LliL_36

Llengua Literatura&

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

https://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Director: Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: August Bover (UB/IEC), Rosa Maria Calafat (UIB), Rosanna Cantavella (UV/Clare Hall, University of Cambridge), Josep Moran (UB/IEC), Gemma Rigau (UAB/ IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Glòria Casals (UB), Josep M. Domingo (UB), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino/IEC), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Germà Colón (Universität Basel/ IEC), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Josep Massot i Muntaner (IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC).

Llengua & Literatura

Director: Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: August Bover (UB/IEC), Rosa Maria Calafat (UIB), Rosanna Cantavella (UV/Clare Hall, University of Cambridge), Josep Moran (UB/IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Glòria Casals (UB), Josep M. Domingo (UB), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino/IEC), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Germà Colón (Universität Basel/IEC), Joseph Gulsoy (University of Toronto/ IEC), Josep Massot i Muntaner (IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/ IEC).

Objectius i temàtica

L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Política d’accés lliure

L&L es publica en versió electrònica (https://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

https://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines https://revistes.iec.cat/index.php/LliL i https://publicacions.iec.cat

Disseny de la coberta: Ferran Cartes

© els autors dels treballs

© 2026, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tf.: +34 93 552 91 04

Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat

Compost per Fotoletra, SL Imprès a Service Point FMI, SA

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

Dipòsit Legal: B 42845-1987

Els continguts de llengua & literatura estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

ESTUDIS I EDICIONS

APROXIMACIÓ A LA PRESCRIPCIÓ DE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA EN CATALÀ∗

Examination of thE prEscription of linguistic variation in catalan

Laia Benavent-LLinares

University of Birmingham, Dept. of Modern Languages

Edgbaston B15 2TT, Birmingham (United Kingdom)

l.benavent-llinares@bham.ac.uk

ORCID ID: 0000-0002-2054-6436

Resum

Aquest article analitza la variació lingüística en els enunciats prescriptius dels capítols sobre sintaxi de la Gramàtica de la llengua catalana, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2016, i pretén ser una aproximació a la manera com la gramàtica incorpora i prescriu la variació lingüística. L’article es divideix, d’una banda, en l’anàlisi qualitativa dels enunciats normatius i, de l’altra, en la relació quantitativa dels tipus de variació de la gramàtica. A més a més, també s’estudien els recursos prescriptius amb què es vehiculen els enunciats.

Paraules clau

GIEC, gramàtica normativa, codificació, llengua estàndard, variació lingüística

Abstract

This paper analyses the linguistic variation in the prescriptive statements of the syntax chapters of the Gramàtica de la llengua catalana, published by the Institut d’Estudis Catalans in 2016. It aims to be an examination of how this grammar introduces and prescribes linguistic variation, and it is organised first by focusing on the qualitative data and secondly by considering quantitative data on the type of variation codified in the grammar. Furthermore, the prescriptive resources used in these statements are also studied.

Key Words

GIEC, normative grammar, codification, standard language, linguistic variation

∗ Aquest estudi va ser possible gràcies a un ajut predoctoral FI 2019 de l’AGAUR vinculat al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

DOI: 10.2436/20.2502.01.123

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut 25-6-2024; Acceptat 8-1-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

1. INTRODUCCIÓ

Durant el segle xx, ja s’havia fet notar la necessitat d’actualitzar la normativa, i sobretot la normativa sintàctica, per incorporar-hi aspectes que en l’obra de Fabra no s’havien tractat, usos més actuals o bé per considerar-hi, quan fos possible, els grans dialectes de la llengua (Segarra 1984, 1985; Solà 2011). També es feia necessària una aproximació a la normativa que fos més flexible del que havia estat fins aleshores, i que tingués en compte l’aparició de disciplines com la sociolingüística i la pragmàtica durant el segle xx (Marí 1992; Payrató 2016). En l’àmbit gramatical, l’actualització de la normativa del català es va materialitzar el 2016 amb la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana. En aquest estudi partim de la pregunta de recerca següent: com es configura la norma prescriptiva en els enunciats amb variació sintàctica de la GIEC? Aquesta pregunta ens permetrà aproximar-nos a la prescripció de la variació lingüística a la GIEC centrant-nos en la sintaxi, ja que tradicionalment és l’àmbit de la llengua on s’ha posat menys l’atenció, tant des d’un punt de vista descriptiu (rigau 1998: 78-79) com prescriptiu (per exemple, Fabra 1918/1933). L’objectiu de l’estudi és analitzar el paper de la variació lingüística en la prescripció de la normativa sintàctica i els recursos amb què es prescriu.

2. PLANTEJAMENT DE L’ESTUDI

Entenem la Gramàtica de la llengua catalana partint de l’esquema de la comunicació. És a dir, el text de la GIEC és el missatge produït per un emissor, que és l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), dirigit a un receptor, que són els usuaris de la gramàtica, i publicat en el context d’actualització del corpus normatiu, més concretament de la gramàtica normativa (Haugen 1983; GIEC 2016). Com a emissor, l’IEC és jeràrquicament superior al receptor, ja que és una autoritat establerta legalment que té alhora un reconeixement social (berrendonner 1982: 25; CoSta 2008: 2).

La interpretació de la GIEC tampoc es pot deslligar dels actes de parla: l’acte locutiu, que es dona pel fet d’escriure els enunciats amb

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 9

uns mots concrets, l’acte il·locutiu, que es dona quan els enunciats són dits per l’emissor (una ordre, un prec, etc.) i l’acte perlocutiu, que es dona per l’efecte que els enunciats produeixen en el receptor (Payrató 2010: 80-81; CoSta 2016: 166). En aplicar-ho a la gramàtica normativa, CoSta (2016: 166) afirma:

de vegades els fragments locutivament descriptius d’una gramàtica normativa tenen un sentit (una il·locutivitat) deliberadament prescriptiu o —a causa de les característiques de l’obra— adquireixen una perlocutivitat prescriptiva (són interpretats com a normatius).

Per tant, assumim que en una gramàtica normativa la descripció no sempre té un impacte només descriptiu en el receptor, sinó que, en aquest context, els enunciats descriptius també es poden interpretar com una prescripció, com una guia en l’ús lingüístic. D’altra banda, també considerem la distinció entre norma objectiva i norma prescriptiva d’acord amb la distinció que en fa CoSeriu (1952: 90):

Aclaramos, además, que no se trata de la norma en el sentido corriente, establecida o impuesta según criterios de corrección y de valoración subjetiva de lo expresado, sino la norma objetivamente comprobable en una lengua, la norma que seguimos necesariamente por ser miembros de una comunidad lingüística, y no aquella según la cual se reconoce que «hablamos bien» o de manera ejemplar, en la misma comunidad. Al comprobar la norma a la que nos referimos, se comprueba cómo se dice y no se indica cómo se debe decir

En parlar de la relació entre els dos tipus de norma, l’autor afirma que «la “norma normal” se adelanta siempre a la “norma correcta”, es siempre anterior a su propia codificación» (CoSeriu 1952: 90). Podem trobar normes en funció del territori i de la situació comunicativa que «són preexistents a la intervenció normativa» (Marí 2015: 144-145), de manera que conèixer-les prèviament permet seleccionar i codificar les que interessen d’acord amb el model lingüístic previst i desestimar les altres (CoSta 2005: 587-588). Així, les normes objectives poden coincidir o no amb les normes prescrites a la gramàtica normativa i, per tant, assumim que la selecció d’una norma i la posterior codificació

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

permet validar-ne la prescripció encara que els enunciats es formulin com una descripció.

Sobre la manera com prescriuen les gramàtiques, la bibliografia fa referència a l’ús de recursos prescriptius explícits, la combinació de la descripció i la prescripció, i la prescripció mitjançant l’ús de recursos descriptius amb els quals la prescripció i la descripció coincideix (ayreS-bennett 2016: 105-106; 2019: 190; ginebra 2017: 11, 13-15; 2021: 151; groSSe 2020: 418-419). De la descripció amb valor prescriptiu dolS (2019: 40, 44-45) n’ha anomenat «prescripció de grau zero» i ginebra (2017: 14), «enunciat neutre». Partint d’això, hem establert una distinció entre marques normatives (recursos explícitament prescriptius) i marques aparentment descriptives (recursos lingüístics descriptius que, en el context d’una gramàtica normativa, assumim que també serveixen per guiar els parlants en l’ús de la llengua, com mostrem a la Taula 1, i adquireixen un valor de prescripció) (benavent 2023: 58-61).

Taula 1. Tipus de marques establertes per a l’anàlisi (benavent 2023: 58, 60)

Marques normatives

Marca d’acceptació

Marca d’adequació

Marca de preferència

Marca d’evitació

Acceptable No acceptable

Adequat No adequat

Preferible

Preferiblement

S’evita Cal evitar

Marques aparentment descriptives

Verbs Trobem, es dona...

Marques de freqüència

Marques d’equivalència

És habitual, és freqüent...

Equivalent, sinònim...

La marca «és propi» És propi, no és propi, és característic...

Per a la configuració del corpus d’anàlisi, hem buidat manualment els vint-i-dos capítols de «Sintaxi» de la 1a edició de la GIEC (2016)1 i

1. Hem utilitzat la 1a edició de la GIEC (2016, en paper) perquè la 2a edició (en línia) es va fer pública quan ja s’havia dut a terme l’anàlisi de les dades.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 11

n’ha resultat un corpus amb 489 enunciats normatius amb variació, que hem parametritzat seguint gregory & Carroll (1978) i la «Introducció» de la GIEC (2016). Amb aquesta finalitat, i seguint la definició de enunciat segons Payrató (2008: 1153), hem considerat que un enunciat normatiu és un producte textual que resulta del procés comunicatiu en el context de prescripció lingüística i que vehicula la norma i guia els parlants en l’ús de la llengua (benavent 2023: 46).

3. INTERPRETACIÓ QUALITATIVA DE LES DADES

Tot seguit presentem la interpretació que hem donat als enunciats del corpus, però per qüestions d’espai no podem il·lustrar tots els paràmetres. A l’enunciat (1), vinculat a la variació funcional, la gramàtica presenta el manteniment i el canvi de preposicions davant d’infinitiu i accepta explícitament les dues solucions mitjançant l’estructura tant... com i la marca normativa d’acceptació. No obstant l’acceptació explícita de diverses normes, s’hi afegeix una valoració de preferència per als usos formals. La GIEC dona una solució jerarquitzada de dues possibilitats acceptades en els registres formals: el fet que el canvi es marqui com a solució preferible no implica pas que el manteniment de preposicions no sigui vàlid. Més enllà d’això, els exemples mostren les dues possibilitats i la gramàtica se serveix de parèntesis per indicar-ne aquesta jerarquització.

(1) Així, tenim Insisteix en els temes de sempre o Comptava amb això, però Insisteix a (o en) parlar dels temes de sempre i Comptava a (o de, amb) fer això. Tant el manteniment de en i amb com el canvi de preposicions són acceptables, però el canvi és la solució preferible en els registres formals (p. 1011, lletra grossa)2

A l’enunciat (2) la variació funcional es combina amb la variació dialectal: es presenta la norma d’uns parlars en un nivell de llengua concret. Pel fet que és un fenomen vinculat a la llengua col·loquial pròpia

2. El subratllat és meu a tots els fragments de la gramàtica citats.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

dels parlars valencians, la GIEC explicita que «s’evita en els registres formals». Així, la gramàtica estableix un límit explícit entre la norma de la llengua col·loquial i la prescripció per a la formalitat mitjana de l’estàndard. De totes les marques normatives (§ 2), aquesta és la que potser té una interpretació menys clara: mentre que dolS (2019: 45) considera que només indica «una simple constatació», tant els Documents (IEC 2018: 47) com la GIEC (2016: xxiii), la GEIEC (2018: «Introducció» § 4) i la GBU (2019: xii) la consideren més aviat una marca normativa. En aquest estudi hem assumit que la prescripció indica que el fenomen s’evita en la varietat estàndard perquè també ho fa l’ús real.

(2) En l’ús adverbial, en parlars valencians s’adopta col·loquialment la forma mateixa, que s’evita en els registres formals: Ell mateixa pot encarregar-se’n; Ahir mateixa ho vaig saber (p. 563, lletra menuda)

Les marques normatives com les dels exemples anteriors no sempre són necessàries per prescriure, sinó que els enunciats descriptius en el context d’una gramàtica explícitament normativa poden adoptar un valor implícit de prescripció. A l’enunciat (3) s’hi presenta un fenomen vinculat a la variació funcional, concretament als registres. La gramàtica estableix l’ús de la locució per part de a les passives pronominals com a característica «del llenguatge administratiu i del periodístic». En aquest sentit, inferim que l’acceptació del fenomen és implícita pel fet d’haver-lo seleccionat i codificat a la gramàtica sense indicar cap valoració contrària (GIEC 2016: xxii). Així mateix, l’adequació es limita implícitament al llenguatge administratiu i al periodístic, ja que són els àmbits d’on «és característica» la locució, encara que tampoc s’utilitzi explícitament la marca d’adequació. La GIEC selecciona la norma d’aquests registres i la codifica, de manera que només de presentar-la com una descripció ja guia en l’ús lingüístic d’aquesta estructura.

(3) Les construccions passives pronominals no admeten un complement agent, si no és amb la locució per part de: S’han admès vots particulars per part dels diputats del grup mixt. Aquesta construcció amb complement agent és característica del llenguatge administratiu i del periodístic en general (p. 504, lletra grossa)

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 13

A l’enunciat (4) trobem que s’indiquen els verbs col·loquials que són «equivalents» als verbs implícitament estàndards, però, contràriament a (2), no s’utilitza cap marca normativa, sinó que el fet d’indicar que són «equivalents col·loquials» n’estableix el límit d’ús: per mitjà de recursos descriptius la GIEC estableix que uns pertanyen a la norma de la llengua col·loquial mentre que els altres, no. En aquest sentit, els verbs clissar-hi, galivar-hi, guipar-hi i llucar-hi són implícitament acceptables, però només són adequats en l’ús col·loquial, i, per exclusió, no ho són en la varietat estàndard.

(4) Els verbs clissar, galivar, guipar i llucar, equivalents col·loquials de veure-hi (o veure-s’hi), també duen incorporat el pronom hi. (p. 841, lletra grossa)

L’enunciat (5), vinculat al tenor, relaciona l’elisió del verb modal en oracions interrogatives amb els textos instructius, una solució presentada mitjançant la descripció, a partir de la qual entenem que és acceptable i hi és implícitament adequada, perquè es tracta d’una solució que es troba en aquests tipus de text, hi és normal.

(5) Sovint, especialment en textos que donen instruccions, trobem oracions interrogatives parcials que pregunten sobre un complement del predicat o sobre un adjunt amb un verb modal de possibilitat o d’obligació sobreentès. Així, al costat de Com podem arribar-hi?, Què hem de fer? o A qui cal recórrer?, tenim Com arribar-hi?, Què fer? o A qui recórrer? (p. 1260, lletra menuda)

L’enunciat (6) es vincula a la variació dialectal geogràfica, concretament al dialecte baleàric. La descripció amb què es presenta la norma adquireix un valor de prescripció del qual s’infereix l’acceptabilitat i l’adequació del fenomen en la varietat estàndard del baleàric —és la solució que s’empra en aquest dialecte. De l’enunciat es desprèn que és adequat en l’estàndard d’aquest dialecte perquè es tracta d’una gramàtica normativa i l’ús no es vincula explícitament a cap nivell de formalitat concret, cosa que sí que passa amb els col·loquialismes dialectals de (2).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

(6) Precedint un nom propi de persona, es poden utilitzar els articles personals en (masculí), na (femení) o n’ (forma apostrofada del masculí o femení) o bé els articles definits paral·lels (el, la, l’). El baleàric empra els articles personals en tots els casos: He parlat amb na Joana, n’Antònia, en Tomeu, n’Ignasi, na Costa i n’Aguiló (p. 581, lletra grossa)

A l’enunciat (7), que es vincula a la variació dialectal de tipus temporal, la gramàtica contrasta l’ús del relatiu quant en lloc de que a partir de la norma en la llengua antiga i l’actual: mentre que antigament aquest ús «era possible», actualment és «poc habitual». La contraposició de la norma en dues èpoques diferents fa evident el canvi en l’ús. Així doncs, entenem que els dos usos són implícitament acceptables, però assumim que actualment és més aviat poc adequat en l’estàndard, ja que és «poc habitual» i, en conseqüència, poc general.

(7) A causa del significat quantitatiu d’aquestes codes, antigament era possible l’ús del relatiu quantitatiu quant (i les variants flexives) en lloc del relatiu que precedit de l’article. És el cas, per exemple, de l’oració El pare cull més taronges de quantes pot portar, paral·lela a la ja citada El pare cull més taronges de les que pot portar. L’ús del relatiu quant, però, és actualment poc habitual. (p. 1086, lletra menuda)

Finalment, l’enunciat (8) combina la variació dialectal i funcional presentant l’ús de l’estructura com a què de, que es vincula al menorquí, amb valor de quant, però la primera solució «no transcendeix als registres formals». És un ús implícitament acceptable, però no és adequat en els registres formals. En aquest cas la GIEC estableix el límit per als registres formals, però no la vincula explícitament a cap altre nivell de formalitat, cosa que fa que es doni importància a l’àmbit on no és adequat, perquè el que és rellevant és l’ús en la formalitat mitjana de l’estàndard.

(8) En menorquí trobem el quantificador quantitatiu amb valor interrogatiu o exclamatiu com a què de equivalent a quant, que no transcendeix als registres formals: Com a què d’ametles voleu?; Com a què de disbarats! (p. 643, lletra menuda)

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 15

4. INTERPRETACIÓ QUANTITATIVA DE LES DADES

Tot seguit presentem les dades sobre la incorporació de la variació en la codificació sintàctica, que és lleugerament diferent en funció de l’eix de variació (Taula 2) i dels paràmetres a què es vinculen els fenòmens.

Taula 2. Distribució del nombre d’enunciats d’acord amb el tipus de variació (adaptat de benavent 2023)

Variació dialectal 193

Variació funcional 201

Combinació de variació funcional i dialectal 95

4.1. Variació dialectal

En el corpus hi ha 193 enunciats vinculats a la variació dialectal, que són 344 ocurrències.3 Les dades mostren que en aquest tipus de variació hi predominen les referències a la variació geogràfica, mentre que les marques de variació temporal són quantitativament menors (Taula 3). Cal apuntar que no hem documentat indicadors de variació social, entenent-la com la llengua que permet «the organization of people into different groups», per exemple, la classe alta (gregory & Carroll 1978: 18).

3. Les ocurrències de marques no es corresponen amb el nombre d’enunciats: de vegades un sol enunciat pot incloure més d’una marca. Ho indiquem a la capçalera de les taules.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Taula 3. Nombre d’enunciats amb variació dialectal (benavent 2023: 116) Lletra grossa

a) Variació geogràfica

Les dades mostren que, en codificar aquest tipus de variació a la GIEC, les referències als dialectes són les que hi tenen un paper més important. Segons Pradilla (2024: 46), ens trobem en una estandardització «renovada, que trenca amb el principi d’homogeneïtat i inicia un diàleg coral amb noves legitimitats que arriben des de nous centres territorials» i que és «més generosa» des d’un punt de vista geogràfic. Si ens fixem en la Taula 4, hi predomina el nombre d’indicadors que fan referència als cinc grans dialectes del català (central, nord-occidental, septentrional, baleàric i valencià), tot i que es jerarquitzen: el baleàric i el valencià són els dialectes als quals es fa més referència, amb més de 40 ocurrències cadascun, mentre que el central, el nordoccidental i el septentrional són als que menys menció explícita s’hi fa, fins al punt que les ocurrències es redueixen pràcticament a la meitat. Les referències de la GIEC a l’alguerès són mínimes.

Tot i el predomini dels dialectes en la codificació, la GIEC també esmenta alguns subdialectes, encara que les referències explícites que s’hi fan són quantitativament molt menors. De fet, la implicació dels subdialectes en la codificació sintàctica també té un pes desigual: mentre que n’hi ha alguns, com el barceloní, el formenterer, el pallarès o el valencià central, als quals es fan poques o cap referència explícita, també n’hi ha que hi tenen més pes, com el gironí, el tortosí o el mallorquí (Taula 5). La representació dels subdialectes varia segons el dialecte al qual pertanyen: hi ha 16 referències als subdialectes del

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 17

Taula 4. Ocurrències referents als dialectes (benavent 2023: 118)

baleàric, però només 4 als del valencià. Les dades d’aquesta taula contrasten amb les de la Taula 4, cosa que ens permet veure que els fenòmens amb un abast territorial més gran —els dialectes— tenen un paper més important que els d’abast territorial menor —els subdialectes.

Taula 5. Ocurrències referents als subdialectes (benavent 2023: 121)

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Taula 5. Ocurrències referents als subdialectes (benavent 2023: 121) (cont.)

Un tractament semblant al que reben els subdialectes és el que trobem en relació amb les dues grans àrees dialectals, és a dir, el català oriental i l’occidental: no s’esmenta l’àrea oriental, però sí l’àrea occidental en tres ocasions.4 El paper de les dues grans àrees del domini lingüístic també és mínim en la codificació sintàctica, segurament perquè no podem trobar fenòmens comuns a tota l’àrea i, en conseqüència, els límits dialectals són més adequats per a la codificació.

La GIEC també utilitza marques inespecífiques, com «en alguns dialectes», «en certs dialectes» o semblants, ja que sovint no és possible establir l’abast dels fenòmens, sobretot si són compartits per més d’un dialecte (GIEC 2016: xxiv). En aquests casos, la gramàtica empra aquests indicadors i és un ús quantitativament gens menyspreable (Taula 6).

D’altra banda, en algunes ocasions hi ha marques que no se cenyeixen ben bé a la distribució geogràfica establerta al quadre I de la «Introducció» (gieC 2016: xxiv). En el corpus és possible trobar indicadors com «en els parlars del Principat de Catalunya» o «en els parlars de la Franja»: en el primer cas, «el Principat de Catalunya» implica una partició dialectal i un abast territorial dels fenòmens diferent del que s’estableix en el quadre esmentat, ja que inclou els dialec-

4. Quan els enunciats combinen la variació (§ 4.3) sí que s’esmenta l’àrea oriental, tot i que les referències a les grans àrees dialectals també són mínimes.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 19

tes nord-occidental i central, i, en el segon cas, es refereix a un territori que no s’hi esmenta (Taula 6).

Taula 6. Ocurrències d’«Indicadors genèrics» i «Altres indicadors» (benavent 2023: 122)

b) Variació temporal

Els tres àmbits de variació temporal que hem considerat són la llengua antiga, la llengua moderna o actual i l’edat dels parlants (Taula 7). Seguint gregory & Carroll (1978: 15), es tracta de «differences in the speech of successive generations» i, en relació amb l’edat dels parlants, cal afegir-hi que «our language develops as we do: we don’t speak at fifty as we did at five».

Taula 7. Ocurrències de variació temporal (benavent 2023: 125)

Les diferències entre aquests paràmetres les podem relacionar amb el fet que els fenòmens vinculats a les etapes de la llengua són més generals que no pas si les solucions lingüístiques s’utilitzen només en una franja d’edat. En aquest sentit, hem considerat l’edat dels parlants com a variació temporal perquè, per exemple, «la parla dels joves» no és igual actualment que fa tres dècades, sinó que hi ha un canvi en la llengua vinculat amb el pas del temps. Tot i així, el límit entre aquesta interpretació o considerar-ho variació social és poc clar.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

20

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Quan es tracta d’enunciats vinculats a les etapes de la llengua (llengua antiga i llengua moderna o actual) podem trobar que només s’indiqui una etapa —per exemple, un fenomen que pertanyi només a la llengua antiga— o bé que es contraposi l’ús en la llengua antiga i l’actual, de manera que es fa evident el canvi o el manteniment de la norma.

4.2. Variació funcional

En el corpus hi ha 201 enunciats vinculats a la variació funcional, que són 257 ocurrències. Les dades mostren que el paràmetre predominant en la codificació és el nivell de formalitat, mentre que els altres, com el tenor o els estils, hi intervenen secundàriament (Taula 8).

Taula 8. Ocurrències de marques de variació funcional (benavent 2023: 172)

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 21

Dins del nivell de formalitat és rellevant destacar que, d’una banda, la GIEC planteja la codificació tenint en compte el contínuum de formalitat en la varietat estàndard, des de situacions informals en què es fa necessària fins a la màxima formalitat pròpia d’ocasions solemnes (GIEC 2016: xxv) i, de l’altra, els indicadors explícits sobre la formalitat es concentren en les marques de «llengua formal», és a dir, l’anomenada formalitat mitjana de l’estàndard, que és l’ús habitual en les situacions comunicatives d’ús públic i, en general, formals (Marí 1992: 88; GIEC 2016: xxii). A més a més, en relació amb el nivell de formalitat, la distribució dels enunciats en funció del tipus de lletra permet establir el límit entre els fenòmens estàndards i els que no, i sovint quan es dona una solució col·loquial també es consigna la solució formal o general (benavent 2023: 176-179).

Els altres paràmetres de variació funcional són quantitativament menors. D’entrada, el mode (per exemple, «en la llengua escrita» o «espontàniament») s’especifica quan els fenòmens lingüístics formen part de la norma només de la llengua oral o només de la llengua escrita, de manera que implícitament la gramàtica codifica allò que és comú, però quan la norma d’ús no coincideix, ho especifica. La GIEC també indica alguns fenòmens referits a la llengua espontània, però són quantitativament baixos i ho relacionem amb el fet que una gramàtica normativa codifica per defecte els fenòmens de la llengua planificada, que és el tipus de llengua emprat en les situacions en les quals s’utilitza la varietat estàndard. Així, relacionem l’espontaneïtat amb la llengua col·loquial, d’acord amb la «Introducció» (GIEC 2016: xxv).

Pel que fa als indicadors del tenor, que vinculen els fenòmens amb el propòsit comunicatiu dels textos (per exemple, «textos històrics»), la GIEC presenta algunes normes que s’hi vinculen, que hi són normals, tot i que no sigui una descripció exhaustiva dels textos. La selecció i codificació dels fenòmens permet inferir-ne l’acceptabilitat i l’adequació. Cal tenir present que els tipus de textos que s’esmenten són formals i s’hi utilitza la varietat estàndard.

Els indicadors sobre el camp només fan referència als usos especialitzats (per exemple, «als llenguatges d’especialitat») i no hem detectat cap indicador relatiu a la llengua general en el corpus. Així es fa evident que la gramàtica normativa codifica la llengua general i només

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

especifica algunes normes per als llenguatges d’especialitat, que pertanyen també a usos formals de la llengua.

De tots els paràmetres que no són el nivell de formalitat, el registre (per exemple, «en el llenguatge periodístic») és l’indicador més important, perquè destaca quantitativament en contrast amb els altres. Entenent el registre com el contínuum dels paràmetres esmentats anteriorment, coincideix que tots els indicadors del corpus tenen en comú la formalitat i la planificació.

Finalment, són força elevades les referències als estils (per exemple, «en textos arcaïtzants», «algun escriptor»), entenent estil com a «subdivisió (recursiva) del registre fins a arribar al nivell idiolectal o individual» (Payrató 2010: 188-189). Tot i que els estils es desvinculen de la norma general, l’ús d’unes solucions o unes altres depèn de l’ús individual de l’autor del text. En aquest sentit, hi ha elements de la llengua col·loquial que permeten recrear un estil «pròxim a la llengua espontània» propi de les situacions, com els diàlegs en novel·les o sèries televisives, en què es pretén imitar la llengua col·loquial, malgrat que el context real no ho és. Així mateix, l’ús de solucions de la llengua antiga permet crear un estil arcaïtzant. D’altra banda, els usos particulars dels autors, tot i que no siguin generals —sinó precisament desviacions de la norma general— queden justificats per l’ús literari.

4.3. Combinació de variació dialectal i funcional

D’enunciats que combinin els dos eixos de variació n’hem documentat 95, de manera que en contrast amb la variació dialectal (§ 4.1) i la variació funcional (§ 4.2) són quantitativament menors, i es corresponen a 129 ocurrències de variació funcional i 171 de variació dialectal combinades. En aquest tipus d’enunciats hi predomina la variació geogràfica juntament amb la variació funcional, seguida de la variació temporal combinada amb la variació funcional. En canvi, la combinació dels tres eixos de variació es redueix a menys de la meitat (Taula 9).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 23

Taula 9. Nombre d’enunciats que combinen la variació (benavent 2023: 222)

La GIEC, en combinar els dos eixos de variació, segueix a grans trets les tendències que hem presentat a § 4.1 i § 4.2, tot i que cal subratllar-ne alguns matisos. D’una banda, el nivell de formalitat continua predominant com a paràmetre de variació funcional, tot i que en aquest cas hi ha una diferència molt més marcada entre els diferents nivells: es posa més èmfasi en els fenòmens col·loquials i formals.

D’altra banda, els dialectes també predominen davant de les referències a les grans àrees dialectals i els subdialectes, que són pràcticament inexistents. En aquest cas, a més, l’impacte dels dialectes en la codificació recau sobretot en el valencià i el baleàric. En aquest tipus d’enunciats la GIEC també empra indicadors genèrics o altres tipus d’indicadors no previstos a la «Introducció» (benavent 2023: 230-231).

Finalment, no només es combina la variació dialectal i funcional en enunciats en els quals es presenten dialectalismes de la llengua colloquial i la seva viabilitat en la llengua formal, sinó que la incorporació de la variació temporal centrada en les èpoques de la llengua fa que sigui possible que hi hagi fenòmens de la llengua antiga que es mantinguin actualment en situacions comunicatives de màxima formalitat, en un registre o un tipus de text, ja que els canvis no es donen alhora a tots els territoris ni nivells de llengua (veny & MaSSanell 2015: 48).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

5. RECURSOS PER A LA PRESCRIPCIÓ

Més enllà dels indicadors que relacionen els fenòmens amb la variació, és important veure amb quins recursos lingüístics la GIEC vehicula la prescripció de la variació. D’entrada, la «Introducció» de la GIEC (2016: xxx-xxxi) exposa que s’utilitzen dos tipus de lletra que tenen una implicació en la interpretació de la norma: la lletra grossa serveix per a «l’explicació general» i la menuda, per a les «variants més locals» i «aclariments sobre l’anàlisi gramatical», però «es considera prescindible per a la comprensió del text i l’aplicació de la norma».5

A la variació dialectal hi predomina la lletra menuda, que és prescindible per aplicar la norma, però el fet d’incloure els dialectes permet configurar una norma polimòrfica i ajustar-la, adequar-la en funció del territori i jerarquitzar la validesa de les opcions en funció de l’abast territorial de la comunicació (§ 4.1). En canvi, la variació funcional l’acostumem a trobar en lletra grossa i és important assenyalar que en el nivell de formalitat el tipus de lletra permet distingir entre el fenòmens vinculats al contínuum de la varietat estàndard i els que, malgrat que són possibles en català, pertanyen a la llengua col·loquial: la tendència és que els primers es presenten en lletra grossa i els segons, en lletra menuda (§ 4.2). Finalment, l’ús de la lletra grossa i menuda quan es combinen els dos tipus de variació és semblant al dels enunciats quan només es vinculen a la variació dialectal, perquè quan hi intervé aquest tipus de variació la tendència és l’ús de la lletra menuda (§ 4.3).

D’altra banda, a l’apartat § 2 de l’article hem parlat sobre la distinció establerta per a aquest estudi entre les marques que prescriuen explícitament —marques normatives— i les marques que són recursos descriptius però que en el context d’una gramàtica normativa es poden interpretar com una prescripció —marques aparentment descriptives. La GIEC (2016: xx-xxvi) explicita que els fenòmens són implícitament acceptables i adequats en l’àmbit a què es vinculen si no es diu el contrari, és a dir, si no hi ha una marca normativa; entenem

5. A la «Introducció» de la 1a edició consultable a la versió en línia, el fragment ha canviat: «La lletra grossa és la utilitzada ordinàriament en l’explicació general, mentre que es reserva la lletra menuda per a la resta». Nosaltres hem utilitzat la de la 1a edició en paper. [Consulta: 31/12/2023]

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 25

que els fenòmens són acceptables pel fet d’haver estat codificats a la gramàtica i alhora són adequats a l’àmbit de variació a què es vinculen (i no ho són en la resta). La Taula 10 en sintetitza les dades.

Taula 10. Enunciats segons els recursos prescriptius i el tipus de variació (benavent 2023: 134, 190 i 240)

En codificar la variació dialectal, la GIEC empra majoritàriament recursos descriptius, i només en tres casos es prescriu amb marques normatives, que en aquests casos es tracta només de acceptable i s’evita (benavent 2023: 127-128). Per tant, si no es diu el contrari, els fenòmens amb variació dialectal són implícitament acceptables i implícitament adequats en l’estàndard —perquè no es vinculen a cap nivell de formalitat específic— en funció de l’abast de la comunicació, que alhora permet jerarquitzar les solucions sense necessitat d’indicar-ne la preferència explícitament. En el plantejament sobre l’adequació hi subjau, de totes maneres, una actitud valorativa de guia en l’ús d’acord amb la situació comunicativa (Pradilla 2024: 31).

La prescripció dels enunciats amb variació funcional no és gaire diferent, ja que també hi predominen els recursos descriptius. No obstant això, en aquests enunciats augmenta el nombre de marques normatives, que generalment es troben vinculades a la formalitat, mentre que la tendència per als altres paràmetres és l’ús pràcticament exclusiu de la descripció. A més, no només es tracta de marques d’evi-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

tació i preferència, sinó també de (no) acceptació i (no) adequació. En algun cas l’acceptació i la preferència es combinen perquè primer s’explicita que dues solucions són acceptables i després es jerarquitzen (benavent 2023: 182-185). Així, les referències al nivell de formalitat proporcionen, en certa manera, l’augment de marques normatives, tendència que també observem en els enunciats que combinen la variació dialectal amb la funcional (benavent 2023: 232-236).

6. CONCLUSIONS

En els apartats anteriors ens hem aproximat a la prescripció de la variació lingüística a la Gramàtica de la llengua catalana (IEC 2016) a partir dels capítols de «Sintaxi» per mostrar la interpretació que hem donat als enunciats normatius amb variació que s’hi codifiquen (§ 3), el paper dels diferents paràmetres de variació (§ 4) i l’ús dels recursos que la gramàtica utilitza per prescriure (§ 5). Tot seguit presentem les principals conclusions de l’anàlisi.

La integració de la variació a la GIEC es duu a terme predominantment a partir de dos grans eixos: la variació dialectal i la variació funcional. La variació dialectal es veu reflectida en la codificació sobretot mitjançant la variació geogràfica, més concretament a partir dels dialectes, i la gramàtica ho fa de manera jerarquitzada, donant més pes als dialectes valencià i baleàric. Això no exclou alguna referència als subdialectes, que generalment depèn del dialecte al qual pertanyen. D’altra banda, la variació funcional s’incorpora en la codificació sobretot a partir del nivell de formalitat, que permet distingir els fenòmens col·loquials dels que formen part del contínuum de la varietat estàndard, amb el predomini de la formalitat mitjana. Això no exclou que la gramàtica codifiqui altres paràmetres de variació funcional, els quals són formals i planificats (per exemple, fenòmens vinculats a l’estàndard oral o als textos narratius).

La variació es codifica principalment mitjançant recursos descriptius que adopten un valor de prescripció en el context d’una gramàtica explícitament normativa. En aquest sentit, hi ha normes objectives de dialectes o nivells de formalitat que la gramàtica selecciona i codi-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 27

fica, de manera que passen a ser normes prescriptives que guien l’usuari sobre l’adequació dins i fora de l’àmbit a què es vinculen. Fent això, l’acceptació i l’adequació són implícites en enunciats presentats com a descripció, validats pel fet que és una gramàtica normativa i l’emissor és una autoritat. Només puntualment es prescriu explícitament, sobretot quan els fenòmens es condemnen. La gramàtica, doncs, es desvincula del plantejament taxonòmic correcte/incorrecte i presenta la norma amb «una mirada descriptiva del fet lingüístic» (Pradilla 2024: 29). En definitiva, la GIEC codifica la variació per oferir una norma oberta i flexible, polimòrfica tant en l’àmbit dialectal com el funcional, i ho fa sense incidir-hi explícitament en bona part dels enunciats, de manera que l’usuari pot servir-se d’unes solucions o unes altres d’acord amb la situació comunicativa.

BIBLIOGRAFIA

ayreS-bennett (2016): Wendy Ayres-Bennett, «Codification and prescription in linguistic standardisation: myths and models», dins Francesc Feliu i Josep Maria Nadal (ed.), Constructing Languages. Norms, myths and emotions, Amsterdam, Philadelphia: John Benjamins, p. 99-129.

ayreS-bennett (2019): «From Haugen’s codification to Tomas’s purism: assessing the role of description and prescription, prescriptivism and purism in linguistic standardisation», Language Policy 19, p. 183-213.

benavent (2023): Laia Benavent, Norma i variació sintàctiques a la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2016), Universitat de Barcelona: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Tesi doctoral.

berrendonner (1982): Alain Berrendonner, L’éternel grammairien: Étude du discours normatif, Berna: Peter Lang.

CoSeriu (1952): Eugenio Coseriu, «Sistema, norma y habla», dins Teoría del lenguaje y lingüística general, 1967, Madrid: Gredos, p. 11-113.

CoSta (2005): Joan Costa, Norma i variació sintàctiques: la concepció de Pompeu Fabra (1891-1948), Universitat de Girona: Departament de Filosofia i Filologia. Tesi doctoral.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Llengua & Literatura, 36 (2026)

CoSta (2008): «Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans». En línia a: <https://www.academia.edu/35758684/Sobre_ el_discurs_normatiu_de_lInstitut_destudis_catalans> [Consulta: juliol 2020]

CoSta (2016): «Anàlisi del discurs de la Gramàtica catalana (1933) de Pompeu Fabra», dins Francesc Feliu i Josep Maria Nadal (ed.), Constructing Languages. Norms, myths and emotions, Amsterdam, Philadelphia: John Benjamins, p. 161-177.

dolS (2019): Nicolau Dols, «Descripció i prescripció en la Gramàtica catalana de Fabra (1918) i la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (2016)», Ítaca. Revista de filologia 10, p. 23-49.

Fabra (1918/1933): Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, dins Jordi Mir i Joan Solà (dir.), Pompeu Fabra. Obres completes, Barcelona, València, Palma: IEC; Enciclopèdia Catalana; Editorial Proa; Edicions 3 i 4; Editorial Moll, 2009, vol. 6, p. 263-264.

GIEC (2016): Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: IEC, 1a ed.

GEIEC (2018): Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica essencial de la llengua catalana. En línia a: <https://geiec.iec.cat/inici> [Consulta: 10/06/2024]

GBU (2019): Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana, Barcelona: IEC.

ginebra (2017): Jordi Ginebra, La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica, Tarragona: Publicacions de la URV. ginebra (2021): «La nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans com a obra descriptiva: primeres valoracions», dins Miquel Àngel Pradilla (ed.), De llengua i societat: de la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC, Barcelona: IEC, p. 139-154.

gregory & Carroll (1978): Michael Gregory i Susanne Carroll, Language and situation. Language Varieties and their Social Contexts, London, Henley, Boston: Routledge.

groSSe (2020): Sybille Große, «French : Normative Grammars», dins Franz Lebsanft i Felix Tacke (ed.), Manual of Standardization in Romance Languages, Berlin: De Gruyter, p. 417-440.

Haugen (1983): Einar Haugen, «The Implementation of Corpus Planning: Theory and Practice», dins Juan Cobarrubias i Joshua

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 29

A. Fishman (ed.), Progress in Language Planning: International perspectives, Berlin: Mouton.

IEC (2018): Institut d’Estudis Catalans, «Sobre la variació i la prescripció en les orientacions normatives de la Secció Filològica», dins Joan Martí i Castell (ed.), Documents de la Secció Filològica, V, Barcelona: IEC, p. 35-48.

Marí (1992): Isidor Marí, Un horitzó per a la llengua, Barcelona: Empúries.

Marí (2015): «Entre la norma en l’ús i les propostes normatives», Treballs de Sociolingüística Catalana 25, p. 141-151.

Payrató (2008): Lluís Payrató, «L’enunciació i la modalitat oracional», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (ed.), Gramàtica del català contemporani, Barcelona: Empúries, 2a ed., vol. 2, p. 1149-1220.

Payrató (2010): Pragmàtica, discurs i llengua oral, Barcelona: Editorial UOC, 2a ed.

Payrató (2016): «Es pot normativitzar la pragmàtica? Algunes reflexions i alguna proposta», Els Marges 108, p. 12-32.

Pradilla (2024): Miquel Àngel Pradilla, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana, València: Publicacions de la Universitat de València.

rigau (1998): Gemma Rigau, «La variació sintàctica: uniformitat en la diversitat», Caplletra 25, p. 63-82.

Segarra (1984): Mila Segarra, «Reflexions sobre la normativa sintàctica actual», dins M. Teresa Cabré et al. (ed.), Problemàtica de la normativa del català. Actes de les primeres jornades d’estudi de la llengua normativa, Barcelona: PAM, p. 13-36.

Segarra (1985): Història de la normativa catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Solà (2011): Joan Solà, «Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples», dins L’última lliçó. Textos polítics i acadèmics, Barcelona: Empúries.

veny & MaSSanell (2015): Joan Veny i Mar Massanell, Dialectologia catalana, Barcelona: Edicions UB.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 7-29

LA INTERPRETACIÓ DE LA NORMATIVA EN LA GIEC: UN CAS PRÀCTIC

thE intErprEtation of thE rulEs in thE giEc: a casE study

HeLena BorreLL Carreras

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana Campus UAB, 08193 Cerdanyola del Vallès helena.borrell@uab.cat

ORCID ID: 0000-0001-8346-4369

Resum

Des de la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) l’any 2016, han aparegut alguns manuals i altres obres de l’IEC amb l’objectiu d’aclarir qüestions del text normatiu que poden resultar complexes per als usuaris. Això es deu al fet que la GIEC presenta un enfocament descriptiunormatiu i variació pel que fa als dialectes i registres. Aquest estudi investiga si l’opcionalitat del text normatiu provoca diversitat d’interpretacions entre els usuaris avançats. L’objectiu és esbrinar si tendeixen a triar les formes preferibles o més tradicionals o bé si, en cas contrari, se n’allunyen i opten per les formes que havien estat condemnades abans de la GIEC.

Paraules clau gramàtica catalana, sintaxi, normativa, GIEC, IEC

Abstract

Since the Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) was published in 2016, several handbooks and other works by the IEC have appeared with the aim of clarifying issues in the normative text which may be complex for users. This is because the GIEC’s approach is descriptive-normative and varies by dialects and registers. This study investigates whether the optionality of the normative text leads to diverse interpretations among advanced users. The aim is to find out whether they tend to choose the preferred or more traditional forms or whether they instead move away from them and choose the forms deemed incorrect before the GIEC was published.

Key Words Catalan grammar, syntax, rules, GIEC, IEC

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

DOI: 10.2436/20.2502.01.124

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 26-7-2024; Acceptat 19-12-2024

Llengua & Literatura, 36 (2026)

1. INTRODUCCIÓ

Han passat gairebé deu anys des que l’IEC va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), un text normatiu que havia de posar fi als debats sobre qüestions gramaticals que van aflorar sobretot a partir dels anys vuitanta. En aquell moment es va estendre un corrent d’opinió que defensava que la gramàtica fabriana havia acabat sent massa rígida i que era urgent abordar molts aspectes que no havien rebut atenció o que calia replantejar-se a partir de nous enfocaments lingüístics. No va ser fins a mitjans dels anys noranta que l’IEC es va posar a treballar en la GIEC.1 L’aparició l’any 2002 de la Gramàtica del català contemporani, que va actuar com una obra de referència durant més d’una dècada perquè recollia enfocaments nous, posava de manifest la necessitat d’un material que recollís tots els aspectes controvertits o simplement dubtosos i donés una solució actualitzada i unívoca als parlants.

La GIEC va veure la llum oficialment l’any 2016 amb un enfocament que pretenia superar la dicotomia correcte-incorrecte que havia imperat fins llavors.2 El nou text normatiu es va concebre basant-se en el criteri de l’adequació, amb un model composicional que admet variació dialectal i de registre. Un altre aspecte important de la GIEC és que descriu i prescriu alhora, de manera que «presenta la norma a mesura que es descabdella la descripció detallada de les formes i construccions lingüístiques» (GIEC 2016: ii). Això vol dir que tot el que s’hi descriu, tant si hi ha una solució única com més d’una, té validesa, llevat que es digui el contrari.

1. Segons roS (2016), la Secció Filològica va començar a treballar en la Gramàtica la tardor del 1995.

2. Des de mitjans dels vuitanta, ja s’havia manifestat la necessitat de superar la prescripció rígida i de «pragmatitzar» la normativa (benavent 2023: 89); per tant, l’enfocament de la GIEC no ve d’un buit. D’altra banda, la gramàtica utilitza les orientacions ja seguides el 1990 i el 1992 en els dos opuscles de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana pel que fa a l’adequació a les varietats i registres. En aquestes obres ja s’hi proposa un estàndard flexible, de manera que es distingeix entre nivells molt formalitzats i registres menys formals.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 33

Aquest enfocament està àmpliament validat en l’àmbit de la lingüística,3 però sabem si genera dubtes entre els qui consulten la gramàtica? L’objectiu general d’aquest estudi és esbrinar si hi ha diversitat d’interpretacions en alguns punts de la GIEC. Per fer-ho hem recollit les respostes de consultants amb un coneixement superior de la llengua a l’hora de determinar la validesa de fenòmens morfosintàctics en què es presenten diverses solucions, una de les quals, tradicionalment, no havia estat acceptada i ho està des de la publicació de la GIEC. No parlarem aquí del grau de coneixement de la normativa ni de la implantació d’aquesta norma,4 sinó que analitzarem la interpretació que fan els lectors del text en diferents exercicis pràctics per saber si trien les formes més genuïnes o les preferibles, o bé si se n’allunyen.

2. LES MARQUES DESCRIPTIVES I NORMATIVES

Els lectors d’una gramàtica normativa han de poder trobar la solució al problema lingüístic que cerquen sense obstacles per entendre i fer servir les formes normatives. En aquest sentit, l’estudi de les característiques discursives dels textos de la gramàtica permet determinar si dificulten l’aprenentatge de la normativa (CoSta 2013). Tot i que el nostre estudi no vol ser una anàlisi del discurs del text normatiu, sí que ens basarem en les marques que apareixen a la GIEC, que combinen descripció i prescripció, per saber si l’orientació que donen aquests indicadors als usuaris s’interpreta de manera unívoca.

Si la gramàtica ha de guiar qui la fa servir, el text normatiu ha de ser clar. Segons CoSta (2018), per parlar de claredat, hem de tenir en comp-

3. Pradilla (2024: 30-31), sobre aquesta qüestió, diu: «Val a dir que aquesta nova aproximació al fet lingüístic ha aconseguit amarar la ideologia gramatical de la prescripció contemporània.» ginebra (2018: 8), per la seva banda, explica que actualment «està àmpliament acceptat entre lingüistes que no es pot prescriure (fer gramàtica normativa) sense descriure».

4. ginebra (2016) ja va presentar un estat de la qüestió a partir dels estudis que s’han realitzat per avaluar la implantació de la normativa sintàctica de la llengua catalana. Aquest, però, no és el focus del nostre treball, tot i que sí que veurem dades que il·lustren un coneixement més o menys avançat de la normativa.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

te la il·locutivitat del text —la intenció del que formula l’enunciat—, ja que es tracta d’un text instructiu, és a dir, que pretén que «el lector faci coses segons unes instruccions, independentment dels recursos textuals i discursius de les instruccions» (2018: 39). Així, el caràcter descriptiunormatiu de la gramàtica i la distinció entre registres formals i informals —i també entre dialectes— poden donar lloc a diferents punts de vista i, per tant, l’efecte perlocutiu de la gramàtica —allò que aconsegueix— pot ser molt divers depenent de qui la consulta. Si bé la lectura dels apartats introductoris de la GIEC pot ajudar a prendre decisions fonamentades, ja que s’explica el tractament de la variació i el doble vessant normatiu i descriptiu, no hi ha cap definició del que significa cadascun dels identificadors o marques que hi apareixen. Hi ha hagut propostes per distingir les marques normatives de les que podrien considerar-se descriptives, com la tesi doctoral de Laia benavent (2023: 59-60). Segons la seva classificació, les marques normatives (les que mostren el posicionament explícit de la GIEC alhora que combinen descripció i prescripció) són acceptable / no acceptable, adequat / no adequat, preferible / preferent / preferentment5 i s’evita / cal evitar; per altra banda, les marques aparentment descriptives (les que no mostren un posicionament explícit de la GIEC i serveixen només de guia d’ús) són, entre d’altres, s’usa, no transcendeix, és possible, és propi, és habitual, és freqüent...

Sovint trobem que en l’enunciat de la GIEC hi ha una combinació de marques normatives i aparentment descriptives. Aleshores ens podem preguntar per la força perlocutiva de les marques descriptives en determinats casos, com en l’ús del demostratiu anafòric sense nom explícit en posició de subjecte (§ 16.4.4). En aquest punt, la GIEC utilitza una marca aparentment descriptiva («fa molt carregós el text»), però més endavant hi ha una marca normativa («és preferible que el subjecte sigui el·líptic»). Això implica que hi ha una jerarquització de les solucions (es recomana ometre el demostratiu), però totes dues formes són igualment normatives. És en casos com aquest que

5. En el cas de preferible / preferent / preferentment, ginebra (2018) explica que és una marca incompatible amb la prescripció perquè impedeix que sigui l’única opció vàlida. Així, quan s’indica la preferència d’una forma no vol dir que les altres no siguin normatives.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 35

ens fixarem per saber si la interpretació que se’n fa és de fer cas de la recomanació (i corregir la forma en qüestió) o si, en cas contrari, s’entén que hi ha dues opcions vàlides i es tria la que no és preferible. També veurem casos que no tenen cap marca normativa específica, en els quals només la descripció guia l’usuari.

3. PUBLICACIONS I OPINIONS ARRAN DE L’APARICIÓ DE LA GIEC

Hi ha hagut dues publicacions importants, després de l’aparició de la GIEC, que tenen per objectiu explicar-ne els continguts: La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica de Jordi Ginebra (2017) i La nova normativa a la butxaca. L’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana: principals novetats de Neus Nogué (2018). El fet que s’hagin publicat aquests manuals s’explica per la complexitat d’ús del text normatiu, de la mateixa manera que l’èxit d’Optimot, sobretot amb les fitxes de continguts relatius a l’ús de la llengua extrets de la GIEC, es deu a la manera més didàctica en què s’expliquen aquests continguts i la facilitat de cerca i consulta davant d’un text normatiu que no està a l’abast de tothom.6

La Guia pràctica de Ginebra, que és d’accés lliure en línia, dona informació sobre els punts de la gramàtica en relació amb els quals hi ha novetats per tal de «resoldre dubtes i per poder aplicar de manera segura els preceptes i orientacions de la GIEC» (ginebra 2017: 8), però s’adverteix que no s’hi fa cap valoració. En una altra publicació el mateix autor afirma que el fet que la GIEC sigui descriptiva i normativa alhora té l’inconvenient que el text és extens i difícil de fer servir, per la qual cosa al lector no sempre li resulta fàcil «discriminar entre els enunciats de valor descriptiu i els enunciats de valor prescriptiu» (2018: 8). També proporciona alguns exemples en què la in-

6. El servei de consultes lingüístiques de la Secretaria de Política Lingüística, amb la col·laboració de l’IEC i el Termcat, és una eina indispensable tant per a usuaris experts com per a la resta d’usuaris: el 2018, amb deu anys de servei, s’havien resolt més de 100 milions de consultes, segons es desprèn de les dades presentades pel Govern de la Generalitat. Això demostra el paper rellevant d’aquest servei per orientar els usuaris.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

terpretació del text presenta certa complexitat, com ara la qüestió de l’abús dels possessius (té la percepció que la GIEC «no és concloent», 2018: 43) o la distribució dels pronoms forts i febles («Es troba a faltar, però, més informació pràctica sobre l’alternança»; «la qüestió dels pronoms febles [...] genera avui una gran preocupació entre docents i assessors lingüístics i, per tant, seria lògic que la gramàtica proporcionés pautes d’ús més concretes», 2018: 44).

El manual de Nogué lloa la nova «mirada» de la gramàtica perquè té la intenció de «superar la distinció simplista i maniquea» entre els usos correctes i incorrectes per substituir-la per «la distinció entre usos adequats i usos inadequats en una situació comunicativa determinada» (nogué 2018: 9). L’objectiu d’aquesta obra és recollir la informació que més dubtes ha generat o que té més interès de manera que els usuaris no experts hi puguin accedir.

Per la seva banda, Jordi Badia s’ha mostrat crític cap a moltes disposicions de la GIEC així com la manera com s’ha concebut, sobretot en relació amb la variabilitat i opcionalitat que presenta. Sobre l’enfocament descriptiu-normatiu, Badia considera que no ha estat «reeixit» perquè l’usuari es troba sovint «amb passatges en què és difícil d’escatir la norma, o bé les explicacions que justifiquen allò que (sembla que) ens és recomanat són clarament insuficients o confuses» (badia 2017: 77). Alguns exemples que aporta per il·lustrar aquesta qüestió són marques descriptives com «tendeix a estendre’s en els registres informals» o «aquesta tercera opció, tot i ser força estesa, no és d’ús general», i marques normatives com «en general, s’evita», pel fet que implica que «pot no evitar-se» (2017: 78). Per a Badia, la gramàtica té un «excés d’opcionalitat», fet que causa inseguretat i inestabilitat (2017: 84), hi ha mancances en el contingut (2017: 75) i també de sistematicitat, ja que alguns punts no es tracten de forma completa i s’han de cercar en altres llocs més endavant (2017: 76).

Sobre la dificultat de localitzar certs punts de la gramàtica també s’hi ha manifestat CoSta (2018: 36). Aquest mateix autor, pel que fa a l’exhaustivitat de la GIEC, afirma que no «és inversemblant pensar en un possible desconcert d’un lector no acostumat a tenir notícia dels usos d’altres varietats» (2018: 37), alhora que adverteix que cal llegir els textos introductoris per fer-la servir.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 37

Precisament, en el moment de la preparació d’aquest article (juliol del 2024), la Secció Filològica va publicar Novetats en els textos normatius (2016-2023), una obra que recull totes les novetats de la gramàtica i ortografia en relació amb la normativa que existia prèviament a l’aparició de la GIEC. Aquesta publicació té l’objectiu d’explicar els fenòmens que es tracten a la GIEC i també en altres obres normatives, com l’Ortografia catalana (OIEC 2017), la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC 2018) i la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU 2019). Bàsicament, es tracta d’un document accessible en línia que serveix per localitzar aquests aspectes en tots els materials publicats (per a cada fenomen a què es fa referència, hi ha una explicació resumida i se’n cita la localització en els textos normatius). L’IEC justifica la necessitat d’aquesta eina, entre altres raons, perquè els textos normatius publicats en els darrers anys pivoten «sobre la variació dialectal i la variació funcional, la qual cosa determina la necessitat de llegir el text de la gramàtica amb prudència i reflexió» (Cabré 2024: 10).

El caràcter descriptiu i normatiu de la GIEC ha estat el punt de partida per elaborar les gramàtiques editades posteriorment, inclosa l’última obra publicada el 2024. Tots aquests documents presenten la mateixa orientació centrada en la jerarquització dels usos, és a dir, quan s’indica que una forma és preferible no vol dir que l’altra opció no sigui normativa, sinó que l’IEC vol donar prioritat a una de les formes que considera normatives. Per exemple, la GBU, que està adreçada al gran públic, tot i que conté les marques de «normatiu» i «descriptiu» clarament identificades, continua fent servir indicadors com els que hem descrit abans.

4. METODOLOGIA

Per portar a terme aquest estudi, hem recollit dades d’exercicis fets per alumnes del postgrau en Correcció i Assessorament Lingüístic de la UAB per a l’assignatura Bibliografia de Consulta de quatre edicions (2021-2024). En cada curs hi ha participat al voltant d’una trentena d’estudiants, els quals tenen estudis superiors en l’àmbit lingüístic

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

o humanísticosocial i el nivell C2 de llengua catalana. Els exercicis consisteixen a fer una cerca en documents normatius per decidir si una forma morfològica o sintàctica determinada dins el context d’una frase és adequada en la llengua estàndard i en un registre formal. Per tant, han d’identificar el problema i corregir la forma en qüestió només si és necessari. Els alumnes han consultat la GIEC o la GEIEC (i en algun cas també Optimot i la guia de Ginebra) i han justificat la decisió presa d’acord amb el que han trobat en aquests documents. Hem seleccionat alguns exercicis amb fenòmens gramaticals que ara presenten opcionalitat (és a dir, hi ha més d’una solució normativa, però una de les formes havia estat condemnada prèviament o considerada poc genuïna per alguns lingüistes):

4.1. Ús del demostratiu sense nom explícit en posició de subjecte

Segons la GIEC (§ 16.4.4), l’ús anafòric del demostratiu sense el nom en posició de subjecte «fa molt carregós el text». Aquesta marca aparentment descriptiva apareix al costat de la marca normativa següent: «[É]s preferible que el subjecte sigui el·líptic.» Per tant, s’entén que totes dues solucions són normatives.

4.2. Construcció «al + infinitiu» amb valor temporal

La GIEC (§ 31.4.2.1) fa servir marques descriptives i normatives dins la mateixa frase per explicar aquest cas: «Al costat de la construcció “en + infinitiu”, a la qual s’ha donat preferència en els registres formals, hi ha també la construcció “al + infinitiu”.» Per tant, totes dues solucions, al/en + infinitiu, són normatives. No s’esmenta si la preferència en registres formals és encara vigent, ja que l’enunciat fa servir una forma verbal que no està en present, però més endavant i en lletra menuda s’explica que «la construcció amb al ha guanyat terreny progressivament».

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 39

4.3. Construccions de relatiu amb infinitiu

La GIEC (§ 29.3.5d) presenta marques normatives i descriptives per explicar aquest fenomen:

En certs casos en què el sintagma nominal té un caràcter no específic i, per tant, no denota cap entitat concreta, les construccions amb preposició poden alternar amb una oració de relatiu d’infinitiu, com en Busquen un hotel on passar la nit i Busquen un hotel per a passar la nit. De les dues solucions, la construcció amb la preposició és el recurs més corrent i el preferible.

Aquesta qüestió també es tracta en un altre apartat (§ 27.8) i es dona una explicació semblant (la subordinada de relatiu és «corrent» però és «preferible» fer servir la preposició). Totes dues solucions, doncs, són vàlides.

4.4. Perífrasi portar + SN [temps] + gerundi/participi/SP

La GIEC (§ 31.5.4) també jerarquitza les solucions possibles per a aquest fenomen, però no fa servir cap marca normativa explícita: «Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna.» Considerem, tot i això, que totes dues solucions són normatives perquè no es diu el contrari.

4.5. Ús del possessiu en objectes inanimats

La GIEC (§ 16.5.3) fa servir una marca aparentment descriptiva («resulta forçat») i dona exemples de casos en què «prescindim del possessiu si queda a prop», per exemple: «El mecànic, després de repassar el cotxe, ha dit que la reparació serà molt cara» (es prescindeix del possessiu perquè el referent és a prop i, per tant, el seu ús no és normatiu) i d’altres en què es diu que «és possible, tot i que no és freqüent, que seu representi un posseïdor inanimat», per exemple: «Els

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

arquitectes que van visitar el teatre cremat no recomanen la seva restauració». En aquest punt, ginebra (2017: 32) opina que la gramàtica «no és concloent». Malgrat això, considerem que representar un posseïdor inanimat amb un possessiu és una opció normativa.

4.6. Relatiu on amb valor temporal

La GIEC (§ 27.6.2) diu sobre aquesta qüestió: «L’adverbi relatiu on no té en català un ús tan extens com en altres llengües romàniques, de manera que no és gaire habitual amb valor temporal». No hi ha cap marca normativa; per tant, no es pot considerar inadequat en cap registre.

4.7. L’expressió de les hores en els dialectes central i nord-occidental

Sobre aquesta qüestió, la GIEC (§ 31.2.5.1) diu: «Les fraccions horàries s’expressen en la major part del central i el nord-occidental amb el sistema de campanar, que és específic de la llengua catalana. En la resta del domini lingüístic és d’ús general el sistema de rellotge.» En aquest cas, el criteri d’adequació no és segons el registre sinó el dialecte, però no sabem a quina part concreta del dialecte central també es fa servir el sistema de rellotge i, per tant, considerem totes dues opcions acceptables en aquest àmbit geogràfic.

4.8. Concordança de participi amb el pronom acusatiu

La GIEC (§ 13.5.2.4) presenta, primer, una marca descriptiva sobre la concordança, ja que esmenta que aquest fenomen «ha perdut terreny a favor de la construcció amb el participi invariable». Més endavant llegim la marca següent: «Tanmateix, la concordança entre el pronom d’acusatiu i el participi se sol mantenir en els registres formals.» Com que «se sol mantenir» s’entén com una marca descriptiva semblant a «és habitual» o «se sol usar», interpretem que totes dues formes són normatives.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 41

4.9. Forma reforçada del pronom es davant d’un verb començat per [s]

Segons la GIEC (§ 8.3.2), «se sol usar la forma plena se davant de verb començat per [s] per a evitar el contacte de sibilants». Sobre aquest punt, però, també hi ha una marca normativa: «[É]s igualment acceptable l’ús de es.» Per tant, totes dues opcions són vàlides.

4.10. Manteniment de la preposició en en una subordinada substantiva d’infinitiu

Segons la GIEC (§ 26.5.2.1), «el manteniment de en és acceptable, però la preposició preferible en els registres formals és a». Per tant, totes dues solucions són normatives, però hi ha una jerarquització de les opcions.

4.11. Ús de la preposició a en la construcció «d’aquí/ací (a) + espai de temps»

La GIEC (§ 19.3.4.3b) només presenta marques aparentment descriptives sobre l’ús de la preposició. Al text hi llegim que «és habitual» suprimir-la, però «se sol mantenir en els registres formals». Com que no diu el contrari, s’entén que tant mantenir la preposició com prescindir-ne són opcions acceptables.

5. RESULTATS

Vegem les respostes dels exercicis7 sobre els punts gramaticals seleccionats, que segueixen la numeració emprada en la Metodologia, a la taula següent:

7. Alguns fenòmens tenen un nombre més alt de respostes perquè l’exercici s’ha fet en més d’una edició de l’assignatura. Les respostes que s’han deixat en blanc no s’han comptabilitzat.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Taula 1. Correccions de fenòmens gramaticals en què la GIEC presenta opcionalitat

Fenomen gramatical

de respostes

Nombre de respostes que no corregeixen el text perquè la forma és normativa (tot i que pot ser que no sigui preferible)

Nombre de respostes que corregeixen el text malgrat que la forma és normativa

Nombre de respostes resoltes incorrectament (no s’ha identificat el problema correctament o no s’ha trobat en el text normatiu)

Tal com es desprèn de les dades de la taula, no es pot concloure que hi hagi una tendència general a fer canvis o no fer-ne, però sí que es poden analitzar els resultats per a cada cas individual. En els punts en què la GIEC esmenta quina és l’opció preferible, la predisposició general és corregir la forma, malgrat que la que hi havia ja fos normativa (1, 2, 3 i 10). També hi ha una tendència clara a corregir el text quan la marca de la GIEC és «se sol mantenir» (8 i 11). Hi ha força disparitat en les respostes dels fenòmens 6 i 7, per als quals no s’es-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 43

menta clarament si hi ha cap preferència, així com una inclinació a acceptar la forma menys genuïna en el fenomen 4. En algunes respostes, no s’ha sabut identificar el problema (3; 1, 2 i 8 en grau més baix), sobretot pel desconeixement que la forma no era normativa abans de la publicació de la GIEC. Pel que fa al fenomen 5, hi ha una tendència evident a fer la correcció, tot i que la GIEC no és concloent sobre aquest aspecte. En el fenomen 9, la marca normativa «és igualment acceptable» competeix amb la descriptiva «se sol usar» i això dona com a resultat una divisió més o menys equitativa de les respostes.

