CHR, 14 by Institut d'Estudis Catalans

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 14

2021

Albert Balcells

Foreword

Josep Tarrús

Megalithism in Catalonia: A brief overview

Josep Maria Salrach

“Catalunya carolíngia” and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

Oscar Jané

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Estel Marin, Oriol Brugarolas

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez

Antiliberal political tradicionalism: the Catalan Carlist

Neus Real

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction In memoriam

107

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

109

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2019 Catalan Version

117

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

2021

105

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_14.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

09/11/2021 15:28:54

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

Free online access via http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (offline, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text, the photographs or in other illustrations, to an Attribution − Non Commercial −

Cob-Catalan Historical Review_14.indd 2

Non-Derivative Works 3.0 Creative Commons License, the full text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/. You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein. Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article. Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to:

General information Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal. A system of double-blind review is to be adopted, which helps editors and the editorial board to make decisions on manuscripts submitted and the same time gives authors an opportunity to improve their work. Format of manuscript Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format. The first page of the manuscript should contain only the following:

1 issue will appear in 2021.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

GUIDELINES FOR AUTHORS

Woman at the piano (1898). Oil on canvas by Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932), 150 × 200 cm.

1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords. Notes and bibliography Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote

numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made. Vintage Books, New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317-349. If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year. Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929” in On the Line: Essays in the History of Auto Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72. Tables, maps and figures, including photographs Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion. Proofs Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested. Biographical details Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities. Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office. Copyright and responsibilities The authors hold the copyright to their articles. When the authors submit their articles to Catalan

Historical Review for possible publication, they accept the following terms: — The authors give Institut d’Estudis Catalans the right to reproduce, publicly communicate and distribute the articles submitted to be published in Catalan Historical Review. — The authors confirm to Institut d’Estudis Catalans their authorship and the originality of the articles submitted. — It is the authors’ responsibility to secure any permits needed to reproduce all of the graphic materials included in their articles. — The Institut d’Estudis Catalans is exempt from any responsibility stemming from the authors’ potential violation of intellectual property rights. — Unless indicated otherwise in the text or graphic material, the contents published in the journal are subjected to an Attribution – NonCommercial – NoDerivatives 3.0 Spain license (by-nc-nd) from Creative Commons, the complete text of which can be viewed at http://creativecommons.org/licenses/by-ncnd/3.0/es/deed.ca. Therefore, the public at large is authorised to reproduce, distribute and share the article as long as they attribute the authorship and the publisher and make no commercial use or derivative work from it. — The Catalan Historical Review accepts no responsibility for the ideas and opinions expressed by the authors of the articles published. Protection of personal data The Institut d’Estudis Catalans (IEC) fulfils the provisions of the General Data Protection Regulation of the European Union (Regulation 2016/679 dated 27 April 2016). In compliance with this regulation, you are hereby informed that by accepting the rules of publication, the authors hereby authorise that their personal data (full name, contact information and affiliation) may be published with the corresponding volume of the Catalan Historical Review. These data will be incorporated into a processing for which the IEC is responsible with the purpose of managing this publication. The authors’ data will only be used to manage the publication of Catalan Historical Review and will not be given to third parties, nor shall transfers be made to third countries or international organisations. Once Catalan Historical Review has been published, these data will be conserved as part of the historical record of authors. The authors may exercise their rights of access, rectification, erasure, objection, restriction of processing and portability by addressing the Institut d’Estudis Catalans in writing (Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, Spain) or by sending an email to the address dades.personals@ iec.cat, stating the name of the publication.

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · ERIH PLUS · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX · RACO · REDIB · REGESTA IMPERII · SCOPUS

09/11/2021 15:28:54

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

Institut d’Estudis Catalans

Catalan Historical Review-14.indb 1

Barcelona • Catalonia

09/11/2021 15:11:30

Catalan Historical Review Free online access via http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Catalan Historical Review-14.indb 2

You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2021. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

Woman at the piano (1898). Oil on canvas by Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932), 150 × 200 cm. With the support of:

Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue. Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/index.php/CHR> E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

09/11/2021 15:11:31

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Institut d’Estudis Catalans

ASSOCIATE EDITORS* Francesc Fontbona, Institut d’Estudis Catalans Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Massot, Institut d’Estudis Catalans Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona

ADVISORY BOARD* Teresa Abelló, Universitat de Barcelona Josep Amengual, Universidad de Deusto Ferran Arasa, Universitat de València Ignasi J. Baiges, Universitat de Barcelona Montserrat Bacardí, Universitat Autòmoma de Barcelona Jordi Ballester, Societat Catalana de Musicologia Xavier Barral, Institut d’Estudis Catalans Bonaventura Bassegoda, Universitat Autònoma de Barcelona Ernest Belenguer, Universitat de Barcelona Vicenç Beltrán, Institut d’Estudis Catalans Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Marià Carbonell, Universitat Autònoma de Barcelona Pere Casanellas, Societat Catalana d’Estudis Hebràics Rossend Casanova, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics

Jordi Casassas, Universitat de Barcelona Efrem Compte, Institut d’Estudis Catalans Rafael Cornudella, Universitat Autònoma de Barcelona Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans Romà Escalas, Institut d’Estudis Catalans Francesca Español, Amics de l’Art Romànic Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona Paul Freedman, Yale University Roger Friedlein, Ruhr-Universität Bochum Antoni Furió, Universitat de València Carme Gràcia, Universitat de València Josep Maria Gregori, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Gros, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Miljenko Jurković, Sveučilište u Zagrebu Immaculada Lorés, Universitat de Lleida Vicenza Lucherini, Università di Napoli Simon Keay, University of Southampton Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears Marc Mayer, Universitat de Barcelona

Concepció Mir, Universitat de Lleida Miquel Molist, Universitat Autònoma de Barcelona Olimpio Musso, Università di Firenze Josep Maria Nolla, Universitat de Girona Veronica Orazi, Università di Torino Ramon Pinyol, Universitat de Vic Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Olivier Poisson, Université de Paris Patrici Pojada, Universitat de Perpinyà Damià Pons, Universitat de les Illes Balears Paul Preston, London School of Economics and Political Science Marta Prevosti, Universitat de Barcelona Enric Pujol, Universitat Autònoma de Barcelona Joan Ramon, Universitat d’Alacant Antoni Riera, Universitat de Barcelona Santiago Riera, Universitat de Barcelona Patrizio Rigobon, Università Ca’ Foscari Venècia Albert Rossich, Universitat de Girona Flocel Sabaté, Universitat de Lleida Roser Salicrú, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona Josep Maria Salrach, Institut d’Estudis Catalans Joan Sanmartí, Universitat de Barcelona Anna Sawicka, Uniwersytet Jagiellonski, Kraków Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Paolo Sommella, Università «La Sapienza» di Roma Narcís Soler, Universitat de Girona Eliseu Trenc, Université de Reims Eduard Vallès, Universitat Pompeu Fabra Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines

* Members of the History and Archeology Section and Presidents of its the Institut d’Estudis Catalan’s Affiliated Societies

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-14.indb 3

09/11/2021 15:11:31

Catalan Historical Review-14.indb 4

09/11/2021 15:11:31

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 14

2021

Albert Balcells

Foreword

Josep Tarrús

Megalithism in Catalonia: A brief overview

Josep Maria Salrach

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

Òscar Jané

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Estel Marín, Oriol Brugarolas

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez

Antiliberal political tradicionalism: The Catalan Carlists

Neus Real

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

105

In memoriam

107

Biographical sketch of the new member of the HistoryArchaeology Section

109

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

117

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-14.indb 5

09/11/2021 15:11:31

Catalan Historical Review-14.indb 6

09/11/2021 15:11:31

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 7-8 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Foreword

Catalan Historical Review remains dedicated to publishing overviews of the historiography on the main topics in the Catalan lands’ distant and recent past in different facets and periods. In the first article in this issue, readers will find a summary of the latest knowledge on megaliths in Catalonia, a topic which has undergone major transformations in the last four centuries thanks to numerous excavations which have shifted the dates of the phenomenon of megaliths in Catalonia. This new timeline ranges from the early middle Neolithic (4500 BC) to the early Bronze Age in around 1800 BC, a period two millenniums and a half long. The discovery of new stone burials and new menhirs and cromlechs is now joined by the remains of settlements and statuary that resemble those found in southeast France. Catalunya carolíngia is an exhaustive repertoire of documents from Catalonia prior to the year AD 1000, a monumental undertaking which was recently completed. The article in this issue discusses the conflicts in that remote society through legal documents, and it examines the way public assets were administered north of the Llobregat River in the days of the first counts, whose titles would become hereditary after the late 9th century, and who would become virtually independent of the kings of France after the last third of the 10th century. The third article examines a historical source which is being used increasingly by researchers in studies from the 16th to 19th centuries: personal memoirs, both urban and rural. They are essential not only to understand everyday life but also to grasp the impact of epidemics, plagues in the countryside and wars. Collective mindsets are reflected in these personal memoirs, which were often written for a small group of readers. The efforts to develop a repertoire of available documents of this kind have revealed their extraordinary abundance in Catalonia compared to other European countries Another article in this issue discusses a cultural topic of keen interest: everything related to a musical instrument, the piano. In the 19th century, music could only be enjoyed if one played an instrument, and the most complete instrument for an individual performer was the piano. The piano industry employed an increasing number of sellers and builders in Catalonia, as well as printers of scores and teachers, while also promoting the appearance of internationally renowned composers. The cover illustration is a reproduction of the 1898 oil painting by Ramon Casas, Young Woman at a Piano, which takes us back to a late 19th-century bourgeois interior with a pianist whom we can imagine entertaining an audience that could well be a soirée with family or friends or perhaps a larger audience.

Catalan Historical Review-14.indb 7

The penultimate article in this issue examines the phenomenon of political traditionalism which challenged liberalism and was manifested in both Catalonia and other countries to such an extent that some historians have started to speak about an “international white”. The fact that Catalonia was a modern society thanks to industrialisation and the growth of a metropolis like Barcelona have historically been compatible with the persistence of a strong movement clinging to religious integralism, which ran counter to the major changes in the 19th and 20h centuries and came with its own guerrilla tradition. After having sparked three civil wars in Catalonia between 1833 and 1875 against the backdrops of 1822 and 1827, Carlism survived its military defeats and subsisted even beyond the first third of the 20th century. The Catalan Carlists who fled the enemy zone of the Republic in the 1936-1939 Civil War formed a military unit called the Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, which also welcomed many non-Carlist volunteers. This force suffered many fatalities during the Battle of the Ebro River in 1938. The Carlists were among the victors in 1939, but their political role was severely curtailed under the Franco regime. They ended up suffering from internal divisions and were utterly marginalised after the end of the Franco dictatorship. The last article summarises state-of-the-art knowledge on the 20th-century Catalan storyteller whose works have been translated into the most languages, Mercè Rodoreda. Her most famous novel, La Plaça del Diamant, is a great contemporary classic. Studying the figure and work of this author is tantamount to examining the female condition in Catalonia in the first third of the 20th century and during the 1936-1939 Civil War. Mercè Rodoreda bequeathed her intellectual property to the Institut d’Estudis Catalans, and the institution created a foundation bearing her name which confers awards and scholarships on 20th-century and especially Mercè Rodoreda’s storytelling in any language. It also holds activities to commemorate this author at the Institut d’Estudis Catalans headquarters, which has a garden dedicated to her memory with her favourite flowers and plants. This issue also includes obituaries for Jordi Nadal, member of the Section, and Jocelyn Hillgarth, a corresponding member of our Section, and features biographical sketch of Joan Ramon, new full member of the History and Archaeology Section. Albert Balcells Editor

09/11/2021 15:11:31

Catalan Historical Review-14.indb 8

09/11/2021 15:11:31

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 9-20 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.173 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Megalithism in Catalonia: A brief overview Josep Tarrús i Galter*

Archaeologist and former conservator at the Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles Received 15 January 2020 · Accepted 18 October 2020

Abstract The study of megalithism in Catalonia, especially southern Catalonia (south of the Pyrenees), has changed considerably in the past four decades (1980-2020) thanks to several extraordinarily important excavations. They include the dolmen in Els Reguers de Seró (Artesa de Segre) and the menhir in El Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), both of which yielded heretofore unseen engravings, and most importantly the long-term campaigns focused on specific regions, such as the Alt Empordà, Tavertet (Osona) and, more recently, Maresme-Baix Vallès. Also worth noting is the work done on the western dolmen region, such as in Odèn (Solsonès), and the new excavations and studies on underground Neolithic cists from the Solsonian (Solsonès), which have now been included in megalithism in Catalonia, a much more complex, long and varied period than we imagined back in the 1970s. Indeed, the timeline of Catalan megalithism currently stretches from the early middle Neolithic (4500 BC) to the onset of the Bronze Age (1800 BC), that is, more than 2500 years through Neolithic, Chalcolithic and Bronze-Age cultural groups which shared the custom of burying their dead in more or less monumental stone graves, their hallmark. Alongside the graves, these recent decades have also finally revealed some of the settlements where their builders lived, such as the one in Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà); new menhirs and sites or cromlechs consisting in menhirs or built around menhirs near the habitat areas have been discovered; and new megalithic statuary, such as the one from Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers). These are similar to the megalithic world in southeast France, while also enriching the known megalithic art records here in Catalonia, which until now were primarily centred around schematic anthropomorphic and geometric engravings in some megalithic graves in the Alt Empordà/Roussillon/Conflent. Keywords: Southern Catalonia, middle Neolithic-old Bronze Age, dolmens, menhirs and megalithic art

The megalithic territories and chronological groups In this article, the territory studied will be southern Catalonia, which stretches from the Pyrenees to the Ebro River; northern Catalonia will not be included because the information on this region was published several years ago in the Annals of the Institut d’Estudis Gironins.1 However, we will make constant references to the latter, given that the cultural differences between the prehistoric settlements on either side of the Catalan Pyrenees during this period were quite minor, as the variations ran more east-to-west than north-to-south. Megalithic research in southern Catalonia began in the late 19th century with scholars like Lluís Marià Vidal, an engineer and geologist,2 but it particularly took shape in the early 20th century with scholars and archaeologists like Agustí Casas, 3 Manuel Cazurro, 4 Pere BoschGimpera5 and Lluís Pericot6-7 (the latter two professors at the Universitat de Barcelona), Joan Serra-Vilaró8 and Is* Contact address: E-mail: joseptarrus@gmail.com

Catalan Historical Review-14.indb 9

idre Macau.9 After them came Joan Maluquer de Motes,10 Lluís Esteva (a teacher in Sant Feliu de Guíxols),11-15 Ricard Batista, 16-18 Miquel Cura, 19-22 Josep Castany, 23-25 Miquel Molist,26-27 Joan B. López,28-30 Josep Tarrús31-33 and many others who continue the research today.34-35 However, we should note that the studies on the northern face of the Albera massif, which falls wholly within northern Catalonia,36 and 1 and those in all of southeast France were always an inspiration in better understanding local megalithism and situating it within the western Mediterranean.37-38 The megalithic territories in southern Catalonia are quite diverse and do not cover the entire country. They are located from the Pyrenees to slightly beyond the Llobregat-Cardoner Rivers (the latter a tributary of the Llobregat),6-7 as far as Gaià and El Corb (a tributary of the Segre).18 and 39 The latter currently mark the southern boundary of Catalan megalithic graves, represented by the Catalan gallery in Mas Pla de Valldossera and the megalithic cist in Cabanyota de Bonany, both of them in the township of Querol in Alt Camp.40-41 However, if we regard Pedra Fita de Botarell, with its cup-marks and

09/11/2021 15:11:31

10 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Figure 1: Map showing the distribution of megalithic monuments in Catalonia: cists with a mound from the early middle Neolithic and different dolmens (passage graves, Catalan galleries, simple dolmens with a variety of frontal entrances and enclosed megalithic cists from the full middle Neolithic, late Neolithic, Chalcolithic and old Bronze Age.

crosses from mediaeval Christianisation, as a possible prehistoric menhir, then the southern boundary of megalithism in Catalonia would stretch to Alforja stream in the Baix Camp region.42 Beyond that, an inexplicably empty area extends throughout the entire region of Valencia as far as Murcia, where different dolmens and menhirs have been identified, and, of course, eastern Andalusia, where megalithism is once again prominent. We still do not know the reason for this lack of dolmens in southern Tarragona and Valencia, given that the prehistoric groups from the late Neolithic to the early Bronze Age are quite similar to the ones we know in the rest of Catalonia and the megalithic Iberian Peninsula. Currently, there are 423 clearly identified megalithic graves in southern Catalonia, including Neolithic cists with a mound and true dolmens (not counting the Solsonian Neolithic cists, as mentioned above). They perhaps account for two-thirds of those that originally existed, most likely more than 600 graves in an area with a megalithic presence measuring around 20,000 km2, that is, one dolmen per 35 km2. In terms of menhirs, statue menhirs and stelae, the figure rises to around 120, although in this case we can only consider a few dozen of them clearly prehistoric. They include those that have yielded archaeological materials around them, are associated with megalithic graves and are part of cromlechs or sites, or, in the rarer cases, when they are indisputably menhirs either because of their form or shape or because they bear clearly prehistoric engravings. We can only regard the others, the numerous upright stones or milestones in Catalonia

Catalan Historical Review-14.indb 10

Josep Tarrús i Galter

that are isolated and have no clear contexts, as potential prehistoric menhirs when we have information on them from mediaeval or older modern history, which seldom mentions anything earlier than the 9th-10th centuries in the Carolingian era and are often associated with an array of local legends, many of them to do with the devil. In terms of northern Catalonia, around 116 megalithic graves have been clearly identified36 and 1 (perhaps there were originally 150 if we add one-third more), and only 11 menhirs in an expanse five times larger than the megalithic area of southern Catalonia. If we solely focus on megalithic graves, then their density is quite similar, 1 dolmen per 30 km2. These megalithic graves are divided into two distinct zones: —The coastal region, with its old passage graves with subcircular and trapezoidal chambers (middle and late Neolithic, 4000-3200 BC), and more recent ones with rectangular chambers and Catalan galleries (late Neolithicearly Chalcolithic, 3200-2700 BC). Two very ancientlooking large mounds with graves (cists?) inside them were recently discovered in Vilanera (L’Escala, Alt Empordà), one of which yielded Montboló-style ceramics in 2016, a triangular flint microlith and several burials in a crouching position both inside and outside the funerary chamber.43 —The inland mountains and plateaus to the west, with their Neolithic cists with a mound (Tavertet, Osona, early middle Neolithic, 4500-3900 BC), underground Neolithic cists in Solsona (full middle Neolithic, 3900-3400 BC) and simple dolmens and megalithic cists (late Chalcolithic and early Bronze Age, 2700-1800 BC). Catalan galleries, the last evolution of local passage graves, started to be built in the inland regions, in both the foothills of the Pyrenees and the central plateaus, in the last part of the late Neolithic or early Chalcolithic (3000-2700 BC). The origin of megalithism in Catalonia has always been the subject of debate. Was it a local emergence based on cists with a mound in the early middle Neolithic or Solsonian underground cists during the full middle Neolithic in the inland highlands? Or did it come with Atlantic influences (passage graves) via the Garonne corridor up to the far eastern part of the Pyrenees? Or perhaps did the rich megalithic world in the western part of the Iberian Peninsula (Portugal, Galicia, Cantabria), which also has ancient passage graves, reach Catalonia via the Pyrenees in the Basque Country and Aragon, despite the absence of this kind of ancient grave in either Aragon or western Catalonia? We do not yet have the definitive answers to these questions, which were first asked by Pere BoschGimpera and Lluís Pericot more than 100 years ago. In any case, we should recall that in the concentration of megaliths in the Alt Empordà-Roussillon and the Albera massif, the Rodes mountains and Cap de Creus, the most important ones in Catalonia, there are a great many ancient passage graves that cannot be found either further north (Conflent-Vallespir) or further south (Baix Em-

09/11/2021 15:11:31

Megalithism in Catalonia: A brief overview

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 11

pordà), with just a handful of exceptions (Puig ses Forques, Calonge), much less in the Maresme and Alt Camp regions. The topographical distribution of dolmens in this borderland between the Alt Empordà and Roussillon, which was recently studied, reveals that they are primarily located on the peaks (30.39%) and slopes (54.9%) of mountains, as well as in valleys (1.96%) and on plains (12.75%), those in the latter being the most damaged because of crop farming. In this same region, the ancient passage graves are oriented equally southeast and southwest, while the more elaborate Catalan galleries tend to be centred southeast at around 100-150º.31-32 and 44

Megalithic graves: Phases and different types Phase I The oldest megalithic graves in southern Catalonia are the Neolithic cists with a mound (4500-4000 BC, Montboló group from the early middle Neolithic), such as those in Tavertet-Vilanera-Caramany, which have been accurately dated using C-14 and were found with grave goods of Montboló-style ceramic (26, 43 and 45). This Phase I and the ensuing inland Phase II with buried cists from the Solsonian (full middle Neolithic) have been considered proto-megalithism, but the appearance of passage graves with a subcircular chamber in the first half of the 4th millennium BC, if not earlier, should be considered true megalithism (33)

Figure 3: Neolithic cist from the Solsonian in La Costa des Garrics del Caballol-II (Pinell del Solsonès).

Phase II This is the period of underground cists without a mound (or semi-underground with simple mounds) in the Solsonès (4000-3400 BC, Solsonian group from the full middle Neolithic) and its neighbouring regions (Andorra, Alt Urgell, Segarra, Berguedà, Bages, Moianès) in the central highlands and Pyrenees mountains (8 and 46). All these graves have been clearly C-14 dated (Costa dels Garrics

del Caballol I-II, Pinell) (24-25) from the expected chronological period of the full middle Neolithic (4000-3400 BC), bearing in mind their grave goods In this period, ancient passage graves (with subcircular chambers) situated in the first half of the 4th millennium (Chassey group from the full middle Neolithic, 4000-3400 BC) first appeared in the Alt Empordà. The sites include Font del Roure in Espolla, Gutina and Tires Llargues in Sant Climent Sescebes, Estanys-II in La Jonquera, Barraca d’en Rabert and Mas Bofill in Palau-saverdera and Llit de la Generala in Roses. We are also aware of several in the Baix Empordà (Puig ses Forques in Calonge), as mentioned above (32) These ancient passage graves coexist with Neolithic cists with a mound in the Alt Empordà (Vinya d’en Berta, Pau; Tomba del General, Roses), whose dates are uncertain because they do not have indisputable grave goods, nor have they been C-14 dated; however, judging from their architecture, we have situated them between the full middle Neolithic and the late Neolithic (32). We should recall that there is another group of Neolithic cists with a

Figure 2: Neolithic cist with a mound in La Font de la Vena (Ta vertet, Osona). Photograph by J. Castells/W. Cruells/M. Molist, 1986.

Figure 4: Passage grave with subcircular chamber in La Font del Roure (Espolla, Alt Empordà).

Catalan Historical Review-14.indb 11

09/11/2021 15:11:33

12 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

mound in the Baix Empordà-Gironès-Selva, similar to those in the Alt Empordà, which has been dated from the late Neolithic, as demonstrated by Xavier Niell’s 2013 excavations in La Roca d’Ivet (Llagostera, Gironès), which yielded abundant grave goods (pottery, schist plaques, flint knives and discoidal beads made of variscite) from the late 4th millennium BC.47 There are very few grave goods in these ancient passage graves in the Alt Empordà that can be associated with the full middle Neolithic (a ceramic vessel with a neck in Barranc d’Espolla and a cup with a hollow base in Tires Llargues; beads in Estanys-II; geometric flint microliths, one trapezoidal and another the segment of a circle in Gutina and Estanys-II; cylindrical or barrel-shaped variscite beads in Tires Llargues, Font del Roure and Comes Llobes de Pils). Fortunately, however, there are two C-14 dates of the two dolmens of this kind, namely the passage graves with a subcircular chamber in Arreganyats (Espolla) and Tires Llargues (St. Climent Sescebes), which place them clearly within this timeframe in the early 4th millennium BC.32 Phase III This includes the ancient passage graves with short or long trapezoidal chambers documented in the Alt Empordà-Roussillon at least in the second half of the 4th millennium BC (groups from the late Neolithic, Veraza and others, 3400-3000 BC). They are the most frequent dolmens in the Alt Empordà, found in Coll de Farella in Portbou, Banya de Saus in La Jonquera, Barranc in Espolla, Comes Llobes de Pils and Solar d’en Gibert in Rabós d’Empordà, Vinya del Rei in Vilajuïga, Vinyes Mortes-I in Pau, Sureda-I in Palau-saverdera and Creu d’en Cobertella in Roses. There are also a few in the northern part of the Albera massif in Roussillon, such as Coma Estepera and Coll des Portes in Cervera, Coll de Brau and Coll de la

Josep Tarrús i Galter

Creu in Banyuls and Cova de l’Alarb de Valmy in Argelers; as well as Llobinar in Fitor (Forallac) in the Baix Empordà:32-33 Phase IV Recent or evolved passage graves appeared in southern Catalonia during this phase; they had a rectangular chamber and a wide corridor which is usually called a Catalan gallery. They are documented in the Alt Empordà from the late 4th millennium BC to the start of the 3rd millennium BC (groups from the late Neolithic, Veraza and others, 3400-2700 BC). Their evolution in the Alt Empordà can be traced from the phase of the passage graves with trapezoidal chambers, which gave rise first to intermediate types with a rectangular chamber and narrow passage with slabs that are still overlapping (Talaia and Ruïnes in Vilajuïga; Mas de la Mata in Port de la Selva) and then to the classic Catalan galleries, now with wide corridors and slabs laid edge-to-edge (Rocalba and Barraca del Lladre in Agullana, Coll de Madàs-I in Cantallops).32-33 These Catalan galleries, with V- or U-shaped layouts, are the great megaliths characteristic of the Baix Empordà and the entire Catalan coastline, as well as the central highlands and foothills of the Pyrenees in western Catalonia. They include Cova d’en Daina in Romanyà de la Selva and Cementiri dels Moros in Torrent, Baix Empordà; Puig ses Lloses in Folgaroles, Osona; Tomba del Moro de Llanera in Torà, Segarra; and Mas Pla de Valldossera in Querol, Alt Camp. They are found in northern Catalonia as well, where they are the large megalithic monuments of those regions, including Na Cristiana in Sant Joan d’Albera, La Balma del Moro in La Roca de l’Albera and Serrat d’en Jacques-II in Sant Miquel de Llotes in Roussillon; Serramitjana a Catllà and Mas Llussanès in Tarerac in El Conflent; and Molí de Vent in Bellestar de la Frontera, in La Fenolleda.36 and 1

Catalan Historical Review-14.indb 12

Figure 5: Evolved passage grave or Catalan gallery in La Cova d’en Daina (Romanyà de la Selva, Baix Empordà).

09/11/2021 15:11:33

Megalithism in Catalonia: A brief overview

The presence there of funerary grave goods from the late Neolithic is well documented, both in the ancient passage graves and in the Catalan galleries: numerous schist plaques, large flint sheets, perforating flint arrowheads and a bowl decorated with engraved triangles (Treilles style). There are also vessels from the Veraza group in the Catalan gallery of Cementiri dels Moros (Torrent, Baix Empordà), in addition to another bowl with buttons and engraved triangles in the Catalan gallery of Tomba del Moro de Llanera (Torà, Segarra).48 The absence of C-14 dates in megalithic graves which could help us chronologically situate these funerary grave goods from the late Neolithic is unfortunate, but we are aware of other graves in Veraza-style megalithic settings or similar which have been dated. They include the cavedolmen with a megalithic passage in Tossal Gros (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), with grave goods that also include a vessel decorated with engraved triangles, and the grave shelter in Cau d’en Calvet (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), with funerary grave goods comprised of Veraza vessels. The C-14 dates of these sites, based on human bones, situate this kind of funerary grave goods between 3400 and 2700 BC.50 and 49 Phase V Thereafter, simple dolmens with different systems of frontal access to the funerary chamber appear in Catalonia throughout the 3rd millennium BC, including access via a vestibule/well, as in Salt d’en Peió in Sant Climent Sescebes; via a window, as in La Sureda in Morellàs, Vallespir51 and La Cabana d’en Lluís in Noves de Segre, Alt Urgell52; via an enclosure with a wall, as in Estanys-III in Sant Climent Sescebes, Alt Empordà;53 and even via a

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 13

vestibule-corridor, as in La Cabana de la Llosa de Bescaran in Valls de Valira, Alt Urgell, excavated by Gerard Remolins in 2015-2016. Likewise, this is when megalithic cists entered from above by walking on the roof first appear (Serrat dels Quadrats, Montan de Tost, Alt Urgell). They were initially related to the Bell Beaker cultural groups from the late Chalcolithic, 2700-2200 BC, and later with groups from the old Bronze Age (2200-1800 BC).54-60, 33 and 52 In these latter phases, many kinds of alternative graves were also used for inhumation: pits with large, finely wrought covers (which used to be erroneously known as hemidolmens); tholoi like the one in Serra de Clarena, Castellfollit del Boix, Bages;61 hypogea or artificial caves as in Costa de Can Martorell, Dosrius, Maresme;62 dolmen-caves, paradolmens and grave shelters; and natural cavities.63-65 The Bell Beaker grave goods (vessels in the International Maritime and Regional Pyrenean styles, tubular or cylindrical-spherical gold beads, archers’ wrist guards made of schist, triangular flint tips with square fins) are found in both ancient passage graves and the more evolved ones (Catalan galleries), as well as in simple dolmens and megalithic cists and alternative graves. In fact, these are the first ceramic materials which were determined and used to assert the antiquity of the dolmens in the early 20th century. There are not many C-14 datings in relation to these materials from the Bell Beaker culture taken from dolmens or hypogea, but in the past decade three reliable examples were furnished based on human bones: the simple dolmen with frontal access via a window or lowered slab in Reguers de Seró (La Noguera), with exclusively Bell

Figure 6: Simple dolmen with a window-door entrance in La Cabana d’en Lluís (Noves de Segre, Alt Urgell).

Catalan Historical Review-14.indb 13

09/11/2021 15:11:34

14 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Beaker funerary grave goods in the Epi-Maritime style28 and a C-14 dating of around 2700 BC; the hypogeum with megalithic access in Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), with exclusively Pyrenean Bell Beaker funerary grave goods62 and three C-14 dates between 2400 and 2200 BC; and the hypogeum on Carrer París (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), with Maritime and Pyrenean Bell Beaker funerary grave goods66 and two C-14 dates between 2700-2400 BC. Furthermore, we have two more C-14 datings of graves which contain funerary goods situated in the recent Bell Beaker Chalcolithic: the megalithic cist in Lo Pou in Eina (Eyne) in the French Cerdagne, with a C-14 date of around 2700 BC from the charcoal in the chamber,36 and the paradolmen in Cau de la Guineu de Sant Mateu de Bages, with another C-14 date of around 2600 BC from human bones.23 Funerary grave goods from the old, middle and late Bronze Age are common in all kinds of Catalan dolmens and alternative graves. We have some C-14 datings from human bones in these late phases of Catalan megalithism, such as the tholoi in Serra Clarena-I (Castellfollit del Boix, Bages), with funerary grave goods characteristic of the old Bronze Age, Epi-Bell Beaker style,61 and a C-14 dating of around 2100 BC; from the probable simple dolmen with frontal access by a corridor-vestibule in Les Maioles (Rubió, Anoia), with funerary grave goods characteristic of the old Bronze Age34 and three C-14 dates of around 1800 BC; and from the paradolmen with megalithic access in Tafania (Ventalló, Alt Empordà), with funerary grave goods from the old Bronze Age and a C-14 date of around 1600 BC.64

The dead: Funerary practices and anthropology It is difficult to discuss the funerary practices associated with the Catalan dolmens south of the Pyrenees because human remains are rare, especially in the real dolmens built on top of the ground, from ancient passage graves to megalithic cists. Their visibility has prompted frequent pillaging and vandalism, alongside natural erosion, which are the leading causes of destruction. In contrast, it is quite common to find human remains in the majority of Neolithic cists, especially in the buried graves (Solsonian, full middle Neolithic), as well as in the aerial ones (built on the ground) under large mounds, such as the ones in the Tavertet area from the early middle Neolithic. In these latter monuments, we chiefly find individual or double burials in crouching position, most likely enshrouded, within a hollow grave space.26-27 and 24-25 One ancient passage grave (Pardals in Darnius, Alt Empordà) excavated in 2003-2004,67 only contained the remains of one adult and two children, buried in primary position (the only ones conserved?). We should recall that some of the ancient passage graves in the Alt Empordà

Catalan Historical Review-14.indb 14

Josep Tarrús i Galter

had an entrance leading to a blind corridor (Barranc d’Espolla, Comes Llobes de Pils, Solar de Gibert), as confirmed during their excavation in the early 1980s. This leads us to believe that originally there must have been a strict selection of the dead who could be admitted into the funerary chambers in this kind of dolmen, common to the full and late middle Neolithic, even though architecturally they had a corridor so they could be reused.32-33 and 68 Different Catalan galleries, which are larger and more recent megalithic monuments than the earlier ones from the late Neolithic/early Chalcolithic, have yielded more numerous human remains, such as Cementiri dels Moros in Torrent, Baix Empordà, with 100-130 individuals; and Turó de Sant Dalmau in Palol de Revardit, Pla de l’Estany, with 30-40 individuals. Furthermore, all ages and both genders are represented at both.69 At Cementiri dels Moros, the human remains were concentrated in the back of the funerary chamber, and when it was excavated by Lluís Pericot between 1940-194270 and by Lluís Esteva between 1945-1948,13 a selection of bones was found, especially crania, piled up to the backstone of the monument. The best example of more recent burials in simple dolmens entered via a window or lowered frontal slab is in Reguers de Seró (Artesa de Segre, La Noguera), in an exclusively Bell Beaker setting, that is, from the late Chalcolithic. There, only the remains of two individuals have been found (the only ones conserved?) which, as mentioned above, were C-14 dated from around 2700 BC.28 Conversely, in the simple dolmen of the same type in Collet de Su (Ardèvol de Pinós, Solsonès), where Bell Beaker culture is not present, and therefore perhaps dating from the early Bronze Age, there were 18 crania in the back of the funerary chamber, two of which had been trepanned, while another had a copper/bronze arrowhead nestled in a parietal bone.71-72 Human remains have also been found in the contemporary alternative graves from the late 4th and 3rd millennia, especially in the hypogeum from the late Neolithic/early Chalcolithic in the Sagrera high-speed railway station, where 357 individuals were buried;73 in the Bell Beaker hypogea (late Chalcolithic) in La Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), with 200 individuals, most of whom correspond to an episode of war;62 and on Carrer Paris (Cerdanyola, Vallès Occidental), with 40 individuals.66 In some cases, the individuals are tall (1.80 m) with brachycephalic and planoccipital crania, as in the paradolmen in Tafania (Ventalló, Alt Empordà), which dates from the old Bronze Age. This brings up the old hypothesis of new northern Pyrenean peoples reaching Catalonia in the late 3rd or early 2nd millennium BC.64 and 74

Coeval habitats, menhirs and megalithic areas Among the outdoor settlements coeval with the megalithic necropolises in southern Catalonia, the most notewor-

09/11/2021 15:11:34

Megalithism in Catalonia: A brief overview

thy one is in Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà), which was excavated in two stages, 1987-1994 and 20002003. Three architectural and chronological phases have been distinguished there: one from the early middle Neolithic (Montboló group), which includes a rectangular hut with stake holes in a trench located underneath another U-shaped hut from the full middle Neolithic; another from the full middle Neolithic (Chassey group), which includes four U-shaped huts adjoined to each other two by two and different hearths, stake holes and silos dug into the subsoil; and a last one from the late Neolithic (Veraza group), which includes the final version of a large ovalshaped hut and different hearths, an orifice to hold a large jug and stake holes. This Neolithic settlement in Ca n’Isach is surrounded by passage graves built in different periods from the middle to late Neolithic. The C-14 dates of the different archaeological levels in this long-term settlement are as follows:75-78 — Early middle Neolithic level, based on fire ash E-22: UBAR-318 = 5,770+/-170 BP = 4331-4096 BC at 1 sigma. — Full middle Neolithic level, based on fire ash E-2: UBAR-164 = 5,060+/-100 BP = 3956-3745 BC at 1 sigma. — Late Neolithic level, based on fire ash E-19: UBAR-316 = 4,490+/-90 BP= 3323-2540 VC at 1 sigma.

Figure 7: Map of the outdoor Neolithic settlement surrounded by dolmens in Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà).

Catalan Historical Review-14.indb 15

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 15

Other outdoor settlements in the Alt Empordà near the megalithic necropolises also show phases from the full middle Neolithic (Chassey) and the late Neolithic (Veraza), with hearths, stake holes and silos yet no well-defined huts. We are aware of those in El Camí dels Banys de la Mercè (Capmany), which were excavated in 2005, and the one in Serra del Mas Bonet (Vilafant), which was excavated in 2008. 79 The settlement in Riera Masarac (Pont de Molins), which was excavated in 1981, dates solely from the Late Neolithic (Veraza)80 and contributed structures like stake holes, silos refilled with blocks with large jugs and a hearth within view of these habitats, which were coeval with megalithism in the Alt Empordà. There are certainly other possible outdoor settlements in Catalonia which are more or less coeval and close to the megalithic zones, but for the time being we cannot determine a relationship between them and the megalithic graves in their immediate environs. We should recall that in megalithic Catalonia, mostly above the Llobregat-Cardoner Rivers, we are aware of oval-shaped semi-underground clay huts, silos and hearths from the late Neolithic (Veraza) in La Bòbila Madurell (St. Quirze del Vallès), Can Roqueta (Sabadell), Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers) and Can Vinyalets (Santa Perpetua de la Mogoda) in the Vallès region and El Camp del Rector (Jorba) in Anoia, as well as similar oval-shape huts from the late Chalcolithic (Pyrenean Bell-Beaker culture), such as the one in El Bosc del Quer (Sant Julià de Vilatorta) in Osona.81-82 The menhirs and megalithic sites in the Alt Empordà are usually near Neolithic settlements, that is, next to the settlements of the peoples who built the dolmens. The most noteworthy ones in Catalonia are the two megalithic sites in Mas Baleta-III (La Jonquera) excavated between 2005-2006, which are made up of rows of menhirs. The main site is rectangular in shape (7 m by 4.5 m) with an entrance corridor (4 m by 1.75 m) accompanied by a semicircular site on the southwest side. It used to be comprised of a total of 99 small menhirs with a taller anthropomorphic menhir in the centre, and the passage was oriented 220º southwest. The presence of a level from the Pyrenean Bell-Beaker culture at the base of the menhirs enables us to situate their construction in the late Chalcolithic, within the second half of the 3rd millennium BC. All that remains in the oldest site, located northeast of the main structure, is 18 small menhirs arranged in an angle, which leads us to believe that they also used to be rectangular, but it is smaller and dates from the late Neolithic/ early Chalcolithic or the late Chalcolithic.83 Another interesting monument of this kind is the one in Estanys-II (La Jonquera), which was excavated in 1988. This site is made up of a semicircular dry-stone wall which had a menhir embedded in its centre, and in front of it was a semicircular trench with stake holes inside it, which completed the site. The excavation yielded shards of smooth vessels which can be dated between the middle and late Neolithic, in addition to several flint flakes.84

09/11/2021 15:11:34

16 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Josep Tarrús i Galter

Finally, we should mention the cromlech in El Pla Marsell or Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), which was discovered in 1879 by Joaquim Mercader i de Belloch and was made up of a small circle (9 m in diameter) of menhirs, most likely 12 of them originally, only 6 of which remain, with a taller menhir in the centre. This would be the first cromlech documented in Catalonia, even though it was not recognised as such until the 1990s.85

Megalithic art: In habitats, graves, menhirs, shelters and exposed rocks Until the 21st century, megalithic art in Catalonia was known for the decorated roofs and slabs (cup-marks and grooves, cruciform or phi-shaped anthropomorphs, simple or pointed circles, stars and serpents) of some ancient dolmens (Neolithic cists with a mound and passage graves), as well as more recent ones (simple dolmens), especially in the Alt Empordà-Roussillon, although they were also present in the older phases (Solsonian) of megalithism in the western highlands and mountains.86 This type of engraving has been found in outdoor settlements (Ca n’Isach, Palau-saverdera), Neolithic cists with a mound (Vinya d’en Berta, Pau), passage graves (Barranc d’Espolla, Mores Altes-I in El Port de la Selva, Taula dels Lladres in La Selva de Mar), simple dolmens (Les Closes, Sant Climent Sescebes), menhirs (Els Palaus, Agullana) and exposed rocks (Pedra des Sacrificis, Capmany) in the Alt and Baix Empordà.87-90 and 32 This kind of engraving is also known in northern Catalonia, especially in Roussillon and El Conflent at the foot of El Canigó.91 However, research in the first decade of the 21st century has unearthed new figurative elements in western and eastern Catalonia which have revealed a totally different

Catalan Historical Review-14.indb 16

Figure 8: The megalithic sites in El Mas Baleta-III (La Jonquera, Alt Empordà).

scene, one that is much richer and more advanced.92-94 The first was the statue menhir in Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers, Vallès Oriental) discovered in 2004 and associated with the Rouergue group (late Neolithic and early Chalcolithic) in the departments of Tarn and Aveyron in southeast France.95 Then came the three large stelae decorated in bas-relief (chevrons and squares) which were part of the chamber in the simple dolmen in Reguers de Seró (Artesa de Segre, La Noguera) discovered in 2007.28-30 This was followed by the six stelae with horns found in 2008 within several structures from the Veraza phase of the Neolithic settlement in La Serra du Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà),96 and finally by the large anthropomorphic menhir in El Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès) discovered in 2009, which bears a facial T with sunken eyes sculpted in bas-relief on the front with different schematic signs engraved on the rear (double

Figure 9: Roof with engravings (cup-marks and grooves, crossshaped anthropomorphs) in the passage grave with a trapezoidal chamber in Mores Altes-I (Port de la Selva, Alt Empordà).

09/11/2021 15:11:36

Megalithism in Catalonia: A brief overview

Figure 10: Anthropomorphic engraving on the roof of the passage grave with a trapezoidal chamber in El Barranc d’Espolla (Alt Empordà).

oval, circles, serpents), like the ones already known in the Alt Empordà-Roussillon.97-98 On the other hand, we believe that megalithic art in Catalonia should begin to be associated with the coeval cave paintings from the Neolithic and Chalcolithic,99 some of which are located right beside the megalithic necropolises, such as the rocky shelter in La Roca des Orenetes de Céllecs (La Roca del Vallès, Vallès Oriental),100 while others are located in non-megalithic zones of Catalonia.

Notes and references [1] E. Carreras and J. Tarrús. 181 anys de recerca megalítica a la Catalunya Nord (1832-2012), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 54, pp. 31-154, Girona 2013. [2] A. Casas. Monuments megalítichs de la regió de S. Feliu de Guíxols, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. II, pp. 543-544, Barcelona 1908. [3] L. M. Vidal. Más monumentos megalíticos en Cataluña, Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, XVI, Barcelona 1894.

Catalan Historical Review-14.indb 17

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 17

[4] M. Cazurro. Los sepulcros megalíticos de la provincia de Gerona. Girona 1912. [5] P. Bosch-Gimpera. Prehistòria catalana, Barcelona 1919. [6] L. Pericot. La civilitzación megalítica catalana y la cultura pirenaica, Barcelona 1925. [7] L. Pericot. Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica, Barcelona 1950. [8] J. Serra Vilaró. La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi, Solsona 1927. [9] I. Macau. Nous Monuments megalítics de l’Alt Empordà, Butll.Inst.Hist.Nat., vol. XXXIV, no. 6-9, Barcelona 1934. [10] J. Maluquer de Motes. Notas sobre la cultura pirenaica catalana, Pirineos VII, Zaragoza 1948. [11] L. Esteva. Sepulcros Megalíticos de las Gabarras, I (Gerona), Corpus de Sepulcros Megalíticos-3, Girona 1964. [12] L. Esteva. Sepulcros Megalíticos de las Gabarras, II (Gerona), Corpus de Sepulcros Megalíticos-4, Girona 1965. [13] L. Esteva. Sepulcros Megalíticos de las Gabarras, III (Gerona), Corpus de Sepulcros Megalíticos-4, Girona 1970. [14] L. Esteva. Sepulcros megalíticos de las Gabarras. Noticias complementarias, Cypsela II, pp. 55-89, Girona 1978. [15] L. Esteva. Sepulcros Megalíticos del Alto Ampurdán (Girona), Corpus de Sepulcros Megalíticos-9, Girona 1979. [16] R. Batista. Sepulcros megalíticos de la comarca del Moyanés, Corpus de Sepulcros Megalíticos-1, Barcelona 1961. [17] R. Batista. Sepulcros megalíticos de la comarca de Vich, Corpus de Sepulcros Megalíticos-2, Barcelona 1963. [18] R. Batista. El límite meridional de la cultura megalítica catalana, Ampurias, XXVIII, pp. 201-209, Barcelona 1966. [19] M. Cura, A. Ferran. Los Sepulcros Megalíticos de la Sierra de Roda, Corpus de Sepulcros Megalíticos-6, Barcelona 1970. [20] M. Cura, A. Ferran. Los Sepulcros Megalíticos de la Vall de Cabó (Alto Urgel, Lérida), Corpus de Sepulcros Megalíticos-7, Publicaciones Eventuales, 18, Universidad de Barcelona 1971. [21] M. Cura. El grup cultural de les cistes neolítiques del Pre-Pirineu català (“El Solsonià”), 1er Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà,1974, Cypsela I, (19769 Girona, pp. 49-52. [22] M. Cura, J. Castells. Evolution et Typologie des mégalithes de Catalogne, Colloque sur l’Architecture Mégalithique, pp. 71-97, Vannes 1977. [23] J. Castany. Noves aportacions al megalitisme de l’interior de Catalunya, Cota Zero, 3, pp. 69-75, Vic 1987. [24] J. Castany. L’estació neolítica sepulcral de la Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès), Tribuna d’Arqueologia, 1989-1990, pp. 53-64, Barcelona1991. [25] J. Castany. Els megàlits neolítics del Solsonià, Unpublished doctoral thesis, Universitat de Lleida 2008. [26] M. Molist, W. Cruells, J. Castells. L’àrea megalítica de Tavertet, Cota Zero, 3, pp. 55-68, Vic 1987. [27] M. Molist, X. Clop. Los orígenes del megalitismo en Cataluña en el marco de las prácticas funerarias del Ne-

09/11/2021 15:11:36

18 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

olítico, Coloquio Internacional sobre el Megalitismo, 1115 May 2007, Universidad del País Vasco, Vitoria 2010, pp. 212-224. [28] J. B. López, A. Moya, Ò. Escala, A. Nieto. La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu, Tribuna d’Arqueologia, 2008-2009, pp. 87-125, Barcelona 2010. [29] J. B. López, A. Moya. Les estàtues-menhirs i el megàlit dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera), ed. Ajuntament d’Artesa de Segre 2013. [30] J. B. López, A. Moya, P. Martínez. Els Reguers de Seró (Artesa de Segre, Catalogne): un nouveau mégalithe avec des statues-menhir anthropomorphes sculpées en réemploi, in Gabriel Rodriguez and Henri Marchesi, eds.: Statues-menhir et pierres levées du néolithique à aujourd’hui, Actes du 3e Colloque international sur la statuaire mégalithique, Saint-Pons-de-Thommières, 12-16 September 2012, (2015) pp. 381-396. [31] J. Tarrús, J. Chinchilla. Els monuments megalítics, Quaderns de la Revista de Girona, 37, Girona 1992. [32] J. Tarrús. Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus, ed. Diputació de Girona 2002. [33] J. Tarrús. El megalitismo pleno en Cataluña, entre el IV y el III milenios aC, Coloquio Internacional sobre el Megalitismo, 11-15 May 2007, Universidad del País Vasco, pp. 188-211, Vitoria 2010. [34] X. Clop, J. M. Faura, et al. 2002. El sepulcre megalític de les Maioles (Rubió, Anoia). Pràctiques funeràries i societat a l’altiplà de Calaf (2000-1600 cal ANE), Estrat, 7, Igualada. [35] I. Bassols, D. Daví, R. Lleonart, A. Lou. Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès, Monografies, 13, SERP (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques), Universitat de Barcelona 2018. [36] J. Abélanet. Itinéraires mégalithiques. Dolmens et rites funérarires en Roussillon et Pyrénées Nord Catalanes, ed. El Trabucaire, Perpignan 2011. [37] J. Guilaine. Au temps des dolmens, ed. Privat, Toulouse 1998. [38] J. Guilaine. Méditerranée mégalithique. Dolmens, hypogées, sanctuaires, ed. Archéologie Nouvelle, LacapelleMarival 2011. [39] R. Batista, A. Petit, D. Campillo, A. Martín. La cista dolménica de Plans de Ferran (Argensola, Barcelona), Ampurias, 41-42, pp. 35-63, Barcelona 1979-1980. [40] J. Maluquer, P. Giró, J. M. Masachs.. Excavaciones en sepulcros megalíticos de Valldosera (Querol, Tarragona), Excavaciones Arqueológicas en España, 20, pp. 1-11, Madrid 1963. [41] J. Mestres. El sepulcre megalític de Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona. Pyrenae, 15-16, pp. 125-142, Barcelona 1979-1980. [42] J. Tarrús, E. Carreras.. El menhir o Pedra Fita de Botarell (Baix Camp), Butlletí Arqueològic de la Reial Soci-

Catalan Historical Review-14.indb 18

Josep Tarrús i Galter

etat Arqueològica Tarraconense, epoch V, no. 41, pp. 2540, Tarragona 2019. [43] D. Codina, F. Pullia. Intervenció arqueològica a la necròpolis de Vilanera, l’Escala, Alt Empordà, 2016-2017, in 14 Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Caldes de Malavella, 1-2 June 2018, (2018) pp. 88-95. [44] J. O. Font. Els dòlmens catalans en el context de l’Europa Occidental. Un acostament des de l’arqueoastronomia, Archaeology Award. Josep Barberà i Farrás Memorial, fourth edition, Societat Catalana d’Arqueologia, Barcelona 2007. [45] A. Vignaud. La nécropole néolithique du Camp del Ginebre de Caramany (Pyrénées Orientales), in Tombes, Nécropoles, Rites funéraires préhistoriques et historiques, Séminaires du Centre d’Anthropologie, pp. 19-29, Toulouse 1998. [46] A. M. Muñoz. La cultura neolítica catalana de los “Sepulcros de Fosa”, Publicaciones Eventuales, 9, Barcelona 1965. [47] X. Niell. Intervenció arqueològica a la cista de la Roca de l’Ivet (Llagostera, Gironès), XII Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Besalú, 13-14 June 2014, pp. 93-100, Girona 2014. [48] J. Tarrús. Consideracions sobre el Neolític Final-Calcolític a Catalunya (2500-1800 aC), Cypsela V, pp. 45-57, Girona 1985. [49] E. Pons. El Cau d’en Calvet, un enterrament del neolític, Papers del Montgrí, 9, pp. 15-30, Torroella de Montgrí 1991. [50] I. Soriano, J. Soler, N. S. Oler. ¿La primera orfebreria del nordeste de la Península Ibérica? Nuevas aportaciones a partir de la cuenta áurea de Cau del Tossal Gros (Torroella del Montgrí, Baix Empordà, Girona), Trabajos de Prehistoria, 69, (2012) 1, pp. 149-161. [51] F. Claustre, P. Pons. Le dolmen de la Siureda (Maureillas) et les mégalithes du Roussillon, Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres, Millas 1988. [52] E. Carreras, A. Fàbrega, J. Tarrús. Els monuments megalítics de Montferrer/Castellbò i de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell)-I i II, Interpontes 1 and 2, pp. 231260 and pp. 9-39, La Seu d’Urgell (2010 and 2012). [53] E. Carreras, J. Tarrús. El dolmen dels Estanys III (la Jonquera): excavació i restauració d’un monument megalític a l’Alt Empordà, in L’Albera. Terra de pas, de memòries i d’identitats, Actes del Col·loqui Internacional de Banyuls, 3-4 May 2005, pp. 13-36, Perpignan 2006. [54] J. Padró, M. Cura, J. Abelanet. Los sepulcros megalíticos de la Cerdanya y el Capcir, Corpus de Sepulcros Megalíticos-8, Instituto de Prehistoria y Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona 1975. [55] M. Cura. Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: I. Del Neolític Mitjà a l’Edat de Bronze, Cota Zero, 3, pp. 76-83, Vic 1987. [56] R. Vilardell. Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya, II. L’Edat de Bronze, Cota Zero, 3, pp. 84-91, Vic 1987.

09/11/2021 15:11:36

Megalithism in Catalonia: A brief overview

[57] J. Castany, I. Estany, L. Guerrero. La cambra pirinenca de Santes Masses. Un sepulcre col·lectiu del bronze antic (Pinell, Solsonès), Monografies d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 14, Barcelona 1993. [58] J. Castany. Excavació arqueològica dels megàlits del Collet de Sàlzer (Odèn, Solsonès), Excavation report, unpublished, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2007. [59] J. Tarrús. El Megalitisme de l’Alt Empordà (Girona): els constructors de dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a l’Albera, Serra de Roda i Cap de Creus, Cota Zero, 3, pp. 36-54, Vic 1987. [60] J. Tarrus. Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens entre els mil·lennis V-III cal. AC, Cota Zero, 18, pp. 54-75, Vic 2003. [61] J. Castells, J. Enrich, J. Enrich. El túmul I de Serra Clarena (Castellfollit del Boix, Bages), Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 4, pp. 55-81, Barcelona 1983. [62] S. Aliaga, O. Mercadal. et al. La Costa de Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat del litoral català durant el tercer mil·lenni aC, Laietània, 14, Mataró 2003. [63] L. Esteva, J. Tarrús, E. Fa. Sepulcro paradolménico de “Pedra sobre altra” (Tossa de Mar, Girona), Cypsela IV, pp. 53-59, Girona 1982. [64] A. Bosch, J. Chinchilla, O. Mercadal, J. Tarrús. El paradolmen de Tafània (Ventalló), Cypsela X, pp. 33-49, Girona 1993. [65] E. Carreras, A. Fàbrega, J. Tarrús. Els monuments megalítics del marge dret del riu Cardener (Bages). En memòria de Miquel Cura i Morera, Pyrenae, 36, vol. 2, pp. 41-85, Barcelona 2005. [66] J. Francès, M. Guàrdia, T. Majó, O. Sala. L’hipogeu calcolític del carrer París de Cerdanyola del Vallès, Tribuna d’Arqueologia, 2006, pp. 315-333, Barcelona 2008. [67] A. Baulenas, A. Colomer, A. Heras. El dolmen de Pardals (Darnius, Alt Empordà), VIII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines, vol. I, pp. 8187, Roses 2006. [68] J. Tarrús. Offrandes, libations et épitaphes dans les dolmens du Alt Empordà (Girona) et Catalunya, in Maïténa Sohn and Jean Vaquer (dir.) Colloque International: La fin du Néolithique en Europe de l’Ouest: valeurs sociales et identitaires des dotations funéraires (3500-2000 av.J.-C.), 26-28 September 2008, pp. 273-283, Carcassonne 2012. [69] L. Esteva, E. Sanz. El dolmen de Canet d’Adri o de la Mota, Quaderns del CECB, 1985, vol. II, pp. 95-116, Banyoles 1985. [70] L. Pericot. Exploraciones dolménicas en el Ampurdán. Ampurias, V (separata). Barcelona 1943. [71] P. Bosch-Gimpera. Sepulcres megalítics dels començos de l’Edat del Bronze de la comarca de Solsona, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1915-1920, p. 527, Barcelona 1923. [72] J. Castany, L. Guerrero. El megalitisme al Solsonès: darreres investigacions arqueològiques i antropològiques, Ilerda, XLVII, pp. 9-46, Lleida 1986.

Catalan Historical Review-14.indb 19

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 19

[73] P. Balaguer, P. García, A. Tenza, F. Antequera. L’hipogeu funerari de la Sagrera (Barcelona). Resultats preliminars, Revista de Ponent, 23, pp. 77-88, Lleida 2013. [74] O. Mercadal. Antropología y ritual funerario en la Catalunya del IVº al IIº milenio a.C., 1º Congresso de Arqueología Peninsular, Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. XXXIII, fasc. 4-3, pp. 137-162, Porto 1993. [75] J. Tarrus, J. Chinchilla, O. Mercadal, S. Aliaga.. Fases estructurals i cronològiques a l’hàbitat neolític de Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà), 1er Congrés del Neolític a la Península Ibèrica, Gavà-Bellaterra, 1995, pp. 429-438, Gavà 1996. [76] J. Tarrús, E. Carreras. L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach. Campanyes 2001-2003 (Palau-saverdera, Alt Empordà), Tribuna d’Arqueologia, 2003-2004, pp. 67-76, Barcelona 2006. [77] J. Tarrús, S. Aliaga, J. Chinchilla, O. Mercadal. Ca n’Isach (Palau-saverdera), un poblado neolítico de (V-IV milenio aC) en la zona dolménica del Alt Empordà, in Del neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani Occidental, Estudis en homenatge a Bernat Martí, TV SIP 119, pp. 249-256, Valencia 2016. [78] J. Tarrús, S. Aliaga, E. Carreras, J. Chinchilla, O. Mercadal. et al. El poblat neolític de Ca n’Isach (Palausaverdera, Alt Empordà. Les excavacions de 1987-1994 i de 2001-2003, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Monographic series no. 27, Girona 2017. [79] R. Rosillo, A. Palomo, J. Tarrús, et. al. Darreres troballes de prehistòria recent a l’Alt Empordà. Dos assentaments a l’aire lliure: la Serra del Mas Bonet (Vilafant) i els Banys de la Mercè (Capmany), Tribuna, 2010-2011, pp. 41-62, Barcelona 2013. [80] J. Tarrús, J. Chinchilla. El jaciment a l’aire lliure del Neolític Final de Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà), Empúries, 47, pp. 42-69, Barcelona 1985. [81] J. Mestres, J. Tarrús. Hábitats neolíticos al aire libre en Catalunya, in De la Méditerranée et d’ailleurs. Mélanges en Hommage a Jean Guilaine, pp. 521-532, Toulouse 2009. [82] J. Mestres, J. Tarrús. Las estructuras de hábitat en Catalunya durante el neolítico medio: entre el Chassey y los Sepulcres de Fossa, in Le Chasséen, des Chasséens. Retour sur une culture nationale et ses parallèles, Sepulcres de Fossa, Cortaillod, Lagoza, Colloque International, 18-20 November 2014, pp. 289-302, Paris 2016. [83] J. Tarrús, E. Carreras. Els recintes megalítics del Mas Baleta-III (la Jonquera, Alt Empordà), Cypsela, 19, pp. 123-139, Girona 2012. [84] J. Tarrús. El menhir dels Estanys I (La Jonquera), Empúries 48-50, 1986-1989, pp. 346-351, Barcelona 1993. [85] J. Tarrús, E. Carreras, B. Bofarull, P. Gay. El cromlec de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), in Roches Ornées/Roches Dressées, Colloque de l’Association Archéologique des Pyrénées-Orientales en Hommage à Jean Abelanet, 24-27 May 2001, pp. 151-155, Perpignan 2005. [86] J. Castany. Gravats en lloses d’estructures funeràries al Solsonès, in Megalitisme, gravats i cupuliformes.

09/11/2021 15:11:36

20 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

L’imaginari de l’home prehistòric. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach, Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Artesa de Segre, 2003, (2004) pp. 81-96. [87] P. Bosch-Gimpera, J. Colominas. Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a la galeria coberta del Barranc d’Espolla, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, VI (1921-26), pp. 23-27. Barcelona 1931. [88] L. Esteva, J. Tarrús. Dolmen del Dr. Pericot (FitorFonteta), Cypsela IV, pp. 45-61, Girona 1982. [89] J. BARRIS. Insculturas rupestres en el alto Ampurdán, Revista de arqueología, 25, pp. 22-27, Madrid 1983. [90] P. Bueno, R. de Balbín. Tècniques, extensió, geogràfica i cronologia de l’art megalític ibèric. El cas de Catalunya, Cota Zero, 16, pp. 47-64, Vic 2000. [91] J. ABelanet. Les roches gravées nord-catalanes, Centre d’Études Préhistoriques Catalanes no. 5, Revista Terra Nostra, Prada 1990. [92] A. Moya, P. Martínez, J. B. López. Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l’art megalític de Catalunya, Cypsela, 10, pp. 11-41, Girona 2010. [93] J. Tarrús. Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context, Notes, 2 6, pp. 93-102, Mollet del Vallès 2011. [94] P. Martínez, J. B. López, A. Moya. Catalunya, tierra de colosos. Las estatuas-menhires del Neolítico final-

Josep Tarrús i Galter

Calcolítico catalán: singularidades y vínculos con la estatuaria del Midi francés, in Gabriel Rodriguez and Henri Marchesi eds.: Statues-menhir et pierres levées du néolithique à aujourd’hui, Actes du 3e Colloque international sur la statuaire mégalithique, Saint-Pons-deThommières, 12-16 Septembre 2012, (2015) pp. 269-284. [95] A. Fortó, P. Martínez, V. Muñoz. L’estàtua-menhir antropomorfa de Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental), Cota Zero, no. 20, pp. 17-22, Vic 2005. [96] R. Rosillo, J. Tarrús, A. Palomo, A. Bosch, R. García. Les esteles amb banyes de la Serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà) dins de l’art megalític de Catalunya, Cypsela, 18, pp. 49-59, Girona 2010. [97] P. Martínez. La estatua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Occidental), Complutum, vol. 22 (1), (2011) pp. 71-87. [98] J. Bosch. El menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Barcelona), Excavacions Arqueològiques de Catalunya, 20, pp. 8-36, Barcelona 2012. [99] J. Estrada. Les pintures rupestres de la “Pedra de les Orenetes” a Céllecs, Museu, 2, pp. 70-73, Granollers 1949. [100] R. Viñas. El arte rupestre en Catalunya: estado de la cuestión sobre las manifestaciones pictográficas, in Aragón/Litoral Mediterráneo, Intercambios culturales en la Prehistoria, pp. 415-434, Zaragoza 1992.

Biographical note Josep Tarrús i Galter (Girona, 1949) was the conservator of the Museu Arqueològic Comarcal of Banyoles between 1976 and 2014. He holds a doctorate in Prehistory and Ancient History from the Universitat de Barcelona. As a prehistorian, he works on the Neolithic and Chalcolithic periods in Catalonia, on which he has written several books and many articles in specialised journals. He has overseen several excavations and restorations of megalithic monuments in the Alt and Baix Empordà and other parts of Catalonia. He has also overseen the excavations of the old Neolithic settlement of La Draga (Banyoles) and the mid-to-late Neolithic settlement of Ca n’Isach (Palau-saverdera), as well as the old Neolithic tomb cave in L’Avellaner (Cogolls, Les Planes d’Hostoles).

Catalan Historical Review-14.indb 20

09/11/2021 15:11:36

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 21-34 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.174 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries Josep Maria Salrach*

Institut d’Estudis Catalans Received 26 March 2019 · Accepted 15 May 2019

Abstract With the publication of all Catalan documents prior to the year 1000 in Catalunya carolíngia, the research into this period is now set to move forward on many fronts. This article shows this via a study of legal documents which shed light on social groups and their conflicts and reveal how the rulers used the villas and control over the public properties and rights in them to organise the government, capture the surplus and create the great domain that was the forerunner to the seigneuries. Keywords: villa, public properties and rights, servitium, fiscum, allodium, domain, aprisio

Catalunya carolíngia. Overview and prospects The vast undertaking of publishing all the documents on Catalonia from prior to the year 1000, which the Institut d’Estudis Catalans agreed to compile and publish on 9 April 1920 on the proposal of the History-Archaeology Section, can now be considered concluded. Ramon d’Abadal, who was in charge of this project, assembled volume II, which was delayed due to different circumstances, including the loss of the work in the press in the war of 1936-1939, which is why its publication date is cited as 1926-1950. This volume contains the Carolingian sovereigns’ precepts in favour of cathedrals, monasteries and private individuals in the Catalan countships.1 Abadal also prepared volume III by himself, which was devoted to the countships of Pallars and Ribagorça; it is divided into two volumes, the first of which is an extensive introductory study devoted to narrative and diplomatic sources and to social, economic, political and religious history.2 This volume was published soon after volume II, in 1955. Later, as Abadal was writing books and articles on the High Middle Ages, he continued to collect documents for Catalunya carolíngia and prepare them for publication, following the general plan that he had drawn up himself. When Ramon d’Abadal died on 17 January 1970, the Institut d’Estudis Catalans commissioned a committee made up of Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Font i * Contact address: Josep Maria Salrach. Institut d’Estudis Catalans (IEC), Secció Històrico-Arqueològica. Carme 47. 08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel. +34932701628. E-mail: sha@iec.cat

Catalan Historical Review-14.indb 21

Rius and Anscari M. Mundó with the task of organising the next stage in the project by contacting the contributors Abadal had planned to use, looking for new ones and changing the plan as needed. For example, they decided to lighten the part devoted to an introductory study on each countship. Despite his intentions to do so, Abadal was unable to write volume I of the collection, which was going to outline the overall evolution of the countships in the 9th and 10th centuries, but he did work on it with the assistance of Jaume Sobrequés. The first part of this volume was issued in 1986; it was organised into five chapters, which are the outcome of the revision and adaptation of the five studies that Abadal had previously published covering from the Muslim occupation to the death of Louis the Pious in 840.3 After being at a virtual standstill for years, Catalunya carolíngia was resumed in the 1990s under the supervision of Anscari M. Mundó and Josep Maria Font i Rius, who were in charge of overseeing the work by the curators of volumes IV, I, VI and VII thanks to the final push by Ramon Ordeig, who was charged with editing the documents from Vic and Manresa.4 Shortly thereafter, with the assistance of Ramon Ordeig, a group of three mediaevalists, the master Santiago Sobrequés and then thenyouthful historians Sebastià Riera and Manuel Rovira, were charged with editing the documents from the lands of Girona,5 while the Roussillon historian Pere Ponsich curated the publication of documents from the Roussillon, also with the collaboration of Ordeig.6 In terms of the publication of documents, the collection ends with volume VII, which includes the documents from the countship of Barcelona,7 and VIII, which includes documents from the

09/11/2021 15:11:36

22 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

countships of Urgell, the Cerdagne and Berga, both of which have also been published. Volume VII was overseen by Ignasi J. Baiges and Pere Puig and volume VIII by Ramon Ordeig. Gaspar Feliu and Josep M. Salrach, whom Anscari M. Mundó (who died in 2013) and Josep Maria Font i Rius (who died in 2018) asked to collaborate on overseeing volume VII, succeeded them. Right now (November 2021), the second half of volume I dedicated to the history from the period 840-1000 remains to be written, which may also be finished, at least its draft, by 2022 or 2023. This would then complete the collection as it was envisaged by Ramon d’Abadal. However, there are now plans to add a Volume IX, work on which is already underway, to be published by 2022 or 2023. This volume will contain a general chronological index of the documents of the collection, the epigraphic inscriptions from the period and the documents that have come to light since those from the corresponding countships were published. With the exception of volume II, which is devoted to the aforementioned Carolingian precepts for Catalonia, all or almost all of them granting and confirming properties and many others granting exceptions and immunities, the remaining volumes, which are devoted to the countships, contain a heterogeneous array of documentation, most of it hereditary, almost all from Church archives, with the exception of a few seigneurial archives, including the comital and later royal archive of Barcelona. Sales among private individuals are the most prevalent kinds of documentation, followed by donations from private individuals to Church institutions and barters, pledges and agrarian contracts. There are also sales, donations and exchanges of castles, fiscal properties and rights or properties held by fiscal right or authority, and of vineyards owned by complantatio, that is, by the conditional donation of lands to plant grapevines, which is expressed with the formula ad complantandum vinea, and agrarian precarias or establishments to create farms. All of this reveals that pledges, usually involving lands, were the easiest way to secure credit during this period. After the documents related to transactions involving lands and other properties, the next section in order of importance in the volumes of Catalunya carolíngia is legal deeds. First are sales and donations of properties obtained from the legal execution of pledges as a result of unpaid loans. However, the most representative documents from the administration of justice are trial proceedings, notifications of plaints or the equivalent, a considerable number of which exist. There are also many definitions, evacuations and forfeitures, which would correspond to what today we would call enforcements of rulings. In direct relation with the administration of justice are donations to atone for misdemeanours or crimes, beginning with the traditio of perpetrators of homicide, followed by simple compositions for theft or damages. Conflicts resolved via negotiated agreements, with or without the assistance of mediators, or with arbitration, are also quite common in the collection. One of the most

Catalan Historical Review-14.indb 22

Josep Maria Salrach

curious types of documents, many of which are found, are the proceedings of legal sessions devoted to the reparatio of lost deeds via witness statements. Naturally, the documents in these volumes include wills, which were followed by certifications. Certifications of wills are one type of document from the Visigothic legal tradition that was paradoxically unknown in the rest of the northern part of the Peninsula. They are the proceedings of real judicial sessions in which the witnesses appearing in the ruling on the last will and testament swear to the veracity of the will under oath. This trial, as stated in the documents, was the proceeding in which the will was made public and the executors’ judicial mandate to execute the provisions of the will was formalised. Certifications are a minor example of the exceptional nature of the Catalan documents from the 9th and 10th centuries. As illustrated above, despite the losses, it is rich, varied and exceptionally extensive compared to the documents in other regions in Western Europe. Many historians before now have researched the history of Catalonia prior to AD 1000 and are, in fact, quite familiar with the documentation compiled in Catalunya carolíngia. Catalan historians like Ramon d’Abadal, Cebrià Baraut, Anscari M. Mundó, Gaspar Feliu, Ramon Ordeig, Jesús Alturo and Ramon Martí, and non-Catalan and Spanish historians like Pierre Bonnassie, Michel Zimmermann and Jonathan Jarret have invested a great deal of effort in studying these writings, which are unique in the world in terms of the quantity and quality of information they contain. However, all these historians and many others have had to search for the documents for their research in countless archives, cartularies and diverse, dispersed document collections, both ancient and modern, with the obvious difficulties entailed in locating and consulting them. However, this difficulty is over because researchers from all over the world will now have all the Catalan documentation and documents for Catalonia from the 9th to the 10th centuries in a single rigorous publication assembled by reputable historians and palaeographers which is as comprehensive as it can be today. There is no doubt that an in-depth study of the thousands of documents in this collection will update our current knowledge, nuance and correct information and interpretations, open new avenues of research and perhaps even build a new interpretative paradigm on Catalan society and its structure, functioning and dynamic 1,000 years ago. Not too many years ago, when volumes VII and VIII of Catalunya carolíngia were being readied for publication, this author was able to work with all the documents in the collection and prepare a preliminary global study on the practice of the administration of justice in Catalonia before the year AD 1000.9 At that time, we were fascinated by the course of trials and the social scene revealed by the legal and conflict-resolution documents. This is why this study of justice is packed with case studies, particularly summaries and analyses of trials. In the lines below, I shall also try to demonstrate the wealth of documentation from

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

Catalunya carolíngia by approaching it from a perspective that has barely been studied: the public nature of the great domain.

The public nature of the great domain The domains in the High Middle Ages, just like the seigneuries into which they later segued, were twofold in nature: hereditary and public. We shall use the concept of hereditary to refer to the assets and rights possessed as property which could be transmitted within families by inheritance, just as a given post in the Church could be transmitted by succession. These properties and rights shall be omitted from this study. By the public nature of the domain, I mean the fact that the domain originally got part of its properties and rights in a legal proceeding about authority. We shall devote this study to these properties and rights, which seemed crucial in the origins of the great domain in Catalonia, and we shall do so with the information provided by the judicial documents in Catalunya carolíngia. The adjective “public” which we shall use in this paper comes directly from the documentation, where it is used to describe a person or mandatary who performs functions and exert powers over the population as a whole via delegated authorities: the expression iudex publicus is omnipresent, but so, for example, is reipublicae exactor. The adjective “public” is also used in the documentation from the 9th and 10th centuries to describe the nature of the function or action exercised by people endowed with authority, such as the investigatio publica conducted by judges. We shall also use expressions like “public properties and rights” and “fiscal properties and rights” indiscriminately to refer to the lands of the fiscum or fisci (in the documents) and the public taxes or tolls owed to the potestas regia and their mandataries or beneficiaries. In Carolingian Catalonia, public or fiscal properties or rights were the material base upholding the counts’ authority and, as we shall see, the Church’s authority as well. It is common knowledge that in 9th-century Catalonia, the potestas regia lay with the Carolingian monarch, who held the supreme power (potestas and auctoritas), while the other authorities like the judges (potestas iudiciaria) held delegated powers. However, in the 10th century, when the counts’ power became hereditary, the potestas regia was actually held by the counts, such that in a trial in 1018 the mandatary of the Count of Empúries was able to say that “the authority that the (Carolingian) kings used to have here, the count now has”.10 We shall base our study of the public nature of the great domain on judicial documentation, because it seems to be the most appropriate kind for this purpose. The study shall be divided into three parts. In the first part, we shall examine the land of public or fiscal origin comprising the great domain and the conflicts specifically associated with it; in the second, we shall examine the men who were the

Catalan Historical Review-14.indb 23

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 23

prime parties in the conflicts; and in the third, we shall look at the profits that the dominus could earn from the men who lived on and farmed on this land. To cover the objectives of the first and second part, we shall limit ourselves to studying and drawing conclusions from a small group of legal deeds related to the episcopal domain of Girona, which are quite well known.11 For the purposes of the third part, which is to ascertain the public taxes owed by the peasants to the domini who had the right to them, we shall draw from a range of legal documents where these taxes frequently appear. Land It is difficult to assess what the Muslim invasion and Islamic dominion represented on the Peninsula, but it is nearly impossible to banish the idea of a before and after time. Had the large properties of the aristocracy and the Church during the Visigothic period survived the Muslim invasion unchanged? Did they continue and survive the Carolingian conquest unchanged? And therefore, did first the Islamic and then the Carolingian dominion affect them? Did each conqueror respect the pre-existing property rights, or did they confer the principle of all rights on themselves? Our hypothesis is that if part of the aristocratic properties in the early 8th century survived, they did so with major changes, and that the majority of large properties, the kind that appear in the documents from the 9th and 10th centuries, were then arranged based on the new political situation created first with the conquest and then with the dominion of the Carolingians and the Catalan counts. The land conflicts which we shall examine below can be better understood from this perspective of change, and they are somehow also proof of it. In the Carolingian era, the domain of the cathedral of Girona was comprised of around 40 villas and farm hamlets, which were the spaces that fed the peasant communities and fiscal districts. As spaces of sustenance they may have had ancestral origins, but as fiscal districts they must have dated from the Carolingian era. This series of villas and farm hamlets, with the wealth that the dominus drew from them, along with other incomes from other estates, were meant to guarantee the exercise of the episcopal function in Girona via the fulfilment of the religious and civil tasks assigned to the bishop and his retinue. Even if there were prior properties in this domain, which we do not know, their origins as a domain were actually restored if not created by Charlemagne and were later confirmed and expanded by Louis the Pious and the subsequent Carolingian monarchs. We can deduce the origin from a witness statement made in 817 in the Sant Andreu altar in Borrassà, in the territory of Besalú, when eight witnesses declared before two imperial missi, Bishops Nifridi of Narbonne and Cristià de Nimes, and seven judges on an acknowledgement of boundary made years earlier,12 most likely between 785 and 800. At that time, Ragonfred, a count palatine, and two dominical judges went to the villa

09/11/2021 15:11:37

24 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

of Bàscara in the Alt Empordà on behalf of Charlemagne and there, with the assistance of no fewer than seven witnesses who were familiar with the land, traced the terms of this villa and identified the boundary markers (archas et fixorias et vindenates). After having done that, they invested the bishop with the villa with the corresponding witness oaths.13 We can assume that the very ritual of creating, acknowledging and confirming terms and investitures was repeated in all the villas with lands in Besalú and Empúries that comprised the episcopal domain of Girona after this initial period. Our hypothesis is that by walking around the lands, Ragonfred and the dominical judges were creating the villas as fiscal districts. However, what exactly was the Carolingian monarch giving through this act of investiture? The answer can be none other than the fiscal properties and rights of the villas, along with the public authority over them. Thus, the bishops of Girona, the beneficiaries of the donation, which subsequent kings confirmed with precepts confirming properties and granting immunity,14 became the governors of the men in their domain, whom they judged and demanded charges or public taxes from, in addition to specific taxes or renders paid by the peasants who cultivated the non-private fisci or fiscal lands. As expected of any lord in his domain, the bishops were concerned with not only preserving its integrity but also expanding and getting the most profit from it. To do so, they used the judicial power which had been invested in them. Hence, we see bishops presiding over trials on issues related to the villas in their domains in the years 841, 881, 888, 892, 893, 900, 903 and 921.15 When the cases clearly concerned the men and the lands in the domain, they were settled before the bishops and the judges in their court. However, when the decision was whether certain lands were inside or outside the domain, that is, the terms of the episcopal villas, and when the parties involved were not (or not solely) the bishop’s men, the composition of the court became more complex. The bishop presided, but there were also counts and viscounts, who seemed to attend the trial with their own judges, and the group of boni homines also included the counts’ vassals, alongside clergy and other men from the bishop’s retinue. In all or almost all the trials we shall examine here, the essential issue debated was landownership. When their lords’ rights had to be proven, the bishops’ mandataries invoked and held up the Carolingian precepts granted to the cathedral, which were a superior prevailing legal deed. The private individuals accused of improperly holding a plot of land, vineyard or farm sometimes tried to claim that they owned it because they had purchased it. The judges in these cases examined the accused parties’ purchase deeds and requested the presence of the authors or witnesses of the land sales, to no avail. They then ruled that the deeds were invalid and had to be destroyed, while the losers were obligated to sign a forfeiture of their supposed rights.16

Catalan Historical Review-14.indb 24

Josep Maria Salrach

In other trials, the issue was more complex because when faced with the episcopal mandatary’s accusation of improper appropriation, the accused parties argued that the lands were outside the terms of the episcopal villas, so they could not be owned by the bishop. This argument forced the judges in these cases to investigate the terms of the villas and debate whether certain hamlets or farms were inside or outside them.17 This was generally done by taking witness statements about the terms of the villas, sometimes with on-the-ground eyewitness investigations to identify the boundary markers. These trials are precisely where we find the presence of counts and viscounts, and possibly judges from their courts, alongside the bishop and his judges. And this was not a minor matter. For example, did the hamlets of Abderama and Terradelles from trials in 841 and 842 belong to Bàscara, and therefore to the episcopal domain, or not?18 The precepts for Girona cathedral from Louis the Pious, dating from 834, and Charles the Bald, from 844, confirm that the issue is pertinent.19 When Louis the Pious described the episcopal domain in his precept, he limited himself to saying that the cathedral owned the villa of Bàscara with its farm hamlets, along with the village of Espolla and another hamlet within its terms. The precept does not say it, but the bishop considered the hamlets of Terradelles and Abderama part of Bàscara, and therefore his. Those who lived there, or some who held lands there, and the Count of Empúries, who must have wanted the public rights, denied this. The dispute may have been one of the reasons propelling the bishop to meet with Charles the Bald and ask him for a new precept, the one from 844, which situates Terradelles and Abderama explicitly within Bàscara. In our view, all these circumstances originate in the situation of the villas when Charlemagne’s envoys conducted the investiture in favour of the cathedral. Because the region had been a war front at different points in the 8th century and a region through which expeditionary armies had travelled, it is logical that in the 9th century it was partly uninhabited, with much of it wasteland, which was by law public or fiscal lands.20 Therefore, the bishops’ objective had to be installing farmers there who would clear the lands and become their tenants who would pay renders and taxes. However, from the very start, the bishops encountered people originally from these villas or nearby or who had previously moved there. They were most likely occupying the lands by aprisio and had made or were making the wasteland farmable, and had brought or were bringing crops, or had planted vineyards where there were none with the hopes of becoming their owners, which they would if they managed to hold onto the land for 30 years. As the owners of all the public lands in the villas, including the wasteland, the bishops were the only ones who could legally authorise aprisio on them. The bishops thus deployed their judicial machinery in order to prevent clandestine cases of aprisio holders laying down roots as private landowners.

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

The lands originally cultivated were likely near the zones where the settlements tended to coalesce, inside the villas, while the wasteland was further away, towards the terms of the villas. New farms cropped up there, farm hamlets, which may have overstepped the terms and encroached into neighbouring villas, which were part of the countship’s public domain, and vice-versa: when lands held by aprisio that began inside the terms of the neighbouring villas encroached into their lands. This explains why in some conflicts, as mentioned above, the court include not only the bishop and his judges and vassals but also counts and viscounts, and perhaps the counts’ judges and vassals. With their presence at these trials, and that of their judges and vassals, the counts were making sure that the terms of the villas respected their rights, and they may have also been protecting tenants whom they authorised to work in aprisio in the area, from whom they did or could earn taxes and services. A trial from 881 is illustrative of this: it had to determine whether a plot of land held in aprisio fell inside Ullà, the episcopal villa, or Bitinga, in Bellcaire d’Empordà, which was the countship’s villa of public domain.21 And a similar trial was held in 888 on whether a tract of land was located in Ullà or Torroella.22 In both trials, the court was presided over by the Bishop of Girona and the Counts of Empúries. What did the bishops expect from these trials? Most importantly they wanted to prevent private holdings from being created inside the villas, and along the way to set favourable terms, if possible. Evicting an unauthorised tenant farmer when the land was being cultivated to instead install their deputy there, who would pay not only public taxes but also probably dominical renders, was good business. But keeping a tenant farmer in aprisio could be, too, if they agreed to acknowledge the bishop as the owner and himself as the deputy willing to pay taxes and renders. This was likely the resolution sought in the trials. The men Holding lands under the aprisio system was not easy. It required the prior accumulation of reserves which were unlikely available to all peasants. Some of the parties in disputes with the bishop may have been peasants, but others were likely not. Perhaps the 19 people brought to trial in 921 were. They had built houses and planted grapevines within the term of Vilademuls, they said, not Bàscara, as the bishop’s mandatary claimed. Both fell in the countship of Besalú, but Bàscara was an episcopal villa and Vilademuls belonged to the count, so the Count of Besalú presided over the trial alongside the bishop, and there were seven judges on the court, an exceptionally high number. Thirteen witnesses presented by the bishop’s mandatary stated that before the grapevines were planted the land had been owned by the bishop and was within the terms of Bàscara, as stated in the royal precepts. Later, they provided details on the terms of the villa, added that the grapevines were illegally planted against

Catalan Historical Review-14.indb 25

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 25

the will of the bishops and concluded that the villa of Bàscara with its farm hamlets and terms were the property of the bishop and therefore had to be subjected to the usual farm system in the episcopal domain: ad regendum more episcopali.23 After this witness statement, the 19 defendants had to concede and acknowledge that they had built the houses and courts and planted the vineyards near the term of the villa, but inside Bàscara, not Vilademuls, which meant, they admitted, that they had to forfeit their rights and acknowledge the bishop’s right to govern that land following custom.24 Other opponents of the bishops in trials had profiles that did not seem to fit easily into the category of mere peasants. One example was a man named Pipí, alias Abderama, in a trial from around 842, who must have taken the land in aprisio and founded a farm that bore his name (villare Abderama infra terminos de Baschera); he did not go to the trial alone but was accompanied by the mandatary of the Count of Empúries.25 In this case, too, it was essential to determine whether Abderama, the hamlet supposedly created by Pipí, was inside or outside Bàscara and therefore whether it was under the authority of the bishop or the count. Pipí lost the trial, which confirmed that Abderama belonged to Bàscara. A man named Revell also seemed to be a local eminence; he was accused of illegally taking (invasio) lands and other properties from the same farm hamlet, Abderama, and from other hamlets in Bàscara in trials held in 892 and 893.26 Revell defended himself with the argument that he had received some of them in benefice from the bishop, that is, not in exchange for renders, and had purchased others, which hypothetically might have been illegal aprisio, but he lost the trials because the bishop’s mandatary denied the benefice and Revell was unable to present the sellers and submit proof of sale. In one of the trials, Revell explained that he was sold the farm that the bishop was disputing, which was comprised of houses, courts, gardens, fields, vineyards, flax fields and a mill, by the grandson of the same Pipí from the trial 50 years earlier. This seems to indicate that those who lost trials were not necessarily expelled from the land but could remain under certain conditions, which perhaps they were unable to meet, as might have occurred in this case. Revell’s argument of the benefice and his recourse to false deeds do not seem to match the picture of a simple peasant, and he must not have been one if we bear in mind that this trial was attended by up to eleven vassals of the Count of Empúries.27 In fact, in a subsequent lawsuit from 893, this same Revell admitted that he illegally felled 17 fig trees on the bishop’s lands in the hamlet of Abderama, which may well have been an act of vengeance by an aggrieved vassal. If we accept this, we might also accept that the lord and vassal reconciled afterwards, and that the Revell who lost to the bishop in the trials in Bàscara in 892-893 was the same who appeared serving that same bishop as a civil servant and mandatary in the trials in Ullà in 900 and 903.28

09/11/2021 15:11:37

26 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

The conflicts of the prelate of Girona in his domain seem local, but they are not. In some cases, they involved the counts and their vassals, and they sometimes reached the court, albeit indirectly, as we saw in the disputes over the farm hamlets of Abderama and Terradelles. They are even related to the major conflicts in the Catalan countships in the 830s and 840s. In the early 830s, “malevolent men” were disturbing the properties in the episcopal domain, as recalled by Louis the Pious in the 834 precept. And while governing the lands of Girona (834-844), the powerful Bernard of Septimania acted despotically and arbitrarily against the properties and rights of nobles and prelates loyal to the king. He seized the villa of Far d’Empordà from the Bishop of Girona, as Charles the Bald recalls in his precept of 844,29 plus most likely onethird of the teloneum and pascuarium from the lands of Girona and Besalú, as the Count of Empúries did on his lands, as we shall see below. The teloneum, a tax on market goods, and the pascuarium, a tax on livestock holdings, were an integral part of the counts’ endowment or benefice in their countships until 834,30 when Guimerà was made Bishop of Girona and Louis the Pious gave him one-third of the teloneum and pascuarium from the lands of Girona, Empúries, Peralada and Besalú. At that time, Count Bernard, who governed the countships of Girona and Besalú on behalf of the king, and Count Sunyer, who governed those of Empúries and Peralada, had to accept this arrangement and make the investiture of one-third of the teloneum and pascuarium from the countships to the bishop. Having made the investiture, unwillingly we imagine, Bernat and Sunyer must have taken advantage of the wars towards the end of Louis the Pious’ reign and the monarch’s death in 840 to regain their third. However, the situation must have begun to shift in favour of the bishop, as seemingly indicated by the trials of Bàscara and the return of the third of the teloneum and pascuarium from Empúries and Peralada which Count Alaric of Empúries secured in 842, also in a trial.31 The recovery of the bishop’s temporal rights must have culminated in 844 with the aforementioned precept from Charles the Bald, dovetailing with the capture and execution of Bernard of Septimania in Toulouse for treason. The plaint against the bishop, then Gotmar, submitted shortly thereafter, in 850, by a man named Lleó must have stemmed from these conflicts between the prelate of Girona and the counts, especially Bernard, his family and his loyalists. Lleó lodged the plaint against the bishop because, he claimed, the latter had seized a farm in Fonteta (houses, courts, lands and vineyards) from him which his father had acquired by aprisio, like other Hispani. The plaintiff grounded his right on the wasteland cleared many years earlier with the permission of the king or his representative, the count, while the bishop’s rights came from Charles the Bald’s donation of the villa six years earlier.32 Convinced of his right, Lleó complained to the king, who responded that if this were so, the bishop should return the aprisio to him. And as the bishop listened to the mon-

Catalan Historical Review-14.indb 26

Josep Maria Salrach

arch’s letter being read, Lleó repeated his accusation. At that point the judges asked the bishop’s mandatary for a response, and he said that the episcopal possession was based on a prior judicial admission (professio) by Lleó himself, which acknowledged that his father had not cleared the land in aprisio but another person had, and that what his father held in Fonteta was a benefice from Count Guillem, who had since died.33 While the bishop’s mandatary presented Lleó’s professio to the judges, Lleó was still arguing that he had made it under duress, but because he was unable to prove that, he ultimately had to acknowledge that the properties in dispute were owned by the bishop by royal precept.34 We should underscore that Lleó belonged to the privileged group of Hispani, which enabled him to appeal to the monarch and take the bishop to court. In reality, his family held no land by aprisio, as he was forced to admit, but instead they held it by benefice from the count, which corroborates the notion that he was an important person. So does the fact that he was a loyalist of Guillem, who had been executed for treason shortly before the trial, just as his father Bernard of Septimania had been years earlier, which fits with what we said above that this count usurped goods and rights of the Bishops of Girona, loyalists of the monarchy. This loyalty to treasonous counts paid with the benefice could explain why Lleó tried to keep the benefice by appealing to his status as a Hispanus instead of as a beneficiary of the traitorous deceased count. In any case, a reading of the Carolingian precepts helps us even better understand what happened in Fonteta. This villa was seized by the king from his enemy, the traitorous Bernard of Septimania, and donated to the cathedral in 844. Until then, just like many other villas, it had been subjected to the authority of the count. We can assume that the public properties and rights in Fonteta had been administered for profit by Bernard of Septimania, his son Guillem and some of his loyalists, perhaps Lleó himself. If Lleó or his father were Hispani living in Fonteta for some time, or during the time of Bernard of Septimania, from whom they may have received the benefice of the lands, Fonteta’s shift from being a fisci of the count to the Church via the act of the bishop’s mandataries taking possession of it on behalf of the new owner (invasio, according to Lleó), thereby revoking the benefices granted by the previous lord, must have necessarily sparked conflict. The new lord wanted to make use of the villa for him or his vassals. Lleó’s problem must have been that with his lords and guardians dead, he had no legal deeds supporting him, and that he belonged to a losing political faction. In defence of the territorial integrity of their domain, their control over the men living there and their right to exploit the land and the labour as they wished, the bishops litigated with people with different social statuses, from mere peasants to minor lords. Lleó was one of the latter. His power came from his political status: he was a Hispanus, a privileged political minority whom the monarchy had guided towards the specialised military service

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

on the orders of the counts, who gave them land benefices. He was not the only Hispanus within the episcopal domain. In 881, a man by the name of Andreu was called to trial. Bishop Teuter of Girona and Counts Delà and Sunyer of Empúries presided over the court, accompanied by Viscount Petroni, and there were eight judges, some of them episcopal and the others most likely from the countship. The bishop’s mandatary accused Andreu, a private individual, of having a farm in Ullà, in the Baix Empordà, which was owned by the bishop by royal precept, and claimed that Andreu was usurping it by arguing that it was an aprisio he cleared within the terms of a villa called Bitinga (Bellcaire d’Empordà). Interrogated by the judges, Andreu responded that he owned the property legally by aprisio and royal precept within the terms of the villa Bitinga, just like other Hispani. It was precept against precept: the court had no choice but to admit the validity of the ownership deeds of both litigants, and it ruled that the property would be split, taking into account the division between the villas. To this end, the judges climbed Montgrí, the location of the term, measured the lands, divided them according to Visigothic law, ordered milestones installed and assigned half the farm to each party: the bishop the part in Ullà and Andreu the part in Bitinga.35 The bishop was the lord of his domain, true, but as just illustrated, his domain had limits which politics determined through justice, limits that the Roman-Visigothic ceremonial act of acknowledging terms superimposed upon the land. Clearly, not all aprisio holders or all Hispani with aprisio were powerful enough or had sufficient reasons to successfully challenge the bishop. One example must have been Adiscle, who filed a lawsuit in 888. Bishop Teuter and Counts Delà and Sunyer also presided over the court, accompanied by the Viscount Petroni and eight judges. Adiscle accused the bishop of usurping a land that he owned which fell within the terms of Torroella. The bishop’s mandatary responded that the land was within the terms of Ullà and that the bishop owned it by law through longstanding possession, witness statements and royal precepts, and he submitted the documents. The judges then asked Adiscle if he could prove the accusation, and he ultimately answered that he could not and accepted that the land was within the terms of Ullà and owned by the bishop.36 An accusation like this one, from lower to higher on the social ladder, could be made by a mere peasant. To conclude: men like Pipí, Revell, Lleó, Andreu and Adiscle were not mere peasants. They were representatives of an intermediate group whose features are still somewhat imprecise, somewhere between simple peasants and the aristocracy (counts, bishops, viscounts and veguers), whom we could define as the group of landowners and minor local lords who held offices (mandataries, civil servants, vassals) and perhaps gained benefices from the great lords, who authorised their aprisio, if it was worthwhile to them. These men, who managed seigneurial interests, also had their own interests, which may or

Catalan Historical Review-14.indb 27

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 27

may not have matched those of their lords. They most likely wanted to appropriate the benefices and make them transferrable by inheritance. Therefore, the conflicts are easy to understand: to maintain the authority in a domain, the lord needed not only to make sure that those who took land in aprisio without their authorisation did not get away with it, but that their mandataries on the ground could depend on themselves, and if they became economically independent, would not depend on them. These men were essential in the Carolingian system of collecting and distributing the surplus. However, their fate was associated with that of their lords, and in the Carolingian system the fate of the powerful depended on the political estate: on the distribution of offices and honours. Every time a new person took public office, a count at the helm of a countship and a bishop at the helm of a diocese, their collaborators and mandataries rotated. When they took possession of these offices, counts and bishops came to manage a set of public properties and rights: the comital and episcopal domains and the public taxes of countships and dioceses. And by taking possession of the offices, the counts and bishops used these properties and taxes to reward allegiances and pay for services by assigning benefices and offices, which entailed a remodelling. Naturally, this could only be done by divesting some to invest others, with all the consequent resistances and conflicts. Therefore, the counts’ shift from being beneficiaries to owners, as mentioned above, in the 10th century is no coincidence; it is a link in a larger chain, the process of feudalisation, which would end up making everything – offices, benefices and honours – hereditary. As also discussed above, in and around the villas of the Bishop of Girona there were Hispani, a privileged group comparable in power and functions to the landowners and minor local lords we have just discussed. Groups of Hispani moved to these villas and other nearby lands after Girona was brought into the Carolingian domain towards the end of the 8th century. They probably came from Septimania, where Charlemagne had installed them a few years earlier, to serve the same purpose in Girona that they did in Septimania along with the counts, from whom they could receive benefices: to boost the population through aprisio, to organise the local administration, to create local networks of dominion and control and to take on defensive tasks. To do all this, the monarch assigned them wastelands in the fisc directly or via the counts’ mediation, which they took in aprisio, lands which the monarchy could later give them as property, if needed. The Hispani held a privileged status which exempted them from public taxes, associated them directly with the count for military service and gave them a significant margin of autonomy on judicial matters, but precisely for this reason they must have become difficult to control. Taxes People, the properties they owned and the wealth they produced could be charged different kinds, volumes and

09/11/2021 15:11:37

28 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

intensities of economic obligations, which we could collect under the umbrella term of taxes. In 9th- and 10thcentury villas, the peasants paid these obligations or taxes to their lords, who earned them through the twofold nature of their domains. Thus, for the patrimonial lands of the domain that the peasants may have held and cultivated, they paid dominical renders, and for the fiscal or public lands that the peasants may have held or cultivated, or simply made use of, they paid public taxes. The people who lived in the villas, which were fiscal districts by definition, also paid taxes for the mere act of living there or existing and living there. In the lines below, we shall justify this and try to provide more details on the nature and content of these public taxes. In an 875 trial in Roussillon, the Bishop of Elna, represented by his mandatary, stood against a loyalist of the count. At issue was the authority over the men living in Sant Feliu in La Roca d’Albera (homines commanentes) and its land, which the count’s loyalist said he owned thanks to the count and to serve the king (ad servitium regis exercendo), but which the bishop’s mandatary claimed the bishop had long owned. The judges asked the parties for proof: they asked the loyalist for witnesses or deeds to prove that he owned the estate through benefice or aprisio from the count, such that the men living there had to pay him the regalem servitium (homines loci illius commanentes servitium regis persolvi debeant), and they asked the bishop’s mandatary for proof in favour of the bishop’s rights, if any. The mandatary managed to prove the episcopal rights with documents, while the count’s loyalist did not; therefore, the loyalist was forced to admit that Sant Feliu in La Roca d’Albera belonged not to the count but to the bishop, and therefore that the residents were not obligated to pay him (persolvi) the regalem servitium or servitium regis.37 Let us examine this more carefully: the core issue in the lawsuit was whether the men of Sant Feliu lived in an estate or village that belonged to the episcopal domain of Elna or the public domain in the sense of the set of villas and estates that depended on the Count of Roussillon and his loyalists (mandataries and agents). The men dependent on the counts in these villages or estates were subjected to taxes which financed the services that the counts and their loyalists performed as mandataries of royal authority; hence, more than referring to these taxes with a specific proper name, they were identified by their function or purpose: to pay for the king’s services or in fact to pay the loyalist who rendered these services (regalem servitium or servitium regis). As is easy to imagine, these resources were meant to maintain the powers-that-be involved in governance, both small and large, which was surely the source of the greatest wealth and the one that mobilised the most resources. Clearly, when a village and its men were removed from the public domain of the counts by being given as property to a private individual or a religious institution, the inhabitants continued paying the same taxes, but because these taxes were no longer

Catalan Historical Review-14.indb 28

Josep Maria Salrach

used to finance the services owed to the king, they could still be called a servitium, or payment of a servitium, but not a servitium regis, because they no longer were associated with the king. Obviously, when the counts’ power became hereditary in the 10th century, the servitium regis continued to be paid in the villas that were in the public or comital domain as what it was, payment for the king’s service, in that the counts stood in for the king in all matters. The celebrated trial in Sant Joan de les Abadesses in 913 corroborates more than contradicts what we have just said. From it, we have the legal affidavit acknowledging rights of the peasants of the valley of Sant Joan in the presence of the brothers Counts Miró and Sunyer, and two viscounts, before seven judges. At the request of the abbess’s mandatary and the judges, almost 500 peasants declared that the villages and hamlets where they lived belonged to the abbess and the community, and they justified this by the action of Count Guifré the Hairy, who had arrived in the valley when it was a deserted wasteland, instated aprisio with its villages (an expression which might indicate that it was actually not entirely deserted), demarcated its boundaries it and gave it to his daughter, Abbess Emma, on behalf of the king (per vocem regis), such that all the men that she and her successors installed there paid the servitium. And having this authority over the valley, said the peasants, the abbess installed them and their parents there, who built the buildings and cultivated the wasteland. They added that they did everything on the abbess’s benefice, hence they paid her the entire servitium.38 Then another trial was held the same day before the same court. This time the opposing parties were the comital and abbatial power, who were formally at odds over payment of the public taxes. Before the court, Oliba, the mandatary of Count Miró, who must have held the comital rights in El Ripollès more than Sunyer, demanded that Híctor, the abbess’s mandatary, pay the servitium regis, that is, the military and other royal services (hostes vel alium regale servitium) which the men in the valley should but did not pay their lord, Count Miró. Interrogated by the judges, Híctor responded that the villagers did not have to pay any servitium to the count, and he justified this by explaining what we already know: that the valley had been deserted when Count Guifré had gotten there, that Emma was invested on the king’s command (per iussionem regis) and that the abbess installed peasants there who built buildings and farmed the wasteland on benefice from the abbess. Finally, Oliba admitted that his claim was unjust and ran counter to the law, that the villagers belonged to Sant Joan and that the peasants had to pay all the services (omnem servitium) to the abbess, not the count.39 Were these trials really necessary? In 899 King Charles the Simple had handed down a precept confirming the monastery’s properties and immunity, so since then Emma had been able to fully exercise public authority over the villas and hamlets within the monastic domain.40 This means that she exercised the functions of public au-

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

thority – taxation, military, judicial and defence – that the counts exercised elsewhere. The privilege prevented any other authority from intervening in her domains. Therefore, the trials may seem to be an unnecessary formality, but the march towards comital sovereignty, which accelerated after the death and hereditary succession of Guifré the Hairy (897), must have pushed the children of the original settlers, who may have begun to dispute the inheritance, to further clarify each of their rights. On the other hand, if the monastery had been founded and took possession of the valley in the 880s, as it appears, perhaps now, as the legal term of thirty years when aprisio turned into ownership was approaching, it may have been time to clarify that everything had been done on behalf of the abbess and the nuns. Ramon d’Abadal believed that the first trial was held to solidify Sant Joan’s dominical rights or ownership over the lands and peasants, who therefore acknowledged that nothing was theirs and everything belonged to the nuns and abbess to whom they owed the servitium, which in this interpretation would be the equivalent of dominical renders. He also thought that the second trial was held to clarify Sant Joan’s authority over the peasants, who thus fell outside the comital jurisdiction to instead be subjected to the abbatial jurisdiction. According to Abadal, the first trial must have disputed an issue of private law and the second one public law. This may be true, although the second trial only refers to public taxes (hostes vel servitium) instead of all the abbess’s rights as the lady of the valley. Either way, it is notable that the second trial was conditioned upon the first one; that is, first the process by which Sant Joan acquired the rights over the lands and the men with their obligations to the abbess and the community was established, and then, based on these rights, the second trial could determine that the peasants and abbess owed the count nothing. This interrelation between the two trials leads us to believe that Abadal’s interpretation, based on the separation between public and private, is not as obvious as it seems. Let us further examine this. The documents said that Count Guifré reached the valley when it was a deserted wasteland (in eremo vel deserto posita), an expression which we should probably interpret as meaning that it lacked an authority and owners with acknowledged rights instead of lacking settlers. The clarification about the deserted nature of the valley was legally important because it meant that no previous right was acknowledged other than the king’s right over wasteland and deserted lands which, because of their very nature, were part of the fisc. When Wilfred reached the valley and demarcated its boundaries, he was a count acting as a delegate of the king on his behalf and under his mandate. Taking possession of a public land, a fiscum, which he then handed over to his daughter, the abbess, whom he delegated, must embody the powers inherent in public authority over those lands, which the abbess was in charge of confirming by imposing the precept in 899. It is not

Catalan Historical Review-14.indb 29

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 29

certain –in fact, it is more likely the opposite– that a count became its private owner, that it became his private domain, merely by demarcating a fiscal land. Therefore, Guifré transferred the lands of the fisc in Sant Joan valley, in the region of El Ripollès, to his daughter, and in fulfilment of her father’s mandate, Emma took possession of it and installed peasants there, who tilled the wasteland along with those already there, if there were any. Therefore, the public nature of the domain of Sant Joan in El Ripollès, at least in its original sense, seems clear, and therefore so does the payment of the servitium to the abbess, which peasants on the lands of the fisc had to pay the counts and their agents in the villas or estates in the private comital domain. In this sense, the servitium in the first trial, which the peasants confessed they owed the abbess, was the same regale servitium and the same omnem servitium that the mandatary of Count Miró acknowledged that the count should not receive from Sant Joan because the abbess was the one who should collect it. Thus, the documents analysed enable us to claim that there was a nexus between the land of the fisc and the payment of the servitium. They also suggest that when it came to be owned by the Church, the land of the fisc did not lose or entirely lose its original nature as fiscal land because those who lived and worked there were subjected to the same obligations as the peasants in the comital villas. This also suggests the hypothesis that the servitium that the peasants paid was equivalent to a remuneration for military services (hostes) and other services (alium regale servitium) that the recipient of the servitium, the abbess in this case, provided. Might other documents confirm these hypotheses or simply yield a bit more headway in these research questions? Let us dig deeper. In 938, more than 100 people, the residents of the township of Artès in the Bages region, were taken to court by the mandatary of Bishop Jordi of Vic (914-947), no doubt to determine the cathedral’s rights over the land. Therefore, this is a trial like the one in Sant Joan in 913, this time with Count Sunyer presiding over the court. We are unaware of the arguments and proof supplied by the parties; we only have the outcome, which we shall summarise. On the request or demand of the bishop’s mandatary, the men and women of Artès, heads of households, declared that the houses, courts, gardens, lands, vineyards, croplands and wastelands, mills and irrigation channels there were owned by the cathedral because King Odó (or Eudes, 887-898), on the request of Count Guifré, granted it to the cathedral of Sant Pere and Bishop Gotmar (886-899) and to all his successors. Hence, they had to pay the servitium or the concept of servitium to that church and its bishops, which they used to pay to the kings and counts.41 This is easy to imagine. In the 880s, as Count Guifré the Hairy was organising the countship of Osona politically and ecclesiastically, he demarcated the boundaries of Artés valley, at the entrance to the Bages region, which was fiscal because it was deserted or considered deserted, and

09/11/2021 15:11:37

30 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

he installed settlers there who broke the barren land on his behalf. And by the time Guifré made the donation to the cathedral, there must have been farm hamlets and churches in the valley.42 Shortly thereafter, in 889, the bishop, who may have wanted to confirm his rights over the cathedral domain (the villa of Vic, the pagus of Manresa and Artés valley), asked for and got a precept granting properties and rights from King Odó. It stated that the cathedral’s properties were fiscal in origin (de rebus nostris) and that the servitium and the obsequium that the inhabitants of the domain had had pay the counts would from then on have to be paid to Bishop Gotmar and his successors.43 The servitium was associated with the land of the fisc, in the sense that it was paid for that land, and it was also associated with the men living in the villa or valley where the land was located. Identification of the villa or valley and its terms, with explicit acknowledgement of who owned or possessed it, was essential in trials because that party held the rights of the fisc in the estate. Around 50 heads of households living in Vallformosa (Rajadell), also in Bages, who were taken to trial by the mandatary of Count Borrell, who claimed the valley with its terms, managed to demonstrate that they had owned the lands for over 30 years (hodie triginta annos abet et amplius quod possident predicta valle cum suis terminis ad illorum proprio), that is, without anyone else claiming them, and therefore because the public rights of the count extinguished it, the mandatary had to concede and the count acknowledge that the peasants held the valley in free allodium (S+m Borrellus, comes, qui istum aloudem confirmo ad francum),44 meaning tax-free. The fact that it was the residents who acknowledged that they had to pay the servitium or, conversely, free themselves of it, does not necessarily mean that the servitium was a collective obligation. We should notice that the commanentes are identified by the name of each head of household, which may indicate that the servitium was an individual and family tax, in the sense that it was paid by each head of household for the land of the fisc that they owned and farmed. Yet at the same time, the fact that they all appeared in the trial together may also indicate the collective commitment that everyone would pay what they were supposed to. However, if the servitium was paid for the land of the fisc, as we believe, perhaps a distinction should be made between family-owned land and communal land, both in the fisc. Let us further examine this. To take advantage of the grass in meadows and pastures and uncultivated fiscal lands in general, the peasants or peasant communities in all countships paid a specific tax, the pascuarium, to the counts and bishops by provision of the Carolingian kings, while the abbots were paid them in abbey domains with immunity, also on provision from the monarchs.45 Given the omnipresence of wasteland, especially in the mountainous regions, livestock must have been very important in the period, hence the pascuarium was, too, and therefore communities and

Catalan Historical Review-14.indb 30

Josep Maria Salrach

lords fought over it. One good example of this is a lawsuit filed against Count Guifré of Besalú by the Bishop of Girona in 950. He was promoting Bishop Gotmar’s mandatrius et assertor against the commanentes living in thirteen villas and farm hamlets in the countship of Besalú, in El Ripollès (Vilallonga de Ter, Setcases, El Catllar, Tregurà, Junents, La Nou, Abella, Pelencà, Llanars, El Reixac, Frauro, Freixenet and Pujafrancor), for acknowledgement that they had to pay the cathedral of Girona the servitium, that is pascuarium, the equivalent to one-third of the swine and sheep for these villas and hamlets and everything in them.46 In response, the peasants’ mandatary argued that the villas and hamlets and everything in them were alodia under his authority, for which it was never the custom to pay the cathedral the tax called the pascuarium.47 However, despite the peasants’ arguments, the bishop won the lawsuit because the court deemed that the Carolingian precepts that the episcopal party submitted prevailed. We can deduce from this lawsuit that the pascuarium was a censum equivalent to the servitium or which was paid as a servitium, which we interpret as payment that the peasants made for a right to use or as a service for the pastures of the fisc for their livestock.48 As the justifying material base was uncultivated fiscal lands open for community use, what remains to be ascertained is whether the pascuarium was a family tax or a collective tax divided among residents. In any case, it seems clear that it was a servitium unlike the one paid for the croplands, which was in fact a family payment. We have a document illustrating this. In 1000, in Sant Feliu de Lloberes parish within the township of Sant Feliu de Codines, in the Vallès Oriental region, a conflict was resolved between the powerful magnate Gombau of Besora, who had received the villas of the Vallès with their public goods and rights from the count as a benefice or fiefdom, and two peasants and local minor lords. The dispute involved a vineyard which the pair had planted on a patch of land that used to be wasteland or partly barren, which Gombau considered part of the fisc and therefore subjected to the servitium: Quia fisci est et fisci servitium debet persolvere. Gombau threatened to confiscate the vineyards from them or force them to buy it, which the affected parties considered unjust because they said that the land was not part of the fisc but theirs and tax-free. Finally, they managed to prove this by means of witnesses: they had not paid the servitium for the vineyard for more than 30 years, and therefore they did not have to pay anything (per has triginta annos nullo servicium fiscalem exigentem, et franchitatem obtinet et franchitatem debet adfieri, sicut iuramus in Domino).49 Apart from the outcome, the importance of this conflict is what we can deduce about the custom that owners of cultivated lands in the fisc had to pay the servitium for them either individually or as a family. And there are a few final questions. Economically speaking, what did the servitium consist in? Was the ser-

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

vitium everything that non-governing men owed to the authority? We shall try to answer this by examining two final trials. In 913, a surprising trial was held before Count Gausbert of Empúries, Viscount Gotmar and nine judges, of which only the sworn statement of the witnesses taken in the church of Santa Maria de Vilamacolum remains. Guibert, the count’s assertor et mandatarius, filed suit against the men of the villa Mocoron (Vilamacolum) in the countship of Empúries for the servitium which he claimed they were supposed to pay the city of Empúries and the count: interpellavit istos suprascriptos et istas suprascriptas, quod istum servitium suprascriptum debuissent facere ad Impurias civitate et ad Gauceberto comite. But the men of Vilamacolum presented 32 witnesses who declared that these men had wholly owned their houses, courts, gardens, lands, vineyards, meadows, pastures, lakes, fisheries, garrigues and everything in the villa for over 30 years in a peaceful, fair and lawful way, such that after this period they never had to provide guard and vigilance services (scubias, guaitas) to the city of Empúries or the descendants of Count Gausbert, nor did they ever have to serve in the comital army or work on restoring roads or paths (calcinas), nor did they have to house the public officials (paratas), nor did they ever have to pay any eredes, nor any tax, toll or service (nec nullum censum nec functionem nec tributum nec nullum servitium eis nunquam impenderunt nec fecerunt), but instead they and their heirs wholly owned the villa, with all its terms and districts.50 There is no doubt that despite the fact that the word servitium could be used to designate a specific service or tax obligation, such as the pascuarium, servitium is also the word that encompasses the entire set of fiscal obligations of individuals, families and communities. Nor is there any doubt about the relationship between the villa and the servitium as a set of fiscal obligations, a relationship stemming from the status of the villa as a fiscal district and from the fact that as a whole it was a fiscal asset or had fiscal assets in it. In the case examined, it seems clear that all the goods in the villa belonged to its inhabitants, and therefore as there were no public goods in Vilmacolum, nothing had to be paid to the fisc for the public land, and, in fact, in 30 years or more nothing whatsoever had had to be paid. The taxes for people were a different matter. If some of the taxes of the servitium were on people, which the document does not state, they were not paid in Vilamacolum either because, as they had not been paid in 30 years, the obligation would have been extinguished. According to the witness statements in the lawsuit in Vilamacolum, the servitium was theoretically comprised of the military services, public works, accommodations or assistance for public servants and a variety of taxes and tolls, including, we imagine, the pascuarium paid to use the open lands for pasture. Obviously, we can imagine that the taxpayers could exchange the military service and public works for monetary payments, which ultimately

Catalan Historical Review-14.indb 31

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 31

prompts us to try to discern the material content of the payments made to the fisc. What specifically did the people pay to the authority or his mandataries or beneficiaries? One trial, which brings us back to the domain of Girona cathedral, may help us answer this question. In 980, the Bishop of Girona filed a lawsuit against the inhabitants of the villa Palaz, which may be the modernday Palau de Santa Eulàlia or the site near Palol in the township of Torroella de Fluvià. Palaz was almost certain the villa Palatiolo which Countess Riquil·la had donated to the Bishop of Girona as allodium in exchange for the allodium of the Aro Valley in 939.51 To a countess, the word allodium must have meant a domain in which she had primarily fiscal ownership, and perhaps dominical as well, that is, the villa’s patrimonial and public goods and rights with the corresponding taxes. In the times of Bishop Miró Bonfill (970-984), the men of Palaz detached themselves from obedience to the cathedral’s authority: ipsum alodem qui dicitur Palaz evaserunt de dictioni prefate sedis, perhaps taking advantage of the crisis caused by this prelate’s enthronement in Girona.52 Given that the villa was within the countship of Empúries, and that Palaz would come to depend on the comital authority if this rebuff were accepted, apparently both the count and bishop presided over the trial, only the outcome of which we know. The men of Palaz submitted a deed in their favour, which the court considered overtly falsified, so they lost the trial. At that point, the bishop thanked the count for doing justice by standing by him, and following a precept from the Llibre Jutge, which advised tempering the law’s severity against impoverished losers, 53 he donated the villa in benefice to its inhabitants (ipsum alodem quem de potestate prefate sedis evaserunt, eis beneficiamus). He stated that thus in the future they would not have to pay the dominical renders: ut de ipsas terras taschas non donent, nec de ipsas vineas quartum nec medium. However, they would have to pay the other services and taxes (functiones et redibitiones),54 as the men in other villas held by the cathedral had to do, which most likely referred to fiscal obligations, perhaps mixed with religious obligations as well. Indeed, the bishop ordered them to pay the oblias in the Octave of the Nativity, one side of pork with the rump or two capons, a hemina of barley, two round loaves of wheat bread and a hemina of wine every year: oblias quoque in octabas Natalis Domini persolvant aut costolatico unum cum ancha, aut capones II, et eminas singulas de ordeo, et focatias duas triticeas, et eminas singulas de vino, per singulos annos.55 Who knows? Perhaps this is what remained of the servitium in the domain of Girona cathedral by the late 10th century.

Conclusions or impressions These stories took place 1,000 years ago. Therefore, it would be overly bold to think that our interpretation is unquestionably correct. It is merely the one we believe is

09/11/2021 15:11:37

32 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

the most likely today. For this reason, the word “conclusions” may be a bit excessive, and it may be better to call them “impressions” instead. In the Carolingian system, the villas were primarily a sphere of sustenance which guaranteed communities’ survival, as well as the underlying public districts where the powerful exercised their respective governing functions and were guaranteed social status. As public districts, the authority over the villas corresponded to the individual or institution in charge (the Carolingian king in the 9th century and the counts in the 10th), who donated or assigned it to their delegates or mandataries, their loyalists and the Church to exercise public functions and ensure the receipt of services and allegiances. When they were appointed during the era of effective Carolingian rule in Catalonia, that is, the 9th century, the counts received the villas which comprised the comital endowment in benefice, which were most of those that existed, that is, the ones that the monarchy had not previously donated or assigned to other loyalists or institutions. With the villas in the comital endowment, the counts assured their own existence and organised the administration and governance of the countships by paying their mandataries and loyalists for their services and assigning them villas in benefice. Those who received the donations or assignments of villas under the counts were therefore the domini or lords who exercised public functions there and earned profits from the public properties and rights that were theirs. In the 9th century, when one count succeeded another, there were changes in the distribution of the benefices, that is, in the possession and governance of the villas, especially if the previous count had been stripped of his countship or executed for treason, because the new count placed his own men, or some of them, at the helm of the villas that he could or wanted to, which generated conflicts, some of which ended up being resolved in court. We have testimonies of these in judicial disputes over villas between secular and ecclesiastic lords, which should come as no surprise if we bear in mind that almost all the documentation conserved from this period comes from Church archives. In the borderlands which the authorities considered deserted, the villas were created on wasteland, meaning public land, with the result that the entire township and those who were it in or whatever the peasants had created in it were part of the fisc. The peasants that had come and held lands by aprisio there on behalf of the authority and its representative and beneficiary in the zone held the land but were not its owners. In inland villas, however, the fisci coexisted alongside properties owned privately (by peasants, landowners and minor and great lords), and therefore rural possessions and family properties coexisted alongside public assets for communal use, such as forests and pastures. The villas were the guarantee of survival for both domini and peasants, so in any trial where a community was at odds with their lord, the first job was to define the terms of the villa in dispute.

Catalan Historical Review-14.indb 32

Josep Maria Salrach

The men of the villas owed the domini, that is, the authorities, their representatives and their beneficiaries, the servitium, which was the equivalent of a tax and was comprised of a diverse array of services and payments. However, based on a past which we imagine to be unitary, the content of the servitium must have varied to accommodate the particular relations between lords and peasants in each estate and the greater or lesser importance of the fisci in each villa. Generally speaking, the fisci included the duty to perform military services and public works, to house public mandataries when they were passing through and to pay a range of taxes and tolls, including the pascuarium. The pascuarium was paid for using the grass in the meadows and pastures, which were considered property of the authorities, although the communities had the right to use them. For the lands of the fisc used for crops, the peasants who held and farmed them paid a tax or special servitium which was also equivalent to a personal or family right to use. There may have been other taxes or fiscal tolls that the peasants who were heads of household paid for their persons and goods. The military and other personal services must have soon been exchanged for set payments in many estates, and the same must have taken place with the accommodations. The resulting taxes, just like other taxes and tolls, were paid with livestock and crops. When a peasant community brought their villa to trial as allodium it was because they did not acknowledge any ownership right external or superior to the families of the estate. In fact, they were denying that there were fisci. In this case, even the forests and pastures would be the community’s, with full rights. However, they were not denying – indeed they could not – that the dominus, as the lord representing the authority, could ask for the servitium, that is, services, accommodations and other taxes and tolls. Only if they had never paid them or if no one had requested them for more than 30 years were the peasants exempt from them by waiver, and in this case the villa was indeed a free allodium. Therefore, what was at stake in the trials we have examined was not negligible; it was literally both parties’ way of life and survival. The fact that more than 500 peasant heads of household in Sant Joan valley appeared in the trial in 913 to acknowledge that everything belonged to the monastery of Sant Joan de les Abadesses, the land and the servitium; the fact that more than 1,000 peasants in Artés valley did so in 938 with the same outcome, this time favourable to the cathedral of Vic; and the fact that the residents of 13 villas and farm hamlets in the upper Ribes valley, in the Serra del Catllar and Serra Cavallera mountains in El Ripollès, travelled to Besalú in 950 for a trial on the pascuarium, which they lost to the cathedral of Girona, is no mere formality. Instead, they were matters of vital importance. Public goods and rights were vitally important, as Bishop Miró Bonfill was keenly aware of in 980, when he was pitted against the men of Palau de Santa Eulàlia over land and the servitium, and perhaps

09/11/2021 15:11:37

Catalunya carolíngia and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

also against his own conscience, as he chose to forfeit the dominical renders but conserve the servitium, or what we believe to be equivalent to the servitium at that time in the late 10th century. We have no yardstick to determine the economic importance of the public goods and rights, yet they were very important, perhaps even more so than the dominical renders. On the other hand, we cannot forget the symbolic import that public goods and services must have had as acknowledgement of the power and authority of the person or institution who held or benefitted from them. When the comital power became hereditary in the 10th century and the counts replaced the king, the ownership and governance of the villas with the fiscal incomes stemming from the public goods and services on them also tended to be transmitted by inheritance among the families of public mandataries, vassals or loyalists who had received them in benefice from the royal or comital authority. This was a decisive step towards the stabilisation of local power which, in turn, led to the advent of the feudal nobility or aristocracy. At that time, when the public goods and services of the villas became hereditary and part of the assets of the new aristocracy, they ceased being public and became feudal ownership over and above peasant ownership, wherever it existed.

Notes and references Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1952, 2 volumes, 590 pages (reissued in 2007). [2] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. III. Els comtats de Pallars i Ribagorça. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955, 2 volumes, 78* + 554 pages (reissued in 2007). [3] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. I. El domini carolingi a Catalunya. Part one. Edited by Jaume Sobrequés. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986. The second part of this volume I is currently being prepared under the oversight of Gaspar Feliu and Josep M. Salrach. [4] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. IV. Els comtats d’Osona i Manresa. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1999, 3 volumes, 1563 pages. [5] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2003, 2 volumes, 696 pages. [6] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia. VI. Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006, 2 volumes, 620 pages. [7] Ignasi Baiges and Pere Puig. Catalunya carolíngia. VII. El comtat de Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2019, 3 vol. 1,634 pp. [8] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. VIII. Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020, 2 vol. 978 pp. [1]

Catalan Historical Review-14.indb 33

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 33

Josep M. Salrach. Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Eumo editorial, Vic 2013. [10] Eduard Junyent, Anscari M. Mundó. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1992, doc. 56. [11] It is the basis of the invaluable study by Ramon Martí. “La integració a l’‘alou feudal’ de la seu de Girona de les terres beneficiades pel ‘règim dels hispans’. Els casos de Bàscara i Ullà. Segles IX-XI”. Estudi General, no. 5-6 (1985-86), pp. 49-62. [12] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 7. [13] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V..., op. cit., doc. 1. [14] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II..., op. cit., pp. 116-151. [15] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 18, 53, 63, 80, 81, 82, 84, 86, 104, 113, 171 and 172. [16] This happened in trials in 892, 893, 900 and 903: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 81, 82, 84, 86, 104 and 113. [17] The trials over properties located in these zones and the witnesses’ testimonies of the terms date from 817, 841, 881, 888 and 921: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 7, 18, 53, 63, 171 and 172. [18] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 18 and 22. [19] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., pp. 120 and 125. [20] Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle. Université de Toulouse-Le Miral, Toulouse 1975, I, p. 152. [21] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 53. [22] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 63. [23] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 171. [24] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 172. [25] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 22. [26] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 80, 81 and 84. [27] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 84. [28] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 104 and 113. [29] Villa que vocatur Farus, quam sua voluntate et nulla predicte ecclesie utilitate quondam Bernardus comes quodammodo comutando seu concambiando sepenominate matri ecclesie inreverenter subtraxerat (Ramon d’Aba dal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., p. 128). [9]

09/11/2021 15:11:37

34 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[30] Pierre Bonnassie. La Catalogne…, pp. 154-155. [31] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., docs. 19, 20 and 21. [32] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., p. 129. [33] The rebel Count Guillem had died in Barcelona in 850, executed by a traitor. [34] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 30. [35] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 53. [36] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 63. [37] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia. VI..., op. cit., doc. 92. [38] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. IV…, op.cit., doc. 119. [39] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. IV…, op. cit., doc. 120. [40] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., pp. 215-217. [41] The houses, lands, etc. quod rex Odo per consultum Wifredi comiti condam concessit ad domum Sancti Petri seu etiam ad Gotmare episcopo, qui eo tempore regere videbatur prefatum ecclesiam, vel a cunctos successores eius, unde per dictum servicium impendere deberemus ad dictam ecclesiam eiusque episcopis quod regibus vel comitibus impendebant (Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. IV…, op. cit., doc. 443). [42] Ramon d’Abadal. Els primers comtes catalans. Editorial Vicens-Vives, Barcelona 1965 (second edition), pp. 85, 92, 99 and 113. [43] Habitatores vero locorum illorum servicium et obsequium quod comitibus actenus impendebant, ab hinc jamdicto episcopo impendant ac successoribus ejus (Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., p. 297). [44] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. IV…, op. cit., doc. 1229. [45] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. II…, op. cit., passim. [46] The mandatary’s petitio is that servitium debent impendere, id est, pascuario, ipsa tercia parte de ovos et porcos

Josep Maria Salrach

(Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 288). [47] Unde ego Gaugines, mandatrius, in meis responsis dixi ... alodia quod nos tenemus in nostra potestate unquam non fuimus consueti donare censum quem dicunt pascuario ad domum Sanctae Mariae, caput sedis Gerundensis (Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V…, op. cit., doc. 288). [48] In 1013, when Count Ramon Borrell and Countess Ermessenda wanted to repay the peasants of Vilalba, in El Vallès, for their unfair sale of a meadow for the peasants’ common use, we imagine, they rescinded the sale and gave them the meadow to have and hold forever sine reddibitionis census et fiscus tributi, an expression that may be equivalent to the pasquarium from the 9th and 10th centuries. This reveals that it was still customary to pay the fisc for the right of pasturage in the early 11th century. Gaspar Feliu and Josep M. Salrach (dirs.). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Fundació Noguera, Barcelona 1999, doc. 105. [49] Ignasi J. Baiges and Pere Puig. Catalunya carolíngia. VII..., op. cit., doc. 1506. [50] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia. VI..., op. cit., doc. 143. We do not know the fiscal meaning of the words nec eredes nunquam eis dederunt. [51] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V..., op. cit. doc. 248. [52] Josep M. Salrach, L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya. Speech welcoming Josep Maria Salrach i Marès as a full member of the History-Archaeology Section, read on 30 May 2018. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2018. [53] Liber Judiciorum XII, 1, 1. [54] In the Carolingian immunity precepts, like the one that the Girona cathedral received, the words functiones et redibitiones designated the public taxes and services, as they were called in the 5th and 6th centuries during the times of Cassiodorus and Justinian. In this sense, they would be the equivalent of the servitium. [55] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera and Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. V..., op. cit. doc. 460.

