qual es remet el primer precepte, el cònjuge usuari es podria oposar a la sol·licitud d’extinció de l’ús mitjançant una demanda reconvencional de reclamació d’aliments per als fills majors dependents, a fi d’evitar un període de desprotecció respecte d’aquests. En resposta a aquesta demanda reconvencional, el progenitor titular privat de l’ús podria proposar mitjans alternatius de compliment de l’obligació d’aliments. Sembla, però, que aquella legitimació processal es reconeix únicament en cas de procediment de ruptura i que, instada l’extinció de l’ús de l’habitatge per finalització de la guarda, només els fills majors d’edat poden interposar una reclamació envers els seus progenitors mitjançant el procediment previst en l’article 250.1.8a de la Llei d’enjudiciament civil (LEC) —divers de l’especial previst per a les reclamacions d’aliments de fills menors d’un progenitor envers l’altre ex art. 748.4 LEC—; recordem, a més, que els fills majors d’edat no poden recuperar aliments anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial del dret, atès que la seva pretensió se subjecta a la norma general prevista en l’article 237-5.1 CCCat. Habitualment ja existirà una pensió d’aliments, de major o menor quantia, a càrrec del progenitor privat de l’ús —tret del cas residual en què s’hagi considerat que el valor de l’ús de l’habitatge absorbeix íntegrament la quantia deguda per als aliments, i diem residual perquè en major o menor quantia sempre se sol fixar una pensió—, i en aquest cas l’extinció de la guarda no provocarà l’extinció automàtica d’aquesta pensió,50 de tal manera que la seva

49. Fixeu-vos que el legislador català prescindeix del consentiment o l’assentiment dels fills majors d’edat tant si els aliments que se’ls atribueixen ho són per acord dels progenitors (art. 233-2.6 CCCat) com si ho són per decisió judicial a petició d’un progenitor (art. 233-4.1 in fine CCCat), mentre que el legislador estatal exigeix en el primer cas aquest consentiment a qualsevol mesura que els pugui afectar, entre aquestes els aliments (art. 90.2.3 CC), i prescindeix de la seva intervenció, en canvi, a l’hora de fixar aliments si la ruptura és contenciosa (art. 93.2 CC). En aquest darrer cas, hem d’assumir que, malgrat que la norma estatal no sigui tan explícita com la catalana, aquests aliments els reclama un dels progenitors en nom propi i en interès dels fills. Sobre les implicacions d’aquest consentiment, vegeu Lídia Arnau Raventós, «La incidència de la Llei de jurisdicció voluntària en l’àmbit del dret de família», Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la Universitat de Girona (coord.), Les modificacions recents del Codi civil de Catalunya i la incidència de la Llei de la jurisdicció voluntària en el dret català. Materials de les Dinovenes Jornades de Dret Català a Tossa, celebrades el 22 i 23 de setembre de 2016, Girona, Documenta Universitaria, 2017, p. 548 i 549. 50. Així ho assenyala Jordi Ribot Igualada, «Els aliments als fills», p. 9: «[…] l’arribada a la majoria d’edat no provoca l’extinció de l’obligació dels progenitors de pagar les pensions alimentàries acordades durant la minoria d’edat del fill. No cal que el fill interposi una reclamació per seguir cobrant-les, ni cal confirmar d’alguna manera que hi té dret. El mateix títol creat durant la minoria d’edat és el que s’utilitzarà per reclamar-ne el compliment en via executiva. Els aliments als fills establerts durant la seva minoritat poden ésser modificats a la baixa, però l’arribada a la majoritat no és raó suficient per aconseguir automàticament aquest resultat. Al contrari, les necessitats del fill habitualment creixen a causa de les despeses de

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

eventual modificació per a ampliar-ne la quantia i cobrir així la despesa d’habitatge que fins aleshores es cobria amb l’atribució de l’ús, s’haurà de vehicular mitjançant el procediment esmentat incoat pel fill. 5.2. La incomunicació de causes d’extinció d’un fonament a l’altre Segons l’estructura descrita, les causes d’extinció del dret d’ús no es comuniquen i, per tant, les previstes per a l’ús atribuït per raó de la necessitat del cònjuge no s’apliquen a l’ús atribuït per raó de la guarda i viceversa. Ara bé, la jurisprudència ha acollit puntualment que la causa consistent en la millora de la situació econòmica del cònjuge usuari que té l’ús per raó de la guarda, millora relacionada amb la presència d’un tercer a l’habitatge51 —especialment si es dona una situació correlativa d’intensa dificultat econòmica del cònjuge privat de l’ús—, pugui conduir a l’extinció del dret d’ús per a atribuir-lo, mitjançant la commutació de la mesura, a qui fins aleshores havia estat privat d’aquest.52 Fixem-nos que, en aquest cas, la concurrència d’una causa sistematitzada entre les que comporten només l’extinció del dret d’ús fonamentat en la major necessitat d’un dels cònjuges dona lloc a l’extinció de l’ús atribuït per raó de la guarda. Aquesta solució és admissible pel fet que la introducció del tercer, com més endavant comentarem, constitueix una variació de les circumstàncies que es van tenir en compte a l’hora d’acordar la mesura i permet sostenir tant l’extinció del dret d’ús com l’acolliment sobrevingut d’un supòsit d’exclusió de l’atribució previst en l’article 233-21.1a CCCat: el cònjuge que té la guarda té, sobrevingudament i gràcies a la presència del tercer, mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills, sens perjudici d’incrementar la prestació alimentària que correspongui al progenitor titular que recupera l’ús. Si el supòsit es correspon amb una situació de cotitularitat, l’extinció s’ha d’orientar cap a la divisió de la cosa comuna.

la seva formació i les pensions augmenten el seu import o els obligats se’n fan càrrec, a títol de despeses extraordinàries, dels nous conceptes vinculats a la continuació de la formació». 51. La STSJC 8/2014, de 3 de febrer, estableix aquesta relació i acull la pretensió d’extinció de l’atribució de l’ús de l’habitatge. 52. La STSJC 17/2010, de 22 d’abril (RJ 2010/3623), en aplicació encara de les previsions del Codi de família, suggereix la possibilitat d’apartar-se de la formulació general de la norma en el cas en què la situació econòmica del progenitor privat de l’ús ho justifiqui, tot i que en el cas concret no es va apreciar aquesta justificació ni tampoc la pretensió del demandant anava orientada a demanar el canvi en l’atribució de l’habitatge, sinó només l’extinció. Vegeu, en un sentit similar, la SAP de Barcelona 926/2016, de 28 de novembre (JUR 2017/54948).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

OCUPACIÓ GRATUÏTA DE L’HABITATGE PER PART DEL TERCER: UN SUPÒSIT D’ENRIQUIMENT INJUSTIFICAT?

Ja hem dit que el tercer que entra a conviure a l’habitatge familiar amb el progenitor guardador ocupa aquest habitatge com a mer detentor, en precari, per la tolerància de l’usuari. Descartada la viabilitat d’una acció de desnonament exercitada pel titular privat de l’ús contra el convivent o cònjuge de l’usuari, de recorregut molt incert atesa la legitimació possessòria de l’usuari beneficiari d’una possessió exclusiva i tot i l’afecció de l’ús a la guarda dels fills, cal valorar la possibilitat d’exercitar altres accions que el titular pugui adreçar directament contra el convivent, al marge dels remeis que ofereix el dret de família. En particular, hem de valorar la viabilitat d’una acció d’enriquiment injustificat. La procedència d’una acció d’aquesta naturalesa no orientada a extingir la mesura relativa a l’atribució de l’habitatge53 permetria, a diferència del que s’esdevé arran de la Sentència del Tribunal Suprem de 20 de novembre de 2018, un reequilibri econòmic amb criteris estrictament patrimonials i deixaria indemne l’interès dels fills menors, que mantindrien la seva residència a l’habitatge. El pressupòsit de l’acció d’enriquiment injustificat, no regulada expressament pel legislador, però sí inferida del sistema jurídic i aplicada jurisprudencialment, és l’enriquiment o increment d’un patrimoni a costa d’un patrimoni aliè sense que concorri una causa justa que permeti retenir l’enriquiment o increment patrimonial experimentat. En efecte, s’esdevé un desequilibri entre dos patrimonis derivat d’un desplaçament de béns o valors, o fins i tot d’un estalvi de despeses, que, tot i ser lícit, està mancat d’un fonament o una raó jurídica que legitimi el titular del patrimoni beneficiat a retenir allò rebut.54 La doctrina s’ha ocupat de precisar que en aquests casos, en

53. L’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 12a) en la Sentència de 3 de març de 2003 (JUR 2003/196943) va distingir clarament els supòsits i va advertir que fer contribuir el tercer en les despeses familiars era una qüestió inèdita: «Mas aquí no se ha discutido si el compañero sentimental tiene o no tiene que pagar algo por residir en la vivienda de cuya mitad es propietario el señor S., cuestión que tampoco tenemos conocimiento de que se haya suscitado nunca ante los tribunales, sino de si por esa convivencia ha de limitarse el derecho de uso conferido a uno de los ex cónyuges por razón de tener consigo a una hija menor, que es cosa bien diferente». 54. Juana Marco Molina, «L’enriquiment injustificat», Revista Catalana de Dret Privat, vol. 15-1 (2015), p. 22 i seg. L’autora completa el seu estudi amb una proposta de regulació de la institució. En el cas que exposem, l’enriquiment que dona lloc a l’obligació de restitució es manifestaria amb l’estalvi de despeses que en concepte d’habitatge obté el convivent per raó del desplaçament patrimonial a favor de la persona usuària de l’habitatge. Així, l’autora concreta l’enriquiment o increment d’un patrimoni «quan, per raó de l’activitat de la persona empobrida o per un desplaçament de béns des del seu patrimoni: a) el patrimoni de l’obligat experimenta un increment de béns, una disminució de deutes o càrregues o un estalvi de despeses».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

realitat, l’enriquiment és just, si bé resulta injustificat retenir el benefici ocasionat.55 La justícia de l’enriquiment és determinada per la licitud de l’enriquiment, que no és contrari a l’ordenament jurídic. En el nostre cas, l’enriquiment del tercer troba la seva empara en la tolerància de l’usuari i en la norma que no preveu l’extinció del dret d’ús en aquest supòsit, però el desplaçament patrimonial sobre l’ús a favor del cònjuge no titular o no titular en exclusiva està afectat al benefici exclusiu d’uns determinats subjectes, i la norma no l’estén a aquest tercer, motiu pel qual manca una justificació de la retenció del benefici. L’acció s’ha exercitat esporàdicament i el resultat no ha estat positiu. Així, l’Audiència Provincial de Madrid, en la Sentència 325/2017, de 10 de juliol (JUR/2017/216669), va desestimar sengles pretensions de desnonament per precari i de rescabalament per enriquiment injust.56 En aquesta ocasió i quant a l’acció per enriquiment injust, el cònjuge privat de l’ús de l’habitatge, que n’era el propietari exclusiu, sol·licitava 11.520 euros més la quantitat que correspongués fins a l’execució de la sentència, a raó de 650 euros mensuals, en concepte de danys i perjudicis causats i basant-se en la valoració del cost de l’habitatge i dels aliments que percebia l’excònjuge per a satisfer despeses corrents de subministraments i alimentació i dels quals s’aprofitava el convivent. En el supòsit succeïa, a més, que el convivent residia en l’habitatge amb el seu propi fill, subjecte aliè a la família en consideració a la qual s’havia atribuït l’ús de l’habitatge. El motiu principal pel qual es desestima la pretensió es basa en la manca de correlació entre l’empobriment del demandant i l’enriquiment del demandat, amb el benentès que l’empobriment preexistia a aquest enriquiment i subsistirà malgrat que el tercer no ocupi l’habitatge. Sens dubte aquest podria ser un argument de pes si no fos que l’aproximació doctrinal a la institució de l’enriquiment injust, que comporta un esforç constructiu especial pel fet que es tracta d’una institució no regulada, posa de manifest que existeix una jerarquia entre els factors de l’enriquiment i l’empobriment segons la qual l’enriquiment ocupa un lloc principal o preeminent. La relació

55. Ferran Badosa Coll, «El enriquecimiento injustificado. La formación de su concepto», a Esteve Bosch Capdevila (dir.), Nuevas perspectivas del derecho contractual, Barcelona, Bosch, 2012, p. 82 i seg. L’autor assenyala que mitjançant la institució de l’enriquiment injustificat se sotmet l’enriquiment/empobriment a un doble judici: quant al judici de licitud amb el resultat del judici, serà necessàriament afirmatiu, i quant a la justificació, que és un plus sobre la licitud, podrà resultar positiu o negatiu. En aquest últim cas, sorgirà, a càrrec de l’enriquit, l’obligació de restitució (Ferran Badosa Coll, «El enriquecimiento injustificado», p. 128 i 129). 56. Anteriorment la SAP de Barcelona 329/2008, de 28 de maig (JUR 2008/266886), va partir de la mateixa exigència quant a la correlació entre enriquiment i empobriment i igualment va desestimar la pretensió: «[…] el hecho de que el Sr. J. viva en la misma casa sin pagar alquiler, no supone un empobrecimiento correlativo del demandante, quien no ha visto con esta nueva situación empeorar sus expectativas sobre la casa que no puede usar para sí, ni arrendarla a tercero porque el uso lo tienen atribuido sus hijos durante su minoría de edad y mientras perdure, como es el caso, a la madre, quien, no hay que olvidar que, al ser copropietaria de la vivienda, tiene también derecho a usarla como tal».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

que cal establir entre enriquiment i empobriment no és una relació de causalitat, sinó d’imputació, i és, com assenyala Badosa,57 el que se sol expressar amb la utilització de la locució a costa de. L’enriquit obté un benefici o guany a costa del patrimoni de l’empobrit. S’aclareix, per tant, que aquesta imputació és econòmica i es prescindeix de la causa material de l’enriquiment; això significa, en definitiva, que l’enriquiment no necessàriament ha de tenir una causalitat immediata en l’empobriment. Entenem que la pretensió de rescabalament no podrà abraçar el valor de l’ús del convivent per tot el temps durant el qual aquest ha posseït l’habitatge, sinó que aquest rescabalament només permetrà recuperar les quantitats des de la seva reclamació extrajudicial o judicial. La raó d’aquesta limitació s’ha de relacionar amb la tolerància que el titular ha observat respecte a la situació possessòria mentre no ha exercitat cap acció de rescabalament i que posteriorment el vincula com una manifestació dels propis actes (art. 111-8 CCCat). 7.

INTRODUCCIÓ D’UN TERCER EN L’HABITATGE I ALTERACIÓ SOBREVINGUDA DE LES CIRCUMSTÀNCIES

Com sabem, les mesures acordades en un procediment són revisables en cas d’alteració sobrevinguda i substancial de les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.58 Pel que fa a l’aplicació de la doctrina rebus sic stantibus, cal palesar que el requisit d’imprevisibilitat i extraordinarietat que s’exigeix en el seu àmbit natural —les relacions contractuals—59 cedeix en el context familiar que analitzem60 i no no-

57. Ferran Badosa Coll, «El enriquecimiento injustificado», p. 121 i seg. En aquest sentit, el pressupòsit de la institució tampoc no es planteja adequadament, atès que es parteix del fet que tant l’atribució patrimonial com la retenció de l’enriquiment que se’n derivi han de ser injustificades, però en realitat només ho ha de ser la retenció. 58. Es fa la precisió, respecte d’aquesta modificació, que això no significa una excepció al principi de cosa jutjada, com se sol dir, sinó una aplicació legalment tipificada de la doctrina rebus sic stantibus. Vegeu Joaquim Bayo Delgado, «Comentari a l’art. 233-7 del CCCat», a Joan Egea Fernández i Josep Ferrer Riba (dirs.), Comentari al llibre segon del Codi civil de Catalunya, p. 422. 59. Tot i l’aplicació «normalitzada» de la doctrina rebus sic stantibus, que també en aquest context va resultar de les controvertides sentències del Tribunal Suprem 333/2014, de 30 de juny (RJ 2014/3526), i 591/2014, de 15 d’octubre (RJ 2014/6129), i que va significar un gir jurisprudencial. Hem tingut ocasió de valorar que aquesta aplicació normalitzada només hauria de tenir cabuda precisament en contextos aliens a la causa onerosa, com el familiar que examinem o en matèria d’atribucions gratuïtes (art. 644 CC). Vegeu Gemma Rubio Gimeno, «Riesgo contractual y alteración sobrevenida de las circunstancias», a Mariló Gramunt Fombuena i Carles Enric Florensa Tomàs (dirs.), Codificación y reequilibrio de la asimetría negocial, Madrid, Dykinson, 2016, p. 200. 60. L’ordenament espanyol, arran de l’última modificació dels articles 90.3 i 100 CC mitjançant la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de jurisdicció voluntària, ha suprimit, fins i tot, l’al·lusió al caràcter substancial de la variació de circumstàncies; el primer precepte, a més, ja no es refereix a l’alteració de circumstàncies,

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

més en relació amb la revisió de mesures, sinó també en altres àmbits com ara l’eficàcia vinculant dels acords en previsió d’una futura ruptura ex article 231-20.5 CCCat. La jurisprudència enuncia els requisits habituals que ha de tenir el canvi en clau de rebus i en els quals la petició de modificació de les mesures s’ha d’emparar en sentit estricte: el fet que una persona perdi la feina o que la seva situació econòmica millori o empitjori per la raó que sigui en el decurs del temps, no té res d’extraordinari ni tampoc d’estrictament imprevisible. Es tracta més aviat d’una imprevisibilitat convencional o pactada o merament contextual respecte a l’acord o les mesures dictades judicialment en un moment determinat, ja que en el moment de concloure l’acord o de dictar les mesures, el fet que després s’ha esdevingut simplement no va ser una variable considerada. És la rellevància del canvi respecte a la situació antecedent, i no pas el seu caràcter extraordinari o imprevisible, allò que justifica la modificació de les mesures. La introducció d’un tercer en l’habitatge familiar permet argumentar que s’ha esdevingut una alteració sobrevinguda de les circumstàncies a fi d’exercitar una acció de modificació de mesures a l’empara dels articles 233-7 CCCat i 775 LEC.61 Es tracta d’un canvi que no ha estat causat per qui insta la modificació de la mesura, tal com s’exigeix per a fer prosperar l’acció, si bé segurament la jurisprudència només qualificarà de rellevant l’alteració si aquesta introducció ha donat lloc a una convivència sostinguda en el temps i amb projecció de permanència. Una situació conjuntural o no mínimament consolidada no serà presa en consideració a l’efecte pretès.62 En tot cas, la revisió, però, no recaurà directament sobre la mesura relativa a l’atribució de l’ús de l’habitatge, tret que s’acordi la substitució per una altra mesura, atès que la norma considera el supòsit i hi dona una solució, sinó que recaurà sobre altres mesures com la contribució als aliments/despeses familiars o fins i tot la revisió del règim de guarda. El cert és, però, que per la via de la revisió de la mesura relativa

sinó a un mer canvi. La modificació, en cas de respondre a la intenció d’afeblir els requisits de la doctrina rebus sic stantibus, resulta poc coherent amb el manteniment de la menció original en l’article 91 CC. Rosa María Moreno Flórez, Alteración de las circunstancias en derecho de familia. Instituciones viejas para tiempos nuevos, Madrid, Dykinson, 2018, p. 107 i seg., intenta treure l’entrellat d’aquesta modificació erràtica. 61. Vegeu la SAP de Barcelona (Secció 18a) 290/2011, de 15 d’abril (JUR 2011/198240): «En el caso de autos se ha acreditado la variación sustancial de circunstancias, pues mientras que en el momento del divorcio de las partes, en fecha 4 de julio de 2007, la Sra. M. A. vivía con los hijos comunes en el domicilio familiar, en la actualidad lo hace con su actual compañero, tal como se ha referido en el anterior fundamento de derecho. Ello ha de tener una consecuencia en la contribución a los gastos de la vivienda, pues goza la demandada de un mayor sustento económico del que carecía cuando se pactó en convenio de divorcio, el pago por entero de los gastos de hipoteca que grava la vivienda familiar, impuestos de la vivienda y suministros a cargo del actor». 62. SAP de Barcelona (Secció 12a) 852/2018, de 12 de setembre (JUR 2018/247772), i 78/2018, de 2 de febrer (JUR 2018/81507).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

als aliments o a la guarda, l’atribució de l’ús de l’habitatge pot variar i fins i tot, en cas de copropietat, pot conduir a la divisió de la cosa comuna per a una millor reorganització de l’economia familiar63 i el consegüent reequilibri dels interessos del menor i dels progenitors. Cal dir que, a l’efecte de concretar aquesta divisió, no pot ser un criteri d’atribució preferent, per un interès qualificat o superior ex article 552-11.5 CCCat, haver ocupat l’habitatge durant el temps en què ha estat vigent la mesura relativa a la seva atribució/privació a un dels cotitulars. Els criteris que van determinar aquesta atribució/privació són de caire estrictament familiar i, per tant, no poden condicionar el procediment ulterior de divisió de la cosa comuna en perjudici de qui va ser privat de l’ús de l’immoble. 7.1. Introducció d’un tercer i commutació de l’atribució de l’ús de l’habitatge per un increment de la prestació alimentària La presència del tercer es pren en consideració com a supòsit que eventualment comporta una millora de la situació econòmica del progenitor que té la guarda i que pot conduir a una substitució de l’atribució de l’ús amb revisió de la mesura acordada inicialment, bé per a, en cas de cotitularitat del bé, desplaçar aquest ús al cònjuge que no té la guarda però que actualment i arran del canvi de circumstàncies ha passat a ser el més necessitat a partir de la valoració de la capacitat econòmica actual de l’altre progenitor (art. 233-20.4 CCCat),64 bé per a, més fàcilment, acordar l’exclusió sobrevinguda de l’atribució en cas de titularitat exclusiva del progenitor no guardador i novament en consideració a la capacitat econòmica del progenitor guardador (art. 233-21.1a CCCat). La distinció és subtil però rellevant: no extingim, sinó que variem sobrevingudament l’atribució o l’excloem. Mentre que la norma no permet extingir l’atribució de l’ús per la mera presència del tercer, sí que permet revisar, en aquest i en altres casos, les mesures acordades si sobrevé una alteració de les circumstàncies. Entenem, no obstant això, que aquesta solució presenta dos inconvenients: el primer és que no sembla procedent una atribució ex novo de l’ús de l’habitatge per major necessitat si no és en el primer procediment de ruptura, tot i que no hi ha una norma que ho digui de manera expressa, tal com sí que la trobem en matèria de presta-

63. La STS 76/2018, de 17 de setembre (RJ 2018/6126), si bé en un supòsit en el qual els fills ja havien assolit la majoria d’edat, posa èmfasi precisament en el fet que la venda de l’habitatge en comunitat permetrà una millora ostensible de la situació econòmica de qui fins aleshores era usuària de l’immoble i per això posa un límit temporal de dos anys a aquest ús. 64. Vegeu la STS 8/2014, de 3 de febrer (RJ 2014/1568).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

ció compensatòria (art. 233-14.2 i 233-18 CCCat).65 El segon inconvenient es planteja en relació amb el judici sobre la capacitat econòmica de qui fins aleshores era usuari: aquest judici no pot basar-se únicament en la presència actual, però no garantida en un futur, del tercer en l’habitatge. En tot cas, si prospera la modificació de la mesura i atesa l’obligació alimentària al pagament de la qual s’imputava l’ús de l’habitatge en el supòsit que aquest fos titularitat o cotitularitat del progenitor que ara recupera l’ús, això comportarà un increment de la quantia de la prestació alimentària preexistent o l’establiment de la mesura si anteriorment l’ús absorbia íntegrament l’obligació alimentària del progenitor titular. 7.2. Introducció d’un tercer i minoració de la prestació d’aliments als fills L’estreta vinculació entre l’atribució de l’ús de l’habitatge i l’obligació de pagar aliments es troba expressament i insistentment reiterada en la legislació, tal com ja hem tingut ocasió d’assenyalar, fins al punt que dona lloc a una afecció d’aquell ús a la satisfacció d’aquests aliments. És per això també que mitjançant la satisfacció d’una pensió alimentària es pot excloure sobrevingudament l’atribució de l’ús de l’habitatge66 sense que operi, però, el ius variandi a favor de l’obligat en els termes de l’article 237-10.2 CCCat, atesa l’existència d’una regulació especial, i alhora es pot mantenir l’atribució de l’ús de l’habitatge però prendre en consideració la presència d’un tercer per a minorar l’abast de la pensió d’aliments.67 Novament, l’objecció a aquesta possibilitat s’ha de relacionar amb la realitat incerta sobre la qual es basa l’augment de la capacitat econòmica del progenitor que té la guarda a l’efecte de minorar l’obligació d’aliments de l’altre i, per tant, no serà tant la introducció del tercer, com la relació estable de parella —però no necessàriament de «parella estable»— amb aquest, el que permetrà sostenir la pretensió de modificació de les mesures.

65. Joaquim Bayo Delgado, «Comentari a l’art. 233-7 del CCCat», p. 423, considera aquesta atribució ex novo. 66. Així ho va resoldre la STSJC 8/2014, de 3 de febrer (RJ 2014/1568). 67. Tal com ho va resoldre la STSJC 25/2018, de 15 de març (RJ 2018/2537), en un supòsit d’exclusió de la mesura sobre atribució de l’ús de l’habitatge en el qual no concorria la variable de la presència d’un tercer, però amb recurs a la commutació de la mesura. En el context de l’aplicació del CC, la STS 33/2017, de 19 de gener (RJ 2017/754), va resoldre la qüestió també en aquest sentit, tot assenyalant que la presència d’un tercer en l’habitatge es plantejava en el cas no des de la mesura de l’atribució de l’ús, sinó precisament respecte de la prestació d’aliments.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

7.3. Introducció d’un tercer i revisió del règim de guarda dels fills menors Recordem que, en el cas que examinem, l’atribució de l’ús al cònjuge no titular o no titular en exclusiva reconeix a favor d’aquest una legitimació possessòria sobre l’habitatge al servei de la guarda dels fills menors. Per tant, l’ús de l’habitatge que entri en contradicció amb l’interès que aquest ús protegeix, haurà de comportar l’extinció de la mesura.68 Però la introducció del tercer, si bé és evident que interfereix en la quotidianitat dels menors sotmesos a guarda que conviuen amb el progenitor guardador que inicia una nova relació de parella i que la realitza en l’habitatge en el qual es desenvolupa aquesta convivència, no necessàriament significa una vulneració de l’interès dels menors. Tot i així, hem de fixar-nos que la norma, quan relaciona els elements que cal tenir en compte per a la determinació de la guarda dels menors, esmenta expressament i en primer lloc, a continuació de l’al·lusió a la vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, «les relacions amb les altres persones que conviuen en les llars respectives». Aquestes «altres persones» inclouen subjectes diversos entre els quals, sens dubte, hi ha la nova parella de l’un i/o l’altre progenitor.69 La convivència estable del progenitor que té la guarda amb un tercer permet sostenir la concurrència d’un canvi sobrevingut que ha de permetre revisar i modificar el règim de guarda. La modificació de la guarda pot comportar la modificació de la mesura sobre l’atribució de l’ús de l’habitatge segons els criteris d’assignació que hem descrit i pot permetre, per tant, la recuperació de l’ús pel titular en cas de guarda compartida o de guarda a càrrec d’aquest últim. 8.

LA CONVENIÈNCIA D’AJUSTAR LA REGULACIÓ EN MATÈRIA D’ATRIBUCIÓ D’ÚS DE L’HABITATGE I DE PREVEURE UNA COMPENSACIÓ DIRECTA

Examinades les diverses solucions que es poden plantejar per a reconduir la situació en la qual un tercer, per tolerància de la persona usuària, ocupa gratuïtament l’habitatge del qual no és titular exclusiva aquella persona, ens preguntem sobre l’oportunitat de proposar un ajustament de la regulació catalana en la matèria.

68. Santiago Espiau Espiau, La vivienda familiar, p. 235. 69. Dolors Viñas Maestre, «Comentari a l’art. 233-11 del CCCat», a Joan Egea Fernández i Josep Ferrer Riba (dirs.), Comentari al llibre segon del Codi civil de Catalunya, p. 450, referencia la presència de fills d’un dels progenitors amb els quals el menor ha estat convivint, la nova parella de qualsevol dels progenitors i els seus fills, si escau, o també membres de la família extensa.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

La solució que planteja la STS de 20 de novembre de 2018 passa pel desnonament dels menors residents en l’habitatge arran de l’extinció de l’ús concedit i si la guarda es manté en qui fins aleshores era usuari. Aquest resultat s’esdevé per raó de la presència del tercer en aquest habitatge i per la tolerància de la persona usuària, que comporta, segons el Tribunal Suprem, una alteració sobrevinguda de les circumstàncies que es van tenir en compte a l’hora d’adoptar la mesura que ha de donar lloc a l’extinció del dret d’ús. Reprenent les reflexions amb les quals encetàvem aquest article, si bé entenem que aquesta resolució és discutible però argumentable en aplicació de l’article 96 CC,70 precepte que no preveu en absolut la situació, no es pot, en canvi, traslladar al nostre ordenament, que sí que ha pres una opció legislativa conscient sobre el supòsit. Entenem que, en efecte, la presència estable del tercer comporta una alteració sobrevinguda de les circumstàncies que pot tenir un impacte sobre els aliments deguts o sobre el règim de guarda, però no sobre l’atribució de l’habitatge familiar, si no és indirectament per raó de la modificació d’aquelles mesures. En el primer cas, la modificació ha d’estar orientada principalment a minorar l’obligació d’aliments del progenitor titular i a incrementar la del progenitor beneficiari de l’ús; també pot comportar l’exclusió sobrevinguda del dret d’ús amb la substitució per una altra mesura com ara el pagament o l’increment de la pensió alimentària de qui recupera l’ús.71 En el segon cas, la modificació s’ha de concretar en un trànsit cap a una guarda compartida o, més rarament, una guarda exclusiva a càrrec del progenitor no usuari amb revisió, si escau i també per via indirecta, de la mesura relativa a l’habitatge. Fins i tot, segons les circumstàncies, es pot sol·licitar i obtenir un escurçament del dret d’ús per la millora de la situació econòmica de l’usuari arran de la convivència amb el tercer. Però, en qualsevol d’aquests supòsits, la mera presència del tercer i l’afirmació del canvi d’estatus del domicili familiar pel fet que ara serveix a una família diversa de la que va motivar l’adopció de la mesura, no són motiu suficient per a extingir el dret d’ús. Alhora, l’eventualitat d’obtenir una compensació econòmica pel gaudi que el tercer obté de l’habitatge cedit per a finalitats alienes a aquest gaudi, si bé considerem que és una opció ben plausible, no ha rebut un reconeixement jurisprudencial que permeti garantir l’exercici reeixit de l’acció a falta d’un reconeixement legal explícit i, per tant, fent ús d’una pretensió per enriquiment injustificat. 70. Matilde Cuena Casas, «Uso de la vivienda familiar», p. 34, malgrat que considera que la situació creada és «escandalosa e indignante para el dueño del inmueble», a més d’«extraordinariamente humillante» i vulneradora de la dignitat del titular, conclou que, en aplicació de l’article 96 CC, l’extinció de l’ús atribuït per raó de la guarda no és procedent per la presència d’un tercer. 71. O mitjançant la substitució de l’habitatge privatiu d’un progenitor per un altre de comú perquè, per exemple, estava arrendat en el moment de la ruptura i després deixa d’estar-ho, com s’esdevé en el supòsit examinat en la STS 5/2015, de 16 de gener (RJ 2015/355).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

ÚS DE L’HABITATGE PER RAÓ DE LA GUARDA DELS FILLS MENORS

Considerem, doncs, que l’abordatge possible del problema, mitjançant solucions mediates i de resultat incert, no és satisfactori. El legislador català hauria de fer un pas més en el reconeixement de la necessària estimació econòmica del dret d’ús de l’habitatge atribuït a qui no n’és titular o no ho és en exclusiva, i hauria de considerar, com altres ordenaments, la compensació directa per aquest ús.72 Aquesta solució, en comparació amb l’adoptada pel Tribunal Suprem, evita el desnonament dels fills de l’habitatge que ha estat el seu fins aleshores i protegeix, en abstracte i en general, més adequadament els seus interessos.73 D’aquesta manera s’evitaria el sacrifici econòmic desproporcionat i injust que per al cònjuge privat de l’ús representa la presència del tercer, que a costa seva cobreix, sense cost, la seva pròpia necessitat d’habitatge i fins i tot la de la seva descendència, comuna o no, amb el cònjuge usuari. Cal afegir, a més i com s’ha vist, que aquesta solució no és inèdita i que ja ha estat explorada per altres ordenaments, ja sigui mitjançant una compensació per la privació al titular de la facultat d’usar, ja sigui mitjançant l’establiment d’un arrendament forçós.74 La dificultat rau a ponderar el valor de l’ús del qual és privat el titular un cop descomptat l’import que correspongui a la satisfacció dels aliments dels fills segons la quantia de l’obligació que se li imposi. Referir-se a la quantia de la renda mitjana per l’arrendament d’un immoble de característiques similars a aquell sobre el qual recau l’ús, pot ser la manera més objec72. En el context de l’ordenament estatal consideren preferible la compensació directa a la indirecta Francisco Oliva Blázquez, «Atribución del uso de la vivienda», p. 326 i seg., o L. Zumaquero Gil, «La atribución judicial del uso de la vivienda familiar en caso de crisis matrimonial, régimen jurídico actual y propuestas de reforma», Revista Aranzadi de Derecho Patrimonial, núm. 41 (2016), p. 111 i seg. 73. Només de manera molt aïllada trobem algun autor que defensa la modificació de la regulació en el sentit d’estendre la convivència marital com a causa d’extinció de l’ús en tots els casos. Per exemple, Chantal Moll de Alba Lacuve, «Análisis crítico de la regulación de la extinción de la vivienda familiar en el Código civil catalán y reforma del art. 96 CC», a Guillermo Cerdeira Bravo de Mansilla (dir.), Menores y crisis de pareja, p. 212. Però aquesta no sembla la solució més encertada, sobretot si es planteja amb automatisme i sense posar en relació la mesura amb altres que hi puguin estar connectades. Palesem que ordenaments com l’italià, que contenia una norma en aquest sentit (art. 155 quater del Codice civile, derogat mitjançant el Decret legislatiu núm. 154, de 28 desembre de 2013), va ser objecte d’un control de constitucionalitat que va concloure (mitjançant la Sentència núm. 308, de 31 de juliol de 2008) que la convivència amb un tercer no imposava al jutge la necessitat d’extingir l’ús sense un control previ dels interessos dels menors. Per tant, la convivència amb un tercer no pot determinar un judici apriorístic que el qualifiqui com a fet perjudicial per als menors que resideixen en l’habitatge. El Tribunal Suprem espanyol ha optat per l’extinció de l’ús, si bé entenem que el legislador, ni l’estatal ni el català, hauria d’adoptar una solució rígida en aquest punt i que la compensació econòmica per la privació de l’ús resulta un remei més equilibrat. 74. Així, recordem que, en el context espanyol, l’ordenament basc (art. 12.7 de la Llei 7/2015) i el valencià (art. 6 de la Llei 5/2011, declarada inconstitucional) van aprovar sengles iniciatives de compensació per la privació de l’ús; i alguns ordenaments estrangers han resolt el tema amb el recurs a la figura de l’arrendament forçós: el francès (art. 285 del Code civil), l’alemany (§ 1568a, núm. 5, BGB) i el portuguès (art. 1793 del Código civil).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GEMMA RUBIO GIMENO

tiva de xifrar l’abast de la base d’aquesta compensació mitjançant el recurs a les taxacions corresponents. Sobre aquesta base —o la meitat, o el percentatge que escaigui d’aquesta base si el cònjuge privat de l’ús només és titular d’una quota sobre l’immoble— caldrà descomptar l’import dels aliments deguts als fills que s’imputin a cobrir la seva necessitat d’habitatge. Si l’ús de l’habitatge s’atribueix per raó de la necessitat d’un dels cònjuges, és previsible que la compensació sigui residual, si bé, d’entrada, no s’ha de descartar del tot. En ambdós casos la compensació és independent de la presència o no d’un tercer en l’habitatge, però l’onerositat palesa de l’atribució en el primer cas, atesa la compensació xifrada per l’ús cedit a un dels cònjuges per raó de la seva guarda sobre els fills menors, empara les facultats possessòries d’aquest quant a la tolerància de la presència del tercer. En el segon cas, si la compensació és residual o inexistent atès que l’ús se cedeix temporalment per raó de la major necessitat d’un dels cònjuges, el fonament d’aquest ús, basat en la solidaritat postconjugal, és el que ja determina per llei l’extinció del dret davant la presència del tercer. La compensació es basa en el valor de l’ús de l’immoble i exigeix determinar el percentatge d’aquest valor que no és imputable a altres prestacions com ara els aliments dels fills, la prestació compensatòria o la prestació alimentària que en forma d’ús de l’habitatge es reconeix a l’altre cònjuge. En el cas més simple en el qual l’ús es gaudeix per raó de la guarda dels fills, la compensació es pot basar també, com hem dit, en el preu estimat de la renda que el progenitor que té la guarda hauria de satisfer en una llar compartida. Si no es veu clara la fórmula, es pot optar per altres de més obertes i menys precises, com ara la inclusió d’una compensació adequada o equitativa, la qual no evitarà, no obstant això, el recurs a taxacions que permetin determinar, en cas de desacord entre els cònjuges, una xifra no arbitrària. Es pot objectar que la introducció d’una compensació directa pot donar lloc a un expedient massa condicionat, en la seva aplicació, per la discrecionalitat judicial. En tot cas, el mateix s’esdevé respecte als supòsits ja regulats de compensació indirecta quant a la determinació de l’abast de la imputació a la pensió d’aliments o a la prestació compensatòria.75 I, almenys, incertesa per incertesa, el resultat pretès és, en abstracte i en principi, més just i equilibrat per a tots els interessos implicats.

75. De fet, l’absència de criteris per a la fixació de la compensació indirecta per via de la imputació a la pensió d’aliments o a la prestació compensatòria és motiu d’objecció per als estudiosos d’ordenaments com l’estatal, que no preveu cap tipus de compensació a l’hora de valorar quina és la proposta de compensació més adequada. Es conclou que és més segura i menys arbitrària la compensació directa. Vegeu, a més dels autors esmentats en la nota anterior, María José Santos Morón, «La atribución del uso de la vivienda familiar», p. 26 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 75-100 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.128 Data de lliurament: 1 d’abril de 2018. Data d’acceptació: 15 d’abril de 2018

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS Guillem Izquierdo Grau Departamento de Derecho Privado Universidad Autónoma de Barcelona Resumen Este artículo tiene por objeto el estudio de la regulación del régimen económico matrimonial de la asociación a compras y mejoras propio del Campo de Tarragona. Este régimen económico matrimonial es una variante del régimen de participación en las ganancias catalán, que se encuentra en desuso. Este estudio ofrece soluciones prácticas ante los problemas que pueda plantear la escasa regulación de este régimen económico matrimonial en el Código civil de Cataluña. Palabras clave: asociación a compras y mejoras, régimen de participación en las ganancias, regímenes económicos matrimoniales catalanes.

L’ASSOCIACIÓ A COMPRES I MILLORES Resum Aquest article té per objecte l’estudi de la regulació del règim econòmic matrimonial de l’associació a compres i millores propi del Camp de Tarragona. Aquest règim econòmic matrimonial és una variant del règim de participació en els guanys català, que es troba en desús. Aquest estudi ofereix solucions pràctiques sobre els problemes que pugui plantejar l’escassa regulació d’aquest règim econòmic matrimonial en el Codi civil de Catalunya. Paraules clau: associació a compres i millores, règim de participació en els guanys, règims econòmics matrimonials catalans.

ASSOCIATION A COMPRAS Y MEJORAS Abstract This paper is focused on the regulation of the Catalan matrimonial property regime in Tarragona associació a compres i millores. This matrimonial property regime is a local variant of the participation property regime in Tarragona, that is in disuse. The paper offers practical solutions to problems that may arise from the low-regulation of this matrimonial property regime in the Catalan Civil Code.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

Keywords: Catalan matrimonial property regime, participation property regime, matrimonial property regimes.

CONCEPTO

La asociación a compras y mejoras es un régimen económico matrimonial que se recoge entre los artículos 232-25 y 232-27 del Código civil de Cataluña (CCCat). Se trata de un régimen económico matrimonial local, pero se regula de forma independiente respecto de los otros regímenes económicos matrimoniales que contempla y regula el Código civil de Cataluña.1 A pesar de que la implantación práctica de este régimen económico matrimonial es prácticamente nula o excepcional, el Código civil de Cataluña lo sigue regulando y los artículos 232-25 a 232-27 CCCat ponen de manifiesto su finalidad, que no era otra que aunar los esfuerzos de los cónyuges.2

1. Susana Navas Navarro, «IX. Regímenes económicos matrimoniales locales en el derecho catalán», en Mariano Yzquierdo Tolsada y Matilde Cuenca Casas, Tratado de derecho de la familia. La familia en los distintos derechos forales, vol. ii, Pamplona, Aranzadi, 2011, p. 281-284. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económicos matrimoniales de asociación de compras y mejoras, de hermanamiento o pacto de mitad por mitad, de “pacte de convinença” o “mitja guadanyeria” y de comunidad de bienes», en Alfonso Hernández-Moreno y José María Martinell Gispert-Saúch (dirs.), Persona y familia. Estudios de derecho civil catalán, Madrid, Difusión Jurídica y Temas de Actualidad SA, 2014, p. 182-183. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación en las ganancias», en María del Carmen Gete-Alonso Calera, Helena Ysàs Solanes y Judith Solé Resina (coords.), Derecho de familia vigente en Cataluña, 3a ed., Valencia, Tirant lo Blanch, 2013, p. 221. Antoni Isac Aguilar, «El régimen económico matrimonial en la comunidad autónoma de Cataluña», en Juan Luis Gimeno Gómez-Lafuente y Enrique Rajoy Brey (coords.), Regímenes económico-matrimoniales y sucesiones. Derecho común, foral y especial, t. i, Pamplona, Civitas, 2008, p. 241. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores en el Codi de família», en Joan Manel Abril Campoy y Maria Eulàlia Amat Llari (coords.), Homenaje al profesor Lluís Puig i Ferriol, t. i, Valencia, Tirant lo Blanch, 2006, p. 479-521. El autor critica la regulación material de la asociación a compras y mejoras porque implica tener que acudir a otras fuentes más allá de lo previsto en el Código civil de Cataluña, por la falta de un tratamiento unitario de la institución, que, como se verá, puede configurarse como una comunidad familiar o como un régimen económico matrimonial. 2. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 481-483. Según Bosch Capdevila, la asociación a compras y mejoras ha dejado de ser un régimen económico matrimonial con una notable implantación práctica por el hecho de que a través de otros regímenes económicos matrimoniales se consigue la misma finalidad laboral.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

ÁMBITO GEOGRÁFICO

El artículo 232-25 CCCat alude al Campo de Tarragona como el ámbito geográfico donde se encuentra el origen de este régimen económico matrimonial local, puesto que el precepto no puede entenderse en el sentido de delimitar su ámbito de aplicación únicamente en dicho territorio, pues nada impide que los catalanes, independientemente de cual fuere su vecindad local, pacten que sea este régimen económico matrimonial el que rija su matrimonio, en virtud de la autonomía de la voluntad de los cónyuges reconocida en el artículo 231-10.1 CCCat.3 Aun así, este enunciado es más apropiado que el que se contenía en el artículo cx del Proyecto de Duran i Bas, que parecía delimitar el ámbito de aplicación de este régimen únicamente a la provincia de Tarragona, lo que implicaba que el régimen

3. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», en Manuel Albaladejo García, Comentarios al Código civil y compilaciones forales, t. xxvii, vol. 2, Madrid, Edersa, 1978, p. 11-12. El autor critica el enunciado del artículo 232-25.1 CCCat, puesto que la única finalidad que puede tener la primera parte de este artículo es señalar el origen de tal régimen matrimonial. Además, la expresión «de otras comarcas» es indeterminada. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, vol. iv, Barcelona, Mancomunitat de Catalunya, Oficina d’Estudis Jurídics, 1923, p. 332. Borrell limita el ámbito de aplicación de este régimen a las poblaciones de Tarragona, Reus, Falset, el Vendrell, Gandesa, Montblanc y otras poblaciones de la provincia de Lérida que limitan con la provincia de Tarragona. Artur Corbella Pascual, Manual de derecho catalán, Reus, Imprenta Viuda Vidiella y Pablo Casas, 1906, p. 125. Según este autor, la expresión «Campo de Tarragona» ya aparecía en textos del siglo xii y abarcaba el territorio comprendido entre el río Gaià, al sur de Altafulla, y el Coll de Balaguer. Josep Maria Pascual Serres, «Sobre “compres i millores” a la comarca de Gandesa», en Miscel·lània Borrell i Soler: Recull d’estudis oferts a la memòria d’Antoni Mª Borrell i Soler per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1962, p. 355. La obra refleja la gran implantación del régimen de asociación a compras y mejoras en Gandesa en el siglo xviii, pues afirma el autor que el 35 % de los capítulos matrimoniales preveían que el matrimonio se rigiese por este régimen económico. Además, también era mal visto por los vecinos que los notarios de otros lugares de Cataluña y del Estado desconocieran la asociación a compras y mejoras. En el final de la obra se transcribe un ejemplo de capítulos matrimoniales otorgados por un matrimonio de la población de La Fatarella: «Item, en altre capitol, los dits Joseph Balcebre, y Andreu Balcebre, Pare y fill, per contemplació del dit son matrimoni, de son grat y certa ciencia acullen y associen a la dita Maria Descarrega, nora y muller respectivament a totas compras y milloras, guanys y ganancias que farán durant lo dit matrimoni, ço es, vivint los tres al ters, y los dos per mitat, quals milloras degan ser dels fills y fillas de dit son matrimoni si ni haurá, é si no ni haurá cada hu de aquella part que li tocará ne puga fer a ses lliures voluntats». Julio Lacambra Benedet, «Los capítulos matrimoniales en la comarca de Gandesa», en Llibre del II Congrés Jurídic Català, Barcelona, Fundació del Congrés de Cultura Catalana, 1972, p. 444-450. Este trabajo refleja la importancia que tuvo el pacto de la asociación a compras y mejoras en los capítulos matrimoniales. Durante la primera mitad del siglo xx este pacto fue la principal razón de los cónyuges para otorgar capítulos matrimoniales, generalmente para proteger a la mujer ante la estricta separación de patrimonios en el régimen legal supletorio de separación de bienes de Cataluña. Según este autor, el principal motivo del desuso de este pacto en los capítulos matrimoniales es a la inestabilidad del mundo rural de mediados del siglo xx.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

tuviera un carácter marcadamente territorial, sin posibilidad de extenderse a otras comarcas.4 En el artículo 1105 del Proyecto de apéndice de 1930 el ámbito de aplicación del régimen de la asociación a compras y mejoras cambió y podía pactarse, igual que establece el actual artículo 232-25.1 CCCat, «en algunas otras comarcas». Este enunciado fue consecuente con lo previsto en el artículo 112 del Proyecto de apéndice de 1930,6 que, al regular las fuentes de ordenación supletorias del régimen, aludía a la «costumbre de la comarca de origen de dichas asociaciones, aunque se pacten en otra». 3.

