Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXXVI, 2025
D’ESTUDIS HISTÒRICS
Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA
La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volums dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó, Albert Balcells i Josep Maria Salrach n’han estat els delegats de l’IEC.
Butlletí
DE LA SOCIETAT CATALANA
D’ESTUDIS HISTÒRICS
In memoriam
Josep M. Salrach i Marés (1945-2025)
President de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1985-1989)
Delegat de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis
Catalans a la Societat Catalana d'Estudis Històrics (2018-2025)
DIRECTOR
Jaume Sobrequés i Callicó, Institut d’Estudis Catalans
Mercè Morales i Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC)
EDITORA GENERAL
Mercè Morales i Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC)
CONSELL DE REDACCIÓ
Jordi Catalan i Vidal, Universitat de Barcelona
Montserrat Duch i Plana, Universitat Rovira i Virgili
Gaspar Feliu i Montfort, Institut d’Estudis Catalans
Josep Maria Figueres i Artigues, Universitat Autònoma de Barcelona
Josep Guitart i Duran, Institut d’Estudis Catalans
J. Antoni Iglesias Fonseca, Universitat Autònoma de Barcelona
Santiago Izquierdo Ballester, Universitat de Barcelona
Rosa Lluch i Bramon, Universitat de Barcelona
Josep Lluís Martín i Berbois, Universitat Autònoma de Barcelona
Tünde Mikes Jani, Universitat de Girona
Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC/CERCA
Pelai Pagès i Blanch, Universitat de Barcelona
Alfred Pérez-Bastardas, Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC)
Marta Prevosti i Monclús, Institut d’Estudis Catalans
Josep Maria Roig Rosich, Universitat Rovira Virgili
CONSELL CIENTÍFIC
David Abulafia, University of Cambridge
Albert Balcells i González, Institut d’Estudis Catalans
Dolors Bramon i Planas, Institut d’Estudis Catalans
Jordi Casassas i Ymbert, Institut d’Estudis Catalans
Aymat Catafau, Universitat de Perpinyà
Martino Contu, Universitat degli Studi di Sassari, Sardenya
Paul Freedman, Yale University, EUA, Institut d’Estudis Catalans
Montserrat Galí Boadella, Universidad Autónoma de Puebla, Mèxic
Marc Mayer i Olivé, Institut d’Estudis Catalans
Tomàs de Montagut i Estragués, Institut d’Estudis Catalans
José María Murià Rouret, Institut d’Estudis Catalans
Patrici Pojada, Institut d’Estudis Catalans
Paul Preston, Institut d’Estudis Catalans
Montserrat Santmartí i Roset, Universitat Rovira i Virgili
Sebastià Serra Busquets, Universitat de les Illes Balears
Antoni Simon i Tarrés, Institut d’Estudis Catalans
Josep M. Solé i Sabaté, Universitat Autònoma de Barcelona
Narcís Soler i Masferrer, Institut d’Estudis Catalans
Ricard Soto i Company, Universitat de Barcelona
Maria Manuela de Bastos Tavares Ribeiro, Universidade de Coimbra
Josep M. Torras i Ribé, Universitat de Barcelona
Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA
D’ESTUDIS HISTÒRICS
Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXXVI, 2025
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Redacció, subscripcions, administració: Butlletí de la SCEH
Societat Catalana d’Estudis Històrics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona
Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona
Disseny de la coberta: Irene Sanz Tiratge: 250 exemplars
Compost per Flor Edicions, SL Carrer de Breda, 7-9. 08029 Barcelona
Imprès a Service Point FMI, SA Carrer de Pau Casals, 161-163. 08820 El Prat de Llobregat
ISSN: 0213-6791
ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
Dipòsit Legal: B.3081-2014
Els continguts del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.
El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica de periodicitat anual que publica treballs d’investigació originals i inèdits referents a la història de Catalunya des de l’antiguitat fins a l’època contemporània. Dedica una atenció especial a l’anàlisi transversal d’unes mateixes temàtiques al llarg dels segles, amb l’objectiu de constatar-ne la continuïtat o discontinuïtat i els canvis, així com el possible llegat als temps presents. El Butlletí acull així mateix treballs científics de temàtica universal que tinguin un especial interès metodològic i que puguin servir de referent per a treballs específics de l’àmbit dels Països Catalans. És una revista d’accés obert, revisada per especialistes i publicada anualment per l’IEC.
The Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics is a scientific journal published once a year with academic original and unpublished articles, on the history of Catalonia from antiquity right up to the modern day. It pays particular attention to a diachronic analysis of the same issues throughout the centuries in order to discern their possible continuation or lack thereof and changes, as well as their potential repercussions on today’s society. The Butlletí also contains scientific studies of universal themes that are of particular methodological interest and can serve as a reference for specific works focusing on Catalan-speaking nations and regions. It is an open access, peer-reviewed journal published once a year by the IEC.
Le Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics est une revue scientifique de périodicité annuelle qui publie des travaux savants originaux et inédits concernant l’histoire de la Catalogne, de l’Antiquité à l’époque contemporaine. Elle prête une attention particulière à l’analyse transversale au long des siècles de thématiques données, afin d’en établir la continuité ou la discontinuité, ainsi que leurs éventuelles retombées à l’époque actuelle. Le Butlletí accueille également des travaux scientifiques de thématique généraliste susceptibles, par leur intérêt méthodologique remarquable, de s’ériger en référence pour des travaux spécifiques ayant pour cadre les pays catalans. C’est une revue de libre accès, révisée par des spécialistes et publiée annuellement par l’IEC.
Articles
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya lliurada als reis de França (1642-1647)
Four constitutional inFringements judged by agreement in catalonia under French sovereignty (1642-1647) .........................
Josep Capdeferro
morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès durant la Segona Guerra Mundial
morts pour la France republicans in the French army during the second World War .......................................................................
15
45 Mercè Morales
La presència de les dones en l’exili republicà the presence oF Women in republican exile ..............................................
María Pilar Molina Javierre
Montserrat dins l’Espanya franquista montserrat into Francoist spain .............................................................
95
141 Albert Balcells
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
pau casals and montserrat, a musical relationship shared in catalonia and in exile ....................................................................
Josep M. Figueres
159
El Poble Nou del Delta: una anàlisi històrico-geogràfica de la colonització del Delta de l’Ebre al segle xx
poble nou del delta: a historical-geographical analysis oF the colonisation oF the delta de l’ebre in the 20th century 179 Neus Albalat Queralt
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme: Ignacio Agustí Peypoch a l’Espanya dels sixties (1958-1970)
the last proFessional metamorphosis oF a cultural Factotum oF Francoism: ignacio agustí peypoch and the spain oF the sixties (1958-1970) .......................................................................
205 Santi Dommel Méndez
La historiografia romàntica catalana i la seva influència en els historiadors del segle xx. El cas del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387)
catalan romantic historiography and its inFluence on the historian oF the 20th century. the case oF peter the ceremonious (1319-1387) ........................................................................................
237 Gerard Puig Gavarró
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
manuel Folguera i duran, alWays oF the unió catalanista .....................
Lluís Duran i Solà
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental. Història de Catalunya des d’una entitat cultural l’ateneu igualadí de la classe obrera and its documental archive.
history oF catalonia From a cultural entity vieWpoint .......................
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
291
309
Documents històrics / historicAl Documents
girona 1939: porta de l ’ exili. Nous testimonis
girona 1939: porta de l ’ exili (gateWay to exile)
neW testimonies ..................................................................................
Joaquim Nadal i Farreras
recensions / rewies
Pelai Pagès (2025). Catalunya. La República en guerra (1936-1939) ........................................................................................
Santiago Izquierdo
Ignasi Bea Seguí (2025). Ni Madrid ni Moscou.
El Partit Comunista Català (1926-1930). .......................................
Elisabet Velo i Fabregat
Eric Storm (2024). Nationalism. A World History ...........................
Frederic J. Porta i Gerard Llorens
Vicent Ventura Beltran (2024), Periodisme a contracorrent.
Rebut: 27 de maig de 2025 – Acceptat: 17 de setembre de 2025
Resum: L’any 1641, les institucions representatives de Catalunya es van subjectar a la Corona de França sota diverses condicions pactades amb Lluís XIII, principalment el respecte dels drets i les llibertats dels catalans. Per garantir aquest respecte o observança, s’implementà un mecanisme sui generis de caràcter mixt i paritari: unes comissions de tretze jutges, la meitat dels quals serien oficials de la monarquia i l’altra meitat, elegits entre els tres estaments, d’ací que s’anomenin paccionats —com a reflex del pacte entre rex i regnum. Amb la peculiaritat que, tractant-se d’un nombre total de jutges imparell, se n’alternarien set i sis —al primer judici—, sis i set —al segon—, etc. Així, disminuïa el risc de parcialitat en l’avaluació de si un acte comès per un oficial reial constituïa contrafacció —és a dir, si havia vulnerat alguna norma del país. Malgrat les dificultats contextuals —la potència i el tarannà autoritari de la Corona francesa, la fragilitat de Catalunya davant la monarquia hispànica, de la qual s’havia separat i el context de guerra internacional—, el mecanisme va funcionar en quatre ocasions entre 1642 i 1647. Van ser poques, però amb una significació política enorme.
(*) Article elaborat en el marc del projecte I+D+i «Conflictos singulares para juzgar, arbitrar o concordar (siglos xii-xx)» (PID2020-117702GA-I00), finançat pel Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. (**) josep.capdeferro@upf.edu / ORCID 0000-0003-3404-3028
Josep Capdeferro
Abstract: In 1641, the representative institutions of Catalonia placed their country under the French Crown subject to several conditions agreed with Louis XIII. Mainly, rights and freedoms of the Catalan people should be respected. To ensure this respect or observance, a sui generis mechanism of a mixed and representative nature was implemented: a series of commissions of thirteen judges, half of which would be officials of the monarchy and the other half chosen from among the three social orders — clergy, nobility and urban governments. They were thus called “judges based upon agreement” — as a reflection of the pact between rex and regnum. Being an uneven total number of judges, they alternated seven and six — in the first trial —, six and seven — in the second — and so on. It thus decreased the risk of partiality if an action undertaken by a royal official constituted a constitutional infringement, that is, having breached one of the country’s most relevant rules. Despite the contextual difficulties — the power and authoritarian character of the French crown, the fragility of Catalonia before the Hispanic Monarchy from which it had separated and the international war — the mechanism was used on four occasions between 1642 and 1647. Just a few occasions, but with a massive political significance.
Keywords: Catalonia, constitutionalism, early modern history, Catalan pactism, rule of law, constitutional infringements.
1. Presentació
El context d’aquest article és excepcional de mena. Les dècades de 1620 i 1630 es van viure disputes politicolegals o constitucionals gravíssimes entre la monarquia de Felip III d’Aragó i IV de Castella —amb el comte-duc d’Olivares com a valido— i les institucions representatives de Catalunya (Elliott, 1966). El maig de 1635 va esclatar la guerra entre les corones hispànica i francesa. El comtat del Rosselló en va ser un dels fronts actius amb episodis com la pèrdua (1639) i el recobrament (1640) del castell fronterer de Salses. Durant els primers mesos de 1640, diversos llocs del Principat van ser escenari d’abusos i salvatjades per part de la soldadesca hispànica (Simon, 2019). El 7 de juny de 1640 va tenir lloc el Corpus de Sang o aixecament dels Segadors, que marcà l’inici de la guerra homònima (Torres, 2006). Des del setembre es va celebrar la Junta General de Braços anomenada de Pau Claris (Rubí, 1976). El 26 de gener de 1641 es va produir la batalla de Montjuïc. Massa fràgil per sobreviure independentment, la major part de Catalunya es va lliurar als reis de França fins a 1652. La densitat política i militar d’aquesta dècada llarga es va reflectir en una publicística abundosa (Ettinghausen, 1993), i també en un «combat de versos» intens per mobilitzar els afectes de la població (Miralles, 2020-23).
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
Entre els pactes amb la província secessionista signats per Lluís XIII a Péronne el 19 de setembre de 1641 (Sanabre, 1956: 648-652), «una de les més perfectes concrecions del pactisme polític de tots els temps» (Sobrequés, 1982: 61), el capítol primer va fixar l’exigència que les lleis i llibertats catalanes, generals i particulars, fossin respectades per les noves autoritats. El capítol catorzè va reforçar les constitucions vigents sobre observança amb un mecanisme jurisdiccional sui generis en cas de pretesa contrafacció o incompliment. Seria un mecanisme mixt i paritari: mixt entre la monarquia i els tres estaments que encarnaven la comunitat política de Catalunya —l’eclesiàstic, el militar o nobiliari i el reial, de ciutats, viles i llocs de reialenc—; paritari de forma mediata, per alternança: de manera rotatòria, la meitat dels seus tretze jutges serien d’un poder o de l’altre —millor dit, dels altres.
No era merament simbòlic que un dels setze pactes, el de major extensió, es dediqués a un enjudiciament de contrafaccions paccionat, potencialment imparcial o neutre. Entre les causes que havien mogut els grups dirigents catalans a aprofitar l’avalot dels Segadors per impulsar i legitimar una separació respecte de la monarquia hispànica destacava la indignació acumulada durant dècades, accentuada als anys 1639-1640, per l’encadenament impune d’actes contraris als drets de Catalunya per part d’oficials reials (Simon, 1999; De Benedictis: 171185). L’arrel del problema es remuntava a finals del segle xv. La principal constitució sobre observança aprovada a la Cort General de 1481, la cèlebre Poc valria, havia reservat als doctors del Reial Consell la cognició dels processos de dubte o contrafacció. Al llarg del segle xvi i al principi del xvii, la seva interpretació de la norma i la seva jurisprudència havien evidenciat que eren jutges de part (Ferro, 1987: 412-418). El dubte era si això es podria corregir mai amb un rei Borbó. La monarquia gal·la era percebuda encara més autoritària i centralitzadora que la dels Habsburg hispànics. I els catalans no s’hi havien subjectat en una posició de força, sinó desesperadament davant l’avenç de les tropes castellanes. Per tant, era altament improbable, més encara si el context bèl·lic s’instal·lava duradorament al territori. Però no va ser impossible. Entre 1642 i 1647, en quatre ocasions, tretze homes van jutjar contrafaccions i, de ben segur, en van prevenir altres o van contenir-ne l’envergadura. Ho demostren evidències documentals que fins ara han passat desapercebudes: sobretot, fragments dels Dietaris de la Diputació del General, editats entre 1994 i 2008 (especialment, DGC V, 1999, i DGC VI, 2000) i dos opuscles regalistes (Arrieta, 2008) impresos a principis de 1646, un de Francesc Martí Viladamor jr. titulat Defensa de la auctoridad real en las personas
Josep Capdeferro
ecclesiasticas del principado de Cataluña i un altre de Narcís Peralta anomenat De la potestat secular en los eclesiastichs per la oeconomica y polytica. Va succeir quelcom similar amb el Tribunal de Contrafaccions de Catalunya, que va exercir una missió cabdal en la defensa del dret entre 1702 i 1713. En diversos arxius i biblioteques es conserven escasses petges, impreses i manuscrites, que mostren que no havia estat només aprovat en Corts, sinó que també havia funcionat efectivament. Però calia cercar-lo per trobar-lo (Capdeferro i Serra, 2015a i 2015b). Pel que fa als seus precursors durant la Guerra dels Segadors o de Separació, els jutges paccionats, són notícia encara que només substanciessin quatre casos. La sola convocatòria d’aquests jutges té una rellevància altíssima: qualsevol jurisdicció dedicada exclusivament a l’observança on participessin els estaments de la comunitat política era la cirereta del pastís i la clau de volta del constitucionalisme català. Els braços l’havien reivindicat en Corts almenys des de 1533 —segurament força abans. El fet que funcionés sota sobirania de Lluís XIII i Lluís XIV de França —encara que menor d’edat—, el paradigma de l’absolutisme o autoritarisme monàrquic a l’Europa d’ancien régime (Cosandey i Descimon, 2002), indubtablement té un valor afegit. No és banal recordar que el constitucionalisme, i la seva preservació, era un dels trets estructurals de la identitat històrica dels catalans (Torres, 2008: 123-170). És clar que també ho havia estat, durant segles, l’aversió als veïns del nord, amb els quals s’havia acabat pactant el 1641 (Jané, 2006).
Els quatre judicis de contrafacció inèdits que presento, que al meu parer constitueixen un moment constitucional (Gil, 2024) excepcional de la història europea i poden inspirar reflexions valuosíssimes per als juristes contemporanis (Bossacoma, 2015), van versar sobre afers de diferent textura i afectació personal i territorial. L’objecte d’aquest article és perfilar-los i reivindicar-los. En una obra més extensa afegiré dades d’arxiu complementàries i aprofundiré en valoracions historiogràfiques. Cadascun dels casos, i també contrafaccions que per raons diverses no van ser substanciades per jutges paccionats, tenia implicacions personals i polítiques, en una època fortament marcada per partidismes, en què els interessos col·lectius de la província sovint van anar a remolc dels de grupuscles i faccions ansiosos de poder. Quan aquesta recerca estigui culminada, potser caldrà matisar el judici tradicional de la dècada que el Principat va estar sota dominació francesa, segons el qual la monarquia va contrafer tant els drets dels catalans que va perdre’n l’adhesió, i «[el pactisme] havia perdut consistència pel desgast a què fou sotmès durant l’ocupació de les tropes franceses» (Vicens Vives, 1954: 119).
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
2. El capítol catorzè dels pactes de Péronne
Com a preàmbul a la praxi dels processos de dubte sobre presumptes contrafaccions, escau assenyalar els trets més rellevants del capítol catorzè dels pactes de Péronne.
D’entrada, no s’instituïa un tribunal regular, sinó un conjunt variable de jutges que exercien ocasionalment una jurisdicció. Segurament perquè era difícilment concebible per a les autoritats borbòniques, era un enginy innominat, fins i tot innominable.
Expressament, se superposava al règim de l’Observança aprovat per la constitució Poc valria de 1481, que quedava subjacent en allò no «ajustat per pacte i convenció fets entre sa magestat i la província»; així, es produïa una constitucionalització dels pactes de 1641, malgrat que s’haguessin fet fora d’una Cort General.
La legitimació activa per instar un procés de dubte s’assignava a una persona pública «com és lo síndic del General per lo públic interès» o bé a una persona privada, pel seu interès propi; explícitament, no s’excloïa una altra persona pública, però tampoc no es preveia.
El General o Generalitat de Catalunya (Ferro, 1987: 137), representat regularment per la Diputació del General o delegació dels tres estaments del Principat i els Comtats, tenia una centralitat indiscutible en la tramitació dels processos, principalment a través de l’escrivà major del General com a secretari i instructor tècnic —en la primeríssima fase, hi podrien intervenir escrivans de diputacions locals i, si no, notaris rasos. Sumat al rol del síndic del General com a acusació pública, suposava un gran pas endavant de la Diputació en la missió de vetllar per l’observança dels drets generals i particulars de Catalunya que li havia estat confiada des de principis del segle xv (Montagut, 1996: 138).
S’establien dos canals de tràmit, en funció de si la contrafacció havia estat comesa pel rei o pel virrei, o bé per altres oficials reials, des del canceller en avall, fossin de l’àmbit de la justícia, de les finances, etc. El primer canal implicava que els dirigents de la Diputació del General enviessin directament una ambaixada al rei o a la màxima autoritat dins la província; el segon requeria una comunicació directa prèvia amb l’oficial pretesament contrafactor.
Era palpable una desconfiança envers els oficials reials, que mitjançant formalitats podrien torpedinar els procediments; així, les notificacions s’haurien de presentar sense necessitat de ser habilitades per cap agent reial, n’hi hauria prou que complissin els requisits de les constitucions de Catalunya.
Josep Capdeferro
Celeritat: al contrafactor se li donaven tres dies des que rebia una notificació per revocar l’acte qüestionat o firmar dubte de si era constitutiu de contrafacció. Esgotat el termini, si l’oficial no havia reaccionat, podien firmar dubte en lloc seu l’interessat i/o el síndic del General. A partir de la notificació de la firma de dubte al(s) querellant(s) i querellat(s), corria un termini de sis dies per al·legar el que es considerés adient i aportar documentació.
Simplicitat processal: la firma de dubte, independentment de qui la fes, només havia de contenir les raons per les quals es pretenia una contrafacció al dret català; l’aportació de documentació no requeria cap solemnitat, simplement lliurar els actes que es volguessin incorporar al procés.
Si prosperava el procés de dubte, fos quin fos el rang del contrafactor, els diputats havien d’enviar una ambaixada al rei, al virrei o al portantveu del general governador —en cas de vice regia (Ferro, 1987: 98-106)— per donar-li notícia del dubte que calia declarar, tot identificant les parts implicades i instant el nomenament de set o sis —segons el cas— doctors del Reial Consell més antics i no suspectes de parcialitat, començant pel canceller i el regent de la Cancelleria —i, en defecte d’aquests, per haver estat recusats, per absència o manca de voluntat, altres ministres reials elegits de major a menor preeminència, antiguitat o grau.
En cas que algun dels acusadors tingués motius per recusar algun(s) dels jutges nomenats per la monarquia, el Reial Consell tindria un termini de dos dies per decidir i, eventualment, nomenar substituts.
Els sis o set —segons l’ocasió— jutges dels tres estaments cridats a substanciar cada procés de dubte juntament amb els set o sis jutges reials serien extrets a sort entre els insaculats tant a bosses de diputat com d’oïdor de comptes que es trobarien presents a Barcelona; un cop extrets, serien votats de manera secreta pels membres dels estaments assistents; si alguna part interessada i/o el síndic del General recusava algun o alguns dels homes extrets, els diputats i oïdors, juntament amb el seu equip jurídic regular —els dos assessors ordinaris i l’advocat fiscal del General—, jutjarien la recusació davant dels estaments; la seva decisió seria inapel·lable. No es podria cobrar res per participar en aquestes extraccions i actes paral·lels.
No s’explicitava quin dels estaments tindria tres jutges quan els en toquessin set conjuntament.
En cas d’incompareixença el dia del judici, els jutges de la monarquia serien substituïts per persones extretes de cadascun dels tres estaments, consecutivament
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
—el primer absent es cobriria amb un eclesiàstic, el segon amb un noble, etc.—; per als jutges estamentals, la sanció —severa, per a manta persones (Capdeferro, 2018)— seria la desinsaculació i la inhabilitació per obtenir oficis a la Casa de la Diputació.
La seu dels processos de dubte seria sempre la Casa de la Diputació, que avui es coneix com a Palau de la Generalitat de Catalunya.
La substanciació de cada cas es faria en un acte únic: els tretze jutges estarien tancats dins d’una sala i no en sortirien fins que no haguessin votat —secretament— i declarat el dubte.
La declaració o resolució no es podria apel·lar ni recórrer; els diputats i oïdors l’haurien d’executar immediatament; els jutges imposarien al(s) contrafactor(s) les penes que consideressin escaients, en exclusió d’altres disposades per constitucions de l’Observança.
Com ja havia disposat la Poc valria i s’havia observat, aquest seria un remei o mecanisme jurisdiccional extraordinari, que només es podria intentar en defecte dels ordinaris.
Acte seguit, escau veure com es van desenvolupar a la pràctica els procediments de l’article catorzè dels pactes de Péronne, tot fixant l’atenció en aspectes que només aparentment són menors.
3. El desenvolupament dels judicis i les seves formalitats
En els quatre judicis de contrafacció —formalment anomenats processos de dubte— celebrats entre 1642 i 1647 es van seguir les fases i formalitats següents, de manera gairebé idèntica. D’entrada, els diputats i oïdors de comptes trametien al virrei una ambaixada composta per un membre de cada estament. L’assabentaven verbalment i per escrit de l’acte que, a partir d’un dictamen dels seus juristes, consideraven que havia constituït una contrafacció i que no havia estat ni revocat ni objecte de firma de dubte per part de l’oficial reial que l’havia comès, i li suplicaven que en una data concreta imminent, que visiblement no era objecte de negociació, enviés a la Casa de la Diputació set o sis —segons toqués— membres del Reial Consell. Si el virrei hi accedia, els diputats i oïdors del General convocaven amb un dia o unes hores d’antelació una junta de braços per extreure públicament els sis o set jutges dels estaments que participarien en el judici. Hi participaven assistents voluntaris entre els
Josep Capdeferro
convocats i també els sis membres del consistori o consistorials, l’equip jurídic regular de la Diputació, el procurador fiscal i els oficials de l’escrivania, entre els quals tenien un paper destacat l’escrivà major i el seu ajudant tercer. Primer per a l’estament eclesiàstic, després per al militar i finalment per al reial —la segmentació estamental era inherent als mecanismes del General—, l’ajudant tercer llegia en veu alta els noms d’insaculats als diputats i oïdors —sense fer distincions, «tots mesclats»— escrits al llibre de l’ànima (Serra [coord.], 2015). Els noms de les persones que el procurador fiscal del General considerava aptes es posaven dins d’uns rodolins de fusta, i aquests dins d’una urna de plata —la mateixa que es feia servir cada tres anys el dia de Santa Magdalena per elegir a sort els consistorials. Després, un infant extreia a l’atzar els que calguessin fins que se n’assolissin dos o tres, segons correspongués, que es consideressin hàbils i suficients per a l’efecte desitjat. Aleshores, els promotors del procés de dubte podien demanar la recusació de persones extretes, tot fonamentant-ne el perquè —en vocabulari de l’època, proposaven sospites contra algun(s) dels jutges. En coneixerien en una única instància els diputats i oïdors i els seus juristes regulars. Finalment, es proclamaven els noms dels extrets i habilitats —en ells concorrien ambdues qualitats— dels estaments.
Quan acabava l’operació, la junta de braços es disgregava i els diputats i oïdors de comptes instaven l’escrivà major a notificar als interessats que el seu nom havia estat elegit, tot citant-los per declarar un dubte —no s’especificava quin. Les notificacions es practicaven de manera immediata i els convocats trigaven relativament poc a acudir —unes hores, com a molt, segons les experiències analitzades.
Mentrestant, arribaven a la Casa de la Diputació els membres del Reial Consell designats pel virrei. Al primer dels quatre judicis, els sortiren a rebre dos oïdors de comptes amb macers i porters al davant, al capdamunt de l’escala del que avui s’anomena Pati Gòtic. En els altres tres judicis, anaven directament a la capella de Sant Jordi per fer una pregària. Després es dirigien a la sala gran —el que avui s’anomena el Saló de Sant Jordi—, des d’on passaven a l’estança preparada per als judicis, que tenia quatre finestres, dues que donaven a la plaça de Sant Jaume i dues al carrer de la Diputació —avui, carrer del Bisbe. És a dir, a l’angle nord-oriental de la primera planta de l’edifici, en un extrem digníssim de l’ampliació que Pere Blai havia construït a finals del segle xvi. Era una estança que «los senyors deputats havian manat aprestar y entapissar de las colgaduras de vellut» (DGC V, 1999: 1299). Allà hi anava l’escrivà major del General per
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
recollir la fe o acta dels juraments que havien prestat els doctors del Reial Consell —el canceller i el regent de la Cancelleria, de mans del virrei, i els doctors, de mans del canceller. Mentrestant, els diputats i oïdors, juntament amb els membres del seu equip jurídic regular, rebien els jutges dels estaments on, hores abans, havien celebrat la sessió de la junta de braços, els feien seure en ordre protocol·lari —jutges eclesiàstics, militars i reials, graduats dins del seu propi rang— i els feien prestar el jurament preceptiu. Seguidament, aquests jutges eren conduïts a la sala on els esperaven els doctors del Reial Consell.
La disposició de l’espai per als tretze jutges estava molt ben estudiada. Donant l’esquena a la façana de la plaça Sant Jaume, entre les dues finestres de l’estança, s’asseien de costat el jutge de major rang de cadascun dels dos col·lectius —normalment, el canceller per part del Reial Consell, i el prelat més digne de l’estament eclesiàstic. A mà dreta del canceller o de qui ocupés el seu lloc, en una ala amb sis o cinc cadires, seien en filera la resta de jutges del Reial Consell, i a mà esquerra del primer jutge eclesiàstic, en una altra ala amb cinc o sis cadires, seien en filera la resta de jutges dels estaments. Així, quedaven tots tretze disposats en forma de U.
Cal observar la simetria presidencial dels dos col·lectius de jutges, distorsionada en una de les dues ales per sis jutges en comptes de cinc. Asseguts enmig de la sala i de la U s’anirien situant la resta de participants al procediment, seguint aquest ordre cronològic: 1) El vicari general del bisbe de Barcelona, mirant frontalment cap als dos jutges en una posició central, proferia i promulgava una sentència d’excomunió major als tretze jutges per l’eventual cas que no servessin les constitucions i altres drets de Catalunya, els pactes convinguts amb el rei de França i l’obligació de jutjar fidelment i lleialment, sense cap amor, temor, odi o rencor; els jutges la rebien dempeus, amb el cap descobert. 2) L’escrivà major del General llegia íntegrament el procés i els documents complementaris; romania a la sala durant la resta de la sessió, tot enretirant-se lleugerament quan venien altres actors. 3) Els advocats de l’acusació pública —els assessors i l’advocat fiscal del General, per al síndic del General— i, eventualment, de l’acusació privada informaven sobre les seves pretensions tot el temps que els calgués; un cop fetes les seves al·legacions, sortien de l’estança. 4) Finalment, l’escrivà major tornava a ocupar el centre de la U, els jutges comentaven la matèria i votaven de forma alterna, començant sempre pel jutge de major rang del Consell Reial i continuant el prelat més digne entre els jutges estamentals, i així successivament; ho feien dipositant uns botons blancs o negres dins d’una capsa; un cop
Josep Capdeferro
fet el recompte, es pronunciava la declaració formal sobre els mèrits del procés i els jutges ordenaven a l’escrivà major que traslladés la decisió a la sala on es trobaven reunits consistorialment els diputats i oïdors de comptes. Cadascun dels jutges marxava cap a casa seva i, si quan la reunió havia acabat era fosc, el regent els comptes del General els feia acompanyar amb una atxa encesa al davant per il·luminar el camí.
L’única distinció formal entre jutges era que, en cas d’haver-hi el canceller i/o el regent de la Cancelleria, per respecte a la seva dignitat —sense que això donés més pes al seu vot—, s’asseien en unes cadires de vellut carmesí, mentre que els altres ho feien en cadires de vaqueta de Moscòvia, com la resta d’intervinents.
Tot seguit, concretaré com es van jutjar els quatre casos de què hi ha constància, per ordre cronològic. Posteriorment en destacaré trets comuns i, finalment, proposaré una interpretació.
4. Els fets controvertits i els judicis de contrafacció respectius
4.1 Misser Joan Nadal de Prat, desproveït del seu càrrec jurisdiccional (desembre de 1642 - gener de 1643)
El 7 de març de 1642 el virrei mariscal de Brézé va proveir Onofre Vila jr. en el càrrec de jutge de reclams de la cort del veguer i el batlle de Barcelona. El jurista Joan Nadal de Prat va considerar lesionats els seus drets, car Felip II d’Aragó i III de Castella l’havia proveït en el mateix ofici trenta anys enrere, el 21 de setembre de 1613. Ell pretenia haver-lo exercit durablement fins al dia que Onofre Vila n’havia pres possessió i haver-ne estat desposseït o expoliat sense cognició de causa. Tanmateix, a finals de febrer de 1641, durant l’època republicana —que a partir de 1642 s’anomenaria d’interregne, de manera políticament correcta per a les autoritats franceses—, una comissió per reglamentar la justícia a Barcelona, presidida pel conseller en cap Joan Pere Fontanella, havia proposat Nadal de Prat com un dels sis consellers de priors de la cúria del veguer i el batlle, atès que havia estat privat del càrrec de jutge de reclams, entre altres, «i no sie just reste sens ofici» (DGC V, 1999: 1967-1969). Atesos la cronologia i el context polític, el cas no era senzill. El que estava en qüestió anava més enllà d’un ofici jurisdiccional, era com s’exercia la política de provisió de places per
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
part dels nous sobirans de Catalunya, com es premiaven unes persones afectes a la causa francesa per sobre d’altres, també afectes —almenys sobre el paper—, però amb un historial dens de serveis a la monarquia precedent, com és ara Joan Nadal de Prat (Ginebra, 2014: 43-54).
El 13 de juny de 1642 un parer escrit per juristes vinculats a la Diputació del General, rubricat per un dictamen dels mateixos farcit de doctrina jurídica de l’ius commune —dels drets romà i canònic, diferents i alhora integrats (Alexandrowicz, 2024)—, es va fer seu l’argumentari jurídic de Joan Nadal de Prat i va estimar que havia estat objecte de contrafacció de diferents normes, principalment la constitució n. 24 de les Corts de 1283 —CADC (1588), I, 8, 1, 4— (DGC V, 1999: 1256-1257 i 2037-2041). Així, els diputats i oïdors de comptes tenien el deure de reaccionar. S’obria el camí perquè el síndic del General actués com a acusació pública en un primer judici a l’empara del capítol catorzè dels pactes acordats amb Lluís XIII de França. El procés s’alentiria perquè el 7 de juliol el rei va notificar des de Lió que havia nomenat com a nou virrei a Catalunya el mariscal de La Mothe. Això va ocasionar un debat constitucional com l’esdevingut a finals de 1641, i també al de l’any 1621 (Palos, 1997: 69-74): com es podia acceptar un nou virrei amb jurisdicció plena si el rei encara no havia prestat el seu jurament preceptiu a Barcelona? Ateses raons urgents i notòries, s’acordà admetre el jurament de La Mothe amb les protestes acostumades. No va formalitzar-lo fins al 4 de desembre de 1642 (Parets, 2017: 146), quan estigué deslliurat d’operacions militars.
Dues setmanes i mitja després, el dia 22, els diputats i oïdors de comptes li van trametre una ambaixada explicant-li la contrafacció presumptament comesa contra Joan Nadal de Prat, suplicant-li extrajudicialment que la fes revocar, restituís l’ofici a l’afectat i declarés que no havia estat intenció del marquès de Brézé concedir-lo a Onofre Vila jr. La Mothe respongué que Brézé havia actuat per ordre del rei i devia haver proveït el càrrec al nou titular sense saber que contrafeia cap dret de Catalunya. Va prometre consultar-lo amb la màxima diligència. El dia 23, el síndic del General va fer una gestió similar davant el regent de la Cancelleria Josep Fontanella, sotasignant del privilegi a favor d’Onofre Vila jr., tot suplicant-li que revoqués l’acte i reconegués la contrafacció (DGC V, 1999: 1287-1289). La resposta escrita de Fontanella, passat Nadal —que a l’època marcava el canvi d’any—, denunciava la incoherència dels diputats de voler mantenir oficials nomenats pel rei de Castella, de qui s’havien apartat. A més, explicava que sortir de la seva obediència havia comportat la revocació
Josep Capdeferro
dels seus beneficis i beneplàcits, que s’havia produït una transmissió de la jurisdicció entre reis amb la intermediació del poder popular i, en el trànsit, s’havien extingit i transformat oficis, i haver-ne tingut un de forma interina no donava dret a cap consolidació. Com a colofó, recordava que els remeis de l’Observança eren extraordinaris i instava Prat a recórrer a la Reial Audiència (DGC V, 1999: 1289-1291).
Enmig d’aquests esdeveniments es va produir un altre relleu polític, a nivell superior. El 4 de desembre va traspassar el cardenal Richelieu, que havia estat durant anys privat o ministre plenipotenciari de Lluís XIII de França. El 10 de gener de 1643 es va fer oficial la recepció d’una primera carta del cardenal Mazarin (DGC V, 1999: 1291-1293). La impressió que devien provocar els canvis entre les peces de major pes de l’escaquer no va debilitar la determinació constitucionalista dels diputats i els membres dels estaments residents a Barcelona en favor de Joan Nadal de Prat, ans al contrari.
Precisament, el debat constitucional es va intensificar des que el 3 de gener de 1643 es van publicar unes crides que instaven els catalans, a través dels seus representants, a prestar jurament com a súbdits al rei o al virrei a partir del 26 de gener, en reciprocitat pel jurament de La Mothe del mes previ. Després de diverses converses interinstitucionals, el 19 de gener els dos assessors ordinaris i l’advocat fiscal del General, un dels assessors del Consell de Cent barceloní i tres consultors externs van dictaminar la legitimitat de prestar el jurament en qüestió, amb les mateixes protestacions que s’havien adreçat al marquès de Brézé a la Jonquera un any enrere (DGC V, 1999: 1294-1296).
Tanmateix, i la seqüència de dates no pot passar desapercebuda, abans de participar a la cerimònia del jurament, el 23 de gener els diputats van enviar una ambaixada al virrei per recordar-li la contrafacció de què, al seu parer, havia estat objecte Joan Nadal de Prat. El missatge era nítid: com que des del 22 de desembre ni havia revocat el nomenament d’Onofre Vila jr. ni havia firmat dubte, l’havien firmat l’interessat i el síndic del General; així, els diputats li suplicaven que, «en exequució del convingut en lo capítol 14 dels pactes convinguts entre sa magestat y la província», manés al canceller i a sis doctors del Reial Consell —no pas al regent de la Cancelleria, com a corresponsable de la pretesa contrafacció— que acudissin a la Casa de la Diputació el 30 de gener per declarar el dubte conjuntament amb els sis jutges que serien extrets per part dels estaments (DGC V, 1999: 1296). Així, de manera consecutiva van tenir lloc al cor de Barcelona dos actes estretament interconnectats de textura juridicopolítica molt
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
dispar: del dilluns 26 al dimecres 28 de gener, els juraments al virrei (Parets, 2017: 149); el divendres 30 de gener, un procés de dubte trencador de mena. Em centro en el segon.
El dia 30 al matí es va celebrar a la Casa de la Diputació la junta de braços convocada el dia previ. A més dels membres del consistori i els oficials pertinents, hi van assistir cinquanta-set persones —set de l’estament eclesiàstic, trenta-set del militar i tretze del reial. Els braços van supervisar l’extracció a sort i van habilitar dos jutges eclesiàstics, dos de militars i dos del tercer estament, que van ser els següents: el doctor Francisco Taverner i Montornès, canonge de la Seu de Barcelona, i fra don Felip d’Alentorn, monjo i infermer del monestir de Sant Esteve de Banyoles; don Enric de Sentmenat i de Lanuza, resident a Barcelona, i mossèn Joan Pau de Rosselles, donzell domiciliat a Barcelona; mestre Felip Joan Argila, doctor en medicina i ciutadà de Barcelona, i misser Josep Cua, doctor en drets, també ciutadà de Barcelona. Nadal de Prat va instar sense èxit la recusació dels dos jutges extrets del braç militar (DGC V, 1999: 1297-1299).
El mateix dia 30 tocades les dues de la tarda, una hora després de la convocatòria, van arribar a la Casa de la Diputació el canceller don Llorenç de Barutell i sis doctors del Reial Consell —Josep Queralt, Joan Baptista de Monjo, Francesc Vidal, Josep d’Orlau, Josep Sala i Pere Joan Rossell— (DGC V, 1999: 2056), disposats a esperar els sis jutges restants. Un cop foren tots a l’estança preparada i s’hagueren constituït com un cos amb una missió jurisdiccional precisa, després de la lectura del procés, l’afectat per la pretesa contrafacció —que, recordem-ho, era jurista— va entrar per informar juntament amb el seu advocat, Pere Boix. Per part de l’acusació pública, qui va informar «larguíssimament» va ser l’advocat fiscal del General, juntament amb el síndic del General. Per culminar la fase d’acusació, l’escrivà major del General va llegir en presència dels jutges «un memorial molt larch», escrit de mà i donat per Nadal de Prat «immediatament després de acabada sa dita informació». De poc van servir els seus arguments: després que els jutges deliberessin «molt exactament», la declaració del procés, feta «formiter sobre sos mèrits», va ser que no s’havia produït la pretesa contrafacció. Prop de les 10 de la nit, els jutges sortien acompanyats —i il·luminats, literalment— de la Casa de la Diputació (DGC V: 1299-1301). L’enjudiciament formal del primer procés de dubte o contrafacció a càrrec de jutges paccionats, no només sota sobirania francesa, sinó en la història de Catalunya —pel que se sap fins ara— havia durat gairebé vuit hores.
Josep Capdeferro
Evidentment, durant el 1642 a Catalunya s’havien produït contrafaccions més greus i d’afectació més àmplia, però fou el cas de Joan Nadal de Prat el que serví com a banc de proves per a un mecanisme sofisticat com el de jutges paccionats. Aquell any, a part de la guerra, enmig d’un intens trànsit d’exiliats i fugitius (Vidal, 1984), era altament crítica la delimitació entre afectes i mal afectes a la nova causa francesa. Així, un judici sobre provisió de càrrecs per part de l’aparell de Lluís XIII transcendia clarament l’interès de l’afectat. Encara que la resolució del procés no fos favorable als seus promotors, els estaments de Catalunya, a través dels diputats, la junta de braços i els jutges extrets, van fer-se un lloc en l’agenda de la monarquia que estava esdevenint hegemònica a Europa.
4.2 Allotjaments de soldats a Palamós (desembre de 1645-gener de 1646)
És ben conegut que, històricament, les campanyes militars comportaven allotjaments de tropes en cases de particulars. Aquests hostatjaments van ser particularment gravosos per a la població civil catalana durant la Guerra de Separació: oficials, soldats i animals havien de ser albergats i mantinguts, els abusos es multiplicaven, etc. (Alcoberro, 2000: XIV-XVI). Tanmateix, només els de la vila de Palamós van ser objecte d’un judici de contrafacció (DGC VI, 2000: 98-118 i 754) davant dels jutges paccionats establerts pel capítol catorzè dels pactes de Péronne —potser perquè, entre les localitats afectades, era la que més explícitament semblava tenir reconeguda una exempció d’allotjament forçós a les cases mitjançant un privilegi que li havia donat el rei Pere III d’Aragó (II de Catalunya) el 3 de desembre de 1279 (Font Rius, 1969: I, 495-498).
Els diputats al·legaren aquest privilegi, que pretesament no havia caigut en desús, en una ambaixada que enviaren al virrei comte d’Harcourt el 2 de desembre de 1645, tot denunciant que el 26 de setembre un terç d’infanteria francès havia pres les claus dels portals de la vila i s’havia allotjat a les llars palamosines a discreció. Després havia arribat a la vila la infanteria, governada pel tinent de Beaufort, que s’havia sumat a l’allotjament, i el tinent retenia les claus de la localitat. De poc havia servit la renitència i els requeriments dels habitants, per la qual cosa havien instat els diputats a sortir a defensar els drets de Catalunya. Els diputats suplicaren al virrei extrajudicialment que manés guardar el privilegi reial pretesament contrafet i ordenés el desallotjament dels soldats que eren a la vila. Harcourt respongué que s’informaria amb puntualitat d’aquella aparent
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
injustícia i es va comprometre solemnement amb l’observança del dret del país: «No repararà arrivar a la sanch de son propri cos per la observança de las constitucions, privilegis y leys de la província, que té molt en lo cor» (DGC VI, 2000: 98) En el seu fur intern, però, devia tenir ben present que Palamós era un dels escassíssims topònims catalans esmentats a les instruccions que li havia expedit la Cancelleria de França, amb el mandat de fortificar-ne el port i fer-lo capaç d’acollir una flota (Sanabre, 1956: 662).
Tret que es produís un reconeixement oficial de la contrafacció i la consegüent rectificació per part del virrei o dels oficials contrafactors, la causa seria jutjada per sis jutges del Reial Consell i set dels estaments. En la seva tramitació, però, hi va impactar de ple la captura i el desterrament forçós i sobtat del cabiscol i dos canonges de la Seu de Barcelona el 14 de desembre per acció directa del virrei (apartat 4.3). Per al consistori de la Diputació del General, la dels canonges va esdevenir una presa que els estaments no podien no caçar. L’aparell virregnal en tenia una percepció diametralment oposada.
Després d’una setmana de tempteigs,1 el 22 de desembre ambdues parts van impulsar el procés de dubte que els convenia que se substanciés abans, és a dir, amb uns jutges potencialment més afins. A les nou del matí, l’escrivà major i el síndic del General —sense l’ambaixada de rigor—2 van comunicar al virrei que els diputats havien firmat dubte sobre la causa dels tres capitulars barcelonins. A un quart i mig de deu, el secretari de la província Dídac Montfar Sorts, en nom del virrei, va firmar dubte sobre els allotjaments a Palamós davant de l’escrivà major del General —com si la monarquia tingués un interès genuí a saber si per ventura durant la tardor havia incomplert algun dret dels seus súbdits palamosins. Estava en joc el nombre de jutges reials i estamentals per a cadascun dels dos afers, i també qui podrien ser els jutges reials no suspectes, no recusables. El virrei aspirava a veure el cas de Palamós jutjat per sis membres del Reial Consell i set d’estamentals, mentre que la Diputació volia que set jutges dels estaments jutgessin la contrafacció dels capitulars juntament
1. Per exemple, l’aparell reial a Catalunya va posar el focus sobre una contrafacció comesa a mitjan juny de 1645: la captura i detenció a les presons reials de fra Miquel Bruel, un cas resolt a mitges a finals del mateix mes. ACA, Generalitat, Deliberacions, N-201, fol. 360r - 360bisv, actuacions creuades del 19 al 22 de desembre de 1645. L’objectiu era tenir un procés de dubte al qual adjudicar sis jutges del Reial Consell i set d’estamentals, per recuperar la prevalença al cas dels canonges barcelonins.
2. ACA, Generalitat, N-201, fol. 360v, deliberació de 22 de desembre de 1645.
Josep Capdeferro
amb sis membres del Reial Consell —excloent-ne el canceller i el regent de la Cancelleria, que n’eren considerats corresponsables.
Entre el 23 de desembre de 1645 i el 4 de gener de 1646, a través de comunicacions creuades on es combinaven l’astúcia política —sobretot per part de l’aparell virregnal— i l’atenció als serrells tècnics, va tenir lloc un debat prejudicial sobre la priorització entre els dos processos de dubte en curs. S’hi van mesclar molts elements, entre els quals vull destacar-ne dos. D’una banda, la inversió anòmala —i il·legítima, a la llum del capítol catorzè dels pactes de Péronne— de rols entre el virrei i els diputats en l’impuls del procés sobre la contrafacció relativa als allotjaments de Palamós, tant pel que fa a la firma del dubte com a l’avançar-se en proposar jutges del Reial Consell i instar la designació de jutges estamentals. D’altra banda, la disputa aspra sobre a quina institució —Reial Consell o Diputació del General— tocaria declarar el dubte de quina contrafacció s’havia de decidir prioritàriament i en quins aspectes calia considerar aplicable el capítol catorzè dels pactes de Péronne o la constitució de l’Observança de 1481 subsidiària.
El 3 de gener de 1646 el virrei va enviar unilateralment a la Casa de la Diputació el canceller, el regent de la Cancelleria i quatre doctors del Reial Consell per declarar el dubte sobre quin procés de dubte —valgui la redundància— era prioritari. Tot i no ser-hi benvinguts —els diputats no els van ni rebre—, s’hi van estar des de les dues tocades de la tarda fins a mitjanit. Finalment, la matinada del 4 de gener, després d’un debat tens que va durar hores, els diputats van acabar cedint «per algunes raons i causes movents son ànimo» i van enviar una ambaixada al virrei acceptant que es jutgés la pretesa contrafacció de Palamós abans que la dels canonges de Barcelona, tot instant-lo a enviar a la Casa de la Diputació l’endemà a les dues els sis membres del Reial Consell que determinés.3
La junta de braços que es va celebrar el 5 de gener va tenir una assistència molt elevada —vuitanta-una persones, quinze de l’estament eclesiàstic, trenta-set del militar i vint-i-nou del reial— i una intensitat inaudita car, a banda d’extreure a sort i habilitar els set jutges dels estaments, els diputats hi van informar sobre els esdeveniments relacionats amb les dues contrafaccions gairebé simultànies. La reunió es va allargar fins a quarts de dues de la tarda. Per declarar
3. El debat juridicopolític i el trasbals institucional ocasionats per l’afer dins la Diputació són visibles a ibidem, fol. 362v - 363v, deliberació adoptada el 3 de gener de 1646 «a hora molt tarda i cerca de la mitjanit», amb l’aval de l’equip jurídic de la Diputació i juristes externs, expressat oralment, però amb el compromís que seria lliurat per escrit.
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
el procés de dubte juntament amb el canceller Barutell, el regent Fontanella, el degà del Reial Consell Josep Queralt i els doctors Joan Baptista de Monjo, Francesc Vidal i Josep d’Orlau van ser extrets tres jutges de l’estament eclesiàstic: el doctor don Miquel Sala, infermer i canonge de la Seu de Tarragona, el canonge de la Seu de Barcelona mossèn Josep Rovira i Boldó i fra don Francisco de Miquel, de l’hàbit de Sant Joan de Jerusalem. De Miquel fou recusat sense èxit pel síndic del General i pel síndic de la universitat i els particulars de Palamós, que poc abans sí que havien aconseguit deslegitimar un altre home extret a sort, el doctor Pau del Rosso, degà i canonge de la Seu de Barcelona. Per l’estament militar van ser extrets i habilitats els donzells domiciliats a Barcelona mossèn Francesc Bonaventura de Gualbes i mossèn Ramon Espuny i per l’estament reial els doctors en ambdós drets misser Montserrat Castelló, de Lleida però resident a Barcelona, i misser Benet Ginebreda, ciutadà barceloní.
El judici en si va començar una mica més tard d’allò previst. Sia perquè la junta de braços havia acabat tard i calia dinar —la versió oficial—, sia com a senyal de disconformitat amb com s’havien succeït els esdeveniments, els membres del consistori van tenir una estona a la seva seu els membres del Reial Consell desatesos i esperant-los. El Dietari de la Generalitat va registrar que el dubte havia estat firmat pel síndic del General de Catalunya i el de Palamós. L’interès públic estigué defensat pels assessors ordinaris i l’advocat fiscal del General de Catalunya. La vila i els individus de Palamós estigueren patrocinats per Pere Boix i Rafael Bofill. La sessió va acabar prop de les onze de la nit amb una declaració desestimatòria de la contrafacció. Així, el fet que els estaments tinguessin una majoria de jutges als judicis de dubte d’aquesta mena no necessàriament implicava que la balança s’inclinés en contra de l’aparell reial. Aquesta resolució va desarmar els arguments jurídics de Palamós en relació amb els allotjaments de tropes: els anys següents, almenys episòdicament, la vila va continuar tenint problemes al respecte (DGC VI, 2000: 1011).
4.3 Expulsió a Roma del cabiscol i dos canonges de la Seu de Barcelona (desembre de 1645 - gener de 1646)
De les quatre contrafaccions que van ser substanciades per jutges paccionats, aquesta va ser la que va aixecar més passions. Més enllà de les pàgines dels dietaris institucionals tant de la Diputació del General (DGC VI, 2000: 100124 i 753-756) com del Consell de Cent de Barcelona (MNA XIV, 1913: 140 i
Josep Capdeferro
seg.), en són reflex les maniobres dels membres de l’aparell reial a Catalunya i dels diputats per comptar amb la majoria de jutges (apartat 4.2), la Defensa de la auctoridad real que va redactar precipitadament Francesc Martí Viladamor jr. per justificar l’ús per part del rei de la potestat política i econòmica sobre eclesiàstics deslleials —l’expressió ‘jutges paccionats’ és seva— i altres elements que explicaré tot seguit —algunes compensacions i nombroses recusacions.
El comte d’Harcourt va voler tallar de soca-rel la indocilitat de membres del clergat català. Així, el 14 de desembre de 1645 va detenir abruptament tres canonges de la Seu de Barcelona —el cabiscol Miquel Joan Osona, Francesc Taverner i Ramon Coll— i els va enviar a Roma en vaixell com a forma de relegació exemplar. Aquesta mesura de força seria qualificada de maneres discrepants, la qual cosa és simptomàtica. L’aparell virregnal tendiria a parlar només de l’embarcament dels eclesiàstics —l’acció més neutra sobre persones de condició molt genèrica—, o bé parlaria dels tres capitulars, a l’engròs. En canvi, els agents vinculats als estaments procurarien recollir el màxim d’accions lesives als drets dels tres capitulars: captura, detenció, embarcament i expulsió.
Pel que fa a les actuacions formals, el 16 de desembre de 1645 els dos assessors ordinaris i l’advocat fiscal del General, juntament amb set consultors externs, van presentar als diputats el seu vot o parer, en què estimaven que l’acció del virrei contra Osona, Taverner i Coll havia constituït una contrafacció i podien i havien de sortir a instar-ne la reparació. Presumptament, s’havia vulnerat un privilegi que Ferran II havia concedit a l’estament eclesiàstic el 2 de setembre de 1510 i s’havia confirmat pel capítol de Cort número 14 de les Corts de 1542 —CADC (1588) I, 10, 10, 1— i per la constitució n. 1 de les Corts de 1534 i la n. 7 de les de 1585 —CADC (1588) I, 1, 4, 3 i 6 respectivament (DGC VI, 2000: 102-103). L’endemà, que era diumenge, els diputats i oïdors de comptes enviaren una ambaixada al virrei en la qual, excepcionalment, es van manifestar afligits i desconsolats pels fets esdevinguts el dia 14 i mostraren trobar-se entre dues aigües. D’una banda, estaven «tan interessats» al major servei del rei i a l’èxit i plaer del virrei i tenien «viu sentiment del pesar y disgust» que havia patit. De l’altra, li suplicaven «mitigar lo sentiment y moderar la resolució exequutada» —ordenar el retorn dels capitulars perquè fossin jutjats per eclesiàstics. El virrei els va respondre que era palès que els tres capitulars eren desafectes a la causa de França i només si escrivien fent alguna demostració en servei del rei permetria que tornessin a Catalunya.
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
El dilluns 18 de desembre, els diputats van enviar al virrei una ambaixada amb tres punts, que es corresponien amb tres preteses contrafaccions. La primera, uns manaments de 4 de novembre expedits pel virrei mateix al batlle i jurats de Terrassa perquè lliuressin a una companyia d’homes armats, a un preu taxat —visiblement, a la baixa—, l’ordi i la civada que necessitarien per als seus cavalls. La segona, un manament lliurat el 3 de setembre al veguer i a l’assessor ordinari de la diputació local de Vic desautoritzant un segrest de molts animals —vuit bous, una vaca i cent moltons o ovelles— que havien practicat a un proveïdor de carns de l’exèrcit per no poder-ne demostrar l’origen —i, per tant, per haver potencialment comès irregularitats fiscals. La tercera, per la captura dels tres capitulars de Barcelona. Totes tres contrafaccions eren directament imputables al virrei —almenys, havien partit d’alguna ordre seva. Pel que fa a les dues primeres, que fins aquell moment havien estat desades en un calaix, se suplicava extrajudicialment l’anul·lació i cancel·lació dels actes antijurídics. Sobre la tercera, es demanava la revocació dels procediments. La manca de reacció comportà una firma de dubte el dia 22 a les nou del matí, com s’ha dit anteriorment.
Ja he referit l’estira-i-arronsa que es va produir entre el 27 de desembre i la matinada del 4 de gener pel que fa a l’ordre legítim de substanciar els dos processos de dubte suscitats gairebé simultàniament el desembre de 1645. Malgrat la vehemència dels dirigents de la Diputació i dels seus oficials principals, la causa dels capitulars va quedar posposada. El 8 de gener de 1646, tres dies després del judici sobre els allotjaments forçats a Palamós, Dídac Montfar i Sorts es va presentar al consistori dels diputats de part del comte d’Harcourt i va comunicar que l’endemà a les 2 de la tarda anirien a la Casa de la Diputació set doctors del Reial Consell per declarar el dubte dels tres capitulars de Barcelona. No és un detall menor que el virrei fixés la data de la sessió. Els diputats, després de diverses consultes, no van tenir altre remei que convocar una junta de braços per al dia 9, també a les 2 de la tarda, amb la finalitat d’extreure el nom de sis jutges de part dels estaments.
Abans de la reunió dels braços, Harcourt va fer notificar oficialment a la Diputació que reconeixia que els actes relacionats amb Terrassa i Vic constituïen contrafacció i els havia revocat (DGC VI, 2000: 118-119 i 755). Aquestes dues concessions menors predisposarien millor l’opinió pública a pair la derrota més que previsible en la contrafacció dels capitulars de Barcelona. A la junta de braços hi van assistir setanta-tres persones, de les quals només vuit
eren eclesiàstiques, trenta-sis de condició militar i vint-i-nou de l’estament reial. A quarts de cinc de la tarda van arribar a la Casa de la Diputació el canceller Barutell, el regent Fontanella i Josep Queralt, Joan Baptista de Monjo, Francesc Vidal, Josep d’Orlau i Jeroni Fàbrega, els quals, ateses les circumstàncies, visiblement eren els cinc doctors del Reial Consell més rígidament alineats amb les autoritats franceses.
Van haver d’esperar unes tres hores que els jutges estamentals estiguessin designats i citats i arribessin a la Casa de la Diputació. En aquesta ocasió, el procés d’extracció a sort i habilitació va ser particularment complex, una prova més de la transcendència de l’afer. Les nou persones extretes van ser recusades, totes elles pel síndic del General i una també pel procurador fiscal del patrimoni regi. Tres van ser recusades amb èxit: don Guerau d’Alemany, del braç militar, i Joan Sabater i Jeroni Talavera, de l’estament reial. Sabater resultava sospitós tant per al síndic del General com per al defensor dels interessos reials. Les sis persones que van superar els diversos filtres, inclosa la recusació, van ser el degà i canonge de la Seu de Lleida don Francisco d’Oluja, l’ardiaca major i canonge de la Seu de Tortosa Francesc Puig, el noble don Francisco Meca, el donzell barceloní Josep Espuny, el doctor en drets barceloní Joan Martí Rull i el doctor en medicina i ciutadà honrat de Barcelona Jacinto Ballester. El procés de dubte sobre la contrafacció més sorollosa comesa per les autoritats franceses des que s’havien estabilitzat a Catalunya, que tocava de ple les llibertats eclesiàstiques —molt més que els drets individuals del cabiscol i dels dos canonges de la Seu de Barcelona— i evidenciava els perills del regalisme estructural de la monarquia de França sobre l’esfera espiritual —el gal·licanisme— es va substanciar durant tota la nit. Va començar cap a les vuit del vespre del 9 de gener; entre les quatre i les cinc de la matinada del dia 10, el procés havia estat llegit sencer per l’escrivà major del General i el síndic del General va ser convocat per informar sobre les pretensions de l’acusació pública; «conferida i disputada la matèria» (DGC VI, 2000: 124) —el debat va ser viu—, la sessió va cloure’s entre les onze i les dotze del matí.
Com era de preveure amb les precaucions adoptades per l’aparell virregnal, la declaració o resolució del procés de dubte va ser negativa —només en aquest cas, sabem que el resultat de la votació va ser de deu contra tres (Peralta, 1646: 103). Així, l’assumpte quedava clausurat i les mesures repressives del comte d’Harcourt, Pere de Marca i els seus homes contra els capitulars díscols del capítol de Barcelona quedaven avalades per sis membres dels estaments, dos
Josep Capdeferro
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
dels quals eren canonges d’altres capítols catalans —Lleida i Tortosa, ciutats que havien romàs en mans del rei hispànic. No es va plantejar l’assumpte de l’execució de la declaració perquè els seus efectes ja s’havien desplegat completament. Visiblement des de mitjan 1645, alguns dirigents polítics i agents jurídics i socials destacats tramaven una conspiració per retornar Catalunya a la monarquia hispànica. La contrafacció pretesament comesa sobre els tres capitulars barcelonins molt probablement la va intensificar i en va ampliar els partidaris. El que és segur és que, entre març i abril de 1646, els caps visibles van ser detinguts i cessats dels seus càrrecs —entre ells, l’abat de Sant Pere de Galligans, aleshores diputat eclesiàstic (Jiménez, 2003)— i fins i tot condemnats a mort —fou el cas d’un dels dos assessors ordinaris del General, Josep d’Amigant, i del seu cunyat Josep Ferrer, que era l’advocat fiscal de la institució (Reixach, 2006: 126-129; Parets, 2020: 31-33).
4.4 Prohibició de treure sal dels comtats de Rosselló i Cerdanya (febrer de 1647)
L’estiu de 1646, la Diputació del General i el Consell de Cent estaven vivint una catarsi política arran de l’extralimitació gravíssima dels seus representants davant la cort de França, Josep d’Ardena i Darnius i Francesc Martí Viladamor jr. Desoint les instruccions rebudes, havien autoritzat que a la Pau de Münster que s’estava negociant es partís Catalunya —la monarquia hispànica conservaria les zones que ocupava, bàsicament Lleida, Tarragona, Tortosa i zones circumdants, mentre que França retindria la resta del país— i es prohibís el comerç entre els catalans d’una i altra banda de la nova frontera (Capdeferro, 2007). En aquest context tan crític, a mitjan agost els diputats s’assabentaren que el governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, Tomàs de Banyuls i Orís, estava manant publicar crides a Perpinyà, Canet del Rosselló i altres viles i llocs prohibint l’extracció de sal dels Comtats per dur-la a França. També estava prohibint que ningú dels dits Comtats fes cap transacció de sal amb cap francès que no hi residís. Per als contrafaents, s’establien penes pecuniàries i confiscacions de mercaderia i mitjans de transport; per als reincidents, penes triennals de galeres o de relegació en una fortalesa. El síndic del General va viatjar a Perpinyà per lliurar al governador un requeriment que li demanava que revoqués les crides, atès que constituïen un impediment al lliure comerç i vulneraven les constitucions de Catalunya, principalment la número 25 de les
Josep Capdeferro
Corts de 1283 i altres del títol «de comercis i seguretat de camins» —CADC (1588: I, 4, 22, esp. n. 1) (DGC VI, 2000: 159-160).
El governador als Comtats ni va revocar les crides ni va signar dubte sobre la pretesa contrafacció. La tramitació del cas va quedar en suspens durant la tardor a la diputació local de Perpinyà. El procés de dubte va ser reactivat pel síndic del General, en defensa de l’interès públic, a mitjan febrer de 1647. Hi va tenir una relació directíssima el context general, de màxima gravetat arran de notícies fresques arribades de Münster sobre les paus entre les potències europees, que seguien afectant de ple Catalunya (DGC VI, 2000: 195).