Biographical note Josep Maria Salrach (Llinars del Vallès, 1945) holds a Bachelor’s and PhD from the Universitat de Barcelona. He has taught at the Universitat de Barcelona and the Universitat Pompeu Fabra. He specialises in history from the High Middle Ages and is the author of numerous books, including El procés de feudalització, segles III-XII (1987), Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2004) and Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (2013).

Catalan Historical Review-14.indb 34

09/11/2021 15:11:38

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 35-49 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.175 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries) Òscar Jané

Associate Professor Universitat Autònoma de Barcelona Received 5 May 2020 · Accepted 30 October 2020

Abstract The written tradition in southern Europe becomes more than just a category when we examine personal writings from the Modern Age. They are the writings of an entire society, one that is mostly prosperous but both urban and especially rural, whose authors set down their personal memoirs primarily to understand their everyday lives and the events that were affecting society, both individually and collectively. If we compare them to the rest of Europe, Catalonia and all the Catalan lands conserve an important number of memoirs by private individuals, along with others that merit special attention because of either their content or the way they can be used. Keywords: Egodocuments, personal writings, literacy, written culture, women.

At times of crisis, both personal and collective, human beings have long needed to express what moves them the most, what stirs them. Today, the confinement caused by a global pandemic may be comparable to the havoc wrought by mediaeval and modern plagues. However, not everyone has always been able to or had access to disseminating their concerns. Some have not even known how to do so. And while today the social media seem to be what tether us to the world, back in the Modern Age, religions provided access to redemption and global communication: calls at churches, the proliferation of altarpieces and appellative sermons. It was simply that time’s formula of passively and actively condemning what most perturbed everyday life, be they epidemics or wars. At a time when literacy seemed to be quite rare, those who took the initiative to write shed a light on their lives, on their environs, far from the automatisms and facts disseminated by official explanations. These personal writings were based on everyday violence, fears and often the economy, yet especially on a life that from the Middle Ages until the early 20th century was unequivocally governed by the rhythm of the countryside. For centuries, agriculture and climate were the core and crux of the universe. In this article, we aim to discuss memoirs and personal diaries in the Catalan lands, the Països Catalans. The vast volume of texts associated with the society of the day, especially rural society, has come into clear focus through recovery of these documents since the 1980s and the activation the portal www.memoriapersonal.eu. Personal writings, diaries and family books from the rural world account for almost 40% of all the personal memoirs of

Catalan Historical Review-14.indb 35

which we are aware through the database on this portal. The remainder are from urban or periurban settings. According to some authors, this percentage could be even higher if we counted authors instead of texts, as they often originally hailed from country estates or rural homes. In any event, the existence of this documentary corpus and the fact that there is a record of it and that it has been examined is not exceptional in Europe, although the figures in the Catalan lands are among the highest. And the proportion of farmers’ diaries is considerably higher than what is found in other locations in both Spain and Europe, bearing in mind that they may increase as the years go by as diaries found by chance are constantly being added to the database, as well as the heritage archives from Catalonia and other lands. Given the proven importance of these personal memoirs within Europe because of both their content and the type of document, this article aims to offer an overview of what we know about them today. The goal is to understand to what extent the appearance of these documents was important and why, and how historians – and other experts from other disciplines – have evolved in their use of them. There is a “before” and “after” regarding authors’ awareness of personal writings, of why and for whom they were written, but what is clear is that they are a unique, albeit subjective, contribution to human knowledge. As highlighted by the historian Maria Antònia Martí Escayol, “anything that contributes to knowledge marks the line that determines survival or not. And this is ultimately the chief value of these journals.”1 Therefore, we shall see these exceptional personal memoirs’ place on a European scale and when they first

09/11/2021 15:11:38

36 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

appeared. At the same time, we shall try to address the reasons they were written and their potential recipients. Like all societies, ours can hardly ignore the reality at any given time, and despite the fact that the primary objective is survival, we understand some effects of the influence of political and social contexts depending on the period. Last but not least, we shall try to explain the role and voice of women in this sphere of personal writings, where everything seems to indicate that it was a world exclusively for men.

An exceptional body of personal memoirs within Europe There is and has always been a genre in which personal writing is at the core of the “work” and the events and thoughts recounted. It is autobiography, or the texts compiled in journals and personal writings which we generically define as “personal memoir”. It is related to the transcription of specific lives, the eyewitness accounts of what the writer sees, of a specific place, of fears, of colours, weather and fields which are cultivated in a particular way. History and writing go hand in hand, captivating the reader, even though in these writings the author did not voluntarily seek the reactions of unknown readers. In fact, on the primary level these readers do not exist, or at the very most, they do not extend beyond the closest family. Autobiography, personal memoir, for privé, writing of the “self”, diaries and memorials… everyone is aware of the importance of this literature, as well as the limitations that still exist in terms of terminological, idiomatic and (inter)disciplinary difficulties. All of this has led to a fruitful recent debate on terms and concepts, apart from their usage and real possibilities in each language. For instance, it has enabled several general concepts to be widely accepted, such as “egodocuments”, which is found in the majority of online databases. Another example is the idea of “first-person writings”, “personal memoirs” or “self-writings”. In any event, in order to avoid confusion, these texts are clearly situated within the realm of personal writing and are therefore distinct from what is known as correspondence or literary writings meant for publication. Thus, if there is a field that is eminently interdisciplinary, perhaps even transdisciplinary – without exaggerating this term’s status as a buzzword – it is the study of personal writings. And this is even more true for the Modern Age (16th-19th centuries). Historians, philologists, linguists and anthropologists, among others, have had to share, be generous and learn from each other and continuously set forth proposals. Indeed, this kind of documentation has not always had positive connotations, even if there was awareness of its existence. We could say that first-person documents have primarily been recovered, analysed and used around Europe since the 1980s, and this is the first coincidence. The book by James S. Amelang had just given an international impetus to per-

Catalan Historical Review-14.indb 36

Òscar Jané

sonal memoirs in Europe based on the case of a Catalan “author”, Miquel Parets, who described everyday life in Barcelona for more than 30 years (from 1626 to 1661).2 In Catalonia, personal texts (journals, memoirs, notes and diaries, among others) have been on the radar for decades. In fact, references to many of these documents have been published in local and regional magazines since the 19th and 20th centuries, which is why the project to inventory personal memoirs has managed to recover them. We are also aware that others exist which have not yet been found, in case they appear one day. However, they have always remained in the realm of local scholarship or have been used by a minority of historians. Almost 80 years had to go by before known texts were recovered and transcribed to be published in critical editions. This public exposure attracted the attention of historians, as well as philologists, anthropologists and scholars interested in learning about realities in the Modern Age as they were experienced firsthand. In the late 1990s, the field of Catalan “personal memoirs” from the Modern Age carved out an important niche among historians, philologists and others, and interest in them spread beyond the Pyrenees. One of the driving forces behind these critical editions was the historian from Girona, Antoni Simon i Tarrés, who over the years started a group that sought to inventory all the memoirs, journals and diaries known in Catalonia and all the Catalan lands. The public launch of the project at a congress at the Institut d’Estudis Catalans headquarters in the autumn of 2011 helped share the research into, interest in and importance of these sources Europe-wide, thus situating the Catalan body of work as one of the most significant in terms of the quantity and quality of the existing documents.3 Catalonia (including Roussillon), Valencia and the Balearic Islands were prominent regions in the production of first-person texts and written documents from the late Middle Ages through the entire Modern Age. There are countless reasons for this, as we shall explain below, even though years ago Antoni Simon and Xavier Torres explained the reasons in Catalonia, while also highlighting the prolificity of diaries from the rural world (farmers).4 The research and territorial spaces with which Catalonia and all the Catalan lands can be compared have their own cultural logic, coupled with an attraction to and use of these documents. The first is Italy. The Italian territories have a longer history of this kind of documentation, partly owing to the existence of a vast trove, often linked to the urban world. The reality of the Italian republics and other territories since the end of the Middle Ages, their need to keep their accounts up-to-date and their interest in disseminating everyday reality gave rise to a proliferation of written texts which virtually became the origin of the personal memoir in Europe. However, just as in Catalonia, a keen interest in everything related to the writing of the “self” has emerged since the 1970s with the autobiographies of relatively famous people, while also delving into an almost anthropological study of lesser-known au-

09/11/2021 15:11:38

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

thors who explain the reality of an entire era better than any official document. In this sense, Italy is and remains a referent for Catalonia, where the written tradition is one of the major reasons why these sources exist. Just as in Catalonia, the studies carried out on personal writings in Italy stress the issues of literacy, the role of the family, the country’s political and cultural situation and the reasons for memoir in general.5 Naturally, the best way to truly assess the importance of these document sources in terms of both the quantity and the quality of the documentation known and found was – and still remains – by placing the research conducted and the types of documents existing in Catalonia on the international scene. Thus, to date, Catalonia is on a similar level as Italy, England or France, and the results (publications, transcriptions and scholarly uses) are often very highly regarded. Another of the most interesting European spaces for comparative purposes is France because of its physical, cultural and linguistic proximity, and more specifically, the world of Occitania, bearing in mind that this is precisely where the majority of the Modern Age documents located in France are found. The phenomenon is directly tied to cultural, political and even legal reasons. In terms of scholarly research, an interest in the topic has emerged at universities in southern France in recent decades, specifically the origin, contents and authors of the documents. However, unlike in Catalonia, the issue of language has been less interesting to the researchers, as many French historians avoid documents written in Occitan. Fortunately, many of the groups trained at the University of Toulouse include scholars who can at least read it. In the early 21st century, two gatherings were held on books containing personal memoirs, one in Carcassonne (12 June 2004) and the other in Toulouse (18 February 2005), which we attended. These two seminars brought together historians and anthropologists, among others, and especially French, Italian and Catalan experts. The goal was to try to map out the knowledge in each territory, the efforts being devoted to it and its scholarly use and dissemination. In this sense, we found that at this point, Catalonia had produced many more critical studies and transcriptions that have been accepted by publishers and academia, while France had fewer publications, even though they had been the pioneers in the topic within the movement to study mindsets. However, it was clear that their prospects were quite promising, with many people in academia involved, monetary research projects granted and plans to establish a database which shares virtually the same name as the document database in Catalonia but will have state support in the development of the portal. This is a major milestone. While the interest in personal memoirs in all their facets has spread around France, thus allowing for major research groups specialising in the topic, in the past decade that country has taken the lead in European and global comparisons and in the focus on studying gender in the

Catalan Historical Review-14.indb 37

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 37

field of autobiography and personal writings partly thanks to the sound comprehensive analysis which had been undertaken around it. Historians like François-Joseph Ruggiu and Sylvie Mouysset, as well as the anthropologist Daniel Fabre, are just some of the many worth watching to grasp the momentum that studying personal memoirs has gained in France and in Europe in general. They have spearheaded national and European projects and specific first-rate publications on the topic, as well as curating thematic dossiers in scholarly journals.6 Therefore, today Catalonia enjoys Europe-wide recognition. Yet to complete the European comparison and further highlight the importance of this document source, we find that there is similar research, often methodical and in-depth, with the launch of databases in other countries and territories such as Denmark, the Netherlands, Lithuania, Switzerland, Germany, England and France and Italy, among others.7 And Catalan research should follow in the footsteps of many of these interlinking, common studies, such as the Dutch, in order to truly bring visibility to its results and keep abreast of the international avenues of research. In any event, despite the cultural differences and divergent explanations of the origin and early period when personal texts were first written, some similarities with England can be found in this comparison, as noted by James S. Amelang. In contrast, even though the quantity and genre of personal writings known and written in Castile during the same period do not seem to be as important as the ones we are familiar with in Catalonia and elsewhere, the studies and contributions of Antonio Castillo Gómez, among others, on literacy, the letter genre and personal memoirs from convents, for example, are nonetheless invaluable.8 However, the question is still essential in places like Italy and Catalonia as a crucial, complementary contribution to the history we have been familiar with until now, the more official version. Given the sheer quantity of documents and heritage archives, we have been able to delve deeper into the history of Catalonia, the region of Valencia, Mallorca and the other islands through these sources, which are subjective yet verifiable and unique when codifying the ups and downs, fears and foundations of the Modern Age.

The advent of personal writings Often in private hands, in private homes or in archives, these first-person writings, as mentioned above, include journals, family books, autobiographies or what have been called “diaries” or “memoirs” within the Catalan historical-literary field. Now that the interest in both the content and the roots of their raison d’être has been rekindled, these document sources have become the ideal complement to traditional sources. They are documents and texts that evoke everyday concerns and are situated within the author’s own social and collective sphere, either in the country or the city, in seigneurial, religious,

09/11/2021 15:11:38

38 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

military or trade settings. These texts thus provide unique, firsthand information. They are the ideal instruments where historians can find aspects that official history does not cover, or they contain events and elements that were unknown until now, both locally and around the country. At the same time, philologists and scholars of writings from the Modern Age find them to be a trove of language forms in terms of both their evolution and quality. Thanks to personal memoirs, microhistory serves broader history, the collective history that historiography constantly seeks to craft. Yet regardless of the field of interest in which these journals are studied, their quality can fluctuate considerably. And without a doubt, language is essential: the quality of the language and the writing allow information to be conveyed more or less clearly. Likewise, the language of the author, their family, their neighbours and the country is reflected in the text, even though some of the writings are not in Catalan but in Spanish, often depending on the social milieu. Regardless, the language is shown just as it is, a personal language from the period; it emerges and evolves, is used and changes, copies forms and styles from other social milieus, and when it does change, it does so according to the historical period, the location, the addressees of the text and the author’s social class. There is a host of reasons why these texts exist, reasons how and why the specific, rich documentation of personal memoirs appeared in Catalonia and all the Catalan lands. First, as we have seen, it is clear that they are not particular or unique to Europe, yet they do have some unique features which adapt them to a southern European cultural space, so we do have to seek our own answers as well. Therefore, we shall try to understand why memoirs and personal diaries proliferated in the Principality during the centuries of the Modern Age. For example, Amelang believes there are three main factors which define Catalan culture in the late mediaeval and Modern centuries, which he calls an “autobiographical culture”, as the different forms of private writing were not only plentiful but also cultivated by individuals from a broad social spectrum; first, there is a prominent geocultural factor, with an intense circulation of ideas, printed matter and all forms of cultural expression; secondly, during this historical period, Barcelona was part of a network of Mediterranean cities that developed mercantile economies and evolved urban cultures, which would also explain why these writings are found more in Florence than in Genoa; in a similar vein, he introduces a final factor, politics, in that wherever the middle and lower classes participate more in the civic and political life of the community – as in Barcelona or Florence – there are more writings expressing a space of freedom. The existence of the Catalan institutions and society’s enculturation in them may be the foundation of their political participation at all levels and in different ways, yet always through some kind of public and private expression, and here the development of this kind of writing plays a key role. Antoni Simon, one

Catalan Historical Review-14.indb 38

Òscar Jané

of the historians who has examined this topic the most, understands these ideas but then questions how to interpret the vast number of memoirs and personal diaries created in the rural sphere. Personal memoirs are generally written in the first person. Therefore, they are an individual practice or at most a family practice passed on from generation to generation. However, defining the author is more complicated, because even though urban “autobiography” does exist, personal memoirs in the Catalan lands stand out for their proliferation in the rural world. That is, even though earlier writings are by people associated with urban guilds, such as merchants, notaries or students, later ones are more varied and tend to be associated with wealthy farmers, rural nobility or people with ties to the Church, among others. The clergy were usually the traditional pathway to learn how to write in the rural milieu: the traditional property transmission system in much of Catalonia was the hereu (heir). That is, all the assets associated with the land and the house were passed from generation to generation via the eldest son (hereu) or daughter (pubilla) to avoid breaking the bequeathed properties into smaller parts. Thus, the other siblings also worked to consolidate the house and its production, but one was always sent to the seminary to train to be a priest, especially among wealthy farming families. In addition to the foundations of religion, he also learned how to read and write. When finished, he often returned to the family and frequently taught the hereu or others how to read and even write. The main goal was utilitarian: to keep the books of the “house”, a collective that was more important than the individual families that succeeded one another living there. Therefore, the texts emerged in the countryside, which is ultimately where the majority of people lived, based on the need to leave a written record of numbers and figures related to trade and property. This is the most common type of text from the 15th and 16th centuries. However, the writings gradually shifted, and their authors began to describe what they witnessed, such as their environs and family events (births, deaths, weddings, etc.). Depending on the writer’s curiosity, they are more or less painstaking in their details or even extend beyond the family. Beneath many of these writings one can glimpse the importance of the written tradition in the Catalan world, where notaries had been the centre of everyday life during the Middle Ages (and even in the Contemporary Age) and represented a model in themselves (in their style and descriptions). For many years, the majority of Catalan experts in personal memoirs have stressed the connection between the quantity of documents that exist and the function of the hereu, focusing precisely on the fact that most of them are from Catalunya Vella (Old Catalonia). However, while this relationship is clear in the transmission of writing, it is not necessarily a conclusive response; just because we are unaware of such a vast quantity in other regions, such as Catalunya Nova (New Catalonia) or even further south

09/11/2021 15:11:38

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

in the Ponent and Pyrenees regions, this does not mean that they do not exist. Somehow, the hereu’s function of preventing the fragmentation of properties (and their assets and books) has ensured that these documents have survived until today. However, the fact that these documents have not survived in other Catalan regions does not mean that they did not exist there. In fact, the diaries and memoirs of which we are aware, albeit in lesser numbers, indicate precisely that. We could also add two other factors, which are especially applicable when studying personal memoirs in the Ponent and Pyrenees: many researchers are distant from and lack knowledge of the region, especially those who have focused more on central and northern Catalonia, coupled with the fact that it is difficult to gain access to and knowledge of many of these documents, which still exist in fortress homes or private homes. All of this leads us to believe that the number of documents still in existence is large, and that if we add all those that are still lost or in private or public libraries, concealed within the pages of notary protocols or other documents, for example, the scope of the project and the contribution of this documentation to the history of the Catalan lands is essential. Likewise, the individuality of the writer becomes clear through the very act of writing. However, to understand whether this “exercise” truly represents something innate, it may be interesting to frame the act of writing within a social, cultural and historical setting. The writer is subjected to a series of factors and criteria inherent to their setting, such as the fact that they live in a tribal or post-tribal society, that is, one that has taken the step towards writing but operates in a clearly ethnocentric or sociocentric way. The reasons for writing are associated with the author’s social and identity bonds: with the family, their closest neighbours (village, country estate, region), corporate reasons (military, social class, religious, etc.), legal or political matters. This can be seen if we ask ourselves the following questions: Why are they writing? How are they writing? What are they writing about? However, each of these questions can take on a different cast according to the time, the closer and broader settings, the social situation and many other factors which clearly condition the reasons and purposes behind the writings, as well as the authors’ raison d’être. The Catalan rural world began to be partly literate in the late 16th century. It was a “modern” society, one that was particularly rural and mountainous and permeable to ideas that arrived with political and military events, and to written information that could be read. The individuals here are the entire family, or even more accurately, the house. Language takes on a special, unique form when describing that world, even more so in places where common and extraordinary events, both private and collective, are shared. Catalan is the main language of these writings between the 15th and 19th centuries. However, by the 19th century school instruction was having its effects, and Spanish began to crop up in less wealthy

Catalan Historical Review-14.indb 39

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 39

spheres. The countryfolk who wrote in the Modern Age thus became actors of creation: creation of their thinking, of the family, of a real world around them, their world, which does not always match what is reported in official writings and texts. They are actors in and eyewitnesses of natural events, family events, war and famine… politics often appears between the lines, seldom explicitly, because their main concern was survival. As Xavier Torres and Antoni Simon have often recalled, the evolution of personal writings in the agrarian world is associated with at least three factors: the degree of knowledge of writing, and therefore also language; the importance of economic factors, that is, the need for trade and family bookkeeping; and finally war. If we focus on the number of writings, we see that the majority are concentrated in periods of extraordinary tension, such as war and desperation, even if they do not mention these events. They are the creative expression of a certain collective opinion among the farmers living in the midst of changes. The farmers’ “ire” took shape in physical and collective actions, as well as in the writings, their shared canticles. Regardless, the actions carried out by the Generalitat since the late 16th century, with its literacy campaign on Catalan rights and privileges around the country, are translated into the farmers’ basic knowledge that appears in the writings. It is a limited, basic, grassroots culture, but one that reveals the rural world’s reaction to the attitudes of King Philip IV and the Count-Duke of Olivares, and later the French. The territorial scope and sheer number of writings throughout the 16th and especially 17th centuries reveal the importance of writing, but it was especially a period of veritable cultural mutation, an unconscious art of creation in the early days that extended to local political, commercial, religious and social life. With this drive to leave a record, farmer-writers engaged in real contact with written culture – even popular culture. The idea of “limited literacy” is superimposed upon a multiplicity of personal and family writings, giving rise to personal memoires in a clearly broad, hybrid sense.9

Why and for whom did they write? The origins of studies on autobiographies or first-person accounts are unique to each historiographic territoryspace or philological school. However, the rekindled interest in this documentation clearly reflects the heightened value placed on personal, subjective, unique feelings which have long been undervalued or trivialised for these very reasons. Previously, political or official history had been unable to allow itself the luxury of acknowledging “other” voices, those of anonymous people, and even not so anonymous ones, who got in the way when constructing the official discourse. This is why part of the research on personal writings had been based more on the use of the document as an instrument, virtually on a local scale,

09/11/2021 15:11:38

40 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

than on the opposite: the instrument becoming an object of research in itself. In addition to gaining information on history or linguistics (or natural history, or everyday life, which is so intriguing to authors of historical novels, etc.) based on the local references and explanations which can be found in autobiographical texts, today’s reader is capable of making an overall interpretation, projecting it onto a given country or social space And we say this because sometimes the goal is not so much a political and territorial description but precisely the person writing and the environs in which they are writing: Did small merchants, farmers and artisans in different places face the same professional problems? What implications might this have had on everyday life around them? These recurring questions have recently begun to be compared on a European and even global scale. Nonetheless, professional logics are needed in research, and everything comparable should be compared while acknowledging that the rest is mere juxtaposition. For this reason, studying cases from Spain (Catalonia, Valencia and Castile) and Europe (Italy and France) together makes a lot of sense. Language is not one of the fundamental facts, but instead by doing so we find reasons for the written, legal, family, religious, economic and other traditions in the details which can lead to the emergence of differences that are not tangible at first glance. If we take a long-term look at the themes that appear in these first-person writings, they are highly varied. And despite the similar origins of these writings, like account books or corporations of homes in different places, we can, in fact, “loosely” classify some major themes while seeking a balance among the different disciplines that have studied them. First are the social and personal factors, which range from intimacy to the near environs and include elements of inner creation around personal identity (language, society, religion, kinship, etc.). Second is worldview, a world which may encompass both the immediate environs and even imagined territories or places the author has never visited, transformed on the writer’s pages through their own unique prism. A third thematic space includes the author’s economic and social status, which can provide us with more information on who is writing, where and why. Finally – although we could surely add more categories – are questions of gender and genre, both the sex of the author and the writing style and whom they are addressing. And if we look closely, by projecting these studies over time, we realise that there is a great deal of interaction between the themes evoked in the writings – often without any deliberateness or awareness of it – and the themes that stand out in the texts to scholars (historians, anthropologists, etc.). The view of the observer from that period seems to depend on the volition of today’s observer. And herein lies the debate between the consciousness and unconsciousness of the writing and the desire to have the documents speak more or less, or to have them say something for which they may not have been written.

Catalan Historical Review-14.indb 40

Òscar Jané

Among historians, the political reading of journals contrasts with what is surely the more realistic view of a purely and simply personal, individual description, which in theory has nothing to do with politics. The need to know with certainty to what extent the writer was aware of politics and the roots of certain bouts of discontent, or even uprisings in the Modern Age, las led many historians, especially Catalan ones, to try to draw information from these writings which they may contain in part, although they were not written with this goal in mind. Therefore, this prompts a dilemma between the objectives of the writings and the objectives of the research. However, experiencing the consequences of a war, a plague or a rape firsthand are in themselves important reasons prompting a person to write. Therefore, there is a “trigger” which makes an author decide to write. And whether mimetically or not, this “awareness” of writing for someone else gradually spread. We have several examples: Perot de Vilanova entitles his writing (edited by Antoni Simon): “Memòries pa sempre” (Memories forever). In the introduction, he offers a sort of brief résumé: “(...) Yo, Perot de Vilanova, he studiat en Lleyda deu /h/o dotze anys, vuyt de lleys y cànones, y lo restant de grammàtica, y un any de llògica” (“[...] I, Perot de Vilanova, have studied in Lleida for ten or twelve years, eight in law and canons, and the rest in grammar and one in logic”). He was writing in the 16th century, so the matter is still quite incipient. Another case is Joan Guàrdia (edited by Antoni Pladevall and Antoni Simon), the author of one of the most important journals written during the War of the Reapers, who begins his text by saying: “En nom de Déu sia y de la Gloriosa y [h]umil Verge Maria jo, Joan Guàrdia de Corcó, fas aquest llibre de paper bla(n)ch per escriure comtas y mos negocis, ço és comensant al primer dia de desembra de l’any 1631” (“In the name of God and the Glorious and humble Virgin Mary, I, Joan Guàrdia de Corcó, make this book to write down accounts and my businesses, and so I start the first day of December of the year 1631...”). Therefore, his initial reason for writing was clearly bookkeeping. Yet the war truncated everything, and one year later, in 1655, he said: “Comensàran nostras desditxas, nostras desgràcias y finalment nostra total ruïna y fonch [sic] en esta manera, no pensant-nos-ho nosaltres que de aquex modo se aguesen de aportar los francesos...” Els soldats actuaven amb “desvergonyimén i infàmia” (“Our misfortune, our disgrace and in the end our total ruin start here and in this way, we never thought that the French would act this way... [Soldiers were acting] shamelessly and with infamy”). Also in the mid-17th century, in the midst of the Thirty Years’ War and the War of the Reapers, the notary from Perpignan, Pere Pasqual, clearly states the reasons his descendants fled from that region during the siege of Perpignan in 1641: “Y així, mos fills, vos prech que vos exímiau y vos abstingueu de habitar en tot Rosselló per ésser per respecte dels soldats pi[t]yors que perros y sclaus y hiretges nos tràctan y per no tenir ca[p] menyar” (“And so, my

09/11/2021 15:11:38

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

children, I beg you to abstain from living in all of Roussillon out of respect of the soldiers who treat us worse than dogs and slaves and heretics and because there is nothing to eat”). He thus turned his writing into a historical object and its content into an almost pacificist argument, unique in a world in which violence was the order of the day. Awareness gradually expanded and authors came to understand that what they were leaving in writing was more than a personal or family memoir: it was a legacy for a people who had suffered and might experience a profound transformation, especially via the War of the Spanish Succession. The memoirs of Honorat de Pallejà, a supporter of Philip of Anjou who personally experienced persecution at the beginning of the war, are a direct testimony of one of the sides in the conflict. He describes it in a vivid style: “I a l’exir lo Portal de l’Àngel, vérem les vores del camí d’una i altra part, i en particular de la part esquerra, plenes de paisanisme ab ses escopetes al coll. I entre ells, a hi havia alguns cavallers i ciutadans de Barcelona i juristes mesclats, los quals, en vèurer-me, ab grandíssims crits i alarits deien: ‘Vet allí un membre de la Ciutat, lo traïdor d’en Pallejà!’; altres me deien: ‘Bugra!’; altres: ‘Ah, traïdor, com ho pagaràs!’; altres: ‘Ara te penjarem’, i altres injúries. I al virrei uns li deien: ‘gitano’, altres: ‘traïdor’, altres: ‘bordegàs’, altres: ‘Qui és?, que li tiraré!’, altres: ‘Si no hi ha botxí, jo lo penjaré’. I los que nos deien injúries als dos feien grans crits de ‘Visca Carlos Tercer!’” (“And going through the Portal de l’Àngel, we saw both sides of the way, and especially the left side, packed with peasants with their shotguns over their shoulders. And among them were some gentlemen and citizens of Barcelona and counsellors all mixed up, who, upon seeing me, with great shouts and cries said: ‘Look here a member of the City, the traitor Pallejà’, and others yelled at me: ‘Bugger’, and others yet: ‘Oh, traitor, how you’ll pay!’ or ‘We’ll hang you’, and other insults. And at the viceroy they shouted: ‘Gypsy’, or ‘traitor’, ‘bastard’ and others: ‘Who is he? I’ll shoot him!’ or ‘If there’s no hangman, I’ll hang him’. And those who did not shout insults to both of us, shouted: ‘Long live Charles III!’”). And on the other side, Manuel Soler i Pujol described the siege and bombardment of Barcelona in 1714, just weeks before its defeat [29 May 1714]: “Lo estrago no·s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà. Lo foc de las escopetadas és estat gran y à durat molt” (“The damage cannot be told, but it will still be remembered 300 years from now. The shotgun fire was great and went on for a long time”). In short, there is a clear, parallel evolution in the events that served as the motivations for writing and who was writing. Without a doubt, the writings often remained in the private sphere, but even though everyday life and subsistence were the main themes, political events, wars and climatic events increasingly became the engines behind these authors’ private mouthpieces. The contents are varied both qualitatively and quantitatively, and their heterogeneity is clear, which enables us to understand the reasons they are used in each discipline.

Catalan Historical Review-14.indb 41

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 41

The influence of the political context: Society, wars and conflicts These last writings we mentioned could be part of what Eulàlia Miralles called the “paper war”, referring to all the writings produced during the War of the Reapers. However, while publicity became a priority and a form of propaganda and public influence in around 1530, personal writings still remained in a sphere which truly became a snapshot for those who read them not at that time but decades and centuries later. At the very least, the burgeoning awareness of wanting to leave a trace for later generations signals a turning point in memoirs or personal writings. Here, the battlefield is no longer current writings and the press but the pens of the historians who will use them centuries later. If we set aside the 19th and 20th centuries, the peak production of autobiographical texts, the 17th and early 18th centuries, were a proportionally important period in first-person written texts in Catalonia. Without a doubt, this dovetails with a long period of conflict, and in Catalonia with clashes that clearly referenced the enemy, sometimes the Castilians – through their “poor” governments – but much more often the French. The intensity of the conflict was so enduring that the years of peace over more than 70 years can be counted on one hand in many of the northern parts of the Principality of Catalonia. And the French presence was continuous specifically in Roussillon, Vallespir, the Cerdagne and other neighbouring regions. Hence, for historians, these private, subjective sources may represent different, original voices speaking about conflicts reported by eminently institutional documentation. They are a look at everything that was happening in the most private spheres, the individual, the family, the home, the neighbourhood. It is true that each of the writings is a unique, partial testimonial and therefore must be compared with others, if possible, as well as with a wide range of documentation. Yet at the same time, it is possible to read the written language and situate it both geographically and socially, with vocabulary that reveals the reality of a sort of local and economic elite, both urban and rural, who were clearly literate. This period situates Catalonia on the threshold of the great European conflict of the 18th century, the War of the Spanish Succession. However, military violence had already spread around Catalonia after the popular uprising in June 1640 and the consequent addition of the Catalan institutions, which gave a revolutionary feel to the protest and rejection of the monarchy of Spain. The Catalan-Spanish conflict was joined by Spain’s war with France, which lasted beyond the Peace of Westphalia (1648) and until the Treaty of the Pyrenees in 1659. At that point, one of the people’s greatest fears and one of the suspicions voiced by the Catalan authorities in the Principality came to pass: France annexed Roussillon and other territories of northern Catalonia. The north had suffered from the bulk of the consequences of the war – both direct

09/11/2021 15:11:38

42 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

and indirect – and now it would remain riddled with constant instability, absolute vertical violence and especially the fear of attacks or repression, depending on where the inhabitant lived. The frontier was now a place with a massive presence of troops, where control of everyday life was evident. Thus, the French-Spanish conflict extended over times of both war and peace in a country that had hardly known peace since 1714 (not counting the subsequent repression and control). And nothing makes a peasant’s life less bearable than instability, times when the fields and family life thrive or languish as they can amidst attacks, disease or losses – and weather as well – and this instability extended to all city dwellers, too, confined to suffer from the soldiers, sieges, famine and poverty. All of this is somehow represented in personal writings, texts by anonymous people from the period which largely deconstruct the myth of the importance of being in the wealthy class; when facing misery, everyone is equal. For decades, these writings were called “ordinary literature”, with the claim that the source and form were important, beyond just their content. In fact, this hybrid literature, as it has been defined in recent years, is simply a firsthand source of information in all senses. In Catalonia, the highest output of texts clearly dovetails with the most conflictive times in politics and war. We thus understand that there is a relationship between the need to put pen to paper and a turbulent or violent environment. However, this does not automatically transfer to the contents of the writings. Writing at a time of war, like depleting all one’s savings to create a saint to venerate at times of upheaval in a small village, is a way of overcoming the drama being experienced. Nonetheless, the writings are not always clear and descriptive: at times they talk about events and elements which we may find banal (the weather, family, environs) and not explicitly express any direct opinion on the war or the leaders. The proliferation of writing is itself a response. We have to read between the lines of this emergent literature. Reading several texts simultaneously conveys a vision of the collective formation of individuals and specific groups, their affiliations and boundaries. War and collective identity are two elements which are strongly intertwined during this long period.10

With women’s voices Despite the fact that female literary authorship is quite common and acknowledged in the sphere of correspondence, both in Catalonia and all over Europe, if we analyse the data found in the www.memoriapersonal.eu portal, we can see that there are virtually no female authors of these writings. And yet, even though there are fewer female authors, they are still significant. Because of either fashion or the increasing societal demand in recent years, studies on women’s history, gender studies and analyses of women’s literature have drawn attention to them, which has enabled us to understand the “silences”, define

Catalan Historical Review-14.indb 42

Òscar Jané

the spheres in which they have been the most prominent, determine why and draw conclusions on the relationship between social and economic levels, literacy and reasons for writing. Particularly noteworthy in the Catalan lands are the studies that experts on both written texts and women’s history, such as Teresa Vinyoles, Laia de Ahumada, Núria Jornet and Carme Batlle, have been conducting for years, often in the mediaeval period. However, in recent years there has been an increasing interest in studying women from the Modern Age in both convents and elsewhere. Noteworthy in this vein are two monographs-dossiers published in 2013 and 2019 in the journals Scripta and Caplletra, respectively, both associated with the universities of Valencia and Alicante, coordinated by a young researcher, Verònica Zaragoza, who has studied women’s writing from Perpignan to as far south as Valencia. Zaragoza presented her thesis at the Universitat de Girona in 2016, in which she spotlighted not exclusively literary female writing but instead writing based on autobiography and self-writing, thus plunging into the personal, private works of many authors. The writers were often in convents, which shows their high skills and educational level, but what also stands out is their interest in creating something beyond merely religious reasons. These writings often show that the convents were not always detached from the reality around them. The image of Teresa of Ávila has figured prominently in the gaze at these writings, but Zaragoza’s studies, such as in relation to the Clarisses of Perpignan, provide a totally new perspective. The former Santa Clara de la Passió convent in Perpignan conserves the convent’s memoir book, a manuscript which is fortunately also available on microfilm in the departmental archive of Perpignan. Therefore, it has only been used as a chronicle to date, as tends to happen with the majority of documentation generated at convents, yet it is a wonderful source of personal and collective writings which convey the thoughts and vicissitudes of the female world in the Modern Age actually within their time. Despite the apparent similarity, we should distinguish between “female writers” (literature with an intended audience) and women who write for themselves; this is the same essential distinction that exists for men, but it is imperative given the rise of research groups and studies on women who write that have appeared in recent years. Eulàlia Miralles and Verònica Zaragoza first spearheaded Catalan female writings in a text published within the monograph devoted to women and autobiography in the French journal Clio in 2012. Likewise, bearing in mind that the main trove of personal writings in Catalonia are from the rural world, we could posit that women had a minor presence there. However, by analysing the convents, house accounts and house and family books in the hands of hereus, we can clearly see the female presence: either in the bookkeeping, or in conveying memories amidst the writings by hereus, even though they seldom signed their names. Jordi Daufí, Josep Canela and Maria

09/11/2021 15:11:39

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Àngela Serra studied some of these cases in a noble house in 1992. In the Catalan lands, different publications devoted to cataloguing and studying female texts from the Modern Age have revealed a large output primarily gestated in convents. Many of the experts tell us that religious women left more written works in different genres because they were encouraged by the spaces of “freedom” that the cloisters afforded them. They wrote autobiographies, some on commission, others not, as well as biographies, convent chronicles, epistles, mystical literature and even poetry. Nonetheless, the dispersion of the documentation and the problems of access to the materials written by women in the Modern Age, many of them manuscripts still harboured within the archives of the very convents where they were created, means that this field of study is still incomplete, as asserted by Verònica Zaragoza and Mercè Gras, among others. However, their presence in certain spheres should be examined: In recent years, there is an increasing number of comparative studies with France, especially the cultural space that is the most similar to Catalonia, namely southern France with more Occitan influences, as mentioned regarding all studies on personal memoirs but particularly those focusing on female writing. This is the source of the special issues of the journal Clio and the comparative examinations primarily contained in the works of Sylvie Mouysset and Isabelle Lacoue-Labarthe. Mouysset exhaustively analyses the output of women’s memoirs via an inventory of private texts which will no doubt yield future findings, as will those from Catalonia. Mouysset stresses the transversality of these women’s social backgrounds throughout the Modern Age and emphasises the variety of genres among women as well: diaries, memoirs, correspondence and friendship books, as well as account books and family documents, plus single sheets with recipes and health and animal remedies, among others. Regardless, this is a veritable snapshot of that era through the eyes and voices of women who clearly also express historical thinking for our contemporaries. More than any other source, the variety of egodocuments from these personal memoirs, and the variety of authors, can pave the way to crafting a true women’s history, or more accurately, a much more complete history than what has been written until now. Older and more recent studies from the English-speaking world particularly view it this way. In some cases, they even offer an in-depth cross-cultural perspective, as in the recent studies by Carme Font Paz.11 The domestic, comfortable, “enclosed” space became the main physical space where women could make their literary creations unchecked, in contrast to the public sphere, where male power and knowledge seriously curtailed their chances of publishing their works in print. Despite this, in many cases women were able to break down these walls by recreating new ones or disseminating their voices further afield, voices that can still be heard today.

Catalan Historical Review-14.indb 43

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 43

Conclusions Just like personal writings in our time, personal memoirs in the Modern Age are a source and fantastic glimpse into the events and everyday lives of an entire era. And the expectations of these sources has only risen over the years, as proven by the documentary Sense Ficció which Catalan public television devoted to the Arxiu de la Memòria Personal (Personal Memoir Archive) project underway at the UAB (Josep Rovira (dir.), Papers Personals, TV3, 2012). The interest grows even keener as we come to learn that the existing statistics on these documents are in no way definitive, as newly discovered documents will bolster the inventory’s figures. However, we do have an indicator that shows what we know to date and the magnitude of this kind of document in terms of both its quantity and its qualitative use. The presence and existence of these personal memoirs in the Catalan social and cultural world of the Modern Age stands out within Europe for its abundance, as well as for its survival across centuries; despite a few dips and swerves, personal writings were produced steadily from the 15th to the 19th centuries and peaked in the 17th and early 18th centuries. The specificity of the phenomenon in Catalonia has been compared and assessed thanks to a levelling around Europe, bearing in mind the vast number of documents from the Modern Age, particularly from the rural world. What is more, and this is most likely a characteristic of Catalonia, the linguistic situation leads to a joint interpretation with language and literature experts and historians from the Region of Valencia and the Balearic Islands.

Notes and references [1]

[2]

Maria Antònia Martí Escayol. “‘Esto advertesch per la espariencia dels que vindran’. Dietaris, percepció de desastre i gestió de risc natural”, in Armand Alberola and Jorge Olcina (eds.), Desastre natural, vida quotidiana y religiosidad popular en la españa Moderna y Contemporánea, Alicante, Publicaciones de la Universitat d’Alacant, 2009, p. 125. We particularly wanted to mention James S. Amelang’s contributions because of their influence and the interaction of his study on Catalan personal writings within a European context. The most important of all was The Flight of Icarus. Artisan Autobiography in Early Modern Europe, Stanford University Press, Stanford, 1998 (there is a translation into Spanish: El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la Europa Moderna, Madrid, Siglo XXI, 2003), and previously in “L’artesà com a Ícar. La visió del món d’un assaonador del segle xvii”, L’Avenç, 87 (1985), pp. 20-25, and James S. Amelang and Xavier Torres (eds.), Miquel Parets, Dietari d’un any de pesta, Eumo Editorial, Vic, 1989. These studies are based on the journal of the Barcelona leather-tanner Miquel Parets, and a painstaking transcription of it was made in M.

09/11/2021 15:11:39

44 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[3]

[4]

Rosa Margalef and James S. Amelang [et al.] (curators). Crònica. Llibre I/1 de Miquel Parets, Editorial Barcino, Barcelona, 2011, and M. Rosa Margalef (curator). Crònica. Llibre I/2 de Miquel Parets (vol. 2), Editorial Barcino, Barcelona, 2017. Amelang also has other publications, including “Spanish Autobiography in the Early Modern Era” in Winfried Schulze (ed.), Ego-Dokumente. Annäherung an den Menschen in der Geschichte, Berlin, Akademie Verlag, 1996, pp. 59-71; “Cataluña desde Europa: las raíces de una cultura autobiográfica”, Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462 (vol.1); “El mundo mental de Jeroni Pujades”, in Richard L. Kagan and Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, Marcial Pons-Junta de Castilla y Léon, 2001, pp. 279-298; “Autobiografías femeninas”, in Isabel Morant (dir.), Historia de las mujeres en España y América Latina, vol. II: El mundo moderno, ed. by Margarita Ortega, Asunción Lavrin and Pilar Pérez Cantó, Madrid, Cátedra, 2005, pp. 155-168; De la autobiografía a los ego-documentos: un fórum abierto, monographic issue of the journal Cultura escrita & sociedad, 1, 2005, pp. 15-122; “El món mental de Jeroni Pujades”, in James S. Amelang, “Gent de la Ribera” i altres assaigs sobre la Barcelona moderna, Vic, Eumo Editorial, 2008, pp. 193-214; “A room of one’s one: Keeping writings private”, in Jean-Pierre Bardet, Élisabeth Arnoul and François-Joseph Ruggiu (eds.), Les écrits du for privé en Europe, du Moyen Âge à l’époque contemporaine, Bordeaux, Presses universitaires de Bordeaux, 2010, pp. 175-184; “Writing Chains: Slave Autobiography from the Mediterranean to the Atlantic”, in Stefan Hanss and Juliane Schiel, eds., Mediterranean Slavery Revisited, 500–1800, Chronos Verlag, Zurich, 2014, pp. 541-556; “L’autobiografia popolare nella Spagna moderna: Osservazioni generali e particolari”, in Giovanni Ciappelli (ed.), Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna, Fondazione Bruno Kessler, Trento, 2009, pp. 113-130. On 10 to 12 November 2011, the international conference “Construcció i projecció de la memòria personal a l’Europa moderna”, organised by Casa Velázquez, the IEC, the UAB, the UdG, the University of Perpignan and the University of Toulouse, was held at the Institut d’Estudis Catalans (Barcelona). The programme and resulting materials (posters, presentations, publications) can be seen at: https://memoriapersonal.wordpress.com (retrieved 5 March 2020). For Catalonia, we should stress the addition of contributions since the 1980s by Antoni Simon i Tarrés, which in addition to many thematic and regional editions, is an in-depth study of these document sources and the origin of the project www.memoriapersonal.eu: “Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna”, Historia Social, 2 (1988), pp. 119-134; (ed.), Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents, Barcelona, Curial Editorial, 1991; (ed.), Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva, Barcelona, Curial Editorial, 1993; “Memòries

Catalan Historical Review-14.indb 44

Òscar Jané

i diaris personals de la Catalunya moderna. Del no res a la plètora”, in Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, pp. 15-27. In the majority of texts published by Antoni Simon, he explains the reasons that favoured the proliferation of personal writings in Catalonia between the late 16th and early 18th centuries. Likewise, regarding the importance of journals in the rural world and their importance in Catalonia in particular, see the essential study by Xavier Torres. Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès, memòries de mas (segles XVIXVIII), Biblioteca d’Història Rural, Girona, 2000. Likewise, the author of this article has contributed to analysing and compiling different proejcts in particular and territorial studies: Òscar Jané. “Self-Writings and Egodocuments. Personal memoirs in Catalonia (16th-19th centuries)”, in Joan Ramon Resina (ed.), Inscribed Identities. Life Writing as Self-Realization, Routledge, London, 2019, pp. 191-202, and “Identitat personal i identitats col·lectives en la literatura memorialística”, Afers. Fulls de recerca i penament, 77 (2014), pp. 87-108, Òscar Jané, Eulàlia Miralles and Ignasi Fernández (eds.), Memòria personal. Una altra manera de llegir la història, “Monografies Manuscrits” collection, Bellaterra, 2013 <http://ddd.uab.cat/record/112458> [retrieved 31 January 2020] and Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015. Also noteworthy are the studies by Eulàlia Miralles which examine this literature based on a study of Jeroni Pujades: Eulàlia Miralles. Sobre Jeroni Pujades, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2010; and Eulàlia Miralles. “La literatura memorialística. La imatge de Barcelona en els segles xvi-xviii”, in Eulàlia Miralles (ed.), Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana, Edicions Vitel·la, 2010, Bellcaire d’Empordà, pp. 179221. However, we should note the importance of the incipient studies which have constantly appeared in the Catalan lands, like Joan Busquets i dalmau. La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683), Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, 2 vols; and, among others, for Mallorca: Carme Simó. Catàleg dels noticiaris mallorquins (13721810), Societat Arqueològica Lul·liana, Mallorca, 1990. More recently, this same author published a volume with a preliminary study where she revisits certain ideas regarding the text by Gabriel Nadal i Huguet: Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828), Lleonard Muntaner, Mallorca, 2018. For the region of Valencia: Francesc almarche Vázquez. Historiografía valenciana: estudio de dietarios, libros de memorias, Relaciones, etc., Annals de l’Institut de València, Valencia, 1919; Josep Vicent Escartí. “Unes consideracions sobre la dietarística valenciana del segle xvii”, Caplletra: Revista internacional de Filologia, 9 (1990), pp. 119-127; Josep Vicent Escartí. “Intimitat i ‘publicitat’ a l’àmbit de l’escriptura

09/11/2021 15:11:39

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

[5]

privada en el segle xvii: el cas de mossen Aierdi”, Estudis Castellonencs, 6 (1994-1995), pp. 459-466; Josep Vicent Escartí. Memòria privada. Literatura memorialística valenciana dels segles xv al xviii, Edicions 3i4, Valencia, 1998; Josep Vicent Escartí. “Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle xiv al xix”, Manuscrits, 28 (2010), pp. 181-205. For Northern Catalonia, in addition to the studies by Antoni Simon and Pep Vila mentioned above, we should also highlight the contributions by Joan Peytaví Deixona, who is both a historian and a philologist: El manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà, Barcelona, Fundació Noguera, Barcelona, 2004; “Fonts dietarístiques i estratègies matrimonials al camp català modern”, in Jordi Bolòs, Antonieta Jarne and Enric Vicedo (eds.), Família pagesa i economia rural, VIIe Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local, Alguaire-Lleida, 21-23 maig 2009, Diputació de Lleida-Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2010, pp. 357-381; “Les dietaris catalans. de l’écrit intime à la renaissance d’un pays”, in Sylvie Mouysset, JeanPierre Bardet and François-Joseph Ruggiu, “Car c’est moy que je peins”. Écritures de soi, individu et liens sociaux (Europe, xve-xxe siècle), Méridiennes, Toulouse, pp. 5372; “Del fet públic a l’anècdota en clau testamentària. Llengua i noticiari d’un clergue rossellonès, entre Tuïr, Marsella i Compostel·la en els anys 1720”, eHumanista/ IVITRA, 3 (2013), pp. 431-452. However, these studies are all valuable for Catalonia as a whole in the Modern Age because of the reality from which they come. In this sense, see Joan Peytaví Deixona. “Les sources et la langue de la ‘mémorialistique’. L’exemple catalan”, in Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, pp. 135-142. Finally, creating anthologies based on sources familiar to the experts has shared these writings with a wider audience. This was the purpose of the noteworthy study by Enric Pujol (ed.) with an introductory study by Òscar Jané, Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió, Institut d’Estudis Catalans, history-archaeology section, Barcelona, 2014. On another order are Henry Ettinghausen’s wonderful studies on publicity, as this opened the door to his taking an interest in the thoughts and ideas of an entire era. Bearing in mind that we are aware of the most autobiographical documents and personal memoirs in Italy, and that it is also one of the places where this genre started the earliest, the case of Italy is particularly interesting despite the fact that these writings primarily come from urban areas. The interest in and study of these documents actually started quite a bit earlier than elsewhere in Europe. Thus, we can highlight: Marziano Guglielminetti. Memoria e scrittura. L’autobiografia da Dante a Cellini, Einaudi, Turin, 1977 and “Per un’antologia degli autobiografi del Settecento”, Annali d’Italianistica, 4 (1986), pp. 40-51; Angelo Cicchetti and Raul Mordenti. “La scrittura dei libri di famiglia”, in Alberto

Catalan Historical Review-14.indb 45

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 45

[6]

Asor Rosa (dir.), Letteratura italiana, Einaudi, Turin, 1984, vol. 3-t. II, pp. 1117-1159; and I libri di famiglia in Italia, vol. 1: Filologia e Storiografia Letteraria, Edizioni di Storia e Letteratura, Rome, 1985; and “Memoria come rituale e uso dello spazio espressivo nei libri di famiglia”, Quaderni di retorica e poetica, 2 (1985), pp. 19-27; Gianfranco Folena (ed.). L’autobiografia: il vissuto e il narrato, Quaderni di retorica e poetica, 2, Liviana, Padua, 1986; Marilisa Cucculelli. La memoria e l’alfabeto. Il ‘libro di ricordi’ di Rinaldo Cosmi (Ascoli Piceno, 18221844), Scriptorium, Turin, 1996; Raul Mordenti, Il tempo dei libri di famiglia in Italia, vol. II: Geografia e Storia. In Appendice gli Atti del Seminario nazionale ‘I libri di famiglia in Italia: quindici anni di ricerche’, Roma Tor Vergata, 27-28 giugno 1997, Edizioni di Storia e Letteratura, Rome, 2001 and “Los libros de familia: incunables del escribir sobre sí mismo”, Cultura escrita & Sociedad, 5 (2007), pp. 215-238; Franco D’Intino. L’autobiografia moderna. Storia forme problemi, Bulzoni, Rome, 1998 and “Il trionfo del risentimento. Breve storia (tendenziosa) delle scritture autobiografiche”, in Alessandro Tinterri and Massimiliano Tortora (eds.), L’ottimismo della volontà. Studi per Giovanni Falaschi, Morlacchi Editore, Perugia, 2011, pp. 17-45; Gianluca Genovese. La lettera oltre il genere. Il libro di lettere, dall’Aretino al Doni, e le origini dell’autobiografia moderna, Antenore, Rome-Padua, 2009; Lorenzo Tomasin ‘Scriver la vita’. Lingua e stile nell’autobiografia italiana del Settecento, Cesati, Florence, 2009; Giovanni Ciappelli: (ed.), Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna, Il Mulino, Bologna, 2009, “Memoria familiare e memoria individuale a Firenze nell’età moderna (diari e libri di famiglia)”, Giornale di Storia, 3, 2010, pp. 1-14, “Mémoire familiale et mémoire individuelle à Florence d’après journaux et livres de famille de l’époque moderne”, in Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet and François-Joseph Ruggiu (dirs.), ‘Car c’est moy que je peins’. Écritures de soi, individu et liens sociaux (Europe, xve-xxe siècle), Méridiennes, Toulouse, 2010, pp. 23-38 and Memory, Family, and Self. Tuscan Family Books and Other European Egodocuments (14th-18th Century), Brill, Leiden, 2014; and Michela Rusi. “Le occorrenze dell’io”, in Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, pp. 123-134. Considerable interest was sparked in France regarding anything related to the history of everyday life and the history of mindsets, which is reflected in publications like: Philippe Lejeune. Le pacte autobiographique, Seuil Ed., Paris, 1996 (1st edition from 1975); Claudine Haroche (ed), Le For intérieur, Presses universitaires de France, Paris, 1995; Madeleine Foisil. “L’écriture du for privé”, in Philippe Ariès and Georges Duby (dirs.), Histoire de la vie privée, vol. 3: De la Renaissance aux Lumières, Seuil, Paris, 1986, pp. 331-369. In the past two decades, the interest has been more focused on autobiog-

09/11/2021 15:11:39

46 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

raphies, writings by women and “du for privé” writings in their use in historical research. They always try to seek a comparative approach, for example: Nicole Lemaître. “Les livres de raison en France (fin xiiie-xixe siècle)”, Testo & Senso, 7 (2006), pp. 1-18, online at http://testoesenso. it/article/download/281/pdf_100 (retrieved 5 December 2019); Isabelle Luciani and Valérie Piétri (eds.). Écriture, récits, trouble(s) de soi. Perspectives historiques. France xvie-xxe siècle, Presses universitaires de Provence, Aix-en-Provence, 2012. Some monographs have attempted to be all-encompassing, such as Mouysset, Sylvie, Bardet, Jean-Pierre and Ruggiu, François-Joseph (Eds.), Car c’est moy que je peins: écritures de soi, individu et liens sociaux (Europe, XVe-XXe siècle), CNRS-Université de Toulouse- Le Mirail, Toulouse, 2010. Sylvia Mouyssest has stood out in recent years precisely for prmooting research in this field in the Modern Age, and for her drive to shed light on the ties between the realities in the Occitanian regions and Catalonia, and on women’s writings. One noteworthy example is her book: Mouysset, Sylvie. Papiers de famille. Introduction à l’étude des livres de raison (France, xve-xixe siècle), Presses universitaires de Rennes, Rennes, 2007. Also noteworthy is her coordination of dossiers like: Jean-François Courouau and Sylvie Mouysset (coords.), Dossier “Plumes singulières, écrits de soi (XVIe-XVIIIe siècle)”, Annales du Midi, 270 (2010) and Sylvie Mouysset and Isabelle Lacoue-Labarthe (coords.), “Écrire au quotidien” (Dossier), Clio: Femmes, genre, histoire, 35 (2012). Likewise, for years now, authors like Bardet, Ruggiu and Arnoul have been examining the issue in depth, as captured for a broader timeline in: Jean-Pierre Bardet, Élisabeth Arnoul and François-Joseph Ruggiu (dirs.), Les écrits du for privé en Europe du Moyen Âge à l’époque contemporaine. Enquêtes, Analyses, Publications, Presses universitaires de Bordeaux, Bordeaux, 2010; and François-Joseph Ruggiu and Jean-Pierre Bardet (dir.), Les écrits du for privé en France de la fin du Moyen Age à 1914, Editions du CTHS, Paris, 2015. Also noteworthy is the visible aim to compare Europe-wide, which has even enabled Catalan writings to be situated within European and international body of “personal memoirs”. One example of this is Ruggiu, who also has extensive knowledge of English history: François-Joseph Ruggiu (Ed.), Les usages de l’ecrit du for privé (Afriques, Amériques, Asies, Occidents, Orients), Peter Lang, Berne, 2013 and François-Joseph Ruggiu, “Los escritos del for privé. Un concepto y su internacionalización”, in Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, pp. 29-42. See too: Michel Cassan (dir.). Écritures de familles, écritures de soi (France-Italie, xviexixe siècles), Presses universitaires de Limoges, Limoges, 2012. And from the field of anthropology, noteworthy publications are by Daniel Fabre (dir.). Par écrit. Ethnologie des écritures quotidiennes, Éditions de la MSH, Paris, 1997; Daniel Fabre. “Le récit de vie et son modèle.

Catalan Historical Review-14.indb 46

Òscar Jané

[7]

Mémoires d’un languedocien ordinaire, Pierre Prion (1687-1759)”, Annales du Midi, 270 (2010), pp. 197-214. And the colloquia, projects and publications stemming from http://ecritsduforprive.huma-num.fr (retrieved 2 February 2020) are worth examining, although it seems to have been somewhat at a standstill since 2014. One of the most ambitious projects undertaken under the auspices of the European Science Foundation is at http://www.firstpersonwritings.eu/project.htm (retrieved 2016), whose driving forces are François-Joseph Ruggiu, Sylvie Mouysset and Antonio Castillo, among others. Unfortunately, it is no longer online. On the other hand, in a similar vein see the online projects comparable to the Catalan one (www.memoriapersonal.eu) which are often linked: for France, see http://www.ecritsduforprive.fr/accueilbase.htm (it no longer works; retrieved in 2016) or http://ecritsduforprive.huma-num.fr. For Lithuania, see an incipient project at https://www. kf.vu.lt/en/projects/legodok (retrieved February 2017. It no longer appears, but the project can be seen at https:// www.kf.vu.lt/en/research/projects/legodok, retrieved March 2020), and the more rudimentary but no less interesting http://www.autopacte.org created by Philippe Lejeune (consulted February 2020). For the Netherlands, http://www.egodocument.net/ (consulted December 2019), with a database that reaches back to the early 20th century, or the Nederlands Dagboekarchief (Dutch Diary Archive), which changed its name to join the European network “EDAC – European Diary Archives and Collections” in 2015, www.edac-eu.eu/ (consulted January 2020). In fact, Holland promotes one of the specialised journals on the matter, the European Journal of Life Writing (https://ejlw.eu). For Italy, see the Ricerca di Libri di Famiglia http://bilf.uniroma2.it/ (consulted March 2020) and the Archivio Diaristico https://catalogo.archiviodiari.it (consulted November 2019). For Germany, see the database of the University of Berlin https:// www.geschkult.fu-berlin.de/e/jancke-quellenkunde/einleitung/index.html (consulted March 2020), the database containing testimonials of the Thirty Years’ War (Mitteldeutsche Selbstzeugnisse der Zeit des Dreißigjährigen Krieges) http://www.mdsz.thulb.uni-jena.de/sz/index. php (consulted February 2020) and the fantastic database of the Deutsches Tagebucharchiv https://tagebucharchiv.de (consulted 12 January 2020). For Switzerland, see https://wp.unil.ch/egodocuments (consulted 30 January 2020); particularly interesting in Switzerland are the studies by Danièle Tosato-Rigo: La chronique de Jodocus Jost, miroir du monde d’un paysan bernois au xviie siècle, Société d’Histoire de la Suisse romande, “Mémoires et Documents d’histoire de la Suisse romande” collection, Lausanne, 2009; “Pratiques de l’écrit et histoire par la marge. Autour des ‘egodocuments’ en Suisse romande au xviii e siècle”, Revue suisse d’art et d’archéologie, 67 (2010), pp. 261-268 and “Charlotte, Angletine, Catherine…: le journal comme instrument de socialisation à l’ère des salons”, Clio: Histoire, Femmes et

09/11/2021 15:11:39

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Sociétés, 35 (2012), pp. 191-200. Many of the studies on egodocuments were also conducted in the Germanspeaking part of Switzerland, as analysed in its database or studies like Sebastian Leutert and Gundrun Piller. “Deutschschweizerische Selbstzeugnisse (1500-1800) als Quellen der Mentalitätgeschichte. Ein Forschungbericht”, Schweizerische Zeitschrift für Geschichte, 49 (1999), pp. 197-221. One curious fact in Switzerland is the interrelation with England, as some studies reveal the presence of English people in the country and their influence: Ernest Giddey. “Du Spectator anglais à quelques Spectateurs suisses (1710-1765)”, Revue historique vaudoise, 71 (1963), pp. 81-88 and L’Angleterre dans la vie intellectuelle de la Suisse romande au xviiie siècle, Bibliothèque historique vaudoise, Lausanne, 1974. Indeed, there is an extensive bibliography in English, often in relation to the religious spheres, as well as the acknowledgement of all local history. Thus, briefly, the noteworthy publications include the aforementioned one by James S. Amelang, which is only concerned with issues related to Castile or Catalonia, as well as: Élisabeth Bourcier. Les Journaux privés en Angleterre de 1600 à 1660, Publications de la Sorbonne-Imprimerie Nationale, Paris, 1976; Adam Smyth. Autobiography in Early Modern England, Cambridge University Press, Cambridge, 2010; Jason ScottWarren. “Early modern bookkeeping and life-writing revisited: Accounting for Richard Stonley”, Past & Present, Supplement, Vol. 230 (2016), pp. 151-170. [8] In addition to serving as a driving force behind many projects on this theme, see the works by Antonio Castillo Gómez, among others: (ed.). La conquista del alfabeto. Escritura y clases populares, Trea, Gijón, 2002; Entre la pluma y la pared. Una historia social de la escritura en los siglos de Oro, Akal, Madrid, 2006; “Ordinary Writing and Scribal Culture in Nineteenth-Century Spain: Memory Books”, The European Legacy: Toward New Paradigms, 16 (5), 2011, pp. 615-631; “El alfabeto y el calendario. Libros de cuentas y libros de memorias en el siglo de oro”, in Òscar Jané and Patrice Poujade (eds.), Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna, Casa de Velázquez, Madrid, 2015, pp. 43-59. [9] Here it is worthwhile to revisit the studies by James S. Amelang, Xavier Torres and Antoni Simon, as well as to read the studies by: Anna Maria Torrent, “Llengua i poder a Catalunya al segle XVII”, Actes del 8è Colloqui Internacional de llengua i literatura catalanes, PAM, Toulouse-Barcelona, 1988, pp. 29-55; Narcís Iglésias. La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat. La integració lingüística del Rosselló a França (1659-1789), Eumo Editorial, Girona, 1998; Héloïse Hermant. “Les mises en récit du soulèvement des Barretines (1687-1690): construction politique, construction culturelle, construction mémorielle”, Cahiers du CRHQ, 4, Caen, 2013, 30p. [10] On the paper war: Eulàlia Miralles. “Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors”, Caplletra, 52

Catalan Historical Review-14.indb 47

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 47

(Spring 2012), pp. 181-205. Some of the personal writings related to this section can be found in: Antoni Simon i Tarrés. “Cataluña en el 1640. Revuelta social, revolución política e identidad nacional. Una visión a través de algunos testimonios coetáneos”, in José AlcaláZamora and Ernest Belenguer (eds.), Calderón de la Barca y la España del Barroco, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2001, vol. 1, pp. 889-912; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Cròniques de la Guerra dels Segadors, Curial Editorial, Barcelona, 2004; Antoni Simon i Tarrés and Pep Vila (eds.). Cròniques del Rosselló. Segles xvi-xvii, Curial Editorial, Barcelona, 1998; Antoni Simon i Tarrés and Antoni Pladevall i Font (eds.). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle xvii. Segons el ‘Diari’ de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, i altres testimonis d’Osona, Curial Editorial, Barcelona, 1986; Antonio Espino López. Cataluña durante el reinado de Carlos II: política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697, Monografies Manuscrits, Bellaterra, 1999; Pere Gifre and Xavier Torres (eds.). Fèlix Domènech, Treballs y desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre bisbat de Gerona (1674-1700), CCG Edicions-Biblioteca d’Història Rural, Girona, 2001, pp. 53-104; Joaquim Albareda (ed.). Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714). El dietari del Convent de Santa Caterina i les Memòries d’Honorat de Pallejà, Eumo Ed.-IUHJVV, Vic, 2001; Rafel Ginebra (ed.). Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona, Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 2005; Joan Peytaví Deixona. “Francisco Vilar, un notari de Ceret al cor de la Guerra dels Segadors”, Afers. Fulls de recerca i pensament, 22 (58), 2007, pp. 611-654 and “La quotidianitat i la percepció del tractat dels Pirineus a la lectura dels dietaris catalans”, in Òscar Jané (ed.), Del tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle xxi: Un model en construcció?, Generalitat de Catalunya-Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2010, pp. 315-323; Vicent Josep Escartí. “Memòria i poder: Sobre els memorialistes algemesinencs dels segles xvi al xviii”, in Vicent Josep Escartí and Josep Enric Estrela (eds.), Arxius, memòria i literatura, Ajuntament d’Algemesí, 2007, Algemesí, pp. 111-128; Òscar Jané. Catalunya i França al segle xvii. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700), Editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 2006; Òscar Jané. “L’identité et la guerre dans les livres de raison catalans du xviie siècle”, Annales du Midi, 270 (2010), pp. 251-278; Òscar Jané. “El limbo de la violencia en los libros de memoria personal catalanes en la época moderna”, in Vicent Josep Escartí (ed.), Escribir y persistir. Estudios sobre literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença, Editorial Argus-a, California - USA / Buenos Aires – Argentina, 2013, Vol.2, pp.1-23; Òscar Jané. “Literatura política i ‘opinió pública’ a la Catalunya en guerra del segle XVII”, Revista Caplletra, 57 (2014), pp. 135-150. Regarding the set of texts written during the War of the Spanish Succession, we shall refer to the aforementioned book by Enric

09/11/2021 15:11:39

48 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Pujol- Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió..., 2014. [11] For the Middle Ages, as mentioned above, see: Carme Batlle and Teresa Vinyoles. Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, Dalmau, Barcelona, 2002; Concepción Rodríguez-Parada and Núria Jornet-Benito. “Llibre de confraria del roser del any 1489 del monasterio de Santa María de Montesión de Barcelona: un ejemplo de red devocional”, Studia Historica. Historia Medieval, 37 (2019), pp. 165-185; Núria Jornet-Benito and Núria Tuset. “Construint la memòria dels feminismes: arxius, biblioteques i centres de documentació. Una mirada al passat, una reflexió per al futur”, BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 36 (2016) in http://hdl.handle. net/2445/113331 (consulted March 2020); Jordi Andreu Daufí, Josep Canela i Farré and Maria Àngela Serra i Torrent (dirs.). El llibre de comptes com a font per a l’estudi d’un casal noble de mitjan segle XV. Primer llibre memorial començat per la senyora dona Sanxa Ximenis de Foix e de Cabrera e de Navalles, Fundació Noguera, Barcelona, 1992. For Catalonia in the Modern Age, see: Eulàlia de Ahumada, Hipòlita Roís de Liori (ca. 14791546), Ed. del Orto, Madrid, 2004; Eulàlia de Ahumada, “L’escriptura mística femenina. Les autobiografies per encàrrec (s. XVIXVII)”, Poblet, VIII, 16 (2008), pp. 4851; Eulàlia de Ahumada, “Biografías femeninas. Historias de vida dentro de las comunidades religiosas (s. XVII)”, Itinerantes. Revista de Historia y Religión, 1 (2011), pp. 41-55; Eulàlia Miralles and Verònica Zaragoza, “Écrits féminins catalans”, Clio. Femmes, Genre, Histoire, 35 (2012), pp. 177-190; Eulàlia Miralles. “Mujeres y memoria escrita en la Edad Moderna”, in Vincent Josep Escartí (coord.), Escribir y persistir. Estudios sobre la literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença, Los Angeles-Buenos Aires, Editorial Argus-a Artes & Humanidades / Arts & Humanities, 2013, p. 99-133; Verònica Zaragoza (coord.). Dossier “Early Modern Women’s Writing: More Texts and Contexts”, Caplletra, 67 (2019); Verònica Zaragoza (coord.). Dossier “L’escriptura en femení a les terres de llengua catalana (segles xvi-xviii)”, SCRIPTA. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna / International Journal of Medieval & Modern Literature & Culture, 1 (2013); Verònica Zaragoza. “En vers vull desafiar...”: la poesia femenina a l’àmbit català (segles XVI-XVIII): edició crítica, Doctoral thesis, Universitat de Girona, Girona, 2016; Verònica Zaragoza. “Perpetuació del passat al convent de Santa Clara de Perpinyà a través del seu llibre de memòries (1549-1842)”, in Òscar Jané, Eulàlia Miralles and Ignasi Fernández (eds.), Memòria Personal. Una altra manera de llegir la història, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2013, pp. 35-48; Verònica Zaragoza. “La Guerra de Successió des d’uns ulls de dona: la crema de Vila-real (1706) narrada per sor Maria Teresa de Jesús d’Agramunt”, in Purificació Mascarell (coord.), Memòria de la destrucció. La

Catalan Historical Review-14.indb 48

Òscar Jané

crema de Xàtiva i altres urbicidis, Publicacions d’Alfons el Magnànim, Valencia, 2019, pp. 131-157; Verònica Zaragoza and Mercè Gras. “Legitimación póstuma de Hipólita de Rocabertí a través de su escritura: notas sobre su recepción en el siglo XVII”, in M. L. Giordano (ed.), Reforma Católica y disidencia conversa en Barcelona: Diego Pérez de Valdivia y Sor Hipolíta de Jesús (15781624), Academia del Hispanismo, Vigo, 2020 pp. 173215; Vicent Escartí. “Dones escriptores”, Revista Saó, 265 (2002), p. 7; María de los Ángeles Herrero. “Escriptores valencianes dels segles XV al XVIII”, Revista Saó, 453 (2019). For Castile, we can highlight the works by the aforementioned prominent authors: James S. Amelang, “Autobiografías femeninas”, in Isabel Morant (dir.), Historia de las mujeres en España y América Latina, vol. II: El mundo moderno, Margarita Ortega, Asunción Lavrin and Pilar Pérez Cantó (eds.), Cátedra, Madrid, 2005, pp. 155168; Castillo Gómez, Antonio (2008), “Dios, el confesor y la monja. La autobiografía espiritual femenina en la España de los siglos xvi y xvii”, Syntagma; Revista del Instituto de Historia del Libro y de la Lectura, 2, pp. 59-76. From the part of France closest to Catalonia, where many parallelisms can be drawn, see: Philippe Lejeune. Le moi des demoiselles: enquête sur le journal de jeune fille, Seuil, Paris, 1993; Isabelle Lacoue-Labarthe. “Lettres et journaux de femmes. Entre écriture contrainte et affirmation de soi”, Tumultes, 36 (2011), pp. 113-132; Isabelle Lacoue-Labarthe and Sylvie Mouysset. “De ‘l’ombre légère’ à la ‘machine à écrire familiale’. L’écriture quotidienne des femmes”, Clio: Histoire, femmes et sociétés, 35 (2012), pp. 7-20; Isabelle Luciani. “De l’espace domestique au récit de soi? Écrits féminins du for privé”, Clio. Femmes, Genre, Histoire, 35 (2012), pp. 21-44; Isabelle Luciani. “Llevar un ‘libro de cuenta y razón’ en la Provenza moderna (siglos XVI-XVIII): escritura doméstica y relato de uno mismo”, Manuscrits. Revista d’història moderna, 31 (2013), pp. 163-203. For Italy: Anna Iuso (dir.). Scritture di donne. Uno sguardo europeo, Protagon Editori Toscani, Siena, 1998; Marina Caffiero (coord.). Dossier “Donne protagoniste. Autorità femminile nelle minoranze religiose”, Rivista di storia del cristianesimo, 2 (2007), pp. 323-429; Marina Caffiero. “Écrire au féminin”, Clio: Histoire, femmes et sociétés, 35 (2012), pp. 163-176; Marina Caffiero. Rubare le anime. Diario di Anna del Monte ebrea romana, Viella, Rome, 2008; Marina Caffiero and Manola Venzo (eds.). Scritture di donne. La memoria restituita, Viella, Rome, 2007; Gabriella Zarri and Nieves Baranda (eds.). Memoria e comunità femminili: Spagna e Italia, secc. XV-XVII, UNED-Firenze University Press, Florence, 2011. For the English-speaking world, which has a longstanding tradition, see: Elizabeth C. Goldsmith and Dena Goodman (dirs.), Going Public: Women and Publishing in Early Modern France, Cornell University Press, Ithaca-London, 1995; Dena Goodman. “Le ‘Spectateur

09/11/2021 15:11:39

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

intérieur’: les journaux de Suzanne Necker”, in Benoît Melançon (ed.), L’invention de l’intimité au Siècle des lumières, Université Paris X-Nanterre, Nanterre, 1995, pp. 91-116; Paul Salzman (ed.). Early Modern Women’s Writing: An Anthology 1560-1700, Oxford University Press, Oxford, 2000; Elie Botonaki. Seventeenth Century English Women’s Autobiographical Writings: Disclosing Enclosures, Edwin Mellen Press, Lewinston-New York, 2004; B. Andrea et al. (eds.). Dossier “Rethinking Meth-

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 49

odologies for Early Modern Women’s Studies”, in Early Modern Women: An Interdisciplinary Journal, volume 13/1 (Fall 2018); Gina Luria Walker, The Invention of Female Biography, Routledge, London, 2017; Carme Font Paz. Women’s Prophetic Writings in SeventeenthCentury Britain, Routledge, London, 2017; Carme Font Paz and Nina Geerdink (eds.). Economic Imperatives for Women’s Writing in Early Modern Europe, Brill, Leiden, 2018.

Biographical note Òscar Jané is an associate professor at the Universitat Autònoma de Barcelona and coordinator of the Bachelor’s in Humanities since 2017. He has served as the ‘Ramón y Cajal’ researcher at the UAB (2010-2015), the ‘Beatriu de Pinós’ a researcher at the Universitat de Barcelona (2008-2010) and the ‘Juan de la Cierva’ researcher at the Universitat Autònoma de Barcelona (2005-2008). He previously earned a post-doctoral fellowship at the Université de Toulouse-Le Mirail (2004-2005) and had studied History at the Université de Montpellier and the Université de Toulouse-Le Mirail (1994-1999). He holds a PhD in History from the Université de Toulouse-Le Mirail and the Universitat Autònoma de Barcelona (2003). For some time, his research interests have included frontiers, collective identities, local history and personal writings, and he is interested in conflict archaeology.

Catalan Historical Review-14.indb 49

09/11/2021 15:11:39

Catalan Historical Review-14.indb 50

09/11/2021 15:11:40

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 51-67 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.176 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania1 Estel Marin*

Universitat de Barcelona

Oriol Brugarolas**

Universitat de Barcelona Received 21 December 2018 · Accepted 30 June 2019

Abstract By the last quarter of the 19th century, the piano had become a prime cultural, social and commercial phenomenon and was deeply rooted in Catalan society. Proof of this is the increase in piano manufacturing and the consumption of piano music, the Catalan public’s ready access to the repertoire, the consolidation of piano instruction and the massive presence of this instrument in concert halls, universal expositions, cafés, athenaeums, casinos, theatres and private salons. This article provides new information outlining the process by which the piano took root and spread from its arrival in Catalonia in the last quarter of the 18th century until the late 19th century, when it had become the most popular, iconic instrument, as evidenced by the emergence of internationally renowned pianists like Tintorer, Granados and Albéniz. This study encompasses references to piano builders and vendors such as F. Bernareggi and M. Guarro, shops that sold scores like F. España, performers and instructors like J. B. Pujol, instructional materials and centres that taught music, as well as the public and private spaces committed to welcoming the instrument’s sound. This information confirms and reveals the profound development of piano activity and culture in 19th-century Catalonia. Keywords: 19th-century piano, socialisation, teaching in Catalonia, musical culture, piano industry and trade.

Introduction This study is framed within the cultural and social history of music. Therefore, the piano shall not be analysed in isolation but in connection with the profiles of performers and audiences, the reception of musical performances, the channels through which instruments and scores were distributed, industrial advances and the press. Studying the piano is essential in understanding the cultural and social life of a country given that it enables us to analyse the avenues through which composers, works, ideas and musical styles were disseminated and exchanged between this and other countries within a web of national and international networks. Furthermore, it also provides information on the kinds of audiences to which the music was targeted, the fashionable repertoires and the changes they underwent over time, as well as the musical materials in circulation. In short, it is an invaluable tool for illustrating the importance and social use of music in a given setting. * Contact address: Estel Marín Cos. E-mail: estel.marin.cos@ub.edu ** Contact address: Oriol Brugarolas Bonet. E-mail: oriolbrugarolas@ub.edu

Catalan Historical Review-14.indb 51

Yet despite being an essential issue, the process of the piano taking root in 19th-century Catalan society has only been partially researched by music and culture historians. Worth highlighting are the studies by Bergadà and Marín on piano instruction in the second half of the 19th century,2 Fukushima’s contribution on piano builders in Barcelona and musical activity in the last third of the 19th century,3 Brugarolas’ contribution on piano building and sales in the first half of the 19th century4 and numerous biographical studies of Catalan pianists from the late 19th century5 and others in the field of piano technique.6 Tellingly, the majority of these studies do not fully examine the prominent role played by the piano in the connection between 19th-century music and society, nor do they question why and how the piano ended up becoming so overwhelmingly popular both socially and musically over the course of a century. In short, they do not inquire into an essential question in the history of 19th-century Catalan music: why was the piano the most popular instrument in the late 19th century? What was the process whereby the piano took root in 19th-century Catalan society? Who were the main driving forces behind the institutionalisation of the piano in Catalonia, and which in-

09/11/2021 15:11:40

52 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

structors spearheaded piano instruction and technique in Catalonia? This article answers these questions and provides supporting documentation from the guild and commercial collection of the Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB); the collection of the Junta de Comerç de Barcelona and the Gònima de Janer collection, both at the Biblioteca de Catalunya (BC); and the Archives Nationales de France (ANF). It also draws from a systematic, exhaustive consultation of periodicals such as Diario de Barcelona, La Vanguardia, Diario de Gerona de avisos y noticias, Diario de Tarragona, La Opinión, La Nueva Lucha and other similar publications. This enables us to reveal a largely unknown culture of piano and to reconsider the history of the piano in Catalonia, which paved the way for a rich musical and cultural reality around the king of instruments in the 19th century. The dates of the period studied were determined by the evolution, dissemination and consolidation of the piano in Catalonia; 1788 is the year of the first available documentary reference on the sale of a piano in Catalonia, and 1901 marks the peak of the piano taking root in Catalonia with the creation of the Acadèmia Granados and the piano fever in Catalonia at the turn of the 20th century. In a context in which music was expanding in general, as shown by figures on the trade and manufacture of instruments and scores in the late 18th and throughout the 19th century,7 it is no coincidence that one of the first newspapers specialising in music in Catalonia and Spain emerged in Barcelona, which published pieces for piano and voice from the opera repertoire, or that pianos were bought and sold in Tarragona in the 1810s. Likewise, we cannot ignore the fact that there were approximately 15 active piano builders in Barcelona in around 1826, or that figures like the pianist and piano teacher Pere Tintorer emerged in the 1830s. The Associació de Pianistes Compositors was created in 1871, and pianos were the fastest-growing music industry in Catalonia in the last quarter of the 19th century and won numerous medals in international expositions. Therefore, it should come as no surprise that the piano became the most in-demand instrument for music education, or that in the second half of the 19th century, pianos furnished the public and private spaces around which musical life was organised in towns like Tortosa, Manresa and Mataró. The sum of all these factors and others outlined below enable us to grasp why a January 1888 issue of the La Vanguardia newspaper reported on pianomania, and how such internationally renowned Catalan pianists and instructors as Pujol, Vidiella, Isern and Granados emerged.

First period: The start of the piano in Catalonia (1788-1814) The oldest available commercial reference to a piano in Catalonia dates from 1788 and comes from the Baron of Maldà in his Calaix de Sastre.8 After this date, the piano

Catalan Historical Review-14.indb 52

Estel Marin and Oriol Brugarolas

gradually came to invade other Catalan towns with a strong musical tradition. The first of them was Mataró, where the cabinetmaker Jaume Parés was documented building and selling pianos in the last decade of the 18th century.9 In Girona, the activity of the piano and organ builder Pedro Figueras10 is documented in the early 19th century. And in the city of Tarragona, the 17 January 1810 edition of the Diario de Tarragona says: “There are reports that there is a pianoforte for sale in the home of Rafael Fontova, on Calle Mayor”.11 Piano manufacturing and trade intensified throughout this early period, as reflected in the increasing number of advertisements in the Diario de Barcelona about buying and selling pianos and the sale of piano scores, along with the gradual increase in the number of piano builders and tuners. This phenomenon reflects the increase in demand from the commercial bourgeoisie, which ended up turning Barcelona into the centre of this emerging industry, fostering the development of the cultural and artistic life of the main cities in Catalonia and becoming the bulk of devotees who attended concerts, participated in discussions on music in private salons and bought scores, instruments and music learning methods. The increase in demand stimulated both the import of pianos from abroad12 and local production. Between 1788 and 1814, seven workshops specialising in building pianos opened in Barcelona, along with one in Mataró and one in Tarragona. Furthermore, the figures on the number of active piano builders in other cities in Spain and Europe are quite similar to those found in Barcelona.13 This confirms the fact that Catalonia was paralleling the European expansion of this instrument, which reflects the interests of a society whose prime cultural leisure pursuit was music, particularly the piano. The types of pianos that emerged from these local workshops and became the most widespread were square pianos, which are rectangular and easy to transport and tune, although there is documentary proof that the Swiss builders Otter and Kyburz, who moved to Barcelona in 1798, also manufactured grand pianos and many organs. Interestingly, when pianos were first taking root, not only were they purveyed by piano builders, but the burgeoning social interest in having a piano also led builders of other instruments, such as the luthiers Manuel Bertran and Valentí Fabrés,14 and other merchants not associated with the world of music, such as the ironmonger Joseph Surnami,15 to sell them, given that pianos were seen as safe investments and valuable objects beyond their musical purpose. In order to attract clients and spark the curiosity of potential piano buyers, piano sellers inserted advertisements about buying and selling new and used pianos built locally or internationally in newspapers, alongside adverts on piano rentals starting in 1794.16 Rentals gave the less wealthy access to the instrument and allowed whoever wanted to change their piano model frequently to do so. In short, it better fit the demand and the needs of the different kinds of enthusiasts.

09/11/2021 15:11:40

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

In around 1800, sales of scores were flourishing in Catalonia, spurred by the increase in demand from enthusiasts, amateurs and dilettantes from the bourgeoisie. This allowed a piano repertoire for soloists to spread quickly, such as the works for piano by Mozart, Haydn, Pleyel and Travería, along with scores for accompanists, especially for voice, and arrangements for piano and voice of arias from the operas of Piccinni, Anfossi, Cimarosa, Jomelli, Tozzi, Fioravanti and Paisiello, which were being performed at the Teatre de la Santa Creu at the time.17 In addition to copyists and musicians, booksellers (such as the Barcelona-based Tomás Gorchs, Juan Francisco Piferrer and Mateo Echterling)18 distributed printed and handwritten scores through appealing commercial formulas such as subscriptions or rentals to boost sales and attract a potentially broader audience. Consequently, the piano repertoire encompassed appealing, fashionable music pieces – like adaptations of famous operas for piano – which continued the tradition of music played at social gatherings in the late 18th and early 19th centuries. The piano instruction available before 1814 was offered in religious settings and therefore at music schools associated with churches or cathedrals, and the classes were taught by clergymen.19 One example of this type of instruction was at the music school at the Cathedral of Barcelona, which had pianos for instructional purposes in around 1800. It was led by Father Josep Prats, a musician who very actively participated in and organised private concerts. As we can read in the Baron of Maldà’s chronicles: “On 9 November [1797]. [...] at eight o’clock, the first music Academy, which until now had been held in the home of Father Josep Prats and his brother [...], commenced in the home of the notary Mr N. Comelles”.20 The materials used to teach piano at these schools were books of miscellany which included different types of pieces by a range of composers.21 Yet piano lessons were also taught outside religious settings through private classes at the student’s or teacher’s home imparted by both local and international music teachers. The first mention is a teacher who advertised in the Diario de Barcelona newspaper in 1795.22 This confirms that Catalonia was part of the cultural and musical trade routes running between Europe and the Iberian Peninsula, and when they stopped in Barcelona, the musicians were able to offer not only private concerts and music classes but also concerts at the Teatre de la Santa Creu. Visits by international figures in the world of music facilitated local musicians’ contact with the latest performance and instructional procedures from the most important music and culture hubs in Europe. These visits started at that time and kept up steadily until the turn of the 19th century. The Neapolitan Joseph Pintauro was one of these musicians who came to Barcelona as a singer in an opera company and ended up staying when he saw the music opportunities available in the city, where he was able to write religious music, participate in concerts as an accompanying pianist23 and earn a living teaching piano lessons. Thanks to a note on this musician by the Baron of Maldà,

Catalan Historical Review-14.indb 53

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 53

we get a glimpse of the kinds of people who sought piano instruction: it was geared towards a domestic amateur public, often women, who attached a great deal of value to cultivating music as a leisure pursuit to while away the time.24 Pintauro left us the first pedagogical work in Catalonia specifically for teaching piano, the Preludij composti dal sigr. Pintauro, per uso dei suoi discepoli,25 an eightpage handwritten study book with pieces written for amateurs learning how to play the piano. Apart from this, no other teaching materials specifically for the piano have been located from this early period. Slowly but surely, the piano started spreading into the public and private spaces of amateur and professional musicians. The earliest reports of this instrument’s presence at a Catalan public concert venue like the Teatre de la Santa Creu, or at a semi-public one like the main auditorium in the Sailmakers’ Guild (Sala dels Velers), both in Barcelona, are the concerts that the Italian pianist Antonia Bocucci held in September 1798,26 in which she performed piano solos and accompanied arias from operas by Tozzi and Paccini, as well as the concerts at the Teatre de la Santa Creu and the Sala dels Velers featuring the Italian pianist Henriquette Borghese in 1800, and Sophie Gail’s recitals at the main auditorium in the Sailmakers’ Guild in 1802, where she performed variations by Mozart.27 Likewise, household spaces such as parlours also began to incorporate pianos both for the family’s private use and enjoyment and socially to host concerts for guests. Hence, parlours became the largest rooms in bourgeois houses, filled with chairs, mirrors and chandeliers, the best furniture and the most valuable objects alongside the piano. One example is the musical space in the flat of the foreign exchange broker Roberto Marning on Passeig de la Muralla in 1808; this parlour gave onto the seawall and contained the following objects: “A mahogany piano decorated with bronze and covered with crimson leatherwork, two table clocks (one of bronze and the other decorated with small marble plates), a mahogany dresser with a mirror, 25 chairs and two sofas brought over from Genoa, paintings with family portraits of Mr and Mrs Marning, […] four bronze candelabra, a small chandelier and white striped muslin curtains for the parlour windows”.28 Another example is the flat of a prominent merchant, Onofre Glòria, located on Carrer de la Mercè, which had three parlours and a small hall next to the main room, with fourteen wooden chairs with thin white borders, a used pianoforte, two birdcages and a gilded piece of furniture. This space was not overly large compared to the other homes owned by the Glòria family, but it was set up for gatherings that were open to the public at large while also being usable as a private retreat and an amateur studio. Judging from the size of the room, it must have had a square piano. In a social milieu like this one, the demand for musical instruction is understood to have increased because musical training was needed to participate actively in soirées and concerts, as well as in domestic musical practice geared towards the family.

09/11/2021 15:11:40

54 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

The social, economic, political and cultural instability in which Catalonia was enmeshed during the Peninsular War (it was occupied from February 1808 until May 1814) obviously had repercussions on musical consumption in general and piano manufacturing and trade in particular. The Diario de Barcelona reflects this by omission, as there are hardly any news reports on music and even fewer related to piano building and trade. The number of piano builders working during wartime dropped drastically, and only the activity of Joseph Martí and Johan Kyburz (Francisco Otter, with whom the latter shared his workshop, had died in 1807) can be documented. Kyburz remained in Barcelona until 1810, when he moved to Ciutadella to build an organ on commission from the Franciscan order.

Second period: The piano, an object of desire (1815-1848) The rigours of the Peninsular War wrought havoc at all levels and triggered severe political, economic and social instability in Catalonia. According to Sánchez, the population grew considerably during this period, the integration of the Spanish home market was promoted, relations with the newly independent American countries were resumed, and new forms of modern manufacturing were introduced into industry. All of this turned Catalonia, with Barcelona at the fore, into one of the most important industrial regions in the European Mediterranean in the 1840s.29 This process came hand in hand with a burgeoning commercial and industrial bourgeoisie, including the Bacardí, Gònima-Janer, Sagnier and Villavechia families, who were the most important driving forces and consumers of cultural activity in Catalonia.30 Likewise, the traditionally dismal picture of the Catalan cultural scene during this period should be reconsidered, because it was richer and more active than it may appear.31 Musical activity started to resurge in Catalonia in 1815, and so, in turn, did the demand for music instructors. Furthermore, the number of workshops building instruments multiplied, there was a considerable increase in the sale of scores, the first music stores opened, and the first music periodicals were founded, such as the Periódico de Música and the La Lira de Apolo in 1817.32 All of these changes are a clear reflection of the expansion of the music market. In this context, as we have noted, the piano became an essential part of cultural entertainment, the instrument with the strongest presence and most social visibility, in addition to being one of the most in-demand by music lovers and an object of desire. Proof of this is the emergence of new workshops which built, repaired and tuned pianos, as well as imports of pianos from abroad. If we take a look at the figures, Barcelona had 21 active piano builders between 1815 and 1839, 33 which rose to 24 in the 1840s.34 City maps show that almost half the piano builders were concentrated on the southeast corner of the for-

Catalan Historical Review-14.indb 54

Estel Marin and Oriol Brugarolas

mer Plaça de la Constitució (currently Plaça Sant Jaume), a zone located between two major retail streets, namely Carrer Escudellers and Carrer Argenteria, and very close to one of the streets where Barcelona’s merchant bourgeoisie lived, Carrer Ample. Likewise, another major hub of piano manufacturers and workshops could be found in the lower part of the Raval district and near the Teatre Principal, an industrial zone occupied by the textile sector. There was also a small cluster of builders – at numbers 7, 21 and 23 – located near the Conservatori de Música y Declamación del Liceo de S.M. Isabel II. This proximity was no accident but instead revealed acute commercial acumen: being next to such a pioneering music institution as the Liceu opera house boosted the number of potential buyers. Some piano builders who had large workshops shared their construction space with other builders to lower the maintenance and material costs, such as Andrés Puig and Jaume Ribatallada and the Bordas brothers. There is documentation proving that there was one piano builder each in Figueres and Girona, a symptom that the local initiative in this trade had become entrenched. These manufacturers mainly worked in small artisan workshops, although upon seeing the possibility of expanding their business, some of them transformed their workshops into small factories, such as Urivarrena (who even introduced mechanisation into the manufacturing process), Rafael Gabriel Pons and Lorenzo Munné. Sometimes large foreign factories reached agreements with local builders, such as the agreement between the French piano house Boisselot and the Barcelona-based builder Francisco Bernareggi in 1845,35 which allowed Boisselot to distribute French pianos in Catalonia and thus expand and consolidate its sales market. The competition among manufacturers was fierce, and the drive to land clients and ensure product sales led some of them to pursue unusual commercial strategies. One example is the manufacturer Bergnes: to prove that its pianos were as good as those of any other European manufacturer, it challenged the Boisselot factory to hold an exhibition with Bergnes and Boisselot pianos so enthusiasts could compare the sound and quality of both manufacturers’ pianos.36 Another example of a sales strategy is from the piano builder Lorenzo Munné: in order to capture a larger market share and attract an audience with a clear penchant for the Romantic aesthetic, he built pianos “embellished with elegant Gothic architecture”,37 most likely imitating the cathedral-style aesthetics on the covers of some books (in which the information is presented within a Gothic architectural frame), inspired by the mediaeval manuscripts which had become fashionable in France through the publication of picturesque journeys during Romanticism.38 Thanks to the Diario de Barcelona, we have even detected sales of foreign pianos in Girona in the 1830s.39 Just as in the previous period, the square piano was the model that sold the most, and grand pianos to a lesser extent, but starting in 1819 it became common to find ad-

09/11/2021 15:11:40

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 55

Figure 1. Piano teachers and builders in Barcelona from 1815 to 1848. Piano teachers (in yellow): 1. Don Antonio Gallard. Botella, 38*; 2. Francisco Rodríguez. Conde del Asalto; 3. Lorenzo de Castro. Ciudad, 10; 4. Anonymous. Avinyó, 19*; 5. Anonymous. Corner of Carrer Abaixadors, near Santa Maria, Casa Nadal number 1*; 6. Anonymous. Corner of Plaça de l’Oli*; 7. Anonymous. Canuda, 11*; 8. Anonymous. Capellans, 13; 9. Anonymous. Carrer del Carmen; 10. Anonymous. Conde del Asalto, 37*; 11. Anonymous. Hospital*; 12. Anonymous. Mercaders, 5; Anonymous. Plaza de les Cols, 7**; 13. Anonymous. Robador, 14. Anonymous. Roca, 30; 15. Anonymous. Santa Anna, 30; Anonymous. Santo Domingo, 12**; 16. Anonymous. Semuleras*; 17. Anonymous. Tresllits.88 Piano builders (in orange): 1. Adolf Lerch. Perecamps,10; 2. Andrés Puig, Conde del Asalto, 32; 3. Antonio Lladó. Barbará, 11; 4. Antonio Orfila. Trentaclaus, 14; 5. Antonio Vergés. Borne; 6. Antonio Vila. Templarios, 10; Auguste Rideau**; 7. Bartolomé Camps. San Pablo, 94; 8. Cayetano Piazza. Plaça del Palau, 9; 9. Cayetano Vilarderbó. Tallers, 24; Evaristo Bergnes**; 10. Faugier, next to the Porta de Santa Madrona; 11. Francisco Antiga. Lancaster, 7; 12a. 12b. Francisco España. Escudellers, 13 and 58; 13. Francisco Puig. Conde del Asalto, 86; 14. Jaume Anglada. Flor del Lliri, 4. 15. Jaume Ribatallada. Conde del Asalto, 32; 16. Jerónimo Bordas. Fontseré, 23; 17. José de Urivarrena. La Rambla, 26; 18. José Vila. Gigantes, 3; 19. Josef Cabañeras. Plaça San Jaime; 20. Joseph Martí. Bellafila, 1; 21. Juan Munné. San Pablo, 94; 22. Llusà. Carabassa, 2; 23. Lorenzo Múnné. San Pablo, 100; 24. Luis Davila; Manuel Bordas. Fontseré, 23; 25. Manuel Rosell. Lladó, 7; 26. Manuel Vila. Ciudad; 27. Martín Plana. Perot lo Lladre, 3; 28. Miguel Trepat. Puerta Nueva, 10; 29. Pedro Figueras; Rafael Gabriel Pons. Lladó, 2.

vertisements in newspapers selling other models (upright pianos, pianinos, cabinet pianos, baby grands and piano harps), which reflect an interest in pianos not only as musical objects but also as furniture. That is, pianos became an element of bourgeois furnishings while also serving as a symbol of the family’s economic wherewithal and fine taste. This also reflects a commercial interest, as clients had to be offered different sizes and shapes of pianos appropriate for both large houses with spacious parlours and more modest homes with smaller spaces. This is clear in a piano catalogue from 1828 which contains a wide array of piano types, shapes and prices capable of covering the needs and wishes of all kinds of clients. The most expensive model, a grand piano made of mahogany with six

Catalan Historical Review-14.indb 55

and a half octaves, three strings per note and seven registers (forte, bassoon, damper, harp, kettle drum, celeste and cymbals), cost 4,000 reals de velló; a mid-range model, such as a square piano which imitated the German models, also made of mahogany and with six octaves, could be purchased for 2,400 reals de velló; the cheapest piano in the catalogue was a square piano with five and a half octaves; and a pianoforte register cost 1,000 reals de velló. If we bear in mind prices and salaries from that time (in around 1831, the cheapest ticket to the Teatre de la Santa Creu cost 4 reals de velló, the salary of a conservatory teacher at a place like the recently created Real Conservatorio de Música y Declamación María Cristina in Madrid was around 14,000 reals de velló per year, and the

09/11/2021 15:11:41

56 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

earnings of a talented singer could range from 7,000 to 10,000 reals de velló per year),40 it becomes clear that pricing a piano that imitated the fashionable Viennese models at 1,000 reals de velló made it an instrument that a relatively broad swath of Catalan society could afford. It should also be noted that another option was to purchase imported pianos, which were usually more expensive than those crafted in Catalonia and only suitable for the privileged individuals who could afford them. In addition to fulfilling their musical purpose, foreign pianos became prime symbols of cultural exclusivity and economic and social status that few could attain, such as the piano bought in Vienna by the merchant Baltasar de Bacardí for his residence at the corner of Carrer Lladó and Carrer Caçadors in Barcelona.41 Dovetailing with the spread of pianos, in this second period the circulation of scores in the Catalan music market also increased, which gave both amateurs and professionals access to a broad piano repertoire, including mood pieces (nocturnes, ballads, romances, etc.), dance and salon numbers (fantasias, variations on famous opera tunes by fashionable composers), methods and studies, and transcriptions of opera overtures and arias or parts of symphonies. At the same time, the expansion of this repertoire and its specialisation in different kinds of music consumption and technical levels normalised piano practice, which logically boosted piano sales. The main actors in the score market were booksellers such as Manuel Riera and Juan Francisco Piferrer,42 who tended to sell both printed and handwritten scores43 which they had previously purchased abroad. They sold the works that publishers left on deposit or scores they printed themselves, and they even reprinted scores by famous living composers, as did Ferran Sor, who purchased the scores abroad and then sold them in his shop or as compilations of miscellany. There were also music stockists such as Francisco Bernareggi and Francisco España, who ran a kind of shop which purveyed everything from musical instruments to scores to strings for instruments, lined paper, and engravings and lithographs of famous musicians. Music distribution (and publishing in general) in Catalonia was conducted through an effective network of local booksellers connected with Barcelona, like Ignacio Boix, who had one bookshop in Tarragona and another in Barcelona.44 The advertisements for sales of or subscriptions to musical works that appeared in the Diario de Barcelona, whose readership extended all over Catalonia, mention the bookshops in the different Catalan towns where they could be purchased: “You can subscribe in the Saurí y Compañía bookshop on Calle de Escudellers, in Reus at Sánchez, in Tarragona at Puigrubí and Ferrer y Vives, in Figueres at Ripoll, in Tortosa at Puigrubí, in Cervera at Casanovas, in Manresa at Abadal, in Lleida at Corominas and in Girona at Figaró. The catalogues are handed out free of change in all these shops.”45 The need to fill new professional positions drove new music instruction initiatives in general, and piano in-

Catalan Historical Review-14.indb 56

Estel Marin and Oriol Brugarolas

struction in particular, while also forcing it to expand within what we could call a secular framework, given all the implications of the wane in the Church’s influence. The fall of Ferdinand VII’s absolutism in 1833 and the disentailment measures which had previously been begun by Godoy in 1798 and were capped by Minister Mendizábal in 1836 led to the economic ruin of the Church and therefore the gradual disappearance of music chapels. Indeed, an 1842 decree pared them down to a minimum: the chapel master, two choirboys, an organist and a psalmist.46 This new situation steadily shrunk the Church’s reach in music instruction, spurring the advent and consolidation of conservatories and private music pedagogy initiatives like private teachers, academies and music schools. In terms of private piano instruction, the press from this period – unlike the previous period – documents intense activity by instructors with a wide range of profiles. The first were chaplains or former chaplains without a post in a chapel who taught piano privately, stripped of sources of income after the secularisation process, such as José Menéndez, who moved to Barcelona as a piano instructor after working in different music chapels in Catalonia.47 The second were itinerant domestic and foreign pianists who made stops in the main Catalan cities, especially Barcelona, to offer concerts in public theatres, private concerts or private piano classes, such as Joaquín Gaztambide, Franz Liszt and Maurice Strakosch. These visits by international figures from the world of piano also put Catalan musicians in touch with the interpretative and instructional procedures being used in the most prominent music and culture hubs of Europe.48 The third were settled domestic and foreign pianists who either already lived in or had moved to Catalonia to work in the field of music as instructors, such as the Mataró-based Jaume Isern, who moved permanently to that city in 1821 after living in Montpellier and Barcelona, where he had been a prominent music instructor.49 Other examples include Antonio Nogués, who combined his work as a pianist in the theatres and cultural societies of Barcelona with his job as an instructor, as well as countless others who advertised in the Diario de Barcelona to offer their services: “A young piano, voice and composition instructor wishes to engage in lessons for young ladies and gentlemen whose parents are kind enough to honour him with their trust; which I shall do for a moderate price”.50 The supply of instructors was quite large and the competition to secure students rather fierce, judging by the instructor Antonio Gallard’s offer to tune the pianos of the enthusiasts who hired him to teach classes at home.51 In terms of private initiatives, there was also an entire series of music schools, academies and cultural associations which shaped a scene rich in opportunities for piano instruction. The first private music academies were opened in the mid-1830s and offered instruction on piano and other instruments. Two examples are the academy at number 92 Carrer de Sant Pau, or the one run by

09/11/2021 15:11:41

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Francisco Berini, the first violin at the Teatre Principal.52 Starting in 1840, Mataró residents could study piano at the newly created Escola Municipal de Música run by Jaume Isern, and in Girona, the composer and pedagogue Joan Carreras i Dagas founded a musical training centre, the Establecimiento Musical, in 1848.53 In the field of private cultural associations among the bourgeoisie, a new pedagogical institution was founded in 1837, the Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, popularly known as the Conservatori del Liceu, an association of enthusiasts led by the commandant of the national militia, Manuel Gibert, which provided its members music and theatre training.54 The Liceu’s activity enlivened Barcelona’s musical life and provided it with stability, which was further bolstered by the opening of the Gran Teatre del Liceu in 1847, upon which it moved from the former Montsió convent to the convent of the Trinitarians on the Rambla and adopted its permanent name of Reial Conservatori. Back in the realm of piano instruction, not all educational institutions were exclusively focused on music. One example was the Escuelas de Enseñanza para Señoritas, where young ladies “were taught the following: how to sew all kinds of linens and other household items; how to knit all kinds of goods; how to embroider both by hand and with a hoop and en hasta; catechism and the principles of religion; how to read and write French”. 55 And these schools also taught another subject that was part of a girl’s “finishing”: piano. For this reason, women were the main recipients of much of the piano (and non-piano) literature in the first half of the 19th century, and some didactic works for piano were targeted specifically at them. Music was also taught in some primary and secondary schools, sometimes with piano as an elective, such as the school run by José Alegret and the Instituto Barcelonés, founded by the Barcelona Town Hall in 1827, where pupils could also study piano.56 In order to teach, specialised instructional materials were needed, such as methods, musical treatises and books of studies.57 Most of the materials circulating in Catalonia, which could be purchased in bookshops specialising in scores and in music shops, came from abroad and had been written by prominent instructors at the most important schools and conservatories around Europe, like the methods developed by Louis Adam, Bernard Viguerie and Francesco Pollini.58 On the other hand, local materials produced in Catalonia and Spain were also available to a lesser extent; they were written either by renowned musicians such as the José Nonó method, or by less known or anonymous piano instructors, such as El arte del fortepiano simplificado y reducido al orden natural piano method from 1820-1821, whose author is unknown.59 There was an upswing in the circulation of instructional materials for the Catalan music market after 1815. The Diario de Barcelona contained many reports on piano study methods, treatises and books which could be purchased in specialised bookshops and music stores.

Catalan Historical Review-14.indb 57

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 57

Their regularity is evidence of the demand for pedagogical works from both amateurs and professionals, given that the manufacture and sale of pianos and scores was rising at the time,60 and with them the demand for piano instructors. Accordingly, the presence of the piano in public and private concert spaces was also rising compared to the first period. After 1840, the piano ended up acquiring and then solidifying the public profile that would define it throughout the second half of the 19th century. This arose from the convergence of a series of factors, such as the development of a musical life marked by active associations among the bourgeoisie,61 the institutionalisation of concerts as the main expression of urban music life, the consolidation of the music market (music shops, publishers and manufacturers) and the appearance of the specialised music press. Indeed, in the 1840s piano lovers could subscribe to Álbum Musical, El Arpa del Creyente, El Eco de la Ópera Italiana, El Filarmónico, El Termómetro del Teatro Español, El Trovador and other publications in Catalan bookshops. In short, the piano began to gain the limelight on the concert circuit, which would gel in the next period, gaining theretofore unseen aesthetic, social and economic prominence and becoming a prestigious cultural leisure object. Within this context, we can see how the visits to Barcelona by world-class figures like Franz Liszt, Émile Prudent and Sigismond Thalberg were crucial in galvanising piano concerts in public spaces such as theatres and cafes, as well as in the private spaces of music associations like the Societat Filharmònica, the Casino Barcelonés and the aforementioned Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, where musicians like Antonio Llorens, Eusebi Font and Pere Nolasc Llorens actively participated. Likewise, particular insight can be gleaned from the testimony of Francisco Bernareggi, a prominent instrument-maker and owner of one of the most important music stores in Barcelona in the first half of the 19th century, which sheds light on the intensity with which the piano was penetrating Catalan homes: “The swiftness with which the germ of knowledge is developing among us in all branches of literature has felicitously spread to that sublime art which drew both cries of enthusiasm and tender tears, avenues of joy and prayers of repentance and devotion as soon as it took off: music. Indeed, the love of this art is gradually taking deeper root among us; there is no moderately well-off home without a piano; there is no private gathering where singing or dancing is not one of its main diversions”.62 Indeed, the desire to own a piano had become a reality for an increasingly broad swath of Catalan society. On the other hand, the 1848 arrival of Pere Tintorer, the pianist, pedagogue and composer from Mallorca, marks the end of an expansive phase in the culture of the piano and the onset of a period when this instrument gained solid ground and took root all over Catalonia. Tin-

09/11/2021 15:11:41

58 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

torer, who had been trained at the Madrid Conservatory and in Paris, became one of the most influential pedagogues-performers in Catalonia, spearheaded the modernisation of piano technique and introduced a repertoire associated with the modern piano which took shape throughout the second half of the 19th century.

Third period: Consolidation of the piano’s crystallisation (1848-1901) as an essential social object The second half of the 19th century witnessed a true expansion of the music market. The radical shift in manufacturing and retail systems, technological and industrial applications and social habits during the second Industrial Revolution had a decisive influence on all spheres of music, from the manufacture and sale of instruments to the publishing industry and sales. Within this context, which is associated with the industrialisation process, the walls of some of the most important cities of Catalonia started to be torn down, such as Barcelona and Tarragona (both of which started in 1854), Manresa (1877) and Tortosa (1878), with the consequent expansion and modernisation of these cities. Indeed, cities became the essential places where liberal culture was defined for two main reasons: because of their quality as social spaces and sites where new ideas could spread, and because the new liberal institutions (administration, government) and public policies (education, military service) were launched there. In Catalonia, Barcelona was the city that gradually emerged as a manufacturing and commercial hub of high-quality pianos, which actually started to compete with the major foreign manufacturers in the late 19th century, a clear sign that the piano was exponentially gaining more adherents. Around 20 off the 2763 active piano builders in Barcelona in the second half of the 19th century were small workshops, while the remainder steadily became factories with an important commercial and distribution capacity both at home and abroad. Likewise, the builders found in some Catalan towns, like Vicente Arbona in Tarragona and Francisco Torrent in Cervera, were artisanal, and not only did they sell their own pianos, but they also purveyed those by other builders and offered repairs, restoration and tuning.64 One good example of interest in the piano and its social rootedness is the presence of this industry in national and universal expositions. Music held pride of place in the industrial sections of these shows because of its particular relationship with technology; industrial expansion spurred experimentation and the consequent transformations in the manufacturing techniques of instruments, especially those that required metallurgical applications or had complex mechanisms, like the piano. Therefore, it should come as no surprise that at some of these expositions, the piano was not presented with the other instruments but in the section devoted to machinery. These ex-

Catalan Historical Review-14.indb 58

Estel Marin and Oriol Brugarolas

positions were the perfect place for piano manufacturers to showcase their wares to society in the second half of the 19th century, displaying the latest technical and industrial novelties applied to this instrument. At the 1860 Exposición Industrial y Artística de Productos of the Principality of Catalonia, special recognition was given to the pianos by the Barcelona-based builders Boisselot-Bernareggi y Cia., those by M. Guarro because of their modern mechanism and enormous precision, and a piano by E. Daniel which was able to withstand changes in temperature and humidity.65 Likewise, honourable mentions went to the pianos by Bernareggi, Plana and Auger at the Paris Universal Expo of 1867. By the 1871 Exposición General de las Cuatro Provincias, there were twice as many exhibitors of pianos from Barcelona as in previous editions. And the presence of these piano manufacturers at national and universal expositions kept growing. For example, at the Vienna World’s Fair of 1873, the piano builders Raynard y Masseres (Barcelona), Hijos de Montano (Madrid) and Gómez e hijos (Valencia) were awarded three of the bronze medals among the 100 piano exhibitors. Moreover, the Bernareggi Gassó i Cia factory (Barcelona), still the strongest piano building industry in Catalonia, won a silver medal.66 In around 1880, the Bernareggi factory had approximately 200 workers, exported pianos primarily to Portugal, the Antilles and Central America, and manufactured 500 pianos per year. This was a significant figure in Catalonia and Spain, yet paltry if compared to the major French manufacturers like Pleyel and Érard, which produced around 15,000 pianos per year around the same time, or the German industry, such as the Rönisch and Bechstein piano factories, which built between 60,000 and 70,000 pianos per year. In addition to Bernareggi, the company founded by Juan Chassaigne in 1864, later known as Chassaigne Frères, was also prominent. By 1900 it had become one of the largest factories in Spain and had won awards at different national and universal expositions, such as the silver medal at the Paris Universal Exposition in 1900, and its pianos were exported to France, the Philippines and South America.67 The pianos by these Barcelona-based manufacturers, most of them uprights, as square pianos had fallen out of fashion, were also distributed all over Catalonia through local music shops, which were often branches or outposts of their larger counterparts in Barcelona. They included the Juan Ayné music shop, which had shops in Barcelona and Tarragona; the merchants Salas and José Masanet of Girona,68 which distributed Bernareggi-Gassó & Cia and Chassaigne Frères pianos; and the Parramon music establishment in Ripoll,69 which also supplied Bernareggi pianos. Likewise, some piano teachers like the Tarragonabased Francisco Bonet, the Reus-based Ramon Vidal and the tuner from Cervera, Francisco Torrent, served as middlemen between amateurs and the most renowned Catalan piano builders such as Boisselot-Bernareggi, Guarro and Chassaigne Frères, among others. In fact, some of

09/11/2021 15:11:41

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

these music shops opened concert halls – also called salons – where they showcased musicians, instruments and musical repertoires while enlivening cities’ music scenes; two examples were Juan Ayné, who opened the Salón Ayné in Tarragona in the early 1880s, and the Salón Bernareggi-Gassó y Cia of Barcelona.70 Another sign that the piano was deeply rooted in Catalonia was the presence and use of this instrument in Catalan theatres and culture centres from Tortosa to Puigcerdà, and from Tremp to Manresa. Throughout the second half of the 19th century, in the throes of the country’s economic boom from its steady industrialisation, the wealthier classes started furnishing their milieux and filling towns and cities with cultural and intellectual venues like casinos, schools and academies and entertainment venues like cafés. The working and middle classes also promoted their own spaces of socialisation and interaction, like athenaeums and cooperatives.71 Pianos could be found in all these venues, and the cultural entertainment and social life of that time revolved around them. One can grasp the sheer scope of this phenomenon and the regularity with which reviews of music activities with piano appeared in all sorts of spaces simply by perusing the Catalan press. For example, on 11 February 1883 the Eco de Granollers reported on a musical soirée with voice and piano at the Casino de Granollers on the occasion of the Candelera; the Cronica Mataronesa on 8 September 1866 reads: “Today there will be a piano concert at the Ateneo Mataronés by the celebrated Catalan instructor Juan Miralles”. Likewise, the newspaper El jueves from the county of El Ripollès reported on a town festival in Montesquiu in which the people gathered in the Cafè del Feliuet to sing a waltz and several pieces “from the choruses of the immortal Clavé, which have garnered their author such fame, and ending with peteneras, all accompanied by the young Ramon Perramon”. The Diario de Tarragona dated 9 February 1878 reported that “the owner of the Cafè del Centro on the new Rambla de San Juan has acquired a magnificent grand piano, which we are certain his customers will appreciate upon hearing fine musical pieces during the hours of custom”; and the bimonthly newspaper La comarca del Noya dated 11 October 1891 reported on a chamber concert organised by the Centre Saturninense society of Sant Sadurní d’Anoia in which a string quartet with piano played. The afternoon edition of the Diario de Tarragona dated 1 March 1872 reports that the young pianist Adolfo Barroso Zampa performed with the Centro Tarraconense cultural society, and the Diario de Tortosa dated 12 May 1882 and the weekly from Tortosa La Verdad dated 25 September 1881 stated that both the Casino de Tortosa and the Círculo de Artesanos of Tortosa were programming concerts and cultural activities with the piano. Also worth noting is that during intermission on the opening day of the Teatre del Casino Ceretano in Puigcerdà, “Miss Martí sat at the piano and played, as only she can, a beautiful composition accompanied on the flute by the clever musician from this town, Sebastián

Catalan Historical Review-14.indb 59

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 59

Carol,”72 and that several years later, in around 1890, the pianist Enrique Granados performed at this same theatre.73 With this cultural blossoming, there was still a demand to learn to play the piano in the majority of bourgeois and moderately well-off households, yet it also spread widely to the lower social echelons thanks to athenaeums and grassroots associations. This social aspiration to play the piano led directly to an increasing need for instructors who could teach it and music centres where lessons could be taken. Thus, piano instruction reached its peak in this last period with its institutionalisation through conservatories and municipal schools (the Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S.M. Isabel II opened in 1847, the Escuela Municipal de Música de Barcelona74 did in 1886 and just a few years later, in 1892, the Escola Municipal de Música de Girona opened). Likewise, there was a steep increase in the number of private academies in Barcelona, such as the Acadèmia Musical Barcelonesa, the Acadèmia Nicolau and the Acadèmia Pujol, along with the piano and voice academy of the pianist Eduardo Amigó75 in Tarragona and the music academy of Juan Pastallé in the city of Valls.76 Moreover, there were spaces not designed specifically for music education but which taught piano and played a significant role in the spread of art in society, such as the Escuela de Ciegos,77 which offered blind persons music training as a means of inclusion in society, along with the music activities of private music associations whose members organised piano concerts. Pedagogical music education organisations were also founded where piano instruction was later introduced, such as the Societat Filharmònica in Barcelona (which emerged in 1844 with the goal of holding recitals, and where harmony, composition, music theory, eloquence and drawing were taught by 1851), the Conservatori Barcelonès and the Institut Musical or the Societat Lírico-Dramàtica. Likewise, casinos, associations and culture centres opened which provided music lessons, especially piano classes, such as the Centre de Lectura in Reus, the Obrera Vallense in Valls, the Círculo Villanovés in Vilanova i la Geltrú (which operated in the 1880s) and the Alianza Fraternitat in Sant Sadurní d’Anoia. All the spaces where people could learn music were interconnected, and this relationship was forged through teaching, which was no longer limited to confined spaces but instead became permeable. This sheds light on how, for example, there was no clear division between private classes and instruction in an academy, given that music academies emerged as an extension of private classes. Thus, academies where piano and other subjects were taught were founded by prominent concert pianists, renowned composers and virtuoso pianists such as Nicolau, Pujol and Granados. In Barcelona, for example, the majority of these music schools were located between the historical centre of mediaeval and modern Barcelona and the area just above Plaça de Catalunya, on the right and left sides of the Eix-

09/11/2021 15:11:41

60 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

ample district. Likewise, the large number of piano teachers compared to general music teachers is another sign of the culture’s enjoyment of this instrument and of teaching activity outside conservatories.78 As illustrated in Figure 2, the perimeter of music teaching shifted between two zones: the first one fully covers the streets in the historical city centre of mediaeval Barcelona, in what are today the neighbourhoods of El Raval, the Gothic Quarter, Sant Pere, Santa Caterina and La Ribera. The second is the northern zone, just above Plaça de Catalunya, on the right and left sides of the Eixample district. Piano teachers’ northward shift was directly related to the bourgeoisie, the prime music clients, who were moving from the city centre to the Eixample. Nonetheless, there were many teachers in this second period who had begun to teach classes outside this perimeter in places like Sant Gervasi, Sarrià, Gràcia and Sant Andreu de Palomar, which were not part of Barcelona proper until the late 19th century (the majority of villages on the Barcelona Plain were not annexed to the city until 1897). In contrast, the piano builders’ workshops and factories remained within the walled city, just as other industrial sectors did, concentrated on the Raval side, which was still the most industrialised part of old Barcelona. At the professional level at both of the conservatories in Barcelona, piano classes were the most in demand: “Thus, apparently the most popular classes at both the Conservatorio del Liceo and the Escuela Municipal de Música are the piano classes, not counting the infinite number of instructors who teach private lessons. In the past there was only a handful of them, including most prominently Pujol, Tintorer, Biscarri and Font; today there are countless piano instructors”.79 With regard to the Escola Municipal de Música, piano appears on the first list of lessons offered by this entity in 1886, and a large number of piano instructors sat for civil service exams in order to secure a teaching post in this institution. At the same time, piano instructors were also appointed, quite an advanced organisational level for the period. Nonetheless, the conservative gender models and social mores were quite difficult to break away from in Catalonia compared to other European countries, which is why great male pianists emerged from the music schools, while women could only occasionally aspire to being anything more than amateur pianists. Generally speaking, they were highly versatile and talented women who alternated piano studies with other activities. Thus, a bourgeois woman could cultivate herself through painting, reading or music, but within the private domain of the home, always limited to the category of amateur because the status of piano virtuoso was reserved for men. The music made by women was considered merely ornamental. Just as the range of musical instruction was quite varied (from professional to amateur), the profile of musicians was, too: from musicians who focused exclusively on teaching to those who had to cobble together different musical activities to earn a living. The majority of piano

Catalan Historical Review-14.indb 60

Estel Marin and Oriol Brugarolas

instructors at the two conservatories in Barcelona were trained both at the Conservatoire National de Musique et de Déclamation of Paris, where Catalan pianists furthered their training, and with the leading figures in European piano. This is why the instruction in Barcelona was similar to the methodology found in the rest of Spain and abroad: the instructors had been educated in Paris, where they were able to learn the French technique, the pattern to be followed in Europe in the second half of the 19th century. If we briefly trace the careers of the piano instructors in the Barcelona conservatories, we find that they were trained with the great pianists of the day, and this is one of the reasons behind the penetration of foreign composers’ piano instruction in Catalonia. The links in the chain of masters were Pere Tintorer and Joan Baptista Pujol, since piano pedagogy in Catalonia particularly advanced thanks to the materials they produced, which reveal the clear acquisition of piano technique. Later, it continued to grow with such prominent instructors as Pellicer and Vidiella. The latter, for example, devoted his life to piano instruction and trained many pianists in his private academy.80 Pere Tintorer was trained with the peak representative of the Spanish piano school, Pedro Albéniz, and he returned from Lyon in 1848 after a stint abroad with representatives of European piano virtuosity. The quote below from the Diario de Barcelona dated 2 November 184881 corroborates the fact that Tintorer was already holding concerts in Barcelona: “In the music concert scheduled tomorrow at the Gran Teatro del Liceo, the performance will feature Mr Pablo Tintorer, a Catalan pianist whose distinguished artistic merit is felicitously known in this capital and in different points around Spain and abroad, particularly in France, where he lived for many years”. Tintorer taught piano classes at the Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S.M. Isabel II in Barcelona in 1849, while also publishing the first piano methods which would become compulsory at that institution and serving as its chair of piano until 1891. His disciples include another musician who would prove to be crucial in the evolution of piano instruction in the city, Joan Baptista Pujol. Pujol had entered the Conservatoire National de Musique et de Déclamation in Paris as a student of Adolphe-François Laurént at the age of 15,82 and he would come to represent the versatility of the 19th-century musician by combining piano instruction, the organisation of contests,83 his activity as a performer, debates on aesthetic questions, composition and a business purveying scores. But most importantly, he was the core of the piano school in Barcelona, with the piano instructors and pianists Vicent Costa i Nogueras, Carles G. Vidiella, Antoni Nicolau, Isaac Albéniz, Joan Baptista Pellicer, Enric Granados, Carme Matas and Joaquim Canals, among others, all training with him.84 More specifically, we can divide the groups of students and key instructors who furthered and developed piano instruction in Catalonia into four phases. The forerunners

09/11/2021 15:11:41

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

San Gervasio

Sarria

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 61

Virgen del Pilar, 29. 21

10 27

San Andres de Palomar

9 28

11 6

32 11

15 26

6 14

10 21

24a 24b

15a

15b

8b 8a

26b

26a

4 3

12a

12b 25

Figure 2. Piano teachers and builders in Barcelona from 1848 to 1901. Music teachers (in yellow): 1. Arolas (Leonardo). Balmes, 106; 2. Auladell (Gumersindo). Pl. Tetuán, 40; 3. Badía (Juan). Escudillers Blanchs, 3; 4. Bataller (Ramón). Milans, 2; 5. Berenguer (Manuel). Riera S. Miguel, 1 bis; 6. Bladó (Narciso). Aribau, 25; 7. Brunet (Jaime). Marqués Duero, 161; 8. Casals (Antonio). Rosal, 30; 9. Chapelli (Francisco). Conde Asalto, 23; 10. Coma (Francisco). Floridablanca, 133; 11. Cubells (Juan). Aribau, 36; 12. Furés (Salvador). Baja S. Pedro, 71; 13. Homero Garrit Panisello (L.). R, Canaletas, 11; 14. Huguet (Juan). Ronda S. Antonio, 82; 15. March (Dionisio). Gerona, 18; 16. Masvidal (José). Sta. Ana, 6; 17. Morera (Enrique). Aviñó, 12; 18. Petri (Vicente). Córsega, 181; 19. Sánchez (Domingo). Valencia 249; 20. Santapaula (Francisco). Hospital, 114; 21. Selleras (José). Poniente, 39; 22. Solá Sagalés (Narciso). Baños Nuevos, 13. Piano teachers (in purple): 1. Alfonso (F.). Consejo de Ciento, 285; 2. Bofarull (Salvador). S. Pedro, 2; 3. Calado (Mario). Rbla. Centro, 1; 4. Cantarell (P.). Plaza Rey, 14; 5. Casado (Francisco). Consejo Ciento, 373; 6. Casañé (Cristóbal). Universidad, 35 and 37; 7. Costa (Juana). Princesa, 14; 8. Cuberó (Montserrat). Conde Asalto, 62; 9. García (J.). Valencia, 311; 10. García Robles (José). Rambla Cataluña, 85; 11. Jornet (Francisco). Lauria, 46; 12. Joussain (Mme. Jeanne), P. Gracia, 70; 13. Lartigau (María). Canuda, 2; 14. Lupresti (Domingo). Magdalenas, 31; 15. Lupresti (Antonio). Rda. S. Pedro, 56 and 58; 16. Lupresti Vilagelia (Plácido). Cortes 182; 17. Marraco (José). Pino, 13; 18. Martínez (Claudio). Clarís, 11; 19. Mas (M). Paja, 6; 20. Maymí (Laureano). Riera Alta, 10; 21. Moncalp (M.). Virgen del Pilar, 29., San Andrés de Palomar; 22. 23. Nin y Castellanos (Joaquín). Alsina, 5. S. Gervasio; 24. Obradors de Jaumandreu (Julia). Trafalgar, 19; 25. Corazón, in Sarriá; 26. Escuelas Pias. Cortes 182; 27. Perera (Ricardo), Pasaje Domingo, 5; 28. Pujol (Serafina), Valencia, 303; 29. Ribera (Cosme), S. Pablo, 54 bis; 30. Serra Mir (Juan), Margarit, 10; 31. Velázquez (Juan), Petritxol, 2; 32. Vidiella Carlos (Gumersindo). Pasaje Permanyer, 1; 33. Wehrle (Vda. De Perona). Fernando VII, 34. Piano builders (in red): 1. Adolph Lerch. Peracamps, 10; 2. Agustí Altimira. Rull, corner of Obradors,12; 3. Bartolomé Brusc. Ronda de Sant Pau, 45; 4. Bernareggi y Cia. San Olegario, 10, corner of Carrer de Tàpies; 5. Cateura y Cia. (Baldomero Cateura). Passatge Mercè, 5. 6. Cayetano Vilarderbó. Tallers, 24; 7. Charrier y Cia. Carrer de l’Aurora, 11; 8a. 8b. Chassaigne Frère (founded by Juan Chassaigne in 1864). Fortuny, 3 and 5 de Barcelona, (it later moved to Passeig de Gràcia, 3) and València 70; 9. Corominas i Riera. Princesa, 45; 10. Francisco Arbona. Sadurní, 6; 11. Francisco Cicopero. Cadena, 3; 12a. 12b. Francisco España, Escudellers 13 and 58; 13. Jaime Balbi. Cid, 8; 14. Joan Baptista Pujol i Cia. Amalia, 12; 15a. 15b. Juan Ayné. Fernando VII, 53 and Call, 22; 16. Lope Alberdi. Passeig de Gràcia, 126. 17. Luis Casalí. Amalia, 38 (referenced in 1902); 18. Manuel Rosell. Lladó, 7; 19. Mariano Guarro Guim. Mercaders, 34; 20. Martí Plana. Tallers, 22; 21. Maseras y Raynard. Santa Madrona, 9; 22. Mayol, Poch y Cia. Carrer del Carmen, 20; 23. Miquel Trepat. Puerta Nueva,10; 24a. 24b. Ortiz y Cussó. Ramalleras, 19 and 21; 25. Poncio Auger. Escudellers, 58; 26a. 26b. Ròmul Maristany. Fontanella, 12 and 14.