AUTONOMÍA DE LA VOLUNTAD

El artículo 232-25.1 CCCat establece que para que el régimen económico matrimonial de la asociación a compras y mejoras rija las relaciones patrimoniales de los cónyuges, deberá pactarse expresamente en los capítulos matrimoniales.7 Desde del Proyecto de Duran i Bas hasta el actual Código civil de Cataluña, el régimen de la asociación a compras y mejoras no ha sido nunca8 el régimen legal su-

4. Artículo cx del Proyecto de Duran i Bas: «En los matrimonios que se celebren en la provincia de Tarragona no se entenderán asociados los cónyuges á compras y mejoras si expresamente no se pacta. En la asociación únicamente entrarán en concepto de mejoras los bienes adquiridos por el trabajo o industria de los contrayentes, no los procedentes de herencia, legado o donación a favor de cualquiera de ellos». 5. Artículo 110 del Proyecto de apéndice de 1930: «La asociación a compras y mejoras que suele pactarse por razón de matrimonio, entre los cónyuges o entre uno de ellos y el otro con sus ascendientes, en el campo de Tarragona y en algunas otras comarcas, no se entenderá instituida si no se pacta expresamente». 6. Artículo 112 del Proyecto de apéndice de 1930: «Las asociaciones de que tratan los dos artículos anteriores se regirán por sus pactos; y, en todo lo que éstos no hayan previsto, por la costumbre de la comarca de origen de dichas asociaciones, aunque se pacten en otra; sin que les sean aplicables las disposiciones referentes a la sociedad de gananciales». 7. Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», en Francisco Lledó Yagüe y María del Pilar Ferrer Vendrell (dirs.), Los regímenes económicos matrimoniales en los derechos civiles forales o especiales, Madrid, Dykinson, 2010, p. 495-496. Antoni Mirambell Abancó, «Capítol 30: els règims econòmics matrimonials», en Ferran Badosa Coll (dir.), Manual de dret civil català, Madrid, Marcial Pons, 2003, p. 483. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 491-493. La doctrina clásica catalana defendía que no era necesario el otorgamiento de capítulos matrimoniales para que la asociación rigiera el matrimonio, sino que se entendía que la mujer quedaba asociada a las compras y mejoras de su marido. 8. Joan Pere Fontanella, Tractat dels pactes nupcials, o capitols matrimonials, que escrigué Joan Pere Fontanella, Barcelona, Ibérica, 1916, p. 41-43. Hay que matizar esta afirmación porque en las sentencias de 15 de octubre de 1576 y 24 de octubre de 1595 se estableció que en la práctica si se probaba que en una determinada comarca los cónyuges se casaban bajo el régimen de asociación a compras y mejoras, este régimen se entendía vigente a pesar de que los cónyuges no lo hubiesen pactado en los capítulos matrimoniales. En la obra de Fontanella se detallan las zonas donde tuvo más arraigo el régimen de la asociación

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

pletorio en defecto de pacto en los capítulos matrimoniales y para regir las relaciones económicas entre los cónyuges siempre ha requerido pacto expreso en los capítulos matrimoniales.9 4.

RÉGIMEN JURÍDICO

La primera fuente reguladora del régimen económico de la asociación a compras y mejoras es, como se ha adelantado, la autonomía de la voluntad de los cónyuges, cuyos pactos se insertan en los capítulos matrimoniales.10 La segunda fuente que rige la asociación a compras y mejoras es el conjunto de normas que se contienen entre los artículos 232-25 y 232-27 CCCat, que se refieren a las personas que pueden integrar la asociación (art. 232-25.3 CCCat), al concepto legal de compras y mejoras (art. 232-25.4 y 5 CCCat), a la administración del régimen económico (art. 232-26 CCCat) y a la liquidación del régimen (art. 232-27 CCCat).11 La tercera fuente reguladora de la asociación es «la costumbre de la comarca». Es importante traer aquí lo dicho respecto del artículo 232-25.1 CCCat, pues este prevé que la costumbre de la comarca pueda ser distinta de la del Campo de Tarragona y esto puede implicar que la asociación a compras y mejoras pueda tener un sustrato normativo distinto si hay aspectos del régimen que no han sido previstos por los cónyuges en los capítulos matrimoniales, ni en la regulación del Código civil de Cataluña.12

a compras y mejoras; por ejemplo, en el pueblo de Sarral (sito en la comarca de la Conca de Barberà) se pactaba en el 90% de los capítulos matrimoniales. 9. Véase el artículo 110 del Proyecto de apéndice de 1930, artículo 53 del Proyecto de compilación de 1960. 10. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 13. Puig Ferriol señala que, si bien los cónyuges tienen un gran margen para regular sus relaciones económicas mediante el otorgamiento de los capítulos matrimoniales, esto no puede llevar a la conclusión de que los consortes puedan «desnaturalizar» el régimen de la asociación y este no pueda reconocerse de acuerdo con sus principios consuetudinarios delimitadores. En el mismo sentido, véase Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 494-495, y Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», en Joan Egea Fernández y Josep Ferrer Riba (dirs.), Comentaris al Codi de família, a la Llei d’unions estables de parella i a la Llei de situacions convivencials d’ajuda mútua, Madrid, Tecnos, 2000, p. 323. 11. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 14. El conjunto de normas que el Código civil de Cataluña dedica a la asociación a compras y mejoras tienen carácter dispositivo y pueden ser modificadas por los cónyuges siempre y cuando, como se ha señalado en la nota anterior, se respeten sus principios informadores consuetudinarios. 12. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 14. En relación con la costumbre de la comarca, parece más acorde con el carácter local del régimen de la asociación a compras y mejoras que se aplique la costumbre propia de la comarca donde viven los cónyuges, a pesar de que no sea la propia del

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

La costumbre de la comarca tiene fuerza integradora, es decir, colma las lagunas existentes en todo lo que no haya sido pactado por los cónyuges en los capítulos matrimoniales y en todo lo que no se regule en el Código civil de Cataluña, pero además tiene fuerza interpretadora y, según Bosch Capdevila, puede alterar el régimen legal supletorio del Código civil catalán.13 En último lugar,14 «las disposiciones del régimen de participación en las ganancias, en la medida en que lo permita su naturaleza específica», tienen la función de colmar los vacíos legales que no hayan sido previstos por los cónyuges en los capítulos matrimoniales, que no se encuentren regulados en el Código civil de Cataluña o que no puedan completarse o interpretarse de acuerdo con la costumbre propia de la comarca.15 Si bien es cierto que en la redacción actual el artículo 232-25.2 CCCat se remite a las disposiciones del régimen de participación en las ganancias, hay que decir que no siempre ha sido así y que en versiones anteriores del texto de la Compilación de derecho civil de Cataluña se remitía a las disposiciones de la sociedad de gananciales castellana, que era la última fuente integradora de la asociación. Esto se debe a que la doctrina clásica catalana había considerado históricamente como variantes del régimen de la sociedad de gananciales castellana a los regímenes locales de Cataluña.16

Campo de Tarragona. O también pueden los cónyuges, en virtud de su autonomía de la voluntad, determinar que sea la costumbre de su comarca la que rija sus relaciones patrimoniales matrimoniales. 13. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 495-496. Según este autor, los cónyuges otorgantes de los capítulos matrimoniales pueden prever en una cláusula la aplicación de la costumbre de la comarca con preferencia a la regulación contenida en el Código civil de Cataluña. 14. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», en Anna Casanovas Mussons, Joan Egea fernández, María del Carmen Gete-Alonso Calera y Antoni Mirambell Abancó (coords.), Comentari a la modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 1995, p. 368. 15. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», en Lluís Puig Ferriol y Encarna Roca Trias, Institucions del dret civil de Catalunya II-2, Valencia, Tirant lo Blanch, 2014, p. 227. Ferran Badosa Coll, Manual de dret civil català, Madrid, Marcial Pons, 2003, p. 483. Badosa Coll afirma que la aplicación supletoria de la regulación del régimen de participación en las ganancias puede plantear problemas porque se trata de un régimen de comunidad «diferida». Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 323. Espiau Espiau también destaca que la aplicación supletoria del régimen de participación en las ganancias puede ser contradictoria con la naturaleza jurídica de la asociación a compras y mejoras: «Ara bé, encara que és cert que algun precepte [...] apunta en aquesta direcció, d’altres pressuposen la configuració de l’acm com un règim de comunitat». Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 498, defiende que el régimen supletorio de participación en las ganancias no sería aplicable en algunos supuestos, es decir, en aquellos casos en los que un cónyuge asocia al otro. En estos casos se tendría que acudir a la tradición jurídica catalana. 16. Félix María Falguera, Conferencias de derecho catalán, Barcelona, Librería de Juan Llordachs, 1889, p. 51: «Los gananciales no existen en Cataluña como institución legal. En algunas comarcas se establecen por pacto a toda boda, como en Tortosa y en el Campo de Tarragona, en donde es costumbre dar

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

También la jurisprudencia del Tribunal Supremo y las resoluciones de la Dirección General de Registros y del Notariado contribuyeron a asimilar la asociación a compras y mejoras a la sociedad de gananciales. Concretamente, la Sentencia del Tribunal Supremo de 17 de febrero de 1915 decía que «aun cuando en el derecho general de Cataluña no existe la sociedad de gananciales, por excepción y costumbre reconocida y de siempre aceptada, en el Campo de Tarragona la sociedad matrimonial se constituye y tiene efecto mediante la sociedad de gananciales que, una vez pactada, se rige y está en absoluto sometida a los preceptos para ella determinados en la legislación común». Y la Resolución de la Dirección General de Registros y del Notariado de 30 de junio de 1892 dijo que «la asociación a compras y mejoras de que se trata constituye dentro de la legislación general del Principado una excepción, a favor de la que penetra en el Campo de Tarragona el derecho común».17 La doctrina ha ido estableciendo las diferencias entre la sociedad de gananciales castellana y la asociación a compras y mejoras para, por un lado, establecer que no se está ante una situación de comunidad y, por otro, descartar la aplicación del Código civil general (CC). En primer lugar se destaca el carácter paccionado de la asociación a compras y mejoras frente al carácter de régimen legal supletorio de la sociedad de gananciales. En segundo lugar, se destacan los sujetos que podían formar la asociación a compras y mejoras, la cual podía abarcar a más personas que los cónyuges. Y, en tercer lugar, la falta de creación de un patrimonio común en la asociación a compras y mejoras.18 Por lo tanto, la aplicación subsidiaria de las disposiciones del régimen de participación en las ganancias, por un lado, determina la naturaleza jurídica del régimen y, por otro lado, excluye la aplicación del Código civil general de su regulación. Este

participación a los padres si viven con los cónyuges». Manuel Duran i Bas, Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña, Barcelona, Imprenta de la Caridad, 1883, p. 60: «[...] los principios que rigen esta institución son consuetudinariamente los propios de la sociedad de gananciales». 17. Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», en Materials de les Vuitenes Jornades de Dret Català a Tossa, Valencia, Tirant lo Blanch, 1996, p. 453. Sin embargo, a partir de la publicación de la Compilación de derecho civil catalán y de la Sentencia del Tribunal Supremo de 30 de enero de 1973, la asociación a compras y mejoras empieza a ganar substantividad propia, puesto que su regulación decía que únicamente serían aplicables las disposiciones referidas a la sociedad de gananciales «en cuanto concordasen con el espíritu de la institución». 18. Vicente de Moragas Rodés, «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona», en Conferències sobre varietats comarcals del dret civil català, Barcelona, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1934, p. 204-208. Jesús Lalinde Abadía, «Regímenes comunitarios en la Compilación de derecho civil especial de Cataluña», Revista Jurídica de Catalunya, vol. 65, núm. 2 (1966), p. 322-323. Guillem Maria de Brocà i de Montagut, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, y exposición de las instituciones de derecho civil del mismo territorio, en relación con el Código civil de España y la jurisprudencia, t. i, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 1985, p. 835-836.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

cambio legislativo fue consecuente con la opinión de la doctrina civilista catalana más autorizada.19 5.

SUJETOS

5.1. La asociación a compras y mejoras como régimen económico matrimonial Del artículo 232-25.1 CCCat se deduce que, en primer lugar, los primeros integrantes del régimen de la asociación a compras y mejoras son los cónyuges, que en los capítulos matrimoniales establecen que sea este el régimen que regule sus relaciones patrimoniales. El rasgo característico de este régimen local catalán es que cada cónyuge puede asociar unilateralmente20 al otro a las compras y mejoras realizadas durante la vigencia del matrimonio, o bien recíprocamente. La doctrina catalana sostuvo21 que la asociación al otro cónyuge de forma unilateral era la modalidad típica y la más acorde con la tradición jurídica catalana, pues el cónyuge constituido heredero en los capítulos matrimoniales asociaba al otro a las compras y mejoras que hiciese durante el matrimonio con el fin de mitigar los efectos del régimen de separación de bienes en el momento en que el cónyuge supérstite quedase viudo. Por tanto, la asociación a compras y mejoras tenía una función eminentemente protectora desde el punto de vista económico del cónyuge supérstite. También refuerza esta posición el hecho que normalmente fuera el marido el que asociaba a su mujer22 a las compras y mejoras realizadas durante el matrimonio, puesto que esta

19. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 30: «A la vista de ello cabe proponer que en una eventual reforma de la Compilación convendría dejar de regular la asociación a compras y mejoras en contraposición con la sociedad de gananciales, como igualmente convendría dejar de lado todo mimetismo con este o cualquier otro régimen de comunidad limitada de bienes». 20. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 19-20. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 333. Del tenor literal del artículo 232-25.3 CCCat se desprende que el Código civil de Cataluña aboga por la asociación recíproca de los cónyuges. Esta opción en cierta medida puede considerarse contraria a la tradición jurídica catalana, que, como se ha expuesto, configuró el régimen de la asociación a compras y mejoras como un remedio para paliar los efectos negativos del régimen de separación de bienes que comportaba para el cónyuge, generalmente la mujer, supérstite. Aun así, en virtud del principio de igualdad de los cónyuges, no cabe duda de que ambos cónyuges tienen que tener las mismas posibilidades de asociación. 21. Vicente de Moragas Rodés, «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona», p. 204-208. Josep Maria Pascual Serres, «Sobre “compres i millores” a la comarca de Gandesa», p. 359-361. 22. Luis Mouton Ocampo, Diccionario del derecho civil foral copilado y consuetudinario, t. i, Madrid, Imprenta de P. Apalategui, 1904, p. 112-114: «La asociación á compras y mejoras se pacta gene-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

generalmente carecía de una fuente de ingresos propia y se dedicaba al cuidado del hogar familiar. De esta manera, la asociación a compras y mejoras era un remedio para paliar las desigualdades económicas, pues otorgaba a la mujer la posibilidad de participar en las ganancias de su marido.23 5.2. La asociación a compras y mejoras como una comunidad familiar Otra especificidad de la asociación a compras y mejoras es que puede constituirse como una comunidad familiar si esta asociación abarca, además de los cónyuges otorgantes de los capítulos matrimoniales, a los ascendientes de estos, que pasan a integrar la asociación.24 En este supuesto no deberían plantearse dudas acerca de la filiación de los ascendientes, es decir, si solo pueden integrar la asociación los ascendientes legítimos. De la regulación del Código civil de Cataluña se desprende una igualdad de derechos entre los parientes, independientemente de su condición familiar, de conformidad con los valores constitucionales. En consecuencia, el origen familiar o extrafamiliar de los parientes no tiene que presentarse como un inconveniente para que formen parte de la comunidad familiar, pues, al fin y al cabo, se trata de un conjunto de personas que aúnan sus esfuerzos para proteger e incrementar el patrimonio familiar.25 ralmente manifestando el marido que asocia á su mujer a las compras y mejoras que realicen durante el matrimonio». 23. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 333. El autor habla del «carácter social» de la institución, en el sentido de posibilitar a la consorte participar en los avances de la casa y también en el sentido de premiar la economía y los esfuerzos de los asociados, con el fin de mejorar la posición de la familia socialmente. 24. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, Barcelona, Bosch, 1983, p. 414. Este autor considera que la comunidad también puede expandirse en sentido vertical, es decir, abarcando a los descendientes. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 19. Según Puig Ferriol, «[d]eben excluirse, por tanto, otros parientes de los cónyuges que no sean los ascendientes, y en cuanto a éstos no pone la ley —ni al parecer la costumbre— limitación alguna de grado». Por tanto, la palabra ascendientes debe interpretarse en un sentido amplio y puede abracar a los abuelos y ulteriores ascendientes. Respecto de los ascendientes, este autor también se ha planteado si forman parte de la asociación todos los ascendientes o sólo los de un cónyuge. Para ello, diferencia entre si la asociación se ha pactado de forma recíproca, en cuyo caso formarían parte de la comunidad los ascendientes de ambos cónyuges, o si, por lo contrario, un cónyuge ha asociado unilateralmente al otro, y se entiende que sólo ha querido asociar al cónyuge asociante y no a sus ascendientes. Manuel Duran i Bas, Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña, p. 59. Esta falta de proyección de los efectos de la asociación a los padres de la consorte cuando esta es asociada unilateralmente por su marido, se ve claramente en la obra de Duran i Bas: «En el Campo de Tarragona, donde es costumbre casarse bajo el régimen de la sociedad de gananciales, presenta esta particularidad de que la sociedad no solamente se forma entre los cónyuges, sino entre éstos y los padres del marido». 25. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», p. 227. Hay que tener en cuenta

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

NATURALEZA JURÍDICA

La doctrina ha debatido sobre la naturaleza jurídica de la asociación a compras y mejoras y parece que no hay un consenso generalizado sobre cómo debe configurarse jurídicamente.26 Tradicionalmente se había considerado que la asociación a compras y mejoras era una modalidad del régimen económico matrimonial de comunidad de bienes.27 Esta tesis empezó a cambiar a partir del año 1993, cuando el legislador optó por el criterio de configurarla como un régimen de participación en las ganancias,28 es decir, como un régimen económico que, durante la vigencia del matrimonio, se regiría de acuerdo con los principios del régimen de separación de bienes y sus efectos se desplazarían al momento de la liquidación del régimen. A continuación se exponen los argumentos que han sido defendidos por la doctrina para configurar la asociación a compras y mejoras como un régimen de comunidad de bienes o como un régimen de participación en las ganancias. La cuestión se centra en determinar si desde el primer momento de la vigencia del régimen existe un

que, en este supuesto, la voluntad de todos los integrantes de la comunidad fue la de crear una comunidad de tipo familiar, faltada de personalidad jurídica propia o independiente, ajena a la voluntad de constituir un régimen económico matrimonial determinado. 26. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», p. 227. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 484-491. 27. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 26-27. La doctrina estuvo influenciada por la ubicación sistemática de la asociación a compras y mejoras en la Compilación de derecho civil de Cataluña, que se encontraba regulada en un capítulo que se intitulaba «De los regímenes de comunidad». Manuel Duran i Bas, Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña, p. 59-60. La obra de Duran i Bas también contribuyó a que los primeros estudiosos de la asociación a compras y mejoras la configurasen como una comunidad de bienes durante el matrimonio, puesto que la realidad era que el marido asociara a su mujer a las adquisiciones hechas durante el matrimonio. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 332. Borrell advirtió de la dificultad de aplicar a la asociación a compras y mejoras el derecho castellano como consecuencia de asimilar este régimen a la sociedad de gananciales propia del derecho español. En el mismo sentido, véase Guillem Maria de Brocà i de Montagut y Joan Amell Llopis, Instituciones del derecho civil catalán vigente, 2a ed., Barcelona, Imprenta Barcelonesa, 1886, p. 356: «En Cataluña no es común la sociedad de gananciales: puede pactarse en las capitulaciones matrimoniales, y se regirá por los principios generales del derecho y por las reglas sancionadas por la práctica de la provincia de Tarragona». Artur Corbella Pascual, Manual de derecho catalán, p. 691. 28. José Piñol Agulló, Asociación a compras y mejoras en el Campo de Tarragona, Barcelona, Colegio Notarial de Barcelona, 1955, p. 319. El autor configura la asociación a compras y mejoras como «un pacto adicional al régimen dotal romano de separación de bienes, que es el derecho común a toda Cataluña, de cuyo régimen forma como una rama injertada y del cual podría desgajarse sin perder el régimen dotal su vida ni vigor por continuarse en las capitulaciones matrimoniales; el heredamiento universal, con sus reservas y señalamientos; la dote; el esponsalicio; la hipoteca dotal; los nombramientos de usufructuarios; los heredamientos preventivo y prelativo; en una palabra, todo lo que caracteriza el régimen catalán de separación de bienes».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

patrimonio común entre los cónyuges o si, por el contrario, solo existe la posibilidad de asociar unos determinados bienes al otro cónyuge, los cuales en el momento de la extinción del régimen generan un crédito en favor del otro. 6.1. La asociación a compras y mejoras como una modalidad del régimen económico matrimonial de comunidad de bienes Bosch Capdevila analiza si después de la modificación operada por la Ley 8/1993, de 30 de diciembre, del Parlamento de Cataluña, que configura la asociación a compras y mejoras como una variante del régimen de participación en las ganancias, es congruente con la naturaleza de la institución o si, por el contrario, tiene que ser configurada como un régimen de comunidad.29 El autor considera que hay más argumentos para defender que se está ante un régimen de comunidad, de conformidad con la regulación que se contiene en el Código civil de Cataluña.30 Considera que la regulación de las «compras» se parece más a la de un régimen de comunidad, cosa que no puede decirse de las mejoras, puesto que estas no forman parte de la comunidad y solo se tienen en cuenta en el momento de la liquidación del régimen, hecho que puede dar a entender que estamos ante una comunidad diferida.31 La regulación de las mejoras, según el autor, tampoco es extraña a la del artículo 1349 CC, puesto que también generan un crédito en favor del otro cónyuge: «Las edificaciones, plantaciones y cualesquiera otras mejoras que se realicen en los bienes

29. Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 458-474. El autor defiende que, si bien la asociación a compras y mejoras tiene unos rasgos que se asemejan a los de la sociedad de gananciales, aquella tiene unos atributos propios que la dotan de una singularidad propia. 30. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 369. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 325. 31. Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 461-462. La regulación del artículo 232-25.4 CCCat tiene un cierto paralelismo con el artículo 1347 CC, que dispone que «[s]on bienes gananciales: 1.º Los obtenidos por el trabajo o la industria de cualquiera de los cónyuges. […] 3.º Los adquiridos a título oneroso a costa del caudal común, bienes se haga la adquisición para la comunidad, bien para uno solo de los esposos». Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 325-326. Espiau Espiau entiende que se trataría de una comunidad romana o por cuotas sobre cada una de las compras que integran la asociación.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

gananciales y en los privativos tendrán el correspondiente a los bienes a que afecten, sin perjuicio del reembolso del valor satisfecho».32 Para Lacambra Benedet, la asociación a compras y mejoras «en la mentalidad local es considerada como una comunidad romana proindiviso recayente sobre cada uno de los bienes que la integran, sin perjuicio de la administración y disposición onerosa por el marido (o padre)». Sin embargo, los bienes asociados se entiende que forman parte por mitades de cada cónyuge desde el momento de su adquisición, pues «es normal que cada cónyuge disponga en testamento de su mitad en cada una de las fincas comunes; y al fallecer uno de ellos es práctica usual incluir directamente en el inventario de los bienes de la herencia su correspondiente cuota indivisa de cada uno de los bienes comprados y prescindir de la adjudicación al sobreviviente de determinados bienes en pago de su haber».33 6.2. La asociación a compras y mejoras como una modalidad del régimen económico matrimonial de participación en las ganancias Por su parte, Lalinde Abadía defendía que, con base en el texto de la Compilación de derecho civil de Cataluña (CDCC), de 1955, la asociación a compras y mejoras «parte de una separación de bienes, en la que cada cónyuge soporta sus propias cargas. Aun en el caso de que uno acoja al otro a las compras y mejoras, esa separación no desaparece, sino que sigue constituyendo el soporte fundamental, pues no existe un verdadero régimen comunitario, sino la concesión de unos beneficios por parte de un cónyuge al otro, o de ambos recíprocamente».34 Para Roca Sastre, la demostración de que estamos ante un régimen que durante la vigencia del matrimonio funciona como si se tratara de un régimen de separación de bienes se encuentra en el actual artículo 232-26.3 CCCat, que establece que «[l]as deudas particulares de cada asociado gravan exclusivamente su parte».35 Sin embargo, la opción de configurar a la asociación a compras y mejoras como un régimen que durante su vigencia funciona de acuerdo con los principios del régi-

32. Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 464467. Si bien se alerta de que hay diferencias entre ambos códigos, el crédito a favor del otro cónyuge se genera automáticamente en la sociedad de gananciales, mientras que en la asociación a compras y mejoras se tendrá que esperar a su liquidación. Y, además, se advierte de que en el régimen de participación se tiene en cuenta el aumento del valor del bien, no la cantidad de dinero invertida. 33. Julio Lacambra Benedet, «Los capítulos matrimoniales en la comarca de Gandesa», p. 447-448: «En cuanto a la naturaleza jurídica de la asociación a compras y mejoras, la concepción consuetudinaria de la comarca es opuesta a la configuración como sociedad de gananciales de derecho común». 34. Jesús Lalinde Abadía, «Regímenes comunitarios en la Compilación», p. 324. 35. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 422.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

men de participación en las ganancias no fue acogida hasta la reforma de la Compilación por la Ley 8/1993, de 30 de septiembre, del Parlamento catalán, después de que Puig Ferriol se hubiera manifestado en favor de esta tesis.36 Siguiendo una parte de la doctrina clásica catalana que se apartaba de las tesis comunitarias, Puig Ferriol defiende que «puede llegarse a la afirmación de que, partiendo del principio de estar contemplando una variedad de los regímenes de comunidad limitada de bienes constando matrimonio, cuando se adentran en su estudio desembocan prácticamente en los principios que informan el régimen de separación de bienes. O lo que quizás sería más exacto, configuran, un poco inconscientemente quizás, un rudimentario sistema de comunidad diferida de bienes o de participación en las ganancias».37 Para finalizar el análisis de la naturaleza jurídica de la asociación a compras y mejoras quisiera destacar la conclusión de Bosch Capdevila, pues, según este autor, cabe la posibilidad de asemejar la asociación a un régimen de comunidad cuando la asociación es unilateral; y, en caso contrario, si la asociación es bilateral, se asemejaría al régimen de participación en las ganancias.38 7.

OBJETO

7.1. Las compras Del tenor literal del artículo 232-25.4 CCCat se desprende que por compras hay que entender toda adquisición hecha por cualquiera de los asociados a título onero-

36. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 368. 37. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 28. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», p. 227. En su obra posterior, el autor dice que tendría sentido configurar la asociación a compras y mejoras como un régimen de comunidad cuando uno de los cónyuges asocia unilateralmente al otro en las compras que haga durante el matrimonio, mientras que configurarla como una variante del régimen de participación en las ganancias tendría sentido cuando los cónyuges pactan la asociación recíprocamente. Artur Corbella Pascual, Manual de derecho catalán, p. 691-692, también se muestra partidario de configurar la asociación a compras y mejoras como un régimen de participación en las ganancias: «El (futuro) marido asocia y acoje á su (venidera) consorte, á todas las compras y mejoras, ganancias y adquisiciones que durante su (proyectado) matrimonio, y haciendo vida común, se realicen; las cuales se dividirán por mitad entre los dos, pudiendo cada uno disponer libremente de su parte respectiva». Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 222: «[…] la “asociació a compres i millores” se configura como una modalidad de régimen de participación, que presupone la separación de bienes y la autonomía patrimonial respecto a las masas privativas y el reparto del incremento patrimonial a la extinción del régimen, pero que incorpora un elemento típico de los regímenes comunitarios que es la existencia de una masa común durante su vigencia». 38. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 490-491.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

so.39 Cuando se está ante casos dudosos, es decir, ante negocios jurídicos con causa remuneratoria que no son claramente onerosos ni gratuitos, la doctrina ha considerado que es más acertado no interpretar el precepto ampliamente, sino que en estos casos tiene que haber una disposición expresa de la ley o de los cónyuges en los capítulos matrimoniales para determinar que los bienes adquiridos mediante esta clase de negocios jurídicos forman parte de la asociación.40 Si la asociación a compras y mejoras se ha formado unilateralmente por asociar un cónyuge al otro en las compras que realice durante la asociación, Espiau Espiau defiende que en este caso se crea una comunidad de bienes.41 También puede plantearse la duda sobre si forman parte de la asociación los bienes adquiridos por cualquiera de los cónyuges con dinero privativo obtenido antes de la celebración del matrimonio con su trabajo o con la venta de un bien privativo. La doctrina resuelve esta duda en sentido negativo, pues el precepto es tajante al afirmar que solo forman parte de la asociación los bienes adquiridos durante el matrimonio y, por tanto, habiéndose convenido la asociación a compras y mejoras como régimen económico matrimonial.42 Sobre si forman parte de la asociación los bienes adquiridos con los frutos o rentas de los bienes privativos de cualquier asociado, la doctrina clásica había sostenido que no existía esta posibilidad, puesto que la asociación a compras y mejoras no tenía la finalidad de crear un patrimonio común destinado al sostenimiento de las cargas familiares.43 Puig Ferriol considera que los frutos y rentas obtenidos con los bienes privativos de los cónyuges están llamados al sostenimiento de las cargas familiares «y por tanto los frutos y rentas no consumidos para tales atenciones constituyen un ahorro para el cónyuge titular de tales bienes, de suerte que los bienes adquiridos con

39. Manuel Duran i Bas, Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña, p. 59-60. La doctrina clásica catalana interpretó este precepto en el sentido de dejar fuera del ámbito de aplicación a los bienes procedentes de una herencia, un legado o una donación a favor de uno de los cónyuges de la asociación. Guillem Maria de Brocà i de Montagut, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, p. 834. Apunta el autor que era frecuente que la asociación se limitara a las compras y mejoras que constasen en escritura pública. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 222. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación», p. 183-184. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 502-503. 40. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 21. 41. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 324: «Respecte d’aquests béns, s’estableix una situació de comunitat: l’associació d’un dels associats a l’altre (o als altres) a les “compres” que efectuï durant el matrimoni [...] es tradueix en la consideració de l’associat com a cotitular dels béns adquirits». 42. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 21-22. Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», p. 496. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 324. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 503. 43. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 332.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

tales ahorros en principio tendrán la consideración de compras a los efectos de este artículo 54-2».44 Por tanto, se parte de una concepción amplia del término compras del artículo 232-25.4 CCCat.45 7.2. Las mejoras El artículo 232-25.5 CCCat dice que las mejoras son el aumento de valor de los bienes de la asociación que tengan causa en «impensas útiles» de los asociados. Con esto se deja fuera del concepto los aumentos de valor debidos a causas ajenas a los cónyuges; por ejemplo, el aumento de valor de una finca que se deba a la construcción de una carretera cerca de su emplazamiento que le proporciona una mejor accesibilidad, cuando anteriormente estaba aislada del núcleo urbano.46 Teniendo en cuenta que originariamente en la asociación a compras y mejoras el marido asociaba a su mujer en las compras que hacía durante el matrimonio, cuando el precepto estudiado dice que las mejoras se deben a impensas útiles, quiere proteger el trabajo doméstico u otras formas de trabajo personal prestadas por la consorte en el seno del matrimonio, que ciertamente podían dar lugar a mejoras de los bienes asociados o a que, fruto de su trabajo personal, se adquiriesen nuevos bienes a título oneroso.47 En los supuestos de asociación unilateral, Espiau Espiau dice que las mejoras realizadas otorgan al cónyuge asociado un derecho de crédito que se tendrá que satisfacer en el momento de la liquidación del régimen, hecho que conduce al autor a

44. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 22. Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 464. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 506. En un sentido contrario se manifiesta Bosch Capdevila, que afirma que tal conclusión va en contra de los principios del régimen de participación en las ganancias como régimen supletorio en la regulación de la asociación a compras y mejoras. En el mismo sentido, véase Guillem Maria de Brocà i de Montagut, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, p. 834. 45. Sobre la interpretación de los bienes obtenidos por la actividad profesional o el trabajo de cualquiera de los asociados, véase Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 503-505. No obstante, quedan excluidos los ingresos obtenidos a través del juego y el azar. 46. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 25. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 324. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 508-509. Dentro del concepto de impensas útiles se incluye toda inversión hecha en forma de capital o de trabajo. 47. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», p. 228. Según el autor, las mejoras que recaen sobre bienes del cónyuge asociante generan un derecho de crédito a favor del cónyuge asociado, que también ha contribuido a la realización de las mejoras con su aportación mediante trabajos personales.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

defender que la asociación a compras y mejoras no puede equipararse al régimen de comunidad de bienes en cuanto a su naturaleza.48 Para determinar el aumento de valor debe partirse del valor del bien antes de que hayan tenido lugar las mejoras materiales sobre el mismo y debe computarse el valor que tiene el bien en el momento de proceder a la liquidación del régimen de la asociación a compras y mejoras, o bien liquidarse las ganancias de cualquier asociado una vez se ha incrementado el valor del bien por el efecto de las mejoras. Sin embargo, el valor del bien antes de efectuarse las mejoras debe corregirse para evitar situaciones injustas derivadas de los cambios de valor de la moneda. Junto con las «mejoras materiales», el precepto también abarca bajo el concepto de mejoras «la liberación de cargas y gravámenes». El precepto no contiene una enumeración exhaustiva como lo hacía su antecedente, el artículo 59 CDCC, que decía así: «Se entenderán mejoras los aumentos de valor de los bienes de cualquier asociado debidos a impensas útiles, inversiones en pago de deudas y redención de censos y censales». Dentro de la expresión cargas y gravámenes pueden ubicarse negocios jurídicos de diversa índole. Por ejemplo, partiendo de su antecedente, podría ubicarse aquí la redención de censos, el pago de legítimas y deudas. Pero también puede considerarse como una mejora la redención de una servidumbre.49 El artículo 90 del Proyecto de Compilación añadía que la liberación de cargas y gravámenes tenía que ser hecha «con dinero procedente de la asociación». Por tanto, se plantea una nueva duda al respecto, toda vez que el actual artículo 232-25.5 CCCat no dice nada en este sentido. Puig Ferriol entiende que si las compras tienen que ser realizadas durante la asociación, lo mismo vale para las mejoras, es decir, los aumentos de valor que se deben a su realización en lugar de destinar el dinero a adquirir nuevos bienes.50 8.

LA ADMINISTRACIÓN Y LOS ACTOS DE DISPOSICIÓN EN LA ASOCIACIÓN

8.1. Administración El artículo 232-26.1 CCCat parece que parte del supuesto en el que sea uno de los cónyuges el que asocie al otro en el régimen de la asociación a compras y mejoras, y olvida que, como se ha visto en las páginas anteriores, los cónyuges pueden 48. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 324. 49. Guillem Maria de Brocà i de Montagut, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, p. 834: «Mejoras son, siempre que de esta suerte se verifiquen, la restitución de una dote, el pago de legítimas, la extinción de deudas, la redención de censales, etc.». Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 25. 50. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 25.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

asociarse recíprocamente en la asociación. Esto se debe fundamentalmente a que la configuración de la asociación a compras y mejoras se hizo con la mirada puesta en el régimen de participación en las ganancias del Código civil general.51 Ahora bien, el mismo precepto establece que, en defecto de designaciones en los capítulos matrimoniales, la administración de la asociación corresponderá a los dos asociados.52 En base al tenor literal del precepto, parece claro que la autonomía de la voluntad de los asociados tiene prevalencia en esta materia; es decir, en los capítulos matrimoniales puede pactarse que la administración de la asociación corresponde a cualquiera de los cónyuges individualmente, o bien, en defecto de pacto en los capítulos, la administración corresponde a ambos cónyuges. Es decir, no hay ningún inconveniente si se pacta en los capítulos matrimoniales que la administración corresponda a ambos cónyuges, pues no hay ningún precepto que se oponga a ello y esta afirmación se apoya en el principio de igualdad de los cónyuges que preside el derecho de familia.53

51. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 31-33. Este posicionamiento del que parte el Código civil de Cataluña ha sido criticado por la doctrina por el trato desigual que puede suponer para la mujer que es asociada por su marido en la asociación a compras y mejoras. La asociación acostumbraba a producirse de forma unilateral por el marido a su mujer y esto colocaba al marido en una posición preeminente respecto de su esposa. Si los asociados no pactaban que la administración correspondería a ambos en los capítulos matrimoniales, el marido podría realizar todas las compras que quisiese con el patrimonio de su esposa. Manuel Duran i Bas, Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña, p. 59-60. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 335-336. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 421 y 430. 52. Lluís Puig Ferriol, «El règim de participació en els guanys», p. 465: «Si únicament el marit i la muller formen part de l’associació, correspon conjuntament a tots dos cònjuges l’administració de l’associació, però en interès, fonamentalment, de terceres persones s’ha de reconèixer l’eficàcia del actes d’administració realitzats unilateralment per un dels cònjuges, sense l’oposició de l’altre. [...] I, si l’associació a compres i millores la integren altres persones a més dels cònjuges, totes elles tenen la condició d’administradores de l’associació». Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», p. 497. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 222. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación», p. 185. Santiago Espiau Espiau, «Comentari als arts. 55, 58 i 59 CDCC», en Comentaris a les reformes del dret civil de Catalunya, t. i, Barcelona, Bosch, 1987, p. 485-486. De acuerdo con el artículo 232-26.1 CCCat, la administración corresponderá, en defecto de pacto, a todos los asociados. Según el autor, esto puede ser un argumento a favor de configurar la asociación a compras y mejoras como un régimen de participación en las ganancias. Además, parece que el precepto descuide que la asociación se puede configurar como una comunidad familiar que abarque a los ascendientes. En este caso, resulta difícil que la administración de la asociación corresponda a todos los asociados. 53. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 31: «[…] aunque el artículo se refiera siempre a un solo administrador en singular, no parece exista inconveniente […] en nombrar una pluralidad de administradores para que actúen con carácter mancomunado, solidario o sucesivo». Santiago Espiau Espiau, «Comentari als arts. 55, 58 i 59 CDCC», p. 483. El pacto por el cual se atribuye la administración a uno de los cónyuges no tiene que ser declarado nulo, teniendo en consideración que el Código civil de Cataluña sigue contemplando que la asociación puede ser unilateral por uno de los cónyuges. Según

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

El hecho de que se atribuya la administración de la asociación a uno de los cónyuges en defecto de pacto en los capítulos que establezca que la asociación corresponde a ambos cónyuges, puede resultar extraño si se considera que la naturaleza jurídica de la asociación a compras y mejoras es la de un régimen de participación en las ganancias, durante el funcionamiento del cual hay una clara división entre los patrimonios de los cónyuges. Por esta razón, este extremo ha sido criticado por la doctrina, que ve este punto criticable por la razón antes apuntada.54 Si la asociación a compras y mejoras comprende también los padres de ambos cónyuges o de uno de ellos, puede entenderse que la administración de la asociación también puede ser atribuida a cualquiera de los ascendientes de los asociados. Esto se veía más claramente en la redacción del artículo 55.1 CDCC anterior a la reforma operada por la Ley de 20 de marzo de 1984 y por el Decreto legislativo de 19 de julio del mismo año para adaptar la Compilación a la Constitución española de 1978. El texto anterior a la reforma decía que «[l]a administración de la asociación corresponderá al marido o el ascendiente asociado que ejerza la jefatura familiar, salvo pacto en contrario». En consecuencia, si no se pactaba lo contrario, la administración de la asociación correspondía al ascendiente que ejercía «la jefatura familiar».55 Independientemente de que la asociación solo abarque a los cónyuges o también a sus ascendientes, cabe preguntarse si cuando la administración se atribuye a todos los asociados, esta es mancomunada o no. La doctrina se ha posicionado favorablemente a que la administración sea conjunta y mancomunada cuando esta se atribu-

el autor, el pacto por el cual la administración se atribuye a uno de los cónyuges también es admisible si la asociación es bilateral. 54. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 32-33. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 370: «[...] si considerem “l’associació” [...] un règim de participació en els guanys, que atenua o mitiga [...] un règim de separació absoluta de béns, la norma no té massa sentit. [...] això s’apunta l’existència d’un patrimoni comú que, essent consubstancial a l’essència mateixa dels règims de comunitat, és en canvi exclòs en el règim de participació». Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 467. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 513. Para Bosch Capdevila, la correcta interpretación del precepto pasa por concebir la asociación a compras y mejoras como un régimen de comunidad de bienes cuando la asociación es unilateral o como un régimen de participación en las ganancias cuando la asociación es bilateral entre ambos cónyuges. Para Bosch Capdevila, el hecho de que pueda atribuirse la administración de la asociación a favor de uno de los asociados es la mejor muestra de que la asociación a compras y mejoras pivota sobre la base de un patrimonio común. Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», p. 497-498. Sobre el patrimonio asociado se crearía un régimen de comunidad romana que requeriría la actuación conjunta o la de uno de los administradores con el consentimiento del otro. 55. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 430. Santiago Espiau Espiau, «Comentari als arts. 55, 58 i 59 CDCC», p. 477 y 482.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

ya a ambos cónyuges o también a los ascendientes asociados. No obstante, cabría la posibilidad de actuar individualmente o por mayoría en los casos de urgencia y necesidad.56 8.2. Actos de disposición Respecto de los actos de disposición, el Código civil de Cataluña vuelve, de nuevo, a dejar en manos del administrador la realización de actos de esta naturaleza con bienes de la asociación, pues si no se ha pactado lo contrario en los capítulos matrimoniales, quien sea el administrador único de la asociación podrá disponer libremente de los bienes objeto de la asociación a compras y mejoras sin que haga falta la intervención del otro asociado.57 Esto sería una solución más práctica si se configurara la asociación a compras y mejoras como un régimen de comunidad de bienes, pero la solución adoptada por el legislador catalán es criticable si se entiende que la verdadera naturaleza jurídica de la asociación es la de un régimen de participación en las ganancias que opera como un régimen de separación de bienes durante el matrimonio y cuyos efectos se proyectan en la fase de liquidación del régimen.58 Los autores clásicos catalanes, como Borrell o De Brocà, hablan de un «dominio revocable» de los bienes de la mujer asociada por su marido a la asociación a compras y mejoras. Cuando la mujer era asociada, su derecho de propiedad sobre los bienes asociados cesaba a favor de su marido, que podía disponer de ellos libremente sin su consentimiento.59 No obstante, lo dispuesto en el artículo 232-26.2 CCCat es aplicable en aquellos supuestos en que no se haya pactado en los capítulos matrimoniales que ambos cónyuges ejercerán por igual la administración de la asociación. De ser así, el artículo que se comenta no determina cuál es el régimen jurídico de la administración de la asocia-

56. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 513. 57. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 430. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 221. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación», p. 185-186. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 326. 58. Para una crítica de las anomalías que puede provocar la aplicación del artículo 232-26.2 CCCat en el sentido de que aparece en el Código civil de Cataluña, véase Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 34. 59. Guillem Maria de Brocà i de Montagut y Joan Amell Llopis, Instituciones del derecho civil catalán vigente, p. 358: «Mientras existe la unión matrimonial, el marido administra libremente las cosas compradas y las mejoras realizadas con tal que obre de buena fe y sin ánimo de perjudicar á la esposa. Por esta razón, […], la mujer adquiere el dominio revocable de la mitad de los objetos que constituyen unas y otras». Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 336.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

ción llevada a cabo por ambos cónyuges, por lo que la doctrina ha determinado que se tendrían que aplicar las disposiciones del régimen de participación en las ganancias que se dedican a ello.60 En el supuesto de que la asociación comprendiera a los ascendientes de los cónyuges y la administración de la asociación se hubiera atribuido a alguno de ellos, dicho ascendiente también tendría la facultad de disponer sin el consentimiento de los otros asociados.61 La segunda parte del artículo 232-26.2 CCCat limita los efectos de la primera parte del precepto, puesto que establece que el administrador único «no puede afianzar en nombre de la asociación, si no es para provecho de la familia». Se trata de un fragmento que trae causa de un fallo dictado por la antigua Audiencia o Senado de Cataluña y que pivotaba sobre un caso particular en el que el administrador único afianzó con los bienes de la asociación determinados actos dispositivos.62 Tratándose de la recepción de un fallo de un caso particular, una interpretación plausible de este precepto sería generalizar los supuestos que serían subsumibles dentro de este precepto, con lo que se podría entender que entrarían dentro de su ámbito de aplicación todos aquellos actos de disposición realizados por el administrador único en perjuicio de los intereses de todos los asociados.63 8.3. Cargas El artículo 232-26.3 CCCat dispone que «[l]as deudas particulares de cada asociado gravan exclusivamente su parte». Esto refuerza la posición doctrinal que defiende que la asociación a compras y mejoras funciona como un régimen de separación de bienes durante el matrimonio, y no como un régimen de comunidad de bienes, pues de ser así las deudas de cada

60. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 370-371: «[…] quan l’administració de “l’associació” pertoqui a ambdós cònjuges, llur actuació s’orientarà a l’entorn del principi de llibertat de gestió, […], sense cap altra restricció que el deure recíproc d’informar del seu respectiu desenvolupament». 61. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 431. 62. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 37: «Esta disposición proviene de un fallo dictado por la antigua Audiencia o Senado de Cataluña, en el que se discutía la preferencia del derecho del acreedor del marido, que había afianzado al deudor, sobre el de la mujer con respecto a la mitad de las compras y mejoras hechas durante el matrimonio; cuestión que resuelve el Tribunal en el sentido de considerar que no siendo la fianza un acto que pueda calificarse de administración, sino más bien de dilapidación, puesto que con ella puede perjudicar los intereses de la mujer, resuelve en el sentido de que las responsabilidades dimanantes de esta fianza no pueden perjudicar a la mujer». Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 371. 63. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 37-38. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 323.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

cónyuge afectarían todo el patrimonio asociado y no habría dicha limitación en cuanto a la responsabilidad por deudas privativas.64 La doctrina ha defendido que los efectos de este precepto se limitan a las relaciones internas de los cónyuges, sin que dicha limitación de responsabilidad afecte a los terceros acreedores, sobre todo si estos contrataron con el administrador único de la asociación, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 232-26.1 y 2 CCCat.65 9.

