Issuu

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 99 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

Irene Capdevila Arrizabalaga: 800 anys després de Muret: els trobadors i les relacions catalanooccitanes 193 Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2013-2014) 197 Xavier Valls Guinovart: El quart col·loqui del projecte Mimesi. Metaficció al Renaixement i al Barroc 208 Montserrat Comas i Güell: II Conferència de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Balaguer: Les ciutats i l’espai intel·lectual. Catalunya 1914-1936 210 Sílvia Coll-Vinent: El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política) 212 Laura Vilardell Domènech: La censura franquista a Catalunya 216 Montse Caralt i Sagalés: II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol 218 Maria Paredes Baulida: Els noranta anys de Jordi Carbonell 220 Gemma Fabregat Palau: Josep Vallverdú, passeig d’aniversari. Vallverdú al món 223 Llorenç Soldevila i Balart: II Congrés de Geografies Literàries 225 Amanda ulldemolins subirats: II Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes 226 Elga Cremades i Cortiella: IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» 230 Xavier Bru de Sala: Crònica essencial de l’Any Espriu 232 Alexandre Bataller Català: IX Trobada del Grup d’Estudis Etno-poètics 236 Joan Tres: Max Cahner: Innovació i generositat al servei del país 240 Àlex Broch: Josep M. Castellet, crític i memorialista 244 Josep Murgades: Albert Manent, in memoriam 249 Joan Santanach i Suñol: Amadeu Soberanas, filòleg, bibliògraf i editor 251 Antoni M. Espadaler: Jaume Vallcorba, in memoriam 255 Joan Martí i Castell: Francesc Vallverdú, la paraula i els fets 258

25 2015

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

25 2015

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB) †, Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Jo seph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Pere Montalat: La font francesa del Gazophylacium catalanolatinum de Joan Lacavalleria 7 Ferran Carbó: Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés. 29 Pilar Romeu-Ferré: Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492? 51 Anna Pineda: Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 73

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_25.indd 1

12/02/15 10:48

llengua_literatura_25.indd 6

12/02/15 10:28

Llengua & Literatura

llengua_literatura_25.indd 1

12/02/15 10:28

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB) †, Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma-La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

llengua_literatura_25.indd 2

12/02/15 10:28

Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

25 2015

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

llengua_literatura_25.indd 3

12/02/15 10:28

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2015, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost i imprès a Fotoletra, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B. 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

llengua_literatura_25.indd 4

12/02/15 13:41

ESTUDIS I EDICIONS

llengua_literatura_25.indd 5

12/02/15 10:28

llengua_literatura_25.indd 6

12/02/15 10:28

LA FONT FRANCESA DEL GAZOPHYLACIUM CATALANO-LATINUM DE JOAN LACAVALLERIA Pere Montalat

Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica Correspondència: c/ Carme 47, 08001 Barcelona tf.: 93-2701620 pmontalat@iec.cat

Resum El propòsit d’aquest treball consisteix a evidenciar que la font principal del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria és el diccionari francès Le dictionaire royal augmenté, l’autor del qual és François-Antoine Pomey, publicat a Lió l’any 1671. L’acarament de les dues obres posa de manifest que Lacavalleria segueix de molt a prop el model francès, fet que explica l’origen dels nombrosos gal·licismes lèxics i sintàctics localitzats en el Gazophylacium per diversos lingüistes i lexicògrafs. Per tot plegat, es pot considerar que el Gazophylacium és una versió catalana d’aquella obra. Amb tot, Lacavalleria no es limita a traduir l’obra francesa sense més ni més, sinó que duu a terme una tasca considerable de selecció i adaptació del material lèxic del seu model i, entre d’altres aportacions, desenvolupa alguns aspectes de la tècnica lexicogràfica de Pomey. Paraules clau Joan Lacavalleria, Gazophylacium catalano-latinum, François-Antoine Pomey, diccionari, jesuïta Abstract. The French source of the Gazophylacium catalano-latinum by Joan Lacavalleria The aim of this paper is to demonstrate that the main source of the Gazophylacium catalano-latinum by Joan Lacavalleria is the French dictionary Le dictionaire royal augmenté by François-Antoine Pomey, published in Lyon in 1671. The collation of the two dictionaries reveals that Lacavalleria closely follows the French model, which explains the origin of many lexical and syntactic Gallicisms found in the Gazophylacium by several linguists and lexicographers. All in all, we can regard the Gazophylacium as a Catalan version of the French work. However, Lacavalleria did not limit himself to translating the French work but made a considerable effort to select and adapt the lexical material in his model, and among other contributions he developed several aspects of Pomey’s lexicographical technique.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27 DOI: 10.2436/20.2502.01.71 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 9 de maig del 2013. Acceptat el 21 de maig del 2014.

llengua_literatura_25.indd 7

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Key words Joan Lacavalleria, Gazophylacium catalano-latinum, François-Antoine Pomey, dictionary, Jesuit

1. PRESENTACIÓ Joan Lacavalleria i Dulach va néixer a Barcelona, on fou batejat el 2 de desembre de 1640, segons informa ell mateix en un escrit d’al·legacions1 en ocasió de la disputa per l’herència de l’avi matern. Era fill de l’impressor d’origen occità Pere Lacavalleria, el qual s’establí a Barcelona l’any 1628 i regentà una impremta fins a la seva mort, l’any 1645, moment en què el succeí en el negoci familiar Antoni, suposadament el fill primogènit. Home de lleis i de lletres, Joan Lacavalleria fou doctor en dret canònic i en dret civil i probablement es dedicà a l’advocacia. En l’àmbit de les lletres, publicà dues obres, el diccionari llatí-castellà de veus poètiques, Bibliotheca musarum, l’any 1681, i el diccionari català-llatí Gazophylacium catalano-latinum, l’any 1696, totes dues impreses a l’obrador familiar. En aquest treball, precisament, ens ocuparem de l’estudi de les fonts lexicogràfiques del Gazophylacium. 2. LA LEXICOGRAFIA BILINGÜE CATALÀ-LLATÍ EN EL SEGLE XVII Durant el segle xvii es publicaren a Barcelona tres diccionaris bilingües català-llatí. El primer, obra del jesuïta i professor de gramàtica Antoni Font, és el Fons verborum et phrasium, publicat l’any 1637. El segon, de Pere Torra, és el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1640. L’últim és el Gazophylacium catalano-latinum ja esmentat. 1. Al·legacions en dret per Joan Lacavalleria y Dulach, doctor en drets, ciutadà de Barcelona, contra Joseph Jaumar, doctor en medicina, també ciutadà de Barcelona, s. l., s. a. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 8

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

Tant el diccionari de Font com el de Torra són adaptacions al català del diccionari castellà-llatí Thesaurus verborum ac phrasium, del jesuïta i profesor de gramàtica Bartolomé Bravo, obra que, al seu torn, és deutora del Vocabulario español-latino de Elio Antonio de Nebrija (Medina 1997: 320-22). I tant Font com Torra2 expliciten la filiació suara esmentada, l’un en la nota al lector i l’altre en la portada de l’edició prínceps, respectivament. En efecte, Font (1637: iv) explica les motivacions que l’han dut a compondre el diccionari en aquests termes: «Scripsit R[everendissimus] P[ater] Bartholomaeus Bravo e nostra Societate opus concinne equidem ac eleganter, sed non erat eius usus facilis iuventuti, linguam patriam vix callenti nedum exteram. Ab eius Thesauro illustriora deprompsi huic operi.»3 I per part de Torra, el títol de la primera edició del seu diccionari fa així: Thesaurus verborum ac phrasium ex thesauro Bartholomei Bravi Societatis Iesu sacerdotis et aliorum lucubrationibus erutus.4 Cinquanta-sis anys més tard de l’aparició del diccionari de Torra, veié la llum el Gazophylacium catalano-latinum, una obra en l’elaboració de la qual Lacavalleria va esmerçar gairebé vuit anys, segons reporta el privilegi signat pel marquès de Gastañaga que precedeix el diccionari. Es tracta d’un volum en format foli que consta de quatre fulls inicials sense numerar on figuren els textos preliminars, seguits del cos del diccionari (p. 1-1036) a dues columnes, i d’un apèndix (p. 1037-1047) amb una llista de verbs irregulars i una altra de verbs impersonals. En la nota al lector, Lacavalleria explica que el motiu que l’ha instigat a publicar el diccionari és el fet «[...] de no tenir nosaltres vocabulari copiós per a traduhir lo català en llatí», perquè «si bé lo Fons verborum y lo Vocabulari de Torra són llibres molt erudits, totavia se 2. Per a una análisi detallada de les fonts del diccionari de Pere Torra, Cf. els estudis de Joan Veny (1993). 3. «El Reverend Pare Bartolomé Bravo, membre de la nostra Companyia, escrigué una obra harmoniosa i elegant que, tanmateix, no era fàcil d’usar per part d’un jovent que a penes domina la llengua del país i molt menys encara una de forana. Del seu Thesaurus, n’he traslladat a aquesta obra les parts més destacades.» 4. «Tresor de mots i expressions extret del recull de Bartolomé Bravo, sacerdot de la Companyia de Jesús, i de treballs d’altres autors.» Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 9

12/02/15 10:28

Pere Montalat

troban tant succints que en ells falta un número casi innumerable de vocables, y tant poc exornats que contenen poques frases no solament per a la composició, sinó y també per a variar-la.» Amb tot, i a diferència dels seus predecessors, no declara les fonts que va seguir ni a la portada ni en la nota al lector. Tots tres diccionaris constituïen una eina auxiliar per a l’aprenen tatge del llatí i tenien com a llengua de partida el català, que era la parla materna dels alumnes. En el segle xvii, a Barcelona, l’educació era en mans dels jesuïtes: hi havia el col·legi de Betlem, de la Companyia de Jesús, i el col·legi de Cordelles, que a partir de 1662 també va quedar sota l’administració del mateix orde religiós. En aquests centres predominava l’estudi de les humanitats, amb el llatí com a matèria principal per a dominar la retòrica. Així les coses, és lícit inferir que els tres diccionaris de què parlem estaven vinculats directament amb l’ensenyament impartit pels jesuïtes. Les obres de Font i de Torra varen tenir una sort ben diversa. Mentre el diccionari de Font comptà amb una sola impressió, el de Pere Torra es va reimprimir nombroses vegades5 fins ben entrat el segle xviii, prova irrefutable de la seva popularitat. Dues raons explicarien aquest fet. Primera, el diccionari de Font consisteix en un extracte molt parcial del de Bravo, mentre que Torra fa un seguiment molt més inclusiu del seu model; i, segona, entre la publicació de l’obra de Font i la de Torra només van passar tres anys, fet que fou decisiu perquè el diccionari de Font quedés superat definitivament pel de Torra, considerat molt superior. És probable que Lacavalleria intentés reemplaçar el diccionari de Torra, tan popular aleshores, pel seu, que comptava amb un lemari molt més extens, amb un frasari més ric i amb una profusió d’equivalències llatines inusual. Fins i tot en la tria del títol sembla desprendre’s una voluntat de distanciar-se del seu predecessor immediat, ja que el mot Gazophylacium6 és un equivalent de thesaurus, 5. Colón i Soberanas (1985: 107) n’esmenten nou estampacions: Nogués, 1640; Lacavalleria, 1653, 1670, 1683 i 1690; Figueró, 1696 i 1701; Piferrer 1726; i Morera 1757. 6. Pres del grec, γαζοφυλάκιον és un compost de γαζο-, manlleu d’origen persa, γάζα, ‘tresor del rei de Pèrsia’, que es refereix tant al lloc on està dipositat el tresor com Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 10

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

‘tresor’, però aquest darrer és el nom amb què es coneixia el diccionari de Pere Torra i, per tant, calia trobar-ne un d’adient, que no fos thesaurus, per evitar el risc de confusió. Amb tot, el Gazophylacium no es va tornar a imprimir mai més, qui sap si a causa del preu elevat d’una obra tan voluminosa, i, doncs, la intenció de rellevar el diccionari de Torra no va reeixir. Fins ara es desconeixien les fonts lexicogràfiques del Gazophy lacium. Tanmateix, alguns autors, entre ells Solà (1989: 26), han fet notar la presència de gal·licismes lèxics (com ara mina i fantassí) i sintàctics en aquesta obra, gal·licismes que podien atribuir-se a l’origen occità de l’autor. En aquest moment, però, estem en disposició d’afirmar que són herència directa de Le dictionaire royal augmenté, un diccionari francès-llatí publicat a Lió l’any 1671 per l’impressor Antoine Molin, l’autor del qual és el pare jesuïta François-Antoine Pomey. 3. LA LABOR LEXICOGRÀFICA DE FRANÇOIS-ANTOINE POMEY I LA INFLUÈNCIA POSTERIOR François-Antoine Pomey, nascut a Pernes-les-Fontaines (Vaucluse) l’any 1618, va estudiar amb els jesuïtes a Avinyó. Després de cursar un any de retòrica i un de metafísica a Chambéry, va ensenyar en aquesta ciutat, a Arles i a Viena del Delfinat. En acabar els estudis de teologia i un cop superada la tercera provació, va ésser professor d’humanitats i de retòrica al col·legi de la Trinité, a Lió, entre 1653 i 1659, i prefecte dels cursos inferiors en el mateix centre de 1659 a 1665, i després a Chambéry de 1665 a 1669. El 1670 va tornar al col·legi de la Trinité, on va romandre fins a la seva mort l’any 1673. A part de l’activitat docent, el pare Pomey fou també un escriptor fecund. En l’article que Sommervogel (1895: 971-990) dedica a aquest al tresor mateix, i de φύλαξ -ακος, ‘guardià’. El mot, doncs, equival a ‘cambra on es guarda el tresor’ o simplement ‘tresor’, i en època moderna s’emprà per a intitular obres de caràcter enciclopèdic o lexicogràfic. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 11

12/02/15 10:28

Pere Montalat

autor en l’obra Bibliothèque de la Compagnie de Jésus, s’hi ressenyen disset obres de caràcter moral, retòric, gramatical i lexicogràfic. En l’àmbit de la lexicografia, el pare Pomey fou autor de diversos diccionaris francès-llatí, el cap de sèrie dels quals és Le dictionnaire royal des langues française et latine, publicat a Lió l’any 1664. Aquest diccionari fou molt popular i es va publicar en diversos formats: l’any 1667 s’estampà Le petit dictionnaire royal pour ceux qui commencent à composer en latin, d’on deriva Le petit dictionnaire royal françaislatin, de 1710, i l’any 1671 es publicà Le dictionaire royal augmenté, que és la segona edició, molt millorada i notablement augmentada, del diccionari de 1664 ja esmentat. Le dictionaire royal augmenté fou una obra de pes dins del sistema educatiu dels jesuïtes. Fruit de les inquietuds pedagògiques de l’autor, aquest diccionari havia d’ajudar els estudiants a assolir un alt nivell de competència en la composició de textos llatins. Amb aquest propòsit, Pomey va produir un text que és hereu directe del Thesaurus linguae latinae de Robert Estienne (Girardin 1995: 25). La segona edició del diccionari de Pomey presenta millores qualitatives respecte de la prínceps, entre les quals destaca especialment l’addició de nombrosos articles i expressions que, presos en conjunt, representa un increment d’un terç del material lèxic total, com es fa saber en la nota al lector. Aquesta obra fou apreciada tant a França com a diversos països d’Europa, si hem de jutjar pel nombre d’impressions que se’n van fer. Només a França, Sommervogel n’esmenta vuit estampacions corresponents als anys 1671, 1676, 1680, 1684, 1687, 1701, 1704 i 1708, totes a càrrec de la família d’impressors Molin, i Bray (1986: 20) en reporta encara una altra, de 1716, a cura de l’impressor lionès Louis Servant. Més enllà de França, cal esmentar la versió trilingüe francès-llatíalemany d’aquest diccionari, que veié la llum l’any 1681 a Frankfurt, i de la qual se’n varen fer, almenys, nou impressions7 més (Hausmann 7. Le Grand Dictionnaire royal, I. François-latin-alleman. II. Latin-allemanfrançois. III. Alleman-françois-latin, ci-devant composé par le R. P. François Pomai (1681), Frankfurt: Zubrodt. [Bencard, 1690, 1700, 1709, 1715, 1730; Noethen, 1733, 1740; s. e. 1743; Rieger, 1767]. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 12

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

1988: 30), i la versió neerlandès-llatí,8 amb quinze impressions (Claes 1999: 153). A l’últim, els lexicògrafs Guy Miège9 i Matthias Kramer10 també varen recórrer a l’obra de Pomey per a l’elaboració dels respectius diccionaris bilingües francès-anglès i francès-alemany, però amb graus diversos d’aprofitament.11 4. EL SEGUIMENT DEL MODEL FRANCÈS EN EL GAZOPHYLACIUM L’acarament del Gazophylacium amb el diccionari de Pere Torra posa en evidència que Lacavalleria no prengué com a font principal l’obra del seu predecessor immediat. En la taula 1 que presentem a continuació es confronten els articles del Gazophylacium que van de abril a absolució amb els corresponents del diccionari de Torra.12 Com es pot apreciar en la taula 1, les coincidències entre les dues obres, en general, són escasses. D’un total d’onze articles, n’hi ha quatre que no tenen entrada en l’obra de Torra (abrogació, Abruzzo, absolt i absolta), i en els articles que apareixen en els dos diccionaris 8. Novum Dictionarium Belgico-Latinum, ex optimis authorum monumentis et praesertim e Dictionario regio R. P. Francisci Pomey concinnatum (1717), Maastricht: Lambertus Bertus. [1728; Lekens, 1739, 1753, ca. 1764, 1769, 1776, ca. 1780, 1795; Verdussen, 1741, 1752, 1760, 1769, 1777; Granje, 1762]. 9. Guy Miège (1677): A New Dictionary French and English with another English and French [...] Londres: printed by Thomas Dawks, for Thomas Basset, at the George, near Cliffords-Inn, in Fleetstreet. 10. Matthias Kramer (1712-1715): Le vraiment parfait dictionnaire roial, radical, etimologique, synonimique, phraseologique et syntactique françois-allemand, Nürnberg: in Verlegung Johann Andreä Endters seel[igem] Sohn und Erben, 5 vol. 11. Miège (1677: v) escriu en el prefaci al lector: «The greatest help I have had for this piece of work, as to the French part of it, is Father Pomeys Dictionary Royal French and Latin, the newest and the best that is now extant in that way». Kramer, en canvi, declara no haver fet ús del diccionari de Pomey: «Ich habe mich gar keines Pomeyschen Dictionnaire bedienen wollen», però malgrat aquesta declaració, s’ha demostrat (Bray 2000: 187) que hi va recórrer, si més no, per a la compleció d’algunes sèries derivatives. 12. Reproduïm els articles de la impressió de 1670. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 13

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Taula 1. Acarament dels articles abril-absolució del Thesaurus verborum ac phrasium de Pere Torra amb els articles corresponents del Gazophylacium catalano-latinum. Pere Torra13 Abril. Aprilis, is. Aprilis mensis.

Joan Lacavalleria Abril, mes. Hic aprilis, lis. (Ablat[iu]) aprili. Abrogació. Haec abrogatio, onis.

*Abrogar lley. Legem abrogare, antiquare, rescindere, dissolvere, irritam faceres. *Abrogar lley no publicada. Antiquare legem.

Abrogar una lley. Legem abrogare, rescindere, tollere, delere, refigere.

Abruzzo, Província de Itàlia. Hoc samnium, nii. Hi samnites, tum. Abscència. Abscentia, ae, discessus, us.

Absència. Haec absentia, ae. Jo no puch sufrir la enyoransa de la tua absència. Ferre non possum desiderium tui.

Absent estar. Absum, es. Absent. Absens, tis.

Absent. Hic, haec, hoc absens, tis. Estar o ésser absent, abesse. Estar absent del consell. Abesse concilio. Abesse a concilio. Non adesse conventui. Non interesse coetui. Non interesse in coetu. Quatre mesos ha que jo estich absent. Quatuor iam menses desideror.

Absentar-se. Abeo, is, discedo: alio concedo.

Absentar-se. Abesse. Absentar-se de algun lloch, anar-se’n de algun lloch. Aliquo loco abire, abscedere, emigrare.

13. Regularitzem l’accentuació i la puntuació dels articles reproduïts. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 14

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

Absòlrer o absòldrer. Absolvo, is, liberare aliquem, levare vinculis, labore, lege, etc. Absòlrer en confessió. Confessionis sacramento aliquem expiare: criminibus, peccatis, sceleribus aliquem purgare, absolvere, liberare confessionis virtute: e contractis sceleribus liberare. És estat absolt del cas. A bis septem undis. *Absòlrer del jurament. Iureiurando aliquem absolvere, sacramento liberare.

Absòlrer o absòldrer a algú. Aliquem absolvere. Aliquem reum absolvere. Absolutum dimittere aliquem. Culpa et poena eximere quempiam. Liberare aliquem culpa. Liberare aliquem a culpa. Liberare aliquem culpae. Absòldrer a algú de furt. Aliquem furti absolvere. Aliquem furto absolvere. Aliquem furti crimine absolvere. Aliquem de furti crimine absolvere. Ell fou plenament absolt. Omni noxa et noxae suspicione absolutus est. Omni culpae suspicione liberatus est. Ell vos absol per son sufragi. Suo te suffragio culpa poenaque absolvit. Absolt. Absolutus, a, um. Ella fou remesa absolta. Absoluta dimissa est. Absolta. V. Absolució.

Absolució. Absolutio, onis.

Absolució. Haec absolutio, onis. Absolució de crim capital. Absolutio capitis. Absolució de crim de lesa magestat. Absolutio maiestatis. Sufragi de absolució. Absolutorium suffragium. Absolutoria sententia. Absolució eclesiàstica, absolta. Haec absolutio, onis. Dar la absolució. Absolutionem impertiri. Lo sacerdot li ha dada la absolució. Illum a peccatis sacerdos absolvit. Ell ha rebut la absolució dels seus pecats. Rite a peccatis absolutus est ab sacerdote.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 15

12/02/15 10:28

Pere Montalat

s’observa alguna diferència gràfica (abscència en el diccionari de Tor ra, però absència en el de Lacavalleria). Tampoc no hi ha paral·lelismes rellevants en la microestructura de les dues obres més enllà d’algunes equivalències llatines. Per exemple, els dos lexicògrafs inclouen tres exemples en l’article absòlrer/absòldrer, però no tenen res en comú: Torra inclou Absòlrer en confessió, És estat absolt del cas i Absòlrer del jurament, i Lacavalleria Absòldrer a algú de furt, Ell fou plenament absolt i Ell vos absol per son sufragi. Les dues obres també divergeixen tocant a la presentació de les equivalències llatines: Lacavalleria anteposa el demostratiu llatí hic, haec, hoc als noms i adjectius per a indicar-ne el gènere masculí, femení o neutre, respectivament, innovació que és absent de l’obra de Torra. I pel que fa als verbs, Torra dóna els equivalents llatins en els temps personals de primera i segona persona del present d’indicatiu (s. v. absentar-se, abeo, is), mentre que Lacavalleria els presenta en la forma d’infinitiu (abesse). L’acarament del Gazophylacium amb Le dictionaire royal augmenté, en canvi, permet constatar que Lacavalleria segueix el model francès de molt a prop: a més dels equivalents llatins, n’incorpora, traduïts, els lemes i els exemples i molts aspectes de la tècnica lexicogràfica desenvolupada per Pomey, com ara l’anteposició del demostratiu hic, haec, hoc a noms i adjectius (v. Taula 2). Com posa en relleu la taula 2, Lacavalleria manifesta una gran dependència respecte del model francès, que és completa en molts articles del Gazophylacium. Tot i amb això, no va creure necessari declarar-ne la font. De fet, l’única referència a François Pomey documentada14 fins ara en el Gazophylacium és la nota que figura al capdavall de l’article futur, on es tracten in extenso els valors d’aquest temps verbal en llatí, i que diu així: «(Aquestes advertències són del doctíssim y ingeniosíssim Pare Francesch Pomey de la Companyia de Jesús.)» No obstant això, considerem que les dades exposades en aquest epígraf són concloents i permeten afirmar que la font principal del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria és Le dictionaire royal augmenté de François-Antoine Pomey, publicat l’any 14. Devem aquesta informació a l’amic i col·lega Xavier Rofes Moliner. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 16

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

Taula 2. Acarament dels articles avril-absolution de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb els articles corresponents del Gazophylacium catalano-latinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Avril. Hic aprilis, lis. (Ablat[if]) aprili.

Abril, mes. Hic aprilis, lis. (Ablat[iu]) aprili.

Abrogation. Haec abrogatio, onis.

Abrogació. Haec abrogatio, onis.

Abroger, annuler, casser une loy. Abrogare, rescindere, tollere, delere, refigere legem.

Abrogar una lley. Legem abrogare, rescindere, tollere, delere, refigere.

Abruzzo, province d’Italie. Hoc samnium, nii. Hi samnites, ium.

Abruzzo, província de Itàlia. Hoc samnium, nii. Hi samnites, tum.

Absence. Haec absentia, ae. Je ne puis supporter la peine que me cause votre absence. Ferre non possum desiderium tui. Absence d’esprit. Voyez Distraction.

Absència. Haec absentia, ae. Jo no puch sufrir la enyoransa de la tua absència. Ferre non possum desiderium tui.

Absent. Hic, haec, hoc absens, tis. Estre absent. Abesse (absum, abfui.) Estre absent du conseil. Abesse consilio vel a consilio. Non adesse conventui. Non interesse coetui vel in coetu. Il y a quatre mois que je suis absent. Quatuor iam menses desideror.

Absenter, s’absenter, estre absent. Abesse. S’absenter, s’en aller d’un lieu. Abscedere, emigrare, abire aliquo loco.

Absentar-se. Abesse. Absentar-se de algun lloch, anar-se’n de algun lloch. Aliquo loco abire, abscedere, emigrare.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 17

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Absoudre. Absolvere. Reum absolvere. Absolutum dimittere aliquem. Culpa et poena eximere quempiam. Liberare illum culpa vel a culpa vel culpae. Absoudre quelqu’un de larcin. Aliquem furti vel furto vel furti crimine vel de crimine absolvere. Il fut absous à pur et à plein. Omni noxa et noxae suspicione absolutus. Omni culpae suspicione liberatus est. Il vous absous par son suffrage. Suo te suffragio culpa poenaque absolvit. Elle fut renvoyée absoute. (M. le Maitre.) Absoluta dimissa est.

Absous. Absolutus, a, um.

Absolt. Absolutus, a, um. Ella fou remesa absolta. Absoluta dimissa est.

Absoute (terme d’Eglise.) Haec absolutio, nis. Faire l’absoute. Absolutionem impertiri.

Absolta. V. Absolució.

Absolution. Haec absolutio, onis. Absolution d’un crime capital. Absolutio capitis. D’un crime de lèze majesté. Absolutio maiestatis. Suffrage d’absolution. Absolutorium suffragium. Absolutoria sententia. Le prêtre luy a donné l’absolution. Illum a peccatis sacerdos absolvit. Il a receu l’absolution de ses pechéz. Rite a peccatis absolutus est ab sacerdote.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 18

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

1671, obra que, com ja s’ha dit, és la segona edició molt millorada d’un altre diccionari del mateix autor, Le dictionnaire royal des langues française et latine, publicat l’any 1664. 5. L’ELABORACIÓ DEL GAZOPHYLACIUM S’ha de convenir que el Gazophylacium no consisteix en una translació directa de l’original francès sinó que hi ha una tasca notable d’adaptació i de selecció dels materials, i també algunes aportacions originals de Lacavalleria, com mostrarem tot seguit. Sovint, l’adaptació al català del model francès obligà Lacavalleria a reestructurar-ne la informació, unes vegades distribuïnt el contingut d’un article de la versió francesa en diversos articles de la versió catalana, com l’article saoul, el contingut del qual s’ha desglossat en els articles fart, sadoll i sadollar (v. Taula 3), i altres vegades redactant un article amb informació procedent de dos o més articles del diccionari francès, com l’article administrar, on fusiona el contingut dels articles administrer i malverser (v. Taula 4). De la pràctica suara descrita s’infereix que Lacavalleria tenia un domini excel·lent de la llengua francesa i també que mantenia un control estricte de les informacions procedents del text francès. Un dels aspectes característics del Gazophylacium consisteix en l’amplificació a ultrança de l’orientació pedagògica del model francès per mitjà de diversos procediments que passem a comentar. a) En la versió catalana s’observa un increment notabilíssim de l’anotació morfosintàctica de les equivalències llatines respecte del model francès. Per exemple, l’article abjectat conté les mateixes equivalències llatines que l’article abject del diccionari francès, però Lacavalleria, a més, hi incorpora les desinències adjectivals a cadascuna d’elles i el demostratiu hic, haec, hoc precedint els adjectius de dues terminacions (v. Taula 5). b) Aprofitant la flexibilitat de l’estructura oracional llatina, Lacavalleria canvia l’ordre dels constituents de les equivalències llatines que figuren en l’original francès per poder-hi afegir més anotacions morfosintàctiques. És el cas de la primera i de la tercera equivalències Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 19

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Taula 3. Acarament de l’article saoul de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb els articles fart, sadoll i sadollar del Gazophylacium catalano-latinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Saoul, [...] Ne ferez-vous jamais saoul de parler? Loquendi numquando te capiet satietas? Loquacitas numquamne tibi erit fastidio? Nullumne facies loquendi finem? [...] Je suis saoul de le voir. Eius affectus mihi fastidium parit. Generatur mihi ex eius conspectu fastidium. Ferre non possum sine taedio illius aspectum. Mihi gravis est illius praesentia.

Fart o sadoll de alguna cosa. Rei alicuius satietate affectus, a, um. No sereu vós may fart de parlar? Loquendi numquando te capiet satietas? Loquacitas nonquamne tibi erit fastidio? Nullumne facies loquendi finem? Jo estich fart de vèurer-lo o jo estich fart de sa presència. Eius aspectus mihi fastidium parit. Generatur mihi ex eius conspectu fastidium. Ferre non possum sine taedio eius aspectum. Mihi gravis est eius praesentia.

Saoul, sou, plein de viande. Satur, a, um. Cibo plenus, gravis, differtus, fartus, distentus. Cibo et vino onustus. Il ne croit pas avoir diné s’il n’est saoul à plein fond. Impransum se putat, nisi est perbene satur, cibo differtus; nisi est ei distentus probe aqualiculus; si non ei differta turget alvus; nisi se cibis ingurgitet. [...]

Sadoll o fart de menjar. Satur, ra, rum. Cibo plenus, a, um. Cibo differtus, a, um. Cibo fartus, a, um. Qui està sadoll de menjar y de vi. Cibo et vino onustus, a, um. Ell no pensa aver dinat si no està ben sadoll. Impransum se putat, nisi est perbene satur. Impransum se putat si non ei differta turget alvus. Impransum se putat nisi se cibis ingurgitet.

Saoul, [...] Il mange moins que son saoul. Vescitur citra satietatem. Cibo utitur non ad saturitatem.

Sadollar [...] Ell menja no per a sado llar-se. Vescitur citra satietatem. Cibo utitur non ad saturitatem.

de l’article agonia, fet que li permet de donar compte del cas genitiu dels mots certamen i discrimen, respectivament (v. Taula 6). c) En l’article abstinence, Pomey juxtaposa les equivalències llatines sinònimes bo i elidint aquells mots que se sobreentenen pel context sintàctic immediat. Lacavalleria, en canvi, prefereix desenvolupar enterament els constituents oracionals de les equivalències llatines Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 20

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

Taula 4. Acarament dels articles administrer i malverser de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb l’article administrar del Gazophylacium catalano-latinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Administrer la republique. Rempublicam administrare, gubernare, moderare, regere, curare, procurare. Administrer les affaires de ses amis. Amicorum rationes, negotia procurare. Administrer les affaires de sa maison. Rem privatam curare. Res domesticas dispensare. Rem familiarem administrare.

Administrar la república. Rempublicam administrare, gubernare, mode rari, regere, curare, procurare. Administrar los negocis de los amichs. Amicorum rationes procurare. Administrar los negocis de sa casa. Rem privatam curare. Res domesticas dispensare. Rem familiarem administrare. Administrar mal alguna cosa. Aliquid male gerere, administrare. Administrar mal un ofici. In munere obeundo iniuriose agere. In munere obeundo male agere ac fraudare.

Malverser. Male rem gerere, administrare. In munere obeundo iniuriose agere, male agere ac fraudare.

Taula 5. Acarament de l’article abject de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb l’article abjectat del Gazophylacium catalano-latinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Abject, méprisable. Abiectus. Contemptus. Despectus. Vilis. Humilis.

Abjectat, o menyspresat. Abiectus, a, um. Contemptus, a, um. Despectus, a, um. Hic, haec vilis, hoc le. Hic, haec humilis, hoc le.

Taula 6. Acarament de l’article agonie de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb l’article corresponent del Gazophylacium catalano-latinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Agonie, abois. Extremum certamen exhalantis animam. Agentis animam postrema lucta. Expirantis discrimen ultimum.

Agonia de la mort. Animam exhalantis extremum certamen, (inis.) Animum agentis postrema lucta, (ae.) Expirantis ultimum discrimen, (inis.) V. Agonisar. Agonisant.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 21

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Taula 7. Acarament de l’article abstinence de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey amb l’article corresponent del Gazophylacium catalanolatinum. François-Antoine Pomey

Joan Lacavalleria

Abstinence. Haec abstinentia, ae. Abstinence au boire et au manger. Abstinentia, continentia cibi potusque vel a cibo et potu. In victu temperantia. Vivre avec abstinence. Vivere continentur, abstinenter, temperanter, frugaliter. Temperate, parce ac sobrie vivere.

Abstinència. Haec abstinentia, ae. Abstinència en lo bèurer y menjar. Cibi potusque abstinentia. A cibo et potu abstinentia. Cibi potusque con tinentia, (ae.) A cibo et potu continentia. In victu temperantia, (ae.) Víurer ab abstinència. Vivere continenter. Vivere abstinenter. Vivere temperanter. Vivere frugaliter. Temperate vivere. Parce ac sobrie vivere.

amb les reiteracions consegüents que afeixuguen el text considerablement (v. Taula 7). D’altra part, cal dir que en el Gazophylacium no s’assumeix íntegrament el programa lexicogràfic del model francès. Una de les novetats més destacades de l’obra de Pomey, que Lacavalleria no va fer seva, és la concepció parcialment analògica del diccionari. Pomey, que compartia la teoria erasmiana segons la qual les coses s’aprenen per mitjà dels mots, va incorporar en alguns articles del diccionari llistes de mots pertanyents al mateix camp semàntic del lema: «C’est que j’ai reduit en un mesme endroit tous les individus [...] d’une mesme espèce et toutes les parties d’un mesme tout», explica a l’«Avis au lecteur». Així, per exemple, aplega llistes d’herbes, de flors i de pedres precioses sota les veus herbe, fleur i pierre, respectivament. La finalitat d’aquest procediment, que prefigura els diccionaris onomasiòlogics del futur, consistia a dotar els estudiants d’un vocabulari ric per a l’elaboració de composicions llatines. Un altre element del diccionari francès que Lacavalleria només va aprofitar en part és la informació de caràcter enciclopèdic, cientificotècnic i cultural que Pomey va incloure amb profusió en la seva obra. L’aca rament dels articles animal dels dos diccionaris considerats en el present treball il·lustra clarament els dos aspectes que acabem de comentar. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 22

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

L’article animal del diccionari francès (v. Taula 8) consta de tres parts: la primera, que és la pròpiament lexicogràfica, ocupa els quatre primers paràgrafs de l’article, la segona, que forneix informació enciclopèdica extreta majoritàriament d’obres de Ciceró, consta dels paràgrafs cinc a onze; i la tercera, que és la part analògica, consta de quatre llistes, una d’animals domèstics, una d’animals salvatges, una d’animals ferotges i una de noms de crits d’alguns animals. Taula 8. Article animal de Le dictionaire royal augmenté de François Pomey. Animal. Hoc animal, lis. Animans, tis. Les animaux. Haec animalia, ium. Hae animantes, brutae animantes. Haec animantia, ium. Bruta animantia. Appartenant à animal. Hic, haec animalis, hoc le. Animaux qui rampent, reptilia, ium. Qui nagent, natatilia, ium. Qui vivent dans l’eau, aquatilia, ium. Qu’on nourrit dans les maisons, altilia, ium. Parmy les animaux il y en a qui succent la viande, des autres qui la brottent, des autres qui l’avalent sans la mascher et des autres qui la maschent. Animalium alia sugunt, alia carpunt, alia vorant, alia mandunt cibum. Cic. Il est vray que tout animal d’abord qu’il est né s’applique à se procurer tout le bien qu’il peut. Certum est omne animal, simul atque ortum est, applicatum esse ad se diligendum. Cic. La nature ayant courbé le corps de tous les animaux vers la terre où ils devoient trouver leur nourriture, a fait celuy de l’homme seul droit et élevé. Cum caeteras animantes natura abiecisset ad pastum, solum hominem erexit. Cic. Tous les animaux ont une inclination na-

turelle de se conserver, d’éviter tout ce qui peut les incommoder et de chercher tout ce qui est nécessaire à la vie. Animantium generi omni a natura tributum est ut se vitam corpusque tueatur declinetque ea quae nocitura videantur omniaque quae sint ad vivendum necessaria acquirat et paret. Cic. Il y a des animaux qui sont couverts d’une forte peau, des autres revêtus de laine ou de longs poils, des autres hérissez d’épines. Animantium aliae coriis tectae, aliae villis vestitae, aliae spinis hirsutae. Il y a des animaux apprivoisez et domestiques, il y en a de sauvages, et il y en a de farouches et malfaisans. Brutarum animantium aliae sunt cicures et quasi domesticae, aliae silvestres et immansuetae, aliae feroces et immanes. Liste des animaux domestiques. Les domestiques, c’est à dire, ceux que les hommes apprivoisent et dont ils se servent, sont ceux-cy. Domesticae ani mantes, hoc est, quas cicuramus et quibus abutimur, hae sunt.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 23

12/02/15 10:28

Pere Montalat

Agneau. Agnus, i. Asne. Asinus, i. Boeuf. Bos, bovis. Bidet. Mannus, i. Brevis. Ovis, is. Bufle. Bubalus, i. Chameau. Camelus, i. Chat. Feles vel felis, is. Cheval. Equus, i. Chèvre. Capra, ae. Chien. Canis, is. Conil. Lapin. Cuniculus, i. Jumarre. Pumilus mulus. Mule. Mula, ae. Mulet. Mulus, i. Porc, pourceau. Porcus, i. Sus, is.

Rat, souris. Mus, muris. Renard. Vulpes, is. Singe. Simia, ae. Taupe. Talpa, ae. Teisson. Taxus, i.

Animaux sauvages. Belette. Mustela, ae. Biche. Cerva, ae. Blaireau. Taxus, i. Cerf. Cervus, i. Chamois. Rupicapra, ae. Chevreuil. Caprea, ae. Civette. Felis odoraria. Daim. Dama, ae. Écurieu. Sciurus, i. Élan. Halce, es. Éléphant. Elephas, antis vel Elephantus, i. Foine, marte. Martes, is. Goupil. Vulpes cunicularia. Griphon. Griphus, i. Guenon. Simius, ii. Hermine. Mus ponticus. Hérisson. Erinaeus, ei. Lièvre. Lepus, oris. Loir, gliron, marmotte, rat des Alpes. Glis, iris. Rangier. Hippelaphus, (hoc est, cervus ex equo et cerva).

Le cry de quelques animaux exprimé en latin. L’asne brait. Rudit asinus. Le boeuf mugle. Mugit bos. Le bouc. Mutit. Le brebis béle. Balat ovis. Le cerf brame. Clamat cervus. Le chien jappe. Latrat canis. Le cheval hennit. Hinnit equus. L’éléphant. Barrit. Le grillet. Grillat. La grenouille coasse. Coaxat rana. Le lion rugit. Rugit leo. Le loup hurle. Ululat lupus. Le mouton. Deblaterat. L’ours. Uncat. Le pourceau gronde. Grunnit sus. Le renard glapit. Gannit vulpes. Le rat. Minstrat. Le sanglier. Frendet. Le serpent siffle. Sibilat anguis. Le tigre. Rancat.

Animaux farouches. Hyène, Hyena, ae. Léopard. Pardus, i. Lion. Leo. Loup. Lupus, i. Ours. Ursus, i. Panthère. Panthera, ae. Rhinocéros. Rhinoceros, otis. Sanglier. Aper, pri. Tigre. Tigris, is vel idis.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 24

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

L’article animal del Gazophylacium, que reproduïm íntegrament a continuació, incorpora únicament la informació dels paràgrafs primer, tercer i quart de l’original francès, és a dir, la part lexicogràfica del seu model, i obvia tant la informació enciclopèdica com la part analògica de l’article original. Animal. Hoc animal, lis. Hic, haec, hoc animans, tis. Cosa pertanyent al animal. Hic, haec animalis, hoc le. Animals que caminan rossegant-se. Haec reptilia, ium. Animals que nadan. Haec natatilia, ium. Animals que viuhen dins la aygua. Haec aquatilia, ium. Animals criats en les cases. Haec altilia, ium. Animal engendrat de diferents espècies. Hic, haec hibris, idis. Hic, haec hibrida, ae.

6. CONCLUSIÓ Fins a època recent ha estat pràctica comuna dels lexicògrafs el fet de servir-se en major o menor mesura de treballs anteriors. Joan Lacavalleria no va ésser-ne una excepció, però, en comptes de seguir l’obra dels seus predecessors immediats, Antoni Font i Pere Torra, prengué per model principal Le dictionaire royal augmenté de François-Antoine Pomey, una obra que va tenir molts seguidors, com ho testimonien les nombroses impressions i versions que se’n van fer. A aquelles versions cal afegir-hi la del Gazophylacium catalano-latinum, atès el grau de dependència d’aquesta obra respecte del diccionari francès. L’adopció del diccionari del pare Pomey com a obra de referència no és casual, sinó que cal contextualitzar-la en una època en què a Barcelona les escoles dels jesuïtes gaudien d’un gran prestigi i, per tant, el model escollit fou el d’un autor de la pròpia Companyia reconegut a França i a bona part d’Europa. L’origen francès de la font del Gazophylacium, a més de donar compte de la procedència dels gal·licismes lèxics i sintàctics presents en aquesta obra, encara permet d’establir un altre fet més important: la solució de continuïtat de la tradició lexicogràfica anterior, d’ascen dència castellana, que el nostre autor va substituir per la tradició francesa. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 25

12/02/15 10:28

Pere Montalat

L’estudi més aprofundit del Gazophylacium catalano-latinum que ara és en curs15 permetrà determinar amb més precisió el grau de permeabilitat del text francès en la versió de Lacavalleria, l’abast del seguiment del programa lexicogràfic del model francès i també les eventuals conseqüències que comportà el trencament amb la tradició lexicogràfica d’arrel castellana, entre d’altres aspectes. BIBLIOGRAFIA Bray (1986): Laurent Bray, César-Pierre Richelet (1626-1698). Biographie et oeuvre lexicographique, Tübingen: Max Niemeyer Verlag; «Lexicographica: Series maior» 15. — (2000): Matthias Kramer et la lexicographie du français en Allemagne au xviiie siècle, Tübingen: Max Niemeyer Verlag; «Lexicographica: Series maior» 99. Claes (1999): Frans Claes, «In het Nederlands bewerkte woordenboeken van twee Franse jezuïeten», dins Trefwoord, 13, 1998-1999, p. 152-157. També disponible en línia a: <http://www.fryske-akademy.nl/nl/fryskeakademy/utjeften/trefwoord/jaargang-2004/franse-jezuiten/>. [Consulta: 15/04/ 2013]. Colón & Soberanas (1985): Germà Colón i Amadeu J. Soberanas, Panorama de la lexicografia catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; «Biblioteca universitària» 7. Font (1637): Antoni Font, Fons verborum et phrasium ad iuventutem latinitate imbuendam ex thesauris variis derivatus. Barcinone: apud Sebastianum et Iacobum Mathevat, civ[itatis] et uni[versitatis] typ[ographos]. Girardin (1995): Chantal Girardin, «Une doctrine jésuite de l’exemple. Le Dictionnaire Royal Augmenté de François-Antoine Pomey», dins Langue française, 106, p. 21-34. També disponible en línia a: http://www. jstor.org/stable/41558720. [Consulta: 15/04/2013]. Hausmann (1988): Franz Josef Hausmann, «Les dictionnaires bilingues (et multilingues) en Europe au xviiie siècle. Acquis et suggestions de recherche», dins Travaux de linguistique et de philologie, 26, ed. Georges Kleiber i Gilles Roques, Strasbourg-Nancy, Klincksieck, p. 11-32.

15. L’edició d’una part d’aquesta obra així com el seu estudi formen part de la nostra tesi doctoral, en procés d’elaboració. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 26

12/02/15 10:28

La font francesa del Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria

Lacavalleria (1696): Joan Lacavalleria i Dulac, Gazophylacium catalanolatinum: dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens: cui subjicitur irregularium verborum elenchus, Barcinone apud Antonium Lacavalleria. Medina Guerra (1997): Antonia M. Medina Guerra, Las fuentes del Thesaurus de Bartolomé Bravo, dins Estudios de lingüística general (III). Trabajos presentados en el II Congreso Nacional de Lingüística General, eds. José Andrés de Molina Redondo y Juan de Dios Luque Durán, Granada: Granada Lingüística y Método Ediciones, p. 315-322. Montalat (2015): Pere Montalat Buscató, «Contribució a l’estudi del lèxic del Gazophylacium catalano-latinum» dins Estudis Romànics, 37, ps. 373-384, Barcelona: IEC. Pomey (1671): François-Antoine Pomey, Le dictionaire royal augmenté. Seconde édition. enrichie d’un grand nombre d’expressions elegantes; de quantité de mots François nouvellement introduits; des Termes des Arts, & de cinquante Descriptions; comme aussi d’un petit Traité de la Venerie & de la Fauconnerie. Composé par le P. François Pomey, de la compagnie de Jesus, Lió: Antoine Molin. Solà (1989): Joan Solà, «El català a les gramàtiques i els diccionaris llatins dels segles xvii-xviii», dins Actes del vuitè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, vol. II, ed. Antoni M. Badia i Margarit i Michel Camprubí, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 7-28. Sommervogel (1895): Carlos Sommervogel, Bibliothèque de la Compagnie de Jésus. Première partie: Bibliographie, 2ème éd., Brussel·les: Imprimerie Pollensis et Centerick, T. vi. Torra (1640): Pere Torra, Thesaurus verborum ac phrasium ex thesauro Bartholomei Bravi Societatis Iesu sacerdotis et aliorum lucubrationibus erutus, Barcinone: ex typographia Gabrielis Nogués. — (1670): Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus verborum ab phrasium, Barcinone, ex praelo et aere Antoni Lacavalleria. Veny (1993): Joan Veny, Dialectologia filològica. Transfusió lèxica. Llengua escrita i dialectalismes, Barcelona: Curial, PAM; «Textos i estudis de cultu ra catalana» 33.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 7-27

llengua_literatura_25.indd 27

12/02/15 10:28

llengua_literatura_25.indd 28

12/02/15 10:28

NOTES TEXTUALS SOBRE LA NIT, DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Ferran Carbó

Universitat de València Correspondència: Departament de Filologia Catalana, Facultat de Filologia, Av. Blasco Ibáñez 32, planta 7, Tf: 96 386 42 55 ferran.carbo@uv.es

Resum L’estudi fa una revisió textual del poemari La nit (1956), de Vicent Andrés Estellés, a partir de les diferents edicions i d’alguns documents originals existents. En primer lloc, data cadascun dels textos del poemari i analitza com la cronologia explica l’estructura de l’obra. Després, documenta les variants entre edicions i originals i les contrasta. A més, es recupera el poema «Mentrestant ve la nit», apartat des de la primera edició de 1956 i no tornat a editat en el llibre —al capdavall la primera ègloga que va publicar l’autor—, alhora que el relaciona amb un esborrany d’un altre text inèdit del mateix moment. Finalment, es caracteritzen els últims poemes de l’obra, els més agosarats, en vincular-los al condicionament biogràfic de la mort de la seua primera filla. Paraules clau variants i documents sobre La nit, Estellés Abstract: Textual Notes on The Night, by Vicent Andrés Estellés This study is a textual revision of the book of poems The Night (1956) by Vicent Andrés Estellés, based on the different editions and some original existing documents. Firstly, it dates each of the texts from the book and analyses how the chronology explains the structure of the work. Then, it gives documentary evidence on the variations between editions and originals and contrasts them. Furthermore, it revives the poem “In the Meantime the Night Comes”, which was omitted from the first edition of 1956 and was never again published. This is the first eclogue that the author published, and it is related to a draft of another unpublished text from the same time. Finally, the last poems in the work, the most daring ones, are characterised by being connected to the biographical circumstance of the death of his first daughter. Key words variations and documents about The Night, Estellés Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50 DOI: 10.2436/20.2502.01.72 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 25 d’abril del 2013. Acceptat el 13 d’octubre del 2014.

llengua_literatura_25.indd 29

12/02/15 10:28

Ferran Carbó

Al País Valencià durant el 2013 s’ha recordat la figura del poeta Vicent Andrés Estellés, amb motiu del vintè aniversari de la seua mort, ocorreguda el 27 de març de 1993. Tanmateix, aquest 2013 també té unes vinculacions temporals pels seixanta anys transcorreguts des de 1953, un any especialment important en la vida i l’obra del poeta burjassoter. En primer lloc, perquè aquell any publicava un primer poemari en llengua catalana, Ciutat a cau d’orella, que s’editava a València per Torre, l’editorial de Xavier Casp i Miquel Adlert. En segon lloc, perquè aquell 1953 concorria, abans del 5 de novembre, amb el llibre Donzell amarg, al Premi Óssa Menor, en el qual un jurat format per Rosa Leveroni, Josep Janés, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Joan Teixidor i Josep Pedreira atorgava el guardó a Paraules al vent, de Miquel Martí i Pol, i considerava finalista el poemari del poeta valencià (Sopena 2011: 197-201). I, en tercer lloc, perquè aquell fou l’any en què iniciava el seu tercer llibre, La nit, el qual trigà tres anys a acabar i palesava la transició entre l’Estellés de l’inici dels cinquanta i el de mitjan dècada (Carbó et al. 2004: 9-48). Aquest tercer poemari, de fet, es converteix en el més rellevant dels tres que va publicar durant aquella dècada i fou editat el 1956 —abans de Donzell amarg, el qual ho seria el 1958, després d’haver obtingut el Premi de Cantonigròs de 1956 (Triadú 1985: 126)—, un altre any especialment important en la seua evolució poètica, evolució condicionada i intensificada per la vivència de la mort de la primera filla, Isabel Andrés Lorente. Comptat i debatut, els anys 1953 i 1956 foren de cruïlla, ben importants per a l’autor; el primer, per la incorporació definitiva de la llengua catalana, i el segon, per la reorientació estètica dels seus versos. Foren, a més, els anys que delimiten el llibre La nit, el de l’inici i el de l’acabament i l’edició. 1. NOTÍCIES EDITORIALS I CONSIDERACIONS SOBRE LA CRONOLOGIA D’ESCRIPTURA Una mirada a la història editorial d’aquest llibre permet establir dues edicions de referència: Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 30

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

–Primera edició València, Editorial Torre, 1956, col·lecció l’Espiga, núm. 29. Amb pròleg de Xavier Casp. El llibre fou imprés el 29 de novembre de 1956. [N] –Segona edició i posteriors dins Recomane tenebres, Obra completa-1, València, Eliseu Climent editor, Tres i Quatre, 1972, sèrie La unitat, núm. 9. Reedició amb canvi de coberta a partir del 1999. [RT. OC.1] Es tracta, com hem dit, del segon llibre en llengua catalana publicat pel poeta i el tercer que va escriure. En la primera edició, de 1956, no hi consta el tiratge, tot i que en aquesta col·lecció de l’Editorial Torre solien fer-ne 200 exemplars. L’obra s’elabora com una reunió de poemes esparsos amb diferents datacions, tots ells escrits entre el setembre de 1953 i l’estiu de 1956. Llavors Estellés tendia a formar els poemaris a partir de la reunió de textos: com si n’escrivís molts, sovint enllaçats en sèries i no sempre en llibres, els quals sorgien a posteriori i anaven creixent progressivament, com a selecció, redistribució i reunió de textos. Així doncs, poemes i aplecs, de diferents formes i procedències, s’integraven i confegien un conjunt, com ocorre, en menor grau, en Ciutat a cau d’orella, molt més en Donzell amarg i, sobretot, en La nit. Els poemes d’aquest darrer llibre s’organitzen en dues parts, i s’ordenen majoritàriament seguint la cronologia de l’escriptura. Aques ta, en la primera edició, apareixia impresa a la fi de cada text —en canvi, no hi consta a partir de la segona edició. Dels primers poemes de la primera part —els més antics—, cinc provenen de l’aplec mecanoscrit intitulat El cristall i les ungles,1 amb datació de 1953. Aquests són «Cançó de bressol», «Potser, a l’hora de l’alba…», «És així, si us plau», «Passarà de llarg» i «Prec». A la fi d’aquesta primera part de La nit, hi ha els poemes de 1954: alguns de l’inici de l’any, com les «Les epístoles», i d’altres, ja de mitjan any. L’inici de la segona part conté textos sobre el viatge de noces a Tarragona i Barcelona, amb l’esposa Isabel Lorente Riva —amb qui s’havia casat el 16 de febrer de 1955—, datats en la primavera de 1955, com ara «Epístola tarragonina» o «Isa1. Hem d’agrair a la familia del poeta el coneixement i la consulta de materials originals o inèdits. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 31

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

bel a Catalunya»; o de juny, com «A sant Vicent Ferrer», motivat per la participació de l’autor als actes celebrats amb motiu del centenari de la canonització del predicador. Els darrers textos de la part segona, «Les nits que van fent la nit» o «La casa ara sí», això no obstant, són ja de 1956 i foren escrits amb posterioritat a la mort de la seua filla, fet que condicionà no sols el contingut del pròleg de l’amic Xavier Casp sinó també el títol del poemari i l’univers de tenebra presentat. El llibre, per tant, acumula poemes escrits durant tres anys i motivats per diferents tipus de vivències. Tot seguit es reprodueix la cronologia de cada text, com consta en la primera edició (Andrés Estellés 1956): «Cançó de bressol» octubre, 1953 I (1953-1954) «Ara, després, en fi…» 1953 «Potser, a l’hora de l’alba…» 1953 «És així, si us plau» 1953 «Passarà de llarg» 1953 «Prec» 1953 «Papers inèdits d’X.X.X.» setembre-octubre 1953 «Mentrestant ve la nit» juny 1954 «Les epístoles» desembre 1953-gener 1954 «Els dies, el carrer, totes les coses» 1954 [excepte els numerats com a 4 i 6, que tenen datació de 1953, i el darrer de la sèrie, «9: Morta la mare d’Isabel», que té una datació més concreta, del 17 d’octubre de 1954] II (1955-1956) «Epístola tarragonina» primavera 1955 «Isabel a Catalunya» primavera 1955 «A sant Vicent Ferrer» juny 1955 «Les nits que van fent la nit» 1956 «La casa, ara sí» juny 1956 Si relacionem cronologia i estructura, veiem que la primera part fou escrita en poc més d’un any, entre setembre de 1953 i octubre de 1954; i que la segona part fou redactada també en poc més d’un altre any, entre la primavera de 1955 i juny de 1956. A més, entre ambdues parts havia transcorregut prop de mig any. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 32

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

Respecte a l’estructura, si considerem que els primers poemes fan com una mena d’aplec unitari —malgrat aparèixer independents i sense agrupació en sèrie—, perquè cinc provenen —excepte un— d’El cristall i les ungles, on el darrer d’aquests s’intitulava «Prec final» —com una cloenda, per tant—, i perquè compartexen l’estil i la temàtica de la mort ficcionalitzada amb el to conversacional o dialogat, llavors podem defensar que la primera part del llibre tindria com cinc sèries. La primera sèrie es configuraria amb els cinc poemes primers sense agrupar, les altres tres sèries són els poemes d’agrupacions de textos numerats («Papers inèdits d’X.X.X.», «Les epístoles», «Els dies, el carrer, totes les coses»), i, interposat enmig com a frontissa, el poemaègloga «Mentrestant ve la nit». La segona part conté també cinc poemes o sèries de textos, un dels quals també és una ègloga, «Isabel a Catalunya», subtitulada «(Ègloga nova)». Aquesta simetria i equilibri entre les parts es reforça si considerem que en ambdues hi ha no sols èglogues sinó també epístoles; així, respectivament, d’un costat, «Les epístoles», i de l’altre, «Epístola tarragonina» i «A sant Vicent Ferrer», subtitulat «Epístola amb segell d’urgència». Sens dubte, l’ar quitectura de l’obra és ben equilibrada: dues parts amb cinc sèries cadascuna. 2. DOCUMENTS SUPLEMENTARIS I VARIANTS TEXTUALS Aquest llibre és, d’entre els tres editats en els anys cinquanta, el que més diferències o variants presenta entre la primera edició i la segona, considerada com a definitiva. Les alteracions més rellevants són d’eliminacions o supressions: de la dedicatòria, de les datacions que acompanyaven cada text, del poema «Mentrestant ve la nit», i, puntualment, d’alguns versos. En canvi, només de tant en tant, hi ha afegit algun vers nou, com es veurà més endavant. Cal recordar, a més a més, que hi ha sis poemes que tenen una tradició anterior a la primera edició, suplementària doncs: els cinc pertanyents al mecanoscrit d’El cristall i les ungles, de 1953, i, a més, el text «5: Avui, que faria sis mesos», solt com a independent a la sèrie Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 33

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

en què s’integra en les edicions (dins «Les nits que van fent la nit»), i primerament intitulat «Diàleg amb la meua filleta. Avui, que tindria tres mesos», document original mecanoscrit datat el 29 de maig de 1956, a les 3 del matí, com hi consta explícitament. També cal observar que la citació que funciona com a epígraf inicial del poemari La nit té una tradició impresa anterior com un fragment dins el poema «Elegia» de Ciutat a cau d’orella, i, per tant, ja havia estat editat en el moment d’integrar-lo com a preàmbul d’aquest nou poemari. Pel que fa a la dedicatòria de la primera edició, suprimida després, era a Xavier Casp, l’editor i prologuista del llibre, amb els mots «Oh amic amarg més enllà del donzell». Casp i Adlert, el 1956, eren els editors de Torre on es publicava el poemari La nit. Estellés aleshores assistia a les tertúlies literàries del grup Torre, al carrer Ciril Amorós de València, on el juliol de 1953 havia conegut Joan Fuster. L’editorial havia iniciat les seues edicions des de 1943, sempre exclusivament en llengua catalana, i fou la més rellevant al País Valencià durant el primer franquisme, fins que desaparegué el 1966. Hi publicaren els escriptors valencians més rellevants de postguerra, com Xavier Casp, Joan Fuster, Enric Valor, Joan Valls…, entre molts d’altres (Fuster 1972). L’editorial arribà a publicar 66 llibres, i tingué en la col·lecció literària L’Espiga un catàleg de 51 títols, el darrer dels quals fou L’amant de tota la vida, també de Vicent Andrés Estellés. Amb l’arribada dels anys setenta, tots dos, Casp i Adlert, abandonaven el seu catalanisme cultural militant i s’implicaven activament en el secessionisme lingüístic valencià contra la unitat de la llengua catalana, la qual cosa, sens dubte, influí o motivà la retirada de la dedicatòria en la segona edició de La nit, com també faria amb la segona edició de Ciutat a cau d’orella. La nit va encapçalat, prèviament a les dues parts de l’obra, per dos textos de l’autor: d’una banda, com ja hem assenyalat, la citació prèvia que és un fragment del poema «Elegia», de Ciutat a cau d’orella, aquella que refereix el vocatiu Mort com un «àngel del senyor» i que funciona com a autocitació —la qual cosa ha motivat la reproducció tipogràfica en cursiva—; i de l’altra, el poema introductori previ de les dues parts, «Cançó de bressol», un text amb datació impresa, com s’ha vist, de l’octubre de 1953. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 34

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

Totes dues composicions tracten el tema de la mort, com a inherent i indestriable a la vida. Aquest tema dominant en el conjunt del llibre, inicialment es presenta des de la personificació, en genèric, amb una mort que sintonitza amb el context, literari i social, i mitjançant uns textos dialogats —i, per les veus, amb un cert component teatral—; en canvi, ja en els darrers poemes, es mostra la vivència personal de la mort concreta de la filla, mitjançant uns llargs poemes més narratius. S’hi va de la mort genèrica i contextual de la postguerra franquista a la mort personal i íntima: al capdavall un viatge a la nit i la tenebra. La «Cançó de bressol» refereix una mort petita i quotidiana. Aquest text en la primera edició anava segmentat visualment en sis apariats i una quarteta final, mentre que en la segona edició és tot un seguit de versos. També s’elimina, en aquesta segona edició, l’epígraf de Jaume Vidal Alcover que precedia aquest mateix text i deia: «Ai, mumare meva, quin fretet que tenc...». No es pot vincular la redacció d’aquest text a la mort de la filla (com fa, entre d’altres, Ballester 1991: 35), ja que el text és d’octubre de 1953 i la mort de la filla ocor regué el 27 de febrer de 1955. En la primera part del llibre, amb poemes escrits entre 1953 i 1954, hi ha els textos dialogats sobre la mort, aquell personatge imprevist que arriba inesperadament de nit i truca a la porta. Textos com «Ara, després, en fi» presenta la Mort en constant moviment, alhora que esmenta Galatea, la qual cosa el connecta amb «Ègloga I» d’El primer llibre de les èglogues, on també apareix Galatea, una ègloga escrita també el 1953 i inclosa com a primera edició dins Donzell amarg (1958) (Carbó 2008: 24-30, Pérez Montaner 2009: 41-60). En canvi, «Prec» presenta una estructura poemàtica de lletania o de res coral amb una veu que esmenta «Mort, Mort» i una altra que respon i la qualifica, entre moltes altres coses, com a «Ama i senyora». En «Papers inèdits de X.X.X.», datat en setembre-octubre de 1953 i per tant d’allò més antic del llibre, els quatre textos que el configuren, en lloc de portar la numeració aràbiga de la segona edició, en la primera edició tenien cadascun un epígraf narratiu explicatiu del contingut, escrit en majúscula. Respectivament: «Aquest és el prec que deia X.X.X. al dematí, poc abans de sortir al carrer», «A mitjanit, en eixir del cinema i mentrestant esperava que vingués l’autobús, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 35

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

X.X.X. s’hi va dir aquestes coses, poc més o menys», «De com va resoldre, X.X.X. els seus dubtes en rebre un sou extraordinari», i «De com va perpetrar X.X.X., aquell crim tan formós i cruelíssim». El text inaugura les referències cinematogràfiques (Marilyn Monroe, Joe di Maggio o Samuel Goldwyn) en els versos de l’autor (Salvador et al. 2010: 45-55). A més, aporta alguns versos ben avantguardistes, com ara: «Avingudes de llet quallada, per on vénen, / silenciosament, les motos siderals». Els decasíl·labs dels cinc textos de «Les epístoles», un conjunt datat entre desembre de 1953 i gener de 1954, relacionen amor i mort. La segona edició de «Les epístoles» afegeix dues vegades quatre versos i una altra un vers, dins el text «4: a una turista». Es tracta d’increments que contenen alguna al·lusió eròtica. El primer afegit són els vv.14-17 de la segona edició: vv. 13-17 RT.OC.1: N: sobre els genolls la pompa del teu < sobre els genolls la pompa del teu cos, cos. amb tot el pes d’allò que en diuen la cultura occidental, i ja m’entens, d’assaonades rodonors benignes, tendral de carns i de coits mil·lenaris.

El segon, són els vv. 38-41 de la segona edició: vv. 37-41 RT.OC.1: N: Pense que tens un quelcom de fran- < Pense que tens un quelcom de francesa. cesa. (Pense la font de Ronsard, dita Hélène, els pits rodons de Martine Carol, i afegiria bibliografia: les fotos d’Érotisme et cinéma...)

S’hi refereix, a més del poeta francès del Renaixement, Pierre de Ronsard, nascut el 1524 i autor de Sonnets pour Hélène (1574); l’actriu francesa Martine Carol, nascuda el 1920 i morta el 1967, especialment Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 36

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

famosa durant els anys cinquanta, i també el llibre d’Adonis Kyrou, Amour-érotisme et cinéma (París: Le terrain Vague, 1957). Cal recordar que l’ofici d’Estellés era de periodista al diari Las Provincias, des de 1948, on escrivia des de cròniques de pel·lícules fins a notícies sobre llibres. I, en tercer lloc, afegeix el v. 59 d’aquesta segona edició: vv. 58-59 RT.OC.1: N: el poc de carn que et viu aquell matí, < el poc de carn que et viu aquell entre la mitja i les bragues blau cel. matí.

En canvi, en tot el poema només hi ha la supressió del v. 38 de la primera edició, que hauria d’haver anat entre els vv. 45-46 de la segona edició: vv. 45-46 RT.OC.1: N: que m’han de dur, tot rient-me, al se- < que m’han de dur, tot rient-me, al pulcre. sepulcre. No vaig entrar aquell matí al museu. Odie el nu, des que et viu com et viu.

També cal assenyalar, com a canvi tipogràfic, que els últims cinc versos de l’epístola 5, en la primera edició anaven escrits en cursiva. El poema «Els dies, el carrer, totes les coses», com hem indicat, són nou textos datats en 1954 —excepte els 4 i 6, que porten data de 1953—, els quals tracten la mort com a «dama d’anit», com a tema per a explicar al nen del veïnat, o com a vivència per la mort real de la mare de l’esposa. Aquest novè, a més, es data el 17 d’octubre de 1954, en relació amb el subtítol «morta la mare d’Isabel». El poema 5 afegeix com a v. 6 de la segona edició: vv. 5-7 RT.OC.1: N: És el moment de pensar en vosaltres. < És el moment de pensar en vosalMenuts els pits i les cuixes llarguíssitres. mes. Damunt els peus tinc arrupit el gat. Damunt els peus tinc arrupit el gat. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 37

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

Cal dir que allò més rellevant de tota la primera part del llibre és la supressió íntegra del poema «Mentrestant ve la nit», text que revisarem de manera autònoma en l’apartat següent d’aquest treball. Si es contrasten les dues parts de l’obra, es veu com l’estil més retòric dels poemes de la primera part, provinents de 1953 i 1954, queda definitivament desplaçat a un segon terme en la segona part, amb els textos de 1955 i 1956. Els de la primavera de 1955 tracten el viatge de noces a Catalunya, amb «Epístola tarragonina», situat a L’Espluga de Francolí, o «Isabel a Catalunya», datat a Tarragona i Barcelona. Aquest fou el segon viatge d’Estellés a Catalunya. En la segona edició aquesta ègloga afegeix els vv. 17-18, dins el segon parlament de Diana: vv. 16-18 RT.OC.1: N: Llavors sent un desig enorme de dir < Llavors sent un desig enorme de gràcies. dir gràcies. Sota la lluna gran, i dempeus sobre l’herba, el meu cos té un propòsit invencible d’ofrena.

En algun moment «Isabel a Catalunya», com també «Mentrestant ve la nit», havien de formar part del posterior Llibre de les èglogues, cosa que finalment no va ocórrer (Carbó 2009: 191-2015). De fet, el subtítol del poema és «Ègloga nova», la qual cosa el vincula a aquelles composicions. Hi intervenen dialogant Salici, Diana i Nemorós —per sonatges presents a altres èglogues estellesianes— i hi parlen sobre l’arribada de la primavera Europa i sobre la pàtria. A més, hi ha referència a Galatea, la qual apareixia ja en la primera de les èglogues del llibre sobre aquesta composició. Entre les intervencions de tots tres completen la reflexió poètica sobre la pàtria («La Pàtria és una illa tendra de brossa en l’aire./ Vers ella anem, flotant en brancudes paraules»), cosa que singularitza el text doblement respecte a altres èglogues: d’una banda, no hi ha soliloquis ni diàlegs encadenats sinó com una fragmentació d’un únic discurs amb diferents veus; de l’altra, la temàtica no és amorosa, sinó més aviat civil. El to greu, en aquest cas i ben excepcionalment, ens allunya de la paròdia i de la subversió, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 38

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

freqüents en altres èglogues estellesianes. De fet, el poema, malgrat el subtítol que el defineix com una ègloga, sintonitza més pel to amb altres poemes de La nit que no pas amb les èglogues, malgrat els personatges i l’aparent construcció dialogada. Aquesta ègloga era la cinquena que acabava Estellés, després de les tres primeres incloses en Donzell amarg i de «Mentretant ve la nit»; tanmateix, aquestes dues incloses en La nit foren les dues primeres que va editar ja que Donzell amarg es publicà dos anys després (Aparicio 2003). La proposta poètica del llibre s’explicita al poema «A sant Vicent Ferrer», subtitulat «Epístola amb segell d’urgència», de juny 1955, en favor d’una poètica de compromís (Simbor 2005: 93-142). El text s’in tegra en el llibre emmig de la segona part i, com ja hem assenyalat, provenia de la participació de l’autor en els actes del centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer. Els textos posteriors, de la fi de La nit, són ja de 1956. Finalment, imposen com a dominants, la poesia de confessió, l’experimentació mitjançant l’acumulació de versos llargs, la juxtaposició de reflexions subjectives com a provinents directament de la consciència, la presència dels elements més característics de la quotidianitat i la substició del decasíl·lab per l’alexandrí com a vers preferit. Els dos darrers poemes, «Les nits que van fent la nit» i «La casa, ara sí», condicionats per la mort de la filla l’última nit de febrer de 1956, són, doncs, noves temptatives: el primer es troba constituït per cinc textos numerats, i el segon és un extens discurs precedent dels poemes concebuts com un fluir imparable de versos que mostren directament el pensament. Pel que fa als sis textos que configuren «Les nits que van fent la nit», tenen en el text 4 un vers afegit en la segona edició i dos suprimits de la primera. L’increment és el v. 21: vv. 20-21 RT.OC.1: N: de Sica de Sofia Loren o de la Lollo, < de Sica de Sofia Loren o de la Loi quina, de les dues, té més grans les llo... mamelles.

Els suprimits són els que en la primera edició concloïen el poema i eren els vv. 34-35: Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 39

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

v. 34 RT.OC.1: N: allò que es deia en blanc, allò que es <allò que es deia en blanc, allò que es diu en blanc... diu en blanc... ¿Totes les desposades que duen el ramet de tarongina, són allò que manifesten?

Pel que fa al text «5: avui, que faria sis mesos» té un testimoni suplementari anterior, mecanoscrit, amb el títol «Diàleg amb la meua filleta. Avui que tindria tres mesos». El canvi més rellevant entre ambdues versions és el títol. Pel testimoni conservat, sembla que és un poema originàriament independent als quatre que el precedeixen i amb els quals s’agrupa en l’edició, com si fossen una sèrie. De fet, és l’únic que tracta explícitament la temàtica de la mort de la filla, la qual cosa convida a pensar que tal vegada és l’únic d’aquesta sèrie de cinc escrit amb posterioritat al fet referit. El títol en l’edició té una correcció respecte al document mecanoscrit en la quantitat dels mesos, sis per tres; la datació explícita a la fi del document mecanoscrit és el «29 de maig», als sis mesos del naixement i als tres de la mort. Tot fa pensar que el primer títol era un error perquè als tres mesos del naixement és quan es produïa la mort; i, per tant, l’autor volia explicitar o bé els tres mesos de la mort o els sis mesos del naixement. Aquest document confirma l’acabament del poema «Les nits que van fent la nit», al mes de maig. Respecte a «La casa, ara sí», datat en la primera edició el juny de 1956, té un vers afegit en la segona edició, el v. 123: vv. 122-124 RT.OC.1: N: escarborant amb una voluntat ani- < escarborant amb una voluntat animal, mal d’aquelles nits d’amor universal i fes- sols ens resta un tristíssim i conjugal tes, costum. sols ens resta un tristíssim i conjugal costum.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 40

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

3. RECUPERACIÓ DEL POEMA «MENTRESTANT VE LA NIT» Aquesta ègloga fou escrita en juny de 1954 i, posteriorment, l’autor volia incorporar-la, com a IV, en Llibre de les èglogues, títol inicial del que editaria com a El primer llibre de les èglogues (Carbó 2009: 210-212). Cal observar que fou l’únic poema exclòs de l’edició definitiva de La nit —tal vegada per aquesta voluntat de reubicar-lo—, i que mai no ha estat incorporat en cap altre poemari. Es tracta d’una ègloga, presentada visualment com a fragmentada —la qual cosa sintonitza amb el subtítol «(Fragments)»—, que té com a personatges més tradicionals del subgènere a Odisseu, Salici, Calixte, Nemorós, Flèrida, i, per contrast, d’altres de nous com Martine i Donya Encarnació; tots ells situats en una mena de prostíbul. Es presenten tres diàlegs. D’una banda, el principal, del protagonista Salici amb un soliloqui dirigit a Martine, la qual respon gairebé a la fi del text: el protagonista vol morir i busca entre els llençols i el llit del tu alguna cosa que l’ajude. De l’altra, entre els personatges masculins secundaris que esperen i juguen a cartes, al set i mig. I finalment, entre els femenins, que dialoguen sobre el protagonista, el que aquest vol i el que ha pagat. Aquest poema fou la primera ègloga que va publicar l’autor i la quarta ègloga que va escriure. El text no sols connecta amb alguna de les tres primeres èglogues escrites anteriorment, sinó que també s’apropa considerablement, per algunes referències i per la dicció, a L’Hotel París, una obra escrita el 1956. Martine —pel nom francès, un tu femení que funciona com a interlocutora conversacional, per trobar-se en una cambra amb un llit metàl·lic— fa pensar en el que serà, més endavant, Brigitte o Françoise, respectivament en el mecanoscrit i en l’edició de L’Hotel París. Segurament el nom prové de l’actiu francesa Martine Carol, que ha estat referida al poema 4 de «Les epístoles». Convé observar també les referències a la nit, al tren que creua la nit, al genoll semblant a un cap de tigre, al canelobre encès, brandat entre teles i llençols...; tot plegat motius i referències autotextuals amb poemes de les obres L’Hotel París i Testimoni d’Horaci, llibres escrits, respectivament, en novembre de 1956 i en febrer de 1957. El Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 41

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

text, doncs, connecta les dates d’escriptura de 1953, de les primeres èglogues, i de 1956, del primers dels dos nous llibres esmentats; curiosament les dates límits del llibre que ara analitzem. Recuperem tot seguit el poema complet (Andrés Estellés 1956: 26-29): Salici Jo volia, aleshores, morir-me, i no sabia. No m’havia mort mai, allò que es diu morir: tenir les mans creuades, vull dir, sobre el baix ventre i el rostre amb un color de bresquilla de cera, un poc morat, potser, dessota la grogor. Nemorós Em plante. Calixte Odisseu

Set i mig. Em deixeu sense un clau.

Salici Vaig anar, aleshores, preguntant a alguns morts, alguns morts coneguts, amics, naturalment; els vaig fer les preguntes escaients, ben concretes, i no em van contestar. Em giraren l’espatla i vaig sentir que es reien, que es reien de mi, anant-se‘n fraternalment, en grups, abraçant-se pels muscles com si tinguessen por de caure‘s de tant riure... Se’n van anar, rient-se, enllà, per una lloma. Abans de morir, eren uns bons xicots, senzills; però, després de morts... Ah, la Mort és quelcom goludíssim, ja ho sé, i ells, com ja la tenien, es sentien, de sobte, enriquits, importants, i ja no feien cas d’aquell que no tenia ni un mos de Mort, tan sols, per a dur-se a la boca. S’hi oblidaven, vull dir, d’aquella fam que havien passat, la fam de Mort, la pitjor de les fams, jo ho sé bé. S’hi oblidaven, exactament, dels pobres. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 42

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

Però aquesta és la vida. O bé, aquesta és la Mort... ¿Què li hem de fer, Martine?................................. .................................................................................. El teu genoll s’aixeca semblant el cap d’un tigre. ¡Martine chérie, Martine! ....................................... .................................................................................. De vegades volgués tenir un canelobre. Sortiria a la nit, brandant-lo en una mà exasperadament, i cridaria, fort, ben fort, dient açò i allò i tot el demés. Brandar un canelobre... ¡Ah, si pogués, Martine! «¡Eh, tu!». M’agradaria tenir un canelobre i brandar-lo al bell mig de la nit, i cridar, com si brandàs un ram verdíssim de llorer. Després me n’entraria, lentament i tranquil·la, com qui ha fet el que deu, i deixaria en terra el canelobre encés, justament a la vora del teu llit. Aleshores cauria de genolls de sobte, gemegant, mossegant el llençol. —«¡Ah Martine, ah Martine, el que jo més volia!»— i tot seria inútil ja, bellament inútil, el teu cos, els meus planys, el canelobre encés. .................................................................................. .................................................................................. Flèrida Ell és un noi molt fi. De vegades volgués brandar un canelobre i veure’l, nu, vessant-se per damunt d’un llençol, vessant-se com un riu, com un tren, com el tren que creua el camp, la tarda, sense saber qui és, sense saber d’on ve, sense saber on va, com el tren excitant que creua el cap-al-tard de juny, els camps, la flaire d’herba seca i el fum dels màrgens on ardeixen totes les argelagues. Volgués fer-li senyals així amb el canelobre... ¿No li queda ni un rosegó en el calaix, donya Encarnació?................................................. ..................................................................................

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 43

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

Salici ¿Quin soroll de banderes inhòspites ens ve? ¿No sents, Martine? ¿No plores, Martine? ¿No et vols morir? Àngels perfectes, àngels ben nuets, forestals àngels vénen, Martine: vénen brandant tisores obertes sota el sol —oh i com fan la rateta—. ¿Ho sents, Martine? ¿No plores, Martine? ¿No et vols morir? Martine ¿Què t’hi passa, Salici? Et vas a refredar... Tin, tira’t una manta i no sigues estúpid. ¿Ara plores? ¿T’he fet plorar amb el que he dit? Oh, no sigues així. No plores més, Salici. No t’ho tornaré a dir. Oh, no em faces patir. Torna a fer el que feies. ¡Si a mi també m’agrada!... Salici Entre els àlbers fluctua, com un mort, com un núvol, un lent cavall daurat, majestuós, enorme... I tu i jo, tan nuets... Plora, Martine, plorem. Plorem, Martine, plorem per tu, per mi, per tots... Odisseu ¡Set i mig!.. Donya Encarnació Aquest noi creurà que per cinc duros... ¡Martine! ... .................................................................................. ..................................................................................

Martine i Flèrida són personatges que, de fet, apareixen ja en un altre document d’ègloga, també inèdit, i segurament inacabat —com un esborrany—, del mateix any 1955. Aquest altre text és un precedent i es pot situar la seua escriptura com a pont entre les tres primeres èglogues, de Donzell amarg, i la quarta, aquesta recuperada de La nit. Reproduïm l’original que es troba manuscrit en un quadern i té com a títol «L’inexpressable desig d’Amintha Brown, i els xiprers»:

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 44

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

Flèrida Martine Martine

¿Què vols?

Flèrida Acabe de llegir que a Sakuntala li creixia el pit una tarda. Martine

Ja ho sé.

Flèrida I el rei estava darrere un arbre i la mirava, a penes, i a penes deia… ¿Però no m’escoltes? Martine Tinc que guardar la roba ben plegada. Flèrida El rei s’enamorava, lentament s’anava enamorant de Sakuntala i a Sakuntala li creixia el pit, i va dir… Martine

¿Açò és teu?

Flèrida Deixa-ho ahí. I va i li diu… Elisabeth

Bona nit.