Catalan Historical Review-14.indb 61

09/11/2021 15:11:42

62 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

were the instructors who trained with Pere Tintorer, whose profiles represent the different original sources of piano instruction in the city: the organist Carles Baguer (1768-1808), a key in the link between Catalan music in the late 18th and early 19th century; Ramon Carnicer (1789-1855) and Pedro Albéniz (1795-1855), music theory and piano instructors at the Real Conservatorio de Música María Cristina in Madrid; and the instructors who taught classes in Paris, such as Pierre Zimmermann (1785-1853) and Franz Liszt (1811-1886). Next came Pere Tintorer’s disciples. Many of them continued his teachings at the same conservatory (including Josep Còdol, Agustí L. Salvans and Joan Lamote de Grignon) or at the Escuela Municipal de Música (Joan Baptista Pujol), while others directed their piano careers outside the conservatory (Maties Miquel). The third phase was comprised of the students of Joan Baptista Pujol, among whom we can spotlight those who combined teaching with the profession and those who garnered fame as pianists. It is worth noting that the pianists who furthered their studies abroad and geared their careers towards performance logically did not have many students, while those who chose the path of teaching were less likely to have received training abroad. This confirms the image of the Conservatoire National de Musique et de Déclamation of Paris as the ideal conservatory, as it seems to have been a necessary stopping point – though not a guarantee – for those who were pursuing careers as performers. And there is a final group, now reaching into the 20th century, made up of the students of the musicians who devoted their careers to piano instruction, that is, the entire chain of students of Joan Baptista Pellicer, Carles G. Vidiella, Ricard Viñes and Enric Granados The keen demand for piano instruction in Catalonia kept diversifying the variety of pedagogical treatises on how to learn to play the piano, which encompass both simple works so students could play this instrument without having to methodically learn music theory or piano technique and works that contain rigorous methodology meant for conservatory students, such as Pere Tintorer’s Curso completo de piano. The corpus of works that piano students practised did not solely comprise these methods but also extended to other repertoires composed by the piano instructors themselves, such as the Método teóricopráctico dividido en 2 partes op. 104, the 20 estudios de velocidad, mecanismo y estilo op. 103, both by by Pere Tintorer, and the Estudios característicos para piano by Vicent Costa i Nogueras.85 Thus, by end of the century, technical works specialising in a specific aspect of technique and physiological description also emerged. The diversification of piano instructors’ professional facet is also an important factor to bear in mind, as they participated in concerts and recitals, as well as working in performance, acting as businessmen, organising piano contests, teaching private classes “at home” in semi-private music schools or playing in cafés. This wearing of many hats was also found in the two previous periods given that it was a good way to make a living or to boost

Catalan Historical Review-14.indb 62

Estel Marin and Oriol Brugarolas

earnings. It only waned when performers reached a certain status and earned higher income, enabling them to avoid having to seek parallel occupations. Nonetheless, complaints about the precariousness of piano instructors’ salaries were constantly reported in the press during this third period. Piano instructors’ most common occupations were playing in cafés, publishing and performing. Instructors not only played but also taught private classes in cafés. There are reports that prominent pianists the likes of Tintorer, Albéniz, Vidiella, Joan Baptista Pujol and Granados began their careers playing in cafés. We should bear in mind that between 1847 and 1862, cafés were at the vanguard of the urban movement and evolved apace with Catalans’ fondness of music. In terms of publishing, while in the late 19th century the author was in charge of negotiating the publication with the printer, now, with the figure of the publisher, the printer was also the publisher. This publisher advertised the performers they were interested in promoting and bought and sold methods by renowned instructors from abroad, which they later distributed and sold, primarily in Catalan pedagogical institutions but also all over Catalonia for amateurs through the network of stockists mentioned above or the booksellers who purveyed music in Barcelona, Tarragona, Tortosa, Manresa, Girona, Figueres and Montblanch. One of the figures who embodies the profile of instructor and publisher is Joan Bapista Pujol, who founded the music publishing house Pujol & Cia, from which he disseminated the most prestigious international works in Spain. In terms of performance, many prominent figures combined this profession with teaching, either both simultaneously or one predominating over the other. The theatricality of the virtuoso technique known in Europe since the 1830s was still spreading in Spain with visits to Barcelona by international figures from the world of performance such as Liszt, Thalberg and Gottschalk. They steadily increased musicians’ contact with advances in performance from the leading music hubs abroad and became a major stimulus to perfecting technique, as young students wanted to imitate this virtuosity. This requirement in the sphere of performance also spurred a major evolution in technique, while welcoming these musicians helped regenerate the musical culture of Catalan bourgeois society at the turn of the century. This change was also signalled by the creation of one of the most important piano centres in Barcelona, the Acadèmia Granados founded by Enric Granados in 1901, whose goal was to disseminate comprehensive music training to the pianists of upcoming generations because “the memory of the technique learned alongside Master Pujol and perfected in France with De Bériot unquestionably confirms his responsibility to disseminate and ensure the proper training of future generations of musicians”.86 In this late 19th-century context, the ironic words of a writer at La Vanguardia in January 1888 show the profound social and musical implications of a fully rooted

09/11/2021 15:11:42

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

piano culture: “I stand against the steady invasion of our rooms by pianomania from the mezzanine up to the fifth floor; I have changed residence seven times and always for the same reason, because of the piano, because of that intolerable neighbour. Youths are deserting the salons and don’t go out to dance but instead play card games. Everything dies in salons where a piano reigns. Conversation, ingenuity, joy, everything! There is neither space nor time for anything but these blessed pianos […].87

Conclusions The increasing popularity of the piano in Catalonia throughout the 19th century can be seen in the constant advertisements in the press to rent, buy or sell pianos and scores; offers of private piano classes or lessons in private academies; advertisements by tuners; the creation of conservatories and piano methods; publishing activity; the piano’s presence in cafés as social elements; and articles and critiques of piano soirées. A cultural dynamism arose around the piano that penetrated beyond music and took root around Catalonia through the social activities of cultural associations, casinos, circles and athenaeums. Furthermore, a powerful industrial and commercial activity sprang up around the piano, which led to the development of publishing industries, primarily fed by the specific piano repertoire and arrangements of fashionable pieces like operas, zarzuelas, havaneras and ballroom dances, as well as piano factories, academies, music conservatories and concert halls. All these elements developed in three phases. The first one started with the earliest reference to the piano trade in Catalonia in 1788 and ended with the Peninsular War in 1814. In this period, there began to be a notable demand for pianos from the bourgeoisie, which led to a gradual intensification in the instrument’s production and trade. In the realm of teaching, piano could be learned from either clergymen in religious settings or private instructors in secular settings. The second phase spans from 1815 to the mid-19th century and is characterised by pianos’ spread to public spaces and their unprecedented social, aesthetic and economic importance. Maps reveal the increasing presence of piano builders and music instructors, primarily in Barcelona, although in other major towns like Mataró and Reus as well. The third phase starts with the radical change in the way pianos were manufactured and sold in the second Industrial Revolution, the approval of the Vatican’s Concordat and the institutionalisation of the piano with the Conservatorio Superior de Música del Liceo de S.M Isabel II. This period witnessed the coalescence of a true network of teachers and students, spearheaded by Pere Tintorer and Joan Baptista Pujol, who were trained abroad and took piano technique all over Catalonia, yielding such prominent names as Vidiella, Joan Baptista Pellicer,

Catalan Historical Review-14.indb 63

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 63

Malats, Viñes and Granados. The period ends at the turn of the 20th century, with widespread enthusiasm for piano technique which led to the specialisation of the figure of the pianist and piano instructor, dovetailing with the birth of the Acadèmia Granados. This display of social fervour was for a musical instrument which is also a piece of furniture – it had to serve as an ornament along with the other furnishings in private spaces – and a machine – in constant evolution thanks to the investigations of piano builders. Thus, the purchase of new piano could be the perfect excuse to host a major musical soirée that might be written up in the newspaper. Suffice it to read the Diario de Tarragona dated 3 March 1880 which reports on the following scene, in which the piano was the guest of honour: “Last Sunday evening, on the main floor of the house of Mr Jaime Bru’s widow, a piano from the reputable Raynard y Maseras factory was unveiled. [...] The pianist was the young organist from San Francisco parish. Likewise, the young Mr Gabriel very skilfully played several pieces, leaving the entire audience in that home highly pleased.” Indeed, it was important to spread the word that one possessed one of the most sophisticated, prized and desired social objects in the 19th-century social parade. Thus, the piano took ever greater root in 19th-century Catalan society, and throughout the middle years of the first half of that century it gained status as an object of desire among part of the commercial and industrial bourgeoisie, until it became an essential social item for the majority of music enthusiasts throughout the second half of the 19th century.

Notes and references A term used in an article in the newspaper La Vanguardia dated 19 January 1888 to explain the fever and obsession for this instrument in the late 19th century. [2] Montserrat Bergadà. Les pianistes Catalans à Paris entre 1875 et 1925. Contribution a l’étude des relations musicales entre la France et l’Espagne. Doctoral thesis, Université François Rabelais de Tours, Tours 1997; Estel Marín. L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017. [3] Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona entre 1880 y 1936. Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, Barcelona 2008. [4] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona (1790-1849): construcción, difusión y comercio. Doctoral thesis, Universitat de Barcelona, Barcelona 2015. [5] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall: 100 anys d’escola pianística a Barcelona. Editorial Mateu, Barcelona 2000; Miriam Perandones. “Enrique Granados en París: la construcción de un icono español en el ámbito musical internacional”. Revista de Musicología, 34 (2011), pp. 203-232. [1]

09/11/2021 15:11:43

64 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[6] Carles Sánchez. Una mirada a l’escola pianística catalana. Escola Superior de Música de Catalunya, Barcelona 2015. [7] Recent studies show that there was a very intense trade in instruments and scores in Spain and Catalonia since the late 18th century: Yolanda Acker. Música y danza en el “Diario de Madrid” (1758-1808): noticias, avisos y artículos. Centro de Documentación de Música y Danza of the Instituto de las Artes Escénicas y de la Música, Ministry of Culture, Madrid 2007; Cristina Bordas. La producción y el comercio de instrumentos musicales en Madrid ca. 1770 - ca. 1870, Universidad de Valladolid, Valladolid 2004; Oriol Brugarolas. “El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi”. Anuario Musical, 71 (2016), pp. 163178; Miguel Ángel Marín. “Music-Selling in Boccherini’s Madrid”. Early Music, 33 (2005), pp. 165-177. [8] “[...] On the evening of 11 February we brought home the pianoforte purchased [...]”. AHCB, Ms A 202, [Rafel d’Amat i de Cortada, Calaix de sastre, II], p. 314. Years later, Maldà wrote in his diary that the builder and tuner of that square piano and other pianos in Barcelona was Joseph Alsina, who was working in Barcelona from 1770 until 1819. [9] Diario de Barcelona (henceforth DdB), 30 November 1797, p. 1420. [10] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (henceforth AHCB), Junta de Comerç collection, box 40. [11] Diario de Tarragona (henceforth DdT), 17 January 1810, p. 87. [12] The first available reference on the importance of a piano in Barcelona dates from 1803. AHCB, Municipal collection, Sanitat collection, XII-4/C-10, 1803. [13] For example, in around 1800 in Barcelona, which had a population of 100,000 inhabitants, there were 7 working piano builders; in Madrid, which had a population of 160,000 inhabitants, there were 10 (6.25 builders per 100,000 inhabitants); Milan, which had a population of 140,000 inhabitants, had 11 piano builders (7.8 per 100,000 inhabitants); Paris, which had a population of 625,000 inhabitants, had as many as 27 working piano builders (4 builders per 100,000 inhabitants). [14] DdB, 26 May 1800, p. 591, and 2 April 1803, p. 423. [15] DdB, 7 September 1804, p. 1155. [16] DdB, 12 November1794, p. 1280. [17] See some of the advertisements in the DdB which mention the sale of piano scores: 10 January 1799, p. 39; 4 April 1800, p. 380; 28 November 1804, p. 1554; 18 March 1808, p. 332; among others. [18] Oriol Brugarolas. “El comercio de partituras...”, op. cit., pp. 166-167. [19] This situation did not change until the approval of the Vatican Concordat in 1851. As we shall see, after this Concordat, musicians in Church chapels had to be clergymen, and this had several implications. On the one hand, musical instruction, which was closely tied to music chapels in this first stage, would gradually move away

Catalan Historical Review-14.indb 64

Estel Marin and Oriol Brugarolas

from the Church as a consequence of both its loss of hegemony and the emergence of the new bourgeois class which would attempt to organise its own academic institutions. Because the Concordat required the musicians at Church chapels to be clergymen, this forced many musicians who had previously worked within the religious world to suddenly leave their jobs and continue their musical activity in the secular realm as private teachers and instructors at academies, or as orchestra musicians, among other occupations. [20] AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baron of Maldà), Calaix de sastre, Ms. A-212, vol. XII. [21] In relation to the books of musical miscellany: Laura Pallàs. Estudi codicològic i catalogació del manuscrit E-VI 293. Una testimoni de la música de tecla a Catalunya a principis del segle xix. Doctoral thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017; Celestino Yánez. “Música para pianoforte, órgano y clave en dos cuadernos zaragozanos de la primera mitad del siglo xix”. Anuario Musical, 62 (2007), pp. 291-334. [22] The piano teachers offered “to teach not only how to play any Italian piece, but also how to play the flute and the pianoforte” and “to give harpsichord or pianoforte lessons to any amateur who wants to pursue this exercise, offering to play it at a fair price”. Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona…op. cit., p. 342. [23] The Baron of Maldà explains Pintauro’s participation in some of these private concerts as an accompanist: “In terms of the chanteuses, there were the young lady of the house, who also accompanied on the harpsichord an aria with recitative sung by Mr Francisco Mas [...] and the duet sung by a very flamboyant young woman with Pintauro, a tenor who was at the Theatre”. AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baron of Maldà), Calaix de sastre, Ms. A-218, vol. XVII, p. 297, 29 March 1800. [24] “In the Girona house on Carrer dels Archs [...] the Academy was quite good [...] [with] the arias and duets of the chanteuses, who were the young lady of the Home, the daughter of Mr Francisco Girona and Mrs Mariana, Mrs Estaño, Mis Justa Ansa, Salucci, a comedian at the Theatre [...]. I had forgotten to report that the Chapel Master who played the harpsichord or the pianoforte was Mr Pintaura [Joseph Pintauro], who paints himself by singing, playing and teaching Mademoiselles”. AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baron of Maldà), Calaix de sastre, vol. XXII, p.169, 22 February 1801. [25] The score can be found at the Biblioteca de Catalunya (BC), Carreras Dagas collection, M 732/30. [26] DdB, 12 September 1798, p. 1027. [27] With regard to Henriquette Borghese see: Ddb, 10 October 1800, p. 1237; and with regard to Sophie Gail see DdB, 21 October 1802, p. 1294. [28] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (henceforth AHPNB), Francisco Portell (notary no. 1142), vol. 42, Inventaris, vol. 34, pp. 226-227. [29] Alex Sánchez. “Crisis econòmica y respuesta empresarial. Los inicios del sistema fabril en la industria algodon-

09/11/2021 15:11:43

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

[35] [36] [37] [38]

[39]

era catalana, 1797-1839”. Revista de Historia económica, 8 (2000), pp. 485-523. Erasme de Janer was a key figure in the Societat del Teatre de la Santa Creu from 1826 until the mid-1840s; Luis Sagnier was one of the first presidents of the Conservatori del Liceu of Barcelona, founded in 1838; Ignazio Vilavecchia was a merchant and industrialist, like his uncle, Ignazio Vilavecchia, and was one of the driving forces behind the construction of the Teatre del Liceu, which opened in 1847. A scientific-literary society called the Societat Filosòfica was founded in 1815. It proposed an intellectual exchange among peers from different social backgrounds, giving a voice to young intellectuals such as the future Romantic novelist Ramon López Soler and the writer and economist B.C. Aribau. In addition to general publishing, before 1830 there was a major surge in the translation into Spanish of the works by Young, Chateaubriand, Byron, Goethe and Schiller and the novels of Sophia Lee, Agnes Marie Bennet and Regina Maria Roche. These music newspapers published musical works, usually adaptations for piano and voice of the operas of Rossini, Carnicer, Orlandi and Generali, among others, which were the ones performed the most at the Teatre de la Santa Creu. Joseph Martí, Goessel, Jaume Ribatallada, Antonio Vergés, José Vila, Pedro Figueras, Lorenzo Múnné, Juan Munné, Manuel Vila, Antonio Vila, Andrés Puig, Josef Cabañeras, José de Urivarrena, Auguste Rideau, Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas, Jerónimo Bordas. See: Oriol Brugarolas. “Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la dècada de 1830”. Revista de Musicología, vol. XLI, no. 2 (2018), pp. 79-110. Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas, Jerónimo Bordas, Lorenzo Múnné, Juan Munné, José Vila, F. Bernareggi-L.Boisselot, Jaume Anglada, Adolfo Lerch, Martín Plana, Miguel Trepat, Cayetano Vilarderbó, Francisco Antiga, Luis Davila, Llusà, Manuel Rosell, Francisco España, Cayetano Piazza, Evaristo Bergnes i Faugier. See: Oriol Brugarolas. “Del piano de Joseph Alsina...”, op. cit., p. 87. DdB, 24 February 1849, p. 913. DdB, 18 July 1849, p. 3394. DdB, 26 January 1836, p. 208. See the cover of the book by Juan Baptista Roca i Bisbal, Gramàtica música, dividida en catorce lecciones. Obra utilísima para los que quieran aprender la música. Resumen para los que saben e introducción para todos los métodos (Barcelona 1837). Impremta del llibreter Joaquim Verdaguer. This publication stands out for its cathedral-style cover. Biblitoeca de Catalunya, M 3902. DdB, 23 March1830, p. 756: “There is on sale in Gerona a piano manufactured in Paris by Ceutlet [sic], with six

Catalan Historical Review-14.indb 65

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 65

lyre-shaped pedals, six octaves with six strings, new and flawless”. [40] Octavio Lafourcade, Ramón Carnicer en Madrid, su actividad como músico, gestor y pedagogo en el Madrid de la primera mitad del siglo xix. Doctoral thesis, Universidad Autónoma de Madrid, 2009, p. 228. [41] AHPNB, Josep Maria Torrent y Sayrols (notary no. 1199), vol. 16, Manuale Totiusque Instrumentorum 1822-1823. [42] Oriol Brugarolas. “El comercio de partitures...”, op. cit., pp. 163-178. [43] At least until 1850, the date when the commercialisation of copper engravings became widespread. [44] The bookshop in Tarragona was at Carrer Major no. 21, and the one in Barcelona was on Baixada de Sant Miquel. Faro del Francolí, 31 May 1845, p.1. [45] DdB, 22 February 1828, no. 53, p. 435. [46] Francesc Cortès. “La música religiosa”, in Xosé Aviñoa (ed.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, vol. III, Edicions 62, Barcelona 2000, pp. 187-253. [47] DdB, 8 May 1834, p. 1044. [48] Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música..., op. cit., pp. 12-17. [49] Montserrat Gurrera i Lluch. “Jaume Isern i la seva incidència en l’ensenyament de cecs i de la música al Mataró vuitcentista”. Educació i història: Revista d’Història de l’Educació, no. 9-10 (2006-2007), pp. 168-192. [50] DdB,16 April 1836, p. 861. [51] DdB, 19 February 1831, p. 399. [52] In 1840, the Girona Town Hall hired Francisco Berini to teach music classes for children. In: “La vida musical vuitcentista”, in Xosé Aviñoa (ed.). Història de la música..., op. cit., pp. 13-26. [53] Josep Maria Garcia Balda. “Carreras i Dagas i l’educació dels discapacitats”. Revista de Girona, 253 (2009), pp. 66-70. [54] In Spain, the benchmark music school was the Real Conservatorio of Madrid, which opened on 2 April 1831. [55] DdB, 8 February 1819, p. 310. [56] DdB, 2 September 1841, p. 3500. [57] By “studies” we mean pieces written specifically to practice different instrumental techniques and difficulties. [58] DdB, 1 January1823, p. 8. [59] BC, M196. [60] Oriol Brugarolas. “El comercio de partituras...”, op. cit., pp. 170-174. [61] Which in the 1840s gave rise to institutions like the Conservatory and the Teatre del Liceu, the Societat Filharmònica, the Teatre Nou and the Casino Barcelonés; after the 1950s, they began to emerge in the rest of Catalonia. [62] DdB, 23 June 1838, p. 1399. [63] Lope Alberdi, Agustí Altimira, Francisco Arbona, Poncio Auger, Juan Ayné, Jaime Balbi, Boisselot-Bernareggi/ Gassó y Cia, Bartolomé Brusco, Luis Casalí, Cateura y Cia, Charrier y Cia, Chassaigne Frère, Francisco Cicopero, Corominas y Riera, Francisco España, Mariano Guarro Guim, Joan Baptista Pujol y Cia, Adolph Lerch,

09/11/2021 15:11:43

66 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Ròmul Maristany, Maseras y Raynard, Mayol, Poch y Cia, Ortiz y Cussó, Martí Plana, Manuel Rosell, Miquel Trepat, Cayetano Vilarderbó. See AHCB, Junta de Comerç, box 12. See too Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona..., pp. 74-101. [64] DdT, 4 February 1874, p. 4. [65] Francisco José Orellana. Reseña completa descriptiva y crítica de la exposición industrial y artística de productos del principado de Cataluña, improvisada en Barcelona, para obsequiar á S.M. la Reina Doña Isabel II y á su Real familia, con motivo de su venida á esta ciudad. Establecimiento tipográfico de Jaime Jepús, Barcelona 1860, pp. 51 and 239. [66] Juan José Carreras (ed.) Historia de la Música en España e Hispanoamérica. La música en España en el siglo XIX. Fondo de Cultura Económica, Madrid 2018, pp. 608-614. [67] Juan José Carreras (ed.) Historia de la Música en España..., pp. 610-615. [68] Diario de Gerona, 21 October 1894, p. 14; La España Musical, 7 October 1869, p. 4. [69] El Ripolles, 1 July 1881, p. 8. [70] DdT, 19 March 1895; La Vanguardia 25 November 1881. [71] Santiago Izquierdo. “Els ateneus a Catalunya. Cultura i sociabilitat als segles xix i xx”. Catalan Historical Review, 11, 2018, pp. 151-162. [72] La voz del Pirineo. Semanario de intereses locales, noticias y avisos, 12 November 1882, p. 3. [73] Examples include: La voz del litoral dated 3 May 1885, reports that the Societat Cooperativa Mataronesa organised a literary-musical soiree which “began with the Moreu sisters, distinguished society teachers, playing a beautiful fantasia as a piano duet […]”, and in the salons of the Casino Figuerense a concert for voice and piano was held featuring the Italian tenor Parodi, as reported in El eco Ampurdanés on 16 April 1876. [74] Between 1847 and 1886, music conservatories and schools sprang up in the main cities in Spain: in Alicante, there had been a music academy run by Enrique Guillén since 1860; Valencia had the Liceo Valenciano since 1841 (the conservatory came in 1879); the Conservatorio de Málaga opened in 1870; and in Oviedo, the Escuela Provincial y Elemental de Música was created in 1883. [75] La opinión, 27 February 1885, p. 3. [76] El Progreso Vallense, 22 November 1896, p. 3. [77] Esther Burgos. Historia de la enseñanza musical para ciegos en España (1830-1938). ONCE, Madrid 2004. [78] Alexandre Galí. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936. Vol. 12. Fundació Alexandre Galí, Barcelona 1984, p. 36. [79] La Vanguardia, 8 November 1898, p. 1. [80] Joan Miquel Hernández. L’escola pianística de Carles G. Vidiella. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2009.

Catalan Historical Review-14.indb 66

Estel Marin and Oriol Brugarolas

[81] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona..., op. cit., p. 369. [82] Parallel to Zimmermann’s advanced piano classes were those taught by Adolphe-François Laurént (1852-1859). While the former became resoundingly successful, Laurént’s classes were less popular. In 1828, Cherubini chose Laurént as a teacher because the fact that he had been a disciple of Zimmermann guaranteed the continuity of the teaching at the conservatory. Laurént taught classes there from 1828 to 1862. Laurént’s evaluations were always positive. For example, the ones from 1853 say: “Bon élève exécution remarquable”; “Va très bien. Je demande le Concours”. See the Archive of the Conservatoire National de Musique et de Déclamation de Paris, 1853, Series AJ/37, ANF. [83] With regard to the Tintorer-Pujol Contest held by these two teachers, we can find information in Montserrat Bergadà. “Les pianistes espagnols au Conservatoires de Paris au XIXe siècle”, in François Lesure, (ed.), Échanges musicaux franco-espagnols XVIIe-XIXe siècles. SaintsGeosmes, Klincksieck, 2000 (Actes des Rencontres de Villecroze, IV), pp. 195-233. [84] Other students: Agustí Quintas, Blai Net, Gibert Camins, Màrius Calado Lluís Mas, J. Sancho Condis, Matíes Miquel, Ricard Viñes, Joaquim Malats, Rachelle, Costa, Picó, F. Viada, L. Bau, Frederic Lliurat, Antoni Camps, and the Misses Guitian Grimaldi Castelaro. See Estel Marín. L’ensenyament del piano...op. cit., pp. 217232. [85] Among other methods, worth noting are the following piano studies and exercises: Nuevo mecanismo del piano basado en principios naturales, seguido de dos apéndices by Joan Baptista Pujol; 25 Estudios de mecanismo y estilo op. 100, and 30 estudios fáciles y progresivos de mecanismo y estilo op. 102, both by Pere Tintorer; 18 pequeños estudios, by Antoni Buyé, among others. See Estel Marín. L’ensenyament del piano...op. cit., p. 264. [86] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall…op. cit., p. 36. [87] La Vanguardia, 19 January 1888, p. 1. [88] The symbol * indicates the address that appears in the advertisement in the Diario de Barcelona and is the address where information on the piano teacher advertising is provided, although we cannot be sure that it is where the classes were held. For example, the advertisement for number 17: “A young piano, voice and composition teacher wants to find employment teaching lessons to young ladies whose parents are kind enough to honour him with their trust; which I shall do for a moderate price; more information on Calle Tresllits”. The symbol ** indicates that the advertisement by the piano teacher or builder does not indicate the address, so it cannot be located on the map.

09/11/2021 15:11:43

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 67

Biographical notes Oriol Brugarolas has a PhD in History from the Universitat de Barcelona and is an expert in the History of Music, and a Bachelor’s in Piano and Music Theory from the Conservatori Superior de Música del Liceu. He has been a professor affiliated with the Universitat de Barcelona since 2013. He is a member of the research group on Música, tecnologia i pensament en els segles XIX i XX and contributes research and documentation to the Museu de la Música of Barcelona and the Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). As a researcher, he has specialised in the commerce, production, consumption and dissemination of music in Barcelona and Spain between 1780 and 1830. His most noteworthy publications include “La construcción de pianos en Barcelona 1780-1808: los primeros constructores”, Cuadernos de música iberoamericana, 2011, vol. 21, pp. 83-102; “El piano en el Romanticismo: una herramienta necesaria”. Aviñoa, Xosé (ed.), Tecnología y creación musical. Lleida: Editorial Milenio, 2014, pp. 11-49; “El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi”, Anuario musical (published by CSIC), no. 71, 2016, pp. 157-172; L’ensenyament musical civil privat a Catalunya entre 1792 i 1838. Noves aportacions al seu estudi, “Revista d’Història de l’Educació”, XXXII/2, 2018; and “Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la década de 1830”, Revista de Musicología, XLI/2, 2018. Estel Marín has a PhD in History and Music Sciences from the Universitat Autònoma de Barcelona with a thesis entitled L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. She also holds a Bachelor’s in Piano from the Conservatori Superior de Música del Liceu and in Chamber Music from the Conservatori de Badalona, along with a diploma in Education, Music specialisation, from the Universitat de Barcelona. She is a member of the consolidated research group Poció at the Universitat de Barcelona and of the Xarxa d’Innovació Educativa Geografies Literàries 3.0 at the Universitat de València. She has taught piano and music at public schools and developed the design of educational programmes in conjunction with research groups like the Music Technology Group at the Universitat Pompeu Fabra. She has also coordinated the curricular implementation of the basic competences in the area of the arts at the Servei d’Innovació i Formació del Departament d’Educació. She is currently working at the Secretariat of the Consell Escolar de Catalunya. Her most noteworthy publications related to music instruction include “Imágenes musicales del siglo XX”, in Aula de Innovación Educativa, Ed. Graó, 2012; “Desenvolupar competències ètiques a l’educació musical i corporal. Un estudi empíric als estudis de mestre en educació infantil de la Universitat de Barcelona”, in Artseduca, 2012; and “La proyección del bienestar desde la mirada de la gestión cultural”, in Arte y benestar (48-59). Publicacions UB, 2014.

Catalan Historical Review-14.indb 67

09/11/2021 15:11:43

Catalan Historical Review-14.indb 68

09/11/2021 15:11:43

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 69-88 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.177 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists* Lluís Ferran Toledano González** Universitat Autònoma de Barcelona

Received 3 August 2020 · Accepted 20 November 2020

Abstract Catalan Carlism was one of the most prominent versions of European anti-liberalism and counter-revolution. This article delves into a debate on the traditional and/or modern nature of the social movements; the relationship between religion, politics and identity; the impact of the civil wars on the construction of nation-states; and the exercise of power and violence. In a context of factories and workers, Carlism built the longest insurrectional guerrilla culture in all of Europe and became the theatre of operations of the “international white”. Keywords: Carlism, counter-revolution, guerrilla, civil war, Catalanism, international white

A long civil war. Carlism and counterrevolution in Catalonia, 19th and 20th centuries The counter-revolution in Spain is generically called Carlism from the Christian names (Carles/Carlos/Charles in Catalan/Spanish/English) of the pretenders to the Crown. A study of the nature and evolution of Carlism could shed light on the traditional and/or modern nature of the social movements; the relationship between politics, religion and identity; the impact of civil wars in constructing nation-states; and the exercise of power and violence. More than an exhaustive historical survey, we are interested in the response to these challenges. Rethinking the Catalan version of counter-revolution is a good chance to cast doubt on unilinear political pathways. Carlism represented the space of the traditionalist Catholic and antiliberal right, a European movement comparable to Portuguese Miguelism and the Italian anti-unitarian resistances.1 No other movement was capable of being an armed alternative for such a long period of * This text is part of the project led by Professor Gemma Rubí entitled “La corrupción política en la España contemporánea en perspectiva comparada: bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016)” (HAR2017- 86545-P), and the tasks of the PICEC group (Politics, Institutions and Corruption in the Contemporary Era), a consolidated research group (SGR 2017/818) which the author oversees. The PICEC is a founding partner in the international thematic network GDRI/CNRS-824 “Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine”. ** Contact address: Lluís Ferran Toledano González. Department of Modern and Contemporary History. Faculty of Philosophy and Humanities. Universitat Autònoma de Barcelona. Tel. +34 93 581 1162. E-mail: LluisFerran.Toledano@uab.cat

Catalan Historical Review-14.indb 69

time and of receiving such major social support. At the time of the Piedmontese army’s entrance into Rome, the Paris Commune and the First Spanish Republic, Carlism was the spearhead of the international white. The Carlist candidate for the Spanish throne was the hope of the exiled courts around Europe. We shall evaluate five major strands in this text: first, the political trauma experienced by the sectors who chose anti-liberalism with the advent of the liberal revolution; secondly, the Carlist insurrectionist culture in the series of civil wars; third, Carlism’s relationship with the Church, the role of political Catholicism and the portrayal of the wars as crusades; fourth, the nature of Carlist foralism; and fifth, the capacity to construct a rich political culture and appear as a lifeline in a turbulent mass society.

The origins of early Carlism and the political trauma of the revolution The hegemonic discourse in Catalan historiography on Catalonia’s supposedly cutting-edge position compared to Spain has hampered a proper understanding of early Carlism. According to this discourse, Catalonia was the “factory of Spain”, but the bourgeoisie was frustrated at not having sufficient tools of social control and industrial promotion in an agrarian, militaristic state. In this model, Catalonia was obsessed with Spain’s modernisation, confounding the interests of the ruling patriciate in the 18th century and the new bourgeoisie in power on the one hand with the plurality of existing interests on the other.

09/11/2021 15:11:43

70 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

The history of Catalonia and Spain was neatly explained in terms of failures and weaknesses, as an expression of the industrialists’ and politicians’ angst over a supposed historical mission that had to be accomplished, as if Catalonia were the Piedmont of Spain. The scholarly claims around Antoni de Capmany established a canon that marginalised the existence of a diverse range of formulas for handling the crisis. The Catalans were “the Dutch of Spain”, as the writer José Cadalso said in 1774. This portrait is similar to the ones proffered by travellers on the Grand Tour, who saw the Catalans as austere businesspeople and religious fanatics. It was an apparent contradiction between tradition and modernity which subsequent historiography has been unable to translate into an understanding of what was actually afoot. The success of business in the 18th century, within an estate-based society, was interpreted as a positive sign of modernisation. Some wealthy sectors believed that the exhaustion of the imperial system could be combined with solutions that would stave off the fears of revolution. The belief that the Constitution of Cadiz would result in an extension of rights and citizen participation led to the political disquiet of a set of reformist elites. Their behaviour can also be explained as a reaction to the silent antifeudal revolution of the lower classes via their failure to pay tithes and other allowances. These resistances emerged within a climate of broad social violence after the collapse of the state in 1808, which led to a debate on the legitimacy of plebian action against the pusillanimous authorities and landowners. We cannot situate the behaviours of these first reformist and later reactionary elites without grasping the depth of these fears. One testimony of the diverse range of pathways to modernisation was Ramón Llàtzer de Dou (1742-1832). The teacher of early Carlist leaders and writers, such as Bartomeu Torrabadella and Vicenç Pou, he was a prestigious jurist, the author of one of the most important books on public law and the rector of the university in Cervera, a school that played a prime role in training the elites and defending private law, which was also associated with property transmission. In Cádiz, Dou was the first president of the constituent courts and one of the mouthpieces of the interests of the patriciate, comprised of the petty nobility; merchants of agrarian goods and products manufactured for the northern European, American and peninsular markets; and the Church sector, which was involved in family economies. The success of Catalonia’s agrarian economy led to the spread of the institution of the hereu and the emphyteutic tax, and this is why Dou suggested that it be extended to all of peninsular Spain as a solution to the structural crisis.2 Dou belonged to a patriciate which navigated between the estate-based order and the view of wealth as a category of distinction. He was in favour of the English political and economic model based on landowners’ influence in Parliament and the enactment of new political economy laws. He also leaned toward the Dutch model, which criti-

Catalan Historical Review-14.indb 70

Lluís Ferran Toledano González

cised excessive spending, luxury and unbridled leisure, vices which would have negative effects by corrupting political forms. In a word, it was a route to capitalism without the fears of the American or French Revolutions. It was a capitalistic Catholic ethics geared at maximum control of political change by bringing the Church into the new framework of economic reforms. What liberalism viewed as the remnants of feudalism the traditionalists saw as institutions that assured a peaceful shift. Despite this, badgered by the internal conflicts at the university and the radicalisation of political liberalism in Barcelona, Dou ultimately aligned with openly reactionary positions. He and others like him represented an early strategy of moderation and political accommodation. Something similar happened with the influential religious writer Jaume Balmes in the 1840s, when he spotted the class conflict in industrialisation before Juan Donoso Cortés did, alarmed by the social content of the revolutions of 1848. The Catalan historical dynamic led it to lag somewhat behind the Spanish dynamic. Without this, it is difficult to understand how Catalan Carlism followed a different timeframe than its counterparts in the Basque Country and Madrid. In 1846, 1860, 1869 and 1872, Catalan Carlism was at the vanguard of armed Carlism all over Spain, while in 1840 and 1875 the war exhausted itself in the Catalan Principality following rhythms similar to those experienced in the Maestrat and in the north in the Basque Country/Navarra. Neatly delineating economic and political liberalism is never easy, although the Carlists were the perennial enemies of liberal parliamentarism. In contrast, in terms of economic liberalism, they were against the first wave of disentailments and the troubles caused by the abolition of the seigneurial regime. Several years later, the key factor was the defence of the bourgeoisie itself. The tacit acceptance of the 1851 Concordat, which sanctioned the peace between the Church and the liberal state, led to this new shift. Late in the 19th century, the federal republican politician Valentí Almirall metaphorically described the social leadership of Carlism as “espadrille aristocrats”.3 The earliest armed antiliberal expressions, such as the royalist uprising of 1822-1823, the Revolt of the Malcontents in 1827 and the First Carlist War between 1833 and 1840, have been viewed as an expression more of economic malaise and coercion than the main actors’ political and ideological worldview. Our scholarly shortcomings in political and cultural history have rendered us unable to pinpoint the ideological motivations, religiosity, political identity, monarchism and worldview that the Carlist base and leaders may or may not have shared. Was economic survival sufficient reason to explain repeated affiliation with the cause? How was it possible that Catalonia, a paradigm of modernity, would simultaneously show such social support for absolutism so early on? In the 1970s, the historians Josep Fontana and Jaume Torras situated the behaviour of the wealthy classes within the logic of capitalist transformations. Understanding

09/11/2021 15:11:43

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

royalism and Carlism depended on an interpretative model of the liberal revolution which posited the lowerclass peasants and artisans as the victims, and which avoided the old liberal discourses about a pre-political, fanatical world manipulated by the Church. Those historians were influenced by Eric J. Hobsbwam’s Primitive Rebels, and the study of the royalist movements took a noticeable turn partly for this reason. The data that Josep Fontana found when studying the Treasury during the crisis of the Old Regime led him to consider the negative impact that the liberal tax policy had on specialised, market-orientated farm regions. Jaume Torras’ research on the Malcontents and the royalist uprising in 1822 and 1923 found that the conduct of the lower classes could be explained not as supporting the old feudal order but as channelling of their frustration against the specific kind of change underway. This experience accentuated the deterioration in their living conditions due to the aggressive tax policy, low agrarian prices and the crisis in domestic industry. This downturn made the social perception of the antagonisms understandable beyond the absolutism versus liberalism dichotomy and enabled him to posit the hypothesis, unexplained still today, that the aspiration to establish a paternal monarchy could attract different bases of support. In turn, Josep Fontana posited two important hypotheses. The first was based on the distinction between the leaders and the peasant bases, who were arrayed against a common enemy. The second viewed the Carlist territory as a failed, impoverished country compared to the overall prosperity of the 18th century. This thesis was picked up by Ramón Arbanat in a study on the royalist movement during the Liberal Triennium (1820-1823), while Pere Anguera finds the grassroots support of early Carlism to be caused by the social erosion of the peasants and artisans. The people were hungry, and becoming a guerrilla was a way of earning a living in a context where dismay with the clergy had become quite widespread.4 The latter two have defined more interpretative lines. Manuel Santirso’s defence has stressed the political dimension and economic interests of absolutism, without losing sight of the close connection between war and revolution. The violent, vertical coalescence into factions and battalions allows him to question the sincere support of Carlism. The historian Núria Sauch has developed another line of inquiry on southern Catalan Carlism. This author focused on a particular theatre of operations, namely the lands of the Ebro River and the Maestrat region, in a study that spanned 40 years which reframed the logic of the seigneurial conflicts and the impact of institutional changes in local power. Her study was inspired by the approaches of her teacher, the historian Jesús Millán. They posit that the success of the Carlist wars could not be sustained without the clientele’s support of the local elites’ initiatives.5 The most prolific Carlist writer who published the most successful book on early Carlist traditionalism in

Catalan Historical Review-14.indb 71

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 71

1843, Las leyes fundamentales de la monarquía española, was the Mercedarian clergyman Magí Ferrer (1792-1853). He upheld an estate-based political architecture which carved a niche for privileged landowners who were not noblemen. The goal was to give property owners political respectability and representation in the future Courts, to conserve the lead in local power and to allay the negative effects of political upheaval to the extent possible.6 This position was not very distant from the Catalan responses to the Consultation of the Country in 1809, nor from the ideas of the leading Carlist theoretician in the second half of the 19th century, the Valencian Antoni Aparisi i Guijarro. This class would soon be defined in economic terms as landowners – either longstanding nobility who had seen better days or the “espadrille aristocracy” – without falling into the dangers of national sovereignty or popular participation. We are unaware of the ideological features of the Catalan counterrevolution beyond the classic support of the Throne and the Altar. Historiography has erroneously thought that the ambiguity of Carlist ideas was deliberately not explicit. The problem has always been ascertaining what lies behind the trilogy “God, Fatherland and King”, with the furs (charters) tagged on. No systematic analysis has been conducted of either the texts or their authors, or of the agitators or propagandists. Even though many of them were indebted to the schemes developed in France and Italy, the logic of counterrevolutionary national cultures should be explored, including the culture in Catalonia.

The longest civil war in Europe and the Catalan Carlist insurrectionist culture The Carlist narrative encompasses a long succession of episodes which include the Peninsular War (1808-1814), the royalist uprising of 1822-1823, the Revolt of the Malcontents in 1827 and the First Carlist War (1833-1840), the Second Carlist War between 1846 and 1849, the attempted uprising of the factions in 1855, the frustrated coup d’état in Sant Carles de la Ràpita in 1860, alongside another more spirited uprising in the summer of 1869 and the Third Carlist War between 1872 and 1875. This partisan culture of violence was supposed to enlist the exiled leaders’ support for Francis II of the Two Sicilies in 1861 and the intervention as Zouaves in the defence of Rome in 1870. It was one of the longest cycles of war in Europe, comparable to the one in Colombia and the Rio de la Plata, and all of this transpired in a climate of political exceptionalism, a rejection of authority and uprisings against the fifths and compulsory recruitment with the possibility of exemption by payment.7 One testimony of the tensions between the military authorities and the people comes from the liberal General Antonio Seoane. The interim Captain General of Catalonia between 1841 and 1842 and a senator for Murcia in

09/11/2021 15:11:43

72 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

1843, he launched a violent discourse against the uprising in Barcelona in November 1842. In his speech as a senator, he associated the Catalans’ rebelliousness with the existence of manufacturing hubs where radical ideas could take root. He claimed that Barcelona needed to be “bled”, as if it were an ill person, its industry transferred outside the city and customs established at the Ebro River. In his opinion, hearing talk about independence was much worse than if Charles had proclaimed absolutism. He was a prominent member of the progressive party who anticipated that other phrase uttered by the right-wing politician José Calvo Sotelo in 1935 by almost a century, in which he said he would rather a “roja que rota” [Red than a broken] Spain.8 The liberal army was the mouthpiece of the state at a time of institutional collapse and a crisis of legitimacy. The civil wars only fuelled the mistrust between the regular troops and the liberal local militias. In a context with no freedom of press, the suspension of constitutional guarantees and the failure of the Treasury, the army appeared as the ugliest side of the nation, the administration’s last bulwark to charge taxes or force military recruitment. With a true lack of division of powers and a state and an administration on the defensive, what was the impact of the civil wars in terms of political nationalisation? In Catalonia and the Region of Valencia, the cabdillatge leadership was part of a rich culture of insurrection. Just as in Latin America,9 the figure of the cabdill (or caudillo, local leader) forged in the war against Napoleon survived as part of the myth of the people rising up in arms which reinforced the discourse of unanimity. In contrast, the cabdills were later the target of respectable criticism which blamed them for the delay in modernisation and the lack of institutional stability, if not actually fostering grassroots anarchy and tyranny. In Catalonia, the idealisation did not last too long, especially when the liberal press stigmatised the excesses of the cabdillatge during the Second Carlist War. The episode involving the skull of Charles d’Espagnac, known as the Count of Spain, is indicative of the stereotypes of the cabdills. He was not a grassroots leader but the top Carlist military authority who ended up being assassinated by his companions in 1839 with the excuse of his despotism. Liberal public opinion described him as a despot who shot prisoners and burned villages. Against this backdrop, his skull could be studied by phrenologists to define the Southern savage archetype. Once the skull was located by the physicians Josep Soler and Marià Cubí, it was associated with the Araucanians. The Catalan mountain blunderbuss was equated with the criminal Italian brigand and the savage American Indians, a social psychopathology of the reactionary who stood as the enemy of progress. These images were used later against Francesc Savalls, another Carlist cabdill nicknamed the “terror of the mountain”.10 In 1808, an insurrectional culture arose whose epicentre was the guerrilla faction led by the cabdills. The leaders

Catalan Historical Review-14.indb 72

Lluís Ferran Toledano González

of the gangs were vehicles for politicisation and political modernisation and can in no way be considered an anomaly. The Carlist pretenders to the Spanish throne had to mobilise human resources against the liberal regime with a type of combatant who wielded power on behalf of the king in a decentralised network. Historians have not conducted an in-depth analysis of the repercussions of this architecture of power and loyalties. The legitimist leaders conspired through military putsches, expecting the support of part of the military, while leaving the factions with the auxiliary mission of controlling the rural world. Their failure and its conversion into civil war has eclipsed their original purpose. Once the coffers were depleted, the scattered rebellious factions began to coerce taxpayers, which led them to be questioned as the guarantors of order, which was ultimately crucial in gaining support. A careful look at what happened in between 1846 and 1875, the start and end of the Second and Third Carlist Wars, respectively, helps encapsulate the meaning of this insurrectional culture. The first surprising fact is that the Second Carlist War represents a hiatus in Carlist memory. Few authors spoke about it during the golden age of traditionalist publicity, not even in 1933, when the centennial was commemorated. What predominated was a liberal-leaning discourse that defined the matiners as a gang of blunderbusses. This war was unique in several ways. It garnered less support from the Church and the large landowners, perhaps because of the participation of artisans, textile workers and the petty peasant class who were affected by the economic crisis and the central government’s measures on conscription and taxes.11 During the last few months of the war, in January 1849, a manifesto signed by a group of peasants from La Garriga appeared denouncing the debauchery of the parties, which fuelled the “communist” menace in the countryside. This was a false descriptor, but it did equate Carlism with political banditry.12 The violence committed during the Third Carlist War was condemned by liberal public opinion. Ridicule of the capellà trabucaire (blunderbuss clergyman), news on the destruction of railway and telegraph lines, the burning of civil registries and the felling of freedom trees served to stop the radicalisation of the First Republic from leading to a reaction among the conservative Catholic classes in the countryside. Given that the liberal side’s success in this war of images was complete, to what extent was the construction of the liberal state conditioned upon civil wars? The factions carved out experiments in sovereignty which would test the strength or weakness of the state inasmuch as sovereignty, or power, is not solely an attribute of the state but a quality that exists in an array of groups and entities within society. If we agree that the factions and cabdills supplanted political authority and hindered the goal of national unity by fragmenting power, their impact on nationalisation processes is unquestionable. Counter to an overly linear model of cabdills and their clientele who hindered the inevitable state centralisation,

09/11/2021 15:11:44

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 73

civil wars were processes inherent to the construction of nation-states. The legitimate monopoly on strength and fiscal power was questioned everywhere. If we view factions as devices of power that can be used to guide, shape and control behaviours, the cabdills participated as nationalising agents in multiple directions. Cabdills like Joan Castells, Benet Tristany, Ramón Cabrera and Francesc Savalls represented a type of traditional charismatic authority that channelled the armed protest of the landowners and the grassroots Catholic social base. They represented a model of vertical social relations grafted onto the territory which complemented other forms of regular military organisation. The good gang leaders were part of a structure of exchanges. They provided quick social ascent because without compensation it was difficult to impose deference and obedience to authority. They sought to vie with the liberal administration to exercise the monopoly on violence by kidnapping mayors and prominent taxpayers, blocking trade in villages and shooting adversarial authorities, if needed. The factions also had a strong identity component because they followed one cabdill instead of another. In short, it was a type of culture that created a graveyard with the state which was negatively perceived not necessarily by Carlist swaths of the population.13 The definitive crisis in this insurrectional culture came in 1875, in an exhausted, disillusioned country. Carlist monarchism ended up weakened by its pretender’s fall from grace, with his public and private image tarnished,

just as had happened with Queen Isabella II. This bolstered the despotic image far from the intransigent Catholic sectors, which ultimately led to the 1888 Integralist schism.14 The Carlist king was incapable of handling the exercise of power and the fragmentation of sovereignty. The Carlist universe was made up of not only major theatres of operations, namely Catalonia, Valencia and the Basque Country-Navarra, and the subjective spaces of war that enabled the war experienced by each person to be recognised, but by two other spaces as well: the northern Catalan frontier and the Carlist court, either in exile or itinerant. This role would not have been possible without the support of the local legitimists, or without the farmers’ interest in having cheap labour, regardless of whether it was Carlists or young draft dodgers or army deserters. The protection of the valleys of Andorra played a prominent role in the first half of the 19th century, while in the third war they would remain a traditionalist symbol, a kind of unpolluted sanctuary under the sovereignty of the bishop of La Seu d’Urgell, Josep Caixal. The study of these spaces reveals that they played a more prominent role in the preparations for and course of the conflicts than in the subsequent experience of exile. The northern Catalan Carlists predominated in Salanca, Vallespir, the upper Cerdagne and along the Tec River. In contrast, the city of Perpignan was primarily republican, even though it was the fulcrum of the main conspiracy. Near the frontier, factions were recruited, loans were

Figure 1. Ramón Cabrera i Griñó (1806-1877), Catalan Carlist leader. Portrait of the National Library, Madrid, around 1845.

Figure 2. Francesc Savalls i Massot (1817-1886), leader of the Carlist troops in Catalonia during the last Carlist war. He is wearing the typical red or white beret of the militants of this movement.

Catalan Historical Review-14.indb 73

09/11/2021 15:11:44

74 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

negotiated, weapons and equipment were purchased, hospitals and printing presses were set up and Catalan colonies from the south were formed in Perpignan and Ceret. Another problem came from Carlist emigrants and refugees all over France. The number of exiles was not directly related to the bulk of the contingents because the military circumstances, degree of violence and discouragement led to the amnesty of thousands of men before they took refuge in the neighbouring country. Nor does the tally of combatants quantify all the personnel that passed through the factions and battalions. The number of refugees from the royalist revolt recorded by Ramon Arnabat was 2,200 men in 1823 from a force totalling 13,000; with the entry of Ramon Cabrera in July 1840, the figure of 12,000 refugees is recorded out of a maximum force of 20,000; in 1849, after the Second Carlist War was over, 2,500 accepted amnesty, a notable proportion in relation to the total of 8,000 troops; finally, according to the figures for the last Carlist war that I have compiled, in 1876, 3,000 men out of a total of 12,000 combatants, the maximum that could be sustained by Carlist logistics, lived as refugees in France. Carlists lived permanently in double exile, regardless of whether they lived at home or suffered from deprivation abroad. Inasmuch as their vision of the world was fed by the eschatological struggle between good and evil, Carlists were the victims of their own society’s degradation. Carlists suffered from the death of the Catholic nation like nobody else.15 The Carlist court occupied an estimable role in Carlist culture because it was able to share an emotional bond with the vicissitudes of the proscribed family. This type of journalistic information was fed by exiles’ and conspirators’ visits to the core of the cause. The Carlist court was a travelling device of power made up of a small number of members compared to the reigning dynasties. It encompassed the royal family, the House and the Government, made up in turn of political and military secretaries and the field adjutant, and assisted at times by an extraordinary advisor. The collective Carlist imagination throughout the 19th and 20th centuries united the major European capitals, the occasional residences in Paris and London and the palaces and castles of the legitimist families who practised a transnational monarchical solidarity. Carlist geography was scattered around Bourges, Viareggio, Gratz, Trieste and Frohsdorf, as well as the famous Palazzo Loredan in Venice, where the banner salons and private quarters were displayed in magnificent reports in the magazine El Estandarte Real between 1890 and 1891 and in the monographic album published by the “Fomento de la Prensa Tradicionalista” in 1907, both printed in Barcelona. Alongside them, the gilded London exile of the Carlist general from Tortosa, Ramón Cabrera, captured public attention for years as he became the prime symbol of grassroots Carlist faith, seldom subordinated to courtly twists and intrigues.

Catalan Historical Review-14.indb 74

Lluís Ferran Toledano González

The war as crusade: The relationship between politics and religion in Carlism Catalonia was a testing ground of the conflicts between the liberal project and the Church project, subjected to the liberal revolution, the papacy of Pius IX and the Catholic reconquest process. It was a society fractured by social inequalities, although Catalonia would also become a “workshop of saints” and a denominational laboratory of the new Spanish Catholicism. Despite this, it would be wrong to apply a rigid model of social change which assumed that the more modern and secular a society was, or the more rational, the lower the presence of the sacred was. Carlism did not suggest a return to the past but an appropriation of modernity. It was not so much a reaction against modernity as a product of a modernity which felt alien. It was not so much a secularisation process as a weakening of the role of religion as a social glue. In the late 18th century, unlike the Spanish discourse that strictly defended the Catholic monarchy, the leading Catalan groups sought to articulate the ideal of the commercial empire with Catholic ideals. However, faced with the threats to the conservative order of families and properties, the Church’s response was extremely reactive. The Catalan hierarchy was more sensitive than the rest of the episcopacy to the surveillance of the tribunal of the Inquisition as a tool of ideological control in the ruling dated 12 December 1812. The Church emerged severely harmed by the government measures aimed at wiping out the chronic public debt and earning revenues to pay for the wars in the peninsular and overseas territories. It was affected not only in the jurisdictional realm but also socially and economically. Between 1820 and 1840, the secular clergy was less absolutist than the regular clergy, the clergy in the cities less than those in the countryside, and the parish clergy less than the local clergy. The Catalan Church’s main affiliation was first royalist and then Carlist.16 In the second half of the century, most of the hierarchy remained at the ready, while the parish clergy sided with the Carlist bloc and became politicised in the ultramontane sense. The Church was the institution that was damaged the most. It lost three-fourths of its income with the elimination of the tithes, first fruits, the laudemium and taxes. This was a total setback caused by the disentailments of religious assets and the elimination of monasteries and corporations, which spurred most Catalan bishops to react. There was indeed a minority of ecclesiasts who were liberal, but at times of revolution the Catalan Church leaned towards the absolutist and Carlist side. During the royalist revolt in 1822, only the bishops of Barcelona and Girona were not absolutists, but by 1837, during the first war, the bishop of Barcelona was the only one who remained faithful to the liberals. Even Pope Gregory XVI appointed Bartomeu Torrabadella to serve as deputy apostolic delegate in Catalonia; he had been a canon of Barcelona, chancellor of the university in Cervera and a disciple of Ramón Llàtzer de Dou. He was an extremely

09/11/2021 15:11:44

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

prominent leader and a link in the chain of weapons purchases and war financing between the king of Sardinia, Charles Albert I, and Catalan Carlism. With the consolidation of bourgeois society, the relationship between politics and religion coalesced. The ecclesiasts not only spent their efforts preventing the advance of liberal culture, but they also sought to rectify governance so that Catholic civil society would determine political and moral decisions. With this purpose in mind, one of the most renowned writers, Jaume Balmes, advocated marriage between the Carlist pretender, the Count of Montemolín, and Queen Isabella II. The operation would marginalise the political game of the progressive wing of liberalism, leave behind the divisions of the civil war, acknowledge that it was impossible to restore the previous order and compromise with the spirit of the era. This roadmap was targeted not only at the modern Catalan bourgeoisie but also at the rank-and-file Carlists.17 Jaume Balmes had a hand in the abdication of Carlos Maria Isidro, and he probably wrote the manifesto addressed to the Spaniards’ new pretender from Paris in May 1845. Even though Balmes’ direct involvement in Carlism was brief, the traditionalists protested it. The type of priorities held by the Catalan conservatives was also telling. Unlike their Spanish counterparts, who were capable of building bridges with the progressives, the Catalans curtailed their constitutionalism and defended religious unity, which was what glued the Catalan right to the side of Carlism. While the bloc in power in Madrid included the two branches of liberalism, in Catalonia the aspiration was to unify the Catholic right because religion was believed to be the solution to meet the challenges of industrial society. And for this very reason, it had to be transformed into a modern, effective instrument. The Catalan ecclesiasts who embraced the cause of Charles played a key role in building the propagandistic apparatus, promoting and leading a powerful pro-Vatican sector and updating the Catholics’ forms of mobilisation. The list of figures is quite lengthy. The most prominent names are Josep Caixal i Estradé, founder of the Llibreria Religiosa with Father Antoni Maria Claret, future bishop of La Seu d’Urgell and military vicar general of the Carlist armies throughout all of Spain; Francesc Palau i Quer, the former Carmelite founder of the Escola de la Virtut in 1851 and the inspiration behind the Carlist eschatological climate; the young Fèlix Sardà i Salvany, founder of the Biblioteca Popular in 1870 and the Apostolat de la Premsa and the author of a subsequent bestseller, El liberalismo es pecado (1884); the priest Josep Escolà i Cugat, founder of the Acadèmia Mariana in Lleida in 1862; and prominent laymen like Ramón Vinader, Lluís Maria de Llauder and Josep Maria Carulla. Nor can we downplay the Carlist sympathies of Cardinal Isidre Gomà, one of the archpriests who lent the most wholehearted support to the coup d’état against the republican legal order in July 1936.18 This sector participated in the Catholic social reconquest in the 1860s, that is, in the first culture war against

Catalan Historical Review-14.indb 75

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 75

free thinking through the “good press”, Catholic academies and youth groups, gatherings, pilgrimages and popular theatre. Carlism grafted itself onto the ultramontane sector of the neo-Catholic followers of Juan Donoso Cortés. Their success was so resounding that even though they were defeated in the Third Carlist War, the equation between traditionalism and defence of religion was confirmed in the Catalan bishops’ response to the apostolic nuncio’s survey in 1881. The good Catholic was a Carlist. The defence of Pope Pius IX occupied the political agendas of European governments, while the faithful viewed it as a tragic crisis of civilisation. The Catholics’ veneration of the cause of Pius IX unleashed a cult of personality, a veritable “papolatry”, where the pontiff was held up as the modern-day continuation of the early Christian martyrs. The Catholics had fertile grounds for spreading the belief that the Carlist uprising in April 1872 was the start of a crusade. The creation of a battalion of pontifical Zouaves in Catalan territory, an ultramontane militia fed by legitimists from all over Europe, materialised the existence of a Catholic-monarchical international white which viewed Charles VII of Bourbon as the Catholic prince who would liberate Spain and Rome.19

Figure 3. Charles VII, pretender to the throne of Spain, in the last Carlist war (1872-1876). Representation taken from Antonio Pirala, Historia Contemporanea, Segunda Parte. Volume two, Madrid, 1892.

09/11/2021 15:11:46

76 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

The prophetic, eschatological Carlist arguments make it possible to spotlight the kinds of solutions set forth to deal with the major cleavages that were splintering society. To the antiliberals, the times were conditioned by Providence, which used traumatic events – revolutions – as a testing ground and a chance to expiate sins. Liberalism was yet another link in the long chain of Mankind’s attacks against God. Catastrophe could only be avoided with a return to Catholic civilisation. The Carlist utopia was the first step in a providentialist restoration prior to the social reign of Christ. This was the position upheld by the most influential author in Catalan Carlism at the end of the century, Lluís Maria de Llauder, and it is related to the subsequent prophetic revival in the revolution of 1868. The struggle between Good and Evil, us or them, everything or nothing, explains the high degree of violence in the lands where the fight with the federal republicans was the fiercest. It should come as no surprise that an agent of the pretender advised him that “si se retarda el levantamiento perderemos muchos, que se pasan a la Internacional” (“if you delay the uprising, we will lose many who will go over to the International”).20

Provincialism and codes of law. The fit between Catalonia and Spain Grégoire Wyrouboff was a crystallographer born in Moscow, a disciple of August Comte and a defender of positivism in France. He compiled his travel notes from a journey around northern Spain and the Ebro River in 1874 in a brief work. He wanted to run Spain’s backwardness through the filter of his scientific mind. Neither the defence of religion nor the defence of the king were sufficient motives to explain the survival of Carlism, and he pinpointed the problem as Vizcaya, Navarra and Catalonia’s lack of harmony with the state. Political centralism had not triumphed under either the monarchy or the republic. In contrast, Spain was ripe for a federate regime because it was a plural country in terms of its languages, habits, traditions and geographic and industrial conditions: “l’Espagne est une unité factice qui ne correspond à aucune réalité effective. De l’Andalousie à la Catalogne, de la Castille à la Biscaye, il y a au moins autant de différence que de l’Italie à la France, de la Belgique à la Hollande, de la Bohème à la Hongrie”. There was at least as much difference among the Spanish regions as there was among some European states. It would be difficult for any government, Wyrouboff observed, to sustain “sous la même loi”, societies with such opposing political traditions.21 We suggest three phases in the evolution of the political identifications of Catalan Carlism: the one that sought a monarchy of provinces, the one that opposed the centralising efforts of the liberal state, and the one that would experience the hegemony of Catalanism in the early 20th century. In order to peer into the worldview of the early

Catalan Historical Review-14.indb 76

Lluís Ferran Toledano González

Carlists, we shall use the word “provincialism”, a term that defines the demands for attention to provincial interests – related to the Principality of Catalonia – aired by members of the Catalan ruling class in the transition from the 18th to the 19th centuries, taking the province as a subject of decision-making and political representation, with a conception of sovereignty and nation closer to the territorial distribution of power than the functional distribution of the state. One of the first objectives of provincialism was to attain representation and interlocution with the Crown. This demand appeared in the summons to the Courts in 1760 and 1789, during the constituent process and application of the Cadiz text, in the course of the Royal Statute and in the drafting of the 1837 constitution. In those sessions, just as had happened with the deputies from the Americas between 1810 and 1813, it was common to have to apologise for bringing up provincial problems to avoid being labelled selfish for not focusing on the general problems of the nation. The word provincialist had pejorative connotations. Carlist political provincialism could harmonise with the historical will of the Catalan ruling class in order for Spain to become a Catholic, commercial monarchy comprised of provinces, more concerned with the recovery and preservation of the constitutions (furs) than with the constitutional revolution. The rules of obedience and deference to the monarch made it unimaginable for this kind of request to be made on their own initiative outside the established channels other than in time of political exceptionalism, such as the one prompted by the power vacuum in the summer of 1808. Provincialism cut across ideologies and was accepted by liberal sectors as well, as Jordi Roca has revealed, a liberalism like the moderate Barcelona variety that was concerned with articulating the liberal Spanish nation through the Catalan constitutional culture of rights and freedoms, which the Diputació Provincial de Catalunya legitimised in 1820.22 Throughout all those years, the range of proposals from provincialism included the opening of provincial Courts, the defence of the Catalan laws in force, the return of its own laws and constitutions and trade prohibitionism. The radical, democratic left shared elements of this culture in the unrest in the 1830s and 1840s and in the attempts to demolish Barcelona’s Ciutadella. Catalonia’s responses to the 1809 Consultation of the Country were part of this provincialist culture, as was the final report written by Antoni de Capmany, which defended the modernity of the institutions that had been lost a century earlier. The same holds for the rulings of the Junta Superior de Catalunya written in 1810 by the jurist and later deputy Felip Aner d’Esteve, which asked for the furs and rights that the Catalans had had during the Habsburgs’ reign to remain in place, a claim which the proFrench deputy Josep Garriga had made shortly before in Bayonne. Years later, in 1836, the spokesman of the progressive group in the Courts, Domingo Maria Vila, pro-

09/11/2021 15:11:46

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

posed that the fueros of Basque and Navarra be extended to all of Spain. In short, it is mistaken to assess Carlist foralism based on the silence of the first two Carlist pretenders to the crown or the negative judgement of it by Catalanist culture in the early 20th century. It was a kind of foralism concerned with preserving the existing furs, such as private law, and with opposing the introduction of new taxation and conscription systems. And to do this, they had the legal arsenal of the former constitutions and customs at their disposal. When the historian Pere Anguera wondered whether there had been a Catalan Carlist proto-nationalism, he responded negatively. And we think that he was right, but only in part of the problem. The proclamation that Benet de Plandolit-Targarona signed in the Eastern Pyrenees in October 1834 referred vaguely to the king’s promise to “guardar los antiguos privilegios de este Principado” (safeguard the old privileges of this Principality), but this meant preserving laws that were still in force, not those abolished in 1714. Despite the rumours or attempts to bring this reversal to fruition, the responses from the Carlist leaders near the king were always negative: they were negative in 1836 when Carlos Cruz Mayor, the Minister of State, categorically refused to restore the furs, and in 1848 when Manuel Cubells, a close associate of the Count of Montemolín, opposed Tomàs Bertran i Soler’s plans for a provincial council.23 Until 1869, Carlism was reluctant to touch the political architecture that the Bourbons had imposed in the 18th century. The fact that there was a critical interpretation within Carlism of the centralisation process carried out by the dynasty is another matter entirely. Sectors in favour of reformist absolutism wanted to preserve the foral laws, which were running the danger of vanishing with the enlightened “national law” and the liberal codification. In this climate, a French military officer remarked on the Revolt of the Malcontents in 1827: “il ne faut pas chercher la cause de cette guerre ailleurs que dans le caractère national des Catalans, qui tiens à leur législation” [there is no need to seek the cause of this war anywhere else than in the national character of the Catalans, who have their legislation].24 That is, the cause lay in their constitutional culture. Others went further, such as the Mercedarian priest Magí Ferrer in the aforementioned work, Las leyes fundamentales.... This author believed that defending absolutism did not necessarily have to mean defending a despotic, tyrannical king. Like a good man of the Church, he believed that the absolute king could not reign absolutely. The author adduced the restoration of the fundamental laws and ancient freedoms, disapproved of the policies of the first Bourbon and claimed that if Philip V had maintained the furs/fueros, the influence of the old hierarchies – nobility, Church and landowners – would have quelled the philosophical doctrines. Just after the Carlist defeat and the enactment of the 1841 Compromise Law in Navarra, Magí Ferrer proposed

Catalan Historical Review-14.indb 77

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 77

establishing provincial courts with their own laws and taxation. It is telling that he framed the debate in provincialist terms. Under the pretext that in Spain everyone had to be Spaniards – Magí Ferrer wrote – he proclaimed that “antes que provincianos, somos españoles” (before provincials, we’re Spaniards). The liberals were predicting that provincialism would endanger or break “el vinculo de la unidad monàrquica, o según el estilo republicano, de la unidad constitucional” [the bond of monarchical unity, or in the republican style, of constitutional unity].25 In any case, Carlist provincialism was not an improvisation, and the issue of the furs was not a minor one, despite the Carlist leaders’ allergy to it. Nor was liberal Basque provincialism in the defence of its own fueros. Once the liberal queen Isabella II was dethroned in September 1868, a new phase was ushered in. Decades of state expansion were a thing of the past, and a new era started in which the demands of decentralisation or shared sovereignty cut across Catalan politics. The Carlist formula was twofold: a Spain comprised of foral provinces following the model of Basque-Navarra, and the return of the furs to the territories in the former Crown of Aragon. The “Letter-Manifesto” that Charles wrote to his brother, Alphonse of Bourbon, dated 30 June 1869 in Paris and penned by the writer Antoni Aparisi i Guijarro, is the most influential programmatic text in fin-de-siècle Carlism. The document states that the Spanish people had always loved decentralisation, and that the king’s will was not to downgrade the Basque fueros but for the remaining provinces to match them in terms of their internal laws, albeit adapting them. This was the clearest expression of the shift in direction of the Carlist authority until the start of the war. The manifesto was not explicit recognition of Catalan furs but maintained the discourse of the monarchy of provinces. We would be wrong if we thought that Catalan Carlist foralism always trailed on the shirttails of the pretender’s initiative. Foralism cannot be reduced to royal documents and the defence of the Basque and Navarran fueros. Those years witnessed an upsurge in the Catalan issue of forality via electoral manifestos, parliamentary speeches, lectures in circles, books in a historical tone and popular leaflets. One of the prime explicitly foral expressions came from the young ultra-Catholic lawyer and journalist Lluís Maria de Llauder in his address to the electors in the district of Vic in January 1869, therefore prior to the Charles’ letter. The goal was to restore the furs while making them compatible with modern life. By doing so, centralisation could be halted, the administration would be moralised and the fifths (the conscription of every fifth young man by lottery) would be eliminated. In other articles, he stressed that the furs would not only rectify the centralising process but were also a Catholic alternative to republican federalism. This is an important issue if we want to understand the main players’ political grammar beyond the judgements that historians may make. The rivalry between the foralists and the federals during the Sexennium

09/11/2021 15:11:46

78 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

would be reproduced with the Catalanists during the Restoration. During those years, a juridical and historical literature appeared which evoked the religiosity of the Catalans and the goodness of their parliamentary institutions. They include works like the ones by the Girona lawyer Narcís Blanch, the canon of Barcelona Mateu Bruguera and the anonymous leaflet penned in Catalan entitled Los catalans y sos furs. Llibre editat per un fill de la terra, which was written in a colloquial language to attract a grassroots audience. Allusions to the furs appeared in parliamentary speeches such as the one by the Carlist lawyer and deputy for Girona, Emili Sicars, who on 27 May 1871 condemned the Bourbon dynasty personified by Philip V for the loss of the furs and the problems brought about by the fact that the magistrates, prosecutors and trial judges were unfamiliar with the language and particular laws of Catalonia. This also arose in the speeches by Joan Mestre i Tudela, the former mayor of Lleida and future vice-president of the Carlist deputation, at the opening of the Catholic-monarchic circle in his city on 3 January 1869, one of the first in Catalonia to join the cause. In his address, he said that conscription and the tax system, the fifths and the taxes on general food consumption, were the outcome of the liberal policies that the furs sought to remove. Between 8 April and 16 July 1872, the date when the first factions appeared and the return of the furs was announced by Charles, news reports gleaned from the calls of the Carlist groups at the entrances and exits of the villages started to appear in the press. With no attempt to list them exhaustively, the slogans included “Long live the Catalan furs!”, “To Don Carlos and Religion!”, and calls to expel the foreign king, Amadeus of Savoy, mixed in with calls of “Long live Spain!”. We have evidence that on 1 May, the faction of Guerxo de la Ratera faction did this in Agramunt; on 30 May the faction of Francesc Savalls did so in Sarrià de Ter; one day later, the faction of Quico de Constantí followed suit in El Vendrell; on 1 July the faction of Camats in Vilanova de Meià; and on 22 June the former deputy for Torroella de Montgrí, Joan Vidal de Llobatera, did so in Santa Pau, even though one year earlier he had given a speech to the electors in his district that was respectful of the furs. From north to south and westward, foralism was displayed in rituals of political affirmation and spread far and wide before the proclamation was published in the Barcelona and Madrid press in late July and early August 1872. The document stating the return of the furs in July had two parts. The first was a statement of intentions which referred to the “Letter-Manifesto” and was addressed to Catalans, Aragonese and Valencians, in this order, informing them that Charles was giving back to them what his ancestor, Philip V, had erased as a reward for their loyalty. In the summer of 1872, there had been a failed attempted uprising in the northern region of the Basque Country-Navarra, while the only territory where the insurrection persisted was Catalonia. This is one of the

Catalan Historical Review-14.indb 78

Lluís Ferran Toledano González

countless pieces of evidence that revealed that Catalan Carlism was not peripheral in the overall history of Carlism. The second part of the document is an important selection of the main Catalan furs revolving around the commitment to Catholic unity, the fiscal sovereignty of the Diputació General and the Catalan Courts, the elimination of the fifths, attention to the municipal regime and the country’s juridical physiognomy. The goal was no longer merely to maintain Catalan law or find a provincial accommodation but to restore and adapt the former Catalan furs within the framework of a composite Catholic monarchy. Immediately thereafter, from Tarragona, the Madrid-based Carlist newspaper La Esperanza wrote on 29 October that the youths were presenting themselves “en demanda de fusiles para combatir en favor de los fueros de Cataluña” [demanding rifles to fight in favour of the furs of Catalonia], and that unlike the liberal Catholics, the fatherland’s traditions cannot be invoked unless the furs were defended. Not all Spanish Carlist leaders agreed with the step that the pretender took. The Carlist chief of staff Hermenegildo Díaz de Cevallos, a prominent agent in Northern Catalonia, thought that it was a dire mistake that could erase what the dynasty had achieved on behalf of Spain’s administrative unity. The liberal press in Madrid, such as La Época, warned that foralism was drawing dangerously close to republican federalism, destroying the efforts of the Catholic Monarchs and setting national unity ablaze. Even the Madrid correspondent of the Diario de Barcelona distinguished positive administrative decentralisation from what was tantamount to a rupture in national unity, which would mean as many governments as there were provinces in the state. The reception by the federal republican press differed in Barcelona and Madrid. In the summer months of 1872 and the second half of 1874, the liberal and republican press in Barcelona debated the validity and sense of this foralism with journalists and historians. The relationship with republicanism did not end there. A letter from Vic to La Esperanza dated 20 August 1872 celebrated the fact that all of Catalonia had turned republican since Charles had restored the furs. The furs “no son cosa más que una República muy bien ordenada a la libertad verdadera y al alivio positivo del pobre y menesteroso (...)” [are nothing other than a Republic strongly ordered towards true freedom and the positive alleviation of poverty and want (…)]. The Republic of the furs was the Republic of God, a model where Catholicism strengthened the traditionalist – not despotic – interpretation of Carlism. The establishment of a deputation in Sant Joan de les Abadesses in the winter of 1874 was the outcome of a series of conditions. Catalan Carlism was experiencing a growth crisis, with military victories yet serious governance problems. Comings and goings of commissions of politicians and large landowners in the royal barracks had been common since late 1873. Despite the king’s decision to create a Deputation of Catalonia in May 1874, the op-

09/11/2021 15:11:47

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 79

Figure 4. La Flaca, 14 August 1869. The satirical Barcelona magazine La Flaca wanted to denounce that the Catholic Church continued to be subsidized by the state in 1869 and at the same time was supporting the Carlists, enemies of liberalism.

eration was merely administrative and therefore insufficient. Once again, Catalan pressures were viewed negatively. Two days after prince Alphonse of Bourbon received a committee of Carlists demanding a political solution for the Principality in an audience in Solsona, he wrote to his brother in severe terms. He notified him that a group of landowners wanted a governing board to appoint local authorities and collect taxes, “y todo no es más que para trabajar a la Independència de Cataluña. Lo que los catalanes desean, bajo la palabra Fueros, es declararse independientes de España. Esto me consta por varios conductos, y esto es lo que siempre yo preveia y de lo cual no dudé nunca” [and all of this is nothing other than working for the Independence of Catalonia. What the Catalans want, under the word Fueros, is to declare themselves independent from Spain. This has been shown to me in different conducts, and this is what I always predicted and what I never doubted]. Alphonse’s imperial, uniformist vision had its adherents. One Carlist border agent, Josep Maria Galí, wrote to Charles’ military secretary, Guillermo Estrada, telling him that the Carlists were demanding too much, “casi la omnipotència y la inmortalidad” [almost omnipotence and immortality], and that “las tendencias antiautoritarias” [the antiauthoritarian tendencies] of the furs had to be contained.26 The pressures from the landowner boards meeting in Olot and Vic forced the pretender to issue a decree in Estella dated 26 July 1874 establishing a War Deputation. On 1 October, the decision was made public by the veteran general Rafael Tristany; one month later he moved to Sant Joan de les Abadesses, and his action there lasted until the siege of La Seu d’Urgell in August 1875. In the early days of October, official acts were held in Olot, La Seu d’Urgell and Vic which the Deputation interpreted as working towards the return of the furs. This was the gist

Catalan Historical Review-14.indb 79

of several articles in the Carlist press which called for martyrdom for the King, Religion and Catalan freedoms. The public display of the portrait of Charles in Olot, decorated with inscriptions like “Fora quintes, Visca la Unitat Catòlica i Visca el Rei don Carles VII ‘restaurador de los fueros de Cataluña’ [Away with the fifths, long live Catholic Unity and long live the King, Charles II, restorer of the furs of Catalonia] was laden with strong symbolic value. The Deputation was led by 16 councillors, prominent men from the earlier political and electoral Carlism. Their authorities included administration and political representation, control of taxation and justice (a Regional Court), public order with the return of the local police force (the mossos d’esquadra) and the management of hospitals and communications. Despite the mockery from the Madrid press, the experience was quite real. In February 1875, the liberal military officer Arsenio Martínez Campos, then the captain-general of Catalonia, reported to his contacts on the frontier between the Carlists and the federal republicans about an alliance consisting in granting the furs and “una autonomia administrativa, con aumento de jornales y disminución de horas de trabajo, con objeto de ganarse la causa obrera” [an administrative autonomy, with an increase in day wages and a decrease in working hours with the goal of winning over the working-class cause].27

Catalan political Carlism until the advent of mass society, 1868-1936 Historians have made the mistake of seeing Carlism late in the century as a secondary actor in politics. Our knowledge of monarchism still falls short, even though as a country, Catalonia was as republican as it was monarchic.

09/11/2021 15:11:47

80 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Nor have we sufficiently valued the rich, extensive Catholic socialisation. The conflict between the free thinkers and Catholics was a long-term cleavage throughout Europe. Between 1869 and 1872, or between 1876 and 1888, the Carlists were prime actors in Catholic socialisation. Catholic action was their sphere of action, even as it detracted from Carlism’s projection in the new spaces within mass society. With the consolidation of the Restoration in 1876, Carlism had to wait patiently. The military defeat was also a political defeat inasmuch as the public image of the king was marred by the discrepancies with the Church and desacralised by the family and sex scandals. 28 The years full of apocalyptic pronouncements were a thing of the past. According to the eschatological view of time, Carlism had to wait for the arrival of new symptoms of the exhaustion of the liberal system. This is what Lluís Maria de Llauder thought when he was the head of the Catalan Regional Carlist Board upon witnessing the colonial overthrow in Cuba and the Philippines in 1898. The Carlist party would continue capturing action and propaganda platforms until the Integralist schism of 1888. Then, but not before, was when it lost part of the personnel who backed Charles in 1868. And in 1890, when the Marquise of Cerralbo was appointed delegate king of Spain, the party was rebuilt according to a model cast in the mould of the Associació Catòlico-Monàrquica of 1870, with boards, press and socialisation centres. It is mistaken to present fin-de-siècle Carlism as a “new” Carlism because the underpinnings of the party’s modernisation, socialisation and political culture dated back to the Democratic Sexennium. It is equally mistaken to think that the new personnel in 1868 used it as a counter-revolutionary umbrella and discarded it when they were defeated.29

Lluís Ferran Toledano González

The crisis at the end of Isabella’s reign revived a cause that had seemed dead. Carlism was a political label without an organisation, a “religious-monarchical communion”, as Josep Maria Carulla30 has defined it, with a littleknown pretender. A modern political alternative of extraordinary consequence in Catalan society was constructed in short order. It occupied the electoral space on the right and virtually monopolised the Catholic cause against the backdrop of the anticlerical offensive. Despite the caricature of the pre-political illiterate peasant, the Carlist leadership ranks were filled by young, urban lawyers in frock coats. Even the first faction to head out on campaign on the night of 7 to 8 April 1872 did so from the plain of Barcelona. Former anti-Catholic mayors from Lleida, Vic, Girona, Tortosa, Olot and Balaguer joined the “new” Carlist cause. After 1868, and more specifically after 1870, it virtually moulted its political structures. It equipped itself with numerous social centres and committees of prominent men with the mission of attacking the institutions by means of electoral combat, propaganda and, if needed, a coup d’état. It was a modern party model in the European context comparable in density to the republican party and more advanced than the remnants of the moderates and the governing progressive liberal party. The design featured the veteran cabdill Ramon Cabrera shortly before he resigned, taking England’s Tory party as its model.31 Catalan Carlism did not reflect the ideal party type. The leadership structure was more reminiscent of a confederation of prominent men, and even though it was not entirely so, nor was it a party of the masses. Perhaps it was the first attempt at a cadre party in Catalonia, which evolved during the Restoration towards a more complex organisation with a rich social and territorial base aimed

Catalan Historical Review-14.indb 80

Figure 5. La Flaca, 4 September 1870. The caricature features a chaplain with the blunderbuss harangue the Carlists characterised as a flock of sheep. The motto “Dios, Patria y Rey” characteristic of this movement can be seen.

09/11/2021 15:11:48

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

at cultivating a community alterity to liberal society. There was no correlation between its rootedness and its scant representation in the parliamentary institutions, among other reasons because they could not control all the tricks of electoral corruption. This Traditionalist Communion was organised in a pyramidal structure, with a Central Board for all of Spain along with provincial, district and local boards. Between 1870 and 1872, at least 166 boards were established throughout Catalonia, 89 of which were in the province of Girona, while 902 were created in Spain. Its deep penetration in Girona contradicts the assertion that the boards were not very representative. When Carlism reorganised under the leadership of the Marquise of Cerralbo and Lluís Maria de Llauder in 1892, there were around 1,000 boards, 197 in Catalonia alone. These figures would increase until they were disbanded by government repression from 1899 to 1900. Since their creation, they played a key role in establishing the party locally, in calling for elections and in legally defending the candidates. Unlike the Restoration, some supporters also worked in the underground armament boards preparing for the coup. In retrospect, the model was similar in both periods, although in the Restoration there were regional boards which coordinated all the others. The concept of political culture may be useful in further exploring the grammar of Carlism, what it thought and especially how its members experienced identification with a political agenda. We view political culture as the sphere that analyses the attitudes, beliefs and values shared by the individuals comprising a group. Historiography has not sufficiently stressed the cultural and discursive values that the Carlists conferred on politics. For some years, we have known that they constructed a rich repertoire of symbols and vocabulary, with a report, a commemorative calendar and an alternative pantheon to the romantic liberal hero archetypes. Between 1869 and 1872, the political and symbolic patterns of the king and his family were updated, and modern propaganda instruments were adopted. The male symbol of the beret was joined by the female symbol of the daisy, the female section of Carlist traditionalism. At that time, galleries of illustrious veterans were published in an amalgam of Catholic and Carlist martyrdom. This operation would extend throughout the Restoration and culminate in 1896 with the celebration of the tradition’s annual festival of martyrs every 10 March. In 1868, a portrait of the pretender was constructed following the virile archetype of the Catholic gentleman and good breadwinner who was paternalistic toward his subjects. This signalled the start of pilgrimages to spaces of memory in exile, such as the one recounted by the writer Josep Maria Carulla. The journeys to palaces and “sanctuaries” like the one in the chapel of Saint Charles in Saint Justus cathedral in Trieste anticipated the pilgrimages to Palazzo Loredan in Venice late in the century. They were years when the political language was updated, when the pejorative “sipai” (sepoy) was used for local liberal volun-

Catalan Historical Review-14.indb 81

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 81

teers, comparing them to the indigenous servants of the English in India. The Carlist political culture contained an entire conception of the world, a Weltanschauung, which materialised in the popular consumption of matchboxes, playing cards, wine and liqueur labels, decorated fans and calling cards bearing the portraits of kings, alongside prints with the images of the Sacred Heart of Jesus and the Immaculate Conception. The commemorative festivals in the post-war Catalonia of 1876 were a test of this political culture because they were not the same everywhere. Liberal and republican festivals commemorating the dead or the defences of towns like Igualada, Collformic, Caldes de Montbuí and Puigcerdà were common in Catalonia, while the recollection of the revolution of the cantons predominated in Andalusia, Cartagena and the Region of Valencia. This would change in the early 20th century, and the emotional experience and Carlism revived sites of worship for political use, like Butsènit and Montserrat in 1907, and organised gatherings in memory of the victims of Montalegre in 1910 and Vinyoles d’Orís in 1912. Some reflected a local calendar, like the longstanding Tres Roures gathering in Bages. Others displayed a considerable capacity to attract participants by combining the local and national calendars, as in the appropriation of the centennial celebrations of the Peninsular War with those of the 1808 Battles of Bruc in Manresa and Igualada in 1908. Further proof of its power was the “Pilgrimage of Loyalty” in 1913, which transferred the remains of Rafael Tristany from Lorda to Ardèvol. One important instrument of political modernisation was social centres, especially the Carlist circle or casino. There were 28 of them in Catalonia during the Democratic Sexennium, even though it was common for the Carlist men and families in small cities to attend the Catholic circle when there was no Carlist one, with 26 in the entire country. This practice also aligned them as local political rivals. In 1892, there were 42 circles, but this figure had risen to 100 four years later, one-third of the total in Spain. The centres facilitated community outreach and served as a kind of inter-class mirror and grassroots base, as demonstrated by Jordi Canal in his study of the papers from the Carlist circle in Olot between 1889 and 1990, whose prominent members included artisans and workers, field hands, small merchants and landowners.32 Plays and choirs were held in the circles; there was room for political speeches and leisure areas where members could have a coffee or liqueur, along with reading and billiard rooms. Later on, these activities were joined by banquets and literary soirées, night classes and charitable works. Catalonia had the most boards and circles and was on the cutting edge in modernising Carlism, perhaps because it was the most advanced society and the one with the densest web of associations in all of Spain. The Region of Valencia had the second largest number of boards and circles during both the Democratic Sexennium and the Restoration, more than the Basque Country and Navarra,

09/11/2021 15:11:48

82 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Lluís Ferran Toledano González

Figure 6. La Flaca, 30 January 1873. Caricature against the Carlists.

where informal socialising was more common. Likewise, the existence of boards in Barcelona neighbourhoods was nothing new, as the towns of Gràcia, Sants and Hostafrancs had had them during the Sexennium before they were annexed to the city. However, this relative continuity should not conceal the advent of new forms of organisation and propaganda common to the advent of mass society, such as the Carlist youth groups in Barcelona in 1896 and Manresa in 1903, and women’s groups, the “Daisies”, in 1919. In terms of propaganda, 35 newspapers were published in Catalonia during the Sexennium, while 99 appeared between 1876 and 1915, some of them temporary to avoid being suspended. The data reveal a lively civil society and a no less dense political life, which became fertile ground for political subcultures in Manresa, Olot, Vic, Igualada, Berga, Figueres, Tortosa and Mataró. Another indicator was Carlism’s heavy electoral presence, specifically in the legislature of 1871 and 1872, where it achieved 13 seats, just behind the 15 for the republicans and 14 for the governing party. The total number of seats, along with the Carlists chosen in the Catholic candidacies from 1869 and 1870, was 17, an estimable number if we bear in mind that between 1890 and 1923, with universal suffrage, they earned 20 seats.

Catalan Historical Review-14.indb 82

Lluís Maria de Llauder,33 who had been the editor of the Barcelona newspaper La Convicción (1870-1873) and the founder and director of El Correo Catalán between 1878 and 1899, helped update the repertoire of mobilisation and national and international pilgrimages in the early years of the Restoration alongside Manuel de Llanza, Duke of Solferino. They once again led the Joventut Catòlica and the Associació de Catòlics. However, it was clear that the control over Catholic socialisation was not sufficient in the dispute over hegemonies. Attention to campaigns to get signatures for Catholic unity was displaced by campaigns to oppose the civil code and attention to Catalan interests. In the 1880s and 1890s, there emerged a web of Catalanist entities and politicised economic sectors where Carlism felt like a poor fit. Carlist jurists like Emili Sicars participated in the campaigns against the civil code, but the political initiative had been lost. Even though it has been demonstrated that the interest in the furs was not a historical peculiarity but an instrument to analyse the present, the most rigorous study of the time was written by two authors from outside Carlism, Josep Coroleu and Josep Pella i Forgas. The Carlists were afraid of being engulfed by the increasing presence of Catalanism. They went from their initial disdain to apprehension over the new competitor.

09/11/2021 15:11:49

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

At the end of the century, there were different signs of concern, as revealed in the document written by the Carlist minority in the Courts in 1897, known as the Acta de Loredan. Separatism should be considered an abomination; however, this was a double-edged sword. For the Carlists, stressing their distance from separatism was useful both at home, at a time of strong Spanish nationalisation, and abroad, to distance themselves from Catalanism and other extreme provincialisms. In any event, in the opinion of Llauder and many Catalan Carlists, one could not be a good Carlist without being a good Spaniard. Centralism was the outcome of parliamentary liberalism, not of Philip V or the Bourbon dynasty. This position was a far cry from the stance of the Catalanists, who sought to carve out their own space and not be confused with Catholic intransigence. How was it possible that the liberals, who had destroyed the Basque fueros, now wanted to be regionalists? Historiography has compared the arcs of three figures in fin-de-siècle Carlism and their relationship with Catalanism: the aforementioned Lluís Maria de Llauder, the writer and painter Marià Vayreda and the pedagogue Joan Bardina.34 It is clear that mechanical connections between foralism and Catalanism should not be sought. However, as the conflict caused by the Spanish nationalisation processes on the one hand and the regionalist mobilisation on the other progressed, Catalanism affected all political cultures. It is reasonable to think that Carlist and integralist foralism was one of the many substrates of the Catholic right who were part of the Catalanist family. Alongside them were a Carlist Hispanicism reluctant to talk about the furs and combative with Catalanism. The trajectories were intricate because rivalry permeated all nationalisation processes and all nationalisms, including Spanish nationalism. The key questions are why it was so difficult to maintain dual patriotism, and why the interpretations of it in Madrid and Barcelona were divergent. Might it be that part of historiography views the constitution of Spain as a nation-state, without fissures, as natural and teleological? We have a long road ahead before we fully understand the local political traditions and more than just a handful personal histories, however valuable they may be. There are cases like the clergyman and journalist Gaietà Soler, who criticised Enric Prat de la Riba and his “practical Catalan liberalism” because this patriotism eroded religious foundations. Yet this story is contradicted by the figure who became the mayor of Manresa in a Catholic-regionalist candidacy in 1904, the former Integralist Pere Armengou i Manso, because as the historian Gemma Rubí has said, local politics was crucial. In terms of Carlism, it was the satellite of Catalanism precisely in a city like Manresa, which was the second most important stronghold of the Lliga Regionalista in Catalonia. In the city of Vic, the historian Xavier Tornafoch discovered that prominent Integralists like Manuel Moret and Joan Vilanova left the party to become Catalanists. In fact, Integralism is be-

Catalan Historical Review-14.indb 83

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 83

lieved to have evolved towards regionalism and became an appendix to the Catalanist right thanks to its foralism. In contrast, the Carlists and Catalanists vied for a common space.35 Joan Bardina confirmed the overly schematic cliché of the Lliga Regionalista’s shift from Carlism to Catalanism. Perhaps Catalunya autònoma (1899) and Catalunya i els carlins (1900) are the most notable cases in terms of the value of his writings. The author stressed opposition to separatism and Spanish confederalism, as well as the fact that Catalonia was the fatherland and the nation, and that it was as much a nation as Portugal was. The list of cases could go on. The economist from Lleida, Joan Bergós, was the driving force behind the Bases de Manresa, the founder of the Associació Cultural Catalanista and the cultivator of the Jocs Florals. Manuel Roger de Llúria, the top Carlist leader in in Lleida, left the Traditionalist Communion and became associated with Catalanist circles. Perhaps the path laid down in Mollerussa was representative of this model, although it gradually made its way into Catalanist dynamics, such as the Catalan language festival in 1916, the Acadèmia Montserratina and the Pomells de Joventut in 1920. In any event, historians should not confuse these processes among the grassroots and some young leaders with the official position of the pretenders and the personnel closest to them. Mistrust of the scope of provincialism, foralism and traditionalist regionalism would remain a fixture in the hierarchy. This kind of issue was further exacerbated within the explosive context of mass society. The Duke of Solferino was 52 years old when he agreed to be the regional head of the Communion,36 as he would again be in 1910 and 1915, and 1917 and 1919, representing the official line that was close to the Lliga both electorally and socially. The tactical shift to situate himself in the Lliga Regionalista camp was a matter of political survival. Internal cleavages were affected not only by the rapprochement with regionalism but also by two further factors. One was the extraordinary upswing in social conflicts, such as the 1902 general strike and Tragic Week in 1909. The other depended on local variables and the policies of alliances, which forced one to choose Catalanists or dynastics, or even republicans, as travelling companions in elections. These manoeuvres were uncomfortable for the regional board and ended with the expulsion of the Lleida leaders in 1913 and the dissolution of the Boards in the district of Berga and Manresa in 1917. After strict centralist and militaristic repression, Carlist participation in the Solidaritat Catalana coalition (1907-1909) alongside Catalanists and republicans was the catalyst to securing six deputies. It also sealed one of its closest encounters with Catalanism. One of the masterminds was Miquel Junyent, who led the party in the province of Barcelona, served as the director of El Correo Catalán between 1903 and 1933 and would become the regional chief between 1915 and 1917 and 1919 and 1923. Tellingly, in 1916 the Marquise of Cerralbo warned about

09/11/2021 15:11:49

84 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

becoming too dependent on the Lliga Regionalista because it was liberal, and due to “su dudoso españolismo” [its dubious Hispanicism]. As the victory of Solidaritat Catalana was still gelling, the Duke of Solferino, a senator, received an angry response from General José López Domínguez in the session on 21 February 1908. Regarding the idea that Catalonia was an autonomous state and Spain a confederation of states, the latter stated “Para nosotros, para los verdaderos patriotas, para los hombres constitucionales y parlamentarios, eso equivale a ser antiespañol” [To us, to the real patriots, to constitutional and parliamentary men, this is equivalent to being antiSpanish].37 In 1930, the Lliga Regionalista regained control of the provincial council of Barcelona and was preparing to restore the Mancomunitat. Feeling banished, Carlism drafted a statute of autonomy, which signalled a major tactical and legal shift. The text upheld Catalonia’s full autonomy via a free federation, the official status of the Catalan language, economic concert and “organic universal suffrage”. Later, when the republican Generalitat was proclaimed and the statute of autonomy was being debated, it voted affirmatively despite its reservations about the wording and its disagreement with the religious issue. For the regionalist sector, represented by Tomàs Caylà, the 1932 statute did not conform to the idea of an Iberian confederation and was further insufficient because it did not stipulate that Catalonia would have its own army. Caylà was the last regional chief before the outbreak of the Civil War. He had previously directed Joventut, a weekly from Valls, where he had published Charles VII’s promise to restore the furs. Caylà felt sincere Hispanicism and rejected separatism, yet a significant sector of Carlism negatively interpreted the historical rapprochement with the Lliga and aspired to uphold a uniform Spain. Dalmacio Iglésies was one of the leaders who stood against regionalism because he believed that the priority was to become an alternative to the order of the Catalan right. All the Carlists wanted this, but Iglésies’ plans addressed the social issue from a Hispanicist perspective. Alejandro Lerroux’s republicans had to be dealt with vigorously with a social policy that was more autonomous from the Church. The mass policy was impacting the streets of Barcelona, and one sector of Carlism saw the opportunity to use the Carlist youth culture of violence against the Lerrouxist anticlerical impetuosity, while the official sector believed that the solution entailed instating Catholic and regionalist social paternalism. The clash between Carlists and republicans in Sant Feliu de Llobregat on 28 May 1912 resulted in five deaths, joined by the two deaths in Granollers on 13 August. To these young generations, the old formulas were useless, as proven by the failure of the 1900 uprising in Badalona, which shuttered the Carlist insurrectional circle. In 1907, Joan Maria Roma assembled defence groups called “requetès”. Three years later, under the direction of the Valencian politician and military officer Joaquim Llo-

Catalan Historical Review-14.indb 84

Lluís Ferran Toledano González

rens, they were transformed into a paramilitary group, shock force and youth school. It was the first one in Spain in the 20th century, comparable to the Camelots du Roi of Action Française. The Duke of Solferino was also opposed by weeklies like La Trinchera (1912-1919), which picked quarrels with El Correo Catalán and gave its readers Browning pistols and Mauser rifles. This strain of Carlism grew on the plain of Barcelona around the resurgence of numerous circles made up of workers and clerks from the middle and lower classes who had arrived in the wave of migration. The anti-Lliga Carlist sector strengthened its bonds with far-right groups in the climate after the Great War. In late 1918 and early 1919, tensions on the streets between radical Catalanists and extreme Hispanicists surged in the midst the issue of approval of the draft statute of autonomy. Faced with the “órdago separatista” [separatist threat], the Liga Patriótica Española was formed with Carlists, civilian police, soldiers, civil servants, RCD Español football club fans and former Lerrouxists, elbow-to-elbow with Alfons Sala’s Unión Monárquica Nacional. It was an amalgam that later served as a quarry for fascism. The outbreak of the La Canadenca strike in 1919 was a milestone in class solidarity, but it eclipsed the other conflicts. The Sindicats Lliures emerged within this context. Formally, the Sindicats Lliures or Corporació General de Treballadors were founded in a meeting at Barcelona’s Ateneu Obrer Legitimista in October 1919, and their first headquarters was the Círcol Central Tradicionalista in Barcelona. Prominent Carlists, councillors and journalists like Miquel Junyent participated in the gathering, but the leader of the project was the Carlist Ramón Sales, a former member of the mercantile union of the CNT. The Sindicats Lliures filled the void left by the failure of Catholic syndicalism by marginalising any reference to Carlism. These associations had exclusively professional and economic objectives.38 Their origin stemmed from the difficulties that the Captaincy General and civil government, the utmost representatives of the state, were having controlling the streets. Perhaps it would be reductionistic to consider them a company union and the action-oriented arm of the manufacturers, but the authorities were not quite sure how to control society. Hence, the prominent role of figures like Bartolomé Roselló, commander of the military garrison, and the union’s ties with the employers’ association or the civil government, depending on the period. It was a cross-cutting wave of violence where gunmen from the police and employers’ associations clashed with members of the sometent militia and the Sindicats Lliures, all against the CNT. Too many lives were snuffed out, including that of the syndicalist Salvador Seguí and the lawyer Francesc Layret.39 Ultimately it was a kind of violence that was common all over Europe in response to the crisis of parliamentary liberalism and the revolutionary peril. The era of the cabdills was over, and the age of the banalisation of violence

09/11/2021 15:11:49

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 85

Figure 7. Monument erected in Montserrat (Catalonia) in 1965 in memory of the Catalan Carlists who died during the Civil War of 1936-1939.

was being ushered in. According to figures from the union itself, as reported by Colin M. Winston, the Sindicats Lliures reached 120,000 affiliates in Catalonia in 1929, within a favourable context and heavy anti-confederal repression. In 1936, supporting the antirepublican coup d’état, the Carlists had a theoretical contingent of 18,160 requetès in Catalonia, which would later feed the military shock unit of the Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.40

[2]

Notes and references [1]

One of the first examinations of the counter-revolution in southern Europe is in J.M. Fradera, J. Millan and R. Garrabou, Carlisme i moviments absolutistes, Vic, Eumo, 1994. Several basic references on the European counter-revolution are in François Lebrun and Roger Dupuy, Les résistances a la Révolution, Paris, Imago, 1987; Jean-Clément Martin (ed.), La Contre-Révolution en Europe, XVIIIe-XIXe siècles. Réalités polítiques et sociales, résonances culturelles et ideològiques, Rennes, Pur, 2001; edited by the same author, Dictionnaire de la Contre-révolution: XVIII-XX siècles, Paris, Perrin, 2011; Eugenio Di Rienzo (ed.), Nazione e Controrivoluzione nell’Europa contemporanea, 1799-1848, Milan, Guerini e Associati, 2004; Simon Sarlin, Le Légitimisme en armes. Histoire d’une mobilisation internationale contre l’unité italienne, Rome, École Française de Rome, 2013; Carmine Pinto, La guerre per il Mezzogiorno. Italiani, borbonici e briganti, 1860-1870, Rome, Laterza, 2019; Maria de Fátima Sa, Melo Ferreira, Rebeldes e Insubmissos.

Catalan Historical Review-14.indb 85

[3]

Resistências Populares ao Liberalismo (1834-1844), Oporto, Ediçôes Afrontamento, 2002. Regarding Dou, see M. Gemma RUBÍ and Lluís Ferran Toledano, “Representación política y modernidades múltiples. Los diputados catalanes en las Cortes de Cádiz (1810-1814)”, Historia Constitucional, no. 19, 2018, pp. 159-176; and this author’s text text “Modernidades múltiples: los proyectos económicos de Ramón Lázaro de Dou y Bassols y los cambios en los circuitos de opinión erudita (1742-1832)”, in Jesús Astigarraga and Javier Usoz (eds.), L’économie politique et la sphère publique dans le débat des lumières, Madrid, Instituto Internacional Xabier Maria de Munibe de Estudios del Siglo XVIII/ Casa de Velázquez, 2012, pp. 187-210. Pedro Rújula, Javier R. Solans (eds.), El desafío de la revolución. Reaccionarios, antiliberales y contrarrevolucionarios (siglos XVIII y XIX), Granada, Comares, 2017. Valentí Almirall (pseudonym A.Z.), El Renacimiento Catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, Barcelona, 1878. The text on the Aristocracy… was part of a speech read at the Ateneu Lliure de Catalunya. This sector comprised of large or small landholders, the outcome of capitalist accumulation coming from the emphyteutic tax, had become the wealthy class in the rural world, the landowners. See Rosa Congost, et al.: “De pagesos a hisendats, reflexions sobre l’anàlisi dels grups socials dominants: la regió de Girona (1788-1840)”, in Recerques: Història, economia i cultura, 35, 1997, pp. 52-72. Regarding this sector’s role in Carlism, see Lluís Ferran Toledano, La muntanya insurgent. La tercera guerra carlina a Catalunya, 1872-1875, Girona, Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 2004.

09/11/2021 15:11:50

86 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

Jaume Torras, Liberalismo y rebeldía campesina, 18201823, Barcelona, Ariel, 1976; Josep Fontana, “Crisi camperola i revolta carlina”, in Recerques, 10, 1980, pp. 7-16; Ramón Arnabat, Visca el Rei i la Religió! La primera guerra civil de la Catalunya contemporània, Lleida, Pagès editors, 2006; and Pere Anguera, Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. Manuel Santirso, Revolució liberal i guerra civil a Catalunya, Lleida, Pagès editors, 1999; Núria Sauch, Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808-1844), Barcelona, PAM, 2004; Jesús Millán, “Per una història social del carlisme. Una reflexió sobre els problemes de l’anàlisi històrica del moviment carlí”, in C. MIR (ed.), Carlins i integristes: Lleida segles XIX i XX, Lleida, IEI, 1993, pp. 13-50. Jesús Millán, “El absolutismo en la época de los propietarios. La alternativa antiliberal de Magí Ferrer”, in E. La Parra et al. El primer liberalismo: España y Europa, una perspectiva comparada, Valencia, Biblioteca Valenciana, Foro de Debate, 2003, pp. 155-184. From the field of anthropology, Ignasi Terradas, El cavaller de Vidrà. De l’ordre i el desordre conservadors a la muntanya catalana, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987. Jordi Canal, “Guerres civiles en Europe au XIXe siècle, guerre civile européenne et internationale blanche”, in Jean-Paul ZÚÑIGA (ed.), Pratiques du transnational. Terrains, preuves, limites, Paris, CRH-EHSS, 2011, pp. 57-77; Carmine Pinto, “Guerras europeas, conflictos civiles, proyectos nacionales. Una interpretación de las restauraciones napolitanas (1799-1866)”, Pasado y Presente, no. 13, 2014, pp. 112-113; Pedro Rújula, “Las guerras civiles contrarrevolucionarias europeas en el siglo XIX”, Amnis (Online), 2015; Alfonso Iglesias, Xosé R. VEIGA, “Servicio militar, ejército y guerras: la nación bélica”, in Justo Beramendi et al., La nación omnipresente. Procesos de nacionalización en la España contemporánea, Granada, Comares, 2020, pp. 91-111. Diario de Sesiones de Cortes. Senado, Madrid, 8 May 1843. Seoane even claims that he had heard these voices in the Parliament by several deputies: “Independencia de Cataluña. Esto es peor que si se hubiese proclamado a D. Carlos, que si se hubiese proclamado el Estatuto o el absolutismo, porque al fin bajo cualquiera de estas formas de gobierno, la Cataluña estaría unida a España, formaría un cuerpo y no debilitaría su poder” [Independence of Catalonia. This is worse than if Charles had been proclaimed king, than if the Statute or absolutism had been proclaimed, because ultimately under any of these forms of government, Catalonia would be wed to Spain, would be a single body and its power would not be weakened], pp. 331. Senator Alberto Felipe Baldrich, Marquise of Vallgornera responded. Federica Morelli, “Entre el antiguo y el nuevo régimen. La historia política hispanoamericana del siglo XIX”, in Historia Crítica, 33, Bogotá, 2007, pp. 122-155.

Catalan Historical Review-14.indb 86

Lluís Ferran Toledano González

[10] Reflections from that period from the vantage point of moderate Catalan liberalism in Joan Mañé, Joaquín Mola, Historia del bandolerismo y la camorra en la Italia meridional, con las biografías de los guerrilleros catalanes Borges y Tristany, Barcelona, Salvador Manero, 1864; Francesc Roca, “Les aventures i desventures del crani del Comte d’Espanya. Paradigma d’una època?”, in Daniel Montañà, Josep Rafart (Coords.), Estat carlista: tradición i furs, Centre d’Estudis d’Avià, pp. 95-106, 2014. [11] Robert VAllverdú, La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Barcelona, PAM, 2002. [12] Montañesos, La Garriga, 25 January 1849, 8 pp. [13] This author’s study “El caudillaje carlista y la política de partidas”, Ayer, no. 38, 2000, p. 91-113, as well as the text “Los Borbones en crisis: guerra de representaciones y bandolerismo político en la Europa meridional, 18601876”, in Renata de Lorenzo, Rosana Gutiérrez (eds.), Las monarquías de la Europa meridional ante el desafío de la modernidad (siglos XIX y XX), Zaragoza, PUZ, 2020, pp. 237-258. [14] Essential reading: Casimir Martí, Joan Bonet, L’integrisme a Catalunya. Les grans pol·lèmiques: 18811888, Barcelona, Ed. Vicens Vives, 1990. Also of interest are the studies in Joseba Louzao, Soldados de la fe o amantes del progresso: catolicisme y modernidad en Vizcaya (1890-1923), Logroño, Genueve ed. 2011. [15] Lluís Ferran Toledano, “Refugio militar y santuario político: el exilio carlista en los Pirineos Orientales franceses, 1868-1877”, in Julio Hernández, Domingo L. González, Exilios en la Europa Mediterránea, Universidade de Santiago de Compostela, 2010, pp. 131-160. Ramón Arnabat, “Els exilis el segle XIX: l’exili continu (liberals, carlistes, republicans, socialistes, anarquistes)”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XX (2009), pp 137-167. [16] Gaspar Feliu, La clerecia catalana durant el trienni liberal, Barcelona, IEC, 1972. An overview of the century in Antoni Moliner, Episcopado y secularización en la España del siglo XIX, Bellaterra, Servei de Publicacions de la UAB, 2016. [17] Josep M. Fradera, Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica, Vic, Eumo, 1996. [18] Solange Hibbs, Iglesia, Prensa y Sociedad en España (1868-1904), Alicante, Institut Joan Gil-Albert, 1995; Antoni Moliner, Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo en la Restauración, Servei de Publicacions de la UAB, Bellaterra, 2000. [19] Lluís Ferran Toledano, “La Papolatria catalana: la formació d’una identitat política en temps de guerra i revolució, 1860-1878”, in Ramón Arnabat and Antoni Gavaldà (eds.), Recorreguts pel liberalisme i el carlisme: Homenatge al doctor Pere Anguera, Afers, Catarroja, 2012, pp. 489-501. To track the relationship between Carlism and religion in the long term, this author’s study “Religió, monarquia i canvi polític a la Catalunya del se-

09/11/2021 15:11:50

Antiliberal political traditionalism: The Catalan Carlists

[20]

[21] [22]

[23] [24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

gle XIX”, in Jaume Dantí (coord.), El tron i l’altar. Política i religió a la Catalunya contemporània, Barcelona, Viena edicions, 2019, pp. 13-62. Document from Bayonne on the restlessness of Carlism in Girona. Eustaquio Díaz de Rada, 2 March 1872, BRAH, Antonio Pirala Collection, 9/6866. Grégoire Wyrouboff, Une promenade sur le Thêatre de la guerre civile en Espagne, Versailles, 1874, pp. 16. Among other studies, Jordi Roca, “La cultura constitucional del Trienni i el discurs sobre el ciutadà liberal”, in Cercles: revista d’història cultural, no. 11, 2008, pp. 60-76. Pere Anguera, El carlisme a Catalunya, 1827-1936, Barcelona, Empúries, 1999. Révélations d’un militaire français sur les agraviados d’Espagne ou sont dévoilées les veritables causes de l’Insurrection de la Catalogne en 1827, Paris: Levavasseur, 1829, p. 36. Magín Ferrer, Las leyes fundamentales de la monarquía española, según fueron antiguamente y según convienen que sean en la época actual, Barcelona, Imp. Pablo Riera, 1843, p. 210 in the second volume. Letter from Ro, Sallagosa (Upper Cerdagne) dated 10 August 1874 from Josep Maria Galí to Guillermo Estrada, in Pau. B.R.A.H., A. Pirala Collection, 9/6869. See Lluís Ferran Toledano, Carlins i catalanisme. La defensa dels furs catalans i de la religió a la darrera carlinada, 1868-1875, Manresa, Farell, 2002. Letter from the Captain General to the Minister of War in Barcelona, 29 February 1875. Archivo General Militar de Madrid (Servicio Histórico Militar), Madrid, 2nd section, 4th division, bundle 87. Lluís Ferran Toledano, “El crucifijo y el baile. El trasvase de sacralidad entre el trono y la comunidad política en la familia real carlista, 1868-1876”, in Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, no. 14, 2015, pp. 79-108. Aspects further explored in this author’s book, Lluís Ferran Toledano, Entre el sermó i el trabuc. El carlisme català contra la revolució setembrina (1868-1872), Lleida, Pagès editors, 2001. An overview of the transition to Carlism in Begoña Urigüen, Orígenes y evolución de la derecha española: el neo-catolicismo, Madrid, CSIC, 1986; about the supposed “new” Carlism in a book that is also important on fin-de-siècle financial Catalan Carlism, see Jordi Canal, El carlisme català dins l’Espanya de la Restauració, Vic, Eumo, 1998. A term used extensively by the writer from Igualada, Josep Maria Carulla, in the official biography of the former director of La Esperanza: Biografía de D Pedro de la Hoz, Madrid, Imp. de La Esperanza, 1866. Conxa Rodríguez, Los exilios de Ramón Cabrera. Zaragoza, PUZ, 2019. A good complement to Pedro Rújula, Ramón Cabrera. La senda del Tigre, Zaragoza, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, 1996, and by the same author, Contrarrevolución. Realismo y carlisme en Aragón y el Maestrazgo, 1820-1840, Zaragoza, PUZ, 1998.

Catalan Historical Review-14.indb 87

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 87

[32] Jordi Canal, “Els militants carlins a la fi del segle XIX. Una aproximació a la base social del carlisme”, in J.M. Solé (ed.), El carlisme i la seva base social, Barcelona, Llibres de l’Index, pp. 227-255. [33] Regarding this figure, the chapter in Jordi Canal, “Veure el món des d’una òptica carlina: l’obra publicística de Lluís M. de Llauder”, in Idem, El carlisme català dins l’Espanya…op. cit., pp. 251-293; for a journalistic and parliamentary analysis, see Josep Albert Planes and Lluís Ferran Toledano, “Lluís Maria de Llauder i de Dalmases”, in Borja de Riquer (ed.), Els parlamentaris de Catalunya. Diccionari biogràfic (1868-1939), pp. 1-20, (online). [34] Jordi Canal, “¿En busca del precedente perdido? Tríptico sobre las complejas relaciones entre carlismo y catalanismo a finales del siglo XIX”, in Historia y Política, 14, 2005, pp. 45-84. [35] Gemma Rubí, Entre el vot i la recomanació. Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa (1899-1923), Manresa, Angle, 1995. The author also examines the figure of the Catalanist physician Oleguer Miró, who participated in the Carlist talks in the Sexennial in Barcelona and later founded the Lliga Regional de Manresa; Xavier Tornafoch, Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic: 1899-1909. Política i classes socials, Barcelona, PAM, 2002; Joaquim Capdevila, Tàrrega (1898-1923: economia, política i imaginari, Barcelona, PAM, 2008. This author analysed Carlism from an extremely insightful cultural, sociological and anthropological perspective. [36] An analysis of the Duke of Solferino in Josep Albert Planes, Lluís Ferran Toledano, “Manuel de Llanza i Pignatelli”, in Borja de Riquer (ed.), Els parlamentaris de Catalunya. Diccionari biogràfic (1868-1939), 2020, pp, 1-15. (online); Joan Torrents, “El jaumisme català. Partit, ideari i sociabilitat (1909-1931)”, in D. Montañá and J. Rafart (coords.), L’herència catalanista del carlisme, Centre d’Estudis d’Avià, 2019, pp. 175-199. [37] Isidre Molas. Els senadors carlins de Catalunya (19011923), Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2009. [38] About the Sindicats Lliures, see the classic by Colin M. Winston, La clase trababajadora y la derecha en España (1900-1936), Madrid, Cátedra, 1989. The author had just published “The Proletarian Carlist Road to Fascism: Sindicalismo Libre”, in Journal of Contemporary History, vol. 17, 4 (1982), pp. 557-585; Xavier Casals, “Auge y declive del ‘partido militar’ de Barcelona (1898-1936)”, in Iberic@l. Revue d’études ibériques et ibéro-américaines, 4, 2013, pp. 163-180; Soledad Bengoechea, Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya, Barcelona, PAM, 1994. Mònica Segura, Justícia y caridad: orígenes sociales y políticos de los Sindicatos Libres de Barcelona (1912-1919), unpublished doctoral thesis co-directed by Eduardo González and Giovanni Cattini, Universitat de Barcelona, 2019. [39] An analysis of the phenomenon in Albert Balcells, El pistolerisme: Barcelona (1917-1923), Barcelona: Pòrtic,

09/11/2021 15:11:50

88 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

2009; Eduardo González, La razón de la fuerza. Orden público, subversión y violència política en la España de la Restauración (1875-1917), Madrid, CSIC, 1998; and Julio Aróstegui, “La tradición militar del carlismo y el orígen del Requeté”, in Aportes, no. 8, VI-1988, pp. 3-23.

Lluís Ferran Toledano González

[40] See Robert Vallverdú, El carlisme català durant la Segona República espanyola (1931-1936). Anàlisi d’una política estructural, Barcelona, PAM, 2008. Javier Ugarte, La nueva Covadonga insurgente: orígenes sociales y culturales de la sublevación de 1936 en Navarra y el País Vasco, Madrid, Biblioteca Nueva, 1998.

Biographical note Lluís Ferran Toledano Gonzàlez has been an associate professor at the Universitat Autònoma de Barcelona since 2004 and has taught seminars at a dozen Spanish and European universities. He is the author of scholarly works on the history of Carlism and political Catholicism, the construction of national memories, parliamentary history and the discourses of corruption. He has participated in a dozen competitive projects and is currently directing the SGR PICEC research group (Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània).

Catalan Historical Review-14.indb 88

09/11/2021 15:11:51

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 89-103 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.178 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction Neus Real*

Universitat Autònoma de Barcelona Received 31 January 2020 · Accepted 15 June 2020

Abstract Mercè Rodoreda is the most translated author in Catalan literature. La Plaça del Diamant, which has been translated into 37 languages in dozens of different translations, places her ahead of such internationally famous fiction writers as Jaume Cabré and Albert Sánchez Piñol. This symbolic novel of the human condition, hailed by critics and beloved by a diverse array of readers, is particularly representative of the author’s literary talent and ambition and can be considered a major 20th-century classic thanks to its extraordinarily high quality. Keywords: Catalan literature, translation, fiction, Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant.

Introduction Mercè Rodoreda (1908-1983) is one of the essential personalities in contemporary Catalan belles-lettres and a prominent name in Western literature.1 Even though she excelled in novels and short stories, she cultivated practically all the other genres (poetry, theatre, prose, children’s literature, journalism and essays), in addition to dabbling in painting for a brief period.2 Her early works spanned from 1931 to 1938 in Barcelona, where the Generalitat de Catalunya had been reinstated within the Second Spanish Republic (1931-1939). Her second period, which lasted until the author’s death in 1983, primarily unfolded during the long, harsh post-war period imposed by the Franco dictatorship (1939-1975) after the Spanish Civil War (1936-1939) had ended. As a result of the war, during this second period Rodoreda lived in exile in France and Switzerland for four decades: between 1939 and 1954 in Paris, Limoges, Bordeaux and back in Paris, and between 1954 and the early 1970s in Geneva, although she often made quick visits to Barcelona as soon as she was able. Finally living in Romanyà de la Selva, a little village in the Ampurdan after 1972, Rodoreda witnessed the death of the dictator and the Spanish Transition (1975-1982), when the monarchy (the current Bourbon monarchy) which had been disbanded in the Republic was reinstated. In 1983, under Spain’s current dem* Contact address: Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials. Edifici G5. Campus UAB. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra - Cerdanyola del Vallès, Spain. E-mail: neus. real@uab.cat. ORCID: https://orcid.org/0000-0001-9049-4726.

Catalan Historical Review-14.indb 89

ocratic regime, liver cancer took a writer who in 1980, a literary celebrity by then, had been the first female author to win the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituted by Òmnium Cultural in 1969 as part of the cultural revival that was flourishing despite the Franco regime.3 In the context of this revival, when Edicions 62 offered to publish her complete works, Mercè Rodoreda rejected all the titles from her youth except Aloma (1938), which had won her the most important distinction in Catalan literature in the 1920s and 1930s – the Premi Joan Crexells – and garnered her widespread recognition from both readers and critics.4 Aloma had been the last milestone novel in Rodoreda’s literary quest in her early days; she had been searching for a voice of her own by simultaneously practising and parodying psychological narrative. 5 Determined to revive Aloma because of the important role it had played in her early career (she considered it her first real novel),6 Rodoreda rewrote the text from start to finish, harnessing all the experience and skill she had demonstrated in Vint-i-dos Contes (1958), winner of the Víctor Català Prize; La Plaça del Diamant (1962); El Carrer de les Camèlies (1966), winner of the Serra d’Or Critics Prize, the Sant Jordi Prize and the Ramon Llull Prize; Jardí vora el Mar (1967); and La meva Cristina i altres contes (1967), winner of the Serra d’Or Critics Prize. All these titles dated from her prodigious decade – as the 1960s have been called in Rodoreda studies 7 – when the second edition of Aloma (1969) was supposed to be completed. Yet at the same time, Rodoreda was also writing La mort i la primavera (published posthumously, as was Isabel i Maria) and Mirall trencat (1974), two novels which won the Serra d’Or Critics Prize and the Lletra d’Or

09/11/2021 15:11:51

90 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Prize. They are also paradigmatic of the creative tack which characterises Rodoreda’s post-war writing, namely symbolic narrative, formally leaning more towards either fantasy or realism. In this vein, the short stories, poetic prose or novels Semblava de seda i altres contes (1978); Viatges i flors (1980), winner of the Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana Prize, the Serra d’Or Critics Prize for Prose and the Serra d’Or Critics Prize for short stories; and Quanta, quanta Guerra... (1980), winner of the Serra d’Or Critics Prize for novels, soon appeared.8 In 2015, one of the leading researchers of Mercè Rodoreda’s oeuvre underscored the importance and timeliness of the author she described as the most prized novelist in Catalan literature and the one with the most translations into other languages. 9 This is a statement which objective data confirm, but beyond quantifications, we should note that the writer’s international reach is nothing more than the logical, predictable consequence of the extraordinary literary quality of her works, with which critics concur without exception.10 And it is especially the logical, predictable consequence of stories that are as universal as they are deeply rooted in the specifics of the milieu from which she came, a culture with which Rodoreda showed her profound commitment by writing in Catalan. She never considered any other possibility because she was convinced that choosing her mother tongue as her literary language, mastering it as a working instrument and effectively using it to concoct literature on par with the benchmark European literatures was the most

Fig. 1. Mercè Rodoreda (1908 – 1983) is one of the most internationally renowned Catalan authors and the most influential contemporary Catalan-language woman writer, with translations of her work available in over thirty languages.