EXTINCIÓN

Entre los artículos 232-25 y 232-27 CCCat, que son los que el Código civil de Cataluña dedica a la asociación a compras y mejoras, no hay ninguna norma que regule la disolución o la modificación66 de la asociación, y solo el artículo 232-27 CCCat se refiere a la liquidación, que se verá a continuación. 9.1. Causas Ante el silencio que guarda el Código civil de Cataluña sobre las causas de la disolución o la modificación de la asociación, la doctrina ha afirmado que, de acuerdo con el artículo 232-25.1 CCCat, la primera causa de disolución o modificación de la asociación es lo prevenido en los capítulos matrimoniales otorgados por los cónyuges.67

64. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 432: «Ello es debido a que la base de la asociación a compras y mejoras es la existencia de una separación de bienes entre los componentes de la misma». Esteve Bosch Capdevila, «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores», p. 469. Sin embargo, este autor dice que esto no desmonta la teoría de la comunidad de bienes, pues se habla de «parte» de la asociación. Si no existiera un patrimonio común, se hubiera dicho «de sus bienes»: «Es parteix, per tant, de la base que hi ha una massa comuna de béns, corresponent a cada cònjuge la meitat d’aquesta». 65. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 37-39. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 515. 66. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 40. Puig Ferriol habla de modificación de la asociación cuando esta abarca, además de los cónyuges, a los padres de los mismos; es decir, se forma una comunidad familiar. El término disolución se refiere al supuesto de la extinción de la asociación cuando esta sólo abarca a los cónyuges. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 372. 67. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 41. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 372: «[…] l’associació s’extingirà per aquelles causes previstes en els pactes constitutius, per aquelles a què es refereixi el costum de la comarca i, finalment, per les que es recullin en les disposicions del règim de participació en els guanys». Según Espiau Espiau, la remisión a las normas del régimen de participación en las ganancias hace que sean aplicables a la asociación a compras y mejoras las normas de aquel régimen recogidas en el artículo 232-16 CCCat. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 433.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

En segundo lugar, parece lógico que, dada la íntima conexión que existe entre la asociación y el matrimonio, aquella se disuelva por la declaración de nulidad del matrimonio, por el divorcio y por la separación legal o de hecho de los asociados.68 En tercer lugar y en cuanto a la muerte de los asociados, pueden distinguirse dos supuestos en función de si la asociación se configura como un régimen económico matrimonial porque solo abarca a los cónyuges o si es una comunidad familiar porque abarca a los ascendientes de los asociados. Por un lado, si la asociación se ha configurado como una comunidad familiar, la muerte de cualquiera de los ascendientes de los cónyuges no determinará que se extinga la asociación, sino tan solo la modificación de la misma. Se tendrá que proceder a liquidar las ganancias que correspondían al asociado fallecido y la asociación continuará entre los restantes asociados.69 Por otro lado, si la asociación a compras y mejoras funciona como un régimen económico matrimonial, la muerte de uno de los asociados determinará la disolución de la asociación.70 Pero Moragas dice que cuando el marido asociaba unilateralmente a sus ascendientes y a su mujer, se entendía que la asociación se extinguía únicamente cuando moría su mujer, pero no cuando moría el marido, en cuyo caso continuaba la asociación entre la viuda y los ascendientes del marido, a no ser que la viuda optara por la disolución, que es lo que ocurría en la práctica cuando no había hijos en el matrimonio.71 68. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 41-42. Tiene sentido que la asociación se disuelva por la separación de hecho de los asociados porque la asociación presupone una comunidad de vida entre los asociados que se rompe con la separación de hecho de los asociados. Vicente de Moragas Rodés, «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona», p. 207. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 371. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 433. 69. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 42-43. La declaración de fallecimiento o de ausencia también conduciría a la disolución de la asociación. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 336-337. Vicente de Moragas Rodés, «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona», p. 207. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 371-372. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 433. Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», p. 498. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 222. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación», p. 186. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 327. Esteve Bosch Capdevila, «El règim jurídic de l’associació a compres i millores», p. 516-517. 70. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 42. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 336-337. Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 371-372. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 433. Sergio Nasarre Aznar, «Los regímenes económicos locales en Cataluña», p. 498. Judith Solé Resina, «XI. El régimen económico matrimonial de participación», p. 222. Núria Díez Ontañón, «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación», p. 186. Santiago Espiau Espiau, «L’associació a compres i millores», p. 327. 71. Vicente de Moragas Rodés, «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona», p. 207. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 336-337: «L’associació composta dels

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

10. LIQUIDACIÓN Cuando se produzca una causa de extinción de la asociación, se tendrá que proceder a su liquidación total o parcial, en función de si solo abarcaba a los cónyuges o si integraba una comunidad familiar. El artículo 232-27 CCCat establece que se tendrá que estar «al momento de su muerte o de la extinción del régimen». Por tanto, el precepto tiene en cuenta no solo la extinción del régimen por causa de muerte, sino que contempla las otras causas de extinción del mismo.72 Por lo que se refiere a la liquidación de las compras y mejoras, las primeras se liquidarán como tales cuando se produzca la causa que determine la extinción o la modificación de la asociación, y por el valor que tengan en aquel momento. Y lo mismo puede decirse sobre las mejoras, pues solo se considerarán como tales las que se verifiquen en bienes privativos de alguno de los asociados, si subsisten en el momento de liquidarse totalmente o parcialmente la asociación. También formarían parte del activo de la asociación los créditos que la asociación tuviera por pagos hechos con bienes de la asociación de deudas que afectaban a uno de los asociados.73 Del activo de la asociación, formado por esta masa de bienes, se tendrán que deducir las deudas contraídas por los asociados o por el asociado administrador en interés de todos los asociados, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 232-26 CCCat.74 El artículo 232-27 CCCat también guarda silencio respecto de la forma de practicar la liquidación; solo dice que se podrá hacer con bienes o con dinero. Sobre la forma de proceder a la liquidación, Puig Ferriol defiende que «[a] falta de claros precedentes doctrinales y legislativos, cabe aventurar aquí la opinión de que si hay en la asociación asociante y asociando o asociados, será aquél quien goce de la facultad de pagar las ganancias de cada miembro en bienes o en dinero; y para el caso de haberse

consorts i sos pares acaba quan es dissol el matrimoni dels joves per la mort de la dona. Si, en la mateixa hipòtesi, moren els pares, la societat no es dissol; i, si mor el marit, tampoc, fora dos casos; car, altrament, segueix l’associació entre la vídua, l’hereu del marit i els pares d’aquest». Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 371. 72. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 44. Para las liquidaciones parciales era frecuente que se aplicara el régimen propio de la sociedad de gananciales; de hecho, así lo venían haciendo los tribunales (Sentencia del Tribunal Supremo de 17 de febrero de 1915). Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 338. 73. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 44-45. Antoni Borrell Soler, Dret civil vigent a Catalunya, p. 337-339: «[...] els hereus de l’associat difunt tenen dret als guanys anteriors a la mort d’aquest, però no als posteriors. Mentre viuen tots els associats, tenen una participació igual a les compres i millores; i, quan aquells van faltant, els guanys es reparteixen entre els sobrevivents, també per parts virils. Arribat el cas de dissolució total, s’atribueix definitivament a cada interessat la participació que li toca». 74. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 44-45.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

pactado la asociación con el carácter de recíproca, esta facultad de pagar las ganancias en dinero sólo corresponderá al asociado que aparezca como titular del bien que ha de ser objeto de liquidación».75 Por lo que se refiere a las mejoras que no admiten desmembración, lo lógico sería que el asociado titular del bien mejorado pagara en metálico la participación de los demás. En el caso de tratarse de una asociación que englobe a los ascendientes de ambos o de un cónyuge, en el acto de liquidación tendrán que participar todos los asociados interesados en la asociación y los herederos del asociado premuerto. En caso contrario, si la asociación solo abarca a los cónyuges, solamente el cónyuge supérstite tiene derecho a participar de las ganancias y de las mejoras del cónyuge premuerto.76 De acuerdo con lo que se ha expuesto respecto de la liquidación del régimen de la asociación a compras y mejoras, la doctrina ha defendido que el derecho del cónyuge asociado o de los demás asociados a la participación constituye un derecho de crédito.77 BIBLIOGRAFÍA Badosa Coll, Ferran. Manual de dret civil català. Madrid: Marcial Pons, 2003. Borrell Soler, Antoni. Dret civil vigent a Catalunya. Vol. IV. Barcelona: Mancomunitat de Catalunya. Oficina d’Estudis Jurídics, 1923. Bosch Capdevila, Esteve. «La naturalesa jurídica de l’associació a compres i millores». En: Materials de les Vuitenes Jornades de Dret Català a Tossa. Valencia: Tirant lo Blanch, 1996, p. 447-449. — «El règim jurídic de l’associació a compres i millores en el Codi de família». En: Abril Campoy, Joan Manel; Amat Llari, Maria Eulàlia (coords.). Homenaje al profesor Lluís Puig i Ferriol. T. I. Valencia: Tirant lo Blanch, 2006, p. 479-521.

75. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 45. Guillem Maria de Brocà i de Montagut y Joan Amell Llopis, Instituciones del derecho civil catalán vigente, p. 359-360: «La liquidación se practica por el cónyuge sobreviviente y los herederos del premuerto». 76. Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 438. 77. Lluís Puig Ferriol, «De la asociación a compras y mejoras», p. 30: «La asociación a compras y mejoras nació a buen seguro para conceder al cónyuge asociado, […], una participación en las ganancias obtenidas por el otro consorte constante matrimonio». Ramon Maria Roca Sastre, Estudios de derecho civil especial de Cataluña, p. 434: «Efecto o resultado inmediato de la extinción total o parcial de la asociación a compras y mejoras es la cesación del derecho a participar en lo sucesivo en tales compras y mejoras el asociado fallecido». Santiago Espiau Espiau, «Article 59 CDCC», p. 373. Este autor se opone a la tesis mantenida por Puig Ferriol y dice que la norma del artículo 232-27 CCCat tiene como finalidad evitar el desmembramiento del patrimonio familiar.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA ASOCIACIÓN A COMPRAS Y MEJORAS

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de. Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, y exposición de las instituciones de derecho civil del mismo territorio, en relación con el Código civil de España y la jurisprudencia. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1985. Brocà i de Montagut, Guillem Maria de; Amell Llopis, Joan. Instituciones del derecho civil catalán vigente. 2a ed. Barcelona: Imprenta Barcelonesa, 1886. Corbella Pascual, Artur. Manual de derecho catalán. Reus: Imprenta Viuda Vidiella y Pablo Casas, 1906. Díez Ontañón, Núria. «3. Regímenes económico matrimoniales de asociación de compras y mejoras, de hermanamiento o pacto de mitad por mitad, de “pacte de convinença” o “mitja guadanyeria” y de comunidad de bienes». En: Hernández-Moreno, Alfonso; Martinell Gispert-Saúch, José María (dirs.). Persona y familia. Estudios de derecho civil catalán. Madrid: Difusión Jurídica y Temas de Actualidad SA, 2014, p. 182-197. Duran i Bas, Manuel. Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña. Barcelona: Imprenta de la Caridad, 1883. Espiau Espiau, Santiago. «Comentari als arts. 55, 58 i 59 CDCC». En: Comentaris a les reformes del dret civil de Catalunya. T. I. Barcelona: Bosch, 1987, p. 477-513. — «Article 59 CDCC». En: Casanovas Mussons, Anna; Egea fernández, Joan; Gete-Alonso Calera, María del Carmen; Mirambell Abancó, Antoni (coords.). Comentari a la modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1995, p. 363-373. — «L’associació a compres i millores». En: Egea Fernández, Joan; Ferrer Riba, Josep (dirs.). Comentaris al Codi de família, a la Llei d’unions estables de parella i a la Llei de situacions convivencials d’ajuda mútua. Madrid: Tecnos, 2000, p. 321-328. Falguera, Félix María. Conferencias de derecho catalán. Barcelona: Librería de Juan Llordachs, 1889. Fontanella, Joan Pere. Tractat dels pactes nupcials, o capítols matrimonials, que escrigué Joan Pere Fontanella. Barcelona: Ibérica, 1916. Isac Aguilar, Antoni. «El régimen económico matrimonial en la comunidad autónoma de Cataluña». En: Gimeno Gómez-Lafuente, Juan Luis; Rajoy Brey, Enrique (coords.). Regímenes económico-matrimoniales y sucesiones. Derecho común, foral y especial. Tomo I. Pamplona: Civitas, 2008, p. 213-247. Lacambra Benedet, Julio. «Los capítulos matrimoniales en la comarca de Gandesa». En: Llibre del II Congrés Jurídic Català. Barcelona: Fundació del Congrés de Cultura Catalana, 1972, p. 444-450. Lalinde Abadía, Jesús. «Regímenes comunitarios en la Compilación de derecho civil especial de Cataluña». Revista Jurídica de Catalunya, vol. 65, núm. 2 (1966).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

GUILLEM IZQUIERDO GRAU

Mirambell Abancó, Antoni. «Capítol 30: els règims econòmics matrimonials». En: Badosa Coll, Ferran (dir.). Manual de dret civil català. Madrid: Marcial Pons, 2003, p. 471-487. Moragas Rodés, Vicente de. «Associació a compres i millores en el Camp de Tarragona». En: Conferències sobre varietats comarcals del dret civil català. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1934, p. 193-221. Mouton Ocampo, Luis. Diccionario del derecho civil foral copilado y consuetudinario. T. I. Madrid: Imprenta de P. Apalategui, 1904. Nasarre Aznar, Sergio. «Los regímenes económicos locales en Cataluña». En: Lledó Yagüe, Francisco; Ferrer Vendrell, María del Pilar (dirs.). Los regímenes económicos matrimoniales en los derechos civiles forales o especiales. Madrid: Dykinson, 2010, p. 493-503. Navas Navarro, Susana. «IX. Regímenes económicos matrimoniales locales en el derecho catalán». En: Yzquierdo Tolsada, Mariano; Cuenca Casas, Matilde. Tratado de derecho de la familia. La familia en los distintos derechos forales. Vol. II. Pamplona: Aranzadi, 2011, p. 281-287. Pascual Serres, Josep Maria. «Sobre “compres i millores” a la comarca de Gandesa». En: Miscel·lània Borrell i Soler: Recull d’estudis oferts a la memòria d’Antoni Mª Borrell i Soler per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1962, p. 351-363. Piñol Agulló, José. Asociación a compras y mejoras en el Campo de Tarragona. Barcelona: Colegio Notarial de Barcelona, 1955. Puig Ferriol, Lluís. «De la asociación a compras y mejoras». En: Albaladejo García, Manuel. Comentarios al Código civil y compilaciones forales. T. XXVII, vol. 2. Madrid: Edersa, 1978, p. 10-45. — «El règim de participació en els guanys». En: Puig Ferriol, Lluís; Roca Trias, Encarna. Institucions del dret civil de Catalunya II-2. Valencia: Tirant lo Blanch, 2014, p. 227. Roca Sastre, Ramon Maria. Estudios de derecho civil especial de Cataluña. Barcelona: Bosch, 1983. Solé Resina, Judith. «XI. El régimen económico matrimonial de participación en las ganancias». En: Gete-Alonso Calera, María del Carmen; Ysàs Solanes, Helena; Solé Resina, Judith (coords.). Derecho de familia vigente en Cataluña. 3a ed. Valencia: Tirant lo Blanch, 2013, p. 213-225.

100

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 101-127 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.129 Data de lliurament: 3 de març de 2019. Data d’acceptació: 10 de març de 2019

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA David Elvira Benito1 Doctor en dret Professor associat de la Universitat Pompeu Fabra Soci del Bufete Mañá-Krier-Elvira «He tingut idees noves, he necessitat cercar noves paraules o donar a les antigues noves accepcions.» Montesquieu2 «Soy el espíritu inmortal de este lugar. Para mi no tiene significación el tiempo.» Axel Munthe3 Resum El futur ja ha arribat. Més enllà d’un tòpic, topem ja de cara amb noves realitats jurídiques. Cotxes autònoms amb intel·ligència artificial o robots actuen tot deixant interrogants jurídics. Hem de dotar els robots de personalitat jurídica pròpia? Han de pagar impostos, ja que substitueixen treballadors, contribuents? Les cadenes de blocs (blockchain) han arribat i semblen tenir vocació d’incorporar-se a institucions tan essencials en el nostre sistema jurídic com ara el Registre de la Propietat. De nou, apareixen qüestions jurídiques sobre els smart contracts o la seguretat jurídica que aquesta nova tecnologia pot oferir. Finalment, la moneda virtual. S’ha parlat molt del bitcoin, però una nova realitat treu el cap: la moneda virtual emesa per bancs centrals. Aquest viatge cap a aquest futur ja present no es fa en abstracte, sinó amb els projectes i les realitats que sorgeixen a Suècia, un dels països capdavanters en la introducció de la tecnologia en la societat. Paraules clau: blockchain, Registre de la Propietat, intel·ligència artificial, robots, responsabilitat civil dels robots, cotxes autònoms, personalitat jurídica dels robots, personalitat fiscal dels robots, moneda virtual, e-krona, emissió de moneda virtual pels bancs centrals.

1. President de la Cambra de Comerç Hispanosueca de Barcelona durant els anys 2014-2018. 2. Montesquieu, «Avertissement de l’auteur», a Montesquieu, De l’esprit des loix, 1759. 3. A. Munthe, Boker om Sam Michelle (‘La història de Sam Michele’), 1929.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

101

DAVID ELVIRA BENITO

NUEVA REALIDAD JURÍDICA, SOLUCIONES ANTIGUAS. INICIATIVAS Y REALIDADES EN SUECIA Resumen El futuro llama a la puerta. Quizás es un tópico, pero de frente encontramos una puerta de nuevas realidades jurídicas huérfanas de respuesta. Para este viaje llevamos las alforjas de los proyectos que se llevan a cabo y/o se estudian en Suecia. Coches autónomos con inteligencia artificial o robots que pueden actuar a sus anchas sin control humano, pueden dejar interrogantes jurídicos. Fiscalmente la cuestión que se suscita es si estos robots substitutos de trabajadores deben pagar impuestos. El blockchain está invitado a incorporarse al Registro de la Propiedad. Las reflexiones jurídicas apuntan a cuestionar si con ello se pueden arriesgar la confianza y la seguridad jurídicas. Finalmente, veremos el proyecto de e-krona del Banco Central de Suecia. Se trata de una moneda digital emitida por un organismo oficial y reconocido, a diferencia del bitcoin, el ether o similares. Palabras clave: blockchain, Registro de la Propiedad, inteligencia artificial, robots, responsabilidad civil de los robots, coches autónomos, personalidad jurídica de los robots, personalidad fiscal de los robots, moneda digital, e-krona, emisión de moneda digital por bancos centrales.

NEW LEGAL REALITY, OLD SOLUTIONS. INITIATIVES AND REALITIES IN SWEDEN Summary The technologic changes are challenging the Law. Law has traditionally been quite slow to react to such changes or to take profit of them. This article is a travel to this future (already present in some countries) following Swedish technologic projects that let us think about the legal questions that we are about to face up. Driverless vehicles are appearing on the roads. This lead to questions about artificial intelligence, legal personhood of robots, liability of autonomous robots or the new tax payers: robots. Block chain could be introduced in the Land Register according to a Swedish project. It seems as though the trust and legal certainty, basis of the Public Register could be jeopardized. Last but not least, the digital e-money. The Swedish society has become a cashless one. The Central Swedish Bank is working on a project about the e-krona, that is, e-money issued by an official entity, what differs from bitcoin, ether o similar e-money. That is a new reality that deserve a new approach. Keywords: blockchain, Land Register, artificial intelligence, robots, robots liability, driverless cars, legal personhood of autonomous robots, tax personhood of robots, digital money, e-krona, issue of digital money by central banks.

102

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

INTRODUCCIÓ. QUÈ HI HA DESPRÉS DE LA FESTA DE L’IMPLANT?

Quan es topa per primera vegada amb el concepte d’implant party i el cabell comença a ser un bé preuat al cuir cabellut, algú pot pensar per què no hi ha estat convidat, a la festa. Però un cop t’endinses més en aquesta festa i copses que es tracta d’implantar xips, i no matèria orgànica, t’envaeix la segona reflexió: «Això no és per a mi». Després arriba la tercera fase, on et preguntes per què algú hauria de voler tenir implantat un xip. La resposta és aparentment senzilla: per a obrir la porta del cotxe o comprar al supermercat. La utilitat real del xip, de fet, encara està per descobrir. La cinquena part és per als juristes la més apassionant: la dimensió desconeguda de les conseqüències jurídiques d’aquest nou món. Aquest canvi de realitat no és aliè a la història del dret. En aquest sentit, García de Enterría recorda que l’oclusió de la Revolució Francesa va significar la creació d’un nou discurs jurídic. Desconeixem si la revolució tecnològica i social actual és comparable o no amb la produïda a finals del segle xviii, però la realitat jurídica present, en tot cas, mereix una reflexió sota aquest prisma.4 L’empresa sueca Epicenter va convidar els seus empleats a implantar-se un xip. Segons les fonts consultades, el xip permet obrir portes de l’oficina i la fotocopiadora.5 Es tracta d’un hub tecnològic.6 Més enllà de la pura anècdota, aquest xip implantat és un fil conductor que ens porta cap a aquesta dimensió de la tecnologia de la informació (information Technology, IT) i el dret. Així, en Bjön podrà participar, amb el seu xip implantat, en contractes electrònics intel·ligents (smart contracts), que reconeixen el seu xip com la seva signatura electrònica. La realitat sueca, però, no es queda aquí i dona una resposta a la pregunta què hi ha després de la festa de l’implant. Són moltes les iniciatives i els projectes de noves tecnologies que han nascut amb la vocació inexorable de canviar o modificar part de la realitat jurídica, i diversos

4. És ben il·lustrativa la seva frase «Todo un nuevo discurso ha debido crearse para que el derecho sirviese de manera efectiva a la libertad, como la Revolución propuso audazmente todo un nuevo lenguaje que los juristas han venido afinando y perfeccionando durante dos siglos». E. García de Enterría, La lengua de los derechos. La formación del derecho público europeo tras la Revolución Francesa, Madrid, Alianza, 1994. 5. «Microchip hand implants offered to Swedish office staff – video», The Guardian, 25 de febrer de 2015. Disponible en línia a: <www.theguardian.com/world/video/2015/feb/27/microchip-hand-implants-offered-swedish-office-staff-video-report>. 6. «A Swedish start-up has started implanting microchips into its employees», Consumer News and Business Chanel, 3 d’abril de 2017. Disponible en línia a: <www.cnbc.com/2017/04/03/start-up-epicenter-implants-employees-with-microchips.html>.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

103

DAVID ELVIRA BENITO

els països capdavanters. En aquest article, lluny d’analitzar aquests canvis des d’una perspectiva global a tots els països i tots els projectes innovadors, prenem Suècia com a fil conductor d’aquesta anàlisi de l’impacte de les noves tecnologies en el dret en tres projectes de referència. 2.

LA REALITAT SUECA

El dret no es pot entendre sense la societat, a la qual regula, i la societat difícilment es pot explicar sense el dret. No es pot emprendre l’ambiciós repte d’analitzar aquesta realitat sueca en un breu article, però sí que podem portar a col·lació alguns elements que ens poden fer més entenedors els canvis que després analitzarem. Ens trobem en una situació i en un moment històric en què concorren diverses circumstàncies. 2.1. Transparència La societat sueca és transparent. El principi de la casa de vidre plana en la societat i es transpira en la normativa. A diferència del que passa en altres països, els ciutadans no són recelosos de les seves dades personals, sinó que es parteix del principi de confiança que aquestes s’utilitzen adequadament i que l’accés a la informació afavoreix l’assoliment de llibertats democràtiques. El 1776 Suècia va ser el primer país que va contemplar la llibertat de premsa, que incloïa i inclou el dret d’accés a la informació publica.7 L’ordenament jurídic suec va consagrar el principi de la publicitat, Offentlighetsprincip, herència que ha perdurat fins avui.8 Actualment aquest dret a accedir a documents públics està regulat en l’article 1 del capítol 2 de la Llei de llibertat de premsa, Tryckfrihetsförordning.9 Aquesta Llei és 7. G. Altares, «¿Quiere saber qué contiene el móvil del Primer Ministro? Vaya a Suecia», El País, 13 d’octubre de 2016. Disponible en línia a: <https://elpais.com/internacional/2016/10/07/actualidad/1475835552_123800.html>. 8. A la resta d’Europa, a excepció dels països nòrdics, aquest dret d’accés a la informació pública no es regula de manera general. Scherzberg fa una anàlisi acurada del tema i posa sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre si cal afegir un nou dret fonamental. Vegeu A. Scherzberg, Das Recht auf Zugang zu behördlichen Informationen – ein neues Grundrecht?, Erfurt, Erfurt Universität, 2007. Disponible en línia a: <www.uni-erfurt.de>. 9. El Govern suec diu en la seva pàgina web: «A fi de promoure un lliure intercanvi d’opinions, informació gratuïta i completa i una creació artística gratuïta, tothom ha de tenir el dret d’accedir als documents públics». Text disponible en línia a: <www.government.se/how-sweden-is-governed/the-principle-of-public-access-to-official-documents>.

104

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

una de les quatre lleis fonamentals de Suècia. Les altres tres lleis són les de: forma de govern, regeringsformen, llibertat d’expressió, yttrandefrihetsgrundlagen, i successió, successionsordningen. Aquest dret es podria vertebrar en tres eixos: — Contingut: dret de qualsevol persona a tenir accés a documents públics. — Llibertat de premsa: dret que es configura com a part del dret de llibertat de premsa, però el seu exercici es refereix a qualsevol persona. —Anonimat: la persona que demana la informació no ha d’identificar-se. Aquest dret d’accés a la informació pública es configura sobre la base de l’anonimat i el fet de no haver de fonamentar el motiu pel qual es demana la informació.10 Als països nòrdics es practica el que l’opinió publica d’algun d’ells qualifica com a «pornografia financera»11 quan l’Administració publica les dades de les declaracions de la renda dels contribuents. Aquest detall podria ser una anècdota més pròpia d’un article d’una revista de la premsa groga que no pas d’un d’una revista tècnica. Tanmateix, aquesta anècdota ens fa reflexionar sobre certes qüestions, en un moment com el present: — La creació de la societat oberta i el big data. És a dir, una societat en la qual els actors socials i/o empresarials poden accedir a dades dels ciutadans per a desenvolupar projectes que millorin la qualitat de vida de les persones. Les ciutats intel·ligents (smart cities) i les empreses que gestionen solucions intel·ligents necessiten dades per a ser efectives i brillants tant en termes socials com en termes econòmics. — El sentit de la protecció de les dades personals fins a l’extrem. Fins a quin punt s’ha de perseguir qui emmagatzema dades per a fins lícits, com resulta de la regulació present. Potser el que caldria seria perseguir a qui les utilitza indegudament. — Certes entitats públiques tenen el monopoli de molta informació. Aquesta normativa i tradició sueca de transparència fan que es posin en dubte aquests monopolis i aquesta manca de transparència, o transparència aparent, de maquillatge, que intuïm en algunes institucions.

10. Un reportatge de la BBC és molt il·lustratiu sobre aquesta qüestió, ja que posa de manifest que l’accés a les dades públiques dels altres ciutadans és pública. És a dir, una dada pública que consti en la hisenda pública pot estar a l’abast dels altres ciutadans. Un periodista visita la hisenda tributària sueca i demana els ingressos declarats de determinades persones i els obté. El reportatge tracta aquesta qüestió de l’accés a aquesta informació des de la perspectiva d’aconseguir una igualtat en les remuneracions entre homes i dones. «Pay transparency in Sweden - BBC Newsnight», BBC Newsnight, 5 de març de 2018. Disponible en línia a: <www.youtube.com/watch?v=6JrDxJaamzs>. 11. A. Doyle i A. Scrutton, «Privacy, what privacy? Many Nordic tax records are a phone call away», Reuters, 12 d’abril de 2016. Disponible en línia a: <www.reuters.com/article/us-panama-tax-nordics-idUSKCN0X91QE>.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

105

DAVID ELVIRA BENITO

2.2. La societat sense efectiu La societat sueca s’ha anat movent en els darrers anys cap al «sense efectiu».12 A vegades pot ser més fàcil pagar amb targeta de crèdit o de dèbit que no pas en efectiu. Si tens una targeta amb un xip, per què has de portar monedes al damunt? De nou, la transparència és el punt clau. En sintonia amb les reflexions anteriors, la societat sueca no sembla preocupada per la pèrdua de privacitat en els seus pagaments, com pot passar en altres països, com ara a Alemanya. És a dir, no pateixen perquè algú pugui utilitzar la informació i el rastre de pagaments en contra del pagador. A ningú se li escapa que la poca o insignificant economia submergida, així com el baix índex de corrupció, que són dades objectives, també poden incidir en aquesta aproximació que apunto però no puc afirmar, perquè a aquest efecte caldria fer un estudi més rigorós, i no és aquest l’objecte d’aquest article. Arvidsson estima que l’any 2023 Suècia serà una societat totalment sense efectiu (cashless, ‘sense efectiu’).13 El 2017 l’ús d’efectiu a Suècia s’estimava en menys de l’1,5 % del producte interior brut. La pregunta que es planteja la doctrina en aquest àmbit no és quan es prohibirà, sinó quan els mateixos comerciants deixaran d’admetre les corones sueques.14 Això es preveu que no sigui tant resultat d’una llei, sinó resultat de l’evolució de la societat.15 2.3. Lideratge en empreses de tecnologia En les darreres dècades, el lideratge mundial en el sector de les noves tecnologies ha estat conduït per Silicon Valley i, en general, els Estats Units. En aquest context, sorprèn que Suècia, un país amb només deu milions d’habitants, sigui un dels pocs que han tingut l’ambició de reptar aquesta hegemonia estatunidenca. Així, van néixer projectes empresarials amb ADN suec en sectors tan diversos dins les noves tecnologies com la música en línia, la telefonia en xarxa, els videojocs o els jocs d’atzar. Estem parlant d’empreses com Skype, Spotify, Minecraft, Candy Crush, iZettle, Ericsson i Klarna.

12. N. Arvidsson, Det Kontantlösa Samhället – Rapport Från Ett Forskningsprojekt (en línia), Estocolm, KTH, 29 de gener de 2013, <https://www.diva-portal.org/smash/get/diva2:601833/FULLTEXT01. pdf>. 13. N. Arvidsson, Det Kontantlösa Samhället. S. Bigalke, «So entsteht die erste Gesellschaft ohne Bargeld», Suddeutsche Zeitung, 6 de juny de 2018. 14. N. Arvidsson, J. Hedman i B. Segendorf, Cashless society: when will merchants stop accepting cash in Sweden - A research model, Frankfurt, Springer Link, 2017. 15. F. Erlandsson i G. Guibourg, «Times are changing and so are payment paterns», Economic Commentaries (Sveriges Riksbank), núm. 6 (14 maig 2018), p. 5.

106

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

Tot això no és producte de la casualitat, sinó d’un conjunt d’elements com ara l’esperit empresarial, la innovació i les noves tecnologies. Tant és així que la zona d’Estocolm ha esdevingut un dels tech hubs més importants del món per renda per càpita, seu de nombroses empreses emergents (startups) en el sector de les noves tecnologies. 2.4. Tecnologia i societat Es tracta d’una societat en què la tecnologia té un alt grau de penetració en hàbits i relacions socials. De fet, a les entrevistes, les persones a qui s’implantava un xip al·legaven que se sentien més modernes. Aquesta ambició per la modernitat tecnològica és molt present. També ajuda a aquesta tecnologia social la formació dels seus ciutadans, que fa que les eines informàtiques es puguin generalitzar més —i a totes les edats— que no pas en altres països. Així, segons el Banc Mundial, el 96,4 % de la població té accés a Internet, mentre que a Espanya, per exemple, aquest impacte roman en el 84,6 %.16 Per altra banda, Suècia i els altres països nòrdics són pioners en l’economia digital.17 La consciència per a la protecció del medi ambient i la sostenibilitat fa que la societat sueca rebi amb més il·lusió iniciatives tecnològiques que permetin assolir aquestes fites. Aquests són alguns dels trets de la societat sueca. Tanmateix, no cal interpretar la tria com a menystenidora d’altres trets de gran rellevància, com ara la responsabilitat social, la política de consens, el principi d’horitzontalitat en les estructures empresarials i el reconeixement del paper de la dona, per a esmentar-ne alguns. 3.

EL NOU ESTAT DE LA TECNOLOGIA I EL DRET

Són moltes les novetats tecnològiques que incideixen o poden incidir en el dret del futur i el present immediat. Entre aquestes novetats tecnològiques o innovacions, en trobem de tota mena: prestacions de serveis a distància, com l’aprenentatge en línia (e-learning) o la salut en línia (e-health), vehicles autònoms, cíborgs (persones que

16. Banco Mundial, «Personas que usan Internet (% de la población)», a Unión Internacional de Telecomunicaciones, Informe sobre el desarrollo mundial de las telecomunicaciones/TIC y base de datos (en línia), <https://datos.bancomundial.org/indicador/it.net.user.zs>. El 2017 Suècia ocupava el cinquè lloc del món, amb un 96,41 %, darrere de Kuwait, Luxemburg, Dinamarca i Noruega. 17. Comissió Europea, Digital Economy and Society Index 2018 Report (DESI) (en línia), Brussel·les, Comissió Europea, 2019, <https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/desi> (data de consulta: 2 febrer 2019). El 2018 Suècia es troba en el segon lloc, darrere de Dinamarca.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

107

DAVID ELVIRA BENITO

introdueixen la tecnologia en el seu propi cos), drons autònoms, criptomonedes, robots o la intel·ligència artificial de manera general. Sovint es tracta aquesta temàtica com a futurible, no s’acaba de visibilitzar com a realitat. Quan al final dels anys noranta, al canvi de segle, es veia el potencial d’Internet, es va començar a parlar també de futuribles que han esdevingut realitat.18 Són molts els projectes i les noves realitats que ja són aquí i esperen una resposta jurídica. Suècia és en aquest article el fil conductor per a afrontar aquesta nova realitat que truca a la porta. 3.1. Intel·ligència artificial i robotització 3.1.1.

Projectes T/Pod i T/Log

Per les carreteres de Jönkoping pots trobar-te amb un T/Pod. Sembla un descendent dels vehicles de La guerra de les galàxies. Però lluny de trobar-se al costat fosc, circula ja per les carreteres sueques.19 L’empresa sueca Einride, de manera conjunta amb Schenker, Ericsson i Telia, està provant camions sense conductors amb la finalitat d’oferir solucions logístiques més enllà del mer transport als clients. S’ha presentat una sol·licitud d’autorització per a portar a terme el seu programa pilot entre dos magatzems de Schenker a Jönkoping.20 Aquest projecte ens permet introduir la qüestió de la intel·ligència artificial, que no és res més que la programació de màquines de tal manera que poden fer processos que simulen la intel·ligència humana i, per tant, prendre decisions. Aquests processos poden incloure l’autoaprenentatge, el raonament i l’autocorrecció.

18. En aquell moment es van plantejar debats entorn de la llei d’Internet i els nous negocis jurídics que apareixien, com ara la compravenda de dominis o noms d’Internet i la fiscalitat de les operacions fetes a la xarxa, per a esmentar-ne alguns. A tall d’exemple, val la pena citar L. Lessig, El Código y otras leyes del ciberespacio, Madrid, Taurus Digital, 1999; J. Ribas Alejandro, Aspectos jurídicos del comercio electrónico en Internet, Pamplona, Aranzadi, 2003; Álvaro de Juan Ledesma, «Internet y nuevas tecnologías en telecomuniaciones: nuevos retos de la fiscalidad internacional», Impuestos, núm. 13 (1998), p. 96-116. Les reflexions de Lessig, catedràtic de Harvard, sobre la naturalesa de la xarxa, reconeixent el seu valor de llibertat i la necessitat o no de regular-la, prenen de nou vigència davant el fenomen del bitcoin i la defensa dels consumidors o els ciberdelictes. 19. En el món hi ha altres projectes semblants. En aquest sentit, cal destacar els autobusos sense conductor que operen a La Défense de París. Vegeu E. Béziat, «Trois nouvelles navettes autonomes déployées sur l’esplanade de La Défense», Le Monde, 4 de juliol de 2017. Disponible en línia a: <www.lemonde. fr/economie/article/2017/07/04/trois-nouvelles-navettes-autonomes-deployees-sur-l-esplanade-de-la-defense_5155194_3234.html>. 20. P. McGeen, «Electric driverless truck set to gain approval for public roads», Financial Times, 2 de desembre de 2018. Disponible en línia a: <www.ft.com/content/f76ef090-f47f-11e8-ae55-df4bf40f9d0d>.

108

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

Aquesta intel·ligència artificial pot semblar futurista, però, de fet, es veu en el mateix funcionament de la hisenda pública. Són programes, els que fan els creuaments de dades entre declaracions i, a la vegada, determinen quines declaracions fiscals s’haurien d’inspeccionar.21 Aquesta intel·ligència artificial ens porta al nou món del dret i als robots, màquines que actuen de manera autòmata en la realitat física i/o digital. Si els robots poden emular comportaments humans, es plantegen qüestions com ara la responsabilitat civil o la imposabilitat en la realització de fets, en particular en matèria de fiscalitat indirecta. 3.1.2.

Qüestions jurídiques

Són diverses les qüestions que es plantegen entorn de la intel·ligència artificial i els robots. A continuació en fem una tria vinculades al T/Pod. 3.1.2.1. Personalitat jurídica La primera pregunta que cal plantejar-se és si el T/Pod pot tenir personalitat jurídica pròpia i independent. La resposta sembla evident: el T/Pod no pot tenir personalitat jurídica pròpia. Tanmateix, no tots els robots o autòmats són o seran iguals.22 Caldria distingir dues categories: a) Autòmats que estan sota el control i la gestió de persones. b) Autòmats que no estan sota el control de persones. Es poden classificar segons les seves característiques: — Els que tenen capacitat d’autoaprenentatge. — Els que tenen capacitat d’autocàrrega. — Els que no tenen capacitat d’autoaprenentatge i actuen d’acord amb una programació que no canvia. No és objecte d’aquest article abordar tots els dilemes jurídics que poden plantejar els robots, però sí que ens agradaria tractar algunes de les qüestions que estan sorgint. Així, un autòmat que pren decisions i que té capacitat per a aprendre pot 21. R. Arias, «Así funciona la granja de ordenadores que está revisando tu declaración», El Confidencial, 10 de juliol de 2017. Disponible en línia a: <www.elconfidencial.com/economia/2017-07-10/ asi-funciona-la-granja-de-ordenadores-que-esta-revisando-tu-declaracion-de-la-renta_1411090/. 22. Comisión de Asuntos Jurídicos, Informe con recomendaciones destinadas a la Comisión sobre normas de derecho civil sobre robótica (2015/2103(INL)), Brussel·les, Parlament Europeu, 27 de gener de 2017.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

109

DAVID ELVIRA BENITO

determinar l’aparició d’una màquina amb quelcom proper a una personalitat jurídica. Es tractaria, doncs, d’una entitat amb capacitat volitiva i, per tant, subjecte de drets i obligacions. La realitat dels robots autòmats amb autoaprenentatge encara no ha arribat, però l’estat de la tècnica ens permet preveure que pot ser possible en un termini breu, com ja ho va ser l’experiment de Microsoft amb el seu robot Tay.23 Una de les solucions que es proposaven és la de vincular necessàriament una persona jurídica a un robot autòmat, de tal manera que el robot autòmat formi part d’aquesta personalitat jurídica. El Parlament Europeu va més enllà i fa referència a una personalitat jurídica electrònica. 3.1.2.2. Dret tributari i seguretat social En aquest sentit, es planteja quina i com ha de ser la personalitat tributària dels robots o la tributació d’aquests. És a dir, si els robots substitueixen persones i treballadors que amb la seva renda aporten impostos, la qüestió que se suscita és si els robots també han de pagar impostos. Aquesta idea podria semblar fruit d’una nit d’estiu, però esdevé més seriosa quan qui l’expressa és Bill Gates.24 Des de la perspectiva tributària, cal veure els robots com a subjectes passius de dos tipus d’impostos: directes i indirectes. 3.1.2.2.1. Impostos indirectes Els robots poden o podran realitzar fets imposables. En la mesura que els robots es poden vincular a una persona jurídica i que aquesta podria assumir-ne els efectes, no es plantejaria un canvi remarcable. Una altra cosa seria que aquests robots fossin autònoms i, per tant, no estiguessin controlats per una persona jurídica, la qual cosa comportaria plantejar una personalitat jurídica a aquest efecte. Que màquines amb autonomia realitzin fets que poden comportar la imposició d’IVA no és estrany. Així, les màquines expenedores de tabac realitzen fets que

23. Aquest experiment marca una fita important en el desenvolupament dels robots. Tay era un robot que actuava a través de Twitter. Aquest robot tenia capacitat d’autoaprenentatge a través del inputs que rebia. El resultat va ser que al cap de setze hores va començar a fer tuits racistes i es va haver de paralitzar l’experiment. Informació disponible en línia a: <www.nytimes.com/2016/03/25/technology/microsoftcreated-a-twitter-bot-to-learn-from-users-it-quickly-became-a-racist-jerk.html>. 24. K. Delaney, «The robot that takes your job should pay taxes, says Bill Gates», Quartz, 17 de febrer de 2017. Disponible en línia a: <https://qz.com/911968/bill-gates-the-robot-that-takes-your-jobshould-pay-taxes/>.

110

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

podrien comportar la imposició d’IVA, com la venda i l’entrega de béns. Tanmateix, com s’apuntava, mentre els robots no actuïn amb plena autonomia i es mantingui la vinculació a una persona jurídica, el fet imposable es continuarà atribuint a la persona jurídica propietària de la màquina. 3.1.2.2.2. Impostos directes Els robots poden realitzar el fet imposable d’impostos directes en la mesura que poden obtenir rendes. Sempre que una persona jurídica sigui titular del robot, aquests fets imposables s’atribueixen a aquesta persona. De nou, la qüestió es pot plantejar quan no es vinculi ni es pugui identificar la persona titular del robot. Des de la perspectiva de la capacitat econòmica i contributiva a les càrregues públiques, neix una nova reflexió:25 els robots podran substituir treballadors que obtenien una renda respecte a la qual pagaven uns impostos i contribuïen a la hisenda pública. En conseqüència, es planteja si l’obtenció de renda per part d’aquests robots que substitueixen els treballadors determina un fet imposable especial. Tanmateix, val a dir que aquesta qüestió podria determinar un possible escenari de doble imposició: dels beneficis obtinguts pels robots i dels beneficis obtinguts per l’empresa titular dels robots. En termes generals, la qüestió de la personalitat tributària dels robots podria trobar una resposta en l’article 35 de la Llei general tributària.26 Segons aquest article, tenen la consideració d’obligades a pagar impostos, determinades entitats sense personalitat jurídica que constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat que sigui susceptible d’imposició. Res no exclou que un robot autònom en la concepció actual o d’un futur immediat pugui incloure’s dins d’aquesta definició de la Llei general tributària. Tanmateix, si bé aquesta Llei atorga eines, caldria que una llei d’un impost directe regulés aquests supòsits de robots autònoms com a entitats susceptibles de tributar tot i estar mancats de personalitat jurídica. La doctrina es planteja també la cotització dels robots a la seguretat social.27 És a dir, atès que el projecte T/Pod i T/Log pot implicar que treballadors cotitzin a la

25. L’article 31.1 de la Constitució espanyola recull el principi de capacitat econòmica com a principi inspirador del sistema tributari: «Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori». 26. Article 35.4. de la Llei general tributària: «Tenen la consideració d’obligats tributaris, en les lleis en què així s’estableixi, les herències jacents, les comunitats de béns i altres entitats que, mancades de personalitat jurídica, constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptibles d’imposició». 27. José María Quílez Moreno i Lucía Aparicio Chofré, «Robots e inteligencia artificial: ¿Debería exigirse algún tipo de cotización?», Diario La Ley (Wolters Kluwer), núm. 5, «Sección Ciberderecho», 14 de març de 2017.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

111

DAVID ELVIRA BENITO

seguretat social, i que això es pot plantejar d’una manera més general, la qüestió és si aquests vehicles sense conductors, robots amb intel·ligència artificial, han de cotitzar a la seguretat social. Un món en el qual els robots treballin i paguin impostos i seguretat social perquè els individus que substitueixin puguin obtenir rendiments i viure, no sabem si és un món de fantasia o una realitat que tard o d’hora arribarà i on caldrà alguna cosa més que mesures tributàries. 3.1.2.2.3. Responsabilitat civil Les preguntes que podem prendre com a punt de partida per a aquesta reflexió són diverses: qui comet les infraccions de trànsit?, el robot en qüestió pot rebre una sanció?, qui n’és el responsable?, s’han de tipificar noves infraccions? Tot i que pot semblar poc jurídic i tècnic citar Isaac Asimov, el cert és que sovint la doctrina i el mateix Parlament Europeu es refereixen a les tres lleis de la robòtica que aquest escriptor va plantejar.28 En el cas del T/Pod i el T/Log, sembla evident que la responsabilitat pels danys que puguin provocar aquests automòbils sense conductor s’ha d’imputar al seu titular, sens perjudici de les accions de repetició que aquest pugui tenir contra els fabricants. Ara bé, la qüestió té una resposta difícil quan es tracta de màquines, robots, automòbils sense conductor, que tinguin capacitat d’autoaprenentatge. En aquest àmbit, el Parlament Europeu planteja la necessitat de crear un registre de robots que permeti atribuir aquesta responsabilitat. La responsabilitat civil és determinada per tres elements: acció o omissió, danys i l’existència d’un vincle de causalitat entre ambdós. Tanmateix, hi ha un quart element subjectiu que és, en general, la culpa o imprudència. En aquest sentit, la pregunta que caldria fer-se és, doncs, com s’ha de determinar aquesta culpabilitat o imprudència quan els fets deriven, per exemple, d’un vehicle au-

28. Les tres lleis de la robòtica formulades per Isaac Asimov i que han esdevingut un referent en aquestes qüestions són: a) Un robot mai no farà mal a un ésser humà o, per inacció, no permetrà que un ésser humà pateixi un mal. b) Un robot ha de complir les ordres donades pels éssers humans, llevat de les que entrin en conflicte amb la primera llei. c) Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona lleis. Vegeu Isaac Asimov, Runaround (‘El círculo vicioso’), 1942.

112

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

tònom com el T/Pod o el T/Log. Així, el Parlament Europeu parla de responsabilitat objectiva. És a dir, la persona que rebi un dany fruit d’una acció o omissió d’un robot, no haurà de provar el factor subjectiu (la culpa) per tal que es declari la responsabilitat del vehicle. Els preceptes nuclears entorn dels quals es vertebra la responsabilitat en dret espanyol es troben en l’article 1902 del Codi civil espanyol (CC) per a la responsabilitat extracontractual i l’article 1101 CC per a la responsabilitat contractual. En ambdós casos s’exigeix una culpa o negligència perquè es pugui exigir la responsabilitat. Tanmateix, l’ordenament jurídic preveu diversos supòsits de responsabilitat objectiva en els quals es pretén protegir un bé jurídic determinat. Així, entre aquests supòsits cal destacar: la responsabilitat objectiva dels administradors,29 la responsabilitat del fabricant per un producte defectuós30 o bé la responsabilitat patrimonial de l’Administració.31 En aquest cas dels robots, una possible responsabilitat objectiva derivaria del fet que als robots no se’ls pot imputar una voluntat o una intenció, com sí que es pot exigir a les persones jurídiques o físiques. L’exigència d’aquesta culpa, negligència o dol podria determinar una prova impossible i buidaria de contingut jurídic la responsabilitat dels robots. No sabem, però, si el futur ens oferirà robots evolucionats amb capacitat de voler, de tal manera que es pugui identificar la intenció com en els humans. Mentre aquest moment no arribi, ens queda, però, la responsabilitat objectiva.

29. Article 367 de la Llei de societats de capital, en la qual es regula l’acció de responsabilitat objectiva o per deutes en relació amb l’article 363 de la mateixa llei quan la societat es troba en una causa de dissolució. Els administradors esdevenen responsables dels deutes socials en cas que incompleixin la seva obligació de convocar la junta general en el termini de dos mesos perquè adopti, si escau, l’acord de sol·licitar al jutge la dissolució de la societat o el seu concurs en cas que sigui procedent. 30. Article 128 i següents del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aproven el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries. 31. Articles 32 i següents de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

113

DAVID ELVIRA BENITO

3.2. Contractes intel·ligents (smart contracts), cadenes de blocs (blockchain) i Registre de la Propietat 3.2.1.

Projecte: el nou registre de la propietat suec

3.2.1.1. Lantmäteriet El Lantmäteriet és una institució sueca equivalent al Registre de la Propietat a Espanya. Allí s’inscriuen els drets de propietat. El Registre emet també el document acreditatiu de propietat quan la transacció s’ha perfeccionat. L’origen del Lantmäteriet es remunta al segle xvii, quan Gustav II Adolf va encarregar al seu general Anders Bure que preparés una cartografia completa. Al segle xviii es van completar els treballs de divisió dels béns seents.32 El modern Lantmäteriet és una institució molt compromesa amb la modernització a través de les noves tecnologies, molt probablement per a donar resposta a la societat tecnològica en què es troba. Així, un informe intern de la mateixa institució del febrer del 2019 aposta per la digitalització total de les dades amb la finalitat que les construccions es puguin dur a terme més ràpidament i fàcilment. Es considera que la digitalització de les dades permetrà una planificació més intel·ligent i també escurçar els terminis de planificació.33 Les funcions del Lantmäteriet es poden classificar en tres grups i són assumides per divisions diferents de la institució: cadastral, registre de la propietat i geografia.34 El Lantmäteriet ha dut a terme un projecte per a incorporar la tecnologia de cadenes de blocs al Registre i a les transaccions sobre béns immobles.35 Aquest projecte ha estat realitzat de manera conjunta per Telia, companyia sueca de telefonia, ChromaWay, SBAB, Landshypotek Bank i Kairos Future, empresa consultora. El projecte es va començar cap al 2016 i el 2018 es van poder realitzar les primeres transaccions de

32. U. Sandgren, Lantmäteriet. En modern myndighet med anor (en línia), Helsingborg, Elvins Grafiska AB, 2017, <www.lantmateriet.se/contentassets/63ef7694211d4ab38dca3a9855b1aede/lm.en-modern-myndighet-med-anor_.pdf>. 33. Lantmäteriet report. Nationellt tillgängliggörande av digitala detaljplaner (Nationally available of digital detailed) (en línia), Gävle, Lantmäteriet, 2019, <www.lantmateriet.se/contentassets/ a3e5178873b94eaca516d89899992b36/delrapport_detaljplaner.pdf>. 34. La Divisió Cadastral s’encarrega de delimitar la propietat, així com de la segregació i l’agrupació de finques. La Divisió del Registre de la Propietat té com a tasca principal el registre de les transmissions de propietat que es puguin produir. I la Divisió de Geografia (geodades) recull i actualitza totes les dades sobre la geografia del territori que es puguin produir. Vegeu <www.elra.eu>. 35. Lantmäteriet et al., The Land Registry in the blockchain – testbed (en línia), Gävle, Kairos Future, març 2017, <www.lantmateriet.se/contentassets/8d2b5d7647634c02a329b01e46e61071/the-landregistry-in-the-block-chain---testbed-2017.pdf?qry=blockchain>.