El 16 de febrer de 1647 els diputats van enviar una ambaixada al virrei d’Harcourt. Li van demanar que, en execució del capítol catorzè dels pactes, el canceller, el regent de la Cancelleria i els quatre doctors més antics del Reial Consell compareguessin el 20 de febrer passat migdia a la Casa de la Diputació per declarar el dubte juntament amb set persones dels tres estaments. El 20 de febrer a les vuit del matí es va celebrar a la mateixa casa una junta de braços molt menys concorreguda que les esmentades més amunt. Hi van assistir trenta-quatre persones, cinc eclesiàstiques, setze militars i tretze de l’estament reial. Les persones dels estaments extretes a sort i habilitades van ser el doctor Josep Jeroni Besora, canonge de Lleida, el doctor Atanasi Martí Roger, prevere —sense cap dignitat suplementària—, tres donzells —Joan Baptista de Montsonís, mossèn Joan Carreras i Ramon Castelló— i dos doctors en medicina —Francesc Gimbert i Joan Antoni Escolà. Només un dels extrets a sort, Francesc de Santmartí, del braç militar, va ser recusat i no va participar en el judici.
Tocades les quatre de la tarda, van arribar a la Casa de la Diputació sis doctors del Reial Consell: Josep Queralt, Francesc Vidal, Jeroni Fàbrega, Pere Joan Rossell, Jacint Pallarès i Jacint Roca, que havien jurat el seu càrrec davant del canceller (DGC VI, 2000: 848). Ni el canceller ni el regent de la Cancelleria van participar en el procés. Així, a diferència dels altres processos, els tretze jutges van seure amb cadires de vaqueta de Moscòvia. Durant la sessió van informar «tot quant volgueren» el síndic, els assessors ordinaris i l’advocat fiscal del General. La reunió va durar poc més de tres hores i va acabar entre les set i les vuit. Per primera i única vegada, els tretze jutges van considerar que sí que s’havia produït una contrafacció (DGC VI, 2000: 195-199). L’absència del canceller i del regent de la Cancelleria potser fou per raons d’oportunitat política, a la llum de la resolució; no es descarta que no poguessin desatendre l’escenari de complexitat diplomàtica extrema.
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
La de les crides de la sal no seria l’única contrafacció intentada contra Tomàs Banyuls, però sí l’única substanciada davant dels tretze jutges paccionats que ens ocupen.4 Amb la retirada del comte d’Harcourt com a virrei de Catalunya a final de març de 1647 i l’arribada immediata del príncep de Condé —príncep de sang del rei— (Parets, 2020: 77-80), i els esdeveniments posteriors (virregnats de Miquel Mazarin, mariscal Schomberg, la Fronda, etc.), no hi va haver més espai per a comissions mixtes de jutges de contrafaccions a Catalunya.
Ara escau valorar conjuntament els quatre processos de dubte coneguts entre 1642 i 1647 i identificar-ne els trets comuns.
5. De la norma a la praxi en els judicis de contrafacció
Pel que fa al nom, en cap dels processos de dubte analitzats es va qualificar com a tribunal el conjunt de tretze jutges que els va substanciar. Si de cas, als jutges estamentals se’ls va qualificar de jutges extrets o, tècnicament, «judices electos et nominatos seu extractos». Tota vegada que la singularitat és que es reunissin amb doctors del Reial Consell, l’expressió eloqüent «jueces paccionados» o jutges paccionats usada per Francesc Martí Viladamor jr. mereix ser canonitzada (Martí, 1646: 150).
Materialment, els quatre processos de dubte o judicis de contrafacció van tenir objectes dispars: provisió d’oficis —i la seva privació sense cognició de causa—; allotjament de tropes; autoritats seculars exercint jurisdicció —àdhuc violència— sobre eclesiàstics; obstacles a la llibertat de comerç. Fos quina fos la norma vulnerada, tots quatre assumptes revestien transcendència politicoconstitucional a la Catalunya moderna.
Territorialment, dos casos tenien l’epicentre a Barcelona i els dos altres a la costa empordanesa i als comtats de Rosselló i Cerdanya, respectivament. Socialment, els casos barcelonins tocaven més directament individus de condició privilegiada —si bé el missatge polític subjacent podia ser vàlid per a persones més humils—, mentre que els altres dos afectaven un univers més ampli de població.
4. ACA, Generalitat, Visites del General, vol. 119, querella 14 de la visita de 1647; vol. 121, querella 3 de la visita de 1650.
Josep Capdeferro
En els dos primers judicis, l’acusació pública del síndic del General de Catalunya va concórrer amb una acusació privada, per part de Joan Nadal de Prat i del síndic de la universitat i els individus de Palamós, respectivament. Als dos darrers només s’hi va personar el síndic del General en nom de l’interès públic. Tècnicament, almenys en un primer moment, la contrafacció dels allotjaments de Palamós la va signar el virrei comte d’Harcourt, per raons estratègiques ja explicades. Això, paradoxalment, el convertia en promotor del procés de dubte, però no pas en acusador.
Pel que fa als jutges, la cerca de paritat de manera mediata —no en cadascun dels judicis— es va aconseguir tant de forma rotatòria entre jutges reials i estamentals —set a sis o sis a set— com entre els jutges dels estaments —tres eclesiàstics, dos militars i dos del braç reial, en el judici de Palamós, i dos eclesiàstics, tres militars i dos del braç reial, al de les crides prohibint la treta de sal—; si hi hagués hagut un sisè cas, l’haurien jutjat dos eclesiàstics, dos militars i tres del braç reial. Com en altres ocasions en què s’empraven fórmules de respecte envers persones dels tres estaments, va ser freqüent el tractament de «molt reverents, nobles i magnífics senyors». Si bé les persones que havien estat insaculades a les bosses de la Diputació del General de Catalunya tenien en comú haver superat una sèrie de filtres socials i polítics, és remarcable que un monjo de Banyoles, un germà de l’hàbit de Sant Joan de Jerusalem o un simple prevere poguessin enjudiciar dubtes, al costat de donzells —membres de la baixa noblesa— i de doctors en dret o en medicina. Encara és més transcendent que membres del Reial Consell lletrats, doctors en dret —amb tota probabilitat, en dret civil i en dret canònic—, es reunissin, substanciessin un procés, deliberessin i decidissin la declaració juntament amb un nombre similar de jutges dels estaments, potencialment llecs —sobretot els de l’estament militar. Així, es palesava la consciència amplíssimament compartida que les esferes del dret i la política no eren compartiments estancs.
La recusació sovintejada de jutges estamentals, sobretot a petició del síndic del General, és indici del molt que hi havia en joc en els processos de dubte. La documentació localitzada fins ara no esmenta el contingut de les causes de recusació, que van ser admeses pel que fa a cinc jutges, tres dels quals en la causa que va aixecar més polseguera, la dels canonges barcelonins. Un altre indici poderós en el sentit que els dits processos no van ser una escenificació pactada és l’enrenou processal monumental per la prioritat d’enjudiciament de la causa dels allotjaments de Palamós o dels tres canonges —fins i tot l’intent
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
de ressuscitar la contrafacció preexistent de fra Miquel Bruel, com a mal menor. Que la majoria dels tretze jutges reconegués segons quina contrafacció podia resultar políticament letal.
Un cop es van endegar, els processos es van desenvolupar amb gran celeritat, com estava previst en el capítol catorzè dels pactes de Péronne. Una altra cosa és que passessin mesos entre l’acte constitutiu de contrafacció i la firma del dubte. La celeritat màxima es va produir entre l’expulsió material dels tres canonges barcelonins —14 de desembre de 1645— i la declaració negant la contrafacció —10 de gener de 1646.
Les declaracions o resolucions, posteriors a la votació secreta dels tretze jutges, només establien si hi havia hagut o no contrafacció. No esmentaven públicament el nombre de vots favorables ni contraris —només sabem els de la tercera declaració per un autor que la va comentar en una obra impresa. Naturalment, no eren motivades ni hi havia lloc per a parers particulars ni dissidents. S’assumia que el procés de dubte o judici de contrafacció tenia una dimensió política, no estrictament jurídica.
Avui, només m’he centrat en els casos. Tanmateix, hi va haver contrafaccions objecte d’arranjaments extrajudicials i altres que segurament van ser inhibides o aturades —recordem tan sols la de Miquel Bruel suara esmentada, o les de Vic o Terrassa, on l’aparell virregnal va cedir com a moneda de canvi. Com s’experimentaria al principi del segle xviii amb el Tribunal de Contrafaccions, una jurisdicció d’aquesta naturalesa tenia efectes poderosos més enllà dels judicis efectius.
6. Interpretació: quatre processos excepcionals per recordar el pacte polític
Com a mínim des de l’inici del segle xv fins al començament del xviii, els grups dirigents catalans insistiren reiteradament en l’exigència de l’observança del dret per part de la monarquia, fins i tot d’altres titulars de jurisdicció. Ho feren amb alts i baixos i proposant fórmules diferents, sovint il·lusòries, per assolir una jurisdicció que la monarquia no pogués manipular unilateralment. Fins ara se sabia que la fita només s’havia assolit efectivament entre 1702 i 1713 amb el Tribunal de Contrafaccions. Emperò, seixanta anys abans també es va aconseguir, concretament entre 1642 i 1647, mitjançant quatre nuclis de jutges
Josep Capdeferro
paccionats que van materialitzar el pacte catorzè signat el setembre de 1641 a Péronne per Lluís XIII de França amb les institucions de la província que s’havia secessionat de la monarquia hispànica.
Els quatre processos de dubte o judicis de contrafacció analitzats són notícia per si mateixos des d’una perspectiva d’història institucional i constitucional. Fins ara inèdits, van ser totalment excepcionals pel que fa als paràmetres europeus. I no és necessari estudiar què va passar amb moltíssimes altres contrafaccions de l’època en què Catalunya estigué sota sobirania francesa —només se n’han mencionat tres d’ineludibles argumentalment— per proposar una interpretació: en un context tan precari, en què les armes tenien la prioritat i bona part dels grups dirigents catalans, tot trencant una tradició secular, havien fet una aposta molt arriscada a favor del rei francès, i la mantenien combativament tant des del Reial Consell com des de les institucions representatives, calia mesurar molt les oportunitats per instar causes d’altíssim voltatge polític susceptibles de ser jutjades per una combinació de jutges reials i estamentals. Així, només en moments de relleu polític estratègic o problemàtic —sia a la cort de França sia a la seu virregnal, amb el jurament exigit pel mariscal La Mothe— o davant amenaces fora de mesura —la partició de Catalunya o altres negociacions a Münster—, es va invocar l’article catorzè de Péronne i es va remembrar la bilateralitat radical que la província rebel pretenia mantenir amb la Corona a la qual s’havia lliurat recentment.
Tot i que no consta que l’experiència dels jutges paccionats arrelés en la memòria dels catalans, de ben segur que va inspirar la reflexió normativa a les Corts de 1701-1702 de cara al prometedor Tribunal de Contrafaccions, també mixt. Per això foren tan fortes les pressions dels estaments, sobretot militar i reial, per obtenir de Felip IV d’Aragó (V de Castella) la paritat absoluta, no pas alterna, en cada judici (Capdeferro, 2019). Ambdues experiències, la de 1642-1647 i la de 1702-1713, conduïen a una valuosíssima limitació de l’arbitrarietat dels poders públics. Tot i tenir-hi connexions, anaven molt més enllà de la dinàmica clàssica dels greuges, car no calia esperar la celebració de Corts perquè els judicis tinguessin lloc, i la seva missió no era de consol, reparació i reconeixement de drets ex post, sinó de preservació immediata de drets dels súbdits —no sols els privilegiats— i sanció del contrafactor. Els judicis paccionats i el Tribunal de Contrafaccions de Catalunya, juntament amb experiències similars d’altres regnes com la Junta de Contrafurs del Regne de València (Fuertes, 2022) i, si escampem la mirada, models virtuosos de fiscalització institucional
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
(Torra-Prat, 2020) i d’arbitratge equilibrat entre poders (Capdeferro, 2023), conviden a continuar posant en valor el constitucionalisme històric i el pactisme a l’antiga Corona d’Aragó (Albareda, 2019) i, més àmpliament, fenòmens de naturalesa contractualista i republicanista a l’Europa moderna (De Benedictis, 1995, entre altres).
Bibliografia
Albareda, Joaquim (2019). «Political Participation in Catalonia: From Zenith to Suppression». A: Albareda, Joaquim; Herrero, Manuel [ed.], Political Representation in the Ancien Régime. Londres: Routledge, p. 213-230.
Alcoberro, Agustí (2000). Pròleg: «1644-1656, els anys centrals de la Guerra dels Segadors». A: Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum VI. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. IX-XXXIII. Alexandrowicz, Piotr (2024). The early modern ‘differentiae iuris civilis et canonici’ and ‘ius commune’. Clio@Themis, 24.
Arrieta, Jon (2008). «La lex regia en la obra de Francisco Martí Viladamor: recepción y evolución del concepto». Pedralbes, núm. 28, p. 103-140.
Bossacoma, Pau (2015). «Un esguard del jurista contemporani al Tribunal de Contrafaccions. Comentari del llibre La Defensa de les Constitucions de Catalunya». InDret, 32015, 22 p.
CADC (1588). Constitutions y altres drets de Cathalunya compilats en virtut del cap[ítol] de Cort XXIIII de las Corts (…) [de] MDLXXXV. Hubert Gotart. Reedició facsímil. Barcelona: Editorial Base (2004).
Capdeferro, Josep (2007). «Francesc Martí i Viladamor (1616-1689): un catalan (trop?) fidèle au roi de France». A: Bercé, Yves M. (ed.), Les procès politiques (xive-xviie siècle). École française de Rome, p. 425-448. (2018). «Crímenes de lesa patria en la Cataluña secesionista (1640-1652): el valor de la participación política». Clio y Crimen, núm. 14, p. 171-184. (2019). «The Configuration of the Tribunal de Contrafaccions of Catalonia in the Corts of 1701-1702». A: Albareda, Joaquim; Herrero, Manuel (ed.), Political Representation in the Ancien Régime. Londres: Routledge, p. 231-244. (2023). «El canceller de Catalunya, un àrbitre entre jurisdiccions ponderat (segles xvi-xviii)». Revista de Dret Històric Català, núm. 22, p. 43-59.
Josep Capdeferro
Capdeferro, Josep; Serra, Eva (2015a). Casos davant del Tribunal de Contrafaccions de Catalunya (1702-1713). Barcelona: Departament de Justícia i Parlament de Catalunya.
(2015b). El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya i la seva activitat (17021713). Barcelona: Departament de Justícia i Parlament de Catalunya.
Cosandey, Fanny; Descimon, Robert (2002). L’absolutisme en France. Histoire et historiographie. París: Seuil.
De Benedictis, Angela (1995). Repubblica per contratto. Bolonya: Il Mulino. (2013). Tumulti. Moltitudini ribelli in età moderna. Bolonya: Il Mulino.
DGC V (1999). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum V (Anys 1623 a 1644). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
DGC VI (2000). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum VI (Anys 1644 a 1656). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Elliott, John H. (1966). La revolta catalana (1598-1640). Un estudi sobre la decadència d’Espanya. Barcelona: Vicens Vives.
Ettinghausen, Henry (1993). La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època. 4 vol. Barcelona: Curial.
Ferro, Víctor (1987). El Dret Públic Català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo.
Font i Rius, Josep M. (1969). Cartas de población y franquicia de Cataluña. I: Textos. CSIC.
Fuertes, Miquel (2022). Interpretacions i aplicacions del pactisme polític a la València dels Àustries. L’activitat de la Junta de Contrafurs i l’observança de les lleis (1645-1707). València: Universitat de València.
Gil, Xavier (2024). «Introduction». A: Gil, Xavier [ed.]. Constitutional Moments. Founding Myths, Charters and Constitutions through History. Leiden: Brill, p. 1-13.
Ginebra, Rafael (2014). El baró de la Blava: pagesia, noblesa i imaginari popular. Imp. Galobart.
Jané, Òscar (2006). Catalunya i França al segle xvii. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Afers.
Jiménez, Montserrat (2003). «Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç (16441647)». A: Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. Barcelona: Generalitat de Catalunya - Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 222-225.
MNA (1913). Manual de Novells Ardits [Vol. XIV (1644-1649)]. Henrich i Cia.
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya…
Martí Viladamor [jr.], Francesc (1646). Defensa de la auctoridad real en las personas ecclesiasticas del principado de Cataluña. Impr. P. J. Dexen.
Miralles, Eulàlia [cur.] (2020-23). Versos per vèncer. Antologia de la Guerra dels Segadors (1640-1652). 2 vol. Barcelona: Barcino.
Montagut, Tomàs de (1996). Les institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya: des dels seus orígens fins a la reforma de 1413. Sindicatura de Comptes de Catalunya.
Palos, Joan Lluís (1997). Els juristes i la defensa de les constitucions. Vic: Eumo.
Parets, Miquel (2017). Crònica. Llibre I/2. Vol. II (a cura de M. Rosa Margalef). Barcelona: Barcino. (2020). Crònica. Llibre II/1. Vol. III (a cura de. M. Rosa Margalef). Barcelona: Barcino.
Peralta, Narcís (1646). De la potestat secular en los eclesiastichs per la oeconomica y polytica. Vídua de Pere Lacavalleria.
Reixach, Ramon (2006). Els pares de la república. El patriciat a la Catalunya urbana moderna. Mataró, s. xv-xviii. Caixa d’Estalvis Laietana.
Rubí, Basili de (1976). Les Corts generals de Pau Claris. Dietari o procés de Corts de la Junta General de Braços del 10 de setembre de 1640 a mitjan març de 1641. Fundació Salvador Vives Casajuana.
Sanabre, Josep (1956). La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659). RABLB.
Serra, Eva [coord.]. (2015). Els llibres de l’ànima de la Diputació del General de Catalunya (1493-1714). Vol. I i II. Barcelona: IEC.
Simon i Tarrés, Antoni (1999). Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640. PAM. (2019). 1640. Terrassa: Rafael Dalmau.
Sobrequés i Callicó, Jaume (1982). El pactisme a Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
Torra-Prat, Ricard (2020). Anticorrupció i pactisme. La Visita del General de Catalunya (1431-1714). Afers.
Torres, Xavier (2006). La Guerra dels Segadors. Eumo-Pagès. (2008). Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquía hispánica. València: PUV.
Vicens Vives, Jaume (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino. Vidal Pla, Jordi (1984). Guerra dels Segadors i crisi social: els exiliats filipistes (1640-1652). Barcelona: Edicions 62.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 45-94 DOI: 10.2436/20.1001.01.267
morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
moRtS pouR lA fRAnce. republicAns A l’exèrcit frAncès
DurAnt lA segonA guerrA munDiAl*
moRtS pouR lA fRAnce. RepublicAnS in the fRench ARmy
Rebut: 18 de maig de 2025 - Acceptat: 7 de setembre de 2025
Resum: L’article és el resultat d’una extensa recerca sobre els republicans que van lluitar a la Segona Guerra Mundial a l’exèrcit francès. S’analitzen les diverses casuístiques i tipologies dels voluntaris, procedències, periodificació, i la pluralitat de regiments i fronts de guerra en què van combatre. També dedica una especial atenció als joves d’aquella generació, així com al destí divers dels presoners de guerra, l’experiència bèl·lica, i al procés de recuperació historiogràfica d’aquests combatents que van ser relegats a la invisibilitat en els inicis de la Guerra Freda.
Paraules clau: Militars republicans, Segona Guerra Mundial, exèrcit francès, presoners de guerra, Companyies de Treballadors Estrangers, nova historiografia de la guerra.
Abstract: the article is the result of an in-depth investigation about the republican soldiers who fought in the Second World War in the French army. It analyses the different types of volunteers, origins, period of time and reasons for enlistments, and shows the plurality of regiments and fronts in which they fought. It also places special emphasis on the young people of that generation, the diverse fate of the prisoners of war and the experience of war. It also shows the process of historical recovery of these combatants, relegated to invisibility at the beginning of the Cold War.
(*) La primera aproximació d’aquest estudi es va presentar a la conferència d’obertura del curs acadèmic 2024-2025 de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, el 14 de novembre de 2024, amb el títol L’altra història de Dunkerque. La Batalla de França i l’inici de l’Holocaust de l’exili republicà. (**) E-mail: moralesm.merce@gmail.com
Mercè Morales
Keywords: Republican soldiers, Second World War, French army, prisoners of war, Foreign Workers Companies (Compagnies de Travailleurs Étrangers, CTE), new historiography of the war.
1. Introducció
El 2017 es va estrenar una de les darreres grans produccions cinematogràfiques sobre la Segona Guerra Mundial: Dunkerque, del director de cinema britànic Christopher Nolan. En el film, Nolan evoca l’operació Dinamo, l’èpica evacuació per mar en què es van rescatar més de tres-cents mil soldats dels exèrcits britànic i francès atrapats a la bossa de Dunkerque. Entre aquells soldats hi havia milers de republicans que, com a voluntaris de l’exèrcit francès i civils militaritzats de les Companyies de Treballadors Estrangers, havien lluitat a la primera línia del front. Eren una minoria i Nolan no tenia per què significar-los a la seva pel·lícula. Potser algú, en una altra ocasió, els porti a la gran pantalla, fet que contribuiria a incorporar-los eficaçment al relat de la guerra, encara que fos vuitanta anys després.
L’article presenta una aproximació als republicans que van combatre en la Segona Guerra Mundial a l’exèrcit francès; l’armada aliada que va incorporar el contingent més nombrós. L’objectiu és oferir una primera anàlisi de conjunt d’aquest col·lectiu format per exsoldats de la Segona República exiliats a França i al nord d’Àfrica, i per residents procedents de l’emigració econòmica, un aspecte historiogràficament nou respecte d’estudis anteriors. La seva inclusió ha permès recuperar aquest grup específic de combatents i aportar una visió més plural i complexa, tant dels seus protagonistes com de l’acció bèl·lica i el destí divers dels presoners de guerra. Per a la realització d’aquest estudi s’ha hagut de crear una base de dades en «tots els noms».5 Es tracta d’un projecte en curs,
5. Base de dades d’elaboració pròpia a partir de diverses fonts arxivístiques: SHD (Service historique de la Défense, Archives militaires) Vincennes, París / SHD. Caen. Ministère des Armées, www.memoiredeshommes.sga.defense.gouv.fr / CDHLE (Centre de documentation historique de la Légion étrangère); ABALE (Archives du bureau des anciens de la Légion étrangère), Quartier Viénot, Aubagne / CAPM (Centre des archives du personnel militaire), Pau / CNAV (Caisse nationale d’Assurance Vieillesse). Ministère du Travail / CAOM (Centre d’archives d’Outre-mer), Aix-en-Provence / CDRMML (Centre de documentation et de recherche du Mémorial Maréchal Leclerc de Hautecloque et de la Libération ), París / ITS (International
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
per la qual cosa les dades que s’ofereixen estan subjectes a variacions d’ordre quantitatiu.
La recerca presenta així un triple vessant: la síntesi historiogràfica; l’estudi prosopogràfic i la biografia individual, i se suma a l’esforç de recuperació de les biografies d’aquells joves que van viure des de la primera línia del front, dos conflictes bèl·lics devastadors gairebé sense interrupció. En l’article, em referiré només als que conservaven la nacionalitat en el moment d’allistar-se, amb un esment especial als nascuts a Catalunya, que són els que presenten, a més, l’índex més elevat d’allistaments. En l’estudi general s’han incorporat altres dues categories: els allistats que ja s’havien naturalitzat francesos, i els brigadistes internacionals de la Guerra Civil. La nacionalitat i el motiu de la seva residència a França foren elements determinants per al destí d’aquests combatents que van lluitar sota bandera francesa en la conflagració mundial.
2. Emigrants econòmics i exiliats de la Guerra Civil
Per conèixer en tota la seva dimensió aquest grup de combatents hem de desfer-nos de l’imaginari únic de l’exili de la Guerra Civil i incorporar els procedents de l’emigració econòmica. La seva inclusió ha estat un dels aspectes destacables de la recerca, ja que la participació en la guerra s’havia vinculat tradicionalment a l’exili i a regiments de marxa i infanteria de la Legió Estrangera francesa. Malgrat que, en efecte, la majoria dels estrangers que es van allistar a l’exèrcit francès van ser destinats a la Legió, els residents a França des de feia deu anys —cinc en alguns casos— van tenir l’opció de ser incorporats a unitats dels exèrcits regular i colonial.6 Com ha revelat aquest estudi, més de sis mil republicans varen combatre en regiments de la Legió, i en una xifra superior al dos mil els que ho van fer en més de tres-cents regiments dels exèrcits regular i colonial francès, xifra que encara pot ser més elevada atès que la recerca arxivística no s’ha ultimat.
Tracing Service) Arxiu de la Creu Roja Internacional, Bad Arolsen, Westfàlia / ANF (Archives nationales de France), París / BNF (Bibliothèque nationale de France), París, / AD (Archive départementale).
6. BNF. Journal Officiel. Débats parlementaires, 21 de març de 1940, p. 281.
Mercè Morales
Quan es va declarar la guerra el 3 de setembre de 1939, la població espanyola a l’Estat francès era la tercera estrangera més nombrosa, després de la italiana i la polonesa. Del mig milió de residents, la meitat eren emigrants econòmics7 i l’altra meitat exiliats de la Guerra Civil. Segons el Bulletin de la Statistique générale de la France, el 1940 residien al país cinc milions d’estrangers, una vuitena part de la població.8 França havia estat el gran país europeu d’acollida en els anys d’entreguerres tant de l’emigració econòmica com de la política i religiosa, com va ser el cas dels jueus procedents de Centreeuropa i l’Europa de l’Est. Responent a aquestes diverses tipologies, sota el genèric «estrangers» es categoritzava tres tipus de residents: els emigrants econòmics, els beneficiaris del dret d’asil i els apàtrides.9 Els arribats de l’Estat espanyol van pertànyer a les dues primeres categories, si bé, la línia que els va separar de l’apàtrida fou molt fràgil per als exsoldats de la República fets presoners de guerra pels alemanys a la batalla de França (maig-juny de 1940).
2.1. Quantificació, periodificació i procedències territorials
Les previsions del president del govern republicà, Juan Negrín, sobre l’exili civil s’havien vist desbordades per la desfeta militar, que va arribar a proporcions sense precedents amb prop de 270.000 soldats que creuaren la frontera el febrer de 1939. D’acord amb les directrius previstes pel govern francès, tot aquell nombrós exèrcit va ser desarmat i internat en camps de concentració al costat de desenes de milers d’exiliats civils en les penoses condicions ja conegudes. Un any després, només quedaven a França 166.788 exiliats del mig milió que van passar la frontera,10 dels quals, 104.000 (62 %) eren exsoldats de la República. D’aquests, 55.000 s’havien enquadrat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE); 40.000 en el mercat laboral, 3.000 eren considerats
7. Segons Natacha Lillo, el 1936 residien a França 254.000 espanyols. Natacha Lillo, «La emigración española en Francia a lo largo del siglo xx. Entre la “perfecta integración” y el retorno», a Un siglo de inmigración española en Francia. Vigo, Grupo de Comunicación Galicia en el Mundo, 2009, p. 18.
8. Bulletin de la Statistique générale de la France, Institut Nationale de la Statistique et des Études Économiques, març 1947, Presses Universitaires de France, p. 217.
9. BNF. Journal Officiel, 14 de març de 1939, p. 946.
10. Geneviève Dreyfus-Armand, El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la Guerra Civil a la muerte de Franco, Barcelona, Crítica, 1999, p. 42-45 i 71-80.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
«inadaptats», i 6.000 s’havien allistat a l’exèrcit. Aquesta xifra, bastant utilitzada fins avui, no incorporava lògicament els que es van allistar després, ni els provinents de l’emigració econòmica.11
A reserva de noves dades, van formar part de l’exèrcit francès un mínim de 8.400 republicans, dels quals, 1.320 eren d’origen català. La majoria es van allistar entre l’abril de 1939 i el 22 de juny de 1940, data de l’armistici francoalemany. Com posen de manifest les peticions d’allistament, el seu nombre hauria pogut ser més elevat si l’exèrcit francès hagués admès tots els sol·licitants. Abans de declarar-se el conflicte, l’Estat Major va limitar la participació, tot manifestant-se menys escrupolós quan va esclatar la guerra i, sobretot, quan aquesta ja era a les portes de França l’abril-maig de 1940.
Signat l’armistici, els que tenien contractes per la durada de la guerra van ser desmobilitzats i, els que els havien firmat per cinc anys o es van allistar després es van dividir entre dues armades: l’«Exèrcit de l’Armistici» del nou govern francès de Vichy, i les Forces Françaises Libres (FFL) del general Charles de Gaulle. Les FFL es van crear a Londres aquell mateix mes de juny de 1940 amb soldats que van desertar de l’exèrcit de Vichy per continuar la lluita contra l’Eix. A aquests dos exèrcits es va unir de manera breu un tercer, els Corps Francs d’Afrique, del general Henri Giraud. Creats a Algèria el novembre de 1942, es varen fusionar amb les FFL el juliol de 1943.
En síntesi, podem establir dos grans períodes i geografies d’allistament: 1r. Febrer de 1939 - juny de 1940: 7.210 soldats (88 %).
Els allistaments es registren a França i al nord d’Àfrica des de les primeres setmanes de febrer de 1939, i es massifiquen amb l’esclat del conflicte bèl·lic al setembre. A partir d’abril de 1940, quan la guerra és ja una amenaça en territori francès i es produeix la invasió alemanya de França el 10 de maig, els nous reclutes solen ser civils militaritzats de les Companyies de Treballadors Estrangers. 2n. 1 de juliol de 1940 — maig de 1945: 1.045 soldats (12 %).
Els voluntaris es registren preferentment a les FFL del general De Gaulle en dues etapes. Entre juliol de 1940 i agost de 1941 s’enrolen al nou exèrcit
11. Les xifres han variat entre els 15.000 voluntaris citats per Miguel Ángel Sanz (1971), els 10.000 d’Eduard Pons Prades (1973), i els 6.000 que acostuma a computar la historiografia a partir dels anys noranta: Jean-Louis Crémieux-Brilhac, «L’engagement militaire des Italiens et des Espagnols dans les armées françaises de 1939 à 1945», a Pierre Milza i Denis Peschanski [dir.], Exils et migrations: Italiens et Espagnols en France (1938-1946), París, L’Harmattan, 1994, p. 584.
Mercè Morales
gaullista soldats evacuats de Dunkerque al Regne Unit i d’altres destinats a Síria i a l’Àfrica equatorial, que deserten de l’exèrcit de Vichy. Entre l’estiu de 1941 i el juliol de 1943, l’escenari de la guerra trasllada els allistaments a Tunísia i Algèria sobretot, amb nombroses incorporacions a les FFL a mitjan 1943. Són soldats que havien servit a l’exèrcit vichysta i als Corps Francs d’Afrique, i exiliats dels Grups de Treballadors Estrangers (GTE) a mesura que els camps on havien estat confinats van ser alliberats pels aliats (novembre de 1942 - juliol de 1943). Encara el 1944 s’allisten alguns nous voluntaris a França, arran dels desembarcaments aliats a Normandia i Provença.
Els estudis de Diego Gaspar Celaya sobre les FFL12 han aportat una xifra similar, 1.182, per als allistaments posteriors a l’armistici. Cal matisar, com també apunta l’autor, que alguns d’aquests nous combatents no ho eren en realitat, sinó soldats que havien desertat de l’exèrcit vichysta.
Segons les recerques dutes a terme, podem establir, com a mínim, 11.100 soldats de nacionalitat espanyola que van lluitar amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial. Els últims estudis de Séan D. Scullion conclouen que van ser 1.200 els que van servir a l’exèrcit britànic, entre ells, també alguns allistats prèviament a l’exèrcit francès.13 Així mateix, les investigacions realitzades per Daniel Arasa quantifiquen en més de 800 els que es van allistar a l’exèrcit soviètic.14 Per la seva banda, els estudis de Javier Fernández, Vicente Suárez, Pedro J. Oiarzábal i Guillermo Tabernilla computen en 1.171 els que van lluitar a l’exèrcit dels Estats Units, xifra que inclou un 40 % de naturalitzats.15
12. Diego Gaspar Celaya, La guerra continúa. Voluntarios españoles en el Servicio de la Francia Libre (1940-1945), Madrid, Marcial Pons, 2015.
13. Séan D. Scullion, Españoles contra el nazismo. Republicanos en el Ejército británico durante la Segunda Guerra Mundial, Barcelona, Espada, 2024.
14. Daniel Arasa, Los españoles de Stalin, Barcelona, Bellacqva, 2005. Alberto Fernández n’havia quantificat una xifra similar, 700. Alberto Fernández, Emigración republicana española (1939-1945), Algorta, Bilbao, Zero, 1972.
15. Javier Fernández Castroagudín; Vicente Suárez; Pedro J. Oiarzábal i Guillermo Tabernilla, «You are now of the Army of the United States: el reclutamiento de emigrantes españoles en el ejército estadounidense durante la Segunda Guerra Mundial», Revista Universitaria de Historia Militar, núm. 26, 2024, p. 113-139. L’article és el resultat de diversos projectes d’investigació com el portat a terme per Pedro J. Oiarzábal i Guillermo Tabernilla sobre la participació de l’emigració basca i navarresa a l’exèrcit dels Estats Units (Fighting Basques, Memory of WWII). Vegeu también, Daniel Arasa, Los españoles en la guerra del Pacífico. Barcelona, Laia, 2001.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
Sense oblidar que, al bàndol contrari, es van incorporar a la Wehrmacht alemanya prop de 45.000 voluntaris en unitats com la División Azul, l’Esquadrilla Azul i uns quants centenars a les Waffen-SS militaritzades.16 En una bona part eren exsoldats de la Guerra Civil que havien combatut amb l’exèrcit franquista, joves que estaven fent el servei militar i simpatitzants de la Falange i del Requetè carlista. Es van enfrontar a l’exèrcit soviètic al front de l’Est en una carnisseria que deixà milers de morts i presoners de guerra.
16. Xosé Manoel Núñez-Seixas, Camarada invierno. Experiencia y memoria de la División Azul (1941-1945), Barcelona, Crítica, 2016. Xavier Moreno Julià, La División Azul. Sangre española en Rusia, 1941-1945. Barcelona, Crítica, 2004.
17. Nota: Els gràfics poden estar subjectes a variacions entre comunitats i poblacions amb
Mercè Morales
Com es pot observar en el gràfic, els nascuts a Catalunya i Andalusia són els que presenten el major nombre d’allistaments. En el cas de Catalunya era una participació presumible, ja que va conformar el grup més nombrós de l’exili. Segons una enquesta de març de 1939, s’havien exiliat 100.000 catalans (40.000, exsoldats de la República).18 Van constituir, per tant, més d’un 20 % de la població exiliada com, de fet, ho confirma la seva presència en l’exèrcit francès, i fou fins i tot més elevada en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), amb xifres superiors al 30 %. En el cas de l’exili andalús, s’ha avaluat en 50.000 persones, un 10,5 % dels refugiats a França, i més d’un 20 % al nord d’Àfrica,19 on es varen exiliar prop de 12.000 republicans entre el febrer i el març de 1939.
Les procedències dels allistats presenten una doble casuística. Per una banda, estan relacionades amb els territoris que restaren sota el govern republicà fins a les darreres setmanes de la Guerra Civil (Catalunya, el País Valencià,20 la regió de Múrcia, Andalusia oriental, Madrid i Castella-la Manxa), zones a les quals es van traslladar durant el conflicte milers de desplaçats d’altres comunitats a causa de la caiguda dels fronts, i que també presenten un nombre significatiu de combatents, com Aragó, el País Basc, Castella i Lleó i Astúries. Només els desplaçats a Catalunya s’han computat en un milió de persones, un per cada tres habitants.21
Per una altra banda, la seva procedència obeeix també als fluxos migratoris de proximitat a França i el nord d’Àfrica, amb una presència rellevant dels nascuts al llarg del corredor mediterrani. Aquesta tendència ja s’havia manifestat a la Primera Guerra Mundial, amb un 58 % dels voluntaris procedents de l’arc registres similars. Hi ha un grup d’allistats que no s’ha pogut computar, perquè les fonts documentals només consignen la nacionalitat i no el lloc de naixement, i en d’altres, el topònim apareix tan mal escrit que és pràcticament impossible identificar la població correcta. En qualsevol cas, les principals tendències ja són perceptibles.
18. Joan Sauret, L’exili polític català. Barcelona, Aymà, 1979, p. 23.
19. Fernando Martínez López, «A modo de presentación, Sobre itinerarios y tipificación del exilio republicano andaluz (1936-1945)», a Fernando Martínez López [coord.], Los andaluces en el exilio, op. cit., p. 14-15, 24 i 68.
20. Pelai Pagès [dir.] L’exili republicà als Països Catalans. Una diàspora històrica, Barcelona, Editorial Base, 2012. Daniel Díaz Esculies, L’exili dels Països Catalans durant la Guerra Civil de 1936-1939, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013.
21. Joan Serrallonga i Urquidi, Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra (19361939). Barcelona, Editorial Base, 2002.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
mediterrani, com ha assenyalat Alejandro Acosta,22 i amb els nascuts a Catalunya com els més nombrosos. La majoria eren emigrants que ja residien a l’Estat francès.
L’estudi per capitals i comarques també ha proporcionat una dada rellevant: l’elevada participació dels nascuts a Barcelona. La capital catalana era la ciutat més poblada d’Espanya els anys trenta, fet que es trasllada als allistaments que destaquen poderosament pel seu caràcter urbà, a diferència d’altres àrees, que presenten un repartiment més proporcional entre municipis. L’emigració a l’àrea de Barcelona provenia principalment del País Valencià, Aragó, Múrcia i
22. Alejandro Acosta López, Los voluntarios españoles en la Legión Extranjera francesa durante la Primera Guerra Mundial, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2020, p. 212.
Mercè Morales
Andalusia oriental.23 Com a conseqüència d’aquesta mobilitat, és freqüent que el lloc de naixement de l’allistat no coincideixi amb el del domicili habitual. Així mateix, els nascuts a la regió de Múrcia i Almeria, seguits dels d’Alacant i Girona, també destaquen per l’alt índex d’allistaments, malgrat una densitat poblacional inferior a capitals com Barcelona, Madrid i València.
2.2. La generació dels «deu anys de guerra»
L’estudi per grups d’edat posa de manifest la joventut dels allistats, amb edats compreses entre els 20 i 28 anys (60 %), i dins d’aquesta franja, dels que tenien entre 20 i 24 anys el 1939. En el procés de selecció, els comandaments militars avaluaven les aptituds físiques i l’experiència militar, com la graduació i l’arma. Aquesta informació va permetre, per exemple, el nomenament de caporals.24
23. Anna Cabré i Pla; Isabel Pujadas i Rúbies, «La població (1911-1985): immigració i explosió demogràfica», a Jordi Nadal i Oller; Jordi Maluquer de Motes; Carles Sudrià i Triay i Francesc Cabana i Vancells [dir.], Història econòmica de la Catalunya contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1989.
24. Stéphan Leroy, «Les exilés républicains espagnols des Régiments de Marche des Volontaires Étrangers. Engagement, présence et formation militaire (janvier 1939-mai 1940)», Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, núm. 6, 2010. Https: //journals.openedition.org/ccec/3285.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
Les vides d’aquests joves es van veure fracturades pels conflictes bèl·lics quan començaven a inserir-se socialment i professionalment. Els exiliats més joves eren encara uns adolescents quan van experimentar els desastres i la violència de la Guerra Civil, així com els efectes d’una intensa propaganda politicobellicista que es van emportar a l’exili. Abocats als filats dels camps de concentració francesos, van formar part de la generació dels «deu anys de guerra»; anys de la seva joventut als quals van haver de fer l’esforç d’adaptar-se després a un temps polític nou, que no els va restituir la República ni els va tornar a casa, i a una vida civil sense guerra que gairebé desconeixien. Havien crescut en el món de la modernitat posterior a la Primera Guerra Mundial, de troballes científiques extraordinàries, velocitats fascinants i formes d’oci noves i assequibles, però, també, en el si d’una societat amb forts contrastos socials, que es va caracteritzar per la violència i polarització polítiques, i per la paramilitarització juvenil.
A l’Europa d’entreguerres, la paramilitarització va ser l’expressió de força del discurs polític insurreccional i revolucionari. Grups de joves d’ideologia antagònica, des de la dreta a l’esquerra revolucionàries, adoptaren l’estil de roba militar per uniformar-se i identificar-se amb la seva corresponent simbologia, fos la creu gammada, el jou i les fletxes o el martell i la falç. Sota la germanor de l’uniforme, els joves de «les camises»,25 es van visibilitzar al carrer amb els seus diferents colors i emblemes, des del negre del fascio fins al marró fosc de les SA alemanyes, o el blau falangista de «la camisa nueva que tú bordaste rojo ayer». Associada a la figura de l’excombatent de la Gran Guerra, la paramilitarització ja tenia certs precedents, però ara es manifestava de manera singular, vinculada a moviments i organitzacions polítiques noves. A Alemanya, amb els freikorps i les SA d’Ernst Röhm. La càrrega emocional del discurs d’Adolf Hitler i la «nació feliç»26 promesa pel NSDAP, va ser més potent per als seus votants el 1933 (43 %) que el parlamentarisme liberal i el capteniment intimidatori d’aquests grups. Els seus comandaments van deixar enrere les taules dels biergärten per instal·lar-se als despatxos oficials, on es van sofisticar i es van legitimar com a forces policials. A Itàlia, els Arditi, soldats d’assalt de la Primera Guerra Mundial, van formar part tant dels camises negres de Gabriele d’Annunzio i
25. Mercè Morales, Combats per la República. Lluís Companys i Joan Lluhí i Vallescà, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2021, p. 110.
26. Mercè Morales, La nació feliç. Nacionalismes a la Mediterrània, Inèdit. Barcelona, 2003.
Mercè Morales
Benito Mussolini, com dels Arditi del Popolo antifeixistes. A l’ombra de moviments i partits, no van trigar a sumar-s’hi joves que no havien participat en la Gran Guerra. A França, a més dels veterans Camelots du Roi, es van crear les Jeunnesses patriotes, les Croix-de-feu, el Francisme i La Cagoule. Encara a la França de Vichy es creà la filonazi Milice Française de Joseph Darnand el gener de 1943.27 Al Regne Unit, la Unió Britànica de Feixistes de l’exdiputat Oswald Mosley (1932).
A l’Espanya neutral de la Primera Guerra Mundial, les desfetes de les guerres colonials es van projectar en el mateix exèrcit amb els generals i oficials «africanistes» i el desig d’una Spain great again. Certes formes de paramilitarització, apareixen inicialment associades al sindicalisme obrer i el nacionalisme. A més del veterà Requetè carlista, implicat amb els Sindicats Lliures dels anys vint, es van formar grups armats a la CNT-FAI, i de caràcter insurreccional en formacions independentistes com Estat Català. També en el nacionalisme espanyol d’ultradreta, amb els Legionarios de España del Partido Nacionalista Español. Ja als anys trenta, es va crear la Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, i milícies comunistes i socialistes.28 No totes les organitzacions polítiques es van paramilitaritzar ni ho van fer amb la mateixa significació, tot i que la violència s’havia naturalitzat en el discurs polític, i el seu ús, com un element defensiu o insurreccional. Va ser amb l’esclat de la Guerra Civil quan es va revelar en tot el seu auge i espectre, de manera inherent a la militarització (milícies). Els joves republicans que es van allistar a l’exèrcit francès van arribar amb aquest bagatge després de tres anys de Guerra Civil defensant la República i milers de morts al front i a la rereguarda. El cop militar del juliol de 1936 havia capgirat les seves vides per un fusell, el front i la trinxera, i alguns ja no les abandonarien.
27. «Mouvement révolutionnaire, la Milice combat pour l’établissement d’un ordre français nouveau, national et socialiste», pamflet per allistar-se a la Milice Français (1943). AD Allier, AD03, 996 W 100.
28. Eduardo González Calleja, «Camisas de fuerza. Fascismo y paramilitarización». Revista Historia Contemporánea, núm. 11, 1994, p. 55-82. Del mateix autor: «La dialéctica de las pistolas. La violencia y la fragmentación del poder político durante la Segunda República», a Javier Muñoz; José Luis Ledesma i Javier Rodrigo (coords.), Culturas y políticas de violencia. España siglo XX, Madrid, Siete Mares, 2005. Juan Carlos Gibaja, «La tradición improvisada: el socialismo y la milicia», Revista Historia Contemporánea, núm. 11, 1994, p. 107-128.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
3. Causes dels allistaments
En la decisió d’allistar-se varen confluir motivacions d’un fort component ideològic i, també, de l’esfera privada. Lluitar a la Segona Guerra Mundial suposava continuar la guerra contra el feixisme amb el propòsit de posar fi a la dictadura franquista. No es concebia un altre final si guanyaven els aliats. La consigna «derrotats, però no vençuts» sintetitza bé fins a quin punt el conflicte mundial va suposar per als republicans la continuïtat de la Guerra Civil. La pèrdua de la batalla de França a finals de juny de 1940 i la consegüent ocupació de la meitat del país per l’exèrcit alemany va representar un dur contratemps, però la lluita continuava al front i a la rereguarda. Combatre amb les FFL de De Gaulle; promoure accions de sabotatge; participar en els maquis i altres grups de la Resistència, o col·laborar activament en les xarxes d’evasió i en les d’espionatge dels aliats, constituïen una manera més de lluitar contra la dictadura i, també, de sobreviure. Per als republicans, aquesta nova guerra era una continuació de la Guerra Civil perduda i una oportunitat per subvertir-la. En aquella decisió hi va tenir un paper rellevant el confinament als camps d’internament. Incorporar-se a l’exèrcit francès era una manera de sortir de la degradació física i psicològica d’aquells centres, del tracte humiliant i les penoses condicions de vida. Com afirmava Enric Ballester, allistat a Perpinyà: «Per a mi, aquesta guerra representa la continuació de la d’Espanya; per això, sense sentir més atracció que tu per la guerra, prefereixo els riscos del soldat en campanya que no pas la humiliant condició de refugiat entre els filats que ens envolten».29 L’activitat era un revulsiu: «Tant se val el tipus de treball. Sortir. Llibertat: és tot el que un vol»,30 afirmava l’exiliat Ramon Moral i Querol. És evident que la pressió exercida per part de les autoritats dels camps a favor dels allistaments va constituir un element persuasiu. En sentit contrari, l’aversió d’alguns republicans a servir en la Legió Estrangera (no en altres unitats), i les consignes donades pels partits comunistes, van afavorir els no-allistaments, malgrat que també trobem voluntaris d’aquestes organitzacions en les files de l’exèrcit.
La conjuntura bèl·lica va determinar la volubilitat de les directrius enviades des de Moscou sobre la col·laboració amb França. Un dels diversos efectes del
29. Antonio Vilanova, Los olvidados, París, Ruedo Ibérico, 1969, p. 319.
30. Ramon Moral Querol, Diario de un exiliado (1939-1945), Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’Or, 1979, p. 112.
Mercè Morales
pacte de no-agressió germanicosoviètic Molotov-Ribbentrop del 23 d’agost de 1939 va ser la promoció de les campanyes en contra dels allistaments entre la militància del PSUC, el PCE, sectors propers del PSOE i dels sindicats UGT i la Unió de Rabassaires. Stalin havia qualificat el conflicte de «guerra imperialista», mentre el seu exèrcit es preparava per envair Finlàndia i l’est de Polònia. Aquesta actitud inhibitòria va canviar quan l’URSS va entrar en guerra contra Alemanya el juny de 1941. Es van incorporar voluntaris republicans a l’exèrcit soviètic i els militants comunistes van passar a tenir un paper molt actiu i destacat en la Resistència francesa. Recordem que va ser el 1941 quan es va crear la Unión Nacional Española (UNE), d’inspiració comunista i un dels fronts republicans de caràcter unitari més potents durant la Segona Guerra Mundial. Per contra, van mostrar una actitud ben distinta els partits nacionalistes catalans i bascos, que van elevar diverses propostes als governs francès i britànic enfocades a la creació d’unitats militars pròpies que, finalment, no es van concretar. La creació de cossos armats havia estat un propòsit vinculat al projecte nacionalista, que va tenir la seva màxima expressió en el primer any de Guerra Civil.31 Entre altres iniciatives, Joan Masot, de la Unió Catalanista, va fer una crida el 8 d’agost de 1939 a sectors independentistes com Nosaltres Sols! i Estat Català. Davant el previsible conflicte europeu, els va proposar oferir al govern francès un grup de voluntaris, a imatge del cos de voluntaris catalans que van lluitar a la Primera Guerra Mundial.32 D’altra banda, el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el lehendakari José Antonio Aguirre, van oferir als governs francès i britànic, el mateix dia de la declaració del conflicte, un primer contingent de soldats per incorporar-los a la lluita contra Alemanya.33 Malgrat
31. La Columna Macià-Companys, la Columna Volant Catalana, les Milícies Alpines (Regiment Pirinenc número 1), l’Euzko Gudarostea, a més de l’Exèrcit Popular de Catalunya i l’Exèrcit Basc.
32. ANC. Sant Cugat del Vallès. Fons Joan Masot. Carta de Joan Masot a Daniel Cardona, Vicenç Borrell, Marcel·lí Perelló i Jaume Creus. París, 8 d’agost de 1939. Sobre els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial: David Martínez Fiol, Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991. Joan Esculies, David Martínez Fiol, 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial. Barcelona, Ara Llibres, 2014. Sobre el conjunt de voluntaris espanyols, Alejandro Acosta López, Los voluntarios españoles en la Legión Extranjera francesa durante la Primera Guerra Mundial, tesi doctoral dirigida per Pelai Pagès, Universitat de Barcelona, 2020.
33. ANC. Sant Cugat del Vallès. Fons Pous i Pagès. Carta de l’exconseller de la Generalitat, Antoni M. Sbert a Josep Pous i Pagès, directius de la Fundació Ramon Llull. París, 3 de setembre de 1939.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
aquestes i altres propostes, ni espanyols, ni catalans, ni bascos van disposar de les seves pròpies companyies, i s’integraren a l’exèrcit francès juntament amb altres voluntaris de diferents nacionalitats.
En esclatar la guerra, era impensable que el govern francès tingués en consideració que els republicans creessin les seves pròpies unitats militars.
Després dels acords Bérard-Jordana de 27 de febrer de 1939, en què el govern francès va reconèixer el franquista, només l’entrada d’Espanya en la guerra al costat de l’Eix podia canviar aquell statu quo. Tot i això, l’Estat Major francès va contemplar aquesta possibilitat.34 Els únics que varen disposar d’unitats militars pròpies foren els txecs i polonesos. A mitjan d’aquell setembre de 1939, l’ambaixador de Polònia a París, Julius Lukasiewicz, ordenava a tots els seus conciutadans residents ou de passage d’entre 17 i 45 anys, que es presentessin el 29 de setembre a l’Ajuntament de la seva localitat com a primer pas per allistar-se a l’exèrcit polonès que s’estava organitzant a França. 35 Per la seva banda, els emigrants i exiliats txecs ja havien disposat d’una unitat autònoma el 1917, sota la direcció del consell nacional txecoslovac del futur president Tomàs Masaryk.
En els allistaments també van influir poderosament aspectes de caràcter privat, com les filiacions familiars i l’ascendència que van tenir en aquella decisió la companyonia militar, les amistats i el veïnatge. Sovint s’allistaven junts membres d’una mateixa família, generalment germans. Les biografies ens permeten establir aquestes filiacions entre voluntaris d’una mateixa família i localitat, que apareixen com a petites comunitats transterrades. Així mateix, hi van tenir una gran influència els forts vincles establerts entre soldats durant la Guerra Civil en aquella pàtria emocional de la companyonia i la complicitat davant l’experiència de la guerra al front, aliena al món civil.
Allistar-se també comportava beneficis, com l’alliberament dels familiars dels camps d’internament i el reagrupament familiar, a més de regularitzar la residència a França i la situació econòmica. A l’atractiva prima d’allistament i un sou regular, s’hi sumaven altres primes i compensacions com l’indemnité de combat, manutenció gratuïta i residència a la caserna. Així mateix, el sou d’un
34. Stéphan Leroy, «Les exilés républicains espagnols des Régiments de Marche», op. cit.; Jean-Pierre Hallo, Monsieur Légionnaire, l’homme et ses traditions, Llemotges, Charles-Lavazuelle, 1994, p. 30.
35. Écho des marchés du Centre, 28 de setembre de 1939, p. 2.
Mercè Morales
militar casat era superior al d’un de solter.36 Presentar-se voluntari també afavoria els tràmits per naturalitzar-se francès. Com ja s’havia portat a la pràctica durant la Gran Guerra, una circular interministerial de 23 d’octubre de 1939 va establir un procés d’urgència per a l’accés a la nacionalitat francesa per part dels homes en edat militar que, en contrapartida, s’allistaven voluntàriament.
També De Gaulle va prometre naturalitzacions als soldats de les FFL. Aquestes facilitats posen de manifest la necessitat d’augmentar el nombre de combatents en un país que feia vint anys havia perdut prop d’un milió i mig d’homes joves al front, i amb més de quatre milions de ferits i mutilats de guerra. La promesa de les naturalitzacions va promoure els allistaments entre els joves procedents de l’emigració en situació precària, en un clima de mobilització general.
És possible que també se sumés a aquella decisió un fatalisme no exempt de raó. En aquell confinament sense data dels internats als camps, l’esperança de poder rebre algun ajut per embarcar cap a Amèrica era cada vegada més remota. El repartiment de les subvencions que depenien dels organismes d’ajut republicans va ser un dels capítols més controvertits d’aquell exili de 1939. Va provocar greuges comparatius, distanciaments polítics i personals i va fer córrer tota mena de rumors.37 Joan Sauret, un dels polítics exiliats d’ERC més pròxims a Josep Tarradellas en aquells dies, va registrar anys més tard aquesta opinió arrelada entre els exiliats dels camps: «Les normes per a la concessió dels subsidis feien l’efecte que no tractaven de fer front a un èxode de vastíssimes proporcions nacionals, com el que havia provocat la fi de la guerra, sinó de resoldre la situació dels líders polítics d’un desafortunat complot qualsevol».38
La realitat es va acabar imposant en els camps, i aquesta transitava per dos camins: continuar a França o repatriar-se. En aquell should I stay or should I go?, uns quants milers van decidir apuntar-se a l’exèrcit.
3.1. Un nou soldat per a la guerra moderna
Tot i que als exsoldats de la República els produís certa aversió allistar-se a la Legió francesa, van formar part dels milers d’estrangers que van servir en els seus regiments durant la Segona Guerra Mundial. La Legió era, si més no,
36. BNF. Journal Officiel, 4 de novembre de 1939.
37. Mercè Morales, La Generalitat de Josep Irla, op. cit., p. 123-124.
38. Sauret, L’exili polític català, op. cit., p. 48.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
de mal record, quan encara era massa present l’actuació del Tercio espanyol a la Guerra Civil —creat per José Millán-Astray el 1920—, i la seva participació en el cop militar de juliol de 1936. Així ho afirmava José Salvador, exiliat reclòs al camp d’Argelers, que no va voler enrolar-se «perquè a Espanya [la Legió] va ser l’instrument de la rebel·lió de Franco. Estava convençut que la Legió Estrangera francesa a les ordres dels governs capituladors de Múnic no es comportaria de forma diferent de l’espanyola».39 Tampoc l’esquerra francesa tenia una bona opinió sobre la Legió, que arrossegava al seu historial la matança de civils durant els enfrontaments de 1871 amb la Comuna de París.
La tipologia d’aquests nous soldats era diferent de la del legionari associat sovint amb problemes personals o a un passat delictiu. En una bona part eren voluntaris polititzats que van respondre a la mobilització general per frenar el feixisme i canviar el règim polític dels seus països, i que van ser adscrits a la Legió, simplement, per la seva condició d’estrangers. Només es van fer excepcions amb alguns exiliats i emigrants, que es van poder adscriure o ser derivats a una altra mena de regiments. L’artista Carles Fontserè, el germà del qual, Francesc, es va enrolar a Perpinyà,40 explicava en les seves memòries aquesta rigidesa del sistema militar francès que no permetia escollir l’arma ni la unitat.41 La Lliga dels Drets de l’Home francesa també es manifestà a favor d’incorporar els estrangers en regiments regulars de l’exèrcit,42 demandes a les quals es va sumar sense èxit un grup de republicans exiliats a Algèria.43 L’historiador Stéphan Leroy també fa referència a aquesta actitud hostil a la Legió, i afirma que els comandaments militars francesos no hi eren aliens. És possible que els regiments de marxa (RMVE) afavorissin els allistaments, perquè apareixien com a unitats diferents de les legionàries.44
L’escriptor hongarès Hans Habe, membre del 21è RMVE, deixava el 1941, des de Nova York, un dels primers testimonis sobre els republicans d’aquests regiments de marxa. Els havia conegut al camp de Barcarès, on havien rebut la
39. Testimoni de José Salvador a Échos Saléviens. Revue d’Histoire Locale, núm. 11, La Sévienne, 2002, p. 18.
40. SHD. Étrangers engagés à la Légion étrangère. MDLX-9.
41. Carles Fontserè, Un exiliado de tercera. En París durante la Segunda Guerra Mundial, op. cit., pàg. 82-83; 147-157.
42. BNF. Journal Officiel, 15 de juny de 1939.
43. L’Écho d’Alger, 7 de novembre de 1939.
44. Resposta del capità Deleuze a la qüestió sobre si les RMVE es podien considerar regiments de la Legió. Stéphan Leroy, «Les exilés républicains espagnols des Régiments de Marche», op. cit
Mercè Morales
instrucció i, després, van lluitar junts al front de guerra. Habe els recorda el dia del seu baptisme de foc al front: «The enemy was invisible: this was worst of our first baptism of fire (…) It was no till we heard the metallic buzz over our heads that we flung ourselves on the ground. A house began to burn. A corporal yelled. The Spanish volunteers, the only ones who had seen this kind of thing before, looked for a shelter».45 Com apuntava Habe, els exsoldats republicans presentaven unes característiques distintives: eren soldats que havien experimentat la guerra moderna, com l’efectivitat letal de l’aviació. També els exiliats de la rereguarda coneixien bé aquells avenços tecnològics que els van obligar a refugiar-se sovint en el subsol cada vegada que sonaven les sirenes, i a sortir escrutant el cel sense saber si encara quedava algú o alguna cosa dempeus. La Guerra Civil va posar Europa davant un mirall i va mostrar a un món que no volia mirar el que més tard l’atemoriria: l’atac aeri i les matances de població civil.46 La Guerra Civil ja havia deixat un rastre de sang i foc caigut del cel, desconegut fins aleshores, i no l’abandonaria fins a l’últim minut. Es va continuar matant des de l’aire, fins i tot quan dones i nens marxaven sense res cap a la frontera. El testimoni del sotsoficial alemany Günther Löhning, presoner dels republicans, resulta molt clarificador per entendre els «assajos» perpetrats per la Luftwaffe a l’Espanya republicana. Quan li van preguntar per què havia bombardejat Puertollano (Ciudad Real), va respondre: «Estudiàvem l’eficàcia de les bombes segons l’altura des de la qual són llançades».47 El sotsoficial Löhning obeïa ordres i matava civils com si fossin conillets d’Índies en un laboratori, perquè “era la seva feina”. Aquelles tempestes de foc no tenien altre propòsit que sembrar el terror i la desmoralització, però el que van provocar va ser més odi i set de venjança. Durant la Segona Guerra Mundial, els bombardejos de l’aviació de tots dos bàndols van causar la mort, en només unes hores, de desenes de milers de persones, fet que va culminar en el paroxisme atòmic que va posar fi a la guerra i va canviar el món per sempre.
Malgrat que per la seva experiència a la guerra els exsoldats de la República constituïen un valor afegit per a l’exèrcit francès, aquest va manifestar un comportament recelós a causa de la seva fama de revolucionaris i insubmisos, la qual
45. Hans Habe, A Thousand Shall Fall, Nova York, Harcourt, Brace and Co., 1941, p. 35.
46. Mercè Morales, Combats per la República, op. cit., p. 225.
47. Ilya Ehrenburg, Corresponsal en la Guerra Civil española, Madrid, Ediciones Júcar, 1979, p. 58.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
cosa el va dur a plantejar-se aïllar-los de la resta. Encara tenia un gran pes en l’imaginari francès la violència dels primers mesos de la Guerra Civil a la rereguarda, i la figura del milicià fortament polititzat no subjecte a la jerarquia militar. No era aquesta l’actitud a la Legió, a la qual s’anava a morir pour la France i no a polititzar-la, i en la qual regnava una fèrria disciplina. Aquelles reticències inicials es van superar quan es van manifestar com a combatents experimentats en l’ús d’armes i estratègies que la majoria dels altres voluntaris estrangers desconeixien. En els informes de guerra i testimonis posteriors, també de soldats francesos, presenten un denominador comú: el coratge i la valentia com un dels seus trets característics. Els oficials es van trobar sovint que aquells exsoldats de la Guerra Civil eren generosos assumint riscos i solucionant problemes, i feien gala d’una resistència física i psicològica notable.
Pel que fa a les seves adscripcions polítiques, responien a l’ampli ventall de partits i organitzacions que havien actuat durant la Segona República, si bé els anarquistes apunten com els més nombrosos. Serà l’estudi de les biografies el que doni més llum sobre aquesta qüestió, ja que trobem joves reclutes del PSUC, les JSU, del POUM, ERC i el PNB. Aquesta diversitat va impossibilitar que cap organització o tendència política patrimonialitzés el concurs al front de guerra.
Els perfils professionals també presenten una gran varietat que inclou des del sector primari al terciari: peons, agricultors, treballadors del tèxtil i la metallúrgia, miners, electricistes, mecànics, xofers, tècnics de ràdio, comptables, tipògrafs, empleats de fàbrica i de comerç, així com alguns fotògrafs, estudiants, mestres i enginyers. Sobre els perfils professionals, és revelador un informe del Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE) que estimava en un 30 % els exiliats del sector primari o agrícola; en un 45 % els pertanyents al sector secundari o industrial; en un 12 % els del terciari o serveis, i en un 13 %, sectors indefinits.48 La Catalunya industrialitzada també va deixar la seva petjada en aquestes xifres. El 1930 ja presentava índexs de població activa similars entre el sector agrícola (26,2 %) i el de serveis (22,3 %) i el doble en el sector industrial (51,5 %).49 En general, una bona part dels allistats responien a oficis que requerien un cert grau d’especialització, amb una representació molt minoritària dels professionals liberals.