Catalan Historical Review-14.indb 90

Neus Real

radical political choice that a writer could take in Republican Catalonia in the 1930s, in the Catalonia that was repressed and subjugated by the Franco regime, and the Catalonia that emerged in the 1970s and 1980s. Mercè Rodoreda’s objective was always to be a good writer and to contribute to her country’s present and future with her works. Even during her darkest years of exile, when she had to take in shirts to sew as piecework just to survive, she reaffirmed her professional ambition in her choice of language, which she understood to express political commitment for a Catalan writer, and in the belief that one had to work individually, beyond any other political crusading or action, to contribute something of quality – literary quality, in her case – that could withstand the passage of time and historical conditions.11 Rodoreda aspired to make a contribution that would cast Catalan culture beyond its borders and situate it where it sought to be: alongside the other global cultures. To achieve this, she bravely decided to roll up her sleeves and start working in her vocation in 1931. Three decades later, La Plaça del Diamant is clear proof that Mercè Rodoreda more than achieved her aims and became one of the great literary figures of the 20th century.

The translations of Rodoreda’s works Mercè Rodoreda’s works have always sparked interest in other linguistic and cultural settings soon after they were issued in Catalan. For example, Aloma, which dates from 1938, was immediately translated into Spanish by María Luz Morales, but it could not be published as a result of the Civil War; however, the Spanish version of her 1969 version was issued in 1971, soon after the release of the original in Catalan.12 Likewise, the first novel that Rodoreda published after the war, La Plaça del Diamant, was quickly translated into Spanish, English, French, Italian and Polish. The first versions in languages in which the text would be reissued a second time came out between 1965 and 1970. The first Spanish translation of the novel was by Enrique Sordo with Edhasa publishing house in 1965, which was revived by Orbis and by Círculo de Lectores in the 1980s.13 The first English version was by Eda O’Shiel, which appeared in London in 1967, followed years later by the translation by David H. Rosenthal (issued by different publishers, initially in the United States); the translation by Peter Bush is considerably more recent.14 The first translation of the novel into French, just excerpts, was by Pierre Verdaguer, and it appeared in the magazine Europe in a 1967 monograph on Catalan literature; the second translation, a complete one which was reprinted several times over the years, was by Bernat Lesfargues in conjunction with Verdaguer in 1971, published by Gallimard. 15 Among the Italian translations, the pioneering one was by Guiseppe Cintioli in 1970, followed by the translations by Anna Maria Saludes i Amat in 1990 and Giuseppe Tavani in 2008, the latter a bestseller.16 In Polish, the first transla-

09/11/2021 15:11:51

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

tion of the book by Zofia Chądzyńska came out in 1970; she was also behind the 2014 version.17 More than the question of the quickness with which these translations appeared, however, is the fact that by early 2020 we can assert that most of Mercè Rodoreda’s oeuvre has been translated; all of her stories have been, along with some of her titles in other genres. Sometimes these translations were partial (only one or some of the stories in a collection, certain chapters in a novel, an excerpt from letters, a few poems, etc.), and the majority of the texts were translated into many fewer languages than the total number of languages in which her works can be read. In 2015, this encompassed 33 languages;18 however, today the results of crossing the data provided by the Fundació Mercè Rodoreda (FMR) and the Institut Ramon Llull (IRL) yields 38 languages, that is, five more languages in five years. According to the information from the FMR, which includes only the first edition of the translations of Rodoreda’s works, although it does include the versions by different translators, Spanish is the main language into which her texts have been translated, with a total of 30 titles. It is followed by Italian and English, with 17 each, the latter with 13 translations into US English and four into British English. Other languages with more than ten translations are French with 12 and German with 11. They are followed by Dutch with nine; Polish with seven; Portuguese with six, four in Portugal and two in Brazil; four each in Bulgarian, Rumanian and Swedish (12 in total); three each in Basque, Hebrew, Hindi, Norwegian, Czech and Chinese (18 in total); two each in Arabic, Croatian, Slovak, Slovenian, Hungarian and Russian (a total of 12); and finally one each in Aranese, Danish, Estonian, Finnish, Galician, Greek, Icelandic, Japanese, Lithuanian, Macedonian, Sardinian, Serbian, Turkish and Vietnamese (a total of 14).19 According to the figures from the IRL, these languages are now joined by Albanian, in which La Plaça del Diamant could finally be read in 2018.20 In parallel, there are other translations which the Translations tab on the FMR website does not cite, such as the Hungarian version of El Carrer de les Camèlies issued in Budapest in November 2019.21 In fact, the IRL figures are considerably higher than the 166 translations which can be deduced from the information from the FMR, with a total tally of 205: 49 in Spanish; 23 in German; 19 in English; 17 in Italian; 14 in French; 10 in Dutch; eight in Portuguese; five in Hebrew, Hungarian and Swedish (15 in total); four in Bulgarian and Rumanian (eight in total); three in Hindi, Norwegian, Polish and Chinese (12 in total); two in Croatian, Slovenian, Greek, Basque, Russian, Serbian and Czech (14 in total); and one each in Albanian, Arabic, Aranese, Danish, Slovakian, Estonia, Finnish, Galician, Icelandic, Japanese, Lithuanian, Macedonian, Sardinian, Turkish and Vietnamese (15 in total). As can be seen, there are divergences between the two institutions, specifically in the translations into Albanian, German, English, Arabic, Spanish, Slovakian, Basque,

Catalan Historical Review-14.indb 91

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 91

French, Hebrew, Hungarian, Greek, Polish, Portuguese, Serbian, Swedish and Czech. These divergences seem primarily due to two reasons: differences in criteria and differences in information. In addition to the discussion above about Albanian and Hungarian, the cases of Arabic, Polish and Serbian provide illustrative examples. The FMR assigns two translations to Arabic, one of which is unpublished yet cited, given the FMR’s mission to serve as a repository of all the documentation on Mercè Rodoreda and her works, while logically, the IRL only counts published texts (one translation of La Plaça del Diamant into Arabic).22 In Polish, the FMR mentions four more translations than the IRL because those translated in a volume are joined by short stories and excerpts from novels or collections of letters which have appeared in magazines, which the IRL does not include. This is most likely because the IRL covers all Catalan authors, not just Rodoreda like the FMR, and it is more difficult for it to compile all of these materials.23 In Serbian, however, in addition to the translation of La Plaça del Diamant, the IRL also mentions the translation of El Carrer de les Camèlies,24 which, surprisingly, does not appear on the FMR website (a problem that should be rectified, regardless of its reason).25 The IRL counts more volumes in Spanish, English and French because instead of using the FMR’s criterion of limiting references to first editions and different translators, it includes different versions of the same translation, and this obviously occurs with more than one of the writer’s titles, especially La Plaça del Diamant.26 When the numbers do match in both organisations’ tallies, they do not always refer to the same translations. In Bulgarian, for example, both the FMR and the IRL count four translations, but only three of the four match: the two of La Plaça del Diamant from 1986 and 2012, and the one of Mirall Trencat from 1993. While the FMR adds the joint translation of the stories “La Salamandra” and “La meva Cristina” in Iberijska fantastika from 1982, the IRL counts the translation of El Carrer de les Camèlies from 2013. Therefore, this means that all told, there are five translations of Mercè Rodoreda’s works into Bulgarian, instead of four.27

The most translated Catalan fiction writer of all time The discrepancies regarding the number of translations of Rodoreda’s texts in the information on the FMR and IRL websites are a considerable obstacle to tallying them reliably, since the references have to be checked one by one. Nonetheless, merging them and making an overall comparison of the figures provided by both institutions does provide an approximation, at least for prose works, of the literary mode in which Mercè Rodoreda has been translated the most in terms of volume. The table below attempts this approximation with the goal of providing an overview of the scope of the author’s international reach.28

09/11/2021 15:11:51

92 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Neus Real

Table 1. Translations of Mercè Rodoreda’s prose works Title

Translations

Target languages

[La Noieta Daurada i Altres Contes] [short story]

1 (Spanish)

“Imatges d’Infantesa” [autobiographical prose]

1 (Spanish)

“Un cafè” [short story]

1 (Polish)

Isabel i Maria [novel]

2 (Italian, Spanish)

Cartes a l’Anna Murià [letter prose]

3 (2+1f)

3 (Italian, Polish, Spanish)

Viatges i Flors [poetic prose]

7 (4+3f)

6 (English, French, German, Italian, Russian, Spanish)

Quanta, Quanta Guerra... [novel]

8 (7+1f)

7 (English, French, German, Hebrew, Italian, Portuguese, Spanish)

Jardí Vora el Mar [novel] Aloma [novel]

8 10 (9+1f)

6 (Dutch, German, Hebrew, Italian, Slovakian, Spanish) 7 (Czech, Dutch, French, German, Italian, Spanish, Swedish)

Semblava de Seda [short story]

11 (3+7f+1c)

8 (Basque, Chinese, English, French, Hindi, Polish, Rumanian, Spanish)

La Mort i la Primavera [novel]

12 (10+2f)

8 (Dutch, English, French, German, Italian, Polish, Portuguese, Spanish)

Vint-i-dos Contes [short story]

16 (2+13f+1c)

El Carrer de les Camèlies [novel]

10 (Basque, Chinese, Dutch, English, German, Hindi, Italian, Polish, Rumanian, Spanish)

10 (Bulgarian, Chinese, Dutch, English, French, Hungarian, Italian, Serbian, Spanish, Swedish)

28 (7+20f+1c)

15 (Basque, Bulgarian, Chinese, Croatian, Czech, Dutch, English, French, German, Hindi, Hungarian, Polish, Rumanian, Slovakian, Spanish)

Mirall Trencat [novel]

30 (29+1f)

18 (Basque, Bulgarian, Croatian, Dutch, English, French, German, Hebrew, Hindi, Hungarian, Italian, Norwegian, Portuguese, Rumanian, Slovakian, Slovenian, Spanish, Swedish)

La Plaça del Diamant [novel]

76 (73+3f)

37 (Albanian, Arabic, Aranese, Basque, Bulgarian, Chinese, Croatian, Czech, Danish, Dutch, English, Estonian, Finnish, French, Galician, German, Greek, Hebrew, Hindi, Hungarian, Icelandic, Italian, Japanese, Lithuanian, Macedonian, Norwegian, Polish, Portuguese, Rumanian, Russian, Sardinian, Serbian, Slovenian, Spanish, Swedish, Turkish, Vietnamese)

235 (182+50f+3c)

38 (Albanian, Arabic, Aranese, Basque, Bulgarian, Chinese, Croatian, Czech, Danish, Dutch, English, Estonian, Finnish, French, Galician, German, Greek, Hebrew, Hindi, Hungarian, Icelandic, Italian, Japanese, Lithuanian, Macedonian, Norwegian, Polish, Portuguese, Rumanian, Russian, Sardinian, Serbian, Slovakian, Slovenian, Spanish, Swedish, Turkish, Vietnamese)

La Meva Cristina i Altres Contes [short story]

TOTAL:

Note: f means fragment; c means compilation Sources: FMR and TRAC (https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm; http://www.mercerodoreda.cat/traduccions; retrieved: 9-I-2020)

Given the predictable reduction needed because repeated versions of the same translation are included, this tally, which does not even include poetry and theatre, makes Mercè Rodoreda far and away the most translated Catalan author of all times. According to the figures from the IRL, the writer stands above any other author whose works have been translated into other languages. The most prominent names other than Rodoreda include Sal-

Catalan Historical Review-14.indb 92

vador Espriu, a fiction writer and playwright who was a contemporary of Rodoreda, though later he was primarily known as a poet, with 151 translations; Ramon Llull, the most world famous Catalan mediaeval author and the creator of Catalan prose, with 148; Jacint Verdaguer, the great Romantic poet, with 116; Josep Pla, a prominent prose writer and a contemporary of Rodoreda like Espriu, with 105; Jaume Cabré, one of the living Catalan

09/11/2021 15:11:52

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 93

fiction writers with the greatest international popularity today, with 103; Andreu Martín, the author of noir novels and young-reader literature, among other genres, with 99; Quim Monzó, the popular Catalan fiction writer who has partnered with different media outlets, with 93; Patricia Geis, an illustrator and author of children’s literature, with 82; Baltasar Porcel, a journalist and fiction writer; with 80; and ten other authors who each have between 72 and 49 works translated. 29 The table below ranks them and shows the number of translations, as well as the writers’ dates of birth and death to help situate them temporally.30 Table 2. The 20 most translated authors in Catalan literature Ranking Author

Translations

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 Girona, 1983)

205

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)

151

Ramon Llull (Palma de Mallorca, 12321315)

148

Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 Vallvidrera 1902)

116

Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981)

105

Jaume Cabré (Barcelona 1947-)

103

Andreu Martín (Barcelona 1949-)

Quim Monzó (Barcelona 1952-)

Patricia Geis (Barcelona 1966-)

Baltasar Porcel (Andratx, 1937 Barcelona, 2009)

Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003)

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924)

13-14

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948-)

13-14

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965-)

Àngels Navarro Simon (Barcelona, 1958-)

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca 1897-1980)

17-18

Manuel de Pedrolo (Tàrrega, 1918 Barcelona, 1990)

17-18

Jaume Copons (Barcelona, 1966-)

Teresa Sabaté Rodié (Alguaire, ?-)

Meritxell Martí (Sabadell, 1972-)

Source: TRAC (https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_autors.cfm; retrieved: 15-I-2020)

Tellingly, the vast majority of the list is made up of contemporary writers, most of them male; in terms of literary genres, the balance clearly tips towards prose, and more specifically, fiction. Llull is the only one who does not come from the 19th, 20th or 21st centuries. Furthermore, only approximately one-third of the writers can be con-

Catalan Historical Review-14.indb 93

sidered poets (Espriu and Verdaguer) and playwrights (Guimerà). Finally, only Llull and Pla write prose more than fiction or novels, at least from a traditional perspective. Even more notably in relation to the main topic of this article, Mercè Rodoreda, whose works wholly falls within the century that witnessed a man walking on the Moon, ranks first from all vantage points: she is the first among all the writers, both prose – including Llull – and fiction. There are four other female writers in the ranking who produce children’s and young-reader literature (Geis, Navarro, Sabaté and Martí, in 9th, 14th, 18th and 19th place, respectively) and just a single female novelist for adults (Riera, ranked 13th). In terms of their global reach, Rodoreda’s name stands far above all other Catalan poets, playwrights, prose writers and novelists who have garnered international fame with oeuvres meant for all types of audiences, with almost one-fourth more translations than the second-ranked author. And she far outstrips personalities with international reputations such as Espriu, Llull, Verdaguer and Pla, and Cabré, Martín and Monzó for novelists and short-story writers. If we shift our focus from the authors to the titles that have been translated the most, Mercè Rodoreda also stands out as the author of the book that has been translated the most to other languages ever, even more than Albert Sánchez Piñol. The works of this latter author, who is extraordinarily well known outside Catalonia, even though there are only 64 translations of his works (the adverb “only” should be understand in contrast to the figures for Rodoreda’s books), have appeared in almost as many languages as Rodoreda – and even in several in which no Rodoreda text is available, such as Korean – thanks to the success of his novel La pell freda (Cold Skin, 2002), which is accessible in 32 languages and has been translated 37 times.31 Yet not even this bestseller by a living author whose work was turned into a film in 2017 comes close to La Plaça del Diamant, whose spectacular figures are 37 languages and more than 50 translations.32 Even though this is one short of the 38 languages into which the author has been translated (only Slovakian is missing; Jardí vora el Mar and Mirall Trencat are available in that language, but not La Plaça del Diamant), it is unquestionable that regardless of whether we consider just the translations of Mercè Rodoreda’s works or the translations of all the works from Catalan literature from its origins until today, La Plaça del Diamant still has to be crowned the indisputable queen of translations from Catalan into other languages.33 The table below on the international dissemination of Catalan literature clearly illustrates this, and at the same time it shows the importance of novels, the only genre represented in the top twelve places:34

09/11/2021 15:11:52

94 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Neus Real

Table 3. The dozen most translated works in Catalan literature Ranking Title

Author

Translations

La Plaça del Diamant (1962)

Mercè Rodoreda (1908-1983)

La Pell Freda (2002)

Albert Sánchez Piñol (1965-)

Mirall Trencat (1974)

Mercè Rodoreda

Bearn o la Sala de les Nines (1961)

Llorenç Villalonga (1987-1980)

Jo Confesso (2011)

Jaume Cabré (1947-)

El Violí Maria Àngels d'Auschwitz (1994) Anglada (1930-1999)

Les Veus del Pamano (2004)

Jaume Cabré

8-9

Camí de Sirga (1988)

Jesús Moncada (1941-2005)

8-9

Pandora al Congo (2005)

Albert Sánchez Piñol

Pedra de Tartera (1985)

Maria Barbal (1949-)

La Magnitud de la Tragèdia (1989)

Quim Monzó (1952)

Tirant lo Blanc (1490)

Joanot Martorell (1413?-1465)

Source: TRAC (https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_llibres.cfm; retrieved: 15-I-2020)

Clearly, Rodoreda is one of only three names in this ranking that are repeated. The fact that she shares this honour with Albert Sánchez Piñol and Jaume Cabré is noteworthy, because the chances of promoting Rodoreda, who died in 1983, are much more limited: Sánchez Piñol and Cabré can – and often do – travel to deliver readings or launch books at international fairs and gatherings. This makes Mercè Rodoreda’s presence in this ranking of the most translated works, with La Plaça del Diamant and Mirall Trencat in the first and third places, even more remarkable. In fact, the list should also contain El Carrer de les Camèlies, given that with 20 complete translations, this novel ranks among the top ten alongside Camí de Sirga and Pandora al Congo and above Pedra de Tartera, La Magnitud de la Tragèdia and Tirant lo Blanch.35 The fact that novels are the genre of Mercè Rodoreda’s works that have been translated in their entirety, just like the other top ten, is obviously market-driven, one of the reasons why Mercè Rodoreda chose to write novels from the very beginning of her career, although this in no way casts doubt on her worth; indeed quite the opposite.36 But if this ranking of texts encompassed short stories in all their different forms of publication, then it would also include several stories from Vint-i-dos Contes and La meva Cristina i Altres Contes that have been translated dozens of times into many other languages, including Hindi and

Catalan Historical Review-14.indb 94

Chinese. Even though the two compilations have been translated just a handful of times in their entirety, international awareness of Rodoreda’s short stories, because of the ease of publishing them in magazines and anthologies which favour brevity, is not irrelevant. Yet even without this practical edge, La Plaça del Diamant still continues to far outstrip them. Today, there is no mystery why the 1962 novel has and continues to resonate around the world, decades after it appeared, exponentially catapulting Mercè Rodoreda and Catalan literature to such physically and culturally distinct places as Iceland, Japan, Israel and Vietnam. Studies of Rodoreda and her oeuvre have painstakingly examined the value of a work which recounts the life of a girl in Barcelona’s working-class neighbourhood of Gràcia from her youth, which can be dated in the 1920s, to her adulthood a little over a decade after the long post-war period imposed by the Franco regime had begun.37 It is an extremely historically and geographically localised novel, so at first glance it might seem too local to be interesting. But nothing could be further from the truth. The story of young Natàlia, who is renamed Colometa (Pigeon Girl) through her relationship with Quimet and gradually regains her original identity through her second marriage with Antoni (the man who saves her from killing her children and herself), has such complex narrative levels and symbolic richness that an account on the life of a seemingly unextraordinary working-class girl turns into a story on the human condition. It is a story that touches the soul of whoever reads it because it bears a profound similarity to the works of William Faulker, James Joyce and Virginia Woolf,38 or more specifically, perhaps it should be placed alongside novels from the same period like J. D. Salinger’s The Catcher in the Rye (1951), Doris Lessing’s The Golden Notebook (1962) and Gabriel García Márquez’s One Hundred Years of Solitude (1967).39 Mercè Rodoreda never won the Nobel Prize for Literature, as these authors did, yet La Plaça del Diamant is unquestionably one of the great classics of Western literature from the second half of the 20th century.40

La Plaça del Diamant, a novel on the human condition La Plaça del Diamant is a story of incomprehension, the incomprehension of a woman grappling with a world she does not understand, which causes her increasing suffering until she is able to cope with reality, with all its lights and shadows. Each of the elements in the novel points to the same crux: the painful, heightened bafflement of a character living a life which brings sorrows, exhaustion and ugliness until reaching the tragedy of war and its consequences. Survival can only happen by wearing armour (or being a cork with a heart of stone, in the main character’s words) to avoid feeling and to be able to withstand whatever came her way. When it seems like death is

09/11/2021 15:11:52

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

her only way out, the improvement in her material condition allows her to gradually pull herself out of the abyss and embark on the slow path back to herself (a kind of return home), but not without going through withdrawal, denial and fear. When she gains full awareness of what she has gone through, with the explosion of contained violence marking this reckoning, reconciliation is finally possible, restoring her ability to perceive the present and look forward to the future with infinite gratitude towards life in its multiple facets, shapes and dimensions. Awareness and gratitude – the profound understanding of existence – make it possible for her to gain a new voice of authority to explain herself and to recount the past that shaped the present. Thus, in her adulthood, Natàlia tells the story of Colometa, a story which is and is not her own.41 The main character in La Plaça del Diamant is a simple girl with nothing remarkable about her except her innocence. She is a young woman who, like so many others, is courted, marries, has children, works and most importantly lives through the drama of war and suffers during the ensuing post-war years. In the very first chapter of the novel, the young Natàlia meets her future husband at an outdoor dance in the Plaça del Diamant – the space symbolising Life in upper-case letters, which therefore also contains Death – and is renamed by him. This initial renaming of Natàlia as Colometa marks the start of her metamorphosis, and of the story and the character, because a name makes an identity (words generate, illuminate and determine reality). And the main character of the novel is thus reborn with this nickname, a masterful creation by Mercè Rodoreda which originally lent the book its title.42 Colometa has never ceased attracting readers as the epicentre of a universal story, a drama in the classical sense, a novel which is based on specific events yet transcends them and elevates them to archetypes to literarily examine such essential human issues as loss, violence, identity, sexuality, love, guilt, sorrow, joy, friendship and despair. For this reason, La Plaça del Diamant appeals to a wide range of readers. The prodigious intertwining of the referential and symbolic planes stems from the interweaving of different easily identifiable threads with political, geographic, demographic and religious realities, whose injection into fiction is imbued with a meaningful purpose that goes far beyond merely referring to factually identifiable events. For this reason, although La Plaça del Diamant can be read as a historical novel about the Second Republic, the Civil War and the post-war years under the Franco Regime; as a story about Gràcia and Barcelona; as a tableau of the inhabitants of the neighbourhood and the city within a certain time frame; as a mosaic of attitudes towards life; as a psychological narration; as an existentialist text; or as a Bildungsroman, among many other possibilities, it is actually none of these things. Or at least not exclusively, because each of these specific components branches off into a forest brimming with amplified and complementary mean-

Catalan Historical Review-14.indb 95

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 95

ings that stretch beyond the boundaries of any of them and turn the work into a novel on the human condition. “A novel is words”, Mercè Rodoreda repeated twice in the prologue to Mirall Trencat.43 The Verb is both the origin of the creation of the world and the matter of literature, capable of breathing life into the figures inhabiting it. Articulated in a unique, singular discourse which leads the reader into its depths in extraordinarily complex, subtle ways, dissimulated behind the appearance of simplicity, La Plaça del Diamant is a work about humanity and the fate that has knocked us humans down since the dawn of our existence in the Western literary tradition; it is a work made of words which, as the main character says at the end, say much more than they might seem at first, shaped by a language whose spheres of meaning exponentially expand.44 La Plaça del Diamant can be divided into two clearly distinct parts. The first one covers 32 chapters and focuses on the relationship between Colometa and Quimet. It covers the ten and a half years ranging approximately from 1928 until the Spanish Civil War, and it is populated by all the characters in the book: the two main characters are joined by Julieta, Colometa’s friend; the owner of the pastry shop where Colometa works; Senyora Enriqueta, her second mother; Pere, her first boyfriend; Mateu, Quimet’s friend; Griselda, Mateu’s girlfriend; Cintet, another friend of Quimet; Quimet’s mother; Colometa’s father and his second wife; Quimet and Colometa’s children, Antoni and Rita; the shopkeeper whose shop is under their home; the wealthy couple (for whom she later works); another shopkeeper, also named Antoni; and especially the pigeons in the dovecote that Quimet builds on the terrace of the flat where they live, which they end up owning. The second part, in contrast, takes up only 17 chapters (slightly over half the first part) and focuses on Colometa’s survival after the war thanks to the shopkeeper Antoni. It covers twelve and a half years, which span from the early post-war years until approximately 1951, and many of the original characters disappear, primarily because of the war.45 The relationship between historical time, the number of episodes and the number of characters formally reveals the importance of the first part within the story, which encompasses the courtship and marriage of Quimet and Colometa, including two major crises that accelerate the deterioration of a relationship and characters thematised by objects, trivial stories and political events laden with symbolism. When, as a mature adult, Natàlia unpacks this youth to an implicit listener with a formula that is clearly indebted to oral discourse, she tellingly chooses and partially remembers, through her own subjectivity and the fragmentariness and complementarity of the conscious and unconscious characteristic of 20th-century Western novels, the crucial times and elements of this youth, which comes to a definitive close as the war ends. The technical procedures are combined in a plot that always revolves around Colometa and her life;

09/11/2021 15:11:52

96 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

this explains the cyclical nature of the story, the role of the narrator as the creator of the story (the what and how of the specific story), the language, the focus, the time, the space, the way the discourse is represented and the symbols. All these factors, perfectly woven together, lead to a narrative flow that has an instantaneous effect on the reader, who enters the web of the novel from the first page, fully convinced of its verisimilitude, its “truth”. This narrative flow is governed by the principle of literary economy (all the components of the work serve the theme; nothing is superfluous or excessive), and description predominates.46 After all, finding the precise tone, one that is sober and free of sentimentalism, a savoir faire in which Rodoreda excelled – especially in a story which could easily become melodramatic because of the themes it encompasses – means showing instead of explaining and harnessing a solid mastery of the language to get the reader to see everything concealed behind the plot.47 Like an iceberg, what remains concealed in La Plaça del Diamant is much greater than what appears on the surface; indeed, it reaches unfathomable levels. In the first part, the narrative voice’s selection of events brilliantly recalls the burgeoning relationship between Quimet and Colometa, a relationship grounded on sexual attraction and therefore a guilty one which had to be expiated and required sacrifice.48 Precisely because of its nature, this relationship is based on his dominance, authority, selfishness and consciousness, in contrast to her obedience, submissiveness, servitude and ingenuousness. Until the end of the book, after their daughter Rita marries Vicenç (who, taking after her father, will entrance her just as Quimet entranced her mother), the main character does not truly realise how she and her first husband loved each other, how much and how he loved her and how she reciprocated. This is a significant omission in the text. The word love does not appear even once in those chapters, in which either there is no happiness and mutual understanding between the characters or when there is, they are extremely ambiguous, such as in the sexual episode when Quimet made Colometa see stars – a refined, elegant irony in its polysemy.49 Indeed, there is a gradual deterioration in their relationship that is externally manifested in Colometa’s physical appearance (in chapter 9, for example) and in her inner exhaustion, as well as in the increasing distance between the couple. Soon, this distance is even further aggravated by the political situation (he participates actively in it, while she shoulders burden of family responsibilities alone), and it culminates with the supreme sacrifice: Quimet’s death, which occurs at the same time as the death of the last pigeon. The novel follows both an upward and downward arc – the narrative tension rises until reaching the climax of the plot, which is also the symbolic climax, and then it “plunges” both thematically and metaphorically to the depths of Colometa’s despair – to represent Colometa’s descent into hell.50 Form reflects meaning, two inextricable aspects in great literary works.

Catalan Historical Review-14.indb 96

Neus Real

In the second part, the plot moves more quickly and the story’s process is structurally inverted: the historical events gradually become less dramatic, and therefore the narrative tension declines, while the core character gradually emerges from the abyss and therefore, the upward path towards figurative heaven begins. With her return to the origin of Colometa’s existence (the Plaça del Diamant), her final release from that past is possible thanks to her understanding, her “expulsion” of it (her cry) and her definitive loss of innocence (knowledge). Therefore, Natàlia’s final rebirth in the last lines of the story ends up being literal. Before this ending, before fully understanding the gift of existence, with the experiences of suffering and sorrow yet also love, “the pigeon lady”, as people call her, limited herself first to just surviving and then to mythifying her previous life, while refusing to accept her current reality (indeed, fleeing from it). 51 Even though things start going well for her after the shopkeeper gives her a job, and she later becomes Senyora Natàlia with their subsequent wedding, she only superficially moults Colometa’s skin; but since Colometa’s life has truly ended, the children come to the foreground until their mother sheds her fear, faces the truth and comes to understand everything she has experienced, especially her relationships with Quimet and her current husband, Antoni. Rita’s wedding is the catalyst. The character’s real and inner journey that evening brings her into the spotlight and allows her to be reborn from the ashes of Colometa and truly start living her life again. The happy, emotional embrace she gives her husband in bed is followed by a deep sleep from which she awakens rejuvenated at midday with sunlight pouring in, which after the earlier rain and darkness bring light, blue skies and joy, both literally and symbolically. As Mercè Rodoreda underscored, it is no coincidence that the last word in the novel is contented.52

The importance of La Plaça del Diamant in Mercè Rodoreda’s oeuvre La Plaça del Diamant is an important work within Mercè Rodoreda’s career for different reasons, including its representativeness, the time when it was written and published, and the critics’ and public’s responses. This 1962 title epitomises the author’s oeuvre because it spotlights one of its prevailing maxims: the conviction that literature is no joke.53 Nor was culture ever a joke to Rodoreda, who was profoundly committed to it through the exercise of her vocation and the way she approached it remarkably coherently over the course of many years.54 The author’s virtues, talent and rigour, the steady work she kept up in order to find the most appropriate channels for her art and her goal of contributing important works to Catalonia (and therefore the world) – in short, the literary ambition that characterised Rodoreda – are echoed in La Plaça del Diamant, which demonstrates the

09/11/2021 15:11:53

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

seriousness with which she took both literary creation and the cultural contribution it can become. This text is a spectacular display of Rodoreda’s understanding of the arbitrary, conventional essence of the novel and its ability to present life in all its facets, even the intangible or invisible ones, which are often more important than their tangible counterparts. With its twofold seeds in Voltaire’s Candide (1759) and “Tarda al cinema” from her short story collection Vint-i-dos Contes, over the backdrop of the Bible and the Divine Comedy,55 La Plaça del Diamant also exemplifies the intertextuality characteristic of Mercè Rodoreda, the arteries that always connect her writing with the Catalan and global literary and cultural tradition to which the author always felt she belonged, which fed her and which she wanted to enrich with outstanding literature. Likewise, the novel radically proves the importance of language and its literary uses as ways to attain outstanding results in terms of expression, precision, breadth and plurality of meaning, to achieve effects nestled in the profound, authentic emotion generated by the truths of existence, both big and small. In parallel, the 1962 book is the first novel that Mercè Rodoreda published in the post-war period. Even though she had gifted her readers with the short story collection in 1958, La Plaça del Diamant had a different dimension.56 It was an heir of the novels of the 1930s and a harbinger of the great titles that would come after it. From the very start, Rodoreda wrote the story of Colometa with the goal of restoring the esteem for those who fought in the Civil War with the best intentions by recreating the kind, humane part through a rejection of reductionist Manicheanism.57 She wrote it virtually in a single sitting, a feverish process during which she always sensed she was writing a great book.58 When it was finished, she submitted it to the Sant Jordi Prize, but – as has been repeated countless times – it did not win. Despite this (and is also common lore), the novel was published soon thereafter thanks to the writer, critic and essayist Joan Fuster, a jury member, who told Joan Sales from Club Editor publishers about it.59 In the 1960s, just like with Aloma 30 years earlier, La Plaça del Diamant led critics to literarily ensconce Mercè Rodoreda at the pinnacle of Catalan novelists of the period. At least this was true when it was first released, but the reception of the novel was tarnished by a lack of understanding based on three essential problems: considering Colometa a bumpkin, equating her with the author and predominantly reading the work as a historical testimonial. Irritated and disappointed, Rodoreda defended Colometa by arguing that innocence is not synonymous with simple-mindedness, and that the ability to do what one has to do when needed is a sign of an intelligence superior to that displayed by other novel characters, like Anna Karenina. Furthermore, unlike Flaubert’s claim that “Madame Bovary, c’est moi”, she also explicitly stated that Colometa was not based on her, and that if she had primarily wanted to write about history, she would have chosen the

Catalan Historical Review-14.indb 97

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 97

Fig. 2. The Catalonian writer Mercé Rodoreda at the unveiling of a commemorative plaque during the tribute that she received in Plaça del Diamant square, which lends its name to the novel, in the district of Gràcia (Barcelona). Date: 6 April 1981

right documentary genre, not fiction.60 As expected, time ended up settling the matter, and today these hermeneutic limitations on the interpretation of a text featuring a queen, as Obiol called the main character, are a distant memory.61 Colometa is a queen, but one that cannot be confused with Rodoreda, a queen who is much more than just one of the victims of the Civil War and whose life, precisely for that reason, has long been part of the Catalan literary canon.62 In addition to scholarly recognition, La Plaça del Diamant has become a touchstone for a diverse array of readers. The novel was widely read in the 1960s, a somewhat unusual phenomenon which still stands today; the key to its popularity is the meaningful constellations in the text, and therefore the novel’s ability to offer every person what they are seeking and what moves them.63 The political situation in Spain put a damper on major sales of the story of Colometa,64 yet when readers started discovering it, sales snowballed. A second edition was printed in April 1964, and the third and fourth followed in 1965 and 1966.65 The 54th edition was released in 2000. The fact that it was also in the publisher’s general collection did not stop Club Editor Jove, its series for youths, from publishing it for the 26th time in 2016. This success is partly due to the interest that La Plaça del Diamant has sparked in the worlds of cinema, television, theatre and culture in general. During Rodoreda’s lifetime, Francesc Betriu directed the film (1982) and the series (1983) featuring Sílvia Munt and Lluís Homar. Since her death, numerous theatre adaptations have been made, and the work has been cited in exhibitions, book clubs and popular lectures.66 La Plaça del Diamant moves and inspires the admiration of the most lowbrow and highbrow readers, the most local and the most far-flung, because just like any classic, it never stops saying what it has to say.67 Thinking about her works on the whole, Mercè Rodoreda had the sense that this serious novel would endure.68 Many other of her texts are equally enduring, yet La Plaça del Diamant remains her most famous work both inside and outside

09/11/2021 15:11:53

98 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Catalonia. The author was proud of this international reach, as she was able to state before her passing: “I am pleased to think that among the thousands of readers it has had and continues to have, many of them had never read anything in Catalan, and by reading it they’ve discovered that ours is a civilised, cultivated, important language. I’m also pleased to think that this simple, human novel has carried the name of the Plaça del Diamant in the village of Gràcia to so many distant countries, and with it the name of Catalonia.”69 How far it will go in the future thanks to the most translated, universal Catalan author is a question that only time will answer.

Notes and references [1]

[2]

The literature on this topic is so extensive that it would be impossible to cite it in its entirety. Searches in the Collective Catalogue of the Universities of Catalonia (Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, CCUC) and in TRACES, the language and literature database of the Universitat Autònoma de Barcelona, yield a total of 1,282 references, a figure that justifies the syntheses organising the materials published (Maria Isidra Mencos, Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (1963-2001). Fundació Mercè Rodoreda - Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002, and Kathleen McNerney, Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (2002-2011). Fundació Mercè Rodoreda Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2017), and the fact that in 2019 the Fundació Mercè Rodoreda (FMR, http:// www.mercerodoreda.cat/la-fundacio), the repository of the writer’s legacy housed within the Institut d’Estudis Catalans (IEC, https://www.iec.cat/institucio/), to which she bequeathed her rights, awarded a grant to Benjamí Heras Pino, Mercè Rodoreda: bibliografía (2012-2018) (http://www.mercerodoreda.cat/premis-i-ajuts). Kathleen McNerney, Mercè Rodoreda..., op. cit., contains the outcome of doctoral research (Judith Sánchez Gordaliza, Recepción y difusión internacionales de Mercè Rodoreda: obra original, crítica y traducción. Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació, Universitat de Vic 2008; https://core.ac.uk/download/pdf/50523902.pdf) which provides a great deal of information of interest but needs to be updated. In 2016, the FMR also awarded a grant to Amaranta Sbardella, Mercè Rodoreda: El mirall trencat de la traducció, unpublished. For an overview of the writer’s career and activities: Carme Arnau, Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. Edicions 62, Barcelona 1979, and Maria Campillo, “El tiempo histórico de Mercè Rodoreda”. In Mercè Rodoreda, una poética de la memoria. FMR - IEC, Barcelona 2002, pp. 18-37. For an overview of her literary and artistic work: http://www.mercerodoreda.cat/obra. For texts and paintings: Mercè Rodoreda, Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda. Overseen by Abraham Mohino i Balet. Angle Editorial, Barcelona 2002; Narrativa completa. 2 vols. IEC - Edicions 62 - FMR,

Catalan Historical Review-14.indb 98

Neus Real

Barcelona 2008; El torrent de les flors. 3 and 4, Valencia 2012; Obra de joventut. Novel·les, narracions, periodisme. IEC - Edicions 62 - FMR, Barcelona 2015; Cartes de guerra i d’exili (1934-1960). FMR - IEC, Barcelona 2015, and Obra plàstica. FMR - IEC, Barcelona 2016. [3] This entity was created in 1961 to defend Catalan rights and freedoms and to promote education and culture (https://www.omnium.cat/ca/presentacio/). [4] Maria Campillo, Escriptors catalans i compromís antifeixista. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1994, and Margarida Casacuberta, “Gènesi i primera adjudicació del Premi Crexells. Notes sobre cultura i novel·la en el tombant dels anys vint als trenta”. Els Marges, no. 52 (March 1995), pp. 19-42. [5] Neus Real, Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2005; Roser Porta, Mercè Rodoreda i l’humor. FMR - IEC, Barcelona 2007. [6] Mercè Rodoreda. Entrevistes. Overseen by Abraham Mohino i Balet. FMR - IEC, Barcelona 2013, p. 56. [7] Maria Campillo, “Mercè Rodoreda: la construcció de la veu narrativa”. In Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu. Overseen by V. Alonso, A. Bernal and C. Gregori. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1998, pp. 323-354. [8] Carme Arnau, “Mercè Rodoreda”. In Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana. Part Moderna, vol. xi. Ariel, Barcelona 1988, pp. 157-190. [9] Carme Arnau, “Introducció”. In Mercè Rodoreda, Cartes de guerra..., op. cit. [10] See, for example, the dozen contributions in Mercè Rodoreda i els clàssics. Overseen by Jordi Pujol Pardell and Meritxell Talavera Muntané. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [11] The author stated these ideas quite a few of times (La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics. Overseen by Maria Campillo and Francesc Vilanova. Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, Barcelona 2000, p. 149; Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià 19391956. Edicions de l’Eixample, Barcelona 1991, pp. 62, 8081, 104-105, and Cartes de guerra... , op. cit., p. 164). [12] Mercè Rodoreda. Entrevistes, op. cit., p. 105, and Mercè Rodoreda, Aloma. Translated by J. F. Vidal Jové. AlBorak, Madrid 1971. [13] Mercè Rodoreda, La Plaza del Diamante. Translated by Enrique Sordo Lamadrid. Edhasa, Barcelona 1965; La Plaza del Diamante. Translated by Enrique Sordo Lamadrid. Orbis, Barcelona 1987, and La Plaza del Diamante. Translated by Enrique Sordo Lamadrid. Prologue by Gabriel García Márquez. Illustrations by Albert Ràfols Casamada. Círculo de Lectores, Barcelona 1989. All the information in this article on the translations of the author’s works comes from the Translation tab on the FMR website (http://www.mercerodoreda.cat/traduccionsi) and the TRAC database on Catalan authors and transla-

09/11/2021 15:11:53

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

tions of their works (https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm), which belongs to the Institut Ramon Llull (IRL, https://www.llull.cat/catala/ quisom/quisom.cfm), the organisation in charge of the international dissemination of Catalan culture. These websites were checked between April and December 2019, but they were rechecked in January 2020 to ensure that they are up to date. Occasionally, the catalogue of the Biblioteca de Catalunya (https://cataleg.bnc.cat/) was checked to provide exact references. [14] Mercè Rodoreda, The Pigeon Girl. Translated from Catalan by Eda O’Shiel. André Deutsch, London 1967; The Time of the Doves. Translated by David H. Rosenthal. Taplinger, New York 1981; Arrow, London 1986; Graywolf Press, Saint Paul 1986, and In Diamond Square. Translated from Catalan by Peter Bush. Virago, London 2013. [15] Mercè Rodoreda, “Littérature catalane. La Place du Diamant”. Translated from Catalan by Pierre Verdaguer. Europe. Revue mensuelle, December 1967, pp. 127-132, and La Place du Diamant. Translated from Catalan by Bernard Lesfargues in conjunction with Pierre Verdaguer. Gallimard, Paris 1971, which was once again published in 1999 and 2006, albeit with a different cover. [16] Mercè Rodoreda, La Piazza del Diamante. Translated from the Catalan original by Guiseppe Cintioli. Arnoldo Mondadori, Milan 1970; La piazza del Diamante. Translated from Catalan by Anna Maria Saludes i Amat. Bollati Boringhieri, Turin 1990, and La Piazza del Diamante. Translation from Catalan and afterword by Giuseppe Tavani. La nuova Frontiera, Rome 2008. Regarding the success of this last translation, M. S., “La traducció italiana de La plaça del Diamant: 40.000 exemplars venuts en un any”. Vilaweb, 19-XII-2009 (https://www.vilaweb. cat/noticia/3669554/20091219/traduccio-italiana-placadiamant-40000-exemplars-venuts-any.html). [17] Mercè Rodoreda, Diamentowy plac. Translated from Spanish by Zofia Chądzyńska. Czytelnik, Warsaw 1970, and Mercè Rodoreda, Diamentowy Plac. Translated by Zofia Chądzyńska. Wydawnictwo Pascal, Bielsko-Biala 2014. [18] Judith Sánchez Gordaliza, “Obres de Mercè Rodoreda”. In: Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 153-172. [19] See the map and graphic on the first page of the Translations tab on the FMR website (http://www.mercerodoreda.cat/traduccions). [20] Mercè Rodoreda, Shesi i Diamantit. Translated by Bashkim Shehu. Botimet IDK, Tirana 2018. [21] Mercè Rodoreda, Kisgalamb és Cecília. Translated by Dóra Bakucz. Harmattan Kiadó, Budapest 2019. The FMR has the authority to approve these translations, which is why it is surprising that these two translations do not appear. It may be due to technical issues (delays in updating the information or problems locating them when browsing the website?), but this situation should be rectified as quickly as possible.

Catalan Historical Review-14.indb 99

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 99

[22] Mercè Rodoreda, Sahat al-mas [La plaça del Diamant]. Mirthi: Rudurida; taryama wa taqdi:m, Talaat Shahin. Al-Hai’a al-Misriyya al-‘Amma li al-Kitab, Al-Qahira 1996, and Al-ibra al-mandhuma [“Fil a l’agulla”]. Taryamat Ramez Haddad. 2008 (unpublished document). [23] Alongside the two Polish translations of La plaça del Diamant (see note 16) and of Mercè Rodoreda, Platek bialej pelargonii. Wybór opowiadan [Una fulla de gerani blanc. Selecció de contes]. Z katalonskiego przelozyla Barbara Luczak. Ksiegarnia Akademicka, Krakow 2008 (which includes “Gallines de Guinea”, “El mirall”, “Carnaval”, “Cop de lluna”, “Mort de Lisa Sperling”, “La gallina”, “La sala de les nines”, “El riu i la barca”, “El senyor i la Lluna”, “La Salamandra”, “Una fulla de gerani blanc”, “La meva Cristina”, “Nit i boira”, “Paràlisi”, “Semblava de seda” and “Un cafè”), the FMR adds “Wojna i milosc. Mercè Rodoreda: Listy do Anny Murià [Cartes a l’Anna Murià]” (fragment). Translated by Katarzyna Wilk. Dekada Literacka, no. 21, 1993, pp. 4-5; “Kawa [Un cafè]”. Translated by Barbara Luczak. Czas Kultury (Poznan), no. 3, 1996; “Smierci wiosna [La Mort i la primavera]” (fragments). Przlozyla Barbara Luczak. Literatura na swiecie, no. 7-8, 2000, pp. 278-296 and [“La gallina”, “La sala de les nines”, “El riu i la barca”, “El senyor i la lluna”, “La Salamandra”, “Una fulla de gerani blanc” and “La meva Cristina”]. Przlozyla Barbara Luczak. Literatura na swiecie, no. 5-6, 2003. [24] Mercè Rodoreda, Diamantski [La plaça del Diamant]. Translated by Sílvia Monros-Stojakovic. Alfa Narodna Knjiga, Belgrade 1998, and Ulica Kamelija [El carrer de les Camèlies]. Translated by Igor Marojevic. Laguna, Belgrade 2009. [25] See note 21. [26] In Spanish, just to cite an example, the translation by Enrique Sordo Lamadrid that Edhasa published (1965; 1980; 1983, 3rd reprint; 1984; 1990 and 1992) is counted three times. Perhaps the IRL made this choice because the volumes have different ISBNs and covers; there were probably no changes in the text, yet in a precise, exact study of the complete set of translations of Rodoreda’s works, a single translation published in different collections or occasions would be advisable. This precision, accuracy and comprehensiveness far overstretches the objectives of this article, as it would entail a vast effort to locate texts, such as the poems and theatre adaptations made abroad (Joaquim Mallafrè, “Les traduccions de l’obra de Mercè Rodoreda”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda. Actes. Overseen by Joaquim Molas. Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales - IEC - FMR, Barcelona 2010, pp. 69-81), as well as checking each of the references on the FMR and IRL one by one in order to determine, as stated above, which versions of the same translation should be counted and which should not. [27] Mercè Rodoreda, Iberijska fantastika. Christo G. Danov, Plovdiv 1982. Translated by Maia Guenova Corbadzijska (includes “La Salamandra” and “La meva Cristina”); Plostad Diamant [La plaça del Diamant]. Prevela ot katal-

09/11/2021 15:11:54

100 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

onski Maia Guenova Corbadzijska. Narodna Kultura, Sofia 1986; Scupeno ogledalo [Mirall trencat]. Prevede ot katalonski Maia Guenova Corbadzijska. Gal-iko, Sophia 1993; Ploshtad diamant: Roman [La plaça del Diamant]. Translation from Catalan by Maia Guenova. Sofia: Ciela, 2012, and [El carrer de les Camèlies]. Translated by Maia Guenova. Ciela, Sofia 2013. The transcription of the translator’s surname is not consistent on the FMR website, but this is unquestionably the same person. [28] The table does not provide a definitive total of even all translations of Rodoreda’s prose works up to 2019 (a pending task) because, as mentioned above (see note 26), this would require much more in-depth research than what underpins this article. The first column includes the Rodoreda titles other than poetry or drama which have been translated, in order from least to most translated, each followed by their generic identification between brackets (only prose includes a sub-classification – letters, autobiography or poetry – to distinguish the degree of literariness of the texts, which is a significant factor); “Imatges d’infantesa” and “Un cafè”, along with the compilation of children’s stories (the first three titles) appear either separately or between brackets because they were not published in a volume during the author’s lifetime (Mercè Rodoreda, Un cafè i altres narracions. Overseen by Carme Arnau. FMR - IEC, Barcelona 1999, and La noieta daurada i altres contes. Illustrations by Aurora Altisern. Prologue by Marta Pessarrodona. RqueR Editorial, Barcelona 2005). The second column indicates the number of times each text has been translated, showing how many translations are the texts in their entirety (first figure) and underneath that how many are partial in parentheses (second figure, after the addition sign and followed by the letter f to indicate a fragment); in the tallies of short stories, a third figure is added followed by the letter c for compilation to indicate all the short stories from the work that have been translated in a book that is a compilation of a larger set of Rodoreda stories. The third column tallies the total number of target languages of each work, and those languages appear in parentheses in alphabetical order; if the number of translations and target languages is not consistent, this means that there is more than one translation into the same language. The last row in the table is a complete tally of the translations and indicates the languages in parentheses to show their diversity. [29] The IRL lists 205 translations of Rodoreda works instead of the 235 shown in Table 1, because even though it counts some which are not on the FMR website and different versions of the same translation, fragmentary translations are missing, as explained above. Given that the ranking is based on the information from TRAC, we chose not to change the figures in order to avoid distorting the results on the number of translations of all Catalan authors’ works provided by this source. [30] This information is public and easy to locate online; the sole exception is Teresa Sabaté, a living writer of chil-

Catalan Historical Review-14.indb 100

Neus Real

dren’s literature, whose date of birth I could not locate. [31] According to some sources, La pell freda has been translated into 37 languages (Jordi Nopca, “Quina literatura catalana es llegeix al món?”. Ara, 20-IV-2014; https:// www.ara.cat/cultura/Quina-literatura-Quatre-curiositats-conegudes_0_1123687682.html), an error most likely stemming from the fact that even though TRAC only attributes it 32 translations, a search on this database initially yielded 37 results corresponding to the 37 translations that appear on the IRL website within the different versions of the same translation into the same language. The information on Sánchez Piñol and La pell freda in VISAT, the online magazine of the Translation Committee of Catalan PEN (http://www.visat.cat/traduccionsliteratura-catalana/esp/llibres-traduits/200/0/-/albertsanchez-pinol.html), matches the information on the IRL. [32] Even though Table 1 lists 76, we should reiterate the need to tally them accurately in a study that is more than a general overview, as this one is. [33] There is a wide range of studies on the translations of this work. They include Marta Marín-Dòmine, El travessament significant a ‘La plaça del Diamant’: anàlisi de la recepció i de les traduccions angleses. Facultat de Traducció i Interpretació, Universitat Autònoma de Barcelona 1997; Sameer Rawal, Translating Mercè Rodoreda to Hindi. Facultat de Traducció i Interpretació, Universitat Autònoma de Barcelona 2005; Annamaria Annicchiarico, “Da Colometa a Colombetta: ancora una traduzione de La plaça del Diamant di Mercè Rodoreda”. Rivista italiana di studi catalani, no. 1 (2011), pp. 91-101; and Xavier Montoliu Pauli, “Traduir a quatre mans o entre dues veus”. XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya. Tots per a un i un per a tots: les traduccions a quatre, sis o més mans. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Barcelona 2017, pp. 63-69. There are also compilations and studies on the reception of Rodoreda’s works in other countries, such as Katharina Dobler, Magrit Klinger-Clavijo, Beat Mazenauer, Hans-Martin Gauger and Maria Blosom (translator), “Ressenyes de Rodoreda a Alemanya”. VISAT, 3 (April 2007) (http:// www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/ressenyes/71/10//0//merce-rodoreda.html) and Kathleen McNerney, “La recepció de l’obra de Mercè Rodoreda als Estats Units”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda..., op. cit., pp. 11-22. Likewise, in 2018, the FMR awarded a grant to Les comparacions fraseològiques en ‘La plaça del Diamant’ i les seves traduccions, by Pedro Ivorra, which should be published soon. [34] We have respected the number of translations of La Plaça del Diamant among TRAC’s Most Translated Books for the same reasons we have respected the figure on Rodoreda translations in the authors’ ranking (note 29). [35] No clear reasons are given as to why this novel does not appear. One possibility is that because the IRL’s objective is to disseminate Catalan culture and Rodoreda already

09/11/2021 15:11:54

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

appears enough times, they may have wanted to give visibility to other titles, such as Pedra de tartera (by a living writer whose oeuvre is still taking shape), and what may be considered the Catalan Don Quixote, before once again underscoring the importance of Rodoreda. However, the inclusion of the only novel by Monzó does not fit this explanation, unless they sought to promote him beyond his prominence as an author of short stories. [36] Neus Real, Mercè Rodoreda..., op. cit. [37] The researcher who won an FMR grant in 2013 with La plaça del Diamant: edició genètica. Escriptura i estil is currently finishing a doctoral thesis consisting in a critical edition of the novel; some previews can be read in Meritxell Talavera i Muntané, “Variants d’estil en el procés d’escriptura de La plaça del Diamant”. In La filologia d’autor en els estudis literaris. Textos catalans dels segles XIX i XX. Overseen by Joaquim Molas. Aula Màrius Torres-Pagès, Lleida 2013, pp. 165-189, and “Notícia de l’expedient de censura de La plaça del Diamant”. In La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions. Societat Catalana de Llengua i Literatura - Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2013, pp. 239-256. In addition to these studies and the ones cited, the diverse range of literature on the book includes Josep Miquel Sobré, L’artifici de ‘La plaça del Diamant’: un estudi lingüístic. Ariel - Institut d’Estudis Hel·lènics. Departament de Filologia Catalana, Barcelona 1973; Loreto Busquets, “El mite de la culpa a La plaça del Diamant”. In Actes del quart Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985, pp. 303-319; María A. Roca, Construzioni simboliche nel romanzo di Mercè Rodoreda, ‘La plaça del Diamant’. Università degli studi di Sassari, Sassari 1986; Jane White Alberch and Patrícia V. Lunn “La plaça del Diamant i la narració de la consciència”. In Homenatge a Josep Roca Pons. Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Indiana University, Barcelona 1991, pp. 9-22; Colleen P. Culleton, “Daedalus’s Wings: The Effects of Temporal Distance in La plaça del Diamant”. Catalan Review, vol, XVI, no. 1-2 (2002), pp. 103-119; Pere Rosselló Bover, “Els anys de La plaça del Diamant (el context novel·lístic català de l’inici dels anys 60)”. In Germà Colón, T. Martínez Romero and Maria Pilar Perea (eds.), La cultura catalana en projecció de futur: homenatge a Josep Massot i Muntaner. Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2004, pp. 439458; Marie-Claire Zimmermann, Écrire au féminin en Catalogne: ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda. Publication du C.R.I.I.A. (Université Paris-X-Nanterre), Paris 2005; Carme Arnau, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. La fosca i la llum: una poètica de la mirada”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda. Actes..., op. cit., pp. 165-188; Maria Barbal, “La plaça del Diamant, un univers xifrat”. In Una novel·la són paraules. Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Mercè Rodoreda 1908-2008. Institució de les Lletres Catalanes - IEC - FMR, Barcelona 2010, pp. 149-160; Kath-

Catalan Historical Review-14.indb 101

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 101

ryn Everly, “Masculinity, War and Marriage in La plaça del Diamant by Mercè Rodoreda”. Anales de la literatura española contemporània, vol. 37, no. 1 (2012), pp. 63-84; Carles Miralles, “‘En el forat de la mort’. La catàbasi o baixada al món dels morts de la Colometa”. In Mites clàssics..., op. cit., pp. 179-188; Montserrat Lunati, “El cos entre néixer, desnéixer i morir a Mercè Rodoreda, MariaMercè Marçal i Imma Monsó”. Catalan Review, vol. XXX (2016), pp. 131-146; Maryellen Bieder, “Living the War, Writing the War: Poetic Figuration in Mercè Rodoreda’s La plaça del Diamant”. In Maryellen Bieder and Roberta Johnson, Spanish Women Writers and Spain’s Civil War. Routledge, London 2017, pp. 35-51; and Carlos Jérez-Farrán, “La discreta apostasía religiosa en La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda”. Bulletin of Hispanic Studies, vol. 94, no. 10 (2017), pp. 1081-1100. [38] These three touchstones of the contemporary novel were Rodoreda’s openly stated referents (Mercè Rodoreda. Entrevistes, op. cit.), and the author has been associated with them in studies which have earned grants from the FMR (Sílvia Aldavert and Sílvia Fornells, Mercè Rodoreda i el viatge pel temps. Anàlisi comparativa amb les obres de Virginia Woolf i James Joyce, 2007; and Jordi Marrugat Domènech, Les relacions entre l’obra narrativa de Mercè Rodoreda i l’obra narrativa de William Faulkner, 2013) and in the published literature (including Carme Arnau, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge”. Revista del Col·legi, no. 130 (November 2008), pp. 11-21). [39] All three have been translated into Catalan: J. D. Salinger, El vigilant en el camp de sègol. Translated by Ernest Riera Arbussà and Josep M. Fonalleras. Empúries, Barcelona 2001; Doris Lessing, El quadern daurat. Translated by Víctor Compta. Edicions 62, Barcelona 2001; and Gabriel García MÁrquez. Cent anys de solitud. Translated by Avel·lí Artís-Gener. Edhasa, Barcelona 1970. [40] Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962). 26th ed. Club Editor, Barcelona 1982. As we await the critical edition, readers can use any available edition of the novel. [41] Even though the main character’s transformation is gradual (from Natàlia to Colometa and back to Natàlia), her different names are crucial in distinguishing the two separate periods in the discourse. This is the argument in an essential study which explores the layers of meaning in the work by pointing to the plurality of functions of the more pre-realistic elements: Maria Campillo, “La plaça del Diamant. El substrat històric en una narració de vida”. Els Marges, no. 70 (September 2002), pp. 5-23. [42] The assertion that Colometa is a wonderful piece of craftsmanship proliferates in the literature and is the crux of Carme Arnau, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge”, op. cit., which traces the construction and reception of the main character in relation to the themes of identity and metamorphosis. The original title, Colometa, appears in the letters from the writer and critic Armand Obiols (Armand Obiols, Cartes a Mercè Rodoreda. Prologue by Anna Maria

09/11/2021 15:11:54

102 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Saludes i Amat. La Mirada, Sabadell 2010) and the editor Joan Sales (Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes completes (1960-1983). Overseen by Montserrat Casals. Club Editor, Barcelona 2008.). Even though Rodoreda was initially against changing the title after deciding on Colometa because she was convinced that the text required her name, she ultimately gave in to commercial demands. [43] Mercè Rodoreda, “Prologue”. In Mirall trencat (1974). Edicions 62, Barcelona 1984, pp. 13-33. [44] Maria Campillo, “Fonts i usos bíblics en la narrativa de Mercè Rodoreda”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda. Actes..., op. cit., pp. 43-68. [45] They disappear via a repertoire of the different ways people died in the Civil War, as examined in detail by Maria Campillo, “La plaça del Diamant. El substrat històric...”, op. cit. [46] B. Tomasevskij, “Temàtica”. In Enric Sullà (ed.), Poètica de la narració. Empúries, Barcelona 1985, pp. 1146, and Marina Gustà, “Els tons de la pell. Notes sobre els estils rodoredians”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda. Actes..., op. cit., pp. 83-94. Rodoreda explicitly stated that she did not write gratuitously but instead pondered and calculated everything (Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., p. 576). [47] In the writer’s words: “I can’t say it without it ringing false: ‘Colometa was desperate because she couldn’t keep up with cleaning up after the pigeons’. But I also can’t have her say directly ‘I was desperate because I couldn’t keep up with cleaning up after the pigeons’. I have to find a richer, more detailed, more expressive formula; I shouldn’t tell the reader that Colometa was desperate but let them sense that she was. [...] That is, the character in the novel may know what they see and what’s happening to them, but the author doesn’t. This way the reader hears a truthful tone, or at least a more truthful one. All novels are conventional. The trick lies in not making them seem that way. I have never written anything as subtle as La Plaça del Diamant, nothing less real, less affected. The sense of it being a living thing comes from a naturalness, a clarity of style.” (Mercè Rodoreda, “Pròleg”. In Mirall trencat, op. cit., p. 33). [48] Maria Campillo, “Fonts i usos bíblics...”, op. cit., pp. 5157. Here and in the article on the novel’s historical substrate, Campillo provides more detailed considerations on key issues which have to be simplified here for reasons of space. [49] Maria Campillo, “Fonts i usos bíblics...”, op. cit., p. 52. [50] Carles Miralles, “‘En el forat de la mort’...”, op. cit.. [51] Maria Campillo, “La plaça del Diamant. El substrat històric...”, op. cit., pp. 7-8, note 9. [52] Mercè Rodoreda, “Pròleg”. In La plaça del Diamant, op. cit., pp. 7-12. [53] Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., p. 575. The author is referring to the novel, but the statement can easily be extrapolated. [54] Maria Campillo, “La Rodoreda que Rodoreda refusà”. Avui, 20-IV-1983, p. iii.

Catalan Historical Review-14.indb 102

Neus Real

[55] Mercè Rodoreda, “Pròleg”. In La plaça del Diamant, op. cit. [56] Jaume Aulet, “Mercè Rodoreda i els seus Vint-i-dos contes. Ni més ni menys”. In Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu, op. cit., pp. 457-471. [57] Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., pp. 120121. [58] In 1979, the author recalled: “It’s curious that when I wrote Plaça I always had the sense that I was doing something right. [...] I’ve never again had that feeling with any of my other novels” (Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., p. 780). On the writing process, Meritxell Talavera, “Sobre la gènesi de La plaça del Diamant”. In Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant. Club Editor Jove, Barcelona 2016, pp. 287-299; Carme Arnau, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge”, op. cit.; and Armand Obiols, Cartes a..., op. cit., pp. 221-253, where one can read that the book is “a true masterpiece” (p. 223). [59] Rodoreda revised the manuscript between its submission for the prize in 1960 and its publication in 1962. The impressions from Obiols and Sales helped, but the literary mastery underlying La plaça del diamant can only be attributed to her (Meritxell Talavera, “Sobre la gènesi...”, op. cit., pp. 290-294), which contradicts the literature insinuating that Obiols was a co-author of Rodoreda’s literature. [60] All of this is summarised and explained in Maria Campillo, “La plaça del Diamant. El substrat històric...”, op. cit., pp. 5-6, and Carme Arnau, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge”, op. cit., pp. 13-15. In 2014, the FMR awarded a grant to Trinidad Escudero for La recepció crítica i la divulgació de ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda, a study that sought to explore the issue that does not appear to have been published. [61] Armand Obiols, Cartes a..., op. cit., p. 360. [62] Which explains why it has become a must-read in secondary school, with the consequent boost in its dissemination and sales. Neus Carbonell, “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda”. Empúries, Barcelona 1994, is one of the books meant to support teachers and students. [63] In Rodoreda’s words, “everyone finds what they want in it. As someone – perhaps Obiols – said, it is a novel that both a doorwoman and a PhD in philosophy can like” (Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., p. 166). [64] Sales bemoaned this on the occasion of the positive epistolary criticisms by J. Ferrater Mora and J. Agelet i Garriga: “The press remains silent on Catalan books. [...] And the press’s silence is harmful. Ever since the newspaper strike in New York, [...] theatre ticket sales are said to have dropped steeply. We might think that Catalan literature has been experiencing a ‘newspaper strike’ since 1939. The miracle is that it has survived at all. [...] La Plaça del Diamant should have sold out in its first edition of 2,000 copies within a few months” (Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., pp. 166-167).

09/11/2021 15:11:55

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

[65] Meritxell Talavera, “Sobre la gènesi...”, op. cit., p. 298. [66] M. Montserrat Castillo, “La plaça del Diamant. Una conversa amb Francesc Betriu”. Serra d’Or, no. 272 (May 1982), pp. 49-51; “Una exposició recrea l’atmosfera i l’olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda”. El Punt Avui, 25 March 2008; https://bibliotecadelescala.blogspot. com/2008/04/la-plaa-del-diamant-de-merc-rodoreda. html; “Taula rodona. Les adaptacions de La plaça del Diamant”. In Congrés internacional Mercè Rodoreda. Actes..., op. cit., pp. 189-204; http://www.bibgirona.cat/

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 103

biblioteca/santa-cristina-aro/agenda/64396-cineforumla-placa-del-diamant; and https://hospici.cat/detall_ curs/1800/els-7-magnifics-grans-escriptors-catalansdel-segle-xx-cicle. [67] Italo Calvino, Per què llegir els clàssics. Translated by Teresa Muñoz Lloret. Edicions 62, Barcelona 1991. [68] Mercè Rodoreda, Joan Sales, Cartes..., op. cit., p. 31. [69] Mercè Rodoreda, “Pròleg”. In La plaça del Diamant, op. cit., p. 8.

Biographical note Neus Real (Barcelona, 1968) holds a PhD in Catalan Philology from the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) and is an associate professor in Education Sciences at the UAB. She is the author of around 100 publications, most notably books like El Club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural (1998), Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra (2005), Les novel·listes dels anys trenta: obra narrativa i recepció crítica (2006), Dona i esport a la Catalunya dels anys trenta (2009) and Aurora Bertrana (2017).

Catalan Historical Review-14.indb 103

09/11/2021 15:11:55

Catalan Historical Review-14.indb 104

09/11/2021 15:11:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 105-106 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

In memoriam

Jocelyn Hillgarth (1929-2020)* Jocelyn Hillgarth was born in the city of London on 22 February 1929 and died there in April 2020. He studied at Cambridge University, where he earned his doctorate in 1957. After several years as a researcher at the University of London and Princeton University, he began his teaching career first in Texas and later at Harvard U. and at Boston College. From 1977 until he retired in 1995, he served as the chair in history at the Pontifical Institute of Mediaeval Studies at the University of Toronto. Hillgarth’s life as a scholar began with the critical edition of the Prognosticum by Saint Julian of Toledo, regarded as the first treatise on Catholic eschatology. That same year, 1957, he published an extensive article based on this treatise—which was, in fact, his doctoral thesis— in the Analecta Sacra Tarraconensia, a journal to which he made several further contributions. Apart from other studies on the figure of Saint Julian, such as the publication of the Opera in the Christianorum. Serie Latina in 1976, Julian was the figure that drove him to dedicate much of his research to Visigothic culture on the Iberian Peninsula and the Visigoths’ relations with the Church. The outcome of this research are his works devoted to the conversion of the Visigoths, the influence of power on the historiography of the period and the Visigothic presence in Europe. Christianity and Paganism (1986) is probably his most representative volume on this topic. Hillgarth has also been internationally recognised for his contributions to knowledge of the Crown of Aragon and the Kingdom of Castile between the 13th and 15th centuries. This is confirmed by the two-volume book The Spanish Kingdoms published in Oxford (1976-1978) and immediately translated into Spanish. It goes without saying that many of Hillgarth’s publica-

tions focused on studying the culture of Mallorca and especially the figure of Ramon Llull. His writings on early Lullism in Paris and Tomàs Le Myèsier are seminal works, as is Readers and Books in Majorca (2 vol., Paris 1991) in another sphere of culture. Thanks to the rigour of his contributions, professor Hillgarth has been recognised by numerous academic institutions. By 1969, he was already a Master of the Schola Lullistica and later a corresponding member of the Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona and the Real Academia de la Historia of Madrid (1977), as well as a member of the Medieval Academy of America (1979) and the British Academy (1995). In 1996, he was elected to be a corresponding member of the Institut d’Estudis Catalans in the History-Archaeology Section. In the 1990s and the early 2000s, he was given important awards, such as the “Serra d’Or” in Research (1993), the Catalonia Award from the IEC (1994) and the Ramon Llull Award for Letters (2001). Additionally, the fact that a solid part of his books were written in or translated into Catalan clearly shows Catalan readers’ interest in his contributions, most notably: Ramon Llull i el naixement del lul·lisme (1998, or. 1971), El problema d’un imperi mediterrani català: 12291327 (1984, or. 1975) and the Diplomatari lul·lià: documents relatius a Ramon Llull i a la seva família (Barcelona 2001), among others. Thus, Professor Hillgarth’s relationship with the Catalan-speaking lands, especially with Mallorca, is crystal clear. And it was a long-term relationship. Back in the 1930s, Allan Hillgarth, Jocelyn’s father and a military officer, diplomat and consul on the Balearic Islands during the Spanish Civil War, purchased Son Torrella estate in Santa Maria del Camí, which became the family residence for long stretches of time. Indeed, in 2008 its library was donated to the University of the Balearic Islands, and precisely in 2010 workshops devoted to him and another great Lullist, Anthony Bonner, were held there, organised by this university’s Ramon Llull Chair. And hence this brief biographical portrait in homage to this scholar, Catalanophile and Mallorcan by both sentiment and adoption.

* Text written by Tomàs Martínez Romero (Institut d’Estudis Catalans)

Catalan Historical Review-14.indb 105

09/11/2021 15:11:55

106 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Jordi Nadal i Oller (1929-2020)* On 8 December 2020, the historian Jordi Nadal i Oller died at the age of 90. He was elected to be a full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans in 1978, and he became a supernumerary member in 1993. An expert in economic history, and especially in demographics and the history of industrialisation, he was the last direct disciple of Jaume Vicens Vives and continued his mentor’s task of updating historiography. He revised and improved the famous Manual de Historia Económica de España which Vicens had published. A native of Cassà de la Selva, near the city of Girona, Jordi Nadal earned his PhD from the Universitat de Barcelona in 1957 with a thesis on the recovery of the Catalan population between 1553 and 1717. He was a lecturer at the University of Liverpool in 1958-1959. After serving as a professor of economic history at the Universitat de Barcelona until 1967, he moved to the Universitat de València in 1968-1969 and then to the Universitat Autònoma de Barcelona, where he worked from 1970 to 1980, until returning once again to the Universitat de Barcelona from 1981 until he retired. He was the president of the Associació de Demografia Històrica from 1983 to 1991 and the Asociación Española de Historia Económica from 1994 to 1997. With Emili Giralt, he studied immigration from the kingdom of France to Catalonia in the sixteenth and seventeenth centuries. In addition to his innovative articles, his talks at Spanish and international conferences and the countless doctoral theses he supervised, his most famous books are La

In memoriam

población española, siglos XVI a XX ( 1966); Los comienzos de la industrialización española (1970); El fracaso de la revolución industrial en España, 1814- 1913 (1975); Història de la Caixa de Pensions (1981); Catalunya la fàbrica d’Espanya, 1833-1936 (1985), a book for an exhibition held at Barcelona’s former Born market in conjunction with Jordi Maluquer de Motes; La debilidad de la industria química española en el siglo XIX, un problema de demanda (1986); Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847- 1992 (1992); Moler, tejer, fundir. Estudios de historia econòmica (1992); Immigració i redreç demogràfic: els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII (2000); España en su cenit, 1516- 1598: un ensayo de interpretación (2001); and La Hispano-Suiza: esplendor y ruina de una empresa legendaria (2019). Jordi Nadal also oversaw seminal collective works like Història Econòmica de la Catalunya Contemporània in six volumes (19881994), Atlas de la industrialización en España: 1750- 2000 (2003) and Atles de la industrialització a Catalunya, 17502010 (2012). In 1992, Jordi Nadal founded and directed the Revista de Historia Industrial. He was active in and devoted to his passion for research and dissemination until his last days, as proven by his book on the famous Hispano-Suiza automobile factory. He was awarded the Narcís Monturiol medal (1983) and the Cross of Saint George (1997). He won the Pasqual Madoz national prize for social and economic research in 2004 and was bestowed an honorary doctoral degree from the Universitat Pompeu Fabra in 2010 and the Universitat de Girona in 2013. It is impossible to write about demographic or industrial history in Spain or Catalonia without consulting the works of Jordi Nadal and his direct disciples, who have carried on his zeal to update the historiography in a broad range of fields where the human factor is prominent, conditioned yet not determined by economic factors.

* Text written by Albert Balcells (Institut d’Estudis Catalans)

Catalan Historical Review-14.indb 106

09/11/2021 15:11:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 107-108 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Biographical sketch of the new member of the History-Archaeology Section Joan Ramon i Torres (Eivissa [Ibiza], 1956) went to primary school at Sa Graduada and earned his baccalaureate at Institut Santa Maria d’Eivissa. His interest in studying the ancient world and prehistory was sparked at an early age, perhaps based on the conversations he heard at home in his family of seafarers, where mysteries were discussed like how old those old amphorae often dredged up in the fishing nets from the bottom of the sea might be and who must have made them. This led him to enroll in the Palma branch of the Universitat de Barcelona (UB) in 1975. However, he soon realised that the curriculum there was not enough for him to achieve the degree of specialisation he wanted, so in 1976 he transferred to the Barcelona branch of the UB, where he graduated in 1979. At this university, he took classes taught by prominent figures in Catalan archaeology like J. Maluquer, P. Palol and especially M. Tarradell, whom he had met on Eivissa when he was writing Eivissa cartaginesa with his wife Matilde Font. He maintained and deepened his relationship with Tarradell over the years. He was the director of Joan Ramon’s bachelor’s report and later his doctoral thesis, yet apart from this academic relationship—Joan Ramon has always considered himself a disciple of Tarradell— they always maintained a cordial friendship. While he was a student, he furthered his training with several stints of fieldwork in Catalonia, where he participated in excavations of Iberian settlements like Penya del Moro and Puig Castellet; in Tunisia, where he participated in the international programme in Carthage promoted by UNESCO; and also on Eivissa, where he conducted several emergency interventions, particularly in the Punic industrial zone on the outskirts of the city. Joan Ramon was a precocious researcher who published articles even before he had finished his degree. His bachelor’s report on the Punic amphorae on Eivissa was published in 1981 and soon became a referent for researchers in the western Mediterranean, who had solid guidelines for identifying and dating these materials for the first time. Virtually at the same time, he published another study which situated and clarified the same issues within the broader sphere of Punic amphora production. These studies were the essential instruments for research-

Catalan Historical Review-14.indb 107

ers examining protohistoric trade on the Iberian Peninsula. After the late 1980s, he joined the Consell Insular d’Eivissa i Formentera (CIEiF) as a senior technician, which involved a lot of administrative work. However, his status as a civil servant also enabled him to come in close, first-hand contact with all the archaeology on the two islands. As the outcome of this job, he published the volume entitled Els monuments antics de les Illes Pitiüses which is still a benchmark publication despite the years that have gone by since it appeared. Furthermore, he conducted prospecting and especially excavations in different sites around Eivissa, such as Ses Païsses in Cala d’Hort, a rural Punic and Roman habitat (the only one extensively excavated to date); Es Culleram sanctuary, which he reinterpreted; the sanctuary in Cap des Llibrell on the northeast side of the island; the archaic Phoenician settlement of Sa Caleta, the only one of its kind wholly excavated in the entire western Mediterranean; and works in the city of Eivissa, in both Dalt Vila and the industrial neighbourhood and the sectors of the necropolis conserved at the foot of Puig des Molins. All these projects have provided much more extensive information on the Eivissa’s past, especially—but not only—from the Punic period. All of this should not lead the reader to believe that Joan Ramon has limited his work to the small area Eivissa and Formentera. To the contrary, his prestige as a researcher has led him to be asked to partner on research projects in many sites, particularly in Andalusia (Cádiz, Málaga, Huelva), Ceuta, Tunisia (and he participated for ten years in the Catalan-Tunisian project in Althiburos with the Department of Prehistory and Archaeology of the UB, which with he has close ties) and more recently the Balearic Islands. This activity has led to the publication of more than 100 works in many different languages in world-class series and journals. All of this has given him a global understanding of the issues in the protohistory of the western Mediterranean, which have in turn given rise to the publication of several synthesis works. Parallel to this activity, just a few years after finishing his degree and living on the island, where the resources and scientific environment were not overly favourable, he somehow found enough time to write his doctoral thesis entitled Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, a monumental work he did alone, without any kind of economic or institutional support, even though it entail long stays in Sardinia, Sicily and Tunisia. The outcome is the most cited archaeology book (issued by the Universitat de Barcelona) ever published in Spain,

09/11/2021 15:11:55

108 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

a true classic in Mediterranean archaeology, as reported by Dr Joan Sanmartí, a member of the IEC, in his review published shortly after it was released. Joan Ramon’s scholarly work has received many diverse forms of recognition (he has been the member of national and international scientific committees, has been invited to deliver many lectures and has served as an evaluator for AGAUR, ICREA and numerous specialised scholarly series and journals). One prominent award was the 2004 Narcís Monturiol Medal for Scientific and Technological Merit from the Generalitat de Catalunya. It is very important to highlight that this internationally prestigious scholar’s entire body of work was produced without his ever having held a position as a researcher, even though he is authorised by Spain as a university professor, has participated in academic activities essentially as a guest professor and has had to spend much of his time on administration and management. All of this gives

Catalan Historical Review-14.indb 108

Biographical sketch of the new member of the History-Archaeology Section

yet further credit to an illustrious career that should be given its due. For this reason, Dr Joan Ramon has never been officially qualified as a researcher (much less director) of competitive research projects or of consolidated research groups recognised by AGAUR (although he has, paradoxically, evaluated them for AGAUR). It is truly regrettable that his administrative position has less clout in this bureaucratised system in which we live than his proven track record of publications and citations. Yet such are matters, though fortunately not within our institution. Finally, I wish to highlight the fact that as a researcher, Dr Ramon has been faithful to the language and culture of the country and committed to their continuity. Back in 1978, he published one of his first studies in issue 1 of Fonaments, a journal founded by M. Tarradell, which was to be followed by many others. Miquel Molist

09/11/2021 15:11:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 109-115 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2020 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Books Llibres Catalunya carolíngia / obra fundada per Ramon d’Abadal i de Vinyals i dirigida per Gaspar Feliu i Josep Maria Salrach. Volum 8: Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Primera part: Pròleg. Introducció. Diplomatari (doc. 1-544) / Segona part: Diplomatari (doc. 545-908). Mapes. Índex. A cura de Ramon Ordeig i Mata. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2020. – 975 p.: il. El Manual de rebudes i dades de la Clavaria Municipal de Mallorca corresponent a l’any 1333 (ADM, MSL/252) / Estudi introductori i edició a cura d’Antoni Riera i Melis i Antoni Ortega Villoslada. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2020. – 315 p. Ianua Coeli. Portalades gòtiques a la Corona d’Aragó: congrés internacional: actes: Barcelona, 10-11 de desembre, 2012, Institut d’Estudis Catalans / Francesca Español, Joan Valero (ed.). Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. – 424 p.: il. I. Español i Bertran, Francesca; Valero i Molina, Joan «Prefaci»; II. Español i Bertran, Francesca «La portalada gòtica a Catalunya»; III. Criado Mainar, Jesús «Portadas góticas en el viejo reino de Aragón. Estado de la cuestión»; IV. García Marsilla, Juan Vicente «Accessos a l’infinit. Les portalades gòtiques valencianes i la seva iconografia»; V. Sabater, Tina «Les portalades gòtiques a Mallorca. Temes i funcions»; VI. Fité i Llevot, Francesc «Models i evolució del portal en el romànic tardà de la Catalunya de ponent i la introducció dels nous models gòtics (s. xiii-xiv)»; VII. Angheben, Marcello «Le portail central de la cathédrale de Tarragone et l’évolution du jugement dernier entre le xie et le xive siècle»; VIII. Velasco Gonzàlez, Alberto «La desapareguda portalada gòtica de Santa Maria de Tàrrega»; IX. Valero i Molina, Joan «El projecte de la portalada major de la catedral de

Catalan Historical Review-14.indb 109

Barcelona. El mestre Carlí i el seu entorn professional»; X. Domínguez Rodés, Carme; Cañellas Martínez, Sílvia «Els vitralls a les façanes gòtiques catalanes»; XI. Graupera i Graupera, Joaquim «Les portades seriades del darrer gòtic al baix Maresme i Vallès Oriental i el comerç de materials prefabricats en pedra de Montjuïc»; XII. Cerdà Garriga, Magdalena «La imatge de Maria a les portalades del gòtic mallorquí. Obres isolades i descontextualitzades»; XIII. Juan Vicens, Antònia «Motius fitomòrfics i elements de marginalia a les portalades gòtiques de les Balears. Una aproximació a l’evolució de les formes i als artífexs»; XIV. Rovira i Pons, Pere; Solé Urgelés, Ramon «Alguns aspectes al voltant del procés de conservació i restauració de la portada gòtica de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià (La Noguera)»; XV. González Pérez, Joan-Ramon; Xandri, Joana; Medina, Josep E. «Les discretes portalades del convent trinitari d’Avinganya (Seròs)»; XVI. Galera i Pedrosa, Andreu «La portada major del temple parroquial de Sant Miquel de la vila de Cardona (segles xiv-xxi)»; XVII. García Lasheras, Samuel «El pórtico meridional de la catedral de Huesca: una recreación del santo sepulcro de Jerusalén en el contexto de las representaciones del drama litúrgico en Semana Santa»; XVIII. Velasco Gonzàlez, Alberto; Fité i Llevot, Francesc «Bertran de la Borda i l’obra de la portalada meridional de l’església de Sant Llorenç de Lleida»; XIX. Valero i Molina, Joan «La portalada de Santa Maria de Castelló d’Empúries i els seus artífex» Sanahuja Anguera, Xavier. Gitons publicitaris a Catalunya (1850-1939). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2020. – 185 p.: il.

09/11/2021 15:11:55

110 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Journals Revistes Acta Numismàtica. Volum: 50. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2020. - 384 p.: il. I. Casanova, Rossend «Salutació del president»; II. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2019»; III. Pont, Joaquim «Les 401 monedes trobades al passeig de la Plaça Major de Sabadell»; IV. Villaronga, Gabriel «Troballa de dracmes, divisors i denaris, potser de la zona de Tivissa»; V. García Garrido, Manuel «Divisor de imitación massaliota con leyenda BeLSETaR»; VI. Pedroni, L. «Monete pseudo-ebusitane di area vesuviana e pirati balearici. Problemi e prospettive»; VII. Benages i Olivé, Jaume «La pretesa dracma ibèrica amb llegenda “keSE”»; VIII. Amela Valverde, Luis «Una seca pirinenca. Eso»; IX. Sancho Hernández, Omar «Reinterpretació d’un revers de Vespasià»; X. Berdún Colom, Montserrat «Per decret del decurió. Bronzes monetiformes inèdits de la Barcelona romana»; XI. Pliego Vázquez, Ruth «Unicum visigodo: tremís de Leovigildo de Toleto con Victoria-cigarra»; XII. Francés Vañó, David; Pérez Sánchez, Jaime «Possible encunyació d’Ibn Rasik a la taifa de Múrcia (c. 473 H / 1081 dC)»; XIII. Moll Mercadal, Bernat; Moll Orfila, Anna M. «Precinte a nom de l’emir almoràvit ‘Alî b. Yusûf (500-537 H/1106-1143 dC)»; XIV. Crusafont i Sabater, Miquel «Bellcaire, nova seca catalano-occitana»; XV. Boada Salom, Jaume «Reflexions entorn de les quatre úniques malles conegudes de Jaume III de Mallorca»; XVI. Aguiló, Bernat «Els diners de Mallorca de Ferran el Catòlic d’encunys mixtes»; XVII. Vall-Llosera i Tarrés, Jordi «Navarra. Mig ral inèdit de Ferran el Catòlic. Catalogació i corpus»; XVIII. Sanahuja i Anguera, Xavier «Tivissa, població emissora de moneda local (s. xv-xvii)»; XIX. Simó i Balagueró, Jordi «Noves aportacions a la seca de Barcelona en temps de Felip III (IV). Els escuts amb marca B»; XX. Jorba i Serra, Xavier «Ploms igualadins del segle xviii per a la carn i el pa»; XXI. Rueda RodríguezVila, Pablo «La pila de pesas de Salvador Paradaltas, ensayador de la Casa de la Moneda de Barcelona»; XXII. Llobet i Portella, Josep M. «Documentació sobre la medalla de la Societat Econòmica d’Amics del País de Cervera»; XXIII. Balaguer i Prunés, Anna M. «Medalla de la ciutat de Marsella (1933) a M. Ribé i una mirada a la medallística barcelonina a través de les seves memòries (1909-1934)»; XXIV. Martínez Fauste, Manuel; Crusafont i Sabater, Miquel «Canvi de símbols a la II República: les medalles columbòfiles»; XXV. Casanova, Rossend «La Medalla de la Ciutat de

Catalan Historical Review-14.indb 110

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

Girona (1940-1995)»; XXVI. Fortea i Marzà, Vicent Josep «Medalla presidencial de la Generalitat de Catalunya»; XXVII. Crusafont i Sabater, Miquel «50 Anys d’Acta Numismàtica. Índexs 1-50»; XXVIII. «Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (pròpies o editades en conveni amb altres entitats)»; XXIX. «Indicacions per als autors» Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Volum 31. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 2020. – 611 p.: il. I. Sobrequés i Callicó, Jaume; Morales Montoya, Mercè «Notes per a una autobiografia de Ramon d’Abadal i de Vinyals»; II. Salrach Marès, Josep M. «Ramon d’Abadal i els orígens històrics de Catalunya»; III. Feliu i Montfort, Gaspar «La Catalunya carolíngia»; IV. Prevosti i Monclús, Marta «Els precedents antics a la història de Catalunya de Ramon d’Abadal, cinquanta anys després»; V. Sobrequés i Callicó, Jaume «Presentació»; VI. Batlle, M. del Mar; Rabella i Ribas, Joan Anton «Les llengües romàniques i el català»; VII. Casals i Martínez, Àngel «El conflicte europeu a l’Edat Moderna i la Catalunya de la Monarquia Hispànica»; VIII. Duch i Plana, Montserrat «Els feminismes del segle XX a Catalunya»; IX. Casals i Martorell, Daniel; Figueres Artigues, Josep Maria «Presentació del dossier monogràfic sobre premsa clandestina»; X. Ginard i Féron, David «Premsa i propaganda comunista a les Illes Balears (19211977)»; XI. Massanell i Messalles, Mar «La represa de la divulgació de la prescripció lingüística durant el Franquisme: la “Secció Filològica” (19561960) de Mateu Piguillem al Butlletí Jovenívola de l’Orfeó Català»; XII. Calafat Vila, Rosa «Llengua, usos i pensaments en la premsa clandestina: Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials»; XIII. Casals i Martorell, Daniel «La llengua catalana com a contingut de la premsa a l’exili»; XIV. Maluquer de Motes, Jordi «El quart cavaller de l’apocalipsi: impacte demogràfic de la grip de 19181920 a l’Europa llatina i als països de parla catalana»; XV. Casals Bergés, Quintí «Els inicis dels catalanismes a Lleida (1875-1903): aportacions»; XVI. Moliner Prada, Antoni «El bisbe Josep Pont i Gol i l’església diocesana de Sogorb i Sogorb-Castelló (1951-1970)»; XVII. Salrach Marès, Josep M. «Els greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Traducció, datació i lectura»; XVIII. López Vilar, Jordi «Un dibuix inèdit del bombardeig d’Espartero sobre la ciutat de Barcelona»; XIX. Catafau, Aymat; Roig i Rosich, Josep M.; Figueres Artigues, Josep Maria; Maluquer de Motes, Jordi; Vicenç i Eres, Josep; Duran i Solà, Lluís; Solà i Gussinyer, Pere; Izquierdo Ballester, Santiago; Ferré i Trill, Xavier «Recensions»; XX. Aurell,

09/11/2021 15:11:55

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

Jaume «Jocelyn N. Hillgarth (1929-2020)»; XXI. Sobrequés i Callicó, Jaume «Antoni Moliner Prada (1948-2020)»; XXII. Maluquer de Motes, Jordi «Josep Maria Benaul i Berenguer (19512020)»; XXIII. Figueres Artigues, Josep Maria «Hilari Raguer i Suñer (1928-2020), historiador modèlic. In memoriam»; XXIV. «Normes per a la presentació d’originals»; XXV. «Junta de la Societat d’Estudis Històrics»; XXVI. «Memòria d’activitats de la SCEH el 2019» Miscel·lània litúrgica catalana. Volum 28. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2020. – 177 p.: il. I. «Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics»; II. Seguí i Trobat, Gabriel «In Memoriam. Francesc Xavier Parés i Saltor (Ribes de Freser, 1940 - Barcelona, 2020)»; III. Gudayol Torelló, Anna; Seguí i Trobat, Gabriel «Bibliografia historicoeclesiàstica de Gabriel Llompart i Moragues»; IV. Gudayol Torelló, Anna «La sessió inaugural de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics en els papers de Jordi Rubió»; V. Janeras i Vilaró, Sebastià «Un guió escènic bizantí sobre La passió de Crist»; VI. Tischler, Matthias M.; Vernet i Pons, Eulàlia «L’Homiliari de Luculentius (Marca Hispànica Catalana, ca. 900): un tresor amagat de la cultura textual Carolíngia»; VII. Suárez González, Ana; Torné i Cubells, Josep «Cinc bifolis litúrgics medievals de l’Arxiu de la Basílica dels Sants Just i Pastor (Barcelona)»; VIII. Rubio Sadia, Juan Pablo «Consideraciones litúrgicas sobre el fragmento de brevario de la Biblioteca de Montserrat, ms. 1601 (Olim ms. 1117, folios de guarda)»; IX. Sanjosé i Llongueras, Lourdes de «La reserva eucarística en la litúrgia medieval. Un cibori inèdit del taller de Llemotges» Revista catalana de musicologia. Volum 13 (2020). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, Barcelona 2020. – 395 p.: il. I. «Junta de la Societat Catalana de Musicologia»; II. Cabré i Cercós, Bernat «Josep Dolcet i Rodríguez (1961-2020)»; III. Escalas i Llimona, Romà «Maria Lluïsa Cortada i Nogueró (1938-2020)»; IV. Gregori i Cifré, Josep Maria «Francesc Bonastre i Bertran (1944-2017), impulsor de la recuperació del patrimoni musical de Catalunya des de la Universitat Autònoma de Barcelona»; V. Starkova, Ksenia «“Todo lo que tiene que acompañar la música, para que el concepto vaya hermanado con el acento”: la música y la palabra en las misas de Francesc Valls (1671-1747)»; VI. Rifé i Santaló, Jordi «El Magnificat BWV 243 de Johann Sebastian Bach i el Magnificat HARWV 43 de Gottlob Harrer: dues propostes compositives»; VII. Daufí i Rodergas, Xavier «Un tractat de composició anònim del segle

Catalan Historical Review-14.indb 111

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 111

xviii escrit en català»; IX. Planagumà-Clarà, Laura «Aproximació i reconstrucció de cançonística popular dels segles xviii i xix: estudi de cas d’un cançoner inèdit d’Olesa de Montserrat»; X. Gutiérrez Yzquierdo, Joan Josep «Rescatant una font primària: el projecte de cerca i documentació de pianos anteriors a 1850 a Catalunya de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona»; XI. Daufí i Muñoz, Alícia «“El público aumentó la gritería y llegaron algunos á amenazar á los músicos”. Estudi dels balls de màscares de carnaval al gran teatre del Liceu (1863-1936)»; XII. Ribera i Gibal, Maria «Revisió de la biografia d’Emili Pujol Vilarrubí: anys de formació (1886-1909)»; XIII. Parron Conus, Salvador «El fons de traduccions al català de la Biblioteca del Conservatori Municipal de Música de Barcelona: Joaquim Pena i Costa i Antoni Colomé i Bosomba»; XIV. Fontelles i Ramonet, Albert «La sardana segons Joaquín Turina»; XV. Soler Campo, Sandra; Jurado, Juan «José Soler Casabón (1884-1964). Vida i trajectòria musical: Mequinensa-Barcelona-París»; XVI. Cuscó i Clarasó, Joan «La pianista i compositora Dolors Calvet Prats (1907-1988)»; XVII. Codina Fibla, Josep Maria «El Festival Ravel de Barcelona i el seu ressò crític (1924): estat de la qüestió i indagacions»; XVIII. Anglada i Mas, Anna Maria «El fons musical de la Casa Carles de Girona»; XIX. Oranias i Orga, Ramon «Els orgues grans de Montserrat (III). El nou orgue Blancafort (2010)» Tamid. Volum 15 (2020). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Barcelona 2020. – 327 p. I. Casanellas i Bassols, Pere «Homenatge a Jaume Riera i Sans (1941-2018)»; II. Batlle i Gallart, Carme «Algunes conseqüències de l’avalot del 1391 contra els jueus a la Seu d’Urgell»; III. Colomer Casamitjana, Joel «Els avalots contra els jueus de Besalú durant el 1391 i les repercussions socials»; IV. Bernat i Roca, Margalida «“En Mallorques han venguts de Portugal”: aplec de notes disperses sobre una emigració de jueus (1394)»; V. Blasco Martínez, Asunción «Azday/Hasday Cresques/Crescas: líder espiritual y hombre de Estado»; VI. Llobet i Portella, Josep M. «Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant el primer quart del segle XV»; VII. Castaño, Javier «“Una obra reçia, bella y buena”: los capítoles de la reforma de la sinagoga Mayor de Huesca y su aljama de judíos (1469)»; VII. Motis Dolader, Miguel Ángel «El linaje de los Abnuba mercaderes de équidos de la aljama judía de Barbastro (13901415). Una aproximación prosopográfica»; IX. «Adhesions rebudes a l’homenatge a Jaume Riera i Sans»; X. «Instruccions resumides per als autors»

09/11/2021 15:11:56

112 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Historical publications of the other Sections of the Institut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica

Books Llibres Agulló i Batlle, Joaquim. Xavier Roselló i Molinari: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 15 p. Alegret i Sanromà, Salvador. Heribert Barrera i Costa: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 27 p. Anglada i Mas, Anna Maria; Badal Pérez-Alarcón, Carles; Fernández Llopis, Nil; Gregori i Cifré, Josep Maria. Fons de Sant Feliu de Girona, santuari de Santa Maria dels Arcs, Casa Carles, Santa Maria de la Bisbal i Narcís Figueras de l’Arxiu Diocesà de Girona. Institut d’Estudis Catalans - Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona 2020. – 624 p. Casassas i Ymbert, Jordi. Lluís Casassas i Simó: semblança biogràfica / Conferència pronunciada davant el Ple per Jordi Casassas i Ymbert el dia 12 de desembre de 2019. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 24 p. Del Consell de la Terra al Consell General, 600 anys d’història: homenatge a Pere Canturri i Montanya. Institut d’Estudis Catalans; Institut Català d’Arqueologia Clàssica; Union Académique Internationale, Barcelona 2019. – 238 p.: il. I. Mateu i Zamora, Vicenç «Salutació»; II. Gelabert i Fàbrega, Olga «Pròleg»; III. Cavero i Muñoz, Pere «Presentació»; IV. Vergés i Pons, Oliver «La Carta Pobla i les comunitats andorranes: la llavor del Consell de la Terra»; V. Vela i Palomares, Susanna «El Consell de la Terra el 1419: d’assemblea a òrgan de representació»; VI. Casals i Martínez, Àngel; Pibernat i Soler, Pau «Ratificació de privilegis d’Andorra per Felip II de Castella el 1585»; VII. Simon i Lleixà, Erola; Obiols i Pere arnau, Lluís «El Sindicat de la Terra a Cerdanya»; VIII. Gascón i Chopo, Carles «Cosenyoriu asimètric. El domini d’Andorra durant la baixa edat mitjana»; IX. Miró i Tuset, Climent «El mas de Tolse. Evolució d’un domini senyorial (s. x - xix)»; X. Bascompte i Grau, Domènec «Els enfrontaments entre el Consell de la Vall i el Comú de Canillo per la competència en el dret d’ús dels béns comunals (16971699)»; XI. Villaró i Boix, Albert «El Consell General de l’Anton Fiter»; XII. Ayala i Díaz, Joan Lluís «La pèrdua dels drets del Quart d’Andorra la Vella a la Casa de la Vall»; XIII. Mateu i Pi, Merit-

Catalan Historical Review-14.indb 112

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

xell «Els anys 1960 i inici dels 1970: Sinèrgies entre França i Andorra. Els informes que volien canviar Andorra»; XIV. Ganyet i Solé, Ramon «L’expansió de les Valls d’Andorra en els anys 1970. La singularitat de Treballs Públics del MI Consell General»; XV. Morell i Mora, Antoni «El Consell General»; XVI. Figuereda i Cairol, Pere «Les antigues ordres de Cot i de Recot com a instruments asseguradors del compliment de les resolucions de Quarts, Comuns i Consell General»; XVII. Moreno i Aguirre, Maria Àngels «Evolució històrica del delicte de blanqueig de diners al Principat d’Andorra»; XVIII. Pol i Solé, Antoni «Carta de Manuel Azaña al Consell General del 10 de juny de 1936»; XIX. Bota i Pararol, Montserrat «Relació de documents de l’Arxiu històric d’Escaldes-Engordany relacionats amb el Consell General»; XX. Farrés i Creus, Laia «La documentació del Consell General a l’Arxiu històric de Sant Julià de Lòria: una relació de documents»; XXI. Casamajor i Esteban, Jordi «Els gravats rupestres de Bixessarri. Els gravats rupestres del Roc de les Aubes»; XXII. Benavent i Peiró, Joan «El periòdic musical de Maria Rosa d’Areny i Jordana de la Casa Museu d’Areny Plandolit d’Andorra»; XXIII. Ward i Koeck, Alan «La primera època del turisme modern a Andorra: un model informàtic amb SIG de la construcció de les carreteres (1900-1940)»; XXIV. Pete Vega, Xavier «Andorra: el refugi literari d’Antoni Martí i Alanis»; XXV. Pol i Solé, Antoni «Homenatge a Pere Canturri i Montanya»; XXVI. «Biografia»; XXVII. «Bibliografia»; XXVIII. Canturri i Montanya, Pere «Poemes de Pere Canturri i Montanya»; XXIX. «Documents diversos del fons Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona relacionats amb Andorra i el Consell General» Eva Serra i Puig: sessió en memòria: tinguda els dies 10 i 11 d’abril de 2019. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. – 185 p. I. Alcoberro i Pericay, Agustí; Sola, Diego «Pòrtic»; II. Pujol i Casademont, Enric «Per una història i una historiografia crítiques»; III. Puigvert i Solà, Joaquim M. «Testimonis d’un mestratge intel·lectual i historiogràfic»; IV. Furió, Antoni «Vers una història dels Països Catalans»; V. Dantí i Riu, Jaume «El règim senyorial a la Catalunya moderna»; VI. Lluch Bramon, Rosa «La pagesia de remença i la Sentència arbitral de Guadalupe»; VII. Gifre Ribas, Pere «Renda pagesa i transformacions productives a la Catalunya del segle xvii»; VIII. Torres i Sans, Xavier «Un pactisme ascendent: la Catalunya del segle xvi»; IX. Simon i Tarrés, Antoni «La Guerra dels Segadors»; X. Alcoberro i Pericay, Agustí «L’estat català modern a la vetlla de la seva dissolució»; XI. Casals i Martínez, Àngel «La Cort General: una gran herència i un gran repte de futur»; XII. Pérez Latre,

09/11/2021 15:11:56

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

Miquel «Redescobrir la Diputació del General»; XIII. Capdeferro, Josep «El Tribunal de Contrafaccions, un punt i a part en la història del constitucionalisme català»; XIV. Juncosa i Ginestà, Isabel; Muxella i Prat, Imma; Sanllehy i Sabi, M. Àngels «Bibliografia d’Eva Serra i Puig»; XV. «Bibliografia esmentada en aquest volum» Joan Triadú i Font: sessió en memòria: Sala Prat de la Riba, 17 de desembre de 2015. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. – 102 p. I. González-Agàpito i Granell, Josep «Endreça»; II. Triadú i Vila-Abadal, Joaquim «Joan Triadú, el pare»; III. González-Agàpito i Granell, Josep «Joan Triadú, pedagog»; IV. Marquès i Sureda, Salomó «Un jove mestre a la Guerra Civil»; V. Arenas i Sampera, Joaquim «Tot per la llengua, tot per l’escola»; VI. Cots i Moner, Jordi «Una escola per bastir una nova societat»; VII. Balcells i González, Albert «Joan Triadú i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya»; VIII. Sarramona i López, Jaume «Joan Triadú i el Consell Català d’Ensenyament»; IX. Muset i Adel, Margarida «Joan Triadú, promotor i primer president de la Societat Catalana de Pedagogia»; X. Casasús i Guri, Josep M. «Joan Triadú, mestre d’esperances a l’Institut»; XI. «Bibliografia essencial» Jou i Mirabent, Lluís. Josep M. Puig Salellas, en la cruïlla del país: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 36 p. Jou i Mirabent, Lluís. Raimon Noguera de Guzmán: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 29 p.: il. Marí Mayans, Isidor. Aina Moll i Marquès: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 26 p. Martí i Castell, Joan. Joan Coromines i Vigneaux: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 106 p. Mayer i Olivé, Marc; Braito, Silvia; González Galera, Víctor. Inscripcions romanes de Ruscino / Marc Mayer i Olivé, Silvia Braito, Víctor González Galera; prefaci de Isabelle Rébé, Apèndix de Remy Marichal. Institut d’Estudis Catalans – Universitat de Barcelona; Barcelona 2020. – 220 p.: il. Messeguer i Peypoch, Àngel. Josep Castells i Guardiola: semblança biogràfica / Conferència pronunciada davant el Ple per Àngel Messeguer i Peypoch el dia 13 de febrer de 2020. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 19 p.

Catalan Historical Review-14.indb 113

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 113

Puig i Oliver, Jaume de. Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca Diocesana del Seminari de Girona. Volum 2: Manuscrits 51-100. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Ciències Socials, Barcelona 2020. (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials; 51). – 500 p. Pujol i Casademont, Enric. Jaume Vicens Vives: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 44 p. Rafel i Fontanals, Joaquim. Lluís Faraudo de SaintGermain: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 27 p. Ramon Parés i Farràs: sessió en memòria: Aula Magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, 25 de març de 2019. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. – 98 p.: il. I. Elias Garcia, Joan «Presentació»; II. Gironès i Llop, Rosina «La Facultat preserva la memòria de Ramon Parés»; III. Jofre i Torroella, Joan «Ressenya biogràfica del doctor Ramon Parés»; IV. Prieto Villanueva, Mª José «El doctor Parés y el Departamento de Microbiología»; V. Nadal i Puigdefàbregas, Jacint «El doctor Parés, degà de la Facultat de Biologia»; VI. Durfort i Coll, Mercè «El doctor Parés a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona»; VII. Ros i Aragonès, Joandomènec «El doctor Parés a l’Institut d’Estudis Catalans»; VIII. Ribas Soler, Ferran «El doctor Parés i Aigües de Barcelona»; IX. Parés i Ral, Núria «El doctor Parés pare. Interpretació musical al piano»; X. Juárez Giménez, Antonio «Genètica i fisiologia bacteriana»; XI. Lalucat Jo, Jordi «Partícules refringents a bacteris lliures»; XII. Lucena Gutiérrez, Francisco «Microbiología ambiental»; XIII. Camarasa i Castillo, Josep M. «Història de la ciència» Roca Rosell, Antoni. Enric Freixa i Pedrals: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 50 p. Seminari Internacional “Ciutats Mediterrànies: l’Espai i el Territori”. Flocel Sabaté (ed.) / Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. - 343 p.: il. I. Ros i Aragonès, Joandomènec «Presentació»; II. Sabaté i Curull, Flocel «Mediterrani, ciutat i regió»; III. Sanmartí i Grego, Joan; Madrid i Fernández, Marisol; Ramon Torres, Joan; Asensio i Vilaró, David «Sobre la noció de ciutat i la formació dels primers nuclis urbans a la Mediterrània centre-occidental»; IV. Orejas, Almudena; Sastre, Inés «Paisajes y territorios, urbes y civitates en la Hispania Romana»; V. Patrich, Joseph «City and contryside. An archaeological-cartographical

09/11/2021 15:11:56

114 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

approach»; VI. Brufal i Sucarrat, Jesús «La gènesi dels espais urbans a Al-Àndalus (segles viiix)»; VII. Fité i Llevot, Francesc «El pas de les ciutats islàmiques a cristianes en el context de la corona d’Aragó. Aspectes urbanístics»; VIII. Sabaté i Curull, Flocel «Municipi i regió a la Catalunya baixmedieval»; IX. El-Sayed, Ali Ahmed «The Historical development of the regional capitals that were the center of the mamluk sultanate since the beginning of their muslim era»; X. Vidal-Castro, Francisco «Urbanismo, derecho y sociedad en las ciudades árabo-islámicas de Al-Andalus (s. viiixv)»; XI. Corrao, Pietro «Le città siciliane del tardo medioevo: identità urbana, élites dirigenti, dinamiche istituzionali»; XII. Barral i Altet, Xavier «Firenza e Venezia. Qualche nota e margine sulla percezione della città medievale e rinascimentale»; XIII. Zečević, Nada «Sub umbra protectione et fauore nostro: urban inclusion in the eastern adriatic through venetian concessions of citizenship, nobility and salvus conductus (14th-15th C.)»; XIV. Povolo, Claudio «“Sou amorevoli”. Relazioni di amicizia e politica nella Venezia del Cinquecento»; XV. Casals, Àngel «El paper de les ciutats catalanes en el control del territori als inicis de l’edat moderna: ordre públic i defensa estàtica»; XVI. Roca Vernet, Jordi «La disputa per l’espai públic a la Barcelona de la Renaixença (1844-1868)»; XVII. Font Arellano, Antonio «Territorios metropolitanos en las regiones urbanas de la Europa meridional: estructuras espaciales del crecimiento y morfologías urbanas contemporáneas»; XVIII. Seixas, João «Lisboa e a recomposição da urbanidade meridional europeia»; XIX. Indovina, Francesco «La metropoli che cambia nell’Europa mediterranea (1970-2015)»; XX. Tebbal, Farouk «The challenges of mediterranean cities»; XXI. Abaza, Mona «The global war on terror, military urbanisme and neoliberal dystopias. The arab spring and Europe»; XXII. Roca i Albert, Joan «Els museus de ciutat i les ciutats a Europa. Una visió des de Barcelona»; XXIII. Casanovas Boixereu, Xavier «El patrimoni com a element identitari de les ciutats mediterrànies. Com revitalitzar-lo?»; XXIV. Sabaté i Curull, Flocel «Presentació: Ciutat i regió. Un binomi mediterrani»; XXV. Beltrán Lloris, Francisco «Definición de ciudad y región en el Mediterráneo. La antigüedad clásica»; XXVI. Ferrer i Alòs, Llorenç «Ciutats, pobles i migracions a Catalunya. Els canvis a l’època contemporània»; XXVII. Iradiel, Paulino «Presentació: La historia del Mediterráneo en la era de la globalización. ¿Tiene sentido hablar del Mediterráneo como unidad a lo largo de la historia?»; XXVIII. Gallinari, Luciano «La unidad del Mediterráneo de la antigüedad a la contemporaneidad: interpretaciones historiográficas y necesidades sociopsicológicas»; XXIX. Stallaert,

Catalan Historical Review-14.indb 114

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

Christiane «Mediterranean towns: space and territory»; XXX. Nel·lo i Colom, Oriol «Presentació: els reptes de la ciutat europea»; XXXI. Domingo i Valls, Andreu «Aspectes demogràfics»; XXXII. Tiana, Xavier «El segle de les ciutats» Solans i el seu temps: sessió en memòria: intervencions presentades en la sessió en memòria de Joan Antoni Solans i Huguet, traspassat el dia 2 de setembre del 2019, duta a terme al Teatre Poliorama de Barcelona el dia 3 de febrer del 2020. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. – 63 p. I. Casals i Gelpí, Alícia «Introducció»; II. Miranda i Canals, Jaume «Introducció»; III. Carreras i Quilis, Josep Maria «El Pla General Metropolità, del segle XX al segle XXI»; IV. Roca i Albert, Joan «El trienni predemocràtic. 1977-1980»; V. Serra i Monté, Agustí «Els vint anys de maduresa. 19802000»; VI. Esteban i Noguera, Juli «D’abans del Pla General Metropolità a després de la Direcció General d’Urbanisme»; VII. Nel·lo i Colom, Oriol «Una nova cultura del territori? Les aportacions de Joan Antoni Solans a la llum de les transformacions territorials i urbanes d’inicis del segle XXI»; VIII. Calvet i Valera, Damià «Intervenció de l’Honorable Conseller Damià Calvet i Valera» Solans i Huguet, Joan Antoni. Manuel Ribas i Piera: semblança biogràfica. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 42 p.: il. Terradas i Serra, Jaume. Creu Casas i Sicart: semblança biogràfica / Conferència pronunciada davant el Ple per Jaume Terradas i Serra el dia 16 de maig de 2019. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2020. – 36 p. Journals Revistes Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 35 (gener-juny 2020). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2020. – 245 p.: il. I. Barceló Bauzà, Gabriel; González Gómez, Sara «Presentació. La pràctica educativa en els règims dictatorials durant el segle xx»; II. Martín Fraile, Bienvenido; Ramos Ruiz, Isabel «La formación patriótica en los cuadernos escolares durante el franquismo: el Día de la Hispanidad»; III. Braghini, Katya «Ideology of Brazilian National War College in the output of moral and civic education textbooks and anti-communism (19611980)»; IV. Sanz Simón, Carlos; Rabazas Romero, Teresa «La cuestión lingüística en la práctica educativa de la enseñanza primaria en el País Vasco y Navarra durante el franquismo (1950-1959).

09/11/2021 15:11:56

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2020

Un estudio a partir de un fondo documental etnográfico»; V. Barceló Bauzà, Gabriel; Comas Rubí, Francisca «Ser mestre, malgrat el franquisme: testimonis etnogràfics d’una pràctica escolar»; VI. Paciaroni, Lucia «Memoria de la escuela: las prácticas educativas a través de los testimonios orales antiguos maestros y alumnos de la región italiana de Le Marche»; VII. Castilho Gonçalves, Mauro; Silva Guilherme, Karina Clécia; Henriques, Helder «Entre o indivíduo e o colectivo: análise dos Centros Cívicos Escolares durante a ditadura civil-militar brasileira (1971-1985)»; VIII. Motilla Salas, Xavier; González Gómez, Sara «Imatge i projecció pública de l’educació d’un príncep durant el franquisme (1948-1954)»; IX. Zurita Garrido, Felipe Andres «El trabajo docente bajo sospecha: los límites a las prácticas docentes en las Políticas Públicas Educacionales de la Dictadura Cívico Militar en Chile (1973-1990)»; X. «Informació sobre els autors dels articles»; XI. «Normes de presentació d’originals per a l’edició»; XII. «Drets d’autor i responsabilitats»; XIII. «Fe d’errates» Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 36 (juliol-desembre 2020). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2020. – 190 p.: il.

Catalan Historical Review-14.indb 115

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 115

I. Soler i Mata, Joan «Jordi Monés i Pujol-Busquets (1928-2020), renovador i impulsor de la historiografia educativa»; II. Moyano Mangas, Segundo «Presentació. Història de l’educació d’adults en la segona meitat del segle xx»; III. Tudela Vázquez, Enrique «Educar des de les perifèries. L’Escola d’Adults Freire (Nou Barris, Barcelona, 1972-1986)»; IV. Martí Puig, Manel «De l’analfabetisme al programa d’educació permanent d’adults en l’Espanya del segle xx»; V. Camors, Jorge; Turnes, Gianela; Rodríguez, Eduardo; Rodríguez, Yliana; Cordano, Noel «De la “Educación de Adultos” a la “Educació para todos, a lo lardo de toda la vida” en Uruguay»; VI. Mercedes Rodríguez, Lidia «Educación de adultos y Democracia»; VII. Martínez, Miguel Ángel «La educación de personas adultas en la Comunidad de Madrid durante el último cuarto de siglo xx»; VIII. Serpe, Brunella «Adult education and the struggle against illiteracy in the Italian Mezzogiorno in the first half of the 20th century»; IX. Fullana i Puigserver, Pere «Escoles per a Adultes i Biblioteques Circulants (1913): la reacció de la jerarquia eclesiàstica espanyola. Documentació de l’Arxiu Apostòlic Vaticà»; X. Blat Gimero, Amparo «El Llibre Blanc i la Llei General d’Educació de 1970 segons José Blat Gimeno»; XI. «Informació sobre els autors dels articles»; XII. «Normes de presentació d’originals per a l’edició»; XIII. «Drets d’autor i responsabilitats»

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review-14.indb 116

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans

Catalan Historical Review-14.indb 117

Barcelona • Catalonia

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review-14.indb 118

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari

2021

Número 14

Albert Balcells

121

Introducció

Josep Tarrús

123

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

Josep Maria Salrach

133

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

Òscar Jané

147

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

Estel Marín, Oriol Brugarolas

163

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

Lluís Ferran Toledano González

179

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

Neus Real

197

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

211

In memoriam

213

Semblança del nou membre de la Secció Històrico-arqueològica

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-14.indb 119

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review-14.indb 120

09/11/2021 15:11:56

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 121 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Introducció

Catalan Historical Review continua dedicada a oferir balanços sobre la historiografia de grans temes del passat remot i recent dels Països Catalans en aspectes i èpoques diferents. En el primer dels articles d’aquest número, el lector trobarà una síntesi de l’estat dels coneixements actuals sobre els megàlits a Catalunya, una temàtica que ha experimentat grans transformacions en els darrers quatre decennis gràcies a diverses excavacions que han canviat la datació del fenomen d’aquests monuments prehistòrics al territori català. Aquesta nova cronologia va de l’inici del Neolític mitjà (4.500 aC) fins al començament de l’edat del bronze, vers el 1.800 aC, dos mil·lennis i mig de durada. Al descobriment de nous enterraments de pedra, de més menhirs i cromlecs, s’hi ha afegit el de restes de poblats i el d’una estatuària semblant a la del sud-est francès. Catalunya carolíngia és un repertori exhaustiu de documents de la Catalunya anterior a l’any mil, una obra monumental acabada recentment. L’article que aquí es presenta ens apropa als conflictes d’aquella societat per mitjà dels documents judicials i observa l’administració dels béns públics, al nord del riu Llobregat, en temps dels primers comtes, que esdevingueren hereditaris a finals del segle ix i arribaren a ser pràcticament independents dels reis de França a partir del darrer terç del segle x. El tercer article d’aquest número tracta d’una font històrica cada vegada més utilitzada pels investigadors en estudis dels segles xvi al xix: les memòries personals, tant urbanes com rurals, que resulten fonamentals no sols per al coneixement de la vida quotidiana, sinó també per al de l’impacte d’epidèmies, plagues del camp i guerres. Les mentalitats col·lectives es troben reflectides en aquestes memòries personals sovint pensades per a un nucli reduït de lectors. El treball d’elaborar un repertori dels documents d’aquesta mena disponibles en revela una abundància extraordinària a Catalunya en comparació amb altres països europeus. Un altre article d’aquest número tracta d’un tema cultural de gran interès: tot allò referent a un instrument musical, el piano. Al segle xix, la música només es podia reproduir tocant un instrument, i el més complet per a un intèrpret individual era el piano, que va ocupar a Catalunya un nombre creixent de venedors i constructors així com d’impressors de partitures i de professors, al mateix temps que promovia l’aparició de compositors de relleu internacional. La imatge de la coberta reprodueix la pintura a l’oli de Ramon Casas Dona al piano, de 1898, i ens trasllada a un interior burgès de finals del segle xix amb una intèrpret que cal imaginar recreant les orelles d’un

Catalan Historical Review-14.indb 121

públic que tant pot ser el d’una vetllada familiar o d’amics com una audiència més àmplia. El penúltim article està dedicat al fenomen del tradicionalisme polític que combaté el liberalisme i que a Catalunya es manifestà igual que en altres països, fins al punt que alguns historiadors han parlat d’una «Internacional Blanca». El fet que Catalunya hagi estat una societat moderna gràcies a la industrialització i al creixement d’una metròpoli com Barcelona ha estat històricament compatible amb la persistència d’un fort moviment aferrat a l’integrisme religiós, contrari als grans canvis dels segles xix i xx i dotat d’una tradició guerrillera. Després d’haver provocat entre 1833 i 1875 tres guerres civils a Catalunya amb els precedents de 1822 i 1827, el carlisme sobrevisqué a les desfetes militars i subsistí més enllà del primer terç del segle xx. Els carlistes catalans que en la Guerra Civil de 1936-1939 fugiren a la zona enemiga de la República formaren un cos militar que es denominà Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, que admeté també molts voluntaris que no eren carlins. Aquest cos patí moltes baixes a la batalla de l’Ebre el 1938. Els carlistes figuraven el 1939 entre els vencedors, però el seu paper polític fou molt reduït sota el règim franquista. Acabaren patint una fonda divisió interna i es trobaren en una situació de marginalitat total després de la fi de la dictadura. El darrer article sintetitza els coneixements actuals sobre la narradora catalana del segle xx que ha vist traduïdes les seves obres a més llengües: Mercè Rodoreda. La seva novel·la més coneguda, La plaça del Diamant, és un gran clàssic contemporani. Estudiar la figura i l’obra d’aquesta escriptora equival a endinsar-nos en la condició femenina de la Catalunya del primer terç del segle xx i de la Guerra Civil de 1936. Mercè Rodoreda feu hereu de la seva propietat intel·lectual l’Institut d’Estudis Catalans i la institució va crear una fundació que porta el seu nom i concedeix anualment premis i ajuts a estudis en qualsevol llengua sobre la narrativa del segle xx i especialment sobre la de Mercè Rodoreda. També organitza activitats en memòria de la narradora a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on té un jardí dedicat al seu record amb les flors i les plantes que més li agradaven. En aquest número s’inclouen les notes necrològiques de Jordi Nadal, membre de la Secció, i de Jocelyn Hillgarth, membre corresponent de la nostra Secció, així com la semblança de Joan Ramon, nou membre de la Secció Històrico-Arqueològica Albert Balcells Editor

09/11/2021 15:11:56

Catalan Historical Review-14.indb 122

09/11/2021 15:11:56

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 123-132 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.179 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi Josep Tarrús i Galter*

Arqueòleg i exconservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles Rebut 15 gener 2020 · Acceptat 18 octubre 2020

Resum L’estudi del megalitisme de Catalunya, i en especial del de la Catalunya Sud, ha experimentat grans canvis en les darreres quatre dècades (1980-2020), gràcies a algunes excavacions puntuals de gran repercussió, com la del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre) o la del menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), tots dos amb gravats inèdits, i també, sobretot, gràcies a les campanyes de llarga durada centrades en territoris concrets com l’Alt Empordà, la zona de Tavertet (Osona) o, més recentment, el Maresme - Baix Vallès. Sense oblidar la gran tasca feta a la zona dolmènica occidental, com a Odèn (Solsonès), ni tampoc les noves excavacions i estudis sobre les cistes neolítiques soterrades del Solsonià (Solsonès), que ara veiem integrades en el megalitisme de Catalunya, un període molt més complex, llarg i variat del que imaginàvem fins als anys setanta del segle xx. En efecte, actualment, la cronologia del megalitisme català s’estén des del Neolític mitjà inicial (4500 aC) fins als inicis de l’edat del bronze (1800 aC), més de 2.500 anys a través de grups culturals neolítics, calcolítics i de l’edat del bronze, units pel costum d’enterrar els morts en tombes pètries més o menys monumentals, que són el seu tret distintiu. I, al costat de les sepultures, aquestes darreres dècades ens han permès conèixer, finalment, alguns dels poblats on vivien els seus constructors, com el de Ca n’Isac (Palau-saverdera, Alt Empordà); s’han descobert nous menhirs i també recintes o cromlecs fets de menhirs o al voltant de menhirs a prop de les zones d’hàbitat; i ha aparegut una nova estatuària megalítica, com la de Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers, Vallès Oriental), que ens apropa al món megalític del sud-est francès i alhora enriqueix els registres coneguts en relació amb l’art megalític de les nostres terres, molt centrat fins ara en els gravats esquemàtics antropomorfs i geomètrics d’alguns sepulcres megalítics de l’Alt Empordà, el Rosselló i el Conflent. Paraules clau: Catalunya Sud, Neolític mitjà - bronze antic, dòlmens, menhirs i art megalític

Els territoris megalítics i els grups cronològics Aquesta vegada, el territori estudiat serà la Catalunya Sud, des del Pirineu fins a l’Ebre, perquè la part de la Catalunya Nord es va publicar ara fa pocs anys als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.1 Tot i això, hi farem constants referències, ja que entre les poblacions prehistòriques d’aquesta època a banda i banda del Pirineu català les diferències culturals són molt poques i actuen més en el sentit est-oest que en el de nord-sud. La recerca megalítica a la Catalunya Sud comença a finals del segle xix amb diversos erudits com Lluís Marià Vidal, enginyer i geòleg,2 però pren forma sobretot a principis del segle xx gràcies a estudiosos i arqueòlegs com Agustí Casas,3 Manuel Cazurro,4 Pere Bosch i Gimpera5 i Lluís Pericot6-7 (tots dos professors de la Universitat de Barcelona), Joan Serra i Vilaró8 i Isidre Macau.9 Venen tot seguit Joan Maluquer de Motes,10 Lluís Esteva (mestre a Sant Feliu de Guíxols), 11-15 Ricard Batista,16-18 Miquel * Adreça de contacte: E-mail: joseptarrus@gmail.com

Catalan Historical Review-14.indb 123

Cura,19-22 Josep Castany,23-25 Miquel Molist,26-27 Joan B. López,28-30 Josep Tarrús31-33 i molts d’altres que continuaran la recerca fins als nostres dies.34-35 Tanmateix, cal assenyalar que els estudis sobre el vessant nord de l’Albera, a tota la Catalunya Nord,36 i 1 i també els que es refereixen a tot el sud-est de França han estat sempre una inspiració per comprendre millor el nostre megalitisme i situar-lo dins el Mediterrani occidental.37-38 Els territoris megalítics de la Catalunya Sud són molt diversos i no cobreixen pas tot el país (fig. 1). Se’ls troba entre el Pirineu i una mica més enllà dels rius Llobregat i Cardener (afluent del Llobregat),6-7 ben bé fins al Gaià i el Corb (afluent del Segre),18 i 39 que són actualment el límit sud dels sepulcres megalítics catalans, representats per la galeria catalana del Mas Pla de Valldossera i la caixa megalítica de la Cabanyota de Bonany, tots dos al municipi de Querol a l’Alt Camp.40-41 Recordem, però, que si tenim en compte la Pedra Fita de Botarell, amb cassoletes i creus de cristianització medievals, com un possible menhir prehistòric, llavors el límit meridional del megalitisme a Catalunya baixaria fins a la riera d’Alforja, en ple Baix Camp.42

09/11/2021 15:11:56

124 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Més enllà, com sabem, comença una àrea inexplicablement buida que s’allarga per tot el País Valencià fins a Múrcia, on s’han identificat diversos dòlmens i menhirs, i és clar, l’Andalusia oriental, on el megalitisme reprèn tota la seva força. No se sap encara quina pot ser la raó d’aquesta manca de dòlmens al sud de Tarragona i València, ja que els grups prehistòrics, des del Neolític final fins a l’edat del bronze inicial, són molt similars als que coneixem a la resta de Catalunya i a la península Ibèrica megalítica. Actualment hi ha uns 423 sepulcres megalítics segurs a la Catalunya Sud, entre cistes neolítiques amb túmul i veritables dòlmens (no hi comptem, com hem dit, les cistes neolítiques solsonianes), que representarien potser uns dos terços dels que hi havia originàriament, segurament més de 600 tombes per uns 20.000 km 2 amb presència megalítica, és a dir, un dolmen cada 35 km2. Pel que fa als menhirs, estàtues menhir i esteles, la xifra puja a uns 120, encara que en aquest cas només en podem considerar segurs, prehistòrics, unes poques desenes. Serien aquells que han proporcionat materials arqueològics al seu entorn, estan associats a sepultures megalítiques i formen part de cromlecs o de recintes; o bé, els casos més rars, quan es tracta de menhirs indiscutibles sigui per la seva forma i afaiçonaments o perquè presenten gravats clarament prehistòrics. La resta, les nombroses pedres dretes o pedres fites de Catalunya, aïllades i sense contextos segurs, només les considerem possibles menhirs prehistòrics quan en sabem notícies històriques medievals o modernes d’una certa antiguitat, que no remunten generalment més enllà dels segles ix-x, l’època carolíngia, i que sovint van associades a llegendes locals variades, moltes relacionades amb el dimoni. Pel que fa a la Catalunya Nord, s’han comptabilitzat36 i 1 uns 116 sepulcres megalítics segurs (potser 150 originalment, si hi afegim un terç més) i només 11 menhirs en una extensió cinc vegades menor que la zona megalítica de la Catalunya Sud. Si ens fixem únicament en els sepulcres megalítics, la seva densitat seria, doncs, molt similar: un dolmen cada 30 km2. Aquestes tombes megalítiques es reparteixen en dues zones ben diferenciades: — La zona costanera, a l’est, amb sepulcres de corredor antics amb cambres subcirculars i trapezoïdals (Neolític mitjà i final, 4000-3200 aC), i recents amb cambres rectangulars i galeries catalanes (Neolític final / Calcolític antic, 3200-2700 aC). Recentment, s’hi han descobert dos grans túmuls amb tombes (cistes?) internes a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà) d’aspecte molt antic, un dels quals va proporcionar l’any 2016 ceràmiques Montboló, un micròlit triangular de sílex i diversos enterraments en posició arronsada dins i fora de la cambra funerària.43 —Les serres i els altiplans de l’interior, a l’oest, amb cistes neolítiques amb túmul (Tavertet, Osona, Neolític mitjà inicial, 4500-3900 aC), les cistes neolítiques soterrades del Solsonià (Neolític mitjà ple, 3900-3400 aC) i dòlmens simples i caixes megalítiques (Calcolític recent i edat del

Catalan Historical Review-14.indb 124

Josep Tarrús i Galter

bronze inicial, 2700-1800 aC). Durant la darrera part del Neolític final o Calcolític antic (3000-2700 aC) es comencen a bastir les galeries catalanes, la darrera evolució dels sepulcres de corredor locals, a les zones interiors, tant als contraforts del Pirineu com als altiplans centrals. L’origen del megalitisme de Catalunya sempre ha estat motiu de discussió. Es tracta d’una emergència local a partir de les cistes amb túmul del Neolític mitjà inicial o de les cistes soterrades del Solsonià durant el Neolític mitjà ple dels altiplans interiors; o bé de l’arribada d’influències atlàntiques (sepulcres de corredor) a través del passadís de la Garona fins a l’extrem oriental del Pirineu? O potser el ric món megalític de la part occidental de la península Ibèrica (Portugal, Galícia, Cantàbric), també amb sepulcres de corredor antics, va arribar a Catalunya a través del Pirineu basc i aragonès, tot i l’absència d’aquesta mena de tombes antigues tant a Aragó com a la Catalunya occidental? No tenim encara una resposta segura per a aquestes preguntes que ja es formulaven Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot fa més de cent anys. En tot cas, recordem que en la concentració megalítica de l’Alt Empordà - Rosselló, a l’Albera, la serra de Rodes i el cap de Creus, la més important de Catalunya, hi ha un gran nombre de sepulcres de corredor antics que no retrobem ni més al nord (Conflent-Vallespir), ni més al sud (Baix Empordà), fora d’algun cas puntual (Puig ses Forques, Calonge), i encara menys entre el Maresme i l’Alt Camp. La distribució topogràfica dels dòlmens d’aquesta zona fronterera entre l’Alt Empordà i el Rosselló, estudiada recentment, ens revela que se situen sobretot als cims (30,39 %) i als vessants de les muntanyes (54,9 %), però també a les valls (1,96 %) i les planes (12,75 %), indrets on haurien sofert el percentatge més gran de destrucció a causa dels conreus. En aquesta mateixa zona, els sepulcres de corredor antics s’orienten indiferentment al sud-est i al sud-oest, mentre que les galeries catalanes més elaborades acostumen a centrar-se al sud-est, al voltant dels 100-150 graus.31-32 i 44

Les tombes megalítiques: fases i tipus variats Fase I Les tombes megalítiques més antigues de la Catalunya Sud són les cistes neolítiques amb túmul (4500-4000 aC, grup de Montboló del Neolític mitjà inicial), tipus Tavertet-Vilanera-Caramany, ben datades per C-14 i amb un aixovar ceràmic Montboló.26, 43 i 45 Per a aquesta fase I i per a la següent fase II de les terres interiors amb cistes soterrades del Solsonià (Neolític mitjà ple) s’ha parlat d’un protomegalitisme, però la irrupció dels sepulcres de corredor amb cambra subcircular dins la primera meitat del iv mil·lenni aC, si no són d’abans, s’ha de considerar ja com un veritable megalitisme33 (fig. 2).