Martine Adéu.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 45

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

Karl Adéu. Martine Tinc una fam que talla claus. Flèrida I va… Martine ¿No et despulles? Flèrida No cal. Martine al balcó. Flèrida

Jo sí. Me’n vaig

I va i li diu…

Hipòlit Vaig apagar els llums. M’agradaria… Si tu voguesses, Flèrida, volgués apagar tots els llums i encendren un ací, per veure’t bé, com et recorde. Flèrida Acabe de llegir que a Sakuntala li creixien els pits… Hipòlit ¡Bo, bo! Flèrida …una tarda.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 46

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

4. SOBRE ELS POEMES DE 1956 La nit fou el primer llibre d’Estellés, escrit en llengua catalana, que tractava la temàtica de la mort de la filla (Carbó 2013). Ho fa als poemes «Les nits que van fent la nit», de 1956 (sense especificar-ne el mes) i «La casa, ara sí», de juny de 1956; els únics de cronologia posterior a la mort de la filla. Els dissenys estructurals de tots dos poemes, tanmateix, són ben diferents. El primer és una sèrie de textos (constituïda per cinc peces, numerades amb xifres aràbigues i, tret de la darrera, sense títols), la qual cosa remet a la construcció d’un discurs explícitament fragmentat perquè prové d’una agrupació de textos, tot mantenint l’autonomia de cadascun malgrat la numeració correlativa. En canvi, el segon és un extens discurs fragmentari —segmentat per les agrupacions de versos alexandrins en llargues estrofes— presentat com a compacte, preàmbul dels poemes concebuts com una fluència imparable i acumulativa de versos que mostren directament el pensament. Podem assenyalar que la dicció del discurs fa de suport a la crisi psicològica de l’autor assumida plenament per l’enunciador. El primer dels cinc textos de «Les nits que van fent la nit» ja tracta del naufragi del jo durant la nit. Això no obstant, la mort de la filla sols apareix explicitada al text numerat com a cinquè i intitulat expressivament «5: Avui, que faria sis mesos». El poema se centra en l’àmbit de la nit com a espai tenebrós que representa la crisi en què s’ha immegit el jo poètic a partir dels fets vivencials que li han tocat de viure. La «filla meua» esdevé interlocutora intratextual: [...] pensant en tu, com si et veiés, filla meua, en qualsevulla banda, mentrestant vant caent papers, trossos menuts de paper, no sé, coses. Ara faria això, trencaria papers, trencaria paraules, cada vegada fent els trossos més menuts, més petits, petitíssims, oh i més petits encara, deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells, i així una hora i una altra, tota la nit així, tota la vida, tota la nit. Tota la Nit... («5: Avui, que faria sis mesos») Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 47

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

Respecte a «La casa, ara sí» (Carbó, 2013), datat en la primera edició el juny de 1956, és el darrer text, el que té una conologia més tardana. Ens trobem amb un extensíssim poema de 179 versos alexandrins, el més extens en l’esdevenir de l’evolució de l’autor fins aleshores, un poema que ens situa amb claredat en el camí del que un any més tard seran els tres llargs poemes de Coral romput. Això no obstant, aquest text encara té un vers recurrent que funciona com un leitmotiv, el vers: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa», que fragmenta visualment els segments del discurs com en llargues agrupacions estròfiques i reorienta les digressions temàtiques. El retorn a la casa és al buit, a l’absència, a la constatació de la pèrdua, amb la idea de la descomposició per la mort associada al genèric fill, la qual irromp obsessivament: La casa és ja, per sempre, la casa del silenci. Però no del silenci perquè haja mort algú: és un altre silenci. No perquè dorm el fill: és un altre silenci. És perquè el fill s’ha mort. Tampoc és perquè s’haja mort el fill. És, potser, perquè el fill està mort. I no és que estiga mort ací, en aquesta casa, mort ací, entre nosaltres. És, bruscament i simple, perquè el fill està mort. O és, potser, perquè el cos que es féu l’estan desfent. A la casa on es mor el fill, hi ha certs moments que els pares ouen, muts de terror, el petit caminar dels insectes per damunt el seu fill, lents i misteriosos enrenous destructors com d’uns grills llunyaníssims que canten nit i dia. («La casa, ara sí», vv.52-65)

Els versos presenten l’enfosament psíquic d’un jo poètic que, mitjançant el monòleg, mostra moments de la vida i imagina altres es devenidors que provoquen l’espant o el terror, dos mots definitoris de les sensacions que assumeix el locutor.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 48

12/02/15 10:29

Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés

5. A TALL DE CLOENDA La nit mostra un moment d’evolució de l’autor entre dos models de poesia: el de partida, amb una lírica elaborada plena d’evocacions elegíaques i connotacions emotives, amb un domini de la versificació, la retòrica i el llenguatge acurat; i el d’arribada, mitjançant l’expressió basada un discurs més narratiu i descriptiu, aconseguida amb un llenguatge més senzill i directe, basat en el registre col·loquial, amb l’explicació, l’acumulació o l’enumeració d’anècdotes i esdeveniments de la quotidianitat de cada dia i de la seua pròpia intimitat. El llibre, ben heterogeni i complex, és el més evolucionat dels tres publicats durant els anys cinquanta: els poemes de la primera part, provinents del 1953 i 1954, alguns dels quals tenien com a clara novetat el diàleg, eren més retòrics, més artificials, menys personals; els de la segona part, amb textos del 1955 i 1956, són més personals i autobiogràfics. Mentre que els textos de 1955 palesen el viatge de noces a Tarragona; els de 1956, a partir de la mort de la filla, finalment imposen com a dominant la poesia com a confessió i meditació, l’experimentació mitjançant l’acumulació de versos llargs, la juxtaposició de reflexions subjectives com a provinents directament de la consciència i la major presència d’aspectes més característics de la quotidianitat. Tot plegat confirma un canvi de poètica, amb la proposta ben explícita al poema «A sant Vicent Ferrer», en favor d’una poesia entenedora i clara, i també compromesa, com es pot comprovar en les estrofes següents: Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar els ídols imbècils de les paraules, ara que és el temps d’agafar-les com a ganivets o malls. És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama, de dir açò i allò clarament i tenaç. Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança. Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang. No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies. No vull trair qui lluita, qui passa son o fam. («A sant Vicent Ferrer») Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 49

12/02/15 10:29

Ferran Carbó

BIBLIOGRAFIA Andrés Estellés (1956): Vicent Andrés Estellés, La nit, València: Torre. — (1981): Vicent Andrés Estellés, (1981) Les homilies d’Organyà. Obra completa 6, València: Eliseu Climent editor. Aparicio (2003): Mariola Aparicio, «Donzell amarg de Vicent Andrés Estellés: una lectura intertextual», dins Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. I, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 239-253. Ballester (1991) Josep Ballester, «La nit. Notes sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés», Caplletra 10 (primavera), ps. 29-40. Carbó (2008): Ferran Carbó, «“L’amarga enyorança d’aquell temps de les Ègloques”. Notes sobre una subversió en la poesia de Vicent Andrés Estellés», dins F. Carbó, C. Gregori, G. Lluch, R.X. Rosselló, V. Simbor, El bricolatge literari, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 11-52. — (2009): Ferran Carbó, Com un vers mai no escrit. La poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta, València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publiccions de l’Abadia de Montserrat. — (2013): Ferran Carbó, «Isabel Andrés Lorente en la poesia de Vicent Andrés Estellés de 1956 i 1957», Caplletra 55 (tardor) ps. 199-223. Carbó et al. (2004): Ferran Carbó, Enric Balaguer, Lluís Meseguer (eds.), Vicent Andrés Estellés, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Fuster (1972): Joan Fuster, «Nota —provisional i improvisada— sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés», introducció a Andrés Estellés: Recomane tenebres, Obra completa 1, València: Eliseu Climent editor, ps. 1736. Pérez Montaner (2009): Jaume Pérez Montaner, El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés, Catarroja: Perifèric edicions. Salvador et al. (2011): Vicent Salvador, Daniel P. Grau, Adolf Piquer (eds.): Òpera estellesiana, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Simbor (2005): Vicent Simbor, El realisme compromès en la narrativa catalana de postguerra, València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publiccions de l’Abadia de Montserrat. Sopena (2011): Mireia Sopena, Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis, Barcelona: Proa. Triadú (1985): Joan Triadú, La poesia catalana de postguerra, Barcelona: Edicions 62. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 29-50

llengua_literatura_25.indd 50

12/02/15 10:29

VA SORTIR EL CATALÀ AMB LA DIÀSPORA DELS JUEUS DE CATALUNYA EL 1492? Pilar Romeu-Ferré

Editorial Tirocinio Correspondència: C. dels Cavallers 56, 1r., 08034 Barcelona Tf.: 34 93 204 58 72 tirocinio@tirocinio.com

Resum En aquesta aportació tractem d’esbrinar si la llengua catalana va ésser una llengua parlada a la diàspora desprès de l’expulsió dels jueus de la Península ibèrica el 1492 i el seu rastre en el judeocastellà. Paraules clau Sefardites, judeocastellà, segle xvi Abstract: Did Catalan Accompany the Jewish Diaspora from Catalonia in 1492? In this study, we will try to discover whether Catalan was a spoken language among the Sephardim in the Diaspora after the Expulsion of the Jews from the Iberian Peninsula in 1492, and its traces in Judeo-Spanish. Keywords Sephardim, Judeo-Spanish, 16th Century

PRELIMINAR Una de les qüestions que freqüentment hem de respondre els investigadors de la cultura sefardita és si hi ha cap rastre enlloc dels jueus que vivien a Catalunya després de l’expulsió decretada pels reis Isabel de Castella i Ferran d’Aragó el 1492 i, sobretot, si n’hi ha de la seva llengua; és a dir, si hi ha constància que parlessin català.1 En aquest breu estudi tractarem de seguir les petjades dels jueus originaris de Catalunya a l’exili, fonamentant-nos en testimonis escrits. 1. Feliu i Ferrer (2011: 41-60) conclouen que un dialecte judeocatalà diferent del català dels altres parlants, simplement, no va existir mai. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72 DOI: 10.2436/20.2502.01.73 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 6 de febrer del 2014. Acceptat el 30 d’octubre del 2014.

llengua_literatura_25.indd 51

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

Les relacions de Catalunya amb el poble jueu van ser profundes durant tota l’època medieval. Hi havia comunitats jueves establertes per tot el país, algunes més importants que d’altres, però en totes els seus membres gaudien d’una certa estabilitat vital. A la regió catalano-aragonesa l’èxode s’havia iniciat molt abans del 1492. L’any 1391 marcà el zenit d’un segle cruent des de Gibraltar als Pirineus, però especialment dur al Llevant. L’hostilitat contra els jueus —encarnada en l’odi al prestador usurer— s’havia anat covant temps enrere, agreujada per la mala situació econòmica i les epidèmies. La misèria del poble, juntament amb el fanatisme religiós i els canvis polítics, adversos als jueus, afavoriren un clima de violència el resultat del qual fou l’assalt a les jueries. Algunes comunitats, com la de Barcelona, foren totalment arrasades, i els seus membres, dispersats. Fugint dels avalots, des de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, alguns jueus arribaren directament a Salònica, on es mesclaren amb la població jueva autòctona. D’altres marxaren cap a l’Aragó i altres indrets peninsulars, o al sud de França. D’altres continuaren en terres catalanes. Durant tot el segle xv la situació va anar empitjorant. De forma intermitent es produïren avalots i saquejos a les propietats jueves. El segle va veure créixer un dels problemes més greus que ha afrontat mai el judaisme a la diàspora: la conversió en massa dels seus fidels. Davant les conversions forçoses es forjaren no pocs esperits indomables que romangueren sense dubtar en la seva fe jueva. D’altres, ateses les circumstàncies, preferiren convertir-se al cristianisme. Així, parlem de dos tipus de conversos —també anomenats marrans o criptojueus—: els forçats (hb. anusim) i els voluntaris (hb. mexumadim ‘apòstates’). N’hi va haver que van seguir practicant en secret els seus ritus (criptojueus), però d’altres van acceptar sincerament la nova religió (nous cristians).2 El decret d’expulsió del reis dits catòlics afectava tots els jueus hispànics, també els de la Corona d’Aragó. Una vegada complert el terme de tres mesos d’ençà que fou promulgat (31 de març de 1492), començaren a marxar en totes direccions les famílies que preferiren 2. Pel que fa a aquesta terminologia, vegeu la introducció de la monografia de Gitlitz (2003). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 52

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

l’exili a la conversió, també des de Catalunya, com demostren molts documents; entre ells aquest: Aquest dia arribaren en la present plage de la mar de Barchinona VIIII fustes de gabia en que havia una nau de tresor e gallera de Franse ab altres erlaners e caraveles en que avia segons se deya sus de IIII m. animes de jueus qui en virtut de la crida feta per la magestat del Senyor Rey lo primer de maig prop passat se eran embarcats a Tarragona exint de les terres del dit Senyor e asi eixiren alguns quis feran xpians [‘cristians’] (Secall i Güell 1980: 356).

El dia era el 2 d’agost del 1492. Dos mesos i deu dies després, Colom arribà a terres americanes. Començaven a néixer noves varietats del castellà en terres insòlites. 1. L’EXILI Diu la llegenda, massa escampada i sense fonament històric, que els jueus van sortir de la península amb les claus a la mà. Algú, tanmateix, de llibres preciosos, sí que se’n degué emportar, ja que ens n’han pervingut alguns, en concret, quatre hagadot3 que, curiosament, tenen l’origen a Catalunya. Una devia portar-la entre el seus fardells un emigrant que havia embarcat a Barcelona en direcció a Gènova, Malta o Bari, per arribar a Istanbul, Salònica o Ragusa (l’actual Dubrovnik). El 1890, un nen de deu anys, el més gran d’una família de nom Cohen, portà l’hagadà a un antiquari de Sarajevo. Li explicà que, durant la Pasqua, la seva família llegia aquell text que havia fet el camí de l’exili, però que ell i els seus germans havien quedat orfes, i necessitava diners per comprarlos menjar. L’antiquari, desprès d’examinar la peça minuciosament, començà a plorar. Atansà al nen una bossa de dinars, tot dient-li, però, que l’objecte era molt més valuós del que ell creia i que mai no l’hi 3. Hagadà (hb. pl. hagadot): Recull de passatges bíblics, misnaics i midraxics, a més d’himnes i càntics, que componen el ritus propi de la litúrgia casolana dels dos primers dies de la Pasqua jueva. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 53

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

podria pagar com caldria. Era una cosa que pertanyia a tota la comunitat, era patrimoni del judaisme sefardita: l’Hagadà de Sarajevo,4 que té l’origen a Barcelona cap al 1350. Va ser comprada pel museu de Sarajevo el 1894 i avui es custodia i s’exhibeix permanentment al Museu Nacional de Bòsnia i Herzegovina. Una hagadà que es conserva a la Biblioteca del Museu Britànic de Londres també té un origen català. Els crítics coincideixen a afirmar que la coneguda com a Golden Haggadah és la més sumptuosa de totes les hagadot conegudes. Si bé el seu autor s’inspirà en l’art gòtic que es cultivava a la França septentrional, sembla clar que les il·lus tracions es van realitzar a Barcelona a principi del segle xiv (Alvar 2000: 181). A la biblioteca universitària John Rylands de la Universitat de Manchester, hi ha un altre manuscrit del segle xiv amb unes miniatures sumptuoses fet a Catalunya al segle xiv (Altisent 1993: 13). Va ser comprat el 1901 i abans havia estat en mans d’un membre de la noblesa britànica. Per fi, la dita Hagadà de Poblet la tenim a Catalunya, al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Però no pas perquè no fos ella mateixa viatgera, ja que sembla que va anar a l’exili provençal, o a Avinyó, d’on va passar a Itàlia, on era al segle xviii, abans de tornar a casa nostra.5 Segons els experts, podria datar de final del segle xiv o principi del xv i procediria de l’àrea nord-oriental peninsular (Catalunya o el Rosselló).6 De totes quatre hagadot tenim edicions facsímils modernes.7 Els llibres van viatjar com ho varen fer tantes i tantes famílies. Agafem-ne una com a exemple: els Almosnino. Tenim notícia de l’existència de membres d’aquesta família a Jaca des de mitjan segle xiii. En sengles documents del 2 de febrer del 1284 i del 30 de maig del 1285 s’anomena a Berzelay Albuxnino i a Jucef i Jacob Allmaxnino jueus de Jaca.8 En un document del 1310 se cita Mayl Almosnino com 4. Aquesta és la història que recorda Abinun (1988: 100-101). 5. Magdalena 1993: 31. 6. Magdalena 1993: 18. 7. Magdalena 1993: 17, n. 1. 8. Régné 1978, ns. 1277 i 1370. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 54

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

a resident a Jaca.9 Més tard, el procés inquisitorial contra Abraham Almosnino i Isaac Cogumbriel, obert el 6 de març del 1489, els condemnà a cremar a la foguera.10 Aquest desgraciat litigi ens proporciona algunes dades precioses sobre l’època, especialment al voltant de la importància que es concedia a la circumcisió (hb. berit milà ‘pacte de la circumcisió’), que en el judaisme és el senyal de l’aliança establerta per Déu amb Abraham (Gèn 17:6-14), la base de la identitat jueva i el símbol que identifica tots els jueus com a instruments del poder diví. Els documents ens mostren que Abraham, a instàncies del seu amic Abram Bivag, havia prestat refugi al convers Johan de Ciudat, que tenia intenció de viatjar a Constantinoble per tornar al judaisme. Ciudat volia circumcidar-se abans de partir, però Almosnino, tement les represàlies, es negà a complaure’l. Sabem que altres conversos pretenien fer el mateix i que arran d’això sorgiren altercats públics. De passada se’ns explica el procediment previ a l’acte material de la circumcisió: que para haver lo de circumcidir era necesario que se havia de quitar y limpiar de toda la christiandad que tenia, assaber es lavar le la cabeça y raherla y apres de raydo le havian de frotar fuertemente la cabeça y fruente, por que con aquello se desnudava de la ley christiana que tenia, y con esso y con la circumcision recebreys la ley sancta de Moysen (Baer 1970, II: 493).

Les al·legacions de l’advocat defensor pretenien provar, inútilment, que aquest procés de «descristianització» no es regula en les fonts legals jueves.11 2. ASSENTAMENT A L’ORIENT Però anem-nos-en cap a l’Orient. L’assentament inicial es produí de manera esglaonada i amb grans fluxos migratoris: el 1391, arran 9. Baer 1970, I: 163. 10. Vegeu Baer 1970, II: 484-509. 11. Vegeu Baer 1970, II: 501-509. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 55

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

dels avalots a les comunitats catalanes; el 1492, arran de l’expulsió de la Península ibèrica; el 1497, desprès de l’expulsió de Portugal; el 1536, després de fer-se operativa la Inquisició a Portugal; i el 1541, desprès de decretar-se l’expulsió de Nàpols. Nàpols i Calàbria foren el refugi natural dels exiliats sicilians. Com que Sicília pertanyia de manera estable a la Corona d’Aragó des del 1412, i el seu rei era Ferran II,12 els habitants jueus de l’illa es van veure sotmesos al Decret d’expulsió, l’aplicació del qual finalitzava el 12 de gener de 1493. Hem de presumir que algun contingent originari de Catalunya hi hauria fet cap a partir del 1391. De tots els estats de la Península italiana, només Nàpols oferí refugi a un grup de jueus hispànics després del 1492. El rei Ferran I es mostrà favorable a la causa jueva i els encoratjà a establir-se al seu regne. Però el nombre dels qui efectivament arribaren als ports de la zona és una incògnita i les xifres són aproximades.13 El regne de Nàpols passà a mans espanyoles el 1505, després de múltiples vicissituds. A partir de llavors, Nàpols i Sicília foren governades per virreis —un a Nàpols i l’altre a Palerm—. Durant dos segles, fins que al 1740 Carles de Borbó assegurà als jueus la completa llibertat d’assentament i de culte, a Nàpols no n’hi va haver cap oficialment. Per bé que és cert que hi van romandre poc temps —des del 1492 al 1541, quan es decretà l’expulsió— i no hi van deixar petjades gaire fondes, val la pena destacar-ne l’estada, si més, no pel seu caràcter de pont. Com a conseqüència de l’establiment de la Inquisició a Portugal el 1536 i de l’expulsió de Nàpols el 1541, Ferrara, Pesaro, Màntua, Pisa, Ancona, Sabionetta, Venècia i més tard Liorna i altres ciutats del Nord d’Itàlia van veure créixer la seva població amb els nous immigrats jueus. També llavors es van començar a formar comunitats jueves a Dalmàcia (Dubrovnik, Split), Sèrbia (Belgrad), Macedònia (Monastir, Skopje) i desprès, a l’últim terç del segle, Bòsnia (Sarajevo). Començà també el segon flux migratori, amb els migrats de Portugal, 12. El rei Catòlic, espòs d’Isabel de Castella, porta aquest número en la cronologia d’Aragó, però és Ferran III en la de Sicília, i Ferran V en la de Castella. 13. Bonfil (1995) corregí les hipòtesis de Ferorelli (1915), que es consideraven inapel·lables fins llavors. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 56

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

majoritàriament conversos, que volien tornar al judaisme,14 i els que venien d’Itàlia. Aquest flux, amb intermitències, durà fins ben entrat el segle xvii.15 Arribaven els jueus a Orient, doncs, de forma esglaonada, des de molts indrets i amb una càrrega vital molt diversa. Les dues ciutats on es formaren les comunitats més importants —també catalanes— van ser Salònica i Istanbul,16 i el nom Catalá o Catalán existeix entre els jueus sefardites, cosa que en demostra l’origen, encara que sigui llu nyà. Salònica i Istanbul van ser les dues comunitats més importants al segle xvi, els nuclis a partir dels quals es desenvoluparen les altres. Vegem, per exemple, què va passar a Salònica. A la vila, l’any 1500, la comunitat romaniota —d’origen bizantí i parla grega— era la més antiga; els seus orígens es perden a l’època hel·lenística. Els asquenasites havien fundat la seva comunitat anys enrere, i la comunitat italiana aglutinava els immigrants d’aquest origen des d’abans de l’arribada dels jueus de la Península ibèrica. L’assentament i la integració van ser possibles gràcies als sobirans turcs, que mostraren sempre una tolerància sense límits a la pràctica de qualsevol religió. Grecs, armenis i jueus formaren durant segles el gruix més important de les nacions sotmeses al poder del sultà. Mitjançant la paga d’un tribut (pecha) se’ls permetia circular i establir-se lliurament. Això va fer que poc temps després del 1492, el nombre d’immigrants superés el de jueus locals, els dits romaniotes, la comunitat dels quals era incapaç d’absorbir-los tots. Una certa tendència gregària i l’evident afinitat cultural van fer que molts nouvinguts s’agrupessin segons el seu lloc d’origen. Per això trobem noms ibèrics per designar aquestes comunitats (Catalunya, Toledo, Còrdova), però d’altres s’agruparen per països (Portugal), per famílies (Hamon, Seniora), o bé per estatus (Guerux, hb. ‘expulsió’).17 La predilecció dels sefardites per agruparse segons el lloc de procedència venia de les seves diferències idiomàti-

14. Un d’ells va escriure un tractat per a convèncer-los de la superioritat de la fe jueva (Romeu-Ferré 2007). 15. Rodrigue 1992: 176. 16. Galante 1985, I: 287. 17. Vegeu Benbassa & Rodrigue 1993: 54. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 57

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

ques i de la diversitat de les seves tradicions i costums.18 Els que venien de Catalunya, d’Aragó i Castella gaudien d’un cert prestigi social. La comunitat catalana fou a Salònica la primera a independitzar-se. Segons el repertori bibliogràfic de Vinograd, el primer llibre que s’imprimí a Salònica és un Majzor (hb. ‘Oracional’) segons el ritu dels jueus de Barcelona, del primerenc any 1500.19 L’any 1536 ja hi havia a Salònica tretze comunitats amb una organització autònoma i totalment independents les unes de les altres. Tres eren anteriors a l’èxode (romaniota, asquenasita i italiana), cinc eren d’origen hispànic (Guerux Sefarad, Catalana, Mallorca, Castella i Aragó), dues eren italianes (Sicília i Calàbria) i tres, portugueses (Portugal, Lisboa i Evora).20 Però la comunitat catalana de Salònica va cremar completament l’any 1545.21 En va sufragar la reconstrucció Baruj Almosnino, que, des de llavors i fins a la seva mort el 1563, va ser-ne el president. El seu fill Moisès (1518-1580) també va ser-ne el rabí i, amb el seu suport, fins hi tot s’hi instruïa nois desfavorits. Ell mateix ho explicà el 1553 en un panegíric amb motiu de la donació pública a la comunitat de tota una biblioteca i dos exemplars de la Torà en pergamí.22 Moisès ja va néixer a Salònica, però és probable que la generació anterior formés part de la comitiva d’expulsats. Més endavant, pels volts del 1570, la comunitat catalana es dividí en dues —la Nova i la Vella— i sorgí un conflicte: mentre es disposaven a reparar els murs de l’antiga sinagoga catalana, un nét de Baruj Almosnino s’oposà a l’obra perquè sostenia que l’edifici pertanyia a la seva família, la qual no n’havia fet mai donació.23 Si Moisès Almosnino parlava encara la llengua dels seus avantpassats aragonesos i catalans no ho sabem. Tant sols sabem que quan escriví les seves obres aljamiades, ho va fer, com ell mateix deia: 1) En 18. Hacker 1993, II: 115-116. 19. Vinograd 1993, II: 666. Malgrat tot, la referència és confusa, perquè segons altres opinions, la primera impremta es va crear a Salònica el 1912 (Ben Na’eh 2001: 86). 20. Nehama 1935, II: 63-66. 21. Almosnino 1588: panegíric 28, fols. 218, 224. 22. Vegeu Nehama 1936, III: 111. 23. Vegeu Nehama 1936, III: 85. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 58

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

romance: «no me quiero escusar del trabajo de escribir en romance»;24 2) en romance castellano: «me demandastex un copedio brevísimo en romance castellano»;25 3) o en franco: «voltóse a mí hanabón honorable rabí Moxé y dízeme en franco».26 I, en les seves obres escrites en hebreu, diu: «m’hi he extès en l’Epístola de la resurrecció que vaig escriure [...] en llengua no hebrea».27 Qualsevol d’aquestes denominacions és correcta: es denominava romance (= castellà) per oposició al llatí; franco (= de l’occident) és el nom que se li donava en l’àmbit sefardita en terres de moros; i en hebreu, lexón laaz designa la llengua no hebrea en qüestió, en aquest cas, castellana. I és que, de fet, a l’Aragó, ja abans de l’expulsió, la llengua que s’emprava per escriure, la llengua de la majoria d’obres, era la castellana culta. Per tant, el primer gran autor de les lletres sefardites, el que hauria pogut escriure millor en llengua aragonesa, o fins i tot catalana, no ho va fer. Tampoc no hi ha constància d’altres obres impreses a la diàspora en cap altra llengua iberoromànica. 3. EL QUE ENS HAN TRANSMÈS LES NOTÍCIES ELS DARRERS ANYS En els darrers cinquanta anys s’han donat moltes notícies sobre els jueus originaris de Catalunya desprès de l’expulsió amb la intenció de difondre una idea de continuïtat que no és ni acurada, ni científica, ni certa. Hi ha nombroses hipòtesis i informacions que s’han d’explicar millor. Si hom analitza els autors catalans viatgers de temps passats, com Pin i Soler, trobarà sovint informació sobre els sefardites en general, però molt poca respecte dels originaris de Catalunya, a part de les típiques generalitats: «Foren expulsats de Portugal, de Castella, de Navarra, d’Aragó, de Catalunya».28 A més, les informacions es bar regen sovint amb uns estereotips antisemites que fan esborronar: 24. Almosnino 1564: 13. 25. Moisès Almosnino. Tratado del Estrolabio, p. 1. Obra inèdita. 26. Romeu-Ferré 1998: 251. 27. Almosnino 1588: 214. 28. Pin i Soler 1966: 75. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 59

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

Aquell nas, aquelles orelles separades del crani, aquells peus llargaruts i plans, aquells ulls comunament hermosos, però d’un mirar com esverat, aquella manera d’enraonar melosa, llur afany que parlin d’ells, que els admirin per poc que surtin de l’ordinari, llur manera de guanyar-se la vida, quasi sempre en coses de canviar, rarament en oficis virils i fatigosos, los noms que porten... tot són indicis que, sumats, donen la certesa de qui foren llurs progenitors. (Pin i Soler 1966: 76)

Aquesta observació nasal me n’ha portat una altra de molt diferent a la memòria respecte del mateix apèndix corporal, la d’Albert Cohen: Je veux tout aimer de mon peuple Israël [...] les chers grands nez moqués de mon peuple, nez tourmentés par les angoisses, nez flaireurs de dangers, nez élargis par le perpétuel reniflement des dangers et des exodes forcés. (Cohen 2004: 125-126)

D’altres informacions s’han de prendre amb molta cura. Les ordenaré per ordre cronològic fins al 1992, any a partir del qual les informacions, gairebé mai acurades, s’han multiplicat. Per exemple: 1) Soldevila (1968: 45): «És cosa sabuda que, durant la guerra del 14, a Salònica, els soldats rossellonesos s’entenien parlant català amb comerciants jueus d’aquesta ciutat». «S’entenien» no vol dir que el parlessin. El podien entendre, o fins i tot parlar-lo una mica, però això no pot implicar que aquest català hagués estat importat de Catalunya al segle xv. Segurament, havia estat après a Catalunya —que va rebre immigració jueva des de principis del segle xx— o en contacte amb població de parla catalana o rossellonesa. Abans, aquest era el mitjà essencial —i no pas les classes d’idiomes d’avui— per aprendre una llengua. I d’aquest aprenentatge en tenim molts exemples en la literatura jueva. Vegem-ne un: Simón, un nen de deu anys que viu en una caseta a prop de Skopje durant la Gran Guerra, aprèn alemany per poder vendre els cigars que confecciona als soldats alemanys.29 A més, és sabuda la facilitat del jueus, i dels comerciants de

29. Vegeu Moreno 2003: 61-62. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 60

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

totes les nacions, de comunicar-se en llengües diferents, de les quals coneixen només el necessari per les seves relacions. 2) Alavedra (1970: 104): «I els 20.000 jueus expulsats de Catalu nya? On són els descendents dels famosos barcelonins Astruch de Bonsenyor, Bondia [...].» Respon el seu interlocutor, un metge de la Comunitat Israelita de Barcelona: «A Salònica. Abans de la guerra hi vaig veure la Sinagoga Catalana i la Sinagoga Aragonesa, entre altres. Per altra part, molts cognoms jueus us recordarien Catalunya. Un cunyat meu es diu Nessim Català. Abunden els jueus que es diuen Girona, Vidal, Albó, Estruch, Miró, etc.» Això fa exclamar a l’autor: «Són aquests, sobretot, que ens interessarien. Si han servat l’idioma, quin document, un d’aquests per a Pompeu Fabra!» L’autor no afirma que existeixi cap document escrit en llengua catalana, però ho fa sospitar. En dir «si han servat l’idioma», un es pot imaginar que aquest és el català, ja que no dóna més explicacions. En conseqüència, un pot —mal— deduir que els jueus de Salònica són un document a cel obert per a un filòleg perquè continuen parlant la llengua dels seus avantpassats de la Península. Desprès veurem fins a quin punt aquesta apreciació està allunyada de la realitat. 3) Marcó i Dachs (1990) va publicar una llista de 35 paraules catalanes que s’assemblen al judeocastellà. La llista original que va presentar perquè es publiqués, que era molt més llarga —vuit folis a màquina per una cara—, me la va fer arribar el director de la revista Aki Yerushalayim, Moshe Shaul. No es basa en cap mena de bibliografia o estudi i, per tant, parteix d’una apreciació totalment subjectiva de l’autor, sense cap mena d’anàlisi. Que una paraula s’assembli a la d’una altra llengua no implica que tinguin el mateix origen, ni que la primera estigui formada a partir de la segona, ni que hi hagi estat incorporada (un isme). 4) Sastre i Portella (1991: 25-27): «Josep Mascaró Pasarius em contà que ell en un viatge per la Mediterrània oriental contactà amb el Gran Rabino de Turquia i aquest li indicà que a la ciutat de Salònica (Grècia) hi havia un grup de jueus que encara parlaven català; i, efectivament, va poder parlar amb un parell d’ells que sabien paraules en aquesta llengua apreses dels seus majors; ells deien que eren de les illes catalanes.» Saber unes paraules no implica un coneixement fluid de la Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 61

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

llengua. A més, aquestes mateixes paraules les deien tots els sefardites, no només els originaris de Catalunya, per la qual cosa l’afirmació crea confusió. 5) Pi de Cabanyes (1992), després d’afirmar que no queda constància que el judeocatalà fos un parlar diferenciat a l’exili jueu, ens sorprèn amb la declaració següent: «Cuentan que el Presidente Macià tuvo noticia de la pervivencia de unas comunidades de procedencia judeocatalana en Bulgaria y que invitó a sus rabinos. Iban por la Rambla de Canaletes abrazando a los viandantes: ‘Shalom, shalom!’. Todos les parecían hermanos.» No vull creure que l’alegria dels rabins fos l’única cosa que mereixia l’aplaudiment de l’escriptor. És un conte? Una anècdota? Si és cert, n’hi deu haver algun testimoni. Convindria esbrinar-ho; aquestes afirmacions, fetes de vegades d’esma, són les que poden fer malbé inconscientment la feina d’una vida dedicada a la recerca. 6) Les declaracions de l’antic president de la Comunitat Israelita de Barcelona a El Temps (Marí 1992): «Fa uns quinze anys em va passar una cosa molt curiosa: vaig conèixer un grec, que ja era molt gran i que vivia en un poblet a prop de Salònica, d’una família que havia estat expulsada de Catalunya i que encara parlava català. Després de 500 anys, era el darrer.» Molt poètic, però el fet que el parlés no vol dir que pogués mantenir-hi una conversa i, si és així, encara som a temps de demanar al Sr. Gebler que ens la transmeti fidelment, perquè correm el risc de confondre una bassa amb un llac. 7) Ribas (1992) respon a la Bústia del diari Avui a la carta de Josep Maria Espinàs en referència al ladino publicada el 26 d’abril i diu: «Pel que fa als jueus procedents de les terres de parla catalana, sembla que Salònica fou on més se’n concentraren. Així m’ho va confirmar el rabí més vell de la famosa sinagoga Nevé Shalom del barri de Galata d’Istanbul, que es recordava de la sinagoga dels catalans de Salònica durant la seva noiesa.» Es tracta d’una opinió expressada probablement amb motiu d’una xerrada intranscendent i no va ser el resultat d’una recerca. Per tant, la informació s’ha d’agafar amb tota mena de prevencions. Vegem si aquestes presumpcions es corresponen amb les dades dels darrers estudis científics publicats. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 62

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

4. TRETS LINGÜÍSTICS CATALANS? A començament del segle xx deia Yahuda (1915: 15): «Hay en el judeo-español otras palabras y formas de procedencia catalana que ahora ya no pueden ser localizadas, pero que antes se oían principalmente en Salónica y Andrinópolis.» Assenyalava també alguns elements fonamentals, com la síncope de la n en paraules acabades en -on (generasió, pasió, samarró), que es troben també en traduccions de la Bíblia o de poesies religioses; la pervivència de formes pròpies del participi actiu català (dicient, pasigient, oyent) en una traducció dels Pirqué Abot (Liorna, 1880); i algunes paraules: safrá, adobar ‘reparar (coses)’, arrapar ‘rapar (el cabell)’, afeitarse ‘adornar-se’, i caler ‘ser necessari’. Respecte a les formes de participi actiu, en cap dels textos que analitzà es troba la t final, pel que les formes serien dicién, pasigién, oyén, pròpies de les traduccions ladines més antigues. També diu que es troben sufixos en -ete -eta (bonete, capacete) i en -ura, molt abundants a la Bíblia de Ferrara i en les oracionals. No obstant, hem de ser molt cauts, perquè molts d’aquests trets també es troben en l’aragonès, la regió d’on provenien també molts dels que van fugir cap a l’Orient, i algunes diferències es difuminen a la frontera entre les dues regions. Segons Colón (1993: 167): «Es troben catalanismes en les llengües dels territoris que van pertànyer un dia a la corona catalanoaragonesa (aragonès, sard, italià meridional) o bé dels que, per una situació geogràfica, són contigus als de parla catalana (castellà, occità).» I diu també: «Atesa la contigüitat geogràfica entre l’aragonès i el català, i atès que ambdues llengües en l’edat mitjana es parlaven en territoris sotmesos a la mateixa corona, no és estrany que hi haja algunes isoglosses que cal tenir en compte: ex. cat. melsa, arg. mielsa, etc. [...]. És probable que algunes isoglosses siguin conseqüència de la penetració de catalanismes en aragonès. Convindria conèixer-ne exactament l’actual i la passada distribució geogràfica, perquè pot ser que algunes d’aquestes només visquin a les regions frontereres i d’ací les haurien preses els lexicògrafs Peralta i Borao.» (Colón 1993: 77). Però no solament hi havia coincidència en el cas de melsa > mielsa, sinó en d’altres com fuster > fustero, etc. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 63

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

Vegem a vol d’ocell què va passar quan arribaren els immigrants a l’Orient. L’assentament d’un nombre tan elevat de persones no es va fer de manera pensada ni organitzada. Cadascú feia el que podia o els seus mitjans li permetien. Després del primer flux, a Istanbul i Salònica s’originaren les dues koinés inicials del judeocastellà. Però s’ha de tenir en compte que no tots els emigrants parlaven castellà, sinó una gran varietat de llengües, entre elles el català, l’aragonès, el lleonès, el gallec i el portuguès. Les dues parles que es formaren tenien des de l’inici trets diferenciats. Quintana ha demostrat, mitjançant l’estudi de l’ús d’una sèrie de lexemes, que aquesta diferència lingüística fou conseqüència d’una diferència en l’estructura comunitària. Mentre que a Istanbul la comunitat jueva estava governada per un ens supracomunitari, a Salònica no hi havia cap direcció unitària, de manera que cada comunitat es governava de forma autònoma. Atesa la manca de jerarquia, cada comunitat va poder conservar durant més temps la seva identitat, també la llengua. Així, a Salònica el procés de koinització es va retardar, cosa que va facilitar l’entrada d’elements d’origen no castellà en la koiné, especialment en el lèxic, un fenomen que no va succeir a Istanbul, on el model societari jerarquitzat, més integrador, va tendir a eliminar les diferències entre els grups.30 Segons Quintana, si bé les dues koinés principals tenen una base castellana, és la koiné de Salònica la que posseeix més elements lèxics d’origen no castellà: aragonesos (entojos, coda, ginoyos), lleonesos (fégado, falduquera), portuguesos (avespa, gengivas) i catalans (escarso). La selecció de variants es produí a causa de factors demogràfics (els jueus d’origen aragonès eren quasi el catorze per cent del total de la població de Salònica a mitjan segle xvi) i estructurals (l’arribada de posteriors contingents de jueus de parla italiana i portuguesa, amb lexemes pròxims, va provocar un procés d’acomodació a formes que resultaven més familiars a la majoria de la població).31 Quintana ha demostrat que és impossible establir grups dialectals segons criteris lèxics en el judeocastellà perquè totes les varietats 30. Vegeu Quintana 2007: 302-309. 31. Quintana 2007: 208-209. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 64

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

d’ús tenen un lèxic de base castellana, desenvolupat al llarg del segle xvi amb influències de diverses llengües iberoromàniques, que són les que determinen les diferències dialectals.32 Els castellans eren majoria i, com a tal, van acabar absorbint i dominant les altres llengües parlades pels jueus d’origen hispànic —entre les quals suposem que Quintana compta el català—, les quals no sobrevisqueren el segle xvii.33 Això no obstant, segons la mateixa autora, l’empremta que va deixar l’aragonès en el judeocastellà d’aquesta època va ser molt important.34 En els segles següents, el judeocastellà va patir noves anivellacions lingüístiques a mesura que es creaven noves comunitats i la influència d’altres llengües es feia palesa. El desenvolupament econòmic hi va tenir un paper fonamental. 5. EXEMPLES Un dels primers autors sefardites en què trobem trets lingüístics d’influència catalana és Moisès Almosnino.35 Hem vist com la família Almosnino era d’origen aragonès i, per tant, en el seus textos es troben nombrosos trets fonètics i lèxics aragonesos. Però en la seva Crónica de los reyes otomanos, hi trobem també algunes expressions que podrien reflectir els usos lingüístics de la comunitat on ell era rabí, la comunitat catalana de Salònica, com ara: todos dos juntos, a poco a poco o la resta de la gente: y por tanto el vino que se haze dentro de la civdad no puede ser salvo de uva recogida a poco a poco, que antes que se junte para que se pueda hazer dello vino se coronpe y está la más pudrificada y así sale el vino dañado en color y olor y sabor. (Romeu-Ferré 1998: 214)36

32. Quintana 2002: 105-138. 33. Quintana 2005: I: 512. 34. Quintana 2005: I: 509-520, 512-513. 35. Lleal 1992: 19. 36. Normalitzo totes les citacions dels textos per aproximar-les a la grafia castellana actual. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 65

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

També hi trobem alguns catalanismes, més o menys castellanitzats, com alechar ‘alletar’, mancar ‘faltar’, grosísimas o sota. En un text del final del segle xvi també trobem algunes paraules catalanes, com destral: «Que cada uno ficiese buen fruto, que a el destral estaba puesto al pie de el árbol (Mt 3:8)»;37 figuera: «llamaredes cada uno a su compañero debaxo de vid y debaxo de figuera (Zc 3:10)»;38 asabentémonos: «Dad asabentémonos a él de cuánto se muchiguará (Ex 1:9)»;39 o esconbrando: «y esconbrando (Is 4:23) de los estaños y escorias neste presente destero».40 Però en aquest text totes les paraules es troben en traduccions de textos bíblics, on hem vist que, segons deia ja Yahuda, eren força corrents. Moltes altres paraules que podrien tenir un origen català es troben als textos judeocastellans a partir del segle xvii fins als nostres dies. Vegem-ne uns quants exemples: Manilla (cat. ‘braçalet’), en una copla que sembla composta al segle xviii per Yehudá Calí («La novia trae al novio joyas y ropas buenas / y yardán y orejales y maniyas y cadenas»)41 com a les memòries de la sefardita nascuda a Rodes el 1906 Matilde Aruguete de Jasón, que recorda que quan els seus quatre avis decidiren marxar a viure —i morir— a Jerusalem, el seu pare volia comprar la casa de la seva pròpia mare, però en veure que no tenia prou diners, va dir al seu sogre: «¿Y el yardán de oro y las maniyas de Rajel? ¡Para eso sirven los oros!».42 Caler el trobem profusament tant en textos clàssics («El talmid jajam cale que se guadre muncho de no venir a yerar en cualsequer cosa»)43 com en proverbis molt corrents: «Para el mal y el bien, séjel

37. Romeu-Ferré 2007: 320. 38. Romeu-Ferré 2007: 236. 39. Romeu-Ferré 2007: 130. 40. Romeu-Ferré 2007: 271. 41. Yardán (tc.): ampli collar d’or que utilitzaven les dones jueves a Grècia; acostumava a ser un regal de noces per part del pare de la núvia (Romero 1988: 77). 42. Gutkowski 1999: 42-43. 43. Talmid jajam (hb.) ‘estudiant de lleis religioses jueves’. La cita es troba al Meam loez Vayicrá (Constantinopla, 1753), fol. 15 (Romeu-Ferré 2000: 178). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 66

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

cale tener»44 o «Quien desea ser casamentero, cale que tenga cara de palo y calzado de fierro».45 La paraula melsa va provocar fa un cert temps una petita discussió en un grup virtual. Melsa és un mot català d’origen gòtic-germànic, els quals són prou freqüents en català.46 El rabí Asher ben Avraham HaLeví va enviar des dels Estats Units un missatge a la comunitat d’internet Sephardic House, amb data del 29 d’agost del 2004, en el qual preguntava pel significat de la paraula melsa, un mot que havia sorgit en una conversa amb la seva mare a la seva cuina de Salònica. Algú li va respondre que li semblava que era «un órgano pequeño que también se encuentra en el pollo». Gad Nassí va apuntar l’endemà que la paraula melsa s’empra en judeocastellà amb el mateix sentit que l’òrgan animal que en anglès es diu spleen. Però, curiosament, Yehudá Hatsví va dir després que es tractava «de una comida famosa de los judíos de Salónica», sense explicar quina era; també deia que en anglès es diu spleen i que en hebreu es diu t´hol. El dia 1 de setembre, Joseph Nahmías aclarí: «Recuerdo que cuando vivía con mis padres, que eran de Salónica, mi madre hacía melsa muy a menudo. Era, sin duda, melsa, y puedo recordar que se cocinaba con nuez, aceite y vinagre colorado y parecía un pupurri. La comíamos fría con ensalada». Potser es menjava la melsa del animals barrejada amb algun altre aliment, de manera que a la llarga es va identificar aquesta barreja amb el nom d’un dels seus ingredients. En les receptes de cuina de Camhy47 es troben també molts termes sospitosos. Veiem: axugar (o enxugar, cat. eixugar): «si dexa nel fornu solu axugar sin lumbri»; axuta (cat. eixut): «en otra chanaca bien axuta si bati cun il batidor las 6 claras di güevu»;48 chocolata (cat. xocolata): «cajentar la chocolata al fornu para ablandar»;49 coca (cat. ‘pastís allargat i amb els extrems arrodonits’): «si lavoran dándolis la forma

44. Kayserling 1968: 140. Séjel (hb.) ‘intel·ligència, prudència’. 45. Fouché-Delbosc 1895: n. 1050. 46. Bruguera 1986: 48-40. 47. Camhy 1978: 161-180. 48. Camhy 1978: 170. 49. Camhy 1978: 175. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 67

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

di panizicus lungus ridondus y entresados comu coca»;50 o escuma (cat. escuma): «batirlas cun il batidor asta que si azi escuma blanca».51 Veiem en Camhy alguns trets del dialecte dels Balcans —tant a Bòsnia (lloc d’origen de l’autora) com a Macedònia—, dels quals m’agradaria assenyalar, per exemple, el tancament de les vocals no accentuades e i o en i i u, clarament observada en aquella zona des de principi del segle xix52 —lumbri i no lumbre, ridondus i no redondos—; l’ús de l’article il i no le («cun il batidor»), i la preposició di i no de («di güevu»); la conservació de la f- de procedència llatina (fornu i no orno); a més d’altres que existeixen en els textos, però que no han coincidit amb les cites, com la pèrdua de la i (<e) inicial de paraula (spolverar); les metàtesis (asucri); i l’ús de molts arcaismes lèxics (ainda).53 Tot això vol dir que el català, com altres llengües romàniques, va tenir una certa influència en la formació del judeocastellà durant el segle xvi. Però aquest fet no implica que el català o les altres llengües fossin d’ús comú al segle xvi, ni que es parlessin en els segles successius: ni al tombant del segle xix al xx ni més recentment encara. Més aviat crec que l’ús del català que sembla que s’ha testimoniat és degut a fenòmens que no són la continuïtat des dels temps de l’expulsió del 1492. 6. PER CONCLOURE No obstant el que hem vist fins ara, si bé es lògic pensar que cada grup d’emigrats a l’Orient conservava —sobretot al començament— la seva parla regional, de la mateixa manera que conservaven les tradicions i la litúrgia, malauradament no posseïm cap testimoni escrit que ho acrediti. Encara avui no coneixem cap document escrit íntegrament o parcial en català a la diàspora i molt menys cap obra literària. Però 50. Camhy 1978: 163. 51. Camhy 1978: 175. 52. A Yisrael Haim de Belgrad, que vocalitzà alguns fragments de les seves obres. Vegeu Bunis 1996, fsc. 1: 151-166. 53. Que van estudiar, entre d’altres, Luria (1930), Stankiewicz (1964), Sala (1968), Crews (1979), i Quintana (1999). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 68

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

potser podem tenir esperances. Hem de tenir en compte que freqüent ment s’han catalogat a les biblioteques com a «hebreus» llibres escrits en judeocastellà, que hi ha llibres que es perden traspaperats i enquadernats dins d’altres, que a les biblioteques es fan troballes contínuament i que també se’n fan en indrets on mai no s’hi havien cercat papers de cap mena. Potser encara som a temps de trobar-ne algun. Tant de bo! Ara bé, avui per avui som una mica escèptics. Potser no es va escriure mai en català, per raons que encara no coneixem o perquè no es considerava d’interès comú escriure en llengües minoritàries. Pensem, a més, que en aquells temps s’escrivia pel bé comú i l’autoria no era gaire important. O potser sí que es va escriure en aquesta llengua, especialment en les primeres dècades de la diàspora, però els nombrosos desastres naturals que van patir les comunitats orientals (recordem la crema de la comunitat catalana de Salònica l’any 1545) es van endur el que hi havia. Freqüentment es produïen inundacions, terratrèmols, incendis i destruccions fortuïtes de les construccions, que eren molt fràgils, i molt probablement es perderen molts llibres i documents. Si n’hi havia de catalans, potser no ho sabrem mai. És clar que l’estudi dels cales de Aragón i de los catalanes a la diàspora i l’ús de la seva llengua és un dels temes pendents a casa nostra. Estic plenament d’acord que mereixeria una investigació més profunda, però sempre que es respectin els mètodes i les tesis d’una investigació científica, no unes presumpcions orientades a una finalitat ja determinada a priori per raons alienes a una investigació científica que es preui. BIBLIOGRAFIA Abinun (1988): Moïse Abinun, Les lumières de Sarajevo. Histoire d’une famille juive d’Europe centrale, París: J.C. Lattès. Alavedra (1970): Joan Alavedra, El fet del dia. D’ahir i d’avui, Barcelona: Editorial Selecta. Almosnino (1564): Moisès Almosnino, Regimiento de la vida, Salònica. — (1588): Moisès Almosnino, Meamets Kóaj, Venècia: Juan de Gara. Altisent (1993): Agustí Altisent, «Historia de la Haggadah de Poblet», Haggadah de Poblet, Poblet: Abadía de Santa María de Poblet, Riopiedras, ps. 7-15. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 69

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

Alvar (2000): Manuel Alvar, El ladino, judeoespañol calco, Madrid: Academia de la Historia. Baer (1970): Fritz Baer, Die Juden im Cristlichen Spanien, Westmead: Gregg International Publishers Limited (reimp. 1ª ed. Berlín 1929). Ben Na’eh (2001): Yaron Ben Na’eh, «Hebrew printing houses», dins Gad Nassi (ed.), Jewish Journalism and Printing Houses in the Ottoman Empire and Modern Turkey, Istanbul: The Isis Press, ps. 75-96. Benbassa & Rodrigue (1993): Esther Benbassa i Aron Rodrigue, Juifs des Balkans, espaces judéo-ibériques, XIXe-XXe siècle, París: La Découverte. Bonfil (1995): Robert Bonfil, «Italia: Un triste epílogo de la expulsión de los judíos de España», dins Ángel Alcalá (ed.) Judíos. Sefarditas. Conversos. La expulsión de 1492 y sus consecuencias, Madrid: Ámbito, ps. 246-268. Bruguera (1986): Jordi Bruguera, Història del lèxic català, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, ps. 48-50. Bunis (1996): David M. Bunis, «Yisrael Haim of Belgrade and the History of Judezmo Linguistics» dins J. Baumgarten i S. Kessler-Mesguich (eds.), Histoire, epistemologie, langage: La linguistique de l´hébreu et des langues juives, París: CNRS Editions, fsc. 1, ps. 151-166. Camhy (1978): Gina Camhy, «Algunas recetas de repostería sefardí de Bosnia», Estudios Sefardíes 1 [Annex de Sefarad], Madrid: CSIC, ps. 161-180. Cohen (2004): Albert Cohen, Carnets. 1978, París: Gallimard. Colón (1993): Germà Colón, El lèxic català dins la Romània, València: Universitat de València. Crews (1979): Cynthia M. Crews, «Textos judeo-españoles de Salónica y Sarajevo con comentarios lingüísticos y glosario», Estudios Sefardíes 2 [Annex de Sefarad], Madrid: CSIC, ps. 91-258. Ferorelli (1915): Nicola Ferorelli, Gli ebrei nell´Italia medirionale dall´età romana al secolo xviii, Bologna: Arnaldo Forni Editore. Feliu & Ferrer (2011): Francesc Feliu i Joan Ferrer, «Judaeo-Catalan: in search of a mediaeval dialect that never was», Journal of Iberian Medieval Studies 3, n. 1, ps. 41-60. Fouché-Delbosc (1895): Raymond Fouché-Delbosc, Proverbes Judéo-Espagnols, París: Alphonse Picard et Fils, Éditeurs. Galante (1985): Avram Galante, Histoire des Juifs de Turquie, 9 vols., Istanbul: Isis. Gitlitz (2003): David M. Gitlitz, Secreto y engaño. La religión de los criptojudíos, Valladolid: Junta de Castilla y León. Gutkowski (1999): Hélène Gutkowski, Érase una vez... Sefarad. Los sefaradíes del Mediterráneo. Su Historia. Su Cultura. 1880-1950. Testimonios, Buenos Aires: Lumen. Hacker (1993): Yosef Hacker, «Los sefardíes del Imperio otomano del siglo Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 70

12/02/15 10:29

Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492?

XVI», Haim Beinart (ed.), El legado de Sefarad, 2 vols., Jerusalem: Magnes Press. Kayserling (1968): Meyer Kayserling, «Appendice. Refranes ó Proverbios Españoles de los judíos españoles», Biblioteca Española-Portugueza-Judaica. Estrasburg, 1890 [reimp. Niewkoop], ps. 121-140. Lleal (1992): Coloma Lleal, El djudezmo. El dialecto sefardí y su historia, Barcelona: Universitat de Barcelona. Luria (1930): Max A. Luria, «A study of the Monastir dialect of Judeo-Spanish based on oral material collected in Monastir, Yugoslavia», Revue Hispanique, vol. LXXIX, ps. 323-583. Magdalena (1993): José Ramón Magdalena, «La Haggadah de Poblet. El Códice», Haggadah de Poblet, Poblet: Abadia de Santa Maria de Poblet, Riopiedras, ps. 17-31. Marcó i Dachs (1990): Lluís Marcó i Dachs, «Katalanizmos en el djudeoespanyol», Aki Yerushalayim 41, any 11, p. 28. Marí (1992): Joan Marí, «Entrevista a David Gebler, president de la Comissió Nacional Jueva Sefarad 92», El Temps 13-1-1992. Moreno (2003): Harry Moreno, Caminando y hablando. La historia real de una familia sefardí, Barcelona: Dèria Narrativa. Nehama (1935-1978): Joseph Nehama, Histoire des Israélites de Salonique, 6 t., Salònica-París: Molho-Durlacher. Pi de Cabanyes (1992): Oriol Pi de Cabanyes, «Los sefardíes catalanes», La Vanguardia, Barcelona, abril del 1992. Pin i Soler (1966): Josep Pin i Soler, De les terres mediterrànies, Barcelona: Edicions 62. Quintana (1999): Aldina Quintana, «Diatopische Variation des Judenspanischen in den Balkanländern und in der Türkei», W. Busse (ed.) Neue Romania, Judespanish II, Berlín, ps. 47-65. — (2002): Aldina Quintana, «Geografía lingüística del judeoespañol de acuerdo con el léxico», Revista de Filología Española LXXXII, ps. 105138. — (2005): Aldina Quintana, «La influencia del romance aragonés en el judeoespañol», dins Alfredo Romero Santamaría i Miguel Ángel Motis Dolader (coord.) Aragón Sefarad, Saragossa: Diputación de Zaragoza – Ibercaja, 2 vols., vol. I, ps. 509-552. — (2007): Aldina Quintana, Geografía Lingüística del Judeoespañol. Estudio sincrónico y diacrónico, Berna: Peter Lang. Régné (1978): Jean Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327, Jerusalem: Magnes Press. Ribas i Massana (1992): Frederic Ribas i Massana, «Sefardites», Bústia del diari Avui 3-5-1992. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 71

12/02/15 10:29

Pilar Romeu-Ferré

Rodrigue (1992): Aron Rodrigue, «Los sefardíes en el Imperio otomano», dins Elie Kedourie (ed.) Los judíos de España, Barcelona: Crítica. — v. Benbassa. Romero (1988): Elena Romero, Coplas sefardíes. Primera selección, Córdoba: El Almendro. Romeu-Ferré (1998): Pilar Romeu-Ferré (ed.) Moisés Almosnino. Crónica de los reyes otomanos, Barcelona: Tirocinio. — (2000): Pilar Romeu-Ferré, Las llaves del Meam loez. Edición crítica, concordada y analítica de los Índices del Meam Loez de la Torá, Barcelona: Tirocinio. — (2007): Pilar Romeu-Ferré (ed.) Fuente clara (Salónica, 1595). Un converso sefardí a la defensa del judaísmo y a la búsqueda de su propia fe, Barcelona: Tirocinio. Sala (1968): Màrius Sala, «Elementos balcánicos en el judeo-español», Actas del XI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas, Madrid: CSIC, 4 vols., IV, ps. 2151-2160. Sastre i Portella (1991): Florenci Sastre i Portella, El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències, Ciutadella: El Iris, ps. 25-27. Secall i Güell (1980): Gabriel Secall i Güell, Els jueus de Valls i la seva època, Valls: Institut d’Estudis Vallencs. Soldevila (1968): Ferran Soldevila, Què cal saber de Catalunya, Barcelona: Club Editor. Stankiewicz (1964): Edward Stankiewicz, «Balkan and Slavic elements in the Judeo-Spanish of Yugoslavia», dins For Max Weinreich on his Seventieth Birthday: Studies in Jewish Languages, Literature, and Society, La Haia: Mouton, ps. 229-236. Vinograd (1993): Yeshayahu Vinograd, Thesaurus of the Hebrew Book. Listing of Books printed in Hebrew Letters since the Beginning of Hebrew Printing circa 1469 through 1863, 2 vols., Jerusalem: The Institute for Computarized Bibliography. Yahuda (1915): Abraham S. Yahuda, «Contribución al estudio del judeoespañol», Revista de Filología Española II, ps. 339-370.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 51-72

llengua_literatura_25.indd 72

12/02/15 10:29

DEL DATIU A L’ACUSATIU. UN CANVI SINTÀCTIC EN PROCÉS EN LLENGÜES ROMÀNIQUES I BASC1 Anna Pineda

Centre de Lingüística Teòrica Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, Edifici B, UAB - 08193 Bellaterra Tf.: 93 586 80 69 anna.pineda@uab.cat

Resum En català, així com en altres llengües romàniques i també en èuscar, hi ha diversos verbs que poden dur un complement de persona en datiu o en acusatiu —en el cas basc, en datiu o en absolutiu. En són exemples els verbs catalans trucar, telefonar, contestar, robar, pagar, pegar o disparar, entre d’altres. Aquesta alternança de cas és de fet una transició de l’ús del datiu a l’ús de l’acusatiu. Es tracta, en el fons, d’un canvi sintàctic en procés, que presenta diferents estadis d’evolució segons la varietat dialectal o fins i tot idiolectal. Per analitzar aquesta alternança de cas, o aquest pas de datiu a acusatiu, prenem com a punt de partida la idea que un verb intransitiu inergatiu com trucar (format per un verb lleuger i un nominal, com ara fer TRUC) seguit d’un complement de persona correspon de fet a una estructura ditransitiva, és a dir, una estructura amb un complement directe i un d’indirecte (fer TRUC a algú). Assumim també que, com en bona part de les construccions ditransitives de les llengües, hi intervé un nucli aplicatiu que relaciona l’objecte directe (truc) i l’indirecte (a algú). Seran les propietats d’aquest nucli funcional aplicatiu les que ens permetran explicar el pas de l’ús d’un complement datiu (Li telefono) a l’ús d’un complement acusatiu (El telefono), en els primers estadis del procés de canvi. Finalment, constatarem que en l’estadi final el procés desemboca en una autèntica transitivització de l’estructura. Paraules clau variació sintàctica, estructura argumental, datiu, acusatiu, llengües romàniques, basc 1. Aquest article s’ha elaborat en el marc d’una beca predoctoral del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministeri d’Educació del Govern d’Espanya, i també s’ha beneficiat del projecte Microvariación: rasgos sintácticos y realización morfofonológica (HUM2006-13295-C02-01) (Ministeri d’Educació del Govern d’Espanya). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-97 DOI: 10.2436/20.2502.01.74 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 10 de juliol del 2014. Acceptat el 7 d’octubre del 2014.

llengua_literatura_25.indd 73

12/02/15 10:29

Anna Pineda

Abstract: From dative to accusative. An ongoing syntactic change in Romance and Basque In Catalan, as well as in other Romance languages and Basque, there are several verbs which can take a dative- or accusative-marked complement of person, in Basque, a dative- or absolutive-marked one. This is the case of Catalan verbs trucar ‘phone’, telefonar ‘phone’, contestar ‘answer’, robar ‘rob’, pagar ‘pay’, pegar ‘hit’ and disparar ‘shoot’, among others. This case alternation is indeed a transition from dative to accusative. We are dealing with a process of syntactic change which reflects different stages of evolution depending on the dialectal or even idiolectal variety. In order to analyse this alternation, or this change from dative to accusative, we assume the idea that an unergative intransitive verb such as trucar (made up of a light verb and a nominal, as in fer truc ‘make a phone call’) followed by a complement denoting person actually corresponds to a ditransitive structure, this is to say, a structure with a direct and an indirect object (fer truc a algú ‘make a phone call to someone’). Likewise, we assume that, as in several ditransitive constructions, there is an applicative head relating the direct complement (truc) and the indirect complement (a algú). The properties of this functional applicative head will allow us to explain the change from the use of a dative complement (Li telefono) to the use of an accusative complement (El telefono) in the early stages in the process of change. Finally, we will see that in the final stage the process results in a true transitivization of the structure. Keywords syntactic variation, argument structure, dative, accusative, Romance languages, Basque

1. PRESENTACIÓ En aquest article estudiem diversos verbs que presenten un mateix patró de variació sintàctica tant intralingüísticament com interlingüísticament: l’alternança de cas datiu/acusatiu. En concret, l’estudi es basa en les dades de diversos parlars catalans, si bé també resseguim el que ocorre en altres zones de l’espai romànic, concretament en espanyol, en asturià i en diverses parles d’Itàlia. A més, per reforçar la validesa de l’anàlisi presentada, també tenim en compte el comportament d’una llengua genealògicament no relacioLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 74

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 75

nada, el basc. Prenent el català com a referència, els verbs afectats són aquests:2 Verbs de transferència de comunicació · Verbs de comunicació telefònica: telefonar, trucar, cridar, tocar, picar · Verbs de comunicació per correspondència: escriure · Verbs de comunicació per resposta: contestar, respondre Verbs de transferència de possessió · Verbs de possessió positiva: pagar · Verbs de despossessió: robar Verbs de contacte (en sentit ampli) · Verbs de contacte violent: pegar, colpejar, colpir, picar, mossegar · Verbs de contacte a distància: apuntar, disparar · Verbs d’ordre lineal o jeràrquic: seguir, precedir, succeir Verbs d’interacció social i nocions relacionades3 · servir, manar, cridar ‘escridassar’, pregar, suplicar, ensenyar, influenciar, obeir, aplaudir, xiular, mentir, penjar (al telèfon), aconsellar, consultar, pitar (castellanisme per a ‘tocar el clàxon’), picar (a través del timbre o intèrfon), informar, lladrar, preguntar La variació sintàctica que presenten aquests verbs té a veure amb l’expressió del complement de persona, que pot presentar cas datiu o cas acusatiu, tant en els SD (sintagmes determinants) plens com en els clítics.4 En català, aquesta alternança constitueix un cas irrefutable de variació datiu/acusatiu per al qual no s’ha proposat cap explicació (per a les poques mencions parcials del fenomen, 2. Convé tenir present que, com veurem, no tots els parlants tenen la possibilitat d’alternança amb tots els verbs. Quant a la normativa, en alguns casos es reconeixen tots dos règims (per exemple per a robar o contestar), però en d’altres se’n recull només un (per exemple per a telefonar i pegar, que han de ser intransitius). 3. No és un llistat exhaustiu, perquè els límits d’aquest darrer grup fluctuen de manera considerable. 4. Sense entrar en detalls intrateòrics, assumim la visió (actualment majoritària en el generativisme) que els sintagmes nominals encapçalats per un determinant formen un SD, de tal manera que D (el determinant) n’és el nucli. Convé aclarir, però, que aquesta qüestió no està lliure de controvèrsia: fins als anys 80, predominava la idea que el nucli era el nom i que, per tant, aquests sintagmes eren SN. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 75

12/02/15 10:29

Anna Pineda

normalment des d’un punt de vista descriptiu, vegeu Solà (1994), Cabré & Mateu (1998), Rosselló (2002), Pérez Saldanya (2007), Ramos (2005a, b) i Morant (2008)).5 Aquests treballs, això sí, constaten que hi ha variació dialectal, però també idiolectal. Si en català aquesta alternança ha estat, poc o molt, reconeguda, en espanyol en canvi trobem explicacions molt contradictòries en les gramàtiques i diccionaris prescriptius, a causa, d’una banda, de l’existència del marcatge diferencial d’objecte en l’àmbit dels SD lèxics (que fa indistingibles un objecte directe de persona i un objecte indirecte) i, de l’altra, de fenòmens de confusió de cas (loísmo, laísmo, leísmo) en l’àmbit dels clítics. En Pineda (2014: §5.1.1.) mostrem que l’al ternança datiu/acusatiu no té res a veure amb els fenòmens de confusió de cas en els clítics. 2. MOSTRA DE DADES Per exemplificar la casuística a què ens referim, prenem els verbs de comunicació telefònica.6 Segons el diccionari normatiu, telefonar i trucar (per telèfon) són verbs intransitius, de tal manera que la persona que rep la telefonada s’expressa en datiu (1).7 Molts parlants, però, tendeixen a recórrer a l’acusatiu (2): (1) En Joan {truca/telefona} a la seva filla → En Joan li {truca/telefona} (2) En Joan {truca/telefona} la seva filla → En Joan la {truca/telefona} 5. Aquests treballs descriuen l’alternança però no en busquen la motivació. A tall d’exemple, Rosselló (2002: 1939) diu: «Sigui quina sigui la veritable explicació d’aquesta alternança entre l’acusatiu i el datiu [...]». 6. Per a un repàs exhaustiu de les consideracions que s’han fet sobre aquests verbs des d’un punt de vista prescriptiu en diccionaris i gramàtiques, i per a un recull d’exemples reals extrets d’obres literàries, de la premsa i del discurs espontani dels parlants, remetem el lector a Pineda (2014: §5.2). 7. En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 76

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 77

Quant a l’espanyol, on telefonear també presenta aquesta alternança, és significatiu que tant la Nueva Gramática de la Lengua Española (NGLE) com el Diccionario Panhispánico de Dudas (DPD) reconeguin que es tracta d’una autèntica alternança de cas, la qual cosa contradiu el dictamen normatiu del Diccionario de la lengua española (DRAE). Així, la NGLE (2009: §16.9q), en referir-se a l’alternança datiu/acusatiu, afirma que «es muy común la de [...] telefonear, que se ilustra a continuación: Al día siguiente la telefoneó para invitarla al cine […] Cuando regresaras a Europa, le telefonearías para entrenarla en llamarte Tito». El DPD observa sobre telefonar que «en el uso culto mayoritario funciona como intransitivo [...]. No obstante, en el habla culta se documenta también su uso como transitivo: Gus tavo la telefoneaba casi todos los días». Aquesta tendència de marcar amb acusatiu el complement de persona d’aquest tipus de verbs apareix també en altres llengües romàniques, com ara l’asturià, on de fet l’ús d’acusatiu (4) és preferible al del datiu (3): (3) ?Telefonée y (4) Telefonéelu, telefoneéla

(Xulio Viejo, c. p.)

Per acabar el panorama romànic, cal dir que també en diversos parlars italians trobem l’alternança. Així, al costat de la forma amb datiu (5), tenim la forma amb acusatiu (6), circumscrita segons l’Academia della Crusca als parlars meridionals d’Itàlia: (5) a. Ogni giorno telefono a mia mamma (Grande Dizionario Hoepli Italiano de Gabrielli) b. Ogni giorno [dat le] telefono (6) a. Telefonarono lo zio

(Gadda, citat per l’Academia della Crusca) b. [ac Lo] telefonarono Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 77

12/02/15 10:29

Anna Pineda

De fet, la variació datiu/acusatiu està documentada, entre d’altres, en el napolità, l’altamurà de la Pulla, la varietat calabresa de Cosenza i de Trebisacce, i el sicilià, d’acord amb Ledgeway (2000: 52-53, 2009: 844-847). Finalment, ja fora de l’àmbit romànic, és remarcable que en altres llengües, com ara el basc, també trobem aquesta alternança (vegeu Etxepare 2003, Mounole 2012, Creissels i Mounole 2012, Fernández i Ortiz de Urbina 2010 i 2012):8 (7) Adunari deitu diot nik Aduna-dat telefonar aux:erg-abs-dat jo-erg ‘He telefonat [dat a l’Aduna]’ (8) Aduna deitu dut nik Aduna.abs telefonar aux:erg-abs jo-erg ‘He telefonat [abs l’Aduna]’ Un cop presentades les dades, ens disposem a analitzar-les amb més deteniment. 3. L’ALTERNANÇA COM A CANVI SINTÀCTIC Treballs com el de Ramos (2005a, b) apunten a una distribució més aviat complementària de l’opció dativa i l’acusativa: així, el datiu correspon a la majoria de dialectes valencians i balears (dits conservadors), mentre que l’acusatiu correspon a alguns dialectes del català central (dits innovadors). Si aquesta fotografia fos completa, n’hi hauria prou de dir que el primer grup de parlants té en la seva gramàtica una estructura amb datiu, mentre que el segon grup de parlants disposa d’una estructura amb acusatiu. 8. En basc els patrons argumentals impliquen indexació argumental en el verb i marca de cas en els SN que representen els diversos arguments. Així, les formes finites dels verbs presenten un, dos o tres índexs que es refereixen als arguments represen tants per SN en cas absolutiu, datiu i ergatiu. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 78

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 79

Tanmateix, l’escenari és més complex. Ho demostren estudis de corpus com el de Morant (2008). D’una banda, sí que es corrobora un ús força sistemàtic del datiu en la majoria de parlars valencians, de manera que podem dir que en aquestes varietats el canvi sintàctic consistent en l’acusativització no s’ha iniciat i, per tant, aquests parlants disposen només de l’opció dativa. D’altra banda, però, no sembla que en la resta de parlars hi hagi uns usos tan uniformes: de fet, en la majoria de varietats del català central (i també en algunes varietats balears), el que predomina és una combinació de totes dues opcions codificadores. Tampoc en el cas de l’espanyol no sembla que hi hagi una distribució dialectal complementària dels usos acusatius enfront dels usos datius: a partir de les respostes dels nostres informants, així com de les poques referències del fenomen que trobem en la bibliografia, constatem que l’ús de totes dues opcions és present tant en l’espanyol d’Amèrica com en l’europeu, i que segurament el fenomen està subjecte a variació idiolectal. En definitiva, també en aquesta llengua hi ha parlants que disposen de totes dues opcions codificadores. Així doncs, cal que examinem què ocorre quan el canvi ja s’ha iniciat. En el canvi sintàctic que determina el pas del datiu i l’acusatiu, podem distingir-hi aquestes fases: (i) Canvi no iniciat: El parlant empra, amb un determinat verb, només el datiu, la qual cosa denota que el canvi amb el verb o context d’ús en qüestió no s’ha iniciat. Bona part dels valencianoparlants es troben en aquesta fase, per a la majoria de verbs. Altres parlants poden estar en la fase de canvi no iniciat per a un determinat verb, però en canvi poden haver començat a introduir l’acusatiu per a altres verbs. (ii) Canvi incipient: El parlant empra l’acusatiu i el datiu indistintament, la qual cosa denota que el canvi amb el verb o context d’ús en qüestió està en procés. Com veurem en l’apartat 4, tant si hi ha datiu com si hi ha acusatiu l’estructura que tenim és la mateixa —la diferència és, però, que el nucli funcional aplicatiu que intervé en l’estructura presenta propietats d’assignació de cas diferents. Així doncs, la predicció és que, tant si el complement de persona és datiu com acusatiu, no hi hagi cap tipus de conseqüència semàntica ni interpretativa. Esperem, doncs, que hi hagi variació lliure, fins i tot en un mateix parlant i amb un mateix verb. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 79

12/02/15 10:29

Anna Pineda

(iii) Consolidació selectiva del canvi: El parlant empra l’acusatiu i el datiu amb propòsits semàntics, la qual cosa denota que el canvi s’ha consolidat parcialment o, millor, selectivament, perquè s’ha consolidat l’acusatiu només en un dels contextos d’ús del verb (per exemple, quan robar té un matís de violència, o quan contestar té un matís de contundència, com veurem en l’apartat 3.1.2). (iv) Consolidació plena del canvi: El parlant empra només l’acusatiu, la qual cosa denota que el canvi s’ha consolidat plenament, amb aquell verb. És important tenir present que aquest canvi procedeix de manera esglaonada: un mateix parlant pot haver consolidat el cas acusatiu per a determinats usos d’uns verbs, i en canvi mantenir la variació lliure datiu/acusatiu per a altres verbs, i fins i tot ni tan sols haver iniciat el canvi amb alguns altres verbs. Ho il·lustra a la perfecció la radiografia següent, d’un dels nostres informants del català central. Aquest parlant fa un ús indistint de l’acusatiu i el datiu (estadi ii) amb verbs com trucar (Avui li/la trucaré), apuntar (El policia li/l’apuntava des de la distància) o obrir (Toquen al timbre, és la Marta: obre-li/la). En canvi, amb robar fa un ús indistint de datiu i acusatiu en general (Un carterista li/el va robar a l’autobús) (estadi ii), però, si el context denota violència o afectació de la víctima, fa un ús exclusiu de l’acusatiu (El van apallissar uns criminals i el van robar) (estadi iii); el mateix parlant, en el cas de verbs com contestar/respondre, fa un ús indistint d’acusatiu i datiu amb el significat bàsic de ‘donar resposta a algú’ (El Joan et va fer una proposta i està esperant que li/el contestis) (estadi ii), però en canvi amb el significat de ‘replicar amb contundència, portar la contrària’ usa una codificació exclusivament acusativa (El Joan estava molt enfadat per la manera com l’havies contestat) (estadi iii); semblantment, amb verbs com disparar distingeix els contextos en què l’impacte sobre la víctima no s’especifica, amb un ús indistint de datiu i acusatiu (Li/El van disparar però no li va passar res) (estadi ii), i en canvi, en els contextos en què hi ha un impacte real, fa un ús exclusiu d’acusatiu (El van disparar i va morir a l’acte) (estadi iii). Així mateix, el parlant ha consolidat l’acusatiu sistemàtic (estadi iv) amb verbs com escriure (Volia saber com estava i l’he escrit), pegar (A l’escola sempre el peguen) o penjar (Parlaven per telèfon però ella es Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 80

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 81

va enfadar i el va penjar). Finalment, sembla que encara no ha iniciat el procés de canvi (estadi i) amb verbs com picar (Li ha picat una abella), lladrar (El nen es va acostar al gos i l’animal li va lladrar) o pregar/suplicar (Ets molt pesat, amb la teva mare. Sempre li pregues/supliques perquè t’ajudi). En canvi, la radiografia d’un altre parlant —per exemple de qui escriu aquestes línies— podria donar resultats totalment diferents sobre quins verbs presenten lliure alternança (estadi ii), quins tenen un ús consolidat amb explotació semàntica (estadi iii) o sense (estadi iv) i quins ni tan sols han estat afectats pel procés de canvi (estadi i). Vegem, amb més detall, en què consisteixen les diferents fases del canvi sintàctic estudiat. 3.1. Les etapes del canvi 3.1.1. Canvi incipient: la variació intraparlant Quan el canvi s’inicia (estadi ii), hi ha una fase de variació lliure, és a dir, d’ús indistint de les dues opcions de cas. Així, un mateix parlant pot combinar en una mateixa seqüència ambdues opcions, tant en català (9) com en espanyol (10):9 (9) A veure, truca-li, truca-li i així sabem què passa. Va, truca’l! (M) (10) Le llamas por teléfono [...] si me apetece lo llamo. (L) És igualment il·lustratiu el fragment següent extret d’una obra teatral. Els actors discuteixen sobre la conveniència de fer una trucada i tots dos utilitzen totes dues formes:10 9. Per referir-nos a les fonts dels exemples, emprarem la classificació següent: P per a premsa escrita, M per a mitjans de comunicació (programes o entrevistes de televisió o ràdio, sèries televisives), L per a obres literàries tant originals com traduïdes i finalment E per a exemples de producció espontània de parlants nadius de català i d’espanyol. 10. És un diàleg entre els actors Jordi Boixaderas i Jordi Bosch de l’obra El crèdit (de Jordi Galceran, Sala Villarroel, Barcelona, 28/03/2014). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 81

12/02/15 10:29

Anna Pineda

(11) Actor 1: Com vols que li truqui? [...] No la trucaré! Actor 2: Truca-li. [...] Mira, la truques i li dius que... (E) La nostra proposta per explicar la variació intraparlant s’inspira en un plantejament que s’ha fet en l’estudi del canvi lingüístic: la possibilitat que els parlants tinguin a la seva disposició múltiples gramàtiques que competeixen entre si per encaixar amb un input determinat, de manera que un parlant pot retenir, durant un temps, diferents opcions de codificació (vegeu Pineda (2014: §5.6.1) i les referències allí citades). En efecte, això encaixa en el nostre cas d’estudi: els parlants que tenen la solució dativa i la solució acusativa parteixen de la combinació de dues gramàtiques, una amb solucions conservadores (datiu), i una altra amb solucions innovadores (acusatiu). En aquest estadi del procés de canvi, doncs, el parlant empra indistintament totes dues marques de cas amb un mateix verb i en un mateix context, és a dir, sense vincular el cas amb diferències semàntiques, tal com hem vist en (9)-(11). 3.1.2. Consolidació (selectiva o plena) del canvi: cap a una transitivització Partint de l’estadi de variació lliure anterior, cal tenir present que arriba un punt que l’input torna a ser prou consistent i uniforme i permet, doncs, l’assentament d’una solució o de l’altra. A gran escala, això és el que ha passat, per exemple, amb el verb francès aider, que antigament permetia l’alternança datiu/acusatiu i que actualment s’usa exclusivament amb complements acusatius (Troberg 2008). Doncs bé, aquesta consolidació també té lloc, a petita escala, amb tots els nostres verbs en català i en la resta de llengües estudiades. En efecte, podem constatar que una part dels parlants han fet un pas més enllà i han passat d’un estadi (transitori) amb dues gramàtiques en competició que generen variació intraparlant lliure, a un estadi ulterior en què les dues variants s’aprofiten a la interfície i són interpretades de manera diferent. Així doncs, en l’estadi (iii), la consolidació selectiva del canvi, el parlant decideix aprofitar les dues opcions de codificació per expressar una diferència semàntica, de manera que conLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 82

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 83

solida l’ús acusatiu per a un significat concret del verb, mantenint l’ús datiu (estadi i) o l’ús alternant (estadi ii) per a altres significats. Val a dir que aquest estadi de consolidació selectiva il·lustra un fet que sembla natural: el de treure partit de les possibilitats que ofereix la llengua. En el cas que ens ocupa, sovint la selecció del significat del verb amb el qual es consolidarà el cas acusatiu té a veure amb distincions semàntiques que giren generalment entorn de la noció d’afectació (incloent-hi violència, contundència, etc.): amb acusatiu, el complement de persona és més afectat; amb datiu, menys. De fet, la relació entre afectació i codificació transitiva ha estat àmpliament descrita en treballs referits a llengües ben diverses (vegeu Pineda (2014: §5.6.2.1.1) i les referències allí citades). De fet, l’ús de la diferència de cas per fer una diferència semàntica ha arribat en alguns casos al diccionari normatiu; per exemple, segons el DIEC2 contestar amb datiu significa ‘donar resposta’, mentre que l’ús acusatiu implica matisos de major contundència, que acosten el significat del verb a ‘replicar’. Així mateix, robar amb datiu significa ‘apropiar-se indegudament, amb violència, amb engany, d’amagat (allò que és propietat d’altri)’, mentre que amb acusatiu significa ‘desposseir (algú) de les coses que li pertanyen, indegudament, amb violència, amb engany, d’amagat’. Observem que l’alternança de cas vehicula una diferència quant a l’afectació, en el sentit que l’acusatiu apareix quan s’especifica (vegeu text en rodona) l’alt grau d’afectació de la víctima (12), i el datiu es reserva per als altres casos (13): (12) Dos detinguts per haver malferit i robat un noi per Cap d’Any a Banyoles Segons la víctima, els agressors li van demanar per agafar un taxi, el van asfixiar fins a fer-lo caure inconscient, el van robar i el van colpejar brutalment. (M) (13) No coneixes l’avi: no hi ha home en aquest món que pugui robarli i sortir-se’n. (L) En canvi, sabrem que el canvi ja s’ha consolidat plenament (estadi iv) quan l’ús de l’acusatiu sigui sistemàtic i s’utilitzi per designar la víctima de qualsevol tipus de robatori, incloent-hi casos en què la persona robada només ha perdut una petita quantitat de diners (14): Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 83