En alguns exercicis, a més de fer una correcció (o no fer-ne cap) i justificar la resposta citant el text normatiu, s’hi han afegit comentaris que aclareixen la solució que s’ha donat o s’expressa preferència per alguna de les formes a títol personal: «He de dir que jo m’estimaria més l’oració: Fa tres dies que no dorm» (però no la corregeix); «Aquesta frase no és incorrecta, però la canvio perquè és preferent evitar-la en registres formals»; «Corregeixo el gènere i el nombre del participi perquè la GIEC indica que la concordança “se sol mantenir en els registres formals”», entre altres. En definitiva, hi ha respostes en què els consultants demostren que són conscients de l’opcionalitat i d’altres que interpreten que és obligatori fer el canvi (malgrat que la forma que hi ha és normativa). En algunes respostes es continuen fent servir les etiquetes «correcte» i «incorrecte» per justificar la decisió, tot i que, com sabem, la gramàtica en defuig.

6. CONCLUSIONS

Davant l’anàlisi dels resultats obtinguts, podem concloure que hi ha diversitat de respostes, que es poden explicar, en part, per les característiques de la GIEC. Així doncs, podem apuntar com a causes possibles la jerarquització de les solucions i l’ús de marques descriptives al costat de les normatives. La marca «preferible» té un efecte perlocutiu que fa que sovint la forma preferent —que és la més tradicional— s’interpreti com l’única normativa, mentre que la manca d’indicadors normatius dona com a resultat més varietat d’interpretació. Tot i això, el fet de corregir una forma que ja és normativa es pot deure també a

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Llengua & Literatura, 36 (2026)

altres motius que no tenen a veure amb el text normatiu. En primer lloc, pot ser a causa de l’afany del corrector de corregir, sobretot en un exercici que està pensat per actuar (malgrat que en l’enunciat es digui que només cal modificar allò que sigui necessari).8 En segon lloc, fer canvis en una forma concreta o no fer-n’hi també es pot deure als prejudicis dels consultants, que poden tenir una idea preconcebuda de quina és la solució adequada, de manera que les marques «s’usa» o «és preferible» es poden interpretar de manera diferent.9 En definitiva, l’opcionalitat i variabilitat de la GIEC, l’experiència de cadascú i l’interès personal de corregir o no un fenomen gramatical concret fan que apareguin diferents solucions i es corregeixi una forma determinada quan no és estrictament necessari.

BIBLIOGRAFIA

badia (2017): Jordi Badia i Pujol, «Aproximació crítica a la nova gramàtica de l’Institut», Els Marges 112, p. 70-89. En línia a: <https:// raco.cat/index.php/Marges/article/view/349046> [Consulta: 1-724]

benavent (2023): Laia Benavent Llinares, Norma i variació sintàctiques a la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2016), Barcelona: UB (tesi doctoral). En línia a: <http:// hdl.handle.net/10803/688918> [Consulta: 1-7-24]

Cabré (2024): Maria Teresa Cabré i Castellví, «Les novetats normatives des de l’òptica de l’Institut», Novetats en els textos normatius

8. Cal tenir en compte que l’activitat no té lloc en un entorn professional de correcció, sinó en el marc d’un curs universitari. Segurament seria bo fer un exercici semblant amb un grup de correctors en un entorn professional. Aquesta línia d’investigació aportaria més informació sobre com es corregeixen els textos tenint en compte la normativa.

9. Sobre aquesta qüestió, CoSta (2008: 8) en fa una valoració: «No és inversemblant pensar que el consultant tingui un pre-judici sobre la forma que consulta, que pot ser molt ferm, sobretot si la consulta és fruit d’una discussió amb un altre parlant. És en aquesta situació que formulacions de la institució normativa en què la locució (s’usa, és preferible, etc.) i la il·locució (“fes X i no Y”) poden ser enteses com a diferents, i poden generar dubtes, incerteses o interpretacions parcials o “interessades”».

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 45

(2016-2023), Barcelona: IEC. En línia a: <https://publicacions. iec.cat/repository/pdf/00000495/00000088.pdf> [Consulta: 1-724]

CoSta (2008): Joan Costa Carreras, «Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans», Document de Recerca del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge (DR-DTCL), Barcelona: UPF. En línia a: <https://repositori.upf.edu/bitstream/ handle/10230/20018/working%20papers%20JOAN%20COS TA.pdf?sequence=1&isAllowed=y> [Consulta: 1-7-24]

CoSta (2013): «La recerca sobre normativa: proposta general», Treballs de Sociolingüística Catalana 23, p. 269-286. En línia a: <https://raco.cat/index.php/TSC/article/view/280596> [Consulta: 1-7-24]

CoSta (2018): «La nova “tríada normativa” oficial de l’IEC: valoració i reflexions», Els Marges 115, p. 33-48. En línia a: <https://www. raco.cat/index.php/Marges/article/view/365953> [Consulta: 1-7-24]

ginebra (2016): Jordi Ginebra i Serrabou, «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?», Treballs de Sociolingüística Catalana 25, p. 95-111. En línia a: <https://raco.cat/index.php/TSC/article/ view/90094> [Consulta: 1-7-24]

ginebra (2017): La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica, Tarragona: Publicacions URV. En línia a: <https://llibres. urv.cat/index.php/purv/catalog/book/274> [Consulta: 1-7-24]

ginebra (2018): La nova normativa i l’estàndard de la llengua catalana avui, Barcelona: Material docent de la UOC. En línia a: <https://openaccess.uoc.edu/bitstream/10609/142226/4/La%20 normativa%20de%20la%20llengua%20catalana_Portada.pdf> [Consulta: 1-7-24]

inStitut d’eStudiS CatalanS (2016): Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), Barcelona: IEC. En línia, 2a ed., a: <https://giec.iec. cat/inici> [Consulta: 1-7-24]

inStitut d’eStudiS CatalanS (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU), Barcelona: IEC. En línia a: <https://gbu. iec.cat/inici> [Consulta: 1-7-24]

nogué (2018): Neus Nogué Serrano, La nova normativa a la butxaca, Barcelona: PAM. [Consulta: 1-7-24]

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

46 Llengua & Literatura, 36 (2026)

Pradilla (2024): Miquel Àngel Pradilla Cardona, Normativitat, (re) estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana, València: Publicacions de la Universitat de València. [Consulta: 1-7-24]

roS (2016): Joandomènec Ros i Aragonès, «Pròleg», Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). Barcelona: IEC. En línia a: <https:// giec.iec.cat/proleg/president> [Consulta: 1-7-24]

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 31-46

Resum

RAMON VIDAL DE BESALÚ. L’ART D’INTRODUIR ELS CONVIDATS

ramon vidal dE BEsalú. thE art of introducing guEsts

anton Maria espadaLer i poCH

Universitat de Barcelona

anton.espadaler@gmail.com

ORCID ID: 0000-0002-3416-4738

Jean Renart i Ramon Vidal de Besalú han estat considerats els pioners a l’hora d’incorporar fragments lírics en les seves narracions. A partir de la comparació entre ells, i centrant-se en el Guillaume de Dole i en l’Abrils issia, hom analitza la manera d’actuar de Ramon Vidal, en la relació amb el text original i la seva adaptació al propi text. Hom proposa una datació i s’identifica un fragment tingut per anònim.

Paraules clau

Jean Renart, Guillaume de Dole, Ramon Vidal, Abrils issia, Citacions

Abstract

Jean Renart and Ramon Vidal de Besalú have been considered the pioneers in incorporating lyrical fragments into their narrative works. By comparing them and focusing on Guillaume de Dole and Abrils issia, the way that Ramon Vidal acts compared to the original troubadour texts and their adaptation to Abrils issia is analyzed. Furthermore, a date is proposed and a fragment previously considered anonymous is identified.

Key Words

Jean Renart, Guillaume de Dole, Ramon Vidal, Abrils issia, Quotations

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

DOI: 10.2436/20.2502.01.125

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 26-6-2025; Acceptat 12-11-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Jean Renart en la narrativa francesa i Ramon Vidal en la narrativa occitana són els primers que incorporen a les seves narracions fragments provinents d’altres textos. Com és sabut, l’autor del Guillaume de Dole, novel·la que hom data majoritàriament al voltant de l’any 1228, fa que els seus personatges cantin cançons de diversa mena durant les cavalcades, els passeigs, els viatges, els lleures, les danses o els seus moments de solitud. Normalment els personatges canten trossos d’obres d’altri sense que l’autor senti la necessitat de fer-los precedir d’una nota que informi sobre el text que incorpora. Hom canta directament, sense més explicacions, com passa en els balls i amb les chansons de toile, i en general amb tota la lírica popularitzant acollida. O es relacionen les cobles que el personatge recita amb el seu estat anímic, com l’emperador a qui «ces ii vers li fist pechier dire» (leCoy & duFournet 2008: v. 3196). O se n’indica la procedència —com, per exemple, en el cas del «son poitevin» que correspon a Quant voi l’aloete moder (v. 5211-5212), o de la «chançon auvrignace» Bele m’est la voiz altane que el cançoner C, l’únic occità que l’ha transmesa, atribueix a Daudé de Pradas. Però, en canvi, no es diu res respecte d’on pugui venir el «son» de Lors que li jor sont lonc en mai. Quan es manifesta el nom de l’autor, 7 vegades entre els trouvères sobre 13 presències, i se’n valora el text, el nom s’acompanya majoritàriament amb la mateixa fórmula: el personatge cantarà la «bonne chanson», o els «bons vers», ja siguin de «mon segnor Gasson», de Renaut de Sabloeil, del vidame de Chartres Guillaume de Ferrières, o de «Gautier de Sagnies» que «resovint un bon bacheler» (v. 5229-30). La lloança a l’autor, quan es produeix, acostuma a ser molt discreta: hom canta a «honor» de «monsegnor Gasson», o una cançó del «bon chevalier» Renaut de Beaujeu. Mai no s’indica el nom dels trobadors occitans potser perquè Jaufré Rudel i Bernat de Ventadorn eren molt famosos, i a més Jean Renart en tria dues cançons celebèrrimes: la de l’amor de lluny i la de l’alosa (ZuFFerey 2009: 29), però sembla lícit emetre la sospita de si aquesta era també la situació de Bele m’est la voiz altane, com es demana amb força seny Emmanuèle bauMgartner (1981: 261). A diferència del seu continuador, Gerbert de Montreuil (buFFuM 1928), que al Roman de la violette ho apunta sovint, Jean Renart no fa cap esment a les condicions del cant o de la veu.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 49

Amb un sistema tan eixut Jean Renart cercava sens dubte de crear les menys separacions possibles entre el seu text i els textos precedents, per tal d’aconseguir que els «biaus vers» que adduïa quedessin més estretament vinculats a la seva narració, més ben «brodez» —per dir-ho com ell—, de tal manera que a l’oïdor li semblés que els sentia per primera vegada (v. 21-23):

tuit cil s’en esjoïront qui chanter et lire l’orront, qu’il lor sera nouviaus toz jorns.

Voldria proposar ara d’observar com es comporta Ramon Vidal a l’hora d’introduir els autors que amb els seus fragments venen a complementar i fer més sòlid el parer del narrador o d’algun personatge a Abrils issia. Un poema que al meu entendre caldria datar entre el 1208, considerant que el «perdo que ara es vengut» fa referència —com ja va indicar Monica CalZolari, però per proposar una altra data (1995: 89)— al perdó ofert per Innocent III als qui s’enrolessin a les files dels croats, i el 1212, per tal com el relat del Dalfí d’Alvèrnia en què es pondera el poder dels almohades sobre els almoràvits crec que palesa que hom es troba més a prop de l’impacte causat per la derrota d’Alarcos que no de l’esclatant victòria de Las Navas, en la qual van participar, i no se’n diu res, alguns dels personatges evocats al poema, que a més hi tingueren un paper brillant i decisiu.

Deixem constància de la diferència més visible entre tots dos escriptors: no hi ha a l’Abrils issia cap referència als aspectes musicals dels poemes (SiMó 2011: 427), tan imposants en el Guillaume de Dole que, segons Maurice aCCarie, el converteixen en una «sorte de comédie musicale» (1983: 26). La massiva introducció de les cites mitjançant el verb dir —8 de 10— contribueix a aquest oblit, afavorit per una memòria antològica que no necessita el cant, car es produeix enmig d’una exposició i com a cita d’autoritat. D’altra banda, només en una ocasió s’especifica el gènere a què pertany la cita, en aquest cas un «sirventes» de Bertran de Born (v. 463).

El poema s’inaugura amb la bella imatge de l’autor, «solo e pensoso» —com anoten Limentani i Tavani—, a la plaça de Besalú, tot i que

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

«per amor un pauc embroncz» —la qual cosa vol dir que no es tracta d’un trobador retirat, sinó d’algú en actiu, disposat a expressar la seva malanança—, el qual és tret de les seves cabòries per l’aparició d’un joglaret que s’adreça directament a ell; i hem de creure que no és casual, sinó que el joglaret —pel posat, per la fama que el precedia—, reconeix en aquell qui estava perdut en l’illa dels pensaments el trobador Ramon Vidal. Aquest el convida a dinar, i en acabat, bo i observant, i valorant, l’elegància en el vestir del petit joglar, li ve al cap Giraut de Bornelh (v. 96-99):

Eu vi per cortz anar

Us joglaretz petitz

Gen caussatz e vestitz

Sol per donas lauzar.

La cita pertany a Per solatz revelhar, un sirventès que consta entre els poemes més famosos de qui, segons escriu a So fo e·l temps, «mais saup d’amor que Tristanç» (v. 260), com ho demostren els 15 ms. que el contenen, que l’utilitzés Dante al De vulgari per posar el seu autor com a exemple de rectitud, i que Cerverí de Girona també l’esmentés dues vegades a la Faula del rossinyol. Sarah Kay proposa d’entendre no un sol joglar, sinó, car pren us com a plural, «groups of little joglars» (2013: 44). Tant KolSen (1910) com SHarMan (1989) s’estimen més d’editar «mains ioglaretz formitz», deixant de banda «petitz», que és la solució consignada a la majoria de ms. Qui havia parlat d’un «ioglaretz petitz», de nom Artús, era el Dalfí d’Alvèrnia (StronSKi 1906: 477), i vista la importància que ell i la seva cort tenen a Abrils issia pot suggerir una elecció no casual. El contingut del poema de Giraut de Bornelh —una protesta enèrgica que s’embolcalla en un tènue lament melancòlic per la conducta d’una noblesa turbulenta que s’aboca al bandolerisme, menysté la galania, desatén les actuacions dels joglars i s’estima més d’escoltar historietes sense solta—, en bona part havia estat reprès en l’exposició inicial del joglar que manifestava les seves angoixes davant un panorama equiparable, per bé que no tan agitat. Per tant, en principi, i en l’ànim de Ramon Vidal, Giraut de Bornelh vindria a confirmar un diagnòstic que abans havia fet el joglar a partir justament del poema del mateix Giraut.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 51

Ara, malgrat que a tot lector o oïdor culte —i amb memòria—, el poema de Giraut li hagi pogut venir al record abans de ser explícitament evocat, Ramon Vidal, que reconeix en la realitat, en la persona del joglaret, allò que descrivia el poema, s’esforça a justificar la pertinença d’una connexió que ha estat, des del primer moment a la plaça, de caire visual: és, en efecte, més la manera de vestir del joglaret que no pas allò que diu el que li permet d’entendre quina mena de problemes pot tenir.

I així, tot i que l’ombra de Per solatz revelhar —que, per cert, es tanca amb una endreça al Dalfí d’Alvèrnia—, plana des de ja fa uns quants versos, Ramon Vidal solemnitza la seva aparició definitiva doblement. D’una banda, dient que «en Guiraut / tan se fes a totz prezar», o el que és el mateix recollint un reconeixement unànime a la seva obra, car, com escrivia Terramagnino da Pisa, que seguia a la Doctrina d’acort un sistema après a Ramon Vidal: «passet totz los bons trobadors / segon lo dich d’homes mellors» (MarSHall 1972: 563-564). I d’una altra, assegurant que constitueix la reacció exigible a tot cortès el fet de reflexionar davant l’aparició i el reconeixement en la memòria d’una imatge precisa creada per un trobador excel·lent: «Aiso m’aduys un cossirier / aital com sol aver hom fis» (eSPadaler 2018: v. 92-93). No hi ha dubte que es tracta d’una manera molt clara d’afirmar la primacia de l’obra literària, i el caràcter de guia, d’autoritat que té el corpus trobadoresc, en el moment de donar consells i de fer entendre com s’han de rebre les citacions posteriors, cosa que sembla perfectament coherent en qui escriu a les Razos que «tuit li mal e·l ben del mont son mes en remembransa per trobadors» (MarSHall 1972: 2, 27-28).

Giraut de Bornelh fa una altra aparició uns 1400 versos més tard, amb cinc versos de la cançó Gen m’aten, que també és citada a les Razos de trobar (1550-1554):

Ni no tenh a dan si·m destrenh amors ni·m dechay; c’una vetz n’auray man bon esdevenh

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

En aquest segon cas no es lloa l’autor, sinó que hom posa l’èmfasi en la intencionalitat, en allò «qu’en Guiraut dis als acabatz / per esfortir lur bon captenh» (v. 1548-1549), precedit tot pel verb membrar, cosa lògica si es pensa que el joglaret es presenta com un executor dels «vers e chansos» del trobador llemosí. El complex poema de Giraut, batejat per Kolsen com a Tantalusqualen, no es refereix als problemes dels ministrers, sinó que parla d’amor i lloa, en el pas retret, el valor de la resistència davant d’una dama que el fa gruar, en un to tan juganer com la seva estructura formal posa de manifest, i que acaba amb una desinhibida exclamació de venjança. Es fa evident així, d’acord amb el caràcter reivindicatiu dels valors civilitzadors de la poesia trobadoresca que destil·la Abrils issia, que per a Vidal l’amor, o millor, el saber que proporciona amor és, de fet, la mesura de totes les coses, o la primera i més important, si més no, des del moment que els seus exemples, en un trasllat no sentit com a forçós, es poden aplicar a l’ànim de qui, en el context, confessa passar un mal tràngol no amb una dama, sinó —joglar com és— amb el seu auditori.

L’altre trobador, de qui el joglaret afirma que és el més ben representat en el seu repertori, i també, com sembla lògic, en el poema, i més si veiem en el joglaret un alter ego del mateix Ramon Vidal, amb qui comparteix gustos, és Arnaut de Maruelh, de qui se citen tres passos, tots tres d’una mateixa composició, l’ensenhamen Razos es e mezura, al qual podem pressuposar una certa voga a Catalunya des del moment que és dedicat «al rey cuy es Lerida» (v. 45), Alfons el Trobador. En tots tres casos, la presentació de la cita no comporta cap valoració de l’obra, sinó que se’n remarca la utilitat: estimular («ad enans de tot mestier», v. 602), ensenyar als que no saben («als desconoissens ensenhar», v. 1021), empènyer al perfeccionament («per melhurar / aquels que volon en pretz pujar», v. 1229-1230), tot remarcant la bondat d’ensenyar adelitant. La primera d’aquestes citacions ve precedida per una exposició sobre el «ric cor» que recull idees exposades per Arnaut de Maruelh als v. 164-167, i sobre el «ris e·l joc» que havien aparegut uns versos abans (v. 94-96) i que es reprodueixen en els versos que preludien de la darrera citació (v. 1207-1208).

És interessant de constatar que, en la primera d’aquestes citacions, qui recorre a les paraules d’Arnaut de Maruelh no és el narrador, sinó

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 53

un personatge: el Dalfí d’Alvèrnia, la qual cosa confereix a la cita una quàdruple autoritat: la que partint d’Arnaut passa per qui és en el text el representant més conspicu i el sostenidor més ferm de la cortesia, com és el Dalfí, és recollida pel joglaret, i es projecta sobre Ramon Vidal, que la transmet al lector/oïdor del seu poema. El mateix procés es dona en l’única cita que hi ha de Bertran de Born, i l’única en què s’esmenta el gènere: es tracta de quatre versos de S’abrils e foillas e flors, sirventès que també serà recordat a So fo e·l temps (v. 468-471):

Ad aiso fon pretz establitz c’om guerrejes, e so fortmens, et a Caresma et Avens e fezes soudadiers manens.

Field va opinar que «el passatge no sembla encaixar en el context» (1989: 172 n. 92), però no va tenir en compte que el Dalfí l’utilitza com a colofó conclusiu de la curiosa història de l’almussa i els dos almassors, que es tanca amb l’elogi del valor vinculat al pretz que posseïen de forma pregona els barons du temps jadis. Potser això pugui justificar que la lectura que sembla desprendre’s del text de Ramon Vidal no s’ajusti, com ja va veure gouiran (1987) i ha remarcat Kay (2013: 55), a les intencions de Bertran de Born, el qual no instaria a combatre en els períodes proscrits per la Pau de Déu, sinó a pagar els soudadiers també quan els combats són prohibits. Field anota que els septenaris de Bertran de Born han guanyat una síl·laba per ajustarse als octosíl·labs de la narració. Si hom considera que les cites solen respectar el còmput dels originals, i que en la proposta de Ramon Vidal és essencial que el text nouvingut, a diferència de Jean Renart, no pugui ser percebut com a recent sortit del propi forn, sinó, ben al contrari, com un text autònom i reconegut, la naturalesa del qual cal respectar al màxim, justament per garantir-ne la personalitat distinta, crec que el més raonable és atribuir intervencions d’aquesta mena al responsable de la còpia.

El sirventès de Bertran de Born és acompanyat en 4 ms. per una razo de caràcter sentimental, segons StronSKi (1973 [1914]) absoluta-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

ment fantasiosa, i en un d’aquests ms., l’F, hom troba un paràgraf suplementari en què es glossa la crítica als poderosos que conté la majoria de les estrofes. La lectura de Ramon Vidal, via Dalfí, va, però, en direcció contrària, i presenta en positiu, com a descripció de les virtuts que eren enaltides en el passat, allò que en la ploma del senyortrobador d’Autafort era un inequívoc memorial de mancances.

Els quatre versos de S’abrils e foillas e flors (gouiran 1987) són els que tanquen una cobla d’onze versos, i com en algunes de les ocasions anteriors, Ramon Vidal aprofita els set versos previs per acomboiar la cita, com aquesta vegada va apuntar Field. S’observa en aquest cas una dependència major respecte de l’estrofa que inclou els versos expressament citats. Potser per aquest fet es pugui explicar que un vers (el 469) hagi quedat desapariat, i per una vegada no ho hàgim d’atribuir a la descurança del copista:

Ric home, vuelh qu’ab amors Adoncx eran de pretz preon sapchon cavalliers aver tug li baron............................... e que·ls sapchon retener ................................................... ab befag et ab honors, be fazians so qu’En Bertrans e c’om los truep ses tort faire, del Born dis en un sirventes francx e cortes e chauzitz a far ricx homes pus cortes e larcxs e bos donadors, e pus francx e pus donadors, qu’aissi fon pretz establitz que sian ses tort faire elitz, qu’om guerreyes ab torneys, et adretz et francx e chauzitz e Quaresmas et Avens, ad aiso fon pretz establitz fesson soudadiers manens c’om guerrejes, e so fortmens, (v. 78-88) et a Caresma et Avens e fezes soudadiers manens (v. 456-471)

De Raimon de Miraval, el trobador que gaudí, com Vidal, de la protecció d’Hug de Mataplana, fa dues breus citacions, en la primera de les quals és presentat com «us conoissens trobaires», consideració que sembla convenir a qui li agradava de teoritzar. En recordar un parell de versos de Dels quatre mestiers valens (toPSField 1971: IX v. 8-9)

Vidal en remarca la intencionalitat de l’autor, i, en donar la clau, novament evita la glossa.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 55

E membre·us so c’us conoissens trobaires dis, En Miravals a far azautz homens vassals encontra mal estar ginhos: c’oms mal azautz si tot s’es pros non es gair’ad ops d’amar bos (v. 1143-1148)

Com ve sent freqüent, la matèria d’una part del poema de Miraval és introduïda amb antelació, per tal de preparar l’aterratge del nou text, però ara això s’esdevé en un conjunt de versos particularment desgavellats: el mot azaut i derivats, es repeteixen 9 vegades en 16 versos en els quals, ultra produir-se una llacuna, abunden les conjectures i les esmenes, no sempre convincents, dels seus editors, Bohs, Field i Huchet. És sens dubte un altre d’aquells moments que van fer dir a Jeanroy, en donar compte de l’edició boHS: «Le mieux est, à mon avis, d’attendre patiemment la découverte d’un ms. moins mauvais» (1988: 612). Encara no hem tingut aquesta sort.

La segona de les cites, i la darrera de l’obra, pertany a la cinquena estrofa d’A penas sai d’on n’apreing (toPSField 1971: VI v. 45-47), estrofa que Matfre Ermengaud va reproduir sencera al Breviari d’amor, v. 30036-30046, per reportar els mateixos tres versos que Ramon Vidal uns 800 versos més tard (vv. 30882-30884). Segons Simon gaunt, es tracta d’una advertència als joglars, els quals havien de procurar que les seves enceses lloances no fossin preses com una insidiosa mostra d’ironia (1989: 15). La insistència prèvia en la idea de blasme (tres vegades en 7 versos) sembla suggerida pel mateix mot en la cobla tercera del poema de Raimon de Miraval, el qual, com anys més tard Ausiàs March, criticava els trobadors que s’excedien en la lloança de les seves dames, mentre Vidal ho empra per aconsellar als joglars que evitin de ser massa llagoters amb els seus hostes (v. 1732-1734):

E qui trop mays que no val lauza sidons fay parer qu’esquern diga e non jes al.

Enmig del conjunt de recomanacions al joglaret sobre les condicions dels cortesos que es tancaven amb la primera cita de Raimon de Mira-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

val, el trobador garrotxí li recorda —«us deu membrar»—, allò que va dir Peire Roger «a far valens vostres mestiers» quan «a.N Raymbaut anet vezer» (v. 1155-1161):

Si voletz e·l segle caber, e loc siatz fatz ab los fatz, e aqui meteys vos sapchatz ab los savis gen mantener: c’ayssi·s cove c’om los assay, l’us ab ira, l’autres ab jay, ab mal los mals, ab bo los bos.

Es tracta del poema Seign’en Raymbaut, per vezer que la vida de Peire Roger qualifica de sirventès, escrit quan per la gent del Narbonès «fo crezut qu’el agues joi d’amor» de la primera dama de l’encontrada, Ermengarda de Narbona, i «per temor del dit de la gen si·l det comjat e·l parti de se. Et el s’en anet dolenz e pensius e consiros e marritz a·n Rambaut d’Aurenga» (niCHolSon 1976: 35). Raimbaut d’Aurenga va respondre amb el poema Peire Rotger, a trassaillir (PattiSon 1952: VI). El poema és considerat com un ensenhamen per Luigi Milone, en el qual el trobador madur i experimentat que era Peire Roger ensinistra el jove comte en el «perfecte equilibri cortès de sen i foudat que es veu a la fi reflectit en l’equilibri d’ira i jai», i on la ira «indica la falta d’eufòria i joia que haurien d’acompanyar el desenvolupament de les qualitats corteses. Si el jai correspon als savis, als bos, a qui sap entendre el missatge cortès, la ira castiga els mals, els fatz» (1998: 23). Cal reconèixer que en el text de Ramon Vidal la cita té un abast menys doctrinal i, per contra, més voluntat d’aplicació pràctica en el tracte amb la gent de cort. Al cap i a la fi, no pretén d’il·lustrar el capteniment d’un noble d’allò més encimbellat, que ha de guiar-se per una ètica d’un compacte aristocratisme, sinó de donar un consell adreçat a sobreviure entre els caràcters dissonants de la gent que sol freqüentar les corts.

I a continuació Ramon Vidal enceta una reflexió sobre el valor de l’esforç, a partir del mal exemple dels qui es creuen tan afortunats que van dient que no els cal llevar-se d’hora, mentre alaba els qui saben

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 57

que han d’esforçar-se per tal d’obtenir tant la riquesa com el saber i la fama. I potser perquè sent que ja portava massa versos perorant en un to seriós i amb poques notes lleugeres, escriu, i som als v. 1180-1183:

E per so c’a major plazer vos vengan las razos qu’ieu trac, aujatz so qu’en dis a enac, us trobaires de mantas gens.

El fet que el trobador per primera i única vegada a Abrils issia no fos identificat per l’autor ha comportat que Field considerés la peça anònima també per al mateix Ramon Vidal, i que HuCHet (1992) l’atribuís a un poeta desconegut, només conegut pel trobador català, mentre Scott M. FranCiS (2009: 11-12) es pregunta a què pot deure’s aquest silenci, que en canvi s’observa tres cops a So fo e·l temps, i del qual, per cert, el mateix Ramon Vidal fou víctima en el Breviari de Matfre Ermengaud i en el Maldit-Bendit de Cerverí de Girona. Sense dubte la raresa explica que Bohs pensés en un trobador de nom Aenac.

Allò que el trobador inconegut va dir i que Ramon Vidal trobava agradable d’escoltar és el següent (v. 1184-1187):

En amors ha tals plazers sens que qui·lh sen sabria traire cascús seria mielhs amaire que·l fatz que en cochas pren.

Aquests quatre versos —i adverteixo que n’acabem de perdre dos respecte a totes les edicions del poema— crec que puc dir que provenen d’una tenso entre Peirol i Gaucelm Faidit, que segons Mouzat va tenir lloc a la cort del Dalfí d’Alvèrnia entre 1185 i 1202, Gaucelm, diguatz m’al vostre sen (aSton 1953: xxx; MouZat 1965: LX; Harvey & PaterSon 2010: 1005-1010). Allò que ha de respondre Gaucelm és quin amant —drut— obté més plaer:

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Cel c’ab sa bona dona jai tot’una nueit, e non lo fai, ho cel qui ve a parlamen, e non a lezer gaire mas quant d’una vetz faire e aqui meteis torna s’en?

Davant de tan punyent disjuntiva, Gaucelm Faidit tria l’opció més reposada:

Peirol, al meu conoissemen, sel c’una nueit hi pot jazer deu ben aver dos tans de jai que sel qu’o fai e pueis s’en vai; qu’el jazers ha plazers tals cen, s’es qui be·ils sapcha traire, q’inz es meiller amaire que·l fait c’om en tal cocha pren.

Hom ha entès que Ramon Vidal reportava un fragment que parlava de l’amor més pur i no de jazer, i induït per la grafia ha convertit el cent en seny i unànimement ha transformat, atribuint-ho a un error de copista, el faitz en un fatz sota el qual hi veien l’amant neci contrari a l’amant assenyat, amb absoluta ocultació de la realitat, és a dir l’elemental conseqüència del jeure. El poema ens torna a la cort del Dalfí, i la consolida com l’autèntic «foyer» de poesia i liberalitat, com deia guida (2008), on els defensors de l’ordre cortès podien emmirallar-se sempre, també en els moments del lleure més faceciós.

Si concedíem que l’experiència del joglaret podia tenir en aquest punt un contacte amb la biografia del mateix Ramon Vidal, res no s’oposaria a suposar que el debat entre Peirol i Gaucelm Faidit l’hagués pogut conèixer in situ, i que en cités una part a partir d’una anotació insuficient que no li permetia d’atribuir aquests quatre versos al seu vertader autor, sense més misteris. Com sigui, ara que sabem d’on ve el text, podem captar per primera vegada perquè era introduït com un fragment agradable de sentir, car el tema és netament humorístic, i perfectament adequat per criticar els tabalots i els que no saben controlar els seus desitjos.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 59

BIBLIOGRAFIA

aCCarie (1983): Maurice Accarie, «La fonction des chansons du Guillaume de Dole», dins Mélanges J. Larmat, París: Belles Lettres, p. 13-29.

aSton (1953): Stanley Aston, Peirol. Troubadour of Auvergne, Cambridge: CUP.

bauMgartner (1981): Emmanuèle Baumgartner, «Les citations lyriques dans le Roman de la Rose de Jean Renart», Romance Philology 35, p. 260-266.

boHS (1988 [1904]): Wilhelm Bohs, Raimon Vidal de Bezaudun. «Abrils issi’e mays intrava», nova presentació a cura d’Annick Puygrenier i Roger Teulat, Cournon d’Auvergne: Éditions Orionis.

buFFuM (1928): Douglas Labaree Buffum, Gerbert de Montreuil. Le roman de la violette, París: Honoré Champion.

CalZolari (1995): Monica Calzolari, «I favolosi anni settanta», dins La narrativa in Provenza e in Catalogna nel XII e XIII secolo, Pisa: ETS, p. 83-108.

eSPadaler (2018): Anton M. Espadaler, Ramon Vidal de Besalú. Obra Completa, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Field (1989): Hugh Field, Ramon Vidal de Besalú. Obra poètica, I, Barcelona: Curial, «Autors Catalans Antics» 7.

FranCiS (2009): Scott M. Francis, «The Joglar as a Salesman in Raimon Vidal de Besalú’s Abrils issia e mays intrava», Tenso 24, p. 1-19. gaunt (1989): Simon Gaunt, Troubadous and Irony, Cambridge: CUP. gouiran (1987): Gérard Gouiran, Le seigneur-troubadour d’Hautefort. L’oeuvre de Bertran de Born, Aix-en-Provence: Université de Provence. guida (2008): Saverio Guida, «Questioini relative a tre partimens provenzali», Cultura Neolatina LXVIII, 3-4, p. 249-309.

Harvey & PaterSon (2010): Ruth Harvey i Linda Paterson, The Troubadour tensos and partimens. A Critical Edition, Cambridge: D. S. Brewer.

HuCHet (1992): Jean-Charles Huchet, Nouvelles occitanes du Moyen Âge, París: Flammarion.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Jeanroy (1904): Alfred Jeanroy, «Compte rendu» a Bohs, Abrils issi’e mays intrava, Romania 33, p. 612-615.

Kay (2013): Sarah Kay, Parrots and Nightingales. Troubadour Quotations and the Development of European Poetry, Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

KolSen (1910): Adolf Kolsen, Sämtliche Lieder des Trobadors Giraut de Bornelh, Halle: Niemeyer.

leCoy & duFournet (2008): Félix Lecoy i Jean Dufournet, Jean Renart. Le roman de la Rose ou de Guillaume de Dole, París: Honoré Champion.

MarSHall (1972): John Henry Marshall, The Razos de trobar of Raimon Vidal and associated texts, Oxford: Oxford University Press.

Milone (1998): Luigi Milone, El trobar ‘envers’ de Raimbaut d’Aurenga, Barcelona: Columna.

MouZat (1965): Jean Mouzat, Les poèmes de Gaucelm Faidit, París: A. G. Nizet.

niCHolSon (1976): Derek T. Nicholson, The Poems of the Troubadour Peire Roger, Manchester: Manchester University Press.

PattiSon (1952): Walter T. Pattison, The Life and Works of the Troubadour Raimbaut d’Orange, Minneapolis: The University of Minnesota Press.

SHarMan (1989): Ruth Verity Sharman, The cansos and sirventes of the troubadour Giraut de Bornelh: a critical Edition, Cambridge: CUP.

SiMó (2011): Meritxell Simó, «Les citations lyriques des novas rimadas: Raimon Vidal vs Jean Renart, Revue des Langues Romanes CXV, 2, p. 425-451.

StronSKi (1906): Stanislaw Stronski, «Recherches historiques sur quelques protecteurs des troubadours», Annales du Midi XVIII, p. 473-493.

StronSKi (1973 [1914]): La légende amoureuse de Bertran de Born, Ginebra: Slatkine.

toPSField (1971): Leslie T. Topsfield, Les poésies du troubadour Raimon de Miraval, París: A. G. Nizet.

ZuFFerey (2009): François Zufferey, «Nouvelle approche de l’amour de loin», Cultura Neolatina LXIX, 1-2, p. 7-58.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 47-60

ÀNGEL GUIMERÀ I SHAKESPEARE: LA CONSTRUCCIÓ DEL CÀNON TEATRAL CATALÀ

ÀngEl guimErÀ and shakEspEarE: thE construction of thE catalan thEatrical canon

MarC Fernández Cuyàs

Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació

Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona fernandez.cuyas@ub.edu

ORCID ID: 0000-0002-0080-9139

Resum

El dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924) ha estat freqüentment comparat amb William Shakespeare, fins al punt de ser anomenat «el Shakespeare català». La temàtica i la forma de les seves tragèdies històriques d’arrel romàntica van portar una part de la crítica a establir vincles amb l’autor anglès, mentre que altres veus han considerat aquesta comparació una exageració ideològica. En el marc de la Renaixença, la necessitat de bastir una tradició literària nacional va convertir Guimerà en una figura clau per fonamentar un cànon teatral català homologable a les grans tradicions europees. Aquest article analitza com la comparació amb Shakespeare ha estat emprada estratègicament per la crítica catalana amb la voluntat de construir una identitat dramàtica pròpia. Des d’una perspectiva historiogràfica i comparatista, s’examinen els debats que, des de finals del segle xix fins a l’actualitat, han envoltat aquesta qüestió, i es revisen les aportacions de crítics, intel·lectuals, dramaturgs i directors d’escena com Yxart, Maragall, Esquerra, Salvat o Benet i Jornet. L’objectiu és entendre com Guimerà ha esdevingut una figura central en la construcció d’un model teatral sòlid per a la literatura catalana, tant per la seva obra com per la seva recepció, i com aquest procés reflecteix les tensions entre cultura nacional, ambició canònica i legitimació europea.

Paraules clau

Àngel Guimerà, William Shakespeare, drama històric, cànon literari, crítica teatral, tradició catalana

Abstract Catalan playwright Àngel Guimerà (1845-1924) has often been compared to William Shakespeare, to such an extent that he has been referred to as ‘the Catalan Shakespeare’. The themes and romantic structure of his historical tragedies have led some critics to draw parallels with the English playwright,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

DOI: 10.2436/20.2502.01.126

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 14-7-2025; Acceptat 10-9-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

while others have dismissed the comparison as ideologically driven and exaggerated. During the Catalan Renaixença, the need to establish a national literary tradition positioned Guimerà as a cornerstone for building a local theatrical canon akin to those of the major European bodies of literature. This article examines how the Shakespeare–Guimerà analogy has been strategically employed by Catalan critics in the effort to construct a distinct dramatic identity. From a historiographical and comparative perspective, it traces critical debates surrounding this issue from the late nineteenth century to the present, focusing on the contributions of intellectuals, playwrights and theatre practitioners such as Yxart, Maragall, Esquerra, Salvat and Benet i Jornet. The aim is to understand how Guimerà came to occupy a central role in shaping a solid theatrical model for Catalan literature—through both his dramatic production and its reception—and how this process reflects broader tensions between national culture, canonical ambition and European legitimacy.

Key Words

Àngel Guimerà, William Shakespeare, historical drama, literary canon, theatre criticism, Catalan tradition

1. LA NECESSITAT D’UN MODEL TEATRAL CANÒNIC A CATALUNYA

Josep Maria Benet i Jornet escriu l’abril de l’any 2014 un article sobre les relacions entre Àngel Guimerà i William Shakespeare a través d’una comparativa entre Terra baixa i Otel·lo. Benet i Jornet, que s’ho pren gairebé com una boutade, acaba el text sentenciant: «Shakespeare és Shakespeare i Guimerà és Guimerà, ben distants l’un de l’altre. Ara, ells no ho saben, però a estones juguen de la mateixa manera. Amb permís» (benet i Jornet 2014). Aquesta aproximació a Guimerà no és pas cap novetat per part de Benet i Jornet, ja que des dels seus inicis dramatúrgics s’ha volgut comparar el Mestre en Gai Saber amb el centre, segons Harold Bloom, del cànon de la literatura occidental. El que tampoc és una novetat, i aquest aspecte és una mica més subtil, és la manera de posar aquests dos noms junts: lloar Guimerà des de la inseguretat temorosa d’aquell qui sap que no és tan rellevant com l’autor de Hamlet. Aquesta por d’exagerar ja apareix a la primera crítica teatral que, segons Josep Miracle, relaciona ambdós dramaturgs: una crítica de

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 63

Mar i cel escrita per Luis Alfonso i publicada a La Dinastía el 9 de febrer de 1888:

Por segunda vez han acudido a la memoria, como término apropiado de comparación, las tragedias de Shakespeare. [...] Las tragedias de Guimerá, repito, si más o menos remotamente recuerdan algunas, son las de Shakespeare. Ciertamente que no se eleva Mar i cel a la ingente cúspide donde el Rey Lear, Hamlet y Otelo ven no más a su altura Prometeo, Agamenón y Los Persas; pero es innegable que hay perfiles de caracteres y trazas de pasión en los personajes de Guimerá que declaran parentesco con los personajes de Shakespeare (citat a MiraCle 1958: 366, n. 89)

Veiem, per tant, que aquesta actitud tímida de ser massa atrevits ha estat sempre arrelada en la postura crítica (i també acadèmica), però tampoc falten aquells que recriminaren a Guimerà aquesta pretensiosa filiació literària. És el cas de Valentí Almirall, qui l’acusà en un article publicat el 25 de febrer de 1888 a La Veu del Centre Català d’intentar plagiar el geni anglès amb Mar i cel: «queda la còpia a cent llegües de l’original» (citat a MiraCle 1958: 486).

És important destacar com, sigui des de la malfiança o des de l’admiració, l’abundància de comentaris sobre la relació literària entre Guimerà i Shakespeare demostra un interès per part de la crítica catalana, des de finals del segle xix i durant tot el segle xx i xxi, per discernir si realment s’hi pot establir alguna vinculació o no. És aquest, justament, l’objectiu d’aquest article d’investigació: resseguir des d’un punt de vista historiogràfic com la crítica ha intentat, o no, constituir un cànon teatral català centrat en Guimerà amb l’objectiu de fonamentar-hi i construir-hi una tradició literària a l’alçada d’altres literatures europees. D’aquesta manera, volem comprovar com la crítica ha intentat justificar aquesta pedra de toc que ha de ser Guimerà amb la comparació amb Shakespeare, segurament l’autor teatral més central de la tradició occidental o, fins i tot, universal. Així doncs, l’article parteix de les intervencions en aquest debat de crítics teatrals i acadèmics que van des del present de Guimerà fins a la més estricta actualitat, passant per tot el segle xx, amb noms com Joan Maragall, Josep Yxart, Ricard Salvat o Ramon Esquerra, amb la voluntat d’entendre

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

les motivacions ideològiques que s’amaguen darrere de les seves opinions crítiques, quins interessos hi ha per afavorir la construcció d’un cànon nacional i fins a quin punt la crítica catalana ha emprat estratègicament aquesta comparació per construir un cànon propi, més que no pas per similituds formals, temàtiques o literàries objectives.

2. TRADICIÓ EUROPEA DEL DRAMA HISTÒRIC: DE SHAKESPEARE A HUGO

És ben sabut que la literatura dramàtica en català no ha gaudit d’una tradició consolidada al llarg dels segles com sí que la tenen altres literatures romàniques o europees que, per motius de centralitat i hegemonia cultural i política, han pogut sostenir un cànon teatral fonamentat en noms com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Marlowe, Shakespeare, Molière, Racine, Goldoni... En el cas del teatre català, les obres d’autors com Francesc Fontanella o Joan Ramis han estat percebudes per la historiografia literària justament com excepcions dels tenebrosos segles de la Decadència.1 És per això que resultava estratègicament rellevant per a la crítica catalana trobar un autor equiparable en qualitat i quantitat al Bard anglès que servís de pedra de toc de la construcció del cànon teatral propi.

Sigui com sigui, en aquesta relació hi ha un tercer autor que serveix de pont entre ambdós i que condiciona la percepció que pot tenir Guimerà de Shakespeare: Victor Hugo. De fet, alguns crítics han trobat més afinitat entre Àngel Guimerà i Victor Hugo que no pas amb Shakespeare i que, en qualsevol cas, les reminiscències de l’autor anglès li arriben a Guimerà filtrades pel romanticisme i el teatre històric d’Hugo. El crític català, i amic de Guimerà, Josep Yxart escriu l’any 1886 que:

1. Cal destacar noves aproximacions al Barroc català que defugen aquesta visió tradicional, com ara el llibre d’Albert Rossich, Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII), Barcelona: Institut del Teatre, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024; o els capítols de Josep Solervicens Bo dedicats al Barroc a Història de la literatura catalana. Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Illustració, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2016.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 65

Si en alguns llibres buscà algun dia l’autor la seva inspiració, fou sens dubte en Shakespeare, o en Víctor Hugo dramaturg, i d’aquest en obres com Els Burgraves, els herois del qual sembla que s’han d’acotxar per tal de o tocar les bambolines amb el front, o les petjades dels quals fan escruixir i tremolar el prosceni. (yxart 1974: 68)

En aquest punt cal tenir en compte que quan Victor Hugo torna del seu exili l’any 1870, serà rebut a França com a pare intel·lectual de la Pàtria i les seves peces teatrals tornaran a ser un èxit per les posades en escena de la famosa actriu Sarah Bernhardt amb una nova gran quantitat de públic que demanda un teatre romàntic i històric (baCardit 2009: 134). Així, Victor Hugo tornarà a posar de moda el drama històric en el circuit teatral europeu i, per tant, també en el català de la dècada dels setanta i vuitanta del segle xix (baCardit 2009: 135). Recordem que la primera peça dramàtica de Guimerà, Gal·la Placídia, és de l’any 1879.

Àngel Guimerà tendeix a inserir-se, per tal d’elevar el teatre català a la qualitat de les grans tradicions veïnes, dins una tradició europea d’arrel romàntica que ha recuperat Shakespeare i que torna a valorar la figura de personatges històrics del passat nacional de la pàtria com a personatges tràgics, tal com veiem en les obres de Victor Hugo a França o Friedrich Schiller a Alemanya. Justament, Victor Hugo tindrà una importantíssima empremta en la seva manera d’entendre i pensar la literatura i el teatre, si més no en els seus inicis, ja que serà precisament a través del francès que li arribarà la llarga tradició shakespeariana, fins aleshores força desconeguda a Espanya.2

Les aportacions a la nova concepció tràgica que el romanticisme porta i que passa de Shakespeare a Schiller i d’aquest a Hugo es pot resumir, citant les paraules de Ramon Bacardit per concises i exactes, de la següent manera:

2. Sobre aquesta qüestió, és imprescindible l’aportació de Ramon baCardit (2009) al seu llibre Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bacardit, a qui referenciem en aquest article i de qui ens sentim deutors en l’aproximació, desenvolupa i sistematitza totes les aportacions de Victor Hugo que aprofita Àngel Guimerà en la seva dramatúrgia i analitza en profunditat la concepció tràgica de Guimerà.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Schiller havia manllevat de Shakespeare la concepció de personatges tràgics que fossin veritables universals i havia buscat en la història el color local que permetés un consens nacional com l’aconseguit pel dramaturg anglès amb les seves tragèdies sobre la història d’Anglaterra [...]. Això equivalia a identificar els efectes de la fatalitat de la tragèdia clàssica amb els produïts pel xoc de l’individu amb l’ordre social. Aquest aspecte fou el que aprofundiren més els dramaturgs francesos com Dumas i Hugo, que acabaren concretant en termes polítics el que en el dramaturg alemany era un conflicte d’arrel filosòfica. (baCardit 2009: 135)

Àngel Guimerà prendria totes aquestes nocions historicoliteràries per aplicar-les en la seva producció, però és des d’una perifèria lingüística i cultural que Guimerà ha de repensar les aportacions literàries que li proposa el teatre europeu de factura històrica del seu moment.

El 31 de gener de 1874, Guimerà publica a La Renaxensa un article titulat «Ahont deu anar la literatura catalana» i escriu amb fervor patriòtic:

¿Qui, si no las lletras poden esser eixa má benfactora que guihi á Catalunya pel camí de sa perduda felicitat y grandesa? D’ahont sino de la llengua patria poden eixir aquellas divinals paráulas, aquell álsat Llátzer que, deixondint los cors, fassi esclatar per tot l’esperit de la terra, lo sant esperit que ja al comens de la centuria al trepitj del Céssar francés va adressarse amenassant de las corcadas tombas de nostres avis? [...] Si s’invoquessin sovint en las táulas escénicas las ombras d’aquells reys, pares volguts de sos pobles, d’aquells sants tan agradosos á la humanitat com á Deu, d’aquells nobles y vassalls, menestrals y burgesos que gastavan la vida per la salut de la patria; si tot assó’s fes estem mes que segurs que l’esperit de Catalunya pur y rejuvenit, enjoyantse ab las galas que’ns porta l’avansament dels segles, treuria ufanosa brotada tornantnos encara als dias de prosperitat, de independencia y de glória. (guiMerà 1874: 30)

La voluntat d’inserir-se en una tradició del teatre històric i romàntic europeu queda manifesta en aquesta declaració política i patriòtica, però també en les paraules que encapçalen Gal·la Placídia, en què deixa per escrit que aquesta és una obra històrica escrita al tall de Shakespeare, Schiller, Hugo i Ventura de la Vega (guiMerà 1975: 25).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 67

Tal com assenyala Xavier Fàbregas, entre el 1874 (any de publicació de l’article a La Renaxensa) i el 1879 (estrena de Gal·la Placídia) hi ha un canvi en la concepció de l’historicisme de Guimerà. Guimerà passa de reclamar una literatura basada en els reis patriòtics a posar en escena una figura com Gal·la Placídia del segle V d.C (FàbregaS 1974: 24). Segons Fàbregas, el catalitzador d’aquest canvi és Victor Hugo, ja que gràcies a ell, Guimerà canvia per una concepció de la tragèdia i el drama històric que se centri en «una temàtica històrica europea, i l’acceptació del patrimoni cultural d’Europa com una riquesa comuna a tots els pobles que l’integren» (FàbregaS 1974: 25). En aquest mateix sentit interpreta Francesc Foguet la tasca de Guimerà respecte de la creació d’una mitologia nacional: «Àngel Guimerà, seguint el model victoruguesc, va contribuir a la creació mitopoètica des d’una opció més universalista, amb la seva ingenuïtat genial» (Foguet 2005: 34).

3. LA CONFIGURACIÓ D’UN CENTRE PER AL CÀNON CATALÀ

La crítica de Luis Alfonso no és pas la primera ressenya crítica, com diu Miracle, en què es compara el geni de Guimerà amb el de Shakespeare. Dolors Monserdà de Macià a La ilustración de la mujer (Barcelona, 27 de gener de 1884) escriu una crítica amb relació a Judit de Welp: «no vacilamos en hacerle la justicia de decir que esté a la altura de las mejores tragedias de Shakespeare» (citat a baCardit 2009: 214, n. 564). Seguint en l’àmbit de les crítiques teatrals, podem trobar també succintes referències a Shakespeare en una crítica de Luis López Ballesteros i en una de Soldevila. La de Ballesteros, una crítica de La filla del mar, apareix al Heraldo de Madrid el 6 de novembre de 1900: «¡Qué figuras tan completas, como la de aquella Catalina, Yago con faldas, que llora en su lecho conyugal el recuerdo de sus amores con Tomás Pedro!» (citat a gallén 2002: 20). En el cas de Soldevila, a la seva crítica apareguda a La Opinión. El Suplemento el 26 de novembre de 1894 en relació amb Maria Rosa afirma: «No hay nada más grande, nada más fuerte que la vida. La obra que la contenga vencerá siempre y el autor que sepa reproducirla artísticamente prevalece-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

rá como Shakespeare ha prevalecido sobre Schiller, sobre Calderón y sobre Corneille» (citat a gallén et al. 2004: 33-34).

El novel·lista espanyol José María de Pereda expressa en el seu llibre Nubes de estío (1891) que Guimerà és «el único dramaturgo contemporáneo en cuyas tragedias centellea el numen soberano de Shakespeare» (citat a Curet 1967: 233).3 Pereda, que en aquest llibre fa una crítica ferotge a la crítica madrilenya pel seu desconeixement de la literatura catalana, col·loca Guimerà com un dels referents del teatre de la península Ibèrica i és destacable que en el moment de la publicació de Nubes de estío encara no s’havia estrenat cap obra de Guimerà en castellà, ja que la primera és Mar y cielo, estrenada el 20 de novembre de 1891 en traducció d’Enrique Gaspar (gallén 2012: 212). Però força abans, en una carta escrita el 31 de juliol de 1888, Pereda escriu:

Fuera de Shakespeare no conozco estilo dramático más grandioso que el de Guimerá. Es una desgracia para la literatura nacional que las obras de ese gran poeta no puedan saborearse como en Cataluña en el resto de España; porque para ello, no basta con traducirlas: se traducirá la idea pero no la grandiosidad de la frase en que la envolvió el poeta. Lo que se necesita es popularizar en Castilla el catalán (citat a bonet 2011:70).

Veiem que molt promptament i fora dels cercles estrictament catalans ja la figura de Guimerà és vista no només com de renovador teatral sinó també com de vertader model tràgic descendent del gran dramaturg anglès.

Un altre crític que estableix la connexió intentant fer una reflexió més profunda sobre la qualitat escènica de la tragèdia guimeriana és Joan Pérez-Jorba, qui a la revista Catalunya-París (any 2, núm. 13, gener 1904), en un article titulat «Comentant á n’en Guimerà» escriu:

3. Francesc Curet cita directament la publicació original de Pereda (1891): Nubes de estío, Madrid: Imprenta y Fundición de M. Tello, p. 285. En canvi, la mateixa referència canvia a MolaS (2009) ja que la cita correspon a José María Pereda (1934): Nubes de estío. Obras completes XIV, Madrid: Aguilar: «el casi único dramaturgo contemporáneo en cuyas tragedias centellea el numen soberano de Shakespeare» (MolaS 2009: 243). L’afegitó d’aquest «casi» és més que significatiu.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 69

L’home en las obras de Shakespeare i en las d’en Guimerà, pren la plaça de la fatalitat, i d’aquest modo s’humanitza la tragèdia, que només resulta, en dits autors, de la lluita de les passions i de les voluntats. Vetaquí un progrés. L’home és víctima dels seus desordres morals, quan no, també, dels actes de les persones que’l rodejen; això ens ofereix en Guimerà en ses obres, que l’espai no’m permet estudiar detingudament. (citat a baCardit 2009: 314, n. 831)

En aquesta mateixa línia, Francesc Curet enumera a El arte dramático en el resurgir de Cataluña (1917) una llista de similituds que al llarg dels anys la crítica ha elaborat entre alguns personatges de Guimerà, Shakespeare i Hugo (Curet 1917: 231-232). Sigui com sigui, Curet no es conforma a associar els caràcters dels personatges d’uns i altres dramaturgs i intenta, com ho fa també Pérez-Jorba, fer un pas més enllà cap a la valorització de Guimerà, per qui sent una forta admiració (Curet 1967: 225 n.), afegint que

Lo indudable es que Guimerá tiene un cercano parentesco con el gran trágico inglés, pero un parentesco creado por la sangre, pudiéramos decir, no por una imitación servil. Evidentemente nuestro autor guarda más de un punto de contacto con Shakespeare, tanto por el carácter de sus obras, como por la forma desigual, desordenada, de resolver un conflicto escénico (Curet 1917: 232).

El que la crítica havia considerat gairebé una feliç casualitat que no va massa més enllà de la similitud temàtica i tipològica entre personatges, ara, tant per a Pérez-Jorba com per a Curet, és una apreciació insuficient del geni del dramaturg català entenent que la similitud també és genètica, conceptual i formal, a partir de les quals s’estableix un lligam molt més sòlid i irrompible.

D’altra banda, i pel que fa als treballs sobre la recepció del Bard a Catalunya, no podem oblidar l’excepcional treball fet per Ramon Esquerra, qui, amb un gran esperit comparatista, publica Shakespeare a Catalunya l’any 1937 en plena Guerra Civil Espanyola. En aquest estudi, més crític que acadèmic, ressegueix la presència de l’anglès en el teatre català des del 1800 fins a la seva estricta contemporaneïtat així com les distintes traduccions disponibles fins al moment en llengua

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

catalana. Esquerra es veu obligat a esmentar la trajectòria de Guimerà i la seva relació amb Shakespeare, ja que és conscient que la crítica hi ha vist aquesta relació tot i que ell no n’està gens convençut:

L’obra de Guimerà és indiscutiblement un gran avenç dins del teatre català del temps. Els seus personatges tenen una intensitat dramàtica, una major consistència que les creacions dels autors que el precediren. La tragèdia veritable parla per primera vegada en català. Potser per això s’ha parlat d’una influència shakespeariana en la seva obra dramàtica. [...] Quant a l’essència, Guimerà i Shakespeare estan ben lluny un de l’altre. [...] Guimerà està, per tant, més a prop de Victor Hugo que no pas de Shakespeare, i si els seus personatges recorden als de l’autor anglès, s’assemblen també als d’altres autors. (eSquerra 2009: 121-122)

Esquerra, a part de tornar a agermanar Hugo i Guimerà, reconeix el valor del dramaturg català, però no pot establir-hi la mateixa comparació que hem vist fins ara: sí, Guimerà fa tragèdia com no se n’havia fet encara en català, però no és Shakespeare. Si Guimerà presenta trets shakespearians és per la semblança a un Hugo admirador de Shakespeare més que no pas per filiació sanguínia com considera Curet. L’autor, a més a més, considera que el romanticisme català va tenir una particularitat respecte dels altres romanticismes europeus: l’absència de Shakespeare com a model (eSquerra 2009: 74) i entén que el redescobriment del passat històric com a matèria literària i teatral és fruit de l’arribada de Walter Scott a Catalunya i no pas pel coneixement dels drames històrics de Shakespeare (eSquerra 2009: 82).

Aquesta relativització d’Esquerra cap al llegat shakespearià en Guimerà arriba a ser de vegades contradictori, ja que el 1933 ell mateix els col·locà en una mateixa tradició teatral. A l’article «El teatre i el públic» publicat a l’edició de vespre de La Veu de Catalunya el 4 d’abril de 1933, Esquerra exposa que una de les essències del teatre és la seva capacitat d’expressar «les preocupacions que pugui tenir l’espectador. És la sola manera d’interessar-lo, donant-li humanitat. Així ho feren els autors de totes les grans obres amb què s’ha enriquit la literatura dramàtica universal» (citat a Molla 2010: 407). Segons Esquerra, alguns d’aquests autors són els clàssics grecs, Shakespeare,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 71

Molière, Ibsen, Shaw i, també, Ignasi Iglésias o Àngel Guimerà (Molla 2010: 408).

A qui Esquerra sí que considera un vertader hereu de Shakespeare és a Joan Maragall. Del poeta barceloní, el comparatista diu: «Maragall [...] troba en Shakespeare una ànima amiga i un precursor. [...] Hom hi sent traspuar el coneixement i l’admiració, la simpatia de Maragall per Shakespeare» (eSquerra 2009: 130). És a dir, Ramon Esquerra veu que Maragall sí que entén Shakespeare, a diferència dels romàntics catalans, i fins i tot arriba a lamentar que no l’hagués traduït mai. Considera que hi ha un agermanament espiritual i profund, una entesa entre ambdós que sobrepassa les fronteres idiomàtiques, temporals i literàries.

D’altra banda, però, volem destacar què opina Joan Maragall sobre aquesta problemàtica relació. En un discurs d’homenatge a Guimerà fet el 1909, diu: «Víctor Balaguer fou només un precursor d’aquesta escola de la que en Guimerà és el mestre. [...] És l’escola que en podríem dir del gruix català, d’aquest gruix que en la seva excellència dóna un relleu shakesperià a les obres dels nostres millors poetes» (Maragall 1978: 148). Joan Maragall segueix lloant la vàlua del dramaturg afegint que fins aleshores el teatre català havia estat simple teatre de costums, però que amb l’aparició de Guimerà, i particularment Mar i cel, el teatre esclata; «era encara el teatre de Víctor Hugo que ens venia un xic retrassat, mes a temps en la nostra literatura, també fins llavors un bon xic retrassada» (Maragall 1978: 151). Maragall veu en Guimerà l’hereu del teatre romàntic hugolià i digne successor de Shakespeare en les lletres catalanes. L’autor que Esquerra considera el vertader entès en Shakespeare és precisament el mateix que veu en Guimerà el primer gran nom de la literatura catalana que pot ser el candidat a convertir-se en el Shakespeare català, tot i que cal dir, però, que Maragall afegeix que «el teatre català, doncs, que encara no ha trobat el seu Shakespeare, bé pot fer-se una glòria de l’obra de l’Àngel Guimerà» (Maragall 1978: 153).

Un altre dramaturg i poeta que pensa en els possibles referents de Guimerà és Josep Maria de Sagarra, per qui sentia una forta admiració, ja que un era el vertader pare del teatre català i en català i ell, Sagarra, n’era el fill, el principal dramaturg del primer terç del segle xx.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

L’autor de La filla del Carmesí, obra que fa pensar en una subversió de l’amor patern de Triboulet cap a Blanca pel menyspreu del bufó Carmesí cap a la seva filla, comenta el següent:

Si haguéssim d’emparentar el nostre don Àngel amb un gran autor europeu, fatalment pensaríem en la figura de Víctor Hugo. Quan Guimerà va escriure els seus primers poemes i quan va embastar les primeres tragèdies, segurament ambicionava els terratrèmols i les tempestats produïdes pels Miserables o la Légende des Siècles o Hernani. [...] Proporcions guardades, don Àngel, amb un capital molt més petit i amb una tècnica molt menys afinada, va anar de cara als grans temes, amb una audàcia, amb un aplom i amb una passió romàntica sense fre. (Sagarra 1975: 17)

Sagarra veu la relació amb Hugo que tants altres han destacat, però ho fa amb cert pessimisme per la cultura catalana, mancada d’una tradició cultural com la francesa i sense un pes polític i econòmic a escala internacional. Sí que veu en la primera etapa de Guimerà un anhel de portar a Catalunya el teatre i la tragèdia romàntics, però no amb la qualitat ni la potència del seu referent francès. No obstant això, més que la referència a Hugo ens sembla rellevant l’omissió del nom de Shakespeare. Sagarra coneix l’obra de Shakespeare com poca gent lletrada la coneixia en aquells moments a Catalunya. La tasca titànica de traducció, només comparable més endavant amb la de Salvador Oliva, converteix Sagarra en un dels referents catalans en l’àmbit shakespearià. És per això que el silenci vers la relació de Shakespeare amb Guimerà ens fa pensar que no considerava pas que existís, tal com molts crítics havien assenyalat, però prefereix no explicitar-ho, a diferència d’Esquerra.

