CHR, 2 by Institut d'Estudis Catalans

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents

Number 2

2009

Foreword

Joan Sanmartí

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Enric Guinot

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century: the Catalan-Aragonese Crown and the consequences of the conquest of the kingdoms of Majorca and Valencia

Eduard Feliu

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Manuel Ardit

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Xosé Aviñoa

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

Ramon Pinyol

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

Enric Pujol

111

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

Maria Teresa Ferrer

123

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

131

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

139

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

2009

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institvt

d’Estvdis Catalans

Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Country, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of bibliography published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the —non-exclusive— right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (offline, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works, or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. Authors are requested to create a link to the published article on the journal’s website. The link

GUIDELINES FOR AUTHORS

must be accompanied by the following text: ‘‘The original publication is available on LINK at <http:// revistes.iec.cat/chr/>’’. Please use the appropriate URL for the LINK. Articles disseminated via LINK are indexed, abstracted, and referenced by many abstracting and information services, bibliographic networks, subscription agencies, library networks, and consortia.

be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701629 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Josep M. Jaumà, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2009.

Subscription orders should be sent to:

The first page of the manuscript should contain only the following:

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701620 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/> E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must

Submitted manuscripts will generally be reviewed by two external experts; who will have four possible options: 1) accept without revision, 2) accept after revision, without expecting to check those revisions, 3) neither accept nor reject until author(s) make revisions and resubmit, 4) reject. Format of manuscript Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format.

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included).

Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue.

General information Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal.

The pediment on the façade of the Palace of Catalan Music (Barcelona 1905-1909) Author: Lluís Bru i Salelles (1868-1952) Mosaic Reproduced with permission from the AISA MEDIA Printed in Catalonia

1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords. Notes and bibliography Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made. Vintage Books, New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317349. If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year. Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929”

in On the Line: Essays in the History of Auto Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72. Tables, maps and figures, including photographs Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion. Proofs Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested. Biographical details Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities. Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office.

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

Institvt d’Estvdis Catalans

Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Country, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of bibliography published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the —non-exclusive— right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (off line, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works, or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. Authors are requested to create a link to the published article on the journal’s website. The link

be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701629 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Josep M. Jaumà, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2009. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701620 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue. Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/> E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must

The pediment on the façade of the Palace of Catalan Music (Barcelona 1905-1909) Author: Lluís Bru i Salelles (1868-1952) Mosaic Reproduced with permission from the AISA MEDIA Printed in Catalonia

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Universitat Autònoma de Barcelona

ASSOCIATE EDITORS* Manuel Ardit, Universitat de València Francesc Fontbona, Biblioteca de Catalunya Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Massot, Institut d’Estudis Catalans Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra

ADVISORY BOARD* Géza Alföldy, Universität Heidelberg Josep Amengual, Universidad de Deusto Xavier Barral, Université de Rennes Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Joan-Ferran Cabestany, Institut d’Estudis Catalans Jordi Castellanos, Universitat Autònoma de Barcelona Efrem Compte, Institut d’Estudis Catalans Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Miquel Crusafont, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics Núria de Dalmasses, Universitat de Barcelona Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans Romà Escalas, Museu de la Música de Barcelona

Gregori (Francesc) Estrada, Institut d’Estudis Catalans Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona M.Teresa Ferrer, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona Paul Freedman, Yale University Josep M. Font i Rius, Institut d’Estudis Catalans Joaquim Garriga, Universitat de Girona Joaquim Garrigosa, Societat Catalana de Musicologia Carme Gràcia, Universitat de València Miquel Gros, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Jocelyn N. Hillgarth, Harvard University Nikolas Jaspert, Rurh-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Simon Keay, University of Southampton Giovanni Lilliu, Università di Cagliari Gabriel Llompart, Institut d’Estudis Catalans Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears

Marc Mayer, Universitat de Barcelona Concepció Mir, Universitat de Lleida Joaquim Molas, Institut d’Estudis Catalans Anscari Manuel Mundó, Institut d’Estudis Catalans Olimpio Musso, Università di Firenze Alexandre Olivar, Institut d’Estudis Catalans Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Olivier Poisson, Université de París Paul Preston, London School of Economics and Political Science Antoni Riera, Universitat de Barcelona Santiago Riera, Universitat de Barcelona Manuel Riu, Institut d’Estudis Catalans Josep Maria Salrach, Universitat Pompeu Fabra Joan Sanmartí, Universitat de Barcelona Eva Serra, Universitat de Barcelona Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Narcís Soler, Universitat de Girona Robert B. Tate, University of Nottingham Eliseu Trenc, Université de Reims Jürgen Untermann, Institut d’Estudis Catalans Joan Vernet, Institut d’Estudis Catalans Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines

* Members of the History and Archeology Section and Presidents of its Affiliated Societies of the Institut d’Estudis Catalans

Institvt d’Estvdis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents

Number 2

2009

Albert Balcells

Foreword

Joan Sanmartí

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Enric Guinot

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century: the Catalan-Aragonese Crown and the consequences of the conquest of the kingdoms of Majorca and Valencia

Eduard Feliu

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Manuel Ardit

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Xosé Aviñoa

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

Ramon Pinyol

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

Enric Pujol

111

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

Maria Teresa Ferrer

123

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

131

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

139

Catalan Version

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 7 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Foreword

In the first issue of Catalan Historical Review we set out our intention to offer a stocktaking of the present knowledge of the great historical themes of Catalonia, the Valencian Country and the Balearic Islands, their exterior relations, as well as every aspect of their collective activities. In this second issue we proceed on the same lines. We begin with an article on the present knowledge on the peoples inhabiting the Eastern part of the Iberian Peninsula prior to the Roman conquest. These peoples, who eventually abandoned their language, laws and religion, were the foundation of the present Catalan Countries. Our second study focuses on the situation that arose immediately after the 13th century conquests of Majorca and Valencia, when the Catalan Countries settled their present borders. The article analyzes the transformations originated in the wake of those events. Three and a half centuries later, the defeated Muslims –called Moriscos– still had not been assimilated by the Christians, but kept their own religion and customs. In 1609, the Spanish monarchy of the Habsburgs decreed their expulsion; the effects of this expulsion, that were felt particularly in the kingdom of Valencia, are the theme of another article in this issue. However the Moriscos were not the first minority to be expelled. Another article tells about the expulsion of Jews in 1492. This urban minority, with many outstanding personalities had, for centuries, been very influential in the Catalan-Aragonese confederation. The last exodus, this in the 20th century, has lately attracted the attention of our historians, and even of the media. The Republican exile of 1939 was preceded by a much smaller exile of an opposite sign, in 1936, both provoked by the Spanish Civil War. They constitute the theme of another article. Forced exiles are unfortunately one aspect of twentieth century European violence, and those that occurred in the Catalan Countries are particularly remarkable. So we find in this issue accounts, based on the latest historiography, of huge, and often traumatic, changes and transformations.

Our review is also open to the Arts. Here we take stock of the studies on the poet Jacint Verdaguer, just as the figure of Ramon Llull was dealt with in our first issue. The personality and the work of Verdaguer have given rise to a circle of specialists, so that today it is possible to talk of “Verdaguerism” in the same way as we could previously talk of “Lullism”. Verdaguer has been one of our poets most frequently translated into other languages. In the 19th century, due to the lack of self-government, choral singing played a significant role in the recovery and development of Catalan identity. A similar association between choral singing, socialising and national identity has also occurred in other European countries, but in our case it deserves special attention, and this is why we offer here a historical account on the subject. The cover of this issue is from the mosaic by Lluís Bru i Salelles, a jewel of Catalan Modernist style which decorates the pediment on the façade of the Palace of Catalan Music. Completed in 1909, it shows the singers of the Orfeó Català (Choral society) flying their banner while they are being presided over by the figure of La Balanguera, with the outline of Montserrat as a backdrop. La Ba languera was a popular female figure from an old children’s round dance; the poet Joan Alcover transformed her into a kind of Muse who spins the thread of life. Amadeu Vives, one of the founders of the Catalan Orfeó, set Alcover’s poem to music, and through its interpretation by the Orfeó became a popular song throughout the Catalan Countries. In this mosaic La Balanguera is identified with the homeland, and the song is today the anthem of the Autonomous Balearic Islands. The dome over the pediment shows the two Catalan coats of arms: the fourstriped one, and the shield of Saint George, patron saint of Catalonia as well as of other European countries. A new feature in this issue is the reference to the history books published by the Institut d’Estudis Catalans in 2008; we also offer the abstracts of the reviews in the field published during the same period. Albert Balcells Editor-in-chief

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 9-32 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.21 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians Joan Sanmartí*

Universitat de Barcelona Received 13 May 2008 · Accepted 20 September 2008

Abstract In the middle of the first millennium BC small-scale societies (local or even family level communities) on the Eastern coast of the Iberian Peninsula were rapidly transformed, socially and culturally, into complex ones of at least tens of thousands of people and endowed with centralised forms of political organization that controlled vast territories, often of several thousand square kilometres. From the beginning of the 4th century BC, the rapid expansion of writing suggests the establishment of an administrative system and the development of the institutional complexity particular to the archaic states. These states were governed by kings who emerged from the aristocratic ranks that dominated the diverse communities forming the bulk of the population. We know from Greco-Latin sources that the inhabitants of these territories were known by the name of Iberians, and that this ethnic group was divided into different peoples that in some cases corresponded to the afore mentioned political entities, whereas in other cases several of them must have been included. Epigraphy shows that the same language was used in the whole of this region, although perhaps not exclusively; in modern times it is known as ‘Iberian’, and cannot be deciphered. Incorporation into the Roman world around 200 BC meant a gradual integration into Latin culture, that was completed a little before the change of era.

Key words: Iberian culture, Mediterranean proto-history, socio-cultural evolution, Greek colonization, Phoenician colonization, technological change, ancient demography, archaic state

Introduction* The first millennium BC is the period in which, for the first time, the transformation of small-scale communities, characteristic of the prehistory of this region, into sociocultural complex societies is documented for the whole area of the Western Mediterranean basin (with the exception of some insular areas). By socio-cultural complexity is meant the existence of political entities of a certain territorial extension –hundreds or even thousands of square kilometres, some times many more– usually governed from a central nucleus that is remarkable for its size. Also for the administrative functions that take place within it, and by the presence of symbolical elements linked to its power. These entities include an important number of local communities, and have a population of at least some tens of thousands distributed in hierarchic, endogamic social groups with a differentiated access to wealth. These social elites control an institutional and military apparatus * Corresponding author: Joan Sanmartí. Facultat de Geografia i Història, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona. Carrer Montealegre 6-8, E-08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel.: +34 934037530. E-mail: Sanmarti@ub.edu

that, together with a legitimizing ideology, guarantees social stability, often reaching a remarkable degree of complexity characteristic of archaic states.1 The sources of information and our degree of knowledge on the different societies that experienced this process of a growing political economy are very diverse, but the global transformation is evident, from the Numidian and Mauritanian monarchies of Northern Africa –which controlled hundreds of thousands of square kilometres–, to the citystates of Etruria, and the diverse peoples that inhabited the Mediterranean coasts of the Iberian Peninsula, the Mediterranean Gaul, and Liguria. The causes originating these processes were probably various, both endogenous and exogenous in nature. In reference to the latter, it is worth pointing out that the first millennium BC was the period of the great colonial expansion of Phoenicians and Greeks, two of the great peoples of antiquity, towards the Central and Western Mediterranean. The characteristics of this process –often labelled as ‘colonial’ because of its relative similarities with modern European colonial expansion– are not homogenous; they may vary from the foundation of large cities, such as Carthage and Syracuse that controlled vast territories plundered from the autochthonous popula-

10 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Joan Sanmartí

Figure 1. Palethnological map (simplified) of the Iberian Peninsula.

tions, to a presence limited to simple commercial establishments, or small cities facing an enormous indigenous hinterland that remained fully politically independent. We can guess, nevertheless, that in all cases the interaction between ‘colonizers’ and local populations played an important role in the evolution of all the societies involved in these encounters. The generalization of iron metallurgy was another very important factor; probably of an external origin –in some cases clearly related to the colonial process–, it helps to explain the fast evolution of Western Mediterranean populations towards social complexity because it allowed a remarkable increase in population. As regards the endogenous factors, the most obvious is the demographic growth that some social theories hold to be decisive in the process of socio-cultural change.2 Literary sources, for instance, mention the great number of Numidian contingents that took first one side and then the other, in the great conflicts that confronted Rome and Carthage, which could not be understood without a heavy population density. At the same time, in many areas, the archaeological record proves an unequivocal increase in the number and size of human settlements on a scale previously unknown. An adequate understanding of the processes of change that led to socio-cultural complexity must necessarily take into consideration all these factors

(demography, technology, exterior relations), both in general or at the particular level of the different societies that went through this change. One consequence of the colonial presence and progressive integration of the Western Mediterranean into the dominion of the great powers of the time –Carthage and eventually Rome– is the existence of written documentation, both Greek and Latin, that allows us to know the main features of names and places of numbers of peoples that inhabited them, the Iberians being one of them. But the information transmitted by Greco-Latin sources –geographical descriptions, navigation guides, chronicles of the Punic wars and of the Roman conquest– fail in general to provide a solid knowledge of indigenous societies. This is not surprising because, leaving aside the problems of transmission; they are not, with few exceptions, the outcome of an ‘ethnographic’ or historical interest in the autochthonous populations. These are mentioned or summarily described only in so far as they are involved in events, in particular military ones, where they always played secondary roles, often unwillingly. Archaeology has therefore an irreplaceable role in the analysis of these societies, and due to the theoretical and methodological advances of the last decades, as well as to a long tradition of research –more than centenary, at least in the countries on the European coasts– is prepared to offer, with the

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 11

Figure 2. Place-names mentioned in the text.

Aldovesta (Benifallet)

La Plaza de Armas (Puente Tablas)

Alorda Park (Calafell)

La Punta d’Orlell

Anserona

La Serreta d’Alcoi

Azaila

Llíria/Edeta

Burriac/Ilturo i necròpolis de Cabrera de Mar

Los Almadenes (Hellín)

Cadis/Gadeira-Gades

Los Villares (Caudete de las Fuentes)/Kelin

Eivissa/Ibosim-Ebusus

Málaga/Malaca

El Cabeço d’Alfafara

Marsella/Massalia

El Castellar de Meca (Ayora)

Mataró/luro

El Castellet de Banyoles (Tivissa)

Molí d’Espígol de Tornabous

El Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo)

Necròpolis de les Casetes

El Cerro del Villar (Málaga)

Necròpolis de los Collados (Almedinilla)

El Monastil (Elda)

Porcuna/Obulco

El Morro de Mezquitilla (Algarrobo)

Pozo Moro (Chinchilla)

El Puig d’Alcoi

Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet

El Rabat (Rafelcofer)

Roses/Rhode

El Tos Pelat (Montcada)

Sa Caleta

El Tossal de Manisses

Sagunt (Arse)

Empúries/Emporion

Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar)

Iltirta/Lleida

Sucro (Cullera)

L’Alcúdia d’Elx/Ilici

Tarragona/Tarakon-Kese

L’Alt de Benimaquia (Dènia)

Tortosa (Hibera?)

La Carència (Turis)

Turó de ca n’Oliver (Cerdanyola)

La Covalta d’Albaida

Ullastret

La Fonteta (Guardamar)

Xàtiva/Saiti

12 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Joan Sanmartí

Figure 3. Map of the distribution of Iberian epigraphs prior to the Roman conquest; based on the data by J. de Hoz (2001) (completed).

support of written sources, a coherent and probably quite faithful picture. We present in this paper a brief account on the process of formation and development of one of those proto-historic peoples, the Iberians. We shall begin with their space-time delimitation, and with what we know of their language and ways of writing. We shall continue with a quick analysis of the history of research and the theoretical framework that has guided it and still does so today. The fourth section will look into the historical processes in the formation of Iberian society in the 7th and 6th centuries BC, its full development until the Roman conquest around 200 BC, and finally on its definitive dissolution into the strong classical culture introduced by the invaders during the two last centuries prior to our era. We shall end by taking brief stock of our research.

The space and time of the Iberians The territory inhabited by the Iberians can be established approximately from the ancient written sources –in particular that of the Greek authors– as well as from the epigraphic evidence left by the Iberian civilization itself. The different references in the Greek texts to the geographical term Ibería and of the ethnonym Íberes prove that at dif-

ferent historical moments these words designated different realities. The oldest sources usually locate the Iberians in the coastal area spreading from the North of Cartagena to the Pyrenees or even further, to coastal Western Languedoc. In some cases, though, they also include within Iberia Tartessos, in the low Guadalquivir, and therefore the whole South of the Peninsula. (fig. 1). In the later texts, from the 3rd to the 5th centuries BC, the whole of the Mediterranean coast of the Peninsula is often mentioned as being part of Iberia, and both Polybius in the 2nd century BC and Strabo in the time of Augustus, use the word Ibería as an equivalent to Latin Hispania, a term probably of Phoenician-Punic origin that designated the totality of the great Peninsula in the Western Mediterranean. The relative ambiguity of the ancient sources can be allowed for thanks to the existence of an important group of inscriptions –nearly two thousand–, dated from the end of the 5th century BC; they are inscribed on different types of objects (coins, lead sheets, weight measures, crockery, pottery, funerary stelae, etc) (fig. 3-5) and were undoubtedly written in the same language. This geographical distribution corresponds essentially to the coastal area stretching from Murcia to Anserona (in Western Languedoc) –with, after the Roman conquest, an extension as far as Almería, besides important penetra-

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 13

Figure 4. Systems of writing (according to J. de Hoz); a: 1, Ionic alphabet; 2, Greco-Iberian writing; b: 1, Phoenician alphabet; 2, South-Western writing; 3, Southern Iberian writing; 4, Northern Iberian writing.

tions inland in the Ebre (Sp. Ebro) valley, the Xúquer (Sp. Júcar) and Segura as far as High Andalusia. Since this epigraphic map previous to the Roman conquest basically coincides with the territory that the oldest sources ascribed to the Iberians, it seems reasonable to assume that there is a correspondence between both facts, and that this epigraphic area –which is the only one that the ancient sources labelled as unequivocally Iberian– constitutes the “Iberia proper”, defined by the language spoken by its inhabitants. Therefore, language must have been the most evident element that allowed the identification

and delimitation of the Iberian ethnic group by the Greeks. From this territorial and palethnological definition the notion has arisen of an “Iberian culture”, in a wider sense, including all the materials documented in the above mentioned area. But it is worth pointing out that this material culture is not even remotely homogeneous over the whole territory, and does not constitute an “archaeological culture” in the sense given by historic-cultural archaeology to this expression, that is, as an homogeneous set of material-culture characteristics cumented

14 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

in a well delimited territory which presumably corresponds to a clearly differentiated human group.3 On the contrary, there is an authentic mosaic of material culture facies, sometimes strongly differentiated, as for instance in the scarcity of sculpture pieces to the North of the river Xúquer whereas they are often found to its South. (fig. 6 and 11). As a matter of fact, without the epigraphic evidence and the written sources it is doubtful that archaeologists would have ever recognised a solid cultural unity in the territory we call “Iberia proper”; on the other hand, the presence of archaeological elements, for instance sculptures believed to be of Iberian type, has often led to the inclusion in the Iberian area of other regions that from a linguistic point of view do not belong to it, as in the case of the middle valley of the Guadalquivir.

Joan Sanmartí

Nevertheless, although homogeneous material culture did not exist, both archaeology and the written sources prove the existence of developed forms of social and political organization in the area we call “Iberia proper”, which translates into complex –often hierarchical– patterns of settlement, as well as in the use of an advanced technology that included the potter’s wheel (fig. 7) and a sophisticated iron metallurgy (fig. 8). In the archaeological literature it is common to consider these technological elements as distinctive of the Iberian culture, and that their appearance in the archaeological record marks its beginning. If we stand by these criteria, we can speak of an “Iberian culture” starting around the middle of the 6th century BC, a date that fits well with the first mentions of the Iberians in the Greek sources.

Figure 5. Epigraphic documents in Northern Iberian writing. Drawing by Ramón Álvarez Arza.

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Indeed, the first author to refer to the Iberians was Hecataeus of Miletus, who wrote around 500 BC, as well as the unknown author of a 6th century Massaliote circumnavigation that seems to have been one of the sources for Rufus Festus Avienus’ Ora Maritima, a poetical work written at the end of the 4th century AD. We find in it the description of the coastline between the Atlantic coast of the Iberian Peninsula and the mouth of the Rhone. This allows us to assert that the Iberian ethnic group already existed in the 6th century BC with clear and differentiated enough characteristics to be recognized by the Greeks who had come into contact with it. Hecataeus’ attestation also shows that this ethnic group was subdivided into several peoples; the Milesian geographer mentions the Esdetes –identified as the later Edetani, who in the 3rd century BC occupied the central part of the Valencian Country–, the Ilaraugatai –probably the Ilergetes who in the 3rd century BC inhabited the Eastern part of the valley of the river Ebre (Sp. Ebro), and maybe also the Ilercavones who settled at the North of the Valencian Country and the lower course of the Ebre (Sp. Ebro)– and the Misgetes –literally, in Greek, the ëmixedí ones– in the area that lies between the Ebre (Sp. Ebro) and the Hérault. The palethnologic map becomes more complex as attested by the latter sources, which –sometimes with the help of the legends present on coins– allow a more or less precise reconstruction of the mosaic of the 3rd century BC peoples. (fig 1) The complex problem of the relationships between these ethnic unities and the politico-historical entities recognizable from the literary and archaeological sources will be dealt with later. For the moment, let us only point out that the Iberian society and culture did not suddenly disappear with their incorporation to the Roman rule, but that the long process of assimilation into Latin culture was not completed until the second half of the first century BC.

The Iberian language and its writing systems As has been pointed above, a substantial number of epigraphic documents are known –almost two thousand, most of them found in ‘Iberia proper’– written on objects of a diverse nature and using different systems of writing, but having in common a unique, non-Indo-European language conventionally called by modern scholars ‘Iberian’. We can assert that before the Roman conquest this Iberian language was already used, at least as a written language, in a vast geographical area extending from Murcia to the zone between the Aude and the Erau (Fr. Hérault), with important penetrations towards the valley of the Ebre-Ebro, as towards La Mancha and High Andalusia. (fig. 3)4 After the conquest, the usage (at least in writing) of the Iberian language went through a significant expansion inland, especially in the Ebre-Ebro valley. It is also worth pointing out that the diversity of objects

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 15

bearing the writings –some of which have probably not been preserved due to their perishable nature– as well as the nature of their inscriptions, show that writing was used in all orders of life (fig 5). The first thing that must be stated about the Iberian language is that although the phonetic value of the signs used in the different systems of writing is known (with only a few uncertainties), it has been impossible to decipher because it is an isolated tongue without any link to any other known language. Obviously this sets a narrow limit to the historical value of the texts that have come down to us, but it is also true that the endeavours of linguists and epigraphists have made it possible to attain a certain knowledge of the general sense of some of the inscriptions, to identify the meaning of some prefixes and suffixes –for instance ilti, town– and to identify a great number of anthroponyms and toponyms, which has been facilitated by their presence in ancient texts and, in the case of the latter, on coins (fig. 5, 1-2). By way of example, the repetition of certain structures in sepulchral stelae allows us to recognize funereal formulae, just as the frequency of numeral signs in texts written on lead sheets (fig. 5, 3) suggest a commercial or administrative character.5 Beyond this point the Iberian language remains a complete enigma that will only be solved with the discovery of a bilingual text of a certain extension which may reveal the meaning of a significant number of the many Iberian words that have come down to us. We do not have any one clear reason explaining why there were diverse writing systems (fig. 4). One of them was the Greek alphabet, used in only twenty-four inscriptions (called “Greco-Iberian”), all of them found to the South of the Valencian Country. All the rest, except three in the Latin alphabet, were written in one of two different but related systems of annotation created in the Iberian Peninsula; this is why they, together with a third system used in the peninsular South-West, are known as ‘paleoHispanic’ writings.6 Today it is generally accepted that they derive from the Phoenician alphabet, though they clearly differ from it in that they are semi-syllabic systems; that is, they have signs not only to register vowels and consonants, but also syllables. The two systems in question are known as Southern Iberian writing –basically documented to the South of the Valencian Country, the Eastern area of La Mancha and High Andalusia–, and “Levantine”7 Iberian writing, respectively. The latter is an unfortunate name that needs to be substituted by Septentrional –or North-Eastern, which is in fact another name also applied to it– since it is documented in the whole area between the Alacant (Sp. Alicante) area (sporadically also more to the South) and the Languedoc. The vernacular character of the Iberian language in the whole area where it is documented is a question widely debated, in spite of being the only language that has been attested there. The possibility of being the language proper to only part of this area has been raised traditionally due to the existence in it during the first half of the first

16 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Figure 6. Iberian sculpture: The Lady of Elx (Sp. Elche).

millennium BC of several diverse “archaeological cultures”. The obvious influence of the so-called “Urnfield Culture” from beyond the Pyrenees on the area between the North of the Valencian Country and the Languedoc suggested that it had been linguistically submitted to Indo-European influence from the end of the second millennium BC, and consequently that the Iberian language imposed itself later, possibly in the 6th century BC coinciding with the appearance of some characteristically Iberian material cultural traits mentioned above (wheel pottery, iron metallurgy). Logically, this expansion of the Iberian language would have started from the non-IndoEuropean region in the epigraphic and linguistic area where it is historically documented, that is from the South. Behind this argument there is an arbitrary identification of two cultural aspects (language and material productions) that are not necessarily related: neither the existence of material culture and practices of the type of urnfield proves the dissemination, and even less the generalization, of an Indo-European language, nor the later appearance of cultural material traits more or less common to the rest of the Iberian epigraphic area implies the expansion of the Iberian language from a specific point in that area, though none of these possibilities must be necessarily excluded. This vision of the linguistic map prior to the 6th century BC as well as the supposed non-Iberian anthroponymic density in places such as Ullastret and Azaila, un-

Joan Sanmartí

derlies the hypothesis of J. de Hoz that the Iberian language must have spread northwards from the South and center of the Valencian Country as the habitual language used in those commercial transactions that the meridional Iberians developed in more Northern regions as partners of the the Greek colonizers that had settled at Emporion (Empúries-Sp. Ampurias).8 This would explain that Iberian was the only written language even in those areas where it was not common, where it was probably adopted by the leading social sectors. Nevertheless, according to J. Velaza the majority of anthroponyms that J. de Hoz considers as non-Iberian can be explained without difficulty within the Iberian onomastic system; and, if this is not the case, the percentage of “oddities” is not larger than the percentage found in the anthroponymy of any other part of the Iberian linguistic area.9 To this basic objection against De Hoz’s hypothesis we may still add other arguments of historical coherence; they refer to the supposed commercial role of Southern Iberians, or to the feasibility of interpreting the “Iberization” of the material culture of the Northern zones as a result of this supposed activity.10 Velaza has also suggested that the lack of dialectal fragmentation of the Iberian language as it appears in the epigraphic record could not be explained if it had been the common vernacular tongue in the whole epigraphic area where it is attested long before the appearance of the first inscriptions at the end of the 5th century BC. This would imply a population movement not long before that date –some time towards the middle of the 6th century BC, when an important and swift change in the material register takes place, seems most probable; this population change must have been sufficiently radical to provoke the linguistic substitution in the reception zones. Which was the direction of this population movement, the author does not say.11 Velaza’s argument is important but we have to ask to which extent the available documentation is sufficient to recognize the dialects if they ever existed. This allows us to reconsider the possibility of the Iberian language being vernacular in its whole epigraphic area. Nevertheless, a phenomenon of expansion that might have been caused by a population shift can not be excluded –most likely in the South to North direction–, nor can the use of other languages, strictly at the spoken level, in the area in question.

History of the research Research on the Iberians has a long tradition of almost a century and a half, based on hundreds of field studies and thousands of published works12 that include the analysis of the written sources, excavation and survey monographs, epigraphic and linguistic studies, corpora of materials and a huge number of studies on outstanding objects, urbanism, architecture, etc. It is impossible to offer a complete view of it all; we will only point out the main

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

lines of this research and to frame them within the theoretical context and the intellectual atmosphere that guided them. In spite the abundance of bibliographic material –or perhaps because of it– there is only one updated authorial synthesis also published by A. Ruiz and M. Molinos13 in 1965, but there are some partial14 and one of a popularizing nature,15 as well as two excellent exhibition catalogues16 and the minutes of a Conference dealing with the archaeological aspects of Iberism in the Catalan Countries and the Mediterranean Gaul.17 The study of literary sources began, as could be expected, in the Renaissance. The Occitan Peire de Marca is a good representative; his erudite work (Marca Hispanica, sive limes Hispanicus) was written during his stay in Catalonia from 1644 to 1651 as General Visitor to Louis XIII. It consists of a first approximation to the palethnological reality of this part of the Peninsula. Of course, the process of identification of the Iberian material culture was slower and more complex, and did not culminate until the end of the 19th century. It goes without saying that Iberian materials were usual finds, but although they were recognized as ancient –sometimes as Iberian or at least as preRoman– until the second half of the 19th century they were often attributed to the Roman, Byzantine, or Visigothic times. Epigraphy, on the other hand, showed a peculiar system of writing that could be partially interpreted and that from the legends on coins permitted the identification of some Iberian toponyms and ethnomyms that had been transmitted by ancient sources and that warranted the cultural assignment. It is in the last third of the 19th century and at the beginning of the 20th when more or less systematic excavations began: necropolis of Almedinilla (Córdoba) in 1867; excavation by the Madrid Museum in the Cerro de los Santos shrine (Albacete) in 1871, 1891 and 1898-1903; excavation of the necropolis in Cabrera de Mar (Maresme) in 1881; L’Alcúdia d’Elx (Baix Vinalopó) in the periods 1897-1900 and 1905; the beginning of the works in the village Puig Castellar in Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) in 1905, among many others. They were motivated in some cases by the interest aroused by the Iberians as the first Spanish “national” culture, and in some other cases –particularly those by the Louvre museum– by the eagerness to recover some pieces to enrich their collections, and still in other cases by simple scientific curiosity; none of these aims necessarily excluded the others. These works, together with the fortuitous but sensational finding of La Dama d’Elx (Sp. The Lady of Elche) in 1897, began to define the nature of the material culture of the different Iberian ethnic groups. In this sense, with have emphasize, by its liminal character, the work of Pierre Paris Essai sur l’art et l’industrie de l’Espagne primitive (Paris, 1903-1904), which is the first study on pre-Roman material production in the Iberian Peninsula, especially sculpture and pottery. This work though was more focussed on the history of art than on archaeology, and did not establish with precision either the territorial area of

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 17

what it meant to be Iberian –Iberian art and industry were only provisionally those of pre-Roman Spain– or its chronology, because he derived Iberian pottery from the Mycenaean ceramics, which were in fact more than half a millenium older. The more strictly scientific foundations for the study of Iberian society were laid down in the first third of the 20th century by three eminent figures. One was Adolf Schulten (1870-1960), the author of the compilation and commentaries of almost the whole collection of the Fontes Hispaniae Antiquae (University of Barcelona, 1922-1970) in which Pere Bosch Gimpera also participated. Also the great erudite Manuel Gómez Moreno y Martínez (18701970), whose main contribution was the discovery of the phonetic value of the syllabic signs of Iberian writing. Finally we have to especially remember Pere Bosch Gimpera (1891-1974), who was the first archaeologist with a solid theoretical and methodological training who dealt with the problems of Iberian culture and with the pre-history of the Iberian Peninsula in general. Bosch studied classical philology in Barcelona, but during his stays in Berlin from 1911 to 1914 he acquired a very complete training as a European pre-historian, which was an absolute novelty in Spain.18 From the methodological point of view, Bosch became familiarised with the field work methods and with the analysis of material culture sets, as well as with those associations capable of offering reliable dating; with this knowledge, he was able to reject in his doctoral dissertation La cronología de la cerámica ibérica, presented in 1913,19 the exaggerated old dating proposed by P.Paris, and highlight the existence of different territorial facies. From the theoretical point of view, under the direct influence of Gustaf Kossina, Bosch adopted the historiccultural focus based on the anthropological theory of Cultural Circles (Kulturkreislehre) that at that time prevailed in European pre-history studies, most especially in Germany. This research was not centred on the analysis of the material bases of subsistence nor on the study of social structures, but on the identification of the characteristic cultural traits identifiable in the material culture of each of the peoples that had consecutively occupied a certain area; from this derived the notion of Kulturschichten, that is, the stratification of the different “Cultural Circles”. With these presuppositions Bosch’s programme was inevitably based on the identification of superimposed “archaeological cultures”;20 their appearance in a certain area was understood as a result of a population shift. Bosch systematically applied this programme both in his research at the Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (Archaeological Research Service of the Institut d’Estudis Catalans) and in his monumental Etnologia de la Península Ibèrica (Barcelona, 1932), among other works. Much abridged, his vision of the Iberians is that of a people of ancient African origin that established themselves at the South of the Iberian Peninsula in Neolithic times, and that by means of their contacts with Greek colonizers created an original civili-

18 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Joan Sanmartí

zation characterised by a sculpture with strong Hellenic influence; these people spread towards the North in the second Iron Age. As a matter of fact, the peoples North of the river Ebre (Sp. Ebro) and central Catalonia were for Bosch not Iberian in a strict sense but late “Iberianized”. The analysis of social relations in the Iberian world had hardly been studied prior to the 1936-1939 civil war; the only exception was a brief article by Joaquim Costa published in 1889 in which he proposed the existence of one class of noble tribes and another of servile tribes attached to the first by relationships of collective dependence.21 In the first years after the civil war the study of social relationships experienced an important renewal thanks to the works of Julio Caro Baroja who, in spite of the obvious influence on him of the Kulturkreislehre, shows also his affection for the clearly functionalist work of Richard Thurnwarld. Probably this influence explains the presence in Los pueblos de España (Barcelona, 1946) of large sections dedicated to the analysis of social organization, of political institutions, war, economy, or everyday life of the pre-Roman peoples of the Iberian Peninsula. Still valuable, his work had a remarkable influence on the majority of researchers in the post-war period, such as Antoni Arribas and Joan Maluquer de Motes. Caro never paid special attention to the question of the origins of Iberian culture, whereas Maluquer de Motes has dealt with it several times. His approach is not essentially different from that of Bosch Gimpera, in the sense that he considers the formation of that culture as a direct result of the contact with the Greek colonisers, but he offers a more complete explanation inspired in good measure in the processes of cultural change caused by modern colonization; he considers that the passage to urban life was directly caused by the Greek colonizers in order to raise the purchasing power of the native populations who constituted their commercial customers, while at the same time

trying to avoid the formation of political entities solid enough to endanger the maintenance of Greek colonies.22 Miquel Tarradell also brought forward this idea about the formation of Iberian culture by the direct influence of colonizers, although placing the initial focus in the peninsular South-East as Bosch had already done.23 This idea acquired a certain relief in the 1970s when early contacts between this zone and the Phoenician colonies of the Circle of the Gibraltar Strait were attested and wheel-made pottery dating from the first half of the 6th century BC was found in some sites. The celebration in Barcelona in 1976 of the International Symposium: The Origins of the Iberian World24 culminates two decades in which the improvement in excavation techniques and the knowledge of archaeological materials permitted the fixation of the chronological framework, in particular the settling in the 6th century BC of the spread of wheel made ceramics and iron metallurgy, which are conventionally accepted as diagnostical traits of the Iberian world. From the 1980s, under the influence of processal archaeology, research has been rather more directed to the characterisation of the territorial settlement patterns and also, through extensive excavations, to the nature of habitats and domestic architecture, as well as to the management of economic resources, a field that has been much favoured by the progressive introduction of different techniques of archaeo-biological analysis. Similarly, the analysis of iconography has played an important role in the studies carried out during the recent decades,25 while gender issues and the various discourses that are more explicit ly post-modern have had a more limited presence.26 From the end of the 1980s the main trend has generally been to see the formation and the development of Iberian civilization as the result of essentially endogenous processes, but the probable role played by colonial trade can not be ignored, in so far as it could provide some of the

Figure 7. Ceramic jar. Kàlathos from Cabezo de la Guardia, in Alcoriza (Museum of Teruel).

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

elements used in the power relationships of indigenous societies that could make easier the processes of social differentiation. As will be shown over the next pages, the more widely used models have their origins in cultural materialism, in structural Marxism and the theory of

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 19

prestige goods, often related to approaches close to the world-system theory. Structural Marxism together with other inspirational sources equally of a Marxist trend are found at the root of the model for social change postulated by A. Ruiz and M. Molinos27 to explain the formation

Figure 8. Iron tools from the Iberian period. Drawing by Ramón Álvarez Arza.

20 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Joan Sanmartí

and development of Iberian society. This model centres its analysis on the study of power relationships among lineages and the role that prestige goods, particularly imported materials, played in them. This theory, that has a certain documental basis in literary and epigraphic sources can be, from our point of view, easily integrated into a developed cultural materialist model such as the one by A. Johnson and T. Earle;28 this model searches in the material roots of subsistence and reproduction of society (especially in population growth) the ultimate causes of the growth of the political economy and the social change that derives from it; it does not undervalue the role played in these processes by the social relationships specific of every human group, nor the material items that are used in it, and therefore also the contacts with the colonizing society. To a great extent the aim of the present article is to propose an interpretation of Iberian society based on this theoretical synthesis.29

The historical development of the Iberians. The origins of socio-cultural complexity In the first centuries of the first millenium BC the communities that inhabited the territory studied in this paper –including its extensions towards the South of the Iberian Peninsula and Mediterranean Gaul– were small-scale societies. In some zones they were family level groups: families were the basic organizational units of the economy and behaved in an almost independent and self sufficient way, although they could also form somewhat larger communities (perhaps of up to five family units).30 In other areas, the existence of fully settled local groups has been attested; they were made up of a variable number of families (between ten and fifty) settled in hamlets occupying an area of between 2000 and 4000 m². The low technological level (the farming tools must have been made of wood except for bronze axes) and the tiny dimensions of the human groups show that they were horticultural peoples that practiced an arable agriculture complemented by stock rearing and harvesting. The increase in population during the early centuries of the first millenium is well documented. In spite of the existence of particular dynamics in the different areas, the tendency to form settled hamlets and to occupy the areas that were previously not inhabited (such as the transversal valleys of the middle Ebre (Sp. Ebro) River,31 some areas in Andalusia32 and the peninsular Mediterranean coast) is obvious.33 On the long run the population growth and the economic intensification that it implied had to cause difficulties for the subsistence economy and to bring about the increase in the political economy, that is, the institutions that regulate the relationships between economic agents and, inseparable from that, give rise to social differentiation. The need to establish and to enforce the ful-fillment of certain norms in an environement

Figure 9. Phoenician amphora from Aldovesta. Photograph by Ramon-Torres.

where resources are diminishing, as well as the need to improve the capacity of society for a more complex organization, offered a good opportunity to those ambitious individuals, lineage heads, that enjoyed prestige positions within their groups, to transform this authority into real power and to establish this power position in a permanent and hereditary manner. This view is perfectly compatible with Marxist structural approaches that have understood the development of social inequality as the result of the acquisition of an agonistic character by the institution of the gift. The competition between lineage heads to achieve a leading position within their community (and possibly to achieve the control of neighbouring communities) must have run through the mechanisms that are peculiar to the prestige goods economies, which were now supplied –in addition to the local products– by the abundance of imported items, as we will soon see. This kind of non-agressive competitiveness must have often taken the form of celebration of feasts, the more lavish the better, and particularly with a great consumption of alcohol –the production of beer is attested from the second millenium BC–; if other lineage heads could not respond in a similar way, rela-

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

tionships of subordination and dependence were created. In other words, the rise of elites would have taken place when certain lineage heads acquired the capacity to accumulate riches not linked to religious causes, and excluded the rest of the community, or a considerable part of it, from a system of reciprocity of gifts to which the majority could no longer respond; for this reason they had to integrate themselves into society under new forms of relationship that implied the subordination to those families that had managed to dominate.34 A process such as this –that implies the renouncement to an equalitarian ideology– must have found the best conditions to develop in contexts of scarcity and competition in which the possibility of leaving the community are few or nil, while the development of a political economy makes tolerable the increase in power of some of its members. It is in this context that a new factor appears in the area under study, the importance of which cannot easily be overrated. From the 9th century BC Phoenician colonizers originally from the Eastern Mediterranean settled in the European and African coasts around the straits of Gibraltar and founded numerous settlements, some of which such as Cadiz (Gadeira) or Málaga (Malaca) later became important cities. The more Northern ones are La Fonteta (Guardamar) and Sa Caleta (Eivissa), which were founded at the middle of the 8th century BC35 and around 700 BC,36 respectively. Although the ultimate cause for this human movement was trade to obtain the silver from the mining area of Río Tinto and Aznalcóllar, it also generated a true agrarian and settlement colonization. This is proved by the appearance, already by the mid-8th century BC, in some indigenous settlements, of Phoenician transport amphorae that were manufactured in coastal Andalusia. This is obviously due to the early adoption of a new economic strategy –not necessarily at the exclusion of the previous one–, which is based on the local production and export to the indigenous world of highly valued food products, wine probably in the first place). It is also important to point out that iron production, which was unknown at that time in the native world, is well attested in the 8th century BC in the Phoenician sites of Morro de Mezquitilla37 and Cerro del Villar.38 A second colonial movement began around 600 BC with the foundation of Massalia (Marseille) by Greeks arrived from Phocaea (Northern Ionia); in the second quarter of the 6th century BC, the latter, on their turn, established in the coast of the Empordà (North-eastern Catalonia) a small trading centre that quickly became an independent town, maintaining nevertheless the name of Emporion (market, trading post) which obviously shows its original nature.39 Later, in the 4th century BC, on the other side of the gulf of Roses, another second Greek city was founded, Rhode, the present Roses, also of small dimensions.40 Non-aggressive competitiveness among lineage heads must have focused on the control of production, or the purchase through trade, of prestige goods that were used in feasting and in social transactions such as marriage ex-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 21

changes. Phoenician commerce promoted the arrival in the native world of new prestige goods, particularly amphorae that were used to carry products suitable for feasting, such as salted fish, oil, and particularly wine (fig. 9). As for the goods locally produced, fibulae and iron knives that appear in relative great numbers in the tombs of Catalonia and Languedoc at that time, can be understood as objects used in social transactions (the former might reflect the use of new types of clothing; the latter might often be marriage presents symbolizing women’s role in the family). The fact that iron objects were always prestige items, but not tools used for subsistence activities, shows either that they were imported –as some authors maintain–41 or that while iron metallurgy was known –this is our opinion–, it was more profitable for the new pre-Iberian elites to exploit the prestige attributes of the new material rather than to face the expenses and the risks that go with the adoption of a new technology on a large scale, which would have entailed the necessity of renewing the existing productive system and creating new infrastructures.42 The growth in social differentiation can in some measure be recognized in the archaeological record. In the funerary field of Catalonia and Languedoc, from the 7th century BC there were tombs remarkable for the number and the nature of the objects they contained, and sometimes by the isolation of one or a group of tombs. The most relevant diacritic elements are weapons –probably symbolizing the role of certain individuals as protectors

Figure 10. 1, Wall of Ullastret; 2, Entrance gate towers in Castellet de Banyoles (Tivissa).

22 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

of the community– and the objects related to the celebration of banquets, such as iron roasting spits or the simpula (bronze ladles used in the consumption and distribution of drinks), as well as the Phoenician vases.43 Sector B of the Les Casetes necropolis (La Vila Joiosa) in the South of the Valencian Country is different from the previous graveyards as much by the structure of its tombs, which is very elaborate, as for the presence of arms and numerous imported objects.44 In what refers to habitats, several traces suggest the presence in the whole territory of outstanding personalities, “Big Men” that must have brought to bear their authority on groups of a certain importance (up to half a thousand people), and that heralded the formation of the first politically centralised territorial entities some decades later. This is the case of the isolated towerhomes that appear in the Lower Aragó (Sp. Aragón)45 and in Terra Alta,46 as well as in places such as Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre),47 Sant Jaume-Mas díen Serrà (Alcanar, Montsià)48 and Los Almadenes (Hellín, Albacete),49 all of them consisting of a single large house with diversified spaces and great storage capacity. They were characterised by the great volume of imported items, the presence of prestige goods and, in Aldovesta, by the metallurgical activity related to exportation. A similar interpretation is possible for the fortified village of Alt de Benimaquia (Dénia, Marina Alta), where the first autochthonous production of wine, a prestige good par excellence, is first documented.50 It is not very likely though that these positions of inequality were fully institutionalised, or that they were hereditary. At the same time that these processes of differentiation were taking place, society kept an egalitarian ethos that put limits on the display of riches, except in the redistributive activities and in funerary ceremonies. A sign of this is the great number of Phoenician amphorae that appear especially to the South of the Ebre and in the areas surrounding this river, which indicate the need of the emergent elites to win and keep the support of the population through their feastings.

Figure 11. Hero fighting a griffin. From Porcuna (Museum of Jaén).

Joan Sanmartí

To sum up, the available data on the first Iron Age show the existence of some processes of social differentiation that apparently took place in a context of demographic growth and in the absence of technological improvements in the subsistence economy. This situation had necessarily to lead to a crisis that could only be solved either by diminishing the pressure on the environment –and therefore by restricting the population and/or the volume of the product that promoted the transactions abroad–, or through the adoption of new technologies capable of increasing the capacity of the area to sustain population, a process that cannot be extricated from a new increase of political economy.

The Early Iberian Period (circa 550-400 bc). Technological change and social stratification From the middle of the 6th century BC or little before, a series of transformations show deep changes in the scale and in the form of organization of society, in technology as well as in the nature, volume and origin of the imported goods of Mediterranean origin. The settlement patterns constitute a clear witness to this. In spite of the relative scarcity of data, the available information shows the existence in most of the Iberian territory of hierarchic settlement systems, that must correspond to centralized political units with a certain territorial extent. Although often difficult to evaluate, they are far bigger than the local communities and the groups of communities led by Big Men during the first Iron Age. These entities are dominated by settlements of a much greater size than the hamlets documented in the preceding period; when it can be determined, they occupy an area of some three hectares or a little more, such as Puig de Sant Andreu in Ullastret (Baix Empordà) –protected by mighty walls (fig. 10, 1)–, El Cabeço d’Alfafara (El Comtat), La Serreta and El Puig d’Alcoi or L’Alcúdia d’Elx, and –only if we value the presence of imported materials or the outstanding role they later played– other less known such as Tarragona (Kesse/ Tarakon), Sagunt (Arse/Saguntum), Sant Miquel de Llíria (Edeta), Los Villares (Kelin) and Xàtiva (Saiti).51 The secondary settlements often cover an area around 1.5 ha., such as Turó de Ca n’Olivé in Cerdanyola (Vallès Occidental), Tos Pelat in Montcada (Horta Nord), or Covalta d’Albaida (Vall d’Albaida). Besides, the permanence of little villages and scattered settlements in farms and isolated houses is also attested. The hierarchic settlement system that can be observed at that time in large areas of the Iberian world is a reflect of a society that is itself hierarchised in particular forms that will be referred to later. This general view should not conceal the existence of different dynamics of transformation particular to the different areas. The appearance of great settlements (Punta d’Orlell, Torre de la Sal) in the Northern counties of the Valencian Country and in the lower course of the Ebre

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Figure 12. Archaic Attic pottery.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 23

24 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

(Sp. Ebro) was not prior to the 4th century BC. Besides, certain zones experienced processes of a different kind. In central Catalonia and by the river Ebre (Sp. Ebro) the biggest nuclei, such as Molí d’Espígol in Tornabous, were not larger than 1 ha. (maybe because of the lack of information on Lleida/Iltirta), and continued to be so even after the 4th century BC. Another particular situation is that of the high Guadalquivir, where from the end of the 7th century BC. a process begins that in little more than a century resulted in the concentration of the whole population in a series of fortified settlements covering several hectares; each one of these settlements was probably inhabited by a whole human group with differentiated residential areas for the aristocracy and their clients, and for the other social groups (slaves, craftsmen, etc).52 We can infer from this an important population growth, which would also explain the fast spread of the potter’s wheel for the production of ceramics, since the cost of the general introduction of this technique can only be justified by a considerable increase in demand.53 The demographic expansion implies also a strategic change in the use of iron, which results in its being applied to the intensification of the subsistance economy. It is precisely by mid 6th century BC when the first iron agricultural tools are documented; they include the ploughshare which is the basic tool of intensive agriculture.54 The reasons for this transition –which implied the acceptation of new risks and expenses, as said above– must be looked for in the interest of the emerging aristocracy, in particular their need to increase the human and economic capital which had reached its limits with the pre-existing technology. In conflictive situations this increase was vital to expand, consolidate and eventually to make permanent and hereditary the power of the elites, who as suggested by A. Ruiz, must have kept control over the production and the use of new means of production.55 It is likely, though, that the solutions that this process brought to the subsistence economy problems –increase in productivity and the possibility to moderate the limits on population growth– contributed to its acceptation by the whole of the population. We are justified in believing that this positive perception of technological change and of the role played by the elite helped in the formation of an ideology legitimising the hereditary inequality, to which we have some significant clues. In the funerary record we need to note that the number of known tombs is very small in relation to a demographically growing society. To the North of the Ebre (Sp. Ebro) the number of tombs that have been found is much lower than that of the previous period, something that cannot be imputed to problems of conservation, since the ritual and the types of graves that we know are similar.56 Moreover, the tombs often present signs of a high social status, particularly in the area of Southern Iberia, where we find complex funerary monuments and splendid sepulchral sculpture. It is possible therefore that the complex archaeologically documented funeral rites was

Joan Sanmartí

limited to a very restricted social group;57 differentiated forms of other world survival must have been attributed to this group, as well as a special relationship with the supernatural forces that enabled them in particular to exercise power and the leadership of society. This supernatural constituent is visible in the Southern funerary sculpture, very obvious in Pozo Moro (Albacete), ornamented with reliefs alluding to the links between the buried individual and the divinity;58 we find the same in the group of Porcuna (Jaén)59 where the combat between the hero and a gryphon stands out (fig. 11). In the same way, the great decline in the number of imports shows that these items –at that time exclusively Greek table ware (fig. 12)– are no longer distributed among the whole community, but rather used by a restricted aristocratic circle with the function of marking status differences which were accepted by society as a whole.60

The Middle Iberian Period (circa 400-200 bc). The rise of the archaic states Between the second half of the 5th century BC and the Roman conquest –at the beginning of the 2nd century BC– we perceive a new demographic expansion that is witnessed to by the growth of some of the settlements, by the appearance of other concentrated nuclei of population, and in certain areas, by the expansion of a scattered population in farms and rural dwellings. This makes us think of a completely humanized landscape, doubtless for the first time in the history of this area, as well as in a density of population that must again have reached the limits of its carrying capacity. This situation brought about organisational improvements related to the exploitation of resources and the storage and distribution of the surplus, as well as the protection of the territory and the population. In short, a new expansion of the political economy which gave rise to an administrative system and to the institutional complexity characteristic of the archaic states. Both easily recognised in the historical and archaeological documentation. Sure enough, the models for peopling several areas are well known; beyond some peculiar traits proper of each region, they generally show a strong hierarchical structure and a remarkable functional specialisation of the settlements. The most important nuclei, which can very likely be considered as capitals of political areas, often cover now an area around 10 ha., even 15 or more in the case of Ullastret. The lower levels include secondary towns, hamlets, military establishments for the control of specific areas –as the aristocratic citadel of Alorda Park (Calafell)–, as well as a scattered rural population. This hierarchical structure shows the existence of a complex administration with different levels of decision taking which is also revealed by the great diffusion of writing starting in the 4th century BC. In particular, we should mention the writing on lead sheets (fig. 5, 3), which, as

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 25

Figure 13. Iberian political territories in the 3rd century BC. Hypothesis based on the application of the Thiessen polygons.

said above, generally seem to be texts with an economic content, probably administrative documents. We have to add the existence of systems of weights and measures and the minting of coins (fig. 5, 1-2), a great majority of which are not prior to the second Punic War and can therefore be related to the Roman presence; but in the case of the first silver coins from Arse (Sagunt),61 according to some authors they could be dated at the middle of the 3rd century BC. The elite control over production –necessary for the maintenance of the administrative structures and the military apparatus– is also proved to the North of the Ebre (Sp. Ebro) by the existence of large silos fields, authentic entrepôts for grain. These often can not be related to important population nuclei and have to be understood as true accumulations of capital.62 The extension of these states can be established through the literary sources and above all through archaeological documentation, in particular from the distribution of the biggest nuclei and the military settlements, which may mark the border zones. With this data it is possible to propose a hypothetic and provisional map of the Iberian political territories in the 3rd century BC, just before the Roman conquest (fig. 13), using basically the Thiessen polygons technique of geographic analysis. Their extension seems to be relatively uniform: on the

Catalan coast it can be calculated between 2000 and 3000 km², while in the Valencian Country they seem to be much smaller, between 800 and 1700 km², although Kelin, an inland settlement, seems to have ruled over a territory of some 2500 Km². These are very common figures in the ancient world; they can be compared with the dimensions of many Greek63 and Etruscan64 states, and they are not very different from the theoretical extension of 1500 km² that Renfrew proposed for the early state module 65 Nevertheless the results of this methodology have to be understood as an approximation, not a precise reflection of the Iberian politico-territorial reality. The possibility that some of the greatest nuclei and the territories they controlled could at certain times be dependent from other more powerful nuclei must also be considered.

Ethnic groups and states The ancient sources furnish a relatively high number of Iberian ethnic names and, in spite of some scholars’ scepticism,66 we believe that they generally allow us to infer with more or less precision the geographical location of the peoples that bore them. We have already mentioned the witness provided by Hecataeus around

26 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

500 BC, but information becomes much more plentiful in later sources that narrate the politico-military events that took place in Iberia during and after the second Punic war, as well as in the geographic texts, in particular those by Strabo and Ptolomaeus. The persistence in Roman administrative terminology of some Iberian names –for instance regio contestana or regio edetana– must also be pointed to, though without any guarantee that the reality they refer to coincided strictly with the territorial area of the Iberian ethnic groups of the same name; also the legends on coins –almost all of them from the 2nd and 1st centuries BC– present in some cases ethnographic names (for instance laiesken or ausesken) well documented by literary sources (in this case, laeetani and ausetani). The palethnological map that can be inferred from these documents was established by BoschGimpera with remarkable precision; he was in line with a long tradition of research of written sources which he completed with the analysis of the geographic structure and of the relatively scarce archaeological information available at that moment.67 The result of his work has been taken over and completed by a great number of studies, and with certain nuances is still valid today. Figure number 1 shows a reasonably complete and updated picture of this, although we can not enter now in its particulars. Given the late dates of most sources, we have to infer that this map reflects approximately the situation existing at the end of the 3rd century BC; there are no elements permitting us to know if it was much different in the preceding centuries. On the link between ethnic groups and political territories, the situations vary considerably. North of the Ebre (Sp. Ebro) there seems often to exist a precise correspondence between these two realities, especially on the coast, where the ethnic spaces that according with the written sources can be attributed to the Indiketes, Laeetani and Cessetani coincide with the “archaeological” territories fixed on the basis of the Thiessen polygons; these were presided by the great nuclei of Ullas tret (Indika?), Burriac (Ilturo) and Tarragona (Tarakon-Kese) respectively. The situation is quite different in the region of the Ebre (Sp. Ebro) and to the South of the river. There, the ethnic units are larger than the political spaces defined by archaeology. In this way, Ilercavònia could have included at least two of these territories centred on Torre la Sal and on Tortosa (or on Castellet de Banyoles?). The same can be said of Edetània –which would have included the territories of Edeta, Arse, Sucro and maybe La Carència– as well as the Contestània, which, besides the towns of Saiti and Ilici, would also have incorporated the political regions organized around Rabat, La Serreta d’Alcoi and Tossal de Manisses. More inland, three other large areas corresponding respectively to Kelin, El Castellar de Meca and El Monastil can be individualised, although it is not possible to suggest a certain ethnic affiliation for them.68

Joan Sanmartí

Political institutions and social structure Our knowledge on the nature of the institutions and the administrative organization is limited by the lack of information passed down by Greco-Latin authors, as well as by the absence of architectonic structures clearly linked to these functions. Nonetheless, the reference made by Titus Livy, when talking of the peoples living to the North of the Ebre (Sp. Ebro), to the senatores omnium civitatium who were summoned by Cato after the Bergistaniís revolt, suggests the existence of councils of old men in that area. There existed a council of this kind in Sagunt, too (Livy, 21, 14). References to monarchs, documented in various areas such as Bastetania, Edetania or Ilergecia are more frequent. The epithets tyrannos, basiléus, dynastes, regulus and rex are repeatedly used to designate outstanding personalities such as the Ilergetian Indibilis (or Andobales) and Bilistages, the Edetan Edecon (or Edescon), and Culchas (or Colicas) who reigned over several cities (twenty-eight in 209 BC; only seventeen in 197 BC), probably situated in Bastetania. The frequent association in the ancient sources between Mandonius and Indibilis has caused the supposition of the possible existence among the Ilergetes of a dual monarchy similar to that of Sparta. Titus Livy (21, 12) mentions a praetor from Sagunt who might be a monarch or, more probably, a magistrate. The fact that in 205 BC, yielding to the demands of the Romans after the unsuccessful rebellion by the Ilergetes and the Aussetani, the concilium of the Ilergetes (in case this institution was not an assembly of the various insurgent peoples handed over Mandonius and other princes, may perhaps indicate the preeminence as a last resort of this institution above the monarchy. The existence of similar institutions among the other Iberian peoples seems quite probable, in spite of the silence of written sources, which is probably due to the lack of protagonism of these ethnic groups –and, as a consequence, of their leaders– in the events of the second Punic war. The documentation on social organization is even more scarce. In a liminal study on this issue, J. Mangas showed that a widely spread form of social relationship in the Mediterranean world prior to the Roman conquest and the introduction of slavery, was the submission of entire rural communities to another, dominant one, that in this way acquires an aristocratic status and leads society from a large settlement where power and administration are concentrated.69 The degree of dependence can vary considerably and it is perfectly possible that the submitted communities kept the control of their lands, were considered free and held their political rights –in spite of being forced to deliver a part of their surplus production to the dominant community– and participated in a differentiated form in the service of arms. As A. Ruiz has asserted in several works,70 the origin of this kind of relationship lies in the differentiation processes that during the first Iron

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Age and the Ancient Iberian Age led to the separation of certain families and to the establishment of links of dependence. By virtue of these, the aristocracy provides protection and distributes the prestige goods needed for social transactions in exchange for tribute, obedience and military contribution. We would like to add that these processes can indeed be explained by the structures of social relationships each society had inherited from its past, but that they have their causal factor in the demographic and material bases that we have previously described. In other cases, military conquest may have led to similar situations. From the analysis of literary and epigraphic sources J. Mangas considered that community dependence during the pre-Roman times was the basic trait of social organization in the South of the Iberian Peninsula. This model has a parallel also in the available archaeological data from North of the Ebre (Sp. Ebro) where, as explained above, there were often several large nuclei of population that had the function of capitals and that in all probability were the place of residence of the aristocracy (or of a good part of it) in their respective territories. This is proved by the dimensions and the complexity of domestic architecture, by the sophistication of defensive systems and, in an eloquent way, by the fact that the two large necropolis of the Middle Iberian Period that have so far been discovered are placed around two of these settlements (Ullastret and Burriac).The fact that different villages were inhabited by socially separated communities is also proved by the differences in size and structure of the houses as well as in the number and quality of the prestige goods, particularly imported items.70 The hierarchical structure of settlement patterns suggests that this model of social organization also characterized the rest of the Iberian territory down to Murcia. On the contrary, the existence in the Upper Guadalquivir of a polynuclear model, which lacked hamlets and particularly large settlements as well, has suggested the existence inside each settlement of groups of whole gentility groups –from aristocrats to the lower levels of their clients– , something that the excavation and survey works carried out in Puente Tablas seem to confirm.71 Only at a later stage, already in the 3rd century BC, the existence of wider political structures becomes manifest because, as said above, Culchas controlled at different times between seventeen and twenty-eight oppida.

The dissolution of the Iberian world The process of cultural change that culminated in the total dissolution of Iberian culture and the full assimilation of the autochthonous population into Latin culture covers a long period of two hundred years, within which it is possible to distinguish different stages and processes in the relationships between native inhabitants and Roman colonizers.73

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 27

Archaeological data corroborate the textual information showing the first stage of Roman occupation as a traumatic process marked by several uprisings, the most important of which, in 197-195 BC, was rigorously repressed by M. Porcius Cato. The desertion –and sometimes the violent destruction– around the year 200 BC of many Iberian settlements, including power centres and places of strategic value, has been proved; in some cases these were related to the military operations of the Second Punic War; in other cases, probably due to Cato’s work. Equally significant is the fact that the necropolis of Burriac, where the Laeetan aristocracy were buried, was abandoned at the beginning of the 2nd century BC. In many cases the conquest meant the liquidation of native power structures, and probably also the liberation of communities subject to the old Iberian states, as has been documented in Andalusia. The resulting political atomization is reflected in the high number of Iberian mints that were active in the 2nd century BC, especially North of the Ebre (Sp. Ebro); this must have greatly facilitated the control of the country by the Romans, notwithstanding the fact that many Iberian settlements continued to be occupied –or were re-occupied– up to the middle of the 1st century. During some fifty years Rome’s presence was mainly limited to a military occupation –brought about especially from the camp established beside the Greek town of Emporion, and from the military base of Tarraco–, and to the financial exploitation of the conquered territories; this is reflected in the proliferation of indigenous minting, probably meant in part for the sustenance of Roman armies operating in the Peninsula. During the second half of the 2nd century BC a progressive reorganization was undertaken; it was marked by the foundation of new cities –the first, Valencia, in 138 BC–, the creation of a new road network, and an expansion of rural settlements, which has to be put down to the initiative of Roman power because of the existence of some cadastres probably dating from that time. At the end of the 2nd century BC urban foundations proliferate, especially in Catalonia, which suggests an authentic colonizing programme that would have implied the arrival of Italic people and that might be linked to the introduction of new ways of agricultural exploitation based on the system of the villa; this is suggested by the appearance, during the second quarter of the 1st century BC, of local wine production that was traded in Italic type amphorae.74 During the course of the 1st century BC the process culminates with the founding of Roman cities –such as Iluro (Mataró) at the middle of the century, and Barcino (Barcelona) already in the Augustan age–, the final abandonment of the last Iberian nuclei, and the definitive expansion of the so-called “agricultural system of the villa”. In short, after the Augustan age none of the typically Iberian settlement patterns remain. From that time on we will only find a landscape humanized along very different, fully Roman, lines. On the process of linguistic substitution, we know that

28 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

until the first quarter of the 1st century BC the use of Iberian language and writing kept a great vitality, to the point that it is witnessed in zones where it did not exist before, as in the central area of the Catalan Pyrenees. The period of maximum use of the Iberian writing system appears to take place between the last third of the 2nd century BC and the first quarter of the following century, with a subsequent marked decline especially from the middle of the 1st century BC.75 The latest Iberian graffiti are dated from the middle of the 1st century AD, a time in which the process of linguistic substitution must have already been very advanced; nevertheless, it is not possible to date when the final extinction of the oral use of Iberian –or of other languages that might have been used in this area– took place.

Conclusion It is not possible to summarize in a few pages a whole historical process of more than five hundred years and the multiple manifestations of a brilliant civilization that achieved a high degree of socio-cultural development and produced an outstanding material culture, including a sculpture that has quite understandably called the attention of scholars for more than a century. Nevertheless, if we want a quick description of this period pointing to its really crucial traits, we must conclude that it was a time of deep transformation, marked at the beginning by the disintegration of equalitarian societies and the development of social stratification and, at the end, by its incorporation and eventually its full integration into Roman culture. The way of life was deeply transformed during this relatively short period. The population growth and the generalization of iron metallurgy resulted in the development of a completely settled population, as well as the filling an achievement of a fully humanized shaping of the landscape. Besides, the development of administrative systems entailed the appearance of tribute and, probably, the attachment to the land of the vast majority of the population, the peasantry. All this meant, for the first time in this part of the world, the definitive domestication of the members of our species, a transformation unequalled since the Neolithic and probably, in what concerns the ways of life, still more radical than it.

Acknowledgements The author wishes to express his acknowledgements to David Asensio, Mª Carme Belarte and Joan Ramon who had the kindness to read the first version of this text and to improve it with their observations, criticisms and wise advice.

Joan Sanmartí

Notes and Bibliography Allen W. Johnson, Timothy K. Earle. The Evolution of Human Societies: from Foraging Group to Agrarian State. 20002 , Stanford 1987. [2] Allen W. Johnson, Timothy K. Earle. The Evolution of Human Societies..., quoted in n. 1, p. 14, and pp. 29-32. [3] V.G. Childe. The Danube in Prehistory. Oxford University Press, Oxford 1929, pp. V-VI.; V.G. Childe. Piecing Together the Past: The Interpretation of Archaeological Data. Routledge and Kegan Paul, London 1956, p. 123. [4] Javier de Hoz. “La lengua y la escritura ibéricas”. In: Lengua y Cultura en la Hispania Prerromana. Actas del V Coloquio sobre Lenguas y Culturas prerromanas en la Península Ibérica, (Colonia, 1989). Universidad de Salamanca, Salamanca 1993, pp. 635-666 (particularly, pp. 644-648). [5] Javier de Hoz. “Griegos e iberos: testimonios epigráficos de una cooperación mercantil”. In: Paloma Cabrera, Ricardo Olmos, Enric Sanmartí-Grego (Eds.). Iberos y griegos: lecturas desde la diversidad. Huelva Arqueológica, XIII, 2, pp. 243-271 (in particular pp. 251-252). [6] The most accepted hypothesis , due to J. de Hoz, is that the first paleo-Hispanic writing was created to jot down some other languages spoken in Andalusia, from which the two systems used in Andalusia derive; see Javier de Hoz, “La lengua…”, quoted in note 4, pp. 636-644. [7] A term that refers to the central part of the Mediterranean coast of the Iberian Peninsula and is frequently used as a synonym for the Valencian Country, which devalues its cultural personality. [8] Javier de Hoz. “La lengua...”, quoted in note 4, pp. 650-651; Javier de Hoz. “Algunas reflexiones sobre fronteras étnicas y lingüísticas”. In: Luís Berrocal, Philippe Gardes (Eds.). Entre Celtas e Iberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania. Real Academia de la Historia y Casa de Velázquez, Madrid 2001, pp. 77-88 (in particular pp. 78-80). [9] Javier Velaza. “Lengua vs. cultura material: el (viejo) problema de la lengua indígena de Catalunya”. In: M.C. Belarte, J. Sanmartí (Eds.). De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental, Homenatge a Miquel Cura. Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Arqueo Mediterrània, 9, 2006, pp. 273-280 (in particular, p. 275). [10] Joan Sanmartí. “From local communities to early states: the development of complexity in protohistoric Catalonia”. Pyrenae, 35-1. Universitat de Barcelona, Barcelona 2004, pp. 7-41 (in particular p. 28). [11] Javier Velaza. “Lengua vs.cultura material…”, quoted in note 8, p. 279. [1]

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

[12] Helena Bonet, Mª Jesús de Pedro, Ángel Sánchez et al. Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP 1927-1950. Diputació de València, València 2006; Juan Blánquez, Lourdes Roldán. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. Un homenaje a la memoria. Madrid 1999; Juan Blánquez, Lourdes Roldán. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. El litoral mediterráneo. Madrid 1999; Enric SanmartíGrego. “El te y la magdalena: en busca de la Iberia perdida (Conferencia de clausura)”. In: C. Arane gui (Coord.). Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad ibérica. Fundació La Caixa, Barcelona 1998, pp. 447-453. [13] Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Los iberos, Análisis arqueológico de un proceso histórico. Crítica, Barcelona 1993 (The archaeology of the Iberians, Cambridge University Press, 1998). [14] Joan Sanmartí, Joan Santacana. Els ibers del nord. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 2005. [15] Isabel Izquierdo et al. Diálogos en el país de los iberos. Ministerio de Cultura, Madrid 2004. [16] Martín Almagro, Manuel Fernández-Miranda. Los iberos. Ministerio de Cultura, Madrid 1983; Carmen Aranegui, Jean-Pierre Mohen, Pierre Rouillard (organizers). Els Ibers, Prínceps d’Occident. Fundació “La Caixa”, Barcelona 1998. [17] Oriol Mercadal. (Coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà 2005. [18] Enric Sanmartí-Grego. “Bosch-Gimpera y la Escuela Catalana de Estudios Ibéricos”. In: Juan Blánquez Pérez, Lourdes Roldán Gómez. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. Un homenaje a la memoria. Madrid 1999, pp. 109-112. [19] Pere Bosch-Gimpera. El Problema de la cerámica ibérica. Memorias de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, 7. Madrid 1915. [20] See n. 1. [21] Joaquín Costa Martínez. “Inscripción IberoLatina de Jódar”. Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, num. 297-302, June-September. Madrid 1889. [22] Joan Maluquer de Motes i Nicolau. El impacto colonial griego y el comienzo de la vida urbana en Cataluña. CSIC, Barcelona 1966; Joan Maluquer de Motes i Nicolau, “Problemática histórica de la cultura ibérica”. XXX Congreso Nacional de Arqueo logía (Múrcia, 1981). Saragossa 1982, pp. 29-49. [23] Miquel Tarradell. Les arrels de Catalunya. Barcelona 1962 (1st pocket edition, 1982) [24] Eduard Ripoll, Miquel Llongueras, Enric Sanmartí-Grego (Eds.). Simposi Internacional: Els

[25]

[26]

[27]

[28] [29]

[30]

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 29

Origens del Món Ibèric. Empúries, 38-40, Barcelona 1976-1978. Ricardo Olmos et al. La sociedad ibérica a través de la imagen. Ministerio de Cultura, Barcelona 1992; Francisco Javier Martínez Quirce. Al otro lado del espejo: aproximación a la imagen ibérica. Pórtico Librería, Zaragoza 1996. Lourdes Prados, Isabel Izquierdo. «Arqueología del género: La cultura ibérica». In: Homenaje a E. Ruano, Boletín de la Asociación Española de Arqueo logía, 42, Madrid 2002-2003, pp. 213-229; Isabel Izquiero, Lourdes Prados. “Espacios funerarios y religiosos en la cultura ibérica: lecturas desde el gé nero en arqueología”. Spal, 13, Sevilla 2004, pp. 155180; Antonio Uriarte. La conciencia evadida. La conciencia recuperada. Diálogos en torno a la Arqueología de la Mente y su aplicación al registro funerario ibérico. La necrópolis de Baza. Madrid 2001. Arturo Ruiz. “Los príncipes iberos: procesos económicos y sociales”. In: C. Aranegui (Coord.). Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad ibérica. Fundació La Caixa, Barcelona 1998, pp. 289-300; Arturo Ruiz. “El concepto de clientela en la sociedad de los príncipes”. In: Consuelo Mata, Guillem Pérez Jordà. IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III Reunió sobre Economía en el Món Ibèric, SaguntuM-LPAV, Extra3. Universitat de València, València, pp. 11-20; Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén. Universitat de Jaén, Jaén 2007. V. Allen, W. Johnson, Timothy K. Earle (20002 [1987]). The Evolution of Human Societies... (quoted in note 1). The same can also be partially found in Joan Sanmartí. “From local communities...” (quoted in n. 9). In: Joan Sanmartí, Joan Santacana. Els ibers del nord (quoted in n. 13) and in Joan Sanmartí. “La conformación del mundo ibérico septentrio nal”. Actas del IX Coloquio sobre lenguas y culturas paleohispánica. Palaeohispanica, 5. Institución Fernando el Católico and Universitat de Barcelona. Zaragoza 2005, pp. 333-357. Dominique Garcia. “Dynamiques territoriales en Gaule méridionale durant l’Âge du Fer”. In: Dominique Garcia, Florence Verdin (Dirs.). Territoires celtiques. Espaces ethniques et territoires des agglomérations protohistoriques d’Europe occidentale. Actes du XXIVe colloque international de l’AFEAF (Martigues, 1-4 de juny de 2000). París 2002, pp. 88-103 (in particular pp. 91-94); David Garcia, Francesc Gracia, Isabel Moreno. “Consideracions sobre la complexitat social durant el primer Ferro al nord-est de la península Ibèrica. Les comunitats del curs inferior del riu Ebre i de les terres del riu Sénia”. In: Mª Carme Belarte, Joan Sanmartí

30 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[31]

[32] [33]

[34] [35]

[36]

[37]

[38]

(Ed.). De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homentage a Miquel Cura, Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Arqueo Mediterrània, 9, 2006, pp. 201-219 (in particular pp. 206-207); Joan Sanmartí. “From local communities...” (quoted in n. 9), pp. 11-13. Philippe Gardes. “Habitat, sociétés et territoires protohistoriques dans la vallée de l’Ebre (VIIIèmeIIème s. av. J.-C.). In: Ramon Buxó, Enriqueta Pons (Dir.). Els productes alimentaris d’origen vege tal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum. Sèrie Monogràfica, 18. Girona 1999, pp. 73-90 (in particular p. 79). Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén (quoted in n. 26), pp. 133-144. Francesc Gusi, Empar Barrachina. “L’evolució dels grups culturals del bronze final i del ferro al País Valencià. Estat de la qüestió i problemàtica”. In: Oriol Mercadal (Coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà 2005, pp. 95-116 (in particular p. 99); Consuelo Mata, Mª Ángels Martí, Mª Pilar Iborra. “El País Valencià del Bronze Recent a l’Ibèric Antic: el procés de formació de la societat urbana ibèrica”. In: Miquel Cura, Jordi Rovira (Eds.). Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 A.N.E. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 3-5, 1994-1996, pp. 183-218 (in particular p. 190); David Garcia, Francesc Gracia, Isabel Moreno. “Consideracions sobre la complexitat social...”, quoted in n. 29, p. 210; Ignacio Grau. “Dinámica social, paisaje y teoría de la práctica. Propuestas sobre la evolución de la sociedad ibérica en el área central del oriente peninsular”. Trabajos de Prehistoria, 64, núm. 2, July- December, pp. 119-142 (in particular p. 127). Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén (quoted in n. 26), pp. 169-170. Alfredo González Prats. “Balanç de vint-i-cinc anys d’investigació sobre la influència i presència fenícia a la província d’Alacant”. Fonaments, 12, pp. 41-64. Joan Ramon. Excavaciones arqueológicas en el asentamiento fenicio de Sa Caleta (Ibiza), Cuadernos de Arqueología Mediterránea, 16. Edicions Bellaterra, Barcelona 2007. Hermanfrid Schubart. “La forja fenicia del hierro en el Morro de Mezquitilla”. Actas del I Seminario Internacional “La cerámica fenicia en Occidente”. Alacant 1999, pp. 241-256. Carme Rovira. “Los talleres metalúrgicos fenicios del Cerro del Villar (Guadalhorce-Málaga)”. V Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici

Joan Sanmartí

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

[45]

[46]

[47]

[48] [49]

(Palermo-Marsala, 2000), vol III. Palermo 2005, pp. 1261-1270. Xavier Aquilué et al. Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Monografies Emporitanes, 9. Girona 1999. Anna Mª Puig, Mª Aurora Martin. La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Empordà), Sèrie Monogràfica, 23. Museu d’Arqueologia de CatalunyaGirona, Girona 2006. Carme Rovira. “Producción e intercambio de los primeros objetos de hierro del nordeste de la Península Ibérica (s. VII-VI a.C.)”. L’économie du fer protohistorique: de la production à la consummation. Actes du colloque de l’AFEAF (Toulouse, 20-23 mai 2004). Aquitania, supp. 14-2, pp. 167-175. Jangsuk Kim. “Elite Strategies and the Spread of Technological Innovation: The Spread of Iron in the Bronze Age Societies of Denmark and Southern Korea”. Journal of Anthropological Archaeology, 20, 2001. pp. 442-478. This double-sided aspect, arms war/ riches war was expressed at the time in the decorated stellae of the South-West of the Iberian Peninsula (Arturo Ruiz. “Los príncipes iberos…”, quoted in n. 26, p. 290). Feliciano Sala. “La recerca de la cultura ibérica al País Valencià: l’estat actual i una perspectiva de futur”. In: Oriol Mercadal (Ed.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà 2005, pp. 217-240 (in particular pp. 230-231). Pierre Moret. “Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?”. I Jornades d’Arqueologia – Ibers a l’Ebre, Recerca i interpretació (Tivissa, 23-24 novembre 2001), Ilercavònia, 3, 2002, pp. 65-73. David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca. “El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un recinte singular de la primera edad del ferro al curs inferior de l’Ebre”. I Jornades d’Arqueologia – Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació (Tibias, 23-24 November 2001), Ilercavònia, 3, pp. 75-87. Mª Teresa Mascort, Joan Samartí, Joan Santacana. El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya Meridional. Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona 1991. David García, Francesc Gracia, Isabel Moreno. “Consideracions sobre la complexitat social…”, quoted in n. 29. Feliciana Sala, Javier López. “Los Almadenes (Hellín, Albacete) un poblado orientalizante en la desembocadura del río Mundo”. In: Manuela Barthelemy, Mª Eugenia Aubet. Actas del IV Congreso Internacional de Estudios Fenicios y Púnicos:

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

[50]

[51]

[52] [53]

[54]

[55] [56]

Cádiz, 2 al 6 de octubre de 1995, vol. 4. Universidad de Cádiz, Cadiz 2000, pp. 1885-1894. Carlos Gómez-Bellard, Pierre Guérin. “La production du vin dans l’Espagne préromaine”. In: Ramon Buxó, Enriqueta Pons (Eds.). Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Sèrie Monogràfica, 18, Girona 1999, pp. 379-387. Helena Bonet, Consuelo Mata. “Habitat et territoire au Premier Âge du Fer en Pays Valencien”. In: Thiérry Janin (Ed.). Mailhac et le Premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel (Actes du Colloque International de Carcassonne, 17-20 septembre 1997), Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7, Lattes 2000, pp. 61-72; Helena Bonet, Jaime Vives-Fe rrándiz. “La organización territorial en el País Valenciano entre los siglos VI y I a.C. Panorama actual y reflexiones para el debate”. In: Oriol Mercadal (Ed.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puig cerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005, pp. 667-691; Joan Sanmartí. “From local communities...” (quoted in n. 9); Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. “Models comparats de poblament entre els ibers del nord i del sud”. In: Josep Guitart, Josep Maria Palet, Marta Prevosti. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacio nal d’Arqueologia del Baix Penedès, Generalitat de Catalunya, Barcelona pp. 39-57; Francisco Buri llo. “Oppida y ciudades estado del norte de Hispania con anterioridad al 153 a.C.”. In: Francisco Burillo (Ed.). Segeda y su contexto histórico entre Catón y Nobilior (195 al 153) (Homenaje a Antonio Beltrán Martínez), Mara Zaragoza: Fundación Segeda-Centro de Estudios Celtibéricos, 2006, pp. 35-70. Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén, quoted in n. 26, pp.131-156. Michael Dietler. “Feasts and commensal politics in the political economy. Food, power and status in Prehistoric Europe”. In: Polly Wiessner, Wulf Schiefenhövel (Eds.). Food and the Status Quest: An Interdisciplinary Perspective. Berghahn Books, Oxford 1996, pp. 87-125 (in particular pp. 114-115). Enriqueta Pons. “Catalunya a la transició de l’Edat del Ferro. Zona de pas, època de trasbalsaments humans i canvi cultural”. In: Oriol Mercadal (Ed.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs. Puigcerdà 2005, pp. 69-93 (in particular pp. 80-81 and fig. 7, 2). Arturo Ruiz. “Los primeros iberos…”, quoted in n. 26, p. 295. Joan Sanmartí. “From local communities…” (quoted in n. 9), p. 21; Joan Sanmartí. “La conformación…”, quoted in n. 28, pp. 314-342.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 31

[57] A similar process of restriction of funerary rituals is documented in Low Andalusia in the 7th century BC, also within a context of hierarchic social process (Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén quoted in n. 26, pp. 162-163). [58] Martín Almagro Gorbea. “Pozo Moro, the orientalizing monument, its socio-cultural context and its parallelism with Iberian funerary architecture”. Madrider Mitteilungen, 24. Maguncia 1983, pp. 177-293. [59] Iván Negueruela. Los monumentos escultóricos del Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén). Madrid 1990. [60] Joan Sanmartí. “From local communities…” (quoted in n. 9), pp. 21-22; Ignacio Grau. “Dinámica social…”, quoted in n. 32, p. 129. [61] Pere Pau Ripollés. “Les dracmes d’Arse amb anvers Atenea”. Acta Numismática, 21-23 (Homenatge a Leandre Villaronga), 1993, pp. 117-132 (in particular pp. 124-125); Carmen Aranegui. “ArseSaguntum: una estrategia para consolidar el poder”. Leyenda y arqueología de las ciudades prerromanas de la península ibérica. Madrid 1994, pp. 31-41 (in particular p. 35); Mª Paz García y Bellido. “Sobre la moneda de los iberos”. Revista de Estudios Ibéricos, 3, Madrid 1998, pp. 109-126. [62] David Asensio, Joan Francès, Enriqueta Pons. “Les implicacions econòmiques i socials de la concentració de reserves de cereals a la Catalunya costanera en època ibèrica”. Cypsela, 14, 2002, pp. 125-140. [63] Michel Bats. “Le territoire de Marseille grecque: réflexions et problèmes”. In: Michel Bats, Henri Tréziny. Le territoire de Marseille grecque. Études Massaliètes, 1. Ais de Provença 1986, pp. 17-42 (in particular p. 19). [64] Colin Renfrew. “Peer Polity Interaction and Social Change”. In: Robert Preucel, Ian Hodder, (Eds.), Contemporary Archaeology in Theory. A Reader, Oxford: Blackwell, p. 114-142 (in particular p. 116, fig. 4.2) = (“Introduction: Peer Polity Interaction and Social Change”. In: C. Renfrew, J.F. Cherry (Eds.), Peer Polity Interaction and Social Change, Cambridge 1986, pp. 1-18). [65] Colin Renfrew. “Peer Polity…”, quoted in n. 63, p. 116. [66] Pierre Moret. “Ethnos ou ethnie? Avatars anciens et modernes des noms de peuples ibères”. In: G. Cruz Andreotti and B. Mora Serreno (Eds.). Identidades étnicas – identidades políticas en el mundo prerromano hispano. Málaga 2004, pp. 31-62. [67] Pere Bosch-Gimpera. Prehistòria Catalana: edats de la pedra i dels metalls, colonització grega, etnografía. Editorial Catalana, Barcelona 1915; Pere Bosch-Gimpera. Etnologia de la Península Ibèrica. Alpha, Barcelona 1932. [68] Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. “Models compa rats...”, quoted in n. 50; Helena Bonet, Jaime Vives-Ferrándiz, “La organización territorial...”, quoted in n.50.

32 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[69] Julio Mangas. “Servidumbre comunitaria en la Bética prerromana”. Estructuras sociales durante la antigüedad , Actas del Coloquio de 1977, Memorias de Historia Antigua, 1, Oviedo 1977, pp. 151-161. [70] See n. 26. [71] David Asensio et al. “Paisatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. In: Actas del Congreso Internacional Los Iberos. Príncipes de Occidente. Fundació La Caixa, Barcelona 1998, pp. 373-385. [72] Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén, quoted in n. 26, pp. 132-156.

Joan Sanmartí

[73] Joan Sanmartí. “El món ibèric de la plenitud a la dissolució (segles II-I aC)”. La moneda en la societat ibèrica, II Curs d’Història monetària d’Hispània, Barcelona 1998. Museu Nacional d’Art de Catalu nya, pp. 9-26. [74] Joaquim García, Esther Gurri. “Les imitacions laietanes d’àmfores itàliques a la zona central de la comarca del Maresme en època tardorepublicana”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXVI, Girona 1996-1997, pp. 397-424. [75] Ferran Arasa. “Aproximació a l’estudi del canvi lingüístic en el període ibero-romà (segles II-I aC)”. Arse, 28-29, Sagunt 1994-1995, pp. 83-107 (in particular p. 99).

About the Author Joan Sanmartí Grego (Barcelona, 1955) is full member of the Institut d’Estudis Catalans (2007), Professor of Archaeology at the University of Barcelona (2003). His research has been centred on Western Mediterranean pre-Roman societies, in particular on the study of the Iberian world. He has also studied the megalithic culture of the Balearic islands (talaiots) and, more recently, the Northern African Numidian civilization. Besides the analysis of the specific historical processes of each territory, he has directed his research towards the verification of general theoretical models on social changes and the formation of the state.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 33-47 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.22 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century: the Catalan-Aragonese Crown and the consequences of the conquest of the kingdoms of Majorca and Valencia Enric Guinot*

Universitat de València Received 30 June 2008 · Accepted 20 October 2008

Abstract In the middle of the 13th century the Crown of Aragon conquered by military means the Muslim Mediterranean Coast of the Iberian Peninsula, incorporating it into the European feudal world; this resulted in the destruction of the Andalusí state and part of its society as well as in a redistribution of towns, villages, houses and lands among Christians. The historiography of some years ago emphasized the role of trade and urban burgesses in these new societies, but present opinion is more related to a long expansion of feudal society as well as the creation in Majorca and Valencia of a colonial society. Logically, the consequences of this process had also an effect in Catalonia and Aragon where the movement had its origins, and its effects can be verified on the re-settlers’ migrations, the changes in agrarian structures due to the redistribution, the expansion of commercial towns, and the political changes that resulted from the participation of the urban patrician class in the new power structures: townships and parliaments.

Key words: repopulation, redistribution, Feudal expansion, Majorca, Valencian Country, Crown of Aragon, Kingdom of Valencia, Kingdom of Majorca

From the 11th to the 13th centuries feudal Europe went through a series of great territorial, social, demographic, economic, agrarian and urban expansions that were reflected, among many other things, both on the enlargement of its cultivated lands and its interior population, as –often more visible and striking– on the great syntheses of political history in relation to its exterior limits over the continent’s peripheral societies.* These societies included the Al-Andalus in the Iberian Peninsula, the islands of Sicily or Sardinia in the Mediterranean, Scotland or Wales in Great Britain, or the great German expansion into the Slavic world. At the same time, the political model of feudal society (which had arisen between the 10th and 11th centuries within the framework of what has been called feudal change or revolution) developed in the direction of generalization of seigniories and privatization of power, the conflict between Pope and Empire for the “dominium * Corresponding author: Enric Guinot i Rodríguez. Departament d’Història Medieval, Facultat de Geografia i Història, Universitat de València. Av. Blasco Ibáñez, 28. E-46010 València, EU. Tel. +34 963864244. E-mail: enric.guinot@uv.es.

mundi”, as well as the hierarchy of royal power. That was the time of the creation of feudal monarchies from the Baltic Sea to the Mediterranean, from the Atlantic to the Black Sea; among them, on the Southern side of this Europe in process of construction, a new Medieval state was born just before the middle of the 12th century: the Crown of Aragon, or the Catalan-Aragonese Crown, the result of the convergence of the kingdoms of Catalonia and Aragon. A political union somehow fortuitous because it resulted from the will of an Aragonese king, Alfons I el Bataller (the Fighter), who was charmed by the myths of the new European military orders of The Temple and Saint John of the Hospital leaving them his kingdom in inheritance, as well as by the marriage in 1137 of a little girl, accidental heir of the Aragonese throne, to Ramon Berenguer IV, count of Barcelona, at the height of his power. The consequences of this marriage were not trivial as the constitution of the Catalan-Aragonese Crown resulted in a feudal state in the South of Europe that was independent until around 1500. Besides, during these almost four centuries, this state expanded territorially and progressively first from the Pyrenees region towards the

34 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

whole of South-Eastern France as far as Montpellier and Provence, (basically during the second half of the 12th century) and towards the Eastern face of the Iberian peninsula as far as the border with the Muslim kingdom of Granada in the middle of the 13th century (Valencia, 1238); and at the same time beyond the sea towards the Balearic Islands (1230), and progressively Sicily (1282), Sardinia (1323), and the kingdom of Naples (1442). A great Medieval European state built on the two sides of the Western Mediterranean where, according to Bernat Desclot, one of the great chroniclers of the 13th and 14th centuries, even the Mediterranean fish wore on their backs the four-striped shield of their kings as a sign of their gratitude.1

The dynamics of 13th century feudal expansion in historiography During the second half of the 12th century this young Medieval state brought about a very important territorial expansion North of its borders over the Occitan-Pro vençal world where the Counts of Barcelona held sway following a long tradition that went back almost to the middle of the 11th century and that responded to the mechanisms of feudal vassalage among and with the nobility of the Southern half of present day France. At different times during the 12th century the Crown of Aragon included under its royal power important regions up to Marseille, although with a control based on feudal dependency. There were no conquests nor repopulation, only feudal agreements among the nobility which were no sooner agreed upon as broken, as was habitual in the rest of feudal France and Europe in the 12th and 13th centuries.2 Somewhat different was the territorial expansion of the Crown of Aragon towards the South, over the world of Al-Andalus. At the middle of the 12th century, the military conquests over the region of the river Ebre (Sp. Ebro) around Zaragoza and Tortosa, and those in the middle of the 13th century over the Balearic Islands and the Valencian Country were real processes of military occupation; that entailed the destruction of the Muslim state and the genesis of a feudal one, by forced expulsion of part or much of the local Saracen population, and migrations of Christian settlers that created a new network of towns and a new organization of the cultivated land; in short, a new and different society, culture, religion and language. In spite of the evidence of the historical differences represented by these two processes, starting from different view points Catalan historiography of the 20th century has approached them in different ways. On the one hand, the different fate of both expansions: the eventual failure in the Occitan world due to the French and Papal crusades against the Catharists, which culminated with the death of King Peter the Catholic himself in the battle of Muret, in 1213. On the other, the successful birth of a new part of

Enric Guinot

the Catalan-Aragonese territory in the victories over AlAndalus in 1230-1245. But also with a distinct perspective that dissented from the value assigned to what had been a feudal expansion over the country of Oc with similar linguistic, cultural, social and economic characteristics, to what for many years was valued as a “re-conquest” of the Iberian peninsula, which had been occupied by Moslems from 711 and thought “lost” as an European country. That is, an assessment of the conquest of Al-Andalus that an important part of 20th century historiography has understood as a specific trait that has marked the Medieval history of the diverse Iberian kingdoms almost as its fate. There is no doubt that the concept “re-conquest” has enjoyed a great vitality for much of the 20th century, and Catalan historiography has been no exception to this. During the 1950s and 1960s essential Catalan historians such as Ferran Soldevila, Santiago Sobrequés or Jaume Vicens Vives have followed this approach of the “recovery” of a lost land. For instance, it is very interesting to read how F. Soldevila presents James I, whereas he maintains a sound critical attitude towards contemporary Spanish authors who, without ideological scruples, presented the history of the kingdom of Castile (the Cid Campeador, etc.) as if it were the history of the whole peninsula.3 But we must remember that parallel to this an explanatory discourse was produced on the significance of these Catalan Medieval conquests as regards the model of society, especially in comparison with the Castilian social model. The conquests of Majorca and Valencia would have been characterised by the creation in the CatalanAragonese Crown, of societies which were no longer seigneurial, nor even feudal, centred since the 13th century on the importance of towns, urban burgesses and commercial economy. Some authors such as Joan Reglà, Joan Fuster or Carme Batlle thought the urban commercial patrician class prevailed within a framework of general freedoms for the lower peasantry and popular craftsmen.4 This was a model that followed the Medieval urban economic history of the1950s and 60s which, in spite of not solving the question of how in the 13th century Catalan feudal society could create little feudalized, or even nonfeudal, societies in the repopulated lands, had a considerable academic success during the 1970s and 80s. A success which was even greater among some Majorcan or Valencian medievalists of that time, some of whom such as A.Santamaria, A. Ubieto or R. Ferrer went even further in the research of these differences, in order to minimize the reality of Catalan repopulation.5 But in the last two decades the research of some scholars has profoundly changed this explanation of the conquests over the Andalusí world thanks to their studies on Lleida (Sp. Lérida) and Tortosa, in the new or Southern Catalonia, and on the Balearic Islands and the Valencian Country. They basically propose that these conquests and repopulation should be understood as a result of the internal process of the feudal society itself, bringing about

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

its expansion and implantation in the new lands. Here feudalism is understood as a global conception of the social model, from its economic structures to its ways of thinking, its religion or its cultural expression, and therefore not limited to a migratory process of repopulation.6 That is why some authors have talked of an imported feudalism when referring to this implantation from the middle of the 12th to the middle of the 13th centuries, because it was as much a reality as an ideological structure brought by the conquerors and alien in most of its aspects to the local Muslim society. But it is obvious that in this historical explanation we have to work also with another variable, which is the pre-existing Islamic social and material reality. The Christian conquest did not take place in a desert but in towns and villages, cultivated fields and intensively irrigated lands (market gardens), plotted lands and roads, hamlets and farms where Muslims (called ‘Mudejars’) went on living after the feudal conquest but now they would be submitted to the financial, political and ideological power system of the conquering Christian society.7 As regards these historiographical questions we must remember that in the last thirty years of the 20th century, in the fervour of the Spanish recovery of democracy, certain conservative socio-political sectors from Majorca and particularly from the Valencian Country converted this historical 13th century repopulation into one of their main issues; they did this almost totally apart from university research, when this should be a debate basically reserved for the academic world. Coherent with their ideological position they continued celebrating the defeat of Islamic society in front of their Northern Christian conquerors (they did not want to be mistaken for “Moors”), but at the same time they claimed that in Majorca and Valencia there had been a large local population of Christian origin (the Mozarabs) who were the social majority after the conquest. Their main aim was to deny the Catalan repopulation of these lands at the South of the Crown and to assert the “autochthony” of the present day population which would go back not only to Roman times but even to the proto-historic period.8

Sources for the study of the 13th Century A substantial part of the numerous erudite and locally assertive studies from the 20th century have been based on a considerable stock of documentation that was the fruit of the expansion in the use of paper during the second half of the 13th century; paper began to be used both in the royal chancery and in the incipient municipal bureaucracy of the Crown of Aragon. The series of Crown registers that in good part have been kept since 1257 are remarkable. Just as remarkable is the series known as “The Scribe’s Office of Royal Charters” in the archives of the kingdom of Majorca. These archives contain magnificent information on private buying, selling and settling of lands and

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 35

houses during that century, besides the increasing presence both in Catalonia and Valencia of notary protocols, as well as of the first series of municipal texts. Nonetheless, when talking of territorial expansion, the subsequent process of population, and the genesis of a social society in the South of the Catalan-Aragonese Crown, some specific sources doubtless play a starring role: above all, the literary manuscript known as the Llibre dels Feyts o Crònica de Jaume I (Book of the Feats or Chronicle of James I); secondly, the total or partial conservation in Majorca and Valencia of the manuscripts known as Llibres del Repartiment, (Books of the Redistribution); thirdly, the Llibres de Privilegis o Franqueses (Books of Privileges and Franchises), as well as the new territorial legislation, such as the Furs de València (Charters of Valencia); and lastly, the local population charters. There is no doubt that the first, the Llibre dels Feyts, is an exceptional work for its time. It consists of the memoirs of the King James I (1208-1276), written in the first person and recalling some events in his life, from birth to his own death, with special prominence given to the main political events of his reign, in particular the conquests of Majorca and Valencia.9 Literary historians have written many pages on the question of authorship by the monarch himself giving arguments in favour of it such as the narration of scenes with dialogues and events where very few other people besides the king himself were present, or arguments against it such as in the narration of his own death. Some believe the text may have been inspired by the monarch, or dictated by him to somebody of his entourage, such as the bishop of Huesca, but what is clearly most remarkable is its tone and its composition: in the first person, with extremely rich information full of nuances on the development of certain meetings, conversations or psychological reactions of the participants. For present day historians the scene in which he tells of how the surrender of the Muslim city of Valencia in 1238 for instance, was negotiated, are really priceless; he hid it from his nobles in order to be able to decide for himself when and how to proceed, as well as the division of the booty. When he told the nobility that “Valencia is ours” the royal text adds with cruel sincerity that “their faces changed colour”. There are neither privileges nor bureaucratic documents offering such details. Other important bodies of documents from Majorca and Valencia are those known as Llibres del Repartiment (Books of Redistribution). In both cases they consist of 13th century administrative volumes that contain in extracted form part of the donations by the Crown, in the wake of those conquests, of houses and lands. In spite of the “foundational” symbolism that has been attributed to them we should not forget that they were in fact an instrumental tool to have an inventory of the monarchy’s grants: from villages and/or farmhouses as seigneuries to country estates, lands, buildings, or shops in towns. In the case of Majorca, its Repartiment, also known as

36 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Llibre del Rei (The King’s Book), dated in 1232, contains two complementary manuscripts; on the one hand, the Arabic-Latin codex (written in these two languages), and on the other the Catalan codex with the translation of the Latin text. Both manuscripts specify the donations by James I of country estates and farmhouses lying in the half of the island that the Crown kept after the conquest, but does not offer any information on the other parts of the island granted by the king to the four great nobles who had led the conquest. Nonetheless, a document of 1242, only a few years later, has been preserved listing the country estates from the part of the island that was granted to the noble Nunó Sanç, Count of Rosselló.10 The Llibre del Repartiment de València (Book of the Redistribution of Valencia), consists in fact in three volumes with different contents and a different chronology. The first volume contains the redistribution from 1237 to 1240 of the houses and the lands of the fertile irrigated area of the town of Valencia; the first donations were already granted during the city’s siege. It includes besides some dozens of donations of castles, villages and farmhouses in the central region of the Valencian Country to the nobility that participated in that military campaign. The second volume follows a similar logic but it refers to the donations granted in 1243-44 and especially from 1247 to approximately 1250, in the wake of the campaign fought in the South of the Country, as well as during the new general war began on the latter dates with the general rebellion of Valencian Muslims. Finally, the third volume, dated in 1240, is a much detailed inventory of the houses scattered around the city of Valencia; it is organized by quarters and it specifies the name of the old Muslim owner as well as that of the new Christian occupant.11 These sources are really an extraordinary treasure; they are the first detailed redistribution preserved in the Crown of Aragon –contrasting with some previous conquests, such as of Lleida, Tortosa or Zaragoza– but it has to be remembered that basically they are the sharing up of the booty, the reward to fighters, foot-soldiers, almogàvers (professional soldiers), gentlemen, nobles and some ecclesiastics who participated in the wars of conquests referred to in each of these books. Even if all through the 20th century they were usually interpreted as witnesses for the kind of people settling at that moment in Valencia and Majorca, they do not really include the huge migration of the majority of peasants and craftsmen in the second half of the 13th century, nor those great numbers of people who settled in the newly created feudal domains, which occupied more than half of the land of the Valencian Country during the reign of James I.12 Traces of the large majority of the peasant and popular classes are more blurred precisely because they were no part of those elites who left their written records, but even so the settling charters carry information on them. In general, these are documents through which both Crown and lords set rules for the settling of each community in a particular place, and in the case of rural populations they

Enric Guinot

fixed their cultivating lands. They were already used in the 12th century, and later these texts regulated the general settling process in Majorca and especially in the Valencian Country; they usually included the tax burden but also the written recognition of some of the vassals’ franchises. That is why during the 14th century crisis these texts were used more than once as a legal tool in the peasants’ defence against the increase of the tax burden or lordly jurisdiction.13 Finally we must mention the existence of privileges and legislation that allow us to frame the building of social relations in those two new feudal societies. Although there are more than a hundred of these documents, in the case of Majorca the one known as Carta de Franquesa, (Franchise Charter), of 1230, undoubtedly plays a leading role; it is the first legal collection that established the basis for the rights of the first new citizens of the island and its capital, with a special focus on commercial franchises.14 In the new kingdom of Valencia there was a legal tool of an even greater entity and scope: the Costum de la Ciutat de València, (Custom of the City of Valencia), granted by James I in 1239, and a few years later known as “Furs de València” (The Charters of Valencia). It is an authentic and vast legal code of civil and penal law based directly upon the Justinian code, and therefore probably composed by Pere Albert, a legal adviser at the royal court who had studied at the Bologna school; it became one of the first texts of European legislation that recovered the principles of classic Roman law and that, in short, established the sovereignty of public (i.e. royal) power over the power of the lords.15 But if these are the sources on which we rebuild history, we must now have a look at the chronology, at the temporal development of events that transformed the historic scenario of this Medieval European state during the central decades of the 13th century: the conquests of the Balearic Islands and of the Valencian Country by James I.16

The conquest and redistribution of Majorca At King Peter the Catholic’s death in the battle of Muret in 1213, his heir James was only five years old; this is why during the first quarter of the 13th century, in spite of the major defeat of the Almohade’s empire in the battle of Navas de Tolosa and its political break up, starting in 1225, into several small kingdoms, taifes, it was a period of few changes along the border between the CatalanAragonese Crown and the world of Al-Andalus. This is why the young monarch did not achieve enough political experience until 1229, when he managed to unite one part of society behind him and to initiate the first great territorial conquest of his time: the island of Majorca. At the beginning of September 1229 a great invasion force was organized, and less than four months later the only important city of the island, Madina Mayurqa, was

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

assaulted and looted, and most of its Andalusí inhabitants enslaved. Inland, in particular in the steep Serra de Tramuntana (Northern Range) the resistance of some Muslim groups held out for a couple of years, but in general the military control over the island was fast and final, and provoked the general destruction not only of the Muslim state but practically all the local society. One part of its Islamic inhabitants managed to escape by sea or to buy the liberty to emigrate; some will reappear as converted, called the batiats (baptized), but a great part became slaves and only a small portion of these stayed in the island as a rural labour force.17 A little later, the other two inhabited islands of the archipelago were under control in different ways; in the case of Minorca, King James I signed a feudal treaty with its Moslem inhabitants; according to which, the latter rendered him homage as king and paid him an annual tax in exchange for being able to stay in the island as an Islamic society (this lasted till 1287), while the island of Eivissa (Sp. Ibiza) was militarily occupied in 1235 by Guillem de Montgrí, archbishop of Tarragona, who shared the other half of the island with two noblemen who had contributed with their hosts: Nunó Sanç and Prince Peter from Portugal. The Saracen inhabitants of the island were also enslaved and the island was sparsely repopulated by Catalan colonizers. The remarkably organized character of this conquest has often been pointed out, particularly for the conquest rather than for the sharing of booty and of the land. According to the Royal Chronicle, we are told of the existence of a preparatory meeting in Barcelona at the house of the merchant Martell; in it the king may have been told of the business and trade possibilities that the control of the island might bring, and this has been why many authors have argued that the conquest was in great part motivated by the mercantile patrician class of the Catalan capital while the feudal nobility, in particular that of Aragon, played a minor role. In reality there is not much evidence of the merchants’ leading role, although it doubtlessly existed. What really stands out in Majorca in contrast to Valencia is the existence of an authentic feudal agreement previous to the redistribution of the island, done in accordance with the hierarchical nobility of the participants. King James I kept one half of the city and of the island, while he divided the other half into four parts between the four noblemen who had contributed their militia and their feudal cavalry: Nunó Sanç, Count of Roussillon, the Viscount of Bearn, the Count of Empúries and the Bishop of Tarragona. Nevertheless, during the 13th century some of these “portions” reverted to the crown; already in 1241, for instance, Nunó Sanç’s part, when he died heirless.18 Even if the word porcioner (participant) is very usual in the bibliography to name these properties, we are in fact talking about the creation of considerably large feudal seigneuries within which each nobleman proceeded to distribute among his knights and soldiers farmhouses and

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 37

buildings, and in some cases endow ecclesiastical institutions. And these, on their turn, set up new lands, plots or whole farms to the peasant colonizers who arrived during the following years and who became the real cultivators of the land. The crown did exactly the same in its half of the island: to distribute most of it among nobles and knights who were directly in the monarch’s feudal service, for instance the Military Order of the Temple, who would in their turn allot lands to peasants within these newly created seigneuries. But the king also allotted properties directly to peasants, who became in this way free small landholders – as has been studied by, among others, R. Soto, J. Portella and A. Mas Forners.19 James I gave houses and lands to Catalan burgesses and merchants solely in the outskirts of the city of Majorca, that is to few people; but they became the initial embryo of the island’s mercantile Low Medieval bourgeoisie who thanks to the political privileges granted to the city in the following years played a leading role, especially in the wake of the first and better known “Carta Franquesa de Mallorca”( Franchise Charter of Majorca) granted almost immediately, in 1230.

The Conquest and redistribution of the Valencian Country The Christian conquest of the oriental part of the Iberian Peninsula, Sharq Al-Andalus, was the logical sequel to the previous occupation of the Balearic Islands. In fact, during the 1230s they almost overlapped in time because the Valencian Country was occupied from 1233 to 1245 through three wars. These three military campaigns were led personally by king James I whose aim was to occupy the territory by means of the conquest of the main Andalusí towns: Borriana (1233), Valencia (1238), Xàtiva (Sp. Játiva) and Dénia (1244); the result of this was the surrender-occupation of their neighbour regions. Nonetheless, from 1247 to 1258, with the general rebellion of Valencian Muslims a new long war broke out that was progressively centred on the Southern third of the new kingdom of Valencia. Although most towns and castles were occupied by agreement after a more or less long siege, in some cases in 1233 and 1238, and in other cases from 1248 to 1249, there were big expulsions of the autochthonous Islamic population so that in most towns no population remained or, in a few cases, it was segregated into some suburb outside the town walls. On the other hand, in the rural counties of the centre and South of the Country a considerable part of the Muslim population stayed, and after very few years lived almost completely within the framework of seigneuries. At the same time a migration of Christian settlers from Catalonia and Aragon was taking place; they settled mainly in the urban nuclei from Islamic times or founded new towns; they were especially attracted by the rural coastal areas where there were the main irrigation sys-

38 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tems: the fertile irrigated areas were the lands with a greater agrarian richness. The whole process of redistribution and settling of the colonizers was run by the monarchy as it had been the case in the island of Majorca; James I donated the seigneuries, lands, villages and towns as the territory was being military occupied, but the much bigger size of the country in comparison with the islands entailed that the redistribution and the donations to the nobility and to the rest of society produced differences between some counties and others; differences such as the greater or smaller presence of seigneuries, the density of Christian settlers, or the continued presence of Moslems, as has been studied by J. Torró, A. Furió and E. Guinot.20 As said above, the book known as Llibre del Repartiment (Book of the Redistribution) gathers a substantial part of the royal donations to Christian settlers, but it is the part corresponding to the people who participated in the military campaigns (nobility, ecclesiastical institutions and military orders, urban militia, professional soldiers (almogàvers), as well as some burgesses and craftsmen). But the greatest part of the authentic peasant settlers migrated and were granted lands or accepted settlement contracts during later decades, approximately from 1248 to 1300. It was a slow and cumulative process that consolidated a clear social hierarchy, even if a few years ago some historians insisted on the “equalitarianism” of the properties created for the peasantry. In reality, as it was unavoidable in a feudal society of the 13th century, the nobility placed themselves at the head of the territorial seigneuries, burgesses and citizens achieved large properties around the biggest towns, and the peasantry with their family farms held from the beginning a different kind of property; and we should not forget that the new, end of the century settlers, could only opt for inferior settlements, farming out or settled in agricultural areas of lower quality.21

The social, economic and polical transformation in the wake of the conquests As it is logical, the conquests and the institution of a feudal society in Majorca-Eivissa and the Valencian Country from 1230 to 1245 had diverse and substantial consequences for the whole of the Catalan-Aragonese Crown as a European feudal state and society. On the one hand we could talk of the most obvious theme, the very process of the creation of this society in the newly conquered Muslim countries, well studied and documented in Medieval historiography. On the other hand the transformations experienced by the Catalan-Aragonese society itself in the wake of this territorial enlargement during the second half of the 13th century must also be evaluated; because it was a time of inflexion for important questions on

Enric Guinot

the political model of social organization in the Low Middle Ages, as well as on the development of urban power. We could speak, then, of the consequences and the types of social changes (migrations of people, changes in the situation of the peasantry, the rise of the urban bourgeoisie); or economic questions, as the great reorganization of the cultivated land in the conquered regions and, above all, the enlargement of the commercial networks and of the markets in the new towns; and even other questions of a political nature, often more easily identifiable because they left a documented trace of privileges and legislation such as a state with four kingdoms, the birth of an autonomous municipal power in the hands of the bourgeoisie, the promulgation of public laws of a territorial nature, or the concretization of a system of parliamentary power; in short, the unfolding of a political model based on negotiation among the leading social groups. This negotiation was staged in parliament and has received the somewhat mythical name of “pactism”, a method and a practice of political confrontation.

The migratory movements of the Christian and Muslim population Due to the characteristics of the Medieval conquests over Al-Andalus, one of the most remarkable social processes that this produced was obviously a major unsettling of the population. In the island of Majorca, most of its Andalusí population was expelled, or even more, enslaved. Whereas in the Valencian Country there was also a numerous expulsion of its Muslim inhabitants from practically all the urban nuclei and from the richest agrarian areas; these migrations were towards inland or towards the Kingdom of Granada and Magreb, apart from the enslavement on a smaller scale. While some authors such as J. Torró, R. Soto or A. Mas have insisted on the destructive impact of the conquest, others as R.I. Burns have pointed to the continuity of one part of the population thanks to the agreements of surrender.22 In any case, thousands of families from the whole Catalonia and Aragon, basically peasants’ but also craftsmen’s, merchants’ and Jews’ migrated to Majorca and the Valencian Country: this social phenomenon has at some time been called “repopulation”. Although the bibliography has traditionally paid more attention to the participants in the conquests that took place between 1230 and 1248 (thanks to the payrolls of the beneficiaries of the redistribution), the reality is that the migration was a long process that lasted during the whole second half of the 13th century and even the beginning of the 14th, although with different intensity depending on the regions and decades, as has been proved by anthroponymic studies by E. Guinot. Case studies such as that of J. Torró on the village of Alcoi (that was founded in 1256 and is outstanding for the richness of its preserved local documentation) showing how to the South of the Valencian Country the high-

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

est level of popular migration took place from 1280 to 1310, when the village passed from fifty families to more than two-hundred.23 We must realize that in the regions at the South of the Crown of Aragon where the immigrants arrived their settlement took place in places where the local Muslim population had already been displaced and expelled, and there was therefore no rigid social control. On the contrary, it is common to find indications that peasant families who arrived to a village soon after migrated to another, looking for better conditions. In general, neither the crown nor the feudal nobility were able to direct the population movements; they offered lands or granted population charters to a small group of peasants and, during the following decades new families continued arriving and in many cases receiving the same framework of rights and obligations as the first settlers. This is what happened at least in the 13th century.24 This great population movement had also two other important consequences. On the one hand, the population of the empty space generated in the Old Catalonia and in Aragon, that is relevant because of the impact it produced in the old feudal zones, and an aspect that has not been much researched. From the indications of the people who arrived to the Valencian Country we know that the migration came from all the counties of Catalonia and Aragon, maybe more intensely from Central-Western Catalonia. But what we do not know is which social sectors of the peasantry and artisans took the decision to migrate to the South, what were their reasons and by what mechanisms they did so, whether by simple personal decision or by the lords’ pressure, nor whether a permission was necessary in the lordly domains, etc. It seems reasonable to believe that they were the most impoverished rural and urban groups of that time, because they would be ready to risk their future; it is also possible to think that they would rather tend to leave from those domains where the pressure of the obligations was harder, but at the same time the people who left generated changes among those who stayed: the possibility to have access to some land, to occupy a farm, to inherit in the following years, etc. It has been suggested, for instance, that the generalization (not the appearance) at the end of the 13th century of the remença (peasant attached to the land) could be related with the lords’ will to guarantee the continuity of their agrarian exploitations in the Old Catalonia during this migratory process.25 On the other hand the new strong relationship with Islamic society, even if military defeated, must be taken into account. It was not, obviously, anything new because both in the Ebre Valley and in the New Catalonia this contact had existed throughout the 12th century, but now, in spite of the terrible violence of the conquest and of the expulsions, a coexistence of the two societies almost on the same footing appeared, particularly in the Valencian Country. It is reckoned that during the 13th century more than 50% of the Islamic people stayed in the country,

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 39

which means that the sociological and anthropological contact must have been considerable. Let us think on how questions such as food, clothes, customs, objects or vocabulary must have helped in the interaction, often in an imperceptible way for the people themselves, but in an inevitable way – as R.I. Burns has studied in the case of the Mudèjars (Muslims living in a Christian kingdom) and Th. F. Glick in the case of the partial transmission of the uses, customs and vocabulary of the Andalusí systems of irrigation.26 We should also have to mention the different decisions taken by the Church to confront the situation of tens of thousands of Muslims that remained under its sway, even a direct sway. The Dominican Order, for instance, set up Arabic studies in their new convents of Valencia and Xàtiva in order to be able to preach and convert Valencian Saracens to Christianity, although they completely failed and soon abandoned them,27 while at the same time the bishop of Valencia and the military Orders of the Temple and of the Hospital respected their Muslim vassals in their seigneuries of Xivert, Onda, Montroi or Perputxent without planning their expulsion or their conversion.

New agrarian structures in the setting of the feudal domain Due to the importance of the migration in the second half of the 13th century of thousands of peasant families towards the South of the Crown of Aragon, it seems logic to assume that it must have caused some changes in the pressure on the land and the arable areas in the original territories of Catalonia and the Aragonese Pyrenees. But this question has not been studied in a concrete way and has not until now been generally considered as a substantial variable, in contrast with what is habitual in the bibliography on the Castilian Crown and the effects of the repopulation of Andalusia, also in the 13th century. As said above, the exception to this comes from the legal side, since it must have been the fear of many Catalan lords over the migration towards the South that must have caused the rise of the legal pressure on the peasantry of Old Catalonia and the central counties. In fact, from 1260 to 1300 the information about the forced adscription of peasants to the land – homines proprii, solidi et affocati – is quite common, as well as the lawsuits over the interpretation of seigniorage and the obligation to declare and to acknowledge in writing the taxes that peasants had to pay: the latter are known as capbreviacions.28 Practically though, the greatest transformations in the agrarian structures took really place in the conquered Muslim regions. The so-called repopulation involved the direction by feudal power (the monarchy in the royal towns and the nobility, whether lay or ecclesiastic, in their seigneuries) of the process of foundation by means of the charters of population of colonized towns and villages. And at the same time it involved the settlement on small

40 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

scale farms of peasant families who had emigrated to Valencia and Majorca; they played the chief role in an important break in the organization of plotted land and in the exploitation of the land by small family units, but also in the growing of crops (now cereals and vines prevailed) and in the enlargement of stockbreeding – as has been studied for Majorca by R. Soto, H. Kirchner and G. Jover.29 In the case of the Valencian Country, there are areas where the Muslim population stayed, and everything seems to point to irrigated lands and dry farming not suffering remarkable changes there; but in those areas where lands were redistributed among Christian colonizers there was a concentration of the population in greater villages while the population dispersed in farmhouses disappeared; there was also a redistribution and important enlargement of the cultivated area, particularly in the dry lands: micro-toponymy, for instance, with expression such as sorts or sortes bears witness by meaning the new plotted areas in the 13th century and distributed among Christian colonizers; as it does to the already mentioned spread in the growth of cereals for making bread, and especially of vineyards, a fact well documented in the new settlement of lands at this time.30 On the other hand, the settlement of Christian colonizers in Majorca and Valencia meant the foundation of hundreds of new villages and rural communities distinguished by their own legal statute and often granted some written privileges; there were more than a thousand new peasant family farms who doubtlessly enjoyed more favourable legal and economical conditions than in many of the areas of the Old Catalonia, besides the possibilities of collective organization around the new created autonomous municipalities in each rural community. While in the Old Catalonia the parish had been the initial cell to congregate peasant families, in the Southern lands the rural municipality played this same role, that became generalized in the last quarter of the 13th century in Majorca and the Valencian Country, as well as in the South of Catalonia, and the region of Teruel.31 Besides, the Privilegium Magnum granted by king Peter the Great to the December 1283 session of the Valencian Parliament stated, among other things, the freedom for all the inhabitants of the kingdom to reside beyond the boundaries of the township where they owned lands; that is, the vassal condition was marked by the place of residence –which was free– rather than by the concession of lands in a seigneury. It was possible therefore, at least in some areas, as for instance the irrigated lands near the city of Valencia, physically to live under the king and to cultivate lands in a neighbour seigneury.32 Despite this, we must state that beyond the growing and colonizing dynamics we are referring to, as well as beyond the improvements for the peasant sector, the social model of feudal relationships based on the seigneury was still solid and well established during the second half of the 13th century. The nobility enjoyed an exclusive juris-

Enric Guinot

diction that was affected neither by the extension of the royal dominion nor by the new municipal competences. The seigneury with its rights on land and people went on being the basic form of dominion in the rural world of the Crown of Aragon during the 13th century, and the conquests of the new kingdoms spread it in a very sound way over the Balearic and Valencian lands.33 The 1230 royal redistribution of the island of Majorca, for instance, implied the donation of half of the island to the high nobility who participated in the war of conquest; but within the royal half the crown gave away a large number of small properties and delimited territories to nobles and ecclesiastics, as has been studies by R. Soto. In the case of the Valencian Country, at the end of the 13th century almost two thirds of the territory were already seigneurial, basically seigneuries of the lay nobility where most of the Muslim population that had not been expelled were concentrated.34

A bourgeois and mercantile society As it is well known, the Mediterranean world and therefore the Catalan-Aragonese Crown was immersed by the middle of the 13th century in a clear process of town development, both from the physical, demographic and political point of view as from the social –bourgeois or citizen– with their economical functions, more of a mercantile than of a manufacturing kind. In this context there is no doubt that around 1250 Barcelona was the urban, economic and bourgeois capital of the CatalanAragonese Crown, greater than the commercial and textile developed Perpinyà. But the conquests of Majorca and Valencia, and especially the transformation of these Andalusí cities into capitals of the new kingdoms annexed to the Catalan monarchy meant a remarkable enlargement of the urban and mercantile scenario because they became the poles of a mercantile triangle of exchange that was also extended to Perpinyà and Tortosa.35 The true maritime commercial development had its highest peak in the 14th and 15th centuries, but the basis of its organization was laid down now, when to the traditional international maritime trade an increase was added to the demand and the consumption from rural sectors and from the urban population. This is the reason why we can talk of three different spheres of commercial activity that were interwoven and formed a network during the second half of the 13th century: on the one hand, the routes opened in the previous century by Barcelona that were based on the trade in species through the Eastern Mediterranean towards Alexandria, Beirut, Cyprus, etc.36 Nonetheless, the incorporation of the island of Majorca, as later that of Sardinia, entailed a parallel increase in conflicts, sometimes even of a warlike character, with the other powers of the Western Mediterranean, such as Genoa.37 Completing the previous circuit, from the 1240s a tri-

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

angle was formed by the three maritime capitals (Barcelona, Majorca and Valencia) that progressively established itself; they redistributed the products among themselves although with a functional hierarchy. Whereas Barcelona stayed in the pole for the farthest and most expensive products, the City of Majorca, taking advantage of its geographical situation, became an exchange harbour in the middle of the Western Mediterranean so that from the beginning it exchanged many more products that the ones it needed for its own consumption.38 For its part, during the 13th century Valencia was basically the point of arrival of the manufactures coming from Barcelona, the Occitan capitals and the Italian cities, which it distributed to the interior of the kingdom, while its exterior maritime trade was mainly dedicated to the export of raw materials, not to forget the traffic in Valencian Muslims sold as slaves. This is the reason why the period has been qualified as “colonial trade”, a logical attribute since it was still the period of colonization and of the shaping of the urban patrician class of the Valencian capital.39 It was no coincidence then that for the first time great merchants created in Barcelona, in 1279, the Consolat de Mar (Sea Consulate) with specific competence to judge their business pleas; nor that the first spreading of consulates in more than a dozen harbours of the Mediterranean was patronized by this city, although they admitted the presence of merchants from the whole Crown.40 Parallel to this commercial activity, the capitals of the Crown of Aragon welcomed during the 13th century, in an increasing way, a manufacturing activity that went beyond the mere artisan function of providing for the locality. Although it is true that for two centuries the luxury clothes would still be coming from Flanders and Italy, little by little the 13th century Catalan cities, in particular Barcelona and Perpinyà, led the development of an authentic textile manufacture able to compete with the Occitan clothes of an average quality for internal popular consumption.41 It is no wonder then that during the 13th century these cities organized the first brotherhoods or craft corporations (the word ‘guild’ was not usual). Under the umbrella of religious protection, the craftsmen of the same trade or of related trades organized themselves into entities more for mutual solidarity than for professional competence, because in practice, it was the municipal councils that at the end of the century tended to monopolize the technical and professional supervision of competence.42 It can even be said that from that time the cities were the backbone of the Catalan-Aragonese Crown because they became the centres of royal political power, the sees where the powerful municipal councils negotiated with the Crown the important questions of public life; they were the venues where the kingdoms’ parliaments began to hold their sessions, and where the powerful urban bourgeoisie had their residence. But at the same time, more and more, they became the residence of the feudal nobility and of the ecclesiastical hierarchies, as

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 41

it is made evident by the studies of C. Batlle on Barcelona.43

The transformations of political power: crown, municipalities and legislation Obviously, a historical process of such magnitude as were the conquests of Majorca and Valencia in little less than fifteen years entailed a transformation of the political structure of the Catalan-Aragonese Crown, beginning with the new titles of the monarchs (who went from being kings of Aragon and counts of Barcelona to being also kings of Majorca and Valencia). One of the major differences with the contemporary conquests of Seville, Cordoba and the whole valley of the Guadalquivir by the Castilian king Ferdinand III was that James I, instead of incorporating Majorca and Valencia to the two pre-existing countries, decided to give them their own entity. This decision involved, for instance, the possibility to divide the royal heritage, as was actually done by James I at his death in 1276, but also the need to define concretely the borders between Aragon and Catalonia or between Aragon and Valencia.44 Besides, during the second half of the 13th century, the Crown was little by little producing a political discourse that claimed the superiority of royal power, aiming at spreading it over all the areas of its sovereignty; in order to do this the group of legal and ecclesiastical royal counsellors brought up on the new legal Bologna tradition planned the recovery of Roman right or common law, which in broad lines claimed the superiority of public authority over the whole population within its kingdoms. The first fruits of this new planning were the Carta de Franquesa de Mallorca (Franchise Charter of Majorca) granted by the king on 1st of March 1230, and the Costum de València (Valencia’s Custom) granted probably in the spring of 1239, later transformed into the Furs de València (Valencia’s Charter) that incorporated the modifications introduced by the monarch himself in 1250, and again in 1261 and 1271. This text was successively reformed, and was one of the first European Romanist codes, parallel to the famous Partidas of the Castilian king Alphonse X, but with the very remarkable difference that whereas the Partidas remained practically a theoretical text that, because of the frontal opposition of the Castilian nobility, was never really applied, the Furs had a definitive validity. Besides, the territorial legislation granted to the new conquered kingdoms had repercussions on Catalonia and Aragon because it enlivened the process of territorialization of their respective feudal legal traditions. A brief period of time, from 1247 to 1251, concentrated the approval by their respective parliaments of the territorialization of their three legal codes. In the previous year the Aragonese Parliament summoned by the king in the town of Huesca passed the compilation of laws called Furs

42 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

d’Aragó (Aragonese Charter), carried out by bishop Vidal de Canyelles on the king’s command. At the beginning of 1250, by the incorporation of a great number of royal privileges, the Custom of Valencia was converted into the Furs de València (Charter of Valencia), text promulgated by the monarch himself in Morella. The Catalan Parliament was held in Barcelona in 1251 and approved the reorganization and compilation of the Usatges as the general law of the Principality.45 At the same time, the second half of the 13th century saw the definitive spread of municipal powers, first in the great royal cities and villages, at the end of the century in the lordly townships, at least in Valencia and the Southern part of Catalonia and Aragon. This creation by James I and the autonomous municipal institutions was much related to the need of the crown to receive the political and economic support from the urban bourgeoisie, from the citizenship, as a counterbalance to the power of feudal nobility. Beginning with the privileges granted to Tàrrega (1242), Montpellier (1246), Valencia (1245) and the City of Majorca (1249), they continued with those of Barcelona (1249, 1258, 1260, 1265, 1274), Lleida (1264) and Perpinyà (1273), as well as to the Aragonese towns of Teruel (1245), Jaca (1250), Daroca (1257), Huesca (1261) and Zaragoza (1271).46 The main objective was the creation of a political entity autonomous from the Crown, capable of taking its own decisions. This entity soon also became judiciary and financial, and was put into the hands of the citizens and leading men of each of the communities, i.e., of their urban oligarchies. The formal model was generalized around a collective executive formed by juries, paers47 municipal officials or consuls, a consultative assembly formed by a variable number of counsellors with parochial and guild representatives, and a judiciary power in the hands of justice. All these posts were annually occupied by neighbours elected among their own groups by various more or less indirect systems.48

Enric Guinot

lim ones and the construction of a new feudal society. Previous bibliography had attached the greatest importance to the aspect of the greater freedom and franchises for the new areas, for peasants and city bourgeois. Without underrating these, the dominant approach seems now to be understanding all this process as an enlargement of the Catalan-Aragonese feudal society. In the past it has not been easy to evaluate the impact on rural society and on the urban part of those two original areas, but it seems obvious that in the middle of the 13th century the transformations produced by the new societies of colonizers settled in Majorca and in the Valencian Country, and the deep dynamic of change and growth, particularly visible in Catalonia, coincided in the Kingdom of Aragon. This is how the process of enhancement, both economic and politic, of the city of Barcelona, was reinforced; this meant the enhancement of its bourgeois patrician class as well as the enlargement of its commercial networks and the first development of manufacturing. It is not surprising therefore that between the impulse of the mercantile bourgeoisie of Barcelona and the importance of the new citizens of Majorca and Valencia, the Crown should have found a scenario propitious to promote ambitious political reforms: granting autonomy to the municipalities, the participation of the latter in the parliamentary system, the Crown’s promulgation of a territorial legislation based on the recovery of Roman public law. That is, an alliance between Crown and the urban patrician class in front of the nobility that, in spite of the rebellions of the latter, became definitive in the passage to the Low Middle Ages.

Notes and References [1]

Final balance In short, it is obvious that the rapid conquests of the Balearic Islands and the Valencian Country in the middle of the 13th century caused important political, social, human and economic transformations in the CatalanAragonese society and state of that time, not forgetting, for instance, the expansion of the Catalan language and of the Christian religion, or the spreading of Gothic art into the new territories, even if in this work we have not focussed on these questions. Fortunately, some outstanding documentary sources on this process have survived, from the Books of the Redistribution to the bureaucracy of the Royal Chancery; these documents have made possible a considerable advance in depth in the research on questions such as the population of new areas, the destruction of previous Mus-

[2]

[3]

There are many Medieval histories on the Crown of Aragon; for an English reader we can suggest, although they are not new: J. N. Hillgarth. The Problem of a Catalan Mediterranean Empire, 12291327. London 1975; Th. N. Bisson. The Medieval Crown of Aragon. A Short History. Clarendon Press, Oxford 1981. More recent are: E. Belenguer, F. Garín (Eds.): La Corona d’Aragó, segles XII-XVIII. Generalitat Valenciana, València 2006; E. Belenguer (Dir.). Història de la Corona d’Aragó. vol. 1: L’època medieval (1137-1479): De Peronella i Ra mon Berenguer IV a Ferran II. Edicions 62, Barcelona 2007. See for instance the explanation by F. Sabaté. “Cata lunya medieval”. In: A. Balcells (Ed.). Història de Catalunya. L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2004, pp. 101-334; or M. Aventín, J. M. Salrach. Història medieval de Catalunya. Proa, Barcelona 1998. F. Soldevila. Història de Catalunya. 3 vols. Ed. Alpha, Barcelona 1962 (1ª ed. 1934-35). The works of

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

[4]

[5]

[6]

P. Viciano on historiography and Medievalism are excellent; we recommend his books: Des de temps immemorial. Tàndem edicions, València 2003 (pp.190-193 his comments on F. Soldevila and James I), and El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana. Ed. Afers, Catarroja-Barcelona 2005. J. Reglà. Aproximació a la història del País Valencià. E. Climent editor, València 1968; J. Fuster. Nosaltres els valencians. Edicions 62, Barcelona 1962; C. Batlle. “L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV)” vol. 3 de Història de Catalunya. P. Vilar (Dir.). Edicions 62, Barcelona 1999. A. Santamaria. “En torno a la evolución del mo delo de sociedad en el reino de Mallorca (siglos XIII-XVIII)”. Estudis Baleàrics, I/3 (1981), pp. 1-195; A. Santamaria. Ejecutoria del Reino de Mallorca. Ajuntament de Palma de Mallorca, Palma 1990; A. Ubieto. Orígenes del reino de Valencia, 2 vols. Anúbar, Valencia-Zaragoza 1975-1977; R. Ferrer Navarro. “Ampliación de la corona de Aragón. I. El reino de Valencia”. La Corona de Aragón, vol. 3. Ed. Aragón, Barcelona-Zaragoza 1988, pp. 173-241; R. Ferrer Navarro. Conquista y repoblación del reino de Valencia. Del Senia al Segura, Valencia 1999. P. Viciano does a stocktaking of the new historiographic currents: “La recerca sobre el feudalisme català medieval: un assaig des de la perifèria”, 9, Afers, 50 (2005), pp. 43-71. The following can be a selection of authors on this issue: F. Sabaté. L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): ¿conquesta o repoblació?. Universitat de Lleida, Llei da 1996; F. Sabaté. “La feudalització de la societat catalana”. El temps i l’espai del feudalisme, Pagès editorial, Lleida 2004, pp. 221-405; A. Virgili. Ad detrimentum Yspanie: la conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200). Publicacions de la Universitat de València, València 2001; J. Portella. “La conquesta catalana i l’estructuració d’una nova formació social a Mallorca. Un estat de la qüestió”. I Col·loqui d’Història Agrària. Institució Alfons el Magnànim, València 1983, pp. 119-131; R. Soto, G. Jover. “Colonización feudal y orga nización del territorio, Mallorca, 1230-1350”. Revista de Historia Económica, 20 (2002), pp. 439-477; A. Furió, F. Garcia-Oliver. “Dificultats agràries en la formació i consolidació del feudalisme al País Valencià”. Estudi General (Actes del Col·loqui La formació i expansió del feudalisme català), 5-6 (1985-86), pp. 291-310; P. Iradiel. “Cristianos feudales en Valencia. Aspectos sobre la formación del territorio y de la sociedad”. España-Al-Andalus. Sefarad: síntesis y nuevas perspectivas. Universidad de Salamanca, Salamanca 1990, pp. 49-67; E. Guinot. Feudalismo en expansión en el norte valenciano. Diputació de Castelló, Castelló de la Plana 1986; J.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 43

Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi de 1245 a 1305. Diputació de València, València 1992. [7] J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1236-1276). Publicacions de la Universitat de València, València 1999; J. Torró. “Pour en finir avec la Reconquête. L’occupation chrétienne d’Al-Andalus, la soumission et la disparition des populations musulmanes (XIIe-XIIIe siècle)”. Cahiers d’Histoire, 78 (2000), pp. 79-97; R. Soto. “De la agricultura andalusí a la feudal: ¿una ruptura agroecológica? (Mallorca, 1230-1350)”. La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba. Madrid 2003, pp. 25-52. [8] It needs to be mentioned that this approach has not only been aggressively exposed with boycotts to academic lectures and conferences, but was also directly involved in the political battle against leftwing social and political organizations. It adopted in particular an intolerant attitude of accusations and persecutions against university lecturers of the Faculties of History and Geography of the University of Valencia, as well as against the whole intellectual world. [9] 2008, eighth centenary of James I’s birth, has been generous in new editions of his royal chronicle. Nonetheless we recommend the classical critical editions for their quality and their valuable information, F. Soldevila. Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei Jaume, philologically revised by J. Bruguera, historically revised by M. T. Ferrer i Mallol, IEC, Barcelona 2007. [10] The Arabic-Latin codex was edited by J. Busquets Mulet. “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte latina)”. Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 28/30 (1947-1952), pp. 708-758, and the Arabic part also by himself, “El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)”. Homenaje a Millás Vallicrosa, t. 1, CSIC, Barcelona 1954, pp. 243-300. The Catalan codex was published by R. Soto. Còdex català del Llibre del Repartiment de Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura, Palma 1984; and the text of the portion of Count Nunó Sanç was edited by G. Rosselló-Bordoy, A. Mut Calafell. La “Remenbrança...” de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca. Facsimile edition, transcription and notes, Govern Balear, Palma 1993. A revised edition of the three of them has been published this year by G. Rosselló-Bordoy. Llibre del Repartiment de Mallorca i la documentació feudal. Parlament de les Illes Balears, Palma 2008. [11] We have at our disposal two modern editions of the Book of the Parcelling up of Valencia, A. Ferrando Francés. Llibre del Repartiment del Regne de València, introduction, critical edition and transla-

44 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[12]

[13]

[14] [15]

[16]

tion from Latin to Catalan, V. Garcia editors, València 1978; Mª. D. Cabanes Pecourt, R. Ferrer Navarro. Libre del Repartiment del Regne de Valencia. Edition, preliminar study and índexes, 3 vols. Anúbar, Zaragoza 1979-80. Many partial studies on the parcelling up have been published based on the data contained in the Llibres del Repartiment, especially in the Valencian Counry. The main historical studies based on their contents may be, for Majorca, those of R. Soto. “Repartiment i “repartiments”: l’ordenació d’un espai de colonització feudal a la Mallorca del segle XIII”. De Al-Andalus a la sociedad feudal: los repartimientos bajomedievales. CSIC, Barcelona 1990, pp. 1-51; R. Soto, A. Mas: “El repartiment de Ma llorca: diversitat de fonts i d’interpretacions metrològiques”. Repartiments medievals a la Corona d’Aragó: segles XII- XIII. Publicacions de la Universitat de València, València 2007, pp. 75-113. On the Valencian Country, E. Guinot. “El repartiment feudal de l’Horta de València al segle XIII: jerarquització social i reordenació del paisatge rural”. Repartiments medievals a la Corona d’Aragó..., pp. 115-199; J. Torró. “Guerra, repartiment i colonització al regne de València (1248-1249)”. Repartiments medievals a la Corona d’Aragó..., pp. 201-276. With a different historical approach: R. Ferrer Navarro. Conquista y repoblación del reino de Valencia... The Valencian settling charters have been edited by E. Guinot. Cartes de poblament medievals valencianes. Generalitat Valenciana, València 1991. On the rich local documentation to know about the process of slow colonizing during the second half of the 13th century XIII, a good sample is constituted by the series of the Royal Charters’ Scribe of the Archives of the Kingdom of Majorca, and, in Valencia, the municipal archives of Alcoi and Cocentaina that have been the base of such detailed studies as those by: J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi de 1245 a 1305. Diputació de València, València 1992, and by C. Ferragud. El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304. Universitat de València-Ajuntament de Cocentaina, València 2003. A. Santamaria. “La Carta de Franquesa de Ma llorca, estatuto constituyente del Reino”. Anuario de Estudios Medievales, 17 (1987), pp. 207-228. The edition of the Valencian Charter by A. Garcia, G. Colon, V. Garcia Edo. Furs de València, 9 vols. Ed. Barcino, Barcelona 1973-2002 is the most complete. There is also the dition of the Valencian Charter of the 13th century by P. López Elum. Los orígenes de los Furs de València y de Las Cortes en el siglo XIII . Biblioteca Valenciana, València 2001. There are several biographies of king James I, but we must at least mention three very recent ones: A.