12/02/15 10:29

Anna Pineda

(14) - L’han robat a l’estació de tren? - No, a l’hotel. - Què ha perdut? - Unes 100 lliures. (L) Així doncs, l’ús que diversos parlants fan d’estructures amb acusatiu per a aquesta mena de verbs correspon, de fet, a un estadi concret d’un procés de canvi de la llengua.11 És interessant que també en altres llengües es detecta l’explotació semàntica de les dues opcions disponibles (estadi iii). Així, diversos parlants de l’espanyol consultats constaten que l’ús de robar amb acusatiu implica una major afectació, amb un significat molt més proper a ‘assaltar, atracar’. De fet, Fernández-Ordóñez (1999: 1328-1329 i 1329, n. 23) explica que la codificació del complement de persona en acusatiu implica «una reinterpretación del verbo, aumentando su grado de transitividad e implicando un cambio de significado», en el sentit que «el acto de sustracción tuvo lugar en presencia del individuo afectado y con notable perjuicio del mismo». També en espanyol, però, hi ha una part de parlants que opten per l’acusatiu de manera sistemàtica, i no només per a determinats contextos (estadi iv). Així, faran servir la codificació acusativa amb el significat estàndard de robar, sense cap matís de violència ni de major afectació: (15) a. Lo robaron y le devolvieron todo: increíble (P) b. Meten presa a mujer por fingir que la robaron. La fémina acudió a la comisaría indicando que le habían hurtado un bolso que dejó en una farmacia (P)

11. Un revisor anònim del present treball suggereix l’interès de tenir present que molts parlants, amb alguns verbs, ja parteixen d’estructures transitivitzades. Sens dubte, aquesta és la percepció que hom té si mira l’ús actual de la llengua en determinades parts del territori (per exemple, amb el verb trucar en la majoria de comarques del català central). L’objectiu del treball és, precisament, situar aquest estat de coses (l’ús d’acusatiu amb alguns verbs) en el marc general del català, tant des del punt de vista de l’evolució diacrònica de la llengua com des del punt de vista de la variació del conjunt de dialectes. Agraïm, doncs, l’observació del revisor, perquè ens permet fer aquest aclariment. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 84

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 85

Si ens fixem en els verbs de comunicació telefònica, no sembla que la distinció de cas tingui conseqüències semàntiques, és a dir, no semblen compatibles amb l’estadi (iii) de consolidació selectiva del canvi. Ara bé, en asturià, Xulio Viejo (c. p.) constata que és possible detectar una diferència interpretativa segons el cas usat.12 També en basc, els parlants que disposen de les dues opcions codificadores per a deitu ‘trucar’ en poden fer un ús amb matisos aspectuals diferenciats (Etxe13 pare 2003: 412-413, Mounole 2012: 361-362). Observem, doncs, que en l’etapa de consolidació del canvi, els parlants treuen profit, des del punt de vista del significat, de l’alternança de cas. Arribats en aquest punt, convé que concretem quina és l’estructura d’aquests verbs, i com s’hi encabeix la variació datiu/acusatiu. 4. L’ESTRUCTURA ARGUMENTAL DELS VERBS ALTERNANTS 4.1. Què amaguen els verbs inergatius? Els verbs estudiats són originàriament intransitius, és a dir, verbs sense objecte directe (OD). Com és sabut, d’entre els verbs intransitius distingim els inacusatius (amb un subjecte més aviat pacient, com néixer o venir), i els inergatius (amb un subjecte més aviat agentiu, com córrer 12. Xulio Viejo (c. p.) adverteix que «[s]i tuviese que arriesgar una cierta matización entre ambos diría que el acusativo marca un aspecto puntual (telefonéelu va cinco minutos) y el dativo un cierto matiz durativo o reiterativo (telefonéa-y tolos díes)». Si bé caldria aprofundir en les diferències entre ambdues variants, no sembla del tot desencaminat pensar que existeix una correlació entre els matisos aspectuals apuntats i una diferència semàntica basada en el grau d’afectació, en la línia del que hem constatat amb altres verbs —l’acció puntual amb acusatiu denotaria una major afectació del participant, mentre que la versió amb datiu correspondria a un esdeveniment del qual es vol destacar la iteració o la duració, més que no l’efecte que pugui produir-se sobre el participant. 13. La diferència es percep en afegir-hi modificadors (p. ex. un al·latiu como bulegora ‘a l’oficina’): tant amb datiu com amb absolutiu s’obtindrà el significat ‘trucar a algú a l’oficina, entenent que aquest algú ja és a l’oficina’; però, addicionalment, la forma absolutiva també pot correspondre a la lectura ‘trucar a algú que no és a l’oficina i fer-l’hi anar’ (Fernández & Ortiz de Urbina 2012: 87). Odria & Berro (2011: 14) relacionen les dues lectures (tal com avançàvem) amb l’afectació. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 85

12/02/15 10:29

Anna Pineda

o fumar). En efecte, els nostres pertanyen a aquesta segona subclasse. En aquest punt, convé parlar de la relació amagada entre els verbs inergatius i els transitius, capturada per diverses teories lingüístiques, i que presenta un gran interès en el marc d’un estudi comparatiu entre l’àmbit romànic i l’eusquera com el nostre. I és que, en línies generals, sembla que les formes superficials dels verbs inergatius del basc reflecteixen la configuració transitiva subjacent dels equivalents romànics, estructuralment opacs: dormir ~ lo egin ‘(lit.) fer son’, parlar ~ hitz egin ‘(lit.) fer paraula’. De fet, també en la nostra llengua en trobem exemples: són ben comunes expressions com fer nones per dir dormir, i és ben conegut també l’ús de fer feina en comptes de treballar, especialment a les Illes. Efectivament, aquestes estructures complexes del tipus ‘verb lleuger + nom’ confirmen una hipòtesi que gaudeix d’àmplia acceptació en el corrent generativista: els verbs inergatius amaguen de fet una estructura transitiva formada per un verb lleuger i un element nominal (Hale & Keyser 1993, 2002). Així, s’entén que un verb inergatiu com trucar és fruit de la fusió d’una arrel nominal cognada (N) amb un nucli verbal:14

(16) V V

fer + TRUC = trucar

<TRUC>

14. En la nota 7 ens referíem a l’ús originari de telefonar com a verb ditransitiu, per exemple telefonar un missatge a algú. Certament, alguns dels verbs estudiats (com telefonar, però també robar, entre d’altres) permeten no només un OD cognat (fer telefonada, fer robatori), sinó també un OD amb un contingut no relacionat amb l’arrel lèxica del verb (telefonar un missatge, robar la cartera). Sovint, els referents d’aquests OD són hipònims respecte dels nominals cognats: un missatge és un tipus concret de telefonada. En altres casos, però, la relació semàntica és més abstracta, com ara entre cartera i robatori. En Pineda (2014: 5.3.2) especifiquem el mecanisme teòric que permet donar compte d’aquestes dues opcions, l’OD cognat i l’OD amb contingut lèxic diferenciat. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 86

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 87

El nostres verbs, però, presenten també un argument meta, un objecte indirecte (OI). Aleshores, si a una construcció transitiva hi afegim un OI, obtenim una construcció ditransitiva, de manera que L’Anna truca a l’Andreu és de fet L’Anna fa truc a l’Andreu. Podem parlar, doncs, d’una estructura ditransitiva a l’ombra. Precisament, en les construccions ditransitives (exemplificades per excel·lència pel verb donar: L’Andreu dóna un llibre a l’Anna), s’ha postulat que hi intervé un nucli funcional, anomenat aplicatiu, que s’encarrega de relacionar l’OD i l’OI. El terme aplicatiu té l’origen en l’anàlisi de les llengües bantu, en les quals és força evident que els OI no són arguments directament dependents del verb, sinó arguments afegits, aplicats a l’estructura.15 En aquest sentit, darrerament són molts els lingüistes generativistes que han adoptat la idea que els OI de les llengües del món són introduïts mitjançant aquests nuclis aplicatius (vegeu Pylkkänen 2002, Cuervo 2003 i Pineda 2014). Tenint en compte tot això, l’estructura d’un verb com trucar serà de fet ditransitiva (L’Anna fa truc a l’Andreu, L’Anna li fa truc), amb el corresponent nucli aplicatiu que relaciona l’OI (a l’Andreu, li) i l’OD (el nominal cognat truc, que desapareixerà fusionat en el verb, com indiquen les fletxes):16

15. La justificació de la presència del nucli aplicatiu en les estructures ditransitives és doble. D’una banda, resol el conflicte entre el bibranquisme de les estructures sintàctiques (els nodes dels arbres amb els quals representem les oracions només poden tenir dues branques) i el fet que els verbs ditransitius presenten no un sinó dos complements. De l’altra, el nucli aplicatiu permet expressar estructuralment l’existència d’una relació semàntica (de transferència de possessió) entre els dos complements d’un verb ditransitiu, l’OD i l’OI, en el sentit que L’Andreu regala una rosa a l’Anna es pot parafrasejar com a L’Andreu fa que una rosa estigui en possessió de l’Anna. 16. La idea de la descomposició dels verbs inergatius en un verb lleuger i un nominal no és nova. Ho proposen, però per a altres verbs de l’espanyol, Sáez (2009) i Torrego (2010). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 87

12/02/15 10:29

Anna Pineda

(17) Sv v’ SAplBaix

v Vfer + TRUC = trucar META {a l’Andreu/li}

AplBaix’ AplBaix

<TRUC>

∅

Vegem, però, com s’explica la variació entre datiu i acusatiu. 4.2. Quan hi ha cas datiu En les llengües romàniques, el nucli aplicatiu és responsable de la codificació dativa de l’OI. Com argumenten Cuervo (2003: 72-77) per a l’espanyol, Fournier (2010: 207-210) per al francès i Pineda (2014) per al català, en les llengües romàniques el nucli aplicatiu assigna cas datiu inherent a l’especificador (la meta o OI). Al seu torn, l’argument que es troba en posició de complement (el tema o OD) s’ha de moure fins a una posició, l’especificador de v, que li permeti obtenir el cas que queda disponible, que és cas acusatiu estructural. Això és el que passa en una construcció ditransitiva estàndard, com L’Anna regala un llibre a l’An dreu. Però en el cas que ens ocupa, L’Anna truca (=fa truc) a l’Andreu o L’Anna li truca (=fa truc), l’OD (el nominal cognat truc) no fa aquest recorregut sinó que, com hem vist, es fusiona amb el verb:17

17. Igual que en les ditransitives clàssiques (L’Andreu (li) dóna un llibre a l’Anna), també en aquest cas l’OI pot ser doblat: L’Anna (li) telefona a l’Andreu. En aquests casos, el nucli aplicatiu no serà fonològicament buit sinó que hi trobarem el clític doblador li. Vegeu Pineda (2014), per a més consideracions sobre el doblat opcional de clític. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 88

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 89

(18) Sveu AGENT L’Anna

Veu’ Veu

Sv [Ac]

v’ SAplBaix

v Vfer + TRUC = trucar

META [Dalt]

AplBaix’

AplBaix {a l’Andreu/li} ∅

VN TEMA <TRUC>

En definitiva, a banda del recorregut que fa el nominal truc, ens in teressa retenir que l’OI que designa el receptor de la trucada (a l’An dreu, li) rep cas datiu gràcies a la presència del nucli aplicatiu. 4.3. Quan hi ha cas acusatiu Tenint en compte la descomposició dels verbs inergatius com trucar en una estructura transitiva (V+OD) com fer truc (i robar en fer robatori, ajudar en donar ajut, etc.), esperem que el complement de persona sigui un OI amb cas datiu, com acabem de veure. Aquesta no és, però, l’única opció, perquè el mateix complement de persona pot presentar acusatiu. Amb tot, això no implica pas que el verb inergatiu hagi passat a ser típicament transitiu. Més aviat, diverses proves semàntiques i sintàctiques indiquen que aquests complements, malgrat el cas acusatiu, encara són OI, però amb una marca de cas inesperada —podem parlar de marcatge diferencial d’OI, si manllevem la terminologia de Bilous (2011) referida a alguns verbs del francès i l’ucraïnès amb comportaLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 89

12/02/15 10:29

Anna Pineda

ments similars. A favor de la idea que aquests complements acusatius són OI podem esmentar el fet que, independentment del marcatge de cas, designen un participant en l’esdeveniment que no és pas un pacient (com esperaríem d’un OD típic), sinó més aviat un receptor (telefonar, escriure, respondre + complement de persona), un beneficiari (ajudar + complement de persona) o un maleficiari (robar + complement de persona). Aquests papers semàntics els englobem en l’etiqueta de meta. La conseqüència d’aquest fet semàntic és que les estructures amb aquests verbs han de contenir una posició per a aquest tipus de complement, i aquesta posició és justament la d’especificador del SAplBaix. De fet, l’estatus de meta dels complements d’aquests verbs es confirma quan donem un cop d’ull al comportament translingüístic dels predicats estudiats: normalment prenen complements oblics o datius (vegeu Pineda 2014: §5.3.1 i les referències allí citades). Per tot això, fins i tot quan el complement de persona dels nostres verbs presenta acusatiu, considerem que és un OI i ocupa la mateixa posició que l’OI amb datiu:

(19) SVeu AGENT L’Anna

Veu’ Veu

Sv [Ac]

v’ SAplBaix

v Vfer + TRUC

META

AplBaix’

AplBaix {a l’Andreu/el} ∅

√N TEMA <TRUC>

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 90

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 91

Cal explicar, però, per què ara l’argument situat en l’especificador de l’aplicatiu presenta cas acusatiu (19), si abans presentava cas datiu (18). És a dir, cal explicar l’origen d’aquesta variació sintàctica. La resposta, pensem, s’ha de buscar en les propietats de les categories funcionals, i més concretament en les característiques del nucli aplicatiu.18 Crucialment, els aplicatius baixos no es comporten de la mateixa manera en totes les llengües, sinó que llurs propietats d’assignació de cas poden canviar (Pylkkänen 2002, Cuervo 2003, Fournier 2010). En efecte, en l’estructura de (18) teníem un aplicatiu romànic corrent, és a dir, un aplicatiu que assigna cas datiu a l’especificador. En canvi, la nostra proposta és que en (19) tenim un aplicatiu de tipus anglosaxó, és a dir, un aplicatiu que no assigna cas datiu inherent a l’argu ment situat en el seu especificador (la meta), sinó que, com que per algun motiu no té el datiu disponible, assigna el cas inherent per defecte, l’acusatiu, a l’argument situat en el seu complement (el tema). De retruc, la meta, que no té cas, s’ha de moure per comprovar el cas acusatiu estructural, tal com vèiem en l’arbre de sobre. Efectivament, aquest és el funcionament dels aplicatius en una llengua com l’anglès, on s’obtenen les anomenades construccions de doble objecte (CDO), amb dos objectes amb cas acusatiu (un d’inhe rent i l’altre d’estructural): (20) Andreu gave Anna a rose Alhora, el fet que la meta tingui cas estructural explica que, en aquestes construccions de l’anglès, sigui l’OI el que es pot passivitzar (21) —recordem que només els arguments amb cas estructural poden esdevenir el subjecte d’una passiva. Si el cas acusatiu que trobem en els complements de persona que estudiem s’obté de la mateixa manera que en aquestes construccions angleses, esperarem que la passivització també sigui possible. Efectivament, la predicció es compleix: 18. La idea de localitzar l’origen de la variació en el nucli aplicatiu està en sintonia amb l’anomenada conjectura Borer-Chomsky (Baker 2008: 353-355), segons la qual tots els paràmetres de variació es poden atribuir a diferències en els trets d’ítems concrets (e.g. els nuclis funcionals) en el lexicó. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 91

12/02/15 10:29

Anna Pineda

(21) Andreu gave Anna a rose. → Anna was given a rose. (22) Un brètol ha robat el Joan. → El Joan ha estat robat per un brètol. De fet, observem la possibilitat de passivització d’aquests complements en català, espanyol, napolità i calabrès, respectivament: (23) a. Maragall ha estat telefonat personalment pel president de la Generalitat (P) b. Esquivias fue telefoneado por el Delegado del Gobierno en Andalucía (P) (24) a. Socrama fuje telefunata ‘La meva sogra fou telefonada’ b. Ancora un signu statu telefunatu ‘Encara no he estat telefonat’

(Ledgeway 2000: 30-31)

Tot sembla indicar, doncs, que el complement de persona dels nostres verbs rep cas acusatiu estructural, com representem en (19). Alhora, igual que en la CDO de l’anglès, el nucli aplicatiu assigna cas acusatiu inherent al tema, encara que en aquest cas l’objecte (truc) acabi fusionat en el verb. El fet clau és que, encara que es produeixi la fusió, l’aplicatiu ja ha esgotat la seva capacitat d’assignar cas acusatiu inherent, de manera que la meta (l’OI) haurà de moure’s per comprovar acusatiu estructural. 4.4. Però què causa la variació? Hem tractat la variació datiu/acusatiu partint de la base que en aquests predicats amb un sol complement explícit hi ha de fet un OD cognat (com truc) present en l’estructura, és a dir, partint d’una estructura ditransitiva amagada, amb un aplicatiu que és el responsable d’assignar cas datiu inherent a l’OI (18) o bé d’assignar cas acusatiu inherent al tema cognat i provocar que l’OI s’hagi de desplaçar per obtenir cas acusatiu estructural (19). Ara, però, convé que determiLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 92

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 93

nem què motiva la disponibilitat d’un tipus d’aplicatiu o l’altre en una gramàtica, és a dir, convé que esbrinem què pot haver desencadenat l’aparició en la gramàtica d’un aplicatiu a l’anglosaxona que provoca l’aparició d’un complement en acusatiu. Tenint en compte que en anglès el datiu és absent, no és desencaminat considerar que en les nostres llengües probablement hi ha una correlació entre el canvi paramètric en la composició de trets del nucli aplicatiu i una certa pèrdua de la distintivitat del datiu. De fet, en el portuguès del centre del Brasil s’ha donat aquesta connexió en un cas més extrem: la desaparició del clític datiu de tercera persona en el portuguès ha ocasionat un canvi en les propietats del nucli aplicatiu, que es comporta de manera paral·lela al de l’anglès (Torres Morais i Salles 2010, Pineda 2014: §3.3.3). En efecte, sembla que també en el nostre cas el canvi paramètric en el nucli aplicatiu ha de respondre a una atenuació de les propietats distintives del datiu: és evident que no hi ha pas hagut una pèrdua generalitzada del clític datiu, ja que aquest element es manté ben viu (Li he donat un llibre), però sí que podem pensar que té lloc, cada cop amb més força, un afebliment de la singularitat del datiu. I, de fet, pren cada cop més força especialment allà on li és més fàcil, allà on el desdibuixament es presta més: no pas amb els predicats trivalents (Li he donat un llibre / *L’he donat un llibre) sinó amb els predicats bivalents, els nostres (He telefonat a la Maria / He telefonat la Maria; o Li he telefonat / L’he telefonat). Precisament, és interessant que Ramos (2005b: 106) apunta dos factors que podrien atiar aquest procés de pèrdua de singularitat del datiu en català. D’una banda, la diferència superficial entre els OI (aSD) i els OD (SD) és neutralitzada en molts parlars, ja que el marcatge diferencial d’objecte és cada cop més freqüent i condueix a la plena coincidència formal entre un OD i un OI, tots dos introduïts per a. De l’altra, en aquells parlars del català on el marcatge diferencial d’objecte (o acusatiu preposicional) no ha arribat, la frontera formal entre OI i OD també queda difusa, ara per la confluència fonètica entre un OI com He telefonat al pare i un OD com He telefonat el pare, pronunciats exactament igual —les vocals a i e àtones corresponen a la vocal neutra [ə]. A més, en altres contextos, com Vaig telefonar a la mare / Vaig telefonar la mare, l’emmudiment de la -r final de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 93

12/02/15 10:29

Anna Pineda

l’infinitiu tindrà el mateix efecte. En definitiva, creiem que Navarro (2013: 144-145, n. 44), al costat de Ramos, no va desencaminat quan afirma, referint-se a aquests dos fets fonètics: «Eixos dos factors afavorixen que el parlant perda consciència de l’existència de la preposició a: “trukaraz əl pərə” (confusió de al per el) i “truka[r] [a] la marǝ”. En conseqüència, els complements se substituïxen amb pronoms d’acusatiu: el trucaràs i la trucaràs». Fins aquí hem vist, doncs, que l’ús d’un complement acusatiu o d’un de datiu correspon a dos tipus diferents de nuclis aplicatius. Per hipòtesi, l’aplicatiu romànic i l’anglosaxó són semànticament equivalents, i això explica l’estadi (ii) del canvi, en què hi ha variació lliure, tal com vèiem en l’apartat 3.1.1. En canvi, en l’estadi (iii), la fase de consolidació selectiva, l’ús d’un cas o de l’altre té diferències de significat. Convé preguntar-se, doncs, si en aquest punt el parlant juga encara amb la combinació de dues estructures iguals amb propietats d’assignació de cas diferents. En efecte, sembla més encertat considerar que, quan l’alternança de cas implica una explotació semàntica, el parlant ja ha superat l’estadi amb un aplicatiu romànic i un d’anglosaxó, i ha passat a tenir un aplicatiu de tipus romànic quan assigna cas datiu (i el complement és una meta), i una estructura transitiva estàndard quan assigna cas acusatiu (i el complement és un tema) —de fet, tal com exposa Pineda (2014: §5.6.3), hi ha diverses proves sintàctiques que confirmen aquesta transitivització final i, doncs, l’estatus OD del complement. Aleshores, l’explotació semàntica d’aquest estadi se segueix de manera clara. Es tracta, simplement, d’un desenvolupament evolutiu respecte de l’estadi anterior, en què l’aplicatiu romànic i l’aplicatiu anglosaxó coexistien sense diferències semàntiques, una situació que no és lingüísticament útil ni econòmica. De fet, considerem que el pas d’un aplicatiu anglosaxó a una estructura transitiva clàssica no explica només l’estadi (iii) de consolidació selectiva, sinó que evidentment perdura fins a l’estadi (iv) de consolidació plena. En efecte, tant els verbs amb els quals l’acusatiu s’ha consolidat per a un ús concret (estadi iii) com els verbs amb els quals l’acusatiu s’ha consolidat de forma generalitzada (estadi iv), diverses proves estructurals (com el comportament en contextos causatius, la compatibilitat amb predicats secundaris, la concordança de participi, la pronominalitzaLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 94

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 95

ció partitiva, entre d’altres) apunten cap a una mateixa direcció: cap a una configuració transitiva clàssica. 5. CONCLUSIONS En definitiva, si aquests indicis han estat interpretats de la manera correcta, podem concloure que l’alternança datiu/acusatiu desemboca en un vertader procés de transitivització. En concret, l’assoliment d’aquesta etapa final del canvi és fruit de la interacció entre un factor gramatical (la presència d’un tipus d’aplicatiu que assigna cas a l’an glosaxona) i un factor relacionat amb l’economia a la interfície. Com ja hem avançat, l’estadi de canvi en procés, amb dos nuclis aplicatius diferents que produeixen oracions (unes amb acusatiu i les altres amb datiu) semànticament equivalents i intercanviables, és antieconòmic tant en la sintaxi com en les interfícies. Davant d’això, podríem dir que la gramàtica fa un pas més i decideix treure profit de la distinció datiu/ acusatiu: així, es produeix d’una banda l’especialització de l’estructura amb aplicatiu per als casos en què hi ha datiu i el complement de persona s’interpreta més aviat com una meta; alhora, es fa una evolució respecte de l’estructura aplicativa amb acusatiu cap a una estructura diferent, una estructura transitiva clàssica, que permeti vehicular una interpretació diferent del complement, ara més proper a un tema, és a dir, més afectat. En aquest canvi, doncs, hi intervenen factors no específics del llenguatge, és a dir, condicions d’eficiència de computació i representació. Possiblement, hom pot considerar que el fenomen estudiat, que és el resultat d’una estratègia d’optimització a les interfícies, exemplifica de fet la intervenció del tercer factor, relacionat amb «general considerations of computational efficiency» (Chomsky 2005: 1). En efecte, aquests «principles of efficient computation [...] would be expected to be of particular significance for computational systems such as language» (Chomsky 2005: 6). Deixem, doncs, la porta oberta a aquesta possibilitat, i concloem afirmant que, de ben segur, els diversos estadis evolutius del canvi sintàctic estudiat responen, en el fons, «a la tendència natural de buscar formes diferents per a l’expressió de coses diferents», prenent les paraules d’Ynglès (2011: 281). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 95

12/02/15 10:29

Anna Pineda

BIBLIOGRAFIA Baker (2008): Mark C. Baker, «The Macroparameter in a Microparametric World», dins Theresa Biberauer (ed.): The limits of syntactic variation, Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins, ps. 351-374. Bilous (2011): Rostyslav Bilous, Transitivité et marquage d’objet différentiel, Tesi doctoral, University of Toronto. Cabré & Mateu (1998): Teresa Cabré i Jaume Mateu, «Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català», Quaderns. Revista de traducció 2, ps. 65-81. Chomsky (2005): Noam Chomsky, «Three factors in language design», Linguistic Inquiry 36:1, ps. 1-22. Creissels & Mounole (2012): Denis Creissels i Céline Mounole, Non-canonical valency patterns in Basque, variation and evolution. Ms., 45th Annual Meeting of the Societas Linguistica Europaea, Stockholm University. Cuervo (2003): María Cristina Cuervo, Datives at large. Tesi doctoral, MIT. Etxepare (2003): Ricardo Etxepare, «Valency and Argument Structure in the Basque Verb», dins José Ignacio Hualde i Jon Ortiz de Urbina (ed.): A Grammar of Basque, Berlín: Mouton, ps. 363-425. Fernández & Ortiz de Urbina (2010): Beatriz Fernández i Jon Ortiz de Urbina, Datiboa hiztegian, Bilbo: EHUko Argitalpen Zerbitzua. Fernández & Ortiz de Urbina (2012): Beatriz Fernández i Jon Ortiz de Ur bina, «Dative (first) complements in Basque», dins Ernestina Carrilho i Beatriz Fernández (ed.): Syntactic microvariation in Westmost European Languages, Lisboa: Ediçoes Colibrí, Universidade de Lisboa, ps. 83-98. Fernández-Ordóñez (1999): Inés Fernández-Ordóñez (1999): «Leísmo, laísmo y loísmo», dins Ignacio Bosque i Violeta Demonte (ed.): Gramática Descriptiva de la Lengua Española, 1, Madrid: Espasa-Calpe, ps. 1317-1397. Fournier (2010): David H. Fournier, La structure du prédicat verbal: une étude de la construction à double objet en français. Tesi doctoral, University of Toronto. Hale & Keyser (1993): Kenneth Hale i Samuel Jay Keyser «On the Argument Structure and the Lexical Expression of Syntactic Relations», dins The View from Building 20. Essays in Linguistics in Honor of Sylvain Bromberger, Cambridge: The MIT Press, ps. 53-109. Hale i Keyser (2002): Kenneth Hale i Samuel Jay Keyser, Prolegomenon to a Theory of Argument Structure, Cambridge: The MIT Press. Ledgeway (2000): Adam Ledgeway, A Comparative Syntax of the Dialects of Southern Italy: A Minimalist Approach, Oxford: Blackwell. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 96

12/02/15 10:29

Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 97

Ledgeway (2009): Adam Ledgeway Grammatica diacronica del napoletano, Tübingen: Max Niemeyer Verlag. Morant (2008): Marc Morant, L’alternança datiu/acusatiu en la recció verbal catalana, Tesi doctoral, Universitat de València. Mounole (2012): Céline Mounole, «The evolution of transitive verbs in Basque and the emergence of dative-marked patients», dins Gilles Authier i Katharina Haude (eds.): Ergativity, Valency and Voice, Berlín: Mouton de Gruyter, ps. 355-380. Navarro (2013): Josep Lluís Navarro, «Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar», Aula de Lletres Valencianes 3, ps. 129-160. Odria & Berro (2011): Ane Odria i Ane Berro, Subject and object marking alternation in bivalent predicates: dialectal evidence from Basque. Ms., Typology and Variation: New trends in syntactic research, Helsinki. Pérez Saldanya (2007): Manuel Pérez Saldanya, «Gramaticalització i reanà lisi: funció i estructura del canvi sintàctic», dins Teresa Cabré Monné (ed.): Lingüística teòrica: anàlisi i perspectives, 2, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, ps. 13-29. Pineda (2014): Anna Pineda, Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengües romàniques i basc, Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Pylkkänen (2002): Liina Pylkkänen, Introducing arguments, Tesi doctoral, MIT. Ramos (2005a): Joan Rafel Ramos «Les alternances acusatiu/datiu: perspectiva normativa i dialectal», dins Jornades de la Secció filològica de l’IEC a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Barcelona: IEC, IIFV, ps. 151-159. — (2005b): Joan Rafel Ramos, «El complement indirecte: l’alternança datiu / acusatiu», Estudis romànics / publicats a cura de A.M. Badia i Margarit i Joan Veny, 27, ps. 94-111. Rosselló (2002): Joana Rosselló, «El SV, I: Verb i arguments verbals», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (eds.): Gramàtica del català contemporani, 2, Barcelona: Empúries, ps. 1853-1949. Sáez (2009): Luis Sáez, «Applicative phrases hosting accusative clitics», dins Ronald P. Leow, Héctor Campos i Donna Lardiere (ed.): In Little words: Their history, phonology, syntax, semantics, pragmatics, and acquisition, Washington: Georgetown University Press, ps. 61-73. Solà (1994): Joan Solà, Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Barcelona: Empúries. Torrego (2010): Esther Torrego, «Variability in the Case Patterns of Causative Formation in Romance and Its Implications», Linguistic Inquiry 41:3, ps. 445-470. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 97

12/02/15 10:29

Anna Pineda

Torres Morais & Salles (2010): M. Aparecida Torres Morais i Heloisa M. Moreira Lima Salles, «Parametric change in the grammatical encoding of indirect objects in Brazilian Portuguese», Probus 22, ps. 181-209. Troberg (2008): Michelle A. Troberg, Dynamic Two-place Indirect Verbs in French: A Synchronic and Diachronic Study in Variation and Change of Valence, Tesi doctoral, University of Toronto. Ynglès (2011): M. Teresa Ynglès, El datiu en català: una aproximació des de la lingüística cognitiva, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 73-98

llengua_literatura_25.indd 98

12/02/15 10:29

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

llengua_literatura_25.indd 99

12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 100

12/02/15 10:29

RESSENYES COL·LECTIVES

Dossier Dante i Llull Albert Soler i Simone Ventura

Universitat de Barcelona / SLLF – Queen Mary, University of London albert.soler@ub.edu, simoneve74@gmail.com

D. A. (2013): Diversos autors, «Dossier Dante i Llull», dins Quaderns d’Italià 18, ps. 15-178. Com en altres casos de «parelles exemplars», per exemple Boccaccio i Chaucer, l’associació entre Dante i Llull és immediata. Tanmateix, allò que fa els membres de la parella instintivament propers —l’ambició universalista, el fet d’ésser tots dos scribae dei, d’ésser contemporanis, i de construir l’obra respectiva al voltant de problemes similars—, com subratllen Lola Badia, Raffaele Pinto i Elena Pistolesi, curadors del «Dossier Dante i Llull», xoca amb la diversitat de vocació, de missió i amb les respostes diferents a uns mateixos problemes. Només un recull específic sobre els dos autors, tot i els límits imposats per la dificultat de la tasca, podia obrir als especialistes un camp d’estudi comparatiu que s’anuncia tan fascinant com necessari. Els assaigs d’aquest Dossier sobre Dante i Llull es segueixen alternatim, cadascun concebut com a resposta al precedent. Tot i conservant la independència recíproca, les diferents «veus» implicades (quatre per a Dante i quatre per a Llull) examinen les relacions de Dante i de Llull amb la gramàtica, la retòrica, la filosofia, la política. Expressat d’aquesta manera, tot sembla net i senzill. No ho és. Perquè, tots ho sabem, gramàtica, retòrica, filosofia i política no són categories que es deixin reduir a una entrada de glossari de poques ratlles, ni en Llull ni en Dante. Per tant, l’estructura en quatre parts d’aquest Dossier no imposa una lectura seqüencial de les contribucions sinó que permet experiments de lectura transversal. Això pressuposa una solidaritat entre les parts que fa d’aquest «recull» un «llibre» veritable, amb la seva coherència macro i micro-estructural. En Dante, política i poesia són dues cares de la mateixa moneda: no es pot entendre la reflexió militant (per exemple al Convivio i al De vulgari eloquentia) sense la transfiguració profètica (a la Commedia), ni l’obra en vers sense la reLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_25.indd 101

12/02/15 10:29

102

Llengua & Literatura, 25, 2015

flexió metalingüística a la prosa (com demostren Raffaele Pinto, «La Grammatica in Dante» p. 15-44; i Marcello Ciccuto, «La parola che salva: per un ritratto di Dante», p. 65-78). A partir de la Vita Nova, la reflexió metalingüística i metapoètica esdevé projecte polític de promoció del volgare i de legitimació de la literatura en prosa i en vers escrita en italià (Ciccuto). Si per a Dante «la tecnica [és a dir l’estil] è qualcosa dell’ordine sacrale» (Contini, citat per Ciccuto, p. 67), la via per fer que paraula, virtut i Gràcia divina es confonguin l’una amb l’altra fins al punt de no poder-se destriar, llavors la llengua deixa de ser matèria d’escola i es fa problema total. Per això els dos primers treballs del Dossier, el de Raffaele Pinto i el de Marcello Ciccuto, són dedicats, respectivament, a la gramàtica i a la retòrica en Dante. En l’organització del Dossier, els temes, des de la gramàtica i la retòrica fins a la filosofia i la política, podrien fer la impressió d’una disposició progressiva, des del particular o bàsic —la gramàtica, «la più elementare di tutte le scienze» (Ciccuto, p. 78)—, fins al més general —la filosofia i la política. Una lectura d’aquest tipus és il·lusòria. En el cas de l’obra dantesca, el problema del volgare és plantejat sempre des de la relació, especular i polar a la vegada, poesia / política. Per exemple, la poesia, «la principale delle istituzioni del linguaggio umano», apareix, en virtut de l’autoritat que, de dalt a baix, aquesta projecta sobre el volgare, fonament de la societat civil al Convivio, i instrument per a la unificació nacional al De vulgari eloquentia (Pinto, p. 44). No falten, al Dossier, els problemes «clàssics» del dantisme. La relació entre Vita Nuova XXV, Convivio i De vulgari (Pinto); els cants XXVI de la Commedia (Ciccuto); el problema de l’(a)sistematicitat del pensament dantesc al Convivio (Juan Varela-Portas de Orduña); la «conversió» del güelf Dante al gibel·linisme (Enrico Fenzi). Un dels elements que donen coherència interna al volum és que en les diverses contribucions es comenten sovint els mateixos passos del corpus dantesc, tot i que sempre des de punts de vista diferents. Per exemple, VarelaPortas de Orduña llegeix el Convivio com a «auténtico programa de “sacralización civil”», on la filosofia és activitat social i expressió de la saviesa eterna (p. 99). Ara bé, aquest mateix programa, Dante el vol realitzar a través del vulgar: el sole nuovo que en forma poètica permetrà, horitzontalment, «cementare la società» (com vol Pinto, p. 51, i també p. 33 i 49) i, verticalment, trobar el camí cap a «una poësis volgare la cui forza salvífica» està en el procés que porta Dante a inventar la forma de la perfecta correspondència entre paraula i Grazia: la Commedia (Ciccuto, p. 66). Raffaele Pinto i Marcello Ciccuto es concentren en la relació entre llengua i poesia en Dante. Pinto (sobretot p. 25) torna sobre la qüestió de les fonts del discurs dantesc a propòsit de la grammatica, i situa el comentari tomista al De interpretatione d’Aristòtil a la base de la reflexió metalingüística des del Convivio i el De vulgari fins a la Commedia (Pd XXVI) (sense oblidar autors de literatura vulgar de fora d’Itàlia, rellevants per a la comprensió de la cultura europea entre edat mitjana i renaixement: Vincent de Beauvais, Alfons X, Castiglione, Boscán). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 102

12/02/15 10:29

Ressenyes

103

Dante com a «filòsof» del llenguatge és el tema de la contribució de Ciccuto. La llengua, en primer lloc mitjà d’expressió humà, esdevé progressivament en Dante «lloc» de l’especulació teològica. Ciccuto estudia aquest procés en els cants XXVI de les tres cantiche de la Commedia i a través de l’entramat de referències que en els tres cants es fan a la poesia dei dolci detti: als mestres de Dante, Guittone, Brunetto, Guinizzelli i Arnaut. Tot i ser el més antic, Arnaut Daniel és el que mostra a Dante com salvar la passió amorosa de l’experiència de les rime «indirizzandola verso un’affettività spirituale molto più complessa» (72). Segons Ciccuto, a Paradiso XXVI, la paraula poètica adquireix «consistenza sì ma immateriale» (p. 77): paradoxa que indica com al final del poema sacro, al moment on la passió sensible cedeix a la transcendència de la fe («al credere e non più al vedere», p. 78), la llengua de Dante, que abandona així la teoria del volgare illustre, segueix el model (humilis) de l’escriptura bíblica. Als últims dos assaigs del Dossier, es reflexiona sobre el Dante de l’exili. Juan Valera-Portas de Orduña se centra en el Convivio IV, el tractat dedicat a la qüestió de la noblesa. El pensament dantesc es forma de manera complexa, sovint incoherent, per capes successives on biografia, cultura i, sobretot a partir de l’exili, geografia, juguen un paper tan important com difícil de determinar. Amb l’ajuda de sòlids coneixements de filosofia medieval, i recorrent a la categoria gramsciana i althusseriana de «inconsciente ideológico sacralizado feudal» (= «la idea que el mundo es una huella de Dios», p. 94), Valera-Portas de Orduña glossa el Convivio en el marc del desconcert que les transformacions socials, econòmiques i polítiques del món comunale dels segles xiii i xiv va produir en Dante (i els seus contemporanis): els nouveaux riches de la manufactura i del comerç, les corporacions, la pèrdua de poder per part de l’antiga «casta» que havia dominat fins llavors la vida urbana, l’explosió municipalista amb la consegüent violència i pèrdua de la pau i de la unitat al cor de la cristiandat. Per a Valera-Portas de Orduña aquest desconcert va ser l’obstacle més important per a l’elaboració d’una filosofia que renunciés d’una vegada a l’idea teofànica del món. Convivio IV és evocat també per Enrico Fenzi a Dante ghibellino. Note per una discussione (p. 127-56). Tot i l’humil subtítol (Note per una discussione), Fenzi intenta aclarir un dels punts més difícils de la biobibliografia dantesca. Davant la posició clarament a favor de l’imperi del Purgatorio i del Paradiso, els crítics no han deixat de qüestionar-se sobre el silenci a propòsit d’aquesta institució que caracteritza l’Inferno. El problema no és menor: adoptar una hipòtesi o una altra té conseqüències sobre tots els constituents del «sistema»: datació, ideologia, comprensió del text. Resumint i simplificant, Dante era güelf de la part blanca, defensor de la independència de Florència d’una influència excessiva del Papa sobre la ciutat. Els guelfi neri, en canvi, que, als primers anys del 1300 s’havien fet amb el poder a la ciutat de Florència, eren partidaris d’una aliança estreta amb el bisbe de Roma. Amb l’exili, la posició de Dante es torna difícil, insostenible. Segons la reconstrucció de Fenzi, als anys 1304-1308 Dante, decebut pels seus, i amb el dolor que li provocava la idea d’haver deixat la ciutat potser per sempre, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 103

12/02/15 10:29

104

Llengua & Literatura, 25, 2015

encara esperava poder tornar a Florència. D’aquesta fase, ben aviat superada, com demostren el De vulgari eloquentia i el tractat IV del Convivio (per a Fenzi, posterior al tractat lingüístic), n’és testimoni Tre donne intorno al cor mi son venute, cançó al·legòrica sobre la justícia no citada al De vulgari i exclosa del Convivio (tot i que és molt possible que Dante hagués pensat incloure-l’hi). El problema ve de la incompatibilitat ideològica i cronològica entre l’esperança d’un seu retorn a Florència, suggerida per Tre donne, i l’actitud radicalment oposada que es desprèn d’un famós pas del De vulgari eloquentia: I xii 3-5 (p. 128 i seg.). Aquí, Dante, abans de parlar del sicilià il·lustre, elogia sense ambigüitats i amb entusiasme Frederic II i el seu fill Manfred. La relectura dels textos que són clau per a aquesta qüestió, de les rime doctrinàries, Le dolci rime i Poscia ch’amor, al tractat llatí, al IV del Convivio, i finalment al cant XV de l’Inferno (i per tant amb una reflexió sobre el paper de Brunetto en l’economia de l’opera dantesca), porten Fenzi a concloure: 1) que la cançó Tre donne és, tot i que de molt poc, anterior a la composició del De vulgari; 2) que el De vulgari eloquentia i el IV del Convivio són el fruit d’una reflexió lingüística i política ja dramàticament condicionada per la certesa que mai més no tornaria a Florència; 3) que, malgrat el silenci, la idea que a l’Inferno Dante volgués oblidar o amagar la seva creixent inclinació gibel·lina s’ha de matisar i corregir, a la llum del fet que «una siffatta definitiva condanna della Firenze comunale [Inf XV 61-3] e del suo ideologo [Brunetto] è in re una aperta professione di anti-guelfismo» (p. 151). S. V. A les Jornades Dante i Llull, l’estudi de les idees gramaticals de Ramon va correspondre a Elena Pistolesi. El seu treball té la virtut de fonamentar-se en el corpus de textos lul·lians que tracten de la primera de les arts del trivi, que reprodueix en forma de taula en apèndix de la seva contribució, ps. 62-64: Doctrina pueril (1274-76), Taula general (1293-94), Arbre de ciència (1295-96), Lectura Artis quae intitulatur Brevis practica Tabulae generalis (1304), Ars generalis ultima (1305-08), que és on es produeix el desenvolupament més extens, Ars brevis (1308) i Ars mystica (1309). La gramàtica és l’única de les arts del trivi que no mereix l’atenció de Llull en forma de monografia que posi les bases de la seva renovació artística, és a dir, d’acord amb els pressupòsits de l’Art. En canvi, la retòrica, a la Rhetorica nova (1301), i la lògica, a la Logica nova (1303), sí que mereixen aquesta atenció renovadora. Tanmateix, Llull parla de la gramàtica de manera dispersa i puntual al llarg de la seva obra. L’estudi diacrònic acurat d’aquests textos, que Pistolesi vincula amb la filosofia lul·liana del llenguatge —igualment dispersa—, posa de manifest un fet que, encara que pugui semblar obvi, és una dada indefugible: Llull no demostra, en cap moment de la seva prolongada producció, una preocupació per construir un discurs articulat sobre la gramàtica. Llull es fa ressò de les discussions coetànies Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 104

12/02/15 10:29

Ressenyes

105

sobre l’status de la gramàtica com a art —en el seu vessant normatiu i retòric—, o com a ciència —en el seu vessant de recerca lingüística capaç de descriure l’estructura comuna a totes les llengües, que és el que desenvolupen els gramàtics modistae—, però no aniria més enllà: «Ai seguaci di una concezione aristotelica della scienza, da cui discende anche l’autonomia della grammatica, Llull contrappone i principi generali, comuni e fondanti di ogni sapere» (p. 61). Descarta, per tant, la hipotètica influència dels modistae en Llull que hom ha volgut defensar. Llull concep la gramàtica com a disciplina propedèutica o com a utòpica possibilitat d’unitat lingüística dels humans. La il·lustració més completa de la gramàtica i de les seves parts que es troba a l’Ars generalis ultima no conté, en cap cas, una reivindicació de l’autonomia de la gramàtica com pretenien els gramàtics especulatius, que, d’altra banda, hauria estat contrària a la concepció de l’Art com a fonament comú de totes les ciències. Lola Badia es va ocupar de la teoria retòrica en Llull, a partir de l’anàlisi de la Rhetorica nova (1301), i també de l’obra literària que Ramon havia escrit abans, des de 1271, que és la major part i la més significativa; especialment se centra en la ficció al·legòrica que trobem als capítols 354, 355 i 356 del Llibre de contemplació (que va precedida d’una exposició teòrica als capítols 352, 353 i 357), i en l’autocomentari que fa al Dictat de Ramon (1299-1300). En la teoria i en la pràctica de la retòrica i de la literatura, Llull és sempre fidel als plantejaments missionals que informen tota la seva obra i que són la raó última de l’Art: la retòrica lul·liana defensa la bellesa de l’eficàcia comunicativa en pro de la causa de la fe, i la literatura lul·liana procura dur a terme aquest objectiu per tots els mitjans possibles i conduir el lector, del coneixement sensible, a l’intel·lectual. Entre teoria i pràctica, per tant, hi ha una congruència total; en resulten, però, una nova retòrica i una nova literatura que són tan originals com desconcertants respecte de les tradicions coetànies. Michela Pereira —a qui va correspondre parlar de la filosofia i Ramon Llull— fa una lectura succinta i alhora aprofundida del Liber de ascensu et descensu intel lectus (escrita a Montpeller el 1305), una obra filosòfica enciclopèdia adreçada a laics que anhelen accedir al coneixement científic. Llull, que és un laic molt conscient de la seva posició intel·lectual peculiar i innovadora, té la voluntat de proporcionar a aquests homes inquiets —com ell mateix— un veritable «discurs del mètode» que els permeti adquirir una formació de l’intel·lecte apropiada per a la filosofia i, encara més, per a l’Art, que actua com a paradigma general de totes les ciències. La contextualització de l’obra que fa Pereira, tant dins la trajectòria vital i intel·lectual de Llull com en l’ambient universitari de Montpeller, resulta essencial per entendre correctament l’obra. El Liber de ascensu et descensu intellectus s’estructura en tres escales: la dels 9 subiecta —pedra, flama, planta, lleó, home, cel, àngel, Déu—, que representa l’entera realitat; la dels 12 vocabula scientiarum, amb què s’analitza cada un dels 9 subiecta: acte, passió, acció, natura, substància i accident, simple i compost, individu, espècie, gènere, ens; finalment, la dels 5 graus d’adquisició de la consciència —sensible, imaginable, dubtable, creïble, intel·liLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 105

12/02/15 10:29

106

Llengua & Literatura, 25, 2015

gible—, en què es produeix el procés cognitiu ja que, de fet, l’obra es desenvolupa com un examen minuciós d’aquest procés. La política en Llull va córrer a càrrec de Josep M. Ruiz Simon. És sabut que Llull va dedicar dues obres, el Liber de consilio (Montpeller, 1304) i l’Ars consilii (Tunis, 1315), a l’art d’aconsellar; Ruiz Simon, tanmateix, remarca que hi ha una tercera obra lul·liana dedicada al tema, encara que centrada en el mal consell, el Llibre de les bèsties. Partint del De officiis de Ciceró (I, 12, 41), fa evident que és del tot natural que Ramon tracti de la part més fosca de la política, de la força i del frau, en el llibre setè del Fèlix, que es dedica als animals; i que ho faci en forma de faula i en el marc de la tradició dels miralls de príncep com el Secret dels secrets, el Calila i Dimna —que Llull coneixia tan bé— o el Llibre del Sidrac. Sobre l’art de governar, el Llibre de les bèsties es limita a subratllar dues idees bàsiques que es plasmen en el desenvolupament de la trama: el rei ha de saber regir-se a ell mateix i ha d’envoltar-se de bons consellers. L’obra explica el cas del rei Lleó, capaç d’assolir el poder per la força, però incapaç de mantenir-lo perquè no sap contrastar la maestria i la hipocresia amb què l’acaba dominant Na Renard, l’astut conseller; el rei demostra ser presa dels vicis de la ira, la intemperància i la luxúria i, en conseqüència, esdevé progressivament més estult. D’aquesta manera, el Llibre de les bèsties il·lustra, en negatiu, la via que mena indefugiblement a la injustícia i ensenya més sobre la manera d’evitar l’engany que no pas sobre la d’exercir el govern. El príncep té necessitat de conèixer aquest cantó fosc de la política, la violència i el frau, tant com de conèixer els mecanismes del bon govern, i Llull la retrata en forma de mirall realista i pragmàtic i plantejat en clau naturalista —els animals com a mirall de la bestialitat humana. Ruiz Simon desenvolupa de manera suggeridora i brillant aquesta interpretació del Llibre de les bèsties i la posa en relació amb la Commedia de Dante —especialment amb l’episodi de Guido de Montefeltro al cant XXVII de l’Inferno— i el capítol 18 d’El Príncep de Maquiavel. Les quatre contribucions lul·lianes a les Jornades Dante i Llull es completen, en el volum de Quaderns d’Italià que les acull, amb un article d’Emanuela Fogetta sobre l’Arbre de filosofia d’amor (1298), que fa una lectura detallada de l’obra bo i remarcant el paper de l’al·legoria de l’amor desenvolupada a partir d’una tradició literària comuna a Dante i Llull i que té el seu referent en el Roman de la rose de Guillaume de Lorris i Jean de Meun. A. S.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 106

12/02/15 10:29

Ressenyes

107

El saber i les llengües vernacles a l’època de Llull i Eiximenis David Guixeras Olivet Universitat de Girona daguixeras@gmail.com

Alberni, Anna, Lola Badia, Lluís Cifuentes, Alexander Fidora, El saber i les llengües vernacles a l’època de Llull i Eiximenis. Estudis ICREA sobre vernacularització, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 170. Les dinou contribucions d’aquest volum tenen el seu origen a les Jornades d’estudi celebrades del 20 al 22 d’octubre de 2009 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Els articles, distribuïts en tres blocs temàtics, elaboren estudis de cas tocant al procés de vernacularització i difusió social de la ciència i del saber, amb atenció gairebé exclusiva a la Corona d’Aragó, un espai privilegiat que va ser cruïlla de llengües i cultures. Els editors del volum sostenen a les pàgines preliminars que el fenomen de la vernacularització no s’explica només per la voluntat de fer divulgació científica entre els laics: els diferents contextos de producció en vulgar reflecteixen els processos de professionalització i d’instituciona lització que temps a venir contribuirien a configurar les identitats lingüístiques europees. El primer bloc d’articles, sobre «Les noves llengües de comunicació científica», arrenca amb una excel·lent contribució de Michela Pereira: «Comunicare la verità. Ramon Llull e la filosofia in volgare» (p. 21-44). Pereira hi rebutja la tesi que la filosofia en vulgar està desproveïda d’originalitat perquè és subsidiària dels continguts llatins. L’exemple de Llull —tradició plurilingüe amb estratègies variables i hibridació de gèneres— demostra que «la creazione di una lingua filosofica e scientifica in catalano va di pari passo con l’introduzione di nuovi vocaboli anche nella terminologia latina» (p. 34). A la quarta contribució, sobre «Ramon Llull i la impremta (1480-1520)» (p. 71-79), Alejandro Coroleu argumenta que la demanda de textos de Llull, així com de literatura pseudolul·liana i paralul·liana, en aquestes quatre dècades no es pot deslligar en cap cas de les institucions acadèmiques i de les necessitats docents dels humanistes. A Barcelona l’Escola Lul·liana va ser la principal promotora de les edicions de Llull; a París el cap del grup pre-reformista, Jacques Lefrève d’Étaples, va oferir primeres edicions de textos llatins i en altres casos va millorar el textus receptus; a Sevilla la fundació de la Universitat va frenar paradoxalment la publicació del corpus pseudolul·lià i paralul·lià; a València, finalment, Alfonso de Proaza va enriquir les obres lul·lianes amb textos auxiliars. Jaume Mensa i Antoine Calvet estudien respectivament, en el segon i el tercer articles del primer bloc, la Confessió de Barcelona d’Arnau de Vilanova i la literatura alquímica atribuïda a aquest autor. La Confessió, única obra arnaldiana conLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 107

12/02/15 10:29

108

Llengua & Literatura, 25, 2015

servada de temàtica apocalíptica, presenta la primera traducció a una llengua vernacla de diversos textos teològics, sobretot de naturalesa profètica. Calvet, per la seva banda, estudia les versions occitanes i franceses de l’obra del Pseudo-Arnau sobre alquímia i conclou que, a diferència del que sostenen Monfrin, Ducos i Lelisle quan es refereixen genèricament al traductor medieval, en aquest cas els traductors s’abstenen d’afegir comentaris al text i es limiten a traduir-lo «sans fioritures ni d’explications» (p. 68). Xavier Renedo estudia a fons els continguts del petit tractat sobre la translatio imperii et studii que llegim entre els capítols 15 i 21 del DC. La novetat que hi aporta Eiximenis és la demostració de l’estret lligam entre la història de les ciutats i la translatio imperii et studii des d’Enos, la primera ciutat segons el Gènesi, fins a les grans ciutats universitàries del seu temps: París, Oxford i Cambridge. A través d’una complexa manipulació de les fonts, amb algunes figures inventades per abonar la seva tesi i l’arrelament a tradicions no sempre majoritàries —per exemple el fet de situar l’origen de la saviesa de les arts en els fills d’Adam, immediatament després del pecat original—, el menoret arriba a la conclusió necessària que les ciutats són els llocs «pus covinents [...] a foragitar l’om de si tota ignorància» (DC 21). En el sisè dels articles del primer bloc, David Barnett estudia el ms. 6 de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, que conté una de les dues col·leccions catalanes de miracles marians. Barnett formula diferents hipòtesis pel que fa als possibles lectors d’aquesta col·lecció de miracles i argumenta per què no se n’hauria redactat cap índex, fet que va convertir el manuscrit en un «not very user-friendly sourcebook for sermons» (p. 119). A l’última de les contribucions, Ilaria Zamuner elabora una anàlisi comparativa de les tres versions italianes de la Chirurgia de Ruggero Frugardo da Parma (o da Salerno), amb eventuals referències a la tradició francesa. Zamuner s’interessa sobretot per identificar el públic lector del text italià: laic, extraacadèmic, «costituito probabilmente da medici pratici o anche da ‘non addetti ai lavori’» (p. 136). És probable —i l’article de McVaugh, al qual em referiré més avall, sembla corroborar-ho— que fins i tot «i chirurghi in possesso di una formazione universitaria disponessero [...] di traduzioni volgari di trattati di carattere pratico» (p. 137-138). El segon bloc temàtic, sobre «Traducció i recepció» comença amb un article de conjunt de Maria Sofia Corradini: «La letteratura medica medievale in lingua d’oc fra tradizione antica e rinascimento europeo» (p. 147-170). La literatura mèdica occitana està formada bàsicament per, d’una banda, col·leccions de medicina i botànica dels segles xiii a xv, produïdes a Montpeller i a redós de la Universitat de Tolosa i dels comtes de Foix, i, d’altra banda, catàlegs de sinònims de terminologia mèdica i farmacèutica en llengua vulgar, àrab i hebreu. En aquesta llarga activitat de vulgarització, que assolirà la plena maduresa en el Renaixement, hi van ser fonamentals les dues etapes successives d’adquisició del pensament de Galè: les traduccions esdevindran un element renovador després dels conflictes universitaris entre galenisme i aristotelisme a propòsit de l’anatomia i de la fisiologia. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 108

12/02/15 10:29

Ressenyes

109

La contribució de Bertha M. Gutiérrez Rodilla qüestiona dos mites: el de l’origen renaixentista de la lexicografia especialitzada i el que afirma que els models llatins van ser els únics que en van determinar el naixement i l’evolució. Gutiérrez posa de manifest que el glossari, única categoria que sovint es concedeix a la lexicografia especialitzada medieval, és tot just un tipus de repertori d’entre molts. La investigadora els classifica en tres apartats: 1) els que demostren una preocupació explícita per la llengua perquè faciliten l’accés a textos amb dificultats de comprensió lingüística (glossaria, hermeneumata, synonyma, vocabularia...); 2) les eines de treball per a la consulta ocasional que fan possible l’adquisició de coneixement (índexs, concordances, distincions...); 3) les obres d’utilitat immediata (antidotaris, receptaris, llistes de succedanis, taules de graus, repertoris de pesos i mesures). El català i el castellà van ser sovint la llengua de pas entre els originals àrabs i les versions llatines. Irma Taavitsainen es fixa en la tradició anglesa de la glossa i el comentari als segles xv i xvi i es demana fins a quin punt segueix el model llatí. En començar el període de la vernacularització s’observa que les distincions de gènere entre compilació i comentari no hi són presents i que l’estil del comentari no és consistent al llarg dels textos. L’autora presenta tres case studies: la traducció de John Walton del De consolatione philosophiae de Boeci, els Prognostica d’Hipòcrates i Three Kindes of Peppers (1588), de Walter Bailey. Mentre que en els dos primers casos, encara medievals, la forma textual del comentari i la compilació hi és vacil·lant, en el tercer les convencions del gènere hi estan ben establertes en forma de text híbrid: un fully-fledged comentari seguit de l’opinió de l’autor. L’article de Sebastià Giralt se centra en el Libre de puritats, «una de les raríssimes mostres conservades de màgia espiritualista medieval en una llengua romànica» (p. 214) i sens dubte l’obra més important del recull de textos sobre màgia espiritualista astral del còdex Barbiriano Latino 3589 de la Vaticana. Giralt n’analitza l’estructura, les fonts i els continguts i conclou que en la composició del manuscrit hi van participar dues mans molt ben preparades. Una de les joies del volum és l’article conjunt de Lluís Cabré i Montserrat Ferrer, «Els llibres de França i la cort de Joan d’Aragó i Violant de Bar» (p. 217230). El casament, l’any 1380, de l’infant Joan d’Aragó amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, els va obrir les portes a l’extraordinària biblioteca del Louvre, fundada el 1368 i que comptava amb més de 900 volums, molts dels quals eren traduccions. Era natural que tant l’infant com Violant —probablement conscients de l’operació de translatio cultural que lideraven— demanessin llibres a França, sobretot després que, el mateix any 1380, la biblioteca fos parcialment saquejada pels oncles del nou rei Carles VI i per la seva tia, Maria de Bar. Els autors demostren «que s’han de seguir altres camins més enllà dels documents d’arxiu, i que aquests, llegits amb cura, donen més informació que no ens pensaríem» (p. 219). Cabré i Ferrer han llegit amb cura els Documents de Rubió i Lluch i n’han confrontat les notícies bibliogràfiques amb diversos inventaris de biblioteques franceses, especialment el de Delisle (1907). La recerca Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 109

12/02/15 10:29

110

Llengua & Literatura, 25, 2015

els ha permès relacionar una notícia bibliogràfica del Roman de la Rose amb el seu aprofitament al Llibre de Fortuna e Prudència de Bernat Metge, primera obra catalana que se’n serveix; demostrar a través de la comparació de textos, en un cas en què no hi ha cap rastre documental, que el Valter e Griselda de Metge beu directament de la Griseldis traduïda per Philippe de Mézières; o bé, combinant el suport documental i la crítica textual, concloure la proximitat entre la traducció catalana de les Dècades de Titus Livi i el llibre I de la versió francesa de Bersuire, traduït al català i molt proper a un manuscrit que havia estat del duc de Berry, oncle de Carles VI. La traducció francesa que Nicole Oresme va fer del seu Tractatus contra astronomos judiciarios (1349) és el tema de l’article d’Stefano Rapisarda. Educat en la lectura i l’escriptura del llatí, per Oresme el francès escrit era una mena de llengua artificial. En el seu Livre de divinacions (1356) adapta el text per a una audiència menys interessada en la sofisticació acadèmica de les citacions precises i de la profunditat conceptual. Rapisarda exemplifica el procés de simplificació de les fonts seguit per Oresme, que es pot concretar en tres estratègies complementàries: l’eliminació de la referència exacta, la supressió de fragments complexos o d’una acumulació d’autoritats (les fonts llatines es troben «dramatically simplified») i, finalment, les citacions inexactes. És evident, doncs, que «vulgarization is simplification» (p. 252). Michael McVaugh examina en la seva contribució dues traduccions catalanes, molt properes en el temps i totes dues vinculades a Montpeller, de la Chirurgia de Teodorico Borgognoni. McVaugh corregeix, amb arguments textuals convincents, la tesi de Lluís Cifuentes segons la qual les versions de Guillem Corretger i Bernat de Berriac són independents l’una de l’altra. Així, «Bernat started with Guillem’s version and kept its language virtually unchanged» (p. 264). Al començament del llibre IV «the strong similarity between the two abruptly came to an end» (p. 268). Bernat de Berriac hauria copiat els tres primers llibres de la versió de Corretger quan era estudiant a Montpeller, i essent ja un professional de la medicina i de la docència hauria traduït, directament del llatí, la part final de l’obra (llibres IV-VII). El manuscrit de Graz que conté la versió de Bernat de Berriac presenta correccions sistemàtiques (esmenes i addicions) del mateix traductor. L’examen independent d’un paleògraf, que situa el manuscrit en el primer quart del segle xiv, abona aquesta hipòtesi. El tercer bloc d’estudis, sobre «Ciència i filosofia en hebreu», està format per cinc articles. En l’article que obre aquesta sèrie, Harvey J. Hames analitza el manuscrit de la Vaticana que conté la primera traducció completa dels Evangelis a l’hebreu, feta versemblantment a partir d’una versió catalana continguda al ms. Esp. 4 de la BnF. Les proves textuals d’aquesta dependència semblen del tot definitives, especialment pels casos abundants de transliteració de paraules que el traductor desconeixia o no sabia com traduir. En la contribució posterior, Jaume Riera i Sans identifica l’autor del segon dels tres tractats breus de formació moral que conté el còdex 42 de la Biblioteca de Catalunya: el Regiment d’alberch atriLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 110

12/02/15 10:29

Ressenyes

111

buït a «Baracan» és l’obra de Brison, filòsof neoplatònic del segle I. Es tracta d’una versió poc acurada que deriva del text llatí, però no pas de cap dels dos manuscrits conservats, que atribueixen l’obra a Galè. El text, que va tenir una difusió mínima, és editat a les pàgines 308-313 del volum. El tercer i l’últim article d’aquest bloc estan dedicats a dues figures cabdals de l’apologètica cristiana: Ramon Martí i Vicent Ferrer. Marco Pedretti destaca la novetat que va representar el fet que el Pugio fidei reconegués a la tradició jueva extrabíblica un valor de locus theologicus. Tanmateix, Ramon Martí es va negar a veure ciència en l’activitat dels jueus de la seva època. Els jueus que li interessaven —sosté Pedretti— eren retòrics més que no pas reals. Per la seva banda, Alexander Fidora i Mauro Zonta estudien la tradició i la transmissió textual de la Quaestio sollemnis de unitate universalis de Vicent Ferrer i n’ofereixen un stemma codicum provisional. En el penúltim article del volum, Carmen Caballero ofereix un estudi preliminar de la manera com la llengua materna dels jueus catalans va condicionar-ne el consum i la producció de literatura mèdica. Aquesta operació de transferència cultural es va traduir en quatre fenòmens lingüístics: 1) les traduccions del català a l’hebreu i a l’inrevés; 2) la transliteració a l’alfabet hebreu de textos en altres llengües, especialment l’àrab; 3) els glossaris i les llistes de sinònims per crear un lèxic especialitzat en medicina i farmacologia, i 4) la influència del català en els textos hebreus (indicis de pronunciació, terminologia no mèdica, discordances gramaticals). El volum es tanca amb els abstracts dels dinou articles (p. 359-375) i amb un utilíssim índex de topònims, antropònims, obres citades i matèries (p. 377-397).

De realisme. Aproximacions i testimonis: novè volum d’«El Vuit-cents» M. Àngels Verdaguer Pajerols

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya angels.verdaguer@uvic.cat

Domingo & Llovera (eds.): De realisme. Aproximacions i testimonis, a cura de Josep M. Domingo i Anna Llovera, Lleida: Punctum, 2013; «El Vuit-cents» 9. El Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents de la Universitat de Lleida / Universitat de Barcelona i Punctum, des de 2007, estan duent a terme una feina magnífica en la col·lecció «El Vuit-cents»: Escrits autobiogràfics, 1872-1889, de Josep Yxart (a cura de Rosa Cabré); Records, de Pere Aldavert (a cura de Carola Duran); C’est ça le théâtre! Josep Yxart i el teatre del seu temps, de diversos autors (a cura de Rosa Cabré i Josep M. Domingo); Jocs Florals de Barcelona en 1859, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 111

12/02/15 10:29

112

Llengua & Literatura, 25, 2015

edició facsímil, documents i testimonis, a cura de Josep M. Domingo; Homenatge als Jocs Florals de Barcelona. Any LXVII de llur restauració, edició facsímil i pròleg de Joaquim Molas; Guimerà i el premi Nobel. Història d’una candidatura, d’Enric Gallén & Dan Nosell; Cor infinit i altres poemes de Joaquim M. Bartrina (a cura de Rosa Cabré, pròleg de Joaquim Molas); Sobre literatura del segle xix d’Antònia Tayadella (a cura de Josep M. Domingo, coeditat amb la Universitat de Barcelona i la Societat Verdaguer; Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris 2014). Vuit volums. Excel·lents i elegants edicions, i rescats i anàlisis de temes, llibres, qüestions i autors rellevants del segle xix literari i alguns de poc tractats i/o inèdits. Ara, amb data de 2013, de les intervencions de les jornades internacionals Pensament i literatura en l’època del realisme que tingueren lloc el 20071 —no totes les aportacions hi han pogut ser—, ha nascut el volum que ressenyem, el número 9 de la col·lecció «El Vuit-cents». A més, hi presenten tres col·laboracions extres en una tercera part, amb edició de textos ben diversos: es deu tractar dels «testimonis» del subtítol del llibre. Dues, a mans de dues joves investigadores —Conchi Chillón i Anna Llovera— i una, a càrrec de l’especialista en Yxart, Rosa Cabré: 1) «Onze textos de Ramon Martí i Alsina» (ps. 297-325) ofereix escrits ben diferents del pintor (1826-1894) —poemes en català i en castellà, cartes i fragments de discursos en castellà, etc.— per documentar el seu desconegut vessant «literari», d’escriptor; 2) a «Retrats de contemporanis, de Josep Yxart» (ps. 327-344), Cabré dóna dues sèries inèdites de textos; la primera, amb retrats més o menys incomplets de companys d’Yxart (Narcís Oller, Pepe Rufart, Pompeu Gener, Antoni Massó i Juan de Arana) i la segona amb croquis breus i incisius d’una setzena de personatges vinculats al món del periodisme i de la literatura (Francesc Miquel i Badia, Joan Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, Eduard Toda o Albert Llanas); i 3) l’interessant «Epistolari entre Narcís Oller i Isaac Pavlosky, 1885-1923. Extrets» (ps. 345-404), editat i anotat per Llovera, és una mostra de vint-i-tres cartes, no senceres, dels trenta-vuit anys de relació dels dos escriptors i de les cent seixantaquatre que s’intercanviaren —i que es conserven a l’AHCB i a la BNF—, i hi podem copsar notes sobre la gènesi d’obres i d’escrits de cada un i sobre la tasca de difusió mútua, i judicis sobre autors i obres de la literatura catalana. La resta, dividida en unes altres dues parts, constitueix el nucli del llibre. Són les «aproximacions» que apareixen al subtítol. A la primera (I), sis treballs: Laureà Bonet (UB), Xavier Ferré Trill (URV), Francesc Fontbona (BC), Montserrat Jufresa (UB), Yvan Lissorgues (Université de Toulouse-Le Mirail) i Josep Murgades (UB). A la segona (II), cinc: Rosa Cabré (UB), Josep M. Domingo (UdL), 1. Els dies 18 i 19 de desembre de 2007 van tenir lloc a Barcelona (Residència d’Investigadors) les jornades internacionals sobre Pensament i literatura en l’època del realisme. Convocaren el Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents (GELIV), amb la col·laboració de la Residència d’Investigadors (CSIC-Generalitat de Catalunya), de les universitats de Barcelona i Lleida, del Grup Interuniversitari d’Estudis Literaris del segle xix, i de la Institució de les Lletres Catalanes.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 112

12/02/15 10:29

Ressenyes

113

Carola Duran (SV), Juan M. Ribera Llopis (Universidad Complutense, Madrid) i Magí Sunyer (URV). La segona aplega els treballs més explícitament sobre literatura i la primera, els més interdisciplinars a cavall de la filosofia, la literatura, la llengua, l’art i la ideologia. Comença la primera part amb l’aportació de Laureà Bonet que parla de «La Ilustración Ibérica i el jove Rafael Altamira. Neoclassicisme, romanticisme, realisme» (ps. 13-27) i que repassa, pel mateix ordre que anuncia al títol, la revista «multicultural», el jove escriptor d’articles i contes Altamira, la seva visió del neoclassicisme i del romanticisme i, sobretot, la seva sèrie d’articles «El realismo y la literatura contemporánea», que són uns documents que s’impliquen en el debat entorn del realisme-positivisme amb la figura central d’Émile Zola. En segon lloc, Xavier Ferré Trill, en «La cultura positivista de la revista El Porvenir (1876-1877)» (ps. 29-45), analitza la cultura positivista en aquesta revista barcelonina, després de treballar el context, els possibles referents i els articles que s’hi publiquen, per concloure que El Porvenir, vehiculant noves idees, va ser «un precursor destacat de la formalització del pensament positivista concretat [...] en el republicanisme de base territorial», que serà representat per Valentí Almirall. En tercer lloc, l’obra del crític d’art republicà Lluís Carreras Lastorras (Mataró, 1840 - Barcelona, 1888) és l’objecte d’estudi de Francesc Fontbona en les seves «Notes» (ps. 47-59), en què presenta la seva carrera com a crític d’art «aspre i dur» o «d’opinions contundents», sobretot lligada durant una vintena d’anys a El Diluvio i que coneixem parcialment gràcies al que en digueren a posteriori —els anys 20 i 30 del segle xx— Feliu Elias, Carreras Candi o Rafael Benet, parlant d’altres artistes. En quart lloc, Montserrat Jufresa exposa «La imatge de Grècia en el pensament de Pompeu Gener» (ps. 61-80), a través de l’anàlisi de les diferents obres de Gener, una per una, inclosa la biografia Mis antepasados y yo: va revisant les traces gregues i els anotacions sobre Grècia, començant per La Mort et le Diable de 1880, acabant per Filosofemas. Anotaciones de un pensador, de 1918, i entretenint-se, sobretot, en L’intel·lecte grec antic, de 1905, per adonar-se que hi ha una visió ideal i romàntica, «comentada amb esperit crític i filtrada per un sedàs positivista». En penúltim lloc, Yvan Lissorgues, en «El natura lisme com a moviment literari oportú a l’Europa de la segona meitat del segle xix» (ps. 81-104), procura dilucidar la coherència que hi ha a Europa en l’orientació realista-naturalista de la literatura de la segona meitat del xix, entesa com a forma d’art moderna i oportuna al moment —tot i les diferències de cada país on germina i creix—, i repassa quins són els trets i la tipologia de la novel·la «naturalista». Finalment, tanca la primera part del llibre el treball de Josep Murgades, «Fabra, el naturalisme previ a l’arbitrarietat» (ps. 105-115), que aporta una nova mirada sobre els estudis i la primera gramàtica de joventut de Pompeu Fabra, caracteritzat com a «neogramàtic» («Junggrammatiker») —el lingüista descriptivista de la llengua real— i amarat de «supòsits naturalistes i positivistes», igual que la plataforma que el farà conèixer com a lingüista i teòric de la llengua literària, L’Avenç. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 113

12/02/15 10:29

114

Llengua & Literatura, 25, 2015

Sis aspectes diferents amb figures ben concretes, plataformes interessants i amb anàlisis d’obres i produccions diverses, vinculades al realisme-naturalisme. Rosa Cabré obre la segona part amb unes llargues «Notes sobre els escriptors del realisme i la creació de la modernitat» (ps. 121-199), que focalitzen en l’exposició dels trets compartits pels escriptors i intel·lectuals catalans més importants de la segona meitat del segle xix —els «moderns», hereus del 68 i els de la generació de la Restauració: la compartició de dos mites (el general Prim i Clavé), les seves relacions personals, l’actitud i el pensament regeneracionista (tant cientifista com catalanista i cultural), l’aposta per la modernitat i per la ciutat, o la confluència de molts d’ells a La Vanguardia a partir de 1888. A continuació, Josep M. Domingo, a «Poesia per al segle. Notes sobre la poesia i realisme, 1868-1880» (ps. 201-234), molt ben acompanyat per cert amb facsímils de poemes i dibuixos de la premsa i d’Apel·les Mestres, ens descobreix un panorama —ho presenta en diversos episodis— de novetats, intents i propostes de nova poesia els anys de l’anomenada «crisi del romanticisme», en mostres a la premsa i centrat en dos grups, amb noms com Joaquim Riera i Bertran i Josep Roca i Roca —de La Jove Catalunya— i els germans Arístides i Apel·les Mestres —del grup republicanofederal. En tercer lloc, Carola Duran examina, partint del programa literari que presenta Joaquim Riera i Bertran el 1871, les propostes literàries aparegudes a la revista La Renaixensa entre 1871 i 1880 (ps. 235-256) i que es concreten en els tres grans gèneres literaris —el teatre, la poesia i la narrativa— sempre amb la intenció de renovar-los i fer-los adients a l’època. En quart lloc d’aquesta segona part, hi ha l’estudi de Juan M. Ribera Llopis, titulat «La presència dels intel·lectuals positivistes i dels escriptors realistes catalans en les revistes madrilenyes: dels índexs de la Revista Contemporánea (1875-1907) als volums de La España Moderna (1889-1914)» (ps. 257-274). I, per últim, Magí Sunyer escriu sobre «Poesia positivista revolucionària a frec del Modernisme» (ps. 275-293), tot revisant dos llibres de Josep Aladern (Cosme Vidal) de 1891, Impietats i Sagramental, «un producte, si no original, peculiar, com a creuament d’unes línies estètiques i ideològiques [realisme, positivisme, revolució] plenament modernes». Cinc aportacions que analitzen, com hem vist, noms d’escriptors, de crítics i de poetes, la seva presència a la premsa i les seves propostes més o menys innovadores, en el marc del «realisme» sobretot dels anys 70 i 80 del segle xix. La utilitat de tot el volum queda reblada, a més, per l’índex onomàstic final (ps. 405-423). I, com a cloenda, copiem uns mots de Josep M. Domingo al pròleg: el llibre és «un banc de lliçons, dades, rastres i suggeriments imprescindible per a la revisió del camp literari i artístic de la segona meitat del vuit-cents». Ben bé, això.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 114

12/02/15 10:29

Ressenyes

115

Écrivains de Catalogne Mathias Ledroit

Université Paris-Sorbonne, París IV mathias_ledroit@yahoo.fr

«Écrivains de Catalogne», diversos autors, Europe, any 91, núm. 1007, març 2013. Per als francesos amants o especialistes de la res cataloniae, la publicació d’una revista dedicada als «Escriptors de Catalunya» és un esdeveniment prou significatiu per ser destacat, ja que el ressò assolit per la llengua i per la cultura catalanes a l’hexàgon és molt feble. La publicació d’aquest número, que va coincidir amb el Salon du Livre de París en el qual Barcelona era la ciutat convidada, està dedicat a la literatura catalana des de la caiguda de la dictadura franquista fins a l’actualitat. Interessar-se per la literatura catalana a França implica haver rebut, com a mínim, una sòlida iniciació a la llengua o dominar prou llengües romàniques per poder accedir als textos. A desgrat dels importants esforços d’alguns excel·lents traductors, la labor dels quals comença a gaudir d’un cert èxit, continua sent més fàcil trobar traduccions d’obres en llengües més exòtiques —com ara les asiàtiques o les escandinaves— que traduccions del català, tot i que aquest idioma és oficialment reconegut com a part del patrimoni de la República Francesa des del 2008. Tanmateix, hi ha una certa malfiança, si no un cert recel, envers el català, atès que són molts els qui el consideren una amenaça en contra de la integritat de la llengua francesa, una opinió molt compartida entre els membres de l’Académie Française, els Immortels. Així mateix, li deneguen fins i tot l’estatus de llengua i els seus últims guardians, és a dir els nostres avis, van acabar interioritzant la idea que el català és un patuès condemnat a desaparèixer. A França, la revista Europe gaudeix d’un cert prestigi. Fundada l’any 1923 per l’escriptor Romain Rolland, fou, des dels seus orígens, pensada per promoure els estudis i la creació literaris. Hi van publicar grans autors francesos —Paul Éluard, Louis Aragon, Elsa Triolet i Antoine Vitez, per posar només uns exemples— i estrangers, com ara Walter Benjamin, Thomas Mann i Joseph Roth, els quals van ser, literalment, acollits per Europe als anys 1930-40, quan el nazisme els havia bandejat. La revista se situa a la cruïlla de tres vies. En primer lloc, és una revista de divulgació en el sentit noble del terme, que publica contribucions que es dirigeixen tant als especialistes de literatura com als lletraferits. És, a més, una referència en els àmbits universitaris, ja que sol publicar actes de col·loquis organitzats per diversos grups de recerca en literatura. Finalment, el seu «Cahier de création» (‘Quadern de creació’) permet als escriptors joves donar a conèixer els seus textos seguint l’exemple dels seus antecessors que, amb el pas del temps, han esdevingut clàssics de la literatura francesa, com per exemple Louis-Ferdinand Céline o Jean Gioni, entre molts altres. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 115

12/02/15 10:29

116

Llengua & Literatura, 25, 2015

L’interès d’Europe per la literatura catalana ve de lluny. La revista, de fet, ja hi ha dedicat tres números monogràfics. El primer va ser publicat l’any 1958, quan el català estava condemnat o bé al silenci o bé a l’exili. El segon número data de 1967 i va ser coordinat pel poeta Jordi Pere Cerdà, el qual havia vist en l’interès de la revista per la literatura catalana una oportunitat per fer conèixer als francesos que «Catalunya lluita» contra l’opressió franquista.1 Finalment, el tercer volum va aparèixer l’any 1981, en el context de la Transició. El conjunt d’articles, aplegats una altra vegada per Jordi Pere Cerdà, posaven èmfasi en el vigor de la literatura catalana i, alhora, consagrava els actors que havien aconseguit travessar la llarga nit. Al contrari dels números anteriors que contemplaven la literatura catalana en general, o sigui des de l’obra de Ramon Llull fins a publicacions més recents, aquest quart número se centra exclusivament en la literatura actual, concre tament, cobreix el període 1975-2012. Els tres especialistes, François-Michel Durazzo (traductor de llengües romàniques), Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra) i Laurent Gallardo (Universitat Paris - Nord Paris XIII) estableixen un panorama de la literatura catalana actual en forma de tríptic: poesia, narrativa i teatre. Cada un dels tres articles encapçala un breu recull de traduccions inèdites d’una dotzena d’autors: Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont, Jesús Moncada, Imma Monzó, Jaume Cabré, Francesc Serés, Joan F. Mira, etc. Aquest recorregut per la literatura catalana actual s’inicia amb un breu text introductori d’Edmond Raillard, catedràtic de la Universitat Stendhal Grenoble 3 i traductor del català, que posa en relleu les dificultats que tenen els amants o especialistes francesos de la res cataloniae a l’hora de promoure la seva passió per la llengua i la cultura catalanes, quan, en el fons, el que més interessa és la nostra opinió sobre el procés d’independència, com si el fet de ser especialista de catalanística ens convertís en politòlegs. Per molt mesurat que sigui, Edmond Raillard no aconsegueix dissimular la seva irritació enfront d’aquestes preguntes i afegeix: «No em pertoca pronunciar-me sobre els impulsos independentistes; confesso que no sóc propens als nacionalismes, siguin els que siguin. Prefereixo tractar el problema des d’un altre punt de vista i evocar què significa per a mi Catalunya: una llengua, una cultura, una literatura» (p. 220). I de fet, els tres articles que segueixen aquesta presentació subratllen amb més d’una prova que la literatura catalana actual no és, per essència, nacionalista, i que ni tan sols està polititzada. François-Michel Durazzo, Maria Dasca i Laurent Gallardo, a l’uníson, insisteixen amb contundència en la diversitat i el mestissatge d’una literatura que es nega a aïllar-se en una concepció tradicionalista i que, tot assimilant unes tradicions gairebé mil·lenàries, aposta per obrir-se als quatre vents amb l’objectiu de fusionar formes literàries tradicionals —sobretot en l’àmbit de la narrativa— i influències rebudes del món sencer. 1. Jordi Pere Cerdà, Europe, núm. 464, any 1967, p. 3. Totes les traduccions del francès són nostres.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 116

12/02/15 10:29

Ressenyes

117

En la primera part del tríptic, François-Michel Durazzo ressegueix l’evolució de la poesia catalana, amb els seus alts i baixos, i posa en relleu com aquesta poesia s’inscriu en els grans corrents de la poesia europea. L’autor recalca, també, la influència del bilingüisme —o fins i tot del plurilingüisme (p. 227)— de la majoria dels poetes i el paper cabdal d’una herència més personal, com en el cas de Jaume Pont, l’obra del qual, per exemple, consisteix en una fusió entre arrels catalanes i araboandaluses (p. 227). François-Michel Durazzo menciona també el pes dels escrits bíblics en l’obra d’Arnau Pons o de Manuel Forcano (p. 227) i conclou que aquest mestissatge, tant des d’un punt de vista genèric com temàtic, ha permès a la poesia catalana d’alçar-se a l’altura de les grans poesies europees (p. 226). Maria Dasca, per la seva banda, ofereix un panorama molt detallat de la nar rativa i n’evidencia l’heterogeneïtat. Aquesta diversitat de formes s’explica, segons ella, d’una banda, pel «fet que els autors actuals pertanyin a tres generacions diferents, formades successivament a l’època del franquisme, de la Transició i de la democràcia» (p. 248) i, de l’altra, per la fusió entre tradició narrativa catalana i tradició estrangera (p. 251). Analitza, a més, l’emergència de la literatura feminista (p. 248), l’èxit del gènere autobiogràfic (p. 248) i el predomini de la novel·la històrica en detriment dels temes d’actualitat (p. 251). L’últim article està dedicat al teatre i mereix una atenció especial, atès que proposa un estudi a la vegada literari i històric de l’evolució del gènere teatral. Laurent Gallardo analitza, en una primera part, els factors que van permetre al teatre català de renéixer després de la mort de Franco (p. 282-283) i evoca les polítiques dels governs successius per promocionar-lo (p. 283-286). Laurent Gallardo mostra ben clarament com el teatre ha evolucionat o, més ben dit, madurat al llarg de les últimes dècades entre l’emergència d’un teatre de text, la temptació realista i «neorealista», la Generació T6, el teatre «neotelevisual» i un teatre que tracta sobre la realitat actual amb una «mirada potent i corrosiva» (p. 291). Aquest tercer article s’acaba amb una entrevista a Toni Casares —director de la Sala Beckett— i a l’escenògrafa Marta Gil, que va dur a terme Laurent Gallardo el 27 de setembre de 2011 (p. 293-304). Al llarg de l’entrevista es tracten diversos temes tals com la dualitat del teatre de text i la creació escenogràfica, l’homogeneïtzació de l’escriptura dramàtica i la generalització d’un drama realista que es posa «al servei de l’espectador» (p. 299-300). L’entrevista aborda també els temes conflictius de les subvencions, de l’equiparació dels models de teatres públics i privats, la manca de complementarietat en el teatre públic, entre sales grans i sales petites (p. 300), i el de la uniformització dels projectes que, segons Marta Gil, constitueix un impediment a la creació artística i, per tant, al dinamisme del teatre català (p. 303). Malgrat la qualitat dels articles i l’interès de les petites antologies, sorgeixen, en acabar la lectura, alguns dubtes pel que fa a la realització tècnica. En primer lloc, és una llàstima que el comitè de redacció de la revista hagi atorgat tan poc espai als escriptors de Catalunya, els quals han de competir, a dins del mateix volum, amb el gran escriptor francès Julien Gracq, a qui estan dedicades les dues Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 117

12/02/15 10:29

118

Llengua & Literatura, 25, 2015

terceres parts del número (p. 3-217), mentre que es destina als articles i traduccions sobre la literatura catalana unes cent pàgines, ja que les últimes setanta-cinc pàgines es reparteixen entre el «Cahier de création» i les ressenyes. En segon lloc, sorprèn molt el fet que s’hagi donat tan poca importància —segurament per manca d’espai— a les obres dels escriptors rossellonesos. Si bé s’al·ludeix a Joan-Daniel Bezsonoff (p. 249), el nom de Joan-Lluís Lluís no apareix enlloc. Tenint en compte que aquest número està dirigit principalment a un públic francès, ¿per què no prestar una mica més d’atenció a uns escriptors que han optat per una llengua diferent de la de la República i que proposen, a més, una obra narrativa de qualitat? Es pot lamentar, en tercer lloc, l’absència d’una bibliografia completa de les obres en llengua catalana traduïdes al francès. Fora d’una breu bibliografia (p. 292) que clou l’article de Laurent Gallardo, no trobem cap indicació que pugui ajudar els lectors francesos. De fet, costa distingir entre les obres que estan per traduir i les que ja estan traduïdes, ja que tots els títols esmentats en els articles apareixen en francès. Per fi, el títol del Quadern no encaixa ben bé amb el projecte inicial dels tres autors del dossier, que consistia —i amb molt d’encert— a tractar de la literatura en llengua catalana, incloent-hi els autors d’altres territoris de parla catalana (p. 246). Potser hauria valgut la pena posar-hi un altre títol que fos més aclaridor per a un públic de lectors que, se suposa, descobreixen, amb uns ulls nous, aquesta literatura. Tot i així, el volum sobre els «Escriptors de Catalunya» elaborat per FrançoisMichel Durazzo, Maria Dasca i Laurent Gallardo compleix amb les exigències formulades a la introducció d’Edmond Raillard: saber oferir a un públic francès, suposadament neòfit, una visió panoràmica prou completa que pugui suscitar entre ells un interès per la literatura en llengua catalana. En tancar el volum, el lector s’haurà adonat de la vitalitat de la literatura dels Països Catalans i haurà entès que no és gens ni mica una expressió literària menor — une littérature du terroir, com diríem en francès— o d’algun llegat folkòric, sinó, ben al contrari, l’expressió d’un món literari ben viu, dinàmic i exigent. A tall de cloenda, el Quadern dedicat als «Escriptors de Catalunya» suggereix que s’ha produït un canvi important en la mirada dels universitaris francesos respecte a la catalanística. En el segon monogràfic dedicat per Europe a la literatura catalana, l’any 1967, Jordi Pere Cerdà es queixava que «La Universitat francesa ignora tot allò que s’escriu en català».2 Aquesta publicació, dirigida per tres universitaris, dos dels quals són francesos, demostra que, tot i que queda encara molt camí per recórrer, la Universitat francesa ja s’interessa per la res catalionae.