48. Javier Rubio, La emigración española, op. cit., p. 152-154.
49. Anna Cabré i Pla; Isabel Pujadas i Rúbies, «La població (1911-1985): immigració i explosió demogràfica», op. cit.
Mercè Morales
4. Centres de reclutament i regiments
L’emigració va ser una pedrera per a l’exèrcit francès i per a la Resistència, en la qual trobem, igualment, un nombre significatiu de republicans des de 1941. En les extenses llistes dels centres d’allistament consultades apareixen prop de seixanta nacionalitats: polonesos, italians, espanyols, alemanys, austríacs, portuguesos, grecs, txecoslovacs, iugoslaus, armenis, russos… Com a potència colonial, l’exèrcit francès es nodria de tropes africanes, asiàtiques i antillanes. Amb l’esclat de la guerra, va sumar a aquests efectius els voluntaris estrangers de la metròpoli i els d’outre-mer, donant lloc a una plurinacionalitat distintiva. També les FFL de De Gaulle van presentar aquesta característica, fins i tot de manera més acusada ja que s’havien organitzat fora de França, amb els republicans espanyols com la nacionalitat no colonial més destacada.50
Amb la declaració de la guerra, els voluntaris havien de triar, en el moment d’allistar-se, entre dos tipus de regiments i dues classes de contractes. Els allistats a França, entre els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers (RMVE) i els regiments regulars de la Legió (LE), i els enrolats al nord d’Àfrica, entre el Dipòsit Comú de Regiments Estrangers (DCRE) i els de la LE. Quant als contractes, hi havia dos models: per cinc anys (renovables) o per la durada de la guerra (EVDG), una modalitat que s’havia introduït amb èxit en la guerra franco-prussiana de 1870-1871 i que tornà a portar-se a la pràctica el 1914.
Els republicans es van allistar en més de cent poblacions repartides per la geografia francesa, inclosa l’Àfrica colonial. Els nous reclutes ho podien sol·licitar a les prefectures, les gendarmeries i els ajuntaments, i sovint ho feien als camps de concentració, als quals es van desplaçar grups d’oficials francesos amb la finalitat de reclutar nous soldats entre els interns, inscrivint-los posteriorment en la corresponent regió militar. Les fonts arxivístiques d’aquestes regions militars ens permeten conèixer les seves procedències. A la Regió Militar I (Seine Central/Orleans) o la III (Rennes), les nacionalitats són molt diverses, si bé destaquen la polonesa i l’alemanya. En canvi, el nombre de voluntaris espanyols es potencia considerablement a la Regió Militar V, al llarg de la frontera francoespanyola. És l’àrea principal dels grans camps d’internament de l’exili
50. Jean-François Muracciole, Les étrangers dans la France libre (https://www.cheminsdememoire.gouv.fr/fr/revue/).
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
i de l’emigració econòmica junt amb la regió de París. Les nacionalitats més destacades són l’espanyola, la italiana i la polonesa.
Les grans ciutats de reclutament a França van ser Perpinyà i Pau, on es registren el 40 % del total de les sol·licituds. En bona part, els allistats procedien dels camps de Gurs, d’Argelers i altres de la zona. Els de Bram, per exemple, es registraven a Carcassona. També París, Montauban, Niça, Lió, Montpeller i Bordeus presenten un nombre rellevant de voluntaris. Un altre dels grans nuclis de reclutament va ser el nord d’Àfrica (Regió Militar 10), on els espanyols van ser els més nombrosos, a conseqüència de l’exili de febrer-març de 1939 i de l’elevada població resident. Per fer-nos-en una idea, el 1936 residien a Orà 314.114 francesos i 65.895 espanyols.51 Els principals centres d’allistament se situen a Algèria a ciutats com Sidi-bel-Abbes, Alger i Mostaganem, seguides de Casablanca, al Marroc.
4.1. A Indoxina? Allistaments previs a la Segona Guerra Mundial
Si bé els allistaments s’acostumen a relacionar amb la declaració de la guerra, les fonts militars i departamentals franceses confirmen el que coneixíem per alguns testimonis sobre els allistaments previs a l’esclat del conflicte. En una data tan primerenca com el 17 de febrer de 1939, van sol·licitar allistar-se tretze republicans del camp de concentració de Bram,52 entre altres, Florian Jutge Gironès, de Sant Feliu de Guíxols, que va morir davant les costes gregues de Pylos Navarín el 17 d’agost de 1942 quan lluitava amb les FFL de De Gaulle,53 o el jove valencià Francesc Oms Compte, que encara no havia fet els disset anys quan es va allistar. Va sobreviure a la guerra i es va naturalitzar francès.54 Aquella era una data sorprenent, perquè tan sols feia una setmana que els exsoldats de la República havien arribat a França i el camp de Bram tot just s’havia començat a construir, però la mateixa situació s’estava produint en un ambient diferent del de la Retirada i els camps de concentració. Aquell mateix
51. Michel Català, Les relations franco-espagnoles durant la Deuxième Guerre Mondiale: rapprochement nécessaire, réconciliation impossible, París, L’Harmattan, 1997, p. 104.
52. AD Aude, doc. 4M794. Liste des réfugiés espagnols volontaires pour la durée de la guerre, pour servir à Indochine, pour la légion étrangère.
53. AD Aude, doc. 4M749 / SHD. Caen. AC 21 P 60176 / SHD Vincennes. GR 16 P 315356.
54. AD Aude, doc. 4M749 / SHD. Vincennes. GR 16 P 450716 / BNF. Journal Officiel, 15/5/1949.
Mercè Morales
17 de febrer, el prefecte de policia de París, Jean Chiappe, informava que molts estrangers, entre ells espanyols, s’havien presentat voluntaris a l’exèrcit. Alertava també que les unitats de la Legió Estrangera estaven gairebé al complet, per la qual cosa no podien incorporar-se, i incidia en la necessitat que es creessin nous regiments.55 El 5 d’abril, el Bulletin Municipal Officiel de la ville de Paris, feia referència de nou a la gran quantitat de peticions, i al fet que els nous reclutes eren enviats a Marsella per ser embarcats al nord d’Àfrica.56 A les gendarmeries de Tolosa s’havien presentat a finals de març espanyols, italians i polonesos per ser reclutats. Cinquanta exsoldats republicans van abandonar la ciutat del Llenguadoc per anar a Marsella i enrolar-se a la Legió.57
El pacte de Múnic i el final anunciat de la Guerra Civil van tenir un efecte mobilitzador entre els residents estrangers que provenien d’estats on ja governava el feixisme o s’hi veien amenaçats. El 1931, el dramaturg alemany Ernst Toller, comunista jueu i pacifista, havia profetitzat des de Barcelona que Hitler no prendria el poder per la força, sinó des de la legalitat amb la finalitat d’enfrontar-se amb les armes a França, i que «la preponderància feixista ens ha de dur cap a una guerra inevitable».58 Aquell dia estava a punt d’arribar. Toller ja no el veuria. Es va suïcidar a un hotel de Nova York el maig de 1939.
A principis de març de 1939, Jean Fabry, membre de la comissió de l’exèrcit francès, va exposar un detallat informe als diputats de la cambra francesa en què concloïa que l’exèrcit necessitava tant aquests nous soldats com modernitzar el seu armament davant la puixança amenaçadora de l’exèrcit alemany.59 No obstant això, l’arribada dels exiliats republicans havia revifat el debat sobre la població estrangera. La societat francesa ja havia manifestat cansament i saturació abans de la seva arribada, amb zones molt tensionades per l’elevada presència de nous residents. Encoratjada per polítics com Philippe Henriot o el tradicionalista catòlic Jean Ybarnégaray, diputat pels Baixos Pirineus, la Retirada es va convertir també
55. Le Republicain des Hautes-Pyrénnes, 18 de febrer de 1939.
56. Bulletin Municipal Officiel de la ville de Paris, núm. 80, 5 d’abril de 1939, p. 1.
57. L’Ouest-Eclair, 2 d’abril de 1939, p. 2.
58. Entrevista d’Àngel Dominguet a Ernst Toller, a La Humanitat. Barcelona, 16 de desembre de 1931. Sobre Toller, vegeu Ana Pérez (ed.), Ernst Toller, Entre la II República y la Guerra Civil española, Editorial Comares, 2019. Ernst Toller, Una juventud en Alemania, Barcelona, Muchnik Editores, 1987.
59. BNF, Journal Officiel, Débats parlementaires, 9 de març de 1939. Informe de Jean Fabry, de la Comissió de l’exèrcit francès.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
en una peça d’escacs del tauler polític francès, com ho havia estat durant més de dos anys la Guerra Civil. Si, per a uns, els exiliats eren els combattants de la liberté a qui s’havia d’acollir amb dignitat, per a d’altres eren estrangers que, ras i curt, havien de marxar, cosa que es justificava amb tota mena d’arguments: des que eren delinqüents, o una càrrega per a l’Estat, o que generaven crispació social per greuges comparatius en qüestions com l’ocupació laboral i la defensa nacional.
En aquest context social i prebèl·lic, el govern francès va promulgar el 12 d’abril de 1939 un decret de gran transcendència per a la població estrangera en virtut del qual es van regularitzar les prestacions dels estrangers en temps de guerra, equiparant les seves obligacions a les de la ciutadania francesa.60 En decrets posteriors, com els del 27 de maig i 28 de juny de 1939, es concretaren alguns aspectes sobre la seva incorporació a l’exèrcit.61 El voluntari podia subscriure un contracte per la durada de la guerra —tant en temps de guerra com de pau— en els regiments destinats a estrangers (Legió). Per ser admès havia de tenir entre 18 i 40 anys, reunir les aptituds físiques adequades, estar lliure de causes judicials i avalar un bon comportament cívic. La graduació, independentment de si en tenia una altra, seria la de soldat de 2a classe. Així mateix, determinats estrangers amb edats entre els 17 anys i fins al límit fixat pels comandaments militars, es podien allistar per la durada de la guerra i ser admesos excepcionalment en els regiments regulars francesos i colonials.
L’efecte del decret del 12 d’abril va ser immediat. Als camps de Vernet i Mazères es van presentar dos mil voluntaris i se’n van acceptar tres-cents, si hem de creure la premsa local.62 En el de Bram, el 26 d’abril es van seleccionar a 59 interns;63 en el de Setpfonds, 300 el mes de juny,64 i en el de Barcarès, 180 a principis de juliol.65 Prenent el cas del camp de Bram com a exemple, els sol·licitants encara podien especificar en aquella primavera de 1939 l’arma i la unitat escollides. Entre les seves preferències hi ha marina, aviació, carros de combat, metralladores,
60. BNF. Journal Officiel, 16 d’abril de 1939, p. 4910. SHAT (Service Historique de l’Armée de Terre), 31N53. Nota núm. 1.790 del general Gamelin. 20 d’abril de 1939.
61. BNF. Journal Officiel, 9 de juny de 1939, p. 7.285 i seg.; 30 de juny de 1939, p. 8.300 i seg.
62. Le Tribune ariégeoise, 15 d’abril de 1939, p. 3.
63. AD Aude, doc. 4M794. Liste des réfugiés espagnols volontaires pour la durée de la guerre, pour servir à Indochine, pour la légion étrangère
64. L’Indépendant de Tarn-et-Garonne, 24 de juny de 1939.
65. Amaro del Rosal, Historia de la UGT de España en la emigración (1939-1950), vol. I (1939-1940), Barcelona-Buenos Aires-Mèxic DF, Ediciones Grijalbo, SA, 1978, p. 67 i 213.
Mercè Morales
transmissions, enginyeria, sanitat i intendència. Malgrat mostrar aquestes predileccions, van acabar com altres estrangers a les files dels regiments de marxa (RMVE) o en els d’infanteria (REI) de la Legió. A banda de les disposicions de l’exèrcit al respecte, es va manifestar una opinió contrària al fet que els soldats francesos dels regiments regulars estiguessin sota les ordres d’oficials espanyols.66
La destinació militar d’aquests joves era inicialment el nord d’Àfrica o Indoxina, destins colonials que afavorien de pas la reducció de població estrangera a la metròpoli; objectiu de l’executiu francès des dels primers dies de la Retirada. Les experiències de tres joves confinats entre els filats de Bram, allistats abans de la declaració del conflicte, il·lustren el destí compartit amb altres voluntaris i la marxa que va adquirir la guerra.
Un d’aquells joves de Bram va participar en l’episodi de guerra més simbòlic per als republicans: l’alliberament de París. Josep Cortés, de Tortosa, es va enrolar el 30 d’agost de 1939, només uns dies abans d’esclatar la guerra, amb tot just divuit anys. Va participar en la batalla de França i després va ser adscrit al veterà 1r REI. El 27 de juny de 1943 va passar als Corps Francs d’Afrique amb el nom de Julio Gasco —els sobrenoms eren habituals—, i de manera gairebé immediata, al Regiment de Marxa del Txad, comandat pel general Philippe Leclerc, comte de Hauteclocque. Ascendit a caporal el 3 d’agost, i a sergent en cap l’11 de gener de 1944, va lluitar a la 2a Divisió Blindada de la Legió Estrangera (DBLE) de Leclerc i a la llegendària la «Nou» que el 24 d’agost de 1944 va entrar a París, on va ser ferit en els combats del dia 25. Formava part del Résistance, un dels emblemàtics blindats (half-tracks) dels soldats republicans que van obrir la marxa en l’alliberament de la capital. Condecorat amb la Creu de Guerra, definia com a «trasllats espontanis» les desercions de l’exèrcit de Vichy al de De Gaulle. Va morir el 1992 a Saint-Mandé (Illa-de-França).67
El cas de Felip Felip és semblant al d’altres joves republicans que, allistats el 1939 en aquelles circumstàncies, ja no van abandonar l’exèrcit francès i van lluitar després en les guerres d’Indoxina i Algèria.68 El jove barceloní s’hi va
66. BNF. Journal Officiel. Débats parlementaires, 11 de maig de 1939, p. 1287.
67. SHD. Vincennes. GR16P143786. Diego Gaspar Celaya, «Portrait d’oubliés. L’engagement des Espagnols dans les Forces Françaises Libres, 1940-1945», Revue Historique des armées, núm. 265, 2011, p. 46-55. Del mateix autor, Breve historia de un exilio combatiente. El alistamiento español en las Fuerzas Francesas Libres (1940-1945), p. 2.
68. Sobre alguns d’aquests militars: Joaquín Mañes Postigo, Añoranzas hispanas de la Legión Extranjera, Huelva, Magasé Ediciones, 2013.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
incorporar el 5 d’abril de 1939 amb divuit anys. Va participar en la batalla de França i, després, en els combats al nord d’Àfrica. El maig de 1943 es va passar a les FFL de De Gaulle a Tunísia amb el grau de sergent. Després del conflicte va continuar la carrera militar a Alemanya, fins que va ser destinat a la guerra d’Indoxina. El 1954 va servir a Sidi-Aich (Algèria) quan el Front Nacional d’Alliberament algerià ja havia començat a actuar contra el govern francès. Profusament condecorat, va morir a Montpeller el 2010.69
Josep Berlanga Cano havia nascut a Sant Celoni el 4 d’octubre de 1921 i encara no havia complert els divuit anys quan va ser admès a la Legió. Malgrat la seva joventut, ja tenia una certa experiència militar. A finals de 1938 s’havia incorporat a l’Institut de Carabiners de l’exèrcit de la República juntament amb altres joves de «la lleva del biberó». Exiliat a França, es va allistar a la Legió el 26 d’abril de 1939 amb destinació a Indoxina. No va arribar, però, a desplaçar-se. Quan es va declarar la guerra, va ser incorporat al 6è REI. Va lluitar a la batalla de França i, després de l’armistici, va ser enviat a Síria. Va morir el 12 de juny de 1941 en els combats de Saïda (Líban)70 entre l’exèrcit de Vichy i el combinat francobritànic comandat per Dimitri Amilakvary. Només tenia dinou anys i la seva mort va ser doblement lamentable. Com altres republicans del 6è REI, es va trobar en una situació que el va conduir a enfrontar-se absurdament amb altres republicans que lluitaven a les FFL de De Gaulle. La seva història aporta una visió crua i realista del que van ser aquells enfrontaments fratricides entre unitats franceses, en què es van veure involucrats alguns militars republicans en un tràgic i surrealista gir de guió.
4.2. En tots els fronts: regiments d’estrangers, regulars i colonials
La identificació de les adscripcions militars ha posat de manifest la pluralitat dels regiments on van lluitar, donant lloc a una diversitat que supera l’àmbit en què se’ls havia enquadrat tradicionalment, com els regiments de marxa. Van combatre en més de tres-centes unitats colonials i regulars franceses, entre elles, en més de cent regiments d’infanteria; una xifra similar en artilleria lleugera i pesant; en regiments de caçadors a peu, caçadors alpins i infanteria alpina; en més de vint-i-cinc regiments colonials, com els dels tiradors
algerians i marroquins; en regiments de zuaus, i en alguns d’hússars.71 També, en els exèrcits de l’aire i la força marítima francesa, i en regiments d’enginyeria. Entre altres fronts de guerra, els trobem amb el 108è d’Infanteria Alpina i el 1r de Zuaus en el departament del Marne; amb el 18è d’Infanteria, que va ser el primer que es va enfrontar l’octubre de 1939 als alemanys, al Sarre; amb el 44è d’Infanteria Colonial, al Somme, o amb el 96è d’Infanteria, que va combatre amb el d’Infanteria Alpina, al departament del Nord, entre un llarg etcètera. La presència d’aquests combatents, sovint procedents de l’emigració, ha quedat invisibilitzada per la seva dispersió i el potent relat de l’exili. Diluïts entre milers de francesos i soldats colonials, la seva experiència va quedar adscrita al relat de guerra francès, a diferència de l’exili republicà, que es va reivindicar a si mateix en la guerra i que apareix de manera més compacta en unes poques unitats legionàries.
Abans del conflicte, la Legió francesa comptava amb cinc regiments d’infanteria i dos de cavalleria, on destacaven els militars de nacionalitat alemanya, sovint procedents d’Alsàcia i Lorena, així com austríacs, belgues, polonesos i alguns espanyols i italians. Amb la declaració de guerra es van crear noves unitats, entre les quals detallo breument les que van reunir un major nombre de republicans concentrats a les seves files.
L’11è i 12è Regiments Estrangers d’Infanteria
L’11è REI es va crear el primer de novembre de 1939 i va fer la instrucció al camp de La Valbonne (Alps Marítims). Estava format per legionaris del nord d’Àfrica, reservistes i voluntaris de la metròpolis traslladats el 21 de desembre al Dipòsit Comú de Regiments de la Legió a Sathonay (Ain).72 Adscrit a la 6a Divisió d’Infanteria Nord-africana (DINA), va lluitar a la batalla de França al departament de La Mosa, en emplaçaments com Bois d’Inor (Verdun), Mouzay, Martincourt, Rigny Saint-Martin i Void Vacon. Signat l’armistici, dels tres mil combatents, només en van tornar prop de cinc-cents. Jaume Mataró Bartres (Barcelona, 1918) va ser un d’aquells joves que, malauradament, va perdre la vida. S’havia allistat a l’exèrcit a Foix. Adscrit a la 5a companyia de l’11è REI,
71. Un estudi recent sobre els exèrcits colonials francesos és el de Pierre Montagnon, L’Armée d’Afrique: de 1830 a l’indepéndande de l’Algérie, París, Pygmalion, 2012.
72. BNF. Journal Officiel, 21 de desembre de 1939, p. 14115.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
va morir en els combats de Malandry el 27 de maig de 1940. Fou enterrat a la necròpoli nacional Le Faubourg Pavé (Verdun).73
El 12è REI es va crear el 25 de gener de 1940 i, com l’11è REI, va fer la instrucció al camp de La Valbonne. A les seves files van servir voluntaris de diverses nacionalitats i legionaris en actiu. Va combatre en fronts letals com el de Soissons, al departament de l’Aisne.74 En la data de l’armistici, dels tres mil soldats del regiment, només en quedaven dos-cents o tres-cents. Els que no havien estat fets presoners, havien traspassat, com els del 3r batalló, sacrificat a Chemin-des-Dames. Un d’ells fou Josep Lluís Abizanda Cortés (Barcelona, 1905). S’havia allistat a Auch, i va perdre la vida en els combats de Chasseny el 8 de juny de 1940.75 Tant l’11è com el 12è REI van ser dissolts després de l’armistici.
La 13a Semibrigada i la 2a Divisió Blindada de la Legió Estrangera, la «Nou»
La 13a Semibrigada (13 DBLE) és una de les més conegudes per haver protagonitzat accions de guerra destacades al llarg de tot el conflicte. Ha estat àmpliament estudiada per l’historiador Diego Gaspar Celaya, en el marc de les seves recerques sobre les FFL, i per la periodista Evelyn Mesquida, que ha recollit biografies dels republicans de la «Nou».76 La 13a DBLE es va crear a Orà el febrer de 1940. Aquell mateix mes va embarcar rumb a França i va ser concentrada a Belley, al peu dels Alps, sota la instrucció del tinent coronel Magrin-Vernerey, Monclar. Destinada a Noruega a primers de maig i malgrat els èxits inicials de la campanya, es va haver de retirar i ser evacuada.77 En els combats, van perdre la vida 33 republicans, entre ells Jacint Pérez, de Mollet del Vallès, mort a Narvik el 28 de maig
73. CDRH-LE, Aubagne.
74. «La prise de Soissons par les Allemands 7 et 8 Juin 1940», Bulletin de la Société Archéologique Historique et Scientifique de Soissons, vol. XIII, 4a sèrie, 1965-1968, Chauny, 1969, p. 16 i seg.
75. SHD. Étrangers engagés dans la Légion étrangère. MDLX-9.
76. Diego Gaspar Celaya, La guerra continúa, op. cit. Evelyn Mesquida, La Nueve: los españoles que liberaron París, Barcelona, Ediciones B, 2016 (edició actualitzada). Vegeu també Guadalupe Adámez, Genèvieve Dreyfus-Armand, Eric Jennings, Diego Gaspar Celaya, Pierre van Langhenhove, Robert Coale, Carmen Góngora, La Nueve. Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial. Madrid, Desperta Ferro Ediciones, Cuadernos de Historia Militar, 2023.
77. Testimoni de Joan Roca, membre de la 13a DBLE, recollit en el programa Españoles en la Segunda Guerra Mundial, de Radio Nacional de España (2 de febrer de 2023).
Mercè Morales
de 1940, el mateix dia que el sergent Ramon Pujol de Vilallonga, condecorat un any després a títol pòstum: «Després del desembarcament a Narvik el 28 de maig de 1940, va ser contraatacat violentament per forces molt superiors en una batalla cos a cos. Va morir en aquella acció».78
Traslladada breument a Bretanya, la 13a va embarcar cap a Anglaterra quan les tropes francobritàniques no van poder contenir l’avanç alemany. A partir d’aquí s’inicia la seva dispersió: uns es van sumar a l’exèrcit d’alliberament de De Gaulle; d’altres es van mantenir a l’exèrcit de Vichy a l’espera de ser desmobilitzats, i altres es van allistar a l’exèrcit britànic, servint en companyies com la Spanish Company Number One. Segons el testimoni del doctor Josep Trueta, exiliat a Londres, que va tractar ferits de guerra evacuats de Dunkerque, la majoria dels soldats francesos van optar per tornar a França.79
La 13a DBLE de De Gaulle va combatre, entre altres, en els duríssims enfrontaments a Bir-Hackeim (Líbia), El-Alamein (Egipte) i a la sagnant batalla de Tunísia contra l’Afrika Korps del general Rommel. El gener de 1943 es trobava a Trípoli, on va coincidir amb altres republicans del Regiment de Marxa del Txad del general Leclerc. En aquells dies, els triomfs dels aliats al nord d’Àfrica van comportar un augment del contingent de republicans a les seves files. La dissolució dels Grups de Treballadors Estrangers (GTE) i l’alliberament dels inhumans camps de concentració del vichysme colonial, va aportar nous reclutes, al costat dels procedents dels Corps Francs d’Afrique, dissolts el juliol de 1943. Un nombre significatiu d’aquests soldats es va concentrar en la 2a Divisió Blindada (DBLE) de Leclerc, de la qual va formar part la 9a companyia, la famosa la «Nou». Havia corregut el rumor que es crearia una divisió independent que combatria sota la bandera de la Segona República. No va ser ben bé així, però la «Nou» va ser, sobretot, republicana.
L’1 d’agost de 1944, la 2a DBLE de Leclerc va desembarcar a les costes de Normandia (Utah Beach), per participar en els mortífers combats d’Écouché, durant la formació de la bossa de Falaise. Estava adscrita al 3er Exèrcit dels EUA del general Georges S. Patton. El 23 d’agost, va iniciar des d’Argentan l’avanç que va permetre l’alliberament de París. La «Nou» va obrir la marxa el dia 24 amb els seus blindats amb noms com Ebro, Teruel, Belchite, Guadalajara, Brunete,
78. BNF. Journal Officiel, 8 d’agost de 1941.
79. Antonina Rodrigo, Doctor Trueta, héroe anónimo de dos guerras, Barcelona, Editorial Base, 2009, p. 136.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
Guernica i Don Quichotte. A París, altres republicans de la Resistència es van sumar als combats contra la guarnició alemanya que van permetre alliberar la capital. El 8 de setembre, la divisió es va dirigir cap a Lorena i Alsàcia, i al costat d’altres divisions estatunidenques va participar en l’alliberament d’Estrasburg el 23 de novembre i en la presa de Colmar. Aquell hivern va lluitar al Rin, Karlsruhe, Stuttgart i Augsburg fins a arribar a Múnic. Alguns membres de la divisió van prendre part en la presa del Berghof de Hitler a la capital bavaresa el 5 de maig de 1945. En aquesta data, el Führer ja s’havia suïcidat al seu búnquer de Berlín el 30 d’abril i el 8 de maig se signava la pau. Entre els que van perdre la vida en aquestes últimes campanyes hi havia el sergent David Ramon Estartit, de Palamós, mort per ferida de bala a Menarmont (Vosges), el 14 d’octubre de 1944. Conegut com a Fàbregas, havia participat en l’alliberament de París amb el blindat Santander. També el barceloní Manuel Nebot Ros, mort a Grussenheim per l’esclat d’un obús el 29 de gener de 1945. S’havia allistat a Tarbes el 1939 i havia format part del Regiment de Marxa del Txad i de la «Nou».80
Els 21è, 22è i 23è RMVE
Els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers estaven formats per tres mil soldats per regiment, dividits en tres batallons amb tres companyies, a més de comandància, sotsoficials, escorta, enginyers i pioners. Amb la «Nou», van ser els que van concentrar més republicans a les seves files. El 21è RMVE es va crear el 29 de setembre de 1939 al camp de concentració de Barcarès, reconvertit en camp d’instrucció militar. Com en el cas dels 22è i 23è RMVE, els allistaments responien a contractes per la durada de la guerra. Els seus reclutes van rebre armament inadequat, enquadrats sota la supervisió d’oficials francesos de la reserva que havien combatut a la Primera Guerra Mundial.81 El 21è RMVE va lluitar a les Ardenes i el Marne, on va patir una massacre. El dia de l’armistici havia perdut dos terços dels seus efectius.
El 22è RMVE es va crear el 24 d’octubre de 1939 i també va rebre la instrucció al camp de Barcarès. El maig de 1940 es va unir a la 19a Divisió d’Infanteria a Alsàcia. Va lluitar al Somme, en els combats de Villers-Carbonnel i en
80. SHD. Étrangers engagés dans la Légion étrangère. MDLX-9. / SHD. Caen. AC21P96916.
81. Avel·lí Artís també ho descriu així a les seves memòries. Avel·lí Artís-Gener, La diàspora republicana, Barcelona, Pòrtic, 1994, p. 180.
Mercè Morales
el triangle Fresnes-Mazancourt-Misery-Marchélepot. En la data de l’armistici, la majoria dels seus soldats havien estat fets presoners pels alemanys o havien mort. Per la seva part, el 23è RMVE va ser adscrit a la 8a Divisió d’Infanteria al sud de Soissons. A primers de juny de 1940, es trobava al departament de l’Aisne intentant frenar l’avanç dels tancs del general Rommel en una ofensiva ràpida i letal que va resultar imparable. Va prendre part en els combats de Missy-auxBois i, entre el 7 i el 8 juny, va patir nombroses baixes. Com el 21è i el 22è RMVE, només van tornar de la batalla de França uns centenars de soldats.
4.3. Desertar per continuar combatent
Un dels episodis més controvertits del relat bèl·lic francès fou l’enfrontament entre l’exèrcit de Vichy i el de De Gaulle en algunes accions de guerra. Per als exsoldats de la República fou una situació irracional i absurda que els va portar a enfrontar-se amb altres republicans en funció de l’exèrcit en el qual es trobaven. Entre el juny i el juliol de 1941, tots dos exèrcits es van enfrontar a Síria i el Líban. Immers en aquests combats hi havia el 6è REI vichysta, un dels regiments que havia incorporat joves del camp de Bram. Malauradament, els combats al Líban van produir una desena de baixes republicanes al 6è REI, com la ja esmentada del jove Josep Berlanga Cano; la del barceloní Enric Calderón Torres, excarabiner durant la Guerra Civil, que morí en combat el 12 de juny de 1941,82 i la del gironí Enric Tallada Amadó, mort a Damour el 6 de juliol de 1941; població on, aquell dia, van morir tres republicans més.
La deserció a les FFL de De Gaulle semblava l’única opció congruent, tot i que per a aquells que ho van pretendre podia significar càstigs i penes de presó. A més dels militars, ho van intentar alguns treballadors dels GTE al nord d’Àfrica. Segons un testimoni: «Van ser molts els que van intentar l’evasió amb la intenció d’unir-se a les forces del general Edgard de Larminat o del general Leclerc a Àfrica. A molts d’ells, aquests intents d’evasió els va costar ser enviats als sinistres camps de càstig».83
Un d’aquells desertors de l’exèrcit de Vichy fou Josep Díaz, de Palamós. Destinat a Palmira (Síria), va decidir sumar-se a la crida de De Gaulle amb altres companys de regiment. El 3 de juliol de 1940, la flota britànica havia
82. SHD. Caen. AC21P37027.
83. ANC. Sant Cugat del Vallès. ANC1-530-T-243.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
atacat la francesa a Mers-el-Kebir, notícia que va reforçar encara més aquella idea. El 15 d’aquell mes van posar rumb a Palestina en llargues jornades pel desert fins a arribar al camp britànic de Souac.84 Per la seva deserció, va ser condemnat en absència, el maig de 1941, a deu anys de presó pel tribunal militar de la XIII regió, a Clermont-Ferrand, nova seu de l’exèrcit de Vichy. Com posa de manifest l’odissea de Díaz, Palestina va representar en els inicis de les FFL un refugi per als seus primers voluntaris. Alguns van travessar la frontera siriopalestina, com els del 26è Regiment d’Infanteria Colonial, reagrupats pel capità Raphäel Folliot a Haifa. Amb aquests «soldats perduts» es va organitzar el juliol de 1940 un grup amb 300 soldats i 12 oficials.85 El 1941, la presència de les FFL al Líban va promoure més desercions, com la de Benjamí Flix Castells, del camp de Bram i exmilicià de la Columna Internacional Lenin del POUM durant la Guerra Civil,86 i la del seu company del 6è REI, Rossend Ferrer Bertran, de Sitges.87
En una situació diferent es trobaven els voluntaris que havien estat desplaçats a Indoxina com Robert Pujol, de Sabadell,88 un altre jove exiliat que ja no va abandonar l’exèrcit. Segons el seu testimoni, el soroll de la guerra era llunyà i la vida a la guarnició transcorria entre la caserna i els permisos. Les hostilitats van començar el 9 de març de 1945 quan van ser atacats per l’exèrcit japonès. Davant l’ofensiva, van haver d’abandonar el lloc i retirar-se a la Xina. Acabades les hostilitats, van tornar a Tonkin i no trigarien a enfrontar-se als guerrillers d’HoChi-Minh. En els combats contra l’exèrcit japonès van perdre la vida joves com Joan Ribes, de Barcelona, a Co Tich (Tonkin) el 10 de març de 1945, o Jesús Bosacoma i Bruguera, de Celrà, exguàrdia del Cos de Seguretat de Catalunya, el dia 28 a Col des Méos (Tonkin).89 Al cap d’un any, el 9 de març de 1946, va morir
85. «Avec de Gaulle en Palestine», Revue d’Histoire moderne et contemporaine, H. Lerner, núm. 39, octubre-desembre de 1992.
86. Tesi doctoral de Gonzalo Berger Mulattieri, Les Milícies Antifeixistes de Catalunya, 21 de juliol - 31 de desembre de 1936, Universitat de Barcelona, 2017. Apèndix documental, p. 160. / AD. Aude. doc. 4M794. / SHD. Vincennes. GR16P226087.
87. SHD. Étrangers engagés dans la Légion étrangère. MDLX-9 / SHD. Vincennes. GR16P222149.
88. Testimoni de Robert Pujol a Radio Nacional de España. Documentos RNE, Españoles en el exterior, 2003.
89. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 19 de gener de 1938, p. 236.
Mercè Morales
Ignasi Borràs, de Figueres, adscrit al 22è Regiment d’Infanteria Colonial, en les escaramusses amb els guerrillers indoxinesos prop de Phuoc Lang.
La Segona Guerra Mundial també va generar alguns episodis que rememoren la Guerra Civil, com quan els pilots republicans de l’exèrcit soviètic es van enfrontar als de l’Esquadrilla Azul franquista a l’espectacular batalla de tancs i carros de combat que va tenir lloc a Kursk, prop d’Ucraïna. Els que van ser fets presoners pels soviètics van compartir camp de concentració amb exiliats republicans a l’URSS que el govern de Stalin havia empresonat a Karaganda (al Kazakhstan). Aquell camp va ser una més de les diverses situacions de guerra que no encaixaven amb l’ortodòxia discursiva i que els dirigents polítics de l’època es van esforçar a silenciar. Tan sols una més, perquè s’hi van produir tantes «contradiccions» al llarg de la guerra que, pel seu nombre, haurien de deixar d’abordar-se des de la singularitat. Definides també sovint com «zones grises», el cert és que apareixen de manera bastant diàfana quan s’analitzen des d’altres perspectives, es contextualitzen correctament i, com una vella pintura recuperada, s’esborren les capes de certa memorialística i d’un presentisme confús i desconcertant, i els fets es revelen amb nitidesa.
5. En zona de guerra: els civils militaritzats de les CTE
Un capítol a part el conformen els civils militaritzats de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). De manera immediata a la promulgació del decret del 12 d’abril de 1939 sobre les prestacions dels estrangers, es van crear les CTE amb milers de republicans internats als camps. L’impulsor del decret va ser el ministre de l’Interior, Albert Sarraut, senador pel departament de l’Aude, un dels que concentrava un gran nombre de població estrangera, com el de Lot-et-Garona. Adscrites inicialment al Ministeri de Treball, a partir del 19 de setembre de 1939 algunes CTE van passar al de la Guerra, com la 31a i 32a, enviades a la Línia Maginot per a la seva fortificació amb exiliats del camp de Septfonds.90 Un any després, l’1 de març de 1940, el govern francès va decretar la militarització total. Segons l’Estat Major, s’havien incorporat a les CTE 55.000 exsoldats de la República. En aquells dies, les CTE havien augmentat considerablement fins a un mínim de 250,
90. S. Zorzin, Le camp de Septfonds (Tarn-et-Garonne): soixante ans d’histoire et de mémoires (1939-1999), Bordeus, IEP, 2000.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
i algunes s’havien dividit en dos o tres batallons. Cada companyia estava formada per 250 treballadors estrangers dividits en campaments, i se’ls anava traslladant en funció de les ordres militars. Al llarg de la frontera belga i la Línia Maginot es van concentrar entre 60 i 75 CTE, per tant, entre 15.000 i 18.750 treballadors militaritzats a la primera línia del front; uns 32.000 a les CTE emplaçades darrere de les línies, i 8.000 en zona no operativa. Unes xifres realment espectaculars, que situen en zona de guerra més de 53.000 republicans, entre militars i civils militaritzats. Només al departament del Nord, on es va crear la bossa de Dunkerque, hi havia, com a mínim, dotze CTE; per tant, prop de 3.000 republicans, més els que s’hi van sumar a mesura que s’anaven desplaçant amb l’exèrcit cap a la costa. Els desplegats a la frontera amb Bèlgica veien com passaven a França milers de refugiats a mesura que avançava el front alemany. La tensió era insuportable, sempre sota l’amenaça de l’aviació alemanya, l’esclat dels obusos i l’arribada dels tancs (Blitzkrieg). No podien fugir, fortament vigilats pels gendarmes i, només quan l’exèrcit alemany es trobava gairebé a uns metres, podien començar a retirar-se juntament amb els regiments de l’exèrcit als quals estaven associats, com els d’enginyers.
Combatents sense armes, eren completament vulnerables davant l’enemic. Els primers presoners de guerra van ser els de la 100a CTE el 21 de maig de 1940, entre ells, exiliats procedents dels camps de Gurs i Bram. S’havien replegat i van ser capturats a Amiens i traslladats al camp militar de presoners del front (frontstalag) 101 de Cambrais.91 Altres van ser la 5a i 9a CTE, enviats a camps militars de presoners disseminats pel Tercer Reich (stalags) com el VIII-A de Görlitz (Polònia) i el VII-A de Moosburg, prop de Múnic.92 Formaven part de la 9a CTE José Marfil Escalona i el seu fill, José Marfil Peralta, de Granada. El pare va ser el primer republicà mort al camp de concentració de Mauthausen el 20 d’agost de 1940.93 El fill, de dinou anys, va arribar al camp el gener de 1941
91. Michel Fabréguet, «Un groupe de refugiées politiques: les républicains espagnols des camps d’internement français aux camps de concentration nationaux-socialistes», Revue d’Histoire de la Deuxième Guerre mondiale et des conflits contemporaines, núm. 144. Presses Universitaires de France, París, 1986, p. 26-27.
92. BNF. Liste officielle, núm. 48. París, 4 de desembre de 1940. / ITS-Bad Arolsen. / SHD. Caen. AC21P86782. / SHD. Vincennes. GR 16 P 393401.
93. Es va guardar un minut de silenci i el saragossà Julián Mur Sánchez va parlar al sepeli. Mur va morir a Hartheim el 12 d’octubre de 1942. Vegeu Juan de Diego, «Un SS llamado Buchmayer… El minuto del silencio…», Hispania, butlletí del FEDIP, març de 1967.
Mercè Morales
des de l’stalag VIII-C de Sagan (Polònia).94 Va sobreviure i va residir després a França, a on va morir el 2016.95
Al departament del Nord també van caure la 103a i la 118a, formades per exiliats del camp de Saint-Cyprien. A la 103a hi va treballar l’anarcosindicalista Amadeu Cinca Vendrell,96 que el 1946 va escriure un dels primers llibres sobre un camp de concentració de títol ben explícit: Lo que Dante no pudo imaginar: Mauthausen-Gusen (1940-1945). 97 La 118a havia sortit cap a Cassel (Nord) juntament amb altres companyies el 29 de desembre de 1939 per unir-se al 5è Regiment d’Enginyers i construir fortins antitancs. A més dels republicans, també la formaven un grup d’obrers flamencs i alguns francesos que hi foren destinats per les seves idees polítiques. El cas de la 118a CTE és simptomàtic respecte a altres companyies. Quan al març de 1940 la militaritzen, hi van arribar alguns oficials que proposaren l’allistament als regiments de marxa de l’exèrcit. Segons el testimoni de Lope Massaguer i Bruch, de Reus,98 els van fer amenaces velades d’enviar-los a Espanya si no acceptaven. També constatem la caiguda de la 270a CTE, amb dos republicans morts en els combats de Brayles-Dunes el 2 de juny de 1940, enterrats al cementiri militar de la població.
A Dunkerque i els seus voltants, als morts se’ls enterrava a la mateixa platja i entre les dunes, mentre altres eren arrossegats per les marees. Els serveis hospitalaris van ser bombardejats i els ferits no van poder ser atesos. Atrapats sense escapatòria, tan sols una minoria de soldats republicans va poder embarcar a les costes angleses. Com que tenien preferència els militars, els civils de les CTE es van quedar a terra junt amb altres soldats que no aconseguiren embarcar.
Al llarg de la Línia Maginot van caure en mans alemanyes, com a mínim, 63 CTE més. Algunes unitats gairebé íntegrament, com la 11a, 28a i 29a, aquesta última amb 184 presoners, quasi tota la companyia. A la 28a, desplaçada als Vosges, hi havia Francesc Boix i Camp, el «fotògraf de Mauthausen».
94. Sobre aquest camp, vegeu: François Blaizot, Les prisonniers de guerre français au stalag VIII C (1940-1945), Histoire, 2019, dumas-04072112.
95. BNF. Liste officielle, núm. 48. París, 4 de desembre de 1940.
96. BNF. Liste officielle, núm. 34. París, 21 d’octubre de 1940. / ITS-Bad Arolsen.
97. Amadeo Cinca Vendrell, Lo que Dante no pudo imaginar: Mauthausen-Gusen, 19401945, Saint-Gironns (Ariege), Imprimerie Descons, sf. 1946.
98. Lope Massaguer Bruch, Mauthausen, fin de trayecto. Un anarquista en los campos de la muerte, Madrid, Fundación Anselmo Lorenzo, 1977, p. 59.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
Era molt jove, només tenia 21 anys quan va ser fet presoner.99 Altres CTE que es van veure molt afectades van ser la 107a (112 presoners), la 108a (122 presoners) i la 109a (114 presoners), capturada poc abans de signar-se l’armistici, a Rambervilliers (Vosges).100 Entre els seus presoners hi havia Joaquim Amat-Piniella, cofundador els anys seixanta de l’Amical de Mauthausen a Barcelona, i autor del llibre KL Reich, publicat per primera vegada el 1963. Una altra companyia que va caure gairebé sencera va ser la 34a, amb 148 presoners, la majoria derivats als frontstalags de Langres i St.-Florentin. En la 32a CTE va treballar el jove aragonès Mariano Constante, un altre dels testimonis de la vida al camp de concentració de Mauthausen.101
No disposem d’un cens complet dels republicans que van formar part de les CTE,102 però si prenem com a referència els que van ser fets presoners de guerra, podem establir en més d’un 30 % els nascuts a Catalunya. Entre les CTE amb més presència catalana destaquen la 92a i 93a, traslladades a Fermont (Meurthe-et-Moselle), sobre la Línia Maginot. Alguns dels seus presoners van ser enviats a Mauthausen en el gran comboi del 27 de gener de 1941 amb prop de 1.500 republicans. En l’actualitat, hi ha un memorial a Pontis sobre el pas de la 93a per la població. També, la 77a CTE desplegada a Rambervillers (Vosges), i la 40a, a Fremestroff (Mosel·la) varen concentrar un nombre rellevant de catalans.
La 29a CTE va caure gairebé al complet, amb 189 presoners, dels quals 39 eren catalans. S’havia creat el 28 d’abril de 1939 al camp de Barcarès i va ser enviada al Bas-Rhin, a Niederhaslach. Entre els seus noms, trobem el dels tres germans Sarinyena Esparrell, del barri de Sants - les Corts de Barcelona. Van morir amb una diferència de menys d’un any al subcamp de concentració de Gusen. Van passar pel frontstalag de Belfort, i després per l’stalag de Fallingbostel, prop de
99. BNF. Liste officielle, núm. 34. París, 21 d’octubre de 1940.
100. BNF. Liste officielle, núm. 34. París, 21 d’octubre de 1940, i núm. 43, París, 25 de novembre de 1940.
101. M. Razola; M. Constante, Triangle bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen, París, 1969, traduït al castellà per Península (Barcelona, 1979). Mariano Constante, Les années rouges. De Guernica à Mauthausen, Mercure de France, 1971, editat en castellà per Martínez Roca (Barcelona, 1974) amb alguns canvis.
102. Cal destacar l’esforç d’E. Sanz, net de l’exiliat aragonès Marcelino Sanz Mateo, membre de l’11a CTE, mort al camp de Gusen el 19 de juliol de 1941. Sanz ha elaborat una llista amb els noms i informacions que ha pogut anar recollint en diferents arxius sobre els republicans de les CTE: http://cartasdelexilio.free.fr/cte_es.html
Mercè Morales
Hannover, fins que van ser derivats a Mauthausen el 27 de gener de 1941. Dos mesos més tard van ser traslladats a Gusen. Francesc (23/4/1914) va morir el 21 d’agost; Manel (23/6/1915), deu dies després, i Josep, el més jove (31/8/1917), un any més tard, el 30 de juliol de 1942.103 Per afegir més dolor a la tragèdia, ni la seva família sabia que eren morts. Els presoners de Mauthausen van estar completament aïllats de l’exterior i en un silenci administratiu angoixant, només trencat per les notícies que facilitava la Creu Roja Internacional. No van poder escriure ni rebre cartes fins al 14 de desembre de 1942, i només parcialment.
Tot i que la majoria dels membres de les CTE eren homes, he localitzat disset dones associades com a civils, algunes d’elles membres d’una mateixa família. Van estar recloses com a presoneres de guerra al frontstalag 183-B de Hennebont (Morbihan), prop de Lorient. No sembla que fossin deportades i, almenys una d’elles, Arcadia Arrondo de Alonso, de Cascante, va aconseguir un passatge per a Mèxic en l’últim vaixell que va salpar amb exiliats de la França de Vichy el setembre de 1942. La història d’aquestes dones, com la de tantes altres, resta per relatar.
6. L’altra història de Dunkerque: la repressió contra els exsoldats de la República
Dunkerque va ser una desfeta militar, però l’èxit de l’evacuació de més de tres-cents mil soldats va transformar aquella derrota bèl·lica en un relat triomfal no exempt d’heroisme. La gesta ha transcendit com un èxit del govern de Winston Churchill, del seu exèrcit, i de la valentia i solidaritat de molts civils britànics que, desafiant l’aviació alemanya, es van posar a disposició de l’exèrcit per salvar aquells homes atrapats a les platges. En la història francesa, Dunkerque és també l’esforç de milers de soldats que van arriscar la vida perquè aquella evacuació es pogués dur a terme. En l’imaginari republicà de l’època, Dunkerque fou la porta a l’Holocaust.
Lope Massaguer i Bruch, de la 118a CTE, va deixar a les seves memòries un vívid relat de l’infern viscut a Dunkerque i de l’odissea dels primers presoners de guerra republicans que van arribar a les portes de Mauthausen. Organitzats en expedicions de dos o tres mil homes i marxes diàries de trenta i quaranta
103. BNF. Liste officielle, núm. 34, París, 21 d’octubre de 1940. / ITS-Bad Arolsen.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
quilòmetres, van ser conduïts a la frontera amb els Països Baixos, on es va formar un comboi que els va traslladar al delta del Rin i van ser embarcats. Els que no portaven l’uniforme de l’exèrcit van ser interrogats per les SS. Quan es van identificar com a espanyols, van ser conscients que no rebrien el mateix tracte que altres presoners de guerra. Van desembarcar a Colònia, on foren conduïts a un estadi ple de presoners, entre altres, uns noranta republicans. Després els van traslladar a l’stalag de Ziegenhain, a Renània-Palatinat i, des d’allà, el 13 d’agost, a Mauthausen, en un tren de vagons cel·lulars policials. En aquesta data hi van arribar 91 republicans, entre ells, el primer català que va morir a Mauthausen, Miquel Maydeu Pallerola, de l’Albiol (Tarragona), tot just un mes després. Els primers republicans havien arribat el 6 d’agost. Els havien posat sota la vigilància de la Gestapo a Nuremberg i van ser ubicats en barracons aïllats de la resta. Quan van ingressar al camp de concentració, només hi havia presos comuns i polítics alemanys i austríacs, i presoners de guerra polonesos.
Entre el 6 d’agost de 1940 i principis de 1942 van arribar en diferents combois 6.000 presoners espanyols104 de la batalla de França procedents de diversos stalags. És possible que al voltant de 5.000 fossin civils militaritzats de les CTE, si tenim en compte que 470 van ser civils del camp de Les Alliers (Agulema)105 i en una xifra similar els soldats.
Dels 2.200 soldats republicans fets presoners de guerra per l’exèrcit alemany de què tenim constància, prop de cinc-cents van ser enviats a Mauthausen. Aquest grup de presoners presenta un denominador comú: són exsoldats de la República adscrits al 21è, 22è i 23è RMVE, i a l’11è i 12è REI, amb algunes excepcions. Els comandaments alemanys van fer, per tant, un garbellament entre els presoners de guerra que van servir en aquests regiments associats a l’exili, i els que ho van fer en regiments regulars francesos i colonials més vinculats a l’emigració i les naturalitzacions. Confirma el que evidencien aquestes dades la circular de l’Oficina Central de Seguretat (RSHA) del Ministeri de l’Interior alemany de 25 de setembre de 1940, en què s’ordenava a les seves forces policials que els presoners de nacionalitat espanyola i els combatents de les Brigades Internacionals que havien lluitat a la Guerra Civil fossin lliurats a la policia alemanya, i que seria l’Oficina Central de Seguretat del Reich la que determinaria a quin camp de concentració havien de ser transferits. De fet, en la mateixa circular s’ordenava
104. Republicanos españoles en Mauthausen, Amical de Mauthausen, 2017, p. 9.
105. Montse Armengou; Ricard Belis El comboi dels 927, Barcelona, Plaza&Janés, 2005.
Mercè Morales
detenir tots els exsoldats de la República a la França ocupada menors de 55 anys que haguessin lluitat contra l’exèrcit franquista, els quals havien de sotmetre’s, a més, a un examen mèdic que avalés que eren aptes per ser confinats als camps.106
Per al govern alemany, aquell grup de presoners eren adversaris polítics als quals ell mateix havia combatut durant la Guerra Civil, i va anteposar aquesta condició a la de presoner de guerra. La il·legalitat d’aquests fets és que, haguessin lluitat o no en la Guerra Civil, fossin civils de les CTE o soldats, l’origen de la seva detenció i internament era el front bèl·lic, per la qual cosa havien de ser destinats als camps de presoners de guerra i no als de concentració. Es van contravenir les disposicions sobre presoners de guerra estipulades en la Tercera Convenció de Ginebra de 27 de juliol de 1929 en què tant els militars com els civils o «individus d’unitats de treball» que seguien les forces armades (article 4.a.4), havien de romandre en camps militars i veure els seus drets respectats. Aquest capteniment del govern alemany ja s’havia manifestat amb presoners de guerra de l’ocupació de Polònia que havien estat enviats a Mauthausen uns mesos abans de l’arribada dels republicans.
Davant d’aquest destí, el govern franquista va actuar amb aquiescència. Francesc Boix, «el fotògraf de Mauthausen», fou el primer a relacionar públicament Serrano Súñer, aleshores ministre de Governació i després d’Exteriors, amb la destinació d’aquests presoners. Entre el 28 i el 29 de gener de 1946, va donar testimoni als judicis de Nuremberg, amb proves fotogràfiques, sobre les visites d’alts jerarques nazis al camp de concentració. Quan el fiscal francès Charles Dubost li va preguntar sobre la seva condició de presoner de guerra, Boix va contestar: «Vam estar sis mesos com a presoners de guerra, i, en el seu moment, vam saber que el ministre d’Exteriors [Serrano Súñer] s’havia entrevistat amb Hitler [el setembre de 1940 a Berlín] per parlar de la qüestió dels estrangers, entre d’altres. Ens vam assabentar que, entre els temes tractats, es van discutir les nostres condicions. Es va dir que els alemanys havien preguntat què fer amb els presoners de guerra espanyols de l’exèrcit francès, els que eren republicans i havien pertangut a l’exèrcit republicà. La resposta…»107
106. La cursiva és meva. Bundesarchiv, Koblenz, R58/26. Còpia digitalitzada a https:// www.gusen-memorial.org
107. La cursiva és meva. Procès des grands criminals de guerre davant le tribunal militaire International: Nüremberg, 24 novembre 1945 – 1er octubre 1946: [debats], Tome VI, 22 janvier 1946 – 4 février 1946, p. 273-278.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
En aquell moment, Dubost va interrompre el discurs de Boix com si s’hagués desviat del tema. Va quedar clar que als judicis de Nuremberg es jutjava el Tercer Reich i no el govern franquista. Serrano Súñer expressà anys més tard a les seves memòries, el seu rebuig davant l’horror de l’Holocaust: «Repudiem els camps de concentració alemanys i les monstruositats que s’hi van cometre. Aquestes coses no es fan amb publicitat, i la sorpresa ha estat per a nosaltres més gran i més dolorosa que per a ningú».108 Aquell estiu de 1940, el govern franquista es va desentendre d’uns presoners (els soldats republicans), que ell mateix havia tancat en camps de concentració a Espanya i utilitzava com a treballadors forçats.
El govern de Philippe Pétain també es va desentendre d’aquest grup de presoners, malgrat que estaven sota la seva responsabilitat. Els militars de Mauthausen havien lluitat en el seu exèrcit sota bandera francesa, i els civils de les CTE havien estat enviats a zona de guerra per decisió de l’executiu francès. En canvi, van quedar sota la seva gestió els que els alemanys van deixar adscrits als camps militars (stalags), supervisats per la comissió de presoners de guerra del general Antoine M. Benoît Besson i el Servei Diplomàtic dels Presoners de Guerra dirigit des de Berlín per Georges Scapini.109
El cas dels militars de Mauthausen va ser excepcional a l’exèrcit francès, ja que ni un grup tan vulnerable com el dels soldats francesos de confessió jueva van ser enviats als camps de concentració. Pels alemanys, aquests Rotspanier presos a la batalla de França pertanyien a una categoria específica: la d’exsoldat de la República. Apàtrides? Foren uns apàtrides bens singulars, perquè se’ls identificà amb el triangle blau amb la «S» d’Spanier ben visible a les seves camises de ratlles, i tampoc no se’ls adjudicà el triangle vermell que identificava als presos polítics.
En aquell no-land, l’únic suport amb el qual van comptar va ser el de la Creu Roja Internacional. Entre altres accions, el 4 de juny de 1941, Jean d’Amman, de la Creu Roja a Ginebra, es va posar en contacte amb la Divisió Legal del Foreign Office, protestant per la retenció d’aquests presoners i pel sofriment de les famílies, ja que no en rebien notícies.110 Àdhuc la Creu Roja alemanya
108. Ramón Serrano Súñer, Entre Hendaya y Gibraltar, Barcelona, Ediciones Nauta, 1973, p. 431.
109. Scapini va deixar un testimoni de la seva gestió a Georges Scapini, Mission sans gloire, Morgan, Editions Morgan, 1960.
110. ITS-Bad Arolsen. 1.1.26.0. Code: 9055700.
Mercè Morales
tenia problemes perquè els comandaments SS del camp li facilitessin informació sobre aquells presoners.111 Només entre setembre i desembre de 1941 van morir més de 1.700 republicans per malalties, desnutrició, insalubritat, violència i a la cambra de gas del castell de Hartheim en un silenci administratiu esfereïdor. Quan es va preparar el sumari dels judicis de Nuremberg, el cas dels presoners de guerra republicans era, per tant, ben conegut pels aliats des de 19401941, i per a aquells que no n’estiguessin al corrent, en van donar fe els testimonis dels presos del camp quan aquest va ser alliberat, a més de la documentació reunida per L. Fetterson, de l’Office of Chief of Counsel for War Crimes de l’exèrcit estatunidenc. Fidel Ramos Caballo, treballador de les CTE, va ser un dels interns entrevistats per la Creu Roja Internacional el juliol de 1945. Segons Ramos, el nombre de presoners espanyols a Dunkerque havia estat de 3.200 homes, enviats a Mauthausen des de stalags de Polònia i Alemanya.112 Joseph Pumperning, un altre dels reclusos consultats, va explicar com es va desencadenar una onada de terror, primer contra els presoners polonesos i, des de l’agost de 1940, contra els espanyols.113 L’alemany Kantach va facilitar més dades a les autoritats britàniques i estatunidenques. Segons el seu testimoni, a l’inici, «els interns espanyols eren considerats soldats i culpables de fets de guerra, però no van ser tractats com a tals, sinó com a comunistes i presoners civils».114 També en la seva intervenció als judicis de Nuremberg, Francesc Boix va aportar més detalls: «érem presoners de guerra. Ens varen dir que ens transferien a un comandament independent, com als francesos, però llavors ens varen enviar a Mauthausen, on per primera vegada vàrem veure que no hi havia soldats de la Wehrmacht i vàrem comprendre que érem a un camp d’extermini».115 En el judici, un altre testimoni, Lampe, d’origen francès, va assegurar que «els espanyols venien, la majoria, de les companyies de treballadors que havien estat
111. ITS-Bad Arolsen. 1.1.38.1. Carta del cap de la Creu Roja alemanya al comandament SS del camp, Franz Ziereis, insistint per quarta vegada sobre quina era la situació dels presoners espanyols. Sense data, possiblement de 1943.
112. ITS-Bad Arolsen. 7.12. Code: 11000329. Doc: 119864014. Declaracions de Fidel Ramos Caballo al CIRC enviades el 18 de juliol de 1945 a les autoritats franceses.
113. ITS-Bad Arolsen. 1.1.26.0. Code: 8122000. Doc.: 82116228. W. Bielecki va recollir el testimoni d’aquest presoner, Joseph Pumperning.
114. ITS-Bad Arolsen. 1.1.26.0. Code: 8121900. Kantach va fer un extens informe sobre el camp de Mauthausen per a les autoritats britàniques i estatunidenques.
115. Procès des grands criminals de guerre, op. cit., p. 273-278.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
constituïdes el 1939 i 1940 a França, o bé van ser directament lliurats pel govern de Vichy a les autoritats alemanyes».116 En aquest darrer cas, feia referència als que varen arribar deportats després des de França.
Dels 7.532 republicans que varen ser enviats a Mauthausen entre 1940 i 1945, en van morir 4.816. Aquesta xifra ja era coneguda per la secció jurídica de la Caserna General del Tercer Exèrcit dels Estats Units, que els va comptabilitzar en 4.972 poc després de l’alliberament del camp.117 Segons aquest informe, les nacionalitats més castigades foren la polonesa (21.280), alemanya (9.160), russa (8.192), hongaresa (6.702), espanyola (4.972), italiana (3.939) i francesa (3.797), entre un total de vint nacionalitats. En l’actualitat, segons les dades aportades per l’Amical de Mauthausen i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, el global de deportats republicans a diferents camps de concentració alemanys va ser de 9.328, i es van registrar 5.260 defuncions. Gràcies al treball de les associacions d’expresoners, dels estudis d’historiadors com Benito Bermejo, Rosa Toran, David W. Pike, entre molts altres, i de llibres que tingueren una gran repercussió com, en el cas català, Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (1977), i a la implicació de les institucions de govern, la memòria dels deportats ha estat recuperada.
La majoria dels que van perdre la vida a Mauthausen van ser treballadors de les CTE capturats durant la batalla de França, i més de 200 els militars que van patir aquell destí. Aquests en són alguns dels noms:
Josep Felimon Ibars, de Barcelona, motociclista de l’11è REI, va morir el 29 de juliol de 1943 a Gusen amb vint-i-dos anys.
Joan Vinyoles i Gispert, de Vallmanya, del 12è REI, va morir el 30 de desembre de 1941 a Gusen amb vint-i-quatre anys.
Ramon Jornet i Jordà, d’Amposta, del 21è RMVE, va morir el 7 de desembre de 1941 a Gusen, amb quaranta-set anys.
Josep Miquel Maruenda, de Torroella de Montgrí, del 22è RMVE, va morir el 25 de juliol de 1942 a Gusen amb vint-i-quatre anys.
Ferran Falcó Galí, del Port de la Selva, del 23è RMVE, va morir el 16 d’octubre de 1942 a Gusen amb vint-i-cinc anys.
Ramon Torres Balada, de Sant Quintí de Mediona, del 23è RMVE, va morir l’1 d’abril de 1943 a Gusen amb vint-i-quatre anys.
116. Procès des grands criminels de guerre, op. cit., p. 198.
117. ITS-Bad Arolsen. 82117657.
Mercè Morales
Fructuós Bullich Ginot, de Noves de Segre, del 59è Regiment d’Infanteria. Militar de carrera, va ser enviat a Mauthausen el 19 de desembre de 1941 en un dels últims combois amb presoners de guerra. Es va suïcidar el 28 de juliol de 1942 amb vint-i-nou anys.
6.1. Stalags i empreses alemanyes: presoners-treballadors forçats
Les primeres setmanes després de l’armistici van ser caòtiques, amb 1.800.000 presoners de guerra. Els militars republicans van ser repartits per 47 frontstalags dels seixanta que van funcionar a França, amb una presència rellevant en el 140 de Belfort, en els del departament del Nord (100 Hazebrouck i 101 Cambrai), del Yonne (150 St.-Florentin), i de l’Aisne (191 La Fère i 192 Laon). Dels frontstalags van ser traslladats després als stalags i un grup reduït, als oflags (camps d’oficials), amb presència en fins a 62 centres dispersos pels territoris del Tercer Reich. Els stalags que van rebre el contingent més nombrós eren, a Alemanya, el II-A Neubrandenburg, IV-B Mühlberg, VII-A Moosburg, IX-A Ziegenhain, X-B Sandbostel i XI-A Fallingbostel; a Àustria, el XVII-A Kaisersteinbruch i XVII-B Gneixendorf, i a Polònia, els localitzem en set: I-A Stablack, I-B Hohenstein, II-D Stargard, VIII-A Görlitz, VIII-C Sagan, XX-B Marienburg i XXI- C Wollstein.
La vida a aquests camps militars de presoners depenia de la graduació i la nacionalitat. A més dels avantatges inherents a la jerarquia militar, britànics i francesos van rebre un millor tracte que altres nacionalitats europees, i encara va ser pitjor per als soldats colonials i per als «subhomes eslaus». Tan sols una dotzena de republicans van estar adscrits als «daurats» oflags, entre ells, el tinent Bartolomé Castanyer, de Sóller (Mallorca), destinat al VI-A, a Soest (Dortmund).
D’aquests 2.200 soldats fets presoners de guerra, com a mínim 800 van estar en stalags i comandos de treball dependents (arbeitkommandos) fins al final de la Segona Guerra Mundial. En queden per confirmar uns 900, els noms dels quals no apareixen en la deportació, àmpliament estudiada per la historiografia, la qual cosa permet aventurar que es van mantenir sota el control dels camps militars.
Com era pràctica habitual, els presoners es van reconvertir en treballadors forçats. Segons va declarar als judicis de Nuremberg Fritz Sauckel, responsable al govern alemany de proporcionar mà d’obra per l’esforç de guerra, es van utilitzar cinc milions de treballadors estrangers. Prop de dos milions eren presoners
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
de guerra russos. Sauckel, «el negrer d’Europa», va ser condemnat a la forca i Albert Speer, ministre d’Armament, a vint anys de presó.