Enric Guinot

[17]

[18]

[19]

[20]

Furió. El rei conqueridor. Jaume I, entre la història i la llegenda. Bromera, València 2007; E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Pagès ed., Barcelona 2008; S. Cingolani. Jaume I: història i mite d’un rei. Edicions 62, Barcelona 2008. A. Mas Forners. “Un regne dins la mar. El procés migratori català i l’extinció de la població indígena a Mallorca”. L’Avenç, 290 (2004), pp. 35-39; R. Soto. “La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230”. Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), pp. 167-206. P. Cateura. Mallorca en el siglo XIII. El Tall Editorial, Mallorca 1997, pp. 69-71; E. K. Aguiló. “Actes de venda o modificació de domini atorgats pels primers grans porcioners de l’illa”. Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 13 (1910-11), pp. 284-286; P. Cateura. “Mallorca y la política patrimonial de la monarquía (siglo XIII y primera mitad del siglo XIV)”. Estudis Baleàrics, 6 (1982), pp. 103-104. From R. Soto’s works we can point to “Alguns casos de gestió “colonial” feudal a la Mallorca del segle XIII”. Estudi General. Actes del Col.loqui La formació i expansió del feudalisme català, 5-6 (1985-1986), pp. 345-410; R. Soto. “La porció de Nunó Sanç: repartiment i repoblació de les terres del sud-est de Mallorca”. Afers, 18 (1994), pp. 347-365; R. Soto, G. Jover. “Colonización feudal y organización del territorio..., pp. 439-477. From J. Portella. “La colonització feudal de Mallorca: els primers establiments de l’alqueria de Deià”. Estudi General. Actes del Col.loqui La formació i expansió...., pp. 331-343; J. Portella. “Cómo se exporta el feudalismo: el caso de Mallorca”. L’incastellamento. Actas de las Reuniones de Girona. Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma, Roma 1998, pp. 85-98; A. Mas Forners. “Petits senyors i grans pagesos. Di ferenciació econòmica i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350)”. M. Barceló et al. (Eds.). El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català. Publicacions de la Universitat de València, València 2003, pp. 465-502. From the abundant bibliography on the settling process in the kingdom of Valencia we may point to the works of : J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència...; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi...; J. Torró. “Guerra, repartiment i colonització al regne de València (12481249)”. Repartiments a la Corona d’Aragó..., pp. 197-270; A. Furió. “Organització del territori i canvi social al País Valencià després de la conquesta cristiana”. Territori i Societat a l’Edat Mitjana, I (1997), pp.131-166; E. Guinot. Els fundadors del Regne. Repoblament i llengua a la València medieval. 2 vols. E. Climent ed., València 1999; E. Gui-

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

not. “El repartiment feudal de l’Horta de València al segle XIII...”, pp. 111-196; E.Guinot. “Canvis i transformacions en l’organització del poblament al País Valencià arran de la conquesta feudal del segle XIII”. Territori i Societat a l’Edat Mitjana, II (1998), pp. 153-174. [21] On more concrete aspects see J. Torró. “La colonización del valle de Pego (c.1280-c.1300). Prospección y estudio morfológico: primeros resultados”. Arqueología Espacial, 19-20 (1998), pp. 443-461; J. Torró. “Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)”. M. Barceló et al. (Eds.). El feudalisme comptat i debatut. Publicacions de la Universitat de València, València 2003, pp. 153-200; J. Torró. “Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments del poblament mudèjar: la Montanea Valencie (1286‑1291)”. Afers, 7 (1988‑89), pp. 95‑124; E. Guinot. “El desplegament feudal sobre el País Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València: Montcada (1239-1246)”. M. Barceló et al. (Eds.). El feudalisme comptat i debatut....., pp. 361-388; J. Torró, E. Guinot. “De la Madina a la ciutat. Els pobles del sud i la urbanització dels extramurs de València (1270-1370)”. Saitabi, 51-52 (2001-2002), pp. 49-104. In the case of Majorca the issue of peasants’ differentiation is dealt with by: R. Soto. “Colonització i diferenciació pagesa a la Mallorca del se gle XIII”. Doctor Jordi Nadal: la industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya, t.1. Universitat de Barcelona, Barcelona 1999, pp. 375-401; R. Soto. “De soldats de fortuna a pagesos: els primers colonitzadors de Mallorca”. M. Barceló et al. (Eds.), El feudalisme comptat i debatut....., pp. 315-347. [22] J. Torró. “Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments del poblament...”, pp. 95‑124; J. Torró. “Pour en finir avec la Reconquête. L’occupation chrétienne...”, pp. 79-97; J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència..; R. Soto. “La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230”. Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), pp. 167-206; A. Mas Forners. “Un regne dins la mar. El procés migratori català i l’extinció de la població indígena a Mallorca”. L’Avenç, 290 (2004), pp. 35-39; R. I. Burns. Islam under the Crusaders: Colonial Survival in The Thirteenth-Century Kingdom of Valencia. Princeton University Press, 1973 (there is a Catalan translation) L’Islam sota els croats: supervivència colonial en el segle XIII al Regne de València. 2 vols. E. Climent ed., València 1990; R. I. Burns. “A Narrow Window: The Mudejars of the Kingdom of Valencia (1265-1270)”. Islamic Studies, 30 (1991), pp. 83-94. [23] E. Guinot. Els fundadors del Regne. Repoblament i

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 45

[24]

[25]

[26]

[27]

[28] [29]

[30]

llengua a la València medieval. 2 vols. E. Climent Ed, València 1999; J. Torró, La formació d’un espai feudal: Alcoi… E. Guinot. “El desplegament feudal sobre el País Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València: Montcada (1239-1246)”. M. Barceló et al. (Eds). El feudalisme comptat i debatut… (Feudalism Revised…), pp. 361-388; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi… Ll. To. “Drets de justícia i masos: hipòtesi sobre els orígens de la pagesia de remença”. Revista d’Història Medieval, 6 (1995), pp. 141-149; Ll. To. “Servitude et mobilité paysanne: les origines de la “remença” catalane (XIe-XIIIe siècles)”. Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge, 112 (2000), pp. 827-865. R. I. Burns. “Spanish Islam in transition: acculturative survival and its price in the Christian Kingdom of Valencia, 1240-1280”. Islam and Cultural Change in the Middle Ages [Moors and Crusaders in Mediterranean Spain]. Wiesbaden 1975, pp. 87-105; Th. F. Glick, H. Kirchner. “Hydraulic systems and technologies of Islamic Spain: history and archaeology”. Working with Water in Medieval Europe: Technology and Resource Use. E.J. Brill, Leiden 2000, pp. 267-329; and the magnificent book by Th. F. Glick. From Muslim Fortress to Christian Castle: Social and Cultural Change in Medieval Spain. Manchester University Press, 1995 (Spanish translation: Paisajes de conquista: cambio cultural y geográfico en la España medieval. Publicacions de la Universitat de València, València 2007). R. I. Burns. The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier. Cambridge, Massachussets 1967 (there is a Catalan translation: El regne croat de València: Un país de frontera al segle XIII. E. Climent ed., València 1993). Ll. To. “Drets de justícia i masos: hipòtesis sobre els orígens…”. pp. 141-149; Ll. To. “Servitude et mobylité paysanne…”, pp. 827-865. R. Soto, H. Kirchner. “Les tècniques agràries andalusines i les transformacions posteriors a la conquesta catalana a les Illes Balears”. Història de la ciència a les Illes Balears, t.1. Govern de les Illes Ba lears, Palma 2006, pp. 101-152; R. Soto, G. Jover. “Colonización feudal y organización del territorio...”, pp. 439-477; R. Soto. “Conquesta, repartiment i colonització de Mallorca durant el segle XIII: un estat de la qüestió”. Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), pp. 605-645. J. Torró. “L’assalt a la terra: qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)”. Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 1995, pp. 317-338; J. Torró. “La colonización del valle de Pego...”, pp. 443-461;

46 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[31]

[32]

[33]

[34]

[35]

[36]

J. Torró. “Arqueologia de la conquesta. Registre material...”, pp. 153-200; E. Guinot. “La implantació de la societat feudal al País Valencià del segle XIII: la gènesi de les senyories i l’establiment de les terres”. F. Sabaté, J. Farré (Coord.). El temps i l’espai del feudalisme. Pagès editor, Lleida 2004, pp. 421-442; E. Guinot. “El repartiment feudal de l’Horta de València...”, pp. 115-199. F. Garcia-Oliver. Terra de feudals..., pp. 95-110; A. Furió. “Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat Mitjana als temps moderns”. Afers, 11/12 (1991), pp. 31-55; R. Soto. “De soldats de fortuna a pagesos...”, pp. 315-347; P. Cateura. “Dels prohoms als jurats: el municipi en la Mallorca dels se gles XIII-XIV”. La Ciutat de Mallorca, 750 anys de govern municipal. Ajuntament de Palma, Palma 2000, pp. 11-28; R. Narbona. “Inicios de la orga nización político-institucional en los municipios valencianos del siglo XIII”. III Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Instituto Juan Gil-Albert, Alacant 1990, pp. 199-208. E. Guinot. “Sobre la génesis del modelo político de la Corona de Aragón en el siglo XIII: pactismo, corona y municipios”. Res Publica. Revista de Filosofía Política, 17 (2007), pp. 151-174. F. Garcia-Oliver. Terra de feudals...; E. Guinot. “La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el Regne de València (segles XIIIXIV)”. Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108; E. Guinot. “La implantació de la societat feudal....”, pp. 421-442; A. Furió. “Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana”. Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp.109-152; R. Soto, G. Jover. “Colonización feudal y organización del territorio...”, pp. 439-477. E. Guinot. “Donamus et concedimus vobis. Monarquía i senyorialització del patrimoni reial al País Valencià en temps de Jaume II”. XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, t.I-2. Gobierno de Aragón, Zaragoza 1996, pp. 219-236. A. Riera Melis. “Perpiñán, 1025-1285. Crecimiento económico, diversificación social y expansión urbana”. En las costas del Mediterráneo occidental. Las ciudades de la Península Ibérica y del reino de Ma llorca y el comercio mediterráneo en la Edad Media. Omega, Barcelona 1997, pp. 1-61; A. Riera Melis. “Monedas y mercados en la Edad Media. El Mediterráneo noroccidental (ca. 1190-1350)”. Moneda y monedas en la Europa medieval (siglos XII-XV) (XXVI Semana de Estudios Medievales. Estella, 1999). Gobierno de Navarra, Pamplona 2000, pp. 193-256. M.T. Ferrer i Mallol. “La Mediterrània dels se gles XIII al XV: l’expansió catalana”. Mediterraneum: l’esplendor de la Mediterrània medieval, ss. XIII-XV. Institut Europeu de la Mediterrània, Barcelona 2004, pp. 143-159; M.T. Ferrer i Mallol. “I mercanti italiani in terre catalane nei secolo XII-

Enric Guinot

XIV”. Archivio Storico del Sannio, 3 (1998), pp. 41-101; C. Batlle. Fires i mercats, factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a XV). R. Dalmau ed., Barcelona 2004. [37] A. Riera Melis. “El Mediterrani occidental al darrer quart del segle XIII: concurrència comercial i conflictivitat política”. Anuario de Estudios Medie vales, 26 (1996), pp. 729-781; A. Riera Melis. “Monedas y mercados en la Edad Media....”, pp. 193-256. [38] P. Cateura. “Repoblación, urbanización y comercio: El puerto de la ciudad de Mallorca”. Mayurqa, 21 (1985-87), pp. 91-99; P. Cateura. Mallorca en el segle XIII. El Tall, Palma1997. [39] P. Iradiel. “En el Mediterráneo Occidental peninsular: dominantes y periferias dominadas en la Baja E.Media”. Desigualdad y dependencia. Areas. Revista de Ciencias Sociales. Múrcia 1984, pp.64‑77; D. Igual, G. Navarro. “Relazioni economiche tra Valenza e l’Italia nel basso Medioevo”. Medioevo. Sagge i rassegne, 20 (1995), pp.61-98. [40] M. T. Ferrer i Mallol. “El Consolat de Mar i els Consolats d’Ultramar, instrument i manifestació de l’expansió del comerç català”. L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana. CSIC, Barcelona 1999, pp. 53-79; C. Cuadrada. La Medite rrània, cruïlla de mercaders (segles XIII-XV). R. Dalmau editor, Barcelona 2001. [41] A. Riera Melis. “Perpiñán, 1025-1285. Crecimiento económico…” Perpinyà 1025-1285, pp. 1-61. [42] A. Riera Melis. “La aparición de las corporaciones de oficio en Cataluña (1200-1350)”. Cofradias, gremios, solidaridades en la Europa medieval. Gobierno de Navarra, Pamplona 1993, pp. 285-318. [43] C. Batlle. “La burguesía de Barcelona a mediados del siglo XIII”. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol.3-4-5. Zaragoza 1982, pp. 7-19; C. Batlle. “Barcelona en el siglo XIII: la mentalidad burguesa”. Mayurqa, 22 (1989), pp. 57-68. [44] See for instance the recent synthesis by E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat, Pagès ed., Barcelona 2008. [45] E. Guinot comments in detail on these questions in: “Sobre la génesis del modelo político de la Corona de Aragón....”, pp. 151-174. See F. Sabaté. “Corona de Aragón”, Vv. Aa., Historia de España. VIII. La época medieva : administración y gobierno. Istmo, Madrid 2003, pp. 237-458. [46] J. M. Font Rius. “Valencia y Barcelona en los orígenes de su régimen municipal”. Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Barcelona 1985, p. 641-650; C. Batlle. “Esquema de l’evolució del municipi medieval a Catalunya”. Estudis Baleàrics, 31 (1988), pp. 61-72; R. Narbona. Valencia, municipio medieval. Poder político y las luchas ciudadanas 1239-1418. Ajuntament de València, València 1995.

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century

[47] Paer: town councillor. The word is derived from the Latin paciariu, peace maker. [48] F. Sabaté. El territori de la Catalunya medieval: percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Fundació Salvador Vives i Casajua-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 47

na-Dalmau, Barcelona 1997; F. Sabaté. “Municipio y monarquía en la Cataluña medieval”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 13 (2000-2002), pp. 255-282.

About the Author Dr. Enric Guinot i Rodríguez is Professor of Medieval History at the University of Valencia, and full member of the Institut d’Estudis Catalans. He is the author, among other books, of the following: Cartes de poblament medievals valencianes (Valencian Medieval Peopling Charters), Els limits del Regne (The Kingdom’s Boundaries), Els fundadors del Regne de València(The Founders of the Kingdom of Valencia), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó (Medieval Redistribution in the Crown of Aragon), and several volumes on Valencian irrigation ditches and historic irrigators’communities. His lines of research are focussed on the study of Medieval repopulation and anthroponymy in the South of the Crown of Aragon, feudal dominions, and latterly on Medieval irrigation, mills and market gardens, as well as studies on the landscape and its value as historical heritage.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 49-64 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.23 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia* Eduard Feliu** Received 30 June 2008 · Accepted 20 October 2008

Abstract The settling of Jews in the Catalan Countries is prior to the year 1000. In the 12th and 13th centuries many Jews acted as administrators and financiers at the service of the Catalan kings, as well as emissaries to the Moslem governments. In the 13th century Jewish communities spread over a great number of Catalan towns where they devoted themselves intensely to crafts and commercial activities. At that time the Hebrew denomination of Sepharad indicated the Moslem lands; it never included Catalonia, which formed a political, linguistic and cultural continuum with the Provençal territories. The modern denomination sephardim is, therefore, anachronical when it refers to the times preceding the 1492 expulsion. Jews, considered from antiquity as a separate ethno-religious group, were allowed to apply their own laws in questions concerning private rights, as well as to teach the Hebrew language and culture, although they always used Catalan as their spoken language. Catalonia gave birth to eminent figures of the medieval Hebraic culture: Judah ben Barzillai, Abraham ben Hasday, Solomon ben Adret and Hasday Cresques, from Barcelona; Nissim ben Reuben and Moses ben Nahman, from Girona; Isaac ben Sheshet Perfet, from Barcelona but living in València; Simeon ben Tsemah Duran from Majorca; and Menahem ha-Meiri, from Perpinyà.

Key words: Jewish Catalonia, Hebraic law, Šetarot, ‘Calls’, Rashba, Ramban, religious disputes, Sepharad. Origins of the Jewish population of Barcelona and organization of the Aljama*** Although it is not possible to date the initial settling of Jews in the lands that later became Catalonia, everything seems to suggest that some Jews were already there in very ancient times, much before the existence of a Catalan consciousness. Catalonia was made up of lands where a Jewish population had been living side by side with Christians from times immemorial. In spite of the scarcity of documentation there is enough to allow us to confirm the presence of Jews in the High Middle Ages. If we focus specifically on the Jews that were living in the lands of present-day Catalonia, there exists also very ancient evidence of their presence among Christians. The trilingual headstone at Tortosa (in Hebrew, Greek and Latin) is 6th century according to Millàs i Vallicrosa, and there is no serious reason to doubt its authenticity. On the contrary,

* This journal is grateful to Hebraist Pere Casanellas i Bassols for his linguistic advice. ** Eduard Feliu i Mabres (Sant Feliu de Llobregat, 1938-Barcelona, 2009).

it can be most naturally ascribed to the place and time to which the majority of experts assign it. It should not be forgotten that Majorca was Byzantine from 534 to 810, which would explain the presence of Greek. On the other hand, a great number of councils celebrated in Septimania and in the Iberian Peninsula passed measures to discriminate Jews from Christians as well as to put an end to Jewish proselytism, that in the old times was more important than usually thought. It even seems that at that time common people did not distinguish clearly Jew from Christian because they shared a common religious world and partly the same sacred scriptures. Already in the first council held in Hispania that took place in Elvira (Granada) in 306, the bishops present issued quite a number of laws against contact and relationships between Christians and Jews. The councils of Toledo in the 6th and 7th centuries did the same. But, paradoxically, it seems that nobody rejected the services done by Jews: in the second half of the 7th century Juliano from Toledo sends a book to his friend Idaci, bishop of Barcelona, by means of a Jewish merchant called Restitutus carrying merchandises to this town. It is logical to think that this Jewish merchant had fellows of his own faith in Barcelona. This is the same Juliano from Toledo

50 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

who in his work Historia rebellionis adversus Wambam states that in Visigoth Narbonne many Christians converted to Judaism. All the councils of Visigoth and Merovingian Gaul tried to put limits on Jewish influence as well as to the relationships between Jews and Christians in order to repress the efforts of Jewish proselytism. The existence of so many canonical prescriptions and legislative prohibitions make sense only if we accept the importance of the Jewish population in those territories. Historical data seem also to confirm this. At the end of the 8th century, Pope Stephen VII complained that in Septimania and Hispania Jews were allowed to own land amongst that of Christians and that they also hired Christians to work on them. At another level, we must remember that the Jewish population spoke the language of the country: the Romance language of the time that was to become the Catalan language still spoken today. We should not imagine for a moment that they spoke Hebrew, neither then nor at any other moment in the Middle Ages, because even in Palestine at the beginning of the Christian era, Hebrew was not the usual speech. There is plenty of evidence to prove that, if Jewish masters wanted to be understood by their congregation, they had to translate the Bible they read at the synagogue, as well as the synagogal prayer into the vulgar speech. If we look beyond the other border of medieval Catalonia, into the Southern Moslem lands (where the South started, later to become the new Catalonia), called Al-Andalus in Arabic and Sepharad in Hebrew, we also find Jews who had been living there since ancient times; they lived, though, under circumstances that were politically, socially, linguistically and culturally different. In fact, the degree of adaptation of Jews in the area of Hispania that had become Moslem was also very high. They used Arabic as their vehicle not only to talk but also to write the greatest works of medieval Jewish culture, with the exception of poetry. One of the most relevant facts in the history of Jews in the Iberian Peninsula was the arrival of different waves of Jewish immigrants from the North African countries and from the Middle East which began in the 8th century; they joined a Jewish population that had been there since ancient times. The great 11th century poet Solomon ibn Gabirol must be alluding to these origins of the Jewish population when he stated that half of them spoke Arabic and the other half the Christian language, that is, the Mozarabic language of those lands. Writing about the Hispanic Jews, an anonymous Arabic author states that they were a mixture of descendants from Jews that had been living there since ancient times and Jews coming from Northern Africa and Western Asian countries. The material and cultural progress of the Cordovan caliphate was, after 929, a lure that stirred many Jewish families to sail the sea towards the prosperous Andalusia of those times. The sources of information available to the historian studying this period witness that a great number of Jews

Eduard Feliu

came to Al-Andalus mainly from North Africa, where endless wars had created an atmosphere of uncertainty and fear. Many others came from the Jewish communities of the Middle East where they had been suffering for years the havoc of Byzantine armies fighting for the domination of Syria and Palestine, while some came from lands further to the West, such as Ifriqiya and Magreb. This was a migratory movement of an enormous magnitude. Two most transcendental historical facts for Hebrew culture and for Judaism took place in those Southern lands of the Iberian Peninsula: the arrival of the Babylonian Talmud and the retrieval of the literary use of the Hebrew language. From information (although of a legendary character) given by Judah ben Barzillai of Barcelona, we can infer that the Babylonian Talmud appeared in Moslem Hispania at the end of the 8th century. On the other hand, the contiguity with the Arabic culture of AlAndalus prompted Jews to study the Hebrew Language and to initiate a process of cultural and linguistic hebraization that continued throughout the Middle Ages. Hebrew became again a language of culture beyond the limits of its liturgical use. It seems that during the High Middle Ages, Jews in the Catalan lands who spoke only the language of the country soon became proficient in the Hebrew language as a language of culture, in a similar way to the use of Latin by Christians. We already find authors in Hebrew in the second half of the 11th century, a time when literary production started and was not to cease until the end of the 15th century achieving moments of great splendour. Referring more specifically to the Jews in Barcelona, there is also very old evidence of their presence amongst, or rather side by side, with Christians. In a council held in Barcelona in 599 it was stated that any person who had embraced Judaism or had declared himself Jewish would be inhabilitated to bear witness in lawsuits. A letter from the middle of the 9th century by Amram ben Sesna, gaon of Sura (Babylon) is addressed to «all sages and their disciples, as well to all our brethren of the house of Israel living in the city of Barcelona», although the authenticity of this address is still under dispute. The Annales Bertiniani report how in the year 852 the Barcelona Jews helped Moslems to seize the city. There are quite a lot of documents from shortly before or shortly after the year 1000 that prove the existence of lands in Barcelona owned by Jews. Also the original text of the Usatges, from the 11th century, implies the presence of Jews in the city. Later, in the 12th century, information and documentation (for instance on the Peace and Truce assembly of 1198) become more abundant and prove that Jews were firmly rooted in these lands, although they did not seem yet to have the religious and civil institutions that would have been an old precedent of the aljama of later centuries. It is interesting to see that in the Christian documentation of those times Jews were called Hebrews (an apparently neuter ethnic denomination). It was not until the 13th century that Hebrews became Jews in the Catalan lands (a reli-

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

gious denomination that progressively acquired negative connotations, in case they were not already there).

On the name ‘Sepharad’ in relation to Catalonia When speaking or writing in Hebrew today, Catalonia is included under the denomination ‘Sepharad’ (because this Hebraic name designates the present political body called Spain, in which we Catalans are today integrated as a result of historical circumstances and multiple weaknesses). However, Catalonia was not included under the denomination ‘Sepharad’ in medieval Hebraic literature. To state the opposite is anachronical since it projects backwards the meaning this coronym acquired in later centuries. It is worth clarifying the scope of the Hebraic denomination Sepharad, and therefore also of the ethnic name ‘Sephardi’ that in modern times has been introduced from Hebrew into modern languages. As was the case with other geographical names (Hebraic Tsarefat for France is a close and similar example),1 the denomination Sepharad has covered throughout the centuries different areas of a given territory, in this case of the Iberian peninsula; but it does not seem to have included Catalonia until the 15th and 16th centuries, when Sepharad became the usual Hebraic name to designate Spain, in accordance with the advances and conquests of the latter.2 In the 13th century, for instance, during the times of master Moses of Girona, known today as Nahmanides, Sepharad still meant the peninsular Moslem lands called in Arabic Al-Andalus, including also perhaps some already re-conquered Christian lands in the same area.3 The Christian kingdoms that were above them were generically called ‘the land of Edom’,4 a denomination that the Talmud and some midrashim had given to the Roman empire, to Christian Rome, to the Christian countries, and ultimately to anything having some connection with Christianity.5 Besides, each kingdom was called by its specific name, if it had one: Castile, Aragon, Catalonia, etc. There are countless literary examples bearing witness to this situation. Although we must be cautious about the origin of the letter sent by Hasday ibn Shaprut to Joseph, king of the Khazars, for instance, its contents should be reported: «Know –he writes– that the country we inhabit is called in the holy language Sepharad, and Al-Andalus in the language of the Ismaelites that live here. The kingdom’s capital is called Cordova».6 Some authors have already realized this and acknowledge that in the 10th century Andalusi Arabs and Jews referred to the Catalan territory, together with the lands beyond the Pyrenees, with the denomination of ‘France’ or ‘land of the Francs’, as something outside Sepharad.7 Abraham bar Hiyya (Barcelona, who died shortly after 1136) talks about his books that came from Sepharad, written in Arabic: «If I had found in the land of Tsarefat a work like this [the Sefer ha-²Ibbur,

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 51

that he had just finished writing], written in the holy language, that had thoroughly clarified this theme by providing sufficient evidence, I would not have gone to such trouble; or if I had seen among the books from Sepharad8 written in Arabic language that have reached my hands, some work dealing with these questions in an appropriate way, I would have translated it into the holy language according to my abilities, and would not have added anything of mine».9 In the 13th century, several Hebrew-Catalan authors such as Moses ben Nahman, Jonah ben Abraham and Solomon ben Adret still write about the books coming from Sepharad, praising the accuracy of their copies. Judah ben Barzillai (Barcelona, 12th century) in his Sefer ha-²Ittim sets Sepharad (the Moslem lands) very clearly against the land of Edom (the Christian countries). Abraham ibn Daud (Toledo, 12th century) tells us that Isaac ben Reuben, al-Barceloni, moved to Sepharad (specifically to Moslem Dénia) coming from another country: Barcelona.10 Isaac ben Sheshet Perfet (rabbi of València in 1391), writing about the death penalty that must be imposed on slanderers and betrayers (malśinim), says that this is what was done «in the holy communities of Sepharad, Aragon, València and Catalonia».11 In the introduction to the so-called Taules astronòmiques del rei Pere el Cerimoniós (from the second half of the 14th century), the Hebrew text says that the author is «Mestre Ya²aqov Corsino, yehudi mi-Sefarad», whereas the Catalan text says: «Master Jacob Corsuno, Jew of Spain».12 In order to indicate the place of origin of this Jewish master who was, apparently, Andalusian, neither Spain nor its Hebrew equivalent Sepharad obviously referred to any area of the Catalan-Aragonese kingdom. Isaac Lattes from Montpellier, in his work Qiryat sefer written in 1372, mentions the great number of authors that lived in the lands of Maghreb, Sepharad, Catalonia, Tsarefat and Ashkenaz, tracing a quite illustrative progression.13 Gleaning medieval Hebrew literature, much evidence is found that Catalan Jews did not consider themselves inhabitants of Sepharad. There is a logic: they were neither from AlAndalus, which is what was originally meant by Sepharad, nor were they from Hispania to which the name Sepharad was later applied.14 Many researchers have already realized the anachronism committed when, on finding the name of Sepharad in medieval Hebraic texts it is applied to Catalonia. «Contrary to what is said in some works on the history of Jewish culture, Catalonia and Provence did not belong to the territory called Sepharad: they were independent dominions. These two territories were situated between Tsarefat and Sefarad» states lucidly B. Z. Benedikt,15 who adds that the Jewish sages of Barcelona and Catalonia (he is talking in particular of Judah ben Barzillai) were in no way considered «sages of Sepharad». F. E. Talmage recognizes that the Occitanian lands and Catalonia formed a political, linguistic and cultural continuum different from Castile and the rest of Hispanic states.16 H. Soloveitchik asserts that Barcelona was, from a Jewish cultural point of view,

52 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

part of Provence, in spite of some aspects that made it different.17 I. Twersky stresses that «it is difficult to draw rigids line between Catalonia and Provence which, sometimes united politically, regularly appear as a one cultural sphere».18 Another contemporary scholar writes: «It is curious to see how these Jewish authors [from the Christian lands in the Iberian peninsula] did not call themselves in their writings sefaraddiyim but ‘Catalan’, ‘Castilian’, etc, according to the name of the Christian kingdom where they lived […] The designation sefaraddiyim was usually reserved for the masters of previous generations such as Maimonides, who had lived in the territories occupied by Moslems».19 After recognizing Catalonia’s identity as a cultural and political entity different from Spain, B. Septimus, when he refers specifically to the figure of Nahmanides, thinks it is surprising that this author from Girona might be shown as representative of the Spanish Jewish tradition, as if he had been aware of belonging to it.20 The coronym Sepharad gained ground parallel to that of Hispania/Spain. When reporting the birth of Nahmanides, the Ashkenazi David Ganz (1541-1613) writes in his chronicle: «Year 4954 (1193-94): birth of the great master Moses ben Nahman, of blessed memory, from Girona, sefaraddi».21 In fact, the word Sepharad, due to the close contact with that of Spain, had already been covering the territory of Catalan Jews. These had become, in Hebrew texts, ‘sephardim’, that is, ‘Spaniards’ like the rest of Catalans.

A minor disgression on the etymology of the word ‘call’ (Jewish quarter) There is no doubt that the Catalan word ‘call’ derives from the Latin callis, and not, as repeated mechanically by some scholars, from the Hebrew qahal, ‘community’. The transcription in Hebrew spelling either of the word ‘call’ or of the expression ‘call juïc’ [or ‘judaic’, or ‘judic’] appears in many medieval Catalan documents; if Jews had considered it a Hebraic word they would have written directly the word qahal in their Hebraic documents, and would not have taken the trouble to transcribe the Christian word. It is also highly unlikely that the word qahal, ‘community’, that was universally used among Jews, should have only taken the sense ‘Jewish quarter’ in Catalonia and nowhere else. The fact is that the word ‘call’, as it was used in Catalonia in both Latin and Catalan texts, was not a Hebrew word nor a Catalan version of qahal. To refer to the streets or to the quarter where they lived, Catalan Jews used other Hebraic denominations that bore no relationship to either call or qahal: «In the great Israelite quarter [bi-šekunat Israel ha-gedola] of this town, called ‘call judaic’ [or ‘call judic’]» states a document of 1324 referring to the ‘Call Major’ of Barcelona.22 The old sense of Latin callis is given by Isidore of Seville (Etymologiarum, XV, 16:10): «Callis est iter pecudum inter montes augustum et tritum». It appears in many places of Catalan

Eduard Feliu

toponomy with the meaning of ‘narrow path’. Originally, therefore, ‘call’ was a horse or bridle path in the same way that originally ‘carrer’ (street) was a cart track. Several Barcelona documents from 1105 and 1116 use the word ‘call’ to refer to the street where Jews used to live, calling it calle judaico and calle judeorum. This was before the existence of a quarter specifically designated as ‘call’.23 In Catalonia, at a certain time, the words ‘carrer’ or ‘carrera’ (street) were preferred to ‘call’ to name the urban thoroughfares. This word remained fossilized, though, in some towns to name certain streets which were inhabited by Jews in many cases, but not exclusively. In Castilian Spanish, however, the word calle has survived until present times to designate a street. We should also remember that carrera is used in Occitania and callizo in Zaragoza24 to indicate streets inhabited by Jews, though not exclusively.

The government of the ‘Aljames’ and their relationship to Christian authorities Until the second half of the 13th century the communities of our Jewish ‘calls’ were governed by neśi³ im, ‘princes’ or ‘lords’ who ruled with absolute power, similar to the lords of many Christian towns and cities. Parallel to the instauration in Christian townships of the system of municipal corporations or universitats (given a definite structure during the reigns of James I and Peter the Great) the governing structure of the medieval Jewish community, the aljama, was also developed in correspondence to similar social and political circumstances. One of its most important traits was its democratic trend in the system of government, with the election of public offices. During the 12th and 13th centuries, many Jews held various offices at the service of the counts of Barcelona and kings of Aragon. Some of them occupied very high offices as administrators and financiers. But as civil servants they had to leave their offices after 1283. We have numerous Latin documents from the period prior to 1213 bearing the Hebrew signature of the Jewish bailiff of the Catalan counts and kings, as well as considerable information on Jewish doctors of medicine. During the reigns of James I and Peter the Great –the golden age of CatalanAragonese Judaism– Jewish civil servants strengthened their positions as courtiers, interpreters (they are mentioned in James I’s chronicle) and doctors of medicine. In 1283-1284 Peter the Great, as a result of the pressure exerted by noblemen and bourgeois, was forced to pass diverse restrictive laws that excluded Jewish civil servants from the state administration. In 1284 the king granted the city of Barcelona the privilege of Recognoverunt proceres that forbade Jews to have any kind of authority over Christians, among many other things. Jewish bailiffs came to an end, but not the collaboration in administrative and economical functions at the king’s service as faithful servants without ostentation of titles. But once a

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

law is passed, the cheat is ready. During the first half of the 12th century there were practically no Jewish courtiers. Nevertheless, with the strengthening of royal power and the weakening of restrictive laws the number of courtiers (never called civil servants) clearly increased. They acted again as financiers, as stewards of the treasury (never called treasurers) and administrators or, as in the case of Hasday Cresques, as advisors in Jewish affairs even after the riots of 1391. In the 13th century, when the expansion of Jewish communities towards diverse Catalan cities and towns took place, Jews generally devoted themselves to crafts and commercial activities. Catalan kings sent them as ambassadors on delicate missions to Moslem governments in the Iberian Peninsula and in Northern Africa. But they were never part of the structure of political power. Jews were explicitly owned by monarchs and constituted a considerable source of revenue: «The king’s coffer, our own treasure and property». In the 13th century, on top of other taxes, Jews paid a certain amount on the sale of Jewish goods to Christians, and on many occasions they also had to pay the Church the tithes of the lands they had bought from the Christians, although this was always contested and was the cause of serious conflicts. Paradoxically, Jews, in spite of diverse subjections, never saw themselves as serfs to any lord but as free men, always prompt to enter into any negotiations to remain so. Their participation in the commercial life in the CatalanAragonese Kingdom took diverse forms, although their role as money lenders25 has apparently attracted most attention among historians due –this is true– to the huge amount of documentation that supports it.

Legal situation of Catalan Jews It is not surprising that in lands and at times when some sectors of the population were ruled by different laws, and when many towns enjoyed jurisdictions of their own, Catalan kings conferred on Jews (considered to be a separate ethno-religious group) the right to administer quite straightforwardly their own norms in questions of private law. Jews were already considered a differenciated religious community when the Iberian Peninsula was still a Roman province. And as such they not only enjoyed the freedom to celebrate their rituals and religious feasts, but also to set and to apply their laws within their own jurisdiction. Visigoths redefined and corroborated a significant part of this situation although trying at certain moments to erradicate Jews completely. Therefore besides Roman law, Visigoth laws, canon law and the charters of numerous towns and territories, we should take into account, the Hebraic law as applied within the Jewish communities and as being accepted as something natural in those medieval circumstances. From the Christian point of view they were no more than another set of charters and privileges that complemented those by which kings

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 53

recognized the existence of Jews. From the Jewish point of view the autonomy of the aljames and the desire of their inhabitants to be governed by their own laws (which were founded on a legal system that they considered just and, ultimately, on divine revelation), showed also the awareness of their historical unity and of a religious faith that transcended political and geographical frontiers. Medieval settling privileges and charters often mention the rights and duties of Jews, guaranteeing them freedom of worship and the growth of community life according to their own religious laws. Medieval Catalan aljames actually enjoyed a kind of autonomous statute that they had managed to acquire by means of privileges which were very expensively paid for. They administered justice according to Hebraic law; they had their own educational system that included the study of Hebrew language and culture; and they were endowed with institutions to regulate the communities’ activities in all spheres of everyday life; these institutions were under the king’s or his civil servants’ sovereign authority who, if they thought it convenient, took part in the affairs of the aljama. The communities’ regulations, for instance, had to be endorsed by the king. The kings of the Catalan-Aragonese Crown acknowledged explicitly in diverse periods the validity of Hebraic law, and granted Jews the authorisation to judge their own pleas secundum legem iudeorum. In 1229, James I granted to the aljama of Calatayud extensive legal and criminal powers including the right to dictate capital punishment and to execute it. In 1239 the Jews of València and the area around it also received the right to judge their pleas (but excluding apparently the right to dictate capital punishment). With this concession the king wanted to encourage Jews to settle in the new lands conquered from the Moslems, although the same year he also granted various exemptions to Christians for the same reason. In 1241 these privileges spread to the aljama of Barcelona. Hebraic law Hebraic law was both private and public because it did not only rule the affairs of everyday life (buying and selling of commodities and property, family and inheritance questions, complaints, obligations, etc.) but also the public administration of the community. The Jewish community structure and its diverse institutions were also founded on religious jurisprudence. In their most elementary form, the courts that enforced this law were made up of three adult men appointed by community leaders. In theory, they had to be as they were in the old times, learned in Jewish law, experts on legal norms, although in the Middle Ages they probably were only individuals with a supposed –rather than certain– level of education who took advice from Talmud masters well trained in the technicalities of jurisprudence.26 Hebraic law required that the judges of these courts were people with a good reputation and not related by blood. Trials used to take place in the synagogue on fixed days but never on Saturdays nor on holidays. Witnesses were

54 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

examined in the presence of the pleading parts. According to Solomon ben Adret (II:393) women did not appear in front of the bench; their testimony was collected at their homes by the court’s deputies. The court had an emissary and a clerk whose expenses were paid by the litigants, but the judges did not get any remuneration. These courts had the power to impose sanctions and punishments, such as fines, seizure of goods and bodily punishments (whipping). The most traditional and rigorous punishment was excommunication, or herem, that differed according to the transgression and place. Excommunication forbade all relationships with the transgressor; nobody was allowed to talk to him nor have any commercial relationship with him, nor to marry him (neither him nor any member of his family). This punishment was resorted to because Jewish authorities lacked any power related to political sovereignty that would allow them to impose other types of punishments or confinement in order to enforce the observation of the law. Excommunication was an effective measure that could have terrible consequences for the transgressors, who in part lost all chances of survival in the island of the Jewish community, surrounded as it was by practically always hostile nations. The majority of lawsuits among Jews or between individuals and leaders of the community were settled in front of a court made up of three judges; but in many places arbitration courts were established, or courts made up of ‘lay’ judges. That is, judges who were not expert in the knowledge of biblical or Talmudic laws, who judged according to the community’s regulations or commercial customs, or according to what was dictated to them by their sense of justice; sometimes they took advice from some authority in jurisprudence. The Talmud already mentions these judges, and there are plenty of references to them in the Responsa of Solomon ben Adret. The prohibition to resort to non-Jewish courts The national character of Hebraic law is also perceptible in the existence of an extremely rigorous prohibition to resort to non-Jewish courts. In ancient midrashim it was esteemed that to resort to non-Jewish courts was to deny God’s existence and the Torah, as well as to transgress the precept that forbids the profanation of the name of God. Nevertheless, in the socio-political context of many diaspora locations it was not always possible to observe this prohibition strictly. The main problem occurred when one of the parts was a recalcitrant individual who, having appeared before a Jewish court and having lost his case, refused to comply with the verdict, whereas the court, because of its lack of sovereignty, had not enough authority to force him to obey. In circumstances such as these, some old person of authority, for instance Paltoi ben Abbaye Gaon, who lived in the 9th century, accepted that the plaintiff could resort to non-Jewish courts. But later not everybody agreed to this innovation which implied a certain weakening in the internal discipline of the Jewish community. More than three centuries later when our

Eduard Feliu

master Moses of Girona (Moses ben Nahman) was consulted on the validity of resorting to non-Jewish courts (Resp. 63), he answered: «I do not know that such a thing be allowed. I do not acknowledge the opinion of these Gaons (sages). It is forbidden to force the appearance in front of a non-Jewish court of even a recalcitrant debtor who refuses to appear in front of a Jewish court; but the Jewish court can draw up an order of seizure of his goods, and if then it is necessary to take the case to a non-Jewish court so that it forces him to comply with what the Jewish judges have decided, this is allowed». But this distinction introduced by Moses ben Nahman in the 13th century did not prevail, as can be seen in the responsum II:84 by Solomon ben Adret. The kingdom’s law is law (Dina de-malkuta dina) This well known sentence means that the law of the century is also binding for Jews. It reveals the practical attitude of adaptation to the environment that has allowed Jewish people to live and to survive for centuries in the most varied and adverse circumstances. The Talmud masters had already discussed and substantiated it with subtle disquisitions. Nissim ben Reuben Girondi, who performed his activities as Talmudist scholar in Barcelona, expressed this in a very simple and sincere way when he said that «the country belongs to the king, and he can expel us if we do not obey his laws». Menahem ha-Meiri, from Perpinyà, tried to draw a finer point when he explained that the laws were established by the king for his own benefit or to satisfy his own economic needs. To contravene them meant to stand against his kingly rights. But those arbitrary laws established by the king, exceeding his own power, or the laws originating in ancient codes or the result of customs from other times contradicting the principles of Hebraic law: those are unacceptable.

Principles and characteristics of Hebraic law Halaka and Hebraic law All texts from ancient Jewish literature, especially those of the Talmud, can be seen under two basic conceptual aspects: when a text or fragment presents statements of an edifying, homiletic, narrative, legendary or sententious character, it is qualified as haggadic, and the whole set of these statements is called Aggada; on the other hand, when a text alludes to the legal traditions of Judaism, to religious duties and to ritual norms, it is qualified as halakhic, and the whole set of these statements constitutes the Halakha which, lato sensu, is the legal tradition of Judaism: in the Talmud, both halakhic and aggadic texts are found intermingled. Regulations Starting from the 11th century, when the Talmudic academies of Babylonia that had legislated for the whole

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Jewish diaspora and that had wielded on it an uncontested spiritual hegemony, came to an end, Jewish communities when in need of legal advice began to address the Torah and Talmud scholars of their own community. As the communities developed and consolidated their own organized structure, transforming, at the beginning of the 13th century, the hereditary power of the neśi³ im , ‘lords’, into a system with a democratic trend, they had to legislate so that people could channel their economic and civil affairs on the right path of Jewish legal tradition, introducing of course the necessary adaptations required by the political and social circumstances of the times. The establishment of laws under the form of regulations (taqqanot) by the community leaders implied the existence of two legal sources: on the one hand, the ancient legislation generated by masters on religious jurisprudence; these regulations affected essentially the moral and religious aspects of life; on the other hand, the regulations decreed by the communities to govern social and economic life as well as their relationship with Christians. Because of the splitting of the Halakha into affairs of civil law (mamon) and religious affairs (issur), the former subordinated to the latter, some interferences or conflicts arose between the ideal application of the principles that complied best to the Judaic traditions, and the communities’ regulations that reflected the conditionings of the times. The Responsa of Solomon ben Adret clearly express some of these discrepancies and the conclusions he gave them. Taxes Community members were subjected to two types of taxation: one imposed on every individual by the community in order to finance the services that the latter provided to its members, as well as to support the governing, educative and legal institutions; and another imposed by the Christian authorities as collective tribute to the whole community, which often came close to extortion. Regulations concerning taxations were of a very local range. Writing about Barcelona, Solomon ben Adret27 says the following: «Know that in our community [Barcelona] we keep a communal strongbox and purse with the communities of Vilafranca, Tarragona and Montblanc to pay the tributes, cenes, and any other tax that the king may impose on us. Since we want to draw new chapters concerning the talles, declarations and manifestations that the king requires from us, we never compel them to do anything in spite of the fact that we are in the majority and that our city is the leader in everything. If we acted without consulting them, they would not listen to us. From time to time we send them somebody, and on other occasions they themselves send us delegates to let us know their agreement. If they refuse to do any of these things, then, by means of the king’s officers, we force them to come to our community, or to draw the chapters and to pronounce the anathemas in their towns as we have done

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 55

in ours. Nevertheless, in other places the main community decrees whatever it wants in the name of their dependent communities and compels them to do its will, as in this kind of affairs each place has its own customs. This is the rule we have always followed and the custom we have, especially in legal questions». In the Middle Ages the distribution of these taxes and tributes could not be based on the Talmudic legislation due to the social changes the Jewish communities had been through. Therefore, the communities established all kinds of regulations to accommodate distributive justice to the new times, even if they differed on some points from the legal traditions of Israel. In order to prevent community regulations (that were then a new source of legislation) from setting up a judicial system parallel to the Halakha which could contradict the principles of justice, equality before the law, protection of the weakest and those most in need, and the aspiration to a just social order (that were considered the principles of Judaism), Hebraic law included mechanisms that helped to relate the legal development that was needed for an adaptation to the reality of the time, with traditional jurisprudence derived from the Halakha and used by the Talmud scholars and by religious tradition. The first of these mechanisms was that somebody outstanding in the community or some prestigious personality in the field of Talmudic studies should examine the new regulation and approve it before its proclamation. Custom makes law As in other legal systems, custom and consuetude play an important role in Hebraic law, and are a source of jurisprudence to fall back on when problems that can not be solved according to the prevailing laws arise, or when these laws have to be modified. This is the scope of the principle that says that ‘custom revokes the Halakha’ (minhag mevattel halaka). Custom then, can decide which rule is acceptable when there are differences of opinion; it can complement the prevailing laws when problems that did not exist before must be solved; and can establish new laws to modify those that exist. Marriage and polygamy There is no marriage in Judaism without the signing of the ketubba, that is, the marriage contract. It has to be signed by two men acting as witnesses (they must not bear any family relationship with the bride and groom), and the bride or her family will keep it as proof of the duties that the husband has acquired towards her because these are laid down in it in detail. These stipulations comprise the minimum the husband must pay to the wife who married being a virgin, once she is widowed or divorced; the price was two-hundred zuzim (the equivalence in the currency of each time and its place was always subject to all kind of discussions). The document also mentions the dowry (nedunya) and the escreix (tosefet, payment with interest) (tosefet) the husband promises to pay in case of

56 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

death or divorce of the woman, as well as all other appropriate stipulations. It is worth pointing out that in conflictive cases the Catalan-Aragonese kings always defended women’s marriage rights, advocating for their resolution according to the Hebraic law and the stipulations of marriage contracts. In the case of divorce, reluctant husbands who refused to grant the divorce certificate (get) to the woman, could be even pressed by Christian authorities to appear before a rabbinic court in order to solve the affair. The king’s intervention was always to support the application of Hebraic law. There are some examples of marriage disputes presented before Christian judges, where the king urges the magistrates to take advice from Jewish experts to solve them in accordance with Hebraic law. This condescendence, under the protection of Jewish tradition, went to the lengths of consenting the existence of cases of bigamy, which in the Catalan-Aragonese kingdom were strictly forbidden among Christians. We must mention that from the point of view of Judaism, polygamy, or rather bigamy had always appeared as a legal and moral expedient in diverse marriage situations, in particular when the first wife had been unable to bear children to the husband. But in some sectors of CentralEuropean Judaism, bigamy had already been forbidden in all cases for two centuries, as Gershom ben Judah, in a famous halakhic decision, had solemnly proclaimed. First it was required to grant divorce to the first wife, and to pay her what the ketubba had stipulated. Nevertheless, this decision does not seem to have much effect on our Jews, since Solomon ben Adret says that this regulation had not spread in our country, nor in Provence.28 The biblical law of levirat (yibbum) was still practised by Catalan Jews, as prescribed by Deut 25:5-10, and the problems and casuistry that it provoked became the topic of many responsa by Solomon ben Adret, who in several passages also alludes to the ceremony of to take off shoes (halisah). According to this ancient law, the brother of somebody who has died childless, must marry his sisterin-law in order to perpetuate the dead brother’s name. If he refuses to do so, he must be submitted to the humiliating ceremony of to take off shoes; otherwise the widow could not remarry. In dissolution of marriages, the strength of custom and local legislation prevailed over the Talmudic principles. According to Solomon ben Adret, the authorities in religious jurisprudence had no cause to dissolve a marriage because it had not been celebrated in accordance with the principles of the old Talmud masters, if it had been celebrated in accordance with the regulations of a particular community. Inheritance The first born son’s privilege to inherit his father’s goods was a right that had been solidly acquired from biblical antiquity: where there is a son, the daughter has no right

Eduard Feliu

to inherit, although she can dwell in her father’s house and receive some help from her father’s possessions until she marries. If the wife dies before her husband, he inherits her goods; if the husband dies first, the widow does not inherit his goods but has the right to dwell in the conjugal home as well as to receive from those goods some help for her subsistence. These are called ‘foods’ (mezonot), and she has a right to them as long as she remains a widow and does not retrieve the amount stipulated in the ketubba. Should she claim it, she breaks all bonds with her dead husband’s family, losing thereby her right to receive her food. Although the heir’s privilege was well established, the father had the right to disinherit him or to disregard the law of primogeniture, but this was much disliked by talmudist scholars, who watched over the strict application of the Halakha. In the 13th and 14th centuries affluent people used to draw up two versions of their will, one in Hebrew and another in Latin (which they sometimes had endorsed by the king) in order to avoid law suits among the heirs. There were many lawsuits especially when somebody died intestate, because everybody tried to benefit from this, including the Christian authorities.

The writing of Hebraic documents (Šet.arot) In the relationships between Jews and Christians in Barcelona (and already seen in 11th and 12th century documents), there was the habit of completing the Latin text with a summary in Hebrew, by which the Jewish contracting party corroborated the content of the Latin text and the obligations that derived from it. The Hebraic addition was placed before or after the Christian witnesses’ signum; always, in any case, before the Christian notary’s signature; it constituted, therefore, an integral part of the Latin document. It used to be accompanied by the signature of two witnesses, preceded, as in the Latin expression et testes firmare rogavi, by an analogue expression in Hebrew. We also find this simple declaration: «I, one so and so, testify to everything written above», followed by the signature. This plain formula became more and more usual until eventually only the Hebrew signatures remained on the Latin documents. In any case, with the practice of notarial protocols that started to be used in the 13th century, the solemn Latin or Hebrew document was removed. In legal relationships with Christians the Hebrew document became so insignificant that from the 14th century Jews themselves started to turn to Christian notaries for their businesses. The dating of Hebraic documents The formula for dating is essential in documents, in particular in sales and loans. Talmudic tradition required Jewish clerks or notaries (soferim) to date their documents on the exact day of the month. Both Judah ben

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Barzillai and Saadia Gaon state explicitly that every title document must bear the date, including the day, month and year. That is why a great number of Catalan-Hebraic documents from the Barcelona area that only clearly showed the name of the month and the year have bewildered many scholars. The answer to this problem is that the word ‘month’ (hodeš) must be understood in its primitive sense of ‘new moon’ or ‘neomenia’ (roš hodeš). In title documents, Be-hodeš Nisan did not mean ‘in the month of nissan’ but ‘in the new moon of nissan’. I believe that this custom or local tradition of dating documents ‘in the new moon’ was based on the fact that this was a joyful, festive day, easy to remember because it had its own synagogal liturgy. The first day of the month was also the most favourable for business, and it was also a good omen (another superstition) to marry during the crescent moon. It seems therefore reasonable to believe that Barcelona Jews dated their documents in the new moon, whether by superstition or because of the practical side of dating them on the first day of the month, a festive day with its own liturgy and, besides, astrologically favourable.29 The language Although the documents are basically written in Hebrew, from time to time some words and sentences appear in Aramaic, in accordance with the linguistic tradition followed by the texts, especially when they inserted some Talmudic principle; and it is quite interesting to notice that we often find Catalan words in them, particularly in the case of technical terms relating to ownership rights or taxes, to dates of payment on Christian holidays (at Christmas, for instance), to titles (En, Don), in addition, of course, to proper names of people and places. They reflect the historical circumstances where the Jewish community lived and prove that they were obviously Catalan speakers. The use of Hebraic documents in Christian law courts Hebraic documents accompanied probably by a Latin or Catalan translation had full legal effectiveness in Christian courts. It is precisely this fact that has allowed many of the documents to be preserved. Practically all those that have been preserved are ones that, together with the piece of land they refer to, ended up in Christian hands; they were considered proof of the right of ownership even by Christians who did not understand Hebrew.

Some eminent figures of Hebraic law Jewish masters, Talmudists and legal experts from the Catalan speaking lands of the old Catalan-Aragonese kingdom contributed very eminent figures to the theory and practice of Hebraic law; the influence of these figures is still perceptible in the legal practice of modern times. Let us mention some of them.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 57

Judah ben Barzillai, al-Bargeloni Judah ben Barzillai has been for nine centuries ‘the native of Barcelona’ par excellence in Hebrew literature. He was born about the year 1070, and everything suggests that he always lived in Barcelona, where his books and his library were. Several later authors say they went to Barcelona to consult them. He was the author of Sefer ha-dinim [Book of the laws], a work of religious jurisprudence to which the Sefer ha-Šetarot [Book of the legal documents] belongs. This is a collection of formulae containing seventythree writing models of all types, in alphabetical order and with a heading on the circumstances for the use of each one. It is the oldest European formulary of Hebraic documents. It is known that in this author’s time, in Barcelona as well as probably in other cities of Western Europe, there was an already well-established practice of Hebraic documents. It is also known that rabbi Judah did not depend exclusively on the Aramaic formulae written by Saadia Gaon that were current in the East. Since some of his formularies fully coincide with older documents originally from Barcelona, it could be that «the ancient models» to which the author alludes from time to time might be not only old Gaonic (from the sages) formularies, but documents taken from the archives of his own community, in which rabbi Judah perhaps acted as a judge. Some legal pecularities of this medieval Hebraic documents clearly corroborate the recent origin of some of them as well as the influence of the contemporary Latin title documents on them. Samuel ha-Sardí Samuel ha-Sardí –probably the best known medieval Barcelona Jew due to the stone tablet bearing his name in the street Marlet, in Barcelona– lived in this city during the first half of the 13th century. The great number of documents about him and his family, in both Hebrew and Latin, that have been preserved suggest he must been an affluent man. He was a friend and disciple of master Moses, of Girona, with whom he debated personally and by letter on many questions of jurisprudence. His own answers constitute a considerable section of the Sefer ha-terumot, ‘Book of the offerings’, a work written in 1223 that mainly deals on questions of civil law related to loans and commercial relationships. He draws on the Talmudic sources of every law or norm, and comes to his own conclusions after examining the opinion of the masters who preceded him. He wanted it to be a book which would be easy to consult and accessible to everybody. Its influence has reached our times through the Sefer ha-turim by Jacob ben Asher, who quotes him very often. In his introduction he tells us that he wrote the book «so that the laws on lending, whether written or oral, as well as the laws on rights and obligations of lenders and borrowers, could be found in the same place. Sometimes debtors cheat on creditors with subterfuges, deceits, falseness, insolence and cunning. Some cheat because, owing to the agitated times in which we live, they lack the necessary resources.

58 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Others have had their possessions seized. Others still borrow at interest and include this in the value of the loan. In these ways they appropriate themselves of the others’ possessions and consume them, sometimes lawfully sometimes unlawfully, as the Scriptures say: The unjust borrows and does not give back. (Ps 37:21). That is why I have decided to pass judgement on this behaviour and show the path that should be followed». Solomon ben Adret Solomon ben Adret, born in Barcelona about 1235 and who died there in 1310, is an outstanding figure among Jewish authors in medieval Barcelona. He was a prominent Talmudist, considered the greatest medieval legal adviser in the history of Hebrew culture. His opinions on Halakha questions have been considered for centuries the golden rule to solve the most intricate legal problems. He was a tolerant person, but not a great innovator in religious matters. It is quite possible that one of the debates he had with Christians –the Hebrew text has been kept among his works– was with the famous Dominican Ramon Martí, the author of Pugio fidei. In his Responsa he dealt resolutely with the philosophical and religious problems that Jewish society came up against. Ben Adret courageously took part in convicting a malśin or slanderer to death in Barcelona around 1280; he had been urged by king Peter to pass sentence on the case (probably the only one that occurred in Barcelona) according to the Jewish law. The more than three thousand responsa by Solomon ben Adret that have been preserved are still continuously reprinted; through them we have much direct information on the everyday life of the Jews of those times, as well as on their religious and philosophical opinions. Several authors point out that Solomon ben Adret was quite well acquainted with the Christian law, to which he refers in multiple responsa. He wrote commentaries on eighteen Talmudic treatises, besides diverse other works. Among these, Torat ha-bayit [‘The Law of the House’] deals with the rules that must be observed at the different moments of family life so that everything is done according to God’s will. The author himself summarizes this work to make it easier to consult «because people wish to study, but the anxiety caused by having to earn one’s living prevent them». The book offers a summary of the Talmudic source that substantiates the diverse laws. The method used in this later work prevailed two centuries later in the codifications of religious jurisprudence. In his old age, in 1305, Solomon ben Adret, together with thirty-seven colleagues from Barcelona signed the excommunication, herem, against those who studied «the books of the Greeks» before they were twenty-five, with the explicit exception of medicine.30 Nissim ben Reuben Girondi Nissim ben Reuben, born around 1310, lived in Barcelona, and like so many other medieval Jewish masters, he

Eduard Feliu

was a doctor of medicine; it is known that king Peter the Ceremonious called him to attend the infant Joan who was ill. It does not seem, though, that he participated much in the social and political affairs of the community; he was mainly busy in providing a continuity to the Talmudic school that had been led by Solomon ben Adret. Nissim ben Reuben wrote commentaries on several books from the Bible and on different Talmudic treatises. We also have twelve of his homilies, four letters and eightyseven legal responsa which provide valuable knowledge about the problems and fears that Jews had at that time. Given the scarcity of personal particulars on many of these Jewish masters of Barcelona, I take the liberty of pointing out, as a simple curiosity, that in one of his res ponsa Simeon ben Tsemah Duran (born in the City of Majorca in 1361) says that he has heard «that master Nissim, the Girondi, who lived in Barcelona and was his master’s master, copied personally one roll of the Torah in which the upright of the qof [nineteenth letter of the Hebrew alphabet] was joined to the upper part of the letter», something that could be in contradiction with the Masora [body of notes on the textual tradition of the Old Testament]. According to a document in which his son declares himself to be his universal heir,31 he died in 1376. Isaac ben Sheshet Perfet Isaac ben Sheshet Perfet was also from Barcelona, where he was born in 1326 and where he participated in community affairs until 1373, when he was forced, probably because of disagreements with the local oligarchy, to go to Zaragoza where he worked as a rabbi. His rigorous attitude in moral and religious questions set him in conflict with the leading families in the Aragonese communities, and in 1385 he was again forced to move, this time to València. In 1391, at the time of the riots he was at the head of the Valencian aljames and, forced by circumstances, he had to be christened,32 but at the end of 1392 or beginning of 1393 he fled to the North of Africa and died in Algiers in 1408. Isaac ben Sheshet was considered a holy man of Judaism, very zealous for the reform of customs. For centuries, until the present day, many pious Jews have gone to Algiers to pray on his tomb. He was a disciple of Nissim ben Reuben and a friend and colleague of Hasday Cresques, also from Barcelona, one of the most eminent intellectuals of medieval Judaism. He wrote commentaries on diverse Talmudic treatises; but his most important bequest to us are the above five-hundred responsa (tešuvot) of his that have been preserved. Among other learned Jewish masters that brilliantly shaped Catalan Judaism we must include Moses ben Nahman, born in Girona and who died in the land of Israel in the second half of the thirteenth century. Isaac ben Sheshet says that he «was a very erudite man whose words were like burning coals; everywhere in Catalonia we rely on him as if he were Moses himself speaking in the name of God».33 His commentary on the Pentateuch was written, as B. Septimus states emphatically, «in some of the most

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

memorable prose of all medieval Hebrew literature».34 He also wrote a commentary on the book of Job, the Sefer haGe³ ulla [‘Book of Redemption’], of a messianic and eschatological character, which is mentioned by Ramon Martí in his Pugio fidei, as well as four treatises in the form of homilies on diverse topics; his Talmudic work is qualified as the summit of the religious literature of Hispanic Judaism. Menahem ha-Meiri, most eminent exegete and Talmudist, head of an academy of religious studies in Perpinyà in the 14th century, and Simeon ben Tsemah Duran, born in Majorca and who died in Algiers (14th and 15th centuries), belong also to Catalan Judaism.

The religious debates in Barcelona, Majorca and Tortosa The coexistence of two such similar and such absolute religions as Judaism and Christianism in a society as utterly bellicose as medieval Catalonia (and in other countries of the Western Mediterranean) did not always go smoothly. The aggressiveness against Jews, who stubbornly did not accept the Christian truth because they already had their Hebraic truth, went sometimes beyond the habitual expression of secular contempt and turned into cruel riots which marked the lives of Jews in Christian lands all along the Middle Ages. This aggression between Jews and Christians often generated intellectual debates of a great magnitude that aimed at laying the foundations for each side to be the verus Israel. If we put ourselves right in the middle of the Catalan Middle Ages, we find that the apologetic fever of both sides had not dwindled but, on the contrary, had noticeably increased, especially in the 13th and 14th centuries. The old Jewish apologetics had now to confront Christian proselytising activities that, with the instigation of the Church, had all the power of the rulers’ sword, although these were not always very prompt (as was obvious in the case of Catalonia) to follow the instructions from Rome as she wished to be obeyed. Among the private initiatives that emerged in Catalan lands, are the proselytising activities of such outstanding fighters as Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Martí, Francesc Eiximenis, etc. They were all authors of really monumental works –such as the Pugio fidei by Ramon Martí, finished in 1278– aiming at convincing Jews of the futility of their faith. On the Jewish side some books or treatises have been preserved that defended Judaism from those assaults, such as the works of Solomon ben Adret, Hasday Cresques, Profiat Duran, Simeon ben Tsemah Duran, etc. There was, in fact, practically no Jewish thinker in the Catalonia of those centuries that did not fight the Christians to defend the Jewish faith, whether in books specifically for this purpose or in works dealing with philosophy or exegesis. And something similar could be said of the Christians. On the other hand, we can see that the impulse of the disputes in the second half of the 13th century could be

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 59

linked, on the Christian side, to a wish to apply the methods used in the faculties of theology to the debates with the Jews. In particular, the questio or disputatio, one of the most important and solemn exercises of scholastic life consisting of a debate on a doctrinal point and which was attended by all the students of the school, the faculty’s Bachelors, and anybody who wished to. The master had previously chosen the topic, presided on the debate and could intervene if necessary. Barcelona 1263 The dispute of Barcelona that took place in the summer of 1263 is the culmination of the missionary work of a converted Jew, the Dominican friar Pol Cristià, born in Montpellier and converted to Christianity by the preaching of Ramon de Penyafort around 1229. This dispute appears to be the sequel of a controversy with master Moses that had already taken place in Girona. The Jewish protagonists of the dispute of Majorca mention explicitly the one in Girona, adding that there was a summary of it in Hebrew. The Latin record of the Barcelona dispute also mentions it. The Jewish side was mainly represented by the previously mentioned master Moses of Girona (Moses ben Nahman or Nahmanides), but not only by him: he was accompanied by some unnamed experts in Jewish religion. This is corroborated by the Latin record, sealed by James I, which clearly circumscribes the limits and contents of the debate. According to the Latin record, after being publicly confuted on all things that were presented to him with arguments of authority, King James declares and acknowledges at the end of the document that «each of the things said happened in our presence and the presence of many people, as it is explained above in this record, and to witness this we have decided to set our seal here in perpetual memory of this event». The main problem for the study of the traditional Hebrew text of the Barcelona dispute are the scholars themselves who, while trying to explain this historical event, fervently ally themselves to one side or to the other, and end up using it for their own apologetic needs, which now the 20th century has gone by, seem trivial. The text of the Barcelona dispute is a dazzling defence of Judaism written many years after the debate had taken place. It is hard to believe that master Moses of Girona could be bold enough to say in front of the king and the Christian authorities even half of what the document reports. Jaume Riera, in the introductory study that precedes the 1985 edition of the Catalan translation of the dispute writes: «The Hebrew account […] is a fiction written at the end of the 15th century that starts from a summary of the arguments actually used at the time of the dispute, and completes and rounds it off with other arguments which the fiction writer believes might have been used in it, whereas in fact they were never put forward. We must therefore be aware that the Hebrew report we read today does not re-

60 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

flect the actual dispute as it took place in the year 1263, but as it was structured two hundred years later by a pious Jewish fiction writer at the end of the 15th century; he used a summary he had found and turned it into the first person». The manuscripts M. Steinschneider used in 1860 for his scientific edition of the dispute were not previous to the year 1600; we have to point out that some older 15th century manuscripts do exist, but they are from at least two centuries after the dispute. Steinschneider’s edition was used as basic text by H. D. Chavel in his edition of the complete works of Moses ben Nahman (Jerusalem, 1964).35 Although the Latin and Hebrew texts coincide on many of the topics dealt with in the dispute it is absurd to believe that they should agree completely in order to reflect an objectivity that was not intended. These texts are a sequel to the controversy in the same way that the works of some of the 19th and 20th century historians also are. Nevertheless some important scholars have recognised the controversial nature of the Hebrew text of the dispute, rather than its historic one. Y. Baer, for instance, writes: «I believe I have proved that rabbi Moses ben Nahman’s text is not a faithful report but rather a propagandist work, just as the Latin report is […] even if his wording is closer to the truth, we do not have any reliable evidence of what was said and done in Barcelona».36 In the same way, Cecil Roth, in spite of believing that the text was actually written by Moses ben Nahman, says: «It is preposterous to expect from these records of seven centuries ago a standard of veracity that one so seldom encounters, or even (it may be) demonstrates, in similar circumstances today. There can therefore be no doubt that each writer [of the Latin record and of the Hebrew text] recorded to some extent not only what was said, but also what he wished had been said». This is what Jacob Katz writes on the Paris dispute in 1240: «Historical criticism has reached the conclusion that the Hebrew version is not a record of what was actually said at the time of the controversy, but a free reconstruction written for the benefit of Jewish readers, instructing them what a disputant would have been able to retort had he been free to speak his whole mind». Another problem raised by the Barcelona dispute is the erroneous identification of Moses ben Nahman as being Bonastruc de Porta (or Saporta), another Jewish master from Girona who must have participated in many disputes with Christians. In 1265, two years after the dispute, he was accused by the Dominican friars of having abused the Catholic faith and of having written a book about this, a copy of which he sent to Pere de Castellnou, bishop of Girona, who had asked him to write it. In a document of the same year which the defendant Bonastruc de Porta asked the king to write, James I admits he had given him licence to speak freely. But since the Dominicans did not agree with the punishment proposed by the king –two years of exile and the burning of the book–, the king, who was of a tough character, acquitted him. Later, in 1266 or 1267, Pope Clement IV urges the Catalan king to punish the blasphemer who had disputed with

Eduard Feliu

friar Pol in his presence, and who had also written a book that had been read in various regions. The existence of a document of 29th May 1264 in which James I also acquits Astruc de Porta, from Vilafranca del Penedès, brother of Benvenist de Porta, Mayor of Barcelona, from the exile to which he had condemned him for having uttered blasphemous words in a controversy, is certainly a source for perplexity. Those were times in which there must have been not only disputes but much fighting on matters of religion. Due to the existence of some documents mentioning Moses of Girona and Bonastruc de Porta separately, but presenting them as involved in the same disputes with Christians both in Barcelona and Girona, some historians have imagined that maybe there were two Barcelona disputes; other historians (Diago, Carpzov, Tourtoulon, Kayserling, and probably Steinschneider), realizing that there were two characters with different names who had carried out the same necessarily apologetical activities, tended naturally to believe that they were two different people. Nevertheless, in the middle of the 19th century, Heinrich Gratz, with all his impressive authority, pontificated that Bonastruc de Porta was only the ordinary name of the sage Moses ben Nahman. From then onwards, practically nobody has dared to question the authenticity of this identification, that has remained until the present day as a simple argument of authority never proved. In several royal documents dating from 1258 to 1265 Bonastruc de Porta is called ‘Jewish master of Girona’, showing him to be immersed in this world’s affairs; James I bestowed on him the king’s mill and all the returns of the Girona market. It seems very improbable that behind this Bonastruc, a trader in this worldly affairs and a disputant, was the sage and pious Moses ben Nahman who later emigrated to the land of Israel in coherence with his religious beliefs – and not as an exile, as some people still repeat; he cared more about the world to come than about the one that was already there and in which he lived. Majorca 1286 The dispute of Majorca took place during the reign of Alphonse II the Frankish, which interrupted the reign of his uncle James II for ten years. The report we have is in Latin, and was written by Christians; twelve manuscripts have been preserved, the oldest dating from the 14th century. The Christian protagonist is the Genovese merchant Inghetto Contardo; the Jewish side was formed by various sapientissimos Judeos et doctores in synagogis Iudeorum. It consists of a singular controversy which probably reflects a historical event which had occurred in Majorca that year. Given the character on the Christian side, a merchant, that is, an ordinary Christian, it is no wonder there is a practically total absence of rhetoric, of philosophical debate, as well as the lack of references to the Talmud. The Bible is the only common denominator that provides their polemic tools. It is not clear what lan-

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 61

completely disappeared) were very few. After the massive conversions resulting from the Tortosa dispute the population of the old and lively Jewish aljames became even smaller, and those still remaining had to face the coup de grace of the expulsion.

guage must have been used in the dispute (Latin, Catalan, Genovese, or a medley of them?), but it is curious to observe that on several occasions the Jews speak Hebrew among themselves, probably so that the Christians will not understand them, not because Hebrew was the language they habitually spoke. Many Christians could speak Latin, too… although it was only the language of written culture.37

The expulsion

Tortosa 1413-1414 The official minutes in Latin of the Tortosa dispute, during the reign of Ferdinand of Antequera (a volume of 600 pages!), have been preserved. They were published in 1957 by Antonio Pacios López, and exhaustively report the themes that were debated during the year and a half of its duration.38 It was a controversy on a large scale that had been convened in 1412 by Benedict III (the anti-Pope Pero de Luna) at the request of the converted Jeroni de Santa Fe, from Alcanyís (Sp. Alcañiz), in Judaism called Joshua ha-Lorqui. It was held with great solemnity in a hall of the Tortosa cathedral, where, according to the chronicles, between one and two thousand people attended each session. The last sessions, though, were held in the Church of Sant Mateu, in the county of Baix Maestrat. The dispute was centred on 24 theses that had been written down by Jeroni de Santa Fe, and sent to over twenty Jewish masters who participated in the dispute. We must point out among them Zerahya ha-Levi (Ferrer Saladín) and Vidal Benveniste, from Zaragoza; Samuel ha-Levi, from Calatayud; the philosopher Joseph Albo, from Daroca; and Bonastruc Desmaestre, from Girona. As was usual in all disputes between Jews and Christians, the main argument consisted of proving that the coming of the Messiah had already taken place, as well as in blaming the Talmud’s errors on that event which was unquestionable for Christians. Besides the Latin minutes, two brief Hebrew summaries on some of the basic theses debated during the dispute have been preserved. The authenticity of these summaries was already perfectly clarified by Jaume Riera thirty years ago.39 One of these summaries, which was anonymous, was published in 1868 by S. H. Halberstam; the other constitutes chapter 40 of the work by Solomon ibn Verga Ševet Jehuda, published in 1544 and reprinted repeatedly since then. Going beyond the scarce allusions thrown in the same direction by some authors, Jaume Riera proved that the anonymous summary is the authentic one, and that the text by Solomon ibn Verga is only a later literary arrangement of that summary. Although there had always been converts (some sincerely converted and with a vehement desire to convince their old co-religionists of the benefits of Christianity; others driven by all kinds of material interests and disbeliefs), the problem of forced conversions instigated by an agitated population is no doubt typical of the 15th century. Because of this, the people living in the aljames that survived after 1391 (those of Barcelona and València had

There had already been several expulsions of Jews from Christian European kingdoms in the 13th, 14th and 15th centuries (for instance, in 1306, from the kingdom of France, which brought a substantial number of exiles to Barcelona, who were warmly welcomed by the aljama leaders and by the Christian authorities). However, the expulsion that took place in the kingdom of Castile and in the Catatalan-Aragonese kingdom at the hands of the Catholic Kings in 1492 has historically remained a paradigm of intolerance and bigotry. Because that is what it was. The religious hatred that caused it had been roused on previous bloody occasions by some ecclesiastics, and has not been totally forgotten five hundred years later in spite of appearances to the contrary and of current legislation. Its imprescriptible character and the spoliation that followed can not easily be forgotten. If we look closely, we have to acknowledge that the argument sustaining that the expulsion of Jews from Castile and the Kingdom of Aragon was the result of the instigating activities of the Dominican friar Tomás de Torquemada is quite convincing. He had been appointed General Inquisitor of Heretical Perversity, and was close to Queen Isabella of Castile, on whom he exerted enormous influence; and consequently on her royal husband, King Ferdinand II, the Catholic. Once Granada had been conquered, the time so longed for by the inquisitors had arrived. Some historians believe that neither the nobility nor the bourgeoisie of that time had such strong anti-Jewish feelings as to unleash an assault so full of hatred and rejection. What urged Torquemada to persuade the kings to expel the Jews from their kingdoms was the inquisitors’ zeal to deter converts from practicing their customs and to return to their ancestral Jewish faith. Jews were a foreign body that had to be expelled from Christian society as soon as possible in order to achieve religious unity, that is homogeneity, in the Hispanic kingdoms. Political unity followed a different path. It was this inquisitorial pressure Torquemada placed on Queen Isabella that managed to also convince King Ferdinand to take the step. The decision to expel the Jews was taken around 20th March 1492, because on that date –eleven days before 31st March, when the kings signed the decree of expulsion– an impatient Torquemada sent various letters to Girona urging the bishop to take the necessary measures towards the expulsion of Jews. This was flagrantly illegal as according to the law the inquisitor’s only jurisdiction was over Christians, including, obviously, converts. We must bear in mind that there were two signed decrees: one for the King-

62 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

dom of Castile and another for the Catalan-Aragonese Kingdom; many historians have never realised this. In the decree of expulsion of the Jews from the kingdom of Catalonia-Aragon, King Ferdinand does not refrain from claiming that Jews belong to him and that therefore his royal power allows him to dispose of them as he wishes, including expelling them from his lands. However both decrees reveal the huge influence exerted upon them by a previous document written by Torquemada from which they textually copy many of their arguments. It should be pointed out that the decree, under the form of a Royal Order addressed in Castilian Spanish to the infant Joan and to a whole series of civil and religious authorities, was valid throughout the dominions of the Catalan-Aragonese Crown. It tells them «as we are informed by the fathers who are inquisitors of heresy and apostasy, established and appointed in the dioceses of our kingdoms and dominions, that many have failed and that diverse Christians have gone back and converted to the Judaic rites and that remain and live under the Judaic law and superstition, performing their ceremonies and observing their law to the point of returning to the abominable circumcisions [...] and that the said heresy and apostasy have been caused by Jewish men and women dwelling and living in our kingdoms and dominions....» Although very similar, this decree is not identical to the one issued by Queen Isabella, which is the only one historians have known of and quoted until today. Besides blaming the evil influence that Jews supposedly brought to bear on converts, the Catalan-Aragonese decree adds another reproach: the destruction of Christian properties caused by Jewish usury. In short, Jews had to leave at the latest by 31st July 1442, without any possibility of appeal. The expulsion was carried out without any plan. It was not only unexpected but also precipitated for different reasons; especially because, although the decree was published on 31st March, in many cases it did not reach its destination until a month later. As a consequence, the four months term was considerably shortened. Until the very last moment nobody had foreseen the organization of certain aspects of the process, such as for instance the control of Jews’ properties. There remains a large number of letters exchanged between the king and the inquisitors showing the greed with which they all tried to get hold of Jewish possessions by obstructing the settlement of debts and imposing all kinds of charges that resulted in an unprecedented spoliation in the whole history of Jews in these lands. Decrees were therefore passed appointing commissioners to control over Jews paying their debts and recovering their credits. In Catalonia chief magistrates and mayors, or procurators, and in seigneuries also judges, were appointed as commissioners. But there was abuse of all kinds, and the royal decrees were interpreted by some local authorities with utter arbitrariness. The worst prohibition was forbidding Jews to take any money or precious metals with them. Everything had to be converted into merchandise and objects that could be transported and exported.

Eduard Feliu

The road to exile was the only, definite way out offered to this sector of the Catalan population, already seriously decimated by the attacks they had suffered for more than a century. After the 1391 riots, important aljames such as those of Barcelona and València had disappeared. The conversions in the wake of the Tortosa dispute of 14131414 had left Catalan-Aragonese Judaism exhausted.40 Some of the exiles who did not embark towards the East crossed the Pyrenees and established themselves in the counties of Rosselló (Fr. Rousillon) and Cerdanya; these counties had been occupied by Louis XI of France in 1463, and were governed at the time by his son Charles VIII, under whose protection Jews placed themselves. The provisional settlement of these exiles in the Rosselló and Cerdanya counties raised some conflicts with the authorities and with the leaders of the Roussillonese aljames. This theoretical protection by the French king was however very short-lasting as Charles VIII returned the two counties to King Ferdinand in September 1493. In order to take possession of them again Ferdinand and Isabella left Barcelona on 6th September arriving at Perpinyà on the 13th in heavy rain, according to the chronicles. And one of the first things they hastened to do was to ensure the instant application of the edict of expulsion published on 31st March 1492 to all Jews in Rosselló and Cerdanya «both the natives to the country and the non-natives, for whatever cause they came and were there». This was proclaimed in a new edict (this time in Catalan!) dated 21st September 1493 in Perpinyà. The spoliation of the properties of the Roussillonese Jews was so successfully carried out by the royal procurator that the king complimented him heartily, congratulating himself on the good business they had done with the expulsion of the Jews.41 «[Their religious and cultural legacy as well as] their literary production [by the erudite Jews of the Catalan-Aragonese Crown] remain, to the present day, one of the richest contributions to Jewish culture and civilization» These are words of ProfessorYom Tov Assis, a great expert on the Jewish history of these lands.42 Today this legacy has a suitable place of memory in Girona, in the Institut d’Estudis Nahmànides and in the Museu d’Història dels Jueus which shows beautifully the old life of Catalan Jewish communities and which promotes with efficient dedication the study of the works that from Catalonia they brought to the world of universal culture and science.

Notes and Bibliography [1]

About the use of Tsarefat to designate that part of France speaking the language of oil as opposed to Provence: S. Schwarzfuchs. “L’opposition Tsarfat-Provence: la formation du judaïsme du nord de la France”. In: Hommage à Georges Vajda. Louvain 1980, pp. 135-150; J. Shatzmiller. Recherches sur la communauté juive de Manosque au Moyen Âge,

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

1241-132. Paris-The Hague 1973, p. 15; G. E. Weil. La Bibliothèque de Gersonide d’après son catalogue autographe. Louvain-París 1991, pp. 63-64. [2] Gran Enciclopèdia Catalana (reprint of 1996), s.v. ‘Espanya’ (the first section) for a summary of the territorial extent of this name. Consolat de Mar. Barcelona 1930, vol. I, p. 183: «If any lord in a ship with sails or oars should sail in Barbary, or in Spain, or in any other parts...». [3] S. Krauss. “Die hebräischen Benennungen der modernen Völker”. In: Jewish Studies in Memory of George A. Kohut. New York 1935, p. 395, n. 48. [4] Sefer ha-Qabbalah. The Book of Tradition by Abraham Ibn Daud, ediction of the Hebrew text and English translation by G. D. Cohen, Philadelphia 1967, p. 45 [Hebrew] and 62 [English]. [5] S. Krauss. “Die hebräischen Benennungen”, p. 380 and 383, n. 13. [6] F. Kobler. Letters of the Jews Through the Ages. New York 1978, vol. I, p. 99; C. del Valle Ro driguez. La Escuela Hebrea de Córdoba. Madrid 1981, pp. 331-332. [7] E. Ashtor. The Jews of Moslem Spain. Philadelphia 1973, vol. I, p. 424, n. 48; vol. II, p. 35. [8] Probably Abraham bar Hiyya assimilates the Hebrew denomination of Tsarefat with the land that the Moslem texts of his time called Faranja (‘France’, that is, ‘the land of the Francs’), that included the Catalan counties. Abraham bar Hiyya is referring to the Cata lan land, where he settled when coming from the Moslem land (Sepharad). Nothing forces us to believe in any hypothetical journey of this Jewish master in the French land, north of Provence. For the inhabitants of the Southern Moslem land and for the Jews immersed in Arabic culture, Faranja or Tsarefat began at this side of the Pyrenees. See: J.-M. Mi llàs i Vallicrosa. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Barcelona 1987, where in multiple documents it says that ‘Spain’ is Al-Andalus and ‘France’ (Faranja), bordering with it, is the land of Christian Francs; Idrisí, Geografía de España. Zaragoza 1988, p. 134 [Arabic text] and 147 [Spanish translation]; Dolors Bramon. El mundo en el siglo XII. El tratado de al-Zuhri. Sabadell 1991, p. 242: «En tierra de Franja es la çibdad de Barçilona»; Abraam bar Hiia. Llibre de Geometria. Barcelona 1931, p. 5 and 61; J.M. Millás Valli crosa. La obra enciclopédica “Yesodé ha-tebuná umigdal ha-emuná” de R. Abraham bar Hiyya ha Bargeloní. Madrid-Barcelona 1952, p. 37; H. Gross. Gallia Judaica. pp. 369-370, 485-486 and 537-538. [9] J. Guttmann. “Die philosophischen und ethischen Anschauungen in Abraham bar Chijja’s Hegjon haNefesch”, Monatsschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, 44. Berlin 1900, p. 194, n. 1. [10] Sefer ha-Qabbalah. The Book of Tradition by Abraham Ibn Daud. p. 53, n. 114-115 and pp. 78-84; Si-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 63

[11] [12] [13]

[14]

[15] [16] [17] [18]

[19] [20]

[21] [22]

[23]

mon ben Tsemah Duran repeats this information in his responsum I:72. Responsa (Še³elot u-tešuvot), 79. J. M. Millás Vallicrosa. Las Tablas astronómicas del rey Don Pedro el Ceremonioso. Madrid-Barcelona 1962, p. 103 and 124. Ad. Neubauer. Medieval Jewish Chronicles. II, p. 239. On p. 241 of this same work we read: «R. Jacob de Lunèl wrote many books like this one in Catalonia and in Sefarad». About the name Hispania, see: M. Zimmermann. En els orígens de Catalunya. Emancipació política i afirmació cultural. Barcelona 1989, pp. 13-38; id., “L’image du musulman et son utilisation en Catalogne”. In: Minorités et marginaux en Espagne et dans le midi de la France (VIIe-XVIIIe siècles). Paris 1986, p. 481. On the use of the denomination Marca Hispanica in previous centuries, see: Ramon d’Abadal. “Nota sobre la locución ‘Marca Hispánica’”. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 27 (1957-1958), pp. 157-164. B. Z. Benedikt. “Mi-toratam šel hakme Provence”. Sinai, 41, Jerusalem 1956-1957, p. 228, n. 6. F. E. Talmage. David Kimhi: The Man and the Commentaries. Cambridge (Mass.) and London 1975, p. 9. H. Soloveitchik. “Jewish and Provençal Law: A Study in Interaction”. In: Mélanges Roger Aubenas. Montpellier 1974, p. 712, n. 4, and p. 722. I. Twersky. “Aspects of the Social and Cultural History of Provençal Jewry”. Journal of World History. UNESCO, 11, Paris 1968, p. 202, n. 61a, and also p. 188, n. 13. E. D. Shevet. Hidduše ha-RAMBAN le-masseket Ketubbot. Jerusalem 1990, p. 2. B. Septimus. “Open Rebuke and Concealed Love: Nahmanides and the Andalusian Tradition”. In: I. Twersky (Ed.). Rabbi Moses Nahmanides (RAMBAN): Explorations in His Religious and Literary Virtuosity. Cambridge (Mass.) 1983, pp. 33-34. David Gan. Semah David, Jerusalem 1983, p. 124. J. Riera i Sans, F. Udina i Martorell. “Els documents en hebreu conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó”. Miscellanea Barcinonensia, 49, Barcelona 1978, p. 21-36, doc. 12. See Y. T. Assis. “The Jews in the Kingdom of Aragon”. In: H. Beinart (Ed.). Moreshet Sepharad: The Sephardi Legacy, Jerusalem. The Magnes Press, The Hebrew University 1992, vol 2, pp. 61-62, for other Hebrew denominations; and also: Solomon ben Adret. Responsa (Tešuvot), V:150, where talking on some houses he says they are «in Barcelona, in the quarter of our Israelite brethren [bi-šekunat ahenu Israel]». Cf. M. Schwab, J. Miret y Sans. “Nouveaux documents des juifs barcelonnais au xiie siècle”. Boletín de la Real Academia de la Historia, 68, Madrid 1916, p. 564, n. 3.

64 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[24] See A. Blasco. La judería de Zaragoza en el siglo XIV. Zaragoza 1988, passim. [25] Loans on a rate of interest (called then usury) fixed in 1228 at 20%. [26] See a very clear example of this in a document published in: E. Feliu. “Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva”. Tamid, 4, Barcelona 2002-2003, p. 50, note 61. [27] Responsa (Še³elot u-tešuvot), III:411. This text by Solomon ben Adret refers to the col·lectes, a singular institution of the Catalan aljames; see Y. T. Assis. The Golden Age of Aragonese Jewry: Community and Society in the Kingdom of Aragon, 12131327. The Littman Library of Jewish Civilization, London 1997, pp. 179-191. [28] See E. Feliu. “Salomó ben Adret”, pp. 86-87, res ponsum III:446. [29] E. Klein. Documents hebraics de la Catalunya medieval 1117-1316. Barcelona- Girona 2004, pp. 17 i 104. [30] E. Feliu. “La controvèrsia sobre l’estudi de la filo sofia en les comunitats jueves occitanocatalanes a la primeria del segle xiv”. Tamid, 1, Barcelona 1997, pp. 65-131; id. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva», ibid., 4 (2002-2003), p. 35-109. [31] Told by L. Feldman in his edition of the Responsa of rabbi Nissim: Še³elot u-tešuvot ha-RaN. Institute Schalem, Jerusalem 1984, p. 22 (he mentions that Dr. David Romano pointed out to him the existence of this document).

Eduard Feliu

[32] J. Riera i Sans. “El baptisme del rabí Ishaq ben Seset Perfet”. Calls, 1. Tàrrega 1986, pp. 43-52. [33] Responsum (Še³elot u-tešuvot), 415. [34] B. Septimus. “Open Rebuke”, p. 26. [35] H. Maccoby. Judaism on trial: Jewish-Christian disputations in the middle ages. East Brunswick, London, Toronto, The Littman Library of Jewish Civilization, 1982. [36] Tarbiz, 2, Jerusalem 1931/32, p. 184. [37] G. Dahan. Inghetto Contardo: Disputatio contra iudeos. Controverse avec les juifs. Les Belles Lettres, Paris 1993. [38] A. Pacios López. La disputa de Tortosa. CSIC, Madrid 1957, 2 volumes. [39] J. Riera i Sans. La crònica en hebreu de la disputa de Tortosa. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona 1974. [40] See R. Conde y Delgado de Molina. La expulsión de los judíos de la Corona de Aragón: Documentos para su estudio. Institución Fernando el Católico, Zaragoza 1991. [41] P. Vidal. Les juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne. Mare Nostrum, Perpinyà 1992, pp. 102-111 [Texts originally published in volumes 15 and 16 (1887-1888) of the Revue des Études Juives. There is a Catalan translation in Calls, 2, Tàrrega 1987, p. 27-112]. [42] Y. T. Assis. The Golden Age of Aragonese Jewry. p. 334.

About the Author On the 15th of July 2009, when this journal was in the editing process, Eduard Feliu i Mabres (Barcelona 1938) died in Barcelona. No one could have imagined that his article being published in this issue would be the last one he would write and that he would never live to see it in print. Eduard Feliu was the founding president of the Catalan Society of Hebrew Studies, a branch of the Institut d’Estudis Catalans, and a member of the editorial board of the Catalan Historical Review. He studied linguistics and Semitic languages at the Hebrew University of Jerusalem during a sojourn in Israel from 1967 to 1971. He was a very prominent researcher in Hebrew issues, especially in the history of Hebrew culture in mediaeval Catalonia. He also translated and edited texts containing modern Hebrew poetry. His recent works include the study and publication of Hebrew translations of the medical works of Arnau de Vilanova. He was currently putting the finishing touches on a vast bibliographic database on the history of Jews in the Catalan-Aragonese Crown and in Provence for the Catalan Society of Hebrew Studies. Of the remainder of his oeuvre, in this last-minute notice we shall only mention Poemes hebraics de jueus catalans (Hebrew Poems by Catalan Jews, 1976), De la guia dels perplexos i altres escrits de Maimonides (On the Guide for the Perplexed and Other Writings by Maimonides, 1986) and Documents hebraics de la Catalunya medieval, 1117-1316 (Hebrew Documents from Mediaeval Catalonia, 1117-1316, 2004). He was a founding member and president of the former Catalan Association of Judaic Studies and the founding president of the Catalan Society of Hebrew Studies, as mentioned above. He was a driving force behind the publication of Tamid, the annual journal published by this scientific society, and he was also a member of the editorial board of the journal Calls. Eduard Feliu published many of his studies in both journals. In 2007, he was awarded an honorary doctoral degree from the University of Barcelona. May he rest in peace.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 65-81 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.24 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history Manuel Ardit

Universitat de València Received 17 April 2008 · Accepted 20 August 2008

Abstract The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries, particularly from the Valencian Country, has been interpreted in various ways. Historians who have dealt with the subject have tended towards one or two main positions that can be termed Moriscophile and Moriscophobic. The former considered that the expulsion of a very active Islamic minority brought about a serious check to the process of capitalist development. The latter, taking for granted that the Morisco minority was not so economically important, believed their expulsion did not have such an influence, and even that if they did have an influence, it was in the opposite direction. Both interpretations were heavily charged with ideological presuppositions. The present article attempts to settle the question more objectively by analysing the changes that took place in the population structure in the wake of the expulsion, the evolution of agricultural production during the entire Modern Age, and the changes in the structure of land ownership. The results seem to endorse what we have called Moriscophobic interpretation. This is because the population structure, the evolution of agricultural production, and changes in the structure of ownership seem to point to an acceleration in growth of the capitalistic economy after the expulsion.

Key words: Moriscos, expulsion, capitalistic development, population structure, agricultural production, ownership

structure

Just*prior to their expulsion in the year 1609, and also during the years after it, the distribution of the Morisco population in the Catalan Countries resulted from the Medieval process of conquest and colonization – or repopulation–. Hardly any of the Moslem population remained in Catalonia during the conquest process of the 10th, 11th and 12th centuries. In some cases, particularly in the first two of these centuries, because they were counties sparsely populated, and in other cases because of the desire and demographic potential for the establishment of a new feudal society, which ill fitted in with the Andalusí social and political structure. In fact, at the end of the 16th and at the beginning of the 17th centuries there were only small settlements of Moriscos in the southern counties of Segrià, Baix Ebre and Ribera d’Ebre, especially in the last one of these. In 1609 the approximately 4,000 Moriscos were altogether some 1.5% of the total population of Catalonia. Moreover, on the whole, they were well integrated into the Christian society, and many were able to avoid being expelled. Much the same happened in the

* Corresponding author: Manuel Ardit. Departament d’Història Moderna, Universitat de València. Blasco Ibáñez 28. E-46010 València, EU. Tel. +34 963604418. E-mail: manuel.ardit@uv.es

Balearic Islands, where the Moslem population completely disappeared soon after the conquest. The situation of Valencia was very different. Apart from the northern counties, which were massively Christianized, in the rest of the country, particularly in the inland counties, there was a very large Moslem population (Map 1). The Valencian Country was a very large extension of land which was conquered in a brief period of time. This made it impossible to repopulate it completely with people from Catalonia, Aragon or other parts of Europe. At the beginning of the 16th century the population of Valencia was a little over 300,000 of which approximately 100,000 were Moriscos. These are approximate figures due to the poor quality of the existing censuses. In 1609, the year of the expulsion, the population of the Valencian Country had increased to 405,000, of which 130,000 were Moriscos. At both dates the Muslims or crypto-Muslims represented 30% of the total population. Until 1525 the Valencian Muslims, termed by historiographers ‘Mudejars’, had been allowed to practice their religion and customs freely. The revolt of the ‘Germanies’ (brotherhoods of artisans and farmers) from 1519 to 1523, radically changed the situation. In the royal cities this movement took an oligarchic direction, while in the seigneurial towns and villages it was strongly anti-feudal.

66 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit

Figure 1. Embarcament dels Moriscos al Grau de Vinaròs (Moriscos embarking in Vinaròs, 1613), oil painting by Pere Oromig, and Francisco Peralta. 173 x 110 cm (Bancaja Art Collection)

The Valencian boroughs inhabited by Muslims were exclusively and, with only one exception, seigneurial dominions. Because of this the Valencian Muslims fought in that war on the side of their lords, although perhaps not always willingly. It was because of this that the agermanats1 vented their rage on them, and on many occasions forced them to be christened. However, once the war was over, this gave rise to a serious religious problem, i.e. the validity of those forced christenings. A board of theologians met during February and March of the year 1525 and decreed that the christenings had been valid. In turn, this was officially endorsed by a Royal Letter Patent dated 4th of April of the same year. From that date the Valencian Muslims became officially Christians, even if they were still in fact Muslims. At the time they were termed ‘New’ Christians or ‘New Converts’, as opposed to the Old, or Christians by nature. But, from very early on, historiography and scholars called them Moriscos. Therefore a Morisco is a former Moslem forced to be Christian as a consequence of an official decree. From the start, aware of the problem, civil and religious authorities, including the Inquisition, allowed a period of forty years for the former Muslims who had been forced to convert into Christians, to adapt to their new situation. This was of no use because a great majority of the Valencian Moriscos proved stubbornly faithful to their religion and customs. Evangelizing campaigns carried out with little enthusiasm and scarce means proved

of little effect. Another factor of international politics was added to that: In the confrontation of that time between the Spanish monarchy and the Ottoman Empire, the Valencian Moriscos were seen as possible internal allies of the enemy. An attack of the Ottoman fleet on the Spanish coast never materialised, but on many occasions the Moriscos connived with the North-African Berber pirates who regularly harried the Valencian coast. Little by little expulsion gained ground as the only possible solution to the problem. This was decided upon during the reign of Philip II at a meeting of the State Council held in Lisbon in 1582, but the decision was not put into effect. Finally, it was his son and heir, Philip III, who put the decision into effect by means of a Decree signed in Madrid on August 4th, 1609. The public announcement ordering the eviction of the Moriscos was published in Valencia on September 22nd of that year, and the actual expulsion started immediately. By this time the Moriscos were no longer a problem of international politics as they had been in the 16th century; the decision was adopted, therefore, basically on religious reasons.

Confronted perceptions The expulsion of the Moriscos has always been a historiographical issue highly contaminated by ideological pre-

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 67

Figure 2. Embarcament dels Moriscos al Grau de València (Moriscos embarking in Valencia, 1613), oil painting by Pere Oromig. 174 x 110 cm (Bancaja Art Collection)

suppositions, particularly in the Valencian Country. As has already been mentioned, there were no Moriscos in the Balearic Islands and the Pitiüses. The very small numbers in Catalonia were concentrated in the Ebre region, in very small numbers. Historians and chroniclers of the 16th and 17th centuries held attitudes clearly opposed to the Islamic minority, for both religious and social reasons. Apparently this was also the attitude of the Christian majority. A little known author, Jaume Bendicho, from Alacant (Sp. Alicante), perhaps the brother of Vicent, who, among other works, wrote a Chrónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal ciudad de Alicante, published in 1640, wrote in 1643, while he was Mayor of the Marquisate of Llombai, in the Valencian Country: “In the year of the nativity of Our Lord Jesus Christ MDCIX reigning in Spain Philip III of Castile and II of the Crown of Aragon, after many and diverse meetings of prelates to see how to repair the damage done by the great murders and offences perpetrated in this kingdom every day by the converts, both against the divine and human majesties, as well as against the old Christians of the aforesaid kingdom, with full deliberation, after having proved the various murders, crimes , offences and actions, one and several processes justifying the execution, on September 22nd, 1609, an Edict was published over the entire kingdom for the Moors and the new converts to leave the kingdom within six days.”2 Many similar contemporary opinions could easily be added. But the antiMoriscos statements of the period did not refer only to

religious differences, but also to other social characteristics. Friar Jaume Bleda, priest of the Morisco parish of Corbera, argued after the expulsion that “those wretched people were bad ploughmen and labourers of dry lands, most of them left waste land in their villages. They did nothing to plant them with trees or vines; they busied themselves only in tilling and watering their orchards and gardens, which they divided into small plots; it broke their hearts to have to work in a great, wide field. They did not persevere in their work for the whole day, but just two, three or four hours. They were by nature friends of idleness and very weak due to their poor food and drink; if, in order to be sown, the land required six or seven ploughings, they contented themselves with three or four, done out of time.”3 We can find this type of opinion in other authors of the time as, for instance, in the Aragonese Damián Fonseca.4 Apparently reflecting a common theme among the Christian population, the same view is found in other texts. Ximénez de Reinoso, Inquisitor of Valencia, wrote in 1582 that “normally, as proved by experience, the house of an old Christian needs for its sustenance as much as two Morisco houses.”5 We know many passages similar to this one, and it would not be difficult to reproduce ten or more of the same kind, such as one from a Commissioner of the Duke of Gandia during the repopulation, who pointed out that “the Morisco is satisfied with three acres of land and considered himself rich… And now the new settlers receive twenty-three acres of land each and are not satisfied.”6

68 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

The cliché current among Old Christians in the 16th and 17th centuries was that the Moriscos were poor and inefficient ploughmen, farming little plots solely for their own subsistence. They neglected commercial farming, as for instance the vineyards, which in our soils and dry lands, was habitual. The other commonplace attributed to the Moriscos was overpopulation, or rather the higher natural growth of the Islamic population. Martin Salvatierra, bishop of Sogorb, for instance, in 1587 frightened because “in a very few years they will multiply in such a way that they will surpass the Old Christians not only in numbers but in amount of property, especially gold and silver, because they collect everything and do not spend since they neither eat, nor drink, nor wear clothes or shoes.”7 On the same lines is a report presented to the monarch in 1607 by the Junta de Tres (Board of Three) stating that “while the number of old Christians is dwindling due to the many who enter the religious orders and die because of the illnesses and hardships, as well as to the continuous press-gangs for the war and for the Indies. Many do not marry to avoid the marriage charges. All of them are mighty causes to prevent their multiplication, and the number of the people dwindle while the Moriscos grow and multiply.”8 Jaume Bleda added that the universal marriage of the Moriscos was curiously associated with poverty, thinking perhaps of the miserly dowries required in Moriscos marriages. The parish priest of Corbera stated that “multiplicantur enim nimirummodum propter parcitatem cibi, et potus, qua utuntur, et quia omnes vacant matrimoniis.”9 The negative attitude towards the Islamic minority persisted during at least a good part of the 18th century, although there are no studies on this. The view of the ‘Moors’ as the enemy was probably caused by continuous raids on the coast by pirates and is clearly shown in several plays performed to great public acclaim in the Valencian playhouse during that century.10 But at some time in the 19th century, the traditional Moriscophobia or Moorishphobia gave way to Moriscophilia, although this did not happen everywhere as will be seen soon. It was probably related to the spread of the new romantic sensitivity but it was really a more complex phenomenon that would require careful study. On the one hand we have evidence given by foreign travellers who in the previous centuries had never identified the Valencians and in general the people of the peninsula with the north-Africans, who were now in the habit of doing so.11 But we find this new attitude also in Valencian authors. For instance, in 1889, Melcior Bellver and Vicent del Cacho published in Castelló de la Plana a work in which they emphasized the strong Arabic influence on Valencian commercial agriculture, thereby expressing the exactly opposite point of view that the contemporaries of the Moriscos’.12 The words of the informal but semi-official ‘regional’ anthem of the Autonomous Valencian Community, written in 1909 by Maximilà Tous, speaks of the “voice of the water, song of joy, played to the rhythms of the Moorish guitar”.

Manuel Ardit

Sultanas and palm trees are also mentioned, implicitly asserting the Moslem origins of the Valencian Community without mentioning either the Catalan or even the Aragonese conquerors. The anthem looks to Africa rather than to Europe. Obviously there is a great amount of antiCatalan feeling in this new evaluation of the Moslem roots but, as we have said before, this is probably only one part of a more complex question. In this same interpretive vein, or rather sharing the same point of view, we find several historians dealing with the Moriscos and their expulsion. The Catalan Florenci Janer adscribed to the Moriscos all the agricultural advances as well as the monopoly in the commercialization of agricultural products. The Castilian José Muñoz y Gaviria wrote in very similar terms that “the wrong done to Spain by the loss of that huge part of its population [the Moriscos] was due not so much to their numbers as to the class and kind of the people expelled, who were precisely the farmers, tradesmen, and industrialists, and actually the most productive and best tax-payers. The cultivation of sugar, cotton, and cereals, the breeding of silk-worms, in which the Moriscos were so proficient, all that was wholly abandoned in the fertile lands of Valencia, Murcia and Granada. The paper, silk and cloth factories they used to have in their castles had to be closed down because Spaniards were not used to those arts and industries, and they looked down with disdain and contempt at the practice of those arts which the Moriscos had monopolized with great profit.”13 In the work of these authors the Arabist or Africanist perspective was not the result , as it may have been with certain Valencian authors, of an anti-Catalan attitude of mind, but of a liberal conviction that rejected the expulsion of the Moriscos as a measure caused by the intolerance of a Castilian upper class that thought little of productive activities. This was intended in part to be an explanation of the Spanish decadence of the 17th century, in spite of the fact that this interpretation was not found in the arbitristes14 of the 17th century and not even in the projectionists and enlightened authors of the 18th. Nevertheless, the exaltation of the Moriscos was incompatible with hagiography: I am referring to the fact that one of the most resolute supporters of the expulsion was the patriarch Juan de Ribera, archbishop of Valencia from 1569 to 1611, who had even held the position of Viceroy from 1602 to 1604. Ribera was beatified in 1796 and by the end of the 19th century his process of canonization was under way although it did not culminate until 1960. The hagiographers of Ribera, Manuel Danvila and Pasqual Boronat, both Valencian, could not for that very reason support the perception of the Morisco minority as economically decisive element in the Valencian economy of the 16th century. Confronting the Moriscophile interpretation, the former wrote that “not being able to decorate the Moriscos with any cultural ensign, they have been highly praised for their share as active forces in the agriculture and the arts in the regions they inhabited. You need to suffer a stubborn historical short-sightedness to support such a vulgar

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

nonsense.” Boronat expressed himself in similar terms in several passages of his vast work.15

Current historiographical perspectives Current here means the historiography of the 20th century and to date in the 21st century. The exception is the work by Boronat which was dated in 1901. Present day historians have wavered between the tendencies that we have termed in a concise even if vague way, Moriscophobic and Moriscophile, but for different reasons – or at least reasons basically different to those already mentioned. After Pasqual Boronat’s Los moriscos españoles no further serious study on the Valencian Moriscos and their expulsion appeared until the first part of the work by the Argentinian historian Tulio Halperín Donghi was published in 1955.16 This work is the result of the author’s Doctoral Dissertation written during his stay at the École Practique des Hautes Études in Paris, and the materials he gathered in Spain, mainly in Simancas and Valencia. As Halperín Donghi was Argentinian, we can start from the assumption that he was not so preconditioned by prejudices as were the Spanish historians. The view that Halperín held of the Morisco community was closer to that of their 16th century contemporaries than to that of the late 19th century historians that we have looked at. It is not possible to summarize a work so rich in content as that of the Agentinian historian in a few words, but the following quotation in which he describes the Morisco area is indicative enough: “this overpopulated land of poor grain, of village sheepfolds, of wheat and oil, of carob trees, this is Morisco land par excellence. The ‘mountain’ as it was called in the 16th century is not necessarily high land but thickets and unirrigated land, the poor crops lost in the scrub.”17 The next historian to deal with the subject was the Frenchman Henry Lapeyre in his work of 1959. Although the French historian in his study fundamentally analysed the expulsion and is basically demographic, he also expresses a perception of Morisco society and economy close to that of Halperin. He writes: “If we go back to the traditional distinction between dry and irrigated land, we verify that the Moriscos predominated in the former, with the exception of the present province of Castelló, where the high lands of Morella and Maestrat (Sp. Maestrazgo) formed a solid Christian block. (…) This leads us to a fundamental contention which will surprise those who believed in the oft repeated affirmation, i.e. that the fertile lands belonged to the Moriscos.”18 Joan Reglà, who published an interesting paper on the subject in 196419, did not deal with this issue, which was soon opposed by Eugeni Ciscar in 1977, as will be seen. Although the work by Ciscar had great influence, some later authors still held to the view that we have called Moriscophobic. This was the case with the Valencian historian of Medicine Lluís Garcia Ballester, who in 1984 wrote the following: “The Moriscos settled mainly in the dry lands

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 69

working as farmers or shepherds both in seigneuries and in free domains. There was also a minority, probably the wealthiest one, who worked in trade and in the transportation of goods. All of them, including the tiny minority of rich Moriscos, were very much attached to the land and, in general, poverty and dependence on the old Christians, whether nobility or not, were the norms of their lives.”20 The work of Eugeni Ciscar which I have just mentioned should be explained bearing in mind the intellectual atmosphere which was predominant in Valencian historiography in the 1970s. One concern of the period was the industrial weakness of Valencia in the 19th and a good part of the 20th centuries. Although in 1968 Professor Emili Giralt had proposed a multifunctional and reasonable explanation for the relative failure of the industrializing process in Valencia,21 other historians preferred a more structural interpretation of the events. Màrius Garcia Bonafè in particular explained not only the failure in industrialization, but also a supposed belatedness of Valencian economy due to the power of an oppressive lordly regime which had its origins precisely in the repopulation that occurred in the wake of the expulsion of the Moriscos in 1609.22 At the same time, and in spite of a certain delay in its acceptance, there was preoccupation as regards the problems of the transition from feudalism to capitalism. This was reinforced by the Dobb-Sweezy debate and its derivation as a more current topic at the time of the discussion on the general crisis of the 17th century. All this, I believe, explains the Moriscophile stance adopted by Ciscar when he considered that the expulsion of the Moriscos was behind the break in the process of transition towards capitalism in the Valencian Country. This author stated in the conclusion of an otherwise well worked on and documented work: “It seems evident to us that economic motivations and the protection of aristocratic interests were present, together with an awareness of the Moriscos resistance to Christianization and its political dimensions, in the gestation of the expulsion. Its execution and the new situation created by the repopulation will in the end bring a re-feudalization, an extension and an intensification of feudal relationships, which will result in a diminishing of labouring, an incipient rural proletariat, the disappearance of free properties, an increasing number of leases, the greater and superior control of lordly requirements as well as in the breaking down of the former commercial structures and the diminution of craftsmanship. In a similar way it drastically reduces the number and the riches of a bourgeois or para-bourgeois class, whether Christian or Morisco, and limits its subsequent development.”23 The hypothesis of a re-feudalization had already been criticised by Marià Peset shortly after the publication of the book.24 I myself spoke out in different publications against Ciscar’s interpretation. However, in this article I will try to put my ideas on the subject in better order25 Ciscar himself has modified his views and no longer expresses himself with the same forcefulness as he did in

70 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

1977, although he still believes that the Valencian Morisco community was rich and dynamic, with the logical exceptions of a society in the process of internal differentiation, and not essentially different from the Christian.26 In a certain way the previous more structural and theoretical discussion has been transformed into one which looks into whether there really was an important sector of rich Moriscos. Ciscar’s strategy is based on giving lists, and he certainly puts forward a lot of evidence but I still believe that macro-historical questions such as this have to be solved in macro-historical terms and not by means of a list of high standing Moriscos which does not include those who were poor and therefore does not in reality solve the problem.27 Since what he is looking for is rich Moriscos, they can always be found. The link is invalidated from the start and does not provide an explanation as we always find what we are looking for. The question is, giving a very different example, as if we tried to prove the low mortality of the population in the Old Regime by drawing up a list of the living adults above fifty. If we look for them, we will find plenty of them, but since they are not the object of our research, we will silence the multitude of children that died during their first years of life. An analysis with all the available information and using adequate methodology would show us that life expectancy was hardly above thirty. Coming back to Ciscar’s initial formulation, the question we have to ask ourselves is how the Valencian economy would have developed if the Moriscos had not been expelled, that is, to formulate what the new (now not so new) historians of the economy call a contra-factual hypothesis. The quality of information available does not allow us to apply econometric models but we can examine a whole number of macroeconomic indicators and see how they evolved in the Morisco and Christian areas. The differentiation cannot always be drawn in a very clear cut form, but we can make a reasonable approximation. The idea for this approach came to me from an indication of Earl J. Hamilton who noted that the evolution of prices in Valencia in the years subsequent to the expulsion was exactly the opposite of what might have been expected. In fact, after the expulsion of the supposedly dynamic Morisco population, a significant decrease in agricultural production should have taken place and therefore an increase in prices. But, on the contrary, according to this North American historian, “agricultural prices fell in the two years subsequent to the expulsion of 1609, the year in which the great mass of Moriscos left the country. In 1612-1625 the prices did not go up more quickly than non-agricultural prices and kept well below the non-agricultural commodities in the second quarter of the 17th century. It is obvious that the expulsion did not ruin farming.”28 I will now examine the evolution of the population and its geographical distribution, the evolution of agricultural production, and finally the structure of land ownership.

Manuel Ardit

Demographical redistribution after the expulsion of the Valencian Moriscos The basis of the present exercise originated in a suggestion by Tulio Halperín Donghi. He wrote: “Meanwhile the repopulation advances. Not without its ups and downs. If we listen to the people who were present and observed directly this gigantic operation they will tell us that it was also a gigantic failure. There is no doubt that in part it was so; the scars of the great mutilation were not easily erased; already in 1610 Fonseca observed that in the period since the lands had remained empty, although brief, irreparable damage was taking place; every new day the patrimony left by the Moriscos dwindled. But it was a failure above all for the observers who had built themselves a quite simple idea of what the repopulation was going to be; for them it was a question of setting up a house of Old Christians where before there had been a Morisco house. And this, of course, was not going to be possible. The distribution of the population in the Christian-Morisco Valencia was directly linked to the division of Valencia into two national groups that were also two social groups: it did not only depend on the capacity of the land to support more or less dense human groups. This distribution was already unattainable after the expulsion; what can be asked and was not asked by, for instance, those who lamented that the 1,200 Moriscos of the Valley of Guadalest had been replaced by only 120 Old Christians, is whether the restoration of this kind of demographical distribution was desirable or advantageous.”29 I have designed my experiment in the following way. I have distributed the population of the Valencian Country into three chronological moments: the year of the expulsion, 1609, using the so called censuses of the Marquis of Caracena and the two complete later censuses, that of the households, of Campoflorido, of 1713, and the censuses of Floridablanca of 1787. I have drawn nine territorial unities, or macro-counties, in order to simplify the analysis. In each macro-county I have distinguished between the Morisco villages –former Morisco villages, in the case of the censuses of 1713 and of 1787– and those of the Old Christian, calculating the percentage of population in terms of the total population for each one of these units. As the calculation is done within each population recount, it avoids having to do any kind of conversion or correction of the figures. The censuses of 1609 and 1713 provide the number of households, and that of 1787, the inhabitants. The household censuses of 1713 is very inaccurate. This means that the figures of the absolute population for that year are incorrect, but not the relative proportions if we assume, as is probable, that the errors are distributed in a random manner. The macro-counties, together with the map of municipal densities of the Morisco population in 1609, are shown in Map 1. In this the Valencian Country is shown with its 17th century frontiers, and the proportional distribution of the population is shown in Table 1. I have omitted the details of the sources used as well as other details. I direct the reader to the published work in which these figures were presented.30

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 71

Map 1

As can be gathered from a close reading of the Table, all the Morisco counties lost relative population after the expulsion, except for only one, the Central Plains, where the Morisco population was small and where this did not happen until the year 1787. In the whole of the Valencian Country the population of the Morisco boroughs, which in 1609 represented a third of the population (32.35 % to be precise), fell to a quarter, around 25 per cent, with only slight differences between 1713 and 1787. The fact that

the results of a very badly done census as that of 1713, and another of excellent quality like that of Floridablanca in 1787 are so similar, supports the assumption that the errors in the census of 1713 are randomly distributed. This corroborates Halperín’s hypothesis that the process of repopulation was much more than just that, since it implied a radical change in the model of settling the population. A detailed reading of the Table shows nevertheless important nuances. In some of the macro-counties the fall in population in the Morisco boroughs was small, although the interpretation is not always the same. The slight fall in the Southern Plains seems to indicate that in this area the Moriscos had not been restricted to especially disadvantaged areas. We would get similar results for smaller areas if we analysed the Table in a more detailed way. These were territories where the economically elite Morisco were abundant. In the Central Mountains where the relative fall in population was also small the case is different. Here the fact that the only Christian borough in the Foia de Bunyol was the depressed Setaigües, exercised a considerable influence on the results. In all the other regions the decreases were greater than the average in the Valencian Country, especially the zones in which the Moriscos occupied the narrow mountain valleys, such as the Coastlands, where the fall was 17 per cent and the Northern Mountains where it was 12 per cent. But it is surprising that we still find substantial falls in the regions typical of Morisco prosperity, such as in the Irrigated Lands (12 per cent). If we study in detail this macro-county we still find important falls in population at La Safor (17 per cent) and at La Ribera Alta (12 per cent), while we find only minor falls in the prosperous areas of La Costera and Ribera Baixa where the Morisco populations were small. I will complete this section with another passage from Halperín Donghi: “Almost two centuries after the expulsion, in his wandering in the Valencian lands, in the high Espadán and other hilly spots, Cavanilles found abandoned villages, hamlets of which only the memory survived, living

Changes in the spatial distribution of the Valencian population (1609-1787) 1609 (households)

Southern Plains

1713 (households)

1787 (inhabitants)

Morisco boroughs

Christian boroughs

Morisco boroughs

Christian boroughs

Morisco boroughs

Christian boroughs

33,62%

66,38%

27,13%

72,87%

27,20%

72,80%

Southern Mountains

34,18%

65,82%

22,08%

77,92%

24,21%

75,79%

Coastlands

62,29%

37,71%

49,42%

50,58%

44,81%

55,19%

Irrigated Lands

45,56%

54,44%

34,43%

65,57%

32,91%

67,09%

Central Plains

12,32%

87,68%

12,62%

87,28%

9,57%

90,43%

Northern Plains

16,26%

83,74%

12,05%

87,95%

14,45%

85,55%

100%

Highlands Northern Mountains

39,66%

60,34%

24,83%

75,17%

27,77%

72,23%

Central Mountains

78,60%

21,40%

71,77%

28,23%

73,32%

26,68%

Total

32,35%

67,65%

23,98%

76,02%

24,97%

75,03%

Table 1

72 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

witnesses to the ruin and the desolation caused by the withdrawal of the Moriscos. But these wounds that in the mountain confines remained still open after two centuries following the expulsion (and continues so even today. In the fabulously dense population of present day Valencia, there are still hamlets which used to be Morisco with fewer inhabitants now than in 1609), in other Valencian areas were healed in a few years. Those swarming nooks in the mountain where the population thronged without finding a way out, were extinguished for ever.” 31

The evolution of agricultural production The subject of our next analysis will be the evolution of agricultural production. To do this I will use the classic source of information for the study of this variable during the pre-industrial age, that is the documentation generated by the collection of ecclesiastical tithes. The old kingdom of Valencia, with the exception only of two boroughs which belonged to the Bishopric of Zaragoza (Betxí and Olocau del Rei), was divided into four Bishoprics: Oriola, Valencia, Sogorb and Tortosa. From these, I have studied the tithes of the Archbishopric of Valencia which spread over the greater part of the territory using figures which for this reason can be considered quite representative (See Map 2 Map 2). The Valencian see collected different kinds of

Map 2 There is no absolute certainty that it is so, but it seems that deduction of tithes was maintained throughout the period of our study, although it varied slightly according to

Manuel Ardit

tithes of which the most important was the one called “of bread and wine”, which basically placed a tax on cereals and wine, but in many occasion also on all the goods subject to this tax. Only in a few very limited territories were there some specific tithes, such as those called “of the basket” (which taxed the horticultural products), and that “of the mulberry tree leaf”. The taxes on meat or flocks and on fish have not been used in this research. They were tithes farmed out and not collected in kind, which means they had several limitations. As these tithes were farmed out usually for quadrennial periods and by public auction, and since the bidders made their bids based on previous results and how they thought the production would evolve in the next quadrennium, the results reflect the expectation rather than the actual production of the period. In spite of this, the evolution of production that can be inferred from the tithes is in the long run quite correct, although involving some delay. There is no absolute certainty that it is so, but it seems that deduction of tithes was maintained throughout the period of our study, although it varied slightly according to the different zones. The Archbishopric of Valencia had divided its territory into various districts called delmaris (tithable districts) which often, especially in the 18th century, with the increase in agicultural production and the consequent difficulties in tax collection, were divided into subdelmaris (tithable sub-districts), given the name of fi lloles. These subdelmaris have always been integrated into the original delmari so that the resultant series for the same territory would be consistent. Following the usual methodology used in this kind of studies, I have deflated the series of each delmari with the prices of wheat. From the deflated tithable product I have elaborated numerical series of indexes for the period 1585-1599, which was fairly stable and previous to the expulsion of the Moriscos. The aggregated series that I have made are the arithmetic average of the individual series of which they are constituted. The aggregated territories sometimes coincide with those used in the previous analysis on the population, but this is not always so since I considered that in some cases it was more convenient to proceed to a greater disaggregation. Specifically, I have separated the counties of La Safor and La Costera from the macro-county of the Irrigated Lands. In Map 3 the county divisions of the Valencian Country are shown, so that it is possible to locate the territorial divisions to which I have referred. All the other macro-counties coincide with those that I have used before. Whenever possible, I have separated the Old Christian tithes from those of the Moriscos, but this has not always been feasible.32 I have not reproduced here the series which in any case can be consulted in the publication referred to in the previous footnote, so I will comment on them based on the graphs that are included here. As will be seen, the results of the hypothesis that we try to contrast are not so clear cut as those in the preceding case on populations. Therefore I will essay a nuanced commentary which will anyway remain pending more accurate

Map 3 The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 73

interpretation as our knowledge on this issue becomes wider. There are indeed very marked differences in the evolution of product of the tithes in the various macrocounties, and in counties in which we have assembled the tithes of the Archbishopric Valencia. We willinexThere are indeed very marked differences in the evolution of productofof the tithes amine them separately, since a single graph of the whole the various macro-counties, and in counties in which have and assembled the totithes of a would bewe confusing it is preferable carry out by territorial units. Graph 1 graph shows the the Archbishopric of Valencia. We will examineseparate them analysis separately, since a single evolution of the “bread and wine” tithe of the of the whole would be confusing and it is preferable to carry out a separate analysismacroby county we have termed Southern Mountains, which interritorial units. Graph 1 shows the evolution cludes of the wine” titheand ofthethe the “bread counties ofand El Comtat, L’Alcoià, Valley of Albaida. macro-county we have termed Southern Mountains, which includes the counties of El The evolution of the deflated tithal product showed litComtat, L’Alcoià, and the Valley of Albaida. tle dynamism in the whole period that we have studied. Both series, that of the Christian tithes and that of the Moriscos developed in a similar way if we disregard the small variations that probably have no special meaning. However, if we ignore the development of the series in the 16th century, in which its fragmentary character makes the reading difficult, we only observe a clear fall of the agrarian production in the Morisco territory in the fifty “Bread and wine” tithe years after the expulsion, a drop in production that can be observed in all the series and which is obviously due to the Indexes (Base: 1585-1599= 100) depopulation caused by the expulsion of the Islamic population and by the initial difficulties of repopulation. In Southern Mountains spite of this, we should point out that the Morisco areas achieved a level of production similar to the Christian ones whereas the relative population fell 10 per cent beMap 3 tween 1609 and 1707, as we have already seen. This could "Pa i vi" tithe (1500-1835) be due to a greater efficiency in the farming done by the Indexes (Base: 1585-1599=100) people who repopulated those areas. Southern Mountains

Graph 1

700

600

500

400

300

200

100

0 1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

Southern Mountains (Christians)

1680

1700

1720

1740

Southern Mountains (Moriscos)

Graph 1. “Bread and wine” tithe Indexes (Base: 1585-1599= 100). Southern Mountains

1760

1780

1800

1820

Coastlands

"Pa i vi" tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599=100) Coastlands

74 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit

700

600

500

400

300

200

100

0 1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

Coastlands (Christians)

Graph 3

1680

1700

1720

1740

1760

1780

1800

1820

Coastlands (Moriscos)

Graph 2. “Bread and wine” tithe

“Bread and wine” tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599= 100). Coastlands Indexes (Base: 1585-1599 = 100) fall in production after the expulsion is similar to that of The development of Coastlands which we can examThe development of Les Marines which we can examine in ofGraph 2 is Mountains. very similar the whole territory the Southern In this ine in Graph 2 is very similar although not exactly the Safor and Costera case we can of alsodocumentation see that the agrarianfor production of the same. Here, in spite of the of documentation the of the although not exactly thelack same. Here, in for spite lack the 16th Moriscos territories was achieved at the time of a fall in 16th century, we can clearly observe the backwardness century, we can clearly observe the backwardness of the Moriscos agricultural 17 per cent of their relatively greater population, beof the Moriscos agricultural production during this peproduction during this period, a verifiable lower level in expulsion the lastand decades of of tween the moment of the the census riod, and again a verifiable lower leveland in theagain last decades Floridablanca. of the 18th and the beginning of the 19th centuries. The "Pa i vi" tithe (1500-1835) the 18th and the beginning of the 19th centuries. The fall in production after the Indexes (Base: 1585-1599=100) expulsion is similar to that of the whole territory of the Southern Mountains. In this case Safor and Costera we can also see that the agrarian production of the Moriscos territories was achieved at the time of a fall in 17 per cent of their relatively greater population, between the moment of the expulsion and the census of Floridablanca. 700

600

500

400

300

200

100

0 1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

1680

Safor

Costera

1700

1720

Graph 3. “Bread and wine” tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599 = 100). Safor and Costera

1740

1760

1780

1800

1820

Indexes (Base: 1585-1599= 100) "Pa i vi" tithe (1500-1835)

Indexes The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history (Base: 1585-1599=100)

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 75

Riberes

700

600

500

400

production in the extremely rich lands of the Christian population. Much more 300

surprising, though, is the case of Les Hortes, that can be examined in Graph 5. 200

100

Graph 5 0

1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

Riberes (Christians)

1680

1700

1720

1740

1760

1780

1800

1820

Riberes (Moriscos)

Graph 4. “Bread and wine tithe” (1500-1835) “Bread and Wine” tithe 1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599= 100). Riberes

Indexes (Base:1585-1599= 100)

In counties of La Safor and La Costera, which had a Irrigated Lands

than in La Costera, and this seems to indicate certain difficulties in the repopulation and in the resumption more dynamic agriculture even if not yet comparable of cultivation, especially, most probably, in the growth to the other territorial units that we will examine later of sugar that cane. we The have two areas evolved in a very similar on– it has not been possible to separate the Morisco The counties of La Ribera Alta and La Ribera Baixa grouped together in way, but with greater dynamism in La Costera, espefrom the Christian tithal districts. The crisis that fol"Pa i vi" tithe (1500-1835) cially after 1770. lowed the expulsion was much more serious in La Safor Indexes (Base: 1585-1599=100)

what we called Riberes, underwent an extraordinary agricultural growth during this Irrigated Lands

period; it was due especially to the expansion in rice growing, but also of other 700

products, like mulberry trees. In this particular case, the difference between the 600

Christian and the Moriscos tithes can be very clearly observed. If the difference between them was already noticeable in the 16th century, it became much more acute after the 500

expulsion. In these areas the Morisco population was small and was clearly established 400

in the poorer lands, so much so that the Christian repopulation did not manage to 300

suppress the difference in the volume of agricultural production between the two kinds of territories. This graph needs to be interpreted therefore in the opposite way to the 200

ones we have examined previously. If the Christian agriculture in this set of counties 100

became more efficient than that previously carried out by the Moriscos –as we will 0

1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

1680

1700

1720

1740

1760

1780

1800

1820

examine in a local example in the next section–Irrigated it Lands did(Moriscos) not manage to surpass the Irrigated Lands (Christians) Graph 5. “Bread and Wine” tithe 1500-1835) Indexes (Base:1585-1599= 100). Irrigated Lands

76 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit

Let usThe consider, as already mentioned, that the graphs, since they have been basically and all the Morisco tithal districts except Picassent and counties of La Ribera Alta and La Ribera Baixa that

Alcàsser belong to the latter. There is to my mind only we have grouped together in what we called Riberes, undrawn on indexes, represent relative increases, not absolute ones. The county of one possible explanation. Let us consider, as already menderwent an extraordinary agricultural growth during this that the graphs, since they have been basically period; it was due especially to the expansion in rice growL’Horta, even more than the two Riberes, was tioned, doubtless the represent richestrelative in the Valencian drawn on indexes, increases, not absoing, but also of other products, like mulberry trees. In this particular case, the difference between the Christian and

lute ones. The county of L’Horta, even more than the two

ference between them was already noticeable in the 16th

try, and by the middle of the 18th century must have at-

In these areas the Morisco population was small and was

tional structure. The Morisco lands in the margins of this

the Christian repopulation did not manage to suppress

pansion by means of the plough; on top of this, its popula-

Country, and by the of the 18thIf the century must attained levelsinof Riberes,have was doubtless the richest the production Valencian Counthe Moriscos tithes canmiddle be very clearly observed. dif-

difficult to itsurpass by more a traditional structure. Morisco in difficult the margins tained levels of lands production to surpassof by athis tradicentury, became much acute after the expulsion. The

territory on the other hand, possibilities of expansion means of possibilities the plough; territory had, on theby other hand, still of exclearlyhad, established in the poorer lands, still so much so that on top this, its population was in 1787, in relative per cent than the tion wasterms, in 1787, 12 in relative terms, lower 12 per cent lower than the of difference in the volume of agricultural production

the population of 1609. In the Central Plains we see again, as we saw in Les Riberes, an advantage of the Moriscos tithal districts over the we have examined previously. If the Christian agriculture Christian ones in the 16th century, and a continuous disin this set of counties became more efficient than that advantage during almost the whole period that followed. previously carried out by the Moriscos –as we will examThese Central Plains formed by the counties of El Camp ine in a local example in the next section– it did not mande Túria and La Foia de Bunyol, include very fertile terriage 6to surpass the production in the extremely rich lands Graph tories dominated by Christian towns such as Llíria or La of the Christian population. Much more surprising, Pobla de Vallbona, as well as poorer ones, as were the though, is the case of the Irrigated Lands, that can be ex“Bread and Wine” lands of the latter county. Although the Morisco town of amined in Graph 5. tithe (1500-1835) Benaguasil belonged to the first of the two counties menIn this case we observe that the production in the MorIndexes (Base: 1585-1599= 100) tioned, the hegemony of the Christian territory estabisco lands, which in the 16th century exceeded, in general, lished after the expulsion was maintained practically durthat of the Christian lands, fell and remained lower, after Central Plains ing the whole period. the expulsion, until approximately the years after 1720. It In the Northern and Central Mountains it has not been later experienced an extraordinary increase during the repossible to separate the Christian from the Morisco tithal maining period before the disappearance of tithes in the districts, but the Moriscos were in the majority in the Valencian Country in 1835. In this case the macro-county "Pa i vi" tithe (1500-1835) Central Mountains and in the minority in the Northern includes the counties of L’Horta and Camp de Morvedre, between the two kinds of territories. This graph needs to

population of 1609. be interpreted therefore in the opposite way to the ones

Indexes (Base: 1585-1599=100) Central Plains

700

600

500

400

300

200

100

0 1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

Central Plains (Christians)

1680

1700

1720

Central Plains (Moriscos)

Graph 6. “Bread and Wine” tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599= 100). Central Plains

1740

1760

1780

1800

1820

Indexes (Base: 1585-1599= 100) Central and Northern Mountains "Pa i vi" tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599=100) Central and Northern Mountains

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 77

700

600

500

400

300

200

100

0 1500

1520

1540

1560

1580

1600

1620

1640

1660

Northern Mountains

1680

1700

1720

1740

1760

1780

1800

1820

Central Mountains

Graph 7. “Bread and wine” tithe (1500-1835) Indexes (Base: 1585-1599= 100). Central and Northern Mountains

depended on the different locations– made up of smallones, and this difference is clearly shown in Graph 7. If holders, and was sparsely concentrated. This structure the agrarian production of the two territories was very underwent a great change with the Christian repopulasimilar until 1609, after the expulsion the Northern tion, although also with significant contrasts between the Mountains differentiated themselves from the other macdifferent locations. One of the first studies that signalled ro-county where the Moriscos were in the majority. characteristic of Adelinathe Bataller on the vilThe interpretation of the graphs is tricky and has been In the Northern and Central Mountains it has notthis been possiblewastothat separate Christian lages of the La Safor area watered by the river Vernissa; done by taking into account the particular traits of each thesewere villagesin were Real, Benipeixcar, Gandia unit. It istithal probable that the evolution the fromterritorial the Morisco districts, but theof Moriscos the majority inBenirredrà, the Central and others that disappeared when they became part of agrarian production inferred from the collection of tithes largerand townships, such as Beniopa, Benicanena, in the Archbishopric of Valencia couldinbethe interpreted in a ones, Mountains and in the minority Northern this difference is clearly shownand L’Alqueria Nova.34 The author studied the structure of different way; but in order to be coherent with our first demographical and with the analysis of the of structure property before and similar after the expulsion, and her in Graph 7. Ifanalysis the agrarian production the twoagrarian territories was very until 1609, of ownership, to which we will turn in the next section, I results are summarized in Table 2. believe I have taken the most likely option. As James Casey said almost forty years ago when he formulated one of the 1593 1630 Extension first interpretations of the consequences of the expulsion (fanecades35) Owners Fanecades Owners Fanecades of the Moriscos similar to the one I am advancing here “af≤ 10 75 38 39 13 ter the expulsion, the peasant supported himself better from 10,1-30 22 42 48 46 a property that for the first time adapted itself to his needs. > 30 3 20 13 41 (…) The most decisive influence was the stable social structure based on an agriculture that, even if not very flourishTable 2. The structure of land ownership in the area watered by the river Vernissa (in percentages) ing, [Casey is talking about the moments following immediately after the expulsion] was at least more solid that the one that predominated before 1609.”33 The prevalence of small ownership and the little concentration existing in the year 1593 were replaced in 1630 by a structure in which small properties decreased noticeably and medium and big properties increased. The same Changes in the structure of agrarian phenomenon was observed many years later by Santiago property La Parra in the whole area of the Dukedom of Gandia; what happened in the lands watered by the river Vernissa The existing studies on land property in the Morisco borhappened also in the land watered by the river Alcoi, now oughs before and after the expulsion have revealed that called also river Serpis,36 as can be observed in Table 3. Morisco property was –in spite of great differences that

78 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit

not so rich as in the villages that we have looked up at to now, it was not much different, although the structure of ownership established with the Christian repopulation was not so concentrated. In this case, though, it has been possible to study the distribution of the crops, and the modifications that took place can indeed be qualified as spectacular.39 This information can be observed in Tables 5 and 6.