A aquest recorregut cal afegir les aportacions fetes en l’àmbit contemporani en què és observable la continuació d’aquesta comparativa Shakespeare-Guimerà. Abans de continuar en el camp acadèmic, fora interessant comentar les visions crítiques sobre Guimerà i Shakespeare d’algú com Ricard Salvat, qui ens pot servir de frontissa perquè té un peu al món artístic i un altre dins la universitat. En un article dins de la Nadala de 1974 de la Fundació Carulla-Font, dedicada al cinquantè aniversari de la mort de Guimerà, Salvat ressegueix les di-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 73

verses postures crítiques cap a Guimerà, tant a favor com en contra, i assenyala aquells crítics que destaquen les similituds de l’obra guimeriana amb Shakespeare. Sobre aquest tema, el director de teatre afirma: «pensem que aquestes comparacions han estat sempre fora de lloc, perquè foren fetes sense cap mena de sentit del ridícul i de la realitat» (Salvat 1974: 20). Amb motiu de la reposició que ell mateix va fer de La filla del mar l’any 1971, explica que

venia molta gent a agrair-me que, per fi, hagués posat la meva feina, com a director escènic, al servei del «nostre Shakespeare» i abandonés els autors massa «intel·lectuals»: Espriu, Villalonga, Brecht, Sartre, Pirandello, Handke, als quals m’havia dedicat fins aquell moment. Això de comparar Guimerà a Shakespeare ho vaig sentir dir tantes vegades i per part de gent culturalment responsable que la repetició d’aquest elogi fora de lloc va arribar a esborronar-me (Salvat 1974: 20-21)

S’aprecia com el to de Salvat és molt crític amb Guimerà, a qui sembla no considerar un gran autor a l’alçada d’altres autors catalans. Salvat destacava el gran retard amb què Guimerà escrigué drames romàntics, la qual cosa, segons Salvat, ja estava passada de moda a finals del xix, i continua la seva explicació comentant que el vertader i únic gran model de Guimerà, seguint la tendència d’Esquerra, va ser Victor Hugo, a qui tampoc considera un autor del nivell de Shakespeare. D’aquesta manera, la relació de Guimerà amb Shakespeare era merament pel contacte comú amb Victor Hugo, qui feia de baula en aquesta cadena i a qui Guimerà imitava servilment:

És important d’assenyalar també que, a través de Victor Hugo, retrobava William Shakespeare. O sigui que en mimetitzar el drama romàntic francès de gairebé dues generacions anteriors a la seva s’apropava a l’autor més admirat pel nostre escriptor, el gran geni elisabetià i seguia l’obra del gran poeta i dramaturg que va mirar d’imitar gairebé sempre Victor Hugo (Salvat 1974: 47)

Seguint, ara ja sí, en l’àmbit estrictament acadèmic podem trobar, per exemple, un article de Maridès Soler en què analitza les relacions entre Somni d’una nit d’estiu i La santa espina de Guimerà (Soler 2012)

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

i, principalment, el treball de Ramon Bacardit, ja citat en aquest article, Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà (2009), centrat en la concepció de la tragèdia segons Guimerà i els seus referents: Shakespeare, Schiller i Hugo. És rellevant que un estudiós contemporani decideixi analitzar acadèmicament, amb rigor, aquesta relació. Aquest treball, fonamentat en la tesi doctoral de l’autor, és tot un referent pel que fa a la renovació en els estudis sobre Guimerà, que no comptaven amb una tasca crítica d’aquesta amplitud i profunditat des de la publicació l’any 1971 del llibre de Xavier Fàbregas Àngel Guimerà. Les dimensions del mite (gallén 2009: 9).

4. ALGUNES CONSIDERACIONS FINALS SOBRE LA CONDICIÓ LITERÀRIA CATALANA

Jordi Prat i Coll, que ha dirigit el muntatge de L’aranya que s’ha estrenat aquest 2025 al Teatre Nacional de Catalunya, explicava en una entrevista que «A un dramaturg cal representar-lo per a veure si funciona o no dalt de l’escenari. Si resulta que tothom està d’acord en el fet que Guimerà és el nostre clàssic i que és el nostre Shakespeare, aleshores l’hem de fer més. No n’hi ha prou amb fer en Manelic» (Prat i Coll 2025). Podem afirmar, doncs, després d’haver fet aquest recorregut per la recepció crítica d’Àngel Guimerà i la seva relació en la construcció d’un cànon teatral català que no tothom està d’acord en el fet que Guimerà sigui «el nostre Shakespeare», com afirma el director.

Sobre aquesta qüestió, Andreu Gomila escriu a Serra d’or un article per al monogràfic «Guimerà, de cel i fang» al número 771, publicat el març del 2024 en plena celebració del centenari. En el seu article, titulat «Guimerà, cànon amb peus de fang», Gomila va més enllà i es planteja no ja la relació amb Shakespeare, sinó si realment Guimerà és tan canònic com la crítica ha pretès.

El teatre d’Àngel Guimerà és el punt zero del cànon escènic català, el nostre Shakespeare, però és el lloc que li pertoca? [...] A Anxiety of Influence, Harold Bloom cita una frase de Nietzsche prou reveladora

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 75

quan parlem del nostre teatre: «Quan no tens un bon pare, te l’has d’inventar.» I és que si preguntem a la majoria de dramaturgs d’aquest país [...] cap d’ells ens dirà que és fill d’Àngel Guimerà, sinó de Josep Maria Benet i Jornet. [...] No sé si hi ha algun dramaturg contemporani que hagi temut «ser inundat» per l’obra de Guimerà, com els passa als anglesos amb Shakespeare o als francesos amb Molière. (goMila 2024: 18)

No és l’objectiu d’aquest article pensar si realment Guimerà és o no el nostre Shakespeare, ni si deu més a Hugo que al Bard i potser, com apunta Gomila, se li ha volgut atribuir a Guimerà un paper fonamental, amb la responsabilitat que implica, que potser no li pertocaria. Hi ha similituds evidents, però, entre l’obra de Guimerà i la de Shakespeare que, com a mínim, sí que constaten el coneixement que en tenia i l’admiració que li provocava. Per exemple, el monòleg de Ramir a Rei i monjo a l’escena VII de l’acte II recorda molt al de l’escena II de l’acte III d’El rei Lear: tots dos clamant a una natura omnipotent i brutal que ho aniquili tot: «Les muntanyes / o les conques i valls retronarien! [...] Un llamp, Senyor! Un llamp que em faci cendres, / i que abrusi el palau i aquesta dona!» ( guiMerà 1975: 486). Cal recordar que ja Yxart, quan tracta el llenguatge de Rei i monjo el compara amb un llenguatge rude i brutal com el de Shakespeare (yxart 1974: 74).

Un altre exemple en què les relacions intertextuals i temàtiques entre els autors són inqüestionables el trobem a L’ànima morta, en què Dagobert intenta seduir Egla un cop aquesta ja s’ha casat amb el rei. Dagobert vol convèncer-la que la seva lleialtat al rei és total i que no té cap ambició vers la corona sempre que ella sigui d’ell. En aquest diàleg, Egla profereix un reguitzell d’insults cap al bastard fins que, en un moment donat, Dagobert s’agenolla per deixar-se matar: «Mateu-me si voleu: preneu ma daga / mes sobre el vostre pit mateu-me, Egla. (Agenollant-s’hi.) / Teniu-me als vostres peus. Una esperança!» (guiMerà 1975: 714) Aquesta escena és pràcticament idèntica a l’escena II de l’acte I de Richard III, en què Gloucester intenta seduir Lady Anne, a qui ha matat el marit. Lady Anne l’insulta, fins que Ricard s’agenolla perquè ella acabi amb el seu patiment. Comparem l’anterior citació amb la de Ricard III: «Mira: et deixo aquesta espasa / amb

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

la punta esmolada. Si ho desitges, / ja la pots enfonsar dintre aquest pit lleial / i fer que se n’escapi l’ànima / que t’adora. Te l’ofereixo nu / al cop mortal, i humilment et demano, / agenollat, la mort. (Li ofereix el pit nu, i ella l’amenaça amb l’espasa.)» (SHaKeSPeare 2017: 23)

En tots dos casos, l’escena acaba igual, amb l’èxit de les pretensions dels malvats.

Shakespeare, encara que de manera superficial i filtrat per Hugo, sempre hi és: en la construcció de les trames, en els personatges, en la concepció tràgica i en la voluntat d’elevar el teatre català al nivell del gran teatre europeu. Potser per això la crítica sempre hi ha volgut veure la relació, no perquè les similituds siguin moltes i profundes sinó per poder establir el centre d’una tradició literària catalana fins aleshores molt fragmentada i menor. Guimerà, anacrònic o no, és un dels primers autors catalans amb una producció teatral continuada, sòlida, exitosa, de qualitat i de repercussió i mirada europea i mundial. Àngel Guimerà donà un fort impuls a la literatura catalana potser només comparable al segle xix amb el de Verdaguer però amb un valor afegit: Guimerà portà la nostra literatura, fins aleshores molt menor, a la resta d’Espanya així com a escala europea i transatlàntica, tal com demostren els èxits de les representacions de les seves obres fora del circuit teatral català.

La crítica ha mantingut tres postures al respecte: d’una banda, la fascinació per la figura de Guimerà que porta a voler que el català sigui, tant sí com no, el nostre Shakespeare. D’altra banda, els que han decidit criticar aquesta exageració titllant-la d’absurda, com és el cas de Ramon Esquerra i Salvat. Finalment, hi ha també una postura molt més tímida que no acaba de decidir-se: aquest seria el cas de Sagarra, que amb el seu silenci diu molt més que no pas amb les paraules. Tota postura és vàlida i no ens semblen, de fet, del tot incompatibles. Encara més, Guimerà suposa un punt de referència insalvable: tot autor català del segle xx hi ha de passar, ja sigui per elogiar-lo des del respecte, per procurar superar-lo o per santificar-lo des de la devoció.

La constància de Guimerà en la voluntat de mantenir un diàleg amb Shakespeare el converteix en un autor europeu que pretén mantenir una relació amb la resta de cultures i literatures: entenem que aquest és el seu gran valor. Antoni Martí Monterde considera que la

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 77

literatura catalana no és perifèrica, perquè no depèn d’un centre literari hegemònic, com sí que li ocorre a la literatura belga respecte al centre francès, sinó que és una literatura menor com ho són la sueca, l’hongaresa o la neerlandesa (Martí Monterde 2013: 132). En aquest cas, podem considerar que sigui o no perifèrica és una literatura que no té ni un estat propi que l’acompanyi i li ofereixi un impuls ni un estat lingüístic. En el cas de Suècia, estat-llengua-nació-llengua coincideixen. En aquestes situacions de minorització en termes de potència, entenem que el diàleg amb les altres tradicions, més enllà de les fronteres, és una de les principals maneres d’enfortir una literatura i Guimerà ho tenia molt present. Si la literatura catalana, com diu Monterde, ja no és perifèrica, sinó menor, ens atrevim a afirmar que serà en gran mesura per la internacionalització que en feu Guimerà.

També, com argumenta Jordi Castellanos, el cànon no és una cosa donada i establerta, sinó una construcció interessada, orgànica i viva: «Això de les cultures i les literatures nacionals no són coses que venen donades per decret diví: només existeixen com a tals en tant que la societat les crea en la consciència de la seva diferenciació en relació amb els altres i les utilitza en totes les seves funcions i dimensions» (CaStellanoS 2005: 20). La mirada que la crítica ha projectat sobre Guimerà ha estat sempre interessada, en el sentit més neutre possible d’aquest adjectiu, per afavorir o no la construcció d’aquesta literatura nacional: «Els clàssics d’una llengua, d’una cultura, són aquells autors que acompleixen aquesta funció mig d’emblemes, mig de models, per als homes d’avui. [...] Els clàssics els creem des de l’actualitat, per la funció que els donem» (CaStellanoS 2005: 18).

Ara bé, els factor que determinen la configuració del cànon teatral català van molt més enllà de les similituds temàtiques, formals i textuals entre Guimerà i Shakespeare. La necessitat de comparar sempre els nostres autors amb els de fora denota, segons Josep M. Mestres, un cert acomplexament i provincialisme per part de la nostra literatura i encara que Guimerà, Sagarra o Rusiñol es facin petits al costat d’altres autors europeus i «que no figurin en lletres majúscules en la història del teatre universal ens parlen dels nostres ancestres i dels nostres mites, amb la nostra llengua» (MeStreS 2006: 115-116). Les motivacions darrere de la configuració d’un cànon nacional de qualsevol índole,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

sigui artístic, pictòric, literari o teatral, sovint van molt més lluny de l’exclusiu criteri d’excel·lència estètica. Furgar en els mecanismes de la construcció del cànon teatral català va molt més enllà d’una simple comparació entre dos autors, però la voluntat d’aquest article és, en aquest cas, resseguir la pervivència d’aquesta necessitat comparativa al llarg de pràcticament un segle i mig i com aquest debat no s’ha exhaurit encara. Ara bé, aquestes declaracions de Mestres són extretes de les I Jornades de debat sobre el repertori teatral català, celebrades el 2004, i en aquestes mateixes jornades, una de les intervencions corre a càrrec de Guillem-Jordi Graells, qui no dubta a lamentar la manca d’una edició de les obres completes de Guimerà disponibles: «avui és impossible d’aconseguir una edició completa, moderna i fiable de l’obra d’Àngel Guimerà, el nostre Shakespeare» (graellS 2006: 60). D’alguna manera, l’etiqueta comparativa ha arrelat i ja s’utilitza, com en el cas de Graells, com un epítet més que com una exploració crítica.

L’autor de Terra baixa tingué un paper essencial en aquesta nova concepció de la literatura catalana. L’admiració de Guimerà per Shakespeare se’ns constata de manera evident quan, amb motiu del tercer centenari de l’autor anglès, Guimerà li dedica un poema. En aquests versos, seguint el rastre d’Hugo i de les nocions romàntiques, el català es refereix al Bard com a «geni», com a «imatge de Déu» i descriu la seva nau que travessa el món mentre tot, el sol, la lluna, les estrelles, l’infinit, l’envolten. «I ara crec que en la terra com onades / els genis s’alcen per després morir; / mes les gents de ta nau, per tu creades, / mai més han de finir» (guiMerà 1978: 1434). Guimerà s’hi enrola i decideix extreure’n el que considera interessant per a les seves pròpies obres intentant que aquesta nau serveixi de remolc a la nau, encara menuda, de la literatura catalana.

BIBLIOGRAFIA

baCardit (2009): Ramon Bacardit, Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. benet i Jornet (2010): Josep Maria Benet i Jornet, «El joc de Guimerà (i de Shakespeare)», Visat 9. En línia a: <https://visat.cat/

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 79

traduccions-literatura-catalana/ressenyes/%C3%A0ngel-guimer %C3%A0/el-joc-de-guimer%C3%A0-%28i-de-shakespeare% 29-/147> [Consultat: 10-04-2018]

bonet (2011): Laureano Bonet, «Dos lenguas, dos literaturas en contacto: J. M. de Pereda y Narcís Oller», dins La literatura española del siglo xix y las literaturas europeas: Sociedad de Literatura Española del Siglo xix, V Coloquio (Barcelona, 22-24 de octubre de 2008), Barcelona: PPU, p. 67-83.

CaStellanoS (2005): Jordi Castellanos, «El clos matern dels clàssics», (Pausa.) 21, p. 17-21.

Curet (1917): Francesc Curet, El Arte Dramático en el resurgir de Cataluña, Barcelona: Editorial Minerva.

Curet (1967): Història del teatre català, Barcelona: Editorial Aedos. eSquerra (2009): Ramon Esquerra, Shakespeare a Catalunya, Barcelona: L’Albí & Faig.

FàbregaS (1974): Xavier Fàbregas, Àngel Guimerà. Les dimensions d’un mite, Barcelona: Edicions 62.

Foguet (2005): Francesc Foguet, «Una mitologia pròpia», (Pausa.) 21, p. 33- 37.

gallén (2002): Enric Gallén, «Notes de recepció i fragments de crítiques», dins Diversos autors, Guimerà. La filla del mar, Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya.

gallén (2004): «Recepció de l’estrena de Maria Rosa (1894). Fragments de crítiques», dins Enric Gallén i Àngel Alonso (eds.), Maria Rosa. Àngel Guimerà, Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya.

gallén (2009): «Pròleg», dins Ramon Bacardit, Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

gallén (2012): «Guimerà a Europa i Amèrica», Catalan Historic Review 5, p. 211-224.

goMila (2024): Andreu Gomila, «Guimerà, cànon amb peus de fang», Serra d’Or 771, p. 18-19.

graellS (2004): Guillem-Jordi Graells, «Tradició, repertori i realitat teatral», dins Jaume Aulet, Francesc Foguet i Núria Santamaria (eds.), Una tradició dolenta, maleïda o ignorada? I Jornades de debat sobre el repertori teatral català, Lleida: Punctum, p. 55-63.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Llengua & Literatura, 36 (2026)

guiMerà (1874): Àngel Guimerà, «Ahont deu anar la literatura catalana», La Renaxensa. Any IV, núm. 3. (31 de gener de 1874), Barcelona: Estampa Catalana. En línia a: <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ compoundobject/ collection/renaixensa/id/163/rec/164> [Consulta: 05-06-2018]

guiMerà (1975): Obres completes, vol. 1, Barcelona: Editorial Selecta.

guiMerà (1978): Obres completes, vol. 2, Barcelona: Editorial Selecta.

Maragall (1978): Joan Maragall, Elogi de la paraula i altres assaigs, Barcelona: Edicions 62.

Martí Monterde (2013): Antoni Martí Monterde, «L’escriptor català i la tradició», Espill 44, p. 127-155.

MeStreS (2006): Josep M. Mestres, «Taules rodones. Des de l’escena. Amb Pere Arquillué, Hermann Bonnín, Josep M. Mestres i Carme Sansa», dins Jaume Aulet, Francesc Foguet i Núria Santamaria (eds.), Una tradició dolenta, maleïda o ignorada? I Jornades de debat sobre el repertori teatral català, Lleida: Punctum, p. 109132.

MiraCle (1958): Josep Miracle, Guimerà, Barcelona: Editorial Aedos.

MolaS (2009): Joaquim Molas, «Sobre Verdaguer y la literatura española de la Restauración», Boletín de la Real Academia Española, Tomo LXXXIX, Cuaderno CCC, Julio-Diciembre de 2009, p. 235-253.

Molla (2010): Guillem Molla, Ramon Esquerra (1909-1938?): Geografia vital i crítica d’un esperit comparatista, Girona: Universitat de Girona. [Tesi doctoral]

Prat i Coll (2025): Jordi Prat i Coll, «Hi ha una invasió: el 99% de la ficció que consumim és anglosaxona», VilaWeb, 23 de febrer. En línia: <https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-jordi-pratcoll-aranya-tnc/> [Consulta: 27-06-2025]

Sagarra (1975): Josep Maria de Sagarra, «Pròleg», dins Àngel Guimerà (1975): Obres completes, 2 vols., Barcelona: Editorial Selecta.

Salvat (1974): Ricard Salvat, «Algunes bases crítiques per a una possible reestructuració dramatúrgica de l’actual teatre de Guimerà», dins Àngel Guimerà (1845-1924), Barcelona: Fundació CarullaFont, Editorial Barcino, p. 18-56.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català 81

SHaKeSPeare (2017): William Shakespeare, Ricard III, Barcelona: Editorial Vicens Vives. Soler (2012): Maridès Soler, «La influència de “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare en “La santa espina” d’Àngel Guimerà», Journal of Catalan Studies 15, p. 29-51. yxart (1974): Josep Yxart, Àngel Guimerà, Barcelona: Edicions 62.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 61-81

EL TOPÒNIM FICTICI LA RIGALA EN EL MÓN D’ÀNGEL GUIMERÀ

thE fictitious toponym la rigala in ÀngEl guimErÀ’s world

FranCesC Xavier vaLL i soLaz

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana, Edifici B, 08193 Bellaterra-Cerdanyola (Barcelona) Francesc.Vall@uab.cat

ORCID ID: 0000-0002-8521-9639

Resum

El topònim imaginari la Rigala, que es revela que és un anagrama d’una partida del Vendrell (l’Argila), on Àngel Guimerà tenia un terreny, es reitera en diversos escrits seus: en la narració «El Nen Jueu», la comèdia La Baldirona, els drames En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat i La pecadora i l’obra teatral inacabada La Nit de Nadal. Precisant-ne la data d’algun, comprenen des del final de la dècada del vuitanta del segle xix, en què s’aproxima al realisme, a l’inici del xx. L’ús d’aquest indret fictici és heterogeni, sense arribar a constituir un microcosmos coherent, però la recurrència en diverses obres contribueix a establir relacions, jugant amb un espai mític rural, més enllà de l’homenatge —a vegades crític— a la terra d’on provenia la família paterna i on va passar part de la infantesa i la joventut.

Paraules clau

Àngel Guimerà, teatre, narrativa, paisatgisme, Romanticisme, realisme

Abstract

The imaginary toponym La Rigala, which is revealed to be an anagram of an area of El Vendrell (L’Argila), where Àngel Guimerà owned a plot of land, is reiterated in several of his works: the short story ‘El Nen Jueu’; the comedy La Baldirona; the dramas En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat and La pecadora; and the unfinished play La Nit de Nadal. Regarding their dates, they span from the end of the 1880s, when he was drawing closer to realism, to the early twentieth century. This fictitious place is used in different ways and does not constitute a coherent microcosm, but its recurrence in several works contributes to establishing relationships and playing with a rural mythical space, beyond the —sometimes critical— tribute to the land where his paternal family came from and where he spent part of childhood and young adulthood.

Key Words

Àngel Guimerà, theatre, short story, landscapism, Romanticism, Realism

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

DOI: 10.2436/20.2502.01.127

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 13-2-2025; Acceptat 23-7-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

1. INTRODUCCIÓ

Els estudis de geocrítica, amb temàtiques i enfocaments diversos, estan en auge (ConKan & gârdan 2020). Un aspecte n’és la topotèsia, la descripció de llocs inventats. En el cas de Guimerà, només s’hi han fet, però, algunes referències esporàdiques. Entre altres topònims, reals o apòcrifs, destaca la presència de la Rigala en diversos escrits seus, d’ambientació contemporània i en prosa: la narració «El Nen Jueu», la comèdia La Baldirona, els drames En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat i La pecadora i l’obra teatral inacabada La Nit de Nadal. S’ha titulat «Quaderns de la Rigala» la col·lecció del Seminari Guimerà. Fins i tot s’ha elaborat un Cabernet Sauvignon denominat «mas de la Rigala», a l’etiqueta del qual figura un passatge d’un comentari sobre Maria Rosa de rierola (1983: 67-68). La presència del topònim en aquesta obra ha estat la més ressaltada. gallén (2004: 28) l’ha qualificat de «topos», Martori (2001) hi ha afegit l’adjectiu «mític» i Carbonell (2010: 35) ha remarcat que suposa una «fixació mítica d’un espai». Arran d’«El Nen Jueu», oliveraS (2000: 253; 2024b: 22) l’ha destacat entre els «espais concrets» i gregori (2016: 127), a partir també d’altres obres, sobretot de La Festa del Blat, l’ha vinculat a «l’autenticitat primigènia del camp català, verge dels elements de modernitat propis dels forasters de ciutat».1 Pel que fa igualment a aquesta obra, Martori & vilà (1995: 82) han assenyalat que, «en contraposició amb les grans propietats de Terra baixa», s’hi reflecteixen «els conflictes específics de la petita propietat agrària» i, pel que fa a En Pólvora, baCardit (1991: 41) ha apuntat que «probablement és una invenció literària».

Com que s’inspira en el Vendrell, on Guimerà va viure part de la infantesa i la joventut, s’emmarca en la presència explícita o latent d’aquesta vila en la seva obra (MiraCle 1958a; raMon i Caballé 1995; Pell 2002; oliveraS 2021b). D’altra banda, s’ha investigat la incidència en Guimerà de Matadepera (oliveraS 2021a, 2021b, 2024c;

1. gregori (2016: 126) associa «fósols» amb un topònim, però el mot que figura en la primera edició (guiMerà 1889: 604) és «fásols», variant de fasos (s. v. «fas», DCVB). La transcripció de les citacions és diplomàtica.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 85

MiraCle 1958a: passim; CanyaMereS 1960: 245-246; gil 1976; ballbè 1981: 85-91 i 166-171; CaMPS 1983; boladeraS 2024...), on, vivint amb la família Aldavert, feia estades des de l’estiu de 1888, com abans a Masquefa (CanyaMereS 1960: 245; diverses cartes), d’on era la dona de Pere Aldavert. S’han indagat també les referències pirinenques de Terra baixa (vall 2024). No s’han oblidat tampoc els orígens canaris de Guimerà, presents en la poesia juvenil, en què canta el Teide com a «coloso» de la seva «patria» (FàbregaS 1974: 117; MiraCle 1958a: 185-188, 1958b; oliveraS 2021b: 15-16 i 27-28).2 En canvi, calia un estudi de conjunt sobre la Rigala, que aclarís l’origen del topònim, en precisés la ubicació, en datés la seva creació, n’analitzés el tractament en totes les obres (donant a conèixer la inacabada) i intentés de relacionar-ne les diverses referències i determinar-ne el propòsit.

2. LA RIGALA, ANAGRAMA DE L’ARGILA

Les filles del matrimoni Aldavert, Adriana i Sara, van situar la Rigala, vagament, «en la contrada vendrellenca» (MiraCle 1958a: 403). CiuranS (2016: 94) fa servir aquesta mateixa expressió. No em consta, però, que algú s’hagués adonat que la Rigala, com vaig avançar (vall 2009: 342), és un anagrama complet de l’Argila:3

2. No va portar a terme el projecte d’escriure una obra «de asunto isleño», de què va donar notícia el diari de Santa Cruz de Tenerife La Prensa, núm. 2031 (10-8-1916), p. 1, i núm. 2044 (23-8-1916), p. 1. En concret, havia concebut un drama sobre el descobriment de les Canàries (carta de Fernando Díaz de Mendoza, del 23-11-1900, Biblioteca de Catalunya [BC], fons Guimerà, 32, epistolari 2 <https://mdc.csuc.cat/di gital/collection/fpguimera/id/4196>. El Gran Reialme de les Abracandàries, de La Santa Espina, fa pensar en aquestes illes.

3. Potser s’elucubrarà que podria tractar-se d’un homenatge a Tomàs Rigualt, però el caràcter amorós de la relació (albertí & arribaS 2016: 64-77) no s’ha provat prou (MartíneZ 2015-2016: 22). Ramon baCardit (2023a: 16-18, 2023b) ha remarcat també que les cartes són poc explícites, si bé creu «probable» que Guimerà fos homosexual. No se n’ha demostrat suficientment, però, aquesta orientació, per bé que era molt exposat manifestar atraccions no merament heterosexuals a la Catalunya del xix, en què, estadísticament, hi haurien d’haver més autors que les sentissin. Sigui com sigui, en les obres de Guimerà, es constata la defensa dels marginats, que s’ha relacionat amb els seus orígens i podria accentuar la sexualitat o el sol fet de ser solter. En tot cas, seria enrevessat que es concebés l’anagrama a partir, a més, d’un antropònim.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

A3R4G5I6L7A8

L1 A2 R 4I 6G 5A3L7A8

oliveraS (2024a: 71) ha situat l’Argila, anteriorment mas Tascal, «a la part nord del Vendrell». Jaume raMon i vidaleS (1895: 2) havia indicat que la «quadra» a què havia donat nom aquesta masia era a «la partida del Mas Carrancá, confrontant ab lo terme de Calafell y la platje» i, gràcies a l’exempció del delme, «cada any anava engrandintse ab terras allí properas». Jordi verdaguer (1999a) explica que antigament formava part del mas Borrell i després es va anomenar mas Romeu i indica (1999b) que era «cap a nord-llevant» de Les Madrigueres (al mas Català) i comprenia els masos «Rubió, la Marquesa, el Badejo, el d’en Bassa i el Bertomeu».4 Segons algunes escriptures (Arxiu Comarcal del Baix Penedès [ACBP], al qual agraeixo les facilitats de consulta, 300-163T2-1117 i 1118), almenys el 1901 la partida havia passat a designar-se com la Tropical, prenent el nom de la finca de l’indià Josep Aixalà Casellas propera a la carretera de Calafell (arroyo & Ferret 2002).

oliveraS (2024a: 71) ha adduït ja una escriptura en què consta que el 17 de març de 1815 el «boter» Salvador Guimerà, avi de l’escriptor, va adquirir, per 950 lliures, a la viuda de Serra, Maria Vives, i al seu fill Josep, del Vendrell, una finca a l’Argila d’aproximadament quatre jornals i mig, «part plantada de viñas y part campa ab vint oliveras», que limitava, al nord i a l’est, amb la dels venedors i, al sud i a l’oest, amb la d’Anton Ventura Bassa.5

oliveraS (2024a: 75) s’ha referit també a l’escriptura en què es fa constar que el 10 d’abril del 1856 el pare de l’escriptor, Agustí Guime-

4. Part d’aquests topònims es localitzen a <http://srv.icgc.cat/vissir3/index.html? zoom=6&centerRnd=true>. Agraeixo l’assessorament de la Cartoteca de la UAB i de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Com que hi abunden terres argiloses, l’Argila, l’Argilera o l’Argilar proliferen al Penedès (GETIEP 2003: 95 i Hugué 2015: 59-61, 87 i 213).

5. ACBP, Josep Bataller i Rabassa, f. 49-50. Se’n guarda una còpia en el fons Guimerà de la BC (1/5). Ometo les dades sobre els propietaris dels terrenys limítrofs que figuren en els documents citats o que he pogut trobar per altres vies. La finca s’esmenta, a més, en un inventari de béns de l’àvia del 24-6-1830 (BC, fons Guimerà, 1/5).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 87

rà Fonts, «propietario y del comercio», representat per la seva mare, va comprar, per 1700 lliures, a Fèlix Serra i Vives, hereu del seu germà Josep, una «pieza de tierra, campa, plantada de Viña con árboles y parte montaña», que, com l’anterior, formava part de l’«hederedad llamada del Serra», aproximadament de dotze jornals.6 Limitava, a l’est, amb la d’aquesta família; a l’oest, a més, amb la dels hereus de Bassa, amb la qual confrontava també al nord, i, al sud, amb la de Pere Romeu. El mas pot correspondre al de la fotografia de «La vinya d’en Guimerà», editada, entre altres publicacions, en La Ilustració Catalana, núm. 312 (23-5-1909), s. p.

MiraCle (1990: 122-124) havia transcrit ja una declaració de béns de la mare de Guimerà del 25 de juny de 1879, en què figuren les dues finques ja unificades.7 En morir Guimerà, van heretar el terreny Adriana i Sara Aldavert. En l’escriptura d’acceptació, s’estableix l’equivalència dels 16,5 jornals, resultants de la suma dels dos terrenys, a 6,7302 hectàrees, se’n descriuen els conreus («Una pieza de tierra, plantada de viña, algarrobos y olivos y parte montaña») i se n’actualitzen els límits (a l’est, amb la d’Antoni Miret i Nin, que havia adqui-

6. ACBP, Fco. Javier Calbó, f. 138-139. També se’n guarda una còpia en el fons Guimerà de la BC (2/1).

7. BC, fons Guimerà, 4/1.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

rit la de Serra; al sud, amb la de Pere Romeu i, a l’oest i al nord, amb la de Joaquim Bassa i Nin).

Com que en aquesta escriptura es referencien inscripcions, em vaig adreçar al Registre de la Propietat núm. 3 del Vendrell, al qual agraeixo la recerca que m’ha permès d’adquirir-hi certificacions literals. Per raons de confidencialitat, no he pogut accedir, però, a alguns documents ni puc donar-ne molts detalls. M’han emès un certificat literal de les inscripcions 1a-4a, de la finca 323, que correspon a la de Guimerà. La 1a va ser demanada per les germanes Aldavert. La 2a estableix la venda de tot el terreny per elles el 1964 a dos compradors que, com consta en la 3a, el van revendre el mateix any. En la 4a, s’indica que la partida de l’Argila correspon a les Codines i es delimita la finca de la de Josep Maria Casals Pagès (abans de Joaquim Bassa), fent referència al camí del mas Canyís.8

A més, contenen diverses notes marginals relatives a la segregació de la propietat (la 1a d’agost de 1976). El Registre només m’ha indicat que podia obtenir certificacions de dues finques disgregades (la 18843 i la 28282), que m’han permès situar-les a la «Urbanización Franquesa o Eixample del Vendrell» i precisar-ne els carrers limítrofs: al nord de la primera, de 1.773 m2, Garona i, a l’est, Noguera Ribagorçana; al nord de la segona, de 291,77 m2, Besòs i, al sud, mitjançant altres dues altres finques, Foix.

oliveraS (2024a: 75) ja ha citat una carta del pare de Guimerà del 21 d’octubre de 1860 adreçada al seu fill Àngel, aleshores intern als escolapis, en què descriu les activitats campestres de la família (BC, fons Guimerà, 32, epistolari, 2 <https://mdc.csuc.cat/digital/collecti on/fpguimera/id/3601>). De les vinyes d’aquest mas provenia, almenys en part, el vi que s’elaborava a Can Ximet, la casa pairal dels Guimerà, on avui n’hi ha el Museu (Colet 2002; SantaCana & SantaCana 2023; OliveraS & SantaCana 2024: 18-19). Ramon raMon i vidaleS (1932) va homenatjar aquest «verjo» que «talla la terra» en el Carro del vi (Romea, 19-9-1903) (boFarull 1989: 407-408; boFa-

8. Aquesta masia als anys cinquanta del segle xx era propietat del baró d’Anthès (alari 2020; barral 2015: 418-424).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 89

rull Et al. 1918: 125-128; oliveraS 2017: 80-83).9 El van degustar també altres escriptors, com Alfons Maseras i Eduard Marquina.10

3. «EL NEN JUEU» (1889)

La menció de la Rigala en aquest conte és la que he pogut datar abans. Segons Guimerà mateix, el va escriure, igual que «El gos de casa» —amb el pseudònim de «Joan Anton»—, perquè li mancaven col·laboracions per al diari La Renaixensa, en què es va publicar el 13 d’octubre d’aquest any (guiMerà 1889; MiraCle 1958a: 333 i 494). Ambdues narracions, que van ser elogiades per Joan Sardà (1997: 154-155), tot i presentar aspectes romàntics o costumistes, anticipen la projecció, l’any següent, de l’evolució teatral de Guimerà envers el realisme.

«El Nen Jueu» comença explicant que «una matinada els pagesos, en passar el pont de la Rigala, sentiren com a planys que eixien del fons de la riera» (guiMerà 1978: 1171).11 Provenien del protagonista, que era «a la cova dels pobres», «xuclant rabiós en la mamella estroncada d’una dona que ben segur s’havia mort de fred i de misèria».12 De gran, el reconforta retrobar el paratge, per parlar amb els desvalguts i fer-los caritat, però alhora el trasbalsa perquè li recordarà els incerts orígens: «Li semblà sentir gemecs tristíssims al fons de la riera, s’hi abocà per damunt de l’empit, i en aquella mar de fosca sense remor ni termes, hi va veure dos punts lluminosos a manera de dos ulls que se’l miraven com si el xuclessin» (guiMerà 1978: 1175-176).13

Com que el nadó portava un document que en delatava l’ascendència jueva (GuiMerà 1978: 1171), a la marginació per l’extracció

9. En la continuació, El carro desfet (raMon i vidaleS, r. 1915: 46), en lamenta el tancament.

10. El Baix Penedès, núm. 159 (10-4-1909), p. 2; Serra (1900).

11. Pel Vendrell passa la de la Bisbal, a la qual en desemboquen altres. Cito per les obres completes per unificar, encara que tinc presents altres edicions.

12. La cova dels Pobres és un topònim documentat en diversos indrets. Desconec si al Vendrell hi havia alguna cavitat en què es refugiaven indigents.

13. Si bé aquesta edició manté la forma original «empit», en la de Neus oliveraS (2024b: 118), s’ha regularitzat «ampit», terme el significat del qual encaixa més amb el context.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

humil s’hi va afegir l’antisemitisme, per bé que el va adoptar Maria Rosa. Per identificar-la amb l’homònima que intitula el cèlebre drama no és suficient que ambdues estiguin casades i rentin roba a la riera. Les dues obres s’assemblen també per les referències a la verema. El Nen Jueu hi veu una oportunitat per sentir-se «igual que els altres homes», en distanciar-se de la vila «hores i hores fins allà on ningú no el coneixia», fet que li permet festejar amb Niceta, que és d’un poble «lluny del seu» (GuiMerà 1978: 1174-1175). Quan la va a veure per la Festa Major, no es descriu des del «collet» que ha de «traspassar», excusant-ho perquè «no se’n veia res, perdut com estava entre les tenebres» (guiMerà 1978: 1776). En travessar el pont de la Rigala, havia temut que ella el rebutjaria si en sabés la procedència, com farà quan li ho reveli un convilatà d’ell que l’havia assetjat especialment i la pretén (guiMerà1978: 1775).

4. LA BALDIRONA (NOVETATS, 28-3-1892)

Segons s’ha repetit, aquesta comèdia s’inspira en Matadepera, on el 1982 fins i tot es va construir un gegant que representa el suposat model real de la protagonista: la Marieta de cal Baldiró.14 De totes maneres, el «poblet» on transcorre és «Sant Guim de la Rigala» (GuiMerà 1978: 783-784), denominació les tres primeres paraules de la qual formen part de noms de poblacions reals, que no sembla que tinguin relació amb la imaginària.15

En aquesta vila amb ferrocarril, hi ha el mas de les Ventoses (GuiMerà 1978: 787-789, 792 i 795), cap a on la Baldirona fa allunyar la llevadora pretextant un fals part. Aquest topònim és freqüent (p. e., es diu així una masia del Montmell). També s’hi esmenta el mas d’en Serra (GuiMerà 1978: 787), nom coincident amb el de la finca de què s’havien disgregat les terres comprades per la família de Guimerà. De

14. A la Biblioteca Àngel Guimerà d’aquest poble, es conserva un manuscrit autògraf de l’obra (torroella 1991).

15. En la citació, he esmenat la paraula «Sam», ja que en les quatre primeres edicions de l’obra (1892, 1909, s. a. i s. a.), per la «Imprempta “La Renaixensa”», figura «San».

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 91

totes maneres, es tracta merament d’un punt de referència en un altra mentida instigada per la Baldirona. Aquesta majordoma «trapassera» (GuiMerà 1978: 786, 794 i 797) vol impedir que l’Agneta, filla de Plegamans, es casi amb qui estima, el fill de l’alcalde Tastets, Cosme.16 Gràcies al nou rector, que refrena la Baldirona, els pares acabaran acceptant-ho, oblidant antigues rivalitats. A més de la maledicència, present en moltes obres literàries, s’hi caricatura una concepció interessada i retrògrada de la religió.

5. EN PÓLVORA (NOVETATS, 19-5-1893)

Ja el 13 d’octubre de l’any anterior, La Dinastía, p. 3, n’havia anunciat l’estrena en aquest teatre (juntament amb altres obres de Guimerà que no ens han pervingut: el drama Mestre Enoch i les comèdies en un acte L’exprés i La col·lecta.17 Hi apareix el topònim de la Rigala, però no referit al «poblet de muntanya» on se situa el drama, sinó a la procedència d’un personatge secundari, Ramon (GuiMerà 1975: 1255), a fi de justificar que, en ser prou distant, no coneix la història de la salvació de Toni d’un incendi pel protagonista, l’anarquista Marcó. Ignorant també l’amor que li té la Taneta, creu que vol casar-se amb el «majordom» de la fàbrica (GuiMerà 1975: 1259). L’avi de la noia, Gori, com que també ho malentén, el considera clarivident i, pel sol fet de conèixer la paraula «reo», conjectura que els de la Rigala tenen «lletra» (GuiMerà 1975: 1277 i 1256).

El que el caracteritza, però, Ramon és la ingenuïtat. Invoca la germanor (GuiMerà 1975: 1259) i el temps en què, segons li havia explicat el pare, l’«amo» era «company del treballador», viva al poble i en compartia «alegries» i «penes», idealització dels orígens que es contrasta amb l’aburgesament d’aleshores (Guimerà 1975: 1277). A més, celebra que el rector ajorni la Festa Major a fi d’evitar aldarulls (Gui-

16. També es diuen així un personatge de La Nit de Nadal i el protagonista de La farsa (vall 2025). La Renaixensa, núm. 6787 (14-3-1892), p. 2160, havia anunciat l’obra amb el títol «La majordona», qualificant-la de «sainete».

17. Potser la primera fa referència al metge jueu anomenat així. Seria aventurat especular sobre l’argument de les altres o mirar de relacionar-les amb les conegudes.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Merà 1975: 1277) i, creient que, en l’atemptat a l’església, ha mort el culpable, considera que encara és «massa poc!» (GuiMerà 1975: 1286). Realment, però, l’agonitzant Marcó no hi ha posat la dinamita, sinó que hi ha anat a avisar, encara que assumeix l’atemptat de Toni per exculpar-lo.

6. MARIA ROSA (NOVETATS, TEATRO DE LA PRINCESA, DE MADRID, 24-11-1894)

Ja l’any anterior Guimerà havia emparaulat aquest drama amb Maria Guerrero, encara que se’n va endarrerir la representació pel trencament de l’actriu amb la companyia d’Emilio Mario, per la qual cosa, inquieta pels rumors sobre l’estrena, va haver d’insistir-hi (Martori 2001: 57-69).18 Segons consta en una placa de 1909 de la torre que els Aldavert i Guimerà es van fer construir el 1890 a Matadepera, al carrer de Sant Joan, núm. 16 (actualment 28), s’hi va escriure Maria Rosa, si bé podria ser que l’hagués començat a cal Quistó, al mateix carrer, «tres portes més amunt» (CaMPS 1893). Com s’ha repetit, Guimerà es va inspirar en la construcció d’un tram de carretera que passava per aquesta vila.19

18. La Veu de Catalunya, núm. 41 (8-10-1893), p. 493, va donar notícia que es representaria aquella temporada al Teatre de la Gran Via. Entre altres publicacions, La Semana Cómica, núm. 14 (12-10-1893), p. 5-6, n’anuncia l’estrena al Novetats, a més d’indicar que al Romea es representarien Lo nou apòstol i les comèdies, ja esmentades, L’exprés i La col·lecta. La Renaixensa, núm. 7517 (24-9-1893), p. 7735, ja havia informat que Lo nou apòstol s’estrenaria, però al Novetats, precisant que es tracta d’un «drama social». El Día (28-11-1893), p. 3, comenta que Emilio Mario ha rebut recentment Maria Rosa, «trajedia» «de nuestros días», que Guimerà estaria traduint. 19. Lo Catalanista, núm. 94 (12-5-1889), p. 22, informa de la inauguració, el diumenge 5, del «camí vehinal» de Matadepera a Sabadell. Poc versemblantment, en el programa de TV3 Divendres (12-2-2014), una descendent d’una noia, Clara, que havia treballat amb el presumpte model de Maria Rosa a cal Ros de Solivella, va explicar que aquesta solivellenca va viure a mitjans del xix una història molt similar a la de l’obra —fins i tot els noms coincideixen—, a pesar d’algunes discrepàncies argumentals: Marçal seria el capatàs i hauria incriminat Andreu en la mort d’un altre treballador i ella hauria fugit amb una filla a Amèrica, on l’hauria trobat un solivellenc. La casa on vivia Maria Rosa de casada correspondria a cal Sant Pere, al c. de la Ravaleta, i la carretera en construcció aniria de Montblanc a Belltall. Guimerà hauria conegut la histò-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 93

Maria Rosa podria ser tarragonina, com el seu germà, i no s’indica on havia estat ajudant d’una mestra (guiMerà 1975: 1290). Al mas de la Rigala, on confluïen veremadors de diverses procedències, Maria Rosa va conèixer, uns tres anys abans, el marit, Andreu (provinent de la Segarra, igual que Badori, que també hi era). Com que una noia va clavar una agulla en un raïm perquè Andreu es punxés, la sang que rajava del seu peu es va barrejar amb el most negre que trepitjava (guiMerà 1975: 1297-1298), amb tot el simbolisme, similar al de l’eucaristia, però sense implicacions religioses.

Badori va regalar aquell vi per a les noces de Maria Rosa amb Marçal (guiMerà 1975: 1318), que havia inculpat falsament Andreu, que morirà a la presó de Ceuta, de l’homicidi del capatàs comès per ell. Gepa remarca que és com si dins l’ampolla hi hagués l’«animeta» d’Andreu, aparició espectral incitadora, com la de Hamlet, però reduïda al símil. De fet, són els efectes de l’alcohol els desencadenants de la venjança. Embriagat, confiat i vanitós, Marçal confessa el crim, que Maria Rosa no li perdona, ans el mata, i acaba així també amb una forta atracció sexual no volguda.

7. LA FESTA DEL BLAT (ROMEA, 24-4-1896)

Ja el 17 de juny de 1894, La Publicidad, p. 3, havia anunciat que aquest drama, que definia alhora com a «social» i de «costumbres catalanas», obriria la temporada del Novetats i, segons La Dinastía, 13-7-1894, p. 3, Guimerà ja l’estava escrivint per a aquest teatre. Encara li faltava força, però, per acabar-lo i procurarà de col·locar-lo, inútilment, a Madrid, fins que, tot i creure’l millor en alguns aspectes, hi va renunciar, a favor de Terra baixa, obra que preferia Maria Guerrero i podria ser menys polèmica (guaStavino 1969: 66-72).

No em consta que s’hagi relacionat La Festa del Blat amb el Vendrell per l’ancestral Festa del Pa Beneit (SabanéS & SantaCana 2007:

ria per una criada de Solivella i li haurien pogut corroborar al cafè del Liceu, en què, regentat pel solivellenc Magí Travé, no mancaven cambrers d’aquest poble (<https:// www.ccma.cat/3cat/divendres-12022014/video/4901411>).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

284-295). En tot cas, s’hi vincula perquè la vila on transcorre s’anomena la Rigala, si bé Guimerà podria haver-se inspirat també en altres celebracions (Martori & vilà 1995: 19). L’oncle Telm, l’hereu i patriarca del mas a on fa cap l’anarquista fugitiu Jaume, conta —amb un grotesc sincretisme— que la deessa Ceres intercedeix al déu cristià al·legant que la Rigala és «un poblet bufó, gent temerosa que està en gràcia». Com que ell «se n’apiada», ella «escampa», «pròdiga», «força de blat» i, «per voluntat» seva, constitueixen «una família tot amor i bondat» (guiMerà 1975: 1352). La referència al «poblet» no deu ser una comparació del mas, com en el cas del latifundi de Terra baixa (GuiMerà 1975: 1387), ja que és «la masia més petita d’aquestes valls» (GuiMerà 1975: 1338). Que tingui una font dita «de la teula» (guiMerà 1975: 1343) no ajuda a situar-la, perquè aquest topònim és molt freqüent.

Tampoc no serveix de gaire l’itinerari de Jaume des de Barcelona, passant per un poble que comença per «Sant» (GuiMerà 1975: 1345), prop del qual va comprar pa, per darrera vegada, tres dies abans, ni que Barcelona estigui a un dia caminant, tot i que Faci la troba tan llunyana com Amèrica (guiMerà 1975: 1338). L’important és el pas del món urbà al rural. Per això l’acotació inicial situa l’obra «en l’alta muntanya de Catalunya». La idealització moral del camp, d’acord amb una llarga tradició, és evident. L’Oncle Telm proclama: «Aquí rai, que els boscos ho purifiquen tot», especialment les «males bravades» que arriben de «França» (GuiMerà 1975: 1352), en al·lusió a les ideologies progressistes.

De totes maneres, a continuació, mentre que altres personatge aclamen Ceres, Faci objecta l’existència de «pobres» (GuiMerà 1975: 1352). Com que l’Oncle Tem no sap respondre altra cosa que n’hi ha «perquè sí», Jaume argumenta que no haurien d’haver-hi rics fins que no s’erradiqués la misèria. En tot cas, morirà al llit familiar proclamant: «Ensenyem d’estimar als que no en saben!». L’acotació final reclama una absolució general quimèrica, però recriminant la incomprensió burgesa: «Tots ploren, perdonant l’home que s’ha errat de camí i es penedeix, com se perdona pertot arreu del món a on hi ha homes de bones entranyes» (GuiMerà 1975: 1383).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 95

8. LA PECADORA (ROMEA, 11-3-1902)

El títol religiós d’aquest drama parodia la visió tradicionalista que es té de la protagonista, Daniela, que es pot relacionar, en part, amb la Magdalena, present en altres obres de Guimerà (albertí 2001).20 Havent-se quedat òrfena de pare, va ser acollida per un oncle que li pegava perquè era esbojarrada (guiMerà 1978: 83), per la qual cosa, quan tenia tretze anys, va fugir amb uns caçadors francesos i es va dedicar a ballar per Europa (GuiMerà 1978: 68-69).

Una dona del poble, creient Daniela necessitada, ironitza: «A la Rigala em roseguin» (GuiMerà 1978: 65). Torna de París, però, enriquida. Un cosí seu, Ramon, superades les reticències inicials, l’allotja a la seva «casa d’hisendats», des d’on se’n veuen altres «escampades» (GuiMerà 1978: 61), a l’espera que s’acabi un xalet que ella es fa construir en un «turonet esplèndid» (GuiMerà 1978: 77), amb una torre que s’aixeca més amunt del campanar (GuiMerà 1978: 86 i 107). La presència de Daniela reviu l’amor d’ambdós. Ramon està disposat a tot, però ella, en contra de la seva fama, no vol que abandoni la llar. No cerca en la muntanya la passió, sinó, com és tòpic, «honrar-se» i «regenerar-se» (guiMerà 1978: 96) i, en particular, una família que l’empari. Per això, momentàniament, fins maleeix aquestes «terres» (GuiMerà 1978: 109).

L’obra transcorre en «un llogarret», un «poble de la muntanya» (guiMerà 1978: 61) «xiquirric» (guiMerà 1978: 65). La ubicació no permet identificar-lo plenament amb el Vendrell. Sí que hi lliguen, en canvi, les referències al vi (GuiMerà 1978: 62-63) i al torrent (GuiMerà 1978: 76), encara que són comunes a molts pobles i més aviat hi concorda «la vila pròxima», que és cap de partit i té estació (GuiMerà 1978: 68). Ramon va a la fira de Vallclara, poble que deu correspondre al de la Conca de Barberà. En tot cas, no és estrany que Guimerà recuperi el topònim la Rigala per identificar el retorn a la infantesa, en certa mesura, amb el Vendrell.

20. Pecadora, terme que ha esdevingut una desqualificació d’ús comú, fins i tot amb l’accepció de ‘prostituta’ (DIEC2), intitula altres obres literàries. No sé si Guimerà va triar el nom Daniela perquè significa ‘Déu és el meu jutge’.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

9. LA NIT DE NADAL

S’han conservat esborranys d’aquesta obra teatral (BC, fons Guimerà, 5/14 <https://mdc.csuc.cat/digital/collection/fpguimera/id/471>).

No es degué acabar, ja que no l’he trobada ni anunciada, encara que s’hi anoti el repartiment (f. 1r): Antònia, àvia de seixanta anys, Palà; el seu fill Andreu, de 42 [la segona xifra sembla corregida], Virgili, i Cosme, net i hereu, de 23, Daroqui. Per bé que els actors poden representar papers que no s’ajusten a l’edat, la qual potser Guimerà no sabia amb certesa, si sumem la dels seus respectius personatges a l’any de naixement de Concepció Palà (1864), Jaume Virgili (1842) i Vicent Daroqui (1855) s’obtenen resultats incongruents (1924, 1884 i 1878), que, a més, no concorden amb l’evolució teatral de Guimerà.21 Aquests actors van representar diverses obres seves, fet que pot ajudar a situar aquesta.22 La resta de personatges no tenen actor: un vell de 70 anys,23 Rosa, de 18, la criada Ramona, de 25, L’Esquerrà, criat de 28, Segimon, de 50, pare de la Rosa, Rafaelet de 10, el Nen Xic, de 8, i el mossèn, anomenat potser Francesc (el nom original del qual i el corregit no es llegeixen clarament), d’edat indefinida.

La festivitat del títol, rica en connotacions, està present en nombrosos escrits, com el poema de guiMerà (1978: 1305-1306) de títol gairebé homònim. L’obra teatral se situa a «la masia de la Rigala», de condició elevada, atès que té «criadas», que «fan voltar lo farciment en la cassola» (f. 1r). Als tres fulls següents, numerats, d’1 al 3, se’n desenvolupa la primera escena. L’àvia tira llenya al foc i el remou amb

21. Mentre que les altres dates de naixement són fàcils de localitzar, la de Palau l’he poguda determinar gràcies al fitxer de la Col·lecció Rull de la BC, en què s’indica que va néixer a Barcelona l’11 de setembre de 1864, com he corroborat al llibre de naixements del Registre Civil d’aquesta ciutat (l’Arxiu Municipal de Barcelona, III, núm. 4340). Segons un certificat literal que he obtingut de l’esmentat registre, va morir a Barcelona el 9 de novembre de 1915.

22. Els tres van coincidir ja en l’estrena de l’Ànima morta (Novetats, 14-5-1892), a més de participar en representacions d’altres obres de Guimerà. «La Palá» figura també en el projecte de comèdia en tres actes Les fines del plec inventariat com a «sinopsis argumentals i notes de treball» (BC, fons Guimerà, 5/14, f. 2r <https://mdc. csuc.cat/digital/collection/fpguimera/id/793>), que anuncia que serà representada al Romea, entre altres publicacions, La Publicidad (18-9-1900), p. 4.

23. El nom, corregit, podria ser Gori, coincidint amb l’esmentat avi d’En Pólvora.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 97

uns «molls», mentre estan asseguts en un banc Cosme i, «festejant», Ramona i L’Esquerrà. Andreu deambula amb un rosari a la mà i tots en responen les oracions. Cosme proclama «Gracias á Deu. Cada dia y alegria amb pare nostres», però l’àvia el fa callar. L’Esquerrà bromeja que, estant «apariat», «no se las acabará» «las garrofas». Diversos personatges demanen que pari taula a la Ramona, que objecta que «somiava que anava á adorar lo bon Jesuset en una bauma». L’hereu s’ofereix a comprar a la «vila» un medicament per a l’àvia, a qui el rector havia advertit que era «dolentot», però el pare l’acusa de fer-ho per anar a la taverna, d’on l’havien hagut de treure borratxo. Temen que si es conegués la mala fama de l’hereu, comparat amb Judes, no es podria casar amb la «pubilleta» Rosa. Deu tractar-se, doncs, d’un drama rural.

10. CONCLUSIÓ

La Rigala és un anagrama que al·ludeix, encobrint-la, la partida del Vendrell l’Argila, on Guimerà posseïa una finca, encara que pocs devien saber ni tan sols que el fictici topònim tingués relació amb aquesta localitat. D’altra banda, es tracta d’un espai imaginari en què aquest referent es pot barrejar amb elements d’altres procedències o inventats: particularment, de Matadepera (La Baldirona i Maria Rosa) o d’entorns més muntanyencs (En Pólvora, La Festa del Blat i La pecadora). La Rigala designa un pont («El Nen Jueu»), un mas (Maria Rosa, sense escenificar-lo, i La Nit de Nadal), el poble on transcorre l’obra (La Baldirona —anteposant-hi Sant Guim de—, La Festa del Blat i La pecadora) o d’on procedeix un personatge (En Pólvora).

La Rigala es documenta entre 1889 i 1902, en obres d’aproximació al realisme, amb diferents matisos, encara que sovint el món rural que representa hi pot servir de contrapunt idealista. No he aconseguit datar precisament l’obra inacabada, però deu ser d’aquells anys. D’altra banda, he aportat anuncis de diverses obres de Guimerà que en retrotreuen la gènesi, matisant-ne la trajectòria teatral.

Que aquest topònim inventat es documenti primer en la narrativa no sobta, perquè és el gènere en què se sol utilitzar més el recurs, si bé

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

no exclusivament. Les referències que en fa en el teatre són força inconnexes i, a vegades, discordants. De totes maneres, més enllà de la dificultat d’anar creant noms i de la voluntat de fer un homenatge a la terra de la família paterna i de part de la seva infantesa i adolescència, aconsegueix de crear un referent rural, sovint mitificat, però a vegades criticat. D’altra banda, encara que potser no sigui deliberat, mentre que la primera obra en què l’empra es refereix a orígens incerts, la darrera ho fa al retorn.

BIBLIOGRAFIA

alari (2020): Fermí Alari, La conspiració del baró d’Anthès i més històries locals, Calafell: Amics del Patrimoni de Calafell.

albertí (2001): Jordi Albertí i Oriol, «Tractament de les figures evangèliques en l’obra d’Àngel Guimerà. Anàlisi comparativa amb Frederic Soler», Revista de Catalunya 160, p. 81-106.

albertí & arribaS (2016): Xavier Albertí i Albert Arribas, Guimerà. Home símbol, Barcelona: Edicions 62.

arroyo & Ferret (2002): Salvador Arroyo Julivert i Josep Ferret Carbonell, «Reportatge sobre el personatge de Miquel Berenguer i Dilla, un vendrellenc que va anar a fer les Amèriques», El 3 de Vuit 1024 (1-3-2002), p. 38.

baCardit (1991): Ramon Bacardit, «Estudi introductori», dins Àngel Guimerà, En Pólvora, Barcelona: Edicions 62.

baCardit (2023a): Primera lliçó sobre Àngel Guimerà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Lleida: Càtedra Màrius Torres de la UdL.

baCardit (2023b): «El sexe de l’Àngel», El Núvol (19-2-2023) <https:// www.nuvol.com/teatre-i-dansa/el-sexe-de-angel-305782>.

ballbè (1981): Miquel Ballbè i Boada, Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història, vol. I, Matadepera: Ajuntament. barral (2015): Carlos Barral, Memorias, Barcelona: Lumen.

boFarull (1989): Manuel Bofarull i Terrades: «Ramon Ramon i Vidales, un saineter del Penedès», Miscel·lània Penedesenca 13, p. 393-420.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 99

boFarull et al. (2018): Manuel Bofarull i Terrades, Nativitat Castejón Domènech, Pere Ferrando Romeu i Joan Solé i Bordes, Vida i obra dels germans Ramon i Vidales. Una família d’impressors del Vendrell, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, El Vendrell: Consell Comarcal del Baix Penedès.

boladeraS (2024): Mercè Boladeras Alegre, «L’estiueig de Guimerà a Matadepera», Diari de Terrassa 751 (20-4-2024), p. 18.

CaMPS (1983): Manuel Camps, «La influència d’un poble en la vida d’Àngel Guimerà. De Matadepera a Hollywood», Diario de Sabadell 1192 (11-11-1983), p. 24.

CanyaMereS (1960): Ferran Canyameres, El Vallès (vigor i bellesa), Barcelona: Selecta.

Carbonell (2010): Antoni Carbonell, «Introducció», dins Àngel Guimerà, Maria Rosa, Barcelona: La Galera.

CiruanS (2016): Enric Ciurans, La naturalesa en el teatre de Guimerà. Una proposta de lectura, Barcelona: GRACMON i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Colet (2002): Joan M. Colet Duran, «Una visió històrica del treball a partir de l’estudi genealògic d’una família: els Guimerà del Vendrell (1600-1924)», Scripta Nova 6 <https://www.ub.edu/geocrit/ sn/sn119-13.htm>.

ConKan & gârdan (2020): Marius Conkan i Daiana Gârdan, «Space in Literature and Literature in Space. Introduction», Metacritic Journal for Comparative Studies and Theory, vol. VI 1 <https:// doi.org/10.24193/mjcst.2020.9.01>.

FàbregaS (1974): Xavier Fàbregas, «Paisatge i història en l’obra de Guimerà», dins íd., El teatre o la vida, Barcelona: Galba, 1976, p. 117-123. S’havia publicat en castellà: Destino 1917 (29-6-1974), p. 28-31.

gallén (2004): Enric Gallén, «Pròleg», dins Àngel Guimerà, Maria Rosa, Barcelona: Proa. getieP (2003): Grup d’Estudis Toponímics de l’Institut d’Estudis Penedesencs, «Inventari de toponímia penedesenca», Del Penedès 7, p. 95 <https://www.iepenedesencs.org/toponimia/index. php>.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

100

Llengua & Literatura, 36 (2026)

gil (1976): José Gil, «Aquí escribió Guimerà su drama Maria Rosa», El Correo Catalán 27742 (3-12-1976), p. 3.

gregori (2016), Alfons Gregori, «Monstruositat, religió i fantàstic: el monstre-jueu i el monstre-déu a les literatures espanyola i catalana», dins David Roas (ed.), El monstruo fantástico. Visiones y perspectivas, Madrid: Aluvión.

guaStavino (1969): Guillermo Guastavino, «Doce cartas de Guimerà», Revista de Literatura XXXV 71-72 (juliol-desembre), p. 5372.

guiMerà (1889): Joan Anton [pseudònim], «Lo Nen Juheu», La Renaixensa 5326 (13 d’octubre), p. 6045.

guiMerà (1975): Àngel Guimerà, Obres completes, vol. I, Barcelona: Selecta.

guiMerà (1978): Obres completes, vol. II, Barcelona: Selecta.

Hugué (2015): Joan Hugué i Rovirosa, Onomàstica del terme municipal de Calafell, tesi, dir. Josep Moran i Ocerinjauregui, UB <http://hdl.handle.net/10803/298591>.

MartíneZ (2015-2016): Helena Martínez Guimet, Epicentre Àngel Guimerà. Pràctiques al Teatre Nacional de Catalunya, dir. Anna Llovera, UOC <http://hdl.handle.net/10609/46182>.

Martori (2001): Joan Martori, «Introducció», dins Àngel Guimerà, Maria Rosa, Barcelona: Edicions 62.

Martori & vilà (1995): Joan Martori i Esther Vilà, «Estudi introductori», dins Àngel Guimerà, La festa del blat, Barcelona: Edicions 62.

MiraCle (1958a): Josep Miracle, Guimerà, Barcelona: Aedos.

MiraCle (1958b): «Presencia de Tenerife en la poesía de Guimerá», Anuario de Estudios Atlánticos I, 4, p. 449-534.

MiraCle (1990): «Llegenda i història en la biografia d’Àngel Guimerà», dins íd., Àngel Guimerà, creador i apòstol, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El capítol s’havia publicat en castellà: La Laguna de Tenerife: Instituto de Estudios Canarios, 1952.

oliveraS (2000): Neus Oliveras Samitier, «La narrativa de Guimerà», dins Josep M. Domingo i Miquel M. Gibert (ed.), Actes del Colloqui sobre Àngel Guimerà, Tarragona: Diputació, p. 253-267.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

El topònim fictici la Rigala en el món d’Àngel Guimerà 101

oliveraS (2017): Ramon Ramon i Vidales, una mirada vilatana (El Vendrell, 1857-1916). Estudi del llegat de la família Ramon a l’ACBP, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, El Vendrell: Consell Comarcal del Baix Penedès.

oliveraS (2021a): Farmàcia, poesia i societat al Vendrell de Joan Ramon Soler (1851-1900). Estudi del seu llegat a l’ACBP, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, El Vendrell: Consell Comarcal del Baix Penedès.

oliveraS (2021b): «Els orígens poètics de Guimerà», dins Guimerà i la poesia del seu temps, Lleida: Punctum, El Vendrell: Ajuntament, p. 11-53.

oliveraS (2024a): «Agustí Guimerà Fonts», Revista de Catalunya 325, p. 69-79.

oliveraS (2024b): [Introducció], dins Àngel Guimerà, Rosa de Lima i altres proses, Barcelona: Adesiara.

oliveraS (2024c): El Vendrell d’Àngel Guimerà i Joan Ramon i Soler (1881-1909). Cartes i discursos, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, El Vendrell: Ajuntament, Consell Comarcal del Baix Penedès.

oliveraS & SantaCana (2024): Neus Oliveras Samitier i Àngels Santacana Figuerola, Àngel Guimerà. Biografia Il·lustrada, Barcelona: Dalmau Editor.

Pell (2002): Jordi Pell i Soldevila, «El Vendrell, una vila amb molta sort», dins Pensaments de la nostra gent gran. Curs 2001-2002, Tarragona: URV.

raMon i Caballé (1995): Maria Ramon i Caballé, «Guimerà i el Vendrell», dins Guia de la Casa Museu Àngel Guimerà, El Vendrell: Ajuntament, p. 33-39.

raMon i vidaleS, J. (1895): Jaume Ramon [i Vidales], «Delmes y primicias», El Vendrellense 170 (29-12-1895), p. 1-2.

raMon i vidaleS, r. (1915): Ramon Ramon i Vidales, El carro desfet. Sainet trágic de costums vilatanes. Epíleg de El carro del vi, Barcelona: Impremta d’Art.

raMon i vidaleS, r. (1932): El Carro del vi. Quadre de costums vilatanes, en un acte, Barcelona: Millà.

rierola (1983): Francesc Rierola, Dietari, Vic: Eumo.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

Llengua & Literatura, 36 (2026)

SabanéS & SantaCana (2007): Anna Sabanés Alberich i Àngels Santacana Figuerola, El Vendrell. Recull Gràfic 1863-1965, El Papiol: Efadós.