114

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

prova.36 Tanmateix, resten encara algunes qüestions jurídiques i de procediment per resoldre, segons el que s’ha publicat.37 Aquest projecte té dos eixos principals: la firma electrònica (identificació digital) i la tecnologia de cadenes de blocs.38 El projecte desenvolupa una estructura en la qual els actors que han d’autoritzar els diferents passos en el procés de transacció immobiliària han de ser identificats. Aquesta fita jurídica és un dels principals reptes. Aquests actors no són només el comprador i el venedor, sinó que hi ha també tercers, com el banc que concedeix un préstec hipotecari o l’agent (markler) immobiliari. La tecnologia de cadenes de blocs és l’altre aspecte crucial. En les transaccions, segons el dret suec, intervé un markler que actua de manera neutra entre les parts. Amb la incorporació de les cadenes de blocs al Lantmäteriet es pretén aconseguir transparència, seguretat i immediatesa, així com una acceleració de les transaccions. El comprador té accés segur, transparent i immediat a la situació real de l’immoble, i la transacció es registra amb la màxima celeritat possible, de tal manera que s’afavoreixen les transaccions subsegüents, no pensant tant en situacions especuladores, sinó en situacions en les quals la realitat jurídica sobre l’habitatge fa que aquesta immediatesa sigui necessària. El projecte identifica trenta-quatre transaccions o accions en les operacions immobiliàries. Aquestes accions cobreixen un vast àmbit de treball: des de la fase precontractual, en la qual el possible comprador comprova les circumstàncies jurídiques de l’immoble, fins a les mateixes comprovacions que realitzen les entitats bancàries que han d’atorgar un préstec. En el marc d’aquesta cadena de blocs, com incrustats en aquesta, s’introdueixen certs codis que determinen el caràcter de contracte intel·ligent d’algunes de les seves transaccions. 3.2.1.2. Cadenes de blocs (blockchain) La tecnologia de cadenes de blocs es basa en un principi molt simple. Hi ha llibres majors (ledgers) on es van inscrivint els moviments, els blocs, successivament. Cada bloc està vinculat al bloc previ. Aquest procés es repeteix cada cop que s’inte-

36. No només el Registre de la Propietat de Suècia té projectes basats en la tecnologia de cadenes de dades, sinó també el d’altres països com el Regne Unit; vegeu en aquest sentit HM Land Registry: <www. gov.uk/government/publications/hm-land-registry-business-strategy-2017-to-2022/hm-land-registrybusiness-strategy-2017-to-2022>. 37. <https://computersweden.idg.se/2.2683/1.703915/lantmateriet-hus-blockchain>. 38. J. M. Graglia i C. Mellon, «Blockchain and property in 2018 at the end of the beginning», Innovations: Technology, Governance, Globalization (MIT Press), vol. 12, núm. 1-2 (estiu-tardor 2018), p. 90-116.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

115

DAVID ELVIRA BENITO

gra un moviment en el llibre major (ledger). Cada bloc rep una verificació específica. Així, no és possible introduir un nou bloc sense canviar els blocs consegüents. Cada bloc està protegit criptogràficament, de tal manera que, un cop està afegit, és part de la cadena per sempre. La tecnologia de cadenes de blocs es basa en sistemes de comunicació port a port (peer-to-peer) i sistemes de signatura o acreditació per mútua confiança. Es poden identificar els principis següents, que permeten entendre la naturalesa de la tecnologia de cadenes de blocs:39 a) Principi de consens: la informació rep la consideració de correcta o vàlida quan és acceptada per tots els participants.40 b) Principi de traçabilitat: la informació en els llibres majors permet la seva traçabilitat fins a l’origen de la informació. c) Principi d’immutabilitat: la informació que s’ha traslladat al sistema no es pot modificar. d) Principi de descentralització: es tracta d’un registre de transaccions únic, però que és portat per diversos participants, i no per un de sol. Aquest aspecte vinculat al bitcoin és essencial, ja que el bitcoin basat en la tecnologia de cadenes de blocs permet que les transaccions no les dugui a terme un únic tercer (el banc), sinó molts participants de manera descentralitzada.41 El Parlament Europeu ha emès un informe sobre la introducció de la tecnologia de cadenes de blocs.42 La xarxa de la tecnologia de cadenes de blocs permet identificar l’estat cert de la situació (the true state), que identifica bàsicament dos paràmetres: a) Qui és el propietari. b) Què és objecte de propietat. Si la situació inclou diverses còpies de la cadena de blocs que no són idèntiques, s’ha de preveure un mecanisme per a determinar quin és l’estat cert.

39. C. Tur Faúndez, Smart contracts. Análisis jurídico, Madrid, Reus Editorial, 2018, p. 34. 40. Es considera que és Nakamoto Satoshi (pseudònim) qui va elaborar la proposta d’usar un sistema d’acreditació mútua que es basi en el consens i la computació criptològica per a crear un instrument de pagament no oficial. Vegeu N. Satoshi, Bitcoin: A Peer-to-Peer Electronic Cash System (en línia), 2008, <www.bitcoin.org>. 41. M. González-Meneses, Entender Blockchain. Una introducción a la tecnología del registro distribuido, Pamplona, Aranzadi, 2017, p. 40. 42. P. Boucher, Cómo puede cambiar nuestra vida la tecnología de la cadena de bloques EPRS, Brussel·les, Servicio de Estudios del Parlamento Europeo, Unidad de Previsión Científica, 2017.

116

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

3.2.1.3. Contractes intel·ligents (smart contracts) Els anomenats contractes intel·ligents són en realitat un codi informàtic per a verificar i executar un acord existent entre les parts.43 Això determina que el contracte, l’acord de voluntat original, esdevingui autoexecutable.44 És a dir, els contractes es poden executar automàticament si es compleixen determinades condicions gràcies a aquests codis informàtics incorporats a l’acord originari. Aquests contractes ofereixen, doncs, una «garantia de compliment».45 El contractes intel·ligents són acords entre dues o més parts que tenen el codi autoexecutable i els quals, per tant, s’autoexecuten. En relació amb aquests, val la pena destacar tres aspectes: se celebren a la xarxa, utilitzen la identificació digital per a identificar les parts i s’hi aplica la Llei de serveis de la societat de la informació (LSSI).46 Els riscos que s’han identificat amb els contractes intel·ligents es basen en la possible manipulació dels fets que determinen l’autoexecució.47 És a dir, un contracte intel·ligent és el codi informàtic que fa que determinades operacions s’autoexecutin, com ara la transmissió de la propietat, el pagament d’un preu o la constitució d’una hipoteca. L’autoexecució és determinada per elements externs que poden alterar-se o fins i tot poden ser objecte de frau. Aquesta circumstància pot determinar una vulnerabilitat dels contractes intel·ligents i una exposició a possibles litigis. 3.2.1.3.1. Obligacions prèvies Les obligacions prèvies que han de complir els contractes que tenen el programari (software) dels contractes intel·ligents que se celebren a la xarxa, es recullen en la LSSI. Entre aquestes obligacions cal destacar la d’informar: els tràmits per a seguir el contracte, l’arxivament del document electrònic que formalitza el contracte, els mitjans tècnics que es posen a disposició del comprador per a identificar i corregir els errors, així com les llengües en les quals es formalitza el contracte. En aquest sentit, en el marc dels contractes intel·ligents s’ha de donar informació sobre: — L’autoexecució de l’acord: els termes i les condicions de l’autoexecució i les característiques tècniques a les quals respon aquesta autoexecució.

43. C. Tur Faúndez, Smart contracts. Análisis jurídico, p. 54 i seg. 44. M. Echebarría Sáenz, «Contratos electrónicos autoejecutables (Smart contract) y pagos con tecnologia Blockchain», Revista de Estudios Europeos, núm. 70, p. 80. 45. Vegeu P. Boucher, Cómo puede cambiar nuestra vida la tecnología, p. 14. 46. Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic. 47. J. M. Graglia i C. Mellon, «Blockchain and property in 2018», p. 100.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

117

DAVID ELVIRA BENITO

— La tecnologia de cadenes de blocs, atès que és en el marc de les cadenes de blocs que s’arxiven els documents. 3.2.1.3.2. Validesa jurídica i efectes Els contractes intel·ligents, entesos com els acords celebrats en línia en els quals s’incorpora un codi d’autoexecució, gaudeixen de plena validesa jurídica. A aquest efecte cal destacar que un contracte, segons el CC,48 existeix quan concorren tres elements: dues parts, consentiment i objecte sobre el qual recau el consentiment. Aquests tres elements concorren en els contractes intel·ligents: existeixen dues parts, cada part presta el seu consentiment i hi ha un objecte sobre el qual recau el consentiment. El fet que el contracte es realitzi en línia no desvirtua aquesta validesa, com estableix l’article 23 LSSI. Però això no vol dir que un contracte pel fet de ser realitzat en línia sigui vàlid, sinó que la realització a la xarxa no pot ser motiu suficient per a negar la seva validesa. El jutge, si escau, valorarà l’acord de voluntat realitzat en línia atenent el conjunt de proves que es pugui presentar.49 3.2.1.3.3. Signatura electrònica A l’efecte d’identificar les parts, el projecte del Lantmäteriet es basa en una institució jurídica nascuda amb les noves tecnologies: la signatura electrònica.50 Aquesta signatura permet identificar la part que actua a la xarxa com a tal mitjançant un conjunt de dades electròniques que corresponen a un codi alfanumèric que atorga una entitat certificadora. Amb aquesta institució, les parts no són les que compareixen i s’identifiquen, sinó les que s’identifiquen com a tals a través d’una signatura electrònica que està vinculada a uns codis que coneix la persona física o jurídica que identifica. Després d’anys d’experiència amb la signatura electrònica, tot i que es tracta d’una institució generalitzada, ens deixa un testimoniatge amb certs dubtes. Si bé és cert que és un recurs pràctic i potser l’única via per a actuar en la realitat virtual,

48. L’article 1254 CC diu: «El contrato existe desde que una o varias personas consienten en obligarse, respecto de otra u otras, a dar alguna cosa o prestar algún servicio». 49. En matèria de prova electrònica cal referir-se a l’article 384.3 de la Llei d’enjudiciament civil, aplicable als «instruments que permetin arxivar, conèixer o reproduir dades rellevants pel procés», és a dir, als documents electrònics. Aquest precepte diu: «El tribunal ha de valorar els instruments a què es refereix l’apartat primer d’aquest article d’acord amb les regles de la crítica sana aplicables a aquells segons la seva naturalesa». Vegeu J. Delgado Martín, «La valoración de la prueba digital», Diario La Ley (Wolter Kluwer), núm. 6, «Sección Ciberderecho», 2017. 50. Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica.

118

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

no és menys cert que desapareix la seguretat que qui actua sigui realment la persona titular dels codis de la signatura electrònica. Per tant, una qüestió és que en el departament financer d’una empresa el titular de la signatura electrònica de la Fábrica de Moneda y Timbre sigui el director financer i que aquests codis estiguin en un ordinador que utilitza un col·laborador de confiança autoritzat encarregat de la presentació d’impostos, i una altra és la compra d’immobles, en què la certesa de qui compra o ven no pot estar enfosquida per cap ombra de dubte. La compra d’immobles amb signatura electrònica —potser des del mòbil— en el marc d’un contracte intel·ligent que es registra amb la tecnologia de cadenes de blocs, necessita una gran reflexió jurídica per a no frustrar el principi de seguretat jurídica. 3.2.2.

Qüestions jurídiques

3.2.2.1. Principi de publicitat A Espanya el Registre de la Propietat es configura sobre diversos pilars, entre els quals trobem el principi de publicitat. Aquest principi té diverses vessants. La primera és la material.51 Així, es presumeix iuris tantum l’exactitud del Registre en favor del titular registral. També la Llei hipotecària preveu iuris et de iure la presumpció de l’exactitud del Registre a favor de tercers adquirents de bona fe en determinades condicions. La segona vessant és la formal, en la mesura que tot ciutadà amb interès legítim pot accedir a la informació del Registre. El nou projecte del Lantmäteriet cerca aquesta publicitat material del registre basada en la tecnologia de cadenes de blocs, que, a més, permet una traçabilitat transparent de les transaccions. A més, la publicitat formal s’ha de configurar no només com a mer accés a la informació sobre la situació jurídica dels immobles, sinó també com un accés immediat als canvis, la qual cosa no operaria en el sistema actual.

51. L’article 38 de la Llei hipotecària diu: «A todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo. De igual modo se presumirá que quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

119

DAVID ELVIRA BENITO

3.2.2.2. Seguretat jurídica La seguretat jurídica és fonamental en l’estructura del Registre de la Propietat. Aquest principi es consagra en l’article 9.3 de la Constitució espanyola (CE). El principi de seguretat jurídica permet als individus que la seva situació jurídica no sigui modificada, i en aquest cas la propietat no serà modificada si no és pels procediments previstos en la llei. El Registre de la Propietat té una funció cabdal envers aquesta seguretat jurídica en relació amb els drets i les càrregues sobre béns immobles. Els ciutadans coneixen l’estat dels seus drets i abans de qualsevol adquisició poden conèixer en quin estat jurídic es troba l’immoble que pretenen adquirir. De nou cal preguntar-se si la tecnologia de cadenes de blocs i els contractes intel· ligents poden afavorir o garantir aquesta seguretat jurídica. Per a arribar a aquesta seguretat jurídica i aconseguir que la tecnologia de cadenes de blocs es pugui integrar en el Registre de la Propietat cal recordar els prerequisits que s’identifiquen per tal que es pugui implantar aquesta tecnologia als registres públics.52 — Confirmació de la identitat: uns dels principals reptes és tenir un sistema previ que permeti confirmar la identitat de les persones que actuen. Aquí els autors es plantegen la utilització d’una clau que no sigui única, per a evitar que si es perd, com passa amb els bitcoins, es perdi la titularitat. Així, s’han de plantejar mesures per a confirmar aquesta identitat basada en aquesta clau que no ha de ser única. — Digitalització del Registre: el Registre ha de ser ja un registre digitalitzat. Sense aquest prerequisit no es pot plantejar la incorporació de la tecnologia de cadenes de blocs. — Exactitud: els registres han de ser exactes pel que fa a la informació que contenen. — Formació tecnològica i interconnectivitat: la societat en què s’aplica ha de tenir una formació tecnològica i ha d’estar interconnectada. — Formació dels professionals que interactuen amb el Registre: aquests professionals han d’estar formats en temes de tecnologia de cadenes de blocs i tecnologia en general per a fer possible la viabilitat dels projectes. Com a valoració general, val a dir que no és segur que aquest projecte acabi implantant-se, però no és difícil dir que quelcom canviarà en el registre de la propietat suec. Aquesta predicció està avalada pels altres projectes53 que es realitzen en aquest sentit, per exemple al Regne Unit.

52. J. M. Graglia i C. Mellon, «Blockchain and property in 2018», p. 94. 53. Altres països, a més del Regne Unit, estan duent a terme projectes basats en la tecnologia de cadenes de dades per als registres de la propietat, per exemple Dubai. Vegeu <www.dubailand.gov.ae/English/ Pages/Blockchain.aspx>.

120

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

Des d’una perspectiva tributària, la introducció de la tecnologia de cadenes de blocs als registres de la propietat pot obligar a una revisió de les figures tributàries que s’apliquen a les transaccions immobiliàries, com serien en el dret espanyol l’impost de transmissions patrimonials o l’impost sobre actes jurídics documentats. No cal negar que en aquest moment i potser per falta d’experiències solvents, produeix cert vertigen jurídic deixar la publicitat del Registre en mans de la intel·ligència artificial. Tot i que aquest no és el cas del projecte que comentem, l’esperit d’aquest aniria cap aquí. Aquest tipus de projectes que han de regular quelcom tan essencial en la societat com la propietat, han de respondre a una normativa que permeti resoldre aquells supòsits o aquelles situacions també de tecnologia que ara no es poden ni tan sols plantejar. 3.3. Moneda digital 3.3.1.

Projecte e-krona

El banc central suec, Sveriges Riksbank, ha iniciat un nou projecte: l’e-krona.54 Una moneda virtual sueca. Això pot, certament, sonar a futurista; tanmateix, Södeberg, economista del Riksbank, el qualifica com una evolució natural. Així, aquest autor destaca que el diner com a fenomen va començar sent una mera utilitat i un metall preciós, i va convertir-se més tard en representació en paper del metall preciós. Finalment, la moneda va esdevenir paper que no representava el metall preciós. Per tant, l’economista suec conclou que és difícil no veure la digitalització de la moneda com un procés natural en l’evolució del concepte de diner.55 De bell inici i abans d’endinsar-nos en el projecte e-krona, cal que ens aturem en el sistema monetari suec, que enfront d’altres d’europeus presenta determinades característiques: a) Moneda pròpia: a diferència d’altres països europeus, Suècia manté la seva pròpia moneda, la corona sueca. b) Banc central: aquesta situació determina que Suècia té una autoritat central amb un àmbit de treball independent del Banc Central Europeu.

54. S. Balzter, «Kommt die E-Krone? Schweden erfindet das Geld neu», Frankfurter Allgemeine, 16 de juliol de 2018. 55. G. Söderberg, «What is money and what type of money would an e-krona be?», Sveriges Riksbank Economic Review, any 2018, núm. 3, p. 20: «Money as a phenomenon has thus developed from being a utility and precious metal to a paper representation of precious metal and finally to paper that does not represent precious metal. The digitalisation of money can be regarded as a natural continuation of this process».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

121

DAVID ELVIRA BENITO

c) Societat sense efectiu (cashless):56 com ja hem comentat en la introducció, la realitat socioeconòmica sueca és ben particular, ja que la societat utilitza de manera residual els pagaments en efectiu. És significatiu l’informe del mateix Riksbank del 2018 sobre la tendència de la societat sueca a no utilitzar efectiu57 i a fer els pagaments amb targeta de crèdit/dèbit o amb altres aplicacions com ara el mòbil, en particular a través de Swish.58 d) Comerç contrari a l’efectiu: no només els ciutadans, sinó també el propi comerç suec ha encetat una tendència a no acceptar l’efectiu.59 e) Permeabilitat a les criptomonedes: les estadístiques sobre els operadors i l’ús de les criptomonedes indiquen, tot i que cal considerar-les amb certa cura, que a Suècia hi ha una forta implantació dels bitcoins. És un punt més d’aquest ecosistema suec que afavoreix la implantació de l’e-krona sueca. El banc central suec, Sveriges Riksbank, ha dut a terme el projecte de l’e-krona, els principals trets del qual es poden resumir, a l’efecte d’aquest article, en: — Autoritat central: seria una criptomoneda emesa per un banc central. Això marcaria una diferència rellevant envers les altres criptomonedes existents, a les quals els manca una autoritat central. — Protocol: la confiança en què es basen les criptomonedes se substitueix per una confiança en un protocol, en el propi mecanisme de creació de la moneda virtual. — Moneda digital: l’e-krona no seria una moneda independent, sinó que seria una altra forma de la mateixa corona sueca. No s’estaria creant una nova moneda, sinó una forma digital d’una moneda existent.

56. N. Arvidsson, Det Kontantlösa Samhället. En aquest primer projecte d’investigació del 2013 l’autor preveia que la societat sense efectiu s’assoliria el 2030. Destacava dos punts: la importància del paper dels particulars i de les administracions en aquest assoliment, ja que aquestes havien de marcar el ritme, i els costos que aquest canvi podia representar. El 2018, només cinc anys després, el panorama socioeconòmic és un altre i sembla que els terminis s’assoliran més aviat. Aquest estudi i la situació actual mostren la rapidesa amb què la societat sueca ha evolucionat cap a aquest punt del sense efectiu. 57. F. Erlandsson i G. Guibourg, «Times are changing». Els autors d’aquest article treballen al Departament de Pagaments de l’Sveriges Riksbank, el banc central suec. 58. És una aplicació molt popular a Suècia que permet fer pagaments a través del telèfon mòbil. Va ser llançada el 2012 i és en part culpable del descens dels pagaments en efectiu al país. Vegeu-ne més informació a: <www.getswish.se>. 59. N. Arvidsson, J. Hedman i B. Segendorf, När slutar svenska handlare att acceptera kontanter? (When will Swedish retailers stop accepting cash?), Estocolm, Swedish Retail and Wholesale Council, 2018, report núm. 1. Disponible en línia a: <http://handelsradet.se/wp-content/uploads/2018/01/Rapport-2018_13.pdf>.

122

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

3.3.2.

Qüestions jurídiques

3.3.2.1. Hisenda sueca i bitcoins L’ús del bitcoin ha propiciat que s’hagin de tractar dos temes. Per una banda, la hisenda sueca s’ha hagut de manifestar sobre determinats aspectes de l’operativa a través de bitcoins. Per altra banda, existeix un supòsit que ha arribat fins al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).60 Davant l’absència d’una regulació del bitcoin, aquesta sentència constitueix un dels principals elements per a configurar el seu règim jurídic. En el cas Hedqvist, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va tenir l’oportunitat d’analitzar un supòsit de bitcoin arran d’un procediment entre l’Administració tributària sueca, l’Skatteverket, i el Sr. Hedqvist. Aquest últim, a través d’una societat, prestava serveis pels quals les monedes tradicionals —per exemple, l’euro o la corona sueca— es bescanviaven per bitcoins. En la seva decisió, el TJUE va determinar que aquestes operacions s’havien de consideren incloses en l’exempció d’operacions financeres, de tal manera que estaven exemptes d’IVA.61 El TJUE es va basar en la seva sentència dictada en l’assumpte First National Bank of Chicago.62 De la sentència s’extreuen certs elements sobre el bitcoin que poden ajudar a entendre el seu règim jurídic: a) Es qualifica el bitcoin com a moneda virtual de flux bidireccional. b) El TJUE entén que el bitcoin és un mitjà de pagament, car no té altra finalitat que ser un mitjà de pagament.63 c) El bitcoin no és un bé corporal en el sentit de la Directiva sobre l’IVA, basada en tal concepció com a mitjà de pagament. En l’Administració tributària sueca ja hi ha hagut casos de pagament d’impostos amb bitcoins. Es tracta, però, d’un cas particular en què la hisenda sueca va embargar

60. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 22 d’octubre de 2015, assumpte C-264/14, cas Skatteverket contra David Hedqvist. 61. A. Martín, F. Carrasco i A. García, «Jurisprudencia Tributaria del TJUE», Civitas. Revista Española de Derecho Financiero, núm. 169 (2016), p. 34. 62. Sentència del TJUE de 14 de juliol de 1998, assumpte C-172/96, cas First National Bank of Chicago. 63. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 22 d’octubre de 2015, paràgraf 24: «Procede indicar, en primer lugar, que la divisa virtual de flujo bidireccional “bitcoin”, que se intercambiará por divisas tradicionales en las operaciones de cambio, no puede calificarse de “bien corporal” en el sentido del artículo 14 de la Directiva del IVA, puesto que, como puso de manifiesto la Abogado General en el punto 17 de sus conclusiones, no tiene ninguna finalidad distinta de la de ser un medio de pago».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

123

DAVID ELVIRA BENITO

bitcoins per al pagament d’un deute tributari i va procedir a la seva subhasta pública.64 Val a dir que la hisenda sueca no s’ha obert al pagament generalitzat d’impostos amb bitcoins, com veiem en altres jurisdiccions fiscals65 com poden ser la de Suïssa o la de Malta.66 L’activitat dels contribuents suecs en matèria de bitcoin fa que l’Administració tributària sueca doni molta informació sobre com s’han de tributar les transaccions fetes amb bitcoins o criptomonedes. És un símptoma clar de la necessitat dels contribuents suecs de tenir informació de primera mà. 3.3.2.2. La nova moneda digital Aquesta dècada està marcada per diverses revolucions: la digital, l’energètica i la tecnològica, entre d’altres. A totes aquestes, hi haurem d’afegir una nova revolució: la monetària. L’emissió de moneda digital per part de bancs centrals no és un fenomen únic suec, sinó que és un projecte latent en diversos estats.67 És a dir, l’e-krona no és tant una criptomoneda com ho són el bitcoin o l’Ethereum, sinó que és una moneda digital. Aquesta nova moneda digital ens porta a fer diverses reflexions: a) Moneda digital: aquest projecte d’e-krona permet també plantejar l’emissió de moneda digital pel mateix Banc Central Europeu. Aquesta moneda digital seria com l’e-krona, un euro digital amb el suport d’un organisme oficial i reconegut com és el Banc Central Europeu. I cal no confondre aquesta moneda digital amb el diner electrònic, qüestió que ha estat objecte de regulació per la Unió Europea.68

64. Vegeu la notícia en la premsa sueca de referència, Svenska Dagbladet. Kronofogden, que és l’entitat pública que executa deutes, va embargar bitcoins en el marc d’un procediment d’execució per al pagament d’un deute. Vegeu <www.svd.se/chans-att-fynda-bitcoin-hos-kronofogden>. 65. En relació amb el pagament d’impostos, cal referir-se a la pàgina web de la hisenda sueca: Betala och få tillbacka skatt. Allí es pot veure com es poden fer pagaments via Swish, que és un mitjà de pagament a través d’una aplicació al mòbil molt popular al país. Vegeu <www.skatteverket.se/privat/skatter/betalaochfatillbaka.4.18e1b10334ebe8bc80005671.html>. 66. Malta ha aprovat diverses lleis sobre criptomonedes i serveis a la xarxa. Vegeu <www.lavanguardia.com/economia/20180714/45868588030/banco-bitcoin-blockchain-binance-founders.html>. 67. G. Nuño, «Implicaciones de política monetaria de la emisión de dinero digital por parte de los bancos centrales», Boletín Económico, any 2018, núm. 3, «Artículos Analíticos» (secció), 30 de juliol de 2018. 68. Directiva 2009/110 del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de setembre de 2009, sobre l’accés a l’activitat de les entitats de diner electrònic i el seu exercici, així com sobre la supervisió prudencial d’aquestes entitats, per la qual es modifiquen les directives 2005/60/CE i 2006/48/CE i es deroga la Directiva 2000/46/CE. La transposició de la Directiva 2009/110 al dret espanyol es va dur a terme per mitjà de

124

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

b) L’exclusió digital, discriminació d’individus: la digitalització de la moneda genera un problema greu en relació amb el que s’ha denominat grups socials exclosos digitals.69 És a dir, la moneda no és una qüestió accessòria a la nostra societat, sinó que és essencial en el tràfic jurídic diari per a totes les persones; tot això, sens perjudici de les iniciatives que defensarien un altre tipus de sistema, com ara bescanviar serveis i mercaderies. En la mesura que certes persones per diferents circumstàncies —com poden ser l’edat o la manca de formació, a tall d’exemple— romanguin al marge d’aquesta tecnologia d’accés a la moneda digital, quedaran excloses d’aquesta nova moneda. Això ha estat apuntat per certes veus a Suècia, on aquesta qüestió es debat des de diversos punts de vista, ja que es tracta que sigui un projecte integrador en la societat. c) Normativa antiblanqueig: el Banc Central Europeu reconeix les criptomonedes com a actiu, però no com a diner, ja que no estan emeses per un organisme oficial. A més, ha posat en relleu la qüestió de la normativa antiblanqueig, ja que considera que poden ser un refugi o una eina per a activitats il·lícites, per a rentar i/o amagar el seu origen. Així, doncs, el bitcoin, tot i la seva acceptació general, no és permès a tots els països, en particular a la Xina. Un dels principals obstacles per a la seva acceptació i recepció és el de les normes antiblanqueig. La introducció de l’e-krona ha d’afrontar aquesta qüestió per a evitar que es converteixi en un refugi de diner d’origen il·legal. En tot cas, val a dir que no ens trobem davant una criptomoneda més, sinó davant una moneda emesa per un banc central. Per tant, és possiblement la primera moneda virtual, de manera que es pot considerar l’establiment de mecanismes per a evitar o eliminar aquests riscos. 4.

VALORACIÓ FINAL: FUTUR O CIÈNCIA-FICCIÓ?

Barcelona és una de les ciutats sueques més importants fora de Suècia, possiblement darrere de Nova York i Londres. Aquest article troba en part la seva vocació en el fet de dinamitzar aquest lligam en l’àmbit jurídic. Així, els estudis jurídics, més propensos a mirar les realitats francesa, italiana o alemanya, queden convidats a aixecar els ulls més enllà del mar Bàltic i el mar del Nord. Cadascun dels temes tractats seria mereixedor d’una monografia i no ha estat objecte d’aquest treball aprofundir en tots els seus reptes i qüestions jurídiques. Tanmateix, aquest passeig jurídic ha permès fer l’exercici de plantejar-se quin pot ser l’esdevenidor jurídic que està a punt d’atrapar-nos a través de projectes o realitats que ja

la Llei 21/2011, de 26 de juliol, de diner electrònic, així com amb el Reial decret 778/2012, de 4 de maig, de règim jurídic de les entitats de diner electrònic. 69. F. Erlandsson i G. Guibourg, «Times are changing», p. 7.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

125

DAVID ELVIRA BENITO

es produeixen a Suècia. No hi ha dubte: no és ciència-ficció; és un futur que cada cop és més a prop. Una altra cosa és que les qüestions que ara s’estudiïn no siguin el final d’un camí, sinó part d’un camí cap a aquest futur. El temps sembla engolir tot el que troba i avui parlem de cadenes de blocs, implants de xips, contractes intel·ligents, cíborgs i criptomonedes sense el convenciment que sigui un debat jurídic de llarg recorregut. Ara bé, passi el que passi, sembla que res del que passarà en el futur jurídic podrà ser explicat sense recórrer aquests passos. Mirar aquest futur, tanmateix, ens retorna al passat. Les institucions jurídiques i els principis jurídics ja existents ens permeten resoldre els problemes del futur: personalitat jurídica, seguretat jurídica, responsabilitat civil, confiança i diner. Aquesta mirada a les institucions jurídiques no hauria de ser una llambregada immòbil, una fotografia fixa a la qual s’ha de recórrer per a trobar les respostes. Aquesta mirada ha d’estar impregnada de dinamisme, de recorregut, ja que les institucions s’hauran d’adaptar a les noves realitats, i fins i tot s’hauran d’obrir a construir noves institucions jurídiques a partir de les existents. Si pel retrovisor mirem el dret romà, reconeixerem moltes de les seves institucions com a actuals per a donar resposta als problemes jurídiques que planteja la societat actual.70 També observarem institucions mutades, fins i tot tan canviades que identifiquem com a noves. En els darrers anys s’ha pogut identificar amb l’activitat a Internet una situació que bé caldria qualificar d’error a la reacció i que caldria denunciar. Així, s’ha intentat aplicar unes normes tributàries, que eren concebudes per a regular un món físic compartimentat en estats, a una activitat d’Internet que es realitza de manera global per a tot el planeta. Aquesta activitat i aquesta realitat jurídica a Internet fugen de les fronteres estatals i estan basades en gran manera en intangibles. Google i Apple, per a esmentar alguns casos, han posat en evidència que aquest sistema no funciona si ha de suportar càrregues impositives en termes relatius inferiors a aquelles a les quals fan front activitats econòmiques que podem considerar les físiques tradicionals. Sí, la resposta a aquesta qüestió possiblement es troba en institucions de sempre, com el mateix principi de capacitat econòmica reconegut en la majoria de sistemes tributaris del nostre entorn i en l’article 31.1 CE. Ara bé, les formes tributàries havien d’adaptar-se i no s’ha fet fins que els governs han començat a plantejar-s’ho i a parlar de la Google tax i l’OCDE ha emès el seu informe sobre les BEPS (base erosion and profit

70. R. Panero Gutiérrez, «Derecho romano y cultura jurídica europea», a El derecho en la Facultad. Cuarenta años de la nueva Facultad de Derecho de Barcelona, Barcelona, Marcial Pons, 2001, p. 276: «El derecho romano resulta necesario para conocernos a nosotros mismos y a nuestro derecho pues este es un producto histórico».

126

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NOVA REALITAT JURÍDICA, SOLUCIONS ANTIGUES. INICIATIVES I REALITATS A SUÈCIA

shifting, ‘erosió de bases i trasllat de beneficis’), el Pla d’Acció sobre Erosió de Bases Imposables i Trasllat de Beneficis.71 Davant aquest món nou que viatja a gran rapidesa i on poden ser afectats tants drets i tantes obligacions dels ciutadans, i no només les fiscals, com en l’exemple anterior, caldrà, doncs, començar a estudiar i plantejar respostes des d’ara mateix per a evitar que la realitat engoleixi el dret i es produeixin situacions no desitjades. Benvingut el futur! I gràcies al passat per a ajudar-nos a afrontar-lo.

71. P. A. Hernández González-Barreda, «El alcance material y formal del Plan BEPS: viejos conocidos, nuevos amigos y la necesidad de un nuevo enfoque», a El Plan de Acción sobre Erosión de Bases Imponibles y Traslado de Beneficios (BEPS): G-20, OCDE y Unión Europea, Pamplona, Aranzadi, 2017, p. 37-66.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

127

JURISPRUDÈNCIA I RESOLUCIONS

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 131-142 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.130

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA Rosa Barceló Compte Doctora en dret Universitat de Barcelona Aquest treball conté un resum de les resolucions en matèria de dret civil dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el període comprès entre els mesos d’abril i desembre de l’any 2018. Hem seleccionat les sentències que hem considerat més oportunes perquè contenen alguna qüestió rellevant dogmàticament, amb la intenció que aquesta recopilació serveixi al lector com a eina d’interpretació i aplicació de la normativa catalana civil. 1.

DRET DE FAMÍLIA

1.1. Aliments Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJC) de 7 de juny de 2018 (JUR/2018/238215) Recurs de cassació 160/2017 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 237-9 [Codi civil de Catalunya (CCCat)]. 1. La quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l’alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los.

Cal establir un judici de proporcionalitat en la determinació de la quantia dels aliments que s’ha de prestar: aliments a favor d’un fill major d’edat amb capacitat modificada i potestat parental rehabilitada; determinació prèvia de les necessitats de l’alimentat, dels seus recursos econòmics i de les possibilitats de les persones obligades a prestar aliments. S’ha d’entendre l’obligació parental de prestar aliments en el sentit més ampli (236-17.1 CCCat), és a dir, comprenent tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada. El TSJC constata que és necessari, quan es calculi el còmput global de la quantia que es determini, tenir en compte els ingressos procedents del treball personal, així Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

131

ROSA BARCELÓ COMPTE

com els rendiments del patrimoni propi de les persones obligades a prestar aliments. També cal ponderar, en la quantia final, els ingressos que percep l’alimentat per la seva discapacitat, ja sigui per a reduir la quantia en proporció a les seves necessitats o per a incrementar-la d’acord amb les possibilitats econòmiques de les persones obligades a prestar aliments, si aquestes reben algun tipus d’ajut com a cuidadores o convivents de la persona dependent. STSJC de 17 de maig de 2018 (JUR/2018/250730) Recurs de cassació 54/2017 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 237-1 [CCCat]. 1. S’entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d’edat, si no l’ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular. Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries, si no estan cobertes d’una altra manera.

Si les persones obligades a prestar aliments són els progenitors de les persones alimentades, l’article 237-1 CCCat estableix que l’obligació s’ha de distribuir entre aquestes proporcionalment als seus recursos econòmics i les seves possibilitats. Es tracta d’una obligació que, en relació amb els fills menors, té fonament constitucional en els apartats 1 i 3 de l’article 39 de la Constitució espanyola (CE) i que es configura en el si de l’ordenament jurídic com un deure de contingut ètic. En aquest sentit, es qualifica l’obligació d’aliments de deure inherent a la filiació. Tanmateix, si la persona obligada a prestar aliments es troba en situació de pobresa absoluta (per exemple, en situació d’insolvència), queda justificada la suspensió d’aquesta obligació. Ara bé, en el cas descrit per la Sentència no es compleix la hipòtesi de pobresa absoluta perquè l’obligat podia accedir al mercat laboral des de la seva excarceració i, per tant, era capaç d’obtenir una font d’ingressos que li permetria satisfer la prestació d’aliments a favor de les seves filles. STSJC de 23 d’abril de 2018 (RJ/2018/4121) Recurs de cassació 18/2017 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 233-7 [CCCat]. 1. Les mesures establertes per un procés matrimonial o per un conveni atorgat davant de notari o lletrat de l’Administració de

132

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

justícia es poden modificar, mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les. També es poden modificar, en tot cas, de comú acord entre els cònjuges dintre de llurs facultats d’actuació.

Per tal de modificar qualsevol mesura que hagi estat establerta en un procés matrimonial és necessari que variïn substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar la mesura. Com a regla general, les mesures acordades en un procés de separació subsistiran en un de divorci posterior, sobretot les que afectin els aliments dels fills menors, ja que el fonament que les sosté és la filiació, no pas el vincle matrimonial o afectiu existent entre els progenitors. Les despeses extraordinàries del menor no estaven considerades ni en la primera sentència de divorci ni en les que es van dictar posteriorment a causa de les accions de modificació de les mesures; tanmateix, els aliments regulats en el llibre segon del Codi civil de Catalunya s’han d’entendre en sentit ampli, motiu pel qual el TSJC considera necessari establir el règim de contribució a les despeses extraordinàries del fill. L’obligació de prestar aliments s’ha d’entendre en un sentit ampli i, per tant, cal incloure-hi també les despeses extraordinàries dels fills menors, per la qual cosa és necessari que s’estableixin encara que no estiguessin previstes ni en el conveni de divorci ni en el primer procés de modificació de les mesures. 1.2. Institucions tutelars: la curatela STSJC de 4 de juny de 2018 (JUR/2018/235590) Recurs de cassació 3/2018 Ponent: Maria Eugènia Alegret Burgués Article 223-1 [CCCat].- S’han de posar en curatela, si escau, les persones següents: [...] b) Els incapacitats amb relació als quals no s’hagi considerat adequada la constitució de la tutela.

La regulació catalana en matèria d’institucions de protecció de la persona recull una gran varietat d’instruments de protecció i possibilita així que es cobreixi el ventall de situacions en què es troben les persones que no es poden governar per elles mateixes. La tutela és la institució que més incideix en la capacitat d’obrar de la persona amb capacitat modificada i es considera necessària quan la persona és incapaç de prendre decisions que l’afecten, situació a la qual es pot afegir, també, la manca, inadequació o impossibilitat de suport familiar. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

133

ROSA BARCELÓ COMPTE

En un altre sentit, la curatela es concep com una institució complementadora de la capacitat adequada en els casos en què la persona protegida és capaç d’actuar per si mateixa. Malgrat tot, la Sentència admet que, en supòsits d’incapacitació parcial, el curador pot disposar de facultats d’administració i, si així es considera finalment, pot actuar com a representant. La STSJC 52/2018, de 4 de juny, remarca que les funcions que s’atribueixen al tutor i al curador no s’estableixen predeterminadament ni amb caràcter d’inamovibilitat, atès que la institució que finalment es reculli com a adient ho serà en funció de la patologia de la persona tutelada i de la classe de protecció que requereixi la persona d’acord amb la intensitat de la modificació de la capacitat personal declarada. La Sentència palesa que el mateix malalt ignora la malaltia que pateix i, en conseqüència, desatén el tractament mèdic que li correspondria. Per tant, la resposta judicial en forma d’assistència es tradueix en un acompanyament en el tractament prescrit pels facultatius que es resoldrà a través de la figura del curador, qui rebrà la informació sobre l’abast d’una intervenció eventual en l’àmbit de la salut de la interessada (ex art. 212-1.4 CCCat) i consentirà la intervenció mèdica necessària en nom d’aquesta, tal com preveu l’article 212-2.2 CCCat. 1.3. La protecció dels menors desemparats STSJC de 31 de maig de 2018 (JUR/2018/239888) Recurs de cassació 60/2017 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 228-1 [CCCat]. Menors desemparats. 1. Es consideren desemparats els menors que estan en una situació de fet en la qual els manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de llur personalitat, o que estan sotmesos a maltractaments físics o psíquics o abusos sexuals, sempre que per a llur protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del menor del seu nucli familiar. 2. L’entitat pública competent ha d’adoptar les mesures necessàries per a assolir la protecció efectiva dels menors desemparats, d’acord amb el que estableixen aquest codi i la legislació sobre la infància i l’adolescència.

La situació de desemparament descrita en els articles 228-1 a 228-9 CCCat coincideix amb la que s’estableix en la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (d’ara endavant, LDOIA). La norma catalana descriu els efectes que aquesta situació provoca en la potestat parental (assumpció de les funcions tutelars sobre el menor per part de l’entitat pública competent, amb suspensió de la potestat parental o de la tutela ordinària) i remet a la LDOIA les qües134

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

tions relatives als indicadors de desemparament, al procediment, al règim d’impugnació, a la revisió per canvi de circumstàncies i a les mesures de protecció. S’estableixen normativament dues situacions que mereixen la protecció dels infants i els adolescents: en primer lloc, les situacions de risc, és a dir, aquells casos en què el desenvolupament i el benestar de l’infant o l’adolescent es veuen limitats o perjudicats per qualsevol circumstància personal, social o familiar, i que no requereixen la separació del nucli familiar per tal de protegir efectivament l’infant o l’adolescent; i, en segon lloc, els supòsits de desemparament, caracteritzats perquè els infants o els adolescents es troben mancats dels elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat i que exigeixen, per a una protecció efectiva, una mesura que impliqui la separació del nucli familiar. La situació de desemparament queda reservada, per tant, als supòsits més greus. Convé assenyalar que, en els supòsits de desemparament, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (d’ara endavant, DGAIA) exerceix la protecció tot assumint les funcions tutelars que li corresponen (art. 109 LDOIA i 228-3 CCCat). Pel que fa a les situacions de risc, els ens locals seran els responsables de les intervencions socials preventives per tal d’identificar-les (art. 81 LDOIA) i adoptar les mesures adequades per a actuar contra aquesta situació (art. 99 LDOIA). Si bé la Sentència esmenta una millora de la situació de la mare, és palès que continua subsistint l’indicador de risc en forma de negació per part de la mateixa mare de la seva coresponsabilitat en la creació de la situació, la qual cosa va comportar, l’any 2014, la declaració de desemparament dels fills; la mare tampoc no reconeix les dificultats que han sorgit en l’educació dels menors ni es mostra partidària d’introduir canvis substancials en l’atenció dels menors si tornessin amb ella. Consegüentment, el TSJC desestima el recurs i manté la separació de la guarda materna que caracteritza les situacions de desemparament. STSJC de 4 de juny de 2018 (JUR/2018/241150) Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal 133/2017 Ponent: José Francisco Valls Gombau La Sentència parteix de la declaració de desemparament d’un menor promoguda per la DGAIA i ratificada per una resolució judicial. El menor presentava un estat de vulnerabilitat (bloqueig emocional, comportament inadequat i dificultat de contenció dels esfínters) com a conseqüència de l’absoluta desatenció per part del pare (ingressat a la presó) i de les mancances educatives de la mare, amb qui vivia. Se sol·licita la revocació de la declaració de desemparament perquè els informes dels equips d’assistència palesen una evolució favorable de la situació en què es troba el menor; la desaparició posterior dels indicadors de risc a causa de l’evolució positiva de la mare i el fill i de la bona disposició d’aquella per a seguir les instruccions dels Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

135

ROSA BARCELÓ COMPTE

tècnics dels equips de suport; i l’extinció de qualsevol indicador de desemparament en la situació del menor, amb la subsistència només d’una situació de risc que ha de ser tractada per l’Administració mitjançant les mesures d’atenció social i educativa escaients d’acord amb el que disposen els articles 103 i 104 LDOIA. La DGAIA serà la responsable de promoure el trànsit des d’un règim de desemparament al règim de risc, segons el que sigui més favorable a l’interès superior del menor ex article 211-6 CCCat. 1.4. Relacions personals STSJC de 13 de setembre de 2018 (JUR/2018/292640) Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal 164/2016 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 236-4 [CCCat] Relacions personals. [...] 2. Els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, els germans i altres persones pròximes, i tots aquests tenen també el dret de relacionar-se amb els fills. Els progenitors han de facilitar aquestes relacions i només les poden impedir si hi ha una causa justa.

El caràcter privilegiat de les relacions dels menors amb l’entorn més proper queda palès en l’article 236-4.2 CCCat, que distingeix entre «els avis, els germans i altres persones pròximes». En el Codi de família, l’article 132 exposava que els pares eren els únics que havien de facilitar la relació dels seus fills amb les persones properes i només la podien impedir si hi havia una causa justa; en la redacció que dona a aquest precepte el llibre segon del CCCat, la relació dels fills amb les persones properes s’estableix com un dret tant d’aquests com de les persones a les quals es refereix l’article 236-4.2 CCCat, amb la qual cosa s’evita, així, considerar aquesta relació com una norma pròpia, exclusivament, de la responsabilitat parental. Una interpretació teleològica, sistemàtica i gramatical de l’article 236-4.2 CCCat permet concloure que el legislador català pretén presumir que els parents més propers al menor —a banda dels progenitors— són els avis i els germans, com a integrants en condicions normals del seu entorn familiar, i la relació personal amb aquests s’ha d’afavorir sense necessitat de cap altre condicionant. Pel que fa a la resta de parents (normalment, oncles i cosins), són considerats pròxims sempre que concorri un signe o un indici revelador d’un vincle afectiu específic amb el menor, que calgui reforçar o consolidar mitjançant l’establiment d’un règim ordenat de relacions personals.

136

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

La STSJC de 13 de setembre de 2018 considera la demandant persona pròxima al nebot, ja que li és propera des que va néixer i pot ajudar-lo en el seu desenvolupament integral. Així mateix, no s’aporta cap prova pericial sòlida que assenyali la repercussió negativa que podria tenir la relació tieta-nebot en l’estabilitat emocional d’aquest, que pateix una discapacitat psíquica greu. Així, hom parteix del principi de l’interès superior del menor, establert per l’article 211-6 CCCat, regla que esdevé principi general i que l’aplicador del dret ha de ponderar en cada cas concret. Per aquest motiu, el TSJC conclou que les dues primeres trobades s’han de vehicular sota la supervisió de tècnics del Punt de Trobada. 1.5. Efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci i de la separació judicial 1.5.1.

Compensació econòmica per raó de treball

STSJC de 21 de juny de 2018 (RJ/2018/4497) Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal 118/2017 Ponent: Maria Eugènia Alegret Burgués Article 232-5 [CCCat]. Compensació econòmica per raó de treball. 1. En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la casa substancialment més que l’altre, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment de l’extinció del règim per separació, divorci, nul·litat o mort d’un dels cònjuges o, si s’escau, del cessament efectiu de la convivència, l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior d’acord amb el que estableix aquesta secció.