Area watered by the irrigation ditch of the river Vernissa Places

1593

1630

Gandia

12,26

Suburb of Gandia

5,76

Alcodar

4,72

18,17

Alqueria Nova

4,87

Alqueria de Martorell

7,41

29,25

Beniopa

7,91

13,59

Benipeixcar

6,78

15,32

Benirredrà

10,85

Real de Gandia

8,25

1581

1699

10,77

Extension (fanecades)

Owners

Area

Owners

Area

21,29

<10

61,7

33,4

35,8

10,8

Area watered by the river Alcoi

≥ 10, < 20

31,3

44,7

31,9

26,9

12,65

≥ 20, < 30

4,4

10,8

16,5

23,4

≥ 30, < 40

1,8

6,2

9,1

17,8

≥ 40, < 50

0,4

2,2

4,2

10,8

≥ 50

0,4

2,7

2,5

10,3

Gandia

18,69

Table 3. Average agrarian property in the Dukedom of Gandia (in ‘fanecades’)

With only one exception –Benirredrà– the average property grew in a very significant way after the repopulation. And even more spectacular were the changes taking place in the dividing up of land, since the majority of the Morisco fields in this county (exactly 75 per cent) were not more than of four fanecades, and this proportion decreased to 33 per cent after the expulsion. We are talking about one of the richest counties in the Valencian Country, where irrigated land was predominant. If we move to another scenario and examine the property structure of land in villages and towns of the Southern Valencian county of the river Baix Segura we find a similar phenomenon, but even more accentuated. In this case, only the Morisco ownership during the same year of the expulsion, 1609, has been studied, but not the one established there by the new Christian settlers.37 The distribution of land ownership in four villages of this county: Redovà, Albatera, Coix and La Granja de Rocamora, is shown in Table 4. The distribution of land ownership was almost egalitarian, especially in Albatera, Coix and the Granja de Rocamora. According to the same author, in the Christian towns in the same area, i.e. Oriola, Callosa de Segura, Almoradí, Catral, and Guardamar, the dimensions of agrarian property were much bigger; there were also noticeable differences between one large group of small landowners and another group at the social top that owned almost half the cultivated land. In the Marquisate of Llombai, the seigneury of La Ribera Alta, with an agriculture that was Redovà

Table 5. Ownership structure in the irrigated lands of the Marquisate of Llombai before and after the expulsion of the Moriscos (in percentages)

We have to admit that the changes that took place between 1581 and 1699 in the irrigated lands of this territory were not so important; nonetheless, a clear increase can be observed in the medium sized and large properties over 10 fanecades, which are approximately equivalent to 0,9 Ha. The changes in unirrigated lands property (which I do not offer here in order not to lengthen this article excessively) was of greater importance. This seems to corroborate some of the opinions of contemporaries of the expulsion, such as Bleda, who thought that the Moriscos did not take proper care of the dry lands. Much more important were the changes in the irrigated lands, as can be observed in Table 6. I do not think it is too bold to qualify these changes as revolutionary. Between 1581 and 1699 agriculture changed from being centred on the cultivation of cereals to an agriculture being clearly orientated towards commerce, in which the hegemonic crop was mulberry leaves. These were the food of silk worms, and the silk produced went to the factories of Toledo and Valencia. The small growth of vineyards, olive trees and carob trees is only apparent, since these crops (as happened partly with cereals, too) started to be grown also in dry lands. Not everywhere was it the same. It is very probable that

Albatera

Coix

La Granja

Extension (tafulles)38

Owners

Tafulles

Owners

Tafulles

Owners

Tafulles

Owners

Tafulles

≥1

40,5

15,2

40,7

25,3

23,7

10,6

9,1

3,4

1,1-2

31,1

21,3

51,3

59,5

48,4

45,3

15,9

12,7

2,1-3

14,9

20,5

8,0

15,2

25,8

38,5

72,7

80,3

13,5

39,4

0,0

2,1

5,6

2,3

8,3

Table 4. Structure of Land ownership in four Morisco townships in Baix Segura (in percentages)

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Crops

1581

1699

Cereals

86,8

32,5

Mulberry trees

5,2

58,1

Vineyard

3,0

0,9

Vineyard and associated crops

0,8

4,3

Fig trees

1,4

Fig trees and associated crops

1,2

Olive trees

0,9

2,6

Olive trees and associated crops

0,3

1,0

Garob trees

0,3

0,6

Orange trees

0,1

Table 6. Crops in the irrigated lands of the Marquisate of Llombai, before and after the expulsion of the Moriscos (in percentages of the cultivated land)

in some boroughs the Morisco agriculture had a market orientation, had a bigger property on average and a more differentiated social structure. This seemed to be the case in the city of Elx (Sp. Elche), where the situation was very different.40 Table 7 shows the structure of Morisco agrarian ownership at the beginning of the 17th century. Tafulles

Owners

Extension

33,8

3,7

5-18,9

39,8

14,6

19-60,9

18,5

24,4

61-150,9

4,9

21,0

≥ 151

3,0

36,3

Table 7. Structure of the Morisco agrarian ownership in Elx (16001609) (in percentages)

The Morisco agrarian ownership in the Southern Catalan lands has not been so well studied, but there are signs that show that it shared the same characteristics we have found in the Valencian lands, especially in reference to the size of the exploitations, which were also small. The information we have collected in this third section of our work is local and undoubtly incomplete; but if interpreted together with the information offered in the previous sections, it shows that it is difficult to maintain the hypothesis that the expulsion of the Moriscos with the subsequent repopulation did represent any drawback in the process of transition from feudalism to capitalism. We could even suggest that facts point in the opposite direction. There are still plenty of things that need to be researched in order to endorse this interpretation. We would need, among other things, further studies on the Morisco structure of ownership and on the structure established after the repopulation, together with a wider geographical coverage; in particular, a convincing explanation of the peculiar ownership and crops structure in the Morisco boroughs would also be very convenient. It is commonly argued that as a consequence of the whole Medieval process of conquest and repopulation, Muslims were marginalised

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 79

in the worst lands. But we have seen that similar characteristics appear also in territories that can not be considered as poor, as is the case in the Valencian county of La Safor. It is probable that these peculiarities may also have a cultural explanation which is, in any case, difficult to guess. The present article has only tried to disavow – to ‘falsify’ in the Popperian sense– the supposed negative influence that the expulsion of the Islamic minority from the Catalan Countries, particularly from the Valencian Country, had in the process of capitalist development.

Notes and Bibliography [1] [2] [3] [4] [5] [6]

[7] [8] [9] [10] [11] [12]

[13]

[14]

Agermanats: members of the ‘Germanies’ in revolt. Archivo Histórico Nacional, Nobleza, Osuna, bundle 589, 9, undated. Jaime Bleda. Crónica de los moros de España. València 1618, Felipe Mey, pp. 1030-1031. Damián Fonseca. Justa expulsión de los moriscos de España. Roma 1612, Iacomo Mascardo, p.232. Quoted by Pasqual Boronat. Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico. 2 vols., 1901, Francisco Vives Mora, I, pp. 596-597. Quoted by James Casey. “What does the Valencian Country owe to the changes in the rural population of the 17th century?”. Revista de Catalunya, new series, 5, 1987, pp. 85-86. Quoted by P. Boronat. Los moriscos españoles…, I, pp. 628-629. Quoted by P. Boronat. Los moriscos españoles…, II, p. 109. Jaume Bleda. Defensio fidei in causa neophytorum sive Morischorum regni Valentiae, totiusque Hispaniae. Crisóstomo Gárriz, València 1610, p. 126. François Sureda. Le théatre dans la société valencien ne du XVIIIe siècle. Presses Universitaires de Perpignan, Perpignan 2004, pp. 455-461. Manuel Ardit. “Una mirada distant a les hortes valencianes”. Afers, 47, 2004, pp. 29-43, esp. pp. 35-37. Melchor Bellver, Vicente del Cacho. Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Caste llón de la Plana. Imprenta de F. Sagarra, Castelló de la Plana 1889. Florencio Janer. Condición social de los moriscos de España, causas de su expulsión y consecuencias que ésta produjo en el orden económico y político. Real Academia de la Historia, Madrid 1857, esp. pp. 4748; José Muñoz y Gaviria. Historia del alzamiento de los moriscos, su expulsión de España y sus consecuencias en todas las provincias del reino. Mellado, Madrid 1861, pp. 186-187. Arbitristes: theologians and jurists who analized the economic and social problems of the Spanish Crown and put forward their own solutions.

80 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[15] Manuel Danvila y Collado. La expulsión de los moriscos españoles. Conferencias pronunciadas en el Ateneo de Madrid. Fernando Fe, Madrid 1889, pp. 335-336. [16] Tulio Halperín Donghi. “Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia”. Cuadernos de Historia de España, XXIII-XXIV, 1955, pp. 5-115 and XXV-XXVI, 1957, pp. 83-250. This long article has been reprinted in book form with the same title, Edicions Alfons el Magnànim, València 1980. [17] T. Halperín. Un conflicto nacional… (Valencian edition), p. 68. [18] Henry Lapeyre. Géographie de l’Espagne morisque. SEVPEN, Paris 1959, pp. 25-26. There is a Spanish translation, Geografía de la España morisca. Edicions Alfons el Magnànim, València 1986. [19] Joan Reglà. Estudios sobre los moriscos. Universitat de València, València 1964. [20] Luis García Ballester. Los moriscos y la medicina. Un capítulo de la medicina y la ciencia marginadas en la España del siglo XVI. Labor, Barcelona 1984, p. 13. [21] Emili Giralt i Raventós. “Problemas históricos de la industrialización valenciana”. Estudios Geo gráficos, 112-113, 1968, pp. 369-394. [22] Mario García Bonafé. “El marco histórico de la industrialización valenciana”. Información Comercial Española, 485, 1974, pp. 135-146. [23] Eugenio Ciscar Pallarés. Tierra y señorío en el País valenciano (1570-1620). Del Cènia al Segura, València 1977, p. 325. [24] Mariano Peset Reig. Dos ensayos sobre la historia de la propiedad de la tierra. Revista de Derecho Privado, Madrid 1982, p. 197. [25] Manuel Ardit Lucas. “Expulsió dels moriscos i creixement agrari al País Valencià”. Afers, 5-6, 1987, pp. 273-316; “Els moriscos valencians. Una reflexió (parcialment) alternativa”. In: L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, pp. 72-85. [26] Eugenio Ciscar Pallarés. Moriscos, nobles y repobladores. Edicions Alfons el Magnànim, València 1993. [27] Juan Francisco Pardo Molero has recently published an impartial synthesis on the question and has sensibly stressed the contrast between the local approximation to the subject we are dealing with, as was done by Ciscar, and the global one that I am proposing. He seems though to throw in his lot with

Manuel Ardit

[28] [29] [30] [31] [32] [33]

[34]

[35] [36]

[37]

[38] [39]

[40]

that author, captivated by his work on the seigneury of La Valldigna which, in my opinion, is even more local. See Juan Francisco Pardo Molero. “Los moriscos valencianos. Vigencia de un tópico his toriogràfico”. Revista d’Història Medieval, 12, 2001-2002, pp. 155-184, and Eugenio Ciscar Pallarés. La Valldigna, siglos XVI and XVII. Cambio y continuidad en el campo valenciano. Diputació de València, València 1997. Earl J. Hamilton. El florecimiento del capitalismo. Ensayos de historia económica. Alianza, Madrid 1984, 2nd edition, p. 129. T.Halperín. Un conflicto nacional…, p. 267. M. Ardit. “Expulsió dels moriscos i creixement agrari…”, esp. pp. 283-287. T. Halperín. Un conflicto nacional…, p. 275. For methodological detail, see M. Ardit. “Expulsió dels moriscos i creixement agrari…”, pp. 292-294. James Casey. “Las consecuencias de la expulsión de los moriscos en la agricultura valenciana”. III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, Madrid 1971, II, pp. 153-158. Adelina Bataller. “La expulsión de los moriscos y su repercusión en la propiedad y la población en la zona de los riegos del Vernisa”. Saitabi, 10, 1960, pp. 81-100. ‘Fanecada’: land measure = 1.59 acres Santiago La Parra López. Los Borja y los moriscos. Repobladores y “terratenientes” en la Huerta de Gandía tras la expulsión de 1609. Diputació Provincial, València 1992, esp. p. 232. David Bernabé Gil. “La Vega Baja del Segura en vísperas de la expulsión de los moriscos: estructura de la propiedad de la tierra”. In: Estructuras y regímenes de tenencia de la tierra en España. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid 1987, pp. 61-74. The ‘tafulla’ (land measure, very variable according to different localities) corresponded approximately to 0,1 Ha. Tafulla = 10,64 ares Manuel Ardit. Creixement econòmic i conflicte social. La Foia de Lombai entre els segles XIII I XIX. Afers, Catarroja-Barcelona 2004, esp. pp. 68-70 and 110-115. Joaquim Serrano Jaén. Estructures agràries al sud del País Valencià. Propietat, règim d’explotació i distribució social de la terra a Elx. De la problemàtica morisca a la consolidació de la revolució burguesa (1600-1855). University of Valencia, Doctoral Dissertation 1990.

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 81

Abouth the Author Manuel Ardit is Lecturer in Modern History in the University of Valencia and full member of the Institut d’Estudis Catalans. His historiographical work has dealt with a wide variety of topics. He began with a study on the crisis of the Ancient Regime and the liberal revolution in the Valencian Country. This was the theme of his Doctoral Dissertation, partially published in 1977 in the volume Revolución liberal y revuelta campesina (“Liberal Revolution and Peasants’ Revolt”). His interest in the study of seigneurial regime, which was central to the debates in the first Spanish liberal parliament, resulted in a very detailed study of a Valencian seigneury, Creixement econòmic i conflicte social. El marquesat de Llombai entre els segles XIII I XIX (“Economic Growth and Social Conflict. The Marquisate of Llombai between the 13th and 19th Centuries”), published in 2004. He has made several contributions to the study of Valencian religious movements of the 16th century, on the trade between the Valencian Country and the American colonies in the 18th century, and on Valencian and Spanish historical demography, as well as some reflections on the consequences of the expulsion of the Moriscos from the Valencian Country, of which this essay is an example. He has also published several handbooks, in particularly La terra i els homes del País Valencià. Segles XVI-XVIII (“Land and People of the Valencian Country. From the 16th to the 18th Centuries.”) published in 1993. This is an interpretation of the Agrarian History of Valencia during the Modern Age.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 83-93 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.25 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Choral singing in the 19th and 20th Centuries Xosé Aviñoa*

Universitat de Barcelona Received 18 June 2008 · Accepted 20 October 2008

Abstract Since Josep Anselm Clavé created choral singing in Catalonia in 1850, it has become one element of identification of Catalan culture. When the “Orfeó Català” was set up in 1891 it generated an associative movement that was fundamental to the cultural life of the country thanks to the creation of the “Germanor dels Orfeons de Catalunya” (Brotherhood of Catalan Choral Societies), 1917. The Spanish Civil War put a temporary brake on this huge undertaking, but there was a recovery during the first decades of Franco’s regime, when it became not just a musical activity, but also an excuse to give a cultural cohesion to the country through the creation of federative bodies, encouraging gatherings and activities. As well as Clavé, there were other people of note, such as Lluís Millet, Joan Balcells, Antoni Pérez Moya, Enric Ribó, Oriol Martorell, Manuel Cabero, Pep Prats, Jordi Casas, Pep Vila or Pere Artís in the field of the study and spreading of the movement.

Key words: choral singing, musical sociability, associationism Catalonia has long been a land of musicians. The list of composers who have gone beyond our borders and taken their music around the world is quite considerable. We only have to remember Father Antoni Soler, chapel master of The Escorial; Ferran Sor, composer and guitarist well-known in Paris, London and Saint Petersburg; Blai Parera, Jaume Nunó or Ramon Carnicer, authors of the national anthems of Argentina, Mexico and Chile respectively;1 Isaac Albèniz or Enric Granados, maestros of the piano at the beginning of the 20th century; Pau Casals, author of the Anthem of the United Nations and a cellist of world repute, of Frederic Mompou, creator of an intimate style of music that is performed by pianists all over the world. Behind this vitality lies a long standing passion for music in the Catalan people. It is in this context that choral activity arose and became popular, with its beginnings basically in a social strata that was economically not well off but very interested in the production of music.2*

The origins. Josep Anselm Clavé During the first half of the 19th century Catalan choral singing developed, as it did in the rest of developed socie* Corresponding author: Xosé Aviñoa. Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. Montalegre, 6. E-08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel. +34 934037573. Fax: +34 934035976. E-mail: avinoa@ub.edu

ties, in the church and in the theatre. The Church had a considerable say in the matter of collective singing, as Catholic society took great care to follow musical patterns that did not evoke the liturgical life of Protestant areas, where singing by the people formed an essential part. On the other hand, in 19th century musical theatre it was very common to have a chorus that in fact personified the popular masses acting collectively against tyranny or any other established power. One must remember the political background in which the 19th century developed, a melting pot of utopian and scientific socialisms, the rise of anarchist movements and an increase in republican passions as a sign of opposition to absolute monarchies. This is the background from which the figure of Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) arose. A tireless worker in his adolescence and early youth, Clavé knew well the hardships of the working class. He joined the early revolutionary movements which were encouraged by Abdó Terradas or Narcís Monturiol (father of the first submarine, the “Ictineo”). In Barcelona these led to failed actions, such as the taking of the Ciutadella (1843), many of those who took part ending up in the dungeons of the castle. It has become a legend that during the months that Clavé spent in the Ciutadella, he worked out a plan for the recovery of the working classes through singing, in harmony with the redemption movements of the time. From an early association called “La Aurora” (The Dawn), which was actually a group of musicians who gave serenades to order, came the idea of creating a group of sing-

84 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

ers made up of working people who would exchange their leisure time in the taverns for choir practice and popular concerts. A similar idea had already been started in France by the pedagogue Louis Bocquillon-Wilhem (1771-1842) and had met with a certain success. Whether there is a connection between this movement and the one started by Clavé is not clear, but a musical visit by a group of singers from the French Pyrenees, the Banhèras de Bigòrra Singers, hosted in Barcelona in 1845, could be the key. This large group of farmers and woodcutters from the highlands – all men – gave concerts in the Raval neighourhood in Barcelona and with their freshness and originality made a significant impression on the people. Whatever the case, Clavé started his first group in 1850, under such an illuminating name as “La Fraternidad”, which linked the choir movement to populist ideals of the time. He endowed it with a suitable ideology, focused on the wish to redeem the working class through music, an idea which had come from the revolutionary ideologists from the end of the previous century, one being the philosopher Schiller, who considered that dedication to music improved people. The history of the early years was one of rapid expansion, and after ten years it had become so important in people’s lives that its preeminence brought about rivalries.3 Clavé offered his “choir balls” (sessions of choral singing to which people could dance ) in the gardens of the Ninfa . The City Council were afraid that this kind of movement would spread and raised all kinds of objections to it, and even encouraged an element of competition with an association founded in this first decade, the “Orfeón Barcelonés” (1853). Things became worse when Clavé was arrested in 1856 in the climate of great social disturbances started by the leaders of the more skilled workers, and the choir went through times of artistic penury. However when Clavé was released the following year, he set up his institution again under the name of Societat Coral Euterpe and hosted his concerts in the gardens of Euterpe, located in the central street Passeig de Gràcia, and later moved to the Camps Elisis an area which occupied about fifteen blocks of what is now the right side of the Barcelona Eixample, from Paseig de Gracia to Carrer de Llúria. The consolidation of the group as a leader and organizer of musical activities and social gatherings woke a mimetic movement in the whole of Catalonia, to the point that three years later, in 1860, it was decided to set up an associative body, the Federació Euterpense de Cors de Clavé. The key to the choir’s success lay both in the fact that it promoted concerts and was a gathering place for the working classes, who were attracted to the programme and to the climate of “costellada” (picnicking) that was created there.4 People went to the gardens either to have breakfast before going into the factory, or to dance, to have an afternoon snack, or leave the children to run about in the open spaces. In order to keep up the music, Clavé had an orchestral band conducted by Josep Maria Moliné which interspersed instrumental episodes, nor-

Xosé Aviñoa

mally made up of overtures from operas his choirs knew well, with works written entirely by Clavé and which alluded to typical themes such as “La Maquinista” (local metallurgic factory), “Els pescadors” (The fishermen) or “Les flors de maig” (The flowers of May), in which the choir sang tunes that were both easy to sing and had a variety of expression. They also included vocalizations and other effects their listeners were fond of. To complement the activities and advertise them, in 1859 Clavé edited the first number of the review El Eco de Euterpe, which continued into the 20th century, in which he explained the programmes and wrote about musical and social subjects. This amount of success again worried the authorities, to such an extent that the brothers Pere and Joan Tolosa, directors of the Orfeón Barcelonés, and with the support of the Barcelona City Council, started a campaign to discredit the Claverian movement by claiming –in the press of the day – that their Orpheonic movement was special and the first of its kind in the whole of Spain. To back their statements, they used the date of the founding of their organization and, more important, they exhibited the high musical training of their choir members, bringing forward certificates that showed the support of the Spanish Crown for their enterprise. Clavé accepted the challenge and in a publication of his own, El Metrónomo, which he started in 1863, he held a hard controversy with his adversaries.5 The tone, which was characteristic of the dialectics of the time, did not just defend his own viewpoints as regards the matters in dispute, it aimed at ridiculing the opponent by means of ironical comments on the texts published. This shows how important it was to decide what kind of choral singing predominated. Apart from this dispute, which clearly benefited the Claverian movement, other organizations sprung up, demonstrating the importance of choral life. One of these was the Societat Coral Barcino (1865) conducted by Ramon Bartomeus. The great choral festivals organized by the Claverian movement in 1860, 1861, 1862 and 1864 were an example of its primacy. The 1862 festival (27, 28 and 29 September) had the greatest number of participants known yet, with one thousand two hundred singers on stage. In 1864 two thousand singers from fifty seven choral organizations and three hundred musicians gathered together in a musical and political demonstration. In tune with the spirit of the time, Clavé also organized several competitions; in 1863 there was one for the best composition for solo voices and the jury was made up of the most notable musicians of the time. The prize was won by Baltasar Saldoni. After Clavé’s death, two musical and literary events were still held (1876 and 1878) with the presence of other cultural personalities, an unequivocal sign of the social penetration of the movement. An important turning point in the history of music was on the 16th of July 1862 when Clavé gave the first performance in Spain of the “March of the Troubadors” and the “Pilgrims’ Chorus” from Tannhäuser by Richard

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

Wagner, which needed the cooperation of the Liceu (Barcelona’s Opera house) women’s choir to give more contrast and colour to the pieces. This was a daring decision on Clavé’s part as Tannhäuser had been booed at when it was put on in the Opera in Paris, a nationalistic reaction against a German musician. Nevertheless, the situation of conflict at the time, which in 1868 led to the Six Year Revolution and to the proclamation of the First Republic of Spain, did not favour the Clavé choirs, partly because the popularity of their director brought him positions such as that of Governor of Castelló or President of the Barcelona County Council, which took him away from the leadership of the movement and generated uncertainty. When he died in 1874 the profound mark he had made on the population became evident. Biographies and analytical studies of his works soon appeared, competing with the innumerable monuments that were erected all over Catalonia as a sign of the unanimous recognition of his work.6 Clavé then became a reference point for a type of choir that was to be decisive. With his disappearance the Euterpe society had many problems because of constant changes in conductors and the fragmentation of the movement, but there were also many significant moments that brought choral groups to their present state. Most choral organizations that have been set up since then, both popular and high class, have also “flown the flag” of the Claverian inheritance which has given them a historical legitimacy. In 1887 the Claverian movement split in two: on the one part the Euterpense Association, with Aurea Rosa Clavé, his daughter and heir to the Clavé legacy, and on the other the Association of Clavé Choirs, which was the more numerous and counted among its members the Societat Coral Euterpe, founded by Clavé. This was to give rise to arguments about the inheritance, and the appearance of publications of opposite opinions, such as La Aurora, - the name that the official organ of the movement has at the present time – as well as certain disorientation as regards choir activity. Nevertheless the founder’s influence remained powerful. It could be felt, for example, in the spirit of the founders of the main choir organization in the history of Catalonia, the Orfeó Català, when Amadeu Vives and Lluís Millet aspired to consolidate a choral group that based its activity on the musical training of its members so that they could perform the main monuments of symphonic-choral music while claiming to be Clavé’s heirs.

The Orfeó Català The incentive to found the Orfeó Català came from the poor performance that the Catalan choirs gave in the choir festivals held in Barcelona during the Universal Exhibition of 1888. Coinciding with the inauguration of a monumental statue of Clavé that was first placed in the

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 85

Rambla de Catalunya and now is right at the top of Passeig de Sant Joan in November 1888, two competitions were held, one for “orpheons”, who required a certain level of musical training, and another for choral societies, which followed the Claverian model. The former had only five participating choirs and was won by the Sociedad Coral de Bilbao, the Societat Coral Barcino obtaining a bronze medal. The competition for choral societies, for which it was not necessary to be able to sight read and which had a jury made up of musicians of the category of Francisco A Barbieri, Maria Obiols, Joan Goula and Antonio Peña y Goñi, was won by the Eco Coruñés, with the Societat Coral l’Àncora from Tarragona in second place and third La Taponera from Palafrugell. In these competitions the difference between “choral society”, an organization without specific musical training and to a great extent populist and the “orpheon”, a choral organization with rigorous musical training, became established. In both cases, the Catalan groups had had poor results and decided to do something about it. When in 1891 Amadeu Vives and Lluís Millet decided to found a choir in the neighbourhood of La Ribera, they did not hesitate to call it “Orpheon”, and with great foresight they took on the most pompous adjective possible, that of “Catalan”, thereby rivaling other existing groups that made reference to geographical areas, such as the Eco de Catalunya or the Orfeó Barcelonès. The way they later developed showed how right they had been, as they became the most influential organization in the history of Catalan choir singing. In 1891 Barcelona was in a time of great splendor and this was the base of what was called Modernism, with a powerful middle class that demanded a greater economic and political autonomy from the central powers in Madrid and the need to connect with more advanced European movements that would allow them to enjoy welfare and commercial expansion. The “Bases de Manresa”(1892) gave rise to the “Unió Catalanista” and later to the “Lliga Regionalista de Catalunya” (1901), a centreright political movement which wielded the little regional power that the political structure of the time allowed. 7 Millet and Vives were two people who came from a rural background, the former from Masnou and the latter from Collbató. However they soon became in tune with the modernist cultural movements and found room to spread. The members of the “Orfeó Català” came mainly from the middle class and had therefore different goals to those from the Claverian movement (with working class roots and very committed to emerging trade union movements). There were however, at that time of great activity, other choral enterprises of lesser importance such as the “Societat Coral Catalunya Nova”, founded and conducted in 1895 by the master Enric Morera. A portrait of this group by the painter Santiago Rusiñol can be found in the Cau Ferrat museum in Sitges, showing the typical clothing and choir arrangement of the workers’ movement.8 The first Orfeó Català came across certain difficulties

86 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

when they started up. They changed their headquarters often as they needed a space big enough for them to work and take in the increasing number of members. Following in the steps of Clavé the first choir was only made up of men, but the visit of the Russian National Chapel Choir conducted by Dmitri Slavianski d’Agrenev (1895) revealed the possibilities of a mixed choir with roots in their homeland and, from then on the choir was open to female and children’s voices. The visit did not just serve to appreciate the vocal contrast, but also to exchange repertoire so that some popular Russian themes such as “Kalinka”, “The Ships of Stenka Razin” or “The Volga Boatmen” became part of the library and choral repertory of the Orfeó Català and were later incorporated into popular musical culture. A motivated choir was then able to attain some of the goals that were to mark the Orpheon’s record right from the start. The first was a successful visit to Nice, where they had their international presentation. Then their own voice training academy was set up, which improved the level of the singers’ voices and, finally, the solemn presentation in public with the Barcelona premiere of Ludwig van Beethoven’s Ninth Symphony. This was arranged for the 30th March 1900 for the Lenten Concerts which the Liceu held each year at this special time in the religious calendar, when opera was not allowed. The Catalan conductor Antoni Nicolau, a person who was very close the Orfeó Català, had worked out a suggestive presentation of the symphonic works of Beethoven and had offered them one after the other, every day. At the time there was real restlessness in Barcelona to hear the Ninth, but the lack of a well-prepared choir made it impossible. In the end the symphony was played without the chorus. The presentation of the Orfeó Catalá on the stage of the Gran Teatre del Liceu on that day was notorious for two very different reasons: firstly, because of the challenge that it meant for the choir itself and secondly, because of the political conflict that the Governor of the Province unnecessarily brought about. As he wanted to impede their expansion he removed their banner, the excuse being that they had not paid their taxes on the non-existent profits from the Music Academy. The classes were actually free of charge. When the choir threatened not to turn up at the Liceu – the seat of the most conservative middle class – without their banner, the authorities decided to turn things back to their natural state and the concert was held without any problem. Right from the start the Orfeó Català was of a conservative Catalan orientation – the patriotic essence, the ideals of the Lliga, defending an all-embracing nationalism which comprised militant Catholicism, following in the steps of the Bishop Torras i Bages. This brought with it some notorious enmities, especially from those who did not agree with such ideals, for example Enric Morera, a defender of more left-wing ideas. However Millet’s stance was accompanied by constant success.9 Lluís Millet was a young musician with enormous en-

Xosé Aviñoa

thusiasm which he never lost in all his musical career. He came from a family that had emigrated from Gasconia two centuries before and had settled in the Maresme. His father worked in the merchant navy and from the family arose two branches that they themselves described as “the musicians” and “the businessmen”. Lluís Millet (18671941) was born in Masnou but soon after the family moved to Barcelona, where the conductor to be studied in the Liceu Conservatory under Miquel Font and Josep Rodoreda, as well as having contact with Felip Pedrell, Carles G. Vidiella and the folklore specialist Sebastià Farnés. He worked as a shop assistant in the Can Guàrdia music store and later in the shop belonging to Conrad Ferrer, Clavé’s son-in-law, where he was always in touch with the world of music, especially the world of choirs, which he knew well and loved even more. He began his career as a performer by playing the piano in the famous Café Inglés and Café Pelayo, where he knew the musicians and artists who went there. As well as founding the Orfeó Catalá, he created and conducted the Sant Felip Neri Choir (1896) and was chapel master of the Mare de Déu de la Mercè church (1906). These experiences consolidated his ideals as defender of the liturgical reform instigated by Pope Pius X and instituted in 1903. In fact he became one of its main defenders. This Cecilianist leaning also determined his general orientation in music with the Orfeó Català, his connection with the Schola Cantorum in Paris, with religious musicians such as Domènec Mas i Serracant and with the successive musical congresses on sacred music. As a creator he was a man of the church as, apart from his well-known “El cant de la senyera” (Song of the Flag), with lyrics by Maragall, - established as the anthem of the Orfeó Català– he was the author of very popular religious music such as the “Prayer to the Virgin of Remei” and the famous “Via Crucis” which was sung by all Catalan Catholics until quite recently. Lluís Millet and Millet, his son, and Luis Millet i Loras, his grandson succeeded him at the head of the institution. Relations of his, such as Félix Millet i Maristany and his son Fèlix Millet i Tusell, directed the institution and later the Palau de la Música Foundation. Amadeu Vives (1871-1932) helped to encourage the early years of the Orfeó Català, although his theatre projects moved him away from actual management. Throughout his life, however, he always maintained a close link to the organization. Vives first worked for the stage and wrote works such as Les Monges de Sant Aimant (1895) and Euda d’Uriach (1900). He then moved to Madrid and became one of the most prestigious composers of Zarzuela of his time, with works such as Bohemios (1904), Maruxa (1915) or Doña Francisquita (1923).

Main goals of the Orfeó Català With the encouragement and support of the Catalan middle class, Millet and the board of directors, with his broth-

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

er Joan Millet acting as chairman, and afterwards Joaquim Cabot, set up various enterprises that were particular to the Catalan choral movement. In the first place, the “Revista Musical Catalana” – a name that matched the nationalistic spirit representative of all the country, as well as of the choir– continued with the task carried out by other earlier musical journals, such as El Eco de Euterpe, La Gaceta Musical de Barcelona or La España Musical, to name only three of the most important. In 1904 the management of the Orfeó Català launched it with the subheading Butlletí de l’Orfeó Català, with aspirations that history was later to recognize as being correct: “A commentary on our songs, a study of the types of music we are dedicated to, their history, their form; the voice that awakens: the love of music and musical bibliography that can help us to become aware of what truly Catalan music should really be like”, said Lluís Millet in the editorial of the first number, “Why?” The journal, during its first thirty-two years of life before the Civil War and in those that have followed after it was brought back in 1984, shows an exceptional journalistic stability that gives it decisive importance in the field of criticism, in information and in the creation of musical thought of the first order. Each period corresponded to an aesthetic orientation and a journalistic profile that at the present time is of enormous interest if we wish to understand the history of Catalan music in the 20th century. In the early years the Revista Musical Catalana was more than anything the spokesman of the Orfeó Català and therefore gave information on its activities and projects. The most ambitious of these was without doubt the Palau de la Música Catalana. There was a team of experts made up at the beginning by Frederic Lliurat, Vincenç M de Gilbert, Joan Llongueras, Joan Salvat and Francesc Pujol, who gave the publication its characteristic stamp. Into its pages went the whole process of how the building of the Palau de la Música Catalana was started, the solemn act of placing the first stone and in number 50 of the journal, corresponding to the first fortnight in February, there was a fully-illustrated special edition for the inauguration of the building. Thanks to written reports and photographs, the event that made the Orfeó Català a musical entity of the first order can be relived, as much as the distance of a century allows. Constancy, national and international exchanges (with Paris, London, Washington, Moscow and Berlin) set up by the people in charge, a variety of content and the accurate information given helped to increase public interest in Catalan musical life, both nationally and internationally. The series of articles by Felip Pedrell on “Old musicians of the land” made people aware of authors who are now very much appreciated in the sphere of concert going. Some of these were Pere Alberch Vila, Joan Carles Amat, Joan Brudieu, the brothers Fletxa, Joan Pau Pujol, Nicasi Zorita, Joan Marti, Joan Cabanillas, Francesc Valls, Antoni Martin i Coll, Antoni Soler, Pere Rabassa and Domenec Terradellas. Internationally famous names of the

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 87

time such as Albert Schweitzer, a promoter of J.S.Bach; Wanda Landowska, who promoted interest in the clavichord: Maur Sablayrolles, a researcher into Gregorian chant, Arthur Schindler, a prestigious musicologist; Blanca Selva, a French pianist who played Beethoven’s piano sonatas; Joaquin Rodrigo, a composer from Sagunto, or Miquel Llobet, a prestigious guitarist, helped to accentuate the international standard of the journal.10 Secondly, the Orfeó Català started up musical events called “Festes de la Música Catalana” in which prizes were given to different types of musical composition. These events had a great following in different circles of the city and were later imitated by other institutions. These Festivals were held on nine occasions (1904, 1905, 1906, 1908, 1911, 1914, 1917, 1920 and 1922), and through them it became evident that the Orfeó Catalá was becoming the potential backbone, both for those who received the prizes and the institutions that promoted them. Thirdly, the Orfeó Català built the first auditorium of Spain, the Palau de la Música Catalana, headquarters of the Organization and a centre for concerts of increasing interest and scope. It was inaugurated on 9th February 1908 and is a jewel of Modernist architecture and sculpture. A group sculpture by Eusebi Arnau called El cant popular, located on the corner of the two facades, exalts choral singing. Musical festivities are portrayed in a mosaic by Lluís Bru situated at the end of the main facade and busts of the most important musicians, Palestrina, Bach, Beethoven and Wagner, are also on the facades. The inside of the building is magnificently decorated. For example in the concert hall there are two sculpture groups which show the sensitivity of the period: on one side, to the left of the entrance to the stage is the group Les flors de maig (The flowers of May), which represents this famous song by Clavé, surrounding a bust of the composer himself, and to the right, in front of him, is a group representing classical music, a bust of Beethoven that links up with the cloud of inspiration together with a group of Valkyrie in full cavalcade. The Palau de la Música Catalana made a decisive contribution to the formation of a specific musical taste in Catalan society, making concert goers familiar with the great repertoire and orienting musical sensitivity towards an august concept of concert music that to some extent has been basic in the definition of Catalan music in the 20th century.

The association of orpheons in Catalonia With all this background, the Orfeó Català consolidated its role as the central pillar of Catalan music. They organized a gathering of the Catalan “orpheons” in 1916 to commemorate their 25th anniversary. It was then that the idea arose of creating a federation of choirs under the pompous name of “Germanor d’Orfeons de Catalunya” presided by Millet and run by Joan Balcells, Joan Llongueras, Joaquim Pecanins, Francesc Pujol and Francesc

88 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

de P. Baldelló. Their aim was to hold group events through regional gatherings and plenary committee meetings and encourage the spread and dedication to Catalan choir music. The success of this came both from the sponsorship of the Orfeó Català and the great number of institutions from all the counties in Catalonia that wanted to take part in it and join forces in order to achieve the desired objectives. Some weeks later a Festa de Germanor was held in the town of Sant Feliu de Torelló organized by two choirs, the Orfeó Vigatà and the Orfeó Cirvianum, but the real starting point on a grand scale was on June 23rd and 24th, 1918, during the Assemblea de la Germanor held in the hall of Manresa which had hosted the Bases de Manresa, when Millet, Pujol and Llongueras gave speeches aimed at encouraging the artistic, economic and social life of choir institutions. This first meeting was preceded by a Festa de Germanor of the Orpheons of the Bages County, where the Cant de la Senyera (Hymn of the flag) by Millet became established as the hymn of the Association. Members were also encouraged to make musical training compulsory in order to improve the quality of the singers’ performance. The second assembly took place in Vic in 1920 with the support of seventy-six choir institutions, and again the Cecilian leaning of the Orfeó Català was evident as it was agreed to accept the church pronunciation of Latin instead of the classic pronunciation which was becoming prevalent in more cultured circles. The third and last “Assemblea de la Germanor” took place in 1931 in Manresa, once life had settled down again after the proclamation of the Republic. A total of fifty organizations were present as well as about fifteen supporting bodies. A year before, in 1930, the most solemn act of Germanor had taken place in the Barcelona Olympic Stadium, although there was certain tension between political powers and the representatives of the “Germanor”, who already had quite considerable power. Between meetings the life of the Germanor was made up of regional gatherings that, under the name of “Festes de Germanor” were held in Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923), Manresa (1931), Tàrrega (1932) and Terrassa (1933), or other solemn occasions such as the blessing of banners. The Orfeó Català practically disappeared when the Civil War broke out, due to its obvious Catholic leaning; while during the years of the Republic its presence had been very much felt in public life.

Orpheonic movement and claverian movement Choral singing had spread all over Catalonia. Some regions had just one Association, such as the Baix Ebre (Orfeó Tortosí), the Garrotxa (Orfeó Popular Olotí) or the Pallars Jussà (Orfeó La Lira de Tremp). Some areas were very well represented, such as the City of Barcelona, which had more than thirty federated choirs. The federated As-

Xosé Aviñoa

sociations preferred the name “Orpheó” (choral society) plus the geographic name, or other names such as “Schola cantorum”, “Choir school”, or “Orpheonic school” to show that there was a pedagogic aim, whether of a religious nature or not. Most choir Associations set up in the first thirty years of the 20th century followed the spirit of the choral society, whereas those that were founded in the second half of the previous century followed the Clavé tradition. The Orfeó Gracienc was one of the most significant associations and was conducted for many years by Joan Balcells (Barcelona, 1882-1972), a disciple of Antoni Nicolau and Eusebi Daniel, a professor of the Barcelona Municipal School of Music and choir master in the Sant Felip Neri church from 1912, under whose sponsorship arose the “Associació Íntima de Concerts” in 1920. They maintained a dedication to an extremely rich and complex repertoire such as Beethoven’s Ninth Symphony, Liszt’s Faust Symphony, Haydn’s Creation, The Damnation of Faust by Berlioz, Kodály’s Psalmus Hungaricus, Schumann’s Manfred, etc., and carried out meticulous work worthy of a great organization, in making Catalan music popular by cooperating with other Associations to make the symphonic-choral repertory possible. In 1917 they began to organize their own musical festivals, the so-called Festivals of Poetry and Music, on the same lines as those organized by the Orfeó Català and with the aim of encouraging musical creativity, especially for choirs or for voice and accompaniment. These were held on three occasions (1917, 1920 and 1923). It would take too long to describe all the ups and downs of choral life during these enthusiastic years. With Millet and the Orfeó Català as patrons, choir singing was one of the most obvious signs of collective identity. There were constant exchanges which meant that the singers were not just brought together, but there was a kind of healthy rivalry which improved the singing. Also members and singers became identified with the ideals of the association, which were at the same time shared by most Catalan institutions and it was a good catalyst of pro-Catalan and Christian feeling, as well as being an excellent musical education in those years. As well as the traditional concerts in which the massed choir offered a repertory made up of traditional songs and some new items by Catalan composers or their close contemporaries, there were sessions of chamber music, preferably with solo singers or instruments and piano, such as the “Hours of Art” by the Orfeó de Manresa or the “Sessions of Art” by the Choral School of Terrassa, or solemn concerts such as the one given in the Palau de la Música Catalana by the Orfeó Nova Tàrrega, with Bach’s Magnificat, conducted by the Maestro Güell to commemorate the tenth anniversary of the foundation. They were also present in solemn acts in their own towns. Besides this intense choral activity, the Claverian movement offered a less nationalistic and much less Christian approach than the federated choirs, being aimed at differ-

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

ent population groups, basically the lower social classes. They were not the only association to do this however. The founding text of the Cantors de l’Obrera Association, a choral group depending on the Associació Obrera de Concerts (1926), founded in 1935 and with Manuel Borguñó as conductor, makes essential reading. (This group did not come to anything because of political reasons).This text is a sum of the ideals of the “orpheons” and choral societies and echoes the Claverian workers’ ideals, while boosting interest in collective singing. The objective was to enable the singers to perform the great choral repertory, with the aid of the Orchestral Institute of the Associació Obrera de Concerts, and make it popular among the working classes. The fundamental aim of the Claverian institutions was to spread the Claverian ideal through singing and contact between choirs. Their main activity was to have choir exchanges, move from town to town and travel abroad as a federation. Because of this pastoral spirit, besides the travels of each choir on its own, the group was able to visit Valencia, San Sebastian, Pamplona, Lyons, Paris (on two occasions), Geneva, Mahon, Madrid, Zaragoza, and Nice, etc. On their travels they were always received by the authorities and singing began after fiery speeches. In Paris, for example, they visited the tomb of the Unknown Soldier and were received by Marshall Joffre. Lacking an intense musical activity – their aim being to repeat again and again the Claverian repertoire, with some small modifications introduced when they sang some works by Enric Morera who was their artistic director for a few years, the social vitality of the Claverian groups was more of a cultural nature; nevertheless, and to give a lie to the myth that they were musically ignorant, especially when compared with the “Orpheons de la Germanor”, in 1908 a school of music was set up in the headquarters of the Asociación Euterpense, originally called Institución Horaciana de Cultura, created by Valentí Martínez and conducted for many years by Josep Voltas i Viñas. In these choir gatherings the whole family took part. They were social events with lots of singing and good food. There were also visits to local places of interest. Thus the idea of being an association had more importance than the musical activities as such. Their stance as working class, republican and non-religious, as well as decidedly apolitical, separated them from the Christian and profoundly nationalistic position of the Orfeó Català and their colleagues. The cultural level in which the Claverian movement developed was that of the Spanish-speaking members of society as they did not have the means to learn Catalan and so they could not appreciate it. Apart from Clavé, they looked to Pep Ventura, Apel·les Mestres, Enric Morera, Josep Roca i Roca, Conrad Roure and Josep Aladern (who conducted La Aurora until his death) amongst others. The texts of the bulletins were to begin with in Spanish and later, in the time of the Republic, in Catalan, as society began to change and with it the choir members.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 89

The number and character of institutions who kept names that were characteristic of the utopian language of the 19th century such as “lyre”, “violet”, “dawn”, “union”, and also names that referred to Republican mysticism, show that the popularity and spirit created by Clavé half a century before was still valid, totally apart from the activities of the Germanor d’Orfeons. Going through the literature that they periodically brought out, the personality cult of Clavé is evident. It abounds in spontaneous poems, articles of praise and constant celebrations around the figure of the founder. The great sense of collectivism shown by the Claverian societies encouraged numerous activities and made it firmly rooted in the society of the time; however, paradoxically, this prevented the creation of a single federating body in the way that the “orpheons” had managed. On one hand there existed l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé and on the other the Federació de Cors Clavé and thirdly, the Unió de Societats Corals de Clavé. Of the three, the most lasting and most modern in its outlook was the first, which in 1935 tried to join them all together by changing the name of the bulletin, from La Aurora Claveriana to Butlletí de la Federació Euterpense de Cors i Orfeons de Clavé.11 The federative bodies tried to make a joint effort to organize collective events. Their trade union character was noticeable in their frequent activities for charity or “Caixa de Resistència”, such as a concert held in May 1902 for the benefit of workers arrested in strikes or the festival of 1914 in aid of those wounded in the war in Morocco, and its nature based on assemblies was clear in the annual celebration of assemblies for all the associated, with the presence of representatives from the whole country. During these meetings the management team was chosen and the problems of the federation were discussed. Not everything was limited to social activities; there were also significant musical events, such as the choral competition started in 1902, with Joan Coula, Antoni Nicolau, Celestí Sadurní and Càndid Candi on the jury; in 1915 a festival for all the groups was held in Montjuïc and they took part in the Exhibition on Electrical Industries at the request of the organizers, which they repeated in 1921. In 1916 they managed to persuade the Barcelona City council to change the name of the street where Clavé had been born from carrer Ample to Josep Anselm Clavé. This was celebrated with a magnificent festival with the participation of more than one hundred choirs that sang following the order of their antiquity, in which personalities from the choral world took part, including Lluís Millet. A Literary Musical Competition was also organized and prizes were awarded for the best study on the figure of Clavé, the best poem praising the founder and the best music on the text of “Gloria a España” by Apel.les Mestres, (won by Sancho Marraco). A similar vitality was shown in 1924, the centenary of Clavé’s birth, with a series of celebrations throughout the year and a big festival in February with the typical ritual of choral associations. During the years of the Second Republic, the Clavé

90 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

choirs became extremely politically involved associations. Catalan became the official language of their institutions and they expanded significantly. In 1934 they followed the fashion of organizing congresses – in a city that began to be of some significance in this field because of the installations the International Exhibition of 1929 had left ready for use – with the First Congress of Choral Associations attached to the Assemblea Euterpense. This event, held at the end of June, 1935, was an example of anarchist faith taken to the extreme, as there were no prepared speeches so that the plenary session had to decide on the subject matter to be debated. Although their activity was intense enough to not interfere in the life of the “orpheons” and the orientation of the “Germanor” movement and the Claverian one were very different, a study comparing the activities of the organizations shows that some of their initiatives were to a point mimicked. The Claverian way of association sowed the seed for the Germanor d’Orfeons and interest in having their own headquarters evoked the situation of the Orfeó Català or the Orfeó Gracienc, who already had one. All in all, choral societies and “orpheons” have a similar musical and social leaning. The postwar years The result of the Civil War was adverse for the life of choirs in the sense that their nationalistic character was annulled and their vitality and capacity for organizing social gatherings was suppressed. During the early post war years the main choral groups either dissolved or went into hibernation. The Orfeó Català, after the death of Master Millet in 1941, was forced to give up its name and had to call itself “the orpheon conducted by Master Millet”, referring to the new conductor, Lluís M. Millet i Millet, the founder’s son. The Clavé choirs were strangely allowed to keep up all their social ritual because they had no nationalistic links and because the Franco régime wished to ingratiate itself with the working class through choral entertainment. In this situation new groups were formed which in later years were to consolidate the great choral life that has developed in the last fifty years: the Capella Clàssica Poli fònica (1940), part of the Foment de les Arts Decoratives and conducted by Enric Ribó; the Orfeó Laudate (1942), conducted by Angel Colomer i del Romero; the Coral Sant Jordi (1947), founded discreetly by Oriol Martorell and a group of enthusiasts and which was to become one of the great choral referents of the second half of the 20th century, also administratively linked to the Cercle Artistic de Sant Lluc; the Cor Madrigal (1951), founded and conducted by Manuel Cabero; the Coral Antics Escolans de Montserrat (1948), conducted by Leo Massó, the Orfeó Lleidatà, renewed in 1953 under the management of Lluís Virgili: the Coral Cantiga (1961), conducted by Pep Prats; the Coral Càrmina (1972), conducted by Jordi Casas and in later years entities of great prestige such as the Cor de Cambra of the Palau de la Música Catalana, conducted by

Xosé Aviñoa

Jordi Casas since 1990; the Lieder Càmera choir, conducted by Pep Vila, and many others. The choir movement was to slowly recover. The fiftieth anniversary of the Orfeó Català (1941) could not be celebrated because it was too close to the end of the war, but the anniversary of the Palau de la Música Catalana was celebrated in 1958 as was the 75th anniversary of the choir (1966). Furthermore, the festivity of the enthronement of the Virgin of Montserrat (1947), the gathering of Orpheons at Montserrat (1951) for the fiftieth anniversary of the Orfeó de Sants, and the concert of a thousand voices, conducted by Pérez Moya for the International Eucharistic Congress (1952) or the homage to Pérez Moya (1959) permitted a glimpse into a reconstruction of the pre-war choral fabric. The natural evolution of taste together with the greater facilities to travel favoured the creation of new links and new repertoires. The choirs linked up with the group À Coeur Joie, founded by César Geoffray, in which Oriol Martorell played a role of great responsibility and took part in the creation of the European Federation of Young Choirs “Europa Cantat” (1975). Oriol Martorell (1927-1996) was one of the main leaders in this renewal, being director of the Coral Sant Jordi, which over many years became the best trained and most committed group form on the Catalan choir scene. Son of the pedagogue Artur Martorell, Oriol Martorell, a professor at the University of Barcelona, socialist MP in the Parliament of Catalonia and a man of proved managerial capacity, welded together the choral movement, grouping choirs together on many occasions to provide the ideal performance for the great symphonic-choral repertoire. Under the guidance of Martorell, Colomer, Ribó, Cabero, Massó, Prats or Casas, the choral movement encouraged a cultural, associative and, naturally, a musical life. They became familiar with the great repertoires, combining efforts when necessary, and worked on the traditional Catalan choral repertoire, which was then very rich precisely due to the vitality of the movement. A special effort was made with international choral repertoire, with a preference for the Renaissance period and the 20th century, thereby opening up to their public an awareness of new, contemporary pieces. The traditional repertoire was becoming popular among certain areas of the population thanks to two complementary initiatives, choral life and the scout movement,12 which brought young people together and kept up a very high standard of national and cultural ideals.13 SOC and FEPEC One way of revitalizing the movement was the creation of supra-choral bodies which coordinated different choirs and offered them artistic and administrative support in order to encourage their activities. In 1959 Fèlix Millet i Maristany, the then president of the Orfeó Català, called a meeting of choir conductors in Montserrat which led to the creation of the Secretariat d’Orfeons de Catalunya

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

(SOC) in 1960. This gave rise to the Revista dels Orfeons de Catalunya (1964), which was the organ of renovation of the movement and from which came enterprises such as the Setmana Cantant de Barcelona, the International Courses for the Teaching of Choir Conducting by the Orfeó Lleidatà, the International Day of Choir Singing, the Aplec (gathering) Santa Cecília and others. When democracy returned to the country, choirs were able to fully develop their activities once more. One of the most significant steps was the creation of the Federació Catalana d’Entitats Corals (FEPEC) in 1980, presided by Oriol Martorell, who not long afterwards, in 1984, held a gathering to celebrate the centenary of the conductor of the Orfeó de Sants, Antoni Pérez Moya. It was not difficult for this new organization to join the International Federation of Choral Music, set up in Namur in 1982, becoming part of the managing board. This outwards movement also materialized in the setting up of the Confederación Coral Española (COACE). From that time on, federated choir activity has been continuous. In 2003 the FEPEC organized the Fifteenth Europa Cantat in Barcelona and at the present time there are 450 federated groups and almost twenty thousand singers.

Other federated institutions In the sixties and seventies, the main choral institutions developed musical training activities for children as there was hardly any music in the schools. The importance of these Saturday sessions for different age groups and especially of the collective gatherings of many of the children’s sections of the parent choirs was such that a Secretariat for Children’s Choirs was set up in 1968 at a choir gathering in Manresa. The Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) had various functions. It published a Circular, which was the organ of communication between the various bodies and encouraged collective gatherings with common repertoires so that choir exchanges could take place, to such an extent that, beyond a merely musical activity, these exchanges have become a meeting point with common cultural and political aims focused on the promotion of Catalan culture. In order to bring children closer to great music, some composers wrote music specifically for these gatherings. This is the case of Frederic Mompou’s L’ocell daurat, written for the SCIC in 1966. Others are En Pere sense por by Ernest Cervera and Núria Albó, Tirant lo Blanc by Antoni Ros Marbà and Núria Albó; El bruel de l’estany by Enric Ribó and M. Àngels Anglada, Concert desconcertant by Antoni Ros Marbà and Miquel Desclot, Cantijoc by Josep Pons and Ricard Creus, El timbaler del Bruc by Manuel Oltra and Núria Albó, and Transatlàntida by Baltasar Bibiloni and Miquel Desclot. In a similar way the Corals Joves de Catalunya (Youth Choirs of Catalonia) were created. They provided for the junior branch of choral singing which required a different

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 91

kind of attention than for children and adults. The idea came from a musical workshop in Canyamars in 1970 and was formally constituted after the Grups Intermedis de Catalunya (GIC) had been created in 1986. A repertoire suitable for this age group was built up and this allowed them to give some notable concerts, such as the first performance of the work specially composed for them by Jordi Domingo Mombiela in 1989, La Primavera, the performance of Schubert’s Mass in C Minor, with the Youth Orchestra of the Joventuts Musicals de Catalunya, conducted by Francesc Llongueras in 1994, the first performance of the work Fills del segle by Albert Guinovart and Miquel Desclot in 1994 and Carmina Burana by Orff, conducted by Pierre Cao, with six hundred singers and the Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), in the year 2000. A less intense but nonetheless interesting movement is that of children’s and young people’s groups orientated towards liturgical singing. This also gave rise to the Federació Catalana de Pueri Cantores, linked to an international movement founded in Paris in 1921. The person who started this in Catalonia was the Piarist Josep Vidal i Bachs (1961) in the Choir School of the Mare de Déu de la Pietat in Igualada. The movement spread and eventually was constituted as a Catalan Federation in 1991, with Josep M. Torrents as President. The most important of these choir schools is without doubt the Escolania de Montserrat, an emblem of Catalan religious choir singing throughout the world, and conducted in later years by Ireneu Segarra. Its basic principles are the encouragement of education in Christian values through religious, popular, classical or modern singing and by taking part in liturgical celebrations and other events of a cultural nature. In this country these premises have a Catalan dimension, with service to parishes and the encouragement to perform religious works by Catalan composers. The Federació Catalana de Pueri Cantores has been recognized since 1992 as being a full member of the International Federation, in spite of the fact that most of them belong to the State structure. Finally, the desire to unify the whole Catalan choral movement, incorporating not just choirs coming from the old Germanor de Cors de Catalunya, but also from the Claverian federations, gave rise to the creation of the Moviment Coral Català. The background of this movement was the Aplec Catalunya Canta (1992) with 7,500 singers performing, and a second gathering in 1995 on the occasion of the 2nd Congress of Popular and Traditional Catalan Culture in Manresa, which gave rise the same year to a movement which brought together 25,000 singers, reflecting the importance of choral activity in Catalonia. Its first activity was the next year an homage to Oriol Martorell who had died short before. Priority has been given to encouraging exchanges between federated members and making people aware of choral music in this country, as well as the programme of activities for the Jornades Europees del Patrimoni.

92 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Conclusions This brief review of Catalan choral life from 1850 to the present day shows the central nature of choral life in Catalan musical history. The Catalan people, who are musical and have a great sense of collectivity, have become strongly identified with the choral phenomenon, both because it encourages a participative musical life and because through singing they felt they were taking part in the construction of the country, in their own musical education and in that of their children, and that it linked them to international musical culture. Music and a social sense are the two keys to the vigor that Catalan choral life has shown for over a hundred and fifty years, with a perspective of consolidation and enlargement which will give even more substance to these ideals.

Notes and Bibliography [1]

[2]

[3]

[4]

[5] [6]

J. Carbonell i Guberna. “Influència coral catalana a Amèrica. Els himnes”. In: V Jornades catalanoamericanes (1993). Generalitat de Catalunya, Barcelona 1997. The basic work for detailed knowledge of the history of choral singing in Catalunya is: Pere Artís i Benach. El cant coral a Catalunya (1891-1979). Barcino, Barcelona 1980. For detailed information on the Claverian activities consult J. Carbonell i Guberna. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada, Cabrera de Mar 2000. To complement the panorama of social life in those times, consult – X. Fàbregas. Les formes de diversió en la societat catalana romántica. Curial, Barcelona 1975. Torres Mulas (1982) has studied the controversy in detail, which also appears in other publications about choral singing during that period. No other Catalan composer has had so many monographies written about him as Clavé, although most of them are in a hagiographical style typical of 19th century historical literature See: C. Bara llat . “El poeta Anselm Clavé. Records de 1858 a 1864”. La Renaixença, num. 6-10, Barcelona 1874; J. Buxó de Abaigar. “José Anselmo Clavé. Su vida y su obra”. In: Discursos. Publicacions de la Secció de Premsa de la Diputació Provincial de Barcelona, Barcelona 1956; T. Caballé i Clos. José Anselmo Clavé y su tiempo. Freixinet, Barcelona 1949; C. Capdevila. “Josep Anselm Clavé”. Revista de Catalunya, 4, Barcelona 1924; A. Capmany. “José Anselmo Clavé, cantor de Cataluña”. Programa del 75 aniversari de la Societat Coral La Floresta de la Bordeta, Barcelona 1953; “Centenari de Josep Anselm Clavé”. Revista Musical Catalana, 247, Barcelona 1924; “Clavé d’avui estant”.

Xosé Aviñoa

Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 183, Barcelona 1974; D. Guansé. Josep Anselm Clavé, apóstol, agitador i artista. Quaderns de Cultura. Bruguera, Barcelona 1966; “José Anselmo Clavé (1824-1874) en el centenario de su muerte”. La Vanguardia, Barcelona 22nd February 1974; J. Lleonard. Josep Anselm Clavé. Barcelona 1937; O. Martorell “De Clavé a Millet”, Destino, 1673, Barcelona 1969; A. Mestres. Clavé, sa vida i ses obres. Establiment Tipogràfic d’Espasa Germans i Salvat, Barcelona 1876; J. M. Poblet. Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874). Dopesa, Barcelona 1973; J. Roca i Roca. “José Anselmo Clavé”. Boletín del Ateneo Barcelonés, 9, Barcelona 1881; J. Rodoreda. Clavé y su obra. Imprenta y Litografía de José Cunill y Sola, Barcelona 1897; J. Subirà. El músico-poeta Clavé. Imprenta Alrededor del Mundo, Madrid 1924; E. Vidal i de Valenciano, J. Roca i Roca. “José Anselmo Clavé”. El Eco de Euterpe. Barcelona 1874, p. 408 ff. [7] For the complete musical life of this period, see X. Aviñoa. La música i el Modernisme., Curial, Biblio teca de Cultura Catalana, 58, Barcelona 1985. [8] Enric Morera is a musician of great importance in Catalan musical life. See: Ignasi Iglésias. Enric Morera, estudi biogràfic. A. Artis impressor, Barcelona 1921; J. Pena. Enric Morera. Assaig biogràfic. Institució del Teatre, Barcelona 1937; R. Planes. El mestre Morera i el seu món. Pòrtic, Barcelona 1972; M. Saperas. El mestre Enric Morera. Andorra, Barcelona 1969. [9] See: Pere Artís, Lluís Millet i Loras. Orfeó Cata là. Llibre del Centenari, 1891-1991. Barcino, Barcelona 1991; I. M. Roig i Rusich. Història de l’Orfeó Català, Moments cabdals del seu passat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1993; Manoli Narváez Ferri. “Orfeó Català: cant coral i catalanisme”. In: Pensament politic als Països Catalans, 1714-2014. Pòrtic, Barcelona 2007. [10] See: “Revista Musical Catalana, primera época”. In: Revista Musical Catalana (1993), pp. 83-98, and “Revista Musical Catalana, Centenari de la primera època i vint anys de la segona”. In: Revista Musical Catalana (2004), pp. 27-37. [11] On the history of Claverian entities, as well as the magazine La Aurora-Federació de Cors de Clavé, which is still going strong, the following can be consulted: Jaume Carbonell. La Societat Coral Euterpe. Rúbrica, Barcelona 2008. [12] Encouraged by Father Batlle, this movement, which followed the guidelines of the International Boy Scout movement founded by Baden Powell in Great Britain, brought together numerous groups of boys and girls in different age groups, who carried out a series of activities, some just being for play and others for training and learning, such as singing. The singing was often done on outings to the country-

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

side and the mountains, where certain activities were not so controlled by the authorities in Franco’s time. [13] As well as the book by Pere Artís on choral singing in Catalonia, there are published monographic

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 93

works on the activity of these choral organizations showing the background, programmes and analysis of how they have evolved.

About the Author Xosé Aviñoa is a Professor in the Department of History of Art at Barcelona University and lectures in the history of music from Romanticism and musical aesthetics, and doctoral subjects such as the Sociology of Music, Music and Thought, and music and society in contemporary Catalonia. He has been a coordinator in preparing the history and musical sciences degree at national level, within the framework of the European Agreement of the Declaration of Bolonia. Some of his most significant publications are: La música i el modernisme, (Curial, Edicions Catalnes, 1985), Apel.les Mestres, el músic popular in the Christmas volume dedicated to this writer (Fundació Jaume I, 1985), Cent anys de Conservatori (Ediciones de l’Ajuntament de Barcelona, 1986), Història de la dansa a Catalunya (Edicions de la Caixa de Barcelona, 1987), Jaume Pahissa, un estudi biogàfic I crític (Biblioteca de Catalunya, 1996), Manuel Blancafort (Proa, collection “Compositors Catalans”, 1997), “Aquel año de 1845” in Anuario Musical (CSIC, 1990), and “La musicologie universitaire en Espagne” in Observatoire Musical Français, núm. 5 (2008, p. 75-85). Director of Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Edicions 62, 1999-2004), 11 volumes, and musicological director of the Integral per a piano d’Enric Granados (Boileau, 2001), 18 volumes.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 95-110 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.26 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia Ramon Pinyol*

Universitat de Vic Received 25 June 2008 · Accepted 20 October 2008

Abstract Jacint Verdaguer’s vast and rich work makes him the most outstanding Catalan writer of the Romantic period, and even of the whole nineteenth century. Doubtless, he is also one of the classic Catalans of all times. His work was not only of an intrinsic and lasting quality, it was also of historical importance.Verdaguer brought with him the consolidation of the literary language of the Renaixença1 which was the foundation for later literature. Furthermore, his prestige as a writer resulted in a measure of international recognition for the Catalan literature of the Renaixença. Interest in the figure of Verdaguer often related with the polemics around his biography, an interest that is still alive nowadays. This interest has created a field of its own, the verdaguerisme, that in the last thirty years has turned him into a privileged subject for study in the world of Catalan philology, with doctoral dissertations, critical editions and essays, besides a specialised academic review (Anuari Verdaguer) and a scientific society devoted to him (Societat Verdaguer).

Key words: Jacint Verdaguer, Romanticism, Renaixença, 19th century, verdaguerisme, Catalan Philology, Catalan Literature, Catalan Classics.

A romantic writer turned classic* Jacint Verdaguer (1865-1902) is unquestionably the most representative writer of modern Catalan literature. On the one hand, he is the most outstanding figure of Catalan Romanticism, with the greatest international recognition during his time. On the other, he is a classic, not in the sense of being the opposite of romantic, but in the sense of a literary model, imitated, admired and studied as very few other Catalan writers have been. For modern Catalan literature his literary output has a significance only comparable to that of Ramon Llull in the Middle Ages. This is why very soon after his death, several editions of his complete works, critical editions and doctoral dissertations, editions of his posthumous works (in different degrees of elaboration), besides numerous editions and re-editions of single works, and many anthologies began to appear. There is also a scientific corporation (the Verdaguer Society), a specialised review (the Anuari Verdaguer) and periodical seminars (Col·loquis sobre Verdaguer) that keep the current importance of this modern Catalan classic alive.

* Corresponding Author: Ramon Pinyol i Torrents. Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, Universitat de Vic. c/ Laura, 13. E-08500 Vic (Barcelona), Catalonia, EU. Tel. +34 938816024. E-mail: ramon.pinyol@uvic.cat

Just as Llull gave rise to the field of lul·lisme, Verdaguer has his own verdaguerisme, made up of the uninterrupted study of his life and work and of the popularity of his exceptional figure. No other personality in Catalonia of his time has lived in the hearts of a great part of the population as Verdaguer did («mossèn Cinto»,2 as he was popularly called); and no other Catalan writer has achieved such wide national and international acclaim. In 21st century Catalonia he keeps up unaltered the prerogatives of a national classic.

An appoximation to Verdaguer’s biography Verdaguer’s biography was divided in the middle by a profound personal crisis and by a great social scandal; it oozes the agonistic –in the etymologic sense of the term– history of Catalonia during the second half of the 19th century, plus some glimpses from Spain and Europe, while his work gives shape to the no less agonistic literary recovery of the Catalan language from Romanticism3 to Modernism.4 Therefore it is not surprising that Verdaguer’s personality has attracted the attention of more biographers than any other Catalan writer, a fact that for a long time has impaired the scientific study of his literary production.

96 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

His origins and education: 1845-1870 Jacint Verdaguer Santaló was born in 1845, in Folgue roles, a village close to Vic some eighty kilometres North of Barcelona, to a large, modest, pious and well-read family. The village of Folgueroles, with just over five hundred inhabitants, was basically agricultural, although the proximity of the textile industries on the river Ter generated the first industrial working-class conscience. But above all Folgueroles felt drawn to Vic, a town with little over ten thousand inhabitants, a bishopric since antiquity, capital of the old earldom of Osona, and centre of a rich county of the interior of Catalonia, placed between the Pyrenees and the Montseny. Today the village of Folgue roles, with Verdaguer as a tourist cultural trademark, has fifteen hundred inhabitants, and the town of Vic, enlivened by some thousand students of its university, has quadrupled its population. In the year 1845, when the poet was born, Isabella II reigned in a Spain that was still a colonial empire, while Catalonia, in spite of the Carlist5 civil wars and the clashes between conservatives and progressives, recovered its national identity and tried to find its place in modern Spain. Verdaguer’s parents directed him towards ecclesiasti-

Figure 1. Portrait of Jacint Verdaguer. Photography. Heribert Ma riazcurrena, 1868. Historical Archive of the City of Barcelona.

Ramon Pinyol

cal studies in Vic’s Seminary. He was adored by his mother who saw in him a unique destiny. He was a strong and lively adolescent attracted to adventure, love and cultural values. He stayed at the family home until he was seventeen, although from the age of ten he attended daily lessons in Vic’s Seminary. His mother’s religious influence, the permanent contact with nature and his inclination towards popular culture awoke in him his writing vocation. At the age of fifteen he wrote his first lines. The study of rhetoric and poetry in the Seminary soon acquainted him with academic literature; at eighteen he started to write his first ambitious works, one of which, Dos màrtirs de ma pàtria o sigui Llucià i Marcià (Two Martyrs of my Country, Llucià and Marcià), a poem in two cantos, was published in Vic in the year 1865. Other works remained unfinished, such as Colom, an interesting poem in verse and prose on the discovery of America; one episode of this gave rise later to L’Atlàntida (Atlantis). In 1865, when he was twenty years old, he was awarded with would it be first great triumph of his life: the prizes at the Barcelona Jocs Florals.6 He won again the following year. These prizes introduced him to the literary circles of the capital of Catalonia, strengthened his literary vocation, and helped him to become friendly with the most outstanding figures of the Catalan movement of the Renaixença,7 as well as with the young priests who would later hold the highest posts in the Catalan Church. In 1867 he founded with his school companions a literary group called Esbart. Like Provençal felibres (poets), they met in open nature, under the shade of a willow tree that grew near a fountain close to the poet’s home. When Frederic Mistral visited Barcelona in 1868, the author of Mirèio recognized the young man’s talent, and both kept up a long relationship. In 1885 Verdaguer translated Mistral’s poem Nerto. In spite of his undistinguished studies, the young poet was at the centre of the Vic Esbart students. This group would soon merge with the Catholic and Catalanist groups from Barcelona, becoming one of the ideological leaders during the period of the monarchical Restoration of the Borbon dynasty. Verdaguer’s intimate friend, Jaume Collell (1864-1932), orator and journalist with a great influence in the Church and in the initial political conservative Catalanism –opposed to the liberal Catalanism of Valentí Almirall (1841-1904)– encouraged and decisively oriented him. In 1870 Verdaguer finished his ecclesiastical studies and was ordained as a priest. In general terms, and compared to other educative centres, Vic’s Seminary was a prestigious school that provided a solid academic formation; Verdaguer, though, did not take full advantage of it because he preferred poetry and the arts to scholastic philosophy and theology. When he celebrated his first Mass in the hermitage of Sant Jordi de Puigsesolles, on a hill close to Folgueroles, in the centre of the Vic Plain, with a prehistoric dolmen, the priest and poet filled the occasion with symbolic meaning. He would always remember that

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

he celebrated his first mass «between a dolmen and an altar» and that his life was nothing but intent to render compatible «the chalice and the harp», religion and paganism, priesthood and poetry. His fifteen years as a student in Vic provided Verdaguer with a rich human, literary and religious formation. His uncouth and impulsive character became softer; his rural, unmannerly appearance changed into the gentle manners of an educated and sensitive young priest. Among the erudite groups and in the libraries of Vic, particularly in the Episcopal library, rather than in the classrooms, he managed to acquire a remarkable humanistic knowledge. In the libraries he was able to study the classical Greco-Latin antiquities, the great authors of modern European letters, especially the Castilian authors of the Spanish Golden Age. At the same time he kept in contact with his Barcelona masters, in particular with the librarian and polymath Marià Aguiló (1825-1897) and the professor and critic Manuel Milà (1818-1894). They guided him in his readings of contemporary romantic authors, and asked him for field work on traditional folk songs. In short, Verdaguer’s literary training is the result of the convergence of two different currents: that of ancient classical tradition and that of Romantic and Classic modernity, both coexisting in the 19th century. Verdaguer’s religious background, as that of most Catalans of his time, received a double influence too, a wise one and a popular one, represented respectively by two eminent clergymen from Vic: the philosopher Jaume Balmes (1810-1848) and the preacher Saint Antoni Maria Claret (1807-1870). Both were prolific and influential Controversialists. The former defending the Church from the attacks coming from modern thought and science; the latter –confessor to Isabella II and Archbishop of Cuba– defending it from the laicist and anti-religious ideas that were gaining ground in 19th century society. Decisive parenthesis: 1871-1876 Against his own prospects and aspirations, and in contrast to his priest friends, Verdaguer was appointed by the Bishop of Vic as vicar to the parish of Vinyoles d’Orís, a small hamlet, not even a village, near Vic. He spent three years there, from 1871 to 1874, at the height of the Carlist war,8 sincerely dedicated to his priestly tasks, especially when he was left by himself, because the rector had abandoned the parish to enlist in the Carlist army. Full of mystical fervour, Verdaguer imposed on himself a rigorous way of life inspired by Saint John of the Cross and Saint Ignatius of Loyola. In his work plan he allotted a specific time for poetry: to popular poetry, in order to renew the pious songs of the people; to mystic poetry, to express his religious experience; and to epic poetry in order re-make his poem on Atlantis on which he had been working for years, and that had been rejected in the Jocs Florals of 1868. His austerity, his aesthetic privations and the tensions and commotions of those years of conflict between Carlists, liberals and the first Republic (1873) were at the

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 97

origin of his illness, probably tuberculosis, which he caught in Vinyoles d’Orís and that made him suffer severe migraines, treated by doctors in the most disparate ways. In 1874 Verdaguer moved to Barcelona, where he spent one year ill and in poverty in the homes of friends and benefactors related to Vic and its surrounding area; he was determined not to return to the parish. A friendly priest managed to secure him a job as chaplain in a steamship of the Companyia Transatlàntica covering a regular route from Spain to the Antilles. He embarked at the end of 1874, and in two years crossed the Atlantic nine times. Sailing brought with it a complete turning point in his career. The sea breeze made him recover his health; ocean landscapes, the sailor’s life, free time, and the acquisition of new knowledge on continents and oceans helped him to complete the great poem of his youth, L’Atlàntida; and eventually his post as steamship’s chaplain soon opened his path to become a protected employee of the owner of the Companyia Transatlàntica, the magnate Antonio López López, first Marquis of Comillas (1817-1883), and of his heir Claudio López Bru (1835-1925). This allowed him to establish himself in Barcelona and acquire a very favourable situation as a professional ecclesiastic and writer. In Barcelona, under the protection of the Marquis of Comillas: 1877-1893 At the end of 1876, after «conquering» the Atlàntida, Verdaguer left the sea behind and entered to serve the first Marquis of Comillas, Antonio López López, his household and his enterprises, as domestic chaplain. This is how he achieved golden stability under the patronage of that powerful ship-owner with the biggest fortune in Spain at the time. A fortune that began in America and that grew with his financial and industrial activity in the Iberian peninsula, particularly in Catalonia. It was there that Antonio López linked his family to the family of Count Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), patron and principal of the architect Antoni Gaudí (1852-1926). The two geniuses of finance and of industry of modern Catalonia and of post-revolutionary Borbon Restoration9 formed, with the two geniuses of Catalan poetry of the Renaixença and of Modernist architecture a mighty «League of the Holy Family».10 Verdaguer was not only the famous poet loved by Catalans from all the regions of the language, the singer of the Hispanic theme par excellence, the New World’s discovery, but also the priest from humble origin who incarnated the kind of social harmony preached by the Church, the fitting person to receive the patronage and to transform it into an instrument of Catholic propaganda. He became the courtly priest, the household servant, the family confident, the administrator of the charity of the Marquis.He also held the post of religious inspector of the Companyia Transatlàntica. As Ricard Torrents, one of the outstanding critics of the writer’s life and work, has remarked: «This is how Verdaguer was able to become the first professional Catalan writer;

98 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Figure 2. Portrait of Jacint Verdaguer. Photography: 1886. Museum of History of the City of Barcelona-Verdaguer Museum. Vil·la Joana. Antoni Boada Collection.

professional in the sense of somebody usually working as a writer, not having to write in his free time while in some other job, or having to write also in Castilian» (Torrents, 2002, p.65). Verdaguer was an employee of the marquis of Comillas from 1877 to 1893. During those years he rose to the highest social level he could aspire to. He had his own office at the Moja palace, in Barcelona’s Rambla, where he daily celebrated a mass for the soul of the marquis’ son. He accompanied the López and Güell families on their journeys and holidays away from Barcelona. He attended the frequent visits of high ecclesiastics and prominent figures of politics, enterprise and the arts. The López family –raised to the rank of grandees, as the Güells would also be– were patrons and friends of King Alphonse XII and of the royal family, who visited them at the palace of Sobrellano, in Comillas (Cantabria). As a representative of the marquis and marchioness, María Gayón, he distributed among the poor of that Barcelona of «the gold rush» substantial sums of money. He had a hand in the designation of people to be hired in the marquis’ enterprises. He travelled all over the Peninsula, France, and Italy, with stays in fashionable health resorts and in residences the marquis had in Santander, Extremadura and Madrid. He went on a cruise to Northern Africa, and accompanied Eusebi Güell on a journey to Central and Northern Europe, as far as Saint Petersburg. He went on pilgrimage to the Holy Land, Pal-

Ramon Pinyol

estine, Syria and Egypt. He spent some time in the mansions the López and the Güell families had near Barcelona, in Caldes d’Estrac, Les Corts de Sarrià, and La Mogoda. During five summers he undertook difficult trips and long stays in the Pyrenees, walking from peak Aneto to Cape of Creus. His economic position allowed him to help his relatives in Folgueroles and to find jobs for his ecclesiastical friends, writers and artists. This period of prosperity was his most productive period as a writer. He published several books in verse and prose, he took part in numerous competitions, was awarded prizes and distinctions and acted as representative of Catalan writers in commissions and in all kind of social and patriotic events, without ever going into politics. As a culmination of his literary and social success, Verdaguer was solemnly crowned in Ripoll as Catalonia’s Poet. The symbolic significance of the place, where the beginning of the restoration of the monastery (a Romanesque monument, pantheon of the Catalan Earls) was being celebrated, was reinforced by the recent publication of the poem Canigó, as well as by the presence of the great Bishop of Vic, Josep Morgades (1826-1901), crowning Verdaguer. Once the poet had completed his break away from that world, he was to summarize that glorious period saying that he had spent his prime locked in a «golden cage». As a matter of fact, maybe it was not a golden cage looked for, but it was certainly willingly accepted for many years without regret. Since he had intended to harmonize the chalice with the harp, and was proud of having celebrated his first mass between a heathen dolmen and a Christian chapel, and since he craved as much for literary glory as for religious perfection, he took most advantage of these years of wellbeing to write a vast work in prose and verse, and to take part in numerous religious, patriotic and literary undertakings. The Church was in need of prestigious people: Verdaguer was ready to put his name at the service of Catholic propaganda, as well as to gather others from the letters and the arts. The Church and the new industrial bourgeoisie were allied against the de-Christianization of the rural masses and of the urban industrial workers. The poet contributed to propagandist campaigns writing texts that, if hardly poetical, they moved popular religious feelings. The Catholic and conservative Catalanism born from the Renaixença aimed at being hegemonic in the Catalan political aspirations; Verdaguer was the best poet in Catalan and was able to construct a patriotic poetics and mythology that have been a guiding reference to several generations of Catalans. The seventeen years that Verdaguer spent in Barcelona as an employee of the marquis of Comillas are divided into two sub-periods. The first were the ten years between the poet’s two grand literary triumphs, the epics L’Atlàntida (1877) and Canigó (Mount Canigó, 1886); it is a period characterized by a great literary, patriotic, and social activity in a context of Catalonia’s «restoration». It is the most productive period of his career: Idil·lis i cants místics (Idylls and Mystic songs, 1879), Llegenda de Montserrat (Legend

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

of Montserrat, 1880), Cançons de Montserrat (Songs of Montserrat,1880), Caritat (Charity,1885), Canigó (1886), Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús (Saint John’s Dream. Legend of the Sacred Heart of Jesus, 1887), Excursions i viatges (Excursions and Journeys,1887), Pàtria (Fatherland,1888), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (A Pilgrim’s Diary to the Holy Land,1889), etc. The second sub-period begins in 1886, after the coronation in Ripoll, and ends with the expulsion from the marquis’ service in 1893; it is characterized by a strong crisis of disagreement with himself, a progressive dedication to spiritual perfection, to devotions, and charitable practice, with the result of a dwindling of his literary production leading to an all out conflict with his protectors/employers. The conflict: 1893-1897 It is difficult to summarize a question so complex, argued on and swamped with bibliography, as the conflict that began by confronting Verdaguer with the marquis of Comillas, continued with his opposition to his religious superiors, and ended with his being antagonized to most of his relatives, friends and collaborators. Capuchin Miquel d’Esplugues (1870-1934), in his penetrating study La tragèdia de mossèn Verdaguer, published in 1930, sees it as a tragedy. The Andalusian historian Jesús Pabón (1902-1975), in his well-documented research El drama de mosén Jacinto, published in 1954, presents it as a «drama». Others prefer to speak of «the case Verdaguer». We have opted to qualify the poet’s new situation as «conflictive»: it was induced during his journey to the Holy Land in 1886, was followed by his expulsion from the marquises palace and from Barcelona in 1893, as well as by his two year reclusion at La Gleva; then he disobeyed and escaped, was suspended a divinis (i.e., deprived of his priestly faculties), was a defiant rebel for two years, and was finally rehabilitated in 1898. The conflict was in fact dramatic, even tragic, not only for Verdaguer, the protagonist, but also for his antagonists: in the first place, for the marquis of Comillas, one of the most outstanding men of Spain at the time, and for the Bishop of Vic, Josep Morgades, an eminent figure in the 19th century Catalan church. It was equally dramatic for a great number of close or distant groups of people, diversely implicated in the affair, as it was also dramatic for the better or worse informed general public, both in and out of Catalonia, who, baffled and perplexed, read the poet’s articles En defensa pròpia (In Self-defense) that were published by Barcelona’s anti-clerical and anti-Cata lanist press. It was a dramatic conflict too for the Catalan nation, who experienced in Verdaguer one of the most representative moments of the contradictions of its contemporary history. In spite of the difficulties in dealing with such an intricate and tedious question, a question that is not yet closed but still open to new research and interpretations, we present a summary of the facts and their reach, trying to follow the opinions of the most balanced scholars.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 99

The journey to the Holy Land in 1886 sparked off the poet’s interior crisis. On his return from the holy places of Christianity, he wrote to his friend Collell, who was writing the prologue to the French edition of L’Atlàntida: «I have seen my forty years one by one, and I feel ashamed of them all. You could summarize my wasted life distorting the words from the Gospel: Male omnia fecit [he did everything wrong].» In accordance with this attitude of blaming his past for having pursued literary glory and having lived, if not in riches, at least under their shadow, the poet turned his life around and almost abandoned his literary activity devoting himself to the search of a holy path, intensifying his prayers, fasting, confession and almsgiving. He aimed at holiness, taking as his models the traditional figures of Christian saints who had already seduced him in his youth, in particular saint Francis of Assisi. He neglected his social obligations as domestic chaplain, and in his task of distributing the marquis’ alms, when he saw they were not sufficient to fulfil the many needs, he made them up from his own pocket, being on more than one occasion victim of some unscrupulous people. He entered into a more and more intense relationship with a group of illuminist and visionary faithful meeting privately in a «House of Prayer» in a Barcelona apartment. They claimed to receive supernatural revelations, guided by priests who practiced exorcisms without the bishop’s obligatory authorization. The shock of those esoteric experiences in contrast with his daily immersion in a dual Barcelona, divided between the riches of the Comillas palace and the misery of the excluded, gave rise in Verdaguer to an «enlightening» that transformed him into a new man. On his new path the poet found the support of a pious widow who exerted a powerful influence on him. Verdaguer had attended her husband on his deathbed and had formally promised him not to abandon his three orphan children. A boy and two girls, one of whom, Empar Duran, had supernatural visions. The exorcising prayers were recommended by the Pope himself, and every priest received the order –that is the power– to exorcise, but their application to people supposedly possessed by the devil, as was done by Jesus, according to the Gospels, the hierarchy reserved for especially experienced and duly authorised priests. It has not been proved that Verdaguer transgressed the prohibition to exorcise; maybe he only prayed for it. The poet bought a property in the Barcelona quarter of Penitents that was considered by the group of illuminists as the founding sacred place for their religious practices. But Verdaguer did not have the necessary financial resources and counted on the help of the marquis. This unwise acquisition was at the origin of the economic troubles that reduced him to misery. The marquis and his entourage could not tolerate that their domestic chaplain, after all only an employee, should turn towards such forms of devotion and frequent groups of faithful who were objects of gossip and denunciation in the ecclesiastical courts. Verdaguer brought them to the

100 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

oratory of the palace, where he celebrated daily mass. These visits originated more and more uncomfortable situations, to the point that the old marchioness left her Barcelona residence and moved to Madrid. Guided by his Jesuit Counsellors, the marquis decided to put an end to that situation by dismissing the priest employee of his duties; he did it through Verdaguer’s ecclesiastic superiors, the Bishops of Vic and Barcelona. On the one hand, Ver daguer belonged to the bishopric of Vic, where Bishop Morgades could take away his licence to hold office in another diocese and bring him back to his original one. On the other hand, the Bishop of Barcelona, to whose jurisdiction Verdaguer was assigned due to his post as the marquis’ chaplain, could hold back this assignment and force him to go back to Vic. This is what the three leading men decided to do. Leaving aside whether the measure was fair or unfair, prudent or imprudent, inspired or not by the Jesuits and other supposed enemies of Verdaguer, it seems clear that they committed the serious mistake of ignoring the poet’s character. They deceived him by hiding the true reasons for moving him away from Barcelona, telling him that it was a temporary measure and that it would be good for his health to return to Vic. Obediently Verdaguer chose as residence the sanctuary of La Gleva, eight kilometres away from Vic and three from Manlleu, where he could catch the train. There he took up again his literary activity with new intensity, but proceeded with his relationship with the Barcelona illuminists. As the months went by he discovered little by little his real situation. The marquis did not only not pay his debts as he had promised to do, but did not readmit him to his service. The Bishop of Vic not only did not grant him licence to move to another bishopric, but forced him to stay at La Gleva, kept watch on him so he could not escape and offered him retirement in the Asylum for old priests in Vic. He realized that his stay in the sanctuary was a form of confinement, and he fled from it on May 1895, openly disobeying his superior’s orders. Once in Barcelona he stayed at the house of his admirer, Deseada Martínez, who changed from being protected to protector of the fugitive priest. This was the origin of accusations of indecency, or even concubinage, that began to go around in clerical circles. The bishop threatened to send him back to Vic by appealing to obligatory canonical obedience, and using the norms derived from the Concordat with the Holy See, he had no qualms in ordering the police to arrest him. He failed in that, and eventually put him under the jurisdiction of the ecclesiastic court of Vic who condemned the rebel priest to the maximum punishment of the canonical penal code, his suspension a divinis, that is, taking away his priestly licence, which implied depriving him of priests’ subsistence wages. Verdaguer’s reaction was that of a priest who has been offended and humiliated, as well as that of a writer brought to bay and who defends himself by his writing. He responded by publishing in the daily press –which he had to

Ramon Pinyol

do in left wing and anti-catalanist ones– two series of articles, Un sacerdot calumniat (A Slandered Priest, 1895) and Un sacerdot perseguit (A Persecuted Priest, 1897), published later together with the title En defensa pròpia, where he offers his own version of the events, denounces the persecution to which he has been submitted and gives the names of those he considers guilty of it all. The scandal he provoked was impressive and found national and international echo comparable in some points to that of the affaire Dreyfus in the France of the time. Public opinion was divided between the poet’s supporters and his detractors. He was publicly presented as mad –a medical report in this sense was published– and his moral integrity, because of his living with the Duran-Martínez family, was put into question. Most of his priestly friends and a big section of literary Catalanists abandoned him. Verdaguer found himself fallen into economic misery and was marginalised from literary, social and ecclesiastic life. His conflict with the bishop was not easily solved in spite of the steps taken by many, including the Vatican. Verdaguer, with his strong faith, and convinced that he was not guilty at all and was being unjustly persecuted, did not want to submit himself to the bishop. Eventually the conflict was solved in Madrid thanks in particular to the mediation of the Augustine friars of El Escorial who at the end of 1897 achieved a reconciliation of compromise with no winners nor losers: Verdaguer signed a document –later published– where he recognised the prelate’s authority and apologised for any wrong he might have done to the Church; the Bishop, in his turn, restored to him the right to celebrate mass and allowed the poet to belong to the jurisdiction of the Bishop of Barcelona. (For information on the whole conflict, cf. Torrents, 2002, p. 87-121). The last stage: 1897-1902 After his rehabilitation in January 1897, Verdaguer once more took up his priestly activities and his participation in literary enterprises, contests and homages. His clash with the powerful men of the Church and plutocracy increased his renown among ordinary people. Modernist writers who, at the end of the romantic century, took over the old representatives of the Renaixença, saw in old Verdaguer the misunderstood artist, ill-treated by bourgeois society. The painter and writer Santiago Rusiñol (1861-1931) took Verdaguer’s figure as inspiration for his drama El místic (The mystic, 1904), and it is possible that Benito Pérez Galdós (1843-1920) had him in mind when he draw the protagonist of his novel Nazarín. But after he crossed the line of fifty years, Verdaguer had suddenly grown old because his personal drama and the economic ruin that the first brought. He had to get by from his job in the parish as priest serving in burials. He embarked in new publications, founded and directed magazines, attempted to become a professional writer. He died as the century began, on 10th June 1902, but destiny had one last contradiction for him. The partisan fights to get hold of his name, of his image and of his mate-

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 101

Figure 3. Funeral of Verdaguer on 13 June 1902

rial and spiritual legacy, restarted again around his death bed and embittered his last days. All the same, the poet’s death succeeded in making everybody lay down arms, at least temporarily, and come together in an unanimous homage to he man. A crowd of people from all classes and conditions, never equalled in Barcelona’s annals, overflowed the official cortège and accompanied the hearse of the immortal poet to Barcelona’s Montjuïc cemetery.

An approach to Verdaguer’s work Written over forty years within the romantic literary principles, Verdaguer’s literary production was focussed above all on poetry, with more than thirty titles, published during his lifetime or posthumously. He was also the author of some prose works of a high literary quality, as well as of some translations and versions in prose and verse from other languages. After his death, some of his unpublished works have been published, and among the thousands of manuscripts he left behind there are still poems and different prose works more or less unfinished that have not yet been published. A vast and interesting epistolary of more than fifteen hundred letters, most of them already published, should also be added; including those unpublished, they add up to some two thousand letters (Casacuberta and Torrent, 1959-1993). Until the Civil War of 1936-1939, different Barcelona publishers undertook the publication of the Complete

Works of Verdaguer. The first edition, in seven volumes, was published between 1905 and 1908 by Toledano, López and Company; from the third volume onwards the publisher was Josep Agustí, and the general title Obres complertes. After this came the edition by Francesc Matheu in thirty small volumes that was published between 1913 and 1925, although it bears no printing date. And the edition in ten volumes by Llibreria Catalunya (Catalonia Bookshop) printed between 1928 and 1936, remained unfinished because of the war. It was the first that was published with standardized spelling, and presented as the «definitive edition». In the year 1943 the edition in a single volume by Editorial Selecta, in the collection «Biblioteca Perenne», appeared in Barcelona. This edition, reprinted and augmented up to 1974, was for fifty years the only one available to the public. It had a «Prologue» by Marià Manent, an «Epilogue» by Joan Bonet i Baltà, a «General Bibliography» by Lluís Guarner, and an «Alphabetic Index of first lines». Promoted by the publishing house of the University of Vic (Eumo) and the Verdaguer Society, the first volume of the planned forty-two of the Complete Works of Verdaguer, known as OCESV (Obra Completa Eumo Societat Verdaguer: Complete Works Eumo Verdaguer’s Society). The following titles have appeared up to now (2006): Dos màrtirs de ma patria o siga Llucià i Marcià, Montserrat: Llegenda de Montserrat, Sant Francesc (Saint Francis), Pàtria (Fatherland), Montserrat : Odes i cançons, L’Atlàntida, and Barcelona. Textos per a un llibre (Barce-

102 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

lona. Texts for a Book).11 It is an initiative as ambitious as it is slow due to the necessary research required by each volume, usually based on a doctoral dissertation. The last initiative of Complete Works is promoted by Enciclopèdia Catalana/ Edicions Proa, 2002-2006, made up of four volumes under the general epigraph «All the works» and the individual titles: I Prose, II Long poems. Drama, III Poetry and IV Poetry 2. It was edited by Joaquim Molas, Professor at the University of Barcelona, and the literary critic and Verdaguer scholar Isidor Cònsul, in addition to the collaboration of several specialists who are also in charge of the OCESV volumes. Besides the introductions and prologues to each title, the contents of the whole are remarkably superior to previous editions of the complete works because it gathers together that part of the work that was only available in specialized editions, such as juvenilia, the epistolary and unfinished books, or work that had been published in dispersed publications and therefore of difficult access, and that had never been gathered together before. The edition ends with a complete Index of titles of all poems and another of first lines. Although not explicit, another attempt to publish a large «selected edition» of the great works of the Verdaguerian production is by professor Narcís Garolera, from the University Pompeu Fabra, of Barcelona, who since 1995 has published ten titles in diverse publishing houses.12 They are based on the last editions published during Verdaguer’s life, which have been collated with the manuscripts, once in a while presented as “critical editions” and are published with brief prologues and a sparse number of notes or textual variants; spelling and punctuation have been adapted to present usage. In spite of the difficulty of classifying such a complex and vast work as Verdaguer’s, we offer the proposal by professor Ricard Torrents because of its clarity and completeness: a) Work in verse: — Great poems: Colom (Columbus; unfinished, 1864?, published posthumously in 1907). L’Atlàntida enfonsada i l’Espanya naixent de ses ruïnes (Sunken Atlantis and Spain born from its Ruins, 1868, published in 1946). L’Atlàntida. Poema (1878). Canigó. Llegenda pirinaica del temps de la Reconquesta (Canigó. Pyrenean Legend from the Time of the Reconquest, 1886). — Odes: Qui com Déu! (Who like God!, 1869). A Barcelona (To Barcelona, 1883). — Bucolic Poem: Amors d’en Jordi i na Guideta (The Loves of Jordi and Guideta, 1864, published in 1924 as a «little poem of youth»). — Love and jocular poetry: Jovenívoles (Juvenilia, 1865, published in 1925 as Primeres poesies d’un Fadrí de Muntanya (First poems of a Mountain Lad) ). — Hagiographic poems: Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcià. Poema en dos cants (1865). Llegenda de Montserrat (1880), Lo somni de Sant Joan (1882 i 1887). Sant Francesc. Poema (1895). Romanceret de Santa Clara

Ramon Pinyol

(Little Romance of Saint Clare, 1895). La trilogia Jesús Infant (The Trilogy of Infant Jesus, 1896), made up of three previous books: Natzaret (Nazareth, 1889), Betlem (Bethlehem, 1890) i La fugida a Egipte (The Flight to Egypt, 1893). Santa Eulària. Poemet (Saint Eulària, 1899). — Mystic Poetry: Idil·lis i cants místics (1879). Roser de tot l’any (The Rose Almanac, 1894). Flors del Calvari (Flowers of Calvary,1896). Flors de Maria (Flowers of Mary, 1902). Al cel (1903). Eucarístiques (Eucharist Poems, 1904). Perles del «Llibre d’Amic e d’Amat» d’en Ramon Llull (Pearls of the Book of the Lover and the Beloved by Ramon Llull, 1907). Brins d’espígol (Sprigs of Lavender, 1981). Jesús Amor (Jesus-Love, 2006). Espines i flors (Thorns and Flowers, 2006). — Devotional poetry: Passió de Nostre Senyor Jesucrist (Passion of Our Lord Jesus Christ, 1873). Cançons de Montserrat (1880). Caritat (1885). Col·lecció de càntics religiosos per al poble ( Collection of Religious Songs for the People, 1889). Veus del Bon Pastor (Voices of the Good Shepherd, 1894). Los pobres (The Poor, 1908). Sants (Saints, 1908). Cor de Jesús (Jesus’ Heart, 2006). — Patriotic and civil poetry: Pàtria (1888). Aires del Montseny (1901). Barcelona. Textos per a un llibre (2006). — Autobiographical poem: La Pomerola (1896, first published in 1995). — Poem for the stage: L’Adoració dels pastors (Adoration of the Shepherds. Music by Enric Morera (1901). b) Work in prose: — Travels: Excursions i viatges (Excursions and Travels, 1887). Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (Diary of a Pilgrim to the Holy Land, 1889). — Controversial writing: En defensa pròpia (i): Un sa cerdot perseguit (A Persecuted Priest, 1895). En defensa pròpia (ii):Un sacerdot calumniat (A Slandered Priest, 1897). — Narrative: Proses autobiogràfiques juvenils (Autobiographical Prose of Youth, 186?, year of publication 1958). Rondalles (Folk Tales, 1905). — Folklore: Folklore (1907). — Various: Discursos (Speeches, 1905). Discursos, articles i pròlegs (Speeches, Articles and Prologues, 1920). c) Translations and versions: — In verse: Càntic dels Càntics. Precedit d’Els jardins de Salomó (Song of Songs. Preceded by The Gardens of Solomon, 1907). — In prose: Nerto. Poema escrit es versos provençals per Frederic Mistral (Nerto. Poem in Provençal verse by Fre deric Mistral, 1885). Les quatre Passions dels quatre Evangelis (The Four Passions from the Four Gospels; year of publication, 1945).

General features of Verdaguer’s works Epic poetry The 19th century confirmed the novel as the main literary genre, seen as the evolutionary result from the epic and,

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

indeed, as the modern epic. In this context, Verdaguer’s effort to write epic poetry in Catalan may seem puzzling. Verdaguer’s literary upbringing on the one hand and the situation of Catalan literature during his time on the other, explain his great dedication to the epic. During Verdaguer’s years of training at the seminary in Vic and the early years of Catalan literary Renaixença epic poetry was highly esteemed. We know that Verdaguer’s favourite readings were, among others, Virgil’s Aeneid, Tasso’s Gerusalemme liberata, Milton’s Paradise Lost, and Klopstock’s Der Messias. But Verdaguer was also familiar with more contemporary authors such as Goethe, Mistral, W. Scott, Lamartine, V. Hugo or Chateaubriand, all of whom had taken steps towards revitalizing the epic. As for the Catalan context, there prevailed the idea that any literature that aspired to a place among other national literatures needed an epic to stand as an artistic and linguistic landmark. Some Catalan Romantics had already attempted the task without success. One of the most influential critics of his day, Manuel Milà i Montanals, Professor at the University of Barcelona, had advanced the idea that the epic could no longer follow the classic models and had to be adapted into a less ambitious genre such as the heroic or idyllic narrative poem. In his first literary writings, Verdaguer, emulating Mistral and following Milà’s theory, composed the long narrative poem (over a thousand lines long) Amors d’en Jordi i na Guideta, which remained unpublished. At the same time –following the neoclassical models– he wrote an epic story set in Vic during Roman times, Dos màrtirs de ma pàtria, published in 1865. From that year until 1868 he attempted to write but left unfinished a Renaissance-style epic, Colom, on the discovery of America. This would later be the origin of L’Atlàntida (1877), written over ten years and following the classic model, which is considered the most enduring, though with the introduction of some new romantic forms, such as the incorporation of poems independent from the general outline, and the chorus in Canto VII. It is an epic that sings, as was de rigueur, about mythical origins, though of the entire Iberian Peninsula rather than a particular nation. The success of L’Atlàntida both at home and abroad was extraordinary and assured for the people of the Renaixença the restoration of Catalan literature with a solid and prestigious work. Soon afterward Verdaguer wrote La llegenda de Montserrat (1880), continuing in a way the disintegration of the epic form that he had began in his previous work; he now modelled on the «Romantic legends» popular in his day and taking as theme the supposed origins of the Montserrat monastery, a symbol of Catalan identity. During the first half of the 1880s Verdaguer conceived and wrote what for many critics is his finest epic: Canigó (1886). Singing of the birth of national and Christian Catalonia thanks to the defeat of the Moslems and the unseating of the fairies that inhabited this Pyrenean mount, the epic is unique in that it is composed as an extraordinary ensemble of short poems of a great metric variety, separate

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 103

Figure 4. Cover of the bilingual edition, in Catalan and Spanish of L’Atlàntida (Barcelona: Print of Jaume Jepús, 1878), with translation from Melcior de Palau. Publishing binding with drawing of the caravel Santa Maria in the former plan and border, work of Lluís Domènech i Montaner, with geographical motives. Biblioteca de Catalunya.

from each other yet blending into a single, perfectly woven long poem. With this book Verdaguer reached the summit of epic Catalan poetry and was established as the outstanding Catalan poet of the 19th century. Civil Poetry Despite the fact that in Verdaguer’s poetry fatherland and faith are always intimately intertwined, one part of his lyric output appears unmotivated by religion. These poems have been categorized as «civil poetry» (Molas, 1986, p. 265-270) and, with the exception of some love and jocular compositions of his youth, have a patriotic theme; they were collected especially in two books: Pàtria (1888) and Aires del Montseny (1901). The Verdaguerian notion of pàtria can be understood in the most immediate, traditional and etymological sense of the word: the country of one’s fathers. A country that, as distinguished poet and critic Carles Riba pointed out in his Prologue to his own Antologia of Verdaguer, published in 1922, it «was a work and gift of God». Within this Verdaguerian notion are contained all those aspects that, in his view, had come together to form this particular land of our fathers: landscape, history, inhabitants, myths, customs, religion…

104 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

It is important to define the territorial limits of the Verdaguerian fatherland. On one level, it comprises all the historically linked Catalan-speaking areas. This Catalan identity is present in all of Verdaguer’s output, and in certain poems from Pàtria it is stated with an unequivocal ring not often heard among Verdaguer’s contemporaries. This is not to say that Verdaguer ever suggested anything beyond an affirmation of linguistic, historical, and cultural unity, together with a desire for a unitary resurgence. The focal point of Verdaguer’s civil poetry is Vic and its surrounding area, and Catalonia proper (including French Catalonia), extending to wider areas only in the historical and cultural sense (the Catalan speaking countries, or the whole of the Crown of Aragon), or else within the politico-historical apparatus of the Spanish State, where a shared destiny –especially religious– enters into play. Two themes prevail in Verdaguer’s feelings about fatherland: history and the longing for homeland. The historical theme, that is present on all pages of Verdaguer’s civil poetry, comes to the fore particularly in the early poems. As a good romantic, he devoted poems to Catalan medieval history, but also undertook contemporary historical topics laden with a strong ideological import, as in his two long poems focussed on Barcelona, which is used as a symbol of the whole of Catalonia: «A Barcelona» (To Barcelona) and the elegy «La palmera de Jonqueres» (The Palm of Jonqueres). These poems represent, as Verdaguer saw it, opposing visions of Catalonia under the Restoration. Thus «A Barcelona» sings optimistically of an industrious, flourishing Catalonia and its European-style bourgeoisie, while «La palmera de Jonqueres» depicts the reverse of that vision. Verdaguer was moved by any theme whatsoever, and based this poem on the news of the death of a palm tree, believed to be the oldest in Barcelona, when it was removed from the old Jonqueres convent; the poem alludes allegorically to the destruction of Barcelona’s religious buildings during the nineteenth century revolutionary upheavals. The poet attributes this destruction to revolution and to progress, which are interested only in riches; he observes that those places where convents and monasteries once stood one sees now streets, squares, theatres, and brothels. Of all the poems in Pàtria, «La palmera de Jonqueres» is the most explicitly ideological and forceful, expressing in elegiac terms the passing of the old world in the march of nineteenth-century social and political change alongside the growing concern of Catholics to restore as much as possible the old order while vigorously adapting to the new times. Side by side with the historical theme, the longing for homeland arises as a distinctly romantic element throughout Verdaguer’s works. This feeling, closely related to memory and dream, projects over Catalonia’s past –the splendor of the medieval period–, his own past –his childhood and youth–, his native landscape –both his own county of Osona and the whole of Catalonia– or, in a mystic mood, over «celestial paradise». All these projections

Ramon Pinyol

often mingle and mix up with each other. Sometimes the longing for homeland takes a mystic sense, others a more patriotic one. Verdaguer’s civil and patriotic poetry does not limit itself to these topics. The landscape, for instance, is a powerful Verdaguerian theme. He identifies landscape and feeling (particularly memory) in a very romantic manner. Other motifs touch on traditions, crafts in decline, emblematic figures of the Catalan Church, and Marian devotions well rooted in his country. Verdaguer’s handling of patriotic themes stands above his contemporaries or above previous romantics, who appear often as unoriginal, grandiloquent and rhetorically stiff beside Verdaguer; he surpassed them with the perfection of his forms, providing well rounded models in different genres.13 Religious poetry From the day Verdaguer resolved to become a priest, he devoted his poetic writing to religious themes, and his activities at the service of the Church. His religious output published in leaflets, engravings, religious magazines and loose sheets is enormous. Of an uneven value, they were widely spread among the Catholic masses. The devotional, apologetic and propagandistic needs of the Catholic Church of the time led him to write a great number of poems to respond to its needs; this is in general the part of his writing that has been most affected by the passage of time. But his religious poetry is not limited to this pious and propagandistic function (often triggered by reasons of immediacy: some debate, canonization, gathering at a local shrine, or new devotion or campaign led by the hierarchy…). There were also more elaborate and more literary and religiously ambitious books and poems that we will comment upon. After the success of L’Atlàntida, he published Idil.lis i cants místics (1879) as if he wished to prove that besides being an epic poet he could also deal with the multiplicity of genres and moods of religious poetry. And although some critics have stated that Verdaguer’s mysticism is more formal than really deep, the fact remains that while being influenced by the Biblical Song of Songs, by Ramon Llull, Kempis, saint John of the Cross or saint Teresa, his poems have their own mystical features and an undeniable mystic feeling, different of course from the models of previous centuries. The great Spanish critic of the time, Marcelino Menéndez Pelayo, saw it clearly and mentioned it in his admission speech to the Royal Spanish Academy. Even if not of a mystic kind, other religious books of his from this period were also remarkable: Cançons de Montserrat and Llegenda de Montserrat, that he wrote in 1880 as a contribution to the celebrations of the millenium of Montserrat, the symbol mountain of Catalonia, and Caritat (1885), a miscellaneous volume designed to help the victims of great earthquakes in Andalusia. During the following years he published a number of quite remarkable religious books, even if apparently they

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

were only made up of individual poems linked by a thin argumental thread. They were always works of a certain ideological denseness, sometimes related to modern devotions promoted by the Church –such as the devotion to the Sacred Heart, in Lo somni de Sant Joan (1887), or to the Holy Family in the trilogy Jesús infant (1890-1893) (Torrents, 2006)– and sometimes focussed on the poet’s most intimate anxieties –Sant Francesc (1895)–. From the anxieties and from the dramatic times he went through in the middle of the 1890s, a new kind of highly interesting religious poetry arose; in it static contemplation gave way to the dynamic expression of his intimate tensions, that will only find solace in the transcendence of divine love. Among these books we must highlight Roser de tot l’any (1894), Flors del Calvari (1896) –the most dramatic one, significantly under-titled Llibre de consols (Book of Consolations), showing his personal plight–, Flors de Maria (1902), and the posthumous Al cel (1903), Eucarístiques (1904), and Perles del «Llibre d’Amic e Amat» de Ramon Llull (1908). Prose works and translations Verdaguer’s prose work, although not so vast as his poetry, was of a high literary quality and a great support in the consolidation of the literary Catalan language of the time. He began to write prose in his youth but did not fully and publicly develop it until the late 1880s. It is made up of four essential groups: a) reports and travel books, b) journalistic prose, c) folklore and fiction, d) intimate prose. The texts of the first group, initially published in journals and magazines, were collected in Excursions i viatges (1887) (Garolera, 1995 and 1998);14 they deal mainly with his travels in North and Central Europe, on the Magreb coast, and particularly in the Pyrenees. Another collection of such texts Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889) was written in the typical 19th century style on this theme; it recalls two great romantic works: Chateaubriand’s Itineraire de Paris à Jerusalem, and Lamartine’s Voyage en Orient. The second group is mainly made up of the articles En defensa pròpia that, as mentioned above, he had published in two parts, in 1895 and 1897; he proves himself to be a skilful polemicist who knows how to effectively combine meekness with sarcasm. As Joaquim Molas has pointed out, these articles «produced an authentic revolution in the field of literary prose» (Molas, 1986, p.289). We also have to highlight those articles based on more or less real events, and which become true literary creations. Verdaguer’s folkloric prose gathers tales collected directly from popular tradition and somehow reelaborated, together with traditions and aphorisms.15 Finally, his most personal writings (such as his own self-introductions to many of his books, his correspondence –with truly literary masterworks– and some of his speeches and prologues to books by other authors, constitute a prose output of the

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 105

highest interest and remarkable importance for the development of modern Catalan literary prose. Lastly, we have to mention Verdaguer’s translations. This was the field in which he worked less, producing nonetheless some outstanding results, such as the translation of the Passion episodes of the four canonical Gospels; the prose version of Nerto, a book in verse by Frederic Mistral; and above all his recreation of the Biblical Song of Songs.

Verdaguer’s international diffusion Among Verdaguer’s unanimously acknowledged merits were his having consolidated the Renaixença movement and having rescued the Catalan literary language in a crucial moment of the country’s history. There is another merit, though, linked to these two, that is usually underrated but that was of great importance in the last decades of the 19th century. The remarkable international spread of Verdaguer’s work proved that Catalan literature, that for Europeans had ceased to exist centuries before, was still alive. In this sense, the success of L’Atlàntida in the Barcelona Jocs Florals of 1877 was much more than a per-

Figure 5. Cover of the poetic anthology Catalanische Lieder von Jacinto Verdaguer (Münster: Druck und Verlag der Aschendorffischen Buchhandlung, 1891), in charge of Clara Commer. Biblioteca de Catalunya.

106 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Ramon Pinyol

usually forgotten in spite of its importance at the time. The first global anthology in English of Verdaguer’s work addressed to cultivated readers has been recently published with an introductory study and notes.17

Studies of Verdaguer’s work

Figure 6. Cover of the Spanish edition of Canigó (Madrid: Printer of Fortanet, 1898), translated by Jerónimo López de Ayala, Count of Cedillo. Biblioteca de Catalunya.

sonal success; it was also the success of the whole Renai xença movement achieving an emblematic target. L’Atlàntida became for the Catalans –even for those who had not read it– a cause for national pride, which was strengthened by its translation into several European languages and by the critical recognition of its value, both in Catalonia and abroad. Thirteen works by Verdaguer have been translated into some ten European languages: Castilian, French, Occitan, German, Czech, Portuguese, Galician, Italian, Latin… There have been almost one hundred editions, about half of them in Castilian; and if partial versions or individual texts are taken into account, the number of languages could be around twenty (Llanas and Pinyol, 2004).16 Presented on the one hand, as a model Catholic writer, and, on the other, very romantically, by some other writers from other non-state renascent cultures, as the incarnation of the Poet (in capital letters), he achieved a broad diffusion which was checked in part in the middle of the 1890s as a consequence of his conflicts with the Church hierarchy. Probably no other Catalan writer has ever had so many of his books translated into so many languages. They were the first translations since the middle ages with the exception of the great works by Ramon Llull and the novel Tirant lo Blanc. This is an aspect of Verdaguer’s work that is

From 19th century contemporary criticism to the end of the Francoist era During his lifetime Verdaguer’s output received great attention from literary critics. We must remember, though, that neither the Catalan nor the Spanish Universities of the time paid much attention to living authors, not even incidentally. But some outstanding university figures who also wrote criticism, such as Manuel Milà Fontanals, Marcelino Menéndez Pelayo, Leopoldo Alas, Clarín, became interested in Verdaguer’s work –in a very intense way in the case of Milà and Menéndez–. In general, the most relevant critics of the time –Joan Sardà, Josep Ixart, Teodor Llorente, Francesc Miquel Badia, Luís Alfonso– paid close attention to the poet’s work. During the years after his death in 1902, the critical interest on Verdaguer’s work dwindled, greatly due in particular to changes in aesthetic taste. In the 1920s and 1930s the edition of the Complete Works helped to call some attention to the poet’s output; he was especially valued as a prose writer.The romantic rhetoric of his poetry did not match the critical principles of that time. Some anthologies (both in prose and poetry) were published, but the main interest was centred on Verdaguer’s accidented biography, in particular, of course, on its most dramatic and thorny aspects. Meanwhile his work had no presence in the school curricula, particularly in the university; nevertheless, in the few years when Catalonia enjoyed some political autonomy, his texts were present in the reading manuals of the pre-university years. The Francoist dictatorship set up following the Spanish civil war (1936-1939) –a war that was, as everybody knows, very much against Catalonia– fought with a special strength against Catalan language and culture. But Verdaguer, because of his priestly condition as a singer of some glorious Spanish events, became one of the very few Catalan authors that were tolerated and that could be published in the first years of the dictatorship. Even so, his publishing had to be in 19th century spelling, in order to underline his archaic character, which rendered him admissible to the regime; in this way, the norms for a unified language that had been adopted before the war were placed under attack. The centenary of Verdaguer’s birthday in 1945 with the publication of some books (of little or no scientific value) on the poet was used by the Francoist regime as a means to win the Catalans’ sympathy. In the following years, especially during the commemoration in 1952 of the 50th anniversary of Verdaguer’s death, the new books on Verdaguer were still centred on his biography, although some of them (those by Jesús Pa-

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

bón, M. Monjas, J. Miracle, or S. Juan Arbó) had real interest. During the same years, some other writers, such as the above mentioned, Carles Riba, Josep M de Sagarra, J.V.Foix, or Marià Manent, contributed with their studies to the recovery of the writer rather than of the man. The rigorous academic study of Verdaguer’s output was iniciated by scholar and publisher Josep Maria de Casacuberta, who published several studies in specialised reviews, and above all who in 1953 founded in Barcelona’s publishing house Barcino a “Verdaguerian Library” that is still active; studies, critical editions, and eleven volumes of letters from and to Verdaguer (edited by Casacuberta himself, in collaboration with Joan Torrent Fàbregas) have been published. This collection has been the main basis for later studies on our writer. From the seventies to the present At the beginning of the 1970s the Franco Regime allowed the two Catalan universities with philological studies (the University of Barcelona and the Autonomous University of Barcelona) to impart official programmes including Catalan language and literature. At other school levels, though, the presence of the language was still barred. From that moment Verdaguer began to enjoy a normal presence in Catalan literature subjects, even if still seen by some university sectors as an author “of little interest”; the prejudice was founded on the fact of his being a priest, a romantic, a writer that had been used by the Franco Regime, and even on the popularity he still enjoyed among a good part of the population. It was not until the 1980s, though, that normality started to be restored. After dictator Franco’s death democracy was re-established and Ca talan language was taught again in primary and secondary schools. This led to an expansion of Catalan philological studies, basic for the recovery of the teaching of Catalan language and literature. It also led to the need for publication of new editions of outstanding Catalan authors addressed to students, and Verdaguer was of course one of them. The old prejudices began to vanish, and at last Verdaguer began to be studied also in the doctoral programmes and to be the subject of Masters and Ph.D. dissertations. From the early 1980s, Joaquim Molas Batllori (Professor firstly at the Autonomous University of Barcelona, and then at the University of Barcelona) played an outstanding role in this recovery: he taught doctoral courses, promoted and directed theses, programmed Verdaguerian editions, and published the monography Jacint Verdaguer, the first great synthetic study on the author. At the same time, in a new College, Estudis Universitaris de Vic (today Universitat de Vic), in the town, some seventy kilometres from Barcelona, where Verdaguer received his academic training, Ricard Torrents, the best contemporary biographer of our poet, with the collaboration of important researchers such as Segimon Serrallonga or Pere Farrés, and with the support of Joaquim Molas, organised in 1986 the first university conference dedicated

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 107

to Verdaguerian epic. This conference was the opportunity for new specialists on Verdaguer to make themselves known; they are the authors of many of the studies and editions published in the last thirty years: Isidor Cònsul, Pere Farrés, Narcís Garolera, Josep Paré, Ramon Pinyol, Joan Requesens, Pere Tió... In the following conferences (that in 2008 arrived to its 7th edition) other aspects of the Verdaguerian output have been focussed upon: journalist prose, patriotic poetry, Verdaguer and his romantic century, the work of his last ten years, his language, rhetoric and poetics; all this has significantly enlarged our knowledge of his work, both qualitatively and quantitatively. It has also allowed the appearance of new specialists (Maria Carme Bernal, Francesc Codina, Maria Lluïsa Plans, Llorenç Soldevila, Maria Àngels Verdaguer...) as well as the dedication by relevant scholars in Catalan philology to noteworthy studies on Verdaguer (Jaume Aulet, Rosa Cabré, Jordi Castellanos, Francesc Cortès, Josep M. Domingo, Carola Duran, Manuel Jorba, Jordi Malé, Josep Massot Muntaner, Josep Murgades, Albert Rossich, Antònia Tayadella, Xavier Vall, Pep Vila...). The minutes of these conferences have all been published in Anuari Verdaguer. Besides this, Joaquim Molas and Ricard Torrents promoted the creation of the Societat Verdaguer, an institution similar to those existing for great European or American authors. It is an academic corporation with a limited numbers of members from some fifteen universities and academic corporations, with the purpose of publishing critical editions of Verdaguer’s works (in collaboration with Eumo Editorial, from Vic), organizing conferences on Verdaguer, publishing studies on the author (and, in general, on the 19th century), as well as the publication of Anuari Verdaguer. The Anuari Verdaguer appeared in 1986, and is already in its 15th issue. It was at first exclusively dedicated to Verdaguerian studies, but from 2004 it has widened its scope, as is expressed in its present subtitle: Revista d’estudis literaris del segle XIX (Review of 19th Century Literary Studies). As it is usual in this kind of scientific publications, it has a scientific committee and an editorial board made up of lecturers from diverse universities, a fixed inner structure and Abstracts in English. At present it is being published by Eumo Editorial, the Societat Verdaguer and the Verdaguer Chair of Literary Studies of the University of Vic. It is doubtless the most prestigious Catalan philological review dedicated to the 19th century, containing the most complete and updated corpus of Verdaguerian studies. Edited on paper as well as in electronic format, the whole collection (except for the last issue) is freely accessible through internet. At present the Verdaguerian studies are going through bright times, a consequence of the work of the last three decades in Catalan Universities (where several dissertations are in the making, and where there is a line of research dedicated to the poet in the Universi-

108 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

ty of Vic), in the Societat Verdaguer (in particular the conferences), and in Anuari Verdaguer. To the scientific bibliography on Verdaguer we must add the constant publishing of school or popular editions of texts and anthologies, as well as an uninterrupted flow of new academic books or booklets on Verdaguer, showing the popularity he still enjoys. He has achieved a symbiosis between poet and people, as some of his compositions –such as ‘L’emigrant’, ‘El noi de la mare’ (The mother’s child), or ‘El Virolai’ ( Song to the Virgin )– have become universally known, although many people sing them without knowing who the author is. Also the huge amount of musical scores, more than a thousand, written for his poems, witnesses to his popularity. On top of that, hundreds of Catalan streets bear his name and dozens of public monuments are dedicated to him.

Bibliography on Verdaguer Books Francesc Xavier Altés. Jacint Verdaguer i Montserrat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002. Miquel Arimany. Aspectes de nova observació en l’obra poètica de Jacint Verdaguer. Arimany, Barcelona 1986. Joan Bonet. “El sacerdot poeta Jacint Verdaguer” in L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1984, pp. 471-587. Osvald Cardona. Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcino, Barcelona 1986. Josep M. de Casacuberta. Estudis sobre Verdaguer. Vic: Eumo; Barcino: Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986. Josep M. de Casacuberta, Joan Torrent (Eds.). Epistolari de Jacint Verdaguer. Barcino, 11 v., Barcelona 1959-1993, [Of great interest for the study of Verdaguer’s life and work, with extremely rich anotation] Francesc Codina [et. al.]. Verdaguer. Un geni poètic. Catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Jacint Verdaguer (1902-2002). Biblioteca de Catalunya, Barcelona 2002. [There is also a Spanish edition]. Maria Condeminas. La gènesi de «L’Atlàntida».Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Curial, Barcelona 1978. Isidor Cònsul. Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia. Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat 1986. — Perfils de Verdaguer. (Verdaguer’s Profiles). Proa, Barcelona 2003. Narcís Garolera. Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Empúries, Barcelona 1995. — L’escriptura itinerant. Verdaguer, Pla i la literatura de viatges. Pagès, Lleida 1998.

Ramon Pinyol

Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes. Pagès, Lleida 2004. Rosalia Guilleumas. Ramon Llull en l’obra de Jacint Verdaguer. Barcino, Barcelona 1953 [2a edició: 1988]. Sebastià Juan Arbó. Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món. Aedos, Barcelona 1952. Manuel Llanas; Ramon Pinyol. “Les traduccions no castellanes de l’obra de Verdaguer, Guimerà i Oller fins a 1939” in Eliseu Trenc, Montserrat Roser (Ed.). Col·loqui europeu d’estudis catalans. Vol. I, Centre d’Études et de Recherches Catalanes, Association Française des Catalanistes, Université Paul Valéry Montpellier 2004, pp. 69-94. Josep Miracle . Verdaguer amb la lira i el calze. Aymà, Barcelona 1952. — Verdaguerianes. Claret, Barcelona 1987. — Estudis sobre Jacint Verdaguer. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1989. Joaquim Molas. “Jacint Verdaguer” in Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas [dir.]. Història de la literatura catalana. Vol. 7. Ariel, Barcelona 1986, pp. 223-289. Manuel Monjas. Documentos inéditos acerca de Mossén Jacinto Verdaguer. 3a ed. Editora Nacional, Madrid 1952. Manuel de Montoliu. La Renaixença i els Jocs Florals. Verdaguer. Alpha, Barcelona1962. Jesús Pabón. El drama de Mosén Jacinto. Alpha, Barcelona1954. Perejaume. Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer. Proa, Barcelona 1998. Josep Pereña. Els darrers dies de la vida de Jacint Verdaguer. Barcino, Barcelona 1955. Jordi Prenafeta (Ed.). Tornau-me a la terra. Noves perspectives sobre Verdaguer. Àgora Literària dels Països Catalans, Lleida 2004. Joan Requesens. Estudis verdaguerians de Jaume Collell. Barcino, Barcelona 1996. — [Ed.]. Jacint Verdaguer, poeta i prevere. Cruïlla, Barcelona 2003. Joan Torrent i Fàbregas. Jacint Verdaguer. Resum bio gràfic. Barcino, Barcelona 1977. — Mossèn Cinto a la Gleva. La gestació del drama verdaguerià. Barcino, Barcelona 1989. Ricard Torrents. A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions. Eumo/Universitat de Vic, Vic 1995a. — Verdaguer. Estudis i aproximacions. Eumo, Vic 1995b. — Verdaguer. Un poeta per a un poble. 3a ed. Eumo/ Universitat de Vic, Vic 2002. — Art, poder i religió. La Sagrada Família en Verdaguer i en Gaudí. Proa, Barcelona 2006. Maria Àngels Verdaguer. Jacint Verdaguer i els Jocs Flo—

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 109

rals de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona 2002a. Reviews Anuari Verdaguer. Philological Review of the Societat Verdaguer, published in collaboration with Eumo Editorial and the Chair Verdaguer of Literary Studies of the University of Vic. 15 volumes (since 2007). [The minutes of the six conferences on Verdaguer held up to 2005 are collected here] De Mossèn Cinto a Verdaguer. Dossier of the magazine L’Avenç (Barcelona), num. 270 (June 2002). En el centenari de la mort de Verdaguer. Dossier of the magazine Serra d’Or (Montserrat), num. 506 (February 2002). Jacint Verdaguer en el centenari de L’Atlàntida (1977). Barcelona: Christmas Publication of the Family Carulla-Font. Verdaguer (2002b). Monograph of the magazine Nexus (Barcelona), num. 29 (December 2002).

Notes and Bibliography [1] [2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

Renaixença: see note 7. «Cinto» is the popular hypocoristic for Jacint. The Catalan «mossèn» is given to secular priests, equivalent to Spanish or Italian padre, French abbé, or English father. Romanticism appeared late in Catalonia, as it did in Spain and in many other European countries. Paul Van Tieghem. Le romantisme dans la literature européenne. Albin Michel, París 1969, pp. 459-461. It was present from the 1820s to the 1880s. Modernism, the Catalan equivalent in the artistic field to Art Nouveau, Jugendstil, Modern Style, Style Liberty or Sezessionstil was a wide cultural current that reigned in Catalonia between the last decade of the 19th century and the first of the 20th (see note 6). The Carlist Wars had their origin in the dynastic split of the Borbon monarchists at the death of Ferdinand VII; there were three wars: the first one lasted from 1833 to 1840; the second, from 1846 to 1849; and the last, from 1872 to 1876. The three of them affected Catalonia seriously. The annual literary contest Jocs Florals (Flowery Games) of Barcelona were created in 1859. They were one of the main platforms for the diffusion and consolidation of the Renaixença (see following note), and an obligatory step for any writer who wished to acquire prominence in the Catalan literature of the Renaixença. The Renaixença was a politico-cultural movement developed in Catalonia during the second half of the 19th century with the aim to recover Catalan language and literature, that had been marginalized from public life since the establishment of the Bor-

[8] [9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

bons in Spain at the beginning of the 18th century. New political and social aims were in time added to the cultural, while some sections of the population moved from a regionalist to a nationalist stance. Literary authors played a decisive role: the romantics at the beginning of the century, the realists and naturalists in its last third. At the end of the century the movement began to weaken, coinciding with the emergence of Modernism. See note 5. The Borbon Restoration began with the coronation of Alphonse XII, and it is usually considered to end at the coming of age of his son Alphonse XIII (1902), although some historians think it finished at the end of the latter’s reign (1931). The Restoration followed the so-called Revolutionary sexennium (1868-1874), a troubled period that started with the deposition of the Borbon dynasty, followed by the instauration of a new dynasty (Amadeus I of Savoy), and ending with the First Republic (18731874). The reference is not only to Gaudí’s temple, but to a movement of Catholic devotion to the Holy Family that gave rise to a great number of publications, to which Verdaguer also contributed, especially with his trilogy Jesús infant. Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcià, edited by Ricard Torrents, 1995 (OCESV, 1); L’Atlàntida, edited by Pere Farrés (OCESV, 2), 2002; Montserrat I: Llegendari, cançons, odes, edited by Maur M. Boix and Ramon Pinyol (OCESV, 4, tom 1), 2004; Montserrat II: Llegenda de Montserrat, edited by Maur M. Boix (OCESV, 4, Book 2), 1997 [2nd printing: 2004]; Pàtria, edited by Ramon Pinyol (OCESV, 9), 2002; Sant Francesc, edited by Isidor Cònsul (OCESV, 15), 2001, and Barcelona. Textos per a un llibre, edited by Francesc Codina (OCESV, 38), 2006. If nothing is said to the contrary, all titles have been published in Barcelona: Aires del Montseny, Edicions de 1984, 2002; Al cel, Columna, 2003; L’Atlàntida, Quaderns Crema, 2002; Canigó, Quaderns Crema, 1995; En defensa pròpia, Tusquets, 2002; Flors del Calvari, Columna, 1995; Idil·lis i cants místics, Columna, 2005; Jovenívoles: poesies amatòries de joventut, Cabrera de Mar, Galerada, 2006; Montserrat. Llegendari, cançons, odes, Edicions de 1984, 2003, i Pàtria, Edicions de 1984, 2002. We quote only from the fist edition, although some of these titles have been reprinted. For the ensemble of his patriotic poetry, see Ramon Pinyol. “La poesia patriòtica de Verdaguer. Una aproximació”. In: Prenafeta, 2004, p. 59-78, and “Estudi introductory” in his edition of Pàtria (2002), quoted in note 11. Narcís Garolera based his Doctoral Dissertation on the critical edition and the study of this collec-

110 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tion; it was Published as Excursions i viatges in 3 volumes by Editorial Barcino, Barcelona, 19911992 (Biblioteca Verdagueriana 18, 19, 21). It keeps the original spelling with slight adaptations to the present norms. [15] There is a critical edition of the storytelling Works: Jacint Verdaguer. Rondalles, edited by Andreu Bosch i Rodoreda, Barcino, Biblioteca Verdagueriana, 20, Barcelona 1992. Published, like the book in the previous Note, in the spelling of the time with only a few regularizations.

Ramon Pinyol

[16] See also Ramon Pinyol. “La difusió internacional de Verdaguer”. In: Verdaguer, 2002 a, p.66-78. (There are Spanish and English editions, and Ramon Pinyol, Pere Quer. “Les traduccions al castellà de les obres de Verdaguer”. In: Anuari Verdaguer 2002, pp. 369-381. [17] Selected Poems by Jacint Verdaguer, bilingual edition, edited and translated from the Catalan by Ronald Puppo, with an Introduction by Ramon Pinyol i Torrents, The University of Chicago Press, Chicago and London 2007.