2. Jordi Pere Cerdà, Europe, núm. 464, any 1967, p. 3.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 118

12/02/15 10:29

Ressenyes

119

Dos volums d’homenatge al professor Jordi Castellanos Maria Dasca

Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge maria.dasca@upf.edu

1. Jordi Castellanos, Literatura i societat. La construcció d’una cultura nacional, edició i pròleg de Jordi Marrugat, epíleg de Josep M. Muñoz, Barcelona: L’Avenç, 2013. 2. Els Marges. Número extraordinari 2013: Jordi Castellanos. Estudis, edicions, escrits, Barcelona: L’Avenç, 2013. A tall d’homenatge a un dels investigadors sense els quals difícilment podríem llegir i comprendre la literatura catalana contemporània, i amb motiu de la commemoració de l’any de la seva mort prematura, l’editorial L’Avenç i la revista Els Marges han dedicat a Jordi Castellanos els dos volums suara referits, el primer dels quals s’articula entorn del «nucli essencial de les seves concepcions literàries» (p. 7). El volum s’estructura en dos grans apartats («Sobre la funció de la literatura i el seu estudi» i «Sobre la construcció de la literatura catalana al segle xx») que recuperen articles apareguts en publicacions diverses. Al principi i al final del recull se situen dos textos que contribueixen a emplaçar aquestes aportacions en el marc de la trajectòria intel·lectual de l’homenatjat: l’estudi biogràfic «Jordi Castellanos, una vida al servei de la cultura», de Jordi Marrugat, i l’entrevista que li féu Josep M. Muñoz a L’Avenç, «La literatura com a investigació permanent», la primavera del 2012, uns mesos abans del seu traspàs. Aquests materials palesen una gran coherència en l’orientació dels seus interessos de recerca i una reconeguda solidesa en l’anàlisi del fenomen literari des d’una dimensió eminentment històrica i social —entenent-lo com a pràctica cultural la recerca sobre la qual exigeix una certa distància, en un procés en el qual la lectura (o la interpretació) permet de relacionar passat i actualitat. A la vegada, temes com la relació entre la creació literària catalana, la modernitat i les tensions socials, en què se centren, des de perspectives diverses, bona part de les seves interpretacions, permeten de donar compte de la relació de la seva obra amb la (re)construcció i vertebració de la historiografia de la literatura catalana endegada dels anys 1970 ençà. La convicció que la recerca en literatura només es pot fer des d’«una historicitat que, òbviament, actua com a element distanciador que és, d’altra banda, el que es permet d’anàlisi i d’especulació» (p. 33) és el punt de partida dels quatre textos aplegats en el primer recull: «Funció actual de la història de la literatura», «El clos matern dels clàssics», «Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les humanitats» i «En defensa de la literatura», escrits els anys 1982, 1997, 2002 i 2005. Castellanos insisteix en la necessitat (sovint menystinguda) de desenLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 119

12/02/15 10:29

120

Llengua & Literatura, 25, 2015

volupar plataformes especialitzades en llengua i literatura catalanes que responguin (i generin) uns interessos socials amplis i facin possible: a) establir uns valors (no només operatius en tant que valors literaris, sinó també com a referents socials) i b) actualitzar unes lectures que siguin reconegudes per una comunitat nacional i donar-les a conèixer en el marc d’una «història total» (p. 36). Partint d’aquests principis, la tradició és entesa com un fenomen orgànic i canviant, resultat del diàleg amb uns clàssics que són «aquells autors que acompleixen aquesta funció mig d’emblemes, mig de models, per als homes d’avui» (p. 44) en un procés que només s’esdevé quan hi ha engranatges culturals que funcionen en tota la seva complexitat i quan es disposa d’un espai ben definit (un camp autònom, diríem, amb Bourdieu), integrat per un cos social dinàmic i actiu. Els estudis de Castellanos, vindicadors del paper de la recerca universitària com a pont «de diàleg entre el passat i el present» (p. 49), formen part d’una operació de recuperació i valoració que no ha tingut el suport necessari des dels àmbits polítics (i, especialment, que s’ha bandejat en les successives reformes dels plans d’ensenyament), en la qual la defensa del paper social de les humanitats, i de la cultura en general, s’ha d’assumir des d’una actitud d’una certa perplexitat (p. 56). Prova d’aquest interès és la continuada dedicació, amb resultats rigorosos i fonamentats, als grans períodes culturals dels segles xix i xx: Renaixença, Modernisme, Noucentisme, els anys 20 i 30, la postguerra i l’exili, que són el centre, justament, dels estudis de la segona part del recull: «Modernisme i Noucentisme», «Mercat del llibre i cultura nacional (1882-1925)», «El Modernisme: la construcció d’una cultura nacional», «Escriure amb el ritme de la sang. La represa de la no vel·la catalana (1925-1929)», «Literatura catalana i compromís social en els anys trenta», «L’exili literari català: continuïtat i ruptura», «Les lletres catalanes dels anys quaranta» i «La literatura catalana del segle xx. Un balanç». El Modernisme i el Noucentisme hi són vistos com a «dues etapes en la configuració de la cultura i de la intel·lectualitat catalanes» que proposen «solucions diferents a les relacions entre l’artista i la societat» (p. 104). S’estableix una tensió, doncs, a l’inici del xx, entre les contradiccions modernistes i les limitacions d’un moviment sòlidament construït en les bases del qual es trobada una «ideologia d’acció» basada en la imposició d’uns ideals. La seva història és el resultat d’un combat per a afavorir una major incidència social de les lletres catalanes, a instàncies, en part, del «conflicte entre llengua i modernitat», i condicionat per l’ús diglòssic de la llengua catalana i castellana del segle xix (p. 179). L’establiment d’una literatura nacional es fa a partir de la concepció i la progressiva implantació d’un aparat institucional, simbòlic i ideologicoliterari que ha de ser sostingut per una infraestructura encara fràgil, que fins als anys vint no disposarà d’un programa d’ensenyament propi. Els estudis dedicats a la literatura dels anys 1920 i 1930 tenen, de fet, com a centre la constitució d’un mercat literari (el primer) i l’anàlisi de la figura de l’intel·lectual compromès, que plasma en la seva literatura les tensions polítiques i socials del moment (el segon). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 120

12/02/15 10:29

Ressenyes

121

Finalment, la literatura de l’exili és analitzada a partir de la polarització entre les posicions dels escriptors de la diàspora, que veieren en la ruptura que suposà el 1939 la possibilitat de trencar amb la tradició a fi de modernitzar-la o bé perseveraren en el manteniment, no exempt de simbolisme, d’unes estructures culturals mínimes, a fi de garantir (i d’aquí el simbolisme) el manteniment d’una continuïtat literària. En l’anàlisi de l’exili interior dels 1940 l’escassa producció literària del moment (i l’escarransit debat literari subsegüent) es relaciona amb la necessitat d’un «silenci vibrant», una actitud de resistència callada que tingué força ressò en l’Europa de la segona guerra mundial i que era la traducció visible d’una actitud ètica que impulsà la represa de les activitats i plataformes literàries en la clandestinitat. El diàleg amb la tradició de preguerra fou una de les formes a través de les quals s’articulà una part d’aquest debat. En l’anàlisi, els fenòmens literaris de gran abast (com els moviments o les idees) són alternats amb l’estudi de les personalitats individuals o col·lectives (el grup de L’Avenç, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Joan Estelrich, el Grup de Sabadell, els editors i crítics dels anys 1930, entre molts d’altres) que en feren possible el desenvolupament. Algunes d’elles esdevingueren referents socials i centres de la consciència col·lectiva, «capaços de canviar mentalitats i societats» (p. 64). En el text final, Castellanos recorda les figures de primera magnitud que l’impuls literari ha produït d’un segle ençà i valora, de l’actualitat, l’existència d’infraestructures de creació i difusió de la literatura catalana. També avisa, tanmateix, de l’amenaça de la imposició d’una visió mercantilitzada de la literatura, deguda a la pressió de les indústries culturals (p. 269). El número extraordinari d’Els Marges, subvingut per subscripció popular, complementa el de L’Avenç, d’una banda, il·luminant alguns dels temes als quals dedicà més atenció interpretativa (com ara la reflexió sobre la necessitat d’una novel·la moderna en català) i, de l’altra, donant a conèixer alguns textos inèdits (l’article «Lluís Domènech i Montaner i els Jocs Florals» i l’estudi dedicat a Els tres al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter), de circulació limitada o d’interès circums crit a polèmiques o interessos d’època (en el cas dels articles de la secció «Al marge» o de les ressenyes dedicades als llibres Aspectes del Modernisme, de JoanLluís Marfany, i El temps de les cireres, de Montserrat Roig, que evidencien les palpitacions del temps del Castellanos dels anys 1970). L’estructura del volum és la de la d’Els Marges [«Estudis», «(Re)llegir», «Cartes i documents», «Al marge» i «Ressenyes»], amb la qual cosa es manté la diversitat de tons i d’orientacions propis de la publicació i es descobreix, en els dos darrers apartats, la dimensió polemista de l’homenatjat. A tall d’«Editorial» s’expliquen les circumstàncies de publicació del volum i, com a recopilatori final, es reprodueix la vasta bibliografia de Jordi Castellanos, a càrrec de Cristina Riera (Traces) i Jordi Marrugat (Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània). Els textos de l’apartat «Estudis» aborden, primer, temes relacionats amb el Modernisme (com ara la relació del moviment amb el nacionalisme, el paper del sagrat en la creació literària, i el rol que hi tingueren els escriptors Joan Alcover i Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 121

12/02/15 10:29

122

Llengua & Literatura, 25, 2015

Gabriel Alomar) i, després, les posicions (no exemptes de polèmica) de Josep Carner, Carles Riba i Josep Pla pel que fa al gènere de la novel·la. També s’hi tracta, panoràmicament, la trajectòria literària de Pere Calders. L’apartat «(Re)llegir» concentra determinades interpretacions que Castellanos dedicà a algunes de les obres més significatives del segle xx: «El comte Ar nau», Els sóts feréstecs, Solitud, Josafat, Aigua avall, Els tres al·lucinats, Vida privada, La ciutat i el tròpic, Bearn o la sala de les nines i Salamandra. Són lectures complexes, basades en la contextualització i la recepció de cada obra, la seva adequació en el marc de les estètiques coetànies i el subratllat d’allò (el nietszcheanisme decebut del comte Arnau, l’esteticisme pusil·lànime de mossèn Llàtzer, la presa de consciència de la Mila o la naturalesa reprimida de Josafat, per exemple) que les fa perviure més enllà del moment en què es conceberen. Aquests dos volums són, sens dubte, peces imprescindibles en l’estudi i la comprensió d’allò que ens fa ser una cultura literària i ens fa créixer com a lectors atents i vius. El seu gruix i abast se situa, com diria el mateix Castellanos, dins la circumscripció de la humilitat i l’ambició: la humilitat de saber-se limitat en un projecte tan vast i ric; l’ambició d’haver-lo sabut dur a terme en tota la seva complexitat i subtilesa.

Llengua i identitat a Oriola en l’època foral Joaquim Martí Mestre

Universitat de València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana joaquin.marti@uv.es

Mas i Miralles, Antoni, Jesús Millán García-Varela i Brauli Montoya Abat: Llengua i identitat a Oriola en l’època foral, Alacant: Ajuntament d’Oriola, 2014. En la introducció del primer treball del llibre, «La identitat nacional d’Oriola en l’època foral: La llengua com a argument» (ps. 9-29), l’autor, Antoni Mas i Miralles, recorda alguns conceptes bàsics que cal tenir en compte per entendre els plantejaments del capítol, com són la preponderància de la llengua entre els elements que defineixen una nació a l’edat mitjana i la necessitat de partir d’una definició pragmàtica de llengua, des de la visió oferida per la sociolingüística, on aquesta és inherent a la societat que la utilitza. A continuació n’exposa l’objectiu: «analitzar el paper que va exercir la llengua entre els oriolans per a reivindicar la seua identitat nacional» (p. 11) durant l’època foral. Aquest treball complementa, per tant, alguns estudis fets amb anterioritat per part d’historiadors que s’ocupaven del tema de la identitat d’Oriola amb arguments històrics. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 122

12/02/15 10:29

Ressenyes

123

L’oposició a uns altres pobles, de cultura i llengua diferents, sobretot si són veïns, o en altres casos, si es tracta d’invasors, contribueix sovint a la presa de consciència de la identitat dels pobles i nacions. Això sol ser més habitual en els casos com Oriola, que ocupen una posició fronterera. En aquest sentit, els oriolans, situats en el límit del regne de València, a tan sols 20 quilòmetres de Múrcia, en els freqüents conflictes civils i eclesiàstics que mantingueren amb aquesta ciutat durant els segles xiv, xv i xvi, apel·len sovint a l’argument de la seua identitat nacional i lingüística catalana, diferent de la castellana dels veïns. Antoni Mas comença repassant les rivalitats històriques entre Oriola i Múrcia des de la sentència arbitral de Torrellas (1304) i la incorporació de la governació d’Oriola al regne de València fins a la guerra de les Germanies, i demostra que la consciència nacional diferenciada d’Oriola respecte a Múrcia estava present en aquests conflictes. Passa a continuació al punt central del treball, on demostra la hipòtesi que la diferència lingüística de les dues poblacions és un element primordial del sentiment nacional de cada ciutat, el qual sovint es fa present en els conflictes que aquestes mantingueren durant l’època foral. En concret, en l’apartat «La llengua com a argument» (ps. 17-25) exposa diferents exemples en aquest sentit, com ara, el distint preu dels plets, segons que les actes estiguessen redactades en català o en castellà, les burles que els oriolans rebien quan visitaven Múrcia per la diferència idiomàtica, o l’argument de la diferència lingüística en la creació del bisbat d’Oriola i en l’adscripció dels convents i monestirs al regne de València. Així mateix, a partir dels testimonis d’Antoni Almúnia, notari i escrivà del Consell d’Oriola, i de Lluís Ocanya, assessor jurídic del governador i funcioanri reial, procedent de Castella, els quals, a principis del segle xvii, redacten amb total normalitat les seues obres en català, el professor Mas conclou que en aquest temps els oriolans mantenien «una clara i ferma lleialtat [...] cap a la seua llengua pròpia i històrica» (p. 25). El treball acaba amb un apartat on Mas i Miralles demostra que, a partir de la segona meitat del segle xvii, a causa de diferents factors, la pèrdua de la llengua catalana a Oriola va anar unida a la pèrdua de la identitat nacional catalana i valenciana, i a una identificació amb l’espanyol. La primera versió del treball de Jesús Millán García-Varela «La llengua catalana a Oriola. Segles xiii-xix. Testimonis i comentaris» (ps. 31-54) es va publicar en castellà («La llengua catalana en Orihuela, ss. xiii-xix. Testimonios y comentarios»), l’any 1984, en el marc de la Campanya «Carles Salvador» de cursos de català a Oriola. L’any 2013 se’n publicà una versió corregida i augmentada, en el volum Studia linguistica in honorem Francisco Gimeno Menéndez (Alacant: Universitat d’Alacant). En aquest capítol el professor Millán aporta diversos testimonis documentals que demostren la vinculació que ha tingut la llengua catalana amb Oriola al llarg dels segles. És sabut que el català fou la llengua pròpia dels oriolans des de la repoblació efectuada per Jaume I, el qual, segons es pot llegir en la Crònica de Ramon Muntaner, va poblar amb catalans no únicament Oriola, sinó fins i tot MúrLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 123

12/02/15 10:29

124

Llengua & Literatura, 25, 2015

cia i Cartagena. Si bé en aquestes darreres viles, pertanyents a la Corona de Castella, aviat es va imposar el castellà, en Oriola es mantingué la llengua catalana durant molts segles. Com ja comenta també Mas i Miralles en el treball anterior, la rivalitat que mantingué Oriola amb Múrcia i amb el bisbat de Cartagena al llarg de l’Edat Mitjana tingué un correlat en el conflicte idiomàtic que hi mantingueren, encara al segle xvi, després d’haver-se creat la nova diòcesi d’Oriola (1564). D’altra banda, segons es desprén dels documents aportats pel professor Millán, durant l’època medieval, tant el nom de la llengua com el gentilici nacional dels oriolans era català i llengua catalana, i des de principis del segle xvi, apareix el terme valencià. Però sense que hi manquen els testimonis que encara continuen usant la primera denominació. Per exemple, el borrianenc Martí de Viciana, l’any 1564, deia que «En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana» (p. 35). Al llarg del segle xvi els testimonis documentals procedents d’Oriola mostren que el català continuava essent la llengua pròpia dels seus habitants, si bé el doctor Millán aporta una partida de bateig de 1584 on aquesta llengua apareix barrejada amb la castellana (p. 37). Igualment, durant el primer terç del segle xvii és el català la llengua dels documents oriolans i la usada habitualment pels oriolans. Jesús Millán interpreta que l’ús de la llengua castellana en el comunicat oficial de la ciutat d’Oriola amb el qual manifesta la necessitat d’enviar deu soldats a la costa meridional de Catalunya amb motiu de la guerra amb França (1639) sug gereix que hi hauria hagut un augment de la població immigrada no assimilada lingüísticament. L’epidèmia de pesta de 1648 va representar la mort d’una bona part de la població d’Oriola (entre el 40 i el 60 per cent dels habitants) i, per tant, un increment de la immigració no catalanoparlant. Amb tot, algunes dades documentals aportades en aquest treball suggereixen que al darrer quart del segle xvii encara pervivia el català a Oriola en el nivell oral. En les actes municipals es continua fent servir la llengua catalana fins l’abolició dels Furs, l’any 1707. Alguns testimonis del segle xviii, com el de mossèn Marcel Miravete, suggereixen que entre les generacions oriolanes de la primera meitat d’aquesta centúria podria ser freqüent sobretot el domini passiu del català. Per últim s’hi aporten dos testimonis del segle xix, els quals semblen suggerir que el català encara hi mantindria una certa presència. El treball es clou amb un esquema cronològic del desplaçament del català a Oriola. En el treball de Brauli Montoya Abat, «L’oriolà: Una varietat siscentista de la llengua catalana» (ps. 55-112), aparegut publicat anteriorment en les Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Barcelona: PAM, 2003), l’autor es proposa confirmar, amb noves investigacions sobre proces sos judicials, la hipòtesi que ja va expressar en una monografia anterior (Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’Edat Moderna, Alacant, 1986) sobre la cronologia del desplaçament del català a Oriola. A més a més, estudia la fesomia lingüística de la varietat de la llengua catalana parlada pels oriolans Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 124

12/02/15 10:29

Ressenyes

125

durant el segle xvii, el seu darrer segle de plena vigència, i el darrer del qual hom disposa de documentació adient. En la primera part del capítol, el professor Montoya s’ocupa de l’ús de la llengua a Oriola, a través de diversos testimoniatges dels segles xvi, xvii i xviii, distingint la durada del manteniment de la llengua catalana entre diversos barris de la ciutat. En la segona part hom fa un repàs de la toponímia oriolana present i passada, constatant «com la catalanitat lingüística d’aquests topònims palesa la relativa proximitat en el temps de la pèrdua de la llengua que els va generar» (p. 75), i analitza els trets lingüístics més significatius d’aquests topònims. En la tercera part del capítol Brauli Montoya s’ocupa amb profusió de detalls i de dades de l’estudi intern de la varietat de la llengua catalana parlada a Oriola al segle xvii, valent-se especialment dels processos judicials, i establint interessants i enriquidores correspondències del parlar oriolà del segle xvii amb els altres dialectes catalans, antics i actuals. Conclou que el procés de substitució del català pel castellà a Oriola es va desenvolupar durant els segles xvii i xviii, que cap a mitjan segle xvii el català s’hi trobaria en minoria, i l’extinció total dels parlants d’aquesta llengua tindria lloc poc abans de 1750, amb algunes diferències segons els barris de la ciutat. Així mateix, el doctor Montoya crida l’atenció, i emet un crit d’alarma, sobre els paral·lelismes d’aquell procés de substitució lingüística amb la situació sociolingüística actual de les terres valencianes més meridionals, sobretot en relació amb la ciutat d’Alacant, on estem assistint a un procés de substitució del català iniciat ja fa més d’un segle i mig. A més dels treballs comentants, el llibre inclou un breu pròleg de Gregorio Canales, Director de la Seu Universitària d’Oriola, i un epíleg de la Regidora de Cultura d’Oriola, Rosa Martínez. En definitiva, es tracta d’un llibre elaborat per tres investigadors, especialistes en el tema de la història de la llengua al sud valencià, procedents dels camps de la filologia i de la història; fet, per tant, amb un mètode científic inqüestionable, que es val de la consulta d’una documentació pertinent i ben contrastada. Estem, per tant, en presència d’un llibre rigorós, que ha de ser una fita ineludible en l’estudi de la història de la llengua catalana en les nostres comarques més meridionals. Al mateix temps, estem segurs que servirà per millorar el coneixement dels oriolans actuals sobre la seua història, i més en particular de la seua història lingüística, sense prejudicis de cap classe, i, per tant, per saber estimar la llengua catalana també com a pròpia.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 125

12/02/15 10:29

126

Llengua & Literatura, 25, 2015

Scripta Catalana Montserrat Alegre i Urgell Doctora en filologia malegre6@xtec.cat

La col·lecció Scripta, editada per la Universitat de Barcelona, el Ministerio de Ciencia e Innovación i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha nascut amb la finalitat d’omplir un buit editorial: el dels textos catalans antics no literaris. La fi nalitat de la col·lecció és posar a l’abast dels estudiosos de la llengua, sobretot de la història dels dialectes catalans, textos complets, inèdits o poc assequibles, que tenen un alt valor lingüístic i cultural. Es reflecteix la llengua parlada en l’escriptura? En quina mesura? Es poden entreveure els canvis de la llengua oral en el textos escrits? Fins quan es conservà la -n o la -r finals? S’identificaren aviat o no les /b/ i les /v/? Era l’article salat derivat d’ipse només col·loquial? Quan es redueix el grup plural ns en català oriental, mallorquí i menorquí? Eren emprats indistintament els possessius tònics i àtons? En quin moment es redueix la gradació dels demostratius? La frase catalana té solució de continuïtat respecte de la llatina? Quan penetraren els castellanismes o els gal·licismes en català? En quin moment es produïren els principals canvis morfològics i sintàctics que permeteren parlar ja del català modern? El català antic era tan unitari com es pretén? Moltes preguntes i poques respostes encara. El projecte Scripta es proposa d’estudiar la variació diatòpica de la llengua catalana en la diacronia per mitjà d’un corpus de textos breus, no literaris, fragmentats o sencers, pertanyents a totes les èpoques i totes les àrees dialectals, analitzats i comentats lingüísticament, agrupats per dialectes, fet que ha de permetre observar de manera més detallada els canvis evolutius en el contínuum històric. En l’actualitat, l’Institut d’Estudis Catalans ja ha publicat els reculls corresponents a Scripta eivissenca (2009), Scripta menorquina (2011) i mallorquina (2013). Amb l’edició de textos sencers, el projecte fa un pas més. A finals de 2011 se’n publicà el primer volum, Llibre de plantar vinyes e arbres... (Tractat d’agricultura del s. XV), amb pròleg d’Àngels Massip, editat i comentat per Xavier Luna-Batlle, un tractat d’agricultura manuscrit, copiat a finals del segle xv. El seguiren (novembre de 2012) Al cor de la terra (El món agrari a les Terres de l’Ebre al s. XX) de Josep Olivas Rodríguez, editat i comentat per Àngels Massip i El dieta ri de Joaquim Fina de Palafrugell (1842-1878), amb pròleg de Xavier Luna-Batlle, edició i introducció de Jordi Curbet Hereu, publicat l’octubre de 2012, tercer volum de la col·lecció. El quart, i de moment darrer llibre, publicat el juliol de 2013, està dedicat als Capítols de la Barranxel·leria i del dret de cabeçatge (l’Alguer, s. xvii i xviii), amb edició i introducció d’Andreu Bosch i Rodoreda i pròleg de Joan Veny. Es tracta de quatre volums pertanyents a diferents àrees del domini lingüístic (Maestrat, Terres de l’Ebre, Baix Empordà i Alguer), i també a diferents períodes Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 126

12/02/15 10:29

Ressenyes

127

de la història (des del s. xv al xx). Els llibres, que no ultrapassen la norantena de pàgines (excepte Al cor de la terra que arriba a les 200), contenen el text sencer, una acurada introducció, acompanyada de comentaris que posen en relleu el valor lingüístic i geolingüístic de l’obra, i un glossari final que recull els mots més rellevants, específics del tema tractat o dialectals. Tots contenen també la fotografia d’una de les pàgines originals del text i en el volum Al cor de la terra diverses fotografies que il·lustren les feines del camp antigues, avui substituïdes per la mecanització. La publicació d’aquests textos permet anar completant la informació dialectal encetada els anys 40 per Joan Coromines amb l’estudi sobre les Vides de sants rosselloneses, més endavant per Joan Veny amb el Regiment de preservació de pestilència de Jacme d’Agramont, o els treballs de Josep Moran sobre el Cronicó de Perpinyà (segle xiii) o El Capbreu de Castellbisbal, els estudis i edicions de Joan Miralles, Joan Ponsoda Sanmartín, Brauli Montoya, Maria Dolors Farreny o Maria Àngels Diéguez, entre d’altres, sobre llibres de cort, de crims o de processos, que tanta llum aporten als estudis de la variació diatòpica, especialment la medieval. Tot i això, si volem tenir una visió el més àmplia possible de la història interna d’una llengua, hem de poder comptar amb textos fiables en totes les seves variants, sense restriccions. S’ha de considerar, no solament allò que tradicionalment s’entén per dialectes: els diatòpics o geogràfics, sinó també els parlars diferenciats per altres factors diastràtics i diafàsics: vulgars, col·loquials, cultes, etc., atès que sovint és la informació dels dialectes la que fa llum sobre aspectes evolutius de la llengua. Celebrem, doncs, la publicació d’aquests textos, un pas important per a la recerca i per aclarir aspectes de l’evolució interna de la llengua. Només amb un corpus ampli i divers de textos, sobretot no-literaris com els que es van editant dins el projecta Scripta, es podrà observar amb coneixement de causa la formació i l’evolució interna de la llengua i tractar de donar resposta a moltes de les qüestions plantejades i que massa sovint han estat poc o mai comprovades.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 127

12/02/15 10:29

128

Llengua & Literatura, 25, 2015

Commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’IEC al País Valencià Andreu Sentí i Pons

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana andreu.senti@ua.es

Pitarch i Almela, Vicent i Brauli Montoya Abat: Jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi, Barcelona, València, Alcoi: Institut d’Estudis Catalans, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Ajuntament d’Alcoi, 2013. L’any 2011 van coincidir diverses efemèrides: el centenari de la constitució de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el centenari del naixement de dues figures clau de la recuperació lingüística valenciana —Manuel Sanchis Guar ner i Enric Valor— i, també, el centenari de la mort de Teodor Llorente i Joan Maragall. Aquest llibre recull els treballs presentats en les dues Jornades que els van homenatjar al País Valencià. La primera Jornada, organitzada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’IEC, va commemorar el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, «heroi del nostre país», en paraules del president de l’IEC en aquell moment, Salvador Giner, o «el filòleg valencià més destacat del segle xx», segons Ferran Carbó. La segona part del llibre recull la Jornada de la Secció Filològica de l’IEC a la Universitat Politècnica de València, al campus d’Alcoi, en homenatge a Llorente, Maragall, Valor i Sanchis Guarner. La celebració del centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner a la Universitat de València es va organitzar en dues taules redones. La primera es va ocupar de la personalitat i la vida del personatge; la segona tractà les seues aportacions filològiques; i, finalment, un conferència de Vicent Pitarch sobre la vinculació de Sanchis Guarner amb la Secció Filològica clogué la trobada. Manuel Sanchis Guarner no va escriure cap llibre de memòries. Per això és d’agrair l’esforç del seu biògraf, Santi Cortés, en el primer article d’aquest llibre: «Sanchis Guarner per Sanchis Guarner» ens recupera la veu del mestre a partir de les entrevistes que va concedir al llarg de la seua vida. Ordenat temàticament, podem reconstruir la trajectòria de Sanchis, des de la seua vida familiar fins a la seua visió del País Valencià. En aquesta peculiar biografia el lector podrà conèixer de primera mà qui va ser Manuel Sanchis Guarner, la seua determinació per la ciència i per la dignitat nacional. Aquesta arreplega d’intervencions diverses ens deixa frases contundents com ara: «quan un poble deixa perdre la seua llengua, és perquè abans ha perdut la seua consciència col·lectiva» o quan amb el seu tarannà dialogant reclama als secessionistes lingüístics del valencià que almenys «el parlen [el valencià] [...]; que l’estudien [...]; que ajuden les lletres valencianes». La intervenció de la professora Rosanna Cantavella ens acosta a una figura humana de primer ordre, tal com el veu una deixebla del filòleg. Cantavella destaca la vida d’esforç del seu mestre, la seua valentia i integritat. Manuel Sanchis Guarner reLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 128

12/02/15 10:29

Ressenyes

129

sultava perillós per a certs sectors polítics «perquè era moderat, capaç de veure diferents punts de vista, perquè sempre estava disposat a negociar —i, per tant, perquè era convincent». La resta d’articles d’aquesta Jornada giren al voltant de les aportacions de Manuel Sanchis Guarner a la lingüística i a la història. En primer lloc, Joan Veny reivindica l’aportació de Sanchis Guarner a l’estudi del mossàrab i el lèxic català: va defensar que algunes de les interpretacions de Coromines d’alguns mots com a mossàrab no eren correctes, sinó que es tractava d’una influència de l’aragonès —interpretació que han seguit el mateix Veny o Josep Martines en l’estudi de molts altres mots catalans. El mestre Sanchis també s’ocupa de la dialectologia, la geolingüística, la cultura popular i la lexicologia. Efectivament, l’aportació de Sanchis en l’elaboració del DCVB al costat de Moll és de gran importància. Tot seguit, Brauli Montoya repassa el treball de l’homenatjat en el camp de la gramàtica i la història de la llengua. Tot i que Sanchis Guarner no va ser un gramàtic vocacional, s’hi va haver de dedicar perquè les Normes de Castelló —de les quals va ser signant— havien de ser desenvolupades i, per això, va escriure la Gramàtica Valenciana, descriptiva i prescriptiva, «una de les millors descripcions que coneixem del català dels valencians». Malgrat el seu desinterès per la normativa, Sanchis va influir notablement en les obres de Carles Salvador i d’Enric Valor a l’hora d’impulsar un model de llengua del català policèntric, on el valencià intentés convergir amb la resta de parlars. Aquesta segona part la clou un article de Vicent Simbor on aplega les aportacions de Sanchis en la història de la literatura. Cal destacar, sobretot, els diversos estudis de la Renaixença valenciana i de la producció literària del segle xx. Però, a més, destaca l’estímul constant que va exercir en els joves poetes tant a Mallorca com a València. Per tancar la commemoració del centenari, Vicent Pitarch se centra en el paper de Sanchis Guarner com a membre de la Secció Filològica i la qualifica d’«impuls renovador». Sanchis Guarner fou el primer valencià que ingressà com a membre numerari de la Secció Filològica, una funció que va desenvolupar amb una actitud pactista i amb la voluntat d’incidir en el model lingüístic per tal d’evitar un model rígid, unitarista, estrictament barceloní. Pitarch destaca la faena que va fer Sanchis per crear el model estàndard que ha triomfat al País Valencià, l’anomenat policentrisme convergent o el model IIFV. La segona part del llibre s’ocupa de la trobada de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Alcoi per a celebrar el centenari de la institució, la qual va comptar amb la presència de les autoritats locals i de la Universitat Politècnica de València. La primera intervenció va ser a càrrec de Mariàngela Vilallonga, la qual va llegir i comentar uns versos de Joan Maragall com ara el que anomena «el poema d’amor més bell de la literatura catalana»: «Nodereix l’amor de pensaments i ausència, / i aixís traurà meravellosa flor». Tot seguit, trobem els versos que l’escriptor Josep Piera va triar per a l’homenatge a Teodor Llorente, a qui qualifica de «baula que uneix la tradició a la modernitat», ja que va ser la connexió entre la literatura medieval i la contemporània. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 129

12/02/15 10:29

130

Llengua & Literatura, 25, 2015

Després d’aquests homenatges poètics, trobem un article del pedagog Vicent Pascual sobre el model d’educació plurilingüe i intercultural al País Valencià. Ara que ja s’han complit els 30 anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, s’ha constatat que l’únic model que ha assolit els objectius complexos de l’ensenyament bilingüe ha estat l’escola valenciana (programes PEV i PIL). Per això, el professor Pascual presenta una proposta d’un model d’educació plurilingüe i intercultural que incorpora tots els elements que intervenen en l’escola: professorat, pares i mares, comunitat educativa, objectius, planificacions, metodologies, aplicacions i avaluacions. Tots aquests anys han palesat que «si realment es volen aconseguir els mateixos objectius per a les dues llengües, cal prioritzar a l’escola l’ensenyament del valencià». Per això caldria bastir un model escolar al voltant del valencià en què la incorporació de la llengua estrangera (o llengües) siga estratègica i amb una metodologia semblant a la immersió. En definitiva, una proposta completa i complexa que reclama una política lingüística educativa que esdevé necessària. A continuació hi ha tres treballs sobre dos escriptors alcoians. Joan Borja reivindica la figura del narrador alcoià Jordi Valor i Serra, com un altre escriptor que fa de baula, en aquest cas entre la Renaixença i la literatura contemporània, amb un model de llengua admirable i un domini de la llengua col·loquial alcoiana i de la Marina fascinant. Al seu torn, l’escriptor i poeta Manel Rodríguez-Castelló emmarca l’obra del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. Aquest article es complementa amb el del lingüista Eugeni S. Reig que presenta un estudi del lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Vall, el qual documenta mots com ara bequinot, cara de poma sirga, mostós o somiacoques. Aquest llibre miscel·lani acaba amb una tria de dos fragments de textos de Sanchis Guarner, per part del seu deixeble Antoni Ferrando. Aquests dos fragments són una magnífica cloenda per al sentit homenatge que aquest llibre ret al lingüista perquè resumeixen l’esperit valencianista i genuí de Sanchis Guarner. Per acabar, un text directe, personal i cru de l’escriptor Jordi Botella vindica l’artista alcoià Ovidi Montllor perquè «No hi havia a Alcoi un home com ell, car d’homes com ell en són parits ben pocs». Aquestes jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi van significar un bon homenatge a aquests il·lustres homenots, escriptors i lingüistes. Ara aquest llibre clou tals commemoracions de la millor manera possible: amb reflexió i diverses aportacions científiques de gran interès. És ben palès, doncs, que molts dels deixebles de Sanchis Guarner van seguir el seu consell quan va dir, aprofitant unes paraules de Joan Miró, que calia «Treballar, treballar... Una gran disciplina, que és la que dóna llibertat».

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 130

12/02/15 10:29

Ressenyes

131

La variació entonativa en català Dolors Poch Olivé

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Espanyola dolors.poch@uab.cat

Prieto, Pilar i T. Cabré (coords.), L’entonació dels dialectes catalans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. El primer que s’ha de dir de l’obra que es ressenya és que es tracta d’un treball molt benvingut en el marc dels estudis sobre variació fonètica. El volum es proposa oferir al lector una síntesi de la informació recollida en l’Atles interactiu de l’entonació del català (2007-2012), coordinat també per les professores Prieto i Cabré. Per aquest motiu, és recomanable la consulta conjunta d’ambdues obres. Les mateixes coordinadores indiquen, en el primer paràgraf de la Introducció, que la descripció que ofereixen no hauria pogut existir sense disposar del material de l’Atles. El llibre és una obra col·lectiva en la qual participen els membres de l’equip que va realitzar l’Atles i que, en el volum, són responsables de la redacció dels capítols dedicats a cadascun dels dialectes del català. Tots els investigadors que treballen en el domini de la variació lingüística coneixen les dificultats que comporta sistematitzar la informació recollida en els atles dialectals. El volum d’informació que contenen aquestes obres és molt gran i és diferent també, entre unes i altres, la manera com la informació està organitzada, la qual cosa dificulta la consulta i, per tant, l’estudi i la comparació dels materials recollits. L’entonació dels dialectes catalans té com a objectiu principal realitzar «una descripció representativa i equilibrada dels patrons entonatius dels diferents dialectes» (p. 5) a partir de les dades recollides en l’esmentat Atles, el disseny del qual va permetre obtenir informació de les característiques de diferents estructures entonatives del català també de manera representativa i equilibrada. L’Atles ofereix, de manera interactiva, les dades referents a les poblacions on s’han dut a terme les enquestes, la informació referent a les característiques dels informants, les estructures gramaticals estudiades, els enregistraments i els documents d’anàlisi acústica on es pot veure el perfil melòdic de cadascun dels enunciats produïts. Els dialectes considerats han estat els sis comunament acceptats. En el llibre cadascun d’ells és objecte d’un capítol a càrrec dels autors que han participat en la recollida i el tractament de les dades de l’Atles i estan ordenats en funció del nombre de parlants: dialecte Central (descrit i sistematitzat per P. Prieto), dialecte valencià (caracteritzat per V. Crespo-Sendra), dialecte Balear (a càr rec de M. Vanrell i I. Mascaró), dialecte Nord-Occidental (estudiat per J. BorràsComes), dialecte Septentrional (descrit per R. Sicheu-Bazin i P. Roseano) i Alguerès (analitzat per M. Vanrell, P. Roseano i T. Cabré). Cal subratllar la quantitat de dades recollides a l’Atles i, per tant, analitzades en l’obra coordinada per les professores Prieto i Cabré: les enquestes s’han realitLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 131

12/02/15 10:29

132

Llengua & Literatura, 25, 2015

zat a 70 poblacions i a un mínim de 2 informants per població. Les poblacions seleccionades són caps de comarca, localitats grans i representatives o bé poblacions amb alguna característica singular (p. 10). El material enregistrat (p. 10) es compon tant d’enregistraments d’àudio (enquestes de situació o converses segons la coneguda estratègia map-task) com d’enregistraments de vídeo (entrevistes realitzades a parlants de més de 60 anys). La descripció i la sistematització que es presenten a L’entonació dels dialectes catalans considera (p. 10) únicament els resultats de les denominades «enquestes de situació», és a dir, la simulació de situacions quotidianes en les quals es demana a l’informant que realitzi un determinat enunciat establert per l’enquestador. El nombre de situacions simulades és de 47 la qual cosa permet disposar de la realització de 47 tipus d’enunciats diferents que, multiplicats per el nombre d’informants i per el nombre de poblacions, constitueix un corpus esplèndid. Tal com es diu al primer paràgraf d’aquesta ressenya, la manera ideal de treballar amb aquest llibre, tant per al lector com per al professor, consisteix a consultar de manera interactiva, a l’Atles, les estructures que es descriuen en els capítols dedicats a cada dialecte i el material complementari d’entrevistes realitzades als diversos informants de tot el territori. Cadascun dels sis dialectes del català és objecte d’un capítol del llibre i tots segueixen la mateixa estructura: els autors presenten, en primer lloc, l’estat de la qüestió des del punt de vista de la bibliografia, després indiquen el volum de dades analitzades i, a continuació, descriuen els patrons entonatius segons les modalitats oracionals (declarativa, interrogativa, imperativa i vocativa). Val la pena citar, només com a exemple, que per la sistematització dels contorns entonatius del català central s’han analitzat 1.410 enunciats (p. 16) i que, en el cas del valencià s’han considerat 2.726 enunciats (p. 72). Així doncs, cada capítol ofereix al lector una descripció sistematitzada dels patrons entonatius de 47 tipus d’enunciats del dialecte descrit. Les coordinadores del volum expliquen en la Introducció les dificultats d’establir les característiques prosòdiques dels dialectes del català (p. 9) i afegeixen que […] durant els darrers anys s’ha treballat de forma intensiva en el camp de la prosòdia del català i s’ha desenvolupat un sistema de transcripció fonològica de l’entonació força acceptat (el Cat_ToBi). Això s’ha pogut dur a terme gràcies al fet de poder comptar amb estudis de la percepció de l’entonació en diferents varietats del català. És també gràcies a aquests progressos que apareix aquest llibre, el qual és el resultat de tota una sèrie de treballs de recerca que s’han pogut dur a terme a partir dels materials de l’Atles (p. 9).

Els treballs esmentats es recullen a la bibliografia però, pensant en el lector especialitzat, potser hauria estat desitjable comptar, en el llibre, amb una explicació de les diferents etapes de la recerca que permeten passar de les dades a la generalització de tendències, és a dir, dels enregistraments a l’establiment del contorn entonatiu general. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 132

12/02/15 10:29

Ressenyes

133

Després dels capítols dedicats a la descripció de cada dialecte, el capítol 8, titulat «Variació dialectal» proporciona la visió transversal de la variació entonativa. Si en els capítols anteriors la informació està organitzada per dialectes, en aquest es pot trobar un conjunt de mapes on es cartografia la distribució geolingüística dels diferents contorns entonatius, de manera que el lector pot apreciar visualment com varia l’entonació dels enunciats estudiats en el territori catalanoparlant. D’aquesta manera, creuant la informació, el llibre proporciona una visió completa de la variació dels contorns melòdics des de dos punts de vista complementaris. Els resultats obtinguts de l’anàlisi dialectomètrica del conjunt de les dades, recollits a l’últim capítol, «proporciona una partició geogràfica del domini lingüístic que, a grosso modo, es correspon amb la delimitació dels dialectes tradicionals […], llevat del cas de l’agrupació, en un únic conjunt dels parlars del Principat […]» (p. 222). Les coordinadores del volum assenyalen, en aquest capítol (p. 222), que la divisió tradicional entre català occidental i oriental s’ha basat en criteris relacionats amb el comportament d’elements de tipus segmental i no prosòdic. Així doncs, una altra de les aportacions importants del llibre consisteix a mostrar que els criteris de tipus prosòdic es poden prendre com a possibles elements de divisió geolectal. Finalment, val també la pena assenyalar que els patrons entonatius de les oracions interrogatives, la classe més sotmesa a variació segons es pot veure en tots els capítols, «ofereix un panorama dialectal que separa els dialectes més conservadors dels més innovadors i que han sofert més contacte lingüístic» (p. 223). Com a conclusió, cal dir que s’ha de celebrar la publicació d’aquest volum que ofereix importantíssimes dades de conjunt de la variació prosòdica en català i que constitueix el complement ideal de l’Atles interactiu de l’entonació del català. Seria molt desitjable que els investigadors que estudien altres llengües prenguessin iniciatives similars per a l’estudi de la prosòdia. BIBLIOGRAFIA Prieto & Cabré (2012): P. Prieto i T. Cabré (coords.), Atles interactiu de l’entonació del català, en línia: http://prosodia.upf.edu/atlasintonacion/index.html.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 133

12/02/15 10:29

RESSENYES INDIVIDUALS

Cantavella, Rosanna: El Facet, una ars amandi medieval. Edició i estudi. València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Sanchis Guarner» 81, 2013. Antònia Carré

Centre de Documentació Ramon Llull, UB - Universitat Oberta de Catalunya acarrep@uoc.edu

La trajectòria intel·lectual de Rosanna Cantavella l’avala per emprendre amb èxit l’edició crítica del Facet: durant tres dècades ha estudiat les artes amandi llatines i romàniques i ha resseguit els tòpics literaris misògins, com ella mateixa confessa (p. 162), de manera que té el bagatge que cal per oferir tant una edició solvent del text medieval com una contextualització que el faci del tot comprensible. Ho diré ja d’entrada: el volum acompleix els dos objectius. Al meu entendre, l’autora ha concebut el volum com un d’aquells objectes mòbils que estan compostos d’elements units per fils o tiges articulades, amb unes peces que encaixen perfectament les unes amb les altres i que demanen una lectura simultània. Primer hi ha la introducció, que es pot dividir en dos grans blocs (un dels quals estaria constituït pel sisè capítol en exclusiva), després hi ha l’edició del text amb unes notes molt instructives, després hi ha tres apèndixs i, finalment, un glossari i un índex temàtic. La introducció comença com ho ha de fer: amb un capítol que descriu què és el Facet i el situa en el context dels manuals d’urbanitat i de les artes amandi. La versió catalana del Facet, escrita probablement a la primera meitat del xiv, emergeix com una extensa art de seducció que, a més, té el valor de presentar testimonis de referències socioculturals i literàries que l’engrandeixen. Com que el Facet és un manual d’urbanitat, Cantavella el relaciona amb els libri morum llatins i escateix el significat del terme facetus, que arriba fins a Poggio Bracciolini. També el relaciona amb alguns textos de bones maneres produïts a la Corona d’Aragó (Turmeda, Eiximenis). Com que el Facet és un ars amandi, Cantavella dedica unes pàgines als manuals eroticopràctics en llatí i en vulgar, originals i traduccions. El criteri de considerar obres eroticodidàctiques les que donen models de conducta concrets a l’amant obliga a Cantavella a descartar obres al·legòriques com el Roser de Vida Gaia o El Déu d’amor caçador (p. 33). En aquest apartat, Cantavella té en compte sumàriament el discurs dels tractats mèdics, l’opinió dels Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 134

12/02/15 10:29

Ressenyes

135

moralistes i la de les dones, que enriqueixen el punt de vista literari. El segon capítol analitza el paper que fan les artes amandi a la cultura occitanocatalana. Hi descriu la Cort d’Amor, el Breviari d’amor, etc., estudia les traces d’Ovidi i del Pamphilus a la Corona d’Aragó, resumeix l’opinió de moralistes com Eiximenis i Canals i subratlla les interrelacions que hi ha entre tots aquests textos (i autors) i el Facet català. El capítol tercer és codicològic: hi ha una minuciosa descripció de l’única còpia que ens ha transmès el Facet, el ms. 381 de Carpentràs, un manuscrit miscel·lani copiat a final del xiv o començament del xv. Cantavella té el mèrit de no quedar-se en la descripció física del còdex, sinó de voler interpretar-ne el sentit global, que segurament volien donar-li els compiladors o comitents. I així conclou que «el recull és producte no d’un àmbit clerical, sinó d’un àmbit laic i urbà, confegit per al profit propi i familiar, i amb el criteri de proporcionar entreteniment alhora que formació en la cultura mundana» (p. 64). El capítol quart està dedicat a l’estudi de la llengua i la versificació del Facet, deixant ben clar d’entrada que l’obra devia passar per moltes mans abans d’arribar al manuscrit que ens l’ha transmès. S’hi tracten les sonoritats en rima i assonàncies, les repeticions i parèmies, els rims meritoris, etc. i hi ha un apartat sobre els trets lingüístics del Facet (grafies i sons, morfosintaxi, lèxic, expressions proverbials), que serveixen a Cantavella per perfilar-ne la datació: la morfosintaxi, el lèxic, les solucions occitanes fan pensar que l’obra es devia escriure «en algun punt de la primera meitat del segle xiv» (p. 92). El capítol cinquè contraposa el Facet al Facetus «Moribus et vita», el poema llatí en dístics elegíacs que el Facet català tradueix i amplifica. Té en compte l’altra traducció romànica existent del Facetus llatí, que és la francesa i que demostra que és independent de la catalana. Les pàgines en qüestió expliquen les divergències entre el Facetus i el Facet i analitzen tant les amplificacions com les imperfeccions de la traducció catalana. I aquí és on l’objecte mòbil comen ça a funcionar. El capítol cinquè ens proporciona una visió de conjunt de les ope racions que ha fet el traductor català amb l’original llatí, però si en volem els detalls, hem d’anar-los a buscar a les notes a l’edició del text, on Cantavella s’ha entretingut a remarcar els versos que segueixen el Facetus, els que l’adapten, els que el glossen o els que se n’aparten. I més encara, Cantavella transcriu en apèndix dues versions del Facetus llatí: l’edició canònica de Morel-Fatio (1886), reproduïda per Elliott (1977) i amb les variants aportades per Alturo (1996); i el Facetus fragmentari conservat al ms. 309 de la Biblioteca de Catalunya i donat a conèixer per Cantavella (p. 50). El segon apèndix és una taula de correspondències entre el Facetus i el Facet, que té encara més interès perquè s’hi inclouen les correspondències amb el Pamphilus, l’Ars amandi i els Remedia amoris. El tercer apèndix conté els versos del Facet reproduïts en dues cartes del segle xv, conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i fins ara inèdits, que constitueixen un testimoni directe de la difusió d’aquesta obra. Amb el capítol sisè de la introducció, el joc amb l’objecte mòbil es fa més viu. Cantavella ens proporciona «una lectura detallada del Facet, parant esment als aspectes culturals més significatius i glossant-los» (p. 101). Tenint en compte la Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 135

12/02/15 10:29

136

Llengua & Literatura, 25, 2015

naturalesa del Facet, Cantavella l’ha dividit en tres grans blocs: els consells d’urbanitat, l’ars amatoria i la reprobatio feminae. Aquests grans blocs estan dividits en apartats, sempre ben assenyalats per la numeració dels versos. L’esquema general d’anàlisi és ordenat i clar. Primer hi ha una introducció general a cada gran bloc i apartat. I després hi ha un comentari específic als versos, que s’agrupen per la temàtica tractada. El comentari consisteix en la glossa del text, amb la comparació amb el Facetus llatí, en la interpretació dels passatges obscurs o poc clars i en la relació de les fonts detectades en cada cas. Són notables els comentaris als quatre temperaments de dones, segons la teoria humoral (la dona colèrica, la sanguínia, la melancòlica i la flegmàtica), que procedeixen del Facetus llatí i que mostren que el traductor català s’embolica amb la terminologia mèdica (ps. 164-166) o els comentaris a la figura de sant Pere, que el traductor català inclou en el llistat d’homes decebuts per les dones i que permet de filar més prim en la datació del Facet, que hauria hagut de ser escrit al voltant de 1300 perquè al segle xiv el nom del sant ja no apareix als llistats (ps. 169-170). El capítol sisè es clou amb un apartat que porta per títol «El Facet, manual del foll amador». Cantavella enllaça així amb el capítol segon, en què ha explicat el paper de les artes amandi en la cultura occitanocatalana, i ara contraposa el discurs de la literatura amorosa idealitzant al discurs eròtic i pràctic ovidià del Facet. L’edició del Facet és correcta, Cantavella segueix els criteris habituals i presenta un text endreçat i que fa de molt bon llegir. Les dificultats de comprensió que pot comportar la llengua híbrida del traductor anònim se salven amb les notes situades al final del text, que inclouen les pròpies de l’aparat crític i la comparació amb els versos del Facetus llatí. Les notes també remarquen determinats aspectes culturals que l’editora considera rellevants i que s’estudien més a fons al capítol sis de la introducció. Els punts febles que he detectat a la introducció queden minimitzats al costat de la bona feina editorial i de la gran quantitat d’informació que Cantavella ens brinda. El capítol quart s’enceta amb una disquisició que distingeix les noves rimades didàctiques de les noves rimades literàries. La línia de frontera és prima, perquè com Cantavella mateixa reconeix, el didactisme és inherent a qualsevol obra medieval. I en definitiva, el que vol dir és que la qualitat literària del Facet és inferior per exemple a la de La faula, com ja assenyala Lola Badia al pròleg. En aquest mateix capítol, l’anàlisi de la llengua del Facet (que inclou també l’anàlisi de la transmissió de l’obra) s’hauria pogut enriquir si Cantavella hagués tingut en compte l’article de Badia, Santanach i Soler (2010), que estudien els trets de la scripta librària dels primers textos escrits en prosa catalana a final del segle xiii i començament del xiv. En parlar del Maldit bendit com a possible font del Facet (p. 171), les observacions s’haurien matisat si Cantavella hagués tingut en compte l’estudi de Cabré (2011). Tot plegat són petits detalls, que s’expliquen pel llarg període de gestació a què ha estat sotmesa l’edició. L’important del volum és que permet el joc amb l’objecte mòbil, la intensitat del moviment la triarem nosaltres en llegir. Si volem anar per feina, la consulta del glossari o de l’índex temàtic ens Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 136

12/02/15 10:29

Ressenyes

137

permetrà acostar-nos de seguit a conceptes rellevants, com el substantiu destral per referir-se a l’alcavota (glossari) o el paper que fan les dones sicilianes al Facet (índex temàtic). Si ens hi volem entretenir més, la lectura combinada del text, dels comentaris i de les notes ens donarà una visió profunda d’aquesta obra que Rosanna Cantavella ens ha posat a l’abast i que és, en definitiva, l’ensenyament de l’art de la mentida amb l’objectiu d’engalipar les dones. BIBLIOGRAFIA Alturo (1996): Jesús Alturo Perucho, «Un Facetus en dístics copiat a Barcelona al segle xii-xiii», Arxiu de Textos Catalans Antics, 15, 393-99. Badia & al. (2010): Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, «Els manuscrits lul·lians de primera generació als inicis de la scripta librària catalana», dins Anna Alberni, Lola Badia, Lluís Cabré (eds.), Translatar i transferir. La transmissió dels textos i el saber (1200-1500), Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum-Publicacions URV, ps. 61-90. Cabré (2011): Miriam Cabré, Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, Barcelona-Palma de Mallorca: Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears. Elliot (1977): Alison G. Elliott (ed.), «The Facetus: or, The Art of Courtly Living», Allegorica, 2, núm, 2, 27-57. Morel-Fatio (1886): Alfred Morel-Fatio, «Le livre de courtoisie», Romania, 10, 497518.

Lloret, Albert: Printing Ausiàs March: Material culture and Renaissance poetics, Madrid: Centro para la edición de los clásicos españoles, 2013.

dues man filol (Bib un e seva desp gua have del c timo exem 964) de C inco de R

Alejandro Coroleu ICREA-Universitat Autònoma de Barcelona alejandro.coroleu@icrea.cat

Aquest llibre examina la fortuna editorial d’Ausiàs March al segle xvi des del punt de vista tant de la difusió impresa (i manuscrita) del corpus textual marquià com de la influència de la poesia de March en les lletres castellanes del Renaixement. El volum d’Albert Lloret s’ocupa sobretot de les dues edicions cinc-centistes més importants de March, la de Juan Navarro, apareguda a València el 1539, i l’edició barcelonina, a cura de Carles Amorós, publicada quatre anys més tard. En la introducció Lloret adverteix que la seva tria no respon a criteris de vàlua tecnològica de les edicions analitzades sinó a la rellevància històrica dels volums de Navarro i Amorós, atès que l’edició valenciana (que presenta la versió castellana de Baltasar de Romaní) va figurar entre els llibres d’alguns dels autors literaris Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 137

12/02/15 10:29

138

Llengua & Literatura, 25, 2015

més importants del Segle d’Or espanyol, i que l’edició del 1543 fou la base de moltes de les edicions marquianes posteriors (incloent-hi la traducció llatina preparada per Vicent Mariner el 1633). La monografia de Lloret es divideix en dues parts, cadascuna composta de tres capítols, que corresponen a les dues edicions estudiades. Lloret hi empra una metodologia on es combinen l’atenció vers el context social que envolta la producció d’ambdues edicions, la feina codicològica i l’interès per qüestions d’història literària. Els dotze apèndixs inclosos ajuden el lector a seguir les variants textuals de la tradició marquiana, a localitzar els manuscrits de March conservats, a comprendre els mecanismes mimètics de poetes com Boscán o fins i tot a llegir materials paratextuals d’edicions posteriors al volum enllestit per Amorós. Tanquen l’estudi de Lloret un índex de noms i de conceptes molt complet i un llistat de referències bibliogràfiques, a més d’onze il·lustracions d’alguns dels manuscrits i edicions examinats. Els primers tres capítols s’ocupen de l’editio princeps del 1539, que aplega només 46 composicions de March amb la traducció de Romaní. Dedicada a Fer ran d’Aragó, duc de Calàbria, és una edició tocada per un desig d’oferir una lectura moral de l’obra marquiana. Aquest to moralitzant s’aprecia ja en el pròleg redactat per Romaní —l’anàlisi del qual conforma el primer capítol del llibre aquí ressenyat—, en què el traductor es refereix a les «moralidades de Osias Marco». La interpretació de Romaní va, però, més enllà i la seva traducció d’Ausiàs March s’ha de lligar —a parer de Lloret (capítols 2 i 3)— amb l’ambient literari valencià de la dècada dels anys 30 del segle xvi. Un ambient marcat per la influència de la poesia de «cancionero» i pel Petrarca vulgar, factors que, al capdavall, determinaran la tria editorial de Navarro i el to de la versió de Romaní. Les pàgines que Lloret dedica a l’edició d’Amorós del 1543 són el resultat d’una tasca codicològica de primer ordre. Costejada per Ferran Folc de Cardona, que també va encarregar exemplars manuscrits dels poemes marquians (són els còdexs B i K.), l’edició barcelonina inclou un total de 122 peces. En la seva detalladíssima anàlisi de l’edició d’Amorós (capítol 5) Lloret demostra com el manuscrit D (Biblioteca Nacional de España, Ms. 2985), igualment produït a iniciativa de Ferran Folc de Cardona aquí descrit de nou en un estudi codicològic molt detallat, fou l’exemplar utilitzat per l’impressor per preparar la seva edició del corpus marquià. Una empresa filològica, assenyala Lloret, que reordena, però, la seqüència dels poemes copiats en el manuscrit conservat a Madrid. Aquest nou arranjament no és només formal sinó que respon a la voluntat, per part d’Amorós, d’oferir una lectura de la poesia marquiana inspirada en el Canzionere de Petrarca i en els models elegíacs de poetes clàssics llatins com ara Properci i Ovidi (capítol 6). Un dels mèrits d’aquest estudi és l’atenció al context històric i l’abundància de dades d’arxiu que permeten, entre d’altres coses, oferir un retrat molt acurat (i molt vívid) dels mecenes que van encarregar les edicions estudiades. L’itinerari vital de Ferran Folc de Cardona, de Nàpols a Barcelona, es documenta detalladament en el capítol 4. Una altra figura sobre la qual el lector aprèn moltes coses és Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 138

12/02/15 10:29

Ressenyes

139

Carles Amorós, personatge fins ara encara força desconegut malgrat la seva important producció editorial. La visió que Lloret ens dóna de l’impressor no es limita a l’estudi de la seva tècnica tipogràfica sinó que contribueix a situar-lo dins el món intel·lectual barceloní de l’època. Des de fa un temps sabem que, al Renaixement, no hi ha textos estàtics. El text s’escurça, s’allarga o s’abreuja segons les necessitats dels impressors i dels lectors, i s’adapta a les realitats d’aquells que el fan servir. Ausiàs March n’és un exemple fefaent: la seva poesia és susceptible d’imitació literària i d’ús (o abús) moralitzador en diversos ambients culturals al llarg del Cinc-cents hispànic. Printing Ausiàs March ens ho demostra amb una erudició notable.

Martos, Josep Lluís (ed.), Joan Roís de Corella, Psalteri, edició crítica, estudi introductori i notes, València: Institució Alfons el Magnànim i Diputació, 2013; «Biblioteca d’Autors Valencians» 59. Curt Wittlin

prof. emèrit, Universitat de Saskatchewan crtwittlin@gmail.com

Estic segur que tots els lectors de Llengua & Literatura han participat en congressos i jornades on cada conferenciant fou presentat al públic per algú que coneix bé tant l’orador com el tema de que parlarà. Però sovint el presentador fa el que en retòrica es diu praeteritio, limitant-se a anunciar que «El següent orador no necessita introducció». I pot ser que això agradi a l’orador, perquè els deu minuts, o més, que s’estalvien així es poden afegir al temps dedicat a la discussió final. En el cas de J. L. Martos, parlar d’ell és al mateix temps parlar de Corella. Ell sí que no s’ha de presentar a un públic de filòlegs i historiadors de la llengua i literatura catalanes i valencianes. Ell ha dedicat innombrables hores a cultivar el fèrtil camp dels estudis corellians plantant-hi arbres, els ligna «que no perdran fulla» del salm bíblic 1.3, ço és les seves edicions crítiques i definitives, arbres que amb els seus fruïts garanteixen que el progrés acadèmic continuarà. (Vegeu les setze entrades Martos en la bibliografia del llibre, p.137-149). Però és innegable que l’obra de Corella que interessa a la majoria del públic segueix sent la Tragèdia de Caldesa i les diatribes en vers que s’hi relacionen, textos que ningú no dubta a classificar com a «obres de creació». És el contrari del que passa amb les traduccions fetes per Corella, obres que fan que alguns es demanin —ho sé per experiència— per què dedicar tant de temps a textos que, per definició, no són, o no deurien ser, obres de creació? La resposta, almenys en el cas de Corella, em sembla òbvia. Si ens interessem per un autor devem estudiar tant la seva obra creativa com les seves traduccions; versions que no hem de llegir en lloc de l’original traduït sinó al costat de l’original, per aprendre un munt de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 139

12/02/15 10:29

140

Llengua & Literatura, 25, 2015

coses sobre la mestria del traductor en l’ús de la seva, i nostra, llengua. Des d’aquesta perspectiva, la versió corelliana dels salms bíblics ens permet observar les forces creatives del «reverent mestre Corella», el seu admirable maneig de totes les eines lingüístiques i estilístiques de la llengua. La nova edició del Psalteri establerta per Martos ens deixa veure això en cada pàgina. Primer, perquè supera en tots aspectes les edicions anteriors. Martos les descriu a les p. 105-118. Es tracta dels tres editors i edicions següents: • Miquel i Planas. Editant les Obres de Corella, es va limitar a les obres de creació, deixant de banda les traduccions. • L’edició patrocinada i impresa per Octavi Viader a Sant Feliu de Guíxols l’any 1928. Aquesta edició tenia un cert valor per a bibliòfils, i encara en té per a historiadors de la impremta, atès que es tracta d’una «impressió gòtica», un entreteniment tipogràfic, ja que és una imitació artesanal, feta amb les possibilitats de caixes d’impressor amb tipus mòbils, de la còpia de l’incunable de Venècia 1490 preservada a la B. N. M. • La transcripció, edició i modernització feta per A. López i Quiles i V. Ribes i Palmero publicada el 1985. Aquest llibre, avui exhaurit, deixa molt a desitjar. Martos (p. 110ss) dóna dotzenes d’exemples per mostrar que aquesta edició no ofereix un text fiable, que està farcida d’errades de transcripció, que fou feta amb criteris insuficients, o no seguits pels propis editors. Ens quedem plenament convençuts que sí que feia falta una nova edició, realment filològica i crítica i anotada. I qui millor preparat per fer tot això que Josep Lluís Martos? Li agraim que hagi acceptat aquest repte. Descriu la seva labor a les p. 119-136: Com a base de l’edi ció li va servir l’incunable de la B. N. M., del qual falta un foli, completat gràcies a un manuscrit de la Biblioteca de Catalunya. Descriu, i justifica, els seus criteris ecdòtics: Regularització de grafies antigues, accentuació, puntuació (per a la qual té en compte la sintaxi del text llatí, el qual revisava comparant sistemàticament tres edicions de la Vulgata! A la p. 122 fa una breu introducció a les notes que afegeix al text (són 833, i no en sobra cap!). Aquestes notes parlen sobretot de les solucions traductològiques corellanes, que Martos contrasta amb les opcions emprades en d’altres Saltiris, com el de l’Arxiu Capitular de la Seu de València (versió de la qual Martos està preparant una edició crítica) o el de la reimpressió dels salms feta a Girona el 1480 copiant l’únic exemplar preservat de les flames de la famosa però desapareguda Bíblia Valenciana del 1478. A la fi del llibre (p. 351-356) Martos ofereix un aparat crític textual que enumera els dos-cents errors que havia detectat en l’incunable venecià i degudament corregit. La gran majoria són errors «mecànics» del caixista, ben poc ajudat pels seus correctors (per ex. seuyor, sennyor, sonyor en lloc de senyor). Alguns errors, però, són d’una subtilesa bastant major i mereixen una interpretació individualitzada. Martos (p. 125-133) dóna detalls sobre setze casos. L’últim acaba amb la seva observació que, en el Salm 41, Corella, escrivint «Ha sedejat la mia ànima a Déu, font viva» tradueix el llatí Stitivit anima mea ad Deum fortem. Tots li perdonem aquest lapsus calami, perquè sabem que Errare humanum est i que Aliquando Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 140

12/02/15 10:29

Ressenyes

141

dormitat et bonus Martos, i perquè, en la mateixa nota, l’encerta quan observa que aquest fortem és el resultat d’una falsa lectura de fontem en la Vulgata. La nota 653 al Salm 118, em convida a fer el següent comentari. S’hi indica que es tracta, en l’original llatí, d’un «salm alfabètic», un artifici retòric difícil de mantenir o imitar en una traducció, sobretot si el traductor no vol limitar-se a copiar els noms hebreus de les lletres de l’abc per separar apartats introduïts, o a començar-los amb mots que tenen la mateixa inicial que el mot llatí usat en la Vulgata, solucions poc satisfactòries que trobem en els manuscrits del Psalteri. La nota 653 no respon a una pregunta que em sembla inevitable: Com és que Corella, amb la seva mestria de tots els recursos de la llengua, no veia el repte de traduir l’abecedari llatí amb un abecedari valencià creat per ell mateix? He de recordar ací que Francesc Eiximenis, que vivia a València tres generacions abans que Corella, sí que havia reeixit a escriure dos salms en llatí en forma d’abecedarium. (Vegeu la meva edició publicada a Toronto el 1988, p.100 i 176.) I un poc conegut, i encara inèdit, frare Guillem Fontana, l’any 1416, va veure el repte de traduir-los al català en forma d’abecedari, gairebé perfecte si no fóra pels problemes, que tenien tots, amb les lletres C-K-Q, U-V, I-Y. A la transcripció anotada del Psalteri segueix l’aparat crític, amb 201 entrades. A les p. 357-361 trobem el glossari, amb més de 120 entrades. De molts dels lexemes llistats, ja se n’ha parlat en la Introducció i/o en un nota al passatge on surt. Martos ha aprofitat bé l’ajuda que ha rebut, com era d’esperar, d’Antoni Ferrando, màxim expert en «valenciana prosa» i, doncs, en «l’estil corellà». Fer rando s’interessava pels llatinismes de Corella i per la seva preferència a usar un lèxic intel·ligible, del parlar local, fins i tot popularismes de l’època, molt mots dels quals Corella, en el seu Psalteri, va ser el primer en la història de la llengua valenciana escrita a fer-ne ús (ariçons, trapijar...). El mot aljava mostra que Corella, cavaller, coneixia bé el camp semàntic de les armes i els mots habituals entre cavallers en la València del segle xv. Així, sabia que per traduir el llatí Arcum suum tetendit podia usar dos mots tècnics valencians: «ha collat lo seu arch e ha’l parat», evitant mots menys usats com «lo seu arch ha tes» o «ha stés lo seu arch», com diuen les altres traduccions valencianes. Al glossari s’indica, desprès del lema i abans de la definició, en quin o quins salms el mot ha estat usat (no s’indica si es tracta d’una primera atestació, sigui del mot o del sentit que té en el context). Per ex. Aljava (10): buirac, estoig de fletxes. Per treure profit del glossari, el lector ha de buscar el salm indicat, sobretot perquè és ben possible que en una nota afegida al text també es parli del mot que ens interessa. Per facilitar aquest anar i venir entre el glossari i el text anotat, hauria estat una bona idea indicar en el marge superior de cada pàgina el número del salm que s’hi transcriu. L’espai hi és, però s’usa per repetir ad infinitum al recto «El Psalteri de joan Roís de Corella» i al verso «Josep Lluís Martos». Per acabar, un mot sobre la presentació del llibre. Martos ha dedicat molta cura i atenció, no tan sols al contingut del llibre —text, estudi preliminar, notes, glossari—, sinó també a la presentació exterior. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 141

12/02/15 10:29

142

Llengua & Literatura, 25, 2015

La benemèrita «Biblioteca d’Autors Valencians» ja ens té acostumats a llibres que fan goig de tenir a les mans. Ara ens ofereix un nou volum amb una impressió pulcra, impecable, en un format que recorda els tradicionals devocionaris i llibres d’hora. Un llibre que convida a ser portat a l’església, millor encara, a una capelleta, on podrem llegir els salms en veu alta, per deixar-nos guiar pel ritme de les frases, ben estructurades gràcies al bon ús de la sintaxi, i així aprendre a apreciar els salms bíblics en la traducció literària feta per Corella en la llengua dels seus, i nostres, si som valencians, avantpassats, una llengua que, dignificada, pot servir —i que així sigui per molts segles més— per a parlar a Déu. Agraïm a Josep Lluís Martos els seus esforços abnegats i a la Institució Alfons el Magnànim el seu suport. Preveig que a molts lectors del Psalteri els passarà com a mi: Quan llegiran en el Salm IV (p. 155) la pregunta «Quí ens mostrarà de fer bones coses?», es miraran el llibre que tenen a les mans, i sabran la resposta.