La regulació de la compensació econòmica per raó de treball en el CCCat s’avé amb la intencionalitat legislativa de proporcionar pautes més clares i regles que facilitin la determinació de la procedència i el càlcul de la compensació. Així, doncs, fins a l’aprovació de la nova norma, l’aplicació de la compensació econòmica per raó de treball havia generat força problemes a causa de la migradesa de la regulació, cosa que comportava que a la pràctica hagués esdevingut un factor de difícil predicció, atès l’elevat marge de discrecionalitat de l’autoritat judicial. La nova regulació promou un fonament basat únicament en el desequilibri que produeix en les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l’altre en faci una altra que sí que en genera. Així, la regulació abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d’un enriquiment injust i prescindeix de la idea de sobrecontribució a les despeses familiars que apareixia implícita en la fórmula operada pel Codi de família (art. 41). Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

137

ROSA BARCELÓ COMPTE

Per tant, si una de les parts ha treballat substancialment més que l’altra per a la casa i també ho ha fet en els negocis de la primera amb una retribució insuficient, la suma dels dos factors ha de comportar un increment de la compensació, i no pas una rebaixa, com es va acordar en la sentència contra la qual es recorre. 1.5.2.

Any de viduïtat i quarta vidual

STSJC de 26 de juliol de 2018 (JUR/2018/302949) Recurs de cassació 7/2018 Ponent: Jordi Seguí Puntas Art. 231-31 [CCCat]. Any de viduïtat. 1. Durant l’any següent a la mort d’un dels cònjuges, el supervivent no separat legalment o de fet que no sigui usufructuari universal del patrimoni del premort té dret a continuar usant l’habitatge conjugal i a ésser alimentat a càrrec d’aquest patrimoni, d’acord amb el nivell de vida que havien mantingut els cònjuges i amb la importància del patrimoni. Art. 452-1 [CCCat]. Dret a la quarta vidual. 1. El cònjuge vidu o el convivent en parella estable que, amb els béns propis, els que li puguin correspondre per raó de liquidació del règim econòmic matrimonial i els que el causant li atribueixi per causa de mort o en consideració a aquesta, no tingui recursos econòmics suficients per a satisfer les seves necessitats té dret a obtenir en la successió del cònjuge o convivent premort la quantitat que calgui per a atendre-les, fins a un màxim de la quarta part de l’actiu hereditari líquid, calculat d’acord amb el que estableix l’article 452-3.

L’any de viduïtat és un dret vidual familiar que es fonamenta en la comunitat de vida que es va instaurar amb el matrimoni o la convivència estable en parella, i té caràcter legal, intransmissible i temporal. En la regulació establerta pel CCCat, aquest dret ja no és pròpiament un correctiu del règim de separació de béns, ja que es reconeix amb independència de quin hagi estat el règim econòmic a què estaven sotmeses les relacions patrimonials dels cònjuges. L’adverbi de temps durant que empra l’article 231-31.1 CCCat serveix al legislador català per a proclamar la durada del dret, però no fa referència a cap termini d’exercici judicial d’aquest. L’adquisició del dret és automàtica. Ara bé, si els hereus del premort o tercers s’hi oposessin, el supervivent hauria de promoure l’acció judicial que correspongués, que es regiria per les regles generals de la prescripció. L’article 231-31 CCCat fa referència a la durada d’un dret de tipus familiar (que es regirà pel termini general de prescripció ex art. 121-21 CCCat), i no a un poder de configuració jurídica sotmès, per tant, a un termini de caducitat (art. 122-1.1 CCCat). 138

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

En conclusió, el TSJC assenyala que la temporalitat que indica l’article 231-31.1 CCCat no es pot confondre amb el termini per al seu exercici, que queda sotmès al que s’estableixi en el llibre primer del CCCat. Pel que fa al dret a la quarta vidual, que en la regulació del llibre quart continua sense ésser un dret legitimari, es pot reclamar sempre que calgui per a cobrir les necessitats vitals del vidu o del convivent. La falta de recursos es pot determinar tot analitzant quina és la situació econòmica del supervivent en el moment de la mort del consort o convivent, i per aquest motiu la tinença d’un patrimoni, l’adquisició de béns per algun títol hereditari i la perspectiva de futurs ingressos incideixen en els recursos de què hom disposa per a satisfer les pròpies necessitats i, per tant, repercuteixen en el reconeixement del dret a la quarta vidual i en el seu import. El que la norma no permetria és que a través de la quarta vidual el supervivent gaudís d’un nivell de vida més elevat que el que tenia abans de la mort del cònjuge o del convivent. Per tant, cal examinar la quarta vidual com un límit, que no ha de ser màxim, en els casos en què el cònjuge vidu o el convivent en parella estable té béns propis suficients per a satisfer les seves necessitats. En el cas descrit per la STSJC, la senyora C. no va quedar en una situació de pobresa absoluta quan va morir la seva parella estable, ja que disposava de recursos suficients que li permetien atendre les seves necessitats bàsiques i, per tant, la quarta vidual no cal que arribi a la quarta part de l’actiu hereditari líquid, sinó que és suficient atribuir-li la meitat d’aquest percentatge. 1.6. Desheretament per absència continuada de relació familiar STSJC de 31 de maig de 2018 (JUR/2018239320) Recurs de cassació 163/2017 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 451-17.2e [CCCat]. Causes de desheretament. 1. El causant pot privar els legitimaris de llur dret de llegítima si en la successió concorre alguna causa de desheretament. 2. Són causes de desheretament: [...] e) L’absència manifesta i continuada de relació familiar [...].

Si la causa de desheretament feta valer pel testador consisteix en una absència interrompuda de relació familiar, caldrà examinar si aquesta és continuada i manifesta i valorar, si escau, la possible imputabilitat al legitimari o al mateix testador tenint en compte tota la durada de la manca de relació, de manera que no té cap sentit restringir-la a l’època immediatament anterior a la formalització del desheretament. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

139

ROSA BARCELÓ COMPTE

Convé remarcar d’antuvi que la tendència descrita pel dret de successions més modern és la d’afavorir el repartiment equitatiu dels béns del causant, partint de l’anàlisi de la conducta que ha tingut el legitimari amb el causant i del manifest afebliment de la llegítima catalana —o de l’enfortiment dels vincles familiars—. Així, el TSJC ja assenyalà en la Sentència de 2 de febrer de 2017 (RJ/2017/1596) que, atesa la posició preeminent que tenen els progenitors respecte dels fills durant la minoria d’edat, se’ls imposa el compliment estricte de les funcions de la responsabilitat parental (bàsicament, tenir cura dels fills ex art. 236-17.1 CCCat); ara bé, en els darrers anys de vida dels progenitors la situació s’inverteix i són precisament els descendents els qui han de protegir materialment i afectivament els seus ascendents, sobretot si estan desvalguts o malalts. En el cas descrit en la Sentència, l’absència de relació familiar (més de tres dècades) és imputable al testador, ja que abandonà el domicili familiar quan els fills només tenien catorze, deu i nou anys, i no consta que més tard el pare fes cap intent de reprendre la relació afectiva amb els fills. Per tant, el desheretament és injust perquè és el mateix causant qui propicià el distanciament i a qui és exclusivament imputable la manca de tracte. 2.

DRETS REALS

2.1. Propietat horitzontal: impugnació d’acords STSJC de 7 de juny de 2018 (JUR/2018/238440) Recurs de cassació 214/2016 Ponent: Jordi Seguí Puntas Article 553-4.4 [CCCat]. Crèdits i deutes. Els crèdits meriten interessos des del moment en què se n’ha de fer el pagament corresponent i aquest no es fa efectiu.

Es recorre l’establiment d’un recàrrec del 10% sobre les quotes insatisfetes, que va acordar la junta de propietaris i que constava en l’ordre del dia de la junta ordinària de la comunitat, i amb el qual es donava satisfacció a les exigències de publicitat i transparència pròpies del règim de propietat horitzontal. La previsió de la imposició de recàrrecs al propietari morós és una mesura que pot adoptar la junta de propietaris a fi d’incentivar el pagament pels propietaris de les despeses comunes aprovades per la junta a l’empara de l’article 553-4.2 CCCat. En un sentit similar, la Resolució JUS/2216/2016, de 14 de setembre, de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques, va establir que res no impedeix que la comunitat de propietaris estableixi un recàrrec i uns interessos de demora en cas d’im140

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

pagament de deutes per part dels propietaris i que, si escau, correspon al legislador, i no al registrador de la propietat o al notari, establir límits a les clàusules estatutàries que els fixin, i correspon a l’autoritat judicial moderar-ne, si escau, l’aplicació. Aquest tipus d’acords no impliquen l’establiment o la modificació dels criteris generals per a fixar quotes —que és una de les matèries de competència de la junta de propietaris ex art. 553-19.2f CCCat—, i encara menys comporten una alteració de les quotes, ja que el recàrrec s’aplica estrictament sobre el deute concret impagat, si bé incideix, això sí, en la forma de compliment d’una de les obligacions fonamentals dels propietaris: sufragar les despeses comunes un cop liquidat el deute, segons la quota de participació i l’acord de la junta (art. 553-4.2 i 553-45.1 CCCat). 2.2. Comunitat de béns: divisió de la cosa comuna STSJC de 5 de juliol de 2018 (RJ/2018/2846) Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal 6/2018 Ponent: Maria Eugènia Alegret Burgués Article 552-11 [CCCat]. Procediment de la divisió. [...] 5. L’objecte de la comunitat, si és indivisible, o si desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s’adjudica al cotitular o la cotitular que hi tingui interès. Si n’hi ha més d’un, al que hi tingui la participació més gran. En cas d’interès i participació iguals, decideix la sort. L’adjudicatari o adjudicatària ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas no té la consideració de preu ni d’excés d’adjudicació. Si cap cotitular no hi té interès, es ven i es reparteix el preu.

El dret civil català reconeix al comuner el dret de separar-se de la comunitat i demanar la fi d’aquesta i el repartiment del bé compartit. Així, l’article 552-10.1 CCCat estableix que qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense necessitat d’expressar-ne els motius, la divisió de l’objecte de la comunitat, i aquesta acció és imprescriptible (art. 121-2 CCCat) i imperativa per als altres comuners (tret que hi hagi un pacte en contra d’una durada determinada). El CCCat és aplicable encara que la comunitat s’hagués establert abans de l’entrada en vigor del llibre cinquè, atès que la disposició transitòria cinquena d’aquest estableix la subjecció total al nou règim de les situacions de comunitat existents abans de la seva entrada en vigor, fins i tot pel que fa a l’administració i el procediment de divisió. La STSJC de 5 de juliol de 2018 revalida el criteri de la STSJC de 3 de novembre de 2016 (RJ/2016/6334), de manera que cal ponderar en cada cas l’interès de les parts en el bé, considerat en si mateix, i en cas que els interessos fossin equivalents, haurà de decidir la sort. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

141

ROSA BARCELÓ COMPTE

Els interessos de totes dues parts es consideren objectivament equivalents i, per tant, no hi ha cap raó de pes per a adjudicar la finca a la copropietària recurrent enfront de l’altra copropietària. 3.

DISPOSICIONS GENERALS: PRESCRIPCIÓ

STSJC de 19 d’abril de 2018 (RJ/2018/3903) Recurs de cassació 14/2007 Ponent: Il·lm. Jordi Seguí Puntas Article 121-21 [CCCat]. Prescripció triennal. Prescriuen al cap de tres anys: […] b) les pretensions relatives a la remuneració de serveis i d’execucions d’obra.

El cas tracta de l’execució d’obres de reforma amb aportació de materials. Els supòsits més freqüents d’execució d’obra són aquells en què el contractista subministra també els materials. El termini de prescripció a què estan sotmeses les pretensions relatives a la remuneració d’un arrendament d’obra amb aportació de materials és el previst en el subapartat b de l’article 121-21 CCCat (tres anys), i no el general de l’article precedent (deu anys). El recurs de cassació demana que es fixi com a doctrina jurisprudencial aquest criteri (a l’empara de l’art. 3b de la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya) i es ratifiqui, així, el que es va establir en l’única sentència de cassació dictada sobre la matèria, la STSJC de 13 de juliol de 2015 (RJ/2015/4626). La regulació de la prescripció catalana és sistemàtica i segueix l’exemple establert en les propostes harmonitzadores del dret contractual europeu (per exemple, vegeu l’art. 14:201 dels Principis Europeus de Dret Contractual [PECL] i l’art. III.-7:201 del Projecte de Marc Comú de Referència [DCFR], que estableixen un termini general de prescripció de tres anys).

142

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 143-148 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.131

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA1 Marina Castells i Marquès Doctora en dret i investigadora Universitat Autònoma de Barcelona SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (TJUE) (GRAN SALA) DE 10 DE JULIOL DE 2018,2 SOBRE EL CONCEPTE DE FITXER DE DADES PERSONALS El concepte de fitxer, en el sentit de l’article 2, lletra c, de la Directiva 95/46/CE,3 comprèn un conjunt de dades personals —recollides en relació amb una activitat de predicació porta a porta per part de membres d’una comunitat religiosa i consistents en noms, adreces i altra informació relativa a les persones contactades— estructurades segons uns determinats criteris que permetin fàcilment la seva recuperació posterior (par. 62). Això s’explica perquè la Directiva en qüestió no exigeix que les dades personals figurin en fitxes, catàlegs específics o en un altre sistema de recerca (par. 58). L’únic que requereix és que el fitxer s’estructuri amb uns criteris que facilitin l’accés posterior a les dades personals (par. 57). En el cas objecte de litigi no només els membres predicadors són considerats responsables del tractament de dades personals, sinó també la comunitat religiosa a la qual pertanyen (par. 73). La raó és que els primers s’encarreguen de la recollida de dades, però ho fan d’acord amb el fi propi d’aquesta comunitat, que és la difusió de la seva fe. A més, la comunitat religiosa és la que organitza i coordina l’activitat de predicació dels seus membres a través del repartiment de les zones d’activitat dels diferents predicadors (par. 71).

1. Aquest recull exposa les sentències més rellevants del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en matèria civil publicades entre els mesos de juliol del 2018 i febrer del 2019. 2. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) (Gran Sala) de 10 de juliol de 2018, assumpte C-25/17, Tietosuojavaltuutettu (òrgan supervisor de la protecció de dades, Finlàndia) amb la intervenció de Jehovan Todistajat versus Uskonnollinen Yhdyskunta (comunitat religiosa dels Testimonis de Jehovà). 3. Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 24 d’octubre de 1995, relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades (Diari Oficial de la Unió Europea [DOUE] 1995, L281).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

143

MARINA CASTELLS I MARQUÈS

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (SALA CINQUENA) DE 7 D’AGOST DE 2018,4 SOBRE ELS CRITERIS D’APRECIACIÓ I LES CONSEQÜÈNCIES DEL CARÀCTER ABUSIU D’UNA CLÀUSULA CONTRACTUAL La Directiva 93/13/CEE5 no s’oposa a la jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual una clàusula no negociada d’un contracte de préstec celebrat amb un consumidor es presumeix iuris et de iure abusiva quan el tipus d’interès de demora aplicable superi en dos punts percentuals el tipus d’interès remuneratori pactat (par. 71). Si bé és cert que aquesta Directiva no permet que una normativa nacional defineixi un criteri que impedeixi al jutge nacional examinar l’eventual caràcter abusiu de la clàusula contractual en qüestió (par. 67), això no succeeix a Espanya. La referida jurisprudència no té força de llei (par. 69), sinó que es limita a proporcionar determinats criteris als tribunals inferiors per a una major harmonització en la interpretació del dret nacional (par. 68), de manera que no és un obstacle per als jutges entrar a valorar el caràcter abusiu de la clàusula quan s’estableix un tipus d’interès de demora diferent (par. 61). La Directiva 93/13/CEE tampoc no s’oposa a la jurisprudència del Tribunal Suprem que determina que, en aquests casos, la conseqüència del caràcter abusiu d’una clàusula consisteixi en la supressió total dels interessos de demora, sense que es deixin de meritar els interessos remuneratoris pactats en el contracte (par. 79). La raó és que, tot i que el TJUE ha reconegut al jutge nacional la facultat de substituir una clàusula abusiva per una disposició supletòria de dret nacional, aquesta possibilitat queda limitada a aquells supòsits en els quals la declaració de la nul·litat obligui el jutge a anul·lar el contracte en la seva totalitat (par. 74). SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (SALA SEGONA) DE 7 D’AGOST DE 2018,6 SOBRE L’ABAST DEL CONCEPTE DE COMUNICACIÓ AL PÚBLIC EN L’ENTORN DIGITAL Penjar en una pàgina web una fotografia (protegida pel dret d’autor) obtinguda d’un altre lloc d’Internet, on s’havia publicat prèviament amb l’autorització del titular del dret d’autor i sense mesures restrictives que n’impedissin la descàrrega, consti-

4. STJUE (Sala Cinquena) de 7 d’agost de 2018, assumptes acumulats C-96/16 (Banco Santander, SA versus Mahamadou Demba i Mercedes Godoy Bonet) i C-94/17 (Rafael Ramón Escobedo Cortés versus Banco de Sabadell, SA). 5. Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors (DOUE 1993, L095). 6. STJUE (Sala Segona) de 7 d’agost de 2018, assumpte C-161/17, Land Nordrhein-Westfalen (estat federal alemany del Rin del Nord-Westfàlia) versus Dirk Renckhoff (fotògraf).

144

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

tueix una «comunicació al públic» a l’efecte de l’article 3.1 de la Directiva 2001/29/CE7 (par. 47). En el cas objecte de litigi s’havia publicat en la pàgina web d’un centre d’ensenyança secundària el treball d’una alumna que contenia —amb finalitat merament il·lustrativa— una fotografia realitzada per un tercer i la qual havia estat descarregada d’un lloc d’Internet dedicat a viatges (als operadors de la qual l’autor sí que els havia donat dret d’utilització). Aquesta posició del TJUE es fonamenta en el fet que si una conducta com la descrita no es considerés comunicació al públic, s’estaria dificultant a l’autor l’exercici del seu dret de caràcter preventiu que li permet exigir que es posi fi a la comunicació pública de la seva obra (par. 30). A més, resultaria contrari a l’article 3.3 de la Directiva 2001/29/CE, ja que l’autor no podria exigir una compensació adequada per l’ús de la seva obra (par. 34). Cal recordar que, en tot cas, els estats membres tenen la facultat d’establir excepcions o limitacions als drets reconeguts en els articles 2 i 3 d’aquesta Directiva, sempre que l’ús tingui únicament per objecte la il·lustració amb fins educatius o d’investigació científica i que estigui justificat per la finalitat no comercial perseguida (par. 43). SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (SALA SEGONA) DE 13 DE SETEMBRE DE 2018,8 SOBRE EL CONCEPTE DE SUBMINISTRAMENT NO SOL·LICITAT El concepte de subministrament no sol·licitat, en el sentit de l’annex i (punt 29) de la Directiva 2005/29/CE9 (sobre pràctiques comercials deslleials), inclou un comportament per part d’operadors de telecomunicacions consistent en la comercialització de targetes SIM sense haver informat prèviament i de manera adequada el consumidor de la preinstal·lació i preactivació d’uns serveis de navegació per Internet i de contestador, ni tampoc del cost d’aquests serveis (par. 56). En aquest cas, resulta indiferent que el consumidor pogués optar per la desactivació dels serveis en qüestió

7. Directiva 2001/29/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de maig de 2001, relativa a l’harmonització de determinats aspectes dels drets d’autor i drets afins als drets d’autor en la societat de la informació (DOUE 2001, L167). 8. STJUE (Sala Segona) de 13 de setembre de 2018, assumptes acumulats C-54/17 i C-55/17, Autorità Garante della Concorrenza e del Mercato (Autoritat Garant del Respecte de la Competència i del Mercat, Itàlia) versus Wind Tre SPA i Vodafone Italia SPA. 9. Directiva 2005/29/CE del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de maig de 2005, relativa a les pràctiques comercials deslleials de les empreses en les seves relacions amb els consumidors en el mercat interior, que modifica la Directiva 84/450/CEE del Consell, les directives 97/7/CE i 2002/65/CE del Parlament Europeu i del Consell, i el Reglament (CE) núm. 2006/2004 del Parlament Europeu i del Consell («Directiva sobre les pràctiques comercials deslleials») (DOUE 2005, L149). D’acord amb el punt 29 de l’annex i, un subministrament no sol·licitat és «exigir el pagament immediat o aplaçat, la devolució o la custòdia de productes subministrats pel comerciant, però que no hagin sigut sol·licitats pel consumidor».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

145

MARINA CASTELLS I MARQUÈS

(ja sia mitjançant una sol·licitud a l’operador de telecomunicacions, ja sia a través de la configuració del seu dispositiu mòbil), atès que —mancat d’una informació clara i adequada— resulta improbable que tingués realment la possibilitat d’exercir aquesta opció (par. 50). A més, no es pot considerar que un comprador mitjà d’una targeta SIM pugui ser conscient, quan l’adquireix, que aquesta conté preinstal·lats uns serveis capaços de generar-li despeses addicionals (par. 52). SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (GRAN SALA) DE 13 DE NOVEMBRE DE 2018,10 SOBRE SI EL SABOR D’UN ALIMENT POT SER CONSIDERAT COM A OBRA PROTEGIBLE PEL DRET D’AUTOR La Directiva 2001/29/CE no permet que una normativa nacional sigui interpretada de tal manera que concedeixi la protecció del dret d’autor al sabor d’un aliment (par. 45). Aquesta posició es fonamenta en el fet que, d’acord amb aquesta Directiva, l’objecte de protecció del dret d’autor ha de poder ser identificat amb claredat i precisió (par. 42) per tal de descartar qualsevol element de subjectivitat que pugui resultar perjudicial per a la seguretat jurídica (par. 41). En la fase actual de desenvolupament científic, això no resulta possible amb els recursos tècnics disponibles (par. 43), a diferència del que succeeix amb una obra literària, pictòrica, cinematogràfica o musical (par. 42). Així, doncs, un sabor no es pot distingir de manera objectiva del sabor d’altres productes d’igual naturalesa, ja que la seva identificació es basa en sensacions i experiències gustatives que són subjectives i variables (par. 42). És per aquest motiu que un sabor no pot ser qualificat com a obra en el sentit de la Directiva 2001/29/CE (par. 44).

10. STJUE (Gran Sala) de 13 de novembre de 2018, assumpte C-310/17, Levola Hengelo BV versus Smilde Foods BV.

146

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECULL DE SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (SALA PRIMERA) DE 16 DE GENER DE 2019,11 SOBRE EL CONCEPTE DE SERVEI DE PAGAMENT VINCULAT A L’EMISSIÓ DE DINER ELECTRÒNIC El concepte de servei de pagament vinculat a l’emissió de diner electrònic, a l’efecte de l’article 5.2 de la Directiva 2009/110/CE,12 comprèn també el seu reemborsament (par. 18). Això s’explica perquè l’emissió de diner electrònic implica de manera incondicional i automàtica un dret de reemborsament (par. 28). En relació amb el cas objecte de litigi, el TJUE considera que una operació de pagament realitzada pel titular de diner electrònic des d’un compte de diner electrònic —obert en una entitat de diner electrònic— a un compte d’un tercer —obert en una entitat de crèdit—, ha de ser considerada com un servei vinculat a l’emissió de diner electrònic (par. 32). També ho és una operació per mitjà de la qual el comprador de béns o serveis (no partícip en el sistema de diner electrònic) transfereix fons a l’entitat de diner electrònic, la qual emet —després de la recepció d’aquests— el diner electrònic a favor del venedor (par. 34). SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (SALA PRIMERA) DE 14 DE FEBRER DE 2019,13 SOBRE L’ABAST DEL TRACTAMENT DE DADES PERSONALS AMB FINS EXCLUSIVAMENT PERIODÍSTICS Una gravació de vídeo, per la qual queden emmagatzemades les imatges de persones en la memòria d’una càmera digital, constitueix un tractament de dades personals automatitzat en el sentit de l’article 3.1 de la Directiva 95/46/CE14 (par. 35), de la mateixa manera que també ho és la publicació en un lloc d’Internet d’una gravació que conté dades personals (par. 39). Per tal que es pugui considerar que el tractament 11. STJUE (Sala Primera) de 16 de gener de 2019, assumpte C-389/17, «Paysera LT» UAB (societat lituana que disposa de llicències d’entitat de diner electrònic i llicències d’entitat de pagament concedides pel Banc de Lituània) versus Lietuvos Bankas. 12. Directiva 2009/110/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de setembre de 2009, sobre l’accés a l’activitat de les entitats de diner electrònic i el seu exercici, així com sobre la supervisió prudencial d’aquests entitats, per la qual es modifiquen les directives 2005/60/CE i 2006/48/CE i es deroga la Directiva 2000/46/CE (DOUE 2009, L267). 13. STJUE (Sala Segona) de 14 de febrer de 2019, assumpte C-345/17, Sergejs Buivids versus Datu Valsts Inspekcija (Agència Estatal de Protecció de Dades, Letònia). 14. Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 24 d’octubre de 1995, relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades (DOUE 1995, L281).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

147

MARINA CASTELLS I MARQUÈS

es realitza amb fins periodístics i resultin d’aplicació les exempcions i excepcions de l’article 9 de la Directiva 95/46/CE (sempre que resultin necessàries per a conciliar el dret a la intimitat amb les normes que regeixen la llibertat d’expressió), és necessari que la gravació i la publicació posterior del vídeo tinguin com a única finalitat la divulgació al públic d’informació, opinions o idees (par. 69). Aquestes exempcions i excepcions no només s’apliquen a les empreses de mitjans de comunicació, sinó també a tota persona que exerceixi una activitat periodística (par. 52). El fet que el vídeo s’hagués publicat a YouTube no impedeix considerar que es va realitzar amb fins exclusivament periodístics (par. 56).

148

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 149-163 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.132

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES. COMENTARI DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA 84/2016, DE 3 DE NOVEMBRE DE 2016 Esteve Bosch Capdevila Catedràtic de dret civil Departament de Dret Privat, Processal i Financer Universitat Rovira i Virgili 1.

INTRODUCCIÓ

El Codi civil de Catalunya (CCCat) regula la comunitat ordinària indivisa en els articles 552-1 i següents. Es tracta d’una situació en la qual un mateix bé o conjunt de béns pertany a dues o més persones de manera conjunta i concurrent, i cadascuna d’aquestes persones té un dret sobre aquell objecte, dret del qual pot disposar i que li permet usar aquell bé. Són diverses les fonts que poden donar lloc a la comunitat, entre les quals les més freqüents són el contracte i les disposicions per causa de mort (art. 552-2 CCCat). Aquestes dues fonts solen tenir una perspectiva diferent en relació amb la durada de la comunitat: mentre que quan la comunitat es constitueix mitjançant contracte la voluntat dels cotitulars és romandre en la situació de comunitat, quan es constitueix com a conseqüència d’una adquisició per causa de mort la situació sol ser incidental, sense vocació de permanència en el temps. En qualsevol cas i tret que s’hagi pactat altrament, la regla general és que «qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar-ne els motius, la divisió de l’objecte de la comunitat» (art. 552-10.1 CCCat). L’acció de divisió s’exerceix més habitualment quan la comunitat no s’ha constituït per contracte, però també en aquests casos els cotitulars poden estar interessats a posar fi a la comunitat; és el cas, per exemple, en què cònjuges han comprat conjuntament un bé i s’esdevé una crisi matrimonial. L’article 552-11 CCCat estableix el procediment i les regles per a fer la divisió del bé comú. Simplificant, el règim general es pot resumir de la manera següent: a) Si un dels cotitulars té com a mínim el 80% de les quotes, pot exigir que se li adjudiqui la totalitat del bé objecte de la comunitat, tant si aquest bé és divisible com si és indivisible. Si ho fa així, haurà de satisfer als altres, en metàl·lic, el valor de mercat de la seva participació. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

149

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

b) Si cap dels cotitulars té el 80% de les quotes, o qui les té no es vol adjudicar el bé, si el bé és divisible s’ha de procedir a la seva divisió material. c) Si el bé és indivisible —materialment o jurídicament—, s’ha de procedir a la divisió econòmica del bé. Això significa que s’ha d’adjudicar el bé a qui hi estigui interessat, tant si és un cotitular com si és un estrany, i que aquest ha de pagar el preu d’acord amb les regles següents: — Primera: si un i només un dels cotitulars està interessat a quedar-se l’objecte, se li ha d’adjudicar el bé però haurà de pagar als altres el valor pericial de la seva participació. — Segona: si cap dels cotitulars està interessat a quedar-se el bé, s’haurà de vendre i l’import obtingut s’haurà de repartir entre aquells proporcionalment a les seves quotes. — Tercera: si diversos cotitulars estan interessats en l’adquisició del bé, calen unes regles per a determinar a qui s’adjudica el bé, regles que estableix l’apartat cinquè de l’article 552-11 CCCat. Després d’establir que si hi ha més d’un cotitular que hi tingui interès el bé s’ha d’adjudicar «al que hi tingui la participació més gran», afegeix que «en cas d’interès i participació iguals, decideix la sort». El precepte planteja la qüestió de si, quan es parla d’interessos «iguals», s’està preveient la possibilitat de mesurar l’interès o bé, com ha interpretat majoritàriament la doctrina, s’està fent referència a l’interès com a simple voluntat d’adjudicar-se el bé, però sense entrar a valorar ni mesurar aquesta voluntat. Aquesta és la qüestió de què tracta la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJC) de 3 de novembre de 2016. 2.

LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DE 3 DE NOVEMBRE DE 2016

La STSJC de 3 de novembre de 2016 va significar un canvi important en la interpretació de l’article 552-11.5 CCCat, ja que afirma que l’interès en l’adjudicació del bé a què es refereix aquell precepte no és una simple manifestació de la voluntat d’adjudicar-se el bé, sinó que implica una sèrie de conductes prèvies que s’han de valorar. Posteriorment, la STSJC de 5 de juliol de 2018 va consolidar aquesta doctrina. 2.1. El supòsit de fet El bé objecte de litigi era una «peça de terra indivisible, situada al terme municipal de Vilosell, en la qual hi ha construïts un habitatge familiar, amb una superfície de seixanta-set metres i noranta decímetres quadrats, i un porxo de trenta metres quadrats». El bé pertanyia en situació de proindivisió a T. i a L., el qual havia exercitat una acció de divisió de la cosa comuna en la qual demanava que, a manca d’acord 150

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

entre els interessats, es tragués la finca a subhasta pública, sense fer referència a l’article 552-11 CCCat. En la demanda, L. afirmava que ell i la demandada, T., havien estat parella de fet; que, en cessar la convivència, l’habitatge del qual es demanava la divisió havia restat desocupat; que l’habitatge estava gravat amb una important hipoteca que satisfeien ambdós ocupants, i que el seu valor era el que s’havia determinat en el contracte de compravenda en favor dels litigants. En la contestació a la demanda, T. acceptà la titularitat proindivisa sobre l’immoble en litigi, però aclarí diverses qüestions: 1) que L. havia deixat de satisfer les quotes del préstec hipotecari que gravava la finca, que ara assumia ella en exclusiva; 2) que la convivència entre els litigants es va interrompre al mes d’abril del 2005 perquè hi va haver un judici ràpid per violència domèstica contra L. arran de la denúncia de T., denúncia que es va sobreseure provisionalment pel fet que ella va retirar la denúncia; 3) que la parella va tornar a conviure fins al final de l’hivern del 2008; 4) que al mes de setembre del 2009, mesos després que L. hagués abandonat el domicili comú, ell fou condemnat en el judici de faltes 53/2009, del Jutjat de Violència Domèstica de Lleida, a una pena de treballs en benefici de la comunitat i a l’accessòria de prohibició d’apropar-se a T. a una distància inferior a dos-cents metres i de comunicar-se amb ella; 5) que l’habitatge del Vilosell havia constituït la seva llar des de l’any 2005. T. va mostrar interès per adjudicar-se el ple domini de la finca del Vilosell i, consegüentment, per aquest motiu excloïa la celebració d’una subhasta pública; tot això, a l’empara de l’article 552-11.5 CCCat. 2.2. La sentència del jutjat de primera instància La sentència del jutjat de primera instància va atendre la pretensió de T. d’adjudicar-li la finca a ella, i no la de L. de vendre-la en subhasta pública i repartir-se el preu. La sentència va fonamentar la seva decisió en el fet que per a resoldre la qüestió s’havia d’atendre l’interès objectiu, i no el subjectiu, de manera que s’havia de «demostrar una necessitat o circumstàncies que permetin reconèixer a un dels sol·licitants un millor dret sobre el bé»; aquest interès es donava en T., que residia a l’immoble en qüestió. Ara bé, en realitat, es podia arribar a aquesta decisió simplement aplicant l’article 552-11 CCCat, atès que T. era l’única que havia sol·licitat l’adjudicació del bé. L. havia demanat la venda en subhasta pública, emparant-se en l’article 404 del Codi civil (CC) espanyol i sense al·ludir a l’article 552-11 CCCat. 2.3. La sentència de l’Audiència Provincial L. va presentar un recurs contra la decisió del jutjat de primera instància. En el recurs ja va fer al·lusió a l’interès que tenia perquè se li adjudiqués el bé. Va arguRevista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

151

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

mentar que si no utilitzava l’immoble era per causes alienes a la seva voluntat (la condemna penal de prohibició d’aproximació a menys de dos-cents metres de T. durant sis mesos en el procediment de faltes); que demostrava el seu interès el fet que havia invertit diners en la millora de la finca; que T. disposava d’un altre habitatge a la mateixa localitat propietat dels seus pares, i que tenia interès a utilitzar l’immoble com a segona residència. Un cop acreditat que les quotes eren iguals i que tots dos tenien interès a adjudicar-se el bé, l’Audiència va declarar: [...] en cas de quotes iguals, l’article 552-11.5 [CCCat] estableix que decideix la sort. No contempla, doncs, que s’hagi d’efectuar un judici valoratiu sobre quin dels copropietaris interessats detenta un millor interès en l’adjudicació o quin d’ells té un interès més digne de ser tingut com a preferent o preponderant en relació al que pugui tenir l’altre copropietari. Sigui quin sigui l’interès que un o altre hi pugui tenir, resol la sort, la qual cosa resulta coherent amb el fet que tots els copropietaris que pretenen l’adjudicació ostenten un dret de propietat igual al de l’altre. Cal fer notar que el precepte no estableix que, en cas d’haver-hi més d’un interessat, tots amb quotes iguals, s’hagi d’adjudicar el bé a aquell que detenti un millor o superior interès i que, només en cas que els interessos siguin iguals, resol la sort.

D’acord amb aquest raonament, l’Audiència va estimar parcialment el recurs de L. i va ordenar que fos la sort la que decidís a quin dels dos copropietaris s’havia d’adjudicar el bé. 2.4. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya T. va interposar un recurs de cassació contra la sentència de l’Audiència Provincial. El recurs centrava l’interès cassacional en «la manca de jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o del Tribunal de Cassació de Catalunya pel que fa al procediment de divisió de la cosa comuna, ex article 552-11.5 del Codi civil de Catalunya». La recurrent raonava que la interpretació de l’article 552-11.5 CCCat hauria de coincidir amb la que va fer la sentència dictada en primera instància i que, per tant, l’interès a què fa referència l’article esmentat s’hauria de tenir en compte a l’hora de decidir l’adjudicació de la cosa comuna objecte de litigi. Aquest raonament va ser acceptat pel TSJC, que va estimar el recurs de cassació interposat per T., va cassar la sentència de l’Audiència i va confirmar la part dispositiva de la sentència de primera instància; en conseqüència, va adjudicar la finca a T., qui hauria d’indemnitzar L. amb la meitat de la quantitat fixada pel perit una vegada descomptat l’import del préstec hipotecari que restava pendent de pagament.

152

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

2.5. La consolidació de la doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 5 de juliol de 2018 La STSJC de 3 de novembre de 2016 va significar un canvi important en la interpretació que s’estava fent de l’article 552-11.5 CCCat, però quedava el dubte de si es tractaria d’una sentència aïllada o bé s’arribaria a consolidar aquesta línia jurisprudencial. La STSJC de 5 de juliol de 2018 va resoldre aquesta qüestió ratificant la doctrina de la STSJC de 3 de novembre de 2016, si bé va establir que en aquell cas concret fos la sort la que decidís a qui s’havia d’adjudicar el bé. La història del cas és la següent. Les parts litigants —I. i A.— es van posar d’acord en l’adjudicació de dos immobles, però no respecte a un tercer, un local de seixanta-cinc metres quadrats on aparcaven els seus vehicles I., A. i dos dels familiars directes d’aquesta última. Les dues parts es van interessar en la seva adquisició. El jutjat de primera instància el va adjudicar a I. ponderant que, considerats els diferents arguments individualment, no hi havia cap element que permetés inclinar la balança a favor d’una part o de l’altra, i simplement va considerar que si A. s’havia quedat l’immoble de més valor, era lògic que I. es quedés els altres dos locals situats a l’edifici on vivia. Aquesta tesi no va ser compartida per l’Audiència Provincial, la qual, en resoldre el recurs d’apel·lació, va advertir que cap de les parts no havia plantejat la divisió dels béns mitjançant la formació de lots, raó per la qual era procedent aplicar l’article 553-11.5 CCCat, i que, atès que ambdues parts tenien interès en l’adjudicació de la finca, «al marge de valoracions de l’interès respectiu que la llei no preveu», era procedent sotmetre a la sort l’adjudicació del bé. Una de les parts, A., va recórrer en cassació perquè va considerar que la tesi de l’Audiència que assimilava l’interès a la mera petició vulnerava la doctrina del TSJC exposada en la STSJC 84/2016, de 3 de novembre, la qual, com he assenyalat, va sostenir que no es podia equiparar l’«interès» amb la mera manifestació de voluntat del cotitular d’adjudicar-se la totalitat del bé en comunitat. La STSJC de 5 de juliol de 2018 va considerar igualment que «cal ponderar en cada cas l’interès de les parts en el bé, considerat en si mateix, i en cas que fossin equivalents, haurà de decidir la sort». La Sentència afirma: […] l’interès que manifesta [A.] en l’adjudicació es fonamenta en el fet que fins ara l’estava utilitzant més que la demandada i al·lega que si no se li adjudica, ella i els seus familiars hauran de buscar un nou aparcament. D’aquesta manera, sembla clar que el local té la mateixa utilitat per a la demandada, que, a més, enfront de la recurrent, viu a la mateixa finca. En el local també hi aparca el seu vehicle [I.] per molt que li hagi estat adjudicat l’altre local, que, pel que sembla, s’utilitza com a traster. El fet que [I.] permetés durant anys un ús superior de la finca per part de [A.], que el cedia als seus familiars, no pot perjudicar el seu interès a l’adjudicar-se

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

153

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

la finca en cessar la indivisió per seguir aparcant allà el seu vehicle com feia o, fins i tot, per donar-li un altre ús. Una altra cosa suposaria penalitzar precisament la persona que, actuant de bona fe, ha permès una utilització més extensa de la cosa comuna a l’altre copartícip. En suma, els interessos de totes dues considerats objectivament són, com a mínim, equivalents i no hi ha cap raó de pes per adjudicar la finca a la copropietària recurrent enfront de la copropietària objecte de recurs.

Per tant, tot i que es va acceptar la doctrina al·legada per la part recurrent, el recurs es va desestimar. El que és important, però, és que quedava consolidada la interpretació de l’article 552-11.5 CCCat que va fer la STSJC de 3 de novembre de 2016 en relació amb el fet que, a l’hora d’adjudicar el bé i en cas que les participacions dels copartícips siguin ideals, s’ha de preferir qui hi tingui un major interès. 3.

ELS CRITERIS PER A L’ADJUDICACIÓ DELS BÉNS INDIVISIBLES EN SITUACIÓ DE PROINDIVISIÓ A CONSEQÜÈNCIA DE L’EXERCICI DE L’ACCIÓ DE DIVISIÓ

Com he assenyalat anteriorment, l’article 552-11.5 CCCat preveu diferents criteris per a fer front al problema de la indivisibilitat material dels béns quan s’exercita l’acció de divisió: l’adjudicació del bé a un dels copropietaris, o bé la venda del bé i el repartiment del preu obtingut. 3.1. Adjudicació del bé a un dels copropietaris Si el bé no es pot dividir, una manera de posar fi a la indivisió és adjudicar el bé a un dels comuners, que passarà de ser copropietari del bé a ser-ne propietari exclusiu. El CCCat preveu aquesta possibilitat com a preferent. L’article 552-11.5 CCCat estableix: «L’objecte de la comunitat, si és indivisible, o desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s’adjudica al cotitular o la cotitular que hi tingui interès». I tot seguit considera, en els termes que més endavant analitzarem, atès que es tracta de l’assumpte del plet que ens ocupa, el cas en què hi hagi diversos copartícips interessats.1

1. Així també ho fa el CC: l’article 404 diu que quan la cosa sigui essencialment indivisible i els copropietaris no acordin que s’adjudiqui a un d’ells i s’indemnitzi la resta, s’ha de vendre i repartir el preu que s’obtingui.

154

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

L’adjudicació del bé als copropietaris planteja, com a mínim, dos problemes. El primer és a quin dels copropietaris s’adjudica el bé. El segon és la mesura de la indemnització que l’adjudicatari haurà de satisfer als altres. 3.1.1.

A qui s’adjudica el bé

A diferència del CC, que requereix la unanimitat per a l’adjudicació del bé a un dels copropietaris (art. 404 CC),2 el CCCat estableix unes regles de preferència. L’article 552-11.5 CCCat continua així: «Si n’hi ha més d’un [de cotitular que tingui interès a adjudicar-se el bé comú], al que hi tingui la participació més gran. En cas d’interès i participació iguals, decideix la sort». El precepte s’aparta, per tant, de l’article 404 CC i segueix el règim que preveia l’article 49.II del Codi de successions (CS) per a la partició de l’herència: «Les coses indivisibles o que desmereixin en dividir-se i les col·leccions d’interès històric, científic o artístic han d’ésser adjudicades a un cohereu, que, si escau, ha de pagar als altres l’excés en diners d’acord amb el valor de mercat. Si hi ha diversos interessats, són adjudicats al més afavorit en l’herència i, si han estat afavorits igual, decideix la sort». Com es pot veure, els articles 552-11.5 CCCat i 49.II CS són molt semblants, però hi ha alguna petita diferència, que és precisament la que ha donat peu a la sentència comentada. La prelació per a l’adjudicació del bé, en el supòsit que hi hagi diversos copartícips interessats, és la següent. 3.1.1.1. La participació més gran En primer lloc, el bé s’adjudica a aquell dels copartícips que tingui la participació més gran. Es tracta, per tant, d’un criteri purament objectiu i que exclou la indagació de qualsevol altra consideració, com podrien ser la quantia de l’oferta econòmica que algun dels copartícips pugui realitzar3 o certes circumstàncies personals o subjectives, 2. Tot i que l’article 404 CC no preveu expressament la unanimitat per a l’adjudicació del bé a un dels copropietaris, així ho ha entès la jurisprudència; vegeu, entre d’altres, la Sentència del Tribunal Suprem de 21 d’abril de 2010 (RJ 2010/3543), que assenyala que «basta que uno de los comuneros no convenga en ello para que la adjudicación no pueda hacerse a aquél de los partícipes que la pretenda, cualquiera que sea la oferta económica realitzada». 3. La quantia de l’oferta econòmica sí que es té en compte en l’article 374.III de la Compilació de Navarra, que preveu fins i tot una possible subhasta entre els interessats: «La división convenida por los titulares deberá ser aprobada por unanimidad. Si no hubiere acuerdo, se hará la división judicialmente, y si la cosa fuere indivisible, podrá el Juez proponer la adjudicación de la cosa entera a favor del copropietario que la acepte por su tasación judicial, con la condición suspensiva de pagar en dinero a los demás la compensación correspondiente. Dentro del plazo de seis días, a contar de la adjudicación, cualquiera de los copropietarios podrá pedir que se le adjudique la cosa, consignando el precio de la tasación judicial mejora-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

155

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

com ara que algun d’ells tingui la residència o exerceixi la seva activitat econòmica en el bé comú. 3.1.1.2. Participacions iguals: el criteri de l’interès Però són molts els casos en què les participacions són iguals, com succeeix normalment, per exemple, amb el bé adquirit conjuntament per un matrimoni o per una parella, o deixat per títol successori a tots els fills. És en aquest cas quan es planteja el dubte interpretatiu que ha donat lloc a la sentència comentada. Segons l’article 49 CS, no hi ha cap dubte: «Si hi ha diversos interessats, són adjudicats al més afavorit en l’herència i, si han estat afavorits igual, decideix la sort». Però el canvi de redacció de l’article 552-11.5 CCCat —al qual ara es remet l’article 464-8.2 CCCat en relació amb la partició hereditària de coses indivisibles— fa sorgir el dubte.4 Després de dir que el bé s’adjudica «al cotitular que hi tingui interès» i que si n’hi ha més d’un, al que tingui la participació més gran, continua dient que «en cas d’interès i participació iguals, decideix la sort». La redacció no és la millor i dona peu a dues interpretacions: la que considera que l’interès equival a la voluntat d’adjudicar-se el bé, i la que considera que l’interès es pot mesurar. 3.1.1.2.1. La interpretació tradicional: l’interès no és mesurable La primera interpretació es correspon amb el text de l’anterior article 49 CS i, sense entrar en gaires disquisicions, ha estat la defensada per la doctrina i per la jurisprudència de les audiències provincials. Segons aquesta interpretació, el precepte s’hauria de llegir en el sentit que, si diversos cotitulars estan interessats a adjudicar-se el bé comú i les seves participacions són iguals, decideix la sort. L’interès no es mesura,

do en una sexta parte por lo menos. Caso de ser varios los que hubieren ejercido este derecho, dentro de los cuatro días siguientes se celebrará entre todos los copropietarios una subasta cuyo remate será definitivo». 4. La redacció del Projecte de llei del llibre cinquè del CCCat tampoc no aclareix la qüestió; era també l’apartat cinquè, però no de l’article 552-11, sinó de l’article 552-10, que deia: «Si l’objecte de la comunitat és indivisible, o desmereix notòriament en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s’adjudica al cotitular que hi tingui interès, i si són més d’un, al que d’ells hi tingui major participació, i en cas d’igual interès i participació, decideix la sort». En els Treballs preparatoris del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya. “Els drets reals” (Barcelona, Generalitat de Catalunya, juny de 2003) no hi havia cap possibilitat de dubte: l’article 552-12.5 establia que «[si] l’objecte de la comunitat és indivisible, o desmereix notòriament en dividir-se, o és una col·lecció artística, bibliogràfica o documental, s’adjudica al comuner que hi tingui interès i major participació, i en cas d’igual participació, decideix la sort. L’adjudicatari ha de pagar als altres comuners el valor de la seva participació».