About the Author Ramon Pinyol i Torrents has a Ph.D. in Catalan Philology from the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). At present is a Lecturer at the University of Vic where he holds the Verdaguer Chair of Literary Studies. He is Vice-President of the Societat Verdaguer and a member of the editorial board of Anuari Verdaguer. He is the author of a great number of studies on contemporary Catalan literature, specialising in Verdaguer and in the history of translation in Catalonia.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 111-122 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.27 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century Enric Pujol*

Universitat Autònoma de Barcelona Received 12 September 2008 · Accepted 20 December 2008

Abstract In spite of being a historic constant and a characteristic phenomenon of the 20th century, the subject ‘exile’ is still little valued by contemporary historiography´. The civil war from 1936 to 1939 and the Francoist triumph provoked an exile without precedent in recent Catalonian history. This exile was decisive in the preservation of Catalan culture (persecuted by the Franco regime in Catalonia itself), as well as for the continuity of Catalan self-government, the ‘Generalitat of Catalonia’. It was also an extremely important platform for the democratic opposition to Francoism, although it lost its political weight around the nineteen sixties. At that time, though, new waves of exiles took place caused by the fight against the dictatorship, but they were in no way related to the scale of those from the civil war in the thirties. At the dictator’s death many people returned home, but the fragility of the democracy born from the political transition process brought new exiles. In order to know more in detail on such an important subject it is necessary to promote a culturally institutionalised process that makes possible its systematic study, and it is also necessary that the analysis of this phenomenon become a top priority aim of study for historiography and for all human sciences.

Key words: exile, historiography, Civil War from 1936-1939, Francoism, Second World War, anti-Francoism, democratic transition, cultural institutionalisation.

Historiographical Importance of the Phenomenon of Exiles* Exile, understood as migrations caused by political, ethnic, or religious persecution, are a constant in the history of humanity. Outstanding personalities and whole populations had to suffer exile at different times in either their remote or recent history. It is not surprising therefore that even in the most ancient texts exile plays a relevant role. In the Bible, for instance, it is not only prominent because of the exile of the Jewish people, but it is even considered comparable to the human condition itself. Adam and Eve were expelled from the garden of Eden, and humanity had to live an earthly life that was in fact a continuous exile from the initial paradise. According to this Judeo-Christian cosmic vision, by simply being human we were all exiled from the very beginning of history. In other religious views we also find the relevant presence of this phenomenon, although maybe not with such a central role. In certain cases it even appears as the historical genesis of these religions because their founders went through exile as

* Corresponding Author: Enric Pujol i Casademont. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Lletres. Edifici B. Campus de Bellaterra. 08193 Bellaterra, Catalonia, EU. E-mail: epujolc@gmail.com

a real or imagined experience. Let us recall – to mention only examples from three very different cultural worlds – the case of Buddha (who went into voluntary exile searching for a new spirituality), of Mahomet (who had to exile himself because of the fighting he had to do to impose the new religion), or of Quetzalcóatl (king and god of Mexico preColombus, who announced a return that never occurred). Besides the creators of religions, the list of historical personalities of all times and of different countries who experienced exile would be endless. But it has been in more recent times that this phenomenon has acquired unexpected dimensions. Never before the 20th century was any experience so extended due to the great political convulsions of the time: two world wars, huge revolutions such as the Soviet and the Chinese, de-colonizing processes that affected entire continents and made possible the emergence of new states, etc. We can state without exaggeration that being an exiled and experiencing exile have been essential circumstances that characterize contemporary times. In spite of this, very few historical synthesis of the 20th century deal with exile in a relevant way. This is a phenomenon that still deserves to be the object of a historiographical vindication. It occupies the place that a historical phenomenon on such a scale deserves only in the particular histories of a few countries. And it is often circumscribed to a particular exile (such as the one

112 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

of German and Central-European Jews), or to a very specific historical area (the impact of European exiles on North-American film industry, for instance).1 Catalonia and all the regions where Catalan is the spoken language have not been an exception to this general trend. In fact, exile has been a historic constant which at certain times acquired massive dimensions. During the 20th century a radical change took place because the Civil War from 1936 to 1939 gave rise to a massive exodus that had no precedent in our modern history. Nothing like it had been experienced before, neither in its quantity nor in its quality. We should probably have to go many centuries back to the great expulsions of Moriscos or Jews to find a similar exodus. Political circumstances derived from the eradication of Francoism explain the little attention it has received until very recently. Fortunately things have started to change.

Catalan Exiles in the Modern and Contemporary Times As previously said, exile is a constant in Catalan history. If we limit ourselves to the modern and contemporary periods we find a great number of exiles that, although they were related to very important events in our past, did not become part of collective memory. This is the case, for instance, of the exile from 1652 to 1661 in the wake of the Catalan Revolution of 1640 (the so-called Harvesters’ War, or War for the Separation from the Spanish Crown), which is only now beginning to be studied specifically. Some time ago the calculations fixed at some six-hundred the number of people exiled on that occasion, but today this figure has been greatly increased. Òscar Jané has stated that it exceeded the number of fifteen hundred, pointing to the fact that this figure is very significant because they were people from the leading elite.2 In fact it was an exile practically circumscribed to the old counties of Rosselló (Fr. Roussillon) and Cerdanya (grosso modo the present French department of Eastern Pyrenees), which as a consequence of the conflict fell into the hands of the French king.3 The exile in 1714 caused by the end of the War of Succession to the Spanish Crown is, due also to quite recent research, better known. There are already some monographies on this exile, such as that by Agustí Alcoberro, that has calculated that almost 30,000 people went into exile to places such as Vienna, Sicily, Naples, Sardinia, Milan, Flanders or Hungary (where the Catalan refugees founded a new Barcelona).4 It is obvious that exiles were abundant in the 19th century. The whole century was a kind of permanent civil war in which, depending on the political situation of each period, republicans, liberals, monarchists, absolutists, Car lists,5 and anarchists too (in the last decades of the century) had to go into exile. Great figures of the time had to emigrate, such as the author and historian Víctor Bala-

Enric Pujol

guer, the republican politician Abdó Terrades, or the Carlist leader Ramon Cabrera, to mention only three important figures with very different political options. Ramon Arnabat has estimated the number of exiled people from all these options put together as 40,000 Catalans who whether voluntarily or by force had to emigrate from the Principality of Catalonia during the century.6 At the beginning of the 20th century exiles began to multiply as a result of the colonial wars. Just by looking through the levy sheets of that time we realise that desertion was nothing exceptional, at least from those counties where ways to escape were available. For instance in the High Empordà (a maritime county bordering the French Republic) a remarkable number of those that were called up during the periods of warlike conflicts escaped either to France (most of them to the neighbour Catalan speaking counties) or to America.7 The Cuban and Philippines Wars, first, and the Morocco War, next, caused a not insignificant number of deserters who went into exile. The Morocco War provoked a considerable revolt as the Tragic Week of 1909, which in its turn was the cause of more exiles. Also the working class conflicts of the first third of the century, and the dictatorship of General Primo de Rivera (from 1923 to 1930) provoked a great number of exiled people which has not yet been precisely quantified; it affected in particular what are now known as political and intellectual «quadres» (leaders) from all over the Catalan Countries, as is witnessed by the great number of books (such as that by Francesc Madrid, Els exiliats de la dictadura. Reportatges i testimonis),8 mainly published during the nineteen-thirties, when the memory of that dictatorship was still very much alive. Some leaders built their stature in great measure precisely during that exile. This was the case of Joan Comorera, Bonaventura Durruti, Joaquim Maurín, Jaume Miravitlles and, above all, Francesc Macià (head of the short-lived Catalan Republic of 1931 and later first president of the modern Generalitat de Catalunya); in the wake of the international impact caused by the frustrated revolutionary attempt of Prats de Molló in 1926 (and his subsequent trial in Paris) he became a truly symbolic figure.9 High standing intellectuals of that time such as Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer or Vicent Blasco Ibáñez also emigrated, and from their new homes undertook a remarkable activity against the dictatorship. But no exile during the first decades of the 20th century nor any from those previously mentioned is comparable in magnitude with the one at the end of the civil war (1936-1939), which can be truly qualified as an exodus. The geographer Marc Aureli Vila, himself exiled, had no qualms in calling it by that name in his book Aportació a la terminologia geogràfica catalana; he uses it as an example of the term “exodus”.10 He writes: «On the population issue, the result in Catalonia after the 1936-1939 war was a huge exodus».

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

The Exile of 1936 The Civil War from 1936 to 1939 provoked two great series of exiles.11 At the beginning, in 1936, a great number of people (not known with precision) were forced to leave the Principality of Catalonia to escape from the reprisals that were let loose at the initiation of the war and of the revolutionary process that followed it. It seems that nothing similar, not even remotely so, happened in the Valencian Country, which also remained loyal to the republican regime. The situation was very complex in the Balearic Islands and in the Pitiüses: in Majorca (as in Eivissa (Sp. Ibiza) and Formentera) where the uprising of the Spanish nationalist military was successful, already in 1936 the exile was a republican one, whereas Minorca remained loyal to the republican cause.12 The main bulk of this exile, then, came from the Principality and had a clear anti-republican character; it was essentially made up of people from the right (many of them members of the political party Lliga Catalana –Catalan League–), employers, land owners, men of religion, who saw at that time their lives under threat. The figure varies between 20,000 and 30,000 people, although it could be higher (although, according to present estimations, not exceeding the figure of 50,000). The cases best documented are of those people that left by ship because there are lists where they can be counted (and it is possible besides to see how many of them were Catalan). Albert Manent has dedicated several studies to this theme and has broken down the figures as follows: «The French made an inventory of some 6,000 embarked people, and Italian ships carried some 4,000 people. There were also German and English ships taking some. To these we have to add the people who crossed the French border by land».13 Rubèn Doll has thoroughly analysed the case of the «Genoa Catalans», in particular leaders from the Lliga party who were able to escape thanks to the protection of the Government of the Generalitat that was initially surpassed by the revolutionary impulse of the first months.14 The study, then, of those who emigrated by land to the French State, a group that might be quite numerous, remains to be studied. But it has to be taken into account that this exile was in many cases very brief because it often was only a short passage through to the Francoist zone. This way of escape from one side of the fighting to the other through the French border, which lasted the whole war, has been little studied, and may probably only be studied through personal witnesses. Although we have politically characterized this 1936 exile from the Principality of Catalonia as one of right wing and religious people (because most of them belonged to these groups), the whole number of exiled was rather more complex. We find among them some very remarkable names that do not belong to the group of right wing people but who in a very short time gave their support to Franco. Among people who were explicitly right wing or conservative we find personalities such as Rafael

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 113

Patxot, (the Empordanese Maecenas, who escaped from the revolutionary process that started in 1936, but who from his Swiss exile was always very belligerent against Francoism), Cardinal Francesc Vidal i Barraquer (who refused to adhere to the Francoist cause and died in exile), Canon Carles Cardó (author of Histoire spirituelle des Espagnes, published in 1946, during his exile, a work very critical of the Spanish ecclesiastical hierarchy), or Josep Puig i Cadafalch (former president of the Mancomunity of Catalonia, one of the few Lliga leaders who did not sign the manifest in support of Franco). Besides these, in the group of fugitives there were also people who were manifestly republican and left wing, such as Ventura Gassol (poet and Culture Councillor of the Generalitat of Catalonia), Josep M. Espanya (Councillor of Interior of the Generalitat), Josep Dencàs (former Councillor of the Generalitat and leader of the party Estat Català), or Claudi Ametlla (former civil governor of Barcelona), many of whom had to escape precisely because of their involvement in saving the lives of people who were persecuted. And we should also consider another sub-group of people who simply wanted to escape war and revolution and keep themselves on the margins of the conflict, without throwing their lot with either side. This attitude was clear in the case of the author Carles Soldevila, who managed to be sent to Paris in a theoretical delegation from the Generalitat, but who in fact tried to maintain a position au dessus de la mêlée. His behaviour provoked an (epistolary) clash with his brother, the historian and also author Ferran Soldevila, who stayed in Barcelona and gave full support to the cause of the republican Generalitat.

The Great Republican Exodus of 1939 But the first exile of 1936 is in no way comparable to the magnitude of the republican exile of 1939.15 Let us emphasize: the latter has no precedents in our modern history. We are talking about hundreds of thousands of people who at first were affected. From the almost 500,000 people who crossed the border of the French Republic during the last days of January and the first days of February, the estimate is that more than 200,000 of them were Catalan, Valencian and Majorcan.16 The percentage is very high because this great exodus occurred directly in the wake of the collapse of the Catalan front, while Madrid and Valencia still resisted for a few more weeks; this is why in March 1939 there was still another exile of a few thousands from Valencia who left by sea or by air for Algeria. The great exodus of January and February did not affect just the soldiers, but also a great mass of the civil population. Contemporarily to the events, the author and historian Antoni Rovira i Virgili wrote the great chronicle of this massive retreat: Els darrers dies de la Catalunya republicana (The Last Days of Republican Catalonia), published in Buenos Aires in 1940. An eye witness of that tragic event, the author intended to show «the Catalan

114 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Figure 1. The photography of this man and his lame daughter in Coll d’Ares, Catalonia (1939) was published by L’Illustration and it became the symbol of the tragic Republican exodus.

exodus seen through a soul».17 Many other written witnesses from that flight were published later, whether as factual chronicle or under recreated novel form, written by relevant men and women authors. Among those that wrote their texts contemporarily with the events but took many years to publish them, we have to mention Artur Bladé i Desumvila, author of L’exiliada (The Exiled Woman, 1976), and the previously mentioned Ferran Soldevila who in his Dietaris de l’exili i del retorn (Diaries of Exile and of the Return, 2000) described the impression made on him by that massive flight: that of a carnival parade with even the presence abundance of the curious, disguises and masks: «all the masks of fatigue and abandonment, disappointment and despair».18 Many people returned during the same year 1939; at the end of the year the total figure of exiled was slightly above 200,000, more than 70,000 of whom were Catalan. In spite of this large fall in numbers in relation to the initial months, we are talking of extraordinary, unusual figures. And to this quantitative evaluation must be added a qualitative one: the political representatives of a whole people went into exile, accompanied by the cream of Catalan intellegencia of that time. Names such as those of the linguists Pompeu Fabra and Joan Coromines, the writer Mercè Rodoreda, the musician Pau Casals, the poets Carles Riba and Agustí Bartra, the geograph Pau Vila, the archaeologist Pere Bosch Gimpera, the scholar Lluís Nicolau d’Olwer, and many others of first magnitude prove the high standing of this collective. During the republican period the Generalitat had inaugurated a process of recovery of the autochthonous political institutions that was expected to spread to all the other Catalan lands of the Spanish State, which came to nothing because of the defeat in the war. In the same way, the process of cultural and political recovery (and its corresponding institutionalisation) also came to nothing; from the beginning

Enric Pujol

of the century it had spread with renewed vitality throughout the Catalan speaking zone from Fraga to Maó (Sp. Mahón) and from Salses to Guardamar, transcending all provincial and state boundaries. Politically, the result of the war and the establishment of the dictatorial regime of General Franco implied the total extinction of all kinds of autochthonous political power in the Catalan territory, a power that was not going to be restored until almost forty years later, with the dictator’s death. In the cultural and linguistic aspects the consequences were equally dreadful. At the start, the Francoist regime initiated an authentic cultural genocide that did not succeed because it met with popular resistance. During the whole dictatorial period the Catalan language and culture were subject to all types of restrictions, having no public recognition nor any legal protection. In this repressive context, exile was maintained as an (extraterritorial) space of political, cultural and linguistic survival. The Generalitat of Catalonia succeeded in continuing to be a political referent in spite of the abduction (in France) and execution (in Barcelona) of its president, Lluís Companys, in 1940. Also, particularly in the first decades, Catalan publishing flourished in exile, when it was either forbidden or subject to restrictions that made impossible any normal development in Catalonia itself.19 The human avalanche of refugees who entered the French Republic at the beginning of 1939 had to be settled at first in improvised concentration camps set up particu-

Figure 2. Republican exodus. Commemorative statue in La Vajol, Catalonia, inspired by the photography in Figure 1.

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 115

Figure 3. Republican refugees in a French concentration camp (1939).

larly in Northern Catalonia, near the border (Argelers, Sant Cebrià, Cotlliure, El Barcarès…), but also a little farther, in other zones of Southern France, such Occitania as in Gurs, Bram, Set-Fonts, or Agde (called «the Catalans’ camp»).20 The minimal conditions for life were non-existent: this explains the high mortality that prevailed: the French authorities estimated it in almost 15,000 victims, but some present day scholars raise this figure to 50,000.21 There are also numerous very poignant literary and drawing witnesses of life in these camps. Among the former we should mention Crist de 200,000 braços by Agustí Bartra, and the moving Cartes des dels camps de concentració by Pere Vives i Clavé.22 Among the plastic arts, we have to mention the extraordinary drawings by Josep Bartolí, the enthralling shapes by Josep Franch Clapers, and the revealing photographs by Agustí Centelles.23 The internment of men, women and children in the camps was initially a provisional solution, expecting to settle them under better conditions, or to be able to return them to the Spanish state. Many of these camps, especially those near the border, in Northern Catalonia, became empty in the summer of 1939 due to the great number of people who returned (many of them by force) at that time. The beginning of the Second World War in September 1939 filled them again. Although the main initial receiver of the mass of refu-

gees from the Civil War was, as previously said, the French Republic, other destinations such as México, Chile, Northern Africa, the USSR, Andorra, Great Britain and, in a smaller measure, other European countries, received refugees from the very beginning. The possibility to embark for the Americas was perceived by the Republican exiles as a liberation, both for those who emigrated before the World War as for those who left the country when the war had already started. México in the first place, The Dominican Republic, and in a clandestine way Chile, were the countries that from the very beginning more openly accepted and collaborated in the evacuation of political refugees. From April 1939 to 1948 México gave shelter to 21,750 refugees, 20% of them Catalan. Some 3,500 went to the Dominican Republic in 1939. Argentina and Colombia also accepted them although in smaller numbers. Because during the retreat, in the town of Figueres, the Generalitat had to deliver to the central Government its funds, the Catalan Government did not have the economic resources to finance those journeys. That is why it had to ask for help from two politically opposed organizations that were in charge of organizing the expeditions: SERE (Evacuation Service of Spanish Republicans) and JARE (Board of Assistance to Spanish Republicans). The names of the ships that carried the refugees to America became legendary in the memory of the republican exile. The Sinaia (1939), Flandre (1939), Ipanema (1939 and 1940),

116 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Mexique (1939), Cuba (1940), Quanza (1941), and Nyassa (1942) went to México. The Winnipeg (1939) went to Chile. The Flandre (1939), Salle (1939 and 1940), and Cuba (1940) went to Santo Domingo. During the World War the journey became much more dangerous because of the German navy. The ship Formosa found herself involved in the battle of Río de la Plata, near Montevideo (Uruguay), in which the German battleship Graf Spee was sunk.

The Participation of the Exiled in the Second World War The outbreak of the Second World War in September 1939 and the occupation of France by the Nazis had extraordinary consequences for the refugees. In the new war situation, a great majority returned to Franco’s Spain; they were driven by their difficult situation in the camps, by the pressure of French authorities, and by the hope (which proved vain) that the Francoists would keep their promises of not exerting any repression against them. As we have seen, a small part could emigrate to the Americas, but the great majority of the exiled stayed in Europe, particularly in France, in spite of the surrounding dangers. The fact that a great majority of the republican refugees who stayed on the continent during the war belonged to left-wing parties and to democratic movements provoked their decided collective siding with the Allies. This stance was also stimulated by General Franco’s attitude in favour of the Axis forces, which became evident in his sending the Spanish Blue Division to the Russian front, or in the very persecution suffered by the exiled in the territories controlled by the Nazis. In this sense, we have to mention again for its symbolic value the illegal arrest in France of Lluís Companys by the Gestapo, who delivered him to Franco to be shot in Barcelona in 1940.24 The participation of the republican exiled in the French resistance against the Nazi occupation as well as in the troops of Free France was remarkable, although until recently it has not began to be recognized. Also the participation of Catalan republicans within the British and Soviet armies was relevant; some of them have left us the record of their experience. This is the case of Sebastià Piera who described his personal experience in the Soviet army in his book El soldat de Pandora.25 Or the case of Joan Pujol, Garbo, the double spy who, working for the British, played a decisive role in the success of the landing at Normandy.26 Many died in combat. A collective tribute that was not acknowledged at the end of the Second World War. The number of republican victims in the Nazi Holocaust was also remarkable. The total figure of exiled people that were interned in extermination camps was almost nine thousand, two thousand of them Catalan.27 Some remarkable fruits of this were the Catalan witness to such horror, among them the book K.L.Reich by Joaquim Amat-

Enric Pujol

Piniella. This work, written a few months after leaving the camp, but not published until 1963, is a harrowing dramatic account comparable to those by Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész or Jean Améry (Hans Mayer). As striking witness, it is also worth mentioning the series of pictures issued from the laboratory of the SS in the extermination camp and kept by the Amical of Mathausen. Photographic prints and negatives were preserved because some of the prisoners, such as Francesc Boix, who worked as photographers, risked their own lives by stealthily taking them away from the premises.28 Boix, author of some of these pictures, took also part in the trials of the Nazis in Nuremberg at the end of the war, and his testament, with the witness of the pictures that were shown, was decisive to clarify the true character of those places as extermination camps.29 During the world conflict, the Generalitat of Catalonia was able to maintain an institutional continuity because at the death of Lluís Companys, Josep Irla, who lived in the French Republic, was appointed the new president of the Catalan Government. But in that same year a National Council was designated in London under the presidency of Carles Pi i Sunyer, with Josep M. Batista i Roca acting as secretary; they wanted to be able to act politically more effectively and to keep a close relationship with the Catalan exile communities in the Americas. In 1945, when France was liberated, the London Council dissolved itself and president Irla appointed a new government with the hope that the victory of the Allies would inevitably produce the fall of General Franco’s dictatorship. This belief was shared by the huge majority of exiled who were convinced that the anti-Nazi and anti-Fascist militancy would be acknowledged by the winners, who were in theory defenders of democracy. Reality, though, was quite different.

The Great Disappointment There certainly was a formal condemnation of the Francoist regime by the new born United Nations Organization, set up in San Francisco in June 1945, but this measure and all the other boycott measures that were later adopted did not help to end the dictatorial regime. The end of the Second World War initiated a new period of radical confrontation between the old allies, and divided the world into two great areas of influence, led by the USA and the USSR respectively. In this new context Franco (who was politically very weak) behaved as a docile ally to the interests of the Atlanticist block, and this ensured his survival in power thanks basically to the support of Britain and the United States. No need to say that this was the great disappointment of the exiled who had been sustained through the war years by the hope in the fall of the dictatorship at the end of the conflict. This new reality provoked different reactions. A few tried armed struggle (especially from liberated France) as one way to over-

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

throw the dictatorship; communists led an attempt to occupy the Vall d’Aran that failed catastrophically and forced them to a radical reconsideration of their strategy on a medium term, whereas the anarchists multiplied their sabotage until well into the sixties. The strictly political pressure by the rest of democratic, basically republican, parties proved also to be sterile.30 There were also some personal stances that received international attention. This was the case of musician Pau Casals who during a concert tour in Great Britain in 1945 declared he had decided not to play again in that country (as he had previously decided not to do in Hitler’s Germany) due to the connivance of the British government with Franco’s dictatorship. The consolidation of Franco’s power and, as a consequence, the prospect of a long exile caused many of these exiles to decide to return. There was therefore a significant decrease in the number of exiled, although the figure has not been quantified. But at the same time there was an increase in the number of those exiled derived from the reunification of families that occurred at the end of the war. This phenomenon has been very little studied up to now; we know about it thanks to the existence of many personal witnesses.31 Some of these witnesses are oral, but there are also written ones, such as that of the autobiographical novel by M.Àngels Vayreda, Encara no sé com sóc.32 In this narration the author tells us her life wanderings which took her from Catalonia (where she had entered illegally coming from the French Republic, where her family had emigrated to during the 1939 retreat) to Cuba and México to meet her husband again. Another phenomenon resulting from the end of the world war as well as from the re-establishment of communications and international transport affected the world of exile: the numerous displacements that took place. Many people returned from the Americas to Europe (and vice versa), and many changed from one country to another. Focussing only on the Americas, many countries such as Cuba and Venezuela which had not previously opened their doors to refugees, now allowed their entrance. The Catalan presence was very high in Venezuela: they were the majority of the 20,000 republican refugees that established themselves there at that time. Also in the strictly political arena, the survival of the Franco regime required the democratic opposition to make a very serious strategic rethink. Action within the country began to be privileged, in spite of the fact that the political direction and the propaganda apparatus remained, for obvious reasons, abroad. Even the Generalitat suffered a substantial mutation. The government formed in 1945 was dissolved in 1948, and none other was appointed. Old and ill president Irla resigned, and in 1954 Josep Tarradellas was elected; he led a one-man, little operative Generalitat but with a great symbolic significance that in 1977 played a politically decisive role in the process of liquidation of the dictatorship.33 Although on a strictly political dimension exile lost a

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 117

considerable part of the leadership that it had held until then, its weight in the cultural dimension continued to be remarkable until well into the sixties. It was not for nothing that exile enjoyed a freedom of expression never imagined in the Catalonia subject to Francoism.; this is why the exiled were more directly influenced by the new philosophic, aesthetic, and cultural currents emerging from the ruins of the Second World War, without the censorship and the restrictions imposed by the Francoist regime. Outstanding intellectuals from the interior were interested in establishing close contact with exiled personalities, and these contacts proved very fruitful. This was the case of the great historian Jaume Vicens i Vives who around 1954 established an interesting epistolary relationship with Josep Ferrater i Móra, who convinced him to incorporate in the second edition of his famous Notícia de Cata lunya (Information on Catalonia, 1960) some of the conclusions from his (Ferrater’s) own book Les formes de la vida catalana (The Forms of Catalan Life), published in Santiago de Chile in 1944.34 Even more important was the influence that some outstanding representatives of the exiled intellectuality (especially Vicenç Riera i Llorca) exerted by means of their letters on Joan Fuster, a great referent during the sixties and seventies, and the creator of the concept «Catalan Countries».35

The New Exiles of Anti-Francoism Beginning in the sixties, the growing organization of the anti-Francoist opposition inside the country provoked a new wave of political exiles that had no direct link to the twenty years prior exodus of 1939. The anti-Francoist dynamics of the sixties and seventies forced people from very different social sectors (trade-unionists, political militants, student leaders, intellectuals, even men of religion) to leave the country to escape repression.36 One of the most significant cases showing the emergence of deep contradictions inside the dictatorial regime was that of the abbot of the monastery of Montserrat, Aureli M. Escarré, who in a declaration to the French newspaper Le Monde in November 1963 criticised the Franco regime, causing his forced removal in 1965 to the Benedictine monastery of Viboldone, near Milan (Italy). His declaration had an extraordinary transcendence. At the individual level, it showed the political evolution of an outstanding personality who had initially been close to the regime and who had evolved towards public criticism. But it was still more significant from a collective perspective, since it revealed the existence of a deep and growing dissatisfaction among important sectors of the Catalan Church who perceived the flagrant contradiction between the profession of the regime and its practice against human rights and against the right to existence of the Catalan Nation. The anti-Francoist stance of one sector of the Catalan Church meant a radical change in the political logic established in the wake of the Civil War. As a matter of fact, this profound mutation of

118 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

the political parameters derived from the civil confrontation was also stimulated by some important organizations of the anti-Francoist opposition. In concordance with this, many sectors opted for giving up the logic of armed confrontation , although this continued to be followed by others, especially by the anarchist movement which had some legendary figures such as Quico Sabaté (who was shot in 1960 in Sant Celoni), and Ramon Vila, Caracremada (killed in 1963 by the Guardia Civil, in Castellnou de Ba ges). What prevailed was what was then called «the fight of the masses», involving many organizational changes during these two decades. The formation of unitary agencies was stimulated (such as the Assembly of Catalonia, that headed the Catalan democratic opposition from 1971), the emergency of new forms of trade union fighting (with the constitution in 1964 of Comissions Obreres ), the reorganization of the student movement (with the creation in 1966, during an assembly in the Franciscan (Caputxins) convent in Sarrià, of the Sindicat Democràtic d’Estudiants), or the implication of intellectual and professional sectors in the anti-Francoist fight (in 1970 they took refuge in Montserrat protesting against the court-martialling of ETA militants).37 Of course, the new exiles from the anti-Francoist fight could take advantage of the supportive structures of those exiled previously, many of whom were still expatriates even if many others had returned. Most of them were exiled in Europe, with France as one of the great bases for their operations. The closeness of the two countries made easy the clandestine entry of people and propaganda material. The leaders of the most relevant parties, as well as the Generalitat, were established in France, which allowed the reception and emission of instructions and news otherwise obstructed by the rigid Francoist censorship. Although France played this pre-eminent role in the antidictatorial fight, other countries played also a role no less significant. That was the case of some of the so-called “Eastern Countries”; they were inside the Soviet orbit, and welcomed in particular communist militants, although in the wake of the Soviet invasion of Czechoslovakia in 1968 a rift started to grow between Moscow and the main Catalan and Spanish communist organizations, which became an irreversible break in the second half of the seventies. Besides the Soviet Union we should mention the German Democratic Republic (with important nuclei in Berlin and Leipzig), Czechoslovakia, Poland, and above all Romania, where the radio popularly known as “Radio Pirenaica” (Radio España Independiente), linked to the PCE-PSUC, had its base. In Western Europe, besides the important nuclei established in Switzerland and Belgium, other countries such as the United Kingdom, the German Federal Republic, Sweden, Andorra, and especially Italy, played a very relevant role in antiFrancoist solidarity, also welcomed Catalan exiles. International solidarity (from the peoples rather than from the governments) was one of the essential pillars to sustain the exiles during so many years; the other pillar was the

Enric Pujol

stubbornness of the exiles themselves. This double strength made of exile a nightmare for the dictator who was forced never to cross the frontiers of his own state. The Americas that had had such importance during the exile of 1939, now also played a symbolic role in welcoming some relevant personalities, such as the singer Joan Manuel Serrat. In 1975, while Serrat was on a professional tour around Central and South America, the dictator (in pre-agonic phase) signed death sentences for five anti-Francoist activists from ETA and the Marxist-Leninist group FRAP; this provoked a series of massive demonstrations of protest in France, Italy, Germany, Switzerland, Portugal and other European capitals. In Mexico, Serrat made a public declaration against the death penalty and against the dictatorial regime, which caused the prohibition of his return and the broadcasting of his music on all the media of the Spanish State. In the same year 1975, just after the executions, Franco was hospitalized and died after a long agony on the 20th November.

After the Francoist Dictatorship, and Fragile Democracy The dictator’s death in itself did not imply the end of dictatorship. The confluence of popular pressure with those sectors of the regime who wished a democratic transformation, made possible a compromise solution that brought about the liquidation of Francoism. This process, known as «the Transition», lasted for some years and was not an easy one: it took the toll of some victims and implied important renunciations from the democratic forces, with repercussions in the configuration of the new regime. Among the renunciations that hurt the exiled most was the fact of not achieving a full amnesty and, above all, of not questioning the monarchy of Juan Carlos I (appointed as successor by Franco himself), renouncing thereby to the institution of a republican regime. Although the exile celebrated the dictator’s death as a moment of great joy, it also followed with great attention and preoccupation the whole process. While (starting in 1976, with the Law of political reform) a fragile democracy was being consolidated and the main political parties and trade unions were legalized, the return (especially in 1977) of outstanding leaders began to grow; this was the case of the anarchist leader of the CNT, Frederica Montseny, or the communist leader of the old UGT, Rafael Vidiella. That was related to the legalization, in 1977, at the time of the celebration of the first legislative elections, of practically all democratic political parties, except Esquerra Republicana de Catalunya due to its explicit republicanism and its implicit independentism. From all returns of the exiled, the most politically momentous was that of Josep Tarradellas, exiled president of the Generalitat of Catalonia, because it implied the legal restoration of the Catalan government. The demand for the re-establishment of an autonomous Catalan Government with powers and a legal framework (a

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

Statute of Autonomy) similar to that obtained before the war was a central claim of the Catalan democratic forces. But not all of them agreed on the legal recognition of Josep Tarradellas as the legitimate representative of that institution (that he had managed to keep alive during exile, even if reduced to a single-person presidency).38 As a consequence, his return was surrounded by political controversy, but also by an unprecedented popular mobilization. A mass demonstration took place in Barcelona on September 11th, 1977, that gathered together almost a million people in favour of self-government. A fortnight later, a royal decree re-established the provisional Generalitat under the presidency of Tarradellas. And on October, 23rd of that same year the president returned to Barcelona and from the balcony of the Palace of the Generalitat addressed the crowd with words that have become famous: «Citizens of Catalonia, I am back». His return was the return of selfgovernment. The Generalitat of Catalonia and the Basque Government were the only institutions legitimized by the republican regime of the thirties that were restored after the dictatorship. The Spanish Republic itself, that had managed to survive in exile during all the Franco years, was dissolved during this period of transition towards democracy, lacking the political support of the majority democratic parties that were committed to their agreements with the reformist sectors of Francoism. The democratic limitations derived from the Transition caused some exiled to decide not to return because of their disagreement with that process. Others did not return simply because they (or their families) were already rooted in their new countries. We can therefore speak of a prolongation sine die of an exile that in some cases began in the distant 1939. These democratic limitations of the process provoked a series of contradictions that on its turn caused new exiles, although now from an already established democracy internationally recognized, even if still very fragile.39 The restrictions to the freedom of expression were grave, particularly in the first years, affecting not only the criticism of the monarchy but also those addressed to the army which acted as a guardian of the whole process. In 1977 the theatre group Els Joglars produced La Torna,40 a play denouncing the fact that the execution of the anti-francoist militant Salvador Puig Antich (occurred in 1974, causing a great social commotion) had been masked under the appearance of a capital offence. The military authorities forced the suppression of the show and set up a war council against the leaders of the drama group, some of whom fled the country. This was quite revealing of the leading role of the military as agents of contention against the democratic and popular demands during the transition years. Their desire to control became even more explicit in 1981 with the frustrated attempt of a military coup, which marked the end to their political intervention. There were also critics against the slowness of democratic consolidation among those that had been in the Catalan anti-Francoist opposition. Certain sectors of the Libertarian movement who were in favour of direct action

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 119

have continued their activity until recently, which has caused new imprisonments and exiles, affecting certainly a very limited number of people. Another political current very critical of the regime that was born at the end of the transition process was that in favour of independence. It was not for nothing that the new Spanish democratic regime did not recognize the right to self-determination, in spite of the fact that this had been a very generalized demand among the Catalan parties; even the most important unitary organism from the transition period, the Assembly of Catalonia, had adopted it as one of its main claims. Although it was the first time since the 18th century that all Catalan territories of the Spanish State had the possibility of an autonomous government and a statuary framework (the Principality of Catalonia in 1979, the Valencian Country in 1982, and the Balearic Islands and the Pitiüses in 1983), almost at once the limits of these institutions were felt, and the attempts by the Spanish Government to curtail the most important autonomic powers were also very soon perceived. This gave rise in the eighties to a remarkable growth in numbers and in complexity of the independist movement. On the one hand it took forms of a peaceful and democratic character, such as La Crida (The Call) (a group founded in 1981 and dissolved in 1993), Nacionalistes d’Esquerra (Nationalists of the Left) (a group founded in 1979 and dissolved in 1986), or later, around 1989, ERC (the historic party of the Catalan left that in its XVI Congress adopted the fight for independence as its defining political target). But on the other hand it gave rise to radical groups, some of them centred on the political fight, such as Moviment de Defensa de la Terra (Movement for the Defence of the Land) (founded in 1984), and other centred on the armed fight, such as Terra Lliure (Free Land) (formed in 1979 and practically dissolved at the beginning of the nineties). The latter suffered the police repression that produced new exiles who took refuge mainly in the French State. The total figure of the independentists that were persecuted has been estimated in almost a thousand from 1974 to 1994, but apparently the number of exiled were only a very small part of them.41

Contemporary Exiles in Catalan Lands In the same way that the ensemble of Catalan territories have produced very significant exiles during the contemporary times, they have also served as a place of shelter. In this sense, Northern Catalonia (the present French department of Eastern Pyrenees) is a special case, a long time privileged sanctuary for the Catalans from South of the Pyrenees. Considering only the 20th century, it welcomed at the beginning deserters from the colonial wars, and at the end it welcomes political refugees from the re-establishment of democracy after the Francoist times. But it was in the exile of 1939 when this territory played a central role. Until now the dominant trend for most historians

120 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

and social analysts has been to study the phenomenon from the perspective of those Catalans that left, not from the perspective of the Northern Catalans who received that human avalanche.42 This exodus had very important consequences in that area, consequences that continued far beyond the initial years (when the refugees were secluded in newly set up concentration camps). The demographic consequences were very important and are still perceptible today. Although their number is not yet known with precision, there is a significant amount of population today resulting from the republican retreat; this helps to explain the persistence in memory of that event, still remembered today with a surprising vehemence. Because of the official neutrality during the first and second World Wars, the ensemble of Catalan territories assigned to the Spanish State were a shelter for many people. As they were a shelter too during the Civil War of 1936-1939. As the historian Joan Serrallonga has been able to prove, during the whole conflict, but especially at its end, the republican Generalitat welcomed almost 600,000 people who fled from the zones occupied by Franco (people from Majorca, the Basque Country, Aragon…).43 Another researcher, Francesc Bonamusa, has observed that if we compare the number of refugee or displaced population that the Principality of Catalonia welcomed at the beginning of 1939, with the figures from the ten countries that at the beginning of the year 2000 occupied first places in the number of refugees in the world ranking, only Afghanistan (with 758,600) and Sri Lanka (with 706,500) surpassed it in absolute figures. Catalonia’s figures are ahead of those from Azerbaidzhan (572,500), Colombia (525,000), Bosnia and Herzegovina (518,300), Russia (490,700), Eritrea (366,800), or Sierra Leone (300,000).44 During the Second World War, the Northern Catalan territories (including Andorra) were a key zone for the series of escapes of Allied soldiers and air pilots (where the actions in Andorra by Francesc Viadiu were outstanding), as well as for the networks such as the Varian Fry (the Emergency Rescue Committee),45 that made possible the evacuation from the war in Europe of Jews and other persecuted people. But not all the fugitives of that conflict came through safely. Some died during their flight and rest in Catalan land, as is the case of the author Walter Benjamin buried in Portbou. Although some cases are known, we have no data about those who belonged to the other side of the world conflict (Germans, Italians, and their allies) and found refuge in the Catalan Countries.46 More recently, in the seventies, when the Francoist regime started to decay and several dictatorial regimes took power in Central and South America (such as Chile (1973), Uruguay (1975), Argentina (1976)), a very remarkable number of political exiled from those countries as well as from other Latin American countries suffering from political violence (such as Colombia or Perú), or from previous dictatorships (such as Brazil, from 1964), came to stay in the Catalan territories. Some outstanding

Enric Pujol

cultural personalities came among this group of exiled: above all, writers, such as Gabriel García Márquez or Mario Vargas Llosa, or filmmakers such as Glauber Rocha. They made Barcelona the Latin American cultural capital, the promoter of the so-called «Latin American boom» and of bold film projects within the militant political cinema of that time. Finally, we should also consider a series of exiles that affected a relatively small part of the territory, as was the case of Alacant (Sp.Alicante) that at the beginning of the sixties, in the wake of the Algerian decolonizing process, received a large group of pieds-noirs, calculated in some 28,000 people, which meant a 20% population increase. Since many of them were originally from the Valencian Country we can see this phenomenon, at least in part, as a kind of away and return emigration.

Colophon: an Imperative Institutionalisation Due to the importance of the phenomenon of exile in Catalan and universal contemporary history, it is necessary to bring about numerous works and studies to fill the still existing gaps (some of them pointed to in the present article), as well as to collect those oral testimonies that can still be useful for the construction of history. In order to make this possible, we need the creation of specific organisms dedicated to the research and to the preservation of the memory of this central phenomenon of our recent history. Some steps have already been taken in this direction, such as the Museum of Exile in La Jonquera.47 But even more, it would be convenient that this phenomenon (linked, of course, to the general phenomenon of migrations)48 could become a powerful research line for historiography as well as for all Catalan social sciences. Our historical experience in this field could be very useful in the present globalising world in which the massive migrations of people (including those caused by political, religious or ethnic persecution) are not a hindrance from the past but a painful reality and, sadly enough, also a more than probable expectation for the future. In this sense, it could be said about contemporary exiles what Imre Kertész said of Auschwitz: «When I think on Auschwitz I have the probably paradoxical impression that I am thinking of the future rather than of the past».49

Notes and Bibliography [1]

Neverheless it has been lately the object of very relevant studies and reflections, such as, for instance, those by Enzo Traverso. La pensée dispersée. Figures de l’exil judéo-allemand. Léo Scheer, Paris 2004, or Edward W. Said. “Reflexions on Exile”. In: Reflexions on Exile and Other Literary and Cultural Essays. Granta, London 2001.

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

[2]

[3] [4] [5] [6]

[7] [8] [9] [10] [11]

[12]

[13] [14]

[15]

[16]

Òscar Jané. “Ideologia política i catalanitat a l’empara de França al segle xvii”. In: J. Renyer, E. Pujol (Eds.). Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014. Pòrtic, Barcelona 2007, p. 61. Also by Òscar Jané. Catalunya i França al segle xvii. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna. Afers, Catarroja-Barcelona 2006. Agustí Alcoberro. L’exili austriacista 1713-1747. Fundació Noguera, Barcelona 2003. Carlists: traditionalist followers since 1833 of the dynastic branch opposed to the reigning one. Ramon Arnabat. “Catalunya, país d’exilis (segle xix). Exilis catalans en el segle de les sis guerres”. In: Josep M. Solé i Sabater (Ed.). L’exili, vol 6, from La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Edicions 62, Barcelona 2007, pp. 17-19. We have to point that this figure refers only to the Principality of Catalonia and does not include the Valencian Country, very affected also by the century’s conflicts. See the draft expedients of the High Empordanese municipalities. County Archives of the High Empordà (ACAE). Francesc Madrid. Els exiliats de la dictadura. Reportatges i testimonis. Antonio López, Llibreter, Barcelona 1930. Agustí Colomines (Ed.). La Catalunya rebel. El procés a Francesc Macià i als protagonistes de Prats de Molló. Símbol, Barcelona 2003. Marc Aureli Vila. Aportació a la terminologia geogràfica catalana. Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1998. Two recent books take an updated stock on this question, both published by the Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, and edited by Enric Pujol. L’exili català del 1936-39. Un balanç, 2003 and L’exili català del 1936-39. Noves aportacions, 2006. See Manuel Santana. “L’exili dels mallorquins”, and Antoni Marimon. “Exiliats i refugiats de les Pitiüses i de Menorca”. In: L’exili català... (2003), pp. 113-131 i 133-142, respectively. Enric Pujol. “Albert Manent o la memòria de l’exili”. In: L’exili català... (2003), p. 231. Rubèn Doll. Els catalans de Gènova: història de l’èxode i adhesió d’una classe dirigent en temps de guerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2003. An updated panoramic vision is found in Felip Solé i Enric Pujol. Exilis. Angle, Barcelona 2007. Based on a television series with the same title and produced by Televisió de Catalunya. There are also syntehes by Joan Villaroya. 1939, derrota i exili. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000, i Deste rrats. L’exili català de 1939. Base, Barcelona 2002. See the data in Jordi Gaitx. “Orígens socials i polítics de l’exili català de 1939”. In: L’exili català... (2006), pp. 21-39. We have previously mentioned two indis-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 121

[17] [18]

[19]

[20] [21]

[22]

[23] [24] [25] [26] [27] [28] [29] [30]

pensable articles on the Balearic exile; on the Valencian exile, see: Santi Cortés. “Els exiliats valencia nistes”. In: L’exili català... (2003), pp. 143-152. Antoni Rovira i Virgili. Els darrers dies de la Cata lunya republicana. Curial, Barcelona 1976, p. 7. The work by Bladé has been recently reprinted by Cossetània edicions, Valls 2006, and the book by Soldevila by Edicions 3i4, València 2000 (the quote is from p. 413). The main synthesis is still that by d’Albert Manent. La literatura catalana a l’exili. Curial, Barcelona 1989. Julià Guillamon organized in 2005 the exhibition “Literatures de l’exili” in the Centre de Cultura Contemporània de Barcelona and has written many articles on the subject. Maria Llombart published her doctoral dissertation Les exiliés catalans en France: Histoire d’une résistance culturelle (19391959), at the University of Paris (Vincennes-SaintDenis), in 2006. On periodicals, it is essential the book by Robert Surroca. Premsa Catalana de l’exili i de l’emigració (1861-1976). Generalitat de Catalunya, Barcelona 2004. Daniel Díaz Esculies. Entre filferrades. Un aspecte de la l’emigració republicana dels Països Catalans (1939-1945). La Magrana, Barcelona 1993. David Tormo. “Els camps refugiats a la Catalunya nord”. In: J. M. Solé Sabaté (Ed.). La guerra civil a Catalunya. Vol. iv, Edicions 62, Barcelona 2005, p. 211. Bartra’s work has been reprinted in Narrativa catalana de l’exili, edited by Julià Guillamon, Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors, Barcelona 2005. Vives’ letters were published by Edicions 62, Barcelona 1980 (2nd ed.), edited by Francesc Vallverdú. A permanent exhibition of these productions can be found in the Museu de l’Exili in La Jonquera (Empordà, Catalunya). Josep Benet. El president Companys, afusellat. Edicions 62, Barcelona 2005. Ricard Vinyes. El soldat de Pandora. Una biografia del segle xx. Proa, Barcelona 1999 (2a ed.). Daniel Arasa. Els catalans de Churchill. Curial, Barcelona 1990. Benito Bermejo i Sandra Checa. Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Ministerio de Cultura, Madrid 2006. Rosa Toran i Margarida Sala. Mathausen. Crònica gràfica d’un camp de concentració. Museu d’Història de Catalunya, Viena Edicions, Barcelona 2002. Benito Bermejo. Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen. La Magrana, Barcelona 2002. Besides the previously mentioned L’exili català. Noves aportacions (2006), on the stance and evolution of the different Catalan political parties, see Daniel Díaz Esculies. El catalanisme polític a l’exili (1939-1959). La Magrana, Barcelona 1991, and the books by Víctor Castells, Nacionalisme

122 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[31] [32] [33] [34] [35]

[36]

[37]

[38]

català a l’exili (1939-1946). Rafael Dalmau, Barcelona 2005, and El Consell Nacional Català. CNC Edicions, Barcelona 2005. The previously mentioned TV series Exilis, has the presence of some of these witnesses. M. Àngels Vayreda. Encara no sé com sóc. Club Editor, Barcelona 1972 (2a ed.). A panoramic, very critical, vision on Tarradellas, is the work by Miquel Ferrer. La Generalitat de Cata lunya a l’exili. Aymà, Barcelona 1977. Josep Clara, Pere Cornellà, Francesc Marina i Antoni Simon. Epistolari de Jaume Vicens. Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 1994. Josep Ferrer and Joan Pujadas (Eds.). Epistolari de Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca. Curial, Barcelona 1993. Enric Pujol. “Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora dels anys cinquanta”. In: Afers, number. 42-43 (issue devoted to Joan Fuster), Catarroja 2002, pp. 347- 360. There are no figures, not even approximate, of this exile, because it has been very little studied: only its main lines have been drawn. See the previously mentioned Exilis as well as the chapter by Carles Santacana. “Els exilis dels anys seixanta i setanta”. In: Josep M. Solé i Sabaté (Ed.). L’exili..., pp. 232-240. A panoramic view of the opposition against the dictatorship can be found in the collective work coordinated by J. M. Solé Sabaté. El franquisme a Catalunya (1939-1977). Edicions 62, Barcelona 2005-2007, in 5 volumes, in particular volumes 3 i 4, dealing with this period. The corresponding chapters in the handbook edited by Albert Balcells. Història de Catalunya. L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2004, are much more synthetic. See Josep Benet. El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988). Empúries, Barcelona 1992. Benet, one of the main leaders of the democratic opposition, was also one of the politicians more critical with the exiled president. A more impartial view is that of Jordi Casassas. Tarradellas o la reivindicació de la memòria. Pagès, Lleida 2003.

Enric Pujol

[39] Outstanding among the critical visions is that of Joel Bagur and Xavier Díez (Ed.). La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans. Argumenta, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú 2005. [40] Torna: amount of merchandise added to round out weight. [41] See David Bassa, Carles Benítez, Carles Caste llanos, Raimon Soler. L’independentisme català (1979-1994). Llibres de l’Índex, Barcelona 1995. The list of those imprisoned and exiled is on pp. 207-222. [42] See the article by Èric Forcada. “L’arribada del 39 o la retirada vista i viscuda des de Catalunya del Nord”. In: Enric Pujol (Ed.). L’exili català del 193639. Noves aportacions, p. 41-51. [43] Joan Serrallonga. Refugiats i desplaçats dins la Ca talunya en guerra 1936-1939. Base, Barcelona 2004. [44] Francesc Bonamusa. “Pròleg. Dels Balcans... als Balcans”. In: Joan Serrallonga. Refugiats..., p. 10. [45] Eva Vàzquez. “De Marsella a Portbou: el Comitè de Rescat d’Emergència i l’èxode dels elegits”. In: Revista de Girona, num. 206 (May-June 2001), pp. 40-48. [46] Josep Calvet tells the story of some five hundred German frontier guards who escaped through the Vall d’Aran. See Josep Calvet. “El camí de la lli bertat. Un projecte cultural transfronterer”, IBIX. Annals 2004-05, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Ripoll 2006, pp. 55-64. [47] On this museum project, see Enric Pujol. “El Museu de l’Exili de la Jonquera”, in Mnemòsine. Revista Catalana de Museologia. Museu d’Història de Ca talunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, núm. 1, Barcelona 2004. [48] For the link between exile and the migratory movements, see my article “Exilis i migracions contemporànies (segle xx)”. In: Els Països Catalans i Europa durant els darrers cent anys. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona (in press). [49] Quoted by Miquel Pairolí. “Auschwitz in letàrgia”. El Punt, 25-XI-2007, p.18.

About the Author Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960). Has a Ph.D. in History from the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). He is the author of El descrèdit de la història (The Disrepute of History, 1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Ferran Soldevila and the Foundations of Catalan Contemporary Historiography, 1995), and Història i reconstrucció nacional (History and National Reconstruction, 2003). He is co-director of the Diccionari d’historiografia catalana (Dictionary of Catalan Historiography, 2003), having edited the volumes L’exili ca talà del 1936-39. Un balanç (The Catalan Exile from 1936-39. A Balance, 2003), L’exili català del 1936-39. (The Catalan Exile from 1936-39, 2006). He has published with Felip Solé Exilis (Exiles, 2007), and has carried out with Jaume Santaló the museologic and museographic project for the Museum of Exile of La Jonquera.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 123-129 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.28 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam* Maria Teresa Ferrer

Father Robert Ignatius Burns, a corresponding member of our History and Archeology Section, died at the Jesuit residence in Los Gatos, California, on the 22nd of November 2008. He had been moved to this residence for elderly Jesuits in July 2007 precisely because of his fragile state of health, which prevented him from remaining at Loyola Marymount University in Los Angeles, where he had lived for years.* He was born in San Francisco, California in 1921. In addition to his studies in Theology, which were linked to his interest in the Company of Jesus, he also earned two doctorates in History, one at the University of Fribourg and the other at Johns Hopkins University (Baltimore). His first doctorate was on American Indians, a subject which bore no hints of his future interest in studying Europe in the Middle Ages, more specifically the history of the Catalan-Aragonese Crown, although perhaps it did influence his interest in frontiers, the coexistence of several cultures and the issue of colonisation. Some time ago, Father Batllori, another illustrious Jesuit, told me that Burns had advised him to study mediaeval Catalan history and had spoken to him of the wealth of documentation that is still preserved from this period. His second doctorate was on King James I the Conqueror and the Valencian Church, analysing how the Church was organised in a land that had just been won back from Islam. The dissertation was published in English in 1967 and was translated into Spanish in 1982 and into Catalan in 1993. The latter was entitled El regne croat de València (The Crusader Kingdom of Valencia) and issued by the Tres i Quatre

* Maria Teresa Ferrer i Mallol, President of the History and Archeology Section of the Institut d’Estudis Catalans. E-mail: mtferrer@imf.csic.es Photography: Photographic Archive Collection of the Institut d’Estudis Catalans

publishing house in Valencia, which had already published most of the translations of his works. From the time that he undertook this study and the others that would follow, he became a fixture in the researchers’ room of the Archive of the Crown of Aragon, which was then located in the Palau del Lloctinent on Barcelona’s Comtes Street. He was a tall, blond man, although by the time I met him his hair had turned grey, with blue eyes and a white, rosy face. He looked like a shy person, but once you got to know him he was pleasant and extremely polite. He was also a kind soul; I cannot recall a single expression of bad humour. He was a good conversationalist and had a keen sense of irony. He was very methodical and rigorous in his work and his knowledge was vast. He spoke Spanish, albeit in a peculiar way, and he never ventured to speak Catalan despite the fact that he understood it perfectly, as his job demanded. After that first work mentioned above, Burns came to specialise exclusively in the kingdom of James I the Conqueror, the conquest of the Kingdom of Valencia, the post-conquest organisation and particularly the status of the Islamic population that remained in the country under Christian domination. His most prominent books include Islam Under the Crusaders, Medieval Colonialism: Postcrusade Exploitations of Islamic Valencia, The Crusader Kingdom of Valencia, Reconstruction on a 13th Century Frontier; Jaume I i els valencians del segle XIII and Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. With the purpose of including American scholars specialising in the Catalan-Aragonese Crown and in the Castilian Crown, he coordinated the book The Worlds of Alfonso the Learned and James I the Conqueror, Intellect and Force in the Middle Ages, originally published in English, which presents two worlds that coexisted in parallel at the same time. He also contributed to collaborative works, such as the Història del País Valencià published by

124 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Edicions 62, to congresses examining the topic of the Crown of Aragon, and to numerous journals, including the Anuario de Estudios Medievales, where he served as an advisor, and Sharq al-Andalus. Estudios Árabes (Sharq alAndalus. Arab Studies), the journal founded by Míkel de Epalza, who also passed away recently and was a good friend of Burns. He published in Estudis Castellonencs, L’Espill, Medievalia, as well as in American journals like Speculum, Viator, The American Historical Review and Catholic Historical Review, and in European journals like Annales and Medieval Encounters. He also contributed to a number of tributes to other colleagues, and his colleagues in turn paid homage to him in the two volumes entitled Iberia and the Mediterranean World of the Middle Ages. Studies in Honor of Robert I. Burns S.J. ed. Larry J. Simon, Leiden-NY-Koln, Brill, 1996. In recent years, most of his effort and time was spent preparing and publishing his Diplomatorium of the Crusader Kingdom of Valencia. The Registered Charters of its Conqueror Jaume I 1257-1276, in which he published the documents found in the registered charters of the Kingdom of Valencia. Four volumes of this series have been published to date; only two of them have been translated into Catalan. Apparently the continuation of the translation of the Diplomatorium has been stalled due to a loss in institutional support, an unfortunate turn for a work of this status. In the last few months of his life, despite the fact that he felt weak and was losing his sight, Burns still worked a few hours a day in the infirmary of his residence to finish the fifth and last volume of the Diplomatorium. He was concerned that death would catch him by surprise before he finished his masterpiece, and this desire most likely ended up helping him to survive the last few months of his life. He was indeed able to finish it, although he died while the galleys were being proofed. Before that, he had sent me a notice that I would receive the book in order to write a review of it. He always organised and planned every single detail of his publications. For a long time, he combined his research with teaching at San Francisco University, the Gregorian University of Rome and the University of California, Los Angeles since 1967, where he transferred because San Francisco University offered no doctorate in medieval history. He retired from there in 1991 but remained involved in teaching several more years as an emeritus professor. He created a specialised library in Catalan mediaeval history as a kind of foundation that he ran which could be used by American scholars. This library has now been donated to the University of California, Los Angeles. His oeuvre, vast and admirable, earned numerous honours and prizes: he was awarded an honorary doctoral degree at the University of Valencia in 1985, as well as by nine American universities: Gonzaga (1968), Marquette (1977), Loyola, Chicago (1976), Georgetown (1982), Boston College (1982), San Francisco (1983) and Fordham, New York (1984). He won the critics’ “Serra d’Or” prize in 1982 and the “Premi Catalònia” from the Institute for Cat-

Maria Teresa Ferrer

alan Studies in the same year, where he had been a corresponding member since 1996. He was granted the “Ramon Llull International Prize” in 1988 and the “Creu de Sant Jordi” (Saint George’s Cross) from the Generalitat de Cata lunya in 1989. He also earned a variety of prizes in the United States, such as the ones from the Catholic Historical Association, the American Historical Association and the Medieval Academy of America. His work has been extremely important and will continue to be so in the future due to his extraordinary contributions to our knowledge of a crucial period in the consolidation and expansion of the Catalan-Aragonese monarchy. He died at the time when at the Institute for Catalan Studies were celebrating the eighth centennial of the birth of James I with numerous congresses in which we would have wanted him to attend and contribute, as he was perennially intelligent and innovative. He leaves us the legacy of a vast written oeuvre on our history, and another less tangible yet equally important legacy of having shared his knowledge by educating disciples and propagating the topic of Catalan history among American scholars. He will always have a permanent place in our memory.

Select bibliography — —

— —

— — — — — —

The Catalan Company and the European Powers, 1305-1311, “Speculum”, XXIX (1954), p. 751-771. Journey from Islam: Incipient Cultural Transition in the conquered Kingdom of Valencia (1240-1280), “Speculum”, XXXV (1960), p. 337-356. Repr. in Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, XII. The Friars of the Sack in Valencia, “Speculum”, 36 (1961), p. 435-438. Repr. in Moors and Crusaders, IX. Social Riots on the Christian-Moslem Frontier (thirteenth-Century Valencia, “The American Historical Review”, 66 (1961), p. 378-400. Repr. in Moors and Crusaders, III. Catalan translation: Avalots socials a la València del segle XIII, a Jaume I i els valencians del segle XIII, p. 269-300. The Parish as a Frontier Institution in ThirteenthCentury Valencia, “Speculum”, 37 (1962), p. 244251. Repr. in Moors and Crusaders, VIII. The Organization of a Mediaeval Cathedral Community, The Chapter of Valencia, “Church History”, 31 (1962), p. 14-23. Los hospitales del reino de Valencia en el siglo XIII, “Anuario de Estudios Medievales”, 2 (1965), p. 135154. A medieval income Tax, the Tithe in the 13th Century Kingdom of Valencia, “Speculum”, 41 (1966), p. 438-452. Repr. in Moors and Crusaders, X. Un monasterio hospital del siglo XIII: San Vicente de Valencia, “Anuario de Estudios Medievales”, 4 (1967), p. 75-108. The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

— —

—

— —

—

— —

—

of a Thirteenth century Frontier, Cambridge (Massachusetts), Harvard University Press, 1967, 2 vols. Traducció castellana: El reino de Valencia en el siglo XIII (Iglesia y Sociedad), València, Del Cenia al Segura, 1982. 2 vol., 801 p. Catalan translation: El regne croat de València, un país de frontera al segle XIII, València, Tres i Quatre, 1993. Irrigation Taxes in Early Mudejar Valencia, the Problem of Alfarda, “Speculum”, XLIV (1969), p. 560-567. Repr. in Moors and Crusaders...,VI. Christian Islamic Confrontation in the West: The Thirteenth-Century Dream of conversion, “American Historical Review”, LXXVI (1971), p. 13861434, Reprinted in Muslims, Christians and Jews..., p. 80-108. Catalan translation: L’afrontament cristiano-musulmà: el somni de la conversió en el segle XIII, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 125-164. How to end a Crusade: techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, “Military Affairs”, 35/4 (1971), p. 1-15. Reedited in Moors and Crusaders in Mediterranean Spain. Collected studies, Londres, Variorum Reprints, 1978, IV. Baths and Caravanserais in Crusader Valencia, “Speculum”, XLVI (1971), p. 443-458, reeditat a Moors and crusaders in Mediterranean Spain, V. Renegades, Adventurers and Sharp Businessmen: The Thirteenth-Century Spaniard in the Cause of Islam, “Catholic Historical Review”, LVIII (1972), p. 341-366. The medieval Crossbow as a Surgical Instrument: an Illustrated Case History, “Bulletin of New York Academy of Medicine”, XLVIII (1972), p. 983-989. Repr. in Moors and Crusaders, VII. Islam in the Crusader Kingdom of Valencia, “Studies in Mediaevalia and Americana. Essays in honour of W. L. Davis S.J., Spokane, Gonzaga University Press, 1973, p. 1-34. Le royaume chrétien de Valence et ses vassaux musulmans (1240-1280), “Annales. Economies. Societés. Civilisations”, 28 (1973), p. 199-225. Islam under the Crusaders. Colonial Survival in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, Princeton, Princeton University Press. Catalan translation: L’Islam sota els croats, València, ed. Tres i Quatre, 1990 2 vol. Mudejar Life and Work: Colonial Tax Structure in the 13th-Century Kingdom of Valencia, in I Congreso de Historia del País Valenciano (València, 1973), II, València, 1980, p. 435-452. Spanish Islam in Transition: Acculturative Survival and its Price in the Christian Kingdom of Valencia, 1240-1280, in Islam and Cultural Change in the Middle Ages, ed. Speros Vryonis, Jr., Wiesbaden, O. Harrassowitz, 1975, p. 87-105. Repr. in Moors and Crusaders..., XIII.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 125

—

Immigrants from Islam: The Crusaders’ Use of Muslims as Settlers in Thirteenth-Century Spain, “American Historical Review”, 80 (1975), p. 21-41. Repr. in Moors and Crusaders..., II. The Muslim in the Christian Feudal Order: the Kingdom of Valencia, 1240-1280, “Studies in Medieval Culture”, V (1975), p. 105-126. Repr. in Moors and Crusaders..., 1978, XI. Medieval Colonialism: Postcrusade exploitation of Islamic Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1975. Catalan translation: Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, València, Tres i Quatre, 1987 (Biblioteca d’Estudis i Investigacions, 9). The language barrier: The Problem of Bilingualism and Muslim-Christian Interchange, “Journal of the Faculty of arts”, VI (Malta, 1977), p. 116-136, Repr. in Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, p. 172192. Traducció catalana: La muralla de la llengua: el problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València, “L’Espill”, 1-2 (1979), p. 15-35; Repr. in Jaume I i els valencians del segle XIII, p. 303-330 also in Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 251-277 (with a shorter tittle). The spiritual life of Jaume the Conqueror, king of Aragon-Catalonia, 1208-1276. Portrait and selfportrait, in Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-1, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 323-457. Also in “Catholic Historical Review”, 62-1 (1976), p. 1-35. Also in Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, Londres, Variorum reprints, 1978, I. (Catalan translation: Vida espiritual de Jaume el Conquistador, a Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981, p. 1-49). The Realms of Aragon: New Directions in Medieval History, “Midwest Quarterly, XVIII (1977), p. 225239. Reprinted in Moors and Crusaders in Mediterranean Spain. Collected studies, Londres, Variorum Reprints, 1978, XIV. Los mudéjares de Valencia: Temas y metodología, a I Simposio Internacional de Mudejarismo (1975). Actas”, Teruel. CSIC-Diputación Provincial de Teruel, 1981, p. 453-497. Catalan translation: La història mudèjar avui en dia: noves tendències, a Jaume I i els valencians del segle XIII, p. 237-266. Also published in English: Mudejar History Today: New Directions, “Viator”, 8 (1977), p. 127-143. Reedited in Moors and Crusaders in Mediterranean Spain. Collected studies, Londres, Variorum Reprints, 1978, XV. Moors and Crusaders in Mediterranean Spain. Collected studies, Londres, Variorum Reprints, 1978, 318 p.

126 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

—

— —

—

— —

—

Muslim-Christian Conflict and Contact in Medieval Spain: Context and Methodology, in Studies in Honor of Robert McNally, ed. G. R. Dimler, “Thought”, LIV (1979), p. 238-252. Jaume I and the Jews of the kingdom of Valencia, in Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-2, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 245-322. Catalan translation: Jaume I i els jueus, a R.I. Burns, Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981, p. 149-236. Societies in Symbiosis: The Mudejar-Crusader Experiment in Thirteenth Century Mediterranean Spain, “International History Review”, II (Toronto, 1980), p. 349-385. Los límites interiores de la Valencia de la Reconquista: un género de tipología documental, “Medievalia”, 1 (Barcelona, 1980), p. 9-34. A medieval earthquake: Jaume I, Al-Azraq and the early history of Onteniente in the kingdom of Valencia, in Jaime I y su época, X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-2, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 209-244. Catalan translation: Un terratrèmol medieval: Jaume I, Al-Azraq i la història d’Ontinyent en els primers temps del regne de València, a Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981, p. 101-145. Canon law and the Reconquista: convergence and symbiosis in the kingdom of Valencia under Jaume the Conqueror (1213-1276), a Proceedings of the Fifth International Congress of Medieval Canon Law (Salamanca 1976), ed. Stephen Kuttner, Kenneth Pennington, Città del Vaticano, Biblioteca Apostolica Vaticana, 1980, p. 387-424 (Monumenta Iuris Canonici, series C. Subsidia, 6). Catalan translation: El dret canònic i la reconquesta: convergència i simbiosi a Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981, p. 51-100. The Paper Revolution in Europe: Crusader’s Valencia’s Paper Industry, in Technological and Behavioral Breakthrough, “Pacific Historical Review”, L (1981), p. 1-30. Socioeconomic structure and continuity: Medieval Spanish Islam in the Tax Record of Crusader Valencia, “Studies in Economic and Social History”, Princeton, Princeton University Studies in the Near East, 1981, p. 251-281. Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981, 348 p. (Biblioteca d’Estudis i Investigacions, 3). Relic Vendors, Barefoot Friars and Spanish Muslims: Reflections on Medieval Economic and Religious History, “Comparative Studies in Society and History” [Cambridge University Press], XXIV (1982), pp. 441-442. Rehearsal for Sicilian War: Pere el Gran and the

Maria Teresa Ferrer

—

— — —

— —

—

Mudejar Countercrusade in the Kingdom of Valencia, 1276-1278, in La società mediterranea all’epoca del Vespro. XI Congresso di Storia della Corona d’Aragona, Francesco Giunta; Pietro Corrao eds., 3 vols., Palermo, 1983-1984, II, p. 259-287. [In collaboration with Paul E. Chevedden], El tractat de rendició d’Al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencià, in Homenatge al Prof. Manuel Sanchis Guarner (19111981), “L’Espill”, 17-18 (1983), p. 231-257. English version: Al-Azraq’s Surrender Treaty with Jaume I and Prince Alfonso in 1245: Arabic Text and Valencian Context, “Der Islam”, 66 (1989), p. 1-37. King Jaume’s Jews: problem and methodology a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 126-141. Catalan translation: Els jueus del rei Jaume: el problema i la metodologia in Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 191-209. Los mudéjares de la Valencia de las Cruzadas: un capítulo olvidado de la historia islámica, “Sharq AlAndalus. Estudios árabes”, 1 (1984), p. 15-34. Anti-semitism and Anti-judaism in Christian History: A Revisionist Thesis, “Catholic Historical Review”, LXX (1984), p. 90-93. Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, 363 p. (collected articles). Catalan translation: Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987 (ed. a cura de J.F. Mira, trad. E. Casasses). The Cantigas de Santa María as a Research Opportunity in History, “Bulletin of the Cantigueiros de Santa María”, I (1987), p. 189-198. Bounding the Moorish frontier: territoriality and prosopography, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 193-226. Catalan translation: Atermenant la terra moresca: territorialitat i prosopografia a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 279-326. The Muslims of Sicily and Valencia, in “Proceedings of American Historical Association” 1985, Ann Arbor. University Microfilms, 1986. Les mudéjars du royaume de Valence: une majorité traité en minorité dans un royaume du Moyen-Age a P. Tucoo Chala i M. Lambert-Gorjes (eds.), Minorités et Marginaux en France Méridionale et dans la Péninsule Ibérique (VIIe-XIIIe siècles), París, CNRS, 1986, p. 95-118. Príncipe almohade y converso mudéjar: nueva documentación sobre Abu Zayd, “Sharq Al-Andalus”, 4 (1987), p. 109-122. English version: Almohad prince

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

—

and mudejar convert: new documentation on Abu Zayd, in Medieval Iberia: Essays on the History and Literature of Medieval Spain, ed. Donald J. KagayJoseph T. Snow, New York, Peter Lang, 1997, p. 171-181. Muslim-Christian conflict and contact: Mudejar methodology, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University press, 1984, p. 1-51. Catalan translation: Conflicte i contacte entre moros i cristians: metodologia mudèjar a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 19-87. Piracy as an Islamic-Christian interface in the Thirteenth Century, “Viator”, 11 (1980), p. 165-178. Reprinted in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 109-125. Catalan translation: La pirateria: superfície de contacte cristiano-musulmà a la València conquerida a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 165-189. Portrait gallery; Jews of crusader Valencia, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 142-171. Catalan translation: Galeria de retrats: jueus de València en temps dels croats a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 221-250. Surrender constitutions: the Islamic communities of Eslida and Alfandech, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University press, 1984, p. 52-79. Catalan translation: Les cons titucions de rendició: les comunitats islàmiques d’Eslida i d’Alfàndec a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 89-123. Real estate and literary echo: the case of Jofre de Loaysa, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 227-238. Catalan translation: La propietat immobiliària i un seu reflex literari: el cas de Jofre de Loaysa a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 327-342. Voices of silence: al-Azraq and the French connection: why the Valencian crusade never ended, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 239-284. Catalan translation: Veus del silenci: Al-Azraq i la connexió francesa: per què la croada valenciana no s’acabà mai, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 343-399.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 127

—

— — —

—

— — — — —

The King’s autobiography: The Islamic connection, in Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University press, 1984, p. 285288. Catalan translation: L’autobiografia del rei. El contacte islàmic, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 403-409. Castle of intellect, castle of force: the worlds of Alfonso the Learned and James the Conqueror, in The worlds of Alfonso the Learned and James the Conqueror: intellect and force in the Middle Ages, Princeton, Princeton University Press, 1985, p. 3-22. Spanish translation: Castillo de Razón, castillo de Fuerza: los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime I el Conquistador, in R.I. Burns ed., Los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime el Conquistador, razón y fuerza en la Edad Media, València, Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1990, p. 27-47. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (1257-1276), Princeton, University Press, 1985, 274 p. Catalan translation: Societat i documentació en el regne croat de València. Diplomatari del regne croat de València. Els documents registrats de Jaume I el Conqueridor, 1257-1276, I. Introducció, València, Tres i Quatre, 1988, 369 p. La conquesta de València: la dimensió mariana, in Món i misteri de la Festa d’Elx, València, Generalitat, 1986, p. 69-76. La guerra de al-Azraq de 1249, “Sharq Al-Andalus. Estudios árabes”, 4 (1987), p. 253-256. The Mudéjars of Medieval Valencia: A Unique Community of Islam, in Islam. Continuity and Change, Roma, Centre d’Etudes pour le Monde Arabe Moderne, 1987, p. 23-33; reed. a “Salaam”, Nova Delhi, Islamic Studies Association, VIII (1987), p. 189198. Jews on the Medieval Urban Frontier [Catalonia], in The Sephardim: A Cultural Journey from Spain to the Pacific Coast, ed. Rabbi Joshua Siampfer. Portland, Institute for Judaic Studies, 1987, p. 22-35. The King’s pardon: a genre in documentary typology, Montpellier-Perpignan-Barcelona, “Medievalia”, 7 (1987), p. 57-71. A lost Crusade: Unpublished Bulls of Innocent IV on Al-Azraq’s revolt in 13th. Century Spain, “Catholic Historical Review”, LXXIV (1988), p. 440-449. The Friars of the Sack in Puigcerdà. A lost chapter of 13th Century religious history, “Anuario de Estudios Medievales”, 18 (1988), p. 217-227. The crusade against Al-Azraq: a thirteenth-century mudejar revolt in international perspective, “American Historical Review”, 93 (1988), p. 80-106. The loss of Provence. King James’ raid to kidnap its eiress (1245). Documenting a “legend”, in Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de Langue

128 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

—

— — — —

—

— —

—

— —

d’Oc (1204-1349). “Actes du XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon”, Montpeller, 1988, 3, p. 195-231. The Missionary Syndrome: Crusader and Pacific Northwest Religious Expansionism, “Comparative Studies in Society and History”, XXX (Cambridge University, 1988), p. 271-285. La manumisión de un musulmán, un documento doble de Valencia en 1300, “Sharq al-Andalus”, V (1988), p. 141-145. Regalo para una madre: una muchacha esclava musulmana del nieto de Abu Zayd, el señor de Borriol (1301), “Sharq al-Andalus”, VI (1989), p. 115-117. L’Església com a institució fronterera, in Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, ed. 62, 1989, II, p. 125-137. Els mudèjars del Regne de València de la generació posterior a la croada, in Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, ed. 62, 1989, II, p. 139-167. Iglesia y sociedad de Valencia, durante la generación de la conquista, in En torno al 750 aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, València, Consell de Cultura, 1989, II, p. 97-114. The Significance of the Frontier in the Middle Ages, a Medieval Frontier Societies, ed. Robert Bartlett and Angus MacKay, Oxford, Oxford University Press, 1989, p. 307-330. Social and legal history in the pardon charters of Jaume the Conqueror (1270-1274), a Mediterraneo Medievale: scritti in onore di Francesco Giunta, Centro di Studi Tardoantichi e medievali di Altomonte, Soveria Mannelli, Rubbetino, 1989, I, p. 213-241. Warrior Neighbors: Alfonso el Sabio and Crusader Valencia. An Archival Study in his International Relations, “Viator”, 21 (1990), p. 147-202. Muslims in the Thirteenth-Century Realms of Aragon: Interactions and Reaction, in Muslims under Latin Rule, 1100-1300, ed. James M. Powell, Princeton University Press, 1990, cap. 2. El rei Jaume I i València: perfil d’un conqueridor, a Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, ed. 62, 1989, p. 139167 [trad. J. Civís]. Also in La Corona d’Aragó: El Regne de València en l’expansió mediterrània (12381492), València, Corts Valencianes, 1991, p. 65-73. The Mudejars of the Kingdom of Valencia (12651270), “Islamic Studies”, 30/1-2 (1991), p. 83. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (1257-1276). Foundations of Crusader Kingdom of Valencia, Princeton, University Press, 1991. Catalan translation: Els fonaments del regne croat de València. Rebel·lió i recuperació. 1257-1263. Diplomatari del regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1995.

Maria Teresa Ferrer

—

— — —

—

— —

— — —

— —

El nacimiento de un pueblo: El reino de Valencia, in Lluís de Santàngel y su época: un nuevo hombre, un mundo nuevo, Sevilla, días 1 al 15 de octubre 1992, València, Presidència de la Generalitat Valenciana, Comisión Valenciana de la Expo-92. Comisión del V Centenario del descubrimiento de América: Encuentro entre dos mundos, 1992, p. 17-32. Daughter of Abu Zayd, last almohad ruler of Valencia: the family and Christian segniory of Alda Ferrandis 1236-1300, “Viator”, 24 (1993), p. 143-187. The Barcelona “Disputation” of 1263: Conversionism and Talmud in Jewish-Christian Relations, “Catholic Historical Review”, 79/3 (1993), p. 488. Royal pardons in the realms of Aragon: an instrument of social control, “XV congreso de Historia de la Corona de Aragón”, El poder real en la Corona de Aragón (Siglos XIV-XVI), Actas I/2, Zaragoza, Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura, 1994, p. 35-44. Religious houses as archives/depositories: a “letter of credence” from the Majorcan to the Barcelonan Templars (1244), “Estudis Castellonencs, 6 (19941995), p. 235-242. The guidaticum, safe-conduct in medieval AragoCatalonia: a mini-institution for muslims, christians and jews, “Medieval Encounters”, 1-1 (1995), p. 51113. The della Volta: A Genoese Family in the Service of the Crown of Aragon (1140-1340), XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero 1990). La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIIIXVIII). 2, vol. 3, Sassari: C. Delfino ed., 1996, p. 187-228. La carrera y las publicaciones de la Profesora Jill R. Webster (Universidad de Toronto), “Anuario de Estudios Medievales”, 25/2 (1995) pp. 813-827. Jews in the notarial culture. Latinate wills in Mediterranean Spain, 1250-1350, Berkeley, University of California Press, 1996. Catalan translation: Els jueus a la cultura notarial: testaments jueus llatinitzats a la Corona d’Aragó 1250-1350, València, Eliseu Climent, 2003, 271 p. A Window on the Valencia of Jaume the Conqueror: A Five-Year Core Sample, 1264-1270, “Anuario de Estudios Medievales”, 26/2 (1997), p. 687-711. The Friars of the Sack in Barcelona: financial and pastoral profile, “Anuario de Estudios Medievales”, 28 (1998), p. 419-435. The Many Crusades of Valencia’s Conquest (122580): An Historiographical Labyrinth, in On the Social Origins of Medieval Institutions: Essays in Honor of Joseph F. O’Callaghan, eds. D. Kagay, T. Vann, Leiden, Brill, 1998, p. 167-177. The “mudejars” of Sicily and Hungary, “Sharq alAndalus. Estudios Árabes”, 14-15 (1998), p. 107108. Muslims as property: slavery episodes in the realms

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

—

of Aragon 1244-1291, “Sharq al-Andalus. Estudios Árabes”, 14-15 (1998), p. 61-79. Interactive slave operation: Muslim-Christian-Jewish contracts in thirteenth-century Barcelona, “Medieval Encounters: Jewish, Christian and Muslim Culture in Confluence and Dialogue”, 5/2 (1999), p. 135-155. [In collaboration with Paul E. Chevedden], Negotiating Cultures. Bilingual Surrender Treaties in Muslim-Crusader Spain under James the Conqueror (With a Contribution by Míkel de Epalza), Leiden, Brill, 1999. Mudejar Parallel Societies: Anglophone Historiography and Spanish Context, 1975-2000, in Mark Meyerson, Eduard E, English (ed.) Christians, Muslims and Jews in Medieval and Early Modern Spain. Interaction and Cultural Change, Notre Dame, University of Notre Dame Press, 2000, p. 91-124. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (1257-1276), vol. 3: Transition in crusader Valencia: years of triumph, years of war (1264-1274), Princeton and Oxford, Princeton University Press, 2001, 578 p. Valencia City in transition: Urban spaces, 12641270, “XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó”, El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta (Barcelona-Lleida, 7-12 de setembre de 2000). Actes, Barcelona 2003, II, p. 35-42. The crusade against Murcia; Provisioning the Ar-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 129

—

— —

—

mies of James the conqueror, 1264-1267, in H. J. Hames ed. Jews, Muslims and christians in and around the Crown of Aragon. Essays in Honour of Professor Elena Lourie, Brill 2003, p. 35-73. Huellas del Conquistador: Los registros en papel del rey Jaime I de Aragón, in XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 9-14 setembre 2004). La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la sentència arbitral de Torrellas, 1304-2004, València, Universitat de València, 2005, II, p. 2255-2266. James the Conqueror: French-born king of Spain (e. 1217-1276), in Great Lives from History: The Middle Ages, 477-1453, ed. Shelley Wolbrink, Pasadena (Calif.), Salem Press, 2005, p. 571-575. Women in Crusader Valencia: a five-year core sample, 1265-1270, “Medieval Encounters”, 12/1 (2006), p. 37-47. Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia the registered charters of its conqueror Jaume I, 1257-1276, vol. 4: Documents 1000-1500. Unifying crusader Valencia, the central years of Jaume the Conqueror (1270-1273), Princeton & Oxford, Princeton University Press, 2007, 577 p. The Naughty Canon of Catalonia and the Sack Friars, The Dynamics of “passage” from Monk to Mendicant, “The Catholic Historical Review”, 94/2 (2008), p. 245-259. Els mudèjars del Regne de València de la generació posterior a la croada, in Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, ed. 62, 1989, p. 139-167 [trad. J. Civís].

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 131-137 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01. · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2008 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008 Books Llibres Balcells, Albert Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2008. (Semblances biogràfiques; 48). - 52 p. : fot. Cabestany i Fort, Joan-F. ; Matas i Blanxart, M. Teresa ; Palau i Baduell, Josep M. Les Esglésies romàniques des de Sant Pere del Burgal a la Vall d’Àssua Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic. Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Barcelona 2008. – 362 p. : il·l. Matas i Blanxart, M. Teresa ; Palau i Baduell, Josep M. El conjunt de pintures murals de l’església de Sant Esteve de Canapost: aproximació a l’estudi iconogràfic / Textos: M. Teresa Matas i Blanxart, Josep M. Palau i Baduell ; amb la col·laboració de: Pere Rovira i Pons ; [direcció i coordinació: Joan-F. Cabestany i Fort i M. Teresa Matas i Blanxart] Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2008. - 51 p. : il·l. Matas i Blanxart, M. Teresa ; Palau i Baduell, Josep M. Santa Maria de Cervià de Ter: estudi de les pintures murals del transsepte / Textos: M. Teresa Matas i Blanxart, Josep M. Palau i Baduell ; amb la col· laboració de: Pere Rovira i Pons ; [direcció i coordinació: Joan-F. Cabestany i Fort i M. Teresa Matas i Blanxart] Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2008. - 60 p. : il·l. Puigventós López, Eduard Complot contra Companys: l’afer Rebertés i la trama catalanista per aconseguir la Generalitat durant la Guerra Civil

Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 2008. (D’ahir per avui; 4). - 138 p. Ripoll Roig, M. Eugènia La Seca o Casa de la Moneda de Barcelona: dels precedents al segle XIX Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2008. (Complements d’Acta numismàtica ; 9). - 169 p. : il·l. Rubió i Lluch, Antoni Epistolari grec / correspondència recollida i anotada per Eusebi Ayensa i Prat ; [l’edició d’aquesta obra ha estat a cura de: Josep Massot i Muntaner, membre de l’Institut d’Estudis Catalans] Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2008. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica ; 77). - 501 p. : il·l. Villaronga, L. Obra numismàtica esparsa. Volum 1: Tresors Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2008. (Tria de reedicions ; 2). - 449 p. : il·l. El Llibre de faristol de Pau Villalonga: estudi i trancripció / edició i recerca: Romà Escalas; transcripció musical: Romà Escalas i Francesc Crespí. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, Barcelona 2008. - 262 p. : il·l. Les quatre grans Cròniques. Volum 2 : Crònica de Bernat Desclot / Ferran Soldevila ; revisió filològica de Jordi Bruguera ; revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol ; [l’edició d’aquesta obra ha estat a cura de Josep Massot i Muntaner, membre de l’Institut d’Estudis Catalans] Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2008. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica ; 80). - 388 p. Repertori de manuscrits catalans (1474-1620). Volum 4 / direcció Eulàlia Duran ; compilació a

132 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

nic, Barcelona 2008. - 160 p. : il·l. Matas i Blan xart, M. Teresa «Presentació de la Jornada científica: l’Estudi General de Lleida i l’Art (segles XIV-XV) : Lleida, 15 de maig de 2007» II. Busqueta i Riu, Joan Josep «L’Estudi General de Lleida: una introducció» III. González Pérez, Joan-Ramon «L’Estudi General de Lleida: visió arqueològica» IV. Fité Llevot, Francesc «Els Cancellers de l’Estudi General de Lleida i la promoció artística: l’exemple del bisbe Guerau de Requesens, fundador de la capella de l’Epifania de la Seu Vella de Lleida» V. Velasco González, Alberto «Domènec Ponç, promotor artístic a la Lleida de l’Estudi General» VI. Matas i Blanxart, M. Teresa ; Palau i Baduell, Josep M. «Els campanars de torre de tipologia llombarda de la comarca de l’Alt Urgell i del Principat d’Andorra: anàlisi comparativa».

cura de Maria Toldrà (coordinació), Mar Batlle, Carme Camps, Antoni Cobos, Joan Mahiques, Eulàlia Miralles, Enric Querol, Joan Requesens, Glòria Sabaté Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2008. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica ; 81). - 492 p. Journals Revistes Acta Numismàtica Volum: 38 Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2008. - 269 p. : il·l. I. Feliu i Montfort, Gaspar «Introducció: El llibre de Jaume Boad sobre els trenta sous mallorquins de 1821» II. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2007» III. Benages i Olivé, Jaume «Les monedes de Tarragona (Addenda setena)» IV. Villaronga i Garriga, Leandre «Noves dracmes d’imitació de Rhode» V. Crusafont i Sabater, Miquel «La lectura de les dracmes ibèriques» VI. Trilla Pardo, Emili ; Calero Gelabert, Antonio «Los plomos monetiformes de época romana en la isla de Mallorca» VII. Francès Vañó, D. «Un felús inèdit cordovès de l’any 230 AH (845 dC)» VIII. Crusafont i Sabater, Miquel «La moneda barcelonina del segle X: altres novetats comtals» IX. Comas i Ezequiel, Rafael «Les emissions rosselloneses de billó d’Alfons el Magnànim (1416-1458)» X. Crusafont i Sabater, Miquel «Els diners jaquesos de Ferran II» XI. Sanahuja i Anguera, Xavier «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat» XII. Vall-Llosera i Tarrés, J. «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706. Addenda XV» XIII. Sanahuja i Anguera, Xavier ; Noguera i Martorell, Jordi «Els Menuts de Granollers del segle XVII: catàleg corregit i ampliat» XIV. Vall-Llosera i Tarrés, J. «Escut d’or mallorquí de Felip II (III de Castella) 1598-1621, emés entre el 1604 i el 1606, inèdit» XV. Jorba i Serra, Xavier «Els encunys de pellofes d’Olot» XVI. Turró i Martínez, Antoni «Bitllets locals catalans paisatgístics (i 4)» XVII. Crusafont i Sabater, Miquel «Documentació de medalles (IV): Unió Catalanista i altres» XVIII. Sanahuja i Anguera, Xavier «Troballes de Siurana» XIX. Villaronga i Garriga, Leandre ; Crusafont i Sabater, Miquel «Recensions bibliogràfiques» XX. «Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics» Lambard. Estudis d’art medieval Volum: 20: 2007-2008 Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romà-

Miscel·lània litúrgica catalana Volum: 16 Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2008. - 453 p. : il·l. I. Decousu, Laurence «Onctions et don de l’esprit dans les traditions occidentales anciennes de la période patristique» II. Sureda i Jubany, Marc «Sobre el drama pasqual a la seu romànica de Girona : arquitectura i litúrgia (ss. XI-XIV)» III. Pagès i Paretas, Montserrat «Les pintures romàniques de l’antiga capella del castell d’Orcau» IV. Marquès i Planagumà, Josep Maria «L’escultor Arnau Cadell i el claustre de la Seu de Girona» V. Altés i Aguiló, Francesc Xavier «Antoni Marquès, veritable pintor del retaule de la Santíssima Trinitat de la Seu de Manresa (1507)» VI. Gros i Pujol, Miquel dels Sants «El Col·lectari-Ordinari de l’Abadia de Santa Maria de la Grassa (París, BnF, ms. lat. 933)». Acts Actes Art i litúrgia a l’Occident medieval: VIII col·loqui i I col·loqui internacional. Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic. Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2008. - 77 p. : il·l. I. Matas i Blanxart, M. Teresa. «Institut d’Estudis Catalans: cent anys de vida acadèmica» II. Ripoll López, Gisela. «Ornamenta ecclesiae: propuesta de vocabulario» III. Español i Bertran, Francesca «L’àmbit presbiteral i el cor en els edificis romànics catalans» IV. Kroesen, Justin E. A. «El altar i su mobiliario durante la época románica : la prehistoria del retablo» V. Yarza Luaces, Joaquín «El Pontifical en los reinos de la Península y la liturgia» VI. Dectot, Xavier «La Procession du Di-

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

manche des Rameaux à Augsbourg au temps de l’évêque d’Ulrich, sources et postérité». El Territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona : actes del Seminari organitzat pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, la Societat Catalana d’Estudis Clàssics i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, amb la col·laboració de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili : Tarragona, 14,15 i 16 de febrer de 2006 / coordinació científica: Josep Anton Remolà. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Clàssics. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Barcelona 2008. (Fòrum; 13). - 204 p. : il·l. I. Martínez Gárquez, José. «Les uillae romanae en els textos literaris» II. Carruesco Garcia, Jesús «Aspectes iconogràfics de la vil·la: jardins i paisatges» III. Palet i Martínez, Josep Maria «Formes del paisatge i trames centuriades al Camp de Tarragona: aproximació a l’estructuració del territori de Tarraco» IV. Prevosti i Monclús, Marta. «Estudi del poblament rural de l’ager Tarraconensis: una aplicació a la Cossetània oriental» V. Tarrats Bou, Francesc ; Remolà Vallverdú, Josep Anton. «La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)» VI. Remolà Vallverdú, Josep Anton. «La vil·la romana del Moro (Torredembarra, Tarragonès)» VII. Díaz García, Moisés ; Macias i Solé, Josep Maria. «La vil·la romana de la Pineda/Cal·lípolis (Vila-seca, Tarragonès)» VIII. Ramón Sariñena, Ester. «La vil·la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp)» IX. Remolà Vallverdú, Josep Anton. «La vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès)» X. Adserias Sans, Maria ; Ramón Sa riñena, Ester. «La vil·la romana del Vilar (Valls, Alt Camp)». Historical publications of the other Sections of the Ins titut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica Collective works Obres col·lectives Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica : IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica : Girona, 16-19 de novembre de 2006 / consell de redacció: Carles Puig-Pla (curador), Josep Batlló Ortiz, Pasqual Bernat López, Jordi Ferran Boleda, Pere Grapí Vilumara, Maria Rosa Massa Esteve, Alfons Zarzoso Orellana. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona 2008. Nova època, vol. 1. - 528 p. : il·l. I. «Presentació» II. Batlló Ortiz, Josep ; Cle mente Delgado, Carme ; Pérez-Blanco, Francis-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 133

co ; Morales, José «Els sismògrafs de l’Observatori de Cartuja (Granada): recuperació del “Macrosismògraf Cartuja”» III. Batlló Ortiz, Josep ; Hosta, Montserrat «L’observatori meteorològic de Girona: història i documentació» IV. Boada i Ferrer, Marc «Rèpliques d’instruments científics : entre ciència i tècnica» V. Clemente Delgado, Carme ; Pérez-Blanco, Francisco ; Vallmitjana i Rico, Santiago «La restauració d’instruments de física de la Universitat de Barcelona» VI. García Belmar, Antonio ; Bertomeu Sánchez, José Ramon «Les col·leccions universitàries d’instruments científics: el cas de la Universitat de València» VII. Garrigós i Oltra, Lluís «Los comienzos de la determinación colorimétrica de la hemoglobina en la sangre: ¿innovación o evolución?» VIII. Grapí i Vilumara, Pere «L’electrificació de la química al segle XVIII : una xarxa de guspires» IX. Lastra González, Ignacio de la «Las colecciones de instrumentos científicos en instituciones no museísticas» X. Ruiz Castell, Pedro «Patrimonio científico y tecnológico del siglo XX: problemas y retos para una nueva historia» XI. Simón Castel, Josep «Les col·leccions de física i química dels instituts de secundària: catalogació, estudi i metodologies» XII. Valentines Álvarez, Jaume «L’arxiu històric de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona (AhEIB) : planificació estratègica» XIII. Valentines Álvarez, Jaume ; Vallmitjana i Rico, Santiago ; D’Argenio, Stefano ; Muñoz, Joan ; Perarnau i Llorens, Jaume «La nova etapa pedagògica de la Mentora Alsina: documentació i divulgació del patrimoni científic i tècnic al mNACTEC» XIV. Varela Restrepo, José Joaquín «La Biblioteca del Museo Martorell y los orígenes del coleccionismo zoológico en Barcelona» XV. Vallmitjana i Rico, Santiago «El refractòmetre d’Abbe, una eina important en la recerca i en la indústria : estudi d’un exemplar de principis del segle XX» XVI. Vilallonga, Borja; Ruhí, Albert «Inventariant els instruments científics de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona» XVII. Zarzoso Orellana, Alfons «Barcelona sense museu universitari: el cas de la Facultat de Medicina» XVIII. Alayo i Manubens, Joan Carles ; Suriol Castellví, Josep «El sistema d’il·luminació durant l’excavació del túnel ferroviari de l’Argentera» XIX. Baig i Aleu, Marià «Estudi de l’alt forn de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga i la seva producció (segle XVIII)» XX. Calvo Calvo, Ángel «Cambio tecnológico en la telefonía de Cataluña durante el monopolio de CTNE, 1924-1936» XXI. Duran i Pineda, Ricard «Manufactura dels Gobelins: la seva importància en el context de la tintura a la perifèria europea en el llindar del segle XX» XXII. Ferran Boleda, Jordi «La difusió de la il·luminació elèctrica a Barcelona en la primera meitat del segle XX» XXIII. Mülberger, Annette ; Vilaró, Marta ;

134 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Tirado, Francesc X. ; Domènech Argemí, Miquel «Aproximació històrica al debat sobre la gestió de l’aigua a la política espanyola dels segles XIX i XX» XXIV. Pons Poblet, Josep M. ; Torres, Lluís «Els codis tècnics de càlcul d’estructures metàl·liques a l’Estat espanyol al segle XX i el seu context històric» XXV. Pons Poblet, Josep M. ; Torres, Lluís «L’evolució dels mètodes de càlcul d’estructures durant el segle XX: dels mètodes gràfics a la irrupció dels computadors» XXVI. Sánchez Miñana, Jesús «La Hispana de Barcelona (1852), una fábrica de ladrillos innovadora» XXVII. Suriol Castellví, Josep «El túnel ferroviari de l’Argentera» XXVIII. Tarrés i Turon, Josep «El vapor Burés d’Anglès, un patrimoni industrial rellevant de Catalunya» XXIX. Comes Maymó, Mercè «Influències de la cartografia mallorquina a la carta nàutica d’Ibrāhīm al-Mursī» XXX. Rius Piniés, Mònica «Mesurar el temps al Magrib: la determinació de les hores d’oració» XXXI. Acosta Rizo, Carlos «La teoría de la evolución y la censura en TVE: entre el fijismo, el finalismo ¿y el neodarwinismo?» XXXII. Adam Donat, Antoni ; Martínez Vidal, Àlvar «Homosexualitat i perillositat social: bases mèdiques i científiques d’una llei tardofranquista» XXXIV. Canaleta Safont, Eva ; Pujades Móra, Joana Maria «La producció científica d’un metge que féu política: Emili Darder i Cànaves (1895-1937)» XXXV. Guillem i Llobat, Joaquim «El paper dels laboratoris municipals valencians en el control de qualitat dels aliments (1881-1936)» XXXVI. Lara Garcés, M. Pilar «Els orígens de la casa Santiveri: Jaime Santiveri i la Lliga Vegetariana de Catalunya (Barcelona, 1908)» XXXVII. Bujosa i Homar, Francesc ; March i Noguera, Joan «Pere Felip Monlau i els epidemiòlegs i higienistes italians» XXXVIII. Paternain Suberviola, José Luis ; Cabré Bargalló, Maria ; Romeu Figuerola, Antoni «Un record a Severo Ochoa: importància de la seva obra i llegat científic» XXXIX. Bohigas i Maynegre, Jordi «La geologia catalana, entre els estudis universitaris i l’Institut d’Estudis Catalans» XL. Pujol Bertran, Anton «L’ús terapèutic del gel: una aproximació històrica» XLI. Cadefau Surroca, Trinidad ; Català i Poch, Maria Assumpció «El cometa 32P» XLII. Ceba Herrero, Agustín «Joaquín Catalá i l’origen de la investigació experimental en física nuclear i de partícules a Espanya» XLIII. Español González, Luís «El cálculo infinitesimal y su historia en la obra de Julio Rey Pastor entre 1921 y 1940» XLIV. Genescà i Sitjes, Maria «Ibérica: primera revista de divulgació científica i tecnològica de l’Estat, editada a l’Observatori de l’Ebre (19131925)» XLV. Mañes Beltrán, Xavier «Ciència en el seu context: la introducció de la difracció de raigs X a Catalunya (1912-1936)» XLVI. Riera i Palmero, Joan ; Riera Climent, Luis «La revista Treballs

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

de la Societat Catalana de Biologia (1913-1934)» XLVII. Sallent del Colombo, Emma «Ciència catalana a Madrid: el discurs de Jesús M. Bellido Golferichs a la Biblioteca Nacional» XLVIII. Cartañà i Pinén, Jordi «Recerca i ensenyament agronòmic a la Catalunya del vuit-cents : la granja experimental de Barcelona» XLIX. Català Gorgues, Jesús Ignasi «El primer viatge de l’enginyer portuguès Nery Delgado a Espanya (1872) i l’establiment de relacions entre els Serveis Geològics Ibèrics» L. Pellón González, Inés «Noticia biográfica de algunos químicos del siglo XIX» LI. Puig-Pla, Carles ; Sánchez Miñana, Jesús «Josep Antoni Balcells: la ambigüedad política de un catedrático de física-química» LII. Virós i Pujolà, Lluís «La difusió tecnocientífica al Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa (1955-2005)» LIII. Bernat i López, Pasqual «Les visions del bosc a la Catalunya de la Il· lustració» LIV. Chamorro Trenado, Miquel Àngel «La tecnologia constructiva en època medieval : l’exemple de l’església de Sant Feliu de Girona» LV. Maroto i Borrego, Josep Vicent «La moderna agronomia a les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, d’Antoni Josep Cavanilles (1745-1804)» LVI. Ripoll i Masferrer, Ramon «L’església de Torrent: organització i construcció d’una església catalana del segle XVIII» LVII. «Entitats col·laboradores de la IX Trobada» LVIII. «Llista de participants» Arxiu de Textos Catalans Antics Volum: 27 Institut d’Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Cièn cies Socials. Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 2008. - 899 p. I. Puig i Oliver, Jaume de ; Marquès i Plana gumà, Josep Maria «Els darrers documents del primer president de la Generalitat de Catalunya, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359-1362)» II. Perarnau i Espelt, Josep «El De triplici statu mundi no és de Francesc Eiximenis» III. Perarnau i Espelt, Josep «Felip de Malla, president de la Generalitat de Catalunya, defensa la vila de Cervera de les vel·leïtats dels Trastámara» IV. Puig i Oliver, Jaume de ; Miró i Baldrich, Ramon ; Vila, Pep «La consueta de Sant Joan de Perpinyà (segles XIVXV) : edició i estudi» V. Perarnau i Espelt, Josep «Noves dades sobre manuscrits “espirituals” d’Arnau de Vilanova» VI. Busquets i Dalmau, Joan «Necrològica del Dr. Josep M. Marquès» VII. Perarnau i Espelt, Josep «Ramon Llull i el Llibre del gentil i dels tres savis» VIII. Perarnau i Espelt, Josep «La sentència del bisbe de València, Juame d’Aragó, sobre e beguí Jaume Just i l’Hospital dels beguins (30 de juliol 1372)» IX. Planes i Albets, Ramon «Els Capítols donats per Galceran Galceran

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

de Pinós i de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet i senyor de les baronies de Pinós i Mataplana, al rei Lluís XI de França (1469)» X. Requesens i Piquer, Joan «Una reimpressió en la tradició contemplativa: l’anònim montserratí Compendio breve de ejercicios espirituales (S. XVI)» XI. Gimeno Betí, Lluís «Notícia d’un manuscrit castellonenc del segle XVIII sobre el comportament del bon cristià» XII. Moncunill Martí, Noemí «Butlletí bibliogràfic: L’estudi de la llengua ibèrica: apunts bibliogràfics» XIII. Godoy Fernández, Cristina «Butlletí bibliogràfic: De Tarragona paleocristiana» XIV. Perarnau i Espelt, Josep ; Puig i Oliver, Jaume de ; Mensa i Valls, Jaume ; Capitanucci, Paolo ; Cantavella, Rosanna ; Riera, Carles ; Torné i Cubells, Josep ; Peytaví Deixona, Joan «Recensions» XV. «Notícies bibliogràfiques» XVI. «Altres» XVII. «Taula d’antropònims i de títols anònims» XVIII. «Obres enviades a la direcció» Casacuberta, Margarida ; Feliu, Francesc ; Ferrer, Joan ; Iglésias, Narcís ; Rafanell, August La llengua de 1907 / pròleg de Josep M. Nadal Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals de la Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2008. (Veus del temps; 5). – 128 p. : il·l. I. Nadal i Farreras, Josep M. «Pròleg» II. Iglésias, Narcís «Un punt de continuïtat, un moment de ruptura : dues perspectives de la codificació del català contemporani» III. Rafanell, August «Sota els efectes del banquet» IV. Casacuberta i Rocarols, Margarida «Modernisme versus Noucentisme: la literatura en el procés de configuració de la llengua catalana moderna (1907-1908)» V. Ferrer i Costa, Joan «Observacions sobre els paisatges de la llengua catalana de 1907: Fabra, Folch i Bertrana com a exemples» VI. Feliu i Torrent, Francesc «Esmolar la llengua, a la forja de les traduccions» Llengua & Literatura : revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura Volum: 19 : 2008 Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Llengua i Literatura, Barcelona 2008. - 606 p. I. Martínez Romero, Tomàs «Un traductor medie val en el seu context: els defalliments lèxics de Ferrer Saiol» II. Cuenca i Almenar, Salvador «La fantasia i el poema 18 d’Ausiàs Marc» III. Gómez, Francesc J. «Per a una nova lectura amorosa i consolatòria dels “Cants de mort” d’Ausiàs March» IV. Marrugat, Jaume «El peix, el mar i el vent com a representacions de l’home, el món i la vida en la poesia catalana contemporània (Carner, Riba, Manent, Rosselló-Pòrcel i Palau Fabre)» V. Sunyer i Molné, Magí «L’ardenta cavalcada, de Ramon Vinyes: un repertori de perversitats» VI. Camps i Ar-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 135

bós, Josep ; Foguet i Boreu, Francesc «Els Pares dels soldats (1937), de Joan Baptista Xuriguera : edició i estudi» VII. Bracho Lapiedra, Llum «El comportament ideològic a través de la toponímia en la traducció ambidireccional de textos ambientals en català» VIII. Suïls Subirà, Jordi «La distribució d’haver i ser en ribagorçà : una aproximació» IX. Turull i Crexells, Isabel «L’ús de l’article en italià i català : estudi comparatiu» X. Real Puigdollers, Cristina «Mesurant els verbs de mesura: reflexions al voltant de les nocions de transitivitat i complement» XI. Font Rotchés, Dolors «Els patrons entonatius de les interrogatives absolutes del català central» XII. Gimeno Betí, Lluís «Tres cartes inèdites de mossèn Joaquim Garcia Girona adreçades a mossèn Alcover» XIII. Alturo i Perucho, Jesús «El judici crític i unes correccions literàries fetes al llibre de poemes Laetare de Mn. Pere Ribot per part de Mn. Jaume Barrera, censor eclesiàstic» XIV. Poca i Gaya, Josep «Bibliografia de Maurici Serrahima» XV. «Ressenyes i notes crítiques» XVI. Valriu Llinàs, Caterina «El grup d’Estudis Etnopoètics: difusió i recerca sobre literatura oral» XVII. Ortega, Neus ; Àlvarez, Joana «El Seminari de Literatura i Cultura de l’edat mitjana i l’edat moderna del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona : curs 2006-2007» XVIII. Canadell, Roger «Pensament i literatura en l’època del realisme : jornades internacionals, 18 i 19 de desembre de 2007» XIX. Bover i Font, August «Halifax, Nova Escòcia (Canadà): dotzè col·loqui de la NACS» XX. Roca, Rafael «La Joia de sojornar a la lluna de València: les III Jornades d’Intercanvi Cultural (València, 19-21 d’octubre de 2007)» XXI. Coll-Vinent, Sílvia «Maurici Serrahima, home de lletres: del centenari a la jornada» XXII. Lüdtke, Helmut «Kurt Baldinger (1919-2007)» XXIII. Escobedo Abraham, Joana «Rosalia Guilleumas : entre Llull, Verdaguer i la gestió bibliotecària» XXIV. Massot i Muntaner, Josep «Maria Cardús i Almeda (1918-2007)» XXV. Pons i Pons, Damià «Jornades d’estudi sobre Baltasar Porcel» XXVI. Rabella i Ribas, Joan Anton «La Societat Catalana de Llengua i Literatura (2007)». Educació i Història : Revista d’Història de l’Educació Volum: 11 : gener-juny 2008 Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2008. - 192 p. I. Sureda i Garcia, Bernat «Una nova etapa» II. Marquès i Sureda, Salomó «Presentació: l’educació en la Segona República» III. Molero Pintado, Antonio «El pensament educatiu republicà, utopia o realitat? = Republican ideas on education: Utopia or reality?» IV. Colom i Cañellas, Antoni J. «L’actualitat del pensament educatiu republicà = A pre-

136 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

sent of republican educative thought» V. Otero Urtaza, Eugenio Manuel «Els orígens del pensament educatiu de la Segona República = The origins of the educational philosophy of the second Republic» VI. Serra i Sala, Rosa «Les escoles en el temps de la guerra : l’aplicació del CENU a l’ensenyament primari a Granollers 1936-1939 = Schools in wartime : Applying the CENU (Council for New Unified Schools) in Granollers during the Civil War (1936-39)» VII. Agulló Díaz, María del Carmen «Entre l’entusiasme i l’obstruccionisme: la realitat de l’escola valenciana durant la Segona República (1931-1939) = Between Enthusiasm and obstructionism: The realities of the valencian School during the Second Republic (1931-1939)» VIII. Miró Montoliu, Maria Isabel «L’educació a Catalunya durant la Guerra Civil : l’escola de Tarragona = Education in Catalonia during the Spanish Civil War : the School situation in Tarragona» IX. Frij hoff, Willem «Història de l’educació : un balanç de l’evolució historiogràfica = History of education : Balance of the historiographical evolution» X. González-Agàpito i Granell, Josep «Revisant Balmes» XI. Marquès i Sureda, Salomó «Reedició d’antics manuals escolars» XII. «Informació sobre els autors dels articles = Information about the authors of the articles» Educació i Història : Revista d’Història de l’Educació Volum: 12 : juliol-desembre 2008 Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2008. - 180 p. I. Sureda i Garcia, Bernat «La Guerra Civil i el trencament de la política educativa republicana» II. Fernández Soria, Juan Manuel «Conseqüències de la Guerra Civil: la depuració i l’exili interior del magisteri = Consequences of the Civil War: purification and interior exile of the teachers» III. Marquès i Sureda, Salomó «Sobre l’exili del magisteri republicà (1936-39) : reflexions i suggeriments = The exile of the republican teachers (1936-39) : reflections and suggestions» IV. Sureda i Garcia, Bernat «L’educació a Mallorca a l’època de la Guerra Civil: els canvis a la cultura escolar = Education in Mallorca during the Spanish Civil War: Changes in the Conception of School Education» V. Rius i Dalmau, M. Immaculada «L’ensenyament de les llengües modernes entre 1876 i 1939 = The teaching of modern languages between 1876 and 1939» VI. Fullana i Puigserver, Pere «Impremtes i publicacions periòdiques, instruments educatius del moviment franciscà a Mallorca durant la Segona República = Printer’s and periodical publications, educational tools of the Franciscan movement in Mallorca during the Second Republic» VII. Puig i Elias, Josep ; González-Agàpito i Granell, Jo-

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

sep «L’anàlisi del CENU en un discurs de Josep Puig i Elias = CENU’s study of Josep Puig Elias speech» VIII. «Informació sobre els autors dels articles = Information about the authors of the articles» Pedagogia, política i transformació social (1900-1917) : l’educació en el context de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2008. – 325 p. I. Monés i Pujol-Busquets, Jordi «Presentació» II. Domènech i Domènech, Salvador «El moviment de renovació pedagògica públic i privat» III. Gutiérrez Medina, Maria Lluïsa «La formació del mestre en el marc de la modernització del sistema educatiu» IV. Monés i Pujol-Busquets, Jordi «La introducció del català a les institucions educatives» V. Vilanou i Torrano, Conrad «Enllà del Noucentisme: lectura pedagògica de l’arquitectònica d’Eugeni d’Ors» VI. Tarròs i Esplugas, Ramon ; Florensa i Parés, Joan «Església, cultura i educació» VII. Solà i Gussinyer, Pere «Les propostes educatives dels diferents sectors del moviment obrer: Catalunya 19001917» VIII. Cortada i Andreu, Esther «Feminisme i educació als inicis del segle XX» IX. Laudo Castillo, Xavier ; Monés i Pujol-Busquets, Jordi «Les influències dels corrents internacionals de l’Escola Nova» X. Monés i Pujol-Busquets, Jordi «La formació professional» XI. Alay, Montserrat «La problemàtica de la infància desvalguda: projecte de reinserció i escolarització» XII. Soler i Masó, Pere «Les colònies escolars i altres iniciatives paraescolars en el context de la fundació de l’IEC» Una mirada catalana a l’Àfrica : viatgers i viatgeres dels segles XIX i XX (1859-1936) / M. D. Garcia Ramon, Joan Nogué i Perla Zusman (eds.) ; pròleg de Joan Vila-Valentí Pagès, Lleida 2008. – 377 p. ; il·l. I. Vilà i Valentí, Joan «Pròleg» II. Garcia Ramon, Maria Dolors ; Nogué i Font, Joan ; Zusman, Perla «Introducció: viatges catalans a l’Àfrica: entre el nacionalisme i el colonialisme» III. Cerarols, Rosa ; Garcia Ramon, Maria Dolors ; Nogué i Font, Joan ; Zusman, Perla «Postcolonialisme, feminisme i llibres de viatges» IV. Villanova, José Luis «Les societats geogràfiques de Catalunya i els viatgers al continent africà» V. Villanova, José Luis «L’excursionisme català i els viatges a l’Àfrica» VI. Vilaró i Güell, Miquel «Missioners o viatgers? Els claretians a la Guinea espanyola» VII. Riudor i Gorgas, Lluís «Entre la curiositat i el plaer: del viatger al turista o la mutació d’una espècie» VIII. Riudor i Gorgas, Lluís «Eduard Toda, viatger, egiptòleg i protector del patrimoni històric» IX. Luna, Antoni ; Nogué i Font, Joan «Ni-

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

colau Maria Rubió i Tudurí: safaris, ral·lis i jardins» X. Garcia Ramon, Maria Dolors «Aurora Bertrana: una mirada de dona al Protectorat espanyol del Marroc» XI. Albet i Mas, Abel ; Cerarols, Rosa «De viatge pel Marroc: entre el debat colonial i la mirada estereotipada» XII. Cerarols, Rosa «El “viatge en masculí” i la dona en els relats de viatges al Marroc colonial» XIII. Garcia Ramon, Maria Dolors ; Riudor i Gorgas, Lluís ; Zusman, Perla «Aïda i el turisme català a Egipte» XIV. Luna, Antoni ; Nogué i Font, Joan «De Barcelona a Dakar: aventures, caceres i somnis colonials» XV. Zusman, Perla «Quan el desert es converteix en paisatge colonial» XVI. Garcia Ramon, Maria Dolors ; Nogué i Font, Joan ; Zusman, Perla «Catalans a l’Àfrica: una construcció diferenciada del fet colonial?» XVII. «Notes sobre els autors» Books Llibres Riera i Melis, Antoni Jaume I i la seva època : anàlisi breu d’un important llegat polític i cultural Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals, Barcelona 2008. - 30 p. Rosselló i Verger, Vicenç M. Cartografia històrica dels Països Catalans Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 137

Universitat de València, Barcelona 2008. - 402 p. : mapes col. Vallverdú i Aixalà, Josep Josep Carner i Puig-Oriol : semblança biogràfica : conferències pronunciada davant el Ple per Josep Vallverdú i Aixalà el dia 18 de desembre de 2006 Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2008. (Semblances biogràfiques; 48). - 16 p. Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Volum: 3 : Edat moderna / coordinadora: Eva Puig i Serra Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, Barcelona 2008. - 630 p. : il·l. El Mapa com a llenguatge geogràfic : recull de textos històrics (ss. XVII-XX) / edició a cura de Jesús Burgueño Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Geografia, Barcelona 2008. – cxxxv, 211 p., 20 làm. : il·l. Fer país, conèixer món : la Cartoteca del Centre Excursionista de Catalunya / edició a cura de Rosa Anna Felip Filla Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 2008. – 168 p., mapes col.

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

Catalan Version

Institvt d’Estvdis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari

Número 2

2009

Albert Balcells

143

Introducció

Joan Sanmartí

145

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Enric Guinot

161

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii: la Corona catalanoaragonesa i les conseqüències de la conquesta dels regnes de Mallorca i de València

Eduard Feliu

175

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

Manuel Ardit

191

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

Xosé Aviñoa

203

El cant coral als segles xix i xx

Ramon Pinyol

213

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

Enric Pujol

227

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

Maria Teresa Ferrer

239

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 143 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Introducció

Al primer número de Catalan Historical Review formulàvem el propòsit d’oferir balanços sobre el coneixement actual dels grans temes de la història de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, així com de les seves relacions exteriors pel que fa a totes les èpoques i a tots els aspectes de l’activitat col·lectiva. En aquest segon número seguim la línia iniciada pel primer. En primer lloc, publiquem un article sobre l’estat actual dels coneixements sobre els pobles de la part oriental de la Península Ibèrica anteriors a la conquesta romana. Aquests pobles, que acabaren canviant de llengua, de lleis i de religió, foren la base dels actuals Països Catalans. Publiquem a continuació un estudi relacionat amb la situació immediatament posterior al moment en el qual, amb la conquesta dels regnes musulmans de Mallorca i de València, els Països Catalans prengueren els seus límits actuals en el segle xiii. L’anàlisi de les transformacions que es produiren arran d’aquells esdeveniments són l’objecte del nostre segon article. Tres segles i mig després, els musulmans vençuts –denominats moriscos– conservaven la seva religió i costums, sense haver estat assimilats pels cristians. El 1609, la monarquia hispànica de la dinastia dels Àustries decretà la seva expulsió; els efectes que això tingué, especialment notables al regne de València, són el tema d’un altre article d’aquest número. No van ser els moriscos la primera minoria expulsada. El 1492 ho havien estat els jueus, que al llarg de molts segles havien constituït, a la confederació catalanoaragonesa, una minoria urbana de la qual es parla en un altre article d’aquest número. Un darrer èxode, aquest del segle xx, ha atret darrerament el treball de recerca dels nostres historiadors, i fins i tot una notable atenció mediàtica recent. Es tracta de l’exili republicà de 1939, precedit pel de 1936 –molt inferior en nombre i de signe ideològic invers, però també causat per la guerra civil espanyola–. Aquest és el tema d’un altre article. Els èxodes forçats formen part desgracia dament de la història del violent segle xx a Europa, i el cas dels Països Catalans n’és un de destacable. Així, doncs, grans canvis i transformacions sovint traumàtics apareixen aquí tractats basant-nos en la historiografia dels darrers temps.

Pel que fa a la història de les arts i les lletres, que també forma part de la temàtica de la nostra revista, aquest número ofereix un balanç dels estudis sobre la figura del poeta Jacint Verdaguer. Com en el cas de Ramon Llull, tractat en el primer número de Catalan Historica Review, l’obra i la personalitat de Jacint Verdaguer han donat lloc a un cercle d’especialistes, i es pot parlar de “verdaguerisme” com abans es parlava de “lul·lisme”. Ha estat un dels nostres poetes més traduït a d’altres llengües. El cant coral ha jugat un paper molt important en la recuperació i desenvolupament de la identitat col·lectiva dels catalans des del segle xix, privats com estaven d’un govern propi. Aquesta associació del cant coral amb la sociabilitat i la identitat nacional s’ha produït també en altres pobles europeus, però mereix una atenció especial en el cas català, i per això oferim un balanç històric sobre el tema. Hem escollit per a la coberta d’aquest número el mosaic de Lluís Bru i Salelles que decora el frontó de la façana del Palau de la Música Catalana, joia de l’estil modernista català. Aquest mosaic, acabat l’any 1909, representa els cantaires de l’Orfeó Català amb el seu estendard, presidits per la Balanguera, amb la silueta de Montserrat al fons. La Balanguera era un personatge popular femení d’un antic ball rodó infantil mallorquí que el poeta Joan Alcover convertí en una mena de musa que fila el fil de la vida. Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català, musicà el poema d’Alcover. A partir de la interpretació del mateix Orfeó, esdevingué una cançó popular a tots els Països Catalans. La Balanguera apareix en aquest mosaic identificada amb la pàtria, i avui és l’himne de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A la cúpula que s’alça damunt el frontó es veuen els dos escuts catalans: el de les quatre barres i el de Sant Jordi, patró de Catalunya i alhora d’altres països europeus. Una novetat d’aquest número és oferir les dades bàsiques dels llibres de tema històric publicats per l’Institut d’Estudis Catalans durant l’any 2008, a més dels sumaris de les revistes dedicades al mateix àmbit de coneixement durant aquest mateix període. Albert Balcells Editor

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 145-160 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.29 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers** Joan Sanmartí i Grego* Universitat de Barcelona

Rebut 13 maig 2008 · Acceptat 20 setembre 2008

Resum Durant els segles centrals del primer mil·lennari aC es va produir a la costa oriental de la península Ibèrica un ràpid desenvolupament sociocultural que va suposar la transformació de les societats de petita escala (nivell de comunitats locals, o fins i tot familiars), en societats complexes, compostes per desenes de milers de persones, com a mínim, i dotades de formes d’organització política centralitzades, que controlaven territoris extensos, sovint de diversos milers de quilòmetres quadrats. Des de començament del segle iv aC, la ràpida expansió de l’escriptura suggereix l’establiment d’un sistema administratiu i el desenvolupament de la complexitat institucional pròpia dels estats arcaics. Aquests estats eren dirigits per monarques eixits d’estaments aristocràtics que dominaven les diverses comunitats que constituïen el gruix de la població. Sabem per les fonts grecollatines que els pobladors d’aquest territori eren coneguts amb el nom d’ibers, i que aquest grup ètnic estava dividit en pobles diversos, que en alguns casos corresponien a les entitats polítiques abans esmentades, mentre que en d’altres en devien englobar diverses. L’epigrafia mostra que en tot aquest territori es va utilitzar -però potser no de forma exclusiva– una mateixa llengua, coneguda modernament com a “ibèrica”, que no pot ser interpretada. La incorporació al món romà, entorn de 200 aC, va suposar una paulatina integració en la cultura llatina, que va culminar poc abans del canvi d’era.

Paraules clau: cultura ibèrica, protohistòria mediterrània, evolució sociocultural, colonització grega, colonització fenícia, canvi tecnològic, demografia antiga, estat arcaic.

Introducció*** A tota la Mediterrània occidental –amb la sola excepció d’algunes zones insulars–, el primer mil·lenni aC és el període en què, per primera vegada, es documenta la transformació de les comunitats de petita escala que havien caracteritzat tota la prehistòria d’aquesta regió en societats complexes des del punt de vista sociocultural. Entenem per complexitat sociocultural l’existència d’entitats polítiques d’una certa amplitud territorial –centenars o, sovint, milers de quilòmetres quadrats; a vegades molt més–, dirigides generalment des d’un nucli central que destaca per les seves dimensions, per les funcions administratives que s’hi desenvolupen i per la presència d’elements simbòlics vinculats al poder. Aquestes entitats con-

* Adreça de contacte: Joan Sanmartí i Grego. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. Carrer Montalegre 6-8. E-08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel: +34 934037530. E-mail: sanmarti@ub.edu ** Vegeu les figures citades en aquest article en la versió en anglès d’aquest mateix número.

tenen un nombre important de comunitats locals, i tenen una població important, de desenes de milers d’habitants com a mínim, que es distribueixen en grups socials jerarquitzats, endogàmics i amb un accés diferenciat a la riquesa. Les elits d’aquestes societats controlen un aparell institucional i militar que –juntament amb una ideologia legitimadora– permet mantenir l’estabilitat de la societat, i que sovint assoleix un grau de complexitat notable, propi dels estats arcaics.1 Les fonts d’informació i el grau de coneixement sobre les diferents societats que van experimentar aquests processos de creixement de l’economia política són molt diversos, però la transformació global és evident, des de les grans monarquies númides i maure de l’Àfrica del Nord, que controlaven territoris de centenars de milers de quilòmetres quadrats, a les ciutats-estat d’Etrúria, passant pels diversos pobles que habitaven les costes mediterrànies de la península Ibèrica, de la Gàl·lia mediterrània i de Ligúria. Les causes que van provocar aquests processos són probablement diverses i de naturalesa tant endògena com exògena. És important assenyalar, pel que fa a aquestes últimes, que el primer mil·lenni aC fou el moment de la gran

146 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

expansió colonial vers el Mediterrani central i occidental de dos dels grans pobles de l’Antiguitat, els fenicis i els grecs. Les característiques d’aquest procés –sovint designat com a “colonial” per les seves relatives semblances amb l’expansió colonial europea moderna– no són homogènies, ja que poden anar, amb moltes situacions intermitges, des de l’establiment de grans ciutats com Cartago o Siracusa, que controlen àmplies extensions de territori espoliat a les poblacions autòctones, fins a una presència limitada a simples establiments comercials o petites ciutats que es troben davant d’un hinterland “indígena” enorme i que conserva plenament la seva independència política. Podem suposar, tanmateix, que en totes les situacions la interacció dels “colonitzadors” amb les pobla cions locals va tenir un paper important en l’evolució de totes les societats implicades en aquest contacte. La generalització de la metal·lúrgia del ferro és un segon factor de gran importància i probablement d’origen extern –en algun cas clarament lligat al procés colonial–, que contribueix a explicar la ràpida evolució de les poblacions de l’occident mediterrani vers la complexitat social, ja que va permetre un increment notable de la població en un territori considerat. Quant als factors endògens, el més evident és, precisament, el creixement demogràfic, que algunes teories socials consideren determinant en el processos de canvi sociocultural.2 Les fonts literàries mencionen, per exemple, els nombrosos contingents númides que van participar, adés en un bàndol, adés en l’altre, en els grans conflictes que van enfrontar Roma i Cartago, i que no es poden entendre sense una forta densitat de població. Igualment, la documentació arqueològica testimonia en moltes àrees, i de forma inequívoca, un increment del nombre i la grandària dels assentaments humans, en una escala fins a aquell moment desconeguda. Una adequada comprensió dels processos de canvi que van conduir a la complexitat socio cultural han de tenir necessàriament en compte tots aquests factors (demografia, tecnologia i relacions amb l’exterior), tant si es consideren a l’escala general com en el nivell particular de les diferents societats que els van protagonitzar. Una conseqüència de la presència colonial i de la progressiva integració dels territoris de l’occident mediter rani al domini polític de les grans potències de l’època –Cartago i, finalment, Roma– és l’existència d’una documentació escrita, grega i llatina, que permet conèixer a grans trets els noms i la ubicació d’un cert nombre de pobles que els habitaven, entre els quals hi ha els ibers. En general, però, les informacions transmeses per les fonts grecollatines –descripcions geogràfiques, guies de navegació i cròniques de les guerres púniques i la conquesta romana–, estan lluny de proporcionar un coneixement sòlid sobre les societats indígenes, cosa que no pot sorprendre, ja que, deixant de banda els problemes de transmissió, no són, amb poques excepcions, el resultat d’un interès “etnogràfic” o històric per les poblacions autòctones, que només són mencionades, o sumàriament descri-

Joan Sanmartí i Grego

tes, en funció dels esdeveniments, sobretot de naturalesa militar, en què es troben implicades, sempre com a actors secundaris, i sovint involuntaris. L’arqueologia té, en conseqüència, un paper insubstituïble en l’anàlisi d’aquestes societats, i gràcies als progressos teòrics i metodològics experimentats en els darrers decennis, així com a una llarga tradició d’estudi –més que centenària, si més no en els països de la riba europea– està en condicions de proporcio nar-ne, amb l’ajut de les fonts escrites, un retrat coherent i possiblement força fidel. En aquest treball presentem una breu síntesi del procés de formació i desenvolupament d’un d’aquests pobles protohistòrics, els ibers. Començarem amb llur delimitació espaciotemporal i l’estat del coneixement sobre la seva llengua i formes d’escriptura. Seguirem amb una ràpida anàlisi de la història de la recerca i dels marcs teòrics que l’han orientada i l’orienten. Un quart apartat tractarà dels processos històrics de formació de la societat ibèrica en els segles vii-vi aC, del seu ple desenvolupament fins a la conquesta romana, entorn de 200 aC, i, finalment, de la seva definitiva dissolució dins la poderosa cultura clàssica introduïda pels invasors, durant els dos últims segles abans de la nostra era. Acabarem amb un breu balanç de la recerca.

L’espai i el temps dels ibers El territori habitat pels ibers pot ser establert amb una certa aproximació a partir de les fonts escrites antigues –en particular les dels autors grecs– i dels testimonis epigràfics deixats per la pròpia civilització ibèrica. Les diferents mencions en els textos grecs del terme geogràfic Ibería i de l’etnònim Íberes mostren que aquests mots van designar, en diferents moments històrics, realitats diverses. Les fonts més antigues situen generalment els ibers a l’àrea costanera que s’estén al nord de Cartagena fins al Pirineu o, encara més enllà, fins a la costa del Llenguadoc occidental, per bé que en algun cas inclouen també Tartessos, al Baix Guadalquivir –i, per tant, tot el sud peninsular– dins d’Ibèria (fig. 1). En textos més recents, dels segles iii-i aC, es menciona sovint com a part d’Ibèria la totalitat de la costa mediterrània peninsular, i tant Polibi, en el segle ii aC, com Estrabó, ja en temps d’August, utilitzen el mot Ibería com a equivalent del llatí Hispania, terme probablement d’origen feniciopúnic que designa la totalitat de la gran península del Mediterrani occidental. La relativa ambigüitat de les fonts antigues pot ser corregida gràcies a l’existència, des de final del segle v aC, d’un important conjunt d’inscripcions (prop de dues mil), fetes sobre suports diversos (monedes, làmines de plom, ponderals, vaixella, ceràmiques, esteles funeràries, etc.) (figs. 3-5) i que amb tota evidència han estat escrites en una mateixa llengua, la distribució geogràfica de les quals correspon essencialment a l’àrea costanera que va de Múrcia fins Anserona (Llenguadoc Occidental), amb una extensió fins Almeria –ja després de la conquesta roma-

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 147

na– i penetracions importants vers l’interior a la depressió de l’Ebre, al Xúquer i al Segura fins a l’Alta Andalusia. Atès que aquest mapa epigràfic anterior a la conquest romana coincideix bàsicament amb el territori atribuït als ibers en les fonts més antigues, sembla raonable suposar que existeix una correspondència entre un fet i l’altre, i que aquesta àrea epigràfica –que també és l’única que en totes les fonts antigues es considera inequívocament ibèrica– constitueix una “Ibèria estricta”, definida per la llengua que s’hi parlava. La llengua, doncs, devia ser l’element que més clarament permetia als grecs identificar i delimitar el grup ètnic ibèric. A partir d’aquesta definició territorial i paletnològica s’ha gestat, a més, la noció de “cultura ibèrica”, que, entesa en un sentit ampli, inclou el conjunt d’elements mate rials documentats a l’àrea esmentada. És important assenyalar, però, que aquesta cultura material no és, ni de lluny, homogènia en el conjunt del territori, i que no constitueix una “cultura arqueològica” en el sentit que es dóna a aquesta expressió en l’arqueologia historicocultural, és a dir, com un conjunt homogeni de trets de cultura material documentat en un territori ben delimitat i que suposadament correspon a un grup humà netament diferenciat.3 Ben al contrari, existeix un veritable mosaic de fàcies de cultura material, amb diferències a vegades molt acusades, com ara la raresa de peces escultòriques al nord del Xúquer, mentre que són freqüents a l’àrea meridional (figs. 6 i 11). De fet, si no es comptés amb els testimonis epigràfics i de les fonts escrites, és dubtós que els arqueòlegs haguessin reconegut una sòlida unitat cultural al territori que anomenem “Ibèria estricta”; inversament, la presència d’elements arqueològics considerats de tipus ibèric, com ara l’escultura, ha portat sovint a incloure dins l’àrea ibèrica zones que, com la vall mitjana del Guadalquivir, no ho són des del punt de vista lingüístic. Ara bé, malgrat que no existeix una cultura material homogènia, l’arqueologia i les fonts escrites testimonien l’existència al territori de la “Ibèria estricta” de formes desenvolupades d’organització social i política, que es tradueixen en patrons de poblament complexos –sovint jerarquitzats– i en una tecnologia avançada, que inclou el torn de ceramista (fig. 7) i una metal·lúrgia del ferro sofisticada (fig. 8). És habitual, almenys en el llenguatge arqueo lògic, considerar que aquests elements tecnològics tenen un caràcter definitori de la cultura ibèrica, i que la seva aparició en senyala l’inici. Si ens atenim a aquests criteris, podem parlar de “cultura ibèrica” des de mitjan segle vi aC, data adient amb les primeres mencions dels ibers a les fonts gregues. En efecte, les primeres referències als ibers es deuen a Hecateu de Milet, que va escriure entorn de 500 aC, i possiblement també al desconegut autor d’un periple massaliota del segle vi aC, que, segons sembla, va ser una de les fonts de l’Ora Maritima de Rufus Festus Avienus, obra poètica composta a finals del segle iv dC, en la que es descriu el litoral comprès entre la costa atlàntica de la península Ibèrica i la desembocadura del Roine. Això permet

afirmar que l’ètnia ibèrica ja existia en el segle vi aC, amb una personalitat prou clara i diferenciada per ser reconeguda pels grecs que hi havien entrat en contacte. El testimoni d’Hecateu indica també que aquesta ètnia es subdividia en diferents pobles; el geògraf milesi esmenta efectivament els esdetes –identificats amb els edetans que en el segle iii aC ocupaven la part central del País Valencià–, els ilaraugatai –versemblantment els ilergets que en el segle iii aC habitaven la part oriental de la depressió de l’Ebre, i potser també els ilercavons que ocupaven el nord del País Valencià i el curs inferior de l’Ebre– i els misgetes –literalment, en grec, els “barrejats”–, a la zona compresa entre l’Ebre i l’Erau. El mapa paletnològic apareix molt més complex a partir de les fonts tardanes, que permeten reconstituir, amb més o més precisió –i a vegades amb l’auxili de les llegendes monetals– el mosaic de pobles del segle iii aC que es reflecteix al (fig. 1). Més endavant tractarem del complex problema de les relacions entre aquestes unitats ètniques i les entitats politicoterritorials que és possible reconèixer a partir de les fonts literàries i arqueològiques. Limitem-nos de moment a assenyalar que la societat i la cultura ibèriques no van desaparèixer de forma immediata amb la incorporació al domini de Roma, sinó que el llarg procés d’assimilació a la cultura llatina no va culminar fins la segona meitat del segle i aC.