Els presoners-treballadors forçats apareixen en casos puntuals a les mateixes llistes que altres treballadors de nacionalitat espanyola. Alguns eren treballadors de l’Organisation Todt de la França ocupada118 —organització de treball alemanya que va incorporar milions d’estrangers i de presoners de guerra—, o del temut Servei de Treball Obligatori (STO), creat el 1943 pel govern de Vichy per sumar-se a l’esforç de guerra alemany. També es varen desplaçar a Alemanya homes i dones que van anar a treballar voluntàriament des de França i Espanya, atrets pels sous que prometia la propaganda difosa pels governs l’alemany, francès i franquista. Sobre aquests treballadors, la comunista Reconquista de España comentava: «Ir a Alemania es ser un traidor a España, a los que vayan, a los que no vuelvan, hay que tratarlos como tales».119 També s’hi van afegir treballadors de la Relève vichysta, que consistia a enviar un treballador al Tercer Reich per alliberar un presoner de guerra francès. A l’Aveyron, per exemple, ho van fer quatre espanyols.120 Sovint eren homes casats i amb fills.
Els presoners de guerra van ser posats al servei de l’administració local i estatal, i de l’empresa privada. A més de fer tasques agrícoles, van treballar per a empresaris locals i per a diverses firmes com Telefunken, Fichtel&Sachs, Würzburg Messerschmitt AG, Pittier AG, Vereinigte Deutsche Metallwerke AG i Krauss-Maffei AG. Va ser el cas de Josep Cot, de Móra d’Ebre. Adscrit al 112è Regiment de Tiradors Algerians fou enviat a l’stalag XIII-A de Hohenfels (Oberpfalz). El 1941 treballà a la Bayerische Schrauben und Federnfabriken a Schwabach, prop de Nuremberg, on consta, almenys, fins al gener de 1945.121 També d’Àngel Estaller, de Sant Mateu (Castelló de la Plana).
Enrolat el 1939, va ser incorporat al 144è Regiment d’Infanteria Alpina. Fou enviat a l’stalag XIII-B de Weiden, i al comando 3640, al camp de Schauers. Va treballar primer per a l’Estat i, després per a l’empresa Rosenthal Porzellan AG a Selb (Bayern). Un altre cas va ser el de Ferran Manach, de Barcelona,
118. The Organisation Todt Handbook, Londres, 1945. Reeditat a John Cristopher (ed.), Organisation Todt, from autobahns to the Atlantic Wall, Gloucestershire, Amberley Publishing, 2014. Peter Gaida, L’Organisation Todt en France, Wodrau, Peter Gaida, 2016.
119. ANF. París. Z/4/104. Reconquista de España, número especial de 22 de juny de 1942.
120. Jean Daures, Nos vingt ans volés. Association Départementale de l’Aveyron, 1993, p. 32. 121. ITS-Bad Arolsen.
Mercè Morales
del 146è Regiment d’Infanteria. Presoner dels stalags VII-A de Moosburg i VII-B de Lamsdorf, va treballar per a la fàbrica Hans Deuter de motxilles a Augsburg fins al final de la guerra.122
7. Morts pour la France
A reserva de noves dades, i prenent com a referència les proporcionades pel Ministeri de Defensa francès i la història de la deportació, dels prop de 8.400 militars que van servir a l’exèrcit francès en van morir 1.062: 589 en combat, 287 en camps de concentració i stalags, 14 desapareguts (possiblement morts), 31 en accidents, 59 per malalties, i 82 per altres causes, com ferides de guerra. Les primeres defuncions es van registrar el setembre de 1939 per causes accidentals, i a partir del mes d’octubre en els primers combats al Sarre, on l’11 d’aquell mes van perdre la vida a Merchweiler Simón Lasarte, d’Irun, i Domingo Goyeche, del 18è Regiment d’Infanteria. En el regiment predominaven els bearnesos, bascos, navarresos i originaris de la regió de les Landes.123 El 3 i 4 de maig de 1940 es van produir les primeres baixes a Noruega entre els soldats de la 13a DBLE, campanya en què van morir 33 republicans. Entre el 12 i el 13 de maig van perdre la vida 3 militars més al front de Bèlgica, en les poblacions de Buissonville, Leuze i Lichterwelde. Formaven part del 1r Regiment de Caçadors a cavall, del 71è Regiment d’Artilleria i de la 366a companyia mòbil.
Amb la invasió alemanya de França el 10 de maig, es compten ja per desenes. Van morir 215 militars en combat, entre un total de 248 per diverses causes: ferides de guerra, accidents i malalties. El 1941 i 1942, les defuncions a Mauthausen i a diversos stalags, 210, van superar les produïdes als fronts. En aquests anys, van morir en els combats del Líban 13 militars; 9 davant les costes gregues, i 15 a Líbia. El 1943, els enfrontaments a Tunísia van deixar 46 morts. L’any següent van ser 29 al front d’Itàlia, i 100 als de França. A la frontera i a Alemanya van perdre la vida 96 militars més fins al final de la guerra.
En el cas dels militars catalans, dels 1.320 constatats fins avui en van morir 201. En combat 114: 3 a Noruega, 1 a Bèlgica, 49 a la batalla de França, 4 al
122. ITS-Bad Arolsen.
123. SHD. Vincennes. GR/34/N/49 1-9.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
Líban, 2 a Líbia, 2 a les costes gregues, 1 a Casablanca, 1 a Egipte, 13 a Tunísia, 5 a Itàlia, 22 a França el 1944-1945, 9 a Alemanya i 2 a Indoxina. Com a presoners de guerra en camps de concentració i stalags, 61, i per accidents i malalties, 26.
A diferència dels militars, és més difícil elaborar un cens dels republicans de les CTE que van perdre la vida en els combats de la batalla de França. Com he esmentat, només com a presoners de guerra, van morir a Mauthausen més de 4.000 dels 4.816 deportats, amb una presència majoritària de catalans. A aquests morts pour la France, s’han d’incorporar els de la Resistència i les víctimes civils que van perdre la vida a la rereguarda com a conseqüència de l’acció militar. Només als combats de maig-juny de 1940 n’hi va haver un mínim de 50, que s’incrementaren el 1944, durant l’alliberament, com en l’horror d’Oradour-surGlane, on van morir famílies senceres, entre altres les petites Angelina i Emília Masachs, de Sabadell, o per «foc amic» en bombardejos com l’esdevingut a Nantes, Marsella i tantes altres poblacions franceses. Encara en desconeixem el nombre, com també el dels mutilats i invàlids per aquestes accions.
8. La reinserció
La primera reinserció a la vida civil va tenir lloc després de l’armistici, amb els soldats que van tornar de la batalla de França amb contractes per la durada de la guerra. Desmobilitzats l’estiu de 1940 al camp de Septfonds, el destí de la majoria van ser els GTE, les noves companyies de treballadors creades pel govern de Vichy el 27 de setembre de 1940, amb un caràcter marcadament concentracionari. D’altres van acabar als camps de treballadors de l’Organització Todt alemanya a la França ocupada. Alguns van participar activament després a la Resistència, i d’altres, portats per la necessitat o per evitar els GTE, es van reenganxar a l’exèrcit de Vichy en aquelles dates o fins i tot més tard, com Josep Bel, el maig de 1942, i el jove Lluís Royo Ibáñez, que el 1943 «em vaig haver d’allistar a la Legió per evitar tornar a Espanya o anar a Alemanya».124 Aquells dies s’havia implantat el Servei de Treball Obligatori (STO) i l’únic aval per no veure’s en un tren amb destinació al Tercer Reich era disposar d’un carnet de treballador.
La segona reinserció va començar el 8 de maig de 1945 amb la rendició d’Alemanya. Els republicans de De Gaulle tornaven ¿a casa? El somni trencat del retorn a una Catalunya o a una Espanya democràtica va ser una esperança frustrada que varen haver d’acceptar, alhora que miraven de resoldre els problemes vitals immediats. Per als joves que havien lluitat al front, els coneixements tècnics que havien adquirit com a militars els van facilitar incorporar-se al mercat laboral. Per als més veterans significava començar de nou, restablir llaços familiars i buscar feina i un lloc on viure. Els exsoldats de la República tornaven a la «normalitat» després de deu anys de guerra. A la fàbrica, al comerç, reconvertits en civils en una quotidianitat allunyada dels dies de guerra i de celebracions pel triomf. Alguns joves van decidir continuar en el que gairebé només havien conegut: l’exèrcit, i els trobem lluitant a Indoxina amb altres soldats que hi havien estat destinats durant el conflicte. La majoria, però, va tornar a França, on es van integrar al mercat de treball de la reconstrucció i el Pla Marshall. El 1947 residien al país 260.246 espanyols majors de 15 anys, la nacionalitat més nombrosa després de la italiana (393.737).125 Aproximadament la meitat eren exiliats. Segons Florence Guilhem, el 1951, 112.266 tenien la condició de refugiats.126
En el cas dels presoners de guerra, la major part van tornar a França, on es va habilitar l’Hotel Lutetia a París per acollir els que arribaven dels camps de concentració. Els governs republicans a l’exili, tant el català com el basc i l’espanyol, van organitzar serveis d’ajuda. Així mateix, el govern francès va atorgar als exiliats l’estatus de refugiats, i en va regularitzar finalment la residència, una notícia acollida pels exiliats de 1939 com un reconeixement a la seva col·laboració durant la guerra, i per compensar el tracte rebut a la seva arribada i les penalitats que van haver de patir. També els va oferir protecció sota diferents organismes governamentals, com l’Oficina Central dels Refugiats Espanyols. Per als invàlids i mutilats va establir un règim de pensions, així com per a les vídues i els orfes dels militars que havien mort en la guerra.
Un grup de presoners, però, ja no va fer el viatge de tornada a França. Alguns es van assimilar a la societat alemanya i van continuar treballant àdhuc per a les mateixes empreses on ho havien fet durant la guerra i residint en poblacions a les quals havien estat destinats. Alguns es van casar amb dones alemanyes i d’altres
125. Bulletin de la Statistique générale de la France, op. cit., p. 224.
126. Florence Guilhem, L’obsession du retour. Les républicains espagnols, 1936-1975, Tolosa, Presses Universitaires du Mirail, 2005.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
van quedar concentrats en camps d’internament fins a trobar feina. La majoria dels que es van quedar al país va intentar, però, començar una nova vida aprofitant els embarcaments a Sud-amèrica promoguts per l’Organització Internacional per als Refugiats (IRO), creada a finals de 1946 per l’ONU, com posen de manifest les nombroses fitxes de peticions que es conserven en els arxius alemanys.
La destinació més triada en aquells dies era la pròspera Veneçuela del govern de Rómulo Gallegos. A partir de 1947 van arribar en gran nombre des de diverses capitals europees, al costat d’altres exiliats de diferents nacionalitats. En aquesta data també es van produir alguns retorns a Espanya davant la constatació d’un llarg exili i afavorits per les campanyes de repatriació franquista.
Per a aquells que van deixar enrere els camps de concentració, de presoners de guerra i els de treball, també començava el procés de refer-se d’aquelles experiències. No va ser gens fàcil per als que van passar pels camps de concentració: «Molts d’ells, després d’un llarg període en què van patir tota mena de vexacions i van ser exposats a la brutalitat i a una por constant a una mort imminent, estan mentalment pertorbats»,127 concloïa un document de l’exèrcit nord-americà tot just un mes després de l’alliberament de Mauthausen. En el cas dels republicans, l’exbrigadista internacional austríac Hermann Langbein destacà que «la seva disciplina militar els va permetre adaptar-se millor que altres a les condicions de vida del camp».128 Des de 1936, o havien lluitat al front o havien estat internats sota règims concentracionaris. Guerra, violència, supervivència.
La majoria van acabar naturalitzant-se francesos i van morir al país on havien arrelat. En les entrevistes amb els familiars s’expliquen diverses experiències, però predomina un denominador comú: els pares no parlaven gaire del passat i desitjaven la integració plena dels fills en la vida francesa. No volien que fossin ciutadans de segona. Serien els nets els que es farien preguntes sobre aquells avis i àvies que no havien nascut a França i havien lluitat en tantes guerres.
8.1. Memòria: marginació i recuperació
El record dels republicans en la Segona Guerra Mundial es va diluir en tot just dos anys. Entre 1945 i 1946, van rebre homenatges públics i se’ls van concedir
127. ITS-Bad Arolsen. Doc. 82116251.
128. Hermann Langbein, … nicht wie die Schafe zur Scvhlachtbank. Widerstand in den nationalsozialistischen Konzentrationslagern, Frankfurt am Main, Fischer, 1980, p. 185.
Mercè Morales
distincions militars, però, a partir de 1947, la nova conjuntura política francesa i internacional els va anar excloent del relat. En aquells inicis de la Guerra Freda la «qüestió espanyola» va perdre protagonisme en el comitè de seguretat de l’ONU, i estats que un any abans havien donat suport als governs republicans a l’exili, se’n van distanciar, malgrat l’esforç per convèncer-los de la seva moderació i la voluntat de portar a terme una transició política pacífica. Els veterans rouges espagnols tornaven a ésser políticament incòmodes en aquell nou ordre mundial.
En el relat sobre la guerra i la Resistència va prevaldre el discurs nacionalista francès, minimitzant la participació estrangera. Els militars republicans, sense cap Estat al darrere que els homenatgés i institucionalitzés, es van anar fonent en negre. Com evocava l’advocat i escriptor exiliat Vicente Botella Pastor: «En els noticiaris de cinema [francesos] que rememoraven l’alliberament de París, anaven desapareixent d’any en any les escenes en què es veien tancs i blindats amb títols com Madrid, Brunete, Guadalajara, Terol, Ebro, tripulats per una companyia de la Divisió Leclerc, composta íntegrament per exiliats (…). El que no es va esborrar ni eliminar —hauria estat públic i escandalós— va ser la làpida que hi havia al mur del jardí de les Tuileries i la Plaça de la Concòrdia dedicada a López Ros, soldat de la 2a caigut un dia d’agost de 1944 en l’alliberament de París».129 El jove Antonio López Ros havia nascut a Alacant el 25 de gener de 1922, i es va allistar al 3r Regiment de Marxa del Txad del general Leclerc. Va morir en l’alliberament de París per l’esclat d’un obús el 25 d’agost de 1944. Tenia vint-i-dos anys.130
Com un símbol d’aquest procés, el 28 de novembre de 1947 moria el general Leclerc en un accident d’aviació. De tant en tant, s’interrompia aquell silenci, per protestar, més que contra l’oblit, que encara no podia ser-ho, contra la marginació. El 18 de novembre de 1954 el dirigent del PSOE Rodolfo Llopis, president durant uns mesos de 1947 del govern republicà a l’exili, denunciava aquella invisibilitat. Feia uns dies s’havia inaugurat un monument a Narvik als morts en els combats, i en els actes d’homenatge només s’havia esmentat els soldats de nacionalitat noruega, polonesa i francesa. «En les informacions de la premsa, mai no se cita els republicans espanyols»,131 reivindicava Llopis, i,
129. Virgilio Botella Pastor, Memorias del exilio, Canobre, núm. 20-21, primavera-estiu de 1991, p. 148.
130. SHD. Caen. AC21P80034.
131. Rodolfo Llopis, Le Réveil socialiste, òrgan de la SFIO, 18 de novembre de 1954.
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès…
d’acord amb els temps que corrien, de passada comentava que no hi havia hagut cap comunista entre els republicans que van servir a l’exèrcit francès.
A finals dels anys seixanta van començar a guanyar una mica de visibilitat amb llibres com el d’Antonio Vilanova, Los olvidados, publicat per la icònica Ruedo Ibérico de París, obra que, amb les seves imprecisions, va suposar un treball titànic per a l’autor que va realitzar la primera gran síntesi sobre l’exili i va deixar per a la posteritat «la obligación de llevar a escena a aquellos hombres que participaron de forma tan destacada, y a los que, durante décadas, se ha mantenido, de manera vergonzante, entre bastidores, como si su presencia hiciese enrojecer a los demás partícipes del triunfo».132 També estudis com els de Guy Hermet i David Wingeate Pike133 van començar a aparèixer de manera simultània amb els relats d’alguns exiliats com Miguel Ángel Sanz (1971), Alberto Fernández (1972) i Eduard Pons Prades (1973). A aquestes obres s’hi van sumar els estudis del diplomàtic Javier Rubio (1974), i articles com el de Manuel Tuñón de Lara, Los españoles en la II Guerra Mundial (1976).134 Als anys vuitanta, Daniel Arasa va començar a investigar sobre aquesta temàtica, publicant Els catalans de Churchill (1990),135 i van ser cada vegada més freqüents les referències col·laterals a aquests combatents, sobretot quan la historiografia es va dedicar de manera sostinguda als estudis sobre l’exili a partir dels anys noranta del segle xx i s’inicià una necessària retroalimentació acadèmica a banda i banda de la frontera i amb Amèrica fins a data d’avui.
Encara els allistats més joves d’aquell llunyà 1939-1945 van poder gaudir d’algun reconeixement públic després de gairebé mig segle. Es fotografiaven amb les medalles militars i assistien als actes d’inauguració d’algun memorial o a les commemoracions anuals, recollides per la sempre interessant premsa local i els butlletins d’Anciens combattants. El primer gran homenatge va trigar una
132. Antonio Vilanova, Los olvidados, París, Ruedo Ibérico, 1969, p. 503.
133. Guy Hermet, Los españoles en Francia, Madrid, Guadiana, 1969. Editat en francès el 1967. David W. Pike, ¡Vae Victis! Los republicanos refugiados en Francia, París, Ruedo Ibérico, 1969.
134. Miguel Ángel Sanz, Los guerrilleros españoles en Francia, l’Havana, Instituto Cubano del Libro, 1971. Alberto Fernández, Emigración republicana española (1939-1945), Bilbao, Zero, 1972. Eduard Pons Prades, Los que sí hicimos la guerra. Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial, Esplugues de Llobregat, Ediciones Martínez Roca, 1973. Javier Rubio, La emigración española a Francia, Barcelona, Ariel, 1974. Manuel Tuñón de Lara, «Los españoles en la II Guerra Mundial», a José Luis Abellán (ed.), El exilio español de 1939, Madrid, Taurus, 1976-1978.
135. Daniel Arasa, Els catalans de Churchill, Barcelona, Curial, 1990.
Mercè Morales
mica a arribar, quan el 2004 l’Ajuntament de París va celebrar el primer acte de reconeixement a França a la «Nou».
Han passat vuitanta anys des del final de la Segona Guerra Mundial. Oblidats? Oblit, marginació, el pas natural del temps, tendències i evolucions historiogràfiques, periodístiques, conjuntures polítiques… En els darrers anys, la història social i geopolítica de la guerra ha obert camins nous i s’han començat a normalitzar aquests estudis dins l’ampli camp de la historiografia. Pel que fa a l’exili, la bibliografia és ja tan inabastable com, en alguns aspectes, incompleta, la qual cosa tampoc no s’ha d’avaluar sempre amb negativitat, sinó com un camp per explorar. Espero que aquest article hagi contribuït a una millor comprensió d’aquells fets històrics i a deixar de parlar dels seus protagonistes com un genèric abstracte, posant-los nom i cognoms, uns paisatges, un temps, i una Incerta glòria, com diria Joan Sales. En aquest cas, només incerta pel silenci que la va acompanyar durant dècades.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 95-139 DOI: 10.2436/20.1001.01.268
la presència de les dones en l’exili republicà
lA presènciA De les Dones en l’exili republicà
the pReSence of Women in RepublicAn exile
María Pilar Molina Javierre Catedràtica d’Ensenyament Secundari
Rebut: 17 d’abril de 2025 – Acceptat: 4 de juliol de 2025
Resum: Aquest article presenta un estat de la qüestió sobre la presència de les dones en la historiografia de l’exili republicà de 1939. Sens dubte, una historiografia de gènere, fins a la dècada dels anys noranta del segle xx, conformada per diaris, testimonis, relats autobiogràfics, memòries i historiografia de rescat, que al segle xxi va anar incorporant altres mirades cap a les dones a l’exili. A les conclusions se suggereixen noves línies de recerca.
Paraules clau: Dones, exili republicà de 1939, historiografia de l’exili, historiografia de gènere, Guerra Civil, dictadura de Franco, repressió.
Abstract: This article aims to assess the presence of women in historiography relating to the Republican Exile of 1939. Undoubtedly a gendered historiography that, until the decade of the nineties of the twentieth century, consisted of diaries, testimonies, autobiographical accounts, memoirs and rescue historiography, which in the twenty-first century was gradually incorporating other views towards women in exile. The conclusions suggest new lines of research.
Keywords: Women, Republican exile in 1939, historiography of exile, gender historiography, Civil War, Franco’s dictatorship, repression.
(*) Article redactat amb motiu de la ponència al Simposi L’exili de 1939. Tornant-hi a pensar que va tenir lloc el 16 i 17 d’octubre de 2024, a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, del Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya. Hi varen participar Jaume Sobrequés, José M. Murià, Josep Maria Figueres, Pelai Pagès, Alba Gómez Escudero, Montserrat Besses, Montserrat Armengou, Maria Campillo, Mercè Morales Montoya, María Pilar Molina Javierre, Gemma Duran Alavedra i Josep-Lluís Carod-Rovira. (**) mpmjav@gmail.com. Doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’Ensenyament Secundari.
María Pilar Molina Javierre
1. Introducció
El tema central d’aquest article és presentar un estat de la qüestió respecte del coneixement que tenim actualment de la presència de les dones en l’exili republicà de 1939. Durant molts anys, en els estudis de l’exili, les dones varen ser les grans oblidades, especialment aquelles que restaven en l’anonimat en no tenir un nom i un cognom coneguts. Dones ignorades, que s’havien vist forçades a deixar-ho tot, a marxar del seu país fugint del terror feixista, que varen ser excloses i invisibilitzades per una historiografia patriarcal que reforçava els valors d’una societat en la qual els homes tenien el rol dominant. Afortunadament, aquesta visió esbiaixada de la història ha estat ja clarament qüestionada i s’han anat obrint camí els estudis actuals, basats en la inclusió de les dones.
Les protagonistes d’aquest treball són les dones de l’exili de 1939, però cal fer alguna matisació. He considerat el col·lectiu de dones integrat òbviament per aquelles que varen néixer a qualsevol de les quatre províncies de Catalunya. Ara bé, en l’adscripció al grup també he tingut en compte el conjunt de dones d’altres procedències que hi varen desenvolupar la seva trajectòria vital o que hi varen tenir qualsevol altre tipus de vinculació.
D’altra banda, per tal de poder percebre el ritme i l’evolució de la inclusió de les dones en els estudis de la historiografia de l’exili, he optat per una articulació cronològica del discurs, que permet copsar la diversitat en la tipologia de les fonts, en un treball que pretén també suggerir noves línies de recerca.
2. Una historiografia de gènere
Al llarg de molts anys, l’exili republicà de 1939 ha tingut com a protagonistes els homes, i les referències a la presència de les dones han estat, en general, mínimes. Tal com assenyala, entre d’altres, Ángeles Egido,136 l’exili particular de les dones, com a grup diferenciat i amb característiques específiques derivades de la seva pròpia condició de gènere, ha tardat més a abordar-se, tot i que
136. Ángeles Egido León (2018), «Mujer y exilio: otra forma de represión, otra forma de compromiso. La memoria en la red», a Migraciones & Exilios. Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 17, Madrid, UNED, p. 181-207.
La presència de les dones en l’exili republicà
els darrers anys ha experimentat un creixement exponencial. I és que, excepte alguns homes, realment molt pocs, com Eduardo Pons Prades, Miguel Ángel Sanz, Antonio Soriano o Juan Marín García, que mínimament s’han referit en les seves obres a la presència de les dones en l’exili republicà,137 sembla força inqüestionable que la historiografia desplegada en aquest tema ha estat desenvolupada majoritàriament per dones.
Com exposa Alba Martínez,138 malgrat que els estudis sobre les vivències de les dones constitueixen encara, en el moment actual, una ínfima part del cos historiogràfic de l’exili republicà, cada cop es presta més atenció a les seves veus, els seus espais i les seves actuacions al llarg dels anys del desterrament. Que l’exili republicà femení ha estat objecte d’investigació majoritàriament per les dones és una realitat que corrobora l’aproximació a una exposició cronològica de les fonts i de la bibliografia generada per a la seva anàlisi.
2.1. Fins a la dècada dels anys noranta: diaris, testimonis, relats autobiogràfics, memòries i historiografia de rescat
María Dolores Ramos escriu que el silenci públic de les dones el va trencar Silvia Mistral al vaixell Ipanema, que havia salpat el juny de 1939 des de Bordeus rumb a Mèxic, quan, durant la travessia, va anar escrivint el seu diari, que es va emplenar d’anotacions sobre les barreres polítiques i de classe que segregaven el passatge. I les persones que procedien dels camps de concentració tenien molt poc a veure amb aquelles que havien esperat còmodament als hotels el moment d’embarcar.139 I és que l’any 1940 es va publicar a Mèxic Éxodo: diario de una
137. Eduardo Pons Prades (1975), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial, Barcelona, Planeta; Miguel Ángel Sanz (1981), Luchando en tierras de Francia. La participación de los españoles en la Resistencia, Madrid, Ed. de la Torre; Antonio Soriano(1989), Éxodos. Historia oral del exilio republicano en Francia. 1939-1945, Barcelona, Crítica; Juan Marín García (1991), «Los exiliados españoles durante el período febrero 1939-1945. Testimonio de mi participación en el “Proceso de los Cuarenta”», Cuadernos Republicanos, núm. 23, juliol de 1995, p. 113-140 citat i reproduït a M.ª Fernanda Mancebo (1996), «Las mujeres españolas en la Resistencia francesa», op. cit.
138. Alba Martínez Martínez (2019), «Las mujeres recuerdan. Género y memoria sobre el exilio republicano en Francia (1939-1978)», a Arenal Revista De Historia De Las Mujeres, vol. 26, núm. 2, Granada, Universidad de Granada - Instituto de la Mujer, p. 367-398.
139. María Dolores Ramos Palomo (2021), «Memoria de la España peregrina. Reflexiones sobre el exilio republicano femenino. Caminos, huellas y experiencias de fronteras», a Ángeles
María Pilar Molina Javierre
refugiada espanyola, 140 amb pròleg de León Felipe, on Silvia Mistral narra el seu exili des de la sortida de Barcelona, les penúries que va patir a la retirada, l’ambient hostil amb què es van trobar les dones exiliades a França, l’horror dels camps d’internament i la travessia en vaixell fins a la seva arribada a Veracruz. L’escriptora i crítica cinematogràfica anarquista Hortènsia Blanch Pita, pseudònim de Silvia Mistral, nascuda a l’Havana de pare català i mare gallega, va viure entre Cuba i Espanya, fins que la seva família s’instal·là definitivament a Barcelona l’any 1931. Autodidacta, va haver d’abandonar els estudis als 15 anys, i va trobar feina a una fàbrica, es va afiliar a la CNT, va escriure a Solidaridad Obrera i fou locutora a la ràdio oficial republicana. Com a articulista va col·laborar a Las Noticias i El Día Gráfico i publicà també algunes cròniques de la guerra a La Vanguardia il·lustrades per la fotògrafa Kati Horna, sense oblidar les seves crítiques cinematogràfiques. Un cop a França, després d’una estada breu al camp d’Argelers i l’ingrés al centre d’acollida de Les Mages a Gard, a Bordeus va iniciar la travessia cap a Mèxic acompanyada de prop de mil refugiats de la Guerra Civil.
Tal com assenyala Mónica Moreno Seco,141 les investigacions pioneres sobre l’exili es van centrar en les gestions dels partits polítics i del govern de la República i en els escriptors de la cultura espanyola. Però el que realment va possibilitar l’inici del coneixement de les experiències vitals de les exiliades fou la publicació primerenca de memòries de polítiques i intel·lectuals, entre les quals es troben Teresa Pàmies i Frederica Montseny. Teresa Pàmies, que havia estat dirigent de les Joventuts Socialistes de Catalunya i una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, en arribar a França fou traslladada a la caserna-refugi de Magnac-Laval, prop de Llemotges, des d’on va aconseguir fugir a París. Durant tres mesos fou empresonada a La Roquette i en sortir es va dirigir a Bordeus i es va unir als republicans que marxaven cap a la República Dominicana. D’allà va passar a Cuba i a Mèxic fins a 1947, quan es va installar a Belgrad i, posteriorment, a Txecoslovàquia. A la seva producció literària trobem molts elements autobiogràfics i memorialistes, tal com es reflecteix a la Egido León [dir.], Matilde Eiroa San Francisco [dir.], Encarnación Lemus López [dir.], María Fernanda Santiago Bolaños [dir.], (2021), Mujeres en el exilio republicano de 1939. Homenaje a Josefina Cuesta, Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, p. 47-62.
140. Silvia Mistral (1940), Éxodo: diario de una refugiada española, Mèxic, Minerva.
141. Mónica Moreno Seco (2011), «Las exiliadas, de acompañantes a protagonistas», Ayer, núm. 81, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 265-281.
La presència de les dones en l’exili republicà
seva primera novel·la, Filla de pres, que va presentar als Jocs Florals de Marsella l’any 1967 amb el títol Mai de genolls i que fou guanyadora del Premi President Companys. Gent del meu exili i Quan érem refugiats conformen dues de les seves obres testimonials vinculades a les vivències de l’exili.142 Recordem que el 1977 va ser entrevistada per Joaquín Soler Serrano al programa A fondo143 i el juny de 1984 al programa Crear i Viure es va emetre una entrevista que li varen fer amb guió de Josep Maria Carandell.144
D’altra banda, l’anarquista i dirigent de la CNT Frederica Montseny, la primera dona a la història d’Espanya que va estar al capdavant d’un ministeri en el context d’una República en guerra contra el feixisme, va passar la frontera al Pertús. A França va ser internada a camps de refugiats, perseguida per la policia nazi, empresonada a Llemotges, i el govern franquista va demanar-ne l’extradició, denegada per la Cort d’Apel·lació de Vichy en estar Frederica embarassada. Finalment, l’any 1945 es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on va seguir treballant en la reorganització del moviment llibertari i en l’oposició al franquisme. El éxodo: pasión y muerte de españoles en el exilio, Seis años de mi vida (1936-1945) i Mis primeros cuarenta años constitueixen llibres memorialistes de l’experiència viscuda per Frederica Montseny.145 I és que, tal com exposa Geneviève Dreyfus-Armand, «la mémoire joue-t-elle un rôle très important dans l’exil républicain même si elle est loin d’être commune, si elle est l’occasion d’une justification obsessionnelle, dans des règlements de comptes sans fin et si elle est parfois un refuge lorsque les perspectives d’avenir sont brouillées».146
Una de les primeres investigacions que ens va revelar les vivències d’algunes dones catalanes exiliades, a les quals va posar nom i cognoms, que havien fet la retirada, havien passat per la diferent tipologia d’espais de reclusió a França —camps de concentració, refugis, presons, etc.—, foren resistents i deportades
142. Teresa Pàmies (1975), Gent del meu exili, Barcelona, Galba; Teresa Pàmies (1975), Quan érem refugiats, Barcelona, Dopesa.
145. Frederica Montseny (1977), El éxodo: pasión y muerte de españoles en el exilio, Barcelona, Galba; Frederica Montseny (1978), Seis años de mi vida, Barcelona, Galba; Frederica Montseny (1987), Mis primeros cuarenta años, Barcelona, Plaza y Janés.
146. Geneviève Dreyfus-Armand (1999), L’exil des républicains espagnols en France. De la guerre civile à la mort de Franco, París, Éditions Albin Michel, p. 358.
María Pilar Molina Javierre
pels nazis, ens la facilita Montserrat Roig l’any 1977. Un treball pioner en l’abordatge de la història de l’exili republicà català i de l’holocaust teixit a partir de les fonts orals, dels testimonis aportats pels seus protagonistes. Dones catalanes que varen ser deportades i que havien lluitat a la Resistència francesa, la majoria d’elles provinents de la classe treballadora o de la pagesia. Entre elles hi havia Roser Fluvià i Mònica Gené, que havien militat a Estat Català; la sindicalista Carme Boatell; Dolors Gener, que el 1936 ja pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya de Lleida; Secundina Barceló, de la UGT, que als 13 anys ja treballava en una fàbrica a Gràcia; Coloma Serós, mestra de Lleida; Neus Català, que havia passat la frontera als 21 anys amb 180 criatures, tota una colònia escolar, i que militava a les Joventuts del PSUC.147
El gener de 1978 Montserrat Roig va entrevistar Neus Català, infermera de professió, que durant la guerra havia estat cap sanitària en una colònia infantil de Premià de Mar, ocupant-se d’atendre infants abandonats per raons diverses o que havien perdut els seus pares als bombardeigs.148 Lluitadora antifeixista, republicana, membre de la resistència francesa i supervivent de l’horror del camp de concentració nazi de Ravensbrück, Neus Català va fer un exercici de recuperació de la memòria —que es va publicar a Barcelona l’any 1984— per rescatar de l’oblit les veus de les dones que van deixar el seu testimoni per tal de trencar el silenci i continuar lluitant contra el feixisme. A De la resistència i la deportació hi ha testimonis de dones catalanes, com Filomena Folch, de Barcelona, militant de la CNT, o Teresa Gebellí de Serra, de Reus, que havia estat de les Joventuts Socialistes Unificades.149
L’any 1988 es van publicar les memòries de la militant anarquista, nascuda al Poble-sec però que va viure amb la seva família al barri de les Corts, Sara Berenguer Laosa.150 Anarcosindicalista i llibertària, l’any 1938 va integrar-se a la SIA, la Solidaridad Internacional Antifascista, que havia estat creada pel sindicat anarquista CNT i per altres organitzacions llibertàries el 1937, i fou també
147. Montserrat Roig (1977), Els catalans als camps nazis, Barcelona, Edicions 62.
148. Entrevista biogràfica de Montserrat Roig a Neus Català al Programa Personatges: Neus Català de TVE Catalunya, 1 de gener de 1978. Consultat a https://www.rtve.es/alacarta/videos/ personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-neus-catala/3259171/, 15 de juliol de 2024.
149. Neus Català (1984), De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas, Barcelona, Editorial ADGENA.
150. Sara Berenguer (1988), Entre el sol y la tormenta (Treinta y dos meses de guerra 19361939), Barcelona, Seuba.
La presència de les dones en l’exili republicà
secretària de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de Mujeres Libres. Va passar la frontera i va arribar a Perpinyà amb 20 companyes, quasi totes de Mujeres Libres, i Germinal, el fill d’una d’elles, que tenia pocs mesos d’edat. A les seves memòries ens facilita els noms i cognoms de les seves companyes, tretze del Comitè Regional de Catalunya i vuit de Granollers, i recull el testimoni de Pepita Estruch Pons, militant anarquista i feminista nascuda a Copons, a l’Anoia. Des del primer moment de la seva arribada a França, Sara Berenguer es va incorporar a la SIA, que ajudava els refugiats, i més tard va passar a treballar al Centre Espanyol de Besiers, que va servir de punt de trobada per a les famílies dispersades per França, i quan va esclatar la Segona Guerra Mundial es va incorporar a la Resistència.
També des de França, l’antropòloga i investigadora Marie-José Nadal, integrant de la segona generació de l’exili, ens proporciona un exemple d’incorporació primerenca de les dones als estudis sobre l’exili republicà de 1939. Certament, l’any 1989 va publicar un article151 —un extracte d’un DEA presentat el 1984 a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París— escrit a partir dels testimonis orals de tres dones, nascudes a principis del segle xx, que l’any 1939 vivien als barris populars de Barcelona. Eren dones que pràcticament no havien estat escolaritzades i que entre els 8 i els 14 anys havien hagut de començar a treballar a les fàbriques tèxtils, on s’inicià la seva militància sindical. Filles de pares afiliats a organitzacions polítiques —una d’elles al Partit Radical i les altres dues a l’anarcosindicalisme—, es van casar amb homes obrers militants, respectivament, al Partit Comunista, al POUM, al qual la segona dona també es va adherir, i a l’anarcosindicalisme. Malgrat abraçar opcions ideològiques diferents, totes tres tenien en comú el fet de sentir-se republicanes i antifranquistes. Nadal exposà que treien valor a la seva experiència social i que, si bé a les primeres trobades evocaven les accions que millor responien al model clàssic de militància —a la seva experiència sindical—, a poc a poc, tot rememorant el costat banal de la vida quotidiana, va anar sorgint l’altre aspecte de la seva pràctica, l’espai polític femení. En definitiva, a la seva publicació, Marie-José Nadal presentà els tres testimonis de dones anònimes —no en cità els noms i cognoms, però, a partir de la lectura del text, es pot deduir clarament
151. Marie-José Nadal (1989), «Femmes de l’exil espagnol. Formation idéologique et action politique des femmes du peuple ayant choisi de s’exiler en France en 1939», Matériaux pour l’histoire de notre temps, núm. 15, p. 28-37.
María Pilar Molina Javierre
la seva procedència de Catalunya— que havien emprès el camí de l’exili com a resultat de la seva implicació política.
A partir de 1990, els estudis monogràfics sobre les exiliades van centrar-se en aspectes que havien estat poc treballats fins a aquell moment —vida quotidiana, feina—, de manera que el seu coneixement es va anar enriquint amb fonts orals i memòries. Certament, l’any 1990, tot argumentant la quasi total impossibilitat de consultar fonts documentals, deguda a les circumstàncies que havia viscut el país, M.ª Eugenia Martínez Gorroño va presentar un treball de recopilació de dades basat en fonts orals i centrat en l’estudi de les dones exiliades a Colòmbia.152 Exposava que, al costat del relat oral, s’acostumava a consultar l’arxiu familiar, que aportava publicacions, dades bibliogràfiques, retalls de premsa, material gràfic, passaports, contractes de treball, diaris personals i correspondència. A més, la font oral consultada proporcionava l’accés a una altra nova font oral. Ara bé, afirmava que en l’estudi de les dones exiliades a Colòmbia havia estat complicada la recerca d’informació i que, als petits treballs que havien aparegut fins aleshores sobre l’exili espanyol republicà, no figuraven els noms ni la tasca realitzada per dones que havien tingut una trajectòria professional prestigiosa a Espanya, com havia estat el cas de l’escultora i antropòloga
Maria Rosa Mallol Pibernat, o de tantes altres no conegudes. Filla del pintor Ignasi Mallol, Maria Rosa havia nascut el 1920 a Barcelona, on va viure fins a la primavera de 1938, quan la seva família es va traslladar a Girona. El gener de 1939 van passar a França i s’instal·laren prop de París fins a la seva partida a Colòmbia, primer a Barranquilla i més tard a Bogotà, on va estudiar Antropologia. M.ª Eugenia Martínez al·ludeix també en el seu article a Montserrat Fargas Raymat, esposa d’Antoni Trias i Pujol i mare de sis fills, tot dient que en aquest cas seria estrany parlar del treball quotidià i de les dificultats motivades per l’exili i la ubicació en un nou país.
El 1992 es va publicar el Diccionari dels catalans d’Amèrica153 que, entre les biografies de persones, va incorporar alguna entrada corresponent a dones de l’exili republicà, com la de la professora d’idiomes Rosa M. Duran i Gili,
152. M.ª Eugenia Martínez Gorroño (1990), «Fuentes orales para una aproximación al exilio femenino en Colombia» a Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Historia Contemporánea, núm. 3, Madrid, UNED, p. 85-106.
153. ad (1992), Diccionari dels Catalans d’Amèrica, Barcelona, Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència.
La presència de les dones en l’exili republicà
que es va exiliar primer a França i més tard va arribar a Mèxic. Precisament en aquest país, l’any 1993 es va publicar Nuevas Raíces, 154 que recollia els testimonis a l’exili d’onze dones, entre les quals es trobaven Maria Tarragona, Maria Magda Sans i Laura del Castillo. La lleidatana Maria Tarragona havia nascut a Noves de Segre, en el si d’una família de propietaris rurals, havia estat mestra a Sabadell i Barcelona des del març de 1936 i el 6 de febrer de 1939 va creuar la frontera per Puigcerdà, es va instal·lar a Perpinyà i més tard a Narbona, fins que va aconseguir arribar a Mèxic al gener de 1940. Maria Magda Sans vivia a Barcelona i treballava com a funcionària de la Conselleria de Treball del govern de la Generalitat, on exercia el càrrec de secretària del conseller. Va passar la frontera per la Jonquera i, després de múltiples peripècies, el 7 de novembre de 1939 va desembarcar al port de Ciudad Trujillo, a Santo Domingo, on va viure tres anys, es va traslladar a Cuba i, un any més tard, a Mèxic. Laura del Castillo Sáenz de Tejada treballava com a secretària a l’Assessoria Jurídica del Ministeri de la Guerra, a Poblet, i, quan el seu marit, Joaquín Rodríguez, fou nomenat assessor jurídic de l’Exèrcit de l’Ebre, va demanar trasllat a Montblanc, on es trobava la seu del Tribunal de l’Exèrcit de l’Ebre. Va creuar la frontera a peu, embarassada, i des de França aconseguí arribar a Mèxic.
I és que, tal com assenyala Alba Martínez,155 a la dècada dels anys noranta la historiografia feminista va anar conquerint espais d’expansió, al mateix temps que les fonts orals s’anaren legitimant i possibilitaren l’entrada al relat històric de col·lectius i entitats que havien estat dilatadament silenciats. Certament, l’any 1991 es va fundar l’Asociación Española de Investigación de Historia de las Mujeres (AEIHM) i en el si d’aquesta entitat es va gestar el projecte de creació d’una revista centrada en la «Historia de las Mujeres en España» que es va concretar en la publicació, l’any 1994, del primer número de la revista Arenal. 156 I l’any 1994
154. ad (1993), Nuevas raíces. Testimonios de mujeres españolas en el exilio, Mèxic, Joaquín Mortiz. Consultat a https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/nuevas-raices-testimonios-de-mujeres-espanolas-en-el-exilio--0/html/ff70dc16-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2. html#I_0, 25 de juliol de 2024.
155. Alba Martínez Martínez (2022), «Refugiados, mujeres y género en la encrucijada historiográfica. De Europa a España, un estado de la cuestión desde abajo», a Historia Actual Online (HAO), núm. 57. Cadis: Asociación de Historia Actual, Universidad de Cádiz, p. 191-208.
156. Cándida Martínez López; Mary Nash (2013), «ARENAL, 20 años de Historia de las Mujeres en España», a Arenal: Revista de historia de las mujeres, vol. 20, núm. 1, Granada, Universidad de Granada - Instituto de la Mujer, p. 5-40.
María Pilar Molina Javierre
Pilar Domínguez Prats —que havia presentat la seva tesi doctoral el 1992, amb el títol Mujeres españolas exiladas en México (1939-1950) , 157 va publicar Voces del exilio. Mujeres españolas en México, 158 el llibre en què es va materialitzar la seva tesi, una investigació pionera, amb un enfocament de gènere que va donar visibilitat a les exiliades republicanes de 1939 en aquell país per mitjà d’una metodologia que, en aquell moment, era innovadora pel fet de ser poc utilitzada en les investigacions històriques. Efectivament, tal com exposava a la seva tesi doctoral, partint de dos supòsits, per una banda, la invisibilitat de les dones a la història i a les fonts escrites i, per l’altra, la utilitat de les fonts orals a l’hora d’analitzar els col·lectius socials marginats de la història, com era el cas de les dones, va basar la seva investigació en les fonts orals. Pilar Domínguez, des d’una perspectiva de gènere, va examinar àmpliament la vida de les dones exiliades a Mèxic, tot englobant la seva ocupació, el treball remunerat i el domèstic, i la seva activitat política i cultural. Entre les persones entrevistades que li van servir de base en el seu treball hi havia 53 dones, moltes d’elles catalanes, com la mestra Maria Tarragona, l’odontòloga i també mestra Rosa Poy, Adelina Santaló, Carmen Martínez, Teresa Domingo —que havia estat funcionària de la Presidència de la Generalitat de Catalunya—, Concepció Cervera i Dolors Duró, entre d’altres. Tot i completar la informació proporcionada per les entrevistes amb documentació procedent dels arxius de l’emigració espanyola a Mèxic, Pilar Domínguez va considerar les fonts orals com l’element clau de la seva recerca. En aquest sentit, val la pena recordar que, tal com exposa David Ginard,159 va resultar fonamental la recollida de testimonis orals de l’exili mexicà des dels anys setanta mitjançant l’Archivo de la Palabra del Instituto Nacional de Antropología e Historia,160 l’INAH,
157. Pilar Domínguez Prats (1992a), Mujeres españolas exiladas en México (1939-1950), publicada a Docta Complutense, 2002, consultada a https://docta.ucm.es/entities/publication/ a2392a93-fa78-4f16-bd47-c14889f83092, 20 de juliol de 2024. Recordem també: Pilar Domínguez Prats (1992b), «El exilio republicano a México en los años cuarenta, una emigración asistida», a Tebeto: Anuario del Archivo Histórico Insular de Fuerteventura, núm. 5, fascicle 2, Fuerteventura, Cabildo de Fuerteventura, p. 323-342.
158. Pilar Domínguez Prats (1994), Voces del exilio. Mujeres españolas en México (19391950), Madrid, Dirección General de la Mujer.
159. David Ginard (2012), «Dones i antifeixismes. El cas espanyol (1939-1951)», a David Ginard [coord.] (2012), Dona i lluita democràtica al segle xx, Palma, Documenta Balear, p. 159-212.
160. Vegeu: Mediateca INAH: consultat a http://mediateca.inah.gob.mx/repositorio/islandora/object/fondo:68, 26 de juliol de 2024. Les entrevistes es poden consultar al Portal de Archivos Españoles, PARES: https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/contiene/117004
La presència de les dones en l’exili republicà que va preservar, en el marc del projecte «Españoles en México», les 130 entrevistes realitzades a homes i dones que van arribar al país com a conseqüència de la Guerra Civil a Espanya. Un projecte que fou impulsat per una sèrie d’investigadores vinculades al col·lectiu de l’exili, entre les quals hi havia Concepción Ruiz Funes, Enriqueta Tuñón Pablos, Elena Aub, María Luisa Capella i Dolores Pla Brugat, que el va coordinar. Entre les dones entrevistades, Adela Ramon Lligé —l’arqueòloga militant d’Acció Catalana Republicana, que va contribuir a organitzar amb Bosch Gimpera la protecció del patrimoni arqueològic que es va portar fins a Agullana i, finalment, a Ginebra— i Dolors Bosch Toldrà —militant primer d’Estat Català i més tard del Bloc Obrer i Camperol, i del POUM—, entre moltes altres catalanes.
També el 1994 Josep Xaubet,161 en escriure sobre Joan Peiró —ue havia estat ministre d’Indústria en el govern de Largo Caballero entre el 4 de novembre de 1936 i el 17 de maig de 1937— es referí a la seva dona, Mercè Olives Bonastre, i a les seves filles. El fet és que la família Peiró s’esperava al Pertús el gener de 1939 i, quan l’Estat francès obrí la frontera a la població civil fugitiva, només deixaren entrar les dones. Al text de Xaubet es pot llegir que Mercè Olives Bonastre i les filles Peiró van anar a parar a un dels camps per a civils, a Presqu’île de Crozon, a la Bretanya francesa. L’any 1995 es va publicar Dones a l’infern, on Elisa Reverter —nascuda a Badalona— narrava la seva experiència d’exili als camps de concentració francesos.162
A Madrid, a la dècada dels anys noranta, es va anar consolidant el Canal UNED, una iniciativa de la Universidad Nacional de Educación a Distancia en col·laboració amb RTVE per difondre contingut educatiu i cultural a través de programes de televisió, documentals i entrevistes. A partir de l’any 1994 es van produir els audiovisuals dedicats a l’exili a França,163 que varen recollir diversos testimonis de dones, entre elles les anarquistes catalanes Rosa Laviña i Sara Berenguer, i els debats que seguirien al voltant dels documentals, patrocinats per la UNED, en col·laboració amb el Ministeri de Cultura i la Université Toulouse - Le Mirail.
161. Josep Xaubet i Vilanova (1994), «Aproximació històrica a l’exili català a través dels mataronins», Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 49, Mataró, Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d’Estudis Locals, p.18-28.
162. Elisa Reverter López (1995), Dones a l’infern, Barcelona, Columna.
163. Vegeu Migraciones y exilios. El exilio español a Canal UNED, consultat a https://canal. uned.es/series/5a6f2296b1111f2a3a8b4569, 12 de juny de 2024.
María Pilar Molina Javierre
D’altra banda, a partir de la iniciativa d’un seguit de persones procedents de diferents àmbits de la vida universitària i professional, l’octubre de 1996 es va constituir l’Asociación para el Estudio de los Exilios y Migraciones Ibéricos Contemporáneos (AEMIC), amb l’objectiu de contribuir a l’estudi, difusió i comprensió de les migracions ibèriques contemporànies. El mateix any, es va publicar «Las mujeres españolas en la Resistencia francesa» de María Fernanda Mancebo,164 una investigació sobre l’activitat política i a la Resistència de les exiliades. Es tractava d’una aproximació metodològica que comprenia, en primer lloc, un estat de la qüestió respecte a bibliografia, fonts d’arxiu i hemerogràfiques i testimonis orals i, en segon lloc, un estat de la qüestió referit al coneixement que es tenia fins a aquell moment sobre les dones a l’exili i la seva participació en la Resistència. Va esbossar un perfil de la jove o dona resistent anònima, que malgrat la seva escassa formació política i intel·lectual fou capaç de mantenir-se en silenci sota les tortures, fou deportada i va anar a parar als camps d’extermini o bé va afrontar les adversitats i va aconseguir sobreviure lluitant en la clandestinitat. En relació amb l’origen geogràfic, si bé les dones procedien de tota la geografia espanyola, la caiguda de la zona nord-est va donar lloc a una major presència de catalanes, aragoneses, navarreses i basques. En el seu estudi, Mancebo cita noms de dones, bàsicament dels testimonis recollits per Neus Català, entre les quals es troben militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya, de les seves Joventuts, de la Unió de Dones de Catalunya i de la CNT i de la FAI.
L’any 1997 Alicia Alted165 exposava que en repassar l’extensa bibliografia sobre l’exili republicà espanyol de 1939 es constatava que l’home era l’eix central dels esdeveniments històricament significatius. Això es veia molt clar en tot el que es referia a la participació dels republicans espanyols exiliats a França durant la Segona Guerra Mundial i, més concretament, a la historiografia sobre la Resistència. Però, en rastrejar les fonts per reconstruir la complexitat de la lluita clandestina contra els alemanys a la França ocupada i de la deportació als camps d’extermini nazis, constantment sorgien noms de dones anònimes que no apareixen a cap monument ni en cap làpida commemorativa. Ens remetia a Neus Català, als testimonis orals que recollia al seu llibre, a la càrrega emotiva
164. María Fernanda Mancebo (1996), «Las mujeres españolas en la Resistencia Francesa» op. cit.
165. Alicia Alted Vigil (1997), «El exilio republicano español desde la perspectiva de las mujeres», a Arenal, Revista de historia de las mujeres, vol. 4, núm. 2. Granada, Universidad de Granada - Instituto de Estudios de la Mujer, p. 223-238.
La presència de les dones en l’exili republicà
de les fotografies, per constatar la importància de les fonts orals en la reconstrucció de l’entramat de l’exili i, sobretot, el paper que hi van tenir les dones. Al seu article, tot aportant l’entrevista que li havia fet a Tolosa de Llenguadoc l’any 1995, va donar veu a l’escriptora catalana Teresa Gracia, una representant dels pocs infants de la Guerra Civil espanyola que va narrar la seva experiència als camps de concentració francesos d’Argelers i de Sant Cebrià. D’altra banda, quan ja tenia vuitanta anys, la infermera Maria García Torrecillas, que havia emigrat a Barcelona a l’edat de 20 anys, va escriure les seves memòries.166 D’una fàbrica de filats, on va començar a treballar, va passar a una altra de municions durant la guerra i a fer de voluntària a un hospital del Socorro Rojo Internacional. Va fer la retirada, va arribar al camp de concentració d’Argelers embarassada i va rebre l’ajut d’Elisabeth Eidenbenz. Des d’aleshores, Maria García no va treballar només a la Maternitat d’Elna, sinó que va ajudar les dones poloneses i jueves que fugien de la persecució nazi, fins que l’any 1943 es va exiliar a Mèxic. I a Catalunya, el 1997, la historiadora Mercè Vilanova i l’antropòloga Mercè Fernàndez-Martorell van recollir el testimoni de diverses dones, entre les quals hi havia Carme Casas, Enriqueta Gallinat, María Salvo, Conxa Pérez i Pilar Santiago, que fou donat un any més tard a l’AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) i que constitueix el fons oral denominat Dones del 36. Totes aquestes dones, a excepció de Pilar Santiago, van fundar l’Associació Dones del 36 que des d’aleshores inicià la seva tasca de recuperació de la memòria històrica. Mesos després es van incorporar Emèrita Arbonès, Laia Berenguer, Victòria Santamaría i Josefina Piquet. El 1998 es varen publicar les memòries de l’anarquista Ana Camello García, coneguda com a Anna Delso, que havia estat evacuada de Madrid i València amb un grup d’infants i adolescents. Un cop a Catalunya, va arribar a Vilanova i la Geltrú, on es va encarregar del secretariat federal de Mujeres Libres. Militant a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, travessà la frontera francesa, ingressà a camps de concentració i s’integrà a la Resistència.167 A més, Teresa Soler i Pi, coneguda com la «iaia de la cançó», i Teresa Rebull, que havia nascut a Sabadell en el si d’una família llibertària i, des de molt jove, va militar en el
166. María García Torrecillas (2005), Mi exilio: la guerra Civil Española cambió muchas vidas, entre ellas la mía, Monterrey, editor no identificat.
167. Ana Delso(1998), Trescientos hombres y yo. Estampas de una revolución, Madrid, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo.
María Pilar Molina Javierre
Bloc Obrer i Camperol i més tard en el Partit Obrer d’Unificació Marxista, va publicar les seves memòries l’any 1999.168 El mateix any, al programa «La noche temàtica» de TVE es va poder veure el muntatge documental Mujeres del 36, amb guió de Llum Quiñonero i Ana Martínez, que recollia el testimoni, entre d’altres, d’Enriqueta Gallinat, militant d’Esquerra Republicana, i de Conxa Pérez, de CNT-FAI.
Les recerques d’Antonina Rodrigo, que ha realitzat una àrdua tasca abordant estudis concrets sobre les dones, han estat fonamentals per conèixer les trajectòries de la vida d’algunes exiliades. L’any 1999, a Mujer y exilio169, va recuperar l’àmbit públic i privat de vint-i-sis dones entre les quals hi havia les següents: Trinidad Revoltó Cervelló, nascuda a l’Espluga de Francolí, sindicalista, destacada militant del PSUC, de la Unió de Dones Antifeixistes i membre de la resistència antinazi i antifranquista, que va viure l’exili a França i a l’URSS; la militant anarquista de Barcelona Sara Berenguer, de Mujeres Libres, a la qual ja ens hem referit anteriorment; l’escriptora i militant comunista María Enciso, que va estudiar a Barcelona, compromesa amb el periodisme i l’ensenyament, que va passar per França i s’exilià a Colòmbia, va viure a Cuba i s’instal·là definitivament a Mèxic; Rosa Laviña, de Palafrugell, anarquista, de la CNT i la SIA, exiliada a França; Antònia Adroher, mestra, militant del POUM, la primera dona regidora de Cultura i Propaganda a l’Ajuntament de Girona, exiliada a França; Adelita del Campo, pseudònim d’Adela Carreras Taurà, barcelonina adherida a Mujeres Libres, la veu de Ràdio París, que va passar pels camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià i Bram; Lola Iturbe, anarcosindicalista, de la CNT, exiliada a França i lluitadora antifeixista a la Resistència; Diana Pey Casado, pianista i compositora, distingida amb una beca de la Generalitat per estudiar a París poc abans d’esclatar la guerra, exiliada a Xile.
El segle xx es va tancar amb l’aparició de la revista Migraciones y Exilios. Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, una aportació de l’associació AEMIC, que va publicar el seu primer número el mes de desembre de l’any 2000 i que, des d’aleshores, ha estat un element clau en la recollida d’aportacions per a l’estudi de l’exili.
168. Teresa Rebull (1999), Tot cantant, Barcelona, Columna.
169. Antonina Rodrigo (1999), Mujer y exilio, Madrid, Compañía Literaria.
La presència de les dones en l’exili republicà
2.2 El segle xxi: altres mirades cap a l’exili
L’any 2002 Alicia Alted va publicar un estudi sobre les característiques del desterrament a la Unió Soviètica, un exili polític petit i amb un caràcter molt selectiu en relació amb l’adscripció política, i sobre la seva historiografia, en el qual al·ludeix a Teresa Pàmies.170 A Castellar del Vallès, el 8 de març de l’any següent, es va celebrar el Primer Congrés d’Història Local i es va fer una aproximació als exilis republicans a través de les experiències vitals de Carme Insa i Torguet, que havia estat refugiada a França al llarg del període 1939-1941.171 I l’any 2003, a Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939)172 es van recollir els testimonis i records d’una quarantena d’homes i dones entre les quals hi havia Emèrita Arbonès, Laia Berenguer, Teresa Carbó, Carme Casas, Núria Folch, Enriqueta Gallinat, Elvira Godàs, Andrea Martínez, Conxa Pérez, Josefina Piquet, María Salvo i Victòria Santamaría, que varen haver de seguir el camí cap a l’exili.
També l’any 2003 Dolores Pla Brugat, a El aroma del recuerdo, exposa una sèrie de textos, que originàriament havien estat entrevistes i que són testimonis de vida de refugiats. Ja anteriorment havia afirmat la important aportació al país mexicà provinent de la totalitat dels republicans espanyols.173 Que no va ser només una immigració d’intel·lectuals ho corroboren testimonis com els de la barcelonina Concepción Baixeras, filla d’obrers tèxtils, la seva mare afiliada a la UGT, que fou enviada a Morelia; o el de la modista i perruquera Dolores Duró Betriu, casada amb un militant del POUM, de família humil, que passà la seva infància a la Seu d’Urgell i que després de tres anys a França aconseguí arribar a Mèxic l’any 1942.
Jo mateixa vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar l’Elvira Godàs, la mestra antifranquista, d’esquerres, anticlerical i antifeixista que partí a l’exili a bord del
170. Alicia Alted Vigil (2002), «El exilio español en la Unión Soviética», Ayer, núm. 47, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 129-154.
171. Sílvia Sàiz i Calvó (2003), «El segon número de Recerca», Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 143, p. 21-22. Sabadell: Fundació Arts.
172. Pelai Pagès i Blanch; Alberto Pérez Puyal(2003), Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939), Lleida, Pagès editors.
173. Dolores Pla Brugat (1995), «El exilio español en México: una inmigración selecta», Historias, núm. 33, p. 69-80. Consultat a https://www.estudioshistoricos.inah.gob.mx/revistaHistorias/wp-content/uploads/historias_33_69-80.pdf, 2 agost 2024.
María Pilar Molina Javierre
Sinaia el 1939 i va arribar a Mèxic, on va viure durant més de trenta anys.174 I Lilia Granillo, que afirmava que a Mèxic hi ha la tradició d’acollir els migrants —asilats, refugiats, expatriats, exiliats—, l’any 2004 va publicar una investigació amb les veus de dones catalanes, uns testimonis que confirmen les bondats de transformar la guerra a mort en lluita per la vida. Veus que, al seu parer, certifiquen les possibilitats de créixer a l’exili i que responen a la identitat d’Eli Bartra, la seva companya a la universitat, filla d’Anna Murià; Norma Muxaes Pastor, que havia estat professora d’anglès de les seves filles; Josefina Benet, nascuda a Barcelona en el si d’una família benestant; Rosa Castillo Rosas, vídua del gironí Agustí Cabruja i Auguet, un dels escriptors de l’exili, que li va transmetre l’interès per la llengua catalana.175 El mateix 2004 va aparèixer el documental Mujeres en pie de guerra, 176 que va dirigir Susana Koska i que va recuperar la veu d’algunes dones que havien lluitat per la llibertat i contra el feixisme des de l’inici de la Guerra Civil fins a la mort de Franco: Sara Berenguer, Neus Català, Rosa Laviña i María Salvo estaven entre elles. D’altra banda, el 2005 es va publicar Nou dones i una guerra, amb els testimonis de les vuit dones del col·lectiu i de «la nena del 36», Josefina Piquet.177
Cal afegir La voz de los vencidos: el exilio republicano de 1939, que, partint d’un plantejament de síntesi, va donar una visió de conjunt del que va ser l’exili i del que va significar de pèrdua per a Espanya i d’enriquiment per als països d’acollida, amb moltes referències personals de persones exiliades de diferent extracció. Un llibre que va escriure sobre la base de nombroses investigacions prèvies recollides en estudis monogràfics, en les quals Alicia Alted va treballar amb documentació d’arxiu i, sobretot, amb testimonis orals.178 També l’any 2005 Carmen Sierra, prenent com a exemples Mèxic i Argentina, va descriure el procés de recuperació i localització dels testimonis que es trobaven als països
174. María Pilar Molina Javierre (2003), «Cada any, cada any era el del retorn…», El Temps, núm. 987, p. 64-67.
175. Lilia Granillo Vázquez (2004), «Mujeres después de una guerra: catalanas en México», Clío: History and History Teaching, núm. 30, Saragossa, Asociación Proyecto Clío, Universidad de Zaragoza.
176. Susana Koska [dir.] (2004), Mujeres en pie de guerra, Barcelona, Eclipse P.C, Guerrilla Films.
177. Isabel Olesti (2005), Nou dones i una guerra. Les dones del 36, Barcelona, Edicions 62.
178. Alicia Alted Vigil (2005), La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939, Madrid, Aguilar.
La presència de les dones en l’exili republicà
que havien acollit exiliats espanyols per tal de catalogar-los, dipositar-los als arxius de l’Estat i fer difusió online de la informació que aportaven per facilitar-ne l’accés universal. Sierra es refereix al fons d’història oral que es va generar a Mèxic, on apareixen algunes dones catalanes, com Adela Santaló Cortina —filla del ministre de Comunicacions Miquel Santaló—, que va arribar el 1942; la barcelonina Dolores Bosch Toldrà, militant del POUM, que va aconseguir fugir del camp d’Argelers i anar a Narbona i Bordeus, des d’on va arribar a Mèxic el 1940; o la mestra, Estrella Cortichs Vinyals, nascuda a Gironella, que va passar pels camps de concentració francesos abans de marxar cap a Santo Domingo, Cuba i, finalment, Mèxic.179
I a «La memoria de las vencidas: política, género y exilio en la experiencia republicana», Susanna Tavera va analitzar aspectes de la memòria de les dones vençudes pel franquisme, centrant-se en el rang diferenciat que va adquirir l’evocació de les d’una o altra militància política, tot abordant la figura de Frederica Montseny entre la memòria i el mite.180 Cal afegir també Memorias del exilio, de Francisca Muñoz Alday, que als 13 anys va passar la frontera francesa i va conèixer la vida a diversos refugis, fins que va ser internada a un camp al nord del país.181
Dos anys més tard, José María Gago182 insistia que les fonts orals proporcionen una visió diferent a l’hora d’estudiar i comprendre l’exili republicà i que la història oral posa de manifest allò que altres fonts no arriben a albirar, com és l’estudi dels col·lectius marginats i marginals, la història de la gent corrent. Perquè la història oral aporta una mirada distinta i sovint nova dels fets del passat que no seria possible captar amb altres tècniques d’investigació. Per les mateixes dates, Irene Castells183 recordava que als estudis sobre l’exili republicà
179. Carmen Sierra Bárcena (2005), «Archivos de Españoles en América (Argentina y México)», Anuario Americanista Europeo, núm. 3, Madrid, Red Europea de Información y documentación sobre América Latina, REDIAL - Consejo Europeo de Investigaciones Sociales de América Latina, CEISAL, p. 315-325.