156

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

sinó que es té o no es té.5 Aleshores, d’acord amb aquesta idea, la redacció del precepte hauria de ser la següent: «Si n’hi ha més d’un, al que tingui la participació més gran, i si les participacions són iguals, decideix la sort»; o bé: «En cas que hi hagi diversos interessats i les seves participacions siguin iguals, decideix la sort». Aquesta també va ser la tesi defensada per diverses sentències d’audiències provincials, almenys fins a la STSJC de 3 de novembre de 2016. La Sentència de l’Audiència Provincial (SAP) de Lleida, Secció Segona, de 10 d’abril de 2014 (JUR/2014/154326) —la sentència que va ser objecte del recurs de cassació en el cas que comentem— va afirmar: En cas de quotes iguals, l’art. 552-11.5 estableix que decideix la sort. No contempla, doncs, que s’hagi d’efectuar un judici valoratiu sobre quin dels copropietaris interessats detenta un millor interès en l’adjudicació o quin d’ells té un interès més digne de ser tingut com a preferent o preponderant en relació al que pugui tenir l’altre copropietari. Sigui quin sigui l’interès que un o altre hi pugui tenir, resol la sort, la qual cosa resulta coherent amb el fet que tots els copropietaris que pretenen l’adjudicació ostenten un dret de propietat igual al de l’altre. Cal fer notar que

5. En aquest sentit, vegeu María del Carmen Gete-Alonso y Calera, «Comentario al artículo 552-11 CCCat», a Decanato Autonómico de los Registradores de Cataluña, Derechos reales. Comentarios al libro v del Código civil de Cataluña, tom i, Barcelona, Bosch, 2008, p. 723; Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derechos reales, 5a edició, Madrid, Marcial Pons, 2015, p. 250-251; José M. Miquel González, «Comunidad de bienes. Una comparación entre la regulación del Codi civil de Cataluña y el Código civil español», a Martín Garrido Melero (coord.), La regulación de la propiedad horitzontal y las situaciones de comunidad en Cataluña, Barcelona, Bosch, 2008, p. 97; Héctor Simón Moreno, «La división de la cosa común en el Código civil de Cataluña», a Martín Garrido Melero (coord.), La regulación de la propiedad horitzontal, p. 144; Lluís Jou Mirabent, «Les situacions de comunitat en el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya», a Àrea de Dret Civil [de la] Universitat de Girona (coord.), La codificació dels drets reals a Catalunya: Materials de les Catorzenes Jornades de Dret Català a Tossa, Girona, Documenta Universitaria, 2007, p. 139.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

157

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

el precepte no estableix que, en cas d’haver-hi més d’un interessat, tots amb quotes iguals, s’hagi d’adjudicar el bé a aquell que detenti un millor o superior interès i que, només en cas que els interessos siguin iguals, resol la sort.6,7

3.1.1.2.2. La interpretació del TSJC: pot haver-hi un major o menor interès, que serà decisiu per a l’adjudicació del bé a un copropietari o a un altre Aquesta segona interpretació s’aferra, primer de tot, a la diferent redacció de l’article 552-11.4 CCCat en relació amb l’article 49 CS quan diu que «En cas d’interès i participació iguals, decideix la sort». El precepte sembla mesurar l’interès, quan parla d’interessos iguals. I així ho ha interpretat el TSJC, que afirma que la interpretació que fa la SAP de Lleida de 10 d’abril de 2014 «és contrària a tota lògica o raó, ja que suposa equiparar “interès” només en [amb] la manifestació de voluntat del cotitular o la cotitular en adjudicar-se la totalitat del bé que té en comunitat. Si aquesta interpretació fos encertada, el legislador no parlaria de: “cas d’interès i de participació iguals, decideix la sort”, atès que l’interès a adjudicar-se la totalitat del bé, com a simple manifestació de voluntat, no és susceptible d’ésser valorat o mesurat, ja que sempre o hi haurà interès o no n’hi haurà. Contràriament a la tesi que segueix la Sentència de l’Audiència, [l’interès no és un interès merament subjectiu sinó que es tracta d’un interès legítim jurídicament tutelable], un interès no pot dependre tan sols de motivacions absolutament personals i subjectives dels comuners, com ara: si un és més ric o més

6. I la Sentència continua citant altres sentències d’audiències provincials: «En aquest sentit s’ha pronunciat l’Audiència Provincial de Tarragona, Secció Tercera, a la seva sentència de 14-6-11, que diu: “I si les participacions són iguals, i els dos matrimonis hi tenen interès, l’article 552-11.5 del Codi civil prescriu que sigui la sort [la] que decideixi a quin dels comuners li han d’adjudicar el bé comú. No diu que li correspon a qui hi tingui un interès més gran, més digne de tutela, o més qualificat per la raó que sigui, sinó que, si n’hi ha un, i només un, que hi tingui interès, és a aquest a qui l’hi han d’adjudicar, i si n’hi ha més, i les quotes són iguals, ho decideix la sort”. Com també ho fa l’AP de Barcelona, Secció 11, a la seva sentència d’11-9-12, que en el mateix sentit diu: “Pel que s’ha vingut dient en aquest plet, probablement s’ha confós per les parts el concepte d’interès de l’art. 552-11 CCCat i s’ha d’aclarir per evitar que tornin a testificar en un plet de divisió de cosa comuna persones que només saben dir si les parts tenen o no una relació violenta o difícil entre si. El precepte no cerca l’atribució dels béns al cònjuge més necessitat de protecció econòmica o moralment, sinó que permet que aquell que té un interès econòmic, sentimental, familiar, etc. per conservar la propietat[,] la pugui fer tota ella seva, abonant a l’altra la meitat del seu valor o la quota de condomini que resulti aplicable en cada cas. Al marge d’altres mecanismes de compensació patrimonial o de status econòmic, propis del procediment de família [i] que són estrictament aliens a la divisió de béns fora de conflicte matrimonial. Que és com aquí s’ha plantejat el procés. L’art. 552-11 no prima per a aquesta elecció ni la major quota ni l’economia més potent, tampoc. Simplement deixa escollir qui realment pugui afrontar econòmicament aquesta “compra” de la part de l’altre i la fa forçosa excloent la subhasta. I [això] és subsidiari a la divisió convencional[,] on les parts poden fer i desfer segons la seva més lliure voluntat”». 7. Totes les cursives marcades en citacions textuals són de l’autor.

158

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

pobre, si un ho ocupa amb títol i l’altre no, tampoc si un cotitular (cas que es tracti, com aquí succeeix, d’un habitatge) hi té el seu domicili o residència habitual i l’altre no, ja que podria ésser que el fet de tenir-hi el domicili provingués de la simple condescendència dels altres, o del fet que el posseïdor hagués abusat dels seus drets, o fins i tot del fet d’haver-li estat atribuït l’ús de l’habitatge en un procediment matrimonial o similar. Per altra banda, si hom acut al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola resulta que interès equival a profit, utilitat, guany, o al valor que per a algú tingui el bé en copropietat». En definitiva i tal com ha quedat palesat en la decisió del cas concret, per al TSJC l’interès al qual es refereix l’article 552-11.5 CCCat al·ludeix a una sèrie de conductes que facin palès aquest interès, i no a una simple declaració de voluntat d’estar interessat en l’adjudicació, ni tampoc a circumstàncies subjectives o situacions personals de les parts que puguin indicar una major necessitat o un major aprofitament de l’adjudicació. En el cas de la STSJC de 3 de novembre de 2016, aquest interès superior es va mostrar de la manera següent: «[...] quan [l’adjudicatària] es dirigeix als tribunals per primera vegada, en aquest debat, ja mostra la seva voluntat de seguir vivint a l’habitatge en litigi, d’adquirir l’habitatge i s’ofereix a pagar-ne la part del preu just que li correspongui»; en canvi, l’altra part «en la presentació de la demanda fa evident la seva manca de voluntat d’adquirir l’habitatge i immediatament insisteix a vendre’l en subhasta pública, fent palès que li importa poc el destí de la finca en litigi». La STSJC de 3 de novembre de 2016 contraposa «l’actuació tan coherent i tan continuada [de l’adjudicatària] al llarg del temps i malgrat els diversos canvis en la seva vida personal», enfront de «la simple manifestació de voluntat» de l’altra part. I la STSJC de 5 de juny de 2018 avala aquesta doctrina afirmant que «cal ponderar en cada cas l’interès de les parts en el bé, considerat en si mateix».8 La doctrina del TSJC possiblement dona lloc a resultats més justos en la majoria dels casos, però entenc que va més enllà del que realment diu l’article 552-11.5 CCCat. En primer lloc, perquè si el legislador hagués volgut canviar el règim respecte al seu precedent, l’article 49.II CS, s’hauria afanyat a establir-ho d’una manera molt més clara. I, en segon lloc, perquè el fet d’equiparar «interès només en [amb] la manifestació de voluntat del cotitular o la cotitular en adjudicar-se la totalitat del bé que té en comunitat», equiparació que la STSJC de 3 de novembre de 2016 refusa, deriva de la pròpia lletra del precepte. Quan l’article 552-11.5 CCCat diu que el bé «s’adjudica al cotitular o la cotitular que hi tingui interès», no s’està referint a un interès que s’hagi de valorar i que hagi de ser acreditat per determinats fets o determinades circumstàncies, sinó que es refereix a una simple declaració de voluntat; i no es pot pretendre que en un mateix paràgraf d’un article, un mateix concepte —l’interès— s’utilitzi en dos sen-

8. Vegeu també en aquesta línia la SAP de Barcelona, Secció Catorzena, de 13 de març de 2018 (AC 2018/532).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

159

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

tits diferents. En canvi, crec que no constitueix un argument en contra el que presenta el mateix TSJC quan diu que «[c]ertament, hi ha autors que entenen que la llei potser dona massa discrecionalitat al jutge o tribunal, però aquesta Sala, avesada a pronunciar-se tot sovint sobre conceptes jurídics indeterminats o d’altres proposicions de molta repercussió personal o patrimonial, a títol d’exemple: l’interès del menor, la determinació de pensions alimentàries, l’incompliment dels contractes, l’existència de mala fe o abús de dret, etc., considera que precisament aquesta funció és una de les essencials de la tasca judicial»; si, com diu el mateix Tribunal, l’interès de l’article 552-11.5 CCCat «no és un interès merament subjectiu», la tasca interpretativa es facilita i el perill de discrecionalitat es minimitza. 3.1.1.3. La sort El criteri residual per a decidir a quin dels copartícips interessats s’atribueix el bé és la sort. En cas d’interès i participació iguals, l’article 552-11.5 CCCat fa que decideixi la sort i no permet obrir una mena de subhasta entre els interessats per tal que el bé s’atribueixi a qui ofereixi un major preu; és cert que una licitació entre els interessats afavoriria el copartícip més potent econòmicament, però no és menys veritat que els no adjudicataris en resultarien afavorits, atès que presumiblement rebrien un import superior al que correspondria segons el valor de taxació. El CCCat no especifica quin és el procediment o el mecanisme que s’ha d’utilitzar per tal que sigui la sort la que decideixi, per la qual cosa els interessats s’han de posar d’acord en relació amb la manera o el tipus de sorteig que s’ha de fer. En aquest sentit, la SAP de Lleida de 10 d’abril de 2014 simplement va declarar que seria la sort la que hauria de decidir, però no es va encarregar de fer el sorteig. 3.1.2.

La indemnització que el copartícip adjudicatari ha de satisfer a la resta de copartícips

L’article 552-11.5 CCCat continua dient que el cotitular a qui s’adjudiqui el bé «ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas té la consideració de preu ni d’excés d’adjudicació». Per tant i a manca d’acord entre els interessats, la quantitat que s’ha de satisfer ha de ser determinada per una valoració pericial. Com aclareix el mateix article 552-11.5 CCCat, no es tracta que un cotitular compri als altres la seva participació, sinó de fer una divisió econòmica d’un bé que és materialment indivisible. L’article 552-11.5 CCCat no preveu el procediment per a dur a terme aquesta valoració pericial. Es podrien aplicar, per analogia, les regles de l’article 784 de la Llei d’enjudiciament civil (LEC) en relació amb la divisió de l’herència, que preveu que 160

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

per a la designació de perits, a manca d’acord entre els interessats, se’n designarà un per sorteig.9 El valor pel qual el copropietari interessat s’adjudiqui el bé pot ser inferior a l’oferta rebuda d’un tercer, rebutjada per la manca d’unanimitat dels copartícips respecte a aquesta qüestió (art. 552-7.6 CCCat). El CCCat afavoreix que el bé es quedi dins del cercle dels copartícips encara que això pugui implicar un perjudici econòmic per a aquells a qui no s’adjudiqui el bé, ja sia perquè no volen adquirir-lo, ja sia perquè no poden. 3.2. La manca d’interès dels copartícips en l’adjudicació del bé: venda del bé i repartiment del preu obtingut L’apartat cinquè de l’article 552-11 CCCat acaba dient que si cap cotitular no té interès a adjudicar-se el bé, «es ven i es reparteix el preu», però no preveu de quina manera s’ha d’efectuar aquesta venda. A diferència del CC, en el qual per la remissió de l’article 406 a les regles de la partició de l’herència es preveu la venda en subhasta pública (art. 1062.II CC),10 el CCCat no fa cap referència explícita a la subhasta. Els copartícips poden acordar que la venda es faci mitjançant un contracte de compravenda ordinari, però a manca d’acord sembla que el recurs a la subhasta pública és inevitable. En aquest sentit, la STSJC de 10 de febrer de 2011 (RJ 2011/2989) assenyala que «les parts sempre poden arribar a un acord que eviti la subhasta pública, el que serà possible si apropen posicions davant d’una taxació objectiva que tingui en compte el preu de mercat de l’immoble i també la seva situació jurídica». Si s’arriba a la subhasta pública, el silenci del CCCat respecte a aquesta qüestió planteja dubtes importants: 1) De quin tipus de subhasta es tracta, judicial o notarial? Si la subhasta és la conseqüència de l’acció de divisió, sembla que es tractarà d’una subhasta judicial.

9. L’article 784.1 LEC estableix que «[s]i de la Junta resultare falta de acuerdo para el nombramiento de contador, se designará uno por sorteo, conforme a lo dispuesto en el artículo 341, de entre los abogados ejercientes con especiales conocimientos en la materia y con despacho profesional en el lugar del juicio. Si no hubiera acuerdo sobre los peritos, se designarán por igual procedimiento los que el contador o contadores estimen necesarios para practicar los avalúos, pero nunca más de uno por cada clase de bienes que deban ser tasados». Com es pot apreciar, la remissió a les regles del comptador és inadequada, atès que és obvi que el perit no ha de ser un advocat en exercici; es palesa, doncs, una vegada més, la necessitat d’unes normes procedimentals civils pròpies. 10. Vegeu respecte a aquesta qüestió Isabel Arana de la Fuente, «Artículo 404 CC», a Ana Cañizares Laso, Pedro de Pablo Contreras, Javier Orduña Moreno i Rosario Valpuesta Fernández (dirs.), Código civil comentado, vol. 1, 2a edició, Cizur Menor, Thomson Reuters, 2016, p. 1643-1644.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

161

ESTEVE BOSCH CAPDEVILA

2) Quina ha de ser la valoració del bé? El CCCat no considera necessari un peritatge per a fixar el valor del bé, per la qual cosa les parts s’han de posar d’acord respecte a aquest tema. Si no ho fan, la SAP de Barcelona (Secció Tretzena) de 14 de novembre de 2014 (JUR 2015/34255) assenyala que s’ha de procedir d’acord amb el que estableixen els articles 637 i següents de la LEC, que es refereixen a la valoració dels béns embargats; aquesta regulació s’ha de coordinar amb la prevista en la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària (LJV), que en els seus articles 108-111 regula els «expedients de subhastes voluntàries», normativa que s’aplica a l’alienació en subhasta de béns o drets determinats fora del procediment d’execució (art. 108 LJV).11 3) Els partícips poden concórrer a la subhasta? És cert que prèviament han tingut la possibilitat d’adquirir el bé amb preferència als tercers, pagant el seu valor pericial, però és possible que posteriorment, per la raó que sigui, els interessi participar en la subhasta. 4) Què succeeix si la subhasta queda deserta? A diferència d’altres subhastes regulades en la llei, en el cas de divisió de la cosa comuna no hi ha un creditor que pugui adjudicar-se el bé per a cobrar el seu crèdit (art. 569-7, 569-8 i 569-20 CCCat, i 651 i 671 LEC), ni escau aplicar l’article 111-7 LJV, que preveu l’arxivament de l’expedient si no hi ha licitacions. Davant d’això, la doctrina apunta diferents possibilitats:12 la celebració d’una nova subhasta modificant-ne les condicions, o la realització del bé per una persona o una entitat especialitzada, d’acord amb l’article 641 LEC. 4.

APUNTS FINALS

1) Atès que la teoria que mesura l’interès dels partícips per a l’adjudicació dels béns invisibles sembla que va consolidant-se en la doctrina del TSJC, seria bo que el legislador català aclarís la redacció de l’article 552-11.5 CCCat respecte a aquesta qüestió, ja sigui ratificant la doctrina del TSJC, ja sigui corregint-la. 2) La doctrina del TSJC implantada per la STSJC de 3 de novembre de 2016 va sorgir en un cas en què una de les parts, inicialment, no va demanar l’adjudicació del bé, sinó la venda de la cosa comuna. És a dir, havia quedat clarament palesat el major interès d’un dels partícips respecte a l’altre. Caldrà veure com evoluciona en la jurisprudència del TSJC la mesura o l’avaluació de l’interès dels cotitulars, és a dir, quan s’entén que una de les parts té un interès major que el de l’altra. Per exemple, ¿im-

11. Vegeu Juan M. Ávila de Encío, «Acción de división de cosa común y su ejecución por medio de subasta (inmuebles)», Revista de Derecho vLex (en línia), núm. 161 (octubre 2017), <http://vlex.com/vid/ accion-division-cosa-comun-694198641>. 12. Juan M. Ávila de Encío, «Acción de división de cosa común», p. 25-26.

162

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

LA DIVISIÓ DELS BÉNS COMUNS MATERIALMENT INDIVISIBLES

plicaria un major interès el fet de refusar una oferta de compra del be comú per part d’un tercer que els altres partícips estaven disposats a acceptar? La sentència posterior respecte a aquesta qüestió, la STSJC de 5 de juliol de 2018, no va apreciar un interès superior en cap de les parts. 3) Cal qüestionar la coherència del sistema del CCCat en relació amb el fet que, mentre que per a alienar el bé comú fa falta la unanimitat (art. 552-7.6 CCCat), un sol dels copropietaris pot, en qualsevol moment, exercitar l’acció de divisió (art. 552-10.1 CCCat), acció que, si es tracta de béns indsivisibles, podrà conduir a l’alienació del bé (art. 552-11.5 CCCat). És a dir, es facilita la divisió de la cosa comuna, però no l’alienació del bé a un tercer. La llei afavoreix que el bé es quedi dins el cercle de comuners, si algun d’ells està disposat a pagar el valor pericial de les quotes dels altres copropietaris, encara que s’hagi pogut rebre una oferta d’un tercer per un import superior. Però si cap dels cotitulars té interès a adjudicar-se el bé, la venda a conseqüència de l’exercici de l’acció de divisió pot resultar perjudicial per a la comunitat si el preu d’aquesta venda no és, com a mínim, equivalent al d’una oferta rebuda anteriorment. 4) Un règim que, segons la meva opinió, podria resultar més equitatiu quan la comunitat recaigui sobre béns indivisibles, seria el següent: a) Quan es constitueixi la comunitat, s’hauria de procedir a la taxació del bé, ja sigui per acord dels cotitulars, ja sigui per perits en cas de desacord. b) Sense necessitat d’exercitar l’acció de divisió, qualsevol dels cotitulars podria demanar l’adjudicació del bé pagant el valor de taxació. c) Si diversos cotitulars estiguessin interessats a adjudicar-se el bé, una alternativa als criteris de la major participació, del major interès o de la sort podria ser el major preu ofert. d) La comunitat estaria obligada a acceptar l’oferta d’un tercer pel valor de taxació, si cap dels cotitulars es volgués adjudicar el bé. e) Si hi ha acord unànime entre els cotitulars, es podria acceptar una oferta d’un tercer inferior al valor de taxació, si bé aquells tindrien un dret d’adquisició preferent per a quedar-se el bé pel preu ofert pel tercer. 5) En matèria de divisió de la cosa comuna, a l’igual de moltes altres (per exemple, en relació amb l’exercici dels drets d’adquisició), es fan imprescindibles unes normes procedimentals pròpies.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

163

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 165-184 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.133

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD. COMENTARIO DE LA SENTENCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UNIÓN EUROPEA C-621/15, DE 21 DE JUNIO DE 2017 Mónica Navarro-Michel Profesora de derecho civil Universidad de Barcelona1 1.

LA SENTENCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UNIÓN EUROPEA C-621/15, DE 21 DE JUNIO DE 2017, NW Y OTROS CONTRA SANOFI PASTEUR Y OTROS

1.1. Los hechos El Sr. W. fue vacunado contra la hepatitis B con una vacuna producida por Sanofi Pasteur que le fue administrada en tres dosis: los días 26 de diciembre de 1998, 29 de enero de 1999 y 8 de julio de 1999. En agosto de 1999 empezó a presentar diversas dolencias y en noviembre de 2000 le fue diagnosticada una esclerosis múltiple. Su estado de salud se fue deteriorando progresivamente: a partir de enero de 2001 ya no pudo ejercer su actividad profesional, en mayo de 2004 fue declarada su incapacidad permanente parcial del 65%, en julio de 2007 la discapacidad funcional llegó a ser del 90 % y requirió asistencia permanente de una tercera persona hasta su muerte, el 30 de octubre de 2011. En 2006 el Sr. W. interpuso contra Sanofi Pasteur y dos entidades aseguradoras una demanda en la que reclamaba una indemnización por los daños sufridos a consecuencia de la administración de la vacuna. La demanda, que fue retomada por sus familiares tras su fallecimiento, atribuía la aparición de la esclerosis múltiple a la vacuna, dada la proximidad temporal entre ambos hechos y la inexistencia de antecedentes personales y familiares del Sr. W. en relación con dicha enfermedad. La argumentación de los demandantes está basada en que estos dos datos (proximidad temporal

1. Trabajo realizado en el marco del Proyecto DER2017-85174-P y en el seno del grupo de investigación consolidado 2017/SGR/325.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

165

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

e inexistencia de antecedentes) son indicios sólidos, concretos y concordantes2 que permiten demostrar la existencia de un defecto en la vacuna y la relación de causalidad entre la inyección de esta y la enfermedad. La Sentencia de 4 de septiembre de 2009 del Tribunal de Primera Instancia de Nanterre estimó la demanda, aunque después fue revocada por la Cour d’Appel de Versailles en la Sentencia de 10 de febrero de 2011 al considerar que los hechos acreditados podían demostrar la relación de causalidad, pero no un defecto en la vacuna. La Cour de Cassation, en la Sentencia de 26 de septiembre de 2012, anuló la sentencia de apelación por falta de motivación, y el asunto se remitió a un tribunal de apelación distinto. La Cour d’Appel de Paris, en la Sentencia de 7 de marzo de 2014, desestimó la demanda por falta de relación de causalidad, utilizando argumentos científicos. Según el resumen que hace la Sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea (STJUE) de esta Sentencia, los argumentos que maneja la Cour d’Appel de Paris son los siguientes: En dicha sentencia el referido órgano jurisdiccional declaró, en primer término, que no existía consenso científico sobre la existencia de una relación de causalidad entre la vacuna contra la hepatitis B y la aparición de la esclerosis múltiple y que todas las autoridades sanitarias nacionales e internacionales han descartado la asociación entre el riesgo de sufrir una enfermedad desmielinizante central o periférica (característica de la esclerosis múltiple) y dicha vacuna. Consideró, en segundo término, que de numerosos estudios médicos se desprende que en la actualidad se desconoce la etiología de la esclerosis múltiple. En tercer término, afirmó que una publicación médica reciente había concluido que, cuando aparecen los primeros síntomas de la esclerosis múltiple, es probable que el proceso psicopatológico haya comenzado varios meses o incluso varios años antes. En cuarto y último término, el referido órgano jurisdiccional señaló que ciertos estudios epidemiológicos indican que entre el 92 y el 95% de las personas afectadas por dicha enfermedad no tienen ningún antecedente de este tipo en sus familias. Habida cuenta de estos elementos, la Cour d’Appel de Paris (Tribunal de Apelación de París) concluyó que los criterios de proximidad temporal entre la vacuna y los primeros síntomas y la inexistencia de antecedentes personales y familiares invocados por W. y otros, no podían constituir, conjunta ni separadamente, presunciones sólidas, concretas y

2. El artículo 1382 del Code civil establece que «las presunciones que no están establecidas por la ley se dejan a la apreciación del juez, que solo debe admitirlas si son graves, precisas y concordantes, y solo en los casos en que la ley permita la prueba por cualquier medio». Esta es la redacción introducida por la Ordenanza núm. 2016-131, de 10 de febrero, relativa a la reforma del derecho de los contratos, del régimen general y de la prueba de las obligaciones. Con anterioridad, el artículo 1353 del Code regulaba esta materia en términos parecidos.

166

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

concordantes que permitieran concluir que existía una relación de causalidad entre la vacuna y la enfermedad en cuestión. (párr. 16)3

Llama la atención que se diga, en la primera frase del texto reproducido, que «no existía consenso científico sobre la existencia de una relación de causalidad entre la vacuna contra la hepatitis B y la esclerosis múltiple», y que se diga seguidamente que «todas las autoridades sanitarias nacionales e internacionales han descartado la asociación entre el riesgo de sufrir una enfermedad desmielinizante [...] y dicha vacuna». O una cosa o la otra. Una lectura atenta de la sentencia de París4 despeja esa contradicción, pues la primera frase no dice eso, sino que «no existe ningún consenso científico en favor de una relación de causalidad entre la vacuna contra la hepatitis B y la esclerosis». El único estudio que aportan los demandantes para sustentar la relación causal es una publicación aislada que ha quedado desacreditada en el mundo científico por el escaso número de casos analizado y por la existencia de fallos metodológicos, y ese estudio aislado no puede fundamentar seriamente la evidencia científica, como aduce la sentencia de París. Interpuesto un nuevo recurso de casación, la Cour de Cassation suspende el proceso y plantea una cuestión prejudicial ante el TJUE, basada en tres cuestiones: 1) ¿En el ámbito de la responsabilidad de los laboratorios farmacéuticos por los daños causados por las vacunas que fabrican, se opone el artículo 4 de la Directiva 85/3745 a un medio de prueba según el cual el juez que conoce del fondo puede estimar, en ejercicio de su facultad soberana de apreciación, que los elementos de hecho invocados por el demandante constituyen presunciones sólidas, concretas y concordantes capaces de demostrar el defecto de la vacuna y la existencia de una relación de causalidad entre dicho defecto y la enfermedad, a pesar de haberse constatado que la investigación médica no establece una relación entre la vacunación y la aparición de la enfermedad? 2) En caso de respuesta negativa a la primera cuestión prejudicial, ¿se opone el artículo 4 de la Directiva [85/374] a un sistema de presunciones según el cual la existencia de una relación de causalidad entre el defecto atribuido a una vacuna y el daño sufrido por el perjudicado se considera en todo caso probada si concurren determinados indicios de causalidad?

3. Párrafo 3 de la STJUE C-621/15, de 21 de junio de 2017. Todos los fragmentos de sentencia reproducidos a lo largo de nuestro texto de los que se da solo la información del párrafo al que corresponden, son de la sentencia mencionada, que es la sentencia objeto de comentario. 4. Sentencia de la Cour d’Appel de Paris núm. 13/01546, de 7 de marzo de 2014. 5. Directiva 85/374/CEE del Consejo, de 25 de julio de 1985, relativa a la aproximación de las disposiciones legales, reglamentarias y administrativas de los estados miembros en materia de responsabilidad por los daños causados por productos defectuosos.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

167

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

3) En caso de respuesta afirmativa a la primera cuestión, ¿debe interpretarse el artículo 4 de la Directiva [85/374] en el sentido de que la prueba, que incumbe al perjudicado, de la existencia de una relación de causalidad entre el defecto atribuido a una vacuna y el daño sufrido por aquél, sólo se entenderá aportada si se demuestra dicha relación de causalidad con arreglo a criterios científicos?

La cuestión que resuelve el TJUE es si en el marco de una reclamación por producto defectuoso se pueden utilizar indicios para demostrar el defecto y la relación de causalidad, por un lado, y si se pueden establecer presunciones legales, por otro. El TJUE responde que la admisión de indicios no es contraria a la Directiva, pero las presunciones legales sí que lo son. La respuesta que da el TJUE es eminentemente teórica y, aunque es útil, podemos cuestionar su relevancia para el caso concreto planteado, ya que el TJUE parte de la premisa que existe una incertidumbre científica sobre la relación de causalidad entre el suministro de la vacuna de la hepatitis B y la esclerosis múltiple, dado que este es un supuesto sobre el que ya se han realizado estudios científicos y no hay incertidumbre, como luego se verá. 1.2. La argumentación del Tribunal de Justícia de la Unión Europea La primera cuestión prejudicial gira en torno a la prueba indiciaria. El TJUE señala que a pesar de que la investigación médica no ha demostrado ni refutado la existencia de una relación de causalidad entre la administración de la vacuna y la aparición de la esclerosis múltiple, algunos hechos invocados por el demandante constituyen indicios sólidos, concretos y concordantes que permiten concluir que la vacuna adolece de un defecto y que existe una relación de causalidad entre dicho defecto y la enfermedad. La Directiva 85/374 contiene una norma sobre la carga de la prueba (art. 4), pero no regula (ni puede regular) otros aspectos relacionados con los medios de prueba o su valoración. En virtud del principio de autonomía procesal, corresponde al ordenamiento jurídico interno de cada estado miembro «establecer las modalidades de práctica de la prueba, los medios de prueba admisibles, los principios de apreciación de la prueba y el nivel de prueba exigido» (párr. 25). Los únicos límites que no pueden traspasar ni el legislador estatal ni los tribunales nacionales son los principios de equivalencia y efectividad del derecho de la Unión (párr. 25). Según el principio de efectividad, la regulación procesal no puede hacer imposible en la práctica, o excesivamente difícil, el ejercicio de los derechos conferidos por el ordenamiento jurídico de la Unión (párr. 26). Por lo que respecta a la regulación nacional de la práctica y la valoración de la prueba, el TJUE ya ha establecido que dichos actos no deben menoscabar ni el reparto de la carga de la prueba establecido en el artículo 4 de la Directiva, ni, de manera más general, la efectividad del régimen de responsabilidad previsto en 168

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

ella. Si el derecho europeo regula una materia procesal civil, esa normativa tendrá primacía sobre el derecho interno; mientras el derecho europeo no regula la materia, los estados miembros gozan de autonomía procesal. Ahora bien, los estados miembros tienen que salvaguardar, en todo caso, los principios de equivalencia y de efectividad.6 Si la investigación médica no ha demostrado ni refutado la existencia de una relación de causalidad entre la administración de la vacuna y la aparición de la esclerosis múltiple, cabe la prueba indirecta, por indicios. Excluir el método indiciario y obligar al perjudicado a aportar la prueba concreta e irrefutable de la relación de causalidad entre el defecto y la enfermedad sería contrario a las exigencias de la Directiva (párr. 30), pues ello tendría como efecto que haría excesivamente difícil, o incluso imposible, exigir responsabilidad al productor (párr. 31). La exclusión de ciertas pruebas sería contraria a los objetivos de la Directiva, entre los que figuran el de garantizar el justo reparto de los riesgos inherentes a la producción técnica moderna entre el perjudicado y el productor, y el de proteger la seguridad y la salud de los consumidores (párr. 32). Lo que establece el TJUE es que no cabe excluir, de entrada, ningún tipo de pruebas; por lo tanto, tampoco la prueba indiciaria. Pero la aceptación de indicios no puede llevar ni a la inversión de la carga de la prueba (párr. 29), ni a una presunción injustificada en detrimento del productor (párr. 34). Ello ocurriría si los tribunales nacionales aplicaran el régimen probatorio de manera poco exigente, contentándose con pruebas no pertinentes o insuficientes (párr. 35), o si, a partir de unos indicios de hecho determinados, presumiera directa y automáticamente la existencia de un defecto y/o de una relación de causalidad (párr. 36). Por tanto, los tribunales nacionales tienen la obligación de velar por que los indicios aportados sean «suficientemente sólidos, concretos y concordantes, como para que pueda aceptarse la conclusión de que, a pesar de los datos aportados y de las alegaciones formuladas en su defensa por el productor, la existencia de un defecto del producto parece ser la explicación más plausible de la aparición del daño, de modo que pueda considerarse razonablemente que dicho defecto y la relación de causalidad han quedado demostrados» (párr. 37). Habiendo contestado en sentido negativo a la primera pregunta formulada por la Cour de Cassation, el TJUE no entra

6. Conviene recordar que el derecho procesal no ha sido objeto de armonización y que no existe en este ámbito una competencia normativa general de la UE, aunque esta sí tiene competencia para adoptar normas procesales civiles siempre que resulte necesario para el buen funcionamiento del mercado interior (art. 81.2f del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea). Una limitación a esa autonomía procesal deriva de los principios generales del derecho de la UE, en particular en relación con el ejercicio de los derechos subjetivos reconocidos por el ordenamiento jurídico de la UE. Así, el TJUE reconoce a los estados miembros una amplia discrecionalidad al diseñar los procedimientos que tienen por objeto garantizar la tutela de los derechos que el derecho de la UE confiere a los ciudadanos, siempre que los procedimientos no sean menos favorables que otras reclamaciones similares de carácter exclusivamente interno

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

169

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

a analizar la tercera pregunta, por lo que cabe entender que la relación de causalidad no se entiende acreditada si solo se aportan criterios científicos. La segunda cuestión prejudicial versa sobre las presunciones legales. La Cour de Cassation pregunta al TJUE si puede, ella misma o, en su caso, el legislador nacional, enumerar ciertos tipos de indicios materiales predeterminados cuya conjunción podría llevar automáticamente, mediante presunciones, a demostrar la existencia de una relación de causalidad. A esta cuestión el TJUE contesta negativamente, puesto que la utilización de presunciones supondría una infracción de la norma relativa a la carga de la prueba del artículo 4 de la Directiva 85/374. Y esta prohibición afecta tanto a las presunciones iuris et de iure, que no permiten prueba en contrario, como a las presunciones iuris tantum, que sí la admiten. 2.

EL OBJETO DE LA PRUEBA Y LA CARGA DE LA PRUEBA

La Directiva 85/374 establece que el perjudicado deberá probar el daño, el defecto y la relación de causalidad entre ambos (art. 4). De este breve precepto se extraen dos conclusiones: una sobre el objeto de prueba, ¿qué es lo que debe ser probado?; otra sobre la carga de la prueba, ¿quién tiene la carga de probarlo?, o mejor aún, ¿a quién perjudica la falta de prueba? Veámoslas. El objeto de la prueba es «el daño, el defecto y la relación causal entre el defecto y el daño». Estos son los tres requisitos de la responsabilidad del fabricante o productor,7 y su enumeración es relevante por dos motivos. Por un lado, añade la necesidad de demostrar un elemento que no es habitual en las reclamaciones por daños: el defecto del producto. Por otro lado, elimina la necesidad de demostrar la negligencia, apartándose del principio general de la responsabilidad subjetiva establecida en el artículo 1902 del Código civil (CC), que está anclada en la culpa o negligencia, lo que permite calificar a la responsabilidad por producto defectuoso como objetiva.8

(principio de equivalencia) y no hagan imposible en la práctica, o excesivamente difícil, el ejercicio de los derechos conferidos por el ordenamiento jurídico de la UE (principio de efectividad). 7. La Ley 22/1994, de 6 de julio, de responsabilidad civil por los daños causados por productos defectuosos, que implementó en España la Directiva 85/374, utilizaba el término fabricante (definido en su art. 4). Esta ley fue derogada por el Real decreto legislativo 1/2007, de 16 de noviembre, por el que se aprueba el Texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios (TRLGDCU), que emplea la palabra productor (art. 5 y 138). 8. Esta responsabilidad objetiva se confirma en el artículo 1 de la Directiva; sin embargo, no es absoluta, pues existen causas tasadas de exoneración en el artículo 7. Para el derecho español, véanse los artículos 135 y 140 TRLGDCU.

170

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

De los tres requisitos mencionados, la Directiva incluye una definición de producto defectuoso (art. 6),9 regula algunos aspectos del daño, en particular las categorías de daños indemnizables, los daños excluidos y las cuantías máximas (art. 9),10 pero nada dice acerca de la relación de causalidad. El perjudicado que interpone una demanda judicial deberá demostrar estos tres elementos con los medios de prueba admitidos en derecho.11 En las reclamaciones por daños causados por vacunas resulta muy importante el dictamen de los peritos, pues son necesarios conocimientos científicos para valorar hechos o circunstancias relevantes. Una vez admitida y practicada la prueba pericial, el tribunal la valorará libremente «según las reglas de la sana crítica» (art. 348 de la Ley de enjuiciamiento civil [LEC]). Algunos hechos no necesitan probarse, sea porque no son controvertidos (art. 281.3 LEC), sea porque gozan de notoriedad absoluta y general (art. 281.4 LEC), sea porque están favorecidos por una presunción, que puede ser legal (art. 385 LEC) o judicial (art. 386 LEC). El juez puede, a partir de un hecho debidamente probado, deducir o presumir la certeza de otro (hecho presunto), por el «enlace preciso y directo» que existe entre ambos «según las reglas del criterio humano» (art. 386.1 LEC). La presunción no es un medio de prueba, sino que es una actividad judicial realizada en el momento de la valoración de la prueba.12 El demandante puede aportar hechos (proximidad temporal, falta de antecedentes familiares) que sirvan de indicios para intentar demostrar, indirectamente, la existencia de una relación de causalidad (hecho presunto). La parte demandada intentará probar la inexistencia del hecho presunto

9. El defecto existe cuando un producto «no ofrece la seguridad a la que una persona tiene legítimamente derecho, teniendo en cuenta todas las circunstancias, incluso: a) la presentación del producto; b) el uso razonablemente previsible del producto; c) el momento en que el producto se puso en circulación». Para el derecho español, véase el artículo 137.1 TRLGDCU. 10. El artículo 9 de la Directiva incluye los daños causados por muerte o lesiones corporales y los daños materiales causados a las cosas destinadas al uso o consumo privados, con exclusión de los causados al mismo producto defectuoso. Para otras categorías de daño, como puede ser el daño moral, se remite a la legislación nacional de los estados miembros. En derecho español, véanse los artículos 128, 141 y 142 TRLGDCU. Además, existe un límite cuantitativo de responsabilidad global del producto por muerte o lesiones corporales causadas por productos idénticos que presenten el mismo defecto, que España fija en 63.106.270,96 euros. Y no cabe olvidar, aunque los tribunales suelen hacerlo, la deducción de una franquicia de 500 euros. 11. Que son el interrogatorio de las partes, los documentos públicos y privados, el dictamen de los peritos, el reconocimiento judicial y el interrogatorio de los testigos (art. 299 LEC). 12. Aunque el derogado artículo 1215 CC enumeraba las presunciones entre los medios de prueba, la LEC actual separa los medios de prueba (art. 299 LEC) de las presunciones (art. 385 y 386 LEC). La rúbrica misma del libro segundo, título i, capítulo vi, «De los medios de prueba y las presunciones», ya revela que son cuestiones relacionadas pero distintas. En cambio, el derecho francés encuadra las presunciones judiciales (art. 1382 Code civil) entre los medios de prueba. El precepto se encuentra en la sección tercera («La prueba por presunción judicial»), dentro del capítulo iii («Los diferentes medios de prueba») del título iv bis («De la prueba de las obligaciones»).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

171

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

o la inexistencia del enlace que fundamenta la presunción (art. 385.2 LEC, al que se remite el art. 386.2 LEC). Cuando los hechos resulten inciertos y dado que el órgano judicial tiene el deber inexcusable de resolver la controversia planteada,13 entran en juego las reglas de la carga de la prueba, que resuelven en qué sentido se deben juzgar los hechos cuando son dudosos. Y desestimará las pretensiones de la parte actora o la parte demandada según corresponda a una u otra la carga de probar los hechos que fundamentan sus pretensiones (art. 217.1 LEC). Aunque normalmente se afirma que el actor debe probar la certeza de los hechos de los que se deriva su pretensión y el demandado debe probar los hechos que impidan, extingan o enerven la pretensión, eso no quiere decir que si el actor prueba un hecho extintivo, el tribunal no lo vaya a considerar porque no tiene la carga de probar ese hecho. Aquí rige el principio de aportación indiferenciada de los hechos al proceso, de modo que los hechos deben demostrarse con independencia de quien aporte la prueba. Una vez demostrado un hecho, ya no pertenece a quien lo haya aportado, y puede beneficiar o perjudicar a cualquiera de las partes. Las reglas de la carga probatoria no imponen el deber de aportar una prueba determinada, sino que imponen una carga, ya que cada una de las partes procesales se verá perjudicada por la ausencia de prueba de ciertos hechos que resultan dudosos. Ahora bien, no cabe duda de que, indirectamente, las reglas de la carga de la prueba también brindan criterios de distribución de los hechos a probar.14 El artículo 4 de la Directiva impone la carga de la prueba al perjudicado, de manera que, una vez practicada toda la prueba y hecha su valoración, si el órgano judicial no ha llegado a un convencimiento sobre algún elemento esencial, como lo es la relación de causalidad, deberá desestimar la demanda. De la STJUE cabe extraer dos conclusiones. La primera es que, en casos de incertidumbre científica, la prueba indiciaria no puede rechazarse ab initio. Por tanto, en caso de incertidumbre científica, la demanda judicial no se verá desestimada simplemente porque el demandante no pueda aportar una prueba directa de evidencia científica. Y la segunda es que para que los indicios tengan virtualidad probatoria deben ser indicios «sólidos, concretos y concordantes». En varias ocasiones, la STJUE objeto de comentario destaca la libertad de apreciación del juez, que decidirá sobre si la prueba aportada es suficiente en derecho o no (párr. 38, 43 y 49). Ahora bien, el recurso a las presunciones tiene un límite, puesto que el TJUE descarta la aplicación

13. Cfr. artículo 11.3 de la Ley orgánica 6/1985, de 1 de julio, del poder judicial, y artículo 1.7 CC. 14. Fernando Gómez Pomar, «Carga de la prueba y responsabilidad objetiva», InDret, número 1/2001, p. 1-17, esp. p. 6: «[…] la concepción de la carga de la prueba dominante en la doctrina española sitúa el centro de atención en el sujeto equivocado —el juez o tribunal—, en lugar de orientarla hacia aquéllos cuyo comportamiento —el probatorio, pero también el extraprocesal— es verdaderamente relevante: las partes en el litigio».

172

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

injustificada de presunciones que puedan desembocar en una inversión de la carga de la prueba.15 Esta STJUE obliga a revisar dos preceptos del ordenamiento jurídico español: el artículo 217.7 LEC, que resulta desplazado y no puede aplicarse a la responsabilidad por productos defectuosos, y el artículo 137.2 del Texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios (TRLGDCU). Veámoslos. La regla de la carga probatoria del artículo 4 de la Directiva ha sido recogida en el actual artículo 139 TRLGDCU. Como es sabido, este precepto no sustituye a la regla general contenida en el artículo 217.1 LEC, pero a la luz de la STJUE podemos concluir que sí desplaza la aplicación del artículo 217.7 LEC, que obliga al tribunal a tener en cuenta la disponibilidad y facilidad probatoria de cada una de las partes en el litigio.16 La aplicación de este artículo 217.7 LEC a la responsabilidad por productos defectuosos supondría una alteración del régimen de la carga probatoria dispuesto en la Directiva,17 lo cual resulta inadmisible. Como ha afirmado el TJUE en numerosas ocasiones, la Directiva no establece un nivel de protección mínima, sino que persigue la armonización máxima o completa de los aspectos que regula. Los estados miembros no pueden mantener o establecer un nivel de protección más elevado para los consumidores que el establecido en la Directiva.18 Aunque los derechos de los perjudicados se vean limitados o restringidos por la implementación de la Directiva, los estados miembros

15. El TJUE ha declarado que es admisible un régimen nacional de responsabilidad que permita al consumidor reclamar información sobre los efectos secundarios del producto, pues no afecta al reparto de la carga de la prueba. Véase la STJUE C-310/13, de 20 de noviembre de 2014, caso Novo Nordisk Pharma. 16. Existe una discusión en torno a si el artículo 217.7 LEC constituye o no una inversión de la carga de la prueba. Por la respuesta afirmativa se decanta Aner Uriarte Cordón, «La inversión de la carga de la prueba», en Xavier Abel Lluch y Joan Picó Junoy (dirs.), Objeto y carga de la prueba civil, Barcelona, J. M. Bosch, 2007, p. 107. Por la negativa se inclinan Juan Montero Aroca, La prueba en el proceso civil, 5a edición, Madrid, Thomson Civitas, 2007, p. 135; Álvaro Luna Yerga, «Causalidad y su prueba. Prueba del defecto y del daño», en Pablo Salvador Coderch y Fernando Gómez Pomar (eds.), Tratado de responsabilidad civil del fabricante, Madrid, Thomson-Civitas, 2008, p. 415-490, esp. p. 459, y Josep Solé Feliu, «Mecanismos de flexibilización de la prueba de la culpa y del nexo causal en la responsabilidad civil médico-sanitaria», Revista de Derecho Civil, vol. v (2018), núm. 1, p. 55-97, esp. p. 82. 17. Cfr. Josep Solé Feliu, «Responsabilidad del fabricante por daños causados por vacunas: problemas de prueba y presunciones judiciales», Cuadernos Civitas de Jurisprudencia Civil, núm. 205 (2017), p. 577-607, esp. p. 600. Aunque, como recuerda el mismo autor (p. 601), el perjudicado conserva la posibilidad de superar las restricciones de la Directiva atendiendo a las reglas generales internas de responsabilidad por culpa (art. 13 Directiva y 128.II TRLGDCU). 18. Desde las ya célebres tres STJUE de fecha 25 de abril de 2002 (asunto C-52/00, Comisión c Francia; asunto C-154/00, Comisión c Grecia, y asunto C-183/00, González Sánchez c Medicina Asturiana). Para sentencias posteriores, consúltense, entre otras: la STJUE C-402/03, de 10 de enero de 2006, caso Skov; la STJUE C-285/08, de 4 de junio de 2009, caso Moteurs Leroy Somer, y la STJUE C-310/13, de 20 de noviembre de 2014, caso Novo Nordisk Pharma.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

173

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

solo pueden apartarse del régimen de la Directiva en la medida permitida por la propia Directiva.19 El segundo precepto que debe ser revisado es el artículo 137.2 TRLGDCU: «En todo caso, un producto es defectuoso si no ofrece la seguridad normalmente ofrecida por los demás ejemplares de la misma serie». Esta norma introdujo una presunción legal iuris tantum de existencia de un defecto de fabricación que no se encuentra en la Directiva,20 presunción que resulta contraria a la distribución de la carga probatoria del artículo 4 de la Directiva. Por tanto, a raíz de esta STJUE, el legislador español debería derogar el artículo 137.2 TRLGDCU. De todos modos, aunque no se produzca la derogación formal, al ser una norma de derecho interno incompatible con el derecho europeo, resulta inaplicable según el principio de primacía del derecho europeo. 3.

INDICIOS DE CAUSALIDAD ANTE LA INCERTIDUMBRE CIENTÍFICA

3.1. Indicios de causalidad Cuando la investigación científica no es concluyente, algunos hechos concretos pueden ser indicios de los que el juez puede deducir, indirectamente, la existencia de un defecto y/o de la relación de causalidad. La STJUE de 21 de junio de 2017, objeto del presente comentario, admite esta inferencia causal. Por tanto, el demandante no está obligado a demostrar la relación causal según criterios científicos y la demanda no podrá ser desestimada por esa falta de prueba directa de evidencia científica. La STJUE no resuelve el tema de qué hechos pueden valorarse como indicios de los que se pueda presumir la existencia del defecto y/o de la relación de causalidad. A lo largo de la Sentencia se mencionan dos hechos: la proximidad temporal entre el suministro de la vacuna y la aparición de la enfermedad, y la falta de antecedentes familiares. En algún momento puntual se hace mención de un tercer dato: la existencia de un número significativo de casos registrados en los que tal enfermedad apareció a raíz de la administración de la referida vacuna (párr. 40). La STJUE considera que estos hechos «parecen a priori constituir indicios cuya conjunción podría, en su caso, llevar al órgano jurisdiccional nacional a considerar que el perjudicado ha dado cumplimiento a la carga de la prueba» (párr. 40) si considera que la administración de la

19. Como ocurre con la excepción de riesgos de desarrollo como causa de exoneración de responsabilidad (art. 15.1b Directiva) y la fijación de la cuantía máxima de responsabilidad global del productor (art. 16 Directiva). 20. La introducción de esta norma, apartándose de la Directiva, se hizo en la Ley 22/1994, de 6 de julio, de responsabilidad civil por los daños causados por productos defectuosos (art. 3.2).