La llengua ibèrica i els sistemes d’escriptura Com ja hem assenyalat més amunt, es coneix un nombre considerable de documents epigràfics –prop de mil vuitcents, la major part trobats a la Ibèria estricta–, escrits sobre suports de natura diversa i utilitzant diferents sistemes d’escriptura, però que tenen en comú el fet d’haver estat redactats en una mateixa llengua, no indoeuropea, anomenada convencionalment “ibèrica” pels estudiosos moderns. Es pot afirmar que ja abans de la conquesta romana aquesta llengua ibèrica era utilitzada, si més no com a llengua escrita, en una extensa àrea geogràfica, des de Múrcia a la zona compresa entre l’Aude i l’Erau, amb penetracions importants vers la depressió de l’Ebre, la Manxa i l’Alta Andalusia (fig. 3).4 Després de la conquesta, l’ús, si més no escrit, de l’ibèric experimentà una expansió important vers l’interior, en particular a la vall de l’Ebre. És important assenyalar també que la diversitat dels suports escriptoris –alguns dels quals possiblement no s’han conservat, per ser de material perible– i de la naturalesa de les inscripcions testimonien un ús de l’escriptura en els tots els ordres de l’existència (fig. 5). El primer que cal precisar en relació a l’ibèric és que, tot i que es coneix –només amb petits dubtes– el valor fonètic dels signes utilitzats en els diferents sistemes d’escriptura emprats per anotar-la, no ha estat possible desxifrar-la, ja que es tracta d’una llengua totalment isolada, sense relació amb cap altra de coneguda. No cal dir que aquest fet limita en gran mesura el valor històric dels textos que ens

148 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

han arribat, però també és cert que els esforços de lingüistes i epigrafistes han permès assolir un cert coneixement del sentit general d’algunes inscripcions, identificar el valor de certs prefixes i sufixes –com ara ilti-, “ciutat”– i reconèixer un bon nombre d’antropònims i topònims, la qual cosa ha estat facilitada per la seva menció en els textos antics i, en el cas dels segons, per la seva presència en les monedes (fig. 5, 1-2). Valguin com a exemples la repetició de determinades estructures en esteles sepulcrals, que permet reconèixer fórmules funeràries, o la presència freqüent de signes numerals en textos sobre làmina de plom (fig. 5, 3), que suggereix un caràcter comercial o administratiu.5 Més enllà d’això, la llengua ibèrica continua essent un complet enigma, que només podrà ser resolt a partir del descobriment d’algun text bilingüe d’una certa extensió, que reveli el significat d’un nombre consistent de les moltes paraules ibèriques conegudes. Pel que fa als sistemes d’escriptura, van ser diversos, sense que coneguem una raó clara que ho expliqui (fig. 4). Un d’ells és el propi alfabet grec, utilitzat en només vint-iquatre inscripcions (anomenades “greco-ibèriques”), totes procedents del sud del País Valencià. La resta, llevat de tres que utilitzen l’abecedari llatí, van ser escrites utilitzant dos sistemes d’anotació diferents, però emparentats, creats a la pròpia península ibèrica, i que per aquesta raó són coneguts, juntament amb un tercer sistema utilitzat al sudoest peninsular, amb el nom d’escriptures “paleohispàniques”.6 En l’actualitat s’admet generalment que deriven de l’alfabet fenici, tot i que se’n diferencien clarament pel fet que es tracta de sistemes semisil·làbics, és a dir, que tenen signes per anotar no solament vocals i consonants, sinó també síl·labes. Els dos sistemes en qüestió són coneguts respectivament amb els noms d’escriptura ibèrica meridional –documentada bàsicament al sud del País Valencià, l’àrea oriental de la Manxa i l’Alta Andalusia– i escriptura ibèrica “llevantina”, nom desafortunat, que cal evidentment substituir pel de “septentrional” –o “nordoriental”, nom amb el qual també se’l designa–, ja que es documenta des de les comarques alacantines –esporàdicament també més al sud– fins al Llenguadoc. Una qüestió àmpliament debatuda és el caràcter vernacular de la llengua ibèrica en la totalitat del territori on es documenta, tot que hi és l’única testimoniada. La possibilitat que només en fos la llengua pròpia d’una part ha estat plantejada tradicionalment arran de l’existència durant la primera meitat del primer mil·lenni aC de “cultures arqueològiques” diverses a les diferents zones que el componen. Entre el nord del País Valencià i el Llenguadoc, l’evident influència de l’anomenada “cultura dels camps d’urnes” ultrapirinenca feia pensar que aquest territori s’havia indoeuropeïtzat lingüísticament des de final del segon mil·lenni aC i, en conseqüència, que la llengua ibèrica s’hi havia imposat més tard, possiblement en el segle vi aC, coincidint amb l’aparició d’uns trets de cultura material, ja mencionats (ceràmica a torn, metal·lúrgia del ferro) característicament ibèrics. Lògicament, aquesta expansió de l’ibèric s’hauria fet des

Joan Sanmartí i Grego

de la zona “no indoeuropeïtzada” de l’àrea epigràfica i lingüística en què es documenta històricament, és a dir, des del sud. Al darrera d’aquest raonament hi ha una identificació arbitrària de dos aspectes de la cultura (llengua i produccions materials) que no estan necessàriament correlacionats: ni l’existència de materials i pràctiques culturals de tipus camps d’urnes demostra la difusió i encara menys la generalització d’una llengua indoeuropea, ni la posterior aparició de trets de cultura material més o menys comuns amb els de la resta de l’àrea epigràfica ibèrica implica l’expansió de l’ibèric des d’un punt concret d’aquesta àrea, per bé que, cal dir-ho, cap d’aquestes possibilitats no pot ser exclosa per principi. Aquesta visió del mapa lingüístic anterior al segle vi aC, i també la suposada densitat d’antroponímia no ibèrica a llocs com Ullastret i Azaila, es troba en la base de la hipòtesi de J. de Hoz segons la qual l’ibèric s’hauria expandit cap al nord des del centre-sud del País Valencià com a llengua vehicular utilitzada en les transaccions comercials que els ibers meridionals haurien desenvolupat, com a socis dels colonitzadors grecs establerts a Emporion (Empúries), en àrees més septentrionals.7 Això explicaria que fos l’única llengua escrita, fins i tot on no era vernacular, i que probablement fos adoptada pels sectors socials dominants en aquests territoris. Ara bé, segons J. Velaza, la major part d’antropònims que J. de Hoz considera no ibèrics poden ser explicats sense dificultat dins del sistema onomàstic de l’ibèric i, quan no ho són, el percentatge de “rareses” no és superior al que es documenta en l’antroponímia de qualsevol altra part de l’àrea lingüística ibèrica.8 A aquest argument fonamental contra la hipòtesi de De Hoz se’n poden afegir d’altres de coherència històrica referents al suposat paper comercial dels ibers del sud o a la viabilitat d’interpretar la “iberització” de la cultura material de les zones septentrionals com a resultat d’aquesta suposada activitat.9 Velaza ha suggerit també que la manca de dialectalització de l’ibèric, tal com apareix en el registre epigràfic, no es podria explicar si hagués estat llengua vernacular de la totalitat del seu domini epigràfic des de molt abans de l’aparició dels documents que la testimonien, a finals del segle v aC. Això implicaria un moviment de població no molt anterior a aquesta data –un moment vers mitjan segle vi aC, quan es produeix l’únic canvi important i ràpid en el registre material, semblaria el més versemblant–, i suficientment intens per provocar la substitució lingüística a les zones receptores. Sobre quina fou la direcció d’aquest moviment, l’autor no s’hi pronuncia.10 L’argument aportat per Velaza és important, però ens preguntem fins a quin punt la documentació disponible és suficient per a reconèixer la dialectalització, si hagués existit, cosa que permet reconsiderar la possibilitat que l’ibèric fos vernacular en tot el seu territori epigràfic. Tanmateix, no es pot excloure un fenomen d’expansió, que probablement caldria atribuir a un moviment de població –i en aquest cas tendiríem a pensar més aviat en una direcció

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 149

sud-nord– ni, en conseqüència, l’ús d’altres llengües, a nivell estrictament oral, en l’esmentat territori.

ament excloent dels altres. Aquests treballs, juntament amb la troballa casual, però sensacional, de la Dama d’Elx, l’any 1897, començaven a precisar la naturalesa de la cultura material de les diferents ètnies ibèriques. En aquest sentit, cal destacar pel seu caràcter liminar l’obra de Pierre Paris Essai sur l’art et l’industrie de l’Espagne primitive (París, 1903-1904), que és el primer estudi sobre les produccions materials preromanes de la península ibèrica –essencialment escultura i ceràmica–, fet, però, amb un enfocament més vinculat a la història de l’art que a l’arqueologia, i que no establia amb precisió ni l’àmbit territorial de l’iberisme –l’art i la indústria ibèrics eren, si més no provisionalment, els de l’Espanya preromana– ni, encara menys, la cronologia, atès que feia derivar les ceràmiques ibèriques de les produccions micèniques, en realitat més de mig mil·lenni més antigues. Els fonaments més estrictament científics per a l’estudi de la societat ibèrica van ser posats, en el primer terç del segle xx, per tres figures eminents. D’una banda, Adolf Schulten (1870-1960), autor de la recopilació i comentaris de gairebé tota la col·lecció de les Fontes Hispaniae Antiquae (Universitat de Barcelona, 1922-59), en la que també va participar Pere Bosch-Gimpera. Manuel Gómez Moreno y Martínez (1870-1970) fou un gran erudit, la principal contribució del qual va ser el descobriment del valor fonètic dels signes sil·làbics de l’escriptura ibèrica. Finalment, i amb un especial relleu, hem de recordar Pere Bosch-Gimpera (1891-1974), que va ser el primer arqueòleg amb una sòlida preparació teòrica i metodològica que va tractar els problemes de la cultura ibèrica i, en general, la prehistòria de la península ibèrica. Els estudis de Bosch a Barcelona van ser en filologia clàssica, però en les seves estades a Berlín, entre 1911 i 1914, va adquirir una formació molt completa de prehistoriador europeu, la qual cosa constituïa una novetat absoluta a l’estat espanyol.17 Des del punt de vista metodològic, Bosch es va familiaritzar amb els mètodes de treball de camp i amb l’anàlisi dels conjunts materials i les associacions susceptibles de proporcionar datacions absolutes fiables, i amb aquest bagatge pogué rebutjar, en la seva tesi doctoral La cronología de la cerámica ibérica, llegida el 1913,18 les datacions exageradament antigues proposades per P. Paris, a més distingir l’existència de diferents fàcies territorials. Des del punt de vista teòric, Bosch va adoptar, per influència directa de Gustaf Kossinna, l’enfocament historicocultural, basat en la teoria antropològica dels Cercles Culturals (Kulturkreislehre), que en aquells moments dominava la prehistòria europea, molt particularment a Alemanya. L’interès de la recerca no se centrava en l’anàlisi de les bases materials de subsistència o en l’estudi de l’estructura social, sinó en la identificació dels trets culturals característics –i identificables en la cultura material– de cadascun dels pobles que havien ocupat successivament un determinat territori, d’on la noció de Kulturschichten, és a dir, l’estratificació dels diferents “cercles de cultura”. Amb aquests pressupòsits, el programa de Bosch s’havia de fonamentar inevitablement en la identificació de “cultures arqueo

Història de la recerca La investigació sobre els ibers compta amb una llarga tradició, de prop d’un segle i mig, amb centenars de treballs de recerca de camp i milers de publicacions,11 que inclouen l’anàlisi de les fonts escrites, monografies d’excavació i prospecció, estudis d’epigrafia i llengua, corpora de materials i una multitud de treballs sobre peces destacades, urbanisme, arquitectura, etc. És impossible donar-ne una visió completa, de manera que ens limitarem a indicar quines han estat les grans línies mestres d’aquesta investigació i a emmarcar-les dins del context teòric i l’ambient intel·lectual que les han orientat. Malgrat l’abundància de material bibliogràfic –o potser a causa d’ella– comptem amb una sola síntesi d’autor actualitzada,12 però n’hi ha alguna de parcial13 i una de caràcter divulgatiu,14 a més de dos excel·lents catàlegs d’exposicions15 i les actes d’un col· loqui que tracta els aspectes arqueològics de l’iberisme als Països Catalans i la Gàl·lia mediterrània.16 L’estudi de les fonts literàries s’inicia, com era d’esperar, amb el Renaixement. N’és un bon representant l’occità Pèire de Marca, l’obra erudita del qual (Marca Hispanica, sive limes Hispanicus), elaborada durant la seva estada a Catalunya entre 1644 i 1651, com a visitador general de LLuís XIII, conté una primera aproximació a la realitat paletnològica d’aquesta part de la península. El procés d’identificació de la cultura material dels ibers fou, lògicament, més lent i més complex, i no culminà fins a la fi del segle xix. Per descomptat, no mancaven les troballes de materials que, tot i ser reconeguts com a antics –i a vegades com a ibèrics o, si més no, com a pre-romans–, s’atribuïen sovint, fins i tot en la segona meitat del segle xix, a l’època romana, bizantina o visigòtica. L’epigrafia, en canvi, mostrava un sistema d’escriptura peculiar, que podia ser parcialment interpretat i que, a través de les llegendes monetals, permetia reconèixer alguns topònims i etnònims ibèrics transmesos per les fonts antigues, la qual cosa en garantia l’adscripció cultural. És precisament en el darrer terç del segle xix i l’inici del segle xx quan s’inicien les excavacions més o menys sistemàtiques –necròpolis d’Almedinilla (Còrdova), el 1867; excavació del Museo de Madrid al santuari Cerro de los Santos (Albacete) el 1871, 1891 i 1898-1903; excavació de la necròpolis de Cabrera de Mar (El Maresme) el 1881; l’Alcúdia d’Elx (el Baix Vinalopó) en els períodes 18971900 i 1905; inici dels treballs al poblat del Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), el 1905, entre moltes altres–, motivades en alguns casos per l’interès que suscitaven els ibers com a primera cultura “nacional” espanyola, en d’altres –especialment les del Museu del Louvre– per l’afany de recuperar peces que n’enriquissin les col·leccions, i encara en d’altres per mera curiositat científica, sense que cap d’aquests objectius fos necessàri-

150 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

lògiques” superposades,19 l’aparició de les quals en un determinat territori se suposava que era conseqüència de moviments de població. Aquest programa va ser sistemàticament aplicat per Bosch, tant en la recerca realitzada a través del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans com, entre altres treballs, en la seva monumental Etnologia de la Península Ibèrica (Barcelona, 1932). La seva visió dels ibers és, de forma molt resumida, la d’un poble de llunyans orígens africans, establert al sud de la península ibèrica en temps neolítics, i que, arran del contacte amb els colonitzadors grecs, elaborà una civilització original –caracteritzada per la seva escultura de forta influència hel·lènica–, que s’expandí cap al nord durant la segona edat del ferro. De fet, per a Bosch els pobles situats a la costa al nord de l’Ebre i els de la Catalunya central no eren ibèrics en sentit estricte, sinó “iberitzats” tardanament. L’anàlisi de les relacions socials en el món ibèric a penes havia estat encetada en tot el període anterior de la guerra de 1936-1939, amb l’única excepció d’un breu article de Joaquín Costa, publicat l’any 1889, en què va proposar l’existència d’una classe de tribus nobles i una altra de tribus servils, lligades a les primeres per rela cions de dependència col·lectiva.20 En la immediata postguerra, l’estudi de les relacions socials va experimentar un renaixement important arran dels treballs de Julio Caro Baroja, el qual, malgrat la influència evident de la Kulturkreislehre, manifesta també la seva afecció per l’obra de Richard Thurnwald, d’orientació netament funcionalista. Probablement és aquesta influència el que explica la presència a Los Pueblos de España (Barcelona, 1946) d’extensos apartats dedicats a l’anàlisi de l’organització social, les institucions polítiques, la guerra, l’economia o la vida quotidiana dels pobles preromans de la península ibèrica. La seva obra, encara valuosa en l’actualitat, va tenir una influència notable en la majoria d’investigadors de la postguerra, com ara Antoni Arribas o Joan Maluquer de Motes. Caro no va prestar especial atenció a la qüestió dels orígens de la cultura ibèrica, tema que, en canvi, va ser tractat per Maluquer de Motes en diverses ocasions. El seu plantejament no és fonamentalment diferent del de Bosch-Gimpera, en el sentit que en considera la formació d’aquesta cultura com el resultat directe del contacte amb els colonitzadors grecs, però n’ofereix una explicació més completa –inspirada en bona part en els processos de canvi cultural provocats per les colonitzacions modernes– en considerar que el trànsit a la vida urbana fou el resultat d’una acció directa dels agents hel·lènics per elevar el poder adquisitiu de les poblacions autòctones que constituïen la seva clientela comercial, evitant, però, la formació d’entitats polítiques prou sòlides per posar en perill la permanència de les colònies gregues.21 També Miquel Tarradell va recollir la idea de la formació de la cultura ibèrica per influència directa dels colonitzadors, situant-ne però el focus inicial, com ja havia fet Bosch, al sud-est peninsular.22 Aquest punt de vista va cobrar una certa força en els anys setan-

Joan Sanmartí i Grego

ta arran de la precocitat dels contactes d’aquesta zona amb les colònies fenícies del Cercle de l’Estret de Gibraltar i de la documentació de ceràmiques a torn datables de la primera meitat del segle vi aC en alguns jaciments. La celebració a Barcelona l’any 1976 del Simposi Internacional: Els Orígens del Món Ibèric23 culmina un període d’una vintena d’anys en què la millora de les tècniques d’excavació i del coneixement dels materials arqueològics va permetre precisar el marc cronològic i assegurar la datació en el segle vi aC de la difusió de les ceràmiques a torn i de la metal·lúrgia del ferro, tinguts per trets diagnòstics de l’iberisme. A partir dels anys vuitanta, sota la influència de l’arqueologia processual, la recerca s’ha orien tat més aviat vers la caracterització de les formes d’ocupació del territori i, a través de les excavacions en extensió, de la naturalesa dels hàbitats i de l’arquitectura domèstica i la gestió dels recursos econòmics, camp molt afavorit per la progressiva introducció de les diferents tècniques d’anàlisi arqueobiològica. Igualment, l’anàlisi de la iconografia ha tingut un paper important entre els estudis realitzats en els darrers decennis,24 mentre que les qüestions de gènere i els diferents diferents discursos més explícitament postmoderns hi han tingut una presència força limitada.25 Des de finals dels anys vuitanta, la tendència dominant ha estat, en general, de considerar la formació i desenvolupament de la civilització ibèrica com el resultat de processos essencialment endògens, sense ignorar, però, el paper que hi pot haver tingut el comerç colonial, en la mesura que podia subministrar elements utilitzats en les relacions de poder de les societats indígenes i que podien facilitar els processos de diferenciació social. Els models més ampliament utilitzats –i que es veuran reflectits en les pàgines següents– deriven del materialisme cultural, del marxisme estructural i de la teoria dels béns de prestigi, sovint relacionada amb plantejaments pròxims a la teoria del sistema-món. El marxisme estructural, juntament amb altres fonts d’inspiració de caire igualment marxista, es troba en la base del model de canvi social postulat per A. Ruiz i M. Molinos26 per a explicar la formació i desenvolupament de la societat ibèrica. Aquest model centra la seva anàlisi en l’estudi de les relacions de poder entre llinatges i el paper que hi tenen els béns de prestigi, en particular els materials d’importació. Segons el nostre criteri, aquesta teoria, que troba un cert fonament documental en les fonts literàries i epigràfiques, es pot integrar sense violència dins d’un model materialista cultural desenvolupat –com el de A. Johnson i T. Earle–,27 que cerca les causes últimes del creixement de l’economia política i del canvi social que en deriva a les bases materials de subsistència i reproducció de la societat (sobretot el creixement poblacional), sense menystenir, però, el paper en tots aquests processos de les relacions socials específiques de cada grup humà, ni dels elements materials que s’hi utilitzen –i, per tant, dels contactes amb les societats colonitzadores–. L’objecte d’aquest article és, bona part, proposar una

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 151

interpretació de la societat ibèrica fonamentada en aquesta síntesi teòrica.28

Aquesta forma de competència no agressiva es devia materialitzar sovint en la celebració de festes, com més esplèndides millor, especialment pel que fa al consum d’alcohol –la fabricació de cervesa està testimoniada des del segon mil·lenni aC– i que, en cas de no poder ser correspostes pels altres caps de llinatge, creaven relacions de subordinació i dependència. En altres paraules, l’emergència de les elits s’hauria produït quan determinats caps de llinatge van assolir una capacitat d’acumulació de riquesa desvinculada de raons religioses i van excloure la resta o una gran part de la comunitat d’un sistema de reciprocitat de dons al qual la majoria ja no podia respondre, de manera que es va haver d’integrar en la societat a partir de noves formes de relació, que implicaven la subordinació als llinatges que han aconseguit destacar.33 Un procés com aquest, que suposa la renúncia a la ideologia igualitària, devia trobar les millors condicions per a desenvolupar-se en contextos de d’escassetat i competència, en què les possibilitats d’abandonar la comunitat són poques o nul·les, mentre que el desenvolupament de l’economia política fa acceptable l’increment de poder d’alguns dels seus membres. És en aquest context quan apareix a la zona estudiada un nou factor, la importància del qual difícilment pot ser sobrevalorada. Des del segle ix aC, colonitzadors fenicis procedents de la Mediterrània oriental es van establir a les costes europees i africanes entorn de l’estret de Gibraltar, on van fundar nombrosos assentaments, alguns dels quals, com ara Cadis (Gadeira) o Màlaga (Malaca), van esdevenir amb el temps ciutats importants. Els més septentrionals són els de La Fonteta (Guardamar) i Sa Caleta (Eivissa), fundats respectivament a mitjan segle viii aC34 i entorn de 700 aC.35 Tot i que la causa última d’aquest moviment humà era el comerç motivat per la plata de la zona minera del Río Tinto i Aznalcóllar, també va donar lloc a una veritable colonització agrícola i de poblament. N’és una prova la presència en jaciments indígenes d’Andalusia, ja a mitjan segle viii aC, d’àmfores fenícies de transport fabricades a la costa andalusa, la qual cosa fou òbviament motivada per la ràpida adopció d’una nova estratègia econòmica –que no necessàriament excloïa l’anterior– basada en la producció local i l’exportació al món indígena de ben alimentaris de gran valor, sobretot probablement el vi. També és important assenyalar que la producció de ferro, desconeguda en aquells moments al món indígena, està testimoniada en el segle viii aC als jaciments fenicis de Morro de Mezquitilla36 i Cerro del Villar.37 Un segon moviment colonial es va iniciar entorn de 600 aC amb la fundació de Massalia (Marsella) per grecs originaris de Focea (Jònia septentrional), la qual, a la vegada, va establir a la costa empordanesa, en el segon quart del segle vi aC, un petit un centre de comerç, que ràpidament va esdevenir una ciutat independent, conservant però el nom d’Emporion (mercat, lloc de comerç), que fa ben palesa la seva naturalesa originària.38 Encara més endavant, en el segle iv aC, es fa fundar a l’altra banda del

La trajectòria històrica dels ibers Els orígens de la complexitat sociocultural En els primers segles del primer mil·lenni aC, les comunitats humanes que ocupaven el territori estudiat en aquest treball, incloent-hi les seves extensions del sud de la península Ibèrica i la Gàl·lia meridional, eren societats de petita escala. Es tractava, en algunes zones, de grups de nivell familiar, en què les famílies eren les unitats organitzatives bàsiques de l’economia i actuaven de forma quasi del tot independent i autosuficient, tot i que es podien reunir en comunitat una mica més àmplies (potser fins a cinc unitats familiars).29 En altres casos, es documenta l’existència de grups locals, plenament sedentaris, constituïts per un nombre variable de famílies (entre deu i cinquanta) establertes en aldees que ocupen una superfície compresa entre 2000 m2 i 4000 m2. El baix nivell tecnològic –l’instrumental agrícola devia ser de fusta, llevat de les destrals de bronze– i les reduïdes dimensions del grups humans indiquen que es tractava de poblacions d’horticultors, que practicaven una agricultura d’artiga, complementada amb la cria d’animals i la recol·lecció. L’increment de població durant els primers segles del primer mil·lenni està ben testimoniat. Malgrat l’existència de dinàmiques particulars a les diferents zones, és evident la tendència a la formació d’aldees sedentàries i a l’ocupació de zones prèviament deshabitades, com ara les valls transversals de l’Ebre mitjà,30 algunes zones d’Andalusia31 i de la costa mediterrània peninsular.32 El creixement de la població i la intensificació econòmica que comportava havien de crear, a la llarga, dificultats a l’economia de subsistència, provocar el creixement de l’economia política –les institucions que regulen les relacions entre agents econòmics– i, en connexió indestriable amb aquest fet, propiciar la diferenciació social. La necessitat d’establir i fer complir determinades normes en un entorn de recursos minvants i de millorar la capacitat de la societat per a una organització més complexa oferia una bona oportunitat als individus ambiciosos, caps de llinatge que gau dien d’una posició de prestigi dins dels grups respectius, per a convertir la seva autoritat en veritable poder i per a fer permanent i transmisible hereditàriament aquesta posició de domini. Aquesta visió és perfectament compatible amb els plantejaments marxistes estructurals que han vist el desenvolupament de la desigualtat social com la conseqüència de l’adquisició d’un caràcter agonístic en la institució del do. La competència entre els caps de llinatge per assolir una posició destacada dins la seva comunitat (i eventualment el control d’altres de veïnes) es devia concretar a través dels mecanismes propis de les economies de béns de prestigi, facilitats també ara, a més dels productes indíneges, per l’afluència de productes importats, com veurem.

152 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

golf de Roses una segona ciutat grega, Rhode, la Roses actual, també de petites dimensions.39 La competència no agressiva entre caps de llinatge es devia centrar en el control de la producció, o l’adquisició per comerç, dels béns de prestigi utilitzats en el festeig i en transaccions socials com els intercanvis matrimonials. El comerç fenici va alimentar l’arribada al món indígena de nous béns de prestigi, sobretot àmfores que transportaven productes apropiats per al festeig, com ara salaons de peix, oli i, sobretot, vi (fig. 9). Quant als béns de producció local, es pot interpretar com a objectes utilitzats en transaccions socials les fíbules i els ganivets de ferro que ara apareixen en nombre relativament elevat a les tombes de Catalunya i el Llenguadoc (les primeres podrien reflectir l’ús de nous tipus d’indumentària; els segons podrien ser sovint regals nupcials que simbolitzen el paper de la dona a la família). El fet que els objectes de ferro siguin sempre elements de prestigi –no instrumental per a la producció de subsistència– indica que, o bé eren importats –com sostenen alguns autors–,40 o bé –i aquest és el nostre criteri– que la metal·lúrgia del ferro era coneguda, però resultava més avantatjós per a les naixents elits preibèriques explotar la càrrega de prestigi pròpia d’un material nou que no pas afrontar els costos i riscos propis de l’adopció a gran escala d’aquesta tecnologia, i que deriven de la necessitat de renovar el sistema productiu existent i crear noves infrastructures.41 El creixement de la diferenciació social pot ser reconegut en alguna mesura en el registre arqueològic. En l’àmbit funerari, a Catalunya i el Llenguadoc hi ha des del segle vii aC tombes que destaquen pel nombre i naturalesa dels objectes que contenen i, a vegades, per l’aïllament d’algunes tombes o grups de tombes. Els elements diacrítics més significatius són les armes –que poden simbolitzar el paper de certs individus com a protectors de la comunitat– i els objectes relacionats amb la celebració de banquets, com ara els asts de ferro o els simpula (cullerots de bronze utilitzats en el consum i distribució de begudes i els vasos fenicis.42 Al sud del país Valencià, el sector B de la necròpolis de les Casetes (la Vila Joiosa) es diferencia dels cementiris anteriors, tant per l’estructura de les tombes, molt elaborada, com per la presència d’armes i nombrosos objectes d’importació.43 En relació als hàbitats, diversos indicis suggereixen la presència a tot el territori de personatges destacats, Big Men que devien exercir la seva autoritat sobre grups d’una certa entitat (fins a mig miler de persones) i que preludien la formació, uns decennis més tard, de les primeres entitats politicoterritorials centralitzades. És el cas de les cases-torre aïllades que apareixen ara al Baix Aragó44 i la Terra Alta,45 i també de llocs com Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre),46 Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià)47 i Los Almadenes (Hellín, Albacete),48 tots ells reduïts a una sola gran casa amb espais diversificats i gran capacitat d’emmagatzematge, i caracteritzats pel gran volum d’importacions, la presència d’elements de prestigi i, a Aldovesta, l’activitat metal· lúrgica relacionada amb l’exportació. Una interpretació

Joan Sanmartí i Grego

semblant és possible per al poblat fortificat de l’Alt de Benimaquia (Dènia, Marina Alta), on es documenta la primera producció autòctona de vi, un bé de prestigi per excel·lència.49 És poc probable, amb tot, que aquestes posicions de desigualtat estiguessin plenament institucionalitzades i fossin transmissibles hereditàriament: a la vegada que es produien processos de diferenciació, la societat mantenia un ethos igualitari, que limitava la manifestació de la riquesa, excepte en les cerimònies redistributives i en l’àmbit funerari. N’és un indici la gran abundància d’àmfores fenícies, sobretot al sud de l’Ebre i als territoris entorn d’aquest riu, que indiquen la necessitat de les elits emergents de guanyar i mantenir el suport de la població a través del festeig. En resum, les dades disponibles sobre la primera edat del ferro indiquen l’existència de processos de diferenciació social, que es produeixen aparentment en un context de creixement de demogràfic i en absència de millores tecnològiques en l’economia de subsistència, la qual cosa havia de conduir necessàriament a una crisi que només es podia resoldre disminuint la pressió sobre l’entorn –i, per tant, la població i/o el volum del producte que alimentava les transaccions amb l’exterior–, o bé mitjançant l’adopció de noves tecnologies, susceptibles d’incrementar la capacitat de sustentació del territori, procés que no es pot deslligar d’un nou creixement de l’economia política. El període ibèric antic (ca. 550-400 aC). Canvi tecnològic i estratificació social. Des de mitjan segle vi aC o poc abans són patents en tota l’àrea ibèrica una sèrie de transformacions que indiquen canvis profunds en l’escala i en la forma d’organització de la societat, en la tecnologia i també en la naturalesa, volum i procedència dels béns d’importació d’origen mediterrani. El sistema de poblament n’és un testimoni clar. En efecte, malgrat la relativa pobresa de les dades, la informació disponible indica l’existència, a la major part del territori ibèric, de sistemes de poblament jerarquitzat, que han de correspondre a unitats polítiques centralitzades d’un cert abast territorial, sovint difícil d’avaluar, però molt superior, en tot cas, al de les comunitats locals i les agrupacions dirigides per Big Men de la Primera Edat del Ferro. Aquestes entitats eren presidides per assentaments de grandària molt superior a les aldees documentades en el període precedent, ja que ocupen, quan és determinable, una superfície d’unes 3 ha o poc més, com ara el Puig de Sant Andreu, a Ullastret (Baix Empordà) –protegit per poderoses muralles (fig. 10, 1)–, el Cabeço d’Alfafara (el Comtat), la Serreta i el Puig d’Alcoi o l’Alcúdia d’Elx, i potser també, si valorem la presència de materials d’importació o el paper rellevant que van tenir en moments posteriors, altres de més mal coneguts, com Tarragona (Kesse/Tarakon), Sagunt (Arse/Saguntum), Sant Miquel de Llíria (Edeta), Los Villares (Kelin) i Xàtiva (Saiti).50 Els assentaments secundaris cobreixen sovint una superfície entorn de 1,5 ha, com el turó de ca n’Olivé, a Cerdanyola (Vallès Occidental), el Tos Pelat de Montcada (Horta

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 153

Nord) o la Covalta d’Albaida (la Vall d’Albaida). A més, es documenta la persistència de les aldees i d’un poblament dispers en granges i cases aïllades. La jerarquització del poblament que ara s’observa a àmplies zones del món ibèric reflecteix també la de la societat, amb formes concretes de les quals es parlarà més endavant. Aquesta imatge general no ha d’amagar, amb tot, l’existència de dinàmiques de transformació específiques a les diferents àrees. A les comarques septentrionals del País Valencià i del curs inferior de l’Ebre l’aparició dels grans assentaments (Punta d’Orlell, Torre de la Sal) no és anterior al segle iv aC. A més, certes zones van experimentar uns processos diferents. Així, a la Catalunya central i a la depressió de l’Ebre el nuclis més grans, com el Molí d’Espígol de Tornabous, no fan més de 1 ha (potser a causa de la manca d’informació sobre Lleida/Iltirta), ni tan sols a partir del segle iv aC. Una altra situació específica és la de l’alt Guadalquivir, on des de finals del segle vii aC s’inicia un procés que, en el termini de poc més d’un segle, conduirà a la concentració de tota la població en una sèrie d’assentaments fortificats de diverses hectàrees de superfície, cadascun dels quals albergava versemblantment un grup humà complet, amb àrees residencials diferenciades per als aristòcrates amb la seva clientela i per a la resta de grups de la societat (esclaus, artesans, etc).51 De tot això es dedueix un creixement important de la població, que també explica la ràpida difusió de l’ús del torn per a la fabricació de ceràmiques, ja que els costos que suposa la generalització d’aquesta tècnica només es justifiquen per un increment important de la demanda.52 L’expansió demogràfica suposa, a més, un canvi d’estratègia en relació a l’ús del ferro, traduïda en la seva aplicació a la intensificació de l’economia de subsistència. Ara, efectivament, es documenten les primeres eines agrícoles de ferro, incloent la rella d’arada, que és l’instrument fonamental de l’agricultura intensiva.53 Els motius d’aquesta transició –que suposava, com s’ha dit, l’acceptació de nous riscos i nous costos– s’han de cercar en els interessos de l’aristocràcia emergent, en concret la necessitat d’incrementar un capital humà i econòmic que havia assolit els seus límits amb la tecnologia preexistent. En una situació de conflicte, aquest increment era imprescindible per a expandir, consolidar i, eventualment, fer permanent i transmissible el poder de les elits, que, com ha suggerit A. Ruiz, devien mantenir el control sobre la producció i ús dels nous mitjans de producció.54 Amb tot, és versemblant suposar que les solucions que aquest procés aportava a l’economia de subsistència –l’increment de la productivitat i la possibilitat de suavitzar el control sobre el creixement de la població– van facilitar-ne l’acceptació al conjunt de la població. Podem pensar que aquesta percepció positiva del canvi tecnològic i del paper desenvolupat per l’elit va facilitar la formació d’una ideologia legitimadora de la desigualtat hereditària, de la qual tenim alguns indicis significatius. En l’àmbit funerari, cal observar que el nombre de tombes conegudes és molt petit en relació a una societat que es

desenvolupa demogràficament. Al nord de l’Ebre és molt inferior al conegut per al període anterior, sense que això es pugui atribuir a problemes de conservació, ja que el ritual i el tipus de sepultura coneguts són els mateixos.55 A més, les tombes presenten sovint signes d’estatus social elevat, especialment a l’àrea ibèrica meridional, on es documenten monuments funeraris complexos i una esplèndida escultura sepulcral. És possible, per tant, que el ritual funerari complex que es documenta arqueològicament estigués limitat a un grup social molt restringit,56 al qual es devien atribuir formes diferenciades de pervivència ultraterrenal i una relació particular amb les forces sobrenaturals, que el capacitava especialment per a l’exercici del poder i la direcció de la societat. Aquest component sobrenatural es reflecteix en l’escultura funerària meridional, de forma ben patent al monument de Pozo Moro (Albacete), ornamentat amb relleus al·lusius a la vinculació del personatge enterrat amb la divinitat,57 o al conjunt de Porcuna (Jaén),58 on destaca l’escena de combat d’un heroi contra un grifó (fig. 11). Igualment, la gran davallada del volum d’importacions indica que aquests materials –ara gairebé exclusivament vaixella grega (fig. 12)– deixen de ser distribuïts al conjunt de la comunitat i s’utilitzen en un cercle aristocràtic restringit, amb la funció de remarcar unes diferències d’estatus acceptades pel conjunt de la societat.59 El període ibèric ple (ca. 400-200 aC). La formació dels estats arcaics. Entre la segona meitat del segle v aC i la conquesta romana, a principi del segle ii aC, es comprova una nova expansió demogràfica, testimoniada pel creixement d’alguns grans assentaments, l’aparició d’altres nuclis de poblament concentrat i, almenys en determinades zones, l’expansió del poblament dispers en granges i cases rurals. Tot això permet pensar en un paisatge completament humanitzat –sens dubte per primera vegada en la història d’aquest territori– i en un volum de població que es devia acostar novament als límits de la capacitat de sustentació. Aquesta situació imposava millores organitzatives relacio nades amb l’explotació dels recursos, l’emmagatzematge i distribució d’excedents, així com la protecció del territori i de la població. En definitiva, una nova expansió de l’economia política, que va donar lloc a l’aparició d’un sistema administratiu i de la complexitat institucional propis dels estats arcaics, reconeixibles l’un i l’altra en la documentació històrica i arqueològica. Efectivament, són ben coneguts els patrons de poblament de diferents zones, que –més enllà de detalls propis de cadascuna– revelen, en general, una profunda jerarquització i una notable especialització funcional dels assentaments. Els nuclis de primer ordre, que podem considerar amb tota versemblança com a capitals de territoris polítics, cobreixen ara sovint una superfície entorn de les 10 ha, potser de 15 ha o més en el cas d’Ullastret. Els nivells jeràrquics inferiors inclouen ciutats secundàries, aldees, establiments de caràcter militar i de control del ter-

154 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

ritori, com la ciutadella aristocràtica d’Alorda Park (Calafell), a més del poblament dispers. Aquesta estructura jerarquitzada indica l’existència d’una administració complexa, amb diversos nivells de presa de decisions, que també ens és revelada per la gran difusió de l’escriptura a partir del segle iv aC . En particular, cal esmentar els escrits sobre làmina de plom (fig. 5, 3), els quals, com hem dit abans, semblen ser generalment textos amb un contingut econòmic, possiblement documents administratius. S’hi ha d’afegir l’existència de sistemes de pesos i mesures i d’encunyacions monetàries (fig. 5, 1-2), que en la seva immensa majoria no són anteriors a la Segona Guerra Púnica –i es poden de relacionar per tant amb la presència romana–, però que podrien remuntar a mitjan segle iii aC, segons alguns autors, en el cas de les primeres monedes de plata d’Arse (Sagunt).60 El control de les elits sobre la producció –necessari per al manteniment de les estructures administratives i de l’aparell militar– queda també demostrat, al nord de l’Ebre, per l’existència de grans camps de sitges, veritables magatzems de gra que sovint no poden relacionar-se amb nuclis de població importants i s’han d’entendre com veritables acumulacions de capital.61 L’extensió territorial d’aquests estats pot ser establerta a través de les fonts literàries i, sobretot, de la documentació arqueològica, en particular a partir de la distribució dels nuclis de grans dimensions i dels assentaments de tipus militar, que poden indicar les zones de frontera. Amb aquestes dades, i utilitzant fonamentalment la tècnica d’anàlisi geogràfica dels polígon de Thiessen, és possible proposar un mapa hipotètic i del tot provisional de territoris polítics ibèrics del segle iii aC, just abans de la conquesta romana (fig. 13). Llur superfície sembla relativament uniforme: a la costa de Catalunya es pot avaluar entre 2000 i 3000 km2, mentre que al País Valencià semblen bastant més petits, entre 800 i 1700 km2, per bé que el de Kelin, a l’interior, n’ocupa uns 2500. Es tracta d’unes dimensions corrents al món antic, comparables amb les de molts estats grecs62 i etruscs,63 i no gaire allunyades de la superfície teòrica de 1500 km2 que Renfrew va proposar per a l’early state module.64 Amb tot, els resultats obtinguts amb aquesta metodologia s’han d’entendre com a merament aproximatius, no com un reflex precís de la realitat politicoterritorial del món ibèric. En particular, cal considerar la possibilitat que alguns dels nuclis de primer ordre i els territoris que controlaven fossin en algun moment dependents d’altres de més poderosos. Ètnies i estats Les fonts antigues donen a conèixer un nombre relativament elevat d’etnònims ibèrics i, malgrat l’escepticisme d’alguns autors,65 creiem que generalment permeten deduir-ne la ubicació geogràfica, amb més o menys precisió. Ja hem mencionat el testimoni d’Hecateu, vers 500 aC, però les informacions esdevenen molt més abundoses en les fonts més tardanes, que narren els esdeveniments politicomilitars esdevinguts a Ibèria des de la Segona Guerra

Joan Sanmartí i Grego

Púnica, així com els textos geogràfics, sobretot els d’Estrabó i Ptolomeu. Cal afegir la fossilització en la terminologia administrativa romana de noms ibèrics –per exemple, regio contestana o regio edetana–, sense cap garantia, però, que la realitat que designaven coincidís de manera estricta amb l’extensió territorial de les ètnies ibèriques que tenien aquest nom, i també les llegendes monetals –quasi totes de segles ii-i aC–, que en alguns casos transmeten etnònims (per exemple laiesken o ausesken) ben documentats per les fonts literàries (en aquest cas, laeetani i ausetani). El mapa paletnològic que és possible inferir a partir d’aquests documents ja va ser establert amb considerable precisió per Bosch-Gimpera, continuant una llarga tradició d’estudi de les fonts escrites, que ell va completar amb l’anàlisi de l’estructura geogràfica i de la relativament escassa informació arqueològica disponible en aquell moment.66 El resultat del seu treball ha estat recollit –i completat– en nombrosos estudis, i, amb alguns matisos, continua essent vàlid. La figura 1 dóna una imatge raonablement completa i actual d’aquesta qüestió, sobre els detalls de la qual no ens és possible entrar. Atesa la datació tardana de la gran majoria de fonts, cal suposar que aquest mapa reflecteix de forma aproximada la situació existent a partir de finals del segle iii aC, i no existeixen elements que permetin saber si era gaire diferent en les centúries precedents. Quant a la relació entre ètnies i territoris polítics, hi ha situacions molt diverses. Al nord de l’Ebre sembla existir sovint una correspondència precisa entre aquestes dues realitats, sobretot a l’àrea costanera, on els territoris ètnics atribuïbles segons les fonts escrites a Indiketes, Laietans i Cessetans coincideixen amb els territoris “arqueològics” determinats a partir dels polígons de Thiessen i presidits respectivament pels grans nuclis d’Ullastret (Indika?), Burriac (Ilturo) i Tarragona (Tarakon-Kese). La situació és ben diferent a la regió de l’Ebre i al sud d’aquest riu. Aquí les unitats ètniques són força més àmplies que els espais polítics delimitats arqueològicament. Així, la Ilercavònia hauria englobat almenys dos d’aquests territoris, centrats a Torre la Sal i a Tortosa (o el Castellet de Banyoles?). El mateix es pot dir de l’Edetània –que hauria inclòs els territoris d’Edeta, Arse, Sucro i, tal vegada, La Carència– i de la Contestània, la qual, a més de les ciutats de Saiti i Ilici hauria incorporat també els espais polítics organitzats entorn dels nuclis del Rabat, la Serreta d’Alcoi i el Tossal de Manises. Vers l’interior, a més, es poden aïllar tres grans territoris, corresponents respectivament a Kelin, el Castellar de Meca i El Monastil, per als quals no és possible proposar una filiació ètnica segura.67 Institucions polítiques i estructura social Sobre la naturalesa de les institucions i l’organització administrativa, el nostre coneixement està limitat per la pobresa de les informacions transmeses pels autors grecollatins i per l’absència d’estructures arquitectòniques vinculades clarament amb aquestes funcions. Recordem,

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 155

amb tot, la referència de T. Livi, parlant dels pobles al nord de l’Ebre, als senatores omnium civitatium convocats per Cató després de la revolta dels bergistans, que fa pensar en l’existència de consells d’ancians. També existia un consell d’aquest tipus a Sagunt (Livi, 21, 14). Més freqüents són les referències als monarques, documentats en àrees diverses, com la Bastetània, l’Edetània o la Ilergècia. Els epítets de tyrannos, basiléus, dynastes, regulus i rex són utilitzats recurrentment per designar personatges eminents, com els ilergets Indíbil (o Andòbales) i Bilistages, l’edetà Edecó (o Edescó), i Culchas (o Còlicas), que regnava sobre diverses ciutats (vint-i-vuit l’any 209; només disset l’any 197), probablement a la Bastetània. La freqüent associació de Mandoni a Indíbil en les fonts antigues ha portat a suposar la possible existència entre els ilergetes d’una monarquia dual, semblant a la d’Esparta. T. Livi (21,12) esmenta un praetor de Sagunt, que podria ser un monarca o, més probablement, un magistrat. El fet que l’any 205 aC, i cedint a l’exigències dels romans després d’una rebel·lió d’ilergets i ausetans, el concilium dels ilergetes –si doncs no es tracta d’una assemblea dels diferents pobles insurrectes– els lliurés Mandoni i altres prínceps pot indicar una preeminència última d’aquesta institució en relació a la monarquia. L’existència d’institucions semblants entre la resta de pobles ibèrics ens sembla probable, malgrat el silenci de les fonts escrites, que possiblement es deu a la manca de protagonisme d’aquestes ètnies –i, per tant, dels seus caps– en els esdeveniments de la segona guerra púnica. La documentació és encara més pobre pel que fa a l’organització social. En un estudi liminar sobre aquesta problemàtica, J. Mangas va mostrar que una forma molt estesa de relació social al món mediterrani abans de l’expansió romana i de l’esclavisme era la dependència comunitària, és a dir, la submissió de comunitats aldeanes senceres a una comunitat dominant, que adquireix la condició d’aristocràcia i dirigeix la societat des d’un assentament de grans dimensions, on es concentra el poder i l’administració.68 El grau de dependència pot variar considerablement, i és perfectament possible que les comunitats sotmeses conservin el control de les seves terres, es considerin lliures i mantinguin drets polítics, encara que resten obligades a lliurar una part dels seus excedents a la comunitat dominant i participen de forma diferenciada en el servei d’armes. Com ha indicat A. Ruiz en diferents treballs,69 l’origen d’aquesta forma de relació s’ha de cercar en els processos de diferenciació que durant la primera edat del ferro i l’ibèric antic van conduir a la separació de determinats llinatges i a l’establiment de vincles clientelars, en virtut dels quals l’aristòcrata proporciona protecció i distribueix els béns de prestigi necessaris per a les transac cions socials a canvi de tribut, obediència i contribució militar. Nosaltres afegiríem que aquests processos s’expliquen efectivament per les estructures de relacions socials heretades per cada societat del seu passat, però que tenen un factor desencadenant en bases materials de caire demogràfic i tecnològic que ja hem descrit. En altres casos,

la conquesta militar pot haver conduït a situacions si milars. A partir de l’anàlisi de les fonts literàries i epigràfiques J. Mangas considerava que la dependència comunitària havia estat el tret bàsic de l’organització social al sud de la península ibèrica en època preromana. Aquest model, tanmateix, s’adiu amb les dades arqueològiques disponibles al nord de l’Ebre, on, com s’ha dit, existeixen sovint grans nuclis amb funció de capitalitat i que amb tota probabilitat van ser la residència de l’aristocràcia dels territoris respectius (o d’una bona part d’aquesta). Ho demostren les dimensions i complexitat de l’arquitectura domèstica, la sofisticació dels sistemes defensius i, de forma eloqüent, el fet que les dues grans necròpolis conegudes del període ibèric ple es trobin a la rodalia de dos d’aquests assentaments (Ullastret i Burriac). El fet que els diferents poblats estaven ocupats per comunitats socialment separades queda igualment demostrat per les diferències en la grandària i estructura de les cases, i també en el nombre i qualitat dels béns de prestigi, en particular de les importacions.70 La jerarquització dels patrons de poblament fa pensar que aquest model d’organització social va caracteritzar també la resta del territori ibèric fins a Múrcia. En canvi, a l’Alt Guadalquivir l’existència d’un model polinuclear, sense aldees ni nuclis de dimensions particularment destacades, ha portat a suposar l’existència de grups gentilicis complets –des dels aristòcrates als nivells inferiors de la clientela– a l’interior de cada assentament, i els treballs d’excavació i prospecció realitzats al de Puente Tablas semblen confirmar-ho.71 Només en un moment avançat, ja en el segle iii aC, es comprova l’existència d’estructures polítiques més àmplies, car, com ja s’ha dit, Culchas controlava un nombre d’oppida comprès entre disset i vint-i-vuit, segons el moment. La dissolució del món ibèric El procés de canvi cultural que culminà amb la total dissolució de la cultura ibèrica i la plena assimilació de la població autòctona a la cultura llatina cobreix un llarg període de dos-cents anys, dins del qual és possible diferenciar distintes etapes i processos en les relacions entre pobladors indígenes i colonitzadors romans.72 Les dades arqueològiques confirmen les informacions textuals que mostren la primera etapa de l’ocupació romana com un procés traumàtic, marcat per diversos alçaments, el més important dels quals, els anys 197-195 aC, fou enèrgicament reprimit per M. Porci Cató. Està comprovat l’abandonament –i a vegades destrucció violenta– de molts assentaments ibèrics, inclosos centres de poders i llocs amb valor estratègic, entorn de 200 aC, en alguns casos en relació amb les operacions militars de la Segona Guerra Púnica, en d’altres segurament per l’acció de Cató. Igualment significatiu és el fet que la necròpolis de Burriac, on s’enterrava l’aristocràcia laietana, deixés de ser utilitzada a principi del segle ii aC. La conquesta va suposar, en molts casos, la liquidació de les es-

156 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tructures de poder indígenes i possiblement tal com s’ha documentat a Andalusia, l’alliberament de comunitats sotmeses als antics estats ibèrics. L’atomització política resultant es reflecteix en l’elevat nombre de seques ibèriques que encunyen en el segle ii aC, sobretot al nord de l’Ebre, i devia facilitar en gran mesura el control del país pels romans, malgrat que molts assentaments ibèrics van continuar ocupats –o van ser reocupats– fins mitjan segle i aC. Durant uns cinquanta anys, l’acció de Roma es va limitar a l’ocupació militar –exercida sobretot des del campament establert al costat de la ciutat grega d’Emporion i des de la base militar de Tarraco– i a l’explotació fiscal dels territoris conquerits, que es reflecteix en la proliferació d’encunyacions indígenes, segurament destinades en part al sosteniment dels exèrcits romans que operaven a la península. En la segona meitat del segle ii aC es va procedir a una progressiva reorganització, marcada per la fundació de noves ciutats –començant per València, el 138 aC–, la creació d’una nova infrastructura viària i una expansió del poblament rural que, atesa l’existència de cadastres datables probablement d’aquest mateix moment, s’ha d’atribuir a la iniciativa del poder romà. A finals del segle ii aC proliferen les fundacions urbanes –sobretot a Catalunya–, la qual cosa ha fet pensar en un veritable programa de colonització, que hauria comportat l’arribada de població itàlica i que es podria vincular amb la introducció de formes d’explotació agrícola basades en el sistema de la villa, tal com suggereix l’aparició en el segon quart del segle i aC d’una producció vinària pròpia envasada en àmfores de tipus itàlic.73 La culminació del procés es produeix en el decurs del segle i aC, amb les últimes fundacions de ciutats romanes –com ara Iluro (Mataró), a mitjan del segle, i Barcino (Barcelona), ja en època augustal–, l’abandonament, ara ja definitiu, dels darrers nuclis ibèrics i la definitiva expansió de l’anomenat “sistema agrícola de la villa”. En definitiva, des d’època d’August no queda ja res de les formes d’ocupació del territori pròpies de la cultura ibèrica. A partir d’aquest moment trobarem un paisatge humanitzat segons criteris molt diferents, plenament romans. Pel que fa al procés de substitució lingüística, sabem que fins al primer quart del segle i aC l’ús de la llengua i de l’escriptura ibèriques va mantenir una gran vitalitat, fins al punt que n’apareixen testimonis en zones com l’àrea central del Pirineu català, on prèviament no existien. El període de màxima utilització del sistema escriptural ibèric sembla situar-se entre el darrer terç del segle ii aC i el primer quart de la centúria següent, amb una important davallada sobretot des de mitjan segle i aC.74 Els darrers grafits ibèrics es daten de mitjan segle i dC, moment en què el procés de substitució lingüística ja devia estar força avançat, sense que, tanmateix, sigui possible determinar quan es va produir la definitiva desaparició de l’ús oral de l’ibèric o d’altres llengües que es pogués haver utilitzat en aquesta àrea.

Joan Sanmartí i Grego

Conclusió No és possible sintetitzar en unes poques pàgines la totalitat d’un procés històric de més de mig mil·lenni i les múltiples manifestacions d’una brillant civilització, que va assolir un grau elevat de desenvolupament sociocultural i va produir una destacada cultural material, inclosa una plàstica que, amb tota justícia, ha cridat l’atenció dels estudiosos des de fa més d’un segle. Si, tanmateix, vol guéssim descriure ràpidament aquesta etapa, incidint en els aspectes realment crucials, hauríem de concloure que va ser un període de transformacions profundes, marcat, en el seu inici, per la desintegració de les societats igualità ries i el desenvolupament de l’estratificació social, i, en el seu final, per la incorporació i, finalment, la plena integració en la cultura romana. Les formes de vida es van transformar profundament durant aquest període relativament breu. El creixement de la població i la generalització de la metal·lúrgia del ferro van comportar la plena sedentarització i la formació d’un paisatge totalment ocupat i completament humanitzat. El desenvolupament dels sistemes administratius, a més, va comportar l’aparició del tribut i, probablement, el lligam a la terra dels camperols, la immensa majoria de la població. Tot això va significar, per primera vegada en aquesta part del planeta, la definitiva domesticació dels membres de la nostra espècie, una transformació sense parió des del neolític, i possiblement més radical que aquest, pel que fa a les formes de vida.

Agraïments L’autor vol expressar el seu reconeixement a David Asensio, M. Carme Belarte i Joan Ramon, que han tingut la gentilesa de llegir una primera versió d’aquest text i de millorar-lo amb les seves observacions, crítiques i consells.

Notes i referències [1] [2] [3]

[4]

Allen W. Johnson, Timothy K. Earle. The Evolution of Human Societies: from Foraging Group to Agrarian State. 20002 , Stanford 1987. Allen W. Johnson, Timothy K. Earle. The Evolution of Human Societies... 20002 , 1987, citat a la n. 1, p. 14 i 29-32 V.G. Childe. The Danube in Prehistory. Oxford University Press, Oxford 1929, p. V-VI; V.G. Childe. Piecing Together the Past: The Interpretation of Archaeological Data. Routledge and Keegan Paul, Londres 1956, p. 123. Javier de Hoz. «La lengua y la escritura ibéricas». Lengua y Cultura en la Hispania prerromana, Actas del V Coloquio sobre Lenguas y Culturas prerromanas en la Península Ibérica (Colònia, 1989). Uni-

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 157

versitat de Salamanca, Salamanca 1993, p. 635-666 (en particular, p. 644-648) [5] Javier de Hoz. «Griegos e iberos: testimonios epigráficos de una cooperación mercantil». A: Paloma Cabrera, Ricardo Olmos, Enric Sanmartí-Grego (coord.). Iberos y griegos: lecturas desde la diversidad, Huelva Arqueológica, XIII, 2, p. 243-271 (especialment p. 251-252). [6] La hipòtesi més acceptada, deguda a J. de Hoz, és que la primera escriptura paleohispànica es va crear per anotar una llengua diferent de l’ibèric, parlada a Andalusia, i que els dos sistemes emprats per a l’ibèric en deriven; V. Javier de Hoz. «La lengua ...», citat a la n. 4, p. 636-644. [7] Javier de Hoz. «La lengua...», citat a la n. 4, p. 650651; Javier de Hoz. «Algunas reflexiones sobre fronteras étnicas y lingüísticas». A: Luís Berrocal, Philippe Gardes (eds.). Entre Celtas e Iberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania. Real Academia de la Historia y Casa de Velázquez, Madrid 2001, p. 77-88 (especialment p. 7880). [8] Javier Velaza. «Lengua vs. cultura material: el (viejo) problema de la lengua indígena de Catalunya». A: M.C. Belarte, J.Sanmartí (eds.). De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homentage a Miquel Cura, Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell, Arqueo Mediterrània, 9, 2006, p. 273-280 (en particular, p. 275). [9] Joan Sanmartí. «From local communities to early states: the development of complexity in protohistoric Catalonia». Pyrenae, 35-1. Universitat de Barcelona, Barcelona 2004, p. 7-41 (en particular p. 28) [10] Javier Velaza. «Lengua vs. cultura material...», citat a la n.8, p. 279. [11] Helena Bonet, Mª Jesús de Pedro, Ángel Sánchez et al. Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP 1927-1950. Diputació de València, València 2006; Juan Blánquez, Lourdes Roldán. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. Un homenaje a la memoria. Madrid 1999; Juan Blánquez, Lourdes Roldán. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. El litoral mediterráneo. Madrid 1999; Enric SanmartíGrego. «El te y la magdalena: en busca de la Iberia perdida (Conferencia de clausura)». A: C. Aranegui (coord.). Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad ibérica. Fundació “La Caixa”, Barcelona 1998, p. 447-453. [12] Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Los iberos, Análisis arqueológico de un proceso histórico. Crítica, Barcelona 1993 (The archaeology of the Iberians, Cambridge University Press, 1998).

[13] Joan Sanmartí, Joan Santacana. Els ibers del nord. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 2005. [14] Isabel Izquierdo et al. Diálogos en el país de los iberos. Ministerio de Cultura, Madrid 2004. [15] Martín Almagro, Manuel Fernández-Miranda. Los iberos. Ministerio de Cultura, Madrid 1983; Carmen Aranegui, Jean-Pierre Mohen, Pierre Rouillard (comisaris). Els Ibers, Prínceps d’Occident. Fundació “La Caixa”, Barcelona 1998. [16] Oriol Mercadal (coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005. [17] Enric Sanmartí-Grego. «Bosch Gimpera y la Escuela Catalana de Estudios Ibéricos». A: Juan Blánquez Pérez, Lourdes Roldán Gómez. La fotografía ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. Un homenaje a la memoria. Madrid 1999, p. 109-112. [18] Pere Bosch-Gimpera. El Problema de la cerámica ibérica. Memorias de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, 7, Madrid 1915. [19] V. la nota 1. [20] Joaquín Costa Martínez. «Inscripción Ibero-Latina de Jódar». Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, núm. 297-302 , juny-setembre, Madrid 1889. [21] Joan Maluquer de Motes i Nicolau. El impacto colonial griego y el comienzo de la vida urbana en Cataluña. CSIC, Barcelona 1966; Joan Maluquer de Motes i Nicolau. «Problemática histórica de la cultura ibérica». XXX Congreso Nacional de Arqueo logía (Múrcia, 1981), Saragossa 1982, p. 29-49. [22] Miquel Tarradell. Les arrels de Catalunya. Barcelona 1962 (1º edició de butxaca, 1982) [23] Eduard Ripoll, Miquel Llongueras, Enric Sanmartí-Grego (eds.). Simposi Internacional: Els Origens del Món Ibèric. Empúries, 38-40, Barcelona 1976-1978. [24] Ricardo Olmos et al. La sociedad ibérica a través de la imagen. Ministerio de Cultura, Barcelona 1992; Francisco Javier Martínez Quirce. Al otro lado del espejo: aproximación a la imagen ibérica. Pórtico Librería, Saragossa 1996. [25] Lourdes Prados, Isabel Izquierdo. «Arqueología del género: La cultura ibérica». A: Homenaje a E. Ruano, Boletín de la Asociación Española de Arqueo logía, 42, Madrid 2002-2003, pp. 213-229; Isabel Izquiero, Lourdes Prados. Espacios funerarios y religiosos en la cultura ibérica: lecturas desde el gé nero en arqueología. Spal, 13, Sevilla 2004, pp. 155180; Antonio Uriarte. La conciencia evadida. La conciencia recuperada. Diálogos en torno a la Arqueología de la Mente y su aplicación al registro funerario ibérico. La necrópolis de Baza. Madrid 2001. [26] Arturo Ruiz. «Los príncipes iberos: procesos eco-

158 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[27] [28]

[29]

[30]

[31] [32]

nómicos y sociales». A: C.Aranegui (coord.). Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad ibérica. Fundació “La Caixa”, Barcelona 1998, p. 289-300; Arturo Ruiz. «El concepto de clientela en la sociedad de los príncipes». A: Consuelo Mata, Guillem Pérez Jordà. IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Saguntum-LPAV, Extra3. Universitat de València, València, p. 11-20; Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén. Universitat de Jaén, Jaén 2007. Allen W. Johnson, Timothy K. Earle. The Evolution of Human Societies... 20002, 1987 (citat a la nota 1). Que en part es pot trobar també a Joan Sanmartí. «From local communities...» (citat a la n. 9), a Joan Sanmartí, Joan Santacana. Els ibers del nord (citat a la n. 13) i a Joan Sanmartí. «La conformación del mundo ibérico septentrional». Actas del IX Coloquio sobre lenguas y culturas paleohispánica, Palaeohispanica, 5. Institución Fernando el Católico i Universitat de Barcelona, Saragossa 2005, p. 333357. Dominique Garcia. «Dynamiques territoriales en Gaule méridionale durant l’Âge du Fer». A: Dominique Garcia, Florence Verdin (dirs.). Territoires celtiques. Espaces ethniques et territoires des agglomérations protohistoriques d’Europe occidentale. Actes du XXIVe colloque international de l’AFEAF (Martigues, 1-4 de juny de 2000), París 2002, p. 88103 (especialment p. 91-94); David Garcia, Francesc Gracia, Isabel Moreno. «Consideracions sobre la complexitat social durant el primer Ferro al nord-est de la península Ibèrica. Les comunitats del curs inferior del riu Ebre i de les terres del riu Sénia». A: Mª Carme Belarte, Joan Sanmartí (ed.). De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental. Homentage a Miquel Cura, Actes de la III Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell. Arqueo Mediterrània, 9, 2006, p. 201-219 (especialment p. 206-207); Joan Sanmartí. «From local communities...» (citat a la n, 9), p. 11-13. Philippe Gardes. «Habitat, sociétés et territoires protohistoriques dans la vallée de l’Ebre (VIIIèmeIIème s. av. J.-C.)». A: Ramon Buxó, Enriqueta Pons (dir.). Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum. Sèrie Monogràfica, 18, Girona 1999, p. 73-90 (especialment p. 79). Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén (citat a la n. 26), p. 133-144. Francesc Gusi, Empar Barrachina. «L’evolució dels grups culturals del bronze final i del ferro al País Valencià. Estat de la qüestió i problemàtica». A: Oriol Mercadal (coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueolo-

Joan Sanmartí i Grego

[33] [34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

[41]

gia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005, p. 95-116 (especialment p. 99); Consuelo Mata, Mª Ángels Martí, Mª Pilar Iborra. «El País Valencià del Bronze Recent a l’Ibèric Antic: el procés de formació de la societat urbana ibèrica». A: Miquel Cura, Jordi Rovira (eds.). Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala, 3-5, 1994-1996, p. 183-218 (especialment p.190); David Garcia, Francesc Gracia, Isabel Moreno. «Consideracions sobre la complexitat social...», citat a la n. 29, p. 210; Ignacio Grau. «Dinámica social, paisaje y teoría de la práctica. Propuestas sobre la evolución de la sociedad ibérica en el área central del oriente peninsular». Trabajos de Prehistoria, 64, núm. 2, juliol-desembre, p. 119-142 (especialment p. 127). Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén (citat a la n. 26), p. 169-170. Alfredo González Prats. «Balanç de vint-i-cinc anys d’investigació sobre la influència i presència fenícia a la província d’Alacant». Fonaments, 12, 2005, p. 41-64. Joan Ramon. Excavaciones arqueológicas en el asentamiento fenicio de Sa Caleta (Ibiza). Cuadernos de Arqueología Mediterránea, 16. Edicions Bellaterra, Barcelona 2007. Hermanfrid Schubart. «La forja fenicia del hierro en el Morro de Mezquitilla». Actas del I Seminario Internacional “La cerámica fenicia en Occidente”. Alacant 1999, p. 241-256. Carme Rovira. «Los talleres metalúrgicos fenicios del Cerro del Villar (Guadalhorce-Málaga)». V Congresso Internazionale di Studi Fenici e Punici (Palermo-Marsala, 2000), vol. III, Palerm 2005, p. 1261-1270. Xavier Aquilué et al. Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Monografies Emporitanes, 9. Girona 1999. Anna Mª Puig, Mª Aurora Martin. La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Empordà). Sèrie Monogràfica, 23. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Girona 2006. Carme Rovira. «Producción e intercambio de los primeros objetos de hierro del nordeste de la Península Ibérica (s. VII-VI a.C.)». L’économie du fer protohistorique : de la production à la consommation, Actes du XXVIIIe colloque de l’AFEAF (Toulouse, 20-23 mai 2004), Aquitania, supp. 14-2, p. 167-175. Jangsuk Kim. «Elite Strategies and the Spread of Technological Innovation: The Spread of Iron in the Bronze Age Societies of Denmark and Southern Korea». Journal of Anthropological Archaeology, 20, 2001. p. 442–478.

Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 159

[42] Aquest doble vessant guerra d’armes/guerra de la riquesa s’expressa contemporàniament en les esteles decorades del sud-oest de la península ibèrica (Arturo Ruiz. «Los príncipes iberos...», citat a la n. 26, p. 290). [43] Feliciana Sala. «La recerca de la cultura ibèrica al País Valencià: l’estat actual i una perspectiva de futur». A: Oriol Mercadal (coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005, p. 217-240 (especialment p. 230-231). [44] Pierre Moret. «Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?». I Jornades d’Arqueologia - Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació (Tivissa, 23-24 novembre 2001), Ilercavònia, 3, 2002, p. 65-73. [45] David Bea, Jordi Diloli, Albert Vilaseca. «El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un recinte singular de la primera edat del ferro al curs inferior de l’Ebre». I Jornades d’Arqueologia - Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació (Tivissa, 23-24 novembre 2001), Ilercavònia, 3, 2002, p. 7587. [46] Mª Teresa Mascort, Joan Sanmartí, Joan Santacana. El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya Meridional. Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona 1991. [47] David Garcia, Francesc Gracia, Isabel Moreno. «Consideracions sobre la complexitat social...», citat a la n. 29 [48] Feliciana Sala, Javier López. «Los Almadenes (Hellín, Albacete) un poblado orientalizante en la desembocadura del río Mundo». A: Manuela Barthelemy, Mª Eugenia Aubet. Actas del IV Congreso Internacional de Estudios Fenicios y Púnicos: Cádiz, 2 al 6 de octubre de 1995, vol. 4. Universidad de Cádiz, Cadis 2000, p. 1885-1894. [49] Carlos Gómez-Bellard, Pierre Guérin. «La production du vin dans l’Espagne préromaine». A: Ramon Buxó, Enriqueta Pons (dir.). Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum. Sèrie Monogràfica, 18, Girona 1999, p. 379-387. [50] Helena Bonet, Consuelo Mata. «Habitat et territoire au Premier Âge du Fer en Pays Valencien». A: Thiérry Janin (ed.). Mailhac et le Premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel (Actes du Colloque International de Carcassonne, 17-20 septembre 1997). Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7, Lattes, 2000, p. 61-72; Helena Bonet, Jaime Vives-Ferrándiz. «La organización territorial en el País Valenciano entre los siglos VI y I a.C. Panorama actual y reflexiones para el debate». A: Oriol Mercadal (co-

ord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005, p. 667-691; Joan Sanmartí. «From local communities...» (citat a la n. 9); Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. «Models comparats de poblament entre els ibers del nord i del sud». A: Josep Guitart, Josep Maria Palet, Marta Prevosti. Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès. Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 39-57; Francisco Burillo. «Oppida y ciudades estado del norte de Hispania con anterioridad al 153 a.C.». A: Francisco Burillo Mozota (ed.). Segeda y su contexto histórico entre Catón y Nobilior (195 al 153) (Homenaje a Antonio Beltrán Martínez). Mara, Fundación Segeda-Centro de Estudios Celtibéricos, Saragossa 2006, p. 35-70. Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén, citat a la n. 26, p. 131-156. Michael Dietler. «Feasts and commensal politics in the political economy. Food, power and status in Prehistoric Europe». A: Polly Wiessner, Wulf Schiefenhövel (ed.). Food and the Status Quest: An Interdisciplinary Perspective. Berghahn Books, Oxford 1996, p. 87-125 (especialment p. 114115). Enriqueta Pons i Brun. «Catalunya a la transició de l’Edat del Ferro. Zona de pas, època de trasbalsaments humans i canvi cultural». A: Oriol Mercadal (coord.). Món Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, Puigcerdà 2005, p. 69-93 (especialment p. 80-81 i fig. 7, 2). Arturo Ruiz. «Los príncipes iberos...», citat a la n. 26, p. 295. Joan Sanmartí. «From local communities...» (citat a la n. 9), p. 21; Joan Sanmartí. «La conforma ción...», citat a la nota 28, p. 314-342. Un procés similar de restricció del ritual funerari es documenta a la baixa Andalusia en el segle vii aC , també en un context de jerarquització de la societat (Arturo Ruiz i Manuel Molinos, Iberos en Jaén, citat a la n. 26, p. 162-163) Martín Almagro Gorbea(1983). «Pozo Moro, el monumento orientalizante, su contexto socio-cultural y sus paralelos en la arquitectura funeraria ibérica». Madrider Mitteilungen, 24, Magúncia 1983, p. 177-293. Iván Negueruela. Los monumentos escultóricos del Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén). Madrid 1990. Joan Sanmartí. «From local communities...» (citat a la n. 9), p. 21-22; Ignacio Grau. «Dinámica so cial...», citat a la n. 32, p. 129, Pere Pau Ripollés. «Les dracmes d’Arse amb anvers Atenea». Acta Numismàtica, 21-23 (Homenatge a Leandre Villaronga), 1993, p. 117-132 (es-

[51] [52]

[53]

[54] [55] [56]

[57]

[58] [59] [60]

160 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[61]

[62]

[63]

[64] [65]

[66]

pecialment p. 124-125); Carmen Aranegui. «Arse-Saguntum: una estrategia para consolidar el poder». Leyenda y arqueología de las ciudades prerromanas de la península ibérica. Madrid 1994, p. 31-41 (especialment p. 35); Mª Paz García-Bellido. «Sobre la moneda de los iberos». Revista de Estudios Ibéricos, 3, Madrid 1998, p. 109-126. David Asensio, Joan Francès, Enriqueta Pons. «Les implicacions econòmiques i socials de la concentració de reserves de cereals a la Catalunya costanera en època ibèrica». Cypsela, 14, 2002, p. 125-140. Michel Bats. «Le territoire de Marseille grecque: réflexions et problèmes». A: Michel Bats, Henri Tréziny. Le territoire de Marseille grecque. Études Massaliètes, 1, Ais de Provença 1986, p. 17-42 (especialment p. 19). Colin Renfrew. «Peer Polity Interaction and Social Change». A: Robert Preucel, Ian Hodder (eds.). Contemporary Archaeology in Theory. A Reader. Blackwell, Oxford, p. 114-142 (especialment p. 116, fig. 4.2); Colin Renfrew. «Introduction: Peer Polity Interaction and Social Change». A: C. Renfrew, J.F. Cherry (ed.). Peer Polity Interaction and Social Change. Cambridge 1986, p. 1-18. Colin Renfrew. «Peer Polity...», citat a la n. 63, p. 116. Pierre Moret, «Ethnos ou ethnie? Avatars anciens et modernes des noms de peuples ibères». A: G. Cruz Andreotti; B. Mora Serrano, (ed.), Identidades étnicas-identidades políticas en el mundo prerromano hispano, Màlaga 2004, p. 31-62. Pere Bosch-Gimpera. Prehistòria Catalana: edats de la pedra i dels metalls, colonització grega, etno-

Joan Sanmartí i Grego

[67] [68]

[69] [70]

[71] [72]

[73]

[74]

grafía. Editorial Catalana, Barcelona 1915; Pere Bosch-Gimpera. Etnologia de la Península Ibèrica. Alpha, Barcelona 1932. Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. «Models comparats...», citat a la n. 50; Helena Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz. «La organización territorial...», citat a la n.50. Julio Mangas «Servidumbre comunitaria en la Bética prerromana». Estructuras sociales durante la antigüedad. Actas del Coloquio de 1977, Memorias de Historia Antigua, 1, Oviedo1977, p. 151-161. V. nota 26. David Asensio et. al. «Paisatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple». A: Actas del Congreso Internacional Los iberos. Príncipes de Occidente. Fundació “La Caixa”, Barcelona 1998, p. 373-385. Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Iberos en Jaén, citat a la nota 26, p. 132-156. Joan Sanmartí. «El món ibèric de la plenitud a la dissolució (segles ii-i aC)». La moneda en la societat ibérica. II Curs d’Història monetària d’Hispània, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona 1998, p. 9-26. Joaquim Garcia, Esther Gurri. «Les imitacions laietanes d’àmfores itàliques a la zona central de la comarca del Maresme en època tardorepublicana». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXVI, Girona 1996-1997, p. 397-424. Ferran Arasa. «Aproximació a l’estudi del canvi lingüístic en el període ibero-romà (segles ii-i aC)». Arse, 28-29, Sagunt 1994-1995, p. 83-107 (especiament p. 99).

Nota biogràfica Joan Sanmartí Grego (Barcelona, 1955), acadèmic numerari de l’IEC (2007), catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona (2003). Ha centrat la seva recerca en les societats preromanes de la Mediterrània occidental, especialment en l’estudi del món ibèric, però també de la cultura talaiòtica de les Illes Balears i, més recentment, de la civilització númida de l’Àfrica del Nord. Més enllà de l’anàlisi dels processos històrics específics de cada territori, ha orientat també la seva activitat vers la verificació de models teòrics generals sobre el canvi sociocultural i la formació de l’estat.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 161-174 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.30 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii: la Corona catalanoaragonesa i les conseqüències de la conquesta dels regnes de Mallorca i de València. Enric Guinot i Rodríguez* Universitat de València

Rebut 30 juny 2008 · Acceptat 20 octubre 2008

Resum A meitat del segle xiii la Corona d’Aragó va conquistar militarment als musulmans la costa mediterrània de la península Ibèrica i la va incorporar al món feudal europeu, la qual cosa comportà la destrucció de l’estat i part de la societat andalusina així com un repartiment de ciutats, viles, cases i terres entre els cristians. La historiografia de fa uns anys destacà el pes del comerç i la burgesia urbana en aquestes noves societats, però actualment tenim una visió més relacionada amb l’expansió de llarga durada de la societat feudal i en la creació a Mallorca i València d’una societat de colonització. Lògicament, les conseqüències de tot aquest procés afectaren també Catalunya i Aragó com a territoris d’origen, i les constatem en els efectes de la migració dels repobladors, els canvis en les estructures agràries pels repartiments, l’ampliació de les ciutats comercials i els canvis polítics quant a la participació del patriciat urbà en els nous escenaris de poder: municipis i parlaments.

Paraules clau: repoblament, repartiment, expansió feudal, Mallorca, País Valencià, Corona d’Aragó

L’Europa feudal protagonitzà entre els segles xi i xiii una gran expansió territorial, social, demogràfica, econòmica, agrària i urbana, la qual es va reflectir, entre moltes altres coses, tant en una ampliació de l’espai cultivat i de la població interior com, sovint de forma més visible i cridanera en les grans síntesis d’història política, respecte als seus límits exteriors sobre les societats de la perifèria del continent, des d’al-Àndalus en el cas de la Península Ibèrica, a les illes de Sicília o Sardenya a la Mediterrània, a Escòcia o Gal·les a l’illa de Gran Bretanya, o la gran expansió alemanya sobre el món eslau.* Simultàniament, el model polític de la societat feudal, nascut entre els segles x i xi en el marc d’allò que ha estat convingut d’anomenar el canvi o la revolució feudal, va desenvolupar-se des del punt de vista de la generalització de les senyories i la privatització del poder, del conflicte entre el Papat i l’Imperi pel dominium mundi, i també de la jerarquització del poder reial. Fou l’època de la construcció de les monarquies feudals des de la mar Bàltica a la Mediterrània, i de l’Atlàntic al Mar Negre i, entre elles, en la banda meridional d’aquesta Europa en construcció i * Adreça de contacte: Enric Guinot i Rodríguez. Departament d’Història Medieval, Facultat de Geografia i Història, Universitat de València. Av. Blasco Ibáñez, 28. E-46010 València, EU. Tel. +34 963864244. E-mail: enric.guinot@uv.es

un poc abans de meitat del segle xii, situem el naixement d’un nou estat medieval: la Corona d’Aragó o corona catalanoaragonesa, resultat de la confluència dels regnes de Catalunya i Aragó. Una unió política en certa manera casual, fruit del testament d’un rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, encisat pels mites dels nous ordes militars europeus del Temple i Sant Joan de l’Hospital, als quals va deixar en herència el seu regne, i del matrimoni l’any 1137 d’una nena petita, hereva casual del tron aragonès, amb un comte en plena maduresa del seu poder: en Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Les conseqüències no foren banals perquè la Corona catalanoaragonesa així constituïda esdevingué un estat feudal independent en el sud d’Europa fins al tombant del 1500. A més, al llarg d’aquests gairebé quatre segles s’estengué territorialment i de forma successiva, primer, des de la regió dels Pirineus per tot el sud-est de França fins a Montpeller i Provença (bàsicament en la segona meitat del segle xii) i, per la façana oriental de la Península Ibèrica, fins a les fronteres del regne musulmà de Granada, a meitat del xiii (València, 1238), mentre simultàniament s’estenia més enllà de la mar per les Illes Balears (1230) i, progressivament, per Sicília (1282), Sardenya (1323) i el regne de Nàpols (1442). Un gran estat europeu medieval bastit a les dues bandes de la Mediterrània occidental i on, segons relata un dels seus grans cronistes entre els segles

162 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

xiii i xiv, Bernat Desclot, fins i tot els peixos d’aquesta mar portaven al llom el senyal quatribarrat del seus reis com a signe de reconeixement.1

La dinàmica de l’expansió feudal del segle xiii en la historiografia Durant la segona meitat del segle xii aquest jove estat medieval va protagonitzar una molt important expansió territorial al nord de les seves fronteres, sobre el món occitàprovençal, amb el qual mantenia una llarga tradició de presència política dels comtes de Barcelona que es remuntava gairebé a mitjan segle xi, a través dels mecanismes del vassallatge feudal entre i amb la noblesa d’aquesta meitat sud de l’actual França. En diversos moments del segle xii la nova Corona d’Aragó inclogué sota el seu poder reial importants regions fins a Marsella, si bé amb un model de control basat en la dependència feudal. És a dir, no hi hagué conquestes ni repoblaments, sinó pactes feudals entre nobles, els quals tant sovint se signaven com es trencaven. En aquest sentit, allò ben habitual a la resta de França i de l’Europa feudal dels segles xii i xiii.2 Altra cosa és l’expansió territorial de la Corona d’Aragó vers el sud, sobre el món d’al-Àndalus. Les conquestes militars a mitjan segle xii sobre la regió del riu Ebre per Saragossa i Tortosa, i les de mitjan segle xiii sobre les Illes Balears i el País Valencià foren veritables processos d’ocupació militar amb la destrucció de l’estat musulmà i la gènesi d’un de feudal, l’expulsió forçada d’una part poc o molt gran de la població sarraïna local, i migracions de pobladors cristians que creaven una nova xarxa de viles i d’organització del territori cultivat, i l’extensió, a fi de comptes, d’una diferent i nova societat, cultura, religió i llengua. Tot i ser general la constatació del diferent procés històric que representen ambdós processos, la historiografia catalana del segle xx s’hi ha apropat des de diferents punts de vista, en diversos sentits. D’una banda, pel diferent destí d’aquestes expansions: fracassada finalment la del món occità arran de les croades franceses i papals contra els càtars, que culminaren amb la mort del propi rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret el 1213. Reeixida i bressol d’una nova part del territori catalanoaragonès en el cas de les conquestes sobre al-Àndalus de 1230-1245. Però també amb una diferent mirada quant a la valoració distinta d’allò que era una expansió feudal sobre un país d’Oc amb similituds lingüístiques, culturals, socials i econòmiques, d’allò que durant molt anys fou valorat com una “reconquesta” d’una Península Ibèrica ocupada a partir del 711 pels musulmans i “perduda” com a país europeu. És a dir, una valoració de la conquesta d’al-Àndalus entesa per una part important de la historiografia del segle xx com un tret i gairebé un destí específic i caracteritzador de la història medieval dels diversos regnes ibèrics. No hi ha cap mena de dubte que el concepte “reconquesta” ha tingut una molt gran vitalitat durant bona part

Enric Guinot i Rodríguez

del segle xx, i la historiografia catalana no n’ha estat una excepció. Així, durant les dècades del 1950 i 1960 autors fonamentals de la història catalana com Ferran Soldevila, Santiago Sobrequés o Jaume Vicens Vives segueixen aquest plantejament de la “recuperació” d’una terra perduda. Per exemple, és ben interessant de llegir la presentació de la figura de Jaume I per F. Soldevila, tot i la seua encertada actitud crítica, al mateix temps, vers autors espanyols coetanis els quals, sense massa escrúpols ideològics, presentaven la història estricta del regne de Castella (El Cid Campeador etc.), com la de tota la península Ibèrica medieval.3 Cal recordar, però, que paral·lelament es va construir un discurs explicatiu centrat en la diferent significació d’aquestes conquestes medievals catalanes quant al model de societat, especialment en comparació amb el model social castellà. Amb un eix central al voltant de la importància de les ciutats, la burgesia urbana i l’economia mercantil a la corona catalanoaragonesa des del segle xiii, les conquestes de Mallorca i València haurien estat caracteritzades per la creació d’unes societats molt poc senyorials, fins i tot no feudals segons alguns autors com ara Joan Reglà, Joan Fuster o Carme Batlle, amb un predomini del patriciat mercantil urbà i amb un marc de llibertats generals per al petit camperolat i l’artesanat popular.4 És un model que beu en la història econòmica medieval urbana de la dècada dels 1950-60 i que, tot i no resoldre la qüestió de com una societat feudal catalana creava unes societats poc feudalitzades o fins i tot no feudals en els territoris repoblats del segle xiii, tingué un considerable èxit acadèmic durant les dècades de 1970 i 1980. Èxit encara major entre alguns medievalistes mallorquins i valencians del moment, alguns dels quals, com ara A. Santamaria, A. Ubieto o R. Ferrer, no dubtaren en aprofundir en aquestes diferències per a minimitzar la realitat del repoblament català.5 En les dues darreres dècades, però, aquesta explicació del significat de les conquestes sobre el món andalusí s’ha vist profundament transformada per les aportacions de diversos especialistes, tant per als casos de Lleida i Tortosa, a la Catalunya Nova o meridional, com per a les Illes Balears i el País Valencià. Bàsicament es tracta d’entendre aquestes conquestes i poblaments com el resultat d’un procés intern de la pròpia societat feudal, el qual comportà la seua extensió i implantació als nous territoris, això és, el feudalisme entès com una concepció global del model social, des de les estructures econòmiques a les formes del pensament, la religió o l’expressió cultural, i no limitat, doncs, a un procés migratori, el del repoblament.6 Per això s’ha parlat de feudalisme d’importació per a referir-se a aquesta implantació entre meitat del segle xii i meitat del xiii, en ser tant una realitat com una estructura ideològica portada pels propis conqueridors i aliena en la gran majoria dels seus aspectes a la societat musulmana local. Evidentment, però, cal al mateix temps treballar amb una altra variable en aquesta explicació històrica, i és la d’unes realitats materials i també socials islàmiques

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

preexistents: les conquestes cristianes no foren sobre el desert sinó de ciutats i pobles, de camps cultivats i espais de regadiu intensiu (les hortes), de parcel·laris i de camins, de llocs i viles on hi continuaren vivint musulmans (els anomenats mudèjars) després de la conquesta feudal, sotmesos, però, al sistema de poder fiscal, polític i ideològic de la societat cristiana conqueridora.7 D’altra banda, i sobre aquestes qüestions historiogràfiques, cal recordar com al darrer terç del segle xx, al caliu de la recuperació democràtica a l’Estat espanyol, certs sectors sociopolítics conservadors tant de Mallorca com, especialment, del País Valencià, (i quasi totalment al marge dels investigadors universitaris), han fet del tema històric del repoblament del segle xiii un dels seus cavalls de batalla en debats en principi reservats al món acadèmic. Coherents amb la seva posició ideològica continuaven celebrant la derrota de la societat islàmica davant els conqueridors cristians del nord (no fos que els confongueren amb “moros”), però al mateix temps reivindicaven l’existència a Mallorca i València d’una important població local d’origen cristià (els mossàrabs), els quals haurien format la majoria de la societat postconquesta. L’objectiu fonamental era negar el repoblament català d’aquestes terres del sud de la Corona i reivindicar un “autoctonisme” de la població contemporània que es remuntaria no sols a l’època romana sinó fins i tot al període protohistòric.8

Les fonts per a l’estudi del segle xiii Bona part dels abundants estudis de caràcter erudit i de reivindicació local del segle xx han fet ús d’un notable estoc documental, fruit de la difusió durant la segona meitat del Dos-cents de l’ús del paper, tant en la cancelleria reial com en la incipient burocràcia municipal de la Corona d’Aragó. Són notables les sèries dels registres de la corona conservats en bona mesura des de l’any 1257, així com la sèrie coneguda com “Escribania de Cartes Reials” de l’Arxiu del Regne de Mallorca, que reuneix una magnífica informació sobre compravendes i establiments de terres i cases entre particulars al llarg d’aquest segle, sense oblidar la progressiva presència de protocols notarials tant a Catalunya i València com les primeres sèries de textos municipals. Tanmateix, en parlar de l’expansió territorial, del procés de poblament consegüent i la gènesi de la societat feudal al sud de la Corona catalanoaragonesa, sense cap mena de dubte juguen una funció estelar unes específiques fonts: en primer lloc, el manuscrit literari conegut com el Llibre dels Feyts o Crònica de Jaume I; en segon terme, la conservació total o parcial dels manuscrits coneguts com Llibres del Repartiment, tant de Mallorca com de València; seguidament, els Llibres de Privilegis o franqueses i la nova legislació territorial, com ara els Furs de València; i, finalment, les cartes de poblament de caràcter local. Sense cap mena de dubte, el primer d’ells, el Llibre dels

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 163

Feyts, és una obra excepcional per al seu temps. Es tracta de les memòries del rei Jaume I (1208-1276), un relat en primera persona que rememora una sèrie d’esdeveniments de la seua vida, des del naixement fins a la pròpia mort i amb un especial protagonisme dels principals fets polítics del seu regnat, en concret de les conquestes de Mallorca i València.9 Els historiadors de la literatura han dedicat moltíssimes pàgines entre altres coses a la qüestió de l’autoria del propi monarca, amb arguments a favor –com ara el relat fins i tot amb diàlegs d’escenes i fets en els quals poques persones més hi havia presents que el mateix rei–, i arguments en contra com el relat de la seua mort. Es parla també de text inspirat pel monarca, o dictat per ell i escrit per algú del seu entorn com el bisbe d’Osca, però allò més notable, clarament, és el to i la redacció: en primera persona i aportant una informació riquíssima i plena de matisos sobre com es desenvoluparen reunions, converses o reaccions psicològiques dels personatges participants en els fets. No tenen preu per a l’historiador contemporani, per exemple, escenes com la que relata la negociació de la rendició de la ciutat musulmana de València el 1238, la qual va amagar als seus nobles per poder ser el monarca qui decidís únicament el com i quan, així com el repartiment del botí i, en aconseguir-la i comunicar a aquells nobles que “València era nostra”, el text reial afegeix amb sincera crueltat que a tots ells “els canvià la cara de color”. No hi ha privilegi o document burocràtic que aporte detalls tan vius com aquests. Un segon corpus documental ben important són els coneguts com Llibres del Repartiment, tant de Mallorca com de València. En ambdós casos es tracta d’uns volums administratius del segle xiii que recullen de forma extractada una part de les donacions de cases i terres fetes per la corona arran de les respectives conquestes. Tot i la simbologia “fundacional” que se’ls ha atribuït, però, cal recordar que en realitat foren una eina instrumental del moment per disposar d’un inventari d’allò que la monarquia atorgava: des de viles i/o alqueries en senyoria nobiliària, a heretats, terres, immobles o botigues en la ciutat corresponent. En el cas de Mallorca, el seu Repartiment, que també és conegut com Llibre del Rei, està datat l’any 1232 i consta de dos manuscrits complementaris; d’una banda el còdex àrab-llatí (per estar en aquestes dues llengües), i d’altra el còdex català (en aquesta llengua), que recull traduïda la informació del text llatí. Ambdós manuscrits detallen les donacions d’heretats i alqueries fetes per Jaume I en la meitat de l’illa de Mallorca que quedà en mans de la corona arran de la conquesta, però no dóna informació de les altres parts de l’illa prèviament cedides pel rei al quatre grans nobles que encapçalaren la conquesta. Tanmateix, de pocs anys després, el 1242, es conserva el llistat d’heretats de la porció de l’illa que correspongué al noble Nunó Sanç, comte del Rosselló.10 Quant al Llibre del Repartiment de València, en realitat són tres volums de diferent contingut i cronologia. El pri-

164 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

mer recull el repartiment de les cases de la ciutat de València i les terres de la seua gran horta entre 1237 i 1240, encetant-se ja les donacions durant el setge de la capital. A més, inclou vàries desenes de donacions a la noblesa que participava en aquesta campanya bèl·lica, de castells, viles i alqueries en la regió central del País Valencià. El segon volum té una lògica semblant però referit a les donacions entre 1243-44 i, sobretot entre 1247-1250 aproximadament, arran de la campanya de conquesta del sud del país i de la nova guerra general encetada en les segones dates arran de la rebel·lió general dels musulmans valencians. Finalment, el tercer volum és un inventari força detallat de les cases repartides a la ciutat de València, organitzat per barris i datat l’abril de 1240, on s’hi detalla tant el nom de l’antic propietari musulmà com el del nou ocupant cristià.11 Aquestes fonts són d’una riquesa realment magnífica i són els primers repartiments detallats conservats a la Corona d’Aragó, a diferència dels de Lleida, Tortosa o Saragossa per citar algunes conquestes anteriors, però cal recordar que, bàsicament, són el repartiment del botí, la recompensa a la gent d’armes, peons, almogàvers, cavallers, nobles i alguns eclesiàstics, que participaren en la respectiva guerra de conquesta que generà cadascun d’aquests llibres. Tot i que al llarg del segle xx fou usual interpretar-los com el testimoni dels repobladors de Mallorca i València en aquell temps, en realitat no recullen la llarga i, en nombre, majoritària migració de pagesos i artesans de la segona meitat del segle xiii, ni tampoc la realitat humana pobladora de la gran quantitat de senyories creades en aquest moment, més de la meitat de la superfície del País Valencià només en el mateix regnat de Jaume I.12 Efectivament, el rastre de l’assentament de la gran majoria dels pobladors camperols i de les capes populars és més difuminat, justament per no formar part de les elits que deixaren més testimonis escrits, però tot i això les cartes de poblament són una referència sobre ells. De forma molt general es tracta dels documents amb els quals tant la corona com els senyors reglamentaren l’assentament d’una comunitat de pobladors en un lloc determinat i, en el cas de poblacions rurals, procediren a fer l’establiment de les terres de cultiu. Usades ja al llarg del segle xii i posteriorment, el poblament de Mallorca, i especialment del País Valencià, fou regulat de forma general per aquests textos, que solien incloure la càrrega fiscal però també el reconeixement per escrit d’algunes franqueses dels vassalls. Per això i més d’una vegada, en temps de la crisi del segle xiv, no deixaren de ser un instrument de defensa jurídica dels pagesos per evitar l’augment de la pressió fiscal o jurisdiccional senyorial.13 Finalment, cal citar l’existència de privilegis i legislació jurídica que permeté emmarcar la construcció de les relacions socials en aquestes dues noves societats feudals. Tot i que poden comptabilitzar-se més d’un centenar d’aquests documents, sens dubte en el cas de Mallorca juga un paper principal la coneguda com Carta de Franquesa de l’any

Enric Guinot i Rodríguez

1230, un primer recull legal que establí les bases dels drets dels nous i primers ciutadans de l’illa i la seua capital, amb un especial interès per les franqueses comercials.14 Quant al nou regne de València, hi hagué un instrument jurídic encara de major entitat i abast, el Costum de la ciutat de València, atorgat pel rei Jaume I el 1239 i que als pocs anys passà a ser conegut com els Furs de València. Es tracta d’un veritable i extens codi legal, de dret civil i penal, basat directament en el codi de Justinià i, per tant, redactat probablement per Pere Albert, jurista de la cort reial format a l’escola de Bolonya, i que esdevingué un dels primers textos europeus de legislació territorial que recuperava els principis del dret romà clàssic i, en definitiva, materialitzava la supremacia del poder públic (reial) sobre el poder senyorial.15 Però si aquest és el material amb el qual reconstruïm la història, cal ara endinsar-nos una mica en la cronologia, en l’evolució temporal dels esdeveniments que durant les dècades centrals del segle xiii transformaren l’escenari històric d’aquest estat europeu medieval: les conquestes de les Illes Balears i del País Valencià pel rei Jaume I. 16

La conquesta i repartiment de Mallorca En morir el rei Pere el catòlic a la batalla de Muret l’any 1213, el seu hereu, de nom Jaume, només tenia cinc anys, per la qual cosa el primer quart del segle xiii representà un període de pocs canvis en la frontera entre la Corona catalanoaragonesa i el món d’al-Àndalus, tot i la gran desfeta de l’imperi Almohade a la batalla de las Navas de Tolosa el 1212 i el trencament polític en diverses taifes a partir del 1225. És per això que no fou fins a 1229 que el jove monarca aconseguí l’experiència política per aconseguir reunir darrere seu una part de la societat i llançar la primera gran conquesta territorial del seu temps: l’illa de Mallorca. Militarment s’organitzà un gran estol d’invasió a primeries de setembre de 1229, i no menys de quatre mesos després la única ciutat important de l’illa, Madīna Mayūrqa, era assaltada, saquejada i esclavitzats la major part dels seus habitants andalusins. A l’interior de l’illa, especialment a l’escarpada Serra de Tramuntana, la resistència de grups de musulmans s’allargà encara fins a un parell d’anys, però en general el control militar de l’illa fou ràpid i definitiu; i provocà la destrucció general no sols de l’estat musulmà sinó de pràcticament el conjunt de la societat local. Una part dels seus habitants islàmics aconseguiren escapar per mar o comprar la seua llibertat per a emigrar, alguns hi apareixen després com a conversos, els “batiats”, però una bona part passaren a ser esclaus, dels quals només una porció restaren a l’illa com a mà d’obra rural.17 Les altres dues illes poblades de l’arxipèlag foren controlades poc després de forma diversa; en el cas de Menorca, el rei Jaume I va signar un tractat feudal amb els seus habitants musulmans pel qual aquests li retien ho-

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

menatge com a rei i passaven a pagar-li un impost anual a canvi de restar a l’illa com a societat islàmica (fins a l’any 1287), mentre que l’illa d’Eivissa fou ocupada militarment l’any 1235 per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, qui repartí l’altra meitat de l’illa amb dos nobles que aportaren la seua host: el comte Nunó Sanç i l’infant Pere de Portugal. En tot cas els seus habitants sarraïns foren també esclavitzats i l’illa repoblada dèbilment per colons catalans. S’ha apuntat diverses vegades el notable caràcter organitzat d’aquesta conquesta de Mallorca, més pel que fa a la guerra, pel repartiment del botí i del territori. Basant-se en la crònica reial, s’ha explicat l’existència d’una reunió preparatòria a la ciutat de Barcelona a casa del mercader Martell, en la qual s’haurien explicat al rei les possibilitats de negoci i comerç que aportaria el control de l’illa, per la qual cosa molts autors han seguit l’argumentació que la conquesta fou en bona mesura un objectiu del patriciat mercantil de la capital catalana mentre la noblesa feudal, especialment la del regne d’Aragó, restava en un segon terme. En la pràctica no hi ha moltes més dades sobre el protagonisme principal dels mercaders, tot i que sens dubte aquest interès va existir. Ben al contrari, el que destaca a Mallorca i contrasta amb València és l’existència d’un veritable pacte feudal previ de repartiment de l’illa en funció de la jerarquia nobiliària dels participants. El rei Jaume I es va quedar la meitat de la ciutat i de l’illa, mentre dividia l’altra meitat en quatre porcions assignades als quatre caps nobiliaris que hi aportaren la seua milícia i cavalleria feudal: en Nunó Sanç, comte del Rosselló, el vescomte de Bearn, el comte d’Empúries i el bisbe de Barcelona. Tanmateix, al llarg del segle xiii i per diverses raons una part d’aquestes “porcions” tornaren a la corona; per exemple, ja el 1241, la part que li havia correspost al comte Nunó Sanç, en morir aquest sense hereu directe.18 Tot i que l’expressió porcioner per a designar aquests patrimonis és molt usual en la bibliografia, en realitat estem parlant de la creació de senyories de considerables dimensions territorials, al si de les quals cadascun d’aquests nobles procedí a fer repartiments d’alqueries i rafals als seus cavallers i peons i, en algun cas, a dotar institucions eclesiàstiques. I tots aquests són els qui feren, al seu torn, nous establiments de terres i parcel·les o alqueries senceres als colons pagesos que hi anaren arribant al llarg dels anys següents, els quals esdevingueren així els veritables cultivadors de la terra. De fet és el mateix que va fer la corona a la seua meitat de l’illa: repartir-ne la major part entre nobles i cavallers al servei feudal directe del monarca, per exemple l’Orde Militar del Temple, els quals al seu torn assignarien terres a pagesos dins aquestes noves senyories creades, si bé també féu donacions d’heretats directament a camperols, els quals esdevingueren així petits propietaris lliures, tal com han estudiat entre altres R. Soto, J. Portella o A. Mas Forners.19 Només a Ciutat de Mallorca fou on Jaume I donà cases i terres de la seua rodalia a burgesos i mercaders catalans,

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 165

pocs, doncs, en nombre, però en tot cas l’embrió inicial de la burgesia mercantil baixmedieval de l’illa en ser-los assignat un paper dirigent mercès als privilegis polítics que rebé la ciutat en els anys següents i a partir de la primera i més coneguda Carta de franquesa de Mallorca, atorgada quasi immediatament, l’any 1230.

La conquesta i repartiment del País Valencià La conquesta cristiana del Sharq al-Àndalus, la part oriental de la península Ibèrica, va ser la continuïtat lògica de l’anterior ocupació de les Illes Balears; de fet, durant la dècada de 1230 s’intercalen parcialment en el temps ja que el País Valencià fou ocupat mitjançant tres guerres entre els anys 1233 i 1245. Aquestes tres campanyes militars foren dirigides personalment pel rei Jaume I i tingueren com a objectiu l’ocupació del territori a través de la conquesta de les principals ciutats andalusines: Borriana (1233), València (1238) i Xàtiva i Dénia (1244), la qual cosa comportà la rendició-ocupació general de les seues regions properes. Tanmateix, entre 1247 i 1258 es produí una nova llarga guerra progressivament focalitzada en el terç meridional del nou regne de València, arran de la rebel·lió general dels musulmans valencians. Tot i que gairebé totes les ciutats i castells foren ocupats per pacte, després d’un més llarg o més curt setge, hi hagué importants expulsions de la població autòctona islàmica, en uns casos en 1233 i 1238, i en altres entre 1248 i 1249, de tal manera que a la gran majoria de les ciutats no hi quedà població o, només en alguns casos, segregada en un raval fora de les muralles. En canvi, a les comarques rurals del centre i sud del país es mantingué una part considerable de la població musulmana, la qual en molts pocs anys passà a viure quasi tota en el marc de senyories nobiliàries. Paralel·lament es produí una migració de pobladors cristians de Catalunya i Aragó, els quals s’assentaren principalment als nuclis urbans de l’època islàmica o fundaren noves viles; tingueren una especial atracció per les zones rurals costaneres on existien els principals sistemes de reg: les hortes com a espais de major riquesa agrícola. Tot el procés de repartiment i assentament de colons fou dirigit per la monarquia, tal com havia passat a l’illa de Mallorca, de tal manera que el rei Jaume I fou qui va fer donació de senyories, terres, viles i ciutats a mesura que anava ocupant-se militarment el territori, però l’extensió molt superior del país en comparació a les Illes va comportar que el repartiment i les donacions a la noblesa i a la resta de la societat marquessin algunes diferències entre unes comarques i altres pel que fa a la major o menor presència de senyories, la densitat de pobladors cristians o la continuïtat dels musulmans, tal com han estudiat J. Torró, A. Furió i E. Guinot.20 Tal com s’ha dit abans, el conegut com Llibre del Repartiment arreplega una part important de les donacions

166 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

reials als pobladors cristians, però és la part corresponent a la gent que participà a les campanyes militars (noblesa, institucions eclesiàstiques i ordes militars, milícies urbanes, almogàvers, i també alguns burgesos i artesans). En canvi, la major part dels veritables pobladors pagesos emigraren i reberen terres o acceptaren contractes d’establiment durant les dècades posteriors, entre 1248 i 1300 aproximadament. Fou un procés, doncs, lent i acumulatiu, que anà consolidant una clara jerarquització social, tot i que fa uns anys alguns autors insistiren en “l’igualitarisme” de les heretats que es crearen per als pagesos. En realitat, i com no podia ser d’altra manera en una societat feudal del segle xiii, els nobles se situaren al front de senyories territorials, els burgesos i ciutadans aconseguiren grans heretats a la rodalia de les ciutats més grans, i els camperols, dotats amb explotacions familiars, ja des de l’inici partiren de patrimonis distints, sense oblidar que els nous pobladors de les darreries del segle només pogueren optar als subestabliments, arrendaments o instal· lació en zones agrícoles d’inferior qualitat.21

Les transformacions socials, econòmiques i polítiques arran de les conquestes Com és lògic, les conquestes i instauració d’una societat feudal a Mallorca-Eivissa i el País Valencià entre 1230 i 1245 tingueren diverses i importants conseqüències per al conjunt de la Corona catalanoaragonesa com a estat i societat feudal europea. Podríem parlar, d’una banda, del propi procés de creació d’aquesta societat als nous països conquistats als musulmans, sens dubte la temàtica més visible, documentada i estudiada fins ara per la historiografia medieval; però cal avaluar també les transformacions que visqué el conjunt de la societat catalanoaragonesa arran d’aquesta ampliació territorial i durant la segona meitat del segle xiii, perquè fou un temps d’inflexió en qües tions importants del model polític d’organització de la societat baixmedieval i en el desplegament dels nous poders urbans. Potser, doncs, podríem parlar de conseqüències i canvis de tipus social (les migracions de la gent, canvis en la situació del camperolat o l’ascens de la burgesia urbana); d’altres de tipus econòmic, com ara la gran reorganització de l’espai cultivat a les regions conquistades i, sobretot, l’ampliació de les xarxes comercials i els mercats a noves ciutats, i encara altres de tipus polític, sovint més fàcilment identificables per haver deixat un rastre documental de privilegis i legislació, com ara: un estat de quatre regnes, el naixement d’un poder municipal autònom en mans de la burgesia, la promulgació de lleis públiques de caràcter territorial, o la concreció del sistema de poder parlamentari de les corts, és a dir, el desplegament d’un model polític basat en la negociació entre els grups socials dirigents, escenificada a les Corts i que ha rebut el nom, en certa manera mític, de “pactisme”, com a mètode i pràctica de la confrontació política.

Enric Guinot i Rodríguez

Els moviments migratoris de la població cristiana i musulmana Evidentment i ateses les característiques de les conquestes medievals d’al-Àndalus, un dels processos socials més rellevants que comportaren fou el gran trasbalsament de població que s’hi produí. A l’illa de Mallorca, la major part de la seva població andalusina fou expulsada o, en major mesura, esclavitzada, mentre que al País Valencià hi hagué així mateix una elevada expulsió dels seus habitants musulmans de pràcticament tots els nuclis urbans i de les zones agràries més riques, amb migracions vers l’interior o vers el regne de Granada i el Magrib, sense oblidar l’esclavització d’una part més limitada d’ells. Mentre uns autors com ara J. Torró, R. Soto, o A. Mas han insistit en l’impacte destructiu de la conquesta, altres com ara R. I. Burns han destacat més la continuïtat de part dels habitants mercès als pactes de rendició.22 En tot cas, paral·lelament, es produí la migració de milers de famílies, fonamentalment pageses però també algunes d’artesans, mercaders i jueus de tot Catalunya i l’Aragó vers Mallorca i el País Valencià: és el fenomen social que en altres moments s’ha anomenat el “repoblament”. Tot i que tradicionalment la bibliografia s’ha fixat més en els participants en les conquestes entre 1230 i 1248 (a través de les nòmines de beneficiaris dels repartiments), en realitat la migració fou un procés de llarga durada que perdurà durant tota la segona meitat del segle xiii i encara inicis del xiv, si bé amb algunes diferències d’intensitat segons regions i dècades, tal com s’evidencia a partir dels estudis antroponímics d’E. Guinot. També estudis de cas com el de J. Torró sobre la vila d’Alcoi, fundada el 1256 (i rellevant per la riquesa de la documentació local conservada), palesen com al sud del País Valencià la major intensitat de la migració popular tingué lloc entre 1280 i 1310, en passar d’una cinquantena de famílies a més de dues-centes.23 Socialment, cal tenir en compte que, en les regions d’arribada del sud de la Corona d’Aragó, aquest assentament dels immigrants fou generalment sobre llocs on havia estat desplaçada i expulsada la població musulmana local, i no tingué un component rígid de control. Ben al contrari, són usuals els indicis de famílies de pagesos que arriben a una localitat i que, un temps després, ja havien emigrat a una altra a la recerca de millors condicions: ni la corona ni la noblesa feudal, en general, pogué dirigir els moviments de població, sinó que feien ofertes de donació de terres o atorgaven cartes de poblament a un reduït grup de camperols i, durant les dècades següents, seguien arribant-hi noves famílies que rebien en molts casos el mateix marc de drets i obliga cions que els primers pobladors, almenys durant el segle xiii.24 A més a més, aquest gran moviment poblacional tingué dues altres conseqüències importants. D’una banda, els buits de població que generà a la Catalunya Vella i

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

Aragó, un aspecte fins ara no massa tractat en les investigacions, però sens dubte de notable rellevància pel seu impacte a les zones d’antiga feudalització. Pels indicis de qui fou la gent que arribà al País Valencià, hi hagué migració de totes les comarques de Catalunya i d’Aragó, potser amb més intensitat de la regió centreoccidental de Catalunya, però el que no sabem fins ara és quins sectors socials de la pagesia i de l’artesanat prengueren la decisió d’emigrar al sud, per quines raons i mitjançant quins mecanismes, si per simple decisió personal o per pressió senyorial; si a les zones de senyoria calia permís o no, etc. Sembla raonable pensar que migrarien les capes més empobrides de la població rural i urbana del moment, perquè serien aquells disposats a jugar-se el futur; també és possible pensar que, en senyories amb més pressió d’obligacions, marxarien més, però, al mateix temps, almenys part de la gent que marxava degué generar canvis entre els qui es quedaven: possibilitat d’accedir a algunes terres, a ocupar un mas, a rebre herències en uns anys, etc. Per exemple, s’ha apuntat en algun moment si la generalització (que no aparició) de la condició de pagès de remença a les darreries del xiii no estaria relacionada amb la voluntat senyorial de garantir la continuïtat de les explotacions agràries de la Catalunya Vella davant aquest procés migratori. 25 D’altra banda cal tenir en compte el fenomen de la nova intensa relació amb la societat islàmica tot i que vençuda militarment. Evidentment no era una novetat ja que tant a la vall de l’Ebre com a la Catalunya Nova hi havia hagut aquest contacte al llarg del segle xii, però ara, especialment al País Valencià, es produí, més enllà de la terrible violència de la conquesta i les expulsions, una coexistència de les dues societats a nivells molt igualats, ja que calculem que durant el segle xiii s’hi mantingué una població islàmica superior al 50% dels seus habitants, per la qual cosa el contacte a nivell sociològic i antropològic degué ser de notable entitat. Pensem en qüestions com els aliments, robes, costums, objectes o vocabulari, sovint de forma imperceptible per als mateixos protagonistes, però inevitables en darrera instància, tal com ha estudiat R. I. Burns per als mudèjars, i Th. F. Glick en el cas de la transmissió parcial dels usos, costums i vocabulari dels sistemes de reg andalusins.26 Així mateix també haurem de considerar les diferents decisions que prengué l’Església per fer front a la situació de les desenes de milers de musulmans que restaven sota la seua senyoria, fins i tot directa. Per exemple, l’orde dels dominicans establí estudis d’àrab als seus recents convents de València i Xàtiva per poder predicar i convertir els sarraïns valencians al cristianisme, en la qual cosa fracassà totalment i els abandonà poc després,27 però paral· lelament tant el bisbe de València com els ordes militars del Temple i Hospital no dubtaren en respectar els seus vassalls musulmans a les seves senyories de Xivert, Onda, Montroi o Perputxent, sense plantejar-se de cap manera la seva expulsió o conversió.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 167

Unes noves estructures agràries en el marc de la senyoria feudal Atesa la significació de la migració de milers de famílies de pagesos durant la segona meitat del segle xiii vers el sud de la Corona d’Aragó, sembla lògic plantejar que això hagué de produir alguns canvis en la pressió sobre la terra i les roturacions en els territoris primigenis de Catalunya i l’Aragó pirinenc. No és una qüestió, però, que haja estat estudiada de forma concreta i, en general, fins ara no ha estat considerada com una variable significativa, a diferència del que és habitual de trobar en la bibliografia sobre la Corona de Castella i els efectes del repoblament d’Andalusia, també en el segle xiii. L’excepció ve pràcticament per la banda de la jurisdicció, tal com hem comentat abans, ja que seria la por a la migració vers el sud per part de molts senyors catalans allò que pogué influir en l’augment de la pressió jurisdiccional sobre la pagesia de la Catalunya Vella i les comarques centrals. De fet no són estranyes les notícies entre els anys 1260 i 1300 sobre adscripció forçada a la terra –homines proprii, solidi et affocati, els plets per la interpretació dels drets senyorials i les obligacions de declarar i reconèixer per escrit els censos que pagaven els pagesos: són les conegudes com capbrevacions.28 En la pràctica, però, on es donaren realment les transformacions més grans de les estructures agràries fou, justament, a les regions conquerides als musulmans. L’anomenat repoblament comportà la direcció per part del poder feudal (la monarquia a les viles reials i la noblesa, laica o eclesiàstica, a les seves senyories) del procés de fundació de viles i pobles de colonització mitjançant les cartes de poblament. I també comportà, paral·lelament, l’establiment de petites explotacions agràries a les famílies pageses que emigraren vers València i Mallorca, amb un important trencament de les formes d’organització del parcel·lari i d’explotació de la terra per unitats familiars reduïdes, però també dels conreus (nou predomini del cereal i la vinya), o l’extensió de la ramaderia, tal com han estudiat a Mallorca R. Soto, H. Kirchner i G. Jover. 29 En el cas del País Valencià hi ha zones en les quals s’hi mantingué la població musulmana anterior, i tot indica que allí les hortes irrigades i el conreu del secà no patiren canvis notables, però a les zones de repartiment de terres als colons cristians hem de parlar de la concentració del poblament en viles més grans i la consegüent desaparició del poblament dispers en alqueries; d’una reparcel·lació i extensió important de la zona cultivada, especialment al secà, de la qual és testimoni, per exemple, la microtoponímia amb l’expressió “sorts” o “sortes”, per a indicar la nova zona parcel·lada en el xiii i repartida en lots als colons cristians; i també de la citada difusió del conreu del cereal panificable i, sobretot de la vinya, un fet ben documentat en els nous establiments de terres d’aquesta època.30 D’altra banda, l’assentament dels colons cristians a Mallorca i València comportà la fundació d’uns centenars de noves viles i comunitats rurals, reconegudes amb un esta-

168 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tut jurídic i, sovint, amb alguns privilegis atorgats per escrit, a més de milers de noves explotacions familiars pageses en unes condicions jurídiques i econòmiques sens dubte més favorables per a elles que no a moltes zones de la Catalunya Vella, a més d’unes possibilitats d’organització col·lectiva al voltant de la creació de municipalitats autònomes en cadascuna d’aquestes comunitats rurals. Efectivament, mentre a la Catalunya Vella la parròquia havia estat la cèl·lula primera de congregació de les famílies camperoles, a les terres del sud jugà aquest paper el municipi rural, el qual es generalitzà en el darrer quart del segle xiii tant a Mallorca com al País Valencià, com també al sud de la Catalunya Nova i a la regió de Terol.31 A més a més, el conegut com Privilegium Magnum atorgat pel rei Pere el Gran a les Corts de València de desembre del 1283 declarava, entre altes coses, la llibertat de residència de tots els habitants d’aquest regne, més enllà del terme on tingueren les terres: és a dir, la condició de vassall venia marcada pel lloc de residència –lliure–, i no per la cessió de terres en una senyoria, de tal manera que, si més no en algunes zones, era possible físicament viure en reialenc però cultivar terres d’una senyoria veïna, tal com passava a l’Horta de València.32 Tot i això cal afirmar que, més enllà de les dinàmiques de creixement i colonització que apuntem i les parcials millores de sectors del camperolat, el model de relacions socials feudals basat en la senyoria continuà ben establert i ferm durant la segona meitat del segle xiii, amb una jurisdicció privativa en mans de la noblesa que no es va veure pràcticament afectada per l’extensió del domini reial o per les noves competències dels municipis. La senyoria, amb els seus drets sobre la terra i sobre les persones, continuà sent la forma de domini bàsica del món rural de la Corona d’Aragó del segle xiii, i les conquestes dels nous regnes l’estengueren de forma ben sòlida a les terres ba lears i valencianes.33 A tall d’exemple, cal indicar que el repartiment reial de l’illa de Mallorca de l’any 1230 comportà la donació de la meitat de l’illa a l’alta noblesa que participà de la guerra de conquesta, però que, dins la meitat reial, la corona atorgà multitud de petites heretats i termes a nobles i eclesiàstics, tal com ha estudiat R. Soto. O, en el cas del País Valencià, a les darreries del segle xiii vora dos terços del seu territori ja eren senyorials, fonamentalment senyories de la noblesa laica que concentraven la major part de la població musulmana que no havia estat expulsada.34

Una societat burgesa i mercantil Com és ben conegut, a mitjan segle xiii el món mediterrani, i per tant la Corona catalanoaragonesa, es trobava immers en un clar procés de desenvolupament de les ciutats, tant des del punt de vista físic, demogràfic i polític com del social –els burgesos o ciutadans– i les seves funcions econòmiques, primordialment encara més de caire mercantil que no manufacturer. En aquest context, sense cap

Enric Guinot i Rodríguez

mena de dubte, Barcelona era vers el 1250 la capital urbana, econòmica i burgesa de la corona catalanoaragonesa, tot i el desplegament comercial i tèxtil de Perpinyà; però les conquestes de Mallorca i València, i més concretament la conversió d’aquestes dues ciutats andalusines en les capitals dels nous regnes annexats a la monarquia catalana, comportà un eixamplament ben notable de l’escenari urbà i mercantil, ja que esdevingueren els pols d’un triangle mercantil d’intercanvi, que s’estenia també a la citada Perpinyà i a Tortosa.35 Tot i que el veritable desplegament comercial marítim tingué el seu esplendor als segles xiv i xv, fou ara quan s’assentaren les seves bases organitzatives, ja que al tradi cional comerç internacional marítim s’afegí així en paral· lel l’augment de la demanda i del consum de sectors del món rural i de la mateixa població urbana. És per això que podem parlar, fins i tot, de tres àmbits d’activitat comercial que anaren entrecreuant-se i teixint-se al llarg de la segona meitat del segle xiii: d’una banda, les rutes ja obertes en la centúria anterior per Barcelona i que es basaven en la mercaderia de les espècies, la ruta de la Mediterrània oriental vers Alexandria, Beirut, Xipre, etc.36 Tot i això, cal tenir en compte que la incorporació de l’illa de Mallorca, com després la de Sardenya, comportà un augment paral· lel de la conflictivitat, fins i tot bèl·lica, amb les altres potències del Mediterrani occidental com ara Gènova.37 Complementant el circuit anterior, va establir-se progressivament, a partir de la dècada del 1240, un triangle entre les tres capitals marítimes (Barcelona, Mallorca i València), que redistribuïa productes entre elles tot i que amb una jerarquia de funcions. Mentre que Barcelona jugà el paper de pol dels productes més llunyans i de major valor, Ciutat de Mallorca esdevingué un dels ports d’intercanvi al bell mig de la Mediterrània occidental, aprofitant la seua posició geogràfica, de manera que aconseguí des del principi moure molts més productes dels que necessitava per al seu consum.38 Per la seua banda, València durant el xiii fou fonamentalment el punt d’arribada de les manufactures de Barcelona, les capitals occitanes i ciutats italianes, per a distribuir-les vers l’interior del regne, mentre que el seu comerç exterior marítim estigué bàsicament dedicat a l’exportació de matèries primeres, sense oblidar el tràfic dels musulmans valencians venuts com a esclaus. Per això, aquesta època ha estat qualificada com de “comerç colonial”, cosa lògica atès que es tractava encara del període de colonització i conformació del patriciat urbà de la capital valenciana.39 No és casualitat, doncs, que sigui a Barcelona on el 1279 els grans mercaders crearen per primera vegada el Consolat de Mar, amb competències específiques per a jutjar els plets dels seus negocis, o que el primer desplegament de consolats en més d’una dotzena de ports de la Mediterrània, tot i acollir en les seues estades els mercaders de tota la corona, sigui patrocinat bàsicament per aquesta ciutat.40 En paral·lel a aquesta activitat comercial, les capitals de la Corona d’Aragó anaren acollint de manera creixent al

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

llarg del segle xiii una activitat manufacturera que ultrapassava la mera funció artesana del proveïment de la localitat. Si bé és cert que, tant ara com en els dos segles posteriors, usualment els draps de luxe continuaren arribant de Flandes o Itàlia, a poc a poc les ciutats catalanes del Doscents, especialment Barcelona i Perpinyà, protagonitzaren el desenvolupament d’una veritable manufactura tèxtil que podia competir amb els draps occitans de qualitats mitjanes per a consums interns populars.41 No és d’estranyar, doncs, que al llarg del segle xiii s’organitzessin en aquestes ciutats les primeres confraries o corporacions d’ofici –el nom de ‘gremi’ no era usual. Sota el paraigua de la protecció religiosa, els artesans del mateix ofici o d’oficis relacionats anaren organitzant-se en entitats més de solidaritat mútua que de competències professionals, perquè en la pràctica foren els consells municipals els que a les darreries del segle tendiren a monopolitzar les competències de supervisió tècnica i profes sional.42 Fins i tot podria dir-se que a partir d’aquest moment la Corona catalanoaragonesa esdevingué un estat vertebrat des de les ciutats, ja que aquestes es convertiren en els nusos del poder polític reial, en seus dels poderosos consells municipals que negociaven les grans qüestions de la vida pública amb la corona, en els indrets on començaren a celebrar-s’hi les corts dels regnes, i en domicili de la poderosa burgesia urbana, però també i cada vegada més, en residència de la noblesa feudal i de les jerarquies eclesiàstiques, tal com s’evidencia a Barcelona, estudiada per C. Batlle.43

Les transformacions del poder polític: corona, municipis i legislació Evidentment, un procés històric de tal envergadura com les conquestes de Mallorca i València en poc més de quinze anys comportà una transformació en l’estructura política de la Corona catalanoaragonesa, començant pel fet de les noves titulacions dels monarques (passaren de ser reis d’Aragó i comtes de Barcelona, a ser també reis de Mallorca i València). De fet una de les grans diferències amb la coetània conquesta de Sevilla, Còrdova i de tota la vall del Guadalquivir pel rei castellà Ferran III, fou que Jaume I decidí no incorporar Mallorca i València als dos regnes preexistents sinó mantenir-los amb una entitat pròpia. Aquesta decisió comportà, per exemple, la possibilitat de dividir l’herència reial, tal com de fet va dur a terme el rei Jaume I en morir el 1276, però també, de retruc, la necessitat de definir i concretar les fronteres entre Aragó i Catalunya o entre Aragó i València.44 En segon terme, durant la segona meitat del segle xiii, la corona anà confegint a poc a poc un discurs polític que reclamava la superioritat del poder reial, amb la pretensió d’estendre’l a tots els territoris sota la seua sobirania, per a la qual cosa l’entorn d’assessors reials, juristes i eclesiàstics formats en la nova tradició legislativa procedent de Bolonya, va plantejar la recuperació del dret romà o dret

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 169

comú, que a grans trets reivindicava la superioritat de l’autoritat pública sobre tota la població dels seus regnes. Els resultats més primerencs d’aquest plantejament foren la Carta de Franquesa de Mallorca, atorgada pel rei l’1 de març de 1230, i el Costum de València, atorgat probablement a la primavera de 1239 i transformat en els Furs de València a partir de les modificacions introduïdes pel mateix monarca el 1250, i de nou el 1261 i 1271. Aquest text, successivament reformat, constitueix un dels primers codis romanistes d’Europa, en paral·lel a les famoses Partidas del rei Alfons X de Castella, amb la diferència ben notable, però, de la vigència definitiva dels Furs de València, mentre que les Partidas restaren pràcticament com un text teòric no aplicat en la realitat per l’oposició frontal de la noblesa castellana. A més a més, aquesta qüestió de la legislació territorial atorgada als nous regnes conquistats tingué repercussions a Catalunya i Aragó, ja que animà el procés de territorialització de les respectives tradicions jurídiques feudals. Així, en un curt període de temps, entre 1247 i 1251, es concentrà la territorialització dels tres codis legislatius mitjançant la seva aprovació a les Corts respectives. En el primer d’aquests anys, el rei convocà les Corts d’Aragó a la ciutat d’Osca, en les quals es promulgà la recopilació de lleis duta a terme per manament reial pel bisbe Vidal de Canyelles, i que prengué el nom de Furs d’Aragó. A principis de 1250 fou la conversió del Costum en els Furs de València mitjançant la incorporació d’un bon nombre de privilegis reials, text promulgat pel mateix monarca a Morella. I el 1251 se celebraren les Corts catalanes a Barcelona, que aprovaren la reorganització i compilació dels Usatges com a legislació general del Principat. 45 Paral·lelament, la segona meitat del segle xiii va veure el desplegament definitiu dels poders municipals, primer a les grans ciutats i viles reials, però que a les darreries del segle van arribar fins als municipis senyorials, almenys a València i la part meridional de Catalunya i Aragó. Aquesta creació per part del rei Jaume I d’unes institucions municipals autònomes tingué molt a veure amb la necessitat de la corona de rebre el suport polític i econòmic de la burgesia urbana, dels ciutadans, com a contrapès al poder de la noblesa feudal. A partir dels privilegis atorgats a Tàrrega (1242), Montpeller (1246), València (1245) i Ciutat de Mallorca (1249), seguiren els corresponents a Barcelona (1249, 1258, 1260, 1265, 1274), Lleida (1264) i Perpinyà (1273), i per a les ciutats aragoneses de Terol (1245), Jaca (1250), Daroca (1257), Osca (1261) i Saragossa (1271).46 Bàsicament el seu objectiu fou la creació d’un espai de decisió política autònom de la corona, que al poc esdevingué també judicial i fiscal, i traspassat als ciutadans i prohoms de cadascuna de les poblacions, a les seues oligarquies urbanes. El model formal es generalitzà al voltant d’un executiu col·lectiu format per jurats, paers o cònsols, una assemblea consultiva formada per un nombre variable de consellers amb una representació parroquial i gremial, i un poder judicial en mans del justícia. Tots aquests

170 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Enric Guinot i Rodríguez

càrrecs eren ocupats de forma anual pels veïns, elegits entre ells per diversos sistemes més o menys indirectes.47

Balanç final En resum, és evident que les ràpides conquestes de les Illes Balears i del País Valencià a meitat del segle xiii comportaren importants transformacions polítiques, socials, humanes i econòmiques en la societat i l’estat catalanoaragonès del moment, sense oblidar l’expansió de la llengua catalana i de la religió cristiana, per exemple, o la difusió de l’art gòtic als nous territoris, tot i que en aquest treball no ens hem centrat en aquestes darreres qüestions. Afortunadament s’han conservat unes fonts documentals destacades sobre tot aquest procés, des dels Llibres del Repartiment fins a la burocràcia de la cancelleria reial, la qual cosa ha permès que en els darrers vint anys s’haja profunditzat força sobre les qüestions del poblament dels nous territoris, la destrucció de la societat musulmana anterior i la construcció d’una de nova de tipus feudal. La bibliografia anterior havia donat major importància a la vessant de les majors llibertats i franqueses dels nous territoris, dels camperols i burgesos de les ciutats, però, sense menystenir això, actualment sembla més estès el plantejament de entendre tot aquest procés com una ampliació de la societat feudal de Catalunya-Aragó. Fins ara no ha estat fàcil avaluar l’impacte de tot plegat en la societat rural i en part urbana d’aquests dos darrers territoris primigenis, però sí sembla clar que, a meitat del segle xiii, coincidiren a la Corona d’Aragó les transformacions produïdes per les noves societats de colons pobladors establertes a Mallorca i el País Valencià amb la dinàmica de fons de canvi i creixement, especialment visible en el cas de Catalunya. Així és com es reforçà el procés d’enlairament de la ciutat de Barcelona, econòmicament i política, la qual cosa vol dir el del seu patriciat burgés, i també l’ampliació de les xarxes comercials i el primer desplegament de la manufactura. Per tant no podem considerar estrany que, entre el motor de la burgesia mercantil de Barcelona i el pes dels nous ciutadans de Mallorca i València, la corona trobés un escenari favorable per animar reformes polítiques de gran envergadura: la concessió d’autonomia als municipis, la participació d’aquests en el sistema parlamentari de les Corts, i la promulgació per la corona de legislació de tipus territorial basada en la recuperació del dret públic romà. Una aliança, doncs, de corona i patriciat urbà davant la noblesa que, tot i les rebel·lions d’aquesta, podem dir que esdevingué definitiva en el pas a la baixa edat mitjana.

Notes i referències [1]

Són abundants les històries de la Corona d’Aragó medievals però per a un lector anglosaxó poden citar-se, tot i que amb alguns anys al damunt, les de J.