Villena, Isabel: Vita di Cristo, introducció, traducció i notes de Simone Sari, Milà: Paoline, 2013. Gemma Pellissa Prades

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana gemmapellisa@gmail.com

Simone Sari és autor de la primera traducció a l’italià de la Vita Christi d’Isabel de Villena (1430-1490), realitzada a partir del text i de la selecció antològica d’Albert Hauf (1995). Es tracta de l’única obra catalana medieval que es coneix composta per una dona. De fet, l’autora atorga als personatges femenins un paper determinant en el relat de la vida de Jesús, que, significativament, s’inicia amb la concepció de la Mare de Déu i s’acaba amb l’Assumpció. El text reflecteix les creences de l’autora, que fou monja clarissa i abadessa del monestir de la Trinitat de València. Així, tot i que la Immaculada Concepció no és dogma de fe fins al 8 de desembre de 1854, Isabel de Villena se’n mostra partidària, de la mateixa manera que defensa que Maria tingué el privilegi de néixer amb ús de raó. En efecte, els capítols inicials de la Vita Christi contenen diversos passatges en què es posa de manifest aquesta excepcionalitat de la Mare de Déu: E già questa gloriosa vergine, in quella giovane età, aveva una vita così disciplinata che era ammirata da tutti quelli che la guardavano, perché certi giorni della settimana non poppava se non una volta sola, sapendo che la penitenza e il digiuno sono la vita dell’anima [...]. La signora si impegnava nella continua preghiera e spesso sua madre la trovava con le mani giunte, gli occhi levati al cielo, mostrando nel suo gesto che si dilettava nel Signore e godeva della dolcezza angelica. (p. 119) Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 142

12/02/15 10:29

Ressenyes

143

Però potser un dels fragments que criden més l’atenció del lector és el tractament que Isabel de Villena fa d’una altra figura femenina, Eva, contraposada generalment a la Mare de Déu en els debats pro i antifeministes de l’època medieval (l’anomenada querelle des femmes). L’autora evidencia la misericòrdia de Jesús i de la Verge Maria en perdonar la primera dona i representa la pena d’Eva a través del plany pel patiment que han de suportar les seues filles, especialment la Mare de Déu («[...] e li piansi così tanto e continuamente che tutta la carne del mio viso era bruciata per il continuo scorrimento delle lacrime», p. 431). Les llàgrimes, juntament amb els sospirs; la descripció de la quotidianitat —amb consideracions sobre puericultura i sobre les condicions de pobresa extrema en què viu la família de Crist—; les analogies amb la vida cortesana, que Isabel de Villena havia experimentat abans d’entrar al convent, a l’entorn de Maria de Castella; les al·legories —entre les quals cal destacar un judici entre les virtuts personificades per demanar a Déu l’encarnació de Jesús— i, finalment, la descripció dels efectes de l’amor, són alguns dels trets característics de la Vita Christi d’Isabel de Villena que Sari tracta a l’estudi introductori (p. 9-79). A més, la introducció inclou un aparat en què analitza l’obra de l’autora en relació amb els estudis de gènere (p. 35-42). Certament, Simone Sari ofereix un estudi complet en el qual presenta les poques dades biogràfiques existents sobre l’autora, filla del marquès Enric de Villena i de mare desconeguda, que ingressà al monestir de la Santa Trinitat de València l’any 1445, després que, a causa d’una conducta inadequada, la reina Maria n’hagués fet expulsar els frares dominicans que hi habitaven. En aquest convent hi visqueren altres religioses de llinatge noble, però malgrat la condició de filla il·legítima, Isabel de Villena fou elegida abadessa del monestir l’any 1462. És allí on escriví la Vita Christi, una obra que adreçà a les monges de la comunitat religiosa i que, després de la mort de l’autora, Aldonça de Montsoriu portà a la impremta. És palès que Isabel de Villena tingué presents les destinatàries de l’obra, en la qual reuní materials de procedència diversa amb la intenció que fos una eina de meditació per a les monges del monestir. El text posa en relleu els coneixements que l’autora havia adquirit en l’educació cortesana que havia rebut, així com també les possibilitats que oferia la consulta de la biblioteca del convent, i s’hi reflecteixen qüestions doctrinals i teològiques. Amb tot, Isabel de Villena deixa clar des de l’inici la voluntat divulgativa de l’obra: «Qui comincia una Vita di Cristo in volgare, affinché i semplici e gli ignoranti possano conoscere e contemplare la vita e morte del nostro Redentore e Signore Gesù» (p. 101). És per això que el text té la particularitat que no reporta les fonts de les quals procedeixen les citacions en llatí, que d’altra banda es glossen i es parafrasegen al text. Per mantenir la unitat entre les citacions d’autoritats i els comentaris d’Isabel de Villena, Simone Sari tradueix també el text llatí a l’italià i n’assenyala la procedència en nota a peu de pàgina. De fet, una de les contribucions rellevants d’aquesta edició i traducció de l’obra és la localització de les fonts que utilitza Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 143

12/02/15 10:29

144

Llengua & Literatura, 25, 2015

l’autora, no només pel que fa les citacions en llatí d’origen bíblic, sinó també a la resta del text. De totes maneres, les notes informatives que acompanyen la traducció van més enllà. A continuació, transcrivim un exemple de la manera com s’integren la citació i la glossa dins del discurs —prescindeixo aquí de la nota a peu de pàgina, que fa referència a Mt 2,23—: «[...] con una rivelazione divina si ordinò che sua grazia ritornasse con suo figlio nella loro terra, dicendo in sogno a Giuseppe: “Alzati, prendi con te il bambino e sua madre e va’ nella terra d’Israele; sono morti infatti quelli che cercavano di uccidere il bambino”, volendo dire: “Alzatevi, Giuseppe, perché il vostro riposo non si trova nella vita presente, anzi il Signore vuole che lavoriate, aumentando i vostri meriti, e che prendiate il Figlio di Dio con la signora madre sua e torniate nella terra d’Israele, perché morti sono quelli che volevano uccidere il Signore nella sua tenera età» (p. 261). Sari situa l’obra d’Isabel de Villena en la tradició cristiana de les narracions sobre la vida de Jesús, que ofereixen un model per als fidels i afavoreixen la contemplació i la reflexió a través de la lectura dels episodis viscuts per Crist, sobretot els més emotius, com la Passió i el plany de la Mare de Déu als peus de la Creu (Planctus Mariae). Així mateix, al Lignum vitae Bonaventura exposa els passatges evangèlics sobre la vida de Jesús com a punt de partida per a la meditació posterior. També s’havia atribuït a aquest autor l’escriptura de Meditationes vitae Christi, que s’ha conservat en diverses versions, una de les quals ha estat examinada recentment per Sarah McNamer. L’estudiosa argumenta que degué ser escrita per una monja, probablement clarissa. Es tracta d’una versió italiana de l’obra propera a l’univers femení que recrea Isabel de Villena a la Vita Christi. El cert és que el text de Villena mostra clarament la influència de dues obres: la Vida de Jesucrist de Francesc Eiximenis (1397? o 1406?) i la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, que tingué molt d’èxit i fins i tot fou traduïda al català per Joan Roís de Corella l’any 1495. Ambdós textos es trobaven a la biblioteca del monestir de la Trinitat. Finalment, Sari encara enumera altres fonts del text: l’Evangeli del Pseudo-Mateu, Bernat de Claravall, sant Agustí, sant Anselm, Horaci, Juvenal, Sèneca i Ovidi. En definitiva, Simone Sari posa per primera vegada a disposició del públic italià l’obra d’Isabel de Villena en una traducció acompanyada de notes explicatives i d’indicacions sobre l’ús que l’autora fa de les fonts, un estudi previ ben documentat, un índex onomàstic i un altre índex que recull els passatges bíblics referits a la Vita Christi. De ben segur que la circulació d’aquesta obra entre els medievalistes italians permetrà oferir una visió més completa de l’espiritualitat cristiana a la Baixa Edat Mitjana, en un moment de canvis rellevants en l’àmbit religiós.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 144

12/02/15 10:29

Ressenyes

145

Coroleu, Alejandro: Printing and Reading Italian Latin Humanism in Renaissance Europe (ca. 1470 – ca. 1540), Newcastle: Cambridge Scholars Publish ing, 2014. Barry Taylor

The British Library barry.taylor@bl.uk

Although Renaissance humanism had been flourishing for a good hundred years between the time of Petrarch and the time of Gutenberg, the printing revolution of the late fifteenth century gave a new impetus and a new agility to the processes of cultural exchange. The focus of this book is the reception outside Italy of the works of Italian scholarship and creative writing in Latin. This central topic is successfully studied. The author then builds on his findings as a way of mapping the relations between printing, publishing and education (at a variety of levels) throughout Western Europe in the Renaissance. The universality of Latin means that similar phenomena are encountered in the German and Romance areas, and in both tiny local schools and great metropolitan universities. The four main chapters cover Social Networks, Commentaries, the Use of Italian Humanism in the Classroom, and Italian Latin Humanism and the Spanish Vernacular. In ch. 1, ‘Social Networks’ (ps. 10-23), Coroleu sketches the connections between printers, who sometimes imported and sometimes printed texts, and scholars. Some printers were linked to a university (ps. 67, 95), some were associated with individual scholars (p. 105). Some printers were themselves scholars (such as Manutius and Bade), and employed learned men as correctors (ps. 13, 49; see now Grafton (2011). The authors discussed in chapter 2, ‘Commentaries’ (ps. 24-57), are Baptista Mantuanus, the Petrarch of the Bucolicum carmen (a work which cultivates obscurity and self-exegesis, p. 39), Filelfo, and the Poliziano of the Silvae. Humanist works appeared in individual editions, in the author’s collected works, or in genre-based anthologies (p. 48). The small cheap pocket-sized octavos of individual works, sometimes with extra leading between lines for manuscript notes, were clearly for the student (p. 12). The documentary evidence for the reception of Italian humanism is to be found in the paratexts of early editions. These take two principal forms: the editor/printer’s prefaces (a selection is edited in Appendix B) and the variety of anno tations called variously glosses, lectio (p. 43), enarratio (ps. 33, 43), adnotatio, commentariolum (p. 50). These range from mere explanation of vocabulary and word-order to the identification of realia and literary sources. For definitions of these terms Coroleu refers the reader to the work of Ann Moss and Paul White: I personally would have welcomed a typology of annotations, with terminology, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 145

12/02/15 10:29

146

Llengua & Literatura, 25, 2015

set out explicitly very early on in the study. Individual commentators differ in their approach: Murmullus criticized Bade for writing for children (p. 26); Coroleu contrasts the methods of Bade and Murrho (p. 35). Poliziano, who figures so prominently in this study, emerges as a man committed to commentary. He edited numerous classical authors, including the highly allusive Ibis of Ovid. Echoing Petrarch, he intended his Silvae, four erudite poems on the works of Homer and Virgil, on agriculture as expounded by Hesiod and Virgil, and on poetry from the Sybils to Lorenzo de’ Medici, to require explanation (p. 54): Sánchez de las Brozas thought «he had included in his poem every example of obscure interpretation which he knew» (p. 110). Indeed, Poliziano lectured on his own works (ps. 49, 53): a form of Renaissance self-fashioning overlooked by Greenblatt. As Coroleu points out, first fêted as an original writer, after the 1550s Poliziano was valued primarily as a scholar (p. 2). Ch. 3 discusses ‘The Use of Italian Humanism in the Classroom’ (ps. 58-89). While some of these Neo-Latin works were intended for the classroom, others were aimed at the adult connoisseur. Vida (p. 68), Mantuan (p. 69) and Geraldini (p. 59) belong to the first group, Poliziano to the second. It was standard praise to say a work combined excellent style and excellent morals (ps. 15, 59-61, 72, 75, 79, 85, 86 etc.). In the classroom in particular and the world in general, a source of anxiety was the danger of paganism (ps. 39, 59, 61, 63, 86, 116-17) —sometimes negotiated by means of allegoresis— and (in Catholic countries) Erasmianism (p. 26). A third arena, neither curriculum nor connoisseurship, is what Coroleu terms private study, that is, additional courses given in school or university (ps. 22, 88). Within the student body, a distinction was made in one case between younger pueri and older iuvenes (p. 74). I think it is significant that in his portrait of the grammaticus (not cited here), Vives sees the grammarian as expounding a wide range of knowledge to a wide range of pupils: Porro quid grammaticus profitetur? non solum litterarum et vocum peritiam, quamquam neque hoc omnino parum, sed intelligentiam verborum et sermonis totius, cognitionem antiquitatis, historiarum, fabularum, carminum, denique veterum omnium scriptorum interpretationem: Quid potest hoc maius vel amplius in studiis dici? (De causis corruptarum artium, II, ii) [Tell me, what does the grammarian profess? Not only fluency with letters and words, although this in itself is no small accomplishment, but also the understanding of words and all discourse, the knowledge of Antiquity, histories, fictions, poems, and the interpretation of all the old writers. What greater or deeper can be said of studies?]

Like other humanists, Vives also taught a range of authors from Golden to Silver to Christian and contemporary (n. 241). The final chapter, ‘Italian Latin Humanism and the Spanish Vernacular’ (ps. 90-122), will doubtless be of greatest interest for readers of this journal. It takes Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 146

12/02/15 10:29

Ressenyes

147

in both Castile and Aragon, but the reader must be aware that its findings are informed by the conclusions of chapters 1-3: one of the strengths of this book is that the Peninsula is defined by reference to Trans-Pyrenean Europe. Appendix C lists editions and translations of Italian humanist works printed in Spain be tween 1473 and 1554. Coroleu begins by surveying Catalan editions of the new works on grammar: Perotti’s grammar, Fieschi’s Synonyma, and Dati and Francesco Negro on epistolary composition: the latter was an essential practical skill for a civil servant. Although the connection with particular educational establishments appears not to be explicit, Coroleu draws a parallel with Paris, where «printing houses and academic institutions were clearly working in conjunction with one another» (p. 92). Long poems on Biblical themes were a favourite (p. 94): in Catalonia as abroad Mantuan enjoyed great success (p. 95). A focal point of this chapter is Pere Miquel Carbonell, notary to Alfons el Magnànim, and the owner of a library (including twenty incunables, some bought from the book fairs of Venice and Lyon) which is known to us. His interest in works on letter-writing was professional; he wrote annotations in his copies of poems by Mantuan and Sulpizio and imitated them in his own compositions. In Castile, local presses issued Fieschi and Valla tailored to the requirements of local institutions in Salamanca and Alcalá (which had universities): and Burgos (which did not) (p. 101): see Sánchez (1992: 449-456). The pan-European taste for Christian Latin poetry was matched in Castile and Catalonia. The presence of Poliziano’s Silvae is documented by a copy of the work (Alcalá, 1515) with manuscript annotations comparable with those studied above (ps. 103-04). In Alcalá there was a clear nexus of university, professor (Nebrija) and printer (Brocar) from 1513 onwards (p. 105), and Coroleu makes a strong case for connecting these manuscript notes with the great humanist. Poliziano was expounded at Salamanca by Hernán Núñez, «to a large crowd» (p. 107); he composed commentaries, now lost, on three of the Silvae. Professor at Salamanca, Sánchez de las Brozas published his edition of the Silvae in 1554, explicitly to accompany his rhetoric course. Like Núnez, he had catholic tastes: in addition to Latin humanist works, both edited near-contemporary and patently extra-curricular vernacular authors, respectively Mena and Garcilaso. Mention of the vernacular leads to Coroleu’s final section, on imitation. He traces the influence of the Silvae on Joan Angel Gonsales and Antonio Serón in Latin, and on Fray Luis de León and Góngora in Spanish (ps. 112-13). Christian epic flourished: Mantuan left his mark on the Latin Thalichristia of Alvar Gómez de Ciudad Real and on St John of the Cross. Last but not least, Lazarillo de Tormes can be seen as a follower of Alberti’s Momus. In sum: although written with exemplary precision and clarity, this is not a book for the neophyte. The general reader might prepare him or herself with works such as Martin and Febvre’s L’Apparition du livre and Introducción al humanismo renacentista, edited by Jill Kraye. The present work handles a rich Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 147

12/02/15 10:29

148

Llengua & Literatura, 25, 2015

quantity of material from a variety of sources. It is an original and wide-ranging contribution which opens up new perspectives. Even those who think they understand the Renaissance will realize how much they have to learn. BIBLIOGRAPHY Grafton (2011): Anthony Grafton, The Culture of Correction in Renaissance Europe, The Panizzi Lectures 2009, London: The British Library. Sánchez (1992): José A. Sánchez Paso, «La Universidad de Salamanca en la impresión y edición de libros», in El libro antiguo español, II, María Luisa López-Vidriero and Pedro M. Cátedra (eds.), Salamanca: Universidad de Salamanca.

Medina, Jaume: De l’Edat Mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya. Barcelona: Publicacions Internacionals Catalanes, 2009. Ramon Torné i Teixidó

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats rtornet@uoc.edu

El gruixut volum del professor Jaume Medina aplega un conjunt de treballs entorn d’una temàtica en la qual és un expert indiscutible: la presència del món clàssic a Catalunya tot al llarg de la seva història. És en aquest sentit que els seus deu capítols es poden dividir en tres àmbits, per bé que tots tres van intrínsecament relacionats: en primer lloc, les traduccions dels clàssics —especialment a la Fundació Bernat Metge—; un segon àmbit consisteix a estudiar la presència en les lletres i en les terres catalanes d’alguns autors emblemàtics com ara Virgili, Horaci, Ciceró o sant Agustí; el tercer punt és, també un tema seu favorit, el de l’adaptació dels metres clàssics en la nostra poesia. Com a traductor dels clàssics, Jaume Medina és plenament conscient del valor cultural que aquests aporten. No és casualitat, doncs, que el seu estudi sobre la intrahistòria de la gran col·lecció de clàssics grecollatins, la Fundació Bernat Metge, encapçali el primer capítol del llibre i que precisament, tanqui el seu llibre un altre capítol que duu per títol «Passat, present i futur de la traducció al català», convençut del treball ingent que tenim davant nostre per a incorporar autors de cultures forasteres, no només dels clàssics o de la Bíblia. Altres set capítols del seu llibre s’ocupen d’Horaci, Virgili, Ciceró i sant Agustí en la cultura catalana. En realitat són articles publicats ja abans en altres revistes científiques, Faventia, Els Marges, Ausa, Convenit Internacional... En alguns casos es tracta de llargs estudis, plens de notes a peu de pàgina, riquíssims en dades i dates, que el nostre autor ha refet (sobretot els referents a Horaci i Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 148

12/02/15 10:29

Ressenyes

149

Virgili) pensant a unificar-los: val a dir que és exhaustiu a detallar els manuscrits de casa nostra —i també molts altres que es conservaven, per exemple, en la biblioteca napolitana dels reis d’Aragó— que contenen les seves obres, catàlegs i inventaris antics de biblioteques (p. ex. testimonis del segle vii de les obres de sant Agustí), primeres traduccions i edicions fins arribar als últims anys del segle xx. Així mateix, Medina explica detingudament com aquests autors han influït, d’una manera o altra, en un reguitzell notabilíssim de poetes i escriptors del Principat, el País valencià i les Illes, entretenint-se, fins i tot a reproduir algunes cròniques i notícies, àdhuc correspondència privada de difícil accés per al lector. S’inclou, en aquest grup d’estudis, un original assaig, fins ara inèdit, sobre la interpretació del Somnium Scipionis en què Medina reflexiona sobre l’autoconeixement i l’ètica del bon governant. En tercer lloc tenim un important capítol sobre l’adaptació dels metres clàssics en la poesia catalana. El tema va ser motiu de la seva tesi doctoral, dirigida per Miquel Dolç i presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1986. Ja el 1978 el professor Medina publicava a Els Marges un article justament famós sobre l’adaptació de l’hexàmetre i el dístic elegíac. Des d’aleshores no ha tancat el tema: entre els darrers, el 2003 a Ausa, en publicava un altre sobre els problemes que plantejaven aquestes imitacions en alguns sectors eclesiàstics, el 2004 i el 2005 publica uns textos de Josep M. Llovera, ell mateix en publicava unes provatures a D’ara i de sempre... La qüestió ha tingut defensors i detractors: seguint el camí de Carles Riba, Jordi Cors, Jordi Parramon, el mateix Jaume Medina ha establert unes normes prou clares, eficaces i prou convincents, a les que s’oposa tenaçment, però, Salvador Oliva. Per això, si amb Hölderlin podem repetir que «tot allò que es va fundar, ho varen fundar els poetes», tenim al nostre abast un conjunt d’estudis que harmonitzen disciplines i aspectes que abasten la poesia, el pensament i la transmissió de la cultura, sempre fonamentats amb gran sensibilitat i coneixement rigorós.

Valriu, Caterina i Tomàs Vibot: El Comte Mal, entre la història i la llegenda, Pollença: El Gall Editor, 2013; «Ramon Llull» 20. Joan Borja i Sanz

Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant joan.borja@ua.es

Caterina Valriu i Tomàs Vibot, veritables referents de l’etnopoètica contemporània a l’illa de Mallorca, formen un tàndem admirable, de feliç productivitat acadèmica, científica i literària. A quatre mans i dos cors van publicar l’any 2005 el llibre El rei en Jaume I: un heroi històric, un heroi de llegenda. Cinc itineraris per Mallorca (Palma: J. J. Olañeta Editor), un treball que indagava i divulgava el sug Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 149

12/02/15 10:29

150

Llengua & Literatura, 25, 2015

geridor diàleg que l’imaginari popular mallorquí estableix amb la figura històrica del rei Conqueridor. I el 2008, amb motiu del vuitè centenari del naixement de Jaume I, actualitzaven el treball amb una edició de luxe del mateix J. J. Olañeta que és —cal dir-ho sense embuts— una vertadera joia bibliogràfica. A penes un parell d’anys després, el 2010, Valriu i Vibot publicaven un nou treball, igualment ambiciós i ben resolt, sobre la figura d’un altre gran personatge històric capaç de generar al seu voltant tot un cicle llegendari. Ens referim, naturalment, al volum Sant Vicenç Ferrer: història, llegenda i devoció, luxosament editat en la col·lecció «Ramon Llull» d’El Gall Editor. Doncs bé: és en aquesta mateixa col·lecció de la prestigiosa editorial de Pollença que el 2013 Caterina Valriu i Tomàs Vibot han publicat l’últim volum marca de la casa: El Comte Mal, entre la història i la llegenda. El nou lliurament de Valriu i Vibot incideix en la mateixa fórmula d’eficàcia contrastada que ja havien explotat en els volums anteriors: l’aproximació al personatge històric conjugant la realitat històricament documentada amb les projeccions especulatives de l’imaginari popular —i, en particular, les que han deixat un rastre textual, concret i objectivable—, amb erudició, sistematicitat, amenitat i didactisme en dosis estratègicament proporcionades. Així, en el cas d’El Comte Mal, entre la història i la llegenda, després d’un interessant pròleg de Josefina Roma, i de la sabuda introducció general dels autors, el primer capítol que trobem és una aproximació a l’intrigant personatge que inspira el cicle llegendari: «El Comte Mal: esbós biogràfic» (p. 17-28). És, tal com anuncia el títol, un rigorós exercici d’apropament històric i biogràfic al segon comte de Formiguera, Ramon Burgues Safortesa (1627-1694), que certament fou —tal com els autors adverteixen en la «Introducció»— «un personatge històric complex i polifacètic». Aquesta aportació biogràfica de caràcter preliminar permet als autors exhibir, ultra l’exhaustiu treball de documentació, el bisturí esmolat i precís que metòdicament es brandeix al llarg de tota l’obra per diferenciar sempre amb claredat els dominis de la història estricta respecte dels de l’etnopoètica. D’acord amb aquest principi, serà en el capítol següent, separadament, on trobarem la primera invitació per a millor conèixer l’altra instància del diàleg: «La biografia llegendària del comte maleït: oralitat i literatura» (p. 29-47). Es tracta —ja s’entén— d’una documentadíssima proposta per a contextualitzar i compartir el rastre literari (oral i escrit) que al llarg del temps ha originat la figura intrigant del comte. S’hi reporten les curioses recreacions literàries que del motiu del Comte Mal van fer autors del segle xix (com Joan Antoni Ferrer de Sant Jordi i de Vives, Joaquim M. Bover, Ramon Picó i Campanar i Miquel Gayà i Bauçà) i de la primera meitat del xx (com Miquel Ferrà, Maria Antònia Salvà o, sobretot, Guillem Colom i Ferrà). Més encara: s’hi aporta una excel·lent panoràmica analítica sobre la rendibilitat, en la literatura catalana —oral o impresa—, del motiu del Comte Mal (òbviament vinculat al del Comte Arnau), partint d’una nodridíssima nòmina d’estudiosos i folkloristes que han tractat prèviament el tema: Pablo Piferrer, Josep M. Quadrado, José Ramis de Ayreflor, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, Antoni M. Alcover, Baltasar Samper, Andreu Ferrer, Víctor G. Labrado, Artur Quintana, Marià Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 150

12/02/15 10:29

Ressenyes

151

Aguiló, Manuel Milà i Fontanals, Joan Baptista Enseñat, Josep M. Casas Homs, Ramon Morey, Josep Massot i Planes, Josep Massot i Muntaner, Bartomeu Quetlas, Rafel Ginard, Víctor Balaguer, Romeu Figueras, Isabel M. Serra, Joan Pons i Marquès, etc. Després dels acostaments respectius a la biografia històrica del personatge i a l’univers narratiu que l’embolcalla —aproximacions que, en si mateixes, ben valdrien ja tot el llibre!— accedim al cos del treball, que ens obri camins de fantasia per a endinsar-nos en l’aurèola llegendària del Comte Mal. I val a dir que l’expressió «camins de fantasia» no té ací cap sentit figurat, sinó l’estrictament literal. Perquè l’arrelament geogràfic i el disseny de rutes historicoliteràries és, com en El rei en Jaume I... i Sant Vicenç Ferrer..., també en El Comte Mal..., un factor estratègic, absolutament nuclear per a l’estructuració i el sentit del volum, de manera que, tal com els autors expliciten, el llibre arriba a prendre «la forma d’una guia amb tres itineraris centrats en els tres grans nuclis on transcorregué la seva vida, els tres indrets que marquen les petjades del comte, la seva trajectòria històrica i llegendària per terres mallorquines» (p. 16). És a saber: «la Palma de convents i casals senyorials, les terres de Santa Margalida —entre la badia de l’Alcúdia i el Pla— i el Galatzó, nom que designa una muntanya i una extensa possessió de la Serra Nord, en el terme de Calvià. Són els tres indrets on el comte tenia grans propietats, i on se suposa que la seva ànima condemnada encara vaga». Aquests tres espais permeten organitzar un total de quaranta-vuit motius llegendaris sobre el Comte Mal en quatre itineraris concrets, que designen les parts centrals del treball: «Itinerari 1: Palma» (amb deu motius llegendaris, p. 49-85); «Itinerari 2: Galatzó i Son Pont (el més extens, amb vint-i-tres motius, p. 87-138); «Itinerari 3: Santa Margalida» (amb 11 motius, p. 141-181); i «Itinerari 4: El Comte Mal a altres indrets de Mallorca». En cadascun dels quaranta-vuit motius espigolats, Valriu i Vibot, com a modus operandi, elaboren primer un model de fitxa unitari que inclou la localització de la llegenda o del fet narrat, les indicacions per a trobar-ne el lloc, les fonts escrites o orals d’on prové la informació, els resum dels continguts i la classificació dels textos transcrits (segons siguen llegendes, rondalles, tradicions explicatives, poemes, textos històrics, notes d’arxiu, textos descriptius, informatius o narratius, etc.). Tot seguit reprodueixen els textos en qüestió; i, per últim, hi aporten els seus saborosos comentaris, sempre a cavall entre l’exactitud i l’anècdota, el rigor i la seducció, el coneixement i la curiositat, la coherència i la més sana i noble de les manefleries. I val a dir que l’estratègia permet al lector viatjar no solament per la geografia, sinó també per la història i la llegenda: exactament, per la història llegendària de l’illa de Mallorca, que afig així a l’atractiu del patrimoni natural i arquitectònic el de la significació d’uns paratges enriquits amb la imaginació i la fantasia del poble que els ha habitats, els ha viscuts i els ha dotat d’una determinada càrrega semàntica. Així, els carrers i els casalots de Palma esdevenen amb la lectura d’aquest llibre una mica més màgics i enigmàtics. Són carrers per on anava i venia el Comte Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 151

12/02/15 10:29

152

Llengua & Literatura, 25, 2015

Mal fins a Can Formiguera, amb tot d’elements reals i fantàstics que parlen de monges enamorades, cases aristocràtiques, convents delitosos, dames virtuoses, matrimonis eixorcs; de la primera dona del Comte Mal, Francesca Sureda; de la segona dona, Joana-Aina Nunis de Sant Joan (36 anys més jove que ell!); de torres construïdes per dimonis boiets, sicaris ombrívols i síndics vilment assassinats a trenc d’alba. «El perfil agullonat» del cim del Galatzó, «un dels més singulars i misteriosos de tota la serra de Tramuntana» ens resultarà d’ara endavant, i per sempre més, el testimoni mut d’antigues rivalitats entre la gent de Son Pont i el mal comte; de bandolers temibles, cavalls flamejants i ànimes en pena; de llunaris i boiets que, talment els minairons de la mitologia pirinenca, demanen faena compulsivament quan escapen del captiveri; de marques del cavall de foc del Comte Mal; de baules, creus, forques, cementeris, aparicions, dimonis, cors de pedra, argolles de roca i cases tramuntanals vinculades a aquest personatge diabòlic. Igualment, les viles de Santa Margalida i Maria de la Salut ens evocaran indefectiblement els plets històrics del comte, les temptatives de crim i els assassinats efectivament consumats; el pou de l’Inquisidor i la imatge infernal de la Fusta dels juraments; els molins d’en Curt i d’en Cifre, els esclaus apallissats i el cavall mutilat; la forca, el pou i la pètria taula del Comte Mal... I, per descomptat, les espectaculars aparicions de l’espectre del Comte, tot voltat de foc, al clot d’en Maiol, buscant i posant a prova la seua dona, «sa Senyora del Pujolet». Esment —i admiracions— a part mereixen, encara, les sempre espectaculars i eloqüents fotografies de Tomàs Vibot que il·lustren el llibre; i el luxe de dibuixos, pintures, mapes, plànols i gravats reproduïts per a l’ocasió, així com també l’annex documental final. Tot plegat fa que El Comte Mal... esdevinga —per formular-ho cervantescament— «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos». Juntament amb el monogràfic sobre el rei en Jaume I i el de Sant Vicenç Ferrer comença a configurar una opera magna de reconstrucció, estudi analític i divulgació del patrimoni historicollegendari mallorquí. Per això, en haver assaborit el protagonisme del Comte Mal entre la història i la llegenda, i empeltats de l’esperit del poble mallorquí, no podem sinó parar esment a una observació que Valriu i Vibot fan en el text introductori: «Entre els relats i les cançons de tradició oral que ens han arribat [...] destaquen alguns personatges històrics entorn dels quals es teixeix un cicle llegendari. És el cas de Jaume I el Conqueridor, Ramon Llull, sant Vicenç Ferrer, el Comte Mal i en Tià de Sa Real, entre d’altres» (p. 15). Coneixent-los —coneixent-ne la capacitat i la trajectòria de l’un i l’altra, i la dels dos com a equip—, els interrogants que inevitablement suren són: per a quan, el llibre sobre el cicle llegendari que els mallorquins han anat teixint al voltant de la figura de Ramon Llull?; per a quan, el d’en Tià de Sa Real? Som conscients que el tàndem Valriu-Vibot, a poc a poc, va construint una gran obra de referència per a l’et nopoètica mallorquina contemporània, en la qual ja han quedat enllestides parts tan fonamentals com les del rei Jaume I, sant Vicent Ferrer i el Comte Mal? La veritat: és un veritable plaer testimoniar i assaborir aquest procés de construcció amb cada nou lliurament. I en temps de restriccions econòmiques i dificultats de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 152

12/02/15 10:29

Ressenyes

153

mercat —com els actuals—, no podem sinó felicitar El Gall Editor per la luxosa edició que n’ha fet, ben a l’alçada de les circumstàncies. I agrair als autors, enllà de retòriques academicistes, la propina identitària que ens hi fan, car és ben sabut que ara com mai ens cal omplir amb treballs i paraules els silencis de la impersonalitat; i que —heus-ne ací un cas exemplar— qui guanya els orígens guanya identitat.

Llorente, Teodor: Obra valenciana completa, estudi i edició crítica a cura de Rafael Roca Ricart, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

Tot i que arriba amb un parell d’anys de retard, l’edició de l’Obra valenciana completa ve a ser la cirereta del pastís amb què culminen els actes del centenari de la mort de Teodor Llorente celebrats el 2011. Un volum necessari ja que la darrera edició íntegra de la poesia llorentina —la prosa llavors no hi va tenir cabuda— datava de 1983 i, tot i la seva vàlua, presentava ja un cert envelliment. Val a dir que no ha estat fins a les darreres dècades del segle passat que, gràcies a l’antologia Poesia (1996), preparada i prologada per Vicent Simbor, que s’ha aconseguit desterrar la imatge —nascuda durant el franquisme i amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner al capdavant— d’un Llorente decadent i folklòric que va negar-se a modernitzar la literatura catalana al País Valencià i, altrament, ha permès considerar-lo com el creador de la moderna poesia en valencià. Valgui com a exemple del que diem les afirmacions de Ricard Blasco, un estudiós de la mateixa corda que Fuster i Sanchis Guarner, contingudes en el llibre —d’altra banda ben meritori— Estudis sobre la literatura del País Valencià (1859-1936) (1984): així, en el capítol titulat significativament «Llorente, un cas de perduració nociva», indicava que el poeta, «format en la freqüentació dels parnassians francesos més encarcarats, refractari a comunicar impressions subjectives, decidit a participar només sentiments compartibles per tothom, s’estimà més ser un poeta cívic que no un poeta líric. D’un civisme burgès, és clar». I més endavant: «Fort de la seua tècnica, no canvià en res l’estil de versificar, igual en cinquanta anys que el primer dia. Actitud estàtica i no dinàmica que transmeté als deixebles, bastant ignorants dels moviments poètics del món com per seguir-lo a ulls clucs i tots convençuts de servir el valencianisme tancant-se en el ghetto acotat pel patriarca» (p. 47-48). Una citació que demostra la controvèrsia que va existir durant dècades envers un autor a qui es considerava com el causant principal que la Renaixença valenciana no arribés a assolir la mateixa envergadura que la del Principat. El volum que ressenyem ha anat a cura de Rafael Roca Ricart, professor de Filologia Catalana de la Universitat de València i màxim especialista actual en la Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 153

12/02/15 10:29

154

Llengua & Literatura, 25, 2015

vida i obra de Llorente. Sobre aquest tema podem assenyalar els seus valuosos assaigs Teodor Llorente, el darrer patriarca (2004) i Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (2007), o bé l’edició del volum d’estudis Teodor Llorente, cent anys després (2011). Precedit d’una emotiva presentació de Joan Teodor Corbín Llorente, besnét de l’escriptor i traspassat poc abans que el llibre veiés la llum, l’Obra valenciana completa es divideix en dues parts complementàries. La primera, «El poeta de València», és un ampli i metòdic estudi de Roca sobre les diverses edicions per què ha transitat la lírica llorentina; la segona és l’edició crítica de la poesia i la prosa de l’autor valencià. A l’estudi a què hem fet referència, Roca remarca l’ambivalència de la contribució intel·lectual de Llorente, ja que, si bé a l’Estat espanyol, les facetes que despertaren major interès foren la de periodista i la de traductor de poetes romàntics al castellà, en els territoris de parla catalana fou la de poeta en la seva llengua materna. De fet, com bé indica, «des de ben jove, el nostre poeta uní, a la seva exquisida formació i capacitat intel·lectual, una immensa laboriositat i una eminent vocació de líder i ideòleg de la Renaixença valenciana que tingué un clar reflex en la seua contribució com a escriptor valencià, en prosa i en vers» (p. 30). Ara bé, el moll de l’os de l’estudi és el repàs valoratiu que s’efectua als gairebé cent anys que transcorren entre les diverses edicions de la lírica valenciana de Llorente. No en va, un dels mèrits del volum és el de trencar el tòpic que Llorente utilitzà el valencià només per a la poesia; si bé és cert que la majoria dels seus escrits en prosa (bàsicament de tema polític) són redactats en castellà, no es pot obviar que va redactar un grapat d’articles de tema cultural en valencià (que es reprodueixen íntegrament) i nombroses cartes, algunes de les quals van ser donades a conèixer a l’Epistolari Llorente (1928-1936), tres volums que caldria reeditar i completar. Com és sabut, Llorente va aplegar en vida la producció lírica valenciana en un únic recull, Llibret de versos, que reelaborà en el decurs dels anys. La primera edició data de 1885 i Roca en ressegueix la gestació a través de l’epistolari de Llorente amb el seu amic Vicent Wenceslau Querol. Es tracta d’un volum que recollia 37 poemes datats entre 1857 i 1884 i anava encapçalat per una endreça-dedicatòria a Marià Aguiló. Les ressenyes (com les de Josep Maria Quadrado i Josep Yxart) van ser favorables i van servir per esvair els dubtes que tenia l’autor davant d’una societat poc acostumada a llegir i escriure la llengua que parlava i que ell aspirava a dignificar. El 1903 va aparèixer el Nou llibret de versos, al si de la Biblioteca de lo Rat Penat i com a homenatge a l’autor arran de la finalització de la seva obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, que aplegava 59 poesies, 29 havien estat publicades a l’edició anterior, 8 havien estat suprimides i 30 eren noves. Sis anys més tard, el 1909, va aparèixer la segona edició del Nou llibret de versos, l’última realitzada en vida, tot i que les dues primeres parts, com bé documenta Roca, ja estaven impreses el 1903, mentre que la tercera no ho va ser fins anys després; el motiu va ser l’endarreriment constant del preàmbul del llibre que havia encarregat Llorente a Marcelino Menéndez y PelaLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 154

12/02/15 10:29

Ressenyes

155

yo (els fragments de la correspondència entre el poeta i l’erudit santanderí reflecteixen les angoixes que va sofrir el primer) i que no va ser enviat fins al 20 de desembre de 1908; un text que creiem que no hauria estat sobrer reproduir tal i com es va fer a l’edició de 1983. Pel que fa al contingut hi trobem 23 composicions noves i una nova dedicatòria, ara al poeta provençal Frederic Mistral. Entre les composicions afegides hi figura una de les més conegudes i emblemàtiques de l’autor: «Vora el barranc dels Algadins». Després de la mort de Llorente el 1911, van aparèixer el 1914 els dos volums dels Llibrets de versos, editats pel seu fill Teodor Llorente Falcó, qui va afegir 13 composicions més al corpus existent. Hem d’esperar fins a principis de 1936, en el marc de la celebració del primer centenari del naixement del patriarca de la Renaixença valenciana perquè vegi la llum una nova edició. Amb el títol de Poesies valencianes, i novament a càrrec de Llorente Falcó, s’incorporaven 24 poemes nous als publicats el 1914; es tractava de composicions de joventut i versions de poetes estrangers. Tot i tenir una bona recepció, l’esclat de la Guerra Civil en va restringir la distribució i la lectura. No serà fins gairebé cinquanta anys més tard, i després de la fi de la dictadura franquista i amb els inicis de l’anomenada transició democràtica, que el 1983 va veure la llum la Poesia valenciana completa, a càrrec de Lluís Guarner, qui signava un excel·lent estudi introductori, amb l’ajut de Francesc Pérez Moragon. Respecte al text de 1936, s’hi afegien 18 poemes i el corpus líric de Llorente passava a ser de 139 peces. La diferència substancial respecte a les edicions anteriors la trobem en la distribució del material: es trencava l’ordenació cronològica i se substituïa per una de temàtica. La recepció crítica del volum mostra les dues línies de valoració de la lírica llorentina que indicàvem a l’inici de la ressenya: la negativa, encapçalada per Ricard Blasco, i la positiva, a mans de dos joves crítics, Adolf Bertran i Enric Sòria. Finalment, l’edició que ha preparat Roca recull onze noves composicions que fixen el corpus líric llorentí, potser de manera definitiva, en 150 poemes (143 d’originals i 7 traduccions). Els poemes que s’integren a la present edició van ser redactats entre 1897 i 1909 i obeeixen a qüestions purament circumstancials (homenatges, agraïments, finalitat benèfiques...). Pel que fa a la prosa valenciana de Llorente, Roca referencia divuit documents de caire periodístic i literari (discursos, pròlegs, articles de temàtica cultural i cartes-article) publicats entre 1879 i 1911 i hi remarca la seva representativitat basant-se en dues qüestions de caire cultural: en primer lloc, el model lingüístic pel qual aposta l’autor; i segonament, la seva ideologia en temes com la recuperació de la tradició literària o bé les relacions que va mantenir amb els intel·lectuals catalans i illencs. Els textos, a més, permeten asseverar que Llorente va incorporar el valencià gradualment a la seva prosa (bona part són de la primera dècada del segle passat). De fet, el conjunt de la producció —vers i prosa— permet arribar a la conclusió que Llorente va intentar ennoblir una llengua, que des de l’afirmació de la unitat, va denominar valencià o llemosí. Ho prova el fet d’intentar crear una Acadèmia de la Llengua, que pretenia donar normes per a l’ortografia del valencià Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 155

12/02/15 10:29

156

Llengua & Literatura, 25, 2015

i contribuir a la creació d’un model lingüístic culte fonamentat en els clàssics i que havia de bandejar barbarismes i castellanismes. Quant a l’edició actual, la primera crítica, la fixació del text s’ha fet, com no podia ser d’altra manera, a partir de l’última edició controlada per Llorente: el Nou llibre de versos, de 1909. Pel que fa als poemes no inclosos en aquell volum s’ha pres la darrera versió publicada per l’autor i pels que van veure la llum després de la seva mort, la primera que es va publicar. L’aparat de variants, que s’ha intentat que sigui exhaustiu, té en compte només les edicions dels poemes que Llorente va publicar en vida, cosa que permet saber, a més, les publicacions periòdiques on trametia els textos. Pel que fa a l’ordenació del material, es manté el criteri que havia seguit el poeta en els seus reculls: el cronològic, «entre els guanys d’una tal ordenació figura el de copsar millor quina fou l’evolució lingüística, literària i ideològica que experimentà Llorente» (p. 86), i no pas el temàtic com s’havia fet el 1983. Una altra opció possible hauria estat prendre el text de 1909 i donar en apèndix la resta de poemes, cosa que permetria veure nítidament quins va rebutjar Llorente el 1885 i quins es van afegir després de la seva mort en les successives edicions. Tanmateix, la proposta de Roca resta més que justificada i no hi ha res a dir. El treball també permet descobrir atribucions errònies («Goigs a Nostra Senyora dels Desamparats»), duplicacions («Versos per a un àlbum» i «A la senyoreta donya Pepeta Anglasell» només difereixen en el títol i el primer vers) o la recuperació de poemes mutilats («Lo Sant Graal» i «A Escalante»). Pel que fa a la transcripció dels textos, i a diferència de l’edició de 1983, pensem que les raons sociolingüístiques pròpies del context valencià actual són les que deuen haver portat Roca, que està al corrent dels criteris actuals d’edició de textos del segle xix en general i de Jacint Verdaguer en particular, a prendre la decisió de no normativitzar el text llorentí i de mantenir-se fidel a les grafies originals (de fet, moltes de les variants de l’aparat crític són merament ortogràfiques, útils, això sí, als estudiosos de la llengua). Una proposta que pot dificultar (i allunyar) la lectura de Llorente del públic del segle xxi i que, tal vegada, podria donar la imatge, equivocada com hem remarcat, que ens trobem davant d’un autor anacrònic i objecte només de l’interès dels erudits. Però, també, és una proposta que permet copsar nítidament quin fou el model lingüístic unionista pel qual apostava Llorente, i dissipar definitivament els dubtes que, de vegades i amb una clara intencionalitat política, han sembrat els qui han intentat arrossegar l’autor de «La barraca» i «Vora el barranc dels Algadins» cap a posicionaments secessionistes. Una edició que fixa, de manera convincent, el text del poeta de València i que, per tant, haurà de servir de base per a futures edicions divulgatives realitzades, ara sí, amb criteris normativitzadors. Un dels grans encerts del volum és que cada poema i cada prosa van precedits per un davantal que en recull les circumstàncies de la composició, la gènesi i la datació, les valoracions fetes per la crítica i les relacions amb altres textos de Llorente. Un model d’una gran utilitat i que comptava amb el precedent dels magnífics volums Pàtria (2002) i Montserrat (1997 i 2004) de l’Obra Completa, en edició Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 156

12/02/15 10:29

Ressenyes

157

crítica, de Jacint Verdaguer. I que evidencia, per si quedava algun dubte, la ingent tasca hemerogràfica, minuciosa i plena de rigor, duta a terme per Roca. Fixem-nos, per exemple, en la mina d’informació que hi trobem a propòsit de «La barraca», (p. 342-345): quan es publicà per primera vegada, les edicions que va tenir, unes notes de lectura a partir de la tesi que es tracta d’«una metàfora de la societat valenciana idíl·lica i ordenada amb què Llorente somiava», la gènesi (una cacera de tords a Albaida) i la recepció crítica que convertirà el poema en una de les peces emblemàtiques de l’autor (raporta les valoracions de Marcelino Menéndez y Pelayo, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Lluís Guarner i Vicent Simbor). Per tot plegat, només ens resta felicitar els responsables de l’edició de l’Obra valenciana completa, de Teodor Llorente, per l’oportunitat d’haver posat a l’abast dels lectors actuals la poesia i la prosa d’un intel·lectual que va dignificar l’ús de la seva llengua materna i que també serveix per enterrar, definitivament, la imatge d’un autor que pertanyia a un passat ben remot. Un agraïment que cal fer extensiu a Rafael Roca per haver dut a terme, amb la competència amb què ens té avesats, aquesta tan necessària empresa per a les nostres lletres.

Panyella i Ferreres, Ramon: Francesc Pelai Briz: entre la literatura i l’activisme patriòtic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. Ramon Pinyol i Torrents

Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya ramon.pinyol@uvic.cat

El llibre de Ramon Panyella i Ferreres és una adaptació de la seva tesi doctoral que, dirigida pel doctor Manuel Jorba, fou llegida el 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va obtenir el 2012 el premi d’Història Literària Manuel Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans i, el 2013, el premi de la Crítica Serra d’Or de Recerca en Humanitats. El canvi del gènere tesi al gènere monografia, indispensable per ser publicada en una editorial comercial, ha comportat una reducció inevitable, però s’ha pogut beneficiar del descobriment de fons documentals posteriors. En tot cas, però, l’obra ha acabat tenint 541 pàgines. Confegit en tres parts, d’extensió força diferent, el llibre dedica una primera part a l’activitat literària, una segona a l’activisme cívicopatriotic i la tercera als anys finals de la vida i la fortuna pòstuma de Briz. La primera part, de gairebé dues-centes pàgines, porta per títol «La creació literària: l’escriptor» i estudia de manera detallada el que podríem anomenar la prehistòria literària de Briz (1859-1865), o sia, els seus inicis, les seves primeres peces en català i castellà, les traduccions primerenques, l’activitat periodística i l’impacte que tingueren Bofarull i Balaguer i els Jocs Florals de 1859 en la seva incorporació al projecte de la Renaixença. Prèviament, però, ha situat els orígens Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 157

12/02/15 10:29

158

Llengua & Literatura, 25, 2015

familiars de l’escriptor i els seus estudis acadèmics, inacabats, de dret, servint-se del parcialment inèdit Llibre de ma vida i de la documentació d’arxiu de la Universitat de Barcelona. A continuació, Panyella entra de ple en l’estudi de l’embranzida poètica de Briz en els anys seixanta i setanta, amb obres tan significatives com l’ambiciosa La masia dels amors (1866), de clara filiació mistralenca, l’extens recull de poesies, en part inèdites en part publicades, Lo brot d’acs (1866) o Les set balades (1867), on traspua el seu interès per la poesia popular i tradicional. (1867). També s’analitza aquí la forta presència de Francesc P. Briz en els Jocs Florals (1861-1869), que, maldant per gaudir d’una presència de primera fila en el panorama literari, aconsegueix la proclamació de Mestre en Gai Saber el 1869. L’any següent, i segurament per consolidar el seu èxit públic, va estampar Flors i violes, aplec de totes les seves composicions premiades als Jocs i en altres certàmens literaris. Abans de passar a l’anàlisi de la dedicació del nostre escriptor a altres gèneres literaris, Ramon Panyella inclou un interessant capítol, «Briz i la literatura provençal», que detalla les seves relacions amb el felibritge, en especial les traduccions dels dos poetes occitans més rellevants del moment, Frederic Mistral i Josep Romanilha, i les iniciatives de divulgació de la literatura felibre a Catalunya. Pa nyella se serveix d’abundant documentació inèdita fins ara, alhora que explica les dificultats que a voltes hi va haver en aquestes relacions, exemplificades en l’expulsió de Briz de l’Acadèmia del Felibritge, provocada per un personatge molt influent i gairebé desconegut com fou Albert de Quintana. Francesc Pelai Briz va dedicar també una part important dels seus esforços literaris a altres gèneres que la poesia. Conscient de la necessitat de fer present el català en la narrativa, el teatre i la literatura infantil, va escriure dos aplecs de contes, La Panolla (1873) i La Roja (1876), la novel·la Lo coronel d’Anjou (1872), les obres infantils, pioneres del gènere en català, Lo llibre dels àngels (1865) i Lo llibre dels nois (1871), de caire didàcticomoralitzant. De les peces teatrals, destaquen els drames històrics Bac de Roda (1868), Miquel Rius o la mà de Judes (1870) i el drama costumista, escrit amb Frederic Soler, La falç (1878). S’ha de destacar l’anàlisi que fa Panyella dels dos llibres de contes citats suara, des de la història externa fins a l’arquitectura narrativa, poc reeixida. És també remarcable la síntesi que fa de la novel·la històrica i de recursos fulletonescos Lo coronel d’Anjou, obra no menyspreable, tant de les seves característiques internes com de la seva recepció per part de la crítica fins als nostres dies. La primera part del llibre de Panyella es tanca amb tres capítols dedicats novament a la poesia. Així, en el primer, la producció dels anys setanta, on destaca la persistència de Briz en la participació en els Jocs Florals i altres certàmens com una manera de continuar essent present en el panorama literari i, segurament, també per mirar d’obtenir una englantina, el guardó que no havia encara aconseguit i que no aconseguiria. Se’ns hi donen tota mena d’informacions sobre aquest període, sobre la peça que més èxit va tenir aleshores, «La cançó del mestre Jan», sobre el volum de set romanços històrics publicat amb el títol de Les venjances Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 158

12/02/15 10:29

Ressenyes

159

del rei Pere (1872) —amb una recepció crítica molt negativa—, el recull de poesia sentimental Lo llibre del meu cor (1875) —amb una certa voluntat de renovar-se literàriament— o sobre Primaveres (1881), aplec de poesies en bona part ja conegudes i de tipus floralesc. El segon capítol, la poesia dels vuitanta, se centra en una de les obres més ambicioses de Briz, L’Orientada (1881), confegit entre 1878 i 1881, centrat en l’expedició catalana medieval a Orient i que no va assolir, tampoc, despertar l’interès ni del públic ni de la crítica. Pòstumament, va publicar-se una altra composició també de tipus èpic, Cap de ferro (1889). La segona part del llibre de Panyella està dedicada a l’estudi de l’obra patriòtica i d’activista de Francesc P. Briz. De fet, el nostre biografiat va desplegar una activitat extraordinària i resulta difícil en aquells anys no trobar-lo involucrat en moltes iniciatives literàries i civicopatriòtiques. Destaca amb llum pròpia el Calendari català, que va prendre com a model l’Armaná provençau dels felibres i que fou publicat anualment entre 1864 i 1881. L’autor estudia amb precisió la història externa, la vida interna, els col·laboradors i les diverses vicissituds de la publicació. El mateix fa amb una altra publicació de fonda significació, que en part ja havia estat estudiada, Lo Gay Saber, apareguda en dues etapes, 1868-1869 i 1878-1883. La riquesa de les informacions torna aquí a ser especialment rellevant, per la generositat d’espai i l’aprofundiment analític. En el mateix bloc central de l’estudi, Ramon Panyella dedica una cinquantena llarga de pàgines a estudiar l’activitat folklorista de Briz (casat, convé recordarho, amb una Maspons i Labrós, germana, doncs, de Francesc i Maria del Pilar), activitat inseparable de la pràctica catalanista. Recuperar, difondre i conservar el patrimoni folklòric era d’interès no sols literari sinó patriòtic. En aquest sentit, Briz va estampar cinc volums amb el títol de Cançons de la terra (1866-1877), amb un total de 174 peces aplegades per un grup de col·laboradors, atès que el compilador gairebé no sortí de Barcelona. Gràcies a la minuciositat de Panyella coneixem les circumstàncies que van motivar l’aplec, des dels problemes editorials, la metodologia (basada en models francesos i provençals, cosa que el porta a incloure-hi la melodia) i fins el respecte o no als originals. Resulta significatiu que, malgrat el relatiu reconeixement públic de què va gaudir, ni els especialistes locals (Milà, Aguiló) ni els forans (Gaston Paris, Paul Meyer) no hi van prestar atenció. Escàs ressò van obtenir Endevinalles populars catalanes (1882), retocades sovint a causa dels escrúpols catòlics de Briz. Panyella no oblida, en el seu llibre, de tractar sumàriament de la tasca de Briz com a divulgador dels clàssics catalans medievals, tasca en la qual no va excel·lir i per a la qual tenia escassa per no dir nul·la preparació: Obres d’Ausiàs March (1864), Lo llibre de les dones (1865), de Jaume Roig, l’antologia Lo llibre dels poetes (1867) —que abraça del segle xiii al xviii— i el manuscrit cinccentista Jardinet d’orats (1868). Una altra cinquantena de pàgines clouen aquesta segona part de la monografia de Panyella, dedicades ara a resseguir amb meticulositat les accions a favor de la Renaixença, l’actuació dins la institució dels Jocs Florals i l’ideari catalanista de Briz, sempre matisat per la seva fidelitat al pensament catòlic i conservador. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 159

12/02/15 10:29

160

Llengua & Literatura, 25, 2015

Finalment, l’estudi es tanca amb un tercer apartat, molt més breu que els anteriors, «Darrers temps, mort i fama pòstuma». Aquest títol resulta ben explícit: els darrers anys, la malaltia que el va recloure a casa, l’allunyament de la vida pública i la marginació intel·lectual i social que creia que patia. Panyella, a més, recull els homenatges que se li feren i aporta documentació i valoracions sobre la recepció crítica immediata, des de la que es produeix arran de la seva mort fins a les primeres dècades del segle xx. I, encara, l’autor adjunta uns importants apèndixs que completen perfectament el conjunt: la bibliografia diria que pràcticament completa de Briz, la relació exhaustiva de la seva participació en els Jocs Florals (incloses les peces enviades i no premiades) i un aplec, en bona part inèdit, de documentació vària: articles, cartes, esborranys i textos inèdits. Pel que fa a les fonts documentals i la bibliografia, completíssimes altra volta. I encara, al final, un índex onomàstic, que resulta impagable, sense el qual els llibres d’aquesta mena, resulten de consulta difícil o impossible per a l’estudiós. En definitiva, ens trobem amb un estudi de primera mà d’una rellevància molt alta no sols per al coneixement d’un autor que va contribuir de manera molt destacada a la consolidació de la Renaixença, no pel valor intrínsec de la seva obra literària, sinó sobretot per la tasca d’activista que va crear plataformes al capdavall decisives perquè quallés una literatura viable en català en el Vuit-cents. La monografia de Ramon Panyella resulta una obra de referència no sols per al coneixement de la producció, la personalitat i l’activisme catalanista de Francesc Pelai Briz, fins ara massa desconegut i deixat de banda, sinó per comprendre com es va aconseguir gestar, amb unes bases ben precàries, el renaixement de la literatura catalana en el segle xix. I, per completar-ne el valor i l’interès, cal dir que, a més, està molt ben escrit.

Samper Prunera, Emili: De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (18411915), Tarragona: Publicacions URV, 2013. Laura Sastre Barros

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana laurasastre79@hotmail.es

El llibre De l’anarquisme al folklore, publicat per la Universitat Rovira i Virgili l’any 2013, és el resultat de la reelaboració i adaptació de la tesi doctoral que Emili Samper acabà d’enllestir l’any 2013,1 sota la direcció de Carme Oriol i de Magí Sunyer. En aquest treball que ara ens presenta, l’autor pren com a punt de partida els estudis previs més rellevants fets entorn de la figura de Cels Gomis 1. «Cels Gomis i Mestre: biografia i narrativa folklòrica», disponible en línia: <http://www. tdx.cat/handle/10803/111095>.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 160

12/02/15 10:29

Ressenyes

161

i Mestre (1841-1915). Així, s’aprofundeix en el coneixement de la trajectòria d’aquest personatge excepcional amb un doble objectiu: per una banda, dur a terme una anàlisi acurada del context cultural i històric en què s’emmarca la seva tasca intel·lectual, imprescindible per copsar-ne la importància en els distints àmbits en què va treballar; i, per una altra, confeccionar una biografia exhaustiva que tengui en compte totes les vessants de la seva producció, més enllà del seu treball com a folklorista, a través del qual li arribà un cert reconeixement en els cercles especialitzats. Amb aquest llibre, Samper aporta un treball fonamentat en la recerca i en la investigació el valor del qual prové, en part, de la voluntat explícita de cobrir un buit bibliogràfic relatiu a l’estudi concret d’aquest autor, eclipsat en la seva època per les grans personalitats del moment. Ens faltava una obra que versàs de manera exclusiva sobre les vicissituds de la trajectòria d’aquest enginyer de camins i escriptor prolífic, de pensament revolucionari, que va néixer i morir en un període convuls i apassionant de la història del país. El llibre, amb pròleg de Llorenç Prat, està estructurat temàticament en funció dels àmbits en què Gomis va destacar. El primer capítol ens aproxima a la figura de l’escriptor a través d’un perfil biogràfic que posa l’accent en el seu ofici d’enginyer i analitza fins a quin punt la seva faceta laboral va determinar la seva obra com a intel·lectual. El segon capítol s’ocupa de resseguir-ne la ideologia i el pensament polític a través de la seva producció bibliogràfica. El fet que Gomis abracés una ideologia decididament progressista, que defensà sense fissures durant tota la vida, genera una certa fascinació en el lector que s’hi aproxima per primera vegada. Aquest és un dels trets que més clarament el distancia dels seus coetanis, d’ideologia generalment conservadora i catòlica, en la línia dels pressupòsits que definiren el projecte cultural de la Renaixença. El tercer capítol s’endinsa en la seva faceta de folklorista i el vincle determinant que va establir durant molt de temps amb l’Associació d’Excursionistes de Catalunya, materialitzada en un bon grapat de publicacions; en el darrer capítol es destaquen les diverses incursions que va fer Gomis en el camp de la pedagogia, amb la publicació de diversos manuals dirigits a un públic jove; i de la literatura, amb un repàs de la producció poètica de composicions combatives publicades en algunes revistes del moment. Dos apèndix bibliogràfics, el segon en forma de quadre cronològic, tanquen l’obra. Cels Gomis i Mestre neix a Reus a principis de 1841 i mor a Barcelona, l’any 1915. Cursa els estudis d’enginyeria de camins a Madrid i col·labora en l’esta bliment de les línies de ferrocarril de bona part del territori peninsular. Acos tumat a viatjar per exigències laborals, Gomis entra en contacte amb les capes populars d’arreu del territori, un fet que condiciona la seva percepció de la classe treballadora i l’ajuda a conèixer de primera mà les condicions de vida en què subsisteix. La seva curiositat per l’entorn queda enregistrada en els seus diaris de viatges i calendaris, que foren cedits per Cels Gomis i Sardanyola a l’Arxiu Municipal de Reus. De fet, el nét del folklorista ha estat un dels grans impulsors del Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 161

12/02/15 10:29

162

Llengua & Literatura, 25, 2015

reconeixement de la figura del seu avi. Aquest fons personal contenia material inèdit i molt valuós que Emili Samper ha sabut rendibilitzar en el seu treball. La ideologia de Gomis, tot i ser analitzada en un capítol a part, apareix com a rerefons de gairebé tots els seus treballs, ja siguin articles sobre folklore, manuals de geografia o poesia social. Ideològicament, evoluciona des d’un republicanisme federal, vinculat a la figura de Valentí Almirall, a un anarquisme que practicà des de l’activisme polític durant els anys de joventut i des de la tasca intel·lectual més assossegada en la seva maduresa. L’any 1868 és nomenat secretari del Club dels Federalistes que, com a entitat, pretén subvertir l’ordre establert i reformar el sistema polític des de posicions radicalment democràtiques, republicanes, federalistes i anticlericals. El 68 participa de les revoltes federalistes que acaben amb la derrota dels revoltats i amb l’exili de Gomis a París a partir del 69. Durant aquest període, entra en contacte amb algunes de les figures més rellevants vinculades al moviment anarquista, entre les quals destaca l’ideòleg Bakunin. De tornada a Espanya, es converteix en membre actiu de l’Associació Internacional de Treballadors. Així, l’itinerari vital de Gomis planteja un progressiu allunyament de la sensibilitat federalista, d’arrel burgesa, despreocupada per les qüestions socials i una identificació creixent amb la classe treballadora i la defensa d’una revolució social. A partir dels anys 80, publica articles en revistes com Acracia o La Tramuntana des d’on difon les seves idees llibertàries, que compatibilitza amb el sentiment identitari i la defensa del catalanisme entès, sobretot, com a lluita contra el centralisme i la uniformització promoguts per l’estat espa nyol. Però les tensions generades per l’acció directa violenta com a eina de transformació política adoptada per alguns sectors anarquistes de finals de segle xix faran que es distanciï definitivament del moviment organitzat. Cels Gomis va publicar desenes de llibres i articles de temàtica molt diversa en què es manifesta una de les constants del seu pensament: la fe en la raó i en la ciència com a eines de progrés i de millora de les condicions socials de les classes treballadores. Interpreta la revolució industrial com una victòria de la humanitat sobre les forces de la naturalesa, d’aquí el seu elogi al maquinisme, emblema de la literatura anarquista del moment. En sintonia amb aquest discurs, Gomis revisa i qüestiona el concepte tradicional d’Història i reivindica la feina silenciosa dels ciutadans anònims, autèntics protagonistes del progrés social. Des d’una actitud pròxima a l’esperit regeneracionista de l’època, ataca la ignorància i la superstició com a font de tots els mals, reclama educació per als treballadors i es preocupa de posar a l’abast de la població els instruments necessaris per a la seva formació. Serveix com a exemple d’aquesta convicció la creació de la biblioteca pública a la seu de l’associació de la Joventut Republicana de Barcelona, possiblement una de les primeres biblioteques públiques de Catalunya. La faceta de folklorista de Cels Gomis ha estat l’aspecte més estudiat i divulgat de la seva obra. En aquest camp, planteja innovacions que l’aproximen a les tendències més actuals de l’anàlisi del folklore. Viu el moment d’eclosió d’aquests Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 162

12/02/15 10:29

Ressenyes

163

estudis al final de segle xix, com a conseqüència lògica de la visió historicista d’arrel romàntica que qualla en el període de la Renaixença. Samper es fa ressò de les tesis de Llorenç Prat que, en El mite de la tradició popular, situa Gomis i Mestre en la tercera generació de folkloristes, juntament amb Francesc Bertran i Bros i Sebastià Farnés i Badó, a la qual es refereix com a «generació excursionista» (p. 85), continuadora de les anteriors, però amb una clara reorientació metodològica derivada dels canvis ideològics de l’època. L’aparició d’aquesta generació d’estudiosos està relacionada amb l’activitat de revalorització del territori promoguda des de l’Associació d’Excursionistes Catalana, fundada l’any 1878, amb un paper clau en el desenvolupament dels estudis de folklore. Les col·laboracions habituals de Gomis amb l’AEC suposen una nova possibilitat d’entrar en contacte amb els habitants i el paisatge de bona part del territori català, una experiència que li proporciona un material de gran valor que aprofita per dur a terme les seves investigacions. En aquesta fase primerenca dels estudis de folklore, els autors tendeixen a manipular els materials directament recollits dels informadors en un doble sentit: literaturitzant els relats amb l’objectiu d’adaptar-los als cànons estètics segons unes directrius conjunturals; i, en un sentit ètic, modificant, i fins i tot censurant, aquells materials percebuts com a nocius o perillosos per a la moral de l’època. Són, per tant, raons de tipus ideològic les que fan que les primeres fornades de folkloristes supeditin la fidelitat als materials recollits a la bellesa literària i al decòrum. Encara que Cels Gomis no va ser el primer a qüestionar la conveniència d’aquests criteris que condicionaven la tasca de recopilació i anàlisi, el respecte rigorós a les fonts va ser una de les constants que millor definiren la seva tasca en aquesta disciplina. D’una altra banda, Cels i Gomis inclou informació contextual que ajuda a la correcta interpretació de les dades, així com informació relativa a l’informant (llinatges, data i lloc de naixement, ocupació laboral...) i a l’origen concret del material que presenta. Tot això fa que en la seva feina trobem algunes de les característiques que avui es consideren necessàries en la tasca de qualsevol folklorista. La concepció que Gomis té del folklore suposa una altra divergència amb els autors de l’època que paga la pena esmentar: mentre que, en general, la recollida dels materials es feia des d’una actitud profundament romàntica dirigida a salvaguardar l’essència del poble amenaçada pels canvis socials produïts per la industrialització, Gomis «lluny de recuperar el poble ideal [...] el que pretén és recollir aquestes creences [...] per contraposar-les a les explicacions racionals i científiques i per evidenciar la necessitat del treball i del progrés per a superar les dificultats» (p. 102). És cert que la quantitat de referències bibliogràfiques que l’autor inclou en aquesta obra alenteixen el ritme de lectura, especialment en aquells capítols en què es desenvolupa la biografia de Gomis; però la presència d’aquestes dades queda justificada per l’objectiu i la voluntat d’exhaustivitat que persegueix, i assoleix, aquest estudi. Amb tot, tenim a les mans el resultat d’una feina rigorosa que esdeLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 163

12/02/15 10:29

164

Llengua & Literatura, 25, 2015

vé una obra de referència i la més minuciosa de les que s’han publicat fins ara entorn de la figura de Cels Gomis. És mèrit de l’autor haver sabut plantejar la seva anàlisi des d’una visió de conjunt en què vida i obra s’entremesclen i s’alimenten per mostrar un personatge fascinant, injustament oblidat, a qui val la pena aproximar-se a través del treball que ara ens proporciona Emili Samper.

Molas, Joaquim: Llegir Verdaguer, pròleg de Ramon Pinyol i Torrents, Barcelona: Societat Verdaguer – Servei de Publicacions de la Universitat de Vic – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014; «Biblioteca Abat Oliba» 293. Joan Requesens i Piquer Societat Verdaguer jreques2@gmail.com

«Crec que els onze treballs que reuneixo en aquest volum, més els que figuren en els annexos, constitueixen, malgrat el fragmentarisme i les inevitables repeticions, una proposta global de lectura» (p. 16). Així ho consiga com a justificació, l’autor, el professor Joaquim Molas. Ha escrit sobre Jacint Verdaguer «amb la idea de comprendre’l i construir-lo no sols com a objecte històric, sinó també, i sobretot, com a objecte literari» (p. 13). Manera breu de presentar una extensa i pausada relectura i reinterpretació d’un escriptor clàssic… millor: assentant definitivament Verdaguer entre els clàssics de la nostra casa gran, és a dir: Europa. És un escriptor, Verdaguer, que el professor coneixia de temps, però en fer-lo entrar a les aules universitàries, el redescobreix per a si mateix i per als alumnes amb «una síntesi novedosa i compacta que recolzava sobretot en la seva lectura del poeta, de tot el poeta» (p. 9), en expressió del prologuista, Ramon Pinyol i Torrents, alumne d’aleshores. Descobria que era davant la clara intenció de «fer una lectura literària i no biogràfica, contextualitzar sempre en el marc català i europeu» (p. 9). I avui, ja exalumne i professor, constata que els treballs del mestre constitueixen «un volum que, a desgrat del que a primera vista pugui semblar en llegir l’índex, constitueix una obra perfectament articulada i unitària, que obre nous camins en la recerca de Verdaguer, com ara, posem per cas, en l’estudi de l’epistolari» (p. 12). Cert del tot. Llegir aquest llibre suposa topar un aspecte no sempre present en un mestre —i que en el pròleg ho fa notar R. Pinyol. Si n’és el qui magis, el qui més sap d’un ram; si de mestre n’és qui dels alumnes en fa deixebles ajudant-los a treure el millor de si mateixos; si n’és qui amb el seu bagatge de coneixements i mètode els esperona i acreix la investigació, ho és l’autor de Llegir Verdaguer. I el seu contingut és el d’un mestre perquè obre i proposa nous camins d’estudi. Aquesta és l’aportació central. Conta, J. Molas, que «vaig aprendre a llegir-lo, no des del meu temps, sinó en el seu temps i des del seu temps. I el vaig anar convertint a poc a Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 164

12/02/15 10:29

Ressenyes

165

poc en objecte preferent de lectura, no, però, de lectura “viva”, sinó de lectura “professional”» (p. 15). El resultat final és que descobreixes un Verdaguer amb mirada «professional» i no desapareix la lectura «viva». És a dir, t’engrandeix l’experiència estètica i intel·lectual retornant-te per via nova l’escriptor de Folgueroles. Obre portes, diem, per aprofundir; sol fer-ho amb la discreció de les notes a peu de pàgina com, per exemple: la 1 de p. 21; la 2 de p. 22; la 21 de p. 32; la 7 de p. 171; la 2 i 3 de p. 230; la 6 de p. 232; la 19 de p. 245; i altres. L’aspecte remarcable és que de veritat transparenta una lectura global de Verdaguer. Els petits detalls ho confirmen i no pas perquè alguns es trobin a les notes. En escatir el gènere literari de les memòries, no passa per alt els fragments juvenils, Records d’infantesa, en què aflora matinerament el desig de comunicarse amb una prosa que fos memòria i que també, «si no llegeixo malament, té les seves puntes de ficció, almenys, d’“ocultació”» (p. 230, n. 2), la qual cosa implica el domini literari de l’escriptura. Verdaguer n’està aprenent perquè, com el seu amic Jaume Collell, creu en la importància de la prosa per a la recuperació de la llengua i la literatura. Importància que el professor Molas l’ha trobada confessada en una carta del maig de 1881. És a dir, no enriqueix una interpretació amb in tuïció sola, sinó amb l’escorcoll atent de cada pàgina, incloses les de l’epistolari (p. 232, n. 6). Estudia a fons, com encara no s’havia fet, l’estil de les cartes, on descobreix, i ho mostra, com «Verdaguer, a l’hora d’escriure, tenia molt en compte el destinatari» (p. 245, n. 19). Aquesta lectura feta de cap a cap de l’obra, des del poema més gran a la menuda carta, permet de veure l’evolució artística i humana de l’escriptor d’una banda; de l’altra, tot el que encara resta per descobrir en futures investigacions. N’és paradigmàtic el text «Verdaguer i la literatura espanyola de la Restauració» (ps. 301-326): «caldrà estudiar a fons… (p. 301) valdria la pena d’inventariar i examinar … (p. 303) crec que valdria la pena de discutir a fons» (311), per acabar dient, encara, després d’una anàlisi plena de detalls de punta a punta, que «aquestes notes, sens dubte, provisionals…» (p. 311), una manera d’esperonar els verdagueristes d’avui i de demà. Descobrir una lectura feta a fons és acceptar-ne les conclusions quan se’ns mostra, per exemple, que el Verdaguer dels darrers anys i la seva obra formen un tot: «enfrontat a un doble procés de marginació i d’interiorització, convertí la poesia en instrument de confessió i defensa i, per tant, de refugi i compensació» (p. 110). Dit d’una a altra manera: el sentit poètic no és artística ficció, sinó manifestació d’experiència. Per això mateix, Verdaguer no és un poeta d’estar per casa, sinó un d’europeu entre els grans: «la poesia, per a ell, com per a Schiller, és fruit d’un doble moviment d’enyorança i de desig d’una pàtria perduda» (p. 176). Si «Verdaguer, per a qui, per raons de formació, el poema llarg constituïa l’expressió més depurada del geni poètic, s’hagué d’enfrontar, des d’una condició personal determinada i des dels límits d’una petita literatura “renaixent”, amb la crisi del gènere», en va sortir victoriós, sentencia J. Molas. De tal manera que L’Atlàntida és «a un Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 165

12/02/15 10:29

166

Llengua & Literatura, 25, 2015

mateix temps, culminació d’un procés històrico-lingüístico-cultural domèstic i fet insòlit dins el mapa europeu» (p. 218). Una evolució, la del poeta, que en arribar al final dels seus dies converteix el llibre Aires del Montseny en «una mena de “síntesi”. O de “testament”» (p. 292) del seu art i el seu pensament; «proposta ideològica dura, contundent. Una reflexió sobre la condició de poeta […] el Montseny, és el gran referent de Catalunya, al capdavall, el seu símbol […] el merament geogràfic, l’historico-nacional, que identifica amb Jaume I, i l’espiritual» (ps. 275-276). Ara bé, si continuo a remarcar només certs aspectes, un el qualificaria de basso sostenutto: la interpretació de l’art verdagueriana, juntment amb la grandesa literària, com una ideologia sòlida i concreta. La seva obra té una dimensió compromesa amb la situació d’aquí i del Vaticà. La llunyana és la política en què es trobava el papat arran de la unificació italiana; la propera, les directrius del papa Lleó XIII que Verdaguer seguia, o volia seguir al seu aire. L’aquí és un món on dansen en brega políticoreligiosa dos extrems que, amb vivor, J. Molas sap qualificar (a propòsit de la fosca temporada «de pressions i de ruptures») d’incomprensió i sofriment del poeta. Parla dels «grups més carques» i dels «més liberaloides» (p. 151). Verdaguer era al mig —al final de la vida i molts anys abans— i n’era conscient; J. Molas ens en dóna el testimoni trobat en una carta del 1887 (p. 59). Té, la seva obra, tota, una dimensió estrictament política sense que en resti al marge la religiosa, o al revés: té una dimensió religiosa actuant políticament. En l’obra de Verdaguer, «els seus dos temes centrals, que […] es confonen l’un amb l’altre, són Déu i, més exactament, la defensa d’un Déu anava a dir institucionalitzat i la nació, una nació, però, que, per als assumptes religiosos, és Hispània (L’Atlàntida) o Espanya (Somni de sant Joan) i que, per als civils, és Catalunya (Llegenda de Montserrat, Canigó)» (ps. 196-197). Joan Coromines, el novembre de 1987, a la Revista de Catalunya (núm. 13), havia escrit (p. 169): «en l’obra de Verdaguer, Catalunya és el tot real; Espanya, per a ell, és un concepte polític i geogràfic. Espanya, per a ell, no és més que un valor epitèlic, Catalunya és la realitat […] Sí: Túbal, Gerió, Pirene… No ens feu riure: fullaraca de repertori literari. La realitat verdagueriana: Corpus de sang […] El Pi de les tres Branques…, Pàtria del meu cor i tot plegat». Avui J. Molas aprofundeix la lectura de l’eminent lingüista, perquè, en L’Atlàntida, el tema politicoreligiós «gira al voltant de tres punts: 1) missió assignada per Déu als reialmes peninsulars i, més en concret, a Espanya de 2) saldar les conseqüències de la justícia divina i, doncs, 3) realitzar la seva promesa d’amor i de perdó» (p. 199). Certament, l’Espanya de L’Atlàntida és una missionera del cristianisme. La que apareix a Somni de sant Joan i en altres poemes és la predestinada a mantenir-se catòlica i a vèncer la modernitat atea. Altrament Catalunya. Verdaguer en conta el naixement com a nació, nació cristiana, d’acord, però políticament una nació mil·lenària. És la revelada i cantada a la Llegenda de Montserrat i a Canigó i ho afirma rodonament J. Molas: «una prodigiosa maquinària poètica de precisió [en referència al segon poema], entre imaginativa i descriptiva, que assoleix els seus moments més brillants en els cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària ideològica, que culmina en els dos cants darrers i l’epíleg [“Los dos camLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 166

12/02/15 10:29

Ressenyes

167

panars”]» (p. 219). En efecte, «el cant XII i l’epíleg contenen els versos més escandalosament ideològics del poema» (p. 222); «escandalosament», de nou l’adverbi llampant per a la veritat més clara: Verdaguer, des del matiner Qui com Déu, de 1869, fins al final fou home compromès amb la dimensió política de la religió i amb una visió renaixent de Catalunya més, compte!, la dels Països Catalans. No podem amagar el poema «L’estatua de don Jaume» (Aires del Montseny) —afegim-hi el discurs que féu als Jocs Florals de 1881— i Molas no l’oblida pas. Tot i que majorment hi hagi explícit el Principat, en el seu compromís, i la Catalunya inserta a França, és home que el té amb el seu poble per la llengua que abraça tot el territori i del qual no en separa la creença religiosa. L’aguda mirada permet veure la dimensió politicoreligiosa i una altra igualment vehiculada en vers i en prosa, la intimista. Verdaguer és a la vegada un home compromès amb si mateix i ho ressalta l’agudesa del professor J. Molas. L’escriptor descriu, per exemple, el que veuen els seus ulls viatjant per Europa i «entre comparacions i preses de posició, Verdaguer dóna via lliure a la seva intimitat» (p. 96). També ho evidenciem, per exemple, gràcies a l’estudi atent del Roser de tot l’any, com els seus petits poemes són expressió «dels estats d’ànim d’un home, i remarco “home”» (p. 143). El professor J. Molas no li treu la sotana a Verdaguer, li manté feta d’un teixit ullat que permet veure l’home. Amb l’home, l’artista. Per això també ens el mostra com un escriptor que evoluciona literàriament. Més: l’estudi fet en aquest aspecte va per davant, puix només s’accedeix al contingut per la llengua obrada. L’escriptura manifesta la idea i el sentiment, les il·lusions i la fe. Però també és cert del tot que imaginacions i pensaments i conviccions transformades per una vida que passa del poble a la ciutat, d’una parròquia de pagès al palau d’un marquès, de la glòria social a l’arraconament eclesial, si li passa a l’escriptor de tremp, crea amb aquest tot una expressió literària sense parió. És el cas de Verdaguer. És la investigació sòlida que n’ha fet el professor J. Molas. Gràcies.

Balcells, Albert: Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De L’Avenç a l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2013; «Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica» XCV. Ramon Pla i Arxé

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana rpla@adam.es

El volum inclou un ampli estudi sobre la «Vida i obra de Jaume Massó i Tor rents» (pàgines 9 a 113) i una «Selecció d’articles i discursos» (pàgines 115 a 187) d’aquest editor, escriptor, bibliògraf i historiador de la literatura medieval catalana (Barcelona, 1863-1943). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 167

12/02/15 10:29

168

Llengua & Literatura, 25, 2015

La biografia que signa Albert Balcells és molt important per tres raons: primer, perquè és un text que sintetitza el que s’ha escrit sobre Massó i hi incorpora noves dades que el converteixen en un text indefugible per conèixer no només l’obra de Massó sinó també l’espai cultural català de la fi de segle. Segon, perquè Balcells, com a bon historiador, contextualitza —socialment i culturalment— cada iniciativa de Jaume Massó, que adquireix, així, tot el seu sentit. I tercer, per què el text ajuda a fer conèixer més —cal— la importància del que va fer Massó i Torrents per a la cultura catalana. Jaume Massó i Torrents és important per a la nostra cultura per dues raons: pel molt que hi aportà i pel pensament que orientava les seves iniciatives. En el text, es pot seguir, ordenat cronològicament i tractat amb precisió, des del que va fer amb L’Avenç (1881-1915) —revistes, edicions, iniciatives culturals, reforma lingüística— fins a les conseqüències culturals de la seva vinculació a l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1943): membre de la ponència de les normes ortogràfiques (1911-1913), formació de la Biblioteca de Catalunya (1907-1914), professor als Estudis Universitaris Catalans (1906-1907), a l’Escola de Bibliotecàries (19171923, i 1930) i als Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi (1921 i 1923), «embrió d’universitat catalana alternativa a l’oficial» (p. 99). La docència de Massó i Torrents és una conseqüència de la seva obra com a estudiós de la literatura medieval i de les seves aportacions a la bibliografia catalana que construí amb les dades dels millors arxius catalans i europeus. A la Bibliografia de J. Massó i Torrents que publicà (1934) l’Escola de Bibliotecàries hi consten 269 textos —llibres, articles i els seus poemes i novel·les—1 que són una prova contundent del que aportà: «Un simple esguard a aquesta llista [...] ens dóna un índex eloqüent de la vida intensa de treball que Massó Torrents, escriptor, ha dedicat al servei de la pàtria.»2 L’hi reconegueren, i així «la Universitat Autònoma de Barcelona [el rector era Pere Bosch Gimpera] li concedí el doctorat honoris causa». Tot això —a més de la seva biografia familiar, del seus mestres i amics, del que gastà en les seves incitatives culturals, de les seves afinitats polítiques, de la seva relació amb el Centre Excursionista de Catalunya (el presidí del 1915 al 1919), i amb l’Ateneu Barcelonès (el presidí, 1927-1928)— Albert Balcells ho descriu, ho analitza i ho valora. Amb rigor. Però el més important d’aquesta monografia és el pensament que hi ha darrere d’aquest activisme cultural. Un pensament congruent, tenaç, constant i, sobretot, útil per al país. A la base del seu pensament hi ha l’estat actual i el futur de la nació catalana entesa com una comunitat viva. Certament, un especialista en literatura medieval, podria semblar orientat al passat, però el que el determinà a actuar és la supervivència del país en el que era el seu espai: la cultura. Massó valorà la literatura, estudià els textos antics i s’interessà per la cançó popular, però ho 1. Una obra que, ja el 1910, valorava així «els que no hem nascut per escriure coses de transcendència, val més que ens posem a estudiar» (p. 156). 2. Bibliografia de J. Massó i Torrents 1934: 3.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 168

12/02/15 10:29

Ressenyes

169

supedità tot a preservar la llengua que és, deia, «l’element més necessari per un poble que vulgui tenir personalitat pròpia».3 I amb aquest objectiu Massó optà per reclamar i construir la unitat de la llengua. Al primer editorial a L’Avenç (1882), als 19 anys, ja escrivia que al «veurer tants parers en la ortografía, mirarém d’unificarla lo mes possible» (p. 116). Hi dedicà —textos i polèmiques— tota la seva vida: Primer Congrés de la llengua catalana (1906), Normes ortogràfiques (1913), i ho aconseguí. Sabia el que s’hi jugava i les conseqüències d’una llengua ortogràficament anàrquica i territorialment trossejada, que és el que han intentat sempre els que han volgut enrunar la cultura, com es constata en el que va fer el primer franquisme —prohibició d’editar d’acord amb les Normes de l’IEC— o en l’actual política del Partit Popular a València i a les Illes. En defensa d’aquesta unitat, Massó, que semblava tímid i no volia protagonismes, polemitzà agrament amb Jaume Collell (1891) o Menéndez Pidal (1903) (p. 77); per aquesta mateixa raó batallà per la presència del català a l’escola (ps. 55, 64, 85, 64, 105); defensà, especialment en els moments difícils (p. 113), el valor de l’Institut d’Estudis Catalans com a autoritat normativa; tractà sempre com una unitat els països de parla catalana, o constatà amb satisfacció la identificació dels «altres catalans» amb la cultura del país (p. 113). Però, a més de la llengua, ell creia que hi havia també la necessitat de modernitzar la cultura. Per a Massó aquest no era un tema opinable, sinó una qüestió de supervivència i, per això, afavorí a la revista i a l’editorial les noves escoles literàries i les noves idees que emergien a Europa. De tot això, l’única cosa que l’interessava és que «girem els ulls cap a Europa, ont cada die ens lliguen més relacions intel·lectuals i econòmiques, [i perquè] ni al sud ens estimen ni nosaltres hi portem natural inclinació» (p. 125).4 En la tria dels corrents literaris, Massó es val de dos conceptes: «modernisme» i «naturalisme», que utilitza amb tota la imprecisió —massa habitual— entre els escriptors i crítics de l’època. Però el que volia Massó sí que era clar: ell era partidari de la modernitat «no tant per pròpia afició com per lo útil, lo necessari que hem comprès que era» (p. 20), i per això era capaç d’afirmar que «regionalisme i naturalisme han vingut a ser una mateixa cosa» (p. 120).5 Fins i tot la seva fonamental dedicació a l’estudi de la literatura medieval la valorava amb els mateixos criteris: «Are, el que d’una manera soptada es dedica a l’estudi de las cosas passadas, sense un ideal modern qu’el dirigeixi [...] cau en l’error de voler habillar a la Catalunya d’are am vestits

3. p. 119, on es reprodueix la conferència de Jaume Massó al Centre Excursionista de Catalunya (1891) per presentar la campanya lingüística de L’Avenç. I quan fa el discurs com a secretari dels Jocs Florals i evoca l’esperit de la Renaixença, afirma que «la llengua ha sigut la salvació de la nacionalitat» (p. 127). 4. I, aprofundint en el tema econòmic, afirma: «el productor clarivident prou que buscarà altros mercats en països ont l’Estat no depredi tant la riquesa publica» (p. 125). Sembla escrit avui. 5. Per a Massó, el Naturalisme implicava un retorn a la realitat alliberant-la d’hipocresies i enganys. El regionalisme feia el mateix, en el seu criteri, amb la cultura i la llengua sotmeses.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 169

12/02/15 10:29

170

Llengua & Literatura, 25, 2015

passats de moda» (p. 31).6 I aquest és també el sentit de la seva afinitat amb les formacions polítiques republicanes i catalanistes, i del fet que col·laborés amb Prat de la Riba, entre d’altres exemples, encara que fos un adversari polític. Modèlic. El volum compta també amb una antologia de disset textos de Jaume Massó. Tot el que Albert Balcells ha explicat amb tanta precisió, el lector ho trobarà, aleshores, en les paraules del mateix Massó. Utilíssims. Certament, Massó va rebre molts homenatges: el 1910 (amb motiu de la publicació del número 100 de la «Biblioteca popular»); el 1931 (Medalla d’Or del Centre Excursionista de Catalunya); el 1934 (edició de la Bibliografia, el doctorat honoris causa i l’edició7 de Cinquanta anys de vida literària que commemorava la publicació del primer llibre8 de Massó), i el 1994 (Exposició commemorativa a la Biblioteca de Catalunya): certament el món acadèmic l’ha valorat com mereix. O gairebé. Els ciutadans en general, però, em temo que ignoren la qualitat i la importància del que va fer. Per això és important aquest excel·lent text d’Albert Balcells, que fa justícia a l’home i ofereix al país l’exemplaritat de la seva obra. BIBLIOGRAFIA Bibliografia de J. Massó Torrents. Professor de l’Escola de Bibliotecàries. Per les alumnes de les promocions setzena i dissetena, Barcelona: Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya, 1934; «Quaderns de treball» 2. Jaume Massó i Torrents. Exposició commemorativa. 17 d’octubre al 5 de novembre de 1994, Barcelona: Biblioteca de Catalunya, Catàleg d’exposicions 54. Massó (1883): Jaume Massó i Torrents, Lo freser, Barcelona: L’Avens, Impremta de L. Obradors; «Catalunya per sos rius» 1. Massó (1934): Jaume Massó i Torrents, Cinquanta anys de vida literària 1883-1933, Edició d’Homenatge, Barcelona: Tipografia Emporium, S.A.