09/11/2021 15:11:56

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

Fase II Aquest és el període de les cistes soterrades sense túmul (o semisoterrades amb túmuls senzills) del Solsonès (40003400 aC, grup solsonià del Neolític mitjà ple) i els territoris veïns (Andorra, Alt Urgell, Segarra, Berguedà, Bages, Moianès) sobre els altiplans centrals i la serra pirinenca.8 i 46 Totes aquestes tombes estan ben datades per C-14 (Costa dels Garrics del Caballol I-II, Pinell de Solsonès)24-25 dins l’espai cronològic esperat del Neolític mitjà ple (4000-3400 aC), tenint en compte els seus aixovars funeraris (fig. 3). A l’Alt Empordà comencen en aquest moment els sepulcres de corredor antics (amb cambres subcirculars) que situem a la primera meitat del iv mil·lenni aC (grup Chassey del Neolític mitjà ple, 4000-3400 aC): Font del Roure a Espolla, Gutina i Tires Llargues a Sant Climent Sescebes, Estanys II a la Jonquera, Barraca d’en Rabert i Mas Bofill a Palau-saverdera, Llit de la Generala a Roses, etc. També en coneixem algun al Baix Empordà (Puig ses Forques, a Calonge), tal com abans ja hem esmentat32 (fig. 4). Aquests sepulcres de corredor antics cohabiten amb les cistes neolítiques amb túmul de l’Alt Empordà (Vinya d’en Berta, Pau; Tomba del General, Roses), de cronologia incerta, perquè no posseeixen aixovars funeraris indiscutibles ni datacions per C-14, però que situem per la seva arquitectura entre el Neolític mitjà ple i el Neolític final.32 Cal recordar que al Baix Empordà - Gironès - Selva hi ha un altre grup de cistes neolítiques amb túmul, semblants a les de l’Alt Empordà, que tenim ben datades al Neolític final com demostren les excavacions, l’any 2013, de Xavier Niell a la Roca d’Ivet (Llagostera, Gironès), on va aparèixer un ric aixovar funerari (ceràmica, plaquetes de gres, ganivets de sílex i denes discoidals de variscita) de finals del iv mil·lenni aC.47 No hi ha pas gaires aixovars funeraris relacionables amb el Neolític mitjà ple en aquests sepulcres de corredor antics de l’Alt Empordà (vas ceràmic amb coll al Barranc d’Espolla i copa amb peu buidat a Tires Llargues, escudelles als Estanys II; els micròlits geomètrics de sílex, un trapezoidal i un altre en segment de cercle, a Gutina i Estanys II; denes en barrilet o cilíndriques de variscita a Tires Llargues, Font del Roure i Comes Llobes dels Pils). Sortosament, hi ha dues datacions per C-14 en dos dòlmens d’aquesta classe: els sepulcres de corredor amb cambra subcircular d’Arreganyats (Espolla) i de Tires Llargues (Sant Climent Sescebes), que ens situen perfectament en aquesta franja d’inicis del iv mil·lenni aC.32 Fase III Els sepulcres de corredor antics amb cambra trapezoidal, curta o llarga, estan documentats a l’Alt Empordà - Rosselló almenys a la segona meitat del iv mil·lenni aC (grups del Neolític final, Veraza i altres, 3400-3000 aC). Són els dòlmens més freqüents a l’Alt Empordà: Coll de Farella a Portbou, Banya de Saus a la Jonquera, Barranc a Espolla, Comes Llobes dels Pils, Solar d’en Gibert a Rabós d’Em-

Catalan Historical Review-14.indb 125

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 125

pordà, Vinya del Rei a Vilajuïga, Vinyes Mortes I a Pau, Sureda I a Palau-saverdera, Creu d’en Cobertella a Roses, etc. N’hi ha també a l’Albera nord, al Rosselló: Coma Estepera i Coll de les Portes a Cervera, Coll de Brau i Coll de la Creu a Banyuls, Cova de l’Alarb de Valmy a Argelers, etc. N’hi ha igualment algun al Baix Empordà: Llobinar, a Fitor (Forallac).32-33 Fase IV En aquesta fase apareixen els sepulcres de corredor recents o evolucionats de la Catalunya Sud, que tenen la cambra rectangular i el corredor ample, anomenats usualment galeries catalanes. Les tenim documentades a l’Alt Empordà des del final del iv mil·lenni aC fins a l’inici del iii mil·lenni aC (grups del Neolític final, Veraza i d’altres, 3400-2700 aC). A l’Alt Empordà se’n pot seguir l’evolució des de la fase dels sepulcres de corredor amb cambra trapezoidal que donen lloc primer a tipus intermedis amb cambra rectangular i corredor estret amb lloses encara encavalcades (Talaia i Ruïnes a Vilajuïga; Mas de la Mata al Port de la Selva) i posteriorment a les galeries catalanes clàssiques, ja amb els corredors amples i lloses disposades cantell contra cantell (Rocalba i Barraca del Lladre a Agullana, Coll de Madàs I a Cantallops).32-33 Aquestes galeries catalanes, amb plantes en V o en U, són els grans monuments megalítics característics del Baix Empordà i de tota la costa catalana, així com dels altiplans centrals i dels contraforts pirinencs de l’oest de Catalunya: Cova d’en Daina a Romanyà de la Selva i Cementiri dels Moros a Torrent, Baix Empordà; Puig ses Lloses a Folgueroles, Osona; Tomba del Moro de Llanera a Torà, Segarra; Mas Pla de Valldossera a Querol, Alt Camp, etc. (fig. 5). Les retrobem també a la Catalunya Nord, on són igualment els grans monuments megalítics d’aquelles comarques: Na Cristiana a Sant Joan d’Albera, la Balma del Moro a la Roca de l’Albera i Serrat d’en Jacques II a Sant Miquel de Llotes, al Rosselló; Serramitjana al Catllà i Mas de Lluçanes a Tarerac, al Conflent, i Molí de Vent a Bellestar de la Frontera, a la Fenolleda.36 i 1 La presència d’aixovars funeraris del Neolític final hi està ben documentada, tant als sepulcres de corredor antics com a les galeries catalanes: nombroses plaquetes d’esquist, grans làmines i puntes perforants de sageta de sílex, però també un bol decorat amb triangles gravats (tipus Treilles) i vasos del grup de Veraza a la galeria catalana del Cementiri dels Moros (Torrent, Baix Empordà), a més d’un altre bol amb botons i triangles gravats a la galeria catalana de la Tomba del Moro de Llanera (Torà, Segarra).48 Cal lamentar l’absència de datacions per C-14 en sepulcres megalítics que ajudin a fixar cronològicament aquests aixovars funeraris del Neolític final, però coneixem altres sepultures en contextos d’ambient megalític de tipus Veraza o similars que sí que en tenen. Per exemple, la cova dolmen amb corredor megalític del Tossal Gros (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), amb un aixovar que inclou també un vas decorat amb triangles gravats, i l’abric

09/11/2021 15:11:57

126 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

sepulcral del Cau d’en Calvet (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), amb un aixovar funerari format per vasos Veraza. Les datacions per C-14 d’aquests jaciments, fetes sobre ossos humans, ens situen aquesta mena d’aixovars funeraris entre el 3400 i el 2700 aC.50 i 49 Fase V Tot seguit, al llarg del iii mil·lenni aC apareixen els dòlmens simples a Catalunya, amb diversos sistemes d’accés frontal a la cambra funerària: per vestíbul/pou, com el del Salt d’en Peió a Sant Climent Sescebes (fig. 6); per finestra, com el de la Sureda a Morellàs (Vallespir)51 o el de la Cabana d’en Lluís a Noves de Segre (Alt Urgell)52 (fig. 7); per tancament amb un mur, com el dels Estanys III a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà),53 i fins i tot per un vestíbul-corredor, com el de la Cabana de la Llosa de Bescaran, a les Valls de Valira (Alt Urgell), excavat entre 2015 i 2016 per Gerard Remolins. Igualment, apareixen ara les caixes megalítiques amb accés zenital per desplaçament de la coberta (Serrat dels Quadrats, Montan de Tost, Alt Urgell) (fig. 8), que es relacionen primer amb els grups campaniformes del Calcolític recent, 2700-2200 aC, i més tard amb grups de l’edat del bronze antiga (2200-1800 aC).54-60, 33 i 52 En aquestes darreres fases, moltes classes de sepultures alternatives són també utilitzades per a les inhumacions: fosses amb una gran coberta ben treballada (abans conegudes erròniament com a hemidòlmens); tolos com el de Serra de Clarena a Castellfollit del Boix, Bages;61 hipogeus o coves artificials, com el de la Costa de Can Martorell a Dosrius, Maresme,62 i també coves dòlmens, paradòlmens i abrics sepulcrals, així com cavitats naturals.63-65 Els aixovars campaniformes (vasos d’estil Internacional Marítim i Regional Pirinenc, denes tubulars o cilíndriques esfèriques d’or, braçals d’arquer d’esquist, puntes de sílex triangulars amb alerons escairats) són presents tant en els sepulcres de corredor antics i evolucionats (galeries catalanes) com en els dòlmens simples i caixes megalítiques, o a les sepultures alternatives. De fet, aquests són els primers materials ceràmics que van ser determinats i serviren per a afirmar l’antiguitat dels dòlmens a principis del segle xx. Les datacions per C-14 en relació amb aquests materials campaniformes, eixits de dòlmens o d’hipogeus, no són gaire nombroses, però el darrer decenni ens n’ha fornit tres exemples fiables sobre ossos humans: el dolmen simple amb accés frontal per finestra o llosa rebaixada de Reguers de Seró (Noguera), amb un aixovar funerari exclusivament campaniforme, tipus Epimarítim28 i amb una data C-14 dels voltants del 2700 aC; l’hipogeu amb accés megalític de la Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), amb un aixovar funerari exclusivament campani forme pirinenc62 i tres dates C-14 entre 2400 i 2200 aC, i l’hipogeu del Carrer de París (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), amb un aixovar funerari amb campaniforme marítim i pirinenc66 i dues dates C-14 entre 2700 i 2400 aC.

Catalan Historical Review-14.indb 126

Josep Tarrús i Galter

A més a més, tenim dues altres datacions més per C-14 de tombes que contenen aixovars funeraris situats al Calcolític recent campaniforme: la caixa megalítica de Lo Pou d’Eina (Alta Cerdanya), amb una data C-14 sobre carbons de la cambra al voltant del 2700 aC,36 i el paradolmen del Cau de la Guineu de Sant Mateu de Bages, amb una altra data C-14 sobre ossos humans al voltant del 2600 aC.23 Els aixovars funeraris de l’edat del bronze antiga, i també mitjana i final, són freqüents en tots els tipus de dòlmens catalans i les sepultures alternatives. S’han obtingut algunes datacions C-14 sobre ossos humans d’aquestes fases terminals del megalitisme català. Recordem els casos del tolos de Serra Clarena I (Castellfollit del Boix, Bages), amb un aixovar funerari característic de l’edat del bronze antiga, tipus epicampaniforme61 i una data C-14 al voltant del 2100 aC; del probable dolmen simple amb accés frontal per corredor vestíbul de les Maioles (Rubió, Anoia), amb un aixovar funerari característic de l’edat del bronze antiga34 i tres dates per C-14 al voltant del 1800 aC, i del paradolmen amb accés megalític de Tafania (Ventalló, Alt Empordà), amb un aixovar funerari propi de l’edat del bronze antiga i una data per C-14 al voltant del 1600 aC.64

3. Els morts : pràctiques funeràries i antropologia És complicat parlar de les pràctiques funeràries associades als dòlmens catalans del sud del Pirineu perquè les restes humanes hi són rares, sobretot en els veritables dòlmens, bastits per damunt del sòl, des dels sepulcres de corredor antics fins a les caixes megalítiques. La seva visibilitat, que ha propiciat freqüents saqueigs i degradacions vandàliques, al costat de l’erosió natural, en són les causes principals. En canvi, la troballa de restes humanes és ben corrent en la majoria de les cistes neolítiques, sobretot en les tombes enterrades (Solsonià, Neolític mitjà ple), però també en les aèries (bastides sobre el terreny) sota grans túmuls, com les de l’àrea de Tavertet del Neolític mitjà inicial. En aquests darrers monuments hi trobem sobretot enterraments individuals o dobles, en posició arronsada, segurament dins una mortalla, en un espai sepulcral buit.26-27 i 24-25 En el cas d’un sepulcre de corredor antic (Pardals a Darnius, Alt Empordà), excavat entre 2003 i 2004,67 hi havia només les restes d’un adult i dos nens, inhumats en posició primària (els únics conservats?). Cal recordar que alguns sepulcres de corredor antics de l’Alt Empordà tenien l’entrada del passadís condemnada (Barranc d’Espolla, Comes Llobes dels Pils, Solar de Gibert), tal com es va comprovar durant la seva excavació a inicis dels anys vuitanta del segle passat. Això fa pensar que, originalment, hi devia haver una forta selecció dels difunts que podien ser admesos dins les cambres funeràries d’aquesta classe de dòlmens, propis del Neolític mitjà ple i final, malgrat que arquitectònicament comptessin amb un corredor per facilitar-ne la reutilització.32-33 i 68

09/11/2021 15:11:57

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

Hi ha diverses galeries catalanes, monuments megalítics més grans i més recents que els anteriors, ja en un Neolític final / Calcolític antic, que ens han proporcionat restes humanes més nombroses, com el Cementiri dels Moros de Torrent (Baix Empordà), amb 100-130 individus; o el Turó de Sant Dalmau a Palol de Revardit (Pla de l’Estany), amb 30-40 individus. A més a més, entre elles hi trobem representades totes les edats i els dos gèneres.69 Al Cementiri des Moros les restes humanes estaven concentrades al fons de la cambra funerària i, quan va ser excavat per Lluís Pericot entre 1940 i 194270 i per Lluís Esteva entre 1945 i 1948,13 s’hi observà una certa selecció dels ossos, en especial dels cranis que s’apilonaven a tocar la capçalera del monument. El millor exemple d’enterraments més recents en dòlmens simples amb accés per finestra o llosa frontal rebaixada el tenim en el dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera), en un ambient exclusivament campaniforme, és a dir, del Calcolític recent. Allí només s’hi recuperaren les restes de dos individus (els únics conservats?), datats per C-14, com abans ja hem dit, vers el 2700 aC. 28 Per contra, en el dolmen simple del mateix tipus del Collet de Su (Ardèvol de Pinós, Solsonès), sense presència campaniforme i, per tant, potser de l’edat del bronze antiga, hi havia divuit cranis al fons de la cambra funerària, dos dels quals havien estat trepanats i un altre tenia una punta de sageta de coure/bronze clavada en un parietal.71-72 A les sepultures alternatives contemporànies de finals del iv i del iii mil·lenni aC també s’hi han descobert restes humanes, sobretot a l’hipogeu del Neolític final / Calcolític antic de l’Estació de l’AVE Sagrera, amb 357 individus inhumats;73 i als hipogeus campaniformes (calcolític recent) de la Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), amb 200 individus, la majoria dels quals corresponen a un episodi de guerra,62 i del Carrer París (Cerdanyola, Vallès Occidental), amb 40 individus.66 En alguns casos, els individus són alts (1,80 m), amb cranis braquicèfals i planooccipitals, com en el paradolmen de Tafania (Ventalló, Alt Empordà), que pertany ja a l’edat del bronze antiga. Aquest fet evoca l’antiga hipòtesi de l’arribada de noves poblacions nord-pirinenques a Catalunya a finals del iii o a l’inici del ii mil·lenni aC.64 i 74

4. Els hàbitats contemporanis, menhirs i recintes megalítics Entre els poblats a l’aire lliure contemporanis de les necròpolis megalítiques de la Catalunya Sud, cal destacar el de Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà), excavat en dues etapes, entre 1987-1994 i 2000-2003 (fig. 9). S’hi han distingit tres fases arquitectòniques i cronològiques: una del Neolític mitjà inicial (grup de Montboló), a la qual pertanyen una cabana rectangular amb forats de pal dins d’una trinxera, situada per sota d’una altra cabana en U del Neolític mitjà ple; una altra del Neolític mitjà ple (grup de Chassey), a la qual pertanyen quatre cabanes en

Catalan Historical Review-14.indb 127

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 127

U, adossades de dos en dos, i diversos fogars, forats de pal i sitges, excavades al subsol; i una darrera del Neolític final (grup de Veraza), a la qual pertanyen la versió final d’una gran cabana oval i diversos fogars, un forat suport d’una gran gerra i forats de pal. Aquest poblat Neolític està envoltat de sepulcres de corredor bastits en diverses èpoques, des del Neolític mitjà fins al final. S’han obtingut algunes datacions per C-14 dels diferents nivells arqueològics d’aquest poblat de llarga durada:75-78 — Nivell del Neolític mitjà inicial, a partir de carbons del fogar E-22: UBAR-318 = 5.770+/-170 BP = 4331-4096 aC a 1 sigma. — Nivell del Neolític mitjà ple, a partir de carbons del fogar E-2: UBAR-164 = 5.060+/-100 BP = 3956-3745 aC a 1 sigma. — Nivell del Neolític final, a partir de carbons del fogar E-19: UBAR-316 = 4.490+/-90 BP= 3323-2540 aC a 1 sigma. Altres assentaments a l’aire lliure de l’Alt Empordà, propers a les necròpolis megalítiques, presenten també fases del Neolític mitjà ple (Chassey) i del Neolític final (Veraza), amb fogars, forats de pal i sitges, però sense cabanes ben definides. Coneixem els del Camí dels Banys de la Mercè (Capmany), excavat l’any 2005, i el de la Serra del Mas Bonet (Vilafant), excavat l’any 2008.79 L’assentament de Riera Masarac (Pont de Molins), excavat l’any 1981, pertany únicament al Neolític final (Veraza)80 i va aportar estructures com ara forats de pal, sitges reomplertes de blocs amb grans gerres i un fogar al coneixement d’aquests hàbitats contemporanis del megalitisme altempordanès. Hi ha, certament, altres possibles hàbitats a l’aire lliure a Catalunya, més o menys contemporanis i propers a les zones megalítiques, però no és possible de moment establir una relació entre ells i els sepulcres megalítics del seu entorn immediat. Recordem que a la Catalunya megalítica, per damunt del Llobregat-Cardener, a grans trets, coneixem cabanes ovals semienterrades en l’argila, sitges i fogars del Neolític final (Veraza) a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès), Can Roqueta (Sabadell), Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers), Can Vinyalets (Santa Perpetua de Mogoda), al Vallès, o el Camp del Rector (Jorba), a l’Anoia; i també cabanes ovals semblants al Calcolític recent (campaniforme pirinenc), com les del Bosc del Quer (Sant Julià de Vilatorta), a Osona, etc.81-82 Els menhirs i els recintes megalítics de l’Alt Empordà els trobem generalment prop dels poblats neolítics, és a dir, al costat dels assentaments dels constructors dels dòlmens. Els dos recintes megalítics del Mas Baleta III (la Jonquera), formats per alineaments de menhirs i excavats entre 2005 i 2006, són els més destacables de Catalunya (fig. 10). El recinte principal té forma rectangular (7 m × 4,5 m), amb un corredor d’accés (4 m × 1,75 m), acompanyat per un recinte semicircular al costat sud-oest. Estava format en total per 99 petits menhirs amb un menhir central antropomorf més alt i l’orientació del passadís era a 220º sud-oest. La presència d’un nivell, a la base dels men-

09/11/2021 15:11:57

128 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

hirs, d’època campaniforme d’estil pirinenc, ens permet situar-ne la construcció al Calcolític recent, dins la segona meitat del iii mil·lenni aC. Del recinte més antic, situat al nord-est de l’estructura principal, només en resten divuit petits menhirs que formaven un angle, cosa que ens fa suposar que també es tractava d’un recinte rectangular, però més petit i amb una cronologia del Neolític final / Calcolític antic o del Calcolític recent.83 Un altre monument interessant d’aquesta classe és el dels Estanys II (la Jonquera, Alt Empordà), excavat l’any 1988. Es tractava, en aquest cas, d’un recinte format per un mur de pedra seca semicircular, que inclou un menhir encastat a la seva central, i davant seu una trinxera semicircular amb forats de pal interior, que completava el recinte. L’excavació va proporcionar fragments de vasos llisos, situables entre el Neolític mitjà i el final, a més d’alguna ascla de sílex.84 Finalment, cal esmentar el cromlec del Pla Marsell o de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), descobert l’any 1879 per Joaquim Mercader i de Belloch, que estava format per un petit recinte circular (9 m de diàmetre) de menhirs, segurament dotze originalment, dels quals en resten només sis, i amb un menhir central més alt. Aquest seria el primer cromlec documentat a Catalunya, tot i que no va ser reconegut com a tal fins als anys noranta del segle passat.85

5. L’art megalític: als hàbitats, tombes, menhirs, abrics i roques a l’aire lliure L’art megalític a Catalunya era conegut fins al segle xxi per les cobertes i lloses decorades (cassoletes i reguerons, antropomorfs cruciformes o en phi, cercles simples o amb punt, estels i serps) d’alguns dòlmens antics (cistes neolítiques amb túmul i sepulcres de corredor) o recents (dòlmens simples) sobretot de l’àrea de l’Alt Empordà - Rosselló (fig. 11-12), però que també era present en les fases més antigues (Solsonià) del megalitisme dels altiplans i serres occidentals.86 Aquest tipus de gravats han estat trobats en assentaments a l’aire lliure (Ca n’Isach, Palau-saverdera), en cistes neolítiques amb túmul (Vinya d’en Berta, Pau), en sepulcres de corredor (Barranc d’Espolla, Mores Altes I al Port de la Selva i Taula dels Lladres a la Selva de Mar), en dòlmens simples (les Closes, Sant Climent Sescebes), en menhirs (els Palaus, Agullana) i en roques a l’aire lliure (Pedra dels Sacrificis, Capmany) de l’Alt i el Baix Empordà.87-90 i 32 Aquesta classe de gravats són igualment ben coneguts a la Catalunya Nord, en especial al Rosselló i al Conflent, als peus del Canigó.91 Recentment, però, les recerques del primer decenni del segle xxi han revelat nous elements figuratius a l’est i a l’oest de Catalunya que ens han deixat un panorama totalment diferent, molt més ric i variat.92-94 Primer fou l’estàtua menhir de Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers, Vallès Oriental), descoberta l’any 2004, associada al grup de

Catalan Historical Review-14.indb 128

Josep Tarrús i Galter

la Roergue (Neolític final i Calcolític recent) dels departaments del Tarn i de l’Avairon al sud-est de França;95 després vindrien les tres grans esteles decorades en baix relleu (xebrons i quadrats) que formaven la cambra del dolmen simple de Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera), descobert l’any 2007;28-30 tot seguit, les sis esteles amb banyes trobades l’any 2008 dins de diverses estructures de la fase Veraza del poblat neolític de la Serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà),96 i finalment, el gran menhir antropomorf del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), descobert l’any 2009, que duu una T facial amb els ulls enfonsats, esculpida en baix relleu a l’anvers, i diversos signes esquemàtics gravats al revers (doble oval, cercles, serps), com els ja coneguts de l’Alt Empordà Rosselló.97-98 D’altra banda, pensem que cal començar a posar en relació l’art megalític de Catalunya amb les pintures rupestres contemporànies del Neolític i del Calcolític,99 algunes de les quals les trobem al costat mateix de les necròpolis megalítiques, com seria el cas de l’abric rocós de la Roca de les Orenetes de Céllecs (la Roca del Vallès, Vallès Oriental),100 mentre que d’altres se situen en zones no megalítiques de Catalunya.

Notes i referències [1] E. Carreras i J. Tarrús. «181 anys de recerca megalítica a la Catalunya Nord (1832-2012)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 54 (2013), p. 31-154. [2] A. Casas. «Monuments megalítichs de la regió de S. Feliu de Guíxols». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. ii (1908), p. 543-544. [3] L. M. Vidal. «Más monumentos megalíticos en Cataluña». Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, núm. xvi (1894), p. 279-300. [4] M. Cazurro. Los sepulcros megalíticos de la provincia de Gerona. Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. Centro de Estudios Históricos, Madrid 1912. [5] P. Bosch i Gimpera. Prehistòria catalana. Editorial Catalana, Barcelona 1919. [6] L. Pericot. La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica. Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres, Barcelona 1925. [7] L. Pericot. Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica. CSIC. Instituto de Estudios Pirenaicos, Barcelona 1950. [8] J. Serra i Vilaró. La civilització megalítica a Catalunya: Contribució al seu estudi. Museu Arqueològic Diocesà, Solsona 1927. [9] I. Macau. «Nous monuments megalítics de l’Alt Empordà». Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural [Barcelona], vol. xxxiv, núm. 6-9 (1934), p. 249-305. [10] J. Maluquer de Motes. «Notas sobre la cultura pirenaica catalana». Pirineos [Saragossa], núm. 7 (1948), p. 113-127.

09/11/2021 15:11:57

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

[11] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, I (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 3 (1964). [12] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, II (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 4 (1965). [13] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, III (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 5 (1970). [14] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras. Noticias complementarias». Cypsela [Girona], núm. 2 (1978), p. 55-89. [15] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos del Alto Ampurdán (Girona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 9 (1979). [16] R. Batista. «Sepulcros megalíticos de la comarca del Moyanés». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 1 (1961). [17] R. Batista. «Sepulcros megalíticos de la comarca de Vich». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 2 (1963). [18] R. Batista. «El límite meridional de la cultura megalítica catalana». Ampurias [Barcelona], núm. 28 (1966), p. 201-209. [19] M. Cura i A. Ferran. «Los sepulcros megalíticos de la Sierra de Roda». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 6 (1970). [20] M. Cura i A. Ferran. «Los sepulcros megalíticos de la Vall de Cabó (Alto Urgel, Lérida)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 7 (1971). [21] M. Cura. «El grup cultural de les cistes neolítiques del Pre-Pirineu català (El “Solsonià”)». Primer Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 1974. Cypsela [Girona], núm. 1 (1976), p. 49-52. [22] M. Cura i J. Castells. 1977. «Évolution et typologie des mégalithes de Catalogne». A: L’architecture mégalithique: Colloque du 150e anniversaire de la Société Polymatique du Morbihan. Musée Château Gaillard, Vannes 1977, p. 71-97. [23] J. Castany. «Noves aportacions al megalitisme de l’interior de Catalunya». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 6975. [24] J. Castany. «L’estació neolítica sepulcral de la Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès)». Tribuna d’Arqueologia 1989-1990 [Barcelona], 1991, p. 53-64. [25] J. Castany. Els megàlits neolítics del Solsonià. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Lleida, 2008. [26] M. Molist, W. Cruells i J. Castells. «L’àrea megalítica de Tavertet». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 5568. [27] M. Molist i X. Clop. «Los orígenes del megalitismo en Cataluña en el marco de las prácticas funerarias del Neolítico». A: J. Fernández Eraso i J. A. Mujika Alustiza (ed.). Actas del Congreso Internacional sobre Megalitismo y otras manifestaciones funerarias contemporáneas en su contexto social, económico y cultural. Aranzadi, Sant Sebastià 2010, p. 212-224.

Catalan Historical Review-14.indb 129

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 129

[28] J. B. López, A. Moya, Ò. Escala i A. Nieto. «La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu». Tribuna d’Arqueologia 2008-2009 [Barcelona], 2010, p. 87-125. [29] J. B. López i A. Moya. Les estàtues-menhirs i el megàlit dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera). Ajuntament d’Artesa de Segre, Artesa de Segre 2013. [30] J. B. López, A. Moya i P. Martínez. «Els Reguers de Seró (Artesa de Segre, Catalogne): un nouveau mégalithe avec des statues-menhirs anthropomorphes sculptées en réemploi». A: Gabriel Rodríguez i Henri Marchesi (ed.). Statues-menhirs et pierres levées du Néolithique à aujourd’hui: Actes du 3e Colloque international sur la statuaire mégalithique. Saint-Pons-de-Thomières, 12-16 septembre 2012. Direction régionale des affaires culturelles Languedoc-Roussillon: Groupe Archéologique du SaintPonais, Sant Ponç de Tomièiras 2015, p. 381-396. [31] J. Tarrús i J. Chinchilla. Els monuments megalítics. Diputació de Girona, Girona 1992. (Quaderns de la Revista de Girona; 37) [32] J. Tarrús. Poblats, dòlmens i menhirs: Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Diputació de Girona, Girona 2002. [33] J. Tarrús. «El megalitismo pleno en Cataluña: de los sepulcros de corredor a los dólmenes simples, entre el iv y iii milenios aC». A: J. Fernández Eraso i J. A. Mujika Alustiza (ed.). Actas del Congreso Internacional sobre Megalitismo…, op. cit., p. 188-211. [34] X. Clop, J. M. Faura et al. «El sepulcre megalític de les Maioles (Rubió, Anoia). Pràctiques funeràries i societat a l’altiplà de Calaf (2000-1600 cal ANE)». Estrat [Igualada], núm. 7 (2002). [35] I. Bassols, D. Daví, R. Lleonart i A. Lou. Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs: El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès. Universitat de Barcelona. Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, Barcelona 2018. (Monografies; 13) [36] J. Abélanet. Itinéraires mégalithiques: Dolmens et rites funéraires en Roussillon et Pyrénées Nord Catalanes. El Trabucaire, Perpinyà 2011. [37] J. Guilaine. Au temps des dolmens. Privat, Tolosa 1998. [38] J. Guilaine. Méditerranée mégalithique: Dolmens, hypogées, sanctuaires. Éditions Archéologie Nouvelle, Lacapelle-Marival 2011. [39] R. Batista, A. Petit, D. Campillo i A. Martín. «La cista dolménica de Plans de Ferran (Argensola, Barcelona)». Ampurias [Barcelona], núm. 41-42 (1979-1980), p. 35-63. [40] J. Maluquer, P. Giró i J. M. Masachs. «Excavaciones en sepulcros megalíticos de Valldosera (Querol, Tarragona)». Excavaciones Arqueológicas en España [Madrid], núm. 20 (1963), p. 1-11. [41] J. Mestres. «El sepulcre megalític de Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona». Pyrenae [Barcelona], núm. 15-16 (1979-1980), p. 125-142. [42] J. Tarrús i E. Carreras. «El menhir o Pedra Fita de Botarell (Baix Camp)». Butlletí Arqueològic de la Reial So-

09/11/2021 15:11:57

130 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

cietat Arqueològica Tarraconense [Tarragona], època v, núm. 41 (2019), p. 25-40. [43] D. Codina i F. Pullia. «Intervenció arqueològica a la necròpolis de Vilanera, l’Escala, Alt Empordà, 20162017». A: XIV Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona: Caldes de Malavella, 1-2 juny de 2018. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona 2018, p. 88-95. [44] J. O. Font. Els dòlmens catalans en el context de l’Europa occidental: Un acostament des de l’arqueoastronomia. Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs 2007. Societat Catalana d’Arqueologia, Barcelona 2007. [45] A. Vignaud. «La nécropole néolithique du Camp del Ginebre de Caramany (Pyrénées Orientales)». A: Jean Guilaine et al. Tombes, nécropoles, rites funéraires préhistoriques et historiques. École des Hautes Études en Sciences Sociales, Tolosa 1998, p. 19-29. (Seminaires du Centre d’Anthropologie) [46] A. M. Muñoz. La cultura neolítica catalana de los «Sepulcros de Fosa». Universitat de Barcelona. Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Barcelona 1965. (Publicaciones Eventuales; 9) [47] X. Niell. «Intervenció arqueològica a la cista de la Roca de l’Ivet (Llagostera, Gironès)». XII Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona: Besalú, 13-14 de juny de 2014. Universitat de Girona, Girona 2014, p. 93-100. [48] J. Tarrús. «Consideracions sobre el Neolític final - Calcolític a Catalunya (2500-1800 aC)». Cypsela [Girona], núm. 5 (1985), p. 45-57. [49] E. Pons. «El Cau d’en Calvet, un enterrament del Neolític». Papers del Montgrí [Torroella de Montgrí], núm. 9 (1991), p. 15-30. [50] I. soriano, J. Soler i N. Soler. «¿La primera orfebrería del nordeste de la Península Ibérica? Nuevas aportaciones a partir de la cuenta áurea de Cau del Tossal Gros (Torroella del Montgrí, Baix Empordà, Girona)». Trabajos de Prehistoria, vol. 69, núm. 1 (2012), p. 149-161. [51] F. Claustre i P. Pons. Le dolmen de la Siureda (Maureillas) et les mégalithes du Roussillon. Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres, Ceret 1988. [52] E. Carreras, A. Fàbrega i J. Tarrús. «Els monuments megalítics de Montferrer/Castellbò i de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell)», I i II. Interpontes [la Seu d’Urgell], núm. 1 (2010), p. 231-260, i núm. 2 (2012), p. 9-39. [53] E. Carreras i J. Tarrús. «El dolmen dels Estanys III (la Jonquera): excavació i restauració d’un monument megalític a l’Alt Empordà». A: L’Albera, terra de pas, de memòries i d’identitats: Actes del Col·loqui Internacional de Banyuls, 3-4 de maig de 2005. Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 2006, p. 13-36. [54] J. Padró, M. Cura i J. Abélanet. «Los sepulcros megalíticos de la Cerdanya y el Capcir». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 8 (1975). [55] M. Cura. «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: I. Del Neolític mitjà a l’edat de bronze». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 76-83.

Catalan Historical Review-14.indb 130

Josep Tarrús i Galter

[56] R. Vilardell. «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: II. L’edat de bronze». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 84-91. [57] J. Castany, I. Estany i L. Guerrero. «La cambra pirinenca de Santes Masses. Un sepulcre col·lectiu del bronze antic (Pinell, Solsonès)». Monografies d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya [Barcelona], núm. 14 (1993). Barcelona. [58] J. Castany. Excavació arqueològica dels megàlits del Collet del Sàlzer (Odèn, Solsonès). Generalitat de Catalunya. Memòria d’excavació inèdita, 2007. [59] J. Tarrús. «El megalitisme de l’Alt Empordà (Girona): els constructors de dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a l’Albera, Serra de Roda i Cap de Creus». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 36-54. [60] J. Tarrús. «Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens entre els mil·lennis v-iii cal. AC». Cota Zero [Vic], núm. 18 (2003), p. 54-75. [61] J. Castells, J. Enrich i J. Enrich. «El túmul I de Serra Clarena (Castellfollit del Boix, Bages)». Excavacions Arqueològiques a Catalunya [Barcelona], núm. 4 (1983), p. 55-81. [62] S. Aliaga, O. Mercadal et al. «La Costa de Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat del litoral català durant el tercer mil·lenni aC». Laietania [Mataró], núm. 14 (2003). [63] L. Esteva, J. Tarrús i E. Fa. «Sepulcro paradolménico de “Pedra sobre altra” (Tossa de Mar, Girona)». Cypsela [Girona], núm. 4 (1982), p. 53-59. [64] A. Bosch, J. Chinchilla, O. Mercadal i J. Tarrús. «El paradolmen de Tafània (Ventalló)». Cypsela [Girona], núm. 10 (1993), p. 33-49. [65] E. Carreras, A. Fàbrega i J. Tarrús. «Els monuments megalítics del marge dret del riu Cardener (Bages)». Pyrenae, núm. 36, vol. 2 (2005), p. 41-85. [En memòria de Miquel Cura i Morera] [66] J. Francès, M. Guàrdia, T. Majó i O. Sala. «L’hipogeu calcolític del carrer París de Cerdanyola del Vallès» Tribuna d’Arqueologia 2006 [Barcelona], 2008, p. 315333. [67] A. Baulenas, A. Colomer i A. Heras. «El dolmen de Pardals (Darnius, Alt Empordà)». VIII Jornades d’Ar queologia de les Comarques Gironines: Roses, 6 i 7 d’octubre de 2006. Vol. I. Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural, Barcelona 2006, p. 81-87. [68] J. Tarrús. «Offrandes, libations et épitaphes dans les dolmens du Alt Empordà (Girona) et Catalunya». A: Maïténa Sohn i Jean Vaquer (dir.). Sépultures collectives et mobiliers funéraires de la fin du néolithique en Europe occidentale: Actes de la table ronde internationale «La fin du Néolithique en Europe de l’Ouest: valeurs sociales et identitaires des dotations funéraires (3500-2000 av. n. è.)». Carcassonne, 26-28 setembre 2008. Archives d’Écologie Préhistorique, Tolosa 2012, p. 273-283. [69] L. Esteva i E. Sanz. «El dolmen de Canet d’Adri o de la Mota». Quaderns del CECB [Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals], vol. ii (1985), p. 95-116.

09/11/2021 15:11:57

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

[70] L. Pericot. «Exploraciones dolménicas en el Ampurdán». Ampurias [Barcelona], núm. 5 (1943) (separata). [71] P. Bosch i Gimpera. «Sepulcres megalítics dels començos de l’edat del bronze de la comarca de Solsona». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1915-1920 [Barcelona], 1923, p. 527. [72] J. Castany i L. Guerrero. «El megalitisme al Solsonès. Darreres investigacions arqueològiques i antropològiques». Ilerda [Lleida], núm. 47 (1986), p. 9-46. [73] P. Balaguer, P. García, A. Tenza i F. Antequera. «L’hipogeu funerari de la Sagrera (Barcelona). Resultats preliminars». Revista de Ponent [Lleida], núm. 23, p. 7788. [74] O. Mercadal. «Antropología y ritual funerario en la Catalunya del ivº al iiº milenio aC». 1º Congresso de Arqueología Peninsular: Trabalhos de Antropologia e Etnologia [Porto], vol. xxxiii (1993), fasc. 4-3, p. 137-162. [75] J. Tarrús, J. Chinchilla, O. Mercadal i S. Aliaga. «Fases estructurals i cronològiques a l’hàbitat neolític de Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà)». 1 Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Rubricatum: Revista del Museu de Gavà, núm. 1 (1996), p. 429-438. [76] J. Tarrús i E. Carreras. «L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach. Campanyes 2001-2003 (Palau-saverdera, Alt Empordà)». Tribuna d’Arqueologia 2003-2004 [Barcelona], 2006, p. 67-76. [77] J. Tarrús, S. Aliaga, J. Chinchilla i O. Mercadal. «Ca n’Isach (Palau-saverdera), un poblado neolítico de (V-IV milenio aC) en la zona dolménica del Alt Empordà». A: Del Neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani Occidental: Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver. Diputació de València. Servei d’Investigació Prehistòrica, València 2016, p. 249-256. (Treballs Varis; 119). [78] J. Tarrús, S. Aliaga, E. Carreras, J. Chinchilla, O. Mercadal et al. El poblat neolític de Ca n’Isach (Palausaverdera, Alt Empordà): Les excavacions de 1987-1994 i de 2001-2003. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Girona 2017. (Sèrie Monogràfica; 27) [79] R. Rosillo, A. Palomo, J. Tarrús et al. «Darreres troballes de prehistòria recent a l’Alt Empordà. Dos assentaments a l’aire lliure: la Serra del Mas Bonet (Vilafant) i els Banys de la Mercè (Capmany)». Tribuna d’Arqueologia 2010-2011 [Barcelona], 2013, p. 41-62. [80] J. Tarrús i J. Chinchilla. «El jaciment a l’aire lliure del Neolític Final de Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)». Empúries [Barcelona], núm. 47 (1985), p. 42-69. [81] J. Mestres i J. Tarrús. «Hábitats neolíticos al aire libre en Catalunya». A: De la Méditerranée et d’ailleurs: Mélanges offerts à Jean Guilaine. Tolosa: Archives d’Écologie Préhistorique, 2009, p. 521-532. [82] J. Mestres i J. Tarrús. «Las estructuras de hábitat en Catalunya durante el Neolítico medio: entre el Chassey y los Sepulcres de Fossa». A: Le Chasséen, des Chasséens: Retour sur une culture nationale et ses parallèles, Sepulcres de fossa, Cortaillod, Lagoza: Actes du colloque inter-

Catalan Historical Review-14.indb 131

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 131

[83]

[84]

[85]

[86]

[87]

[88] [89]

[90]

[91]

[92]

[93]

[94]

[95]

[96]

national tenu à Paris (France) du 18 au 20 novembre 2014. Archives d’Écologie Préhistorique, Tolosa 2016, p. 289-302. J. Tarrús i E. Carreras. «Els recintes megalítics del Mas Baleta III (la Jonquera, Alt Empordà)». Cypsela [Girona], núm. 19 (2012), p. 123-139. J. Tarrús. «El menhir dels Estanys I (la Jonquera)». Empúries [Barcelona], vol. i, núm. 48-50 (1986-1989), p. 346-351. J. Tarrús, E. Carreras, B. Bofarull i P. Gay. «El cromlec de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental)». A: Roches Ornées / Roches Dressées: Actes du colloque en hommage à Jean Abélanet, 24-27 mai 2001. Presses Universitaires de Perpignan. Association Archéologique des Pyrénées Orientales, Perpinyà 2005, p. 151-155. J. Castany. «Gravats en lloses d’estructures funeràries al Solsonès». A: Megalitisme, gravats i cupuliformes: L’imaginari de l’home prehistòric. Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Artesa de Segre, 2003. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach. Institut Ramon Muntaner. Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Lleida 2004, p. 81-96. P. Bosch i Gimpera i J. Colominas. «Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a la galeria coberta del Barranc d’Espolla». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. vi (1931), p. 23-27. L. Esteva i J. Tarrús. «Dolmen del Dr. Pericot (FitorFonteta)». Cypsela [Girona], núm. 4 (1982), p. 45-61. J. Barris. «Insculturas rupestres en el alto Ampurdán». Revista de Arqueología [Madrid], núm. 25 (1983), p. 2227. P. Bueno i R. de Balbín. «Tècniques, extensió geogràfica i cronologia de l’art megalític ibèric. El cas de Catalunya». Cota Zero [Vic], núm. 16 (2000), p. 47-64. J. Abélanet. Les roches gravées nord-catalanes. Centre d’Études Préhistoriques Catalanes, Prada 1990. (Terra Nostra; 5) A. Moya, P. Martínez i J. B. López. «Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 10 (2010), p. 11-41. J. Tarrús. «Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context». Notes [Mollet del Vallès], núm. 26 (2011), p. 93-102. P. Martínez, J. B. López i A. Moya. «Catalunya, tierra de colosos. Las estatuas-menhires del Neolítico finalCalcolítico catalán: singularidades y vínculos con la estatuaria del Midi francés». A: Gabriel Rodriguez i Henri Marchesi (ed). Statues-menhir et pierres levées..., op. cit., p. 269-284. A. Fortó, P. Martínez i V. Muñoz. «L’estàtua-menhir antropomorfa de Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental)». Cota Zero [Vic], núm. 20 (2005), p. 17-22. R. Rosillo, J. Tarrús, A. Palomo, A. Bosch i R. García. «Les esteles amb banyes de la serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà) dins de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 18 (2010), p. 49-59.

09/11/2021 15:11:57

132 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[97] P. Martínez. «La estatua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Occidental)». Complutum [Madrid], vol. 22, núm. 1 (2011), p. 71-87. [98] J. Bosch. «El menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Barcelona)». Excavacions Arqueològiques de Catalunya [Barcelona], núm. 20 (2012), p. 8-36. [99] J. Estrada. «Les pintures rupestres de la Pedra de les

Josep Tarrús i Galter

Orenetes a Céllecs». Museu [Mataró], núm. 2 (1949), p. 70-73. [100] R. Viñas. «El arte rupestre en Catalunya: estado de la cuestión sobre las manifestaciones pictográficas». A: Aragón / Litoral Mediterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria. Institución Fernando el Católico, Saragossa 1992, p. 415-434.

Nota biogràfica Josep Tarrús i Galter (Girona, 1949). Ha estat conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles entre 1976 i 2014. És doctor en prehistòria i història antiga per la Universitat de Barcelona. Com a prehistoriador treballa en els períodes neolític i calcolític de Catalunya, temes sobre els quals ha escrit diversos llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades. Ha dirigit excavacions i restauracions de monuments megalítics a l’Alt i el Baix Empordà i en altres comarques de Catalunya. També ha dirigit les excavacions dels poblats del Neolític antic de la Draga (Banyoles) i del Neolític mitjà-final de Ca n’Isach (Palau-saverdera), així com de la cova sepulcral del Neolític antic de l’Avellaner (Cogolls, les Planes d’Hostoles).

Catalan Historical Review-14.indb 132

09/11/2021 15:11:57

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 133-146 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.180 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x Josep Maria Salrach*

Institut d’Estudis Catalans Rebut 26 març 2019 · Acceptat 15 maig 2019

Resum Amb l’edició, a Catalunya carolíngia, de tots els documents catalans anteriors a l’any mil, la investigació d’aquest període avançarà en molts fronts. L’article ho mostra mitjançant l’estudi dels documents judicials, que permeten conèixer els grups socials i els seus conflictes i observar com els governants, a través de les viles i del control dels béns i drets públics que hi exercien, organitzaven el govern, capturaven l’excedent i creaven el gran domini antecedent de la senyoria. Paraules clau: vila, béns i drets públics, servitium, fisc, alou, domini, aprisió

La Catalunya carolíngia. Balanç i perspectives La gran obra d’edició de tots els documents referents a Catalunya anteriors a l’any mil que l’Institut d’Estudis Catalans, a proposta de la Secció Històrico-Arqueològica, el 9 d’abril de 1920 va prendre l’acord de recollir i publicar, ja es pot donar per enllestida. Ramon d’Abadal, a qui se n’encarregà l’execució, va editar el volum ii, que, a causa de diverses vicissituds entre les quals la pèrdua de l’obra a la impremta durant la guerra de 1936-1939, es va endarrerir i per això porta com a data d’edició els anys 19261950. Aquest volum conté els preceptes dels sobirans carolingis donats a favor de catedrals, monestirs i particulars dels comtats catalans.1 Abadal també va enllestir tot sol el volum iii, dedicat als comtats de Pallars i Ribagorça, en dos toms, el primer dels quals és un extens estudi introductori sobre les fonts narratives i diplomàtiques i la història social, econòmica, política i religiosa.2 Aquest volum es va editar aviat, l’any 1955. Després, Ramon d’Abadal, mentre escrivia llibres i articles sobre l’alta edat mitjana, va continuar recollint documents per a la Catalunya carolíngia i els va anar preparant per a l’edició, segons el pla general que ell mateix havia previst. Mort Ramon d’Abadal el 17 de gener del 1970, l’Institut d’Estudis Catalans encarregà a una comissió formada per Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Font i Rius i Anscari M. Mundó la tasca d’organitzar la continuïtat de * Adreça de contacte: Josep Maria Salrach. Institut d’Estudis Catalans (IEC), Secció Històrico-Arqueològica. Carme 47. 08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel. +34 932701628. E-mail: sha@iec.cat

Catalan Historical Review-14.indb 133

l’obra, contactar amb els col·laboradors previstos per Abadal, buscar-ne de nous i modificar el pla en allò que calgués. Es va decidir, per exemple, alleugerir la part dedicada a estudi introductori de cada comtat. Abadal no va poder escriure com hauria volgut el volum i de la col· lecció, dedicat a exposar l’evolució general dels comtats en els segles ix i x, però hi treballà, amb l’ajut de Jaume Sobrequés. L’any 1986 va veure la llum la primera part d’aquest volum estructurat en cinc capítols, que són fruit de la revisió i adaptació de cinc treballs publicats anteriorment per Abadal, que cobreixen des de l’ocupació musulmana fins a la mort de Lluís el Piadós, el 840.3 Gairebé aturada durant anys, la Catalunya carolíngia va reprendre als anys noranta, sota la direcció d’Anscari M. Mundó i Josep Maria Font i Rius, que van tenir la responsabilitat de tutelar la feina dels curadors dels volums iv, v, vi i vii, i gràcies a l’empenta fonamental de Ramon Ordeig, que va tenir cura de l’edició dels documents vigatans i manresans.4 A poca distància de temps, amb la col·laboració de Ramon Ordeig, un grup de tres medievalistes, el mestre Santiago Sobrequés i els aleshores joves historiadors Sebastià Riera i Manuel Rovira, s’ocupaven de l’edició dels documents de les terres gironines, 5 mentre l’historiador rossellonès Pere Ponsich curava, també amb la col·laboració de d’Ordeig, l’edició dels documents de les terres del Rosselló. 6 Quant a l’edició de documents, la col·lecció s’acaba amb el volum vii, que aplega els documents del comtat de Barcelona,7 i el viii, on hi ha els documents del comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga,8 ambdós també publicats. El vii ho ha estat a cura d’Ignasi J. Baiges i Pere Puig, i el viii a cura de Ramon Ordeig.

09/11/2021 15:11:57

134 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Gaspar Feliu i Josep M. Salrach, a qui Anscari M. Mundó (mort el 2013) i Josep Maria Font i Rius (mort el 2018) van demanar de col·laborar en la direcció del volum vii, els van succeir. En aquests moments (novembre del 2021) resta per escriure la segona meitat del volum i, dedicat a la història del període 840-1000, que possiblement també s’acabarà, almenys de redactar, el 2022 o 2023. Amb això s’haurà acabat la col·lecció tal com la va projectar Ramon d’Abadal. S’ha previst, però, afegir-hi un volum ix, en el qual ja es treballa i que sortirà el 2022 o 2023. En aquest volum hi haurà un índex cronològic general dels documents de la col·lecció, les inscripcions epigràfiques del període i els documents que han aparegut amb posterioritat a l’edició dels documents dels comtats corresponents. Llevat del volum ii, dedicat, com s’ha dit, als preceptes carolingis per a Catalunya, tots o quasi tots de concessió i confirmació de propietats, i molts també de concessió d’exempcions i immunitats, la resta dels volums, dedicats als comtats, contenen una documentació molt heterogènia, però bàsicament patrimonial, quasi tota procedent d’arxius eclesiàstics, amb l’excepció d’alguns d’arxius senyorials entre els quals el comtal, després reial, de Barcelona. En la documentació predominen les vendes entre particulars, seguides de donacions de particulars a institucions eclesiàstiques i de permutes, empenyoraments i contractes agraris. Hi ha també vendes, donacions i permutes de castells, béns i drets fiscals o béns tinguts per dret fiscal o de la potestat, i de vinyes tingudes per complantatio, és a dir, per la donació condicionada de terres per a la plantació de vinyes, que s’expressa amb la fórmula «ad complantandum vinea», i cartes precàries o establiments per a la creació d’explotacions agràries. S’observa també que els empenyoraments, normalment de terres, eren la forma d’obtenció de crèdit més pròpia d’aquesta època. Després dels documents relatius a transaccions de terres i altres béns arrels, l’altre bloc en ordre d’importància en els volums de la Catalunya carolíngia són les escriptures de caràcter judicial. Hi ha, en primer lloc, les vendes i donacions de béns obtinguts de l’execució de penyores per via judicial arran de préstecs no retornats. Però els documents més representatius de l’Administració de Justícia són les actes de judicis, notícies de plets o equivalents, de les quals n’hi ha un bon nombre. Les definicions, evacuacions o renúncies, que corresponen al que avui en diríem execució de les sentències, són també molt presents. En relació directa amb l’Administració de Justícia es troben també donacions per esmena de faltes o delictes, començant per la traditio de les persones culpables d’homicidi i continuant per les simples composicions per furts i danys. La resolució de conflictes mitjançant acords negociats, amb l’ajut de mediadors o sense, o amb el recurs a l’arbitratge, també és present en la col·lecció. Una de les tipologies documentals més curioses, i molt present en l’obra, són les actes de sessions judicials dedicades a la reparatio d’escriptures perdudes, que es feia mitjançant declaracions de testimonis.

Catalan Historical Review-14.indb 134

Josep Maria Salrach

Entre els documents d’aquests volums no hi podien faltar els testaments, que anaven seguits de les adveracions. Les adveracions testamentàries constitueixen un tipus de document propi de la tradició legal visigoda paradoxalment desconegut a la resta del nord peninsular. Es tracta de les actes d’autèntiques sessions judicials en les quals els testimonis presents en el dictat de darreres voluntats declaren sota jurament sobre la veracitat del testament. Aquest judici, com l’anomenen els documents, era l’acte pel qual es feia públic el testament i es formalitzava el mandat judicial als marmessors per executar les disposicions testamentàries. Les adveracions són una petita mostra de l’excepcionalitat de la documentació catalana dels segles ix i x. Com es pot veure, es tracta d’una documentació rica i variada i, a pesar de les pèrdues, excepcionalment abundant en comparació amb altres zones de l’Europa occidental. Fins al present són molts els historiadors que han investigat sobre la història de Catalunya d’abans de l’any mil, i que, de fet, coneixen força bé la documentació recollida a la Catalunya carolíngia. Historiadors catalans com Ramon d’Abadal, Cebrià Baraut, Anscari M. Mundó, Gaspar Feliu, Ramon Ordeig, Jesús Alturo i Ramon Martí, i no catalans, hispanistes, com Pierre Bonnassie, Michel Zimmermann i Jonathan Jarrett, han dedicat molts esforços a estudiar aquestes escriptures, úniques al món pel nombre i la qualitat de la informació que contenen. Però tots aquests historiadors, i molts d’altres, han hagut de buscar els documents de la seva recerca en molts arxius, i en cartularis, diplomataris i col·leccions documentals diverses i disperses, antigues i modernes, amb lògiques dificultats de localització i consulta. A partir d’ara, la dificultat s’ha acabat perquè tots els investigadors d’arreu del món disposen, en una sola edició, rigorosa i tan completa com avui és possible, feta per historiadors i paleògrafs acreditats, de tota la documentació catalana i per a Catalunya dels segles ix i x. No tenim cap dubte que l’estudi en profunditat dels milers de documents d’aquesta col·lecció permetrà revisar coneixements, matisar i corregir dades i interpretacions, obrir nous fronts de recerca, tornar sobre temàtiques i qüestions que es consideraven esgotades o sense perspectives d’avanç, i qui sap si fins i tot es podrà construir un nou paradigma interpretatiu sobre la societat catalana de mil anys enrere, la seva estructura, el seu funcionament i la seva dinàmica. No fa gaires anys, quan els volums vii i viii de la Catalunya carolíngia s’estaven preparant per a l’edició, vam poder treballar ja amb la totalitat dels documents de la col· lecció i preparar un primer estudi global sobre la pràctica de l’Administració de Justícia a Catalunya abans de l’any mil.9 Ens va fascinar aleshores la casuística dels judicis i la panoràmica social que els documents de justícia i resolució de conflictes oferien. Per això, aquest estudi de la justícia està farcit d’estudis de cas: de resums i anàlisis de processos. Ara, en les ratlles que segueixen, també intentarem mostrar la riquesa de la documentació de la Catalunya

09/11/2021 15:11:57

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

carolíngia. Ho farem apropant-nos-hi des d’una perspectiva no gaire estudiada: la naturalesa pública del gran domini.

La naturalesa pública del gran domini Els dominis de l’alta edat mitjana, com la senyoria que en derivà, tenien una doble naturalesa: patrimonial i pública. Emprem el concepte patrimonial per referir-nos als béns i drets posseïts com a propietat, que són transmissibles per herència en les famílies i per successió en el càrrec, en el cas de l’Església. Aquests béns i drets els exclourem de l’estudi. Per naturalesa pública del domini entenem la condició que el domini tenia per l’origen d’una part dels seus béns i drets en un acte jurídic de la potestat. A aquests béns i drets, que semblen determinants en l’origen del gran domini a Catalunya, dedicarem el present estudi. Ho farem amb la informació que proporcionen els documents de caràcter judicial de la Catalunya carolíngia. L’adjectiu «públic» de què farem ús en aquest treball procedeix directament de la documentació, en la qual s’empra per a qualificar la persona o agent que, per delegació de la potestat, exerceix funcions i poders sobre el conjunt de la població: l’expressió iudex publicus hi és omnipresent, però també hi és present el reipublicae exactor, per exemple. L’adjectiu «públic» serveix en la documentació dels segles ix i x per a qualificar també la naturalesa de la funció o acció exercida per aquestes persones dotades d’autoritat, com, per exemple, la investigatio publica que poden fer els jutges. Farem ús també d’expressions com «béns i drets públics» i «béns i drets fiscals», indistintament, per a referir-nos a les terres del fisc (fiscum o fisci, en els documents) i als impostos o tributs públics deguts a la potestas regia i als seus agents o beneficiaris. A la Catalunya carolíngia, béns i drets públics o fiscals constituïen la base material de sosteniment de l’autoritat comtal i també, com veurem, episcopal. És ben conegut que a la Catalunya del segle ix la potestas regia corresponia al monarca carolingi que tenia el poder superior (potestas i auctoritas), mentre que les altres potestats, com la dels jutges (potestas iudiciaria), eren poders delegats. Ara bé, durant el segle x, quan el poder comtal esdevingué hereditari, la potestas regia passà, de fet, als comtes, de manera que en un judici de l’any 1018 el mandatari del comte d’Empúries va poder dir que «la potestat que aquí van tenir abans els reis [carolingis] ara la té el comte».10 Per al nostre propòsit d’estudiar la natura pública del gran domini ens basarem en documentació de caire judicial perquè sembla la més adequada per a aquest objectiu. Dividirem l’estudi en tres parts. En la primera, ens fixarem en la terra d’origen públic o fiscal component del gran domini i en els conflictes que específicament hi estaven associats; en la segona, en els homes protagonistes dels conflictes, i en la tercera, en els profits que d’aquesta terra i dels homes que hi vivien i hi treballaven el dominus podia obtenir. Per a cobrir els objectius de la primera i la

Catalan Historical Review-14.indb 135

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 135

segona part, ens limitarem a estudiar i treure conclusions d’un reduït grup d’escriptures judicials relatives al domini episcopal de Girona, d’altra banda ben conegudes.11 Per al propòsit de la tercera part, que és el de conèixer les imposicions públiques degudes per la pagesia als domini que hi tinguessin dret, ens servirem de documents de judicis diversos en què aquestes imposicions són ben presents. La terra Fa de mal valorar el que va poder representar la invasió musulmana i el domini islàmic a la Península, però és difícil sostreure’s a la idea d’un abans i un després. La gran propietat de l’aristocràcia i de l’Església existent en època visigoda va sobreviure a la invasió musulmana sense canvis? Va continuar i sobreviure sense canvis a la conquesta carolíngia? I, doncs, la implantació del domini islàmic, primer, i del carolingi, després, no l’afectaren? Respectaren els conqueridors, uns i altres, els drets de propietat preexistents o s’autoconsideraren el principi de tot dret? La nostra hipòtesi és que si una part de la propietat aristocràtica de principis del segle viii va sobreviure, ho va fer amb canvis importants, i que el gruix de la gran propietat, la que aflora en els documents dels segles ix i x, es configura llavors, arran de la nova situació política creada amb la conquesta, primer, i el domini, després, dels carolingis i dels comtes catalans. Els conflictes per la terra que tot seguit examinarem s’entenen millor des d’aquesta perspectiva de canvi i, en un cert sentit, en són una prova. En època carolíngia, el domini de la seu de Girona estava format per una quarantena de viles i vilars, que eren espais nutricis de comunitats pageses i demarcacions fiscals. Com a espais nutricis podien tenir orígens ancestrals, però com a demarcacions fiscals devien ser d’època carolíngia. Aquest conjunt de viles i vilars, amb la riquesa que el dominus n’extreia, juntament amb altres ingressos d’altres llocs, estava destinat a garantir l’exercici de la funció episcopal a Girona, amb el compliment de les tasques religioses i civils assignades al bisbe i als seus col· laboradors. Encara que en aquest domini hi haguessin propietats anteriors, cosa que no sabem, els orígens com a domini corresponen, de fet, a la restauració, si no creació, de Carlemany, i a les ratificacions i ampliacions de Lluís el Piadós i els monarques carolingis posteriors. L’origen el deduïm d’una declaració testifical feta l’any 817, a l’altar de Sant Andreu de Borrassà, en el territori de Besalú, quan vuit testimonis declaren davant d’uns missi imperials, els bisbes Nifridi de Narbona i Cristià de Nimes, i de set jutges sobre un reconeixement de termes fet anys abans, 12 segurament entre l’any 785 i el 800. Llavors Ragonfred, un comte palatí, i dos jutges dominicals, en nom de Carlemany, anaren a la vila de Bàscara, a l’Alt Empordà, i allí, amb l’ajut de no menys de set testimonis, coneixedors del terreny, van recórrer els límits d’aquesta vila identificant els senyals de terme («archas et fixorias et vindenates»), i fet això, amb el corresponent jurament testifical, van procedir a investir el bisbe amb la vila.13 Suposem que el mateix ritual de creació, reconeixement i confirmació de ter-

09/11/2021 15:11:57

136 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

mes i d’investidura es repetí a totes les viles de les terres de Besalú i Empúries que van configurar a partir d’aquest moment fundacional el domini episcopal de Girona. La nostra hipòtesi és que, amb el seu recorregut pels límits, Ragonfred i els jutges dominicals creaven les viles en tant que demarcacions fiscals. Què és, però, el que donava el monarca carolingi amb aquest acte d’investidura? La resposta no pot ser altra que els béns i drets fiscals de les viles, juntament amb la potestat pública en cadascuna. Així, els bisbes de Girona, beneficiaris de la donació que reis posteriors van ratificar amb preceptes de confirmació de propietats i concessió d’immunitat,14 van passar a ser els governants dels homes del seu domini, als quals jutjaven i exigien les càrregues o imposicions públiques, i, a més, en els fisci o terres fiscals, no privades, imposicions o rendes específiques satisfetes pels pagesos que les cultivaven. Com es podria esperar de qualsevol senyor en el seu domini, els bisbes no solament es van preocupar de preservar-ne la integritat, sinó d’ampliar-lo i treure’n el màxim rendiment possible. Per fer-ho es van servir dels poders judicials de què havien estat investits. És per això que veiem els bisbes presidint judicis en qüestions relatives a les viles del seu domini els anys 841, 881, 888, 892, 893, 900, 903 i 921.15 Quan les causes concerneixen sens dubte homes i terres del domini, es dirimeixen davant del bisbe i els jutges del seu tribunal. Però quan del que es tracta és de decidir si determinades terres són dins o fora del domini, és a dir, dels termes de les viles episcopals, i els implicats no són homes del bisbe, o no ho són únicament, la composició del tribunal és més complexa: amb el bisbe a la presidència, hi ha comtes i vescomtes que semblen incorporar-se al judici amb els seus propis jutges, i en el grup dels homes bons també hi són presents vassalls comtals al costat de clergues i altres homes del bisbe. En tots o quasi tots els judicis que aquí examinarem, la qüestió essencial a debat va ser la propietat de la terra. Els mandataris dels bisbes, quan els calgué demostrar el dret dels seus senyors, van invocar i mostrar els preceptes carolingis atorgats a la seu, que eren un títol jurídic superior prevalent. Els particulars acusats de posseir indegudament una terra, una vinya o una explotació van intentar a vegades defensar que n’eren propietaris perquè havien comprat aquests béns. Els jutges, en aquests casos, van examinar les escriptures de compra dels acusats i van reclamar la presència dels autors o testimonis de les vendes sense aconseguir-ho. Van sentenciar llavors que les escriptures no tenien validesa i havien de ser destruïdes, i els perdedors van ser obligats a signar la renúncia als seus suposats drets.16 En altres judicis, la qüestió va ser més complexa perquè, davant l’acusació del mandatari episcopal d’apropiació indeguda, els acusats van argumentar que les terres eren fora dels termes de les viles episcopals, de tal manera que no podien ser del bisbe, argument que va obligar els jutges, en aquests casos, a fer una investigació sobre els termes de les viles i escatir si determinats vilars o explota-

Catalan Historical Review-14.indb 136

Josep Maria Salrach

cions n’eren dins o fora.17 Això es va fer, generalment, prenent declaració a testimonis sobre els límits de les viles, a vegades amb investigacions oculars sobre el terreny, identificant els senyals de terme. És justament en aquests judicis on trobem la presència de comtes i vescomtes i possiblement de jutges dels seus tribunals al costat del bisbe i dels seus jutges. I és que la qüestió no era menor. Pertanyien, per exemple, els vilars d’Abderama i Terradelles de judicis dels anys 841 i 842 a Bàscara i, per tant, al domini episcopal, o no hi pertanyien?18 Els preceptes per a la seu de Girona de Lluís el Piadós, del 834, i de Carles el Calb, del 844, confirmen que la pregunta és pertinent.19 Quan Lluís el Piadós descriu el domini episcopal en el seu precepte es limita a dir que la seu té la vila de Bàscara amb els seus vilars i, en el seus termes, el vilar d’Espolla i un altre. El precepte no ho diu, però el bisbe considerava que els vilars de Terradelles i Abderama eren part de Bàscara i, per tant, seus. Els qui hi vivien o alguns dels qui hi tenien terres i el comte d’Empúries, que en devia voler els drets públics, ho negaven. La disputa potser va ser un dels motius que va inclinar el bisbe a anar a l’encontre de Carles el Calb i demanar-li un nou precepte, el del 844, que ja situa Abderama i Terradelles explícitament dins de Bàscara. Al nostre entendre, tota aquesta casuística té l’origen en la situació en què es trobaven les viles quan els enviats de Carlemany en van fer investidura a favor de la seu. Com que la zona havia estat front de guerra en diferents moments del segle viii, i zona de pas d’exèrcits expedicionaris, és lògic que al segle ix estigués parcialment deshabitada i amb moltes terres verges que, pel fet de ser-ho, eren de dret terres públiques o fiscals.20 L’objectiu dels bisbes hauria de ser, doncs, establir-hi pagesos que les eixarmessin i esdevinguessin tinents seus, pagadors de rendes i impostos. Des de bon principi, però, els bisbes van topar amb gent originària d’aquestes viles o dels seus voltants o que s’hi van establir. Amb quasi tota seguretat eren aprisiadors que havien tret o treien la terra de l’erm i l’havien portat o la portaven a conreu, o havien plantat vinyes on no n’hi havia, amb l’esperança d’esdevenir-ne propietaris, cosa que així seria si aconseguien retenir la terra durant trenta anys. Com a titulars de tota la terra pública de les viles, erms inclosos, els bisbes eren els únics que hi podien autoritzar legalment les aprisions. Per això, i per tal d’evitar que aprisions clandestines es consolidessin com a propietats particulars, els bisbes van desplegar la seva maquinària judicial. Les terres en conreu originàriament es trobaven, de ben segur, a les proximitats de les zones on es concentrava el poblament, a l’interior de les viles, mentre que els erms estaven més allunyats, cap als límits de les viles. Allí naixien les noves explotacions, els vilars, que possiblement desbordaven els límits i penetraven en terres de les viles veïnes, que formaven part del domini públic comtal, i també a l’inrevés, aprisions que començaven en els límits de les viles veïnes entraven en terres de la seu. Això explica que en un cert nombre de conflictes, com s’ha dit abans, hi hagi al tribunal, juntament amb el bisbe i els seus

09/11/2021 15:11:57

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

jutges i vassalls, comtes i vescomtes, possiblement jutges comtals i vassalls dels comtes. Amb la seva presència i la dels seus jutges i vassalls en aquests judicis, els comtes s’asseguraven que els límits de les viles es fixessin respectant els seus drets, i potser també protegien aprisiadors als quals haurien autoritzat a fer aprisions a la zona i dels quals obtenien o podien obtenir imposicions i serveis. En aquest sentit, és il·lustratiu un judici del 881 en què s’havia de dilucidar si una aprisió era dins d’Ullà, vila episcopal, o dins de Bitinga, a Bellcaire d’Empordà, que era vila de domini públic, comtal.21 I el mateix passava amb un judici del 888 sobre la localització d’una terra, a Ullà o a Torroella.22 En ambdós judicis, el tribunal va ser presidit pel bisbe de Girona i els comtes d’Empúries. Què n’esperaven d’aquests processos els bisbes? Sobretot, evitar la creació de propietats privades a l’interior de les viles, i de passada fixar-ne els termes en un sentit, si podia ser, favorable. Desposseir un aprisiador no autoritzat, quan la terra estava en conreu, per posar en el seu lloc un tinent que, a més de satisfer imposicions públiques, pagués segurament rendes dominicals, era un bon negoci. Però ho podia ser també mantenir l’aprisiador a l’aprisió si acceptava reconèixer el bisbe com a propietari i a si mateix com a tinent disposat a satisfer imposicions i rendes. Segurament, aquesta era la forma de resolució que es buscava en els judicis. Els homes Aprisiar no era fàcil. Requeria una acumulació prèvia de reserves que no devia estar a l’abast de tots els pagesos. És possible que una part dels qui disputen amb el bisbe ho siguin, de pagesos, però d’altres certament no ho són. Pot ser que ho siguin les dinou persones que van ser portades a judici l’any 921. Havien edificat cases i plantat vinyes en termes de Vilademuls, deien, i no de Bàscara, com afirmava el mandatari del bisbe. Tot era dins el comtat de Besalú, però Bàscara era vila episcopal i Vilademuls, comtal, i per això el comte de Besalú presidia el judici al costat del bisbe i al tribunal hi havia set jutges, un nombre excepcionalment elevat. Tretze testimonis presentats pel mandatari del bisbe van declarar que abans de plantar les vinyes la terra era del bisbe i era dins dels termes de Bàscara, tal com consta en els preceptes reials. Després van precisar amb detall els termes de la vila, van afegir que les vinyes van ser plantades de manera il·legal contra la voluntat dels bisbes i van concloure que la vila de Bàscara amb els seus vilars i termes era del bisbe i, per tant, havia d’estar sotmesa al règim d’explotació acostumat en el domini episcopal: «ad regendum more episcopali».23 Després d’aquesta declaració testifical, les dinou persones encausades van haver de cedir i reconèixer que van edificar les cases i les corts i van plantar les vinyes prop dels límits de la vila, però dins de Bàscara i no de Vilademuls, cosa que implicava, i així ho reconeixen, la renúncia als seus drets i el reconeixement del dret del bisbe a regir aquella terra segons costum.24 Altres oponents dels bisbes en els judicis tenen uns perfils que no semblen encaixar bé en la categoria de simples

Catalan Historical Review-14.indb 137

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 137

pagesos. Aquest era el cas d’un tal Pipí, àlies Abderama, d’un judici de cap al 842, que devia aprisiar i fundar una explotació que porta el seu nom («villare Abderama infra terminos de Baschera») i que no va anar a judici sol, sinó acompanyat del mandatari del comte d’Empúries.25 També en aquest cas era fonamental dilucidar si Abderama, el vilar suposadament creat per Pipí, era dins o fora de Bàscara i, per tant, si estava sota la potestat del bisbe o del comte. Ens hi hem referit més amunt. Pipí va perdre el judici i així es va confirmar que Abderama pertanyia a Bàscara. També era un home important en l’àmbit local un tal Revell, acusat d’apropiar-se il·legalment (invasio) de terres i altres béns del mateix vilar d’Abderama i d’altres vilars de Bàscara en judicis dels anys 892 i 893.26 Revell es defensa amb l’argument d’haver-ne rebut unes en benefici del bisbe, és a dir, sense contraprestacions rendals, i d’haver-ne comprat d’altres, que podrien ser —hipòtesi— aprisions il·legals, però perd els judicis perquè el mandatari del bisbe nega el benefici, i Revell no pot presentar els venedors i testimonis de les vendes. En un dels judicis, Revell explica que l’explotació que el mandatari li disputa, formada per cases, corts, horts, camps, vinyes, llinars i un molí, la hi va vendre un net de Pipí, el del judici de cinquanta anys enrere, notícia que sembla indicar que els perdedors en els judicis no eren necessàriament expulsats de la terra, sinó que hi restaven en determinades condicions, que potser després no complien, com podria ser el cas. L’argument del benefici i el recurs a escriptures falses emprats per Revell no sembla que es corresponguin amb la imatge d’un simple pagès, i no ho deu ser si tenim present que al judici que ens acabem de referir hi van assistir onze vassalls del comte d’Empúries.27 De fet, aquest Revell, en un plet ulterior, el 893, va admetre que va tallar il·legalment disset figueres de terres del bisbe al vilar d’Abderama, cosa que podria ser perfectament un acte de venjança d’un vassall que se sent maltractat. Si ho admetem, també podríem admetre que senyor i vassall es van reconciliar després, i que el Revell perdedor davant del bisbe en els judicis de Bàscara del 892-893 va ser el mateix Revell que figura al servei del mateix bisbe com a saig i mandatari en judicis d’Ullà del 900 i el 903.28 Els conflictes del prelat de Girona en el seu domini semblen locals, però no ho són. En alguns casos involucren els comtes i els seus vassalls, i d’alguna manera, ni que sigui indirecta, arriben a la cort, com hem vist en el cas de les disputes pels vilars d’Abderama i Terradelles. Tenen relació fins i tot amb els grans conflictes dels anys trenta i quaranta als comtats catalans. A principis dels anys trenta, «homes malèvols» van pertorbar propietats del domini episcopal, segons recorda Lluís el Piadós en el precepte del 834. I el poderós Bernat de Septimània, durant el seu govern en terres gironines (834-844), actuà d’una manera despòtica i arbitrària contra els béns i drets de nobles i prelats fidels al rei. Al bisbe de Girona li va prendre la vila del Far d’Empordà, com recorda Carles el

09/11/2021 15:11:58

138 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Calb en el seu precepte del 844,29 i a més, segurament, el terç del teloni i del pasquer de les terres de Girona i Besalú, cosa que també va fer el comte d’Empúries a les seves terres, com veurem tot seguit. El teloni, un impost que gravava el tràfic mercantil, i el pasquer o pasquarium, un impost sobre la riquesa ramadera, van formar part íntegrament de la dotació o benefici dels comtes en els seus comtats30 fins a l’any 834, quan Guimerà va ser fet bisbe de Girona i Lluís el Piadós li va donar el terç del teloni i del pasquer de les terres de Girona, Empúries, Peralada i Besalú. Llavors, el comte Bernat, que governava en nom del rei els comtats de Girona i Besalú, i el comte Sunyer, que governava els d’Empúries i Peralada, van haver d’acceptar aquesta disposició i fer investidura del terç del teloni i del pasquer dels seus comtats a favor del bisbe. Feta la investidura, suposem que a contracor, Bernat i Sunyer degueren aprofitar les guerres de finals del regnat de Lluís el Piadós i la mort del monarca el 840 per a revertir aquest terç a favor seu. La situació, però, es devia començar a girar aviat a favor del bisbe, com semblen indicar els judicis de Bàscara, i el retorn del terç del teloni i del pasquer d’Empúries-Peralada que va fer, també en judici, el comte Alaric d’Empúries el 842.31 El redreçament dels drets temporals del bisbe devia culminar el 844 amb el precepte abans citat de Carles el Calb, coincidint amb la captura i l’execució de Bernat de Septimània a Tolosa, per traïdor. La querella presentada poc després, l’any 850, per un tal Lleó contra el bisbe, aleshores Gotmar, deu ser una derivació d’aquests conflictes entre el prelat gironí i els comtes, sobretot Bernat, la seva família i els seus fidels. Lleó es querella contra el bisbe per haver-li pres, diu, una explotació de Fonteta (cases, corts, terres i vinyes) que el seu pare havia adquirit per aprisió, com altres hispani. El querellant fonamenta, doncs, el seu dret en una rompuda d’erms esdevinguda bastants anys enrere amb permís del rei o del seu representant, el comte, mentre que els drets del bisbe procedeixen de la donació de la vila per Carles el Calb sis anys abans.32 Convençut del seu dret, Lleó va reclamar davant del rei, que va respondre que, si això era així, el bisbe li tornés l’aprisió. I mentre el bisbe escoltava la lectura de la carta del monarca, Lleó reiterava l’acusació. Llavors, els jutges van demanar al mandatari del bisbe una resposta, i aquest digué que la possessió episcopal partia d’un reconeixement judicial (professio) anterior de Lleó mateix en el qual admetia que l’aprisió no l’havia fet el seu pare, sinó una altra persona, i que allò que el seu pare tenia a Fonteta era per benefici del comte Guillem, llavors difunt.33 Mentre el mandatari del bisbe presentava als jutges la professio de Lleó, aquest encara argumentava que l’havia fet forçadament, però, com que no ho podia provar, finalment va haver de reconèixer que els béns en litigi eren del bisbe per precepte reial.34 Lleó pertanyia, s’ha de subratllar, al grup privilegiat dels hispani, fet que li va permetre apel·lar al monarca i anar a judici per denunciar el bisbe. Que, en realitat, la

Catalan Historical Review-14.indb 138

Josep Maria Salrach

seva família no tingués la terra per aprisió, com ell es veu obligat a reconèixer, sinó per benefici comtal, corrobora la idea que es tracta d’una persona important. I que fos un fidel del comte Guillem, executat per traïdor segurament poc abans del judici, com ho havia estat el seu pare Bernat de Septimània uns anys abans, encaixa amb el que sabem d’aquest comte que va usurpar béns i drets dels bisbes de Girona, grans servidors de la monarquia. Aquesta fidelitat a comtes traïdors pagada amb el benefici podria explicar que Lleó intentés conservar el benefici apel·lant a la condició d’hispà i no a la de beneficiari del comte traïdor i difunt. De tota manera, la lectura seguida dels preceptes carolingis ajuda a comprendre encara millor el que va passar a Fonteta. Aquesta vila va ser presa pel rei al seu enemic, el traïdor Bernat de Septimània, i donada a la seu l’any 844. Fins llavors havia estat, com tantes altres, una vila subjecta a l’autoritat comtal. Els béns i drets públics de Fonteta, s’ha de suposar, havien estat administrats en profit propi per Bernat de Septimània, pel seu fill Guillem i per algun dels seus fidels, potser Lleó mateix. Si Lleó, o el seu pare, era un hispà establert a Fonteta de temps enrere o en temps de Bernat de Septimània, de qui hagués rebut terres en benefici, el pas de Fonteta del fisc comtal a l’episcopal, amb l’actuació dels agents del bisbe prenent possessió del lloc a favor de la nova propietat (invasio, diu Lleó) i, per tant, revocant els beneficis concedits pel senyor anterior, per força havia de generar conflicte. El nou senyor volia disposar de la vila per a ell o per als seus propis vassalls. El problema per a Lleó devia ser que, morts els seus senyors i valedors, no disposava de títols jurídics que l’emparessin, i que pertanyia a una facció política perdedora. En defensa de la integritat territorial del seu domini, del control sobre els homes que hi vivien i del dret a explotar la terra i el treball segons els convingués, els bisbes van pledejar amb gent de diferent condició social, des de simples pagesos fins a petits senyors. Lleó era un d’aquests. El seu poder li venia de la condició política: era un hispà, una minoria política privilegiada a la qual la monarquia havia orientat cap al servei militar especialitzat a les ordres dels comtes, del qual derivaven beneficis territorials. No era l’únic a l’àrea del domini episcopal. L’any 881 va ser cridat a judici un home de nom Andreu. Presidien el tribunal el bisbe Teuter de Girona i els comtes Delà i Sunyer d’Empúries, acompanyats del vescomte Petroni, i el formaven vuit jutges, uns d’episcopals i uns altres de comtals, segurament. El mandatari del bisbe acusà Andreu, un particular, de tenir a Ullà una explotació agrària que era del bisbe per precepte reial i que ell usurpava argumentant que era una aprisió feta per ell dins dels termes d’una vila dita Bitinga (Bellcaire d’Empordà). Interrogat pels jutges, Andreu va respondre que tenia la propietat legalment per aprisió i precepte reial dins dels límits de la vila Bitinga, com altres hispans. Precepte contra precepte: el tribunal no va tenir més remei que admetre la validesa dels títols possessoris dels dos litigants, i disposar un repartiment de la propietat que tingués en compte la partió

09/11/2021 15:11:58

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

entre viles. Per això els jutges van pujar al Montgrí, lloc del termenal, van mesurar les terres, les van dividir segons la llei dels gots, van ordenar clavar-hi pedres de fita i van assignar una meitat de l’explotació a cadascú: al bisbe la part corresponent a Ullà i a Andreu la de Bitinga.35 El bisbe era el senyor del seu domini, és cert, però, com es veu, la seva senyoria tenia uns límits que la política fixava a través de la justícia, uns límits que el cerimonial romanogot de reconeixement de termes dibuixava sobre el terreny. És clar que no tots els aprisiadors o no tots els hispans aprisiadors eren prou poderosos o disposaven de prou raons per enfrontar-se amb un cert èxit amb el bisbe. És el que li deu passar a un tal Adiscle, promotor d’un judici, l’any 888. També presideixen el tribunal el bisbe Teuter i els comtes Delà i Sunyer, acompanyats del vescomte Petroni i vuit jutges. Adiscle acusa el bisbe d’usurpar una terra de la seva propietat dins del terme de Torroella. El mandatari del bisbe respon que la terra és dins del terme d’Ullà i que és del bisbe, d’acord amb la llei, per llarga possessió, declaracions testificals i preceptes reials, i presenta els documents. A continuació, els jutges pregunten a Adiscle si pot provar l’acusació, i finalment respon que no pot i accepta que la terra es troba dins del terme d’Ullà i que és del bisbe.36 Una acusació com aquesta, que va de baix a dalt en l’escala social, no sembla, però, que la pugui fer un simple pagès. Per concloure: homes com Pipí, Revell, Lleó, Andreu i Adiscle no són simples pagesos. Són representants d’un grup intermedi, de perfils encara imprecisos, entre la simple pagesia i l’aristocràcia (la dels comtes, bisbes, vescomtes i veguers) que podríem definir com el grup dels hisendats i petits senyors locals, que tenien càrrecs (mandataris, saigs, vassalls) i possiblement beneficis dels grans senyors, i a qui s’autoritzaven, si convenia, les aprisions. Aquests homes, que gestionaven interessos senyorials, tenien també els seus propis interessos, que podien no coincidir amb els dels seus senyors. Segurament volien apropiar-se dels beneficis i fer-los transmissibles per herència. La conflictivitat, doncs, és fàcil d’entendre: per mantenir l’autoritat en el domini, el senyor necessitava no solament que els qui hi feien aprisions sense la seva autorització no se’n sortissin, sinó que els seus agents sobre el terreny depenguessin de la seva persona i, si es feien econòmicament independents, no en dependrien. Aquests homes eren fonamentals en el sistema carolingi de captació i distribució de l’excedent. Però la seva sort estava lligada a la dels seus senyors, i en el sistema carolingi la sort dels poderosos depenia de la instància política: de la distribució de càrrecs i honors. En cada relleu al capdavant d’un càrrec públic, d’un comte al capdavant d’un comtat i d’un bisbe al capdavant d’una diòcesi, hi havia també un relleu de col· laboradors i agents. En accedir als càrrecs, comtes i bisbes assumien la gestió d’un conjunt de béns i drets públics: els dominis comtals i episcopals i les imposicions públiques de diòcesis i comtats. I en entrar en possessió dels càrrecs, comtes i bisbes empraven aquests béns i imposicions per premiar fidelitats i pagar serveis assignant beneficis i càr-

Catalan Historical Review-14.indb 139

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 139

recs, fet que implicava remodelacions. I, és clar, això només es podia fer desposseint-ne uns per investir-ne uns altres, amb les resistències i els conflictes consegüents. El pas dels comtes de beneficiaris a propietaris, com dèiem abans, durant el segle x no és, doncs, casualitat, sinó un esglaó d’un procés més ampli, el procés de feudalització, que acabarà convertint-ho tot —càrrecs, beneficis i honors— en hereditari. Com hem vist, a les viles del bisbe de Girona i al seu entorn, hi havia hispani, un grup privilegiat, assimilable per poder i funcions al dels hisendats i petits senyors locals que acabem de dibuixar. Grups d’hispani es van establir en aquestes viles i en altres terres properes després de la incorporació de Girona al domini carolingi, cap a finals del segle viii. Probablement venien de Septimània, on Carlemany els havia establert pocs anys abans, per fer en terres gironines la mateixa funció que feien a Septimània en col·laboració amb els comtes dels quals podien rebre beneficis: reforçar el poblament fent aprisions, organitzar l’administració local, crear xarxes locals de domini i control i assumir tasques de defensa. Per fer tot això, la monarquia els assignava, directament o per mediació dels comtes, terres ermes del fisc que ells aprisiaven, terres que la monarquia els podia després, si calia, donar en propietat. Els hispani tenien un estatut privilegiat que els eximia d’imposicions públiques, els vinculava directament al comte per al servei militar i els donava un marge important d’autonomia en matèria judicial, però per això mateix devien ser un grup no pas fàcil de controlar. Les imposicions Les persones, els béns que posseïen i la riquesa que produïen podien ser carregats amb obligacions econòmiques de diferent tipus, volum i intensitat, obligacions que podem convenir a denominar imposicions. A les viles dels segles ix i x, els pagesos satisfeien aquestes obligacions o imposicions en benefici dels seus senyors, que les percebien per la doble naturalesa dels seus dominis. Així, per les terres patrimonials del domini que els pagesos, si feia al cas, posseïen i cultivaven, pagaven rendes dominicals, i per les terres fiscals o d’origen públic que els pagesos, si feia al cas, posseïen i cultivaven o simplement aprofitaven, pagaven imposicions de caràcter públic. També les persones que vivien a les viles, que per definició eren demarcacions fiscals, pagaven imposicions pel simple fet de residir-hi o d’existir i residir-hi. En les ratlles que segueixen ho justificarem, i intentarem precisar una mica més la naturalesa i el contingut de les càrregues públiques. L’any 875, al Rosselló, s’enfronten en un judici el bisbe d’Elna, representat pel seu mandatari, i un fidel del comte. La causa era la potestat sobre els homes residents a Sant Feliu de la Roca d’Albera («homines commanentes») i la seva terra, que el fidel deia tenir de part del comte i per servir el rei («ad servitium regis exercendo») i que el mandatari del bisbe reclamava per llarga possessió. Els jutges van demanar proves a les parts: al fidel, que demostrés amb testimonis o escriptures que tenia el lloc per benefici

09/11/2021 15:11:58

140 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

o aprisió del comte, de manera que els homes residents al lloc li haguessin de pagar el regalem servitium («homines loci illius commanentes servitium regis persolvi debeant»), i al mandatari, que aportés proves a favor dels drets del bisbe, si en tenia. El mandatari aconseguí acreditar amb documents els drets episcopals, i el fidel, no; per això, el fidel va haver d’admetre que Sant Feliu de la Roca d’Albera no era del comte, sinó del bisbe, i, per tant, que els residents no estaven obligats a pagar-li (persolvi) el regalem servitium o servitium regis.37 Fixem-nos-hi: la qüestió central del plet era si els homes de Sant Feliu vivien en un lloc o una vila que era del domini episcopal d’Elna o si aquell lloc formava part del domini públic, en el sentit del conjunt de viles i llocs dependents del comte de Rosselló i dels seus fidels (agents i col·laboradors). Els homes d’aquestes viles o llocs dependents dels comtes estaven sotmesos a unes imposicions amb les quals es finançaven els serveis que els comtes i els seus fidels feien com a agents delegats de la potestat règia. Per això, per referir-se a aquestes imposicions, més que emprar un nom específic propi, se les identifica per la funció o utilitat que feien: retribuir el servei del rei; de fet, retribuir el fidel que el presta («regalem servitium o servitium regis»). Eren, com és fàcil d’imaginar, recursos per al manteniment dels poderosos, petits i grans, tots implicats en el govern, que era segurament la font de la major riquesa, la que mobilitzava més recursos. És clar, quan una vila amb els seus homes era sostreta al domini públic, comtal, per ser lliurada en propietat a un particular o a una institució religiosa, els seus habitants continuaven satisfent les mateixes imposicions, però, com que ja no servien per a finançar els serveis deguts al rei, se’n podrà seguir dient que eren un servitium o per satisfer un servitium, però no un servitium regis, perquè ja no ho era. Naturalment, quan durant el segle x el poder comtal va esdevenir hereditari, el servitium regis es va continuar cobrant a les viles del domini públic o comtal com el que era, el pagament pel servei del rei, perquè els comtes van substituir en tot els reis. El cèlebre judici de Sant Joan de les Abadesses del 913 corrobora més que no pas desmenteix el que acabem de dir. En tenim la declaració judicial de reconeixement de drets feta pels pagesos de la vall de Sant Joan, en presència dels comtes germans Miró i Sunyer i de dos vescomtes, i davant de set jutges. A petició del mandatari de l’abadessa, i a instància dels jutges, prop de cinc-cents pagesos declaren que les viles i vilars on viuen pertanyen a l’abadessa i a la comunitat, i ho justifiquen per l’acció del comte Guifré el Pelós, que havia arribat a la vall quan estava deserta, l’aprisià amb el seus vilars (expressió que podria indicar que, en realitat, no estava del tot deserta), l’atermenà i en revestí la seva filla, l’abadessa Emma, en nom del rei («per vocem regis»), de manera que tots els homes que ella i les seves successores hi establissin paguessin tot el servitium. I tenint la potestat sobre la vall per l’autoritat indicada, diuen els pagesos, l’abadessa els va establir, a ells i als seus pares, que hi van aixecar els edificis i van portar la terra

Catalan Historical Review-14.indb 140

Josep Maria Salrach

erma a conreu. Afegeixen que tot ho van fer per benefici de l’abadessa, per això li paguen tot el servitium.38 A continuació, el mateix dia i davant del mateix tribunal, se celebrà un altre judici. Aquesta vegada les parts oposades eren el poder comtal i l’abacial, formalment enfrontats per la percepció de les càrregues públiques. Davant del tribunal, Oliba, mandatari del comte Miró, que devia ostentar, més que Sunyer, els drets comtals al Ripollès, reclama a Híctor, mandatari de l’abadessa, el pagament del servitium regis, això és, diu, els serveis militars i altre servei reial («hostes vel alium regale servitium»), que els homes de la vall han de satisfer i no satisfan al seu senyor, el comte Miró. Interrogat pels jutges, Híctor respon que no han de pagar cap regale servicium al comte pels vilars. I ho justifica explicant el que ja sabem: que la vall era deserta quan hi arribà el comte Guifré, que en va fer investidura a Emma per manament del rei («per iussionem regis») i que ella hi establí pagesos que hi van construir i rompre erms per a benefici de l’abadessa. Finalment, Oliba va admetre que la seva reclamació era injusta i contra llei, que els vilars eren de Sant Joan i que els pagesos havien de pagar a l’abadessa i no al comte tot el servei: «omnem servicium».39 Eren realment necessaris aquests judicis? L’any 899, el rei Carles el Ximple havia donat un precepte de confirmació de propietats i d’immunitat al monestir, de manera que des de llavors Emma exercia en plenitud la potestat pública a les viles i vilars del domini monacal.40 Això vol dir que hi exercia les funcions pròpies de l’autoritat pública: les fiscals, militars, judicials i de defensa que els comtes exercien en altres llocs. El privilegi excloïa la intervenció de qualsevol altra autoritat als seus dominis. Podria semblar, doncs, que els judicis eren una formalitat innecessària, però la marxa cap a la sobirania comtal, accelerada arran de la mort i la successió hereditària de Guifré el Pelós (897), devia empènyer els fills, que potser ja començaven a disputar per l’herència, a precisar més els drets de cadascú. D’altra banda, si la fundació del monestir i la presa de possessió de la vall havia començat la dècada de 880-890, com sembla, potser convenia ara, quan s’acostava el termini legal dels trenta anys que convertien l’aprisió en propietat, precisar que tot s’havia fet en nom de l’abadessa i de les monges. Ramon d’Abadal creia que el primer judici es va fer per afermar els drets dominicals o de propietat de Sant Joan sobre les terres i els pagesos, que per això reconeixien que res no era seu i que tot era de les monges i de l’abadessa, a les quals devien el servitium, que, en aquesta interpretació, seria l’equivalent a una renda dominical. I també creia que el segon judici es va fer per afermar l’autoritat de Sant Joan sobre els pagesos, que així escapaven a la jurisdicció comtal per quedar sotmesos a l’abacial. En el primer judici, segons Abadal, s’hauria debatut una qüestió de dret privat, i en el segon, una de dret públic. És possible que hagi estat així, encara que el segon judici només es refereixi a les càrregues públiques («hostes vel servitium») i no al conjunt de drets de l’abadessa com a

09/11/2021 15:11:58

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

senyora de la vall. De tota manera, s’ha de fer notar que el primer judici fou condició del segon, és a dir, que primer va caldre explicar el procés d’adquisició de drets de Sant Joan sobre les terres i els homes amb les obligacions d’aquests respecte de l’abadessa i la comunitat, per arribar després, a partir d’aquests drets, al segon judici i establir que els pagesos i l’abadessa no devien res al comte. Aquesta interrelació entre els dos judicis fa pensar que la lectura que en fa Abadal, basada en la separació entre públic i privat, no és tan evident com sembla. Pensem-hi. Els documents diuen que el comte Guifré va arribar a la vall quan era erma i deserta («in eremo vel deserto posita»), expressió que segurament hem de llegir en el sentit de mancada d’autoritat i de propietaris amb drets reconeguts, més que de pobladors. La precisió sobre el caràcter desert de la vall era jurídicament important perquè im plicava que no es reconeixia cap dret anterior més que el del rei sobre els erms i deserts que, pel fet de ser-ho, eren del fisc. Quan Guifré arriba a la vall i l’atermena és un comte, que actua com a delegat del rei i pel seu nom i mandat. Pren possessió d’una terra pública, un fiscum, que lliura a la seva filla, l’abadessa, a la qual ell mateix delega, cal suposar-ho, els poders inherents a la potestat pública en aquelles terres, poders que l’abadessa s’encarregarà de confirmar recaptant un precepte l’any 899. No és segur, més aviat al contrari, que un comte, pel simple fet d’atermenar una terra fiscal, la converteixi en propietat particular, en domini privat. Així doncs, Guifré va traspassar a la seva filla les terres del fisc de la vall de Sant Joan, al Ripollès, i Emma, complint el mandat patern, en va prendre possessió i hi va establir pagesos que, units als que ja hi havia, si feia al cas, van rompre els erms. La naturalesa pública, almenys en el sentit originari, del domini de Sant Joan al Ripollès sembla, doncs, evident. I, per tant, el pagament del servitium a l’abadessa per part dels pagesos per les terres de la vall seria el mateix servitium o càrrega pública que havien de pagar els pagesos de les terres del fisc als comtes i als seus col·laboradors a les viles o llocs del domini públic comtal. En aquest sentit, el servitium del primer judici, que els pagesos confessen deure a l’abadessa, seria el mateix regale servitium i el mateix omnem servitium que el mandatari del comte Miró reconeix que el comte no ha de rebre de Sant Joan perquè correspon cobrar-lo a l’abadessa. Els documents analitzats permeten defensar, doncs, que hi havia un nexe entre la terra del fisc i el pagament del servitium. Suggereixen també que la terra del fisc, quan passava a mans de l’Església, no perdia o no perdia del tot la naturalesa originària de terra fiscal perquè els qui hi vivien i hi treballaven estaven sotmesos a les mateixes obligacions que els pagesos de les viles comtals. Aflora també la hipòtesi que el servitium que els pagesos pagaven equivalia a una remuneració pels serveis militars (hostes) i altres serveis («alium regale servitium») que el perceptor del servitium, l’abadessa en aquest cas, garantia. Poden altres documents confirmar aquestes hipòtesis o simplement fer avançar una mica més en aquestes línies de recerca?

Catalan Historical Review-14.indb 141

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 141

Vegem-ho. L’any 938, més d’un centenar de persones, habitants del terme d’Artés, al Bages, són portades a judici pel mandatari del bisbe Jordi de Vic (914-947) per fixar, sens dubte, els drets de la seu sobre el lloc. Es tracta, per tant, d’un judici com el de Sant Joan del 913. Presideix el tribunal el comte Sunyer. No coneixem les argumentacions ni les proves aportades per les parts; només en tenim el desenllaç, que resumim. A petició o demanda del mandatari del bisbe, homes i dones d’Artés, caps de casa, declaren que les cases, corts, horts, terres, vinyes, conreus i erms, molins i recs que tenen són de la seu perquè el rei Odó (887-898), a petició del comte Guifré, ho va concedir a la seu de Sant Pere i al bisbe Gotmar (886-899) i a tots els seus successors; d’aquí que hagin de pagar pel servitium o en concepte de servitium a la dita Església i als seus bisbes el que pagaven a reis i comtes.41 És fàcil d’imaginar. Als anys vuitanta del segle ix, quan el comte Guifré el Pelós procedia a l’organització política i eclesiàstica del comtat d’Osona, va atermenar la vall d’Artés a l’entrada del Bages que, pel fet de ser deserta o considerada deserta, era fiscal, i hi establí pobladors que hi van rompre erms en nom seu. I quan a la vall ja hi devia haver vilars i esglésies, Guifré en va fer donació a la seu.42 Poc després, l’any 889, el bisbe, que devia voler confirmar els seus drets sobre el domini de la seu (la vila de Vic, el pagus de Manresa i la vall d’Artés), va demanar i obtenir del rei Odó un precepte de concessió de béns i drets. S’hi precisava que els béns de la seu eren d’origen fiscal («de rebus nostris») i que el servitium i l’obsequium que els habitants del domini pagaven als comtes, des d’aquell moment, els havien de pagar al bisbe Gotmar i als seus successors.43 El servitium va associat a la terra del fisc, en el sentit que es paga per tenir-la, i al conjunt dels homes residents a la vila o vall on hi ha aquesta terra. La identificació de la vila o vall i dels seus termes, amb el reconeixement explícit de qui n’és el propietari o possessor, és fonamental en els judicis perquè a ell pertanyen els drets del fisc en el lloc. Els habitants caps de casa de Vallformosa (Rajadell), també al Bages, una cinquantena de persones portades a judici pel mandatari del comte Borrell que els reclama la vall amb els seus termes, aconsegueixen demostrar que fa més de trenta anys que la tenen en propietat («hodie triginta annos abet et amplius quod possident predicta valle cum suis terminis ad illorum proprio»), és a dir, sense que ningú els reclami res per tenir-la, i per això, perquè els drets públics del comte hi han prescrit, el mandatari ha de renunciar, i el comte reconèixer que els pagesos tenen la vall com a alou franc («S+m Borrellus, comes, qui istum aloudem confirmo ad francum»), 44 en el sentit, és clar, d’exempt de càrregues. Que siguin el conjunt de residents els que reconeguin que han de pagar el servitium, o, al contrari, aconsegueixin alliberar-se’n, no vol dir necessàriament que el servitium sigui una obligació col·lectiva. Fixem-nos que els commanentes són identificats pel nom de cada cap de casa, cosa que potser indica que el servitium és una càrrega individual i familiar, en el sentit de satisfeta per cada cap de casa per la terra del fisc que té i

09/11/2021 15:11:58

142 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

treballa, encara que la compareixença de tots a judici potser indica també el compromís col·lectiu que tothom pagarà el que li correspongui. Ara bé, si el servitium es pagava, com creiem, per la terra del fisc, potser s’ha de fer distinció entre la terra de possessió familiar i la d’ús comunal, totes del fisc. Vegem-ho. Per l’aprofitament de les herbes de prats i pastures i, en general, dels terrenys fiscals no cultivats, els pagesos o les comunitats pageses pagaven en tots els comtats un tribut específic, el pasquarium, del qual comtes i bisbes eren beneficiaris per disposició dels reis carolingis, i que en dominis d’abadies immunes corresponia cobrar-los als abats, també per disposició dels monarques.45 Atesa l’omnipresència dels erms, sobretot en zones de muntanya, la ramaderia havia de ser molt important en aquella època; per això el pasquarium també ho era i per ell es barallaven comunitats i senyors. En tenim un bon exemple en un plet promogut davant del comte Guifré de Besalú pel bisbe de Girona l’any 950. El promou el «mandatrius et assertor» del bisbe Gotmar contra els veïns commanentes en tretze viles i vilars del comtat de Besalú, al Ripollès (Vilallonga de Ter, Setcases, el Catllar, Tregurà, Junents, la Nou, Abella, Pelencà, Llanars, el Reixac, Frauro, Freixenet i Pujafrancor), perquè reconeguin que per aquestes viles i vilars i el que hi tenen han de pagar a la seu de Girona el servitium, és a dir, el pasquarium, equivalent a la tercera part de porcs i ovelles.46 En resposta, el mandatari dels pagesos argumenta que viles i vilars, i tot el que hi ha, són alodia de la seva potestat, pels quals mai no ha estat costum pagar a la seu el cens que anomenen pasquarium.47 Malgrat els arguments de la part dels pagesos, el bisbe guanya el plet perquè el tribunal estima que prevalen els preceptes carolingis que mostra la part episcopal. Del plet examinat es dedueix que el pasquer és un censum equivalent al servitium o que es paga en concepte de servitium, i que nosaltres interpretem com el pagament per un dret d’ús o de servei que els pagesos fan de les pastures del fisc per als seus ramats.48 Com que la base material, justificativa, són les terres fiscals no cultivades obertes a l’aprofitament de la comunitat, resta saber si el pasquer era una càrrega familiar o col·lectiva repartida entre els veïns. En tot cas, sembla clar que era un servitium diferent del que es pagava per les terres de conreu, que sí que era familiar. En tenim un document il·lustratiu. L’any mil, a la parròquia de Sant Feliu de Lloberes, terme de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, es va resoldre un conflicte entre el poderós magnat Gombau de Besora, que havia rebut del comte en benefici o feu viles del Vallès amb els seus béns i drets públics, i una parella de pagesos o petits senyors locals. La disputa versava sobre una vinya que la parella havia plantat en una terra que abans era erma o parcialment erma i que Gombau considerava del fisc i, per tant, subjecta al servitium: «Quia fisci est et fisci servitium debet persolvere.» Gombau amenaçava de confiscar-los la vinya o obligar-los a comprar-la, cosa que els afectats consideraven injusta perquè la terra, deien, no era del fisc, sinó seva i franca, és a dir, exempta

Catalan Historical Review-14.indb 142

Josep Maria Salrach

d’imposicions. I, finalment, van aconseguir demostrar-ho per mitjà de testimonis: durant més de trenta anys no havien pagat el servitium per la vinya i, per tant, res no havien de pagar («per has triginta annos nullo servicium fiscalem exigentem, et franchitatem obtinet et franchitatem debet adfieri, sicut iuramus in Domino»).49 Al marge del resultat, allò important d’aquest conflicte és el que es dedueix del costum que els possessors de terres cultivades del fisc havien de pagar servitium per tenir-les, i fer-ho a títol individual o familiar. Últimes qüestions. En què consistia econòmicament el servitium? Era el servitium tot el que els homes no governants devien a la potestat? Intentarem respondre-hi amb l’ajut de dos darrers judicis. L’any 913 va tenir lloc, davant del comte Gausbert d’Empúries, el vescomte Gotmar i nou jutges, un judici sorprenent, del qual només s’ha conservat la declaració jurada de testimonis, feta dins l’església de Santa Maria de Vilamacolum. Guibert, «assertor et mandatarius» del comte, reclamava als homes de la vila de Mocoron (Vilamacolum), al comtat d’Empúries, el servitium que, segons ell, havien de fer a la ciutat d’Empúries i al comte: «interpellavit istos suprascriptos et istas suprascriptas, quod istum servitium suprascriptum debuissent facere ad Impurias civitate et ad Gauceberto comitè». Però els homes de Vilamacolum van presentar trenta-dos testimonis que van declarar que els de Vilamacolum tenien les seves cases, corts, horts, terres, vinyes, prats, pastures, estanys, pesqueries, garrigues, i tot el que hi havia a la vila íntegrament, des de feia més de trenta anys, d’una manera pacífica, justa i legal, i que després d’això mai van satisfer serveis de guàrdia i vigilància (scubias, guaitas) a la ciutat d’Empúries ni als antecessors del comte Gausbert, ni tampoc van anar mai a la host comtal, ni van fer treballs de restauració de vies o camins (calcinas), ni van donar allotjament als oficials públics (paratas), ni mai els van donar eredes, ni cap cens, tribut o servei («nec nullum censum nec functionem nec tributum nec nullum servitium eis nunquam impenderunt nec fecerunt»), sinó que la vila la tingueren íntegrament amb els seus hereus amb tots els seus límits i termes.50 No hi ha cap dubte que, malgrat que la paraula servitium es pogués emprar per a designar un servei o una obligació fiscal concreta, com per exemple el pasquarium, servitium és el mot que designa el conjunt d’obligacions fiscals de les persones, les famílies i les comunitats. Tampoc no hi ha dubte de la relació d’obligació entre la vila i el servitium com a conjunt d’obligacions fiscals, relació derivada de la condició de la vila com a demarcació fiscal i del fet de ser tota sencera un bé fiscal o de contenir béns fiscals. En el cas examinat sembla clar que tots els béns de la vila eren dels seus habitants, i, per tant, com que a Vilmacolum no hi havia béns públics, res no s’havia de pagar al fisc per la terra pública i, de fet, en trenta anys o més res no s’havia pagat. Una altra cosa eren les imposicions per a les persones. Si algunes de les imposicions del servitium eren d’aquesta naturalesa, cosa que el document no explica, a Vilamacolum tampoc no es pa-

09/11/2021 15:11:58

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

gaven, perquè, en no haver-se cobrat en trenta anys, l’obligació hauria prescrit. Segons la declaració de testimonis del plet de Vilamacolum, el servitium estava format teòricament per serveis de caràcter militar, treballs en obres públiques, allotjament o ajut als servidors públics i censos o tributs diversos, entre els quals, imaginem, el pasquarium pagat per l’aprofitament dels erms per a pastura. És clar que podem imaginar que els contribuents podien canviar els serveis militars i els treballs públics per prestacions econòmiques, la qual cosa ens porta, per acabar, a intentar apropar-nos al contingut material dels pagaments efectuats al fisc. Què lliuraven, doncs, concretament les persones a la potestat o als seus agents o beneficiaris? Un judici, que ens retornarà al domini de la seu de Girona, potser ens ajudarà a comprendre-ho. L’any 980, el bisbe de Girona va portar a judici els habitants de la vila de Palaz, que potser era l’actual Palau de Santa Eulàlia o el lloc proper de Palol, al terme de Torroella de Fluvià. Segurament, Palaz era la vila de Palatiolo que la comtessa Riquil·la havia donat com a alou al bisbe de Girona a canvi d’un altre de la vall d’Aro l’any 939.51 En boca d’una comtessa, la paraula alou devia voler dir un domini del qual ella tenia la propietat eminent de caràcter fiscal, i potser també dominical, és a dir, els béns i drets patrimonials i públics de la vila amb les imposicions corresponents. En temps del bisbe Miró Bonfill (970-984), els homes de Palaz, potser aprofitant la crisi provocada per l’entronització d’aquest prelat a Girona,52 van apartar-se de l’obediència a l’autoritat de la seu: «ipsum alodem qui dicitur Palaz evaserunt de dictioni prefate sedis». Atès que la vila era dins del comtat d’Empúries, i com que, en cas de prosperar el refús, Palaz passaria a dependre de l’autoritat comtal, comte i bisbe van presidir, sembla, el judici, del qual només coneixem el resultat. Els homes de Palaz van presentar al seu favor una escriptura, que el tribunal considerà falsíssima, i van perdre el judici. Llavors el bisbe va agrair al comte que hagués fet justícia posant-se al seu costat i, seguint un precepte del Llibre Jutge que aconsella temperar la severitat de la llei envers els vençuts pobres,53 va donar la vila en benefici als seus habitants («ipsum alodem quem de potestate prefate sedis evaserunt, eis beneficiamus»). I va precisar que així, en el futur, no haurien de pagar les rendes dominicals: «ut de ipsas terras taschas non donent, nec de ipsas vineas quartum nec mèdium». Haurien de satisfer, en canvi, els altres serveis i imposicions («functiones et redibitiones»)54 com acostumaven a fer els homes de les altres viles de la seu, cosa que segurament indica que es tracta d’obligacions d’origen fiscal, barrejades potser amb alguna de caràcter religiós. En efecte, el bisbe els mana que paguin les oblias en les octaves de la Nativitat del Senyor, un costat de porc amb l’anca o dos capons, una aimina d’ordi, dues fogasses de pa de blat i una aimina de vi cada any: «oblias quoque in octabas Natalis Domini persolvant aut costolatico unum cum ancha, aut capones ii, et eminas singulas de ordeo, et focatias duas triticeas, et eminas singulas de vino,

Catalan Historical Review-14.indb 143

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 143

per singulos annos».55 Qui sap, potser això és el que queda del servitium al domini de la seu de Girona a finals del segle x.

Conclusions o impressions Aquestes històries van passar fa mil anys. Seria, per tant, temerari pensar que la interpretació que en fem és la correcta sense cap dubte. Només és la que ara i avui ens sembla més probable. Per això la paraula conclusions és tal volta excessiva i seria millor canviar-la per impressions. En el sistema carolingi, les viles són ensems l’àmbit nutrici, que garanteix la supervivència de les comunitats, i les demarcacions públiques de base on els poderosos exerceixen les funcions de govern que els corresponen i on obtenen l’excedent que els garanteix la posició social que ostenten. Com a demarcacions públiques, l’autoritat sobre les viles correspon a la potestat (el rei carolingi en el segle ix i els comtes en el x), que les dona o assigna als seus delegats o agents, als seus fidels i a l’Església per a l’exercici de la funció pública i la remuneració de serveis i pagament de fidelitats. Els comtes de l’època del domini carolingi efectiu a Catalunya, és a dir, del segle ix, quan eren nomenats per al càrrec, rebien en benefici les viles que constituïen la dotació comtal i que eren la major part de les existents, és a dir, les que la monarquia no havia prèviament donat o assignat a altres fidels o institucions. Amb les viles de la dotació comtal, els comtes s’asseguraven l’existència, i organitzaven l’administració i govern dels comtats tot remunerant els serveis dels seus agents i fidels, assignant-los viles en benefici. Els beneficiats amb les donacions o assignacions de viles per sota dels comtes eren, doncs, els domini o senyors que hi exercien funcions públiques i treien profit dels béns i dels drets públics que els corresponien. Durant el segle ix, el relleu d’un comte per un altre, sobretot si el primer anterior havia estat destituït o executat per traïdor, originava canvis en la distribució dels beneficis, és a dir, en la possessió i govern de les viles, perquè el nou comte col·locava al capdavant de les viles que podia o que li convenia tots o una part dels seus homes, cosa que generava conflictes, alguns dels quals s’acabaven resolent davant dels tribunals. En tenim testimonis en disputes judicials per viles entre senyors laics i eclesiàstics, res d’estrany si tenim present que la quasi totalitat de la documentació conservada d’aquesta època procedeix d’arxius eclesiàstics. En les zones de frontera que les autoritats consideraven desertes, les viles es creaven en terres ermes, que volia dir públiques, amb el resultat que tot el terme i el que hi havia o hi arribava o havia estat creat pels pagesos era del fisc. Els pagesos que hi havien arribat i hi havien fet aprisions en nom de la potestat i del seu representant i beneficiari a la zona eren possessors de la terra, però no propietaris. A les viles de l’interior, en canvi, els fisci coexistien amb terres de propietat privada (de pagesos, hisendats i senyors

09/11/2021 15:11:58

144 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

petits i grans) i, per tant, les possessions i les propietats familiars pageses, segons el cas, coexistien amb béns públics d’ús comú com ara boscos i pastures. Per a uns i altres, domini i pagesos, les viles eren garantia de supervivència; per això, en qualsevol judici en què s’enfrontava una comunitat amb el seu senyor, el primer que es feia era definir els termes de la vila objecte de disputa. Els homes de les viles devien als domini, és a dir, a la potestat, als seus representants i als seus beneficiaris, el servitium, que era l’equivalent a l’impost i estava format per un conjunt de serveis i pagaments diversos. A partir d’un passat que imaginem unitari, el contingut del servitium devia variar i acomodar-se a les relacions particulars entre senyors i pagesos en cada lloc i al pes major o menor dels fisci en cada vila. En general, el servitium incloïa el deure de fer serveis militars i obres públiques, allotjar els agents públics quan estaven de pas i pagar censos o tributs diversos, entre els quals el pasquer. El pasquer es pagava per l’aprofitament de les herbes de prats i pastures, que es consideraven de la potestat, però dels quals les comunitats tenien dret d’ús. Per les terres del fisc posades en conreu, els pagesos que les posseïen i explotaven pagaven un cens o servitium especial equivalent també a un dret d’ús personal o familiar. Possiblement hi havia altres censos o tributs fiscals que els pagesos caps de casa pagaven per les seves persones i béns. Els serveis militars i altres serveis personals es devien canviar aviat a molts llocs per pagaments fixos, i el mateix degué passar amb els allotjaments. Els censos o imposicions resultants, com altres tributs, es pagaven en productes ramaders i agrícoles. Quan una comunitat pagesa reivindicava en justícia la seva vila com a alou és perquè no hi reconeixia cap dret de propietat extern o superior al de les pròpies famílies del lloc. Estava negant, de fet, que hi hagués fisci. Fins i tot els boscos i les pastures serien, en aquest cas, de la comunitat de ple dret. No negava, però —no ho podia fer—, que el dominus, com a senyor representant de la potestat, pogués reclamar el servitium, és a dir, serveis, allotjament i altres censos i tributs. Només si no els havia percebut mai o feia més de trenta anys que ningú els havia reclamat, els pagesos n’eren exempts. Ho eren per prescripció. Aleshores sí que la vila era un alou franc. El que es jugava, doncs, en els judicis que hem examinat no era pas poca cosa. Literalment, era la forma de vida i de supervivència dels uns i dels altres. Que més de cinccents pagesos caps de casa de la vall de Sant Joan compareguin a judici l’any 913 per haver de reconèixer que tot és del monestir de les Abadesses, la terra i el servitium; que més de cent pagesos de la vall d’Artés el 938 també ho hagin de fer amb el mateix resultat, aquí favorable a la seu de Vic, i que els veïns de tretze viles i vilars de l’alta vall de Ribes, a les muntanyes de la serra del Catllar i de la serra Cavallera, al Ripollès, es desplacin l’any 950 a Besalú per a un litigi sobre el pasquer, que perden a favor de la seu de Girona, no és cap formalisme, sinó una qüestió de vital importància. Els béns i drets públics eren decisius, prou bé que ho sabia el comte bisbe Miró Bonfill que, enfrontat

Catalan Historical Review-14.indb 144

Josep Maria Salrach

l’any 980 als homes de Palau de Santa Eulàlia per la terra i els servitium, i potser també enfrontat a la seva pròpia consciència, escull renunciar a les rendes dominicals, però conservar el servitium o el que ens sembla que era l’equivalent al servitium en aquell moment, a finals del segle x. No tenim una vara de mesurar per poder fixar des d’un punt de vista econòmic la importància dels béns i drets públics, que tanmateix ho eren molt, d’importants, potser més que les rendes dominicals. Cal, d’altra banda, no oblidar la càrrega simbòlica que béns i drets públics devien tenir com a reconeixement del poder i l’autoritat de la persona o institució que n’era titular o beneficiària. Quan, al segle x, el poder comtal es va fer hereditari i el comte va substituir el rei, també la possessió i el govern de les viles amb els ingressos fiscals derivats dels seus béns i drets públics va tendir a transmetre’s hereditàriament en mans de les famílies d’agents públics, vassalls o fidels que les havien rebut en benefici de la potestat reial o comtal. Va ser un pas decisiu vers l’estabilització del poder en l’àmbit local; estabilització d’un poder, és clar, del qual derivà el naixement de la noblesa o aristocràcia feudal. Llavors, en el moment en què els béns i drets públics a les viles esdevenen hereditaris i entren en els patrimonis de la nova aristocràcia, deixen de ser públics i es converteixen en una sobrepropietat feudal per sobre de la propietat pagesa allà on n’hi havia.

Notes i referències Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1952. 2 toms, 590 p. [Reeditat el 2007] [2] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. III. Els comtats de Pallars i Ribagorça. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955. 2 toms, 78* + 554 p. [Reeditat el 2007] [3] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. I. El domini carolingi a Catalunya. Primera part. Edició a cura de Jaume Sobrequés. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986. La segona part d’aquest volum i està en preparació, a cura de Gaspar Feliu i Josep M. Salrach. [4] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. Vol. IV. Els comtats d’Osona i Manresa. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1999. 3 toms, 1.563 p. [5] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. Vol. V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2003. 2 toms, 696 p. [6] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia. Vol. VI. Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006. 2 toms, 620 p. [7] Ignasi Baiges i Pere Puig. Catalunya carolíngia. Vol. VII. El comtat de Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2019. 3 toms, 1.634 p.