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

N. Hillgarth. The Problem of a Catalan Mediterranean Empire, 1229-1327. London 1975; Th. N. Bisson. The Medieval Crown of Aragon. A Short History. Clarendon Press, Oxford 1981. Les més recents poden ser: E. Belenguer, F. Garín (eds.). La Corona d’Aragó, segles XII-XVIII. Generalitat Valenciana, València 2006; E. Belenguer (dir.). Història de la Corona d’Aragó, vol. 1: L’època medieval (1137-1479): De Peronella i Ramon Berenguer IV a Ferran II. Edicions 62, Barcelona 2007. Vegeu, per exemple, l’explicació de F. Sabaté. «Catalunya medieval». Història de Catalunya, A. Balcells (ed.). L’Esfera dels llibres, Barcelona 2004, p. 101-334, o de M. Aventín, J. M. Salrach. Història medieval de Catalunya. Proa, Barcelona 1998. F. Soldevila. Història de Catalunya, 3 vols. Alpha, Barcelona 1962 (1ª ed. 1934-35). Són magnífics els treballs sobre historiografia i medievalisme de P. Viciano; recomanem els seus llibres Des de temps immemorial, Tàndem edicions, València 2003, (p. 190-193 els seus comentaris sobre F. Soldevila i Jaume I), i El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Afers, CatarrojaBarcelona 2005. J. Reglà. Aproximació a la història del País Valencià. E. Climent editor, València 1968; J. Fuster. Nosaltres els valencians. Edicions 62, Barcelona 1962; C. Batlle. «L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV)», vol.3 de Història de Catalunya, dir. per P. Vilar. Edicions 62, Barcelona 1999. A. Santamaria. «En torno a la evolución del modelo de sociedad en el reino de Mallorca (siglos XIII-XVIII)». Estudis Baleàrics, I/3 (1981), p. 1-195; A. Santamaria. Ejecutoria del Reino de Mallorca. Palma, Ajuntament de Palma de Mallorca 1990; A. Ubieto. Orígenes del reino de Valencia, 2 vols. Anúbar, Valencia-Zaragoza 1975-1977; R. Ferrer Navarro. «Ampliación de la corona de Aragón. I. El reino de Valencia». La Corona de Aragón, vol. 3. Ed. Aragón, Barcelona-Zaragoza 1988, p. 173-241; R. Ferrer Navarro. Conquista y repoblación del reino de Valencia. Del Senia al Segura, Valencia 1999. Fa un balanç dels nous corrents historiogràfics P. Viciano. «La recerca sobre el feudalisme català medieval: un assaig des de la perifèria». Afers, 50 (2005), p. 43-71. Una selecció d’autors sobre el tema pot ser la següent: F. Sabaté. L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): ¿conquesta o repoblació?. Universitat de Lleida, Lleida 1996; F. Sabaté. «La feudalització de la societat catalana». El temps i l’espai del feudalisme. Pagès, Lleida 2004, p. 221405; A. Virgili. Ad detrimentum Yspanie: la conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200). Publicacions de la Universitat de València, València 2001; J. Portella. «La conquesta catalana i l’estructuració d’una nova formació social a Mallorca. Un estat de la qüestió». I Col·loqui

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

d’Història Agrària. Institució Alfons el Magnànim, València 1983, p. 119-131; R. Soto, G. Jover. «Colonización feudal y organización del territorio, Mallorca, 1230-1350». Revista de Historia Económica, 20 (2002), p. 439-477; A. Furió, F. Garcia-Oliver. «Dificultats agràries en la formació i consolidació del feudalisme al País Valencià». Estudi General (Actes del Col·loqui La formació i expansió del feudalisme català), 5-6 (1985-86), p. 291-310; P. Iradiel. «Cristianos feudales en Valencia. Aspectos sobre la formación del territorio y de la sociedad». España-Al-Andalus. Sefarad: síntesis y nuevas perspectivas. Universidad de Salamanca, Salamanca 1990, p. 49-67; E. Guinot. Feudalismo en expan sión en el norte valenciano. Diputació de Castelló, Castelló de la Plana 1986; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi de 1245 a 1305. Diputació de València, València 1992. [7] J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1236-1276). Publicacions de la Universitat de València, València 1999; J. Torró. «Pour en finir avec la Reconquête. L’occupation chrétienne d’al-Andalus, la soumis sion et la disparition des populations musulmanes (XIIe-XIIIe siècle)». Cahiers d’Histoire, 78 (2000), p. 79-97; R. Soto. «De la agricultura andalusí a la feudal: ¿una ruptura agroecológica? (Mallorca, 1230-1350)». La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba. Madrid 2003, p. 25-52. [8] Cal indicar que aquests plantejaments no sols han estat exposats de forma agressiva amb boicots a conferències i congressos acadèmics, sinó que s’involucraren directament en la lluita política contra les organitzacions socials i polítiques d’esquerres. En particular, prengueren una actitud d’acusacions intolerants i persecució contra el professorat universitari de les Facultats d’Història i Filologia de la Universitat de València, ampliat en general a tot el món intel·lectual. [9] Enguany, 2008, vuitè centenari del naixement del rei Jaume I ha estat generós en noves edicions de la crònica reial. Tanmateix cal recomanar les clàssiques per la seua qualitat i valor de la informació com a edicions crítiques i, especialment, la de F. Soldevila: Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei en Jaume, revisió filològica de J. Bruguera, revisió històrica de M. T. Ferrer i Mallol, IEC, Barcelona 2007. [10] L’edició del còdex àrab-llatí va ser feta per J. Busquets Mulet. «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte latina)». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 28/30 (1947-1952), p. 708-758, i ell mateix, «El códice latino-arábigo del Repartimiento de Mallorca (Parte árabe)», Homenaje a Millás Vallicrosa, t. 1. CSIC, Barcelona 1954, p. 243-300. El còdex català va ser publicat per R. Soto. Còdex català del Llibre del Repartiment de

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 171

Mallorca. Conselleria d’Educació i Cultura, Palma 1984; i quant al text de la porció del comte Nunó Sanç fou editat per G. Rosselló-Bordoy, A. Mut Calafell. La “Remenbrança...” de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca. Edició facsímil, transcripció i notes. Govern Balear, Palma 1993. Enguany acaben de ser publicats tots tres, revisats, per G. Rosselló-Bordoy. Llibre del Repartiment de Mallorca i la documentació feudal. Parlament de les Illes Balears, Palma 2008. [11] A hores d’ara disposem de dues edicions modernes del Llibre del Repartiment de València, A. Ferrando Francés. Libre del Repartiment del Regne de València, introducció, edició critica i traducció del llatí al català. V. Garcia editors, València 1978; Mª. D. Cabanes Pecourt, R. Ferrer Navarro. Libre del Repartiment del Regne de Valencia, edición, estudio preliminar e índices, 3 vols. Anúbar, Zaragoza 1979-80. [12] Són moltes les publicacions que han fet estudis parcials del repoblament a partir de les dades dels Llibres del Repartiment, especialment al País Valencià. Els principals estudis històrics a partir del seu contingut poden ser, per a Mallorca, els de R. Soto. «Repartiment i “repartiments”: l’ordenació d’un espai de colonització feudal a la Mallorca del segle xiii». De al-Andalus a la sociedad feudal: los repartimientos bajomedievales. CSIC, Barcelona 1990, p. 1-51; R. Soto, A. Mas. «El repartiment de Mallorca: diversitat de fonts i d’interpretacións metrològiques». Repartiments medievals a la Corona d’Aragó: segles XII- XIII. Publicacions de la Universitat de València, València 2007, p. 75-113. Sobre el País Valencià, E. Guinot. «El repartiment feudal de l’Horta de València al segle xiii: jerarquització social i reordenació del paisatge rural». Repartiments medievals a la Corona d’Aragó..., p. 115-199; J. Torró. «Guerra, repartiment i colonització al regne de València (1248-1249)». Repartiments medievals a la Corona d’Aragó..., p. 201-276. Amb un plantejament històric diferent, R. Ferrer Navarro. Conquista y repoblación del reino de Valencia. Del Senia al Segura, València 1999. [13] Les cartes de poblament valencianes estan editades per E. Guinot. Cartes de poblament medievals valencianes. Generalitat Valenciana, València 1991. Sobre la riquesa de la documentació local per a conèixer el procés de la lenta colonització de la segona meitat del xiii són un bon exemple la sèrie de l’Escrivania de Cartes Reials, de l’Arxiu del Regne de Mallorca, i, en el cas valencià, els arxius municipals d’Alcoi i Cocentaina, els quals han permès estudis tan detallats com els de: J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi de 1245 a 1305. Diputació de València, València 1992, i el de C. Ferragud. El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina,

172 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[14] [15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

1245-1304. Universitat de València-Ajuntament de Cocentaina, València 2003. A. Santamaria. «La Carta de Franquesa de Mallorca, estatuto constituyente del Reino». Anuario de Estudios Medievales, 17 (1987), p. 207-228. La més completa edició dels Furs de València és la de A. Garcia, G. Colon, V. Garcia Edo. Furs de València, 9 vols. Ed. Barcino, Barcelona 1973-2002. També l’edició dels Furs de València del segle xiii de P. López Elum. Los orígenes de los Furs de València y de Las Cortes en el siglo XIII. Biblioteca Valenciana, València 2001. Hi ha diverses biografies del rei Jaume I, però caldria citar-ne, si més no, tres d’enguany: A. Furió. El rei conqueridor. Jaume I, entre la història i la llegenda. Bromera, València 2007; E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Pagès ed., Barcelona 2008; S. Cingolani. Jaume I: història i mite d’un rei. Edicions 62, Barcelona 2008. A. Mas Forners. «Un regne dins la mar. El procés migratori català i l’extinció de la població indígena a Mallorca». L’Avenç, 290 (2004), p. 35-39; R. Soto. «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230». Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), p. 167-206. P. Cateura. Mallorca en el siglo XIII. El Tall Editorial, Mallorca 1997, p. 69-71; E. K. Aguiló. «Actes de venda o modificació de domini atorgats pels primers grans porcioners de l’illa». Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 13 (1910-11), p. 284-6; P. Cateura. «Mallorca y la política patrimonial de la monarquía (siglo XIII y primera mitad del siglo XIV)». Estudis Baleàrics, 6 (1982), p. 103-4. Dels treballs de R. Soto podem destacar, «Alguns casos de gestió “colonial” feudal a la Mallorca del segle xiii». Estudi General. Actes del Col·loqui La formació i expansió del feudalisme català, 5-6 (198586), p. 345-410; R. Soto. «La porció de Nunó Sanç: repartiment i repoblació de les terres del sud-est de Mallorca». Afers, 18 (1994), p. 347-365; R. Soto, G. Jover. «Colonización feudal y organización del territorio....», p. 439-477. De J. Portella. «La colonització feudal de Mallorca: els primers establiments de l’alqueria de Deià». Estudi General. Actes del Col· loqui La formació i expansió...., p. 331-343; J. Portella. «Cómo se exporta el feudalismo: el caso de Mallorca». L’incastellamento. Actas de las Reuniones de Girona. Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma, Roma 1998, p. 85-98; A. Mas Forners. «Petits senyors i grans pagesos. Diferenciació econòmica i conflictivitat social a la ruralia de Mallorca (1229-1350)». M.Barceló et al. (eds.). El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català. Publicacions de la Universitat de València, València 2003, p. 465-502. Entre l’abundant bibliografia sobre el procés pobla-

Enric Guinot i Rodríguez

dor del regne de València podem destacar els treballs: J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència...; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi....; J. Torró. «Guerra, repartiment i colonització al regne de València (12481249)». Repartiments a la Corona d’Aragó..., p. 197270; A. Furió. «Organització del territori i canvi social al País Valencià després de la conquesta cristiana». Territori i Societat a l’Edat Mitjana, I (1997), p.131-166; E. Guinot. Els fundadors del Regne. Repoblament i llengua a la València medieval, 2 vols. E. Climent ed., València 1999; E. Guinot. «El repartiment feudal de l’Horta de València al segle xiii...». p. 111-196; E.Guinot. «Canvis i transformacions en l’organització del poblament al País Valencià arran de la conquesta feudal del segle xiii». Territori i Societat a l’Edat Mitjana, II (1998), p. 153-174. [21] Sobre aspectes més concrets veure J. Torró. «La colonización del valle de Pego (c.1280-c.1300). Prospección y estudio morfológico: primeros resultados». Arqueología Espacial, 19-20 (1998), p. 443-461; J. Torró. «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles xiii-xiv)». M.Barceló et al. (eds.). El feudalisme comptat i debatut. Publicacions de la Universitat de València, València 2003, p. 153-200; J. Torró. «Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments del poblament mudèjar: la Montanea Valencie (1286‑1291)». Afers, 7 (1988‑89), p. 95‑124; E. Guinot. «El desplegament feudal sobre el País Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València: Montcada (1239-1246)». M.Barceló et al. (eds.). El feudalisme comptat i debatut....., p. 361-388; J. Torró, E. Guinot. «De la Madina a la ciutat. Els pobles del sud i la urbanització dels extramurs de València (1270-1370)». Saitabi, 51-52 (2001-2002), p. 49-104. En el cas de Mallorca toquen el tema de la diferenciació pagesa: R. Soto. «Colonització i diferenciació pagesa a la Mallorca del segle xiii». Doctor Jordi Nadal: la industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya, t.1. Universitat de Barcelona, Barcelona 1999, p. 375-401; R. Soto. «De soldats de fortuna a pagesos: els primers colonitzadors de Mallorca». M. Barceló et al. (eds.). El feudalisme comptat i debatut....., p. 315-347. [22] J. Torró. «Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments del poblament...», p. 95‑124; J. Torró. «Pour en finir avec la Reconquête. L’occupation chrétienne...», pp. 79-97; J. Torró. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència...; R. Soto. «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230». Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), p. 167-206; A. Mas Forners. «Un regne dins la mar. El procés migratori català i l’extinció de la po-

L’expansió d’una monarquia feudal europea en el segle xiii

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28] [29]

blació indígena a Mallorca». L’Avenç, 290 (2004), p. 35-39; R. I. Burns. Islam under the Crusaders: Colonial Survival in The Thirteenth-Century Kingdom of Valencia. Princeton University Press, 1973 (hi ha traducció catalana L’Islam sota els croats: supervivència colonial en el segle XIII al Regne de València, 2 vols. E. Climent ed., València 1990); R. I. Burns. «A Narrow Window: The Mudejars of the Kingdom of Valencia (1265-1270)». Islamic Studies, 30 (1991), p. 83-94. E. Guinot. Els fundadors del Regne. Repoblament i llengua a la València medieval, 2 vols. E. Climent ed., València 1999; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi.... E. Guinot. «El desplegament feudal sobre el País Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València: Montcada (1239-1246)». M. Barceló et al. (eds.). El feudalisme comptat i debatut....., p. 361388; J. Torró. La formació d’un espai feudal: Alcoi.... L. To. «Drets de justícia i masos: hipòtesi sobre els orígens de la pagesia de remença». Revista d’Història Medieval, 6 (1995), p. 141-149; L. To. «Servitude et mobilité paysanne: les origines de la “remença” catalane (XIe-XIIIe siècles)». Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge, 112 (2000), p. 827865. R. I. Burns. «Spanish Islam in transition: acculturative survival and its price in the Christian Kingdom of Valencia, 1240-1280». Islam and Cultural Change in the Middle Ages [=Moors and Crusaders in Mediterranean Spain]. Wiesbaden 1975, p. 87105; Th. F. Glick, H. Kirchner. «Hydraulic systems and technologies of Islamic Spain: history and archaeology». Working with Water in Medieval Europe: Technology and Resource Use. E. J. Brill, Leiden 2000, p. 267-329; i el magnífic llibre de Th. F. Glick. From Muslim Fortress to Christian Castle: Social and Cultural Change in Medieval Spain. Manchester University Press, 1995 (traducció al castellà: Paisajes de conquista: cambio cultural y geográfico en la España medieval, Publicacions de la Universitat de València, València 2007). R. I. Burns. The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier. Cambridge, Massachussets 1967 (hi ha traducció al català: El regne croat de València: Un país de frontera al segle XIII. E. Climent ed., València 1993). L. To. «Drets de justícia i masos: hipòtesi sobre els orígens...», p. 141-149; L. To. «Servitude et mobilité paysanne...», p. 827-865. R. Soto, H. Kirchner. «Les tècniques agràries andalusines i les transformacions posteriors a la conquesta catalana a les Illes Balears». Història de la ciència a les Illes Balears, t.1. Govern de les Illes Balears, Palma 2006, p. 101-152; R. Soto, G. Jover. «Colonización feudal y organización del territo-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 173

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

[35]

rio...», p. 439-477; R. Soto. «Conquesta, repartiment i colonització de Mallorca durant el segle xiii: un estat de la qüestió». Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), p. 605-645. J. Torró. «L’assalt a la terra: qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (12331304». Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 1995, p. 317-338; J. Torró. «La colonización del valle de Pego....», p. 443-461; J. Torró. «Arqueologia de la conquesta. Registre material...», p. 153-200; E. Guinot. «La implantació de la societat feudal al País Valencià del segle xiii: la gènesi de les senyories i l’establiment de les terres». F. Sabaté, J. Farré (coord.). El temps i l’espai del feudalisme. Pagès, Lleida 2004, p. 421-442; E. Guinot. «El repartiment feudal de l’Horta de València...», p. 115-199. F. Garcia-Oliver. Terra de feudals..., p. 95-110; A. Furió. «Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat Mitjana als temps moderns». Afers, 11/12 (1991), p. 31-55; R. Soto. «De soldats de fortuna a pagesos...», p. 315-347; P. Cateura. «Dels prohoms als jurats: el municipi en la Mallorca dels segles xiiixiv». La Ciutat de Mallorca, 750 anys de govern municipal. Ajuntament de Palma, Palma 2000, p. 11-28; R. Narbona. «Inicios de la organización políticoinstitucional en los municipios valencianos del siglo XIII». III Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Instituto Juan Gil-Albert, Alacant 1990, p. 199-208. E. Guinot. «Sobre la génesis del modelo político de la Corona de Aragón en el siglo XIII: pactismo, corona y municipios». Res Publica. Revista de Filosofía Política, 17 (2007), p. 151-174. F.Garcia-Oliver. Terra de feudals....; E.Guinot. «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el Regne de València (segles xiii-xiv)». Revista d’Història Medieval, 8 (1997), p. 79-108; E. Guinot. «La implantació de la societat feudal....», p. 421-442; A. Furió. «Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana». Revista d’Història Medieval, 8 (1997), p.109-152; R. Soto, G. Jover. «Colonización feudal y organización del territorio...», p. 439-477. E. Guinot. «Donamus et concedimus vobis. Monarquía i senyorialització del patrimoni reial al País Valencià en temps de Jaume II». XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, t.I-2. Gobierno de Aragón, Zaragoza 1996, p. 219-236. A. Riera Melis. «Perpiñán, 1025-1285. Crecimiento económico, diversificación social y expansión urbana». En las costas del Mediterráneo occidental. Las ciudades de la Península Ibérica y del reino de Mallorca y el comercio mediterráneo en la Edad Media. Omega, Barcelona 1997, p. 1-61; A. Riera Melis. «Monedas y mercados en la Edad Media. El Mediterráneo noroccidental (ca. 1190-1350)». Moneda y mo-

174 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

nedas en la Europa medieval (siglos XII-XV) (XXVI Semana de Estudios Medievales. Estella, 1999). Gobierno de Navarra, Pamplona 2000, p. 193-256. M. T. Ferrer i Mallol. «La Mediterrània dels segles xiii al xv: l’expansió catalana». Mediterraneum: l’esplendor de la Mediterrània medieval, ss. XIIIXV. Institut Europeu de la Mediterrània, Barcelona 2004, p. 143-159; M. T. Ferrer i Mallol. «I mercanti italiani in terre catalane nei secolo XII-XIV». Archivio Storico del Sannio, 3 (1998), p. 41-101; C. Batlle. Fires i mercats, factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a XV). R. Dalmau ed., Barcelona 2004. A. Riera Melis. «El Mediterrani occidental al darrer quart del segle xiii: concurrència comercial i conflictivitat política». Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), p. 729-781; A. Riera Melis. «Monedas y mercados en la Edad Media....», p. 193-256. P. Cateura. «Repoblación, urbanización y comercio: El puerto de la ciudad de Mallorca». Mayurqa, 21 (1985-87), p. 91-99; P. Cateura. Mallorca en el segle XIII. El Tall, Palma 1997. P.Iradiel. «En el Mediterráneo Occidental peninsular: dominantes y periferias dominadas en la Baja E.Media». Desigualdad y dependencia. Areas. Revista de Ciencias Sociales. Múrcia 1984, p. 64‑77; D. Igual, G. Navarro. «Relazioni economiche tra Valenza e l’Italia nel basso Medioevo». Medioevo. Sagge i rassegne, 20 (1995), p.61-98. M. T. Ferrer i Mallol. «El Consolat de Mar i els Consolats d’Ultramar, instrument i manifestació de l’expansió del comerç català». L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana. CSIC, Barcelona 1999, p. 53-79; C. Cuadrada. La Mediterrània, cruïlla de mercaders (segles XIII-XV). R. Dalmau editor, Barcelona 2001.

Enric Guinot i Rodríguez

[41] A. Riera Melis. «Perpiñán, 1025-1285. Crecimiento económico....», p. 1-61. [42] A. Riera Melis. «La aparición de las corporaciones de oficio en Cataluña (1200-1350)». Cofradias, gremios, solidaridades en la Europa medieval. Gobierno de Navarra, Pamplona 1993, p. 285-318. [43] C. Batlle. «La burguesía de Barcelona a mediados del siglo XIII». X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. 3-4-5. Zaragoza 1982, p. 7-19; C. Batlle. «Barcelona en el siglo XIII: la mentalidad burguesa». Mayurqa, 22 (1989), p. 57-68. [44] Vegeu per exemple la recent síntesi d’E. Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Pagès, Barcelona 2008. [45] Comenta amb més detall aquestes qüestions E. Guinot. «Sobre la génesis del modelo político de la Corona de Aragón....», p. 151-174. Veure F. Sabaté. «Corona de Aragón» Historia de España. VIII. La época medieva: administración y gobierno. Istmo, Madrid 2003, p. 237-458. [46] J. M. Font Rius. «Valencia y Barcelona en los orígenes de su régimen municipal». Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Barcelona 1985, p. 641-650; C. Batlle. «Esquema de l’evolució del municipi medieval a Catalunya». Estudis Baleàrics, 31 (1988), p. 61-72; R. Narbona. Valencia, municipio medieval. Poder político y las luchas ciudadanas, 1239-1418. Ajuntament de València, València 1995. [47] F. Sabaté. El territori de la Catalunya medieval: percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Fundació Salvador Vives i Casajuana-Dalmau, Barcelona 1997; F. Sabaté. «Municipio y monarquía en la Cataluña medieval». Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 13 (2000-2002), p. 255-282.

Nota biogràfica El doctor Enric Guinot i Rodríguez és catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. És autor, entre altres, dels llibres: Cartes de poblament medievals valencianes, Els límits del Regne, Els fundadors del Regne de València, Repartiments medievals a la Corona d’Aragó i diversos volums sobre les sèquies i comunitats de regants històriques valencianes. Les seues línies d’investigació estan enfocades a l’estudi del repoblament i l’antroponímia medieval del sud de la Corona d’Aragó, les senyories feudals i, en els darrers anys, el regadiu, la molineria i les hortes medievals amb una vessant també d’estudis del paisatge i del seu valor com a patrimoni històric.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 175-190 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.31 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval* Eduard Feliu i Mabres** Rebut 30 juny 2008 · Acceptat 20 octubre 2008

Resum L’establiment de jueus als Països Catalans és anterior a l’any 1000. En els segles xii-xiii molts jueus exerciren d’administradors i financers al servei dels reis catalans, i com a delegats prop dels governs musulmans. En el segle xiii les comunitats jueves s’escamparen per nombroses poblacions catalanes, on es dedicaren intensament a activitats comercials i menestrals. La denominació hebrea de Sefarad es referia en aquells temps a les terres musulmanes, i mai no enclou Catalunya, la qual formava un continuum polític, lingüístic i cultural amb els territoris de Provença. La denominació moderna de sefardites és, doncs, anacrònica, quan es refereix als temps anteriors a l’expulsió de 1492. Els jueus, que eren considerats des de temps antics un grup etnoreligiós a part, podien aplicar les seves pròpies lleis en qüestions de dret privat i ensenyar la llengua i la cultura hebrees, bé que sempre tingueren el català com a llengua parlada. Catalunya produí figures eminents de la cultura hebraica medieval: Jafudà ben Barzilay, Abraham ben Hasday, Salomó ben Adret i Hasday Cresques, de Barcelona; Nissim ben Rovèn i Mossé ben Nahman, de Girona; Issac ben Sésset Perfet, de Barcelona, però resident a València; Simon ben Sémah Duran, de Mallorca; i Menahem ha-Meïrí, de Perpinyà.

Paraules clau: Catalunya jueva, dret hebraic, Šetarot, calls, Rashba, Ramban, disputes religioses, Sefarad.

Origen de la població jueva de Barcelona i organització de l’Aljama*** Per bé que no sigui pas possible de datar el començament de l’establiment de jueus a les terres que després foren Catalunya, tot fa pensar que ja n’hi havia en temps molt antics, molt abans, si més no, que hi haguessin catalans conscients de ser-ho. Catalunya s’anà constituint, en unes terres on ja hi havia una població jueva convivint, diguem-ne des de sempre, amb la cristiana. Tot i l’escassetat de documents, n’hi ha prou, tanmateix, per a permetre’ns detectar la presència de jueus a l’alta edat mitjana. Referint-nos específicament als jueus de les terres avui catalanes, hi ha també testimoniatges molt antics de la seva existència entre els cristians. La làpida trilingüe de Tortosa (hebreu, grec i llatí) és del segle vi segons Millàs i Vallicrosa, i no hi ha cap raó de pes que faci dubtar de la seva autenticitat, sinó que es pot inserir d’una manera natural en el temps i en l’espai en què la

* Aquesta revista agraeix a l’hebraista Pere Casanellas i Bassols el seu suport lingüístic. ** Eduard Feliu i Mabres (Sant Feliu de Llobregat, 1938-Barcelona, 2009).

situen la majoria dels experts; cal no oblidar que Mallorca fou bizantina del 534 al 810, cosa que explicaria la presència del grec. Abunden, d’altra banda, els concilis celebrats a la Septimània i a la península Ibèrica que van aprovar mesures per a discriminar els jueus dels cristians i per a aturar el proselitisme jueu, que en èpoques antigues va ser força més important que no es pensa. Sembla, fins i tot, que en aquells temps, el poble encara no destriava prou clarament el que era jueu del que era cristià, ja que jueus i cristians participaven d’un mateix univers religiós i, en part, d’unes mateixes escriptures sagrades. Ja en el primer concili d’Hispània, que tingué lloc a Elvira (Granada) l’any 306, els bisbes que hi acudiren van decretar tot de cànons contraris al contacte i a les rela cions dels cristians amb els jueus. Els concilis de Toledo dels segles vi i vii feren el mateix. Però, paradoxalment, ningú no refusava, pel que sembla, els serveis dels jueus, perquè a la segona meitat del segle vii, Julià de Toledo tramet al seu amic Idaci, bisbe de Barcelona, un llibre a través d’un mercader jueu anomenat Restitutus, que hi duia mercaderies. És lògic de pensar en l’existència de coreligio naris d’aquest mercader jueu a Barcelona. És aquest mateix Julià de Toledo que en la seva Historia rebellionis adversus Wambam, declara que a la Narbona visigòtica hi

176 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

hagué nombroses conversions de cristians al judaisme. Tots els concilis de la Gàl·lia visigòtica i merovíngia s’esforçaren a limitar la influència dels jueus i els contactes entre jueus i cristians per tal de reprimir els esforços del proselitisme jueu. Tantes prescripcions canòniques i prohibicions legislatives només tenen sentit si acceptem, com semblen abonar les dades històriques, que la població jueva tenia en aquests territoris molt de pes. A la fi del segle viii, el papa Esteve IV es planyia que a la Septimània i a Hispània hom permetés que els jueus tinguessin terres enmig de les dels cristians i que, a més, lloguessin cristians per a conrear-les. D’altra banda, cal dir que la població jueva parlava la llengua del país: el romanç d’aquell temps, que, en el territori de Catalunya, s’anà transformant en la llengua catalana parlada encara avui. Ni per un moment podem pensar que parlessin hebreu, ni llavors ni en cap moment de l’edat mitjana, perquè l’hebreu ja no era usual ni a la Palestina del principi de l’era cristiana. Hi ha prou testimoniatges que demostren que els mestres jueus havien de traduir a la llengua vulgar fins i tot la Bíblia llegida a la sinagoga i la pregària sinagogal, si volien que els fidels els entenguessin. Si mirem cap a l’altra frontera de la Catalunya medieval, la de les terres musulmanes del sud (d’un sud que començava en el que després va ser la Catalunya nova), anomenades en àrab al-Àndalus i en hebreu Sefarad, trobem que també hi havia jueus des de temps antics, però vivint sota circumstàncies polítiques, socials, lingüístiques i culturals diferents. En realitat, el grau d’aculturació dels jueus d’aquella part d’Hispània esdevinguda musulmana va ser també molt considerable. La llengua àrab fou el vehicle que utilitzaren tant per a parlar com per a escriure les més grans obres de la cultura jueva medieval, deixant a part la poesia. Un dels fets més importants de la història dels jueus a la península Ibèrica va ser l’arribada, a partir del segle viii, de diverses onades d’immigrants jueus procedents dels països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, que s’afegiren a una població jueva que ja existia des de temps més antics. El gran poeta Salomó ibn Gabirol (segle xi) deu fer al·lusió a aquests orígens de la població jueva en dir que la meitat dels jueus parlava àrab i l’altra meitat la llengua cristiana, és a dir, el mossàrab d’aquelles terres. Un autor àrab anònim, parlant dels jueus d’Hispània, afirma que eren una barreja de descendents de jueus que hi havien viscut des de l’antigor i de jueus procedents del nord d’Àfrica i dels països de l’Àsia occidental. El progrés material i cultural del califat de Còrdova (a partir de l’any 929) fou també un esquer que incità moltes famílies jueves a emprendre els camins de la mar fins a la pròspera Andalusia d’aquells temps. Les fonts d’informació de què disposa l’historiador d’aquest període testimonien que els jueus arribaren a al-Àndalus en gran nombre, sobretot procedents del nord d’Àfrica, on les guerres eren constants i havien creat una atmosfera d’inseguretat i de temença. Però

Eduard Feliu i Mabres

també n’hi arribaren molts de les comunitats jueves de l’Orient Mitjà, que patien des de feia anys l’estrall dels exèrcits bizantins en lluita per a dominar Síria i Palestina. I de terres més occidentals: de l’Ifríqiya i del Magrib. Va ser un moviment migratori de gran envergadura. És en aquelles terres meridionals de la península Ibèrica on van tenir lloc dos dels fets històrics més transcendentals per a la cultura hebrea i per al judaisme: l’arribada del Talmud de Babilònia i la recuperació de l’ús literari de la llengua hebrea. Per una notícia, bé que de caràcter llegendari, reportada per Jafudà ben Barzilay de Barcelona, podem deduir que el Talmud de Babilònia aparegué a la Hispània musulmana cap a les darreries del segle viii. D’altra banda, el contacte amb la cultura aràbiga d’al-Àndalus va estimular els jueus a estudiar la llengua hebrea i a iniciar un procés d’hebraïtzació cultural i lingüística que continuà durant tota l’edat mitjana. L’hebreu es convertí de nou en llengua de cultura més enllà del seu ús litúrgic. Els jueus de les terres catalanes de l’alta edat mitjana, que no parlaven sinó la llengua del país, sembla que van adquirir ben aviat el domini de la llengua hebrea com a llengua de cultura (talment com els cristians feien servir el llatí), puix que tenim autors en llengua hebrea ja a la segona meitat del segle xi, inici d’una producció literària, amb moments de molta esplendor, que ja no s’acabarà fins a la fi del segle xv. I parlant encara més concretament dels jueus de Barcelona, hi ha també testimoniatges ben antics de la seva existència enmig, o més ben dit, al costat dels cristians. En un concili celebrat a Barcelona l’any 599, hom declara que tota persona que hagués abraçat el judaisme o s’hagués declarat jueu esdevindria inhàbil per a portar testimoniatge en els plets. Una lletra d’Amram ben Sesna, gaon de Sura (Babilònia) a mitjan segle ix, és adreçada «a tots els savis i llurs deixebles, i a tots els nostres germans de la casa d’Israel que habiten a la ciutat de Barcelona», bé que l’autenticitat d’aquesta adreça sigui encara objecte de disputa. Els Annales Bertiniani expliquen que l’any 852 els jueus de Barcelona ajudaren els musulmans a emparar-se de la ciutat. Hi ha força documents de poc abans o de poc després de l’any mil que donen testimoniatge de l’existència de terres propietat de jueus a Barcelona. El text primitiu dels Usatges, del segle xi, suposa també l’existència de jueus en aquesta ciutat. Més endavant, en el segle xii, les notícies i els documents (com ara el de l’assemblea de pau i treva de 1198) es fan més abundants i demostren que els jueus estaven ben arrelats en aquestes terres, bé que no sembla pas que gaudissin ja d’institucions religioses i civils que haguessin estat el precedent antic de l’aljama de segles posteriors. És curiós de veure que en la documentació cristiana d’aquells temps els jueus eren anomenats hebreus (denominació ètnica aparentment neutra). No fou fins al segle xiii que en les terres catalanes els hebreus esdevingueren jueus (denominació religiosa que anà adquirint connotacions negatives, si és que no en tenia ja).

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

Sobre el nom de Sefarad amb relació a Catalunya Avui Catalunya és inclosa dins de Sefarad quan hom parla o escriu en hebreu (perquè és aquest nom hebreu que designa l’actual entitat política anomenada Espanya, en la qual els catalans estem avui integrats com a resultat de circumstàncies històriques i febleses diverses). Nogensmenys, a l’edat mitjana, Catalunya no era pas inclosa sota la denominació de Sefarad en la literatura hebrea. Afirmar el contrari és un anacronisme, ja que equival a projectar enrere el significat que aquest corònim va tenir en segles posteriors. Val la pena d’aclarir l’abast de la denominació hebrea de Sefarad i, en conseqüència, del gentilici sefardita, introduït en les llengües europees en els temps moderns procedent de l’hebreu. El nom de Sefarad, com ha passat amb d’altres noms geogràfics (França, en hebreu: Tsarefat, per donar-ne un exemple semblant i acostat),1 ha cobert al llarg dels segles diferents parts d’un determinat territori, en aquest cas el de la península Ibèrica; però no sembla haver inclòs Catalunya fins als segles xvxvi, quan Sefarad esdevingué el nom hebreu usual per a designar Espanya, seguint els progressos i les conquestes d’aquesta darrera denominació.2 En el segle xiii, per exemple, en els temps de Mestre Mossé de Girona, anomenat avui Nahmànides, Sefarad continuava essent les terres musulmanes de la península anomenades en àrab al-Àndalus, i potser també algunes terres cristianes de la mateixa zona ja reconquerides.3 Els regnes cristians de més amunt eren genèricament ‘la terra d’Edom’,4 una denominació que el Talmud i alguns midraixos havien aplicat a l’imperi romà, a la Roma cristiana, als països cristians i al capdavall a tot allò que tingués alguna cosa a veure amb el cristianisme.5 Però, a més, cada regne era anomenat amb el seu nom específic quan el tenia: Castella, Aragó, Catalunya, etc. Són innombrables els testimoniatges literaris d’aquesta situació. Bé que amb una certa prudència sobre l’origen del document, cal reportar el que diu, per exemple, la lletra tramesa per Hasday ibn Xaprut a Josep, rei dels khàzars: «Sàpigues —li diu— que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i al-Àndalus en la llengua dels ismaelites que l’habiten. El nom de la capital del regne és Còrdova».6 Alguns autors ja s’han adonat d’aquesta situació i reconeixen que, en el segle x, els àrabs i els jueus andalusins indicaven el territori de Catalunya, ensems amb les terres transpirinenques, sota la denominació de ‘França’ o ‘terra dels francs’, com a realitat fora, doncs, de Sefarad.7 Abraham bar Hiyya (Barcelona, mort poc després de 1136) parla dels llibres que té procedents de Sefarad, escrits en àrab: «Si hagués trobat a la terra de Tsarefat8 una obra com aquesta [el Sefer ha-² Ibbur, que acaba d’escriure], escrita en la llengua santa, que hagués aclarit aquest tema fins al fons, adduint-hi proves suficients, no m’hauria ficat en aquest destret; o si hagués vist entre els llibres de Sefarad escrits en llengua aràbiga que m’han pervingut alguna obra que tractés aquestes qüestions convenient-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 177

ment, l’hauria traduïda a la llengua sagrada segons la meva capacitat i no hi hauria introduït res meu».9 Diversos autors catalanohebraics del segle xiii, com ara Mossé ben Nahman, Jonà ben Abraham i Salomó ben Adret, encara parlen dels llibres que provenen de Sefarad i en lloen l’exactitud de les còpies. Jafudà ben Barzilay (Barcelona, segle xii) en el seu Sefer ha-² Ittim, contraposa clarament Sefarad (les terres musulmanes) a la terra d’Edom (els regnes cristians). Abraham ibn Daud (Toledo, segle xii) ens assabenta que Issac ben Rovèn, el Barceloní, va traslladar-se a Sefarad (es refereix concretament a la Dénia musulmana) provinent d’un altre país: de Barcelona.10 Issac ben Sésset Perfet (rabí de València el 1391), parlant de la pena de mort que cal imposar als calumniadors o delators (malśinim), diu que això és el que es feia «a les santes comunitats de Sefarad, d’Aragó, de València i de Catalunya».11 A la introducció de les anomenades Taules astronòmiques del rei Pere el Cerimoniós (segona meitat del segle xiv) hom diu, en el text hebreu, que l’autor és «Mestre Ya²aqov Corsino, yehudi mi-Sefarad», però «Mestre Jacob Corsuno, jueu d’Espanya», en el text català.12 Ni Espanya ni el seu equivalent hebreu, Sefarad, no es referien òbviament a cap territori de la Corona catalanoaragonesa per a indicar el lloc d’origen d’aquest mestre jueu, que era, pel que sembla, Andalusia. Issac Lattes de Montpeller, a l’obra Qiryat sefer, escrita l’any 1372, esmenta els nombrosos escriptors que hi ha hagut a la terra del Magreb, a Sefarad, a Catalunya, a Tsarefat i a Asquenaz, en una progressió ben il·lustrativa.13 Espigolant la literatura hebrea medieval es troben molts testimoniatges que els jueus catalans no es consideraven pas habitants de Sefarad. És lògic: tampoc no ho eren d’al-Àndalus, al qual equivalgué primerament el nom de Sefarad, ni d’Hispània, a la qual s’anà aplicant aquesta denominació posteriorment.14 Són molts els investigadors que ja s’han adonat de l’anacronisme que es comet en aplicar el nom de Sefarad a Catalunya quan apareix en textos hebreus medievals. «Al contrari del que hom pretén en algunes obres sobre la història de la cultura jueva, Catalunya i Provença no pertanyien al territori anomenat Sefarad, ans eren dominis independents. Aquests dos territoris estaven entre Tsarefat i Sefarad», constata lúcidament B. Z. Benedikt,15 el qual afegeix que els savis jueus de Barcelona i de Catalunya —parla concretament de Jafudà ben Barzilay— no eren considerats en absolut «savis de Sefarad». F. E. Talmage reconeix que les terres occitanes i Catalunya formaven un continuum polític, lingüístic i cultural, diferent de Castella i de la resta d’estats hispànics.16 H. Soloveitchik afirma que Barcelona formava part de Provença des d’un punt de vista cultural jueu, tot i que hi havia aspectes que l’en diferenciaven.17 I. Twersky fa remarcar que «és difícil de traçar cap ratlla rígida entre Catalunya i Provença, les quals, unides algunes vegades políticament, apareixen normalment com un sol àmbit cultural».18 «És curiós —diu un altre erudit actual— de veure en els escrits d’aquests autors jueus [dels territoris cristians de la península Ibèrica] que no s’anomenaven a si mateixos sefaraddiyim, sinó

178 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

‘catalans’, ‘castellans’, etc., segons el nom del regne cristià on vivien [...]. El gentilici sefaraddiyim es reservava en general per als mestres de les generacions anteriors que havien habitat en els territoris ocupats pels musulmans, com ara Maimònides».19 B. Septimus, després de reconèixer la identitat de Catalunya com a entitat cultural i política diferent d’Espanya, considera molt sorprenent, referint-se concretament a la imatge de Nahmànides, que aquest autor de Girona pugui ser presentat com un representant de la tradició del judaisme espanyol, a la qual ell hagués tingut consciència de pertànyer.20 El corònim Sefarad anà conquerint terreny a mesura que evolucionava també el d’Hispània/Espanya. L’asquenazita David Ganz (1541-1613), en reportar el naixement de Nahmànides a la seva crònica, diu: «Any 4954 [119394]: Neix el gran mestre Mossé ben Nahman, de bona memòria, de Girona, sefaraddi».21 En realitat, ja feia temps que el mot Sefarad, a ròssec del d’Espanya, cobria el territori dels jueus catalans, que havien esdevingut, en textos hebreus, ‘sefardites’, és a dir, ‘espanyols’, com tots els altres catalans.

Petita digressió sobre l’etimologia del mot ‘call’ (barri jueu) El mot català ‘call’ ve, sense cap mena de dubte, del llatí callis i no pas de l’hebreu qahal, ‘comunitat’, com repeteixen d’esma alguns erudits. En molts documents medievals de Catalunya apareix la transcripció en lletres hebrees del mot ‘call’ o de l’expressió ‘call juïc [o judaic, o judic]’; si hagués estat vist pels jueus com un mot hebreu, haurien escrit directament el mot qahal en els documents hebraics i no s’haurien escarrassat a transcriure el mot cristià. També caldria considerar el fet, força inversemblant, que el mot hebreu qahal, ‘comunitat’, d’ús universal entre els jueus, només hauria pres el sentit de ‘barri de jueus’ a Catalunya i enlloc més del món. La realitat és que el mot ‘call’ utilitzat a Catalunya en textos llatins i catalans, no era cap mot hebreu ni cap catalanització de qahal. Per a referir-se als carrers o al barri on vivien, els jueus de Catalunya feien servir altres denominacions hebrees que no tenien res a veure ni amb call ni amb qahal: «En el barri gran dels israelites [bi-šekunat Israel ha-gedola] d’aquesta ciutat, anomenat ‘call judaic’ [o ‘call judic’]», diu un document de 1324, referint-se al Call Major de Barcelona.22 El sentit antic del llatí callis és el que reporta Isidor de Sevilla (Etymologiarum, XV, 16:10): «Callis est iter pecudum inter montes angustum et tritum». Amb aquest sentit de ‘pas estret’ apareix en la toponímia catalana en molts llocs. Un ‘call’, doncs, era originalment un camí de ferradura o de bast, talment com un ‘carrer’ era, també originalment, un camí de carro. Uns documents de Barcelona de 1105 i 1116 es refereixen amb el nom de ‘call’ al carrer on habiten els jueus denominant-lo calle judaico i calle judeorum respectivament, abans de l’existència d’un barri anomenat amb el nom específic de ‘call’.23 En algun moment, a Catalunya,

Eduard Feliu i Mabres

hom preferí carrer o carrera a ‘call’ per a denominar les vies urbanes; aquest darrer mot restà, però, fossilitzat en determinades poblacions com a nom d’uns certs carrers, habitats en molts casos, però no exclusivament, per jueus. En castellà, en canvi, és el mot calle que ha perdurat fins avui com a denominació d’un carrer. Tingueu present també l’ús de carrera en terres occitanes i de callizo a Saragossa24 per a indicar carrers habitats per jueus, bé que tampoc exclusivament.

El regiment de les aljames i la relació amb les autoritats cristianes Fins a la segona meitat del segle xiii, les comunitats dels nostres calls jueus foren regides per neśi³ im, ‘prínceps’ o ‘senyors’, que exercien un poder absolut, com els senyors de moltes viles i ciutats cristianes. A mesura que s’instaurà entre les poblacions cristianes el sistema de les corporacions municipals o universitats (estructurat definitivament durant els regnats de Jaume I i Pere el Gran), es desenvolupà també, responent a circumstàncies socials i polítiques anàlogues, l’estructura governativa de la comunitat jueva medieval, de l’aljama, un dels aspectes més importants de la qual essent el sistema de governació de tendència democràtica, amb elecció dels càrrecs. Durant els segles xii-xiii, trobem molts jueus exercint diversos càrrecs al servei dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Alguns van assolir càrrecs de molta importància com a administradors i financers. Però en tant que funcio naris desaparegueren a partir de 1283. Del període anterior a 1213, tenim nombrosos documents llatins que duen la signatura hebrea del batlle jueu dels comtes i reis catalans, i abunden les notícies sobre metges jueus. Durant els regnats de Jaume I i de Pere el Gran, època d’or del judaisme catalanoaragonès, els funcionaris jueus consoliden llur posició com a cortesans, torsimanys (esmentats a la crònica de Jaume I) i metges. Els anys 1283-1284, Pere el Gran va haver d’atorgar diverses lleis restrictives com a resultat de pressions exercides per nobles i burgesos, les quals excloïen els funcionaris jueus de l’administració de l’estat. El 1284, el rei atorgà a la ciutat de Barcelona el privilegi Recognoverunt proceres, que entre moltes altres coses interdia els jueus de tenir cap mena d’autoritat sobre els cristians. Els batlles jueus s’havien acabat, però no pas la col·laboració en funcions administratives i econòmiques al servei del rei en tant que fidels servidors, sense ostentació de títols. Feta la llei, feta la trampa. Durant la primera meitat del segle xiv no hi hagué pràcticament cortesans jueus. Tanmateix, amb el reforçament del poder reial i l’afebliment de les lleis restrictives, el nombre de cortesans (mai anomenats funcionaris) augmentà visiblement. Actuaren de nou com a financers, regents de la tresoreria (mai anomenats tresorers) i administradors, o, com en el cas de Hasday Cresques, com a assessors en afers jueus, fins i tot després dels avalots de 1391. En el segle xiii, que és quan tingué lloc l’expansió de les

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

comunitats jueves per diverses ciutats i viles catalanes, els jueus es dedicaven en general a activitats comercials i menestrals. Els reis catalans els encomanaren delicades missions com a ambaixadors prop dels governs musulmans de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica, però mai no formaren part de l’estructura del poder polític. Els jueus eren, explícitament, propietat dels monarques i una font d’ingressos respectable: «Cofre del Senyor Rey, tresor e cosa nostra pròpia». A més d’altres impostos, en el segle xiii, els jueus pagaven un tant sobre la venda de béns jueus feta a cristians i, bé que constantment impugnat i font de seriosos conflictes, també hagueren de pagar a l’Església en molts moments el delme de terres comprades a cristians. Els jueus, paradoxalment, no es consideraren mai, malgrat diverses subjeccions, serfs de cap senyor, sinó homes de condició lliure, sempre amatents a fer els tractes que calguessin per a continuar essent-ho. La seva participació en la vida comercial de la Corona de Catalunya-Aragó prengué diverses formes, tot i que la funció de prestadors25 sembla que és la que més ha cridat l’atenció dels historiadors, a causa —és cert— de la quantitat immensa de documents que la reflecteixen.

Situació jurídica dels jueus catalans En uns territoris i en uns temps en què diversos sectors de la població es regien per drets diferents i moltes pobla cions gaudien de furs particulars, no ha de fer estrany que els reis catalans concedissin als jueus, considerats un grup etnoreligiós a part, d’aplicar sense gaires dificultats les seves pròpies lleis en qüestions de dret privat. Els jueus ja eren considerats una comunitat religiosa diferenciada quan la península Ibèrica era encara una província romana. I com a tal comunitat fruïen no solament de llibertat per a celebrar els seus ritus i les seves festes religioses, sinó també per a establir i aplicar lleis dins la pròpia jurisdicció. Els visigots definiren de nou i confirmaren bona part d’aquesta situació, bé que intentant en alguns moments de fer desaparèixer els jueus d’arrel. A més, doncs, del dret romà, de les lleis visigòtiques, del dret canònic i dels furs de nombroses poblacions i territoris, caldria tenir en compte el dret hebraic practicat en l’àmbit de les comunitats jueves i acceptat com una cosa normal en aquelles circumstàncies medievals. Des del punt de vista dels cristians no es tractava sinó d’uns furs o d’uns privilegis més que complementaven aquells pels quals els reis ja acceptaven l’existència dels jueus. Des del punt de vista dels jueus, l’autonomia de les aljames i el desig dels seus habitants de regir-se per les pròpies lleis —fonamentades en un sistema jurídic que creien just i, en darrer terme, en una revelació divina— manifestava també la consciència que tenien de la seva unitat històrica i de la seva fe religiosa que transcendia les fronteres polítiques i geogràfiques. Els furs i les cartes de poblament medievals esmenten tot sovint els drets i els deures dels jueus, i els garanteixen

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 179

la llibertat de culte i el desenvolupament de la vida comunitària segons les pròpies lleis religioses. A l’edat mitjana les aljames catalanes gaudiren, en realitat, d’una mena d’estatut d’autonomia, aconseguit a cop de privilegis comprats sovint a preu d’or. Administraven justícia segons el dret hebraic; tenien el seu propi sistema educatiu, que implicava l’estudi de la llengua i la cultura hebrees; i gaudien d’institucions per a regular les activitats de la comunitat en tots els ordres de la vida quotidiana, sota l’autoritat sobirana del rei o dels seus funcionaris que, si els convenia, intervenien en els afers de l’aljama. Les ordinacions de la comunitat, per exemple, havien de ser confirmades pel rei. Els reis de la Corona catalanoaragonesa reconegueren explícitament en diverses èpoques la validesa del dret hebraic i atorgaren als jueus l’autorització de jutjar els plets entre ells secundum legem iudeorum. L’any 1229, Jaume I va concedir a l’aljama de Calataiud amplis poders legislatius i penals, inclosa la facultat de pronunciar sentència de mort i d’executar-la. L’any 1239 són els jueus de València i el seu terme que reben també la facultat de jutjar llurs causes (exclosa, pel que sembla, la facultat de condemnar a mort). Amb aquesta concessió, el rei volia encoratjar els jueus a poblar les noves terres arran de la conquesta de les mans dels musulmans, sense oblidar que també aquell any concedí diverses franqueses als habitants cristians amb la mateixa finalitat. L’any 1241, aquells privilegis s’estengueren a l’aljama de Barcelona. El dret hebraic El dret hebraic era alhora privat i públic, ja que regia no solament els afers de la vida quotidiana (compravenda de béns mobles i immobles, questions familiars i successòries, querelles, obligacions, etc.), ans també de l’administració pública de la comunitat. L’estructura de la comunitat jueva i les seves diverses institucions es fonamentaven també en jurisprudència religiosa. En la seva forma més elemental, els tribunals que aplicaven aquest dret eren constituïts, com a mínim, per tres homes adults, nomenats pels dirigents de la comunitat, que en principi havien de ser, com en temps antics, savis en la llei jueva, coneixedors de les normes jurídiques, bé que a l’edat mitjana probablement només eren individus amb un suposat, més que cert, nivell d’educació, que sovint s’aconsellaven amb mestres talmudistes experts en els aspectes més tècnics de la jurisprudència.26 El dret hebraic requeria que els jutges d’aquests tribunals fossin persones de bona reputació i sense vincles de sang. Els judicis solien tenir lloc en dies fixos a l’edifici de la sinagoga, però mai en dissabtes ni en festivitats. Els testimonis eren interrogats en presència de les parts litigants. Segons Salomó ben Adret (II:393), les dones no compareixien davant el tribunal sinó que el seu testimoni era recollit a casa d’elles per delegats del tribunal. El tribunal disposava d’un emissari i d’un escrivà, les despeses dels quals eren pagades pels litigants, però els jutges no rebien cap emolument. Aquests tribunals tenien poder per a imposar sancions

180 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

i càstigs, com ara multes, embargament de béns i càstigs corporals (assots). El càstig més tradicional i més rigorós era el de l’excomunió o hérem, que variava segons el tipus de transgressió i el lloc. L’excomunió prohibia tota relació amb el transgressor; ningú no podia parlar amb ell ni tenir-hi cap relació comercial, ni casar-s’hi (ni amb ell ni amb cap membre de la seva família). El recurs a aquest tipus de càstig fou degut al fet que les autoritats jueves mancaven del poder relacionat amb la sobirania política, capaç d’imposar altres tipus de càstigs i d’empresonament per a fer complir les lleis. L’excomunió era una mesura efectiva i podia tenir conseqüències terribles per al transgressor, a qui se li treia en realitat tota possibilitat de sobreviure en l’illa que era la comunitat jueva, voltada d’altres nacions, quasi sempre hostils. La majoria de plets entre jueus o entre els individus i els dirigents de la comunitat es resolien davant d’un tribunal de tres jutges; però en molts llocs existien, o s’hi establien en el moment de necessitar-los, tribunals d’arbitratge o tribunals de jutges diguem-ne llecs, és a dir, jutges que no eren experts en el coneixement de les lleis bíbliques i talmúdiques, els quals jutjaven d’acord amb les ordinacions de la comunitat, amb els usos comercials, o amb allò que el sentit de la justícia els dictava, tot aconsellant-se, a vegades, amb alguna autoritat en matèria de jurisprudència. D’aquests jutges, ja en parla el Talmud i n’hi ha una balquena de referències en els dictàmens de Salomó ben Adret. La prohibició de recórrer als tribunals no jueus El caràcter nacional del dret hebraic es trasllueix també en l’existència d’una rigorosíssima prohibició de recórrer a tribunals no jueus. En antics midraixos, hom considerava que recórrer a tribunals no jueus era negar l’existència de Déu i de la Torà, i transgredir el precepte que prohibeix de profanar el nom de Déu. Tanmateix, en el context politicosocial de molts indrets de la diàspora no sempre va ser possible de complir aquesta prohibició d’una manera estricta. El problema principal consistia en el fet que quan una de les parts era un individu recalcitrant, que havent comparegut davant d’un tribunal jueu havia perdut el cas i es refusava a acceptar el veredicte, el tribunal, a causa de la manca de sobirania, no tenia l’autoritat suficient per a fer-l’hi complir. En aquestes circumstàncies, alguna autoritat antiga, com ara Paltoi ben Abbaye Gaon, que visqué en el segle ix, acceptà que el querellant pogués recórrer als tribunals no jueus. Però no tothom estigué d’acord, posteriorment, amb aquesta innovació, que implicava un cert afebliment de la disciplina interna de la comunitat jueva. Encara més de tres segles després, el nostre mestre Mossé de Girona (Mossé ben Nahman), consultat sobre la validesa d’aquest recurs als tribunals no jueus (dict. 63), respongué: «Jo no sé que tal cosa sigui permesa. No reconec l’opinió d’aquests gaons. És prohibit de fer comparèixer davant d’un tribunal no jueu fins i tot un deutor recalcitrant que es refusa a comparèixer davant d’un tribunal jueu; però el tribunal jueu pot estendre una ordre d’embargament dels seus béns i si aleshores cal dur el cas davant d’un tribunal no jueu

Eduard Feliu i Mabres

perquè aquest l’obligui a complir el que els jutges jueus hagin decidit, això és permès». La distinció introduïda per Mossé ben Nahman en el segle xiii no va, però, prevaldre, com es veu en el dictamen II:84 de Salomó ben Adret La llei del reialme és llei (Dina de-malkuta dina) Aquesta famosa sentència vol dir que la llei del país és també vinculant per als jueus. Reflecteix l’actitud pràctica d’adaptació al medi que ha permès al poble jueu de viure i sobreviure durant segles en les més variades i adverses circumstàncies. Els mestres del Talmud ja l’havien discutit i legitimat amb subtils disquisicions. Nissim ben Rovèn, el Gironí, que exercí les seves activitats d’erudit talmudista a Barcelona, ho expressà d’una manera ben sincera i simple en dir que «el país és del rei i pot expulsarnos-en si no obeïm les seves lleis». Menahem ha-Meïrí de Perpinyà intentà filar més prim en aclarir que es tractava de les lleis establertes pel rei per al seu benefici o per a satisfer les seves necessitats econòmiques. Oposar-s’hi era anar contra els drets de la seva reialesa. Però les lleis arbitràries establertes pel rei abusant del seu poder o les lleis que provenen d’antics codis o són el resultat de costums d’altres temps que contradiuen els principis del dret hebraic, són inacceptables.

Principis i característiques del dret hebraic Halacà i dret hebraic Tots els textos de la literatura jueva antiga, i principalment els del Talmud, es poden considerar sota dos aspectes o elements conceptuals bàsics: quan un text o un fragment presenta exposicions de caràcter edificant, homilètic, narratiu, llegendari o sentenciós és qualificat d’agàdic i el conjunt d’aquestes exposicions s’anomena Agadà; quan, per contra, el text fa referència a les tradicions jurídiques del judaisme, a les obligacions religioses i a les normes rituals és qualificat d’halàquic i el conjunt d’aquestes exposicions constitueix l’Halacà, que és lato sensu, la tradició jurídica del judaisme. En el Talmud els textos halàquics i agàdics s’entremesclen. Ordinacions A partir del segle xi, havent arribat a la fi el període de les acadèmies talmúdiques de Babilònia, que havien legislat per a tota la diàspora jueva, sobre la qual havien exercit una incontestada hegemonia espiritual, les comunitats jueves començaren a adreçar-se als savis en la Torà i el Talmud de la pròpia comunitat quan necessitaven consell en qüestions legals. A mesura que les comunitats anaren desenvolupant i consolidant la seva pròpia estructura organitzativa, transformant, a la primeria del segle xiii, el poder hereditari dels neśi³ im, ‘senyors’, en un sistema de tendència democràtica, van haver de legislar perquè els individus poguessin endegar els afers econòmics i civils pel bon camí de la tradició jurídica jueva amb les adapta-

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

cions que calguessin a causa de les circumstàncies polítiques i socials dels temps. L’establiment de lleis, en forma d’ordinacions (taqqanot), per part dels dirigents de les comunitats implicà l’existència de dues fonts de dret: d’una banda, la legislació produïda des d’antic pels mestres en jurisprudència religiosa, que afectava sobretot els aspectes de la vida moral i religiosa; de l’altra, les ordinacions estatuïdes per les comunitats amb vista a la vida econòmica, social i de relació amb els cristians. A causa del desdoblament de l’halacà en afers de dret civil (mamon) i en afers religiosos (issur), aquells havent d’estar subordinats a aquests, es produïen interferències o conflictes entre l’aplicació ideal dels principis més conformes a les tradicions del judaisme i les ordinacions de les comunitats, que reflectien els condicionaments de l’època. En els dictàmens de Salomó ben Adret trobem clarament expressades algunes d’aquestes discrepàncies i la conclusió que ell els donà. Impostos Els membres de la comunitat estaven sotmesos a dos tipus d’impostos: l’un, imposat per la pròpia comunitat a cada individu per a finançar els serveis que aquesta proporcionava als seus membres i per a mantenir les institucions governatives, educatives i judicials; l’altre, imposat per les autoritats cristianes a tota la comunitat en forma de tribut col·lectiu, sovint ranejant a l’extorsió. Les ordinacions relatives a impostos tenien un abast molt local. Parlant de Barcelona, Salomó ben Adret27 ens explica el que segueix: «Sapigueu que a la nostra comunitat [Barcelona] tenim una caixa i una bossa comunes amb les comunitats de Vilafranca, Tarragona i Montblanc per a pagar els tributs, les cenes i qualsevol altre impost que el rei ens imposi. Tota vegada que volem fer nous capítols relatius a talles, declaracions i manifests que el senyor rei ens demana, nosaltres mai no els obliguem a res, per més que siguem majoria i la nostra ciutat sigui cap en tota cosa. Si actuàvem sense consultar-los, no ens escoltarien. De tant en tant els trametem algú i a vegades són ells mateixos que ens envien delegats per tal de fer-nos saber llur acord. Si es refusen a fer cap d’aquestes coses, aleshores els obliguem per mitjà dels oficials del rei a venir a la nostra comunitat o a fer els capítols i pronunciar els anatemes en llurs poblacions com nosaltres hàgim fet en la nostra. Tanmateix, en d’altres llocs la comunitat principal decreta el que sigui en nom de les seves sufragànies i les constreny a fer la seva voluntat, car en aquestes coses cada lloc té els seus propis costums. Aquesta és la regla que seguim des de sempre i el costum que senzillament tenim, sobretot en qüestions legals». A l’edat mitjana, la repartició d’aquests impostos i tributs no es podia fonamentar damunt la legislació talmúdica a causa dels canvis socials experimentats per les comunitats jueves. Així, doncs, aquestes estatuïren tota mena d’ordinacions per a adequar la justícia distributiva als nous temps, malgrat que en alguns punts diferissin de les tradicions jurídiques d’Israel. Per tal d’evitar que a partir de les ordinacions de les co-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 181

munitats (llavors important nova font de legislació) s’instaurés un sistema jurídic paral·lel a l’halacà que pogués contradir els principis de justícia, d’igualtat davant la llei, de protecció dels més febles i necessitats, i d’aspiració a un ordre social just, considerats principis fonamentals del judaisme, el dret hebraic incoporà mecanismes que serviren per a posar en relació el desenvolupament jurídic necessari per a adaptar-se a la realitat dels temps, amb la jurisprudència tradicional derivada de l’halacà utilitzada pels estudiosos del Talmud i la tradició religiosa. El primer de tots fou que abans de proclamar una ordinació calia que una persona notable de la pròpia comunitat, o una personalitat de prestigi en el camp dels estudis talmúdics, l’examinés i hi donés la seva aprovació. Costum fa llei Com en altres sistemes jurídics, el costum, la consuetud, fa un paper força important en el dret hebraic i és una font de jurisprudència a la qual hom recorre quan sorgeixen problemes que no es poden resoldre segons les lleis vigents, o quan cal modificar aquestes lleis. És aquest l’abast del principi que diu que ‘el costum anul·la l’halacà’ (minhag mevattel halaka). El costum, doncs, pot decidir quina és la regla acceptable quan hi ha divergències d’opinió; pot complementar lleis vigents quan cal resoldre problemes que no existien; i pot establir noves normes que modifiquin les que ja existeixen. Matrimoni i poligàmia En el judaisme no hi ha matrimoni sense la signatura de la quetubà, és a dir, dels capítols matrimonials. Signada per dos homes, actuant com a testimonis (que no tinguin cap relació de parentiu amb els nuvis), la núvia o la seva família la guarda com a prova de les obligacions que el marit ha adquirit envers ella, ja que aquestes hi estan estipulades detalladament. Aquestes estipulacions inclouen el mínim que cal pagar a la muller que era verge en el moment del matrimoni, que, esdevinguda vídua o divorciada, és de dos-cents zuzim (l’equivalència en la moneda de cada país i de cada temps sempre va estar subjecta a tota mena de discussions). El document també esmenta el dot (nedunya) i l’escreix (tosefet) que el marit es compromet a pagar en cas de mort o divorci de la muller, i totes altres estipulacions que siguin del cas. Val la pena d’assenyalar que els reis catalanoaragonesos defensaren sempre els drets matrimonials de les dones en casos de conflictes, tot advocant perquè es resolguessin d’acord amb el dret hebraic i les estipulacions dels capítols matrimonials. En cas de divorci, els marits renitents que es refusaven a atorgar l’acta de divorci (get) a la dona, podien fins i tot ser pressionats per les autoritats cristianes perquè compareguessin davant del tribunal rabínic a fi de resoldre l’afer. La intervenció del rei sempre era per a donar suport a l’aplicació del dret hebraic. Hi ha algun exemple de disputes matrimonials tractades davant de jutges cristians, en què el rei insta els jutges a prendre consell d’experts jueus per tal de resoldre-les d’acord amb el dret hebraic. Aquesta condescendència arribà fins a con-

182 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

sentir, emparant-se en la tradició jueva, l’existència de casos de bigàmia tot i estar estrictament prohibida entre els cristians a la Corona de Catalunya-Aragó. Cal dir que des del punt de vista del judaisme, la poligàmia, o més exactament: la bigàmia, havia semblat sempre un recurs legal i moral en diverses situacions matrimonials, especialment quan la primera dona no havia pogut donar fills al marit. Però en alguns sectors del judaisme centreeuropeu, ja feia gairebé un parell de segles que hom pretenia que la bigàmia era quelcom de prohibit en tots els casos, com havia proclamat solemnement Guerson ben Judà en una famosa decisió halàquica. Primer calia atorgar el divorci a la primera dona i pagar-li el que estipulés la quetubà. Tanmateix, no sembla pas que aquesta decisió fes gaire efecte en les personalitats jueves de les nostres terres, ja que Salomó ben Adret diu que tal ordinació no s’havia estès pel nostre país, ni tampoc per Provença.28 La llei bíblica del levirat (yibbum), tal com estableix Dt 25,5-10, era encara practicada pels jueus catalans i els problemes i la casuística que suscitava són el tema de moltíssims dictàmens de Salomó ben Adret, el qual es refereix també en diversos indrets a la cerimònia del ‘descalçament’ (halisah). Segons aquesta antiga llei, el germà d’un home que ha mort sense haver tingut fills ha de casar-se amb la cunyada per tal de perpetuar el nom del germà mort. Si no s’avé a fer-ho, ha de sotmetre’s a la cerimònia degradant del descalçament; altrament la vídua no es pot tornar a casar. En l’anul·lació de matrimonis, la força del costum i la legislació local prevalien contra tot principi talmúdic. Segons Salomó ben Adret, les autoritats en jurisprudència religiosa no tenien cap motiu per a anul·lar un matrimoni invocant que no s’havia celebrat d’acord amb els principis dels antics mestres del Talmud si, tanmateix, aquest s’havia fet d’acord amb les ordinacions d’una determinada comunitat. Heretament El privilegi del primogènit d’heretar els béns del pare era un dret sòlidament adquirit des de l’antiguitat bíblica: Si hi ha un fill, la filla no hereta, bé que pot residir a la casa paterna i rebre assistència dels seus béns fins que es casi. Si la muller premor al marit, aquest hereta els seus béns; si el marit mor primer, la vídua no hereta els seus béns, però sí que té el dret de viure al domicili conjugal i de rebre d’aquells béns una ajuda per a la seva subsistència anomenada ‘aliments’ (mezonot), mentre resti vídua i no vulgui recuperar l’import estipulat a la quetubà. Si el reclama, però, vol dir que talla tot lligam amb la família del difunt marit i, per tant, perd el dret a rebre’n aliments. Tot i que el privilegi de l’hereu estava ben instaurat, el pare tenia la possibilitat de desheretar-lo o de negligir el dret de primogenitura, però aquest fet era vist de molt mal ull pels savis talmudistes que vetllaven per l’aplicació estricta de l’halacà. En el segles xiii-xiv, la gent acabalada solia fer dues versions del testament, una en hebreu i una altra en llatí —i a vegades fins i tot el feien confirmar pel rei— per tal d’evitar litigis entre els hereus. Els litigis abundaven so-

Eduard Feliu i Mabres

bretot quan algú moria intestat, ja que tothom mirava de treure’n algun profit, incloses les autoritats cristianes.

La redacció de documents hebraics (šet. arot) En les relacions entre jueus i cristians de Barcelona apareix, ja en documents dels segles xi i xii, el costum de completar el text llatí amb un extracte en llengua hebrea, a través del qual la part contractant jueva confirmava el contingut del text llatí del contracte i les obligacions que en derivaven. L’addició hebraica se situava abans o després del signum dels testimonis cristians, sempre, en tot cas, abans de la signatura del notari cristià; constituïa, doncs, una part integrant del document llatí. Acostumava a dur la signatura dels dos testimonis, que, semblantment a l’expressió llatina et testes firmare rogavi, anava precedida d’una expressió anàloga en hebreu. Sovint trobem també aquesta simple declaració: «Jo, en Tal, dono testimoni de tot el que hi ha escrit més amunt», seguida de la signatura. Aquesta escarida fórmula fou cada vegada més corrent fins que al capdavall només van quedar les signatures hebrees en els documents llatins. De totes maneres, amb la pràctica dels protocols notarials, que s’estengué a partir del segle xiii, el solemne document llatí o hebreu va ser desbancat. En les relacions jurídiques amb els cristians, el document hebreu esdevingué fins a tal punt insignificant, que en llurs negocis els mateixos jueus començaren a recórrer als notaris cristians a partir del segle xiv. La datació de documents hebraics La fórmula de datació és fonamental en els documents, sobretot en vendes i préstecs. La tradició talmúdica obligava els escrivans o notaris jueus (soferim) a datar els documents en el dia exacte del mes. Tant Jafudà ben Barzilay com Seadyà Gaon declaren explícitament que tota escriptura ha de dur la data, inclòs el dia, el mes i l’any. D’aquí que el gran nombre de documents hebraics catalans del territori de Barcelona que només expressen clarament el nom del mes i l’any ha desorientat molts erudits. La solució d’aquest problema és que cal prendre el mot ‘mes’ (hodeš) en el sentit primitiu de ‘novetat de la lluna’ o ‘neomènia’ (roš hodeš). En les escriptures, Be-hodeš nisan no volia dir ‘en el mes de nissan’ sinó ‘en la neomènia de nissan’. Crec que aquest costum o tradició local de datar els documents en la neomènia es fonamentava en el fet que aquesta era un dia faust i festiu, apte per a recordar fàcilment, car tenia la seva pròpia litúrgia sinagogal. El primer dia del mes era també el moment més favorable per als negocis; talment com era de bon averany (una altra superstició) casar-se en aquell període en què la lluna fa el creixent. Sembla, doncs, raonable de pensar que els jueus de Barcelona dataven els documents en la neomènia sia per superstició sia pel caràcter pràctic que podia tenir de datar-los el primer dia del mes, diada distingida en la litúrgia i, a més, astrològicament favorable.29

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

La llengua Amb tot i que els documents estan escrits essencialment en hebreu, hi ha mots i frases en arameu que apareixen de tant en tant d’acord amb la tradició lingüística que aquests textos seguien, sobretot quan hi insereixen algun principi talmúdic; i és força interessant d’observar que tot sovint hi trobem mots catalans, especialment en el cas de termes tècnics relatius a drets de propietat o a impostos, a dates de pagament en diades cristianes (Nadal, per exemple), a títols (En, Don), a més, òbviament, dels noms propis de persones i de llocs. Reflecteixen les circumstàncies històriques en què vivia la comunitat jueva i demostren que es tractava, evidentment, d’una població catalanoparlant. L’ús de documents hebraics en els tribunals cristians Els documents hebraics tenien plena eficàcia legal en els tribunals cristians, acompanyats, cal pensar, d’una traducció llatina o catalana. Es deu precisament a aquest fet que molts d’aquests documents s’hagin conservat. Gairebé tots els que s’han conservat són els que van anar a parar a mans de cristians, juntament amb el tros de terra a què es referien, perquè eren considerats una prova del dret a la propietat fins i tot per a un cristià que no entenia l’hebreu.

Algunes figures eminents del dret hebraic Els mestres jueus, talmudistes i jurisconsults, dels territoris de llengua catalana de l’antiga Corona de CatalunyaAragó aportaren a la teoria i a la pràctica del dret hebraic figures molt eminents, la influència de les quals és encara perceptible en la pràctica jurídica dels temps moderns. Vegem-ne alguns. Jafudà ben Barzilay, el Barceloní Jafudà ben Barzilay és el Barceloní, per antonomàsia, en literatura hebrea des de fa nou segles. Va néixer cap a l’any 1070, i tot fa creure que visqué sempre a Barcelona, on hi havia els seus llibres i la seva biblioteca. Hi ha diversos autors posteriors que afirmen haver anat a Barcelona a consultar-los. És l’autor d’un Sefer ha-dinim [‘Llibre de les lleis’], una obra de jurisprudència religiosa, a la qual pertany el Sefer ha-Šetarot [‘Llibre dels documents legals’], que és un formulari de setanta-tres models d’escriptures de tota mena, arranjades per ordre alfabètic i encapçalades amb una presentació sobre les circumstàncies d’ús de cadascuna. És el formulari de documents hebraics més antic que es coneix d’origen europeu. Se sap que en els temps d’aquest autor, tant a Barcelona com, versemblantment, en d’altres ciutats de l’Europa occidental, feia temps que hi havia una pràctica fermament establerta de documents hebraics i també que rabí Jafudà no depengué exclusivament de fórmules aramees procedents de Seadyà Gaon, corrents a l’orient. Com que alguns dels seus formularis coincideixen plenament amb documents originals de Barcelona més antics, podria ser que «els antics exemplars», als quals

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 183

l’autor fa al·lusió de tant en tant poden haver estat no solament antics formularis gaònics, ans també documents trets de l’arxiu de la pròpia comunitat, en la qual rabí Jafudà potser exercia de jutge. Algunes peculiaritats jurídiques d’aquests documents hebraics medievals confirmen clarament l’origen recent d’alguns d’ells i la influència d’escriptures llatines de la mateixa època. Samuel ha-Sardí Samuel ha-Sardí —potser el més conegut dels jueus barcelonins de l’edat mitjana conseqüència de la làpida que duu el seu nom en el carrer de Marlet de Barcelona— visqué en aquesta ciutat a la primera meitat del segle xiii i, pel que sembla pels nombrosos documents que es conserven d’ell i la seva família en hebreu i en llatí, devia ser un home acabalat. Var ser amic i deixeble de Mestre Mossé de Girona, amb qui discutí múltiples qüestions de jurisprudència tant personalment com per correspondència. Les respostes rebudes d’ell formen una part considerable del Sefer ha-terumot, ‘Llibre de les ofrenes’, obra escrita l’any 1223 que tracta sobretot de qüestions de dret civil relatives als préstecs i a les relacions comercials. Retreu les fonts talmúdiques de cada llei o norma i en treu conclusions després d’examinar les opinions dels mestres que el precediren. Volia que fos un llibre de consulta fàcil, accessible a tothom. La influència que ha tingut ha arribat fins avui vehiculada pel Sefer ha-turim de Jacob ben Aixer, que el cita abundantment. En la introducció ens explica que ha escrit el llibre «per tal que les lleis relatives als préstecs, tan escripturats com orals, o les relatives als drets i les obligacions de prestadors i prestataris, es puguin trobar en el mateix lloc. A vegades els deutors defrauden els creditors amb subterfugis, enganys, falsedats, insolència i arteria. Alguns defrauden perquè no tenen prou mitjans a causa dels temps agitats en què vivim. D’altres tenen els béns embargats. D’altres manlleven a interès i l’inclouen en el valor del préstec. Per aquests camins s’apropien dels béns d’altri i els consumeixen, ara lícitament adés il· lícitament, com diu l’Escriptura: L’injust manlleva i no torna (Sl 37,21). Per això he decidit de judicar aquests comportaments i de mostrar el camí que caldria seguir». Salomó ben Adret Salomó ben Adret és una figura que sobresurt enmig dels autors jueus de la Barcelona medieval, on va néixer vers l’any 1235 i on va morir el 1310. Va ser un talmudista de categoria, que és considerat com el més gran jurisconsult de l’edat mitjana en la història de la cultura hebrea. Les seves opinions en matèria d’halacà han estat considerades durant segles la regla d’or per a resoldre els més envitricollats problemes legals. Va ser un home tolerant, però poc innovador en matèria religiosa. És ben possible que una de les disputes que va tenir amb cristians —el text hebreu de la qual es conserva entre les seves obres— fos amb el cèlebre dominic Ramon Martí, autor del Pugio fidei. En els seus dictàmens tractà amb determinació els problemes filosòfics i religiosos amb què la societat jueva topava. Ben

184 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Adret va intervenir coratjosament en la condemna a mort d’un malśin, o calumniador, a Barcelona, vers 1280, instat pel rei Pere a sentenciar el cas en qüestió (potser l’únic que hi hagué a Barcelona) segons la llei jueva. Els més de tres mil dictàmens que es conserven de Salomó ben Adret són objecte encara avui de contínues reedicions; per ells podem obtenir molta informació directa sobre la vida quotidiana dels jueus d’aquells temps i de les seves opinions religioses i filosòfiques. Diversos autors assenyalen que Salomó ben Adret estava prou familiaritzat amb el dret dels cristians, al qual fa referència en múltiples dictàmens. Va escriure comentaris sobre divuit tractats del Talmud, a més de diverses altres obres. Entre elles, Torat ha-bayit [‘La llei de la casa’] tracta de les regles que cal observar en els diferents moments de la vida familiar, perquè tot sigui fet com Déu mana. D’aquesta obra, l’autor en féu un resum per facilitar-ne la consulta, «perquè la gent té desig d’estudiar, però les angúnies d’haverse de guanyar la vida els ho impedeixen». El llibre dóna, resumidament, la font talmúdica justificativa de les diverses lleis. El mètode emprat en aquesta darrera obra és el que va prevaler en les codificacions de jurisprudència religiosa de dos segles després. L’any 1305, a les seves velleses, Salomó ben Adret signà, amb trenta-set col·legues de Barcelona, l’excomunió o herem contra els qui estudiessin «els llibres dels grecs» abans de tenir vint-i-cinc anys, exclosa explícitament la medicina.30 Nissim ben Rovèn, el Gironí Nissim ben Rovèn, nat vers 1310 i resident a Barcelona, va ser metge, com tants altres mestres jueus de l’edat mitjana; se sap que Pere el Cerimoniós el cridà perquè assistís l’infant Joan en una malaltia. No sembla, però, que intervingués gaire en els afers socials i polítics de la comunitat, sinó que s’ocupà sobretot de donar continuïtat a l’escola talmúdica que havia dirigit Salomó ben Adret. Nissim ben Rovèn va escriure comentaris sobre diversos llibres de la Bíblia i sobre diferents tractats del Talmud. Es conserven d’ell també dotze homilies, quatre cartes i vuitanta-set dictàmens jurídics, molt valuosos per a la coneixença dels problemes i els temors que neguitejaven els jueus d’aquells temps. Atesa l’escassetat de dades personals de molts d’aquests mestres jueus de Barcelona, em permeto d’assenyalar, com a simple curiositat, que en un dels seus dictàmens, Simon ben Sémah Duran (nat a Ciutat de Mallorca l’any 1361) diu que ha sentit dir «que mestre Nissim el Gironí, que visqué a Barcelona, i va ser mestre dels meus mestres, va copiar personalment un rotlle de la Torà, en el qual el pal de la qof estava enganxat a la part superior de la lletra», cosa que podia estar en contradicció amb la masora. Morí l’any 1376 segons un document en què el seu fill declara ser-ne l’hereu universal.31 Issac ben Sésset Perfet També era barceloní Issac ben Sésset Perfet, que va néixer l’any 1326 a Barcelona, on va actuar en els afers comunitaris fins que el 1373 es va veure obligat, probablement

Eduard Feliu i Mabres

per discòrdies amb l’oligarquia local, a anar-se’n a exercir el càrrec de rabí a Saragossa. La seva actitud rigorosa en qüestions de moral i de religió el va fer estar en pugna amb les famílies que dominaven a les comunitats d’Aragó i es va veure de nou constret a traslladar-se a València el 1385. En el moment dels avalots de 1391 era al capdavant de les aljames valencianes i, forçat per les circumstàncies, es va haver de batejar,32 però va fugir al nord d’Àfrica a la fi de 1392 o a la primeria de 1393 i morí a Alger el 1408. Issac ben Sésset fou considerat un sant baró del judaisme, ple de zel per la reforma dels costums. Molts jueus piadosos han anat a Alger a pregar a la seva tomba fins als nostres dies. Fou deixeble de Nissim ben Rovèn, i amic i col·lega del també barceloní Hasday Cresques, un dels pensadors més eminents del judaisme medieval. Va escriure comentaris a diversos tractats talmúdics; però el seu llegat més important per a nosaltres són els més de cinc-cents dictàmens (tešuvot) que ens han pervingut d’ell. Entre els altres savis mestres jueus que configuraren brillantment el judaisme català cal comptar Mossé ben Nahman, nat a Girona i mort a la terra d’Israel en la segona meitat del segle xiii, de qui Issac ben Sésset diu que «fou un home eruditíssim, els mots del qual eren com brases ardents; d’ell ens refiem arreu de Catalunya com si hagués parlat Moisès en nom de Déu»;33 el seu Comentari sobre el Pentateuc és escrit en «una de les proses més memorables de tota la literatuta hebrea medieval», afirma rotundament B. Septimus.34 També va escriure un comentari sobre el Llibre de Job, un Sefer ha-Ge³ulla (‘Llibre de la Redempció’), de caràcter messiànic i escatològic (al qual al·ludeix Ramon Martí en el Pugio Fidei) i quatre tractats en forma d’homilies sobre diversos temes; la seva obra talmúdica és qualificada de cim de la literatura religiosa del judaisme hispànic. També foren catalans Menahem ha-Meïrí, exegeta i talmudista dels més eminents, cap d’una acadèmia d’estudis religiosos a Perpinyà en el segle xiv, i Simon ben Sémah Duran, nat a Mallorca i mort a Alger, en els segles xiv-xv.

Les disputes religioses de Barcelona, Mallorca i Tortosa La coexistència de dues religions tan semblants i tan absolutes com el judaisme i el cristianisme a la Catalunya medieval (i en els altres països de la Mediterrània occidental) no va ser sempre una bassa d’oli en una societat profundament bel·licosa. L’agressivitat contra els jueus, que s’entossudien a no acceptar la veritat cristiana perquè ja en tenien prou amb la veritat hebraica, es convertí a vegades, més enllà de l’expressió quotidiana d’un menyspreu secular, en alguns cruents avalots que atermenen la vida dels jueus en terres cristianes tot al llarg de l’edat mitjana. Aquesta agressivitat entre jueus i cristians generà sovint, entre intel·lectuals, polèmiques de gran envergadura destinades a fonamentar les pretensions de cada part de ser el verus Israel. Si ens situem en plena edat mitjana catalana, trobem

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

que la febre apologètica dels uns i dels altres no havia pas minvat sinó que havia augmentat notablement, sobretot en el segles xiii-xiv. L’antiga apologètica jueva havia de fer front ara a activitats proselitistes cristianes que tenien, rere la instigació de l’Església, tot el pes de l’espasa dels governants, bé que aquests —en el cas de Catalunya és força evident— no sempre estiguessin prou amatents a seguir les instruccions de Roma com ella desitjava. Entre les iniciatives privades que sorgiren en terres catalanes, cal tenir present les activitats proselitistes d’homes de combat tan importants com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Martí, Francesc Eiximenis, etc.; tots havent escrit obres, algunes —com ara el Pugio fidei de Ramon Martí acabat l’any 1278— veritablement monumentals, amb la intenció de convèncer els jueus que llur fe era vana. Per la part jueva es conserven llibres o tractats que defensen el judaisme d’aquestes envestides, com ara els de Salomó ben Adret, Hasday Cresques, Profiat Duran, Simon ben Sémah Duran, etc. En realitat, no hi ha pràcticament cap pensador jueu de la Catalunya d’aquells segles que no hagi romput una llança amb els cristians a favor de la fe jueva, sia en llibres específics sia a l’interior d’obres que tracten de filosofia o d’exegesi. I el mateix caldria dir dels cristians. D’altra banda, cal remarcar que l’embranzida que prengueren les disputes en la segona meitat del segle xiii podria estar en relació, per part cristiana, amb un desig d’aplicar al debat amb els jueus els mètodes que hom utilitzava a les facultats de teologia, sobretot de la questio o disputatio, un dels exercicis més importants i solemnes de la vida escolàstica, que era un debat sobre un punt de doctrina, al qual assistien tots els estudiants de l’escola, els batxillers de la facultat i tanta gent com volgués assistirhi. El mestre triava el tema per endavant, presidia el debat i podia intervenir-hi si calia. Barcelona 1263 La disputa de Barcelona, que va tenir lloc l’estiu de 1263, és la culminació de l’obra missionera d’un convers, esdevingut dominic: fra Pol Cristià, nat a Montpeller i convertit al cristianisme per les prèdiques de Ramon de Penyafort vers 1229. Pel que sembla, aquesta disputa era la continuació d’una controvèrsia que ja havia tingut lloc abans amb mestre Mossé, a Girona, a la qual es refereixen explícitament els protagonistes jueus de la disputa de Mallorca, tot afegint que en corria un resum en hebreu, i també s’hi refereix l’acta llatina de la disputa de Barcelona. La part jueva va ser representada principalment per l’esmentat mestre Mossé de Girona (Mossé ben Nahman o Nahmànides), però no pas tot sol, sinó acompanyat d’altres personatges innominats experts en la religió jueva. L’acta llatina segellada per Jaume I ho confirma i, a més, circumscriu clarament els límits i el contingut del debat. Després d’haver estat confutat públicament (segons diu l’acta llatina) amb arguments d’autoritat en totes les coses que li presentaren, el rei Jaume declara i reconeix, al

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 185

peu del document, que «cadascuna de les coses dites i fetes, ho foren en presència nostra i de molta gent, tal com es conté més amunt en la present acta, en testimoniatge de la qual cosa hem volgut posar ací el nostre segell per a memòria perpètua d’aquest fet». El problema principal amb què topa l’estudi del text hebreu tradicional de la disputa de Barcelona són els estudiosos que en tractar d’explicar aquest fet històric s’arrengleren vehements al costat d’una de les parts i acaben utilitzant-la per a les seves pròpies i ara ja, traspassat el segle xx, fútils necessitats apologètiques. El text de la disputa de Barcelona és una enlluernadora defensa del judaisme, escrita molts anys després que tingués lloc. Costa de creure que el mestre Mossé de Girona tingués la gosadia de dir davant del rei i les autoritats cristianes ni la meitat del que reporta. Jaume Riera, en l’estudi introductori que precedeix l’edició de la traducció catalana de la disputa, publicada l’any 1985, diu: «La relació hebrea [...] és una novel· lació feta a final del segle xv, partint d’un resum dels arguments esgrimits realment al moment de la disputa, completats i arrodonits amb d’altres arguments que creia el novel·lista que s’hi podien haver donat, però que de cap manera no hi foren adduïts. Cal tenir present, doncs, que la relació hebrea, tal com avui la podem llegir, no reflecteix la disputa real de la manera que es produí l’any 1263, sinó tal com l’estructurà, dos-cents anys després, un piadós novel·lista jueu de final del segle xv a través d’un resum que en descobrí, posant-lo en primera persona». Els manuscrits que M. Steinschneider va fer servir per a la seva edició científica d’aquesta disputa l’any 1860 no eren anteriors a l’any 1600; cal fer remarcar que existeixen alguns manuscrits més antics, del segle xv, però tots són, pel cap baix, dos segles posteriors a la disputa. L’edició de Steinschneider és la que serví de base a H. D. Chavel per a la seva pròpia edició dins les obres completes de Mossé ben Nahman (Jerusalem, 1964).35 Tot i que els textos llatí i hebreu concorden sobre molts dels temes que es van tractar, és absurd de pensar que caldria que coincidissin en tot per arribar a reflectir una objectivitat que ningú no pretenia aconseguir. Els textos són la continuació de la controvèrsia, com ho és també l’obra d’alguns dels historiadors dels segles xix-xx. Hi ha, tanmateix, estudiosos importants que han reconegut el caràcter polèmic més que històric del text hebreu de la disputa, com ara Y. Baer: «Em penso haver provat que l’escrit de rabí Mossé ben Nahman no és un informe fidel, sinó només un escrit de propaganda, talment com l’acta llatina [...]. Amb tot i que les seves paraules s’acostin més a la veritat, no posseïm, tanmateix, cap testimoniatge fidedigne del que hom va dir i va fer a Barcelona».36 També Cecil Roth, tot i creure que el text va ser escrit per Mossé ben Nahman, afirma: «És absurd esperar d’escrits de fa set segles un nivell de veracitat que ni avui trobaríem en circumstàncies semblants. Cada autor [de l’acta llatina i del text hebreu] va enregistrar fins a cert punt no solament el que es va dir a la controvèrsia sinó també el que ell hauria volgut que s’hi hagués dit». És el que diu Jacob Katz, par-

186 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

lant de la disputa de París de 1240: «La crítica històrica ha arribat a la conclusió que la versió hebrea no és un registre del que es va dir realment en el moment de la disputa, ans una reconstrucció lliure escrita per a ús dels lectors jueus, ensenyant-los el que un disputador hauria pogut replicar si hagués pogut expressar-se lliurement». Un altre problema que planteja la disputa de Barcelona és el fet que s’hagi identificat erròniament Mossé ben Nahman amb Bonastruc de Porta (o Saporta), un altre mestre jueu de Girona que degué intervenir en múltiples disputes amb cristians i que l’any 1265 (dos anys després de la disputa) va ser acusat pels dominics d’haver dit paraules en vituperi de la fe catòlica i d’haver-ne fet un llibre, del qual havia enviat una transcripció al bisbe de Girona (Pere de Castellnou), que li havia demanat d’escriure’l. Jaume I reconeix en un document d’aquell any, com li havia recordat l’acusat, Bonastruc de Porta, que li havia donat permís de parlar lliurement; però, no havent acceptat els dominics la pena d’exili de dos anys i la crema del llibre que el rei proposava, aquest, que tenia el geni fort, l’absol. Encara més tard, en 1266 o 1267, el papa Climent IV insta el rei català a castigar aquell blasfem que disputà en la seva presència amb fra Pol i que va escriure un llibre que s’ha escampat per diverses regions. No deixa de produir una certa perplexitat, l’existència d’un document del 29 de maig de 1264, en què Jaume I també perdona a Astruc de Porta, de Vilafranca del Penedès, germà de Benvenist de Porta, batlle de Barcelona, la pena d’exili a què l’havia condemnat per haver proferit mots blasfems durant una controvèrsia. En aquells temps hi devia haver no només disputes sinó baralles a dojo a propòsit de la religió. A causa de l’existència de documents que esmenten mestre Mossé de Girona i Bonastruc de Porta separadament, però involucrats en les mateixes disputes amb els cristians, tant a Girona com a Barcelona, alguns historiadors havien pensat que potser hi havia hagut dues disputes de Barcelona; d’altres, davant l’existència de dos personatges, amb noms diferents, que duien a terme les mateixes activitats forçadament apologètiques, es decantaven a creure, com és natural, que eren dues persones diferents (Diago, Carpzov, Tourtoulon, Kayserling, i possiblement, Steinschneider). Tanmateix, Heinrich Grätz, amb tota la seva imponent autoritat, pontificà un dia, a mitjan segle xix, que Bonastruc de Porta no era sinó el nom vulgar del savi Mossé ben Nahman. D’aleshores ençà, gairebé ningú no ha gosat reflexionar sobre l’autenticitat d’aquesta identificació, que ha restat fins avui un simple argument d’autoritat, mai no demostrat. Bonastruc de Porta és anomenat ‘mestre jueu de Girona’ en diversos documents reials datats entre 1258 i 1265 que el mostren immergit en els afers d’aquest món; Jaume I li concedí el molí del rei i totes les rendes del mercat de Girona. Resulta inversemblant de pensar que darrere d’aquest Bonastruc negociant en les coses d’aquest món, a més de disputador, hi pugui haver el savi i pietós Mossé ben Nahman, que emigrà a la terra d’Israel per coherència amb el seu pensament religiós (i no pas exiliat, com encara diuen alguns), que tenia més en comp-

Eduard Feliu i Mabres

te les coses del Món que Ve que no pas les del que ja havia vingut i en el qual vivia. Mallorca 1286 La disputa de Mallorca de 1286 tingué lloc mentre Alfons II el Franc n’era rei, interrompent durant deu anys el regnat del seu oncle Jaume II. El text que ens la reporta és en llatí i va ser escrit per la part cristiana; se’n conserven dotze manuscrits, el més antic dels quals és del segle xiv. El protagonista cristià és el mercader genovès Inghetto Contardo; la part jueva són diversos sapientissimos Iudeos et doctores in synagogis Iudeorum. Es tracta d’una polèmica particular, que reflecteix probablement un fet històric esdevingut a Mallorca aquell any. Atès el caràcter de la part cristiana, un mercader, és a dir, un cristià ras, no ha de fer estrany que no hi hagi gaire retòrica, ni gens de debat filosòfic, ni cap referència al Talmud. Només la Bíblia tota sola és el comú denominador que els forneix les armes per a la polèmica. No és evident quina vagi ser la llengua utilitzada en la disputa (llatí, català, genovès o totes alhora?), però és curiós de veure que en més d’una ocasió els jueus parlen entre ells en hebreu, probablement perquè el cristià no els entengui, no pas perquè fos la seva llengua parlada habitual. També molts cristians sabien parlar llatí... encara que només fos la llengua de la cultura escrita.37 Tortosa 1413-1414 De la disputa de Tortosa, en temps de Ferran d’Antequera, es conserva l’acta oficial llatina (un volum de 600 pàgines!), publicada per Antonio Pacios López l’any 1957, la qual reporta exhaustivament els temes que es van debatre durant l’any i mig que va durar.38 Va ser una controvèrsia a gran escala, convocada l’any 1412 per Benet xiii (l’antipapa Pero de Luna) a instàncies del convers Jeroni de Santa Fe, d’Alcanyís, anomenat Jossua ha-Lorquí en el judaisme. Se celebrà en un saló de la catedral de Tortosa amb gran solemnitat i amb una assistència —diuen les cròniques— de mil a dues mil persones en cada sessió; les darreres, però, van tenir lloc a l’església de Sant Mateu, en el Baix Maestrat. La disputa se centrà en la discussió de 24 tesis que havien estat redactades per Jeroni de Santa Fe i trameses als més de vint mestres jueus que hi participaren, entre els quals cal destacar Zerahya ha-Leví (Ferrer Saladín) i Vidal Benveniste de Saragossa; Samuel ha-Leví de Calataiud; el filòsof Jucef Albó de Daroca; i Bonastruc Desmaestre de Girona. L’argument principal consistí a provar, com en totes les disputes entre jueus i cristians, que la vinguda del Messies ja havia tingut lloc i també a retreure els errors del Talmud sobre aquell fet indubtable per als cristians. A més de les actes llatines, s’han conservat dos resums hebreus sobre algunes de les tesis fonamentals debatudes durant la disputa, l’autenticitat dels quals resums fou perfectament esclarida per Jaume Riera ja fa trenta anys.39 Un d’aquests resums, anònim, va ser publicat per S. H. Halberstam l’any 1868; l’altre és el text del capítol 40 de l’obra Ševet Yehuda de Salomó ibn Verga, publicada l’any 1544 i

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

reeditada contínuament fins avui. Jaume Riera demostrà, més enllà d’alguna al·lusió escadussera que ja havien fet alguns autors en aquest sentit, que el resum anònim és l’autèntic i el text de Salomó ibn Verga, un arranjament literari d’aquell resum fet posteriorment. Tot i que, de conversos, sempre n’hi havia hagut —alguns, sincers i amb ganes vehements de convèncer els antics coreligionaris dels benifets del cristianisme; d’altres, moguts per tota mena d’interessos materials i descreences—, el problema de les conversions forçades, provocades sobretot pel poble avalotat, és, tanmateix, típic del segle xv. Per aquestes diverses raons, la població de les aljames que havien restat dempeus després del 1391 (les de Barcelona i València desaparegueren del tot) era molt reduïda. Les conversions en massa arran de la disputa de Tortosa acabaren de reduir encara més la població de les antigues i esponeroses aljames de jueus, la resta de les quals hagué d’afrontar el cop de gràcia de l’expulsió.

L’expulsió Per més que hi vagi haver diverses expulsions de jueus d’alguns regnes cristians d’Europa al llarg dels segles xiii, xiv i xv (com ara la del regne de França de 1306, que dugué un nombre considerable d’exiliats a Barcelona, on foren cordialment acollits pels dirigents de l’aljama i per les autoritats cristianes), l’expulsió que tingué lloc als regnes de Castella i de la Corona de Catalunya-Aragó per mà dels Reis Catòlics l’any 1492 és la que ha restat en la història com a paradigma d’intolerància i de fanatisme. Perquè ho fou. L’odi religiós que la va provocar, que ja havia estat atiat per alguns eclesiàstics en anteriors i sagnants avinenteses, no ha estat del tot esborrat cinc-cents anys després, malgrat les aparences i la legalitat vigent dels nostres temps. El caràcter imprescriptible que tenia i l’espoliació a què va donar lloc no s’obliden fàcilment. Limitant-nos-hi, cal reconèixer que és prou convincent l’argument que diu que l’expulsió dels jueus de Castella i de la Corona de Catalunya-Aragó fou el resultat de les activitats instigadores del dominicà Tomás de Torquemada, nomenat Inquisidor General de l’Herètica Pravitat, prop de la reina Isabel de Castella, sobre la qual tingué una enorme influència, i, consegüentment, sobre el seu reial marit, el rei Ferran II, el Catòlic. Conquerida Granada, el moment tan desitjat pels inquisidors havia arribat. Alguns historiadors creuen que ni la noblesa ni la burgesia no tenien, en aquells temps, sentiments antijudaics tan forts com per a desencadenar un tal moviment d’odi i de rebuig. És el zel dels inquisidors per a impedir que els conversos judaïtzessin i tornessin a llur ancestral fe jueva allò que esperonà Torquemada a persuadir els reis que calia expulsar els jueus de llurs regnes. Els jueus eren un cos estrany que calia arrencar de la societat cristiana, i com més aviat millor, per tal d’assolir la unitat, és a dir, l’homogeneïtat, religiosa dels regnes hispànics. La unitat política ja anava per altres camins. Fou aquesta pressió inquisitorial, doncs, vehiculada

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 187

per Tomás de Torquemada a través de la reina Isabel, que convencé també el rei Ferran a fer el pas. La decisió d’expulsar els jueus es va prendre pels volts del 20 de març de 1492, car aquell dia —onze abans del 31 de març, data en què els reis signaren els decrets d’expulsió—, Torquemada, frisós, ja trameté diverses lletres a Girona (en flagrant il·legalitat, perquè, a dreta llei, la Inquisició només tenia jurisdicció damunt els cristians, inclosos, òbviament, els conversos), instant el bisbe a prendre les mesures necessàries per a expulsar-ne els jueus. Cal tenir present que foren dos els decrets signats: un per a la Corona de Castella i un altre per a la Corona de Catalunya-Aragó, cosa que molts investigadors no han sabut mai. En el decret d’expulsió dels jueus de la Corona de CatalunyaAragó, el rei Ferran no s’està de reivindicar que els jueus li pertanyen i que per tant el seu poder reial li permet de disposar-ne com vulgui, fins i tot expulsant-los dels seus territoris. Tanmateix, ambdós decrets palesen l’enorme influència que va tenir el document previ de Torquemada, del qual copien molts dels arguments literalment. Cal fer avinent que el decret, en forma de Provisió Reial adreçada, en castellà, a l’infant Joan i a tot un reguitzell d’autoritats civils i religioses, tenia validesa per a tots els dominis de la Corona de Catalunya-Aragó, a les quals fa saber «como por los padres inquisidores de la heregia y apostasia en las diocesis de nuestros reynos y señorios puestos y constituidos somos informados haver fallado muchos e diversos christianos haver tornado y pasado a los ritos judaycos y star y bivir en la ley e supersticion judayca faziendo sus cerimonias y guardando aquella fasta tornar a las abominables circuncisiones […] e que de la dicha heregia e apostasia han seydo causa los judios y judias que en los dichos nuestros reynos y señorios moran y habitan…». Bé que molt semblant, aquest decret no és idèntic al que atorgà la reina Isabel, que és l’únic que els historiadors han conegut i citat fins ara. El decret catalanoaragonès retreu, a més de la mala influència que els jueus exercien, suposadament, sobre els conversos, un altre motiu: la destrucció de les hisendes cristianes a causa de la usura practicada pels jueus. Resumint, els jueus se n’havien d’anar a tot tardar el 31 de juliol de 1492, sense cap possibilitat d’apel·lació. L’expulsió es va dur a terme sense cap planificació. Va ser no solament sobtada, ans també precipitada per diversos motius, sobretot perquè, tot i que el decret fou publicat amb data del 31 de març, en molts casos no arribà al seu destí fins un mes després. El termini de quatre mesos restà, doncs, considerablement escurçat. Fins al darrer moment, ningú no havia previst com organitzar certs aspectes de l’operació, com ara el control dels béns dels jueus. Existeix un bon nombre de lletres bescanviades entre el rei i els inquisidors, en les quals es reflecteix la cobejança amb què tots plegats intentaren apoderar-se dels béns dels jueus, entrebancant les operacions de liquidació de deutes i imposant-los càrregues de tota mena que arribaren a constituir una espoliació sense precedents en tota la història dels jueus en aquests territoris. Amb aquest objectiu es van crear per decret comissaris que havien de

188 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

vetllar perquè els jueus paguessin els deutes i recuperessin els crèdits. A Catalunya foren considerats comissaris els veguers i els batlles, o els procuradors, i en llocs baronials també els jutges. Però es cometeren tota mena d’abusos i els decrets reials foren interpretats amb la més gran arbitrarietat per part de les autoritats locals. La prohibició més greu fou la que els impedia d’endur-se’n moneda i metalls preciosos. Calia convertir-ho tot en mercaderies i objectes que poguessin ser exportats i transportables. El camí de l’exili fou l’única i definitiva sortida que s’oferia a aquella part de la població catalana ja fortament delmada per les envestides que havien estat patint des de feia més d’un segle. Els avalots de 1391 havien fet desaparèixer aljames tan importants com la de Barcelona i de València. Les conversions arran de la disputa de Tortosa de 14131414 havien deixat exhaust el judaisme catalanoaragonès.40 Alguns dels exiliats que no s’embarcaren cap a l’orient travessaren el Pirineu i entraren als comtats de Rosselló i Cerdanya, que havien estat ocupats per Lluís XI de França l’any 1463 i que eren regits en aquells moments pel seu fill Carles VIII, sota la protecció del qual es posaren els jueus. L’establiment provisional d’aquests exiliats als comtats de Rosselló i Cerdanya provocà alguns conflictes amb les autoritats i amb els dirigents de les aljames rosselloneses. Sigui com sigui, però, la protecció teòrica del rei de França fou de molt curta durada, ja que Carles VIII tornà els dos comtats al rei Ferran el mes de setembre de 1493. Per a tornar a prendre’n possessió, Ferran i Isabel van sortir de Barcelona el 6 de setembre i arribaren a Perpinyà el 13 sota un desfet de pluja, diuen les cròniques. I una de les primeres coses que van cuitar a fer va ser mirar que l’edicte d’expulsió proclamat el 31 de març de 1492 s’apliqués immediatament a tots els jueus de Rosselló i Cerdanya, «així los naturals del comtat com los no naturals que sien per qualsevol causa venguts i estiguen en ells», mitjançant un nou edicte (aquest en català!) datat a Perpinyà el 21 de setembre de 1493. L’espoliació dels béns dels jueus rossellonesos fou feta amb tan bon recapte pel procurador reial que el rei l’en felicità cordialment, congratulant-se del bon negoci que havien fet amb l’expulsió dels jueus.41 «El llegat cultural i religiós que deixaren [els erudits jueus de la Corona de Catalunya-Aragó] resta encara avui una de les aportacions més riques que mai s’hagin fet a la cultura i a la civilització jueves». Són mots del professor Yom Tov Assis, gran coneixedor de la història dels jueus en aquestes terres.42 Aquest llegat té avui a Girona, en l’Institut d’Estudis Nahmànides i en el Museu d’Història dels Jueus, un lloc de memòria adient, que mostra bellament l’antiga vida de les comunitats jueves catalanes i promou, amb eficaç dedicació, l’estudi de les obres que des de Catalunya aportaren al món de la cultura i de la ciència universals.

Eduard Feliu i Mabres

[2]

[3] [4]

[5] [6]

[7] [8]

Notes i referències [1]

Pel que fa a l’ús de Tsarefat per a designar la França de llengua d’oil, tot oposant-la a Provença, vid.: S.

[9]

Schwarzfuchs. «L’opposition Tsarfat-Provence: la formation du judaïsme du nord de la France». A: Hommage à Georges Vajda. Lovaina 1980, p. 135150; J. Shatzmiller. Recherches sur la communauté juive de Manosque au Moyen Âge, 1241-1329. París-La Haia 1973, p. 15; G.E.Weil. La Bibliothèque de Gersonide d’après son catalogue autographe. Lovaina-París 1991, p. 63-64. Cf. Gran enciclopèdia catalana (reimpressió de 1996), s.v. ‘Espanya’ (la primera secció) per a un resum de l’abast territorial d’aquest nom. Cf. Consolat de Mar. Barcelona 1930, vol. I, p. 183: «Si algun senyor de nau o de leny navegarà en Barberia, o en Espanya, o en algunes altres parts...». S. Krauss. «Die hebräischen Benennungen der modernen Völker». A: Jewish Studies in Memory of George A. Kohut. Nova York 1935, p. 395, n. 48. Sefer ha-Qabbalah. The Book of Tradition by Abraham Ibn Daud, edició del text hebreu i traducció anglesa a cura de G. D. Cohen, Filadèlfia 1967, p. 45 [hebreu] i 62 [anglès]. S. Krauss. «Die hebräischen Benennungen...», p. 380 i 383, n. 13. F. Kobler. Letters of the Jews Through the Ages. Nova York 1978, vol. I, p. 99; C. del Valle Rodriguez. La Escuela Hebrea de Córdoba. Madrid 1981, p. 331-332. E. Ashtor. The Jews of Moslem Spain. Filadèlfia 1973, vol. I, p. 424, n. 48; vol. II, p. 35. Probablement Abraham bar Hiyya fa coincidir la denominació hebrea de Tsarefat amb el territori que els textos musulmans de la seva època anomenen Faranja (‘França’, és a dir, ‘la terra dels francs’), i que comprenia els comtats catalans. Abraham bar Hiyya es refereix al territori de Catalunya on es va instal·lar procedent de terres musulmanes (Sefarad). Res no ens obliga a creure en cap hipotètic viatge d’aquest mestre jueu cap a terres franceses del nord de la Provença. Als ulls dels habitants de les terres musulmanes del sud i dels jueus amarats de cultura àrab, Faranja o Tsarefat començava deçà el Pirineu. Vid.: J.-M. Millàs i Vallicrosa. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Barcelona 1987, on es veu en múltiples documents que ‘Espanya’ és al-Àndalus i ‘França’ (Faranja) és la terra cristiana dels francs, amb què aquella confina; Idrisí. Geografía de España, Saragossa 1988, p. 134 [text àrab] i 147 [trad. castellana]; Dolors Bramon. El mundo en el siglo XII. El tratado de al-Zuhri. Sabadell 1991, p. 242: «En tierra de Franja es la çibdad de Barçilona»; Abraam bar Hiia Llibre de Geometria. Barcelona 1931, p. 5 i 61; J.M. Millás Vallicrosa. La obra enciclopédica “Yesodé ha-tebuná u-migdal ha-emuná” de R. Abraham bar Hiyya ha Bargeloní. Madrid-Barcelona 1952, p. 37; H. Gross. Gallia Judaica. p. 369-370, 485-486 i 537-538. J. Guttmann. «Die philosophischen und ethischen

Algunes puntualitzacions sobre diversos aspectes de la història dels jueus a la Catalunya medieval

[10]

[11] [12] [13]

[14]

[15] [16] [17] [18]

[19] [20]

[21] [22]

Anschauungen in Abraham bar Chijja’s Hegjon haNefesch». A: Monatsschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, 44. Berlín 1900, p. 194, n. 1. Sefer ha-Qabbalah. The Book of Tradition by Abraham Ibn Daud. p. 53, n. 114-115 i p. 78-84; Simon Ben Sémah Duran repeteix aquesta informació en el seu dictamen I:72. Dictàmens (Še³elot u-tešuvot), 79. J. M. Millás Vallicrosa. Las Tablas astronómicas del rey Don Pedro el Ceremonioso. Madrid-Barcelona 1962, p. 103 i 124. Ad. Neubauer. Medieval Jewish Chronicles. II, p. 239. A la p. 241 d’aquesta mateixa obra llegim: «R. Jacob de Lunèl va escriure molts llibres com aquest a Catalunya i a Sefarad». Pel que fa al nom d’Hispània, vid.: M. Zimmermann. En els orígens de Catalunya. Emancipació política i afirmació cultural. Barcelona 1989, p. 13-38; M. Zimmermann., «L’image du musulman et son utilisation en Catalogne». A: Minorités et marginaux en Espagne et dans le midi de la France (VIIe-XVIIIe siècles). París 1986, p. 481. Sobre l’ús de la denominació Marca Hispanica en segles anteriors, vid.: Ramon d’Abadal. «Nota sobre la locución ‘Marca Hispánica’». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 27 (1957-1958), p. 157-164. B. Z. Benedikt. «Mi-toratam šel hakme Provence». Sinai, 41, Jerusalem 1956-1957, p. 228, n. 6. F. E. Talmage. David Kimhi: The Man and the Commentaries. Cambridge (Mass.) i Londres 1975, p. 9. H. Soloveitchik. «Jewish and Provençal Law: A Study in Interaction». A: Mélanges Roger Aubenas. Montpeller 1974, p. 712, n. 4, i p. 722. I. Twersky. «Aspects of the Social and Cultural History of Provençal Jewry». Journal of World History. UNESCO, 11, París 1968, p. 202, n. 61a, i també p. 188, n. 13. E. D. Shevet. Hidduše ha-RAMBAN le-masseket Ketubbot. Jerusalem 1990, p. 2. B. Septimus. «Open Rebuke and Concealed Love: Nahmanides and the Andalusian Tradtion». A: I. Twersky (ed.). Rabbi Moses Nahmanides (RAMBAN): Explorations in His Religious and Literary Virtuosity. Cambridge (Mass.) 1983, p. 33-34. David Ganz. Semah David. Jerusalem 1983, p. 124. J. Riera i Sans, F. Udina i Martorell. «Els documents en hebreu conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó». Miscellanea Barcinonensia, 49, Barcelona 1978, p. 21-36, doc. 12. Vid. Y. T. Assis. «The Jews in the Crown of Aragon». A: H. Beinart (Ed.). Moreshet Sepharad: The Sephardi Legacy, Jerusalem. The Magnes Press, The Hebrew University 1992, vol 2, p. 61-62, per a d’altres denominacions hebrees; i també: Salomó ben Adret. Dictàmens (Tešuvot). V:150, on parlant d’unes cases diu que són «a Barcelona, en el barri dels nostres germans israelites [bi-šekunat ahenu Israel]».

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 189

[23] Cf. M. Schwab, J. Miret y Sans. «Nouveaux documents des juifs barcelonnais au xiie siècle». Boletín de la Real Academia de la Historia, 68, Madrid 1916, p. 564, n. 3. [24] Vid. A. Blasco. La judería de Zaragoza en el siglo XIV. Saragossa 1988, passim. [25] Préstects a un tipus d’interès (dit, en aquells temps, usura) fixat l’any 1228 al 20 %. [26] Vegeu-ne un exemple molt clar en el document publicat a: E. Feliu. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva». Tamid, 4, Barcelona 2002-2003, p 50, nota 61. [27] Dictàmens (Še³elot u-tešuvot), III:411. Aquest text de Salomó ben Adret fa referència a les col·lectes, institució singular de les aljames catalanes, sobre la qual vegeu: Y. T. Assis. The Golden Age of Aragonese Jewry: Community and Society in the Crown of Aragon, 1213-1327. The Littman Library of Jewish Civilization, Londres 1997, p. 179-191. [28] Vid. E. Feliu. «Salomó ben Adret», p. 86-87, dictamen III:446. [29] E. Klein. Hebrew Deeds of Catalan Jews · Documents hebraics de la Catalunya medieval 1117-1316. Barcelona-Girona 2004, p. 17 i 104 [30] E. Feliu. «La controvèrsia sobre l’estudi de la filosofia en les comunitats jueves occitanocatalanes a la primeria del segle xiv». Tamid, 1, Barcelona 1997, p. 65-131; E. Feliu. «Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva», Tamid, 4 (2002-2003), p. 35-109. [31] El reporta L. Feldman en la seva edició dels dictàmens de rabí Nissim: Še³elot u-tešuvot ha-RaN. Institute Schalem, Jerusalem 1984, p. 22 (tot indicant que fou el Dr. David Romano qui li assenyalà l’existència d’aquest document). [32] J. Riera i Sans. «El baptisme de rabí Ishaq ben Seset Perfet». Calls, 1, Tàrrega 1986, p. 43-52. [33] Dictamen (Še³elot u-tešuvot), 415. [34] B. Septimus. «Open Rebuke...», p. 26. [35] H. Maccoby. Judaism on trial: Jewish-Christian disputations in the middle ages. The Littman Library of Jewish Civilization, East Brunswick, Londres, Toronto 1982. [36] Tarbiz, 2, Jerusalem 1931/32, p. 184. [37] G. Dahan. Inghetto Contardo: Disputatio contra iudeos. Controverse avec les juifs. Les Belles Lettres, París 1993. [38] A. Pacios López. La disputa de Tortosa. CSIC, Madrid 1957, 2 volums. [39] J. Riera i Sans. La crònica en hebreu de la disputa de Tortosa. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona 1974. [40] Vid. R. Conde y Delgado de Molina. La expulsión de los judíos de la Corona de Aragón: Documentos para su estudio. Institución Fernando el Católico, Saragossa 1991. [41] P. Vidal. Les juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne. Mare Nostrum, Perpinyà 1992, p. 102-111 [Textos publicats originalment als volums

190 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

15 i 16 (1887-1888) de la Revue des Études Juives. N’hi ha una traducció catalana a Calls, 2, Tàrrega 1987, p. 27-112]. [42] Y. T. Assis. The Golden Age of Aragonese Jewry. p.

Eduard Feliu i Mabres

334: «[Their religious and cultural legacy as well as] their literary production remain, to the present day, one of the richest contributions to Jewish culture and civilization».

Nota biogràfica El dia 15 de juliol de 2009, quan aquesta revista estava en procés d’edició, va morir a Barcelona Eduard Feliu i Mabres (Barcelona, 1938). Ningú podia imaginar que el seu article que es publica en aquest número seria el darrer que escriuria i que no el podria veure imprès. Eduard Feliu era president fundador de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i membre del consell de redacció de la Catalan Historical Review. Va cursar estudis de lingüística i llengües semítiques a la Universitat Hebrea de Jerusalem durant una estada a Israel de 1967 a 1971. Fou un investigador molt destacat de temes hebraics i especialment de la història de la cultura hebrea de la Catalunya medieval. També va traduir i editar textos de poesia hebrea moderna. Entre la seva obra recent, convé remarcar l’estudi i l’edició de les traduccions hebrees de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova. Actualment, estava acabant de preparar per a la Societat Catalana d’Estudis Hebraics una gran base de dades bibliogràfica sobre la història dels jueus a la Corona catalanoaragonesa i a Provença. De la resta de la seva producció, només citarem en aquesta nota d’urgència Poemes hebraics de jueus catalans (1976), De la guia dels perplexos i altres escrits de Maimònides (1986) i Documents hebraics de la Catalunya medieval, 1117-1316 (2004). Membre fundador i president de l’antiga Associació d’Estudis del Judaisme Català, era actualment president fundador de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, tal com s’ha dit al començament. Va impulsar la publicació de Tamid, la revista anual d’aquesta societat científica, i era també membre del consell de redacció de la revista Calls. Eduard Feliu va publicar molts dels seus treballs tant en l’una com en l’altra. L’any 2007 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. Descansi en pau.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 191-201 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.32 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història** Manuel Ardit i Lucas* Universitat de València

Rebut 17 abril 2008 · Acceptat 20 agost 2008

Resum L’expulsió dels moriscos als Països Catalans, i especialment al País Valencià, ha estat objecte d’interpretacions diverses. Sobretot els historiadors que s’han ocupat del tema han oscil·lat entre una postura que podem anomenar moriscòfila i una altra moriscòfoba. Els primers han estimat que l’expulsió de la minoria islàmica va privar el país d’una població econòmicament molt activa i que per tant aquell fet històric va suposar un greu entrebanc en el procés de desenvolupament capitalista. Els segons, en canvi, tot suposant que els moriscos no eren una minoria econòmica tan decisiva, han pensat que la seva expulsió no tingué gaire influència en aquest sentit i, fins i tot que, si la va tenir, fou en el sentit contrari. Ambdues interpretacions han estat fortament carregades de pressupòsits ideològics. Aquest article pretèn fer una anàlisi de la qüestió de forma més objectiva, analitzant els canvis en l’estructura del poblament després de l’expulsió, l’evolució de la producció agrària durant tota l’edat moderna i, finalment, els canvis en l’estructura de la propietat. Els seus resultats semblen avalar la interpretació que hem quedat en anomenar moriscòfoba, ja que l’estructura del poblament, l’evolució de la producció agrària i els canvis en l’estructura de la propietat semblen assenyalar una acceleració del creixement econòmic capitalista després de l’expulsió dels moriscos.

Paraules clau: Moriscos, expulsió, desenvolupament capitalista, estructura del poblament, producció agrària, estructura de la propietat ***

La distribució de la població morisca als Països Catalans en vespres de l’expulsió de l’any 1609 i següents era una conseqüencia del procés de conquista i població –o repoblació– medieval. A Catalunya no va romandre a penes població musulmana durant el procés de conquista dels segles x, xi i xii. En alguns casos, sobretot en els dos primers segles esmentats, perquè es tractava d’àrees escassament poblades, i en altres perquè hi havia la voluntat, i també el potencial demogràfic, d’establir una nova societat feudal que s’adeia malament amb les estructures socials i polítiques andalusines. De fet a final del segle xvi i començament del xvii només hi havia petits nuclis moriscos a les comarques meridionals del Segrià, la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre, sobretot a la segona d’aquestes. En el seu conjunt els moriscos, uns 4.000, representaven l’any 1609 un 1,5 % de la població total de Catalunya. A més a més en general eren ben integrats en la societat cristiana i, de fet, molts es van lliurar de l’expulsió. El mateix s’esdevingué a les Illes Balerars, on la població mu* Adreça de contacte: Manuel Ardit i Lucas. Departament d’Història Moderna, Universitat de València. Blasco Ibáñez 28. E-46010 València, EU. Tel. +34 963604418. E-mail: manuel.ardit@uv.es ** Vegeu els mapes i les gràfiques citades en aquest article en la versió en anglès d’aquest mateix número.

sulmana va desaparèixer totalment poc després de la conquista. Fins l’any 1525 els musulmans valencians, anomenats per la historiografia mudèjars, havien pogut practicar lliurement la seva religió i costums. La revolució de les Germanies (1519-1523), moviment que a les ciutats reials tingué una orientació antioligàrquica i a les ciutats i pobles senyorials un fort contingut antifeudal, canvià radicalment aquesta situació. Les localitats valencianes poblades per musulmans de forma única o majoritària, eren, amb una sola excepció, dominis senyorials. Per aquesta raó els musulmans valencians van guerrejar en aquella guerra al costat dels seus senyors, encara que no potser sempre de grat. Per aquesta raó els agermanats van descarregar la seva ira contra ells, en moltes ocasions batejant-los a la força. Aquest fet va plantejar, un cop acabada la guerra, un greu problema religiós sobre si aquells bateigs forçats havien estat o no vàlids. Una junta de teòlegs es va reunir durant els mesos de febrer i març de 1525 i va dictaminar que els bateigs havien estat vàlids, el que va ser refrendat oficialment per una Reial Cèdula de 4 d’abril d’aquell any. Des d’aquell moment els musulmans valencians van passar a ser oficialment cristians, malgrat que seguien essent musulmans de fet. En l’època se’ls va

192 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

anomenar cristians nous, en oposició als cristians “vells” o de natura, o nous convertits, però la historiografia i la publicística ja des d’època molt antiga els anomena moriscos. Un morisc és, doncs, un antic musulmà obligat a ser cristià a conseqüència d’una disposició oficial. Conscients del problema, en els primers moments tant les autoritats civils com les religioses, inclosa la Inquisició, van donar un termini de quaranta anys perquè aquells musulmans obligats a convertir-se al cristianisme poguessen adaptar-se a la nova situació. No va servir de res perquè els moriscos valencians, de forma molt majoritària, es van mostrar tenaçment fidels a la seva religió i els seus costums. Es van fer campanyes evangelitzadores, amb poc entusiasme i mitjans escassos, que tampoc no van tenir cap eficàcia. A aquest fet s’unia un altre de política internacional. En l’enfrontament que aleshores mantenia la monarquia espanyola amb l’imperi otomà, els moriscos valencians apareixien com a possibles aliats interns de la potència enemiga. Mai no es va materialitzar un atac de la flota otomana contra les costes espanyoles, però els moriscos sí que van actuar en moltes ocasions en connivència amb els pirates barbarescos nord-africans que atacaven regularment les costes valencianes. A poc a poc va anar plantejant-se l’expulsió com a l’única solució possible. Es va decidir, regnant Felip II, en una reunió del Consell d’Estat que tingué lloc a Lisboa l’any 1582, però la decisió no es va portar a efecte. Finalment va ser el fill i successor d’aquell monarca, Felip III, qui va adoptar aquella mesura, per decret signat a Madrid el 4 d’agost del 1609. La crida per la qual s’ordenava la sortida dels moriscos es va publicar a València el 22 de setembre d’aquell mateix any i immediatament va començar l’expulsió. En aquell moment els moriscos ja no eren un problema de política internacional, com s’havia esdevingut en el segle xvi, de forma que la decisió es va adoptar fonamentalment per raons religioses.

Percepcions enfrontades L’expulsió dels moriscos ha estat un tema historiogràfic fortament contaminat de pressupòsits ideològics, espe cialment al País Valencià. A les Illes Balears i Pitiüses, com ja s’ha dit, no hi havia moriscos i a Catalunya es concentraven a les comarques de l’Ebre i el seu nombre era molt petit. Els historiadors i cronistes dels segles xvi i xvii van mantenir una posició clarament contrària a la minoria islàmica, tant per motius religiosos com socials, recolzada per l’opinió aparentment majoritària de la majoria cris tiana. Un personatge poc conegut, l’alacantí Jaume Bendicho, potser germà de Vicent, autor, entre altres obres, d’una Chrónica de la Muy Ilustre, Noble y Leal ciudad de Alicante publicada l’any 1640, escrivia el 1643, essent batlle del marquesat de Llombai, al País Valencià: «En lo any de la nativitat de nostre senyor Jesucrist mdcix, regnant

Manuel Ardit i Lucas

en Espanya Phelip, terçer en Castella y en la Corona de Aragó segon, avent tengut moltes i diverses juntes de perlats per a veure lo modo com se podia posar remei en los grans crims i delictes que cada dia perpetraven los nous convertits en lo present regne, axí contra les magestats divina i humana, com encara contra los cristians vells del dit regne, ab madura delliberació, aprés de aver constat de diversos crims, delictes i maleficis i fets d’ells uno i molts prosesos justicants [sic] la execució, en 22 de setembre 1609 se publicà bando per tot lo present regne que los moros e nous convertits dins 6 dies ixquessen del regne».1 Podríem fàcilment adduir moltes opinions semblants d’aquesta època. Però les manifestacions antimorisques del moment no es referien tan sols a la diferència religiosa sinó també a altres característiques socials. Fra Jaume Bleda, rector de la parròquia morisca de Corbera, argumentava després de l’expulsió que «aquella triste gente eran malos labradores y trabajadores para tierras de secano y las más estavan yermas en sus lugares. No curavan de plantarlas de árboles ni de viñas; sólo andavan ocupados en cultivar sus huertas y jardines que regavan, las quales tenían divididas en pequeños pedaços; y les tomava el coraçón aver de trabajar en un campo ancho y grande. No perseveravan en la labor todo el día sino dos, tres o quatro horas. Eran naturalmente amigos de la ociosidad y muy floxos por lo mal que comían y bevían; si para sembrar la tierra avía de ararse seys o siete veces, ellos se contentaban con ararla tres o quatro, y essas fuera de tiempo».2 Podem trobar opinions d’aquesta mena en altres autors de l’època, com l’aragonès Damián Fonseca.3 Aquest parer apareix també en alguns textos que reflecteixen, segons sembla, un lloc comú entre la població cristiana. Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, escrivia el 1582 que «ordinariamente, y se tiene esperiencia dello, una casa de cristiano viejo a menester para su sustentación tanto como dos casas de moriscos».4 Coneixem molts passatges semblants i no seria difícil reproduir-ne una desena o més d’aquesta mena, com aquell d’un comissari del duc de Gandia durant la repoblació, que advertia que «el morisco se contentava con dos hanegadas de tierra y se tenía rico con ellas... y agora a los nuevos pobladores se les da a quince hanegadas de huerta a cada uno y aún no se tienen por contentos».5 El tòpic corrent entre els cristians de natura dels segles xvi i xvii era, doncs, que els moriscos eren pagesos poc eficients i pobres, cultivadors de petites hortes destinades a la pròpia subsistència i que descuraven els conreus comercials, que a les nostres terres, com és el cas de la vinya, eren habitualment conreus de secà. L’altre tòpic era el de la superpoblació morisca o si es vol, més exactament, el del superior creixement natural de la població islàmica. Martin Salvatierra, per exemple, bisbe de Sogorb, s’estemordia l’any 1587 perquè «en breves años se multiplicarán de tal manera que sobrepujen mucho a los christianos viejos, así en número de personas como en cantidad de hacienda, specialmente de oro y plata, porque lo ban recogiendo todo y no lo gastan, pues no comen ni veven ni visten ni calçan».6 En aquesta mateixa

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

línia, un informe elevat al monarca l’any 1607 per la Junta de Tres, deia que «porque al paso que los christianos viejos van menguando, assí por los muchos que se meten de religión y van muriendo de enfermedades y travajos, como por la saca que ay de continuo para la guerra y Yndias, y los excesivos gastos que se an yntroducido con las cargas del matrimonio, que por no obligarse a ellos dexan de casarse muchos, que todas son causas poderosas para impedir la multiplicaçión y apocar la gente, al mismo paso van creciendo y multiplicando los moriscos».7 Jaume Bleda afegia a aquestes causes el matrimoni universal morisc, que curiosament lligava a la pobresa, pensant potser en les esquifides dotacions que el morisc precisava per tal de casar-se. El rector de Corbera escrivia que «multiplicantur enim nimirummodum propter parcitatem cibi, et potus, qua utuntur, et quia omnes vacant matrimoniis».8 L’opinió negativa envers la minoria islàmica es va mantenir almenys durant bona part del segle xviii, malgrat que es tractava d’una problemàtica gens estudiada. La visió del “moro” com l’enemic, probablement propiciada per la perpetuació dels atacs piràtics a la costa, apareix nítidament en algunes obres dramàtiques representades, amb gran èxit de públic, al corral de les comèdies valencià durant aquesta centúria.9 Però en algun moment indeterminat del segle xix la moriscofòbia o morofòbia tradicional va donar pas a la moriscofília, malgrat que no de forma universal, com veurem immediatament. El fet té a veure probablement amb la difusió de la nova sensibilitat romàntica, però es tracta d’un fenomen més complex i que mereixeria un estudi detingut. D’una part tenim el testimoniatge dels viatgers estrangers, que mai en segles anteriors havien identificat els valencians, i de forma més general els peninsulars, amb els nord-africans, i que ara ho fan de forma habitual.10 Però també trobem aquesta nova valoració entre autors valencians. L’any 1889, per exemple, Melcior Bellver i Vicent del Cacho publicaven a Castelló de la Plana una obra en la qual destacaven la forta empremta àrab de l’agricultura comercial valenciana, expressant per tant exactament l’opinió contrària a la dels contemporanis dels moriscos.11 En la lletra no oficial, però oficiosa, de l’himne “regional” de la Comunitat Autònoma valenciana, obra de Maximilià Tous del 1909, es parla de la “veu de l’aigua, càntic d’alegria, acordat al ritme de la guitarra mora” i es mencionen sultanes i palmeres, creant un entorn que reivindica implícitament els orígens musulmans del País Valencià, sense que es faci cap menció dels conquistadors catalans i ni tan sols dels aragonesos. Es tracta d’un himne que mira a Àfrica i no pas a Europa. Òbviament hi ha una bona dosi d’anticatalanisme en aquesta nova valoració de les arrels musulmanes, però aquest és probablement tan sols un element d’una qüestió que és, com s’ha dit, més complexa. En aquesta mateixa línia interpretativa, o potser millor participant d’aquesta mateixa percepció, van estar alguns historiadors dels moriscos i la seva expulsió. El català Florenci Janer atribuí als moriscos tots els progressos agrícoles i el monopoli de la comercialització dels productes

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 193

agraris, i en termes molt semblants s’expressava el castellà José Muñoz y Gaviria quan escrivia que «no fue tanto el mal que originó a España la pérdida de esta crecidísima parte de su población [els moriscos] por su número como por la clase y la índole de la población expulsada, que era precisamente la de los agricultores, comerciantes e industriales, la población en fin más productora y la más contribuyente. El cultivo del azúcar, del algodón y de los cereales, la cría del gusano de seda en que tan aventajados eran los moriscos, quedó enteramente abandonada en las fértiles campiñas de Valencia, Murcia y Granada. Las fábricas de papel, de sedas, de paños que tenían en los castillos, tuvieron que cerrarse porque, no habituados los españoles a las artes y a la industria, miraban con desdén y desprecio el ejercicio de aquellas artes, que habían acaparado para sí y con gran provecho los moriscos».12 En aquests autors la perspectiva arabista o africanista no era el resultat d’un posicionament anticatalà, com pogué ser en certs autors valencians, sinó d’una convicció liberal que rebutjava l’expulsió dels moriscos com una mesura fruit de la intolerància d’una classe dirigent castellana que menystenia les activitats productives, i en part pretenia ser una explicació de la decadència espanyola al segle xvii, malgrat que aquesta interpretació no és present als arbitristes del Sis-cents i ni tan sols als projectistes i il·lustrats del Setcents. No obstant això, l’exaltament de la minoria morisca era incompatible amb l’hagiografia i em referisc al fet que un dels més decidits partidaris de l’expulsió fou el patriarca Juan de Ribera, arquebisbe de València entre 1569 i 1611, que havia arribat fins i tot a ser virrei entre 1602 i 1604. Ribera havia estat beatificat el 1796 i a finals del segle xix es tramitava el seu procés de canonització, que no reeixí fins el 1960. Els hagiògrafs de Ribera, en aquest cas dos valencians, Manuel Danvila i Pasqual Boronat, no podien per això mantenir la percepció de la minoria morisca com a un element econòmicament decisiu de l’economia valenciana del segle xvi. El primer d’ells, enfrontant-se a la interpretació moriscòfila, va escriure que «no pudiendo condecorar a los moriscos con ningún signo de cultura, se ha ponderado lo que representaban como los brazos activos de la agricultura y de las artes en las comarcas donde habitaban. Es preciso padecer una oftalmía histórica recalcitrante para sostener tan vulgar despropósito» i en termes semblants s’expressà Boronat en diversos llocs de la seva extensa obra.13

Perspectives historiogràfiques actuals Entenc per historiografia actual la del segle xx i els anys que van transcorreguts del xxi, amb l’excepció de l’obra de Boronat, que és exactament del primer any del segle xx, 1901. Els historiadors actuals han oscil·lat entre les dues tendències que hem anomenat de manera imprecisa però concisa moriscòfoba i moriscòfila, bé que per raons diferents, o almenys bàsicament diferents, de les fins ara assenyalades. Després de Los moriscos españoles de Pasqual

194 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Boronat no es va publicar cap estudi seriós sobre els moriscos valencians i la seva expulsió fins que va aparèixer la primera part de l’obra de l’historiador argentí Tulio Halperín Donghi l’any 1955.14 L’obra és el resultat de la tesi doctoral de l’autor, realitzada durant una estada a l’École Pratique des Hautes Études a París i recollida de materials a Espanya, fonamentalment a Simancas i a València. Podem partir de la suposició que, pel fet de ser argentí, Halperín Donghi no va treballar tan condicionat per prejudicis com els historiadors espanyols. La imatge de la comunitat morisca d’Halperín és més a prop de la que tenien els contemporanis del segle xvi que no pas la dels historiadors que hem examinat de les darreries del Nou-cents. És impossible resumir en poques paraules una obra tan rica de contingut com la de l’historiador argentí, però la següent cita en què descriu el territori morisc és prou indicativa: «Esta tierra superpoblada de los granos pobres, de las majadas aldeanas, del trigo y del aceite, del algarrobo, es la tierra morisca por excelencia, la ‘montaña’ de que se hablaba en el siglo xvi, es decir, no necesariamente la zona alta, sino la espesura, la tierra no regada, de pobres cultivos perdidos en el matorral espinoso».15 El següent historiador en aproximar-se al tema fou el francès Henri Lapeyre, l’obra del qual és del 1959. Malgrat que l’estudi de l’historiador francès analitza fonamentalment l’expulsió i té un contingut bàsicament demogràfic, també expressa una percepció de la societat i l’economia morisca pròxima a la d’Halperín. «Si nous reprenons –escriu— la distinction traditionnelle des terres de secano et de regadío, nous constatons que les Morisques prédominaient dans les premières, à l’exception de la province actuelle de Castellon, où les hautes terres de Morella et du Maestrazgo formaient un solide bloc chrétien. [...] Voilà qui nous conduit à une constatation fondamentale de nature à surprendre ceux qui croyaient, sur la foi d’affirmations souvent répetées, que les fertiles huertas étaient le domaine de prédilection des Morisques».16 Joan Reglà, que va publicar una interessant obra sobre el tema l’any 1964,17 no va tractar aquesta problemàtica, que seria capgirada poc després, l’any 1977, per Eugeni Ciscar, com veurem immediatament. Però malgrat que l’obra de Ciscar va exercir una gran influència, alguns autors posteriors van seguir mantenint la interpretació que hem quedat en anomenar moriscòfoba, com l’historiador valencià de la Medicina Lluís Garcia Ballester, qui escrivia l’any 1984 que «los moriscos se asentaban, sobre todo, en los territorios de secano dedicándose, tanto en dominios de señorío como de realengo, a labores agrícolas o ganaderas de pastoreo, aunque también existiese una minoría –quizá la más pudiente— dedicada a labores de tipo mercantil y transporte de mercancías. Todos, incluso la pequeñísima minoría de moriscos ricos, vivían muy vinculados a la tierra y, en general, la pobreza y la dependencia respecto de los cristianos viejos –fueran éstos nobles o no— era su norma de vida».18 L’obra d’Eugeni Ciscar a què m’he referit adés s’ha d’explicar en funció de l’ambient intel·lectual predominant en la historiografia valenciana dels anys setanta del

Manuel Ardit i Lucas

segle xx. Per un costat preocupava molt en aquell moment la debilitat industrial valenciana en el segle xix i bona part del xx i, malgrat que el professor Emili Giralt havia proposat l’any 1968 una explicació multifuncional i assenyada sobre el fracàs relatiu del procés industrialitzador valencià,19 altres historiadors van preferir una interpretació del fenomen més estructural. Concretament Màrius Garcia Bonafé va explicar no tan sols la fallida industrialització sinó fins i tot un suposat endarreriment econòmic valencià pel predomini d’un règim senyorial opressiu que tenia precisament el seu origen en la repoblació subsegüent a l’expulsió dels moriscos l’any 1609.20 Al mateix temps, i malgrat un cert retard pel que fa a la seva recepció, hi havia molta preocupació per la problemàtica de la transició del feudalisme al capitalisme, alenada pel debat Dobb-Sweezy i la seva derivació, més actual en aquell moment, de la discussió sobre la crisi general del segle xvii. Tot plegat considero que explica el gir moriscòfil que va adoptar Ciscar, en considerar que l’expulsió dels moriscos va estar en la base d’una fractura en el procés de transició al capitalisme en el País Valencià. Aquest autor va afirmar, en la conclusió d’una obra d’altra banda ben treballada i documentada: «Nos parece evidente que las motivaciones económicas y la protección de los intereses nobiliarios estuvieron presentes, junto con la conciencia de la resistencia morisca a la cristianización y de sus dimensiones políticas, en la gestación del decreto de expulsión. Su ejecución y la nueva situación creada con la repoblación supondrá una refeudalización, una extensión e intensificación de las relaciones feudales, traducida en la disminución del jornalero, incipiente proletariado rural, desaparición de la propiedad alodial, aumento de la enfiteusis, mayor control y superiores exigencias señoriales, así como una ruptura de las anteriores estructuras comerciales y descenso de las actividades artesanales. Igualmente, se cercena el número y riqueza de una clase burguesa o para-burguesa, cristiana y morisca, y se limita su ulterior desarrollo».21 La hipòtesi de la refeudalització ja fou criticada poc després de publicat el llibre per Marià Peset,22 i jo mateix m’he manifestat en diferents publicacions en contra de la interpretació de Ciscar, malgrat que en aquest article vaig a ordenar millor les meves idees al respecte.23 El mateix Ciscar ha modificat la seva posició i ja no s’expressa ara amb la mateixa contundència que ho feia l’any 1977, malgrat que continua pensant que la comunitat morisca valenciana era rica i dinàmica, amb les excepcions lògiques d’una societat en procés de diferenciació interna i que no era bàsicament diferent de la cristiana.24 D’alguna manera la discussió més estructural i teòrica anterior ha quedat transformada en una altra que allò que intenta esbrinar és si hi havia o no un sector important de moriscos rics. Ciscar utilitza bàsicament una estratègia enumerativa i certament els testimoniatges que aporta són nombrosos, però segueixo pensant que una qüestió macrohistòrica com aquesta s’ha de resoldre en termes macrohistòrics i no mitjançant una relació de moriscos benestants, que obvia els moriscos pobres i que, per tant, no resol la qüestió.25

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

Com que allò que es busca són moriscos benestants, sempre se’n trobaran; la relació queda viciada d’origen, ja que trobem allò que busquem, i no és explicativa. La qüestió, posant un exemple molt diferent, és com si pretenguéssim demostrar la moderada mortalitat de les poblacions de l’Antic Règim confeccionant una llista d’adults vius amb més de cinquanta anys. Si els busquem els trobarem i, a més a més, en trobarem molts, però com no són objecte de la nostra recerca, obviarem la multitud d’infants que morien durant els primers anys de vida. Una anàlisi amb tota la informació disponible i utilitzant la metodologia adequada ens mostraria que l’esperança de vida al naixement a penes superava els 30 anys. Tornant a la formulació inicial de Ciscar, la qüestió que ens hem de plantejar és com hagués evolucionat l’economia valenciana si els moriscos no haguessin estat expulsats, és a dir formular allò que els nous (ara no tan nous) historiadors econòmics anomenen una hipòtesi contrafactual. La qualitat de la informació disponible no permet aplicar models economètrics, però sí que es poden examinar tot un conjunt d’indicadors macroeconòmics i veure com van evolucionar als territoris moriscos i als de cris tians de natura. La diferenciació no sempre es pot fer de forma nítida, però sí amb una aproximació raonable. La idea d’aquesta estratègia me la va proporcionar una indicació d’Earl J. Hamilton, el qual feia notar que l’evolució dels preus valencians en els anys posteriors a l’expulsió va ser exactament la contrària de la que hagués estat esperable. Efectivament, després de l’expulsió de la suposadament dinàmica població morisca s’hagués hagut d’experimentar una notable devallada de l’oferta de productes agrícoles i, per tant, un augment dels preus. En canvi, segons l’historiador nordamericà, «los precios agrícolas cayeron en los dos años siguientes a la gran expulsión de 1609, año en que salió la gran masa de los moriscos; no subieron más rápidamente que los no agrícolas en 1612-1625, y marcharon muy por detrás de la serie no agrícola en el segundo cuarto del siglo xvii. Es indudable que la expulsión no arruinó a la agricultura».26 Examinaré seguidament l’evolució de la població i la seva distribució geogràfica, l’evolució de la producció agrària i finalment l’estructura de la propietat de la terra.