SantaCana & SantaCana (2023): Joan Santacana i Mestre i Àngels Santacana i Figuerola, El Penedès i l’inici del comerç d’ultramar. El port que va crear una comarca, Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.

Sardà (1997): Joan Sardà, Art i veritat. Crítiques de novel·la vuitcentista, Barcelona: Curial.

Serra (1909): Jaume Serra I[glesias]., «El celler de ca’l Ximet», El Baix Penedès 166 (30-5-1909), p. 11-12.

Torroella (1991): Pepita Torroella i Niubó, «Una mica d’història de la Biblioteca (I)», Gaseta de Matadepera 32 (gener 1991), p. [4].

vall (2009): Francesc Xavier Vall i Solaz, «Àngel Guimerà», dins Albert Rossich i Enric Cassany (dir.), Panorama crític de la literatura catalana. IV. Segle XIX, Barcelona: Vicens Vives, p. 337-382. vall (2024): Terra baixa, d’Àngel Guimerà. Realitat i mitificació, Dipòsit Digital de Documents de la UAB <https://ddd.uab.cat/ record/300033>.

vall (2025): «Pedagogia contra caciquisme: La farsa, d’Àngel Guimerà», Zeitschrift für Katalanistik 38, p. 339-362.

verdaguer (1999a): Jordi Verdaguer, «Les famílies del Vendrell. Què se’n va fer, dels Vendrell?», Diari del Baix Penedès (16-71999), p. 10.

verdaguer (1999b): «Les famílies del Vendrell. La importància de les Madrigueres», Diari del Baix Penedès (23-7-1999), p. 37.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 83-102

LA RECEPCIÓ DE LA DIVINA COMÈDIA DE JOSEP MARIA DE SAGARRA DURANT EL FRANQUISME

thE rEcEption of JosEp maria dE sagarra’s CoMMedia during thE franco rEgimE

GuiLLeM CuniLL-saBatés

Universitat Pompeu Fabra, Dept. de Traducció i Ciències del Llenguatge Roc Boronat 138, 08018 Barcelona guillem.cunill@upf.edu

ORCID ID: 0000-0001-6275-6514

Resum

En aquest article es ressegueix la recepció que va tenir la traducció sagarriana de la Divina comèdia durant el franquisme. En primer lloc, es descriuen les lectures més o menys públiques que es van fer del text segons els dietaris de l’època; també es fa referència al discurs que va llegir Sagarra en la XVI Festa Anual de l’Institut d’Estudis Catalans. En segon lloc, es descriu la distribució (primer clandestina, després legal) de l’edició de bibliòfil a partir de la documentació que es conserva dels editors. Finalment, es descriuen les ressenyes aparegudes a la premsa, dotze en total. Si bé una part d’aquestes ressenyes són un encàrrec dels directors de la col·lecció on va aparèixer la traducció (Clàssics de Tots els Temps), en totes hi predominen idees semblants.

Paraules clau

Josep Maria de Sagarra, Dante, Divina comèdia, franquisme, estudis de recepció, clandestinitat, ressenyes, edició de bibliòfil

Abstract

This paper examines the reception of Sagarra’s translation of the Commedia during the Franco era. The first section describes live readings of the text for private audiences, according to diaries from that period; due to the censorship of the time, those readings were held exclusively for small groups of friends and colleagues. Reference is also made to the speech that Sagarra made at the 16th Annual Festival of the Institut d’Estudis Catalans. The second part examines the distribution of the bibliophile edition based on archival documentation preserved by the editors. The first volume was a clandestine publication, which was later followed by second and third volumes, which were published legally. The final section describes the reviews that appeared in the press of the second edition published in Clàssics de Tots els Temps. There were twelve in total, and although some of these reviews were commissioned by the editors of the collection, similar ideas prevail in each review.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

DOI: 10.2436/20.2502.01.128

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut 21-7-2025; Acceptat 4-9-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Key Words

Josep Maria de Sagarra, Dante, The Divine Comedy, Franco regime, reception studies, clandestinity, reviews, bibliophile editions

1. INTRODUCCIÓ1

La Divina comèdia traduïda per Josep Maria de Sagarra va tenir una recepció molt variada durant el franquisme.2 El fet que una part fos en la clandestinitat ens permet tenir una perspectiva més definida i exacta sobre l’activitat cultural dels anys quaranta, en la mesura que es tenen en compte altres testimonis més enllà de la documentació oficial franquista (galloFré 1991). Després de diversos intents, a finals dels anys quaranta la censura va permetre que es publiqués la traducció —la segona versió definitiva, que Sagarra havia acabat a l’exili— en format de bibliòfil: les dates són 1947, 1949 i 1951. Un cop més, l’estudi de la distribució d’aquest tipus d’edició ens ofereix una informació molt valuosa a l’hora d’entendre un tipus de dinàmica cultural encara força desconeguda. Finalment, uns anys més tard, l’editorial Alpha va publicar la traducció a la col·lecció Clàssics de Tots els Temps en format corrent, primer en tres volums (1950, 1951 i 1952) i després en un volum i en paper de bíblia (1955). En aquest últim cas, com que l’edició és assequible per a una part més àmplia de la societat, el tipus de recepció també assoleix una presència major en la premsa diària, gairebé sempre en forma de ressenya.

1. La redacció d’aquest article s’ha dut a terme en el marc del projecte «Dante traducido: recepción y traducciones de la Commedia al español y al catalán (siglos xv-xix)» (PID2021-123266NB-I00), finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, l’Agencia Estatal de Investigación i el Fondo Europeo de Desarrollo Regional. Aquest treball és fruit d’una recerca doctoral que va culminar amb la tesi intitulada La Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra: el context històric i la traducció (2024). Agraeixo a Marta Marfany i Marcel Ortín la lectura d’aquest treball i les observacions que hi han fet, perquè han ajudat a millorar, matisar i completar les idees que hi exposo.

2. Abans de la guerra es va publicar una primera versió de la traducció, incompleta, a les pàgines del diari La Veu de Catalunya. També van aparèixer a la premsa anuncis i articles que, més que no pas articles crítics, són textos en què majoritàriament es fa una simple publicitat de la traducció (Cunill-SabatéS 2024: 167-178).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 105

2. LES LECTURES DE LA TRADUCCIÓ I ALTRES PRESENTACIONS PÚBLIQUES ABANS DE LA PUBLICACIÓ

Durant els anys quaranta, en què l’edició en català estava prohibida, la traducció sagarriana ja va tenir una mínima recepció en format de lectures poètiques. La primera de què tinc notícia va tenir lloc quan Maurici SerraHiMa (1981: 314) va visitar a finals de març de 1940 el grup d’intel·lectuals que s’estava a Prada:

Quan els presents van veure la franquesa que jo tenia amb en Sagarra, els altres amics em van proposar que li demanés si ens volia llegir algun fragment de la Divina comèdia, que tenia quasi traduïda. Ell s’hi va prestar i ens en va llegir dos o tres cants sencers, que ens van fer a tots una gran impressió.

Pel que es desprèn, és possible que Sagarra fes diverses lectures poètiques a Prada, però no en tenim testimonis. La següent de què tinc coneixement ja és en la represa cultural catalana dels anys quaranta, en el marc de les activitats primerenques dels Amics de la Poesia: segons Josep Palau i Fabre, en la segona sessió, celebrada a l’abril de 1941, es van llegir passatges de la traducció (Palau 2005: 895 i 1065).

Josep Maria lóPeZ-PiCó (1999: 177), un dels intel·lectuals que va assistir-hi, la qualifica de la següent manera:

No crec que hi hagi una altra versió tan considerable i poèticament ben reeixida. La categoria del nostre poeta assoleix una fidelitat, una plasticitat i una emotivitat de recreació difícilment superables. El mateix doll verbal de Sagarra, sovint propici a una facilitat massa natural i a l’estirabot del vulgarisme, s’avé amb certes asprors i truculències del poema dantesc.3

3. Aquesta és molt diferent de la impressió que li va causar la primera versió de la traducció, que considera una «improvisació sense garantia de continuïtat i sense cap necessitat d’esperit que la justifiqui. I en aquestes condicions ni el batec de la inspiració original ni la fidelitat lingüística no poden ésser garantits» (lóPeZ-PiCó 1999: 94).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Serrahima també menciona freqüentment en el seu dietari aquestes trobades dels Amics de la Poesia, o altres reunions socials més informals en què Sagarra oferia una lectura en veu alta de la Divina comèdia. La següent vegada que deixa constància d’una lectura de Dante, ja a Barcelona, és el dia 6 de maig de 1941 (SerraHiMa 2003: 54):

Havent sopat, han vingut a casa dels meus pares en Sagarra i la Mercè; ell s’havia ofert a llegir a la meva mare uns fragments de la traducció de la Divina comèdia [...]. Ha llegit deu cants, sense produir ni la més mínima fatiga en l’auditori, que ajudat per les seves explicacions l’ha seguit perfectament.

També en el retrat que fa a Sagarra a Dotze mestres, comença explicant precisament que Sagarra llegia versos a la seva mare, així com «fragments de la traducció de la Divina comèdia» (SerraHiMa 1972: 335). El dia 19 de maig de 1941 torna a fer referència a una altra sessió dels Amics de la Poesia: «Ahir, a can Sunyer, tota la tarda, sessió de poesia. Molta gent, de la que ja se sap. En Sagarra va llegir uns cants de la traducció de la Divina comèdia; alguns ja els coneixia, de Prada o d’aquí» (SerraHiMa 2003: 56).

Aquestes lectures ofereixen informació de la manera com es rebia la traducció, és a dir, quins passatges agradaven més i quines opinions suscitava. Per exemple, pel testimoni de SerraHiMa (2003: 283) del 18 de setembre de 1945, podem intuir que els cants que llegia públicament Sagarra, tot i tenir tota la traducció acabada, eren exclusivament de l’Infern. Les opinions que va despertar la traducció van ser diverses. SerraHiMa recull que Carles Riba considerava que estava fet «en un llenguatge massa planer» (2003: 322); en una conversa amb Palau i Fabre, PerManyer també recull que Riba condemnava la traducció: «Un dia Riba em confessà que volia veure només un vers de la Divina comèdia de Sagarra: Al Padre, al Figlio, allo Spirito Santo, per veure si hi afegia la “i”, traint així el decasíl·lab. Era la postura d’un inquisidor...» (PerManyer 1991: 168). Joan Baptista Solervicens compartia l’opinió de Riba que la traducció era feta amb una llengua planera; tanmateix, considerava que això ajudava a enriquir la llengua literària (SerraHiMa 2004: 285); el mateix pensava SerraHiMa (1972: 335). És

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 107

més, aquest últim no s’estava de defensar la traducció davant de certes crítiques, al seu parer injustes (SerraHiMa 2004: 245-246):

Tot parlant, ell [Pere Ribot], en Triadú i en Ramon Planas, es van dedicar a criticar l’obra d’en Sagarra: sembla que es posa de moda trobar-la dolenta... Quan els vaig veure més engrescats, vaig agafar el primer volum de la traducció de la Divina comèdia que hi havia en un prestatge i vaig llegir en veu alta els episodis de Paolo i Francesca i del comte Ugolino. Hi va haver un gran silenci i, després, van canviar de conversa.

Havent superat els anys immediats de la postguerra, en què la clandestinitat era obligada, Sagarra va aprofitar tot el coneixement que havia adquirit traduint la Divina comèdia per escriure el discurs titulat «L’actualitat de Dant», pronunciat el 27 d’abril de 1946 en la XVI Festa Anual de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta festa se celebrava en domicilis particulars, gairebé tothom hi anava d’etiqueta, hi assistien personalitats, i l’acadèmic que pronunciava el discurs podia triar el tema sobre el qual parlaria (balCellS 2009: 11-13). Segons es desprèn d’una observació de Ferran Soldevila, el discurs no va causar gaire bon efecte en una part del públic, perquè Pierre Deffontaines, director de l’Institut Francès de Barcelona, «va adormir-se beatíficament —i oportunament» (Soldevila 2000: 137). En qualsevol cas, amb aquest testimoni únicament no es pot saber si aquesta reacció va ser general.

Sagarra, en el seu discurs, elogia la gran importància literària de la Divina comèdia i ressalta la unió entre política i religió que representa la figura de Dante. En paraules del traductor (Sagarra 2009: 204):

De tots els llibres essencialment europeus, cap no podia donar més alta satisfacció a la nostra set poètica —a la millor set que hi ha en nosaltres mateixos—, com el que va escriure l’il·lustre florentí en les hores de l’exili, mentre gustava la salabror del pa d’altri, i experimentava si era dur el pujar i baixar les escales alienes; el llibre en el qual «han posat el cel i la terra» i s’ha perpetuat dins la història literària amb el títol de la Divina comèdia.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

És conscient que no descobreix cap títol nou al seu públic culte, però també sap que «el poema no sols no ha perdut en cap moment la seva actualitat incombustible, sinó que com enorme pedrera que mai no s’exhaureix encara pot oferir l’imprevist, encara pot donar lloc a emocions noves» (Sagarra 2009: 207). Així, Sagarra exposa breument la vida de Dante Alighieri, la sort del magne poema, la dificultat de capir correctament el poema, els exegetes que s’han encarregat d’interpretar-lo i la traducció d’Andreu Febrer,4 que qualifica de la següent manera (Sagarra 2009: 206-207):

La traducció de Febrer, de difícil lectura, per a un home del nostre temps, amb totes les seves falles i tota la seva inseguretat filològica, és, però, un imprescindible monument, com des d’una època remota l’obra de Dant no és forastera a la nostra ànima. I no cal dir que des dels dies de la renaixença, notables figures han intentat produir parcialment i totalment en la nostra llengua les tercines del poema dantesc.

Cap al final del discurs és quan Sagarra adopta un «to més de confidència» (2009: 211) i fa explícita la voluntat d’emular la tasca d’Andreu Febrer i —se sobreentén— la importància que la nova traducció tindrà per a la cultura catalana. En paraules seves (Sagarra 2009: 211):

Jo també, en acostar-me a la quarantena i no sé si ben bé a la meitat del camí de la meva vida, vaig intentar retrobar-me dins una selva obscura. Era la selva obscura de l’existència fàcil i d’un treball literari més aviat irresponsable i més aviat anàrquic. Havia defugit tota mena de disciplina, i la continuïtat no era el meu fort. Aleshores, potser per a salvar-me a mi mateix, i amb l’intent d’enriquir amb el meu esforç el camp un si [sic] era desgavellat de la nostra poesia, vaig intentar reproduir l’aventura del trescentista Andreu Febrer, i vaig començar la traducció de la Divina comèdia.

4. Vegeu gallina (1974) i Parera (2018) per a un estudi del context i de la traducció, MarFany (2025) per a l’edició del text de Gaietà Vidal i de Valenciano (1878), i Cunill-SabatéS (2022) per a la seva influència en les traduccions del segle xx.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 109

A més, considera que la llengua catalana ja ha arribat a un estadi de maduresa suficient i, per tant, ja és una eina útil per traslladar correctament el poema italià. Ell sabia, per tal com eren unes idees comunes en els seus anys de formació durant el Noucentisme (MurgadeS 1994), com «d’útil seria per a les lletres del país, una nova incorporació del poema a la nostra bibliografia literària» (Sagarra 2009: 211).

A més de la major responsabilitat amb la qual Sagarra s’enfrontava al text dantesc, hi ha un element fonamental que fa que el traductor entengui millor l’experiència vital de Dante respecte de 1935: ell, com el poeta italià, també s’havia hagut d’exiliar per culpa d’un conflicte civil. Així, primer s’equipara amb Dante (l’exiliat que fuig de la situació tumultuosa de la seva pàtria) i després amb Ulisses (un personatge que, entre d’altres, s’ha interpretat com l’heroi aventurer que busca el coneixement, però que per la seva condició de pagà no pot conèixer la realitat divina) (Sagarra 2009: 212-213). També compara el seu viatge de noces a la Polinèsia francesa amb l’impuls intel·lectual de veure terres llunyanes, i afegeix (Sagarra 2009: 212):

I no serà vanitat ni immodèstia dir que aleshores les meves espatlles havien guanyat, si més no, en vigoria moral per a suportar el volum de la meva empresa. La selva obscura de l’existència fàcil s’havia fos al meu voltant, i l’estretor de l’exili i el perenne ressò del drama del meu país, en lloc de distreure’m de la feina, m’afinaren la ploma i em concentraren l’atenció.

Com a conclusió del discurs, Sagarra s’adreça a aquella part del públic que sent una atracció real per Dante perquè anuncia que s’està imprimint l’Infern i, se sobreentén, espera que la gent s’interessi per la seva traducció i la compri.

3.

LA DISTRIBUCIÓ DE L’EDICIÓ DE BIBLIÒFIL

La situació política dels anys quaranta no va permetre que es vengués l’edició segons els paràmetres que haurien hagut de ser normals de l’època i, per tant, Sagarra va haver de vendre clandestinament l’edició

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

de bibliòfil, ajudat per l’editorial Alpha i pels corredors de llibres.5 Els diversos informes de venda conservats demostren que l’edició de bibliòfil es va vendre molt ràpidament. L’informe titulat «DIVINA COMÈDIA», datat del 7 de juny de 1948,6 ofereix una informació valuosíssima perquè hi ha desglossats tots els detalls de la publicació de l’Infern en l’edició de luxe. Primer de tot, s’hi detalla el tiratge i, a continuació, el preu de venda: la primera sèrie, formada per 18 exemplars en lletres, de la A a la S, costava 2.000 pessetes cada exemplar (les lletres A, B i C eren no venals); la segona sèrie, formada per 49 exemplars en números romans, en costava 1.850, i la tercera sèrie, formada per 370 exemplars en números aràbics, en costava 850.7 Dels beneficis nets se n’havia de restar el 25 % de comissió per als corredors de llibres. Seguidament es detalla el venedor de cada exemplar i els que falten per vendre en total: al cap d’un any de la publicació de l’Infern, gairebé ja s’havia exhaurit l’edició de bibliòfil, perquè només faltava per vendre 15 exemplars de la sèrie en xifres romanes i 29 de l’edició en xifres aràbigues. Al final de tot hi ha un quadre que resumeix les vendes, titulat «Comprovació de les vendes»:

5. L’estudi de galloFré (1991) és interessant perquè ressegueix amb molt detall la documentació oficial que es conserva en l’Archivo General de la Administración (Alcalá de Henares). Així, sabem que durant els anys quaranta l’editorial Alpha va intentar publicar la Divina comèdia sense èxit: es van enviar dues sol·licituds a la censura franquista, el 1941 i el 1944, demanant l’autorització de la traducció, que es van resoldre amb un «prohibido» (galloFré 1991: 174) i «suspendida en traducción catalana» (galloFré 1991: 196), respectivament. Com es pot veure gràcies a la documentació, els editors van decidir igualment publicar l’Infern en la clandestinitat. El 1948 Sagarra va tornar a demanar l’autorització per publicar la traducció, que finalment es va concedir (galloFré 1991: 382); per tant, els altres dos volums ja es van poder vendre per subscripció segons la legalitat vigent.

6. Informe conservat al fons Alpha (Biblioteca de Catalunya).

7. Comparant l’edició de bibliòfil amb els productes editorials de l’època, també es fa evident que el preu era elevadíssim: l’any 1948 un periòdic diari com La Vanguardia Española valia 50 cèntims de pesseta, una revista setmanal com Destino valia 3 pessetes i les Cançons de rem i de vela de Sagarra valia 25 pessetes l’exemplar en tela i 45 pessetes en pell.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 111

En lletres En xifres romanes En xifres aràbigues

En un altre document es llisten els compradors dels exemplars del Purgatori venuts per Sagarra al llarg de la segona meitat de 1949.11 El públic receptor de la traducció era format per gent de la cultura catalana del cercle d’amics del traductor.

Finalment, es conserva un informe de vendes,12 no datat però posterior al 27 de juliol de 1951, en què Alpha passa comptes amb Sagarra. Abans, però, hi ha un apartat en què es desglossa el «cost dels volums» de l’edició de bibliòfil: les «despeses totals d’impremta pels tres volums» han estat de 265.260 pessetes, el «paper pels tres volums» ha costat 131.879,20 pessetes, les «fotos i gravats» han costat 2.500 pessetes i la tasca de «Solervicens» ha costat 52.000 pessetes, sense especificar-la. Cal suposar que aquí hi ha inclòs, com a mínim, la correcció de galerades; no es pot saber si la correcció de la traducció, almenys per al volum del Paradís d’aquesta edició, hi està inclosa o la va cobrar a part.13 A continuació hi ha un altre apartat en què s’especifiquen els volums que s’han venut i els pendents de venda (amb la paraula «volums» fan referència al conjunt de tres volums que conforma l’edició): en total, només falta vendre’n vuit. Per tant, aquest informe certifica que les vendes de l’edició de bibliòfil de la traducció van ser molt po-

8. Lluís Llobet era corredor de llibres de l’editorial Alpha.

9. Francesc Custòdio, propietari de la impremta que va imprimir l’edició de bibliòfil.

10. Ramon Camon i Camarassa, propietari de la llibreria Camon de Terrassa.

11. Document sense datar, conservat al fons Alpha (Biblioteca de Catalunya).

12. Document conservat al fons Alpha (Biblioteca de Catalunya).

13. Vegeu Cunill-SabatéS (2025) per a una descripció de la correcció de Solervicens en la traducció.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

sitives. És molt possible que el preu dels volums variés: si la sèrie de lletres, xifres romanes i xifres aràbigues de l’Infern valia, respectivament, 2.000, 1.850 i 850 pessetes, en aquest informe se’ns diu que ara val 1.500, 1.387,50 i 637,5 pessetes, respectivament. Al final del document s’indica que l’«import total de vendes» és de 896.175 pessetes i que el «cost de l’edició» ha estat de 483.253,85 pessetes, per la qual cosa els «beneficis totals» són de 412.921,15 pessetes. D’aquesta quantitat, tal com dictava l’acord que va arribar amb Cambó, Sagarra percebria el 60 % del benefici net de l’edició, un total de 247.752 pessetes.

4. ELS ARTICLES REFERITS A L’EDICIÓ POPULAR

Només es conserven informes de l’edició de bibliòfil, segurament perquè era molt costosa i els editors volien fer-ne un seguiment de prop. Els costos de l’edició popular són molt més baixos i el nombre d’exemplars és molt més elevat, per la qual cosa seria gairebé impossible mantenir un control tan precís com en la primera. No obstant això, cal recordar que en la petició enviada a censura, per a l’edició popular, s’hi indicava que la venda també seria per subscripció.

L’edició popular en tres volums va tenir un ressò a la premsa destacable. Molt probablement això es deu al fet que era un producte molt més accessible des del punt de vista econòmic que l’edició de bibliòfil. Joan Baptista Solervicens i Salvador Millet, els directors de la col·lecció Clàssics de Tots els Temps, es van encarregar de promocionar-la enviant un exemplar a diversos intel·lectuals i plataformes de difusió perquè se’n fessin ressò. Millet va enviar una carta amb un exemplar de l’Infern a Manuel Brunet, Juli Coll Claramunt, Claudi Colomer, Guillem Díaz-Plaja, Renato Freschi (director de l’«Istituto Italiano di Cultura»), Nèstor Luján, August Matons, Josep Pla, Carles Soldevila i el Servicio Católico de Información de Barcelona.14 Molt probablement Matons, Luján i Colomer no van fer cas de la

14. La major part de les cartes estan datades de l’any 1951 i 1952. També es conserva un document sense datar en què es llisten tots aquests noms. Tots aquests materials estan dipositats al fons Alpha (Biblioteca de Catalunya).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 113

cordial petició, perquè no he trobat cap recensió seva en les revistes que he buidat. A més, la carta a Guillem Díaz-Plaja no és per demanar-li una recensió, sinó per agrair-la-hi.15 Millet també va enviar la traducció al director de l’Istituto Italiano di Cultura Renato Freschi, no perquè en fes difusió, sinó perquè la tingués a la biblioteca de l’entitat. També hi va haver altres intel·lectuals que van ressenyar la traducció per iniciativa pròpia: és el cas de Martí de Riquer, Esteve Molist, Manuel de Montoliu, Antonio Vilanova, Juan Ramon Masoliver, Osvald Cardona i Miquel Dolç.

Les ressenyes que comentaré a continuació contenen, a grans trets, les mateixes idees. Una de les més recurrents és el servei que va suposar la publicació d’aquesta traducció per a la cultura catalana. Tothom era conscient de la tasca àrdua que va suposar l’aparició d’aquest text en el context del franquisme, ja que la publicació de traduccions en català encara estava més restringida que la d’obres originals (ortín 2004: 676). Així, Martí de riquer la considera «lo más logrado entre la copiosa y varia producción de José María de Sagarra» (1952: 8); Carles Soldevila considera que és una gran aportació a la literatura (en paraules seves, és un «magno servicio a la literatura catalana», 1951: 4) i Esteve MoliSt, a la llengua catalana, que gràcies a aquesta traducció «se ennoblece, se culturaliza» i «aporta una savia nueva al idioma» (1953: 6). D’altres autors valoren l’aportació en termes literaris: la Divina comèdia és un text difícil de traduir i, per això, el text de Sagarra constitueix «uno de los esfuerzos más gigantescos y ambiciosos que han tenido lugar entre nosotros (vilanova 1953: 21). L’única ressenya que en fa una valoració en la línia de les lectures filosoficoreligioses d’abans de la guerra (gavagnin 2005: 185) és la Guia del católico, que qualifica el text del «más grande de la literatura cristiana universal» (anòniM 1953: 7). En efecte, la publicació de la Divina comèdia, segons Pla, és comparable a d’altres publicacions importants d’aquell any 1951, com el volum de les Obres completes de Joan Alcover editat per Selecta o el número 100 de la Col·lecció dels

15. No he trobat la recensió en qüestió perquè es tracta d’una font oral, la Radio Nacional de España. L’únic testimoni que n’ha quedat és una frase en un anunci publicat a la revista Destino: «El resultado ha sido asombroso» (12-4-1952, núm. 766, p. 23; 11-4-1953, núm. 818, p. 18; 18-4-1953, núm. 819, p. 27).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge (el primer volum de les Tragèdies de Sòfocles, que inclou Les dones de Traquis i Antígona, traduïdes per Carles Riba). Vilanova la compara amb la traducció de l’Odissea de Riba, apareguda feia poc en edició de bibliòfil.

Una altra de les idees recurrents —que trobem en els escrits de Josep Pla, Manuel Brunet, Antonio Vilanova i Miquel Dolç— és que la traducció de Sagarra és la millor que s’ha escrit en les llengües romàniques: per exemple, Pla observa que «es muy posible que nos encontremos ante la mejor traducción que del Dante se ha producido hasta hoy en una lengua neolatina» (1951: 4). Segurament, aquests autors repeteixen l’opinió de Sergio Zanotti, dantista i director de l’Istituto Italiano di Cultura a Barcelona. Segons recull PerManyer, en una conversa amb Néstor Luján el 1980, «[Zanotti] no solament estava fascinat pel personatge [Sagarra], sinó per tot el que sabia sobre el Dant, i sentenciava que la seva traducció era sense cap mena de dubte la millor de totes les fetes en caràcters llatins» (1991: 168).

Com és evident, aquesta opinió tan contundent s’havia de justificar d’alguna manera. Per això, els crítics fan un primer intent de descriure la qualitat de la traducció: Josep Pla n’elogia «su color, su sabor y su sonido» (1951: 4), Juli Coll fa èmfasi en l’«hondo conocimiento que del idioma italiano posee» (1952: 49), Esteve MoliSt en destaca la «igual captación de los claros y los obscuros» (1953: 6) del text original, Antonio vilanova afirma que «salva los más difíciles escollos, resuelve problemas en apariencia insolubles» (1953: 21) en tots els registres que presenta el poema i Osvald Cardona observa que Sagarra ha emprat una llengua que s’aproximava a la parlada, en un català «gràfic i realista, amb els tons de la sàtira, l’al·legoria i la teologia apassionats, tal com Dant el concebé a la seva època» (1953: 95). La gran majoria, a més, destaca la fidelitat amb què Sagarra tradueix el text dantesc: per exemple, Manuel brunet creu que aquesta superioritat literària es veu afavorida pel fet que el català i l’italià tenen un «íntimo parentesco», per la qual cosa Sagarra «ha podido aprovechar endecasílabos casi enteros» amb una «arbitrariedad» mínima (1953: 24). Antonio vilanova ressalta la dificultat d’aquest trasllat literal, per «los estrechos límites de la estrofa y del metro dantesco» i la impossibilitat d’«amplificación o paráfrasis» (1953: 21). En canvi, Manuel de Mon-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 115

toliu creu que el trasllat de l’Infern li va ser «relativamente fácil», perquè les qualitats literàries i estètiques del text dantesc «eran favorables al fácil despliegue del verbo característico de su traductor», però que el Purgatori i el Paradís «debieron de poner a prueba a la inspiración y a los recursos» de Sagarra (1953: 18). És semblant el comentari que en fa dolç, que considera que en la part del Paradís Dante «ha imposat constantment moderació a l’elocució de Sagarra», mentre que en l’Infern i el Purgatori hi ha hagut un «acoblament natural amb els dots instintius del nostre poeta» (1955-1956: 239-240).

Els articles de Riquer mereixen un comentari a part perquè és l’únic que fa veritablement una crítica literària. Fins fa poc era l’únic estudiós que havia valorat la traducció des d’un element bàsic com és la rima: «Toda traducción en verso, sobre todo cuando se mantiene la estructura estrófica y de versificación del original, como ocurre en la presente, ofrece una serie de complicados problemas» (riquer 1952: 8). A continuació fa una valoració molt encertada de la traducció: considera que Sagarra ha aconseguit que els seus versos traslladin tant el «sentido preciso, concretísimo y científico» com el «valor lírico insuperable» (riquer 1952: 8) de Dante. Això ho aconsegueix perquè arriba al punt d’equilibri entre la traducció literal —que faria impossible «mantener el metro y la rima del poema italiano» (riquer 1952: 8)— i la traducció lliure, un procés que «exige descomponer las frases del original y rehacerlas de un modo distinto a fin de que la rima y el metro se acomoden a la lengua nueva» (riquer 1952: 8). Per això, riquer observa que el traductor ha introduït en l’Infern «giros peculiares e imágenes de su propia cosecha en otros pasajes del texto dantesco» (1952: 8), i n’enumera alguns, com sparvier grifagno per esparver de fira o l’expressió en singular d’expressions típicament plurals, com galta o orella. Aquests defectes, tanmateix, segons Riquer, no fan ombra als encerts de la traducció. Amb aquesta crítica, sembla que faci referència al fet que el traductor havia imprès el seu segell personal en la traducció d’una manera massa marcada, una crítica recurrent a l’època: «a finals dels anys cinquanta, sotto voce, es malparlava de les traduccions de Sagarra en els ambients intel·lectuals catalans» (Palau 1962: 37) De fet, Soldevila (1951: 4) també posa de relleu d’una manera explícita aquesta crítica:

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Discutir en qué grado se conserva en esta traducción el acento dantesco y en qué grado se ve suplantado por el segarresco es empresa que excede mis fuerzas, mi espacio y mi tiempo», i talla la discussió dient que «no veo a mi alrededor otro poeta capaz de salvar con tanta fortuna como Sagarra la distancia que separa al lector catalán del siglo xx del gran poeta florentino del siglo xiii.

Sigui com sigui, en la ressenya de 1953 dedicada al Paradís, Riquer esmena aquesta consideració, per excessiva: ara, en aquesta última càntica, creu que «Dante se ha adueñado de su traductor y es Sagarra quién se deja dominar por el gran poeta florentino, con lo que la poesía catalana se enriquece con versos inolvidables, perfectos» (riquer 1953: 10).

Un altre dels temes que mencionen la majoria de crítics és que Sagarra és el continuador d’una sèrie d’«excelentes tentativas» (Pla 1951: 4) que van traduir la Divina comèdia al català. La majoria només es fan ressò de les més ben valorades a l’època: la de Narcís Verdaguer i Callís (publicada el 1921), que Soldevila qualifica d’«honorable versión», i la medieval d’Andreu Febrer (publicada el 1878). Era comú a l’època, i així ho reflecteixen les crítiques, considerar la traducció de Febrer un text d’una gran qualitat, per això sorprèn l’opinió de dolç, que la relega a un simple «record bibliogràfic» (1955-1956: 239). Només Montoliu menciona les altres traduccions del segle xx, sense explicitar-les: segons ell, eren unes traduccions «dignas de encomio, pero deficientísimas», que a l’època ja estaven «completamente olvidadas» (1953: 18). Cardona i Masoliver justifiquen el fracàs d’aquestes traduccions amb dues raons diferents: el primer considera que els textos eren «arcaïtzants» perquè els traductors «s’esforçaven per una fidelitat poc menys que literal» (Cardona 1953: 95) i el segon ho justifica perquè el català no tenia «como el español, un cultivo ininterrumpido y feracísimo de siglos y un área ecuménica aportadora de nuevas savias» (MaSoliver 1953: 15). Pocs comparen l’empresa de Sagarra amb traduccions en altres llengües: Pla la considera superior respecte de les franceses de Rivarol, de Mongis i Ratisbonne, i la castellana del comte de Cheste; Masoliver menciona breument els que ell considera els principals traductors d’aquesta obra: «Ahí está, a distan-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 117

cia de un siglo, la catalana de Andreu Febrer; ahí, en el xix, la alemana de Gildemeister, la castellana del capitán general don Juan de la Pezuela, conde de Cheste» (MaSoliver 1953: 15). Aquest autor també es recorda de les traduccions en prosa: si bé són «las que se aproximan al sentido dantesco» (MaSoliver 1953: 15), exposa que, citant el comte de Cheste, si una obra poètica es tradueix en prosa se’n perd una part fonamental i el resultat és insípid.

Els crítics també es fixen molt en els paratextos que acompanyen la traducció. Soldevila i Riquer consideren positiu que s’hagi inclòs el text original a peu de pàgina, pel fet que és possible fer un «ejercicio de comparación» (riquer 1952: 8), per la qual cosa «aumenta la responsabilidad del traductor» (Soldevila 1951: 4). Per a vilanova, la traducció «resiste incólume el inevitable cotejo con el original dantesco» (1953: 21). A més, la gran majoria dels crítics elogien les postil·les que acompanyen cada cant. Són comentaris «amenos, saturados de una impresionante cantidad de noticias» que contextualitzen «los problemas teológicos, históricos, biográficos, sociales, estéticos encerrados en el gran poema» (Pla 1951: 4) i que «vienen a esclarecer cuantas dudas plantean los versos» (Coll 1952: 49). En definitiva, Coll conclou amb encert que són «el ensayo más exhaustivo que sobre la obra de Dante se ha escrito hasta la fecha» (1952: 49). Riquer observa que en algunes postil·les Sagarra justifica la traducció, i per això aconsella «leer la versión de Sagarra dos veces: una antes del comentario y otra después de leído este; de esta suerte el lector logra una eficaz aproximación al gran poema» (riquer 1953: 10).

A més, Soldevila observa que la societat del moment no coneixia, o coneixia molt poc, els grans autors nacionals, com Dante o Goethe, i les seves grans obres literàries. Aquest article és rellevant perquè Soldevila testimonia, com he exposat més amunt, que el públic majoritari llegia només passatges o cants del poema: es queixa que el «lector corriente» després de llegir el «primer canto, pega un brinco y busca el episodio de Paolo y Francesca o algún otro que haya oído celebrar por su intensidad y bizarría, y deja definitivamente a un lado las disquisiciones de marcado sabor teológico y político» (Soldevila 1951: 4). Com que la traducció es va vendre, en un primer moment, en tres volums, els directors de la col·lecció estaven preocupats perquè

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

els volums del Purgatori i del Paradís tinguessin la mateixa fortuna que l’Infern. Per això, en publicar-se la segona càntica, Millet escriu a Coll les següents paraules: «Si us fos possible us estimaria féssiu també esment del segon volum que em permeto acompanyar. Seria interessant que el presentéssiu com a digne del primer. Caldria desfer l’error del gran públic que considera el Purgatori com la part menys important de la Divina comèdia».16 En efecte, Coll en el seu article comenta que el Purgatori és una «parte injustamente considerada como la menos interesante» (1952: 49). Per la seva banda, havent llegit tota la traducció, brunet considera que el «Paraíso es el mejor libro de la Divina comedia» (1953: 24).

Finalment, l’article de Pla també ens ajuda a interpretar millor com es va rebre aquesta edició en format popular, en contraposició a la de bibliòfil. L’escriptor empordanès comença l’article fent èmfasi en el fet que finalment es pot llegir la traducció de Josep Maria de Sagarra de la Divina comèdia «en una edición asequible» (Pla 1951: 4), en contraposició a la que havia començat a circular pocs anys abans. Sembla que aquesta és una idea recurrent de Pla, perquè més endavant torna a fer referència a la poca disponibilitat de les novetats literàries de Sagarra —la Divina comèdia, però també Shakespeare i El poema de Montserrat, el primer volum del qual havia aparegut feia poc—, que també estaven editades en edicions de luxe.

5. CONCLUSIONS

L’estudi de la recepció demostra que la traducció de Sagarra de la Divina comèdia va tenir un ressò destacable als anys quaranta i cinquanta del segle passat. El text primer de tot es va donar a conèixer en forma de lectura poètica: a Prada de Conflent i a Barcelona, Sagarra va llegir en públic alguns cants, majoritàriament de l’Infern, de la traducció que havia acabat d’enllestir. Alguns intel·lectuals, com Serrahima, Palau i Fabre o Solervicens, van considerar que era una traducció

16. Carta de S[alvador] Millet a Juli Coll, [Barcelona], 7-2-1952, fons Alpha (Biblioteca de Catalunya).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 119

molt reeixida; d’altres, com Riba, la van condemnar per haver estat traslladada amb una llengua literària poc rica. La forma d’aquestes lectures poètiques —amb un nombre reduït d’assistents de confiança i sense la possibilitat de publicar els textos—, per esquivar les restriccions legals, fa que siguin un tipus d’activitat cultural difícil de resseguir. L’estudi dels testimonis personals del públic assistent ofereix una imatge prou nítida del desenvolupament d’aquestes trobades forçosament íntimes i privades i és una mostra més que els escriptors van continuar la seva tasca cultural, malgrat els impediments, durant la postguerra més immediata.

Anys més tard, Sagarra va pronunciar el discurs «L’actualitat del Dant» el 27 d’abril de 1946 en la XVI Festa Anual de l’Institut d’Estudis Catalans, un tipus de lectura molt més institucionalitzada. Després de tractar sobre la recepció europea del text dantesc, a partir dels seus exegetes i traductors, justifica la major responsabilitat amb la qual ha traslladat el text dantesc mitjançant una doble identificació: d’una banda, creu que pot capir millor l’obra perquè ell, com Dante, s’ha hagut d’exiliar a causa d’un conflicte polític; d’altra banda, s’identifica amb Ulisses en la mesura que també s’ha sentit cridat per visitar terres llunyanes. Al final del discurs Sagarra destaca el valor de la traducció, que ja s’estava imprimint, segurament per fer-ne promoció: cal tenir en compte que, com que era una edició inicialment clandestina, no se’n podia fer publicitat a través dels mitjans públics, com la premsa periòdica. La documentació conservada permet reconstruir amb força detall la distribució de l’edició de bibliòfil i ajuda a definir l’abast d’un fenomen sovint difícil de resseguir. El cas de la Divina comèdia és excepcional perquè tenim documentats tant els agents —els encarregats de vendre els exemplars eren persones estretament lligades a la producció i distribució del llibre— com els diversos aspectes de l’edició i la distribució: en els informes queda reflectit el nombre d’exemplars que pertocaven a cada corredor de llibres, quins exemplars finalment van vendre, alguns compradors de l’edició i també els grans guanys econòmics de l’edició de luxe. Tal com denuncia Josep Pla, no era una producte que estigués a l’abast de tothom.

Quan l’edició es va publicar a la col·lecció Clàssics de Tots els Temps va tenir una recepció més àmplia, tant pel que fa als compra-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

dors —era una edició força més assequible— com pel que fa a la presència a la premsa diària. En total, he exhumat més d’una desena d’articles que fan referència a la traducció. Aquesta recepció es pot dividir en dos blocs: els articles promoguts des de la direcció de la col·lecció i els que no. Es conserva documentació epistolar que demostra que Salvador Millet envia un exemplar de la traducció i demana que se’n faci un article: Carles Soldevila, Josep Pla, Juli Coll i Manuel Brunet van redactar articles que celebren la publicació de la traducció i la gran qualitat del text. Dels altres articles que van aparèixer a la premsa, només la de Riquer fa una veritable crítica del text: en la ressenya dedicada a l’Infern i el Purgatori en destaca la qualitat, les estratègies que ha hagut d’adoptar el traductor i el segell personal que hi ha imprès. En la ressenya dedicada al Paradís, esmena l’opinió —que considera desmesurada— de la ressenya precedent, dient que en aquesta última càntica Dante s’ha apoderat de Sagarra. En qualsevol cas, totes les crítiques contenen idees semblants: en la gran majoria es lloa la traducció perquè suposa un servei immens a la cultura catalana del moment i perquè Sagarra aconsegueix, a diferència d’altres traductors que havien emprès la mateixa empresa, amb resultats desiguals, crear un text que sigui fidel al de Dante tant des del punt de vista formal com de contingut. Aquest entusiasme és tal que, en alguns casos, fins i tot la qualifiquen la millor traducció mai feta en una llengua romànica. D’altra banda, els crítics també reserven una part dels seus elogis a la qualitat de l’edició i als textos que l’acompanyen, és a dir, el text italià a peu de pàgina i les postil·les que acompanyen cada cant.

La panoràmica que s’ofereix aquí és molt acotada i només dona compte d’un text concret, la Divina comèdia traduïda per Josep Maria de Sagarra; amb tot, es donen unes dades que ajuden a explicar millor algunes activitats culturals de la postguerra més immediata. Aquesta panoràmica, no obstant això, s’ha d’enriquir amb l’estudi d’altres casos concrets (per exemple, la traducció de l’Odissea de Riba, també publicada en edició de bibliòfil i posteriorment inclosa a Clàssics de Tots els Temps) per poder comparar, establir paral·lelismes i, en definitiva, completar el coneixement que tenim de la cultura catalana durant el franquisme.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 121

BIBLIOGRAFIA

Ressenyes publicades a la premsa

anòniM (1953): Anònim, sense títol, Guia del católico IV, 76 (segona quinzena de març de 1953), p. 7.

brunet (1953): Manuel Brunet, «La Divina comedia de José Maria de Sagarra», Destino XVII, 816 (28-III-1953), p. 23-24.

Cardona (1953): Osvald Cardona, «La “Divina comèdia” en català», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 2, p. 95-96.

Coll (1952): Juli Coll, sense títol, Liceo, 85 (setembre de 1952), p. 49.

dolç (1955-1956): Miquel Dolç, «Dante Alighieri: La Divina Comèdia», Estudis Romànics 5, 2, p. 239-240.

MaSoliver (1953): Juan Ramon Masoliver, «A mitad del camino de su vida», La Vanguardia LXIX, 27.003 (1-IV-1953), p. 15.

MoliSt (1953): E[steve] Molist Pol, «“El Paradís” de Dante y José M.ª de Segarra», El Correo Catalán LXXVIII, 23.569 (8-III-1953), p. 6.

Montoliu (1953): Manuel de Montoliu, «Magna traducción de un magno poema», Diario de Barcelona III, 162, 87 (12-IV-1953), p. 18.

Pla (1951): Josep Pla, «Dante vivo», Destino, 743 (3-XI-1951), p. 4.

riquer (1952): Martí de Riquer, «“La Divina Comedia” traducida por Sagarra», Revista: Semanario de Información, Artes y Letras I, 29 (30-X-1952), p. 8.

riquer (1953): «El “Paradiso”, de Dante, traducido por Sagarra», Revista: Semanario de Información, Artes y Letras II, 54 (del 23 al 29 d’abril de 1953), p. 10.

Soldevila (1951): Carles Soldevila, «Al margen de una nueva traducción de la Divina comedia», Diario de Barcelona III, 160, 166 (14VII-1951), p. 4.

vilanova (1953): Antonio Vilanova, «La Divina comedia, traducida por J. M.ª de Sagarra», Destino XVII, 812 (28-II-1953), p. 21.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Bibliografia citada

balCellS (2009): Albert Balcells, «Introducció», dins Discursos de les festes anuals i de les inauguracions de curs (1914-2006), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 11-16.

Cunill-SabatéS (2022): Guillem Cunill-Sabatés, «La traducció medieval d’Andreu Febrer en les traduccions catalanes de la Divina comèdia del nou-cents», Mot So Razo 21, p. 53-62.

Cunill-SabatéS (2024): La Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra: el context històric i la traducció, tesi doctoral dirigida per Marta Marfany i Marcel Ortín, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Cunill-SabatéS (2025): «Les petjades de Josep Maria de Sagarra per la Comèdia: anàlisi comparativa de les dues versions de la traducció», Caplletra. Revista Internacional de Filologia 79, p. 95-116.

gallina (1974): Annamaria Gallina, «Introducció», dins Dante Alighieri, Divina comèdia, versió catalana d’Andreu Febrer, vol. I, Barcelona: Barcino, p. 5-48.

galloFré (1991): Maria Josepa Gallofré i Virgili, L’edició catalanista i la censura franquista (1939-1951), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

gavagnin (2005): Gabriella Gavagnin, Classicisme i Renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

lóPeZ-PiCó (1999): Josep Maria López-Picó, Dietari 1929-1959, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MarFany (2025): Marta Marfany, «La primera edició (1878) de la traducció catalana d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante», Caplletra. Revista Internacional de Filologia 79, p. 65-83.

MurgadeS (1994): Josep Murgades, «Apunt sobre noucentisme i traducció», Els Marges 50, p. 92-96.

ortín (2004): Marcel Ortín, «Las traducciones, del Noucentisme a la actualidad», dins Historia de la traducción en España, Francisco Lafarga i Luis Pegenaute (ed.), Salamanca: Ambos Mundos, p. 674-686.

Palau (1962): Josep Palau i Fabre, El mirall embruixat, Palma de Mallorca: Editorial Moll.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 123

Palau (2005): Obra literària completa II: Assaigs, articles i memòries, Barcelona: Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors.

Parera (2018): Raquel Parera, La versió d’Andreu Febrer de la Commedia de Dante: biografia del traductor, estudi del manuscrit, anàlisi de la traducció i edició dels cants I-XX de l’Inferno, tesi doctoral dirigida per Lluís Cabré Ollé, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. <https://www.tdx.cat/handle/10803/ 664223#page=1>

PerManyer ([1982] 1991): Lluís Permanyer, Sagarra, vist pels seus íntims: biografia, segona edició corregida, Barcelona: Edicions La Campana.

Sagarra (2009): Josep Maria de Sagarra, «L’actualitat de Dant», dins Discursos de les festes anuals i de les inauguracions de curs (19142006), Albert Balcells (cur.), Barcelona: IEC, p. 203-213.

SerraHiMa (1972): Maurici Serrahima, Dotze mestres, Barcelona: Destino.

SerraHiMa (1981): Memòries de la guerra i de l’exili II, 1938-1940, Barcelona: Edicions 62.

SerraHiMa (2003): Del passat quan era present, I (1940-1947), Barcelona: Edicions 62.

SerraHiMa (2004): Del passat quan era present, II (1948-1958), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Soldevila (2000): Ferran Soldevila, Dietaris de l’exili i del retorn. 2. El retorn, València: Edicions 3 i 4.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 103-123

MÀGIA I MITOLOGIA A LA POESIA DE MARIA-MERCÈ MARÇAL

magic and mythology in thE poEtry of maria-mErcè marçal

noèLia díaz-viCedo

Universitat de les Illes Balears

Universitat de les Illes Balears, Dept. de Filologia Catalana i Ligüística General

Cra. de Valldemossa, km 7.5, 07122 Palma n.diaz@uib.eu

ORCID ID: 0000-0002-8332-7396

Resum

Aquest article explora la utilització de la màgia i la mitologia en l’obra de Maria-Mercè Marçal (1958-1998). Específicament analitza la forma que aquests dos àmbits prenen dins l’acte d’escriptura de l’autora amb la finalitat d’argumentar que aquest procediment resulta de les tensions que bateguen entre l’experiència corporal de la seua subjectivitat femenina i la simbologia preexistent a través de la poesia. Així en aquest article exploraré com cos i llenguatge operen d’una forma específica dins el treball de Marçal, per a finalment considerar la màgia i la mitologia com una possibilitat metodològica d’actuació feminista. Per tal d’il·lustrar aquests punts, utilitzaré el mite del naixement d’Atenea i la interpretació que en fa Marçal als seus assajos per explicar la posició de la dona escriptora dins la tradició cultural i literària occidental i com el subjecte femení ha patit un procés d’assimilació i no d’expulsió respecte del llenguatge.

Paraules clau

Poesia, màgia, mitologia, diferència sexual, Maria-Mercè Marçal

Abstract

This article explores the use of magic and mythology in the works of Catalan poet Maria-Mercè Marçal (1952-1998). It particularly examines the way these two spaces result from the tensions between the individual embodied female experience and the preexisting symbolism through poetry. Thus, this article attempts to analyse the specific interaction between body and language in her work and ultimately asserts that magic and mythology can be taken as valid methodologies to contribute to feminist action. To illustrate these points, I shall take the myth of the birth of Athena and Marçal’s specific interpretation of the myth to explore the position of the woman writer within the liter-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

DOI: 10.2436/20.2502.01.129

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / https://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 9-12-2024; Acceptat 21-7-2025

Llengua & Literatura, 36 (2026)

ary and cultural tradition and how the female subject has undergone a process of assimilation, not expulsion, from the language.

Key Words

Poetry, magic, mythology, sexual difference, Maria-Mercè Marçal

1. INTRODUCCIÓ

Aquest article examina la funció de la màgia i la mitologia a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Particularment analitza les proliferacions simbòliques derivades de la dialèctica entre cos i llenguatge a la seua escriptura. La qüestió que engega la utilització de la mitologia dins el discurs marçalià ha estat estudiat des de la perspectiva teòrica d’il pensiero della differenza sessuale a Constructing Feminine Poetics in the Works of a Late-20th-Century Woman Poet: Maria-Mercè Marçal (díaZ-viCedo 2014). Aquest text analitza el mite del naixement d’Atenea per demostrar que l’escriptura esdevé una acció específica feminista que Marçal utilitza per reescriure la seua pròpia realitat i demostra així el procés d’assimilació i no d’expulsió a través del llenguatge del subjecte femení que escriu.

La màgia i la mitologia són qüestions que, tot i tenint en compte el llenguatge estructural com a element fonamental, han estat majoritàriament estudiades i analitzades des d’una perspectiva antropològica i sobretot folklòrica. J. G. FraZer a la seua conegudíssima obra The Golden Bough: A Study in Magic and Religion (1995) ens ofereix una primera aproximació a la màgia i la religió des de l’antropologia i la mitologia allunyada de preceptes religiosos. L’antropòleg C. léviStrauSS també ha dedicat estudis a la màgia i a la mitologia. Analitzant de forma sistemàtica el llenguatge en relació amb les expressions mítiques i totèmiques, ens diu particularment al llibre Lo crudo y lo cocido (2019) que el lloc que ocupa l’home en la realitat està determinat per la sintaxi del llenguatge, és a dir, per la seua estructura lingüística. En aquest sentit, la màgia i el mite per a Lévi-Strauss són representacions simbòliques i icòniques que es consideren mitjans de conceptualització del coneixement. Segons Lévi-Strauss els processos

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 127

mentals són col·lectius ja que reprodueixen identitats estructurals fonamentals. Més enllà de l’antropologia estructural i folklòrica, la relació entre mitologia, màgia i poesia no ha estat estudiada suficientment en relació amb la poesia i el gènere fins al llibre de Jan Montefiore Feminism and Poetry: Language, Experience, Identity in Women’s Writing (1987), que obri les portes als estudis poètics des d’aquesta perspectiva. Tot i que l’estudi del mite i la mitologia no són exclusius en aquest assaig, sí que conformen un eix d’investigació essencial que la pensadora suggereix. Concretament al capítol del llibre «Strategies of storytelling», Montefiore analitza com les poetes utilitzen la mitologia com una estratègia més per a contar històries. Tal com ens diu Montefiore, en veritat la fascinació per la mitologia en general és un tret característic de les escriptores i teòriques que tenen un interès especial en el feminisme i el gènere, ja que hi ha un enllaç important entre mitologia i subjectivitat. Aquest aspecte «narratiu» del mite és precisament la part més interessant per a la poesia ja que com ens diu Montefiore una part de la narració connecta amb l’inconscient, amb els desitjos, amb la part oral del llenguatge (1987: 40).

Dins la literatura catalana, aquest terreny d’investigació encara està per desenvolupar. Magí Sunyer (2006, 2021) ha treballat les llegendes i els mites en els vuitcentistes. Pel que fa a la interacció entre poesia i mitologia, els estudis d’Agustí Bartra són essencials dins la nostra literatura, no només amb el seu Diccionario de mitologia (1992) sinó amb els estudis sobre la confluència entre poesia i mitologia. A la conferència «Mite i poesia» que l’autor va llegir a Yale l’any 1979 va suggerir que «si la poesia detesta la definició, en canvi estima el símbol, el qual tendeix cap al mite, que és sempre la proclamació d’un valor revolucionari que fuig de les mandíbules de ferro de la lògica» (bartra 1979: 35). Des del punt de vista del gènere, destaca la publicació del breu volum Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal (2012), que aplega les ponències de les jornades d’estudi sobre les autores a la Universitat de Barcelona l’any 2010. El contingut eclèctic dels vuit capítols, quatre dedicats a cadascuna, explora tant la prosa com la poesia de totes dues i s’ocupa d’un espectre força ampli que va des d’interpretacions polítiques fins a exploracions generals de les proliferacions clàssiques en les autores. Des d’aquesta

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

absència de referents femenins i feministes a la nostra literatura, en aquest article analitzaré com la relació entre la màgia, la mitologia i la poesia pren una perspectiva concreta feminista en l’escriptura de Marçal dins els preceptes generacionals sobre la funció de la poesia i de la poeta.

El 22 i 29 de novembre de l’any 1980 a ràdio Sant Boi, MariaMercè Marçal va ser entrevistada al programa Solcant l’aire. Entre altres qüestions que li van plantejar els periodistes Joan Vilalta i Maite Moreno la poeta va donar la resposta següent davant la complexitat de la pregunta que se li va formular i que enceta l’entrevista: què entén per poesia?, i ens diu:

No sé... per a mi la poesia té alguna cosa a veure amb la màgia, és a dir, és tot un seguit de sensacions que es comuniquen amb el llenguatge i que produeixen una reacció determinada molt de tipus... emotiu... molt de tipus això... com màgic. Penso que la poesia insinua moltes coses, obre molts camins. (Moreno & vilalta 1980: 4’-4’30’’)

Després d’aquesta resposta Marçal explica amb més detall quina és la relació entre la poesia i la màgia amb aquestes paraules:

Bé, penso que tot el que és la tradició aquesta, aquesta cultura subterrània que té a veure amb la màgia, l’astrologia, l’endevinació, etc. Tot això té molt a veure amb l’irracional, les emocions, els sentiments, etc. Molt més que no pas amb la raó i fins ara penso que hi ha hagut una espècie de mitificació del món racional i s’ha menysvalorat altres formes de coneixement que per a mi són importants, a part que és molt curiós però aquest món ha estat tradicionalment associat a les dones. (Moreno & vilalta 1980: 5’40’’-6’40)

Com podem doncs aproximar la poesia com un acte de reformulació epistemològica des del punt de vista de les emocions? Més pertinent seria preguntar-nos fins a quin punt beneficia aquesta qüestió a la dona poeta, sense que implique caure dins els preceptes patriarcals que precisament han mantingut la seua subjectivitat femenina fora del terreny/espai del llenguatge, per tant, del pensament?

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal

2. POESIA I MÀGIA

En el programa Solcant l’aire la poeta de Lleida va parlar dels dos primers llibres que tenia publicats fins el moment: Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979). Cau de llunes va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1976, fet que li va obrir les portes de bat a bat al panorama poètic català i marcaria l’inici de la seua carrera literària. A la Nit de Santa Llúcia, Marçal va dir del recull: «passa per la idea d’entroncar amb la poesia popular» (CoroMina 1976: 21). La protagonista del llibre, la lluna, encetaria un camí com a símbol recurrent i central dins la iconografia completa de la poeta. Davant la pregunta i per què la lluna?, la poeta va dir: «la lluna és un personatge molt de fons del llibre i que té dos sentits: el món màgic, tradicionalment femení, i alhora un símbol del pas del temps i de com aquest marca» (CoroMina 1976: 22). Seguint aquest món màgic que esmenta la poeta, a Bruixa de dol, publicat el 1979, s’afegeix la figura de la bruixa com un intent per part de la poeta d’entroncar amb la tradició femenina. La bruixa esdevé un «personatge reivindicatiu per part del moviment de les dones, com a individus que al llarg de la història han estat massacrades» (Parer 1982: 23).1 A la poesia de Marçal també apareixen els quatre elements de forma recurrent: el foc, l’aigua, la terra i l’aire. Segons la pròpia poeta, aquest substrat cultural forma part d’una col·lectivitat que precisament és la que intenta qüestionar a la seua poesia: «posar en qüestió uns arquetipus comporta entrar en conflicte amb una tradició. [...] Així et vincules a una tradició màgica, d’elements tan arrelats i ancestrals com ho poden ser el foc, l’aigua, l’aire...» (Parer 1982: 23).

Des d’aquest punt de partida hem d’anar a cercar la relació entre màgia i coneixement a l’origen mateix de la paraula. La màgia, paraula que els antics grecs van prendre amb préstec dels perses i els babilonis, s’utilitzava per a denominar els sacerdots, els terapeutes i els metges que curaven amb rituals secrets. D’aquesta manera l’adjectiu màgic denotava el fet que hi havia un fulgor o entitat sobrenatural, és a dir, que no podia ser explicada dins de les lleis conegudes de la naturalesa. En aquest punt, què ens proporciona la identificació de la poesia amb la

1. Vegeu CorronS & ribeS-FraySinHeS (2012).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

màgia (de Marçal)? ¿Com ens podem aproximar a aquesta arriscada perspectiva sense caure en els paràmetres patriarcals que han precisament categoritzat la identitat de la dona amb la irracionalitat i la natura? De fet, la definició de poesia que ens ofereix Marçal és agosarada i perillosament ambivalent si pensem en la relació que el subjecte femení ha tingut amb la cultura i el perill rau en la possibilitat de caure al menyspreu o la infravaloració de la poesia escrita per dones. La capacitat de la poesia d’oferir, de generar i de transformar coneixement li arriba a través de la força primigènia de la paraula. I aquesta paraula poètica és la que és capaç de conjurar aquesta màgia, concentrada en la capacitat sincrònica que té per una banda d’anomenar la realitat i la diacrònica que li confereix la història. Tal com diu la poeta i filòsofa Adrienne Rich, la capacitat de concentració de la paraula poètica ve donada en relació amb el món:

El conocimiento y uso de esta magia proviene de muy lejos: la runa, el canto, la encantación, el hechizo, lo oculto, las palabras sagradas, las palabras prohibidas, el dar nombre al niño o a la niña, la planta, el insecto, el océano, la configuración de las estrellas, la nieve, la sensación en el cuerpo. El ritual de contar los sueños. La realidad física de la voz humana, las palabras ranuradas o estriadas en la piedra o la madera, tejidas en la seda o en la lana, pintadas en pieles o dibujadas en la arena (riCH 1983: 290)

La màgia doncs, associada a les emocions i a la dona com a principal portadora i transmissora d’aquesta, no és més que la creença en l’eficàcia immediata i automàtica de certs gestos, ritus o accions sense una aparent raó o causa científicament verificable. D’aquesta manera allò màgic es pot aplicar als efectes de certes construccions simbòliques artístiques com el teatre, la pintura i la poesia. És més, la màgia sempre ha necessitat la paraula per a la seua execució, acció i efecte. La màgia, ens diu Marçal, «és una forma de coneixement i d’acció que no es mou dintre de les pautes del racionalisme i de la ciència establerta. En tant que té d’això, en tant que té de món de les dones m’interessa i ho llenço» (Parer 1982: 23).

La concepció d’aproximar la poesia com un espai de possibilitats tel·lúriques i màgiques és de fet un dels principals preceptes que va

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 131

acompanyar Maria-Mercè Marçal com a única integrant femenina fins el 1977 del grup El Mall des dels seus començaments literaris. El grup, format per Xavier Bru de Sala, Miquel de Palol i Ramon Pinyol (Balasch), tenia uns objectius molt clars que eren «obrir l’espai a una generació molt jove i propiciar uns canvis d’envergadura en l’aleshores desestructurat panorama poètic català» (bru de Sala 2000: 41). El grup El Mall és central per a entendre el desenvolupament de la literatura catalana de finals del segle xx. Amb una posició clara en contra del realisme social la poesia tenia un propòsit ben diferent per a ells: «d’entendre’s, de dibuixar-se amb l’extracte que les paraules posseeixen més enllà del que designen en un món d’una sola dimensió» (bru de Sala 2000: 45). Rebutjaven la poesia amb propòsit sociopolític: «a l’entorn social el que és de la vida col·lectiva, a l’individu singular[,] l’experimentació poèticovital» (bru de Sala 2000: 43). La funció del poeta, tant per a Marçal com per als membres d’El Mall, tenia una inclinació més estètica que social o política. Així s’aproximaven als postulats de Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé o Ezra Pound així com de J. V. Foix i Joan Brossa, que van definir la figura del poeta com «el fundador de la pròpia existència» (bru de Sala 2000: 44).

En paraules de bru de Sala «el mateix Mall, palíndrom conceptual de llamp, abreviatura de magall, Mal de Baudelaire i Mall de Mallarmé, de malarmats i mallarmats, era un monosíl·lab amb ressonàncies talismàniques» (2000: 44). Així el poeta com un aventurer cercava la pròpia significació de la vida a través de la investigació de les paraules, a través de la intensitat de les imatges, i les possibilitats d’invertir el significat que oferien les estructures poètiques. Escriure poesia era «alguna cosa molt pròxima a l’autocreació» (bru de Sala 2000: 45).

Aquí la influència de Foix és central, així ho diu la pròpia Marçal en un text que va escriure a la mort del poeta:

Mots i imatges d’una modernitat rotunda i agosarada amb d’altres de clares ressonàncies medievals i rurals. El meravellós i el quotidià, el real i l’irreal, es feien costat i s’il·luminaven mútuament, habitats per una estranya força tel·lúrica [...] extraordinari mag del llenguatge, ens obria tots els camins i no ens en tancava cap (Marçal 1983: 2).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

La influència de Foix en Marçal és central fins al punt que ella mateixa va declarar que «dels meus poemes es pot dir que parteixen d’un vers de Foix o Brossa» (Sabadell 1998: 16). De forma molt específica en Marçal la influència de Foix es manifesta en el sentit de manipulació del llenguatge i la inclusió dels elements màgics i així ho manifestava: «de Foix me interesa mucho una especie de sentido de la lengua y del mundo mágico» (barba 1981: 30). Des d’aquest punt de partida la investigació poètica de Marçal cap a l’autocreació i el seu significat vital estan intrínsecament determinats pel seu ser dona. La contradicció que experimentava estava clara des del moment que engega l’escriptura, on troba una dificultat específica per a portar les seues experiències a la composició poètica. Conseqüentment, la consciència d’una tradició literària, el profund coneixement de les estructures poètiques i la consideració del poeta com a fundador de la pròpia existència prenen una perspectiva molt concreta en Marçal. Els seus impulsos cap a l’acte de l’escriptura estan constituïts des d’un punt diferent de partida, fins i tot la seua subjectivitat com a poeta es diferencia dels seus companys: «l’experiència de la pròpia relació amb la tradició i la cultura, doncs, és també marcada per una forta diferència» (Marçal: «Dona i poesia», 16/6, fol. 2).