[1]

09/11/2021 15:11:58

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

[8] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. Vol. VIII. Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. 2 toms, 978 p. [9] Josep M. Salrach. Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Eumo, Vic 2013. [10] Eduard Junyent i Anscari M. Mundó. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1992, doc. 56. [11] En aquestes escriptures es basa un valuós estudi de Ramon Martí, «La integració a l’“alou feudal” de la seu de Girona de les terres beneficiades pel “règim dels hispans”. Els casos de Bàscara i Ullà. Segles IX-XI». Estudi General, núm. 5-6 (1985-1986), p. 49-62. [12] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 7. [13] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1. [14] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 116-151. [15] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia op. cit., doc. 18, 53, 63, 80, 81, 82, 84, 86, 104, 113, 171 i 172. [16] Això va passar en judicis dels anys 892, 893, 900, 903: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 81, 82, 84, 86, 104 i 113. [17] Els judicis sobre béns situats en aquestes zones i les declaracions de testimonis sobre termes són dels anys 817, 841, 881, 888 i 921: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 7, 18, 53, 63, 171 i 172. [18] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 18 i 22. [19] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 120 i 125. [20] Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu du xe à la fin du xie siècle. Vol. I. Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa 1975, p. 152. [21] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 53. [22] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 63. [23] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 171. [24] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 172. [25] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 22. [26] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 80, 81 i 84. [27] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 84. [28] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 104 i 113. [29] «Villa que vocatur Farus, quam sua voluntate et nulla predicte ecclesie utilitate quondam Bernardus comes quodammodo comutando seu concambiando sepeno-

Catalan Historical Review-14.indb 145

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 145

minate matri ecclesie inreverenter subtraxerat» (Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, op. cit., p. 128). [30] Pierre Bonnassie. La Catalogne…, op. cit., p. 154-155. [31] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 19, 20 i 21. [32] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 129. [33] El comte rebel Guillem havia mort a Barcelona l’any 850, ajusticiat per traïdor. [34] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 30. [35] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 53. [36] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 63. [37] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 92. [38] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 119. [39] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 120. [40] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 215-217. [41] Les cases, terres, etc. «quod rex Odo per consultum Wifredi comiti condam concessit ad domum Sancti Petri seu etiam ad Gotmare episcopo, qui eo tempore regere videbatur prefatum ecclesiam, vel a cunctos successores eius, unde per dictum servicium impendere deberemus ad dictam ecclesiam eiusque episcopis quod regibus vel comitibus impendebant» (Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 443). [42] Ramon d’Abadal. Els primers comtes catalans. 2a ed. Vicens-Vives, Barcelona 1965, p. 85, 92, 99 i 113. [43] «Habitatores vero locorum illorum servicium et obsequium quod comitibus actenus impendebant, ab hinc jamdicto episcopo impendant ac successoribus ejus» (Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 297). [44] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1229. [45] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., pàssim. [46] La petitio del mandatari és que «servitium debent impendere, id est, pascuario, ipsa tercia parte de ovos et porcos» (Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 288). [47] «Unde ego Gaugines, mandatrius, in meis responsis dixi […] alodia quod nos tenemus in nostra potestate unquam non fuimus consueti donare censum quem dicunt pascuario ad domum Sanctae Mariae, caput sedis Gerundensis» (Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 288). [48] Quan, l’any 1013, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda volen rescabalar els pagesos de Vilalba, al Vallès, per la venda injusta d’un prat, que suposem d’ús comunal d’aquests pagesos, desfan la venda i els donen el prat perquè el tinguin i el posseeixin per sempre, «sine reddibitionis census et fiscus tributi», expressió potser equivalent al pasquarium dels segles ix i x que mostra com a principis del segle xi encara era costum pagar al fisc pel dret de pastura. Gaspar Feliu i Josep M. Sal-

09/11/2021 15:11:58

146 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

rach (dir.). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Fundació Noguera, Barcelona 1999, doc. 105. [49] Ignasi J. Baiges i Pere Puig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1506. [50] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 143. Desconeixem el sentit fiscal de les paraules «nec eredes nunquam eis dederunt». [51] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 248. [52] Josep M. Salrach. L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya. Discurs

Josep Maria Salrach

de recepció de Josep Maria Salrach i Marès com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 30 de maig de 2018. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2018. [53] Liber Judiciorum XII, 1, 1. [54] En els preceptes carolingis d’immunitat, com els que va rebre la seu de Girona, les paraules «functiones et redibitiones» designaven les càrregues i serveis públics, com ja ho designaven als segles v i vi en temps de Cassiodor i Justinià. En aquest sentit, serien l’equivalent al servitium. [55] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 460.

Nota biogràfica Josep Maria Salrach (Llinars del Vallès, 1945) es llicencià (1969) i es doctorà (1974) a la Universitat de Barcelona. Ha exercit la docència a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Especialitzat en història de l’alta edat mitjana, és autor de diversos llibres, entre els quals El procés de feudalització, segles iii-xii (1987), Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2004) i Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (2013).

Catalan Historical Review-14.indb 146

09/11/2021 15:11:59

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 147-161 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.181 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix) Òscar Jané

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 5 maig 2020 · Acceptat 30 octubre 2020

Resum La tradició escrita del sud d’Europa és quelcom més que una afirmació quan ens apropem als escrits personals de la societat moderna. Són els de tota una societat, benestant en el seu conjunt, però tant urbana com especialment rural, que transcriuen una memòria personal fonamental per entendre’n la vida quotidiana i els fets que, també col·lectivament, van afectar la societat. Catalunya i el conjunt de territoris de parla catalana conserven una quantitat molt important —si ho comparem amb la resta d’Europa— d’escrits de particulars i d’altres que mereixen una atenció especial pel seu contingut i per l’ús que se’n pot fer. Paraules clau: egodocuments, escrits personals, alfabetització, cultura escrita, dones

En tot moment de crisi, personal o col·lectiva, l’ésser humà ha necessitat expressar allò que més el commou, allò que el revolta. Avui dia, els confinaments provocats per una pandèmia global serien com els estralls deguts a les pestes medievals i modernes. Tanmateix, no sempre tothom ha tingut la possibilitat ni l’accés a difondre allò que el preocupava. Ni tan sols s’ha sabut com fer-ho. I mentre avui dia les xarxes socials semblen exercir allò que ens connecta al món, a l’època moderna, l’accés a la redempció i la comunicació global passava per la religió: crides a les esglésies, proliferació de retaules i sermons apel·latius. No era altra cosa que la fórmula de l’època per a denunciar de manera passiva i activa allò que més alterava la vida quotidiana, ja fossin epidèmies o guerres. Aquells qui, en una època en què aparentment l’alfabetització era molt reduïda, van fer el pas a l’escrit, lluny dels automatismes i fets coneguts per les explicacions oficials, ens aporten una llum diferent sobre les seves vides, sobre el seu entorn. Un entorn basat en la violència quotidiana, en les pors, en l’economia, però sobretot en una vida que es regeix de manera inequívoca, des de l’edat mitjana fins ben bé principis del segle xx, a través del ritme del camp. L’agricultura i el clima són sempre, durant segles, al i el centre de l’univers. En aquest escrit pretenem parlar de memòries i diaris personals als territoris de parla catalana, als Països Catalans. Arran de la feina de recuperació d’aquests documents des dels anys vuitanta del segle passat i de l’activació del portal www.memoriapersonal.eu, ha quedat palès l’elevat volum d’escrits vinculats a la societat moderna de l’època, especialment de la rural. Escrits personals, dietaris i llibres de família d’àmbit pagès representen pràcticament un 40 % del conjunt d’escrits de memòria personal

Catalan Historical Review-14.indb 147

que coneixem gràcies a la base de dades d’aquest portal. La resta són d’àmbit urbà o periurbà. Segons alguns autors, el percentatge podria ser més elevat si, en lloc d’utilitzar el criteri de comptabilitzar els textos, ho féssim dels autors, sovint originaris de masies o cases rurals. En qualsevol cas, l’existència d’aquest corpus documental, el fet que se’n tingui constància i que se l’hagi treballat no és excepcional a Europa, però sí que la xifra és de les més elevades. I, precisament, la proporció de diaris d’origen pagès és força superior a la que trobem en altres àmbits, tant hispànics com europeus, tenint en compte que es tracta de xifres que poden anar augmentant amb els anys, ja que de manera recurrent s’hi incorporen dades de diaris localitzats a l’atzar o en els arxius patrimonials de Catalunya i altres territoris. Donada i contrastada com veurem, doncs, la importància d’aquesta memòria personal, tant pel contingut com pel tipus de document, a escala europea, aquest text vol contribuir a establir un estat de la qüestió sobre el moment en què ens trobem en el seu coneixement. La idea és entendre fins a quin punt va ser important l’aparició d’aquests documents i per què i de quina manera els historiadors —i altres especialistes d’altres disciplines— han evolucionat en la seva utilització. Existeix un abans i un després pel que fa a la consciència dels autors i autores dels escrits personals, sobre per què i per a qui escriuen, però el que és evident és que són una contribució única, tot i que subjectiva, al coneixement humà i, tal com indicà la historiadora Maria Antònia Martí Escayol, «aquell que contribueix al coneixement està marcant la línia que determina sobreviure o no. I aquest, al cap i la fi, és el gran mèrit d’aquests dietaris».1

09/11/2021 15:11:59

148 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Veiem així, doncs, el lloc d’aquesta memòria personal excepcional a escala europea i quan apareixen aquests escrits. Alhora, mirem d’abordar les raons per les quals s’escriu i quins són els destinataris, si n’hi ha. Com tota societat, aquesta difícilment viu d’esquena a la realitat, i tot i que l’objectiu primordial és la supervivència, entenguem-hi alguns efectes de la influència del context polític i social segons els moments. I, finalment, però no menys important, mirarem d’explicar el paper i la veu de les dones en aquest camp dels escrits personals, ja que tot podria indicar que era un món exclusiu per als homes.

Una memòria personal excepcional a escala europea Existeix i ha existit sempre un gènere en què la persona que escriu se situa al centre de l’«obra», dels esdeveniments i dels pensaments relatats. Aquesta és l’autobiografia, o bé els textos que es recullen en dietaris i escrits personals i que de manera genèrica definim com a «memòria personal». És allò relatiu a la transcripció d’unes vides concretes, del que veuen els ulls de qui escriu, d’un entorn concret, d’unes pors, uns colors, un temps i uns camps que són conreats d’una manera particular. Història i escriptura es donen la mà i captiven el lector sense que, en aquesta ocasió, l’autor hagi cercat voluntàriament la reacció d’uns lectors llunyans. De fet, en un primer nivell, no existeixen o, com a molt, no van més enllà de la família més propera. Autobiografia, memòria personal, for privé, escriptura del jo, dietarística o memorialística… tothom és conscient de la importància d’aquesta literatura, però també dels límits encara existents. Uns límits marcats per les dificultats terminològiques, idiomàtiques i (inter)disciplinàries. Tot plegat ha donat pas en els darrers anys a una discussió terminològica i conceptual que, al marge del seu ús i de les seves possibilitats reals segons les llengües, ha estat fructífera. Entre d’altres, ha permès acceptar de manera comuna algun concepte general, com ara el cas dels «egodocuments», la qual cosa es veu en la majoria de bases de dades en línia existents. És el cas també de la idea dels «escrits en primera persona» o «memòria personal», que en anglès podria correspondre a les nocions de «First Person Writings», «Personal Memoirs» o «Self-Writings». En qualsevol cas, i per evitar d’entrada qualsevol confusió, aquests escrits se situen en l’àmbit de l’escrit personal i, per tant, es distingeixen clarament d’allò que es coneix com a escrits de correspondència o escrits literaris per a ser publicats. Si existeix un àmbit que s’erigeix com a eminentment interdisciplinari —o, fins i tot, transdisciplinari—, sense exagerar-ne l’ús per la moda, és precisament el de l’estudi dels escrits personals. I més encara per a l’època moderna (segles xvi-xix). Historiadors, filòlegs, lingüistes i antropòlegs, entre d’altres, han hagut de compartir, ser generosos, aprendre els uns dels altres i fer propostes contínues.

Catalan Historical Review-14.indb 148

Òscar Jané

I és que, tot i conèixer-ne l’existència, aquest tipus de documentació no ha gaudit sempre de bona fama. Es pot dir que, en l’àmbit europeu, i aquí hi trobaríem una primera coincidència, la recuperació, l’anàlisi i l’ús dels documents en primera persona es fa sobretot a partir de la dècada dels vuitanta del segle xx. El llibre de James S. Amelang acabà de donar un impuls internacional als escrits de memòria personal europeus precisament a partir del cas d’un «autor» català, Miquel Parets, que va descriure la vida quotidiana a Barcelona durant gairebé més de trenta anys (entre 1626 i 1661).2 A Catalunya, els textos personals (dietaris, memòries, notes i diaris, entre d’altres) són coneguts des de fa dècades. De fet, en moltes revistes locals i comarcals, ja des dels segles xix i xx, s’han anat publicant referències a molts d’aquests documents, raó per la qual en el projecte d’inventari de memòria personal s’han pogut recuperar, i d’altres, tot i no retrobar-se, se n’ha indicat l’existència per si un dia apareixen. Tanmateix, sempre han quedat en un àmbit d’erudició local o d’ús minoritari per part dels historiadors. Cal esperar pràcticament als anys vuitanta perquè es recuperin textos ja coneguts i es facin transcripcions en edicions crítiques que veuran la llum. Aquesta exposició pública va atreure l’atenció tant dels historiadors com dels filòlegs, antropòlegs o científics interessats a saber de primera mà realitats esdevingudes a l’època moderna. A finals dels anys noranta del segle xx, l’àmbit de la «memòria personal» catalana d’època moderna es fa un lloc important entre els historiadors i els filòlegs, entre d’altres, i el seu interès ultrapassa els Pirineus. Un dels impulsors d’aquestes edicions crítiques va ser l’historiador gironí Antoni Simon i Tarrés, que amb els anys va posar en marxa un grup que s’ocuparia d’inventariar el conjunt de memòries, dietaris i diaris coneguts a Catalunya i en el conjunt de territoris de parla catalana. Precisament la presentació pública del projecte, la tardor de 2011 en un congrés a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, va servir per a posar en comú les recerques, l’interès i la importància d’aquestes fonts a escala europea, i situar així el cas català com un dels més significatius per la quantitat i la qualitat dels documents existents.3 Catalunya (amb el Rosselló inclòs), el País Valencià o les Balears són territoris destacats des d’una perspectiva productiva de textos i de documents escrits en primera persona, ja des de finals de l’edat mitjana i durant tota l’època moderna. Els motius són nombrosos, com explicarem més endavant, tot i que Antoni Simon i Xavier Torres van explicar fa anys el perquè pel que fa a Catalunya, destacant alhora la productivitat dels diaris d’àmbit rural (pagès).4 Els espais de recerca i territorials amb els quals Catalunya i el conjunt de territoris dels Països Catalans es poden comparar tenen una lògica cultural. En primer lloc, Itàlia. Els territoris italians presenten un coneixement més antic d’aquest tipus de documentació, en part perquè n’hi ha una quantitat enorme, tot i que sovint lligada a l’àmbit

09/11/2021 15:11:59

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

urbà. La realitat de les repúbliques italianes i altres territoris des de finals de l’època medieval, la seva necessitat de portar els comptes al dia, l’interès per la difusió de la seva realitat quotidiana, van donar lloc a una proliferació d’escrits que es van convertir gairebé en l’origen de la memòria personal europea. Però, com en el cas català, ja des dels anys setanta del segle xx, va emergir un interès cabdal per tot allò que tenia a veure amb l’escriptura del jo, amb les autobiografies de personatges relativament famosos, fins a endinsar-se en l’estudi gairebé antropològic d’autors i autores més desconeguts que expliquen millor que cap document oficial la realitat de tota una època. En aquest sentit, Itàlia és i continua sent un referent per al cas català, en què la tradició escrita és un dels grans motius de l’existència d’aquestes fonts. Com per al cas català, a Itàlia, els estudis portats a terme sobre els escrits de memòria personal destaquen la qüestió de l’alfabetització, el rol de la família, la situació política i cultural del país i les raons de la memòria en general.5 Com no podia ser altrament, la millor manera de valorar realment la importància d’aquestes fonts documentals era —i segueix sent— la posada en l’escena internacional de la recerca duta a terme i del tipus dels documents existents en el cas català, tant per la quantitat com per la qualitat de la documentació coneguda —i trobada—. Així, fins ara, si es compara amb Itàlia, Anglaterra o França, el cas català se situa a un nivell similar, i els resultats (publicacions, transcripcions i usos científics) són sovint molt ben valorats. Un altre dels espais europeus que més ens interessa a títol comparatiu és, per proximitat física, cultural i idiomàtica, el de França. I per ser més específics, el del món occità, tenint en compte que és on, precisament, se situa la major part dels documents localitzats per a l’època moderna en el cas francès. El fenomen té un lligam directe amb raons culturals, polítiques i, fins i tot, jurídiques. Des de l’àmbit de la recerca acadèmica, és precisament a les universitats del sud de França on ha sorgit ja en les darreres dècades una inquietud sobre el tema: l’origen, els continguts i els autors i autores dels documents. Si bé és cert que, a diferència del cas català, la qüestió idiomàtica ha preocupat menys els investigadors, ja que en bona mesura molts historiadors francesos esquiven els escrits en llengua occitana. Per sort, bona part dels grups formats a la Universitat de Tolosa els componen persones que, com a mínim, poden llegir-la. A principis del segle xxi van tenir lloc dues trobades en relació amb els llibres de memòria personal, una a Carcassona (12 de juny de 2004) i l’altra a Tolosa mateix (18 de febrer de 2005), a les quals vam poder assistir. En aquests dos seminaris es van aplegar historiadors i antropòlegs, entre d’altres, i sobretot, especialistes francesos, italians i catalans. La idea era precisament mirar de fer el punt sobre el coneixement que se’n tenia a cada territori, la feina que s’hi dedicava, l’ús científic i la seva difusió. En aquest sentit, es va poder constatar que, a aquelles altures, Catalunya havia anat produint molts més estudis crítics i transcripcions i que disposava de l’accep-

Catalan Historical Review-14.indb 149

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 149

tació d’editorials i del món acadèmic, mentre que a França, tot i haver estat pioners en el tema en el si del moviment de l’estudi de les mentalitats, disposaven de menys publicacions. Tanmateix, es va veure clarament que les perspectives eren molt bones per a ells, amb moltes persones del món acadèmic implicades, amb projectes econòmics de recerca concedits i amb la previsió de l’establiment d’una base de dades que, tot i comptar pràcticament amb el mateix nombre de documents que tot Catalunya, gaudiria del suport estatal a l’hora de confeccionar el portal. Aquest ja era un fet major. Si bé és cert que l’interès per la memòria personal en totes les seves vessants s’ha estès arreu del territori francès, fet que ha permès grans grups de recerca especialitzats en el tema, en la comparativa europea i mundial i en l’aposta per l’estudi de gènere en el camp de l’autobiografia i els escrits personals. França ha fet un pas endavant en la darrera dècada i, en part, gràcies a una bona anàlisi de tot el que s’havia dut a terme al seu voltant. Historiadors com François-Joseph Ruggiu o Sylvie Mouysset, així com l’antropòleg Daniel Fabre, són noms que, entre molts d’altres, cal resseguir per comprendre l’impuls de l’estudi de la memòria personal a França i a Europa, en general. Han estat al capdavant de projectes nacionals i europeus i de publicacions de primer nivell específics sobre el tema, així com curadors de dossiers temàtics en revistes científiques.6 El cas català gaudeix avui dia, doncs, del reconeixement europeu. Alhora, i per acabar amb la comparativa europea i l’abast de la importància d’aquesta font documental, veiem que existeix una recerca similar, sovint metòdica i profunda, amb la posada en marxa de bases de dades, en altres països i territoris: Dinamarca, els Països Baixos, Lituània, Suïssa, Alemanya, Anglaterra, França o Itàlia, entre d’altres.7 I és en la línia de moltes d’aquestes recerques enllaçades i en comú, com en el cas holandès, que hauria de moure’s la recerca catalana, per tal de donar realment visibilitat als seus resultats i de mantenir-se al dia de les línies de recerca internacionals. En tot cas, aquesta comparativa nòrdica, tot i les diferències culturals i les explicacions divergents sobre l’origen i el moment incipient de la redacció dels escrits personals, pot trobar algunes similituds en el cas anglès, com ja ha remarcat James S. Amelang. En canvi, tot i que la quantitat i el gènere dels escrits personals coneguts i escrits a Castella a la mateixa època no semblen tenir el mateix pes que el que coneixem aquí o en altres llocs, valen molt la pena els estudis i les aportacions que, entre d’altres, ha portat a terme Antonio Castillo Gómez, que ha estudiat l’alfabetització, el gènere epistolar o les memòries personals en àmbit conventual, per exemple.8 Així i tot, la qüestió és essencial en indrets com Itàlia i Catalunya, com una aportació cabdal i complementària a la història coneguda fins ara, la més oficial. Tenint en compte la quantitat de documents i arxius patrimonials, tant la història de Catalunya com la del País Valencià o Mallorca i la resta d’illes han aprofundit molt en el seu propi coneixement gràcies a aquestes fonts, sub-

09/11/2021 15:11:59

150 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

jectives, això sí, però contrastables i úniques en les seves característiques a l’hora de codificar les vicissituds, les pors i les parets mestres de l’època moderna.

L’aparició dels escrits personals Tot sovint a mans de propietaris privats, en cases particulars o en fons d’arxius, aquests escrits en primera persona són, com hem dit, dietaris, llibres de família, autobiografies, o el que s’ha anomenat també «dietarística» o «memorialística» dins l’àmbit historicoliterari català. Una vegada s’ha anat recuperant l’interès tant pel contingut com per les arrels de la seva raó de ser, aquestes fonts documentals han anat esdevenint un complement ideal de les fonts tradicionals. Es tracta de documents i textos que evoquen preocupacions quotidianes i que situen els escrits en l’àmbit social i col·lectiu de l’autor, ja sigui a pagès o a ciutat, senyorial o religiós, militar o menestral. Aquests escrits aporten, així, una informació única i de primera mà. Són un instrument ideal per als historiadors per retrobar elements que la història oficial no desvetlla, o bé s’hi poden trobar fets i elements desconeguts fins ara, tant en l’àmbit local com de país. Alhora, els filòlegs i els estudiosos de l’època moderna escrita hi retroben una mina en les formes de la llengua: tant en la seva evolució com en la seva qualitat. La microhistòria se situa, gràcies a les memòries personals, al servei d’una història més general, d’una història col·lectiva que la historiografia mira de confeccionar de manera contínua. Això no obsta, però, que, sigui quin sigui el camp d’interès en el qual s’estudien aquests dietaris, la qualitat dels escrits pot variar molt. I, sens dubte, la llengua n’és quelcom essencial: la qualitat de la llengua emprada i la seva escriptura transmetran informació d’una manera més o menys clara; també, la llengua de l’autor, dels seus familiars, dels veïns, del país, hi serà reflectida, tot i que a vegades alguns dels escrits, sovint en funció de l’esfera social, no són redactats en català, sinó en castellà. Sigui com sigui, la llengua es mostra com a tal, en un llenguatge personal i d’època, emergeix i evoluciona, és emprada i modificada, copia formes i estils d’altres àmbits socials i quan canvia ho fa segons el període històric, el territori, els destinataris a qui van adreçats els escrits o la classe social a la qual pertany l’autor. Les raons de l’existència, del com i el perquè apareix aquesta documentació tan específica i rica com són les memòries personals a Catalunya i al conjunt de territoris catalans són diverses. D’entrada, com hem vist, és evident que no es tracta d’un fet particular i únic a Europa, però d’alguna manera gaudeix d’algunes característiques que l’assimilen a un espai cultural del sud del continent, raó per la qual hem de trobar respostes pròpies. Intentem, doncs, entendre el perquè de la proliferació de memòries i diaris personals en l’àmbit del Principat durant els segles de l’època moderna. Així, per exemple, per a Amelang, existeixen tres factors principals, que fins i

Catalan Historical Review-14.indb 150

Òscar Jané

tot li fan definir la cultura catalana dels segles baixmedievals i moderns com una «cultura autobiogràfica», ja que les diferents formes d’escriptura privada no solament eren abundants, sinó que eren conreades per individus d’un ampli espectre social: en primer lloc, destaca un element geocultural, amb una gran intensitat en la circulació d’idees, impresos i tota mena de formes d’expressió cultural; en segon lloc, durant aquest període històric, Barcelona estava integrada en una xarxa de ciutats mediterrànies que van desplegar unes economies mercantils i unes cultures urbanes desenvolupades, fet que explicaria també per què aquests escrits eren més abundants a Florència que no pas a Gènova; en aquest sentit, hi introdueix un darrer factor, el polític, que indica que allà on existia una major participació de les classes mitjanes i populars en la vida cívica i política de la comunitat —com a Barcelona o Florència— proliferen més els escrits com un símil de l’expressió d’un espai de llibertat. L’existència i la culturització de la societat en tot allò que tenia a veure amb les institucions catalanes podrien ser a la base de la participació política de la societat a tots els nivells i de manera diferent, però sempre a través d’una certa expressió pública i privada, on entra de ple el desenvolupament d’aqueta expressió escrita. Antoni Simon, un dels historiadors que més ha treballat el tema, entén aquestes idees, però es pregunta llavors com cal interpretar la gran quantitat de memòries i diaris personals creats en l’àmbit rural. Els escrits de memòria personal són redactats, en general, en primera persona. Són, per tant, una pràctica individual, o com a molt familiar si passa de generació en generació. La definició de l’autor o autora és, però, més complicada, ja que tot i existir una «autobiografia» urbana, la memòria personal dels territoris catalans destaca per la seva proliferació en l’àmbit rural. És a dir, si bé els primers escrits es troben a l’origen de persones vinculades a gremis urbans —comerciants, notaris o bé estudiants, per exemple—, els segons són més variats i acostumen a vincular-se amb pagesos benestants, nobles rurals o persones del món de l’Església, entre d’altres. Pel que fa als escrits rurals, per sintetitzar la via tradicional de l’accés a l’escrit, es fa per la via del clergat: el sistema tradicional de transmissió a bona part de Catalunya era l’hereu. És a dir, tot el patrimoni lligat a la terra i la casa anava passant de generació en generació a mans del fill (hereu) o filla (pubilla) majors. Així s’evitava la disgregació del patrimoni. D’aquesta manera, la resta dels germans treballaven també per la consolidació i producció de la casa, però sempre n’hi havia un —sobretot entre la pagesia benestant— que era enviat al seminari a formar-se com a mossèn. Allà aprenia a llegir i a escriure, a més de les bases de la religió. En acabar, solia retornar al nucli familiar i, tot sovint, ensenyava a l’hereu o a d’altres a llegir i fins i tot a escriure. L’objectiu primerenc era utilitari: portar la comptabilitat de la «casa». Una casa que era més important que les famílies que successivament hi anaven vivint. Així doncs, els textos prenen forma al camp, que en definitiva és on rau la majoria de la població, partint de la

09/11/2021 15:11:59

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

necessitat de deixar per escrit números i xifres relacionats amb el comerç i el patrimoni. Aquest tipus d’escrits són majoritaris als segles xv i xvi. Tanmateix, a poc a poc, els escrits prenen forma i els seus autors comencen a descriure el que veuen: l’entorn, fets familiars (naixements, morts, casaments…), i segons la curiositat de l’escrivent és més o menys acurat en els detalls o arriba a transcendir la família. En el rerefons de gran part d’aquests escrits s’entreveu el pes de la tradició escrita en el món català, en què el notari havia estat al centre de la vida quotidiana des de l’època medieval (i fins a l’època més contemporània) i representava un model en si mateix (en la manera d’escriure i de descriure). Durant molts anys, la majoria dels especialistes catalans en els estudis de memòria personal han insistit en el lligam entre la quantitat de documents existents i la funció de l’hereu, centrant-ne precisament la geolocalització predominant a la Catalunya Vella. Ara bé, si bé és evident la relació en la transmissió de l’escrit, no forçosament és una resposta concloent, ja que tot i que no se’n coneix una quantitat tan important en altres zones, com ara a la Catalunya Nova o més al sud o fins i tot a Ponent i als Pirineus, això no vol dir que no existissin. D’alguna manera, la funció de l’hereu ha assegurat la transmissió dels documents fins pràcticament els nostres dies, evitant-ne així la disgregació patrimonial (dels seus fons i llibres). El fet, però, que no hagin arribat fins als nostres dies de la mateixa manera a la resta de territoris catalans no vol dir que no n’existissin igualment. De fet, els diaris i les memòries conegudes, tot i haver-n’hi menys, així ho indiquen. Hi afegiria també dos altres elements, que valen sobretot per a l’estudi dels documents de memòria personal a Ponent i al Pirineu: la distància i el desconeixement del territori per a molts investigadors els ha fet dedicar-se més a la Catalunya central i septentrional; i conèixer i accedir a molts d’aquests documents encara existents en el si de cases fortes o de particulars és tot sovint complicat. Tot plegat fa pensar que el nombre de documents existents és gran i que, si ho sumem a tots aquells que encara segueixen perduts o en biblioteques particulars o públiques, entremig de protocols notarials o d’altres, per exemple, el recorregut per al projecte i l’aportació d’aquesta documentació a la història dels Països Catalans és fonamental. Altrament, la individualitat de qui escriu queda palesa en el fet mateix d’escriure. Però, pas a pas, i per entendre si realment aquest «exercici» representa quelcom innat, potser seria interessant emmarcar l’acció mateixa d’escriure en un entorn social, cultural i històric. L’escriptor està sotmès a una sèrie d’elements i criteris inherents a ell mateix, com el fet de moure’s en una societat tribal o posttribal, és a dir, que ha fet el pas a l’escriptura, però que funciona de manera clarament etnocèntrica o sociocèntrica. Les raons de l’escrit es vinculen als lligams socials i d’identitat de l’autor: amb la família, els veïns propers (poble, masos, zona), raons corporatives (militars, classe social, religiosos, etc.), amb qüestions jurídiques o políti-

Catalan Historical Review-14.indb 151

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 151

ques. Això es pot entreveure si ens fem les preguntes següents: Per què escriu? A qui escriu? Com escriu? Sobre què escriu?… Ara bé, cadascuna d’aquestes qüestions podria agafar un color diferent segons el moment, l’entorn proper i llunyà, la situació social o molts altres inputs que condicionen clarament les raons i els perquès dels escrits, així com les raons de ser del o dels autors. El món rural català és, en part, un món que comença a alfabetitzar-se a finals del segle xvi. Una societat «moderna», particularment rural i de muntanya, que és permeable a les idees que arriben, als fets polítics i militars, a les notícies escrites que es poden llegir. Els individus aquí són la família sencera, o encara més, la casa. La llengua pren una forma especial i diferent a l’hora de descriure aquell món, i més en els indrets on comparteixen fets quotidians i extraordinaris, tant privats com compartits. El català és la llengua majoritària d’aquests escrits entre els segles xv i xix. Al segle xix, la instrucció escolar fa efecte i el castellà creix en àmbits menys benestants. Els pagesos que escriuen a l’època moderna esdevenen llavors uns actors de creació. Creació del seu pensament, del familiar, d’un món real que els envolta, el seu, que no sempre coincideix amb el que dictaminen els escrits i textos oficials. Són actors i testimonis directes de fets naturals, de fets familiars, de la guerra i la fam… La política hi apareix sovint entre línies, poques vegades de manera explícita, perquè la preocupació principal és la supervivència. L’evolució dels escrits personals del món pagès està lligada, tal com han recordat diverses vegades Xavier Torres i Antoni Simon, com a mínim a tres factors: el grau de coneixement de l’escrit —per tant, també, de la llengua—, la importància del fet econòmic —la necessitat per al comerç i la comptabilitat familiar— i, finalment, la guerra. Si fem cas del nombre d’escrits, veiem que la majoria es concentren en períodes de gran tensió, de guerra, de des esperació, per molt que després no evoquin els fets. És l’expressió creativa d’una certa opinió col·lectiva de pagesos tocats pels canvis. La «còlera» dels pagesos pren forma en les accions físiques i col·lectives, però també en els escrits, en els càntics compartits. Però, sigui com sigui, l’acció portada a terme per la Generalitat des de finals del segle xvi, amb una campanya «alfabetitzadora» sobre els drets i privilegis catalans arreu del país, es veu traduïda pels coneixements bàsics dels pagesos que apareixen en els escrits. Es tracta d’una cultura política limitada, bàsica, però que revela la reacció del món rural davant l’actitud del rei Felip IV i del comte duc d’Olivares, i posteriorment contra els francesos. L’extensió dels escrits, tant territorialment com en nombre, al llarg dels segles xvi i sobretot xvii, denota la importància de l’escriptura, però sobretot que es tracta d’un període de veritable mutació cultural. Un art de creació inconscient en els primers temps que toca tota la vida política local, comercial, religiosa i social. Amb aquesta necessitat de voler deixar constància es dona un contacte real entre els pagesos escriptors i la cultura escri-

09/11/2021 15:11:59

152 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

ta —fins i tot popular—. La idea de l’«alfabetització limitada» se superposa a una multiplicació d’escrits personals i familiars i dona lloc a memòries personals en un sentit clarament ampli i híbrid.9

Per què i per a qui s’escriu? Els orígens dels estudis autobiogràfics o escrits en primera persona depenen de cada territori o espai historiogràfic o d’una escola filològica. Tanmateix, queda clar que l’interès renovat per aquesta documentació respon a la posada en valor dels sentiments personals, subjectius, únics, que durant molt de temps havien estat infravalorats o menystinguts, precisament per aquestes mateixes raons. La història política i oficial no s’havia pogut permetre el luxe de reconèixer «altres» veus, les de persones anònimes, i fins i tot les de personatges no tan anònims, però que feien nosa a l’hora de construir un discurs oficial. És així com part de la recerca sobre els escrits personals s’havia basat més en l’ús del document com un instrument, gairebé a escala local, que no pas al revés: l’instrument esdevé objecte de recerca per ell mateix i, a banda d’oferir també informació històrica o lingüística (o sobre història natural, o sobre la vida quotidiana, que tant interessa als escriptors de novel·la històrica, etc.) a partir de les referències i les explicacions locals que es poden trobar en el text autobiogràfic. El lector actual és capaç de fer-ne una lectura universal, amb projeccions a un o altre país o espai social. I diem això perquè, precisament, a voltes no es tracta tant d’una evocació política i territorial, sinó de qui escriu i de l’ambient on escriu: un petit comerciant, un pagès, un artesà tenen els mateixos problemes professionals en un lloc i en un altre? Quina implicació poden arribar a tenir en la vida quotidiana que els envolta? Totes aquestes qüestions, fins ara recurrents, comencen a ser contraposades des de fa pocs anys en l’àmbit europeu, fins i tot global. No obstant això, calen unes lògiques professionals en la recerca; es pot comparar tot allò que sigui comparable i la resta és simple juxtaposició. Per això, l’estudi en comú dels casos d’àmbit especialment hispànic (català, valencià o castellà) i també europeu (italià i francès) té molta raó de ser. La llengua no és un dels fets fonamentals, sinó que també hi trobem raons de tradició escrita, jurídica, familiar, religiosa, econòmica, etc. que en el detall poden fer emergir diferències intangibles a primera vista. Si fem una mirada en el long terme, els temes que apareixen en els textos escrits en primera persona són molt variats. I tot i les coincidències en els orígens de casos com a llibres de comptes o de corporacions o de cases, en uns llocs com en d’altres, sí que és cert que es poden catalogar «lliurement» alguns temes majors, mirant de mantenir un equilibri entre les diferents disciplines que s’hi han aproximat. Hi ha, en primer lloc, els elements socials i personals, que van de l’íntim a l’entorn més proper, i que inclouen elements de creació interior al voltant de la

Catalan Historical Review-14.indb 152

Òscar Jané

identitat personal (llengua, societat, religió, parentalitat, etc.). En segon lloc, es troba la visió del món, un món que pot ser tant l’entorn immediat com fins i tot territoris imaginats o mai visitats, transformats en les pàgines de l’escriptor gràcies a un prisma propi i intransferible. Un tercer àmbit temàtic inclou la categoria econòmica i social de l’autor, que ens pot donar més informació sobre qui escriu, on i per què. Finalment —i segurament podríem apuntar uns quants apartats més—, destaca la qüestió del doble gènere, tant pel que fa al sexe de l’autor o autora com a l’estil de l’escrit i a qui va adreçat. I si mirem bé, amb la projecció en el temps d’aquests estudis, ens adonem que existeix una gran interacció entre els temes evocats dins els escrits, tot sovint sense cap voluntat o consciència d’estar-ho fent, i els temes que l’estudiós (historiador, antropòleg…) veu que sobresurten en el text. La mirada de l’observador de l’època sembla quedar sota la voluntat de la mirada de l’observador actual. I és aquí on rau el debat entre el conscient i l’inconscient de l’escriptor, i la voluntat de fer parlar més o menys els documents, o fer-los dir allò per què possiblement no havien estat escrits. En l’àmbit dels historiadors, la lectura política dels dietaris es contraposa a una visió, segurament més realista, d’una evocació purament i simplement personal, individual, que d’entrada no té res a veure amb la política. La necessitat de saber amb certesa quin era el grau de coneixement dels fets polítics i quines les arrels de certs descontentaments o fins i tot de revoltes a l’època moderna ha dut bona part dels historiadors, sobretot catalans, a voler extreure’n una informació que, tot i que efectivament existeix en part, no havia estat pas escrita amb aquesta voluntat. Així doncs, s’erigeix un dilema entre els objectius dels escrits i el de les recerques. Ara bé, les vivències de les conseqüències d’una guerra, d’una pesta o d’una violació viscuda en primera persona ja són raons prou importants per abocar la persona a escriure. Existeix, doncs, un déclic que fa que l’autor decideixi escriure. I, per mimetisme o no, aquesta «consciència» d’escriure per a algú s’estén a poc a poc. En tenim alguns exemples. Així, Perot de Vilanova indica un títol al seu escrit (edició d’Antoni Simon): Memòries pa sempre. Alhora, en la seva presentació es descriu i fa una mena de discurs curricular: «Yo, Perot de Vilanova, he studiat en Lleyda deu /h/o dotze anys, vuyt de lleys y cànones, y lo restant de grammàtica, y un any de lògica.» Som al segle xvi i, per tant, és prou incipient. També tenim el cas de Joan Guàrdia (edició d’Antoni Pladevall i Antoni Simon), autor d’un dels dietaris més importants redactats durant la Guerra dels Segadors i que començava el seu escrit dient: «En nom de Déu sia y de la Gloriosa y [h]umil Verge Maria jo, Joan Guàrdia de Corcó, fas aquest llibre de paper bla(n)ch per escriure comtas y mos negocis, ço és comensant al primer dia de desembra de l’any 1631.» Per tant, les raons inicials eren sens dubte portar una comptabilitat. La guerra ho trunca tot i, uns anys més tard, el 1655, ja deia: «Comensàran nostras desditxas, nostras desgràcias y finalment nostra total ruïna y

09/11/2021 15:11:59

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

fonch [sic] en esta manera, no pensant-nos-ho nosaltres que de aquex modo se aguesen de aportar los francesos…» Els soldats actuaven amb «desvergonyimén i infàmia». També a mitjan segle xvii, enmig de la Guerra dels Trenta Anys i de la Guerra dels Segadors, el notari perpinyanenc Pere Pasqual evocava clarament els seus motius perquè els seus descendents fugissin d’aquell territori durant el setge de Perpinyà de 1641: «Y així, mos fills, vos prech que vos exímiau y vos abstingueu de habitar en tot Rosselló per ésser per respecte dels soldats pi[t]yors que perros y sclaus y hiretges nos tràctan y per no tenir ca[p] menyar.» Convertia així el seu escrit en un objecte històric i el seu contingut en un argumentari quasi pacifista, únic en un món en què la violència era a l’ordre del dia. La consciència va anar ampliant-se i els autors entengueren que el que deixaven per escrit era més que una memòria personal o familiar: era un llegat per a un poble que havia patit i que potser patiria una transformació profunda, sobretot arran de la Guerra de Successió. Les memòries d’Honorat de Pallejà, partidari de Felip d’Anjou que va viure personalment la persecució dels inicis de la guerra, són un testimoniatge directe d’un dels bàndols en conflicte. Ho descriu amb un estil viu: «I a l’exir lo Portal de l’Àngel, vérem les vores del camí d’una i altra part, i en particular de la part esquerra, plenes de paisanisme ab ses escopetes al coll. I entre ells, a hi havia alguns cavallers i ciutadans de Barcelona i juristes mesclats, los quals, en vèurer-me, ab grandíssims crits i alarits deien: “Vet allí un membre de la Ciutat, lo traïdor d’en Pallejà!”; altres me deien: “Bugra!”; altres: “Ah, traïdor, com ho pagaràs!”; altres: “Ara te penjarem”, i altres, injúries. I al virrei uns li deien: “gitano”, altres: “traïdor”, altres: “bordegàs”, altres: “Qui és?, que li tiraré!”, altres: “Si no hi ha botxí, jo lo penjaré.” I los que nos deien injúries als dos feien grans crits de “Visca Carlos Tercer!”.» I, des de l’altre bàndol, Manuel Soler i Pujol descrigué el setge i bombardeig que patí Barcelona el 1714, setmanes abans de la seva derrota: [29 de maig de 1714] «Lo estrago no·s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà. Lo foc de las escopetadas és estat gran y à durat molt.» En definitiva, es dona una evolució evident i paral·lela als esdeveniments pel que fa a les motivacions de l’escriptura i a qui s’escriu. Sens dubte, tot sovint els escrits queden en l’àmbit privat, però tot i que la vida diària i la subsistència són el tema majoritari, els fets polítics, bèl·lics i climàtics esdevenen cada cop més un dels motors de l’altaveu particular d’aquests autors. Els continguts, qualitatius i quantitatius, són variables i es fa evident la seva heterogeneïtat, la qual cosa permet entendre el perquè dels seus usos segons cada disciplina.

La influència del context polític: societat, guerres i conflictes Aquests darrers escrits que hem esmentat bé podrien formar part del que Eulàlia Miralles anomenava «guerra de

Catalan Historical Review-14.indb 153

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 153

papers», és a dir, dels redactats durant la Guerra dels Segadors. Ara bé, mentre que cap al 1640 la publicística esdevé una prioritat i una activitat de propaganda i influència pública, els escrits personals continuen en un àmbit privat i, de fet, esdevindran una radiografia per a aquells que els llegiran dècades i segles després i no pas en aquell mateix moment. Si més no, la presa de consciència de voler deixar rastre per a generacions posteriors indica un abans i un després en la literatura memorialística o els escrits personals. Aquí, el camp de batalla ja no seran els escrits i les impremtes del moment, sinó les plomes dels historiadors que en faran ús segles després. Si deixem de banda els segles xix i xx, moment àlgid en la producció de textos autobiogràfics, per a Catalunya, el segle xvii i el principi del xviii representen un període proporcionalment important de textos escrits en primera persona. Sens dubte, coincideix amb un llarg període de conflictes i, a Catalunya, amb uns enfrontaments que referencien clarament l’enemic, a voltes els castellans —per via dels seus «mals» governs— i, de manera molt més clara, els francesos. La intensitat del conflicte és tal que en moltes parts septentrionals del Principat de Catalunya els anys de pau es compten amb els dits d’una mà al llarg de més de setanta anys. I, concretament al Rosselló, al Vallespir, la Cerdanya i altres zones veïnes, la presència francesa serà contínua. D’aquí que, per als historiadors, la utilització d’aquestes fonts privades i subjectives representen una veu diferent, original, davant dels conflictes relatats per una documentació eminentment institucional. Representen una mirada feta des d’allò més íntim, la persona, la família, el mas, el veïnat, a tot allò que estava succeint. És cert que cadascun dels escrits representa un testimoniatge únic i parcial, i per tant cal contrastar-lo amb d’altres si és possible, així com amb tota mena de documentació. Alhora, és possible fer una lectura de la llengua de l’escrit, situant-lo així territorialment, però també socialment; un vocabulari que fa emergir la realitat d’una certa elit local i econòmica que ha estat certament alfabetitzada, tant la urbana com la rural. Aquest període situa Catalunya a les portes del gran conflicte europeu del segle xviii, la Guerra de Successió d’Espanya. Tanmateix, la violència militar ja es va anar estenent per Catalunya arran de l’aixecament popular del mes de juny de 1640 i la consegüent suma de les institucions catalanes que atorgà un caire revolucionari a la protesta i rebuig de la monarquia d’Espanya. Al conflicte hispanocatalà, s’hi sumà la guerra d’Espanya amb França, que anà més enllà dels Tractats de Westfàlia (1648) i s’allargà fins al Tractat dels Pirineus, ja el 1659. En aquest punt es va certificar una de les grans pors de part de la població i una de les sospites de les autoritats catalanes del Principat: França va annexar-se el Rosselló i altres territoris del nord de Catalunya. Aquest nord havia patit bona part de les conseqüències de la guerra —tant directes com indirectes— i ara seguia sota el jou d’una inestabilitat contínua, d’una violència vertical absoluta i, sobretot, de la por d’atacs o repressions, segons on se situés l’habitant.

09/11/2021 15:11:59

154 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

La frontera era ara un indret amb una presència massiva de tropes, on el control de la vida quotidiana es feia palès. Així, el conflicte francoespanyol es va allargar, tant en temps de guerra com de pau, en un país que no conegué pràcticament la pau fins al 1714 (sense comptar les repressions i els controls consegüents). I no hi ha res que faci més insuportable la vida a pagès que la inestabilitat, temps en què els camps i la vida familiar sobreviuen o malviuen com poden, entre atacs, malalties o pèrdues degudes també a la climatologia; una inestabilitat que s’estén als habitants urbans, confinats a patir els soldats, els setges, la fam, la misèria… Tot plegat es troba representat, d’una manera o d’una altra, en els escrits personals. Escrits de persones en gran part anònimes a l’època, desconstruint així el mite de la importància d’ésser o no de classe benestant, ja que, davant la misèria o la mort, tots són iguals. Durant dècades s’ha anomenat aquests escrits «literatura ordinària», tot dient que, més enllà del seu contingut, la font i la forma eren més importants. De fet, aquesta literatura «híbrida», com ha estat ja definida als darrers anys, és senzillament una font d’informació de primera mà en tots els sentits. En el cas català, la major producció de textos coincideix clarament amb els moments més conflictius del món polític i bèl·lic. S’entén així que existeix una relació entre la necessitat d’explicar i un entorn inestable o violent. No vol dir, però, que això tingui una traducció automàtica en els continguts dels escrits. Escriure en temps de guerra, com també esgotar tots els estalvis econòmics per crear un sant o un altre i poder-lo venerar en temps convulsos en un poble petit, és una manera de voler superar el drama viscut. No obstant això, els escrits no són sempre clars i descriptius: poden parlar de fets i elements que, als nostres ulls, poden ser banals (el temps, la família, l’entorn) i no expressar precisament cap opinió directa sobre la guerra o un dirigent o un altre. La proliferació de l’escrit és una resposta en si mateixa. Cal llegir entre línies aquesta literatura emergent. La lectura de certs escrits transmet alhora una visió de la formació col· lectiva d’individus, de grups concrets, de les seves adscripcions i límits. La guerra i la identitat col·lectiva són dos elements que s’entrellacen amb força en aquest llarg període.10

Amb «veu» de dones Tot i que la presència de l’autoria literària femenina és prou important i coneguda en l’àmbit de la correspondència, tant aquí com a escala europea, és cert que, si d’entrada analitzem les dades introduïdes al portal www. memoriapersonal.eu, veiem que pràcticament no hi ha dones autores d’aquests escrits. I tanmateix, tot i que la seva autoria és menor, també és significativa. Ja sigui per la moda o per la demanda social que ha anat creixent en els darrers anys, els estudis sobre la història de les dones, els estudis de gènere i les anàlisis sobre la literatura femenina

Catalan Historical Review-14.indb 154

Òscar Jané

n’han posat en relleu la presència. Tot plegat ha permès entendre’n els «silencis», acotar els àmbits on més han estat presents i el perquè, i també concloure sobre la relació que existeix entre nivell social i econòmic, alfabetització i raons per escriure. En els territoris de parla catalana, destaquen els estudis que durant anys han portat a terme especialistes —tant dels textos escrits com de la història de les dones— com ara Teresa Vinyoles, Laia de Ahumada, Núria Jornet o Carme Batlle, sovint des de l’època medieval. En els darrers temps, però, ha anat creixent l’interès per l’estudi de les dones a l’època moderna, tant en l’àmbit monàstic com en d’altres. Destaquen, en aquest sentit, els dos dossiers monogràfics publicats el 2013 i el 2019 a les revistes Scripta i Caplletra, respectivament, ambdues vinculades a les universitats de València i Alacant, i que van ser coordinats per una jove investigadora, Verònica Zaragoza, que ha estudiat l’escriptura en femení des de Perpinyà fins a València. Zaragoza va presentar la seva tesi a la Universitat de Girona el 2016, en la qual dona un espai cabdal a l’escriptura femenina no exclusivament literària, sinó basada en l’autobiografia i l’escriptura del jo, i no ha deixat d’endinsar-se en l’obra personal i íntima de moltes autores. Sovint se situen en un àmbit monàstic, la qual cosa mostra una capacitat i un nivell cultural elevat, però destaca també l’interès per la creació, que va més enllà de raons religioses. Tot sovint, aquests escrits demostren que els convents no estan sempre desconnectats de la realitat que els envolta. La imatge de santa Teresa de Jesús ha tingut un pes important en la mirada sobre aquests escrits, però els estudis de Zaragoza, per exemple en relació amb les clarisses de Perpinyà, mostren ben bé una mirada totalment nova. L’antic convent de Santa Clara de la Passió de Perpinyà conserva el llibre de memòries del convent, un manuscrit que, per sort, també està microfilmat a l’Arxiu Departamental de Perpinyà. Així, fins ara, com acostuma a passar amb la majoria de documentació generada als convents femenins, s’havia fet servir només com a crònica. Es tracta, però, d’una font fantàstica d’escrits personals i col·lectius que trasllada els pensaments i les vicissituds del món femení a l’època moderna, en el si del seu temps. Tot i l’aparent similitud, cal distingir entre «dones escriptores» (una literatura amb un cert públic) i dones que escriuen per a elles soles… Aquesta és la mateixa i obligada distinció que existeix per als homes, però és indispensable tenint en compte la volada de grups de recerca i de treballs que han aparegut precisament en els darrers anys sobre dones que escriuen. Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza van fer el punt sobre els escrits femenins catalans en un text publicat dins el monogràfic dedicat a la dona i l’autobiografia per a la revista francesa Clio el 2012. També, tenint en compte que la gran producció d’escrits personals a Catalunya resideix en el món rural, es podria pensar que les dones hi van tenir poca presència. Ara bé, tot analitzant els monestirs, els comptes de casa i els llibres de casa i de família a mans d’hereus, s’hi entreveu

09/11/2021 15:12:00

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

clarament la presència femenina, ja sigui en la comptabilitat, ja sigui també en la transmissió de la memòria entre escrits d’hereus, tot i que sovint no signen amb el seu nom. En aquest sentit, Jordi Andreu i Daufí, Josep Canela i Maria Àngela Serra van estudiar aquesta qüestió el 1992 per al cas d’una casa noble. Als territoris de parla catalana, les diverses contribucions dedicades a catalogar i a estudiar els textos femenins d’època moderna han revelat una important producció gestada majoritàriament en l’àmbit conventual. Molts dels especialistes ens diuen que van ser precisament les religioses les que, afavorides pels espais de «llibertat» que els va concedir el claustre, van deixar escrites més obres de diferents gèneres. Escriviren autobiografies per encàrrec, d’altres no, però també biografies, cròniques conventuals, epístoles, literatura mística i, fins i tot, poesia. Amb tot, la dispersió documental i la problemàtica d’accés a aquests materials escrits per dones de l’edat moderna, molts encara manuscrits i custodiats pels arxius dels convents femenins de clausura on van ser creats, han propiciat que aquest camp d’estudi sigui encara incomplet, tal com indiquen Verònica Zaragoza i Mercè Gras, entre d’altres. Cal, però, veure’n la presència localitzada en certs àmbits. En els darrers anys, com hem indicat de manera general per al conjunt d’estudis de memòria personal, però especialment per a aquells que tenen com a centre d’interès l’escriptura femenina, s’han multiplicat les mirades comparatives amb França, entre d’altres. Sobretot amb aquell espai cultural més similar al català que és el sud de França més occitanitzat. D’aquí venen els números especials de la revista Clio o les mirades comparatives que han ofert els treballs sobretot de Sylvie Mouysset i d’Isabelle Lacoue-Labarthe. L’anàlisi de Mouysset prové d’una anàlisi exhaustiva de la producció de memòries de dones gràcies a un inventari de textos privats que, com a Catalunya, queda pendent de futures troballes. Mouysset destaca la transversalitat de l’origen social d’aquestes dones al llarg de l’època moderna i emfasitza la varietat dels gèneres també per al cas de les dones: diaris, memòries, correspondències, llibres d’amistat, però també llibres de comptes i documents familiars, a més de fulls solts amb receptes de cuina i remeis per a la salut i els animals, entre d’altres. Sigui com sigui, es tracta d’una veritable mirada sobre aquella època amb ulls i veu de dones que, sens dubte, expressen també un pensament històric per als nostres contemporanis. La varietat dels egodocuments, d’aquesta memòria personal, i la de les seves autores, és, més que cap altra font, una porta oberta a poder fer una veritable història de les dones, o, millor dit, una història molt més completa que la que s’ha anat elaborant fins ara. També ho veuen així els estudis més antics i, sobretot, els més recents que ens arriben de l’àmbit anglosaxó. En algun cas, fins i tot, amb una mirada creuada profunda, com demostren els treballs recents de Carme Font Paz.11 L’espai domèstic, «tancat» i de confort, es va convertir en el principal espai físic on les dones podien desencade-

Catalan Historical Review-14.indb 155

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 155

nar les seves creacions literàries sense restriccions, en contraposició a un àmbit públic, que representava el poder i el coneixement masculins que limitaven greument les seves possibilitats de publicar les obres en format imprès. No obstant això, en molts casos, les dones van poder trencar aquests murs, recreant-ne un de nou o bé aconseguint difondre la seva veu, que encara es pot sentir en els nostres temps.

Conclusions La memòria personal de l’època moderna és, com ho són els escrits personals d’avui dia, una font i un aparador fantàstic dels esdeveniments i de la vida quotidiana de tota una època. I amb els anys, l’expectació per aquestes fonts ha anat prenent una gran volada, com ho demostra el documental que en el programa «Sense Ficció» la televisió pública catalana va dedicar precisament al projecte de l’Arxiu de la Memòria Personal engegat a la UAB (Josep Rovira, dir., Papers personals, TV3, 2012). L’interès és més gran quan, a més a més, sabem que l’estadística existent sobre aquests documents no és en absolut definitiva, ja que noves descobertes documentals aniran sumant-se a les xifres de l’inventari. Tanmateix, el que sí que sabem és l’indicador que ens proporciona el que sabem fins ara i la magnitud d’aquesta tipologia documental, tant per la quantitat com per l’ús qualitatiu. La presència i existència d’aquestes memòries personals en el món social i cultural català de l’època moderna destaquen al si d’Europa per la seva abundància, però també pel seu perllongament al llarg dels segles, ja que, malgrat alguns alts i baixos, els escrits personals perduren i es mantenen des del segle xv fins al xix, amb un punt àlgid al segle xvii i principis del xviii. L’especificitat catalana ha pogut ser contraposada i valorada gràcies a l’anivellament europeu, tenint en compte l’enorme nombre de documents existents d’època moderna, i de manera excepcional en el marc del món rural. A més a més, i segurament aquesta és una característica catalana, el fet lingüístic porta a una lectura en conjunt tant amb especialistes de la llengua i de la literatura com amb els historiadors del País Valencià o de les Balears.

Notes i referències [1]

[2]

Maria Antònia Martí Escayol. «“Esto advertesch per la espariencia dels que vindran”. Dietaris, percepció de desastre i gestió de risc natural». A: Armand Alberola i Jorge Olcina (ed.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Publicacions de la Universitat d’Alacant, Alacant 2009, p. 125. Voldríem fer una menció a part de les aportacions de James S. Amelang per la seva influència i la interacció del seu estudi dels escrits personals catalans en un context

09/11/2021 15:12:00

156 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[3]

europeu: el més important de tots ha estat: James S. Amelang. The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe. Stanford University Press, Stanford 1998 (n’existeix una traducció al castellà: El vuelo de Ícaro: La autobiografía popular en la Europa moderna. Siglo XXI, Madrid 2003), amb un de previ a «L’artesà com a Ícar. La visió del món d’un assaonador del segle xvii». L’Avenç, núm. 87 (1985), p. 20-25; James S. Amelang i Xavier Torres (ed.). Dietari d’un any de pesta. Eumo, Vic 1989. Aquests treballs estan basats en el dietari de l’assaonador barceloní Miquel Parets, del qual es va començar a fer una transcripció finalment acurada a: M. Rosa Margalef i James S. Amelang et al. (cur.). Crònica: Llibre I/1 de Miquel Parets. Barcino, Barcelona 2011; M. Rosa Margalef (cur.). Crònica: Llibre I/2 de Miquel Parets. Barcino, Barcelona 2017. Vegeu també, entre d’altres: James S. Amelang. «Spanish Autobiography in the Early Modern Era». A: Winfried Schulze (ed.). EgoDokumente: Annäherung an den Menschen in der Geschichte. Akademie Verlag, Berlín 1996, p. 59-71; James S. Amelang. «Cataluña desde Europa: las raíces de una cultura autobiogràfica». Pedralbes, núm. 18/1 (1998), p. 457-462; James S. Amelang. «El mundo mental de Jeroni Pujades». A: Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (ed.). España, Europa y el mundo atlántico: Homenaje a John H. Elliott. Marcial Pons i Junta de Castilla y Léon, Madrid 2001, p. 279-298; James S. Amelang. «Autobiografías femeninas». A: Isabel Morant (dir.). Historia de las mujeres en España y América Latina. Vol. II. El mundo moderno. Ed. a cura de Margarita Ortega, Asunción Lavrin i Pilar Pérez Cantó, Cátedra, Madrid 2005, p. 155-168; James S. Amelang. De la autobiografía a los ego-documentos: un fórum abierto. Monogràfic de la revista Cultura Escrita & Sociedad, núm. 1 (2005), p. 15122; James S. Amelang. «El món mental de Jeroni Pujades». A: James S. Amelang, «Gent de la Ribera» i altres assaigs sobre la Barcelona moderna. Eumo, Vic 2008, p. 193-214; James S. Amelang. «A room of one’s own: keeping writings private». A: Jean-Pierre Bardet, Élisabeth Arnoul i François-Joseph Ruggiu (ed.). Les écrits du for privé en Europe, du Moyen Âge à l’époque contemporaine. Presses Universitaires de Bordeaux, Bordeus 2010, p. 175-184; James S. Amelang. «Writing Chains: Slave Autobiography from the Mediterranean to the Atlantic». A: Stefan Hanss and Juliane Schiel (ed.). Mediterranean Slavery Revisited, 500-1800. Chronos Verlag, Zuric, 2014, p. 541-556; James S. Amelang. «L’autobiografia popolare nella Spagna moderna: Osservazioni generali e particolari». A: Giovanni Ciappelli (ed.). Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna. Fondazione Bruno Kessler, Trento, 2009, p. 113-130. Del 10 al 12 de novembre de 2011 va tenir lloc el Congrés Internacional «Construcció i projecció de la memòria personal a l’Europa moderna» a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), organitzat per la Casa Velázquez, l’IEC, la UAB, la UdG, la Universitat de Perpinyà i la Universitat de Tolosa. El programa i material derivat (pòsters, presen-

Catalan Historical Review-14.indb 156

Òscar Jané

[4]

tacions, publicacions) es pot veure a: <https://memoriapersonal.wordpress.com> (consulta: 5 de març de 2020). Per al cas català, caldria destacar d’entrada les aportacions des de la dècada dels vuitanta del segle xx d’Antoni Simon i Tarrés, que, a banda de moltes edicions temàtiques i per territoris, estudia a fons aquestes fonts documentals i està a l’origen del projecte www.memoriapersonal.eu. Antoni Simon i Tarrés. «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna». Historia Social, núm. 2 (1988), p. 119-134; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Curial, Barcelona 1991; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Curial, Barcelona 1993; Antoni Simon i Tarrés. «Memòries i diaris personals de la Catalunya moderna. Del no-res a la plètora». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal: Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna. Casa de Velázquez, Madrid 2015, p. 15-27. En la majoria dels textos editats per Antoni Simon, l’autor explica les raons que, segons ell, afavoreixen la proliferació dels escrits personals a Catalunya entre finals del segle xvi i principis del xviii. Altrament, sobre la importància dels dietaris d’àmbit rural a Catalunya, vegeu l’imprescindible treball de Xavier Torres. Els llibres de família de pagès: Memòries de pagès, memòries de mas (segles xvi-xviii). Biblioteca d’Història Rural, Girona 2000. En aquest sentit, hi hem contribuït tot analitzat i recollint diversos treballs sobre estudis particulars i territorials: Òscar Jané. «Self-Writings and Egodocuments. Personal memoirs in Catalonia (16th-19th centuries)». A: Joan Ramon Resina (ed.). Inscribed Identities: Life Writing as Self-Realization, Routledge, Londres 2019, p. 191-202; Òscar Jané. «Identitat personal i identitats col·lectives en la literatura memorialística». Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 77 (2014), p. 87-108; Òscar Jané, Eulàlia Miralles i Ignasi Fernández (ed.). Memòria personal: Una altra manera de llegir la història. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2013, col·l. «Monografies Manuscrits», <http://ddd.uab.cat/record/112458> (consulta: 31 de gener de 2020); Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit. També cal remarcar els treballs d’Eulàlia Miralles, que, a partir d’un estudi sobre Jeroni Pujades, es va endinsar en aquesta literatura: Eulàlia Miralles. Sobre Jeroni Pujades. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2010; Eulàlia Miralles. «La literatura memorialística. La imatge de Barcelona en els segles xvi-xviii». A: Eulàlia Miralles (ed.). Del Cinccents al Setcents: Tres-cents anys de literatura catalana. Vitel·la, Bellcaire d’Empordà 2010, p. 179-221. Cal recordar, però, la importància de treballs incipients i que han donat llum de manera contínua per als territoris de parla catalana: Joan Busquets i dalmau. La Catalunya del Barroc vista des de Girona: La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona 1994, 2 v. O, entre d’altres, per a Mallorca: Carme Simó. Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810). Societat Arqueològica Lul·liana, Pal-

09/11/2021 15:12:00

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

ma 1990. Més recentment, aquesta mateixa autora ha fet una edició amb un estudi preliminar en què reprèn certes idees respecte del text de Gabriel Nadal i Huguet: Carme Simó. Noticiari de fets memorables de Mallorca (17491828), Lleonard Muntaner, Palma 2018. Per al País Valencià: Francesc almarche Vázquez. Historiografía valenciana: estudio de dietarios, libros de memorias, relaciones, etc. Annals de l’Institut de València, València 1919; Josep Vicent Escartí. «Unes consideracions sobre la dietarística valenciana del segle xvii». Caplletra, núm. 9 (1990), p. 119-127; Josep Vicent Escartí. «Intimitat i “publicitat” a l’àmbit de l’escriptura privada en el segle xvii: el cas de mossèn Aierdi». Estudis Castellonencs, núm. 6 (1994-1995), p. 459-466; Josep Vicent Escartí. Memòria privada: Literatura memorialística valenciana dels segles xv al xviii. Edicions 3i4, València 1998; Josep Vicent Escartí. «Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle xiv al xix». Manuscrits, núm. 28 (2010), p. 181-205. Per a la Catalunya del Nord, a banda dels estudis que ja anirem evocant d’Antoni Simon o Pep Vila, cal destacar les aportacions de Joan Peytaví i Deixona, historiador i filòleg alhora: Joan Peytaví i Deixona. El manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà. Fundació Noguera, Barcelona 2004; Joan Peytaví i Deixona. «Fonts dietarístiques i estratègies matrimonials al camp català modern». A: Jordi Bolòs, Antonieta Jarne i Enric Vicedo (ed.). Família pagesa i economia rural: VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local, Alguaire-Lleida, 21-23 maig 2009. Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 2010, p. 357-381; Joan Peytaví i Deixona. «Les dietaris catalans, de l’écrit intime à la renaissance d’un pays». A: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’: Écritures de soi, individu et liens sociaux (Europe, xve-xxe siècle). Méridiennes, Tolosa, 2010, p. 53-72; Joan Peytaví i Deixona. «Del fet públic a l’anècdota en clau testamentària. Llengua i noticiari d’un clergue rossellonès, entre Tuïr, Marsella i Compostel·la en els anys 1720». eHumanista/IVITRA, núm. 3 (2013), p. 431-452. Tanmateix, aquests treballs tenen tot el seu valor per al conjunt de Catalunya a l’època moderna per la seva realitat. En aquest sentit, vegeu Joan Peytaví Deixona. «Les sources et la langue de la “mémorialistique”. L’exemple catalan». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 135-142. Finalment, l’elaboració d’antologies a partir de fonts ja conegudes pels especialistes ha pogut aportar una mica de llum per a un públic més ampli. Aquesta va ser la funció de l’encertat treball d’Enric Pujol amb un estudi introductori d’Òscar Jané: Enric Pujol (ed.). Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2014. En un altre registre queden els magnífics treballs de Henry Ettinghausen sobre publicística, tot i que li van obrir la porta a interessar-se pels pensaments i les idees de tota una època.

Catalan Historical Review-14.indb 157

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 157

[5]

Tenint en compte que a Itàlia és on es coneix un major nombre de documents autobiogràfics i de memòria personal i que és també un dels indrets més primerencs a iniciar-se en aquest gènere, el cas italià és particularment interessant, tot i la concentració d’aquests documents en àmbits urbans. L’interès per aquesta literatura i, per tant, el seu estudi comencen, de fet, força abans que a d’altres llocs d’Europa. Així, destaquem, entre d’altres: Marziano Guglielminetti. Memoria e scrittura: L’autobiografia da Dante a Cellini, Einaudi, Torí 1977; Marziano Guglielminetti. «Per un’antologia degli autobiografi del Settecento». Annali d’Italianistica, núm. 4 (1986), p. 4051; Angelo Cicchetti i Raul Mordenti. «La scrittura dei libri di famiglia». A: Alberto Asor Rosa (dir.). Letteratura italiana. Vol. III. Einaudi, Torí 1984, p. 11171159; Angelo Cicchetti i Raul Mordenti. I libri di famiglia in Italia. Vol. 1. Filologia e Storiografia Letteraria. Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 1985; Angelo Cicchetti. «Memoria come rituale e uso dello spazio espressivo nei libri di famiglia». Quaderni di Retorica e Poetica, núm. 2 (1985), p. 19-27; Gianfranco Folena (ed.). «L’autobiografia: il vissuto e il narrato». Quaderni di Retorica e Poetica, núm. 3 (1986); Marilisa Cucculelli. La memoria e l’alfabeto: Il «libro di ricordi» di Rinaldo Cosmi (Ascoli Piceno, 1822-1844). Scriptorium, Torí 1996; Raul Mordenti. Il tempo dei libri di famiglia in Italia. Vol. II. Geografia e storia: In Appendice gli Atti del Seminario nazionale «I libri di famiglia in Italia: quindici anni di ricerche», Roma Tor Vergata, 27-28 giugno 1997. Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 2001; Raul Mordenti. «Los libros de familia: incunables del escribir sobre sí mismo». Cultura Escrita & Sociedad, núm. 5 (2007), p. 215-238; Franco D’Intino. L’autobiografia moderna: Storia forme problemi, Bulzoni, Roma 1998; Franco D’Intino. «Il trionfo del risentimento. Breve storia (tendenziosa) delle scritture autobiografiche». A: Alessandro Tinterri i Massimiliano Tortora (ed.). L’ottimismo della volontà: Studi per Giovanni Falaschi. Morlacchi, Perusa, 2011, p. 17-45; Gianluca Genovese. La lettera oltre il genere: Il libro di lettere, dall’Aretino al Doni, e le origini dell’autobiografia moderna. Antenore, Roma i Pàdua, 2009; Lorenzo Tomasin. ‘Scriver la vita’: Lingua e stile nell’autobiografia italiana del Settecento. Cesati, Florència 2009; Giovanni Ciappelli (ed.). Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna. Il Mulino, Bolonya, 2009; Giovanni Ciappelli. «Memoria familiare e memoria individuale a Firenze nell’età moderna (diari e libri di famiglia)». Giornale di Storia, núm. 3 (2010), p. 1-14; Giovanni Ciappelli. «Mémoire familiale et mémoire individuelle à Florence d’après journaux et livres de famille de l’époque moderne». A: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’…, op. cit., p. 23-38; Giovanni Ciappelli. Memory, Family, and Self: Tuscan Family Books and Other European Egodocuments (14th-18th Century). Brill, Leiden 2014; Michela Rusi. «Le occorrenze dell’io». A: Òscar Jané i

09/11/2021 15:12:00

158 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[6]

Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 123-134. A França es va despertar un interès destacat per tot allò que tenia a veure amb la història de la vida quotidiana i la història de les mentalitats, la qual cosa es va veure reflectida en diversos treballs: Philippe Lejeune. Le pacte autobiographique. Seuil, París 1996 (1a edició de 1975); Claudine Haroche (ed). Le For intérieur. Presses Universitaires de France, París 1995; Madeleine Foisil. «L’écriture du for privé». A: Philippe Ariès i Georges Duby (dir.). Histoire de la vie privée. Vol. 3. De la Renaissance aux Lumières. Seuil, París 1986, p. 331-369. En les darreres dues dècades, destaca un interès més centrat en les autobiografies, els escrits de dones i els escrits «du for privé» en el seu ús en la recerca històrica. Acostumen a buscar sempre una vessant comparativa; vegeu, per exemple: Nicole Lemaître. «Les livres de raison en France (fin xiiie-xixe siècle)». Testo & Senso, núm. 7 (2006), p. 1-18, <http://testoesenso.it/article/download/281/ pdf_100> (consulta: 5 de desembre de 2019); Isabelle Luciani i Valérie Piétri (ed.). Écriture, récits, trouble(s) de soi: Perspectives històriques, France xvie-xxesiècle. Presses Universitaires de Provence, Ais de Provença 2012. Algunes monografies han intentat fer el punt sobre tot plegat, com, per exemple: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’…, op. cit. Sylvie Mouysset ha destacat força en els darrers anys en impulsar la recerca en aquest àmbit a l’època moderna, i en la voluntat de donar llum als lligams entre les realitats dels àmbits occitans i catalans o bé dels escrits de dones. Destaca el seu llibre: Sylvie Mouysset. Papiers de famille: Introduction à l’étude des livres de raison (France, xve-xixe siècle). Presses Universitaires de Rennes, Rennes 2007. O també, la coordinació de dossiers: Jean-François Courouau i Sylvie Mouysset (coord.). Plumes singulières, écrits de soi (xvie-xviiie siècle). Dossier. Annales du Midi, núm. 270 (2010); Sylvie Mouysset i Isabelle Lacoue-Labarthe (coord.). Écrire au quotidien. Dossier. Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012). També fa anys que autors com Bardet, Ruggiu o Arnoul treballen a fons aquesta qüestió que van poder plasmar en una cronologia més àmplia a: JeanPierre Bardet, Élisabeth Arnoul i François-Joseph Ruggiu (dir.), Les écrits du for privé en Europe…, op. cit.; François-Joseph Ruggiu i Jean-Pierre Bardet (dir.). Les écrits du for privé en France de la fin du Moyen Âge à 1914. Éditions du CTHS, París 2015. Destaca la demostració d’una voluntat comparativa a escala europea, que ha permès situar el cas català enmig de la producció de la «memòria personal» europea i internacional. És el cas de Ruggiu, que, a més a més, és un gran coneixedor de la història anglesa: François-Joseph Ruggiu (ed.). Les usages de l’écrit du for privé (Afriques, Amériques, Asies, Occidents, Orients). Peter Lang, Berna 2013; François-Joseph Ruggiu. «Los escritos del for privé. Un concepto y su internacionalización». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 29-42. Vegeu

Catalan Historical Review-14.indb 158

Òscar Jané

[7]

també: Michel Cassan (dir.). Écritures de familles, écritures de soi (France-Italie, xvie-xixe siècles). Presses Universitaires de Limoges, Llemotges 2012. També, des del camp de l’antropologia, destaquen els treballs següents: Daniel Fabre (dir.). Par écrit: Ethnologie des écritures quotidiennes. Éditions de la MSH, París 1997; Daniel Fabre. «Le récit de vie et son modèle. Mémoires d’un languedocien ordinaire, Pierre Prion (1687-1759)». Annales du Midi, núm. 270 (2010), p. 197-214. I es poden consultar els col·loquis, projectes i publicacions derivades a <http://ecritsduforprive.huma-num.fr> (consulta: 2 de febrer de 2020), tot i que sembla un xic aturat precisament des del 2014. Un dels projectes més ambiciosos engegats va ser sota els auspicis de l’European Science Foundation a <http:// www.firstpersonwritings.eu/project.htm> (darrera consulta: 2016) i l’empenta de François-Joseph Ruggiu, Sylvie Mouysset i Antonio Castillo, entre d’altres. Ara, malauradament, ja no està en línia. Altrament, vegeu en aquest sentit els projectes existents en línia comparables al català (www.memoriapersonal.eu) i que tot sovint l’enllacen. Per a França, destacava <http://www.ecritsduforprive.fr/accueilbase.htm> (ara no funciona; darrera consulta: 2016), o bé <http://ecritsduforprive.humanum.fr>. Per a Lituània, un projecte incipient a <https:// www.kf.vu.lt/en/projects/legodok> (consulta: febrer de 2017; ara ja no apareix i cal llegir-ne el projecte a <https:// www.kf.vu.lt/en/research/projects/legodok>, consultat el març de 2020), i també el més rudimentari, però no menys interessant <http://www.autopacte.org> creat per Philippe Lejeune (consulta: febrer de 2020). Per als Països Baixos, <http://www.egodocument.net/> (consulta: desembre de 2019), amb una base de dades que arriba fins a principis del segle xx, o bé la Nederlands Dagboekarchief (Dutch Diary Archive), que el 2015 va canviar de nom per incorporar-se al projecte europeu European Network «EDAC: European Diary Archives and Collections», www.edac-eu.eu/ (consulta: gener de 2020). Holanda promou precisament una de les revistes especialitzades sobre la qüestió, l’European Journal of Life Writing (<https://ejlw.eu>). Per a Itàlia, la Ricerca di Libri di Famiglia <http://bilf.uniroma2.it/> (consulta: març de 2020), o bé l’Archivio Diaristico: <https://catalogo.archiviodiari.it> (consulta: novembre de 2019). Per a Alemanya, la base de la universitat de Berlín: <https://www. geschkult.fu-berlin.de/e/jancke-quellenkunde/einleitung/index.html> (consulta: març de 2020), la base sobre testimonis de la Guerra dels Trenta Anys (Mitteldeutsche Selbstzeugnisse der Zeit des Dreißigjährigen Krieges), <http://www.mdsz.thulb.uni-jena.de/sz/index.php> (consulta: febrer de 2020) o la fantàstica base de la Deutsches Tagebucharchiv <https://tagebucharchiv.de> (consulta: 12 de gener de 2020). Per a Suïssa, <https:// wp.unil.ch/egodocuments> (consulta: 30 de gener de 2020). En el cas suís, resulten d’un gran interès els estudis: Danièle Tosato-Rigo. La chronique de Jodocus Jost, miroir du monde d’un paysan bernois au xviie siècle. So-

09/11/2021 15:12:00

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

[8]

[9]

ciété d’Histoire de la Suisse romande. Lausana 2009, col·l. «Mémoires et Documents d’histoire de la Suisse romande»; Danièle Tosato-Rigo. «Pratiques de l’écrit et histoire par la marge. Autour des “egodocuments” en Suisse romande au xviiie siècle». Revue Suisse d’Art et d’Archéologie, núm. 67 (2010), p. 261-268; Danièle Tosato-Rigo. «Charlotte, Angletine, Catherine…: le journal comme instrument de socialisation à l’ère des salons». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 191-200. Amb tot, bona part dels estudis sobre egodocuments també s’han dut a terme a la part germànica de Suïssa, tal com es veu analitzant la seva base de dades o treballs com el següent: Sebastian Leutert i Gundrun Piller. «Deutschschweizerische Selbstzeugnisse (1500-1800) als Quellen der Mentalitätgeschichte. Ein Forschungbericht». Schweizerische Zeitschrift für Geschichte, núm. 49 (1999), p. 197-221. En el cas suís, es dona un fet curiós: la interrelació amb el cas anglès, ja que gràcies a alguns estudis vam saber de la presència d’anglesos al país i de la seva influència. Vegeu: Ernest Giddey. «Du Spectator anglais à quelques Spectateurs suisses (1710-1765)». Revue Historique Vaudoise, núm. 71 (1963), p. 81-88; Ernest Giddey. L’Angleterre dans la vie intellectuelle de la Suisse romande au xviiie siècle. Bibliothèque historique vaudoise, Lausana 1974. I és que a Anglaterra existeix una bibliografia abundant, sovint en relació amb àmbits religiosos i amb la dignificació que existeix per tota la història local. Així, breument, destaquen els estudis de James S. Amelang, que no solament s’ha ocupat de temes relacionats amb Castella o Catalunya, i els treballs següents: Elisabeth Bourcier. Les Journaux privés en Angleterre de 1600 à 1660. Publications de la Sorbonne i Imprimerie Nationale, París 1976; Adam Smyth. Autobiography in Early Modern England. Cambridge University Press, Cambridge 2010; Jason Scott-Warren. «Early modern bookkeeping and life-writing revisited: accounting for richard stonley». Past & Present, Supplement, núm. 230 (2016), p. 151-170. A més d’impulsor de múltiples projectes sobre aquest tema, vegeu els treballs d’Antonio Castillo Gómez, entre d’altres: Antonio Castillo Gómez (ed.). La conquista del alfabeto: Escritura y clases populares, Trea, Gijón 2002; Antonio Castillo Gómez. Entre la pluma y la pared: Una historia social de la escritura en los siglos de Oro. Akal, Madrid 2006; Antonio Castillo Gómez. «Ordinary Writing and Scribal Culture in Nineteenth-Century Spain: Memory Books». The European Legacy: Toward New Paradigms, núm. 16/5 (2011), p. 615-631; Antonio Castillo Gómez. «El alfabeto y el calendario. Libros de cuentas y libros de memorias en el Siglo de Oro». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 43-59. En aquest apartat, valdria la pena reprendre els treballs de James S. Amelang, Xavier Torres i Antoni Simon, així com fer una lectura dels estudis següents: Anna Maria Torrent. «Llengua i poder a Catalunya al segle xvii». Actes del 8è Col·loqui Internacional de llengua i literatura

Catalan Historical Review-14.indb 159

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 159

catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Tolosa i Barcelona 1988, p. 29-55; Narcís Iglésias. La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat: La integració lingüística del Rosselló a França (1659-1789). Eumo, Vic 1998; Héloïse Hermant. «Les mises en récit du soulèvement des Barretines (1687-1690): construction politique, construction culturelle, construction mémorielle». Cahiers du CRHQ, núm. 4 (2013), 30 p. [10] Sobre la guerra de papers: Eulàlia Miralles. «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors». Caplletra, núm. 52 (primavera 2012), p. 181-205. Alguns dels escrits personals que tenen a veure amb aquest apartat es poden trobar a: Antoni Simon i Tarrés. «Cataluña en el 1640. Revuelta social, revolución política e identidad nacional. Una visión a través de algunos testimonios coetáneos». A: José Alcalá-Zamora i Ernest Belenguer (ed.). Calderón de la Barca y la España del Barroco. Vol. 1. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid 2001, p. 889-912; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Cròniques de la Guerra dels Segadors. Curial, Barcelona 2004; Antoni Simon i Tarrés i Pep Vila (ed.). Cròniques del Rosselló: Segles XVI-XVII. Curial, Barcelona 1998; Antoni Simon i Tarrés i Antoni Pladevall i Font (ed.). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle xvii segons el ‘Diari’ de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, i altres testimonis d’Osona. Curial, Barcelona 1986; Antonio Espino López. Cataluña durante el reinado de Carlos II: política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999; Pere Gifre i Xavier Torres (ed.). Fèlix Domènech. Treballs y desditxas que an succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre bisbat de Gerona (1674-1700). CCG Edicions-Biblioteca d’Història Rural, Girona 2001, p. 53-104; Joaquim Albareda (ed.). Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (17051714): El dietari del Convent de Santa Caterina i les Memòries d’Honorat de Pallejà. Eumo i IUHJVV, Vic 2001; Rafel Ginebra (ed.). Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona. Patronat d’Estudis Osonencs, Vic 2005; Joan Peytaví Deixona. «Francisco Vilar, un notari de Ceret al cor de la Guerra dels Segadors». Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 22/58 (2007), p. 611-654; Joan Peytaví Deixona. «La quotidianitat i la percepció del Tractat dels Pirineus a la lectura dels dietaris catalans». A: Òscar Jané (ed.). Del tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle xxi: Un model en construcció?. Generalitat de Catalunya i Museu d’Història de Catalunya, Barcelona 2010, p. 315-323; Vicent Josep Escartí. «Memòria i poder: Sobre els memorialistes algemesinencs dels segles xvi al xviii». A: Vicent Josep Escartí i Josep Enric Estrela (ed.), Arxius, memòria i literatura. Ajuntament d’Algemesí, Algemesí 2007, p. 111-128; Òscar Jané. Catalunya i França al segle xvii: Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Afers, Catarroja i Barcelona 2006; Òscar Jané. «L’identité et la guerre dans les livres de raison catalans du xviie

09/11/2021 15:12:00

160 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

siècle». Annales du Midi, núm. 270 (2010), p. 251-278; Òscar Jané. «El limbo de la violencia en los libros de memoria personal catalanes en la época moderna». A: Vicent Josep Escartí (coord.). Escribir y persistir: Estudios sobre literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença. Vol. 2. Argus-a, Califòrnia i Buenos Aires, 2013, p.1-23; Òscar Jané. «Literatura política i “opinió pública” a la Catalunya en guerra del segle xvii». Caplletra, núm. 57 (2014), p. 135-150. Sobre el conjunt de textos escrits durant la Guerra de Successió, remetem a: Enric Pujol (ed.). Antologia de memòries i dietaris personals catalans…, op. cit. [11] Per a l’època medieval, com dèiem, destaquen: Carme Batlle i Teresa Vinyoles. Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Dalmau, Barcelona 2002; Concepción Rodríguez-Parada i Núria JornetBenito. «“Llibre de confraria del roser del any 1489” del monasterio de Santa María de Montesión de Barcelona: un ejemplo de red devocional». Studia Historica: Historia Medieval, núm. 37 (2019), p. 165-185; Núria JornetBenito i Núria Tuset. «Construint la memòria dels feminismes: arxius, biblioteques i centres de documentació. Una mirada al passat, una reflexió per al futur». BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, núm. 36 (2016), <http://hdl.handle.net/2445/113331> (consulta: març de 2020); Jordi Andreu Daufí, Josep Canela i Farré i Maria Àngela Serra i Torrent (dir.). El llibre de comptes com a font per a l’estudi d’un casal noble de mitjan segle xv: Primer llibre memorial començat per la senyora dona Sanxa Ximenis de Foix e de Cabrera e de Navalles. Fundació Noguera, Barcelona 1992. Per a l’àmbit català d’època moderna, vegeu: Eulàlia de Ahumada. Hipòlita Roís de Liori (ca. 1479-1546). Del Orto, Madrid 2004; Eulàlia de Ahumada. «L’escriptura mística femenina. Les autobiografies per encàrrec (s. xvixvii)» Poblet, vol. viii, núm. 16 (2008), p. 48-51; Eulàlia de Ahumada. «Biografías femeninas. Historias de vida dentro de las comunidades religiosas (s. xvii)». Itinerantes: Revista de Historia y Religión, núm. 1 (2011), p. 4155; Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza. «Écrits féminins catalans». Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012), p. 177-190; Eulàlia Miralles. «Mujeres y memoria escrita en la Edad Moderna». A: Vicent Josep Escartí (ed.). Escribir y persistir…, op. cit., p. 99-133; Verònica Zaragoza (coord.). Early Modern Women’s Writing: More Texts and Contexts. Dossier. Caplletra, núm. 67 (2019); Verònica Zaragoza (coord.). L’escriptura en femení a les terres de llengua catalana (segles xvixviii). Dossier. Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna / International Journal of Medieval & Modern Literature & Culture, núm. 1 (2013); Verònica Zaragoza. ‘En vers vull desafiar…’: La poesia femenina a l’àmbit català (segles xvi-xviii). Edició crítica. Tesi doctoral. Universitat de Girona, Girona 2016; Verònica Zaragoza. «Perpetuació del passat al convent de Santa Clara de Perpinyà a través del seu llibre de memòries (1549-1842)». A: Òscar Jané, Eulàlia Mi-

Catalan Historical Review-14.indb 160

Òscar Jané

ralles i Ignasi Fernández (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 35-48; Verònica Zaragoza. «La Guerra de Successió des d’uns ulls de dona: la crema de Vila-real (1706) narrada per sor Maria Teresa de Jesús d’Agramunt». A: Purificació Mascarell (coord.). Memòria de la destrucció: La crema de Xàtiva i altres urbicidis. Publicacions de la Institució Alfons el Magnànim, València 2019, p. 131-157; Verònica Zaragoza i Mercè Gras. «Legitimación póstuma de Hipólita de Rocabertí a través de su escritura: notas sobre su recepción en el siglo xvii». A: M. L. Giordano (ed.). Reforma Católica y disidencia conversa en Barcelona: Diego Pérez de Valdivia y Sor Hipolíta de Jesús (1578-1624). Academia del Hispanismo, Vigo 2020, p. 173-215; Vicent Escartí. «Dones escriptores». Saó, núm. 265 (2002), p. 7; María de los Ángeles Herrero. «Escriptores valencianes dels segles xv al xviii». Saó, núm. 453 (2019). Per al cas castellà, destaquem els treballs d’autors ja coneguts i esmentats: James S. Amelang. «Autobiografías femeninas», op. cit., p. 155-168; Antonio Castillo Gómez (2008), «Dios, el confesor y la monja. La autobiografía espiritual femenina en la España de los siglos xvi y xvii». Syntagma: Revista del Instituto de Historia del Libro y de la Lectura, núm. 2, p. 59-76. Des de l’àmbit francès més proper, amb el qual es poden fer molts paral·lelismes, destaquen els treballs següents: Philippe Lejeune. Le moi des demoiselles: Enquête sur le journal de jeune fille. Seuil, París 1993; Isabelle Lacoue-Labarthe. «Lettres et journaux de femmes. Entre écriture contrainte et affirmation de soi». Tumultes, núm. 36 (2011), p. 113-132; Isabelle Lacoue-Labarthe i Sylvie Mouysset. «De “l’ombre légère” à la “machine à écrire familiale”. L’écriture quotidienne des femmes». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 7-20; Isabelle Luciani. «De l’espace domestique au récit de soi? Écrits féminins du for privé». Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012), p. 21-44; Isabelle Luciani. «Llevar un “libro de cuenta y razón” en la Provenza moderna (siglos xvi-xviii): escritura doméstica y relato de uno mismo». Manuscrits: Revista d’Història Moderna, núm. 31 (2013), p. 163-203. Pel que fa a Itàlia: Anna Iuso (dir.). Scritture di donne: Uno sguardo europeo. Protagon, Siena 1998; Marina Caffiero (coord.). Donne protagoniste: Autorità femminile nelle minoranze religiose. Dossier. Rivista di Storia del Cristianesimo, núm. 2 (2007), p. 323-429; Marina Caffiero. «Écrire au féminin». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 163-176; Marina Caffiero. Rubare le anime: Diario di Anna del Monte ebrea romana. Viella, Roma 2008; Marina Caffiero i Manola Venzo (ed.). Scritture di donne: La memoria restituita, Viella, Roma 2007; Gabriella Zarri i Nieves Baranda (ed.). Memoria e comunità femminili: Spagna e Italia, secc. xv-xvii. UNED i Firenze University Press, Florència 2011. Per al món anglosaxó, amb una llarga tradició, vegeu: Elizabeth C. Goldsmith i Dena Goodman (dir.). Going Public: Women and Publishing in Early Modern France. Cornell University Press, Ithaca i Londres 1995; Dena Good-

09/11/2021 15:12:01

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

mann. «Le “Spectateur intérieur”: les journaux de Suzanne Necker». A: Benoît Melançon (ed.). L’invention de l’intimité au Siècle des lumières. Université Paris X-Nanterre, Nanterre 1995, p. 91-116; Paul Salzman (ed.). Early Modern Women’s Writing: An Anthology 15601700. Oxford University Press, Oxford 2000; Elie Botonaki. Seventeenth Century English women’s autobiographical writings: disclosing enclosures. Edwin Mellen Press, Lewinston i Nova York 2004; Autors diversos.

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 161

«Rethinking Methodologies for Early Modern Women’s Studies». Dossier. Early Modern Women: An Interdisciplinary Journal, núm. 13/1 (2018); Gina Lura Walker. The Invention of Female Biography. Routledge, Londres 2017; Carme Font Paz. Women’s Prophetic Writings in Seventeenth-Century Britain. Routledge, Londres, 2017; Carme Font Paz i Nina Geerdink (ed.). Economic Imperatives for Women’s Writing in Early Modern Europe. Brill, Leiden 2018.

Nota biogràfica Òscar Jané és Professor Agregat a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del Grau d’Humanitats des de 2017. Ha estat Investigador ‘Ramón y Cajal’ a la UAB (2010-2015), Investigador ‘Beatriu de Pinós’ a la Universitat de Barcelona (2008-2010) i Investigador ‘Juan de la Cierva’ a la Universitat Autònoma de Barcelona (2005-2008). Abans va obtenir una beca postdoctoral a la Universitat de Toulouse-Le Mirail (2004-2005). Ha realitzat els seus estudis d’Història a les Universitats de Montpeller i de Toulouse-Le Mirail (1994-1999). És Doctor en Història per les Universitats de Toulouse- Le Mirail i l’Autònoma de Barcelona (2003). Treballa des de fa temps en temes relacionats amb les fronteres, les identitats col·lectives, la història local, els escrits personals i s’interessa a l’arqueologia del conflicte.

Catalan Historical Review-14.indb 161

09/11/2021 15:12:01

Catalan Historical Review-14.indb 162

09/11/2021 15:12:01

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 163-177 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.182 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania1 Estel Marín*

Universitat de Barcelona

Oriol Brugarolas**

Universitat de Barcelona Rebut 21 desembre 2018 · Acceptat 30 juny 2019

Resum En l’últim quart del segle xix, el piano s’havia convertit en un fenomen cultural, social i comercial de primer ordre i es trobava profundament arrelat en la societat catalana. N’és una prova la intensificació de la producció de pianos i del consum de música per a aquest instrument, la facilitat d’accés al repertori per part del públic català, la consolidació de l’ensenyament pianístic i, finalment, la presència massiva d’aquest instrument en sales de concert, exposicions universals, cafès, ateneus, casinos, teatres i salons privats. El present article aporta noves dades que expliquen el procés d’implantació i de difusió del piano des de la seva arribada a Catalunya l’últim quart del segle xviii fins a final del segle xix, quan es converteix en l’instrument més popular i en la icona cultural de referència, tal com ho evidencia el sorgiment de pianistes de relleu internacional com ara Tintorer, Granados o Albéniz. L’estudi comprèn referències a constructors i venedors de pianos com ara F. Bernareggi i M. Guarro, a comerços de venda de partitures com el de F. España, a intèrprets i professors com J. B. Pujol, a material pedagògic i centres docents de música implicats, així com als espais públics i privats compromesos en la recepció sonora de l’instrument. Aquestes dades confirmen i evidencien l’alt desenvolupament de l’activitat i de la cultura del piano a la Catalunya vuitcentista. Paraules clau: piano, segle xix, sociabilitat, ensenyament a Catalunya, cultura musical, indústria i comerç del piano

Introducció Aquesta investigació s’emmarca dins del camp de la història cultural i social de la música. Per aquest motiu, el piano no serà analitzat com un objecte aïllat, sinó en connexió amb els perfils dels intèrprets i del públic, de la recepció dels espectacles musicals, dels canals de distribució d’instruments i partitures, dels avenços industrials i de la premsa. És evident que l’estudi del piano constitueix un aspecte fonamental per a conèixer la vida cultural i social d’un país, atès que permet analitzar les vies de difusió i d’intercanvi de compositors, obres, idees i estils musicals entre aquest i altres països en les diferents xarxes nacionals i internacionals i proporciona informació sobre la classe de públic a la qual va dirigida la música, els repertoris de moda i els canvis que van experimentant amb el pas del temps, així com el material musical en circulació. En definitiva, resulta una eina valuosa per a dibuixar la importància i l’ús social de la música en un context determinat. * Adreça de contacte: Estel Marín Cos. E-mail: estel.marin.cos@ub.edu ** Adreça de contacte: Oriol Brugarolas Bonet. E-mail: oriolbrugarolas@ub.edu

Catalan Historical Review-14.indb 163

Tot i això, una qüestió fonamental com és la d’estudiar el procés d’arrelament del piano a la societat catalana del segle xix només ha estat parcialment investigada pels historiadors de la música i de la cultura. Cal destacar els estudis de Bergadà i Marín referents a l’ensenyament del piano a la segona meitat del segle xix, 2 l’aportació de Fukushima3 en relació amb els constructors de pianos barcelonins i amb l’activitat musical de l’últim terç del segle xix, o bé la contribució de Brugarolas4 respecte a la construcció i comerç de pianos en la primera meitat del segle xix, a més de diversos estudis de caràcter biogràfic de pianistes catalans de final del segle xix5 i altres de pertanyents a l’àmbit de la tècnica pianística.6 Significativament, la majoria d’aquests estudis no aprofundeixen en el paper central que va tenir el piano en la connexió entre la música i la societat vuitcentista, ni es pregunten el perquè ni com el piano s’acaba imposant progressivament, al llarg de més d’un segle, d’una manera aclaparadora tant socialment com musical. En definitiva, no es pregunten sobre una qüestió essencial en la història de la música catalana del segle xix: per què el piano fou l’instrument més popular al final d’aquest segle? Quin ha estat el seu procés

09/11/2021 15:12:01

164 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

d’arrelament en la societat catalana vuitcentista? Qui foren els protagonistes de la institucionalització del piano a Catalunya i quins mestres feren avançar el seu ensenyament i la seva tècnica a Catalunya? Aquest article dona resposta a aquestes qüestions i aporta la documentació necessària provinent del fons gremial i comercial de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB); del fons de la Junta de Comerç de Barcelona i del fons Gònima de Janer, ambdós de la Biblioteca de Catalunya (BC); dels Archives Nationales de France (ANF), i de la consulta sistemàtica i exhaustiva de les fonts hemerogràfiques, com ara Diario de Barcelona, La Vanguardia, Diario de Gerona de Avisos y Noticias, Diario de Tarragona, La Opinión o La Nueva Lucha, entre altres publicacions periòdiques. Això permetrà posar en relleu una cultura del piano en gran part desconeguda i replantejar la història del piano a Catalunya obrint les portes a una rica realitat musical i cultural a l’entorn de l’instrument rei del segle xix. Les dates que comprenen el període estudiat estan determinades per la pròpia evolució, difusió i consolidació del piano a Catalunya. L’any 1788 és el de la primera referència documental de què es disposa de compravenda d’un piano a Catalunya. El 1901 marca el punt culminant del procés d’arrelament d’aquest instrument a Catalunya amb la creació de l’Acadèmia Granados i del furor pel piano que s’estava vivint en el tombant del segle xx. En un context d’expansió general de la música, tal com mostren les dades de comerç i producció instrumental i de partitures a final del segle xviii i al llarg del xix,7 no fou casual que el 1816 sorgís a Barcelona un dels primers diaris especialitzats en música en l’àmbit català i espanyol, que distribuïa peces per a piano i veu de repertori operístic, o que hi hagués activitat de compravenda de pianos a Tarragona a la dècada de 1810. De la mateixa manera, tampoc no ens pot passar per alt que cap a 1826 es comptabilitzessin quinze constructors actius de pianos a Barcelona o que a la dècada de 1830 sorgissin figures com la del pianista i mestre de piano Pere Tintorer. També s’ha de tenir en compte que el 1871 es va crear l’Associació de Pianistes Compositors o bé que la indústria musical més puixant a l’últim quart del segle xix fou la de pianos, amb nombroses medalles guanyades a les exposicions universals. No és una coincidència, doncs, que el piano es convertís en l’instrument més demandat entre l’ensenyament musical o que a la segona meitat del segle xix, en viles com Tortosa, Manresa o Mataró, el piano fos el moble dels espais públics i privats al voltant del qual s’organitzava la vida musical. La suma de tots aquests elements, i d’altres que es detallen més endavant, ens permet comprendre per què al diari La Vanguardia del gener de 1888 es parla de pianomania i com arriben a sorgir pianistes i pedagogs catalans tan coneguts internacionalment com Pujol, Vidiella, Isern o Granados.

Catalan Historical Review-14.indb 164

Estel Marín i Oriol Brugarolas

Primera etapa: els inicis del piano a Catalunya (1788-1814) La referència comercial al piano més antiga de què es disposa a Catalunya és de 1788 i la proporciona el Baró de Maldà al seu Calaix de sastre.8 A partir d’aquesta data, el piano desembarcarà progressivament en poblacions catalanes amb una forta tradició musical. La primera d’aquestes poblacions fou Mataró, on s’ha documentat l’activitat del fuster Jaume Parés en la construcció i venda de pianos a l’última dècada del segle xviii.9 A Girona tenim documentada l’activitat del constructor de pianos i orguener Pedro Figueras10 a inici del segle xix. I a la ciutat de Tarragona, tal com es pot llegir al Diario de Tarragona del 17 de gener de 1810: «En casa Rafael Fontova, en la calle mayor, darán razón de quien tiene un fuerte piano para vender.»11 Al llarg d’aquesta primera etapa s’intensificà la producció i el comerç de pianos, com queda palès en el nombre creixent d’anuncis al Diario de Barcelona referents a la compravenda de pianos i a la venda de partitures per a aquest instrument i en l’augment progressiu de constructors i afinadors de pianos. Aquest fenomen respon a l’increment de la demanda de la burgesia comercial, que acabà per impulsar la transformació de la Ciutat Comtal en un centre industrial emergent, per fomentar el desenvolupament de la vida cultural i artística de les principals ciutats catalanes i conformar el gruix dels aficionats que sovintejaven els concerts, participaven en tertúlies musicals en els salons privats i compraven partitures, instruments i mètodes per a l’aprenentatge musical. Així, doncs, l’augment de la demanda estimulà tant la importació de pianos estrangers12 com la producció local. Entre 1788 i 1814 es van obrir set tallers especialitzats en la construcció de pianos a Barcelona, un a Mataró i un a Tarragona. A més, les dades d’altres ciutats peninsulars o europees referents al nombre de constructors de pianos actius són molt semblants a les de la ciutat de Barcelona,13 fet que ens permet constatar que Catalunya segueix el solc de l’expansió europea d’aquest instrument i que es correspon amb els interessos d’una societat que té la música, i particularment el piano, com a principal ocupació en l’oci cultural. Els tipus de pianos que sortiren d’aquests tallers locals i tingueren major difusió foren els de taula, de forma rectangular, fàcils de transportar i d’afinar, tot i que s’ha pogut documentar que els constructors suïssos Otter i Kyburz, assentats a Barcelona el 1798, també fabricaren alguns pianos de cua i molts orgues. En aquests inicis de l’arrelament del piano és remarcable que qui en venia no era només el fabricant, sinó que el creixent interès social per aconseguir-ne un va fer que constructors d’altres instruments, com els guitarrers Manuel Bertran o Valentí Fabrés,14 i altres comerciants no vinculats al món de la música, com el quincaller Josep Surnami,15 volguessin mercadejar amb el piano, atès que el veien com una inversió segura, com un objecte valuós més enllà de la seva funcionalitat. Per guanyar clientela i

09/11/2021 15:12:01

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

despertar la curiositat de possibles compradors, els venedors inserien a la premsa anuncis de compravenda de pianos nous o de segona mà i de construcció local o estrangera, i, ja des de 1794,16 de lloguer de pianos. Aquesta última modalitat comercial permetia l’accés a l’instrument a butxaques menys acabalades i també facilitava, a qui ho volgués i li agradés, canviar sovint de model de piano. En definitiva, s’adaptava millor a la demanda i a les necessitats dels diferents perfils d’aficionats. En aquest sentit, al voltant de 1800, a Catalunya prosperà un comerç de partitures esperonat per l’increment de la demanda dels aficionats, d’amateurs o de diletants pertanyents a la burgesia, que va permetre difondre amb celeritat un repertori per a piano, bé en qualitat de solista com per exemple l’obra per a piano de Mozart, de Haydn, de Pleyel o de Travería, bé en qualitat d’acompanyant, sobretot de la veu, com els arranjaments per a piano i veu d’algunes àries de les òperes de Piccinni, Anfossi, Cimarosa, Jommelli, Tozzi, Fioravanti i Paisiello que en aquell moment es podien sentir al Teatre de la Santa Creu.17 A banda de copistes i músics, foren sobretot els llibreters (com els barcelonins Tomás Gorchs, Juan Francisco Piferrer i Mateo Echterling)18 els qui distribuïren partitures impreses i manuscrites mitjançant atractives fórmules, com la subscripció o el lloguer de partitures, per augmentar les vendes i atraure un públic potencialment més ampli. En conseqüència, el repertori per a piano reunia peces de música atractiva i de moda —com les adaptacions per a piano de les òperes conegudes— que seguien la tradició de la música que es tocava a les reunions socials de final del segle xviii i inici del xix. L’ensenyament del piano que es podia fer abans de 1814 era, d’una banda, en l’àmbit religiós i, per tant, en escoles de música vinculades a una església o a una catedral; l’ensenyament anava a càrrec dels capellans.19 Un exemple d’aquest tipus d’ensenyament fou l’escola de música de la catedral de Barcelona, que al voltant de 1800 disposava de pianos per a l’activitat docent. La dirigia el capellà Josep Prats, un músic molt actiu en la participació i l’organització de concerts privats. Tal com es pot llegir en el dietari del Baró de Maldà: «Dia 9 de novembre [de 1797]. […] a vuit hores, ha començada la primera acadèmia de música que fins ara havia estat a casa de mossèn Josep Prats i son germà […] en casa del Sr. notari N. Comelles.»20 El material per a l’aprenentatge del piano que utilitzaven aquestes escoles eren els quaderns miscel·lanis que comprenien peces de diversa tipologia i d’autors diversos.21 D’altra banda, l’ensenyament es podia dur a terme en l’àmbit civil mitjançant classes privades a casa de l’alumne o del mestre, exercides per professors de música tant nacionals com estrangers. El primer d’aquests antecedents és el d’un professor que s’anuncia a la premsa el 1795 al Diario de Barcelona.22 Això confirma que Catalunya formava part de les rutes culturals i de comerç musical que anaven i venien d’Europa cap a la Península; i els músics, quan s’aturaven a Barcelona, podien oferir tant concerts

Catalan Historical Review-14.indb 165

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 165

privats i classes de música com concerts al Teatre de la Santa Creu. La visita de figures internacionals del món de la música facilità el contacte dels músics d’aquí amb els procediments interpretatius i docents en vigor als principals centres musicals i culturals europeus. Aquetes visites s’inicien en aquest moment i seran una constant fins al tombant del segle xix. El napolità Joseph Pintauro fou un d’aquests músics que arribà a Barcelona com a cantant d’una companyia d’òpera i acabà per establir-s’hi en veure les oportunitats musicals que oferia la ciutat. Hi va poder escriure música religiosa, exercir-hi d’empresari musical, participar-hi en concerts com a pianista acompanyant23 i dedicar-s’hi a l’ensenyament del piano. Gràcies a una anotació del Baró de Maldà sobre ell, és possible fer-se càrrec del tipus de destinataris de l’educació pianística: anava orientada a un públic aficionat de caràcter domèstic, tot sovint del gènere femení; tot plegat molt significatiu del valor que s’atorgava al conreu de la música en aquells anys, és a dir, que era una pràctica ociosa i de farciment.24 Precisament Pintauro és qui ens ha deixat la primera obra pedagògica específica per a l’ensenyament del piano a Catalunya, els Preludij composti dal sigr. Pintauro, per uso dei suoi discepoli,25 un quadern d’estudi de vuit pàgines manuscrites amb peces pensades per a aficionats que aprenien a tocar el piano. A banda d’aquesta obra, en aquesta primera etapa no s’ha localitzat cap altre material docent específic del piano. D’una manera tímida, però imparable, el piano va anar estenent-se pels espais públics i privats dels aficionats i professionals de la música. Les primeres notícies de la presència d’aquest instrument en espais de concert públic català com el Teatre de la Santa Creu, o semipúblics com la sala principal del Gremi de Velers (Sala dels Velers), ambdós a Barcelona, són els concerts que la pianista italiana Antonia Bocucci feu el setembre de 1798,26 en què interpretà obres per a piano sol i acompanyà àries d’òpera de Tozzi i de Piccinni; els que la pianista italiana Henriquette Borghese feu al Teatre i a la Sala dels Velers el 1800, i els que Sophie Gail donà el 1802 a la sala principal del Gremi de Velers, en què interpretà unes variacions de Mozart.27 Així mateix, els espais domèstics, com els salons, també van anar incorporant el piano tant per a ús i gaudi privat de la família com per a ús social mitjançant l’organització de concerts. D’aquí que els salons fossin els espais més amplis d’una casa burgesa, plens de cadires, de miralls i d’aranyes, amb els millors mobles i els objectes més valuosos al costat del piano. Aquest és el cas de l’espai musical de què, el 1808, disposava el corredor de canvis Roberto Marning al seu pis del passeig de la Muralla, un saló que donava a la muralla del mar i que contenia els objectes següents: «Un pianoforte de caoba guarnecido de bronce y cubierto con marroquinería carmesí, dos relojes de mesa (uno de bronce y el otro decorado con pequeñas placas de mármol), un tocador de caoba con espejo, 25 sillas y dos canapés traídos de Génova, cuadros con retratos

09/11/2021 15:12:01

166 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

de la familia del señor y de la señora Marning, […] cuatro candelabros de bronce, una araña pequeña y cortinas de muselina rayadas en blancos para las ventanas de la sala.»28 O bé del pis d’un important comerciant, Onofre Glòria, situat al carrer de la Mercè, en el qual s’han comptabilitzat tres salons i una petita sala, adjacent a la sala principal, amb catorze cadires de fusta amb un petit cantell blanc, un pianoforte usat, dues gàbies d’ocells i un moble daurat. Era un espai no gaire gran, en comparació amb les altres sales de la casa Glòria, però preparat per a reunions que eren obertes al públic en general alhora que podia servir per al recolliment íntim i per a l’estudi de l’aficionat. Per les dimensions de la sala, segurament el piano devia ser de taula. En un context social com aquest, s’entén que la demanda d’ensenyament musical es veiés incrementada perquè calia una formació musical per participar activament en vetllades i concerts, així com per poder dur una pràctica musical de caràcter domèstic i familiar. La situació d’inestabilitat social, econòmica, política i cultural a què es veié sotmesa Catalunya durant la Guerra del Francès (restà ocupada des del febrer de 1808 fins al maig de 1814) tingué repercussions evidents en el consum musical, en general, i en la fabricació i comerç de pianos, en particular. El Diario de Barcelona ho reflecteix per omissió, ja que són escasses les notícies referents a la música i encara menys abundants les relacionades amb la construcció i el comerç del piano. El nombre de constructors de pianos actius en aquest període de guerra es reduí dràsticament i només s’ha pogut documentar l’activitat de Josep Martí i de Johan Kyburz (el seu company de taller, Francisco Otter, havia mort el 1807), que va romandre a Barcelona fins al 1810, en què es va traslladar a Ciutadella per construir un orgue per encàrrec de l’orde franciscà.

Segona etapa: el piano, un objecte desitjat (1815-1848) Els rigors de la Guerra del Francès provocaren estralls a tots nivells i una forta inestabilitat política, econòmica i social a Catalunya. Segons Álex Sánchez, al llarg d’aquest període, la població va créixer considerablement, es va potenciar la integració del mercat interior espanyol, es van refer les relacions amb els nous països americans independents i es van introduir les noves formes de producció modernes en la indústria que convertirien Catalunya, amb Barcelona al capdavant, en una de les regions industrials de l’Europa mediterrània més importants a la dècada de 1840.29 Aquest procés comportà la puixança d’una burgesia comercial i industrial, com les famílies Bacardí, Gònima-Janer, Sagnier o Villavechia, entre d’altres, que foren les principals impulsores i consumidores de l’acti vitat cultural catalana.30 Així mateix, també cal matisar la visió catastrofista que tradicionalment s’ha tingut de la realitat cultural catalana d’aquest període, perquè fou més

Catalan Historical Review-14.indb 166

Estel Marín i Oriol Brugarolas

rica i activa del que podria semblar.31 A partir de 1815, a Catalunya s’incrementà l’activitat musical i, de retruc, la demanda de professors de música. Es multiplicaren els tallers de construcció d’instruments, amb un notable augment del comerç de partitures; sorgiren els primers magatzems de música i es fundaren els primers diaris musicals: el Periódico de Música i La Lira de Apolo, el 1817.32 Tots aquests elements són un reflex clar de l’expansió del mercat musical. En aquest context, com ja hem avançat, el piano es convertí en un element fonamental de l’oci cultural, en l’instrument amb més presència i visibilitat social, a més de ser el més demandat pels aficionats a la música i el més desitjat. N’és una prova el sorgiment de nous tallers dedicats a la construcció, la reparació i l’afinació de pianos, així com a la importació de pianos estrangers. Si ens atenim a les xifres, a Barcelona es comptabilitzen vint-i-un constructors actius entre 1815 i 1839,33 xifra que s’incrementa fins a vint-i-quatre a la dècada de 1840.34 A la cartografia de la imatge es pot apreciar que gairebé la meitat dels constructors de pianos es concentren al sud-est de l’actual plaça de Sant Jaume, una zona que queda entre dos carrers comercials d’una gran importància com són el carrer dels Escudellers i el carrer de l’Argenteria, i molt a prop d’un dels carrers on habitava la burgesia comercial de Barcelona, el carrer Ample. Així mateix, un gruix important de fàbriques i tallers dedicats a la construcció de pianos es troba a la part baixa del Raval i a la vora del Teatre Principal, una zona industrial ocupada pel sector del tèxtil. Alhora, hi ha un petit grup de constructors —els números 7, 21 i 23— que se situen just al costat del Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II. Aquesta proximitat no és fortuïta, sinó que amagava una voluntat comercial. Ser al costat d’una institució musical tan pionera com el Liceu afavoria tenir potencials compradors. Alguns constructors que disposaven de tallers grans, per abaratir costos de manteniment i de compra de material, compartien amb altres constructors l’espai de construcció, com és el cas d’Andrés Puig i Jaume Ribatallada, o els germans Bordas. S’ha pogut documentar que tant a Figueres com a Girona es donava l’activitat d’un constructor, símptoma que la iniciativa local en la construcció de pianos s’havia consolidat. Aquests fabricants s’organitzaven majoritàriament en petits tallers de producció artesanal, si bé alguns, veient la possibilitat d’ampliar el negoci, transformaren els tallers en petites fàbriques, com ara Urivarrena (que fins i tot introdueix la mecanització en el procés de fabricació), Rafael Gabriel Pons o Lorenzo Munné. Fins i tot, grans fàbriques estrangeres arribaren a acords amb constructors locals, com fou el cas del pacte entre la casa de pianos francesa Boisselot i el constructor barceloní Francisco Bernareggi el 1845,35 que permeté a Boisselot distribuir els pianos francesos en terres catalanes i ampliar i consolidar el seu mercat de vendes. La competència entre fabricants era molt aferrissada i l’ànsia de poder aconseguir clientela i assegurar-se la ven-

09/11/2021 15:12:01

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

da del producte portarà alguns fabricants a buscar estratègies comercials poc habituals, com ara la del fabricant Bergnes, que, per demostrar que els seus pianos estaven a l’altura de qualsevol altra fàbrica europea, reptà la fàbrica Boisselot a fer una exposició amb pianos Bergnes i Boisselot, perquè els aficionats poguessin comparar el so i la qualitat dels pianos d’ambdues fàbriques.36 Un altre exemple d’estratègia comercial el proporciona el constructor Lorenzo Munné, que, per aconseguir copar més mercat i atreure un públic de marcada estètica romàntica, construí pianos «adornecidos de elegante arquitectura gótica»,37 segurament imitant l’estètica de les il·lustracions «a la catedral» de les cobertes d’alguns llibres (en què la informació es presenta dins un marc de disseny gòtic), inspirada en els manuscrits medievals que es posaren de moda a França en les publicacions de viatges pintorescs durant el Romanticisme.38 Fins i tot, gràcies al Diario de Barcelona s’ha detectat l’activitat de compravenda de pianos estrangers a Girona a la dècada de 1830.39 Igual que en l’etapa anterior, el piano de taula era el tipus que més es comercialitzava i, en menor mesura, el de cua, però a partir de 1819 comença a ser freqüent trobar als anuncis dels diaris la compravenda d’altres models de pianos (piano vertical, pianino, piano armari, piano de cua truncada i piano arpa) que responen, per una banda, a l’interès del piano no solament com a objecte musical, sinó també com a moble, és a dir, com a element del mobiliari burgès, símbol alhora de capacitat econòmica i del bon gust de la família. D’altra banda, respon a un interès comercial, ja que calia proporcionar al client diverses mides, formes de pianos aptes tant per a cases amb salons grans i amplis com per a llars més modestes amb espais més reduïts. Això queda palès en un catàleg de pianos de 1828 en què es pot llegir una àmplia oferta de tipus, formes i preus de piano amb la qual quedaven cobertes les exigències i els desitjos de tota mena de clients. El model més car, un piano de cua de sis octaves i mitja de caoba amb tres cordes per nota i set registres (fort, fagot, sordina, arpa, bombo, campanetes i platets), costava 4.000 rals de billó; un piano de cost mitjà, com un piano de taula, imitant els models alemanys, de sis octaves, també de caoba, es podia comprar per 2.400 rals de billó, i el piano més barat del catàleg, un piano de taula de cinc octaves i mitja i un registre de fort, tenia un preu de 1.000 rals de billó. Si es tenen en compte alguns costos i sous d’aquests anys (cap a 1831, l’entrada més barata del Teatre de la Santa Creu costava quatre rals de billó; el sou d’un professor de conservatori com ara el Real Conservatorio de Música y Declamación María Cristina de Madrid era d’uns 14.000 rals de billó a l’any i un bon cantant podia cobrar entre 7.000 i 10.000 rals de billó a l’any), 40 es comprèn que la compra d’un piano que imitava els models vienesos de moda per 1.000 rals de billó era un objectiu que podia permetre’s i assumir un sector relativament ampli de la societat catalana d’aquells anys. Cal dir que també era un opció de compra la importació de pianos, habitualment més cars que els fabricats a Catalunya i no-

Catalan Historical Review-14.indb 167

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 167

més aptes per a aquells privilegiats que s’ho podien permetre. A banda de complir una funció musical, l’adquisició d’un piano estranger esdevenia tot un símbol de l’exclusivitat cultural i l’estatus econòmic i social que pocs podien assolir, com fou el cas del piano comprat a Viena pel comerciant Baltasar de Bacardí per a la seva residència del carrer de Lledó, cantonada Caçador, de Barcelona.41 Coincidint amb aquesta difusió del piano, cal tenir present que, en aquesta segona etapa, s’intensifica la circulació de partitures en el mercat musical català que permeté l’accés de l’aficionat i el professional a tota mena de repertori pianístic: peces de caràcter (nocturns, balades, romanços…), peces de ball i de saló (fantasies, variacions sobre temes coneguts d’òperes d’autors de moda), mètode i estudis i transcripcions d’obertures i àries d’òpera o de parts d’alguna simfonia. Al mateix temps, la multiplicació d’aquest repertori i la seva especialització en diversos tipus de consum musical i nivell tècnic normalitzaren la pràctica pianística i afavoriren, com és lògic, la venda de pianos. Els actors principals en el comerç de partitures foren, d’una banda, els llibreters, com ara Manuel Riera i Juan Francisco Piferrer,42 que solien vendre partitures tant impreses com manuscrites,43 prèviament adquirides a l’estranger. Venien les obres que els editors deixaven en dipòsit o venien partitures impreses per ells mateixos o bé fins i tot reimprimien partitures d’autors coetanis coneguts, com ara Ferran Sor, que compraven a l’estranger i que després venien a la seva botiga o les comercialitzaven en quaderns miscel·lanis. D’altra banda, també hi havia els magatzemistes musicals, com Francisco Bernareggi o Francisco España, que regentaven un tipus de botiga en què es podia trobar des d’un instrument musical o una partitura fins a cordes per a instrument, paper pautat i gravats i litografies de músics coneguts. La distribució musical (i editorial, en general) a Catalunya es feia a través d’una eficaç xarxa entre llibreters locals connectats amb Barcelona o llibreters com Ignacio Boix, que tenien llibreria a Tarragona i Barcelona.44 Els anuncis que apareixen al Diario de Barcelona, un diari que tenia difusió arreu de Catalunya, referents a la venda o a la subscripció d’algunes obres musicals indiquen les llibreries de les diferents poblacions catalanes on es podien adquirir: «Se suscribe en la librería de Saurí y compañía, calle de Escudellers; en Reus en la de Sánchez; en Tarragona en la de Puigrubí y en la de Ferrer y Vives; en Figueres en la de Ripoll; en Tortosa en la de Puigrubí; en Cervera en la de Casanovas; en Manresa en la de Abadal; en Lérida en la de Corominas; en Gerona en la de Figaró. En todas las dichas librerías se reparte gratis el prospecto.»45 La necessitat de respondre a nous perfils professionals impulsà noves iniciatives en l’ensenyament musical, en general, i del piano, en particular; alhora, forçà l’expansió d’aquest ensenyament musical en un marc que podríem denominar civil, amb el que això implica d’abandó progressiu dels paràmetres eclesiàstics. La caiguda de l’absolutisme de Ferran VII el 1833 i les mesures desamortitza-

09/11/2021 15:12:01

168 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

dores, iniciades anteriorment per Godoy el 1798 i culminades pel ministre Mendizábal el 1836, comportaren la ruïna econòmica de l’Església i, per tant, la progressiva desaparició de les capelles de música, que, per un decret de 1842, van quedar reduïdes a la mínima expressió: el mestre de capella, dos escolans, l’organista i un salmista.46 Aquesta nova situació va reduir progressivament el domini de l’Església en l’ensenyament musical i va motivar l’aparició i consolidació d’iniciatives pedagògiques musicals de caràcter privat: professors particulars, acadèmies, escoles de música i conservatoris. Pel que fa a l’ensenyament particular del piano, la premsa d’aquest període ha permès documentar, a diferència de l’etapa anterior, una intensa activitat exercida per professors de perfils molt diversos. En primer lloc, per capellans o excapellans que no exercien a cap capella i que, desposseïts de fonts d’ingressos a causa del procés de secularització, es dedicaren a l’ensenyament particular del piano, com per exemple José Menéndez, que després de treballar en diferents capelles de música catalanes s’estableix a Barcelona com a professor de piano.47 En segon lloc, per pianistes nacionals i estrangers itinerants que s’aturaven a les principals poblacions catalanes, sobretot a Barcelona, i oferien concerts en els teatres públics, concerts privats o bé classes de piano particulars, com per exemple Joaquín Gaztambide, Franz Liszt o Maurice Strakosch. A més, aquesta visita de figures internacionals del món del piano facilità el contacte dels músics i aficionats catalans amb els procediments interpretatius i docents en vigor als principals centres musicals i culturals europeus.48 En tercer lloc, tenim aquells pianistes no itinerants, nacionals o estrangers, que viuen o que es traslladen a viure i fixen la residència a Catalunya per dedicar-se, entre altres ocupacions musicals, a la docència del piano, com el mataroní Jaume Isern, que, després d’haver viscut entre Montpeller i Barcelona, cap a 1821 s’instal·la definitivament a Mataró, on duu a terme una important tasca com a pedagog;49 o com Antonio Nogués, que combinava la tasca de pianista en teatres i societats culturals de Barcelona amb la de docent, o com com tants d’altres que s’anuncien al Diario de Barcelona oferint els seus serveis: «Un joven profesor de piano, canto y composición, desea ocuparse en dar lecciones a las señoritas y señoritos cuyos padres tengan a bien honrarle con su confianza; lo que hará por un precio moderado.»50 L’oferta de professors i la competència per aconseguir alumnes eren prou elevades si tenim en compte l’oferta del professor Antonio Gallard d’afinar els pianos dels aficionats que el contractessin per fer classes a domicili.51 En relació amb les iniciatives privades, també cal situar tot un seguit d’escoles i acadèmies de música i associacions culturals que conformen un panorama ric en oportunitats per accedir a l’estudi del piano. Així doncs, a partir de mitjan dècada de 1830 obriren a Barcelona les primeres acadèmies privades de música, en les quals s’oferia, entre d’altres instruments, l’ensenyament del piano, com l’acadèmia del carrer de Sant Pau, número 92, o l’acadèmia dirigida per Francisco Berini, violí primer del

Catalan Historical Review-14.indb 168

Estel Marín i Oriol Brugarolas

Teatre Principal.52 A Mataró, a partir de 1840 es podia estudiar piano a la recentment creada Escola Municipal de Música, dirigida per Jaume Isern, i a Girona. el compositor i pedagog Joan Carreras i Dagas fundà el 1848 un centre de formació musical anomenat Establecimiento Musical.53 En l’àmbit de l’associacionisme cultural privat de tall burgès, el 1837 sorgí una institució pedagògica, el Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, popularment conegut com a Conservatori del Liceu, una associació d’aficionats presidida pel comandant de la Milícia Nacional Manuel Gibert, que preveia la formació musical i teatral dels seus socis.54 L’activitat del Liceu animà la vida musical de la ciutat de Barcelona, la dotà d’estabilitat i es consolidà quan, amb la inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 1847, es traslladà de l’antic convent de Montsió al convent dels trinitaris de la Rambla i adoptà definitivament el nom de Reial Conservatori. Encara en l’entorn de l’ensenyament del piano, cal fer esment d’institucions educatives no específicament musicals, com és el cas de les Escuelas de Enseñanza para Señoritas, en les quals «se les enseñará lo siguiente: coser toda especie de ropa blanca y demás para el uso doméstico; hacer calceta de todas clases; bordar tanto a la mano como al tambor y en hasta; el catecismo y principios de religión; leer y escribir la lengua francesa»,55 i cal afegir que s’hi impartia una matèria d’adornament: el piano. Per aquest motiu, la dona fou la principal destinatària d’una gran part de la literatura pianística (i no pianística) de la primera meitat del segle xix i li foren dedicades expressament algunes de les obres didàctiques per a piano. D’altra banda, l’instrument s’ensenyà en escoles de primer i de segon ensenyament com la de José Alegret, en les quals s’impartia la matèria de música i de manera optativa el piano, o bé en la que fundà l’Ajuntament de Barcelona el 1837 sota el nom d’Instituto Barcelonés.56 Per dur a terme la tasca docent, els professors necessitaven un material pedagògic especialitzat: mètodes, tractats musicals i quaderns d’estudis. 57 La major part d’aquest material en circulació a Catalunya, que es podia aconseguir a les llibreries especialitzades en venda de partitures i als magatzems musicals, era de factura estrangera i elaborat per reconeguts professors de les escoles i els conservatoris més importants d’Europa, com ara els mètodes de Louis Adam, Bernard Viguerie o Francesco Pollini.58 D’altra banda, i en menor mesura, també hi havia disponible material de producció local, català i espanyol, bé confeccionat per músics de renom, com el mètode de Josep Nono, bé per mestres de piano menys coneguts o anònims, com el mètode de piano El arte del fortepiano simplificado y reducido al orden natural, de 1820-1821, d’autor desconegut.59 A partir de 1815 es detecta un increment de circulació de material pedagògic en el mercat musical català. El Diario de Barcelona recull nombroses notícies de venda de mètodes, tractats i quaderns d’estudis de piano que es podien comprar a llibreries i magatzems de música especialitzats. L’assiduïtat d’aquest tipus

09/11/2021 15:12:01

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

de publicacions al Diario de Barcelona és una evidència de la demanda d’obres pedagògiques, tant d’un públic aficionat com d’un de professional, atès que en aquells moments s’intensificava la producció i venda de pianos i de partitures60 i la demanda de professors de piano. En clara correspondència amb el que s’ha explicat anteriorment, la presència del piano en espais de concert públics i privats també s’anà incrementant respecte a la primera etapa. A partir de 1840, el piano acabà per adquirir i consolidar el perfil públic que el definiria durant la segona meitat del segle xix. És així per la conjunció de diversos factors: el desenvolupament d’una vida musical marcada per un actiu associacionisme burgès, 61 la institucionalització dels concerts com a manifestació central de la vida musical urbana, la consolidació del mercat musical (botigues de música, editors i fabricants), l’aparició de premsa musical especialitzada —a la dècada de 1840 l’aficionat es podia subscriure a les llibreries catalanes a les revistes Álbum Musical, El Arpa del Creyente, El Eco de la Ópera Italiana, El Filarmónico, El Termómetro del Teatro Español o El Trovador, entre d’altres. En definitiva, el piano començà a guanyar un protagonisme central en la vida concertística que es consolidà en l’etapa següent, adquirí una rellevància estètica, social i econòmica fins llavors desconeguda i acabà convertint-se en una mercaderia d’oci cultural de prestigi. En aquest context veurem que el pas per Barcelona de figures de primer nivell com Franz Liszt, Émile Prudent o Sigismund Thalberg fou clau per esperonar l’activitat concertística del piano en espais públics com teatres i cafès i en els espais privats d’associacions musicals com ara la Societat Filharmònica, el Casino Barcelonès o el ja esmentat Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, en les quals participaven activament músics com Antoni Llorens, Eusebi Font i Pere Nolasc Llorens. Així mateix, és significatiu el testimoni de Francisco Bernareggi, un important constructor d’instruments i amo d’un dels magatzems de música més importants de Barcelona de la primera meitat del segle xix, perquè permet fer-se una idea de l’expansió social del piano i copsar la intensitat amb què estava penetrant en les llars catalanes: «El rápido desarrollo que el germen del saber experimenta entre nosotros en todos los ramos de la literatura, se ha extendido felizmente a aquel arte sublime que tan pronto arranca gritos de entusiasmo como lágrimas de ternura, vías de alegría como preces de arrepentimiento y devoción: la música. En efecto, la afición en este arte va cundiendo cada vez más entre nosotros; no hay casa un poco acomodada en que no se encuentre un piano; no hay una reunión particular que no funde una de sus principales diversiones en el canto o en el baile.»62 I és que el desig d’aconseguir un piano es va convertir en realitat per a un sector cada cop més ampli de la societat catalana. D’altra banda, l’arribada a Barcelona, el 1848, del pianista, pedagog i compositor mallorquí Pere Tintorer marca el final d’una etapa d’expansió de la cultura del piano i l’inici de la consolidació i l’aprofundiment de l’arrelament

Catalan Historical Review-14.indb 169

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 169

del piano arreu de Catalunya. Tintorer, format al Conservatori de Madrid i a París, es convertirà en un dels pedagogs i intèrprets més influents a Catalunya, i liderà la renovació de la tècnica de l’instrument en introduir-hi un repertori associat al piano modern conformat al llarg de la segona meitat del segle xix.