Redistribució demogràfica després de l’expulsió dels moriscos valencians El plantejament d’aquest exercici prové d’una suggerència de Tulio Halperín Donghi. Escriu aquest autor: «Mientras tanto la repoblación avanza. No sin altibajos. Si oímos a los que presenciaron esa gigantesca operación nos dirán que fue a la vez un gigantesco fracaso. En parte lo fue, sin duda; las cicatrices de la gran mutilación no se borraron tan fácilmente; ya Fonseca, en 1610, observaba que en el período, aunque breve, desde que las tierras quedaban vacías, se estaban produciendo daños irreparables; cada día que pasaba el patrimonio dejado por los moris-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 195

cos se amenguaba. Pero era un fracaso sobre todo desde el punto de vista de los observadores, que se habían formado una idea algo simplista de lo que iba a ser la repoblación: para ellos se trataba de poner una casa de cristianos viejos allí donde había habido antes una casa morisca. Y eso, desde luego, no iba a ser posible. La distribución de la población en la Valencia cristiano-morisca estaba directamente vinculada a la división de esa Valencia en dos grupos nacionales que eran a la vez grupos sociales: no dependía tan sólo de la capacidad de la tierra para sostener a grupos humanos más o menos densos. Esa distribución era ya inalcanzable luego de la expulsión; lo que puede preguntarse, y no se preguntaban quienes, por ejemplo, se lamentaban que los 1.200 moriscos de la Vall de Guadalest hubiesen sido reemplazados por sólo 120 cristianos viejos, es si la restauración de esa forma de distribución demogràfica era deseable, o ventajosa».27 He dissenyat l’experiment de la forma següent. He distribuït la població del País Valencià en tres moments cronològics: l’any de l’expulsió, 1609, utilitzant l’anomenat cens del marquès de Caracena, i els dos censos complets posteriors, el veïnatge de Campoflorido, de 1713, i el cens de Floridablanca, de 1787. Ho he fet en nou unitats territorials o macrocomarques, per tal de fer l’anàlisi més senzilla, i a dintre de cada macrocomarca he distingit entre localitats morisques –exmorisques en el cas dels censos de 1713 i 1787– i de cristians de natura, calculant, per a cadascuna d’aquestes unitats, el percentatge de la població respecte de la població total. Com que el càlcul es fa a dintre de cada recompte de població, això evita haver de fer qualsevol tipus de conversió o correcció de les xifres. Els censos de 1609 i de 1713 proporcionen xifres de veïns i el de 1787 d’habitants; el veïnatge de 1713 és molt defectiu. Això implica que les xifres de població absoluta d’aquest darrer any són incorrectes, però no les propor cions relatives si suposem, com és probable, que els errors es distribueixen de forma aleatòria. Les macrocomarques, junt amb el mapa de densitats municipals de la població morisca l’any 1609, es mostren en el Mapa 1, en el què es representa el País Valencià amb les seves fronteres del segle xvii, i la distribució proporcional de la població en la Taula 1. Ometo els detalls de fonts utilitzades i altres consideracions, remitint-me a la publicació en què van presentar-se aquestes xifres.28 Com es desprèn d’una lectura atenta de la Taula 1, totes les àrees morisques van perdre població relativa després de l’expulsió i tan sols una, les Planes Centrals, on la població morisca era petita, va trigar a fer-ho fins l’any 1787. En el País Valencià en el seu conjunt, la població de les localitats morisques, que representava un terç de la població el 1609 (exactament un 32,35 %), va passar a ser d’un quart, entorn del 25 %, amb una diferència molt petita entre 1713 i 1787. El fet que els resultats d’un cens molt deficient, com el de 1713, i un altre de gran qualitat, com el de Floridablanca del 1787, siguin tan semblants, corrobora l’assumpció, feta anteriorment, de què els errors del cens de 1713 es distribueixen de forma aleatòria. La hipòtesi

196 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit i Lucas

Canvis en la distribució espacial de la població valenciana (1609-1787) 1609 (veïns)

1713 (veïns)

1787 (habitants)

Localitats morisques

Localitats cristianes

Localitats morisques

Localitats cristianes

Localitats morisques

Localitats cristianes

Planes meridionals

33,62%

66,38%

27,13%

72,87%

27,20%

72,80%

Muntanyes meridionals

34,18%

65,82%

22,08%

77,92%

24,21%

75,79%

Marines

62,29%

37,71%

49,42%

50,58%

44,81%

55,19%

Hortes

45,56%

54,44%

34,43%

65,57%

32,91%

67,09%

Planes centrals

12,32%

87,68%

12,62%

87,28%

9,57%

90,43%

Planes septentrionals

16,26%

83,74%

12,05%

87,95%

14,45%

85,55%

Terres altes Muntanyes septentrionals

100%

39,66%

60,34%

24,83%

75,17%

27,77%

72,23%

Muntanyes centrals

78,60%

21,40%

71,77%

28,23%

73,32%

26,68%

Total

32,35%

67,65%

23,98%

76,02%

24,97%

75,03%

Taula 1

d’Halperín que el procés de repoblació fou molt més que això, ja que va implicar un canvi radical en el model de poblament, queda corroborada. Una lectura desagregada mostra, però, matisos importants. En algunes macrocomarques la devallada de la població de les localitats morisques fou petita, malgrat que la interpretació no és sempre la mateixa. El petit descens de les Planes Meridionals sembla indicar que en aquesta àrea els moriscos no eren arraconats en àrees especialment desfavorides. Resultats semblants trobaríem en territoris més petits si haguéssim fet l’anàlisi de forma més desagregada. Es tracta dels territoris on es troben en abundància les elits econòmiques morisques. El cas de les Muntanyes Centrals, en les quals el descens de població relativa fou també petit, és diferent, ja que aquí exerceix una considerable influència el fet que l’única localitat cristiana de la Foia de Bunyol fos la deprimida Setaigües. Totes les altres regions experimentaren devallades superiors a la mitjana del País Valencià, sobretot aquelles zones en les quals els moriscos ocupaven les estretes valls muntanyenques, com les Marines, on la baixada és del 17 %, i les Muntanyes Septentrionals, on és del 12 %. Però resulta sorprenent que continuem trobant devallades fortes a les contrades tòpiques de la prosperitat morisca, com les Hortes (12 %). Si desagreguem aquesta macrocomarca, seguim trobant baixades fortes a la Safor (17 %) i a la Ribera Alta (12 %), trobant-ne tan sols de menors a la pròspera comarca de la Costera i a la Ribera Baixa, on la població morisca era petita. Conclouré aquest apartat també amb un paràgraf d’Halperín Donghi: «Casi dos siglos después de la expulsión, en sus andanzas por tierras de Valencia, en el alto Espadán y en otros rincones montañosos, Cavanilles encontró lugares abandonados, aldeas de las que sólo sobrevivía el recuerdo, vivo testimonio de las ruinas y las desolaciones provocadas por el alejamiento de los moriscos. Pero esas heridas que en los rincones de la montaña permanecían abiertas aún dos siglos después de la expulsión (y siguen estándolo aún hoy: en esta Valencia actual, de población fabulosamente densa,

más de una aldea que fue morisca tiene menos habitantes que en 1609), esas heridas en otras comarcas valencianas cicatrizaron en pocos años. Han terminado, en cambio, ya para siempre, esos pululantes recovecos de la montaña donde se agolpaba una población que no encontraba salida».29

L’evolució de la producció agrària La següent anàlisi serà la de l’evolució de la producció agrària. Per a aquesta finalitat utilitzaré informació de la font clàssica per a l’estudi d’aquesta variable durant l’època preindustrial, que és la documentació generada per la recaptació del delme eclesiàstic. L’antic regne de València era dividit, amb l’excepció puntual de dues localitats que pertanyien al bisbat de Saragossa (Betxí i Olocau del Rei), entre quatre bisbats: els d’Oriola, València, Sogorb i Tortosa. D’aquests he estudiat el delme de l’arquebisbat de València, que s’estenia per la major part del territori, per la qual raó podem considerar aquestes dades suficientment representatives (vegeu Mapa 2). La seu valenciana recaptava diferents tipus de delmes, dels quals el més important era l’anomenat de pa i vi, que gravava primordialment els cereals i el vi, però també en moltes ocasions tots els productes sotmesos a aquesta contribució. Tan sols en alguns territoris molt limitats hi havia alguns delmes particulars, com els anomenats de paner (que gravava els productes hortícoles) i el de fulla de morera. El de carnatge o ramat i el de peix no han estat utilitzats en aquesta investigació. Es tractava d’un delme arrendat i no recaptat en espècie, circumstància que implica algunes limitacions. Com el delme s’arrendava, normalment per períodes quadriennals, en subhasta pública, la seva quantia reflecteix més les expectatives de producció que no pas la producció real en el període, ja que els postors feien les seves puges basant-se en els resultats anteriors i la forma com pensaven que evolucionaria la producció en el quadrienni posterior. No obstant això, a llarg termini, l’evolució de la producció que es dedueix del delme és prou correcta, malgrat que presenta un cert retard.

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

No hi ha garantia absoluta que sigui així, però sembla que la deducció delmal es va mantenir constant al llarg del període estudiat, malgrat que variava lleugerament segons zones. L’arquebisbat de València tenia dividit el seu territori en una sèrie de districtes anomenats delmaris, que molt sovint, sobretot en el segle xviii, amb l’increment de la producció agrària i la consegüent dificultat de recaptació, es van dividir en subdelmaris que van rebre el nom de filloles. Aquests subdelmaris s’han integrat sempre en el delmari primitiu, per tal que les sèries resultants corresponguin al mateix territori. Seguint la metodologia habitual en aquest tipus d’estudis he deflactat les sèries de cada delmari amb els preus del blat. Amb el producte delmal deflactat he elaborat sèries de números-índex sobre el període base 1585-1599, prou estable i anterior a l’expulsió dels moriscos. Les sèries agregades que he construït són la mitjana aritmètica de les sèries individuals que les componen. Els territoris de l’agregació de vegades coincideixen amb els utilitzats en l’anàlisi anterior sobre la població, però de vegades no, ja que he pensat que en alguns casos era més convenient procedir a una major desagregació. Concretament he separat les comarques de la Safor i de la Costera, de la macrocomarca de les Hortes. En el Mapa 3 es reprodueix la divisió comarcal del País Valencià, per tal que es puguin situar aquestes divisions territorials a què he fet referència. Totes les altres macrocomarques són coincidents amb les utilitzades anteriorment. Sempre que ha estat possible, he separat els delmaris de població cristiana de natura dels de població morisca, però això no s’ha pogut fer sempre.30 No reproduesc les sèries, que de tota manera es poden consultar en la publicació ressenyada en la nota anterior, de manera que faré el comentari d’aquestes basant-me en els gràfics que s’in clouen a continuació. Com veurem, els resultats pel que fa a la hipòtesi que es pretén contrastar, no són tan nítids com en el cas precedent de la població i per tant intentaré fer un comentari matisat, que de tota manera quedarà pendent d’interpretacions més acurades, a mesura que el nostre coneixement d’aquesta problemàtica es vagi ampliant. Efectivament hi ha fortes diferències en l’evolució del producte delmal a les diferents macrocomarques i comarques en què hem agrupat els delmaris de l’arquebisbat de València. Les examinarem separadament, per tal com un gràfic conjunt seria confús i és preferible realitzar una anàlisi separada per unitats territorials. En la Gràfica 1 està representada l’evolució del delme de pa i vi de la macrocomarca que hem anomenat Muntanyes meridionals, que inclou les comarques del Comtat, l’Alcoià i la Vall d’Albaida. L’evolució del producte delmal deflactat enregistrà poc de dinamisme en tot el període estudiat. Ambdues sèries, la dels delmaris cristians i moriscos, van evolucionar de manera semblant, si menyspreem les petites variacions, que probablement són carents de significat. Si ignorem l’evolució de la sèrie en el segle xvi, en què el seu caràcter fragmentari dificulta la lectura, únicament observem una clara devallada de la producció agrària del territori morisc en els cinquanta anys posteriors a l’expulsió, caiguda de la

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 197

producció que s’observa en gairebé totes les sèries i que òbviament es deu a la despoblació provocada pel foragitament de la població islàmica i a les dificultats inicials de la repoblació. No obstant això, s’ha de destacar que les àrees morisques van assolir un nivell de producció semblant al de les cristianes amb un descens de la seva població relativa d’un 10 % entre 1609 i 1787, com hem vist anteriorment, cosa que sembla suggerir una major eficiència de l’agricultura practicada pels repobladors. L’evolució de les Marines, que podem examinar en la Gràfica 2, és molt semblant, encara que no igual. Aquí, malgrat els buits documentals del segle xvi, s’observa clarament un retard de la produccio agrícola morisca en aquesta època i novament un nivell inferior constatable a les darreres dècades del segle xviii i començament del xix. La caiguda de la producció posterior a l’expulsió és semblant a la del conjunt territorial de les Muntanyes meridionals. En aquest cas s’ha d’observar també que la producció agrària dels territoris moriscos es va aconseguir amb un descens de la seva població relativa superior entre el moment de l’expulsió i el cens de Floridablanca, d’un 17 %. Les comarques de la Safor i la Costera, d’agricultura molt dinàmica, encara que gens comparable a la d’altres conjunts territorials que examinarem més endavant, no s’han pogut desagregar entre delmaris moriscos i cris tians. La crisi posterior a l’expulsió va ser més greu a la Safor que a la Costera, el que sembla indicar dificultats en la repoblació i la represa del conreu, probablement en especial del canyamel. Les dues comarques van evolucionar de forma molt semblant, però amb un major dinamisme de la Costera, sobretot a partir de 1770. Les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, que hem agrupat en el conjunt que hem anomenat Riberes, van experimentar un extraordinari creixement agrari en el període, en especial com a conseqüència de l’expansió del conreu de l’arròs, però també d’altres, com la morera. En aquest cas la diferenciació entre els delmaris cristians i els moriscos s’aprecia de forma molt nítida. Si la diferència entre uns i altres era ja apreciable en el segle xvi, es va acusar molt més després de l’expulsió. En aquestes comarques la població morisca era petita i estava clarament establerta en les pitjors terres, de manera que la repoblació cristiana no va aconseguir de trencar la diferència en el volum de la producció agrària entre uns i altres territoris. Aquesta gràfica s’ha d’interpretar, doncs, en un sentit contrari al de les que hem examinat anteriorment. Si l’agricultura cristiana d’aquest conjunt comarcal va ser més eficient que la que antigament practicaven els moriscos, com examinarem amb un exemple local en el pròxim apartat, no aconseguí de superar la de les riquíssimes terres de població cristiana. És molt més sorprenent, però, el cas de les Hortes, que es pot examinar en la Gràfica 5. En aquest cas observem que la producció dels territoris moriscos va superar en línies generals la dels cristians en el segle xvi, va caure després de l’expulsió, mantenintse a sota fins a 1720 aproximadament, i després va experimentar una pujada extraordinària durant la resta del

198 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

període fins a la desaparició del delme al País Valencià l’any 1835. En aquest cas la macrocomarca equival a les comarques de l’Horta i el Camp de Morvedre, i tots els delmaris moriscos, excepte el de Picassent i Alcàsser, pertanyen a aquesta darrera. Només hi ha, al meu entendre, una explicació possible. Tinguem en compte, com ja s’ha dit, que les gràfiques, com que estan elaborades sobre índexs, representen increments relatius i no absoluts. La comarca de l’Horta, encara en major mesura que les dues Riberes, era sens dubte la més rica del País Valencià i devia haver assolit a mitjan del segle xviii nivells difícils de superar per una estructura productiva tradicional. En canvi, les terres marginals morisques d’aquest conjunt territorial, tenien encara possibilitats d’expansió per mitjà de les roturacions i això, a més a més, amb una població que el 1787 era un 12 % inferior a la de 1609 en termes relatius. A les Planes centrals tornem a veure, com en el cas de les Riberes, un avantatge dels delmaris moriscos respecte dels cristians en el segle xvi, i un retard sostingut durant gairebé tot el període posterior. Aquestes planes centrals, formades per les comarques del Camp de Túria i la Foia de Bunyol, inclouen territoris molt fèrtils dominats per poblacions cristianes com Llíria o la Pobla de Vallbona, junt amb d’altres més pobres, com els de la darrera comarca. Malgrat que la població morisca de Benaguasil pertanyia a la primera de les comarques, l’hegemonia del territori cristià, instaurada després de l’expulsió, es mantingué durant quasi tot el període. A les Muntanyes septentrionals i centrals no s’han pogut desagregar els delmaris cristians i els moriscos, però la població morisca era majoritària a les centrals i minoritària a les septentrionals, i aquesta diferenciació queda ben nítidament representada en la Gràfica 7. Si fins a 1609 la producció agrària dels dos conjunts territorials era molt semblant, a partir de l’expulsió, les Muntanyes septentrionals es van diferenciar de l’altra macrocomarca que havia estat majoritàriament morisca. La interpretació de les gràfiques és delicada i s’ha hagut de fer tenint en compte les característiques particulars de cada conjunt territorial. És probable que l’evolució de la producció agrària deduïda de la recaptació delmal de l’arquebisbat de València pugui interpretar-se d’una altra manera, però per raons de coherència amb la primera anàlisi demogràfica, i la de l’estructura de la propietat, a la que dedicarem el següent apartat, crec que la que he fet és la més versemblant. Com va escriure James Casey, formulant una de les primeres interpretacions de les conseqüències de l’expulsió dels moriscos com la que ara proposo, fa gairebé quaranta anys «el campesino, después de la expulsión, se sustentaba mejor de una propiedad que se adaptaba, por primera vez, a la medida de su necesidad. [...] La influencia más decisiva era la de una estructura social estable, a base de una agricultura que, si no muy floreciente [Casey es refereix als moments immediatament posteriors a l’expulsió], era al menos más robusta que la que predominaba antes de 1609».31

Manuel Ardit i Lucas

Els canvis en l’estructura de la propietat agrària Els estudis existents sobre la propietat de la terra en les localitats morisques abans i després de l’expulsió han revelat que la propietat morisca era, malgrat que amb notables discrepàncies segons llocs, minifundista i amb escassa concentració. Aquesta estructura canvià molt amb la repoblació cristiana, malgrat que també amb importants contrastos entre diferents llocs. Un dels primers estudis que van posar en relleu aquesta característica fou el d’Adelina Bataller sobre els pobles de la comarca de la Safor regats per les aigües del riu Vernissa, que eren Real, Benipeixcar, Benirredrà, Gandia i els desapareguts, per la seva integració en municipis més grans, Beniopa, Benicanena i l’Alqueria Nova.32 L’autora va estudiar l’estructura de la propietat agrària abans i després de l’expulsió i els seus resultats s’extracten a la Taula 2. 1593 1630 Extensió (fanecades35) Propietaris Fanecades Propietaris Fanecades ≤ 10

10,1-30

> 30

Taula 2. Estructura de la propietat de la terra a l’àrea regada pel Vernissa (percentatges)

El predomini de la petita propietat i l’escassa concentració de l’any 1593 van ser substituïts per una estructura, l’any 1630, en què les petites propietats van retrocedir sensiblement, tot i augmentant les mitjanes i grans. Aquest mateix fenomen fou detectat per Santiago La Parra, molts anys després, a tota l’àrea del ducat de Gandia, tant la regada pel Vernissa com la que utilitzava les aigües del riu d’Alcoi, ara també anomenat Serpis,33 com es pot veure a la Taula 3.

Àrea regada per la sèquia del Vernissa Llocs

1593

1630

Gandia

12,26

Raval de Gandia

5,76

Alcodar

4,72

18,17

Alqueria Nova

4,87

Alqueria de Martorell

7,41

29,25

Beniopa

7,91

13,59

Benipeixcar

6,78

15,32

Benirredrà

10,85

10,77

Real de Gandia

8,25

21,29

Àrea regada pel riu d’Alcoi Gandia

12,65

18,69

Taula 3. Propietat agrària mitjana al ducat de Gandia (en fanecades)

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 199

Redovà

Albatera

Coix

La Granja

Extensió (tafulles)

Propietaris

Tafulles

Propietaris

Tafulles

Propietaris

Tafulles

Propietaris

Tafulles

≥1

40,5

15,2

40,7

25,3

23,7

10,6

9,1

3,4

1,1-2

31,1

21,3

51,3

59,5

48,4

45,3

15,9

12,7

2,1-3

14,9

20,5

8,0

15,2

25,8

38,5

72,7

80,3

13,5

39,4

0,0

2,1

5,6

2,3

8,3

Taula 4. Estructura de la propietat de la terra en quatre municipis moriscos del Baix Segura (percentatges)

Amb una sola excepció, la de Benirredrà, la propietat mitjana va augmentar de forma molt significativa després de la repoblació i encara més espectaculars van ser els canvis en el parcel·lari, ja que la majoria dels camps dels moriscos de la comarca, un 75 % exactament, no superaven l’extensió de quatre fanecades (0,3 Ha), i aquesta proporció va baixar al 33 % després de l’expulsió. Estem parlant d’una de les comarques més riques del País Valencià, on l’agricultura de regadiu era predominant. Si canviem d’escenari i examinem l’estructura de la propietat de la terra en uns municipis de la comarca meridional valenciana del Baix Segura, trobem el mateix fenomen, fins i tot més acusat. En aquest cas tan sols ha estat estudiada la propietat morisca el mateix any de l’expulsió, 1609, i no l’establerta pels cristians repobladors.34 La distribució de la propietat en quatre pobles d’aquesta comarca, Redovà, Albatera, Coix i la Granja de Rocamora, es pot examinar en la Taula 4. Especialment a Albatera, Coix i la Granja de Rocamora, la distribució de la propietat de la terra era gairebé igualitària. Segons aquest mateix autor, a les localitats cristianes de la mateixa comarca, Oriola, Callosa de Segura, Almoradí, Catral i Guardamar, les dimensions de la propietat agrària eren força superiors i existien acusades diferències entre un nombrós conjunt de petits propietaris i una cúspide social que posseïa quasi la meitat de la superfície cultivada. Al marquesat de Llombai, senyoria de la Ribera Alta d’agricultura no tan rica com la dels pobles que fins ara hem examinat, les coses no van ser molt diferents, encara que l’estructura de la propietat que es va instaurar amb la repoblació cristiana no va ser tan concentrada. En aquest cas, però, s’ha pogut estudiar la distribució de conreus, i les modificacions que es van produir sí que es poden qualificar d’espectaculars.35 Aquesta informació es pot veure a les Taules 5 i 6. 1581 Extensió (fanecades) Propietaris Superfície

1699 Propietaris

Superfície

<10

61,7

33,4

35,8

10,8

≥ 10, < 20

31,3

44,7

31,9

26,9

≥ 20, < 30

4,4

10,8

16,5

23,4

≥ 30, < 40

1,8

6,2

9,1

17,8

≥ 40, < 50

0,4

2,2

4,2

10,8

≥ 50

0,4

2,7

2,5

10,3

Taula 5. Estructura de la propietat d’horta al marquesat de Llombai abans i després de l’expulsió dels moriscos (percentatges)

S’ha de reconèixer que en aquest territori els canvis entre 1581 i 1699, en l’agricultura regada, no van ser tan importants, però així i tot s’observa un clar augment de la propietat mitjana i gran, per damunt de les 10 fanecades, equivalents aproximadament a 0,9 Ha. En la propietat de secà, que no reproduesc per tal de no allargar excessivament aquest article, els canvis van ser més importants, cosa que sembla corroborar alguna opinió de publicistes del temps de l’expulsió, com Bleda, que pensaven que els moriscos descuraven els secans. Molt més importants van ser els canvis en els conreus, com es pot veure a la Taula 6. Conreus

1581

1699

Cereals

86,8

32,5

Morera

5,2

58,1

Vinya

3,0

0,9

Vinya i conreus associats

0,8

4,3

Figuera

1,4

Figuera i conreus associats

1,2

Olivera

0,9

2,6

Olivera i conreus associats

0,3

1,0

Garrofer

0,3

0,6

Taronger

0,1

Taula 6. Conreus d’horta del marquesat de Llombai abans i des prés de l’expulsió dels moriscos (percentatges de la superfície cul tivada)

No crec que sigui agosarat qualificar aquests canvis de revolucionaris. Entre 1581 i 1699 es va passar d’una agricultura dominada pel conreu dels cereals a una altra de clara orientació comercial, en què el conreu hegemònic era la morera, aliment dels cucs de seda, la producció dels quals es destinava a les fàbriques de Toledo i València. El petit creixement de la vinya, olivera i garrofer és tan sols aparent, ja que aquests conreus, igual que en bona mesura el cereal, van passar a cultivar-se en el secà. No a tot arreu les coses eren iguals. És molt probable que en algunes localitats l’agricultura morisca fos orien tada al mercat, que la propietat mitjana fos major i que l’estructura social fos més diferenciada. Aquest cas sembla ser el de la ciutat d’Elx, on trobem una realitat ben diferent.36 A la Taula 7 es reprodueix l’estructura de la propietat agrària morisca a començament del segle xvii.

200 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Manuel Ardit i Lucas

Tafulles

Propietaris

Extensió

33,8

3,7

5-18,9

39,8

14,6

19-60,9

18,5

24,4

61-150,9

4,9

21,0

≥ 151

3,0

36,3

[6] [7]

Taula 7. Estructura de la propietat agrària morisca a Elx (16001609) (percentatges)

[8]

Està pitjor estudiada la propietat agrària morisca a les terres catalanes del sud, però hi ha indicis que fan veure que compartia les característiques que hem assenyalat a les valencianes, especialment pel que fa a la grandària de les explotacions, que també eren reduïdes.37 La informació que hem aplegat en aquest tercer apartat és local i indubtablement incompleta, però interpretada conjuntament amb l’aportada en els anteriors apunta que es fa difícil mantenir la hipòtesi que l’expulsió dels moriscos i la repoblació subsegüent van representar un entrebanc en el procés de transició del feudalisme al capitalisme. Fins i tot podríem aventurar que més aviat les dades apunten en la direcció contrària. És molt encara el que s’hauria d’investigar per tal de confirmar aquesta interpretació. Caldrien, entre altres, més estudis sobre l’estructura de la propietat morisca i la instaurada després de la repoblació, amb una cobertura geogràfica més àmplia. Caldria també, sobretot, una explicació convincent de la peculiar estructura de la propietat i dels conreus de les localitats morisques. S’argumenta sovint que això fou una conseqüència del fet que en el procés medieval de conquista i població els musulmans van quedar arraconats en les pitjors terres. Però hem vist que aquestes característiques apareixen també en territoris que no es poden considerar pobres, com la comarca valenciana de la Safor. És probable que aquestes peculiaritats tinguin també una explicació cultural que, de tota manera, és difícil d’albirar. Aquest article tan sols ha pretés desautoritzar, “falsar” en el sentit popperià de la paraula, la pretesa influència negativa que el foragitament de la minoria islàmica dels Països Catalans, i molt especialment del País Valencià, va tenir en el procés de desenvolupament del capitalisme.

[9]

Notes i referències [1] [2] [3] [4]

[5]

Archivo Histórico Nacional, Nobleza, Osuna, llig. 589, 9, s/f. Jaime Bleda. Crónica de los moros de España. Felipe Mey, València 1618, p. 1030-1031. Damián Fonseca. Justa expulsión de los moriscos de España. Iacomo Mascardo, Roma 1612, p. 232. Text reproduït per Pasqual Boronat. Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico. Francisco Vives Mora, I, 2 vols., València 1901, p. 596-597. Reproduït per James Casey. «Què deu el País Va-

[10] [11]

[12]

[13]

[14]

[15] [16]

[17] [18]

[19] [20]

lencià als canvis en el poblament rural del segle xvii». Revista de Catalunya, nova etapa, 5, 1987, p. 85-86. Reproduït per P. Boronat. Los moriscos españoles..., I, p. 628-629. Reproduït per P. Boronat. Los moriscos españoles..., II, p. 109. Jaume Bleda. Defensio fidei in causa neophytorum sive Morischorum regni Valentiae, totiusque Hispaniae. Crisóstomo Gárriz, València 1610, p. 126. François Sureda. Le théâtre dans la société valencienne du XVIIIe siècle. Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 2004, p. 455-461. Manuel Ardit. «Una mirada distant a les hortes valencianes». Afers, 47 (2004), p. 29-43, esp. p. 35-37. Melchor Bellver, Vicente del Cacho. Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Castellón de la Plana. Imprenta de F. Segarra, Castelló de la Plana 1889. Florencio Janer. Condición social de los moriscos de España, causas de su expulsión y consecuencias que ésta produjo en el orden económico y político. Real Academia de la Historia, Madrid 1857, esp. p. 4748; José Muñoz y Gaviria. Historia del alzamiento de los moriscos, su expulsión de España y sus consecuencias en todas las provincias del reino. Mellado, Madrid 1861, p. 186-187. Manuel Danvila y Collado. La expulsión de los moriscos españoles. Conferencias pronunciadas en el Ateneo de Madrid. Fernando Fe, Madrid 1889, p. 335-336. Tulio Halperín Donghi. «Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia». Cuadernos de Historia de España, XXIII-XXIV (1955), p. 5-115 i XXV-XXVI (1957), p. 83-250. Aquest llarg article ha estat reeditat en forma de llibre, amb el mateix títol, Edicions Alfons el Magnànim, València 1980. T. Halperín. Un conflicto nacional... València 1980, p. 68. Henri Lapeyre. Géographie de l’Espagne morisque. SEVPEN, París 1959, p. 25-26. Hi ha traducció castellana, Geografía de la España morisca. Edicions Alfons el Magnànim, València 1986. Joan Reglà. Estudios sobre los moriscos. Universitat de València, València 1964. Luis García Ballester. Los moriscos y la medicina. Un capítulo de la medicina y la ciencia marginadas en la España del siglo XVI. Labor, Barcelona 1984, p. 13. Emili Giralt i Raventós. «Problemas históricos de la industrialización valenciana». Estudios Geográficos, 112-113 (1968), p. 369-394. Mario García Bonafé. «El marco histórico de la industrialización valenciana». Información Comercial Española, 485 (1974), p. 135-146.

L’expulsió dels moriscos als Països Catalans: ideologia i història

[21] Eugenio Ciscar Pallarés. Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620). Del Sènia al Segura, València 1977, p. 325. [22] Mariano Peset Reig. Dos ensayos sobre la historia de la propiedad de la tierra. Revista de Derecho Privado, Madrid 1982, p. 197. [23] Manuel Ardit Lucas. «Expulsió dels moriscos i creixement agrari al País Valencià». Afers, 5-6 (1987), p. 273-316; «Els moriscos valencians. Una reflexió (parcialment) alternativa», a L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, p. 72-85. [24] Eugenio Ciscar Pallarés. Moriscos, nobles y repobladores. Edicions Alfons el Magnànim, València 1993. [25] Juan Francisco Pardo Molero ha publicat recentment una síntesi desapassionada de la qüestió i ha remarcat encertadament el contrast entre l’aproximació local a la problemàtica que tractem, feta per Ciscar, i la global que proposo, malgrat que sembla inclinar-se per aquell autor, enlluernat pel seu treball sobre la senyoria de la Valldigna que, en la meva opinió, és encara més local. Veure Juan Francisco Pardo Molero. «Los moriscos valencianos. Vigencia de un tópico historiográfico». Revista d’Història Medieval, 12 (2001-2002), p. 155-184 i Eugenio Ciscar Pallarés. La Valldigna, siglos XVI y XVII. Cambio y continuidad en el campo valenciano. Diputació de València, València 1997. [26] Earl J. Hamilton. El florecimiento del capitalismo. Ensayos de historia económica. Alianza, 2ª edició, Madrid 1984, p. 129. [27] T. Halperín. Un conflicto nacional..., p. 267. [28] M. Ardit. «Expulsió dels moriscos i creixement agrari…», esp. p. 283-287. [29] T. Halperín. Un conflicto nacional..., p. 275.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 201

[30] Per als detalls de la metodologia, veure M. Ardit. «Expulsió dels moriscos i creixement agrari…», p. 292-294. [31] James Casey. «Las consecuencias de la expulsión de los moriscos en la agricultura valenciana». III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, II, Madrid 1971, p. 153-158. [32] Adelina Bataller. «La expulsión de los moriscos y su repercusión en la propiedad y la población en la zona de los riegos del Vernisa». Saitabi, 10 (1960), p. 81-100. [33] Santiago La Parra López. Los Borja y los moriscos (Repobladores y “terratenientes” en la Huerta de Gandía tras la expulsión de 1609). Diputació Provincial, València 1992, esp. p. 232. [34] David Bernabé Gil. «La Vega Baja del Segura en vísperas de la expulsión de los moriscos: estructura de la propiedad de la tierra». A: Estructuras y regímenes de tenencia de la tierra en España. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid 1987, p. 61-74. La tafulla, mesura de superfície molt variable segons localitats, equivalia aproximadament a 0,1 Ha. [35] Manuel Ardit. Creixement econòmic i conflicte social. La Foia de Llombai entre els segles XIII i XIX. Afers, Catarroja-Barcelona 2004, esp. p. 68-70 i 110-115. [36] Joaquim Serrano Jaén. Estructures agràries al sud del País Valencià. Propietat, règim d’explotació i distribució social de la terra a Elx. De la problemàtica morisca a la consolidació de la revolució burgesa (1600-1855). Universitat de València, tesi doctoral 1990. [37] Pascual Ortega. «Los sarracenos del Ebro catalán». A: L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, p. 27-41.

Nota biogràfica Manuel Ardit és professor d’Història Moderna a la Universitat de València i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva tasca historiogràfica ha versat sobre temes molt diversos. En un primer moment va estudiar la crisi de l’Antic Règim i la revolució liberal al País Valencià, tema de la seva tesi doctoral, publicada parcialment l’any 1977 en el llibre Revolución liberal y revuelta campesina. Interessat en l’estudi del règim senyorial, que va ser central en les discus sions parlamentàries de les primeres corts liberals espanyoles, va publicar l’any 2004 una monografia molt detallada d’una senyoria valenciana, Creixement econòmic i conflicte social. El marquesat de Llombai entre els segles XIII i XIX. Ha fet diferents aportacions sobre els moviments religiosos valencians del segle xvi, el comerç del País Valencià amb les colònies americanes en el segle xviii, la demografia històrica valenciana i espanyola, així com algunes reflexions sobre les conseqüències de l’expulsió dels moriscos al País Valencià, com la que ara es publica. Ha tret a la llum també diferents llibres de síntesi, especialment l’any 1993 La terra i els homes del País Valencià. Segles XVI-XVIII, que és una interpretació de la història agrària valenciana durant l’Edat Moderna.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 203-212 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.33 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

El cant coral als segles xix i xx Xosé Aviñoa Pérez*

Universitat de Barcelona Rebut 18 juny 2008 · Acceptat 20 octubre 2008

Resum El cant coral és un dels factors identitaris de la cultura catalana d’ençà de la seva creació de part de Josep Anselm Clavé el 1850. La creació el 1891 de l’Orfeó Català generà un moviment associatiu fonamental en la vida cultural del país gràcies a la creació de la Germanor dels Orfeons de Catalunya (1917). La Guerra Civil espanyola frenà transitòriament aquesta enorme empenta, que recuperà l’alè en les primeres dècades del franquisme i esdevingué no només una activitat musical, sinó, i sobretot, una excusa per articular culturalment el país gràcies a la creació d’entitats federatives que fomentaren la trobada i les activitats. Personalitats de relleu foren, a més de Clavé, Lluís Millet, Joan Balcells, Antoni Pérez Moya, Enric Ribó, Oriol Martorell, Manuel Cabero, Pep Prats, Jordi Casas, Pep Vila o Pere Artís en el camp de l’estudi i la divulgació del moviment.

Paraules clau: cant coral, sociabilitat musical, associacionisme. *

Catalunya ha estat des de ben antic terra de músics. La nòmina de compositors que van transcendir les seves fronteres i van portar la seva música arreu del món és molt considerable. Només cal recordar el pare Antoni Soler, mestre de capella d’El Escorial; Ferran Sor, compositor i guitarrista conegut a París, Londres i Sant Petersburg; Blai Parera, Jaume Nunó o Ramon Carnicer, autors dels himnes nacionals de l’Argentina, Mèxic i Xile, respectivament;1 Isaac Albèniz o Enric Granados, mestres del piano de principis del segle xx; Pau Casals, autor de l’Himne de les Nacions Unides i violoncel·lista mundialment conegut, o Frederic Mompou, creador d’una música intimista que és conreada per pianistes d’arreu el món. Aquesta vitalitat no s’explicaria sense una passió per la música molt consolidada entre els ciutadans catalans, en el context de la qual té lloc el sorgiment i proliferació de l’activitat coral que naixeria fonamentalment d’una franja social menys afavorida econòmicament, però també molt interessada en el conreu de la música.2

Els orígens. Josep Anselm Clavé La vida coral catalana a la primera meitat del segle xix es desenvolupava, com a la de la resta de societats avançades, * Adreça de contacte: Xosé Aviñoa Pérez. Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. Montalegre, 6. E-08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel. +34 934039032. Fax: +34 934035976. E-mail: avinoa@ub.edu

al temple i al teatre. L’Església conreava el cant col·lectiu de manera molt controlada, perquè la societat catòlica tenia cura de seguir patrons musicals que no evoquessin la vida litúrgica de les zones protestants, on el cant del poble era essencial. Per contra, el cor dins el marc del teatre líric fou molt habitual al llarg del segle xix personificant, precisament, les masses populars en acció col·lectiva contra la tirania o qualsevol altre poder establert. No s’ha d’oblidar el marc polític en què es va desenvolupar el segle xix, gresol de socialismes utòpics i científics, sorgiment dels moviments anarquistes i increment de les passions republicanes com a signe d’oposició a les monarquies absolutes. Aquest és el context en què sorgeix la figura de Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874). Treballador infatigable en la seva adolescència i primera joventut, conegué de prop les penalitats de la classe obrera i, a la vegada, se sumà als incipients moviments revolucionaris animats per Abdó Terradas o Narcís Monturiol —el pare de l’Ictíneo, el primer submarí—, que a Barcelona van conduir a accions fallides com la presa de la Ciutadella (1843), que acabà amb bona part dels qui hi havien intervingut a les masmorres del castell. Forma part de la mitologia clave riana que, en els mesos que passà a la Ciutadella, Clavé ordí un pla de recuperació de la classe treballadora a partir del cant, en sintonia amb els moviments redemptoristes del moment. D’un primer col·lectiu denominat La Aurora —en realitat un grup de músics que donaven serenates per encàrrec—, va sorgir la idea de crear un grup de cantaires format per gent treballadora que bescanviés l’oci de les tavernes per l’assaig i el concert popular. A França, una

204 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

idea similar havia estat posada en marxa amb un cert èxit anys abans pel pedagog Louis Bocquillon-Wilhem (17711842). No queda clara la vinculació entre aquest moviment i l’iniciat per Clavé, però una visita musical d’un grup de cantaires del Pirineu francès, els Cantaires de Banhèras de Bigòrra, retuda a Barcelona el 1845, podria ser-ne la clau. Aquell nombrós grup de pagesos i llenyataires de l’alta muntanya, tots homes, va fer concerts al carrer al barri del Raval de la ciutat i va impressionar molt la ciutadania per la seva frescor i originalitat. Sigui com sigui, Clavé va posar en marxa el seu primer grup el 1850, sota un nom tan il·luminador com La Fraternidad, que relacionava el moviment coral amb els ideals populistes de l’època. Es dotà també d’un ideari adient, centrat en la voluntat de redempció de la classe obrera a través de la música, idea que venia dels ideòlegs revolucionaris de finals del segle anterior com el filòsof Schiller, que consideraven que el conreu de la música millorava les persones. L’historial dels primers anys fou de ràpida expansió, i s’assolí en deu anys una presència tan important en la vida ciutadana que ben aviat sorgiren rivalitats derivades de la preeminència del moviment coral.3 Clavé oferia els seus «balls corejats» —sessions de cant coral ballable— als jardins de la Nimfa i l’Ajuntament, temorós de l’expansió d’un moviment com aquest, va posar-li totes les traves possibles i fins va animar una certa competència per part d’una entitat fundada en aquella primera dècada, l’Orfeón Barcelonés (1853). Les penalitats augmentaren quan Clavé fou detingut el 1856 en el clima dels grans aldarulls socials endegats pels dirigents obrers més qualificats i l’entitat coral passà moments de penúria artística. Però l’any següent, un cop lliure, Clavé refundà la seva institució sota el nom de Societat Coral Euterpe i hostatjà els seus concerts als jardins d’Euterpe, situats al passeig de Gràcia i més tard es traslladà als Camps Elisis, un espai que ocupava una quinzena d’illes de l’actual dreta de l’Eixample barceloní, des del passeig de Gràcia fins al carrer de Llúria. La consolidació del grup com a animador d’activitat musical i trobada social es féu realitat tot despertant un moviment mimètic arreu de Catalunya fins al punt que tres anys més tard, el 1860, fou oportuna la creació d’una entitat associativa, la Federació Euterpense de Cors de Clavé. La clau de l’èxit del cor radicava tant en el fet de promoure concerts com de ser un lloc de trobada per a les classes treballadores, que veien atractiu el programa i el clima de costellada que s’hi creava.4 La gent anava als jardins o bé a esmorzar abans d’entrar a la fàbrica o a ballar, berenar i deixar que els nens correguessin pels espais. Per sostenir la música, Clavé comptà amb una banda orquestra dirigida per Josep Maria Moliné que intercalava episodis instrumentals, normalment fets d’obertures d’òperes de fama entre els seus cors, obres escrites íntegrament per Clavé i que al·ludien a temes tan propis com «La Maquinista», «Els pescadors» o «Les flors de maig», en què els coristes seguien línies melòdiques de fàcil interpretació i variada expressió que incloïen vocalitzacions i altres efec-

Xosé Aviñoa Pérez

tes del gust dels oients. Per complementar les activitats i fer-ne publicitat, l’any 1859 Clavé edità el primer número de la revista El Eco de Euterpe, que durà fins entrat el segle xx, en la qual explicava la programació i presentava temes musicals i socials. Tant d’èxit inquietà novament les autoritats, de manera que els germans Pere i Joan Tolosa, directors de l’Or feón Barcelonés, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van iniciar una campanya de descrèdit del moviment claverià en reclamar a la premsa del moment la singularitat del seu moviment orfeònic i la primacia del moviment arreu de l’Estat espanyol. Per sostenir les seves afirma cions, acudien a la data de fundació de la seva entitat i, el que era més important, exhibien una curosa formació musical en els seus coristes, aportant, a més, cèdules que mostraven el suport de la Corona espanyola a les seves iniciatives. Clavé acceptà el repte i en una publicació pròpia que va posar en marxa el 1863, El Metrónomo, va polemitzar durament amb els seus adversaris.5 El to, característic de la dialèctica del moment, no només defensava els punts de vista propis respecte als temes en litigi, sinó que intentava la ridiculització de l’adversari per mitjà del comentari irònic dels textos publicats pels uns i pels altres, fet que indica la importància del que estava en joc, el model d’activitat coral predominant. Al marge d’aquesta disputa, que beneficià clarament el moviment claverià, sorgiren altres entitats com la Societat Coral Barcino (1865), dirigida per Ramon Bartomeus, que evidenciaven la importància de la vida coral. Els grans festivals corals organitzats pel moviment claverià els anys 1860, 1861, 1862 i 1864 foren un exemple de la seva primacia. El de 1862 (27, 28 i 29 de setembre) suposà la concentració coral més nombrosa celebrada fins aleshores, amb mil dos-cents coristes a l’escenari. El de 1864 reuní dos mil coristes provinents de cinquanta-set entitats corals i trescents músics per fer una manifestació de poder musical i polític. En sintonia amb l’esperit del moment, Clavé organitzà també diversos concursos; el de 1863 va premiar la millor composició per a veus soles jutjada per un jurat format pels músics més destacats del moment i que atorgà el guardó a Baltasar Saldoni. A la seva mort, encara se celebraren dos certàmens musicals i literaris (1876 i 1878) que també comptaren amb figures de la cultura en signe inequívoc de la penetració social del moviment. Fita important en la història de la música fou el 16 de juliol de 1862, en què Clavé donà a conèixer per primer cop a l’Estat espanyol la «Marxa del concurs de trobadors» i el «Cor de pelegrins» de Tannhäuser de Richard Wagner, que requerí la col·laboració del cor de dones del Liceu per donar més relleu i color a les peces. Cal destacar l’aposta de Clavé pel fet que un any abans Tannhäuser havia estat xiulada a l’Òpera de París en un moviment de reacció nacionalista contra un músic alemany. Tanmateix la situació conflictiva del moment, que conduí al Sexenni Revolucionari de 1868 i a la proclamació de la Primera República Espanyola, no afavorí gaire els cors claverians, en part pel fet que la popularitat del director li valgué càr-

El cant coral als segles xix i xx

recs com el de governador de Castelló o president de la Diputació de Barcelona, que l’allunyaren de la direcció del moviment generant incertesa. A la seva mort l’any 1874 es palesà la profunda empremta que el músic havia deixat entre la població, perquè ben aviat aparegueren estudis biogràfics i analítics de la seva obra que competeixen amb els innombrables monuments que s’estenen per tot el territori català, com a senyal del reconeixement unànime a la seva tasca.6 Clavé quedava ja com a referència d’una opció coral determinant. Amb la seva desaparició, la societat Euterpe sofrí molts problemes deguts als canvis constants de direcció i a la fragmentació del moviment, però també hi hagué molts moments importants que van portar les agrupacions corals fins a l’actualitat. D’altra banda, la major part d’entitats corals que es creaven a partir de llavors, fossin de caire popular o culte, sostenien sempre l’estendard de l’herència claveriana que els donava legitimitat històrica. El 1887 el moviment claverià es partí en dos: per una banda, seguiren els de l’Associació Euterpense, amb Àurea Rosa Clavé, filla i hereva del llegat Clavé, i, per l’altra, l’Associació de Cors de Clavé, la més nombrosa i que comptava entre els seus socis amb la Societat Coral Euterpe, fundada per Clavé. Això donaria lloc a disputes sobre l’herència, a l’aparició de publicacions divergents, com La Aurora, que és el nom que porta en l’actualitat l’òrgan oficial del moviment, i una certa desorientació en l’activitat coral. Tanmateix la influència del fundador continuà activa. Es deixà sentir, per exemple, en l’ànim dels fundadors de la principal entitat coral de la història de Catalunya, l’Orfeó Català, quan Amadeu Vives i Lluís Millet aspiraven a consolidar un grup coral que basés la seva activitat en la formació musical dels seus membres amb la pretensió de donar a conèixer els principals monuments de la música simfonicocoral tot reclamant-se hereus de Clavé.

L’Orfeó Català L’estímul per a la fundació de l’Orfeó Català derivà del mal paper que els cors catalans havien fet en els festivals corals celebrats a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. Coincidint amb la inauguració d’una monumental estàtua de Clavé situada de bell antuvi a la Rambla de Catalunya i ara a dalt de tot del passeig de Sant Joan, el novembre de 1888 se celebraren dos concursos, un d’orfeons, que exigia una certa preparació musical, i un de societats corals, que s’adeia al model claverià. El primer només comptà amb cinc participants i fou guanyat per la Sociedad Coral de Bilbao, obtenint la Societat Coral Barcino una medalla de bronze. El concurs de societats corals, per al qual no s’exigia lectura musical a primera vista i que comptava amb un jurat format per músics de la talla de Francisco A. Barbieri, Marià Obiols, Joan Goula i Antonio Peña y Goñi, fou guanyat per l’Eco Coruñés, quedant segona la Societat Coral L’Àncora de Tarragona i tercera La Taponera de Palafrugell.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 205

En aquells concursos s’havia consagrat la distinció entre societat coral, entitat sense formació musical específica i amb un pes populista molt gran, i orfeó, entitat coral amb voluntat de rigor interpretatiu. En ambdós casos, les agrupacions catalanes havien fet un mal paper i miraren de refer-lo. Quan el 1891 Amadeu Vives i Lluís Millet decidiren fundar un cor al barri de la Ribera, no dubtaren a denominar-lo «orfeó» i, amb gran visió de futur, apropiar-se de l’apel·latiu més pompós possible, el de «català», rivalitzant amb altres agrupacions existents que feien referència a zones geogràfiques com L’Eco de Catalunya o l’Orfeó Barcelonès. La seva trajectòria posterior els donaria la raó, perquè acabarien esdevenint l’entitat més in fluent de la història coral catalana. El 1891 Barcelona es trobava en un moment esplendorós que va fonamentar el denominat Modernisme, amb una poderosa burgesia catalana que reivindicava major autonomia econòmica i política respecte del poder central de Madrid i la necessitat de vincular-se als moviments europeus més avançats que els permetés gaudir de benestar i expansionisme comercial. Les Bases de Manresa (1892) donaren lloc a la Unió Catalanista i més tard a la Lliga Regionalista de Catalunya (1901), moviment polític de centredreta que va detenir el poc poder regional que l’estructura política del moment permetia.7 Millet i Vives eren dues persones que provenien de la ruralia, del Masnou el primer i de Collbató el segon, però saberen sintonitzar ràpidament amb els moviments culturals modernistes i trobar un espai per expandir-se. Els membres de l’Orfeó Català provenien principalment de la classe mitjana i, per tant, tenien unes aspiracions distintes de les del moviment claverià, arrelat a la classe obrera i molt compromès amb els moviments sindicalistes emergents. Però en aquells anys de gran activitat sorgiren també altres iniciatives corals de menor relleu com la Societat Coral Catalunya Nova, fundada i dirigida el 1895 pel mestre Enric Morera, que va quedar retratat pel pintor Santiago Rusiñol en una tela que es troba al Cau Ferrat de Sitges en què apareix la vestimenta i la disposició coral pròpia del moviment obrer.8 El primer Orfeó Català trobà certes dificultats a posarse en marxa. Canviaren tot sovint de seu a la recerca d’un espai que els permetés treballar i acollir el creixent nombre de socis. Seguint les petges claverianes, el primer cor era només format per homes, però la visita de la Capella Na cional Russa dirigida per Dmitri Slavianski d’Agrenev (1895) els descobrí les possibilitats d’un cor mixt arrelat a la seva terra i, a partir de llavors, el cor s’obrí a les veus femenines i infantils. Aquella visita no només serví per apreciar el contrast vocal, sinó també per intercanviar repertori, de manera que alguns dels temes populars russos com «Kalinka», «Els vaixells d’Stienkarrassi» o «Els remers del Volga» van passar a la biblioteca i al repertori coral de l’Orfeó Català i d’aquí a la cultura musical popular. Un cor molt motivat va ser capaç de realitzar de bell antuvi algunes de les fites que acabarien per marcar l’historial de l’Orfeó. Primer un viatge d’èxit a Niça, on feren

206 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

la presentació internacional. Després, la posada en marxa d’una acadèmia pròpia de formació de la veu que aixecava el nivell dels cantaires i, finalment, la solemne presentació en públic amb l’estrena barcelonina de la Novena simfonia de Ludwig van Beethoven, feta el 30 de març de 1900 en el context dels Concerts de Quaresma que el Liceu celebrava cada any en aquelles dates singulars per a la vida religiosa, en què no era permesa l’òpera. El director català i personatge molt pròxim a l’Orfeó Català Antoni Nicolau havia ideat una suggerent presentació de les obres simfòniques de Beethoven oferint-les totes seguides en dies successius. Llavors hi havia un veritable neguit a Barcelona per escoltar la Novena, però la manca d’un cor preparat no ho feia possible, i es va arribar a donar la simfonia sense els cors. La presentació de l’Orfeó Català a l’escenari del Gran Teatre del Liceu aquell dia fou notòria per dues raons ben diferents: primera, pel repte que suposava a l’entitat, i segona, pel conflicte polític que innecessàriament generà el governador de la província, el qual, volent impedir l’expansió de l’entitat, els havia segrestat l’estendard amb l’excusa que no havien pagat els impostos pels inexistents beneficis de l’acadèmia de música, ja que les classes eren gratuïtes. L’amenaça de l’entitat de no presentar-se al Liceu, seu de la burgesia més conservadora, sense l’estendard mogué finalment les autoritats a tornar les coses al seu estat natural i el concert es pogué celebrar sense problemes. Des del primer moment, l’Orfeó Català es decantà per un catalanisme conservador de les essències pàtries, dels ideals de la Lliga, defensor d’un nacionalisme integral que comprengués el catolicisme militant, seguint les petges del bisbe Torras i Bages, circumstància que donà lloc a algunes enemistats notòries, especialment dels qui no combregaven amb aquests ideals, com el mateix Enric Morera, defensor de postures més esquerranes. Però l’aposta de Millet anà acompanyada d’èxits continuats.9 Lluís Millet era un jove músic ple d’un entusiasme que no abandonà mai en la seva vida musical. Era fill d’una família que dos segles abans havia emigrat de Gascunya per establir-se al Maresme. El seu pare treballava a la marina mercant i de la família sorgiren dues branques qualificades pels mateixos implicats com «els músics» i «els empresaris». Lluís Millet (1867-1941) va néixer al Masnou i ben aviat la família es va traslladar a Barcelona, on el futur director va estudiar al Conservatori del Liceu amb Miquel Font i Josep Rodoreda a la vegada que mantenia contactes amb Felip Pedrell, Carles G. Vidiella i el folklorista Sebastià Farnés. Com a dependent del magatzem de música de Can Guàrdia i més tard de la botiga de Conrad Ferrer, gendre de Clavé, va mantenir un contacte permanent amb el món de la música, especialment amb el món coral, que coneixia bé i estimava millor. Inicià la seva activitat concertística com a pianista de cafè als cèlebres Café Inglés i Café Pelayo, on tenia tracte amb els músics i artistes que hi paraven. A més de la seva tasca com a iniciador de l’Orfeó Català, creà i dirigí la Capella de Sant Felip Neri (1896) i fou mestre de capella de la

Xosé Aviñoa Pérez

Mare de Déu de la Mercè (1906). Aquestes experiències consolidaren el seu ideal de defensor de la reforma litúrgica del motu proprio de Pius X, instituïda a partir de 1903, i n’esdevingué un dels principals defensors. Aquesta orien tació cecilianista determinà també l’orientació general de la seva tasca musical a l’Orfeó Català, la vinculació a l’Schola Cantorum de París, a músics religiosos com Domènec Mas i Serracant i als successius congressos de música sacra. Com a creador, fou un home d’església perquè, al marge del seu conegut «El cant de la senyera», amb lletra de Maragall, que instituí com a himne de l’Orfeó Català, fou autor de músiques religioses de gran popularitat com la «Pregària a la Verge del Remei» i el cèlebre «Via Crucis» que cantaven tots els catòlics catalans fins fa poc. El seu fill Lluís Millet i Millet i el seu nét Lluís Millet i Loras el succeïren al capdavant de la institució. Parents seus com Fèlix Millet i Maristany i Fèlix Millet i Tusell, fill de l’anterior, dirigiren l’entitat i més tard la Fundació Palau de la Música. Amadeu Vives (1871-1932) contribuí a animar els primers moments de l’Orfeó Català, si bé els seus projectes teatrals el van allunyar de la direcció, tot mantenint al llarg de la seva vida una estreta relació amb l’entitat. Vives féu primer una carrera escènica a Barcelona amb obres com Les monges de Sant Aimant (1895) i Euda d’Uriach (1900), i tot seguit es traslladà a Madrid, on fou un dels compositors de sarsueles més prestigiosos del moment amb obres com Bohemios (1904), Maruxa (1915) o Doña Francisquita (1923).

Principals fites de l’Orfeó Català No faltant els ànims i el suport de la burgesia catalana, Millet i la junta de l’Orfeó Català, presidida pel seu germà Joan Millet i després per Joaquim Cabot, posaren en marxa diverses iniciatives que singularitzaren el moviment coral català. En primer lloc, la Revista Musical Catalana —denominació que concordava amb l’esperit nacionalista i representatiu de tot el país que tenia també l’entitat coral— venia a continuar la tasca duta a terme per altres revistes musicals aparegudes anys abans com El Eco de Euterpe, La Gaceta Musical de Barcelona o La España Musical, per citar-ne només tres de les més importants. El 1904, la direcció de l’Orfeó Català la posà en marxa amb el subtítol Butlletí de l’Orfeó Català, amb unes pretensions que la història posterior hauria de reconèixer com a encertades: «Una glossa dels nostres cants, un estudi dels gèneres que conreem, sa història, sa forma; la veu que desperti quelcom: l’afició a la literatura i a la bibliografia musical; que ens ajudi a formar consciència de lo que deu ésser la música veritablement catalana», deia Lluís Millet a l’editorial del primer número, «Per què?» La revista, en els seus primers trenta-dos anys de vida anteriors a la Guerra Civil i en els que segueixen d’ençà que fou recuperada el 1984, suposa una estabilitat periodística excepcional que li atorga una importància decisiva en el camp de la

El cant coral als segles xix i xx

crítica, en el de la informació i en la creació de pensament musical de primer ordre. A cada període correspongué una orientació estètica i un perfil periodístic que en l’actualitat és d’enorme interès per comprendre la història de la música catalana del segle xx. Els primers anys, la Revista Musical Catalana exercí sobretot de portaveu de l’Orfeó Català i, per tant, informà de les seves activitats i projectes, el més ambiciós dels quals, sens dubte, fou el del Palau de la Música Catalana, confiant en un equip d’entesos format al principi per Frederic Lliurat, Vicenç M. de Gibert, Joan Llongueras, Joan Salvat i Francesc Pujol, que atorgaren a la publicació el segell característic. Consignaren a les seves pàgines tot el procés per posar en marxa la construcció del Palau de la Música Catalana, la solemnitat de l’acte de posada de la primera pedra i, en el número 50, corresponent a la primera quinzena de febrer de 1908, dedicaren una especial atenció profusament il·lustrada a la inauguració de l’edifici. Gràcies a les cròniques i a les fotografies, es pot reviure amb la fidelitat que permet la distància d’un segle aquell fet que situà l’Orfeó Català com una entitat musical de primer ordre. La seva constància, l’intercanvi nacional i internacional que engegaren els seus responsables (amb París, Londres, Washington, Moscou i Berlín), el contingut variat i la informació puntual que proporcionava contribuirien a augmentar l’interès del públic del país i de tot arreu per la vida musical catalana. Els estudiosos tenen en molta consideració, per exemple, el cicle d’articles de Felip Pedrell sobre «Músics vells de la terra», que donà a conèixer autors que ara són molt apreciats en el camp concertístic com Pere Alberch Vila, Joan Carles Amat, Joan Brudieu, els Fletxa, Joan Pau Pujol, Nicasi Zorita, Joan Martí, Joan Cabanillas, Francesc Valls, Antoni Martín i Coll, Antoni Soler, Pere Rabassa o Domènec Terradellas. Noms de relleu internacional del moment com Albert Schweitzer, defensor de J. S. Bach; Wanda Landowska, promotora de l’interès pel clavecí; Maur Sablayrolles, estudiós del cant gregorià; Arthur Schindler, musicòleg de prestigi; Blanca Selva, pianista francesa intèrpret de les sonates per a piano de Beethoven; Joaquim Rodrigo, compositor saguntí, o Miquel Llobet, guitarrista de prestigi, contribuïren a accentuar el nivell internacional de la revista.10 En segon lloc, l’Orfeó Català també posà en marxa uns certàmens musicals denominats Festes de la Música Catalana en què es premiaven diversos gèneres de creació musical i que esdevingueren un acte de gran ressò en els diferents ambients de la ciutat, imitat més tard per altres institucions. Se’n celebraren nou edicions (1904, 1905, 1906, 1908, 1911, 1914, 1917, 1920 i 1922), dins el marc de les quals es posà en evidència el potencial vertebrador de l’Orfeó Català tant pel que fa als receptors dels premis com a les institucions que els promovien. I en tercer lloc, l’Orfeó Català bastí el primer auditori de l’Estat, el Palau de la Música Catalana, seu de l’entitat i d’una vida concertística de creixent interès i amplitud. Inaugurat el 9 de febrer de 1908, és una joia arquitectònica i

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 207

escultòrica del Modernisme en la qual s’exalta el cant coral en un grup escultòric d’Eusebi Arnau denominat El cant popular, situat a la cantonada de les dues façanes; les festes musicals, en un mosaic de Lluís Bru situat a l’acabament de la façana principal, i els músics més importants, Palestrina, Bach, Beethoven i Wagner, en sengles bustos situats a les façanes. Disposa d’interiors molt decorats, com és el cas de la sala de concerts, on apareixen dos grups escultòrics representatius de la sensibilitat del moment: d’una banda, a l’esquerra de l’embocadura de l’escenari, el grup Les flors de maig, que representa aquesta cançó de Clavé rodejant un bust del mateix compositor i, a la dreta, al seu davant, un grup que representa la música clàssica, un bust de Beethoven que enllaça amb el núvol de la inspiració amb un conjunt de valquíries en plena cavalcada. El Palau de la Música Catalana contribuí decisivament a la formació d’un gust musical determinat en la societat catalana, va fomentar la familiarització amb el gran repertori i va orientar la sensibilitat musical vers un concepte august de la música de concert que, d’una manera o d’una altra, ha estat bàsic en la definició de la música catalana del segle xx.

La Germanor d’Orfeons de Catalunya Amb tot aquest bagatge, l’Orfeó Català consolidà el seu paper de pal de paller de la música catalana. El certificà amb l’organització d’una trobada dels orfeons catalans el 1916, per commemorar el 25è aniversari de l’entitat, en el curs de la qual sortí la idea de crear una federació de cors sota l’ampul·losa denominació de Germanor d’Orfeons de Catalunya presidida per Millet i regida per Joan Balcells, Joan Llongueras, Joaquim Pecanins, Francesc Pujol i Francesc de P. Baldelló. Pretenien celebrar actes col·lectius a través d’aplecs comarcals i assemblees plenàries i promoure la difusió i el conreu de la música coral catalana. L’èxit de la crida vingué tant del patrocini de l’Orfeó Català com de l’adhesió de la gran quantitat d’entitats de totes les comarques de Catalunya que volgueren aixoplugar-se al seu entorn i unir forces per assolir els objectius proposats. Al cap de poques setmanes, es va celebrar una Festa de Germanor a Sant Feliu de Torelló promoguda per dues entitats, l’Orfeó Vigatà i l’Orfeó Cirvianum, però el veritable moment d’arrencada col·lectiva fou l’Assemblea de la Germanor celebrada a la sala manresana que havia acollit les Bases de Manresa el 23 i el 24 de juny de 1918, en què Millet, Pujol i Llongueras pronunciaren parlaments destinats a fomentar la vida artística, econòmica i social de les entitats corals. Aquesta primera assemblea fou precedida d’una Festa de Germanor dels Orfeons del Bages, que consagrà «El cant de la senyera» de Millet com a himne de la Germanor. També es va fomentar entre els socis l’obligatorietat de l’ensenyament musical per tal d’incentivar la qualitat interpretativa dels cantaires. La segona assemblea tingué lloc el 1920 a Vic amb el suport de setanta-sis entitats corals i una vegada més destacà l’orientació cecilianista de l’Orfeó Català en l’acord pres

208 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

d’acceptar la pronúncia eclesiàstica del llatí en oposició a la pronúncia clàssica, que començava a imperar en els ambients més cultivats. La tercera i darrera Assemblea de la Germanor tingué lloc el 1931 a Manresa, un cop asserenats els ànims després de la proclamació de la República, amb un total de cinquanta entitats presents i una quinzena d’adherides. Un any abans, el 1930, havia tingut lloc a l’estadi olímpic de Barcelona l’acte més solemne de la Germanor, després de diverses tensions entre els poders polítics i els representants de la Germanor, que tenien ja un poder efectiu molt alt. Entre assemblea i assemblea, la vida de la Germanor s’alimentà dels aplecs comarcals que, sota el nom de Festes de Germanor, es van celebrar a Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923), Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933), o d’altres solemnitats com la benedicció de senyeres. La trajectòria de l’Orfeó Català durant els anys de la República fou de forta presència en la vida ciutadana i de pràctica desaparició a partir de l’esclat de la Guerra Civil a causa de la seva clara adscripció al pensament catòlic.

Moviment orfeònic i moviment claverià El moviment coral era estès per tot Catalunya, des d’aquelles comarques amb una sola entitat, com el Baix Ebre (Orfeó Tortosí), la Garrotxa (Orfeó Popular Olotí) o el Pallars Jussà (Orfeó La Lira de Tremp), fins a les contrades àmpliament representades, com Barcelona ciutat, que tenia un estol de més de trenta entitats corals federades. Les entitats agermanades preferien l’apel·latiu d’orfeó i l’adscripció geogràfica o també altres apel·latius com «schola cantorum», «escola coral» o «schola orpheonica», que mostraven la voluntat pedagògica, fos de caràcter religiós o no. La majoria d’entitats corals fundades en el primer terç del segle xx seguiren l’esperit orfeonístic, mentre que aquelles que havien nascut a la segona meitat del segle anterior foren deutores de l’esperit claverià. L’Orfeó Gracienc fou una de les entitats de major transcendència, dirigida durant molts anys per Joan Balcells (Barcelona, 1882-1972), deixeble d’Antoni Nicolau i d’Eusebi Daniel, professor de l’Escola Municipal de Música de Barcelona i mestre de capella a Sant Felip Neri des de 1912, sota el patrocini de la qual el 1920 sorgí l’Associació Íntima de Concerts. Mantingué el conreu d’un repertori tan ric i complex com la Novena simfonia de Beethoven, la Simfonia Faust de Liszt, La creació de Haydn, La damnation de Faust de Berlioz, el Psalmus Hungaricus de Kodály, Manfred de Schumann, etc. i menà un minuciós treball de popularització de la música catalana propi d’una gran entitat i amb col· laboracions amb altres entitats per tal de fer possible el repertori simfonicocoral. Organitzà també a partir de 1917 les seves pròpies festes musicals, les denominades Festes de la Poesia i de la Música, amb el mateix esperit que les organitzades per l’Orfeó Català, destinades a promoure la creació musical en especial per a cor o per a veu i acompanyament i de les quals se celebraren tres edicions (1917, 1920 i 1923).

Xosé Aviñoa Pérez

Resseguir totes les vicissituds de la vida coral en aquests anys d’entusiasme és molt complex atès l’embalum que suposaria. Sempre sota el patronatge de Millet i l’Orfeó Català, la vida coral era un dels signes d’identitat col·lectiva més evidents; l’intercanvi constant que implicava no tan sols l’agermanament dels cantaires, sinó també una sana rivalitat per millorar el cant, la identificació dels socis i els cantaires amb els ideals de l’agrupació, compartida alhora per la major part de les entitats catalanes, fou un bon catalitzador dels sentiments catalanistes i cristians, així com una educació musical excel·lent en aquells anys. A més del concert reglamentari en què la massa coral oferia un repertori fet de la reiteració de les cançons tradicionals i algunes novetats generalment tretes dels autors catalans o dels contemporanis pròxims, les entitats organitzaven audicions de cambra, preferentment de solistes vocals o instrumentals i piano, com les Hores d’Art de l’Orfeó de Manresa o les Sessions d’Art de l’Escola Choral de Terrassa, o concerts solemnes com el fet al Palau de la Música Catalana per l’Orfeó Nova Tàrrega amb el Magnificat, de Bach, dirigit pel mestre Güell per commemorar el desè aniversari de la fundació, i contribuïen amb la seva presència als actes solemnes de la localitat respectiva. Al marge d’aquesta intensa activitat orfeonística, el moviment claverià oferí una alternativa menys nacionalista, molt menys cristiana que els orfeons agermanats i dirigida a nuclis de població diferents, fonamentalment als treballadors de les capes socials més baixes; tanmateix no en tingueren l’exclusiva. Un document imprescindible en aquest sentit és el text fundacional de l’agrupació Cantors de l’Obrera, entitat coral dependent de l’Associació Obrera de Concerts, fundada a partir de 1935 i confiada al director Manuel Borguñó i que per raons polítiques no passà de projecte. En aquest text se sumen els ideals dels orfeons i les societats corals fent-se eco de l’ideal obrerista claverià i potenciant l’interès pel cant col·lectiu, l’objectiu del qual era assolir, amb l’ajut de l’Institut Orquestral de l’Associació Obrera de Concerts, la interpretació del gran repertori coral, a fi de fer-lo popular entre la classe obrera. L’objectiu primordial de les entitats claverianes era difondre l’ideal claverià per mitjà del cant i del contacte entre elles; els continus intercanvis d’entitats, el trasllat de localitat en localitat i els grans viatges federatius foren la tònica principal de llur activitat. Gràcies a aquest esperit pastoral, deixant a part els viatges que cada entitat pogués fer, el conjunt visità València, Sant Sebastià, Pamplona, Lió, París en dues ocasions, Ginebra, Maó, Madrid, Saragossa, Niça, etc. En llurs viatges eren sempre rebuts per les primeres autoritats i els cants venien després d’encesos discursos; a París, per exemple, visitaren la tomba del Soldat Desconegut i foren rebuts pel mariscal Joffre. Mancats d’una intensa activitat musical perquè el seu objectiu era reiterar una vegada i una altra el repertori claverià, amb algunes petites modifica cions introduïdes pel conreu d’algunes de les obres d’Enric Morera, que en fou director artístic durant alguns anys, la vitalitat social de les entitats claverianes era més de caràc-

El cant coral als segles xix i xx

ter ateneístic; tanmateix, i per desmentir la tradició que els feia ignorants en música, sobretot per comparació amb els orfeons de la Germanor, a partir de 1908 es va fundar en el si de l’Asociación Euterpense una escola de música, denominada originalment Institución Horaciana de Cultura, creada per Valentí Martínez, que fou dirigida durant molts anys per Josep Voltas i Viñas. En el curs de les trobades, en les quals participava tota la família del cantaire, es feia vida social, es menjava a pler, es cantava i es visitaven localitats d’interès, i, per tant, l’aspecte associatiu pesava molt més que el pròpiament musical; llur posició obrerista, republicana i laica, a la vegada que decididament apolítica, els distanciava de la posició cristiana i profundament nacionalista de l’Orfeó Català i dels seus col·legues. El moviment claverià es desenvolupava en un estrat de la cultura en què l’idioma normal era el castellà, ja que no tenien accés ni a l’aprenentatge ni a la valoració del català; els seus referents, a part de Clavé, eren Pep Ventura, Apel·les Mestres, Enric Morera, Josep Roca i Roca, Conrad Roure, Josep Aladern, que dirigí La Aurora fins a la seva mort, etc. Els textos dels butlletins eren primer en castellà i després, amb l’arribada de la República, en català, d’acord amb la transformació de la societat i dels socis de les entitats. El nombre i el caràcter de les entitats, que mantenien denominacions característiques del llenguatge utòpic vuitcentista com «lira», «violeta», «aurora», «unión», i també apel·latius referits a la mística republicana, ens indiquen que la popularitat i l’esperit creats per Clavé mig segle abans continuaven vigents al marge de les activitats de la Germanor d’Orfeons. El repàs de la seva literatura periòdica evoca el culte a la personalitat de Clavé, abundant en poemes espontanis, articles de lloança i contínues celebracions entorn de la figura del fundador. L’alt sentit de col· lectivitat manifestat per les societats claverianes permeté el foment d’un gran nombre d’activitats i un fort arrelament en la societat del moment; però, paradoxalment, impedí la creació d’una única entitat agermanadora a l’estil de la que van saber posar en marxa els orfeons. D’una banda, existí l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé; de l’altra, la Federació de Cors Clavé i, en tercer lloc, la Unió de Societats Corals de Clavé. De totes elles, la de més durada i empenta modernitzadora fou la primera, que l’any 1935 intentà unificar-les totes amb un canvi de denominació del butlletí: de La Aurora Claveriana a Butlletí de la Federació Euterpense de Cors i Orfeons de Clavé.11 Les entitats federadores intentaren sumar els esforços de tots per organitzar actes col·lectius. El seu caràcter sindical es notà en freqüents activitats de beneficència o de caixa de resistència, com un concert celebrat el maig de 1902 a benefici dels obrers detinguts per vaga o el festival de 1914 a benefici dels ferits a la guerra del Marroc, i el seu caràcter assembleari es posà de manifest en la celebració anual d’assemblees d’associats, amb la presència de representants de tot el territori, en el curs de les quals s’escollia l’equip directiu i es discutien els problemes de la federació. No tot es reduí a activitats socials; també destacaren les

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 209

pròpiament musicals, com el concurs coral engegat l’any 1902, el jurat del qual era format per Joan Goula, Antoni Nicolau, Celestí Sadurní i Càndid Candi; el 1915 celebraren un festival de tots els grups a Montjuïc i participaren a l’Exposició sobre Indústries Elèctriques per encàrrec dels organitzadors, fet que repetiren el 1921. L’any 1916 van demanar insistentment a l’Ajuntament de Barcelona que acceptés el canvi de denominació del carrer Ample, lloc de naixement del fundador, pel de Josep Anselm Clavé; per celebrar l’èxit de la demanda es va organitzar un grandiós festival amb la participació de més de cent entitats, disposades per ordre d’antiguitat, amb la col·laboració de personalitats del món coral, entre les quals Lluís Millet. Amb motiu d’aquest festival, s’organitzà un Certamen Literario Musical en què es va premiar el millor estudi sobre la figura de Clavé, la millor poesia en elogi del fundador i la millor música sobre text de «Gloria a España», d’Apel·les Mestres, guanyat per Sancho Marraco. Una vitalitat similar manifestaren l’any 1924, centenari del naixement de Clavé, amb un seguit de celebracions al llarg de l’any i un gran festival el febrer amb el ritual propi de les agrupacions corals. En els anys de la Segona República, els cors de Clavé esdevingueren entitats políticament molt compromeses, es decantaren definitivament per l’ús del català com a llengua pròpia de les entitats i tingueren una destacable expansió. El 1934 se sumaren a la moda dels congressos en una ciutat que començava a destacar en aquest aspecte gràcies a les instal·lacions que l’Exposició Internacional de 1929 havia deixat a punt, amb un Primer Congrés d’Entitats Corals adherides a l’Assemblea Euterpense; l’acte, celebrat a finals de juny de 1935, fou un exemple de fe anarquista portat a l’extrem de no tenir ponències preparades per tal que fos el plenari el que decidís la temàtica que calia debatre. Malgrat el fet que llur activitat era prou intensa per no interferir en la vida dels orfeons i que l’orientació del moviment de la Germanor i el claverià eren dispars, un estudi comparat de les activitats dels uns i dels altres permet descobrir que es mimetitzaren algunes de les iniciatives: l’associacionisme claverià hauria estat la llavor de la Germanor d’Orfeons i l’interès per tenir seu pròpia evocaria la situació de l’Orfeó Català o de l’Orfeó Gracienc, que en tenien, ja que, en última instància, societats corals i or feons tenien un caient musical i social similar.

La postguerra El resultat de la Guerra Civil fou advers a la vida coral en el sentit d’anul·lar-ne el caràcter nacionalista i esmorteirne la vitalitat i la capacitat de convocatòria social. Al llarg dels primers anys de la postguerra, els principals grups corals anaren a la dissolució o a la hibernació. L’Orfeó Català, un cop mort el mestre Millet el 1941, fou comminat a abandonar el seu nom i passà a denominar-se «el orfeón que dirige el maestro Millet», amb referència al nou director, el fill del fundador, Lluís M. Millet i Millet. Els cors de

210 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Clavé foren curiosament mantinguts en pràcticament tot el seu ritual social per la seva adscripció no nacionalista i per la voluntat del règim franquista de congraciar-se amb la classe obrera per la via de la distracció coral. En aquesta situació, sorgiren noves formacions que anys a venir consolidarien la gran vida coral desenvolupada en els darrers cinquanta anys: la Capella Clàssica Polifònica (1940), adscrita al Foment de les Arts Decoratives i dirigida per Enric Ribó; l’Orfeó Laudate (1942), dirigit per Àngel Colomer i del Romero; la Coral Sant Jordi (1947), fundada de manera discreta per Oriol Martorell i un grup d’entusiastes i que acabaria per ser un dels grans referents corals de la segona meitat del segle xx, també vinculat administrativament al Cercle Artístic de Sant Lluc; el Cor Madrigal (1951), fundat i dirigit per Manuel Cabero; la Coral Antics Escolans de Montserrat (1948), dirigida per Leo Massó; l’Orfeó Lleidatà, renovat el 1953 sota la direcció de Lluís Virgili; la Coral Cantiga (1961), dirigida per Pep Prats; la Coral Càrmina (1972), dirigida per Jordi Casas, i en els darrers anys entitats de gran prestigi com el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, dirigit des de 1990 per Jordi Casas; el cor Lieder Càmera (1990), dirigit per Pep Vila, i molts d’altres. El moviment anà recuperant-se lentament. El cinquantenari de l’Orfeó Català (1941) no pogué celebrar-se per la proximitat de l’acabament de la guerra, però, en canvi, sí que se celebrà el del Palau de la Música Catalana (1958) i el 75è aniversari del cor (1966). D’altra banda, les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), l’Aplec d’Orfeons a Montserrat (1951) amb motiu del cinquantenari de l’Orfeó de Sants, l’audició d’un miler de cantaires, dirigits per Pérez Moya, arran del Congrés Eucarístic Internacional (1952) o l’homenatge a Pérez Moya (1959) permeteren entrellucar la reconstrucció del teixit coral anterior a la guerra. L’evolució natural dels gustos i les majors facilitats per viatjar afavoriren una obertura en els contactes i en els repertoris. Els cors es vincularen al col·lectiu À Coeur Joie, fundat per César Geoffray, en el qual Oriol Martorell tingué un paper de gran responsabilitat i que participà en la creació de la Federació Europea de Joves Corals «Europa Cantat» (1975). Oriol Martorell (1927-1996) fou un dels principals animadors d’aquesta renovació al capdavant de la Coral Sant Jordi, esdevinguda durant molts anys l’entitat més preparada i compromesa del panorama coral català. Fill del pedagog Artur Martorell, Oriol Martorell, catedràtic a la Universitat de Barcelona, diputat socialista al Parlament de Catalunya i home de provada capacitat directorial, aglutinà el moviment coral formant pinya amb altres cors, en moltes ocasions per facilitar la interpretació idònia del gran repertori simfonicocoral. Sota el guiatge de Martorell, Colomer, Ribó, Cabero, Massó, Prats, Casas, el moviment coral animà la vida cultural, associativa i, naturalment, musical. Conrearen els grans repertoris unint esforços quan fou necessari, treballaren els repertoris corals tradicionals catalans, molt rics precisament gràcies a la vitalitat del moviment, i atacaren especialment el repertori coral

Xosé Aviñoa Pérez

internacional, amb preferència pel renaixentista i el del segle xx, obrint el públic a les noves sensibilitats contemporànies. El repertori tradicional es va anar fent comú entre certes capes de la població gràcies a dues iniciatives complementàries, la vida coral i el moviment escolta,12 que agrupava la joventut i mantenia ben alts els ideals nacionals i culturals.13

SOC i FEPEC Una manera de revitalitzar el moviment fou la creació d’entitats supracorals que coordinessin els distints cors i els oferissin suport artístic i administratiu a fi de fomentar-ne l’activitat. El 1959, Fèlix Millet i Maristany, llavors president de l’Orfeó Català, convocà una reunió de directors de cor a Montserrat que conduí a la creació del Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC) el 1960. En sorgí la Revista dels Orfeons de Catalunya (1964), que fou l’òrgan de renovació del moviment, del qual partiren iniciatives com la Setmana Cantant de Barcelona, els Cursos Internacionals de Pedagogia de la Direcció Coral de l’Orfeó Lleidatà, el Dia Internacional del Cant Coral, l’Aplec Santa Cecília i altres. En retornar la democràcia al país, els cors pogueren des envolupar plenament les seves activitats. Una de les passes més significatives fou la creació el 1980 de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FEPEC), presidida per Oriol Martorell i que ben aviat, el 1984, celebrà un aplec amb motiu del centenari del director de l’Orfeó de Sants Antoni Pérez Moya. A aquesta nova entitat no li resultà gens dificultós ingressar a la Federació Internacional de Música Coral, creada a Namur el 1982, del consell directiu de la qual formà part. Aquesta projecció exterior es materialitzà també en la iniciativa de constitució de la Confederación Coral Española (COACE). De llavors ençà, l’activitat coral federada ha estat contínua. La FEPEC organitzà la quinzena edició d’Europa Cantat a Barcelona l’any 2003 i en l’actualitat compta amb 450 entitats federades i prop de vint mil cantaires.

Altres entitats federatives Les principals entitats corals desenvoluparen en els anys seixanta i setanta una activitat de formació musical dels infants per pal·liar l’escassa atenció que el sistema educatiu regular atorgava a la música. Les trobades de cada dissabte en grups per edats i, en especial, les trobades col· lectives de moltes de les seccions infantils dels cors mare esdevingueren tan rellevants que el 1968, amb motiu d’una trobada a Manresa, es va fundar el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC). Aquest organisme, a més de publicar una Circular, òrgan de comunicació entre les entitats, fomentà la trobada col·lectiva amb uns repertoris comuns que possibilitessin l’intercanvi, de manera que, més enllà d’una activitat purament musical, han esdevingut també un punt de trobada sota uns objectius

El cant coral als segles xix i xx

culturals i polítics comuns centrats en la defensa de la cultura catalana. Amb voluntat d’aproximar la gran música als infants, alguns autors escriviren obres per a les trobades. Aquest és el cas de l’obra de Frederic Mompou L’ocell daurat, escrita per al SCIC el 1966, En Pere sense por d’Ernest Cervera i Núria Albó, Tirant lo Blanc d’Antoni Ros Marbà i Núria Albó; El bruel de l’estany d’Enric Ribó i M. Àngels Anglada, Concert desconcertant d’Antoni Ros Marbà i Miquel Desclot, Cantijoc de Josep Pons i Ricard Creus, El timbaler del Bruc de Manuel Oltra i Núria Albó, i Transatlàntida de Baltasar Bibiloni i Miquel Desclot. Aquesta mateixa dinàmica conduí a la creació de l’entitat Corals Joves de Catalunya, que agrupa la branca juvenil del cant coral i que requeria una atenció diferenciada de la infantil i l’adulta. Sorgida d’una jornada de treball a Canyamars el 1970 i formalment constituïda després d’haver-se creat els Grups Intermedis de Catalunya (GIC) el 1986, treballen en la consolidació d’un repertori propi d’aquestes edats. Gràcies a això han fet concerts singulars com l’estrena de l’obra encàrrec La primavera de Jordi Domingo Mombiela (1989), la interpretació de la Missa en sol major de Schubert, amb l’Orquestra Juvenil de Joventuts Musicals de Catalunya sota la direcció de Francesc Llongueras (1994), l’estrena de l’obra encàrrec Fills del segle d’Albert Guinovart i Miquel Desclot (1994) i Carmina Burana d’Orff, dirigida per Pierre Cao al capdavant de sis-cents cantaires i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) l’any 2000. Moviment menys intens, però no menys interessant, és el de les agrupacions infantils i juvenils orientades al cant litúrgic, que ha donat peu també a la Federació Catalana de Pueri Cantores, vinculada a un moviment internacional fundat a París el 1921. A Catalunya, en va ser l’iniciador l’escolapi Josep Vidal i Bachs (1961) a partir de l’Escolania de la Mare de Déu de la Pietat d’Igualada i començà un procés d’expansió que portà a la constitució de la Federació Catalana el 1991, presidida per Josep M. Torrents, la principal entitat de la qual és sens dubte l’Escolania de Montserrat, dirigida en els darrers anys per Ireneu Segarra i emblema de la cultura coral religiosa catalana arreu del món. Els seus principis bàsics són la promoció de l’educació en els valors cristians de convivència per mitjà del cant religiós, popular, clàssic o modern i la participació en les celebracions litúrgiques i en d’altres esdeveniments de caràcter cultural. Aquestes premisses tenen al nostre país la dimensió de catalanitat, amb el servei a les parròquies i l’impuls a la interpretació d’obres religioses d’autors catalans. La Federació Catalana de Pueri Cantores és reconeguda des del 1992 com a membre de ple dret de la federació internacional, tot i que la majoria responen a una estructura estatal. Finalment, la voluntat d’unificar tot el moviment coral català amb la incorporació no només dels cors que provenen de l’antiga Germanor de Cors de Catalunya sinó també de les federacions claverianes va donar lloc a la creació del Moviment Coral Català. Els antecedents d’aquest moviment foren l’Aplec Catalunya Canta (1992), amb l’actuació

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 211

de 7.500 cantaires, i una segona trobada l’any 1995 amb motiu del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana a Manresa, que donà pas aquell mateix any a un moviment que agrupava 25.000 cantaires, reflex de la importància de l’activitat coral a Catalunya. El primer acte del moviment fou l’homenatge a Oriol Martorell per la seva mort recent. Algunes accions prioritàries han estat fomentar l’intercanvi entre els membres federats i donar a conèixer arreu la música coral del país i la programació d’activitats amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni.

Conclusions Aquesta succinta visió de la vida coral catalana de 1850 ençà mostra el caràcter central de la vida coral en la història musical catalana. El poble català, musical i amb un gran sentit de la col·lectivitat, s’ha identificat molt amb el fenomen coral, tant pel fet de ser el foment d’una vida musical participativa com pel fet que a través del cant tenia el convenciment que participava en la construcció del país, en la seva pròpia educació musical i en la dels seus fills i que entroncava amb la cultura musical internacional. Música i sentit social són les dues claus del vigor que ha mostrat al llarg de més de cent cinquanta anys la vida coral catalana, amb unes perspectives de consolidació i engrandiment que substanciaran encara més aquests ideals.

Notes i referències [1]

[2]

[3]

[4]

[5] [6]

J. Carbonell i Guberna. «Influència coral catalana a Amèrica. Els himnes». A: V Jornades catalano‑americanes (1993). Generalitat de Catalunya, Barcelona 1997. L’obra bàsica per a conèixer el detall de la història del cant coral a Catalunya és: Pere Artís i Benach. El cant coral a Catalunya (1891‑1979). Barcino, Barcelona 1980. Per conèixer el detall de l’activitat claveriana, cal consultar J. Carbonell i Guberna. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada, Cabrera de Mar 2000. Per complementar el panorama de la vida social d’aquells anys, es pot consultar X. Fàbregas. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Curial, Barcelona 1975. Torres Mulas (1982) estudia en detall la polèmica, que també apareix en les altres publicacions sobre cant coral referides a l’època. No hi ha compositor català que gaudeixi de tantes monografies com Clavé, si bé la major part presenten un caient hagiogràfic característic de la literatura històrica del segle xix. Vegeu: C. Barallat. «Lo poeta Anselm Clavé. Records de 1858 a 1864». La Renaixença, núm. 6-10, Barcelona 1874; J. Buxó de Abaigar. «José Anselmo Clavé. Su vida y su obra». A:

212 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[7] [8]

Discursos. Publicaciones de la Sección de Prensa de la Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona 1956; T. Caballé i Clos. José Anselmo Clavé y su tiempo. Freixinet, Barcelona 1949; C. Capdevila. «Josep Anselm Clavé». Revista de Catalunya, núm. 4, Barcelona 1924; A. Capmany. «José Anselmo Clavé, cantor de Cataluña». Programa del 75 aniversari de la Societat Coral La Floresta de la Bordeta, Barcelona 1953; «Centenari de Josep Anselm Clavé», Revista Musical Catalana, núm. 247, Barcelona 1924; «Clavé d’avui estant». Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, núm. 183, Barcelona 1974; D. Guansé. Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista. Quaderns de Cultura, Bruguera, Barcelona 1966; «José Anselmo Clavé (1824-1874) en el centenario de su muerte». La Vanguardia, Barcelona 22 de febrer de 1974; J. Lleonard. Josep Anselm Clavé. Barcelona 1937; O. Martorell. «De Clavé a Millet». Destino, núm. 1673, Barcelona 1969; A. Mestres. Clavé, sa vida i ses obres. Establiment Tipogràfic d’Espasa Germans i Salvat, Barcelona 1876; J. M. Poblet. Josep Anselm Clavé i la seva època (1824‑1874). Dopesa, Barcelona 1973; J. Roca i Roca. «José Anselmo Clavé». Boletín del Ateneo Barcelonés, núm. 9, Barcelona 1881; J. Rodoreda. Clavé y su obra. Imprenta y Litografía de José Cunill y Sola, Barcelona 1897; J. Subirà. El músico-poeta Clavé. Imprenta Alrededor del Mundo, Madrid 1924; E. Vidal i de Valenciano, J. Roca i Roca. «José Anselmo Clavé». El Eco de Euterpe, Barcelona 1874, p. 408 i s. Per complementar la vida musical d’aquest període, vegeu X. Aviñoa. La música i el Modernisme. Biblioteca de Cultura Catalana, 58. Curial, Barcelona 1985. Enric Morera és un músic de gran importància en la vida musical catalana. Vegeu: Ignasi Iglésias. Enric Morera, estudi biogràfic. A. Artís impressor,

Xosé Aviñoa Pérez

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

Barcelona 1921; J. Pena. Enric Morera. Assaig biogràfic. Institució del Teatre, Barcelona 1937; R. Planes. El mestre Morera i el seu món. Pòrtic, Barcelona 1972; M. Saperas. El mestre Enric Morera. Andorra, Barcelona 1969. Vegeu: Pere Artís, Lluís Millet i Loras. Orfeó Català. Llibre del Centenari, 1891-1991. Barcino, Barcelona 1991; I. M. Roig i Rusich. Història de l’Orfeó Català. Moments cabdals del seu passat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1993; Manoli Narváez Ferri. «Orfeó Català: cant coral i catalanisme». A: Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014. Pòrtic, Barcelona 2007. Vegeu: «Revista Musical Catalana, primera època». A: Revista Musical Catalana (1993), p. 83-98, i «Revista Musical Catalana, centenari de la primera època i vint anys de la segona», a Revista Musical Catalana (2004), p. 27-37. Per a la història de les entitats claverianes, a més de la revista La Aurora-Ferderació de Cors de Clavé, que continua viva, cal consultar: Jaume Carbonell. La Societat Coral Euterpe, Rúbrica, Barcelona 2008. Animat per mossèn Batlle, el moviment, que seguia les directrius del moviment internacional dels Boy Scouts, fundat a la Gran Bretanya per Baden Powell, agrupava per edats nombrosos col·lectius de nois i joves i duia a terme activitats d’entreteniment, formació i educació, entre les quals la del cant, que practicaven sovint en les excursions al camp i a la muntanya, on certes activitats eren menys vigilades per les autoritats franquistes. A més del llibre de Pere Artís sobre el cant coral a Catalunya, es poden consultar les monografies publicades sobre l’activitat d’aquestes entitats corals que presenten historial, programació i anàlisi de la seva trajectòria.

Nota biogràfica Xosé Aviñoa és catedràtic del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i imparteix història de la música des del Romanticisme i estètica musical i matèries de doctorat com ara sociologia de la música, pensament i música i música i societat a la Catalunya contemporània. Ha estat coordinador de la titulació de grau d’història i ciències de la música a nivell estatal dins el marc de la Convergència Europea de la Declaració de Bolonya. Entre les seves publicacions, cal destacar La música i el modernisme (Curial, Edicions Catalanes, 1985), Apel·les Mestres, el músic popular a la Nadala dedicada a aquest autor (Fundació Jaume I, 1985), Cent anys de Conservatori (Edicions de l’Ajuntament de Barcelona, 1986), Història de la dansa a Catalunya (Edicions de la Caixa de Barcelona, 1987), Jaume Pahissa, un estudi biogràfic i crític (Biblioteca de Catalunya, 1996), Manuel Blancafort (Proa, col·lecció «Compositors Catalans», 1997), «Aquel año de 1845» a Anuario Musical (CSIC, 1990) i «La musicologie universitaire en Espagne», a Observatoire Musical Français, núm. 5 (2008, p. 75-85). Director de la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Edicions 62, 1999-2004), 11 v., i director musicològic de la Integral per a piano d’Enric Granados (Boileau, 2001), 18 v.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 213-226 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.34 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya Ramon Pinyol i Torrents* Universitat de Vic

Rebut 25 juny 2008 · Acceptat 20 octubre 2008

Resum L’extensa i rica obra de Jacint Verdaguer l’ha convertit en l’escriptor més destacat del Romanticisme, fins de tot el segle xix, a Catalunya, i, sens dubte, en un dels clàssics catalans de tots els temps. A la qualitat i a la perennitat de la producció verdagueriana, s’hi ha d’afegir la importància històrica que ha tingut. En efecte, Verdaguer va suposar la consolidació de la Renaixença en el camp de la llengua literària i va servir de base per a la literatura posterior. A més, el seu prestigi d’escriptor va comportar un cert reconeixement internacional de la literatura catalana renaixent. L’interès per Verdaguer, sovint acompanyat per la polèmica motivada per les circumstàncies biogràfiques, ha arribat ben viu fins avui. El fet cert és que aquest interès ha creat el verdaguerisme i l’ha convertit en objecte d’estudi privilegiat en el món de la filologia catalana dels darrers trenta anys, amb tesis, edicions crítiques i assaigs sobre ell, a més d’una revista acadèmica especialitzada (Anuari Verdaguer) i una societat científica (Societat Verdaguer) que se n’ocupen.

Paraules clau: Jacint Verdaguer, Romanticisme, Renaixença, segle xix, verdaguerisme, filologia catalana, literatura catalana, clàssics catalans. Un escriptor romàntic esdevingut clàssic* Jacint Verdaguer (1845-1902) és sens dubte l’escriptor més representatiu de la literatura catalana contemporània. D’una banda, és la figura més destacada del Romanticisme català i la que va tenir més projecció internacional a la seva època. De l’altra, és un clàssic, no pas en el sentit oposat a romàntic, sinó en el de literat modèlic, imitat, admirat i estudiat com ben pocs altres a les lletres catalanes. I, en aquest sentit, la seva producció literària té per a la literatura catalana moderna una significació només comparable a la de Ramon Llull en la medieval. Això explica que ja des de poc després de la seva mort s’hagin succeït diverses edicions d’obres completes, edicions crítiques i tesis doctorals, edicions d’obres pòstumes en graus d’elaboració diversa, a més de múltiples edicions i reedicions d’obres soltes i un cúmul d’antologies. Compta, també, amb una corporació científica (la Societat Verdaguer), una revista especialitzada (l’Anuari Verdaguer) i uns col·loquis periòdics (Col·loquis sobre Verdaguer) que en mantenen la permanent actualitat de clàssic català modern.

* Adreça de contacte: Ramon Pinyol i Torrents. Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, Universitat de Vic. c/ Laura, 13. E-08500 Vic (Barcelona), Catalonia, EU. Tel. +34 938816024. E-mail: ramon.pinyol@uvic.cat

Així, doncs, com Llull ha generat el lul·lisme, Verdaguer té el verdaguerisme, que per un costat és format per l’ininterromput estudi de la seva vida i de la seva obra i, per l’altre, per la popularitat de la seva figura excepcional. Cap altre personatge de la Catalunya del seu temps no s’ha mantingut com Verdaguer, «mossèn Cinto»1 en la denominació popular, en el cor d’una gran part de la població ni cap altre escriptor no ha aconseguit una difusió nacional i un ressò internacional tan amplis. En la Catalunya del segle xxi conserva inalterades les prerrogatives dels clàssics nacionals.

Aproximació a la biografia verdagueriana La biografia de Verdaguer, dividida en dues parts per una profunda crisi personal i un gran escàndol social, traspua l’agònica —en el sentit etimològic del terme— història de Catalunya de la segona meitat del segle xix, amb reflexos de la d’Espanya i d’Europa, mentre que la seva obra dóna forma a la no menys agònica recuperació literària de la llengua catalana del Romanticisme2 al Modernisme.3 No és d’estranyar, doncs, que la personalitat de Verdaguer hagi atret més biògrafs que cap altre escriptor català, la qual cosa, però, ha perjudicat durant molt de temps l’estudi científic de la seva producció literària.

214 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Orígens i formació: 1845-1870 Jacint Verdaguer Santaló nasqué a Folgueroles, poble proper a Vic, a uns vuitanta quilòmetres al nord de Barcelona, l’any 1845, fill d’una família modesta, nombrosa, devota i instruïda. El poble de Folgueroles no passava gaire del mig miler d’habitants, dedicats bàsicament a l’agricultura, i ja acusava la proximitat de les indústries tèxtils del riu Ter, que generaven el primer obrerisme industrial. Folgueroles sentia sobretot l’atracció de la ciutat de Vic, seu episcopal des de l’antiguitat, capital de l’antic comtat d’Osona, centre d’una rica comarca de la Catalunya interior entre el Pirineu i el Montseny, que comptava amb poc més de deu mil habitants. Avui, el poble de Folgueroles, que ha fet de Verdaguer una marca de turisme cultural, té un miler i mig d’habitants, i la ciutat de Vic, reanimada per alguns milers d’estudiants de la seva universitat, ha quadruplicat la població. L’any del naixement del poeta, 1845, Isabel II regnava en una Espanya encara imperi colonial, mentre que Catalunya, a desgrat de les guerres civils carlines4 i dels enfrontaments entre conservadors i progressistes, s’anava afermant com a país industrial, recobrava la identitat nacional i buscava un lloc a l’Espanya moderna. Els pares de Verdaguer van orientar-lo cap als estudis eclesiàstics del seminari de Vic. Fou un nen adorat per una mare que el veia marcat per un destí singular; fou un adolescent robust i vital, atret alhora per l’aventura, l’amor i els valors culturals. Va viure a la casa familiar fins a disset anys i dels deu ençà assistia cada dia a les aules del seminari de Vic. La influència religiosa de la mare, el contacte constant amb la natura i la inclinació cap a les formes de cultura popular varen despertar la seva vocació d’escriptor. A quinze anys va compondre els primers versos. Els estudis de retòrica i poètica del seminari no trigaren a familiaritzar-lo amb la literatura culta i a divuit anys emprenia les primeres obres ambicioses, una de les quals, Dos màrtirs de ma pàtria o sigui Llucià i Marcià, poema en dos cants, es publicà a Vic l’any 1865. D’altres restaren inacabades, com és el cas de Colom, un interessant poema en vers i en prosa sobre el descobriment d’Amèrica, d’un episodi del qual va néixer L’Atlàntida. A vint anys, el 1865, va aconseguir el que seria el gran triomf de la seva vida: els premis als Jocs Florals de Barcelona.5 També l’any següent. Els premis l’introduïren en els cercles literaris de la capital de Catalunya, li afermaren la vocació literària, féu amistat amb les figures més rellevants del moviment catalanista de la Renaixença6 i també amb joves clergues que més tard ocuparien llocs destacats en la vida eclesiàstica catalana. L’any 1867 fundà amb companys d’estudis un grup literari anomenat Esbart. Es reunien, a semblança dels felibres provençals, en plena natura, a l’ombra del desmai d’una font propera a la masia on residia el poeta. Frederic Mistral reconegué el seu talent quan l’autor de Mirèio visità Barcelona l’any 1868, i els dos homes mantingueren una llarga relació. L’any 1885 Verdaguer li traduí el poema Nerto. A desgrat dels seus estudis poc

Ramon Pinyol i Torrents

brillants, el jove poeta era el centre del grup d’estudiants de l’Esbart de Vic, que no trigaria a fondre’s amb els grups catòlics i catalanistes de Barcelona i a convertirse en un dels motors ideològics de l’època de la Restauració de la monarquia borbònica. El seu amic íntim Jaume Collell (1846-1932), orador i periodista de gran influència en l’Església i en el primer catalanisme polític conservador, oposat al liberal de Valentí Almirall (1841-1904), li proporcionà estímuls i orientacions decisives. Verdaguer acabà els estudis eclesiàstics l’any 1870 i fou ordenat sacerdot. El seminari de Vic era un centre prestigiós que, en termes generals i comparatius amb altres establiments docents, donava una formació acadèmica sòlida, encara que Verdaguer no se n’aprofités gaire, perquè preferia la poesia i les lletres a la filosofia i la teologia escolàstiques. Quan cantà missa a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, al cor de la Plana de Vic, a tocar del seu poble de Folgueroles, en un turó que fins avui conserva un dolmen prehistòric, el sacerdot i poeta omplí de simbolismes aquelles circumstàncies. Sempre més recordaria que celebrà la primera missa «entre un dolmen i un altar» i que la seva vida no era sinó l’intent de fer compatibles «el calze i l’arpa», la religió i el paganisme, el sacerdoci i la poesia. Així, doncs, els quinze anys d’estudis a Vic proporcionaren a Verdaguer una rica formació humana, literària i religiosa. El seu caràcter agrest i impulsiu se suavitzà; el seu aspecte de pagès i de rústic deixà pas a delicades formes de jove clergue culte i sensible. Aconseguí d’equiparse d’un bagatge humanístic més que notable, obtingut no només a les aules, sinó en els grups cultes i les biblioteques de Vic, en particular l’episcopal. Allà pogué estudiar les antiguitats clàssiques grecollatines, els grans autors de les literatures europees modernes i en especial els castellans del Segle d’Or. A la vegada, estava en contacte amb els seus mestres de Barcelona, sobretot el bibliotecari i erudit Marià Aguiló (1825-1897) i el catedràtic i crític Manuel Milà (1818-1894), que l’orientaven en les lectures d’autors romàntics contemporanis i li encomanaven treballs de camp sobre el cançoner tradicional. En resum, la formació literària de Verdaguer és fruit de la confluència de dos corrents: el de la tradició clàssica antiga i el de la modernitat romàntica i el classicisme, coexistents al segle xix. Pel que fa a la formació religiosa, Verdaguer, com la majoria de catalans del seu temps, rebé igualment una doble influència, l’una sàvia i l’altra popular, representades respectivament per dos eclesiàstics vigatans eminents: el filòsof Jaume Balmes (1810-1848) i el predicador sant Antoni Maria Claret (1807-1870). Tots dos foren escriptors prolífics i influents polemistes. El primer enfront dels atacs a l’Església procedents del pensament i de la ciència moderns, i el segon, que arribà a ser confessor d’Isabel II i arquebisbe de Cuba, enfront de les idees laïcistes i antireligioses que guanyaven terreny en la societat del segle xix.

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

Parèntesi decisiu: 1871-1876 Contra les seves expectatives i aspiracions, i a diferència dels seus amics clergues, el bisbe de Vic destinà Verdaguer a exercir el ministeri parroquial com a vicari de Vinyoles d’Orís, un caseriu més que un poble, no lluny de Vic. Hi passà prop de tres anys, de 1871 a 1874, en plena guerra carlina,7 sincerament dedicat a les tasques sacerdotals, sobretot quan quedà tot sol a la parròquia, abandonada pel rector, que s’allistà a l’exèrcit carlí. Verdaguer, endut pel fervor místic, s’imposà una rigorosa regla de vida, inspirada en sant Joan de la Creu i sant Ignasi de Loiola. En el seu pla de treball, assignava un horari de dedicació específica a la poesia. A la popular, per a renovar les cançons devotes del poble; a la mística, per donar expansió a la seva vivència religiosa, i a l’èpica, per refer el poema sobre l’Atlàntida en què treballava feia anys i que el 1868 havia vist rebutjat als Jocs Florals. L’austeritat, les privacions ascètiques, la tensió i les commocions d’aquells anys de conflicte entre carlins i liberals i la primera República (1873) es troben a l’origen d’una malaltia, potser tuberculosi, que contragué a Vinyoles d’Orís i que li causava agudes cefalàlgies, sotmeses pels metges a tractaments dispars. L’any 1874, Verdaguer es traslladà a Barcelona, on visqué gairebé un any, pobre i malalt, acollit per amics i benefactors vinculats a la Plana de Vic, però decidit a no tornar a la parròquia. Un sacerdot amic li va aconseguir una plaça de capellà de vapor a la Companyia Transatlàntica que feia la ruta regular des d’Espanya fins a les Antilles. A Verdaguer, que embarcà a finals de 1874 i durant dos anys féu nou travessies de l’Atlàntic, la navegació li comportà un canvi de rumb en tots els sentits. Els aires marins li permeteren de recobrar la salut; els paisatges oceànics, la vida marinera, el lleure i els nous coneixements sobre els continents i els oceans l’ajudaren a acabar el seu gran poema de joventut, L’Atlàntida; la plaça de capellà de vapor, en fi, li obrí el camí per a convertir-se al cap de poc temps en empleat i protegit del propietari de la Transatlàntica, el magnat Antonio López López, primer marquès de Comillas (1817-1883), i del seu successor Claudio López Bru (1853-1925), amb la qual cosa es pogué establir a Barcelona i resoldre molt favorablement la seva situació professio nal d’eclesiàstic i escriptor. A Barcelona, sota la protecció del marquès de Comillas: 1877-1893 A finals de 1876, Verdaguer, després de «vèncer» L’Atlàntida, abandonava el mar i ingressava de capellà domèstic al servei del primer marquès de Comillas, Antonio López López, de la seva casa i de les seves empreses. Així fou com arribà per a Verdaguer l’estabilitat daurada sota el mecenatge del poderós navilier, la fortuna més gran de l’Espanya de l’època; una fortuna començada a Amèrica i amassada amb els moviments financers de la industrialització de la península Ibèrica, en especial de Catalunya. Aquí Antonio López emparentà la família amb la del comte Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), mece-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 215

nes i comitent de l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926). Els dos genis de les finances i de la indústria de la Catalunya moderna i l’Espanya postrevolucionària de la Restauració borbònica8 formaren amb els dos genis de la poesia catalana «renaixent» i de l’arquitectura modernista una potent «lliga de la Sagrada Família».9 Verdaguer no era només el poeta famós i estimat dels catalans de tots els territoris de la llengua, el cantor del tema hispànic per excel·lència, el descobriment del Nou Món, sinó el capellà d’origen humil que encarnava l’harmonia social predicada per l’Església, el personatge idoni per a rebre el mecenatge i alhora per fer-ne l’instrument de la propaganda catòlica. Esdevingué, doncs, capellà àulic, servent domèstic, confident familiar, administrador de la beneficència del marquès. Tenia també el càrrec d’inspector religiós de la Companyia Transatlàntica. Com ha remarcat Ricard Torrents, un dels crítics més destacats de la vida i l’obra de l’escriptor, «Verdaguer era, així, el primer escriptor català que es podia professionalitzar, entenent per professio nalització la condició de qui treballa habitualment com a escriptor sense haver d’esperar les hores lliures d’una altra ocupació o haver d’escriure també en castellà» (Torrents, 2002, p. 65). Verdaguer fou empleat del marquès de Comillas de 1877 a 1893. Durant aquells anys es trobà elevat a la màxima categoria social a què podia aspirar. Tenia despatx al palau Moja, a la Rambla de Barcelona, on celebrava diàriament la missa en sufragi de l’ànima del fill del marquès. Acompanyava els López i els Güell en viatges i estades de vacances fora de Barcelona. Assistia a les freqüents visites d’alts eclesiàstics i de prominents figures de la política, l’empresa i les arts. Els López, elevats al rang de grans d’Espanya, com ho serien els Güell, eren patrocinadors i amics del rei Alfons XII i de la família reial, la qual els visitava al palau de Sobrellano, de Comillas (Cantàbria). En representació del marquès i la marquesa, María Gayón, repartia entre els pobres de la Barcelona de «la febre d’or» sumes considerables de diners. Tenia influència a l’hora de designar persones per a entrar a treballar a les empreses del marquès. Viatjà per tota la Península, França i Itàlia, amb estades a balnearis de moda i a les diverses residències que els marquesos tenien a Santander, Extremadura i Madrid. Féu un creuer pel nord d’Àfrica i acompanyà Eusebi Güell en un viatge al centre i al nord d’Europa fins a Sant Petersburg. Pelegrinà a Terra Santa, Palestina, Síria i Egipte. Passava temporades a les mansions que els López i els Güell tenien a prop de Barcelona, a Caldes d’Estrac, les Corts de Sarrià i la Mogoda. Durant cinc estius emprengué difícils excursions i sojorns dilatats al Pirineu, que recorregué de l’Aneto al cap de Creus. La seva posició econòmica, en fi, li permetia de subvenir als familiars de Folgueroles i de trobar col·locació per a amics eclesiàstics, escriptors i artistes. Aquell període de prosperitat fou el de màxima fecunditat de l’escriptor. Publicà diversos llibres en vers i en prosa, participà en multitud de certàmens, rebé premis i distincions i representà els escriptors catalans en comis

216 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

sions i en tota mena d’actes socials i patriòtics, sense entrar, però, mai en política. L’any 1886, com a culminació del triomf literari i social, Verdaguer fou coronat solemnement Poeta de Catalunya a Ripoll. El simbolisme del lloc, on se celebrava l’inici de la restauració d’aquell monument de l’art romànic, monestir panteó de la família comtal catalana, era reforçat pel poema Canigó, acabat de publicar, i pel gran bisbe de Vic Josep Morgades (1826– 1901), que el coronava. El poeta, un cop consumada la ruptura amb aquell món, sintetitzà el període gloriós dient que havia passat els millors anys de la seva vida tancat en una «gàbia d’or». En realitat, fou una gàbia d’or potser no buscada, però certament consentida amb complaença i sense remordiments durant molts anys. Atès que s’havia proposat el programa d’harmonitzar el calze i l’arpa, atès que s’enorgullia d’haver cantat missa entre un dolmen pagà i una capella cristiana i, en fi, atès que anhelava la glòria literària amb tant d’afany o més que la perfecció religiosa, aprofità al màxim els anys de benestar per a escriure una vasta obra en prosa i en vers i prendre part en múltiples empreses religioses, patriòtiques i literàries. L’Església tenia necessitat de prestigis: Verdaguer es prestà a posar el seu al servei de la propaganda catòlica i a reclutar el d’altres del camp de les lletres i les arts. L’Església i la nova burgesia industrial s’aliaven per a combatre la descristianització de les masses rurals i dels obrers industrials urbans: el poeta secundava campanyes propagandístiques aportant-hi el seu nom com a autor de textos que, si no tenen gaire a veure amb la poesia, arriben tanmateix als sentiments religiosos populars. El catalanisme d’inspiració catòlica i conservadora, nascut del moviment de la Renaixença, pretenia hegemonitzar les aspiracions polítiques dels catalans: Verdaguer era el millor poeta en llengua catalana, capaç de construir una poètica i una mitologia patriòtiques que han servit de referència a diverses generacions de catalans. De fet, aquest període de disset anys de Verdaguer a Barcelona, empleat del marquès de Comillas, es divideix en dos subperíodes. El primer es prolongà durant uns deu anys, entre els dos grans triomfs literaris del poeta, les epopeies L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), i es caracteritza per un gran activisme literari, patriòtic, social, en un context de «restauració» de Catalunya. De fet, és el més productiu de la seva carrera: Idil·lis i cants místics (1879), Llegenda de Montserrat (1880), Cançons de Montserrat (1880), Caritat (1885), Canigó (1886), Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús (1887), Excursions i viatges (1887), Pàtria (1888), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), etc. El segon subperíode comença després de la coronació de Ripoll el 1886, es tanca amb l’expulsió del servei del marquès el 1893 i es caracteritza per una forta crisi interior de desacord amb ell mateix, un lliurament progressiu a la perfecció espiritual, a les devocions, a les pràctiques de caritat, i la consegüent disminució de la pro ducció literària, fins a l’esclat del conflicte amb els seus protectors/empleadors.

Ramon Pinyol i Torrents

El conflicte: 1893-1897 Es fa difícil de sintetitzar una qüestió tan complexa, tan discutida i tan inundada de bibliografia com és la del conflicte que començà enfrontant Verdaguer amb el marquès de Comillas, continuà oposant-lo als seus superiors reli giosos i acabà contraposant-lo a la majoria de familiars, amics i col·laboradors. De «tragèdia» parlà el caputxí Miquel d’Esplugues (1870-1934) al penetrant estudi La tragèdia de mossèn Verdaguer de 1930. De «drama» parlà l’historiador andalús Jesús Pabón (1902-1975) a la documentada investigació El drama de mosén Jacinto de 1954. D’altres prefereixen parlar del «cas Verdaguer». Aquí hem preferit qualificar de «conflicte» la nova situació del poeta que, després d’una gestació iniciada a partir del viatge a Terra Santa de 1886, esclatà amb la seva expulsió tant del palau del marquès com de Barcelona l’any 1893 i continuà amb la seva reclusió de dos anys a la Gleva, la seva desobediència i la seva fugida, la suspensió a divinis o privació de les facultats sacerdotals, la rebel·lió desafiant durant dos anys i la rehabilitació final el 1898. El conflicte fou en realitat dramàtic, fins i tot tràgic, no només per a Verdaguer, el protagonista principal, sinó també per als antagonistes, en primeríssim lloc el marquès de Comillas, un dels homes més destacats de l’Espanya de l’època, i el bisbe de Vic Josep Morgades, figura eminent de l’Església catalana del segle xix. Fou igualment dramàtic per a un gran nombre de comparses, pròxims o llunyans, diversament implicats en l’afer, com també per al públic informat en major o menor grau de dins i de fora de Catalunya que llegia, perplex i desconcertat, els articles del poeta En defensa pròpia, difosos a la premsa anticlerical i anticatalanista de Barcelona. Conflicte dramàtic, en fi, per a la mateixa nació catalana, que ha viscut en Verdaguer un dels moments més representatius de les contradiccions de la seva història contemporània. Tot i les dificultats, però, d’abordar una qüestió tan intricada i prolixa, sense tancar, sinó oberta a noves investigacions i interpretacions, proposem aquí un resum dels fets i del seu abast, ajustant-lo a les posicions dels estudiosos més ponderats. El viatge o pelegrinatge a Terra Santa l’any 1886 constituí el desencadenant de la crisi interior del poeta. De tornada dels llocs sants del cristianisme, escrivia al seu amic Collell, que li feia el pròleg de l’edició francesa de L’Atlàntida: «...he vist d’un a un mos quaranta anys, i de tots estic avergonyit. Podries resumir ma vida malaguanyada amb aquesta paraula, tergiversant la de l’Evangeli: Male omnia fecit [ho ha fet tot malament].» D’acord amb aquesta actitud de reprovar el seu passat a causa d’haver perseguit la glòria literària i haver viscut, si no en la riquesa, en la seva ombra, el poeta donà un gir a la seva vida que el va portar a mig abandonar l’activitat literària i a dedicar-se a la recerca d’un camí de santificació intensificant l’oració, el dejuni, la confessió i l’almoina. Aspirà a la santedat prenent com a models les figures de la tradició del santoral cristià que ja a la joventut l’havien seduït, sant Francesc

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

d’Assís en particular. Descuidà les obligacions socials pròpies de capellà domèstic i en la seva funció de repartir les almoines del marquès, quan aquestes no arribaven per satisfer les múltiples necessitats que veia, les completava de la seva butxaca, i en més d’una ocasió va ser víctima de desaprensius. Entrà en relació més i més intensa amb un grup de fidels il·luminats i visionaris, que es reunien privadament en una «Casa d’Oració», en un pis de Barcelona. Pretenien rebre revelacions sobrenaturals i estaven dirigits per clergues que practicaven els exorcismes sense tenir-ne l’autorització prescrita del bisbe. L’impacte d’aquelles experiències esotèriques en contrast amb les de la immersió diària en una Barcelona dual, partida entre la riquesa del palau dels Comillas i la misèria dels marginats, produí en Verdaguer una «il·luminació» que el transformà en un home nou. El poeta trobà per a les seves noves orienta cions el suport de Deseada Martínez, una vídua devota que exercia una gran influència sobre ell. Verdaguer havia assistit el marit en el llit de mort i li havia fet promesa formal de no abandonar els tres fills orfes que deixava. Un noi i dues noies, una de les quals, Empar Duran, tenia visions sobrenaturals. Els exorcismes com a pregàries eren recomanats pel mateix papa de Roma i tot clergue rebia l’ordre —o sigui el poder— d’exorcitzar, però l’aplicació sobre presumptes posseïts pel dimoni, a semblança del que feia Jesús segons els Evangelis, era reservada per la jerarquia a capellans experts i degudament autoritzats. No és provat que Verdaguer transgredís la prohibició de l’exorcisme, sinó que es limitava a resar-lo. El poeta adquirí una finca al paratge dels Penitents, a Barcelona, elevada a lloc sagrat fundacional per a la pràctica religiosa d’aquell grup d’il·lu minats, sense comptar amb els recursos financers suficients, confiant en l’ajut del marquès, i en aquella compra imprudent s’originà l’assetjament econòmic que el reduiria a la misèria. El marquès i el seu entorn no podien consentir que el seu capellà domèstic, al capdavall un empleat, derivés cap a aquelles formes de pietat i freqüentés aquells grups de devots que eren objecte d’enraonies i de denúncies al tribunal eclesiàstic i que Verdaguer introduïa a l’oratori del palau on celebrava la missa diària; visites que creaven situacions cada vegada més incòmodes, fins al punt que la marquesa mare abandonà la residència de Barcelona i es traslladà a la de Madrid. El marquès, orientat pels seus consellers jesuïtes, decidí de posar fi a la situació desti tuint el capellà empleat dels seus càrrecs, però servint-se dels seus superiors eclesiàstics, els prelats de Vic i de Barcelona. D’una banda, Verdaguer pertanyia al bisbat de Vic i el bisbe Morgades li podia retirar la llicència d’exercir en una altra diòcesi i reclamar-lo a la d’origen. D’altra banda, el bisbe de Barcelona, a la jurisdicció del qual Verdaguer estava adscrit en virtut del seu càrrec de capellà del marquès, li podia retirar l’adscripció i obligar-lo a tornar a Vic. És això el que varen decidir els tres homes de govern.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 217

Independentment, però, de si la mesura era justa o injusta, prudent o imprudent, inspirada o no pels jesuïtes i altres suposats enemics de Verdaguer, sembla provat que varen cometre si més no el greu error de desconèixer la personalitat del poeta. El fet és que el varen enganyar amagant-li les veritables raons del seu allunyament de Barcelona, dient-li que era temporal i que per raons de salut li convenia tornar a Vic. Obedient, Verdaguer va triar com a residència el santuari de la Gleva, a vuit quilòmetres de Vic i a tres de Manlleu, on podia agafar el tren. Allà va reprendre amb més intensitat l’activitat literària, però continuà relacionant-se amb els il·luminats de Barcelona. A mesura que passaven els mesos va anar descobrint la realitat. El marquès no sols no li pagava els deutes com li havia promès, sinó que no el readmetia al seu servei. El bisbe de Vic no sols no li concedia llicència per canviar de bisbat, sinó que el recloïa a la Gleva, el feia vigilar perquè no se n’escapés i li oferia d’ingressar a perpetuïtat a la Casa Asil de Capellans de Vic. Va prendre consciència que l’estada al santuari era una forma de reclusió i se’n fugà el maig de 1895 desobeint obertament les ordres del superior. A Barcelona, s’instal·là a casa de la seva admiradora, Deseada Martínez, la qual, de protegida, es convertí en protectora del capellà fugitiu, alhora que en font d’acusacions de deshonestedat, si no de concubinat, que començaren a circular en ambients clericals. Llavors el bisbe el comminà a tornar a Vic, adduint l’obediència canònica deguda, i no dubtà, emparant-se en les normes derivades del Concordat amb la Santa Seu, a ordenar que la policia el detingués. Sense aconseguir-ho, a la fi el va fer sentenciar pel tribunal eclesiàstic de Vic, que va condemnar in absentia el capellà rebel a la pena màxima del codi penal canònic, la suspensió a divinis, o retirada de les llicències sacerdotals, que comportava la privació dels emoluments de subsistència dels clergues. La reacció de Verdaguer fou de capellà ofès i humiliat alhora que d’escriptor acorralat que es defensa amb l’escriptura. Així, va respondre publicant a la premsa —ho va haver de fer en la d’esquerres i anticatalanista— dues sèries d’articles, Un sacerdot calumniat (1895) i Un sacerdot perseguit (1897), aplegades després amb el títol En defensa pròpia, en què conta la seva versió dels fets, denuncia la persecució de què era objecte i dóna el nom d’aquells a qui en considerava culpables. L’escàndol que es va desfermar va ser molt considerable i va obtenir un gran ressò nacional i internacional, comparable en certs aspectes amb el de l’affaire Dreyfus a la França d’aquells anys. L’opinió pública es va dividir en dos bàndols: els partidaris del poeta i els seus detractors. Va ser tractat públicament de boig —es va publicar un dictamen mèdic en aquest sentit— i la seva integritat moral, a causa de la seva convivència amb la família Duran-Martínez, va ser posada en qüestió. La majoria dels seus amics sacerdots i bona part del catalanisme literari el van abandonar. Verdaguer va quedar reduït a la misèria econòmica i va ser marginat de la vida literària, social i eclesiàstica. El conflicte amb el bisbe, tot i les nombroses gestions fetes des de molts sec-

218 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tors (el Vaticà inclòs), no es va resoldre fàcilment. Verdaguer, home d’una fe robusta, convençut que de res no era culpable i que era perseguit injustament, no volia sotmetre’s al bisbe. Finalment, el conflicte es va resoldre a Madrid, gràcies sobretot a la intervenció dels pares agustins d’El Escorial, que van aconseguir, a finals de 1897, una reconciliació pactada sense vencedors ni vençuts: Verdaguer signava un document, que es va publicar, en què reconeixia l’autoritat del prelat i es disculpava del mal que hagués pogut fer a l’Església; el bisbe, al seu torn, li retornava el permís per dir missa i acceptava que el poeta passés a dependre de la jurisdicció del bisbe de Barcelona (per al conjunt del conflicte, cf. Torrents, 2002, p. 87-121). Última etapa: 1897-1902 Després de la rehabilitació el gener de 1897, Verdaguer reprengué les activitats sacerdotals i també la participació en iniciatives literàries, certàmens i homenatges. L’enfrontament amb els poderosos de l’Església i de la plutocràcia augmentà la seva fama entre les classes populars. Els escriptors modernistes, que a les acaballes del segle romàntic prenien el relleu als vells representants de la Renaixença, veieren en el Verdaguer dels darrers anys l’artista incomprès i maltractat per la societat burgesa. El pintor i escriptor Santiago Rusiñol (1861-1931) s’inspirà en la figura de Verdaguer per a escriure el drama El místic (1904) i sembla que també el va tenir present Benito Pérez Galdós (18431920) en dibuixar el protagonista de Nazarín. Però, passada la carena dels cinquanta anys, Verdaguer havia envellit precipitadament sota la prova i la penúria. Havia de malviure de la feina de capellà funcionari d’enterraments a la seva parròquia. Va emprendre noves publicacions, fundà i dirigí revistes, intentant de professionalitzar-se com a escriptor. Verdaguer morí el 10 de juny de 1902, acabat de començar el segle xx, i el destí li reservava una última contradicció. Les lluites partidistes per a apoderar-se del seu nom, de la seva representativitat i del seu llegat material i espiritual varen rebrotar al voltant del seu llit de moribund i li amargaren els darrers dies de vida. Això no obstant, la mort del poeta va fer que els uns i els altres deposessin les armes, si més no temporalment, i s’unissin en un homenatge unànime al personatge. Una multitud mai no igualada en els annals de Barcelona i formada per gent de tota classe i condició va desbordar la comitiva oficial i acompanyà les despulles mortals del poeta immortal al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

Aproximació a l’obra verdagueriana La producció literària de Verdaguer, escrita al llarg d’uns quaranta anys i adscrita als principis literaris romàntics, es va centrar sobretot en la poesia, amb una trentena llarga de títols —entre els publicats en vida i els pòstums—. Va escriure també algunes obres en prosa, d’una alta qualitat literària, i va fer, en prosa i en vers, algunes traducci-

Ramon Pinyol i Torrents

ons i versions d’altres llengües. Després de la seva mort, s’han anat publicant obres inèdites i, entre els milers de manuscrits que ens va deixar, encara hi ha poesies i proses diverses, més o menys acabades, que no han passat a la lletra impresa. A tot això, s’hi ha d’afegir un extens i interessant epistolari, en bona part ja editat, que ultrapassa les mil cinc-centes cartes i que, comptant les inèdites, arriba més enllà de les dues mil (Casacuberta i Torrent, 19591993). Fins a la guerra de 1936-1939, diferents editors barcelonins varen emprendre l’edició de les obres completes de Verdaguer. La primera, l’aplegada en set volums entre 1905 i 1908 per Toledano, López i Cia. i continuada a partir del tercer volum per Josep Agustí amb el títol d’Obres complertes. Després, la de Francesc Matheu de 1913 a 1925 en trenta volumets, sense que hi figuri la data impresa. I la duta a terme, en deu volums (la guerra n’impedí la continuació), per la Llibreria Catalònia entre 1928 i 1936, que fou la primera amb l’ortografia normalitzada i presentada com a «edició definitiva». Aparegué l’any 1943 a Barcelona l’edició en un sol volum de l’editorial Selecta, a la col·lecció «Biblioteca Perenne». Aquesta edició, que tingué successives reimpressions i edicions augmentades fins a la de 1974 i comptà amb un «Pròleg» de Marià Manent, un «Epíleg» de Joan Bonet i Baltà, una «Bibliografia general» de Lluís Guarner i un «Índex alfabètic de primers versos», constituí durant cinquanta anys l’única edició assequible. L’any 1995, per iniciativa de l’editorial de la Universitat de Vic (Eumo) i de la Societat Verdaguer, aparegué el primer volum dels quaranta-dos previstos de l’Obra Completa de Verdaguer coneguda amb les sigles OCESV (Obra Completa Eumo Societat Verdaguer). Fins a l’actualitat (2006), han aparegut els títols següents: Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcià, Montserrat: Llegenda de Montserrat, Sant Francesc, Pàtria, Montserrat: Odes i cançons, L’Atlàntida i Barcelona. Textos per a un llibre.10 Es tracta d’una iniciativa tant ambiciosa com lenta a causa de les disponibilitats de la recerca necessària per a cadascun dels volums, a la base dels quals sol haver-hi una tesi de doctorat. L’última inicia tiva d’obres completes és la d’Enciclopèdia Catalana/Edicions Proa, 2002-2006, que consta de quatre volums sota l’epígraf general «Totes les Obres» i els títols singulars: I Prosa, II Poemes llargs, Teatre, III Poesia 1 i IV Poesia 2. L’edició és a cura de Joaquim Molas, catedràtic de la Universitat de Barcelona, i d’Isidor Cònsul, crític literari i estudiós de Verdaguer, i compta amb la col·laboració de diversos especialistes que són alhora els responsables dels volums de l’OCESV. A més d’haver-hi introduccions i pròlegs a cadascun dels títols, augmenta notablement el contingut de les edicions d’obra completa anteriors, per la raó que recull la part d’obra que només es coneixia en edicions especialitzades, com són els escrits juvenils, l’epistolari i els llibres inacabats, o publicada en papers dispersos i mai no aplegada i per tant d’accés difícil; es tanca amb un complet índex de títols de tots els poemes i un altre de primers versos.

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

Un intent, no explícit, de dur a terme també una àmplia «edició selecta» o de les grans obres de la producció verdagueriana és la feta des de 1995, dins diverses edito rials, pel professor Narcís Garolera (Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona), que ha arribat a la desena de títols.11 Basades en les darreres edicions en vida de Verdaguer i compulsades amb els manuscrits, contenen pròlegs breus i rarament notes o variants textuals; se n’ha regularitzat l’ortografia i la puntuació d’acord amb els usos actuals. Tot i la dificultat de classificar una obra tan complexa i extensa com la de Verdaguer, donem a continuació la proposta feta pel professor Ricard Torrents, que resulta força clara i completa: a) Obra en vers: — Grans poemes: Colom (inacabat, 1864?, editat pòstumament el 1907). L’Atlàntida enfonsada i l’Espanya naixent de ses ruïnes (1868, publicat el 1946). L’Atlàntida. Poema (1878). Canigó. Llegenda pirinaica del temps de la Reconquesta (1886). — Odes: Qui com Déu! (1869). A Barcelona (1883). — Poema bucòlic: Amors d’en Jordi i na Guideta (1864, publicat el 1924 com a «poemet jovenívol»). — Poesia amatòria i jocosa: Jovenívoles (1865, publicat el 1925 com a Primeres poesies d’un Fadrí de Muntanya). — Poemes hagiogràfics: Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcià. Poema en dos cants (1865). Llegenda de Montserrat (1880), Lo somni de Sant Joan (1882 i 1887). Sant Francesc. Poema (1895). Romanceret de Santa Clara (1895). La trilogia Jesús Infant (1896), constituïda per tres llibres anteriors: Natzaret (1889), Betlem (1890) i La fugida a Egipte (1893). Santa Eulària. Poemet (1899). — Poesia mística: Idil·lis i cants místics (1879). Roser de tot l’any (1894). Flors del Calvari (1896). Flors de Maria (1902). Al cel (1903). Eucarístiques (1904). Perles del «Llibre d’Amic e d’Amat» d’en Ramon Llull (1907). Brins d’espígol (1981). Jesús Amor (2006). Espines i flors (2006). — Poesia devota: Passió de Nostre Senyor Jesucrist (1873). Cançons de Montserrat (1880). Caritat (1885). Col·lecció de càntics religiosos per al poble (1889). Veus del Bon Pastor (1894). Los pobres (1908). Sants (1908). Cor de Jesús (2006). — Poesia patriòtica i civil: Pàtria (1888). Aires del Montseny (1901). Barcelona. Textos per a un llibre (2006). — Poema autobiogràfic: La Pomerola (1896, publicat per primera vegada el 1995). — Poema escènic: L’Adoració dels pastors. Música d’Enric Morera (1901). b) Obra en prosa: — Viatges: Excursions i viatges (1887). Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889). — Escrits polèmics: En defensa pròpia (i): Un sacerdot perseguit (1895). En defensa pròpia (ii): Un sacerdot calumniat (1897). — Narrativa: Proses autobiogràfiques juvenils (186?, any de publicació 1958). Rondalles (1905).

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 219

— Folklore: Folklore (1907). — Vària: Discursos (1905). Discursos, articles i pròlegs (1920). c) Traduccions i versions: — En vers: Càntic dels Càntics. Precedit d’Els jardins de Salomó (1907). — En prosa: Nerto. Poema escrit es versos provençals per Frederic Mistral (1885). Les quatre Passions dels quatre Evangelis (any de publicació, 1945).