180. Susanna Tavera (2005), «La memoria de las vencidas: política, género y exilio en la experiencia republicana», Ayer, núm. 60, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 197-224.
181. Francisca Muñoz Alday (2006), Memorias del exilio, Barcelona, Viena.
182. José María Gago González (2007), «Las fuentes orales y el exilio», Migraciones & Exilios, Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 8, Madrid, UNED, p. 121-136.
183. Irene Castells (2007), «Los exilios políticos en la España Contemporánea», Ayer, núm. 67, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 257-269.
María Pilar Molina Javierre
s’han privilegiat personalitats concretes, intel·lectuals, escriptores o polítiques, i que calia insistir en el component d’exiliades anònimes, treballadores i dones corrents que no van tenir la defensa de la cultura com a arma contra el desarrelament. En efecte, la dura condició de l’expatriació política és encara més penosa per a les dones, víctimes d’un doble exili: el polític i la marginalitat que afronten pel fet de ser dones.
M.ª Eugenia Martínez184 va presentar un treball detallant els arxius que contenen fons que permeten documentar l’aportació professional, científica, acadèmica i cultural dels exiliats a Colòmbia i Veneçuela, tot referint-se a la documentació epistolar entre Antoni Trias Pujol i Leocadia de Comas, la dona de Pere Comas Calvet, que havia estat diputat del Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana. I és que, si bé l’arribada de republicans fou força reduïda pel que fa al seu nombre, l’empremta de l’exili a Colòmbia es pot qualificar com d’enorme incidència.185 A Exiliadas. Escritoras, Guerra Civil y memoria, Josebe Martínez,186 amb la intenció de donar veu a l’experiència narrada per les protagonistes de la guerra i de l’exili, va reconstruir la biografia de diverses escriptores —entre elles, Silvia Mistral i María José de Chopitea—, per tal de recuperar el seu pensament, la seva obra i el seu significat polític i intel·lectual. Finalment, Isabel Segura va recollir el testimoni de Benita Moreno García, que va arribar refugiada a Barcelona l’any 1936. Del camp d’acollida improvisat a Montjuïc va anar a viure al barri d’Horta, fins que van començar els bombardeigs a Barcelona i la van portar a una colònia de Caldes de Montbui. El febrer de 1939 fou evacuada i, a França, va estar als camps d’Argelers, Bram i Rivesaltes.187
184. M.ª Eugenia Martínez Gorroño (2007), «Fuentes de Archivo para la investigación del exilio español como consecuencia de la Guerra Civil de 1936-1939 en Colombia y Venezuela», Migraciones & Exilios, Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 8, Madrid, UNED, p. 105-118.
185. M.ª Eugenia Martínez Gorroño; Juan Luis Hernández Álvarez (2009), «El impulso educativo, cultural, científico, deportivo y socioeconómico que significó el exilio español republicano en Colombia. Una significativa aportación al progreso», Arbor, Ciencia, pensamiento y cultura, núm. 739, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, p. 10451062.
186. Josebe Martínez (2007), Exiliadas. Escritoras, Guerra Civil y memoria, Barcelona, Montesinos.
187. Isabel Segura Soriano (2007), Dones d’Horta-Guinardó. Itineraris històrics, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.
La presència de les dones en l’exili republicà
Un any més tard, Alicia Alted analitzà l’exili femení de manera conjunta, sense incidir en trajectòries individuals excepte en alguns casos específics, com el de les dones de Mujeres Libres exiliades a França —Amparo Poch, Mercè Comaposada, Pepita Carpena, Pepita Carnicer, Sara Berenguer o Frederica Montseny — i en el de les professores exiliades a Mèxic —Margarita Carbó i Darnaculleta i Enriqueta Ortega Feliu.188 El 2009 Pilar Domínguez va publicar De ciudadanas a exiliadas. Un estudio sobre las republicanas españolas en México, 189 una reedició ampliada del llibre que havia publicat el 1994, en el qual havia pres forma la seva tesi doctoral. I a l’article sobre l’activitat política de les republicanes a Mèxic, va estudiar la reconstrucció de l’Agrupación de Mujeres Antifascistas, que va dur a terme una part important de la minoria femenina activa en política durant la República, i la creació, als anys quaranta de la Unión de Mujeres Españolas, centrada en el suport material als homes i dones empresonats pel franquisme. Entre les dones que esmenta hi ha Dolors Bargalló i Rosa Poy, d’ERC, i Dolors Ros, del POUM.190
Mónica Moreno i Alicia Mira van plantejar la reflexió sobre la pluralitat d’experiències de la Guerra Civil i de l’exili, i la diversitat de representacions d’aquestes vivències a les memòries escrites, tot posant en relleu la convivència entre allò que és públic i privat, entre compromís polític i vida quotidiana. Al seu treball, que pretenia matisar la identificació estereotipada entre memòries masculines, centrades únicament en la vida pública, i memòries femenines que només descriuen sentiments i fets de la vida familiar, es varen referir a Teresa Pàmies i Frederica Montseny.191 D’altra banda, Carmen González, que sostenia que des del punt de vista de la historiografia feminista cada cop interessava més la memòria individual, la qual permet descobrir les subjectivitats i les identitats de gènere per tenir una visió més àmplia de la història, va publicar
188. Alicia alted Vigil (2008), «Mujeres españolas emigradas y exiliadas. Siglos xix y xx», Anales de Historia Contemporánea, núm. 24, Múrcia, Departamento de Historia Moderna Contemporánea y de América, Universidad de Murcia, p. 59-74.
189. Pilar Domínguez Prats (2009a), De ciudadanas a exiliadas. Un estudio sobre las republicanas españolas en México, Madrid, Cinca.
190. Pilar Domínguez Prats (2009b), «La actividad política de las mujeres republicanas en México», Arbor. Ciencia, Pensamiento y Cultura (1940-1960), núm. 185, p. 75-85.
191. Mónica Moreno Seco; Alicia Mira Abad (2009), «Entre el compromiso y la privacidad. Memorias de guerra y de exilio de mujeres y hombres», a Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Historia Contemporánea, núm. 21, Madrid, UNED, p. 249-266.
María Pilar Molina Javierre
un treball sobre María García Torrecillas, un dels símbols que representa el paradigma de les dones republicanes a l’exili. La seva obra permet endinsar-nos en la reconstrucció de la vida quotidiana de les refugiades.192 També el 2009, diversos autors van publicar un text en què exposaven que els fons documentals de l’Arxiu Municipal de Girona permetien estudiar l’exili. Certament, des de l’Arxiu Municipal constataven que es podia fer una història de l’exili a través dels fons, recentment incorporats, de Miquel Santaló i la seva dona Adelina Cortina, i de Carmel Rosa i Antònia Adroher. Adelina Cortina, professora de l’Escola Normal, va abandonar Girona al final de la guerra i ja no retornà del seu exili a Mèxic. Antònia Adroher va tornar del seu exili a França el 1977.193
Cal citar també el treball de Camille Aspar194, que destaca el paper de les dones a la Resistència tot al·ludint a l’activitat duta a terme per diverses catalanes, com Neus Català, a la qual ja ens hem referit anteriorment, Alfonsina Bueno Ester i Mercedes Núñez Targa. Certament, l’anarcosindicalista de la CNT Alfonsina Bueno Ester, que treballà en una fàbrica tèxtil al Berguedà, es va exiliar a França, on va formar part d’un dels grups d’evasió clandestina organitzats per Francisco Ponzán. Mercedes Núñez, militant del PSUC; va ser condemnada a 12 anys de presó l’any 1940 i alliberada el mateix any arran d’una errada burocràtica. Va fugir a França, on va lluitar contra el feixisme a la Resistència, fins que la van detenir els nazis i la van deportar a Ravensbrück. Entre les intel·lectuals catalanes que van haver de marxar a l’exili, al llibre de Marta Pessarrodona, publicat el 2010, apareixen Roser Bru, Núria Folch, Frederica Montseny, Anna Murià, Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Teresa Rebull i Margarida Xirgu.195
192. Carmen González Canalejo (2009), «María García Torrecillas: El paradigma de las mujeres en el exilio republicano (1936-1943), a Arenal: Revista de historia de las mujeres, vol. 16, Granada, Universidad de Granada - Instituto de la Mujer, p. 175-187.
193. Joan Boadas; Lluís-Esteve Casellas; Anna Gironella i Montserrat Hosta (2009), «Fons documentals gironins per a l’estudi de l’exili i la repressió», a ad, Girona: 1939-1953. Exilis, repressions i complicitats, Girona, Ajuntament de Girona, Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP), p. 13-52.
194. Camille Aspar (2009-2010), Les républicains espagnols en France. L’engagement politique de l’exil républicain espagnol en France de 1939 aux années 2000, tesi doctoral, Université Paul Cezanne-Aix-Marseille III, consultat a https://www.academia.edu/54058354/Les_R%C3%A9publicains_espagnols_en_France_ça politique_de_lexil_r%C3%A9publicain_espagnol_en_ France_de_1939_aux_ann%C3%A9es_2000, 3 d’agost de 2024.
195. Marta Pessarrodona Artigas (2010), El exilio violeta. Escritoras y artistas catalanas exiliadas en 1939, Barcelona, Editorial Meteora.
La presència de les dones en l’exili republicà
Tanquem la primera dècada del segle xxi amb la publicació a França de les memòries de la modista badalonina Remei Oliva Berenguer, una de les mares de la Maternitat d’Elna que va passar pels camps d’Argelers i de Sant Cebrià.196
La segona dècada d’aquest segle va ser també molt prolífica pel que fa als estudis sobre l’exili republicà. Mónica Moreno va fer un repàs a l’evolució de les investigacions sobre les exiliades i les seves repercussions en l’anàlisi de l’exili republicà. Constatava que la imatge de la refugiada es perfilava ja com a protagonista de l’exili, no només en l’àmbit privat o en el terreny laboral —com havien desvelat els primers estudis —, sinó també en l’acció política, que era objecte d’interès.197
I Enriqueta Tuñón198 va presentar el primer volum d’una col·lecció que es proposava donar a conèixer entrevistes d’història oral que s’havien fet a l’INAH (Instituto Nacional de Antropología e Historia) i que conformaven l’Archivo de Historia Oral Refugiados Españoles en México. Entrevistes que es poden consultar a la biblioteca de la Dirección de Estudios Históricos del INAH i a l’Archivo de la Guerra Civil de Salamanca. Per a aquest primer volum de Varias voces, una historia… va escollir cinc dones, la majoria catalanes —Estrella Cortichs, Francesca Linares, Silvia Mistral, a qui ja ens hem referit anteriorment, i Carmen Bahí —, tot argumentant que el grup català fou el més nombrós de l’exili espanyol a Mèxic. Eren dones de diferents tendències polítiques i de diversos nivells socioeconòmics i culturals, compromeses amb els seus ideals i amb una vida intensa. Estrella Cortichs Vinyals, mestra i pedagoga nascuda a Gironella, des de França va passar per la República Dominicana, Cuba i Mèxic, on va arribar el 1940, va treballar com a professora i va pertànyer al grup de dones Mariana Pineda, fins que l’any 1973 es va establir a Barcelona. Nascuda a Palafrugell, la periodista Francesca Linares de Palomares, acabada la guerra, abans d’arribar a Mèxic va passar per Tànger, Casablanca, Alger i França. Finalment, Carmen Bahí Anguera, nascuda a la Bisbal, militant del POUM, va passar a França el 1939 i es va embarcar en el vaixell Ipanema cap a Mèxic, on va obrir un comerç. També el 2011 es va publicar el llibre de la sociòloga Julia Varela,199 una anàlisi sociohistòrica de les
196. Remei Oliva Berenguer (2010), Exode: De l’Espagne franquiste aux camps français (1939-1940), París, Éditions L’Harmattan.
197. Mónica Moreno Seco (2011), «Las exiliadas, de acompañantes a protagonistas», Ayer, núm. 81, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 265-281.
198. Enriqueta Tuñón Pablos (2011), Varias voces, una historia…Mujeres españolas exiliadas en México, Mèxic, Instituto Nacional de Antropología e Historia.
199. Julia Varela (2011), Mujeres con voz propia, Madrid, Ediciones Morata.
María Pilar Molina Javierre
trajectòries de tres dones, entre les quals hi ha Zenobia Camprubí, casada amb Juan Ramón Jiménez, que havia nascut a Malgrat de Mar en el si d’una família culta i benestant.
Les aportacions al feminisme de la folklorista Maria Baldó les va estudiar Montserrat Palau.200 Nascuda a Hellín, Maria Baldó Massanet va viure a Barcelona, on es va formar i va exercir com a mestra. Militant d’Esquerra Republicana, el 1939 es va exiliar a Tolosa de Llenguadoc. També el 2012 es va publicar un llibre sobre la primera regidora de l’Ajuntament de Palafrugell, Àngela Clos Batlle, que es va exiliar a França i finalment a Veneçuela.201 Un any més tard, en un context de reformulació teòrica dels estudis migratoris en general i de l’exili en particular des de la perspectiva de gènere, que planteja tenir presents les desiguals relacions de gènere per comprendre els processos migratoris, Mónica Moreno i Bárbara Ortuño202 van abordar les identitats transnacionals i les transferències culturals de les exiliades a França i Argentina. En el cas de l’exili a França, destacaven Frederica Montseny i les membres de Mujeres Libres, com Amparo Poch, mentre que a l’Argentina es varen distingir per la seva professió les actrius republicanes catalanes Nora i Germinia Samsó. També constataven que, a diferència del cas mexicà, on el treball de Pilar Domínguez va donar a conèixer la inserció laboral de les refugiades, de les exiliades argentines només s’han destacat alguns noms de dones de l’elit il·lustrada entre les quals hi havia Margarita Xirgu, l’actriu i directora teatral nascuda a Molins de Rei. I a França, cal esmentar la tesi doctoral de Maëlle Maugendre sobre els centres d’acollida on varen romandre les dones exiliades en aquell país, entre les quals nombroses catalanes. Basant-se, entre d’altres fonts, en els testimonis orals i escrits de les protagonistes, va precisar la seva naturalesa i de
200. Montserrat Palau (2012), «Les aportacions al feminisme de les folkloristes Maria Gràcia Bassa i Maria Baldó», a Josep Temporal; Laura Villalba (2012), La recerca folklòrica: persones i institucions, Alacant, Diputació Provincial d’Alacant - Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 13-25.
201. M. Concepción Saurí Ros (2012), Àngela Clos Batlle. La primera edila, Palafrugell, Asociación Apoyo a la Mujer de Palafrugell.
202. Mónica Moreno Seco; Bárbara Ortuño Martínez (2013), «Exiliadas españolas en Francia y Argentina: identidades transnacionales y transferencias culturales», Storia delle donne. Firenze University Press, núm. 9, p. 161-196. https://doi.org/10.13128/SDD-14073. consultat a https://oaj.fupress.net/index.php/sdd/article/view/2509, 8 d’agost de 2024. Vegeu també la tesi doctoral de Bárbara Ortuño Martínez (2010), El exilio y la emigración española de posguerra en Buenos Aires, 1936-1956, format pdf, Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2012.
La presència de les dones en l’exili republicà
quina forma van contribuir al sotmetiment de les refugiades republicanes en sòl francès, tot evocant les condicions extremament difícils d’acollida als camps, els maltractaments que hi varen patir i els mecanismes de solidaritat que les dones van generar.203 També, Matilde Eiroa analitzà les característiques i la tipologia dels mitjans de comunicació de l’exili republicà al llarg de la seva etapa més fructífera, el període 1939-1950.204
El 2014, es va fer un estat de la qüestió sobre l’exili establint un tall cronològic que partia de l’any 2009, quan es va commemorar el setantè aniversari, fins a l’any 2014, moment en què se celebràel setanta-cinquè.205 Per aquelles dates, María Jesús Piñeiro reflexionava sobre l’efecte de l’exili de gènere i analitzava alguns aspectes per comprendre les circumstàncies vitals i professionals d’algunes escriptores que van haver d’emigrar en acabar la Guerra Civil.206 Silvina Jensen va analitzar les estratègies solidàries desplegades pels expatriats catalans residents a Xile i Argentina al llarg dels anys trenta i quaranta del segle xx. Allà es va crear un espai transnacional solidari a ambdós costats de la serralada dels Andes i a través de l’oceà Atlàntic. En relació amb l’entramat humanitari català, a Xile es referí al Centre Català de Santiago i al Comitè Llibertat, i a l’Argentina al Casal Català i al Comitè Llibertat de Buenos Aires i al Centre Català de Rosario.207 Lidia Bocanegra va estudiar el paper de la informàtica aplicada a
203. Maëlle Maugendre (2013), Les réfugiées espagnoles en France (1939 - 1942): des femmes entre assujettissements et résistances, Université Toulouse le Mirail - Toulouse II, consultat a https://theses.hal.science/tel-00961467. La seva tesi fou publicada; vegeu també: Maëlle MAUGENDRE (2019), Femmes en exil: Les refugiées espagnoles en France (1939-1942), Tours, Univ. François Rabelais.
204. Matilde Eiroa Sanfrancisco (2013), «La producción periodística del exilio republicano (1939-1950)», Arbor, Ciencia, Pensamiento y Cultura, núm. 759, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, consultat a https://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/ article/view/1549/1572, 24 juliol 2024.
205. Jordi Font Agulló; Jordi Gaitx Moltó (2014), «L’exili de 1939. Un estat de la qüestió entre dues commemoracions (2009-2014)», Franquisme & Transició, núm. 2, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i Universitat Oberta de Catalunya, UOC, p. 231-280.
206. María Jesús Piñeiro Domínguez (2014), «El exilio político y de género de las escritoras españolas en la emigración» a Ana Jesús López Díaz [ed. lit.]; Anabel González Penín [ed. lit.] i Eva Aguayo Lorenzo [ed. lit.] (2014), II Xornada Universitaria Galega en Xénero, la Corunya, Universidade da Coruña (UDC), p. 305-311.
207. Silvina Jensen (2014), «Nacional/regional/transnacional: la diáspora catalana y el universo de la ayuda humanitaria desde la Guerra Civil española al final de la Segunda Guerra
María Pilar Molina Javierre
la investigació històrica, concretament l’ús de la web 2.0 i l’arquitectura de la informació per a l’anàlisi i difusió de l’exili republicà. Prenent com a exemple el projecte interactiu e-xiliad@s —que es va iniciar el 2009—, examinà metodologies innovadores d’obtenció de noves fonts respecte d’exiliats republicans anònims a nivell internacional, la seva publicació en línia i l’anàlisi de la informació aportada.208
L’any 2016 Rocío Arnal va exposar que les històries de vida permeten conèixer els processos i els fenòmens socials des d’una perspectiva individual i que, per mitjà del relat, podem observar la comunicació simbòlica. Així, per tal d’estudiar la solidaritat republicana espanyola amb l’exili llatinoamericà, es va basar en testimonis de dones exiliades que van fer cap a Mèxic essent adultes —com la republicana Joana Sendra Ros— i de dones que van arribar essent infants, com Berta Fernández i la seva germana petita, que van sortir per la Jonquera en camions de càrrega.209 Alba Martínez es va apropar a la complexitat de les vivències quotidianes de les dones a l’exili republicà a França a partir de les memòries i els records d’una dona exiliada i des d’una perspectiva de gènere. Va elaborar el seu estudi a partir de les experiències vitals d’una dona que responia a les inicials CTM, exiliada a França. Havia nascut a Algesires, però part de la seva vida va transcórrer a Barcelona. Les seves memòries, inèdites, són les de la vida d’una exiliada corrent, no de l’elit política i cultural de l’exili, però de màxim interès historiogràfic.210
Mundial», Trabajos y Comunicaciones, núm. 40, Argentina, Universidad Nacional de La Plata. Consultat a https://www.trabajosycomunicaciones.fahce.unlp.edu.ar/article/view/TyC2014n40a05, 20 d’agost de 2014; Silvina Jensen (2015), «Los expatriados catalanes en Chile y Argentina y el universo de la ayuda solidaria hacia las víctimas de la Guerra Civil espanyola», Projeto História, núm. 52, Sao Paulo, Pontificia Universidade Catolica, p. 37-75. Consultat a: https://ri.conicet. gov.ar/handle/11336/10447, 20 d’agost de 2014.
208. Lidia Bocanegra Barbecho (2015), «EI exilio republicano español: Estudio y recuperación de la memoria a través de la web 2.0. Nuevo enfoque metodológico con el proyecto e-xiliad@s», Migraciones & Exilios. Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 15, Madrid, UNED, p. 113-136.
209. Rocío Arnal Lorenzo (2016), «La solidaridad republicana española con el exilio latinoamericano», a Josep Sánchez Cervelló; Alberto Reig Tapia [coord.] (2016), Exilios en el mundo contemporáneo: vida y destino, Tarragona - Mèxic DF, Publicacions Universitat Rovira i Virgili, Universidad Autónoma de la Ciudad de México, SIMO Sistemas de Inteligencia en Mercados y Opinión, p. 163-179.
210. Alba Martínez Martínez (2016), «El otro exilio: memorias y vida cotidiana de las mujeres en el destierro republicano en Francia», Kamchatka: revista de análisis cultural, núm. 8, València, Universitat de València, p. 61-91.
La presència de les dones en l’exili republicà
Felip Solé va estudiar el camp d’Argelers a partir de la recuperació de la memòria oral dels testimonis, que va confrontar amb les fonts d’arxiu. A la seva recerca trobem els relats de Remei Oliva Berenguer,211 una de les mares de la Maternitat d’Elna que va passar també pel camp de Sant Cebrià, i de Margarida Soriano, que es refereix a la «revolta de les dones» que va tenir lloc al camp.212
D’altra banda, al seu treball sobre l’acollida dels intel·lectuals a França, Montserrat Corretger i Montserrat Palau esmenten els noms de les 26 persones més destacades que residien a Tolosa de Llenguadoc, entre les quals únicament es comptabilitzen tres dones: Anna Murià, Mercè Rodoreda i Anna Peris. A Montpeller, entre els 12 escriptors que s’hi van aplegar amb les seves famílies hi havia M. Carme Nicolau. També en aquesta ciutat es va refugiar el Grup d’Estudiants Catalans, integrat, entre d’altres, per 12 joves entre ells Roser Bru, Concepció Ferrer i Teresa Rovira. Posteriorment, Anna Murià, Mercè Rodoreda, les germanes Mercè i Amàlia Casals i una sèrie d’escriptors catalans foren acollits en un alberg per a la joventut situat prop de París, el Château de Roissyen-Brie.213 A més, Carmen Gaitán va estudiar l’impacte que va tenir l’educació artística femenina impartida a Espanya a l’inici del desterrament de les artistes espanyoles. Va analitzar les condicions de l’exili per a les creadores i la situació sociocultural a Mèxic i a Espanya per esbrinar de quina manera els coneixements adquirits a les institucions oficials d’ensenyament artístic van facilitar la inserció de les creadores en el món de l’art als països d’acollida. Artistes com la pintora Carmen Cortés i Lladó, nascuda a Santa Coloma de Gramenet, que havia estudiat a l’Escola dels Bells Oficis de Barcelona i que va passar a França i finalment a Mèxic, varen utilitzar la suposada modernitat dels ensenyaments adquirits al país d’origen en la seva adaptació a l’exili.214 Per la seva banda, Joan Josep Pujadas va plantejar l’impacte de l’exili republicà a Mèxic en el desenvolupament de l’antropologia catalana i va presentar la trajectòria de tres fills
211. Vegeu també Remei Oliva Berenguer (2021), La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic.
212. Felip Solé (2016), «Dones al camp d’Argelers: un centre d’allotjament», a Sánchez Cervelló; Reig Tapia [coord.], op. cit., p. 445-476.
213. Montserrat Corretger; Montserrat Palau (2016), «L’acollida dels intel·lectuals catalans a França», a Sánchez Cervelló; Reig Tapia [coord.], op. cit., p. 257-274.
214. Carmen Gaitán Salinas (2016), «Arte, educación y mujer. Embarque hacia el exilio de 1939», Archivo Español de Arte, núm. 353, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, p. 61-76.
María Pilar Molina Javierre
d’exiliats, que també han conreat l’antropologia, entre els quals hi ha Glòria Artís Mercadet, filla d’Avel·lí Artís (Tísner).215
Finalment, l’any 2016 va arrencar el projecte Historia y Memoria Histórica, HISMEDI, amb l’objectiu d’analitzar la presència de la història i la memòria a internet, d’examinar els reptes que l’historiador afronta a l’hora d’investigar l’entorn digital i les oportunitats de la difusió general de la història i la memòria. Una base de dades permet la navegació, l’accés als recursos i la recerca d’informació.216
Fruit del treball col·lectiu dut a terme pel Grupo de Estudios del Exilio Literario (GEXEL), grup d’investigació vinculat al Departament de Filologia Espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 2017 es va publicar el Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. 217 Inclou les entrades corresponents a Margarida Xirgu i Adela Carreras Taurà (Adelita del Campo), entre d’altres dones de l’exili català. L’any següent, Ángeles Egido també recollí el testimoni d’Adelita del Campo al seu treball. Centrat a França i a Mèxic, prenent com a base exemples ja investigats i testimonis existents a internet, va analitzar els aspectes específics que diferencien l’univers de l’exili femení i va plantejar que, per a les dones exiliades, més enllà del patiment físic i de la militància, hi va haver altres formes de repressió i de compromís.218 A més, l’article d’Iliana Olmedo, que citava testimonis d’algunes dones com Remei Oliva i Benita Bagés Masip, coneguda com Benita Guiu, demostrava que les celebracions públiques commemoratives de moments clau de l’exili varen servir de base per edificar una memòria de la Guerra Civil cimentada a la República, conformant una identitat exiliada.219 També el 2018 es va realitzar un projecte documental220
215. Joan Josep Pujadas Muñoz (2016), «L’antropologia catalana i l’exili republicà a Mèxic», a Sánchez Cervelló; Reig Tapia [coord.], op. cit., p. 407-443.
216. Vegeu Proyecto HISMEDI: https://uc3m.libguides.com/hismedi. Base de dades: https://humanidadesdigitales.uc3m.es/s/hismedi-g/page/inicio.
217. Autors diversos (2017), Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939, Sevilla, Renacimiento.
218. Egido León (2018), op. cit
219. Iliana Olmedo (2018), «Representaciones de memoria y exilio: la celebración del 14 de abril en México», Tzintzun. Revista de Estudios Históricos, núm. 68, Morelia, Michoacán, Mèxic, Universidad Michoacana de San Nicolás de Hidalgo, p. 201-221.
220. Mireia Soler Ripoll; Mireia Toledo Manrubia (2018), Forçades a marxar, TFG, UAB, Ciències de la Comunicació. Consultat a https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2018/199644/ TFG_SoleriRipoll_Mireia_ToledoManrubia_Mireia.pdf, 2 de maig de 2024.
La presència de les dones en l’exili republicà
basat en l’experiència de l’exili des de la perspectiva de tres dones que el van viure durant la seva infantesa. Pilar Cabratosa, Ventureta Ballús i Roser Rosés són les protagonistes d’aquestes vivències i el punt de connexió entre elles és el seu retorn a Catalunya. Nascuda a Torroella de Montgrí, Pilar Cabratosa,221 coneguda com a Pilarín, va passar a França, on va residir a Bretanya, a Perpinyà i a París. Ventureta Ballús va néixer a Montornès del Vallès, va estar al camp d’Argelers, a la presó de Montagne i a Normandia. Finalment, Roser Rosés,222 barcelonina, fou una nena de Rússia enviada allà pels seus pares el 1938, amb la intenció d’allunyar-la de la guerra, quan tenia 12 anys.
El 2019 Alba Martínez va realitzar un recorregut per la memòria de quatre dones refugiades a França el 1939, entre les quals hi havia Remei Oliva, amb l’objectiu de veure què recordaven de la seva experiència de l’exili i com rememoraven les seves vivències. Amb aquest treball pretenia demostrar que els escrits de les dones que no van tenir projecció política o cultural podien desestabilitzar el relat hegemònic de lluita i militància masculí que ha caracteritzat aquest període de la història. A més, afegia que les dones van construir subjectivitats diverses en relació amb la seva experiència de l’exili, que el gènere va marcar les seves vivències i que aquest fet ha tingut un correlat en les pràctiques del record en potenciar temàtiques i enfocaments que permeten observar una altra forma d’entendre l’exili.223 El mateix any, Salomó Marquès224 va presentar part de les memòries inèdites, escrites a Caracas, per la mestra Pilar Munárriz, que exercí d’inspectora a Girona, travessà la frontera pel Pertús i el 1940 es va embarcar rumb a la República Dominicana, des d’on va viatjar a Caracas. Fruit de la recerca realitzada per Salomó Marquès, la Universitat de Girona alberga el Fons del Magisteri Exiliat de Catalunya,225 integrat, entre altres materials, per
221. Va donar el seu testimoni al documental Pilarín, memòries d’un exili (2009), de Jordi Bellapart.
222. Vegeu Roser Rosés (2016), Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia, Figueres, Edicions Cal·lígraf.
223. Martínez Martínez (2019), «Las mujeres recuerdan. Género y memoria sobre el exilio republicano en Francia (1939-1978)», op. cit.
224. Salomó Marquès Sureda (2019), «Pilar Munárriz Sánchez y Luis Leal Crespo, dos profesores al exilio. Desde Girona a Caracas», Historia y Memoria de la Educación núm. 9, Madrid, UNED, p. 781-814.
225. Vegeu: https://fonsespecials.udg.edu/magisteri-exiliat-de-catalunya/, consultat el 12 de maig de 2024.
María Pilar Molina Javierre
545 dossiers de mestres republicans que treballaven a Catalunya i van haver de marxar a l’exili el 1939. A més, De la República a l’exili: els camins de les mestres226 conté els materials procedents de l’exposició que, el març de 2023, es va poder visionar a la Biblioteca del campus Barri Vell de la Universitat de Girona. A partir de les fitxes de tretze mestres del Fons del Magisteri Exiliat de Catalunya, es va fer una recerca de fonts documentals i bibliografia de cada mestra, disponibles en accés obert. Al fons generat per Salomó Marquès es pot consultar la proposta de fitxa de la mestra Maria Sala Coll227, a qui l’Arxiu Municipal de Roses va dedicar el seu dossier Maria Sala i Pepe Trull, de Roses a l’exili. Els records de Mèxic en un àlbum. 228
El 2021, el primer any de la tercera dècada d’aquest segle, es va publicar Mujeres en el exilio republicano de 1939, 229 que es basava en el Congreso Internacional Mujeres en el Exilio Republicano que, a l’octubre de l’any 2019, va tenir lloc a Madrid, a l’Instituto Cervantes. Totes les aportacions que recull el text són valuoses, però destacarem únicament aquelles que ens apropen més a l’exili femení català. Josefina Cuesta, tot afirmant que en els models d’anàlisi, metodologia, interrogants i fonts utilitzades per abordar l’exili s’han experimentat reajustaments rellevants, al mateix temps que ha assolit importància historiogràfica la reconstrucció del protagonisme de les dones republicanes, centra el seu text en l’anàlisi dels relats escrits per dones. Identifica les autores —entre les quals hi ha Frederica Montseny, Sara Berenguer, Neus Català i Conxa Pérez— que responen al concepte de testimoni ocular, les quals comparteixen la seva condició d’actores amb altres dones del seu entorn, per no esborrar-les de la història, els homes que recorden, la decisió de la sortida a l’exili, la memòria dels sentits, la mort dels fills, el dolor, la frontera i l’arribada al lloc de destinació. Dones que tenen en comú la defensa d’un sistema polític democràtic i
226. Vegeu: https://dugi-doc.udg.edu/handle/10256/22658, consultat el 12 de maig de 2024.
227. Vegeu: https://dugifonsespecials.udg.edu/handle/10256.2/16680, consultat el 12 de maig de 2024.
228. Vegeu: https://www.roses.cat/la-vila/arxiu-municipal/fitxers/documents/documentsdel-mes-2018/doc-03-2018, consultat el 12 de maig de 2024.
229. . Ángeles Egido León [dir.], Matilde Eiroa San Francisco [dir.], Encarnación Lemus López [dir.] i María Fernanda Santiago Bolaños [dir.], (2021), Mujeres en el exilio republicano de 1939. Homenaje a Josefina Cuesta, Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática.
La presència de les dones en l’exili republicà
la transmissió d’un ensenyament per a la seva pròpia família i per a la societat. Josefina Cuesta afirma que les seves memòries són un immens camp de treball i suggereix els temes que resten per rastrejar.230
A la seva ponència sobre Rosa Chacel, tot afirmant que el feminisme es troba entre les primeres ruptures crítiques en l’apropament a l’exili republicà, Mari Paz Balibrea recorda els treballs històrics i els testimonis primerencs d’Antonina Rodrigo, Neus Català i Montserrat Roig sobre el tema de les dones exiliades. I és que les aproximacions feministes van introduir un punt d’inflexió propi, una ruptura particular que delimitava el camp de l’exili i obligava a pensar-lo de forma diferent.231 María Dolores Ramos232 centra les seves reflexions en un grup de dones amb noms i cognoms coneguts que varen viure la diàspora de maneres diferents, entre les quals Frederica Montseny, Silvia Mistral i Sara Berenguer. Les seves històries de vida mostren que van construir espais de supervivència, lluita i progressiu empoderament per mitjà de xarxes solidàries i el suport d’organismes internacionals.
Mercedes Yusta233 obre el recorregut pels exilis i resistències de les dones antifeixistes tot evocant el Congrés Internacional de Dones de 1945 perquè permet entendre l’exili en la perspectiva de la història de l’antifeixisme femení europeu. Fa una lectura de l’exili com a experiència transnacional i posa l’accent en aquelles dones per a les quals l’exili fou una etapa inserida en un llarg compromís polític, com ara Teresa Pàmies, Ana Delso i Neus Català, que narren el tracte vexatori que van rebre les dones als centres d’acollida, als camps, l’experiència femenina de l’internament. Ara bé, Yusta afirma que també són àmpliament desconegudes les violències a les quals foren sotmeses, en particular les violències sexuals, i la forma com es va estructurar la solidaritat femenina als camps de concentració del sud de França. A la seva ponència sobre els camps
230. Josefina Cuesta Butillo (2021), «Memorias del exilio en femenino (1939-1977), a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 21-36.
231. Mari Paz Balibrea (2021), «Lo que a Pancracio le sucede. Rosa Chacel en su vocación filosófica», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 79-94.
232. María Dolores Ramos Palomo (2021), op. cit
233. Mercedes Yusta Rodrigo (2021), «De una guerra a otra: exilios y resistencias de las mujeres antifascistas», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 163-178.
María Pilar Molina Javierre
d’internament i suport als refugiats, Sofía Rodríguez234 afirma que, malgrat el desarrelament provocat per l’exili, les dones ràpidament van teixir xarxes de sororitat. En aquest sentit, assenyala que la importància de l’amistat i el suport mutu és present en el relat de María García Torrecillas, a qui ens hem referit anteriorment. També esmenta Rosa Poy, una de les col·laboradores més actives dels Quàquers que va donar suport als refugiats polítics als camps de concentració. I en recordar que hi va haver exiliades republicanes als camps nazis, rememora la història de Coloma Serós i Carme Gardell, dues dones deportades a Ravensbrück, immortalitzades a la cançó de Marina Rossell «Morir a Ravensbrück», amb lletra de Montserrat Roig.235
La ponència de Pilar Domínguez recull reflexions entorn de les exiliades republicanes a Mèxic. A partir de les entrevistes orals realitzades a les dones de la primera i de la segona generació de l’exili, posa en relleu les formes de subjectivitat presents en els seus relats i la seva capacitat de transgressió dels estereotips de gènere vigents. Al seu text esmenta els lligams de sororitat que varen crear les refugiades catalanes Dolores Pla Noguer i Dolores Duró, casades amb militants del POUM, i la possibilitat que va tenir Aurora Gené, que havia arribat a Mèxic l’any 1939 a l’edat de vuit anys, de ser educada per mestres del seu mateix poble.236 Gemma Domènech i Carles Ribera, en una ponència centrada en les republicanes catalanes a Mèxic, presenten una actualització de les xifres de les dones que hi van arribar a bord dels diferents vaixells entre l’abril de 1939 i l’octubre de 1942. La revisió de les dades, que havia aportat el Diccionario de los catalanes en México237 ha permès incrementar el nombre de biografies, de manera que 638 corresponen a catalanes expatriades.238 Per a la redacció
234. Sofía Rodríguez Serrador (2021), «Mujeres en el exilio republicano: campos de internamiento y ayuda a los refugiados», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 813-824.
235. Mar Trallero (2021), «Deportadas españolas en Ravensbrück. La necesidad de una aproximación feminista al fenómeno global», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 131-136.
236. Pilar Domínguez Prats (2021), «Reflexiones en torno a las exiliadas republicanes en México», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 37-46.
237. José Bru; José María Murià (1996), Diccionario de los catalanes en México, Guadalajara, El Colegio de Jalisco.
238. Gemma Domènech i Casadevall; Salomó Marquès; José M.ª Murià i Angélica Peregrina (2021), Segundo Diccionario de los catalanes de México, Mèxic, Miguel Ángel Porrúa.
La presència de les dones en l’exili republicà
d’aquest article, centrat en les catalanes que varen tenir algun tipus de responsabilitat política, han pres com a base aquest treball d’actualització i enumeren les dones identificades i amb filiació política documentada, entre les quals es troben Maria Dolors Bargalló, d’ERC, Carme Bahí Anguera, del POUM o l’anarquista Carme Paredes i Sans. Identifiquen també dones amb compromís polític durant la Guerra Civil, sense filiació política coneguda, i d’entre totes elles destaquen els perfils biogràfics de més interès.239
Luiza Iordache escriu sobre l’acollida que la Unió Soviètica va brindar als nens de la guerra evacuats entre els anys 1937 i 1938 en quatre expedicions oficials i dues no oficials. Varen viatjar acompanyats d’uns 122 educadors, mestres i personal auxiliar, homes i dones que, de la mateixa manera que els infants, foren repartits entre les Cases de Nens destinades a la seva acollida.240
La ponència de Serge Barba se centra en la Maternitat d’Elna i reprodueix testimonis de la militant comunista Carme Casas —que havia ingressat el 1936 a les JSU d’Almacelles, es va exiliar a França i participà en la Resistència—, citant també Remei Oliva. Al text d’Inmaculada Cordero241 s’insisteix que les dones que aparentment van anar a l’exili com a acompanyants han despertat escàs interès, però que gràcies als treballs de Pilar Domínguez Prats, Enriqueta Tuñón i Dolores Pla Brugat van sortir de l’anonimat forçat. Des d’una perspectiva multidisciplinària i amb la utilització de fonts orals, perfilaren una nova visió del rol que les dones havien tingut a l’exili. I, en afirmar que les exiliades de 1939, en circumstàncies absolutament tràgiques i difícils, van compartir certa manca de dramatisme, recorda un episodi evocat per Benita Moreno García.242 El treball de Yolanda Guasch analitza la situació historiogràfica de les dones artistes que
239. Gemma Domènech Casadevall; Carles Ribera i Rustullet (2021), «Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 339-350.
240. Luiza Iordache Cârstea (2021), «Españolas en la «Gran Guerra Patria», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 149-162.
241. Inmaculada Cordero (2021), «A la intemperie: las mujeres en el exilio de 1939», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 95-108.
242. El desembre del 2009, el Memorial Democràtic de la Generalitat va presentar el documental «Camí d’Argelers» escrit i dirigit per Pablo Tulián com una iniciativa per recuperar la memòria de l’exili a través del testimoni de Benita Moreno. Vegeu: https://www.youtube.com/ watch?v=-vcE8oPdDPc
María Pilar Molina Javierre
es van exiliar a Mèxic.243 La historiografia centrada en artistes plàstiques fou més tardana, els estudis encara són incomplets i les publicacions a Espanya van sorgir al mateix temps que es programaven exposicions que integraven artistes de l’exili. Recorda que al volum cinquè de l’obra dirigida per José Luis Abellán,244 publicada l’any 1976, un capítol està centrat en els artistes plàstics i, entre els que es dediquen a l’activitat pictòrica, són citades Carmen Cortés i Remedios Varo. Tot fent un repàs de les obres publicades a Espanya que incorporen dones artistes, esmenta les següents: l’artista plàstica Marta Palau Bosch, filla d’exiliats, que havia nascut a Albesa, Lleida, el 1934; Montserrat Aleix, la pintora naïf nascuda a Palamós; la barcelonina Soledad Martínez, catalogada com a neocézanniana i neofauve; la dissenyadora gràfica Carme Millà, afiliada a la CNT; Elisa Piqueras Lozano, la pintora i escultora que va ser professora de dibuix per als obrers a Barcelona, on s’havia instal·lat el 1938; Elena Verdes-Montenegro, que durant la guerra es va traslladar a Barcelona i va ser professora de l’Institut Maragall.
Al marge d’aquesta publicació commemorativa del vuitantè aniversari de l’exili republicà de 1939, el 2021 Enriqueta Tuñón va publicar un article centrat en la vida a Mèxic de les exiliades amb l’objectiu de clarificar el que les diferencia d’altres grups de dones d’altres exilis. Es refereix a les dones procedents de Catalunya i, entre el grup de mestres exiliades, cita Estrella Cortichs, una de les millors, que no va impartir classes només als col·legis fundats pels refugiats, sinó també a la Normal Superior i a l’Institut Politècnic Nacional.245 Paula Simón va publicar un estudi sobre les obres Sola de Maria José de Chopitea i Los diablos sueltos (1975), de Mada Carreño, dos llibres que s’emmarquen en la narrativa testimonial de l’exili. Ambdues són dones que varen sobreviure a l’èxode cap a la frontera francesa i als camps de concentració i es varen exiliar a Mèxic.246
243. Yolanda Guasch Marí (2021), «Hagamos memoria. Aproximación historiográfica a las mujeres artistas exiliadas en México», a Egido León [dir.]; Eiroa San Francisco [dir.]; Lemus López [dir.] i Santiago Bolaños [dir.], (2021), op., cit., p. 569-582.
244. José Luis Abellán [coord.] (1976), El exilio español de 1939, Madrid, Taurus.
245. Enriqueta Tuñón Pablos (2021), «La vida en México de las exiliadas españolas», Antropología. Revista Interdisciplinaria del INAH, núm. 10, Mèxic, Benigno Casas, p. 82-94.
246. Paula Simón (2021), «The ‘ethics of care’ in the testimonial narrative of Spanish republican exiled women», Journal of Mediterranean Knowledge, núm. 6, p. 177-201, consultat a https://www.mediterraneanknowledge.org/publications/index.php/journal/article/view/220, 29 agost 2024.
La presència de les dones en l’exili republicà
Finalment, es va publicar també un article sobre les dones a la retirada i la Resistència, del qual soc l’autora.247
El 2022 un nou article d’Alba Martínez recull un estat de la qüestió sobre la història dels refugiats «corrents» des de la perspectiva de la història de les dones i de gènere. Partint d’una reflexió sobre la relació entre els Refugee Studies i la historiografia, s’endinsa en algunes investigacions relacionades amb els desplaçaments forçosos dels anys trenta i quaranta del segle xx, i se centra en les investigacions que han repensat l’exili republicà espanyol des de les experiències de les dones corrents i el gènere com a categoria d’anàlisi. Realitza un breu recorregut historiogràfic per algunes de les obres, temàtiques i debats que s’han proposat repensar la història dels refugiats de l’època contemporània des de l’experiència femenina i de gènere.248 D’altra banda, en un article publicat el mateix any, Laia Arañó, Rubèn Doll i Joan Montblanc, tot aproximant-se als recursos documentals catalans per a l’estudi de l’exili de 1939, proporcionen eines per a la recerca.249 Efectivament, detallen els fons documentals i arxivístics que es localitzen a Catalunya i ofereixen un estat de la qüestió dels arxius municipals. Un altre article de Carmen Gaitán estudia les artistes plàstiques de l’exili republicà — més de mig centenar arribaren a Amèrica llatina— entre les quals hi havia Carmen Cortés i Montserrat Aleix.250 Un article d’Elena Pazos analitza un grup de joves militants de la segona generació, entre les quals hi ha María Luisa Fernández, nascuda a Barcelona l’any 1939 de pares socialistes asturians. Joves que, quan van retornar de l’exili en la dècada dels anys seixanta, van ser protagonistes fonamentals, en un moment en què la política la feien els homes,
247. María Pilar Molina Javierre (2021), «Las mujeres en la Retirada y en la Resistencia», a Enrique Del Olmo; Pelai Pagès [coord.], La Retirada. El exilio republicano, Toledo, El Perro Malo, Fundación Andreu Nin.
248. Alba Martínez Martínez (2022), «Refugiados, mujeres y género en la encrucijada historiográfica. De Europa a España, un estado de la cuestión «desde abajo»», a Historia Actual Online, vol. 57, Cadis, Asociación de Historia Actual (AHA), Universidad de Cádiz, p. 191208.
249. Laia Arañó Vega; Rubèn Doll Petit i Joan Montblanc Lasaga (2022), «Aproximació als recursos documentals catalans per a l’estudi de l’exili del 1939», Dictatorships & Democracies. Journal of History and Culture, núm. 10, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals - Universitat Oberta de Catalunya (UOC), p. 13-34.
250. Carmen Gaitán Salinas (2022), «Exiliadas: Las artistas de la diáspora republicana» a The Conversation, consultat a https://theconversation.com/exiliadas-las-artistas-de-la-diaspora-republicana-183856, 2 de setembre de 2024.
María Pilar Molina Javierre
en la posada en marxa del PSOE.251 Finalment, cal esmentar Hijas del exilio. El legado republicano de la segunda generación, 252 un exercici de recuperació de memòria històrica a partir de les experiències vitals de deu dones que pertanyen a la segona generació de l’exili i que han conformat la seva identitat sota la influència dels valors de la Segona República.
El 2023 es va publicar un article en què Rocío Negrete assenyala com una de les línies de recerca menys investigada la dels treballs forçats de les dones als camps de concentració i extermini nazis. Es refereix a la mateixa Neus Català i altres testimonis de dones, com Secundina Barceló Mirambell, que foren mobilitzades com a mà d’obra de baix cost, per abordar la seva experiència en els treballs forçats, la importància del cos i les resistències contra l’enemic nazi per mitjà del sabotatge.253 El mateix any va estudiar la situació laboral de les dones exiliades a França i Mèxic i en definí les possibilitats d’inserció i la relació amb el treball de les dones als dos països, comparant la incidència de les condicions materials, les polítiques de gestió de la mà d’obra exiliada i els condicionants de gènere.254 L’any següent es va publicar un article que analitza les dones de l’exili republicà espanyol de 1939 a França, partint d’una perspectiva de gènere, i revisa críticament la historiografia sobre les dones a l’exili republicà de 1939 i el desconeixement de la dimensió laboral de les seves experiències, aportant algunes interpretacions i suggerint futures línies d’investigació.255
251. Elena Pazos Rodríguez (2022), «Cuatro vidas en los caminos del exilio socialista. Cuatro modernas de segunda generación en perspectiva biográfica», Segle xx. Revista Catalana d’Història, vol. 15, Barcelona, Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), p. 104-127.
252. María Pilar Molina Javierre (2022), Hijas del exilio. El legado republicano de la segunda generación, Barcelona, Laertes.
253. Rocío Negrete Peña (2023a), «Testimonios de deportadas y trabajadoras forzadas para la Alemania nazi. Resistencias, deber de memoria y denuncia», Kamchatka. Revista de Análisis Cultural, núm. 21, València, Universitat de València, p. 245-274,.
254. Rocío Negrete Peña (2023b), «Exiliadas trabajadoras. Pautas y estrategias de inserción laboral de las mujeres del exilio republicano español en Francia y México (1936-1945)», Cuadernos de Historia, núm. 59, Xile, Departamento de Ciencias Históricas, Universidad de Chile, p. 21-49.
255. Rocío Negrete Peña (2024), «Género, trabajo y migración. Categorías para el estudio del exilio republicano de 1939 en Francia», Historia y Memoria, núm. 28, Colombia, Universidad Pedagógica y Tecnológica de Colombia, Facultad Ciencias de la Educación. Área en Historia, p. 181-222.
La presència de les dones en l’exili republicà
3. Conclusions
Les protagonistes d’aquest desterrament varen ser víctimes d’un doble exili, el polític i el de gènere, en haver hagut d’afrontar que van ser situades al marge, silenciades i invisibilitzades, només pel fet de ser dones. I, tal com s’ha pogut corroborar en aquesta presentació cronològica de les fonts i de la bibliografia generada per a la seva anàlisi, l’exili republicà femení ha estat objecte d’investigació majoritàriament per part de les dones.
Els diferents estudis han anat insistint en el component d’exiliades anònimes, treballadores i dones corrents, tot identificant aspectes específics que diferencien l’univers de l’exili femení. Dones que tenen en comú la defensa d’un sistema polític democràtic —el de la Segona República— i dels valors que aquesta va encarnar, que varen assumir diverses maneres de compromís, i que varen ser afectades, més enllà del patiment i de la seva militància política, per altres formes de repressió.
Allò que realment va possibilitar l’inici del coneixement de les experiències de les exiliades va ser la publicació de memòries primerenques de polítiques i intel·lectuals. No obstant, no podem obviar que les fonts orals han estat un element clau en la reconstrucció del paper de les dones en l’exili —i en la Resistència i als camps d’extermini nazis— i en la recuperació dels noms i cognoms d’algunes d’elles que havien restat a l’anonimat. És evident que la reconstrucció del protagonisme de les dones republicanes ha assolit importància historiogràfica i que, en aquest procés, les fonts orals han proporcionat una visió diferent a l’hora d’abordar l’estudi i la comprensió del fenomen de l’exili republicà. Certament, la història oral ha possibilitat posar de manifest una sèrie d’elements que altres fonts no arriben a plantejar. Ens ha permès endinsar-nos en el coneixement de les trajectòries de la gent corrent i en l’estudi dels col·lectius marginats i marginals, on han estat ubicades les dones.
Així, partint d’aquests pressupòsits, progressivament s’han anat obrint camí altres elements de revisió en el si de la historiografia de l’exili republicà femení. Al ventall de la diversitat de formes de pensar-lo i d’estudiar-lo es troba la seva ubicació en el marc de la història de l’antifeixisme femení europeu, per concebre’l com una etapa immersa en un vast compromís polític. També el seu abordatge com a recerca de subjectivitats, identitats o condicionants de gènere. Tanmateix, ha interessat estudiar-lo des de la perspectiva de la gestió de la mà d’obra, del treball forçat, de la convivència entre vida pública i privacitat, o de
María Pilar Molina Javierre
l’estructuració de les xarxes de solidaritat construïdes per les dones. En essència, al llarg del segle xxi, molt prolífic en relació amb els estudis sobre l’exili republicà femení, s’han desplegat noves mirades en un moment en què la imatge de la dona refugiada s’ha perfilat com a protagonista de l’exili, tant en l’àmbit privat com en el món laboral i en l’activitat política. I el coneixement de les vivències personals ha possibilitat l’aprofundiment, des d’una perspectiva individual, en el coneixement dels processos socials.
Ara bé, al costat d’aquestes troballes, resten encara àrees poc explorades que contribuirien, sens dubte, a un coneixement més exhaustiu de l’exili republicà femení. En primer lloc, és evident que les dones refugiades acostumen a afrontar violències específiques relacionades amb el gènere. Així, cal referir-se a les violències a què foren sotmeses en els diferents espais de reclusió o d’acollida on varen transcórrer les seves vides. Aquest és un element força inexplorat i desconegut, especialment allò referent a les violències de caire sexual. Caldria també estudiar les formes de resistència que hi van oposar.
D’altra banda, les diverses fonts i els relats orals proporcionen exemples de les xarxes de solidaritat que les exiliades varen teixir per sobreviure a l’horror que les va tocar viure. Caldria una aproximació a la forma en què es va estructurar aquesta, especialment als camps de concentració, refugis i tota mena d’establiments de França on varen ser recloses.
Finalment, tenint present els anys que han transcorregut des del final de la Guerra Civil, una via imprescindible avui per arribar a un coneixement del que va ser i va comportar l’exili republicà de 1939 ens la proporciona, sens dubte, la segona generació. Les entrevistes a les filles de l’exili ens han de permetre la reconstrucció de les històries de vida de les dones de les primeres generacions i endinsar-nos en una tipologia molt àmplia de les vivències i de les repercussions que va tenir l’exili forçat de 1939 per a les dones republicanes.
Bibliografia
Abellán, José Luis [coord.] (1976). El exilio español de 1939. Madrid: Taurus. Alted Vigil, Alicia (1997). «El exilio republicano español desde la perspectiva de las mujeres». Arenal, Revista de Historia de las Mujeres. Vol. 4, núm. 2. Granada: Universidad de Granada. Instituto de Estudios de la Mujer, p. 223-238.
La presència de les dones en l’exili republicà (2002). «El exilio español en la Unión Soviética». Ayer, núm. 47. Madrid: Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 129-154. (2005). La voz de los vencidos. El exilio republicano de 1939. Madrid: Aguilar. (2008). «Mujeres españolas emigradas y exiliadas. Siglos xix y xx». Anales de Historia Contemporánea, núm. 24. Múrcia: Departamento de Historia Moderna Contemporánea y de América, Universidad de Murcia, p. 59-74.
Arañó Vega, Laia; Doll Petit, Rubèn, i Montblanc Lasaga, Joan (2022). «Aproximació als recursos documentals catalans per a l’estudi de l’exili de 1939». Dictatorships & Democracies. Journal of History and Culture, núm. 10. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i Universitat Oberta de Catalunya (UOC), p. 13-34.
Aspar, Camille (2009-2010). Les républicains espagnols en France. L’engagement politique de l’exil républicain espagnol en France de 1939 aux années 2000. Mémoire pour l’obtention du diplôme. Université Paul Cézanne - Aix-Marseille III, consultat a https://www.academia. edu/54058354/Les_R %C3 %A9publicains_espagnols_en_France_ça_politique_de_lexil_r%C3%A9publicain_espagnol_en_France_de_1939_aux_ ann%C3%A9es_2000, 3 d’agost de 2024.
Berenguer, Sara (1988). Entre el sol y la tormenta (treinta y dos meses de guerra 1936-1939). Barcelona: Seuba.
Boadas, Joan; Casellas, Lluís-Esteve; Gironella, Anna, i Hosta, Montserrat (2009). «Fons documentals gironins per a l’estudi de l’exili i la repressió». A: Diversos autors. Girona: 1939-1953. Exilis, repressions i complicitats.
Girona: Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP), p. 13-52.
Bocanegra Barbecho, Lidia (2015). «El exilio republicano español: estudio y recuperación de la memoria a través de la web 2.0. Nuevo enfoque metodológico con el proyecto e-xiliad@s». Migraciones & Exilios. Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 15. Madrid: UNED, p. 113-136.
Bru, José; Murià, Josep Maria (1996). Diccionario de los catalanes en México. Guadalajara: El Colegio de Jalisco.
Català, Neus (1984). De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas. Barcelona: Editorial ADGENA.
María Pilar Molina Javierre
Castells, Irene (2007). «Los exilios políticos en la España contemporánea». Ayer, núm. 67. Madrid: Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 257-269.
Delso, Ana (1998). Trescientos hombres y yo. Estampas de una revolución. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo.
Diversos autors (1992). Diccionari dels catalans d’Amèrica. Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència.
Diversos autors (1993). Nuevas raíces. Testimonios de mujeres españolas en el exilio. Mèxic: Joaquín Mortiz. Consultat a https://www.cervantesvirtual.com/ obra-visor/nuevas-raices-testimonios-de-mujeres-espanolas-en-el-exilio--0/ html/ff70dc16-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html#I_0_, 25 juliol 2024.
Diversos autors (2017). Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Sevilla: Renacimiento.
Domènech i Casadevall, Gemma; Marquès, Salomó; Murià, José M.ª, i Peregrina, Angélica (2021). Segundo Diccionario de los catalanes de México. Mèxic: Miguel Ángel Porrúa.
Domínguez Prats, Pilar (1992a). Mujeres españolas exiladas en México (19391950), publicada a Docta Complutense, 2002, consultada a https://docta. ucm.es/entities/publication/a2392a93-fa78-4f16-bd47-c14889f83092, 20 de juliol de 2024.
(1992b). «El exilio republicano a México en los años cuarenta, una emigración asistida». Tebeto: Anuario del Archivo Histórico Insular de Fuerteventura, núm. 5, fascicle 2. Fuerteventura: Cabildo de Fuerteventura, p. 323-342. (1994): Voces del exilio. Mujeres españolas en México (1939-1950). Madrid: Dirección General de la Mujer.
(2009a): De ciudadanas a exiliadas. Un estudio sobre las republicanas españolas en México. Madrid: Cinca.
(2009b): «La actividad política de las mujeres republicanas en México». Arbor. Ciencia, Pensamiento y Cultura (1940-1960), núm. 185, p. 75-85. Dreyfus-Armand, Geneviève (1999). L’exil des républicains espagnols en France. De la guerre civile à la mort de Franco. París: Éditions Albin Michel.
Egido León, Ángeles (2018). «Mujer y exilio: otra forma de represión, otra forma de compromiso. La memoria en la red». Migraciones & Exilios. Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 17. Madrid: UNED, p. 181-207.
La presència de les dones en l’exili republicà
Egido León, Ángeles [dir.]; Eiroa San Francisco, Matilde [dir.]; Lemus López, Encarnación [dir.], i Santiago Bolaños, María Fernanda [dir.] (2021). Mujeres en el exilio republicano de 1939. Homenaje a Josefina Cuesta. Madrid: Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática.
Eiroa Sanfrancisco, Matilde (2013). «La producción periodística del exilio republicano (1939-1950)». Arbor, Ciencia, Pensamiento y Cultura, núm. 759. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, consultat a https://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/article/ view/1549/1572, 24 de juliol de 2024.
Font Agulló, Jordi; Gaitx Moltó, Jordi (2014). «L’exili de 1939. Un estat de la qüestió entre dues commemoracions (2009-2014)». Fanquisme & Transició, núm. 2. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i Universitat Oberta de Catalunya, UOC, p. 231-280.
Gago González, José María (2007). «Las fuentes orales y el exilio». Migraciones & Exilios, Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 8. Madrid: UNED, p. 121136.
Gaitán Salinas, Carmen (2016). «Arte, educación y mujer. Embarque hacia el exilio de 1939». Archivo Español de Arte, núm. 353. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, p. 61-76. (2022). «Exiliadas: Las artistas de la diáspora republicana». The Conversation, consultat a https://theconversation.com/exiliadas-las-artistas-de-la-diaspora-republicana-183856, 2 de setembre de 2024.
García Torrecillas, María (2005). Mi exilio: la Guerra Civil española cambió muchas vidas, entre ellas la mía. Monterrey: editor no identificat.
Ginard, David (2012). «Dones i antifeixismes. El cas espanyol (1939-1951)». A: Ginard, David [coord.] (2012): Dona i lluita democràtica al segle xx. Palma: Documenta Balear, p. 159-212.
González Canalejo, Carmen (2009). «María García Torrecillas: El paradigma de las mujeres en el exilio republicano (1936-1943). Arenal: Revista de Historia de las Mujeres. Vol. 16. Granada: Universidad de Granada: Instituto de la Mujer, p. 175-187.
Granillo Vázquez, Lilia (2004). «Mujeres después de una guerra: catalanas en México». Clío: History and History Teaching. núm. 30. Saragossa: Asociación Proyecto Clío, Universidad de Zaragoza.
María Pilar Molina Javierre
Jensen, Silvina (2014).«Nacional/regional/transnacional: la diáspora catalana y el universo de la ayuda humanitaria desde la Guerra Civil española al final de la Segunda Guerra Mundial». Trabajos y Comunicaciones, núm. 40. Argentina: Universidad Nacional de La Plata. Consultat a https://www.trabajosycomunicaciones.fahce.unlp.edu.ar/article/view/TyC2014n40a05, 20 d’agost de 2014. (2015). «Los expatriados catalanes en Chile y Argentina y el universo de la ayuda solidaria hacia las víctimas de la Guerra Civil espanyola». Projeto História, núm. 52. Sao Paulo: Pontificia Universidade Catolica, p. 37-75. Consultat a: https://ri.conicet.gov.ar/handle/11336/10447, 20 d’agost de 2014. Koska, Susana, dir. (2004). Mujeres en pie de guerra. Barcelona: Eclipse PC, Guerrilla Films.
Mancebo, María Fernanda (1996). «Las mujeres españolas en la Resistencia francesa». Espacio, Tiempo y Forma. Serie V. Historia Contemporánea, núm. 9. Madrid: UNED, p. 254-256.
Marín García, Juan (1991).«Los exiliados españoles durante el período febrero 1939-1945. Testimonio de mi participación en el «Proceso de los Cuarenta»». Cuadernos Republicanos, núm. 23, juliol de 1995, p. 113-140.
Martínez, Josebe (2007). Exiliadas. Escritoras, Guerra Civil y memoria. Barcelona: Montesinos.
Martínez Gorroño, M.ª Eugenia (1990). «Fuentes orales para una aproximación al exilio femenino en Colombia». Espacio, Tiempo y Forma. Serie V. Historia Contemporánea, núm. 3. Madrid: UNED, p. 85-106. (2007). «Fuentes de Archivo para la investigación del exilio español como consecuencia de la Guerra Civil de 1936-1939 en Colombia y Venezuela». Migraciones & Exilios, Cuadernos de la Asociación para el estudio de los exilios y migraciones ibéricos contemporáneos, núm. 8. Madrid: UNED, p. 105118.
Martínez Gorroño, M.ª Eugenia; Hernández Álvarez, Juan Luis (2009). «El impulso educativo, cultural, científico, deportivo y socioeconómico que significó el exilio español republicano en Colombia. Una significativa aportación al progreso». Arbor, Ciencia, pensamiento y cultura, núm. 739. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC, p. 1045-1062.