Tercera etapa: consolidació de l’arrelament del piano (1848-1901). Un objecte social necessari A la segona meitat del segle xix tingué lloc una autèntica expansió del mercat musical. El canvi radical que hi va haver en el sistema de producció i comerç, en les aplicacions tecnològiques i industrials i en els hàbits socials durant la segona revolució industrial incidí d’una manera decisiva en tots els àmbits de la música, des de la fabricació i venda d’instruments fins a la indústria i el comerç editorials. En aquest context, i lligat al procés d’industrialització, s’inicià l’enderrocament de les muralles d’algunes de les ciutats més importants de Catalunya, com ara les de Barcelona i Tarragona —en ambdues ciutats iniciat el 1854—, les de Manresa —a partir de 1877— o les de Tortosa —el 1878—, amb l’eixamplament i la modernització consegüents. La ciutat esdevé l’espai bàsic on es definirà la cultura liberal per dos motius: en primer lloc, per la qualitat d’espai social i de difusió dels nous idearis; en segon lloc, perquè és on es despleguen les noves institucions liberals (administratives, governatives) i les polítiques públiques (ensenyament, servei militar). A Catalunya, Barcelona fou la ciutat que es consolidà progressivament com un centre productiu i comercial de pianos de primer ordre que a final de segle xix aconseguí fer la competència a les grans fàbriques estrangeres, un indicatiu clar que el piano estava guanyant, d’una manera exponencial, més adeptes. Dels vint-i-set63 constructors actius a Barcelona la segona meitat del segle xix, una vintena eren petits tallers i la resta es consoliden progressivament com a fàbriques d’una important capacitat comercial i distribuïdora tant pel territori nacional com a l’estranger. Cal afegir-hi que el tipus de constructors presents en algunes de les viles catalanes, com Vicente Arbona a Tarragona o Francisco Torrent a Cervera, són de caire artesanal i que, a més de vendre els seus pianos, en venien a d’altres constructors i feien tasques de reparació, restauració i afinació.64 Una bona mostra d’aquest interès pel piano i del seu arrelament social és la presència d’aquesta indústria pianística en les exposicions nacionals i universals. En aquestes mostres, la música ocupà un lloc especial en les seccions industrials per la seva particular relació amb la tecnologia. La gradual expansió industrial impulsà l’experimentació i les consegüents transformacions de les tècniques de fabricació d’instruments, en especial d’aquells que requerien aplicacions metal·lúrgiques o tenien un mecanisme complicat com el piano, motiu pel qual no resul-

09/11/2021 15:12:01

170 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

ta estrany que aquest instrument, en algunes exposicions, fos presentat no amb la resta d’instruments, sinó en la secció dedicada a la maquinària. A la segona meitat del segle xix, aquestes exposicions constituïren un aparador social immillorable per als fabricants de pianos, que hi mostraven les darreres novetats tècniques i industrials aplicades a l’instrument. A l’Exposición Industrial y Artística de Productos del Principado de Cataluña de 1860 tingueren un reconeixement especial els pianos dels constructors barcelonins Boisselot-Bernareggi y Cía., els de M. Guarro pel mecanisme modern i de gran precisió, i un piano d’E. Daniel que resistia els canvis de temperatura i d’humitat.65 Així mateix, en l’Exposició Universal de París de 1867 obtingueren premis honorífics els pianos de Bernareggi, Plana i Auger. Però fou a partir de l’Exposición General de las Cuatro Provincias de 1871 que els expositors de pianos barcelonins duplicaren la seva presència respecte a les edicions anteriors. La presència d’aquests industrials del piano en les diverses exposicions nacionals i universals no deixarà de créixer. Per exemple, a l’Exposició Universal de Viena de 1873, entre el centenar d’expositors de pianos existents, es concediren tres medalles de bronze: als pianos de Raynard y Masseres (Barcelona), a Hijos de Montano (Madrid) i a Gómez e hijos (València), i rebé una medalla de plata la fàbrica de Bernareggi Gassó y Cía. (Barcelona), que seguia sent la indústria més forta del país en la construcció de pianos.66 Cap a 1880, la fàbrica de Bernareggi disposava d’uns 200 obrers, exportava pianos sobretot a Portugal, les Antilles i Amèrica Central i fabricava mig miler de pianos l’any, una xifra de producció important en territori català i espanyol, però insignificant si es compara amb la de les grans fàbriques franceses com Pleyel o Érard, que en les mateixes dates produïen uns quinze mil pianos l’any, o bé amb la indústria alemanya com ara les fàbriques de pianos Rönisch o Bechstein, que construïen entre seixanta i setanta mil pianos l’any. A més de Bernareggi, fou també important la casa fundada per Juan Chassaigne el 1864, més tard Chassaigne Frères, que cap a 1900 era una de les més importants d’Espanya i havia rebut premis a diverses exposicions nacionals i internacionals —com la medalla de plata a l’Exposició Universal de París de 1900— i els pianos de la qual s’exportaven a França, les Filipines i Amèrica del Sud.67 Així mateix, els pianos d’aquests fabricants barcelonins —majoritàriament verticals, ja que els de taula havien caigut en desús— es distribuïen per tot Catalunya a través dels magatzems de música locals, que sovint eren sucursals o delegacions dels grans magatzems de música barcelonins, com fou el cas del magatzem de música de Juan Ayné, que tenia botiga a Barcelona i a Tarragona; dels comerciants Salas o José Masanet de Girona,68 que distribuïen pianos Bernareggi-Gassó & Cía. i Chassaigne Frères, o de l’establiment de música Parramon, de Ripoll,69 que també subministrava pianos Bernareggi. A més, alguns professors de piano com el tarragoní Francisco Bonet, el

Catalan Historical Review-14.indb 170

Estel Marín i Oriol Brugarolas

reusenc Ramon Vidal o l’afinador Francisco Torrent, de Cervera, exercien d’intermediaris entre els aficionats i les fàbriques de pianos catalanes de més renom, com ara Boisselot-Bernareggi, Guarro o Chassaigne Frères, entre d’altres. De fet, alguns d’aquests magatzems musicals obriren sales —també anomenades salons— de concerts en les quals es donaven a conèixer músics, instruments i repertoris musicals, i, a més, potenciaren la vida musical de les ciutats. Fou el cas de Juan Ayné, que obrí el Salón Ayné a Tarragona a inici de la dècada de 1880, o del Salón Bernareggi-Gassó y Cía. de Barcelona.70 Una altra mostra que el piano estava profundament arrelat a Catalunya és la seva presència i ús en teatres i centres culturals catalans des de Tortosa fins a Puigcerdà passant per Tremp i Manresa. Serà al llarg de la segona meitat del segle xix, en ple creixement econòmic del país arran de la progressiva industrialització, que, d’una banda, les classes benestants aniran articulant al seu voltant i dotant d’espais culturals, intel·lectuals —casinos, escoles, acadèmies— i d’esbarjo —cafès— pobles i ciutats; de l’altra, la classe treballadora i la mitjana també impulsen els seus propis espais de sociabilitat i relació, com ara els ateneus i les cooperatives.71 El piano serà present en tots aquest espais i vertebrarà al seu voltant bona part de l’oci cultural i de la sociabilitat d’aquell moment. Només cal donar una ullada a la premsa catalana per adonar-se de l’abast d’aquest fenomen i de la constància amb què apareixen ressenyades activitats musicals amb piano en tota mena d’espais. L’Eco de Granollers de l’11 de febrer de 1883 es fa ressò d’una vetllada musical de veu i piano al Casino de Granollers amb motiu de la Candelera. I en la Crónica Mataronesa del 8 de setembre de 1866 es pot llegir: «Hoy tendrá lugar un concierto de piano en el Ateneo Mataronés, por el célebre profesor catalán Juan Miralles.» També el diari El Jueves, de la comarca del Ripollès, es fa ressò d’una festa major a Montesquiu en què la gent es va agrupar al cafè del Feliuet per cantar un vals i unes peces «de los coros del inmortal Clavé que tanta fama han dado a su autor y finalizando con unas peteneras, todo ello acompañdo al piano por el joven Ramon Perramon». Al Diario de Tarragona del 9 de febrer de 1878 s’explica que «el dueño del café del Centro situado en la nueva rambla de San Juan ha adquirido un magnifico piano de cola, lo que no dudamos le agradecerán los concurrentes que podrán oir buenas piezas musicales durante las hores de costumbre». El diari quinzenal La Comarca del Noya de l’11 d’octubre de 1891 informa d’un concert de cambra organitzat per la societat Centre Saturninense de Sant Sadurní d’Anoia en què es tocà un quartet de corda amb piano. En l’edició de tarda del Diario de Tarragona de l’1 de març de 1872 es pot llegir que el jove pianista Adolfo Barroso Zampa actuà a la societat cultural Centro Tarraconense. Al Diario de Tortosa del 12 de maig de 1882 i al setmanari tortosí La Verdad del 25 de setembre de 1881 es deixa clar que tant al Casino de Tortosa com al Círculo de Artesanos de Tortosa programaven concerts i activitats culturals amb el pia-

09/11/2021 15:12:01

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

no com a protagonista. No passa per alt que el dia de la inauguració del Teatre del Casino Ceretano, a Puigcerdà, a l’entreacte, «la señorita Martí se sentó al piano y ejecutó como ella sabe hacerlo una bellísima composición acompañándole con la flauta el inteligente músico de esta villa Sebastián Carol»,72 i que uns anys després, vers el 1890, el pianista Enrique Granados va actuar en aquest mateix teatre.73 Amb aquesta obertura cultural, tot i que la demanda per aprendre piano és present en l’àmbit domèstic de la majoria de famílies burgeses i classes mitjanament acomodades, també s’expandeix considerablement a estaments socials més baixos, gràcies als ateneus i a les associacions populars. Aquesta aspiració social de tocar el piano condueix directament a una necessitat creixent de mestres que en puguin ensenyar i de centres musicals on se’n pugui impartir l’ensenyament. És així com, en aquest darrer període, l’oferta d’ensenyament del piano arriba al punt més àlgid amb la seva institucionalització a través dels conservatoris i de les escoles municipals (el 1847 obre el Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II, el 1886 ho fa l’Escuela Municipal de Música de Barcelona74 i pocs anys després, el 1892, s’inaugura l’Escola Municipal de Música de Girona), i la multiplicació de les acadèmies privades a Barcelona, com l’Acadèmia Musical Barcelonesa, l’Acadèmia Nicolau o l’Aca dèmia Pujol; o a Tarragona l’acadèmia de piano i cant del pianista Eduardo Amigó,75 o bé l’acadèmia de música de Juan Pastallé a la ciutat de Valls.76 Tanmateix, continua la presència d’espais que, tot i no estar concebuts per a l’educació musical, ensenyen piano i conformen un eix gens menyspreable de socialització artística, com l’Escuela de Ciegos,77 que oferia una formació musical com a sistema d’inclusió a la societat, i l’activitat musical de les associacions musicals privades en què els socis organitzaven concerts de piano. I també es constitueixen entitats pedagògiques de formació musical en les quals l’ensenyament del piano es va introduir posteriorment, com la Societat Filharmònica, a Barcelona (que sorgeix el 1844 amb l’objectiu d’organitzar audicions i en què el 1851 ja s’hi podia estudiar harmonia, composició, solfeig, eloqüència i dibuix), el Conservatori Barcelonès, l’Institut Musical o la Societat Lírico-Dramàtica; així mateix s’inauguren casinos, associacions i centres culturals en què s’ofereixen classes de música i sobretot de piano, com el Centre de Lectura de Reus, l’Obrera Vallense (a Valls), el Círculo Villanovés (a Vilanova i la Geltrú) —actiu a la dècada de 1880— o bé l’Alianza Fraternitat de Sant Sadurní d’Anoia. Tots els espais on aprendre música estaven interrelacionats i aquesta relació s’estableix a través dels mestratges, ja que no es tractava d’espais estancs, sinó permeables. Aquest és el motiu que ajuda a entendre com, per exemple, la separació entre la classe particular i l’ensenyament en una acadèmia no era totalment evident, atès que l’acadèmia de música neix com una continuació de la classe particular. Així, sorgeixen acadèmies dirigides per destacats concertistes, compositors de renom o pianistes

Catalan Historical Review-14.indb 171

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 171

virtuosos com Nicolau, Pujol o Granados, on s’ensenya piano i altres matèries. A Barcelona, per exemple, la majoria d’aquestes escoles de música se situen entre el centre històric de la ciutat medieval i moderna i la zona just per sobre de la plaça de Catalunya. Altrament, l’elevat nombre de professors de piano en relació amb els professors de música generalistes també és una mostra del delit cultural per aquest instrument i de l’activitat docent fora del conservatori.78 Tal com es pot veure a la imatge 2, el perímetre d’activitat de l’ensenyament musical es mou entre dues zones, una de les quals coincideix de ple amb els carrers del centre històric de la ciutat de la Barcelona medieval, és a dir, en el que actualment serien els barris del Raval, el Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Una altra zona és la del nord, just per sobre de la plaça de Catalunya, a dreta i esquerra de l’Eixample. Aquest desplaçament de professors de piano cap a la zona nord té una relació directa amb el desplaçament de la burgesia —el principal client musical— del centre de la ciutat cap a l’Eixample. Tot i això, ja hi ha molts professors que en aquest segon període comencen a fer classes fora d’aquest perímetre i se situen a Sant Gervasi, Sarrià, Gràcia i Sant Andreu de Palomar, que són zones que fins a final del segle xix no van formar part de Barcelona (tinguem en compte que fins al 1897 no es van agregar la majoria de pobles del Pla de Barcelona a la Ciutat Comtal). En canvi, els tallers i les fàbriques dels constructors de pianos es mantenen dins la ciutat emmurallada, igual que altres sectors industrials, i es concentren a la banda del Raval, que continua sent la zona més industrialitzada de la Barcelona antiga. A nivell professional, és a dir, en els dos conservatoris de Barcelona, les classes de piano eren les més demandades: «Así se ve también que las clases más concurridas, tanto del Conservatorio del Liceo como de la Escuela Municipal de Música, son las de piano, sin contar con que es infinito el número de profesores dedicados a dar lecciones particulares. Antes eran solo una docena, entre los cuales figuraban en primera línea Pujol, Tintorer, Biscarri, Font: hoy los profesores de piano no tienen cuenta.»79 Pel que fa a l’Escola Municipal de Música, el piano ja consta en el primer quadre d’ensenyaments d’aquesta entitat i el 1886 hi ha un nombre molt elevat de professors d’aquest instrument que es postulen per fer docència en aquesta institució mitjançant oposicions. Alhora, també es nomenen professores, en un nivell d’organització força avançat per a l’època. Tot i això, els models conservadors en qüestió de gènere i en les pautes socials foren aquí molt difícils de trencar en comparació amb altres països europeus. Aquesta situació explica per què sortiren de les escoles de música grans pianistes de sexe masculí, mentre que les dones només ocasionalment podien superar l’espai de pianistes aficionades. Eren, generalment, dones amb talents polivalents que alternaven els estudis de piano amb altres activitats. Així, la dona burgesa podia cultivar-se a través de la pintura, la lectura o la música, però en

09/11/2021 15:12:01

172 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

el domini íntim de la casa i sempre reduïda a la categoria d’amateur, perquè el rol de pianista virtuós estava reservat a l’home. La música que fan les dones és considerada un ornament. De la mateixa manera que l’oferta d’ensenyament musical és molt variada (des del nivell professional fins a l’amateur), la del perfil de músic també ho és: des d’aquell músic centrat quasi exclusivament en l’activitat de mestre fins a aquell que ha de combinar diverses activitats musicals per a poder subsistir. La majoria dels professors de piano dels dos conservatoris de Barcelona es van formar tant al Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París, on els pianistes catalans completaven la formació, com amb les grans figures de la pianística europea, i és per això que l’ensenyament a Barcelona presenta característiques similars a la metodologia de la resta d’Espanya i de l’estranger, ja que els pedagogs s’havien educat a París, on van poder aprendre la tècnica francesa, que era el patró a seguir a l’Europa de la segona meitat del segle xix. Si fem un breu recorregut de la trajectòria dels pedagogs del piano dels conservatoris de Barcelona, veiem com es formen amb els grans pianistes del moment i com aquest és un dels motius per entendre la penetració de la didàctica pianística dels compositors estrangers a Catalunya. Les baules de la cadena de mestres són Pere Tintorer i Joan Baptista Pujol, ja que la pedagogia pianística a Catalunya avança especialment gràcies a la seva producció material, que mostra l’adquisició de la tècnica pianística d’una manera clara. I continua creixent amb pedagogs tan importants com Pellicer i Vidiella. Aquest últim, per exemple, va dedicar la vida a l’ensenyament del piano i en la seva acadèmia particular va poder formar molts pianistes.80 D’una banda, Pere Tintorer es va formar amb el màxim representant de l’escola pianística espanyola, Pedro Albéniz, i, després de romandre a l’estranger amb els representants del virtuosisme pianístic europeu, torna de Lió el 1848. La citació del Diario de Barcelona del 2 de novembre de 184881 ens corrobora que Tintorer ja hi feia concerts: «En el concierto musical que se dispone para mañana en el gran teatro del Liceo, se presentará a tocar unas variaciones el Sr. D. Pablo Tintorer, pianista catalán, cuyo distinguido mérito artístico es ventajosamente conocido en esta capital y también en diferentes puntos de España y del estrangero, particularmente en Francia, donde ha residido durante muchos años.» Tintorer desenvoluparà les classes de piano al Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II de Barcelona el 1849 mentre publica els primers mètodes de piano que seran obres obligatòries a l’entitat, i exercirà la càtedra de piano fins al 1891. Entre els seus deixebles hi ha un altre músic clau en l’evolució del mestratge de piano a la ciutat, Joan Baptista Pujol. Pujol havia entrat com a alumne d’Adolphe-François Laurent al Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París a l’edat de quinze anys82 i és qui representarà l’exemple de la polivalència del músic vuitcentista en compaginar l’ensenyament del piano, la convocatòria de concursos,83 l’activitat com a intèrpret, el debat

Catalan Historical Review-14.indb 172

Estel Marín i Oriol Brugarolas

sobre qüestions estètiques, la composició i el negoci de partitures. Però, sobretot, és l’eix principal de l’escola pianística a Barcelona, ja que amb ell es formen els pedagogs del piano i pianistes Vicent Costa i Nogueras, Carles G. Vidiella, Antoni Nicolau, Isaac Albéniz, Joan Baptista Pellicer, Enric Granados, Carme Matas i Joaquim Canals, entre d’altres.84 Filant més prim, es constaten grups d’alumnes i professors clau que fan avançar i desenvolupar l’ensenyament del piano a Catalunya i que podem distribuir en quatre fases. Com a antecedents, tindríem els mestres que van formar Pere Tintorer, que representen les diferents fonts des de les quals s’origina l’aprenentatge pianístic a la ciutat: l’organista Carles Baguer (1768-1808), home clau en l’enllaç de la música catalana de finals del segle xviii i principi del xix; els professors de solfeig i piano al Real Conservatorio de Música María Cristina de Madrid Ramon Carnicer (1789-1855) i Pedro Albéniz (1795-1855), respectivament, i professors que imparteixen classes a París, com Pierre Zimmermann (1785-1853) i Franz Liszt (1811-1886). Posteriorment, tenim el grup dels deixebles de Pere Tintorer, bona part dels quals són continuadors d’aquest mestratge dins del mateix conservatori (com Josep Còdol, Agustí L. Salvans, Joan Lamote de Grignon) o a l’Escuela Municipal de Música (Joan Baptista Pujol), i d’altres projecten la seva carrera pianística fora del conservatori (Maties Miquel). La propera fase està constituïda pels alumnes de Joan Baptista Pujol, dels quals distingim aquells que combinen l’ensenyament amb la professió i els que es consagren com a pianistes. Cal posar en relleu que els pianistes que s’especialitzen a l’estranger i encaren la seva vida vers la interpretació de l’instrument no tenen un conjunt d’alumnes important. I al mateix temps s’observa que aquells que trien el camí de la docència són els que han rebut menys formació a l’estranger. Aquest fet reflecteix la imatge del Conservatoire National de Musique et de Déclamation com a conservatori modèlic, ja que sembla ser un condicionant —que no pas una garantia— per als qui volien desenvolupar una carrera com a intèrprets. I un últim grup, que s’endinsa ja al segle xx, el formarien els alumnes dels músics que s’han dedicat a l’ensenyament del piano, és a dir, tota la cadena d’estudiants que tenen com a professors Joan Baptista Pellicer, Carles G. Vidiella, Ricard Viñes i Enric Granados. La gran demanda al voltant de l’ensenyament del piano a Catalunya segueix diversificant la varietat de tractats pedagògics per aprendre a tocar, per la qual cosa tenim, d’una banda, obres senzilles perquè l’alumne pugui tocar el piano sense fer un aprenentatge metòdic del solfeig ni de la tècnica pianística, i de l’altra, obres que contenen una metodologia rigorosa i que estan destinades als alumnes de conservatori, com el Curso completo de piano de Pere Tintorer. El corpus d’obres que l’alumne de piano practicava no estava comprès únicament per aquests mètodes, i s’ampliava amb altres repertoris que componien els mateixos professors de piano, com per exemple el

09/11/2021 15:12:01

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

Método teórico-práctico dividido en 2 partes op. 104 i els 20 estudios de velocidad, mecanismo y estilo op. 103, de Pere Tintorer, o els Estudios característicos para piano, de Vicent Costa i Nogueras.85 A finals de segle també sorgeixen obres tècniques que s’especialitzen en un aspecte concret de la tècnica i la descripció fisiològica. La diversificació en la faceta professional del professor de piano també és un element important a tenir en compte, ja que tant participava en concerts i recitals com es dedicava a la interpretació, feia d’empresari, organitzava concursos de piano o impartia classes particulars «a domicili» a les escoles de música semiprivades, o tocava en cafès. Aquesta pluriocupació ja la trobàvem present en les dues èpoques anteriors, atès que era una bona manera de subsistir o d’incrementar els ingressos econòmics. Només decreix en el moment en què la figura de l’intèrpret aconsegueix un cert estatus i ingressos econòmics més alts que li permeten no haver de buscar altres ocupacions paral· leles. Tot i això, la queixa per la precarietat dels sous dels mestres de piano és una constant a la premsa d’aquest tercer període. Les ocupacions més comunes que podien fer els mestres de piano eren de pianista de cafè, editor i intèrpret. Al cafè, els mestres no tan sols hi tocaven, sinó que també hi feien classes particulars. Tenim constància de pianistes de renom com Tintorer, Albéniz, Vidiella, Joan Baptista Pujol o Granados que van començar la carrera tocant als cafès. Tinguem present que, entre 1847 i 1862, els cafès representaven l’avantguarda del moviment urbà i que van evolucionar a mesura que l’afició musical dels catalans també ho va fer. Pel que fa a l’edició de les obres, si fins al segle xix l’autor s’encarregava de negociar-ne la publicació amb l’impressor, ara l’impressor farà alhora d’editor. Aquest editor promociona els intèrprets que li interessa i compra i comercialitza mètodes de professors reconeguts de l’estranger que després distribueix i comercialitza, per a un públic aficionat, sobretot entre les entitats pedagògiques catalanes a través de la xarxa de magatzemistes explicada anteriorment o de llibreters venedors de música a Barcelona, Tarragona, Tortosa, Manresa, Girona, Figueres i Montblanc. Una de les figures que encarna el perfil de mestre i editor és Joan Bapista Pujol, que va fundar l’editorial musical Pujol & Cía., des de la qual va donar a conèixer a Espanya les obres internacionals més prestigioses. Pel que fa a la interpretació, són moltes les figures destacades que compaginen aquesta faceta amb la pedagògica, dues vessants que es desenvolupen simultàniament o una de les quals preval sobre l’altra. Recordem que l’efectisme de la tècnica virtuosística que es coneixia a Europa des de la dècada de 1830 es continua difonent a Barcelona amb les visites de figures internacionals del món de la interpretació com Liszt, Thalberg o Gottschalk, que fan augmentar cada vegada més el contacte dels músics amb els avenços interpretatius dels principals centres musicals estrangers i esdevenen un fort estímul per a perfeccionar la tècnica, ja que els joves estudiants volen imitar aquest virtuosisme. Aquesta exigència en el camp de la interpre-

Catalan Historical Review-14.indb 173

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 173

tació també provoca una gran evolució de la tècnica i, alhora, la recepció d’aquests músics ajuda a regenerar la cultura musical de la societat burgesa barcelonina al tombant del segle xx. Aquest canvi també està marcat per la creació d’un dels centres més importants a escala pianística a Barcelona, l’Acadèmia Granados, fundada per Enric Granados el 1901 amb l’objectiu de difondre una formació musical completa als pianistes de les futures generacions perquè «indubtablement també el record de la tècnica apresa al costat del mestre Pujol i perfeccionada a França amb De Bériot el ratifica en la responsabilitat de difondre i de vetllar per la correcta formació de les futures generacions de músics».86 És en aquest context de final del segle xix que les iròniques paraules d’un redactor de La Vanguardia, el gener de 1888, mostren les profundes implicacions socials i musicals d’una cultura del piano plenament arrelada: «Me sublevo contra la invasión progresiva de nuestras habitaciones por la pianomanía desde el entresuelo al quinto piso; siete veces he cambiado de residencia y siempre por el mismo motivo, por el piano, por ese vecino insoportable. Los jóvenes desiertan de los salones y no van al baile sino para jugar su partida a las cartas. Todo muere en los salones en donde impera un piano. Conversación, ingenio, alegría, todo! No hay espacio ni tiempo sino para esos benditos pianos.»87

Conclusions La creixent popularitat del piano al llarg de tot el segle xix a Catalunya es manifesta en els anuncis constants a la premsa de l’època per llogar, comprar o vendre pianos i partitures, en els oferiments de classes de piano particulars o en acadèmies privades, en anuncis d’afinadors, en la creació dels conservatoris i l’edició de mètodes per a piano, en l’activitat editorial, en la seva presència al cafè com a element socialitzador i en articles i crítiques sobre vetllades pianístiques. Al voltant del piano emergeix un dinamisme cultural que traspassa les fronteres de l’àmbit musical i es vertebra arreu de Catalunya a través de l’activitat social d’associacions culturals, casinos, cercles i ateneus; i, a més, a l’entorn del piano es desenvolupa una potent activitat industrial i comercial concretada en la formació d’indústries editorials —alimentada, sobretot, per repertori específic per a piano i arranjaments de peces de moda com ara òperes, sarsueles, havaneres i balls de saló—, fàbriques de piano, acadèmies, conservatoris de música i sales de concert. Tots aquests elements es desenvolupen al llarg de tres fases. La primera arrenca amb la primera referència sobre el comerç del piano a Catalunya, el 1788 i es tanca quan ho fa la Guerra del Francès, el 1814. En aquest període hi comença a haver una notable demanda de pianos per part de la burgesia, fet que condueix a la intensificació de la producció i del comerç de l’instrument d’una manera progressiva. En el terreny de l’ensenyament, es podia

09/11/2021 15:12:01

174 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

aprendre tant en l’àmbit religiós, a càrrec de capellans, com en el civil, per compte de professors particulars. La segona fase va des de 1815 fins a la meitat del segle xix i es caracteritza per una presència del piano que s’estén als espais públics i que adquireix una rellevància social, estètica i econòmica sense precedents. Les cartografies plasmen la presència creixent de constructors de piano i mestres de música que se situen principalment a Barcelona, tot i que també són presents en altres nuclis importants com Mataró o Reus. La tercera fase parteix del canvi radical en el mecanisme de producció i comerç de l’instrument en la segona revolució industrial, l’aprovació del Concordat de la Santa Seu i la institucionalització del piano al Conservatorio Superior de Música del Liceo de S. M. Isabel II. En aquest període es vertebra una veritable xarxa de professors i alumnes que, encapçalats per Pere Tintorer i Joan Baptista Pujol, es formen a l’estranger i encimbellen la tècnica pianística d’arreu fins a donar noms tan rellevants com Vidiella, Joan Baptista Pellicer, Malats, Viñes o Granados. El període es clou al tombant del segle xx, amb un entusiasme consolidat per la tècnica pianística que comporta una especialització de la figura del pianista i el professor de piano i que coincideix amb el naixement de l’Acadèmia Granados. Es palpa un fervor social per un instrument musical que alhora és un moble —havia d’estar ornamentat d’acord amb la resta del mobiliari dels espais privats— i una màquina —en evolució constant gràcies a les investigacions dels constructors—. És així com s’entén que la compra d’un piano nou pugui esdevenir un motiu per organitzar una gran vetllada musical o que sigui anunciada en un diari. Només cal llegir la nota del Diario de Tarragona del 3 de març de 1880, en què es detalla l’escena següent, amb el piano com a convidat més desitjat: «El domingo último, al anochecer, en el piso principal de la viuda de don Jaime Bru se estrenó un piano de la acreditada fábrica Raynard y Maseras. […] El pianista fue el joven organista de la parroquia de San Francisco. También el joven señor Gabriel tocó alguna pieza muy bien ejecutada que dejó muy complacida a toda la concurrencia que había en dicha casa.» I és que calia fer saber que es disposava d’un dels objectes socials més sofisticats, preuats i volguts de l’aparador social del segle xix. Així és com, d’una manera imparable, el piano arrelà en la societat catalana vuitcentista i s’anà transformant al llarg dels anys centrals de la primera meitat del segle xix en un objecte de desig per part de la burgesia comercial i industrial, fins a convertir-se en un objecte social necessari per a la majoria d’aficionats i aficionades a la música al llarg de la segona meitat del segle xix.

Notes i referències [1]

Terme utilitzat en un article del diari La Vanguardia del 19 de gener de 1888 per explicar la dèria i l’obsessió que es tenia per aquest instrument a final del segle xix.

Catalan Historical Review-14.indb 174

Estel Marín i Oriol Brugarolas

[2] Montserrat Bergadà. Les pianistes Catalans à Paris entre 1875 et 1925. Contribution à l’étude des relations musicales entre la France et l’Espagne. Tesi doctoral. Université François Rabelais, Tours 1997; Estel Marín. L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017. [3] Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona entre 1880 y 1936. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2008. [4] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona (1790-1849): Construcción, difusión y comercio. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2015. [5] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall: 100 anys d’escola pianística a Barcelona. Mateu, Barcelona 2000; Miriam Perandones. «Enrique Granados en París: la construcción de un icono español en el ámbito musical internacional». Revista de Musicología, núm. 34 (2011), p. 203-232. [6] Carles Sánchez. Una mirada a l’escola pianística catalana. Escola Superior de Música de Catalunya, Barcelona 2015. [7] Alguns estudis recents mostren que a Espanya i Catalunya, des de final del segle xviii, existia una activitat comercial molt intensa d’instruments i de partitures: Yolanda Acker. Música y danza en el ‘Diario de Madrid’ (1758-1808): noticias, avisos y artículos. Centro de Documentación de Música y Danza del Instituto de las Artes Escénicas y de la Música, Ministerio de Cultura, Madrid 2007; Cristina Bordas. La producción y el comercio de instrumentos musicales en Madrid ca. 1770 – ca. 1870, Universidad de Valladolid, Valladolid 2004; Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi». Anuario Musical, núm. 71 (2016), p. 163-178; Miguel Ángel Marín. «Music-Selling in Boccherini’s Madrid». Early Music, núm. 33 (2005), p. 165-177. [8] «En la vigilia del 11 febrer sem dugué a casa lo Pianofort comprat.» AHCB, ms. A 202 [Rafel d’Amat i de Cortada, Calaix de sastre, II], p. 314. Anys més tard, Maldà escrigué en el seu dietari que el constructor i afinador de l’esmentat piano de taula i d’altres pianos de la Ciutat Comtal era Josep Alsina, actiu a Barcelona des de 1770 fins a 1819. [9] Diario de Barcelona (d’ara endavant DdB), 30 de novembre de 1797, p. 1420. [10] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (a partir d’ara AHCB), fons de la Junta de Comerç, caixa 40. [11] Diario de Tarragona (d’ara endavant DdT), 17 de gener de 1810, p. 87. [12] La primera referència de què es disposa sobre la importació d’un piano a Barcelona és de 1803. AHCB, Fons municipal, secció Sanitat, XII-4/C-10, 1803. [13] Per exemple, cap a 1800: a Barcelona, amb una població de 100.000 habitants, hi havia actius set constructors; a Madrid, amb una població de 160.000 habitants, n’hi havia deu (6,25 per cada 100.000 habitants); Milà, amb una població de 140.000 habitants, disposava d’onze cons-

09/11/2021 15:12:02

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

tructors de pianos (7,8 per cada 100.000 habitants), i a París, amb una població de 625.000 habitants, se n’han comptabilitzat vint-i-set (quatre per cada 100.000 habitants). [14] DdB, 26 de maig de 1800, p. 591; 2 d’abril de 1803, p. 423. [15] DdB, 7 de setembre de 1804, p. 1155. [16] DdB, 12 de novembre de 1794, p. 1280. [17] Vegeu alguns dels anuncis del DdB que fan referència a la venda de partitures per a piano: 10 de gener de 1799, p. 39; 4 d’abril de 1800, p. 380; 28 de novembre de 1804, p. 1554; 18 de març de 1808, p. 332, entre d’altres. [18] Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras…», op. cit., p. 166-167. [19] Aquesta situació no canviarà fins a l’aprovació del Concordat amb la Santa Seu el 1851. Com veurem, a partir d’aquest concordat, els músics pertanyents a les capelles eclesiàstiques havien de ser clergues, fet que va tenir diverses implicacions. D’una banda, l’ensenyament musical, molt lligat en aquesta primera etapa a les capelles musicals, anirà desvinculant-se de l’àmbit de l’Església com a conseqüència tant de la seva pèrdua d’hegemonia com del sorgiment de la nova classe burgesa que buscava organitzar les seves pròpies institucions acadèmiques. Arran de les exigències del Concordat, molts dels músics que fins aleshores havien treballat en l’àmbit religiós abandonin els seus llocs de treball d’una manera sobtada i es vegin obligats a continuar la seva activitat musical en l’àmbit civil com a professors particulars i d’acadèmies o com a músics d’orquestra, entre altres ocupacions. [20] AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, ms. A-212, vol. xii. [21] En relació amb els quaderns miscel·lanis de música, vegeu: Laura Pallàs. Estudi codicològic i catalogació del manuscrit E-VI 293: Un testimoni de la música de tecla a Catalunya a principis del segle xix. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017; Celestino Yánez. «Música para pianoforte, órgano y clave en dos cuadernos zaragozanos de la primera mitad del siglo xix». Anuario Musical, núm. 62 (2007), p. 291-334. [22] Els mestres de piano s’ofereixen «a ensenyar, no solo el cantar cualquier pieza italiana, sino el tocar la flauta y el fortepiano» i «para dar lecciones de clave o fortepiano a cualquier aficionado que quisiera seguir en tal ejercicio, ofreciendo tocarlo a precio equitativo». Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona…, op. cit., p. 342. [23] El Baró de Maldà explica la participació de Pintauro en algun d’aquests concerts privats en què actuava com a acompanyant: «En quan a Cantatrices eran la Señora Jove de la casa, qual també acompañá ab lo clave una ària ab recitativo que cantá lo señor Francisco Mas […] i lo dueto que cantá una noyeta molt currutaca ab Pintauro, músich tenor que fou del teatre.» AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, ms. A-218, vol. xvii, p. 297, 29 de març de 1800. [24] «En casa Girona, en lo carrer dels Archs […] fou prou bona la Acadèmia […] [amb] les árias y duetos de las Cantatrices, que foren la senyoreta de la Casa, filla dels

Catalan Historical Review-14.indb 175

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 175

senyors Don Francisco Girona y Donya Mariana, la senyora Estaño, la senyoreta Doña Justa Ansa, la Salucci, còmica del Teatro […]. Me havia olvidat de notár, que lo Mestre de Capella o qui tocaba la Clave o bé el Fortepiano era el senyor Pintaura [Joseph Pintauro], ques pinta per ell sol en cantár, tocár y ensenyar a Madamoiselas.» AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, vol. xxii, p. 169, 22 de febrer de 1801. [25] La partitura es pot trobar a la Biblioteca de Catalunya (BC), fons Carreras Dagas, M 732/30. [26] DdB, 12 de setembre de 1798, p. 1027. [27] En relació amb Henriquette Borghese, vegeu Ddb, 10 d’octubre de 1800, p. 1237. Vegeu DdB, 21 d’octubre de 1802, p. 1294, en relació amb Sophie Gail. [28] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (d’ara endavant, AHPNB), Francisco Portell (notari núm. 1142), vol. 42, Inventaris, vol. 34, f. 226-227. [29] Álex Sánchez. «Crisis económica y respuesta empresarial. Los inicios del sistema fabril en la industria algodonera catalana, 1797-1839». Revista de Historia Económica, núm. 8 (2000), p. 485-523. [30] Erasme de Janer va ser un personatge clau en la Societat del Teatre de la Santa Creu des de 1826 fins a mitjan dècada de 1840; Lluís Sagnier fou un dels primers presidents del Conservatori del Liceu de Barcelona, fundat el 1838; Ignasi Villavecchia era un comerciant i industrial, com el seu oncle del mateix nom, i fou un dels impulsors de la construcció del Teatre del Liceu, inaugurat el 1847. [31] El 1815 es va crear una societat de caràcter cientificoliterari anomenada Societat Filosòfica. La societat proposava l’intercanvi intel·lectual entre coetanis de procedència social diversa, donant veu a joves intel·lectuals com ara el futur novel·lista romàntic Ramon López Soler o l’escriptor i economista B. C. Aribau. A més l’activitat editorial en general, abans de 1830, va viure un repunt important amb la traducció al castellà de les obres de Young, Chateaubriand, Byron, Goethe, Schiller i les novel·les de Sophia Lee, Agnes Marie Bennet o Regina Maria Roche. [32] Aquests diaris publicaven obres musicals, generalment reduccions per a piano i veu de les òperes de Rossini, Carnicer, Orlandi i Generali, entre d’altres, que eren les que sonaven amb més freqüència al Teatre de la Santa Creu. [33] José Martí, Goessel, Jaime Ribatallada, Antonio Vergés, José Vila, Pedro Figueras, Lorenzo Munné, Juan Munné, Manuel Vila, Antonio Vila, Andrés Puig, José Cabañeras, José de Urivarrena, Auguste Rideau, Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas i Jerónimo Bordas. Vegeu: Oriol Brugarolas. «Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la dècada de 1830». Revista de Musicología, vol. xli, núm. 2 (2018), p. 79-110. [34] Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas, Jerónimo Bordas, Lorenzo Munné, Juan Munné, José Vila, F. Bernareggi ‑ L. Boisselot, Jaime Anglada, Adolfo Lerch,

09/11/2021 15:12:02

176 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Martín Plana, Miguel Trepat, Cayetano Vilarderbó, Francisco Antiga, Luis Dávila, Llusá, Manuel Rosell, Francisco España, Cayetano Piazza, Evaristo Bergnes i Faugier. Vegeu Oriol Brugarolas. «Del piano de Joseph Alsina…», op. cit., p. 87. [35] DdB, 24 de febrer de 1849, p. 913. [36] DdB, 18 de juliol 1849, p. 3394. [37] DdB, 26 de gener de 1836, p. 208. [38] Vegeu la portada de l’obra de Joan Baptista Roca i Bisbal Gramática musical, dividida en catorce lecciones. Obra utilísima para los que quieran aprender la música. Resumen para los que saben e introducción para todos los métodos. Impremta del llibreter Joaquim Verdaguer, Barcelona 1837. Aquesta publicació destaca per la portada «a la catedral». Biblioteca de Catalunya, M 3902. [39] DdB, 23 de març de 1830, p. 756: «Se halla de venta en Gerona un piano fabricado en París por Ceutlet [sic], con seis registros en forma de lira, seis octavas a tres cuerdas, nuevo y sin defecto alguno.» [40] Octavio Lafourcade. Ramón Carnicer en Madrid, su actividad como músico, gestor y pedagogo en el Madrid de la primera mitad del siglo xix. Tesi doctoral. Universidad Autónoma de Madrid, Madrid 2009, p. 228. [41] AHPNB, Josep Maria Torrent i Sayrols (notari núm. 1199), vol. 16, Manuale Totiusque Instrumentorum 1822-1823. [42] Oriol Brugarolas. «El comercio de partitures…», op. cit., p. 163-178. [43] Almenys fins a 1850, data a partir de la qual es va imposar definitivament la comercialització de l’imprès calcogràfic. [44] La llibreria de Tarragona es trobava al carrer Major, núm. 21, i la de Barcelona, a la baixada de Sant Miquel. Faro del Francolí, 31 de maig, 1845, p. 1. [45] DdB, 22 de febrer de 1828, núm. 53, p. 435. [46] Francesc Cortès. «La música religiosa». A: Xosé Aviñoa (ed.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Vol. III. Edicions 62, Barcelona 2000, p. 187-253. [47] DdB, 8 de maig de 1834, p. 1044. [48] Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música…, op. cit., p. 12-17. [49] Montserrat Gurrera i Lluch. «Jaume Isern i la seva incidència en l’ensenyament de cecs i de la música al Mataró vuitcentista». Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació, núm. 9-10 (2006-2007), p. 168-192. [50] DdB, 16 d’abril de 1836, p. 861. [51] DdB, 19 de febrer de 1831, p. 399. [52] El 1840, l’Ajuntament de Girona contractà Francisco Berini per fer classes de música a minyons. «La vida musical vuitcentista». A: Xosé Aviñoa (ed.). Història de la música…, op. cit., p. 13-26. [53] Josep Maria Garcia Balda. «Carreras i Dagas i l’educació dels discapacitats». Revista de Girona, núm. 253 (2009), p. 66-70. [54] En l’àmbit espanyol, el centre educatiu de referència en la vida musical fou el Real Conservatorio de Madrid, inaugurat el 2 d’abril de 1831.

Catalan Historical Review-14.indb 176

Estel Marín i Oriol Brugarolas

[55] DdB, 8 de febrer de 1819, p. 310. [56] DdB, 2 de setembre de 1841, p. 3500. [57] Ens referim a «estudis» en el sentit de peces concebudes específicament per a la pràctica de les diverses tècniques i dificultats instrumentals. [58] DdB, 1 de gener de 1823, p. 8. [59] BC, M196. [60] Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras…», op. cit., p. 170-174. [61] Que donà lloc, a la dècada de 1840, a institucions com el Conservatori i el Teatre del Liceu, la Societat Filharmònica, el Teatre Nou, el Casino Barcelonès, i a partir de la dècada de 1850 començaren a sorgir a la resta de Catalunya. [62] DdB, 23 de juny de 1838, p. 1399. [63] Lope Alberdi, Agustí Altimira, Francisco Arbona, Poncio Auger, Juan Ayné, Jaime Balbi, Boisselot-Bernareggi / Gassó y Cía., Bartolomé Brusco, Luis Casalí, Cateura y Cía., Charrier y Cía., Chassaigne Frères, Francisco Cicopero, Corominas y Riera, Francisco España, Mariano Guarro Guim, Joan Baptista Pujol y Cía., Adolph Lerch, Ròmul Maristany, Maseras y Raynard, Mayol, Poch y Cía., Ortiz y Cussó, Martí Plana, Manuel Rosell, Miquel Trepat, Cayetano Vilarderbó. Vegeu AHCB, Junta de Comerç, caixa 12. Vegeu també Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona…, p. 74-101. [64] DdT, 4 de febrer de 1874, p. 4. [65] Francisco José Orellana. Reseña completa descriptiva y crítica de la exposición industrial y artística de productos del principado de Cataluña, improvisada en Barcelona, para obsequiar a S. M. la Reina Doña Isabel II y a su Real familia, con motivo de su venida a esta ciudad. Establecimiento tipográfico de Jaime Jepús, Barcelona 1860, p. 51 i 239. [66] Juan José Carreras (ed.). Historia de la música en España e Hispanoamérica: La música en España en el siglo xix. Fondo de Cultura Económica, Madrid 2018, p. 608614. [67] Juan José Carreras (ed.) Historia de la música en España…, p. 610-615. [68] Diario de Gerona, 21 d’octubre de 1894, p. 14; La España Musical, 7 d’octubre de 1869, p. 4. [69] El Ripollés, 1 de juliol de 1881, p. 8. [70] DdT, 19 de març de 1895; La Vanguardia, 25 de novembre de 1881. [71] Santiago Izquierdo. «Els ateneus a Catalunya. Cultura i sociabilitat als segles xix i xx». Catalan Historical Review, núm. 11 (2018), p. 151-162. [72] La Voz del Pirineo: Semanario de Intereses Locales, Noticias y Avisos, 12 de novembre de 1882, p. 3. [73] Entre altres exemples: La Voz del Litoral del 3 de maig de 1885 ressenya que la Societat Cooperativa Mataronesa organitzà una vetllada literariomusical en què «se dio comienzo con las hermanas Moreu, distinguidas profesoras de la sociedad, tocando al piano y a cuatro manos una bella fantasia […]», o que en els salons del Casino Figuerense es va fer un concert per a veu i piano a càrrec del

09/11/2021 15:12:02

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

tenor italià Parodi, tal com es pot llegir a El Eco Ampurdanés del 16 d’abril de 1876. [74] Entre 1847 i 1886 sorgeixen a les principals capitals d’Espanya conservatoris i escoles de música: a Alacant existia des de 1860 una acadèmia musical dirigida per Enrique Guillén; a València tenim el Liceo Valenciano el 1841 (el conservatori arriba l’any 1879); el Conservatorio de Málaga és del 1870, i el 1883 a Oviedo es crea l’Escuela Provincial y Elemental de Música. [75] La Opinión, 27 de febrer de 1885, p. 3. [76] El Progreso Vallense, 22 de novembre de 1896, p. 3. [77] Esther Burgos. Historia de la enseñanza musical para ciegos en España (1830-1938). ONCE, Madrid 2004. [78] Alexandre Galí. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900-1936. Vol. 12. Fundació Alexandre Galí, Barcelona 1984, p. 36. [79] La Vanguardia, 8 de novembre de 1898, p. 1. [80] Joan Miquel Hernández. L’escola pianística de Carles G. Vidiella. Universitat de Barcelona, Barcelona 2009. [81] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona…, op. cit., p. 369. [82] Paral·lelament a les classes superiors de piano de Zimmermann, hi havia les d’Adolphe-François Laurent (1852-1859). Mentre que el primer va tenir un èxit rotund, les classes de Laurent van ser menys sol·licitades. El 1828, Cherubini tria Laurent com a professor perquè el fet que hagués estat deixeble de Zimmermann assegurava una continuïtat d’ensenyament al Conservatori. Laurent hi fa classes del 1828 al 1862 i les valoracions que en

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 177

fa són sempre positives. A tall d’exemple, les de 1853 diuen: «Bon élève, exécution remarquable»; «Va très bien. Je demande le Concours.» Vegeu: Arxiu del Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París, 1853, Sèrie AJ/37, ANF. [83] Respecte al Concurs Tintorer-Pujol que van organitzar aquests dos mestres, en trobem informació a Montserrat Bergadà. «Les pianistes espagnols aux Conservatoires de Paris au xixe siècle». A: François Lesure (ed.). Échanges musicaux franco-espagnols xviie-xixe siècles. Klincksieck, Saints-Geosmes, 2000, col·l. «Actes des Rencontres de Villecroze», iv, p. 195-233. [84] Altres alumnes: Agustí Quintas, Blai Net, Gibert Camins, Màrius Calado, Lluís Mas, J. Sancho Condis, Maties Miquel, Ricard Viñes, Joaquim Malats, Rachelle, Costa, Picó, F. Viada, L. Bau, Frederic Lliurat, Antoni Camps, i «les Srtes. Guitian Grimaldi Castelaro». Vegeu Estel Marín. L’ensenyament del piano…, op. cit., p. 217-232. [85] Cal destacar, entre altres mètodes, estudis i exercicis de piano: Nuevo mecanismo del piano basado en principios naturales, seguido de dos apéndices, de Joan Baptista Pujol; 25 estudios de mecanismo y estilo op. 100, o els 30 estudios fáciles y progresivos de mecanismo y estilo op. 102, ambdós de Pere Tintorer, i 18 pequeños estudios, d’Antoni Buyé, entre d’altres. Vegeu: Estel Marín. L’ensenyament del piano…, op. cit., p. 264. [86] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall…, op. cit., p. 36. [87] La Vanguardia, 19 de gener de 1888, p. 1.

Notes biogràfiques Oriol Brugarolas, doctor en història, especialitat d’història de la música, per la Universitat de Barcelona, i llicenciat en piano i solfeig i teoria de la música pel Conservatori Superior de Música del Liceu, és professor associat de la Universitat de Barcelona des de l’any 2013. És membre del grup de recerca «Música, tecnologia i pensament en els segles xix i xx», col·labora amb el projecte de recerca de la Universitat de La RIoja «La música como interpretación en España: historia y recepción (1730-1930) i amb el projecte de recerca del CSIC «El patrimonio musical de la España moderna (siglos xvii-xviii). Com a investigador, s’ha especialitzat en el comerç, producció, consum i difusió musical a Barcelona i Espanya entre 1780 i 1830. Entre les seves publicacions, cal destacar: «La construcción de pianos en Barcelona 1780-1808: los primeros constructores» (Cuadernos de Música Iberoamericana, vol. 21 (2011), p. 83-102); «Recepción y asimilación de la música sinfónica y de cámara de Beethoven en Barcelona (1844-1880)» (a Paulino Capdepón (ed.), Beethoven desde España: estudios interdisciplinares y recepción musical, Valencia, Tirant lo Blanch, 2020, 177-249; «El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi» (Anuario Musical (CSIC), núm. 71 (2016), p. 157-172); «L’ensenyament musical civil privat a Catalunya entre 1792 i 1838. Noves aportacions al seu estudi» (Revista d’Història de l’Educació, vol. XXXII/2 (2018)); «Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la década de 1830» (Revista de Musicología, núm. XLI/2 (2018)). Estel Marín, doctora en història i ciències de la música per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. Llicenciada en piano pel Conservatori Superior de Música del Liceu i en música de cambra pel Conservatori de Badalona. Diplomada en Magisteri, especialitat de música, per la Universitat de Barcelona. És membre del grup consolidat de recerca «Poció de la Universitat de Barcelona i de la Xarxa d’Innovació Educativa Geografies Literàries 3.0» de la Universitat de València. S’ha dedicat a l’ensenyament del piano i a la docència de la música en centres de règim ordinari. Ha desenvolupat el disseny de programes educatius col·laborant amb grups de recerca com el Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és Cap del Servei de Recerca Educativa del Departament d’Educació. Destaquen les seves publicacions en relació amb l’ensenyament de la música en diferents àmbits: «Imágenes musicales del siglo xx» (Aula de Innovación Educativa, 2012); «Desenvolupar competències ètiques a l’educació musical i corporal. Un estudi empíric als estudis de mestre en educació infantil de la Universitat de Barcelona» (Artseduca, 2012); «La proyección del bienestar desde la mirada de la gestión cultural», (Arte y Bienestar (Publicacions UB), núm. 48-59, 2014).

Catalan Historical Review-14.indb 177

09/11/2021 15:12:02

Catalan Historical Review-14.indb 178

09/11/2021 15:12:02

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 179-195 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.183 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans* Lluís Ferran Toledano González** Universitat Autònoma de Barcelona

Rebut 3 agost 2020 · Acceptat 20 novembre 2020

Resum El carlisme català és una de les versions més rellevants de l’antiliberalisme i la contrarevolució europea. En l’article discutim en profunditat sobre la naturalesa tradicional i/o moderna dels moviments socials; la relació entre religió, política i identitat, i l’impacte de les guerres civils en la construcció dels estats nació, l’exercici del poder i de la violència. En un context de fàbriques i obrers, el carlisme construirà la cultura insurreccional guerrillera de més llarga durada a tot Europa i esdevindrà teatre d’operacions de la «internacional blanca». Paraules clau: carlisme, contrarevolució, guerrilla, guerra civil, catalanisme, internacional blanca

Una llarga guerra civil. Carlisme i contrarevolució a Catalunya, segles xix i xx La contrarevolució a Espanya adoptà el mot genèric de carlisme, derivat dels noms propis que tenien els pretendents a la Corona. L’estudi del caràcter i de l’evolució del carlisme pot subministrar idees sobre la naturalesa tradicional i/o moderna dels moviments socials, sobre la relació entre política, religió i identitat, sobre l’impacte de les guerres civils en la construcció dels estats nació i sobre l’exercici del poder i la violència. Més que un repàs historiogràfic exhaustiu ens interessa la resposta a aquests reptes. Repensar la modalitat catalana de contrarevolució és una bona ocasió per a dubtar de trajectòries polítiques lineals. El carlisme representà l’espai de la dreta tradicionalista catòlica i antiliberal, un corrent europeu homologable al miguelisme portuguès, el legitimisme francès i les resistències antiunitàries italianes.1 Cap altre moviment no va ser capaç de ser una alternativa armada durant tant de temps i de rebre un suport social tan rellevant. En la con* El text s’inscriu en el projecte dirigit per la professora Gemma Rubí titulat «La corrupción política en la España contemporánea en perspectiva comparada: bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016» (HAR2017- 86545-P), i en les tasques del grup PICEC (Política, institucions i corrupció a l’època contemporània), SGR consolidat (SGR 2017/818) del qual soc responsable. El PICEC és soci fundador de la xarxa temàtica internacional GDRI/CNRS-824 «Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine». ** Adreça de contacte: Lluís Ferran Toledano González. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Tel. +34 93 581 1162. E-mail: LluisFerran. Toledano@uab.cat

Catalan Historical Review-14.indb 179

juntura de l’entrada de l’exèrcit piemontès a Roma, la Comuna de París i la Primera República Espanyola, el carlisme serà la punta de llança d’una internacional blanca. La candidatura carlista al tron d’Espanya serà l’esperança de les corts exiliades d’arreu d’Europa. En el text avaluarem cinc grans eixos: primer, el trauma polític viscut amb la revolució liberal pels sectors que opten per l’antiliberalisme; segon, la cultura insurreccional carlista en el cicle de guerres civils; tercer, la relació amb l’Església, el paper del catolicisme polític i la representació de les guerres com a croades; quart, el caràcter del foralisme carlista, i cinquè i darrer, la capacitat per a construir una rica cultura política i aparèixer com una taula de salvació en la convulsa societat de masses.

Els orígens del primer carlisme i el trauma polític de la revolució El discurs hegemònic existent en la historiografia catalana del suposat paper capdavanter de Catalunya respecte d’Espanya ha evitat una correcta comprensió del primer carlisme. Segons aquest discurs, Catalunya va ser la «fàbrica d’Espanya», però la burgesia es frustrà en no disposar d’eines suficients de control social i d’impuls industrial en un estat agrarista i militarista. En aquest model, Catalunya visqué obsessionada amb la modernització d’Espanya i va confondre els interessos del patriciat dirigent del segle xviii i de la nova burgesia en el poder amb la pluralitat d’interessos existents. Es va agençar la història de Catalunya i d’Espanya en termes de fracassos i de febleses, com a expressió de les angoixes dels industrials i

09/11/2021 15:12:02

180 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

els polítics a una suposada missió històrica que calia complir, com si Catalunya fos el Piemont d’Espanya. La reivindicació acadèmica de la figura d’Antoni de Capmany establí un cànon que marginava l’existència d’una diversitat de fórmules per a administrar la crisi. Els catalans eren «els holandesos d’Espanya», com deia el 1774 l’escriptor José Cadalso; un retrat similar al proporcionat pels viatgers del Grand Tour, que veien els catalans com a austers negociants i fanàtics en religió. Vet aquí una aparent contradicció entre tradició i modernitat que la historiografia posterior no ha sabut traduir en una comprensió del que estava passant. La bona marxa dels negocis durant el segle xviii en una societat estamental es va interpretar com un signe positiu de modernització. Alguns sectors benestants van creure que l’esgotament del sistema imperial es podia conjugar amb solucions que estalviessin l’ensurt revolucionari. La creença que la Constitució de Cadis permetia l’extensió dels drets i la participació ciutadana va dur la inquietud política a un grapat d’elits reformistes. La seva conducta s’explica també com a reacció a la revolució silenciosa antifeudal de les classes subalternes amb l’impagament de delmes i altres prestacions, un tipus de resistències sorgides en un clima d’enorme violència social arran del col· lapse de l’Estat el 1808 i que va dur a la discussió de la legitimitat de l’actuació plebea contra les autoritats i els propietaris pusil·lànimes. Sense copsar el sentit profund de les pors no podrem ubicar la conducta d’aquestes elits reformistes, primer, i més tard reaccionàries. Un testimoni de la diversitat dels camins de la modernització va ser Ramon Llàtzer de Dou (1742-1832). Mestre de dirigents i d’escriptors del primer carlisme, com ara Bartomeu Torrabadella i Vicenç Pou, va ser un jurista de prestigi, autor d’una de les obres més importants sobre el dret públic i rector de la Universitat de Cervera. Aquest centre jugà un rol principal en la formació de les elits i en la defensa del dret particular, vinculat a la transmissió de la propietat. Dou va ser a Cadis el primer president de les corts constituents i un dels portaveus dels interessos del patriciat integrat per la baixa noblesa, dels negociants de productes agraris i manufacturats per al mercat nord- europeu, americà i peninsular i també del sector eclesiàstic, involucrat en l’economia de les famílies. L’èxit de l’economia agrària catalana s’adjudicava a la generalització de la institució de l’hereu i al cens emfitèutic, i per això Dou va proposar-ne l’extensió a l’Espanya peninsular com una solució a la crisi estructural.2 Dou pertanyia a un patriciat que navegava entre l’ordenació estamental i la valoració de la riquesa com a categoria de distinció. Era partidari del model polític i econòmic anglès, basat en la influència dels propietaris en el parlament, i de promulgar noves lleis d’economia política. Es decantava també pel model holandès, que criticava la despesa excessiva, el luxe i l’oci fora de control, uns vicis que tindrien efectes negatius sobre la corrupció de les formes polítiques. En una paraula, preconitzava una via d’accés al capitalisme sense els ensurts de les revolucions americana

Catalan Historical Review-14.indb 180

Lluís Ferran Toledano González

o francesa. Es tractava d’una ètica catòlica capitalista orientada per un màxim control del canvi polític, fent participar l’Església en el nou marc de reformes econòmiques. Allò que per al liberalisme eren supervivències feudals, per als tradicionalistes eren institucions que asseguraven una modalitat serena de canvi. No obstant això, fastiguejat pels conflictes interns de la Universitat i de la radicalització del liberalisme polític a Barcelona, s’alineà finalment amb les posicions obertament reaccionàries. Dou i altres com ell van representar una estratègia precoç de moderació i d’acomodació política. Una cosa similar passarà amb l’influent escriptor eclesiàstic Jaume Balmes, als anys quaranta del segle xix, quan s’adonà del conflictiu caràcter de classe de la industrialització abans que ho fes Juan Donoso Cortés, alarmat pel contingut social de les revolucions de 1848. La dinàmica històrica catalana ha comportat un cert decalatge respecte de l’espanyola. Sense això és difícil comprendre com el carlisme català seguí una temporalitat diferent de la del carlisme basc i madrileny. El 1846, el 1860, el 1869 i el 1872, el carlisme català serà l’avantguarda del carlisme armat de tot Espanya, mentre que el 1840 o el 1875 la guerra s’esgotà al Principat català seguint uns ritmes propis als viscuts al Maestrat i al nord basconavarrès. La separació rotunda entre liberalisme econòmic i polític mai no és fàcil, encara que els carlins seran sempre enemics del parlamentarisme liberal. En canvi, respecte del liberalisme econòmic, seran contraris a la primera onada de desamortitzacions i al trastorn de l’abolició del règim senyorial. Uns anys més tard, allò fonamental serà la defensa de la propietat burgesa. L’acceptació tàcita del Concordat de 1851, que sancionava la pau entre l’Església i l’Estat liberal, arranjarà aquest canvi. A finals del segle xix, el polític republicà federal Valentí Almirall va qualificar metafòricament la direcció social del carlisme d’«aristòcrates d’espardenya».3 Les primeres manifestacions armades antiliberals, com la revolta reialista de 1822-1823, l’aixecament malcontent de 1827 o la Primera Guerra Carlina entre 1833 i 1840, s’han entès més en clau del malestar econòmic i de la coerció, i menys des de la cosmovisió política i ideològica dels protagonistes. El nostre dèficit acadèmic en història política i cultural ens ha dut a ser incapaços de trobar les motivacions ideològiques, la religiositat, la identitat política, el monarquisme i la visió del món que podien compartir o no les bases i la direcció carlistes. La supervivència econòmica era motiu suficient per a explicar una reiterada adhesió a la causa? Com fou possible que Catalunya, paradigma de la modernitat, manifestés tan d’hora un suport social apreciable a l’absolutisme? Durant els anys setanta del segle xx, els historiadors Josep Fontana i Jaume Torras van situar la conducta de les classes benestants en la lògica de les transformacions capitalistes. La comprensió del reialisme i del carlisme depenia d’un model interpretatiu de la revolució liberal que tenia com a víctimes els sectors populars pagesos i artesans i que fugia dels antics discursos liberals sobre un

09/11/2021 15:12:02

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

món prepolític, fanàtic i manipulat per l’Església. Eren uns historiadors influïts pel Primitive Rebels d’Eric J. Hobsbawm i en part per això l’estudi dels moviments reialistes va patir un tomb apreciable. Les dades que Josep Fontana trobà en estudiar la hisenda en la crisi de l’Antic Règim el van dur a pensar en l’impacte negatiu que la política fiscal liberal havia tingut en comarques de conreu especialitzat i abocades al mercat. Pel que fa a les recerques de Jaume Torras sobre els malcontents i la revolta reialista de 1822 i 1823, la conducta dels sectors populars no s’explicava pel suport al vell ordre feudal, sinó pel fet de canalitzar la frustració contra una modalitat concreta de canvi: una experiència que accentuà el deteriorament de les condicions de vida per culpa de l’agressiva política fiscal, els preus agraris baixos i la crisi de la indústria domèstica, i un daltabaix que feia entenedora la percepció social dels antagonismes més enllà de la dicotomia absolutisme i liberalisme, i que permeté establir la hipòtesi, encara avui no explicada, que l’aspiració a establir una monarquia paternal pogués aplegar suports significatius. Al seu torn, Josep Fontana plantejà dues hipòtesis importants. La primera partia de la distinció entre els sectors dirigents i les bases camperoles, arrenglerades contra un enemic comú, mentre que la segona identificava el territori carlista amb un país en fallida, empobrit respecte de la prosperitat general del Set-cents. Aquestes tesis van tenir continuïtat amb Ramon Arnabat, en un estudi sobre el moviment reialista durant el Trienni Liberal (1820-1823), alhora que Pere Anguera situà el suport popular al primer carlisme en el desgast social de pagesos i artesans: la població passava gana i fer-se guerriller era una manera de guanyar-se la vida, en un medi en què el malestar contra el clergat s’havia escampat molt.4 Als darrers anys s’han definit dues línies interpretatives més. La defensada per Manuel Santirso ha posat l’accent en la dimensió política i els interessos econòmics de l’absolutisme, sense perdre de vista la connexió íntima entre guerra i revolució. L’enquadrament violent i vertical en partides i batallons li va permetre qüestionar el suport sincer al carlisme. Una altra línia és la de la historiadora Núria Sauch sobre el carlisme sud-català. Aquesta autora es va centrar en un teatre d’operacions particular, el de les terres de l’Ebre i el Maestrat, en una recerca que abraçava quasi quaranta anys i que recomponia la lògica dels conflictes senyorials i l’impacte dels canvis institucionals en els poders locals. Un estudi inspirat en els plantejaments del seu mestre, l’historiador Jesús Millán. Per a ells, l’èxit de les carlinades no es podria sostenir sense el suport de les clienteles a les iniciatives de les elits locals.5 D’altra banda, l’escriptor carlí més prolífic, que publicà el 1843 l’obra més reeixida del primer tradicionalisme carlista, Las leyes fundamentales de la monarquía española, va ser el frare mercedari barceloní Magí Ferrer (17921853). L’autor va defensar una arquitectura política estamental en què tinguessin cabuda els propietaris privilegiats que no fossin nobles. Es tractava de donar res-

Catalan Historical Review-14.indb 181

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 181

pectabilitat política als hisendats i que tinguessin representació en les futures Corts, que poguessin conservar l’ascendent en el poder local i reduïssin al mínim els efectes negatius dels trastorns polítics.6 Una posició que no estava gaire allunyada de les respostes catalanes a la Consulta al País del 1809 ni de les idees del principal teòric carlista de la segona meitat de segle xix, el valencià Antoni Aparisi i Guijarro. Aquesta classe es definirà ben aviat en termes econòmics com a «hisendats» —fossin antics nobles vinguts a menys o «aristocràcia d’espardenya»—, sense caure en els perills de la sobirania nacional i la participació popular. Desconeixem els trets ideològics de la contrarevolució catalana més enllà de la reivindicació clàssica del tron i de l’altar. Erròniament, la historiografia ha pensat que l’ambigüitat de l’ideari carlista era volgudament poc explícit. El problema sempre ha estat saber què hi ha al darrere de la trilogia «Déu, Pàtria i Rei», amb l’afegitó de «Furs». No s’ha fet una anàlisi sistemàtica dels textos ni dels autors, ni dels agitadors i propagandistes. Malgrat que molts eren deutors dels esquemes elaborats a França i Itàlia, caldria explorar la lògica de les cultures nacionals contrarevolucionàries, inclosa la catalana.

La més llarga guerra civil europea i la cultura insurreccional carlista catalana La narrativa carlista ens dona una llarga successió d’episodis que inclouen la Guerra del Francès (1808-1814), l’aixecament reialista de 1822 i 1823, la Revolta dels Malcontents el 1827, la Primera Guerra Carlista (1833-1840), la Guerra dels Matiners —considerada la segona— entre 1846 i 1849, el tímid aixecament de partides de 1855, el frustrat cop d’estat a Sant Carles de la Ràpita el 1860, al costat d’un nou, però més ferm aixecament l’estiu el 1869 i la Tercera Guerra Carlina entre 1872 i 1875. Així es configura una cultura partisana de la violència que hauria d’incorporar el suport de cabdills exiliats el 1861 a Francesc II de les Dues Sicílies, i la intervenció com a zuaus en la defensa de Roma el 1870, en un dels cicles de guerres civils més llargs d’Europa, comparable al de Colòmbia i el Riu de la Plata. Tot plegat en un clima d’excepcionalitat política, de rebuig a l’autoritat, de revoltes contra les quintes i reclutament obligatori amb possibilitat de redempció amb diners.7 Un testimoni de les tensions entre autoritats militars i població va ser el del general liberal Antonio Seoane. Capità general interí de Catalunya entre 1841 i 1842 i senador per Múrcia el 1843, llançà una catilinària contra la revolta de Barcelona de novembre de 1842. En el seu discurs com a senador uní el caràcter rebel dels catalans amb l’existència de centres manufacturers en el si dels quals havien prosperat idees radicals. Afirmà que calia «sagnar» Barcelona, com si fos un malalt, traslladar la seva indústria fora de la ciutat i localitzar les duanes a l’Ebre. A parer

09/11/2021 15:12:02

182 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

seu, sentir parlar d’independència era molt pitjor que si s’hagués proclamat Don Carles i l’absolutisme. Vet aquí, doncs, un prohom del partit progressista que s’anticiparà quasi un segle a aquella altra frase pronunciada el 1935 pel polític dretà José Calvo Sotelo, de preferir abans una Espanya «roja que rota».8 L’exèrcit liberal serà el portaveu de l’Estat en un moment de col·lapse institucional i de crisi de legitimitat. Les guerres civils no van fer més que eixamplar la malfiança entre les tropes regulars i les milícies liberals locals. En un context de manca de llibertat d’impremta, de suspensió de les garanties constitucionals i de fallida de la hisenda, l’exèrcit aparegué com la cara més lletja de la nació, el darrer baluard de l’Administració per a cobrar impostos o per a forçar el reclutament. Amb una manca autèntica de divisió de poders, un estat i una administració a la defensiva, quin va ser l’impacte, en termes de nacionalització política, de les guerres civils? A Catalunya i el País Valencià, el cabdillatge formava part d’una rica cultura insurreccional. Com passà a l’Amèrica Llatina,9 la figura del cabdill forjat en la guerra contra Napoleó va persistir com a part del mite del poble aixecat en armes que reforçava els discursos d’unanimitat. En canvi, a posteriori, els caudillos van ser objecte de la crítica respectable que els imputava el retard en la modernització i la manca d’estabilitat institucional, quan no el foment de l’anarquia popular i la tirania. A Catalunya, la idealització no durà gaire, sobretot quan, durant la Guerra dels Matiners, la premsa liberal va estigmatitzar els excessos del cabdillatge. L’assumpte del crani de Charles d’Espagnac, conegut com a Comte d’Espanya, és indicatiu dels estereotips sobre els cabdills. No es tractava d’un cap popular, sinó de la màxima autoritat militar carlina que acabà essent assassinada el 1839 pels seus companys amb l’excusa del seu cesarisme. L’opinió pública liberal el descriví com un dèspota que afusellava presoners i cremava poblacions. Amb aquests precedents, el crani podia servir d’estudi als frenòlegs per a definir el tipus de salvatge meridional. Un cop trobada la calavera pels metges Josep Soler i Marià Cubí, fou relacionada amb la dels araucans. El trabucaire català muntanyès quedava homologat al criminal brigant italià i als indis salvatges americans. Una psicopatologia social del reaccionari enemic del progrés i unes imatges que més tard foren utilitzades contra Francesc Savalls, un altre cabdill carlí, denominat «el terror de la muntanya».10 El 1808 va néixer una cultura insurreccional que tenia com a epicentre la partida guerrillera conduïda per cabdills. Els caps de bandes foren vehicles de politització i de modernització política, i de cap manera se’ls pot considerar una anomalia. Els pretendents carlistes al tron espanyol van haver de mobilitzar recursos humans contra el règim liberal, amb un tipus de combatents que en nom del rei exercien el poder com a xarxa descentralitzada. Els historiadors no han analitzat a fons les repercussions d’aquesta arquitectura de poder i de lleialtats. Les direccions legitimistes conspiraren a través del pronunciament

Catalan Historical Review-14.indb 182

Lluís Ferran Toledano González

militar, esperant el suport d’alguna caserna i deixant a les partides la funció auxiliar de control de la ruralia. El seu fracàs i la conversió en guerra civil han eclipsat el propòsit original. Les partides aixecades i disperses, una vegada exhaurits els diners, van començar a coaccionar els contribuents. Unes pràctiques que els feien posar en entredit com a garantia d’ordre i que havien de ser determinants en l’obtenció de suports. Una mirada acurada al que va passar entre 1846 i 1875, inici i final de les guerres segona i tercera, serveix per a copsar el sentit d’aquesta cultura insurreccional. El primer que sorprèn és que la Guerra dels Matiners va ser un parèntesi en la memòria carlina. Pocs autors en van parlar durant els anys daurats de la publicitat tradicionalista, ni tan sols el 1933, quan se’n commemorà el centenari. El que hi predominava era un discurs de tall liberal que definia els matiners com un grapat de trabucaires. Aquesta guerra presentà notes singulars. Va tenir un menor suport de l’Església i dels grans propietaris, tal vegada per la participació d’artesans, treballadors del tèxtil i de la petita pagesia, afectats per la crisi econòmica i per les mesures del Govern central en matèria de reclutament i contribucions.11 Els darrers mesos de guerra, el gener de 1849, aparegué un manifest signat per un grup de pagesos de la Garriga que denunciava la disbauxa de les partides, la qual afavoria l’amenaça «comunista» al camp. Qualificatiu fals, però que identificava el carlisme amb el bandolerisme polític.12 La violència comesa durant la tercera carlinada serà objecte de denúncia per part de l’opinió pública liberal. La ridiculització del capellà trabucaire, les notícies de destrucció de vies del ferrocarril i de línies del telègraf, la crema de registres civils o la tala d’arbres de la llibertat servien per a evitar que la radicalització de la Primera República dugués al camp de la reacció les classes catòliques i conservadores. L’èxit del bàndol liberal en aquesta guerra d’imatges va ser total. Arribats aquí, fins a quin punt la construcció de l’Estat liberal quedà condicionada per les guerres civils? Les partides obriren experiències de sobirania que posaren a prova la fortalesa o la feblesa de l’Estat, en la mesura que la sobirania, el poder, no és un únic atribut de l’Estat, sinó una qualitat existent en diversos grups i instàncies de la societat. Si convenim que les partides i els cabdills suplantaren l’autoritat política i posaren en dificultat l’obra de la unitat nacional fragmentant el poder, l’impacte sobre els processos de nacionalització resta fora de dubte. Contra un model massa lineal d’uns cabdills i llurs clienteles que entorpien la inevitable centralització de l’Estat, les guerres civils van ser processos inherents a la construcció dels estats nació. Arreu, el monopoli legítim de la força i del poder fiscal va ser qüestionat. Si concebem les partides com a dispositius de poder, útils per a orientar, modelar i controlar les conductes, conclourem que els cabdills intervingueren com a agents nacionalitzadors en múltiples direccions. Cabdills com ara Joan Castells, Benet Tristany, Ramon Cabrera o Francesc Savalls represen-

09/11/2021 15:12:03

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

taren un tipus d’autoritat tradicional i carismàtica que canalitzava la protesta armada dels hisendats i la base social popular catòlica. Representava un model de relacions socials vertical empeltat en el territori, que complementava altres formes d’enquadrament militar regular. Els bons caps de bandes formaven part d’una estructura d’intercanvis. Oferien una ràpida promoció social perquè sense compensació era difícil imposar deferència i obediència a l’autoritat. Maldaven per disputar a l’Administració liberal l’exercici del monopoli de la violència, practicant el segrest d’alcaldes i de primers contribuents, bloquejant el comerç de les poblacions i afusellant, si calia, l’autoritat adversària. Les partides posseïen un contingut fortament identitari, perquè s’era d’un cabdill i no d’un altre. En resum, un tipus de cultura que creà una fossa amb l’Estat, percebuda negativament per sectors de la població no necessàriament carlins.13 El 1875 es visqué la crisi definitiva d’aquesta cultura insurreccional, en un país cansat i desencisat. El monarquisme carlista va acabar afeblit per la pèrdua de sacralitat del seu pretendent en veure’s danyada la seva imatge pública i privada, talment com li havia passat a la reina Isabel II. Aquest fet enfortirà una imatge cesarista allunyada dels sectors catòlics intransigents i durà finalment a l’escissió integrista del 1888.14 El rei carlista fou incapaç d’administrar l’exercici del poder i la fragmentació de la sobirania. L’univers carlí no solament estava conformat pels grans teatres d’operacions —el català, el valencià, el basconavarrès— i pels subjectius espais bèl·lics que permetien reconèixer la guerra viscuda de cadascú, sinó que ho estava per dos espais més. D’una banda, el paper de la frontera nord-catalana, i de l’altra, l’espai cortesà carlista, ja fos a l’exili o com a cort itinerant, un paper que no hauria estat possible sense el suport dels legitimistes locals o sense els interessos dels grangers de proveir-se de mà d’obra barata, tant se valia si eren carlins o joves pròfugs i desertors de l’exèrcit. La protecció de les Valls d’Andorra jugarà un paper preeminent durant la primera meitat de segle xix, mentre que en la tercera guerra romandrà com un símbol tradicionalista, una mena de santuari incontaminat sota la sobirania del bisbe d’Urgell Josep Caixal. L’estudi d’aquests espais revela que van tenir un paper important durant la preparació i en el decurs dels conflictes, més que no pas en la posterior experiència d’exili. Els carlins nord-catalans predominaven a la Salanca, el Vallespir, l’Alta Cerdanya i al llarg del riu Tec. En canvi, la ciutat de Perpinyà fou majoritàriament republicana tot i ser el centre conspiratiu principal. Prop de la frontera es reclutaren partides, es negociaren emprèstits, es compraren armes i equipaments, s’habilitaren hospitals i impremtes i es formaren colònies catalanes del sud a Perpinyà i a Ceret. Un altre problema el constituiran l’emigració i el refugi carlista per tot França. El nombre d’exiliats no té una relació directa amb el gruix dels contingents perquè les circumstàncies militars, el grau de violència i el desànim van dur a l’indult milers d’homes abans d’internar-se al país

Catalan Historical Review-14.indb 183

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 183

veí. El còmput de combatents tampoc no quantifica tot el personal que va passar per les partides i els batallons. El nombre de refugiats registrats per Ramon Arnabat pertanyents a la revolta reialista va ser de 2.200 homes el 1823, d’una força total de 13.000; amb l’entrada de Ramon Cabrera el juliol de 1840 es registra la xifra de 12.000 homes internats, respecte d’una força màxima de 20.000; el 1849, en acabar la Guerra dels Matiners, 2.500 es van poder acollir a l’indult, una part notable en relació amb els 8.000 totals que reuní. Finalment, segons les xifres que he recollit de la darrera carlinada, el 1876 vivien internats a França 3.000 homes d’un gruix de 12.000 combatents, el màxim que sostenia la logística carlista. El carlí va viure permanentment un doble exili, tant si vivia al seu domicili com si estava patint privacions a l’estranger. En la mesura que la seva visió del món s’alimentava de la lluita escatològica entre el bé i el mal, el carlista fou víctima de la devaluació de la seva pròpia societat i patí com ningú la death catholic nation.15 La cort carlina ocupà un lloc estimable en la cultura carlista gràcies al fet de poder compartir un vincle emocional amb les vicissituds de la família proscrita; un tipus d’informacions periodístiques nodrides per les visites d’exiliats i conspiradors al nucli dur de la causa. La cort carlina era un dispositiu de poder itinerant, integrat per un nombre reduït de membres en comparació amb les dinasties regnants. Agrupava la família reial, la Casa i el Govern, format al seu temps pels secretaris polític i militar i l’ajudant de camp, i auxiliat de vegades per algun consell extraordinari. L’imaginari carlista al llarg del segle xix i xx reunirà les grans capitals europees, les residències ocasionals de París i Londres i els palaus i castells de les famílies legitimistes que practicaven una solidaritat monàrquica transnacional. La geografia carlina es va repartir per Bourges, Viareggio, Graz, Trieste i Frohsdorf i el famós palau de Loredan a Venècia, on s’exhibien els salons de banderes i les estances privades en magnífics reportatges a la revista El Estandarte Real, entre 1890 i 1891, i en l’àlbum monogràfic editat pel Fomento de la Prensa Tradicionalista el 1907, ambdós impresos a Barcelona. Al seu costat, el daurat exili londinenc del general carlista tortosí Ramon Cabrera va centrar l’atenció del públic durant uns anys en la mesura que havia arribat a ser el símbol petri de la fe popular carlina, poc subordinada a les giragonses i les intrigues cortesanes.

La guerra com a croada. La relació entre política i religió en el carlisme Catalunya fou un camp de proves dels conflictes entre el projecte liberal i l’eclesial, sotmesa a la revolució liberal, el pontificat de Pius IX i el procés de reconquesta catòlica. Una societat fracturada per les desigualtats socials, tot i que esdevindrà un «taller de sants» i un laboratori confessional del nou catolicisme espanyol. No obstant això, ens equivoquem si apliquem un model rígid de canvi social

09/11/2021 15:12:03

184 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

segons el qual, a més modernitat, més secularització, o a major racionalitat, menor presència del sagrat. El carlisme no plantejava un retorn al passat, sinó una apropiació de la modernitat. No era tant una reacció com un producte d’una modernitat que es vivia aliena. No era tant un procés de secularització com d’afebliment del paper de la religió com a vincle social. A finals del segle xviii, a diferència del discurs espanyol de defensa estricta de la monarquia catòlica, els grups dirigents catalans miraren d’articular l’ideal d’imperi comercial amb el catòlic. Ara bé, davant les amenaces a l’ordre conservador de famílies i propietats, la resposta de l’Església va ser molt reactiva. La jerarquia catalana va ser més sensible que la resta de l’episcopat durant la vigència del Tribunal de la Inquisició com a eina de control ideològic, en la instrucció de 12 de desembre de 1812. L’Església va sortir molt perjudicada per les mesures governamentals destinades a eixugar el crònic dèficit públic i a obtenir ingressos per pagar les guerres en els territoris peninsulars i d’ultramar. En resultà afectada no solament pel que fa al senyoriu jurisdiccional, sinó també socialment i econòmicament. Entre 1820 i 1840, el clergat secular va ser menys absolutista que el regular, el de les ciutats menys que el del camp, i el parroquial menys que el patrimonial. L’adscripció majoritària de l’Església catalana va ser reialista, primer, i carlista, després.16 Pel que fa a la segona meitat del segle, la major part de la jerarquia restà a l’expectativa, mentre que el clergat parroquial s’adherí al bloc carlí i es polititzà en sentit ultramuntà. L’Església va ser la institució que més malparada en va quedar. Va perdre tres quartes parts dels ingressos amb la supressió de delmes, primícies, lluïsmes i censals, un complet daltabaix provocat per les desamortitzacions dels béns religiosos i la supressió de monestirs i corporacions, que va dur al camp de la reacció la major part dels bisbes catalans. En efecte, sí que hi havia una minoria d’eclesiàstics que eren liberals, però en les conjuntures revolucionàries l’Església catalana s’inclinà del costat absolutista i carlista. Durant la revolta reialista de 1822, només els bisbes de Barcelona i de Girona no van ser absolutistes, però a partir de 1837, durant la primera guerra, tan sols el de la capital catalana restà fidel als liberals. Fins i tot el papa Gregori XVI nomenà subdelegat apostòlic a Catalunya Bartomeu Torrabadella, que havia estat canonge de Barcelona, canceller de la Universitat de Cervera i deixeble de Ramon Llàtzer de Dou, un dirigent molt destacat i baula de la trama existent entre el rei de Sardenya, Carles Albert I, i el carlisme català en la compra d’armes i el finançament de la guerra. Amb la consolidació de la societat burgesa es modelà la relació entre política i religió. Els eclesiàstics no tan sols es van dedicar a impedir l’avenç de la cultura liberal, sinó que es van lliurar a la rectificació de la governança, de manera que la societat civil catòlica determinés les decisions d’ordre polític i moral. Amb aquest propòsit, un dels escriptors de més renom, Jaume Balmes, apostà pel matri-

Catalan Historical Review-14.indb 184

Lluís Ferran Toledano González

moni entre el pretendent carlí comte de Montemolín i la reina liberal Isabel II. L’operació havia de permetre el marginament del joc polític de l’ala progressista del liberalisme, deixar enrere les divisions de la guerra civil, acceptar que era impossible la restauració de l’ordre anterior i transigir amb l’esperit de l’època. Una carta de navegació adreçada no solament a la burgesia moderada catalana, sinó també als carlins d’ordre.17 Jaume Balmes intervingué en l’abdicació de Carles Maria Isidre i probablement va escriure des de París el manifest que va adreçar el nou pretendent als espanyols el mes de maig de 1845. Encara que la implicació directa de Balmes en el carlisme fos efímera, va ser reivindicada pels tradicionalistes. També és significativa de la mena de prioritats que van tenir els conservadors catalans. A diferència dels homòlegs espanyols, capaços de bastir ponts amb els progressistes, els catalans reduïren el seu constitucionalisme i defensaren la unitat religiosa, que era el que cohesionava la dreta catalana pel cantó del carlisme. Mentre que el bloc de poder a Madrid incloïa les dues branques del liberalisme, a Catalunya l’aspiració era unificar la dreta catòlica, perquè ben aviat la religió va ser la solució per conjurar els reptes de la societat industrial i per això calia transformar-la en un instrument modern i eficaç. Els eclesiàstics catalans que van abraçar la causa de Don Carles van exercir un paper clau en la construcció de l’aparell propagandístic, en l’impuls i la direcció d’un potent sector vaticanista i en la renovació de les formes de mobilització dels catòlics. La nòmina de personalitats és molt llarga. Sobresurten els noms de Josep Caixal i Estradé, fundador amb el pare Antoni Maria Claret de la Llibreria Religiosa, futur bisbe d’Urgell i vicari general castrense dels exèrcits carlins a tot Espanya; de Francesc Palau i Quer, fundador excarmelita de l’Escola de la Virtut el 1851, inspirador del clima escatològic carlí; del jove Fèlix Sardà i Salvany, fundador de la Biblioteca Popular el 1870 i de l’Apostolat de la Premsa, i autor d’un best seller posterior, El liberalismo es pecado (1884); del sacerdot Josep Maria Escolà i Cugat, fundador el 1862 de l’Acadèmia Mariana de Lleida, al costat de seglars prominents com ara Ramon Vinader, Lluís Maria de Llauder i Josep Maria Carulla. No oblidem tampoc les simpaties carlistes del cardenal Isidre Gomà, un dels primats que amb més contundència donà suport al cop d’estat contra la legalitat republicana el mes de juliol de 1936.18 Aquest sector participà, als anys seixanta del segle xix, en la reconquesta social catòlica, en la primera guerra cultural contra el lliurepensament a través de la «bona premsa», en les acadèmies i joventuts catòliques, en els aplecs, en els pelegrinatges i en el teatre popular. El carlisme s’empeltà del sector ultramuntà dels neocatòlics seguidors de Juan Donoso Cortés. El seu èxit fou tan gran que, tot i derrotats a la darrera carlinada, en la resposta dels bisbes catalans del 1881 a l’enquesta del nunci apostòlic es ratificà la identitat entre tradicionalisme i defensa de la religió. El bon catòlic era el carlista.

09/11/2021 15:12:03

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

La defensa del papa Pius IX va ocupar l’agenda política dels governs europeus mentre era viscuda pels fidels com una tràgica crisi de civilització. La veneració dels catòlics a la causa de Pius IX va desfermar el culte a la personalitat, una veritable «papolatria», en què el pontífex era presentat com el continuador del martiri dels primers cristians. Els catòlics van tenir el terreny adobat per fer creure que l’aixecament carlista d’abril de 1872 era l’inici d’una croada. La creació en territori català d’un batalló de zuaus pontificis, una milícia ultramuntana nodrida per legitimistes d’arreu d’Europa, materialitzà l’existència d’una internacional blanca catolicomonàrquica que veia en Carles VII de Borbó el príncep catòlic que alliberaria Espanya i Roma.19 L’argumentari escatològic i profètic carlí permet assenyalar el tipus de solucions donades a les grans clivelles que afectaven la societat. Per als antiliberals, el temps estava condicionat per la Providència, que emprava esdeveniments traumàtics —les revolucions— com a banc de proves i expiació dels pecats. El liberalisme era una baula més de la llarga cadena d’atemptats de l’Home contra Déu. La catàstrofe només podia evitar-se amb el retorn de la civilització catòlica. La utopia carlista era un primer esglaó d’una restauració providencialista prèvia al regnat social de Crist. Aquesta és la posició defensada per l’autor més influent del carlisme català finisecular, Lluís Maria de Llauder, i guarda relació amb el reviscolament profètic posterior a la Revolució de 1868. La lluita del Bé contra el Mal, ells o nosaltres, el tot o res, explicaria l’alt grau de violència en els territoris on més dura era la pugna amb els republicans federals. No és estrany que un agent del pretendent li aconsellés que «si se retarda el levantamiento perderemos muchos, que se pasan a la Internacional».20

Provincialisme i furs. L’encaix entre Catalunya i Espanya Grégoire Wyrouboff era un cristal·lògraf nat a Moscou, deixeble d’August Comte i defensor del positivisme a França. Recollí en una obreta les notes de viatge que va fer el 1874 pel nord d’Espanya i la vall de l’Ebre. Volia passar pel filtre de la seva ment científica l’enrevessada situació d’Espanya. Ni la defensa de la religió ni la del rei eren motius suficients per explicar la persistència del carlisme, i situà el problema en la manca de sintonia amb l’Estat per part de Biscaia, Navarra i Catalunya. La centralització política no havia triomfat ni sota la monarquia ni amb la República. En canvi, Espanya estava preparada per al règim federatiu perquè el país era plural quant a la llengua, els hàbits, les tradicions i les condicions geogràfiques i industrials: «L’Espagne est une unité factice qui ne correspond à aucune réalité effective. De l’Andalousie à la Catalogne, de la Castille à la Biscaye, il y a au moins autant de différence que de l’Italie à la France, de la Belgique à la Hollande, de la Bohème à la Hongrie.» Hi havia almenys tanta diferència entre les regions espanyoles com entre alguns

Catalan Historical Review-14.indb 185

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 185

estats europeus. Per a qualsevol govern, observava Wyrouboff, seria difícil sostenir «sous la même loi» societats amb tradicions polítiques tan oposades.21 Proposem tres fases en l’evolució de les identificacions polítiques del carlisme català: la que cercava una monarquia de províncies, la que s’oposava a l’obra centralitzadora de l’estat liberal i la que viurà l’hegemonia del catalanisme a principis del segle xx. Per a penetrar en la cosmovisió dels primers carlins emprarem el mot provincialisme, un terme que defineix les demandes d’atenció als interessos provincials —relatius al Principat de Catalunya— fetes públiques al tombant dels segles xviii i xix per membres de la classe dirigent catalana. Es prenia la província com a subjecte de decisió i de representació política, amb una concepció de la sobirania i de la nació més propera a la distribució territorial del poder que no pas a la distribució funcional de l’Estat. Un dels primers objectius del provincialisme era obtenir representació i interlocució amb la Corona. Aquesta demanda va aparèixer en les convocatòries de Corts de 1760 i 1789, durant el procés constituent i d’aplicació del text gadità i en el transcurs de l’Estatut Reial i la redacció de la Constitució de 1837. En aquelles sessions, de manera idèntica a allò que visqueren els diputats americans entre 1810 i 1813, fou habitual que s’haguessin de disculpar a l’hora de tractar de problemes provincials per no ser titllats d’egoistes en no centrar-se en els interessos generals de la nació. El mot provincialista, doncs, tingué connotacions pejoratives. El provincialisme polític carlista podia sintonitzar amb la voluntat històrica de la classe dirigent catalana que Espanya esdevingués una monarquia catòlica i comercial composta de províncies, preocupada per la recuperació i preservació constitucional (foral) i menys per la revolució constitucional. Les regles d’obediència i deferència amb el monarca feien inimaginable que peticions així es poguessin fer per iniciativa pròpia i al marge dels canals establerts, llevat dels moments d’excepcionalitat política com el que es va obrir arran del buit de poder esdevingut l’estiu de 1808. El provincialisme va ser ideològicament transversal, assumit també per sectors liberals, tal com ens ha ensenyat Jordi Roca. Un liberalisme com el moderat barceloní, preocupat per articular la nació liberal espanyola a partir de la cultura constitucional catalana de drets i llibertats, i que legitimà l’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya.22 Durant tots aquests anys, el ventall de propostes del provincialisme va incloure l’obertura de cossos de Cort provincials, la defensa del dret català vigent, el retorn de les lleis i constitucions pròpies o el prohibicionisme comercial. El liberalisme radical i democràtic compartí elements d’aquesta cultura en les bullangues dels anys trenta i quaranta i en els intents de demolició de la Ciutadella de Barcelona. Formaven part d’aquesta cultura provincialista les respostes catalanes de 1809 a la Consulta al País i l’informe final redactat per Antoni de Capmany, que defensà la modernitat de les institucions perdudes feia un segle. També

09/11/2021 15:12:03

186 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

les instruccions de la Junta Superior de Catalunya, redactades el 1810 pel jurista i posterior diputat Felip Aner d’Esteve i en què es demanà el manteniment dels furs i els drets que els catalans havien tingut en temps dels Àustries, reivindicació que havia fet poc abans a Baiona el diputat afrancesat Josep Garriga. Anys després, el 1836, el portaveu del grup progressista a les Corts, Domingo Marià Vila, proposà l’extensió del règim foral basc i navarrès a tot Espanya. És un error valorar el foralisme carlí a partir del silenci dels dos primers pretendents carlins a la Corona, o bé pel judici negatiu que en farà la cultura catalanista a principi del segle xx. Es tractava d’un foralisme preocupat per la preservació de la foralitat existent, com ara el dret particular, i per l’oposició a la introducció de nous sistemes fiscals i de reclutament. I per a fer-ho tenien a disposició l’arsenal jurídic de les antigues constitucions i costums. Quan l’historiador Pere Anguera es preguntà si havia existit un protonacionalisme carlí català, la resposta que va donar va ser negativa. I pensem que va tenir raó, però només en una part del problema. La proclama de Benet de Plandolit-Targarona signada des dels Pirineus Orientals l’octubre de 1834, es referia vagament a la promesa del rei de «guardar los antiguos privilegios de este Principado», però es tractava de la preservació de lleis encara vigents i no suprimides el 1714. Malgrat els rumors o els intents d’activar aquest retorn, la resposta de la direcció carlina propera al rei sempre va ser negativa. Ho serà quan el 1836 Carlos Cruz Mayor, ministre d’Estat, refusi taxativament el restabliment dels furs, o quan el 1848 Manuel Cubells, íntim del comte de Montemolín, s’oposi al projecte de diputació de Tomàs Bertran i Soler.23 Fins al 1869, el carlisme fou refractari a tocar l’arquitectura política que els Borbons havien imposat al segle xviii. Una altra cosa és que en el si del carlisme existís una lectura crítica del procés de centralització desenvolupat per la dinastia. Sectors de l’absolutisme reformista volien preservar el dret foral, que corria perill de naufragar amb el «derecho patrio» il·lustrat i la codificació liberal. En aquest clima, un militar francès apuntà, en fer-se ressò de l’aixecament malcontent de 1827: «Il ne faut pas chercher la cause de cette guerre ailleurs que dans le caractère national des Catalans, qui tiennent à leur législation.»24 És a dir, en la seva cultura constitucional. D’altres van anar més enllà, com ara el mercedari Magí Ferrer en l’obra esmentada anteriorment Las leyes fundamentales… Per a aquest autor, defensar l’absolutisme no tenia per què voler dir defensar un rei dèspota i tirà. Com a bon escolàstic, considerava que el rei absolut no podia regnar absolutament. L’autor va treure a col·lació la restauració de les lleis fonamentals i de les antigues llibertats, tot desaprovant la política del primer Borbó i assegurant que si Felip V hagués mantingut els furs, la influència de les antigues jerarquies —noblesa, Església i propietat— hauria posat fre a les doctrines filosòfiques. Magí Ferrer proposà l’establiment de corts provincials amb lleis i fiscalitat pròpies, just després de la derrota car-

Catalan Historical Review-14.indb 186

Lluís Ferran Toledano González

lista i de l’aplicació el 1841 de la Llei Paccionada a Navarra. És simptomàtic que situés el debat en les coordenades provincialistes. Sota el pretext que a Espanya tots havíem de ser espanyols —escrivia Magí Ferrer—, es proclama que «antes que provincianos, somos españoles». Els liberals prevenien que el provincialisme faria perillar o trencar «el vínculo de la unidad monárquica, o según el estilo republicano, de la unidad constitucional».25 En tot cas, el provincialisme carlista no era una improvisació, i la qüestió foral no era un tema menor tot i l’al·lèrgia de la direcció carlina. Tampoc ho serà el provincialisme liberal basc en la defensa de la seva foralitat. Una vegada destronada la reina liberal Isabel II el setembre de 1868, s’inicià una nova fase. Enrere quedaven dècades d’expansió de l’Estat i s’obria un temps en el qual les demandes de descentralització o de sobirania compartida eren transversals en la política catalana. La fórmula carlista serà doble: la d’una Espanya composta per províncies forals seguint el model basconavarrès, i la de la devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó. La Carta-Manifiesto adreçada per Don Carles al seu germà, Alfons de Borbó, datada a París el 30 de juny de 1869 i redactada per l’escriptor Antoni Aparisi i Guijarro, és el text programàtic més influent del carlisme finisecular. El document feia constar que el poble espanyol havia estimat sempre la descentralització i que la voluntat del rei no era la de rebaixar els furs bascos, sinó que la resta de províncies s’igualessin a aquelles quant al règim interior, bo i adaptant-les. Aquesta va ser la manifestació més clara del canvi de rumb de l’autoritat carlina fins a l’inici de la guerra. El manifest no era un reconeixement explícit de la foralitat catalana, sinó que perseverava en el discurs de la monarquia de províncies. Cometríem un error si penséssim que el foralisme carlí català va anar sempre a remolc de la iniciativa del pretendent. No es pot reduir el foralisme als documents regis i a la defensa de la foralitat basca i navarresa. Aquests anys van viure l’eclosió de la qüestió foral catalana per mitjà de manifestos electorals i discursos parlamentaris, en les conferències dels cercles, en llibres de to històric i en opuscles de format popular. Una de les primeres manifestacions explícitament foralistes va ser la del jove advocat i periodista ultracatòlic Lluís Maria de Llauder, en l’al·locució als electors del districte de Vic el mes de gener de 1869; anterior, per tant, a la Carta-Manifiesto de Don Carles. Es tractava de recuperar els furs fent-los compatibles amb la vida moderna. Amb ells es frenaria la centralització, es moralitzaria l’Administració i se suprimirien les quintes (reclutament d’un de cada cinc joves per sorteig). En altres articles insistí que els furs no tan sols rectificaven el procés centralitzador, sinó que eren una alternativa catòlica al federalisme republicà. Qüestió rellevant si volem entendre la gramàtica política dels protagonistes, més enllà del judici que podem fer els historiadors. La rivalitat entre foralistes i federals durant el Sexenni es reproduirà amb els catalanistes durant la Restauració.

09/11/2021 15:12:04

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

Aquells anys aparegué una literatura de caràcter jurídic i històric dedicada a evocar la religiositat dels catalans i la bondat de les seves institucions parlamentàries. Ens referim a obres com les de l’advocat gironí Narcís Blanch, les del canonge de Barcelona Mateu Bruguera o l’opuscle anònim i en català titulat Los catalans y sos furs: Llibre editat per un fill de la terra, escrit en un llenguatge col·loquial per atreure’s un públic popular. Les al·lusions als furs van sortir a la llum en discursos parlamentaris com el de l’advocat i diputat carlí per Girona Emili Sicars, que el 27 de maig de 1871 feu responsable la dinastia borbònica personificada en Felip V de la pèrdua dels furs i dels problemes que comportava que magistrats, fiscals i jutges de primera instància no coneguessin la llengua catalana ni les lleis particulars. O, el 3 gener de 1869, en el discurs de Joan Mestre i Tudela, antic alcalde de Lleida i futur vicepresident de la diputació carlina, en la inauguració del cercle catolicomonàrquic de la seva ciutat, un dels primers de Catalunya que s’adherí a la causa. En la intervenció dirà que el reclutament i el sistema fiscal, les quintes i els consums (impostos sobre aliments de consum general), eren resultat de la política liberal que els furs aconseguirien eliminar. Entre el 8 d’abril i el 16 de juliol de 1872, data de l’aparició de les primeres partides i de la proclama de devolució foral de Don Carles, van sortir a la premsa notícies espigolades dels crits de grups carlins a les entrades i sortides dels pobles. Sense ànims de ser exhaustius, la llista de les consignes contenia visques als furs catalans, a Don Carles i a la religió i crides a expulsar el rei estranger Amadeu de Savoia confoses amb visques a Espanya. Tenim constància que el primer de maig la partida del Guerxo de Ratera ho va fer a Agramunt, i el 30 de maig, la partida de Francesc Savalls a Sarrià de Ter; un dia més tard, la partida del Quico de Constantí al Vendrell; l’1 de juliol, la de Camats a Vilanova de Meià, i el 22 de juny a Santa Pau ho va fer l’exdiputat per Torroella de Montgrí Joan Vidal de Llobatera, que un any abans havia fet un discurs als electors del seu districte respectuós amb els furs. De nord a sud i a ponent, el foralisme va ser exhibit en rituals d’afirmació política i difós arreu abans de ser publicada la proclama a la premsa de Barcelona i de Madrid a finals de juliol i principi d’agost de 1872. El document de devolució foral del mes de juliol tenia dues parts. La primera era una declaració d’intencions que remetia a la Carta-Manifiesto i que s’adreçava als catalans, aragonesos i valencians, per aquest ordre, fent-los saber que Don Carles retornava el que el seu avantpassat Felip V havia esborrat, en premi a la fidelitat. L’estiu de 1872 s’havia fracassat en l’intent d’aixecament al nord basconavarrès, mentre que l’únic territori on la insurrecció persistia era Catalunya. Aquesta és una de tantes evidències que palesa que el carlisme català no va ser perifèric en la història general del carlisme. La segona part del document és una important selecció dels principals furs catalans centrats en el compromís amb la unitat catòlica, la sobirania fiscal de la Diputació General i de les Corts

Catalan Historical Review-14.indb 187

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 187

catalanes, la supressió de quintes, l’atenció al règim municipal i la fesomia jurídica del país. Ja no es tractava només de mantenir el dret català o de trobar una acomodació provincial, sinó de recuperar i adaptar l’antic règim foral català en el marc d’una monarquia catòlica composta. De seguida, des de Tarragona escrivien el 29 d’octubre al diari carlí de Madrid La Esperanza dient que els joves es presentaven «en demanda de fusiles para combatir en favor de los fueros de Cataluña» i que, a diferència dels catòlics liberals, no es podien invocar les tradicions pàtries si no es defensaven els furs. No tota la direcció carlina espanyola estigué d’acord amb el pas fet pel pretendent. El cap d’estat major carlí Hermenegildo Díaz de Cevallos, agent destacat a Catalunya Nord, pensà que es tractava d’un greu error que podia esborrar el que havia fet la dinastia per la unitat administrativa d’Espanya. La premsa liberal de Madrid, com ara La Época, advertia que el foralisme s’apropava perillosament al federalisme republicà i que així destruïa l’obra dels Reis Catòlics tot calant foc a la unitat nacional. Fins i tot el corresponsal a Madrid del Diario de Barcelona distingia la positiva descentralització administrativa del que era el trencament de la unitat nacional, que suposaria tenir tants governs com províncies té un mateix estat. Diferent va ser l’acollida de la premsa republicana federal, tant a Barcelona com a Madrid. Durant els mesos d’estiu de 1872 i la segona meitat de 1874, la premsa liberal i republicana de Barcelona debatrà de la mà de periodistes i historiadors la validesa i el sentit d’aquest foralisme. La relació amb el republicanisme no s’esgota aquí. En una carta de Vic a La Esperanza, el 20 d’agost de 1872, l’autor es congratulava que tot Catalunya, des que Don Carles havia de tornar els furs, havia esdevingut republicana. Els furs «no son cosa más que una República muy bien ordenada a la libertad verdadera y al alivio positivo del pobre y menesteroso». La República dels furs era la República de Déu, un model en què el catolicisme enfortia la lectura tradicionalista, que no pas cesarista, del carlisme. L’establiment, l’hivern de 1874, d’una diputació a Sant Joan de les Abadesses va ser fruit d’un conjunt de condicions. El carlisme català vivia una crisi de creixement, amb victòries militars, però amb greus problemes de governança. Des de finals de 1873 eren habituals les anades i vingudes de comissions de polítics i grans propietaris a la caserna reial. Malgrat la decisió del rei el maig de 1874 de crear una Diputació de Catalunya, l’operació tan sols tenia un caràcter administratiu i, per tant, insuficient. Novament les pressions catalanes van ser vistes en sentit negatiu. Dos dies més tard que l’infant Alfons de Borbó rebés en audiència a Solsona una comissió de carlins en demanda d’una sortida política al Principat, escriví en termes severs al seu germà. Li comunicà que un grup de propietaris volia una junta de govern per nomenar autoritats locals i recaptar tributs, «y todo no es más que para trabajar a la Independencia de Cataluña. Lo que los catalanes desean, bajo la palabra Fueros, es declararse independien-

09/11/2021 15:12:04

188 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

tes de España. Esto me consta por varios conductos, y esto es lo que siempre yo preveía y de lo cual no dudé nunca». La visió imperial i uniformista d’Alfons tenia adeptes. Un agent carlí a la frontera, Josep Maria Galí, escrigué al secretari militar de Don Carles, Guillermo Estrada, dient-li que els carlins exigien massa, «casi la omnipotencia y la inmortalidad», i que calia contenir «las tendencias antiautoritarias» dels furs26. Les pressions de les juntes de propietaris reunides a Olot i a Vic forçaren el pretendent a expedir un decret a Estella, el 26 de juliol de 1874, en què s’establia una Diputació de Guerra. L’1 d’octubre es feu pública la decisió per part del veterà general Rafael Tristany, que s’instal·là a Sant Joan de les Abadesses un mes després i estengué la seva actuació fins al setge de la Seu d’Urgell el mes d’agost de 1875. Els primers dies d’octubre se celebraren actes solemnes a Olot, la Seu d’Urgell i Vic, que entenien la Diputació en el camí de la devolució foral. Aquest era el sentit de diversos articles a la premsa carlina, on es cridava al martiri pel rei, la religió i les llibertats catalanes. D’alt valor simbòlic va ser l’exposició pública a Olot del retrat de Don Carles guarnit amb inscripcions com «Fora quintes», «Visca la Unitat Catòlica» i «Visca el Rei Don Carles VII», «restaurador de los fueros de Cataluña». La Diputació fou dirigida per setze consellers, prohoms del carlisme polític i electoral anterior. Tingué competències administratives i de representació política, el control de la fiscalitat i de la justícia —una audiència territorial—, d’ordre públic amb el retorn dels Mossos d’Esquadra, i la gestió dels hospitals i les comunicacions. Tot i l’escarni de la premsa de Madrid, l’experiència va ser ben real. El mes de febrer de 1875, el militar liberal Arsenio Martínez Campos, aleshores capità general de Catalunya, informava dels contactes a la frontera entre carlins i republicans federals, una aliança consistent a concedir els furs i «una autonomía administrativa, con aumento de jornales y disminución de horas de trabajo, con objeto de ganarse la causa obrera».27

El carlisme polític català fins a l’adveniment de la societat de masses, 1868-1936 Els historiadors han comès l’error de veure el carlisme de finals de segle com un actor secundari de la política. El coneixement sobre el monarquisme continua essent una incògnita, tot i que Catalunya va ser un país tant republicà com monàrquic. Tampoc no s’ha valorat prou la rica i extensa sociabilitat catòlica. El conflicte entre lliurepensadors i catòlics va ser una clivella de llarga durada a tot Europa. Entre 1869 i 1872 o entre 1876 i 1888, la sociabilitat catòlica tindrà en els carlins un actor protagonista. L’acció catòlica serà el seu àmbit d’actuació, encara que li restarà projecció en els nous espais de la societat de masses. Amb la consolidació de la Restauració el 1876, el carlisme viurà un compàs d’espera. La derrota militar fou també política, en la mesura que la imatge pública del rei quedà

Catalan Historical Review-14.indb 188

Lluís Ferran Toledano González

malparada per les desavinences amb els eclesiàstics i dessacralitzada pels escàndols familiars i sexuals.28 Quedaven enrere uns anys plens d’anuncis apocalíptics. Segons una visió del temps escatològica, calia esperar l’arribada dels nous símptomes d’esgotament del sistema liberal. És el que va pensar Lluís Maria de Llauder, quan era cap de la Junta Regional Carlista catalana, davant l’ensulsiada colonial a Cuba i les Filipines el 1898. El partit carlí continuarà acaparant les tribunes d’acció i de propaganda fins a l’escissió integrista de 1888. Serà aleshores i no abans quan perdé part del personal que el 1868 apostà per Don Carles. I va ser el 1890, en ser nomenat delegat del rei a Espanya el marquès de Cerralbo, quan es reconstruirà el partit segons un model que reproduïa el de l’Associació Catolicomonàrquica de 1870: juntes, premsa i centres de sociabilitat. És un error presentar el carlisme de fi de segle com un carlisme «nou», perquè els fonaments de la modernització del partit, de la sociabilitat i de la cultura política es van fundar en el Sexenni Democràtic. Com també és un error pensar que el personal nouvingut el 1868 va utilitzar-lo com a paraigua contrarevolucionari, i que una vegada derrotat el va llençar.29 La crisi final del règim isabelí va revifar una causa que semblava morta. El carlisme era una etiqueta política sense organització, una «comunió monarquicoreligiosa», tal com la definí Josep Maria Carulla,30 amb un pretendent poc conegut. En molt poc temps es va construir una alternativa política moderna d’un pes enorme en la societat catalana. Ocupà l’espai electoral de la dreta i quasi monopolitzà la causa catòlica tenint com a rerefons l’ofensiva anticlerical. Més enllà de la caricatura del pagès analfabet prepolític, la direcció carlina la duien joves advocats urbans que vestien levita. Fins i tot la primera partida en sortir a campanya la nit del 7 al 8 d’abril de 1872 ho va fer des del pla barceloní. Antics alcaldes neocatòlics de Lleida, Vic, Girona, Tortosa, Olot o Balaguer es van adherir a la «nova» causa carlina. A partir de 1868, i més en concret de 1870, va tenir lloc una veritable mudança de les seves estructures polítiques. Es dotarà de nombrosos centres de sociabilitat i de comitès de notables amb la missió d’assaltar les institucions per mitjà del combat electoral, la propaganda i, si esqueia, el cop d’estat. Era un model de partit modern en el context europeu i comparable en densitat al republicà, més avançat que els residus del moderat i del liberal progressista del Govern; un disseny que va comptar amb el protagonisme del veterà cabdill Ramon Cabrera, poc abans de la seva dimissió, prenent com a model el partit tory anglès.31 El carlisme català no responia al tipus ideal de partit. L’estructura dirigent fa pensar en una confederació de notables, encara que no ho era en puritat, com tampoc de transició al partit de masses. Tal vegada fou el primer assaig de partit de quadres de Catalunya, que durant la Restauració evolucionà cap a una organització més complexa, amb una rica base social i territorial, esforçada a conrear una alteritat comunitària a la societat liberal. No

09/11/2021 15:12:04

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

hi va haver una correlació entre l’arrelament i l’escassa representació en les institucions parlamentàries, entre altres motius perquè no podien controlar tots els ressorts de la corrupció electoral. L’estructura de la comunió fou piramidal, amb una junta central per a tot Espanya i juntes provincials, de districte i locals. Entre 1870 i 1872 es van constituir com a mínim 166 juntes a tot Catalunya —89 de les quals pertanyien a la província de Girona—, mentre que a Espanya se’n crearen 902. La gran penetració gironina desmenteix que les juntes fossin poc representatives. Quan el carlisme es reorganitzà el 1892 sota la direcció del marquès de Cerralbo i de Lluís Maria de Llauder, s’assolí a Espanya el miler de juntes i a Catalunya, 197. Aquestes xifres es mantingueren fins que van quedar desballestades per la repressió del Govern de 1899 i 1900. Des de la seva creació, van tenir un rol clau en l’establiment local del partit, en les convocatòries electorals i en la defensa jurídica dels candidats. A diferència de la Restauració, alguns partidaris ho seran també de les clandestines juntes d’armament que preparaven el cop de força. Vist en perspectiva, el model fou similar en les dues èpoques, tot i que en la Restauració existiren juntes regionals que coordinaven tota la resta. El concepte de cultura política pot ser útil per a aprofundir en la gramàtica del carlisme: què pensaven i sobretot com vivien la identificació amb un projecte polític. Entenem la cultura política com aquell àmbit que analitza les actituds, les creences i els valors compartits pels individus que formen un grup. La historiografia no ha insistit prou en els significats culturals i discursius que els carlins atorgaven a la política. D’uns anys ençà, sabem que van construir un ric repertori de símbols i de vocabulari, amb una memòria i un calendari commemoratiu, i un panteó alternatiu a l’arquetip d’heroi romàntic liberal. Entre 1869 i 1872 es renovaren els patrons polítics i simbòlics del rei i la seva família i s’adoptaren moderns instruments de propaganda. Al símbol masculí de la boina s’hi afegí el femení de la margarida, la secció femenina del tradicionalisme carlí. En aquest moment apareixen publicades galeries de veterans il·lustres, que amalgamaren el martiri catòlic amb el carlista. Operació que es perllongarà durant la Restauració i que culminarà el 1896 amb la celebració de la festa anual dels màrtirs de la tradició cada 10 de març. El 1868 es construí una representació del pretendent segons l’arquetip viril de cavaller catòlic, bon pare de família i paternal amb els seus súbdits. És ara quan prenen interès les peregrinacions als espais de memòria de l’exili, com el narrat per l’escriptor Josep Maria Carulla. Els viatges a palaus i «santuaris» com el de la capella de Sant Carles a l’església catedral de Sant Just, a Trieste, que anticipen les peregrinacions al palau de Loredan a Venècia a finals de segle. Són anys de renovació en el llenguatge polític, de l’ús del mot pejoratiu sipai per a designar els voluntaris liberals locals, equiparats als voluntaris indígenes al servei dels anglesos a l’Índia. La cultura política carlina contenia tota una concepció del món, una Weltanschauung que es materialitzà en el consum popular de cap-

Catalan Historical Review-14.indb 189

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 189

ses de mistos, jocs de cartes, etiquetes de vins i de licors, ventalls decorats i targetes de visita amb els retrats dels reis, al costat d’estampes amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús i de la Immaculada Concepció. Les festes commemoratives de la Catalunya de la postguerra de 1876 són un test d’aquesta cultura política, perquè no van tenir el mateix tarannà en tots els escenaris. A Catalunya van predominar les festes liberals i republicanes en record dels morts i de les defenses dels pobles, com ara a Igualada, Collformic, Caldes de Montbui o Puigcerdà, mentre que a Andalusia, Cartagena i el País Valencià, prevalgué el record de la revolució cantonal. Al començament del segle xx canviarà i l’experiència emocional i el carlisme recuperarà per a ús polític llocs de culte com ara a Butsènit i Montserrat el 1907, i s’organitzaran aplecs en memòria de les víctimes de Montalegre de 1910 i de Vinyoles d’Orís de 1912. Alguns responien a un calendari local, com l’aplec de llarga tradició dels Tres Roures al Bages. D’altres exhibien una gran capacitat de mobilització combinant el calendari local amb el nacional, com succeí en l’apropiació, el 1908, de les festes del centenari de la Guerra del Francès i de les batalles del Bruc del 1808 a Manresa i a Igualada. Una altra prova de força serà la Peregrinació de la Lleialtat, que el 1913 traslladà les restes de Rafael Tristany des de Lorda fins a Ardèvol. Un important instrument de modernització política foren els centres de sociabilitat, el cercle o casino carlista. A la Catalunya del Sexenni Democràtic n’hi havia vint-ivuit, tot i ser habitual que en una ciutat petita els homes i les famílies carlistes anessin al cercle catòlic a manca d’un de carlí, vint-i-sis a tot el país. Una pràctica que igualment els alineava com a rivals polítics locals. El 1892, el nombre de cercles era de quaranta-dos, i quatre anys més tard la xifra augmentà a un centenar, una tercera part del total espanyol. Els centres facilitaven la projecció comunitària, una mena de mirall interclassista i de base popular, com va demostrar Jordi Canal amb els papers del cercle carlí d’Olot, entre 1889 i 1900, on destacaven els artesans i els obrers, els treballadors del camp, els petits comerciants i els propietaris de pagès.32 En el si dels cercles es feia teatre i cant coral, hi havia lloc per als discursos polítics i zones d’esbarjo per a prendre cafè i licors, i sales de lectura i de billar. Activitats que s’afegiran anys més tard a l’assistència a banquets i vetllades literàries, classes nocturnes i tasques de beneficència. Catalunya va gaudir del màxim nombre de juntes i cercles i fou capdavantera en la modernització del carlisme, tal vegada perquè era la societat més avançada i la que tenia la densitat associativa més alta de tot Espanya. El País Valencià va ser el segon territori a tenir un major nombre de juntes i cercles, tant en el Sexenni com en la Restauració, per sobre del País Basc i Navarra, on pesava més la sociabilitat informal. Tampoc no fou una novetat l’existència de juntes als barris barcelonins que havien estat municipis independents, perquè abans de l’annexió a la ciutat, durant el Sexenni, ja en tenien les localitats de Gràcia, Sants i Hostafrancs. Els elements de relativa continuï-

09/11/2021 15:12:04

190 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

tat no ens han d’amagar la irrupció de noves modalitats organitzatives i de propaganda, pròpies de l’adveniment de la societat de masses, com foren les joventuts carlines a Barcelona el 1896 o a Manresa el 1903, i de dones, les «margarides», el 1919. Pel que fa a la propaganda, a la Catalunya del Sexenni es publicaren trenta-cinc periòdics, mentre que entre 1876 i 1915 n’aparegueren noranta-nou, alguns de temporals, per evitar les suspensions. Les dades palesen una riquíssima societat civil i una no menys densa vida política local, que facilità l’existència de subcultures polítiques a Manresa, Olot, Vic, Igualada, Berga, Figueres, Tortosa o Mataró. Un altre indicador va ser la forta presència electoral, en concret en la legislatura de 1871 i 1872, en què aconseguí tretze actes, a curta distància de les quinze republicanes i de les catorze del partit del Govern. El nombre total d’escons, sumats als carlins escollits en les candidatures catòliques de 1869 i 1870, serà de disset, una quantitat estimable si tenim en compte que entre 1890 i 1923, també amb sufragi universal, el nombre d’escons obtinguts serà de vint. Lluís Maria de Llauder,33 que havia estat redactor del diari barceloní La Convicción (1870-1873), fundador i director d’El Correo Catalán entre 1878 i 1899, participà durant els primers anys de la Restauració al costat de Manuel de Llanza, duc de Solferino, en la renovació del repertori de mobilització i en les peregrinacions nacionals i internacionals. Dirigiren de nou la Joventut Catòlica i l’Associació de Catòlics. Era evident, però, que el control de la sociabilitat catòlica no era suficient en la disputa d’hegemonies. L’atenció per les campanyes de signatures per la unitat catòlica es desplaçarà cap a les de l’oposició a la codificació civil i d’atenció als interessos catalans. Els anys vuitanta i noranta aparegué un teixit d’entitats catalanistes i de sectors econòmics polititzats en què el carlisme no es trobà còmode. En les campanyes contra el Codi civil participaran juristes carlins, com Emili Sicars, però havien perdut la iniciativa política. Encara que es demostrés que l’interès pels furs no era una raresa històrica, sinó un instrument d’anàlisi del present, l’estudi més rigorós fou escrit a l’època per dos autors aliens al carlisme com Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas. Els carlins tenien por de ser engolits per la creixent presència del catalanisme. Del desdeny inicial es va passar a la basarda per un nou competidor. A finals de segle hi hagueren diversos senyals d’inquietud, com ho palesa el document redactat el 1897 per la minoria carlista a les Corts, conegut com a Acta de Loredan. Calia abominar del separatisme. Aquest concepte era una arma de doble tall. Per al carlisme, insistir en el seu distanciament respecte del separatisme era útil tant de portes endins, en un moment de forta nacionalització espanyola, com de portes enfora, per marcar distàncies amb el catalanisme i altres provincialismes extrems. En tot cas, per a Llauder i per a molts carlins catalans, no es podia ser un bon carlí sense ser un bon espanyol. El centralisme era resultat del liberalisme parlamentari, no pas de Felip V ni de la dinastia borbòni-