6. I amb el mateix criteri defensa la seva predilecció per l’edat mitjana per oposició al Renaixement i al Barroc: «Aquestes nacionalitats, absorbides y dominades durant l’època de Renaixement, quan política y art se concebian baix una idea falsa, ja que es prenia per regles y per nort, una altra època que no era la seva s’han recordat amorosament de l’Edat Mitjana, època de caràcter propi bastant diferent de com ens la pintaven els escriptors del sigle XVI y XVII.» (p. 120) 7. Els amics que dugueren a terme la iniciativa van ser: Ramon d’Alòs-Moner, Francesc Cambó, Joan Estelrich, Manuel de Montoliu, Rafel Patxot i Eduard Nicol. 8. Es tracta de Lo freser. Catalunya per sos rius, un llibre de petit format (85 × 55 mm.) de 80 p. + 1 mapa, que es venia per una pesseta. L’exemplar es presentava com formant part d’una «Biblioteca patrocinada per la revista L’Avens». Els volums que havien de seguir a aquest eren: Lo Llobregat (2 volums) i Lo Tordera (1 volum), que no s’arribaren a publicar.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 170

12/02/15 10:29

Ressenyes

171

Ferré Trill, Xavier: Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011). Aportació a la sociabilitat cultural, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. Joan Anton Rabella

Oficina d’Onomàstica, Institut d’Estudis Catalans jrabella@iec.cat

En aquest volum, Xavier Ferré ressegueix l’obra i alguns dels aspectes biogràfics més rellevants de Ramon Amigó dos anys després de la seva mort. No es tracta, però, ni d’una biografia en el sentit estricte ni d’una obra de caràcter panegíric. En aquest sentit, tant el títol, «pedagog del territori», com el subtítol, «Aportació a la sociabilitat cultural», ens assenyalen la direcció que pren l’autor i l’orientació programàtica que vol donar a la revisió de la vida i la producció de l’autor de Reus: X. Ferré se centra fonamentalment en l’acció cultural (des de l’excursionisme fins a la participació molt activa en diverses associacions) i en l’obra de Ramon Amigó, i ho fa des de la perspectiva de la repercussió d’aquesta tasca en la societat de Reus i del Camp, però també del seu valor en un marc més ampli per contribuir a una construcció nacional. L’anàlisi de la tasca de Ramon Amigó gira bàsicament al voltant de dos eixos: la llengua (des de l’ensenyament fins a l’estudi i la preservació del patrimoni onomàstic, el que l’autor anomena en conjunt «pedagogia en favor de la llengua» (p. 209)) i l’acció cultural a través de l’activitat en associacions i institucions culturals, esportives i cíviques. Els termes que empra X. Ferré en el títol (pedagogia, territori, sociabilitat, cultura) ja situen Ramon Amigó en el paper del que avui s’anomena «dinamitzador cultural» (o «emprenedor cultural» amb paraules de Joaquim Mallafrè al pròleg (p. 8)). Xavier Ferré comença repassant els aspectes biogràfics que permeten explicar l’itinerari posterior d’Amigó, unes poques dades familiars que connecten amb la seva acció de joventut —on té molta importància la formació, sobretot pel que fa a la relació amb els seus mestres, Teresa Miquel, Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies— i amb la seva activitat excursionista i literària. Aquests primers factors expliquen tant la seva producció de joventut, sobretot com a poeta líric, com la vinculació al món associatiu a través de centres de caràcter esportiu, com el Club Natació Reus Ploms, i excursionista, com la Secció Excursionista del Centre de Lectura i l’Associació Excursionista de Reus. Un excursionisme que Amigó entenia d’una manera molt particular (com vol reflectir el títol del tercer capítol: «L’excursionisme com a actitud») i que X. Ferré qualifica com a «productiu», perquè no té una finalitat ni esportiva ni merament recreativa, sinó que implica un coneixement del territori i també de la llengua («la identitat entre llengua i territori» (p. 56)), és a dir, que té un objectiu culturalitzador (p. 12, 55, 73 i 83). Aquest recorregut a través de la formació i l’activitat de joventut de Ramon Amigó permet establir les bases perquè tot seguit X. Ferré exposi de manera deLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 171

12/02/15 10:29

172

Llengua & Literatura, 25, 2015

tallada l’activitat amigoniana posterior, que se centra, precisament a partir d’aquells elements inicials, en la llengua com a element bàsic per a la construcció d’un projecte nacional per al qual calia, a més, aconseguir la recuperació de la societat per mitjà de la cultura. Aquest és el punt principal de l’estudi de la biografia, l’obra i l’activitat de Ramon Amigó que porta a terme Xavier Ferré en la part central d’aquest llibre, en la qual analitza de manera molt detallada els cursos de català (des de 1961 fins al curs de 1979-1980 (p. 231 i ss.; 253)), l’estudi de l’onomàstica i la tasca que va desenvolupar en les associacions (l’Associació d’Estudis Reusencs, el Centre de Lectura i el Centre d’Estudis Josep Iglésies). I aquest possiblement seria el mèrit més gran d’aquest estudi sobre Ramon Amigó: la investigació i l’exposició precisa i detalladíssima de les activitats en tots aquests àmbits, ja que l’autor ressegueix les accions, la producció i les relacions d’Amigó de manera exhaustiva i arreplega fins al més mínim detall sobre les dades, les dates i les persones relacionades amb cada obra i amb cada activitat (com quan tracta sobre la gestació del treball de Constantí i de la relació amb el Dr. Schlunk (p. 122-126), quan parla d’un programa de Ràdio Reus —on recull el nom de tots els participants, des del locutor fins al muntador tècnic (p. 154)—, quan reconstrueix el procés complicat de realització d’algunes monografies onomàstiques plenes de vicissituds —com la de Prat dip (p. 177)— o quan ressegueix l’organització dels cursos de català (p. 240-243)). En aquest sentit, Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori permet descobrir aspectes que eren poc coneguts o que no havien estat relacionats els uns amb els altres, i sobretot posa a l’abast general una quantitat ingent d’informació sobre el procés de gestació i de realització de la majoria de les seves obres. Així mateix, resulta molt interessant de veure com, a partir dels primers actors que acompanyen Ramon Amigó en el seu periple cultural i vital —sobretot els seus mestres—, s’hi van incorporant, a partir de contactes i feines concretes, amics, deixebles i col·laboradors, que l’acompanyaran durant la resta del seu camí i de la seva tasca investigadora, molts dels quals formaran el que sovint s’ha considerat l’escola amigoniana en el camp de l’onomàstica: Eugeni Perea, M. Teresa Muntanya, Ferran Jové, Ramon Pere i Anglès, Miquel S. Jassans, etc.; molts dels quals estaven vinculats, a més, a revistes locals en què va participar Amigó, com Vent serè (p. 201), Les Quatres Estacions (p. 205), Lo Floc (p. 210), La Borja (p. 212) o Els Eixarts (p. 216-217). I també veiem com s’hi incorporen els paisatges més significatius i estimats —més enllà del cas evident de Reus—, com la Mussara («els primers senyals d’una predilecció» (p. 117)), Siurana (p. 168) o els pous de glaç (p. 183). En el camp concret de l’onomàstica, el llibre explica no solament el valor que aquesta tenia per a Ramon Amigó («la preservació [...] del patrimoni oral i la memòria» (p. 112); «la dedicació a l’onomàstica era també [...] una manera de reivindicar drets i de contribuir a restituir l’ordre just de les coses» [J. Ginebra] (p. 179)), sinó també com va establir-hi un veritable pla estratègic d’estudi (p. 113, 180) o com va evolucionar en la presentació dels reculls (p. 142). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 172

12/02/15 10:29

Ressenyes

173

El llibre reflecteix de manera evident, gairebé tangible, la immensa tasca de Ramon Amigó, tant la feina que va fer directament com tota l’activitat lingüística i cultural que va generar. Una activitat de dinamització i modernització que abraça des de les associacions de caràcter més científic o especialitzat fins a la participació en actes de caràcter popular, com conferències de caràcter divulgatiu o pregons en festes majors. Encara que X. Ferré se centra en l’obra i l’activitat de Ramon Amigó, a vegades també hi veiem reflectida la seva personalitat, íntegra, ferma i generosa, i també la seva passió per la llengua i per la terra. Tanmateix, potser és l’aspecte que queda menys ben definit del llibre: entenem que, com a conseqüència de l’orientació del seu estudi —centrat en els perquès i en les repercussions socials de l’obra amigoniana—, X. Ferré ha fugit de l’elogi i dels aspectes biogràfics més personals i familiars, i s’ha centrat fonamentalment en les dades (com ja apunta Joaquim Mallafrè al pròleg: «El llibre de Xavier Ferré Trill és la completa, documentada i rigorosa mostra de reconeixement i d’afecte —afecte exempt d’excessos hagiogràfics— basats en l’aproximació científica, notarial, a una vida i a una dedicació exemplars» (p. 7)), la qual cosa ha fet que sovint l’aspecte més humà de Ramon Amigó hi hagi quedat més marginal i més desdibuixat, malgrat les notes biogràfiques inicials i les referències a les relacions d’amistat i afecte amb tantes i tantes persones que hi apareixen. D’aquesta manera, i malgrat que en alguns moments es fa referència a l’actitud noble i apassionada de Ramon Amigó («la ciència, doncs, com a coneixement apassionat» (p. 180)), aquest recorregut per la seva vida i la seva obra no n’acaba de recollir la cordialitat, la lleialtat i la generositat que de ben segur destacaríem tots aquells qui el vam conèixer. Més enllà d’aquesta qüestió concreta, hi ha més aspectes que cal destacar del llibre, ja que no solament ofereix una informació molt completa i detallada («notarial» amb paraules de J. Mallafrè al pròleg (p. 7)) de la vida pública, de les accions culturals i de l’obra de Ramon Amigó i de la seva projecció i de les seves repercussions, sinó que també recull la història cultural de Reus i del Camp de Tarragona —i, en alguns casos, també d’un àmbit més general, com en el cas del procés de gestació de la Societat d’Onomàstica (p. 144-151)— d’un període ben delimitat. Un altre aspecte destacable del treball de Xavier Ferré és la gran exhaustivitat en la recerca documental, que abasta també les entrevistes als principals testimonis (veg., per exemple, la nota 278 de la p. 171) i que dóna compte fins i tot de les ressenyes sobre els llibres de Ramon Amigó (com el d’Ulldemolins (p. 172) o el de l’Albi (p. 173)) o dels llibres que va prologar o que va revisar (p. 174). Una exhaustivitat que s’estén fins als annexos, que també aporten una informació molt significativa i que apleguen des del guió del primer treball d’onomàstica de Reus (p. 314-315) fins a un article que va ser censurat i que no es va poder publicar (p. 318-319), a banda d’una acurada bibliografia de Ramon Amigó, tant la publicada (els treballs en obres col·lectives, l’edició de textos, les traduccions del francès i de l’anglès, els pròlegs i els llibres) com la inèdita. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 173

12/02/15 10:29

174

Llengua & Literatura, 25, 2015

Un estudi, doncs, molt interessant i útil per conèixer amb precisió i de manera molt ben documentada la gran tasca realitzada per Ramon Amigó al llarg de més de seixanta anys i el seu mestratge, un estudi que no defuig tampoc la revisió de les situacions conflictives d’aquesta trajectòria vital, com la relació amb Joan Coromines (p. 118-119; 134; 165) o el final de la presidència del Centre de Lectura (p. 289).

Llanas, Manuel (ed.): Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1964), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. Mireia Sopena

Universitat de Barcelona mireiasopena@ub.edu

Poques cultures atresoren dos monuments epistolars com els que ens ha llegat Josep M. Cruzet. Deu anys després que Maria Josepa Gallofré edités les fabuloses cartes entre l’editor i Josep Pla, l’historiador Manuel Llanas, especialista en la vida i l’obra de Gaziel, ha tret a llum la correspondència entre l’autor del cèlebre Tots els camins duen a Roma i l’editor de la Selecta, obra que constitueix una novetat fenomenal, d’entrada, per la categoria intel·lectual dels corresponsals i per la perseverant singladura de la principal casa editora de la postguerra i, de manera tangencial, per l’oportunitat del llibre, aparegut en consonància amb la campanya editorial que, a propòsit del cinquantè aniversari de la mort de Gaziel, n’ha recuperat l’obra rendibilitzant el fracàs polític del diàleg Catalunya-Espanya i alhora evidenciant —si ens hem de creure l’enlluernament amb què l’han acollida els mitjans— la manca de referents intel·lectuals en la premsa escrita. Per si el perfil dels dos corresponsals no fos un reclam prou poderós, la bonhomia i la franquesa que destil·len les tres-centes cartes els confereixen un valor documental de referència i, en especial en la segona part, n’endolceixen la lectura. El ritme epistolar el marca, naturalment, l’autor, que, com a experimentat gerent de l’editorial madrilenya Plus Ultra, té una certa propensió a l’exigència, mentre que l’editor el correspon amb la devoció que mereix aquell que, a parer seu, representa la ploma més notòria del seu catàleg després de l’incombustible Josep Pla. El volum dibuixa un alt grau de confiança entre ells tant en els afers editorials que els concerneixen (posem per cas, la perpètua discrepància sobre el percentatge de drets d’autor), com també en operacions que reclamen dosis de discreció amb d’altres (pensem en l’acord bilateral per evitar que Josep Pla publiqués el seu retrat de Ramon Godó, que Gaziel i Cruzet trobaven perniciós). Si Agustí Calvet va esdevenir un puntal de la Selecta va ser perquè, encara a setanta anys, mantenia una activitat creativa incessant, extraordinàriament prolíLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 174

12/02/15 10:29

Ressenyes

175

fica, que desembocava en un afany per examinar les fases de correcció i edició d’una manera tan meticulosa com aclaparadora. És aquest rigor el que redobla el sentit del seu agraïment per les dues revisions de Tots els camins duen a Roma que en va fer Bartomeu Bardagí, considerat per Gaziel com un «admirable expert i home de tacte extraordinari» (c. 38), per bé que «la pulcritud i correcció» (c. 106) amb què l’editorial va difondre l’obra impresa no el va dissuadir d’anotar-ne errates i observacions per a la segona edició. Una tal preocupació pel procés editorial es va estendre, com no podia ser altrament, fins al tram comercial, en què Gaziel, coneixedor dels canals de venda i dels mitjans de difusió, va fer propostes per optimitzar la comunicació amb els llibreters i explotar el recurs de la propaganda. Des de l’altra banda del fil epistolar, Josep M. Cruzet, que es definia com un home solitari, atenia infatigablement Gaziel i pledejava per satisfer-lo amb la convicció que «Com que vostè i jo som uns incondicionals admiradors del mètode de Descartes, estic segur que sempre anirem d’acord» (c. 19). Es capbussava en els originals calvetians amb un interès incandescent i li enviava una valoració genèrica, tothora positiva, d’una prosa que admirava tant o més que Josep Pla, «un dels més grans entusiastes de la seva obra» (c. 115), segons que reportava a l’autor. Així com Josep Miracle i el nebot de l’editor, Manuel Borràs, coordinaven l’edició de les obres i n’informaven a Cruzet amb tots els ets i uts, l’editor es desvivia per obtenir els garants que podien aplanar-li el trencacolls censori i per seduir la prem sa escrita amb la complicitat més o menys consentida de l’autor. No cal ni dir que la correspondència aplega dades eloqüents sobre el sector de la postguerra i, en concret, sobre els criteris i els protocols de la Selecta, conformada per un equip predominantment masculí: Manuel Borràs, Josep Miracle, Tomàs Tebé, Jesús Piña i M. Victòria Sandiumenge. Una de les perles del volum editat per Llanas és la incorporació de les cartes enviades pels col·laboradors de Cruzet, no sols perquè ofereixen un segon nivell de lectura sobre el tarannà de l’autor i el procés editorial, sinó perquè donen fe del respecte unànime i la de dicació excepcional que els mereixia la seva obra, fins a l’extrem d’assumir tasques de documentació de què Gaziel, de fora de Barcelona estant, no es veia en condicions de fer-se càrrec. La cordialitat era la nota dominant entre tots, i només en una ocasió l’autor va agafar una enrabiada antològica amb un d’ells, Josep Miracle, que prèviament havia retret a Gaziel amb una energia digna de millor causa que s’hagués lamentat al seu cap per la trigança de la segona edició de Tots els camins duen a Roma. L’admiració que la Selecta en conjunt sentia per Gaziel era justificada amb escreix per les vendes i l’entusiasme dels lectors que enviaven a l’autor «diàriament cartes i més cartes» (c. 115) de felicitació arran de l’aparició de la seva primera obra. Va ser Gaziel qui va tenir la pensada d’espigolar algunes de les frases laudatòries d’aquestes lletres per difondre-les en un fullet de propaganda amb l’objectiu de reforçar els anuncis que Cruzet publicava a La Vanguardia i Destino sobre Tots els camins duen a Roma. L’espai raquític que la premsa afecta al règim reservava al llibre en català i l’escassa profunditat dels crítics enervaven l’autor i Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 175

12/02/15 10:29

176

Llengua & Literatura, 25, 2015

l’editor, si bé el seu desencís mai no va ser prou agut perquè Cruzet abandonés la tasca d’encalçar Gaziel a fi que traslladés el seu agraïment personal als crítics que com a mínim donaven notícia de les novetats, àdhuc si, com en el cas Sebastià Sánchez Juan, que radiava ressenyes a Radio Nacional de España, l’autor trobava que era un «estelric» (c. 204). Amb el retorn de Gaziel a Catalunya, l’epistolari adopta tota una altra orientació. Si el centenar i escaig de cartes que es van trametre durant els anys de l’etapa madrilenya condensen una informació extremament tècnica, basada en les trameses de proves i els acords editorials (1951-1959), les de l’etapa catalana, un cop Gaziel s’havia jubilat de Plus Ultra, adquireixen una dimensió cultural d’un abast més ampli (1959-1964). A cavall entre Sant Feliu de Guíxols i Barcelona, Gaziel intercanviava amb el seu editor punts de vista sobre els crítics, els mecenes del Premi Sant Jordi, els interlocutors amb el règim i, per damunt de tots, Josep Pla, el genial amic que compartien. Davant de la disputa que van viure Pla, que volia acontentar Destino i Cruzet, i l’editor de la Selecta, dolgut perquè l’empordanès no havia assistit a un acte en què se’l va homenatjar, Gaziel va solidaritzar-se amb l’editor, alhora que va remarcar-li que, per a ell, l’aportació de Pla a la cultura catalana sempre pesaria més que qualsevol destret. Bona part dels intel·lectuals que desfilen per les epístoles ho fan en qualitat d’homes influents en el règim, com és el cas d’aquells que van intervenir perquè s’alcés la denegació de Portugal enfora. Per a Cruzet, aquesta proscripció en bloc havia coincidit amb una renovada ofensiva anticatalana derivada de la publicació de La Renaixença, avui, una obra de la col·lecció caputxina Criterion que, en vista dels estudis sobre censura eclesiàstica coneguts amb posterioritat a l’obra editada per Llanas, va ser sotmesa a una implacable persecució política i judicial dirigida per les faccions més integristes del règim a causa del presumpte separatisme d’un dels articles del llibre. L’editor, indignat pel veto a l’obra de Gaziel, va recórrer a personalitats amb qui tenia una certa sintonia perquè l’avalessin, entre les quals Melchor Fernández Almagro, Miquel Dolç, Josep M. de Sagarra, Frederic Rahola i Pedro Laín Entralgo. Sense la infinita tenacitat de Cruzet i la implicació dels avaladors, les autoritats franquistes mai no haurien suggerit a l’editor que hi presentés un recurs que finalment va possibilitar-ne l’aparició. Manuel Llanas ha fet un esforç notori per transcriure el feix de cartes que en l’actualitat és dipositat a la Biblioteca de Catalunya i ha procurat d’aportar, sobretot, les referències bibliogràfiques de les crítiques publicades a la premsa sobre l’obra de Gaziel en notes al peu, en les quals una descripció sumària del seu contingut hauria ajudat el lector a interpretar el sentit dels comentaris que en fan els corresponsals. Més enllà de qualsevol consideració sobre les notes, Llanas ha tingut l’inestimable encert d’enriquir el volum amb epístoles que altres personatges havien enviat a Gaziel o Cruzet i que tant l’autor com l’editor se cedien a manera de préstec, fent gala d’una confiança absolutament insòlita. Són documents d’un interès històric tan excepcional que haurien pogut merèixer un espai propi, a manera d’annexos, agrupats per temes i amb un cos de lletra més generós. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 176

12/02/15 10:29

Ressenyes

177

La contribució de Llanas a la història de l’edició amb la seva obra en diversos volums no sols va posar les bases per a la reconstrucció cultural, sinó que va tenir l’extraordinari mèrit d’esperonar un bé de Déu d’investigadors a recuperar la història de les editorials contemporànies. Només per això la història de la cultura li reserva un reconeixement indeleble. Amb la correspondència Gaziel-Cruzet ens ha il·luminat, a més, sobre l’entramat polític (censura i crítica) i cultural (intellectuals i premis) de l’etapa més heroica de l’edició contemporània. Com d’habitud, en les bambolines d’aquest llibre hi ha el benemèrit pare Massot, que encara té el coratge de comercialitzar obres d’assaig i la generositat de difondre històries altres que les de la seva editorial. A desgrat del —diguem-ne— desinterès que els dirigents d’aquestes editorials ostenten sobre el seu propi passat, Massot i d’altres com Manuel Llanas, pertinaços, continuen bastint el fogar de la cultura sense defalliment.

Quer, Pere: Les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans de 1907 a 1939, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2013; «Publicacions de la Presidència» 39. Manuel Llanas Universitat de Vic mllanas@uvic.cat

Crec ajustar-me a la realitat si afirmo que, entre nosaltres, l’anomenada edició institucional —és a dir, les publicacions regulars promogudes i patrocinades per institucions oficials i organismes públics— neix contemporàniament amb la creació (1907) de l’Institut d’Estudis Catalans. En dóna fe aquest llibre, fruit tardà dels actes commemoratius del centenari de l’IEC, que en ressegueix l’ac tivitat editora dels primers trenta-dos anys. Per començar, Pere Quer —que ha fet ja alguna altra contribució al coneixement de la nostra edició— ha maldat per singularitzar aquesta seva monografia de les altres sobre l’Institut que, degudes sobretot a Albert Balcells, Enric Pujol i Josep Massot i Muntaner, se centren en la seva obra científica. Així, llegim a la introducció, ha volgut enfocar l’estudi «cap als aspectes més pròpiament editorials i s’ha procurat de mirar cap a qüestions que complementen les exhaustives aportacions esmentades [les dels noms susdits].» Al llarg dels tres apartats en què es divideix l’obra —«L’etapa fundacional (1907-1911)», «L’expansió (1911-1923)» i «Ombres i llums: de la dictadura a la guerra passant per la República (1924-1939)»—, es palesa que la política de publicacions pròpies és una vessant essencial de l’activitat de la corporació. I això des dels orígens, com ho prova el fet que sigui l’aspecte més prolixament abordat en els textos fundacionals. Així, ja en el dictamen-acord de la Diputació de BarceloLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 177

12/02/15 10:29

178

Llengua & Literatura, 25, 2015

na en virtut del qual es constituïa l’Institut s’establia que les publicacions previstes consistirien «especialment en a) diplomataris de caràcter històric, literari, mercantil i jurídic, b) manuscrits literaris de tota mena, no publicats fins avui o publicats defectuosament, c) estudis i obres històriques, crítiques, arqueològiques, que representin un notable avenç i utilitat per a la nostra cultura.» Al marge de la relació sumària dels títols més significatius apareguts en cada període (la relació exhaustiva escau als catàlegs de publicacions elaborats per l’IEC), l’estudi de Quer ofereix informacions poc o no gens conegudes sobre l’acollida d’aquestes publicacions a la premsa i sobre múltiples caires de la producció editorial: recepció i aprovació d’originals, aplicació de les normes ortogràfiques, confecció dels llibres, impremtes, tria i compra de paper, escandalls, tiratges, costos, honoraris, percentatges de drets d’autor o preus. Pel que fa a la distribució i la venda, i tot i que l’IEC «posa tanta atenció als processos de producció com desatén els de distribució», resulten singularment rellevants els acords pactats amb llibreters alemanys i britànics i, en especial, amb el llibreter i editor parisenc Honoré Champion, «que no fou només un representant comercial, sinó que es disposà activament a contribuir a la construcció de la xarxa de relacions de l’IEC» amb diferents corporacions i acadèmies internacionals. En paral·lel, i de portes endins, l’Institut mantenia converses, de desenllaç incert, amb la Llibreria Verdaguer i amb l’editorial Políglota per administrar la sortida de les publicacions. Al capdavall, però, l’intercanvi de publicacions amb altres acadèmies científiques d’arreu (entre vuitanta i cent, la gran majoria europees) va ser, al llarg del període examinat, «el pilar fonamental de la distribució». Entre les iniciatives nonades o de concrecions ínfimes, sobresurt l’abast i l’ambició de la sorgida dins la Secció Filològica el mateix any de creació (1911): una col·lecció de traduccions de clàssics grecollatins (sòlid precedent dels objectius de la Fundació Bernat Marge), que havia d’anar acompanyada de «l’edició de materials destinats a l’ensenyament del grec i el llatí a les escoles, instituts i seminaris» i de la qual Quer ha pogut rescatar uns sucosos criteris de traducció. I en l’àmbit del patrocini privat, destaca la figura de Rafael Patxot i Jubert, «l’autèntic mecenes de les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans». S’hi va implicar tant que el seu Catàleg de publicacions, 1907-1996 inclou erròniament com a pròpies una sèrie d’obres que, de fet, van aparèixer dins les fundacions gestionades per Patxot. Aquest error, detectat per Josep Massot i Muntaner, ha fet confondre Pere Quer, com ha escrit el mateix Massot, en l’atribució d’algunes edicions, que no corresponen a l’Institut (com ara la Gramàtica històrica del català antic, d’Antoni Griera, les monografies sobre els núvols i l’estat del cel, els Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya o la Bibliografia catalana. Premsa, de Joan Givanel).1 1. Cf. Josep Massot i Muntaner: «Rafael Patxot, mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans», dins Rigor científic, catalanitat indefallent. Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2014; «Publicacions de la Presidència» 40, ps. 39-57. Massot, que enumera

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 178

12/02/15 10:29

Ressenyes

179

La novetat que representa aquest llibre prové del fet que l’autor ha begut en fonts documentals de primera mà, sobretot les actes dels plens, de l’Institut i de les diferents seccions, actes que —amb el desig d’anar més enllà de la lletra i, doncs, de no limitar-se a l’inventari merament descriptiu— interpreta amb perspicàcia i de les quals treu sovint un rendiment insospitat. Si a això s’hi afegeix una modèlica organització i distribució de continguts, cal concloure que ens trobem davant d’una obra de gran interès, que combina rigor i amenitat.

Marrugat, Jordi: Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2014. Assumpció Bernal

Universitat de València, Departament de Filologia Catalana assumpcio.bernal@uv.es

La proposta de R. Luperini et al. (2001) ha fet fortuna. Els autors distingeixen una etapa o període històric de la Postmodernitat i una tendència ideològica, artística i literària del posmodernisme que contindria uns determinants trets no acceptats per tots els intel·lectuals i escriptors del període, el que els fa parlar d’un moviment intern de l’època postmodernista. Narrativa catalana de la postmodernitat de Jordi Marrugat opta, tanmateix, al meu parer amb més encert, per parlar del potsmodernisme com el període històric que, a Occident, segueix la Modernitat i que simbòlicament situa el seu naixement a partir de 1968, tot i que afecta tota la segona part del segle xx i es desenvolupa bàsicament a partir dels 70. Així, tots els escriptors d’aquesta època, se situen explícitament a favor o en contra del nou paradigma, hi pertanyen. Aquest plantejament és paral·lel al de Jameson, que parla del postmodernisme com a dominant cultural del capitalisme tardà (1984) o definitivament com el període de capitalisme multinacional o global (1991) i tots els intel·lectuals s’hi veuen, d’una manera o d’una altra, afectats. Marrugat diu no pretendre explicar la història narrativa del període, però pràcticament ho fa, tot i que evidentment deixa en un segon pla una colla d’es criptors que no s’adiuen tant amb la panoràmica de valors postmodernistes que el caracteritzen, encara que també n’hi relaciona una bona part, malgrat la seua no adhesió diguem-ne militant. els títols que no haurien de figurar al catàleg de publicacions de l’IEC, explica així el motiu de la confusió (p. 55): «Després de la mort de Rafael Patxot, els seus hereus van cedir a l’Institut d’Estudis Catalans un bon nombre de llibres que s’havien anat acumulant a les cases que posseïen a Barcelona. D’aquesta manera passaren al magatzem de l’Institut no solament les obres que havien estat publicades per la corporació amb la col·laboració de Patxot, sinó també moltes altres que no tenien res a veure amb l’Institut i que pertanyien, en realitat, a les edicions de la Fundació Concepció Rabell i Cibils o a la Institució Patxot.»

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 179

12/02/15 10:29

180

Llengua & Literatura, 25, 2015

Un dels seus mèrits és la demostració d’allò que molts sabíem o intuíem però que faltava analitzar i descriure adequadament: El paper obert per Quim Monzó amb un conjunt de temes i motius que es repetiran, modificaran o transformaran en els autors posteriors, però que tenen un indubtable segell monzonià. En definitiva la seua representativitat des del punt de vista de la consciència dels ítems propis de l’època en què viu i la qualitat que possibilita ser-ne un punt de referència. Marrugat ressegueix l’empremta de Monzó en altres autors tant a partir dels seus contes com de la seua novel·lística, per acabar posant en relació la condició de l’home postmodern amb un conjunt de temes i motius genèrics. De manera bastant singular ens dóna les dades pertinents per entendre el pas que Monzó fa d’un cert experimentalisme i compromís social a fórmules narratives que, tot i ser aparentment més tradicionals, suposen una innovació no només tècnica i estilística, sinó de la manera de mostrar una actitud compromesa. Uf, va dir ell és un posicionament de l’autor respecte a la tradició literària en les noves circumstàncies de la postmodernitat: suposa una transgressió de les convencions realistes, una paròdia del psicologisme i una burla tant de la literatura sentimental com de la intel·lectualització transcendent. Trenca definitivament la distinció moderna entre literatura culta i literatura de consum, alta cultura i cultura comercial. Marrugat veu com la reflexió metaliterària que tanca aquest llibre es reprèn en Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, El per què de tot plegat, Guadalajara i, per tant, Vuitanta-sis contes. Mentre que L’illa de Maians planteja una con fusió ontològica entre realitat i somni. Un altre tret substancial de la literatura monzoniana és la revisitació irònica de la tradició i l’actualització amb abundància de vells contes populars o mites clàssics, un tema que també ha esta tractat per Carme Gregori (2008). La manera com Quim Monzó influeix en els joves narradors la trobem, per començar, en Sergi Pàmies: T’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, o La bicicleta estàtica són llibres farcits de personatges que intenten ser, percebre o comportar-se en funció d’allò que els seus ideals defineixen. O de Vicenç Pagès Jordà, que també adopta la via descentralitzadora i anticulturalista característica de Monzó, encara que se’n distancie en altres aspectes. A final dels anys 90 aparegueren nous narradors com Toni Sala, Imma Monsó, Jordi Puntí, Empar Moliner, Pere Guixà, Manel Zabala…, que seguiren el camí obert per Monzó, encara que en alguns casos en una línia més propera a la de Pagès Jordà, com Monsó i Puntí. D’altra banda, el cas més paradigmàtic d’escriptor integrat en els mitjans de comunicació de masses ha estat el d’Empar Moliner. Ara bé, Marrugat no s’oblida que al costat d’aquesta via monzoniana es desenvolupa l’obra de narradors tan diversos com els que ja havien començat a publicar en els seixanta i setanta, de totes les edats i tendències imaginables: Carme Riera, Jaume Cabré, Albert Sànchez Piñol… Després d’haver fet un recorregut per tots els autors que segueixen el que Marrugat anomena «la via monzoniana», comparant i analitzant amb perspicàcia Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 180

12/02/15 10:29

Ressenyes

181

una gran quantitat de contes, Marrugat s’enfronta a la novel·la constatant la crisi del gènere, cosa que provoca un cultiu desmesurat de la novel·la perquè la disgregació definitiva dels discursos estètics provoca la pràctica simultània de tots els models de novel·la imaginables. Quim Monzó s’adona que no tots donaven resposta al moment històric en què sorgien. Molts dels que s’enfronten a aquest gènere ho fan calcant esquemes de novel·les modernes o premodernes: cas dels nar radors realistes o dels que empren el gènere detectivesc (per exemple, Ferran Torrent) o amb l’objectiu de representar críticament la societat valenciana prenent de punt de partida la cultura del passat com Joan Francesc Mira. També Baltasar Porcel prendrà l’Odissea d’Ulisses com a referent estructural. Marrugat separa clarament aquestes opcions de la d’utilitzar el gènere per representar comprensiblement la realitat postmoderna. Benzina (1983) reprèn aspectes de Lolita i Pnin però buida definitivament el gènere novel·lístic de tots els elements que l’havien definit en la modernitat: ens posa davant uns personatges que dubten de la seua experiència del món i que són incapaços de relacionarse amb el seu entorn per tal de construir-se’n una. Tot allò que en la modernitat són certeses, Benzina ho posa en qüestió. La segona novel·la de Monzó, La magnitud de la tragèdia, mostra fins a quin punt la condició humana s’ha construït la pròpia existència animal com una «tragèdia» impregnada d’ideals altíssims i grans paraules que no condueixen enlloc. L’autor també arreplega altres formes de representació novel·lística de la vida postmoderna com La primera pedra, de Sergi Pàmies, i Farsa, de Màrius Serra, dos escriptors que creen estrets lligams entre els seus contes i les seues novel·les. O Llucia Ramis, que assumeix amb naturalitat que aquesta ha esdevingut la gran era de les ficcions. Marrugat posa l’exemple de Vicenç Pagès Jordà com a narrador també sorgit del camí obert per Quim Monzó i que, tanmateix, acaba posant la seua narrativa en el pol oposat, buscant un classicisme postmodern, revifant, per exemple, la idea de gènere. Però molts escriptors postmoderns han reivindicat repetidament la seua manca de pretensions intel·lectuals, la seua condició de simples narradors d’històries. Tal és el cas d’Albert Sànchez Piñol i de Jesús Moncada. La trajectòria de Jaume Cabré incidí en alguns moments en un dels fenòmens més populars de la novel·la postmoderna, la recuperació de la novel·la històrica. L’altre grup de novel·listes que tracta Marrugat és el de les elegies per un món perdut: Jesús Moncada i Maria Barbal, al costat dels quals aparegueren els que —falsament— s’anomenaren autors urbans (Sergi Pàmies o Empar Moliner) enfront dels denominats rurals. Si Marrugat ha excel·lit en la seua anàlisi de la trajectòria narrativa dels escriptors característics de la postmodernitat, de la cosmovisió del seu origen, dels préstecs comuns, de la pervivència de la línia creada per Monzó, a la vegada que de les discrepàncies i camins diversos, rebla el clau apuntant els grans temes i motius que els són comuns, fins i tot en els autors que aparentment queden més al marge de la postmodernitat. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 181

12/02/15 10:29

182

Llengua & Literatura, 25, 2015

El primer és el del tàndem civilització-barbàrie, que arreplega una idea ja qüestionada al llarg de la mateixa modernitat. És la confiança en el progrés de l’ésser humà cap a la civilització, indestriable de la idea d’un allunyament de la barbàrie, la violència, de l’estat animal de l’home. Per oposició a la línia central del pensament modern, la postmodernitat es caracteritzà per l’assumpció definitiva de la idea que la civilització no havia conduit a l’abolició de la barbàrie sinó que n’era la font. En la postmodernitat, el paradís perdut no pot ser la naturalesa en un entorn mancat de tecnologia sinó el contrari: la ciutat civilitzada i plena de cultura artificial. Moltes narracions de Monzó parteixen d’aquesta assumpció de la realitat postmoderna com a clímax d’extrema culturització, no edènica, que no respon a la imatge de progrés cap a la felicitat promesa. Tot per poder mostrar que sota la civilització aparent s’hi amaga, indestriable, l’autèntica barbàrie. Porcel s’especialitza en la representació de la barbàrie de la condició humana no només en tant que sorgida de la civilització, sinó sobretot en tant que heretada dels orígens animals de la condició humana mai no abandonats del tot. També els llibres de Sànchez Piñol són plens de personatges que viuen immersos en les concepcions generades per la dicotomia entre cultura i salvatgisme. El segon té a veure amb L’espectacle-joc. Uf, Va dir ell! ja presenta, des del títol, l’excés de temps lliure com un dels trets essencials de la societat. Jordi Puntí narrarà més tard el canvi d’actitud entre el compromís social modern i les ganes de diversió en el temps lliure augmentat de la classe obrera. Molts personatges de Sergi Pàmies busquen desesperadament «la quotidiana depressió d’avorrir-se». De manera més mordaç, Empar Moliner critica durament l’infantilisme dels espectadors que regeixen el temps lliure d’una societat sense criteri ni capacitat crítica. El tercer és la mentida com a veritat. Una de les reaccions bàsiques de la nar rativa postmoderna davant de l’evolució d’aquesta idea de realitat falsa ha estat la de manifestar la pròpia condició de ficció. Per això, un conte de ficció expressament titulat «El dia de cada dia» narra la història d’un mentider compulsiu. Vicenç Pagès i Màrius Serra recuperen literàriament la falsa notícia del colp d’estat a la Unió Soviètica. Una de les vies més productives ha estat la que planteja el recurs dels personatges que viuen com a veritat una mentida a mode de reflexió sobre la construcció de la història i sobre els mecanismes de la memòria. És el cas d’algunes novel·les de Jaume Cabré o de Jesús Moncada. I per últim, mons-imatges-identitats. L’home també ha esdevingut incapaç d’articular narrativament i coherent la seua experiència. Aquesta ha quedat reduïda a una successió inconnexa d’instants presents. És el que li ocorre al protagonista de «Thomson, Braun, Corberó, Philishave», que acaba sense poder reconstruir narrativament la seva experiència. Per exemple Vicenç Pagès dedica tot un llibre de contes (En companyia de l’altre) explícitament a aquestes qüestions. En definitiva Jordi Marrugat ha elaborat molt més que un sumari de la Nar rativa postmoderna de la postmodernitat. Aquest és un estudi exhaustiu —jo diria que essencial— per entendre les interrelacions temàtiques i tècniques entre els Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 182

12/02/15 10:29

Ressenyes

183

autors d’aquest període i, en conseqüència, de la cosmogonia i el tipus de literatura que acompanya la postmodernitat. Un treball imprescindible, doncs. BIBLIOGRAFIA Luperini et al. (2001): R. Luperini, P. Cataldi, L. Marchiani, F. Marchese, L’invenzione letteraria, Milà: Carlo Signorelli editore, 2001. Gregori (2008): Carme Gregori, «Revisitar la tradició, rebentar els tòpics: el joc paròdic monzonià», dins F. Carbó, C. Gregori, G. Lluch, R. X. Rosselló, V. Simbor, El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, Barcelona: PAM.

Giralt Latorre, Javier: La llengua catalana en documentació notarial del segle xvi d’Albelda (Osca), Albelda: Ajuntament d’Albelda, 2012. Xavier Luna-Batlle xlbatlle@gmail.com

El professor i investigador de la Universitat de Saragossa Javier Giralt Lator re ja ha publicat importants estudis geolingüístics sobre la Llitera. Citem Aspectos gramaticales de las hablas de la Litera (Huesca) (Giralt 1998) o Lèxic de la Llitera (Giralt 2005). Amb l’obra que ressenyem Giralt es mou cap a la història d’aquests parlars, després d’haver publicat alguns treballs de toponímia medieval. El llibre és un estudi de la scripta del segle xvi, centrat en un període breu i un punt de l’espai, el d’Albelda, de la mateixa comarca de la Llitera que tan bé coneix l’autor. Amb una forta personalitat de frontera, segons les paraules del mateix Javier Giralt, «la nostra comarca constitueix l’extrem meridional d’una zona lingüística que descendeix des dels Pirineus, caracteritzada per una sèrie de límits que no coincideixen, on s’observa la gradual transició del català vers l’aragonès i el castellà; cap al sud, els límits entre el català i el castellà resten ben traçats.» (Giralt 2005: 24). Alguns trets que s’hi observen són de tipus ribagorçà i, doncs, mostren l’extrem sud d’una continuïtat diatòpica que comença en les altes valls pirinenques. Aquest espai entre la Noguera Ribagorçana i el Cinca és un plat ben llaminer per als interessats en les fronteres lingüístiques. Albelda és un petit municipi de la Llitera on avui hi ha establerta una població que no arriba als mil habitants. No és de les més petites d’entre les seixanta i escaig poblacions catalanòfones de la Franja; en tot cas, després de l’estudi de Giralt el seu patrimoni lingüístic té una sort particular pel fet que no hi ha estudis de dimensions semblants, que coneguem, d’altres poblacions de la zona. Aquí rau un dels mèrits que hem de reconèixer al lingüista aragonès. Giralt s’ha ocupat Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 183

12/02/15 10:29

184

Llengua & Literatura, 25, 2015

d’estudiar-ne amb tot detall els documents administratius locals escrits en català, en concret els protocols notarials guardats a l’Arxiu Municipal d’Albelda d’entre 1541 —la data correspon a la dels primers documents conservats— i 1600, dates fixades així perquè el propòsit és no passar del xvi. L’autor hi fa servir un guió clàssic en l’estudi de la llengua. Agrupa la grafia i la fonètica en un sol capítol, després tracta la morfologia i la sintaxi i a continuació s’ocupa del lèxic, amb les unitats ordenades alfabèticament, tant dels termes comuns com de l’onomàstica. I, després de les transcripcions dels textos, hi afegeix uns índexs força útils: un per a les formes verbals i un altre per a tots els mots, ordenats segons la grafia. Un llibre doncs important per als interessats en la història dels dialectes. Només hi trobem a faltar alguna fotografia d’algun d’aquests manuscrits. L’acompa nyament gràfic, encara que sigui una petita mostra, hauria donat al lector una notícia paleogràfica ben interessant. L’estudi persegueix sistemàticament tots els trets i no podem fer altra cosa que donar-ne algunes exemples d’entre els que ens semblen més interessants. Pel que fa a la fonètica: l’escriptura reflecteix casos de palatalització de la lateral darrere consonant: amplla, bllanes, cllavadures (p. 23) o l’apitxament en el mot archén ‘argent’ (p. 33) són possibles mostres de la presència de trets típicament ribagorçans a la Llitera. En canvi aquests documents del xvi no mostren encara l’ensordiment de [z] (p. 22). Giralt presta atenció a casos emblemàtics de la història de la fonètica: el resultat romànic de –act– (factu) el trobem representat aquí per –eit (feita, feyts, guareit) al costat de la monoftongació (fet) (p. 34-35). Es tenen en compte els factors contextuals: el cas de fuero pot ser degut al fet que Albelda se situa sota l’administració aragonesa i amb escrivans acostumats als termes oficials que li són propis (p. 36). Oltra (< ultra) (p. 37) pot il·lustrar un cas d’una evolució popular amb molt poca documentació a causa de la massiva acceptació de la forma culta ultra. Els diversos casos de -a- àtona derivada de e etimològica potser caldria intentar de tractar-los en conjunt i provar una explicació més àmplia: Giralt atribueix anadits, aretar, rastoll, llançols, Malchior, Mont sarrat a causes diverses: ara assimilació, ara dissimilació vocàliques, ara al contacte de vibrant, quan poc després apunta el cas de la centralització, ben coneguda en molts parlars nord-occidentals, a a de la e inicial dels mots començats en en-, eix(antendre, aixam). És remarcable que ens proporcioni dades de l’antigor de far rer, amb la [a] que encara és pròpia de la Llitera (p. 195), i d’altres punts d’aquest territori, del qual no hi havia cap notícia en textos escrits antics atenent el DCVB i el DECat. És un exemple il·lustrador de com, despullant textos il·literaris, es pot resseguir la història dels trets dialectals que no han entrat en els textos cultes. En la morfologia s’estudien amb detall tots els casos de flexió i es veu així com, per exemple, algunes formes considerades típicament medievals encara perviuen al segle xvi al costat de formes de l’edat moderna, per bé que cal no oblidar que parlem de textos administratius on els escrivans poden mantenir formes arcaiques pels hàbits d’escriptura apresos o heretats. Hi veiem color usat en femení; Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 184

12/02/15 10:29

Ressenyes

185

o el plural vists convivint amb mijos. En la lectura de l’obra se’ns plantegen els efectes del tractament de la transcripció que es fa servir en l’estudi: en la sèrie de derivats de capitia s’anoten cabez, cabecos, cabessos; cabís, cabiz, cabicos. ¿No seria lícit d’apostar per anotar la grafia ç en tots aquests casos de -c- davant vocal i oferir així una lectura interpretativa, especialment quan es tracta de parlar de fonètica? I semblantment, ¿no fóra millor anotar al lèxic aterçar en lloc d’*atercar (l’asterisc indica, com és habitual, que l’infinitiu és reconstruït) malgrat que parteixi dels casos «guareyts atercats» = guareits aterçats ‘llaurats per tercera vegada’? O peça de tovallons per peca de tovallons, o dos coyxins obrats de tel·la en lloc de tella? Igualment preferiríem veure anotat *anul·lar («anullo y revoco» = anul·lo y revoco), que contrastaria amb l’entrada basella ‘bassa petita’, on hem de fer la lectura amb la palatal. En l’apartat del lèxic també caldria indicar de manera clara la lectura convenient (potser afegint-hi la transcripció fonètica suposada?), que seria útil, posem per cas, en farinal, mot derivat per síncope de farraginal, que s’ha de suposar amb vibrant, contràriament al mot que ve tot seguit, fariner. El recull de tot el lèxic del corpus estudiat il·lustra els casos de parelles com costum i costuma. Hi podem fer alguna observació crítica: es fa difícil d’acceptar un real cosegir ‘aconseguir’ quan el primer que se’ns acut és que hi pot haver un descuit de la titlla corresponent a la nasal, especialment si no hi ha cap altre exemple recollit en els diccionaris històrics. Fóra un hàpax, si ho és, que caldria tractar com a tal. Són llaminers els mots daurellida («una gonella de daurellida fina») i molt plausible l’explicació proporcionada per Giralt: un creuament de dauradella i doradilla. Com és també interessant que en el corpus apareguin tant faldetes, mot típicament occidental, com faldilles, que potser és indici de la provinença diversa dels escrivans. Entre el lèxic dels documents apareixen testimonis no recollits en les obres lexicogràfiques de referència: matalau ‘matalàs’ n’és un cas. Giralt no comenta la possibilitat que sigui un aragonesisme. Però no volem donar entenent que la manca de possibilitats interpretatives que nosaltres veiem sigui un retret: l’obra és fonamentalment descriptiva i recull les interpretacions canòniques, generalment les que proporcionen els diccionaris històrics d’Alcover i Moll i de Coromines. Desenvolupar l’estudi del lèxic és un pas posterior que potser abellirà al mateix Giralt i al qual convidem a fer des d’aquí. El corpus permet enriquir el coneixement d’algun camp semàntic específic, com el dels teixits i els vestits (amb elements al·lòglots): amarillo («drab amarilo»), azaleja ‘tovallola’, bancal ‘peça per a cobrir bancs’, beatilla ‘mantellina’, berràs ‘borràs’, borraça ‘flassada de cotó’, brin ‘fil de lli o cànem’, burell ‘mena de roba’, cabet, cabez, cabís ‘part d’un vestit per on passa el cap’, cardat («una flaçada cardada»), contrai ‘tela, d’etimologia en el topònim Courtrai’, cordellat ‘mena de drap de llana’, corpezillo ‘cosset’, cuxots ‘camals’, daurellida ‘teixit de/amb fil daurat’, entornpeus ‘part de baix d’un vestit’, filabpua ‘filempua’, palmella ‘mena de tela’, pardillo ‘burat, drap de llana basta’, parge ‘tela d’una corretja’, pigat ‘roba amb pics’, platotes ‘botons de metall de les corretges’, trescol ‘trascoll’. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 185

12/02/15 10:29

186

Llengua & Literatura, 25, 2015

Al recull del lèxic comú segueix l’elenc sistemàtic de l’onomàstica, amb comentaris sobre la pervivència d’aquells noms recollits als documents del segle xvi i que de vegades es conserven amb alguna modificació: la partida de les Pedres Picades d’avui correspon a les Pedres Ficades de la documentació del xvi; la Olina a l’actual les Aulines. Aquest capítol inclou una interessant observació de l’apellatiu sardera ‘tros de terra sense conrear’, que ha generat tota una família de topònims, com també la constatació que en la toponímia hi ha la presència d’arabismes (la Vinaixa, Binèfar). Assenyalem que es recullen i es comenten els topònims que apareixen en els textos encara que no se situïn a la Llitera, interessant qüestió per a donar idea de les relacions administratives i comercials d’Al belda amb el seu entorn. Ell llibre proporciona una bona quantitat de textos transcrits, de subgèneres diversos dins de l’administratiu: capítols matrimonials, contractes d’arrendament, inventaris, testaments, requeriments i concòrdies. El comentari a aquesta obra, rica en dades fonamentals per a la història dels parlars de l’extrem oriental del domini català, de les quals aquí només hem comentat un petit tast, el podríem allargar molt més. Tanquem-lo dient que és un treball que mereixeria tenir continuadors arreu perquè amb recerques intensives com aquesta, combinades amb d’altres de més generals com les del projecte Scripta i projecció dialectal dirigit per Joan Veny i Àngels Massip des de la Universitat de Barcelona, podrem arribar a tenir en l’horitzó futur un panorama plausible de la història dels dialectes catalans. BIBLIOGRAFIA Giralt (1998): Javier Giralt Latorre, Aspectos gramaticales de las hablas de la Litera (Huesca), Saragossa: Institución Fernando el Catòlico, Diputación de Zaragoza. Giralt (2005): Javier Giralt Latorre, Lèxic de la Llitera, Lleida: Milenio – Comarca de la Llitera.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 186

12/02/15 10:29

Ressenyes

187

Lluch, Gemma: La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques, València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013; «Biblioteca Sanchis Guarner» 78. Caterina Valriu Llinàs

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana, Palma c.valriu@uib.cat

La literatura infantil i juvenil entesa com una part específica de la literatura compta amb poc més de dos segles d’existència, un període de temps breu si el comparem amb la literatura que tradicionalment s’ha adreçat als adults. Fer d’aquesta literatura un objecte d’estudi acadèmic és encara un fet molt més recent, que —tot i que hi ha excepcions— gairebé podríem dir que no s’inicia —i encara molt tímidament— fins a l’inici de la segona meitat del segle xx. Avui en dia, a la majoria de les universitats del nostre país, s’imparteix alguna assignatura sobre literatura infantil i juvenil, generalment en l’àmbit dels estudis de mestre o de filologia. Sovint aquestes assignatures tenen una part breu dedicada a la historiografia i el seu enfocament és més aviat pragmàtic, encaminat a dotar els estudiants d’eines per a treballar la lectura i la literatura a les aules. Paral·lelament, la literatura infantil sol ser present en la formació contínua del professorat i també en cursos de postgrau i alguns doctorats. Existeixen grups de recerca universitaris i xarxes d’estudi, així com multitud d’iniciatives de caràcter més divulgatiu: revistes, grups de lectura, jornades i seminaris, etc. En aquest context, doncs, sovintegen les publicacions de caràcter puntual, informatiu, les ressenyes i els articles d’opinió o que descriuen experiències de caràcter pràctic. Com no podia ser d’altra manera, els estudis aprofundits tenen una presència menor però important i que a poc a poc va creant una veritable bibliografia sobre el tema, que pot esser model per a altres indrets. L’interès cap a la lectura i els llibres per a infants i joves dels nostres investigadors que treballen en l’àmbit universitari en llengua catalana compta ja amb una nodrida nòmina d’estudiosos —entre els quals, sense voluntat de ser exhaustius, podríem citar Gabriel Janer Manila, Teresa Colomer, Teresa Duran, Gemma Lluch, Roser Ros, Caterina Valriu, Ramon Bassa, Martí March, Anna Díaz-Plaja, Miquel Rayó, Margarida Prats, Montserrat Correig, etc.— i també des del món de les biblioteques hi ha aportacions summament interessants i professionals molt competents. Un recompte de tesis doctorals llegides a les nostres universitats que directa o indirectament giren entorn de literatura i llibres per a infants i joves també ens sorprendria per la seva quantitat i varietat. En aquest context, doncs, s’insereix el llibre de la doctora Gemma Lluch, de la Universitat de València. És un llibre complex, aprofundit i ambiciós, fruit de molts d’anys d’estudi, treball, recerca, docència i col·laboració institucional sempre entorn dels eixos primordials de la lectura, la literatura i la formació del lector. De fet, una ullada a la trajectòria acadèmica i a la bibliografia publicada per Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 187

12/02/15 10:29

188

Llengua & Literatura, 25, 2015

l’autora ja ens mostra clarament que aquesta obra ve recolzada per una llarga experiència. Tal com s’indica en el títol, el llibre s’articula en tres grans apartats: la descripció i revisió de la panoràmica històrica de la literatura infantil i juvenil catalana, la recerca i investigació sobre el tema des d’un punt de vista metodològic i pràctic i —finalment— la reflexió sobre la manera com l’actuació institucional incideix de manera directa en la promoció o no de l’hàbit lector. No ens trobem davant un manual, sinó amb un llibre acadèmic de recerca que —no obstant això— inclou pàgines que poden resultar interessants i profitoses per un públic molt ampli interessat en el tema. La primera part desenvolupa, al llarg de gairebé dues centes pàgines, una extensa panoràmica de la història del procés lector i de la literatura infantil i juvenil. Revisa les circumstàncies culturals que ja a final del segle xviii preludiaren el naixement del públic lector i del que ara anomenem literatura infantil i juvenil, com es passà d’una literatura moralista i de caràcter utilitari als relats populars que han esdevingut clàssics juvenils i com aquest fenomen —iniciat a França, Alemanya i Anglaterra— s’estengué als països mediterranis i a Nord-amèrica. Seguidament, l’autora es centra en la producció de Catalunya i en els seus avatars polítics, editorials, etc. Fa una revisió de la bibliografia existent —de la qual, encertadament, qüestiona alguns llocs comuns reiterats—, estableix la seva pròpia proposta i revisa un interessant corpus d’obres considerades emblemàtiques de la literatura infantil i juvenil catalana, així com la seva recepció per part del públic lector i dels que ara en diem «prescriptors». En conjunt, tot abraçant des l’època de la Mancomunitat fins al final del segle xx, Lluch construeix un text que articula de manera coherent, documentada i raonada una producció i un procés històric peculiar i complex. La segona part del llibre, sense sortir del tema, fa un gir en l’òptica i pren un altre caire. Aquí l’autora s’interroga sobre com és i com ha d’esser la investigació seriosa en el camp de la literatura infantil i juvenil. A partir de la bibliografia sobre metodologia de la recerca, Lluch aplica les propostes al tema que estudia, convida el lector a reflexionar i —sobretot— dóna pautes clares que poden servir d’orientació als que s’endinsen en aquests estudis. Ho fa des de la documentació, la pràctica i l’experiència; aporta exemples i casos pràctics i detalla adequadament els processos. La seva és una aposta per una recerca acadèmica, científica, concreta i amb possibilitats d’aplicació pràctica, sense perdre mai de vista un dels objectius fonamentals que és treballar per a l’extensió i la consolidació de l’hàbit lector entre el públic jove. És especialment interessant la descripció que fa d’un cas en concret, en el context del projecte Municipi lector. Programa de motivació a la lectura en el qual l’autora ha participat activament en municipis d’Espanya i d’Iberoamèrica. Així, és fa palès com l’actuació consensuada i coordinada de diversos estaments i entitats pot vertebrar una acció significativa i d’èxit en la promoció i consolidació de l’hàbit lector. Aquest segon apartat del llibre resulta útil per la seva concreció —aporta dades, quadres, esquemes, models de seguiment i avaluació— tant en processos de recerca —estudis teòrics de caire universitari—, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 188

12/02/15 10:29

Ressenyes

189

com en projectes concrets de dinamització i promoció. Podrien semblar, d’en trada, apartats massa diferents per ser tractats en un mateix capítol d’un llibre però no ho són, atès que es lliguen i interactuen a través de l’experiència professional de l’autora com a professora i com a assessora de projectes de lectura. El tercer apartat de l’obra és més breu que els dos anteriors, però no menys interessant. Revisa i delimita l’ús institucional que es fa del concepte «lectura» i com la «lectura» és objecte d’ordenació i legislació, ja sigui des de l’àmbit de la política educativa, del món de les biblioteques o de la gestió cultural governamental. Així, Lluch fa notar com sovint des del poder s’incentiva la identificació lectura-escola, tot reduint i limitant la lectura dels infants i joves a l’àmbit educatiu. Analitza i comenta les legislacions sobre el tema que han generat les comunitats autònomes en aquests últims anys i també alguns projectes institucionals de caire més inclusiu. Dedica un espai a parlar del Pla de Lectura de Centre i de com aquest sempre s’ha d’estructurar des del pla conceptual, tenir en compte el context, desenvolupar un operatiu detallat i concret i, finalment, arribar a una adequada avaluació del procés realitzat que permeti valorar allò obtingut i corregir les mancances. En conjunt, l’obra de Lluch esdevé un llibre útil i imprescindible tant pel qui busca conèixer la trajectòria històrica de la literatura infantil i juvenil en general i catalana en particular com per qui necessita estructurar treballs de recerca teòrica o pràctica sobre el tema des d’un plantejament rigorós, també per qui vulgui acostar-se a la promoció de la lectura entesa com un deure institucional que no es pot defugir ni improvisar. Obres com aquesta construeixen bases sòlides per fer que la literatura infantil i juvenil deixi de ser la ventafocs dels estudis literaris —com sovint ha estat considerada— i ocupi el lloc que es mereix tant per la seva vàlua intrínseca com pel paper fonamental que juga en la construcció del lector i, per tant, de la cultura en general.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 101-189

llengua_literatura_25.indd 189

12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 190

12/02/15 10:29

CRﾃ誰ICA

llengua_literatura_25.indd 191

12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 192

12/02/15 10:29

800 ANYS DESPRÉS DE MURET: ELS TROBADORS I LES RELACIONS CATALANOOCCITANES Irene Capdevila Arrizabalaga

Universitat de Barcelona - Institut d’Estudis Catalans irenearrizabalaga@gmail.com

Els dies 24 i 25 d’octubre de 2013 es va celebrar, a la sala Joan i Pere Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, el congrés «800 anys després de Muret: els trobadors i les relacions catalanooccitanes» amb l’objectiu de revisar el significat de la batalla de Muret, tot commemorant la seva efemèride (1213). L’acte va estar organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Union Académique Internationale (UAI), l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR, Generalitat de Catalunya), l’Associació Internacional d’Estudis Occitans (AIEO), i va comptar amb la Universitat de Barcelona (Departament i Secció de Filologia Romànica), l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) i el Fons Ferrer Mallol com a entitats col·laboradores. Durant aquestes jornades es van presentar un total de catorze comunicacions, articulades en quatre sessions, repartides entre el matí i la tarda. En total, van participar més d’una vuitantena de persones procedents de l’àmbit nacional (Catalunya i València) i internacional (Anglaterra, França i Itàlia). La inauguració oficial va ser a càrrec dels Il·lms. Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Josep Massot, vicepresident de la Secció Històrico-Arqueològica; Isidor Marí, president de la Secció Filològica; i Vicenç Beltran, membre de la Secció Històrico-Arqueològica i part integrant del comitè organitzador. Tots ells van coincidir a dedicar unes paraules a la figura i al llegat del doctor Martí de Riquer, traspassat recentment (1914-2013), així com unes paraules de confort per a la Il·lma. Maria Teresa Mallol, presidenta de la Secció Històrico-Arqueològica. En la primera sessió, Catalunya i Occitània, presidida per la doctora Isabel de Riquer, va prendre la paraula el doctor Germà Colón amb «Comunitat catalanooccitana en llengua?». El filòleg va proposar un recorregut d’exemples de la història de la llengua catalana, tant d’època medieval com moderna, per a demostrar la unitat lingüística de la llengua catalana i, per tant, la fi de la il·lusió panoccitana, tantes vegades defensada per il·lustres figures. A continuació, el doctor Pere Benito, a «El projecte polític occità de Pere el Catòlic: desplegament, resistències i ensulsiada (1196-1213)», va oferir una anàlisi, molt detallada, dels antecedents històrics a la batalla, subratllant la figura reial de Pere I i la seva ambiciosa estratègia política en terres occitanes com a causes que precipitaren la creuada i el desastre de Muret. «Guilhem de Montanhagol, faidit?» era el títol de la ponència del doctor Vicenç Beltran qui, a través de l’estudi de la documentació històrica Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_25.indd 193

12/02/15 10:29

194

Llengua & Literatura, 25, 2015

—en especial, dels documents relatius al repartiment del regne de València— i de les dedicatòries als prohoms catalans conservades en la seva obra poètica, va dibuixar la identitat del trobador de Montanhagol i la seva presència a la península Ibèrica. El doctor Joan Mahiques («Catalunya i Occitània a la Renaixença: les Festes Llatines de Montpeller»), que va tancar el primer torn de comunicacions, va proposar un salt temporal en l’estudi de les relacions catalanooccitanes per a situar-nos a mitjan segle xix, en plena Renaixença. Després d’una contextualització històrica, l’investigador va examinar aquest moviment cultural i els vincles establerts a banda i banda dels Pirineus, mostrant documents periodístics de l’època i testimonis literaris de les Festes Llatines. La sessió de la tarda, Entre càtars, trobadors i exiliats, va estar presidida pel doctor Tomàs Martínez Romero. En primer lloc, el doctor Saverio Guida va exposar una acurada investigació sobre «Il signore rossiglionense Pons de Vernet fra trovatori e catari», a través de l’examen de la documentació històrica conservada. A part de traçar la figura i la vida d’aquest trobador rossellonès, l’estudiós va destacar el paper de Pons de Vernet com a amic i protector d’altres trobadors. Tot seguit, la doctora Marjolaine Raguin, a «La Catalogne et les Catalans vus de la Chanson de la Croisade albigeoise, au-delà de la question du seul roi d’Aragon», va tractar la visió dels catalans i els aragonesos en el poema èpic Canso de la Crozada. Per poder dur a terme aquest objectiu, va fer un buidatge dels topònims (Aragon, Catalonha) i dels gentilicis (aragones, catalas) recollits en el text i va comparar la concepció que presentaven els dos autors de l’obra, Guilhem de Tudela i l’anònim. A més, va ampliar el seu estudi a la figura de Dalmau de Creixell. L’última conferència del dia portava per títol «El Corpus dels Trobadors». Primerament, el doctor Tomàs Martínez Romero va explicar la història i els objectius del projecte, així com les edicions i els estudis filològics publicats en el si de la col·lecció Corpus des Troubadours (Florència: Sismel - Edizioni del Galluzzo); a continuació, el doctor Vicenç Beltran va tractar sobre la biblioteca digital d’edicions crítiques trobadoresques disponibles al portal web del projecte (http://trobadors. iec.cat), ressaltant les dades d’usuari (número de visites, durada de la cerca, procedència, etc.), el material disponible i el seu funcionament. El segon dia es va iniciar amb la sessió intitulada Després de Muret i va comptar amb el doctor Saverio Guida com a president. A «L’art de (no) narrar una desfeta: Muret (1213) i la historiografia catalana medieval», el Dr. Josep Antoni Aguilar va estudiar el punt de vista de la desfeta de Muret centrant-se en tres de les grans obres historiogràfiques catalanes: el Llibre dels fets, el Llibre del rei en Pere de Ramon Desclot i la Crònica de Ramon Muntaner; d’aquesta manera, analitzà les diferents narracions dels autors medievals davant d’un episodi dramàtic de la història de la corona catalanoaragonesa. «‘Mortz [fo] lo reis Peire d’Arago ab mil cavaliers davan Murel’: els camins de la ‘prezicansa’ trobadoresca» fou el títol de la comunicació de la doctora Anna Maria Mussons, qui es va proposar una lectura històrica dels textos lírics trobadorescos posteriors a la batalla de Muret a partir dels motius propagandístics en contra del clergat, de l’aristocràcia i de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 194

12/02/15 10:29

Crònica

195

França. Seguint l’anàlisi de les conseqüències de la batalla de Muret en la poesia occitana, la doctora Miriam Cabré i la doctoranda Marina Navàs («‘Quel rey franses nos ha dezeretatz’: la poètica occitana després de Muret») van reivindicar la importància de la tardor trobadoresca, centrant-se en els trobadors Cerverí de Girona i Ramon de Cornet com a exemples de trobadors de nombrosa obra i de gran difusió. A més a més, van subratllar que els investigadors s’han d’acostar a aquesta lírica tardana des del context del segle xiii, alliberant-se dels prejudicis de la lírica del segle xii. A l’inici de la intervenció «La battaglia di Muret e la Crociata albigese: uno spartiacque nella tradizione della lirica trobadorica?», es va citar l’article de William Paden, «The troubadours and the Albigensian crusade: a long view» (Romance Philology, 49 (1995-1996), p. 168-191), on es defensava la tesi que la croada albigesa no fou la conseqüència directa de la mort dels trobadors. Partint d’aquesta premissa, el doctor Stefano Asperti va presentar, mitjançant un sistema de gràfics i taules, les generacions dels trobadors, els gèneres literaris conreats (canso, tenso) i els llocs d’impacte d’aquesta tardor poètica. D’aquesta manera, a través de la lectura d’aquestes dades, va poder corroborar les paraules de l’investigador americà. L’última sessió, Dels trobadors a l’herència trobadoresca, presidida pel doctor Vicenç Beltran, va començar amb la ponència titulada «L’última cançó dels trobadors a Catalunya: edificació i repertori mètric digital». La doctora Anna Alberni va mostrar el projecte The Last Song of Troubadours: Linguistic Codification and Construction of a Literary Canon in the Crown of Aragon (14th-15th centuries) i va exposar el treball realitzat sobre els cançoners lírics occitanocatalans, els tractats Doctrina d’Acort de Terramagino da Pisa i les Leys d’Amors, l’edició i estudi del Roman de Cardenois, així com un diplomatari de notícies relacionades amb el món joglaresc i líric registrats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó entre els segles xiii i xv, disponible a la pàgina web: http://icalia.es/troubadours/ca/. El doctor Simone Ventura, a «Il Palaytz de Savieza: poesia didascalica e tradizione trobadorica alla corte di Gaston Fébus», va proposar un curós estudi del poema-pròleg de l’Elucidari de las proprietatz de totas res naturals, subratllant, entre altres, les part del discurs del proemi, el caràcter de l’autor o les fonts citades o al·ludides al llarg d’aquests versos, amb la finalitat de definir la identitat de l’autor. La lliçó de cloenda fou a càrrec del doctor Gérard Gouiran, qui s’animà a fer-la en llengua occitana. La Canso de la Crozada va ser l’objecte d’estudi de «L’Anonyme frappe ‘ses’ trois coups: le conseil de guerre du mercredi 11 septembre». L’estudiós francès va voler posar de relleu el comportament de l’autor anònim davant de la narració del fet històric de la batalla de Muret i va buscar els punts convergents i divergents respecte a Guilhem de Tudela (autor de la primera part d’aquesta gesta), treient a la llum una nova revisió i una nova lectura d’aquest text èpic. Finalment, els doctors Vicenç Beltran i Tomàs Martínez Romero van concloure el congrés reivindicant la investigació filològica i van encoratjar el públic universitari assistent, de primer i tercer cicle, a fer estudis de recerca entorn de les humanitats. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 195

12/02/15 10:29

196

Llengua & Literatura, 25, 2015

La riquesa d’aquestes jornades va ser, sense dubte, la pluralitat temàtica de les lliçons proposades, l’abast cronològic (del món medieval a l’actualitat) i, sobretot, la trobada d’especialistes de primer nivell procedents d’àmbits humanístics diversos: història, literatura i lingüística. Actualment s’està treballant amb l’edició de les actes —on també quedaran recollides les comunicacions de la doctora Valeria Bertolucci («Conselh: un mot-thème negli ultimi trovatori») i la doctora Maria Luisa Meneghetti («La ‘novella’ del re Peire d’Aragona (a proposito della razo di 406,8)») que, malauradament, es van haver de suspendre— i tenen previst publicar-se a les darreries d’aquest any 2014 a l’editorial Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 196

12/02/15 10:29

Crònica

197

SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2013-2014) Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch Elias Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana anna.fernandez.clot@ub.edu, gemmapellisa@gmail.com, roger.coch@ub.edu

De l’octubre del 2013 al maig del 2014. Literatura i cultura de l’Edat Mitjana El dia 8 d’octubre de 2103 Gemma Pellissa Prades, aleshores doctoranda del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, va presentar la ponència titulada «De miserables llàgrimes i piadosos sospirs. Panorama de la ficció sentimental catalana del s. xv». Pellissa va presentar els resultats de la seva tesi doctoral, La ficció sentimental catalana de la segona meitat del segle xv, dirigida per la doctora Lola Badia i defensada el desembre de 2013 a la Universitat de Barcelona. A la primera part de la sessió, la ponent va oferir una caracterització del fenomen de la ficció sentimental catalana i va presentar el recorregut metodològic que ha seguit per censar, analitzar i caracteritzar les obres que expliciten aquesta moda literària a l’àmbit català. En primer lloc, va presentar un estat de la qüestió sobre la matèria i va mostrar els referents i les diverses etiquetes i definicions de què s’ha servit la crítica contemporània per caracteritzar el fenomen literari de la ficció sentimental en l’àmbit hispànic i, sobretot, en l’àmbit català. En segon lloc, va definir els criteris amb els quals ha delimitat els trets caracteritzadors de les obres i ha establert el cens de ficció sentimental catalana, que tant inclou textos originals com traduccions, textos de ficció com debats epistolars, textos en vers com en prosa, i autors bilingües (negligits per la crítica castellana). Es tracta d’obres en les quals es teoritza sobre l’amor, predomina l’expressió de sentiments i s’utilitzen recursos com la primera persona, l’al·legoria o l’epístola i la imatgeria sentimental. Per acabar, la ponent va mostrar les relacions existents entre els autors del corpus estudiat i va emfasitzar la centralitat de la figura de Pere Torroella en la gestació d’aquesta moda literària, cultivada i difosa sobretot en entorns cortesans i tertúlies literàries. En la segona part de la sessió, Gemma Pellissa va presentar alguns dels gèneres i dels títols més representatius del corpus de ficció sentimental catalana i va acabar amb unes observacions pel que fa a l’evolució d’aquest fenomen literari i al seu auditori. Va mostrar, en primer lloc, les diverses formes en què es concreta un dels gèneres més importants del cens, l’epístola: en forma de cartes entre enamorats en les quals aquests expressen els seus sentiments, en forma de debats Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 197

12/02/15 10:29

198

Llengua & Literatura, 25, 2015

epistolars entre escriptors (en català i/o castellà) en els quals es discuteixen qüestions generals sobre l’amor i la casuística amorosa, i en forma de carta integrada en una narració més àmplia (és a dir, com a recurs en la faula de ficció). En segon lloc, va caracteritzar els textos que formen el conjunt més representatiu del corpus, la ficció narrativa. Es tracta d’obres, en vers o en prosa, escrites per figures com Joan Roís de Corella, Francesc Alegre, Francesc Moner i Francesc Carròs Pardo de la Casta, que en alguns casos han estat poc estudiades per la crítica. A continuació, la ponent va mostrar com, a partir de l’anàlisi del desenvolupament dels recursos i dels temes en el corpus estudiat, és possible traçar una evolució del gust literari de la ficció sentimental, que es comença a gestar a finals del segle xiv, assoleix la plena consolidació com a moda a la segona meitat del segle xv i s’esgota a mitjan segle xvi, com mostren paròdies com Les estil·lades i amoroses lletres o La Celestina. Finalment, Pellissa va assenyalar el caràcter mixt del públic d’aquesta moda literària i va remarcar la importància de tenir en compte les declaracions d’intenció dels autors de cada text per definir el públic potencial de cada obra en particular i de la ficció sentimental en general. El dia 3 de desembre de 2013 Marta Marfany, professora a la Universitat Pompeu Fabra, va presentar la ponència titulada «Les balades franceses del ms. Vega-Aguiló». La ponent va sintetitzar alguns dels resultats obtinguts en l’estudi de les poesies franceses del manuscrit Vega-Aguiló, que actualment desenvolupa en el marc del projecte de recerca «The Last Song of the Troubadours», dirigit per la doctora Anna Alberni. Aquest projecte, en el qual col·laboren diversos investigadors de l’àmbit internacional, té com un dels objectius principals l’edició i l’estudi d’un corpus de lírica occitanocatalana procedent del cançoner VegaAguiló (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, mss. 7-8 [VeAg]). Marta Marfany prepara l’estudi i l’edició crítica de la secció de poemes francesos del cançoner. A la primera part de la ponència, va presentar la tradició textual dels poemes francesos copiats als folis 147r - 176r del ms. VeAg: tres manuscrits (A, F, Penn) amb més de deu poemes (les «Cinq balades ensuivans» i alguns dels poemes de Grandson), un manuscrit amb quatre poemes de Grandson (K), onze manuscrits amb un sol poema de VeAg, quatre manuscrits amb el poema 16 «Pater noster qui es ben sage» i quatre poemes que només es troben al VeAg. Amadeu Pagès, a La poésie française en Catalogne du xiiie siècle à la fin du xive (1936), ja va editar els poemes francesos del VeAg i recentment l’editorial parisenca Champion ha publicat l’edició crítica de la poesia d’Oton de Grandson (que té en compte tots els testimonis manuscrits coneguts). Ara bé, la recerca de Marfany a partir del VeAg i de tots els altres testimonis dels textos aporta algunes novetats que modifiquen i amplien dades de les edicions anteriors sobre els poemes. La ponent va mostrar com estan organitzats els poemes de la secció i va explicar quines informacions se’n poden extreure pel que fa a la identificació dels textos i dels seus autors. En primer lloc, es copien tres poemes breus del Roman de Cardenois (poemes 1-3, f. 147r); a continuació, comença una secció de dotze balades (poemes 4-15, Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 198

12/02/15 10:29

Crònica

199

f. 147v-155v), que inclou les anomenades «Cinq balades ensuivans» de Grandson (sense identificació de l’autor) i dues balades amb nom d’autor (el poema 4 amb la identificació «Gleu balada», o «Glen» segons Pagès, i el poema 10 amb la identificació «Mossèn Jach[me] [E]scrivà»); després d’aquestes balades, hi ha una còpia del «Pater noster qui es ben sage» (poema 16, f. 155v-159r) i, tot seguit, comença una secció amb set poesies d’Oton de Grandson (poemes 17-23, f. 159v-176r), identificades amb el nom de l’autor. Tenint en compte el sistema d’identificació de les poesies i la seva posició respecte d’altres conjunts de balades franceses, Marfany va observar que el més probable és que el compilador del VeAg desconegués l’autoria de les «Cinq balades ensuivans», altrament les hauria col·locat al final, amb els altres poemes de Grandson. A continuació va presentar hipòtesis per contextualitzar els autors identificats a la primera balada (amb la rúbrica «Glen (o Gleu) balada», que Pagès havia identificat amb Grandson) i al poema 10 (Jaume Escrivà): en tots dos casos és possible parlar d’autors catalans i, d’acord amb el tema dels poemes i l’endreça, és possible situar els poemes en l’ambient dels certàmens literaris de les corts d’amor, ben determinats pel que fa a la temàtica i a la forma dels poemes. D’acord amb la hipòtesi de Marfany, aquests poemes d’autors catalans són poesies franceses enviades pels autors a les corts franceses d’amor, ben conegudes en terres catalanes com va mostrar Martí de Riquer. Aquesta identificació documental i temàtica dels poemes permet valorar la presència d’aquestes poesies franceses del cançoner Vega-Aguiló: després d’una mostra autònoma de poesies franceses en terres catalanes (entre les quals el compilador inclou cinc balades de Grandson per desconeixement de l’autor), es recullen les poesies d’un dels autors francesos de més prestigi del segle xiv juntament amb Guillaume de Machaut: Oton de Grandson. El 8 d’abril de 2014, Veronique Lamazou-Duplan, professora d’història medieval a la Université de Pau, va pronunciar una ponència titulada «Pratiques et usages de l’écrit de Gaston III dit Fébus. Culture et réseaux», centrada especialment en l’anàlisi de les signatures autògrafes del comte de Foix. Lamazou és la directora d’un programa de recerca pluridisciplinar en curs que estudia precisament les marques personals de l’escriptura i el poder al voltant de Gastó Febus. Les signatures personals de Gastó formen part d’un conjunt de marques d’individuació generades pel comte, entre les quals també es pot comptar la seva divisa (Febus avant) i les inscripcions realitzades en els castells o les monedes. A més, també cal tenir en compte les marques d’expressió de la individualitat presents en els llibres que Gastó va escriure o encarregar: en el Livre des oraisons i en el Livre de la chasse el comte prega i s’expressa en primera persona. Tot i així, la professora Lamazou es va mostrar partidària de considerar aquestes marques, més que no pas signes d’una història individual, elements d’una història personal incardinada en el si d’unes xarxes culturals i polítiques i d’uns codis socials determinats. És des d’aquesta perspectiva que va valorar els Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 199

12/02/15 10:29

200

Llengua & Literatura, 25, 2015

documents signats per Febus i la seva funcionalitat. La investigadora va oferir un balanç dels estudis realitzats fins ara sobre els documents signats amb el pseudònim del comte. Es tracta de documents força rars, atès que se n’han conservat molt pocs: només cinc amb la signatura autògrafa original, i deu en còpia. Els autògrafs estan datats entre 1361 i 1390. Lamazou va posar de manifest que les primeres atestacions de signatures autògrafes de sobirans són coetànies a les de Gastó: d’una banda, s’han conservat cinc cartes signades pel rei Joan II de França, de 1358; de l’altra, els primers documents signats per Carles II de Navarra són de 1360-1361. Així doncs, el cas del comte de Foix no és únic, però és de remarcar que sigui dels primers prínceps francesos a utilitzar una signatura personal. Lamazou va destacar que el que sí que és excepcional en el cas de Febus és que signi amb el seu pseudònim. Després d’haver contextualitzat l’ús de la signatura personal de Gastó III, la professora va destacar que el pseudònim s’encunya primer com a crit de guerra del comte («Febus avant»). És mencionat per primera vegada el juny de 1358 a Meaux. La divisa guerrera també és original, atès que Gastó no pren el nom d’un heroi ni utilitza el seu llinatge sinó que adopta la denominació del déu de la caça. A continuació, Lamazou va analitzar la morfologia de les signatures autògrafes conservades. En primer lloc, va destacar que el que més crida l’atenció és la seva estabilitat formal en el període 1360-1390 i la seva cursivitat, signes de fluïdesa en la pràctica de l’escriptura. D’altra banda, dels documents signats amb pseudònim n’hi ha que tenen un caràcter intern (relacionats amb el govern de Foix-Bearn) i d’altres que són adreçats a poders externs. Lamazou va assenyalar que aquests darrers participen de la voluntat de Gastó de projectar el seu pseudònim i construir la seva fama. Finalment, també va fer notar que els actes signats per Febus són escrits en francès i en occità. Justament la poliglòssia és un dels aspectes més rellevants de l’activitat política i cultural del comte. Si bé la llengua materna de Gastó és el gascó i fou destinatari, per exemple, de les traduccions occitanes d’Albucassis i de l’Elucidari, Froissart testimonia que dominava el francès i Violant de Bar li escrivia en català. Pel que fa als seus llibres, el Livre de la chasse fou escrit íntegrament per Febus en llengua d’oïl i fou enviat al duc Felip l’Ardit. En canvi, el Livre des oraisons inclou pregàries en francès però també en llatí. Al final de la seva exposició, Lamazou va relacionar part d’aquestes dades amb la preparació de la successió de Gastó a la fi de la dècada de 1380, atesa la manca d’un hereu legítim. Febus es lliura a una ofensiva diplomàtica que entre al tres coses comprèn la circulació de manuscrits de les seves obres vers les corts de França i d’Aragó, o la gestació del seu mite mitjançant els seus contactes amb Jean Froissart i la promoció d’altres cròniques avui perdudes. En aquest sentit, la signatura autògrafa de Gastó en els documents és un element que contribueix a difondre la fama del comte. Per concloure la seva ponència, Lamazou va assegurar que malgrat tot cal relativitzar la singularitat del cas de Gastó Febus, atès que altres sobirans van desplegar una activitat política i cultural similar a la del comte de Foix. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 200