Martínez López, Cándida; Nash, Mary (2013). «Arenal, 20 años de Historia de las Mujeres en España». Arenal: Revista de Historia de las Mujeres. Vol. 20, núm. 1. Granada: Universidad de Granada: Instituto de la Mujer, p. 5-40.
La presència de les dones en l’exili republicà
Martínez Martínez, Alba (2016). «El otro exilio: memorias y vida cotidiana de las mujeres en el destierro republicano en Francia». Kamchatka: revista de análisis cultural, núm. 8. València: Universitat de València, p. 61-91. (2019). «Las mujeres recuerdan. Género y memoria sobre el exilio republicano en Francia (1939-1978)». Arenal. Revista de Historia de las Mujeres. Vol. 26, núm. 2. Granada: Universidad de Granada, Instituto de la Mujer, p. 367-398. —(2022). »Refugiados, mujeres y género en la encrucijada historiográfica. De Europa a España, un estado de la cuestión desde abajo». Historia Actual Online (HAO), núm. 57. Cadis: Asociación de Historia Actual, Universidad de Cádiz, p. 191-208. Marquès Sureda, Salomó (2019). «Pilar Munárriz Sánchez y Luis Leal Crespo, dos profesores al exilio. Desde Girona a Caracas». Historia y Memoria de la Educación, núm. 9. Madrid: UNED, p. 781-814.
Maugendre, Maëlle (2013). Les réfugiées espagnoles en France (1939-1942): des femmes entre assujettissements et résistances. Université Toulouse le MirailToulouse II, consultat a https://theses.hal.science/tel-00961467. (2019). Femmes en exil: Les refugiées espagnoles en France (1939-1942). Tours: Presses universitaires François Rabelais.
Mistral, Silvia (1940). Éxodo: diario de una refugiada española. Mèxic: Minerva. Molina Javierre, María Pilar (2003). «Cada any, cada any era el del retorn…». El Temps, núm. 987, p. 64-67. (2021). «Las mujeres en la Retirada y en la Resistencia». A: Del Olmo, Enrique; Pagès, Pelai [coord.]). La Retirada. El exilio republicano. Toledo: El Perro Malo, Fundación Andreu Nin. (2022). Hijas del exilio. El legado republicano de la segunda generación. Barcelona: Laertes.
Montseny, Frederica (1977). El éxodo: pasión y muerte de españoles en el exilio. Barcelona: Galba. (1978). Seis años de mi vida. Barcelona: Galba. (1987). Mis primeros cuarenta años. Barcelona: Plaza y Janés.
Moreno Seco, Mónica (2011). «Las exiliadas, de acompañantes a protagonistas». Ayer, núm. 81. Madrid: Asociación de Historia Contemporánea. Marcial Pons, p. 265-281.
Moreno Seco, Mónica; Mira Abad, Alicia (2009). «Entre el compromiso y la privacidad. Memorias de guerra y de exilio de mujeres y hombres». Espacio,
María Pilar Molina Javierre
Tiempo y Forma. Serie V, Historia Contemporánea, núm. 21. Madrid: UNED, p. 249-266.
Moreno Seco, Mónica; Ortuño Martínez, Bárbara (2013). «Exiliadas españolas en Francia y Argentina: identidades transnacionales y transferencias culturales». Storia delle donne, núm. 9. Firenze University Press, p. 161-196. https://doi.org/10.13128/SDD-14073. consultat a https:// oaj.fupress.net/index.php/sdd/article/view/2509, 8 agost 2024.
Muñoz Alday, Francisca (2006). Memorias del exilio. Barcelona: Viena.
Nadal, Marie-José (1989). «Femmes de l’exil espagnol. Formation idéologique et action politique des femmes du peuple ayant choisi de s’exiler en France en 1939». Matériaux pour l’histoire de notre temps, núm. 15, p. 28-37.
Negrete Peña, Rocío (2023a). «Testimonios de deportadas y trabajadoras forzadas para la Alemania nazi. Resistencias, deber de memoria y denuncia». Kamchatka. Revista de Análisis Cultural, núm. 21. València: Universitat de València, p. 245-274. (2023b). «Exiliadas trabajadoras. Pautas y estrategias de inserción laboral de las mujeres del exilio republicano español en Francia y México (19361945)». Cuadernos de Historia, núm. 59. Xile: Departamento de Ciencias Históricas, Universidad de Chile, p. 21-49. (2024). «Género, trabajo y migración. Categorías para el estudio del exilio republicano de 1939 en Francia». Historia y Memoria, núm. 28. Colòmbia: Universidad Pedagógica y Tecnológica de Colombia. Facultad de Ciencias de la Educación. Área en Historia, p. 181-222.
Olesti, Isabel (2005). Nou dones i una guerra. Les dones del 36. Barcelona: Edicions 62.
Oliva Berenguer, Remei (2010). Exode: De l’Espagne franquiste aux camps français (1939-1940). París: Éditions L’Harmattan. (2021). La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic. Olmedo, Iliana (2018). «Representaciones de memoria y exilio: la celebración del 14 de abril en México». Tzintzun. Revista de Estudios Históricos, núm. 68. Morelia, Michoacán, Mèxic: Universidad Michoacana de San Nicolás de Hidalgo, p. 201-221.
Ortuño Martínez, Bárbara (2010). El exilio y la emigración española de posguerra en Buenos Aires, 1936-1956, format pdf. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes 2012.
La presència de les dones en l’exili republicà
Palau, Montserrat (2012). «Les aportacions al feminisme de les folkloristes Maria Gràcia Bassa i Maria Baldó». A: Temporal Josep; Villalba, Laura (2012). La recerca folklòrica: persones i institucions. Alacant: Diputació Provincial d’Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 13-25.
Pagès i Blanch, Pelai; Pérez Puyal, Alberto (2003). Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939). Lleida: Pagès editors.
Pàmies, Teresa (1975). Gent del meu exili. Barcelona: Galba. (1975). Quan érem refugiats. Barcelona: Dopesa.
Pazos Rodríguez, Elena (2022). «Cuatro vidas en los caminos del exilio socialista. Cuatro modernas de segunda generación en perspectiva biogràfica». Segle xx. Revista Catalana d’Història, vol. 15. Barcelona: Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), p. 104-127.
Pessarrodona Artigas, Marta (2010). El exilio violeta. Escritoras y artistas catalanas exiliadas en 1939. Barcelona: Editorial Meteora.
Piñeiro Domínguez, María Jesús (2014). «El exilio político y de género de las escritoras españolas en la emigración». A: López Díaz, Ana Jesús [ed. lit.]; González Penín, Anabel [ed. lit.], i Aguayo Lorenzo, Eva [ed. lit.] (2014). II Xornada Universitaria Galega en Xénero. La Corunya: Universidade da Coruña (UDC), p. 305-311.
Pla Brugat, Dolores (1995). «El exilio español en México: una inmigración selecta». Historias, núm. 33, p. 69-80. Consultat a https://www.estudioshistoricos.inah.gob.mx/revistaHistorias/wp-content/uploads/historias_33_69-80.pdf, 2 d’agost de 2024.
Pons Prades, Eduardo (1975). Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial. Barcelona: Planeta.
Rebull, Teresa (1999). Tot cantant. Barcelona: Columna. Reverter López, Elisa (1995). Dones a l’infern. Barcelona: Columna.
Rodrigo, Antonina (1999). Mujer y exilio. Madrid: Compañía Literaria.
Roig, Montserrat (1977). Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62. Rosés, Roser (2016). Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia. Figueres: Edicions Cal·lígraf.
Sàiz i Calvó, Sílvia (2003): «El segon número de Recerca». Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres, núm. 143. Sabadell: Fundació Arts, p. 21-22.
Sánchez Cervelló, Josep; Reig Tapia, Alberto [coord.]. (2016). Exilios en el mundo contemporáneo: vida y destino. Tarragona, México DF: Publicacions
María Pilar Molina Javierre
Universitat Rovira i Virgili - Universidad Autónoma de la Ciudad de México - SIMO Sistemas de Inteligencia en Mercados y Opinión, p. 163-179.
Sanz, Miguel Ángel (1981). Luchando en tierras de Francia. La participación de los españoles en la Resistencia. Madrid: Ed. de la Torre.
Saurí Ros, M. Concepción (2012). Àngela Clos Batlle. La primera edila. Palafrugell: Asociación Apoyo a la Mujer de Palafrugell.
Segura Soriano, Isabel (2007). Dones d’Horta-Guinardó. Itineraris històrics. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal i Districte d’Horta-Guinardó.
Sierra Bárcena, Carmen (2005). «Archivos de Españoles en América (Argentina y México)». Anuario Americanista Europeo, núm. 3. Madrid: Red Europea de Información y Documentación sobre América Latina, REDIAL; Consejo Europeo de Investigaciones Sociales de América Latina, CEISAL, p. 315-325.
Simón, Paula (2021). «The ‘ethics of care’ in the testimonial narrative of Spanish republican exiled women». Journal of Mediterranean Knowledge, núm. 6, p. 177-201, consultat a https://www.mediterraneanknowledge. org/publications/index.php/journal/article/view/220, 29 d’agost de 2024.
Soler Ripoll, Mireia; Toledo Manrubia, Mireia (2018). Forçades a marxar. TFG, UAB, Ciències de la Comunicació. Consultat a https://ddd.uab. cat/pub/tfg/2018/199644/TFG_SoleriRipoll_Mireia_ToledoManrubia_ Mireia.pdf, 2 maig 2024.
Soriano, Antonio (1989). Éxodos. Historia oral del exilio republicano en Francia. 1939-1945. Barcelona: Crítica.
Tavera, Susanna (2005). «La memoria de las vencidas: política, género y exilio en la experiencia republicana». Ayer, núm. 60. Madrid: Asociación de Historia Contemporánea, Marcial Pons, p. 197-224. Tuñón Pablos, Enriqueta (2011). Varias voces, una historia… Mujeres españolas exiliadas en México. México: Instituto Nacional de Antropología e Historia. (2021). «La vida en México de las exiliadas españolas». Antropología. Revista Interdisciplinaria del INAH, núm. 10. México: Benigno Casas, p. 82-94. Varela, Julia (2011). Mujeres con voz propia. Madrid: Ediciones Morata. Xaubet i Vilanova, Josep (1994). «Aproximació històrica a l’exili català a través dels mataronins». Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 49. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria - Centre d’Estudis Locals, p. 18-28.
La presència de les dones en l’exili republicà
Altres fonts
De la República a l’exili: els camins de les mestres: https://dugi-doc.udg.edu/ handle/10256/22658, consultat el 12 de maig de 2024.
Fitxa de Maria Sala Coll: https://dugifonsespecials.udg.edu/handle/10256.2/16680, consultat el 12 de maig de 2024.
HISMEDI: Proyecto: https://uc3m.libguides.com/hismedi. Base de dades: https://humanidadesdigitales.uc3m.es/s/hismedi-g/page/inicio.
INAH: Mediateca. Consultat a http://mediateca.inah.gob.mx/repositorio/ islandora/object/fondo:68, el 26 de juliol de 2024.
Magisteri Exiliat de Catalunya: https://fonsespecials.udg.edu/magisteri-exiliat-de-catalunya/, consultat el 12 de maig de 2024.
Maria Sala i Pepe Trull, de Roses a l’exili: https://www.roses.cat/la-vila/arxiu-municipal/fitxers/documents/documents-del-mes-2018/doc-03-2018, Arxiu Municipal de Roses, consultat el 12 de maig de 2024.
Audiovisuals
Documental Camí d’Argelers, de Pablo Tulián. Consultat a: https://www.youtube.com/watch?v=-vcE8oPdDPc, el 20 de juliol de 2024.
Documental Pilarín, memòries d’un exili (2009), de Jordi Bellapart.
Entrevista biogràfica de Montserrat Roig a Neus Català al programa Personatges: Neus Català, de TVE Catalunya. 1 de gener de 1978. Consultat a https:// www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-neus-catala/3259171/, el 15 de juliol de 2024.
Entrevista de Joaquín Soler Serrano a Teresa Pàmies al programa A fondo de RTVE, 31 de juliol de 1977. Consultat a: https://www.rtve.es/play/videos/a-fondo/fondo-ernesto-gimenez-caballero-teresa-pamies/5043961/, el 10 de juny de 2024.
Entrevista biogràfica de Josep Maria Carandell a Teresa Pàmies al programa Crear i viure de TVE Catalunya, 18 de juny de 1984. Consultat a: https://www. rtve.es/play/videos/crear-i-viure/crear-viure-teresa-pamies/1348959/, el 10 de juny de 2024.
Migraciones y exilios. El exilio español, a Canal UNED, consultat a https://canal. uned.es/series/5a6f2296b1111f2a3a8b4569, el 12 de juny de 2024.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 141-157 DOI: 10.2436/20.1001.01.270
Montserrat dins l’Espanya Franquista
montserrAt Dins l’espAnyA frAnQuistA
montSeRRAt into fRAncoiSt SpAin
Albert Balcells*
Institut d’Estudis Catalans
15 d’abril de 2025 – Acceptat: 31 de maig de 2025
Resum: Aquesta aproximació a l’evolució de l’abadia de Montserrat sota el règim franquista ofereix la primera síntesi interpretativa dels llibres i articles publicats pels testimonis. Explica els factors de l’evolució de l’aparent amistat de l’abat Escarré amb el general Franco vers la ruptura amb la dictadura durant els anys seixanta i la primera meitat dels anys setanta del segle xx amb les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré, el seu exili, el desterrament a Cuixà dels monjos que volien modificar la vida comunitària i els posicionaments posteriors dels abats Gabriel Brasó i Cassià Just. El paper de Montserrat en la preservació i renovació de la identitat catalana davant del règim franquista va donar gran rellevància a uns fets que provocaren el desterrament de l’abat Escarré, l’única autoritat eclesiàstica que censurà públicament la dictadura posterior a la Guerra Civil.
Paraules clau: Concordat, catalanitat, democratització, Concili Vaticà II, vida monàstica, exili.
Abstract: An approach to the evolution of the abbey of Montserrat under the Franco regime offering an interpretative synthesis of the books and articles published by the available witnesses. It explains the factors of the evolution of the apparent friendship of Abbot Escarré with General Franco towards the break with the dictatorship in the sixties and first half of the seventies of the twentieth century with the declarations in Le Monde of Abbot Escarré, his exile, the banishment to Cuixà of the monks who wanted to modify the community life and the subsequent positions of the abbots Gabriel Brasó and Cassià Just. The role of Montserrat in the preservation and renewal of the Catalan identity in the face of the Franco regime gave great relevance to the events that caused the banishment of Abbot Escarré, the only ecclesiastical authority who publicly censured the dictatorship after the civil war.
(*) abalcells@iec.cat
Albert Balcells
Keywords: Concordat, Catalanism, democratization, Vatican Council II, monastic life, exile.
1. Entre la memòria i la història
Malgrat que ja han passat cinquanta anys de la fi de la dictadura del general Franco, aquesta època de la història de Montserrat encara no compta amb una visió prou contextualitzada i objectiva. Sembla resistir-se a passar de la memòria a la història, si bé fins i tot la memòria està amenaçada per l’oblit degut a la successió de les generacions. Han desaparegut gairebé tots els que visqueren aquella època al monestir, si bé alguns han publicat el seu testimoni. No ajuda a un millor coneixement dels fets que l’arxiu de Montserrat estigui tancat als investigadors. Han passat més de quaranta-sis anys des que el monjo historiador Josep Massot pogué consultar la documentació de l’arxiu del monestir per escriure el seu llibre: Els creadors del Montserrat modern. Cent anys al servei de la cultura catalana. Aprofundir en qualsevol dels aspectes que ell tocà exigiria l’accés dels investigadors a la documentació inèdita del període, sobretot en els casos de fets rellevants que Massot només esbossa o directament no esmenta.
Després de la Guerra Civil de 1936 a 1939 l’època anterior apareixia a Montserrat com un model i com un període d’esplendor que calia recuperar i reproduir en un context molt diferent i gens propici. Sota l’abat Antoni Marcet, entre 1914 i 1936, l’abadia i el seu entorn havien conegut una transformació material molt important, alhora que un desplegament cultural en perfecta sintonia amb el catalanisme coetani dels anys de la Mancomunitat de Catalunya i de la Generalitat republicana, llevat del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la qual Montserrat estigué sota sospita amb l’acusació de separatisme, un prejudici que persistiria després. Marcet, per indicació del nunci del Vaticà a Madrid, estigué a punt de ser destituït, però tot quedà en una absència temporal per tal d’acontentar el govern espanyol.
1.1. La Guerra Civil
A finals de juliol de 1936, Montserrat es va salvar de la fúria anticlerical desencadenada com a resposta a l’aixecament militar fracassat del 19 de
Montserrat dins l’Espanya Franquista
juliol a Barcelona contra la República i contra la Generalitat. La preservació fou possible perquè la Generalitat confiscà l’abadia immediatament, protegí l’evacuació dels monjos i fins i tot facilità l’exili de l’abat Marcet i d’alguns religiosos, que es pogueren embarcar cap a Itàlia els primers dies de la conflagració. No obstant, alguns no tingueren aquesta sort i després de la guerra planava dolorosament damunt la comunitat la memòria dels vint monjos assassinats, tots fora del monestir, entre ells el prior Robert Grau i el majordom Fulgenci Albareda. També fou assassinat Josep Palmada, el gerent de l’empresa i dels béns del monestir, l’Agrícola Regional.
L’abat Marcet comprengué que no tornaria a Montserrat més que si abandonava el monestir alemany que l’havia acollit i es traslladava a l’Espanya antirepublicana. Amb una vintena de monjos així ho feu l’estiu de 1937 i s’allotjaren al balneari de Belascoáin, a Navarra, mentre molts altres romanien encara dispersos per diversos monestirs benedictins europeus o s’allistaven a l’exèrcit del general Franco, ja que estaven en edat militar. Dos d’ells moriren al front. A Belascoain planà sobre la comunitat el prejudici de ser considerada separatista: se’n considerava una prova la traducció per Montserrat de la Bíblia al català, empresa interrompuda per la guerra i continuada després. Es temia que, quan els nacionals ocupessin Catalunya, el monestir de Montserrat fos entregat a monjos castellans o als d’un altre orde.
L’abadia durant la Guerra Civil fou primer sanatori de tuberculosos, després residència per poc temps del president de la República, on se celebrà el primer de febrer de 1938 una sessió de Corts quan el govern de la República residia a Barcelona i, finalment, Montserrat fou hospital de convalescència de soldats ferits fins a l’evacuació del gener de 1939. El comissari designat per la Generalitat per custodiar el monestir, Carles Gerhard, va deixar unes memòries de la seva gestió, editades el 1982. Els desperfectes materials foren molt menors que els patits per la major part del patrimoni eclesiàstic a Catalunya.
Cal recordar que un cos format pels carlins catalans que lluità amb les forces antirepublicanes prengué el nom de Tercio de Nuestra Señora de Montserrat. A aquest cos se sumaren altres combatents no carlins també fugits de Catalunya. Els morts d’aquest cos acabarien tenint, el 1961, un sepulcre col·lectiu en un lloc molt pròxim a l’entrada del recinte de l’abadia.
Albert Balcells
1.2 Recuperació del monestir
Des de Saragossa, el monjo Aureli Escarré i un germà llec arribaren a Montserrat el 29 de gener de 1939, tres dies després de l’ocupació de Barcelona, i Escarré va rebre les primeres tropes nacionals el primer de febrer presentant-se com a prior de l’abadia, càrrec que li fou confirmat després per l’abat Marcet, que hi arribà el 7 de febrer.
Tenia Escarré trenta-un anys. Havia nascut al poble de l’Arboç, al Penedès, de família de classe mitjana pagesa, de pare republicà i agnòstic i mare molt religiosa. Ingressat al monestir als quinze anys, havia fet la professió solemne el 1930 i havia estat ordenat sacerdot el 1933.
Després de la guerra, a Montserrat es produí la recuperació de l’ús del català en la pietat i en la predicació molt abans que a les esglésies de les ciutats, on la castellanització imposada continuà sent absoluta i general fins ben entrats els anys cinquanta. Marcet, molt decaigut, renuncià al seu càrrec i restà només com a abat coadjutor al costat d’Escarré, que fou elegit el 1941 per la comunitat com a abat coadjutor, amb tota l’autoritat. Marcet va morir el 1946 i Escarré romangué com a abat únic de règim. En aquella època era franquista.
Segons Josep Massot, Escarré combinava un autoritarisme rígid amb un tarannà afable que guanyava les persones. Abans del Concili Vaticà II, l’abat Escarré va mantenir una posició conservadora en teologia i en la vida monàstica. Censurava els sacerdots obrers a França perquè, segons ell, es feien «comunistes». Però Escarré envià monjos a estudiar a l’estranger alhora que establia contacte amb les noves generacions de seglars de postguerra, que recuperaven el catalanisme i rebutjaven el franquisme. Aquesta relació influí molt, al llarg dels anys cinquanta, en el lent allunyament d’Escarré del règim del general Franco, a qui rebé fins a 1960 sota pal·li a Montserrat amb gran cortesia i solemnitat, tal com mostrava periòdicament a tot Espanya el NO-DO, el documental cinematogràfic oficial i obligatori.
1.3. La festa de l’entronització de la Mare de Déu
La festa de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947 marcà una inflexió. La propaganda impresa per captar donatius per al nou tron es va permetre fer-la en català. La catalanitat tornà a expressar-se per primer cop públicament en una concentració de masses i la celebració fou presidida, sense
Montserrat dins l’Espanya Franquista
permís, des del cim de la Gorra Frígia, per la prohibida senyera de les quatre barres. Les altes esferes consideraren que s’havia permès anar massa lluny i es produí el cessament del governador Barba Hernández.
Sis anys després, el concordat de 1953 amb la Santa Seu concedí a l’Església uns privilegis, que li permetien emparar moviments educatius en l’oci —com l’escoltisme—, i fins i tot un embrionari obrerisme cristià (HOAC.) El franquisme esperava que les concessions a l’Església no li crearien problemes perquè la seva intervenció en la designació dels bisbes li assegurava la fidelitat de la jerarquia catòlica. Malgrat tot, el nacionalcatolicisme espanyolista anava a ser impugnat des dels mateixos rengles cristians per una catalanitat democràtica, que es reconstruïa gradualment en el context d’una Europa occidental on feia temps que havien estat derrotats els antics aliats de Franco i on no havia tingut lloc la revolució comunista que el franquisme sempre anunciava com un perill si es feien concessions polítiques liberals.
Malgrat el prestigi creixent de Montserrat, la comunitat travessà una crisi interna en la primera meitat dels anys cinquanta, una crisi de la qual gairebé no se sap res i en la qual s’impugnava l’estil de govern de l’abat Escarré per part d’un sector que provocà una visita extraordinària —una inspecció— per part de la presidència de la congregació de Subiaco, que era la regió benedictina a la qual pertanyia Montserrat i que tenia la seva seu a Roma. Però Escarré aconseguí superar la prova i els disconformes anaren al nou priorat de Santa María de la Asunción de Envigado a Medellín (Colòmbia), que era una fundació nova dependent de Montserrat.
1.4. La influència d’un entorn catòlic catalanista i antifranquista
Al mateix temps i en un àmbit completament diferent, l’abat Escarré oferia protecció al grup Torras i Bages format per joves universitaris amb un futur destacat com Joan Reventós, Jordi Pujol, Josep Maria Ainaud, Anton Cañellas o el futur monjo i historiador Hilari Raguer. D’aquest grup d’autoformació, tutelat pel sacerdot Lluís Carreras i Mas, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, sortirien alguns dels iniciadors el 1954 del CC (Crist-Catalunya), fundat en sintonia amb Montserrat. Alhora l’abadia protegia l’escoltisme, vist amb hostilitat pel falangisme, que pretenia monopolitzar l’educació d’adolescents i joves en el temps lliure. El sector catòlic de l’escoltisme aconseguí que el 1956 els bisbats de Vic, Girona i Barcelona l’acollissin
Albert Balcells
com una branca de l’Acció Catòlica, i comptaren així amb un escut protector suficient. Ja abans, l’abat Escarré havia donat suport total als escoltes. L’octubre de 1956 els digué: «Montserrat és vostre».
En l’ordre cultural es reprengué la traducció de la Bíblia al català, interrompuda per la Guerra Civil. En l’àmbit de l’erudició, el 1955 reaparegué la revista Analecta Montserratensia, iniciada el 1918 i ampliada en aquesta segona època amb estudis d’història monàstica de tot Catalunya en absorbir l’antiga Catalonia Monastica. Es dedicà un número al monjo historiador Anselm Albareda, prefecte de la Biblioteca Vaticana des de 1936 i nomenat cardenal per Joan XXIII el 1962. La Història de Montserrat d’Anselm Albareda, editada el 1931, ha conegut successives edicions actualitzades fins a la de 2019.
La Corona Literària de 1956, en congregar els poetes al voltant de Montserrat com s’havia fet setanta-cinc anys abans, tingué una rellevància cultural destacada. El 1959 Serra d’Or, un butlletí intern, es convertí en una revista cultural de caràcter general, la primera en català a l’interior després de 1939. Hauria estat inviable sense el suport de l’abadia. De 4.304 subscriptors l’any 1962 arribà a 12.335 el 1974. El monestir en cobrí els dèficits econòmics.
La confiança de l’abat Escarré en una futura liberalització política del franquisme es va anar afeblint a mesura que comprovava la resistència del règim a concessions que posessin en qüestió l’absolutisme dels seus orígens. Fou amb motiu de les declaracions del governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, contra els eclesiàstics que emparaven corrents potencialment separatistes, al·ludint a Montserrat i a l’escoltisme, quan l’abat Escarré, el dia de la Puríssima de 1958, pronuncià el primer sermó crític referit a una autoritat franquista sense anomenar-la, i això era un fet inconcebible encara que fos en defensa dels drets oficials de l’Església.
En l’evolució de l’abat Escarré tingué un paper important la influència dels seus col·laboradors. Entre aquests destacaren diversos monjos, com ara el seu secretari fins a 1964, Maur Boix, director des de 1962 de la revista Serra d’Or, i alhora director de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cal esmentar també, en aquest sentit, Marc Taxonerra, que tingué importància en les relacions amb la premsa; Jordi Pinell, en el camp literari; Adalbert Franquesa, com a sagristà major; Miquel Estradé, com a hostatger; Plàcid Vila Abadal, en les relacions amb els joves universitaris, i, sobretot, el seu germà Agustí Vila Abadal, majordom de l’abadia des de 1953 i conseller polític de l’abat Escarré, el qual veia en aquests dos germans els fills d’un dels fundadors principals de la
Montserrat dins l’Espanya Franquista
Unió Democràtica de Catalunya el 1932: Lluís Vila i Abadal. Escarré tendia a simpatitzar amb la democràcia cristiana catalanista.
D’altra banda, les rutes universitàries anuals a Montserrat, entre 1957 i 1962, organitzades de seguida amb caràcter aconfessional, posaren l’abadia en contacte amb uns joves que repudiaven el franquisme i condemnaven la col·laboració de l’Església amb la dictadura dins d’un ambient estudiantil en què el marxisme tenia una influència creixent.
1.5. De la consagració del nou altar major de Montserrat als fets del Palau de la Música
El 1959, la consagració del nou altar major de la basílica de Montserrat, de cara als fidels, constituí no sols una mostra del caràcter innovador de la litúrgia montserratina, que s’anticipava a les disposicions del Concili Vaticà II, sinó també una festa que volia ser comparable a la de l’entronització de 1947. Pagaren el nou altar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Escarré aconseguí que presidís la consagració Eugène Tisserant, degà del col·legi cardenalici, la qual cosa disgustà la major part dels bisbes de Catalunya. L’endemà de la consagració del nou altar, el ministre de la Governació Camilo Alonso Vega, pujà a Montserrat amb els governadors civils de tot Espanya. Amb la vinguda de Tisserant volia demostrar Escarré al règim franquista que tenia el suport del Papa, i amb la visita del ministre de Governació volia mostrar a la Santa Seu que tenia una relació aparentment bona amb el poder polític.
Però la repressió de 1960 arran dels fets del Palau de la Música Catalana frustrà l’equilibri en què es volien moure Escarré i Montserrat. Franco era a Barcelona i, entre altres concessions, se celebrava el centenari de Joan Maragall amb un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música, però el governador Acedo prohibí a darrera hora el Cant de la Senyera, l’antic himne proscrit de l’Orfeó Català amb lletra de Joan Maragall. Una part del públic desafià la prohibició i entonà l’himne. A continuació, la cadena de detencions policials portà a la de diversos activistes, entre els quals Jordi Pujol, torturat a la prefectura com alguns altres. Acusat de ser l’autor d’un pamflet contra Franco, Jordi Pujol fou condemnat per un consell de guerra a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig. La violència policial a què foren sotmesos els detinguts, amb els quals se sentia identificat Escarré, precipità la ruptura de l’abat amb el règim franquista amb una protesta que fou coneguda, si bé el trencament encara no va
Albert Balcells
fer-se públic. L’abat Aureli rebé després indicacions del Vaticà perquè renunciés a criticar el règim.
1.6. De la dimissió d’Escarré com a abat de règim a les declaracions a Le Monde
La salut de l’abat, mai gaire bona, va empitjorar. Es tancava a la seva habitació dies i dies, i això no era bo per a l’abadia. Fins i tot els més propers a ell, com el majordom Agustí Vila Abadal, li aconsellaren que renunciés a continuar com a abat de règim i que demanés un abat coadjutor conservant, això sí, la categoria honorífica d’abat coadjutor. Així ho havien fet en el seu moment l’abat Deas primer i després l’abat Marcet. L’abat Aureli dimití el 1961 i la comunitat elegí com a abat coadjutor amb dret de successió Gabriel Brasó, que ja era prior per designació del mateix Escarré des de 1949.
Però no era fàcil per a una personalitat com la d’Escarré reduir-se a una jubilació als cinquanta-tres anys, i menys encara amb el prestigi que havia assolit fora del monestir. Al mateix temps, en el context de les expectatives alimentades pel Concili Vaticà II, una part dels monjos que ell havia enviat a estudiar a l’estranger, demanaven més contacte amb els seglars, malgrat la clausura de la regla de Sant Benet. En definitiva, proposaven una revisió i simplificació de la vida monàstica tradicional. Aquells que Escarré havia considerat els seus predilectes, demanaven ara uns canvis que ell no podia acceptar perquè no hi estava d’acord. La influència i el prestigi d’Escarré fora del monestir anaven a més i, en canvi, dins del monestir, anaven a menys. Aquest contrast podia impulsar-lo a fer un salt endavant, i això es va traduir en les seves declaracions al diari francès Le Monde el novembre de 1963, amb el periodista José Antonio Novais com a entrevistador. Basant-se en l’encíclica papal Pacem in terris, que defensava la democràcia i els drets de les ètnies minoritàries, Escarré denunciava que el règim franquista no responia a aquests principis malgrat que presumia de catòlic. Protestava per l’existència de presos polítics i perquè eren obligats a assistir a missa. «No han estat vinti-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria» deia Escarré en contra del lema propagandístic del règim en aquell moment: «Veinticinco años de paz». L’abat Aureli defensava també la identitat catalana davant les restriccions de la dictadura i, alhora, negava que això pogués ser titllat de separatisme. L’abat Escarré, en aquella època, fou l’únic dignatari eclesiàstic a Espanya que criticà
Montserrat dins l’Espanya Franquista
obertament el règim i des d’un diari de gran prestigi a Europa. Però en aquell moment estava sol.
La reacció fou immediata: Le Monde deixà de poder-se distribuir a Espanya; el ministre d’Informació, Manuel Fraga Iribarne, feu publicar la versió espanyola de les declaracions i l’abat del monestir del Valle de los Caídos, Justo Pérez de Urbel, publicà una rèplica desacreditant les declaracions de l’abat dimissionari de Montserrat. El Casal de Montserrat a Barcelona fou assaltat de nit i mai no es trobaren els agressors, que amenaçaren per carta els pares dels escoltes, l’adreça dels quals havien trobat allí. Òmnium Cultural, que havia estat autoritzat el 1961, fou clausurat i no va recuperar la legalitat fins a 1967.
1.7. L’abat Brasó, la crisi interna de la comunitat de Montserrat i la intervenció des de Roma
Escarré devia quedar sorprès que la dictadura no el posés a la frontera immediatament. El general Franco va tenir la sang freda de no fer-ho i d’esperar que fos el Vaticà mateix qui expatriés Escarré. I resultà que l’ocasió la proporcionà el mateix abat Aureli. Passà un any i mig fins que es produí la seva sortida del país per decisió eclesiàstica.
Amb motiu de la discussió interna sobre la reforma de la vida monàstica, l’abat Brasó havia acabat acceptant que els disconformes es traslladessin a Barcelona i fundessin a Horta una casa on apliquessin els canvis que volien. La comunitat va ser convocada a capítol a finals de desembre de 1964 per tal d’aprovar aquesta solució, però l’abat Escarré, que normalment no hi assistia, sorprengué tothom dient que havia demanat a l’abat general de la congregació de Subiaco una visita extraordinària, perquè ell, Escarré, no estava d’acord amb el trasllat dels disconformes a Barcelona. Escarré deia que si els millors monjos volien marxar era perquè l’abat Brasó no sabia trobar una altra solució. El superior general de la congregació de Subiaco, a Roma, era l’antic monjo montserratí Celestí Gusi, que havia estat sostsprior de Marcet a Montserrat. Les relacions entre Escarré i ell havien estat tenses, segons Massot, abans que Gusi marxés a Itàlia el 1946 i a Manila el 1947.
Usualment s’ha col·locat al mateix bloc l’abat Escarré i els que acabaren a Cuixà, però Escarré no estava d’acord amb ells i no els va fer cap favor amb la seva demanda d’intervenció romana. Després, els de Cuixà i Escarré es prestaren mútuament solidaritat en l’exili, però no havien anat d’acord inicialment.
Albert Balcells
Si no hi hagués hagut la intervenció vaticana reclamada per Escarré, els fets haurien pogut seguir un curs ben diferent.
Pot sorprendre que un personatge tan perspicaç i experimentat com Escarré servís en safata la seva expatriació als que estaven tips d’ell al Vaticà. No es podia esperar quelcom diferent del resultat de la visita extraordinària que ell havia demanat. Les relacions d’Escarré amb Gusi no havien estat bones en altres temps. La Secretaria d’Estat vaticana estava sota la pressió de l’ambaixada espanyola i el president de la congregació de religiosos era el cardenal Antoniutti, favorable al règim franquista.
Gusi envià com a visitadors a Montserrat l’abat general del Cister, Sighard Kleiner, i el benedictí francès Jean Leclerq. Entrevistats un per un els monjos, més del vuitanta per cent respongueren que Escarré anava més enllà de les seves atribucions en detriment de l’abat Brasó i que era motiu de divisió de la comunitat. Escarré rebé l’ordre de traslladar-se a Itàlia. Escollí com a residència el convent de monges benetes de Viboldone, al costat de Milà. Coneixia aquestes religioses des de la Guerra Civil espanyola. L’acompanyà el seu secretari Aureli Argemí, al qual se sumaria més tard Ildefons Lobo. Alhora, fou destituït el majordom de Montserrat, Agustí Vila Abadal.
Els visitadors prohibiren als disconformes el trasllat a Barcelona i també predicar, ensenyar i donar conferències. Es formulà una proposta de trasllat al santuari del Miracle (Solsonès), pertanyent a Montserrat, però fou descartada pels visitadors i no quedà més opció que la de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord, un monestir romànic en males condicions d’habitabilitat, que havia estat cedit a Montserrat. Allà anaren vuit monjos amb Oleguer Porcel com a prior. Porcel tornà a Montserrat el 1991 i hi morí el 2010.
1.8. El desterrament de l’abat Escarré
A Escarré li manaren el 1965 a Roma que digués que el seu allunyament era temporal i voluntari, però aviat es veié que no era ni una cosa ni l’altra, i ell tampoc no s’ajustava gaire a la versió oficial vaticana quan li preguntaven pel seu exili. Al Vaticà arribaren diverses reclamacions signades per personalitats del món cultural català que reclamaven la tornada d’Escarré, però no aconseguiren res. El Vaticà temia que hi hagués manifestacions en favor del desterrat i contra la Santa Seu si Escarré tornava per uns dies. No se li donà permís per anar a Catalunya ni quan la seva mare agonitzava i morí a l’Arboç.
Montserrat dins l’Espanya Franquista
No té gaire sentit discutir si l’exili d’Escarré fou eclesiàstic o polític. Fou eclesiàstic sota pressió política. Pau Casals aconseguí del Vaticà que donessin permís a Escarré per assistir el 1966 a Cuixà al concert de l’oratori del Pessebre, però amb la condició que l’abat no hi fes declaracions. Entre les visites que rebé Escarré a Viboldone, hi hagué la de Santiago Carrillo, secretari general del PCE, i la de Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Però Escarré no fou mai un «company de viatge» dels comunistes ni s’apropà al marxisme. A Viboldone va tenir la companyia del seu secretari Aureli Argemí, al qual s’afegí després Ricard [Ildefons] Lobo.
Escarré s’anticipà a l’inici de ruptura pública amb el franquisme d’una fracció de la clerecia, un fet que començà a fer-se visible el 1966, després de la seva sortida del país. Fou el 1966 quan els caputxins de Sarrià deixaren el seu convent per a la celebració de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i patiren el setge i la intervenció de la policia. Fou també l’any de la dispersió a cops de porra a la Via Laietana de cent trenta sacerdots que anaven a protestar a la prefectura de policia per la violència física que hi havia patit un estudiant comunista. També coincidí aquell any amb la campanya «Volem bisbes catalans». I a les eleccions sindicals d’aquell any les candidatures de Comissions Obreres, amb la participació destacada d’obrers cristians de la HOAC i de la JOC, obtingueren èxit a Barcelona, abans que les CCOO fossin declarades il·legals el 1967.
Abans de tot això i en un altre ordre de coses, el 1963, el Museu de Montserrat que tenia els seus orígens el 1911 amb les adquisicions del pare Bonaventura Ubach a Terra Santa i al Pròxim Orient, començà a rebre llegats de pintura i escultura dels segles xix i xx, i començà a tenir la importància que ha acabat assolint.
El juliol de 1965 tingué lloc a Montserrat el Segon Congrés Litúrgic, que no sols recordà el primer, celebrat l’any 1915, sinó que aprovà novetats i decidí la fundació de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics.
El 1966 Gusi dimití com a abat general de la congregació de Subiaco i aconseguí que fos elegit per substituir-lo Gabriel Brasó, que s’hagué de traslladar a Roma per exercir el càrrec Això comportà que a Montserrat s’hagués de votar un nou abat i l’elegit fou Cassià Just, que fins aleshores havia estat el prior designat per l’abat Brasó. Aleshores, el Vaticà decidí aplicar la recent disposició general que suprimia els abats coadjuvats i va reconèixer Just com a abat ple i no ja com a coadjutor, alhora que desposseïa Escarré de la condició d’abat. Cassià Just anà
Albert Balcells
de seguida a Viboldone i declarà que seguiria la mateixa línia d’Escarré. L’opinió pública va veure com una nova sanció a Escarré la pèrdua de la categoria d’abat i alguns li donaren aleshores el títol propagandístic d’abat de Catalunya. Cassià Just tenia quaranta anys en ser elegit abat i ocuparia el càrrec durant vint-i-dos.
1.9. La mort d’Escarré
El 1968 l’estat de salut d’Escarré empitjorà de manera alarmant i l’abat Just l’anà a buscar a Milà i el traslladà a Barcelona per tal que morís a la seva terra, com així fou el 21 d’octubre de 1968. Escarré tenia només seixanta anys. Entre les dotze corones rebudes, n’hi havia una de Josep Tarradellas amb la inscripció «El President de la Generalitat» i una altra de «Comisiones Obreras de Cataluña».
El funeral a Montserrat fou una manifestació massiva, no sols en honor del desaparegut, sinó també en favor de la democràcia i de la catalanitat. L’abat Just, en el seu sermó, formulà en nom de la comunitat un mea culpa: «Com hem tractat el que ens acaba de deixar? L’hem estimat prou? Hem intentat comprendre’l més enllà dels seus defectes humans, en el pla de les grans opcions que han marcat de manera decisiva la seva vida? Amb la sinceritat crua que imposa aquesta hora, deixeu-me dir : «Jo crec que no!». I sovint fins els qui per estar més a prop, l’hauríem hagut de comprendre i estimar més». L’abat Cassià Just atribuí a l’abat Escarré una funció profètica.
1.10. La continuïtat del paper de Montserrat amb l’abat Cassià Just. El destí de la comunitat de Cuixà
Qüestions de Vida Cristiana, la revista dirigida pel monjo Evangelista Vilanova, estigué en perill de ser prohibida pel Ministerio de Información, però els arquebisbes Pont i Gol de Tarragona i Narcís Jubany de Barcelona la defensaren i salvaren. Al mateix temps, sobre Serra d’Or van caure multes i la suspensió d’un número quan ja s’havia distribuït.
Cassià Just signà amb altres moltes personalitats un escrit adreçat al govern contra l’estat d’excepció de 1969. A continuació, feu unes declaracions a la televisió de Baviera contra la manca de llibertats a Espanya. No tingueren tanta ressonància com les de l’abat Escarré a Le Monde vuit anys abans, però foren tan crítiques com aquelles.
Montserrat dins l’Espanya Franquista
El cosí del Generalísimo, Franco Salgado-Araujo, en el seu llibre Mis conversaciones privadas con Franco, recorda que, davant les declaracions de Cassià Just a la televisió de Baviera, li digué al cap de l’Estat: «“Este señor parece peor que el anterior”. Y Franco respondió: “No es que lo parezca, es que en realidad es peor que el otro”».
Però en aquest cas no hi hagué cap intervenció vaticana perquè no hi havia divisió en la comunitat monàstica ni es produí cap demanda de visita extraordinària des de Montserrat a Roma. Això demostra la importància que havia tingut anys abans la problemàtica interna de l’abadia pel que fa a l’exili d’Escarré, una importància que els identificats amb els que van acabar a Cuixà, han tendit a ignorar o a menysvalorar. Una diferència, però, cal indicar: Cassià Just no actuà en solitari en els seus posicionaments davant del franquisme, com havia fet Escarré, i per això aquest últim havia estat més vulnerable. Tampoc cal oblidar que el 1969 l’abat president de la congregació de Subiaco a Roma era Brasó i no el també montserratí Celestí Gusi, que li havia traspassat el càrrec el 1966 i que abans havia estat contrari a Escarré i havia enviat a Montserrat els visitadors adversos el 1965.
El desembre de 1970 l’abat Just acollí a Montserrat l’assemblea de trescents intel·lectuals i artistes que protestaren amb ressonància internacional contra les penes de mort dictades contra sis etarres pel consell de guerra de Burgos i que havien fet un manifest que defensava el dret dels bascos a l’autodeterminació. ETA havia comès el seu primer assassinat —el del cap de la policia secreta de Sant Sebastià Melitón Manzano— el juny de 1968. La policia amenaçà amb assaltar el monestir de Montserrat si no sortien els congregats. Els assistents foren fitxats, però l’abat Just aconseguí que no fossin detinguts. Tot i això, no s’evitaren multes, retirada de passaports i prohibicions d’actuar en públic. Però s’aconseguí que fossin commutades les sis penes de mort.
L’abat Just va ser acusat al Vaticà de rebre comunistes al monestir. Pau VI l’encoratjà: «Ricevete tutti! Rebeu tothom!», li va dir el Papa en audiència. A Roma era abat general de la congregació de Subiaco Gabriel Brasó, però Antoniutti seguia al capdavant de la congregació de religiosos, si bé al capdamunt de la Secretaria d’Estat del Vaticà, Dell’Acqua havia estat rellevat per Giovanni Benelli, considerat per algunes fonts com a relativament progressista.
La comissió permanent resultant de l’assemblea d’intel·lectuals a Montserrat contribuí a la constitució de l’Assemblea de Catalunya, un organisme plural i unitari, fundat el novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona,
Albert Balcells
amb uns objectius resumits en el lema «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Tingué un paper fonamental en la lluita per la democràcia com a front unitari, que anava més enllà dels partits, encara clandestins.
Pel que fa al monestir de Cuixà, en pocs anys la majoria dels primers monjos que hi van anar optaren per passar a l’estat seglar. Malgrat unes quantes noves incorporacions, la comunitat s’acabaria esgotant. El 1974 Aureli Argemí, després de passar a Cuixà un cop mort Escarré, fundà el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals). El 1985, també Aureli Argemí deixà l’orde.
1.11. Montserrat, refugi durant els anys finals del règim franquista
Montserrat continuà sent, durant els anys finals del franquisme, un lloc on els privilegis eclesiàstics derivats del concordat de 1953 serviren per donar aixopluc als que es trobaven privats dels drets humans de reunió, associació i expressió. Però ja havia deixat de ser l’únic refugi que s’oferia als qui ho necessitaven, perquè des d’alguns altres llocs eclesiàstics es practicà un acolliment similar. El novembre de 1974 es fundà a Montserrat el partit Convergència Democràtica de Catalunya.
Cal advertir que sobre Montserrat durant l’abadiat de Cassià Just no tenim encara la necessària aproximació històrica. Fill de músic, l’abat Cassià Just era un organista i compositor reconegut. Havia entrat a l’abadia com a escolà quan tenia nou anys i esdevingué postulant als tretze anys. Va veure com l’Escolania adquiria cada vegada més prestigi. Mentre fou abat, Cassià Just va presidir la Reunió de Religiosos de Catalunya, composta dels superiors dels ordes i congregacions al Principat.
Cassià Just donà suport a la vaga de fam de Xirinacs per aconseguir l’amnistia dels presos polítics. També donà suport a la família de Puig Antich, executat a Barcelona el març de 1974. Després recolzà la Marxa de la Llibertat de 1976. Sense por que les seves declaracions molestessin la Conferència Episcopal Espanyola, va dir que la seva emissora, la COPE, era «un mitjà de foment de l’odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya». Cassià Just dimití com a abat el 1989, als seixanta-tres anys. El succeí Sebastià Bardolet. Just va ser després visitador general de la congregació de Subiaco fins a 1996.
En una entrevista concedida a Antoni Bassas a Catalunya Ràdio el 10 de maig de 2000, Cassià Just digué que l’Església hauria d’acceptar els anticonceptius
Montserrat dins l’Espanya Franquista
perquè els mitjans naturals per ella autoritzats no són segurs. Demanava també un canvi d’actitud de la jerarquia envers els homosexuals i es declarava favorable a l’eutanàsia passiva.
Cassià Just va presidir una fundació per a la integració dels discapacitats. Morí a Montserrat el 2008 als vuitanta-dos anys. La Generalitat creà una distinció amb el nom Memorial Cassià Just per reconèixer les persones o entitats que destaquin en la defensa de la llibertat religiosa i del diàleg interconfessional.
1.12. Montserrat als temps recents
Ara Montserrat ja no té la funció de suplència ni de refugi que tingué sota el règim franquista, però continua ocupant un lloc important al país. La revista mensual Serra d’Or comptava amb set mil subscriptors el 2008 i se’n difonien vuit mil exemplars. Les Publicacions de l’Abadia de Montserrat van editar l’any 2023 trenta-vuit nous títols, dels quals només una quarta part eren de temàtica religiosa. Alhora, Montserrat ocupava, l’any 2023, el quart lloc a Catalunya en nombre anual de visitants, amb 2,2 milions. La serra de Montserrat es veu des de cinc comarques catalanes. Tal com deia Jaume Collell el 1870: «Sempre tindrem pàtria els fills de Catalunya mentre al cel s’aixequin els pics de Montserrat». La muntanya ha hagut de superar els incendis de 1986 de 1994, així com l’aiguat de 2000, que afectà al monestir. Montserrat ha seguit la tendència general al país pel que fa a la reducció numèrica de la clerecia: de 150 monjos a començaments dels anys seixanta ha passat als 48 d’ara. S’explica per la reducció gradual del nombre de postulants i pel degoteig de secularitzacions. Però, comparativament, la reducció ha estat notablement superior en altres comunitats religioses.
El socialista José Montilla, quan era candidat a la presidència de la Generalitat, visità Montserrat el setembre de 2006, després d’haver visitat Poblet. Per segona vegada i com a president, Montilla visità l’abadia el juny de 2008.
El març de 2018 l’abat Josep Maria Soler visità a la presó de Soto del Real el president de l’Assemblea Nacional de Catalunya Jordi Sánchez i el president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart, empresonats i condemnats després del referèndum del primer d’octubre de 2017 sobre la independència de Catalunya. L’abadia advertí que la visita era un acte en defensa dels drets humans i no de suport a una opció política. Montserrat no ha girat l’esquena a la problemàtica política del país.
Albert Balcells
El mil·lenari de la fundació de Montserrat incita a reflexionar sobre aquell lema de l’abat Escarré que deia «Montserrat és de tots els catalans». Això demana que el diàleg amb el món actual Montserrat el faci sense reserves, sense nostàlgia d’un passat durant el qual el catolicisme semblava tenir una hegemonia indiscutible. Així podrà ser efectivament Montserrat «de tots els catalans».
Bibliografia
Argemí, Aureli (1978). «Aureli M. Escarré, abat de Catalunya, apunts sobre el seu exili (1965-1968)». Qüestions de Vida Cristiana, núm. 98. 2023). La llavor sembrada: testimoni d’una història col·lectiva. Memòries. Barcelona: Pòrtic.
Balcells, Albert (1993). «Una biografia per fer. L’abat Escarré». El Temps, núm. 48. 2025). L’abat Escarré i Montserrat a l’Espanya franquista. Editorial Base, Barcelona.
Bardolet, Sebastià, et al. (2008). Cassià M. Just, home d’Església i home del poble. Barcelona: PAMSA.
Diversos autors (1997). Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Barcelona: PAMSA.
Escarré, Aureli M (1978). Montserrat és vostre. Textos de Belascoain a Viboldone.
Edició a cura de Maur Boix. Barcelona: PAMSA. Ferré Pavia, Carme (2000). Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra d’Or (1959-1977). Cabrera de Mar: Galerada.
Laplana, Josep de C. (2003). «San Josemaría i l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré». Qüestions de Vida Cristiana, núm. 211. Manent, Albert (1978). «Les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. Crònica d’un testimoni». Serra d’Or, núm. 231.
Massot, Josep (1979 i 2013). Els creadors del Montserrat modern. Cent anys al servei de la cultura catalana. Barcelona: PAMSA. 1984). La Guerra Civil a Montserrat. Barcelona: PAMSA. Minobis, Montserrat (1984). Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat. Barcelona: La Llar del Llibre.
Nadal, Joaquim (2022). «Cuixà entre l’èxit i el fracàs». L’Avenç, núm. 492, juliol-agost de 2022.
Montserrat dins l’Espanya Franquista
Noé [nascuda Serra], Montserrat (1977-1978). Montserrat et l’abbé Escarré, (1947-1968). Renaissance du sentiment catalan et opposition au régime franquiste. Maîtrise d’Espagnol. Inèdit. Universitat de Toulouse-le-Mirail.
Porcel, Baltasar (1972). «Aureli M. Escarré o el clam de la consciència». Grans catalans d’ara. (entrevista de 1967). Barcelona: Edicions Destino, p. 293310.
Raguer. Hilari (1983a). «Veinte años después de las polémicas declaracions a Le Monde. El abat Escarré entre la historia y el mito». La Vanguardia, 22 de novembre de 1983. 1983b). «Los mitómanos del abat Escarré». La Vanguardia, 10 de desembre de 1983.
— (1984). «Història d’un altar. L’abat Escarré i Joan xxiii». L’Avenç, núm. 77. 1999). Gaudeamus igitur. Notes per a una història del «Grup Torras i Bages». Barcelona: PAMSA. 2001). El quadern de Montjuïc . Records de la vaga de tramvies. Barcelona: Claret, Saranyana, Josep Ignasi; Moliné, Enric (2022). «Epistolario del abad Aurelio M. Escarré - san Josemaría Escrivà de Balaguer con algunes cartas relacionadas (1941-1966)». Studia et Documenta. Rivista dell’Instituto Storico San Josemaria Escrivà, núm. 16.
Saltor, Octavi (1984). «L’abat Escarré, una dimensió cordial». Companys de servei. Aportacions testimonials. Barcelona: Pòrtic
Tomàs, Jordi (2022). Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó i (1965-1985). L’Avenç. Barcelona.
Vila Abadal, Jordi (1998). L’abat d’un poble, Aureli M. Escarré. Barcelona: Editorial Mediterrània. 2013). El meu Montserrat interior. Lleida: Pagès. Vila-Abadal, Ramon (2014). Prop de l’abat Escarré en la resistència antifranquista. El Masnou: Escua.
Xifra i Riera, Narcís (1975). Montserrat juliol de 1936. Barcelona. 1984). L’abat Escarré, història i mite. Llorà: Boratuna. 1991)Confessions d’un monjo de Montserrat. Barcelona: El Llamp.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 159-177 DOI: 10.2436/20.1001.01.271
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
pAu cAsAls i montserrAt, unA relAció musicAl
compArtiDA A cAtAlunyA i A l’exili
pAu cASAlS And montSeRRAt, A muSicAl RelAtionShip ShARed in cAtAloniA And in exile
Josep M. Figueres* Universitat Autònoma de Barcelona
Enviat: 15 d’abril de 2025 – Acceptat: 24 de juliol de 2025
Resum: L’article presenta l’estreta vinculació de Pau Casals amb el monestir i l’Escolania de Montserrat al llarg de la seva vida. La seva relació fou especialment intensa durant els anys trenta, quan Montserrat fou motiu d’inspiració per a noves composicions musicals i també l’escenari de concerts dirigits pel mestre. Les relacions personals amb el pare abat i diversos monjos del cenobi es varen mantenir durant l’exili de Casals després de la Guerra Civil, amb visites i cartes, de les quals es dona detall a l’article.
Paraules clau: Pau Casals, monestir de Montserrat, Escolania, exili.
Abstract: the article shows the close relationship between Pau Casals and the monastery and Escolania de Montserrat (choir) throughout his life. His relationship was particularly intense during the thirties, when Montserrat was a source of inspiration for new musical compositions as well as the setting for concerts directed by the maestro. Personal relations with the abbot and several monks from the monastery were maintained during Casals’ exile after the Civil War, with visits and letters, of which the article provides details.
Keywords: Pau Casals, monastery of Montserrat, Escolania, exile.
(*) E-mail: josepmaria.figueres@uab.cat
Josep M. Figueres
1. Visites i relació de Casals amb Montserrat
El mil·lenari cenobi, nascut de les antigues ermites documentades des del 945, és un centre simbòlic i espiritual de Catalunya, destinació turística europea de primer ordre i fogar cultural, ja que compta amb un centre editorial, una biblioteca i l’Escolania. Ha editat, i encara ho fa, les obres de Casals, i ha esdevingut centre de referència internacional en la música sacra. L’Escolania és un dels diversos punts de contacte de Montserrat amb Pau Casals, vinculat al monestir des de principis del segle xx. Sovint hi anava i li plaïa mantenir converses amb els monjos. En fa un retrat a la seva autobiografia:
Fou fundat fa més de mil anys, en el segle novè, en ésser descoberta una estàtua de la Verge Maria en una cova, on havia estat amagada durant la invasió àrab. Més tard, el monestir esdevingué santuari al qual acudien pelegrins de tot Europa per retre homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. (…) Malgrat els edictes franquistes, els monjos de Montserrat van continuar fent les misses i practicant les cerimònies de noces en llengua catalana, tot i que el seu ús era prohibit. En els temps de penombra, cantaven les meves cançons.256
La primera visita de Casals al monestir fou l’abril de 1908, acompanyant el pianista Röntgen. Disposem d’una referència documentada,257 l’única fins a la dècada dels trenta. Dom Adalbert M. Franquesa escriu a propòsit del músic:
Però el qui des de l’any 1931 ha restat unit per una amistat profundíssima amb Montserrat és el gran mestre Pau Casals. L’any 1931 compongué un rosari per a l’escolania que, personalment, per l’octubre de 1932, vingué a assajar. El 1933 ve tres o quatre vegades; pel novembre d’aquest any dona un important recital a la comunitat i, tot transportat, va amb el seu violoncel davant la sagrada imatge a dedicar-li dues peces de Bach. El trobem encara a Montserrat el 1935 i fins a les vigílies de la revolució del 1936. En el seu recer de l’estranger, el Mestre s’ha emocionat sempre en sentir parlar de Montserrat. I fa tres o quatre anys, en ésser entronitzada a l’església de Prades una imatge de la Moreneta, mentre el Mestre li dedicava el millor
256. Albert E. Khan (2011), Pau Casals. Pensaments íntims i reflexions, Barcelona, Antoni Bosch, p. 76.
257. Revista Montserratina (1908), núm. 2, p. 174.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
del seu art, l’emoció s’apoderà d’ell fins a arrencar en un gran plor que commogué tot l’auditori.258
L’octubre de 1932, arran d’un romiatge del Vendrell a Montserrat, Casals farà la seva primera gran contribució amb l’ofrena d’un Rosari a quatre veus. El pare dom Anselm Ferrer ho esmenta quan fa la crònica d’un concert que va quedar en la memòria del cenobi com una diada cèlebre, de la qual el diari vendrellenc El Baix Penedès n’amplià la informació:
Els dies 26, 27 i 28 del passat Octubre fou dut a terme el III Romiatge del arxiprestat del Vendrell a Montserrat, essent el conjunt rublert de sant entusiasme, malgrat la malastrugança d’enguany, passaren de 300 els nostres romeus. (…) A les sis del vespre esdevingué l’acte més culminant de la Romeria, que fou el Rosari, cantat a quatre veus, original del nostre estimat compatrici celebrat a tot el món, l’insigne mestre En Pau Casals, qui va compondre’ls expressament pel nostre Romiatge, fent-ne present a la Verge bruna i que voler assajar i dirigir ell personalment, malgrat haver d’absentar-se de Barcelona on tenia els concerts de tardor. (…) Els fidels, malgrat d’emplenar de gom a gom el temple semblava que ni gosaven respirar per no perdre una sola nota d’aquesta bellesa. Els Pares benedictins asseguraven que mai havien observat entre els fidels una atenció tan emocionada. (…) Altre estrena vàrem disfrutar i fou la Salve d’aquest dia, obra a tres veus de l’altre mestre, també nostre, en Benvingut Socias, tan celebrat per les seves creacions, sobretot en l’art religiós, que volgué cloure bellament aquella vesprada, tota vendrellenca, als peus de la Moreneta. 259
El butlletí del santuari, Montserrat, detalla les interioritats de la peça musical, que qualifica «d’art religiós pur»:
La personalitat de Pau Casals, honorada per tot el món, qui essent subjugat per l’art màgic del seu instrument, ha passat per Montserrat, millor dit, per l’interior de Montserrat, com una estela lluminosa que ha deixat uns vestigis per sempre més imborrables. (…) I el tracte exquisit del mestre, la seva cultura refinada, la seva amabilitat inexhaurible, qualitats palesades en els instants massa breus que
258. Dom Adalbert M. Franquesa (1958), 75 anys de patronatge de la Mare de Déu a Montserrat, Montserrat, Abadia de Montserrat, p. 271-272.
259. «El III Romiatge vendrellenc a Montserrat», El Baix Penedès, núm. 1387 (5 d’octubre de 1932).
Josep M. Figueres
el tinguérem en la nostra companyia, faran que la figura de Pau Casals resti com la figura de l’artista ideal que sap agermanar les altes perfeccions de l’art amb la humilitat més profunda.260
Casals torna a anar-hi el 8 de setembre de 1933, arran de la festa titular de Montserrat. Arriba al migdia i a la tarda assaja amb la capella el seu Rosari i una seva Ave Maria que dedica a l’abat Marcet. Al vespre, a la funció vespertina, dirigeix personalment l’Escolania.261 L’any següent, estrena la Salve, escrita expressament per a la diada de la Mare de Déu de Montserrat del 27 d’abril. La Veu de Catalunya i la premsa local es van fer ressò de les composicions del mestre per Montserrat, i en fornien els detalls en el llenguatge habitual d’aleshores:
L’obra del nostre gran mestre, d’un caràcter grandiosament polifònic que recorda per la seva tècnica els grans monuments de la música coral sagrada dels segles xvi i xvii, fou executada impecablement per la capella de música del Monestir i feu una impressió inesborrable en la immensa concurrència que omplia de gom a gom la gran basílica montserratina en les vespres solemnials de la diada de la mare de Déu de Setembre i de la vigília. La Salve fou dirigida personalment pel seu autor, el qual fou efusivament felicitat per la Comunitat montserratina i especialment pel reverend Pare Abat al qual està dedicada.262
Alfons Pinell, a propòsit d’aquestes aportacions, escriu el 26 de setembre de 1947 que Casals continua ben viu al si de la comunitat:
Si la seva persona és lluny d’aquí, el seu esperit, que informa, a, semblança seva, un Rosari, una Salve a la nostra Moreneta, i l’O vos omnes, es mostra ben vivent i ben vibrant i sempre actual entremig de nosaltres. L’homenatge, doncs, sincer, de la bona memòria i de l’arrelada amistat que per a vostè servem. I a veure’ns ben aviat, Déu ho faci.
260. «El mestre Pau Casals a Montserrat», Montserrat. Butlletí del Santuari, núm. 74 (novembre de 1932), p. 3-4.
261. Els monestirs disposen d’una Crònica on s’anoten els aspectes més rellevants. Copiem de la montserratina, Crònica 1929-1934, p. 211 (Arxiu de l’Abadia de Montserrat).