La subjectivitat poètica, delimitada pel sexe, percep la seua existència individual de forma alternativa. Central és la qüestió d’una absència intensa, l’absència simbòlica que l’escriptora experimenta internament, el buit que la seua poesia constantment exalta. El sentit de lluita en Marçal ens descobreix que per a ella l’elaboració de la pròpia experiència poèticament va més enllà d’un mer exercici intel·lectual: «hi ha una gran dificultat en descobrir la pròpia forma de dir les coses des de la perspectiva de dona i avui això és tot un repte» (Parer 1982: 23). L’agència de la poeta des de la posició de diferència sexual trenca els horitzons tradicionals pel propòsit de crear una iconografia alternativa. Si el poeta segons els preceptes estipulats anteriorment necessita de la soledat per portar a terme l’exercici poètic de l’autocreació, per a Marçal aquesta solitud no és una demanda necessària de la seua condició com a poeta, és més aviat una conseqüència dolorosa de la seua situació com a subjecte, sexualment delimitat, que li causa un intens patiment: «de no trobar històricament i socialment les formes

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 133

simbòliques que permeten dir-se» (Marçal: «Ordre simbòlic, ordre social», 16/7, fol. 3, la cursiva és meua). La paraula poètica en este sentit per a Marçal té el poder fonamental de l’encanteri, és a dir, de poder conjurar tot allò encara no dit però que en el joc lèxic i semiòtic de la poesia es pot alliberar. Alliberar-se d’un llenguatge ple de significats lineals i establerts. Així la paraula poètica esdevé l’eix central d’una acció no completa de comunicació sinó d’apertura cap a espais simbòlics encara per descobrir. La paraula poètica per a Marçal obri la porta al misteri, a l’endevinació, a tot un món encara per ser dit, des del seu cos de dona.

3. POESIA I MITOLOGIA

Un tipus de construcció simbòlica que uneix la màgia i la poesia es troba al terreny de la mitologia. Un tipus de mitologia especialment important per a la tradició poètica catalana són els mites de l’antiga Grècia. Ens diu el poeta Agustí Bartra: «els déus estaven dalt, els homes baix, i entre els déus i els homes hi havia els mites» (bartra 1982: 5). Pensem en el grans poetes Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer amb Atlàntida, Salvador Espriu o el prolífic ús de la mitologia per part dels escriptors noucentistes com Josep Carner, Carles Riba o el mateix Agustí Bartra entre d’altres. De forma essencial es troba la mitologia íntimament unida amb la poesia, no solament des de l’espai, perquè els mites es van transmetre a través de la poesia, sinó des del coneixement perquè la poesia s’estableix com a forma primigènia d’informació dels mites, com per exemple Hesíode amb la seua Teogonia o Homer amb La Ilíada. 2

L’ús de la mitologia en l’escriptura de dones en general ha rebut una atenció creixent entre crítiques i acadèmiques feministes des de quasi el començament del moviment feminista dels anys setanta. De fet, els mitjans pels quals les dones escriptores i les teòriques feministes

2. En aquest punt és interessant veure la concepció de mite com una parla, és a dir, com un sistema específic de significació que desenvolupa Roland Barthes al seu llibre Mythologies (London: Vintage Books, 2000).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

revisiten mitologies específiques, amb major mesura els mites de l’Antiga Grècia, ha tingut un interès particular entre les teòriques de finals del segle xx. Allò que constitueix un mite i les seves possibilitats d’interpretació simbòlica ha estat objecte d’una multitud d’estudis per antropòlegs, psicoanalistes i historiadors en general. Sue Blundell al seu magnífic estudi Women in Ancient Greece (1995) ens diu que l’estudi dels mites és particularment important per a investigar els mecanismes mitjançant els quals els significats es construeixen i formen maneres específiques del concepte dona des d’una perspectiva masculina:

These stories can help to reveal to us the response to women experienced by men living in a patriarchal society: what makes myth a very different source from, say, a philosophical treatise on the duties of a wife, is the fantasy element. Through myth we can reach the unconscious, rather than the logically-argued, notions which men entertained about women. In this way we can gain an insight into the symbolic value accorded to women—into what, in fact, the term ‘Woman’ meant to men. (blundell 1995: 16)

Efectivament, allò que distingeix la mitologia d’altres formes de narració o estudi és l’element fantàstic o màgic, és a dir quin element va més enllà de les lleis naturals i que la raó no pot explicar. D’aquí ve que Plató precisament anés sempre en contra dels mites i de l’art com a forma de pensament.3 En aquest sentit, la dimensió iconogràfica del mite es converteix en un espai poderós i important que Marçal utilitza, com ens ha dit Sue Blundell, per a excavar les complexitats i contradiccions de l’estructura que ha sustentat el pensament occidental. Marçal va estar particularment interessada en revisitar el mite del naixement d’Atenea com a mètode d’anàlisi per desembolicar els fils que la tradició ha cosit entre la poeta i la cultura, entre la línia que connecta passat i present a la seua subjectivitat. Més específicament, es concentra en l’ús de la mitologia com a sistema que sustenta l’anacronisme de la categoria de dona des dels fonaments del pensament occidental, ja que en tot mite, tal com ens diu Agustí Bartra al pròleg del seu Dic-

3. Vegeu MurdoCH (2016).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 135

cionario de mitología:

bat una dinàmica auroral del passat, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els mites son immutables inclús en les seues metamorfosis, en els seus canvis per ser la mateixa cosa; quan la seua vigència s’ha evaporat, queden com a exponents essencials d’allò imaginari fundat sobre la historia i la religió. (bartra 1982: 6)

En essència, els objectius de Marçal amb la mitologia no són únicament de reformulació del vers com per exemple van fer altres poetes com Rosa Leveroni o Maria Àngels Anglada. L’interès de Marçal per la mitologia com a font d’investigació sobre la dona escriptora va ser una acció totalment nova i innovadora dins dels estudis feministes literaris en català. Tal com ens diu Mercè ibarZ a la seua introducció a la prosa reunida de Marçal, ella explorava els mites des «del sentit de la presència simbòlica femenina» (2004: 13).

Tal com m’he referit unes línies més amunt, el mite del naixement d’Atenea relaciona la forma, segons Marçal, en què les dones escriptores accedeixen a l’esfera de la literatura i la cultura en general. La mateixa poeta confessava la seua fascinació per aquest mite i en una de les seues intervencions públiques sobre la dona i l’escriptura («Més ençà i més enllà del mirall de Medusa», 1996) va recitar aquest poema inèdit en honor i devoció per la deessa Atenea:

Del cap diàfan del pare et creies néixer tancada i armada.

Des de l’escut que et fita i t’emmiralla en pedra —esdevinguda monstre— la nuesa negada.

Si la mitologia ens ofereix una aproximació a l’explicació de la realitat mitjançant la metàfora i l’al·legoria, el mite del naixement d’Atenea tal com hem vist al poema de Marçal permet explicar el primer encontre de la dona amb la cultura i el coneixement i la forma en la qual va

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

ocórrer.4 Segons els sacerdots d’Atenea, la narració del mite del naixement és així: Metis —que en grec significa ‘intel·ligència’— era una dona tità, el seu poder estava associat a la intel·ligència i el coneixement. Quan Metis es va quedar embarassada d’Atenea, els oracles van anunciar a Zeus que si Metis donava llum a un fill, aquest fill el destronaria. Després d’haver escoltat aquest missatge, Zeus va actuar immediatament obrint la boca i engolint Metis embarassada d’Atenea. Un temps després, Zeus va començar a patir terribles mals de cap, molt forts, tan forts que sentia com si el cap li fora a esclatar. Prometeu, llavors, va agafar una destral i va partir el cap de Zeus en dues meitats, i així Atenea va emergir, vestida i armada amb l’escut a les mans on es reflectia la cara de Medusa.5 Encara que la visió de Marçal sobre el mite ja ha estat anticipada amb el poema mencionat anteriorment, la pròpia Marçal ens proporciona la interpretació d’aquest mite i l’explica amb aquestes paraules:

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral femenina. Menjant-sela, Zeus n’assimila en part el seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit —normalment és home qui neix de dona i no al contrari— Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seua pròpia nuesa. (Marçal 1996: 163)

Quines directrius simbòliques ens aporta aquest mite? Per una part, el clar desig de celebrar el triomf del poder de l’home sobre la dona a través d’un part invertit. Com Atenea, la dona escriptora literalment naix del patriarcat, la força i el poder que s’ha engolit la força femenina i el seu coneixement específic, i deixa la seua creativitat i la seua autoritat sense reconeixement. El resultat de l’acció de Zeus és la creació d’una nova dona, una dona que naix del cos del pare-déu Zeus, amagada baix les seues regles, coberta i protegida amb unes eines que

4. Per una anàlisi des del punt de vista de la construcció d’una genealogia vegeu godayol (2008).

5. Vegeu l’entrada «Atenea» del diccionari mitològic d’Agustí bartra (1982: 29-30).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 137

li són alienes, vestida i armada, preparada per a qualsevol manifestació de guerra. En paraules de Marçal:

Protegida pel llegat patern de l’armadura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arquetip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció conceptual masculina. (Marçal 1996: 164)

D’aquesta forma podem dir que la seqüència simbòlica d’actes ocorreguts al naixement d’Atenea no correspon a cap procés natural. En segon lloc, que el cos femení ha patit una transposició com a conseqüència de l’acció de Zeus: transformar el cos de Metis com a generador de vida en un cos invisible, engolit pel déu i amb la funció de simplement alimentar la seua pròpia. Basant l’exploració sobre la interacció entre dona i escriptura sobre aquest mite, Marçal destaca al seu assaig alguns punts importants que necessiten la nostra atenció. És significatiu el to d’enuig, a vegades amb certa ironia, que es detecta al text: «l’estrany naixement d’Atenea, la significació de mateixa deessa i el cap de Medusa que apareix a l’escut» (Marçal 1996: 163). Per una banda, Atenea, se’ns representa com una figura andrògina, representada com un guerrer a qui l’especificitat del seu sexe no es veu gens clara. Coberta amb roba d’home, Atenea no té contacte amb el seu cos nu, per tant no té coneixement del seu cos femení. La imatge de la nuesa negada d’Atenea, ens diu Marçal, representa:

allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriarcat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la pròpia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alienada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra. (Marçal 1996: 164)

Per altra banda, tenim la presència de l’altra figura femenina: la cara de Medusa, que simbolitza el poder de la màgia, el caos, la monstruositat. Medusa, la dona amb cabell de serps tenia el poder de convertir els homes en pedra només amb la mirada. A l’estàtua d’Atenea, Medusa apareix a l’escut. Medusa, agent actiu i màgic, és una figura ambivalent,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

ja que simbolitza la por de l’home cap a la dona, de la «dona-monstre», com ens diu Marçal «el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’allò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa» (Marçal 1996: 164). És interessant veure en aquest punt la definició que ens ofereix el diccionari Oxford, que ens diu que Medusa és una dona repulsiva, ferotge i que causa paüra.6

La dualitat d’imatges sobre el subjecte femení que ens ofereix el mite té una íntima relació, com veiem, amb la significació que adquireix la dona dins de l’àmbit que denominem cultura i a on tot el coneixement màgic representat per la dona que té poder sobre l’home és contemplat com l’excés, la monstruositat i la irracionalitat. Així la dona ha d’estar exclosa i exiliada de l’àmbit de la racionalitat i del coneixement, en definitiva de la cultura.

Encara que totes dues imatges representen dues funcions i llocs oposats del que han estat possibles categories del concepte patriarcal que correspon a la paraula dona, el deure d’Atenea és perpetuar la llei patriarcal i el de Medusa és destruir-lo. Totes dues s’alternen a la subjectivitat interna de la poeta, que com a escriptora no pot afavorir ni l’una ni l’altra. Hem trobat, per tant, el primer pas cap a la transformació de la baula d’accions que constitueixen el mite. A l’acció de l’escriptura Marçal esdevé el punt d’unió entre l’assimilada Atenea i la caòtica i monstruosa Medusa. L’agència poètica de Marçal es caracteritza per tant per una contínua oscil·lació entre les dues posicions. En paraules de Marçal:

la dona escriptora i singularment la dona poeta [...] més aviat se situaria a mig camí, sempre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. (Marçal 1996: 164)

Com podem veure al mite del naixement de la deessa, el cos és l’espai en què l’existència individual i el món convergixen. Però aquest cos

6. Medusa és una de les tres Gorgones filles de Ceto i de Forcis, les altres dues eren Èsteno i Euríale. Medusa és l’única de les tres germanes que va ser castigada amb la mortalitat, va perdre així el seu estat de divinitat, per haver-se deixat seduir per Posidó en un dels temples d’Atenea. Vegeu bartra (1982: 77).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 139

no existeix, no és visible a cap de les dues imatges, ja que ni Atenea ni Medusa tenen un contacte directe amb la seua nuesa, amb el seu cos sexuat. La iconografia del mite també ens descriu com la predisposició biològica de gestació del cos femení es pren pel patriarcat com a base per a una ferotge manipulació històrica. Des d’aquest estrany «part-antinatural», en paraules de Marçal, la dona escriptora emergeix al món de la literatura sent gestada, generada i alimentada pel cos del pare. La intervenció de Zeus és una usurpació al poder femení i només li permet l’entrada a la poeta baix les regles que reconeixen la seua supremacia. Similarment, com Atenea, Marçal entra en la literatura des del coneixement de models poètics masculins: «no és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura —el gran part masculí contra-Natura—: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible.» (Marçal 1996: 163)

El reconeixement d’aquest cos en la seua diferència sexual porta doncs la possibilitat d’alterar el mite d’Atenea i permet l’emergència de Marçal com a poeta. A través de la seua poesia, Marçal no solament recaptarà la capacitat de negociació entre l’existència individual i la realitat, sinó que també connecta el seu «ésser dona» amb «l’altre». Si assumim que el cos femení estableix aquest contacte entre el jo i el món, podem dir que per a Marçal l’acció poètica és una apertura des del seu propi jo cap a la cultura. D’aquesta manera el cos crea, ja que és en el cos de la dona, ja descobert del misteri i la divinitat, on tant homes com dones fan la seua entrada al món. Així ho explica Marçal en un dels escrits que la poeta ens va deixar inèdits a la seua mort i on podem veure la seua preocupació per aquest tema: «efectivament hi ha experiències compartides per la meitat masculina i femenina de la humanitat: entre elles l’haver nascut d’un cos femení. Tots, homes i dones, com recordava Adrienne Rich en el títol d’un llibre seu, “naixem de dona”» (Marçal: «Dona i poesia», 16/6, fol. 1).

Si l’acció de Zeus ha causat la mort de Metis i el conseqüent naixement d’Atenea, és precisament des d’aquesta posició que Marçal va a poc a poc avançant cap a Medusa. És l’acció poètica de l’escriptura la que estén els límits simbòlics de la poesia encara que això signifique l’apertura cap a un espai que precedeix la poeta i que ja està format.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Així i tot és cert que l’acció de conferir significat des de l’agència de la poeta al cos és el primer pas cap a la transformació de paràmetres existents. A la poesia catalana, Marçal és pionera en aquest projecte, i tant la seua poesia com el seu treball com a escriptora no pot sinó qüestionar els símbols heretats i intentar reelaborar una realitat encarnada en el cos femení encara per configurar.

Per a concloure, l’acció a la qual hem sotmès el mite del naixement d’Atenea ha pretès desxifrar l’ordre d’una realitat específica. Les inscripcions metafòriques han estat instrumentals per a poder redefinir la funció de la poesia i de la poeta com a agents d’intervenció, per tant de canvi, i així poder portar a la llum els significats que romanen al marge del llenguatge, inscripcions que Marçal com a escriptora ha reformulat. D’aquesta manera, tant la mitologia com la màgia amb la utilització d’una iconografia natural i específica com la lluna, la bruixa o els quatre elements han permès a la poeta explicar els fets i reconstruir un univers simbòlic que ha permés la reescriptura de la realitat que l’envoltava, i s’ha configurat com una metodologia específica feminista. I aquesta és sense cap dubte la funció més important de la mitologia, i la màgia, la possibilitat de la creació vital pròpia; la poíesis des del moment en què agafa el llenguatge i refà el món, el re-construeix en base a la seua relació amb la literatura a través del llenguatge. Marçal obri la porta a una cultura específica amb veu de dona a través d’aquesta iconografia, i sobrepassa així mateix la dicotomia naturacultura que en tan poc favorable lloc ha deixat el subjecte femení sincrònicament i diacrònica. Aquesta construcció tal com hem vist no és irracional sinó que té una lògica interna i constitueix en última instància una voluntat d’interpretació del món, d’un món propi on la poeta no renuncia al seu cos femení, ni a la pròpia agència de l’escriptura, en les seues paraules «sense renunciar a ser natura ni a fer cultura» (Montero 1987: 80).

BIBLIOGRAFIA

barba (1981): Carles Barba, «Un día romperé con el verso y haré poemas en prosa», El Correo Catalán, 12 de mayo, p. 30.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 141

bartra (1979): Agustí Bartra, «Mite i poesia», Actes del II Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica, Manuel Duran, Josep Roca (eds.), Barcelona: PAM; «Biblioteca Abat Oliba» 24.

bartra (1982): Diccionario de mitologia, Barcelona: Grijalbo.

blundell (1995): Susan Blundell, Women in Ancient Greece, London: The British Museum Press.

bru de Sala (2000): Xavier Bru de Sala, «El Mall 25 anys abans», dins Jaume Pont i Manel Guerrero (eds.), Llengua abolida, 1r. Encontre de creadors, Lleida: La Paeria, p. 41-51.

CoroMina (1976): Eusebi Coromina, «Tres dels guanyadors: les cireres de Montserrat Roig. Les llunes de M. Mercè Marçal. El Barcelonauta d’en Pep Albanell», Canigó 481, p. 21-22.

CorronS & ribeS-FraySinHeS (2012): Fabrice Corrons i Sandrine Ribes-Fraysinhes, Lire Maria-Mercè Marçal. À propos de Bruixa de dol, Perpinyà: Trabucaire.

díaZ-viCedo (2014): Noèlia Díaz-Vicedo, Constructing Feminine Poetics in the Works of a Late-20th-Century Woman Poet: Maria-Mercè Marçal, Cambridge: MHRA.

FraZer (1995): James George Frazer, The Golden Bough: A Study in Magic and Religion, London: Papermac.

godayol (2008): Pilar Godayol, «Entre Atenea i la Medusa, les mares literàries de Maria-Mercè Marçal», Reduccions: Revista de poesia 89-90, p. 190-206.

ibarZ (2004): Mercè Ibarz, Maria-Mercè Marçal. Sota el signe del drac: Proses 1985-1997, Barcelona: Proa.

lévi-StrauSS (2019): Claude Lévi-Strauss, Lo crudo y lo cocido, Madrid: Fondo de cultura econòmica.

Marçal (1983): Maria-Mercè Marçal i Serra, «J. V. Foix, en els seus noranta anys: un poeta universal, encara massa inconegut», Full de la Cultura, 24 gener, 33, p. 1-2.

Marçal (1996): «Més ençà i més enllà del mirall de Medusa», dins Mercè Ibarz (ed.), Maria-Mercè Marçal. Sota el signe del drac: Proses 1985-1997, Barcelona: Proa, p. 155-66.

Marçal: «Ordre simbòlic, ordre social», Fons Maria-Mercè Marçal, Barcelona BC, 16/7, fol. 3.

Marçal: «Dona i poesia», Fons Maria-Mercè Marçal, Barcelona BC, 16/6, fol. 2.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

142

Llengua & Literatura, 36 (2026)

MonteFiore (1987): Jan Montefiore, Feminism and Poetry: Language, Experience, Identity in Women’s Writing, London: Pandora.

Montero (1987): Anna Montero, «Per camins perillosos: entrevista a Maria-Mercè Marçal», El Temps, 16 novembre, p. 72-74.

Moreno & vilalta (1980): Maite Moreno i Joan Vilalta, «MariaMercè Marçal I, II», Programa Solcant l’aire de Ràdio Sant Boi, 22 novembre.

MurdoCH (2016): Iris Murdoch, El fuego y el sol, por qué Platón desterró a los artistas, Madrid: Siruela.

Parer (1982): Josep Parer, «Maria-Mercè Marçal: La bruixa, símbol de la dona solidària», Grama 263, p. 23.

riCH (1983): Adrienne Rich, Sobre mentiras, secretos y silencios, Barcelona: Icaria.

Sabadell (1998): Joana Sabadell, «Allà on literatura i vida fan trena. Conversa amb Maria-Mercè Marçal sobre poesia i feminisme», Serra d’or 467, p. 12-21.

Sunyer (2006): Magí Sunyer, Els mites nacionals catalans, Vic: Eumo Editorial.

Sunyer (2021): Llegenda i mite, Kassel: Edition Reichenberger.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 125-142

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

RESSENYES COL·LECTIVES

La balada

Josep niCoLau pereLLó

Universitat de les Illes Balears josep.nicolau@uib.cat

Sunyer (2024): Magí Sunyer (ed.), La balada. Dels trobadors al romanticisme, del folklore a la postmodernitat, Kassel: Edition Reichenberger; «Estudis Catalans» 13.

Els termes científics també poden esser polisèmics. Després de diversos estudis i jornades sobre la llegenda folklòrica i la literatura culta escrita, el Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) decidí centrar els esforços en l’anàlisi del concepte balada, terme que defineix, breument, «un gènere trobadoresc, una manera de denominar les cançons orals llargues, un tipus de poema d’origen romàntic, un gènere musical, una modalitat de cançó de l’últim mig segle i una forma del còmic» (p. 1). El llibre reuneix dotze contribucions que, encara que no sempre poden proporcionar respostes concloents a la interrelació entre el mot i els conceptes que traça, presenten una síntesi actualitzada i nova documentació sobre els respectius camps i cooperen, així, a establir noves línies de recerca. La primera aportació, «La balada trobadoresca», de Marina Navàs Farré, repassa les discrepàncies historiogràfiques del gènere medieval: el possible origen en relació amb la dansa, els testimonis dels segles xii-xiii... l’autora defineix un corpus de catorze balades que ha documentat entre el repertori de trobadors i en descriu els trets comuns i característics del gènere. Per acabar, Navàs dedica un apartat a la relació de la balada i el gènere femení i conclou el treball amb una revisió dels segles xiv i xv.

En segon lloc, Salvador Rebés presenta «Alguns apunts sobre la balada folklòrica catalana», un article de referència dins del camp de l’etnopoètica. L’investigador contraposa el terme romanç o romancer, emprats per Milà i Fontanals o

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

146

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Aguiló, al terme de balada, defensat per Romeu i Figueras, Pujol o Ayats, el qual ens vincula amb la tradició europea. L’estudiós descriu també les característiques formals del gènere, que ressalten la balada com una de les manifestacions més importants de la literatura oral, en contraposició amb la literatura de canya i cordill.

A continuació, podríem parlar de la secció internacional de l’obra: deixam de banda la catalanística per a estudiar les «Scottish ballads or “Muckle sangs”», de la mà d’Elizabeth Russell, amb destacables puntualitzacions entorn de l’oralitat i la perspectiva de gènere. En canvi, John Style ofereix una representació diacrònica de la balada anglesa, en relació amb el paper que hi juguen els poetes anglesos del cànon i, per això, repassa des del romanticisme fins al punk rock dels anys setanta: «Folk, broadside and literary ballads from English tradition to the contemporary scene» (p. 67-82). Les contribucions següents es dediquen al món germànic. Macià Riutort a l’estudi «La Kunstballade alemanya. Esbós de la història d’un gènere» repassa la història de la balada d’autor alemanya, des de l’origen al segle xviii fins a l’actualitat, com a reivindicació i descripció del gènere. Finalment, «La recepció i influència de la balada romàntica alemanya durant la Renaixença», de Jordina Gort Oliver, se centra en la difusió que tengueren aquests materials a Catalunya durant la Renaixença —a revistes com El Europeo o La Renaixensa— amb figures cabdals com Goethe i Schiller, a més d’examinar la influència en autors catalans com Milà i Fontanals o Piferrer.

Posteriorment, Magí Sunyer, dedica un article a «L’evolució de la balada romàntica: Tomàs Aguiló, Apel·les Mestres, Josep Maria de Sagarra», tres autors de primera línia entre el romanticisme i el noucentisme. És destacable com, entre rellevants similituds i diferències dels tres escriptors, finalment, Sunyer conclou que «no hi ha una forma mètrica de la balada i que el gènere destaca per esser llegendari, narratiu i ubicat en el món tradicional» (p. 148). Joan Ramon VenyMesquida presenta una revisió crítica de «Dues balades de Màrius Torres»: la «Balada de la Reina Elisenda» i la «Balada de les mullers del comte», amb la voluntat de reconstituir el seu procés creatiu durant la revisió de les composicions per part de l’autor, a més de reflexionar sobre el concepte de balada de Torres.

La investigadora Marta Gort demostra la capacitat dels estudis interdisciplinaris —des de la musicologia— i parteix de la composició «El Amor y la Muerte: Balada», d’Enric Granados, per analitzar els punts de contacte amb la pintura i la literatura, trets que alhora ajuden a entendre i definir la balada com a gènere musical. També, des del mateix àmbit, Amadeu Corbera parla sobre «Les balades de Baltasar Samper: art i compromís», on exposa que per al músic la balada no fou un pou de recerca ni de creació artística, sinó un recurs per a expressar —en els moments que considerava adients— els ideals del catalanisme: els casos d’estudi exposats són la Suite Mallorca o els cançoners que preparà per als camps de presoners.

Albert Mestres s’acosta al segle xxi i presenta «Dels trobadors al rock: la balada i la poesia catalana contemporània». L’autor examina les composicions que han estat definides com a balades d’autors de les darreres dècades (Palau i Fabre,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Brossa, Casasses, Horta) i compara els dos primers —de l’avantguarda clàssica— amb els segons —hereus de la cultura dels seixanta i d’aspecte rupturista. Per acabar, Emili Samper Prunera parla de les relacions de «Balades i vinyetes: ressons folklòrics al còmic». A partir d’un corpus de còmic internacional —francobelga, britànic, nord-americà, espanyol, japonès, etc.—, analitza la representació del concepte balada i les manifestacions que pot tenir: entorn de la música, el folklore, etc.

El volum —i, en conseqüència, les dotze aportacions— posen a disposició del lector nova informació i renoven les perspectives entorn de la «balada» —des dels trobadors a la postmodernitat—, encara que les línies definitòries que voldrien intentar aportar al volum sols han ajudat a remarcar el polisèmic del terme i la possible conclusió que, en paraules de Sunyer, a vegades la semblança «es tracta d’una simple coincidència» (p. 3).

Recapte filològic

GiseLa GaLí

Universitat Autònoma de Barcelona gisela.gali@uab.cat

rovira i Miró, Joan (coord.): Recapte filològic. Estudis de llengua, literatura i societat, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2024.

Si la coca de recapte és una ‘coca que es fa amb pasta de farina amb oli, arengada, talls de botifarra, cansalada, ceba, pebrot, etc.’ (DIEC2), la que degustem a Recapte filològic no és ben bé la tradicional: la pasta de farina (la filologia) fa de llit a ingredients (recerques) que no hi són els més habituals, ja que pretén «reflectir la gran varietat d’enfocaments que pot tindre el món de la filologia» (p. 8). Aquesta compilació d’estudis de llengua, literatura i societat vol ser, també, el «rastre material» (p. 8) de la ja dissolta associació d’Estudiants de Filologia Catalana de la URV, que va organitzar el primer Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana postpandèmic (el 5 d’abril de 2022) amb presència de més de 130 universitaris del domini lingüístic.

Obren el recull miscel·lani figures o realitats poc considerades. Amb «Lingüistes catalanes i catalanòfiles abans de la “normalització”. De la dona en la lingüística catalana» —dins l’article el títol apareix sense el punt, un canvi significatiu que en modifica la lectura i que s’adequa més al contingut—, Jordi Ginebra proporciona una relació de dones, nascudes entre el 1940 i el 1955, que són autores de treballs sobre la llengua catalana publicats a partir de 1976 amb l’objectiu —complert de llarg— de fer més visible el paper de la dona en la lingüística catalana.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

148

Llengua & Literatura, 36 (2026)

A més, l’article pot esdevenir, per als investigadors novells, un bon exemple de les dificultats de delimitar l’objecte d’estudi.

Pere Navarro ens ofereix una «Aproximació a la parla dels gitanos de la Part Alta de Tarragona», que tenen el català com a llengua habitual amb alguns elements lèxics del caló. Gràcies a unes dades recollides «sense haver concertat cita» (p. 33), Navarro en descriu trets fonètics, morfològics i lèxics alhora que recull oracions que palesen la combinació dels dos codis —el que anomena catalanocaló—: morfologia i sintaxi catalanes amb lèxic caló, com a aquest busnó cantipela (‘aquest home fa pudor’); o, dins del mot mateix, arrel catalana amb morfema caló, com a petonanyi (‘petó’).

«Palmira Jaquetti i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya» reivindica aquesta folklorista i professora clau en el projecte de recol·lecció de cançons: en va aplegar 10.000 entre les tretze missions encarregades (1925-1934) i les dues que va fer per compte propi (1936-1937 i 1940), fet que la va convertir en la col·laboradora més prolífica d’una obra «de primera magnitud en el camp de la cançó, comparable a altres grans obres que ens fan grans com a cultura» (p. 57). L’article de Carme Oriol remarca la qualitat lingüística i literària de les memòries jaquettianes sobre les missions («escrites en una prosa poètica admirable», p. 58), a banda de destacar-ne la vàlua per a la societat.

Tot seguit, prenen protagonisme dos objectes d’estudi que ens fan viatjar segles enrere. Les «Observacions sobre els paratextos lírics del traductor en la primera edició de la traducció d’Ausiàs March feta per Jorge de Montemayor» ens permeten entendre la difusió dels preceptes del poeta valencià en la cultura hispànica dels segles xvi i xvii. Miguel Martínez n’analitza un prefaci i tres postfacis en què es perfila un March hiperbòlicament superior als autors clàssics («y a tu Valencia tanto sublimaste / que Esmirna y Màntua quedan por el suelo», versos 3-4 de «Jorge de Montemayor a Mossén Ausiàs March») i s’evidencia la influència que va exercir en Montemayor, «que extrapola molts conceptes de la poètica amorosa marquiana i és capaç d’adaptar-los a la seua concepció de la realitat» (p. 70). Per la seva banda, Francesc Massip, amb «L’espectacle de la mort», detalla diversos episodis d’execucions capitals per intents de regicidi o formes de dissidència en els quals les tortures arribaven a ser «una orgia de la brutalitat i la repressió» (p. 82) que fins i tot ha quedat testimoniada en diverses obres d’art reproduïdes al llibre.

La mirada de gènere i queer ocupa les últimes pàgines del volum. Joan Pere Fortuny ens presenta «Una aproximació “queer” de la identitat sexual literària» a partir de l’anàlisi de transgressions identitàries, subversions sexuals i relacions homosexuals en novel·les (o contes) de Biel Mesquida, Lluís Maria Todó, Carles Rebassa, Sebastià Portell i Terenci Moix protagonitzades per homes que «busquen diferents maneres de manifestar una indeterminació cap a la norma» (p. 94).

A «Seràs mare: ja està decidit! Repronormativitat i heteronormativitat en els llibres il·lustrats» Elena Fierli alerta d’una retòrica de la maternitat que traspua en llibres i àlbums il·lustrats i que es dibuixa com una obligació biològica o un destí

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

únic, en comptes de proposar «models i tipologies que no censurin ni estigmatitzin, que contribueixin a construir un pensament crític i educar la mirada de les persones petites; que no homologuin el seu gust ni la seva capacitat de triar» (p. 101). Finalment, «Nacions i feminitzacions», de Montserrat Palau, analitza la jerarquia que implica el binarisme i com aquesta contraposició de forces es trasllada a símbols, analogies i metàfores que representen nacions i colonitzacions. Ucraïna com a dona violada per un agressor rus o Catalunya com una dona enganyada i maltractada per un nuvi intolerant que és Espanya són exemples de com la nació es feminitza i és passiva davant d’un estat masculinitzat, poderós i amb un rol actiu.

Si bé la ceba, el pebrot i la botifarra solen ser els protagonistes de les coques de recapte, convé no oblidar que podem fer reposar sobre la massa altres hortalisses, verdures, carns i fins i tot peix, perquè la filologia pot tenir una mirada àmplia i permetre’ns assaborir altres elements de la cultura a què pertany. Tot i alguna pàgina poc polida tipogràficament, l’Associació d’Estudiants de Filologia Catalana de la URV, abans de penjar el davantal, ens serveix un plat cuinat amb amor que és una bona mostra de les possibilitats dels estudis filològics. Que n’aprofiti la lectura.

Rellegir Els Marges

Josep CaMps arBós Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

1. MargeS (2024): Els Marges (ed.), Literatura catalana. Del Modernisme als anys trenta, Palma: Lleonard Muntaner Editor; «Temps Obert» 39.

2. MargeS (2024): Els Marges (ed.), Literatura catalana. De la postguerra a la postmodernitat, Catarroja-Barcelona, Palma: Editorial Afers; «Literatures» 33.

3. MargeS (2024): Els Marges (ed.), A la ratlla del desig. Cinquanta anys de crítica cultural, Lleida: Pagès editors; «Argent viu» 174.

4. MargeS (2024): Els Marges (ed.), Llegir el present. Cinquanta anys de crítica literària (1974-2024), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 265.

L’1 de maig de 1974 veia a llum el primer número de la revista Els Marges. N’era el director Joaquim Molas i els redactors Josep M. Benet i Jornet, Jordi Castellanos, Josep Murgades i Enric Sullà. Cinquanta anys després, malgrat els inevitables canvis soferts per l’equip de redacció (incloent-hi els traspassos de Molas i de

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

150

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Castellanos), la revista continua sent un puntal en l’àmbit de la investigació i la divulgació acadèmica de la filologia catalana. Amb motiu de l’efemèride, s’han publicat quatre volums que apleguen part dels treballs que s’hi han donat a conèixer durant aquest mig segle a càrrec d’editorials de distints territoris dels Països Catalans —Lleonard Muntaner (Illes Balears), Afers (País Valencià), Pagès (Terres de Ponent), Abadia de Montserrat (Barcelona)— i que mostren la ingent tasca desenvolupada. En aquests volums, però, no s’hi han recollit articles de llengua i lingüística ni tampoc de literatura catalana medieval, moderna i vuitcentista.

Literatura catalana. Del Modernisme als anys trenta exposa el desenvolupament de la literatura catalana des de la darrera dècada del segle xix fins a la fi de la Guerra d’Espanya. Les recerques tenen el seu paral·lelisme amb el relat que es presenta als volums vi i vii de la recent Història de la literatura catalana (Enciclopèdia Catalana, Barcino i Ajuntament de Barcelona), en què una bona part dels capítols han estat redactats per col·laboradors habituals d’Els Marges. El llibre s’inicia amb dues reflexions sobre la cultura de les primeres dècades del segle xx, que van servir per a posar les bases de treballs posteriors i desfer equívocs que s’arrossegaven en els nostres estudis literaris: «Modernisme i Noucentisme, amb algunes consideracions sobre el concepte de moviment cultural», de Joan-Lluís Marfany; i «Assaig de revisió del Noucentisme», de Josep Murgades. Al voltant del fenomen de les avantguardes, es reprodueix «Sobre la “Cançó Futura”, de Joan Salvat-Papasseit», de Joaquim Molas, l’edició i comentari d’un text aparegut el desembre de 1921 a la revista Proa. Dos articles ens apropen a la literatura dels anys vint: a «Armand Obiols i la configuració del Grup de Sabadell (1918-1928)», Jordi Marrugat mostra la pervivència del Noucentisme a través de les figures d’Obiols, Francesc Trabal i Joan Oliver i d’una sèrie d’episodis (els inicis com a escriptors, l’apropiació del Diari de Sabadell i la creació de l’editorial La Mirada); altrament, a «Gènesi i primera adjudicació del Premi Crexells. Notes sobre cultura i novel·la en el tombant dels anys vint al trenta», Margarida Casacuberta estudia els inicis del premi més important de novel·la de la preguerra, que insereix en el marc de la polèmica sobre els models narratius. La resta d’articles del volum se circumscriuen a l’època de la República: «Literatura catalana i compromís social en els anys trenta», de Jordi Castellanos, mostra com el debat cultural cada vegada es troba més impregnat per la política a partir de l’anàlisi de les relacions entre la literatura i els partits polítics i la seva plasmació literària; «La creació del Club dels Novel·listes i el fil de la història», de Josep M. Balaguer, representa una continuïtat respecte a l’article de Casacuberta en tant que s’hi exposa, de nou, el paper dels premis literaris i la posterior discussió sobre els models narratius. Els resultats dels treballs precedents s’exemplifiquen en obres concretes: «Notes sobre el tema del “paradís perdut” en la novel·la catalana d’entreguerres», de Maria Campillo, és una magnífica aproximació a Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, Judita, de Francesc Trabal, i Aloma, de Mercè Rodoreda, mentre que «Notes sobre Vida privada», de Marina Gustà, esdevé una anàlisi, degudament contextualitzada, de la novel·la de Josep M. de Sagarra. El darrer article, «Imitació del

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

foc de B. Rosselló-Pòrcel. Una concepció del món, del poeta i de la poesia», de Josep M. Balaguer, va més enllà de la simple lectura del recull ja que el relaciona, temàticament i conceptualment, amb els d’altres poetes postsimbolistes com Riba, Rilke, Guillén o Valéry.

Literatura catalana. De la postguerra a la postmodernitat és, cronològicament, la continuació del volum anterior ja que abasta des de l’inici del franquisme el 1939 fins a les darreres dècades del segle passat. S’obre amb «Retòrics i terroristes en la poesia catalana de postguerra», de Joaquim Molas, un sintètic panorama sobre les diferents opcions poètiques des de finals de la Guerra d’Espanya fins als anys setanta. Jordi Marrugat repassa a «Crisi i supervivència de la poesia moderna a Catalunya. Sobre la reconstrucció del sistema poètic català en la cultura pública de les dècades del 1940 i el 1950» la desoladora producció poètica a l’interior del país, amb llibres caracteritzats per un catolicisme ranci, que contrasta amb el paper renovador dels poetes joves. El segueixen una sèrie d’articles dedicats a autors representatius de la postguerra: Xavier Vall examina a «Llorenç Villalonga i l’existencialisme» el paper d’aquest corrent filosòfic i literari en l’obra de l’escriptor mallorquí; Núria Santamaria exposa a «Una relectura (altra) de La ferida lluminosa (1954), de Josep M. de Sagarra» els motius pels quals una melodramàtica peça va acabar convertint-se en un dels grans èxits teatrals de l’època; Maria Campillo mostra a «La plaça del Diamant. El substrat històric en una narració de vida» la incardinació dels esdeveniments col·lectius (polítics, socials i bèl·lics) amb la trajectòria vital de la protagonista; per últim, Neus Real presenta a «Montserrat Roig. El cicle narratiu dels anys setanta» una aproximació, tant temàtica com formal, al recull de contes Tanta roba i poc sabó... i a les novel·les Ramona, adeu, El temps de les cireres i L’hora violeta. Entrant en el gènere poètic, en el volum es reprodueixen dos articles de Pere Ballart: «Poesia i modernitat. Una lectura de “Coral romput”», un comentari de l’extensa composició de Vicent Andrés Estellés en què en demostra la modernitat i els trets que comparteix amb la lírica posterior al Romanticisme; i «“By Natural Piety”, de Gabriel Ferrater, i els models de la poesia de l’experiència», al voltant d’aquest poema i com esdevé un exemple paradigmàtic de la modalitat lírica a què al·ludeix el títol; i un de Jaume Aulet, «La recepció de la poesia de Joan Salvat-Papasseit durant la dècada dels seixanta», en què es ressegueix el procés de recuperació del poeta amb finalitats ideològiques per part del Realisme històric. Els dos darrers articles ens aproximen a la postmodernitat: «Llibretes, plaguetes i diaris en la narrativa experimental dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle xx», de Mercè Picornell, analitza com les fórmules properes a la literatura del jo permeten als autors (Biel Mesquida, Isa Tròlec, entre d’altres) trencar amb les convencions de la novel·la tradicional; i «El primer Monzó i l’altre. Lectures lineals i lectures tabulars», de Margalida Pons, dissecciona dues obres rebutjades per l’autor: la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres i el recull de contes Self-service, compost amb Biel Mesquida, i en remarca la vàlua i la continuïtat en les propostes posteriors de Monzó.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

A la ratlla del desig. Cinquanta anys de crítica cultural aplega una sèrie de textos d’actualitat i de denúncia, dedicats a l’educació i a la cultura però també a la societat i a la política, des de la voluntat d’intervenir-hi amb propostes de reforma, sempre que es fes referència a qüestions lingüístiques i literàries, ja que Els Marges és una revista que s’ha dedicat exclusivament a estudis de llengua i literatura. Els textos procedeixen, en la seva majoria, de l’editorial que obre cada número (redactat i signat pel consell de redacció) i de la secció «Al marge», que recull textos combatius escrits a títol individual. El volum s’inicia amb el mític manifest «Una nació sense estat, un poble sense llengua?», on es denunciava la precària situació del català, menystingut per les institucions heretades del franquisme. Però també hi ha textos que donen notícia del paper cada vegada més residual de la literatura en els estudis acadèmics («Sobre la (in)utilitat dels estudis de filologia», «Literatura: l’opció voluntària però exigent», «Una literatura en crisi, un país sense cultura?»), l’escàs interès per una determinada tradició («Una tradició redescoberta, una cultura maltractada»), les apropiacions indegudes d’autors («En Pla hi va sense abric i en Puig tot despullat», «Josep Carner i nosaltres») o els debats estèrils i passats de moda («De re urbana i De re rurali, un altre cop?»).

Finalment, Llegir el present. Cinquanta anys de crítica literària (1974-2024) és una mostra ben nodrida de comentaris crítics que mostren la diversitat d’autors, temes i gèneres per què ha transitat la literatura catalana de ficció dels darrers cinquanta anys, sense la voluntat d’explicitar un cànon. El volum es divideix en dues parts. A la primera, cenyida a la ressenya, hi desfilen noms indiscutibles (Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pere Calders o Manuel de Pedrolo) al costat d’altres que iniciaven la seva trajectòria literària i que s’han consolidat (Quim Monzó, Maria-Mercè Marçal o Ramon Solsona) i d’aquells que formen part de les darreres fornades (Ramon Erra, Marc Pastor o Llucia Ramis). Més d’un centenar de ressenyes que permeten conèixer l’opinió que es tenia de l’obra en el moment en què es va publicar. Conformen la segona part set articles panoràmics sobre un conjunt de llibres; tot i el temps transcorregut remarquem la vigència dels signats per Enric Sullà: «La poesia catalana jove: una alternativa al realisme» i «El viatge a Ítaca: reflexió entorn de la novel·lística més recent».

Els quatre volums que hem descrit són un bon exemple de la tasca rigorosa que ha desenvolupat Els Marges des de 1974 en el terreny dels estudis literaris. I, en definitiva, esdevenen una eina de consulta obligada per a qui vulgui endinsar-se en la literatura (i la cultura) catalana del segle passat i d’inicis del recent.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Tres textos de Maria Aurèlia Capmany

Maria Moreno i doMèneCH

Universitat de Barcelona

maria_moreno@ub.edu

CaPMany (2023): Maria Aurèlia Capmany, Tres textos de Maria Aurèlia Capmany. Tu i l’hipòcrita (1959). Vent de Garbí i una mica de por (1968). Dones, flors i pitança (1968), Ramon Aran Vilà (ed.), Barcelona: Diputació de Barcelona i Institut del Teatre.

És gairebé una obvietat comentar que Maria Aurèlia Capmany és una de les grans dones de teatre del segle xx. Com és ben sabut, el 1960, juntament amb Ricard Salvat, va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va jugar un paper clau en la renovació dels escenaris teatrals. Capmany hi farà tots els papers de l’auca i, tal com ha apuntat Ramon Aran, «només per la trajectòria d’aquesta institució, Capmany ja hauria passat a la història de la nostra escena» (p. 7). Els tres textos de Maria Aurèlia Capmany estan publicats a la col·lecció de Repertori Teatral, un projecte cofinançat entre l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona que té l’ambició de posar en circulació textos del patrimoni teatral català, d’obligada publicació.

En aquest sentit, cal destacar que el 2023 l’editorial Arola va reeditar El desert dels dies (1960), en el volum Dramaturgues de postguerra, i el 2024 va publicar les obres L’ombra de l’escorpí i Sainet de la vida contemporània o qui tingui una espongeta al clatell que no s’hi emboliqui (1971) en el volum Dramaturgues d’abans d’ara. Divuit autores de l’escena catalana 1965-1995, ambdós volums editats per Aïda Ayats. Així mateix, el 2023 el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar Vent de garbí i una mica de por. Sembla, doncs, que aquesta recuperació —lenta, però persistent— del patrimoni teatral català requeria la publicació dels tres textos que conformen aquest volum: Tu i l’hipòcrita (1959), Vent de garbí i una mica de por (1968) i Dones, flors i pitança (1968).

L’edició s’obre amb una «Presentació general», a càrrec de Ramon Aran, que exposa alguns elements clau a l’hora d’entendre la dramatúrgia de Capmany i quin paper juguen les seves obres en la història del teatre català. Capmany és «introductora de tècniques i poètiques com el teatre èpic o el teatre document» (p. 7) i aquest fet representa un revulsiu per al teatre català del moment. Un dels elements més destacables d’aquest pròleg és que s’aparta del panegíric acrític i alhora exposa amb molta solvència quina és l’aportació de Capmany i la rellevància històrica i estètica d’alguns textos. Així, en consonància amb la voluntat de renovar l’escena catalana, Capmany aposta per una concepció filosòfica que es desplega en una construcció escènica profundament antinaturalista. És en aquestes coordenades que cal entendre l’obra Tu i l’hipòcrita, estrenada el 28 de gener del 1959 al Teatre Romea a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

direcció de Ricard Salvat. La peça manca de qualsevol mena d’agilitat dramàtica en la mesura que prescindeix de la noció de progressió dramàtica. L’element narratiu de l’obra i la seva projecció eminentment didàctica fan que sovint les escenes esdevinguin mers exemples de diversos problemes socials. Així, les diverses escenes que s’encadenen a Tu i l’hipòcrita són el desenvolupament d’una sèrie de situacions introduïdes pels monòlegs del personatge de l’Honorat, que inicia l’obra amb el parlament següent:

Em dirigeixo a tu, ben entès, d’una manera simbòlica, des d’aquest cercle de llum que és, diríem, la meva consciència. Penso, i totes les coses concretes desapareixeran del meu voltant, i em quedo sol, parlant a un interlocutor invisible. Tu, per exemple. Però, qui soc jo? Perquè tu que m’escoltes ets molt més concret que jo que parlo. (p. 42)

La dissolució de la il·lusió escènica serveix a Capmany de mirall: l’obra és una mena d’auca de la vida del burgès filtrada per la narració del seu pensament. Certament, l’obra pot esdevenir a fragments dialècticament feixuga, però permet convertir l’escena en un artefacte revulsiu.

Aquest retrat àcid de la vida burgesa el trobem també a Vent de garbí i una mica de por (1968), estrenada el 15 de juny de 1965 en una funció única al Palau de la Música a càrrec de la companyia d’Art Dramàtic Adrià Gual, sota la direcció de Ricard Salvat. Com molt bé comenta Aran, la peça constitueix un dels primers textos èpics del teatre català (p. 16); així, a través d’efectes constants d’estranyament tenyits de farsa s’articula un retrat de la societat mitjançant unes coordenades espaciotemporals (Cadaqués, 1964, Sitges, 1936 i Caldetes, 1909) que permeten exposar diversos moments clau de la història del segle xx. Es tracta d’un retaule que, més enllà del seu interès històric, aborda qüestions de rabiosa actualitat.

Per últim, el darrer text del volum és Dones, flors i pitança, obra estrenada per la companyia de cabaret Ca, barret!, amb direcció de Josep Anton Codina i acompanyament musical de Josep M. Arrizabalaga. Els actors «fan d’ells mateixos transvestint-se en altres figures» (p. 180), un procediment que curiosament avui causa furor. De base fregolista (p. 23), els personatges apunten les diverses distorsions entre aparença i realitat, ja sigui pel que fa al paper de la dona:

La dona flor? Potser sí, potser sí, però...Mentre els poetes cantaven la dona flor i els esperits religiosos llançaven anatemes contra les seves perversions, hi havia, per racons de poblats i viles, una altra mena de dona, que no és una flor, que no és la temptació, que ni el dimoni se’n recorda per tenir-hi pactes. La dona que fila, i cabdella i teixeix i cus...i envelleix abans no vingui l’alba. (p. 189)

O de la moda: «I si em cansa la roba endreçada / em vesteixo de jove rebel, / amb la moda més americana / i amb gran abundància de pèl» (p. 200).

Inevitablement, es planteja la qüestió de l’omissió de Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers a Catalunya (1970),

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

que, tal com Aran apunta al pròleg, és la peça més reeixida de l’autora i també la més coneguda. En aquest punt cal recordar, però, que la tria coincideix amb l’objectiu de la col·lecció: posar en circulació textos de repertori que ajudin a configurar i entendre la nostra tradició. El criteri és, doncs, de recuperació. En aquest sentit, cal destacar l’aparell crític del volum i la importància de situar, sense caure en l’hagiografia fàcil, l’aportació de Capmany al teatre català.

Francesc Serés: la pell de la realitat

Laura FaBreGat aGuiLó Universitat Oberta de Catalunya lfabregatag@uoc.edu

daSCa & CaMPS (2024): Maria Dasca i Josep Camps (ed.), Francesc Serés: la pell de la realitat, Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura.

Aquest llibre reuneix els treballs que es van presentar a la jornada «Francesc Serés: la pell de la realitat», impulsada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, els quals es van centrar en un dels narradors més representatius de la literatura catalana actual, amb una trajectòria dilatada i consolidada. L’objectiu de la publicació és l’ampliació de l’estudi i la divulgació de l’obra de l’autor, que destaca per la seva versatilitat, el joc entre la realitat i la ficció però també amb la tradició literària, la conjuminació de qualitat i comercialitat, així com per la creació d’un imaginari de la societat actual.

Xavier Pla, en la seva intervenció anomenada «Francesc Serés, la literatura com a política de reparació social», explora l’acostament que el narrador estudiat fa a la realitat a través d’una escriptura de contacte i proximitat que dona veu als que no n’han tingut fins ara, com són les comunitats marginades que representen els immigrants. D’aquesta manera, la literatura de Serés retrata els traumes individuals i col·lectius que pateix una part invisibilitzada de la societat, que habita els meridians, poc després de la gran crisi econòmica de 2008 i la precarietat laboral que va comportar. Així doncs, en la seva obra es barregen ficció i assaig, narració i reportatge periodístic, amb el propòsit de dignificar les vides quotidianes de la gent corrent que viu de forma molt discreta i, per tant, de resocialitzar la literatura mitjançant la representació d’una realitat social ignorada de la nostra terra. Perquè la literatura que diu la realitat té associats un valor moral i una voluntat reparadora innegables.

Al seu torn, Simona Škrabec, al seu treball «La matèria, la flama, les cendres. Una lectura «fragmentària» de Francesc Serés», analitza la fragmentació que es pot trobar a l’obra de l’autor de Saidí, paral·lelament a un temps que ja no es pot

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

percebre de forma plena i unitària, i menys encara en l’espai fronterer. En aquest sentit, els relats testimonials i documentals que ofereix la narrativa de Serés es construeixen a partir de fragments inconnexos que, alhora, formen part d’un conjunt recognoscible que és la realitat social que tenim a la vora. Per això, l’escriptor estudiat té la capacitat de fotografiar el món que el rodeja a través d’un seguit d’instantànies separades que prenen sentit i esdevenen una unitat identificable que ens somou com a lectors.

Per continuar, Júlia Ojeda-Caba, en el capítol «La realitat com a matèria primera: crisis i conflicte en la narrativa de Francesc Serés», s’endinsa en l’estudi de tres tipologies de crisis que s’aperceben en l’obra d’aquest autor: la migratòria, l’econòmica i la nacional, en tant que esdevenen problemàtiques que travessen el país i fan que l’escriptor se n’ocupi com a deure ètic a partir de nous marcs de visibilitat que acosten la història global als relats locals i individuals. D’aquesta manera, la narrativa de Serés dona visibilitat a les desigualtats, les tensions i la fragilitat de les estructures que haurien de sostenir la realitat i que es fan evidents en ple conflicte o en períodes de postcrisi, així com també desafia la cultura de la normalització, és a dir, el discurs oficial hegemònic, per mitjà d’uns relats socials que treuen a la llum les experiències reals desagradables i lletges que s’han volgut ocultar.

A més a més, a «Desdibuixant fronteres. Francesc Serés, etnografia i literatura», Montserrat Clua i Fainé ha estudiat les relacions que s’estableixen entre la literatura i l’antropologia en la narrativa de l’escriptor de Saidí. Així doncs, l’obra de Serés no només pren valor com a material literari, sinó també com a anàlisi antropològica de la realitat social catalana. La documentació prèvia de l’autor i l’elecció dels temes que tracta posen de manifest la seva voluntat de retratar les realitats quotidianes de persones anònimes i menystingudes per explorar i fer entendre, alhora, els fenòmens globals a què s’enfronta la societat actual. És per aquest motiu que se situa Serés en l’encreuament entre creació literària i documentació etnogràfica, dos camps que es retroalimenten en la seva obra i fan possible que el coneixement social accedeixi a un públic molt més ampli que aquell que permetria l’informe acadèmic de base purament antropològica, ja que hi ha la suma del component emocional i l’estètic.

Per la seva banda, en el treball «Les primeres incursions teatrals de Francesc Serés», Francesc Foguet i Boreu elabora un estudi sobre l’obra dramàtica de l’autor, en la qual recorre, de nou, a les temàtiques i els conflictes vinculats a la realitat catalana a partir de personatges de carn i ossos de la classe mitjana, espais i temps identificables i una perspectiva crítica manifesta. Més encara, per a Foguet, les creacions teatrals de Serés, que es mouen als marges de la comèdia, són tan sòlides des d’un punt de vista estètic i ideològic que permeten enriquir una dramatúrgia catalana contemporània que es mostra, encara, massa tímida.

Així mateix, a «De Rússia al Baix Cinca: Serés traduït», Pep Sanz Datzira traça un breu recorregut per les traduccions disponibles de les obres de l’autor, cosa que inclou l’autotraducció al castellà. Sanz defensa, a raó de la complexitat

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

associada a la traducció de l’obra Contes russos, que aquesta no es pot reduir mai a un simple canvi de codi o a un pur intercanvi entre idiomes, perquè un text és quelcom obert i mal·leable, com la realitat mateixa, i la llengua no és només una eina de comunicació, sinó tota una realitat social. Aquest capítol explora, també, com ha incrementat la traducció de la literatura catalana en les darreres dècades i com, en sintonia, n’ha augmentat la recepció.

Per acabar, el llibre inclou una conversa rica entre l’autor i Alba Granell, en què Serés explica, entre altres assumptes, que la seva literatura pretén crear coneixement a partir de l’explicació de la realitat i la relació amb el món. En aquest sentit, situa les seves històries en àmbits diferents per poder distanciar-se d’allò que ja ha estat creat i per traçar, així, una trajectòria única, però sempre des de la qualitat estètica, política i ètica. Ell es nodreix del que veu, llegeix i viu més que no pas de la seva imaginació, cosa que l’aproxima a una literatura més humanística que vol comunicar la realitat a partir d’unes històries menudes que esdevenen majúscules. També, considera que a La casa de foc ha assolit un estil més proper, directe i clar que li ha permès arribar a més gent.

Els darrers llibres del filòleg Jaume Medina

Jordi Manent i toMàs

Filòleg i historiador jmanent10@gmail.com

1. Medina (2020): Jaume Medina, Obra poètica completa, Publicacions Internacionals Catalanes.

2. Medina (2020): El prat de la memòria. Estudis, taules rodones i altres articles, Publicacions Internacionals Catalanes.

3. Medina (2020): Lletra menuda. L’eco de les paraules, Publicacions Internacionals Catalanes.

4. Medina (2020): Una casa a Cadaqués. Els homenatges a Carles Riba (1953), Edicions Cal·lígraf 21.

5. Medina (2021): Litterae hvmaniores. Estudis filològics, vol. 1, Publicacions Internacionals Catalanes.

6. Medina (2021): Litterae hvmaniores. Edicions, recensions i traduccions, vol. 2, Publicacions Internacionals Catalanes.

7. Medina (2021): Litterae hvmaniores. De l’edat mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya, vol. 3, Publicacions Internacionals Catalanes.

8. Medina (2021): Vida viscuda. Memòries, vol. 1, Publicacions Internacionals Catalanes.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

El 12 de març de 2023 moria a l’edat de 73 anys el filòleg, poeta, llatinista i traductor Jaume Medina i Casanovas (Vic, 1949). El 2018 Josep Maria Espinàs va publicar el llibre Temps afegit, el qual afirmava que era aquell «que comença a partir d’una certa edat». Espinàs, que moria aproximadament un mes abans que Medina, el 5 de febrer del mateix any, va tenir la sort de poder gaudir de força més temps afegit que Medina: 95 anys versus 73. Començo la ressenya amb aquest apunt de quan ens arriba l’hora —que afortunadament ningú sap— i del temps afegit, o no, que ens pertoca, per lamentar-nos des de l’afecte més personal de la mort més aviat prematura del llatinista —a dia d’avui moltes persones arriben perfectament als 80 anys— i per lamentar-nos també dels projectes que el filòleg tenia projectats o en marxa, però inacabats, i que mai no podran veure la llum.

I és que cal reivindicar Medina no només com un treballador infatigable sinó també com un molt bon professional de les lletres, un home polit, curós i que treballava a consciència. Ho demostren els vuit volums que va publicar entre el 2020 i el 2023, els seus darrers llibres, la gran majoria dels quals no surten esmentats ni a la seva fitxa de l’Enciclopèdia Catalana ni a la de la Viquipèdia, i que aquí analitzarem cronològicament perquè, al cap i a la fi, la cronologia lliga amb les temàtiques tractades.

El juny del 2020 Medina va treure a la llum tres llibres editats per Publicacions Internacionals Catalanes (PIC), una marca editorial creada per ell mateix atès que els darrers anys no li era fàcil trobar editor d’alguns dels seus llibres, que eren d’una certa erudició. El filòleg feia un tiratge aproximat d’uns 50 exemplars per llibre, tots pagats de la seva butxaca, i els regalava generosament a familiars i amics. El seu fill Joan n’era el dissenyador. Els volums són Obra poètica completa, El prat de la memòria. Estudis, taules rodones i altres articles i Lletra menuda. L’eco de les paraules.

A Jaume Medina li hem d’agrair que hagi recopilat en un sol volum (gairebé) tota la seva obra poètica en un llibre de 684 pàgines. I dic gairebé perquè, conscientment, ell va esmotxar alguns dels seus poemes per a la seva obra completa. Una vegada em va parlar fugaçment d’aquesta exclusió, i les raons responien a l’instint del perfeccionament poètic. En el pròleg el poeta justifica l’eliminació o la reelaboració amb menys versos d’alguns dels seus primers poemes: «Els lectors ja coneixen la meva trajectòria poètica i, per tant, la major part de les composicions aquí aplegades, tot i que algunes d’elles —particularment les més primerenques— han estat suprimides o eliminades i moltes altres han sofert un rigorós treball de llima (tanmateix, també hi trobaran poemes i fins reculls de nou encuny).» (p. 7) I és que el volum té dues parts: una part d’obra pròpia i una altra d’obra traduïda, o recreació, anomenada «Versions». Entre l’obra pròpia hi trobem Temps de tempesta (1974), Encalçar el vent (1976), Dura llavor secreta (1990) i Cobles devotes (2010), tots publicats en volum, però també hi descobrim poesia dispersa dins l’apartat «Diversos» o bé la Crida de les festes de la ciutat de Vic (1996) i l’inèdit El mirall i la imatge, que inclou diverses tankes. El recull D’ara i de sempre (2000) és fusionat al llarg del llibre, sobretot amb la segona part,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

però també és cert que l’autor decideix prescindir d’alguns dels poemes. Pel que fa a les «Versions», Medina recrea Catul, Horaci, Virgili, Ovidi, Dante, Janus Vitalis i Rilke, i també ho fa amb els catalans Francesc Calça i l’abat Oliba. Tot plegat ocupa aproximadament la meitat del llibre, atès que l’altra meitat, titulada «Complements i comentaris», respon a diverses reflexions i informacions relatives amb el jo poètic de Medina que expliquen el seu despertar poètic i el making off dels poemaris que inclou, per exemple, la reproducció de correspondència tinguda amb Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu i altres. Sens dubte, és un enfocament ben original. L’estil poètic de Medina és clàssic, neonoucentista, en què molts dels seus poemes tenen rima i mètrica —unes condicions que fan més difícil la composició poètica— i que poden vanagloriar-se d’haver estat escrits amb un lèxic ric. Clouen el llibre unes breus conclusions de l’autor.

El prat de la memòria. Estudis, taules rodones i altres articles és, com diu el títol, un recull d’estudis diversos i de textos preparats per a ponències i taules rodones. És, igual que l’obra poètica, un volum extens, amb 522 pàgines. Aquesta mena de llibres recopilatoris són francament útils per als estudiosos perquè t’estalvien feina i fan la recerca bibliogràfica menys costosa. El volum es divideix en cinc apartats: «De Jacint Verdaguer a Joan Coromines», «De Ramon Llull», «Taules rodones», «L’última lliçó» i «Articles per a diccionaris i enciclopèdies»; és a dir, totes les especialitats de Jaume Medina. Autors com Torres i Bages, Verdaguer, Carner, Riba, Albert Manent i altres són tractats profusament en un bloc de 366 pàgines. Les 150 pàgines restants les dedica a l’arreplega d’estudis sobre Ramon Llull, els textos d’un parell de taules rodones, el record de «Mig segle de professorat» (l’última lliçó) i la reproducció d’unes quantes entrades per al Diccionari de literatura catalana (2008) i un parell més sobre Carles Riba per al Diccionari de la traducció catalana (2011) i el Diccionario biográfico español (2011) de la Real Academia de la Historia. Com sempre, l’estil solvent i rigorós de Medina plana al llarg de tot el llibre.

Lletra menuda. L’eco de les paraules és un llibre més discret pel que fa a l’extensió (237 p.) però no per això menys important. Es tracta novament d’un recull d’articles, en aquest cas més curts, reproduïts a la premsa i que, per tant, no arriben a la categoria d’«estudi». L’autor ens adverteix a la introducció que «són recollits en el present volum tota una colla d’escrits breus d’índole i d’intenció diverses, la major part dels quals apareguts el 2003 ençà en llocs ben variats: diaris, revistes, llibres...» (p. 7). I novament trobem els principals interessos i especialitzacions del filòleg: Carles Riba, Josep Carner, Albert Manent i altres intel·lectuals, alhora que també ens ofereix articles sobre llengua, literatura i política. Clou el volum un seguit de cinc entrevistes que li van fer diversos mitjans de comunicació. Tots els textos s’acompanyen de les referències d’on van ser anteriorment publicats.