12/02/15 10:29

Crònica

201

El dia 6 de maig Lourdes Soriano va tractar la «Matèria de Bretanya a la Corona d’Aragó» des d’un enfocament codicològic que aporta dades noves sobre la transmissió textual de les obres artúriques a la península ibèrica. Soriano va constatar que fins ara s’ha destacat el caràcter fragmentari de la tradició manuscrita i impresa de la literatura artúrica a la península, però que molts dels investigadors que se n’han ocupat han parlat d’èxit en la circulació d’aquestes obres. De fet, si s’apliqués el factor de conservació dels manuscrits baixmedievals segons els darrers estudis sobre el tema, s’obtindria que la quinzena de testimonis artúrics peninsulars conservats correspondria a una producció total aproximada de 225 exemplars, el 95 per cent dels quals s’haurien perdut (Buringh & Luiten Van Zaden 2009). Soriano indicà que, si bé els protocols notarials són una font d’informació sobre manuscrits, cal ser cautelosos amb les dades que se n’obtenen en relació a la literatura d’entreteniment, atès que els escrivans modifiquen els títols, agrupen les obres o no les reporten. Amb tot, l’estudiosa destacà les aportacions de tres autors que han documentat la presència d’obres d’en treteniment a les biblioteques medievals de la Corona d’Aragó: Cingolani (19901991) per a Catalunya, Ferrer Gimeno (2011) a València i Hillgarth (1991) a Ma llorca. Els tres estudis posen de manifest que hi ha pocs exemplars artúrics a les biblioteques. Però, quines característiques tenen els exemplars? Soriano exposà els resultats d’un estudi realitzat amb Gemma Avenoza, en el qual examinaren els manuscrits catalans medievals (s. xiv - primera meitat del s. xvi) des de la codicologia. La investigació permeté concloure que al llarg dels segles es produeix un canvi de format i de suport de l’escriptura paral·lel a la democratització de l’escriptura. Així, a) l’ús del paper augmenta al s. xv, mentre que decreix el del pergamí; b) al s. xvi predomina l’in-foli en lloc del quart, tot i que al s. xvi s’empren de manera més equitativa i c) al llarg d’aquests segles augmenta la disposició a una columna. Les dades coincideixen amb les dels manuscrits artúrics: 5 dels 15 testimonis peninsulars conservats (els més antics) estan copiats a doble columna, en pergamí in-foli, com el fragment català del Lancelot de Mataró. Tret de la Stòria del sant Grasal, els manuscrits catalans i castellans de la fi del s. xiv i el s. xv s’han copiat sobre paper i, tot i que hi predomina la doble columna, es va abandonant progressivament, com succeeix amb el Tristany de Cervera. Crida l’atenció la disposició del Tristany català que va donar a conèixer Joan Santanach l’any 2010. Se’n conserven dos folis amb taques grosses d’humitat a la part inferior. El copista no respecta els marges i probablement no va formar part d’un volum enquadernat, perquè no està guillotinat; la paginació és alfabètica. Era un esborrany? Finalment, Soriano es basà en la classificació dels manuscrits peninsulars artúrics i tristanians per Lucía Megías en: a) manuscrits unitaris, com la Questa del Sant Grasal i el Lancelot du Lac de la BNE, que segurament circulà per Catalu nya; b) fragments o membra disecta, entre els quals un nombre rellevant de testimonis catalans; c) manuscrits facticis o compilacions codicològiques, on només s’hi troba el Tristany d’Andorra i d) manuscrits miscel·lanis amb extractes d’obres Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 201

12/02/15 10:29

202

Llengua & Literatura, 25, 2015

artúriques, com les Profecies de Merlí de la BC (Lucía Megías 2005). Pel que fa al segon grup, Soriano apuntà la destrucció de manuscrits arran de l’aparició de la impremta (que trunca la continuïtat de les tradicions catalana i portuguesa), el canvi de gustos dels lectors i la reutilització del paper. En canvi, els manuscrits unitaris, més ben conservats, van ser confeccionats al s. xvi o bé sortiren de la península per la compra de biblioteques en bloc. Quant als manuscrits miscel·lanis, els extractes artúrics s’han recollit juntament amb obres d’altres gèneres, segons el contingut. Per exemple, les Profecies es troben en una compilació de textos històrics i jurídics i figuren en una secció de textos profètics. L’agrupació del text amb unes obres determinades (no artúriques) seleccionades per unes característiques comunes, en condiciona la lectura. Al debat posterior, Lluís Cabré s’interessà per l’enquadernació d’aquests manuscrits medievals, a qui Gemma Avenoza contestà que en general tenien un relligat molt senzill. Lola Badia va preguntar sobre la conservació dels manuscrits artúrics francesos, molt més nombrosos. Soriano respongué que tant a Itàlia, on sobretot s’exhumen fragments d’arxius notarials, com al sud de França havia succeït el mateix que a la península, tot i que al nord s’havien preservat pel valor patrimonial que posseïen, vinculats a les biblioteques reials. Santanach volgué saber si a la tradició francesa no s’han conservat manuscrits més simples. Malgrat que Soriano ho va confirmar, també va matisar que havien estat copiats al nord d’Itàlia. De fet, els Lancelots de la península també comparteixen aquest origen; l’únic que podria haver estat copiat a la Corona catalanoaragonesa és el de l’Escorial. El dia 3 de juny va tenir lloc la sessió de clausura del Seminari Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna del curs 2013-2014 i del màster Estudis Avançats i Aplicats en Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona. La sessió va comptar amb una presentació especial de la doctora Lola Badia, que va dedicar un record a la figura de Martí de Riquer. A continuació, Maria de las Nieves Muñiz Muñiz, catedràtica del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, va presentar la ponència titulada «Sobre les fonts de la descriptio puellae al Tirant lo Blanc». Muñiz ha dedicat bona part de la seva investigació a l’estudi de la descriptio puellae a la literatura clàssica i medieval, i en aquesta sessió, partint del seu estudi i dels estudis de Josep Pujol sobre les fonts del Tirant, va aportar nous resultats pel que fa a la identificació de fonts en l’ús d’aquest motiu literari al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Tal i com va explicar en la primera part de la ponència, sobre l’ús i les fonts de la descriptio puellae en la literatura medieval, la recreació d’aquest tòpic presenta una estructura complexa, basada en una tradició híbrida i marcada per la intertextualitat i l’originalitat. La ponent va presentar sintèticament la tradició i l’ús d’aquest tòpic des de la literatura clàssica a la literatura del segle xv a través de quatre motius: les galtes, el nas, les mans i els pits. Va identificar les imatges utilitLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 202

12/02/15 10:29

Crònica

203

zades per la descripció de cada motiu, va mostrar-ne l’evolució a partir de l’ús de diversos autors i va remarcar la importància de resseguir tots els textos cronològicament per tal d’identificar-ne les fonts. Com va mostrar, cada autor treballa amb més d’una font i aporta variants originals, de manera que reconstruir l’ús d’aquests motius a partir dels textos conservats requereix una actitud per part de l’inves tigador equivalent a la del filòleg en fer la recensio de testimonis d’un text. Després d’aquesta part introductòria, la ponent va analitzar la presència del tema de la descriptio puellae al Tirant lo Blanc i va presentar noves aportacions quant a la identificació de les fonts i a la valoració de l’operació portada a terme per Joanot Martorell en la recreació d’aquest tòpic literari. L’anàlisi es va centrar en la descripció de Carmesina al capítol 119 del Tirant, que presenta tots els motius de la descriptio puellae, i en les breus descripcions de detalls que apareixen en altres capítols (els pits al capítol 118, els cabells i la cara al capítol 161, els cabells, els ulls, la boca i els pits al capítol 231, i els cabells i els ulls al capítol 322). Muñiz va mostrar les connexions que presenten les imatges utilitzades amb diverses fonts clàssiques i medievals i va observar la importància d’una traducció castellana anònima de les Històries troianes (Crónica troyana) com a font principal del capítol 119 i de la Commedia delle ninfe de Boccacio al capítol 231. La ponent va mostrar les diverses variacions en l’ús de les imatges i va remarcar l’originalitat de Martorell en l’operació d’imitació i reinvenció de fonts aplicada a la descriptio puellae, sobretot pel que fa a la reducció dels trets descrits (la primera vegada que es troba en prosa després de la reducció operada per Petrarca en poesia), a la concentració d’imatges per un únic tret i a la selecció dels adjectius. G. P. P. i A. F. C. De l’octubre del 2013 al maig del 2014. Literatura i cultura de l’edat moderna Joan Requesens (Universitat de Barcelona) va presentar a la segona sessió del seminari, el 26 de novembre, l’«Estudi de les sibil·les de Joan Lluís Vives»; la ponència partia de la seva actual recerca, dedicada a l’estudi de les fonts que manejava Vives i la seva classificació. L’objectiu de la sessió del seminari, doncs, era identificar, a partir del Comentari a La ciutat de Déu de Sant Agustí, com treballava Vives en relació a les sibil·les (de quines fonts extreia la informació) i què en pensava. L’obra forma part dels llibres de joventut de Vives: escrita entre el 1521 i el 1522, fou Erasme qui li encarregà l’edició crítica de La ciutat de Déu, de la qual només va completar divuit capítols. Pel que fa a les fonts d’aquest Comentari, Requesens va advertir que Vives demostra un control molt elevat dels continguts, ja que en cap cas es limita a transmetre el que només ha trobat en una font i, a més, sempre cita sobre el que ha pogut llegir ell mateix. Malgrat aquest domini, la informació que transmet al text final sobre aquestes fonts és molt poca, anota simplement autor, obra i, en el millor dels casos, capítol. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 203

12/02/15 10:29

204

Llengua & Literatura, 25, 2015

En relació a la segona pregunta, què en pensa de les sibil·les?, Requesens va afirmar que no queda gens clar què accepta i què no de la tradició: sabia que n’hi havia moltes i que la classificació no podia dependre ni de l’època ni del lloc. Un indici del que en podia pensar és el següent: Vives edita i comenta un poema acròstic que també havia comentat Agustí. En el seu comentari, el valencià cita Ciceró per referir-se al fet que el poema és més obra d’un estat d’ànim atent que no embogit. Vives no explicita clarament que hi estigui d’acord, però situa la cita a l’inici del capítol; la qual cosa ens dóna pistes, segons Requesens, de l’humanisme de l’autor. Al costat d’aquest exemple, Joan Requesens en va aportar d’altres de l’omissió de qualsevol referència sobre la intervenció divina en la composició dels poemes atribuïts a les sibil·les, intervenció de la qual sí que parlava Sant Agustí. La inspiració, en el comentari de Vives, sempre queda en un segon terme; com en l’exemple en què, citant Dionor, Vives no nega la força divinatòria de la filla de Tirèsies, simplement no en diu res mentre es refereix, però, a l’educació que va viure. Es fa palesa al Comentari a La ciutat de Déu la mirada racionalista de Vives: tal com diu al Comentari mateix, ha esporgat el text i ha utilitzat el sentit comú a l’hora d’editar el llibre de Sant Agustí. Tal com va remarcar Requesens és a les obres de joventut com aquests comentaris on Vives mostra una actitud racionalista més marcada. En aquest cas concret, l’autor no s’atreveix a desmentir Sant Agustí però sí que insinua alguna afirmació en contra, amb el qual va haver-n’hi prou per relegar-la a ser una de les seves obres menys conegudes. La sessió del 9 de gener del 2014 va anar a càrrec d’Albert Lloret, professor de literatures hispàniques i catalana a la University of Massachusetts Amherst, que va parlar d’«El mecenatge dels Cardona-Fernández de Córdoba en les lletres del Renaixement». Lloret és especialista en la transmissió manuscrita i impresa i en la recepció poètica de l’obra d’Ausiàs March al segle xvi. En aquesta ponència es va centrar en tres figures cabdals del mecenatge de la poesia lírica a l’àmbit hispànic del segle xvi: Ferran Folch de Cardona, Beatriz Fernández de Córdoba i Gonzalo Fernández de Córdoba. Malgrat que es tracta de personatges sobre els quals tenim encara poca informació, les dades descobertes per Lloret gràcies als seus estudis sobre transmissió manuscrita i impresa al segle xvi posen de manifest la importància d’aquestes figures en la història de la cultura escrita i la difusió de March en l’àmbit hispànic. Ferran Folch de Cardona va ser educat a Nàpols, on va participar en diversos actes culturals com la visita de l’emperador Carles V i la reunió festiva literària que va tenir lloc abans de la visita (1535). Després es va traslladar a Barcelona, probablement el desembre del 1536 com a part del seguici imperial (del qual formava part Gonzalo Fernández de Córdoba). Un cop a Barcelona va mantenir contacte amb la casa reial i va participar en la vida social de la ciutat. El 15 de juny de 1539 signava capitulacions matrimonials amb Beatriz Fernández de Córdoba, duquessa de Sesa i néta del Gran Capitán (almirall de Nàpols). El matrimoni es va Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 204

12/02/15 10:29

Crònica

205

establir a Barcelona, on tenia la consideració de «foraster» (com demostra una referència de Galceran Durall als ducs de Somma de 1540). Es van relacionar amb el cercle cultural de la ciutat, que comptava amb figures com Joan Boscà, Galceran Durall i Antoni Agustí, i va ser en aquest ambient que Ferran de Cardona va professar el seu interès per Ausiàs March: va encarregar la còpia dels manuscrits B i K (obra del prevere Pere Vilasaló), l’elaboració d’un manuscrit d’impremta (D) i l’edició barcelonina de Carles Amorós (1543). Segons Lloret, es tracta d’una operació que consisteix a aprofitar el corrent d’interès per March que sorgeix a Barcelona i que va beneficiar el duc de Somma per tal de guanyar una posició cultural i social en un ambient nou. Tant les edicions com la dedicatòria del llibre segon de l’obra de Joan Boscà a Beatriz són, doncs, una mostra del que els ducs de Somma representaven en aquest ambient: la transferència de poders italians i cultura italiana a Espanya i l’adequació als cercles cortesans. Posteriorment, el contacte amb la cort de Felip II i la relació dels fills dels ducs de Somma amb el seu oncle, el duc de Sesa, permet ampliar les operacions de mecenatge literari de la família i ampliar el cercle de difusió de March a la península. Un bon exemple n’és l’edició del 1555 de Valladolid, a cura del capellà de Felip II, Juan de Resa. Albert Lloret va remarcar el fet que les edicions de March del segle xvi estiguin relacionades amb personatges vinculats a la cort reial i va insistir en l’interès d’observar les relacions entre l’evolució de l’obra de March com a cançoner i els ambients pels quals circula i es difon. El dia 25 de febrer va tenir lloc la ponència «L’historiador i la literatura de canya i de cordill a l’inici del Barroc», que va anar a càrrec de Mathias Ledroit, doctor en lletres per la Université Paris IV Sorbone i especialista en la història del pensament polític a la Catalunya del segle xvii, la Revolta Catalana de 1640 i la literatura de successos a Catalunya als segles xvi-xvii. A la primera part de la sessió, Ledroit va exposar diverses observacions metodològiques entorn de l’estudi de les relacions de successos del segle xvii, és a dir, de les narracions d’esdeveniments que es difonien en forma de plecs relligats o en fulls de propaganda impresos. A continuació, va presentar alguns exemples de relacions de successos de la primera meitat del segle xvii a l’àmbit català. Es tracta d’un gènere considerat menor, que fa pocs anys que ha rebut l’aten ció dels historiadors i que presenta alguns problemes metodològics. El primer fa referència a la condició d’aquests textos com a gènere literari (tal com s’hi refereixen alguns autors de l’època) o com a documents d’interès històric. Són textos marcats per una intenció informativa, amb més o menys pretensió literària segons els casos, però poc fiables per reconstruir esdeveniments històrics; per tant, no cal estudiar-los pel seu valor literari o històric, sinó com un producte d’època i un indicador de la recepció dels esdeveniments en un ambient determinat. Les dades d’arxiu posen en evidència l’èxit de les relacions de fets durant el segle xvii tant en l’àmbit hispànic com a Europa i l’emergència d’una cultura de masses. Les estadístiques pel que fa a l’augment de la producció de relacions de fets a Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 205

12/02/15 10:29

206

Llengua & Literatura, 25, 2015

Catalunya són significatives: 22 documents entre 1564 i 1597, i uns 80 documents entre 1601 i 1621. Un altre aspecte rellevant fa referència als autors i al públic lector. Generalment s’havia considerat un gènere adreçat a capes amples de la societat, però, tenint en compte diversos estudis i referències lingüístiques, sociològiques i culturals dels textos analitzats, Ledroit defineix un públic urbà d’instrucció sòlida, que té coneixements de la llengua i la cultura. També per les referències detectades als textos, situa els autors —la majoria anònims— a l’àmbit urbà i els defineix com a tècnics i intel·lectuals. Finalment, cal valorar el paper d’aquest tipus d’expressió pública en relació amb les institucions de poder. Maravall ho considerava un gènere d’expressió pública parainstitucional, però els estudis de Ledroit posen de manifest que es tracta d’un instrument de legitimació i propaganda del poder, sobretot durant el conflicte entre Felip IV i Catalunya, ja que ofereix un format pràctic i adaptable als objectius del propagandista. Ho mostren alguns dels exemples aportats pel ponent sobre la representació de la monarquia francesa en relats d’ambaixades durant la Guerra dels Segadors. Les descripcions de l’acolliment dels ambaixadors catalans a França entre 1641 i 1642 presenten elements narratius que pretenen donar una imatge propagandística de benvolença de la monarquia francesa, l’objectiu de la qual és donar seguretat als catalans sobre les bones intencions de França i, per tant, legitimar la relació de les institucions catalanes amb França. Altres mostres fan referència a la representació de l’enemic interior de les institucions catalanes durant la guerra, és a dir, la representació dels traïdors que van canviar d’aliança. Amb l’anàlisi de diversos exemples Ledroit va mostrar l’ús de l’anomenada literatura de canya i de cordill com a instrument de propaganda de les institucions catalanes i de canalització de l’opinió pública. Va remarcar-ne l’interès per la història de les mentalitats i la representació dels esdeveniments i va subratllar la importància d’aquesta moda en la vida cultural catalana de la primera meitat del segle xvii. R. C. E. BIBLIOGRAFIA Buringh & Luiten Van Zaden (2009): Eltjo Buringh i Jan Luiten Van Zaden, «Charting the ‘Rise of the West’: Manuscripts and Printed Books in Europe», The Journal of Economic History, 69/2, p. 409-445. Cingolani (1990-1991): Stefano Maria Cingolani, «“Nos en leyr tales libros trobam plazer e recreation”. L’estudi sobre la difusió de la literatura d’entreteniment a Catalunya als segles xiv i xv», Llengua & Literatura, 4, p. 39-127. Ferrer Gimeno (2011): María Rosario Ferrer Gimeno, «Presencia del ciclo artúrico en las bibliotecas bajomedievales de la ciudad de Valencia (1416-1474)», Revista de Literatura Medieval, 23, p. 137-152. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 206

12/02/15 10:29

Crònica

207

Hillgarth (1991): Jocelyn N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca (1229-1550), París: Éditions du Centre National de la Recherche Scientifique. Lucía Megías (2005): José Manuel Lucía Megías, «Literatura cavalleresca catalana: de los testimonios a la interpretación (un ensayo de crítica ecdótica)», Caplletra, 39, p. 231-256.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 207

12/02/15 10:29

208

Llengua & Literatura, 25, 2015

EL QUART COL·LOQUI DEL PROJECTE MIMESI. METAFICCIÓ AL RENAIXEMENT I AL BARROC. Xavier Valls Guinovart

Università degli Studi di Napoli Federico II xavier.vallsguinovart@gmail.com

El 3 i el 4 d’octubre del 2013 va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona el simposi internacional del grup de recerca Mimesi, al voltant de diverses formes de consciència de literarietat en obres renaixentistes i bar roques d’arreu d’Europa. El dijous a quarts de dotze, Josep Solervicens, impulsor del programa d’investigació sobre el pensament literari en àmbit català a l’edat moderna que dóna nom a l’equip, va presentar les jornades, obertes a la societat, explicant-ne la motivació i els objectius. La directora del Departament de Filologia Catalana, Maria-Rosa Lloret, va convidar el públic a seguir-les, i el vicedegà de recerca de la facultat, Javier Velaza, va destacar els beneficis que reporta a la institució el treball del projecte. Seguidament, Mercedes Blanco, catedràtica de literatura espanyola a la Universitat Paris IV Sorbonne, va encetar la sessió dedicada a la narrativa, presidida per la catedràtica de literatura catalana medieval de la UB, Lola Badia, amb la ponència «Tópica de la metaficción en la épica renacentista: La Araucana de Ercilla», en la qual observava la imbricació d’història i ficció en el poema, les maneres com s’hi fa versemblant la invenció —sobre la qual es reflexiona des de dins— i les mirades que des de fora enquadren la narració i el text, així com els vincles intertextuals. A continuació, la contribució de Gonzalo Pontón, «Metaficción cervantina entre poesía e historia (a propósito de Quijote, II, 1)», que culminava amb la premissa «leer es creer», analitzava amb detall les implicacions d’inserir Cervantes en el seu llibre més famós la primera part del mateix llibre (escriure és creure). A la tarda, la secció de lírica es va desenvolupar sota els auspicis de Klaus W. Hempfer, catedràtic de literatura italiana de la Universitat Lliure de Berlín, responsable d’haver encunyat l’ús metafòric del concepte d’escenificació referit a procediments metaliteraris. Bernhard Huss, successor seu a la càtedra de l’Institut de Filologia Romànica, va pronunciar la conferència «Figura auctoris e autotematizzazione dello stile poetico in Luigi Groto», en què posava en relleu l’aparat amb què el cec d’Àdria, en el recull dels seus poemes, es construïa una imatge. En segon lloc, Solervicens va proposar, amb «“Escrit en aiguafort”: la ficció com a tema a la lírica de Boscà, Garcia i Fontanella», una lectura d’una cançó i de sengles sonets des de l’òptica de l’autoreferencialitat, en consonància amb poètiques de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 208

12/02/15 10:29

Crònica

209

l’època. Al seu torn, David Nelting, especialista en literatura italiana de la Universitat de Ruhr a Bochum, va tractar de «Performatività metafittizie: la messinscena del personaggio di Fileno nell’opera di Giovan Battista Marino», destacant la importància del pastor poeta alterego de l’escriptor napolità, en una poètica de l’enginy en què l’autoritat literària és el mateix autor. Al vespre, Anne Duprat, professora de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat Jules Verne de Picardia, va fer una presentació de La poètica del Barroc: textos teòrics catalans, compilació de Josep Solervicens publicada l’any anterior. Passada la nit, amb l’escolta de Xavier Riu, professor de filologia grega de la UB, Antoni Lluís Moll, professor de Filologia Catalana i coorganitzador de la trobada, va dissertar, dins del bloc d’exegesi i paròdia, sobre «L’escenificació del cànon al Renaixement i al Barroc: els somnis metaliteraris de Pujol i Fontanella», explicant l’aparició d’Ausiàs March, a La visió en somni de Joan Pujol, per seleccionar un hermeneuta de la seva obra, i la visita en somnis, al Vexamen de Francesc Fontanella, als estols de poetes participants a un concurs real per adquirir dels respectius models canònics criteri de premi; finalment apuntava una tipologia de la metaficció. Per tancar el matí, Ana Vian Herrero, catedràtica de literatura espanyola a la Universidad Complutense de Madrid, va parlar de «Metaficción de Luciano a los lucianistas del Renacimiento: fantasía y verosimilitud», resseguint en l’herència del sirià a través dels segles el valor i l’acceptació de la ficció per centrar-se en la qüestió de la veritat i la mentida a El Crotalón. En l’últim apartat, el del teatre, presidit per Eduard Molner, professor a l’Institut del Teatre de Barcelona, Georges Forestier, professor de Paris IV Sorbonne expert en drama francès del xvii, va discórrer sobre «Les enjeux de la métafiction chez Molière», a partir de les obres sobre L’école des femmes pròpies i d’altri que el van portar a introduir-se en una peça seva com a autor i com a actor. Un altre alterego escenificat, Fontano, exemplifica, segons l’exposició de Roger Coch «“El mirall que tot lo verdader demostra”: furor poètic i catarsi al teatre de Fontanella», una determinada concepció de la creació a la lloa de la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, mentre que a Lo desengany es revela l’artifici que produeix l’efecte tràgic. Teatralment, Luke Arnason, docent a la York University de Toronto, va raonar sobre «Hétérogénéité de la représentation théâtrale en France au XVIIe siècle: parathéâtre et métathéâtre», defensant que cal donar la rellevància que tenien a l’hora de la funció als textos perifèrics. Un divertiment va cloure el simpòsium, després de les conclusions del director: la representació, amb dramatúrgia de Martí Torras i Mayneris i Ignasi Guasch en el paper de Possimico, de l’entremès per a la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, que no s’havia interpretat des del segle xvii.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 209

12/02/15 10:29

210

Llengua & Literatura, 25, 2015

II CONFERÈNCIA DE L’AULA JOAQUIM MOLAS DE LA BIBLIOTECA MUSEU BALAGUER: LES CIUTATS I L’ESPAI INTEL·LECTUAL. CATALUNYA 1914 – 1936 Montserrat Comas i Güell

Biblioteca-Museu Víctor Balaguer mcomas@victorbalaguer.cat

«L’interval entre el tancament definitiu dels esquemes del segle xix i el trencament brusc del projecte cultural català amb l’inici de la guerra civil espanyola, és determinant per a la consolidació dels principals objectius per a la modernització cultural de Catalunya.» Així anunciava el díptic informatiu de la II Conferència (celebrada el 23 de maig del 2014) el marc del debat entorn de Les ciutats i l’espai intel·lectual a Catalunya 1914 – 1936 . És a dir, pretenia «analitzar el diàleg que hi hagué entre aquestes viles i la metròpoli barcelonina». La jornada es va iniciar amb la intervenció «Panorama artístic català. L’apor tació comarcal» de la professora Mireia Freixa qui, amb el repàs cronològic i evolutiu de l’art català a algunes de les principals ciutats catalanes, va posar damunt la taula el paper que l’art va jugar en el procés de modernització cultural durant els primers anys del segle xx. Va fer una interessant reflexió sobre la presència del ruralisme en l’art sota el paraigua del noucentisme. A més de constatar els corrents de recepció, Freixa va urgir la necessitat que la història local inclogui bibliografia artística perquè surti a la llum que l’estol d’artistes i intellectuals d’abans de 1914 fou molt important en aquestes segones ciutats. Freixa considerà urgent, també, realitzar una exposició que mostri el pas de la pintura realista amb paisatge a l’avantguardista sense títol en aquestes segones ciutats, perquè el resultat donaria una visió renovada i sorprenent de l’art català. El nucli principal de la intervenció de Josep Murgades sobre el paper de la literatura comarcal va girar entorn de la mateixa definició de comarcal que inconscientment és fàcilment identificable amb la de provincia i que, en síntesi, és una mimesi de l’organització estatal. Cal trobar la terminologia adequada per definir aquest fragment de la història cultural que no està directament vinculada a Barcelona. Tot i considerar oportuna la terminologia de Josep Fontana d’història policèntrica i la de Pierre Vilar d’història total, Murgades proposà usar la d’història completa perquè, a parer seu, permet una aproximació horitzontal que defuig els prejudicis canonicistes, ja que sense la inclusió dels autors de segona o tercera fila, no és possible comprendre la complexitat cultural. Per acabar, va reivindicar la necessitat de treballar per aconseguir una panoràmica cultural de la totalitat del país. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 210

12/02/15 10:29

Crònica

211

Josep M. Roig Rossich va focalitzar la seva ponència en la política cultural de la Mancomunitat, bona part de l’èxit de la qual es degué al fet que, tot i partint d’una base provincialista, es va comportar amb mentalitat nacional i s’adreçà als ciutadans des dels municipis mitjançant les diputacions i, així, va saber fugir de temptacions centralistes. Per a Roig, una de les principals aportacions de la Mancomunitat fou la de posar les bases d’un mercat cultural català. Amb la formació i millora de serveis als pobles va possibilitar que la gent fos apta per al consum cultural català. Roig va concloure la seva intervenció remarcant que la dictadura va fomentar una dialèctica perversa quan, volgudament i davant els resultats positius de l’obra de la Mancomunitat, va encarar Catalunya amb Espanya. Pere Gabriel va tractar el tema de l’associacionisme fora de Barcelona i els debats culturals i polítics entorn de 1914. Al tombant de segle s’inicia el debat sobre les diferències tipològiques de l’associacionisme i es consolida la vertebració de la cultura catalana interterritorial, la qual cosa incideix en la codificació del cànon cultural específic català que fins aleshores havia estat caixa de ressonància de la cultura espanyola. Gabriel va demanar fugir del tòpic segons el qual la difusió de la literatura catalana fora de Barcelona va quedar només en mans dels centres «catalanistes» perquè afirmar-ho oblida la complexitat i heterogeneïtat transversal de l’associacionisme. A l’inici del segle xx, és justament fora de Barcelona on comença la transformació de la simbologia cultural de factura espanyola cap a la creació de la pròpia, la qual cosa, i de forma incipient, porta com a conseqüència el naixement d’una mena de mercat cultural. És aleshores també quan els centres culturals tendeixen a l’homogeneïtzació i els intel·lectuals s’impliquen explícitament amb la cultura. El ponent va acabar la seva intervenció reclamant una proposta de treball: elaborar el mapa de connexions i de relacions entre els principals centres locals de difusió cultural d’aquests anys. A la tarda, una taula rodona amb la participació de Jaume Aulet (Terrassa), Joaquim Capdevila (Lleida), Montserrat Comas (Vilanova i la Geltrú) i de Glòria Casals com a moderadora va mostrar els comportaments culturals de les ciutats representades. Les tres intervencions inicials van coincidir a remarcar la vitalitat de les respectives «viles espirituals» i a ressaltar que algunes de les iniciatives culturals en aquelles poblacions van ser capdavanteres en el seu camp. La taula rodona es va convertir, de fet, en el debat final de la II Conferència, durant el qual, ben activament i des de perspectives diferents, es va coincidir en la reivindicació de les aportacions culturals que s’havien produït en algunes de les principals segones ciutats catalanes en aquells primers anys del segle xx. A tall de conclusió convé remarcar que, a més de l’interès que va generar cadascuna de les intervencions, va haver-hi una reiterada demanda —amb algunes propostes ben concretes— d’estudiar amb deteniment el paper constructor del rerepaís en aquells anys crucials per a la cultura catalana.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 211

12/02/15 10:29

212

Llengua & Literatura, 25, 2015

EL MÓN D’AHIR DE JOAN ESTELRICH. DIETARIS, CULTURA I ACCIÓ POLÍTICA Sílvia Coll-Vinent

Universitat Ramon Llull, Facultat de Filosofia scollvinent@filosofia.url.edu

Organitzada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, amb el suport de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, del Departament de Filologia i Comunicació, i del Ministeri d’Economia i Competitivitat, la jornada «El món dahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política» (Girona, 25 d’abril de 2014) és el tercera trobada acadèmica que s’organitza al voltant d’aquest assagista (Felanitx, 1896 - París, 1958), prolífic i infatigable, que va esmerçar els millors anys de la vida a dinamitzar les empreses culturals de Francesc Cambó. La primera jornada va tenir lloc a Ciutat de Mallorca, amb motiu del centenari del seu naixement (Pomar 1997),1 i la segona, a la mateixa ciutat, arran dels cinquanta anys del seu traspàs (Garcias Salvà 2010).2 En totes dues ocasions, la trajectòria de l’intel·lectual hi fou analitzada des dels múltiples camps en què va intervenir: el periodisme, l’acció política, l’acció cultural i nacionalista, la diplomàcia i les relacions amb la cultura europea, la direcció de la Fundació Bernat Metge, sense bandejar la seva feina com a propagandista del règim franquista a França i a Anglaterra. En el procés de recuperació d’Estelrich s’ha avançat substancialment en el coneixement del personatge gràcies al fet de comptar amb l’immens arxiu personal que constitueix el Fons Joan Esterlich de la Biblioteca de Catalunya, curosament administrat per Manuel Jorba i ara pràcticament acabat d’inventariar (Jorba 2010), i també gràcies a la publicació dels Dietaris (Estelrich 2012), que ha esperonat encara més la curiositat envers l’intel·lectual fins al punt de motivar l’organització d’aquesta tercera trobada acadèmica, tal com explicità Xavier Pla en l’obertura de la jornada. La sessió del matí s’inicià amb l’escriptor mallorquí Valentí Puig, que llegí la ponència «Capital intel·lectual de Joan Estelrich». Per damunt de la influència reconeguda d’Eugeni d’Ors com a maître à penser, Puig destacà el mestratge de 1. El volum miscel·lani resultant recull aportacions de Miquel Batllori, Montserrat Corretger, Isabel Graña, Francesc Lladó, Albert Manent, Andreu Manresa, Mariantònia Manresa, Joan March, Josep Massot, Jaume Medina, Josep Melià, Isabel Peñarrubia, Joan Perucho, Damià Pons, Francesc Riera i Miquel Roca. 2. Les Actes inclouen aportacions de Carles Cabrera, Sílvia Coll-Vinent, Arnau Gonzàlez Vilalta, Isabel Graña, Francesc Guardans, Manuel Jorba, Francesc Lladó, Andreu Manresa, Antoni Marimon, Josep Massot, Jesús Revelles, Borja de Riquer i Karme.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 212

12/02/15 10:29

Crònica

213

Miquel dels Sants Oliver, de qui, no pas per atzar, Estelrich s’ocupà de l’edició de l’obra mentre treballava per a l’editor Gustau Gili. Estelrich assimilà del lúcid periodista mallorquí el concepte de tradició, entesa com a voluntat de reviure el passat i de construir el futur des de la continuïtat amb el passat, i com a instint insubornable oposat a l’anarquia i a la decadència. Puig incidí en el glamur que envoltà la vida de l’intel·lectual, com a membre actiu i reconegut de l’elit cosmopolita d’entreguerres, i que es traslluïa en el domini de la conversa, l’erotisme a la D’Annunzio i l’exuberància dispersiva, tot i remarcar que la fe de l’intel·lectual en els ideals de la vella Europa es veié enterbolida per les temptacions totalitaristes —esmentà en aquest sentit l’impacte que li va significar la lectura de Le jeune européen (1927), de Pierre Drieu La Rochelle— i les contradiccions brutals dels anys 30. Sílvia Coll-Vinent resumí les lectures europees del jove Estelrich a través dels dietaris, publicats i inèdits, de 1918 i 1919. Els dietaris il·luminen l’itinerari espiritualista i expliquen la formació autodidacta de l’escriptor, el distanciament d’Eugeni d’Ors, amb qui va acabar trencant relacions, i la incorporació d’Estelrich al catalanisme entès com a compromís polític i cultural. La crisi espiritual i religiosa s’hi testimonia a través de les lectures que el van absorbir aleshores, sobretot les de Kierkegaard i Leopardi —interpretats en clau melancòlica i sobretot autobiogràfica— i de Goethe —de qui proposà de traduir al català Les afinitats electives. Als dietaris s’apunten igualment els primers passos de l’home d’acció que destacaria en el camp de la internacionalització de la cultura catalana i en el de la divulgació de la cultura clàssica entre la burgesia. Dins el nou humanisme promogut per Estelrich, Antoni Martí Monterde se centrà en Fènix o l’esperit de renaixença (1934), per contextualitzar-lo en el marc intel·lectual i cultural europeu i en ple auge del nazisme a Alemanya. Tot i que Estelrich no esmenta Ernst Robert Curtius en cap moment, Martí Monterde defensà la inspiració de l’epíleg de Deutscher Geist in Gefahr [L’esperit alemany en perill] (1932) —un pamflet sobre la crisi del nou humanisme— sobre el text català, i n’interpretà el significat contrastant-ho amb les idees contrarevolucionàries de Curtius i de Charles Maur ras. Fènix o l’esperit de renaixença es podria considerar, segons Martí Monterde, com una reescriptura del pamflet de Curtius en clau catalana, i Estelrich, un Curtius menor amb una funció major a Catalunya, com a representant de la Revolució Conservadora emmarcada en la tradició filològica i humanística. Josefina Salord explorà les relacions i actuacions menorquines de Joan Estelrich —que s’estenen des dels seus anys de formació a l’Institut de Maó i que travessen tota la seva trajectòria intel·lectual i política— mitjançant una nombrosa correspondència mantinguda amb trenta corresponsals, entre els quals destacà Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca), el metge i folkloritsta menorquí que influí en el desvetllament espiritual i catalanista d’Estelrich; Josep M. Ruiz Manent (fill gran d’Àngel Ruiz i Pablo), l’home que el posà en contacte amb Francesc Cambó, el 1917, i que actuà, juntament amb Estelrich, com a ambaixador cultural de Menorca al Principat; i Marçal Pascuchi, amb qui Estelrich tingué Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 213

12/02/15 10:29

214

Llengua & Literatura, 25, 2015

una productiva relació durant els anys 20 i començament dels 30, i qui el rellevà en els estudis sobre el metge i erudit menorquí afrancesat Josep Miquel Guàrdia. Jesús Revelles, amb la comunicació «Missió catalana a Portugal: Joan Estelrich, 1921», contextualitzà el primer viatge d’Estelrich a Portugal el 1919, «acompanyant el Sr. Eugeni d’Ors», en el marc de l’estratègia d’internacionalització d’Expansió Catalana, i analitzà una segona estada l’octubre de 1921 com a membre de la delegació de l’Exposició d’Art Català a Lisboa, en què pronuncià, en portuguès, una conferència sobre Maragall i l’iberisme. En la sessió de la tarda, Andreu Manresa comentà la hiperactivitat del professional de la cultura, reivindicà el caràcter de biografia coral de la seva obra, i agraí la presència a la jornada de la filla de Joan Estelrich i Paulina Pi de la Serra, M. Helena Feliu. Jordi Amat se centrà en les col·laboracions d’Estelrich a la revista Destino, a partir de març de 1946, quan Ignasi Agustí n’era director. Amat qualificà els anys 1944-1946 de marcats per una certa angoixa i incertesa, viscuts de ben a prop pel periodista mallorquí com a intel·lectual favorable al règim. Glossà alguns articles del 1946 i destacà la lucidesa de la reflexió sobre un passat europeu de tradició humanista —liquidat per la Primera Guerra Mundial, per l’ascens dels totalitarismes, per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial—, una reflexió postulada des de la visió d’un europeista convençut i frustrat que combregà obsessivament amb l’ideal paneuropeista, tal com quedà palès en alguns dels articles aplegats posteriorment en el volum Las profecías se cumplen (1948). Arnau Gonzàlez Vilalta analitzà l’activitat del polític durant els anys 30, com a diputat a Corts per Girona, com a catalanista conservador durant la Guerra Civil, i com un dels joves valors amb qui confià Cambó per reconstruir la Lliga arran del canvi de règim el 1931. A partir dels dietaris de 1935, mostrà el desig d’Estelrich d’unir tots els sectors catalanistes en una única formació, i a partir dels inèdits de 1939, il·lustrà les decisions preses en el context de la Guerra Civil, i la incomoditat provocada per les contradiccions viscudes com a intel·lectual a sou, tothora condicionat pel dictum del seu mecenes. Finalment, Manuel Jorba resumí el contingut dels dietaris inèdits, que cobreixen els períodes de l’1 de gener de 1918 al 5 de maig; del 12 de novembre de 1918 al 18 de juny de 1919 (en aquesta data l’autor indica que escriu a part el dietari corresponent al viatge a Portugal), continua el 7 de juliol de 1919 fins al 17 d’agost, i hi ha anotacions esparses alguns dies de novembre de 1919; del 15 de gener de 1920 i del 21 i del 24 de maig de 1920; del 31 d’agost de 1939 al 21 d’octubre; del 14 al 30 de setembre de 1946; de l’1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 30 d’agost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 d’octubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948. Jorba mostrà les oscil·lacions del dietari entre la vida íntima, la reflexió moral i sentimental, i la narració de l’ac tivitat professional dins el context polític i cultural, i incidí especialment en les relacions entre Estelrich i Eugeni d’Ors i el distanciament progressiu, personal però també col·lectiu, amb el mestre; documentà, entre altres, les primeres relacions amb Josep Pla i les cordials relacions amb Josep M. Capdevila, i explicà el Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 214

12/02/15 10:29

Crònica

215

pas d’Estelrich de treballador de la casa Gili a servidor de les plataformes cambonianes d’internacionalització de la cultura catalana. Totes les comunicacions són ara accessibles des del portal de la Universitat de Girona: http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/3419, i està previst que siguin editades, per les Publicacions de la Universitat de València, el 2015. BIBLIOGRAFIA Estelrich (2012): Joan Estelrich, Dietaris, Manuel Jorba (ed.), Barcelona, Quaderns Crema. Garcias Salvà et al. (2010): Maties Garcías Salvà, Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich (Palma - Felanitx, 17, 18 i 24 d’octubre de 2008), Consell Insular de Mallorca – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Jorba (2010): Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries: el fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya», dins Garcias Salvà et al. Pomar (1997): Jaume Pomar (ed.), Miscel·lània Joan Estelrich, Palma de Mallorca: El Tall. Pons (2014): Damià Pons Pons, «Joan Estelrich. Dietaris, ed. de Manuel Jorba (Barcelona, Quaderns Crema, 2012)», Llengua & Literatura, 24, ps. 249-257.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 215

12/02/15 10:29

216

Llengua & Literatura, 25, 2015

LA CENSURA FRANQUISTA A CATALUNYA Laura Vilardell Domènech

Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya laura.vilardell1@uvic.cat

El 21 de novembre de 2013, el Campus de la Torre dels Frares de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya va acollir la jornada «Traducció i censura durant la dictadura franquista». Pel fet d’haver durat tants anys, la censura no ha deixat de ser un tema d’estudi freqüent entre els investigadors de la història cultural del segle xx. Mostra d’això són les aportacions regulars que s’hi fan en diferents publicacions, una de les quals, a més, s’hi dedica de forma monogràfi ca: em refereixo a Represura, editada només en format digital (www.represura.es). La majoria d’aquestes aportacions es nodreixen, bàsicament, de la documentació sobre la matèria conservada a l’Archivo General de la Administración, emplaçat a Alcalá de Henares. Els organitzadors, sensibles a l’interès que la qüestió continua mantenint, van programar diferents sessions amb la participació d’especialistes de diferents grups de recerca: dos de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i quatre d’altres tantes universitats (Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Bar celona, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Glasgow). Entrant en matèria, la Jornada es va encetar amb la conferència d’un convidat excepcional, que va conèixer les restriccions i arbitrarietats censores de primera mà: Josep Massot i Muntaner, director de les Publicacions de l’Abadia de Montser rat, que dissertà sobre «Les traduccions de les PAM i la censura». A continuació, Mireia Sopena (Servei de Publicacions de la UB) va centrar-se en la censura eclesiàstica en les traduccions i les vicissituds d’autors, traductors i sobretot editors per obtenir les autoritzacions pertinents. Tot seguit es va donar pas a les primeres comunicacions, degudes a Eusebi Coromina («La revista Oriflama, una altra víctima del franquisme»), Pilar Godayol («Censura i traducció: El segon sexe, de Simone de Beauvoir») i Teresa Julio («La mort de Danton, de Buchner, o l’eficiència de la censura en la traducció de Carme Serrallonga»), tots tres integrants del grup de recerca “Estudis de gènere: traducció, literatura, història i comunicació” de la UVic-UCC. A continuació, Enric Gallén (UPF) va presentar una ponència sobre «Censura i moral. De la difusió i traducció de textos dramàtics en temps de postguerra». La sessió de la tarda es va obrir amb la tercera ponència, a càrrec de Jordi Jané-Lligué (UAB) i titulada «La traducció de narrativa dels anys 60 i la censura». La va seguir el segon torn de comunicacions, presentades per Montse Caralt Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 216

12/02/15 10:29

Crònica

217

(«Inquietud: sobreviure la censura»), Manuel Llanas («Estratègies d’un editor. Josep M. Cruzet i la censura») i Laura Vilardell («La col·lecció Isard, de l’editorial Vergara, i la censura»), tots tres integrants del grup de recerca «Textos literaris contemporanis: estudi, edició i traducció» de la UVic-UCC. La jornada es va cloure amb una conferència de Jordi Cornellà-Detrell (Universitat de Glasgow) sobre «Comercialització i censura del llibre en català als anys 60». Tot plegat, doncs, unes deu hores de sessions que varen permetre, d’una banda, contextualitzar històricament l’actuació censora i, de l’altra, aprofundir en el coneixement dels seus mecanismes i, en especial, de les vicissituds patides per autors, editors i traductors per poder-la franquejar.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 217

12/02/15 10:29

218

Llengua & Literatura, 25, 2015

II COL·LOQUI INTERNACIONAL MIQUEL MARTÍ I POL Montse Caralt i Sagalés Universitat de Vic montserrat.caralt@uvic.cat

Del 17 al 19 d’octubre de 2013 es va celebrar a Barcelona, Vic i Roda de Ter el II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol, organitzat per la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, el Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura de la FETCH i el Grup consolidat de recerca Textos Literaris Contemporanis: estudi, edició i traducció (2009SRG736) de la Universitat de Vic, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Ajuntament de Roda de Ter, la Fundació Miquel Martí i Pol, la Biblioteca Bac de Roda i l’Associació d’Amics Miquel Martí i Pol, i amb el suport de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, l’Oficina de Gestió Cultural de la Universitat de Vic i el Departa ment de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb motiu del desè aniversari de la mort del poeta, i catorze anys després d’haver-li dedicat el primer «Col·loqui Miquel Martí i Pol: 1948-1998, cinquanta anys de poesia» (Universitat de Vic, 1999), se’n va convocar una segona edició centrada en analitzar la trajectòria literària martipoliana, la inserció de l’autor en els corrents estètics de la seva època i la recepció de la seva obra, a través de conferències i comunicacions estructurades en tres grans línies temàtiques: i. Miquel Martí i Pol. L’escriptor, ii. Miquel Martí i Pol. La projecció i iii. Miquel Martí i Pol i la seva època. Context literari, social i polític. La conferència inaugural, que va tenir lloc d’una manera volgudament simbòlica a la capital, i concretament a l’Institut d’Estudis Catalans com a institució científica compromesa amb l’àmbit lingüístic català, va anar a càrrec del cantautor Lluís Llach, que es va referir als records d’autoexigència que conservava del poeta i a la gran qualitat humana de la seva obra. A la tarda, el professor Jaume Aulet (Universitat Autònoma de Barcelona) va intervenir amb «Miquel Martí i Pol, poeta», una conferència focalitzada en la tipologia del llenguatge utilitzat per l’autor en els seus textos poètics. Tot seguit, es va debatre sobre la «transcendència social i cultural» de l’obra de Martí i Pol en una taula rodona amb aportacions basades en diverses experiències personals de Miquel Desclot, Ramon Besora i Montserrat Tura, i amb Llorenç Soldevila (Universitat de Vic) com a moderador. Posteriorment es van presentar les comunicacions, centrades en la segona línia temàtica del col·loqui, d’entre les quals podem destacar la perspectiva sobre «La qüestió de l’autenticitat en la poesia obrera de Miquel Martí i Pol» d’Ofir Feuerstein, el qual va venir expressament des de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 218

12/02/15 10:29

Crònica

219

L’endemà, i ja en el marc de la Universitat de Vic, es va inaugurar l’exposició itinerant, feta amb motiu del col·loqui, «De Paraules al vent a La fàbrica: creació, evolució i publicació dels primers poemaris de Miquel Martí i Pol», comissariada per Roger Canadell (Universitat Oberta de Catalunya) i Montse Caralt (Universitat de Vic). En l’exposició es mostraven i s’analitzaven diversos documents originals del fons personal del poeta. Després, M. Carme Bernal (Universitat de Vic) va descriure i comentar l’acte enregistrat per Anton Granero en format súper 8 d’«Ara és demà. Setmana popular Miquel Martí i Pol (21-18 de maig de 1978)». El torn de comunicacions es va desenvolupar al voltant de la projecció i recepció de l’obra, amb la traducció dels poemes de l’autor en altres llengües i la seva inclusió en antologies poètiques com a temes més tractats. Seguidament, l’especialista en teoria de la literatura Enric Sullà (Universitat Autònoma de Barcelona) va dissertar sobre «La canonització de Miquel Martí i Pol» en una ponència en què va parlar dels condicionants i del procés pel qual un autor ha de passar per arribar a assolir la canonització. En darrer lloc, es va desenvolupar la segona taula rodona del col·loqui, centrada en Martí i Pol i el «context literari i el món de l’edició». Van intervernir-hi, com a editors de l’obra del poeta, Ricard Torrents, Ramon Balasch, Francesc Vallverdú i Àlex Broch (moderador). El dissabte, el col·loqui es va traslladar al poble natalici del poeta, amb la intenció de connectar l’àmbit acadèmic amb el civil i obrir, així, l’acte als conciutadans. Després d’una visita comentada per la Biblioteca Bac de Roda, on es conserva el llegat de l’autor, a càrrec de les responsables de l’espai Núria Aguilar i Mercè Franquesa, Ferran Carbó (Universitat de València) va comparar i analitzar els inicis poètics de Martí i Pol i del valencià Vicent Andrés Estellés en una ponència centrada en l’estudi de l’obra i la vida d’ambdós autors durant el període de 1944 a 1953. Finalment, la conferència de clausura la va fer l’escriptor David Castillo amb «Tot el que visc», el qual va resseguir la personalitat literària del poeta i la seva conversió en una figura pública. Per últim, i durant els parlaments de l’acte de clausura protagonitzat per l’alcalde de Roda de Ter, Jordi Serra, i el president del comitè científic, Ricard Torrents, es van apuntar les primeres conclusions del col·loqui, especialment la vàlua del llegat documental que ha permès nodrir moltes de les investigacions presentades. Ja per acabar, a la tarda, Ramon Martí i Pol va guiar la ruta literària Miquel Martí i Pol, amb recitacions poètiques pels diversos indrets literaris de Roda de Ter.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 219

12/02/15 10:29

220

Llengua & Literatura, 25, 2015

ELS NORANTA ANYS DE JORDI CARBONELL Maria Paredes Baulida

Institut Menorquí d’Estudis mariaparedes@telefonica.net

El dia 23 d’abril del 2014, el mateix dia del seu sant, Jordi Carbonell de Ballester complia noranta anys. Moltes són les persones i institucions que l’han homenatjat enguany per aquest motiu, tot recordant les fites d’una trajectòria vital que, sens dubte, està essent fonamental en la història de la nostra cultura i del nostre esdevenidor com a país. Tot i ser aparentment aliè a l’aniversari, el primer guardó que se li concedí, el Premi Dignitat 2013 (15-I-2014) —compartit amb el músic Josep Soler Sardà i amb les germanes de Salvador Puig Antich—, esdevingué un primer reconeixement a la seva tasca científica en els àmbits de la filologia i de la història de la llengua catalana i un premi a la seva constant i exemplar actitud cívica en la defensa dels drets nacionals. Després, la revista Serra d’Or (núm. 651, març del 2014) li oferí un dossier intitulat «Jordi Carbonell, noranta anys» (ps. 20-32) format per tres articles: el primer, degut a Maria Paredes, sobre les aportacions de Jordi Carbonell a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes; el segon, d’Àlex Broch, sobre el seu vessant com a assagista i crític teatral i el tercer, de Josep-Lluís CarodRovira, sobre «l’home nacional», un testimoni personal i ple d’emoció sobre el tarannà personal de Jordi Carbonell (i d’Hortènsia Curell, companya excepcional) i sobre els episodis més notoris de la seva lluita i del seu compromís amb el país. Diversos mitjans es feren ressò del doble homenatge que se li va retre a La Seca - Espai Brossa (dies 2 i 3-IV-2014) amb motiu de l’estrena de Lucrècia, de Joan Ramis i Ramis, la tragèdia neoclàssica catalana que ell va redescobrir durant els anys seixanta. Durant l’acte del dia 2, a la sala Palau i Fabre, davant la seva família, amics i representants de diverses institucions, alguns parlaments tractaren sobre les aportacions de Jordi Carbonell a la crítica teatral i a l’estudi del teatre català del xviii: després una breu presentació d’Hermann Bonnin, Àlex Broch resseguí tot el camí de la recerca que dugué Carbonell des del fons Rull a les biblioteques menorquines, on descobrí els manuscrits originals de Joan Ramis; Maria Paredes se centrà en els seus estudis sobre la tragèdia neoclàssica i en el tema i la finalitat de Lucrècia, i Sergi Marí, director de l’obra, parlà de la primera posada en escena per al gran públic d’aquesta obra, escrita en català el 1769, en una Menorca sota la dominació britànica, fora del domini castellanitzant dels Borbons. L’acte finalitzà amb la representació, molt aplaudida, d’un fragment de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 220

12/02/15 10:29

Crònica

221

l’obra, un dels diàlegs cabdals entre Tarquino i Lucrècia, que fou brillantment comentat per Jordi Carbonell, el qual lloà la direcció en la dramatúrgia de Sergí Marí i l’especial aportació dels actors per haver aconseguit fer vibrar el públic del segle xxi a través d’un recitat lleuger, gens amanerat, dels versos alexandrins tant propis del teatre culte dels segles xvii i xviii. Jordi Carbonell estigué també convidat a la primera representació completa de l’obra, el dia 3, a la Sala Leopoldo Fregoli (excel·lent la direcció de Sergi Marí i la interpretació de Queralt Albinyana, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Enka Alonso, Blai Llopis i Àlvar Triay). En una entrevista posterior (Sílvia Marimon, Ara, 3-IV-2014), Jordi Carbonell recordava el drama de la romana Lucrècia, esposa fidel de Col·latino, violada per Sext, fill del tirà Tarquino, i la transcendència col·lectiva d’aquest acte: una revolta que acabà amb la tirania i donà pas a la república. Recordava també una de les frases del primer acte: «Vida sens llibertat no és vida, sí que és mort», que ell acostumava a recitar en ple franquisme. En una segona entrevista (Griselda Oliver, Núvol, 18-IV-2014) aclaria que darrere aquestes paraules s’amaga un clam de llibertat que prové dels ideals de la Revolució francesa, i que és també un clam contra la tirania. Finalment, l’Institut d’Estudis Catalans li va retre homenatge (10-VI-2014) en un acte d’especial significació, ja que Jordi Carbonell està unit a la institució de fa molts anys: havia treballat l’any 1946 a la Secretaria General de l’IEC —llavors ubicada a Gran Via 600— primer com a secretari redactor, quan Ramon Aramon era Secretari General, després com a Secretari adjunt (1984-1989) i com a membre de la Secció Filològica. Isidor Marí va recordar-ne els inicis: «Des d’aquest petit reducte clandestí es va encendre i escampar la flama de la resistència cultural del primer franquisme. Una flama que Jordi Carbonell va promoure i alimentar amb entusiasme incansable des d’aquell moment i fins al dia d’avui.» Tots els membres de l’IEC assistents a l’acte, dirigit pel president Joan Domènec Ros, van homenatjar-lo, a més, amb la presentació del llibre L’obra de Joan Roís de Corella (Fer rando (2014) que aplega els seus estudis sobre l’autor valencià; Jordi Carbonell el va dedicar a la memòria de Ramon Aramon, el qual —segons va dir— li ensenyà a sentir el País Valencià com a part de la seva pàtria. Aquests són alguns dels homenatges que se sumen a molts altres que ha rebut Jordi Carbonell al llarg de la seva vida, en reconeixement de la vàlua de les seves recerques en l’àmbit de la llengua i la literatura catalanes, de la seva tasca com a assagista i crític teatral, de la docència, tots aquests, aspectes indestriables de l’afany de servei a un país que sempre ha volgut normal, i que han estat congruents amb la seva actitud de ciutadà i home d’acció. Recordem que, a Prada de Conflent, la Universitat Catalana d’Estiu li va retre homenatge el 19 d’agost de 1989; a Menorca, el 8 de novembre de 1991, «Homenatge a Jordi Carbonell» a l’Ateneu de Maó; la Universitat de Càller li oferí la Miscellanea in onore del Prof. Jordi Carbonell (4 vols., 1992), i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l’Institut Menorquí d’Estudis i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat la Miscel·lània Jordi Carbonell (5 vols., 1991-1993). I, com no podia Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 221

12/02/15 10:29

222

Llengua & Literatura, 25, 2015

ser d’altra manera, ha estat premiat amb els màxims guardons que atorguen les nostres institucions, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1984) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2002), i també la Taula d’Or, la més gran distinció que atorga el Consell Insular de Menorca (2010). Però, a tots aquests reconeixements institucionals, cal afegir-n’hi molts d’altres d’individuals, ja que Jordi Carbonell no s’ha limitat a obrir nous camins que han canviat la nostra percepció sobre determinades etapes de la nostra història cultural i literària, sinó que, com a bon mestre, ha marcat la pauta, amb una gran generositat, a tots aquells que volguessin, a través de la recerca i l’edició de textos, seguir-los. BIBLIOGRAFIA Ferrando (2014): Antoni Ferrando (ed.), L’obra de Joan Roís de Corella, Universitat de Santa Barbara, IVITRA, IEC.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 222

12/02/15 10:29

Crònica

223

JOSEP VALLVERDÚ, PASSEIG D’ANIVERSARI. VALLVERDÚ AL MÓN Gemma Fabregat Palau Bellvís g.fabregat88@gmail.com

L’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) organitzà al llarg del 2013 el cicle de conferències «Josep Vallverdú, passeig d’aniversari. Vallverdú al món» en reconeixement a l’escriptor i traductor lleidatà. Amb l’avinentesa de la celebració del seu 90 aniversari, i amb l’objectiu de donar a conèixer arreu l’extensa obra vallverduniana, els actes es varen dur a terme en una desena de pobles i ciutats del territori catalanoparlant. El cicle començà al gener a Lleida, coincidint amb la presentació del dietari Però plou poc (Pagès, 2012). Els mesos següents l’homenatge tingué lloc a Tarragona, Girona, Barcelona, Andorra la Vella, Calaceit, Maó, Prada de Conflent i l’Alguer. En cadascun d’aquests indrets s’abordà un aspecte diferent de la vida o obra del polifacètic intel·lectual: «La llengua com a eina d’ofici»; «Josep Vallverdú, l’home»; «L’assaig i la literatura del jo»; «Josep Vallverdú, traductor» o «La literatura infantil i juvenil» són els títols d’algunes de les conferències. El 20 de juny el pati de l’IEI acollí un emotiu acte central en què es presentà Relats per al Passeig (Pagès, 2013), i el gener del 2014 es va cloure el cicle amb «El mestratge», a les Borges Blanques, on Vallverdú va treballar com a professor durant prop de vint anys. Al marge de l’homenatjat, als actes hi va participar una extensa nòmina de professionals de diversos àmbits. Alguns d’ells són els periodistes Toni Puntí, Josep Maria Puyal, Josep Ramon Correal, Mònica Terribas i Vicent Partal; els filòlegs Josep Murgades, Joan Veny, Gemma Rigau, Joaquim Molas i Joaquim Mallafrè; i els escriptors Pau Faner, Ponç Pons, Maite Salord, Antoni Arca i Vidal Vidal. A més de Joan Reñé (Diputació de Lleida) i Josep Maria Solé i Sabaté (IEI), també hi varen prendre part representants de les diferents institucions col·laboradores: Salvador Giner (Institut d’Estudis Catalans), Muriel Casals (Òmnium Cultural), Joan Francesc Mira (Acció Cultural del País Valencià), Jaume Mateu (Obra Cultural Balear), José Miguel Gràcia (Associació Cultural del Matarranya) i Andreu Bosch (Institut Ramon Llull), entre altres. Josep Vallverdú és conegut sobretot per Rovelló (1969), però a més de la nar rativa infantil i juvenil també ha conreat la prosa, la poesia, el teatre, l’assaig i ha traduït autors tan diversos com Jean Piaget, Gianni Rodari, Jack London, Edgar Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 223

12/02/15 10:29

224

Llengua & Literatura, 25, 2015

Allan Poe o Oscar Wilde. Els darrers anys ha conreat principalment la literatura del jo. Amb una trajectòria de més de dos-cents títols, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) i el nomenament Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2004), actualment és un dels literats ponentins amb una major projecció en la literatura catalana.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 224

12/02/15 10:29

Crònica

225

II CONGRÉS DE GEOGRAFIES LITERÀRIES Llorenç Soldevila i Balart Universitat de Vic llorenc.soldevila@uvic.cat

Els dies 24, 25 i 26 d’abril es va celebrar el II Congrés Internacional de Geografies Literàries organitzat pel Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura i el Grup de recerca «Textos literaris contemporanis: estudi, edició i traducció» de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic. La participació de comunicants va arribar a 65 i s’hi van inscriure 160 persones. Comptàrem amb la participació de representants de la majoria d’universitats dels PPCC, de professorat d’instituts de Sabadell, Aldaia i Fraga i representants de les Universitats do Minho i Nova de Lisboa, de Zagreb i de les de Múrcia i Santiago de Compostel·la. La conferència inaugural va anar a càrrec del doctor Joan Nogué de la UdG i la de cloenda, de Gaspar Valero, professor de la UIB. Totes dues, igualment que la ponència del doctor Jordi de San Eugenio, en la línia temàtica de «Marques territorials i promoció patrimonial i turística». Les altres dues ponències, a càrrec de la doctora Glòria Bordons, de la UB, i la de Joan Garí, sobre la presència de Joan Brossa a Europa i un nou viatge literari pel País Valencià, estigueren més lligades a la segona línia congressual: «Universos literaris». Comptàrem amb el mestratge de Joaquim Molas, que conversà amb Llorenç Soldevila sobre el paisatge i la literatura, en un format nou que no s’estila en els congressos. Pel que fa a la tercera línia temàtica del congrés, «Propostes i experiències didàctiques», cal destacar, a banda de les interessants aportacions de mestres i professors de centres de Primària i Secundària, els tallers que s’organitzaren a l’escola La Sínia amb una vintena d’estudiants de grau de magisteri i de màster de la Universitat de València. En l’àmbit de les activitats complementàries cal destacar el sopar congressual de dijous a la nit, amenitzat amb un concert del grup El cau del llop i les rutes literàries que es dugueren a terme pel Vic històric (el divendres al vespre) i pel Folgueroles verdaguerià (dissabte al migdia). El III Congrés se celebrarà la primavera del 2016 a Barcelona organitzat per la Universitat de Barcelona. Arran del congrés s’ha activat la pàgina web Geografies literàries 3.0 que farà de finestral de totes les experiències que les tres universitats que li donen suport (Barcelona, València i Vic) vagin generant entre congrés i congrés. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 225

12/02/15 10:29

226

Llengua & Literatura, 25, 2015

II SIMPOSI SOBRE L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA I LA LITERATURA CATALANES Amanda Ulldemolins Subirats

Universitat Autònoma de Barcelona amanda.ulldemolins@gmail.com

Amb el títol «Quin futur volem? Perspectives i propostes» el dia 11 d’octubre de 2013 va tindre lloc, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, el II Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i coordinat per Daniel Casals i Francesc Foguet. En aquesta segona edició, englobada en el marc de la commemoració del centenari de les Normes ortogràfiques, es volia reflexionar sobre les perspectives de futur en l’ensenyament en una hipotètica Catalunya independent. Els temes que es van debatre es van estructurar en tres eixos: 1) la comparació de legislacions estatals sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura; 2) la proposta de currículums educatius de països propers que servisquen de referència i 3) el suggeriment de paradigmes metodològics docents tant en llengua com en literatura. En la conferència inaugural, titulada «Que escampi el seu perfum! La llengua com a jardí de delícies», Narcís Comadira va cavil·lar, a partir d’un text digne de ser recordat, sobre la llengua i la literatura, íntimament lligades, i es va servir de la imatge de la gramàtica com a jardí per mostrar com hauria de ser l’ensenyament de la llengua. Així, segons el poeta, cal introduir els alumnes dins aquest verger meravellós mitjançant la lectura, l’únic vehicle possible, i deixar que aquesta escampe el seu perfum. El tret de sortida a les ponències el va donar Eva Pons, professora de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona (UB) i experta en dret lingüístic, amb la interessant i necessària conferència «Aspectes jurídics de l’ordenació curri cular de la llengua literatura», en què va exposar els models lingüístics dels currículums educatius de Suïssa, Finlàndia, Bèlgica i l’Estat espanyol. En aquest darrer territori, l’actuació jurídica se situa en una línia mitjana de centralització ja que només reconeix una llengua oficial que comparteix cooficialitat segons la comunitat autònoma que siga i provoca, també, una tensió de competències a l’hora de crear el currículum educatiu, a causa de la manca de poder d’actuació de les comunitats. La conferència següent, «El currículum de literatura. Del batxillerat a la universitat», va anar a càrrec de Pere Martí, catedràtic de llengua i literatura a l’en Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 226

12/02/15 10:29

Crònica

227

senyament secundari obligatori (ESO) i expert en literatura infantil i juvenil, i de Jaume Aulet, professor de la UAB i excoordinador de les proves d’accés a la universitat (PAU). Martí va explicar que, amb el pas dels anys, el que ha canviat no ha estat el currículum de llengua i literatura a l’ESO i el Batxillerat, sinó la seua aplicació. Aulet, per la seua banda, va posar sobre la taula tres fets que poden connectar l’ESO i la universitat. Primerament, va plantejar un canvi en el model de les PAU en què la presència de la literatura en la prova comuna és irrisòria. Pel que fa al màster de Formació de Professorat d’Educació Secundària, va alertar, com ja han anat apuntant molts alumnes, que s’hi ensenyen coses poc útils i inadequades, amb un llenguatge pseudopedagògic que resulta costós per a l’alumne i per a la universitat pel temps que s’hi ha d’invertir. En darrer terme, va exposar la problemàtica que representa el pas dels estudis de llicenciatura als de grau i el boom dels graus combinats, en què, a causa de l’heterogeneïtat dels interessos dels estudiants, s’ha hagut de reduir el nivell d’exigència i convertir primer en un curs d’orientació. Així —va concloure—, els alumnes arriben als màsters amb poca preparació acadèmica i amb mancances metodològiques. Tot seguit, Jordi Ginebra, professor de la Universitat Rovira i Virgili, va ser l’encarregat de presentar la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana, des de la qual es vol impulsar, difondre i prestigiar els estudis de llengua i literatura catalanes. Després d’una pausa, la jornada va continuar amb Gràcia Jiménez, membre d’Escola Valenciana i professora de secundària, amb «La situació del català a l’ensenyament secundari al País Valencià. Balanç i prospectiva», que ens va permetre conèixer de primera mà la polièdrica situació actual del món educatiu al País Valencià. En primer lloc, va explicar que la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià consagra la dualitat del territori dividint la zona històricament castellanoparlant —l’interior— de la zona catalanoparlant —el litoral—, atès que suprimeix l’obligació de cursar el valencià en les poblacions on no és històricament parlat. La controvèrsia naix quan, en la zona del litoral, si es demana, hi ha l’opció de no rebre cap matèria en català. Des de l’arribada del Partit Popular a les Corts Valencianes el 1995, la presència del valencià a les aules s’ha anat reduint per mitjà d’actuacions com el Decret Plurilingüe 27/2012, de 3 d’agost, del Consell, pel qual es regula el plurilingüisme en l’ensenyança no universitària al País Valencià, que proposa el català, el castellà i l’anglès com a llengües vehiculars a l’escola, en les mateixes condicions, des de l’Educació Infantil. Pel que fa als programes plurilingües vigents, es creen dos programes lingüístics progressius, un model que assegura la destrucció per zones de predomini lingüístic que va establir la llei del 1983. Així, és el Projecte Lingüístic del Centre, en cada cas, el que determina la llengua en què s’impartiran les assignatures. Tot i això, el futur, l’escletxa de la llei, és la universitat, un àmbit que no està regulat i que, en paraules de Jiménez, s’ha de convertir en el puntal del català al País Valencià. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 227

12/02/15 10:29

228

Llengua & Literatura, 25, 2015

La ponència següent, «La llengua a l’Educació secundària: reflexions i propostes», va anar a càrrec de Montserrat Vilà i Xavier Fontich, professors de la UAB, que van desgranar vuit punts sobre què suposa l’aprenentatge de llengües dins l’aula. Cal tindre present la dimensió social de la llengua, la gramàtica, el currículum educatiu, la pràctica reflexiva, és a dir, compartir el coneixement del docent amb els alumnes, l’organització de l’aula, els materials, el procés cognitiu i, finalment, les emocions, és a dir, la motivació dels estudiants. Margalida Pons, professora de la Universitat de les Illes Balears (UIB), amb la intervenció titulada «De l’habilitat lectora a la cultura lletrada: reflexions sobre l’aplicabilitat d’un model competencial progressiu als estudis literaris», va presentar algunes de les reticències freqüents que suscita l’ensenyament per competències i va intentar esvair-ne els dubtes. Així, va explicar que les competències generen individus aptes i competitius al mercat laboral, però el camp literari, en canvi, es regeix per unes regles pròpies, per uns valors no econòmics, el reconeixement dels quals li atorguen, a la literatura, els seus iguals. Segons Pons, ens hem de plantejar si volem ensenyar literatura o ensenyar en la literatura. El capital cultural —va concloure— és més important al camp literari que a l’educatiu. En la taula redona «Quin futur tenim a Europa?», moderada per Josep Martines, membre de l’IEC i professor de la Universitat d’Alacant (UA), els ponents havien de contestar tres qüestions: 1) quins canvis creien que hi hauria en l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes en una Catalunya independent; 2) quin estatuts pensaven que hauria de tindre el català en aquest estat i, 3) quina repercussió tindria en la resta de Països Catalans. Albert Bastardas, professor de la UB, va exposar que cal tindre en compte l’alt grau d’ús del castellà a casa nostra i preguntar-se de quin estatus hauria de gaudir dins el nou estat. Per una banda —va explicar—, el català està infravalorat respecte al castellà i, com a comunitat, tenim por que el bilingüisme oficial ens porte a la substitució definitiva. No obstant això, va apuntar, com era necessari, que cal saber que les causes de la substitució no són les mateixes que les del bilingüisme i que, actualment, hi ha moltes comunitats plurilingües on s’ha conciliat el poliglotisme individual. De fet, va insistir, molt encertadament, en la idea que el pal de paller és la llengua comuna, d’interrelació, que en aquest cas ha de ser el català, perquè és la llengua legítima per fer aquest paper. A continuació, Rosa Calafat, professora de la UIB, proposava mirar què tenim per després poder dir què volem ser. La primera pregunta la va contestar a partir d’una metodologia molt original, indicativa i interessant: va revisar els llibres de text de l’alumnat de tercer d’ESO per saber l’ús que es dóna a les paraules propi i nostre, elements que creen, des de l’escola, un imaginari col·lectiu i que limiten geogràficament l’àmbit català. La conclusió final que va extraure és que hi ha una confusió entre els termes país, regió i comunitat autònoma. Així, pel que fa a la segona pregunta, segons Calafat l’estatus que hauria de tindre el català dependria de la capacitat com a país de construir models i imaginaris que contesten les preguntes què i qui som per encomanar-ho a tothom. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 228

12/02/15 10:29

Crònica

229

El següent a tindre el torn de paraula va ser Antoni Dalmases, professor de l’IES Pau Vila de Sabadell, que va reflexionar sobre el paper del mestre a l’aula, una figura que, per ell, és el veritable pilar de l’ensenyament. Defugint de teories va explicar que la faena d’un bon docent és ensenyar a llegir, escriure, parlar i pensar. Per Damià Pons, professor de la UIB i membre de l’IEC, el règim lingüístic en un estat sobirà ha de tindre en compte la situació real de la llengua. Com va apuntar, actualment, el català és la llengua minoritzada i l’escola, per tant, hauria de tindre una funció revitalitzadora. Sobre aquesta qüestió, va apuntar que Catalunya, a diferència del País València i de les Illes Balears, ha pogut fer el seu ordenament lingüístic a les aules i va denunciar la instrumentalització política de la presència de la llengua en el sistema educatiu per part del PP. En darrer terme, Miquel Àngel Pradilla, professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i membre de l’IEC, va plantejar, a propòsit de la primera pregunta, la creació d’un model de qualitat multilingüe, considerat com una peça més que porta a la normalitat lingüística. Pel que fa a la segona qüestió, i distanciant-se una mica de l’opinió dels seus companys, va afegir que el català ha de ser la llengua preeminent en les institucions i en la comunicació intergrupal i que el castellà ha de tindre un reconeixement, ni que siga simbòlic, en la legislació, en la qual hi pot haver distribució de funcions entre totes dues llengües. En la conferència de cloenda, Josep Maria Terricabras, catedràtic de filosofia a la Universitat de Girona (UdG) i membre de l’IEC, va parlar de la importància del llenguatge per a la comunicació i de les seues múltiples funcions en «Diguem el nom sense cap por», un elogi a tot allò que ens proporciona la llengua. Segons Terricabras, un parlar humà és humà només quan forma part d’una manera de viure. La importància i l’interès d’aquest II Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes s’entenen quan l’emmarquem dins de la realitat social, política i cultural que capitaneja el canvi de rumb català. Amb l’oportunitat de crear un estat amb les nostres pròpies regles naix la necessitat de decidir com volem que les noves generacions aprenguen, coneguen i estimen la llengua del país. Així, era el moment idoni per congregar els experts en la matèria, els que treballen dia a dia amb la llengua i amb la literatura des de l’institut i des de la universitat, per conèixer la situació educativa actual dels territoris dels Països Catalans i, amb la vista posada al futur però partint del present, proposar canvis i fixar models. Com va dir Comadira en la conferència inaugural, «no hem de dissociar mai la llengua de la vida, com més la coneixem, més som». Les ponències del simposi es poden veure a la videoteca de l’IEC: videoteca. iec.cat/entrada.asp?v_id=423

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 229

12/02/15 10:29

230

Llengua & Literatura, 25, 2015

IV COL·LOQUI INTERNACIONAL «LA LINGÜÍSTICA DE POMPEU FABRA» Elga Cremades i Cortiella Universitat Rovira i Virgili elga.cremades@urv.cat

El Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i l’ERLEU (Equip de Recerca en Llengua, Estructura i Ús de la Universitat Rovira i Virgili) organitzen, cada cinc anys, un col·loqui internacional al voltant de la figura de Pompeu Fabra. La primera edició va tenir lloc l’any 1998, amb motiu del 50è aniversari de la mort de qui va ser el codificador del català modern; l’any 2003 se’n va celebrar una segona edició, motivada per l’èxit científic i les perspectives que s’havien obert cinc anys abans; el 2008, el Col·loqui es va consolidar com a fòrum de reflexió de referència per a professionals i estudiosos de la llengua catalana. I, del 18 al 20 de novembre de 2013, es va dur a terme el IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Una vegada més, la trobada va assolir l’objectiu d’oferir un programa que superés plantejaments estrictament hagiogràfics i revisés des del punt de vista científic i acadèmic els diversos aspectes de l’obra de Fabra, les coordenades històriques que la van fer possible i la seva vigència en l’àmbit de la planificació lingüística actual. Així, al llarg dels tres dies de col·loqui es van presentar trenta-tres comunicacions sobre qüestions de lingüística, sociolingüística i historiografia lingüística vinculades al gramàtic català, a més de ponències com «Viure Fabra a partir dels cursos orals», a càrrec de Maria Rosa Lloret (Universitat de Barcelona), «La inseguretat lingüística i el model de llengua de l’ensenyament al País Valencià», de Josep M. Baldaquí (Universitat d’Alacant i Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) o «El valor comunicatiu de la llengua. Un criteri per a la gestió de la variació lingüística en la varietat formal de la llengua catalana», de Miquel-Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili i Institut d’Estudis Catalans). D’altra banda, el comitè organitzador va voler aprofitar l’ocasió per commemorar el centenari de la promulgació de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, motiu pel qual el programa va incloure una taula rodona titulada «Les normes ortogràfiques: immobilisme o renovació?» i la ponència inaugural «L’ortografia de la llengua catalana entre els segles xx i xxi», a càrrec de Mila Segarra (Universitat Autònoma de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans). I, per incorporar una dimensió contrastiva amb altres codificacions i processos d’estan dardització, els professors Nikola Vuletić (Universitat de Zadar) i Jurgen Erfurt Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 230

12/02/15 10:29

Crònica

231

(Universitat Goethe, Frankfurt am Main) van abordar, respectivament, les experiències serbocroata i quebequesa (en el marc del francès). Tot plegat va conformar una reflexió global i multidimensional sobre l’objecte d’estudi del col·loqui, cosa que va permetre que investigadors i professionals dels àmbits de la lingüística, la sociolingüística, la planificació lingüística i la lingüística aplicada gaudissin d’uns dies intensos de treball i de debat.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 231

12/02/15 10:29

232

Llengua & Literatura, 25, 2015

CRÒNICA ESSENCIAL DE L’ANY ESPRIU Xavier Bru de Sala

Comissari de l’Any Espriu xavier@brudesala.cat

Va ser el Govern, per iniciativa del conseller Ferran Mascarell, que va prendre la decisió, la primavera del 2012, de convertir el centenari de Salvador Espriu en un esdeveniment cultural i cívic de primera magnitud. Quan el conseller m’ho va plantejar i em va proposar la responsabilitat de ser comissari general, vaig acceptar tot d’una. Per dues raons ben diferents, cada una de les quals bastava per dir que sí, no hi havia lloc pel més mínim dubte. La primera, que li devia a l’Espriu, pels anys d’amistat, o més aviat de pacient mestratge, en la meva joventut. Les hores que va arribar a perdre amb mi, el que em va explicar i ensenyar, la forma indirecta i amable d’inquirir, d’examinar i de posar deures per a la pròxima visita, les expansions que es permetia al meu davant i, per damunt de tot, l’afecte que li vaig professar i que d’alguna manera em sembla que va ser correspost. Ho vaig comprovar, si més no, per la immediatesa amb què em rebia cada cop que jo li trucava. L’endemà o l’endemà passat em dedicava unes quantes hores, gairebé sempre des de mig matí fins a mitja tarda, sense altra pausa en la conversa que una breu telefonada a la seva cunyada per advertir-la, amb la seva proverbial i pulcra educació, que la visita s’allargaria i no hi aniria a dinar. La gana passada els primers cops, després ja esmorzava fort, es compensava amb escreix pel privilegi d’aprendre prop d’ell. L’allau de records em va empènyer, més imperatiu que un acte reflex, mandat d’una força superior, a dir que sí sense pensar-hi. La segona raó, també d’ordre personal però menys íntim, és que mai no he sabut dir que no a una proposta de col·laboració del govern del meu país. Tant si em venia de gust com si no, i això m’ho reservo, he estat director general a Cultura i he presidit el primer CoNCA. En el primer cas, per pocs anys, fins que vaig considerar que ja no podia aportar altra cosa que gestió. En el segon per pocs mesos, fins a constatar que el segon tripartit havia concebut i legislat el CoNCA com a simulacre inoperant de Consell de les Arts i tenia la ferma voluntat de no rectificar. En aquesta tercera i qui sap última ocasió, el comissariat de l’Any Espriu, l’encàrrec era per dos anys de plena dedicació, amb oficina, un equip que havia de formar i gairebé sense pressupost específic. L’Any Espriu va començar pel lema: «Ens mantindrem fidels». Tres paraules que contenen tota la càrrega, sense que sigui imprescindible especificar les que segueixen i el lector deu tenir gravades a la memòria, sinó al cor: «...per sempre més al servei d’aquest poble.» Només cal repetir aquests deu mots amb lentitud Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 232