Característiques generals de l’obra verdagueriana La poesia èpica El segle xix és la centúria en què es consolida la novel·la com el primer dels gèneres literaris, un gènere que és vist com l’evolució lògica de l’èpica, de fet, com l’autèntica èpica moderna. En aquest context, pot sobtar l’esforç que Verdaguer va dedicar a la construcció d’una poesia èpica en català. La formació i les idees literàries de Verdaguer, per una banda, i la situació de la literatura catalana en aquella època, per una altra, expliquen la gran dedicació del poeta a la poesia èpica. Verdaguer es va formar en un ambient, el del seminari de Vic i el dels inicis de la Renaixença literària catalana, en què l’interès per l’èpica era molt intens. De fet, sabem que entre les lectures predilectes del nostre poeta hi havia, entre d’altres, l’Eneida de Virgili, la Gerusalemme liberata de Tasso, el Paradise lost de Milton o Der Messias de Klopstock. Però Verdaguer, home del seu temps, també coneixia les obres dels autors europeus més contemporanis que, com Goethe, Mistral, W. Scott, Lamartine, V. Hugo o Chateaubriand, havien fet aportacions notables a la revitalització del gènere èpic. I, pel que fa al marc català, hi havia la idea generalitzada que una literatura, si volia comptar entre les literatures nacionals, havia de posseir una epopeia que fos un referent artístic i lingüístic. Abans que Verdaguer, alguns literats romàntics catalans havien intentat, sense èxit, anar per aquesta via. Uns dels teòrics més influents del moment, el catedràtic de la Universitat de Barcelona Manuel Milà Fontanals, havia defensat la idea que l’èpica en aquell moment ja no podia seguir els models clàssics i que s’havia d’adaptar en una mena de gènere èpic més limitat, el poema narratiu de tipus heroic o idíl·lic. Verdaguer, en els seus inicis literaris, va compondre, seguint Mistral i en la línia de Milà, un poema narratiu llarg (amb més de mil versos), Amors d’en Jordi i na Guideta, que va quedar inèdit. En el mateix moment, escriu —seguint, però, els models neoclàssics— una història èpica situada a l’època romana a Vic, Dos màrtirs de ma pàtria, publicada el 1865. I entre aquest any i el 1868, intenta, sense sortir-se’n i deixant-la inacabada, de fer una epopeia a l’estil renaixentista, titulada Colom, sobre el descobriment d’Amèrica. És en aquesta obra que té el seu origen L’Atlàntida (1877), una obra elaborada al llarg de

220 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

deu anys, amb la qual seguia els models clàssics, considerats de valor permanent, per bé que amb la introducció d’alguns procediments formals nous, ja usats pels romàntics, com ara la incorporació de poemes autònoms de la línia general o la forma coral en el cant vii. És una epopeia que, com era de rigor, canta els orígens mítics, però en aquest cas els d’una península, la ibèrica, i no els d’una nació concreta. L’èxit nacional i internacional de L’Atlàntida va ser esclatant, i així, per als homes de la Renaixença, finalment la restauració de la literatura catalana es consolidava amb una obra sòlida i prestigiosa. Verdaguer escriví poc després la Llegenda de Montserrat (1880), on continuava en certa manera la desintegració de la forma èpica iniciada en l’obra anterior, feta a la manera de les «llegendes romàntiques», en voga a l’època, i centrada en els suposats orígens del monestir d’aquesta muntanya símbol dels catalans. La primera meitat de la dècada del vuitanta és la de la gestació i elaboració del que, per a una part de la crítica, és la seva millor epopeia: Canigó (1886). Dedicada a cantar el naixement de la Catalunya cristiana i nacional gràcies a la derrota dels musulmans i de les fades que poblaven aquest cim pirinenc, aquesta obra és un cas singular d’epopeia bastida a base d’un extraordinari conjunt de poemes curts —d’una varietat mètrica impressionant—, independents els uns dels altres, que constitueixen, a la vegada, un sol poema perfectament travat i articulat. En tot cas, amb aquest llibre Verdaguer va arribar al cim de la poesia èpica catalana i es va consolidar com el poeta més important de tot el segle xix. La poesia civil A desgrat que en la poesia verdagueriana la pàtria i la fe estan sempre íntimament entrelligades, el fet és que una part de la seva lírica no té, en principi, una intenció reli giosa explícita. Aquesta producció, que ha estat qualificada de «poesia civil» (Molas, 1986, p. 265-270), és, tret d’algunes composicions amatòries i humorístiques de l’època juvenil, de temàtica patriòtica, i va ser recollida sobretot en dos llibres, Pàtria (1888) i Aires del Montseny (1901). El concepte verdaguerià de pàtria remet al sentit més immediat, tradicional i etimològic del mot: la terra dels pares. Una terra, cal no oblidar-ho, que, com assenyala el gran poeta i crític Carles Riba en el pròleg de la seva Antologia de Verdaguer de 1922, «era obra i do de Déu.» Cal tenir present, a més, que dins la noció verdagueriana de pàtria s’inclouen tots aquells elements i manifestacions que, a parer seu, conformaven i havien conformat aquesta terra dels pares: el paisatge, la història, els homes, els mites, els costums, la religiositat... Té especial interès delimitar l’abast territorial de la pàtria verdagueriana. D’entrada, cal constatar que, a un cert nivell, la configuren tots els territoris de parla catalana relacionats històricament. Aquesta identitat catalana és present en tota la producció de Verdaguer, i en determinats poemes del volum Pàtria té una expressió inequívoca i rotunda no gaire freqüent entre els seus contemporanis.

Ramon Pinyol i Torrents

S’ha de precisar, tanmateix, que no hi ha cap indici que l’escriptor osonenc anés més enllà de l’afirmació de la unitat lingüística, històrica i cultural i, a la vegada, de l’anhel d’un ressorgiment comú. La ubicació de la poesia civil de Verdaguer se centra en la Plana de Vic i el Principat (aquest inclou la Catalunya francesa) i, de fet, només ateny altres nivells com a contextualització historicocultural (els països de parla catalana o el conjunt de l’antiga Corona d’Aragó) o historicopolítica (és a dir, Espanya, representada per l’aparell de l’Estat i un cert destí comú, sobretot en l’aspecte religiós). Entre les diverses concrecions temàtiques del sentiment de pàtria de Verdaguer, n’hi ha dues que assoleixen una rellevància especial: la història i l’enyorança. El tema històric, que és omnipresent en la poesia civil verdague riana, té una gran presència en la poesia juvenil. Com a bon romàntic, dedicà notables poesies a la història medieval catalana, però també s’acostà a la història contemporània amb peces de forta densitat ideològica, com és el cas de dos llargs poemes centrats en la ciutat de Barcelona, la qual és presa com a símbol de tot Catalunya, com és el cas de l’oda «A Barcelona» i de l’elegia «La palmera de Jonqueres». Aquestes dues peces són, d’alguna manera, les dues cares de la Catalunya de la Restauració tal com la veia Verdaguer. Així, «A Barcelona» és el cant optimista de la Catalunya industriosa i florent, la Catalunya burgesa que s’acosta a Europa. «La palmera de Jonqueres», per contra, constitueix el revers de l’oda «A Barcelona». Verdaguer, a qui motivava qualsevol tema, va aprofitar la notícia de la mort, en ser traslladada, de la palmera de l’antic convent de Jonqueres, considerada la més vella de la ciutat, per a escriure una al·legoria aplicada a la destrucció dels edificis religiosos de Barcelona durant els esclats revolucionaris del segle xix. El poeta atribueix aquesta destrucció a la revolució i al progrés que sols busca la riquesa, i remarca que a sobre dels antics convents i monestirs de la ciutat s’hi han obert places, carrers, teatres i bordells. De totes les composicions curtes aplegades al recull Pàtria, «La palmera de Jonqueres» és la que conté una càrrega ideològica més explícita i contundent, la que millor expressa el sentiment elegíac pel món antic que s’esfondrava al compàs dels canvis polítics i socials del Vuit-cents i la preocupació dels sectors catòlics per restaurar el que fos possible del vell ordre i, alhora, per adaptar-se de manera activa als nous temps. Al costat del tema històric, destaca en l’opus verdaguerià l’enyorança, de clara filiació romàntica. Es tracta d’un sentiment que, lligat estretament al record i al somni, es projecta sobre el passat històric de Catalunya —l’època de l’esplendor medieval—, sobre el mateix poeta —la infantesa i la joventut—, sobre el paisatge nadiu —tant d’Osona com del conjunt de Catalunya— o, en to místic, sobre «el paradís celestial». Totes aquestes projeccions, cal remarcar-ho, es barregen i es confonen sovint. A vegades, l’enyorança adopta la direcció mística, i en d’altres en pren una de més patriòtica. La poesia civil i patriòtica de Verdaguer no s’esgota en

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

els temes que hem vist. El paisatge, per exemple, és un dels vessants més destacats de la seva producció. De fet, molt romànticament, identifica paisatge i sentiment (de manera especial, els records). També hi ha lloc per a les tradi cions, per als oficis seculars en perill d’extinció, per a les figures emblemàtiques de l’Església catalana i per a devocions marianes molt arrelades al país. Verdaguer va representar un salt qualitatiu important dins el gènere de la poesia patriòtica. En general, els poetes romàntics anteriors i coetanis són poc originals, grandiloqüents i encarcarats. Verdaguer els va superar a tots, portant els gèneres i les formes a una gran perfecció, i en donà models molt acabats.12 La poesia religiosa Verdaguer, des del moment que va decidir de dedicar-se al sacerdoci, va centrar la seva producció en la temàtica religiosa i va posar la seva activitat al servei de l’Església. La seva producció religiosa és immensa, de to i valor desiguals, i, vehiculada a través de fulls volants, estampes, revistes religioses i plecs solts, va gaudir d’una gran difusió entre les masses catòliques. Les necessitats devotes, apologètiques i propagandístiques del catolicisme del moment van fer que Verdaguer escrivís una gran quantitat de poesia per cobrir aquestes necessitats, una poesia que, en general, és la part de la seva producció que s’ha vist més afectada pel pas del temps. La seva poesia reli giosa, però, no es limita a aquest vessant més de pietat i de propaganda sovint compost per motivacions immediates (una polèmica, una canonització, una romeria, una devoció nova, una campanya dirigida per la jerarquia...). Hi ha, també, i hi dedicarem una mica d’espai a comentar-los, llibres i poemes més elaborats i de més ambició literària i religiosa. Després del triomf de L’Atlàntida, donà a conèixer Idil· lis i cants místics (1879), com si volgués deixar patent que, a més de poeta èpic, era també un escriptor que sabia tocar els diversos accents i gèneres de la poesia religiosa. I, en efecte, per més que alguns crítics hagin afirmat que el vessant místic en Verdaguer és més formal que profund, el fet cert és que els poemes del volum, per bé que influït pel bíblic Càntic dels càntics, per Ramon Llull, el Kempis, sant Joan de la Creu o santa Teresa de Jesús, tenen una fesomia mística pròpia i un sentiment místic innegable, diferent, és clar, dels models dels segles anteriors. Marcelino Menéndez Pelayo, el gran crític espanyol de l’època, ja va saber veure-ho i així en deixà constància en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. Encara que no dins la línia mística, són remarcables altres llibres religiosos de la mateixa època, com ara els dos que va escriure el 1880 per animar les celebracions del mil·lenari de Montserrat, la muntanya símbol de Catalunya (Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat), o Caritat (1885), volum miscel·lani destinat a ajudar els damnificats d’uns grans terratrèmols que hi va haver a Andalusia. En els anys següents publicà un conjunt de llibres de temàtica religiosa força notables, per bé que en aparença,

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 221

pel fet d’estar lligats internament només per un lleu fil argumental, puguin semblar reculls de poemes solts. Es tracta, en tots els casos, d’obres d’una certa densitat ideològica, relacionades a vegades a devocions modernes que l’Església estava impulsant —el cas de la devoció al Sagrat Cor a Lo somni de Sant Joan (1887) o la de la Sagrada Família a la trilogia Jesús Infant (1890-1893) (Torrents, 2006)— i d’altres vegades a les preocupacions més íntimes del poeta —Sant Francesc (1895)—. D’aquestes preocupacions i dels temps dramàtics que li tocaran viure a mitjan anys noranta, sorgeix una nova poesia religiosa, del més alt interès, en què de la contemplació estàtica passà a expressar dinàmicament les seves tensions íntimes que sols troben consol en la transcendència de l’amor diví. D’aquests llibres destaquen Roser de tot l’any (1894), Flors del Calvari (1896) —el més dramàtic, fruit del seu drama personal, subtitulat significativament Llibre de consols—, Flors de Maria (1902) i els pòstums Al cel (1903), Eucarístiques (1904) i Perles del «Llibre d’Amic e Amat» de Ramon Llull (1908). L’obra en prosa i les traduccions La producció en prosa de Verdaguer, tot i no tenir l’extensió de la poètica, té una altíssima qualitat literària, alhora que va representar un gran paper en la consolidació del català literari de l’època. Aquesta producció, iniciada ja en l’època juvenil, però que no va desplegar-se de manera plena i pública fins a finals dels anys vuitanta, presenta quatre direccions essencials: a) el reportatge i el llibre de viatges, b) la prosa periodística, c) la prosa folklòrica i de ficció, i d) la prosa íntima. Pel que fa a la primera, sortida en part al principi en publicacions periòdiques, es recollí a Excursions i viatges (1887) (Garolera, 1995 i 1998),13 on aplegà sobretot els viatges pel centre i el nord d’Europa, per la costa magribina i, singularment, pel Pirineu, i a Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), a l’estil de molts llibres sobre el tema escrits durant el segle xix i que recorda en el nostre cas dues grans obres romàntiques: l’Itinéraire de Paris à Jé rusalem, de Chateaubriand, i el Voyage en Orient, de Lamartine. Quant a la segona, inclou sobretot els articles En defensa pròpia, que, com ja hem assenyalat, va donar a conèixer en dues etapes, el 1895 i el 1897, i on es mostra com un hàbil polemista que sap combinar amb gran efectivitat el to humil amb el sarcasme. Aquests articles, com ha assenyalat Joaquim Molas, van «produir una autèntica revolució en el camp de la prosa literària» (Molas, 1986, p. 289). Igualment, cal destacar els articles de base més o menys real que constitueixen veritables creacions literàries. Per la seva banda, la prosa folklòrica integra rondalles recollides directament de la tradició oral i reelaborades d’alguna manera per ell, tradicions i aforismes.14 Finalment, els escrits de caire íntim com els autopròlegs que contenen molts dels seus llibres, la correspondència (amb veritables peces literàries) i alguns discursos i pròlegs a lli-

222 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

bres d’altri acaben de conformar una producció prosística del més alt interès i de remarcable importància en l’evolució de la prosa literària catalana moderna. A l’últim, cal fer esment de les traduccions fetes per Verdaguer. Fou aquest el camp que menys conreà. I, això no obstant, hi deixà algunes mostres rellevants, com la traducció de la part de la passió dels quatre Evangelis canònics, la versió en prosa del llibre en vers Nerto, de Frederic Mistral, i, sobretot, la seva versió recreació del bíblic Càntic dels càntics.

La difusió internacional de Verdaguer Entre els mèrits reconeguts de manera unànime a Jacint Verdaguer, hi ha el d’haver consolidat el moviment de la Renaixença i el d’haver salvat la llengua literària en un moment crucial de la història catalana. Sol menystenirse’n, en canvi, un altre que, lligat als anteriors, va tenir una gran importància en el darrer terç del segle xix. Es tracta del fet que Verdaguer, amb la notable difusió internacional que va obtenir la seva obra, va donar fe de vida d’una literatura que feia centúries que havia deixat d’existir per als europeus. En aquest sentit, el triomf de L’Atlàntida el 1877, premiada als Jocs Florals de Barcelona, fou més que el seu triomf personal, perquè ho era també de tot el moviment renaixentista, que assolia ara una fita emblemàtica. Per als catalans, L’Atlàntida va esdevenir un motiu d’orgull nacional —fins i tot per als qui no l’havien llegit—, afermat amb la seva traducció a diverses llengües europees i amb el reconeixement de la seva vàlua per part de la crítica dins i fora de Catalunya. De Verdaguer, se n’han traduït tretze obres a una desena d’idiomes europeus: castellà, francès, occità, alemany, txec, portuguès, gallec, italià, llatí... En conjunt, gairebé se n’han fet un centenar d’edicions, la meitat aproximadament al castellà. I encara, si tinguéssim en compte les versions parcials o de peces soltes, allargaríem la llista de llengües fins a la vintena (Llanas i Pinyol, 2004).15 Propugnat d’una banda com a model d’escriptor catòlic, i, d’una altra, molt romànticament, com l’encarnació del Poeta (amb majúscules) per alguns dels escriptors d’altres literatures renaixents i no estatals, va aconseguir una difusió àmplia, que, en part, va quedar estroncada arran dels seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica a mitjan anys noranta. Així i tot, dels seus llibres se n’han fet molt probablement més traduccions —i a més llengües— que de cap altre autor català al llarg de la història. Les traduc cions de Verdaguer són les primeres després de l’edat mitjana, amb l’excepció de les grans obres lul·lianes i de la novel·la Tirant lo Blanc. És un aspecte, com dèiem al començament, que sovint se sol oblidar en valorar l’obra verdagueriana i que, tanmateix, va tenir una gran importància en el seu moment. Recentment, s’ha publicat la primera antologia global de la poesia verdagueriana en anglès, amb un estudi introductori i notes, i adreçada a un públic culte.16

Ramon Pinyol i Torrents

Els estudis de l’obra verdagueriana De la crítica vuitcentista coetània fins al final del franquisme La producció de Verdaguer va rebre, en vida seva, una gran atenció dels crítics literaris. Cal recordar, de tota manera, que a la universitat catalana i espanyola de l’època rarament s’estudiaven, ni que fos de passada, autors vius. Això no vol dir, però, que algunes figures rellevants de l’ensenyament universitari, com ara Manuel Milà Fontanals, Marcelino Menéndez Pelayo o Leopoldo Alas Clarín, que actuaven també com a crítics, no s’interessin —i molt en el cas de Milà i de Menéndez— per l’obra de Verdaguer. S’ha de remarcar que, en general, la crítica coetània més destacada —Joan Sardà, Josep Yxart, Teodor Llorente, Francesc Miquel Badia, Luis Alfonso— va seguir sempre de prop la producció del poeta. En els anys posteriors a la seva mort (ocorreguda el 1902), l’interès de la crítica va disminuir molt, sobretot a causa dels canvis de gust estètic. En els anys vint i trenta, amb l’edició de les obres completes ja esmentades, va tornar una certa atenció a l’obra del poeta, valorat ara sobretot com a prosista (la retòrica romàntica de la seva poesia no encaixava amb els principis de la crítica militant del moment). Es van publicar algunes antologies (tant de prosa com de poesia), però, sobretot, es va focalitzar l’interès en la peripècia biogràfica de Verdaguer i, no cal dirho, en els aspectes més dramàtics i fins escabrosos de la seva vida. I, cal remarcar-ho, va continuar absent de l’ensenyament, sobretot de l’universitari, tot i que va tenir alguna presència, en els pocs anys en què Catalunya va tenir alguna autonomia política, en les lectures escolars dels nivells preuniversitaris. La dictadura franquista instal·lada arran de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) —que, com és sabut, fou en bona part una contesa contra Catalunya— va ser especialment combativa contra la llengua i la cultura catalanes. Verdaguer, però, per la seva condició de sacerdot i de cantor d’algunes glòries o esdeveniments espanyols, fou un dels escassos autors tolerats i que van poder-se publicar en els primers anys de la dictadura. Això sí, fou obligat editarlo en ortografia del segle xix, com una forma de destacarne el caràcter arcaic (i, doncs, per això admissible) i d’atacar la normativització lingüística que s’havia realitzat en el català en l’època de preguerra. El centenari del naixement (1945) fou utilitzat pel règim franquista per tal de guanyarse alguna simpatia entre els catalans, amb la publicació d’alguns títols sobre el poeta, en general d’escàs o nul valor científic. En els anys següents, sobretot arran de la commemoració de 1952 (cinquantenari de la mort), la producció sobre Verdaguer va continuar centrada en la biografia, per bé que va donar títols d’interès com els llibres publicats per Jesús Pabón, M. Monjas, J. Miracle o S. Juan Arbó. En aquests anys, també alguns escriptors, com el ja citat Carles Riba, Josep M. de Sagarra, J. V. Foix o Marià Manent, van fer aportacions valuoses a la recuperació, en aquest cas, de l’escriptor més que no del personatge.

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

L’inici de l’estudi rigorós, fet amb criteris acadèmics, de l’obra verdagueriana es deu a l’editor i erudit Josep Maria de Casacuberta, que publicà diversos estudis en revistes especialitzades i que, sobretot, fou el creador el 1953 dins l’editorial Barcino de Barcelona d’una «Biblioteca Verdagueriana» que ha continuat fins avui i dins la qual s’han publicat estudis, edicions crítiques i onze volums de l’epistolari de i a Verdaguer (publicat per Casacuberta mateix en col·laboració amb Joan Torrent Fàbregas). De fet, aquesta col·lecció ha constituït una base essencial per als estudis posteriors sobre el nostre escriptor. Dels anys setanta a l’actualitat Als inicis dels anys setanta, el franquisme va permetre que les dues universitats catalanes amb estudis de filologia, la de Barcelona i l’Autònoma de Barcelona, oferissin programes oficials en els quals entressin la llengua i la literatura catalanes. Els altres nivells educatius, tanmateix, van continuar tancats a la presència del català. En aquest moment, Verdaguer comença a tenir una presència normal dins les assignatures de literatura catalana, per bé que encara és vist per alguns sectors universitaris com un autor diguem-ne «poc interessant» per una mena de prejudici en el qual es barrejaven el fet de ser un capellà, un romàntic, un escriptor utilitzat pel franquisme i, fins i tot, per la popularitat de què gaudia encara entre una part del poble. No fou, però, fins als anys vuitanta que la situació va tendir a normalitzar-se. D’una banda, mort el dictador Franco i restablerta la democràcia, el català va tornar al primer i al segon ensenyament. Això va comportar una expansió dels estudis de filologia catalana, bàsics per a la recuperació de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. També, la necessitat creixent de posar a l’abast dels escolars edicions dels autors catalans més rellevants, entre els quals, naturalment, Verdaguer. D’una altra banda, comencen a caure aquells prejudicis a què al·ludíem més amunt, i finalment Verdaguer comença a ser estudiat també en els programes de doctorat i, doncs, a ser objecte de tesis de llicenciatura i de tesis doctorals. En aquesta recuperació té, des de començaments dels anys vuitanta, un paper cabdal la figura del catedràtic Joaquim Molas Batllori (ho fou primer a la Universitat Autònoma de Barcelona i després a la Universitat de Barcelona), que va impartir cursos de doctorat, va promoure i dirigir tesis, va programar edicions verdaguerianes i va dur a terme el primer gran estudi de síntesi sobre l’escriptor, la monografia Jacint Verdaguer. En paral·lel, i des d’una universitat en formació en aquell moment, els Estudis Universitaris de Vic (avui Universitat de Vic), a la ciutat on es va formar Verdaguer, situada a una setantena de quilòmetres de Barcelona, Ricard Torrents, el millor biògraf actual del poeta, amb el concurs d’estudiosos destacats com Segimon Serrallonga o Pere Farrés (i amb el suport de Joaquim Molas), posà en marxa el primer col· loqui sobre Verdaguer (1986), de caràcter universitari i dedicat a l’obra èpica verdagueriana. Aquest congrés va

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 223

donar a conèixer nous especialistes sobre Verdaguer, a qui devem molts dels estudis i edicions publicats en els darrers trenta anys: Isidor Cònsul, Pere Farrés, Narcís Garolera, Josep Paré, Ramon Pinyol, Joan Requesens, Pere Tió... En els col·loquis següents (que enguany arriben a la setena edició), centrats en l’estudi de diverses facetes de l’obra verdagueriana (la prosa periodística, la poesia patriòtica, Verdaguer i el segle romàntic, l’obra dels darrers deu anys, la llengua, la retòrica i la poètica), s’ha eixamplat de manera notòria el coneixement de l’obra verdagueriana, tant en l’aspecte qualitatiu com quantitatiu. A més, ha permès que hagin sorgit nous especialistes (Maria Carme Bernal, Francesc Codina, Maria Lluïsa Plans, Llorenç Soldevila, Maria Àngels Verdaguer...) i que noms destacats de la filologia catalana contemporània hagin dedicat també estudis notables a Verdaguer (Jaume Aulet, Rosa Cabré, Jordi Castellanos, Francesc Cortès, Josep M. Domingo, Carola Duran, Manuel Jorba, Jordi Malé, Josep Massot Muntaner, Josep Murgades, Albert Rossich, Antònia Tayadella, Xavier Vall, Pep Vila...). De tots els col·loquis, n’hi ha les actes publicades dins l’Anuari Verdaguer. A banda dels col·loquis, Joaquim Molas i Ricard Torrents impulsaren la creació de la Societat Verdaguer, a l’estil d’altres societats centrades en grans escriptors europeus o nord-americans. Es tracta d’una corporació acadèmica, de nombre limitat de membres (provinents d’una quinzena d’universitats i de diverses corporacions acadèmiques), que té, entre altres objectius, l’edició crítica de l’obra verdagueriana (feta conjuntament amb Eumo Editorial, de Vic), l’organització dels col·loquis Verdaguer, la publicació d’estudis sobre el nostre escriptor o, en general, sobre el segle xix, i l’edició de l’Anuari Verdaguer. L’Anuari Verdaguer, aparegut per primera vegada el 1986, ha arribat ja a la quinzena de números. Dedicat de primer de manera exclusiva als estudis verdaguerians, des del 2004 ha ampliat el seu abast, com explicita el seu subtítol actual: Revista d’estudis literaris del segle xix. Compta, com és habitual en aquest tipus de publicació científica, amb un comitè científic i un consell de redacció constituït per professors de diverses universitats, una estructura interna fixa i resums en anglès. Actualment és editat per Eumo Editorial, la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic. Es tracta, sens dubte, de la revista filològica catalana dedicada al segle xix més prestigiosa i conté el corpus d’estudis verdaguerians més complet i actualitzat. Editada en format paper i en format electrònic, la col·lecció completa (excepte el darrer número) és accessible de manera gratuï ta a través d’internet. En el moment present, els estudis sobre Verdaguer viu en un moment dolç, fruit del treball dut a terme en els darrers trenta anys des de les universitats catalanes (on avui estan en curs d’elaboració diverses tesis, i a la de Vic hi ha una línia de recerca concreta dedicada al poeta), des de la Societat Verdaguer (en especial, amb els col·loquis) i des de l’Anuari Verdaguer. A la bibliografia de tipus cien-

224 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

tífic sobre Verdaguer, s’hi ha d’afegir la constant publicació de textos i antologies de caire divulgatiu o escolar, així com un flux ininterromput de llibres i llibrets sobre Verdaguer, de caire no acadèmic i que donen idea de la dimensió popular de què gaudeix encara l’escriptor català, que fins i tot ha donat una simbiosi poeta-poble que ha convertit algunes de les seves composicions —com «L’emigrant», «El noi de la mare» o «El virolai»— en obres conegudes de tothom, però sovint cantades ignorant-ne l’autor. D’aquesta popularitat dóna fe, encara, l’enorme quantitat de partitures musicals que s’han fet sobre les seves poesies i que sobrepassen el miler. A més, centenars de carrers a Catalunya porten el seu nom i són dotzenes els monuments públics que se li han dedicat.

Bibliografia sobre Verdaguer Llibres Altés, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Arimany, Miquel (1986). Aspectes de nova observació en l’obra poètica de Jacint Verdaguer. Barcelona: Arimany. Bonet, Joan (1984). «El sacerdot poeta Jacint Verdaguer». A: L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 471-587. Cardona, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona, Barcino. Casacuberta, Josep M. de (1986). Estudis sobre Verdaguer. Vic: Eumo; Barcelona: Barcino: Institut d’Estudis Catalans. Casacuberta, Josep M. de; Torrent, Joan (1959-1993). Epistolari de Jacint Verdaguer. Barcelona, Barcino. 11 v. [De gran interès per a l’estudi de la vida i de l’obra verdaguerianes, amb una riquíssima anotació] Codina, Francesc [et. al.] (2002). Verdaguer. Un geni poètic. Catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Jacint Verdaguer (1902-2002). Barcelona: Biblioteca de Catalunya. [N’hi ha versió castellana] Condeminas, Maria (1978). La gènesi de «L’Atlàntida». Barcelona: Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona: Curial. Cònsul, Isidor (1986). Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall. — (2003). Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa. Garolera, Narcís (1995). Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries. — (1998). L’escriptura itinerant. Verdaguer, Pla i la literatura de viatges. Lleida: Pagès. — (2004). Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes. Lleida: Pagès. Guilleumas, Rosalia (1953). Ramon Llull en l’obra de Ja-

Ramon Pinyol i Torrents

cint Verdaguer. Barcelona: Barcino. [2a edició: 1988] Juan Arbó, Sebastià (1952). Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món. Barcelona: Aedos. Llanas, Manuel; Pinyol, Ramon (2004). «Les traduccions no castellanes de l’obra de Verdaguer, Guimerà i Oller fins a 1939». A: Trenc, Eliseu; Roser, Montserrat [ed.]. Col·loqui europeu d’estudis catalans. Vol. I. Montpeller: Centre d’Études et de Recherches Catalanes. Université Paul Valéry: Association Française des Catalanistes, p. 69-94. Miracle, Josep (1952). Verdaguer amb la lira i el calze. Barcelona: Aymà. — (1987). Verdaguerianes. Barcelona: Claret. — (1989). Estudis sobre Jacint Verdaguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Molas, Joaquim (1986). «Jacint Verdaguer». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim [dir.]. Història de la literatura catalana. Vol. 7. Barcelona: Ariel, p. 223-289. Monjas, Manuel (1952). Documentos inéditos acerca de Mossén Jacinto Verdaguer. 3a ed. Madrid: Editora Nacional. Montoliu, Manuel de (1962). La Renaixença i els Jocs Florals. Verdaguer. Barcelona: Alpha. Pabón, Jesús (1954). El drama de Mosén Jacinto. Barcelona: Alpha. Perejaume (1998). Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer. Barcelona: Proa. Pereña, Josep (1955). Els darrers dies de la vida de Jacint Verdaguer. Barcelona: Barcino. Prenafeta, Jordi [ed.] (2004). Tornau-me a la terra. Noves perspectives sobre Verdaguer. Lleida: Àgora Literària dels Països Catalans. Requesens, Joan (1996). Estudis verdaguerians de Jaume Collell. Barcelona: Barcino. — [ed.] (2003). Jacint Verdaguer, poeta i prevere. Barcelona: Cruïlla. Torrent i Fàbregas, Joan (1977). Jacint Verdaguer. Resum biogràfic. Barcelona: Barcino. — (1989). Mossèn Cinto a la Gleva. La gestació del drama verdaguerià. Barcelona: Barcino. Torrents, Ricard (1995a): A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions. Vic: Eumo / Universitat de Vic. — (1995b). Verdaguer. Estudis i aproximacions. Vic: Eumo. — (2002). Verdaguer. Un poeta per a un poble. 3a ed. Vic: Eumo: Universitat de Vic. — (2006). Art, poder i religió. La Sagrada Família en Verdaguer i en Gaudí. Barcelona: Proa. Valls, Miquela (2002). Jacint Verdaguer i la Catalunya Nord. Perpinyà: Terra Nostra; Barcelona: Galerada. Verdaguer, Maria Àngels (2002a). Jacint Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat.

Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya

Revistes Anuari Verdaguer. Revista filològica de la Societat Verdaguer, editada en col·laboració amb Eumo Editorial i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic. 14 volums (des de 1986). [S’hi recullen, també, les actes dels sis col·loquis sobre Verdaguer celebrats fins al 2005] De Mossèn Cinto a Verdaguer. Dossier de la revista L’Avenç (Barcelona), núm. 270 (juny de 2002). En el centenari de la mort de Verdaguer. Dossier de la revista Serra d’Or (Montserrat), núm. 506 (febrer de 2002). Jacint Verdaguer en el centenari de L’Atlàntida (1997). Barcelona: Nadala de la Fundació Carulla-Font. Verdaguer (2002b). Monogràfic de la revista Nexus (Barcelona), núm. 29 (desembre de 2002).

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 225

[7] [8]

[9]

Notes i referències [1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

«Cinto» és l’hipocorístic popular de Jacint. A Catalunya, el tractament «mossèn» és el propi dels sacerdots seculars, equivalent al padre del castellà o l’italià, a l’abbé del francès o al father de l’anglès. El Romanticisme a Catalunya, com al conjunt d’Espanya i com va passar a molts altres llocs d’Europa (cf. Paul Van Tieghem. Le romantisme dans la littérature européenne. Albin Michel, París 1969, p. 459-461), és d’aparició tardana i, de fet, és present des de la dècada dels vint fins a la dels vuitanta del segle xix. El Modernisme, equivalent català en l’aspecte artístic de corrents com l’Art Nouveau, el Jugendstil, el Modern Style, l’Style Liberty o el Sezessionstil, fou un ampli corrent cultural que imperà a Catalunya entre la darrera dècada del segle xix i la primera del xx (vegeu la nota 5). Les guerres carlines, originades per l’escissió dinàstica dels Borbó a la mort de Ferran VII, van ser tres: la primera va durar de 1833 a 1840; la segona, de 1846 a 1849, i la darrera, de 1872 a 1876. Totes tres van afectar força Catalunya. Els Jocs Florals de Barcelona, creats el 1859, certamen literari anual, foren una de les plataformes principals de difusió i consolidació de la Renaixença (vegeu la nota següent) i pas obligat per a qualsevol escriptor que volgués donar-se a conèixer dins la literatura catalana renaixent. El moviment politicocultural anomenat Renaixença es desplegà al llarg de la segona meitat del segle xix a Catalunya amb l’objectiu de recuperar la llengua i la literatura catalanes, marginades de la vida pública des de la instauració borbònica a Espanya a començaments del segle xviii. Als objectius culturals, se n’hi anaren sumant amb el temps d’altres de tipus polític i social, i alguns sectors passaren del regionalisme al nacionalisme. Els literats van tenir-hi

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

un paper decisiu, primer els romàntics, als quals se sumaren, en el darrer terç del segle, d’altres que seguien l’estètica realista o naturalista. El moviment es va anar diluint cap a final del segle xix, coincidint amb l’eclosió del Modernisme. Cf. la nota 4. La Restauració borbònica començà el 1874 amb l’entronització d’Alfons XII i se sol considerar que arribà fins a la majoria d’edat del seu fill Alfons XIII (1902), per bé alguns historiadors consideren que no s’acabà fins a la fi del regnat d’aquest (1931). La Restauració succeí l’anomenat Sexenni revolucionari (1868-1874), període convuls en què hi hagué primer el derrocament dels Borbó, la instauració d’una nova dinastia (Amadeu I de Savoia) i, finalment, la Primera República (1873-1874). Ens referim no sols al temple de Gaudí, sinó també a tot el moviment de devoció catòlica vers la Sagrada Família, concretat també en multitud de publicacions i al qual Verdaguer contribuí sobretot amb la trilogia Jesús infant. Dos màrtirs de ma pàtria o siga Llucià i Marcià, a cura de Ricard Torrents, 1995 (OCESV, 1); L’Atlàntida, a cura de Pere Farrés (OCESV, 2), 2002; Montserrat I: Llegendari, cançons, odes, a cura de Maur M. Boix i Ramon Pinyol (OCESV, 4, tom 1), 2004; Montserrat II: Llegenda de Montserrat, a cura de Maur M. Boix (OCESV, 4, tom 2), 1997 [2a edició: 2004]; Pàtria, a cura de Ramon Pinyol (OCESV, 9), 2002; Sant Francesc, a cura d’Isidor Cònsul (OCESV, 15), 2001, i Barcelona. Textos per a un llibre, a cura de Francesc Codina (OCESV, 38), 2006. Són els títols següents, tots publicats a Barcelona, si no es diu el contrari: Aires del Montseny, Edicions de 1984, 2002; Al cel, Columna, 2003; L’Atlàntida, Quaderns Crema, 2002; Canigó, Quaderns Crema, 1995; En defensa pròpia, Tusquets, 2002; Flors del Calvari, Columna, 1995; Idil·lis i cants místics, Columna, 2005; Jovenívoles: poesies amatòries de joventut, Cabrera de Mar, Galerada, 2006; Montserrat. Llegendari, cançons, odes, Edicions de 1984, 2003, i Pàtria, Edicions de 1984, 2002. Citem només per la primera edició, tot i que d’alguns d’aquests títols n’hi ha reedicions. Per al conjunt de la poesia patriòtica, cf. Ramon Pinyol. «La poesia patriòtica de Verdaguer. Una aproximació». A: Prenafeta, 2004, p. 59-78, i l’«Estudi introductori» a la seva edició de Pàtria (2002) citada a la nota 10. Narcís Garolera dedicà la seva tesi doctoral a l’edició crítica i l’estudi d’aquest recull, que ha estat publicada amb el títol Excursions i viatges, 3 vol., Bar cino, Barcelona 1991-1992 (Biblioteca Verda gueriana, 18, 19 i 21). L’edició és feta en ortografia de l’època, amb lleus adaptacions a la normativa actual. La literatura rondallística té una edició crítica: Ja-

226 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

cint Verdaguer. Rondalles, ed. a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda, Barcino, Barcelona 1992 (Biblioteca Verdagueriana, 20). També publicada, com l’obra de la nota anterior, en ortografia de l’època amb petites regularitzacions. [15] Cf. també Ramon Pinyol. «La difusió internacional de Verdaguer». A: Verdaguer, 2002a, p. 66-78 (n’hi versions espanyola i anglesa), i Ramon Pinyol

Ramon Pinyol i Torrents

i Pere Quer. «Les traduccions al castellà de les obres de Verdaguer». A: Anuari Verdaguer 2002, p. 369381. [16] Selected Poems of Jacint Verdaguer, edició bilingüe, editada i traduïda del català per Ronald Puppo, amb una introducció de Ramon Pinyol i Torrents, The University of Chicago Press, Chicago i Londres 2007.

Nota biogràfica Ramon Pinyol i Torrents és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor de la Universitat de Vic, on dirigeix la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris. És vicepresident de la Societat Verdaguer i membre del Consell de redacció de l’Anuari Verdaguer. Autor de nombrosos estudis sobre literatura catalana contemporània, s’ha especialitzat en Verdaguer i en la història de la traducció a Catalunya.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 227-237 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.35 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx Enric Pujol i Casademont*

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 12 setembre 2008 · Acceptat 20 desembre 2008

Resum El tema de l’exili és encara poc valorat per la historiografia contemporània, malgrat ser una constant històrica i un fenomen característic del segle xx. La Guerra Civil de 1936-1939 i el triomf franquista desencadenaren un exili sense precedents en la història contemporània de Catalunya. Aquest exili fou clau en la preservació de la cultura catalana (perseguida pel franquisme en els mateixos territoris catalans) i en la continuïtat de l’autogovern català, la Generalitat de Catalunya. Així mateix, fou una plataforma importantíssima per a l’oposició democràtica al franquisme, per bé que perdé pes polític cap als anys seixanta. En aquells moments, però, es produïren, a causa de la lluita antidictatorial, noves tongades d’exilis que ja no tenien res a veure amb la dinàmica de la guerra civil dels anys trenta. A la mort del dictador Franco, hi va haver molts retorns, però la feblesa de la democràcia sorgida en el procés de transició política provocà noves sortides. Per poder conèixer amb més detall una temàtica tan important, cal impulsar un procés d’institucionalització cultural que en possibiliti l’estudi sistemàtic i cal també que l’anàlisi d’aquest fenomen es converteixi en objecte d’estudi prioritari per a la historiografia i el conjunt de les ciències humanes.

Paraules clau: exili, historiografia, Guerra Civil de 1936-1939, franquisme, Segona Guerra Mundial, antifranquisme, transició democràtica, institucionalització cultural

Importància historiogràfica del fenomen dels exilis* Els exilis, entesos com a migracions motivades per persecucions de caràcter polític, ètnic o religiós, són una constant en la història de la humanitat. Personalitats destacades i pobles sencers van haver de patir aquesta condemna en diferents moments de llur història remota i recent. No ha de sobtar, doncs, que fins i tot en els textos més antics l’exili tingui un paper molt rellevant. Així, a la Bíblia, no tan sols hi figura de manera destacadíssima a causa de l’exili del poble jueu, sinó que arriba a ser-hi equiparat amb la mateixa condició humana. Adam i Eva van ser expulsats del jardí de l’edèn i la humanitat va haver de romandre en una vida terrenal que, de fet, no era sinó un exili continuat d’aquell primer paradís. Tots som exiliats, pel fet de ser humans, des dels mateixos inicis de la nostra història, segons aquesta cosmovisió judeocristiana. En d’altres concepcions religioses, per bé que potser no té un paper tan essencial, també hi trobem una presència important del fenomen. En determinats casos, arriba a apa-

* Adreça de contacte: Enric Pujol i Casademont. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Lletres. Edifici B. Campus de Bellaterra. 08193 Bellaterra, Catalonia, EU. E-mail: epujolc@gmail.com

rèixer en la mateixa gènesi històrica d’aquestes religions, perquè fou una vivència (real o imaginada) que experimentaren els seus fundadors. Recordem, per citar exemples de tres àmbits culturals ben diferents, el cas de Buda (que emprengué un exili voluntari a la recerca d’una nova espiritualitat), de Mahoma (que s’hagué d’exiliar a causa del combat que va haver de lliurar per imposar la nova religió) o de Quetzalcóatl (rei i déu del Mèxic precolombí, que anuncià un retorn que mai no es produí). Més enllà dels forjadors de religions, la llista de personalitats històriques de totes les èpoques i de països diferents que passaren per l’experiència de l’exili no s’acabaria mai. Ha estat, però, en els temps més recents quan aquest fenomen ha pres unes dimensions insòlites. Mai com en el segle xx ha estat una experiència tan generalitzada, a causa de les grans convulsions polítiques de l’època: dues guerres mundials, revolucions gegantines com la soviètica o la xinesa, processos de descolonització que afectaren continents sencers i possibilitaren l’emergència de nous estats, etc. No és agosarat afirmar que la condició d’exiliat i la vivència de l’exili han estat unes circumstàncies fonamentals a l’hora de caracteritzar la nostra contempora neïtat. I, malgrat això, en ben poques síntesis històriques del segle xx l’exili ocupa un lloc rellevant. Encara avui és un fenomen que mereix ser objecte d’una vindicació historiogràfica. Només en les històries particulars d’uns pocs

228 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

països té el pes que mereix un fenomen històric d’aquestes dimensions. I sovint se circumscriu a un exili determinat (com l’exili dels jueus alemanys i centreeuropeus) o a un àmbit històric molt específic (posem per cas, l’impacte que l’exili europeu va tenir en la indústria cinematogràfica nord-americana).1 Catalunya i el conjunt dels territoris de parla catalana no han pas estat una excepció en aquesta tendència general. Efectivament, els exilis han estat una constant històrica que en determinats moments ha tingut una dimensió massiva. Al segle xx s’operà un canvi molt important, ja que va tenir lloc un èxode massiu, provocat per la Guerra Civil de 1936-1939, sense precedents en tota la nostra història contemporània. Quantitativament i qualitativament, mai no s’havia vist res de semblant abans. Segurament ens caldria remuntar-nos a les grans expulsions dels moriscs o dels jueus de segles molt anteriors per trobar un èxode equivalent. Circumstàncies polítiques derivades de la liquidació del franquisme expliquen la poca atenció que se li ha dedicat fins a dates força recents. Afortunadament, les coses han començat a canviar.

Els exilis catalans a l’època moderna i contemporània L’exili constitueix, com ja s’ha dit, una constant de la història de Catalunya. Cenyint-nos només als períodes moderns i contemporanis, ja hi trobem grans exilis, per bé que no sempre han arribat a fer part de la memòria col· lectiva, encara que estiguin molt vinculats a esdeveniments ben significatius del nostre passat. És el cas, per exemple, de l’exili de 1652-1661, subsegüent al final de la revolució catalana del 1640 (l’anomenada Guerra dels Segadors o de Separació de la Corona espanyola), que tot just ara ha començat a ser estudiat d’una manera específica. Si fa un temps es feien uns càlculs que fixaven aquest exili en unes sis-centes persones, en l’actualitat aquesta xifra ha augmentat notablement. Òscar Jané arriba a afirmar que superà el miler i mig, i adverteix que es tracta d’una xifra molt significativa, ja que aquest exili era conformat per l’elit dirigent.2 De fet, va ser un exili pràcticament circumscrit als antics comtats de Rosselló i Cerdanya (grosso modo l’actual departament francès dels Pirineus Orientals), que, a conseqüència del conflicte, passaren al rei de França.3 Més conegut, gràcies també a investigacions força recents, és l’exili provocat pel final de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, el 1714. Aquest exili disposa ja d’algunes monografies, com la d’Agustí Alcoberro, que ha xifrat en prop de 30.000 les persones que van haver d’emprendre aleshores un exili que afectà, com a indrets d’acollida, Viena, Sicília, Nàpols, Sardenya, Milà, Flandes o Hongria (on els refugiats catalans crearen una nova Barcelona).4 No cal ni dir que al segle xix abundaren els exilis. No en va tota la centúria fou una mena de guerra civil perma-

Enric Pujol i Casademont

nent i, segons la situació política de cada període, republicans, liberals, monàrquics absolutistes, carlins i també anarquistes (cap a les dècades finals de la centúria) es van haver d’exiliar. Grans figures del moment van haver d’expatriar-se, posem per cas l’historiador i escriptor Víctor Balaguer, el polític republicà Abdó Terrades o el cap carlí Ramon Cabrera, per citar només tres referents d’opcions polítiques ben diferents. Pel que fa a una estimació del volum de tots aquests exilis sumats, Ramon Arnabat ha donat la xifra de 40.000 catalans del Principat de Catalunya que, de manera voluntària o forçosa, hagueren de prendre el camí de l’exili al llarg d’aquell segle.5 A les portes del segle xx, els exilis es començaren a multiplicar a conseqüència de les guerres colonials. Un cop d’ull als fulls de lleva d’aquells moments ens permet constatar com la deserció no era pas cap fet excepcional, com a mínim en aquelles comarques en les quals podien existir vies de fugida. Així, a l’Alt Empordà (comarca marítima i fronterera amb la República Francesa) una xifra molt significativa dels cridats durant els períodes de conflicte bèl· lic marxaven o cap a França (la majoria a les comarques veïnes de parla catalana) o cap a Amèrica.6 Les guerres de Cuba i Filipines primer i la del Marroc, després, proveïren una xifra no pas negligible de desertors que s’exiliaren. I aquesta darrera, la guerra del Marroc, provocà també alguna revolta de consideració, com fou la Setmana Tràgica del 1909, que, al seu torn, ocasionà més exilis. Així mateix, les lluites obreres del primer terç del segle i la dictadura del general Primo de Rivera (del 1923 al 1930) provocaren una gran tongada d’exiliats, encara no quantificada amb precisió, per bé que afectà sobretot el que ara en diem els «quadres» polítics i intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans, com ho testimonien nombrosos llibres apareguts sobretot durant els anys trenta, quan encara era molt viu el record d’aquella dictadura, com ara el de Francesc Madrid, Els exiliats de la dictadura. Reportatges i testimonis.7 Alguns dirigents forjaren bona part del seu prestigi precisament durant aquell exili. És el cas de Joan Comorera, Bonaventura Durruti, Joaquim Maurín, Jaume Miravitlles i, sobretot, Francesc Macià (cap de la fugaç República catalana del 1931 i posteriorment primer president de la moderna Generalitat de Catalunya), que, arran de l’impacte internacional que tingué l’intent revolucionari frustrat de Prats de Molló del 1926 (i el subsegüent judici a París), esdevingué una veritable figura mítica.8 També prestigiosos intel·lectuals del moment s’expatriaren i emprengueren, des dels territoris d’acollida, una remarcable activitat antidictatorial, com Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Vicent Blasco Ibáñez. Ara bé, cap dels exilis de les primeres dècades del xx ni cap dels anteriorment citats no és comparable, per la seva magnitud, amb el que es desencadenà al final de la Guerra Civil de 1936-1939, que podem qualificar de veritable èxode. No dubtà a anomenar-lo així el geògraf Marc Aureli Vila (ell mateix exiliat) en el seu llibre Aportació a la terminologia geogràfica catalana, que l’utilitza d’exemple per a la veu que dedica al concepte «èxode».9 Diu Marc

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

Aureli Vila: «El resultat a Catalunya en l’aspecte de la població, després de la guerra de 1936-1939, fou d’un gran èxode.» L’exili del 1936 La Guerra Civil de 1936-1939 motivà dues grans tongades d’exilis.10 En un primer moment, el 1936, un gran nombre de gent (encara que no xifrat amb gaire precisió) va haver de marxar del Principat de Catalunya per poder fugir de les represàlies que es desfermaren a l’inici del conflicte bèl·lic i del procés revolucionari que el seguí. Al País Valencià, que restà fidel al règim republicà, sembla que en cap cas no s’arribà, ni de lluny, a unes xifres similars. A les Illes Balears i Pitiüses, la situació fou molt complexa, ja que a Mallorca, on triomfà l’aixecament dels militars nacionalistes espanyols (com a Eivissa i a Formentera), l’exili del 1936 ja fou aleshores un exili republicà; mentre que Menorca es mantingué fidel a la causa republicana.11 El gruix principal d’aquest exili provingué, doncs, del Principat i tingué un marcat color antirepublicà, ja que estigué constituït sobretot per gent de dretes (molts dels quals eren afiliats al partit Lliga Catalana), empresaris, terratinents i religiosos que veieren amenaçades llurs vides en aquells moments. Les xifres oscil·len entre les 20.000 i les 30.000 persones, encara que podrien ser-ne més (sense superar els 50.000 en cap de les estimacions fetes fins avui). Els més ben documentats són els que es van embarcar, perquè existeixen llistes i es poden comptabilitzar (i, així mateix, es pot destriar els catalans dels qui no ho eren). Albert Manent, que ha dedicat uns quants estudis al tema, ha fet aquest desglossament: «Els francesos van inventariar uns 6.000 embarcats, i en els vaixells italians n’hi figuraven uns 4.000 més. Van haver-hi també vaixells alemanys i anglesos que n’acolliren. I a tots aquests encara cal afegir-hi els qui passaren la frontera terrestre amb l’Estat francès».12 Per la seva banda, Rubèn Doll ha analitzat minuciosament el cas dels «catalans de Gènova», sobretot dirigents de la Lliga que pogueren fugir gràcies a la protecció del Govern de la Generalitat, que inicialment quedà desbordat per l’embat revolucionari dels primers temps.13 Resta, per tant, l’estudi d’un contingent, els que es van expatriar per terra a l’Estat francès, que podria ser prou important. Ara bé, cal tenir també present que aquest exili en molts casos fou ben curt, perquè sovint no va ser sinó una breu etapa de pas cap a la zona dominada pels franquistes. Aquesta línia de fuga, de pas d’un bàndol a l’altre (a través de la frontera francesa), que va durar tota la guerra, ha estat molt poc estudiada i segurament només podrà ser-ho a partir de testimonis personals. Per bé que hem caracteritzat políticament aquest exili del 1936 del Principat com un exili de gent de dretes i de religiosos (perquè la majoria d’exiliats responien a aquesta filiació), el grup de gent que fugí era bastant més complex. Així, hi trobem noms molt significatius que no quadren amb l’etiqueta de gent de dretes que, a curt termini, van acabar donant suport al franquisme. Fins i tot en el cas de gent explícitament dretana o conservadora, hi tro-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 229

bem personalitats com Rafael Patxot (el mecenes empordanès que fugí del procés revolucionari engegat el 1936, però que des del seu exili suís mantingué sempre un antifranquisme molt bel·ligerant), el cardenal Francesc Vidal i Barraquer (que rebutjà adherir-se a la causa franquista i que morí a l’exili), el canonge Carles Cardó (autor de la Histoire spirituelle des Espagnes, publicada a l’exili el 1946 i molt crítica amb la jerarquia eclesiàstica espanyola) o Josep Puig i Cadafalch (antic president de la Mancomunitat i un dels pocs dirigents de la Lliga que no signà el manifest de suport a Franco). Però és que, a més a més, en aquest grup de fugitius hi ha també gent obertament republicana i esquerrana, com Ventura Gassol (poeta i conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya), Josep M. Espanya (conseller de Governació de la Generalitat), Josep Dencàs (antic conseller de la Generalitat i dirigent d’Estat Català) o Claudi Ametlla (exgovernador civil de Barcelona), molts dels quals van haver de fugir a causa, precisament, de la seva implicació en el salvament de vides dels perseguits. I encara caldria considerar tot un altre subgrup de gent que senzillament va fugir de la guerra i la revolució perquè volia mantenir-se al marge del conflicte i no decantar-se per cap dels bàndols enfrontats. Una actitud perceptible en el cas de l’escriptor Carles Soldevila, que aconseguí ser enviat a París en una teòrica delegació de la Generalitat, però que a la pràctica assajà de mantenir una posició au dessus de la mêlée, que li valgué un dur enfrontament (epistolar) amb el seu germà, el també escriptor i historiador Ferran Soldevila, que, de Barcelona estant, s’implicà decididament en la causa de la Generalitat republicana. El gran èxode republicà del 1939 Ara bé, aquest primer exili del 1936 no és gens ni mica equiparable a la magnitud del segon, l’exili republicà del 1939.14 Repetim-ho: aquest darrer no té precedents en la nostra història contemporània. Parlem de centenars de milers de persones que en quedaren afectades en un primer moment. De les prop de 500.000 persones que travessaren la ratlla fronterera amb la República Francesa durant els darrers dies de gener i primers de febrer, es calcula que els catalans, valencians i mallorquins superaven els 200.000.15 Es tracta d’un percentatge molt alt perquè aquest gran èxode es produí precisament arran de l’enfonsament del front català, mentre que Madrid i València encara van resistir unes quantes setmanes més (raó per la qual el març del 1939 hi hagué encara un altre exili des de terres valencianes, de pocs milers, per mar i per aire, cap a Algèria). El gran èxode de gener i febrer no tan sols afectà els soldats, sinó també una gran massa de població civil. L’historiador i escriptor Antoni Rovira i Virgili redactà, contemporàniament als fets, la gran crònica d’aquesta reculada massiva: Els darrers dies de la Catalunya republicana, editada a Buenos Aires el 1940. Testimoni directe del tràgic esdeveniment, el seu autor va pretendre mostrar «l’èxode català a través d’una ànima».16 Amb posterioritat han aparegut publicats molts altres testimonis escrits

230 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

d’aquella fugida, ja fos en forma de crònica factual o de recreació novel·lada, obra d’escriptors i escriptores ben rellevants. D’entre els qui també redactaren llurs textos de manera contemporània als fets (però que tardaren molts anys a ser publicats), destaquen Artur Bladé i Desumvila, autor de L’exiliada (1976), i el ja esmentat Ferran Soldevila, que en els seus Dietaris de l’exili i del retorn (2000) descriví l’efecte que li féu aquella massa fugitiva; la d’una rua carnavalesca, en la qual no mancaven ni els curiosos ni les disfresses ni les màscares: «totes les màscares de la fatiga i de l’abandó, del desengany i de la desesperança».17 Al llarg del mateix 1939 van haver-hi molts retorns i a finals d’any la xifra total d’exiliats era lleugerament superior als 200.000, dels quals més de 70.000 eren catalans. Malgrat aquesta forta davallada en relació amb els primers mesos, parlem d’unes xifres desorbitades, insòlites. A aquesta valoració quantitativa, cal afegir-hi una valoració qualitativa: foren els representants polítics de tot un poble els qui s’expatriaren, i els acompanyà la flor i nata de la intel·lectualitat catalana del moment. Noms com els dels lingüistes Pompeu Fabra i Joan Coromines, l’escriptora Mercè Rodoreda, el músic Pau Casals, els poe tes Carles Riba i Agustí Bartra, el geògraf Pau Vila, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, l’erudit Lluís Nicolau d’Olwer i tants d’altres noms de primera magnitud evidencien l’alta categoria d’aquest darrer col·lectiu. No en va havia estat en l’etapa republicana quan la Generalitat encetà un procés de recuperació de les institucions polítiques autòctones que hauria d’haver afectat el conjunt dels territoris catalans de l’Estat espanyol i que amb el resultat de la guerra s’estroncà. També quedà tallat el procés de represa cultural i lingüística (amb la corresponent institucionalització) que, amb renovada vigoria ja des de principis de segle, havia afectat tot l’espai de comunicació català, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, enllà de divisions provincials i estatals. El resultat de la guerra, amb la instauració del règim dictatorial del general Franco, políticament, comportà la desaparició absoluta, en el mateix territori català, de tota mena de poder polític autòcton, que no va poder ser restituït fins a la mort del dictador, gairebé quaranta anys després. En l’aspecte cultural i lingüístic, les conseqüències foren també nefastes. En un primer moment, el règim franquista inicià un autèntic genocidi cultural que no reeixí per la resistència popular que trobà. Durant tot el període dictatorial, la cultura i la llengua catalana foren sotmeses a tota mena de restriccions i mai no tingueren cap mena de reconeixement públic ni d’empara legal. En aquest context repressiu, l’exili es mantingué com un espai (extraterrito rial) de supervivència política, cultural i lingüística. La Generalitat de Catalunya va aconseguir mantenir-se com a referent polític, malgrat el segrest (en territori francès) i execució (a Barcelona mateix) del seu president, Lluís Companys, el 1940. I fou a l’exili on la producció edito rial catalana en llengua pròpia va florir, sobretot als primers decennis, quan la mera publicació en català en els mateixos territoris catalans o era prohibida o era sotmesa

Enric Pujol i Casademont

a unes restriccions que n’impedien tot desenvolupament normalitzador.18 L’allau humana de refugiats que entrà a principis del 1939 a la República Francesa va haver de ser acollida, en un primer moment, en camps de concentració improvisats, instal·lats sobretot a la Catalunya del Nord, prop de la frontera (Argelers, Sant Cebrià, Cotlliure, el Barcarès...), però també en zones un xic més allunyades, situades tanmateix al sud de l’Estat francès, en terres occitanes, com Gurs, Bram, Set-Fonts o Agde (anomenat el «camp dels catalans»).19 No hi havia les condicions mínimes d’habitabilitat, cosa que explica la gran mortaldat que hi va haver, que les mateixes autoritats franceses van estimar en prop de 15.000 víctimes, per bé que alguns estudiosos actuals eleven la xifra fins a 50.000.20 Hi ha també nombrosos testimonis, literaris i també plàstics, molt punyents de la vida en aquests camps. Entre els primers, cal fer esment de Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra, i les colpidores Cartes des dels camps de concentració, de Pere Vives i Clavé.21 Pel que fa a les fonts plàstiques, cal remarcar els extraordinaris dibuixos de Josep Bartolí i les corprenedores figures de Josep Franch Clapers, així com les reveladores fotografies d’Agustí Centelles.22 L’internament en camps d’homes, dones i mainada era inicialment una solució provisional, en espera de poder-los acollir en més bones condicions o bé de poder retornarlos a l’Estat espanyol. A l’estiu del 1939 es buidaren molts d’aquests camps, sobretot els instal·lats prop de la frontera, a la Catalunya del Nord, a causa del gran nombre de retorns (molts d’ells forçats) que hi hagué en aquelles dates. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, els va tornar a omplir de nou. Per bé que el principal receptor inicial de la massa de refugiats de la Guerra Civil fou, com s’ha dit, la República Francesa, ja des d’un primer moment s’hi van afegir també Mèxic, Xile, el nord d’Àfrica, l’URSS, Andorra i la Gran Bretanya i, en menor mesura, altres països europeus. La possibilitat d’embarcar-se cap a Amèrica fou vista pels exiliats republicans com un alliberament, tant per als qui van partir abans del conflicte bèl·lic mundial com per als qui ho feren quan aquest ja havia esclatat. Mèxic principalment, la República Dominicana i, d’una manera encoberta, Xile foren els països que, des del principi, més obertament acceptaren refugiats polítics i col·laboraren en la seva evacuació. Des de l’abril de 1939 i fins al 1948, Mèxic acollí un total de 21.750 refugiats, un 20 % dels quals eren catalans. A la República Dominicana, el 1939, n’hi varen anar uns 3.500 més. En menor nombre també acolliren exiliats l’Argentina i Colòmbia. El fet que la Generalitat hagués de lliurar els seus fons al Govern central durant la retirada (a la ciutat de Figueres) provocà que el Govern català no disposés de recursos econòmics propis per poder finançar per ell mateix aquests viatges. Així, va haver de cercar l’ajut de dues organitzacions, políticament enfrontades entre si: la SERE (Servicio de Evacuación de los Republicanos Españoles) i la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles), que foren les encarregades

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

d’organitzar les expedicions. Els noms dels vaixells que transportaren els refugiats a Amèrica esdevingueren mítics en la memòria de l’exili republicà. A Mèxic hi anaren el Sinaia (1939), el Flandre (1939), l’Ipanema (1939 i 1940), el Mexique (1939), el Cuba (1940), el Quanza (1941) i el Nyassa (1942). A Xile, el Winnipeg (1939). A Santo Domingo, el Flandre (1939), el La Salle (1939 i 1940) i el Cuba (1940). Durant la guerra mundial, el trajecte fou molt perillós, a causa de l’armada alemanya. Així, el vaixell Formosa es va veure implicat, prop de Montevideo (Uruguai), en la batalla del Río de la Plata, en la qual el cuirassat alemany Graf Spee fou enfonsat. La participació dels exiliats en la Segona Guerra Mundial L’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939 i l’ocupació nazi de França tingué unes repercussions importantíssimes per als refugiats. En un nou context de guerra, una gran majoria retornà a l’Espanya de Franco, empesa per la seva difícil situació en els camps, la pressió de les autoritats franceses i l’esperança (vana) del compliment de les promeses franquistes de no emprendre cap tipus de repressió contra ells. Una part molt petita, com ja s’ha vist, va poder marxar a Amèrica i la gran majoria d’exiliats va restar, malgrat els perills existents, a Europa, sobretot a França. L’adscripció a partits d’esquerra i a forces democràtiques de la immensa majoria dels refugiats republicans que van restar en un continent en guerra motivà que hi hagués una implicació col·lectiva decididament favorable als aliats. Un posicionament estimulat també per l’actitud del general Franco en favor de les forces de l’Eix, que s’evidencià en fets com la tramesa de la División Azul espanyola al front rus o la mateixa persecució que van patir els exiliats en els territoris controlats pels nazis. En aquest darrer sentit, tot i que ja n’hem fet esment, cal recordar especialment, pel seu valor de símbol, la detenció il·legal de Lluís Companys a França per part de la Gestapo, que el lliurà a Franco perquè el pogués afusellar a Barcelona el 1940.23 La intervenció dels exiliats republicans en la resistència francesa contra l’ocupació nazi i en les tropes de la França lliure fou molt notable, si bé fins fa molt poc temps no ha començat a ser reconeguda. També fou prou significativa la intervenció de diferents republicans catalans en el si de les tropes britàniques i soviètiques, alguns dels quals han deixat el seu testimoni. Aquest és el cas de Sebastià Piera, que exposà la seva experiència personal en el si de l’exèrcit soviètic en el llibre El soldat de Pandora.24 O el cas de Joan Pujol, Garbo, l’espia doble que, al servei dels britànics, jugà un paper decisiu en l’èxit del desembarcament de Normandia.25 Foren molts els qui moriren en actes de combat. Un tribut col·lectiu que no va ser reconegut al final de la Segona Guerra Mundial. També fou important la contribució de víctimes republicanes en l’holocaust nazi. La xifra total d’exiliats que foren reclosos als camps d’extermini s’acosta a les nou mil persones, de les quals més de dos mil eren catalanes.26

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 231

Això possibilità que hi hagués alguns remarcables testimonis catalans d’aquell horror, entre els quals destaca el llibre K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Aquesta obra, escrita pocs mesos després a la sortida del camp, però que no fou publicada fins al 1963, és un punyent relat equiparable, en intensitat dramàtica, als de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész o Jean Améry (Hans Mayer). També mereix un esment molt destacat, pel seu colpidor testimoni, el seguit de fotografies conservades per l’Amical de Mauthausen, que provenien del mateix laboratori de les SS del camp d’extermini. Els clixés i els negatius es van poder conservar perquè uns quants presoners que hi feien de fotògrafs, entre els quals Francesc Boix, arriscant les seves pròpies vides, van treure’ls clandestinament del recinte.27 Boix, que fou l’autor d’algunes de les fotos del fons, participà també en els judicis que es feren, a Nuremberg, al final de la guerra contra els nazis i el seu testimoni acusador, junt amb les fotografies que es mostraren, fou decisiu per a establir el caràcter de camps d’extermini que van tenir aquelles instal·lacions.28 Durant tot el conflicte mundial, la Generalitat de Catalunya va poder mantenir la continuïtat institucional, ja que Josep Irla, instal·lat a la República Francesa, fou nomenat, el 1940, nou president del Govern català a la mort de Lluís Companys. Però a Londres, aquell mateix any, es nomenà un Consell Nacional presidit per Carles Pi i Sunyer i amb Josep M. Batista i Roca com a secretari, amb la voluntat de poder actuar políticament d’una manera més efectiva i de poder mantenir una relació estreta amb les comunitats d’exiliats catalans a Amèrica. Després de l’alliberament de França, el Consell de Londres es dissolgué i el president Irla nomenà un nou Govern, el 1945, amb l’esperança que el triomf aliat duria, indefectiblement, al derrocament de la dictadura del general Franco. De fet, aquesta idea era compartida per la immensa majoria dels exiliats, convençuts que llur militància antifeixista i antinazi seria reconeguda pels triomfadors, teòrics defensors de la democràcia. La realitat, però, va ser tota una altra. La gran decepció Existí, certament, una condemna formal del règim franquista per part de la nounada Organització de les Nacions Unides, constituïda a San Francisco el juny de 1945, però aquesta i d’altres mesures de boicot que s’adoptaren posteriorment no serviren per a posar fi al règim dictatorial. El final de la Segona Guerra Mundial va iniciar una nova etapa d’enfrontament radical entre els antics aliats i va dur a una divisió del món entre dues grans àrees d’influèn cia comandades, respectivament, pels EUA i l’URSS. En aquest nou context, Franco es revelà com un aliat dòcil (ja que era políticament molt feble) als interessos del bloc atlantista, cosa que li assegurà la pervivència en el poder, gràcies al suport que li donaren sobretot nord-americans i britànics. No cal ni dir que aquesta fou la gran decepció del món de l’exili, sostingut durant tots els anys de guerra per l’esperança de la caiguda de la dictadura després del final del conflicte. Aquesta nova realitat provocà diferents

232 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

reaccions. Uns quants assajaren la lluita armada (especial ment des de la França alliberada) com a via per a derrocar la dictadura; els comunistes protagonitzaren un intent d’ocupació de la Vall d’Aran, que fracassà estrepitosament i que motivà, a mitjà termini, un replantejament radical de la seva estratègia, mentre que els anarquistes multiplicaren unes accions de sabotatge que es perllongaren fins ben entrats els anys seixanta. L’estricta pressió política de la resta de partits democràtics, de filiació bàsicament republicana, es revelà així mateix estèril.29 També es donaren alguns posicionaments personals que tingueren un ampli ressò internacional. Aquest és el cas del músic Pau Casals, que, durant una gira de concerts a la Gran Bretanya el mateix 1945, anuncià que decidia no tornar a tocar més en aquell país (com anteriorment havia decidit també fer a l’Alemanya de Hitler), a causa de l’actitud de connivència del Govern britànic amb la dictadura franquista. La consolidació de Franco en el poder i, doncs, l’expectativa d’haver de mantenir un exili molt llarg féu que molts exiliats decidissin retornar. Hi hagué, per tant, una minva significativa del contingent exiliat, cosa sabuda per bé que no quantificada. Inversament, però, existí també un augment de la xifra d’exiliats derivada del reagrupament familiar que es produí al final del conflicte bèl·lic. Aquest és un fenomen molt poc estudiat fins ara, del qual tenim constància pels abundants testimonis personals existents.30 Alguns d’aquests testimonis són orals, però també n’hi ha d’escrits, com el que trobem en la novel·la autobiogràfica Encara no sé com sóc, de M. Àngels Vayreda.31 En aquesta narració, l’autora ens explica el seu periple vital, que la va dur de Catalunya estant (on havia entrat il·legalment procedent de la República Francesa, on s’havia traslladat amb la seva família durant la retirada del 1939) a Cuba i a Mèxic per retrobar el seu marit. Un altre fenomen, derivat del final de la guerra mun dial i del restabliment de les comunicacions i del transport internacional, que afectà el món de l’exili foren els nombrosos desplaçaments que es produïren aleshores. Hi va haver, des d’Amèrica, retorns a Europa (i a la inversa) i també molts canvis pel que fa als països d’acollida. Així, cenyint-nos només a l’àmbit americà, va ser permesa l’entrada a diferents països que abans no havien obert les seves portes als exiliats, com és el cas de Cuba o de Veneçuela. En aquest darrer país, el contingent català fou molt nombrós, ja que constituïa la majoria dels prop de 20.000 refugiats republicans que s’hi van instal·lar aleshores. En un terreny estrictament polític, la perpetuació del règim franquista implicà també un replantejament estratègic molt seriós en el si de l’oposició democràtica. D’ençà d’aleshores es començà a privilegiar l’actuació a l’interior, per més que la direcció política i tot l’aparell propagandístic es mantingués a l’exterior, per raons òbvies. La mateixa Generalitat experimentà una mutació substantiva. El 1948 es dissolgué el Govern constituït el 1945 i ja no se’n tornà a nomenar cap més. El president Irla, envellit i malalt, renuncià i fou elegit, el 1954, Josep Tarradellas, que encapçalà una Generalitat unipersonal i poc operativa,

Enric Pujol i Casademont

però de gran dimensió simbòlica, que tanmateix jugà un paper políticament decisiu en el procés de liquidació de la dictadura, el 1977.32 Si bé en una dimensió estrictament política l’exili perdé en bona part el protagonisme que havia tingut fins aleshores, en una dimensió cultural el seu pes fou molt important fins ben entats els anys seixanta. No en va, a l’exili hi havia una llibertat d’expressió insòlita a la Catalunya sotmesa al franquisme i, per això, fou el món dels exiliats el que va rebre més directament l’impacte dels nous corrents filosòfics, estètics i culturals emergents de les runes de la Segona Guerra Mundial, sense les censures i restriccions que va imposar-hi el règim franquista. Per això, destacats intel·lectuals de l’interior s’interessaren per establir estrets contactes amb personalitats de l’exili que resultaren ser molt fructífers. Aquest és el cas del gran historiador Jaume Vicens i Vives, que pels volts del 1954 establí una interessant relació epistolar amb Josep Ferrater i Móra, que el va moure a incorporar, en la segona edició de la seva famosa Notícia de Catalunya (1960), algunes de les conclusions a les quals havia arribat Ferrater i Móra en el seu llibre Les formes de la vida catalana, editat a Santiago de Xile el 1944.33 Encara més important fou la influència que destacats representants de la intel·lectualitat exiliada (especialment Vicenç Riera i Llorca) exerciren, per via epistolar, sobre Joan Fuster, formulador del concepte «Països Catalans» i gran figura de referència durant els anys seixanta i setanta.34 Els nous exilis de l’antifranquisme La creixent organització de l’oposició antifranquista a l’interior motivà que, sobretot d’ençà de la dècada dels seixanta, s’iniciés una nova onada d’exilis polítics que no tenien relació directa amb el gran èxode del 1939, esdevingut més de vint anys abans. La dinàmica de l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta féu que gent procedent de sectors socials molt diversos (sindicalistes, militants polítics, líders estudiantils, intel·lectuals i fins i tot religiosos) hagués de sortir del país per tal de fugir de la repressió.35 Un dels casos més significatius, a l’hora de veure com en aquells moments començaren a emergir les profundes contradiccions del règim dictatorial, fou el de l’abat del monestir de Montserrat, Aureli M. Escarré, que el novembre de 1963 criticà el franquisme en unes declaracions al diari francès Le Monde, que li comportaren el seu trasllat, el 1965, al monestir benedictí de Viboldone, prop de Milà (Itàlia). Les seves declaracions tingueren una extraordinària transcendència. A títol estrictament individual, evidenciaven l’evolució política d’una destacada personalitat, inicialment afí al règim, que havia evolucionat fins a la crítica pública. A nivell col·lectiu, però, encara eren molt més significatives, ja que revelaven l’existència d’un descontentament profund i creixent entre importants sectors de l’Església catalana que veien com una contradicció flagrant la mateixa confessionalitat d’un règim que, a la pràctica, actuava contra els drets humans i negava el dret a l’existència a la nació catalana. El

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

posicionament antifranquista d’un sector de l’Església catalana constituïa un canvi radical en la lògica política que s’havia establert arran de la Guerra Civil. De fet, aquesta mutació profunda en relació amb els paràmetres polítics derivats de la confrontació civil també fou estimulada per part d’importants organitzacions de l’oposició antifranquista. Així, molts sectors optaren per abandonar la lògica de l’enfrontament armat, per bé que encara fou seguida per d’altres, especialment pel moviment anarquista, que arribà a comptar amb figures mítiques com Quico Sabaté (mort a trets el 1960 a Sant Celoni) i Ramon Vila, Caracremada (mort per la Guàrdia Civil el 1963 a Castellnou de Bages). S’imposà el que aleshores s’anomenà «lluita de masses», que implicà molts canvis organitzatius al llarg de les dues dècades considerades. Així, s’estimulà la constitució d’instàncies unitàries (com fou l’Assemblea de Catalunya, que dirigí l’oposició democràtica catalana d’ençà del 1971), l’emergència de noves formes de lluita sindical (amb la formació, el 1964, de Comissions Obreres), la reorganització del moviment estudiantil (amb la creació el 1966 del Sindicat Democràtic d’Estudiants en el decurs d’una assemblea al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona) o la implicació dels sectors intel·lectuals i professionals en la lluita antifranquista (que el 1970 arribaren a tancar-se a Montserrat com a protesta pels consells de guerra contra militants d’ETA).36 Els nous exiliats de la lluita antifranquista pogueren beneficiar-se, naturalment, de les estructures de suport constituïdes pels exiliats anteriors, molts dels quals (a desgrat de nombrosos retorns) encara mantenien llur expatriació. Majoritàriament es tractà d’un exili europeu, que tingué França com una de les grans bases operacionals. No en va el veïnatge fronterer facilitava l’entrada clandestina de gent i de material propagandístic. La direcció dels partits més significatius, i la mateixa Generalitat, s’establí en territori francès, cosa que també permetia la recepció i emissió d’instruccions i notícies, sempre dificultada per la implacable censura franquista. Malgrat aquest paper preeminent de França, d’altres països jugaren també un paper no gens negligible en la lluita antidictatorial. Aquest fou el cas d’alguns dels anomenats «Països de l’Est», inscrits en l’òrbita soviètica, que acolliren sobretot militants comunistes, per bé que aleshores (principalment arran de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968) s’inicià un procés de distanciament de les principals organitzacions comunistes catalanes i espanyoles envers Moscou, que esdevingué, a la segona meitat dels anys setanta, ruptura irreversible. A més de l’URSS, cal fer esment de la República Democràtica Alemanya (amb nuclis significatius a Berlín i a Leipzig), Txecoslovàquia, Polònia i sobretot Romania, on s’instal·là l’anomenada popularment «Ràdio Pirenaica» (Radio España Independiente), vinculada al PCEPSUC. Pel que fa a l’Europa occidental, a més de nuclis ben significatius a Suïssa i Bèlgica, també acolliren exiliats catalans la Gran Bretanya, la República Federal d’Alemanya, Suècia, Andorra i, de manera especial, Itàlia, que jugà un paper molt destacat per la seva solidaritat antifran-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 233

quista. I és que la solidaritat internacional (més dels pobles que no dels governs) fou una de les bases imprescindibles per a poder sostenir l’exili en el decurs de tants anys; l’altra fou la tenacitat dels mateixos exiliats. Aquesta duplicitat fou la que convertí l’exili en un veritable malson per al dictador, fins al punt que l’obligà a no poder sortir mai de les fronteres del seu règim. El continent americà, tot i no tenir la significació que adquirí arran del gran èxode del 1939, també tingué un cert paper simbòlic en acollir alguna personalitat significativa, com fou el cas del cantant Joan Manuel Serrat. Ell feia una gira professional per diferents indrets d’Amèrica central i del sud, el 1975, quan el dictador (en fase preagònica) signà cinc sentències de mort contra activistes antifranquistes d’ETA i del grup marxista-leninista FRAP, cosa que motivà un seguit de multitudinàries manifesta cions de protesta a França, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Portugal i d’altres capitals europees. Aleshores Serrat féu unes declaracions públiques, a Mèxic, contra la pena de mort i contra el règim dictatorial que li impediren el retorn i li valgueren la prohibició de la seva música a tots els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol. Després de les execucions, aquell mateix 1975, Franco fou hospitalitzat i, després d’una llarga agonia, morí el dia 20 de novembre. La postdictadura franquista i la fràgil democràcia La mort del dictador, per si mateixa, no implicava pas el final de la dictadura. Fou gràcies a la confluència de la pressió popular amb els sectors del mateix règim que aspiraven a una transformació democràtica que fou possible una solució de compromís que comportà la liquidació del franquisme. Aquest procés, conegut com «la Transició», durà uns quants anys i no fou gens fàcil, ja que es cobrà algunes víctimes i va implicar renúncies importants per part de les forces democràtiques que repercutiren en la configuració del nou règim. Entre les que colpiren més el món de l’exili cal destacar el no assoliment d’una amnistia plena i, sobretot, el fet de no qüestionar la monarquia de Joan Carles I (nomenat successor pel mateix Franco) i de renunciar, per tant, a la instauració d’un nou règim republicà. Així, si bé l’exili va celebrar com un moment de gran joia la mort del dictador, seguí amb molta atenció i preocupació tot el procés. A mesura que es consolidà una fràgil situació democràtica (d’ençà del 1976 amb la Llei de reforma política) i es legalitzaren els principals partits polítics i centrals sindicals, es multiplicaren (especialment l’any 1977) els retorns de dirigents molt significatius, com fou el cas de la líder anarquista, de la CNT, Frederica Montseny o del dirigent comunista i líder de la UGT històrica Rafael Vidiella. No en va fou el mateix 1977 quan, amb motiu de la celebració de les primeres eleccions legislatives, es legalitzaren gairebé tots els partits polítics democràtics, amb l’excepció d’Esquerra Republicana de Catalunya, a causa del seu republicanisme explícit i del seu sobiranisme implícit. De tots els retorns d’exiliats, però, el que més transcendència política va tenir fou el de Josep Tarradellas, president de la Generalitat

234 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

de Catalunya a l’exili, ja que implicà el restabliment legal del Govern català. L’exigència de la reinstauració d’un govern català autònom amb unes atribucions i un marc legal (un estatut d’autonomia) similar a l’obtingut durant l’etapa de preguerra fou una reivindicació cabdal de les forces democràtiques catalanes. Però no totes estaven d’acord que això impliqués el reconeixement legal de Josep Tarradellas com a representant legítim de la institució (que ell havia aconseguit mantenir viva a l’exili, per bé que reduïda a una presidència unipersonal).37 Així, doncs, el seu retorn va estar envoltat d’una polèmica política, però també d’una mobilització popular sense precedents. L’onze de setembre de 1977 va tenir lloc a Barcelona una multitudinària manifestació que arribà a aplegar prop d’un milió de persones a favor de l’autogovern. Quinze dies després, un reial decret restablí una Generalitat provisional presidida per Tarradellas. I el 23 d’octubre d’aquell mateix any, el president trepitjà de nou Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat, s’adreçà a la multitud amb unes paraules que esdevingueren famoses: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.» El seu retorn era el retorn de l’autogovern. La Generalitat de Catalunya, junt amb el Govern basc, van ser les úniques institucions que havien estat legitimades pel règim republicà dels anys trenta que foren restituïdes al final de la dictadura. La mateixa República Espanyola, que havia aconseguit sobreviure a l’exili durant tot el franquisme, va ser dissolta en aquest període de transició democràtica per la manca de suport polític dels partits democràtics majoritaris, en compliment dels pactes establerts amb els sectors reformistes del franquisme. Les limitacions democràtiques derivades de la Transició feren que alguns exiliats decidissin no retornar a causa del seu desacord amb aquest procés. D’altres exiliats senzillament no pogueren retornar a causa del seu arrelament (o el dels seus familiars directes) a la terra d’acollida. Per això es pot parlar d’una prolongació sine die d’un exili que en alguns casos s’inicia en el llunyà 1939. Precisament aquestes limitacions democràtiques del procés provocaren un seguit de contradiccions que serviren de base per a nous exilis, ara ja amb una democràcia establerta i reconeguda internacionalment, per més que molt fràgil encara.38 Especialment en els primers anys, les restriccions a la llibertat d’expressió foren serioses i afectaren no tan sols les crítiques a la monarquia, sinó també les adreçades a un exèrcit que tutelà tot el procés. El 1977, la companyia de teatre Els Joglars va representar La torna, una peça teatral en la qual es denunciava que l’execució del militant antifranquista Salvador Puig Antich (esdevinguda el 1974 i que provocà una gran commoció social) s’havia volgut emmascarar sota l’aparença d’un delicte criminal. Les autoritats militars feren aturar l’espectacle i organitzaren un consell de guerra contra els responsables de la companyia teatral, alguns dels quals van fugir del país el 1974. El fet era prou revelador del protagonisme que van tenir els militars com a factor de contenció de les reivindicacions democràtiques i populars durant aquells anys de transició.

Enric Pujol i Casademont

Una voluntat d’intervenció que encara es féu més explícita amb l’intent frustrat de cop d’estat militar del 1981, que marcà el final de la incidència política d’aquest estament. La lenta consolidació democràtica tingué també els seus crítics entre les files dels qui havien fet part de l’oposició catalana antifranquista. Certs sectors del moviment llibertari, partidaris de l’acció directa, continuaren la seva activitat fins a dates recents, raó per la qual no faltaren ni empresonaments ni exilis, que certament tingueren una afectació molt limitada. Un altre corrent polític molt crític amb el nou règim que sorgí al final del procés de transició fou l’independentisme. No en va el nou règim democràtic espanyol no va reconèixer el dret a l’autodeterminació, malgrat que havia estat una reivindicació molt generalitzada entre els partits catalans, fins al punt que l’organisme unitari més important del període de transició, l’Assemblea de Catalunya, l’havia assumit com un dels seus principals punts reivindicatius. Per més que, per primer cop d’ençà del segle xviii, tots els territoris catalans de l’Estat espanyol van poder tenir un govern autonòmic i un marc legal estatutari propi (el Principat de Catalunya el 1979, el País Valencià el 1982 i les Illes Balears i Pitiüses el 1983), de seguida es van poder sentir les limitacions a les quals estaven sotmeses aquestes institucions i també ben aviat es van poder percebre els intents del Govern espanyol de retallar les atribucions autonòmiques més importants. Això provocà, a partir dels anys vuitanta, un notable increment d’un moviment independentista que també guanyà en complexitat. D’una banda, prengué concrecions de caràcter pacífic i democràtic, com La Crida (constituïda el 1981 i dissolta el 1993), Nacionalistes d’Esquerra (grup creat el 1979 i dissolt el 1986) o, més tardanament, pels volts del 1989, ERC (el partit històric de l’esquerra catalana que en el seu XVI Congrés adoptà la lluita per la independència com a objectiu polític definitori). Però, d’altra banda, també generà grups de caràcter radical, alguns centrats en la lluita política, com el Moviment de Defensa de la Terra (fundat el 1984) i d’altres en la lluita armada, com Terra Lliure (constituïda el 1979 i pràcticament dissolta d’ençà de principis dels anys noranta). Foren aquests darrers sectors els que reberen la repressió policial i, per tant, d’on sorgiren nous exiliats que es refugiaren, de manera preferent, a l’Estat francès. La xifra del conjunt dels represaliats independentistes s’ha estimat en prop d’un miler en el període 1974-1994, però sembla que els exiliats constituïren una xifra molt petita d’aquest total.39 Exilis contemporanis en terres catalanes De la mateixa manera que el conjunt de territoris catalans ha estat una terra que ha generat exilis molt importants al llarg de la nostra contemporaneïtat, també ha estat un lloc de refugi. En aquest sentit, un cas especial el constitueix la Catalunya del Nord (l’actual departament francès dels Pirineus Orientals), indret de refugi privilegiat per als mateixos catalans del sud dels Pirineus al llarg del temps. Així, ha acollit (només pel que fa al segle xx) des de desertors de les guerres colonials, al principi de la centúria, fins

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

a refugiats polítics al final, amb una democràcia ja restablerta després de l’etapa franquista. Fou, però, durant l’exili del 1939 que aquest territori jugà un paper cabdal. Fins ara la tendència dominant per part dels historiadors i dels analistes socials ha estat la d’estudiar el fenomen des de la perspectiva dels catalans que marxaren, però no de veure’l des de la perspectiva dels nord-catalans que van rebre aquella allau humana.40 Un èxode que tingué unes repercussions importantíssimes a la zona i que anaren molt més enllà dels anys inicials (quan s’hi van instal·lar la majoria dels camps de concentració on foren reclosos els refugiats). Així, les conseqüències demogràfiques foren molt importants i encara avui són clarament perceptibles. La població actual que és originaria de la reculada republicana constitueix una xifra ben significativa, per més que encara no és coneguda amb precisió, cosa que explica la persistència del record d’aquell esdeveniment que encara avui és rememorat amb un apassionament sorprenent. El conjunt de territoris catalans adscrits a l’Estat espanyol serví de terra d’acollida de molta gent, donada la neutralitat oficial, durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. I ho foren fins i tot durant la mateixa Guerra Civil de 1936-1939. Així, al llarg del conflicte, però sobretot al final, la Generalitat republicana acollí prop de 600.000 persones que fugiren de les zones ocupades pels franquistes (mallorquins, bascos, aragonesos...), segons ha pogut establir l’historiador Joan Serrallonga.41 Un altre investigador, Francesc Bonamusa, ha remarcat que si comparem el volum de població refugiada i desplaçada que el Principat de Catalunya acollia aleshores (a principis del 1939), amb el de deu països que a principis de l’any 2000 ocupen els primers llocs mundials en nombre de refugiats, resulta que en xifres absolutes només el superen l’Afganistan (amb 758.600) i Sri Lanka (706.500); i va per davant de l’Azerbaidjan (572.500), Colòmbia (525.000), Bòsnia i Herzegovina (518.300), Rússia (490.700), Eritrea (366.800) o Sierra Leone (300.000).42 Al llarg de la Segona Guerra Mundial, els territoris catalans del Nord (Andorra inclosa) foren clau per a les cadenes de fugues dels soldats i dels aviadors aliats (on destacà, per exemple, l’actuació que des d’Andorra va menar Francesc Viadiu) i també per a les xarxes, com la de Varian Fry (el Comitè de Rescat d’Emergència),43 que permeteren l’evacuació de jueus i altres perseguits en una Europa en guerra. No tots els fugitius d’aquell conflicte, però, arribaren a bon port. Alguns trobaren la mort en plena fugida i encara avui reposen en terra catalana, com és el cas del pensador Walter Benjamin, enterrat a Portbou. No tenim tantes dades dels qui, pertanyent a l’altre bàndol del conflicte mundial (alemanys, italians i els seus aliats), trobaren refugi als Països Catalans, encara que se’n coneguin alguns casos.44 Més recentment, a la dècada dels setanta, quan començà el procés de descomposició del règim franquista i s’instauraren diversos règims dictatorials al centre i al sud d’Amèrica, com els de Xile (1973), l’Uruguai (1975) i l’Ar-

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 235

gentina (1976), una quantitat molt significativa d’exiliats polítics d’aquests països i d’altres de l’àrea llatinoamericana afectats per una situació de violència política (com Colòmbia o el Perú) o per dictadures anteriors (com la del Brasil, d’ençà del 1964) s’instal·laren als territoris catalans. Entre aquest grup d’exiliats hi va haver personalitats culturals de gran relleu (sobretot escriptors, com Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, però també ci neastes com Glauber Rocha) que convertiren Barcelona en una capital cultural «llatinoamericana» de referència, impulsora de l’anomenat «boom literari llatinoamericà» i de propostes fílmiques agosarades inscrites en el cinema polític militant del moment. I, finalment, encara caldria considerar tot un seguit d’exilis que afectaren una part de territori relativament reduït, com fou el cas d’Alacant, que a principis dels anys seixanta acollí, a conseqüència del procés de descolonització d’Algèria, un nombrós contingent de pieds-noirs, xifrat en unes 28.000 persones, que féu créixer la població en un vint per cent. Molts d’aquests nouvinguts ja eren originaris del País Valencià, raó per la qual podem veure aquest fenomen, si més no en part, com una mena d’emigració d’anada i tornada. Colofó: una institucionalització imprescindible Vista la importància que el fenomen de l’exili ha tingut en la història contemporània catalana i universal, es fa necessari portar a terme nombrosos estudis i treballs que serveixin per a omplir els importants buits que avui existeixen (alguns dels quals ja han estat apuntats en aquest article) i per a recollir aquells testimonis orals que encara poden ser útils per a la reconstrucció històrica. Perquè això sigui possible, és imprescindible la creació d’organismes específics dedicats a la recerca i a la preservació de la memòria d’aquest fenomen cabdal de la nostra història recent. En aquesta direcció ja s’han fet alguns passos, com la creació del Museu de l’Exili de la Jonquera.45 Però, més enllà, convindria que aquest fenomen (vinculat, naturalment, al fenomen general de les migracions)46 es convertís en una línia de recerca forta per a la historiografia i el conjunt de les ciències socials catalanes. No en va la nostra experiència històrica en aquest camp podria ser molt útil en un món cada vegada més global, en el qual els moviments massius de gent (inclosos els provocats per motivacions de persecució política, religiosa o ètnica) no són pas cap rèmora del passat sinó una realitat punyent i tristament també una expectativa més que probable de futur. En aquest sentit, dels exilis contemporanis es podria dir el mateix que Imre Kertész digué d’Auschwitz: «Quan penso en Auschwitz, tal vegada paradoxalment, tinc la sensació que penso més en el futur que en el passat».47

Notes i referències [1]

Tanmateix darrerament ha estat objecte d’estudis i reflexions molt rellevants, com, posem per cas, els

236 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

[2]

[3] [4] [5]

[6] [7] [8] [9] [10]

[11]

[12] [13]

[14]

[15]

d’Enzo Traverso. La pensée dispersée. Figures de l’exil judéo-allemand. Léo Scheer, París 2004, o Edward W. Said. «Reflexions on Exile». A: Reflexions on Exile and Other Literary and Cultural Essays. Granta, Londres 2001. Òscar Jané. «Ideologia política i catalanitat a l’empara de França al segle xvii». A: J. Renyer i E. Pujol (dir.). Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014. Pòrtic, Barcelona 2007, p. 61. Del mateix Òscar Jané. Catalunya i França al segle xvii. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna. Afers, Catarroja-Barcelona 2006. Agustí Alcoberro. L’exili austriacista 1713-1747. Fundació Noguera, Barcelona 2003. Ramon Arnabat. «Catalunya, país d’exilis (segle xix). Exilis catalans en el segle de les sis guerres». A: Josep M. Solé i Sabaté (dir.). L’exili. Vol 6, de La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Edicions 62, Barcelona 2007, p. 17-19. Cal advertir que aquesta xifra se circumscriu al Principat de Catalunya i no té en compte el cas del País Valencià, molt afectat pels conflictes de la centúria. Vegeu els expedients de quintes dels municipis altempordanesos. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE). Francesc Madrid. Els exiliats de la dictadura. Reportatges i testimonis. Antonio López, llibreter, Barcelona 1930. Agustí Colomines (cur.). La Catalunya rebel. El procés a Francesc Macià i als protagonistes de Prats de Molló. Símbol, Barcelona 2003. Marc Aureli Vila. Aportació a la terminologia geogràfica catalana. Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1998. Dos llibres recents fan un balanç actualitzat sobre la qüestió, ambdós publicats pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona i dirigits per Enric Pujol: L’exili català del 1936-39. Un balanç (2003) i L’exili català del 1936-39. Noves aportacions (2006). Vegeu Manuel Santana. «L’exili dels mallorquins», i Antoni Marimon. «Exiliats i refugiats de les Pitiüses i de Menorca». A: L’exili català... (2003), p. 113-131 i 133-142, respectivament. Enric Pujol. «Albert Manent o la memòria de l’exili», dins L’exili català... (2003), p. 231. Rubèn Doll. Els catalans de Gènova: història de l’èxode i adhesió d’una classe dirigent en temps de guerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2003. Una visió panoràmica actualitzada és la de Felip Solé i Enric Pujol. Exilis. Angle, Barcelona 2007. Basada en la sèrie televisiva del mateix títol que va produir Televisió de Catalunya. També hi ha les síntesis de Joan Villaroya. 1939, derrota i exili. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000, i Desterrats. L’exili català de 1939. Base, Barcelona 2002. Vegeu les dades a Jordi Gaitx. «Orígens socials i

Enric Pujol i Casademont

[16] [17]

[18]

[19] [20]

[21]

[22] [23] [24] [25] [26] [27] [28] [29]

polítics de l’exili català de 1939». A: L’exili català... (2006), p. 21-39. Pel que fa a l’exili baleàric, ja hem citat anteriorment dos articles imprescindibles, i pel que fa al País Valencià, vegeu Santi Cortés. «Els exiliats valencianistes». A: L’exili català... (2003), p. 143-152. Antoni Rovira i Virgili. Els darrers dies de la Catalunya republicana. Barcelona, Curial, 1976, p. 7. Recentment, l’obra de Bladé ha estat reeditada per Cossetània edicions, Valls 2006, i el llibre de Soldevila per Edicions 3i4, València 2000 (la citació a la p. 413). Encara avui, la principal síntesi és la d’Albert Manent. La literatura catalana a l’exili. Curial, Barcelona 1989. Julià Guillamon organitzà, el 2005, l’exposició «Literatures de l’exili» al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i ha dedicat molts articles al tema. Maria Llombart publicà la seva tesi Les exiliés catalans en France: Histoire d’une résistance culturelle (1939-1959). Universitat de París (Vincennes-Saint-Denis), 2006. Pel que fa a la premsa, és imprescindible el llibre de Robert Surroca. Premsa catalana de l’exili i de l’emigració (1861-1976). Generalitat de Catalunya, Barcelona 2004. Daniel Díaz Esculies. Entre filferrades.Un aspecte de la l’emigració republicana dels Països Catalans (1939-1945). La Magrana, Barcelona 1993. David Tormo. «Els camps refugiats a la Catalunya nord». A: J. M. Solé Sabaté (dir.). La Guerra Civil a Catalunya. Vol. iv, Edicions 62, Barcelona 2005, p. 211. L’obra de Bartra ha estat reeditada dins Narrativa catalana de l’exili, a cura de Julià Guillamon, Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors, Barcelona 2005. Les cartes de Vives foren publicades per Edicions 62, Barcelona 1980 (2a ed.), a cura de Francesc Vallverdú. Una mostra permanent d’aquestes produccions es pot trobar al Museu de l’Exili de la Jonquera (Empordà, Catalunya). Josep Benet. El president Companys, afusellat. Edicions 62, Barcelona 2005. Ricard Vinyes. El soldat de Pandora. Una biografia del segle xx. Proa, Barcelona 1999 (2a ed.). Daniel Arasa. Els catalans de Churchill. Curial, Barcelona 1990. Benito Bermejo i Sandra Checa. Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (19401945). Ministerio de Cultura, Madrid 2006. Rosa Toran i Margarida Sala. Mauthausen. Crònica gràfica d’un camp de concentració. Museu d’Història de Catalunya, Viena Edicions, Barcelona 2002. Benito Bermejo. Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen. La Magrana, Barcelona 2002. A més del ja citat L’exili català. Noves aportacions (2006), sobre el posicionament i l’evolució dels di-

El gran èxode del 1939 i d’altres exilis del segle xx

[30] [31] [32] [33] [34]

[35]

[36]

[37]

ferents partits catalans, vegeu Daniel Díaz Escu lies. El catalanisme polític a l’exili (1939-1959). La Magrana, Barcelona 1991 i els llibres de Víctor Castells. Nacionalisme català a l’exili (1939-1946). Rafael Dalmau, Barcelona 2005, i El Consell Nacional Català. CNC Edicions, Barcelona 2005. En l’elaboració de la sèrie televisiva i el llibre ja esmentats, Exilis, n’aparegueren uns quants. M. Àngels Vayreda. Encara no sé com sóc. Club Editor, Barcelona 1972 (2a ed.). Una visió global, molt crítica amb Tarradellas, és l’obra de Miquel Ferrer. La Generalitat de Catalunya a l’exili. Aymà, Barcelona 1977. Josep Clara, Pere Cornellà, Francesc Marina i Antoni Simon. Epistolari de Jaume Vicens. Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 1994. Josep Ferrer i Joan Pujadas (cur.). Epistolari de Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca. Curial, Barcelona 1993. Enric Pujol. «Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora dels anys cinquanta». A: Afers, núm. 42-43 (monogràfic Joan Fuster), Catarroja 2002, p. 347- 360. No existeixen ni tan sols xifres estimatives d’aquest exili, ja que es tracta d’un fenomen molt poc estudiat, del qual tot just s’han traçat els gran eixos. Vegeu el ja citat Exilis i el capítol de Carles Santacana. «Els exilis dels anys seixanta i setanta». A: Josep M. Solé i Sabaté (dir.). L’exili..., p. 232-240. Una visió panoràmica de l’oposició contra la dictadura es pot trobar a l’obra col·lectiva, dirigida per J. M. Solé i Sabaté. El franquisme a Catalunya (19391977). Edicions 62, Barcelona 2005-2007, 5 v., especialment als volums 3 i 4, referits al període aquí considerat. Molt més sintètics són els capítols corresponents del manual d’Albert Balcells (dir.). Història de Catalunya. L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2004. Vegeu Josep Benet. El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988). Empúries, Barcelona 1992. Benet, que fou un dels principals líders de l’oposició democràtica, fou també un dels polítics més crítics amb el president exiliat. Una visió més equànime és

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 237

[38]

[39]

[40]

[41] [42] [43]

[44]

[45]

[46]

[47]

la de Jordi Casassas. Tarradellas o la reivindicació de la memòria. Pagès, Lleida 2003. Entre les visions crítiques, destaca la de Joel Bagur i Xavier Díez (coord.). La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans. Argumenta, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú 2005. Vegeu David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler. L’independentisme català (1979-1994). Llibres de l’Índex, Barcelona 1995. Hi ha una relació d’empresonats i exiliats a les p. 207-222. Vegeu l’article d’Èric Forcada. «L’arribada del 39 o la retirada vista i viscuda des de Catalunya del Nord». A: Enric Pujol (coord.). L’exili català del 1936-39. Noves aportacions, p. 41-51. Joan Serrallonga. Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra 1936-1939. Base, Barcelona 2004. Francesc Bonamusa. «Pròleg. Dels Balcans... als Balcans». A: Joan Serrallonga, Refugiats..., p. 10. Eva Vàzquez. «De Marsella a Portbou: el Comitè de Rescat d’Emergència i l’èxode dels elegits». A: Revista de Girona, núm. 206 (maig-juny 2001), p. 40-48. Josep Calvet explica el cas d’uns cinc-cents guàrdies fronterers alemanys que fugiren per la Vall d’Aran. Vegeu Josep Calvet. «El camí de la llibertat. Un projecte cultural transfronterer». IBIX. Annals 2004-05. Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Ripoll 2006, p. 55-64. Sobre aquest projecte museístic, vegeu Enric Pujol. «El Museu de l’Exili de la Jonquera». A: Mnemòsine. Revista Catalana de Museologia. Núm. 1, Museu d’Història de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 2004. Pel que fa a la vinculació entre exili i moviments migratoris, vegeu el meu article «Exilis i migracions contemporànies (segle xx)». A: Els Països Catalans i Europa durant els darrers cent anys. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona (en premsa). Citat per Miquel Pairolí. «Auschwitz en letargia». El Punt, 25-XI-2007, p. 18.

Nota biogràfica Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960). Doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és autor d’El descrèdit de la història (1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995) i Història i reconstrucció nacional (2003). Codirector del Diccionari d’historiografia catalana (2003), ha dirigit els volums L’exili català del 1936-39. Un balanç (2003), L’exili català del 1936-39. Noves aportacions (2006) i Història, memòria i identitat (2006). Juntament amb Felip Solé ha publicat Exilis (2007) i amb Jaume Santaló ha realitzat el projecte museològic i museogràfic del Museu de l’Exili de la Jonquera.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 2: 239-245 (2009) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.36 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam* Maria Teresa Ferrer i Mallol El pare Robert Ignatius Burns, membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica, morí a la residència dels jesuïtes a Los Gatos, Califòrnia, el 22 de novembre de 2008. Havia estat traslladat a aquesta residència per a jesuïtes ancians el juliol de 2007, precisament a causa de la fragilitat de la seva salut, que no li permetia de continuar residint a la Loyola Marymount University de Los Angeles, com ho havia fet durant molts anys.* Havia nascut a San Francisco, al mateix estat de Califòrnia, el 1921. A més dels estudis de teologia, lligats al seu ingrés a la Companyia de Jesús, realitzà dos doctorats en història, l’un a la Universitat de Friburg i l’altre a la Johns Hopkins University (Baltimore). El primer d’aquests doctorats versà sobre els indis d’Amèrica del Nord, un tema que no feia pas preveure la futura dedicació a l’estudi de l’edat mitjana europea i més concretament a la de la Corona catalanoaragonesa, bé que potser va influir en el seu interès per les fronteres la convivència de diverses cultures i la colonització. Fa temps, el pare Batllori, un altre jesuïta il·lustre, em va explicar que ell li havia aconsellat que estudiés la història medieval catalana i li havia parlat de la riquesa de la documentació que conservem d’aquest període. Així, doncs, el seu segon doctorat versà sobre el rei Jaume I el Conqueridor i l’Església valenciana, amb l’objectiu d’analitzar com s’organitzava l’Església en un territori acabat de guanyar a l’islam. L’obra es publicà en anglès l’any 1967 i fou traduïda al castellà el 1982 i al català el 1993, amb el títol El regne croat de València, per l’editorial Tres i Quatre, de València, que ha editat la major part de les traduccions de les seves obres. Des del moment que emprengué aquest estudi i els altres que seguiren, la seva presència fou habitual a la sala d’investigadors de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que llavors es trobava encara al Palau del Lloctinent, al carrer dels comtes de Barcelona. Era un home alt, de cabells rossos, bé que quan el vaig conèixer ja eren blanquinosos, d’ulls blaus i cara blanca i rosada. Tenia una aparença de persona tímida, però un cop tractat era molt agradable, molt educat i bona persona; no li recordo cap expressió de mal humor. Era un bon conversador i no li faltava el sentit de la ironia. Era molt metòdic i rigorós en la seva feina i tenia uns coneixements vastíssims. Parlava castellà, bé que una mica peculiar, i no es llançà mai a parlar català, malgrat que l’entenia perfectament, ja que la seva feina ho exigia. Des d’aquella primera obra que he mencionat, s’especialitzà completament en el regnat de Jaume I el Conqueri-

* Maria Teresa Ferrer i Mallol. Presidenta de la Secció Històrica-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. E-mail: mtferrer@imf.csic.es

dor i en la conquesta del regne de València, l’organització postconquesta i molt particularment la situació de la població islàmica que romangué al país sota domini cristià. Els llibres més destacats, que esmento pel títol de la traducció catalana, són: L’islam sota els croats; Colonialisme medieval: Explotació postcroada de la València islàmica; El regne croat de València, un país de frontera al segle xiii; Jaume I i els valencians del segle xiii; Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, etcètera. Amb la finalitat d’integrar els estudiosos nord-americans especialitzats en la Corona catalanoaragonesa i en la de Castella, coordinà l’obra Los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime I el Conquistador, razón y fuerza en la Edad Media, originalment publicada en anglès, que ens presenta dos mons paral·lels en el temps. Col·laborà en obres col·lectives com ara la Història del País Valencià, d’Edicions 62, als congressos de la Corona d’Aragó i a nombroses revistes, a l’Anuario de Estudios Medievales, revista de la qual era assessor, a Sharq al-Andalus. Estudios Árabes, la revista fundada per Míkel de Epalza que també ha mort recentment i que era molt amic seu. Publicà també a Estudis Castellonencs, a L’Espill, a Medievalia, a més a més de revistes nord-americanes, com Speculum, Viator, The American Historical Review o Catholic Historical Review, i europees, com els Annales, Medieval Encounters i altres. També col·laborà a molts homenatges a col·legues i ell, al seu torn, fou homenatjat en els dos volums titulats Iberia and the Mediterranean World of the Middle Ages. Studies in Honor of Robert I. Burns S. J., ed. Larry J. Simon, Leiden-Nova York-Colònia, Brill, 1996. Darrerament, concentrà la major part del seu treball i del seu temps a preparar i publicar el Diplomatari del regne croat de València. Els documents registrats de Jaume I el Conqueridor 1257-1276, on ha editat la documentació dels registres de cancelleria referents al regne de València. N’han sortit quatre volums, només dos dels quals han estat traduïts al català. La prossecució de la traducció del Diplomatari sembla que ha quedat compromesa per la interrupció del suport institucional, cosa ben trista per a una obra d’aquesta categoria. Els darrers mesos de la seva vida, malgrat que es trobava dèbil i que hi veia poc, treballava encara un parell d’hores diàries, a la infermeria de la residència, per acabar el cinquè i darrer volum del Diplomatari. El preocupava que la mort el sorprengués abans d’acabar la seva obra magna i segurament aquest desig de culminar-la l’ajudà a sobreviure els darrers mesos de la seva vida. Pogué completar-la, però va morir quan ja corregia les proves. Abans, m’havia fet enviar un avís que rebria el llibre per tal de fer-ne la ressenya. Sempre organitzava i preveia tots els detalls de les seves publicacions.

240 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

Durant molt de temps compaginà l’obra de recerca amb l’ensenyament universitari, a la Universitat de San Francisco, a la Universitat Gregoriana de Roma i a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles des de 1967, on es traslladà perquè a la de Sant Francisco no hi havia doctorat en història medieval. Es jubilà en aquesta darrera universitat el 1991, però encara continuà algunes activitats docents, com a emèrit, durant uns quants anys. Havia format una biblioteca especialitzada en la nostra història medieval en una mena de fundació al seu càrrec, que podia ésser utilitzada pels estudiosos nord-americans. Ara aquesta biblioteca ha passat a la Universitat de Los Angeles. La seva obra, ingent i admirable, ha merescut nombrosos honors i premis: fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de València l’any 1985 i de nou universitats americanes: Gonzaga (1968), Marquette (1977), Loyola, Chicago (1976), Georgetown (1982), Boston College (1982), San Francisco (1983), Fordham i Nova York (1984). Obtingué el Premi de la Crítica Serra d’Or el 1982 i, el mateix any, el Premi Catalònia de l’Institut d’Estudis Catalans, d’on fou membre corresponent des de 1996, el Premi Internacional Ramon Llull el 1988 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1989. També li foren concedits diversos premis americans com el de la Catholic Historical Association, el de l’American Historical Association i el de la Medieval Academy of America. La seva obra ha tingut i continuarà tenint en el futur una gran importància per la seva extraordinària aportació al coneixement d’una època fonamental en la consolidació i l’expansió de la monarquia catalanoaragonesa. Ha mort mentre nosaltres, a l’Institut d’Estudis Catalans, celebràvem el vuitè centenari del naixement de Jaume I amb nombrosos congressos en els quals hauríem desitjat la seva presència i la seva col·laboració, sempre intel·ligent i innovadora. Ens deixa el llegat d’un gran conjunt d’obra escrita sobre la nostra història i un altre llegat menys tangible però també important de transmissió dels seus coneixements a través de la formació de deixebles i la propagació de temes del nostre passat entre els estudiosos nord-americans. Sempre el tindrem present en el nostre record.

Maria Teresa Ferrer i Mallol

—

— — —

— —

—

Bibliografia selecta — —

— —

The Catalan Company and the European Powers, 1305-1311, “Speculum”, xxix (1954), p. 751-771. Journey from Islam: Incipient Cultural Transition in the conquered Kingdom of Valencia (1240-1280), “Speculum”, xxxv (1960), p. 337-356. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, xii. The Friars of the Sack in Valencia, “Speculum”, xxxvi (1961), p. 435-438. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, ix. Social Riots on the Christian-Moslem Frontier (thirteenth-Century Valencia), “The American Histori-

— —

—

cal Review”, 66 (1961), p. 378-400. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, iii. Trad. catalana: Avalots socials a la València del segle xiii, a Jaume I i els valencians del segle xiii, p. 269-300. The Parish as a Frontier Institution in ThirteenthCentury Valencia, “Speculum”, xxxvii (1962), p. 244-251. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, viii. The Organization of a Mediaeval Cathedral Community, The Chapter of Valencia, “Church History”, 31 (1962), p. 14-23. Los hospitales del reino de Valencia en el siglo xiii, “Anuario de Estudios Medievales”, 2 (1965), p. 135154. A medieval income Tax, the Tithe in the 13th Century Kingdom of Valencia, “Speculum”, xli (1966), p. 438-452. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, x. Un monasterio hospital del siglo xiii: San Vicente de Valencia, “Anuario de Estudios Medievales”, 4 (1967), p. 75-108. The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction of a Thirteenth century Frontier, Cambridge (Massachussetts), Harvard University Press, 1967, 2 vol. Traducció castellana: El reino de Valencia en el siglo xiii (Iglesia y Sociedad), València, Del Cenia al Segura, 1982. 2 vol., 801 p. Trad. catalana: El regne croat de València, un país de frontera al segle xiii, València, Tres i Quatre, 1993. Irrigation Taxes in Early Mudejar Valencia, the Problem of Alfarda, “Speculum”, xliv (1969), p. 560567. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, vi. Christian Islamic Confrontation in the West: The Thirteenth-Century Dream of conversion, “American Historical Review”, lxxvi (1971), p. 1386-1434. Reed. a Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, p. 80-108. Traduït al català: L’afrontament cristianomusulmà: el somni de la conversió en el segle xiii, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 125-164. How to end a Crusade: techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, “Military Affairs”, 35/4 (1971), p. 1-15. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, iv. Baths and Caravanserais in Crusader Valencia, “Speculum”, xlvi (1971), p. 443-458. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, v. Renegades, Adventurers and Sharp Businessment: The Thirteenth-Century Spaniard in the Cause of Islam, “Catholic Historical Review”, lviii (1972), p. 341-366. The medieval Crossbow as a Surgical Instrument: an Illustrated Case History, “Bulletin of New York Academy of Medicine”, xlviii (1972), p. 983-989.

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

—

— —

—

Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, vii. Islam in the Crusader Kingdom of Valencia, a Studies in Mediaevalia and Americana. Essays in honour of W. L. Davis S. J., Spokane, Gonzaga University Press, 1973, p. 1-34. Le royaume chrétien de Valence et ses vassaux musulmans (1240-1280), “Annales. Economies. Societés. Civilisations”, 28 (1973), p. 199-225. Islam under the Crusaders. Colonial Survival in he Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, Princeton, Princeton University Press. Traducció catalana: L’Islam sota els croats, València, Tres i Quatre, 1990, 2 vol. Mudejar Life and Work: Colonial Tax Structure in the 13th-Century Kingdom of Valencia, a I Congreso de Historia del País Valenciano (València, 1973), II, València, 1980, p. 435-452. Spanish Islam in Transition: Acculturative Survival and its Price in the Christian Kingdom of Valencia, 1240-1280, a Islam and Cultural Change in the Middle Ages, Speros Vryonis, Jr., Wiesbaden, O. Harrassowitz, 1975, p. 87-105. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, xiii. Immigrants from Islam: The Crusaders’ Use of Muslims as Settlers in Thirteenth-Century Spain, “American Historical Review”, 80 (1975), p. 21-41. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, ii. The Muslim in the Christian Feudal Order: the Kingdom of Valencia, 1240-1280, “Studies in Medieval Culture”, v (1975), p. 105-126. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, xi. Medieval Colonialism: Postcrusade exploitation of Islamic Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1975. Trad. catalana: Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, València, Tres i Quatre, 1987 (Biblioteca d’Estudis i Investigacions, 9). The language barrier: The Problem of Bilingualism and Muslim-Christian Interchange, “Journal of the Faculty of arts”, vi (Malta, 1977), p. 116-136. Reed. a Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, p. 172192. Traducció catalana: La muralla de la llengua: el problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València, “L’Espill”, 1-2 (1979), p. 15-35. Reed. a Jaume I i els valencians del segle xiii, p. 303-330 i a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 251-277 (amb el títol més breu). The spiritual life of Jaume the Conqueror, king of Arago-Catalonia, 1208-1276. Portrait and self-portrait, a Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-1, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 323-457. També a “Catholic Historical Review”,

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 241

—

— —

—

— —

—

62-1 (1976), p. 1-35. També a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, i. Trad. al català: Vida espiritual de Jaume el Conquistador, a Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981, p. 1-49). The Realms of Aragon: New Directions in Medieval History, “Midwest Quarterly”, xviii (1977), p. 225239. Reeditat a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, xiv. Los mudéjares de Valencia: Temas y metodología, a I Simposio Internacional de Mudejarismo (1975). Actas, Terol. CSIC-Diputación Provincial de Teruel, 1981, p. 453-497. Trad. catalana: La història mudèjar avui en dia: noves tendències, a Jaume I i els valencians del segle xiii, p. 237-266. Editat també en anglès: Mudejar History Today: New Directions, “Viator”, 8 (1977), p. 127-143. Reed. a Moors and Crusaders in Mediterranean Spain, xv. Moors and Crusaders in Mediterranean Spain. Collected studies, Londres, Variorum Reprints, 1978, 318 p. Muslim-Christian Conflict and Contact in Medieval Spain: Context and Methodology, a Studies in Honor of Robert McNally, ed. G. R. Dimler, “Thougt”, liv (1979), p. 238-252. Jaume I and the Jews of the kingdom of Valencia, a Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-2, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 245-322. Trad. catalana: Jaume I i els jueus, a R. I. Burns, Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981, p. 149-236. Societies in Symbiosis: The Mudejar-Crusader Experiment in Thirteenth Century Mediterranean Spain, “International History Review”, ii (Toronto, 1980), p. 349-385. Los límites interiores de la Valencia de la Reconquista: un género de tipología documental, “Medievalia”, 1 (Barcelona, 1980), p. 9-34. A medieval earthquake: Jaume I, Al-Azraq and the early history of Onteniente in the kingdom of Valencia, a Jaime I y su época, X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 1-2, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1980, p. 209-244. Trad. catalana: Un terratrèmol medieval: Jaume I, Al-Azraq i la història d’Ontinyent en els primers temps del regne de València, a Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981, p. 101-145. Canon law and the Reconquista: convergence and symbiosis in the kingdom of Valencia under Jaume the Conqueror (1213-1276), a Proceedings of the Fifth International Congress of Medieval Canon Law (Salamanca 1976), ed. Stephen Kuttner, Kenneth Pennington, Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, 1980, p. 387-424 (Monumenta Iuris Canonici, series C. Subsidia, 6). Trad. catalana: El

242 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

—

— —

—

— — —

—

dret canònic i la reconquesta: convergència i simbiosi a Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981, p. 51-100. The Paper Revolution in Europe: Crusader’s Valencia’s Paper Industry, a Technological and Behavioral Breakthrough, “Pacific Historical Review”, l (1981), p. 1-30. Socioeconomic structure and continuity: Medieval Spanish Islam in the Tax Record of Crusader Valencia, “Studies in Economic and Social History”, Princeton, Princeton University Studies in the Near East, 1981, p. 251-281. Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981, 348 p. (Biblioteca d’Estudis i Investigacions, 3). Relic Vendors, Barefoot Friars and Spanish Muslims: Reflections on Medieval Economic and Religious History, “Comparative Studies in Society and History” (Cambridge University Press), xxiv (1982), p. 441-442. Rehearsal for Sicilian War: Pere el Gran and the Mudejar Countercrusade in the Kingdom of Valencia, 1276-1278, a La società mediterranea all’epoca del Vespro. xi. Congresso di Storia della Corona d’Aragona, Francesco Giunta; Pietro Corrao ed., 3 vol., Palermo, 1983-1984, ii, p. 259-287. [En col·laboració amb Paul E. Chevedden], El tractat de rendició d’Al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons en 1245: el text àrab i el context valencià, a Homenatge al Prof. Manuel Sanchis Guarner (19111981), “L’Espill”, 17-18 (1983), p. 231-257. Versió anglesa: Al-Azraq’s Surrender Treaty with Jaume I and Prince Alfonso in 1245: Arabic Text and Valencian Context, “Der Islam”, 66 (1989), p. 1-37. King Jaume’s Jews: problem and methodology a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 126-141. Trad. catalana: Els jueus del rei Jaume: el problema i la metodologia a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 191-209. Los mudéjares de la Valencia de las Cruzadas: un capítulo olvidado de la historia islámica, “Sharq AlAndalus. Estudios árabes”, 1 (1984), p. 15-34. Anti-semitism and Anti-judaism in Christian History: A Revisionist Thesis, “Catholic Historical Review”, lxx (1984), p. 90-93. Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, 363 p. (volum de recopilació d’articles). Trad. catalana: Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987 (ed. a cura de J. F. Mira, trad. E. Casasses). The Cantigas de Santa María as a Research Opportunity in History, “Bulletin of the Cantigueiros de Santa María”, i (1987), p. 189-198.

Maria Teresa Ferrer i Mallol

—

— —

—

Bounding the Moorish frontier: territoriality and prosopography, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 193-226. Trad. catalana: Atermenant la terra moresca: territorialitat i prosopografia a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 279-326. The Muslims of Sicily and Valencia, a “Proceedings of American Historical Association” 1985, Ann Arbor, University Microfilms, 1986. Les mudéjars du royaume de Valence: une majorité traité en minorité dans un royaume du Moyen-Age a P. Tucoo Chala i M. Lambert-Gorjes (ed.), Minorités et Marginaux en France Méridionale et dans la Péninsule Ibérique (viie-xiiie siècles), París, CNRS, 1986, p. 95-118. Príncipe almohade y converso mudéjar: nueva documentación sobre Abu Zayd, “Sharq Al-Andalus”, 4 (1987), p. 109-122. Versió anglesa: Almohad prince and mudejar convert: new documentation on Abu Zayd, a Medieval Iberia: Essays on the History and Literature of Medieval Spain, ed. Donald J. KagayJoseph T. Snow, Nova York, Peter Lang, 1997, p. 171-181. Muslim-Christian conflict and contact: Mudejar methodology, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 1-51. Trad. catalana: Conflicte i contacte entre moros i cristians: metodologia mudèjar a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 19-87. Piracy as an Islamic-Christian interface in the Thirteenth Century, “Viator”, 11 (1980), p. 165-178. Reed. a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 109-125. Trad. catalana: La pirateria: superfície de contacte cristiano-musulmà a la València conquerida a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 165-189. Portrait gallery; Jews of crusader Valencia, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 142-171. Trad. catalana: Galeria de retrats: jueus de València en temps dels croats a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 221-250. Surrender constitutions: the Islamic communities of Eslida and Alfandech, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 52-79. Trad. catalana: Les constitucions de rendició: les comunitats islàmiques d’Eslida i d’Alfàndec a Moros, cristians i jueus en el regne croat

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

—

— — —

de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 89123. Real estate and literary echo: the case of Jofre de Loaysa, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 227-238. Trad. catalana: La propietat immobiliària i un seu reflex literari: el cas de Jofre de Loaysa a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 327-342. Voices of silence: al-Azraq and the French connection: why the Valencian crusade never ended, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 239-284. Trad. catalana: Veus del silenci: Al-Azraq i la connexió francesa: per què la croada valenciana no s’acabà mai, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 343-399. The King’s autobiography: The Islamic connection, a Muslims, Christians and Jews in the Crusader Kingdom of Valencia. Societies in symbiosis, Cambridge, Cambridge University Press, 1984, p. 285-288. Trad. catalana: L’autobiografia del rei. El contacte islàmic, a Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1987, p. 403-409. Castle of intellect, castle of force: the worlds of Alfonso the Learned and James the Conqueror, a The worlds of Alfonso the Learned and James the Conqueror: intellect and force in the Middle Ages, Princeton, Princeton University Press, 1985, p. 3-22. Trad. castellana: Castillo de Razón, castillo de Fuerza: los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime I el Conquistador, a R. I. Burns (ed.), Los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime el Conquistador, razón y fuerza en la Edad Media, València, Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1990, p. 27-47. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (1257-1276), Princeton, University Press, 1985, 274 p. Trad. catalana: Societat i documentació en el regne croat de València. Diplomatari del regne croat de València. Els documents registrats de Jaume I el Conqueridor, 1257-1276, I. Introducció, València, Tres i Quatre, 1988, 369 p. La conquesta de València: la dimensió mariana, a Món i misteri de la Festa d’Elx, València, Generalitat, 1986, p. 69-76. La guerra de al-Azraq de 1249, “Sharq Al-Andalus. Estudios árabes”, 4 (1987), p. 253-256. The Mudéjars of Medieval Valencia: A Unique Community of Islam, a Islam. Continuity and Change, Roma, Centre d’Etudes pour le Monde Arabe Moderne, 1987, p. 23-33. Reed. a “Salaam”, Nova Delhi, Islamic Studies Association, viii (1987), p. 189198.

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 243

—

— — — — —

—

— — — —

—

Jews on the Medieval Urban Frontier [Catalonia], a The Sephardim: A Cultural Journey from Spain to the Pacific Coast, ed. Rabbi Joshua Siampfer, Portland, Institute for Judaic Studies, 1987, p. 22-35. The King’s pardon: a genre in documentary typology, Montpellier-Perpignan-Barcelona, “Medievalia”, 7 (1987), p. 57-71. A lost Crusade: Unpublished Bulls of Innocent IV of Al-Azraq’s revolt in 13th. Century Spain, “Catholic Historical Review”, lxxiv (1988), p. 440-449. The Friars of the Sack in Puigcerdà. A lost chapter of 13th Century religious history, “Anuario de Estudios Medievales”, 18 (1988), p. 217-227. The crusade against Al-Azraq: a thirteenth-century mudejar revolt in international perspective, “American Historical Review”, 93 (1988), p. 80-106. The loss of Provence. King Jame’s raid to kidnap its heiress (1245). Documenting a “legend”, a Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de Langue d’Oc (1204-1349). “Actes du XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon”, Montpeller, 1988, 3, p. 195-231. The Missionary Syndrome: Crusader and Pacific Northwest Religious Expansionism, “Comparative Studies in Society and History”, xxx (Cambridge University, 1988), p. 271-285. La manumisión de un musulmán, un documento doble de Valencia en 1300, “Sharq al-Andalus”, v (1988), p. 141-145. Regalo para una madre: una muchacha esclava musulmana del nieto de Abu Zayd, el señor de Borriol (1301), “Sharq al-Andalus”, vi (1989), p. 115-117. L’Església com a institució fronterera, a Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 125-137. Els mudèjars del Regne de València de la generació posterior a la croada, a Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 139-167. Iglesia y sociedad de Valencia, durante la generación de la conquista, a En torno al 750 aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, València, Consell de Cultura, 1989, ii, p. 97114. The Significance of the Frontier in the Middle Ages, a Medieval Frontier Societies, ed. Robert Bartlett i Angus MacKay, Oxford, Oxford University Press, 1989, p. 307-330. Social and legal history in the pardon charters of Jaume thr Conqueror (1270-1274), a Mediterraneo Medievale: scritti in onore di Francesco Giunta, Centro di Studi Tardoantichi e medievali di Altomonte, Soveria Mannelli, Rubbetino, 1989, i, p. 213-241. Warrior Neighbors: Alfonso el Sabio and Crusader Valencia. An Archival Study in his International Relations, “Viator”, 21 (1990), p. 147-202.

244 Cat. Hist. Rev. 2, 2009

—

— —

—

— — —

—

— —

Muslims in the Thirteenth-Century Realms of Aragon: Interactions and Reaction, a Muslims under Latin Rule, 1100-1300, ed. James M. Powell, Princeton University Press, 1990, cap. 2. El rei Jaume I i València: perfil d’un conqueridor, a Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 139-167 [trad. J. Civís]. També a La Corona d’Aragó: El Regne de València en l’expansió mediterrània (1238-1492), València, Corts Valencianes, 1991, p. 65-73. The Mudejars of the Kingdom of Valencia (12651270), “Islamic Studies”, 30/1-2 (1991), p. 83. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (12571276). Foundations of Crusader Kingdom of Valencia, Princeton, University Press, 1991. Trad. catalana: Els fonaments del regne croat de València. Rebel·lió i recuperació. 1257-1263. Diplomatari del regne croat de València, València, Tres i Quatre, 1995. El nacimiento de un pueblo: El reino de Valencia, a Lluís de Santàngel y su época: un nuevo hombre, un mundo nuevo (Sevilla, 1 al 15 d’octubre 1992), València, Presidència de la Generalitat Valnciana, Comisión Valenciana de la Expo-92, Comisión del V Centenario del Descubrimiento de América, Encuentro entre dos mundos, 1992, p. 17-32. Daughter of Abu Zayd, last almohad ruler of Valencia: the family and Christian segniory of Alda Ferrandis 1236-1300, “Viator”, 24 (1993), p. 143-187. The Barcelona “Disputation” of 1263: Conversionism and Talmud in Jewish-Christian Relations, “Catholic Historical Review”, 79/3 (1993), p. 488. Royal pardons in the realms of Aragon: an instrument of social control, “XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón”, El poder real en la Corona de Aragón (Siglos XIV-XVI), Actas I/2, Saragossa, Gobierno de Aragón, Departamento de Educación y Cultura, 1994, p. 35-44. Religious houses as archives/depositories: a “letter of credence” from the Majorcan to the Barcelonan Templars (1244), “Estudis Castellonencs, 6 (19941995), p. 235-242. The guidaticum, safe-conduct in medieval Arago-Catalonia: a mini-institution for muslims, christians and jews, “Medieval Encounters”, 1-1 (1995), p. 51-113. The della Volta: A Genoese Family in the Service of the Crown of Aragon (1140-1340), XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero 1990). La Corona d’Aragona in Italia (secc. xiii-xviii). 2, vol. 3, Sassari, C. Delfino ed., 1996, p. 187-228. La carrera y las publicaciones de la Profesora Jill R. Webster (Universidad de Toronto), “Anuario de Estudios Medievales”, 25/2 (1995), p. 813-827. Jews in the notarial culture. Latinate wills in Mediterranean Spain, 1250-1350, Berkeley, University of California Press, 1996. Trad. catalana: Els jueus a la cultura notarial: testaments jueus llatinitzats a la

Maria Teresa Ferrer i Mallol

— — —

—

Corona d’Aragó 1250-1350, València, Eliseu Climent, 2003, 271 p. A Window on the Valencia of Jaume the Conqueror: A Five-Year Core Sample, 1264-1270, “Anuario de Estudios Medievales”, 26/2 (1997), p. 687-711. The Friars of the Sack in Barcelona: financial and pastoral profile, “Anuario de Estudios Medievales”, 28 (1998), p. 419-435. The Many Crusades of Valencia’s Conquest (122580): An Historiographical Labyrinth, a On the Social Origins of Medieval Institutions: Essays in Honor of Joseph F. O’Callaghan, ed. D. Kagay, T. Vann, Leiden, Brill, 1998, p. 167-177. The “mudejars” of Sicily and Hungary, “Sharq al-Andalus. Estudios Árabes”, 14-15 (1998), p. 107-108. Muslims as property: slavery episodes in the realms of Aragon 1244-1291, “Sharq al-Andalus. Estudios Árabes”, 14-15 (1998), p. 61-79. Interactive slave operation: Muslim-Christian-Jewish contracts in thirteenth-century Barcelona, “Medieval Encounters: Jewish, Christian and Muslim Culture in Confluence and Dialogue”, 5/2 (1999), p. 135-155. [En col·laboració amb Paul E. Chevedden], Negotiating Cultures. Bilingual Surrender Treaties in Muslim-Crusader Spain under James the Conqueror (With a Contribution by Míkel de Epalza), Leiden, Brill, 1999. Mudejar Parallel Societies: Anglophone Historiography and Spanish Context, 1975-2000, a Mark Meyerson, Eduard E, English (ed.) Christians, Muslims and Jews in Medieval and Early Modern Spain. Interaction and Cultural Change, Notre Dame, University of Notre Dame Press, 2000, p. 91-124. Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia. The registered Charters of its Conqueror Jaume I (1257-1276), vol. 3: Transition in crusader Valencia: years of triumph, years of war (1264-1274), Princeton i Oxford, Princeton University Press, 2001, 578 p. Valencia City in transition: Urban spaces, 1264-1270, “XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó”, El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta (Barcelona-Lleida, 7-12 de setembre de 2000). Actes, Barcelona, 2003, II, p. 35-42. The crusade against Murcia; Provisioning the Armies of James the conqueror, 1264-1267, a H.J. Hames ed. Jews, Muslims and christians in and around the Crown of Aragon. Essays in Honour of Professor Elena Lourie, Brill, 2003, p. 35-73. Huellas del Conquistador: Los registros en papel del rey Jaime I de Aragón, a XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (València, 9-14 setembre 2004). La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles xiii-xvi. VII Centenari de la sentència arbitral de Torrellas, 1304-2004, València, Universitat de València, 2005, ii, p. 2255-2266. James the Conqueror: French-born king of Spain (e.

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

— —

1217-1276), a Great Lives from History: The Middle Ages, 477-1453, ed. Shelley Wolbrink, Pasadena (Calif.), Salem Press, 2005, p. 571-575. Women in Crusader Valencia: a five-year core sample, 1265-1270, “Medieval Encounters”, 12/1 (2006), p. 37-47. Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia the registered charters of its conqueror Jaume I, 1257-1276, vol. 4: Documents 1000-1500. Unifying crusader Valencia, the central years of Jaume the

Cat. Hist. Rev. 2, 2009 245

—

Conqueror (1270-1273), Princeton & Oxford, Princeton University Press, 2007, 577 p. The Naughty Canon of Catalonia and the Sack Friars, The Dynamics of “passage” from Monk to Mendicant, “The Catholic Historical Review”, 94/2 (2008), p. 245-259. Els mudèjars del Regne de València de la generació posterior a la croada, a Història del País Valencià, II. De la conquesta a la federació hispànica, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 139-167 [trad. J. Civís].

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

GUIDELINES FOR AUTHORS

be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701629 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Josep M. Jaumà, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2009.

Subscription orders should be sent to:

The first page of the manuscript should contain only the following:

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932701620 Fax: +34 932701180 E-mail: cathistorical@iec.cat

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included).

The pediment on the façade of the Palace of Catalan Music (Barcelona 1905-1909) Author: Lluís Bru i Salelles (1868-1952) Mosaic Reproduced with permission from the AISA MEDIA Printed in Catalonia

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents

Number 2

2009

Foreword

Joan Sanmartí

From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians

Enric Guinot

The expansion of a European feudal monarchy during the 13th Century: the Catalan-Aragonese Crown and the consequences of the conquest of the kingdoms of Majorca and Valencia

Eduard Feliu

Some clarifications on several aspects of the history of Jews in Medieval Catalonia

Manuel Ardit

The expulsion of the Moriscos from the Catalan Countries: ideology and history

Xosé Aviñoa

Choral singing in the 19th and 20th Centuries

Ramon Pinyol

Jacint Verdaguer, national poet of Catalonia

Enric Pujol

111

The great exodus of 1939 and other exiles of the 20th Century

Maria Teresa Ferrer

123

Robert Ignatius Burns (1921-2008). In memoriam

131

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2008

139

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 2 / 2009

2009

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institvt

d’Estvdis Catalans

Barcelona • Catalonia