262. El Baix Penedès, núm. 1484 (15 de novembre de 1934).
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
1.1 Concert al monestir
El 12 de novembre de 1933, Casals ofereix un recital privat a la Comunitat i a l’Escolania. Es conserva un testimoni gràfic del fet, una fotografia que mostra l’esdeveniment, i un programa excel·lentment editat amb el contingut del mateix. D’aquest programa, la impremta es lluí en les seves arts tipogràfiques. Paper del segle xv, del qual s’imprimiren dos exemplars, un per a Casals i l’altre per al pare abat. Uns pocs més, set segons el monjo Pinell, en paper del segle xvii. El programa preserva la textura i el tacte de mig mil·lenni de vida d’un obrador que homenatjà el músic, que hi interpretà un concert privat. El programa que anuncia l’opuscle inclou Beethoven amb la Sonata op. 69, Bach amb la Suite III en Do major i fragments de Beethoven, set variacions sobre un tema de la Flauta màgica de Mozart per a piano i violoncel, Granados amb l’Intermezzo de Goyescas i Boccherini amb l’Adagio i l’Allegro. Blay Net l’acompanyarà al piano. El concert fou molt celebrat per la Comunitat i significà un punt de relació molt notable per la intensitat de la vivència. El pare A. Ramon Arrufat ho recorda:
I el diumenge, dia 12 de novembre ens fou donat, gràcies a la seva gentil obsequiositat i a la seva mai no desmentida bondat, l’exquisit plaer de fruir del seu art d’executant en un recital de cello, que serà certament memorable en la cambra del record dels que hi fórem presents. (…) Volia fer una ofrena a la Madona de Montserrat, tocant en la seva basílica el seu instrument predilecte. ¿Què tocaria en aquells moments d’elevació sinó les melodies plenes de religiositat del geni immortal de Bach? Casals, amb l’arquet a la mà, feia una pregària pura, encisadora, que escampava els seus acords per les voltes sonores i solitàries en aquell capvespre tardoral. L’Adagio de la Tocatta i Fuga en Do major i el cant Vine, la meva mort, vine tranquil repòs, penetraven en l’ànima dels oients com l’expressió d’un sentiment enyorívol de l’eternitat. 263
1.2. La correspondència amb l’Escolania
Les relacions de Casals amb Montserrat seran a partir del concert encara més intenses. Montserrat i l’Escolania seran presents en la seva vida. Quan se li
263. A. Ramon Arrufat, «Pau Casals i Montserrat», Montserrat. Butlletí del Santuari, núm. 87 (desembre de 1933), p. 1-4. També el glossen altres monjos: Anselm Ferrer, «Pau Casals a Montserrat»; Àngel Rodamilans, «Després d’escoltar Pau Casals», i Alfons Pinell, «Impressions». Els quatre articles a la mateixa publicació.
Josep M. Figueres
acosta un frare benedictí montserratí li obre el cor i les portes. Ja sigui a l’exili a Prada o a Memphis amb Ildefons (Ricard) Lobo que el va anar visitar arran de l’audició d’El Pessebre a la ciutat de Martin Luther King. La correspondència, nodrida amb els monjos, ho avala. Segons Ambròs M. Caralt:
El qui més ha arribat fins a l’ànima de l’Escolania ha estat el mestre Pau Casals, el cèlebre violoncel·lista i director de l’orquestra Pau Casals. Ell descobrí l’Escolania de Montserrat, i es planyia d’haver-la descobert tan tard. Tot ell se sentia agraït per ella, i aquesta el venerava com a mestre i geni en la música. Més que cap altre comprenia el fons espiritual de la música montserratina, i per altra part sentia el goig d’ésser comprès pels músics de Montserrat. Pujà aquí dalt diferents vegades. Sota la seva batuta els escolans assajaren i estrenaren el seu Rosari. Dels nostres cantaires sabia treure uns pianíssims i uns vibratos que ells poques vegades havien realitzat. Es meravellava que els nostres escolans donessin tant, i cada vegada i a cada repetició era ell més exigent en finesa i en justesa. «Molt bé, molt bé —deia—, ara ho farem una mica més piano». L’Escolania aprengué molt en aquells moments sota la seva direcció, i ho retingué per sempre al cor (…) Ell ha estat el mestre de fora que ens ha dirigit més i que ens ha conservat fins a l’actualitat un amor i un interès com cap altre, enviant-nos de l’estranger peces devotament concebudes només per a ésser cantades per l’Escolania de Montserrat. 264
Durant la Guerra Civil, la comunitat i l’escolania abandonen a corre-cuita el monestir. Vint-i-tres monjos són assassinats, entre els quals, els músics Àngel Rodamilans i Àngel Civil. Abans de fugir cap a Barcelona, explica Massot, el pare Ireneu Segarra es preocupà de salvar l’arxiu musical de Montserrat, tant les peces més importants dels mestres de l’Escolania com les del pare Rodamilans i les de Pau Casals que acabaven d’arribar. Les amagà a la muntanya mateix. Que la Comunitat hagués d’abandonar el monestir fou segurament un xoc per a Casals, però el seu sentiment de catalanitat i de republicanisme es mantingué incòlume. Després de la guerra, el 1943, el rosari deixarà de ser resat en espanyol i es farà en català: tingué el punt àlgid en les festes d’entronització de 1947 i amb les publicacions i revistes que editaren, sempre en català, com l’altra activitat religiosa. Casals conscient, des de l’exili, hi donava suport.
264. Ambrós M. Caralt (1955), Escolania de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 181-182.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
1.3. Visita dels monjos a Prada
El pare Ireneu Segarra va dirigir l’Escolania durant gairebé cinquanta anys (1953-1997). El 1952 va fer, amb el pare Gregori M. Estrada, una visita a Prada per parlar de música amb Pau Casals. Sobre aquesta visita, escriu Massot i Muntaner: «Mantingueren llargues i apassionants converses sobre temes musicals. Casals, sempre tan relacionat amb Montserrat, els donà un autògraf per a l’àlbum del Centenari de l’Escolania i els acomiadà amb paraules d’afecte «a vostès i a tot Montserrat» i amb visible emoció».265
A les seves memòries, Segarra amplia el comentari d’aquesta visita:
A primers de novembre de 1952, exactament del 6 al 9, amb el P. Gregori Estrada vam tenir la sort de passar unes bones hores, diàriament, amb el mestre Pau Casals i conversar sobre música. Ja el primer dia que ens esperava ens va rebre amb una gran efusió, i molt aviat la seva conversa es va anar orientant cap a la música i ja es podria preveure que el primer nom que citaria seria Bach: «El geni més gran que ha tingut la música», i tant que ha tardat en ser comprès. «L’Escola alemanya ha contribuït al retard de la seva comprensió». Vam suposar que volia dir a causa de la seva fredor mecànica en interpretar-lo. El mestre posava, com a base de la bona interpretació, «que sigui viva i viscuda, per mitjà de l’accent». L’accentuació de la música ha de ser viva com l’accent de la paraula. Cada nota té el seu valor i la posició dintre de la frase musical.266
Es conserva un preciós document sobre aquesta estada dels monjos montserratins a Prada. Un text llarg, inèdit, molt detallat, redactat pels dos monjos de Montserrat, on exposen les impressions de les converses diàries amb Casals.267 Hi van sense avisar. Casals és de viatge i desisteixen d’esperar-lo. Tanmateix tornaran
265. Josep Massot i Muntaner (1988), «El pare Ireneu Segarra, monjo i director de l’Escolania», a Ireneu Segarra. Mig segle de mestratge musical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 21.
266. Ireneu Segarra (2000), Quaranta-cinc anys de director de l’Escolania de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 62 i seg.
267. El pare Estrada (Manresa, 1918 - Montserrat, 2014) organista, musicòleg, compositor, concertista… i de 1968 a 2002 director del cor de monjos. President de la Societat Catalana de Musicologia (IEC) i membre de la Secció Històrico-Arqueològica del mateix Institut. Més informació a Modest Moreno i Morera, «Evocació al p. Gregori M. Estrada, organista, musicòleg i compositor», Butlletí del Santuari, núm. 101 (gener-abril de 2015), p. 69-74.
Josep M. Figueres
i el podran veure. És un fidel testimoniatge de la vida quotidiana de Casals per la meticulositat amb què els monjos ho narren. Mostren com atenia les converses musicals, la vida espiritual i, pel seu valor de fresc vital, el reproduïm als apèndixs atès que mostra amb detall el pensament del músic en relació amb tres trets montserratins que estimarà molt. En primer lloc, la música; en segon terme, Montserrat, i finalment, la muntanya i el cenobi com a símbol de Catalunya. És natural que Casals s’hi esplaï i els dediqui tot el temps durant aquests dies. En aquesta visita parlen a fons de les peces musicals que Casals elabora pensant en Montserrat. 268 En marxar, els lliura el mateix dia 9 de novembre un autògraf per al volum Llibre de visitants il·lustres de l’Escolania de Montserrat, on sintetitza el seu parer.
A l’Escolania de Montserrat. La visita a Prada dels estimats Pares Segarra i Estrada m’ha donat gran alegria, però ha fet més viva encara la meva enyorança de Catalunya, del nostre Montserrat, dels nostres cants. M’és dolç que continueu cantant les composicions que he escrit per vosaltres; pobretes, però expressió del meu afecte. Penseu el que seria per a mi la gràcia de trobar-me novament en la vostra companyia. Vostre. Pau Casals.269
Del període 1947-1965 es conserven dotze cartes i tres targetes de Casals.270
La primera és per al pare Enric, del 24 d’octubre de 1947. Casals li fa saber que ha rebut carta de dos frares, Pinell i Ferrer, i els tramet la resposta, que prega que els faci arribar. Casals s’esplaia i comenta, dolgut: «Quan ens trobarem tots plegats a Montserrat? Quin patir! Quina enyorança!». Als pares Alfons Pinell i Àngel Ferrer, els diu:
Jo penso en vostès sempre. Tant que no sé si podria resistir l’emoció de retrobar-me a Montserrat i amb vostès i amb els escolanets en aquell ambient per a mi regi. Déu voldrà, quan jo vegi encara Catalunya, no us sembla? I que fem música plegats. Estic tan content i agraït que continueu cantant el meu Rosari i les altres obretes. Amb el desig de portar jo mateix les que he fet per vostès en l’exili, fa que no coneguin encara la Cançó i la Verge; com Tota pulchra, com Accordare; com Nigra sum, com invocació. Alguns fragments del meu Oratori del pessebre que també podreu cantar.
268. Ireneu Segarra (2000), Quaranta-cinc anys de director de l’Escolania de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, n’ofereix un resum a les pàgines 62-66.
269. Id., p. 66-67.
270. Tot i que són de difícil accés i, per a nosaltres, impossible.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
La tercera carta, del 2 d’octubre de 1951, agraeix el llibre biogràfic sobre l’abat Antoni Maria Marcet i Poal, «que he llegit amb emoció i recordant la seva estimada i venerada persona». Agraeix també el programa de festes dedicades a l’abat Escarré, a qui té, diu, l’esperança de conèixer. Els demana si tenen els programes dels festivals de Prada i Perpinyà de 1950 i 1951: «Desitjo que figurin en la biblioteca de Montserrat».
A la quarta carta, adreçada al pare Pujol, del 3 de desembre de 1951, els remarca alguns suggeriments per al Rosari:
Quant al motet Tota pulchra. L’he pensat a capella i la part del tenor sol, a manera d’invocació. Aquest tros, amb acompanyament, no solament treu el caràcter que he volgut donar-li sinó que fa perdre l’efecte de la nova entrada del cor. Voldria tenir el goig de sentir aquesta obreta per la vostra escolania. Per a la publicació, si no creieu possible la forma original, us autoritzo a fer segons el vostre criteri. Després del concert de Zuric en celebració anticipada del meu 75è aniversari en què prengueren part 125 violoncels, he fet una cura de repòs que m’era molt necessària. De retorn a Prada començo de valent la preparació del pròxim Festival. Espero que les forces no m’abandonin. Teniu a Montserrat els programes dels dos darrers Festivals? A tot Montserrat el meu afecte i devoció. El vostre amic.
La cinquena carta, del 5 de gener de 1952, és una resposta a felicitacions nadalenques. Rep, i agraeix, el present de tabac per a la seva pipa i lamenta no poder ser a Montserrat per escoltar el concert de Nadal: «Quant m’hauria agradat ésser amb vostès i sentir el Concert de Nadal. Aquí, com tots els anys, reunió de catalans i cançons nostres. Aquesta vegada, aprofitant la presència de l’Istomin (quin gran artista) la festa prengué altres proporcions
Sonata de Bach, Aria de la pastoral dels llibres de l’orgue —Bach— i, per acabar, el Cant dels ocells , el cant del nostre enyorament. Digui a tots novament la meva estimació».
La sisena carta, al pare David, del 20 de febrer de 1952, l’escriu en paper del festival Bach-Mozart-Beethoven de Prada estant, i comença dient que li plau que els programes dels anteriors festivals hagin agradat a Montserrat:
Tan prompte com sigui publicat el programa del pròxim Festival 15-29 de Juny 1952, que tindrà lloc a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà, us l’enviaré. Consistirà en 8 programes, 2 dedicats a Bach i 6 a Schubert, Schumann i Brahms.
Josep M. Figueres
Espero aquest Festival amb gran il·lusió, però quina feinada! Organització, car tot ha de passar per mi, preparació —assaigs—, execució i enregistrament pel gramòfon. A més, poso música a un Misteri de Sebastià Pons, el poeta rossellonès, que ha de representar-se a Sant Miquel pel juliol. Tot això és magnífic, sobretot per un home de 76 anys, però la meva més gran il·lusió i esperança és una execució a Catalunya i, si pogués ser, a Montserrat del meu Oratori. Poema del Pessebre. Hi arribaré a temps? A tot Montserrat, les meves enyorances.
La setena carta, del 18 de febrer de 1955, no duu el nom del destinatari, només un «estimat amic». La carta final de Casals és d’agraïment, pel condol a la mort de la seva companya. Hi torna a aparèixer la seva omnipresent mare, de tanta importància en la vida i obra de Casals per l’extraordinària influència que tingué tant en la formació amb l’instrument com quan de petit li pagaven estudis de composició i direcció d’òpera. Les primeres paraules que diu a les Nacions Unides el 1971 són per a ella.
Els originals de les composicions de Casals es conserven a Montserrat.271 Gregori Estrada i Daniel Codina, en l’opuscle que acompanya la reedició en CD de 2005 del disc en vinil de 1962 que edità l’Abadia de Montserrat, escriuen:
Bona part d’aquestes obres l’autor les va fer pensant en Montserrat, i és allà on es van interpretar per primera vegada; algunes d’elles, encara ara, formen part del repertori habitual de l’Escolania i la Capella de Música. (…) L’obra musical religiosa de Pau Casals manifesta les mateixes característiques de tota la seva actuació musical i artística com a solista del violoncel i director, que podríem resumir en una simple expressió: profunditat de sentiment. D’una manera sincera i autèntica se’ns manifesta aquí el Pau Casals que vibra íntimament al contacte amb uns textos sagrats que eleven la seva ànima a Déu. La seva música religiosa, senzilla, planera i solemne parla a l’oient un llenguatge suau i recollit. Les parts a l’uníson respiren intimitat i pregària. Els grans cors són compactes i solemnes.
271. Així: Recordare Virgo Mater (partitura i orgue), no original; Rosari (1932), Salve Montserratina (1933), Cançó a la Verge (1942), Tota pulchra es (1959,) O vos omes, Nigrasum i Eucaristia. L’Escolania les canta de manera habitual. Discos Abadia de Montserrat edità el 2005 una segona edició de l’enregistrament del 1987 sota la direcció d’Irineu Segarra que les inclou totes en una molt acurada i fina edició titulada Escolania de Montserrat. Pau Casals en els «Clàssics de l’Escolania» dedicat a música coral sacra. L’Oració a la Verge va ser composada a San Juan de Puerto Rico el maig de 1959.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
A les peces musicals de Casals vinculades al monestir que hem citat caldria afegir-hi el Cor de patges d’El Pessebre (6 de desembre de 1973) interpretat per l’Escolania, així com Els tres reis (11 de maig de 1974). El 29 de juny de 2006 l’Escolania interpretà tot El Pessebre, amb orgue, en el marc del III Festival Internacional d’Orgue de Montserrat.272 Cal dir també que, per ràdio, s’emeteren sovint; així, Ràdio Associació de Catalunya va difondre el 18 de novembre de 1934273 els cants del Rosari 274 i de la Salve que havia musicat Casals. A. Català en glossà escaientment el seu valor arran la seva emissió radiofònica des de l’església de la Mare de Déu de Pompeia: «Ens consta que la concepció d’aquestes obres religioses ha estat per al mestre Casals un treball que, durant molt de temps, l’ha atret i l’ha subjugat en tal manera, que bé pot dir-se que elles són un reflex fidel de la seva ànima, i l’expressió sincera dels seus sentiments més purs; i que amb tota raó es manifesten com un monument del nostre art musical-religiós». 275
Les altres quatre cartes són adreçades al pare Segarra, sobre una possible visita del pare Estrada i recomanacions sobre l’obra que prepara l’escriptor Prépaux, sobre la sardana, de la qual redactarà un proemi. Demana que li trametin la postal de la foto d’A. Blasi en què apareix el capitell de la galeria gòtica de Montserrat on hi ha un ball rodó o sardana. Agraint la tramesa de fotos, felicita els monjos per l’adquisició de les campanes —«qui sap si algun dia les podré sentir»— i parla d’un enregistrament que es prepara de les seves composicions religioses. Casals és a punt de deixar la Catalunya del Nord per Puerto Rico, on hi batega la presència d’un exili que encara pesa: «Des de fa molt temps que no puc dedicar-me a la composició. D’on treure el temps, pobre de mi?! Aquest Dijous surto cap a Puerto Rico i Mèxic, qui sap si allà podré escriure quelcom, ho dubto. Digui el meu afecte a tota la comunitat. L’abraça el seu afectíssim».
272. Informació facilitada pel monjo bibliotecari Josep Galobart i per la bibliotecària Àngels Rius, als quals agraïm la seva amabilitat. La resta de dades procedeixen d’Ireneu Segarra, Quaranta-cinc anys de director de l’Escolania de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
273. Montserrat, Butlletí del santuari, núm. 99 (desembre 1934), p. 5.
274. El Rosari, a quatre veus, va ser composat per a la Romeria de l’hivern que organitza la parròquia del Vendrell; en concret, per a la cinquena, de 1934. En aquesta romeria a la Santa Cova es resava, cantat, el Rosari. S’anuncià que l’Escolania de Montserrat l’executaria (El Baix Penedès, 1383, de 8 d’octubre de 1932).
275. A. Català: «La Salve Montserratina i el Rosari del Mtre. Pau Casals», 7 de maig de 1935. Sense citació editorial, segurament L’Instant. ANC. Inv. 367, caixa 45.
Josep M. Figueres
En la carpeta que preserva la correspondència de Casals amb l’Abadia de Montserrat consten també dues cartes de la seva segona dona, Marta Casals, a la comunitat. La del 6 de desembre de 1965, adreçada al pare Segarra, agraeix la tramesa del text de la Missa de la nova litúrgia i pregunta detalls sobre l’acompanyament d’orgue, la intervenció cantada dels fidels i del cor. També comenta que «una casa editora americana vol editar la Cançó a la Verge del Mestre (…) També la casa editora voldria alguna data (sic) sobre el pare J. M. Rovira, autor del text d’aquesta cançó. Amb l’afectuós record del Mestre». La segona carta serà d’agraïment pel condol a la mort de Casals el novembre de 1973.
1.4. Casals i l’abat Escarré
La personalitat de l’abat Escarré ha estat motiu de polèmica. Hilari Raguer exposa un retrat definidor d’una personalitat amb unes grans virtuts d’organització i de direcció i amb uns clarobscurs, com la identificació de Montserrat amb la seva persona i un caràcter fort i autoritari: «Tenia uns dots de govern excepcionals. Intuïtiu, alhora agut en l’anàlisi i coherent en la síntesi, sabia programar amb visió de conjunt i alhora vetllar amb fermesa per l’execució d’allò que s’havia proposat».276
Les relacions de l’abat amb la comunitat foren difícils i, malgrat el que exposa Jordi Vila-Abadal, les tensions provocaren conflictes interns. Tanmateix, fou assumit per la societat catalana, en els seus sectors més cultes i polititzats, com un símbol de catalanitat. Tot i que l’exili d’Escarré posseïa un origen estrictament interior, amb les declaracions a Le Monde assumí una dimensió política que l’apropà a uns sectors que el miraren amb simpatia per l’oposició a la política dictatorial vigent, de la de la qual es desmarcà. El seu exili no tenia una arrel política com el de Casals, però agafà aquesta dimensió pel sentit que hom li atorgà i que el mateix Escarré projectà.
Casals mantingué amb l’abat Escarré una relació peculiar. Tots dos hagueren de patir exili malgrat la seva voluntat de restar a Catalunya. Un exili
276. Hilari, Raguer: «Història d’un altar: l’abat Escarré i Joan XXIII», L’Avenç, 77 (desembre de 1984) p. 28-40. Aquest text és replicat per Jordi Vila-Abadal i Vilaplana: «Història d’un altar: l’abat Escarré i el monestir de Montserrat, L’Avenç, 81 (abril de 1985), p. 30-40 que serà al seu torn contestat per Raguer, «L’abat Escarré i Franco»; L’Avenç, 89 (gener de 1986), p. 18-29.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
compartit per raons i circumstàncies diverses. Absolutament ideològiques en el cas de Casals, amb raons diverses en el cas d’Escarré. Sigui com sigui, ambdós tenien una gran popularitat. Els unia, a més de la catalanitat, la identificació amb Montserrat i la religiositat.277 La visita que li feu a Prada representà, per a Casals, que Montserrat l’anava a veure i el fet el colpí. Escarré havia estat abat de Montserrat, però la seva actitud de suport, lent però en creixement, vers la cultura catalana i la democràcia, el posà en situació adversa davant les autoritats polítiques i, àdhuc, de les religioses, com el bisbe Moll de Tortosa. La solució fou que Escarré anés al monestir de Viboldone, prop de Milà, arran de les declaracions polèmiques contra el règim franquista de 1963 a Le Monde. El que havia de ser un allunyament temporal esdevingué un allunyament per sempre.278 La pressió de Madrid hi contribuí. Escarré, ja no tenia el títol d’abat de Montserrat quan morí, en una clínica de Barcelona, el 1968.
L’entrevista amb Casals es produeix quan Escarré fa tres anys que era fora de Montserrat. Malauradament, no es poden consultar les cartes que Casals envià a l’abat Escarré, fins al cap de setanta anys de la mort. Ens hem de conformar amb les imatges, excel·lents, per cert, en les quals es percep aquesta relació d’afecte. El seu secretari a l’exili, el monjo de Montserrat Aureli Argemí, tampoc no coneix el contingut de la trobada, però ens exposa l’ambient:
Si un dia es pogués consultar l’arxiu de l’abat Escarré es podrà comprovar que la relació entre ell i Pau Casals va tenir una llarga trajectòria. Per exemple, Pau Casals va reaccionar, d’una manera molt indignada, quan va assabentar-se de l’exili de l’abat Escarré, el març de 1965. Va posar-se a disposició de les persones que volien fer gestions davant les institucions internacionals per a denunciar l’allunyament forçat de l’abat Escarré de Catalunya. Durant el temps d’exili, la comunicació entre ells venia marcada per alguna efemèride, es manifestava sobretot a través de postals. Un esdeveniment significatiu va ser la trobada de tots dos a la comarca del Conflent, a Catalunya Nord, primer a Molitg les Bains (els Banys de Molitg) i després a Cuixà, en ocasió de l’audició de l’òpera magna de Pau Casals, El Pessebre
277. A les famoses declaracions a J. A. Novais de Le Monde, Escarré demana llibertat plena per a la cultura catalana. Montserrat és vostre, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, a cura de Maur M. Boix.
278. Una visió sintètica a Josep Massot i Muntaner, «Aureli M. Escarré, abat de Catalunya», Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979, p. 149-243. I recentment, a Albert Balcells, Montserrat, Barcelona, Editorial Base, 2025.
Josep M. Figueres
(11 de setembre de 1966). Quan l’abat Escarré es va trobar amb en Pau Casals, aquest feia molts dies que havia arribat a la seva residència de Molitg. Durant tot el mes d’agost i principis de setembre, Pau Casals va tenir l’oportunitat de rebre molta gent vinguda de l’altra banda de la frontera, com es deia aleshores per a referir-se al Principat de Catalunya. Entre les visites va tenir un cert ressò mediàtic l’homenatge que li van retre els castellers del Vendrell, amb un aixecament inclòs, als quals Pau Casals els va dir públicament que volia que tothom s’assabentés que si ell no posava els peus a la seva terra, tan propera al Vendrell, era per a defensar els drets de justícia i llibertat. El secretari de Pau Casals, Joan Alavedra, va explicar als visitants que Pau Casals era molt important per a Catalunya davant del món, com ho provaven, entre altres coses, la quantitat de condecoracions i reconeixements que rebia d’arreu i que ell, quan les acceptava, no s’oblidava mai de dir que tot allò era també un homenatge a Catalunya.
L’abat Escarré va anar a Cuixà expressament per a ser present a l’audició del Pessebre, en bona part per a satisfer el desig de Pau Casals, que li havia manifestat, l’alegria que tindria de poder-lo veure en aquella ocasió única, en la primera presentació de la seva òpera a Catalunya. Al lloc precís on hi havia la famosa cripta consagrada a la memòria del Pessebre de Jesucrist i que li havia inspirat la idea de compondre la seva gran obra musical amb aquest títol, a través del qual expressaria el seu missatge planetari de pau. El dia 10 de setembre, en un parèntesi de l’assaig de l’orquestra a l’església de Cuixà, l’abat Aureli i en Pau Casals van trobar-se i es van dir poques paraules: era visible la mútua emoció de trobar-se un davant de l’altre, emoció que es va concretar encara més amb una forta i llarga abraçada de tots dos. Van quedar que parlarien de forma distesa l’endemà del concert.
El concert va ser un èxit d’interpretació i d’assistents. El fet que coincidís amb l’11 de setembre li donava un to de solemnitat patriòtica que bé es va fer evident en una mena de manifestació acompanyada amb crits de llibertat que va tenir lloc al claustre del monestir, abans i després del concert, i que van entrar a l’interior de l’església així que es va acabar l’audició del Pessebre. Un final coronat amb el cant del Virolai (aleshores en certa manera substitutiu de l’himne Els Segadors). L’acte va comptar amb la presència també evident de policies de la secreta vinguts expressament de l’altra banda dels Pirineus. No es cansaven de fer fotografies i de prendre apunts. Les cròniques dels diaris francesos es farien ressò de tot plegat.
El dia 12, a Molitg, s’entrevistaren llargament i a soles Pau Casals i l’abat Escarré. Aquest em diria després que van parlar de tot en l’entrevista, especialment de la situació de Catalunya i de la necessitat de mantenir-se ferms en la defensa dels drets del país de tots dos. En certa manera, el fet d’estar a l’exili l’havien de prendre en un sentit positiu, servia per a sostenir l’esperança de tanta gent que es movia dintre del país per a recuperar les llibertats de Catalunya. Encara van tenir un moment
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
per a saludar-se, i dir-se adeu, el dia 13, després de cloure’s la repetició del concert a l’església de Cuixà. El 14 l’abat Escarré se’n tornava a Viboldone (Milà).279
Encara no hem pogut consultar l’arxiu, mig segle després dels fets (!) Un altre testimoni de la trobada fou Joan Alavedra, com veiem en les fotografies que il·lustren cobertes de llibres com el del mateix escriptor o el recent d’Albert Balcells sobre l’abat (2025). Quan Escarré mor, la premsa setmanal catalana, en l’únic setmanari que hi ha aleshores, Tele Estel, li dedica un reportatge280 de quatre pàgines on Alavedra escriu: «No s’havien vist mai. Casals se li llança als braços plorant. Us porto una abraçada de Montserrat —digué l’Abat Escarré. —No de Montserrat solament, de tot Catalunya —contestà Casals. La conversa durà tres hores (…)». L’endemà es tornaren a veure al matí: «En sortirem a la una. I, quan ja ens aixecàvem per marxar, el Mestre digué: Espereu una mica. I agafà el cello. S’assegué i tocà una obra de Bach i El cant dels ocells, aquesta cançó nostra que tocada amb aquella intensitat tan dolorosa, ha estat qualificada com «l’expressió més punyent d’un desig vehement de llibertat». L’abat Escarré escoltà dret, commogut, amb el cap baix. Després, abraça Casals sense poder dir ni una paraula.281
L’ex monjo de Montserrat Ramon Vila Abadal facilita una altre testimoni sobre aquest retrobament:
L’estiu de 1966 Pau Casals va convidar l’abat Escarré a la presentació d’El Pessebre que s’havia de fer a Cuixà el dia 11 de setembre. Aleshores, Enric Serra va dir: A veure si finalment fem una cosa una mica espatarrant: avisem el president Tarradellas i li diem que Pau Casals faci el concert i tots tres, Escarré, Tarradellas i Casals, entrin junts a l’església. Semblava que era possible. La vigília, un dels monjos de Cuixà em va dir que creia haver vist uns policies espanyols. Vaig anar a comprovar-ho i, efectivament, hi havia tres policies —un d’ells català—. No eren de la
279. Comunicació personal, 8 d’agost de 2015.
280. Joan Alavedra, «La mort de l’abat Escarré», Tele/Estel, núm. 120 (1 de novembre de 1968), p. 10-14.
281. Hilari Raguer, «Història d’un altar: l’abat Escarré i Joan XXIII», L’Avenç, núm. 77 (desembre de 1984) p. 28-40. Aquest text és replicat per Jordi Vila-abadal i Vilaplana, «Història d’un altar: l’abat Escarré i el monestir de Montserrat, L’Avenç, núm. 81 (abril de 1985), p. 30-40, que serà al seu torn contestat per Raguer, «L’abat Escarré i Franco», L’Avenç, núm. 89 (gener de 1986), p. 18-29.
Josep M. Figueres
brigada social, sinó del servei d’Informació. Els vaig explicar que es tractava d’un acte de gran valor cultural i s’ho van empassar. Van fer l’ informe i el van enviar.
Josep Maria Batista i Roca aquells dies era a Montpeller, i el diari d’allà —el Midi Libre— va publicar un article seu de caire polític, en el qual, referint-se al dia del concert a Cuixà venia a dir que, finalment, s’unirien Montserrat, la Catalunya interior i la Catalunya de l’exili. Enric Serra em va dir que, arran d’ aquest article, el president Tarradellas no assistiria al concert. Efectivament, el president ja va trobar l’excusa per no anar a Cuixà. Al pare abat li va saber greu perquè no acabava d’ entendre del tot el president. L’abat interpretava que si ell i Pau Casals acompanyaven Tarradellas, li donarien prestigi. Però Tarradellas només volia el seu propi prestigi!
Les autoritats espanyoles van veure l’ article de Batista i Roca i van apartar els policies que havien fet l’informe. Més endavant, quan jo tornava a ser a Barcelona, vaig trobar per casualitat un d’ aquells policies —el que parlava català—. Li vaig recordar que jo li havia explicat de què anava aquell acte de Cuixà i que em sentia una mica responsable de la seva situació. Però em va respondre que… tranquil, que les coses semblava que havien de canviar i que, a més, a ell encara li mantenien el sou i que ja li anava bé. Suposo que especulava amb el futur.282
L’audició de Cuixà té un alt valor simbòlic. Era prevista l’assistència de Josep Tarradellas, però no s’hi presentà, i les suposicions apunten a una falta de voluntat pel conegut protagonisme que tenia. Sí que ho farà l’abat. Escarré representava per molta gent un exponent de Montserrat com a símbol del país, un representant de la resistència a la dictadura i al centralisme per les declaracions a Le Monde, i un símbol de religiositat. Casals s’hi identifica plenament.
1.5. 1970. el peSSebRe A montserrAt
El 15 de juliol de 1970 té lloc la interpretació d’El Pessebre a Montserrat. A Casals li feia il·lusió, però tampoc no hi podrà ser. La muntanya sagrada dels catalans, com la sardana o els castellers, forma part de l’imaginari col·lectiu, dels símbols que esdevenen peça clau de l’edifici identitari. Casals és ple de l’esperit terral més noble d’aquella Catalunya que va deixar. Una Catalunya sobre la qual l’escriptora Mercè Rodoreda, en tornar de l’exili, respon a la
282. Ramon Vila Abadal (2014), Prop de l’abat Escarré en la resistència antifranquista, el Masnou, Editorial Escua, p. 176.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
pregunta d’un periodista que li demana com era Catalunya quan va marxar. Ho fa amb un mot únic i contundent: «Catalana». Pau Casals estima profundament el país. Al seu arxiu hi ha retalls de diaris del franquisme,283 El Correo Catalán, Tele-eXprés, La Vanguardia, i al costat d’articles d’opinió o notícies polítiques, i simplement amb dades o fotografies d’elements per remirar i pensar, relacionats amb la Catalunya més profunda, un mot que sembla que s’usi com a demèrit quan al més profund hom hi conserva el sentiment més pregon.
Les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, sempre amatents a la vida espiritual catalana, arran de l’audició d’El Pessebre del 15 de juliol de 1970, editen un opuscle sobre el fet. L’obren Casals i l’abat Cassià M. Just, i conté un pròleg de Joan Alavedra: «El Pessebre i Montserrat», així com el text del poema que va escriure a Prada el 1947. Casals hi escriu uns mots sentits: «Ple dels sentiments que ja deveu suposar, veure lligats els noms del meu oratori i el de la Santa Muntanya, vull dir-vos amb joia, amb emoció i una profunda enyorança, que amb aquesta audició —El Pessebre— s’integra a l’alt lloc a què anava destinat en crear-se, a Montserrat! Esperit i cor de Catalunya».
1.6. 1979. El fèretre passa per Montserrat
Arran de la mort de Casals el 1973, Serra d’Or parla amb respecte de la figura desapareguda. Cassià M. Just hi dedicà l’editorial, d’una precisió i uns elogis molt ben elaborats, on mostra la grandesa del personatge amb l’elegància que caracteritza els benedictins:
M’ha colpit particularment la vibració autènticament popular que s’ha expressat de múltiples maneres, malgrat les limitacions de la informació.284 (…) Al llarg de la seva vida ha hagut de dir «no» moltes vegades, perquè s’ha mantingut ferm, coherent en les grans opcions. Per això ha hagut de repetir el seu «no» sempre que s’ha trobat davant la mediocritat, la mentida, l’opressió. El preu ha estat car.
283. De Montserrat es conserva l’esplèndid reportatge de Josep Faulí titulat «Montserrat. 1966. Un gran acto de servicio para el millón de visitantes que Montserrat recibe al año». Faulí signà només amb la inicial J, per no haver de firmar José, cosa que repugnava a la seva catalanitat. Sobre els goigs montserratins (J. Font i Solsona); sobre el nom de Montserrat de tantes noies i dones catalanes (P. Vinyoles i Vivet).
284. El 1973 l’Estat encara no deixa disposar d’un canal de televisió en català: no serà possible fins al 1984. Un diari en català no podrà aparèixer fins al 1976.
Josep M. Figueres
Se l’ha imposat ell mateix, lliurement, abnegadament, per dignitat. El seu missatge musical, profund, apassionat, tendre, no es pot entendre del tot sense tenir en compte tot això. Ha estat la veu de la consciència per a molts homes del nostre món. Ha estat un clam indefectible a favor de la pau, de la justícia, de la llibertat. Ha fet conèixer Catalunya arreu del món. És una veu d’esperança per a tots els oprimits. El seu exemple és una invitació a no defallir.285
A la basílica hi haurà el dia 27 d’octubre una homilia en record de Casals. En ella, dom Miquel Estradé diu, tot comentant l’evangeli de sant Lluc sobre la vida dels cristians: «Ha romàs fidel, amb una suavitat tossuda, a les idees de llibertat i de pau que la seva sensibilitat exquisida li feia viure intensament; fidelitat que l’ha dut a morir lluny de la terra que ell estimava per sobre de tota altra perquè era la seva».286
Sis anys després de la mort, arriba de San Juan de Puerto Rico el fèretre a Barcelona. És exposat al palau de la Generalitat sota la presidència de Josep Tarradellas, per tal que els ciutadans retin el darrer honor a un home de qui, en redactar aquestes línies un ciutadà en reclamava la vigència de l’esperit.287 La caravana, presidida per la vídua Marta Montáñez, casada amb Eugène Istomin, i amb moltes autoritats, el porta al Vendrell i fa una parada, una sola parada: Montserrat. La Crònica del Monestir, que recull el dia a dia de la vida monacal, indica una assistència espectacular.288 Es detalla també la cerimònia de record a la basílica, on els monjos i l’Escolania, presidits pel pare abat, el reben a la façana del monestir poc abans de la Conventual del dissabte 9 de novembre de 1979. Amb l’església plena de gom a gom, es canten diverses peces que sintonitzen molt bé amb el caire
285. Cassià M. Just, «Pau Casals», Serra d’Or, 170 (novembre de 1973), p. 17.
286. Reproduïda a Miquel Estradé, «La vida d’un home», Serra d’Or, 170 (novembre de 1973), p. 18.
287. «L’esperit de Pau Casals», carta al director d’El Punt Avui (16 de novembre de 2015).
288. A més del pare abat de Montserrat, acompanyaren el fèretre els germans Gabriel i els vendrellencs Maur Alcalà i Manuel Nin. El conseller de Cultura, Pere Pi i Sunyer representà la Generalitat; volgué, malgrat l’edat, donar-li el darrer comiat l’antic conseller de Cultura de la Generalitat republicana i amic de Casals, Ventura Gassol. Representant el Govern espanyol, el ministre de Cultura Manuel Clavero, i per part del Govern francès, el seu amic, antic ministre de Cultura i biògraf Artur Conte. Per les Nacions Unides, en representació del secretari general, Sílvia Furhman, el governador civil de Barcelona, Josep M. Belloch, els batlles de Monistrol de Montserrat i del Vendrell, l’expresident de la Universitat de San Juan de Puerto Rico, Elías Soba, etc. I també el seu germà Enric.
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili
de l’acte, a cavall del món religiós, musical i cívic: Nigra sum, Cançó de la Mare de Déu, Salve Regina i, fora de programa, els fidels entonen espontàniament Els Segadors i El Cant dels adeus enmig d’emotius aplaudiments que trenquen el protocol de silenci de les mans en actes definitius.
L’abat Cassià M. Just, en aquesta missa, llegí una homilia que es conserva al monestir i en la qual manifestà el lligam amb Casals: «Amb aquesta celebració acomplim avui un desig profund del Mestre Pau Casals: tornar a la seva terra, tornar al seu Montserrat. Acollim amb goig entre nosaltres les seves despulles, signe d’una fidelitat introntollable i d’una presència indefectible enmig del nostre poble. (…) Penso també en el seu gest de mestratge, gest d’art i gratuïtat, en el seu art i el do de saber-lo comunicar als altres, o en el seu gest valent i ferm, d’amplis horitzons, en el seu combat per la pau i per la dignitat del nostre poble».
La relació de Montserrat amb Casals continua més enllà de la reedició dels discos. El president del Patronat de la Fundació Pau Casals és, per voluntat del fundador, l’abat de Montserrat. La Generalitat pot canviar i ser eliminada, com ha passat diverses vegades, pensà Casals, però l’Església continua i aspira a la catalanitat de perenne.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 179-204 DOI: 10.2436/20.1001.01.269
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
el poble nou Del DeltA: unA Anàlisi historicogeogràficA
De lA colonitzAció Del DeltA De l’ebre Al segle xx
poble nou del deltA: A hiStoRicAl-GeoGRAphicAl AnAlySiS of the coloniSAtion of the deltA de l’ebRe in the 20th centuRy
Neus Albalat Queralt* Universitat Oberta de Catalunya
Enviat: 20 de març de 2025 – Acceptat: 10 de juny de 2025
Resum: durant la dictadura franquista es van fundar un total de 286 pobles repartits entre les conques hidrogràfiques dels grans rius peninsulars i sota la direcció del Ministeri d’Agricultura. en el cas d’estudi, l’any 1956 es va inaugurar el Poble Nou del Delta, que va acollir inicialment 96 famílies per al conreu d’arròs. aquestes famílies van ser escollides entre 227 sol·licituds, segons directrius de moral i conducta subjectiva. El resultat de l’anàlisi historicogeogràfica permet establir l’objectiu i la cronologia de la colonització per mitjà de les fonts documentals i de testimonis orals locals, i el seu desenvolupament fins a l’actualitat, amb el canvi de paradigma que ha significat el turisme.
Paraules clau: Colonització agrària, urbanisme contemporani, Delta de l’Ebre, política agrària, franquisme.
Abstract: during Franco’s dictatorship, a total of 286 villages were founded, distributed among the hydrographic basins of the major rivers and under the direction of the Ministry of Agriculture. In the case study, Poble Nou del Delta, was officially inaugurated in 1956 and initially hosted 96 families. These families were chosen from 227 applications according to moral and subjective behavioural guidelines. The result of the historical-geographical analysis allows us to establish a chronology of documented facts and oral and local history from the definition of the colonisable area as that between the mouth of the Ebre and the Ràpita up to the present day with tourism.
L’article és el resultat de l’estudi sobre la tasca colonitzadora que va dur a terme el règim franquista al Delta de l’Ebre per mitjà de l’Institut Nacional de Colonització. En concret, amb la colonització de l’hemidelta dret i la fundació d’un nou nucli de població format per colons, «Villafranco del Delta», primer nom de l’actual Poble Nou del Delta. L’article s’aborda des d’una perspectiva multidisciplinària historicogeogràfica, des de la qual analitzarem qüestions com el desenvolupament socioeconòmic a partir de les infraestructures dissenyades pel franquisme; el procés de poblament i l’evolució demogràfica; l’origen dels colons i el biaix de gènere; les noves zones de conreu, i si van comportar una millora en la gestió dels recursos naturals, i el que ha significat la presència del turisme. Per a aquest estudi, a més de les fonts documentals d’arxiu i bibliogràfiques, hem realitzat diverses entrevistes a alguns dels primers colons,289 fet que ens ha permès aprofundir en qüestions com l’efecte mediambiental de la colonització agrícola, la transformació econòmica de la comarca i la migració de les famílies cap a un poble nou, sense tradicions ni cultura, on s’havia de crear una «quotidianitat» nova.
L’impacte d’un nou nucli de població al bell mig del Delta va repercutir en tota la comarca del Montsià, on, entre altres, augmentaren les ofertes de feina per al conreu de l’arròs els mesos d’hivern. A més, la fundació d’un nou poble a mitjans del segle xx, en plena dictadura franquista, se’ns presenta com el marc utòpic per aplicar el model nacionalcatolicista del règim. L’estudi arriba fins a la data actual, quan, gairebé setanta-cinc anys després de la seva fundació, el Poble Nou del Delta s’enfronta al canvi de paradigma que ha suposat l’agroturisme i el turisme rural.
1.1. L’Institut Nacional de Colonització i el projecte agrari franquista. Marc teòric per al Poble Nou del Delta
L’Institut Nacional de Colonització (INC) depenia del Ministeri d’Agricultura, i es va crear el 18 d’octubre de 1939 (BOE, 27 d’octubre), com a recanvi a l’Institut de Reforma Agrària (1932) de la Segona República. L’INC
289. Andrés Borràs Solé; Josefa Pech Jordà i Generosa Solé Castell. Entrevistes realitzades l’abril de 2024.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
esdevingué una de les institucions rellevants de la política franquista, i va ser un símbol de les polítiques socials del Nuevo Estado. La seva creació es vincula a la Llei de bases de colonització de grans zones regables (1939) i a la Llei de colonització d’interès local (1940). El seu objectiu era, per una banda, millorar l’estructura agrària per incrementar la producció d’aliments, en el context de l’Espanya encara autàrquica, fet que comportava transformar el territori erm i de secà en terra de cultiu de regadiu i, per tant, crear noves infraestructures hidràuliques. I, per l’altra, posar fi al problema dels jornalers, i reconvertir-los en colons de noves terres de regadiu a poblacions també noves, construïdes amb aquesta finalitat.
En una primera etapa (Decret de 1942), les terres a colonitzar provenien de finques ofertes pels propietaris i adquirides per l’Estat. Posteriorment (Llei d’expropiació de finques rústiques), eren finques de secà expropiades a canvi d’una indemnització als propietaris. Finalment, el 1949, amb la Llei de colonització i distribució de la propietat de les zones regables, es va establir una categoria específica (terres en excés) per aquests nous nuclis de població colonitzadora. En general, els antics propietaris varen sortir beneficiats d’aquest procés, per les millores que comportava la transformació en regadiu de les terres limítrofes.
Als colons se’ls assignaven parcel·les per unitats familiars, inicialment de quatre hectàrees. En la majoria de les zones en què els sòls no eren problemàtics, la colonització va reeixir, tot i que, en algunes poblacions, la segona generació de colons les abandonà, atreta per la demanda de mà d’obra a zones més industrialitzades o per la migració a les ciutats. La mecanització del camp va deixar una bona part de les parcel·les fora de l’economia de mercat. Aquesta tendència («la España vaciada») no és, però, imputable a la colonització, sinó que es produeix en tot l’àmbit agropecuari.
A Catalunya, l’experiència colonitzadora franquista es concentrà al Delta de l’Ebre (Poble Nou del Delta), i a la zona del Segrià, en una part de les terres regades pel canal (Gimenells, Sucs i el Pla de la Font). En total, es varen crear 286 pobles nous arreu de l’Estat espanyol entre 1943 i 1971,290 concentrats en una bona part a l’Aragó, Extremadura i Andalusia.
290. Jean-François Lejeune (2021), Rural utopia and water urbanism: the modern village in Franco’s Spain. Berlin: DOM publishers, 2021.
Neus Albalat Queralt
Els estudis sobre l’actuació de l’Institut Nacional de Colonització (INC) i el projecte agrari franquista, han estat abordats des de diferents disciplines. Sense pretendre fer un estat de la qüestió, ressenyo breument el marc teòric actual sobre el cas que ens ocupa, el Poble Nou del Delta. Des de l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme, arquitectes com Mercè Bosch, pel que fa als poblats de colonització a les Terres de Ponent, o Eduardo Delgado, han estudiat la planificació i la infraestructura dels pobles creats i dependents de l’INC.291 Per la seva banda, els estudis hidrosocials de l’arquitecte belga Jean-François Lejeune l’han portat a definir aquests nous nuclis de població com el disseny d’una «utopia rural nacionalcatòlica», a més d’aportar la llista completa i localització geogràfica de cadascun.292 Des del dret, els documents de l’Institut Nacional de Colonització (INC) recollits per Emilio Lamo aporten les lleis de reforma i desenvolupament agrari franquista, des de la colonització de grans zones fins a àrees d’interès local. Aquest ordenament permet aprofundir en la funció social de la colonització, i en com l’explotació agrícola passa del nucli familiar a agrupar-se en unitats productives, les quals garantien una més gran rendibilitat. En opinió de Lamo, la reforma agrària franquista es va sustentar en el desenvolupament demogràfic impulsat per les lleis de colonització, i en el procés d’industrialització de les zones rurals.293
Des de la historiografia, l’historiador i filòsof Lino Camprubí aporta altres dades sobre els anys d’actuació de l’INC a escala estatal: entre 1940 i 1971 va desplaçar unes 51.000 famílies als nous pobles construïts arreu de l’Estat, amb una densitat poblacional que variava entre 50 i 250 habitatges familiars per població. Camprubí explica com la reforma agrària va ser una de les arestes de l’estratègia global franquista que pretenia modificar la relació entre la terra i l’agricultor, amb criteris de formació i selecció dels colons, arrelant-los al sòl amb una educació doctrinal nacionalcatòlica que barrejava tradició i innovació.294 Així mateix, els
291. Eduardo Delgado (2002), «La experiencia del INC. Una colonización de la modernidad (1939-1973)». Actas del Congreso Internacional Arquitectura, ciudad e ideología antiurbana, p. 87-95. Vegeu també l’obra gràfica: Eduardo Delgado (2015). El agua educada. Imágenes del Archivo Fotográfico del Instituto Nacional de Colonización 1939-1973, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente.
292. Lejeune, op. cit.
293. Emilio Lamo (1975), «Proceso formativo de la Ley de Reforma y Desarrollo Agrario», Revista de Estudios Agrosociales, núm 91, p. 7-66.
294. Lino Camprubí (2023), Los ingenieros de Franco. Ciencia, catolicismo y guerra fría en el Estado franquista, Barcelona, Editorial Crítica.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
estudis de José María Alagón sobre la colonització a l’Aragó posen de manifest com les actuacions de l’INC van estar condicionades tant per l’orografia del terreny com pel poder dels propietaris, que sovint van reclamar les parcel·lacions, impedint així la construcció dels pobles on originalment estava previst.295
Les recerques de l’historiador Emeteri Fabregat han estat clau per conèixer, entre altres, els conflictes socials derivats de l’expropiació de terres al Delta, com fou el cas de Damián de Oriol Amigo de Íbero, tercer marquès de Santa Coloma, i com es va aplicar la llei del 21 d’abril de 1949 sobre Colonización y Distribución de la Propiedad en las Zonas Regables a l’hora de delimitar la zona a colonitzar. A la seva tesi doctoral,296 Fabregat conclou que el monoconreu de l’arròs ocupava 16.376 hectàrees i, pel que fa al Poble Nou del Delta, es van expropiar 1.430 ha i se’n van beneficiar 96 famílies, tot i que, segons Fabregat, la proposta original era molt més ambiciosa: 6.850 ha i 690 famílies. Com era habitual, als colons se’ls adjudicà quatre hectàrees de terra a conrear amb arròs a la Zona del Través.297 Fabregat també descriu com el poble va inaugurar-se sense clavegueram ni aigua potable.298
Des d’una visió general de la fisonomia i primera colonització del Delta de l’Ebre, així com les dificultats de viure en aquest ecosistema degut a les malalties infeccioses i les condicions de salubritat, en parla l’enginyer agrícola i exdirector del Parc Natural del Delta de l’Ebre, Rafel Balada Llasat.299 Per la seva banda, Manuel-Navarrete i Neus Martí300 exposen els conflictes històrics sobre la propietat dels terrenys erms i de les llacunes, amb l’exemple de la llacuna de Canal Vell. Altres autors,301 presenten el Poble Nou del Delta com un espai diferent del de la
295. José María Alagón (2021), Los pueblos de colonización de la cuenca del Ebro. Planificación territorial urbanística. Osca: Diputación Provincial de Huesca.
296. Emeteri Fabregat (2010), «De la sal a l’arròs. La colonització del delta de l’Ebre (1148-1970)», tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
297. Emeteri Fabregat; Antoni López (2008), El Poble Nou. La darrera colonització del delta de l’Ebre, Benicarló, Onada Edicions.
298. Emeteri Fabregat (2013), «El Poblenou, la colonització dirigida del Delta de l’Ebre». Plecs d’història local, núm. 148, p. 8-10.
299. Rafel Balada (1985), «El Delta de l’Ebre», Treballs de la Societat Catalana de Biologia, núm. 37, p. 29-44.
300. David Manuel-Navarrete; Neus Martí (1999), «El Parque Natural del Delta del Ebro», a Aguilar, Susana; Font, Núria, i Subirats, Joan, La política ambiental en España: subsidiariedad y desarrollo sostenible, València, Tirant lo Blanch, p. 145-177.
301. Manuel Ferrer; Roger Miralles; Juan Fernando Ródenas; Ramon Faura; Jofre Roca; Gerard Fortuny i Guillermo Zuaznabar (2012), «Poblenou del Delta (Villafranco del
Neus Albalat Queralt
majoria que va projectar l’INC, ja que no es tractava d’una zona semidesèrtica, com passava a l’Aragó, sinó d’una àrea pantanosa per al conreu de l’arròs. També incideixen en els continus conflictes amb l’exèrcit —propietari de la zona marítimo-terrestre que s’havia d’expropiar— i amb els propietaris, fet que va provocar que l’INC tardés fins a dos anys en definir de manera concreta l’àrea d’acció. En matèria arquitectònica, aporten dades sobre la cimentació dels edificis, ja que és una zona sense altitud sobre el nivell del mar i es va haver d’elevar el poble fins a 50 cm per aconseguir així que les aigües de pluja drenessin. Aquest fet va comportar una despesa del 38 % del cost de les obres del poble, iniciades el 1947 i finalitzades el 1956. En general, s’avaluen satisfactòriament els projectes dels habitatges i el disseny de les poblacions realitzats per l’arquitecte José Borobio Ojeda (Saragossa, 1907-1984), en especial la comunió entre el paisatge i l’arquitectura. En el cas del Poble Nou del Delta, es destaca l’estil mediterrani i, pel que fa al nucli de població, la seva articulació, que afavoria la vida social entre els colons, amb la plaça de la vila com element central.
Com conclou el geògraf Ángel Liceras,302 les relacions entre l’INC i els colons eren de parceria, i la selecció dels nous pobladors era qualitativa i subjecta a criteris com ara «poseer una recta línea de moral y conducta». Com veurem, els nous pobladors podien esdevenir propietaris de la terra i l’habitatge després d’uns anys. El també geògraf Joaquín Bosque ha analitzat els censos agraris de 1972, i ha conclòs que la colonització va beneficiar sobretot els mitjans i grans propietaris de les zones colonitzades, i en alguns plans hidrogràfics concrets.303
Delta) 1947: Vernacular in the new agricultural settlements of the INC (Spain)», a Surveys on vernacular architecture: Their significance in 20th century architectural culture. Conference Proceedings, editat per Cardoso, Alexandra; Cunha, Joana i Maia, Maria Helena, Porto, Centro do Estudos Arnaldo Araújo da CESAP/ESAP, p. 251-265.
302. Ángel Liceras (1988), «El I.N.C. instrumento de la política agraria en la era de Franco», Cuadernos Geográficos de la Universidad de Granada, núm. 16-17, p. 57-77.
303. Joaquín Bosque (1984), «Del INC al IRYDA: Análisis de los resultados obtenidos por la política de colonización posterior a la Guerra Civil.» Agricultura y sociedad, núm. 32, p. 153-191.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
2. La colonització agrària del Poble Nou del Delta
Fins al segle xix no va haver-hi poblament estable organitzat en municipis al Delta de l’Ebre, sinó que s’observava un compendi de masos que s’habitaven quan era època de la plantada i la sega de l’arròs, és a dir, segons el calendari agrícola. A més, eren presents malalties derivades de l’aigua estancada, com el paludisme. Així, la fundació de nova planta d’un poble amb una distribució i planificació definida s’oposava completament al fet habitual de la població nascuda en altres nuclis com Sant Jaume d’Enveja, Balada, els Muntells, Jesús i Maria i La Cava.304 La baixa pressió demogràfica del Delta va ser la causa principal que feia que les activitats econòmiques de la pesca, la recol·lecció de barrella i l’extracció de sal es donessin com a tasques nòmades o estacionals, i no s’hi van establir poblacions de manera fixa fins que l’apropiació de terres per part de pagesos tortosins va provocar l’arrendament a treballadors durant tot l’any.305
La Ley de Colonización de Grandes Zonas (26 de desembre de 1939), va donar llum verda a la gran transformació hidrogràfica peninsular, «transformando profundamente las condiciones económicas y sociales de grandes extensiones de terreno, [que] exigen para su ejecución, obras o trabajos complejos que, superando la capacidad privada, hacen necesario el apoyo técnico, financiero y jurídico del Estado».306 En declarar-se el 1940 el Delta de l’Ebre Zona d’Interès Nacional,307 van començar els projectes de colonització des de la delegació de l’INC a Saragossa. Els deures teòrics de l’Institut eren principalment quatre: preparació del sòl, formació dels colons, explotació agrària, i «embelliment» de la vida rural.308
El novembre de 1941, l’INC va estructurar el territori segons les conques hidrogràfiques dels grans rius peninsulars, de manera que el Poble Nou del
304. Fabregat; López (2008), op. cit., p. 63.
305. Noèlia Borràs (2017), «La propietat de la terra al delta de l’Ebre i la colonització de 1780», Recerca. núm. 17, p. 57-75.
306. Ministerio de Agricultura. Instituto Nacional de Colonización. «Ley de Colonización de Grandes Zonas. Base 1ª», Archivo Histórico Provincial de Zaragoza. Digitalitzat a: https://www.mapa.gob.es/ministerio/pags/biblioteca/fondo/pdf/49682_all.pdf
307. BOE. Boletín Oficial del Estado (7 de juliol de 1941), núm.188, p. 5053. https://www. boe.es/gazeta/dias/1941/07/07/pdfs/BOE-1941-188.pdf
308. Carlos González (1945), El Instituto Nacional de Colonización, vol. 3, núm. 18, Madrid, Artes Gráficas Faure, p. 11 i 16.
Neus Albalat Queralt
Delta va construir-se junt amb trenta-nou pobles més sota les ordres de la delegació regional de l’Ebre. En col·laboració amb el Ministeri d’Obres Públiques, l’INC va classificar les terres de l’hemidelta dret per transformar-les segons diferents categories: zones regables de colonització, regadius amb aigües superficials, aiguamolls i terrenys pantanosos, i nuclis poblacionals.309 S’hi van construir 829 hectàrees de xarxa de sèquies i 63 hectàrees de nucli de població.
Declarat zona d’interès nacional, un decret del 23 de juliol de 1942 va permetre que l’INC expropiés i adquirís els lots de finques de les zones del Delta subjectes a ésser colonitzades.310 Un dels problemes a resoldre era a la zona maritimoterrestre. Aquesta zona era motiu de conflicte des del segle xix311 entre els grans terratinents tortosins i de batusses amb els pescadors de les llacunes. La qüestió va arribar a Madrid, amb el Ministeri de Foment defensant els primers, i el Ministeri de Marina, els segons.312 Amb l’aprovació de la llei del 8 de juny de 1947, de «Cesión, en determinadas condiciones, al Instituto Nacional de Colonización, de los terrenos del Delta derecho del Ebro, situados en la antigua zona marítimo-terrestre», 313 la qüestió es va resoldre, perquè ara tot aquell territori quedava afectat per l’INC i el seu projecte colonitzador.
La primera proposta colonitzadora de l’INC al Delta data de 1940 a la zona del Través, on es pretenia instal·lar unes 162 famílies amb lots de quatre hectàrees cadascuna. Així mateix, en ser una població d’unes 600 persones —comptant una mitjana de quatre persones per unitat familiar—, des dels inicis es va preveure la creació d’un poble on concentrar-les i evitar la dispersió i l’aïllament a cada lot.314 La segona proposta —també fallida— data de 1943, amb un projecte encara més ambiciós que pretenia instal·lar 690 famílies —unes 2.800 persones— a la
309. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 14.
310. Emilio Lamo (1975), «Proceso formativo de la Ley de Reforma y Desarrollo Agrario». Revista de Estudios Agrosociales, núm. 91, 7-66, p. 21.
311. Conflicte que s’arrossegava des del segle xix, amb les concessions del Ministeri de la Marina per als pescadors i el Ministeri de Foment per als agricultors, a la zona maritimoterrestre, on havien de conviure el conreu de l’arròs i la pesca tradicional.
312. Fabregat; López (2008), op. cit., p. 27.
313. BOE, Boletín Oficial del Estado (10 de juny de 1947), núm.161. https://www.boe.es/ gazeta/dias/1947/06/10/pdfs/BOE-1947-161.pdf Pàg. 3296.
314. Instituto Nacional de Colonización, «Pueblo de Villafranco del Delta: Proyecto», Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
zona del Través i l’Illa de Riu: «La necesidad de crear grupos de viviendas unidas que satisfagan las necesidades materiales y espirituales de los nuevos colonos, nos induce a crear dos poblados, el del Través y el de la Illa de Riu, donde se sitúan los edificios representativos de la Iglesia, el Estado y el Partido y los edificios industriales que luego se citarán».315
El 1948 es confeccionà una nova proposta de colonització que incloïa dotze zones. Les terres de la zona 1 a la 5 se situaven entre la Ràpita a l’est, el canal de Sant Pere a l’oest, la badia dels Alfacs al sud i el desguàs de circumval·lació al nord, que eren terres ja conreades i amb regadiu. Les zones 6 a 11, estaven situades entre el canal de Sant Pere a l’oest, les llacunes de la Tancada i l’Encanyissada al nord, les salines de Sant Antoni a l’est i la badia dels Alfacs al sud, que eren terres ermes per explotar.316 D’altra banda, la zona 12 se situava al nord de la llacuna de l’Encanyissada, entre el desguàs de les Olles a l’oest, el desguàs de circumval·lació al nord i la llacuna de la Tancada a l’est. Aquestes terres no estaven tractades i eren les més costoses, ja que primer s’havien de desbrossar i dessalinitzar. Per aquest motiu, és possible que avui dia encara no hagin estat treballades, ja que mai no van arribar a colonitzar-se.317
Una de les primeres qüestions a resoldre per l’INC era la captació d’aigua per al reg, ja que la falca salina del Delta de l’Ebre situa l’aigua salada massa prop del sòl i les llacunes són d’aigua salada amb ictiofauna i vegetació característiques d’aquest medi.318 De fet, la capa freàtica és hipersalina —a la superfície es pot veure l’acumulació de sals. Es varen realitzar cent vint sondejos i tests amb pous i, finalment, es va decidir obtenir l’aigua de reg per als camps d’arròs mitjançant estacions d’elevació instal·lades al riu Ebre.319 La zona del Través no es podia regar per gravetat, i per això, fou necessari emprar sistemes d’elevació
315. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca.
316. Josefa Pech Jordà, «Entrevista a fonts orals», entrevista feta per Neus Albalat (abril de 2024).
317. Andrés Borràs Solé, «Entrevista a fonts orals», entrevista feta per Neus Albalat (abril de 2024).
318. Emeteri Fabregat (2009), «The delta of Ebro: economic uses and changes in the ecosystems», Universitat Autònoma de Barcelona, Unitat d’Història Econòmica, p. 15.
319. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 125.
Neus Albalat Queralt
elèctrics des del desguàs de circumval·lació amb «bombas centrífugas con motores de una potencia de unos 26 H.P.».320
És important destacar que l’elecció de fundar el Poble Nou en aquesta zona concreta es va deure a una sèrie de directrius de l’INC, que primer va decidir on ubicar les parcel·les a explotar i, després, on s’havia de situar la població, la qual havia d’estar a una distància raonable: «En ningún caso la distancia de un nuevo pueblo construido por el Instituto a las parcelas que ha de servir excede de 2,5 o 3 km».321 Finalment, el poble va ocupar una posició aïllada al mig de l’hemidelta sud. Creat per a uns 500 habitants (unes 100 famílies), va situar-se dins d’una gran àrea dessecada.
El Decret de 27 de maig de 1949 «por el que se fija en la margen derecha del Delta del Ebro la línea que, desde San Carlos de la Rápita hasta la desembocadura de dicho río, sirve de límite interior a la superficie de terrenos indicada en el artículo segundo de la Ley de 8 de junio de 1947», fixava els límits de la proposta colonitzadora: pel nord, la sèquia de Mar, el camí i les llacunes de l’Encanyissada, de la Llanada i la Tancada; per l’oest, el desguàs de la Capitania; pel sud, la badia dels Alfacs; i per l’est, el camí de la Mar Morta. La divisió entre cada una de les zones es realitzà a partir dels diferents desguassos que drenaven l’aigua salada: entre la segona i la tercera, el de la Maquineta; entre la tercera i la quarta, el de Campredó; i entre la quarta i la sisena, el canal de Sant Pere. Així mateix, en l’article cinquè es trasllada la cohesió entre els ministeris d’Obres Públiques i d’Agricultura per millorar els límits interiors de la zona marítimo-terrestre i les obres necessàries «para asegurar el riego de la total superficie que, en cumplimiento de dicha ley se cede por el Estado al Instituto Nacional de Colonización».322
El 4 de desembre de 1950, una ordre conjunta entre el Ministeri d’Agricultura i el d’Obres Públiques donà el tret de sortida per tirar endavant les obres.323 Primer es van parcel·lar i distribuir les terres que s’havien de transformar.