174

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

vacuna es la explicación más plausible de la aparición de la enfermedad (párr. 41), pero eso solo puede ocurrir después de tener en cuenta todas las circunstancias del asunto y, en particular, la prueba aportada por el productor (párr. 42). La Sentencia de París de 2014 confronta los indicios aportados por la parte demandante con la evidencia científica acreditada por el demandado y considera que, en el caso concreto, aquellos no tienen fuerza suficiente para desvirtuar a esta. La Sentencia de París es impecable desde el punto de vista jurídico y no se comprende por qué la Cour de Cassation eleva el asunto al TJUE, si no es porque espera del TJUE una confirmación de su posición favorable a las víctimas de daños.21 En Francia, el Conseil d’État estableció su posición favorable a los perjudicados por vacunas a partir de cuatro sentencias de 4 de marzo de 200722 en las que erigió el criterio de proximidad temporal como indicio del que presumir la relación de causalidad. El Conseil d’État decidió que la relación de causalidad entre la vacuna contra la hepatitis B y la aparición de una enfermedad desmielinizante debe ser presumida siempre que los primeros síntomas de la enfermedad se manifiesten dentro de los tres meses desde la vacunación, aunque sin ofrecer justificación (científica) alguna.23 Sentencias posteriores confirmaron esa posición, que fue adoptada también por la Cour de Cassation a partir de dos sentencias de 22 de mayo de 2008.24 El TJUE, lejos de ratificar o reforzar los argumentos de la Cour de Cassation, ha hecho todo lo contrario, lo que obligará al Conseil a revisar la regla en virtud de la cual la proximidad temporal entre la vacunación y la enfermedad, unida a la ausencia de otra causa identificada de la enfermedad, necesariamente demuestra la relación de causalidad. Tan importante como saber lo que dice el TJUE es saber lo que no dice. El TJUE no dice que los hechos demostrados por la parte demandante (la proximidad temporal y la falta de antecedentes familiares) sean indicios que, por sí mismos, permitan demostrar la defectuosidad del producto y/o la relación de causalidad, sino que, una vez aceptados esos indicios, el juez debe valorarlos conjuntamente con la evidencia científica aportada.

21. En sentido similar, véase Josep Solé Feliu, «Responsabilidad del fabricante por daños causados por vacunas», p. 590. 22. Ref. núm. 267635, 278665, 283067 y 285288. 23. Véase una crítica en Jean-Sébastien Borghetti, «Qu’est-ce qu’un vaccin défectueux?», Recueil Dalloz, núm. 42 (2012), p. 2853-2858, esp. p. 2854: establecer una presunción de causalidad sobre la base de la proximidad temporal entre vacunación y aparición de enfermedad supone dar prevalencia a una «concepción intuitiva» de las condiciones de desarrollo de las enfermedades desmielinizantes. 24. Para más detalles sobre la evolución de la jurisprudencia francesa, véase Jean-Sébastien Borghetti, «Litigation on hepatitis B vaccination and demyelinating diseases in France», en M. Martín Casals y D. M. Papayannis (eds.), Uncertain causation in Tort Law, Cambridge, Cambridge University Press, 2016, p. 11-42, esp. p. 20-27.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

175

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

La evidencia científica no es la única prueba relevante en un proceso judicial y el juez debe valorar la prueba en su conjunto siguiendo criterios razonables, pero al juez se le hará muy difícil fallar en sentido distinto al consenso científico cuando este sea claro y concluyente. Si hay discrepancias o se aportan dictámenes de parte que sean contradictorios, el juez podrá valorar la autoridad científica del perito, la adopción del método científico y la coherencia, y decidir en consecuencia. Cuanto mayor sea el consenso científico, menos posibilidades tendrá el juez de hacer una valoración libre y apartarse de lo dispuesto en los estudios científicos. El abogado general Sr. Michal Bobek, en sus conclusiones presentadas el 7 de marzo de 2017, dedica atención al papel de la investigación científica médica como elemento para formar la convicción judicial sobre el carácter defectuoso del producto y la relación de causalidad. Ninguna de sus observaciones es recogida en la sentencia objeto de comentario, pero resulta interesante traerlas aquí a colación. El abogado general defiende que la investigación médica no puede ser la única prueba capaz de establecer la relación de causalidad, por los siguientes argumentos. En primer lugar, eso haría prácticamente imposible establecer la responsabilidad en los casos en que no existe investigación médica, con lo que se negaría el efecto de la Directiva y el margen de que disponen los tribunales nacionales para valorar la prueba (apdo. 45 de las conclusiones). En segundo lugar, corresponde al perjudicado probar que la sustancia que le fue administrada causó el daño que sufrió en su caso concreto; no se le puede exigir que, además, demuestre que la investigación médica general ha demostrado la capacidad potencial de la sustancia para provocar un daño de una manera más general, lo que constituiría un requisito adicional no previsto en el artículo 4 de la Directiva (apdo. 46). En tercer lugar, erigir la investigación médica en la única prueba determinante de la existencia de relación causal infringiría la Directiva, pues comportaría ampliar la lista de causas de exoneración del artículo 7 añadiendo una nueva, que sería la de la inexistencia de investigaciones médicas que constaten la existencia de una relación de causalidad entre el producto y el daño, pese a que la letra e limita la exención a los casos en los que los conocimientos científicos existentes no permitan descubrir la existencia del defecto (apdo. 47). Hechas estas afirmaciones, el abogado general también aclara que de ellas no cabe deducir que la investigación médica no sea pertinente. Y concluye que «rechazar de forma sistemática las pruebas que se presentan en forma de investigación médica por irrelevantes, sería tan problemático a la luz de la Directiva y del principio de efectividad como rechazar sistemáticamente otros tipos de pruebas a falta de investigación médica» (apdo. 50). En relación con la causalidad general y la causalidad específica, cabe añadir alguna observación adicional. El demandante que reclama una indemnización no tiene la carga de demostrar la causalidad genérica y puede centrarse en acreditar que su daño ha sido causado por ese medicamento. Sin embargo, la causalidad genérica es el presupuesto de la causalidad específica, porque si un medicamento no es idóneo para 176

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

causar un daño (en general), no puede ser posible que lo haya causado (en concreto). De ahí la importancia de la evidencia científica en esta materia. Cuando existan dudas sobre la relación causal, que es un caso hipotético distinto al que nos ocupa, la proximidad temporal entre dos hechos (el uso o consumo de un determinado medicamento,25 por un lado, y un daño, por el otro) puede ser una pista que nos lleve a preguntarnos si existe esa relación causal, pero no permite demostrar, por sí sola, esa relación causal. Los estudios epidemiológicos permiten identificar la frecuencia estadística de ciertos factores de riesgo y el análisis científico determinará después la conexión causal. Si tenemos estudios epidemiológicos que demuestran la incidencia de un factor, si bien no podemos saber científicamente cómo se causa el daño, esos estudios servirán para demostrar la relación causal, aunque científicamente no puedan demostrar su conexión causal.26 3.2. ¿Es este un supuesto de incertidumbre científica? El quid de la cuestión radica en este caso en saber si nos encontramos ante un supuesto en que hay evidencia científica de ausencia de relación causal o bien hay ausencia de evidencia científica, pues el TJUE y los tribunales franceses parten de premisas distintas. La pregunta formulada por la Cour de Cassation es la siguiente: ¿En el ámbito de la responsabilidad de los laboratorios farmacéuticos por los daños causados por las vacunas que fabrican, se opone el artículo 4 de la Directiva 85/374 a un medio de prueba según el cual el juez que conoce del fondo puede estimar, en ejercicio de su facultad soberana de apreciación, que los elementos de hecho invocados por el demandante constituyen presunciones sólidas, concretas y concordantes capaces de demostrar el defecto de la vacuna y la existencia de una

25. Las vacunas están sujetas al régimen de los medicamentos, según el Real decreto legislativo 1/2015, de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de garantías y uso racional de los medicamentos (art. 45), que no distingue en función de si se utilizan como tratamiento o como prevención de enfermedades. 26. Bárbara Sánchez López, «Carga de la prueba y estándar mínimo de la prueba por indicios en materia de responsabilidad por los daños ocasionados por un producto farmacéutico defectuoso (a propósito de la STJUE de 21 de junio de 2017)», Cuadernos de Derecho Transnacional, vol. 9, núm. 2 (2017), p. 709-724, esp. p. 723: «El meollo de la cuestión es que los indicios presenten tal calidad que permitan explicar, en términos de probabilidad, que los daños padecidos por el paciente obedecen a la administración de un fármaco defectuoso, por inseguro». Y más adelante señala que el uso de la prueba por indicios requiere que el tribunal explicite el razonamiento lógico, coherente, «preciso y directo, según el artículo 386 LEC, de modo que no resulte arbitrario, ilógico o improbable concluir que los daños constatados son producto de la administración de la vacuna, aunque la ciencia no sea capaz todavía de explicar el cómo ni el por qué».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

177

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

relación de causalidad entre dicho defecto y la enfermedad, a pesar de haberse constatado que la investigación médica no establece una relación entre la vacunación y la aparición de la enfermedad? (párr. 17)27

Seguidamente, el TJUE reformula la pregunta de la siguiente manera: Mediante su primera cuestión prejudicial el órgano jurisdiccional remitente pregunta, en esencia, si el artículo 4 de la Directiva 85/374 debe interpretarse en el sentido de que se opone a un régimen probatorio nacional como el controvertido en el litigio principal, en virtud del cual, [...] dicho juez puede considerar, en el ejercicio de la facultad de apreciación de que se halla investido a este respecto, que, a pesar de la consideración que la investigación médica no ha demostrado ni refutado la existencia de una relación entre la administración de la vacuna de que se trata y la aparición de la enfermedad que padece el perjudicado, algunos hechos invocados por el demandante constituyen indicios sólidos, concretos y concordantes que permiten concluir que la vacuna adolece de un defecto y que existe una relación de causalidad entre dicho defecto y la enfermedad. (párr. 18)28

Es evidente que la manera en que el órgano jurisdiccional remitente formula su cuestión prejudicial difiere de la manera que tiene el TJUE de resumirla.29 No es lo mismo decir que hay acuerdo científico de ausencia de relación causal que decir que hay ausencia de consenso. No se trata de un mero juego de palabras, sino de una diferencia importante. Este cambio en la formulación de la pregunta ha pasado desapercibido para muchos de los comentaristas de esta Sentencia, pero es relevante y explica, a mi juicio, el revuelo que causó en un primer momento esta STJUE en la comunidad científica.30

27. La cursiva es mía. 28. La cursiva es mía. 29. Thomas Verheyen, «Full harmonization, consumer protection and products liability: a fresh reading of the case law of the ECJ», European Review of Private Law, núm. 1-2018, p. 119-140, esp. p. 132, deduce, de la manera que tiene el TJUE de reformular la pregunta, el deseo de fallar en favor del consumidor. 30. La alarma se produjo con la noticia aparecida en CNN, «EU court: vaccines can be blamed for illness without scientific evidence», 21 de junio de 2017, <https://edition.cnn.com/2017/06/21/health/vaccines-illness-european-court-bn/index.html>. Noticias posteriores dieron una información más atenuada sobre las implicaciones de la sentencia. Véase Science, «Decision by Europe’s top court alarms vaccine experts», 27 de junio de 2017, <www.sciencemag.org/news/2017/06/decision-europe-s-top-court-alarms-vaccine-experts>. Nature, «Vaccine ruling from Europe’s highest court isn’t as crazy as scientists think», 28 de junio de 2017, <www.nature.com/news/vaccine-ruling-from-europe-s-highest-court-isn-t-as-crazyas-scientists-think-1.22222>.

178

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

Los estudios científicos indican que no hay relación causal entre la vacuna contra la hepatitis B y la esclerosis múltiple. Por su enorme prestigio, resulta obligada la consulta al Centers for Disease Control and Prevention (CDC), un organismo del Departamento de Salud y Servicios Humanos de los Estados Unidos. Este organismo elabora fichas técnicas (VIS, vaccine information statement) de cada una de las vacunas, con información sobre sus beneficios, riesgos y posibles efectos secundarios.31 Esta información debe ser suministrada a todos los pacientes (o a sus representantes legales) antes de recibir cada una de las dosis de una vacuna.32 La ficha de la vacuna de la hepatitis B33 afirma que la mayoría de personas no sufren ningún efecto secundario, aunque pueden darse problemas menores, como dolor o fiebre durante uno o dos días. También pueden sufrirse desmayos, dolor de hombro y una reacción alérgica, cuya estimación se sitúa en una por cada millón de dosis, que aparece inmediatamente o al cabo de unas horas. La seguridad de las vacunas es objeto de monitorización y cualquier reacción adversa debe ser comunicada al Sistema de Declaración de Efectos Adversos de Vacunas (Vaccine Adverse Event Reporting System, VAERS). Según la Organización Mundial de la Salud, la tasa de reacciones adversas de la vacuna de la hepatitis B no apoya una relación de causalidad.34 Si los estudios epidemiológicos realizados concluyen que no hay una correlación estadística significativa entre ambos factores y los estudios científicos permiten afirmar que no existe un vínculo causal entre la vacuna de la hepatitis B y la aparición de forma inmediata de una enfermedad desmielinizante, el TJUE no puede afirmar lo contrario. Vistos los estudios científicos, extraña que se diga que hay incertidumbre científica cuando lo que parece haber es una certidumbre científica de ausencia de relación causal. Tras el fallo del TJUE en este asunto Sanofi Pasteur, la Cour de Cassation ha desestimado el recurso de casación presentado en este y otros casos similares al haber reforzado la exigencia probatoria de la relación de causalidad y del defecto.35

31. <www.cdc.gov/vaccines/hcp/vis/index.html>. 32. Obligación de información establecida en la National Vaccine Childhood Injury Act, United States Code, edición de 2010, título 42, «The public health and welfare», capítulo 6A, «Public Ealth Service», subcapítulo xix, «Vaccines», parte 2, «National Vaccine Injury Compensation Program», sección 300aa-26, «Vaccine information», en vigor desde el 22 de diciembre de 1987. 33. <www.cdc.gov/vaccines/hcp/vis/vis-statements/hep-b.html>. La última actualización de la información, por parte de la CDC, es del 20 de julio de 2016. 34. <www.who.int/vaccine_safety/initiative/tools/Hep_B_Vaccine_rates_information_sheet.pdf>. 35. Véanse las dos sentencias de la Cour de Cassation de 18 de octubre de 2017, núm. 14-18118 y núm. 15-20791. Para una crítica, véase Marie-France Steinle-Feuerbach, «Vaccin contre l’hepatite B et sclerose en plaques: l’inconsistance des presomptions», Journal des Accidents et des Catastrophes, núm. 171 (2017), p. 1-4.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

179

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

¿LA VACUNA CONTRA LA HEPATITIS B PUEDE SER UN PRODUCTO DEFECTUOSO?

La STJUE resulta criticable en la medida en que considera que unos mismos hechos pueden servir para fundamentar, a la vez, la relación causal y el defecto del producto en una materia tan compleja como la responsabilidad por vacunas. Siendo dos presupuestos distintos de la responsabilidad por producto defectuoso, su tratamiento conjunto puede dar lugar a confusión. La Cour d’Appel de Versailles desestima la demanda por entender que no se ha demostrado el defecto, pero sí la relación de causalidad. La Cour d’Appel de Paris concluye que no se ha demostrado la relación de causalidad. Por su parte, la Cour de Cassation parece sugerir que los mismos elementos permiten demostrar, a la vez, la relación de causalidad y el defecto,36 y aunque esta posición se ha defendido,37 lo cierto es que resulta problemática en estos casos.38 ¿Cabe una doble presunción simultánea? En caso de que la respuesta sea negativa, ¿qué elementos distintivos de prueba se han de aportar para demostrar la defectuosidad de la vacuna? La noción de defecto está vinculada con las expectativas legítimas de seguridad, que varían según las circunstancias y entre las que hay que tener en cuenta la presentación del producto, el uso razonablemente previsible del mismo y el momento de su puesta en circulación (art. 6 Directiva y 137.1 TRLGDCU). El criterio de las «expectativas legítimas de seguridad» es excesivamente impreciso y basado en apreciaciones que pueden no estar ancladas en la realidad objetiva de los productos, sobre todo cuando estos son complejos, pues los consumidores desconocen generalmente los márgenes de seguridad de los productos.39 Las expectativas legítimas a tener en cuenta son las del gran público, como señala el sexto considerando de la Directi-

36. Como ya había mantenido anteriormente. Cfr. las dos sentencias de la Cour de Cassation de 22 de mayo de 2008, núm. 05-20317 y núm. 06-10967. 37. Christophe Radé, «Causalité juridique et causalité scientifique: de la distinction à la dialectique», Recueil Dalloz, núm. 2 (2012), p. 112-117. Véanse también las conclusiones generales del abogado general, Sr. Bobek, párr. 78 y 82. 38. Jean-Sébastien Borghetti, «Qu’est-ce qu’un vaccin défectueux?», p. 2853, critica la manera en que los jueces recurren a las presunciones para probar la causalidad en materia de vacunas contra la hepatitis B, y más aún la extensión de esas presunciones a la prueba de la defectuosidad. En sentido similar, véase Josep Solé Feliu, «Responsabilidad del fabricante por daños causados por vacunas», p. 606. 39. Para una crítica, véase Pablo Salvador Coderch y Sonia Ramos González, «Defectos de producto», en Pablo Salvador Coderch y Fernando Gómez Pomar (eds.), Tratado de responsabilidad civil del fabricante, p. 135-219, esp. p. 180. El criterio resulta simultáneamente insuficiente (da por buenos los productos que no defraudan las expectativas de los consumidores, aunque sus fabricantes podrían haberlos diseñado de un modo más seguro) y excesivo, pues permite calificar como defectuosos a productos muy beneficiosos, pero imprevisiblemente dañinos (vacuna con efectos secundarios adversos para una de cada diez millones de personas vacunadas).

180

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

va 85/374, no las de los consumidores del producto en cuestión, aunque se tengan en cuenta las características particulares del grupo de usuarios a los que está destinado el producto concreto.40 En la medida en que la Directiva no protege solo al consumidor del producto, sino a cualquier perjudicado (art. 4 Directiva y 128 TRLGDCU), la expectativa de seguridad evaluable no queda limitada al consumidor del producto, sino que se amplía al público en general. En ocasiones, los hechos que fundamentan la presunción de la relación de causalidad pueden servir también para probar el defecto, sobre todo cuando sea imposible demostrar el defecto tras la destrucción del producto (p. ej., botellas que explotan), pero el recurso a la doble presunción simultánea puede ser excesivo en casos complejos. El perjudicado tiene la carga de probar el defecto del producto, pero eso no significa que tenga que identificar la causa o el origen del defecto del producto.41 El defecto consiste en las expectativas de seguridad. El gran público puede tener la expectativa de no contraer ninguna enfermedad después de ser vacunado contra la hepatitis B, pero esa expectativa es irreal y, por tanto, no es legítima. Lo que el gran público puede esperar (y sería razonable hacerlo) es, por un lado, que la vacuna evite la infección hepática grave causada por el virus de la hepatitis B y, por otro, que la vacuna no aumente el riesgo de sufrir otras enfermedades. Si este riesgo existe, las personas deben ser informadas de ello antes de ser vacunadas. La empresa demandada, Sanofi Pasteur, alega que la defectuosidad del producto exige un análisis coste-beneficio para contraponer los riesgos del producto frente a su utilidad social, argumentación que el abogado general descarta (párr. 87) y la STJUE omite. Lo único que hace la STJUE es una alusión obiter dictum a que la vacuna podría ser defectuosa si «no ofrece la seguridad a la que una persona tiene legítimamente derecho [...] en la medida en que ocasiona un daño anormal y particularmente grave al paciente que, tratándose de un producto de esta naturaleza y habida cuenta de su función, puede esperar legítimamente un alto grado de seguridad» (párr. 41). Pero de esta frase no parece que se puedan extraer demasiadas conclusiones en relación con el debate acerca de si es necesario o no introducir un análisis coste-beneficio para declarar la defectuosidad del producto. La Directiva adopta un concepto unitario de defecto, sin distinguir entre los defectos de diseño, los de fabricación y los de información, categorías que sí manejan la doctrina y la jurisprudencia españolas. El defecto de diseño afecta a la totalidad de una serie productiva y es atribuible a la concepción, la estructura o el diseño del producto; 40. STJUE C-503/13 y C-504/13, de 5 de marzo de 2015, caso Boston Scientific Medizintechnik (apartados 37 y 38). 41. Álvaro Luna Yerga, «Causalidad y su prueba. Prueba del defecto y del daño», p. 429; M. Ángeles Parra Lucán, «Responsabilidad civil por productos defectuosos», en Luis Fernando Reglero Campos y José Manuel Busto Lago, Tratado de responsabilidad civil, 5a edición, vol. 2, Thomson Reuters Aranzadi, 2014, p. 180-329.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

181

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

el defecto de fabricación se presenta en productos aislados de una serie y es atribuible a la cadena de producción; el defecto de información deriva de la información insuficiente o inadecuada sobre los riesgos de uso del producto o sobre las instrucciones de uso correcto del mismo. La vacuna contra la hepatitis B no tiene un defecto de diseño, pero aún podría generar una reclamación judicial por defecto de fabricación, aunque este no es el caso concreto del Sr. W. Este tipo de defectos afectan a uno o a varios ejemplares del producto cuya inseguridad es superior a la de los otros ejemplares del producto, lo que puede ocurrir si, por ejemplo, se ha introducido un cuerpo extraño en la fabricación o se ha producido un error en la dosis o composición de la vacuna. Y si una persona contrae una infección hepática grave causada por el virus de la hepatitis B después de ser vacunada para prevenirla, también podría reclamar una indemnización, aunque no por producto defectuoso, sino por producto ineficiente. 5.

OBSERVACIONES FINALES

Quien quiera ver en esta STJUE una respuesta a cómo se deben afrontar los casos en que se reclama una indemnización por enfermedad desmielinizante con posterioridad a la inyección de la vacuna contra la hepatitis B, quedará defraudado. La STJUE resulta insatisfactoria porque hace un análisis estrictamente procesal del asunto y deja sin resolver el espinoso asunto de la responsabilidad por suministro de vacunas y la aparición posterior de alguna enfermedad.42 El TJUE aclara el papel que tienen los indicios y las presunciones en un contexto de incertidumbre científica y, aunque esa aclaración resulta interesante, no es exactamente aplicable al supuesto de hecho del que parte el caso, pues sí hay estudios concluyentes que apuntan a la falta de relación de causalidad. El cambio en la formulación de la cuestión prejudicial lleva a una inadecuación de la respuesta al caso concreto. El demandante puede aportar indicios que deben ser admitidos, aunque eso no quiere decir que siempre sean suficientes para acreditar una relación de causalidad, en contra de lo que demuestran los estudios epidemiológicos y científicos. Jurídicamente se puede dar por probada una relación de causalidad cuando la ciencia duda, pero no cuando la ciencia descarta. Si la evidencia científica no es concluyente, resulta excesivo exigir al demandante que aporte una prueba científica de la causalidad general; pero cuando los estudios demuestran de forma concluyente y clara una relación de causalidad determinada (o su ausencia), los indicios aportados por el demandante no pueden inclinar la balanza a su favor. En el mundo actual, en el que se intenta relativizar el

42. Para más detalles, véase Eleonora Rajneri, Jean-Sébastien Borghetti, Duncan Fairgrieve y Peter Rott, «Remedies for damage caused by vaccines: a comparative study of four european legal systems», European Review of Private Law, núm. 1-2018, p. 57-96.

182

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

VACUNAS, DEFECTOS Y RELACIÓN DE CAUSALIDAD

papel de la ciencia y del método científico, cualquier intento de descrédito debe ser atajado.43 Afortunadamente, el TJUE no da la espalda a la comunidad científica, aunque una lectura rápida o inatenta de esta Sentencia puede llevar a pensar lo contrario. 6.

BIBLIOGRAFÍA

Borghetti, Jean-Sébastien. «Qu’est-ce qu’un vaccin défectueux?». Recueil Dalloz, núm. 42 (2012), p. 2853-2858. — «Litigation on hepatitis B vaccination and demyelinating diseases in France». En: Martín Casals, M.; Papayannis, D. M. (eds.). Uncertain causation in Tort Law. Cambridge: Cambridge University Press, 2016, p. 11-42. — «Contentieux du vaccine contre l’hépatite B: la Cour de Luxembourg sème le doute». Recueil Dalloz, núm. 31 (2017), p. 1807-1813. Gómez Pomar, Fernando. «Carga de la prueba y responsabilidad objetiva». InDret, núm. 1/2001, p. 1-17. Luna Yerga, Álvaro. «Causalidad y su prueba. Prueba del defecto y del daño». En: Salvador Coderch, Pablo; Gómez Pomar, Fernando (eds.). Tratado de responsabilidad civil del fabricante. Madrid: Thomson-Civitas, 2008, p. 415-490. Montero Aroca, Juan. La prueba en el proceso civil. 5a edición. Madrid: Thomson Civitas, 2007. Parra Lucán, M. Ángeles. «Responsabilidad civil por productos defectuosos». En: Reglero Campos, Luis Fernando; Busto Lago, José Manuel. Tratado de responsabilidad civil. 5a edición. Vol. 2. Madrid: Thomson Reuters Aranzadi, 2014, p. 180-329. Rajneri, Eleonora; Borghetti, Jean-Sébastien; Fairgrieve, Duncan; Rott, Peter. «Remedies for damage caused by vaccines: a comparative study of four European legal systems». European Review of Private Law, núm. 1-2018, p. 57-96. Salvador Coderch, Pablo; Ramos González, Sonia. «Defectos de productos». En: Salvador Coderch, Pablo; Gómez Pomar, Fernando (eds.). Tratado de reponsabilidad civil del fabricante. Madrid: Thomsom-Civitas, 2008, p. 135-219. Sánchez López, Bárbara. «Carga de la prueba y estándar mínimo de la prueba por indicios en materia de responsabilidad por los daños ocasionados por un producto farmacéutico defectuoso (a propósito de la STJUE de 21 de junio de 2017)». Cuadernos de Derecho Transnacional, vol. 9, núm. 2 (2017), p. 709-724.

43. Jean-Sébastien Borghetti, «Contentieux du vaccine contre l’hépatite B: la Cour de Luxembourg sème le doute», Recueil Dalloz, núm. 31 (2017), p. 1807-1813, esp. p. 1813, advierte de los peligros de que el alto tribunal francés se dedique a una forma de pseudociencia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

183

MÓNICA NAVARRO-MICHEL

Solé Feliu, Josep. «Mecanismos de flexibilización de la prueba de la culpa y del nexo causal en la responsabilidad civil médico-sanitaria». Revista de Derecho Civil, vol. v (2018), núm. 1, p. 55-97. — «Responsabilidad del fabricante por daños causados por vacunas: problemas de prueba y presunciones judiciales». Cuadernos Civitas de Jurisprudencia Civil, núm. 205 (2017), p. 577-607. Steinle-Feuerbach, Marie-France. «Vaccin contre l’hepatite B et sclerose en plaques: l’inconsistance des presomptions». Journal des Accidents et des Catastrophes, núm. 171 (2017), p. 1-4. Uriarte Cordón, Aner. «La inversión de la carga de la prueba». En: Abel Lluch, Xavier; Picó Junoy, Joan (dirs.). Objeto y carga de la prueba civil. Barcelona: J. M. Bosch, 2007. Verheyen, Thomas. «Full harmonization, consumer protection and products liability: a fresh reading of the case law of the ECJ». European Review of Private Law, núm. 1-2018, p. 119-140.

184

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 187-199 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.134

LA JORNADA «CONNEXIONS ENTRE ELS DRETS DE FAMÍLIA I DE SUCCESSIONS A CATALUNYA. REFLEXIONS I PROPOSTES PER A UNA SOCIETAT GLOBALITZADA», CELEBRADA A BARCELONA EL 15 DE MARÇ DE 2019

La jornada «Connexions entre els drets de família i de successions a Catalunya. Reflexions i propostes per a una societat globalitzada» va ser el fruit de la col·laboració sinèrgica entre la Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF), l’Associació Catalana d’Experts en Dret de Successions (ACEDS) i l’Il·lustre Col·legi de Notaris de Catalunya (CNC). Com no podia ser d’altra manera, la benvinguda a la jornada va ser a càrrec dels màxims dirigents de les institucions mencionades: la Sra. Mercè Mira Cortadellas, presidenta de la SCAF; el Sr. Ramon Pratdesaba Ricart, president de l’ACEDS; el Sr. Joan Carles Ollé i Favaró, degà del CNC, i el Sr. Xavier Bernadí i Gil, director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Durant els discursos inaugurals, el Sr. Ollé i Favaró va posar de manifest la celeritat amb què en l’actualitat s’estan produint els canvis sobre la normativa de família i successions, i va defensar que les institucions civils catalanes, tot i la seva antiguitat i el seu profund arrelament en el dret romà, continuen avui dia sent plenament actuals i útils per als reptes que planteja la societat globalitzada de les primeres dècades del segle xxi. En aquesta mateixa línia, el Sr. Bernadí i Gil va fer una referència especial a la Comissió de Codificació de Catalunya i a l’Observatori de Dret Privat com a exemples de bona dinàmica de treball i d’excel·lència tècnica; en concret, va ressenyar que l’activitat d’ambdós òrgans està actualment centrada a completar el llibre sisè del Codi civil de Catalunya (CCCat) i a posar al dia el llibre segon, així com a fer el seguiment del Projecte de llei de modificació del llibre quart per tal de garantir la igualtat de drets i la no discriminació de les persones amb discapacitat sensorial.1 A més, va revelar a l’audiència que s’està portant a terme un reestudi integral del llibre quart per tal d’introduir-hi millores puntuals; millores que, no obstant això, poden arribar a afectar —segons les paraules textuals del director general— institucions successòries de tanta rellevància com la llegítima i el desheretament, entre d’altres.

1. El mencionat Projecte de llei va ser tramès al Parlament de Catalunya amb el número d’expedient 200-0001712. El text del Projecte va ser aprovat pel Govern de la Generalitat el 29 de juny de 2018 i és accessible a través de l’enllaç següent: <http://justicia.gencat.cat/web/.content/home/departament/legislacio/projectes_i_avantprojectes_normatius/av_reforma_codi_civil/av_llei_llibre4ccc_text_20180629.pdf>.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

187

MISCEL·LÀNIA

Per altra banda, el Sr. Pratdesaba Ricart i la Sra. Mira Cortadellas van relatar com va sorgir la voluntat d’imbricar els esforços de la SCAF i de l’ACEDS en la celebració de la jornada: arran de la pregunta formulada per un participant durant una jornada anterior i com a conseqüència de l’estret lligam que sempre ha existit entre el dret de família i el dret de successions, com bé demostren els propis plans docents de les facultats de dret. El Sr. Pratdesaba va alinear-se amb les paraules del degà del CNC i va destacar que, com diu López Burniol, la característica que brinda al dret civil català la seva gran capacitat d’adaptació al canvi dels temps és precisament l’encimbellament del principi de l’autonomia de la voluntat com a fonament de les seves institucions, incloent-hi —mutatis mutandis— les inherents a les matèries de família i successions. La primera ronda de ponències va ser moderada pel Sr. Joan Vidal de Llobatera i van participar-hi el Sr. Antoni Bosch Carrera, notari de Barcelona, el Sr. Josep Maria Bachs, president de la Secció Onzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, i el Sr. Jaume Tarabal Bosch, professor agregat del Departament de Dret Civil de la Universitat de Barcelona (UB). El Sr. Bosch Carrera, en la seva ponència, intitulada «Què és una parella estable amb garantia jurídica?», va fer un repàs de la situació actual de la regulació de les parelles de fet tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i a Europa. Va criticar especialment la postura del Tribunal Constitucional (TC) respecte de la diferenciació entre els matrimonis i les parelles estables o unions de fet. Va destacar que, en aquest sentit, la jurisprudència reiterada del TC afirma que la llei no pot establir les relacions internes de les parelles estables ni els efectes econòmics i patrimonials que es deriven de la constitució d’aquesta classe d’unions, ja que això aniria en contra de l’article 10.1 de la Constitució espanyola (CE), atès que coartaria el lliure desenvolupament de la personalitat d’aquells individus que, per les seves conviccions personals, no desitgen casar-se ni establir cap règim intern de parella anàleg a un règim econòmic matrimonial. Des de la perspectiva judicial, l’intervinent va portar a col·lació la jurisprudència del Tribunal Suprem, que ja fa temps que diu que el procés de divorci regulat en el llibre quart de la Llei d’enjudiciament civil no és el camí procedimental que s’ha de seguir per a procedir a la dissolució de les parelles de fet, i ho fa tot citant la jurisprudència del TC que dictamina que la parella estable i el matrimoni no són fets anàlegs. Des del marc registral, la Direcció General de Registres i del Notariat fa seva la tesi del TC: per exemple, la Resolució de la Direcció General de Registres i del Notariat (RDGRN) d’11 de juny de 2018 resol que una parella de fet, encara que hagi pactat sotmetre’s al règim econòmic matrimonial de la societat de guanys, no pot inscriure una adquisició a nom de dita societat.2

2. Com a colofó al seu raonament jurídic, la RDGRN esmentada conclou: «Según los razonamientos precedentes, no puede aplicarse a la inscripción en el Registro de la Propiedad por los integrantes de la pareja de hecho el régimen económico-matrimonial de la sociedad de gananciales, a pesar de haber

188

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

Segons l’opinió del ponent, la figura de la parella de fet ha de repensar-se: la dissímil, confusa (i de vegades inexistent) regulació espanyola de les unions estables de parella crea una important inseguretat jurídica que genera uns costos personals i socials que podrien evitar-se. Creu que el camí que s’ha de seguir és el que ha plantejat la Unió Europea mitjançant el Reglament (UE) 2016/1104, pel qual s’estableix una cooperació reforçada en matèria d’unions registrades, però el qual lamentablement no resulta aplicable a les parelles de fet regulades pel dret civil català perquè l’article 234-1 CCCat no exigeix que la unió estable de parella sigui objecte d’inscripció en un registre públic.3 Per acabar, el Sr. Bosch Carrera va plantejar la necessitat de fer una anàlisi sobre quins són els trets diferencials entre el matrimoni i la parella de fet que justifiquen un tractament jurídic distint d’ambdues figures. El ponent proposa que potser s’hauria de partir d’una diferenciació tripartida: el matrimoni, que ha d’existir per a les persones que tinguin la voluntat de casar-se i de regir les seves relacions internes d’acord amb el règim econòmic matrimonial que escullin o amb el que assenyali l’article 9.2 del Codi civil (CC) espanyol; les unions registrades, que, sense necessitat de portar a terme les rígides formalitats del casament, han de portar prefixat un règim jurídic que doni seguretat jurídica tant a la parella com a la societat; i, en tercer i últim lloc, les parelles de fet en sentit estricte (també anomenades concubinats en països com Bèlgica, Alemanya i Suïssa), que en el seu fur intern només es governen pels pactes als quals arriben els membres de la parella, amb respecte —és clar— dels límits generals establerts en l’article 1255 CC. A continuació va ser el torn del Sr. Bachs Estany, que va centrar l’objecte de la seva ponència en l’abast i la regulació de les parelles de fet en el dret comparat. El ponent va insistir que necessitem establir una definició de mínims de què constitueix una parella de fet i va afirmar que podria treballar-se sobre una descripció genèrica d’aquest estil: «Constitueixen parella de fet les persones majors d’edat o menors emancipades que, sense ser parentes entre si segons la llei, conviuen afectivament en parella amb vocació

sido pactado expresamente, sin que pueda admitirse lo que ha sido calificado por algún sector doctrinal y jurisprudencial como “matrimonio parcial”, limitado únicamente a los efectos económicos. Ello no obsta para que, en aras a la voluntad expresamente declarada de los convivientes de hacer comunes los bienes adquiridos durante la convivencia, puedan éstos inscribirse a nombre de aquéllos, pero deberá realizarse por medio de figuras como la de la sociedad particular, universal o la comunidad de bienes, siendo esta ultima la fórmula utilizada en la escritura de compraventa» (la cursiva és nostra). 3. Com és notori, actualment la inscripció de les parelles estables al Registre de Parelles Estables de Catalunya és totalment potestativa, tal com assenyala l’article 4.1 de l’Ordre JUS/44/2017, de 28 de març, per la qual s’aprova el Reglament del Registre de Parelles Estables de Catalunya. Això provoca que, de conformitat amb els articles 1 i 3.1a del Reglament (UE) 2016/1104, dit text legal no resulti aplicable a les parelles estables sotmeses al dret civil català.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

189

MISCEL·LÀNIA

d’estabilitat i permanència, i poden regular, fins i tot abans de començar la convivència, les seves relacions econòmiques i patrimonials, tant inter vivos com mortis causa». A més, el Sr. Bachs va proposar que la normativa civil podria considerar la possibilitat d’inscriure la parella de fet en un registre de caràcter administratiu organitzat pels consistoris municipals, el qual només tindria efectes merament probatoris. El motiu d’aquesta proposició, segons l’intervinent, és que un registre d’àmbit local facilitaria més la inscripció que si s’ha de fer en el Registre Civil, simplement per raons de proximitat i conveniència. Posteriorment, el ponent va fer un repàs dels ordenaments jurídics d’algunes comunitats autònomes. Va remarcar quines havien regulat la qüestió amb més profusió pel fet de tenir competències en matèria civil d’acord amb l’article 149.1.8 CE (Galícia, Navarra i Aragó) i quines s’havien limitat a la creació de registres administratius autonòmics de caràcter potestatiu (per exemple, Astúries). El president de la Secció Onzena de l’Audiència Provincial de Barcelona portava també preparada una profusa exposició sobre la regulació de les parelles estables als nostres països veïns (Portugal, Andorra, el Marroc, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, etc.), però lamentablement no va poder presentar-la a causa de les limitacions de temps fixades per a cada ponència. Finalment, el Sr. Bachs Estany va tancar la seva intervenció criticant la jurisprudència del TC en la matèria. En aquest sentit, va afirmar que els arguments esgrimits pel més alt guardià de la Carta Magna no eren veritables arguments jurídics, sinó arguments merament polítics. En tercer lloc i tancant la primera ronda de ponències, va prendre la paraula el Sr. Tarabal Bosch, que va començar el seu torn de paraula remarcant que l’any 1999 Catalunya es convertí en la primera comunitat autònoma espanyola que va preveure un marc regulador de les parelles de fet, alhora que, també per primer cop a Espanya, va reconèixer drets familiars i successoris a les parelles homosexuals. Ulteriorment i citant els resultats de l’enquesta contínua de llars elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), va adduir que s’està produint una disminució gradual i sostinguda del nombre de famílies matrimonials de caire clàssic, mentre que el nombre de famílies de models alternatius (famílies monoparentals, parelles no matrimonials, etc.) està clarament a l’alça; cosa que sens dubte justifica la necessitat de regular amb major atenció i detall la institució de la parella de fet. El Dr. Tarabal va defensar també que, segons la seva opinió, és molt difícil argüir que la regulació de mínims considerada en el llibre segon del CCCat en l’apartat relatiu a les parelles de fet (que deixa a l’arbitri de la parella la possibilitat de delinear i pactar un règim propi que s’adapti a les seves circumstancies de vida i que sigui d’aplicació preferent a les previsions ex lege —art. 234-3.1 CCCat—) pugui vulnerar l’article 10.1 CE, relatiu al desenvolupament de la pròpia personalitat. No obstant això, Tarabal va advertir als assistents que la tesi recollida en la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 93/2013 (que va declarar inconstitucionals diversos articles de la Llei foral navarresa 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles 190

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

estables) pesa com una espasa de Dàmocles sobre el dret civil català, ja que un eventual recurs d’inconstitucionalitat dirigit contra la normativa catalana podria provocar també la nul·litat de bona part dels llibres segon i quart del Codi civil de Catalunya.4 L’intervinent va posicionar-se en contra de l’argumentari del Tribunal Constitucional tot dient que considera completament lògica i coherent la dicotomia de total equiparació del membre supervivent de la parella estable amb el membre supervivent del matrimoni en matèria successòria i d’intervenció de mínims en l’àmbit del dret de família,5 i va justificar aquesta bifurcació tècnica amb el fet que, respecte dels proble-

4. Vegeu l’argument emprat pel Tribunal Constitucional en el fonament jurídic tretzè de l’avantdita Sentència per a justificar la nul·litat d’alguns preceptes de la Llei navarresa sobre parelles de fet. Com pot inferir-se de la seva lectura, la mateixa tesi podria ésser emprada contra els articles 241-1 i seg. i 442-3 a 442-7 CCCat, entre d’altres: El art. 11 introduce ciertas modificaciones en tres Leyes de la Compilación del Derecho civil foral de Navarra, referidas al régimen sucesorio. El apartado 1 añade un párrafo a la ley 253 equiparando a la situación del cónyuge viudo al miembro sobreviviente de una pareja estable a efectos del usufructo de fidelidad sobre todos los bienes y derechos que pertenecían al fallecido en el momento de su muerte. Por su parte, el apartado 2 modifica la ley 304.5 incluyendo a la pareja estable junto con el cónyuge viudo en el orden de llamamientos de la sucesión legal en bienes no troncales. Finalmente, el apartado 3 modifica la ley 341, disponiendo que el miembro sobreviviente no puede ser contador-partidor, al igual que el heredero, el legatario de parte alícuota y el cónyuge viudo. Pues bien, las dos primeras modificaciones de leyes de la Compilación no se limitan a prever la posibilidad de que al miembro sobreviviente de la pareja estable se le reconozcan determinados derechos sucesorios, lo que hubiera dotado a la regulación de un carácter dispositivo, sino que establecen preceptivamente tales derechos, prescindiendo de la voluntad de los integrantes de la pareja, únicos legitimados para regular sus relaciones personales y patrimoniales y, en consecuencia, para acordar entre ellos los derechos que pueden corresponder a cada uno en la sucesión del otro. Si la constitución de una unión estable se encuentra fundada en la absoluta libertad de sus integrantes, que han decidido voluntariamente no someter su relación de convivencia a la regulación aparejada ex lege a la celebración del matrimonio, no resulta razonable que esa situación de hecho sea sometida a un régimen sucesorio imperativo, al margen de su concreta aceptación o no por los miembros de la pareja. Máxime cuando la Compilación del Derecho civil foral de Navarra ofrece una amplia regulación que permite instrumentar la sucesión de los integrantes de la pareja que, partiendo de la libertad de disposición declarada en la ley 149, cuentan con las opciones que les ofrecen las donaciones mortis causa (leyes 165 a 171), los pactos o contratos sucesorios regulados en el título iv del libro ii o, finalmente, el testamento de hermandad a que se refieren las leyes 199 y siguientes. Por tal razón, los apartados 1 y 2 del art. 11, al desconocer la libertad de decisión de los componentes de la pareja estable, incurren en inconstitucionalidad por vulneración del art. 10.1 CE. Igual declaración ha de efectuarse en cuanto al apartado 3, por su directa conexión con aquéllos, ya que viene a establecer una consecuencia inherente a los derechos sucesorios reconocidos, que es la incapacidad para ser contador-partidor, debido al evidente conflicto de intereses existente. [La cursiva és nostra.] 5. Aquesta dicotomia o tractament diferenciat de l’estatut de la parella estable en l’àmbit successori i en l’àmbit familiar es pot deduir, per exemple, de l’anàlisi dels articles 231-30 i 231-31 CCCat, relatius al

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

191

MISCEL·LÀNIA

mes propis de l’àmbit familiar, sempre es pot arribar a una solució pactada, mentre que, en l’àmbit del dret successori, el causant, una vegada ha finat, ja no pot dir-hi la seva. A més, va puntualitzar que ningú està fent gaire cas dels arguments continguts en la STC 93/2013, atès que algunes lleis estatals han equiparat la parella de fet amb la parella matrimonial a l’hora de, per exemple, poder promoure una acta de notorietat d’hereus abintestats (vegeu la redacció actual de l’art. 55 de la Llei del notariat). En definitiva, el Dr. Tarabal Bosch creu que és qüestió de temps que la solució d’equiparació entre el matrimoni i la parella de fet en l’àmbit successori establerta pel dret civil català sigui adoptada per la resta d’ordenaments jurídics civils d’Espanya. La segona tanda de ponències va ser moderada per la Sra. Concha Ballester Colomer i van participar-hi el Sr. Jesús Fuentes Martínez, notari de Barcelona, la Dra. Cristina González Beilfuss, catedràtica de Dret Internacional Privat de la UB, i el ja mencionat Sr. Pratdesaba Ricart. La intervenció del Sr. Fuentes Martínez va gravitar primordialment al voltant de la seva experiència subjectiva com a professional, en relació amb la qual va destacar el paper dels notaris com a pràctics del dret en la nostra societat. El Sr. Fuentes va recomanar limitar el màxim possible l’àmbit dels poders generals davant l’abast de les potestats que normalment brinden a l’apoderat, i va indicar que en la majoria de supòsits és altament convenient fer un «vestit a mida» per a cada cas i limitar les facultats a les que siguin estrictament necessàries. De la mateixa manera, va parlar sobre el paper dels poders preventius en l’àmbit de la família, dels quals va destacar que, si bé són molt útils per a prevenir la concurrència d’incapacitats sobrevingudes, s’ha de tenir una cautela particular a l’hora de configurar-los, sobretot si s’atorguen entre cònjuges o membres d’una parella estable. En aquest últim supòsit, diu, s’ha de preveure sempre una clàusula d’extinció recíproca per al cas que un d’ells decideixi revocar unilateralment el poder atorgat a la seva parella. En l’àmbit estrictament notarial, el ponent va fer referència a la importància que l’article 421-7 CCCat faculti el notari per a jutjar autònomament la capacitat legal del testador abans de permetre-li atorgar testament, i en relació amb això va afirmar que ell prefereix mantenir una llarga conversa amb el testador abans de jutjar si és apte o no per a testar. Recomana que aquesta pràctica s’estengui el màxim possible entre els membres del notariat com a mesura de seguretat i prevenció, i que es procuri deixar constància del contingut i la durada de la conversa en la mateixa escriptura pública sempre que sigui possible. En segon lloc va intervenir la Dra. González Beilfuss, que va tractar l’objecte de la jornada des de la perspectiva del dret internacional privat. Va donar inici a la seva

dret de parament i a l’any de plor, respectivament, que no consideren la parella estable com a beneficiària dels mencionats drets, mentre que els articles 442-3 i seg. CCCat equiparen completament el membre supervivent de la parella estable amb el cònjuge vidu pel que fa a l’ordre de crides i al dret d’usdefruit universal de l’herència en la successió abintestada.