Una casa a Cadaqués. Els homenatges a Carles Riba (1953), amb data de desembre de 2020, és l’únic dels vuit volums que ressenyem aquí que no ha estat

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

160

Llengua & Literatura, 36 (2026)

publicat en edició privada. Edicions Cal·lígraf, que, entre d’altres temàtiques, està especialitzada en l’edició de llibres sobre Carles Riba, n’és l’editor. Parlem d’un volumet d’unes 150 pàgines que, tal com explica la contracoberta, «recull la crònica dels homenatges que, amb motiu del seixantè aniversari del poeta, es van retre a Carles Riba a Catalunya —a Cadaqués i a la Casa del Llibre de Barcelona—, a Espanya i a França, on se li va concedir la Legió d’Honor, i que van tenir la culminació en l’obsequi d’una petita casa de pescadors de Cadaqués». El 27 de novembre de 1953 va tenir lloc l’homenatge a la Casa del Llibre, i el volum reporta totes les intervencions que s’hi van donar: Josep Maria López-Picó, Albert Manent, Joan Ferraté, Joan Vinyoli i J. V. Foix, entre d’altres. Aquest és un llibre bonic en l’edició i en el contingut, el qual aporta més material sobre la vida de Carles Riba.

El juny del 2021 novament les PIC van editar tres llibres de Medina, i aquest cop referits als estudis de filologia clàssica. Tal com desgrana l’autor a la introducció, «són recollits en el present volum i en els dos que vénen tota una colla de treballs —articles, estudis, llibres, traduccions— relacionats amb la meva especialitat com a professor de filologia llatina, escrits al llarg dels anys de l’exercici de la professió, que és tant com dir des del 1972 fins al present» (p. 5). Els llibres es titulen Litterae hvmaniores, i recopilen els estudis filològics (volum 1), les edicions, recensions i traduccions (volum 2) i, segons el subtítol del volum tercer, De l’edat mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya. Aquest darrer volum, que ja es va publicar el 2009, és revisat i augmentat considerablement en nombre de pàgines. Són llibres que impacten per la seva extensió, amb 961, 617 i 498 pàgines respectivament. Medina aprofundeix en l’estudi de les obres i els autors de més renom: Ciceró, Virgili, Horaci, August, Ovidi, Quintilià... i també autors humanistes com sant Agustí, Ramon Llull o Erasme de Rotterdam. Els volums són escrits majoritàriament en català, però també hi trobem escrits en italià, castellà i llatí.

El febrer de 2023 Medina publicava, també dins de les PIC, Vida viscuda. Memòries. Volum I. Seria el seu darrer llibre en vida. És un volum ben interessant i força extens (350 p.) que es divideix en dues parts: una primera en la qual ressegueix els seus avantpassats i en què, centrant-se en la família, es remunta fins al 1700 i que arriba fins als nostres dies; i una segona que narra la seva infantesa i adolescència fins a cloure’s a l’etapa preuniversitària, quan Medina tenia disset i divuit anys. El volum té molt d’interès i es debat entre la divulgació (un llenguatge planer i un llibre curull de fotografies d’època, del tot impagables) i l’erudició (vegeu, si no, el nombre ingent de notes a peu de pàgina, que arriben a les 250). Descobrim, entre moltes altres coses, que venia d’una família d’esparters o la seva afició pel teatre com a actor amateur. Medina va deixar, inèdit i acabat, el segon volum de les seves memòries, que esperem que acabi veient la llum.

El llatinista ha deixat inèdits alguns treballs que esperem que tard o d’hora es publiquin: a més de l’esmentat segon volum de les seves memòries, estan anotades les cartes familiars de Carles Riba i hi ha començada la traducció de La ciutat de Déu de sant Agustí. Va deixar acabat un estudi sobre Josep Carner, que es publi-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

carà com a introducció a una reedició de la biografia (versió curta) de Josep Carner d’Albert Manent. També hi havia projectat d’editar, juntament amb Josep Ferrer i Joan Pujadas, un setè volum de l’epistolari de Carner. És una pena que una personalitat com Jaume Medina hagués d’autoeditar-se bona part dels seus darrers llibres i sense rebre cap ajut institucional. Una mostra més que l’erudició i la filologia clàssica no es tracten com es mereixerien a casa nostra. Des d’aquesta tribuna volem posar en valor la figura d’un estudiós com Jaume Medina, l’obra del qual segurament no ha estat prou reconeguda, i concretament els darrers volums que va publicar en tan sols quatre anys tot i arrossegar una malaltia que finalment i per desgràcia no va poder superar. És inexplicable, doncs, com un autor amb tanta producció i de qualitat, i tan fidel a la llengua catalana, no rebés ni la Creu de Sant Jordi ni el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i així, de pas, s’hauria premiat el conreu de la filologia clàssica a casa nostra. Cal agrair-li la feina feta.

Didacticism, Literature & Translation

Joan MaHiques CLiMent

Universitat Jaume I, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana jmahique@uji.es

MartíneZ & PradeS (2024): Tomàs Martínez Romero i Lidón Prades Yerves (ed.), Didacticism, Literature & Translation. The Transmission of Knowledge in the Middle Ages, Kassel: Edition Reichenberger.

Els dinou treballs aplegats en aquest volum giren entorn d’alguns dels aspectes fonamentals de la cultura europea de l’edat mitjana i de la primera modernitat, com són el didactisme, la moral, la religió, la política o la propaganda. D’una manera o d’altra, mostren el caràcter funcional de la paraula en tant que transmet el coneixement. Aquest poliedre de conceptes afins, que el títol d’aquest volum sintetitza amb el mot «didactisme», és exposat a la llum de dos mitjans privilegiats de l’escriptura: la literatura i la traducció. Pel pes que com a instrument didàctic té la paraula sobre altres llenguatges artístics com la iconografia, resulta lògic i coherent que la major part dels autors del llibre siguen filòlegs. Tot i això, també hi col·laboren investigadors d’altres disciplines humanístiques, com la història o la filosofia, la qual cosa incideix sobretot en el caràcter interdisciplinari del conjunt. No és casual, per tant, que els dinou treballs abracen un marc de tradicions molt ampli, que ens permet revisitar el llegat judeocristià i el classicisme grecollatí sense deixar de banda la civilització medieval amb la seua diversitat de tradicions lingüístiques i culturals.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Els dinou capítols, escrits en català, castellà o anglès, s’ordenen alfabèticament segons el cognom de cada autor, fet que atorga a la col·lecció una coherència més visible en la forma que en el fons. En aquestes circumstàncies, el lector selectiu es guiarà pel pròleg i pels resums que podrà llegir, primer, a l’inici de cada capítol, en la llengua del mateix capítol; i, després, al final del volum, en anglès. A partir d’ara ens centrarem en les sis aportacions del volum sobre literatura catalana. Totes analitzen casos concrets de traducció de textos. El primer capítol, de Carme Arronis (p. 1-25), és l’únic que exposa un cas de traducció del català a una altra llengua i no viceversa. Concretament, la versió castellana del Gamaliel o Procés de la Passió de Jesucrist, duta a terme per Juan de Molina el 1525 o poc abans.

A Lourdes Soriano i Glòria Sabaté (p. 373-391) devem un altre treball que dona a conèixer diversos passatges d’una traducció catalana medieval de la Bíblia en sis membra disiecta. Es tracta d’uns bocins de pergamí reaprofitats com a enquadernació de lligalls no gaire posteriors; actualment estan custodiats a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid en un fons del Tribunal de la Inquisició de València. A banda d’aquesta notabilíssima aportació, que segueix l’estela d’algunes troballes precedents de Pere Casanellas, Jaume Riera i Gemma Avenoza, el capítol ofereix a l’inici un estat de la qüestió, precís i aclaridor, que permet contextualitzar els fragments trobats en el marc de les traduccions i la censura de la Bíblia molt abans que els Reis Catòlics instaurassen la Inquisició.

L’exhumació de testimonis manuscrits fins ara desconeguts és també una de les línies desenvolupades per J. Antoni Iglesias en un capítol dedicat a la vida de sant Amador (p. 237-272). Concretament, en dona a conèixer una nova versió del segle xv custodiada a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental. A banda de presentar una acurada anàlisi codicològica i paleogràfica d’aquest manuscrit —un plec solt de set bifolis—, Iglesias situa aquesta hagiografia en context, combinant l’examen documental, literari i iconogràfic amb les referències indirectes extretes d’inventaris, sense oblidar la relació que aquesta hagiografia tingué amb el purgatori i amb la pràctica dels trentenaris i altres cicles de misses en sufragi dels difunts.

Pels viaranys de les traduccions de vides de sants ens duen també els capítols de Marinela Garcia (p. 215-235) i de Joan M. Perujo (p. 325-352), que cada u per la seua banda estudien textos custodiats a la Biblioteca del Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial.

Per una banda, Marinela Garcia compara els primers cent trenta-un capítols d’una versió catalana de la Legenda aurea de Jacobus de Voragine amb els d’altres manuscrits catalans, la qual cosa li permet detectar la presència o absència, en diverses versions catalanes, de tretze vides o relats incorporats al text d’El Escorial: aquests tretze afegitons són santa Bàrbara, santa Coloma, sant Ponç, santa Quitèria, sant Antoni de Pàdua, sant Cugat, santa Clara, sant Feliu de Girona, santa Eulàlia de Barcelona, santa Tecla, el trasllat de les despulles de santa Eulàlia de Barcelona, sant Narcís de Girona, i sant Brandà (p. 226-227). Aquestes noves vides són absents a la versió llatina original i, en part, responen a la voluntat de donar cabuda als sants de terres catalanes i occitanes.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Per altra banda, Joan M. Perujo aclareix que, tot i que una de les versions de la vida de santa Maria Egipcíaca que més va circular en època medieval és la de la Legenda aurea de Jacobus de Voragine, aquest model no és el que va inspirar la versió catalana conservada en un còdex d’El Escorial. El treball de Perujo no només corregeix aquesta hipòtesi que s’havia donat en alguns estudis precedents sinó que també localitza la font directa d’aquest trasllat català, és a dir, la traducció llatina que, tot partint d’un relat grec atribuït a Sofroni, va escriure Pau Diaca al segle ix

La transmissió d’idees i la traducció de textos també va influir en els documents cartogràfics de l’època. Aquest és el tema central del capítol en què Natalia I. Petrovskaia (p. 353-371) analitza alguns dels textos i diagrames del conegudíssim Atles català (Bibliothèque nationale de France, ms. Esp. 30), en els quals es tradueixen parts de l’Imago mundi d’Honorius Augustodunensis, una de les enciclopèdies fonamentals del saber geogràfic de l’època. De fet, l’autora considera que, tot i que els estudis sobre l’Imago mundi rarament s’han fixat en aquest atles català, aquest és «one of the most extraordinary adaptations of the Imago mundi» (p. 354).

Als treballs que acabem d’analitzar se’n podrien afegir d’altres relatius a altres àrees afins, sobretot les cultures hispànica i anglosaxona. El resultat final d’aquest volum és molt satisfactori; un resultat que, per a la literatura catalana medieval, implica l’exhumació i estudi de testimonis desconeguts i l’anàlisi de traduccions del català i al català, tot posant èmfasi en la transmissió dels sabers didàctics a través de la cultura escrita.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

RESSENYES INDIVIDUALS

CaSaSSeS, Enric: Notícia de la poesia catalana: Dels orígens al segle vint, Barcelona: Empúries, 2024.

Josep iGnasi vives i ortiz

La Salle URL josepignasi.vives@students.salle.url.edu

Deia Bauçà que la minúcia de fer un vers pot no ser-ho, gens ni mica, i és ben bé que Casasses en aquest llibre proposa un viatge a través dels moments més brillants i crucials de la poètica catalana a fi de constatar-ne no tan sols l’heroisme silenciós que l’ha fet perdurar, sinó també, i sobretot, la puixança i la lucidesa d’un seguit d’autors i de textos que bé mereixen pertànyer a les millors antologies universals.

Originalment, aquest llibre havia de ser un epíleg per al florilegi bilingüe de poetes catalans del segle xx que preparava Orlando Guillén farà vora vint anys. Aquest compendi finalment quedà inèdit. Ara Casasses n’ha reprès l’esperit i ofereix en aquesta obra independent un repàs de les grans fites de les lletres catalanes, des de Llull fins a Maragall, que l’autor considera frontissa capaç de junyir la tradició prèvia i la posterior. El resultat és una obra divulgativa i amena, però alhora sofisticada, inspiradora i magistral. Amb un estil sempre enginyós, Casasses ofereix un anecdotari brillant i una eloqüent selecció de passatges i versos que anima el lector a aproximar-se als grans poetes catalans amb l’esperit delerós de saviesa. Aquesta és una de les grans fortaleses del volum: suscita noves idees i línies d’interpretació de textos canònics.

L’obra té dotze capítols. S’hi combinen abordatges gairebé monogràfics i capítols de transició que proven d’emmarcar els principals fenòmens històrics i els moviments culturals que han anat vertebrant l’evolució de la poesia en català. Casasses comença remarcant la importància de Llull dins la tradició. Recorda amb encert les paraules de Palau i Fabre, que remarcaven que la literatura catalana començava pel cim. Llull n’és la pedra de toc: en marcà el to i el nivell, i encara

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

avui «manté inflades les veles de la llengua» (p. 112). Per a Casasses la saviesa lulliana sobrepassa els marges del cristianisme i es revela universal, sobretot en un temps que l’autor descriu com el del tot és ara i res, ara que és tard. Sempre Vinyoli! Aquesta mena d’excursos i confessions còmplices, ben filades i suggeridores, doten l’obra de Casasses d’un carisma especial; és alhora lliçó instructiva i sacseig de consciència. A voltes, l’autor no evita el to polèmic, com quan critica l’èxit de l’imaginari decimonònic que dibuixà una Catalunya eterna cristiana monolítica i ofereix un repàs simpàtic però moralitzant del lligam històric complex entre la catalanitat i el catolicisme.

Als capítols següents analitza els vincles inestimables amb la lírica provençal, arcàdia feliç i fang primigeni de les lletres catalanes, així com la riquíssima prosa gòtica de València. Amb una enginyosa tria de versos, mostra la riquesa del viver literari d’aquell temps d’emergència i esclat cultural que cristal·litzà i s’emancipà plenament amb Ausiàs March, pare també de la intempèrie de la modernitat que tan bé va entrellucar Vinyoli.

Però la catalanitat fou precoç en tot; també en la decadència. L’autor repassa la poètica barroca, gairebé sempre anònima i popular, fruit d’un context en què les elits es castellanitzaren a marxes forçades, i reivindica el valor d’aquestes composicions enjogassades i humils, obres d’un temps «més de guix que d’alabastre» (p. 101) en què els illetrats sostingueren la dignitat cultural catalana. Critica amb vehemència que els literats del xix l’anatematitzessin per tot allò que revelava d’empobriment i de sotmetiment lingüístic, però sobretot pel seu exitós caràcter irreverent. Casasses defensa amb exemples que l’esperit barroc s’ha mantingut ben viu, especialment perquè fou bressol de romàntics.

Casasses descriu com aquella foscúria esdevingué revifalla amb l’adveniment dels ideals romàntics, que provocaren «una epidèmia de fe en el treball» (p. 160). Planteja que aquella embranzida es manté encara ben viva i que continuem immersos en el corrent romàntic: el que nasqué amb la llavor de la Renaixença encara és l’espurna que anima els autors catalans. I malgrat les tensions d’una Catalunya canviant, que Casasses apunta amb encert, l’eclosió de la cultura d’elit anà de la mà de l’enfortiment popular, i en un lapse de temps força breu els progressos de la catalanitat foren colossals. L’autor ofereix una sòlida introducció a la figura cabdal de Verdaguer, romàntic fecund de curiositat insaciable, poeta càlid i humà, capaç d’arribar a tots els estrats del país i de contagiar el caràcter irredempt i la devoció d’un creient d’elevadíssima moralitat. Si bé tot el llibre és un constant fer-venir-ganesde-més, els paràgrafs dedicats a Verdaguer destil·len una passió superior.

S’hi explora també el fenomen de la Renaixença i com la quinta essència dels seus ideals cristal·litzà brillantment en el Modernisme. En aquell temps de profetes de l’abstracció i de la imaginació desbridada s’hi donà una plenitud artística sense precedents. Paga la pena repassar com Casasses critica els pentarques que aspiraren a liderar espiritualment la Catalunya noucentista, especialment Eugeni d’Ors. Li critica amb duresa l’anatematització del Modernisme —del qual el fa botxí— i la imposició forçada d’un Noucentisme suposadament més hel·lènic

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

però al capdavall pseudoracionalista i rococó. Però, com resa la frase del monument a Pujols que s’eleva davant del Museu Dalí: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors». Casasses també reivindica l’encert d’aquella fal·lera per traduir al català com a mecanisme d’importació literària; va permetre establir un diàleg fecund amb el Romanticisme alemany, clau per a l’esclat de poetes com ara Maragall, Riba i Vinyoli.

Finalment, Casasses dedica bells mots a Maragall; n’il·lustra la transcendència i la saviesa pregona. Atrau l’anàlisi que fa de la correspondència entre Maragall i Caterina Albert, així com la del declivi i la seva caiguda en desgràcia després que el conservadorisme i el catolicisme més oficialista l’acabessin repussant per la nitidesa del seu clam per a la dignificació del poble i per la seva espiritualitat etèria d’encuny alemany. En definitiva, si bé no és sistemàtica, l’obra ofereix una panoràmica excel·lent. A cavall entre la divulgació i l’assaig personal, Casasses torna a fer gala de l’enorme agudesa intel·lectual a què ens té acostumats. El llibre relliga per sempre el lector amb les belles lletres catalanes i l’impulsa a emprendre recerques i lectures majors.

bonner, Anthony: Estudis lul·lians (1978-2019), Barcelona, Palma: Edicions Universitat de Barcelona, Edicions Universitat de les Illes Balears, 2022; «Col·lecció Blaquerna» 14.

MariBeL ripoLL-pereLLó

Universitat de les Illes Balears, Càtedra Ramon Llull mrp983@uib.cat

És tradició que procedeix de Ramon Llull mateix la confecció de seleccions i d’antologies i resums miscel·lanis per ajudar els lectors aprenents a orientar-se entre els espessos boscos lul·lians. El conegut Electorium del deixeble Tomàs Le Myésier, juntament amb el Breviculum il·luminat amb les 12 vinyetes biogràfiques del mestre Ramon Llull, n’és, sens dubte, la mostra de referència. L’any 1977, fa gairebé mig segle, es publicava a Studia Lulliana (aleshores Estudios Lulianos) l’article «Problemes de cronologia lul·liana». El signava Anthony Bonner (Nova York, 1928), crític i compositor musical nord-americà establert a Mallorca des de la dècada dels cinquantes del segle xx, que iniciava, així, una llarguíssima i profunda trajectòria de més de quaranta anys en l’estudi, l’edició i la traducció de l’obra de Ramon Llull. El volum Estudis Lul·lians (1978-2019), que constitueix el número 14 de la Col·lecció Blaquerna —editada conjuntament per la Universitat de Barcelona i la Universitat de les Illes Balears—, és el manual d’ús imprescindible per a qui es vulgui apropar a la cultura lul·liana des del rigor científic i l’experiència que aporten 41 anys d’investigació i de recerca sostinguda i perseverant. El volum no és una recopilació de tots els treballs de Bonner dedicats a la qüestió,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

168

Llengua & Literatura, 36 (2026)

sinó que és constituït per una recopilació de 27 aportacions —d’un conjunt total de 122, entre articles, edicions i traduccions—, les que, com aclareix Lola Badia —curadora del volum juntament amb Eugènia Gisbert—, «no tenen cabuda ni a les Selected Works of Ramon Llull (1985) / Obres Selectes de Ramon Llull (1989) ni a The Art and Logic of Ramon Llull. A User’s Guide (2007) / L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús (2012)» (p. 9) i que abracen el ventall temporal entre 1978 i 2019. Seleccionats i distribuïts temàticament per Bonner mateix, l’organització interna fa que el lector no es perdi en l’ascensió sobre els complexos mecanismes de l’Art lul·liana, una ascensió que, com assenyala la curadora, requereix de l’establiment de molts camps base previs, que és el que ha fet l’investigador per poder resoldre els punts conflictius que l’Art lul·liana li oferia.

La primera part és dedicada al paper de l’Art, entesa especialment com una «autoritat alternativa», i és constituïda per quatre treballs: «L’Art lul·liana com a autoritat alternativa», «L’Art de Llull com a alternativa a l’aristotelisme parisenc», «Ramon Llull, un autor sempre innovador i sorprenent» i «La gènesi de l’Art de Ramon Llull: un instrument de conversió entre “ciència” i “amància”». La segona part agrupa aquells treballs relacionats amb l’autoria lul·liana, en la qual pren forma la intuïció de Bonner sobre la manca de citacions d’autoritat en l’obra del pensador medieval, com queda palès als articles «Ramon Llull i el rebuig de la tradició clàssica i patrística», «Ramon Llull: autor, autoritat i illuminat», «Reducere auctoritates ad necessarias rationes» i «A background to the Desconhort, Tree of Science, and Apostrophe». La part central del volum, la tercera, compendia els cinc treballs sobre el pensament diagramàtic elaborats a quatre mans juntament amb Albert Soler, amb una intenció clara de contextualitzar i precisar els usos de les figures, d’una banda, i d’analitzar la disposició del text en les diferents còpies de primera generació com a element intrínsec de l’obra mateixa. Constitueixen aquesta part els treballs «La mise en texte de la primera versió de l’Art: noves formes per a nous continguts», «Les figures lul·lianes: la seva naturalesa i la seva funció com a raonament diagramàtic», «Les representacions gràfiques al Llibre de contemplació de Ramon Llull», «La representació de l’arbre en l’Arbre de ciència de Ramon Llull» i «Representació gràfica i ècfrasi en l’obra de Ramon Llull». Acompanya aquesta part la reproducció de 29 làmines en color, imprescindibles per a l’anàlisi que Bonner i Soler ens ofereixen.

La quarta part, segurament la més miscel·lània i extensa de les cinc, arreplega aquells treballs dedicats als «aspectes històrics, filològics i interpretatius» collaterals en el desglossament dels enigmes de l’Art, però imprescindibles per a la comprensió del fenomen Llull: «La situación del Llibre del gentil dentro de la enseñanza luliana en Miramar», «L’aprenentatge intel·lectual de Ramon Llull», «Ramon Llull i Mallorca», «L’apologètica de Ramon Martí i Ramon Llull davant de l’Islam i del judaisme», «Ramon Llull and the Dominicans», «Ramon Llull i l’elogi de la variant», «Més sobre el mot i el concepte de “dignitats” en Ramon Llull» i «The structure of the Arbor scientiae». La cinquena part, de cloenda, recull aquells treballs relatius a «Lul·lisme i altres temes», en els quals l’autor abor-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

da aspectes relacionats amb la recepció i la continuació del llegat lul·lià: «El lullisme alquímic i cabalístic i les edicions de Llàtzer Zetzner», «El arte luliana como método, del Renacimiento a Leibniz», «Estadístiques sobre la recepció de l’obra de Ramon Llull», «Els Introductoria Artis demonstrativae: una obra autèntica?», «A Brief History of the Llull DB and Its Derivatives», i «Qui té por de Ramon Llull?». En conjunt, el recorregut per totes aquestes facetes polièdriques de l’univers lul·lià, proposat per Bonner i pels editors del volum, permet copsar com l’Art lul·liana és la peça central, el «pal de paller» de la producció del beat mallorquí, el funcionament de la qual ha estat explorat fins a l’últim detall. L’investigador, que es presenta al volum com el deixeble que escolta Llull directament i n’ha de fer el report fidedigne, ha desencaixat totes les peces del trencaclosques per reconstruir-ne de bell nou la factura i entendre’n així els mecanismes que l’articulen. I fent això, ens ha llegat, a manera de bell florilegi científic i metòdic, acurat i precís, un volum de referència indispensable per conèixer aquesta peça cabdal del pensament europeu medieval i per, en definitiva, perdre-li’n la por.

MenSa i vallS, Jaume: Arnau de Vilanova a Lleida. La Confessio Ilerdensis

Estudi, edició i traducció, Lleida: Universitat de Lleida; «Polyeideia» 6.

CarMeL FerraGud doMinGo

Institut Interuniversitari López Piñero, Universitat de València carmel.ferragud@uv.es

Si hi ha algú acreditat per a parlar sobre Arnau de Vilanova, i en particular sobre la seua obra teològica, aquest és sens dubte el professor de filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Mensa. Ja abans de la seua tesi doctoral, però molt en particular a partir d’aquesta (1993), ha dedicat bona part de la seua labor investigadora al metge-teòleg de València. Mensa ha estat integrant de projectes de recerca, promotor de trobades científiques i és autor d’innombrables publicacions imprescindibles, que han tingut com a eix central la figura d’Arnau. El producte sintètic de bona part d’aquesta activitat científica es troba a l’abast al web ArnauDB Corpus digital d’Arnau de Vilanova (MenSa & giralt, 2013), de consulta inexcusable per a tot aquell que es vulga apropar a la versió més actualitzada que la recerca pot donar d’Arnau i l’arnaldisme.

En altres ressenyes he manifestat la meua admiració pel grau de coneixement assolit entorn de la figura d’Arnau, i això tant fa per a la seua obra mèdica com la teològica, fins al punt que fa l’efecte que el grup d’especialistes que hi ha sobre el personatge haguessen pogut discutir amb ell mateix sobre els seus pensaments. I, una vegada més, no puc més que manifestar de nou el meu enlluernament davant el producte de Mensa. L’aplec d’estudis i edicions entorn de l’obra d’Arnau permet aproximacions cada vegada més acurades i depurades; és un privilegi poder

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

assistir a aquest avanç permanent de la recerca entorn a un personatge de la magnitud i projecció que tingué Arnau de Vilanova.

En aquesta ocasió, Mensa aborda la Confessio Ilerdensis, opuscle que va ser llegit per Arnau davant de l’arquebisbe de Tarragona i altres bisbes a Lleida, presumptament el 6 d’octubre de 1303 —així es desprén després d’un estudi minuciós del context que en fa Mensa—, per denunciar els falsos religiosos, malvats i perversos, i falsos predicadors. La llista de les 21 perversitats d’aquest clergat díscol que Arnau enuncia és extensa i en bona part es deu a la seua collita pròpia: desvergonyits usurpadors dels béns aliens que es vantaven de sostraure, embaucadors, estafadors, cobejosos de tota mena de beneficis, avars i luxuriosos, que defugien totes les virtuts cristianes. La radiografia no deixa estaca en paret. I bé podem pensar que tenia més raó que un sant, Arnau. De fet, l’Església trigaria encara molt de temps a fer una reforma de tots aquells vicis. El lector pot guaitar a les visites pastorals publicades, on es mostren a bastament aquells vicis que Arnau abominava (bauCellS 2005; CárCel & boSCà 1996; Palau 2015).

No era la primera vegada que el metge emetia judicis semblants en clau de confessió pública, que acabaven registrats per mà d’un notari. En aquesta ocasió, però, el motiu que sembla que el va impulsar va ser la polèmica mantinguda amb Bernat de Puigcercós i l’actitud del bisbe de Girona, Bernat de Vilamarí. Arnau no va voler personalitzar, en aquesta ocasió, i s’estalvià noms, però actuà amb contundència, en particular perquè sentia que no se li feia cap cas, i per això tenia la voluntat de portar el seu al·legat al punt més alt, la Santa Seu. Fet i fet, Arnau no es va estar d’advertir en la Confessio del paper que havien de desenvolupar els pastors de l’Església que tenien al seu càrrec aquesta legió de clergues indignes. Un reformador espiritual del seu tarannà no s’anava mai a mossegar la llengua. El llibre comença amb una introducció que consta de quatre apartats. En primer lloc, ofereix una biografia actualitzada del personatge, necessàriament sintètica. Com indica l’autor, es tracta d’una versió del text, imprescindible, que apareix publicat en el web ArnauDB, obra del mateix Mensa i d’un altre gran coneixedor de l’obra arnaldiana, Sebastià Giralt; en segon lloc, s’analitza l’estreta relació d’Arnau amb Lleida; en tercer lloc, ofereix una cronologia extreta del web abans esmentat; i, finalment, una descripció dels objectius de l’obra. A continuació el llibre s’estructura en dues grans parts, una primera destinada a l’estudi de la Confessio, en la qual Mensa esmicola el contingut de l’obreta, i una segona on s’hi recullen l’edició crítica i la traducció al català modern.

La Confessio s’ha conservat en cinc manuscrits, tanmateix per a l’edició Mensa ha fet servir el conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana (Vat Lat 3824), que recull la totalitat de les obres religioses d’Arnau. Es tracta d’un recull fet en 1305 sota supervisió directa d’Arnau per tal de presentar-lo al papa Climent V i la Santa Seu. Els altres quatre manuscrits a penes aporten gaires variants, que Mensa recull en nota quan escau.

El text ve acompanyat d’una traducció al català. Traduccions tan solvents com la de Mensa són de lloar, perquè fan possible l’accés al text a un públic inte-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

ressat divers, però cada vegada, dissortadament, mancat de formació llatina. D’altra manera es corre el risc que siguen quatre els que puguen apropar-se a aquests textos. S’ha de dir que Mensa ha fet servir també per a la seua traducció la que Arnau, ad sensum i no pas paraula a paraula, va fer parcialment del text dos anys després de la seua publicació i que es va integrar a la Confessió de Barcelona. Un text que com el mateix Mensa indica conservava el sentit original, però que havia estat modificat per excés i per defecte, tot guanyant força expressiva i explicativa però perdent en la part tècnica i en la complexitat conceptual. Dues traduccions que, fet i fet, buscaven públics destinataris diferents, els prelats en la llatina, i les elits nobiliàries i intel·lectuals de la cort de Jaume II i el patriciat urbà barceloní, la catalana. Es tractava de vernacularitzar, ço és, fer intel·ligible el text als laics desconeixedors del llatí. Com ara Mensa el fa comprensible al públic modern.

BIBLIOGRAFIA

bauCellS (2005): Josep Baucells, Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344), vol. 2, CSIC: Institució Milà i Fontanals.

CárCel & boSCà (1996): María Milagros Cárcel i José Vicente Boscá, Visitas pastorales de Valencia (siglos XIV-XV), València: Facultad de Teología San Vicente Ferrer.

MenSa & giralt (2013): Josep Mensa i Valls i Sebastià Giralt, «Qui és Arnau de Vilanova», Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Accessible a: <https:// webs.uab.cat/arnau/arnaudevilanova/> [Consulta: 17 de juliol de 2025].

Palau (2015): Josep M. Palau, El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315) [Tesi doctoral]. Accessible a: <http://hdl.handle. net/2445/100760> [Consulta: 17 de juliol de 2025].

CHartier, Alain: La belle dame sans merci (Requesta d’amor de madama sens mercè), traducció catalana del segle xv de Francesc Oliver, edició crítica de Marta Marfany, Barcelona: Editorial Barcino, 2025; «Els Nostres Clàssics. Autors Medievals» 41.

LoLa Badia

Universitat de Barcelona / Centre de Documentació Ramon Llull lola.badia@ub.edu

El volum 41 d’Els Nostres Clàssics es distribueix quatre anys després del 40, el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis. El ritme pausat manté operativa la publicació de productes de recerca filològica autòctona del més alt nivell en el sector medieval, que pren forma a ENC a partir del tom 29 de 2009, Sis poetes del regne d’Alfons el Magnànim. L’exigència tècnica de la sèrie al segle xxi l’han

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

consolidada els gestors —Joan Santanach, Francesc Gómez, Raquel Parera— en connivència amb els directors de l’Editorial Barcino —Carles Duarte, Oriol Magrinyà— i comptant amb la professionalitat dels curadors —Jaume Torró, Lluís Cabré, Francisco José Rodríguez Risquete, Antònia Carré, Tomàs Martínez, Josep Pujol, Stefano Cingolani, David Guixeras. El volum que ofereix Marta Marfany corrobora l’encert de la manca de presses. D’ençà del doctorat de 2008 sobre la traducció catalana en vers del poema de Chartier, en efecte, Marfany ha publicat abundosament sobre l’entorn cultural d’aquest best seller del segle xv (p. 337-338): la nova edició crítica de la Belle dame catalana és el resultat assaonat de vint anys de dedicació a un text que, tot i haver estat objecte de dues edicions —de Pagès el 1936, i Riquer el 1983— ara se’ns revela com una peça clau per comprendre la poesia catalana del segle xv, un cop s’ha assumit que la lírica francesa, en paraules de Jaume Torró, «és la influència més determinant després de la pròpia tradició en [...] la cançó d’amor» d’ençà de Gilabert de Pròxida i d’Andreu Febrer (p. 8).

El cor d’aquest llibre és l’edició acarada del text original amb la traducció (p. 113-315). Els vuit-cents versos de cada un dels dos textos porten sengles aparats de variants, que, en el cas del francès, serveixen per explorar les fonts de les discrepàncies entre la traducció i l’edició estàndard del poema de Chartier, la fixada per Laidlaw el 1974. Per matisar les suposades distraccions del traductor Marfany ha revisat trenta-nou dels quaranta-sis manuscrits francesos de l’obra que han arribat fins avui en els termes en què s’explica a l’Annex (p. 317-325), de manera que pot explicar casos com el v. 536 (estrofa LXVII): «Qu’il n’ait q’un seul corps par prison» / «si ell no té més d’un cor en presó». La solució «cor» del traductor s’ha d’acarar a la variant corps] cuer dels ms. francesos Pb Po Qa Qk Ql Qm (p. 110 i 246).

La tria del manuscrit de base de l’edició de la Belle dame catalana de Marfany, J, el «Cançoner de París», es justifica per diversos criteris condicionats per la poca variació textual dels cinc cançoners que contenen la traducció: J, K, N, P, S1 (p. 106), que s’exposen d’acord amb les darreres monografies sobre els aplecs poètics catalans del xv i amb l’afegit de noves observacions sobre les mans que copien el poema que s’edita (p. 99-106). La presentació dels procediments d’edició (p. 106-111) posa en evidència quina novetat s’hi aporta: l’enriquiment del treball de fixació del text gràcies a un buidatge diria que exhaustiu dels elements contextuals, un exercici que requereix afinament de les eines d’anàlisi. Disposar de la versió digital de la poesia catalana del xv al Rialc, <https://www.rialc.unina.it/>, facilita la localització dels passos paral·lels que fan falta per discutir en nota les incidències de cada un del problemes interpretatius que hom es proposa de resoldre combinant el mètode contrastiu comparatiu amb la discussió lingüística i amb l’aplicació dels resultats del despullament sistemàtic de les tècniques de traducció. Les notes al text desgranen una casuística que el lector troba sistematitzada a les p. 69-86 de la «Introducció»: hendíadis i addicions, subjecte i canvis sintàctics, perífrasis. Marfany pot demostrar que el traductor «treballa amb una clara volun-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

tat de fidelitat a la lletra i, sobretot, a la rima i d’altres aspectes mètrics de l’original que tradueix» (p. 78).

Els editors que han precedit Marfany ja van indicar que l’adaptació del huitain libre francès al decasíl·lab català amb cesura masculina a la quarta síl·laba de les octaves cadenoencadenades que alternen rimes planes i agudes condicionava l’estil del traductor, obligat a afegir dues síl·labes més per vers. El nou estudi purament descriptiu de la qüestió (p. 53-61) prepara la que al meu entendre és l’aportació més innovadora de Marfany, l’apartat «Llengua poètica i memòria literària» (p. 78-92).

Quan Jaume Torró, en la seva edició de l’obra de Romeu Llull (1996, ENC A 135), va detectar-hi records de la traducció catalana de Chartier, va estimular una profitosa línia de lectura de la poesia del xv atenta a les formes de la intertextualitat (p. 47-48). És seguint aquesta via que d’ençà d’aleshores disposem de suport bibliogràfic (Lluís Cabré, Anna Alberni, Marta Marfany) per mostrar que «escriure en vers al segle xv, encara que es tracti d’una traducció, implica la necessària remissió a una llengua poètica, a unes fórmules, uns estilemes i un vocabulari que s’imposaven al traductor de manera automàtica» (p. 78). Marfany, entre altres proves, ofereix buidatges de rebles («cert», «mon bé», binomis com «plors i dols») que la traducció de la Belle dame comparteix amb textos de Jordi de Sant Jordi, Lluís de Requesens, Joan Berenguer de Masdovelles, Romeu Llull o Ausiàs March entre d’altres. L’exploració de la memòria literària del traductor fa emergir la intertextualitat com a recurs «espontani» de la seva tasca i també il·lustra l’aire d’homogeneïtat de les maneres d’expressar-se dels enunciats lírics dels poetes copiats als cançoners catalans del xv.

Les pàgines que Marfany dedica a la figura d’Alain Chartier (p. 13-24) i a la recepció europea de la Belle dame (p. 24-33) posen al dia la bibliografia i incorporen una seva antiga aportació entorn del fet singular que el traductor italià en tercets encadenats del poema francès feia servir la versió catalana en octaves (p. 31-33). La revisió del que es pot esbrinar sobre la recepció catalana de Chartier confirma fra Francesc Oliver, de l’orde de Sant Joan, com a autor de la traducció, tot desvinculant aquesta figura històrica del mite de l’Oliver suïcida per amor present en cinc testimonis del xv, que s’analitzen a les p. 36-40. L’estudi de la difusió de la Belle dame catalana posa els punts sobre les is de la seva relació amb el premi poètic «joia de la desconeixença» de 1457 i amb l’ús que en fan poetes com Antoni Vallmanya o Romeu Llull, que l’assimila al mestratge d’Ausiàs March i de Petrarca (p. 42-52).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

MaSSiP, Francesc (ed.): La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia, Barcelona: Institut del Teatre Edicions, 2024.

anton Maria espadaLer i poCH

Universitat de Barcelona anton.espadaler@gmail.com

L’any 2020 Francesc Massip va donar a conèixer a les prestigioses Publicaciones del SEMYR, que dirigeix Pedro Cátedra, una edició crítica, precedida d’un sòlid estudi, de la “comedia de corte” de Joan Ferrandis d’Herèdia que s’ha transmès com La vesita. La vàlua d’aquella edició no residia solament en el gran coneixement del teatre de l’època, que es tradueix en un important pròleg i en una munió de riques notes, sinó en tot el que es derivava d’haver pres per primera vegada com a manuscrit base el consignat com a A, que correspon al ms. 2050 del la Biblioteca de Catalunya.

Ara, el teatre ha nascut per ser representat, i l’edició de 2024 vol complir aquesta inesquivable finalitat, per la qual cosa l’obra és introduïda per un pròleg que conté les idees essencials per a guia de tot lector no especialitzat, mentre es modernitza la llengua i s’eliminen, perquè ja no tenen cap sentit, la majoria de les apuntacions erudites, i l’anotació de les variants fruit de l’acarament amb el ms. 2621 de la Biblioteca Nacional i de l’edició prínceps de 1562. Tant l’edició crítica com la que sembla destinada a la moderna escena són fruit del convenciment que essent la farsa més reeixida de totes les escrites en el seu temps, és també la més desconeguda. Les dues edicions són, doncs, una reivindicació.

Massip atribueix aquest desconeixement immerescut al fet que sigui una obra on hom parla diverses llengües, en el cas català, castellà i en molt menor mesura portuguès, tot i reconèixer que es tracta d’un fenomen que es produeix també en un autor com Gil Vicente. De fet, sembla un corrent que recorre el teatre de bona part del segle xvi. Pensem, per exemple, en la Seraphina o en l’entretinguda Tinelaria de Bartolomé de Torres Naharro, en la qual la coexistència de llengües —castellà, català, italià, portuguès, aromes de basc, sentors d’alemany, llatí macarrònic— és fonamental per al ritme i la comicitat del text; o en un text relativament primerenc com La generosa paliza de Lope de Rueda —on la parla distinta és el gascó—, o en obres de tot un altre caire, tocades tanmateix d’una certa teatralitat per la força dels diàlegs, com La lozana andaluza de Francisco Delicado, on el català —un català prou aproximat—, fa el seu paper. És un fet, però, que a partir d’un determinat moment la presència de llengües diferents portada amb naturalitat fa nosa, i desapareix del tot o queda com un residu ridiculitzable. Pel que explica Francesc Massip, el trilingüisme de La vesita és una opció pel realisme. El que afecta els actors, car els més importants, com Jerònima, l’esposa de Ferrandis d’Herèdia —una dama de caràcter, un tarannà geniüt garantit per Lluís del Milà al Cortesano—, o el mateix autor, s’autorepresenten. I el mateix es pot assegurar de les altres dames que, amb menys paper, duen a terme el «negre

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

visitar / com ara s’usa en València». Si aquestes dames parlen valencià, i quan parlen d’amors no s’enlairen gaire, car no al·leguen ni «lo psalmista» ni «lo Tirant», els galants, que tampoc no al·leguen gran cosa, usen sempre castellà. Segonament, el que afecte els quadres, en els quals els diàlegs es produeixen de vegades dominats per un referent líric castellà. Tercerament, pels protagonistes com s’esdevé en el pas sens dubte més famós en què una exuberant Jerònima parla mentre es maquilla amb la seva minyona castellana, i que serveix per contrastar l’hedonisme vitalista de la valenciana amb els rigors ascètics de la seva assistenta. Qüestió complementària és la dels àmbits en què apareix una o altra llengua. Afirma Massip que mentre el català sol remetre a l’univers de les coses concretes i quotidianes, el castellà apareix quan la conversa la protagonitzen cavallers, o s’enfila cap a conceptes més complexos.

Se’m permeti, però, un incís. Massip dedica una llarga nota, que manté en l’edició recent, al terme melarquia, gens comú al lector d’avui. Qui l’usa és una dama, i ho fa amb l’espontaneïtat i absoluta manca de pedanteria amb què s’empren mots d’allò més habituals, exposant les seves dolències:

Mig morta em té i acabada esta negra melerquia (v. 641-642)

Com és natural, la seva interlocutora no demana cap mena de glossa, i hem de suposar que tothom entén que es tracta d’una mena de malenconia que en la nota erudita de Massip s’especifica que és sobretot un terme usat pels metges —no debades l’empra Jaume Roig—; i que refereix una mena de malestar que, amb el pas dels anys, acabarà desembocant en l’anomenat, amb més fortuna poètica, spleen. No deixa de ser remarcable que aparegui com un terme de domini comú, a València i entre aquestes dames plenes d’un enginy casolà, si tenim en compte que un aristòcrata castellà com Diego Hurtado de Mendoza, en un poema dedicat a María de Peña, escriu, fent evident un espai lingüístic i cultural:

Tómame en esta tierra una dolència, que en Cataluña llaman melarquía, la qual me acaba el seso y la paciència.

L’edició de Salamanca de La vesita es tancava amb un apèndix en què recollia algunes didascàlies que Josep Romeu i Figueras oferia als actors que la posaren en escena en les memorables sessions del Tinell dedicades al teatre antic als anys seixanta, i que el professor Romeu havia organitzat amb tant d’afany. És una llàstima que no s’hagin pogut incorporar en l’edició recent, ja que considero que la col·lecció teatral que l’acull en celebraria la seva indiscutible utilitat avui mateix, perquè Romeu lluitava perquè els actors no deixessin escapar ni una mil·lèsima del tremp literari dels textos. I a més haurien perllongat l’homenatge que Massip li ret en tantes pàgines.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Sequero garCía, M. Ángeles: Història de l’esforçat cavaller Partinobles (1588): Estudi i edició, Alacant: Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana, 2024; «Biblioteca Rafael Alemany Ferrer» 4.

FranCesC J. GóMez

Universitat Autònoma de Barcelona

FrancescJosep.Gomez@uab.cat

La Història del cavaller Partinobles és un dels millors representants catalans, juntament amb la Història de París i Viana i la Història de Pierres de Provença, d’un gènere breu de narrativa cavalleresca que gaudí d’una gran popularitat i d’una amplíssima difusió multilingüe a l’Europa tardomedieval i moderna, principalment en impresos de format econòmic de conservació molt precària. Als primers anys del segle xx la col·lecció «Històries d’altre temps» de Ramon Miquel i Planas, i sobretot els fascicles recollits al Novelari català dels segles xiv a xviii (19081916), tornaren a posar tots tres títols a l’abast dels lectors i dels estudiosos en edicions rigoroses, basades en els impresos més antics i conformes als estàndards de la romanística d’aquell tombant de segle. L’únic exemplar conegut de l’editio princeps de la Història del cavaller Partinobles (Tarragona, Felip Robert, 1588), propietat del bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat, avui perdut, fou sortosament objecte d’una edició facsímil datada a Tarragona el 1947. No ha estat, però, fins fa ben poc que tant la Història del cavaller Partinobles com la de Pierres de Provença han estat reeditades amb criteris filològics gràcies a les tesis doctorals de Vicent Pastor Briones (2018) i de M. Ángeles Sequero García (2015). Fruit d’aquests treballs acadèmics són el llibre de Vicent Pastor Briones, Pierres de Provença (1650): Estudi i edició crítica (Alacant, Barcelona: IIFV, PAM, 2020) i el que avui ressenyem.

El volum de M. Ángeles Sequero és una aportació substancial per l’edició crítica del text, basada en el facsímil de l’edició perduda de 1588 i en la col·lació de setze dels vint testimonis impresos dels segles xvii-xix que se’n coneixen. No hi manca pas, en l’estudi previ, una breu notícia del roman francès del segle xii i de les tradicions literàries que hi conflueixen, especialment el mite de Psique i Cupido i la tradició fantàstica del lai narratiu (p. 21-26), ni tampoc algunes consideracions sobre el gènere literari en què s’inscriu (p. 26-35). Però el problema crític de primera magnitud que es planteja és situar la versió catalana de 1588 dins el conjunt d’una tradició textual molt extensa, fluctuant, llacunosa i multilingüe.

Pel que fa a la tradició medieval i renaixentista, l’apartat «Datació i editio princeps» (p. 35-53) confirma que la notícia de Nicolás Antonio (1672) d’un incunable tarragoní de 1488 —anterior a l’editio princeps castellana (1499)— és el fruit d’una confusió amb l’imprès de 1588. No obstant això, l’existència d’una versió catalana tardomedieval té un doble suport en la tesi de Susana Requena Pineda (Estudio de las versiones castellana y catalana de El conde Partinuplés: Hacia una hipótesis de filiación de las ediciones conservadas de los siglos xv y xvi, Universitat

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

de València, 1997) i en la documentació d’arxiu. Segons Requena, les dues famílies en què es pot dividir la tradició castellana del segle xvi —d’una banda, els impresos de 1519 i de 1526; de l’altra, el de 1547 i la resta— presenten per separat indicis d’un antecedent català tardomedieval. D’impresos catalans anteriors a l’edició tarragonina de 1588 també se’n té notícia gràcies a dos documents —núm. 384 (1524) i 505 (1551)— publicats per Josep M. Madurell i Jordi Rubió a Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553) (Barcelona, 1955). L’edició tarragonina de 1588 es presenta com a «novament traduÿda de llengua castellana en la nostra cathalana», i l’esquema de filiació que Sequero proposa (p. 49) implica que es tracta, no pas d’una reelaboració del text català primitiu dels segles xv-xvi, sinó d’una retraducció a partir de les dues famílies castellanes del xvi. Caldria demostrar-ho o desmentir-ho, i aclarir amb precisió la relació amb l’editio princeps castellana de 1499.

L’apartat següent, «Les edicions catalanes del Partinobles» (p. 53-68), exposa les conclusions de la col·lació de setze dels vint testimonis impresos del Partinobles català, entre els quals Sequero estableix algunes relacions sense arribar a dibuixar-ne un stemma. Tot i que no es discuteix ni es descarta explícitament que algun testimoni pugui pertànyer a una família col·lateral a l’edició de 1588 o davallar d’una versió catalana anterior a la presumpta retraducció del xvi, l’editora constata que totes les edicions analitzades transmeten una mateixa redacció del text, amb poques variants significatives en l’únic testimoni del segle xvii (b1 = Barcelona, Gabriel Nogués, 1647) i en sis dels testimonis del xviii, entre els quals Sequero estableix algunes relacions d’afinitat: dues parelles d’edicions barcelonines (b2 = Josep Llopis, 1713, i b4 = Joan Jolis, 1729; b3 = Rafael Figueró, a. 1726, i b5 = Josep Giralt, a. 1750), i dues edicions gironines (g1 = Jaume Bro, a. 1766, i g5 = Antoni Oliva, a. 1797). No obstant això, a partir de mitjan segle xviii, totes les altres edicions estudiades presenten indicis de revisió amb criteris morals, com ja havia observat Miquel i Planas (1908: 129-130) suggerint-ne un possible ús escolar. Així, són esporgades les tres edicions gironines de Josep Bro (g2-4, 1750-1794), un altra d’Antoni Oliva (g6, a. 1797), la tarragonina de Magí Canals (t2, a. 1793), les vigatanes de Joan Dorca (v1-2, a. 1794), la barcelonina de Miquel Borràs (b6, 1844) i la figuerenca de Joan Hereu (f1, 1866), i dins aquest grup Sequero també identifica afinitats (b6-f1) i un petit grup amb un grau més d’intervenció (g2-v1). Dos altres impresos del xix presenten un text tan profundament reelaborat que han quedat exclosos de la col·lació. Tot plegat testimonia la perdurable vitalitat d’un text que satisfeia la demanda de literatura d’entreteniment. L’«Aproximació a la llengua del text» (p. 68-91) descriu amb detall la fesomia gràfica i lingüística del testimoni tarragoní, destacant-ne algunes innovacions morfològiques pròpies de la llengua del xvi.

L’edició crítica del text (p. 113-339) s’acompanya de notes culturals i d’un exhaustiu aparat de variants, també amb notes que comenten els casos més rellevants. L’edició és pulcra i llegidora, però cal advertir d’entrada que les indicacions de recto i verso en la foliació semblen intercanviades respecte de l’imprès de 1588.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

178

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Opino que el complement de la locució freqüent anar a caça no és un infinitiu (caçà ‘caçar’), sinó un substantiu que admet complements (l. 656: «anar a caçà de astors» > anar a caça de astors). També discrepo de l’accentuació d’algun altre mot (l. 1741: «manà» > mana; l. 2572: «aportau-vos la una» > aportau vós la una), però tot plegat són minúcies. Quant a l’establiment del text, el criteri és més aviat conservador, fins al punt de no esmenar uns pocs errors molt probables (l. 695: «hague» > hage; l. 1112: «aportar-lo-se’ns» > aportar-lo-se’n; l. 2550: «almorzar» > almorzat). Un dels pocs llocs crítics que s’analitzen amb deteniment (l. 1037: ferrés] lleons) resulta confús en l’aparat de variants i requereix, a parer meu, una anàlisi més meditada a la llum de les tradicions francesa i castellana.

CaSanova, Jean-Yves : Le Roman en langue d’oc. Émergence et expansion 18401930, Pau: Éditions Aqua Aura, 2024.

JauMe FiGueras i truLL

Cercle d’agermanament occitanocatalà (CAOC) jaumefiguerasitrull@gmail.com

Es pas cada jorn qu’òm vei publicar un obratge de l’ample de Le Roman en langue d’oc, de Joan-Ives Casanova, que cartografia la produccion romanesca en occitan dempuèi son espelison e fins al moment ont lo genre atenh a sa maturitat.

Un obratge espés de 1102 paginas (la Bibliografia ne pren ja 48...) que pòrta sus l’encaminament dins lo roman de 40 autors, amb en tot 50 títols —d’unes d’inediches, qu’a calgut anar destoscar als archius, d’autres de tombats dins l’oblit, d’autres de legits mal o daissats de costat...

Lo quite autor nos assabenta (p. 51) qu’a la debuta èra sus plan mens de romans que comptava s’adralhar, mas que lo corpus a pas cessat de s’alargar —e aquò contunha, que la batuda es pas clavada (p. 1032).

Es sabut de totes que la Respelida occitana, a comptar del succès de Mirèio en 1859, es sus la poesia que faguèt flòri —e aquò fins a la segonda mitat del sègle xx. Casanova, donc, en tot considerar la reparticion geografica e dialectala dels romans recensats, tant coma sa cronologia, se demanda de qu’es qu’entravèt la naissença del roman. Mas abans fa una menimosa reflexion suls elements que definisson lo genre dempuèi Stendhal, Flaubert o Proust, coma lo cronotòp, la mesa en perspectiva temporala o l’inscripcion de l’autor dins la ficcion, al delà de l’extension o la disparitat d’etiquetas.

Tanben ne profita per analisar la reüssida de romancièrs occitans en francés, coma Le Roy, Cladel o Lambert, e comparar lo cas occitan a çò que se passa en Catalonha, Corsega e Bretanha, çò que li permet de quichar sus l’abséncia en cò dels occitans d’un registre de lenga apropriat, lo debat totjorn escabissós de la grafia, la concurréncia de modèls (rodanenc vs. marselhés, bearnés vs. gascon),

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

l’esparpalhament dels fogals urbans, la manca de vam per de prejutjats ideologics, la precarietat editoriala, etc.

Ven puèi l’analisi detalhada dels 50 títols, que l’autor ne fa la critica textuala alara que n’espepissa la genèsi, la motivacion psicologica, las causidas de lenga, la recepcion...

Atal, aprèp la consideracion de l’Istoira de Jean l’an pres, lo roman entre filosofic e picaresc de l’abat Fabre qu’es la sola cometa a traversar lo xviii, Casanova entamena sa batuda amb La Roubinsouno prouvençalo, d’Eugèni Garcin, datat de 1845 mas estampat en 2007: una fantasiá doblada de reaccion politica que de l’Iscla somiada, poblada per de bons provençals e regida per una sobeirana tota doçor, ne fa la sola possibilitat per que la lenga escape a l’agarrida de l’Istòria —e del francés...

Tanben lo Nouvè Granet que Victòr Gelu escriu en 1855, caldrà demorar a sa mòrt en 1886 per que siá legit: una condemnacion enrabiada de l’argent e l’interès, a l’ocasion de la visita qu’un bastidan de Vitròlas fa a París per l’Exposicion Universala. Una denóncia de la grand vila e sa ventralha infernala —amb sa carga d’estropiats e obrièrs abestits— que Casanova fa revenir a la malescasuda sociala de Gelu. A l’idòla del progrès, donc, fan compés l’Arcadia païsana e las valors familhalas.

Mas es al long dels ans 80 e 90 qu’una garba de fulhetons en òc pareisson sus de jornals populars coma La Sartan e Lou Tron de l’Èr a Marselha, Lou Brusc en Ais e Le Gril a Tolosa. De «romans-a-tant-lo-mètre» que s’endevenon en tot a las convencions del fulheton, se fan lo rebat d’una realitat urbana e pròvan l’existéncia d’un lectorat fach de mestieirals e borgesòts que, luènh de la koiné felibrenca, aiman de s’amusar en sa lenga.

Es als quartièrs malfamats de Marselha, tanben, estrifats de misèria, que se debana Bagatóuni (1894), de Valèri Bernard, pastat de lutz e de fanga, trevat per una umanitat rebutanta d’espelhandrats e bachins, ont lo cordonièr Niflo, un revolucionari a la Tolstoi, semena entre la paurilha la bona paraula de sa fe dins l’òme. Mas Bernard aviá ja engimbrat Estève en 1882 (la quita annada de La Papallona), un roman epistolar suls afres de la creacion, e en 1887 Angèlo Davi, cronica d’un adultèri que fa pensar a Madame Bovary mas ont los amoroses capitan de s’enfugir a la vila... A son torn Li Bóumian (1910) se bastís sul mite dels caracos, que l’anarquista Malan e son amic Estève prenon per de fraires de lucha —un «gitanisme» que revèrta lo de Nonell e Vallmitjana. E i a encara a la fin de sa vida Jouglar felibre: testimòni, entre satira e confession, dels enjòcs mancats pel Felibritge.

L’òbra de Loís Funèl, qu’entre 1884 e 1897 auriá entreprés fins a onze romans —sièis de publicats— es la d’un autre d’aqueles afogats que copèron palhas amb lo Felibritge —e un d’aquestes romans: Jan Cougourdan (1895) es una critica talhanta de l’institucion.

Plan planet, e mai se lo retard es d’un mièg sègle, lo genre fa son camin: del roman sentimental mai o mens ninòi —vaquí Agueto (1893) de Maurici Raim-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

180

Llengua & Literatura, 36 (2026)

bault, o Esprabes d’amou (1926) de Yulien de Caseboune— fins a Un amor (1926) de Benaset Vidal, o Au cantar dis dogas (1929), de Pau Eyssavel, que s’azardan dins lo desir.

Tanben lo roman istoric naseja, amb lo succès de Li Rouge dóu Miejour (1895), de Fèlix Gras. O de cronicas de guèrra coma Lou matricule 1628 (1931), d’Edoard Moulià. O encara la saga païsana de romans roergasses bastida per Enric Molin, dins una lenga druda.

Fa que l’endeman de la Grand Guèrra lo moment sembla vengut per que lusigan de belòias coma La Rèino Sabo, de Josèp Bourrilly, datat de 1919. Magistrat a Rabat, etnograf e arqueològ, Bourrilly balha aquí un idilli requist: lo de la beutat de la reina de Saba e la saviesa de Salomon, en tot anar al delà de l’orientalisme a la mòda —de Salammbô a Nerval— e projectar sul Marròc e los berbèrs lo sòmi d’una Palestina pivelanta —qu’es fin finala lo de sa Provença.

E es amb La Bèstio dóu Vacarés de Josèp d’Arbaud (1926) que lo roman en òc es a la cima de l’art de contar. Un obratge que se passa en Camarga, ont d’Arbaud aviá menat de jove la vida dels gardians de buòus e chivaus, e ont en 1417 lo personatge encontra, al pus fons de la palun, lo dieu Pan —mas a mand de deperir, escrancat... Una fabla pertocanta sus la solesa e l’astrada mortala d’òmes e dieus, dins una lenga d’artista portada per una sintaxi de nauta tenguda.

E mai s’es per una robinsonada que l’aventura comença, es a l’emergéncia d’una Atlantida qu’a la fin lo legeire assistís —o puslèu d’una archipèla... Aquò rai! L’espandida de l’ensems, per tant que siá escampilhat, demòra qu’es estonanta e òm pòt pas que ne badar. Òsca donc per Joan-Ives Casanova e aquel gròs trabalh!

artíS i balaguer, Josep: Tres segles de teatre barceloní. «El Principal» a través dels anys, Gabriel Sansano (ed.), Alacant: Publicacions Universitat d’Alacant, 2024.

enriC GaLLén

Universitat Pompeu Fabra, Institut d’Estudis Catalans enric.gallen@upf.edu

En el Fons Josep Artís i Balaguer, dipositat a l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona, es conserven dotze capses relacionades amb les arts escèniques catalanes [26-31; 34-37; 39, 45]. En primer lloc, el Diccionari bibliogràfic del teatre català modern [26-31], sobre tota mena de professionals de les arts escèniques. En segon lloc, sobre Frederic Soler [34-35], i tres més [36-38] sobre la coronació del rei Martí, les Passions, la cartografia teatral barcelonina, o la història dels Onofri, mentre la 39 recull retalls diversos de premsa. En tercer lloc, a la 45 s’hi troba Tres segles de teatre barceloní. El «Principal» a través dels anys, de Josep Artís i Bala-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

guer: 1370 quartilles d’un manuscrit essencial per comprendre una part de la història escènica catalana de l’Edat Moderna i el segle xix.

Josep Artís i Balaguer (1875-1956) va ser el gran de quatre germans, entre els quals el dramaturg i editor Avel·lí Artís i Balaguer (1881-1954). El perfil de la família Artís és semblant al dels Millà, Santpere o Ferràndiz, de caràcter menestral i propers a la cultura popular vuitcentista, de la premsa de caràcter humorístic fins al teatre. Artís va treballar com a administratiu a l’Ajuntament de Barcelona (1908-1944), i va escriure teatre en castellà, va col·laborar a L’Esquella de la Torratxa, La Publicidad o El Día Gráfico, del qual va ser redactor en cap (19231929), i a revistes com Mirador o Teatre Català. Va publicar Tres conferències sobre teatre retrospectiu (1933), i va participar a Barcelona. Divulgación histórica (1945-1974), una iniciativa de l’Institut Municipal d’Història, que va dirigir Agustí Duran i Sanpere.

L’edició de Tres segles de teatre barceloní. El «Principal» a través dels anys es deu al doctor Gabriel Sansano, catedràtic del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, un investigador dedicat especialment a les arts escèniques de l’Edat Moderna i el segle dinou, molt interessat pels espais teatrals i la seva projecció social, com n’ha deixat empremta en l’edició del llibre i en l’article «Theatre Spaces in Barcelona, 1800-1850» (2020).

Tres segles de teatre barceloní. El «Principal» a través dels anys consta d’un pròleg i catorze capítols de distinta extensió i sense epígrafs. L’edició es completa amb cent seixanta-sis notes de Sansano, que tracta obertament sobre les fonts utilitzades per Artís. Com en altres documents seus, Artís «al·ludeix a fonts “molt conegudes”, que potser ho devien ser en el seu temps, però que vuitanta-set anys després es tornen difuses o vagues (p. 613). No són tampoc gens aclaridores les notes o «fitxes» del seu fons (p. 37) per redactar la història del teatre, i en les quals rarament cita explícitament la font exacta (p. 613).

Artís va enllestir el manuscrit el 18 de juliol de 1938, en el moment més dur del conflicte bèl·lic a Catalunya. En plena Edat Moderna, el Teatre Principal depenia políticament i cultural d’una nova situació històrica amb la monarquia espanyola, refermada amb el decret de Nova Planta i les seves derivacions jurídiques, socials i culturals. La llengua catalana va ser relegada a una situació de diglòssia, i el castellà va esdevenir la llengua de prestigi. En aquest marc, les disposicions teatrals, aplicables als locals de províncies (com es considerava Barcelona), es dictaven segons les necessitats dels teatres madrilenys.

Entre els catorze capítols n’hi ha alguns que ofereixen una documentació molt valuosa sobre l’època en qüestions com la «Il·luminació» (el teatre va ser illuminat elèctricament el 1896, com ja ho eren altres teatres europeus, cap. III); «Vigilància i policia de la sala i escenari» (cap. VIII); «Separació de sexes» (cap. XII); «Règim de localitats» (cap. XIII), i «La propietat literària» (cap. XIV). El gruix del volum el formen els capítols sobre els orígens i la història del local (caps. I-II); el govern del teatre, la presidència teatral, la privativa de les representacions i les llotges oficials (caps. VII, IX, X-XI); el capítol IV tracta dels comediants; el

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

182

Llengua & Literatura, 36 (2026)

V, de l’òpera, i el VI, de la censura. No s’inclou cap apartat sobre la programació, el repertori dramàtic i líric, o la literatura dramàtica en castellà o italià, perquè a Artís li interessa «la història física i interna, social, del coliseu de la ciutat» (p. 35). Quant als comediants, les companyies procedien de Madrid, o eren reclutades amb l’oposició de l’Església, que castigava els seus representants si anaven al teatre. L’aparició de l’òpera italiana (1708), amb el suport de l’aristocràcia madrilenya, a Barcelona se circumscrivia a les autoritats (especialment la militar), i amb un escàs ressò inicial de públic.

En el context del desenvolupament de l’òpera, les funcions dels comediants espanyols omplien els buits quan no es programava òpera, els elencs autòctons eren objecte d’una humiliació inconcebible, com s’explica en un memorial de l’apoderat del gremi el 1780 (p. 309-311). Com a teatre provincial, era per aquest motiu inferior respecte als de Madrid, de manera que si va comptar amb algunes parts compromeses, van ser captades pels teatres de Madrid. La servitud als comediants autòctons es va estendre també al Liceu. Si al Principal guanyà el vers, el Liceu fins a la dècada de 1880 va assignar als comediants autòctons l’ofici de cendrós (p. 327). Fins a l’època isabelina no hi va haver la rehabilitació d’intèrprets —Valero, Romea, Matilde Díez— i autors com Zorrilla, García Gutiérrez, Hartzenbusch, o Bretón. (p. 329). Cap notícia sobre autors o textos en llengua catalana apareguts en la dècada de 1860 amb la colla de Serafí Pitarra / Frederic Soler.