12/02/15 10:29

Crònica

233

per comprendre-ho. És per això que persistim, amb major o menor encert, amb major o menor grau de discòrdia però amb una inesborrable determinació, en la dedicació a la cultura que el geni de Ramon Llull va situar entre les primeres de l’Europa naixent. Es tractava en primer lloc, segons el meu criteri, de transmetre aquest, més que missatge, mandat, a la ciutadania. No als membres de la tribu que ja ho sabien, no tan sols als lectors o als espectadors de les seves obres, no als que havien escoltat Raimon i tants altres cantants, sinó a tants milions de catalans com fos possible. Una minúscula anècdota, que va explicar una senyora d’Arenys, ja força gran, demostra com el propòsit va aconseguir un èxit si més no parcial. A un dels primers trams de la Via Catalana del 2013, que començava pel sud, aquesta senyora es va trobar agafant la mà d’una veïna, no arenyenca sinó de la Noguera, que li va demanar d’on era. En sentir la resposta li va somriure: «Ah, Sinera!». En tota la seva ja llarga i viatjada existència, mai s’havia trobat amb un català que no fos del Maresme, o professor, i encara, que sabés el nom espriuà d’Arenys. Tot seguit, reprenent el fil i amb l’oficina en marxa, calia formar un equip, amb l’única condició que es tractés de funcionaris del departament de Cultura que s’avinguessin a canviar la feina per una de més intensa. Que el poeta i gestor cultural Gabriel Planella s’avingués a fer d’adjunt al comissari va ser, més que fortuna, autèntica conjunció astral. Sense ell no hauríem arribat ni la meitat de lluny. Dels altres col·laboradors, Blanca de Semir, molt més que a la secretaria, Lluís Marrasé, personatge clau en el món de la música, i Sergi Seguí, que es va ocupar de la comunicació, sols puc dir que hi van posar tanta professionalitat com entusiasme, fins i tot diria passió. Potser no sóc només jo que se sent en deute amb Espriu, vaig pensar a propòsit de tots ells i, més endavant, en innombrables ocasions. De manera simultània al nomenament oficial i a les comissions Impulsora i Executiva, presidides pel president de la Generalitat i el conseller de Cultura, vaig demanar a les persones que més coneixements podien aportar que m’assessoressin de manera permanent al llarg de la preparació i l’execució de l’Any Espriu. Per part meva, vaig prendre el doble compromís de fer-los tant de cas com pogués i el de no fer res que ells desaprovessin. Aquestes persones, amics a hores d’ara els que no ho eren ja abans, són: Ramon Balasch, editor, traductor, i no sé si decantar-me per ‘secretari’ o per ‘marmessor’ literari; Laura Borràs, que va col·laborar des de l’inici amb una inclusió potent de l’Any Espriu a la xarxa; Sebastià Bonet Espriu, nebot del poeta i representant de la família, a més de representat en l’obra; Montserrat Caba, que ha dedicat molt més de mitja vida, amb un encert que mereix més aplaudiments dels obtinguts, a mantenir viva la flama del Centre Espriu d’Arenys; Rosa Delor, la més reconeguda, amb mèrits sobrats i resplendents, entre els estudiosos d’Espriu; Julià de Jòdar, un dels millors escriptors en llengua catalana i el més influït per Espriu, i no dic que no hi hagi connexió entre les dues constatacions; Agustí Pons, el biògraf major, si així en podem dir, el que primer es va adonar, amb prou temps per fer una feina magnifica, que s’acostava un centenari transcendent; i Víctor Martínez-Gil, gràcies, sobretot, a qui la universitat i Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 233

12/02/15 10:29

234

Llengua & Literatura, 25, 2015

el món acadèmic no han participat, si se’m permeto dir-ho a l’inrevés, de l’abandó general en què el país ha deixat caure Espriu al llarg dels últims vint anys. Un cop assegurades la intendència, la direcció intel·lectual col·lectiva i agraint un cop més la participació i l’enllaç entre totes dues de Gabriel Planella, es tractava de perfilar els eixos fonamentals que havien de convertir l’Any Espriu en un fenomen no circumscrit, com deia, als seus lectors. Calia trobar idees i la complicitat de locomotores. Una sola idea, «La frase del dia», va engranar amb dues locomotores, Catalunya Ràdio i TMB, que la van fer possible en primera instància. El compromís immediat d’aquestes dues plataformes de difusió, per l’antena i per les pantalles del metro de Barcelona, va ser la que va permetre incorporar multitud de complicitats en tots els àmbits de la comunicació, de manera que la frase del dia va arribar, segons els que hi entenen, als 450.000 receptors diaris, uns 160 milions d’impactes al llarg de l’any. Si dividim per set milions de catalans, conclourem que no són pocs. El valor, en termes de patrocini en serveis, supera els 500.000. El cost, doncs, zero. Seguint i actualitzant la profunda petja deixada per Raimon, l’altre gran element de participació massiva consistia a animar a la composició i difusió de noves músiques sobre textos de Salvador Espriu. El resultat, més de cent cançons editades i una seixantena de concerts, encapçalats pel de Raimon a l’Auditori i closos per l’estrena de la cantata d’Enric Palomar «Geografia Espriu», estrenada al Palau de la Música el 2 de desembre. L’acte central de l’Any Espriu, programat per al 10 de juliol, dia del seu centenari, va consistir en un concert d’homenatge amb múltiples veus, retransmès per TV3, sota un títol que acomplia un dels desitjos del poeta: «Perquè un dia torni la cançó a Sinera». En l’apartat de publicacions, el nombre va assolir la vintena. Les vendes es van multiplicar per cinc en relació a l’any anterior i per deu en relació al 2010. Sense desmerèixer les altres, i després d’agrair l’esforç ingent d’Edicions 62, que ha posat tota l’obra d’Espriu a l’abast en format de butxaca, convé destacar la biografia d’Agustí Pons, Espriu transparent i, potser per damunt de tot, la tan llargament esperada obra pòstuma d’Espriu Ocnos i el parat esglai, editada, en tots els sentits de la paraula, per Ramon Balasch. En el d’exposicions, es va superar el centenar, comptant les itinerants com una unitat a cada localitat, al capdavant de les quals l’exposició central al CCCB, «He mirat aquesta terra», segons idea original i guió de collita pròpia i comissariat executiu de Julià Guillamon, i «La Càbala i Espriu», tan reveladora, comissariada per Rosa Delor. Caldria, en aquesta crònica de síntesi, destacar altres exposicions: «Forma guardada», iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes, que va itinerar per 29 biblioteques públiques; «Espriu a l’àgora», exposició de carrer proposada per l’empresa Reunió de papaia i promoguda per l’oficina de l’Any Espriu, amb la col·laboració de les diputacions de Girona i Tarragona, instal·lada al centre de trenta municipis catalans amb un nombre de visitants superior als 15.000; «Espriu escriptor», pensada per a un públic majoritàriament estranger, instal·lada al bell mig del Museu del Barça; tot plegat, sense oblidar les Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 234

12/02/15 10:29

Crònica

235

exposicions sobre Espriu d’artistes de la significació de Viladecans, Madola, Manuel Cusachs o Sergi Barnils. I tal vegada per damunt de tot, l’escultura pública Solc, de Frederic Amat, amb què la ciutat de Barcelona, la Lavínia d’Espriu, ret homenatge a un dels seus fills més egregis. No voldria posar el punt final sense destacar per un banda, algunes de les innovacions, com ara el videojoc en línia «El món d’Espriu», patrocinat per ‘La Caixa’, la tipografia Espriu o els videopoemes patrocinats per Assistència Sanitària i emesos, com a espots publicitaris i enmig d’ells, per TV3. Tampoc sense expressar el meu agraïment als nombrosos patrocinadors, privats i públics, i de manera especial a la Diputació de Barcelona, que han suportat generosament els principals costos de les activitats; als innombrables col·laboradors sense els quals no hauria estat possible superar el nombre de dos actes per dia al llarg de tot l’any; a Gabriel Planella i tot l’equip de l’Any Espriu; al milió llarg d’espectadors o participants directes; al president de la Generalitat i al departament de Presidència, per les seves molt eficients gestions; al conseller Mascarell i el departament de Cultura; i de manera molt especial, a Salvador Espriu i Castelló, per la seva obra i pel seu llegat que entre tots hem mirat d’honorar. Ens mantindrem fidels, també per sempre més, al seu servei.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 235

12/02/15 10:29

236

Llengua & Literatura, 25, 2015

IX TROBADA DEL GRUP D’ESTUDIS ETNOPOÈTICS Alexandre Bataller Català Universitat de València alexandre.bataller@uv.es

Els dies 7, 8 i 9 de novembre de 2013 va tenir lloc a Vic —en la seu del Consell Comarcal d’Osona, situada dins l’emblemàtic edifici del Sucre— la IX Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE), que va reflexionar i compartir idees sobre el tema «Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats». La trobada es va iniciar la vesprada del dia 7 de novembre amb la conferència impartida per les professores de la Universitat de Vic i membres de la Societat Verdaguer Carme Rubio i M. Carme Bernal titulada «La poesia de Jacint Verdaguer amb ressons de la tradició popular i la seva aplicació a l’escola». Tot seguit, s’hi presentaren les primeres comunicacions, que encetaven un dels fils conductors que va guiar la trobada, és a dir la presència, funcions i possibilitats de la literatura popular en diversos àmbits i contextos educatius, que foren les següents: «Etnopoètica i ensenyament de la llengua en el context valencià anterior a 1983», per Alexandre Bataller (Universitat de València); «L’escola en valencià i els ensenyants folkloristes: una aproximació», per Vicent Vidal (Universitat d’Alacant); i «La literatura popular com a font de recursos educatius: una aproximació», per Margalida Coll (Universitat de les Illes Balears, GREIB). Durant el matí del divendres 8 es presentaren sis comunicacions més, que eixamplaren la visió del tema de la trobada, des de l’exposició de diverses experiències i propostes dutes a la pràctica en diferents àmbits educatius fins a la descripció de les tipologies textuals de narrativa popular o la valoració de la tasca pedagògica de diversos folkloristes del segle xx: «Els contes a primària i secundària com a eina d’expressió i cultura oral. Una experiència a Barcelona (memòria de 10 anys)», per Roser Ros (Universitat Blanquerna, Tantàgora Serveis Culturals); «Llegendes per a un món millor: una experiència solidària entre Gàmbia i Mallorca», per Caterina Valriu (Universitat de les Illes Balears, GREIB) —a partir del projecte que ha conduït a la publicació del llibre Quatre retocs (Cruïlla, 2013)—; «Llegendes i paisatges del Pla de l’Estany», per Àngel Vergés; «Tipologia dels reculls de narrativa folklòrica: de la recreació a la transcripció» per Carme Oriol (Universitat Rovira Virgili); «La intenció pedagògica en la recerca. De Serra i Pagès a Sara Llorens i Palmira Jaquetti», per Josefina Roma (Universitat de Barcelona) i «Preocupacions populars vs. progrés: folk lore i pedagogia en l’obra de Cels Gomis», per Emili Samper (Universitat Rovira i Virgili). Per la vesprada del mateix divendres 8, s’exposaren tres noves Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 236

12/02/15 10:29

Crònica

237

aportacions, des de l’especulació pedagògica fins a la concrecció de les possibilitats didàctiques dels jocs lingüístics o les aplicacions pràctiques amb futurs mestres d’infantil: «Notes programàtiques per a una valoració pedagògica de l’heroïna de la rondalla meravellosa», per Josep Temporal; «Els jocs lingüístics populars des del punt de vista de l’etnopoètica. La seva didàctica», per Ramon Bassa (Universitat de les Illes Balears) —un marc sobre el qual l’autor ha treballat des del Seminari de Didàctica del Català de l’ICE de la UIB—; el treball dut a terme amb estudiants del Grau de Magisteri d’Infantil al Campus Terres de l’Ebre a Tortosa «Experiències didàctiques al voltant de les rondalles: de la tradició a l’adquisició de competències», per Mònica Sales (Universitat Rovira Virgili). Tot seguit, els germans Ignasi i Xavier Roviró —amfitrions i encarregats de l’organtizació de la Trobada— feren un repàs de la trajectòria, objectius, metodologia i consecucions del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), des del seu naixement el 1980 fins a l’actualitat. A continuació, es va celebrar l’assemblea anual del Grup d’Estudis Etnopoètics. Caterina Valriu, coordinadora del grup al llarg dels set darrers anys (2007-2013), hi manifestà el seu desig de deixar aquesta funció, on ha reïxit tant per la seua capacitat de gestió com per la sàvia mà amb què ha sabut unir els esforços diversos en l’objectiu comú de consolidació i creixement del grup. Després que els asssistents a l’assemblea li expressaren l’agraïment del grup per la seua dedicació incansable, es va constituir un Grup Gestor format per Emili Samper, Josep Temporal i Àngel Vergés, per a treballar en les tasques d’organització i coordinació del GEE. Pel que fa a la planificació de la propera trobada del grup, tot acceptant la proposta i oferiment d’Àngel Vergés, es decidí que la X Trobada del GEE tindria lloc a Banyoles els dies 7 i 8 de novembre de 2014, amb el tema «Etnopoètica: arxius i materials inèdits». Per altra banda, es decidí que el VI Curs de Cultura Popular tinga lloc, la primavera del 2015, a Ontinyent i Bocairent (la Vall d’Albaida), coordinat per Alexandre Bataller, amb la col·laboració d’Anna i M. Jesús Francés, amb el tema concret i transversal de «La Festa». També es va prendre l’acord que els curadors de les actes de la IX Trobada siguen Alexandre Bataller i Margalida Coll. Finalment, Emili Samper, gestor del blog del grup (http://blogs.iec.cat/gee/), féu una crida a la col·laboració perquè els socis del GEE li facen arribar les novetats en relació a les activitats relacionades amb l’etnopoètica, per tal que puga fer-se’n la millor difusió. Al temps, també prengué el convit que se li féu per eixamplar la comunicació del grup mitjançant altres xarxes socials (com ara el facebook del grup, que ja és plenament operatiu: https:// www.facebook.com/GrupdEstudisEtnopoetics). El dissabte 9 al matí es reprengueren les sessions acadèmiques amb tres interessants comunicacions: «La rondalla com a artefacte educatiu», per Ignasi Roviró (GRFO); «Els primers contes afganesos publicats, i en català», per Nadia Ghulam i Joan Soler Amigó, i «Del Nolotil al NoalTIL: folklore en defensa de l’educació pública de qualitat», per Jaume Guiscafrè (Universitat de les Illes Balears, GREIB). Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 237

12/02/15 10:29

238

Llengua & Literatura, 25, 2015

Pel que fa a les publicacions i materials elaborats, coordinats o produïts pels membres del GEE al llarg de l’any 2013, se n’hi van presentar diverses mostres, que tot seguit enumerem. En primer lloc, el llibre col·lectiu editat per Anna Francés i Jaume Guiscafrè Erotisme i tabús en l’etnopoètica (Alacant: Institut Joan Gil-Albert), que recull setze treballs distribuïts en tres blocs («Tabús i folklore», «Folklore narratiu: erotisme i tabús» i «Poesia popular: erotisme i tabús») sobre les fronteres del folklore obscè a les terres de parla catalana, fruit de la VIII Trobada del GEE, encapçalats per un text en memòria de Josep M. Pujol; el núm. 2 de la revista Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, dedicat a les dificultats que planteja la classificació de les formes breus de la nar rativa oral; el llibre de Caterina Valriu, Balears i Pitiüses: terres de llegenda (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que aplega trenta-tres llegendes de les Balears i les Pitiüses, que parlen de la gent de les illes, de personatges històrics i dels habitants d’un món ocult i màgic; la monografia d’Emili Samper sobre la figura polièdrica de Cels Gomis De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915) (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili); el volum VI de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó d’Antoni M. Alcover, a cura de Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè (Ciutat de Mallorca: Moll), el llibret de la col·lecció «Llegir en valencià: les nostres festes» escrit per Joan Borja, El color de les quimeres (Alzira: Bromera), dedicat a la Fira de Tots Sants a Cocentaina; en clau poètica i amb una mirada al món de les aules, el Llibre del professor (Alzira: Bromera) d’Alexandre Bataller; i, finalment, s’hi presentà la col·lecció Aladroc de literatura infantil, coordinada per Joan Borja i editada per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert, que s’ha encetat amb cinc llibres que pretenen difondre el patrimoni etnopoètic valencià i prestigiar l’ús i la consideració social de la llengua entre els escolars. Són aquests: El Caro, de Víctor Labrado; Misteri d’Elx, de Marta Martínez; El pardal Oriol, de Maria Jesús Francés; L’Estrella d’or, de Fran cesc Gisbert i L’illa de Benidorm, d’Anna Lloret, tots ells il·lustrats per estudiants de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Miguel Hernández, al Campus d’Altea. Un esment a banda cal fer, per la seua pertinença i interés, de les activitats culturals complementàries a la Trobada. S’hi oferiren dues propostes, una de teatral i una altra de musical, creades totes dues a partir de materials de la tradició oral, que tingueren com a escenari l’acollidor i solemene Temple Romà de Vic. La nit del 7 s’hi representà l’espectacle teatral «Serraller i bandoler. Històries i llegendes», obra de Joan Sagalés, interpretada per l’actor Eloi Pons, un monòleg bastit a partir de relats tradicionals protagonitzats per serrallers. I la nit del divendres 8, el quartet vocal osonenc Nova Euterpe hi mostrà la seua proposta —nascuda de la recerca d’un treball de camp de Jaume Aiats— de cant polifònic tradicional català. L’última jornada de la trobada, el dissabte al matí, coincidint amb el vívíssim i ancestral dia de mercat a Vic, en acabar les sessions acadèmiques, els participants feren una passejada amable per la ciutat, en un recorregut que acabà amb la visita de la catedral, des d’on els participants es desplaçaren fins a Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 238

12/02/15 10:29

Crònica

239

Folgueroles, on visitaren de la Casa Museu Verdaguer i, guiats per Xavier Roviró, l’arxiu del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, que conté, ordenades i catalogades, més de 650 hores d’enregistraments fonogràfics, resultat de vint-i-cinc anys de treball de camp a la comarca d’Osona, amb vora 700 persones entrevistades, sobre elements diversos de l’oralitat. Comptat i debatut, les tres jornades de tardor viscudes a Vic han servit, una vegada més, perquè el GEE consolide un espai de comunicació i recerca i, molt especialment, perquè els seus components intercavien idees, projectes i experiències, en aquesta ocasió sobre l’educació, tan unida a l’etnopoètica, unes vegades pel fet que s’hi fon simbiòticament o, d’altres, perquè avancen juntes pels camins d’una complicitat carregada d’història, de vigència i de perspectives de futur.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 239

12/02/15 10:29

240

Llengua & Literatura, 25, 2015

MAX CAHNER: INNOVACIÓ I GENEROSITAT AL SERVEI DEL PAÍS Joan Tres

Institut Pla i Farreras joantres3@gmail.com

Vull aprofitar l’oportunitat que em dóna la revista Llengua & Literatura per a fer públic el meu agraïment a Max Cahner, el meu mestre, que amb una generositat i indulgència extraordinàries, em va permetre estar al seu costat aprenent, no només una petita part del seu quasi enciclopèdic saber, sinó també aprenent del seu estar, de la seva actitud, de la seva manera de concebre la vida, el país i la cultura; una actitud que necessita molts mots per a definir-se, però per sobre de tots ells predominen els mots generositat i innovació. Gran part dels projectes d’en Max eren inèdits al nostre país, era la primera vegada que es plantejaven, i no tenien, ni de lluny, ànim de lucre o ambició econòmica. El seu objectiu era la promoció de la cultura del país, de la llengua, mai no va ser l’interès econòmic. La transformació, l’any 1956, de Germinàbit, el butlletí dels antic escolans de Montserrat, en Serra d’Or, la revista cultural catalana més emblemàtica dels anys 50, amb una tirada de casi 15.000 exemplars, va ser possible gràcies a la intervenció de Josep Benet i de l’abat Aureli M. Escarré i, més endavant, de l’abat Cassià Just, però sobretot a les hores de feina que en Ramon Bastardes i en Max Cahner hi van esmerçar. I no tan sols van dedicar-hi moltes hores de feina sense cap retribució, sinó que, a més, moltes vegades, tant en Ramon Bastardes com en Max Cahner van haver d’aportar diners, amb una bona dosi de liberalitat, per garantir l’edició de la revista. Eren uns anys en què la militància catalanista passava forçosament per l’altruisme. Quan el 1961 Max Cahner i Ramon Bastardes es van plantejar la creació d’una nova editorial ho van fer amb l’esperit de dotar la nostra cultura d’una eina que estigués a l’altura de les noves necessitats, una editorial que connectés amb una nova manera d’entendre l’edició, tant des del punt de vista del contingut com des del punt de vista estètic, i per fer-ho no es conformaren amb poc, sinó que es van emmirallar en una de les col·leccions més populars que en aquell moment s’editaven a París, en aquella època capital cultural d’Europa: «Que sais-je», i això en un moment que, ningú ho pot posar en dubte, no es podia pretendre crear una editorial que publiqués en català amb la intenció de gua nyar diners, de fer una inversió econòmica rendible. És ja una anècdota coneguda que Nosaltres, el valencians, de Joan Fuster, es va finançar amb la venda Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 240

12/02/15 10:29

Crònica

241

d’un cotxe Opel de l’any 24 que el pare d’en Max Cahner li donà quan ja no el feia servir. És cert que la mala gestió econòmica fou la responsable del daltabaix de la Fundació Enciclopèdia Catalana, però darrere aquesta mala gestió cal veure-hi, entre altres coses força complexes, un desinterès en la consecució d’una rendibili tat econòmica. L’objectiu d’en Max Cahner quan va tirar endavant l’Enciclopèdia Catalana no va ser fundar un empresa perquè li donés beneficis personals, sinó fundar una empresa perquè donés una gran benefici a la cultura catalana, però també dotar-la d’una eina imprescindible que encara mai ningú no s’havia plantejat per a la nostra cultura; una eina que només tenien les cultures amb un estat propi. I no es va conformar a fer un plantejament modest i humil, de cap manera. Explicava el president Pujol que, quan en Max es va plantejar fer l’Enciclopèdia catalana, el seu model fou l’Encyclopaedia Britannica; la cultura catalana no tenia perquè aspirar a menys. I en Max Cahner va perdre el patrimoni familiar que havia servit d’aval per a iniciar l’empresa. I durant tots els anys que jo vaig tractar amb ell, mai no li vaig sentir un sol retret, cap plany; ans al contrari, estimava l’Enciclopèdia Catalana pel que representava per a la nostra cultura i perquè la sentia, amb tot el dret, un projecte seu. Iniciativa, ambició cultural i generositat. No m’entretindré a enumerar una per una totes les realitzacions i projectes que va engegar entre 1980 i 1984 com a conseller de cultura de la Generalitat, però sí que vull destacar que quan en Max Cahner i el seu equip van fer-se càrrec de la Conselleria de Cultura van haver de partir de zero; no hi havia una infraestructura cultural d’Estat, no hi havia recursos de cap mena (els econòmics eren molt minsos) i no hi havia personal. Van haver de crear una Conselleria de Cultura del no-res, i tot així van liderar un munt de projectes que avui, després de més de 30 anys, encara són, no només vàlids i útils, sinó moderns, nous, d’acord amb els temps. Recordem-ne només alguns: TV3 i Catalunya Ràdio, Teatre Nacional, Arxiu Nacional de Catalunya, Auditori, Centre d’Art Santa Mònica, xarxa de biblioteques, Llei de Normalització Lingüística. I aquests només en són alguns, els més visibles, els més ostensibles. Estic convençut que quan en Max Cahner acceptà el repte de dirigir la primera Conselleria de Cultura de la Generalitat, tingué clar des del primer moment que calia construir les infraestructures necessàries per a un país en el sentit més ampli; avui podem dir que per a un país amb estat propi. La seva fou una tasca de present i de futur; amb empenta, iniciativa, creativitat i imaginació. I cal afegir-hi, també en aquest cas, generositat, perquè estic segur de no equivocar-me quan asseguro que les motivacions econòmiques n’estaven totalment al marge El 1972 Max Cahner fundà, després d’haver estat apartat del projecte d’Edi cions 62, una nova editorial, Curial Edicions Catalanes. En aquest cas no puc dir que el projecte de creació de Curial respongués a una actitud innovadora, però sí a una actitud de servei al país. Fou probablement el projecte més altruista d’en Max Cahner, en el sentit que va significar una gran aportació al minvat món ediLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 241

12/02/15 10:29

242

Llengua & Literatura, 25, 2015

torial en català pel que fa a la publicació d’estudis i recerques, sabent que mai no es convertirien en best sellers, ans al contrari, que tindrien uns tiratges ben minsos. Per mitjà de les seves col·leccions, els investigadors, sobretot en el camp de la literatura i la història, van poder donar a conèixer les seves recerques; van trobar a Curial una editorial curosa, exigent i escrupolosa amb els textos. Curial Edicions Catalanes publicà obres d’autors catalans antics que cap altra editorial, exceptuant potser la magnífica col·lecció «El Nostres Clàssics», no hauria publicat: els vuit volums del Calaix de Sastre, del baró de Maldà; Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig; les Il·lustracions dels comtats del Rosselló, Cerdanya i Conflent, de Francesc Comte, entre molts d’altres; o l’edició d’uns facsímils que havien de ser de consulta bastant habitual entre els investigadors i que aquests sovint no tenien al seu abast, em refereixo al Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, de Marià Aguiló o les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, de Félix Torres i Amat. No vull continuar per no allargar l’article, però els emplaço a donar una ullada al catàleg de l’editorial, avui propietat de la Fundació Coromines; és francament sorprenent. Més amunt deia que en Max sabia que els llibres que publicava a Curial mai no serien best sellers. Doncs l’afirmació era un poc inexacta, perquè Curial sí que va tenir un best seller; un best seller que ha pogut mantenir l’editorial viva durant tots aquests anys. Em refereixo als 10 volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, al qual cal afegir els vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae. L’any 1965, en Max Cahner ja va proposar a Joan Coromines de publicar una versió abreujada del seu diccionari, però la proposta no fructificà. Va ser l’any 1972, amb Curial Edicions Catalanes ja en marxa, que Max Cahner proposà al mestre l’edició del diccionari en la seva totalitat, essent conscient de les grans dificultats que aquesta edició comportava, tant per la seva complexitat com pel mètode de treball de Joan Coromines, però conscient, aquesta vegada, que era una empresa econòmicament segura i rendible. Cahner es posà amb cos i ànima al servei d’en Coromines. Ell mateix, recordant en una entrevista que Coromines el feia llevar del llit a les quatre de la matinada per a fer-lo anar a comprar paper a Barcelona i portar-l’hi a Premià, on vivia, afirmava: «jo sóc feliç si ell em demana paper o coses encara més humils, i ho faig perquè s’ho mereix i perquè sé segur que és la millor manera que pugui fer les obres que fa». En Max demostra una vegada més la seva generositat amb aquesta actitud de servei i d’humilitat davant de Joan Coromines; una actitud que el fa, a ell, savi, gran, immens. Podríem anar resseguint totes i cadascuna de les múltiples empreses que en Max Cahner va emprendre, dirigir, o en les quals va participar, i en totes aniríem trobant aquest procedir generós, de servei i mancat d’especulació mercantil. S’ha dit a bastament, però jo no em cansaré de repetir-ho una vegada i una altra i una altra; en Max ha estat un home providencial per al país i per a la cultura; i avui Catalunya no seria el que és sense la figura d’en Max Cahner. Ja és un Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 242

12/02/15 10:29

Crònica

243

tòpic, però es ben cert que hi ha homes que deixen empremta en la història, i en Max Cahner ha deixat, a través de la seva obra, del seu compromís, de la seva captinença, una empremta molt profunda a la història de Catalunya, potser no prou reconeguda ni celebrada.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 243

12/02/15 10:29

244

Llengua & Literatura, 25, 2015

JOSEP M. CASTELLET, CRÍTIC I MEMORIALISTA Àlex Broch

Institut del Teatre, Departament de Teoria i Història del Teatre alexbroch@grec.cat

Ara que, amb la mort, les dates han quedat fixades, hi ha una reflexió que encara no s’ha fet. L’obra crítica, la bibliografia crítica, de Josep M. Castellet es tanca l’any 1978 amb la publicació de Josep Pla o la raó narrativa, premi Josep Pla 1977. Posteriorment només publicarà Per un debat sobre la cultura catalana (1983) que és un text assagístic fruit de la reflexió sobre quin paper ha de tenir la cultura en el nou marc obert de la transició i les transformacions polítiques viscudes a Espanya i Catalunya després del 1975. El títol següent, dels vuitanta, ja serà Els escenaris de la memòria (1988), premi Joanot Martorell 1987, que obre la seva bibliografia i etapa memorialística. La reflexió que en aquest moment cal fer és que, des del punt de vista de la cronologia, tenim una etapa memorialística molt més extensa que la seva etapa crítica. Si tenim en compte que el seu primer llibre, Notas sobre literatura española, és del 1955 i el darrer sobre Pla de 1978, la cronologia que abasta és de vint-itres anys. Si considerem que tot llibre té un procés de redacció i que els dos primers capítols de Notas... recullen articles publicats a la revista Laye a principi dels cinquanta i retrocedim, doncs, fins a l’any 1950, com a un possible punt de sortida —tot i que hi ha alguns articles primerencs publicats a finals dels quaranta—, la cronologia crítica de Josep M. Castellet abastaria vint-i-vuit anys, no arriba als trenta o, en tot cas, gira entorn dels trenta. Si, en canvi, mirem la cronologia memorialística, els resultats són els següents. Si la publicació de Els escenaris de la memòria és del 1988, i la mort es produeix el 2014, els anys entre una data i l’altra són vint-i-sis. Però com que el llibre fou premi Joanot Martorell 1987, cal imaginar el procés d’escriptura i tenir en compte que el llibre anterior d’assaig, Per un debat... és de 1983, així, ens situem als trenta-un anys entre la publicació d’aquest i la mort. Però si anem al veritable darrer registre de bibliografia crítica, el llibre sobre Pla, de 1978, aleshores la distància cronològica és de trenta-sis anys, força més extensa que la més coneguda etapa crítica. Amb això no volem fer un ball de números, sinó que ho introduïm per fer unes consideracions que ens semblen pertinents i del tot necessàries per aproparnos a la personalitat intel·lectual de Josep M. Castellet, ara sí, com a crític i memorialista. De fet entre 1950 i 1978 s’escolen vint-i-vuit anys, i entre 1978 i 2014, trenta-sis. Una dada, doncs, a tenir en compte i que permet concloure el següent: 1) L’obra crítica de Josep M. Castellet i les tres grans etapes que marquen la seva Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 244

12/02/15 10:29

Crònica

245

evolució i la seva més gran influència es produeixen en menys de trenta anys. 2) L’etapa memorialística abasta un temps cronològic relativament superior a l’etapa crítica. I 3), i per això hem fet aquestes consideracions, el Josep M. Castellet memorialista explica millor, naturalment, la persona que fou, però també, i molt, el Josep M. Castellet crític. Així, doncs, el memorialista perfila i explica millor el crític. D’altra banda, la llarga cronologia del memorialista atorga importància a aquesta condició i fa que no sigui pas secundària. II. l’obra crítica de Josep M. Castellet viu una evolució metodològica que permet assenyalar tres etapes en què subjau la seqüència següent: formació, execució, revisió i canvi. La primera etapa és la de formació, la segona, la d’execució i la tercera i darrera, la de revisió i canvi. Si hem de posar noms i acollir-nos als conceptes que s’identifiquen en metodologies crítiques, la primera, la formació, corres pon a l’objectivisme, la segona, l’execució, al realisme històric i la tercera, revisió i canvi, a una obertura i flexibilitat que comporten un sincretisme metodològic i la clara concepció que cada autor demana la metodologia que millor l’explica. És una actitud que, quan l’obra de l’autor ho justifica o ho mereix, com la d’Espriu o Pla, pretén abastar una totalitat interpretativa, la cosmogonia que explica el seu món i la seva mirada sobre el món. l’etapa de formació intel·lectual i crítica de J. M. Castellet està marcada per un nom, Jean Paul Sartre, ell serà el veritable i principal mentor de Castellet. D’ell i d’un llibre que marcà bona part de l’estètica literària a Europa durant dues dècades, Què és la literatura?, Castellet n’extreurà dues idees i propostes, una estètica, l’altre ètica, que a més s’ajusten —i probablement per això les segueix i les accepta— a les necessitats d’una resposta a l’asfixiant Espanya de la postguerra. L’estètica comporta assumir, contra l’omnisciència narrativa del xix, l’objectivisme de la narrativa (i cinema) nordamericana d’entreguerres, com l’estil literari que s’iden tifica amb la modernitat del moment. Aquest objectivisme presenta la dada real al lector amb una (teòrica i suposada) objectivitat per tal que ell assumeixi les conseqüències socials que la lectura li permet concloure i deduir. És la conseqüència ètica de la proposta que porta al compromís de l’escriptor amb la societat. Però aquest compromís, seguint Sartre, respecta encara la llibertat del lector, que ha de decidir l’actitud que pren. La formulació literària i crítica d’aquestes propostes i actitud ocupa bona part de la dècada dels cinquanta i es tradueix en llibres com Notas sobre literatura española (1955) i La hora del lector (1957). La intensificació ideològica d’aquesta actitud produïda per viatges, noves lectures —Lukács, entre els principals—, la necessitat d’afirmació generacional i la voluntat interventiva contra la dictadura franquista, portarà a una radicalitat dels valors estètics i ètics anteriors. La pantalla interposada de l’objectivisme com a recurs i estètica decau en benefici d’una intencionalitat clara de descripció i deLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 245

12/02/15 10:29

246

Llengua & Literatura, 25, 2015

núncia de les formes de vida d’unes classes socials —l’oci burgés contra la marginació obrera— que porten a assumir amb tota claredat el realisme que, en no poder-se adjectivar com a socialista, passa ser històric, la qual cosa, alhora, explicita encara millor el compromís amb un present històric, el que els joves viuen en aquells moments. En la seva funció crítica hi ha un canvi de gènere i es passa de la narrativa a las antologies poètiques que expliquen aquest procés. En castellà, Veinte años de poesía española (1960), que s’amplia a Un cuarto de siglo de poesía española (1966). Proposta estètica, però, que també comporta la definició del llenguatge poètic de la generació del crític. Entre les dues antologies es produeix l’entrada efectiva de J. M. Castellet a la literatura catalana des de la direcció d’Edicions 62. Fet que comportarà, també, la redacció, amb Joaquim Molas, de Poesia catalana del segle xx, on la radicalitat estètica és superior a la proposta castellana. L’àmplia cronologia —tot un segle, no des de la postguerra— de l’an tologia catalana permet dibuixar millor l’itinerari i la proposta que es fa: es defensa l’alternança entre dues estètiques diferents: el simbolisme i el realisme, la qual es tradueix en la contraposició realisme (proposta de futur) - simbolisme (proposta de passat). Aquesta radicalitat s’explicita i s’aferma encara més a Poesia, realisme, història (1965), que ja no es tradueix al castellà perquè els vents estètics bufen en una altra direcció. Tota ortodòxia estètica que en la seva afirmació implica l’exclusió acaba patint les conseqüències de l’excés. D’altra banda, el realisme històric és una derivació o proposta estètica enmig d’un clar debat polític i ideològic que havia travessat tot Europa fins aquell moment. Es obligat, doncs, un procés de resituació i llimar excesos i maximalismes. És el pas a la tercera i darrera etapa, i aquest pas s’explica com una qüestió de mètode, de recerca d’una concepció de la funció de la literatura i de la metodologia crítica més oberta i flexible i que porta, com hem dit, a un canvi de direcció que no va tant del mètode a l’obra com de l’obra al mètode. Així, el món de referència de cada autor aconsella la proposta crítica que millor l’explica. Des de finals dels seixanta que hi ha clars indicis del procés de canvi —com el pròleg a la Poesia de Salvador Espriu de 1968— però serà als setanta on s’explicita del tot. La dècada dels setanta significa tant el punt d’arribada crític com el moment de tancament. També deixar la voluntat de seguiment i interpretació d’un context general per entrar i aprofundir en l’obra d’un autor. Els dos autors: Salvador Espriu i Josep Pla, els dos llibres: Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971, premi Taurus 1970) i Josep Pla o la raó narrativa (1978, premi Josep Pla 1977). No hi ha, segur, dos autors més diferent que Espriu i Pla, la qual cosa és el millor testimoni per exemplificar com el fet d’estudiar-los obliga a utilitzar recursos d’analisi i interpretació diferents. Tots dos són, però, gegants dins la literatura catalana. La importància i el reconeixement de la seva aportació estan, doncs, més enllà de les afinitats amb les seves idees. És la darrera lliçó del crític.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 246

12/02/15 10:29

Crònica

247

III. L’evolució que tan breument hem assenyalat no exclou ni pot excloure tot el debat d’idees que hi ha al darrere i que mouen i expliquen cada pas i canvi d’aquest procés. Josep M. Castellet sempre ha deixat moltes pistes. Tots els seus llibres estan precedits d’una Justificació que n’explica les raons i els motius. Però quan el 1988 publica Els escenaris de la memòria, les claus d’interpretació de la seva obra prenen una entitat major gràcies a les dades que el seu llibre aporta. Els escenaris de la memòria, que, sens dubte i en conjunt, és el millor llibre de memòries que ha publicat, la qual cosa no treu l’alt interès, importància i significació del retrat d’alguns autors recollits en llibres posteriors, mostra el sentit del que són unes memòries contraposades. O, dit d’una altra manera, com la majoria dels retrats sobre els quals recolzen aquestes memòries no són escollits a l’atzar, sinó que Castellet els ha escollit perquè en explicar-los i en descriure la seva relació amb ells està assenyalant moments clau de la seva evolució literària, crítica i personal. Semblen haver estat escollits en funció d’un nexe específic. No és una descripció objectiva, sinó una descripció interposada. L’obra memorialística de Josep M. Castellet està formada per tres llibres de retrats i un dietari. Per ordre cronològic d’edició: Els escenaris de la memòria (1988), Dietari de 1973 (2007), Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps advers (2009) i Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics (2012). Aquest ordre no és pas fidel a una cronologia lineal d’unes memòries, i els retrats escollits no ho estan per ordre cronològic de la seva biografia sinó que responen a altres raons de composició, amb la qual cosa hi ha un procés de recomposició cronològica que està pendent de fer. Amb tot, aquest ordre fragmentat no impedeix seguir les dades i informacions que hi ha al darrere d’aquests retrats lligats a l’evolució personal i crítica. Així, qüestions d’elecció de llengua, identitat cultural i crisi del realisme històric expliquen les coordenades dels anys 1962 i 1963 en relació a personatges com Ungaretti, Aranguren i Mary McCarthy. L’any 1968 fou un any d’importants viatges i esdeveniments: Cuba, el maig francès i la primera anada, clandestina, a la Unió soviètica amb Alberti i Maria Teresa León, un viatge recollit en la semblan ça d’Alberti. Aquest viatge serveix per confrontar ideologia amb realitat. Per tant, si l’any 1963, amb el congrés sobre el realisme a Madrid, representa l’inici de flexibilització del seu ideari estètic a partir de la crisi del realisme, els diferents fets esdevinguts al llarg de 1968 faran que aquesta revisió s’estengui al camp de les idees polítiques. Castellet ho explica, però ho fa en les semblances que escriu sobre Mary McCarthy i Rafael Alberti. Com, només a tall d’exemple, explica la seva estada al sanatori de Puig d’Olena i els anys de formació en tractar de Manuel Sacristan; les trobades d’escriptors i els col·loquis a Formentor i el Congrés de la Unió Internacional d’Editors a Barcelona, el 1962, en parlar de Carlos Barral, un tema que amplia en referir-se a Gabriel Ferrater i que retroba en el retrat de Joan Fuster, que serveix, també, per explicar o insinuar com es va gestar la petició de Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 247

12/02/15 10:29

248

Llengua & Literatura, 25, 2015

l’antologia de Poesia catalana del segle xx. O la confrontació, als cinquanta, entre els membres de les revistes Laie i El Ciervo, que acaba amb l’entesa entre cristians i marxistes, en presentar un proper i emotiu Alfons Comin. O com Terenci Moix és l’excusa per explicar diversos viatges a l’estranger en representació dels escriptors o com a company de viatge (no sempre volgut) del PSUC. Els personatges hi són, naturalment, però de la lectura de Seductors, il·lustrats i visionaris, a més d’aquests personatges, coneixem aspectes clau de la biografia personal i literària de Castellet. Com també passarà amb els tres noms, Espriu, Porcel, Roig, recollits a Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics. En aquest sentit el retrat de Salvador Espriu és essencial, perquè en explicar el repte, l’obertura metodològica, que significa entrar en l’anàlisi de la seva poesia està plantejant tot el procés que significa la superació crítica del realisme històric per entrar en la nova etapa més eclèctica i oberta. Les memòries de l’editor són la seva implicació amb la història de 62, i el Dietari de 1973, fet com un exercici de descriure la quotidianitat, és un exercici per entrar millor i on explica el treball de preparació per iniciar la redacció de Josep Pla o la raó narrativa (1978), el seu darrer llibre de crítica publicat. Un exemple clar de com el crític i el memorialista d’entrellacen i de com, a través del memorialista, trobem claus d’interpretació que ens porten a un millor coneixement de l’obra del crític.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 248

12/02/15 10:29

Crònica

249

ALBERT MANENT, IN MEMORIAM Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

Albert Manent i Segimon va retre l’obligat deute a natura quan, tot i el creixent estat de prostració física en què es trobava d’un temps ençà, continuava tanmateix prodigant-se en generosa eloqüència, en irònica lucidesa, en inexhaurible curiositat. Per raons familiars (era fill del grand homme de lettres que fou Marià Manent i Cisa), va pervenir a coneixença plena de llengua, de literatura i de cultura d’un país que ha fixat en aquestes els trets distintius per excel·lència de la seva identitat i, en definitiva, de la seva voluntat de ser. Per raons generacionals (era nat el 1930), va accedir a jovenesa i a consciència crítica enmig del marc desolador d’una interminable postguerra feta d’indigència, de repressió, d’enviliment. Ni l’ombra del pare i la influència osmòtica que se’n derivava no van condicionar-lo en la seva personal trajectòria intel·lectual, ni, encara menys, la sevícia i la sordidesa del règim imperant no van dissuadir-lo del resistencialisme militant. Una fe de profundes conviccions religioses, civilment projectada en l’ampli espectre de les realitats més immediates i seculars, va fer-li de base en la seva indefallible tasca en pro d’un procés de redreçament entès per ell (i, afortunadament, també per altres persones de conviccions diferents, tot i que no menys compromeses amb la causa nacional catalana) com el d’una lluita contra l’oblit i, en definitiva, contra la despersonalització del país. Sots invocació de l’orsiana «santa continuïtat», poques persones com ell han desplegat tant d’activisme conscienciador, s’han abocat a tanta d’empresa mobilitzadora, han realitzat una obra cultural tan vària. A partir d’uns inicis marcats, durant aquells anys, per l’obligat peatge en forma de conreu de la poesia i de l’estudi universitari del Dret (completat anys després amb el de la Filologia), aviat Manent va lliurar-se a una diversificada producció intel·lectual. Així, per mitjà del biografisme com a pretext (Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Jaume Bofill, Marià Manent, Tomàs Garcés), va contribuir positi vament a la reconstrucció històrica de la Catalunya del Nou-cents. I, a la de la Catalunya sota dominació franquista, va fer-ho amb nombroses sèries de retrats d’escriptors i de polítics. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 249

12/02/15 10:29

250

Llengua & Literatura, 25, 2015

¿Qui, altrament, si no ell, va aprofundir tant en el coneixement i en la comprensió de la Catalunya esmotxada de l’exili? ¿I qui (juntament amb Joan Crexell) en l’exhumació del que havia estat la lenta represa del llibre català en la Catalunya vençuda dels anys quaranta? Ha estat tanmateix, la de Manent, no sols una erudició de gran abast i ambiciosa volada, sinó també una altra de, no per menor, menys instructiva i sobretot amable. Una erudició que bé cabria qualificar de franciscana, bolcada en el resseguiment de fets de llengua tan aparentment secundaris com substancialment constitutius d’aquesta. Ha excel·lit així el bon Manent en l’estudi de la toponímia (en el qual fou iniciat per un altre home savi del país, Ramon Amigó i Anglès), i, ja després, en el de dues disciplines afins, la nefonímia i l’eolonímia, de les quals és capdavanter aquí i possiblement arreu. Sense oblidar una de les seves darreres aportacions més útils en un altre àmbit no menys interessant: el dels pseudònims (en col·laboració en aquest cas amb Josep Poca). A banda una producció escrita ingent (en el còmput global de la qual prou caldria també incloure-hi l’epistolar, amb innombrables corresponsals), figura també sens dubte entre els mèrits de Manent el que bé podríem anomenar mester de mitjanceria, que tan fructíferament ha sabut exercir. Des de la mitjanceria (a hores d’ara ja gairebé mítica) entre el corresponsal de Le Monde a Madrid i l’abat Escarré el 1963. Fins a la propiciada entre pensadors creients i no creients, entre intel·lectuals catalans i castellans, entre tot d’estudiosos de disciplines vàries, o també, més anecdòticament i críptica, entre dissidents de certes innovacions confusionàries introduïdes per responsables de l’actual normativa lingüística. Passant així mateix per la mitjanceria igualment practicada des de plataformes institucionals com ara Òmnium Cultural, el Centre d’Història Contemporània o la mateixa Generalitat de Catalunya, o des de publicacions com ara Serra d’Or i la Revista de Catalunya. Ha estat la d’Albert Manent l’obra d’un polígraf. Cultíssim, però no per això menys a les antípodes de qualsevol torredivorisme. Empeltat d’idealitat transcendent, així com alhora revestit d’un possibilisme tot pragmàtic. De tarannà apte per a l’entesa, tant posat a propagar-la ell entre qui fos, com posat a heure-la ell mateix de part de molts altres. Mestre de successives generacions sense haver-li calgut ser el detentor de cap càtedra. L’homenot Manent: ¿voleu exemple més preclar de com no s’hi val a fixar un rígid terminus ad quem a tot allò que va ser en el seu moment (i continua essent encara en bona mesura) el Noucentisme?

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 250

12/02/15 10:29

Crònica

251

AMADEU SOBERANAS, FILÒLEG, BIBLIÒGRAF I EDITOR Joan Santanach i Suñol

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana jsantanach@ub.edu

Martí de Riquer afirmava que publicar un llibre a la Barcino amb Josep M. de Casacuberta equivalia a fer un curs d’edició de textos. Aquesta circumstància no va canviar pas gaire quan, l’any 1986, després de la mort del seu fundador, Amadeu-J. Soberanas i Lleó va assumir la direcció literària de l’editorial. La necessitat d’exigència i de rigor en el procés d’acceptació i de revisió dels originals —molt abans que es generalitzessin, fins a la perversió, aquestes dinàmiques— era un aspecte plenament assumit en els títols publicats per Barcino, que Soberanas va continuar amb tota naturalitat. Per bé que va passar bona part de la vida a Barcelona, on va desenvolupar el gruix de la seva activitat, mai no va renunciar a les seves arrels tarragonines. En l’àmbit de la investigació, que és el que ens correspon tractar, les qüestions relacionades amb el Camp de Tarragona hi tenen una presència ben palpable. A causa de la Guerra, no va néixer a la capital, sinó al Catllar, a uns deu quilòmetres de distància. Era l’any 1938, i la seva mare s’hi havia desplaçat fugint dels bombardejos que els feixistes llençaven sobre Tarragona. En tornar-hi, van trobar que una bomba havia fet blanc en el domicili familiar. Soberanas, des de ben jove, va donar mostres d’una remarcable curiositat intel·lectual. Va estudiar al Seminari de Tarragona, i ben aviat va focalitzar els seus interessos en les lletres i els temes històrics i lingüístics. Va esdevenir un lector habitual de textos, llibres i manuscrits conservats a les biblioteques i arxius que tenia a l’abast. Inicialment els de la seva mateixa ciutat, i, així que en va tenir ocasió, els de molts altres indrets. Fruit d’aquestes inquietuds tan primerenques, l’any 1952 es va fer soci de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Va ser en el butlletí d’aquesta entitat, que ell mateix va dirigir alguns anys més tard, entre el 1969 i 1975, que va publicar els seus primers estudis. El més inicial que documento va aparèixer-hi el 1956, quan tenia divuit anys. Entre les aportacions tarragonines dels primers anys, no es pot obviar, pel rebombori que va causar, hem de creure que involuntari, el llibre Leyendas históricas de Tarragona. Es tracta d’un recull de vint-i-set llegendes, premiat el 1963 i publicat per la Diputació de Tarragona dos anys més tard. Una d’aquestes breus narracions, la que explicava l’origen llegendari de Reus, va provocar una aguda irritació a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Les reaccions irades es van succeir a la premsa local, els estudiants reusencs es van llençar al carrer per manifestar la seva Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 251

12/02/15 10:29

252

Llengua & Literatura, 25, 2015

queixa, i es van mutilar diversos exemplars del llibre. Hi ha qui parla, fins i tot, d’una crema d’exemplars. Soberanas, que el 1965 feia el servei militar a Eivissa, va guardar un obligat i digne silenci. Es pot trobar una síntesi de la polèmica a la nova edició, en català, que Edicions El Mèdol en va publicar el 2002. Mentrestant, Soberanas havia cursat filologia romànica a la Universitat de Barcelona, en la qual es va doctorar el 1973 amb una edició crítica de la Crònica de Sant Joan de la Penya. Martí de Riquer va dirigir-li la tesi. L’edició de l’obra, també coneguda com a Crònica general de Pere el Cerimoniós, posava en circulació la versió extensa del text basada en el ms. 1811 de la Biblioteca Nacional de Madrid; d’aquesta crònica, el mateix Soberanas n’havia publicat una primera transcripció, partint d’un còdex diferent, el 2664 de la Biblioteca de la Universitat de Salamanca, l’any 1961. Quan es va doctorar, ja feia nou anys, des del 1964, que impartia classes a les aules de la Universitat de Barcelona. Hi va exercir de professor fins al 1986, i més tard, el 1990, va passar a fer classes a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en la qual es va jubilar el 2008 com a catedràtic de Filologia Romànica. També havia ofert durant diversos cursos l’assignatura d’Història del llibre a l’antiga Escola de Bibliologia. La seva vinculació laboral amb el món de les biblioteques va iniciar-se l’any 1969, en què va ser nomenat conservador de la Secció d’Arxiu Històric de la Biblioteca de Catalunya; dos anys més tard també va passar a encarregar-se de la Secció de Manuscrits i Reserva Impresa. Hi va treballar fins a l’any 1992. Va ser igualment, entre els anys 1972 i 1975, director de les biblioteques de la Universitat Autònoma. La seva estreta relació amb els fons arxivístics i bibliogràfics, unida a la seva condició de filòleg, es va mostrar especialment productiva a l’hora de localitzar textos inèdits i de valorar-ne la importància. Entre les troballes que va donar a conèixer, cal esmentar una dotzena de folis de paper, del segle xiv, amb diversos documents en hebreu, redactats amb escriptura aljamiada. Els havien emprat per reforçar les cobertes d’un còdex més modern. Aquests folis constitueixen l’actual ms. 3090 de la Biblioteca de Catalunya, i reben el nom de Còdex Soberanas. El recull va ser estudiat i editat per Meritxell Blasco l’any 2003. En d’altres ocasions, va ser ell mateix qui va assumir la tasca de preparar l’edició del text localitzat. El de les edicions crítiques va ser un àmbit en el qual va dur a terme unes quantes aportacions remarcables. És el cas, per exemple, del fragment conservat de la versió galaicoportuguesa medieval de la Suite du Merlin, conservada a l’actual ms. 2434 de la Biblioteca de Catalunya, del segle xiv, que va donar a conèixer a Vox Romanica el 1979. O bé de La ventura del cavaller n’Huc e de Madona, narració occitanocatalana en noves rimades, localitzada entre un feix de documents històrics, i actual ms. 2922 de la mateixa biblioteca. Va publicar-ne el text, en col·laboració amb Lola Badia, l’any 1986, en un volumet de la deliciosa Stelle dell’Orsa, i també deu anys més tard, a les pàgines de Romania. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 252

12/02/15 10:29

Crònica

253

Entre els textos antics que va editar, a més dels ja esmentats, cal fer menció de la traducció catalana, del segle xiii, del quart llibre dels Diàlegs de sant Gregori (1968). Aquesta edició, que partia de la seva tesi de llicenciatura, dirigida per Antoni M. Badia i Margarit, reprenia i enllestia la que trenta-set anys abans havia deixat incompleta mossèn Jaume Bofarull a la col·lecció Els Nostres Clàssics (ENC). Hi va incloure, així mateix, una extensa anotació referida al conjunt del text i, encara, una interessant caracterització lingüística dels dos testimonis conservats. A la mateixa col·lecció va publicar, bastants anys més tard, el 2001, una edició crítica de les Homilies d’Organyà; l’establiment del text, i l’elaboració dels diversos materials addicionals que incorpora, van anar a càrrec seu i d’Andreu Rossinyol. Completa el volum un extens estudi de mossèn Armand Puig sobre el contingut i les fonts dels sermons. Encara parlant d’edicions d’obres antigues, l’any 1983 va publicar la Representació de l’assumpció de madona santa Maria, en un volum destinat a un públic més ampli que el propi de les edicions crítiques; es tracta d’un text dramàtic del segle xiv, que es representa cada any, per la festa de la Mare de Déu d’Agost, a la Selva del Camp. Soberanas en va deixar una edició crítica inèdita, que actualment es troba en preparació a ENC, dins d’un volum dedicat al teatre assumpcionista medieval. El segle xix va ser igualment un període pel qual va interessar-se. En són mostra les edicions del poemari Brins d’espígol (1978 i 1981) i dels Quaderns d’exorcismes (2002), dos textos, ben diferents entre ells, de Jacint Verdaguer. També va editar les cartes de B. C. Aribau adreçades a Fèlix Torres Amat (1982). I, ja dins del segle xx, va publicar l’Epistolari de Joan Salvat-Papasseit (1984), i, en col·laboració amb Francesc Fontbona, les Cartes a J.F. Ràfols (1917/1958) de Joan Miró (1993). Per Salvat-Papasseit es va interesar en altres ocasions, i així mateix en va preparar les Postals a les filles (1986), i va recollir nombrosos documents i testimonis, amb l’objectiu, malauradament no acomplert, de preparar-ne una biografia. La majoria de les edicions citades van acompanyades d’estudis aprofundits sobre les fonts, el context i, quan és conegut, l’autor de les obres. No cal dir que, a part de la recerca estrictament lligada a l’edició de textos, Soberanas va produir i publicar una llarga llista d’estudis bibliogràfics i arxivístics, sobre història de la llengua, sobre la presència de Nebrija a Catalunya o sobre lexicografia catalana. En aquest darrer àmbit, cal esmentar l’important Panorama de la lexicografia catalana (1986), elaborat amb Germà Colón, estudiós amb qui va treballar en diverses ocasions. I, ja referit estrictament a temes tarragonins, no podem deixar de mencionar l’extens primer volum de l’Index tarraconensis. Materials bibliogràfics d’investigació (1984), en el qual va abocar una gran quantitat de documentació d’arxius i biblioteques sobre Tarragona i comarques. Soberanas, durant els vint anys que va ser director literari de Barcino (19862005), avalat per una trajectòria científica rigorosa i reconeguda, va saber donar continuïtat a les publicacions de l’editorial. En primer lloc, pel que fa a les ediLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 253

12/02/15 10:29

254

Llengua & Literatura, 25, 2015

cions crítiques d’ENC, va completar les que estaven en procés, com ara la traducció catalana d’Andreu Febrer de la Divina comèdia o els Furs de València, i en va impulsar moltes altres de noves, amb títols de Ramon Llull, Jaume I, Francesc Ferrer o els germans March. Un cop d’ull al catàleg de la col·lecció posa de manifest la solvència de les edicions medievals aparegudes sota la seva direcció. Com també s’hi fa evident l’aposta per la publicació de textos moderns, des de Pere Serafí fins al teatre popular del xviii, passant per la producció del Baró de Maldà i altres dietaristes. Tampoc no va deixar de banda les publicacions dedicades a la literatura i al context cultural del segle xix, amb diversos volums de la Biblioteca Renaixença i, sobretot, de la Biblioteca Verdagueriana, en què va acollir estudis sobre el poeta de Folgueroles i edicions de textos seus, part dels quals inèdits. La suma de totes aquestes aportacions, publicacions i activitats, a les quals caldria sumar-ne d’altres de no esmentades en aquestes pàgines, dibuixen una biografia intel·lectual extensa, marcada pel rigor i l’erudició. Una biografia in tel·lectual que situa Soberanas en el deixant dels grans referents de la romanística internacional, que ell tan admirava.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 254

12/02/15 10:29

Crònica

255

JAUME VALLCORBA, IN MEMORIAM Antoni M. Espadaler

Universitat de Barcelona aespadaler@ub.edu

El 23 d’agost del 2014 moria a Barcelona l’editor Jaume Vallcorba (Tarragona, 21-XI-1949). Per una d’aquelles casualitats que acaben semblant no atzaroses, el 23 d’abril, en plena diada de sant Jordi, mentre intentava estar al corrent d’allò que afectava els escriptors i els llibres vinculats al seus segells —Quaderns Crema, Acantilado— li va sobrevenir un lleu accident que tothom va atribuir a les exigències i el moviment de la jornada. Al cap de pocs dies li sobrevenia un ictus que va posar al descobert la potència d’un tumor cerebral ja força desenvolupat contra el qual no es podia lluitar. A partir d’aquell moment, els dies es van convertir en una espera sense forma, a penes acompassats per la companyia d’amics i familiars, i la presència constant de la música. Jaume Vallcorba, metòdicament, meticulosament, va anar acomiadant-se de tothom. I l’últim dia, quan els metges, que el van tenir cruament informat des del primer moment de tot el que li aniria passant, li van comunicar que es veien obligats a practicar-li una sedació per atenuar els efectes d’una embòlia pulmonar, i que un cop fet solament li quedarien tres hores amb la consciencia desperta, amb una serenor admirable —la mateixa que havia mantingut tothora durant aquests mesos— va telefonar als familiars per convocar-los al voltant del llit de mort i donar-los l’últim adéu. Després va adormir-se. Vallcorba havia estudiat Filologia a la Universitat Autònoma, on va conèixer professors que acabaria editant com Francisco Rico, Gabriel Ferrater i Martí de Riquer. O com Joaquim Molas, amb qui col·laboraria en realitzar el disseny de la revista Els Marges, demostrant aleshores un gust i un coneixement dels aspectes materials de l’art de la impressió que havien de ser decisius en la seva trajectòria, des del primerenc, i actiu, taller de serigrafia, Aiguadevidre, fundat amb Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. Del mateix taller, juntament amb Ed. 62, sortiria el 1974 el seu primer recull de poemes, Onades i estels. Posteriorment apareixeria en els llibres A l’hivern preus especials (1976) i Postals (1981) (ed. 62). Dels poemes amb regust de Salvat-Papasseit, com apuntava Josep Murgades en presentar-los, es passà a uns versos als quals, sense deixar el tast d’avantguarda, els convenen altres ressons. La dedicació a la Universitat s’inicià amb un lectorat a la Universitat de Bordeus, on fundà una revista artístico-literària, 4Taxis, que encara ara sorprèn pel bon criteri, el briu i l’audàcia. Posteriorment s’incorporà a la Universitat de LleiLlengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 255

12/02/15 10:29

256

Llengua & Literatura, 25, 2015

da per passar després a la Universitat de Barcelona i finalment a la Pompeu Fabra, sempre en el Departament de Filologia Romànica, fins que el 2004 abandonà la docència per dedicar-se en exclusiva a l’edició L’any següent ingressà a l’Acadèmia de Doctors de Catalunya, Fruit de la feina a l’aula són uns assajos de notable interès en el terreny de la romanística: Lectura de la Chanson de Roland, el 1989, i el 2013 De la primavera al Paraiso. El amor, de los trovadores a Dante, reelaboració d’unes conferències dictades al Collège de France. Èpica i lírica unides per una lectura profundament cristiana. L’interès pels poetes italians el va dur a editar, prèvia correcció feta amb personal dedicació i cura, la traducció de la Vita nuova de Manuel de Montoliu. Dels trobadors l’atreien en particular dos aspectes: la dimensió fundacional i els experiments avantguardistes d’autors com Arnaut Daniel i Raimbaut d’Aurenga. De Dante i els stilnovisti, el rigor de l’aventura intel·lectual. Es comprèn aleshores que s’entengués des del primer dia amb un poeta com J.V. Foix —a qui va conèixer pel senzill mètode d’abordar-lo pel carrer— que combinava el coneixement dels escriptors medievals amb la militància en els rengs de l’avantguarda, i que hi establís una relació que es va traduir en l’ambiciós projecte d’editar, segons criteris filològics, la seva obra completa, que ja ha arribat als 14 volums, al coneixement de la qual va contribuir amb estudis prologals de gran acuïat i amb una biografia interpretativa —nítida i penetrant—: J. V. Foix (Omega 2002). El 1983 s’havia doctorat, sota la direcció de Martí de Riquer, amb una tesi sobre Josep Maria Junoy, que de seguida es convertiria en un volum que en contenia l’Obra poètica (1984). Deu anys més tard, tornaria sobre l’època d’aquest poeta amb un preciós complement: Noucentisme, Mediterraneisme i Classicisme. Apunts per a la història d’una estètica. Abans, el 1986, havia aparegut un brillant Pintors i poetes cubistes i futuristes. Una teoria de la primera avantguarda (1986). El món de les arts plàstiques mai no va deixar de ser per a ell un camp d’estudi. En col·laboració amb Artur Ramon, el 2005 va editar un magnífic Àlbum Manolo Hugué. El rigor demostrat en els estudis universitaris es va plasmar en un treball editorial en els seus segells Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado que ha estat unà nimement reconegut i lloat per totes les institucions catalanes i espanyoles, pel Govern de Polònia o per la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, a Mèxic. Com a editor, Vallcorba no només es preocupà d’oferir uns llibres que responguessin al pas del temps, amb l’ús de materials que en garantien una millor conservació, sinó que volgué que també fossin estèticament reeixits i afavorissin la lectura. Alhora no dubtà —i això fou visible des dels seus inicis a Antoni Bosch editor, o amb la revista Quaderns Crema— a intervenir a través de l’edició en el debat cultural, editant escriptors pretèrits o poc coneguts, particularment els que el cànon esquerranós havia arraconat al llarg dels anys setanta, o portant en català i castellà una part rellevant de la narrativa de l’est, o trencant una llança en favor d’autors que no semblaven destinats al gran públic com Chateaubriand o Boswell o Montaigne, aconseguint en tots els casos un gran èxit. Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 256

12/02/15 10:29

Crònica

257

Tot plegat ens ofereix el retrat d’algú totalment consagrat als afers de les lletres. Tanmateix, qui edità també La curiositat d’Eugeni d’Ors, sentia un formigueig molt viu davant tot allò que s’està ara gestant en el món de la ciència, en la convicció que la curiositat era, com deia Ors, la qualitat que distingia de debò l’ésser humà i l’origen del progrés. En aquest sentit, no puc oblidar que la darrera vegada que vaig parlar amb ell, ja molt treballat per la malaltia, va expressar el desig que les converses que havia començat amb Ignacio Chirac a la seu de l’Institut Max Planck de Munich sobre física quàntica, i que es trobaven anotades en una trentena de pàgines manuscrites acabessin veient a la llum.

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 257

12/02/15 10:29

258

Llengua & Literatura, 25, 2015

FRANCESC VALLVERDÚ, LA PARAULA I ELS FETS Joan Martí i Castell

Universitat Rovira i Virgili de Tarragona - Institut d’Estudis Catalans jmarti@iec.cat

Fa molts anys, prop de cinquanta, que vaig conèixer personalment Francesc Vallverdú. L’amistat amb ell brollà amb promptitud per la compartició d’interes sos i d’idees: La concepció general del món, encara que soni fort, l’amor a la paraula, l’amargor no exempta d’esperança per la situació de la nostra llengua i el rebuig enèrgic de qui l’ha oprimit i l’oprimeix en el transcurs d’un temps tan llarg, que l’ha feta esdevenir literalment un miracle de subsistència. Ell em donà la mà que m’introduí en la sociolingüística quan tot just naixia com a mètode d’anàlisi entre nosaltres. I m’encomanà l’entusiasme per la recerca a partir del principi general i transcendent que les llengües són molt més que sistemes de comunicació; són allò que ens identifica i que ens cohesiona. Som el que diem, som també com diem. Amb Francesc Vallverdú entra de ple aquesta disciplina als Països Catalans. Es pot considerar el principal impulsor d’aquest àmbit, amb la fundació del Grup Català de Sociolingüística. Tanmateix, més enllà del terreny professional, Francesc Vallverdú fou per a mi un altíssim exemple de com s’ha de fondre el pensament amb els fets; de la coherència en les actituds. Es comportava sempre amb lleialtat a si mateix i als altres; mai no traïa allò que creia que s’havia de defensar, fos en l’espai que fos, fos davant qui fos. No era mur infrangible en les seves opinions, però tampoc fàcilment condescendent a cedir davant les d’altri. Li agradava la dialèctica, practicava la conversa amb delit. Això no obstant, difícilment abdicava allò en què havia reflexionat profundament; practicava, doncs, una fidelitat pulcra a les seves conviccions. Per a fer-se defensor d’una causa —política o lingüística—, prèviament pouava en el que altres n’havien dit i en deien. Quantes i quantes vegades vaig rebre la sol·licitud d’opinió sobre la bondat o no d’una solució lèxica, morfològica o sintàctica! En cartes, sovint manuscrites, m’explicava què pensava respecte tal o tal ús literari, i m’incitava a respondre-li amb la mateixa claredat i sinceritat de què ell se servia. També he tingut ocasió de discutir amb ell sobre la realitat nefasta del franquisme violentament opressor que vam haver de patir, sobre les esperances de sortir-nosen i sobre la manera amb què ho havíem fet, en el procés que coneixem per transició. Mai no es cansava de tornar i tornar sobre un determinat tema, fins que no li semblava que ja n’havia adquirit el coneixement suficient. I no vull amagar que en alguna ocasió vam tenir discrepàncies d’envergadura distinta, però el seu tarannà bondadós feia que les encaixéssim bé, gràcies sobretot al concepte que ell tenia Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 258

12/02/15 10:29

Crònica

259

d’una necessària comprensió que les relacions humanes comporten situacions de tensió que cal tractar amb la bona educació que el caracteritzava. Un home fi. Era una persona interessada per tot; afamada de saber; curiosa respecte a allò que li podia quedar més allunyat: s’hi acostava. No tenia res a veure amb els qui, fora d’un argument concret que constitueix el nucli de la professió, res no els atreu. Amb Francesc Vallverdú es podia discutir de qualsevol cosa i de qualsevol cosa mostrava tenir un saber enciclopèdic gens habitual. S’havia forjat un caràcter actiu, el qual, conjuminat amb un sentit de responsabilitat estricte que no fallava absolutament mai, el feien un home lliurat sense limitacions als compromisos que acceptava, que eren molts, perquè la seva vàlua intel·lectual i moral era reclamada ací i allà per la tranquil·litat que es tenia a confiar-li objectius i projectes. La sociolingüística, la traducció, l’assessorament en els mitjans de comunicació i el món editorial foren els espais en què més s’implicà; a part, és clar, de la labor poètica, que li fou, fins a la fi dels seus dies, un camí d’expansió emocional en què, entre d’altres qualitats, es palesava el domini de la matèria primera amb què hi treballava. Vaig sentir una gran satisfacció quan el Ple de la Secció Filològica, en primera instància, i després el de l’Institut d’Estudis Catalans en definitiva obriren les portes a Francesc Vallverdú. El necessitàvem, el necessitem i el necessitarem. Vaig tenir el goig d’exposar i defensar en ambdós plens la proposta de la seva candidatura. Em fou fàcil, perquè eren moltes les virtuts que hi vaig poder explicar. Totes travessades per dos afectes d’un sol amor: l’afecte a la llengua catalana i l’afecte al nostre país (no torno a dir Països Catalans, perquè em consta que, més per respecte a la comunitat sencera de catalanoparlants i per precaució tàctica, que no pas per altres motius, no li agradava aquesta denominació). Ja sabia que era una decisió encertada fer-lo acadèmic. No en tenia cap mena de dubte. Però la labor que desenvolupà a l’Institut d’Estudis Catalans superà qualsevol supòsit. Es dedicà amb cos i ànima als treballs ordinaris que hi tenim i a tots els que se li encarregaven: la confiança sense escletxes que mereixia Francesc Vallverdú implicava una tranquil·litat balsàmica quant a les feines que liderà, per delicades que fossin. Ho puc dir obertament, perquè n’he estat testimoni directe: va ser vicepresident de la Secció Filològica quan jo vaig fer-ne de president. Mai no va fallar, mai. I com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans no recordo que hagués deixat d’assistir a cap convocatòria; a cap ni una. Així com no faltà a cap de les reunions de la nostra Secció. No ens manca la resposta seva, feta amb calma i precisió, a ni un sol paper en què periòdicament es demana l’opi nió dels membres sobre qüestions lingüístiques o administratives de tota mena. Treballador infatigable. Torno a dir-ho: profundament lleial i exemplar. Francesc Vallverdú, un buit que no es pot reomplir. Tenim, però, l’herència d’una obra i d’un capteniment que són perennes. Francesc Vallverdú ha estat, és i serà un referent ineludible. Tot l’honor a Francesc Vallverdú!

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 193-259

llengua_literatura_25.indd 259

12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 260

12/02/15 10:29

SUMARI

llengua_literatura_25.indd 261

12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 262

12/02/15 10:29

ESTUDIS I EDICIONS Pere Montalat: La font francesa del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria 7 Ferran Carbó: Notes textuals sobre La nit, de Vicent Andrés Estellés. 29 Pilar Romeu-Ferré: Va sortir el català amb la diàspora dels jueus de Catalunya el 1492? 51 Anna Pineda: Del datiu a l’acusatiu. Un canvi sintàctic en procés en llengües romàniques i basc 73

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Dossier Dante i Llull (Albert Soler i Simone Ventura) 101 El saber i les llengües vernacles a l’època de Llull i Eiximenis (David Guixeras) 107 De realisme. Aproximacions i testimonis: novè volum d’«El Vuit-cents» (M. Àngels Verdaguer) 111 Écrivains de Catalogne (Mathias Ledroit) 115 Dos volums d’homenatge al professor Jordi Castellanos (Maria Dasca) 119 Llengua i identitat a Oriola en l’època foral (Joaquim Martí) 122 Scripta Catalana (Montserrat Alegre i Urgell) 126 Commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’IEC al País Valencià (Andreu Sentí) 128 La variació entonativa en català (Dolors Poch) 131

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 263-268 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_25.indd 263

12/02/15 10:29

264

Llengua & Literatura, 25, 2015

RESSENYES INDIVIDUALS Rosanna Cantavella: El Facet, una ars amandi medieval (Antònia Carré) 134 Albert Lloret: Printing Ausiàs March: Material Culture and Renaissance Poetics (A. Coroleu) 137 Josep Lluís Martos (ed.): Joan Roís de Corella, Psalteri (Curt Wittlin) 139 Isabel de Villena: Vita di Cristo (Gemma Pellissa) 142 Alejandro Coroleu: Printing and Reading Italian Latin Humanism in Renaissance Europe (ca. 1470 - ca. 1540) (Barry Taylor) 145 Jaume Medina: De l’Edat Mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya (Ramon Torné) 148 Caterina Valriu i Tomàs Vibot: El Comte Mal: entre la història i la llegenda (Joan Borja) 149 Teodor Llorente: Obra valenciana completa (Josep Camps i Arbós) 153 Ramon Panyella: Francesc Pelai Briz: entre la literatura i l’activisme patriòtic (Ramon Pinyol) 157 Emili Samper i Prunera: De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915) (Laura Sastre Barros) 160 Joaquim Molas: Llegir Verdaguer (Joan Requesens i Piquer) 164 Albert Balcells: Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943: de L’Avenç a l’Institut d’Estudis Catalans (Ramon Pla i Arxé) 167 Xavier Ferré: Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011) (Joan Anton Rabella) 171 Manuel Llanas: Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1965) (Mireia Sopena) 174 Pere Quer: Les Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans de 1907 a 1939 (Manuel Llanas) 177 Jordi Marrugat: Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Assumpció Bernal) 179 Javier Giralt Latorre: La llengua catalana en documentació notarial del segle xvi d’Albelda (Osca) (Xavier Luna) 183 Gemma Lluch: La lectura en català per a infants i adolescents (Caterina Valriu) 187

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 263-268

llengua_literatura_25.indd 264

12/02/15 10:29

Sumari

265

CRÒNICA Irene Capdevila Arrizabalaga: 800 anys després de Muret: els trobadors i les relacions catalanooccitanes 193 Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2013-2014) 197 Xavier Valls Guinovart: El quart col·loqui del projecte Mimesi. Metaficció al Renaixement i al Barroc 208 Montserrat Comas i Güell: II Conferència de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Balaguer: Les ciutats i l’espai intel·lectual. Catalunya 1914-1936 210 Sílvia Coll-Vinent: El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política) 212 Laura Vilardell Domènech: La censura franquista a Catalunya 216 Montse Caralt i Sagalés: II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol 218 Maria Paredes Baulida: Els noranta anys de Jordi Carbonell 220 Gemma Fabregat Palau: Josep Vallverdú, passeig d’aniversari. Vallverdú al món 223 Llorenç Soldevila i Balart: II Congrés de Geografies Literàries 225 Amanda Ulldemolins Subirats: II Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes 226 Elga Cremades i Cortiella: IV Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» 230 Xavier Bru de Sala: Crònica essencial de l’Any Espriu 232 Alexandre Bataller Català: IX Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics 236 Joan Tres: Max Cahner: Innovació i generositat al servei del país 240 Àlex Broch: Josep M. Castellet, crític i memorialista 244 Josep Murgades: Albert Manent, in memoriam 249 Joan Santanach i Suñol: Amadeu Soberanas, filòleg, bibliògraf i editor 251 Antoni M. Espadaler: Jaume Vallcorba, in memoriam 255 Joan Martí i Castell: Francesc Vallverdú, la paraula i els fets 258

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 263-268

llengua_literatura_25.indd 265

12/02/15 10:29

266

Llengua & Literatura, 25, 2015

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Pere Montalat: The French Source of the Gazophylacium catalanolatinum by Joan Lacavalleria Ferran Carbó: Textual Notes on The Night, by Vicent Andrés Estellés. Pilar Romeu-Ferré: Did Catalan Accompany the Jewish Diaspora from Catalonia in 1492? Anna Pineda: From Dative to Accusative. An Ongoing Syntactic Change in Romance and Basque

7 29 51 73

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS The Dante and Llull Dossier (Albert Soler i Simone Ventura) Knowledge and Vernacular Languages in the Time of Llull and Eiximenis (David Guixeras) On Realism. Approaches and Testimonials: Ninth Volume of «Vuit-cents» (M. Àngels Verdaguer) Écrivains de Catalogne (Mathias Ledroit) Two Volumes in Tribute to Professor Jordi Castellanos (Maria Dasca) Language and Identity in Oriola in the Time of Self-Government (Joaquim Martí) Scripta Catalana (Montserrat Alegre i Urgell) Commemmoration of the Centenary of the Philology Department of the Catalan Studies Institute in Valencia (Andreu Sentí) Entonative Variation in Catalan (Dolors Poch)

101 107 111 115 119 122 126 128 131

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 263-268

llengua_literatura_25.indd 266

12/02/15 10:29

Contens

267

INDIVIDUAL REVIEWS Rosanna Cantavella: El Facet, una ars amandi medieval (Antònia Carré) 134 Albert Lloret: Printing Ausiàs March: Material Culture and Renaissance Poetics (A. Coroleu) 137 Josep Lluís Martos (ed.): Joan Roís de Corella, Psalteri (Curt Wittlin) 139 Isabel de Villena: Vita di Cristo (Gemma Pellissa) 142 Alejandro Coroleu: Printing and Reading Italian Latin Humanism in Renaissance Europe (ca. 1470 - ca. 1540) (Barry Taylor) 145 Jaume Medina: De l’Edat Mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya (Ramon Torné) 148 Caterina Valriu i Tomàs Vibot: El Comte Mal: entre la història i la llegenda (Joan Borja) 149 Teodor Llorente: Obra valenciana completa (Josep Camps i Arbós) 153 Ramon Panyella: Francesc Pelai Briz: entre la literatura i l’activisme patriòtic (Ramon Pinyol) 157 Emili Samper i Prunera: De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915) (Laura Sastre Barros) 160 Joaquim Molas: Llegir Verdaguer (Joan Requesens i Piquer) 164 Albert Balcells: Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943: de L’Avenç a l’Institut d’Estudis Catalans (Ramon Pla i Arxé) 167 Xavier Ferré: Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011) (Joan Anton Rabella) 171 Manuel Llanas: Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1964) (Mireia Sopena) 174 Pere Quer: Les Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans de 1907 a 1939 (Manuel Llanas) 177 Jordi Marrugat: Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius (Assumpció Bernal) 179 Javier Giralt Latorre: La llengua catalana en documentació notarial del segle xvi d’Albelda (Osca) (Xavier Luna) 183 Gemma Lluch: La lectura en català per a infants i adolescents (Caterina Valriu) 187

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 261-266

llengua_literatura_25.indd 267

12/02/15 10:29

268

Llengua & Literatura, 25, 2015

REPORTS Irene Capdevila Arrizabalaga: Eight Hundred Years After Muret: The Troubadours and the Catalan-Occitan Relationship 193 Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2013-2014) 197 Xavier Valls Guinovart: The Fourth Conference of the Mimesi Project. Metafiction in the Renaissance and the Baroque 208 Montserrat Comas i Güell: Second Symposium of the Aula Joaquim Molas of the Balaguer Library and Museum: Cities and Intellectual Space. Catalonia 1914 – 1936 210 Sílvia Coll-Vinent: The World of Yesterday of Joan Estelrich (Journals, Culture and Political Action) 212 Laura Vilardell Domènech: Francoist Censorship in Catalonia 216 Montse Caralt i Sagalés: The Second Miquel Martí i Pol International Conference 218 Maria Paredes Baulida: Jordi Carbonell at Ninety Years Old 220 Gemma Fabregat Palau: Josep Vallverdú, Birthday Stroll. Vallverdú in the World 223 Llorenç Soldevila i Balart: Second Literary Geographies Conference 225 amanda Ulldemolins Subirats: Second Symposium on the Teaching Catalan Language and Literature 226 Elga Cremades i Cortiella: Fourth International Conference: “Pompeu Fabra’s Linguistics” 230 Xavier Bru de Sala: Essential Report on the Espriu Year 232 Alexandre Bataller Català: Ninth Meeting of the Ethnopoetics Study Group 236 Joan Tres: Max Cahner: Innovation and Generosity at the Service of the Country 240 Àlex Broch: Josep M. Castellet, Critic and Biographer 244 Josep Murgades: Albert Manent, in Memoriam 249 Joan Santanach i Suñol: Amadeu Soberanas, Philologist, Bibliographer and Publisher 251 Antoni M. Espadaler: Jaume Vallcorba, in Memoriam 255 Joan Martí i Castell: Francesc Vallverdú, the Word and the Facts 258

Llengua & Literatura. Núm. 25 (2015), ps. 263-268

llengua_literatura_25.indd 268

12/02/15 10:29

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (helale.munala@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 llengua_literatura_25.indd 269

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

392 270

Llengua & Literatura, 23, 25, 2013 2015

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 llengua_literatura_25.indd 270

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

021-107

Instruccions per als autors autors

393 271

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 llengua_literatura_25.indd 271

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

394 272

23, 2015 2013 Llengua & Literatura, 25,

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 llengua_literatura_25.indd 272

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

13 10:57

Instruccions Instruccions per per als als autors autors

273 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 llengua_literatura_25.indd 273

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

396 274

Llengua & Literatura, 23, 25, 2013 2015

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 llengua_literatura_25.indd 274

07/02/13 10:57 12/02/15 10:29

llengua_literatura_25.indd 6

12/02/15 10:28

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 99 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

25 2015

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

25 2015

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_25.indd 1

12/02/15 10:48