192

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

ponència comentant breument la sentència del cas Radmacher v. Granatino, dictada l’any 2010 pel Tribunal Suprem del Regne Unit (Supreme Court of the United Kingdom) i que és un fantàstic exemple de l’extraordinària complexitat que pot arribar a assolir el fenomen familiar i successori quan intervé algun element d’internacionalitat: un notari alemany autoritza el 1998 uns capítols matrimonials de separació de béns atorgats per un ciutadà francès i una ciutadana alemanya que viuen i contrauen matrimoni a Londres, però no té en compte que en aquella època la llei anglesa considerava que els capítols matrimonials o pactes en previsió d’una ruptura (ante-nuptial agreements) eren contraris a l’ordre públic anglès.6 Aquest cas posa en relleu, segons la ponent, que quan detectem un element d’estrangeria hem de fer una anàlisi de què passaria si l’assumpte s’hagués de resoldre davant dels tribunals d’un país estranger i aplicant la llei estrangera, per tal de plantejar-nos quina és realment la llei aplicable a la capacitat de les parts, al fons de l’assumpte i a la forma de l’instrument atorgat o del contracte subscrit. A continuació, la Dra. González va ressaltar la incipient tendència de la legislació europea a ampliar l’esfera de l’autonomia de la voluntat conflictual en el marc del dret de família i del dret de successions, com demostren l’article 5 del Reglament (UE) 650/2012, triple de successions (que permet a les parts involucrades en un procediment judicial relatiu a una herència transfronterera pactar que els tribunals d’un determinat estat membre coneguin del litigi si el causant ha elegit com a llei aplicable a la seva successió la llei d’aquell estat membre) i l’article 7 del Reglament (UE) 2016/1104, d’unions registrades (que permet una elecció de característiques similars en l’àmbit de la competència judicial internacional sobre els efectes patrimonials de les unions registrades). També va parlar succintament sobre la possibilitat d’incorporar la figura del trust als ordenaments català i espanyol, i va remarcar la conveniència de ratificar el Conveni de la Haia d’1 de juliol de 1985, sobre la llei aplicable al trust i al seu reconeixement. És absurd, afirma, negar-se a ratificar dit Conveni sobre la base que la normativa civil espanyola no considera ni regula el trust, ja que el mencionat instrument internacional no té la pretensió d’introduir-lo en l’ordenament jurídic de les altres parts contractants, sinó permetre donar un tractament jurídic adequat als trusts constituïts vàlidament a l’estranger que tinguin repercussions al nostre territori. En tercer lloc, la ponència del Sr. Pratdesaba Ricart versà sobre la importància i la versatilitat de la institució del pacte successori. Pratdesaba coincidí amb Tarabal Bosch que l’autonomia de la voluntat té molt més joc en el Codi civil català que en el Codi civil espanyol, el Code civil francès o el Codice civile italià. Simultàniament, en

6. A continuació adjuntem un enllaç a un resum de l’iter processal del cas Radmacher v. Granatino en llengua anglesa: <https://vardags.com/law-guide/important-divorce-cases/radmacher-v-granatino> (última consulta: 16/3/2019).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

193

MISCEL·LÀNIA

la doctrina espanyola hi ha una voluntat certament unànime sobre la necessitat de fer una reforma transversal de tota la matèria successòria del Codi civil espanyol, com demostra el Projecte de codi civil espanyol elaborat per l’Associació de Professors de Dret Civil (APDC).7 En concret, els articles 463-1 i següents del mencionat projecte ja consideren la institució del pacte successori com una figura que s’ha d’incorporar a l’ordenament de dret civil comú. Com a paradigma de la tendència a facilitar l’exercici de l’autonomia de la voluntat en l’àmbit successori, destaca la reforma recent del Codi civil belga, que ha entrat en vigor al setembre del 2018 i que ha modificat fortament el seu dret de successions. Ha passat a regular la successió contractual creant una doble modalitat de pactes successoris molt similar a la regulada pel CCCat: es preveu una modalitat que abasti tota la família i tot el patrimoni del de cuius o causant, i una modalitat més restringida els efectes de la qual només es desplegarien sobre una part dels familiars del testador o sobre uns béns o drets concrets (de manera anàloga al nostre pacte successori d’atribució particular —art. 431-29 i seg. CCCat—). El Codi civil belga també ha modificat els drets successoris dels cònjuges vidus, reforçant-los. La intervenció de Pratdesaba finalitzà amb un al·legat a favor dels pactes successoris: poques coses avui dia són estrictament unilaterals i afecten només una persona, i, certament, la successió no forma part de dita llista. Per tant, en molts casos, la millor manera de resoldre una successió que afecta un nombre significatiu de persones és dotant-les de la possibilitat de participar en la seva ordenació. L’última ronda de ponències va ser dirigida pel professor Joaquim Bayo Delgado, exmagistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, i van participar-hi la Sra. Raquel Iglesias Pajares, notària de la Llagosta, la Sra. Yolanda Lobao Andrés, advocada, el Dr. Josep Maria Fontanellas i Morell, professor de Dret Internacional Privat de la Universitat de Lleida (UdL), i la Dra. Esperança Ginebra Molins, professora titular de Dret Civil de la UB. La ponència de la Sra. Iglesias Pajares va tractar sobre els divorcis notarials amb elements internacionals. Com sabem, la Llei estatal 15/2015, de jurisdicció voluntària, va atorgar competència als notaris per a poder autoritzar escriptures públiques de divorci quan els cònjuges vulguin posar fi a la seva unió matrimonial de mutu acord, sempre que dits cònjuges no tinguin sota la seva potestat parental fills menors no emancipats o amb la capacitat modificada judicialment (art. 82 i 83 CC). En aquest cas, l’escriptura pública ha de ser acompanyada del conveni regulador que contingui els pronunciaments exigits per l’article 90 CC. Aquesta modificació legal, que ha adjudicat als notaris funcions de caire jurisdiccional, ha estat valorada positivament per molts operadors jurídics, atès que ha

7. Els textos del Projecte de codi civil formulat per l’APDC són accessibles a través de l’enllaç següent: <www.derechocivil.net/esp/libros.php> (última consulta: 17/3/2019).

194

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

contribuït a alleugerar la càrrega dels jutjats de primera instància especialitzats en dret de família. Malgrat això, també ha causat certes confusions de tipus normatiu, com ara la controvèrsia relativa a si els notaris són òrgans jurisdiccionals o actuen com a tals en l’àmbit del Reglament (UE) 1103/2016, pel qual s’estableix una cooperació reforçada en l’àmbit de la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l’execució de resolucions en matèria de règims econòmics matrimonials. Segons la seva opinió i basant-se parcialment en la contradictòria redacció del considerant 29 del mencionat Reglament de règims econòmics matrimonials, entén que els notaris sí que actuen com a òrgan jurisdiccional en aquesta matèria, fet que comporta que hagin d’estar subjectes a les normes de competència contingudes en dit Reglament quan estiguin exercint funcions judicials relatives a la liquidació del règim econòmic matrimonial. La notària també criticà que a Espanya no es disposa de mitjans o mecanismes de coordinació notarial-judicial per tal d’assegurar si s’ha celebrat un procediment de divorci o si s’està substanciant un procés de divorci davant dels tribunals espanyols o d’un altre estat membre, cosa que dificulta la feina del notariat en aquest punt. De fet, la intervinent va tancar la seva exposició recomanant als notaris que autoritzen escriptures públiques de divorci, que incloguin en aquestes una clàusula d’elecció de la llei aplicable al divorci (atès que l’article 5.1 del Reglament Roma III —Reglament (UE) núm. 1259/2010 del Consell, de 20 de desembre de 2010, pel qual s’estableix una cooperació reforçada en l’àmbit de la llei aplicable al divorci i a la separació judicial— considera la possibilitat que els cònjuges exercitin la professio iuris respecte d’aquest extrem) i que facin constar que no es troben en situació de litispendència en aquell precís moment, perquè, encara que estan exercitant funcions jurisdiccionals, no disposen d’instruments per tal de conèixer si hi ha hagut o hi ha algun procés en curs relatiu al divorci o a la liquidació del règim econòmic matrimonial de la parella atorgant. Per la seva part, la Sra. Lobao Andrés va emprar el seu torn de paraula per a parlar sobre el Reglament (UE) 650/2012, triple de successions, i sobre el paper del certificat successori europeu (CSE), regulat en els articles 62 i següents del Reglament esmentat. Va destacar que els efectes jurídics desplegats per aquest comporten un desitjable augment de la seguretat jurídica, però també va lamentar alguns dels seus inconvenients, com el seu curt període de validesa (sis mesos prorrogables ex art. 70.3 del Reglament 650/2012) i la feixuguesa que comporta haver d’emprar els formularis previstos en el Reglament d’execució (UE) 1329/2014, de 9 de desembre. A més, va proposar que segurament seria positiu establir que l’ús del CSE fos obligatori i que caldria acompanyar aquesta obligatorietat de la creació d’un registre europeu comú on es recollissin tots els CSE que són expedits, cosa que agilitaria i facilitaria en gran manera els tràmits successoris a tota la Unió Europea. Posteriorment, la ponent va posar en relleu la importància del Reglament (UE) 1911/2016, de 6 de juliol de 2016, pel qual es facilita la lliure circulació dels ciutadans simplificant els requisits de presentació de determinats documents públics a la Unió Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

195

MISCEL·LÀNIA

Europea. Aquest Reglament, que ha entrat íntegrament en vigor fa molt poc (el dia 16 de febrer de 2019, segons el seu article 27.2), permet que determinats documents públics emesos per òrgans dels estats membres quedin exempts de qualsevol tràmit de legalització quan hagin de ser presentats davant d’òrgans d’un altre estat membre. Sobre la pràctica, això significa que els documents públics considerats en l’article 3 del mencionat Reglament no han d’ésser acompanyats d’una postil·la del Conveni de la Haia de 5 d’octubre de 1961 quan es vulguin aportar davant dels òrgans i les institucions d’altres països de la Unió Europea. Aquesta exempció afecta, per exemple, els certificats de naixement i defunció, els relatius a l’estat civil, el divorci, la separació judicial i la nul·litat del matrimoni, els relatius a la filiació, l’adopció i la nacionalitat, i el certificat d’antecedents penals, entre d’altres. En últim lloc, la Sra. Lobao Andrés va fer una breu recensió de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) C-588/16, d’1 de març de 2018, del cas Mahnkopf, que va resoldre el problema que es va plantejar quan una vídua alemanya va sol·licitar l’emissió d’un CSE per tal de poder inscriure al seu nom un bé immoble que el seu marit —també ciutadà alemany— tenia a Suècia. Els hereus del mencionat immoble eren ella i els fills de la parella, segons les normes previstes pel Codi civil alemany (Bürgerliches Gesetzbuch, BGB) per a la successió intestada, i el règim econòmic del matrimoni era el de participació en els guanys (Zugewinngemeinschaft). La vídua volia inscriure la meitat de l’immoble al seu favor i l’altra meitat a favor dels seus fills, i per a accedir al Registre de la Propietat suec va creure convenient demanar l’emissió del CSE. El problema pròpiament dit sorgí quan l’autoritat competent alemanya va denegar l’expedició del CSE perquè la vídua havia obtingut una quarta part de l’immoble a través de la successió del seu marit i l’altra quarta part a través de la liquidació del règim econòmic matrimonial en els termes previstos en l’article 1371(1) BGB, que preveu que la quarta part de l’herència que correspon al cònjuge supervivent segons les normes sobre successió intestada es vegi incrementada en una quarta part addicional si, a més, els cònjuges estaven casats sota el règim legal alemany de participació en els guanys.8 És a dir, el tribunal competent per a l’expedició del CSE informa la vídua que només pot certificar a través de dit instrument una quart part de la propietat de l’immoble: la quarta part que li pertoca en virtut de les normes de naturalesa estrictament successòria.

8. Adjunto el text en català de l’article 1371(1) BGB. La traducció és meva: Article 1371. Igualació dels guanys acumulats en cas de mort Si el règim matrimonial s’extingeix com a conseqüència de la mort d’un cònjuge, la igualació dels guanys acumulats té lloc a través de l’increment, en un quart del cabal relicte, de la quota que rep el cònjuge supervivent com a conseqüència de l’obertura de la successió intestada; és irrellevant a aquest efecte si els cònjuges, en el cas concret, han acumulat guanys o no.

196

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

Finalment, el tribunal alemany decideix elevar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que conclou que, «a l’efecte del Reglament» (i sense qualificar si per al dret alemany intern la institució considerada en l’article 1371(1) BGB té caràcter successori o familiar), la quarta part de la propietat que li és atorgada a través de la liquidació del règim econòmic matrimonial és de naturalesa innegablement successòria, atès que el repartiment de la quarta part addicional a favor de la vídua previst per l’article 1371 BGB té lloc, precisament, com a conseqüència de la mort del marit (mortis causa). A continuació, el Sr. Fontanellas i Morell va matisar que l’asseveració del TJUE en aquest cas és jurídicament dubtosa, ja que la pròpia jurisprudència del Tribunal Federal de Justícia d’Alemanya (Bundesgerichtshof) estableix que, a l’efecte del dret alemany, la disposició considerada en l’article 1371(1) BGB és una norma de naturalesa estrictament familiar, i no de caire successori. Per tant, afirma que la STJUE del cas Mankoff es fonamenta en criteris polítics i procedimentals i es focalitza més a ampliar l’espectre d’utilitat del CSE que a apuntalar la seva decisió sobre veritables criteris jurídics substantius. La Dra. Ginebra Molins va ser l’encarregada de posar fi a l’última ronda de ponències amb la seva intervenció sobre els criteris de determinació de la llei aplicable als drets del cònjuge vidu segons els reglaments europeus i a la problemàtica derivada de l’existència d’estats plurilegislatius en el si de la Unió Europea. Essencialment, la professora Ginebra va enunciar els trets bàsics que preveu el Reglament triple de successions a l’hora de regular la determinació de la llei aplicable en els estats plurilegislatius. Va indicar que l’article 36 del Reglament mencionat estableix que el conflictus legum entre els diferents ordenaments jurídics que conviuen a l’interior de l’estat plurilegislatiu s’ha de solucionar d’acord amb les normes de conflicte que prevegi la legislació nacional. Va afirmar, doncs, que l’article 36 del Reglament ens remet necessàriament als articles 16.1 i 9.8 CC, ja que no pot entendre’s que les normes de conflicte de lleis contingudes en el títol preliminar del CC hagin quedat desplaçades, en virtut del principi de primacia del dret europeu i del principi lex posterior derogat priori, per les normes de conflicte de lleis que considera el Reglament triple de successions (tesi de la remissió estàtica). Va ressenyar, a més, que aquesta conclusió queda reforçada per la jurisprudència dels tribunals espanyols, que s’inclinen de manera unànime a favor d’aquesta tesi de la remissió estàtica. En última instància, Ginebra va emfatitzar que el Tribunal Suprem ha posat fi al dubte hermenèutic sobre l’incís final de l’article 9.8 CC (relatiu al fet que els drets del cònjuge supervivent en la successió de la seva parella finada es regeixen per la llei aplicable a la unió matrimonial, i no per la llei aplicable a la successió) mitjançant les seves sentències de 28 d’abril de 2014 i 16 de març de 2016, que dictaminen que, efectivament, la interpretació que ha de prevaldre és la literal, i que els drets que emparen el cònjuge supervivent per raó de la mort de la seva parella són els que fixi la llei apli-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

197

MISCEL·LÀNIA

cable al matrimoni,9 en el que constitueix una excepció a la regla general del principi d’unitat de la successió. Estava previst que participessin en la conferència de clausura de la jornada el Dr. Lluís Puig Ferriol, catedràtic de Dret Civil de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Dra. Alegria Borràs Rodríguez, catedràtica de Dret Internacional Privat de la Universitat de Còrdova i de la UAB, i la Sra. Encarnació Roca Trias, catedràtica de Dret Civil de la UB i actual vicepresidenta del Tribunal Constitucional. Tristament, el Dr. Puig Ferriol i la Dra. Borràs Rodríguez no van poder ser presents a la jornada per motius de salut, de manera que la cloenda va quedar a les mans de la Dra. Roca Trias, que va ser presentada pel Sr. Francesc Vega Sala, veteraníssim advocat amb una gran experiència en l’àmbit del dret de família i president honorífic de la SCAF. La ponent va començar la seva intervenció destacant l’importantíssim paper que està tenint la Unió Europea en la resolució d’una sèrie de problemes relatius a les matèries tractades en la jornada i que tradicionalment eren problemes d’abast intern, com ara les successions i el règim econòmic matrimonial. Precisament per això, opina que s’haurien de reformar els plans docents del grau de Dret a fi de reforçar els coneixements de l’alumnat en dret europeu. La Dra. Roca creu que la modernització i l’adaptació del dret de successions han de fonamentar-se en un estudi sociològic i econòmic seriós del qual verament s’infereixi de quina manera ha canviat la configuració de les famílies espanyoles i catalanes, com s’han vist afectades econòmicament i quins aspectes de la regulació de l’impost de successions tenen i han tingut influència o impacte en aquesta afectació econòmica. També va ressenyar que, en aquesta tasca, és importantíssim partir d’una visió del dret civil constitucional que tingui en consideració la configuració del dret a la propietat i el dret a l’herència com a drets que compleixen una funció social de caràcter essencial, segons l’article 33 CE. No obstant això, diu, el dret de successions no és només una disciplina jurídica amb un alt grau d’especialització tècnica, sinó que sempre ha tingut una dimensió social i econòmica cabdal, tal com demostra la constitució que zelava la conservació de les cases principals, signada pel rei Felip III durant les Corts celebrades a Monsó l’any 1585, la qual instaurava una disminució de la quantia de la llegítima i permetia el seu pagament en béns o en diners (llegítima pars valoris). De fet, afirma la Dra. Roca, la discussió relativa a la conveniència de la supressió o reducció de la llegítima és una discussió completament actual a tot Europa. Així, va distanciar-se de la tesi recollida per la Sentència del Tribunal Federal de Justícia d’Alemanya de 19 d’abril de 2015 (que va resoldre que la llegítima prevista per la llei successòria alemanya és un valor protegit constitucionalment del qual no es pot

9. En el mateix sentit es pronuncien, segons la Dra. Ginebra Molins, la RDGRN de 29 de juliol de 2015 i les sentències de l’Audiència Provincial de les Illes Balears de 3 de juliol i 21 d’octubre de 2017.

198

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

privar els descendents encara que no en tinguin necessitat) i va concloure que en els nostres dies ha desaparegut la funció primigènia de la llegítima com a conseqüència de la concurrència d’una miríada de factors: l’allargament de l’esperança de vida (que fa que els hereus i els legitimaris cada vegada tardin més a rebre l’herència dels seus progenitors), la forta inversió que fan les famílies en la formació dels fills durant els primers anys de la seva vida, la naturalesa del béns que formen el patrimoni hereditari (compost generalment per menys béns immobles que antigament i els quals són substituïts per béns de caràcter més dinàmic), etcètera. Roca considera que una llegítima de dos terços, com la que considera el Codi civil espanyol, constitueix una vinculació excessiva del patrimoni que recorda els mayorazgos feudals i que hauria de ser substituïda per una llegítima curta a l’estil de la regulada en el llibre quart del Codi civil de Catalunya. Fins i tot planteja que potser seria convenient treballar per a la construcció d’un règim jurídic que prevegi la desaparició gradual de la llegítima, amb certes excepcions per a situacions en què tinguin un paper persones especialment vulnerables, com els casos en què hi ha descendents o parents col·laterals amb la capacitat disminuïda, o el cas de matrimonis de llarguíssima durada en què la mort d’un dels cònjuges provoca al supervivent una situació d’absolut desvaliment. Sens dubte, la ponència de la Sra. Roca Trias fou un sòlid punt i final per a una jornada extraordinàriament profitosa i enriquidora, que contribueix que puguem veure el nostre dret civil des de nous punts de vista. Esperem que, amb una mica de sort i d’esforç, la celebració d’aquesta jornada tingui continuïtat durant els pròxims anys. Enrique Peruga Pérez Advocat

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

199

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 200-202 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.135

JORNADA SOBRE BLOCKCHAIN I REGISTRE DE LA PROPIETAT, CELEBRADA A BARCELONA EL 28 DE FEBRER DE 2019 El Servei d’Estudis Registrals de l’Il·lustre Col·legi de Notaris de Catalunya va organitzar el dia 28 de febrer de 2019 en el Deganat Autonòmic dels Registradors de la Propietat, Mercantils i de Béns Mobles de Catalunya, una jornada sobre blockchain i Registre de la Propietat. L‘objectiu de la jornada era aportar elements d’anàlisi i de reflexió sobre la tecnologia de cadenes de blocs (blockchain) i la seva implantació en els registres de la propietat. Una cadena de blocs o blockchain es podria definir essencialment com un registre digital o llibre de comptabilitat que es distribueix a través d’una xarxa d’ordinadors. Més tècnicament, una cadena de blocs és una base de dades transaccional distribuïda, formada per cadenes de blocs dissenyades per a evitar la seva modificació una vegada una dada ha estat publicada. Això s’aconsegueix mitjançant xarxes basades en sistemes de comunicació port a port (peer-to-peer), amb consensos generats a través d’un algoritme de prova de treball. Per tant, els registres dins d’aquesta xarxa estan protegits per criptografia i, per tant, estan protegits contra errors humans, l’edició i l’eliminació de dades. La versatilitat de les cadenes de blocs porta aquesta tecnologia a ser considerada com una manera de gestionar les transaccions financeres, les transferències d’actius i les obligacions que bàsicament formen un registre de la propietat. La jornada va estar dirigida pel Sr. Rafael Arnaiz Ramos, registrador de la propietat i director del Servei d’Estudis Registrals de Catalunya. Com a ponents hi van participar el Sr. Sergio Nasarre Aznar, catedràtic de Dret Civil de la Universitat Rovira i Virgili i director de la càtedra UNESCO d’Habitatge, i el Sr. Fernando P. Méndez González, registrador de la propietat, mercantil i de béns mobles i professor associat de la Universitat de Barcelona. La primera ponència va ser la del Sr. Sergio Nasarre Aznar, que es va centrar en l’anàlisi de l’habitatge col·laboratiu i les cadenes de blocs. El ponent va iniciar la seva exposició indicant la seva participació en el projecte TENLAW (Tenancy Law and Housing Policy in Multi-level Europe), sobre lloguer d’habitatges a Europa, i en un altre projecte sobre desnonaments i sensellarisme. El ponent va iniciar la seva exposició manifestant que la problemàtica de l’habitatge col·laboratiu parteix de la crisi del 2007 i va dir que l’economia col·laborativa és hereva d’aquesta crisi, així com de la revolució tecnològica i de la generació del mil· lenni. Com a conseqüència, es va convertir la propietat com a tal en accés a l’habitatge. S’està resolent si la crisi econòmica financera, l’accés i l’organització de l’habitatge i, en definitiva, l’habitatge col·laboratiu, són fenòmens positius per a l’habitatge. 200

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

MISCEL·LÀNIA

El ponent va manifestar que la tecnologia de cadenes de blocs elimina els intermediaris i, per tant, hi ha un contacte i un contracte directes. Per exemple, aplicar les cadenes de blocs a les transmissions patrimonials, és a dir, fer-les sense intermediaris, facilitaria la descentralització, la immediatesa i la publicitat (hi ha projectes pilot a Suècia, el Brasil i Geòrgia). Aquesta desintermediació fa referència al procés de reducció de la cadena d’interacció, que pretén disminuir o fins i tot evitar la presència d’intermediaris entre les parts que transiten. És un dels manifestos del que s’anomena economia entre iguals. La desintermediació contribueix a reduir el consum, la producció i els costos de distribució, per a augmentar així els marges de benefici. Això tindrà un efecte significatiu perquè farà obsolet el model de negoci tradicional i ajudarà a afrontar els problemes subjacents en aquest model de negoci. La desintermediació del sistema de transferència de béns immobles a través d’aquesta tecnologia ajudarà a afrontar problemes de frau (p. ex., blanqueig de diners), ja que cada propietat es codificarà de manera única i es vincularà a una clau intel·ligent que només posseirà el propietari, i també ajudarà a repensar el paper dels intermediaris com els corredors, les empreses de custòdia, els notaris, els registradors de la propietat, els funcionaris públics i els agents de la propietat immobiliària. Per tant, la tecnologia de cadenes de blocs té el potencial de transformar el model tradicional d’accés al registre i així facilitar l’accés a l’habitatge. Per això ha de complir determinats reptes, diferenciats depenent de la fase contractual en la qual es trobi el negoci jurídic. — En la fase precontractual, la tecnologia de cadenes de blocs ha de facilitar el coneixement de la finca, els impostos, el preu, i els drets i deures contractuals, i ha de garantir la protecció dels consumidors. — En la fase d’elevació a públic del contracte, la tecnologia de cadenes de blocs —seguint la regla del know your costumer— ha de facilitar la comprovació de la identificació de les parts, de la seva capacitat jurídica o de l’autorització per a contractar, i ha d’avaluar les intencions reals de les parts i els efectes que volen aconseguir amb el contracte, i permet assegurar que els resultats de l’acord són conformes a la llei (per exemple, comprovant les clàusules abusives en un préstec hipotecari o contracte de lloguer), que s’expliquen els efectes legals del contracte a les parts i que els accepten realment. — En la fase d’accés al registre, les escriptures i altres documents públics poden accedir directament al registre perquè són vàlids legalment. El registre produeix determinats efectes: per exemple, els necessaris per a adquirir la propietat, o bé la publicitat per a tercers sobre el nou propietari. Actualment, la tecnologia de cadenes de blocs no garanteix que el contingut sigui legal i no pot garantir que es correspongui realment amb el que volien fer les parts, però hi ha altres programaris que sí que ho poden fer. Si el bloc es perd, no hi ha res que el pugui substituir i es perdrà tota l’evidència de titularitat (recuperable mitjançant el hash). La tecnologia de cadenes de blocs tampoc no està pensada per a guardar els documents, ni tampoc comprova la capacitat d’obrar de les parts. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

201

MISCEL·LÀNIA

El ponent també va posar èmfasi en els contractes intel·ligents, que són els contractes programables que s’autoexecuten quan es compleixen certes condicions. També ofereixen la possibilitat que les transaccions es completin molt més ràpidament quan es combinen amb un registre de cadenes de blocs. Per exemple, el títol de propietat d’un bé es podria transferir al comprador automàticament en rebre els fons en el compte del venedor. El resultat també seria una acceleració del procés de registre. Amb les dades actualitzades immediatament, la bretxa de registre s’eliminaria. Això, al seu torn, també conduiria a major eficiència i a estalvis de costos per als registres de la propietat. La segona ponència va anar a càrrec del Sr. Fernando P. Méndez González, que va seguir la línia del primer ponent però va manifestar el seu desacord amb l’economia col·laborativa, perquè considera que en l’economia col·laborativa hi ha igualment competidors i per aquesta raó s’hauria de denominar economia desintermediada i no col·laborativa. El ponent es va centrar, essencialment, en l’anàlisi de la tecnologia de les cadenes de blocs en l’economia col·laborativa i es va preguntar fins on podria arribar la tecnologia: fins a l’eliminació de les institucions i les elits? Va comentar que el Registre de la Propietat és automatitzable perquè té una base de dades, però no existeix per a això, sinó per a agilitzar l’adquisició de titularitats. Va manifestar que la tecnologia de les cadenes de blocs encara no s’ha implantat en cap país i que està d’acord que té determinats beneficis; per exemple, impedeix el frau. El ponent considera que el negoci jurídic realitzat mitjançant una cadena de blocs no pot ser vàlid perquè mai no permetrà saber qui contracta realment, ja que qui ho fa són dues adreces electròniques, ni tampoc permetrà saber si l’altra part contractant té capacitat per a realitzar la contractació. Méndez González accepta que l’accés funcionaria amb claus identificatives, però també es mostra en contra d’això perquè es pregunta què passarà amb aquestes claus si el titular mor. En definitiva, Méndez diu que la tecnologia de cadenes de blocs posaria fi a la llibertat contractual, la llibertat de forma i la transmissió en general. Quant als contractes intel·ligents, opina que poden ser provisionals, però no duradors, llevat que la intel·ligència artificial es desenvolupi molt, i actualment estem davant d’una intel·ligència artificial feble, que únicament té capacitat per a acumular dades i res més, i que en els últims trenta anys no ha millorat gaire. El ponent anterior es va mostrar contrariat amb l’última idea manifestada pel segon, ja que ell sí que considera que la intel·ligència artificial ha millorat, tant pel que fa a l’acumulació de dades com pel que fa al tractament d’aquestes. Alisa Salajan Advocada Col·laboradora de la Clínica Jurídica en Dret Immobiliari i Mediació Residencial 202

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECENSIONS

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 20 (2019), p. 205-211 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993 http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP

IMMACULADA BARRAL VIÑALS (ED.), LA RESOLUCIÓN DE CONFLICTOS CON CONSUMIDORES: DE LA MEDIACIÓN A LAS ODR, MADRID, EDITORIAL REUS, 2018, 347 P.

La publicación de esta monografía es uno de los resultados del proyecto de investigación «Préstamos hipotecarios, consumidores, mediación obligatoria y online dispute resolution» (DER2015-63940-P), dirigido por la profesora Barral. Es una iniciativa realmente interesante, que debe aplaudirse, puesto que no existen muchos estudios globales en la doctrina civilista sobre esta materia. La Directiva 2013/11 y el Reglamento de la Unión Europea (UE) 2013/524 han motivado que se centre la atención —hasta ahora focalizada en el arbitraje de consumo— en la mediación y en la resolución alternativa de conflictos, ya sea offline u online, es decir, en diferido o bien en línea. Este estudio resulta muy relevante porque acomete un análisis general y prácticamente global sobre la resolución en línea de conflictos de consumo. General, porque realiza una reflexión sobre el futuro de la resolución de conflictos tras la Directiva 2013/11 y su transposición al derecho interno, y especialmente un análisis de las posibilidades que ofrece la resolución en línea de dichos conflictos. Y es casi global porque, por un lado, presenta las distintas cuestiones que deben tenerse en cuenta en relación con el tratamiento en línea de las reclamaciones de consumidores (como la confianza, el tratamiento de los datos, el procedimiento, etc.), y, por otro lado, analiza una serie de ámbitos en los que se han promovido las ODR1 o que son campo de abono propicio para implementarlas (seguros, familia o retrocesiones de cargos). El libro se compone de tres partes diferenciadas. En la primera se aborda el análisis en general de la solución alternativa de conflictos de consumo, partiendo de la Directiva 2013/11, sobre ADR2 en conflictos de consumo, y su (entonces inminente) transposición al derecho español. El capítulo inicial, de Pablo Cortés, titulado «Análisis de la implementación del régimen europeo sobre las reclamaciones de consumo y recomendaciones para su transposición en España», ofrece una serie de criterios y soluciones procedentes del derecho comparado, que pueden coadyuvar a la transposición de la directiva comunitaria en España. Comienza revisando los objetivos de la

1. ODR hace referencia a los sistemas alternativos de resolución de conflictos en línea, por sus siglas en inglés: online dispute resolution. 2. ADR son las siglas en inglés para referirse a la resolución alternativa de conflictos: alternative dispute resolution.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

205

RECENSIONS

Directiva y después realiza una serie de propuestas con respecto al derecho español, en mi opinión unas más acertadas que otras.3 Así, por ejemplo, el autor propone crear una plataforma nacional de resolución alternativa paralela a la plataforma europea. Con la intención de potenciar al máximo el uso de las ADR, Cortés propone que las entidades de ADR puedan tener un carácter residual de ámbito sectorial. Y que, por un lado, sus resoluciones sean vinculantes y, por el otro, la no observancia de la resolución provoque la inclusión del empresario en listas negras, como sucede en Suecia. El autor va haciendo comparaciones de distintas situaciones entre las ADR del Reino Unido y las de otros países europeos. Para evitar las elecciones discrecionales de los empresarios, a la hora de elegir como foro de sometimiento a las entidades de resolución alternativa acreditadas que pudieran serles más favorables por sus decisiones anteriores, Cortés propone la supervisión de la calidad de dichas entidades. Esta tentación no se podría producir si solo existiese una entidad de ADR por sector con alta conflictividad, que se beneficiaría además de las economías de escala, pero ello tendría, en mi opinión, el condicionante negativo de obligar al consumidor a dirigirse en exclusiva a esta entidad de ADR, lo que reduciría sus posibilidades de elección, especialmente si se tiene en cuenta que el arbitraje de consumo español ofrece una solución vinculante y ejecutiva, que no ofrecen otros sistemas de ADR. El capítulo segundo, «La transposición de la Directiva 2013/11/UE al ordenamiento jurídico español a través de la Ley 7/2017, de 2 de noviembre», es de Alicia Agüero. Aunque las jornadas que dieron lugar a esta monografía se celebraron antes de la aprobación de esta norma, Agüero ha adaptado el análisis a la Ley 7/2007, estableciendo las comparaciones adecuadas con el Anteproyecto de la misma y señalando las mejoras de la norma con respecto a este, como por ejemplo la eliminación del umbral económico para acceder a las ADR o la supresión de los servicios de atención al cliente de las empresas como posibles entidades de ADR. La autora realiza un análisis de las cuestiones más importantes que plantea la Ley 7/2017, relativas al objeto de la norma y su ámbito de aplicación, así como a los requisitos necesarios de los procedimientos, de las entidades para acreditarse o de las personas encargadas de resolver los conflictos. Analiza las obligaciones de las entidades acreditadas y la obligación de información que se instituye sobre el empresario. Por último, analiza el impacto de la norma sobre el sistema de arbitraje del consumo español. El capítulo tercero, que cierra esta primera parte de la monografía, es de A. Esther Vilalta Nicuesa y se titula «Resolución alternativa de disputas y los retos de una solución global». Vilalta se plantea la ejecutividad que puede derivarse de los acuerdos novatorios alcanzados a través de una resolución alternativa de conflictos. La autora explica las soluciones ofrecidas por el derecho de los estados miembros, tales como

3. Especialmente, no se comparten las sugerencias del autor en relación con el sistema arbitral de consumo español.

206

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECENSIONS

la homologación judicial, la elevación a escritura pública o la certificación por los abogados de las partes intervinientes sobre el cumplimiento y el respeto de la ley y del orden público, de las que se deriva su carácter ejecutivo inmediato. Igualmente señala otras soluciones más flexibles adoptadas en otros estados europeos. Así mismo, la autora analiza la solución española (elevación a escritura pública), que supone un coste económico para las partes, que Vilalta critica acertadamente, puesto que si se instituye un sistema de resolución alternativa gratuito o con un coste simbólico, no tiene sentido alguno tener que invertir después dinero para exigir el cumplimiento del mismo y, en caso de que no se cumpla voluntariamente, hacer ejecutivo el acuerdo alcanzado en la ADR. Vilalta también aporta una interesante reflexión sobre las alternativas que pueden darse a la ejecutividad del acuerdo, como los sistemas privados de valoración de la reputación, las estadísticas valorativas, los sellos de confianza, las listas negras o blancas (en función del grado de cumplimiento), o las valoraciones públicas que hacen los consumidores y/o usuarios de los servicios empresariales. La segunda parte del libro se dedica a las ODR para dirimir conflictos con consumidores. Comienza con el capítulo de Immaculada Barral Viñals, «La plataforma de resolución de conflictos en línea de la UE y las entidades de resolución/mediación acreditadas: ¿Mucho ruido y pocas nueces?», en el que la autora analiza las relaciones «no siempre armónicas» entre el Reglamento UE 524/2013 y la Directiva 2013/11 a la que complementa. La apuesta europea por la creación de la plataforma de ODR se basa en la aspiración a reforzar la confianza del consumidor en el comercio electrónico, así como potenciar su fácil (y económico) acceso a la justicia para obtener la resolución de conflictos de consumo. Aunque ambas iniciativas legislativas deberían ser interdependientes, la Directiva se centra en tres objetivos principales como son la creación de las entidades de resolución alternativa acreditadas, la homologación de los estándares de calidad de las mismas y la información que debe darse a los consumidores y empresarios respecto de las vías extrajudiciales de arreglo de sus controversias; por su parte, el Reglamento se circunscribe a poner en marcha la plataforma europea en línea en tanto que sistema de resolución necesario para agrandar la confianza de los consumidores en la resolución de los conflictos de consumo, especialmente los transfronterizos. Barral destaca los puntos de fricción entre Directiva y Reglamento, como que no se produce una identidad exacta en el ámbito de aplicación de ambas normas: más restringido en el Reglamento (por doble partida, porque se reduce exclusivamente a los conflictos derivados de contratos en línea y que sean transfronterizos), mientras que la Directiva afecta a todo tipo de contratos con consumidores, sean domésticos o transfronterizos. La autora continúa realizando una serie de reflexiones sobre la plataforma para que pueda resultar eficaz y acomete el análisis de las obligaciones que asumen las entidades de resolución acreditadas en la plataforma, así como el de la obligación de los empresarios de publicitar la existencia de estas vías de reclamación. Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

207

RECENSIONS

En el capítulo quinto, «La mediación electrónica y los medios disponibles aún a explorar: estado de la cuestión», el autor, Eduardo Vázquez de Castro, critica que el avance de la tecnología no ha ido parejo con la expansión de la mediación electrónica y plantea que la plataforma europea de ODR podría ampliar su utilidad expandiendo su aplicación a otros ámbitos más allá del consumo, como puede ser la mediación simplificada en asuntos civiles y mercantiles. A partir de ahí, Vázquez realiza un pormenorizado análisis de la mediación simplificada, de sus bondades, de sus posibilidades y del procedimiento establecido. Dedica después su atención a la mediación intrajudicial y la mediación electrónica privada, ofrecida por empresas. Aporta también una referencia a las herramientas de mediación ofrecidas en España. El capítulo sexto, «The management of procedural expectations in consumer and small claims ODR», es obra de Fabien Gélinas, quien comienza exponiendo la necesidad sustantiva y la importancia para el ciudadano de contar con un juicio justo o con el debido procedimiento extrajudicial, que debe basarse en la imparcialidad e independencia de los árbitros. Partiendo de esta base, el autor realiza una aproximación a esta nueva forma de resolución de conflictos y destaca la necesidad de compatibilizar los modelos autocompositivos (como la mediación) con los heterocompositivos (como el arbitraje) para cumplir dos fines: conseguir la defensa adecuada de los intereses de los consumidores y, sobre todo, garantizar el cumplimiento de sus derechos (incluidos los procesales). No obstante, ello no implica un encorsetamiento en un procedimentalismo estéril, sino que debe priorizarse el reconocimiento de la autonomía de la voluntad de las partes para la resolución de los conflictos de consumo. En el séptimo capítulo, bajo el título «Improving consumer protection through technology: The challenge of compliance» Riika Koulu analiza el desafío que supone la ejecutividad del acuerdo. Al igual que hizo anteriormente Vilalta, la autora finlandesa analiza la influencia de la tecnología en la resolución de conflictos y su aprovechamiento para mejorar la protección de los consumidores. Se plantean la ejecutividad de estos acuerdos de mediación en el ámbito del consumo y los problemas que pueden derivarse de los principios de transparencia, justicia y garantía de los derechos de los consumidores. Koulu afirma que es necesario, aunque difícil, conseguir la ejecutividad en la resolución de conflictos en línea transfronterizos, porque las reglas de los sistemas legales nacionales no se aplican a estos procesos de ODR. Por ello, la autora llega a la conclusión que se evoluciona hacia mecanismos privados (como pueden ser las valoraciones de los usuarios que inciden sobre la reputación de los empresarios) y que se deben potenciar los instrumentos de prevención de conflictos, para proveer de protección legal a la parte débil en la contratación. El octavo capítulo, «Los datos personales en los sistemas de resolución de conflictos en línea: su tratamiento y protección», es la contribución de Isabel Viola Demestre a un tema conflictivo en relación con las ODR. Es conflictivo porque, como pone de manifiesto la autora, los datos de carácter personal ofrecen poder y dinero a quienes disponen de ellos: proporcionan información acerca de hábitos de consumo, 208

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECENSIONS

preferencias, estado de salud, intereses y necesidades. Quienes los conozcan, pueden ejercer un control, disponen de una información que puede traducirse en dinero (por ejemplo, en una campaña publicitaria). En definitiva, este capítulo viene a plantear cómo se deben tratar los datos personales que quedan almacenados en el entorno virtual tras haber tramitado en línea un conflicto de consumo. Los responsables de dichos sistemas de ODR deben proteger los datos de las partes con las garantías que exige la normativa actual. Viola estudia pormenorizadamente las medidas de protección de los datos personales, el consentimiento del titular y la retirada del mismo, así como los derechos del titular y los deberes de secreto y seguridad de la entidad de ODR, sin olvidarse de la responsabilidad que puede derivarse de las infracciones, ni de la eliminación de los datos personales en las bases de datos en el plazo de seis meses tras la terminación del procedimiento, como medida de protección de los datos personales. Por último, la autora hace una breve referencia a la figura del delegado de protección de datos, que puede ser una figura crucial para garantizar el tratamiento adecuado de datos sensibles. La segunda parte del libro concluye con un capítulo en inglés de Karim Bényeklhef y Emmanuelle Amar, «Some reflections on the future of online dispute resolution. From e-platform to algorithms», en el que se analizan los retos y las posibilidades de futuro que ofrece la resolución en línea de conflictos de consumo mediante medios y sistemas cada vez más sofisticados tecnológicamente hablando, con el recurso a la inteligencia artificial y los algoritmos y al autoaprendizaje automático, que puede llevar a lo que los autores catalogan como ODR «inteligentes», si bien se decantan por considerar que este poder informático y tecnológico no es un medio para sustituir a los abogados, jueces o mediadores. Ahora bien, cabe la aplicación de la tecnología en estas plataformas, por ejemplo con las llamadas ODR-I, que podrían proporcionar a los usuarios una herramienta adecuada para hablar directamente a la plataforma a efectos de poder ser guiados por las distintas pantallas de esta o utilizar algoritmos con los datos recopilados para predecir el resultado posible del conflicto, lo que podría ayudar a los usuarios a tomar una decisión sobre cómo es mejor actuar. La tercera parte de la monografía se dedica a las experiencias prácticas de mediación en distintos sectores contractuales. El capítulo 10, «Las ODR en el ámbito de los seguros», es de Jordi Rivera. Este es un sector con una alta conflictividad, en el que se produce la judicialización principalmente de cuestiones sobre responsabilidad civil en materia de tráfico, daños por agua, daños eléctricos, etcétera. Partiendo de datos estadísticos (obtenidos de un juzgado de primera instancia de Barcelona, pero extrapolables a cualquier otro), se observa un elevado porcentaje de litigios (un 13 %) en los que se tocan cuestiones directamente relacionadas con seguros. Por ello, el autor se plantea que el sector asegurador debe adaptarse a los cambios, especialmente a los nuevos hábitos de consumo, marcados por un mayor acceso a Internet y a la información, y propone que el sector asegurador cree productos personalizados para el consumidor y automatice procesos en materia de resolución de conflictos. Las iniciativas Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

209

RECENSIONS

del sector se centran en incentivar la efectividad en la negociación y la confección de convenios que faciliten los acuerdos extrajudiciales ante asegurados/perjudicados y aseguradoras. Ante esta situación, las ADR/ODR devienen mecanismos que pueden ofrecer rapidez, inmediatez, flexibilidad, confidencialidad, bajo coste, reducción del desgaste personal y mejora de la reputación del sector. Igualmente destaca las ventajas que ofrecen para el asegurador en términos de utilidad práctica y de mejora de la imagen y reputación de la empresa. El autor concluye proponiendo como evolución lógica, en este sentido, la evolución hacia sistemas de ODR en la resolución de conflictos con las aseguradoras, y la potenciación de una plataforma única sectorial para resolver controversias aseguradoras e intensificar las redes sociales como canales de atención de quejas en un entorno en línea. El capítulo undécimo, «Los conflictos familiares: otro ámbito idóneo para la consolidación de los ODRs», es redactado por Elena Lauroba Lacasa. Aunque por su contenido parece un tema alejado de los conflictos de consumo, que son el principal foco de estudio de esta monografía, este capítulo sirve para apreciar las ventajas que tiene el sistema de resolución en línea para poder resolver los conflictos familiares, especialmente en escenarios de ruptura y postcrisis de pareja, porque al tratarse de sistemas no presenciales evitan desgaste e incomodidad personal, dado que las emociones están todavía muy vivos y la presencia de los actores por sí sola puede entorpecer la vía del acuerdo. La autora realiza un estudio comparativo de las iniciativas de ODR en este ámbito, ya sean de carácter privado, como en los Estados Unidos de América, o público, como en los Países Bajos (donde se creó en 2009 un procedimiento en línea de facilitación de acuerdos). Igualmente realiza un breve análisis sobre la posibilidad de estos sistemas en línea en las normativas específicas catalana (Ley 15/2009) y española (Ley 5/2012). Lauroba explica detalladamente tanto las ventajas como los inconvenientes de utilizar un sistema de ODR en conflictos de familia. Así, entre las primeras menciona la creación de un espacio común aunque las partes estén alejadas geográficamente, la posibilidad de comunicación asincrónica, la posibilidad de realizar cálculos simultáneos, la mayor agilidad y la reducción de los costes, o que sea posible una mayor concentración en la averiguación de los intereses de las partes. Este mecanismo de ODR resulta muy aconsejable en procesos de asimetría de poderes entre las partes. En cuanto a los inconvenientes, la autora señala que no se puede garantizar completamente la confidencialidad por la seguridad de los medios utilizados, la imposibilidad de interpretar el lenguaje no verbal por parte del mediador y, sobre todo, la posible falta de habitualidad en el uso de la tecnología por las partes. Otro ejemplo práctico de mediación ODR en sectores concretos, lo ofrece el capítulo de Abigail Quesada Páez, «Los procesos automáticos: el chargeback o retrocesión del cargo». El capítulo se centra en los conflictos generados en las compraventas o contrataciones de servicios realizadas fuera del establecimiento mercantil y pagadas mediante tarjeta de crédito. La Uncitral ha propuesto el chargeback como 210

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

RECENSIONS

modelo que debe seguirse en la resolución alternativa de litigios. Este mecanismo consiste en revertir la transacción de compraventa: se trata de recobrar los fondos que han sido abonados al comerciante, sin por ello cancelar el contrato. Así, el emisor de la tarjeta de crédito extraerá el dinero de la cuenta del comerciante en cuanto el comprador no se sienta satisfecho con la compra o el servicio contratado. Y se seguirá un procedimiento de averiguación de la insatisfacción del cliente o del incumplimiento del comerciante. Se mencionan los elementos que pueden dar lugar al chargeback y se analizan dos supuestos conflictivos: la negligencia del consumidor en el uso del medio de pago y el caso de la falta de conformidad del producto adquirido. La autora expone el procedimiento que debe seguirse para obtener el chargeback y concluye su estudio considerando que este sistema de ODR prácticamente automático puede ser una eficaz herramienta de protección para los consumidores; por ejemplo, en los casos de robo de la tarjeta, en los supuestos de vulneración de los derechos de los consumidores por parte del vendedor o en los supuestos de quiebra del vendedor. En definitiva, una vez realizada esta visión panorámica de los capítulos que se contienen en la obra, no queda más que recomendar encarecidamente la adquisición y la lectura de este libro, dado que ha venido a colmar un hueco en la doctrina sobre la dimensión y las posibilidades que ofrecen los sistemas de resolución en línea de conflictos de consumo (e inclusive de sus posibilidades en otros ámbitos). Esta monografía se ha convertido en un pilar necesario para entender y apostar por la resolución en línea de conflictos, sin olvidar el estudio que se hace de la propia Directiva 2013 y su implementación en el derecho interno. M. Teresa Álvarez Moreno Professora titular de dret civil / Universidad Complutense de Madrid

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

211

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER A L’EDICIÓ 1. Els articles s’han de redactar en català preferiblement i s’han de presentar en suport de paper i en disquet o CD (si pot ser, picat en el programa de tractament de textos Microsoft© Word per a PC). 2. El cos de la lletra ha de ser del 12, i el text s’ha de compondre amb un interlineat d’un espai i mig. 3. L’extensió de l’article no pot ser inferior a deu pàgines (2.100 caràcters per pàgina). Tots els fulls han d’anar numerats correlativament. 4. La bibliografia s’ha d’incloure al final de l’article. Ha d’estar ordenada alfabèticament per autors i ha de seguir els criteris següents (hi ha uns criteris més detallats a la disposició dels autors). Els llibres s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. Títol de la monografia: Subtítol de la monografia. Lloc de publicació: Editorial, any. Nombre de volums. (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [Informació addicional] Els articles de publicacions periòdiques s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. «Títol de la part de la publicació en sèrie». Títol de la Publicació Periòdica [Lloc d’Edició], número del volum, número de l’exemplar (dia mes any), número de la pàgina inicial - número de la pàgina final. 5. Les notes s’han de compondre al peu de la pàgina on figura la crida, que s’ha de compondre amb xifres aràbigues volades. 6. En el cas que hi hagi figures, gràfics o taules, s’han de presentar numerats correlativament en fulls a part i indicar dins del text el lloc en què s’han d’incloure durant el procés de maquetació. 212

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

NORMES DE PRESENTACIÓ

Juntament amb l’article s’han de lliurar en un full a part algunes dades del currículum de cada autor (quatre línies de text com a màxim). 8. Al final de l’article cal afegir un resum d’un màxim de quinze línies (1.050 caràcters), en: català, castellà i anglès. 9. Amb vista a la indexació en diferents bases de dades, s’han de proposar cinc mots clau com a mínim (en català, castellà i anglès), els quals s’haurien d’extreure, si és possible, de tesaurus o diccionaris d’especialitat. 10. Per a garantir la qualitat dels treballs que es publiquin, el Comitè Editorial i el Comitè Científic sotmetran els articles rebuts a l’informe d’experts en cada matèria.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 20 (2019)

213

P R I VAT DRET DE CATALANA REVISTA Volum 28

2023

R E V I S T A C A T A L A N A DE

D R E T P R I VAT Volum 28, 2023