El teatre, edificat el 1597 i reconstruït el 1788 per un incendi total (21-101787), va monopolitzar la vida teatral barcelonina fins a 1833 amb la divisió provincial a Espanya. El local, que pertanyia a l’Hospital de la Santa Creu, i rebia dels arrendaments els beneficis per als malalts, va acabar sent conegut com a Principal per diferenciar-se d’un teatret, el dels Gegants, situat a la plaça de teatre del mateix nom (1821). El 1843 era conegut com a Teatre de la Santa Creu i, a partir de la temporada 1848-1849, ja es va convertir en el Teatre Principal.

El funcionament del teatre va generar tensions i problemes permanents. El local, davant els deutes i la progressiva degradació artística en la segona meitat del xix, no va ser atès ni protegit com calia per les institucions que en tenien cura. Propietat de l’Hospital de la Santa Creu, amb el concurs de l’Ajuntament, a partir del decret de Nova Planta va comptar amb la figura del corregidor, creada per la monarquia: un oficial d’origen castellà, encarregat d’unir els poders territorials (municipal, provincial) amb la monarquia. La seva jurisdicció duia el nom de «corregimiento», destinada per a demarcacions territorials amb fins administratius. La majoria dels corregidors de Catalunya van ser militars amb el comandament superior de la plaça, que els convertia en governadors militars. El corregidor tendia a assumir les funcions del capità general de la província, una sòlida autoritat del règim, sovint autoritari. Quan era absent, el substituïa un dels tinents del rei, que representava el seu segon en el comandament militar en els vessants polític i militar. A partir de 1749 el corregimiento va ser completament militar fins que es va extingir en aprovar-se la divisió territorial d’Espanya (1833).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

L’Hospital de la Santa Creu i l’Ajuntament s’encarregaven de cedir el teatre a particulars, sovint personatges del comerç barceloní. Quan la figura del corregidor s’identificava amb la del capità general, aquest intervenia sovint, com el 1788, quan Francisco González de Bassecourt, conegut més tard com a conde del Asalto, es fa càrrec del negoci i busca particulars per ajudar econòmicament un local endeutat. El 1816, el general Castaño restitueix el crèdit perdut del teatre amb una Sociedad de Accionistas, convertida en empresa. Contracten una companyia espanyola per als gèneres més diversos i eliminen els artistes més destacats per evitar discòrdies, gelosies i pertorbacions (p. 162). La Sociedad va plegar el 1820 sense comptar amb el suport de l’Hospital de la Santa Creu o l’Ajuntament. La dependència política i cultural de Madrid i la cort reial va ser absoluta. Quan es crea el decret orgànic de teatres (1847) a Barcelona per ordre d’antiguitat consten tres teatres: Principal, Nou i Liceu. Barcelona, en tant que capital de província, va destinar l’òpera i els balls escènics al nou teatre del Liceu i el teatre en vers al Principal. El Principal fracassa en no poder absorbir l’òpera, l’aspiració màxima dels liceistes, que el 1839 havien guanyat una proposta per gestionar el local, que fou desnonada pel governador civil. Els dos teatres es van fusionar el 1850, i entre 1856 i 1872 van establir un conveni, i l’últim any es va contractar una companyia per als dos locals. Encara que el 1869 es derogués el decret orgànic de classificació de sales i gèneres (1847), la vida del Principal ja estava sentenciada. El 1877 es planteja la venda amb la casa annexa. Cap a 1891 la situació és crítica: empresaris sense ambició ni orientació ni cap pla concret i l’exigència del públic davant un altre teatre. El 1895 només hi actuen gimnastes, còmics, il·lusionistes i prestidigitadors enmig de pèrdues econòmiques i dificultats diverses per eixugar els dèficits i recuperar el prestigi perdut. Es comença a parlar de municipalitzar-lo sense sort. Entre 1894 i 1897 es parla de la conveniència formulada per un grup d’autors dramàtics que l’Ajuntament doni suport al teatre català, però Artís dubta que s’arribés a considerar (p. 234-235). Finalment, el Principal es converteix en cinema (1905), i torna el debat sobre la municipalització, que es tanca el 1915, quan s’incendia l’edifici, cosa que fa replantejar la compra i les reedificacions. El 1917 s’acordà imposar al comprador Teodoro Seelbold conservar la façana i les cessions del Teatre i la Casa, amb un contracte formalitzat el 1918. Quant a la presidència, a partir del decret de Nova Planta, va correspondre al capità general, però el 1767 es conferí el comandament al corregidor o a un dels dos tinents substituts. Les presidències van anar oscil·lant enmig de pugnes entre l’Hospital i l’Ajuntament per qüestions aparentment d’intendència (seients i llotges institucionals). Quan la presidència no era dels alcaldes corresponia al corregidor abans de 1833. El 1837 és per al governador civil; el 1847, per als caps polítics; el 1851 es suprimeixen, i el 1872 l’Ajuntament vol ressuscitar els càrrecs amb picabaralles sobre la presidència de les llotges. Una última dada significativa: la llotja de capitania va durar «tot el temps que durà el teatre» (p. 549).

Desglossada la història del Principal, hem de dir que encara no ho sabem tot. Al marge de les conteses entre creuats i liceistes, literaturitzades per Serafí Pitarra,

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

184

Llengua & Literatura, 36 (2026)

desconeixem la seva programació global, les empreses, les companyies, els intèrprets que hi van participar. O per què virà el sentit de la societat civil barcelonina que a mitjan segle xix l’abandonà per un de nou, el Liceu. Certament, el Teatre Principal era un teatre carregat de reformes (com el mateix Liceu) i amb una administració complexa. El Liceu neix lliure d’aquesta dependència i compta amb un tipus de soci d’una posició potser més elevada de la dels que van inaugurar el Principal el 1597. Breument, l’estudi i l’edició faciliten conèixer amb detall la història del Teatre Principal, imprescindible per acostar-nos a una renovació de la historiografia teatral de l’Edat Moderna, molt ben representada també per Albert Rossich amb Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles xvixviii) (2024).

PéreZ-Jorba, Joan: Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, edició i estudi introductori de Pilar García Sedas, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024; «Filologia UB. Biblioteca».

pep sanz datzira

Universitat Autònoma de Barcelona josep.sanz@uab.cat

La literatura catalana de l’últim segle ha viscut moments d’un internacionalisme prou vistent tant des de la seva pròpia contemporaneïtat com des de la perspectiva crítica que ofereix el pas del temps. Contactes puntuals i casos concrets al marge, el Modernisme exemplifica a bastament la pruïja transfronterera i multicultural dels escriptors, pintors, músics i artistes en general que van trobar, de manera preponderant a França (a París), no només la meca de la modernitat, sinó també l’àgora privilegiada des de la qual podien intentar eixamplar els límits del seu món i del seu art. Pocs anys després d’aquella embranzida del tombant de segle, el revulsiu que representen les avantguardes històriques ens situa, de nou, en un context en què l’intercanvi cultural (sens dubte desigual) entre la capital francesa i la catalana és part essencial de la pràctica literària del moment, al costat, és clar, dels contactes també decisius amb altres literatures europees.

Cal inscriure en aquest context el volum Itineraris d’avantguarda d’un català de París (1917-1020). Cròniques literàries, entrevistes i cartes, obra de Pilar García Sedas que parteix del treball més extens recollit a la tesi doctoral dedicada a Joan Pérez-Jorba que va presentar el 2022. El llibre comprèn, en primer lloc, un estudi introductori sobre l’activitat literària de l’autor estructurat a partir dels àmbits d’actuació en els quals va intervenir, que es defineixen seguint l’adscripció territorial de les revistes o diaris que van acollir la seva producció durant aquests anys. En un segon bloc, García Sedas edita els textos signats per Pérez-Jorba que

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

s’ocupen de la difusió i el comentari dels autors i dels aspectes més rellevants de les avantguardes en les literatures francesa i catalana. S’hi recullen, en tres apartats identificats amb la denominació dels punts de la introducció, els articles corresponents a l’«itinerari català», publicats a capçaleres com El Poble Català, La Publicidad, El Día Gráfico, La Vanguardia, El Camí, Messidor i Terramar; a l’«itinerari francocatalà», amb les col·laboracions a la revista L’Instant; a l’«itinerari francès», que compila les aportacions a SIC i a la Revue de l’Époque i, finalment, al brevíssim «itinerari castellà», que consta d’una única crònica publicada a Grecia. Revista de Literatura. Aquesta organització permet conèixer la voluntat d’intervenció de l’escriptor en diversos àmbits, que s’estudien a partir de «l’articulisme que itinera [...] pels diferents espais de comunicació que acullen les seves pràctiques discursives en l’àmbit periodístic» (p. 37) i que donen compte dels seus interessos literaris lligats a les avantguardes. Finalment, en quatre apartats d’apèndix s’hi apleguen un text sobre tres obres d’Albert Briot, l’autor francès amb qui va tenir una relació literàriament més fructífera (annex I); la correspondència intercanviada amb Guillaume Apollinaire (annex II), així com les cartes que les plomes més representatives dels diversos moviments d’avantguarda —Louis Aragon, Blaise Cendrars, Paul Dermée, Raymond Radiguet, Pierre Reverdy, André Salmon i Philippe Soupault— adreçaren a Pérez Jorba (annex III). L’annex IV comprèn les cartes de l’autor adreçades a Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep M. Junoy i Tristan Tzara.

Tal com queda palès i justificat a l’estudi introductori, el qualificatiu que descriu millor l’activitat intel·lectual menada per Joan Pérez-Jorba, especialment durant el període del qual s’ocupa el llibre, és el de mediador, d’«agent de la transferència» en la terminologia d’Even-Zohar, (p. 35). Aquesta tasca de passeur entre el camp cultural francès i el català es materialitza, principalment, en les collaboracions a les diverses capçaleres en les quals participa però no s’explica, en tot cas, sense el cercle de relacions i coneixences des del qual actua Pérez-Jorba. No és, només, un «ressenyador» de les novetats que fan forrolla en el milieu avantguardista, sinó que mira de transmetre als lectors la vivència de la «nova literatura» protagonitzada per aquells autors que troben en la subversió dels usos habituals del llenguatge i de la convenció mimètica la pedra de toc de la innovació literària en el context d’una Europa sacsejada per la Gran Guerra. En són exemple les peces «Les idees estètiques d’en Max Jacob» o «Paseando con Guillaume Apollinaire», que donen a conèixer aquests autors i les seves idees a partir del tracte que hi té l’escriptor català.

Enllà dels articles publicats en diverses plataformes, la seva tasca de mediació cristal·litza en iniciatives motivades per aquest anhel de connectar totes dues literatures, com exemplifica de manera especial L’Instant: Revue Franco-Catalane d’Art & Littérature (1918-1919), que «naixia al servei de dues literatures nacionals en dos espais diferents i en dos contextos històrics singulars: una França que encara patia els estralls de la guerra [...] i una Catalunya immersa en una campanya autonomista» (p. 63). El cas d’aquesta publicació sintetitza els usos i les po-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

186

Llengua & Literatura, 36 (2026)

tencialitats que s’associaven a les revistes com a plataformes de creació de discurs. Literari en aquest cas, però que indubtablement irradia les seves aportacions cap a altres àmbits. Per això, en els anys que ens ocupen, resseguir, com fa García Sedas, els diversos «itineraris» d’una figura clau del camp literari és una operació essencial per reconstruir i per entendre les mutacions constants de les pràctiques i els discursos artístics. L’erudició, l’amplitud de mires i el profund coneixement de les implicacions que tingué l’activitat mediadora de Pérez Jorba converteixen el volum de Pilar García Sedas en una referència ineludible per a l’estudi de les avantguardes històriques a casa nostra d’acord amb la perspectiva europea que pot explicar-les millor.

SoPena, Mireia: El somni més ambiciós. L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors, Catarroja: Afers, 2025.

iGnasi Moreta

Universitat Autònoma de Barcelona ignasi.moreta@uab.cat

La història de la literatura s’acostuma a fer posant el focus en els textos i en els autors. Però el sistema literari inclou altres agents: els editors, els llibreters, els crítics... A El somni més ambiciós. L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors, Mireia Sopena estudia a fons la tasca desenvolupada per l’editor Josep M. Cruzet (1903-1962) a Aedos i a la Selecta, dues editorials fonamentals per a les lletres catalanes durant la postguerra.

L’obra s’inicia amb una caracterització biogràfica de Josep M. Cruzet. Té l’interès d’oferir la «prehistòria» del Cruzet anterior a la guerra, també les vicissituds del seu pas a la zona nacional durant la guerra, el seu matrimoni, la relació amb la seva família política... i finalment el suïcidi el 17 de febrer de 1962 (segons algunes fonts, per un desengany sentimental). Ve a continuació la caracterització de la llibreria Catalònia i de les Ediciones Selectas, embrió de la Selecta, i el desplegament de la Selecta i les seves col·leccions. Sopena ofereix un viu retrat dels principals col·laboradors de Cruzet, entre els quals sobresurten Jesús M. Piña, Josep Miracle i Tomàs Tebé. Explica amb detall les característiques tècniques dels llibres de la Selecta: l’aposta inicial per l’enquadernació en pell i en tela, el pas a la rústica, els models estètics que tenien les diverses col·leccions en les diverses etapes... Ens assabentem, així, que les edicions d’obres completes en castellà de l’editorial Aguilar són un dels models de Cruzet per a la Biblioteca Perenne i la Biblioteca Excelsa, i que la col·lecció Austral d’Espasa Calpe i els llibres de butxaca de Penguin són models dels volums en rústica de la Biblioteca Selecta. Sopena també ens informa dels equilibris econòmics que fa Cruzet per sostenir les seves edicions, cosa que el duu a convidar els autors a renunciar a drets d’autor i

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

àdhuc a finançar els seus llibres; Cruzet, a més, busca mecenatges diversos i crea modalitats de subscripció. També se’ns narren les actuacions de Cruzet en el camp de la promoció: organització d’actes, convocatòria de premis literaris, anuncis a la premsa, pressió sobre els crítics... Una de les dificultats més grans que ha de superar Cruzet és la censura franquista. Aquí, el relat de Sopena és molt viu: ens permet veure quin era el funcionament real de la censura i quines estratègies seguia un editor com Cruzet per aconseguir el màxim d’aprovacions possibles.

Per escriure aquest llibre, fruit d’una tesi doctoral, Mireia Sopena ha regirat una quantitat ingent de documentació de l’Editorial Selecta que durant molts anys va custodiar el nebot de Cruzet, Sebastià Borràs Tey, i que actualment és propietat de la Biblioteca de Catalunya. També ha recollit una enorme quantitat de testimonis, orals i escrits, dels protagonistes d’aquella aventura. Tot plegat es presenta al lector amb un bagatge teòric sòlid, en què sobresurten les referències a Bourdieu i a Genette. Positivisme documental, doncs, però orientat per uns fonaments teòrics amb ambició, sense en cap cas atabalar el lector amb excessives referències arxivístiques o bibliogràfiques ni tractant d’enlluernar-lo amb una banal exhibició de terminologia teòrica. Tot en el llibre de Sopena resulta mesurat, equilibrat i justificat.

Sopena se centra en el període en què la Selecta és en mans de Cruzet, és a dir, des de l’inici a primers anys quaranta fins a 1962. L’etapa post Cruzet és certament menys interessant, atès que la Selecta perd l’hegemonia del llibre en català, que passa a Edicions 62, però potser hauria sigut interessant que se’ns expliqués alguna cosa més sobre aquests anys. Sigui com sigui, el llibre és una oportunitat per reivindicar l’aportació de Selecta, que no havia sigut prou ben explicada fins ara. Després de Cruzet, l’edició en català comptarà amb altres grans noms, entre els quals podríem destacar Joan Sales (Club dels Novel·listes), Josep M. Castellet (Edicions 62) i Jaume Vallcorba (Quaderns Crema), que per motius diversos han sigut més reivindicats.

vidal, Miquel Àngel: El mite de Robines. Narrativa de Llorenç Moyà, Mallorca: Edicions Documenta Balear, 2025; «Menjavents» 164.

pere rosseLLó Bover Universitat de les Illes Balears pere.rossello@uib.cat

A El mite de Robines. La narrativa de Llorenç Moyà Miquel Àngel Vidal realitza una anàlisi exhaustiva de la dedicació de l’escriptor de Binissalem a la prosa narrativa. Moyà fou un important poeta, que la crítica ha situat en la generació dels anys 50 o de la postguerra, juntament amb Blai Bonet, Josep M. Llompart i Jaume

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Vidal Alcover. Just per la seva obra poètica l’aportació de Moyà a la literatura catalana ja és important i definitiva, però també cal tenir en compte les obres teatrals i la seva obra narrativa, tot i que en vida Moyà només veiés publicat el volum de contes A Robines també plou (1958). La resta de la seva obra en prosa, que va quedar inèdita i que fins ara s’ha publicat parcialment, té un relleu molt menor. De fet, està formada per textos que potser l’autor considerava poc reeixits i que acabaren en el calaix en forma mecanoscrita. És fàcil deduir que, com a escriptor, Moyà tenia unes qualitats que el feien més apte per a la poesia, gènere en què es devia sentir més còmode. En la seva narrativa s’observa una certa incapacitat per crear personatges amb profunditat psicològica. Sovint tendeix a recrear costums i fets més bé anecdòtics i defuig la creació d’històries complexes. D’aquí que Miquel Àngel Vidal pensi que Moyà «abandonà el gènere [narratiu] perquè es trobava més còmode escrivint poesia i teatre» (p. 15).

Miquel Àngel Vidal parla del lligam entre l’obra en prosa i el poble de Binissalem, al qual Moyà es refereix quasi sempre amb el nom antic de Robines. Tot i això, com remarca en l’estudi, només algunes d’aquestes obres transcorren a Binissalem. Robines, però, es converteix en un mite, un lloc ideal on l’escriptor situa la seva ficció literària. És la visió idealitzada del poble, una població que en els segles xviii i xix va viure un moment d’esplendor econòmic. Pertanyent a una família benestant de Binissalem, que havia viscut la ufana d’uns anys ja desapareguts, Llorenç Moyà evoca en els seus textos aquests temps que contrasten amb el present de l’època de la postguerra del moment de l’escriptura. D’aquí que la seva narrativa basculi entre dos pols: un, que es pot considerar més bé idealitzador, i un altre, realista, que en alguns relats inèdits cau de ple en el denominat tremendisme, propagat aleshores per Camilo José Cela.

L’autor de l’estudi comença per parlar-nos de l’obra narrativa de Moyà escrita en castellà, en la seva joventut. L’estudiós ens indica que l’escriptor desenvolupa el mite de Robines en tres cercles concèntrics: «El “jo” i el llinatge familiar, el casal de can Gelabert i el tercer, el poble de Binissalem» (p. 29). Efectivament, rere alguns personatges dels seus relats, que solen caracteritzar-se per algun defecte físic o per alguna mancança, hi podem endevinar l’alter ego de l’escriptor. Però sobretot és la presència de la família i del casal (can Gelabert), habitat des d’antic pels seus avantpassats, el que uneix la narrativa de Llorenç Moyà amb el seu entorn més proper.

Miquel Àngel Vidal ens parla de l’obra en castellà dels anys 30 i 40, formada per dues novel·les senceres, Coralina i La tribu de la encina, i per una altra inacabada, titulada Bálder, «El Rojo». Són obres de joventut, escrites quan Moyà tenia uns vint anys. L’estudiós subratlla els deutes que, per exemple, Coralina té amb obres com Ben-Hur, de Lewis Wallace, o Quo vadis, d’Henryk Sienkiewicz. Aquesta atracció pel món romà també es reflecteix a Bálder... i a La tribu... En aquesta última, a més de la petja dels clàssics, creiem que hi podria haver una certa influència del poema de Miquel Costa i Llobera La deixa del geni grec, on també apareix una Tribu de l’Alzina.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Tanmateix, el que realment ens interessa és la producció de Llorenç Moyà en català. Vidal ha dut a terme un treball exhaustiu en l’Arxiu Llorenç Moyà Gelabert, la qual cosa li permet parlar-nos també de les obres inèdites. En primer lloc, es refereix a dues narracions, «Senyors i sobrevinguts» i «La llumenera», escrits a la segona meitat dels anys 40, que van ser reproduïdes en l’apèndix de les Memòries literàries (2004). Després es refereix a les tres novel·les breus que va escriure ja a la dècada dels 50: La posada de la núvia, La vida romàntica del besavi Llorenç i Viatge al país de les cantàrides. De les tres, només la tercera va ser publicada pòstumament. Vidal analitza les relacions entre aquestes obres i altres textos literaris (i cinematogràfics) que les poden haver influït, així com els vincles entre aquests llibres i algunes peces poètiques de l’escriptor binissalemer. Després d’una anàlisi de les tres força exhaustiva, observa que aquests llibres tenen una sèrie de mancances i que el més aconseguit és Viatge al país de les cantàrides.

L’anàlisi dels contes de Moyà constitueix una part important de l’estudi d’El mite de Robines. El llibre de Vidal constata que a la segona dècada dels 50 es produí un gir cap al realisme, que cristal·litzà en els tretze relats que formen A Robines també plou. Vidal ens parla de la recepció del volum i, un per un, comenta cada relat. Una de les conclusions que en treu és que «Moyà no ens presenta tota la societat rural», ni «ens mostra la vida dura i miserable dels pagesos ni la inclemència de les feines del camp», «sinó que l’espai són les cases senyorials del poble i els personatges són descendents de nissagues antigues» (p. 134).

A part dels contes del volum, hi ha quatre relats que havien romàs inèdits i que es publicaren juntament amb Viatge al país de les cantàrides. En aquests i en tres contes sobre «el Menador» fa una crítica mordaç a la figura del dictador. Aquí és on trobam un narrador que es recrea en aspectes cruels i desagradables, tot fent palesa la influència del tremendisme celià. Evidentment, no es tracta del millor Llorenç Moyà prosista, però, sense dubte, hi ha aquí el Moyà més atrevit, més combatiu contra el franquisme i contra l’opressió de la societat d’aquest moment. L’escriptor es permet mostrar-nos una realitat desagradable, d’una manera hiperbòlica o esperpèntica. Tanmateix, la paradoxa és que —sigui perquè aquests contes no assolien la qualitat desitjada, sigui perquè el trencament moral dels relats el portàs a una certa autocensura— aquestes narracions breus quedaren inèdites i, per tant, sense complir la funció crítica que les havia motivat.

En conjunt, El mite de Robines és un assaig complet i aprofundit, ben estructurat i escrit d’una manera clara i entenedora, que ens introdueix en la cara més oculta —o, almenys, més desconeguda— fins ara de l’obra literària de Llorenç Moyà.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

190

Llengua & Literatura, 36 (2026)

CalaFat vila, Rosa: El catalán y el español cara a cara: una aportación historiográfica. Mallorca y Menorca (siglos xviii y xix), Madrid, Frankfurt am Main: Iberoamericana Vervuert; «Lengua y sociedad en el mundo hispánico» 54.

Laia darder

Sheffield Hallam University L.Darder@shu.ac.uk

En aquesta obra descobrim com es desplegà el decret de Nova Planta sobre Mallorca i Menorca sota règims diferents, dels quals emergiren històries desiguals. En el context de la Il·lustració, en què l’estandardització de les llengües europees es desenvolupa alhora que l’Europa dels estats, aquestes illes veïnes es troben en una cruïlla dins del canvi de paradigma europeu; una perquè pertanyia a Espanya, i l’altra perquè no en feia part. A partir de dades que componen la història social de la llengua catalana a Mallorca i Menorca durant els segles xviii i xix, Rosa Calafat Vila ressegueix quins foren els actors, les lleis, les lluites de poder, les ideologies i les passes que se seguiren a l’hora d’imposar el castellà a Mallorca i Menorca, i la resistència amb què topà aquesta política.

El llibre està dividit en tres grans blocs, a més d’una introducció i una conclusió. El primer bloc, sobre la resistència del català a Mallorca i Menorca en els segles xviii i xix, se centra a mostrar com es desenvolupà el debat i la substitució lingüística arran del decret de Nova Planta. El segon bloc, sobre els discursos i les ideologies, apologies i pugnes, evidencia la resistència d’aleshores enfront del canvi de doctrina, però també el delit dels qui anhelaven l’expansió del castellà per sobre del català, ara oficialment en desús. El capítol final argumenta com la pervivència del llatí fou una eina que permeté frenar l’expansió desbocada del castellà en l’educació, que va mantenir així un espai que encobria el català a partir de manuals com el Sempere. Amb un estil narratiu que planteja les vicissituds d’aleshores de manera persuasiva, descobrim els testimonis, els debats i plantejaments que encara avui dia són pertinents per a entendre les bases de la situació de diglòssia que perdura en territoris de parla catalana. L’espai on es lliura aquest conflicte no pot ser més encertat: mentre que Mallorca pertanyia a Espanya i començava la seva subordinació al règim borbònic, la població de Menorca no patia el mateix destí sociolingüístic sota el jou britànic, podia desenvolupar el seu dia a dia en català i amb el cosmopolitisme que aportava ser un port principal a la Mediterrània. Tot i que alguns estats europeus com l’espanyol donaven per fet que algunes llengües desapareixerien i actuaren en conseqüència, l’autora mostra com aquesta tasca es topà amb actes de lleialtat a la llengua i la cultura en l’àmbit local, seguint principis de consciència lingüística que alentiren el procés. Aquí rau un dels grans atractius d’aquesta obra, atès que descobrim la part embrionària de conflictes i ideologies amb arrels llunyanes, però que reconeixem avui dia.

El llibre ofereix una magnífica contextualització per a entendre la cursa de les llengües per a arribar al podi de la rellevància política, cultural o estatal a partir

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

del segle xviii. Una història que Calafat Vila visibilitza mostrant la consciència cultural en diferents estrats socials i aportant dades valuoses per a entendre el marc cultural, lingüístic i també educacional existent en els segles xviii i xix. Es mostra l’astúcia dels qui ardiren estratègies per a frenar la imposició del castellà i defensaven el català com a llengua del poble o el llatí com a llengua culta i intocable, i s’erigien en forma de primer tallafoc contra allò que clarament veien com una destrucció del binomi llengua-cultura en favor del castellà. Arriba a ser jocós llegir com els esforços de les forces reials es topaven amb la indiferència illenca, i crida l’atenció sobretot veure l’actitud d’alguns nobles, acusats d’estar poc encisats amb el projecte castellanitzador. Tanmateix, com que imperaven les visions classistes de la llengua, començava així un camí de cap a la diglòssia i l’elitisme lingüístics, mentre que la universitat i els ajuntaments de Mallorca es mantenien ferms contra el canvi de les lleis de la Corona d’Aragó per les de Castella. L’autora evidencia meticulosament els enfrontaments, tant epistolars com a través de disposicions legals o edictes, d’una Mallorca que es transformava amb l’arribada de funcionaris castellans que tenien la missió de trasbalsar l’ordre tradicional, inclosa la intocable figura de Ramon Llull. Recull testimonis com el de l’arxiduc Lluís Salvador, que ja discernia les dinàmiques de poder i desigualtats per qüestions de llengua. Mentrestant, el cosmopolitisme i la Il·lustració es desenvolupaven en català a Menorca, que havia romàs sota control britànic principalment, però amb moltes altres influències. L’autora il·lustra amb abundants dades com es conduïa la societat menorquina d’aleshores mantenint la llengua catalana, fet que sovint causava recel a l’illa major.

Al llarg del llibre l’autora teixeix un esclaridor debat ideològic i discursiu sobre les identitats entre les situacions d’aleshores amb el llenguatge sociolingüístic i el prisma sobre el poder i el control d’avui dia. Resulta interessant de veure la gènesi de les ideologies lingüístiques imperants entre francesos i castellans, les quals donaren pas a creences sobre superioritat lingüística, moral i intel·lectual que encara perviuen. I com ja hi havia pensadors i estudiosos que defensaren obertament i amb multitud d’arguments i estratègies la validesa del català, conscients de la pèrdua a molts nivells que significava tenir les lleis en contra. Tot això resta plasmat a través de cites i extractes contemporanis que donen vida a la història i ens apropen a la realitat d’aleshores.

Al cap i a la fi, el que demostra aquest llibre és la dificultat que emergí a l’hora de substituir el català pel castellà malgrat totes les eines d’estat que s’hi desplegaren. Les causes foren la manca de voluntat d’alguns dels estaments com la universitat, l’Església o els ajuntaments, de recursos econòmics, i per la poca penetració que havia tingut el castellà en termes reals entre la població, malgrat la contundència de les disposicions castellanitzadores. És, per tant, un llibre essencial per a conèixer part de la història de la llengua catalana a Mallorca i Menorca, i dibuixar una visió més completa de la història sociolingüística que hem heretat.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

MaSSanell, Mar: La desintegració del català nord-occidental (o la norma com a inductora de canvis lingüístics), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025.

èLia Fernández-BeLCHi

Universitat de Barcelona eliiafernandezbelchi@gmail.com

La consolidació d’un model estàndard resulta clau per a la normalització de llengües i dialectes minoritzats, sovint amenaçats per processos de canvi lingüístic que en poden afeblir l’estructura fins a la desintegració. Com és sabut, al Principat, aquesta funció correspon a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que en les darreres dècades ha impulsat una norma supradialectal per al català que, si bé contribueix a la protecció de trets genuïns, també propicia la substitució de formes històriques per variants anàlogues avalades per l’estàndard. I és que, avui, en l’estàndard difós a Catalunya —per mitjà de la literatura, els mitjans de comunicació, l’administració pública i el sistema educatiu— encara «transcendeix ben poc el caràcter cada vegada més composicional i polimòrfic de la normativa que l’Institut d’Estudis Catalans promulga» (MaSSanell 2022: 9), i l’hegemonia del català central hi és indubtable.

En aquest marc, el darrer llibre de Mar Massanell, La desintegració del català nord-occidental (o la norma com a inductora de canvis lingüístics), és una aportació de referència per a l’estudi dels processos de canvi lingüístic i de la morfologia verbal del català nord-occidental. A través de l’anàlisi d’una gran quantitat de dades, l’obra estudia el mecanisme de desintegració de l’arquitectura morfològica tradicional del català nord-occidental. La investigadora identifica, d’una banda, els punts febles —els àmbits més permeables a les innovacions— i els punts forts —els que resisteixen més l’embranzida del model normatiu— del sistema flexiu del dialecte; i, de l’altra, explica per què unes formes són més propenses a ser substituïdes que no pas unes altres.

La vinculació personal1 de l’autora amb el dialecte nord-occidental confereix al llibre una dimensió que transcendeix la redacció estrictament acadèmica i transmet al lector la sensació de trobar-se davant d’un text escrit amb afecte profund cap a l’objecte d’estudi. Aquesta implicació vital s’entrellaça amb una trajectòria d’investigació sòlida i constant sobre la morfologia flexiva del català nord-occidental, iniciada amb la seva tesi doctoral (MaSSanell 2009). L’obra ressenyada reprèn aquesta línia de recerca servint-se dels postulats de la morfologia natural, a l’empara de la qual l’autora ja ha publicat tres articles (MaSSanell 2016, 2018; MaSSanell & Palà 2018). Aquest marc teòric permet a Massanell examinar

1. Tal com ella mateixa recorda sovint, Massanell, filla de pare vilafranquí i de mare arbequina, adquirí des de petita la varietat d’herència materna, que ha mantingut sempre com a dialecte d’identificació.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

la incidència que té sobre les conjugacions verbals del català nord-occidental un estàndard central que, a més d’avalar unes variants flexives diferents de les dialectals, es regeix per alguns paràmetres que divergeixen dels del dialecte.

El contingut del llibre es reparteix en disset capítols. El «Pòrtic» (p. 9-24) emmarca l’obra dins la trajectòria vital i acadèmica de la investigadora, i va seguit d’un primer capítol (p. 25-30) que fa un repàs sobre la qüestió de l’estandardització de la llengua catalana i les seves implicacions, i d’un segon capítol que especifica els objectius, la metodologia i l’estructura del volum (p. 31-34). El tercer capítol (p. 35-44) presenta rigorosament els fonaments teòrics de la morfologia natural, a partir dels quals, al quart, es formulen les sis hipòtesis (p. 45-46) que serveixen com a fil conductor del treball i pretenen demostrar que el canvi lingüístic és gradual i es regeix per uns condicionaments concrets.

A continuació, el cinquè capítol exposa l’origen de les dades (p. 47-50) i el sisè delimita les varietats nord-occidentals estudiades (p. 51-56). Sabem així que les dades analitzades provenen d’enquestes dialectals enregistrades el 1996 en vint-i-dues localitats distribuïdes entre Andorra i onze comarques de Catalunya. En cada comarca es trien dos punts d’enquesta (la capital i un poble) i a cadascun es treballa amb sis informants de tres franges d’edat (14-19, 36-49 i 66-79). La parla d’aquestes zones comparteix un dels trets més característics del nord-occidental: la terminació en -e de la 3a persona del singular del present d’indicatiu, l’imperfet d’indicatiu i el condicional (cante, cantave, cantarie), enfront de la vocal -a de la 1a persona (jo cantava ≠ ell cantave).2

Així doncs, la primera part equipa el lector del bagatge contextual i metodològic necessari per endinsar-se en el cos central del llibre. El setè capítol descriu les divergències formals i paramètriques entre la conjugació nord-occidental i el model normatiu de referència (p. 57-68), i el vuitè determina les variables lingüístiques objecte d’estudi (p. 69-70), que s’analitzen en detall als capítols següents (§§ 9-16) i conformen el nucli de la recerca. L’anàlisi d’aquestes variables dins dels seus paradigmes flexius complets permet avaluar el grau de manteniment de les variants tradicionals i explicar el paper dels paràmetres rectors del sistema verbal en els processos de canvi. El capítol 17 (p. 137-142) clou l’obra amb unes conclusions que resolen les hipòtesis inicials i assenyalen les vies i les raons per les quals s’ha iniciat el procés gradual de canvi tendent a l’orientalització de la flexió verbal nord-occidental.

Des d’una perspectiva crítica, tot i que Massanell treballa amb dades del tombant de segle a fi de destriar millor els factors que interfereixen en un procés de canvi lingüístic incipient (p. 12), seria interessant comprovar com els resultats es reflecteixen en dades actuals. D’altra banda, un dels grans encerts del volum rau en les explicacions de l’autora, que permeten entendre amb claredat el funcionament d’un dels àmbits més complexos de la llengua: la morfologia verbal. Malgrat

2. Aquest fenomen il·lustra el rebuig del sincretisme de persona, principi rector de la flexió verbal d’aquest dialecte, absent en català central (jo cantava = ell cantava).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

la densitat del material explorat, la lectura de l’obra és fluida gràcies a l’ús sistemàtic de percentatges, taules i gràfics, i a una discussió que vincula resultats i hipòtesis de manera didàctica i molt ben justificada. El volum combina així rigor científic i claredat expositiva, i esdevé valuós tant per a especialistes com per a lectors interessats a observar i comprendre un procés de canvi lingüístic en temps real.

En conjunt, aquest és un estudi dialectològic complex i rigorosament articulat darrere del qual s’endevina una feina ingent de recerca empírica i una fabulosa tasca interpretativa que no hauria estat possible sense el llarg recorregut de Massanell en aquest camp. El resultat és una visió molt precisa del sistema verbal nord-occidental com una estructura viva que interactua en la ment dels parlants amb el sistema d’un estàndard central que imposa les seves pròpies condicions per impulsar el canvi lingüístic.

BIBLIOGRAFIA

MaSSanell (2009): Mar Massanell, La progressió d’isoglosses d’est a oest en el català del Principat: sis estudis de cas, Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. MaSSanell (2016): «Sincretisme i canvi morfològic: evolució de la terminació verbal en -AT en català», Caplletra 61, p. 165-209.

MaSSanell (2018): «Les terminacions àtones de primera i segona persona del plural en català. Una aproximació diacrònica i geolingüística», Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística 8, p. 159-258.

MaSSanell (2022): «A vegades se mos apegue paraules que les sints a les notícies.» La recerca lingüística com a acte d’amor, Discurs llegit en la sessió inaugural del curs 2022-2023, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

MaSSanell & Palà (2018): Mar Massanell i Gemma Palà, «Que ho faça jo?! Que ho faci ell! Evolució del present de subjuntiu en el nord-occidental actual», Zeitschrift für Katalanistik 31, p. 203-246.

bover i Font, August: Tempus Fugit (Els lemes dels rellotges de sol penedesencs), Sitges: Estudis Sitgetans i Institut d’Estudis Penedesencs, 2024; «Calaix de sastre» 4.

Màrius serra i roiG

Escriptor, Secció Filològica de l’IEC mariusserra@verbalia.com

La literatura gnomònica podria ser, pel nom, una modalitat de la literatura fantàstica protagonitzada per gnoms, però en realitat pertany a un gènere entre aforístic i paremiològic, perquè designa els lemes que presideixen els rellotges de sol. L’eu-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

fònic adjectiu gnomònic prové del mot d’origen grec gnòmon, que designa la vareta clavada dins d’un quadrant on hi ha marcades les línies horàries per tal que l’ombra que hi projecta el sol ens permeti saber l’hora del dia (fins que es fa fosc). Aquesta maneta immòbil que testimonia el moviment rotatori diari del nostre planeta també rep el literari nom d’estil i, per poder fer la seva feina, ha de tenir la direcció paral·lela a l’eix de rotació de la Terra.

Un pròleg del 131è president de la Generalitat Quim Torra i Pla obre el volum. Després, en una breu introducció l’autor estableix el context històric dels rellotges de sol i situa l’abast geogràfic del present treball, circumscrit a l’anomenat «Penedès històric: Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf, és a dir, de la vegueria del Penedès». En total, el llibre recull els lemes de 122 rellotges repartits entre 42 poblacions. El treball es fonamenta en la combinació de belles imatges dels rellotges —immortalitzats per disset fotògrafs diferents— i la transcripció raonada dels lemes que contenen. Bover fa un inventari molt ben articulat. D’entrada, situa els rellotges en el mapa. Després, agrupa els lemes temàticament en sis apartats i els comenta, tenint en consideració aspectes històrics i lingüístics. Més del vuitanta per cent de lemes estan escrits en català, però també n’hi ha una dotzena en llatí i dos en espanyol. Els sis apartats estan centrats en el temps, les hores, el sol, la fe, els rellotges o bé el lloc on estan situats. Cada rellotge va identificat entre parèntesis pel número de referència que li ha atribuït la Societat Catalana de Gnomònica en el seu Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans. El volum es tanca amb dos índexs —alfabètic i toponímic— que permeten localitzar cada lema. També hi ha una bibliografia forçosament breu, atès que la gnomònica és un terreny poc estudiat.

Com és lògic, la majoria de lemes dels sis apartats tenen una relació més o menys directa amb el temps, començant pel més emblemàtic «Tempus fugit» (‘el temps passa volant’), localitzat en una desena de rellotges. Bover l’associa a l’obsessió per la idea de la mort que apareix a partir del Barroc i l’agrupa al costat de parèmies equivalents en català com «El temps és or» (Avinyonet del Penedès), «Qui matina fa farina» (Torrelavit) o «Qui dia passa, any empeny» (Mediona). En l’apartat de les hores, es guanya en concreció, però també hi senyoreja la transcendència, com a «Cada hora fereix, la última mata» (sic) (Sant Pere de Ribes). Els lemes del sol són menys luctuosos, com a «Sol, solet, vine’m a veure» (el Bruc), i els de la fe estan monopolitzats per l’analogia que equipara la llum de l’espiritualitat amb la de l’astre, amb diverses variants d’un lema clàssic: «Jo sense sol i tu sense fe, no som res». Probablement, els lemes més cridaners són els que Bover agrupa sota l’epígraf «Construcció i funcionament dels rellotges», entre altres coses perquè el rellotge adquireix personalitat pròpia i sempre ens parla en primera persona: «En sortir el solet, marco l’hora amb l’estilet» (Vallbona d’Anoia) o bé «Quan el sol riu d’alegria, jo dic les hores del dia» (la Pobla de Claramunt). Fins i tot en algun cas ens interpel·la: «Si encara som al matí, no cerquis l’hora aquí» (Calafell i Piera).

En definitiva, Tempus Fugit és un llibre lluminós que inventaria amb bon estil tota la literatura gnomònica del territori penedesenc, en el marc d’un projec-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

te que pot arribar a completar tot el territori de la catalanofonia. Cada cop que algun lector n’obri les pàgines els seus ulls faran el paper del sol i fixaran el present, que és l’única eternitat documentable, en aquests bells testimonis del pas del temps. Però després, quan el tanqui després d’una lectura plaent, s’adonarà de la flagrant paradoxa del pas del temps que fixa el lema d’un rellotge d’Olèrdola: «Sempre és més tard».

doMingo MaSdéu, Maite: Llengua i teatre. El lèxic de l’obra dramàtica de Joan Puig i Ferreter, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2024; «Col·lecció Patrimoni Literari» 8.

eLisenda BernaL Universitat Pompeu Fabra elisenda.bernal@upf.edu

Són poc habituals, malauradament, els treballs en què conflueixen l’estudi del lèxic —que se solen centrar en la llengua general— i de la literatura —que normalment se centren en les tècniques narratives, la temàtica, el tractament dels personatges i la simbologia, i, si és que consideren la llengua, es fa sovint des d’un punt de vista prescriptivista per destacar paraules o expressions que s’allunyen de la norma. El cas del treball de Domingo Masdéu, doncs, suposa una aportació necessària, en aquest cas circumscrita a les 23 obres teatrals de Joan Puig i Ferreter (1882-1956), que se situen de ple en un moment de canvi pel que fa a la llengua gràcies a les obres de normalització i normativització de Pompeu Fabra —des de les Normes ortogràfiques (1913), passant pel Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica catalana de 1918, fins a la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932)—, que fan que l’autor faci un esforç conscient per adoptar un model de llengua diferent del que tenia en les obres inicials i que senti que, en certa mesura, ha de reaprendre la llengua. En aquest context, doncs, és especialment interessant l’estudi que es presenta, atès que permet veure l’evolució del model de llengua: n’és un exemple com es demostra que el nombre de castellanismes disminueix a mesura que Puig i Ferreter es compromet amb el model de llengua estàndard i el va incorporant en la llengua literària.

El treball de Domingo Masdéu és una versió lleument adaptada de la tesi defensada el 2017 a la Universitat Rovira i Virgili, que exclou, lògicament, les 966 pàgines del lèxic documentat a l’obra dramàtica de l’autor de la Selva del Camp, tot i que n’inclou una mostra, la corresponent a la lletra be, com a annex. El sumari, doncs, és idèntic: a part del pròleg de Guillem-Jordi Graells, el capítol 1, «Introducció: Puig i Ferreter, l’expressió viva», presenta els objectius, les dades biogràfiques de Puig i Ferreter, una revisió dels estudis previs sobre l’autor i l’obra, seguit d’un apartat centrat específicament en els estudis dedicats a l’obra

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

teatral i un apartat sobre la posició que tenia l’autor davant la llengua. El capítol es clou amb les hipòtesis de què es parteix, seguides de la llista d’obres i edicions que conformen el corpus que s’estudia. El capítol 2, «Elaboració del lemari de l’obra dramàtica», presenta els criteris que han guiat la tasca ingent a la qual s’ha afrontat l’autora (i que va recordant sovint al lector), a partir de la localització de les obres, la seva digitalització i l’extracció de concordances que havien de permetre lematitzar adequadament, identificar i agrupar variants, etc., fins arribar a l’establiment de les 7.217 entrades que corresponen a la totalitat de les unitats lèxiques que conformen l’obra dramàtica de Puig i Ferreter. Es tracta d’una comesa que s’ha hagut de fer i revisar manualment, atès que la inestabilitat gràfica, especialment en les primeres obres, impossibiliten poder-ho fer de manera (semi)automàtica.

El capítol 3, «Anàlisi i caracterització del lèxic», constitueix el nucli del treball i s’hi presenten, en forma de llistes, els resultats del capítol anterior, articulats al voltant de cinc apartats: castellanismes, altres elements caracteritzadors (variants dialectals, col·loquialismes, arcaismes, cultismes estilístics, renaixentismes i manlleus), unitats fraseològiques (enteses en un sentit molt ampli, ja que inclou locucions, refranys, col·locacions, etc.), doblets lèxics i dades quantitatives, en què es presenten els càlculs de riquesa lèxica relativa de les obres puig-i-ferreterianes. Les 44 llistes de lèxic (fraseologia a part) apareixen classificades segons criteris diversos (documentació lexicogràfica, freqüència, comparació amb altres obres contemporànies a Puig i Ferreter, etc.), que no sempre són del tot clars: la lematització de les unitats nominals no es fa seguint el criteri lexicogràfic, sinó que dels adjectius només es dona la forma masculina (agraviós, pasmat) mentre que els substantius d’éssers sexuats apareixen amb el gènere concret que apareix en els textos (xafardera, però milionari), excepte en els casos de solter -a i padrí -ina, i mosso i mossa, i sirvent i sirventa (que es computen per separat). Així mateix, són discutibles algunes classificacions, com considerar avorrir un castellanisme (quan es documenta des del segle xiii), o silló com a doblet de cadira (a priori són tipus de seients diferents); la inclusió dins la fraseologia d’alguns casos, com santa innocència, que es podria haver inclòs dins les exclamacions, anàlogament al cas de llamp de Déu; la distinció de tipus de manlleus segons si presenten marcació tipogràfica; incloure en el recompte separadament una frase en una altra llengua («That is it seveet divine hypocrite»), o el desconcert que es genera en la llista dels doblets lèxics, perquè no s’acaba d’entendre per què unes formes reapareixen en la llista quan els correspon alfabèticament i altres no (per exemple, acegarar apareix al costat d’encegar, però després trobem cegar/acegarar/encegar, i on correspondria trobar encegar no hi és). Finalment, al capítol 4, «Conclusions», es presenten les fites aconseguides, contrastades amb els objectius inicials que es plantejaven. Clou el volum l’apartat de referències bibliogràfiques i l’annex que conté la llista d’unitats lèxiques de la lletra be que hem esmentat més amunt.

El treball lexicomètric que Maite Domingo Masdéu du a terme és, sens dubte, majúscul i ambiciós, i, alhora, és un tribut a l’autor de la Selva del Camp. Tot

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

el que s’hi pot trobar a faltar, com ara una anàlisi detallada que pugui donar compte de l’ús i del perquè d’aquest ús (personatges, contextos, obres, etc.), no és possible de fer sense aquesta feina prèvia que obre les portes a poder aprofundir en diversos aspectes de la llengua literària d’un autor que presenta una evolució fascinant perquè es troba just en el moment crucial de la història de la llengua catalana contemporània. Confiem, doncs, que aquesta tasca no s’aturi aquí, i, sobretot, que els estudis sobre lèxic literari continuïn despertant l’interès dels investigadors. Payrató, Lluís: Discurs: paraules, imatges i sons. Un assaig sobre el discurs multimodal, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2025.

CarLa Ferrerós paGès Universitat de Perpinyà Via Domícia, Universitat de Girona carla.ferreros-pages@univ-perp.fr

Lluís Payrató, conegut per una sòlida trajectòria en l’àmbit de la pragmàtica i l’anàlisi del discurs, ha escrit una obra que travessa fronteres de gènere, que presenta el discurs com a fenomen complex i on la multimodalitat no és només en el contingut sinó que l’impregna i per això és una obra difícil de classificar, entre l’assaig acadèmic i el manual divulgatiu (així ho afirma la contracoberta).

L’obra s’estructura en set capítols precedits per un exordi i seguits per un epíleg i un postfaci signat per Albert Soler. Cada un dels set capítols, que es divideixen al seu torn en set subseccions, s’enceta amb una cita de Joan Fuster i una «zona zero», un text inicial que fa de detonant temàtic: un fragment del Gènesi (cap. I), un del famós discurs de 1977 de Tarradellas (II), un del segon acte de La bohème de Puccini (III), un cal·ligrama d’Apollinaire (IV), una llista de promeses incomplertes de Bush, Zapatero, Obama, Rajoy i Trump (V), un fragment d’un discurs de Trump de 2020 (VI) i, finalment, un de l’Apocalipsi (VII). La definició de discurs de Fabra a l’exordi i una fotografia de L’homme qui marche de Giacometti a l’epíleg fan de «zones zero» d’aquests capítols d’obertura i de tancament: el discurs com a concepte a l’inici i com a procés en moviment al final.

L’exordi ja inclou la dimensió multimodal en un títol de ressonàncies cinematogràfiques: «Dotze microdiscursos amb pietat (sobre el discurs)». Parteix de la definició de discurs de Fabra i es desenvolupa a través de dotze breus textos que, entre la reflexió i el joc, despleguen una primera caracterització del fenomen discursiu i justifiquen l’obra que presenten. El recorregut, articulat numèricament de l’1 al 12, combina forma i significat, literalitat i metàfora: «un text és justament [...] un teixit que s’ha anat elaborant amb diferents fils. Sense sets, sense estripades ni buits» (p. 17), diu al punt vuit, que va després del set, que es titula «Set significats de set» i que tracta la polisèmia i l’homonímia: la multimodalitat

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

també és en el joc amb les paraules (en el joc amb la forma i amb el significat). En aquest exordi, cada número serveix per desgranar una idea que serà important: «L’única manera d’entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre» (p. 9), ja ens adverteix Fuster a l’inici.

El cor del llibre està dedicat a presentar la multimodalitat discursiva: el discurs no es pot entendre si no és des de la interacció de les paraules amb les imatges i els sons —ja ho diu al títol—, però obre moltes altres línies d’exploració. Les imatges i els sons hi són, és clar: el cal·ligrama, la fotografia que dialoga amb el text, la tipografia, el gest, la música, la prosòdia. Però, l’exploració de la multimodalitat comença des del nucli del mateix discurs verbal: els dos primers capítols se centren en la coherència i la cohesió (els límits, les fronteres, els jocs) i a partir d’aquí, l’anàlisi s’expandeix cap a les dimensions sonora i visual per acabar abordant la relació entre el discurs i els qui el produeixen o el reben: des de la interacció interpersonal (les promeses, els eufemismes), passant pels grups socials (les desiguals relacions de poder —amb una certa mirada optimista—), fins a la configuració de la identitat individual. El llibre s’obre amb el text i es tanca amb el jo. I al mig, tota la resta.

L’escriptura hi és viva, es tracta d’un llibre ambiciós sense cap rigidesa acadèmica: Payrató s’adreça sovint al lector, el condueix amb naturalitat, i fa servir un metadiscurs que l’ajuda a transitar d’una idea a la següent: anticipa, recorda, enllaça. Ofereix metàfores analitzades, però també fa servir metàfores que estructuren la mateixa argumentació: «cuinar com escriure, l’escrit com un viatge... metàfores a dojo» (p. 13). Metàfores a dojo que, implícitament o explícitament, acompanyen el discurs de l’autor i li serveixen per explicar la mutimodalitat mitjançant la idea de la corporització en el significat, en la metàfora, però també en la mateixa idea del discurs, que ens fa humans des de tots els sentits possibles: «El pensament i el discurs neixen de la carn. Sons, imatges i paraules, que provenen del cervell i aprofiten altres òrgans del cos per materialitzar-se: mans, cares, cordes vocals, cavitats... Com si el cos fos la caixa de ressonància de la ment» (p. 13). Es tracta d’un llibre clarament inserit en un marc cultural i així ho evidencia la tria de textos, la divisió reiterada en set parts i l’ús d’exemples que no necessiten traducció perquè provenen de llengües que el lector pot conèixer. Però aquesta inserció no és pas cap limitació sinó una conseqüència natural del fenomen que presenta. La llengua és universal (Payrató hi posa ironia: «una gramàtica idealitzada i heretada directament de la genètica [...] Mecanismes Ccomplexos [sic] que responen únicament a gens i elements químics», p. 132), però va molt més enllà de la biologia. La llengua es manifesta socialment i, per tant, culturalment. I encara més: el discurs no és només llengua ni és només paraules i amb aquest llibre ho argumenta amb claredat. El discurs humà està corporitzat i és universal, com remarca Soler al postfaci («M’impressiona la idea que la cultura humana pugui concebre’s com “la història del discurs humà”», p. 182), però també és social. És, en definitiva, un fenomen universal amb formes d’expressió culturalment diverses.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

200

Llengua & Literatura, 36 (2026)

El llibre presenta uns quants atractius però un dels més rellevants és, sens dubte, la tria i l’anàlisi dels exemples. Payrató dissecciona fragments que ens són familiars, discursos que hem sentit o llegit a les xarxes, a les notícies, en campanyes publicitàries o en contextos culturals i literaris. Com a homines discursivi que som estem immersos en aquests exemples que Payrató analitza amb precisió i ens fa evidents les múltiples capes que operen en els discursos amb què vivim. Discurs: paraules, imatges i sons. Un assaig sobre el discurs multimodal és un llibre difícil de classificar que no només articula una proposta teòrica sòlida sobre la multimodalitat sinó que la practica, la performa. Com advertia Fuster —una altra vegada ell—: «un bon llibre sempre és una provocació» (p. 23). I aquest ho és.

Fontana, Joan: Romanès per a catalanoparlants. O de com fer que dues llengües germanes travessin Europa per retrobar-se, Argentona: Voliana edicions, 2024.

Xavier JuCLà i pera

Universitat de Barcelona xavier.juclaipera@gmail.com

El 2024 Voliana editava Romanès per a catalanoparlants, de Joan Fontana i Tous, després d’haver publicat dos altres exemplars de títol anàleg per al basc (2016) i el portuguès (2023). D’entrada, ja a la coberta, l’autor posa els punts sobre les is: cinc lletres de l’alfabet romanès amb un tret comú, tres diacrítics (el circumflex, el signe breu i la coma inferior), inexistents en català. Les escorta una il·lustració de l’escultura de Brâncus ‚ i, «Ocell a l’espai», represa a la reflexió final (p. 271272).

A l’interior destaca l’índex de continguts (p. 9-11), amb set capítols i els seus apèndixs, i tres índexs al final: de taules (p. 273-275), de refranys catalans i romanesos (p. 277-279), i de referents romanesos i moldaus (p. 281-286). Els títols desvelen l’índole del llibre, proper i murri; mentre que els agraïments (p. 19-23) traspuen la il·lusió de qui vol contar el seu viatge excitant (ple d’aventures, ple de coneixences), i homenatja qui l’ha ajudat a arribar a port. La introducció (p. 2527) s’enceta amb una declaració d’intencions: «entretenir i alhora alliçonar el lector (lectorem delectando pariterque monendo)»; l’objectiu no és, doncs, escriure un manual a l’ús. Per cert, amb la frase anterior, d’Horaci, l’autor fa notar la seua formació clàssica. Al seu torn, el preludi (p. 29-32) confirma la sospita: una gimcana «lúdico-àulica» a la romanesa, que revela el tarannà juganer del creador.

En el capítol I (p. 33-58), «A beceroles del romanès. L’alfabet», s’introdueixen els sons, lletres i grafies més característiques. La rellevància dels diacrítics es demostra amb un símil que els culers sabran valorar: si li extirpem la «ç» al Barça, què ens queda? «Una forma que el mena irremeiablement a la deriva» (p. 36). S’inclouen dues taules útils per advertir, d’una banda, les divergències de la síl-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

laba tònica entre català i romanès i, de l’altra, copsar l’evolució del grup llatí -CT-, en romanès resolt en -pt-. Ho amaneixen anècdotes i personatges coneguts com Vlad T ‚ epes ‚ , inspirador de Dràcula, o la prodigiosa Nadia Comăneci. I clou el capítol un apèndix curull de consells per iniciar-se en la llengua.

Costa no somriure al llegir el títol que obre el capítol II (p. 59-84): «La insuportable lleugeresa del neutre». En efecte, aquí s’ensenyen el gènere i el nombre, a partir del mite clàssic del rapte de Persèfone, amb un subtítol que no passa per malla: «Un verat i un verat fan dues cavalles. El gènere». Són d’interès les taules afegides, tant la de terminacions de substantius en singular i plural, com la d’alternances consonàntiques en la formació d’alguns plurals. De l’apèndix final en destaquen la plataforma de diccionaris dexonline, i el programa de 3CAT Karakia, sobre la cuina romanesa. En el tercer capítol, «Remeis articulars. L’article determinat», s’afronta la qüestió d’aquests tres articles (p. 85-125). Qui vulgui estudiar romanès farà bé de prendre nota del consell de l’expert: «gravar-se als peus del llit [...], amb lletres tan llampants com les de les taules de la Llei de Moisès, la triple combinació “genitiu-datiu + femení + singular”» (p. 110). Les taules que s’adjunten mostren el comportament dels articles en romanès i català, i reforcen la teoria de la mà de literats com Eminescu, Sorescu o Cioran.

Que la llengua romanesa és filla del llatí queda palès en el capítol IV, «Casos perduts. El genitiu-datiu, l’article genitival o possessiu i el vocatiu» (p. 127-166), on s’estudien tres dels cincs casos conservats de la llengua mare. De nou, es combina la instrucció amb taules molt visuals, i nombrosos exemples literaris que, glossa a glossa, omplen la motxilla del saber.

Els protagonistes del cinquè capítol són: «De tu a t’ho. Els pronoms personals» (p. 167-201). Aquí, cal destacar la taula magna del llibre: una comparació dels pronoms personals en romanès i català (p. 168-169). A continuació, es repassa el datiu possessiu, el relatiu care, i les formes de cortesia a través d’un text de Caragiale, absurd i jocós. Malgrat que «In principio erat Verbum», el tema del verb s’aborda en el capítol VI, «Un món de verbaritats. El verb» (p. 203-237). Així i tot, aquests aspectes no es tracten amb menys èmfasi que les qüestions prèvies; al contrari, s’hi examinen a fons els temps verbals: el present d’indicatiu, l’imperatiu, el passat, el subjuntiu, el futur, el presumptiu, el condicional, i un convidat inesperat, el supí. En tot l’apartat, els exemples literaris d’allò que s’explica són abundants, i ajuden a fer-se el càrrec del que ens revela: res de barbaritats. L’últim capítol del llibre, però no menys important, és: «Per a entendre’ns i per a entendre’l. El lèxic» (p. 239-270). Les més perspicaces gaudiran del repàs als estrangerismes, convidades per la lírica de Sisa («Oh, benvinguts, passeu, passeu», p. 247). Les clarícies, marcades per apunts històrics o fets graciosos, succeeixen els títols dels manlleus que insto a llegir. Completa el capítol un apartat de falsos amics amb tres taules: de substantius, de verbs, i d’adjectius; la qüestió dels pleonasmes; i l’explicació d’un concepte bell de debò: el dor. El mot es presenta en diverses poesies on s’aprecia el seu caràcter singular i variable, especialment per la colla d’accepcions que admet.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Fet i fet, l’autor no ens enganyava quan confessava el ver objectiu del llibre. No es tracta únicament d’un manual de romanès, sinó d’una aproximació als aspectes lingüístics farcida d’un feix d’apunts històrics, socials, esportius, cinematogràfics, gastronòmics i, majorment, literaris, que ofereixen una visió panoràmica de la llengua. Ho amenitzen les vivències personals i un humor que actua de lubricant al llarg de l’obra, que capta l’atenció del lector i teixeix una valuosa complicitat a través d’interpel·lacions, en forma de pregunta o d’examen sorpresa. Aquest to recorre tot el text, i és idoni després d’alguna lliçó que pot resultar feixuga als lectors menys avesats en la matèria, per bé que Fontana ho fa fàcil i no embolica la troca. Quant a l’absència de notes, precepte de la col·lecció, hom vol indicar la jugada mestra: els apèndixs actuen com a subterfugi de la norma editorial, i són un calaix de sastre ple de suggeriments i detalls de les obres citades. S’hi escauen les referències, si bé, sobretot per qui llegeixi el llibre d’una tirada, poden ser excessives les reiterades mencions, com la de l’obra de Cioran El crepuscle dels pensaments.

En suma, qui vulgui acostar-se a la llengua i cultura romaneses té, aquí, un llibre interessant, distret i útil, que atraparà qui s’animi a conèixer la llengua més oriental de la Romània i, no obstant, germana de la nostra. Brindem per la soră: noroc!

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 145-202

CRÒNICA

200 ANYS DEL NAIXEMENT DE VÍCTOR BALAGUER I CIRERA (1824-2024)

teresa-M. saLa i GarCia Comissària del Bicentenari tsala@ub.edu

L’any 2024, Víctor Balaguer va esdevenir una de les setze personalitats commemorades pel govern de la Generalitat de Catalunya. Des del comissariat es va orquestrar un ampli programa amb l’ajut d’un comitè executiu format pels professors de la Universitat de Barcelona Giovanni Cattini i Jordi Roca, Maria Alias, gerent de l’Institut del Patrimoni Cultural de Vilanova, el personal de la institució, Mireia Rosich, Laia Manuel, Ignasi Soler, Míriam Albà i Marijó Riba com a representant dels Amics de la Biblioteca Museu. També es va crear un Consell assessor format per Esther Alsina, Alejandra Canals, Montserrat Comas, Marina Cuccu, J. M. Domingo, Magda Gassó, Xavier López, Joan Molet, Joan Palomas, Oriol Pi de Cabanyes, F. X. Puig Rovira i Xavier Roigé. Des del moment en què inauguràvem el març de 2024 al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú fins a la cloenda a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el març de 2025, s’ha dut a terme una intensa activitat que intentarem resumir en aquest curt espai de línies. Víctor Balaguer i Cirera va néixer a Barcelona l’11 de desembre de 1824. Va destacar com a escriptor (poeta, dramaturg, periodista, cronista, historiador, assagista, traductor), dinamitzador cultural i polític (diputat provincial, ministre d’Ultramar i de Foment, president del Consell d’Instrucció Pública). A ell li agradava autoanomenar-se poeta-polític i es va donar a conèixer com a «trobador de Montserrat». Va ser un dels impulsors de la restauració dels Jocs Florals, nomenat primer cronista de la ciutat de Barcelona, creador del nomenclàtor dels carrers de l’Eixample i fundador de la Biblioteca Museu que portarà el seu nom a Vilanova i la Geltrú. De la seva trajectòria polièdrica, J. M. Domingo va glossar la figura de Balaguer poeta a l’homenatge a la poesia de la Masia d’en Cabanyes. De les col·laboracions realitzades amb altres institucions, destaca la participació en el cicle de conferències organitzat per Pere Gabriel a la Biblioteca Arús en el marc de l’exposició dedicada als bicentenaris del naixement de Pi i Margall, Clavé i Balaguer. També vàrem organitzar un col·loqui a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona amb Anna Costal, comissària de l’Any Clavé, per parlar sobre «Víctor Balaguer i la difusió del coneixement i les arts» en confluència amb Clavé. Un altre esdeveniment singular es va dur a terme al MNAC, amb els alumnes del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia de la Universitat de Barcelona. Seguint l’exemple d’Eugeni d’Ors de la proposta d’itinerari estètic Tres horas en el Museo del Prado vàrem organitzar «Una tarda al MNAC» amb

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

un recorregut i una taula rodona sobre «Les representacions plàstiques sobre l’estudi del passat» i «les històries pàtries», amb la participació de Mireia Rosich, directora del Museu Balaguer, Eduard Vallès, cap de col·leccions, acompanyat pel conservador Francesc Quílez i el museògraf Lluís Alabern.

En coincidència amb el bicentenari, una de les fites més rellevants va ser la reobertura de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el 6 de juliol. A partir d’aquell moment la majoria dels actes vilanovins es van anar realitzant allà fins a la cloenda.