Catalan Historical Review-14.indb 190

Lluís Ferran Toledano González

ca. Una posició distant de la catalanista, que maldava per trobar el seu espai i no ser confosa amb la intransigència catòlica. Com podia ser que els liberals, que havien destruït els furs bascos, ara volguessin ser regionalistes? La historiografia ha comparat l’itinerari de tres figures del carlisme finisecular i llur relació amb el catalanisme: l’esmentat Lluís Maria de Llauder, l’escriptor i pintor Marià Vayreda i el pedagog Joan Bardina,34 i certament no s’han d’establir connexions mecàniques entre foralisme i catalanisme. Ara bé, en la mesura que avançava el conflicte provocat pels processos de nacionalització espanyols, d’una banda, i la mobilització regionalista, de l’altra, el catalanisme va afectar totes les cultures polítiques. És raonable pensar que el foralisme carlí i integrista va ser un de tants substrats de la dreta catòlica que formaren part de la família catalanista. Al costat aparegué un espanyolisme carlí renuent a parlar de furs i combatiu amb el catalanisme. Les trajectòries van ser intricades perquè la rivalitat es donà a l’interior de tots els processos de nacionalització i en tots els nacionalismes, inclòs l’espanyolista. Les preguntes clau a respondre són: per què va ser tan difícil mantenir el doble patriotisme i per què les lectures d’aquest eren divergents, a Madrid i a Barcelona? No deu ser que una part de la historiografia veu com a natural i teleològica la constitució d’Espanya, sense esquerdes, com a estat nació? Encara resta molt per conèixer bé les tradicions polítiques locals i no només uns pocs, tot i que valuosos, itineraris personals. Existeixen casos com el del capellà i periodista Gaietà Soler, que criticà Enric Prat de la Riba i el seu «liberalisme pràctic catalanista» perquè aquest patriotisme erosionava els fonaments religiosos. Ara bé, aquest itinerari és desmentit per la figura de qui va ser alcalde de Manresa el 1904, sota una candidatura catolicoregionalista, l’antic integrista Pere Armengou i Manso, perquè, com ha dit la historiadora Gemma Rubí, la política local era determinant. El carlisme va ser satèl·lit del catalanisme precisament en una ciutat, Manresa, que era el segon baluard de la Lliga Regionalista a Catalunya. A la ciutat de Vic, l’historiador Xavier Tornafoch descobrí que destacats integristes, com ara Manuel Moret i Joan Vilanova, deixaren el partit per fer-se catalanistes. De fet, s’ha considerat que l’integrisme evolucionà cap al regionalisme i que, mercès al seu foralisme, va esdevenir un apèndix de la dreta catalanista. En canvi, carlins i catalanistes pugnaren per un espai comú.35 Joan Bardina confirmaria el clixé, massa esquemàtic, del pas del carlisme al catalanisme de la Lliga Regionalista. Tal vegada és el cas més notable pel que tenen de valor els seus escrits, entre d’altres, Catalunya autònoma (1899) i Catalunya i els carlins (1900). L’autor insistí en l’oposició al separatisme i en el caràcter confederal espanyol, però també en el fet que Catalunya era la pàtria i la nació, i que Catalunya era tant nació com Portugal. La nòmina de casos podria ser més àmplia. L’economista lleidatà Joan Bergós va ser promotor de les Bases de Manresa, fundador de l’Associació Cultural Catalanista i conreador

09/11/2021 15:12:05

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

dels Jocs Florals. Manuel Roger de Llúria, principal dirigent carlista de Lleida, deixarà la comunió i es vincularà a l’òrbita catalanista. Tal vegada el camí traçat pel carlisme mollerussenc serà representatiu d’aquest model, per bé que a poc a poc s’inserí en les dinàmiques catalanistes, com ara la festa de la llengua catalana el 1916, l’Acadèmia Montserratina i els Pomells de Joventut el 1920. En tot cas, els historiadors no haurien de confondre aquests processos viscuts entre les bases i alguns joves dirigents amb la posició oficial dels pretendents i del personal més proper. La malfiança sobre l’abast del provincialisme, del foralisme i del regionalisme tradicionalista continuarà sent una constant en la jerarquia, qüestions que s’agreujaren en el context explosiu de la societat de masses. El duc de Solferino tenia 52 anys quan assumí ser cap regional de la comunió.36 Ho serà entre 1910 i 1915, i entre 1917 i 1919, representant la línia oficial propera electoralment i socialment a la Lliga. El desplaçament tàctic per situar-se en el camp de la Lliga Regionalista fou una qüestió de supervivència política. Les clivelles internes no van quedar afectades tan sols per l’apropament al regionalisme, sinó per dos factors més. Un era l’augment extraordinari de la conflictivitat social, com ara la vaga general de 1902 o la Setmana Tràgica el 1909. L’altre depenia de les variables locals i de les polítiques d’aliances, que feien escollir catalanistes o dinàstics, i fins i tot republicans, com a companys de viatge electoral. Aquestes maniobres incomodaren la junta regional i acabaren amb l’expulsió de dirigents lleidatans el 1913 i amb la dissolució per desobediència de les juntes del districte de Berga i Manresa el 1917. La participació carlina en la coalició Solidaritat Catalana (1907-1909), al costat de catalanistes i republicans i després d’una forta repressió centralista i militarista, va suposar un baló d’oxigen per l’obtenció de sis diputats. També segellà un dels moments de relació més estreta amb el catalanisme. Un dels artífexs va ser Miquel Junyent, director d’El Correo Catalán entre 1903 i 1933, que dirigia el partit a la província de Barcelona i que va ser cap regional entre 1915 i 1917 i entre 1919 i 1923. Simptomàticament, el 1916, el marquès de Cerralbo l’aconsellà de no dependre gaire de la Lliga Regionalista, per liberal i per «su dudoso españolismo». Quan encara cuejava la victòria de Solidaritat Catalana, el senador duc de Solferino rebé una resposta aïrada del general José López Domínguez, en sessió del 21 de febrer de 1908. Segons el militar, la idea que Catalunya era un estat autònom i Espanya una confederació d’estats, «para nosotros, para los verdaderos patriotas, para los hombres constitucionales y parlamentarios, eso equivale a ser antiespañol».37 El 1930, la Lliga Regionalista recuperà el control de la Diputació de Barcelona i preparà la reconstitució de la Mancomunitat. En sentir-se bandejat, el carlisme redactà un estatut d’autonomia, la qual cosa implicava un canvi tàctic i jurídic important. El text defensava la plena autonomia de Catalunya per mitjà d’una lliure federació, l’oficialitat de la llengua catalana, el concert econòmic i un

Catalan Historical Review-14.indb 191

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 191

«sufragi universal orgànic». Més tard, quan es proclamà la Generalitat republicana i es discutí l’estatut d’autonomia, s’apostà pel vot afirmatiu tot i les reserves respecte a la redacció i la disconformitat en matèria religiosa. Per al sector regionalista, representat per Tomàs Caylà, l’estatut de 1932 no satisfeia l’ideal d’una confederació ibèrica i fins i tot era insuficient perquè no preveia exèrcit propi. Caylà va ser el darrer cap regional abans de l’esclat de la Guerra Civil. En el passat havia dirigit el setmanari de Valls Joventut, on havia publicat la promesa de Carles VII de retornar els furs. Caylà sentia un sincer espanyolisme i rebutjava el separatisme, però tot i això un sector apreciable del carlisme feu una lectura negativa de l’apropament històric a la Lliga i aspirà a defensar una Espanya uniforme. Dalmacio Iglesias va ser un dels caps contraris al regionalisme, perquè per a ell la prioritat era esdevenir l’alternativa d’ordre de la dreta catalana. Tots els carlins volien això, però el projecte d’Iglesias abordava la qüestió social des d’una òptica espanyolista. Calia fer front d’una manera enèrgica als republicans d’Alejandro Lerroux amb una política social més autònoma respecte de l’Església. La política de masses causava impacte als carrers de Barcelona i un sector del carlisme veié l’oportunitat d’utilitzar la cultura de la violència dels joves carlins contra la impetuositat anticlerical lerrouxista, mentre que per al sector oficial la solució passava per instaurar el paternalisme social catòlic i regionalista. A Sant Feliu de Llobregat hi va haver cinc morts en la topada entre carlins i republicans el 28 de maig de 1912, que cal sumar als dos morts a Granollers el 13 d’agost. Per a les joves generacions no servien les velles receptes, com ho sancionà el fracàs de l’alçament a Badalona el 1900, que tancà el cicle insurreccional carlí. El 1907, Joan Maria Roma va formar uns grups de defensa amb el nom de «requetès». Tres anys més tard, sota la direcció del polític i militar valencià Joaquim Llorens, es transformaran en una formació paramilitar, força de xoc i escola de joves, la primera a l’Espanya del segle xx, comparable als Camelots du Roi d’Action Française. El duc de Solferino tenia, a més, l’oposició de setmanaris com La Trinchera (1912-1919), que provocava picabaralles amb el El Correo Catalán i regalava als lectors pistoles Browning i màusers; un tipus de carlisme que va créixer al pla de Barcelona a redós del ressorgiment de nombrosos cercles integrats per treballadors i dependents de classe mitjana i baixa arribats amb l’onada migratòria. El sector carlí anti-Lliga enfortí lligams amb grups d’extrema dreta en l’ambient posterior a la Gran Guerra. A finals de 1918 i principis de 1919 augmentà la tensió als carrers entre catalanistes radicals i espanyolistes extrems. Al bell mig hi cuetejava la qüestió de l’aprovació del projecte d’estatut d’autonomia. Davant de l’«órdago separatista» es formarà la Liga Patriótica Española, integrada per carlins, policies de paisà, militars, funcionaris, fanàtics del club de futbol RCD Español i exlerrouxistes, colze a colze amb la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala. Una amalgama que serví de pedrera posterior al feixisme. La irrupció de la vaga de la Canadenca del 1919

09/11/2021 15:12:05

192 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

constituí una fita en la solidaritat de classes, però eclipsà la resta de conflictes. En aquest context sorgiren els Sindicats Lliures. Formalment, els Sindicats Lliures —o Corporació General de Treballadors— es formaran en una reunió a l’Ateneu Obrer Legitimista de Barcelona l’octubre de 1919. La seva primera seu fou el Círcol Central Tradicionalista de Barcelona. En la trobada intervingueren carlins destacats, regidors i periodistes, com ara Miquel Junyent, però qui encapçalà el projecte fou el carlista Ramon Sales, antic membre del sindicat mercantil de la CNT. Els Lliures ompliren el buit del fracàs del sindicalisme catòlic i arraconaren qualsevol referència al carlisme. Eren associacions formades amb exclusius objectius professionals i econòmics.38 L’origen va tenir a veure amb les dificultats de domini dels carrers per part de Capitania General i del Govern Civil, màxims representants de l’Estat. Tal vegada és un reduccionisme considerar-los un sindicat groc i braç executor dels fabricants, però les autoritats no sabien ben bé com controlar el teixit social. D’aquí el protagonisme de figures com Bartolomé Roselló, comandant de la guarnició militar, i els lligams del sindicat, segons els períodes, amb la patronal i amb el Govern Civil. Fou una onada de violència transversal en què s’enfrontaren pistolers de la policia i de la patronal, membres del sometent i dels Lliures, tots contra la CNT, i que acabà amb la vida del sindicalista Salvador Seguí i l’advocat Francesc Layret, entre molts altres.39 En el fons es tractava d’un tipus de violència comuna a tot Europa com a resposta a la crisi del liberalisme parlamentari i del perill revolucionari. S’havia acabat l’època dels cabdills i s’obria l’era de la banalització de la violència. Segons xifres del propi sindicat publicades per Colin M. Winston, els Lliures assoliren a Catalunya el 1929 els 120.000 afiliats, en un context favorable i de forta repressió anticonfederal. El 1936, donant suport al cop d’estat antirepublicà, els carlins tenien a Catalunya un contingent teòric de 18.160 requetès. Un personal amb el qual es nodrí després la unitat militar de xoc del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.40

Lluís Ferran Toledano González

[2]

[3]

[4]

Notes i referències [1]

Una de les primeres aproximacions a un marc europeu meridional de la contrarevolució a Josep Maria Fradera, Jesús Millan i Ramon Garrabou. Carlisme i moviments absolutistes. Eumo, Vic 1994. Algunes referències bàsiques sobre la contrarevolució europea a François Lebrun i Roger Dupuy. Les résistances a la Révolution. Imago, París 1987; Jean-Clément Martin (dir.). La Contre-Révolution en Europe, xviiie-xixe siècles: Réalités politiques et sociales, réssonances culturelles et idéologiques. PUR, Rennes 2001; Jean-Clément Martin (ed.). Dictionnaire de la Contre-révolution: xviii-xx siècles. Perrin, París 2011; Eugenio Di Rienzo (ed.). Nazione e Controrivoluzione nell’Europa contemporanea, 1799-1848. Gueri-

Catalan Historical Review-14.indb 192

[5]

[6]

ni e Associati, Milà 2004; Simon Sarlin. Le légitimisme en armes: Histoire d’une mobilisation internationale contre l’unité italienne. École Française de Rome, Roma 2013; Carmine Pinto. La guerre per il Mezzogiorno: Italiani, borbonici e briganti, 1860-1870. Laterza, Roma 2019; Maria de Fátima Sa i Melo Ferreira. Rebeldes e Insubmissos. Resistências Populares ao Liberalismo (1834-1844). Ediçôes Afrontamento, Porto 2002. Sobre Dou, vegeu M. Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano. «Representación política y modernidades múltiples. Los diputados catalanes en las Cortes de Cádiz (1810-1814)». Historia Constitucional, núm. 19 (2018), p. 159-176, i Lluís Ferran Toledano. «Modernidades múltiples: los proyectos económicos de Ramón Lázaro de Dou y Bassols y los cambios en los circuitos de opinión erudita (1742-1832)». A: Jesús Astigarraga i Javier Usoz (ed.). L’économie politique et la sphère publique dans le débat des lumières. Instituto internacional Xabier Maria de Munibe de Estudios del Siglo XVIII i Casa de Velázquez, Madrid 2012, p. 187-210. Pedro Rújula i Javier R. Solans (ed.). El desafío de la revolución: Reaccionarios, antiliberales y contrarrevolucionarios (siglos xviii y xix). Comares, Granada 2017. Valentí Almirall (A. Z., pseudònim). El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. Barcelona, 1878. L’escrit formava part d’un discurs llegit a l’Ateneu Lliure de Catalunya. Aquest sector era compost de grans o mitjans propietaris de pagès que, fruit de l’acumulació capitalista provinent del cens emfitèutic, havien constituït la classe benestant del món rural, els hisendats. Vegeu, entre d’altres, Rosa Congost. «De pagesos a hisendats, reflexions sobre l’anàlisi dels grups socials dominants: la regió de Girona (1788-1840)». Recerques, núm. 35 (1997), p. 52-72. Sobre el paper d’aquest sector en el carlisme, Lluís Ferran Toledano. La muntanya insurgent: La tercera guerra carlina a Catalunya, 1872-1875. Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 2004. Jaume Torras. Liberalismo y rebeldía campesina, 18201823. Ariel, Barcelona 1976; Josep Fontana. «Crisi camperola i revolta carlina». Recerques, núm. 10 (1980), p. 7-16; Ramon Arnabat. Visca el Rei i la Religió! La primera guerra civil de la Catalunya contemporània. Pagès, Lleida 2006; Pere Anguera. Déu, rei i fam: El primer carlisme a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1995. Manuel Santirso. Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Pagès, Lleida 1999; Núria Sauch. Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: La formació d’un país carlista (1808-1844), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2004; Jesús Millán. «Per una història social del carlisme. Una reflexió sobre els problemes de l’anàlisi històrica del moviment carlí». A: C. Mir (ed.). Carlins i integristes: Lleida segles xix i xx, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1993, p. 13-50. Jesús Millán. «El absolutismo en la época de los propietarios. La alternativa antiliberal de Magí Ferrer». A: Emi-

09/11/2021 15:12:05

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12] [13]

lio La Parra i Germán Ramírez (coord.). El primer liberalismo: España y Europa, una perspectiva comparada. Biblioteca Valenciana Foro de Debate, València 2003, p. 155-184. Des de l’antropologia: Ignasi Terradas. El Cavaller de Vidrà: De l’ordre i el desordre conservadors a la muntanya catalana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1987. Jordi Canal. «Guerres civiles en Europe au xixe siècle, guerre civile européenne et internationale blanche». A: Jean-Paul Zuñiga (dir.). Pratiques du transnational: Terrains, preuves, limites. CRH-EHSS, París 2011, p. 5777; Carmine Pinto. «Guerras europeas, conflictos civiles, proyectos nacionales. Una interpretación de las restauraciones napolitanas (1799-1866)». Pasado y Presente, núm. 13 (2014), p. 112-113; Pedro Rújula. «Las guerras civiles contrarrevolucionarias europeas en el siglo xix». Amnis (en línia), 2015; Alfonso Iglesias i Xosé R. Veiga. «Servicio militar, ejército y guerras: la nación bèl· lica». A: Justo Beramendi et al., La nación omnipresente: Procesos de nacionalización en la España contemporània. Comares, Granada 2020, p. 91-111. Diario de Sesiones de Cortes. Senado. Madrid, 8 de maig de 1843. Seoane fins i tot afirmava que havia sentit aquestes veus en seu parlamentària per part d’algun diputat: «Independencia de Cataluña. Esto es peor que si se hubiese proclamado a D. Carlos, que si se hubiese proclamado el Estatuto o el absolutismo, porque al fin bajo cualquiera de estas formas de gobierno, la Cataluña estaría unida a España, formaría un cuerpo y no debilitaría su poder», p. 331. Li respongué el senador Albert Felip de Baldrich, marquès de Vallgornera. Federica Morelli. «Entre el antiguo y el nuevo régimen. La historia política hispanoamericana del siglo xix». Historia Crítica [Bogotá], núm. 33 (2007), p. 122-155. Una obra de l’època que reflexiona des de l’òptica del liberalisme moderat català: Joan Mañé i Joaquim Mola. Historia del bandolerismo y la camorra en la Italia meridional, con las biografías de los guerrilleros catalanes Borges y Tristany. Salvador Manero, Barcelona 1864; Francesc Roca. «Les aventures i desventures del crani del Comte d’Espanya. Paradigma d’una època?». A: Daniel Montañà i Josep Rafart (coord.). Estat carlista: tradició i furs. Centre d’Estudis d’Avià, Avià 2014, p. 95-106. Robert Vallverdú. La Guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849): Una crisi econòmica i una revolta popular. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002. Montañesos [la Garriga], 25 de gener de 1849. 8 p. Vegeu Lluís Ferran Toledano. «El caudillaje carlista y la política de partides». Ayer, núm. 38 (2000), p. 91-113; Lluís Ferran Toledano. «Los Borbones en crisis: guerra de representaciones y bandolerismo político en la Europa meridional, 1860-1876». A: Renata de Lorenzo i Rosana Gutiérrez (ed.). Las monarquías de la Europa meridional ante el desafío de la modernidad (siglos xix y xx). Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 2020, p. 237-258.

Catalan Historical Review-14.indb 193

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 193

[14] Imprescindible Casimir Martí i Joan Bonet. L’integrisme a Catalunya: Les grans polèmiques, 1881-1888. Vicens-Vives, Barcelona 1990. D’interès els treballs de Joseba Louzao. Soldados de la fe o amantes del progreso: Catolicismo y modernidad en Vizcaya (1890-1923). Genueve, Logronyo 2011. [15] Lluís Ferran Toledano. «Refugio militar y santuario político: El exilio carlista en los Pirineos Orientales franceses, 1868-1877». A: Julio Hernández i Domingo L. González. Exilios en la Europa Mediterránea. Universidade de Santiago de Compostela, Santiago de Compostel·la 2010, p. 131-160; Ramon Arnabat. «Els exilis el segle xix: l’exili continu (liberals, carlistes, republicans, socialistes, anarquistes)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xx (2009), p. 137167. [16] Gaspar Feliu. La clerecia catalana durant el Trienni Liberal. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1972. Una visió general del segle a Antoni Moliner. Episcopado y secularización en la España del siglo xix. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2016. [17] Josep M. Fradera. Jaume Balmes: Els fonaments racionals d’una política catòlica. Eumo, Vic 1996. [18] Solange Hibbs. Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904). Institut Joan Gil-Albert, Alacant 1995; Antoni Moliner. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo en la Restauración. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2000. [19] Lluís Ferran Toledano. «La papolatria catalana: la formació d’una identitat política en temps de guerra i revolució, 1860-1878». A: Ramon Arnabat i Antoni Gavaldà (ed.). Recorreguts pel liberalisme i el carlisme: Homenatge al doctor Pere Anguera. Afers, Catarroja 2012, p. 489-501. Per al seguiment de la relació entre carlisme i religió en la llarga durada, Lluís Ferran Toledano. «Religió, monarquia i canvi polític a la Catalunya del segle xix». A: Jaume Dantí (coord.). El tron i l’altar: Política i religió a la Catalunya contemporània. Viena, Barcelona 2019, p. 13-62. [20] Document des de Baiona sobre la inquietud del carlisme gironí. Eustaquio Díaz de Rada, 2 de març de 1872. BRAH, Fons Antonio Pirala, 9/6866. [21] Grégoire Wyrouboff. Une promenade sur le théâtre de la guerre civile en Espagne. Versalles 1874, p. 16. [22] Entre d’altres treballs, vegeu Jordi Roca. «La cultura constitucional del Trienni i el discurs sobre el ciutadà liberal». Cercles: Revista d’Història Cultural, núm. 11 (2008), p. 60-76. [23] Pere Anguera. El carlisme a Catalunya, 1827-1936. Empúries, Barcelona 1999. [24] Révélations d’un militaire français sur les «agraviados» d’Espagne où sont dévoilées les veritables causes de l’Insurrection de la Catalogne en 1827. Levavasseur, París 1829, p. 36. [25] Magí Ferrer. Las leyes fundamentales de la monarquía española, según fueron antiguamente y según convienen

09/11/2021 15:12:05

194 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

que sean en la época actual. Tom 2. Imp. de Pablo Riera, Barcelona 1843, p. 210. Carta des de Ro, Sallagosa (Alta Cerdanya), el 10 d’agost de 1874, de Josep Maria Galí a Guillermo Estrada, a Pau. BRAH, Fons Antonio Pirala, 9/6869. Vegeu Lluís Ferran Toledano. Carlins i catalanisme: La defensa dels furs catalans i de la religió a la darrera carlinada, 1868-1875. Farell, Manresa 2002. Carta del capità general al ministre de la Guerra, a Barcelona, 29 de febrer de 1875. Archivo General Militar de Madrid (Servicio Histórico Militar), Madrid, 2a secció, 4a divisió, lligall 87. Lluís Ferran Toledano. «El crucifijo y el baile. El trasvase de sacralidad entre el trono y la comunidad política en la familia real carlista, 1868-1876». Pasado y Memoria: Revista de Historia Contemporánea, núm. 14 (2015), p. 79-108. Aspectes desenvolupats en el meu llibre: Lluís Ferran Toledano. Entre el sermó i el trabuc: El carlisme català contra la revolució setembrina (1868-1872). Pagès, Lleida 2001. Una visió general del trànsit al carlisme a Begoña Urigüen. Orígenes y evolución de la derecha española: el neo-catolicismo, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1986. Sobre el suposat carlisme «nou» en un llibre d’altra banda important sobre el carlisme català finisecular, vegeu Jordi Canal. El carlisme català dins l’Espanya de la Restauració. Eumo, Vic 1998. Terme extensament emprat per l’escriptor igualadí Josep Maria Carulla en la biografia oficial de l’antic director de La Esperanza: Biografía de D Pedro de la Hoz, Imp. de La Esperanza, Madrid 1866. Conxa Rodríguez. Los exilios de Ramón Cabrera. Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 2019. Un bon complement a Pedro Rújula. Ramón Cabrera: La senda del Tigre. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, Saragossa 1996; Pedro Rújula. Contrarrevolución: Realismo y carlismo en Aragón y el Maestrazgo, 1820-1840. Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 1998. Jordi Canal. «Els militants carlins a la fi del segle xix. Una aproximació a la base social del carlisme». A: Josep M. Solé i Sabaté (dir.). El carlisme i la seva base social. Llibres de l’Índex, Barcelona 1992, p. 227-255. Sobre el personatge, vegeu Jordi Canal. «Veure el món des d’una òptica carlina: l’obra publicística de Lluís M. de Llauder». A: Jordi Canal. El carlisme català dins l’Espanya…, op. cit., p. 251-293; una anàlisi periodística i parlamentària a Josep Albert Planes i Lluís Ferran Toledano. «Lluís Maria de Llauder i de Dalmases». A: Borja de Riquer (dir.). Els parlamentaris de Catalunya: Diccionari biogràfic (1868-1939), 2021, p. 1-20 (en línia). Jordi Canal. «¿En busca del precedente perdido? Tríptico sobre las complejas relaciones entre carlismo y catalanismo a finales del siglo xix». Historia y Política, núm. 14 (2005), p. 45-84.

Catalan Historical Review-14.indb 194

Lluís Ferran Toledano González

[35] Gemma Rubí. Entre el vot i la recomanació: Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa (1899-1923). Angle, Manresa 1995. L’autora també treballà la figura del metge catalanista Oleguer Miró, que participà en les tertúlies carlistes del Sexenni a Barcelona i després va ser fundador de la Lliga Regional de Manresa; Xavier Tornafoch. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic 1899-1909: Política i classes socials. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002; Joaquim Capdevila. Tàrrega (1898-1923): economia, política i imaginari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008. Aquest autor va analitzar el carlisme des d’una òptica cultural, sociològica i antropològica molt enriquidora. [36] Una anàlisi del duc de Solferino a Josep Albert Planes i Lluís Ferran Toledano. «Manuel de Llanza i Pignatelli». A: Borja de Riquer (dir.). Els parlamentaris de Catalunya…, op. cit., p. 1-15 (en línia); Joan Torrents. «El jaumisme català. Partit, ideari i sociabilitat (1909-1931)». A: Daniel Montañà i Josep Rafart (coord.). L’herència catalanista del carlisme. Centre d’Estudis d’Avià, Avià 2019, p. 175-199. [37] Isidre Molas. Els senadors carlins de Catalunya (19011923). Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona 2009. [38] Sobre els Sindicats Lliures, el clàssic de Colin M. Winston. La clase trababajadora y la derecha en España (19001936). Cátedra, Madrid 1989. L’autor acabava de publicar «The Proletarian Carlist Road to Fascim: Sindicalismo Libre». Journal of Contemporary History, vol. 17, tom 4 (1982), p. 557-585; Xavier Casals. «Auge y declive del “partido militar” de Barcelona (1989-1936)», a Iberic@l: Revue d’Études Ibériques et Ibéro-américaines, núm. 4 (2013), p. 163-180; Soledad Bengoechea. Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1994; Mònica Segura. Justícia y caridad: Orígenes sociales y políticos de los Sindicatos Libres de Barcelona (1912-1919), tesi de doctorat inèdita codirigida per Eduardo González i Giovanni Cattini. Universitat de Barcelona, Barcelona 2019. [39] Una anàlisi del fenomen a: Albert Balcells. El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Pòrtic, Barcelona 2009; Eduardo González. La razón de la fuerza: Orden público, subversión y violència política en la España de la Restauración (1875-1917). Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1998; Julio Aróstegui. «La tradición militar del carlismo y el orígen del Requeté». Aportes: Revista de Historia Contemporánea, núm. 8 (1988), p. 3-23. [40] Vegeu Robert Vallverdú. El carlisme català durant la Segona República espanyola (1931-1936): Anàlisi d’una política estructural. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008; Javier Ugarte. La nueva Covadonga insurgente: Orígenes sociales y culturales de la sublevación de 1936 en Navarra y el País Vasco. Biblioteca Nueva, Madrid 1998.

09/11/2021 15:12:06

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 195

Nota biogràfica Lluís Ferran Toledano Gonzàlez és professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 2004 i ha impartit docència en seminaris d’una dotzena d’universitats espanyoles i europees. És autor de treballs científics sobre la història del carlisme i del catolicisme polític, la construcció de memòries nacionals, la història parlamentària i els discursos de la corrupció. Ha format part d’una desena de projectes competitius i actualment dirigeix el grup de recerca SGR PICEC (Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània).

Catalan Historical Review-14.indb 195

09/11/2021 15:12:06

Catalan Historical Review-14.indb 196

09/11/2021 15:12:06

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 197-210 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.184 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/chr/

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda Neus Real*

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 31 gener 2020 · Acceptat 15 juny 2020

Resum Mercè Rodoreda és l’autora més traduïda de la literatura catalana. La plaça del Diamant, traslladada a trenta-set llengües i objecte de desenes de traduccions, la situa davant de narradors tan internacionals com Jaume Cabré o Albert Sánchez Piñol. Aquesta novel·la simbòlica sobre la condició humana, entronitzada per la crítica i molt valorada per públics diversos, és especialment representativa del talent, l’ambició i la trajectòria literàries de l’autora i es pot considerar, per la seva altíssima qualitat, un gran clàssic del segle xx. Paraules clau: literatura catalana, traducció, narrativa, Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

Introducció Mercè Rodoreda (1908-1983) és una de les personalitats essencials de les lletres catalanes contemporànies i un nom de primer ordre en la literatura occidental.1 Encara que va excel·lir en la novel·la i el conte, va conrear pràcticament tots els altres gèneres (poesia, teatre, prosa, literatura infantil, periodisme i assaig), a més de dedicar-se temporalment a la pintura.2 La primera etapa de la seva producció es va desplegar entre 1931 i 1938 en una Barcelona que va veure restituïda la Generalitat de Catalunya en el marc de la Segona República Espanyola (1931-1939). La segona etapa, encara que es va estendre fins a la mort de l’autora el 1983, es va desenvolupar fonamentalment durant la llarga i dura postguerra imposada amb la dictadura franquista (1939-1975) un cop acabada la Guerra Civil espanyola (1936-1939). En aquesta segona etapa, i a causa del resultat de la confrontació bèl·lica, Rodoreda va viure exiliada a França i Suïssa al llarg de quatre dècades. Entre 1939 i 1954, instal· lada a París, Llemotges, Bordeus i, novament, París; entre 1954 i principis dels setanta, a Ginebra, tot i que va viatjar sovint per fer petites estades a Barcelona des que va poder. Finalment establerta al poblet empordanès de Romanyà de la Selva, on va començar a estar-se a partir de 1972, Rodoreda va ser testimoni de la mort del dictador i de la Transició espanyola (1975-1982), durant la qual es va reinstaurar la monarquia que havia estat destituïda amb * Adreça de contacte: Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials. Edifici G5. Campus UAB. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra - Cerdanyola del Vallès. E-mail: neus. real@uab.cat. ORCID: https://orcid.org/0000-0001-9049-4726.

Catalan Historical Review-14.indb 197

la legalitat republicana (la monarquia borbònica vigent avui). El 1983, en el marc de la democràcia espanyola actual, un càncer de fetge s’enduia una escriptora que, plenament consagrada com a tal, el 1980 havia estat la primera dona a obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït en plena represa cultural malgrat el franquisme, el 1969, per Òmnium Cultural.3 Quan, en el context d’aquesta represa, Edicions 62 li va proposar publicar les seves obres completes, Mercè Rodoreda va rebutjar tots els títols de joventut menys Aloma (1938), amb què havia guanyat la distinció més important de la literatura catalana dels anys vint i trenta —el Premi Joan Crexells— i amb què ja havia obtingut un ampli reconeixement del públic i de la crítica.4 Aloma havia constituït la fita novel·lística final de la recerca literària de la primera etapa de la producció de Rodoreda: la d’una veu distintiva, que l’escriptora havia buscat mitjançant la pràctica simultània de la narrativa psicològica i de la seva paròdia.5 Decidida a recuperar-la per la importància que havia tingut en la seva carrera (la considerava la seva primer novel·la de debò),6 Rodoreda va reescriure’n el text de dalt a baix amb l’experiència i l’ofici demostrats a Vint-idos contes (1958), Premi Víctor Català; La plaça del Diamant (1962); El carrer de les Camèlies (1966), Premi Crítica Serra d’Or, Premi Sant Jordi i Premi Ramon Llull; Jardí vora el mar (1967) i La meva Cristina i altres contes (1967), Premi Crítica Serra d’Or. I això tan sols en la dècada prodigiosa —com ha estat anomenada en els estudis rodoredians—7 que la segona edició d’Aloma (1969) havia de tancar. Cal dir que, alhora, l’escriptora preparava La mort i la primavera (inèdita fins després del seu traspàs, igual que Isabel i Maria) i Mirall trencat (1974), dues novel·les que, distingides respectivament amb el Premi Crítica Ser-

09/11/2021 15:12:06

198 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

ra d’Or i el Premi Lletra d’Or, resulten paradigmàtiques de la línia creativa que, formalment més decantada cap a la fantasia o el realisme, caracteritza l’etapa rodorediana de postguerra: la narrativa simbòlica. En aquesta línia i des del relat breu, la prosa poètica o la mateixa novel·la, aviat apareixerien Semblava de seda i altres contes (1978); Viatges i flors (1980), Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana, Premi Crítica Serra d’Or de prosa i Premi Crítica Serra d’Or de narrativa, i Quanta, quanta guerra… (1980), Premi Crítica Serra d’Or de novel·la.8 L’any 2015, una de les principals investigadores de la producció de Mercè Rodoreda subratllava la rellevància i l’actualitat de qui descrivia com la novel·lista més apreciada i més traslladada a altres llengües de la literatura catalana.9 Aquesta és una afirmació que les dades objectives avalen, però, a banda de les quantificacions, cal remarcar que la projecció internacional de l’escriptora no és sinó la conseqüència lògica i previsible de l’altíssima qualitat literària de la seva obra, consensuada per la crítica sense excepció.10 En especial, la conseqüència lògica i previsible d’una narrativa tan universal com profundament arrelada en l’especificitat de l’entorn d’on procedia, una cultura amb la qual Rodoreda es va comprometre profundament mitjançant l’escriptura en català. L’autora mai no va concebre cap més possibilitat, perquè estava convençuda que triar la llengua materna com a llengua literària, dominar-la en termes d’instrument de treball i fer-ne un ús efectiu per confegir una literatura equiparable a les literatures europees de referència, constituïa l’opció política més radical que un escriptor podia prendre tant a la Catalunya republicana dels anys trenta com a la Catalunya reprimida i sotmesa pel franquisme o a la que es va configurar a cavall dels anys setanta i vuitanta del segle xx. L’objectiu de Mercè Rodoreda sempre va ser esdevenir una bona escriptora i contribuir, precisament com a tal, al present i al futur del país. Fins i tot durant la pitjor època de l’exili, en què va haver de cosir camises a preu fet per sobreviure, es va refermar en la seva ambició professional, en l’opció lingüística que entenia que el compromís polític comportava per a un autor català i en la creença que s’havia de treballar individualment, per damunt de qualsevol altra militància o acció, per aconseguir fer una aportació de qualitat —literària, en el seu cas— que superés el pas del temps i els condicionants històrics.11 Rodoreda aspirava a fer una aportació que projectés la cultura catalana enllà de les fronteres i la situés on la volia veure: al costat de les cultures d’abast mundial. Per aconseguir-ho, es va posar a treballar de valent des que es va decidir a posar fil a l’agulla de la seva vocació l’any 1931. La plaça del Diamant, tres dècades més tard, havia de proporcionar la prova evident que Mercè Rodoreda se n’havia sortit amb escreix i s’havia convertit, ja, en una de les grans figures literàries del segle xx.

Catalan Historical Review-14.indb 198

Neus Real

Les traduccions de l’obra de Rodoreda Les obres de Mercè Rodoreda han suscitat interès, des de sempre i poc després d’haver sortit en català, en altres contextos lingüístics i culturals. L’Aloma de 1938, per exemple, havia estat immediatament traslladada al castellà per María Luz Morales, però no es va poder editar a causa del resultat de la Guerra Civil; la versió espanyola de l’obra de 1969, per contra, va veure la llum prou aviat, el 1971.12 Al seu torn, la primera novel·la que Rodoreda va publicar en la postguerra, La plaça del Diamant, va ser ràpidament traduïda a l’espanyol, l’anglès, el francès, l’italià i el polonès. Entre 1965 i 1970 se’n feien les primeres versions en unes llengües en què el text tornaria a sortir, almenys, una segona vegada. La primera traducció espanyola de la novel·la va ser la d’Enrique Sordo a Edhasa, del 1965, recuperada per Orbis i pel Círculo de Lectores als anys vuitanta.13 La primera versió anglesa va ser la d’Eda O’Shiel, apareguda a Londres el 1967, a la qual va seguir anys més tard la de David H. Rosenthal (publicada per diverses editorials, inicialment als Estats Units); força més recent és la de Peter Bush.14 La primera traducció francesa de la novel·la, fragmentària, va anar a càrrec de Pierre Verdaguer i la va acollir el 1967 la revista Europe en un monogràfic sobre la literatura catalana; la segona, completa i reimpresa diverses vegades al llarg dels anys, la va signar el 1971 Bernat Lesfargues, en col·laboració amb Verdaguer, a l’editorial Gallimard.15 Entre les traduccions italianes, la pionera va ser la de Giuseppe Cintioli el 1970, a la qual van succeir les d’Anna Maria Saludes i Amat el 1990 i la de Giuseppe Tavani el 2008, tot un èxit de vendes.16 Pel que fa al polonès, el 1970 la primera traducció de l’obra va anar a càrrec de Zofia Chądzyńska, igualment responsable de la que va aparèixer el 2014.17 Més que la qüestió de la rapidesa en el trasllat, tanmateix, compta el fet que a principis de l’any 2020 es pot afirmar que bona part de l’obra de Mercè Rodoreda ja ha estat traduïda. El conjunt de la seva narrativa ho ha estat sense excepció, acompanyat d’alguns títols d’altres gèneres. De vegades, la traducció ha estat parcial (només s’han traduït un o alguns contes d’un recull, certs capítols d’una novel· la, un fragment d’un epistolari, alguna producció poètica…), i la majoria de textos s’han traslladat a un nombre bastant inferior al total d’idiomes en què es pot llegir algun escrit de l’autora. L’any 2015, aquest total el constituïen trenta-tres llengües.18 Actualment, el resultat de creuar les dades que aporten la Fundació Mercè Rodoreda (FMR) i l’Institut Ramon Llull (IRL) ja arriba als trentavuit idiomes; és a dir, cinc llengües més en cinc anys. Segons la informació de la FMR, que incorpora només la primera edició de les traduccions de les obres, per bé que n’inclou les versions de diferents traductors, l’espanyol és la principal llengua de destinació del trasllat dels textos de l’escriptora, amb trenta títols traduïts. El segueixen l’italià i l’anglès, amb disset; en el segon cas, amb tretze traduccions als Estats Units i quatre al Regne Unit. Encara en l’espai d’un nombre superior a la desena hi ha el francès, amb dot-

09/11/2021 15:12:06

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

ze, i l’alemany, amb onze. Després venen el neerlandès, amb nou; el polonès, amb set; el portuguès, amb sis —quatre a Portugal i dues al Brasil—; el búlgar, el romanès i el suec, amb quatre cadascun (dotze en total); l’èuscar, l’hebreu, l’hindi, el noruec, el txec i el xinès, amb tres per cap (divui en total); l’àrab, el croat, l’eslovac, l’eslovè, l’hongarès i el rus, amb dues en cada cas (dotze, doncs), i, finalment, l’aranès, el danès, l’estonià, el finès, el gallec, el grec, l’islandès, el japonès, el lituà, el macedoni, el sard, el serbi, el turc i el vietnamita, amb una (catorze, en conjunt).19 D’acord amb les dades de l’IRL, a tots aquests idiomes s’hi ha d’afegir l’albanès, en què des del 2018 ja es pot llegir La plaça del Diamant.20 I existeixen, paral·lelament, algunes altres traduccions que no conté la pestanya Traduccions del web de la FMR, com ocorre amb la versió hongaresa d’El carrer de les Camèlies, presentada a Budapest el novembre del 2019.21 Les xifres de l’IRL, de fet, incrementen considerablement el còmput de 166 traduccions deduïbles de la informació de la FMR, perquè el seu còmput final és de 205: quaranta-nou a l’espanyol; vint-itres a l’alemany; dinou a l’anglès; disset a l’italià; catorze al francès; deu al neerlandès; vuit al portuguès; cinc a l’hebreu, l’hongarès i el suec (quinze en total); quatre al búlgar i el romanès (vuit en total); tres a l’hindi, el noruec, el polonès i el xinès (dotze en total); dues al croat, l’eslovè, el grec, l’èuscar, el rus, el serbi i el txec (catorze en total), i una a l’albanès, l’àrab, l’aranès, el danès, l’eslovac, l’estonià, el finès, el gallec, l’islandès, el japonès, el lituà, el macedoni, el sard, el turc i el vietnamita (quinze en total). Com es pot veure, hi ha divergències entre les dues institucions; específicament, en les traduccions a l’albanès, l’alemany, l’anglès, l’àrab, l’espanyol, l’eslovac, l’èuscar, el francès, l’hebreu, l’hongarès, el grec, el polonès, el portuguès, el serbi, el suec i el txec. Aquestes divergències semblen explicar-se bàsicament per dues raons: diferències de criteri i d’informació. A banda del que ja s’ha anotat a propòsit de l’albanès i l’hongarès, els casos de l’àrab, el polonès i el serbi en proporcionen mostres il·lustratives. En àrab, a la FMR es consignen dues traduccions perquè, a causa de la seva funció de dipositària de tota la documentació relativa a Mercè Rodoreda i la seva obra, n’hi ha una d’inèdita, mentre que l’IRL només compta, lògicament, els textos publicats (la traducció a l’àrab de La plaça del Diamant).22 En polonès, la FMR anota quatre traduccions més perquè, als trasllats en volum, hi suma els de contes i fragments de novel·les o epistolaris apareguts en revistes, que l’IRL no inclou, segurament perquè, atès que s’ocupa de tots els autors catalans i no únicament de Rodoreda, ho té més difícil per recollir tots aquests materials.23 En serbi, en canvi, al costat de la traducció de La plaça del Diamant, l’IRL consigna la d’El carrer de les Camèlies,24 de què, sorprenentment, no dona notícia el web de la FMR (un problema que, siguin quins siguin els motius pels quals s’ha produït, caldria solucionar).25 En espanyol, anglès i francès, l’IRL comptabilitza més volums perquè, en lloc del criteri que aplica la FMR de restringir les referències a primeres edicions i traductors diferents, incorpora diverses

Catalan Historical Review-14.indb 199

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 199

versions d’una mateixa traducció; i això ocorre, és clar, amb més d’un títol de l’escriptora, amb La plaça del Diamant al capdavant.26 Quan hi ha coincidència numèrica entre els recomptes de les dues entitats, a més, no sempre es consignen les mateixes traduccions. En búlgar, posem per cas, tant la FMR com l’IRL comptabilitzen quatre trasllats, però dels quatre només se’n corresponen tres: els dos de La plaça del Diamant, del 1986 i el 2012, i el de Mirall trencat, del 1993; mentre que la FMR hi afegeix la traducció conjunta dels contes «La Salamandra» i «La meva Cristina» a Iberijska fantastika, del 1982, l’IRL anota la d’El carrer de les Camèlies del 2013. Això vol dir que en total, per tant, existeixen cinc traduccions al búlgar de l’obra de Mercè Rodoreda, en lloc de quatre.27

La narradora catalana més traduïda de tots els temps Les discrepàncies informatives entre la FMR i l’IRL sobre el nombre de traduccions dels textos rodoredians en dificulten considerablement una comptabilització fiable, ja que cal contrastar-ne les referències una per una. La fusió i la comparació general de les dades que aporten les dues institucions permeten, no obstant això, provar-hi una aproximació. Almenys pel que fa a la prosa, que és la modalitat literària en què Mercè Rodoreda ha estat més traduïda en volum. La taula 1 assaja aquesta aproximació amb l’objectiu de proporcionar una idea global de l’abast de la projecció internacional de l’autora.28 Aquest nombre de traduccions, tot i no incloure la poesia i el teatre, i fins i tot amb la previsible reducció que caldria aplicar-hi pel fet que s’hi compten versions repetides d’una mateixa traducció, converteix Mercè Rodoreda, amb diferència, en el nom de ploma català més traduït de tots els temps. D’acord amb les dades de l’IRL, l’escriptora se situa davant de qualsevol altre autor la producció del qual s’ha traslladat a altres llengües. Entre els noms destacats en aquest sentit, hi ha Salvador Espriu, el narrador i dramaturg contemporani de Rodoreda, sobretot conegut posteriorment com a poeta, amb 151 traduccions; Ramon Llull, l’autor medieval més universal del país, creador de la prosa catalana, amb 148; Jacint Verdaguer, el gran poeta romàntic, amb 116; Josep Pla, destacat prosista, coetani de l’escriptora com Espriu, amb 105; Jaume Cabré, un dels narradors catalans vius amb més projecció internacional en l’actualitat, amb 103; Andreu Martín, autor de novel·la negra i literatura juvenil, entre altres gèneres, amb 99; Quim Monzó, el popular contista català que ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, amb 93; Patricia Geis, il·lustradora i escriptora de literatura infantil, amb 82; Baltasar Porcel, periodista i narrador, amb 80, i deu autors més que en tenen, cadascun, entre 72 i 49.29 La taula 2 en fa el rànquing i n’indica el nombre de traduccions tot incorporant les dates de naixement i mort per facilitar-ne la contextualització.30

09/11/2021 15:12:06

200 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Neus Real

Taula 1. Traduccions de l’obra en prosa de Mercè Rodoreda Títol

Traduccions

Llengües de destinació

[La noieta daurada i altres contes] [conte]

1 (espanyol)

«Imatges d’infantesa» [prosa autobiogràfica]

1 (espanyol)

«Un cafè» [conte]

1 (polonès)

Isabel i Maria [novel·la]

2 (espanyol, italià)

Cartes a l’Anna Murià [prosa epistolar]

3 (2 + 1f)

3 (espanyol, italià, polonès)

Viatges i flors [prosa poètica]

7 (4 + 3f)

6 (alemany, anglès, espanyol, francès, italià, rus)

Quanta, quanta guerra… [novel·la]

8 (7 + 1f)

7 (anglès, alemany, espanyol, francès, hebreu, italià, portuguès)

Jardí vora el mar [novel·la] Aloma [novel·la] Semblava de seda [conte] La mort i la primavera [novel·la] Vint-i-dos contes [conte] El carrer de les Camèlies [novel·la] La meva Cristina i altres contes [conte]

8 10 (9 + 1f) 11 (3 + 7f + 1c) 12 (10 + 2f) 16 (2 + 13f + 1c) 20

6 (alemany, eslovac, espanyol, hebreu, italià, neerlandès) 7 (alemany, espanyol, francès, italià, neerlandès, txec, suec) 8 (anglès, espanyol, èuscar, francès, hindi, polonès, romanès, xinès) 8 (alemany, anglès, espanyol, francès, italià, neerlandès, polonès, portuguès) 10 (alemany, anglès, espanyol, èuscar, hindi, italià, neerlandès, polonès, romanès, xinès) 10 (anglès, búlgar, espanyol, francès, hongarès, italià, neerlandès, serbi, suec, xinès)

28 (7 + 20f + 1c)

15 (alemany, anglès, búlgar, croat, espanyol, eslovac, èuscar, francès, hindi, hongarès, neerlandès, polonès, romanès, txec, xinès)

Mirall trencat [novel·la]

30 (29 + 1f)

18 (alemany, anglès, búlgar, croat, eslovac, eslovè, espanyol, èuscar, francès, hebreu, hindi, hongarès, italià, neerlandès, noruec, portuguès, romanès, suec)

La plaça del Diamant [novel·la]

76 (73 + 3f)

37 (albanès, alemany, anglès, àrab, aranès, búlgar, croat, danès, eslovè, espanyol, estonià, èuscar, finès, francès, gallec, grec, hebreu, hindi, hongarès, islandès, italià, japonès, macedoni, lituà, neerlandès, noruec, polonès, portuguès, romanès, rus, sard, serbi, suec, turc, txec, vietnamita, xinès)

Total

235 (182 + 50f + 3c) 38 (albanès, alemany, anglès, àrab, aranès, búlgar, croat, danès, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, èuscar, finès, francès, gallec, grec, hebreu, hindi, hongarès, islandès, italià, macedoni, japonès, lituà, neerlandès, noruec, polonès, portuguès, romanès, rus, sard, serbi, suec, turc, txec, vietnamita, xinès)

Nota: f significa fragment; c significa compilació Fonts: FMR i TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm>; <http://www.mercerodoreda.cat/traduccions> (consulta: 9 gener 2020).

Significativament, la llista està integrada per una abassegadora majoria de representants de les lletres contemporànies, entre els quals predominen els autors (els homes) i, pel que fa als gèneres literaris, la balança es decanta notòriament cap a la prosa i, més en concret, cap a la narrativa. Llull és l’únic que no pertany al període més recent que comprenen els segles xix, xx i xxi, hi ha aproximadament un terç d’escriptores i tan sols Espriu i Verdaguer, d’una banda, i Guimerà, de l’altra, poden ser-hi considerats exponents destacats de la poesia i el teatre, respectivament, mentre que només Llull i Pla són, si més no des d’una perspectiva tradicional, prosistes més que no pas contistes i novel·listes. De manera encara més rellevant en relació amb el tema central d’aquest article, Mercè Rodoreda, l’obra de la qual se situa de ple en el segle de l’arribada de l’home a la Lluna, ocupa el primer lloc des de tots aquests punts de vista: és la primera tant de les escriptores

Catalan Historical Review-14.indb 200

com del conjunt, i tant entre els prosistes —Llull inclòs— com entre els narradors. L’acompanyen per sexe en el rànquing, força per darrere, quatre autores de literatura infantil i juvenil (Geis, Navarro, Sabaté i Martí, en la novena, la catorzena, la divuitena i la dinovena posició, respectivament) i una sola autora de narrativa per a adults (Riera, en la tretzena). Pel que fa a la globalitat, amb almenys una quarta part de traduccions més que el segon, el seu nom se situa en solitari molt per davant dels poetes, dramaturgs, prosistes i narradors catalans de tota mena —amb producció per a tota mena de públic— que gaudeixen d’una destacada fama internacional. I deixa a una considerable distància personalitats tan conegudes a l’estranger com Espriu, Llull, Verdaguer, Pla i, ja amb referència als novel· listes i els contistes, Cabré, Martín o Monzó. Si en lloc dels autors l’atenció es posa en els títols que han estat més traduïts, Mercè Rodoreda s’erigeix, també,

09/11/2021 15:12:07

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 201

Taula 2. Els vint noms de ploma més traduïts de la literatura catalana Rànquing Autors

Traduccions

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 Girona, 1983)

205

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

151

Ramon Llull (Palma, 1232-1315)

148

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 Vallvidrera, 1902)

116

Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981)

105

Jaume Cabré (Barcelona, 1947)

103

Andreu Martín (Barcelona, 1949)

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Patricia Geis (Barcelona, 1966)

Baltasar Porcel (Andratx, 1937 Barcelona, 2009)

Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003)

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924)

13-14

Carme Riera (Palma, 1948)

13-14

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

Àngels Navarro Simon (Barcelona, 1958)

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980)

17-18

Manuel de Pedrolo (Tàrrega, 1918 Barcelona, 1990)

17-18

totes les obres de la literatura catalana des dels seus orígens fins avui, cal coronar La plaça del Diamant com a reina indiscutible de les traduccions del català a altres idiomes.33 La taula 3 ho fa evident. I exposa, alhora, el pes de la novel·la, el gènere exclusivament representat en la primera dotzena de files, amb relació a la difusió internacional de les lletres catalanes:34 Taula 3. Les dotze obres més traduïdes de la literatura catalana Rànquing Títols

Autors

Traduccions

La plaça del Diamant (1962)

La pell freda (2002) Albert Sánchez Piñol (1965)

Mirall trencat (1974)

Mercè Rodoreda

Bearn o la sala de les nines (1961)

Llorenç Villalonga (1987-1980)

Jo confesso (2011)

Jaume Cabré (1947)

El violí d’Auschwitz Maria Àngels (1994) Anglada (1930-1999)

Les veus del Pamano (2004)

Jaume Cabré

8-9

Camí de sirga (1988)

Jesús Moncada (1941-2005)

8-9

Pandora al Congo (2005)

Albert Sánchez Piñol

Jaume Copons (Barcelona, 1966)

Maria Barbal (1949)

Teresa Sabaté Rodié (Alguaire, ?)

Pedra de tartera (1985)

Meritxell Martí (Sabadell, 1972)

La magnitud de la tragèdia (1989)

Quim Monzó (1952)

Tirant lo Blanc (1490)

Joanot Martorell (1413?-1465)

Font: TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_autors.cfm (consulta: 15 gener 2020).

en l’autora del llibre més traslladat a altres llengües de tots els temps en superar Albert Sánchez Piñol. Aquest narrador de fama dilatadíssima fora del territori nostrat, per bé que compta, únicament (un adverbi que s’ha d’entendre pel contrast de les seves xifres amb les de Rodoreda), amb seixanta-quatre traduccions de la seva producció, ha estat girat en gairebé tantes llengües com ella —inclosa alguna en què no es pot llegir cap text seu, com el coreà— gràcies a l’èxit de la novel·la La pell freda (2002), accessible en trenta-dos idiomes i objecte de trenta-set traduccions.31 Ni tan sols aquest best seller d’un autor en actiu portat al cinema el 2017 s’aproxima a La plaça del Diamant, les espectaculars cotes de la qual assoleixen les trenta-set llengües i excedeixen la cinquantena de traduccions.32 Malgrat quedar-se un idioma per darrere dels trenta-vuit a què ha estat traduïda la seva autora (només hi falta l’eslovac, en què hi ha disponibles Jardí vora el mar i Mirall trencat, però no la novel·la de 1962), resulta inqüestionable que, tant si es consideren només les traduccions de les obres de Mercè Rodoreda com si es tenen en compte les de

Catalan Historical Review-14.indb 201

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Font: TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_llibres.cfm (consulta: 15 gener 2020).

Rodoreda, com es pot veure, és un dels tres únics noms repetits en aquesta classificació. El fet que ho sigui al costat d’Albert Sánchez Piñol i Jaume Cabré no és menystenible, perquè les possibilitats de promoció de l’autora, traspassada el 1983, resulten força més limitades: Sánchez Piñol i Cabré poden anar —i van habitualment— a fer lectures o presentacions en fires i trobades internacionals. Això dona un relleu especial tant a la presència de Mercè Rodoreda en aquest rànquing d’obres més traduïdes com al primer i el tercer llocs que hi ocupen La plaça del Diamant i Mirall trencat. La llista, de fet, també hauria de contenir El carrer de les Camèlies, atès que, amb vint traduccions íntegres, aquesta novel·la se situaria entre les deu primeres, al costat de Camí de sirga i Pandora al Congo i per davant de Pedra de tartera, La magnitud de la tragèdia i Tirant lo Blanch.35 Que les tres obres integralment més traduïdes de Mercè Rodoreda pertanyin al gènere novel· lístic, igual que les deu restants, té òbvies raons de mercat,

09/11/2021 15:12:07

202 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

un dels motius pels quals Rodoreda va optar per dedicar-se a la novel·la des dels inicis de la seva trajectòria, sense que això li resti cap mèrit, ans al contrari.36 Però si aquest rànquing de textos inclogués la narrativa breu en les seves diverses formes de publicació, hi haurien d’entrar, encara, alguns relats de Vint-i-dos contes i La meva Cristina i altres contes, que han estat objecte de trasllat a nombroses llengües, entre les quals l’hindi i el xinès, desenes de cops. Malgrat que els dos reculls han estat traduïts complets poques vegades, el coneixement internacional de la contística rodorediana, per les facilitats d’edició en revistes i antologies que en vehicula la brevetat, tampoc no és un factor irrellevant. Fins i tot sense aquest avantatge pràctic, La plaça del Diamant els segueix quedant molt lluny, tanmateix. Avui dia no són cap misteri les raons per les quals la novel·la de 1962 ha tingut un ressò tan gran arreu del mon i es manté, dècades després de la seva aparició, com l’obra que ha orbitat exponencialment Mercè Rodoreda i la literatura catalana fins a cultures i indrets tan llunyans físicament i culturalment com Islàndia, el Japó, Israel o el Vietnam. Els estudis rodoredians han desglossat a bastament els mèrits d’una obra que desclou la vida d’una noia del barri menestral barceloní de Gràcia des de la seva joventut, situable en els anys vint del segle xx, fins a una dècada i escaig després d’iniciar-se la llarga postguerra imposada pel franquisme.37 Es tracta d’una novel·la molt localitzada històricament i geogràficament i que, per tant, podria semblar, d’entrada, massa local per esdevenir interessant. Res més distant de la realitat. La història d’una jove Natàlia progressivament convertida en Colometa en virtut de la seva relació amb Quimet i retornada a la seva identitat a poc a poc mitjançant un segon matrimoni amb Antoni (l’home que la salva de matar els seus fills i suïcidar-se), presenta una complexitat de nivells narratius i una riquesa simbòlica gràcies a la qual el relat sobre l’existència d’un personatge de les classes populars i aparentment gens extraordinari esdevé un relat sobre la condició humana. Un relat que toca l’ànima de qualsevol lector perquè s’equipara, en profunditat, a l’obra de William Faulkner, James Joyce o Virginia Woolf.38 O si es vol, perquè cal posar-la costat per costat, més concretament, de novel·les coetànies de la talla de The Catcher in the Rye (1951), de J. D. Salinger; The Golden Notebook, de Doris Lessing (1962), o Cien años de soledad (1967), de Gabriel García Márquez.39 Encara que, a diferència dels seus autors, Mercè Rodoreda mai no guanyés el Premi Nobel de Literatura, resulta inqüestionable que La plaça del Diamant és un dels grans clàssics de la literatura occidental de la segona meitat del segle xx.40

La plaça del Diamant, novel·la de la condició humana La plaça del Diamant és la història d’una incomprensió. La incomprensió d’una dona davant d’un món que no en-

Catalan Historical Review-14.indb 202

Neus Real

tén i que li causa un sofriment creixent fins que no és capaç d’assumir la realitat amb els seus clarobscurs. Cadascun dels elements de la novel·la condueix al mateix nucli: el desconcert dolorós i incrementat davant d’una vida que va portant tristeses, cansament i lletjors, fins a arribar a la tragèdia que suposen la guerra i les seves conseqüències. S’imposa la supervivència, assentada en una imprescindible cuirassa (fer-se la pell de suro i el cor de gel, en mots de la protagonista) per no sentir i poder suportar tot el que s’esdevé. Quan sembla que ja no hi ha cap altra sortida que la mort, la millora de les condicions materials permet anar sortint a poc a poc de l’abisme i iniciar un lent camí de tornada cap al jo (una mena de retorn a casa), no pas sense passar pel retraïment, la negació i la por. Amb la presa de consciència plena del que s’ha viscut i l’explosió de la violència continguda que en suposa el reconeixement, la reconciliació és, finalment, possible. Ressorgeix així la capacitat de percebre el present, i de contemplar el futur, amb il·lusió, amb una gratitud infinita cap a la Vida en la seva multiplicitat de cares, formes i dimensions. Consciència i gratitud —la comprensió profunda de l’existència— possibiliten una veu autoritzada per explicar-se, per relatar el passat que ha pastat l’avui. Per això és Natàlia, des de la maduresa, qui narra la història de Colometa, una història que és i no és la pròpia.41 La protagonista de La plaça del Diamant és una noia senzilla, sense cap tret remarcable exceptuant la innocència. Es tracta d’una dona que, com tantes altres, festeja, es casa, té fills, treballa i, sobretot, viu el drama de la guerra i pateix la dura postguerra que la segueix. Tot just en el primer capítol de la novel·la, la jove Natàlia coneix el qui serà el seu primer marit en el ball de l’envelat de la plaça del Diamant —l’espai simbòlic de la Vida amb majúscula i, per tant, també contenidor de la Mort— i és rebatejada per ell. Aquesta primera designació de Natàlia com a Colometa marca l’inici de la metamorfosi, i de la història, del personatge, perquè el nom fa la identitat (perquè els mots generen, il·luminen i determinen la realitat). Així neix la protagonista de la novel·la, creació magistral de Mercè Rodoreda que originalment li va donar títol.42 I que no ha deixat de seduir el públic en qualitat d’epicentre d’una narració d’abast universal, d’un drama en el sentit clàssic, d’una novel·la que parteix d’uns fets concrets, però que els transcendeix i els eleva a categoria per posar sobre la taula, literàriament, qüestions tan essencials per a la humanitat com la pèrdua, la violència, la identitat, la sexualitat, l’amor, la culpa, el dolor, l’alegria, l’amistat o la desesperació. Per això, La plaça del Diamant agrada a qualsevol tipus de lector. La prodigiosa imbricació dels plans referencial i simbòlic que constitueix el text resulta del teixit de diversos fils fàcilment identificables amb unes realitats política, geogràfica, demogràfica, religiosa, etc., el traspàs a la ficció de les quals està dotat de funcions significatives que van molt més enllà de la remissió a l’àmbit d’allò que resulta factualment identificable. Per això, La plaça del Diamant, per bé que es pot llegir com una novel·la històrica sobre la

09/11/2021 15:12:07

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

Segona República, la Guerra Civil i la postguerra sota el franquisme, com un relat sobre Gràcia i Barcelona, com un retaule dels habitants del barri i de la ciutat en un cert lapse de temps, com un mosaic d’actituds davant la vida, com una narració psicològica, com un text existencialista o com un periple d’aprenentatge (un Bildungsroman), entre altres possibilitats, no és cap d’aquestes coses. No exclusivament, perquè cadascun dels components específics s’hi ramifica en un bosc carregat de sentits amplificats i complementaris que supera els límits de qualsevol d’aquestes modalitats i converteix l’obra en una novel·la sobre la condició humana. «Una novel·la són paraules», va repetir Mercè Rodoreda, dues vegades, al pròleg de Mirall trencat.43 El Verb és tant l’origen de la creació del món com la matèria de la literatura, capaç d’insuflar vida a les figures que l’habiten. Articulada en un discurs únic i singular que s’emporta el lector cap a les seves profunditats per vies extraordinàriament complexes i subtils, per bé que dissimulades sota l’aparença de la senzillesa, La plaça del Diamant esdevé una obra sobre la humanitat i el destí que la colpeix, des de l’inici de la seva existència, en la tradició literària occidental —una obra feta de mots que, com la protagonista explicita al final, diuen molt més que no podria semblar d’entrada, modelada com està per un llenguatge que expandeix exponencialment els seus camps de significació.44 La plaça del Diamant es pot dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera correspon a trenta-dos capítols i es focalitza en la relació entre Colometa i Quimet. Cobreix els deu anys i mig que van aproximadament des del 1928 fins al final de la Guerra Civil espanyola, i la poblen tots els personatges de l’obra: a banda dels dos protagonistes, hi ha Julieta, amiga de Colometa; el pastisser per a qui Colometa treballa; la senyora Enriqueta, una segona mare per a la noia; Pere, el seu primer xicot; Mateu, amic de Quimet; Griselda, la seva parella; Cintet, un altre amic de Quimet; la mare de Quimet; el pare de Colometa i la seva segona dona; els fills de Quimet i Colometa —Antoni i Rita—; l’adroguer de sota casa seva; els senyors (als quals serveix més endavant); l’adroguer de les veces, que també es diu Antoni, i, en especial, els coloms del colomar que Quimet munta al terrat del pis on viuen, del qual s’acaben fent amos. La segona part, per contra, ocupa només disset capítols (poc més de la meitat que la primera, per tant) i se centra en la supervivència de Colometa després de la guerra gràcies a l’ajut de l’adroguer de les veces. Abasta els dotze anys i mig que van des de l’inici de la postguerra fins al 1951, aproximadament, i en desapareixen molts personatges; majoritàriament, a causa de la confrontació bèl·lica.45 La relació entre el temps de la història i el nombre de capítols, d’una banda, i el nombre de personatges, de l’altra, evidencien formalment la importància, dins de la narració, de la part inicial, constituïda pel festeig i el matrimoni de Quimet i Colometa; amb dues crisis importants que acceleren el deteriorament d’una relació i d’uns personatges que els objectes, les petites històries i els esdeve-

Catalan Historical Review-14.indb 203

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 203

niments polítics, carregats de simbologia, tematitzen. Quan des de la comprensió adquirida Natàlia desplega aquesta seva joventut davant un destinatari implícit amb una fórmula deutora del discurs oral, selecciona significativament i recorda parcialment, amb la subjectivitat, la fragmentarietat i la complementarietat de conscient i inconscient característiques de la novel·la occidental del segle xx, els moments i els elements cabdals d’aquesta joventut, definitivament closa al final de la guerra. Els procediments tècnics es combinen en una trama que no deixa de girar en cap moment entorn de Colometa i la seva trajectòria vital; així s’expliquen el caràcter cíclic de la narració, el paper de la narradora com a artífex del relat (el què i el com de la història concreta), el llenguatge, la focalització, el temps, l’espai, el mode de representació del discurs, els símbols… El conjunt de tot plegat, perfectament travat, reverteix en un flux narratiu amb un efecte instantani en el lector, que entra en el joc de la novel·la des de la primera pàgina plenament convençut de la seva versemblança, de la seva «veritat». Aquest flux narratiu es regeix pel principi d’economia literària (tots els components de l’obra estan al servei del tema i res no hi resulta ni sobrer ni excessiu) i opta pel predomini de la descripció.46 Perquè trobar el to precís, sobri i net de sentimentalisme, un savoir faire en què Rodoreda va excel·lir —sobretot en una narrativa que, pels temes que s’hi enclouen, podria incórrer fàcilment en el melodrama—, suposa mostrar en lloc d’explicitar i, amb un sòlid domini del llenguatge, aconseguir fer veure al lector tot allò que s’amaga sota l’argument estricte.47 A La plaça del Diamant, com si es tractés d’un iceberg, el que queda submergit és molt més del que hi ha a la superfície, i arriba a uns nivells abismals. En la primera part, la selecció dels fets per part de la veu narrativa configura de manera brillant la relació que s’estableix entre Quimet i Colometa. Una relació fonamentada en l’atracció sexual i, doncs, culpable, que cal expiar i que exigeix un sacrifici.48 Precisament per la seva naturalesa, aquesta relació recolza en el domini, l’autoritat, l’egoisme i la consciència d’ell, contrapuntat amb l’acatament, la submissió, la servitud i la ingenuïtat d’ella. Fins al final de l’obra, després del casament de Rita amb Vicenç (a qui la noia, clavada al seu pare, farà gruar igual que en Quimet va fer amb la seva mare), la protagonista no s’adona realment de com el seu primer marit i ella es van estimar, de quant i de quina manera la va estimar ell i de com ella li va correspondre. Hi ha una omissió molt significativa, en aquest sentit, en el text. La paraula amor no surt ni una sola vegada, en aquests capítols en els quals o bé no hi ha moments de felicitat i compenetració entre els dos personatges o bé, quan hi són, presenten un altíssim grau d’ambigüitat. Per exemple, en l’episodi de les relacions sexuals, durant les quals en Quimet fa veure les estrelles a Colometa —una finíssima i elegant ironia en la seva polisèmia—.49 Es va perfilant progressivament, de fet, una degradació que es manifesta externament en l’aspecte físic de Colometa (al capítol ix, per exemple) i en el seu cansament intern, així com en el distanciament creixent de la

09/11/2021 15:12:07

204 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

parella. Aviat, aquest distanciament s’agreuja amb la situació política (ell hi participa activament mentre que ella assumeix en solitud les responsabilitats familiars), i culmina amb el sacrifici suprem: la mort de Quimet, simultània a la mort del darrer colom. La novel·la segueix un procés alhora ascendent i descendent —puja en tensió narrativa, fins a arribar al seu clímax argumental i simbòlic, i «s’enfonsa» temàticament i metafòricament, fins a l’extrem de la desesperació de la protagonista— per representar la baixada als inferns de Colometa.50 La forma es posa al servei del sentit, dos aspectes indestriables en les grans obres literàries. En la segona part, la trama s’accelera i el procés que segueix la narració s’inverteix estructuralment: els fets de la història esdevenen progressivament menys dramàtics i, per tant, la tensió narrativa descendeix, al mateix temps que el personatge central va sortint del pou i, doncs, inicia el seu camí ascendent fins a assolir un cel figurat. Un cel que, amb el retorn a l’origen de l’existència de Colometa (la plaça del Diamant), l’alliberament finalment possible d’aquest passat gràcies a la seva comprensió i «expulsió» (el crit) i la pèrdua definitiva de la innocència (el coneixement) i, per tant, amb el renaixement definitiu de Natàlia, acabarà sent literal en les darreres línies del relat. Abans d’aquest final, abans d’entendre a fons el regal que suposa l’existència, amb l’experiència del sofriment i el dolor, però també de l’amor, «la senyora dels coloms», com l’anomena la gent, es limita a sobreviure, primer, i a mitificar, després, la seva vida anterior, tot negant-se a acceptar la realitat del moment (fugint-ne, de fet).51 Malgrat que les coses li comencen a anar bé després que l’adroguer de les veces li doni feina, i externament esdevinguda la senyora Natàlia amb el casament posterior, el personatge només muda superficialment la pell de Colometa; però com que la vida de Colometa en realitat ja s’ha acabat, són els fills els qui passen a primer pla. Fins que la seva mare perd la por, s’enfronta a la veritat i aconsegueix entendre tot el que ha viscut; en especial, la seva relació amb Quimet i amb el marit actual, Antoni. Les noces de Rita en són el detonant. El viatge efectiu i intern que aquella nit fa la protagonista li permet ressorgir de les cendres de Colometa i reprendre, ara de debò, la seva vida. A l’abraçada feliç i emocionada que fa al seu home dins del llit, la segueix un son profund del qual es desperta renovada, en un migdia ple de sol en què, després de la pluja i la foscor anteriors, s’imposen la llum, el cel blau i l’alegria. Literalment i simbòlicament. No pas en va, com va subratllar Mercè Rodoreda, la darrera paraula de la novel·la és contents.52

La importància de La plaça del Diamant en l’obra de Mercè Rodoreda La plaça del Diamant és una obra important dins de la trajectòria de Mercè Rodoreda per diferents motius, entre els quals ressalten la representativitat, el moment de re-

Catalan Historical Review-14.indb 204

Neus Real

dacció i edició, la recepció crítica i l’acollida del públic. Vegem-ho punt per punt. El títol de 1962 és un clar exponent de la producció de l’autora perquè fa evident una de les màximes que la presideixen, consistent en la convicció que la literatura no és cap broma.53 Tampoc no va ser mai una broma, per a Rodoreda, la cultura, amb la qual es va comprometre profundament mitjançant l’exercici de la seva vocació i la manera en què la va desplegar, d’una coherència subratllada ja fa anys.54 Les virtuts, el talent i el nivell d’exigència de l’escriptora, el treball sostingut que va dur a terme a fi de trobar els canals més apropiats per al seu art i l’objectiu d’aportar una obra rellevant a Catalunya (i, per tant, al món) —l’ambició literària que la va caracteritzar, en definitiva—, van revertir en un text, La plaça del Diamant, que demostra la seriositat amb què Rodoreda es prenia tant la creació literària com la contribució cultural que podia suposar. Un text que evidenciava magníficament la comprensió rodorediana de l’essència arbitrària i convencional de la modalitat novel·lística i la seva capacitat per representar la Vida en tots els seus aspectes; inclosos els intangibles o invisibles, molt sovint més importants que les seves contraparts. Amb la seva doble llavor en Candide (1759), de Voltaire, i «Tarda al cinema», de Vint-i-dos contes, sobre el teló de fons de la Bíblia i la Divina Comèdia,55 La plaça del Diamant exemplifica, també, la intertextualitat característica de la producció de Mercè Rodoreda, els vasos comunicants que sempre s’hi estableixen en relació amb la pròpia escriptura i amb una tradició literària i cultural, catalana i universal, a la qual l’autora sempre es va sentir pertànyer, de què es va alimentar i que va voler enriquir amb literatura de la màxima qualitat. La novel·la prova de manera radical, així mateix, la importància del llenguatge i dels seus usos literaris per assolir els resultats buscats en termes d’expressió, precisió, amplitud i pluralitat significatives, per aconseguir uns efectes assentats en l’emoció profunda i autèntica que generen les petites i grans veritats de l’existència. El llibre de 1962, paral·lelament, constitueix la primera novel·la que Mercè Rodoreda va publicar en la postguerra. Per bé que ja havia donat al públic el recull de relats de 1958, La plaça del Diamant tenia una altra dimensió.56 Donava continuïtat a la novel·lística dels anys trenta i prefigurava els grans títols posteriors. Rodoreda va escriure la història de Colometa, de bon principi, amb la finalitat de restablir l’estima per aquells qui van lluitar a la Guerra Civil amb les millors intencions, tot recreant-ne la part humana i bondadosa des del rebuig del maniqueisme reduccionista.57 La va redactar d’una tirada, en un procés febril durant el qual sempre va sentir que estava escrivint una gran obra.58 Un cop enllestida, la va presentar al Premi Sant Jordi, i —ha estat repetit en incomptables ocasions— no el va guanyar. No obstant això (també és prou sabut), gràcies a l’escriptor, crític i assagista Joan Fuster, el membre del jurat que va parlar-ne amb Joan Sales, de Club Editor, la novel·la sortiria aviat a la llum.59 Als anys seixanta, com havia ocorregut en els anys

09/11/2021 15:12:08

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

trenta amb Aloma, La plaça del Diamant va fer que la crítica col·loqués Mercè Rodoreda a primera fila dels novel· listes catalans del moment, i que l’acabés entronitzant literàriament. Almenys en els inicis de la seva recepció, però, la novel·la es va veure afectada per una incomprensió a causa de tres problemes bàsics: l’equiparació de Colometa a un personatge taujà, la seva identificació amb l’autora i la lectura predominantment testimonial de l’obra. Rodoreda, irritada i decebuda, va defensar Colometa tot argumentant que innocència no és sinònim de beneiteria, i que la capacitat de fer allò que cal quan cal és una mostra d’intel·ligència superior a la de figures novel· lístiques tan valorades com Anna Karènina. També va aclarir explícitament, a la inversa del flaubertià «Madame Bovary, c’est moi», que Colometa no era ella. I que si hagués volgut parlar sobretot d’història no s’hauria decidit per la ficció, sinó pel gènere documental pertinent.60 El temps, com era d’esperar, ha acabat posant les coses al seu lloc, i avui dia queden lluny aquestes limitacions hermenèutiques en la interpretació d’un text protagonitzat, en paraules d’Obiols, per una reina.61 Una reina que no es pot confondre amb Rodoreda. Una reina que és molt més que una de les víctimes de la Guerra Civil; la vida de la qual, precisament per això, fa temps que forma part del cànon literari català.62 A més del reconeixement acadèmic, La plaça del Diamant s’ha convertit en una obra de referència per a lectors molt diversos. La novel·la va experimentar una àmplia acceptació ja als anys seixanta, un fenomen poc habitual que s’ha mantingut fins a l’actualitat i la clau del qual són les constel·lacions significatives del text i, doncs, la seva capacitat d’oferir a cadascú allò que l’interpel·la i el mou.63 Tanmateix, la situació política va retardar una mica l’èxit de vendes de la història de Colometa.64 Quan els lectors en van iniciar el procés de descobriment, però, no va tenir aturador. L’abril de 1964 se’n feia una segona edició, i el 1965 i el 1966 van sortir la tercera i la quarta.65 L’any 2000 s’anava per la que feia cinquanta-quatre. L’accessibilitat simultània de l’obra en la col·lecció general de l’editorial no va impedir que el 2016 la sèrie Club Editor Jove la publiqués per vint-i-sisena vegada. Part d’aquest èxit es deu a l’interès que La plaça del Diamant ha suscitat en el món del cinema, la televisió, el teatre i la cultura en general. Encara en vida de Rodoreda, Francesc Betriu va dirigir-ne la pel·lícula (1982) i la sèrie (1983), protagonitzades per Sílvia Munt i Lluís Homar. Ja traspassada l’autora, se n’han fet nombroses adaptacions teatrals i s’ha parlat de l’obra en exposicions, clubs de lectura i conferències de divul gació.66 La plaça del Diamant emociona i admira els públics més humils i els més cultes, els més pròxims i els més remots, perquè, com qualsevol clàssic, mai no acaba de dir el que ha de dir.67 Pensant en el conjunt de la seva literatura, Mercè Rodoreda tenia la sensació que aquesta novel·la seria la que perduraria.68 Molts altres textos seus han resultat igualment perdurables i, tanmateix, La plaça del Diamant roman la seva obra més coneguda dins i fora de

Catalan Historical Review-14.indb 205

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 205

Catalunya. L’autora n’estava cofoia, d’aquest abast internacional que ja va poder constatar abans de morir: «Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n’hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel·la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans.»69 Fins on arribaran en el futur gràcies a la narradora catalana més traduïda, més universal, és una incògnita que només el temps resoldrà.

Notes i referències [1]

[2]

La bibliografia sobre el tema té una extensió que fa impossible citar-la completa. Les cerques al Catàleg Col· lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i a Traces, la base de dades de llengua i literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, aboquen un total de 1.282 referències, xifres que justifiquen les síntesis ordenades dels materials publicats (Maria Isidra Mencos. Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (1963-2001). Fundació Mercè Rodoreda i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002; Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (2002-2011). Fundació Mercè Rodoreda i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2017) i el fet que la Fundació Mercè Rodoreda (FMR, <http:// www.mercerodoreda.cat/la-fundacio>), dipositària del llegat de l’escriptora a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, <https://www.iec.cat/institucio/>), al qual va deixar en herència els seus drets, hagi concedit un ajut, el 2019, a Benjamí Heras Pino pel treball «Mercè Rodoreda: bibliografia (2012-2018)» (<http://www.mercerodoreda.cat/ premis-i-ajuts>). Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda…, op. cit., conté el fruit d’un treball de doctorat (Judith Sánchez Gordaliza. Recepción y difusión internacionales de Mercè Rodoreda: obra original, crítica y traducción. Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació. Universitat de Vic, Vic 2008; <https:// core.ac.uk/download/pdf/50523902.pdf>) que aporta moltes dades d’interès, però que requereixen actualització. El 2016, la FMR també va atorgar un ajut a Amaranta Sbardella pel treball «Mercè Rodoreda: El mirall trencat de la traducció», no publicat. Per a una visió de la trajectòria i les activitats de l’escriptora: Carme Arnau. Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. Edicions 62, Barcelona 1979; Maria Campillo. «El tiempo histórico de Mercè Rodoreda». A: Mercè Rodoreda, una poética de la memoria. FMR i IEC, Barcelona 2002, p. 18-37. Per a una panoràmica de l’obra literària i plàstica: <http://www.mercerodoreda.cat/obra>. Per als textos i pintures rodoredians: Mercè Rodoreda. Agonia de llum: La poesia secreta de Mercè Rodoreda. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Angle, Barcelona 2002; Narrativa completa. IEC, Edicions 62 i FMR, Barcelona

09/11/2021 15:12:08

206 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

2008, 2 v.; El torrent de les flors. 3 i 4, València 2012; Obra de joventut: Novel·les, narracions, periodisme. IEC, Edicions 62 i FMR, Barcelona 2015; Cartes de guerra i d’exili (1934-1960). FMR i IEC, Barcelona 2015; Obra plàstica. FMR i IEC, Barcelona 2016. [3] Entitat creada el 1961 per defensar els drets i les llibertats catalanes i promoure l’educació i la cultura (<https:// www.omnium.cat/ca/presentacio/>). [4] Maria Campillo. Escriptors catalans i compromís antifeixista. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1994; Margarida Casacuberta. «Gènesi i primera adjudicació del Premi Crexells. Notes sobre cultura i novel·la en el tombant dels anys vint als trenta». Els Marges, núm. 52 (març 1995), p. 19-42. [5] Neus Real. Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2005; Roser Porta, Mercè Rodoreda i l’humor. FMR i IEC, Barcelona 2007. [6] Mercè Rodoreda: Entrevistes. A cura d’Abraham Mohino i Balet. FMR i IEC, Barcelona 2013, p. 56. [7] Maria Campillo. «Mercè Rodoreda: la construcció de la veu narrativa». A: Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu. A cura de V. Alonso, A. Bernal i C. Gregori. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1998, p. 323-354. [8] Carme Arnau. «Mercè Rodoreda». A: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. XI. Part moderna. Ariel, Barcelona 1988, p. 157-190. [9] Carme Arnau. «Introducció». A: Mercè Rodoreda. Cartes de guerra…, op. cit. [10] Vegeu, per exemple, la desena de contribucions que integren Mercè Rodoreda i els clàssics. A cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera Muntané. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [11] L’autora va formular aquestes idees en ocasions prou conegudes (La cultura catalana en el primer exili (19391940): Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics. A cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova. Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, Barcelona 2000, p. 149; Mercè Rodoreda. Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Edicions de l’Eixample, Barcelona 1991, p. 62, 80-81 i 104-105; Cartes de guerra… , op. cit., p. 164). [12] Mercè Rodoreda: Entrevistes, op. cit., p. 105; Mercè Rodoreda. Aloma. Trad. de J. F. Vidal Jové. Al-Borak, Madrid 1971. [13] Mercè Rodoreda. La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Edhasa, Barcelona 1965; La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Orbis, Barcelona 1987; La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Pròleg de Gabriel García Márquez. Dibuixos d’Albert Ràfols Casamada. Círculo de Lectores, Barcelona 1989. Totes les informacions sobre les traduccions de l’obra de l’autora que conté aquest article procedeixen de la pestanya «Traduccions» del lloc web de la FMR (<http://www.mercerodoreda.cat/traduccionsi>) i de la base de dades TRAC, sobre els autors catalans i els

Catalan Historical Review-14.indb 206

Neus Real

trasllats de la seva producció (<https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm>), que pertany a l’Institut Ramon Llull (IRL, <https://www.llull. cat/catala/quisom/quisom.cfm>), entitat encarregada de la projecció internacional de la cultura catalana. Les consultes s’hi han fet entre l’abril i el desembre del 2019, però s’han revisat el gener del 2020 per garantir-ne l’actualitat. Ocasionalment, s’ha recorregut al catàleg de la Biblioteca de Catalunya (<https://cataleg.bnc.cat/>) a fi de proporcionar les referències exactes. [14] Mercè Rodoreda. The Pigeon Girl. Trad. d’Eda O’Shiel. André Deutsch, Londres 1967; The Time of the Doves. Trad. de David H. Rosenthal. Taplinger, Nova York 1981; Arrow, Londres 1986; Graywolf Press, Saint Paul 1986; In Diamond Square. Trad. de Peter Bush. Virago, Londres 2013. [15] Mercè Rodoreda. «Littérature catalane. La Place du Diamant». Trad. de Pierre Verdaguer. Europe: Revue Mensuelle (desembre 1967), p. 127-132; La Place du Diamant. Trad. de Bernard Lesfargues amb la col·laboració de Pierre Verdaguer. Gallimard, París 1971, novament publicada el 1999 i el 2006, per bé que amb cobertes diferents. [16] Mercè Rodoreda. La Piazza del Diamante. Trad. de Giuseppe Cintioli. Arnoldo Mondadori, Milà 1970; La piazza del Diamante. Trad. d’Anna Maria Saludes i Amat. Bollati Boringhieri, Torí 1990; La Piazza del Diamante. Trad. de Giuseppe Tavani. La nuova Frontiera, Roma 2008. Per a l’èxit d’aquesta darrera, vegeu M. S. «La traducció italiana de La plaça del Diamant: 40.000 exemplars venuts en un any». Vilaweb, 19 de desembre de 2009 (<https://www. vilaweb.cat/noticia/3669554/20091219/traduccio-italiana-placa-diamant-40000-exemplars-venuts-any.html>). [17] Mercè Rodoreda. Diamentowy plac. Trad. de Zofia Chądzyńska. Czytelnik, Varsòvia 1970; Mercè Rodoreda, Diamentowy Plac. Trad. de Zofia Chądzyńska. Wydawnictwo Pascal, Bielsko-Biala 2014. [18] Judith Sánchez Gordaliza. «Obres de Mercè Rodoreda». A: Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 153-172. [19] Vegeu el mapa i el gràfic que hi ha a la primera pàgina de la pestanya «Traduccions» de la FMR (<http://www. mercerodoreda.cat/traduccions>). [20] Mercè Rodoreda. Shesi i Diamantit. Trad. de Bashkim Shehu. Botimet IDK, Tirana 2018. [21] Mercè Rodoreda. Kisgalamb és Cecília. Trad. de Dóra Bakucz. Harmattan Kiadó, Budapest 2019. La FMR és qui autoritza les traduccions, motiu pel qual xoca que no hi constin aquestes dues. Potser es tracta d’una qüestió tècnica (retards en l’actualització de la informació o problemes de localització en la navegació pel web?), però caldria resoldre la situació al més aviat possible. [22] Mercè Rodoreda. Sahat al-mas [La plaça del Diamant]. Mirthi: Rudurida; taryama wa taqdi:m, Talaat Shahin. Al-Hai’a al-Misriyya al-’Amma li al-Kitab, Al-Qahira 1996, i Al-ibra al-mandhuma [«Fil a l’agulla»]. Taryamat Ramez Haddad. 2008. Document inèdit.

09/11/2021 15:12:08

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

[23] Al costat de les dues traduccions al polonès de La plaça del Diamant (vegeu la nota 17) i de Mercè Rodoreda. Platek bialej pelargonii. Wybór opowiadan [Una fulla de gerani blanc. Selecció de contes]. Trad. de Barbara Luczak. Ksiegarnia Akademicka, Cracòvia 2008 (que inclou «Gallines de Guinea», «El mirall», «Carnaval», «Cop de lluna», «Mort de Lisa Sperling», «La gallina», «La sala de les nines», «El riu i la barca», «El senyor i la Lluna», «La salamandra», «Una fulla de gerani blanc», «La meva Cristina», «Nit i boira», «Paràlisi», «Semblava de seda» i «Un cafè»), la FMR anota «Wojna i milosc. Mercè Rodoreda: Listy do Anny Murià [Cartes a l’Anna Murià]» (fragment). Trad. de Katarzyna Wilk. Dekada Literacka, núm. 21 (1993), p. 4-5; «Kawa [Un cafè]». Trad. de Barbara Luczak. Czas Kultury (Poznan), núm. 3 (1996); «Smierci wiosna [La Mort i la primavera]» (fragments). Trad. de Barbara Luczak. Literatura na Swiecie, núm. 7-8 (2000), p. 278-296; [«La gallina», «La sala de les nines», «El riu i la barca», «El senyor i la lluna», «La salamandra», «Una fulla de gerani blanc» i «La meva Cristina»]. Trad. de Barbara Luczak. Literatura na Swiecie, núm. 5-6 (2003). [24] Mercè Rodoreda. Diamantski [La plaça del Diamant]. Trad. de Sílvia Monros-Stojakovic. Alfa Narodna Knjiga, Belgrad 1998; Ulica Kamelija [El carrer de les Camèlies]. Trad. d’Igor Marojevic. Laguna, Belgrad 2009. [25] Vegeu la nota 21. [26] En espanyol, per donar-ne un exemple, es compta sis vegades la traducció que Enrique Sordo Lamadrid en va publicar a Edhasa (1965; 1980; 1983, 3a reimpressió; 1984; 1990 i 1992). Aquesta opció de l’IRL potser s’explica perquè els volums tenen ISBN i cobertes diferents; probablement, però, no hi ha canvis en el text, cosa que en un estudi precís i exacte del conjunt complet de les traduccions de les obres de Rodoreda faria recomanable comptar una sola traducció publicada en diverses col· leccions o ocasions. Aquesta precisió, exactitud i completesa ultrapassen de molt els objectius panoràmics del present article, ja que reclamarien una tasca ingent tant de localització de textos —per exemple, els poemes i adaptacions teatrals fetes a l’estranger (Joaquim Mallafrè. «Les traduccions de l’obra de Mercè Rodoreda». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda: Actes. A cura de Joaquim Molas. Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, IEC i FMR, Barcelona 2010, p. 69-81)— com de comprovació efectiva de cadascuna de les referències de la FMR i l’IRL a fi d’establir, com tot just s’anunciava, quines versions d’una mateixa traducció caldria comptabilitzar i quines no. [27] Mercè Rodoreda. Iberijska fantastika. Christo G. Danov, Plóvdiv 1982. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska (inclou «La Salamandra» i «La meva Cristina»); Plostad Diamant [La plaça del Diamant]. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska. Narodna Kultura, Sofia 1986; Scupeno ogledalo [Mirall trencat]. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska. Gal-iko, Sofia 1993; Ploshtad diamant: Roman [La plaça del Diamant]. Trad. de Maia Guenova. Ciela, Sofia 2012; [El carrer de les Camèlies]. Trad. de Maia

Catalan Historical Review-14.indb 207

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 207

[28]

[29]

[30]

[31]

Guenova. Ciela, Sofia 2013. La transcripció del cognom de la traductora no és homogènia al web de la FMR, però sens dubte es tracta de la mateixa persona. La taula no proporciona una suma definitiva ni tan sols de totes les traduccions de les obres en prosa de Rodoreda fins al 2019 (una tasca que queda pendent), perquè, com s’ha indicat abans (vegeu la nota 26), això requeriria una investigació molt més dilatada que la que fonamenta aquest treball. La primera columna inclou, per ordre de menys traduïts a més traduïts, els títols rodoredians no poètics ni dramàtics que han estat objecte de trasllat, cadascun seguit de la seva identificació genèrica entre claudàtors (només s’hi incorpora una subclassificació en el cas de la prosa —epistolar, autobiogràfica o poètica— per diferenciar el grau de literarietat dels textos, que en constitueix un aspecte significatiu); «Imatges d’infantesa» i «Un cafè», d’una banda, i el recull de relats infantils, de l’altra (els tres primers títols), hi apareixen o bé a part o entre claudàtors perquè no es van publicar en volum en vida de l’autora (Mercè Rodoreda. Un cafè i altres narracions. A cura de Carme Arnau. FMR i IEC, Barcelona 1999; La noieta daurada i altres contes. Il·lustracions d’Aurora Altisern. Pròleg de Marta Pessarrodona. RqueR, Barcelona 2005). A la segona columna s’indica el nombre de vegades que ha estat traduït cada text, tot especificant, a sota i entre parèntesis, quantes traduccions són íntegres (primera xifra) i quantes n’hi ha de parcials (segona xifra, darrere del signe d’addició i seguida de la lletra f per indicar-ne la fragmentarietat); en els reculls de contes, s’hi afegeix una tercera xifra seguida de la lletra c de compilació per marcar que tots els relats breus de l’obra en qüestió s’han traduït en un llibre que reuneix un conjunt més extens de la contística de Rodoreda. La tercera columna computa el total de llengües de destinació de cada obra i consigna, entre parèntesis i per ordre alfabètic, quines són aquestes llengües; si no hi ha coincidència numèrica entre les traduccions i els idiomes de destinació és que hi ha més d’una traducció a una mateixa llengua. La darrera fila de la taula fa el còmput complet dels trasllats i anota els idiomes entre parèntesis per mostrar-ne la diversitat. A l’IRL consten 205 traduccions d’obres de Rodoreda, en lloc de les 235 de la taula 1, perquè encara que se n’hi comptabilitzen algunes que no són al web de la FMR i diferents versions d’una mateixa traducció, n’hi manquen de fragmentàries, com s’ha explicat abans. Atès que el rànquing es fa a partir de la informació de TRAC, s’ha optat per no alterar la xifra de l’escriptora per no distorsionar els resultats que ofereix aquesta font en relació amb les traduccions de la producció del conjunt dels autors catalans. Aquesta informació és pública i es troba fàcilment a la xarxa; la sola excepció n’és el cas d’una escriptora viva de literatura infantil, Teresa Sabaté, l’any de naixement de la qual no he localitzat. Segons algunes fonts, La pell freda hauria estat traduïda a trenta-set idiomes (Jordi Nopca. «Quina literatura cata-

09/11/2021 15:12:09

208 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[32]

[33]

[34]

[35]

lana es llegeix al món?». Ara, 20 d’abril de 2014; <https:// www.ara.cat/cultura/Quina-literatura-Quatre-curiositats-conegudes_0_1123687682.html>), un error probablement fruit del fet que, encara que a TRAC se n’hi atribueixen només trenta-dos, la cerca en aquesta base de dades dona, d’entrada, trenta-set resultats, corresponents a les trenta-set traduccions de què hi ha constància a l’IRL, incloses les diferents versions d’una mateixa traducció en una mateixa llengua. La informació que hi ha sobre Sánchez Piñol i La pell freda a Visat, la revista en línia del Comitè de Traduccions del PEN català (<http:// www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/esp/llibres-traduits/200/0/-/albert-sanchez-pinol.html>), coincideix amb la de l’IRL. Tot i que a la taula 1 se n’anoten setanta-sis, cal reiterar la necessitat de comptabilitzar-les exactament en un treball que vagi més enllà d’una aproximació general. Hi ha diversos treballs, de caire molt variat, sobre les traduccions de l’obra. Entre d’altres, Marta Marín-Dòmine. El travessament significant a ‘La plaça del Diamant’: Anàlisi de la recepció i de les traduccions angleses. Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació, Bellaterra 1997; Sameer Rawal. Translating Mercè Rodoreda to Hindi. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona Facultat de Traducció i Interpretació, Bellaterra 2005; Annamaria Annicchiarico. «Da Colometa a Colombetta: ancora una traduzione de La plaça del Diamant di Mercè Rodoreda». Rivista Italiana di Studi Catalani, núm. 1 (2011), p. 91-101; Xavier Montoliu Pauli. «Traduir a quatre mans o entre dues veus». XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya: Tots per a un i un per a tots: les traduccions a quatre, sis o més mans. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Barcelona 2017, p. 63-69. També s’han fet reculls o estudis de l’acollida de la producció rodorediana en alguns països, com ara Katharina Dobler, Magrit Klinger-Clavijo, Beat Mazenauer, Hans-Martin Gauger i Maria Blosom (trad.). «Ressenyes de Rodoreda a Alemanya». Visat, núm. 3 (abril 2007) (<http://www.visat.cat/traduccionsliteratura-catalana/cat/ressenyes/71/10//0//merce-rodoreda.html>); Kathleen McNerney. «La recepció de l’obra de Mercè Rodoreda als Estats Units». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 11-22. El 2018, així mateix, la FMR va concedir un ajut a «Les comparacions fraseològiques en La plaça del Diamant i les seves traduccions», de Pedro Ivorra, que no costa que hagi vist la llum pública. Respectem la xifra de traduccions de La plaça del Diamant dels Llibres més traduïts de TRAC pels mateixos motius que hem respectat la xifra de traduccions de Rodoreda en el rànquing d’autors (vegeu la nota 29). No hi ha indicis clars dels motius pels quals aquesta novel·la no hi surt. Una possibilitat és que, a causa dels objectius de difusió de la cultura catalana de l’IRL, i com que Rodoreda ja hi apareix prou, s’hagi preferit fer visibles altres títols, com Pedra de tartera (d’una escriptora viva amb una producció no tancada) i el que es pot consi-

Catalan Historical Review-14.indb 208

Neus Real

derar el Quixot català, abans que no pas tornar a subratllar la importància de Rodoreda. La inclusió de l’única novel·la de Monzó no quadra amb aquesta explicació, si no és que s’ha considerat pertinent promocionar-lo més enllà de la seva personalitat destacada en el camp de la narrativa breu. [36] Neus Real. Mercè Rodoreda…, op. cit. [37] La investigadora que el 2013 obtenia un ajut de la FMR amb «La plaça del Diamant: edició genètica. Escriptura i estil» està acabant una tesi doctoral consistent en l’edició crítica de la novel·la; alguns avançaments se’n poden llegir a Meritxell Talavera i Muntané. «Variants d’estil en el procés d’escriptura de La plaça del Diamant». A: La filologia d’autor en els estudis literaris: Textos catalans dels segles xix i xx. A cura de Joaquim Molas. Aula Màrius Torres i Pagès, Lleida 2013, p. 165-189; «Notícia de l’expedient de censura de La plaça del Diamant». A: La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions. Societat Catalana de Llengua i Literatura i Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2013, p. 239-256. A banda d’aquests estudis i dels que se citen en la consideració següent, entre la diversa bibliografia sobre el llibre es poden anotar Josep Miquel Sobré. L’artifici de ‘La plaça del Diamant’: un estudi lingüístic. Ariel i Institut d’Estudis Hel·lènics. Departament de Filologia Catalana, Barcelona 1973; Loreto Busquets, «El mite de la culpa a La plaça del Diamant». A: Actes del Quart Col· loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985, p. 303-319; María A. Roca. Construzioni simboliche nel romanzo di Mercè Rodoreda, ‘La plaça del Diamant’. Università degli studi di Sassari, Sàsser 1986; Jane White Alberch i Patrícia V. Lunn. «La plaça del Diamant i la narració de la consciència». A: Homenatge a Josep Roca-Pons. Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Indiana University, Barcelona 1991, p. 9-22; Colleen P. Culleton. «Daedalus’s Wings: The Effects of Temporal Distance in La plaça del Diamant». Catalan Review, vol, xvi, núm. 1-2 (2002), p. 103-119; Pere Rosselló Bover. «Els anys de La plaça del Diamant (el context novel·lístic català de l’inici dels anys 60)». A: Germà Colón, T. Martínez Romero i Maria Pilar Perea (ed.). La cultura catalana en projecció de futur: Homenatge a Josep Massot i Muntaner. Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2004, p. 439-458; Marie-Claire Zimmermann. Écrire au féminin en Catalogne: ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda. CRIIA (Université Paris-X-Nanterre), París 2005; Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. La fosca i la llum: una poètica de la mirada». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 165-188; Maria Barbal. «La plaça del Diamant, un univers xifrat». A: Una novel·la són paraules: Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Mercè Rodoreda 1908-2008. Institució de les Lletres Catalanes, IEC i FMR, Barcelona 2010, p. 149-160; Kathryn Everly, «Masculinity, War and Marriage in La plaça del Diamant by Mercè Rodoreda». Anales de la Literatura Española

09/11/2021 15:12:09

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

Contemporánea, vol. 37, nota 1 (2012), p. 63-84; Carles Miralles. «“En el forat de la mort”. La catàbasi o baixada al món dels morts de la Colometa». A: Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. A cura de Jordi Malé i Eulàlia Miralles. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2007, p. 179188; Montserrat Lunati. «El cos entre néixer, desnéixer i morir a Mercè Rodoreda, Maria-Mercè Marçal i Imma Monsó». Catalan Review, vol. xxx (2016), p. 131-146; Maryellen Bieder. «Living the War, Writing the War: Poetic Figuration in Mercè Rodoreda’s La plaça del Diamant». A: Maryellen Bieder i Roberta Johnson. Spanish Women Writers and Spain’s Civil War. Routledge, Londres 2017, p. 35-51; Carlos Jérez-Farrán. «La discreta apostasía religiosa en La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda». Bulletin of Hispanic Studies, vol. 94, núm. 10 (2017), p. 1081-1100. [38] Aquestes tres puntes de llança de la novel·la contemporània van constituir referents declarats de Rodoreda (Mercè Rodoreda: Entrevistes, op. cit.), i l’autora hi ha estat relacionada en treballs que han obtingut ajuts de la FMR (Sílvia Aldavert i Sílvia Fornells. Mercè Rodoreda i el viatge pel temps. Anàlisi comparativa amb les obres de Virginia Woolf i James Joyce, 2007; Jordi Marrugat Domènech. Les relacions entre l’obra narrativa de Mercè Rodoreda i l’obra narrativa de William Faulkner, 2013) i en la bibliografia publicada (entre d’altres, Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge». Revista del Col·legi, núm. 130 (novembre 2008), p. 11-21). [39] Totes tres han estat traduïdes al català: J. D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol. Trad. d’Ernest Riera Arbussà i Josep M. Fonalleras. Empúries, Barcelona 2001; Doris Lessing. El quadern daurat. Trad. de Víctor Compta. Edicions 62, Barcelona 2001; Gabriel García Márquez. Cent anys de solitud. Trad. d’Avel·lí Artís-Gener. Edhasa, Barcelona 1970. [40] Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant (1962). 26a ed. Club Editor, Barcelona 1982. Tot esperant l’edició crítica, el lector pot anar a qualsevol de les edicions de la novel·la a disposició. [41] Encara que la transformació de la protagonista tingui un caràcter progressiu (de Natàlia a Colometa i de Colometa a Natàlia), la diferenciació nominal narradora/personatge és crucial per distingir les dues instàncies, separades, del discurs. Així s’argumenta en un estudi essencial que explora les capes de sentit de l’obra tot detallant la pluralitat de funcions dels elements més realistes: Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric en una narració de vida». Els Marges, núm. 70 (setembre 2002), p. 5-23. [42] La constatació que Colometa és una magnífica peça d’orfebreria prolifera en la bibliografia, i constitueix l’eix central de Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit., en què es ressegueixen la construcció i la recepció de la protagonista en relació amb els temes de la identitat i la metamorfo-

Catalan Historical Review-14.indb 209

Cat. Hist. Rev. 14, 2021 209

si. El títol primigeni, Colometa, apareix en les cartes de l’escriptor i crític Armand Obiols (Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg d’Anna Maria Saludes i Amat. La Mirada, Sabadell 2010) i de l’editor Joan Sales (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes completes (19601983). A cura de Montserrat Casals. Club Editor, Barcelona 2008). Rodoreda, encara que al final va cedir a les raons comercials, s’havia decidit per Colometa perquè estava convençuda que el text imposava el seu propi nom, i per això inicialment es va mostrar contrària a canviar-lo. [43] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: Mirall trencat (1974). Edicions 62, Barcelona 1984, p. 13-33. [44] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics en la narrativa de Mercè Rodoreda». A Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 43-68. [45] La seva desaparició es produeix mitjançant un repertori de les maneres de morir que la Guerra Civil va comportar, desglossat a Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit. [46] B. Tomasevskij. «Temàtica». A: Enric Sullà (ed.). Poètica de la narració. Empúries, Barcelona 1985, p. 11-46; Marina Gustà, «Els tons de la pell. Notes sobre els estils rodoredians». A Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 83-94. Rodoreda va fer explícit que en escriure no feia res gratuït, sinó que ho pensava i calculava tot (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 576). [47] En termes de l’escriptora: «Jo no puc dir sense que soni fals: “La Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. Tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. […] És a dir, el personatge d’una novel·la pot saber què veu i què li passa, l’autor no. D’aquesta manera, el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat. Tota novel· la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dona la naturalitat, la claredat d’estil» (Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: Mirall trencat, op. cit., p. 33). [48] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics…», op. cit., p. 5157. En aquest estudi i en l’article sobre el substrat històric de la novel·la, Campillo proporciona consideracions més detallades sobre qüestions clau que aquí s’han de simplificar per raons d’espai. [49] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics…», op. cit., p. 52. [50] Carles Miralles. «“En el forat de la mort”…», op. cit. [51] Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit., p. 7-8, nota 9. [52] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit., p. 7-12. [53] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 575. L’autora es refereix a la novel·la, però l’afirmació resulta perfectament extrapolable.

09/11/2021 15:12:09

210 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

[54] Maria Campillo. «La Rodoreda que Rodoreda refusà». Avui, 20 d’abril de 1983, suplement «Cultura», p. iii. [55] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit. [56] Jaume Aulet. «Mercè Rodoreda i els seus Vint-i-dos contes. Ni més ni menys». A Actes del I Simposi…, op. cit., p. 457-471. [57] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 120121. [58] El 1979, l’autora recordava: «És curiós que quan vaig escriure la Plaça sempre vaig tenir la sensació que feia una cosa bona. […] Sensació que no he tornat a tenir amb cap de les altres novel·les» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 780). Per al procés d’escriptura, vegeu Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi de La plaça del Diamant». A: Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant. Club Editor Jove, Barcelona 2016, p. 287-299; Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit.; Armand Obiols. Cartes a…, op. cit., p. 221-253, on es pot llegir que aquesta novel· la és «una veritable obra mestra» (p. 223). [59] Entre la presentació al premi el 1960 i l’edició el 1962, Rodoreda va revisar el manuscrit. Les impressions d’Obiols i Sales hi van ajudar, però el mestratge literari subjacent a La plaça del Diamant només se li pot atribuir a ella (Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi…», op. cit., p. 290-294), cosa que desmenteix aquella bibliografia en què s’ha insinuat la coautoria d’Obiols en la literatura rodorediana. [60] Tot plegat es troba resumit i explicat a Maria Campillo, «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit., p. 5-6; Carme Arnau, «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit., p. 13-15. L’any 2014, la FMR va concedir un ajut a Trinidad Escudero per «La recepció crítica i la divulgació de ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda», un treball plantejat per aprofundir en la qüestió que no consta que s’hagi publicat. [61] Armand Obiols. Cartes a…, op. cit., p. 360.

Neus Real

[62] Cosa que explica que hagi esdevingut una de les lectures obligatòries de secundària, amb l’augment consegüent de difusió i vendes. En el marc de les col·leccions de suport a docents i estudiants se situa Neus Carbonell. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda». Empúries, Barcelona 1994. [63] En mots de Rodoreda, «tothom hi troba el que vol. Com em deia no sé qui —l’Obiols— és una novel·la per agradar a una portera i a un doctor en filosofia» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 166). [64] Sales se’n lamentava amb motiu de les bones crítiques epistolars de J. Ferrater Mora i J. Agelet i Garriga: «La premsa fa el silenci als llibres catalans. […]. I el silenci de la premsa perjudica. D’ençà que a Nova York hi ha vaga de diaris […] diu que les entrades als teatres han baixat verticalment. Cal pensar que la literatura catalana viu en “vaga de diaris” des de l’any 1939. El miracle és com ha sobreviscut. […]. La plaça del Diamant hauria hagut d’exhaurir la seva primera edició de 2.000 exemplars en pocs mesos» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 166-167). [65] Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi…», op. cit., p. 298. [66] M. Montserrat Castillo. «La plaça del Diamant. Una conversa amb Francesc Betriu». Serra d’Or, núm. 272 (maig 1982), p. 49-51; «Una exposició recrea l’atmosfera i l’olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda». El Punt Avui, 25 de març de 2008; <https://bibliotecadelescala.blogspot. com/2008/04/la-plaa-del-diamant-de-merc-rodoreda. html>; «Taula rodona. Les adaptacions de La plaça del Diamant». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 189-204; <http://www.bibgirona.cat/biblioteca/ santa-cristina-aro/agenda/64396-cineforum-la-placa-deldiamant> i <https://hospici.cat/detall_curs/1800/els7-magnifics-grans-escriptors-catalans-del-segle-xx-cicle>. [67] Italo Calvino. Per què llegir els clàssics. Trad. de Teresa Muñoz Lloret. Edicions 62, Barcelona 1991. [68] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 31. [69] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit., p. 8.

Nota biogràfica Neus Real (Barcelona, 1968), doctora en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és professora agregada de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Autora d’un centenar de publicacions, en destaquen llibres com El Club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural (1998), Mercè Rodoreda: L’obra de preguerra (2005), Les novel·listes dels anys trenta: Obra narrativa i recepció crítica (2006), Dona i esport a la Catalunya dels anys trenta (2009) o Aurora Bertrana (2017).

Catalan Historical Review-14.indb 210

09/11/2021 15:12:10

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 211-212 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

In memoriam

Jocelyn Hillgarth (1929-2020)* Jocelyn Hillgarth va nàixer a la ciutat de Londres el 22 de febrer de 1929 i allà mateix va morir el mes d’abril de 2020. Va seguir els estudis universitaris a la Universitat de Cambridge, on es va doctorar el 1957. Després d’uns anys d’investigador a les universitats de Londres i de Princeton, va començar la carrera docent, primer a Texas i després a la Universitat de Harvard i al Boston College. Des del 1977, i fins a la seua jubilació el 1995, impartí el seu magisteri com a catedràtic d’història a l’Institut Pontifici d’Estudis Medievals i a la Universitat de Toronto. La vida científica del jove Hillgarth comença el 1957 amb l’edició crítica del Prognosticum de sant Julià de Toledo, considerat el primer tractat d’escatologia cristiana. Aquest mateix any publica un extens article basat en aquesta edició —de fet, la seua tesi doctoral— a l’Analecta Sacra Tarraconensia, revista en la qual col·laborarà posteriorment diverses vegades. Al marge d’altres treballs sobre la figura del sant, com ara l’edició de les Opera al Corpus Christianorum. Serie Latina el 1976, Julià de Toledo fou el personatge que l’impulsà a consagrar una part important de la seua investigació a la cultura visigòtica a la península Ibèrica i a les relacions dels visigots amb l’Església. Fruit d’aquesta recerca són les pàgines dedicades a la conversió dels visigots, a la influència del poder en la historiografia del moment o a la presència visigòtica a Europa. Christianity and Paganism (1986) és, probablement, el volum més representatiu d’aquesta temàtica. Hillgarth també ha estat reconegut internacionalment per les seues contribucions al coneixement de la Corona d’Aragó i el regne de Castella entre els segles xiii i xv. El llibre The Spanish Kingdoms, publicat a Oxford, en dos volums, entre 1976 i 1978, i immediatament traduït a l’espanyol, bé que ho avala. No cal dir que una part important de les publicacions de Hillgarth ha estat centrada en l’estudi de la cultura de Mallorca, i molt especialment en la figura de Ramon Llull. Les pàgines que redactà sobre el primer lul·lisme parisenc i Tomàs Le Myèsier són de referència obligada, com tam-

bé, en un altre àmbit cultural, Readers and Books in Majorca, 2 vol., París 1991. Gràcies al rigor de les seues aportacions, el professor Hillgarth ha merescut el reconeixement de nombroses institucions acadèmiques. Ben aviat, el 1969, ja era magister de la Schola Lullistica, i posteriorment corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1974) i de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (1977), i membre de la Medieval Academy of America (1979) i de la British Academy (1995). El 1996 fou elegit membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, dins la Secció Històrico-Arqueològica. Durant els anys noranta del segle passat i els primers del nou mil·lenni, rebé guardons importants, com ara el Premi «Serra d’Or» de Recerca (1993), el Premi Catalònia de l’IEC (1994) o el Premi Ramon Llull a les Lletres (2001). A més a més, el fet que una part representativa dels seus llibres haja estat escrita o traduïda a la nostra llengua mostra ben clarament l’interès dels lectors catalans per les seues aportacions, destacadíssimes: Ramon Llull i el naixement del lul·lisme (1998, or. 1971), El problema d’un imperi mediterrani català: 12291327 (1984, or. 1975) o el Diplomatari lul·lià: documents relatius a Ramon Llull i a la seva família (Barcelona 2001), entre d’altres. La relació del professor Hillgarth amb les terres catalanes, i especialment amb les mallorquines, és, doncs, més que evident. Es tracta d’una relació de llarga durada. A la dècada dels anys trenta del segle xx, Allan Hillgarth, pare de Jocelyn, militar, diplomàtic i cònsol a les Balears durant la Guerra d’Espanya, adquirí en propietat la finca Son Torrella, a Santa Maria del Camí, que esdevingué residència de la família durant llargues temporades. No és debades que el 2008 fes donació de la seua biblioteca a la Universitat de les Illes Balears, ni que, en justa correspondència, s’hi celebraren el 2010 unes jornades dedicades a ell i a un altre gran lul·lista, Anthony Bonner, organitzades per la Càtedra Ramon Llull d’aquesta Universitat. Vaja, doncs, aquesta breu semblança en homenatge a la figura d’aquest erudit, catalanòfil i mallorquí de sentiment i d’adopció.

* Text preparat per Tomàs Martínez Romero (Institut d’Estudis Catalans).

Catalan Historical Review-14.indb 211

09/11/2021 15:12:10

212 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Jordi Nadal i Oller (1929-2020)* El 8 de desembre de 2020 va morir als noranta-un anys d’edat l’historiador Jordi Nadal i Oller. Va ser elegit el 1978 membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, i va passar a supernumerari el 1993. Especialista en història econòmica i singularment en la demogràfica i en la de la industrialització, era el darrer deixeble directe de Jaume Vicens Vives i ha estat continuador de la renovació de la historiografia que aquell havia iniciat. Revisà i millorà el famós Manual de historia económica de España que Vicens havia publicat. Fill de Cassà de la Selva, prop de la ciutat de Girona, Jordi Nadal es doctorà per la Universitat de Barcelona l’any 1957 amb una tesi sobre la recuperació de la població catalana entre 1553 i 1717. Fou lector a la Universitat de Liverpool el 1958-1959. Professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona fins al 1967, passà a la Universitat de València el 1968-1969 i es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on professà de 1970 a 1980, per a tornar novament a la Universitat de Barcelona el 1981 fins a la jubilació. Presidí l’Associació de Demografia Històrica de 1983 a 1991 i l’Associació Espanyola d’Història Econòmica de 1994 a 1997. Amb Emili Giralt estudià la immigració des del regne de França a Catalunya en els segles xvi i xvii. A més dels seus articles innovadors, de les ponències presentades a congressos espanyols i internacionals i de les nombroses tesis doctorals que dirigí, els seus llibres més coneguts són: La población española, siglos xvi a xx ( 1966); Los comienzos de la industrialización española (1970); El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913 (1975); Història de la

In memoriam

Caixa de Pensions (1981); Catalunya, la fàbrica d’Espanya, 1833-1936 (1985), llibre de l’exposició realitzada a l’antic mercat barceloní del Born amb la col·laboració de Jordi Maluquer de Motes; La debilidad de la industria química española en el siglo xix, un problema de demanda (1986); Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847-1992 (1992); Moler, tejer, fundir: Estudios de historia econòmica (1992); Immigració i redreç demogràfic: Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii (2000); España en su cenit, 1516-1598: Un ensayo de interpretación (2001); La Hispano-Suiza: esplendor y ruina de una empresa legendaria (2019). Jordi Nadal dirigí obres col·lectives de la importància de la Història econòmica de la Catalunya contemporània en sis volums (1988-1994), l’Atlas de la industrialización en España, 1750-2000 (2003) i l’Atles de la industrialització a Catalunya, 17502010 (2012). El 1992 fundà i dirigí la Revista de Historia Industrial. Ha estat actiu i entregat a la seva passió investigadora i divulgadora fins al darrer moment, com indica el seu llibre sobre la famosa fàbrica d’automòbils HispanoSuiza. Tenia la Medalla Narcís Monturiol (1983) i la Creu de Sant Jordi (1997). El 2004 rebé el premi nacional Pascual Madoz d’investigació social i econòmica. Fou doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra l’any 2010 i per la Universitat de Girona el 2013. No és possible escriure sobre temes d’història demogràfica o industrial d’Espanya o de Catalunya sense consultar les obres de Jordi Nadal i les dels seus deixebles directes, que han continuat en els camps més diversos la seva tasca renovadora, en què el factor humà ocupa el seu lloc, condicionat però no determinat pels factors econòmics.

* Text preparat per Albert Balcells (Institut d’Estudis Catalans).

Catalan Historical Review-14.indb 212

09/11/2021 15:12:10

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 213-214 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Semblança del nou membre de la Secció Històrico-Arqueològica Joan Ramon i Torres (Eivissa, 1956) va cursar estudis de primària a l’escola de Sa Graduada i de batxillerat a l’Institut Santa Maria d’Eivissa. Ben aviat, qui sap si per mor de les converses escoltades en el si de la seva família de mariners en què es plantejaven misteris, com ara quants d’anys podien tenir i qui hauria fet aquelles velles àmfores que amb les xarxes treien sovent del fons de la mar, se li va despertar l’interès per l’estudi del món antic i la prehistòria. Això va fer que el 1975 es matriculés a la delegació a Palma de la Universitat de Barcelona (UB), però es va adonar ben aviat que allí el pla d’estudis era insuficient per a assolir el grau d’especialització necessari, raó per la qual el 1976 va traslladar l’expedient a la seu de Barcelona de la UB, on va acabar els estudis l’any 1979. En aquesta universitat, va seguir els cursos impartits per grans figures de l’arqueologia catalana, com J. Maluquer, P. Palol i, sobretot, M. Tarradell, que ja havia conegut a Eivissa quan elaborava l’Eivissa cartaginesa amb Matilde Font, la seva esposa. La relació amb Tarradell es va mantenir i aprofundir amb el pas dels anys. Va ser el director de la memòria de llicenciatura i, més tard, també de la tesi doctoral de Joan Ramon, però, a banda d’aquesta relació acadèmica —Joan Ramon s’ha considerat sempre un deixeble de Tarradell—, entre ells dos hi va haver sempre una relació de cordial amistat. Durant l’etapa d’estudiant, va complementar la seva formació amb nombrosos treballs de camp a Catalunya, on va participar en excavacions d’establiments ibèrics com ara la Penya del Moro o el Puig Castellet; a Tunísia, on va participar en el programa internacional promogut per la UNESCO a Cartago, i també a Eivissa, on va fer diferents intervencions d’urgència, sobretot a la zona industrial púnica que voreja la ciutat històrica. Joan Ramon va ser un investigador precoç, ja que va publicar alguns articles abans d’acabar la carrera. La seva memòria de llicenciatura sobre les àmfores púniques d’Eivissa va ser publicada molt ràpidament, l’any 1981, i es va convertir ben aviat en un llibre de referència per als investigadors de la Mediterrània occidental, que disposaven per primera vegada d’elements sòlids per a la identificació i datació d’aquests materials. Pràcticament a la vegada, va publicar un altre estudi que situava i aclaria les mateixes qüestions en un àmbit més general de les produccions amfòriques púniques. Aquests estudis van ser uns instruments essencials per als investigadors que tractaven el comerç protohistòric a la península Ibèrica. A partir de finals dels anys vuitanta va ingressar com a tècnic superior al Consell Insular d’Eivissa i Formentera (CIEiF), on va haver de desenvolupar molt de treball ad-

Catalan Historical Review-14.indb 213

ministratiu. Aquest estatus de funcionari, tanmateix, li va permetre un contacte complet i de primera mà amb tota la realitat arqueològica de les dues illes. Fruit d’aquesta tasca, va publicar el volum titulat Els monuments antics de les Illes Pitiüses, que, malgrat el pas dels anys, segueix sent una obra de referència. A més, va portar a terme treballs de prospecció i sobretot d’excavació en diferents jaciments eivissencs, com Ses Païsses de Cala d’Hort, un hàbitat rural púnic i romà (l’únic fins ara extensament excavat); el santuari Es Culleram, que va reinterpretar; el santuari del cap des Llibrell, a la costa nord-est de l’illa, i l’assentament fenici arcaic de Sa Caleta, l’únic de la seva naturalesa completament excavat a tota la Mediterrània occidental, així com treballs a la ciutat d’Eivissa mateix, tant a Dalt Vila com al barri industrial i als sectors de necròpolis conservats al peu del puig des Molins. Tots aquests treballs han permès aprofundir de manera decisiva el coneixement sobre el passat d’Eivissa, sobretot —‌però no exclusivament— en el període púnic. El que acabem de dir no ha de fer pensar que Joan Ramon hagi limitat la seva activitat al marc reduït de les Pitiüses. Ben al contrari, el seu prestigi com a investigador ha fet que fos cridat a col·laborar en treballs de recerca a llocs molt diversos, en particular a Andalusia (Cadis, Màlaga, Huelva), a Ceuta, a Tunísia (i ha participat en el decurs de deu anys en el projecte catalanotunisià d’Althiburos amb el Departament de Prehistòria i Arqueologia de la UB, al qual segueix estretament vinculat) i també darrerament a les Balears. Aquesta activitat ha generat una extensa bibliografia de més de cent obres en llengües molt diferents i publicades en sèries i revistes d’alt nivell. Tot això, d’altra banda, li ha atorgat una visió global de les problemàtiques de la protohistòria de la Mediterrània occidental que ha donat peu a la publicació de diversos treballs de síntesi. Paral·lelament a aquesta activitat, pocs anys després d’acabar la carrera i instal·lat a l’illa, on els recursos i l’ambient científic no eren gaire favorables, va trobar el temps suficient per a elaborar la tesi doctoral, titulada Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, un treball monumental, fet en solitari i sense cap mena de suport econòmic o institucional, malgrat que implicava llargues estades a Sardenya, Sicília i Tunísia. El resultat és el llibre d’arqueologia (publicat precisament per la Universitat de Barcelona) més citat entre els que han estat publicats a l’Estat espanyol, un veritable clàssic de l’arqueologia mediterrània, com ja va preveure el doctor Joan Sanmartí, membre d’aquesta casa, en una ressenya publicada poc després de la seva aparició.

09/11/2021 15:12:10

214 Cat. Hist. Rev. 14, 2021

Els reconeixements a l’obra científica de Joan Ramon han estat molts i diversos (ha estat membre de comitès científics nacionals i internacionals; ha estat convidat a oferir nombroses ponències i ha estat avaluador de l’AGAUR, de l’ICREA i de diverses sèries i revistes científiques especialitzades). Un de molt assenyalat va ser la concessió de la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2004) per part de la Generalitat de Catalunya. És molt important destacar que tota l’obra d’aquest científic de prestigi internacional s’ha fet sense poder ocupar mai una plaça d’investigador, tot i tenir l’habilitació de l’Estat espanyol com a professor d’universitats, però, això sí, ha participat en activitats acadèmiques bàsicament com a professor convidat i ha hagut de dedicar una part important del seu temps a tasques administratives i de gestió. Tot això és un mèrit afegit a la seva trajectòria que cal valorar en la justa mesura. Per la raó esmentada, el

Catalan Historical Review-14.indb 214

Semblança del nou membre de la Secció Històrico-Arqueològica

doctor Joan Ramon no ha pogut ser mai oficialment investigador (i encara menys director) de projectes de recerca en règim competitiu ni tampoc dels grups de recerca consolidats reconeguts per l’AGAUR (dels quals, paradoxalment, i com s’ha dit, sí que ha estat avaluador, per compte de l’AGAUR). És ben lamentable que la posició administrativa pesi més, en aquest sistema burocratitzat que vivim, que el currículum demostrat amb publicacions i citacions. Però així són les coses, encara que afortunadament no sigui el cas de la nostra institució. Vull assenyalar, finalment, que el doctor Ramon ha estat un investigador fidel a la llengua i la cultura del país, i compromès amb els fets en la seva continuïtat. Ja el 1978 va publicar un dels seus primers treballs al número 1 de Fonaments, revista fundada per M. Tarradell, i després el van seguir molts d’altres. Miquel Molist

09/11/2021 15:12:10

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

Free online access via http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Cob-Catalan Historical Review_14.indd 2

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to:

1 issue will appear in 2021.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

GUIDELINES FOR AUTHORS

Woman at the piano (1898). Oil on canvas by Ramon Casas i Carbó (1866 - 1932), 150 × 200 cm.

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · ERIH PLUS · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX · RACO · REDIB · REGESTA IMPERII · SCOPUS

09/11/2021 15:28:54

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 14

2021

Albert Balcells

Foreword

Josep Tarrús

Megalithism in Catalonia: A brief overview

Josep Maria Salrach

“Catalunya carolíngia” and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

Oscar Jané

The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Estel Marin, Oriol Brugarolas

The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez

Antiliberal political tradicionalism: the Catalan Carlist

Neus Real

Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction In memoriam

107

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

109

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2019 Catalan Version

117

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 14 / 2021

2021

105

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_14.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

09/11/2021 15:28:54