De setembre a novembre, el curs Gaudir UB sobre «La Barcelona de Víctor Balaguer» va aplegar deu sessions amb la participació de diversos especialistes (Joan Palomas, Montserrat Comas, Josep M. Domingo, Marina Cuccu, a més dels professors Giovanni Cattini, Jordi Roca, Antoni Ramon, Alberto López, José Alonso i jo mateixa), que es va completar amb una explicació-visita sobre el que va representar el projecte de la Biblioteca Museu, a càrrec de les directores Laia Manuel i Mireia Rosich.

El 26 d’octubre, coincidint de forma simbòlica amb la data en què es va inaugurar la institució el 1884, es va obrir l’exposició «Entre Muses. Gènesi d’un llegat universal». Com a complement de la mostra, dos dijous de cada mes es va organitzar el cicle de Diàlegs a la BMVB, on es va parlar de la Vilanova de l’època, els llibres, l’edifici, el desplegament del programa simbòlico-decoratiu, els artistes de la pinacoteca i el tema colonial (a partir de l’exemple de les Filipines).

El dia 11 de desembre, tot coincidint amb la celebració de la data del naixement de Balaguer, al Palau Moja de la Conselleria de Cultura es va organitzar un acte amb la conferència «Espanya i Catalunya: Víctor Balaguer i el liberalisme regionalista del segle xix», a càrrec de Pere Gabriel i Sirvent, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A part dels diàlegs, cursos, conferències, taules rodones, visites, presentacions de llibres, concerts, activitats escolars, un scape room, teatralitzacions, trobades amb alumnes i professors, també es va anar a l’Ateneo de Madrid. Allà vàrem comptar amb la presència de l’alcalde de Vilanova i el secretario de Estado de Cultura, amb la conferència «Víctor Balaguer y el giro conservador del liberalismo progresista entre el Sexenio Democrático y la Restauración» per Eduardo Higueras, professor d’Història Contemporània de la UNED.

A iniciativa dels Amics de la BMVB es va editar un Butlletí monogràfic, es va escenificar una lectura teatral de les tragèdies de Balaguer i es va realitzar una presentació amb fragments interpretats de l’òpera de Felip Pedrell (a partir d’un llibret de Balaguer) Els Pirineus.

Entre les activitats acadèmiques, hem de fer esment de la celebració del Col·loqui Internacional L’Univers Balaguer que tingué lloc a Barcelona (al Museu d’Història de Barcelona, la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i la Reial Acadèmia de Bones Lletres) i Vilanova (la BMVB). Ens vàrem reunir durant tres dies per reflexionar, estudiar, reivindicar, analitzar i debatre la vigència del llegat Balaguer, amb un programa estructurat en dos grans

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

eixos: 1. Els espais de les ciutats i les nacions 2. Biblioteca-Museu: patrimoni i col·leccions. Amb la participació de les universitats de Barcelona, València, Montpeller, Buenos Aires, Rovira i Virgili, Autònoma de Barcelona, a més del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques i la Reial Acadèmia de Bones Lletres, vàrem intercanviar punts de vista i vàrem aprendre molt. Es va evidenciar que el manteniment d’aquest valuosíssim llegat, que al llarg del temps ha estat motiu de recerques rellevants, implica difondre’l i continuar estudiant els vestigis conservats, sempre en diàleg amb els reptes, debats i sensibilitats del món actual. En definitiva, l’Univers Balaguer continua en expansió i s’obre a diferents tipus d’interpretacions. Està previst publicar les aportacions més significatives del bicentenari.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

ANY CLAVÉ

O L’INTERÈS PEL SEGLE XIX I ELS SEUS PERSONATGES

anna CostaL i ForneLLs Comissària de l’Any Clavé acostal@esmuc.cat

Podríem convenir que és una sort que els comissaris, per definició, tinguem un càrrec temporani. Difícilment podríem mantenir la intensitat dels projectes, la participació en actes públics, i la responsabilitat dels resultats d’una commemoració que, al llarg d’un any, o dos, concentra bona part del nostre temps físic i mental. Amb una mica de perspectiva i després d’un cert marge per pair les emocions i alleugerir l’agenda, només puc dir que el comissariat de l’Any Clavé ha estat una gran experiència personal i professional, i un privilegi extraordinari que agraeixo a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. Josep Anselm Clavé (1824-1874) va ser més que un músic, poeta, publicista, empresari i polític. Va orientar les seves accions vitals i professionals cap a la concreció d’uns ideals cabetians de fraternitat i bé comú, i es va proposar un objectiu: demostrar, a través de l’èxit de les societats corals, que la cultura republicana federal podia penetrar i consolidar-se en les classes populars i que l’educació de la classe obrera, també en la sensibilitat artística, podia afavorir el progrés del conjunt de la societat.

A diferència d’altres personatges de la seva època, Josep Anselm Clavé encara és prou conegut, ja sigui pels carrers i places que recorden la seva figura, per la memòria familiar d’aquell parent que cantava al coro o, evidentment, per les societats corals claverianes actuals articulades a través de la Federació de Cors de Clavé —una entitat que també va organitzar un programa commemoratiu l’any 2024. Tanmateix, jo tenia dos reptes fonamentals per endavant: situar el personatge en un segle xix complex i força difícil d’explicar de manera senzilla, i evitar caure en la reiteració de la figura del geni romàntic, solitari i de vida heroica. Per aconseguir-ho, i per sort, vaig comptar amb diversos investigadors especialitzats en el personatge i en l’època. Conjuntament vam treballar en diversos projectes de naturalesa perenne, amb la voluntat que, almenys durant uns anys, poguessin servir de referència, d’estímul o de nou punt de partida.

L’àmbit d’especialització de cada comissari marca un biaix —o potser diguem-ne una il·lusió— per a determinades fites i en el meu cas era la recuperació sonora d’algunes de les obres del catàleg poeticomusical de Clavé que no s’haguessin enregistrat mai abans. Aquesta idea es va materialitzar en el doble disc Josep Anselm Clavé. Música per a una república federal (Fonoteca de Música Tradicional Catalana, 2025). Com a productora artística, vaig comptar amb l’ex-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

pertesa de Francesc Garrigosa, director musical de l’enregistrament i de l’ensemble vocal De Canendi Elegantia, així com de la professionalitat de la guitarrista Laura Fontanals, de la pianista Viviana Salisi i dels nou instrumentistes de l’orquestra. Enric Giné i Lucía González van encarregar-se de la gravació i de la postproducció i són els responsables de la qualitat del resultat final. Òbviament va ser indispensable la contribució de Roger Canadell, que l’any 2012 va dedicar la tesi doctoral a Clavé i va transcriure’n l’obra poètica, i amb la cooperació dels musicòlegs Bernat Cabré, Arnau Farré i Laia Sánchez vam preparar les partitures per a l’enregistrament. A més del resultat sonor, doncs, aquest projecte també inclou l’edició poeticomusical de les obres del doble disc, de lliure disposició a la plataforma DRAC de la Generalitat de Catalunya.

Escriure un llibre de l’Any Clavé, d’entrada, em semblava una empresa molt difícil, sobretot per no caure en la reiteració d’informacions ja publicades i en el parany, tan romàntic, de la vida i l’obra del protagonista. Ara bé, la publicació podia resoldre un dels reptes del comissariat si era un llibre col·lectiu i el plantejava d’una manera original. El resultat és Àlbum Clavé (Generalitat de Catalunya, 2025), una monografia que explora la relació entre Josep Anselm Clavé i vint-i-cinc personatges coetanis que hi van tenir un vincle personal o professional, una xarxa de noms propis que van compartir aventures i desventures, lluites, passions, anhels i triomfs. Hi van participar vint-i-dos especialistes de l’àmbit de la literatura, la música, la història contemporània i la il·lustració, el gravat i la fotografia del segle xix. És precisament la diversitat de perspectives i de disciplines dels autors el que l’ha fet especial i únic.

Amb l’objectiu de mostrar el vessant més íntim i familiar del personatge, la Generalitat de Catalunya va impulsar el pòdcast Cors, una crònica de Clavé. La minisèrie de sis capítols que va produir Arkham Studio —i de la qual vaig ser cap de continguts— repassa alguns dels episodis de la vida de Clavé a partir de la seva correspondència, unes cartes que sovint redactava amb un to tragicòmic entranyable. Amb una voluntat divulgativa, un equip excepcional dirigit per Lluís Moreno i actors de primer nivell, el pòdcast es pot recuperar a la plataforma 3Cat. El comissariat també va incloure el redisseny i la itinerància de l’exposició Josep Anselm Clavé. D’Icària a la república federal, gràcies al conveni de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música i la Generalitat de Catalunya —i que pot demanar gratuïtament qualsevol entitat que ho sol·liciti—, i un dossier especial a Caramella: Revista de música i cultura popular (núm. 51).

Tot i la feina feta, van quedar projectes interessants per desenvolupar, com ara l’elaboració del catàleg poeticomusical de Clavé, la publicació de l’obra poètica —un material que Roger Canadell té a punt i només caldria decisió editorial—, o la relació de tots els fons documentals de Cors de Clavé que encara avui es conserven en arxius públics i privats. Espero que aviat es puguin materialitzar o, com a molt, que es tinguin presents per a futures commemoracions claverianes.

L’experiència em diu que, malgrat els esforços acadèmics per difondre coneixements nous sobre figures destacades de la nostra cultura, segurament Clavé

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

210

Llengua & Literatura, 36 (2026)

continuarà essent, per a molta gent, aquell que va treure els obrers de la taverna; d’una manera semblant, Pep Ventura és el pare de la sardana llarga i Juli Garreta un músic autodidacte, per dir-ne dos exemples. No és una crítica, al contrari, és una constatació. La tradició mítica i l’aportació científica sovint conviuen en la societat d’una manera que em fascina, com una parella de ball, es necessiten l’una a l’altra. I aquest també és un aprenentatge enriquidor que m’enduc d’aquest comissariat. Sigui com sigui, desitjo que l’Any Clavé hagi contribuït, com a mínim, a eixamplar l’interès pel segle xix i els seus personatges.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

UN ANY PER COMMEMORAR GUIMERÀ

raMon BaCardit santaMaria Comissari de l’Any Guimerà rbacardi@xtec.cat

El 2024 va ser l’any de la commemoració dels cent anys de la mort d’Àngel Guimerà. Més enllà de la part de confeti i jocs pirotècnics que solen comportar aquesta mena d’esdeveniments en la concepció que en sol tenir l’administració, convé plantejar-se què en queda de mínimament sòlid un cop acabada la festa. Un primer balanç és positiu tot i que sempre hi ha la recança d’allò que potser es podia haver fet i no s’ha fet. Deixeu-me començar per una reflexió sobre els límits inevitables de la commemoració. Des de la Institució de les Lletres Catalanes s’han impulsat totes les activitats que sobre la figura i l’obra del dramaturg s’han proposat des de totes les parts del territori i hem comptat, a més, amb la iniciativa d’homenatjar Guimerà des del món canari a través del projecte Estudio Guimerà. Per desgràcia no s’ha pogut concretar una possible edició crítica de l’obra guimeraniana, tan necessària, i, em temo, no hem aconseguit convèncer la professió teatral del país que cal apostar per clàssics del teatre català, no només per Guimerà. Ens queden pendents aquests dos reptes.

En un altre sentit, l’èxit d’audiència del documental emès per 3CAT sobre Guimerà i el premi Nobel (29/12/24) fa pensar que hi ha un interès mínimament viu per una de les grans figures de la nostra literatura i que, si s’ofereixen continguts culturals i de qualitat, la gent encara respon. En efecte, la proliferació de propostes guimeranianes arreu del país m’han confirmat el caràcter de veritable clàssic de la figura que hem homenatjat. Les conferències que he pronunciat al llarg de l’any als llocs més diversos me n’han convençut.

En la presentació de l’Any Guimerà vàrem plantejar tres objectius bàsics: eixamplar el coneixement de l’obra dramàtica de l’autor, reivindicar la seva faceta com a poeta i recordar l’activista polític i la icona popular. Per això, moltes de les activitats plantejades al llarg d’aquest any commemoratiu han anat destinades a complir aquests objectius des d’àmbits diversos. Per exemple, en la jornada sobre l’obra dramatúrgica de Guimerà adreçada al professorat de secundària que va tenir lloc al Vendrell l’octubre de 2024, o la reposició de La santa espina a Manresa o els espectacles sobre la seva obra proposats també al Vendrell i en d’altres localitats a través d’elencs amateurs (Mosaic de passions, Guimerà en nom de les dones, sobre textos de l’autor o la presentació d’Arran de terra de Guimerà, etc.) i que han tingut també un correlat en el teatre professional amb la reposició del musical Mar i cel per Dagoll Dagom, o la presentació al TNC de l’obra L’aranya, o en la lectura de textos guimeranians en el marc del Festival Grec.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

En el capítol de la divulgació cal remarcar les diferents exposicions que han pogut veure’s; a més de la itinerant plantejada des de la mateixa Institució cal afegir les que s’han dut a terme a l’Institut del Teatre i a la Universitat Autònoma de Barcelona (sobre la projecció internacional de la seva obra) i també la proposada a Ribes de Freser i Queralbs sobre la relació de Terra baixa amb la zona.

Una taula rodona conduïda per Joan Martori a l’Ateneu Barcelonès (16/4/24) amb actors directors que han portat a l’escena obres de Guimerà va permetre també veure l’impacte del nostre dramaturg en l’escena catalana del moment. També l’experiència a la Sala Beckett a partir d’una reelaboració de La filla del mar amb IA amb el tractament de la transexualitat va posar en evidència la vigència de l’obra del dramaturg. Des de Tenerife el projecte d’Estudio Guimerà es concretà també en una realització dramàtica, l’estrena d’una obra proposada per a la commemoració que prenia com a subtext Maria Rosa. L’obra dur per títol Mala sangre i la dramaturga és Aranza Coello. Es tracta d’un text que parteix de l’experiència de tres dones que de maneres diferents viuen les contradiccions del desig i de les relacions amb l’altre.

Les altres facetes creatives de l’autor han estat igualment presents al llarg de la commemoració. Així, s’ha impulsat l’edició de la seva obra narrativa a l’editorial Adesiara a cura de Neus Oliveras i que va aparèixer la tardor de 2024. Oliveras havia presentat també el llibre El Vendrell d’Àngel Guimerà i Joan Ramon i Soler (1881-1909). Cartes i discursos. (Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) i amb Àngels Santacana, Àngel Guimerà. Biografia il·lustrada (Dalmau editor).

El Guimerà poeta va tenir el seu espai al nou Horiginal amb el recitat de poemes guimeranians per part de joves poetes com Adrià Targa. Així mateix el recital de poemes d’«Àngel Guimerà contra la injustícia» a càrrec de Jordi Francesch i Lídia Papió van recordar la figura del Guimerà poeta com ho van fer el concert sobre poemes musicats de l’autor que feren el tenor Jordi Cortada i el pianista Josep Buforn, o el d’Ignasi Roda, Mone Teruel i Pep Pladellorens. El Guimerà activista ha estat recordat també en el marc de la taula rodona que tingué lloc a l’Ateneu Barcelonès el 26 de maig amb la participació de Lluïsa Julià, Joan Esculies i jo mateix com a comissari. La xerrada que vàrem mantenir amb el president Joaquim Torra a Sant Vicenç de Calders també se centrà en la faceta política de Guimerà (30/11/24).

Des del punt de vista acadèmic l’activitat més remarcable ha estat la celebració del XII Col·loqui Internacional Verdaguer, dedicat enguany a «Guimerà. Verdaguer. Institució i internacionalització de la literatura catalana», que tingué lloc a el Vendrell, Vic i Folgueroles els dies 14, 15 i 16 de novembre de 2024, amb una clara preponderància de les aportacions sobre l’obra de Guimerà. La publicació de les actes aportarà un material imprescindible per a l’estudi de l’autor.

El tancament de l’any al Teatre Nacional de Catalunya (26/11/24) a càrrec de Xavier Albertí ens va permetre recordar també la connexió de l’obra guimeraniana amb la música i el seu valor d’icona popular. El dia 3/10/24 a la Biblioteca de

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Catalunya tingué lloc una jornada sobre Àngel Guimerà i el Nobel en què hi participà Enric Gallén i, posteriorment, hi hagué una taula rodona entre Joan Martori, Neus Oliveras i Ramon Bacardit.

En definitiva, un any de commemoració que ha validat la figura de Guimerà com a referent popular en el marc de la nostra tradició literària i que ha volgut recuperar les facetes no estrictament dramatúrgiques o literàries de l’autor. Queda pendent, com s’ha dit, la publicació de la seva obra completa, cosa que facilitaria que la gent de la professió tingués accés a la seva producció i, potser, s’animés a portar-la a l’escena.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

UN CENTENARI PER A UN CLÀSSIC

Jordi oviedo seGuer Universitat de València jordi.oviedo@uv.es

La celebració el 2024 dels cent anys del naixement de l’escriptor valencià Vicent Andrés Estellés s’ha dut a terme de manera molt diversa, en tots els àmbits possibles en què un esdeveniment cultural, literari, pot esdevenir-se; per això, la crònica d’aquest aniversari sols podrà destacar una part de les nombroses propostes.

Si bé des de l’àmbit institucional haguera correspost a la màxima entitat oficial valenciana, la Generalitat Valenciana, declarar l’Any Estellés i assumir aquesta fita de manera plena, aquesta opció fou rebutjada per la seua mala fe i ignorància manifesta. La plataforma cívica Cent d’Estellés, però, ha coordinat els actes al País Valencià amb un caràcter ampli i ha esperonat un aniversari de caire popular i amb vocació divulgativa i reivindicativa (<https://www.profundestelles. cat/>).

Entre moltes iniciatives editorials, com a mostra d’un projecte de continuïtat, destaquem la presentació el 22 de febrer a València dels volums IX, X i XI de l’Obra completa revisada del poeta per part de l’editorial Tres i Quatre i la llibreria Fan Set, que en aquests volums reedita Mural del País Valencià. La professora Irene Mira-Navarro i jo mateix presentàrem els volums com a editors literaris; l’acte acabà amb l’actuació del músic Borja Penalba.

La Generalitat de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes, d’altra banda, sí que van declarar l’Any Vicent Andrés Estellés de manera oficial,1 sota el comissariat de l’escriptora Àngels Gregori, que se sumava a les celebracions dels aniversaris literaris d’Àngel Guimerà, de Joan Salvat-Papasseit i de Montserrat Vayreda. El Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març de 2024, va tenir com a nucli el poema d’Estellés del llibre Horacianes «m’he estimat molt la vida», en l’acte que iniciava el centenari del poeta per part de la ILC.

El dia 12 de juny, a València, la Institució de les Lletres Catalanes celebrà l’acte central d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, de la mà d’Acció Cultural del País Valencià, la plataforma cívica Cent d’Estellés i l’Octubre CCC. La benvinguda fou a càrrec d’Anna Oliver, presidenta d’ACPV, a la qual seguí Natàlia Garriga, consellera de Cultura. El diàleg posterior fou conduït per Izaskun

1. A la pàgina web de l’esdeveniment s’hi ha recollit al voltant de quatre-centes activitats relacionades amb l’Any Estellés (<https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2024/anyestelles/inici/>).

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Arretxe, directora de la ILC, amb Carmina Andrés, filla del poeta i presidenta de la plataforma Cent d’Estellés, Àngels Gregori, comissària de l’Any Estellés i Jaume Pérez Montaner, poeta, així com amb l’escriptor Sebastià Alzamora.

Un altre dels actes que remet a la diversitat de propostes d’aquest centenari fou l’homenatge que músics dels Països Catalans reteren a l’obra del poeta a la seua localitat de naixement, Burjassot, el 7 de setembre de 2024, a pocs dies del 4 de setembre, data del seu aniversari. Els poemes d’Estellés, amb no menys de 300 musicacions, s’han vinculat a la música i gràcies a figures com Ovidi Montllor la seua obra es va popularitzar en els anys setanta. L’anomenat Concert del Centenari va estar coordinat per la plataforma Cent d’Estellés, integrada per les entitats Ca Bassot, ACPV, Associació Kulturcrítics del País Valencià, Col·lectiu de Músiques del País Valencià, Escola Valenciana, Fundació Sambori, Ca Revolta, Societat Coral El Micalet i l’Ateneu de Bétera. Hi participaren grups i intèrprets com Meritxell Gené, Pau Alabajos, Miquel Gil, el Grup Carraixet, Andreu Valor o Bèrnia, en un acte amb els parlaments de Carmina Andrés, Josep Vicent Frechina, especialista en música valenciana, Izaskun Arretxe, Maria José Gálvez, directora general del Llibre del Ministeri de Cultura i Esport, i Rafa Xambó, del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor.

A aquest suport popular i institucional, s’ha sumat el de les principals universitats dels Països Catalans i altres estrangeres, amb congressos i actes específics de commemoració. Destaquem dos congressos monogràfics: el Simposi Vicent Andrés Estellés es dugué a terme els dies 23 i 24 de setembre de 2024 a la Universitat de València, amb taules redones i conferències de professors i professores com ara Francesc Parcerisas, Margalida Pons, Pere Ballart o Ferran Carbó, entre d’altres. En segon lloc, el departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant va organitzar el Congrés Internacional Vicent Andrés Estellés «Una amable, una trista, una petita pàtria», el 21 i 22 d’octubre de 2024, que va incidir en la traducció i la recepció internacional de l’obra del poeta, amb investigadors com Jordi Larios, Cèlia Nadal, Hans-Ingo Radatz, o Enric Bou.

A l’àmbit universitari s’han organitzat jornades sobre el poeta a la UB, la jornada sobre poesia i educació del Col·lectiu Pere Quart dedicada a Estellés a la UAB, a la Casa Blai Bonet sota l’empara de la UIB, a la UdL, els cicles internacionals de conferències a la UV coordinades pel professor Josep Ballester, o el monogràfic al congrés de l’AISC a la Università per Stranieri di Siena, entre d’altres iniciatives dutes a terme.

El final de l’Any Estellés se celebrà a Barcelona el 12 de desembre, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat amb la participació de Maria del Mar Bonet, els parlaments de Sònia Hernández, consellera de Cultura, i de Salvador Illa, president de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el 30 de març de 2025 es va dur a terme un acte cloenda a Burjassot, en què la festa i la música populars foren el centre, en associació amb la poètica estellesiana: correfocs, danses, muixerangues i cants tradicionals posaren fi a les celebracions organitzades per la comissió Cent d’Estellés. També, s’han recomptat 135 actes de les denominades Festes

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Estellés, sopars amb productes de la terra i poemes de l’autor o d’altres, a més d’actuacions musicals o teatrals.2

La diversitat de publicacions ha estat notable: edicions, traduccions, estudis i obres que dialoguen amb el personatge i la poètica s’han relacionat amb textos sobre Estellés de caràcter divulgatiu, com programes de festes o butlletins locals i llibres de falla. Destaquem l’acurada reedició de La clau que obri tots els panys (Peu de Mosca, 2024) o la traducció d’Hotel París a l’anglés, a cura de Dominic Keown (Peter Lang, 2024). També els principals festivals de poesia han tingut com a eix l’obra estellesiana i hi ha hagut representacions d’obres teatrals de textos de l’autor, com les interpretacions del poema extens «Coral romput», per Pere Arquillué i Toti Soler, o la versió de l’actriu Marina Alegre de la mateixa obra; la dramaturga Clàudia Serra va versionar Llibre de meravelles per a una proposta escènica de Criatura Teatre.

L’elevada quantitat i la diversitat de propostes arran d’aquest centenari suposen un èxit cultural i social, que ha de vincular-se a diferents causes: a l’accessibilitat de la poètica estellesiana quant a temàtiques, llenguatge, estil i referencialitat, s’ha de sumar la condició simbòlica d’aquest poeta nacional, esdevingut «sant cultural» (Subirana 2024) pel que fa a la llengua, la cultura i les derivacions polítiques que un compromís personal i literari com el d’Estellés impliquen. A més, la qualitat literària intrínseca de l’obra estellesiana ha consolidat la validesa d’un clàssic de les lletres catalanes; malgrat els contextos canviants i contraris segueix atraient lectors d’arreu. També, més enllà dels esdeveniments puntuals i de la sociologia actual del fet literari, inserits en l’era de les commemoracions (nora [1992] 2008: 167-199), literàries en aquest cas, l’obra d’un clàssic necessita continuïtats, com ara la finalització del projecte de l’Obra completa revisada. A més, la creació d’una entitat, pública o privada, que recollira el llegat de l’escriptor, la internacionalització de la seua obra, o el suport a estudis acadèmics i accions de divulgació són altres possibilitats per a aquesta consolidació.

BIBLIOGRAFIA

nora (2008): Pierre Nora, Pierre Nora en Les lieux de mémoire, Montevideo: Trilce. Subirana (2024): Jaume Subirana, «Per a tota la mort. Estellés com a sant cultural», Revista Valenciana de Filologia 8, p. 137-154.

2. Els escriptors Josep Lozano i Àlan Greus promouen aquesta iniciativa des de 2009, amb una crida anual a la participació des del web <http://festaestelles.blogspot. com>.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

ELS LLIBRES MEDIEVALS DE CAL CARRÉ

antònia Carré-pons

Editora de Cal Carré. Editorial Artesana acarrep@uoc.edu

Fundada el 2021, Cal Carré és una editorial artesana que recupera el nom de la carnisseria familiar, activa a Terrassa des del 1956 fins al 2016. Per aquest motiu té un porquet blanc al logo que la identifica i tres col·leccions amb noms ben clarificadors: «menuts», «llibrets» i «llom dos colors». Com diu la nostra pàgina web (<https://calcarre.cat>), «hem passat dels llibrets de porc als llibres amb el convenciment que l’aliment de l’ànima és tan important com el del cos».

El nostre llibre fundacional homenatja una autora que admirem. I és tota una declaració de principis de la nostra ambició editorial i de la qualitat que volem oferir al públic. Al setembre de 2021 vam publicar Dos relats, de Virginia i Leonard Woolf, un «menut» que és la traducció de Two Stories (1917), el llibre que va inaugurar la Hogarth Press woolfiana i que en català podem llegir gràcies al bon fer de Marta Pera Cucurell. Publiquem obres clàssiques d’extensió no gaire agosarada perquè el nostre objectiu és acostar-les al públic general. Escrites de vegades molts segles enrere, aquestes obres ens interpel·len i són ben vigents al segle xxi.

Fins ara, al nostre catàleg hi ha Virginia i Leonard Woolf, Willa Cather, Mary Wollstonecraft, Jane Austen, George Sand, Flora Tristan, Irene Polo, Irène Némirovsky, George Eliot, Nikolai Gógol, Jesús Moncada, John Cheever, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski, Stendhal, Panait Istrati, James Joyce, Anton Txékhov, Aleksandr Puixkin i set volums de clàssics medievals que són un ram de flors esponerós. Publiquem els medievals al costat d’aquests altres, barrejats en les tres col·leccions, perquè els medievals són tan clàssics com els moderns i els contemporanis i es mereixen el mateix lloc d’honor. No els volem en un nínxol separat, els volem al costat dels grans noms que són reconeguts per tothom.

La Ciutat de les Dames de Cristina de Pizan va ser el primer text medieval que vam publicar, al febrer de 2022 (el número dos de la col·lecció «llom dos colors»). És un text protofeminista de gran rellevància i ens va semblar que era imprescindible que es pogués tornar a llegir en català. Per això, Mercè Otero Vidal va revisar a fons la traducció que n’havia fet el 1990 i que estava descatalogada des de feia massa anys. Per fer atractiu el llibre al públic actual, li vam posar aquesta faixa: «El primer NO ÉS NO de la història».

El segon volum medieval inaugura la temàtica artúrica: va ser Galvany i el Cavaller Verd, amb traducció i postfaci de Lola Badia, publicat al maig de 2022 i amb el número 2 de la col·lecció «llibrets». És una història deliciosa, escrita per un

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

autor molt destre al segle xiv i que fa anys va encisar J. R. R. Tolkien. La mort del rei Artús (octubre de 2023, número 8 de la col·lecció «llibrets») continua la nissaga. Amb traducció i postfaci també de Lola Badia, va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de Traducció 2024. És un reconeixement que valorem i agraïm. De fet, l’aposta per traduir per primera vegada al català representants conspicus de la novel·la artúrica és el projecte més ambiciós de Cal Carré i que serà reeixit perquè hi treballen molt bons especialistes. Si les cultures occidentals amb un estat al darrere tenen a l’abast del públic contemporani aquestes joies de la literatura medieval, el públic català les ha de poder llegir també en la seva llengua.

Qui signa aquestes ratlles s’ha passat més de quaranta anys estudiant l’Espill de Jaume Roig. Llegint-lo, pensant-hi, escrivint-ne articles i fent-ne edicions de diversa tipologia. Naturalment, no podia faltar al nostre catàleg. El número 6 de la col·lecció «llibrets» és una posada al dia i un abreujament de la traducció al català modern publicada a Quaderns Crema l’any 2006. El «llibret» conté només el llibre primer, segon i quart del text de Roig, això és, la part més narrativa, més novel·lesca de l’Espill. Per continuar amb la veta còmica, hem publicat Fra Bernat i altres contes medievals per riure, amb traducció i postfaci de Sadurní Martí (número 12 de la col·lecció «llibrets», octubre de 2024). El volum conté el Llibre de fra Bernat, de Francesc de la Via, la Disputació d’en Buc amb el seu cavall, Els planys del cavaller Mataró i el Testament de Bernat Serradell, de Bernat Serradell, corder de Vic.

També hem posat a l’abast del públic dues novel·les que van ser importants quan van ser escrites: la Història del príncep Jacob i la Història de Paris i Viana (els números 14 i 15 de la col·lecció «llibrets», publicats al maig i a l’octubre de 2025). La primera, amb traducció i postfaci d’Anton M. Espadaler, és la més breu de les tres novel·les catalanes del segle xv, de costat amb el Tirant lo Blanc de Martorell i l’anònima Curial e Güelfa. Coneguda com el Jacob Xalabín pels especialistes, té el mèrit de parlar dels usos i costums del poble turc sense emetre judicis de valor, i això la converteix en un exemplar únic en la literatura medieval europea. La Història de Paris i Viana, amb traducció i postfaci de Gemma Pellissa Prades, és una novel·la cavalleresca que es va difondre contemporàniament en diferents versions en una quinzena de llengües, la qual cosa és un indici evident del seu èxit i explica per què la volem al nostre catàleg.

Així doncs, en poc més de quatre anys de vida, Cal Carré ha publicat set llibres medievals, d’un total d’uns quaranta. El percentatge s’acosta al vint per cent. De moment som aquí, però tenim moltes coses a l’obrador, en processos distints d’elaboració. Unes Vides de trobadors i trobairitz, amb traducció i postfaci de Miriam Cabré. L’aventura de Tristany i Isolda, amb selecció, traducció i postfaci de Lola Badia. I una rècula de llibres artúrics: El cavaller de la carreta, Erec i Enide i El conte del graal, tots tres de Chrétien de Troyes, i El bell desconegut de Renaut de Beaujeu. Lola Badia i Anton M. Espadaler s’encarregaran de fer-nos gaudir amb aquestes belles històries.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

ELS ESCRIPTORS I LA LLENGUA

∗

MiqueL desCLot

Escriptor

miqueldesclot@gmail.com

Al llarg dels anys, ja m’ha tocat parlar en diverses ocasions sobre la llengua literària, sobre la meva experiència lingüística com a escriptor, sobre la llengua literària de la meva generació o fins i tot sobre la meva relació amb la normativa, requerit pels col·legues de l’AELC o inclús pel mateix IEC. Escometo aquesta intervenció, doncs, conscient del risc de repetir-me o de donar noves voltes entorn del mateix pern de sempre. En realitat, això deu ser una cosa ben natural, no tan sols pel fet de pertànyer a una cultura lingüísticament singularitzada per una història adversa, sinó perquè l’escriptor deu ser l’únic artista que treballa amb un material que és alhora l’eina mateixa amb què hi dona forma. L’escriptor, en efecte, treballa com un escultor amb un material tan intangible com complex, la llengua, feta de so, d’arquitectura sonora, de combinatòria i —estava per dir sobretot— de significat. Però, a diferència de l’escultor, no hi treballa amb eines externes al material, sinó que hi dona forma servint-se dels instruments, també intangibles i complexos, que li brinda el sistema operatiu del pensament, que és la creació més genial de la llengua, com sabem prou bé. La diferència amb l’escultor, o amb qualsevol altre artista, és que la matèria de la literatura imposa a l’escriptor un límit infranquejable, és a dir: el significat consensuat de les paraules. L’escriptor, i molt particularment el poeta, sí que modifica i personalitza els significats del diccionari comú, a través dels seus recursos expressius, de les seves eines lingüístiques, però no pot prescindir del tot del significat reconegut per la comunitat. Un vers experimental com «farró camís ticrelita patruc» pot tenir la seva gràcia inicial com a sorpresa desvetlladora, però en realitat no fa altra cosa que renunciar a la literatura per integrar-se en el regne de la música. La diguem-ne manipulació del material lingüístic, per tant, té un límit molt evident en el taller de l’escriptor: fins i tot en un experiment tan radical com el Finnegans Wake de Joyce, on la recomposició verbal s’empeny fins als extrems més remots, el fil del significat no s’arriba a trencar mai del tot. Doncs bé: dins aquests límits no gens asfixiants, la missió de l’escriptor, i sobretot del poeta, és justament manipular la llengua perquè les paraules esclatin a les orelles del receptor com una sorpresa inesperada, sense deixar

∗ Reproduïm la intervenció de Miquel Desclot en el diàleg amb Àngels Gregori sobre «Els escriptors i la llengua», que tingué lloc el dia 13 de febrer de 2025, a la sala Pi i Sunyer de la seu barcelonina de l’IEC, organitzat pel grup de treball de Llengua i Creació de la Secció Filològica i l’AELC.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

de ser a la fi un reconeixement. Perquè només allò que sorprèn desperta emoció en el receptor, com els millors poetes han sabut sempre i els semiòlegs i lingüistes moderns han teoritzat més tard. Tot el que és previsible, allò que és obvi, és redundant i no provoca cap reacció en el destinatari. Entre nosaltres, hem tingut modernament dos poetes en qui el rebuig de l’obvietat, de l’expressió previsible, va esdevenir gairebé una obsessió: Josep Carner i el seu bon amic Guerau de Liost, dos artistes verbals infal·libles en l’evitació del lloc comú, del text redundant, que encara ara haurien de servir de mestres a tants poetes que, seguint l’onada de la malanomenada poesia de l’experiència —o poesia de confessionari, en paraules més ajustades de Joan Brossa, perquè tota poesia és filla de l’experiència—, s’han deixat arrossegar a una dicció diguem-ne domèstica que en dilueix el discurs d’una manera ben poc commovedora. Amb això no vull dir, per descomptat, que calgui imitar-ne les solucions verbals, sinó tan sols aprendre’n l’horror per l’obvietat, per la redundància, per la previsibilitat.

I això és, doncs, el que a mi m’agradaria poder dir que he après, poc o molt, al llarg de més de mig segle de dedicació literària.

Val a dir que modernament els escriptors ens hem de moure encara dins uns límits que ni Èsquil, ni Ovidi, ni Llull, ni Dante, ni March, ni Rabelais, ni Shakespeare, ni Verdaguer, ni Ruyra, ni Caterina Albert van conèixer. Això és: els límits imposats per una normativa dictada des d’una institució acadèmica. Se’m fa difícil d’imaginar l’enlluernadora creativitat verbal d’aquests gegants sotmesa a la reglamentació d’una normativa estricta: els hipotètics correctors del seu temps els haurien tallat les ales sense contemplacions. Ja s’entén que el nostre és un cas molt especial, atesa la lamentable història de persecució, de deixadesa i de contaminacions diverses que ha comportat que molts escriptors moderns no hagin gaudit de l’instint lingüístic que segurament haurien manifestat en un context històric més favorable (una mancança que han patit fins i tot grans escriptors com Joan Maragall, per esmentar un cas flagrant). El destí d’un escriptor modern en una llengua reglamentada, doncs, és el d’enfrontar-se a la normativa oficial com un obstacle que pot ser castrador si no el desafia, tot i que en el cas del català hi hauríem d’introduir matisos, és clar: un creador lingüístic tan indiscutible com Salvador Espriu va acabar la seva carrera, en plena dictadura lingüicida, sotmetent-se escrupolosament a la normativa com un acte combatiu d’afirmació i de disciplina col·lectiva. A mig segle de distància, els escriptors catalans que encara conservin una engruna d’instint lingüístic deuen evocar amb recança els temps en què la normativa naixent era un cos viu i flexible que els escriptors contribuïen a conformar. Malauradament, a casa nostra la pulsió acadèmica nacional és molt famolenca i tendeix a fagocitar-ho tot: col·leccions destinades fa un segle a la difusió dels clàssics, com la Fundació Bernat Metge o Els Nostres Clàssics, van esdevenir de seguida uns feus acadèmics que van deixar d’exercir la funció divulgadora amb què les havien pensades un Cambó o un Casacuberta, fins al punt que modernament ha calgut projectar col·leccions paral·leles que en recullin el propòsit inicial perdut pel camí. Una evolució equivalent, em sembla, ha experimentat al llarg

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

dels anys la Secció Filològica que ha de posar al dia la nostra normativa, que des de la càtedra ja no consulta els escriptors com feia el mateix Fabra, sinó que tan sols es deixa consultar paternalment pels escriptors, els usuaris més qualificats que piquen cada dia a la pedrera de la llengua. En la primparada situació de la nostra cultura lingüística, em temo que aquesta jerarquització no deu ser la via més eficaç per redreçar el que queda de l’herència rebuda (així i tot, s’ha de reconèixer que hi ha uns primers moviments per mirar d’obrir escletxes en aquest mur).

Per entrar en el meu cas particular, que és el que se’m va demanar de bon principi per a aquest debat, haig de dir que jo sempre he partit del català de la meva mare com a referència. Ella era filla d’una Barcelona excèntrica, entre el Clot, la Sagrera i el Camp de l’Arpa, on es parlava un català tan bo com a Figueres, a Vic, a Balaguer, a Reus, a Manacor o a Xàtiva. El meu pare m’ha demanat alguna vegada si d’ell no n’havia après. És clar que sí, però el pare treballava tot el dia fora de casa i no podia ser el referent immediat. El pare, per cert, va començar a parlar, al carrer de la Cera i després a l’Eixample del barri de Sant Antoni, en valencià, el parlar de la seva mare, filla de la Vall d’Albaida, tot i que amb el temps ell es va acomodar al barceloní dels seus veïns, que era tan bo com el d’altres barriades de la ciutat (salpebrat, aquest, amb algun esquitx de caló).

El punt de partida, com deia, ja era bo, però els poetes que vam néixer entorn de mitjan segle (jo soc del 1952) vam descobrir amb meravella l’obra de grans conreadors de la llengua com Foix, Brossa o Bartra, que l’estètica imperant al llarg dels anys seixanta ens havia amagat amb malícia, i la de clàssics medievals com Llull, March o Martorell, que la dictadura ens havia ocultat amb molta més mala idea. De manera que, enlluernats, ens vam llançar amb una passió desaforada a ampliar els nostres usos lingüístics fins i tot amb excessos dignes de millor causa; la qual cosa va incrementar enormement, un cop passada la febrada, l’extensió dels nostres recursos expressius (penso en noms com Maria-Mercè Marçal, Teresa d’Arenys o Enric Casasses, per dir-ne només tres).

Així doncs, com a escriptor, i en particular com a poeta, soc fill lingüístic de la confluència d’un bon parlar barceloní dels anys cinquanta i una reconnexió amb la tradició dels nostres clàssics, antics i moderns. Com és natural, però, això no m’ha conformat un estil únic i permanent, sinó que més aviat m’ha donat prou versatilitat per manifestar-me en registres força diferents entre ells, segons la necessitat de cada moment. He pogut imitar, que no vol dir copiar, l’estil de la cançó tradicional, i alhora adoptar l’estil més cultivat del sonet clàssic; o abraçar un estil planer i juganer per a una poesia infantil i al mateix temps un estil descarat i fins i tot descarnat per a una poesia eròtica; o assajar un estil apropiat per traduir un sonet de Petrarca i un altre per traduir el teatre de Shakespeare, etcètera.

Ara m’agradaria acabar aquesta intervenció inicial amb una breu mostra d’aquesta varietat de registres que m’ha permès la manipulació de la llengua, al llarg dels anys. Per exemple, aquest sonet dels anys vuitanta, publicat molt més tard a Despertar-me quan no dormo:

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Si fóssim

S’io fosse quelli che d’amor fu degno Guido Cavalcanti

Si fos encara aquella nit primera, tremolosa de cel i d’unes mans, que ens poava del fons de la cinglera únics silencis d’aigües estagnants; si ens hi menés encara una drecera amb les aromes i els fresseigs d’abans, a la sola claror de la teiera que il·luminà aquells enardits amants; Ens reconeixeríem en els ulls que estritllaven el cel de la tenebra? En la joia dels somnis sense esculls? En els calfreds salvatges de la febre? A la llum inclement de la mudança, ens veuríem immòbils en la dansa?

O, en contrast, aquesta poesia per a infants, molt pocs anys posterior, publicada dins Bestiolari de la Clara:

Rata d’escala

Això era una rateta que embrutava l’escaleta: hi escampava uns cagallons menudets com perdigons.

Fins que un dia li van dar metzinetes per sopar.

Va deixar, doncs, la rateta d’embrutar aquella escaleta.

O aquest sonet eròtic, traduït del venecià de Giorgio Baffo pocs anys després, publicat dins El jardí de les malícies:

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Els delicats d’en Tendre

Hi ha certs homes que són tan delicats que diuen: —No sé entendre la catxassa dels que van a sucar amb una bagassa que es deixa fer per camàlics suats.—

Jo els dic: —Vejam, senyors refistolats: al cafè prou beveu en una tassa on hi ha begut ja gent de tota raça, i no sembleu llavors tan primmirats.—

Em direu que aquell estri l’arreplega, després que hi ha begut una persona, el botiguer, i llavors el renta i frega.

És cert: però també la bardaixona, un cop cardada, un tros de drap desplega i en un no res s’eixuga bé la xona.

O aquest altre sonet, ara traduït de Petrarca pels mateixos anys, amb algun italianisme ja incorporat entre nosaltres al segle quinze:

Sol i pensós, els més deserts confins vaig mesurant amb pas feixuc i lent, i l’esguard a fugir duc amatent dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altre refugi que els camins per burlar l’adonar-se’n de la gent, perquè en tot acte d’alegria absent es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges i rius i boscos saben de quin tempre és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges trobar no sé que Amor no vingui sempre enraonant amb mi, i jo al seu costat.

Podria continuar encara amb mostres de la traducció del Romeu i Julieta de Shakespeare, de fa gairebé un quart de segle, on l’autor m’obligava a treballar en registres ben diferenciats segons si parlava el jove Romeu enamorat petrarquistament, o el verborreic Mercutio, o la xerraire dida de Julieta, o l’engolat fra

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Llorenç, o l’entenimentada Julieta. Però no tinc pas tant temps i doncs acabaré amb una mostra de poesia lleugera: una breu selecció de límerics escrits fa una dotzena d’anys sota el títol d’Infern poca-solta, majoritàriament inèdits. Del primer cercle:

El diputat Silvestre Pelegrí té un nas d’allò més fèrtil i aquilí: hi elabora unes burilles consistents com mandonguilles per enganxar a l’escó del seu veí.

La diputada Plàcida Llambric es mira, astoradíssima, el melic. Quan l’espia un tafaner que es pregunta què deu fer, se’n treu un tou de borra d’un pessic.

El ministre d’Hispanificació exhibeix grans poders de persuasió. Dalt d’una euga de Velasques, catalanes busca i basques per prenyar en apostòlica immersió.

Al desnonat Diògenes Ribera, que ha baixat a okupar una klaveguera, ve a cobrar-li el regidor l’anual contribució… i me l’hi fa pagar d’anal manera.

I del segon cercle:

La caixera del Banc Caritatiu exhibeix un somriure vomitiu cada cop que se li acosta un autònom que ve a posta per mirar on li escaurà la cicatriu.

En Ramon Desnonat Casacoberta ha rebut del seu banc l’última oferta: «Per un preu de desconcert, pari casa en un desert, i ja veurà com aquest cop l’encerta.»

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

L’odontòleg Temístocles Pardines, virtuós dels raspalls i les barrines, ha prenyat fins a les dents més de quatre pacients en trabucar genives i vagines.

I, encara, del cercle dels llenguados:

Ramon Llull

Alegrava’s l’amat en son garric per ço cor fort rient era l’amic. —Digues, foll, has benanança? —Hoc —respòs—, per remembrança de cella qui mostrava’m l’omelic.

Ausiàs March

Així com cell qui sent perfum de nards e no sap dir on naix ne·n quines parts, em pren, Déu, a mi qu·ignor ab qui dorc en llit d’amor: plena de seny o, doncs, llir entre cards?

Joan Maragall

Temps era temps begué una vaca cega en una font que l’ànim assossega. Y el senyor que hi assistia s’hi va asseure y escrivia —y, ay las!, ho feia encara amb la y grega.

Salvador Espriu

Un vell de la parròquia de Sinera no es volia morir de cap manera. Els difunts del cementiri, que li deien de venir-hi, ja dubtaven si n’era… si no n’era.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Miquel Martí i Pol

A la Marta Rodergues i Madrenes als catorze anys li van tallar les trenes. Ja no deia «bones tardes», sinó «tu què carai cardes?», mentre veia passar les altres nenes.

Castellar del Vallès, 13 de febrer del 2025

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

JOSEP ANTONI GRIMALT GOMILA

JauMe GuisCaFrè danús Universitat de les Illes Balears jaume.guiscafre@uib.cat

Josep Antoni Grimalt Gomila va néixer a Felanitx el 30 de juny de 1938 i va traspassar el 2024, el 22 d’agost, dia internacional del folklore, a Palma, a l’edat de 86 anys.

Després d’haver-se llicenciat en Dret el 1960 i d’haver abandonat la preparació de les oposicions per a obtenir el títol —i l’estatus— de notari, el 1971 es va llicenciar en Filologia Romànica-Hispànica a la Universitat de Barcelona i de manera immediata, el setembre d’aquell mateix any, la Universitat el va contractar perquè impartís docència a la delegació de Mallorca. Va cursar els estudis de doctorat a la mateixa universitat i el 1975 hi va obtenir el títol de doctor en Filosofia i Lletres (Filologia Romànica-Hispànica) amb la tesi «Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: Introducció a llur estudi». El 1976 va passar de professor adjunt contractat a professor adjunt interí i el 1977 va accedir a la categoria de professor agregat interí. El 1980 Grimalt va obtenir-hi la condició de professor titular i el 2002, la categoria de catedràtic. Quan es va jubilar, el 2004, va passar a ser catedràtic emèrit i ho va ser fins al 2008, quan feia 37 anys que estava al servei de la Universitat, gairebé tots integrat en el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Va dedicar bona part de la seva trajectòria docent a impartir assignatures relacionades amb la lingüística i amb les llengües espanyola i catalana. En canvi, la seva activitat investigadora en aquestes matèries es va limitar a dos articles primerencs, a l’opuscle Gramàtica i urbanitat (Escola Municipal de Mallorquí, 1990) i al treball «Els articles en el parlar de Mallorca» (Estudis Romànics, 31, 2009), que és una descripció dels usos dels articles determinats derivats d’iPSu i d’illu a partir del concepte de determinació d’Eugenio Coseriu, un lingüista per l’obra del qual sempre va mostrar preferència.

L’activitat investigadora que va dur a terme se va centrar, de manera preferent, a estudiar i editar l’obra de Llorenç Villalonga i, sobretot, a catalogar, editar i estudiar l’obra rondallística d’Antoni Maria Alcover. A la «Nota del curador» inclosa en el primer volum de la Selecció d’obres de Llorenç Villalonga (COFUC, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2006), Grimalt adverteix que, com a editor, s’ha esforçat perquè «el text de cadascuna de les obres» sigui «el més fidel a la voluntat de l’autor» i hi manifesta el desig que la seva tasca contribueixi «a acostar una mica més els textos a la forma que meresca esser considerada la definitiva» (p. 51). Aquestes observacions es poden fer extensives a la resta de volums de què va tenir cura, la majoria dels quals inclouen es-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

228

Llengua & Literatura, 36 (2026)

tudis introductoris, epílegs i aparats crítics i de notes molt valuosos deguts a ell mateix. Amb tot, la vertadera raison d’être del Grimalt investigador va ser l’Aplec de Rondaies Mallorquines, d’Antoni Maria Alcover, una obra a la qual va dispensar una dedicació sostinguda durant seixanta anys, entre el 1962, quan va prendre consciència que les rondalles podien ser una matèria d’estudi acadèmic, i el 2022, en què va publicar-se el novè volum i darrer de l’edició comentada i anotada de l’Aplec. Quan Grimalt va proposar-se fer-ne un estudi solvent i teòricament ben fonamentat, va haver de decidir en quin dels dos aspectes del recull alcoverià —el literari o el folklòric— s’havia de centrar i va optar per envestir l’estudi de «l’estrat que emparenta l’obra d’Alcover amb la rondallística universal, el material manllevat a la tradició oral» (p. ix), com exposa ell mateix a la introducció de la tesi. Aquesta decisió explica i justifica la dedicatòria que Josep M. Pujol va incloure en l’exemplar de la seva edició d’El rondallari Català de Pau Bertran i Bros (1989) que li va trametre: «A Josep A. Grimalt, degà dels rondallistes catalans.» I és que la recerca de Grimalt en aquest àmbit no només és valuosa per les qualitats intrínseques que té, sinó també pels precedents que va establir en els estudis rondallístics catalans de caràcter acadèmic: va ser ell qui va posar les bases per al desenvolupament de la rondallística acadèmica als Països Catalans. Grimalt va publicar disset treballs sobre l’obra rondallística alcoveriana; amb tot, és a les introduccions, les anotacions i els comentaris inclosos a l’edició l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó (Mallorca: Moll, Institució Francesc de Borja Moll, Nova editorial Moll, 1996-2022) que va desplegar de manera més completa la seva erudició, la seva mirada crítica i els seus vastíssims coneixements sobre la matèria i els va posar al servei dels lectors.

Josep Antoni Grimalt, però, va ser molt més que un professor d’universitat. Va ser també una persona notable per la seva projecció pública com a divulgador, com a creador i com a traductor. A banda de la seva dedicació docent, va ser sens dubte la seva faceta de divulgador la que va fer-lo conegut i popular entre els televidents i oients de les illes Balears, primerament arran de la seva participació en el programa Lletra Menuda (RTVE, 1986-1988) i, anys més tard, en els programes Punt de Trobada (Onda Cero, 2000-2001) i Parlant en Plata (RTVE, 2004-2006 i Televisió de Mallorca, 2007-2008). Així mateix, durant els anys 2003 i 2005 va publicar una col·laboració setmanal al Diario de Mallorca que duia per títol «Més enllà de la gramàtica». No podem negligir-ne, tampoc, la faceta de creador i de traductor literari. El 1965 l’Editorial Moll va publicar la primera edició d’Història d’una dama i un lloro, finalista al Premi Gabriel Maura Ciutat de Palma de 1962 i que va publicar-se en segona edició el 2001. El 2015 Lleonard Muntaner Editor va publicar-ne La nova Llegenda Àuria. De sant Josep a Judes, una obra de creació que posa en relleu l’interès de Josep Antoni Grimalt pel fet religiós i per les diverses manifestacions de la fe; un interès que és també molt evident a l’estudi La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi de la hipertextualitat) (Pastoral Universitària, 2004). El 1990, l’editorial Proa va publicar La princesa de Clèves, de Ma-

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

dame de La Fayette, amb traducció, notes i epíleg de Josep A. Grimalt, una traducció que el 2019 Quid Pro Quo Edicions va tornar a editar, revisada. També li devem les traduccions de La guineu i el raïm, de Guilherme Figueiredo (Edicions UIB, 1993), Una cançó d’horabaixa, de Nöel Coward, i La versió de Browning, de Terence Rattigan, aquestes dues darreres encara inèdites.

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 205-229

SUMARI

ESTUDIS I EDICIONS

laia benavent-llinareS: Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català

Helena borrell CarreraS: La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic

anton Maria eSPadaler i PoCH: Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats

MarC FernándeZ CuyàS: Àngel Guimerà i Shakespeare: La construcció del cànon teatral català

7

31

47

61

FranCeSC xavier vall i SolaZ: El topònim fictici La Rigala en el món d’Àngel Guimerà 83

guilleM Cunill-SabatéS: La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme

103

noèlia díaZ viCedo: Màgia i mitologia a la poesia de Maria-Mercè Marçal 125

reSSenyeS i noteS CrítiqueS

reSSenyeS Col·leCtiveS

La balada (Josep Nicolau Perelló)

145

Recapte filològic (Gisela Galí) 147

Rellegir Els Marges (Josep Camps Arbós) 149

Tres textos de Maria Aurèlia Capmany (Maria Moreno i Domènech) 153

Francesc Serés: la pell de la realitat (Laura Fabregat Aguiló) 155

Els darrers llibres del filòleg Jaume Medina (Jordi Manent i Tomàs) 157

Didacticism, Literature & Translation (Joan Mahiques Climent) 161

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

Llengua & Literatura, 36 (2026)

reSSenyeS individualS

enriC CaSaSSeS: Notícia de la poesia catalana: Dels orígens al segle vint (Josep Ignasi Vives i Ortiz)

antHony bonner: Estudis lul·lians (1978-2019) (Maribel Ripoll-Perelló)

JauMe MenSa i vallS: Arnau de Vilanova a Lleida. La Confessio Ilerdensis. Estudi, edició i traducció (Carmel Ferragud Domingo)

alain CHartier: La belle dame sans merci (Requesta d’amor de madama sens mercè) (Lola Badia)

FranCeSC MaSSiP (ed.): La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia (Anton M. Espadaler i Poch)

M. ángeleS Sequero garCía: Història de l’esforçat cavaller Partinobles (1588): Estudi i edició (Francesc J. Gómez)

Jean-yveS CaSanova: Le Roman en langue d’oc. Émergence et expansion 1840-1930 (Jaume Figueras i Trull)

JoSeP artíS i balaguer: Tres segles de teatre barceloní. «El Principal» a través dels anys (Enric Gallén)

Joan PéreZ-Jorba: Itineraris d’avantguarda d’un català de París (19171920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes (Pep Sanz Datzira)

Mireia SoPena: El somni més ambiciós. L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors (Ignasi Moreta)

Miquel àngel vidal: El mite de Robines. Narrativa de Llorenç Moyà (Pere Rosselló Bover)

roSa CalaFat vila: El catalán y el español cara a cara: una aportación historiográfica. Mallorca y Menorca (siglos xviii y xix) (Laia Darder)

165

167

169

171

174

176

178

180

184

186

187

190

Mar MaSSanell: La desintegració del català nord-occidental (o la norma com a inductora de canvis lingüístics) (Èlia Fernández-Belchi) 192 auguSt bover i Font: Tempus Fugit (Els lemes dels rellotges de sol penedesencs) (Màrius Serra i Roig)

194

Maite doMingo MaSdéu: Llengua i teatre. El lèxic de l’obra dramàtica de Joan Puig i Ferreter (Elisenda Bernal) 196

lluíS Payrató: Discurs: paraules, imatges i sons. Un assaig sobre el discurs multimodal (Carla Ferrerós Pagès)

Joan Fontana: Romanès per a catalanoparlants. O de com fer que dues llengües germanes travessin Europa per retrobar-se (Xavier Juclà i Pera)

198

200

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

CròniCa

tereSa-M. Sala i garCia: 200 anys del naixement de Víctor Balaguer i Cirera (1824-2024) 205

anna CoStal i FornellS: Any Clavé o l’interès pel segle xix i els seus personatges 208

raMon baCardit SantaMaria: Un any per commemorar Guimerà 211

Jordi oviedo Seguer: Un centenari per a un clàssic 214

antònia Carré-PonS: Els llibres medievals de Cal Carré 217

Miquel deSClot: Els escriptors i la llengua 219

JauMe guiSCaFrè danúS: Josep Antoni Grimalt Gomila 227

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS

laia benavent-llinareS: Examination of the prescription of linguistic variation in Catalan 7

Helena borrell CarreraS: The interpretation of the rules in the GIEC: A case study 31

anton Maria eSPadaler i PoCH: Ramon Vidal de Besalú. The Art of Introducing Guests 47

MarC FernándeZ CuyàS: Àngel Guimerà and Shakespeare: The Construction of the Catalan Theatrical Canon 61

FranCeSC xavier vall i SolaZ: The fictitious toponym la Rigala in Àngel Guimerà’s world 83

guilleM Cunill-SabatéS: The reception of Josep Maria de Sagarra’s Commedia during the Franco regime 103 noèlia díaZ viCedo: Magic and Mythology in the Poetry of MariaMercè Marçal

REVIEWS AND COMMENTARY NOTES

COLLECTIVE REVIEWS

The ballad (Josep Nicolau Perelló)

Philological summary (Gisela Galí)

Els Marges reread (Josep Camps Arbós)

Three texts of Maria Aurèlia Capmany (Maria Moreno i Domènech)

Francesc Serés: The skin of reality (Laura Fabregat Aguiló)

The philologist’s latest books by Jaume Medina (Jordi Manent i Tomàs)

Didacticism, Literature & Translation (Joan Mahiques Climent)

125

145

147

149

153

155

157

161

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

INDIVIDUAL REVIEWS

enriC CaSaSSeS: Notícia de la poesia catalana: Dels orígens al segle vint (Josep Ignasi Vives i Ortiz)

antHony bonner: Estudis lul·lians (1978-2019) (Maribel Ripoll-Perelló)

JauMe MenSa i vallS: Arnau de Vilanova a Lleida. La Confessio Ilerdensis. Estudi, edició i traducció (Carmel Ferragud Domingo)

alain CHartier: La belle dame sans merci (Requesta d’amor de madama sens mercè) (Lola Badia)

FranCeSC MaSSiP (ed.): La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia (Anton M. Espadaler i Poch)

M. ángeleS Sequero garCía: Història de l’esforçat cavaller Partinobles (1588): Estudi i edició (Francesc J. Gómez)

Jean-yveS CaSanova: Le Roman en langue d’oc. Émergence et expansion 1840-1930 (Jaume Figueras i Trull)

JoSeP artíS i balaguer: Tres segles de teatre barceloní. «El Principal» a través dels anys (Enric Gallén)

165

167

169

171

174

176

178

180

Joan PéreZ-Jorba: Itineraris d’avantguarda d’un català de París (19171920). Cròniques literàries, entrevistes i cartes (Pep Sanz Datzira) 184

Mireia SoPena: El somni més ambiciós. L’Editorial Selecta i la recuperació de lectors (Ignasi Moreta) 186

Miquel àngel vidal: El mite de Robines. Narrativa de Llorenç Moyà (Pere Rosselló Bover)

187

roSa CalaFat vila: El catalán y el español cara a cara: una aportación historiográfica. Mallorca y Menorca (siglos xviii y xix) (Laia Darder) 190

Mar MaSSanell: La desintegració del català nord-occidental (o la norma com a inductora de canvis lingüístics) (Èlia Fernández-Belchi) 192

auguSt bover i Font: Tempus Fugit (Els lemes dels rellotges de sol penedesencs) (Màrius Serra i Roig) 194

Maite doMingo MaSdéu: Llengua i teatre. El lèxic de l’obra dramàtica de Joan Puig i Ferreter (Elisenda Bernal) 196

lluíS Payrató: Discurs: paraules, imatges i sons. Un assaig sobre el discurs multimodal (Carla Ferrerós Pagès) 198

Joan Fontana: Romanès per a catalanoparlants. O de com fer que dues llengües germanes travessin Europa per retrobar-se (Xavier Juclà i Pera)

200

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

238

Llengua & Literatura, 36 (2026)

REPORTS

tereSa-M. Sala i garCia: 200 years since the birth of Víctor Balaguer i Cirera (1824-2024)

205

anna CoStal i FornellS: Any Clavé or the interest in the nineteenth century and its figures 208

raMon baCardit SantaMaria: A year to commemorate Guimerà 211

Jordi oviedo Seguer: A centenary for a classic

antònia Carré-PonS: The medieval books of Cal Carré

Miquel deSClot: Writers and language

JauMe guiSCaFrè danúS: Josep Antoni Grimalt Gomila

214

217

219

227

Llengua & Literatura, núm. 36 (2026), p. 233-238

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. Enviament dels treballs

2. Citacions bibliogràfiques

3. Citacions textuals

4. Dedicatòries i referències a premis

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

6. Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs

Els treballs es poden enviar a través de la plataforma editorial de la revista. Els autors es registraran en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (https://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS).

L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat.

1. Podeu veure la versió ampliada d’aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a https://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/index.

Llengua & Literatura, 36 (2026)

Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L.

2. Citacions bibliogràfiques

Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia.

2.1. La citació

Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al.

Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball.

(gulSoy 1961: 214)

(KnutH 1986a) / (KnutH 1986b)

2.2. La bibliografia

No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès.

• El cognom de l’autor en versaleta.

• L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts.

• El nom i el cognom de l’autor, en rodona.

• El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes.

Instruccions per als autors 241

• Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins, especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol.

• Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p.).

• Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm.

PelliCer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. baStardaS (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, p. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva.

• El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol.

• El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta.

• En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues.

• El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues.

Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalunya, núm. 15 (setembre), p. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final.

• En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta.

góMeZ (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

Llengua & Literatura, 36 (2026)

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <https://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals

• Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua.

• Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació.

• Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11.

• Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’).

4. Dedicatòries i referències a premis

• Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (∗)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

5.1. Treballs

• El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès.

• El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats.

• A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor.

• A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim.

• Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim.

Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (https://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

5.2. Ressenyes

5.2.1. Ressenyes col·lectives

• Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva).

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

• La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent:

Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial (separats per dos punts).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

J. gulSoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (https://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

Llengua & Literatura, 36 (2026)

5.2.2. Ressenyes individuals

• Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra.

• L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

gulSoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (https://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

6. Abreviatures i símbols

Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <https:// dlc.iec.cat/AbreviaturesA>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

En el moment de lliurar els articles a llengua & literatura per sol·licitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents:

— Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a llengua & literatura, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. Un cop els autors hagin acceptat la modificació, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits.

— Els autors responen davant la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, llevat de les citacions clarament referenciades, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la Societat Catalana de Llengua i Literatura de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.

— És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la Societat Catalana de Llengua i Literatura en lliurar els articles.

— La Societat Catalana de Llengua i Literatura està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de pro-

Llengua & Literatura, 36 (2026)

pietat intel·lectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes, si escau.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista llengua & literatura.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista llengua & literatura i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista llengua & literatura, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@ iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

SUMARI

ESTUDIS I EDICIONS

Laia Benavent-LLinares: Aproximació a la prescripció de la variació lingüística en català 7

HeLena BorreLL Carreras: La interpretació de la normativa en la GIEC: un cas pràctic 31 anton Maria espadaLer i poCH: Ramon Vidal de Besalú. L’art d’introduir els convidats 47

MarC Fernández Cuyàs: Àngel Guimerà i Shakespeare: La construcció del cànon teatral català 61 FranCesC Xavier vaLL i soLaz: El topònim fictici La Rigala en el món d’Àngel Guimerà 83

GuiLLeM CuniLL-saBatés: La recepció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra durant el franquisme 103 noèLia díaz viCedo: Màgia i mitologia a la poesia de MariaMercè Marçal 125

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

CRÒNICA

teresa-M. saLa i GarCia: 200 anys del naixement de Víctor Balaguer i Cirera (1824-2024) 205 anna CostaL i ForneLLs: Any Clavé o l’interès pel segle XiX i els seus personatges 208 raMon BaCardit santaMaria: Un any per commemorar Guimerà 211

Jordi oviedo seGuer: Un centenari per a un clàssic 214 antònia Carré-pons: Els llibres medievals de Cal Carré 217 MiqueL desCLot: Els escriptors i la llengua 219 JauMe GuisCaFrè danús: Josep Antoni Grimalt Gomila 227