320. Instituto Nacional de Colonización, «Proyecto de parcelación: Demarcación territorial de entidades locales menores», Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
321. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 195.
322. BOE, Boletín Oficial del Estado (28 de maig de 1949), núm. 148, p. 2423. https:// www.boe.es/gazeta/dias/1949/05/28/pdfs/BOE-1949-148.pdf
323. BOE, Boletín Oficial del Estado (11 de desembre de 1950), núm. 345, p. 5797. https:// www.boe.es/diario_gazeta/comun/pdf.php?p=1950/12/11/pdfs/BOE-1950-345.pdf
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
Després, calia construir la xarxa de reg i de desguàs i una xarxa de camins que permetés accedir a totes les parcel·les. I, com a punt final, construir el nou poble amb les cases privades i els edificis comunitaris.
La preparació del sòl per al conreu comportava la captació i canalització d’aigua potable, l’anivellament del terreny, l’assecament de terres i la construcció de camins, desguassos i sèquies.324 Les obres varen suposar un repte per al Delta, ja que les infraestructures existents eren rudimentàries i no era una zona densament poblada. Com ja s’ha dit, la formació espontània de població al Delta de l’Ebre va estar lligada sempre a la relació amb el cultiu de l’arròs; així, durant els mesos entre la plantada al juny i la sega, al setembre. La resta de l’any, el Delta era encara una zona inhòspita. Era una feina estacional d’estiu que provocava atur als mesos d’hivern i els jornalers del Delta havien de marxar a la recerca d’altres monoconreus per subsistir, com el dels cítrics.
Definida la zona colonitzable entre la desembocadura de l’Ebre i la Ràpita, s’havien de convertir en terres fèrtils aiguamolls fangosos i terres salades improductives per al cultiu d’arròs. Es va projectar la construcció de canals i sèquies per a un reg que requeria molta quantitat d’aigua dolça, impossible d’aconseguir amb pous. El canal principal que abastia la resta de sèquies era el de la dreta de l’Ebre. Construït al segle xix, aporta vint metres cúbics d’aigua per segon i rega 7.589 hectàrees de l’hemidelta dret.325 Després es varen construir les sèquies dreta i esquerra del mateix canal per abastir tots els camps d’arròs. D’altra banda, la construcció de xarxes de desguassos era indispensable per poder evacuar l’aigua sobrant dels regadius, així com la construcció de nous camins rurals que permetessin arribar als nuclis de colonització i a les terres agrícoles. Una altra obra indispensable era la construcció de les estacions de bombament d’aigua.
Una de les problemàtiques més importants que va haver de resoldre l’INC al Delta de l’Ebre va ser la gran superfície de les llacunes que ocupaven l’hemidelta dret. A més, la platja i les dues concessions per a l’explotació de la sal marina van suposar un problema afegit per a la seva explotació agrícola. Les llacunes de l’Encanyissada (654 ha), la Llanada (122 ha), la Tancada (198 ha), l’Alfacada (420 ha) i la Platjola (60 ha), més les concessions salines de la Trinitat
324. Carlos González (1945), El Instituto Nacional de Colonización, vol. 3, nº 18, Madrid, Artes Gráficas Faure, p. 33.
325. Fabregat (2009), op. cit., p. 18 i 22.
Neus Albalat Queralt
(2.380 ha) i de Roca (94 ha) i la platja (150 ha), sumaven massa hectàrees de terra que no era útil per al procés colonitzador.326 Per aquest motiu, la zona a colonitzar finalment va tenir una extensió de 861 hectàrees de terreny distribuïdes en 230 lots de terra, en deixar fora les llacunes (inicialment, era de 1.430 ha).327
La delimitació de la zona a colonitzar es va fer a partir de 34 punts situats a diferents distàncies del mar que resseguien la costa des del Canal de Sant Pere i fins al camí de la mar Morta fins al canal de l’Olier.
La gestió dels recursos anava a càrrec de l’INC, que actuava de manera conjunta amb el Ministeri d’Obres Públiques i el Ministeri d’Agricultura, ja que les xarxes de canals, desguassos, camins i altres infraestructures derivades es construïen des d’aquesta direcció estatal.
2.1. Urbanisme i arquitectura mediterranis
Després de delimitar les deu hectàrees que ocuparia el nou poblament, es va alçar cinquanta centímetres el sòl amb terra i formigó per aïllar-lo de la terra salina deltaica. El 1951 es va redactar un avantprojecte —massa ambiciós—, que es va substituir pel ja definitiu de 1952.328 El projecte de 1951 proposava la construcció de 127 solars agrupats en dotze illes de cases, i l’edificació de 115 habitatges de sis tipus diferents (A, B, C, D, E i F). El 1952, el projecte es va reduir a 96 habitatges de quatre tipus (A, B, C i D).329 Tots disposaven d’un pati interior amb quadra i paller.330
Per la seva part, el disseny del poblat presentava un traçat lleugerament rectangular i, al llarg del seu perímetre, les illes d’habitatges unifamiliars amb els patis interiors. Els dos vials d’accés al poble tenien definits els punts focals:
326. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 13.
327. Les terres a colonitzar van ser inscrites al Registre de la Propietat de Tortosa, vol. 2303, llibre 183 d’Amposta, foli 202, finca 12.504, inscripció 1a, i al vol. 2305, llibre de la Ràpita, foli 71, finca 2.902; BOE, Boletín Oficial del Estado (28 de maig de 1949), núm. 148, p. 2423. https://www.boe.es/gazeta/dias/1949/05/28/pdfs/BOE-1949-148.pdf
328. José Borobio (1958), «Pueblo de Villafranco del Delta», Revista Nacional de Arquitectura, núm. 196, p. 23-27.
329. Instituto Nacional de Colonización, «Pueblo de Villafranco del Delta: Proyecto». Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
330. José Borobio (1958), op. cit., p. 23-27.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
el vial d’orientació nord-sud unia el poble amb Amposta, mentre que el vial d’orientació oest-est assenyalava el campanar de l’església. De fet, ambdues vies són dues entrades rectes al centre de la població que s’integren a l’espai de la plaça central. El gener de 1970, l’alcalde d’Amposta demanà al director de l’INC331 que es construís la projectada carretera de circumval·lació per connectar el Poble Nou del Delta amb la xarxa viària ja existent del Delta, ja que així els pagesos tindrien una xarxa de comunicació adaptada als treballs de l’hivern als horts.
El pressupost oficial de les obres de construcció del poble i els habitatges ascendia el 1952 a un total de 15.354.976,20 pessetes, distribuïdes entre tres partides: 10.985.631,03 per a habitatges i dependències dels colons, 2.088.056,67 per a edificis oficials i 2.281.288,50 destinades a la urbanització i el servei d’aigua potable. La distribució de les partides pressupostàries permetia conèixer els costos de construcció dels habitatges. Les quatre tipologies (A. B, C i D) variaven en superfície (una o dues plantes, i de dues a quatre habitacions) en funció del nombre de persones que formaven el nucli familiar. La casa tipus A tenia un cost de 37.506,93 pessetes; la B, de 47.902,15; la C, de 59.450,12; i la D, de 64.077,40 pessetes.332
Malgrat no arribar als cent habitatges, el poble va enquadrar-se en la categoria de «pueblos con evolución prevista para un número de vecinos comprendidos entre 100 y 200», la qual cosa li va permetre gaudir d’avantatges, com ara una església i la casa rectoral.333 Així mateix, el decret de 28 d’octubre de 1955, que regulava el règim local transitori dels nous pobles construïts per l’INC, ordenava que per als pobles ja creats i per als que estaven en procés —era el cas del Poble Nou del Delta, inaugurat el 1956—, s’havien de preveure i regular els serveis municipals indispensables durant el període d’accés a la propietat dels colons. Els nous pobles es van constituir així com a entitats locals menors. En el cas del Poble Nou del Delta, va quedar agregat al municipi de la Ràpita seguint
331. D. Pedro Margalef Benet, «Estado de Villafranco al hacerse cargo el Ayuntamiento de Amposta», Arxiu comarcal del Montsià (21 de gener de 1970).
332. Instituto Nacional de Colonización, «Presupuesto general. Resumen». Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
333. Instituto Nacional de Colonización, «Circular interna n.º 246 de 22 de julio de 1946 por la que se dictan las normas para determinar el plan de edificación de los pueblos de nueva planta construidos por este organismo», Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
Neus Albalat Queralt
els criteris d’«área de influencia del nuevo pueblo […], la superficie afectada y riqueza de los municipios interesados».334
El 1970, quan va quedar agregat a l’Ajuntament d’Amposta, va trobar-se amb problemàtiques derivades del nul o escàs manteniment de les infraestructures municipals. En un escrit de l’alcalde, Pedro Margalef Benet, al director de l’INC, li explicava que els equipaments municipals estaven descuidats, sense neteja, deteriorats i amb els serveis d’enllumenat, aigua potable i clavegueram avariats. Les actuacions previstes per a la reparació d’avaries i conservació de carrers i jardins tenien un cost de 37.316 pessetes.335 Quatre anys després, el cost del Proyecto de Acondicionamiento y Mejora de los Edificios del Centro Cívico de Villafranco del Delta pujava 3.031.980,85 pessetes, i preveia actuacions a tots els edificis públics (administració, edifici social, escoles, habitatges de mestres i del metge, i el consultori mèdic).336
2.2. Els homes i dones de la colonització
L’Institut Nacional de Colonització va fixar uns paràmetres idèntics a tot l’Estat espanyol per a les persones que volien optar a la colonització. Així, els futurs colons que s’havien de presentar al concurs de selecció havien de reunir un seguit de condicions: «Acreditar una práctica agrícola reciente de dos años por lo menos; ser mayor de 23 años o licenciado del ejército y menor de 50 años; ser casado o viudo con hijos, estar desprovisto de taras hereditarias fisiológicas o defecto físico que imposibilite o dificulte de manera notoria el trabajo agrícola; acreditar unas dotes de moralidad y conducta aceptables; saber leer y escribir».337 L’INC s’ocupava de seleccionar els homes per al treball de la terra, i a canvi, procurava educació als fills en les seves escoles, garantia l’assistència sanitària i la confessional.338
334. BOE. Boletín Oficial del Estado (15 de novembre de 1955), núm. 319, p. 6887-6888. https://www.boe.es/gazeta/dias/1955/11/15/pdfs/BOE-1955-319.pdf
335. D. Pedro Margalef Benet. «Estado de Villafranco al hacerse cargo el Ayuntamiento de Amposta», Arxiu Comarcal del Montsià (21 de gener de 1970).
336. Ministerio de Agricultura, «Proyecto de Acondicionamiento y mejora de los edificios del centro cívico de Villafranco del Delta», Arxiu Comarcal del Montsià (juliol de 1974).
337. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 212.
338. Carlos González (1945), op. cit., vol. 3, núm. 18, p. 32.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
Tot i que en les memòries de l’INC només es parla en masculí, algunes dones van poder accedir a la colonització i la propietat com a caps de família. Eren vídues amb fills, la majoria, analfabetes.
L’origen dels colons era divers, però una gran majoria provenien d’Amposta i de la Ràpita. De fet, a la llista oficial amb la relació de colons proposats a l’INC per a la colonització del Delta dret de l’Ebre, aquests darrers eren majoria. Una de les contradiccions amb les quals m’he trobat és l’origen d’alguns d’aquests colons. Apareixen com a ciutadans de Villafranco del Delta, però no podia ser aquest l’origen, perquè el poble encara no existia.
Poble Nou del Delta 13 % 28 %
Origen dels colons
%
La Ràpita
Amposta
Sant Jaume d’Enveja
Villafranco del Delta Santa Bàrbara Campredó Masdenverge Godall
Fig. 1. Relació dels colons provisionals. Elaboració pròpia a partir de documentació de l’Arxiu de la Ràpita.339
En una de les llistes de sol·licitants figuren 227 caps de família, entre ells, set dones, però després que la junta regional de l’INC escollís el colons caps de família per als 96 habitatges de la nova població, hi figuren setze dones.340 Les
339. Ajuntament de la Ràpita, Inventari del fons: V1.02.01, Anuncis: «Relación de colonos provisionales del delta derecho del Ebro del Instituto Nacional de Colonización».
340. Ajuntament d’Amposta, «Relación de todos los que tienen casa en Villafranco del Delta», Arxiu Comarcal del Montsià. 2 % 3 %
Neus Albalat Queralt
caps de família van suposar un 17 % del total i tenien relació directa amb l’INC i els ajuntaments de la Ràpita, primer, i Amposta després. Tot i això, les dones sempre han estat les protagonistes silenciades d’aquesta història. D’acord amb el testimoni de Generosa Solé, les dones eren les que duien la casa i, a més de les feixugues tasques de la llar, treballaven al camp. Les condicions d’habitabilitat eren molt precàries, sense llum, clavegueram ni aigua corrent que, tot i estar projectades, no es van dur a terme fins als anys seixanta.341
El 4 d’abril de 1956 es varen lliurar finalment les parcel·les i els 96 habitatges als nous colons, per part de l’arquitecte José Borobio i el governador civil de Tarragona. Franco no hi va assistir. Ja havia presidit el maig de 1949 el lliurament de les parcel·les de les zones primera a cinquena en un acte multitudinari a la Ràpita. Havia estat rebut amb una pancarta en què es podia llegir: «Nos sentimos orgullosos de tener como socio arrocero a Su Excelencia El Generalísimo».342
Durant el procés d’adjudicació es definia el règim administratiu i econòmic dels colons, que podia ser d’accés a la propietat en una única etapa o amb una primera de tutela i, una segona d’accés a la propietat.343 Per accedir a la propietat en una sola etapa, s’havia d’abonar el 20 % de l’import total del lot de terres i la casa, i assegurar un capital d’explotació. Primer, es lliurava el títol de possessió i, en abonar tot el pagament, el de propietat. En canvi, en la modalitat en dues etapes, hi havia un primer període de tutela durant el qual els colons rebien un programa de crèdit de l’INC i la direcció tècnica per a l’ús. El període de tutela finalitzava en menys de cinc anys, quan el compte bancari del colon garantia un saldo positiu i s’havia comprovat per part de l’INC que tenia plena capacitat per passar al període de propietat.344
Durant aquest període d’accés a la propietat, els colons tenien llibertat per gestionar les terres segons el pla d’explotació que volguessin, però havien de retornar a l’INC el 3 % d’interessos pel valor de la terra i de les millores aplicades després de deduir-se les subvencions corresponents. El reintegrament dels
341. Generosa Solé Castell, «Entrevista a fonts orals», entrevista feta per Neus Albalat (abril de 2024).
342. Filmoteca Española, «NODO NOT N 336 B». https://www.rtve.es/play/videos/ nodo/not-336/1467458/
343. Id.
344. Id.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
interessos s’aplicava per un termini d’entre 15 i 25 anys per a les terres i fins a 40 anys per als habitatges i dependències agrícoles.345
El cost de compra d’un lot de terres i casa al Poble Nou del Delta variava segons el poder adquisitiu de les famílies i el sistema escollit d’adhesió, amb tutela o sense. La despesa mitjana familiar era de 19.000 pessetes per a accedir al lot de terra i casa, i s’havien de pagar amb els beneficis de la terra concedida per la tasca colonitzadora.346 Per posar un exemple, la casa tipus C del colon Andrés Borràs —sol·licitant número 34— va tenir un cost de 90.697,35 pessetes i 6.011,44 pessetes de plusos.347 «Nosaltres, en el moment d’accedir al lot de terres i casa érem cinc i per això ens van donar la casa de tipus C», assegura Generosa Solé.348 Més de trenta anys després, en l’escriptura de compravenda (21 de març de 1990), en què es transmet la casa i el lot de terres número 34 de l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari a favor d’Andreu Borràs i Ferré, consta la finca rústica amb tres hectàrees, 16 àrees i 25 centiàrees, i la finca urbana de l’Entitat Municipal Descentralitzada Poble Nou del Delta, amb 312 m2, i s’estipula el valor del lot en 184.729 pessetes.
Una altra colona del Poble Nou del Delta, Josefina Pech, recorda com les terres eren totes ermes i arenals, i els pagesos havien de treballar molt dur per poder conrear arròs: «Tampoc no hi havia camins i havíem d’anar des del nostre lot fins al poble amb barqueta, havíem de creuar l’Encanyissada». També el que fou el primer alcalde, «José Cervera Matamoros, que vivia al carrer de la Cinta».349
En aplicació de la Llei del 27 d’abril de 1946, l’INC havia d’auxiliar econòmicament i tècnicament amb projectes, avenços i subvencions, les millores que es duguessin a terme en les finques rústiques que pertanyien als colons dels pobles de nova fundació.350 Segons la memòria de l’Institut, es van concedir avenços amb un interès del 4 % i no s’havia d’excedir el 60 % del pressupost de
345. Id.
346. Fabregat; López (2008), op. cit., p. 76.
347. Instituto Nacional de Colonización, «Valoración de las casas y edificios incluyendo viviendas, dependencias y cerramientos». Archivo Histórico Provincial de Zaragoza.
348. Generosa Solé Castell, «Entrevista a fonts orals», entrevista feta per Neus Albalat (abril de 2024).
349. Josefa Pech Jordà, «Entrevista a fonts orals», entrevista feta per Neus Albalat (abril de 2024).
350. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965». INC Madrid, Talleres Siasca, p. 284.
Neus Albalat Queralt
les millores auxiliables.351 A la zona d’estudi, es van concedir 1.927 ajuts, dels quals es van avançar 127.274.040 pessetes i es van subvencionar 895.057 pessetes. Segons el tipus de millores i l’import, podem concloure que es va destinar una partida pressupostària més gran a les millores en el regadiu, un dels problemes constants i persistents del Delta de l’Ebre degut a la salinitat.
50.000.000
37.500.000
25.000.000
12.500.000 0
Regadiu Construccions rurals Sanejaments Plantacions Obres socials Indústries rurals Diversos
Fig. 2. Distribució dels auxilis concedits per l’INC al Poble Nou del Delta (pessetes).352
L’anàlisi dels finançaments i auxilis confirma que Catalunya va ser la comunitat que va rebre menys inversió, ja que les ajudes concedides suposaven un 3,52 % del total estatal.353 D’altra banda, l’INC va acabar bloquejant la possibilitat d’alienar patrimoni: «Les terres, els habitatges i els altres elements immobiliaris de l’explotació no podran ser objecte de divisió per actes inter vivos o mortis causa sense autorització de l’IRYDA, d’acord amb l’article 28 de la Llei de reforma i desenvolupament agrari, de 12 de gener de 1973».354
351. Ibid., p. 288.
352. Elaboració pròpia a partir de: Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965». INC Madrid, Talleres Siasca, p. 294-295.
353. Instituto Nacional de Colonización (1970), INC Madrid, Talleres Siasca.
354. Gonzalo Fernández Pugnaire. «Compravenda atorgada per: l’institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari a favor de: En Andreu Borràs i Ferré». Documentació d’arxiu familiar.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
3. Veu i vida d’un poble nou
Com ja s’ha dit, Franco va visitar la Ràpita el 31 de maig de 1949 en l’acte de lliurament dels títols de propietat a 216 agricultors, tot i que encara no estava redactat el projecte de parcel·lació de la terra. Al Poble Nou del Delta (Villafranco del Delta), no va haver-hi acte patriòtic d’inauguració amb el Caudillo, sinó que van ser l’arquitecte i el governador Civil de Tarragona els que van fer entrega dels 96 habitatges als colons.355 Enquadrat en el grup II B, ja que es tractava d’un nucli poblacional que podria superar en el futur els cent habitatges, la població disposà d’església, casa rectoral, escoles unitàries, habitatges per als mestres, edifici d’administració, dispensari mèdic i edifici social.356 Per facilitar la inclusió social, el traçat del poble es va dissenyar amb la plaça com a eix vertebrador i socialitzador, junt amb els edificis administratius i eclesiàstics, el consultori mèdic, l’escola, l’economat, el cafè, la sala d’esdeveniments i la fleca.357
Des d’un primer moment, el poble apareix associat a la Ràpita. El 22 de febrer de 1957 l’alcalde d’aquest municipi, Enrique Landete Albalat, va enviar a l’INC un escrit en què explicava els lligams de la Ràpita amb la nova població: «Villafranco del Delta tiene su cordón umbilical unido a San Carlos, de donde procede; querer negar o tergiversar dicha realidad son hechos reprochables».358 L’alcalde va sol·licitar al Ministeri d’Agricultura que l’INC donés fe i confirmés que seria agregat a la Ràpita.
355. José María Alagón (2015), «Los pueblos de colonización del Plan de Riegos del Alto Aragón y su emplazamiento en el territorio», Scripta Nova-Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 19, 520, p. 1-35.
356. José María Alagón, «Escenarios efímeros para la exaltación propagandística de los “valores patrios” programados en los pueblos de colonización de la cuenca del Ebro (19471959)», a Rodríguez, Inmaculada; Calvo, Eva (2022), El arte de la persuasión: la fabricación mítica de la realeza, Múrcia: Universidad de Murcia, p. 513-528. Vegeu també José María Alagón, «Los planteamientos urbanísticos del Instituto Nacional de Colonización en la Posguerra (19391971)», a Lozano, María del Mar; Méndez, Vicente (2018), Paisajes culturales entre el Tajo y el Guadiana, Càceres: Servicio de publicaciones de la Universidad de Extremadura, 2018, p. 15-35.
357. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 182; «Villafranco del Delta», La Vanguardia (6 d’abril de 1956), p. 22. Arxiu Municipal de la Ràpita.
358. Alcaldía de la Real Ciudad de San Carlos de la Rápita, «Escrito de alegaciones que justifican los derechos de este municipio para obtener su jurisdicción territorial sobre la futura entidad local menor denominada Villafranco del Delta». Arxiu municipal de la Ràpita, escanejat a l’Annex 4.
Neus Albalat Queralt
La resposta de l’INC va arribar al maig, després que Villafranco del Delta es constituís oficialment com a entitat local menor el 12 d’abril de 1957.359
Aquesta és, per tant, la data oficial del naixement del poble. Tot i que encara estava en període d’accés a la propietat, ja s’havien establert els límits cadastrals. D’un total de 962 ha, 36 a i 75 ca, 871 ha, 36 a i 75 ca pertanyien a la Ràpita i 91 ha a Amposta.360 Uns dies després, el 30 d’abril, el BOE publicava la constitució de Villafranco del Delta com a entitat local menor agregada a la Ràpita i ho justificava per «la razón de su proximidad al de San Carlos de la Rápita, con mejores vías de comunicación y el hecho de pertenecer a él la mayor parte de los colonos de la nueva zona».361
Tot i així, dotze anys després, el 15 de juliol de 1969, va quedar agregat a Amposta, sota el mandat de l’alcalde Pedro Margalef Benet, després que el Tribunal Suprem sentenciés de manera favorable, el 4 de juny de 1969, que «es a este Municipio de Amposta a quien debe de agregarse el poblado de Villafranco del Delta». Uns dies després, al ple en sessió extraordinària del consistori, es nomenà alcalde del «barrio de Villafranco del Delta, D. Manuel Garcia Berengué».362
L’INC va preveure la construcció d’escoles per a garantir l’educació dels fills dels colons i, també, dels adults amb classes nocturnes. Així mateix, en col·laboració amb la Sección Femenina de FET y de las JONS, es van dur a terme cursets, conferències i xerrades sobre moralitat, educació i religió.363 El 1962, encara no hi havia biblioteca, ni fonts públiques ni cementiri municipal. En canvi, hi havia un servei de neteja de vies públiques, secretari, agutzil i vigilància.364 En matèria esportiva, el 8 d’octubre de 1971, des de l’Ajuntament d’Amposta se sol·licita a la Delegación Provincial de Educación Física y Deportes
359. En l’actualitat, la nomenclatura és entitat municipal descentralitzada.
360. Ministerio de Agricultura, Instituto Nacional de Colonización, núm. 16595. Arxiu municipal de la Ràpita.
361. BOE. Boletín Oficial del Estado (30 d’abril de 1957), núm. 116, p. 205. https://www. boe.es/diario_gazeta/comun/pdf.php?p=1957/04/30/pdfs/BOE-1957-116.pdf
362. Ajuntament d’Amposta, «Sesión extraordinaria del Ayuntamiento Pleno del 15 de julio de 1969». Arxiu Municipal de La Ràpita, escanejat a l’Annex 5.
363. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 224 i 230.
364. Instituto de Estudios de Administración Local, «Boletín de Entidad Local Menor», Arxiu Comarcal del Montsià. Vegeu l’Annex 12.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
la possibilitat de construir instal·lacions esportives.365 La resposta per part de l’Estat va ser negativa «por falta de juventud numerosa, sobre todo masculina, no se vislumbra muy factible el proyecto que me indicas».366 Esport no, però caça, potser sí. S’esmenta que es pot crear un conveni amb l’INC i estudiar la possibilitat de construir una àrea privada de caça.
En matèria cultural, trobem el projecte de creació d’una associació, Asociación cultural y recreativa de Villafranco del Delta, la qual cosa traslladava una evolució positiva i favorable del poble. En el projecte s’al·lega que el nou nucli mereix aquesta associació per garantir el desenvolupament i la creació de formes de vida i cultura noves, com a expressió viva del poble i els lligams entre famílies. Signen el projecte i els estatuts onze veïns.367 Finalment, el 16 de juliol de 1976 va constituir-se l’associació amb el vistiplau de l’Ajuntament d’Amposta i el governador civil de Tarragona.368 També es varen començar a celebrar les festes majors el 15 de maig, coincidint amb la festivitat de Sant Isidre Llaurador, el patró dels agricultors, i, per tant, de la tasca colonitzadora.369 Fou el gener de 1970 quan, a la revista Amposta, es va escriure per primera vegada en una publicació el nom del poble com a «Poble Nou», tot i que encara el precedia el primer topònim: Villafranco del Delta.370
4. De 1956 a l’actualitat: turisme respectuós amb el medi i la història?
El Poble Nou del Delta és un nucli aïllat al mig de l’hemidelta sud que s’ha convertit en una zona molt atractiva per al turisme, precisament per l’arquitectura mediterrània dissenyada per Borobio, i perquè es troba en un paratge de
365. Secretaría General del Movimento, «Delegación Provincial: Instalaciones Villafranco del Delta». Arxiu Comarcal del Montsià.
366. Don José Creus Ferrando, «Delegación Provincial: Instalaciones Villafranco del Delta». Arxiu Comarcal del Montsià. Vegeu l’Annex 9.
367. Villafranco del Delta, «Proyecto de Estatutos para una Asociación cultural y recreativa de Villafranco del Delta», Arxiu Comarcal del Montsià.
368. Gobierno Civil de Tarragona, «Asociaciones. Registro nº 1884». Arxiu Comarcal del Montsià.
369. Instituto Nacional de Colonización (1970), «Memoria de octubre 1939 a diciembre 1965», INC Madrid, Talleres Siasca, p. 238.
370. «Villafranco del Delta, Mejora en los servicios urbanísticos». Revista Amposta, núm. 30 (gener de 1970), p. 9-10.
Neus Albalat Queralt
valor incalculable, amb fauna i flora protegida. Des dels inicis dels anys noranta del segle xx, es posà en valor el seu potencial turístic.371 Tot i aquest incipient interès per aquest model econòmic, no va ser fins al 1994 que es va permetre transmetre les propietats de les cases a l’empara de la Llei de reforma i desenvolupament agrari,372 un fet que afavorí l’establiment d’allotjaments rurals, negocis de restauració i altres serveis.
En l’actualitat, el poble destaca per la proliferació d’aquests negocis, obviant la història no tan llunyana de la població, i centrant les visites en el parc natural del Delta de l’Ebre. Caldria recordar la tasca colonitzadora, l’empremta dels agricultors que no fa tants d’anys conreaven aquestes terres, i un poble on cada cop és més patent la gentrificació.
Fig. 3. Anàlisi de la població del Poble Nou del Delta. Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE i l’Ajuntament d’Amposta.
L’evolució demogràfica del nucli de població posa de manifest com, durant els anys de la dictadura franquista, la població va anar en augment, amb més habitants que treballaven les terres i van ajudar a la colonització. El 1988, amb
371. «Villafranco del Delta: L’herència de la terra», Revista Amposta, núm. 422 (agost de 1991), p. 86.
372. «Les cases del Poble Nou, ja es poden vendre». Revista Amposta, núm. 486 (juny de 1994), p. 7.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
374 habitants, la població s’havia reduït un 15 % en relació amb el punt més àlgid, l’any 1976. En l’actualitat hi viuen 188 persones de manera permanent, menys de la meitat dels censats el 1956, any de la fundació del poble. Per contra, la població es triplica durant l’època de vacances.
5. Conclusions
L’actuació de l’Institut Nacional de Colonització al Delta de l’Ebre va promoure la implantació del conreu de l’arròs a tot el Delta de l’Ebre i va resoldre els conflictes entre agricultors i els pescadors de les llacunes, delimitant una zona maritimoterrestre per al conreu de terres ermes, i protegint les llacunes amb la construcció del desguàs de circumval·lació de la Tancada i de l’Encanyissada, per als pescadors. La colonització d’aquesta zona va comportar la creació de les infraestructures agrícoles de reg, desguàs, comunicacions, i del mateix Poble Nou del Delta. Els inicis per als colons van ser precaris, mancats de serveis essencials com l’aigua corrent, però el projecte va reeixir i es consolidà. Tot i que les noves zones conreades van suposar millores en la gestió dels recursos naturals, l’INC mai va tenir present mecanitzar la producció agrícola. Fou amb l’ús exclusiu i extensiu de mà d’obra com es va colonitzar la zona del Través.
En analitzar l’origen i gènere dels colons, es constata que la política franquista només tenia en compte els caps de família, i només apareixen caps de família dones quan es tracta de vídues. Així mateix, seguint la tradició històrica en la qual les dones hem estat anònimes i oblidades, en la documentació oficial de la llista de propietaris amb casa al Poble Nou del Delta, trobem dues dones vídues de les quals s’ha obviat fins i tot el nom. Només apareixen com a «vda. de X».
Gairebé vint anys després de la seva inauguració oficial, es produí el canvi de règim a una democràcia parlamentària. Durant l’etapa franquista (19561975), les polítiques agràries i socioeconòmiques varen facilitar un projecte que garantís el desenvolupament d’una població agrària. Cinquanta anys després (1975-2025), els reptes presents i de futur se centren en la convivència de la població en un espai natural protegit i vulnerable de 48.385,07 hectàrees. Caldria un estudi sobre la viabilitat del turisme actual, i relacionar la dinàmica històrica del poblament al Delta de l’Ebre amb els usos del sòl, l’ordenació del territori i la minva de les llacunes dolces de l’hemidelta.
Neus Albalat Queralt
Bibliografia
Alagón, José María (2015). «Los pueblos de colonización del Plan de Riegos del Alto Aragón y su emplazamiento en el territorio». Scripta Nova-Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 19, 520, p. 1-35. (2018) «Los planteamientos urbanísticos del Instituto Nacional de Colonización en la Posguerra (1939-1971)». A: Lozano, María del Mar; Méndez, Vicente. Paisajes culturales entre el Tajo y el Guadiana. Cáceres: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Extremadura, 2018, p. 15-35. — (2021). Los pueblos de colonización de la cuenca del Ebro. Planificación territorial y urbanística. Osca: Diputación Provincial de Huesca. (2022). «Escenarios efímeros para la exaltación propagandística de los «valores patrios» programados en los pueblos de colonización de la cuenca del Ebro (1947-1959)». A: Rodríguez, Inmaculada; Calvo, Eva. El arte de la persuasión: la fabricación mítica de la realeza. Múrcia: Universidad de Murcia, 2022, p. 513-528.
Balada, Rafel (1985). «El delta de l’Ebre». Treballs de la Societat Catalana de Biologia, núm. 37, p. 29-44.
Borobio, José (1958). «Pueblo de Villafranco del Delta». Revista Nacional de Arquitectura, núm. 196, p. 23-27.
Borràs, Noèlia (2017). «La propietat de la terra al delta de l’Ebre i la colonització de 1780». Recerca, núm. 17, p. 57-75.
Bosque, Joaquín (1984). «Del INC al IRYDA: Análisis de los resultados obtenidos por la política de colonización posterior a la Guerra Civil.» Agricultura y sociedad, núm. 32, p. 153-191.
Camprubí, Lino (2023). Los ingenieros de Franco. Ciencia, catolicismo y guerra fría en el Estado franquista. Barcelona: Editorial Crítica.
Delgado, Eduardo (2002). «La experiencia del INC. Una colonización de la modernidad (1939-1973)». Actas del Congreso Internacional Arquitectura, Ciudad e Ideología Antiurbana, p. 87-95. (2013). Imagen y Memoria. Fondos del Archivo Fotográfico del Instituto Nacional de Colonización 1939-1973. Madrid: Centro de Publicaciones del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. (2015). El agua educada. Imágenes del Archivo Fotográfico del Instituto Nacional de Colonización 1939-1973. Madrid: Centro de Publicaciones del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente.
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica…
Fabregat, Emeteri (2009). «The Delta of Ebro: economic uses and changes in the ecosystems». Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat d’Història Econòmica.
— (2010). «De la sal a l’arròs. La colonització del delta de l’Ebre (11481970)». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. (2013). «El Poblenou, la colonització dirigida del Delta de l’Ebre». Plecs d’Història Local, núm. 48, p. 8-10.
Fabregat, Emeteri; López, Antoni (2008). El Poble Nou. La darrera colonització del delta de l’Ebre. Benicarló: Onada Edicions.
Ferrer, Manuel; Miralles, Roger; Ródenas, Juan Fernando; Faura, Ramon; Roca, Jofre; Fortuny, Gerard, i Zuaznabar, Guillermo. «Poblenou del Delta (Villafranco del Delta) 1947: Vernacular in the new agricultural settlements of the INC (Spain)». A: Cardoso, Alexandra; Cunha, Joana, i Maia, Maria Helena. Surveys on vernacular architecture: Their significance in 20th century architectural culture. Conference Proceedings. Porto: Centro do Estudos Arnaldo Araújo da CESAP/ESAP, 2012, p. 251-265.
ICGC. «Cartoteca digital: El Poblenou del Delta». Consultat el 9 d’abril de 2024, https://cartotecadigital.icgc.cat/digital/collection/mt10mv1/id/84/ rec/135
Lamo, Emilio. «Proceso formativo de la Ley de Reforma y Desarrollo Agrario». Revista de Estudios Agrosociales, núm. 91, p. 7-66.
Lejeune, Jean-François (2021). Rural utopia and water urbanism: the modern village in Franco’s Spain. Berlín: DOM publishers. Liceras, Ángel (1988). «El INC, instrumento de la política agraria en la era de Franco». Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 16-17, p. 57-77.
Manuel-Navarrete, David; Martí, Neus (1999). «El Parque Natural del Delta del Ebro». A Aguilar Susana; Font, Núria, i Subirats Joan: La política ambiental en España: subsidiariedad y desarrollo sostenible. València: Editorial Tirant lo Blanch, p. 145-177.
Villanueva, Alfredo; Leal, Jesús (1991). Historia y evolución de la colonización agraria en España: la planificación del regadío y los pueblos de colonización. Madrid: MOPTMA.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 205-236 DOI: 10.2436/20.1001.01.272
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
lA DArrerA metAmorfosi professionAl D’un fActòtum culturAl
Del frAnQuisme: ignAcio Agustí peypoch A l’espAnyA Dels sixties (1958-1970)*
the lASt pRofeSSionAl metAmoRphoSiS of A cultuRAl fActotum of fRAncoiSm: iGnAcio AGuStí peypoch And the SpAin of the SixtieS (1958-1970)
Santi Dommel Méndez** Universitat de Barcelona
Enviat: 7 de juny de 2025 – Acceptat: 19 de juny de 2025
Resum: L’article analitza la darrera etapa professional que va iniciar l’escriptor i periodista Ignacio Agustí Peypoch (Lliçà de Vall, 1913 - Barcelona, 1974) després de vendre les seves accions de la revista Destino, l’agost de 1957. Després d’un llarg litigi amb Josep Vergés per la propietat del setmanari nascut durant la Guerra Civil, Agustí va reprendre la professió periodística a la premsa oficial del Movimiento (Pueblo, El Español), apostant després per importants empreses de comunicació a recer del capital de l’empresari Jaime Castell Lastortras, com per exemple Tele/eXprés i Tele/estel. Paral·lelament, va encetar una col·laboració setmanal a la revista Triunfo. Tot això a l’empara de l’estela del flamant ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, encarregat de reorientar l’entorn informatiu i propagandístic de la dictadura durant els anys seixanta. En paral·lel a aquestes iniciatives, s’esdevenia la crisi del sistema cultural del règim franquista, en un escenari de canvis substancials en la vida sociocultural del país.
Paraules clau: Ignacio Agustí, periodisme, cultura, franquisme, anys seixanta.
(*) Aquest article és el resultat d’una recerca més àmplia, presentada per l’historiador Santiago Dommel, al Premi anual per a estudiants d’Història que atorga la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i que li fou lliurat a l’autor a l’acte de premis concedits per l’Institut d’Estudis Catalans i societats filials la diada de Sant Jordi de 2025. L’estudi es va realitzar com a treball final del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (2024) que imparteix la Universitat de Barcelona, i que va comptar amb la direcció i tutorització del Dr. Carles Santacana Torres. (**) E-mail: sdommelmendez@gmail.com
Santi Dommel Méndez
Abstract: This article focuses on analyzing the last professional stage that the writer and journalist Ignacio Agustí Peypoch (Lliçà de Vall, 1913 - Barcelona, 1974) began in the press after selling his shares of the magazine Destino, in August 1957. After a long lawsuit with Josep Vergés for the ownership of the weekly founded during the Civil War, Agustí resumed the journalistic profession in the official press of the Movimiento (Pueblo, El Español), then laying his hopes on important communication companies sheltered under the capital of the businessman Jaime Castell Lastortras, such as Tele/ eXprés and Tele/estel. At the same time, he began a weekly collaboration with the magazine Triunfo. All this in the wake of the brand-new Minister of Information and Tourism, Manuel Fraga Iribarne, in charge of reorienting the informative and propaganda environment of the dictatorship during the sixties. At the same time, the crisis of the cultural system of the Franco regime took place, in a scenario of substantial changes in the sociocultural life of the country.
El panorama historiogràfic sobre la intel·lectualitat catalana durant el franquisme ha tendit a situar en un segon terme l’estudi monogràfic d’aquelles personalitats que, gaudint dels mitjans i els ressorts per promocionar-se, van participar activament en la construcció i promoció de l’univers cosmovisional, cultural i de valors de la Nueva España a Catalunya.373 En aquest marc de personalitats que entraven en la dinàmica de substitució i resignificació dels paràmetres culturals de preguerra, s’ha constatat el pes d’un nucli de catalans establert el 1937 a la capital sublevada, que va pretendre copsar l’erm cultural sorgit dels encenalls de la Guerra Civil. Parlem, efectivament, de Destino. Política de Unidad i de la plètora de col·laboradors que van confeccionar l’alineament de la Cataluña real —manllevant una expressió de Carles Sentís (Santacana, 2013: 52)— a l’Espanya sorgida de l’Alzamiento Nacional. En aquest marc, ens manca encara un estudi monogràfic d’un dels principals artífexs del setmanari durant la Guerra Civil i al llarg del primer franquisme: Ignacio Agustí
373. Sobre l’estat de la recerca de la intel·lectualitat catalana durant el franquisme, Olívia Gassol Bellet (2017), «El franquisme a Catalunya: intel·lectuals, cultures, llengües. Balanç i perspectives (2000-2015)», Journal of Catalan Studies, núm. 20, p. 34-63.
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
Peypoch,374 autor de la famosa sèrie de novel·les «La ceniza fue árbol» —de les quals és Mariona Rebull (Destino, 1944) l’obra més reconeguda— i editor de la Librería-Editorial Argos, S.A.
Certament, la historiografia ha abordat l’accionar d’Agustí des de la premsa, deturant l’anàlisi en la incidència que va tenir l’autor en la confecció i direcció de Destino en la seva primera etapa (1937-1939) i, posteriorment, en la seva refundació a Barcelona, des del juny de 1939 fins a l’agost de 1957. En efecte, el consens historiogràfic parteix de considerar que, amb l’esclat de la Guerra Civil, Agustí va abjurar del catalanisme conservador en el qual s’havia instal·lat durant els anys trenta375 per convertir-se en valedor i propagandista de la dictadura franquista a Catalunya i ser partícip de la codificació dels paràmetres culturals del Nuevo Estado al llarg dels anys quaranta i cinquanta (Santacana, 2006, 2013; Vilanova, 2010, 2018, 2019, 2020, 2021, 2024; Geli i Huertas, 1991). Així doncs, no trobem encara avui una anàlisi sistèmica que tracti la darrera etapa de la vida professional d’Agustí, és a dir, aquella que transcorre entre la defenestració de Destino, l’agost de 1957, fins a la seva mort, el febrer de 1974. No és l’objectiu d’aquest article dur a terme una anàlisi monogràfica d’aquesta etapa, sinó emplenar un buit historiogràfic pel que fa a la trajectòria periodística i vital que va seguir després que se saldés el litigi amb el nucli de Destino376 i la fallida de Tele/estel, el darrer projecte de comunicació important en què Ignacio Agustí es va veure immers, el 1970. Per fer-ho, hem dut a terme un buidatge sistèmic del fons de l’escriptor que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, també d’una part del fons de Josep Vergés i, a banda, de la correspondència general i els llibres d’actes de l’Ateneu Barcelonès, entitat que Agustí va presidir entre 1962 i 1971. Així, per mitjà d’una anàlisi dels continguts de
374. L’única aproximació biogràfica al personatge —a banda de les seves memòries— l’ha dut a terme el periodista Sergi Doria (Destino, 2013). Des dels estudis literaris, també comptem amb l’obra d’Irene Donate (Fórcola, 2014), resultat de la seva tesi doctoral (2011). Una lectura d’aquests treballs constata el marcat sentit acrític i, sovint, hagiogràfic i revisionista, d’alguns dels seus passatges, que absorbeixen sistemàticament els postulats que Agustí feu a les seves memòries, publicades pòstumament el 1975 (Vilanova, 2014, 2020; Pérez, 2014; Gassol, 2017).
375. Tenim constància que Agustí va participar d’algunes iniciatives culturals del catalanisme conservador com La Veu de Catalunya i La Veu del Vespre, alhora que en dirigí d’altres com ara L’Instant. També va dur a terme col·laboracions esporàdiques al setmanari Mirador
376. Una reconstrucció dels fets a Francesc Vilanova (2024), «Epíleg: l’últim català del 1939. La defenestració d’Ignacio Agustí el 1957», a Francesc Vilanova. Catalans del 1939. Les dretes catalanes en temps dels feixismes europeus, Barcelona, La Campana.
Santi Dommel Méndez
les peces i de la documentació consultada, creiem poder oferir una lectura que ens permeti determinar l’accionar, les mutacions i les persistències ideològiques, d’un escriptor batejat per Andreu Avel·lí Artís («Sempronio») per haver estat «el genuino intérprete literario de Barcelona» a ulls de Madrid (TX, 27 de febrer de 1974). Anem a pams, però, i tractem la primera col·laboració recurrent a la premsa que va encetar Ignacio Agustí poc després de refugiar-se al món editorial amb la compra, juntament amb l’empresari Jaime Castell Lastortras, de la Librería-Editorial Argos, S.A., el 1958.
1.1. Pueblo: figures culturals catalanes i porciolisme a la premsa oficial
El primer retrobament significatiu amb la pràctica periodística d’Agustí —a banda d’unes intervencions testimonials a Gaceta Ilustrada i La Estafeta Literaria, 377 entre 1958 i 1962—, es va produir al vespertí Pueblo, 378 portaveu de l’Organización Sindical Española (OSE), amb una columna diària que s’inicià el 13 de maig de 1960 i finalitzà el 19 de novembre del mateix any. Es tractava del mitjà de major tirada de la premsa del Movimiento —el 1960 venia 122.000 exemplars (Davara, 2005: 136)— i una capçalera que a l’impàs entre els anys cinquanta i seixanta gaudí d’una important acollida popular. Bona nota de la influència de la capçalera la donà el sociòleg Amando de Miguel, qui, en analitzar les dinàmiques culturals dels universitaris intel·lectualment «desperts» entre 1960 i 1970, contrastava que els primers «leían a Ortega y Unamuno y compraban Pueblo», mentre que els segons llegien «a Marcuse o a los estructuralistas franceses [y] compran el Madrid» (Barrera, 1995: 143).
A la columna, Agustí va tractar temes ben diversos, però especialment destaquen els escrits que commemoraven personalitats com Jacint Verdaguer o Manuel Brunet, ja difunts, alhora que en celebrava d’altres, com Maria Vila. Tanmateix, on realment va residir l’atenció d’Agustí fou en la transformació urbana de Barcelona promoguda per l’administració municipal de Josep Maria
377. D’aquesta col·laboració, unes notes breus a Jacques Maurice (2005), «Franquismo y literatura. La novela en “La Estafeta Literaria” (1960-1963)», a Prensa, impresos, lectura en el mundo hispánico contemporáneo: homenaje a Jean-François Botrel, p. 315-322.
378. És probable que els articles d’Agustí fossin publicats a la informació provincial del diari (a la secció «Madrid, actualidad», on hi havia la columna d’Eugenia Serrano), ja que no apareixen a cap dels números de la versió madrilenya que es conserva al fons hemerogràfic d’aquest diari a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
de Porcioles, tot just encetant la política de les tres ces, i en el marc de l’Operación Cataluña, orientada a conciliar el règim amb les classes benestants catalanes i apaivagar «el sentiment catalanista» i «d’oposició» vigent en alguns sectors de la societat catalana (Martín, 2021: 164-183).
Pel que fa a les figures culturals, les peces d’Agustí semblaven seguir la tradició del franquisme català de reciclar elements de la catalanitat susceptibles d’integrar-se en els rengles de la dictadura —vegeu els casos de Poblet i Montserrat (Santacana, 2013: 63-66). Així, al segon número de la columna, l’autor de Mariona Rebull recuperava l’obra literària de Verdaguer, «el gran genio de este país» (Pueblo, 14.V.1960). Aquesta vegada, se servia del mateix argumentari que el franquisme emprà per instrumentalitzar el popular poeta, enaltint la qualitat literària i subratllant-ne la fervorosa confessionalitat cristiana (Pinyol, 2017: 5; Santacana, 2013: 56-57).
En la mateixa línia, però en aquest cas fent apologia d’una figura ja significada amb el règim, reivindicava el periodista Manuel Brunet, anys després que li retés homenatge a Destino amb un article que duia a terme una «interpretació canònica que el franquisme català havia elaborat dels anys republicans, la guerra i la revolució», (Vilanova, 2024: 439), obviant el periodisme de qualitat de preguerra del qual Brunet havia estat un exponent, per exemple, a La Publicitat i La Veu de Catalunya. Aquest cop, Agustí situava els referents intel·lectuals de Brunet en Balmes, Verdaguer, Torras i Bages o Antoni M. Claret, estalviant-se les referències a Charles Maurras i Léon Daudet, de l’Action Française (Vilanova, 2024: 440-441). Tanmateix, recuperava un altre episodi que reblava el clau en l’enquadrament del veterà periodista en la retòrica més canònica del revisionisme franquista: les reunions a l’Ateneu Barcelonès de «La Caverna», grup que aplegava Brunet i Agustí amb Josep Maria de Sagarra, Ramón Garriga, Joan Bautista Solervicens i Emilio Grau Sala on, segons l’exdirector de Destino, s’havien predit alguns episodis del desgavell revolucionari i de la Guerra Civil (Agustí, 1974: 200). Talment, Agustí emfatitzava la capacitat premonitòria de Brunet, el qual advertí de l’«extremismo ácrata de este país y a sus elementos humanos», i de les dues postures «irreconciliables», les quals, «un día u otro, tendrían que enfrentarse» (Pueblo, 21 d’agost de 1960).
Un darrer article en la mateixa línia dels citats el dedicà a l’actriu Maria Vila Penedès amb motiu de la concessió de la Medalla del Mérito al Trabajo. Vila havia vist desmantellada l’emblemàtica companyia que dirigia amb l’arribada de Wenceslao González Oliveros, un dels artífexs de «la reespañolización cultural
Santi Dommel Méndez
de Cataluña» (Feldman; Foguet, 2016). Víctima, doncs, de la repressió cultural, l’actriu havia aconseguit restablir certa presència pública amb el teatre en català de Sagarra, per exemple, a través de l’èxit de La ferida lluminosa, obra que dotaria el dramaturg d’una certa projecció social (Santacana, 2024: 157). Per a Agustí, la veu de Vila era consubstancial a l’obra del director: «El romance y el endecasílabo musical de Sagarra hallaban en la garganta de María Vila los trémolos precisos» (Pueblo, 30 de maig de 1960). Però el que podia semblar una concessió a l’espai polític i cultural que l’havia catapultat a la preguerra, es convertia ràpidament en un exercici impermeable al context de restriccions imperant en l’escena catalana (Feldman; Foguet, 2016: 88). Així, a causa d’«un extraño sortilegio», el teatre català no podia sortir de la seva «conformación payesa y sonora, rural o marinera, ditirámbica y retórica», la qual cosa Agustí considerava consubstancial a la incapacitat del català per plantejar «los problemas y la situaciones del día de hoy, los temas que ocurren en las casas donde esta lengua se habla conservan un deje incómodo a ese ruralismo» (Pueblo, 30 de maig de 1960). Eren aspectes que el mateix Sagarra, «reciclat dins el franquisme», havia constatat a les pàgines de Destino (Cabo, 2004: 75) i que, en certa manera reproduïen, fos des de la inòpia —o des del fariseisme—, les minses possibilitats del teatre comercial en català, alienat del diàleg amb les cultures universals.
Emperò, el veritable focus de la columna d’Agustí a Pueblo fou l’activitat municipal que desplegava Josep Maria de Porcioles d’ençà que va accedir al consistori el 15 de març de 1957, en substitució d’Antoni M. Simarro en el marc de la reedició de la vaga dels tramvies i enmig de conflictes laborals i estudiantils severs (Marín, 2005: 52; Martín, 2021: 124-128). En aquest escenari, Ignacio Agustí va veure en les millores tècniques de la ciutat l’encert categòric de la política urbanística del porciolisme, orientada a convertir Barcelona «en una metròpoli al nivell de les grans capitals europees» (Martín, 2021: 160). Així, Agustí semblava convertir-se en una mena de valedor de l’Operación Cataluña per mitjà de l’elogi sense ambages de la Compilació del dret civil català, una de les propostes insignes de la política municipal de l’alcalde de Barcelona —juntament amb la concessió del castell de Montjuïc i la Carta Municipal (Martín, 2021: 183). Si bé l’aposta fou un «exercici d’arqueologia jurídica» amb el qual Porcioles, en opinió de Martí Marín, va pretendre donar «un vernís catalanista al seu mandat» —del tot proselitista i en els marges del «sano regionalismo» (Marín, 2005)—, per Agustí esdevingué una mostra fefaent de la capacitat
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
tècnica i conciliadora de la dictadura per satisfer «ciertas reivindicaciones históricas que se habían eternizado en las mesas gubernamentales como alicientes de la inestabilidad y de la discordia» (Pueblo, 23 de juliol de 1960).
Les complaences d’Agustí amb la gestió de Porcioles s’emmarcaven, tanmateix, en un escenari de canvis en la vida quotidiana del país, especialment esperonat per la superació del resistencialisme al llarg de la dècada dels «llargs anys seixanta» (1954-1970) (Santacana, 2018), el ressorgiment del paper dels intel·lectuals compromesos amb el reclam d’espais de llibertat, i l’eclosió d’una joventut que s’emmirallava en les captivadores pautes socioculturals que travessaven el món occidental (Fusi, 2015). Tot això, concomitant a la irrupció d’una incipient societat de consum de masses que, a ulls de la dictadura, semblava actuar de bàlsam de les llibertats reals (Santacana, 2016: 83). En aquest escenari, Agustí no es mostraria reticent a una renovació formal de la cultura oficial, com veurem. Emperò, les reticències de l’escriptor a acceptar la legitimitat de qualsevol forma de militància democràtica, es traduïen en tot un reguitzell de conflictes amb un puixant sector social, cridat a encapçalar la revolució social i cultural dels anys seixanta: la joventut (Hobsbawm, 1995; Santacana, 2018: 22). Així les coses, se’ns fa més senzill interpretar l’alineació entre Ignacio Agustí i Manuel Fraga, el nou ministre d’Informació, cridat a reactualitzar la política informativa a redós de la histèrica campanya del «contubernio de Múnich» i que, com tot seguit veurem, va tenir una especial incidència en la vida professional de l’autor de Mariona Rebull.
1.2. La llarga estela de Manuel Fraga: «nous» exponents per una interpretació del franquisme sobre Catalunya
Les causes de l’aproximació entre Fraga i Agustí cal inserir-les en un context determinat, concretament a l’octubre de 1961, moment en què el ple constitutiu del Consejo Nacional del Movimiento es va reunir en secret per tal, entre d’altres aspectes, d’analitzar i redreçar la política de la dictadura respecte del ressorgiment del catalanisme i el basquisme (Santacana, 2000: 36-37). De les quatre comunicacions d’estudi que es van organitzar, la dedicada a «Política de unidad. Estudio crítico del separatismo» —de la qual era secretari el mateix Fraga— oferia una interpretació i un reconeixement oficial d’un «problema català», davant la inoperància de la política oficiosa seguida amb Catalunya. L’informe —de caràcter intern— que Martín de Riquer elaborà ens és d’especial
Santi Dommel Méndez
interès, ja que reverbera les idees que Ignacio Agustí havia plantejat al mateix ministre en persona, en una trobada que es produí el 14 de juliol de 1962 al restaurant Jockey de Madrid després que, segons el comissari del Plan de Desarrollo, Laureano López Rodó, s’organitzés una primera presa de contacte a l’Hotel Fénix Gran Meliá de la capital (López Rodó, 1990: 346). A les seves memòries, el ministre admetia sentir una gran admiració humanística i literària per Agustí (Fraga, 1980: 34), però també cal contemplar que en els darrers anys l’escriptor s’havia instal·lat a la porpra cultural del règim i que, per a molta gent, era considerat el «novelista de Barcelona» (Castro, 1965: 334; Rafanell, 2017: 182).379 En definitiva, Agustí esdevenia una mostra fefaent per a les instàncies del Pardo que demostrava que l’assimilació de les particularitats culturals catalanes a la dictadura eren assumibles si es comptava amb valedors significats. Així doncs, és probable que Fraga tingués en compte l’opinió de l’escriptor, com a figura potencial d’esdevenir part dels «nous» exponents per al replantejament de l’acció política del franquisme respecte de Catalunya. La carta, que es troba al seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya, abordava el «problema català» i, a més, la necessitat de formular un periòdic no oficial que estigués en sintonia amb la política dictatorial per tal de donar-li coherència —posava per cas Le Monde i The Times, entre d’altres. L’existència d’aquest mitjà podria suposar un
magnífico medio de cohesión de la propia acción gubernamental, para sí misma y para su presencia en la opinión pública, puesto que este órgano tendría, además, una virtud de guía y hasta podría ser que se consiguiera, por su mediación, eliminar la consigna de «ciclostil», para que los periodistas pasaran a la consideración espontánea de los hechos.380
La darrera part de la carta va versar sobre el «problema catalán», que es troba íntegrament a les seves memòries (Agustí, 1974: 404). Per a l’exdirector de Destino, hi havia una gran majoria de catalans que podien esdevenir susceptibles d’alinear-se amb el règim, tal com s’havia demostrat el 26 de gener de 1939, feia
379. Així el batejà el periodista José Fernando Aguirre, després que a Agustí li fos concedit el Premio Nacional de Literatura (TX, 16 de desembre de 1965). Es tracta d’una percepció estesa que es va accentuar a la dècada dels seixanta, especialment arran de la concessió de la Gran Cruz del Orden del Mérito Civil, l’abril de 1964, de mans del mateix ministre (Rafanell, 2018: 177-205).
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
gairebé vint-i-cinc anys. Emperò, la dictadura havia errat en considerar que el català, «una pirueta de la lengua latina y un don de Dios», era inalienable dels interessos polítics del catalanisme demonitzat.381 Per a Agustí, el català podia servir perfectament als principis del règim, tot i que reductes culturals com la revista Serra d’Or, que pretenien ser «el arca sagrada donde se encierran los tesoros del catalán futuro», consideressin el contrari. Calia, però, entendre que la llengua no tenia una matisació política per si sola, sinó que esdevenia «contingent» políticament quan grups «adversos y malévolos» en feien una instrumentalització. Per resoldre-ho, Agustí proposava agrupar les institucions culturals catalanes «más significativas», com l’Institut d’Estudis Catalans, «entidad hoy mortecina y declinante, pero llena de un auténtico peso cultural», o la Fundació Bernat Metge, al voltant d’un ens superior, «un Alto Centro de Estudios o una Universidad de la Lengua Catalana» a Cervera i amb rectors que fossin «de la máxima eficiencia, de la máxima responsabilidad y de la máxima confianza», com Martí de Riquer.382 La missiva concloïa assegurant que Fraga podia disposar dels serveis d’Agustí per participar, en la tasca que fos, en el projecte cultural que es proposava efectuar. Des de la trobada amb Fraga, Agustí va veure’s amarat a l’estela política del flamant ministre per mitjà d’una relació simbiòtica que va ressituar l’escriptor en càrrecs de responsabilitat dins de la premsa del Movimiento, per exemple, amb la direcció d’El Español entre l’octubre de 1962 i el setembre de 1963 (Agustí, 1974: 402),383 però també en relació amb l’entitat que presidia. A banda, Jaime Castell va sufragar el capital social de l’editorial que dirigia Agustí a través del Banco Catalán de Desarrollo (BCD), vinculant l’escriptor als fons de l’empresari (Martínez, 2015: 300). Paral·lelament, Agustí també va trobar facilitats per fundar el primer diari d’iniciativa privada i el primer setmanari en català de règim no eclesiàstic sorgits després de la Guerra Civil: Tele/eXprés, el 1964, i Tele/estel, el 1966, respectivament (Agustí, 1974: 402), tots dos projectes dins l’entramat empresarial de Castell. Així les coses, la incidència d’Agustí en els rengles de la cultura oficial va esperonar-se a partir d’aquella trobada,
381. Id.
382. Id.
383. Erròniament s’ha afirmat que Ignacio Agustí va accedir a la presidència de l’Ateneu després de la trobada amb Fraga (Doria, 2013: 221-222). Una consulta del llibre d’actes de l’entitat constata que l’escriptor va prendre possessió del càrrec l’abril de 1962, abans de la trobada. Ateneu Barcelonès, Llibre d’actes 1962-1974, Caixa 5.1.1.21. Sessió extraordinària, Barcelona, 4 d’abril de 1962.
Santi Dommel Méndez
topant amb uns corrents socials i culturals que gradualment pretenien accedir a quotes de més representativitat.
3. La direcció d’el español i el litigi amb les joventuts del Front Nacional de Catalunya
Entre el 20 d’octubre de 1962 i el setembre de 1963, l’exdirector de Destino va encapçalar la direcció del setmanari El Español, aparegut per primera vegada sota la direcció de Juan Aparicio el 1942 i que va patir una primera aturada el 1947. En opinió de José Carlos Mainer, la capçalera es va convertir en aquells anys en un «rotativo abigarrado, bastante mal compuesto, donde el sensacionalismo político […] alternaba con la información literaria, las evocaciones históricas, las entrevistas y encuestas y las novelas seriadas» (Mainer, 1971: 56). El setmanari va tornar a veure la llum el 1953, aquest cop convertit en un pamflet del Ministerio de Información y Turismo, reorganitzat sota les ordres de Gabriel Arias Salgado. La nova etapa del setmanari s’anuncià el 8 d’agost, tot advertint que se’n feia director Ignacio Agustí, «una de las primeras figuras del periodismo actual y de la novelística contemporánea» (EE, 8 d’agost de 1962). Els principals canvis que introduí l’escriptor es feren patents en el disseny: es va desfer de l’epígraf «Semanario de los españoles para los españoles», per lluir una tipografia sense serifs i en què el nom del setmanari apareixia en majúscules, succeït per una franja que subratllava el títol.
Si bé l’estil distava d’assimilar-se al que havia ideat l’artífex de la capçalera —lluny d’aquella lletra petita inintel·ligible de la capçalera dels anys quaranta (Gràcia i Ruiz, 2001: 140-141)—, l’editorial del 20 d’octubre de 1962 anunciava que el mitjà era una continuació directa de l’obra de Juan Aparicio —enemic acèrrim de Destino, per altra banda (Vilanova, 2018: 172)—, el qual sempre havia reflectit «vivamente los ecos de una realidad política y social española nacida del Movimiento Nacional» (EE, 20 d’octubre de 1962). El nou impuls de la capçalera, però, pretenia projectar-se sobre la base d’unes seccions per tal d’arribar a l’actualitat setmanal, «en España y fuera de ella», ja que, tal com havien demostrat els anys, «el español es también —como siempre fue— europeo y —en su sentido más noble— universal», una al·lusió força suggerent de com es pretenia reteixir la vinculació d’Espanya amb la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (EE, 20 d’octubre de 1962). En aquest sentit, Agustí
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
va incorporar una important plètora de col·laboradors, alguns provinents de Destino com Carles Sentís —també relacionat amb Jaime Castell—, amb qui Agustí dirigiria el cicle televisiu Hombres que dejan huella entre el novembre de 1964 i el març de 1965; l’escriptor Álvaro Cunqueiro, que escrivia a «Los días imaginados», o Andrés Révész, el redactor que a inicis dels quaranta s’admirava de la providència militar d’Adolf Hitler (Vilanova, 2018: 132), ara encarregat de la política internacional. També va comptar amb firmes com les del crític literari i cocreador del Premio de la Crítica, Dámaso Santos, l’escriptor César González Ruano i el periodista Ángel Zúñiga, corresponsal a Nova York.
La primera peça (de sis en total) que Agustí publicà a El Español va titular-se «Recordando unos hechos» la qual probablement havia d’aparèixer al número que commemorava les 1.000 publicacions de Destino (Vilanova, 2024). Què hi recordava, però, Agustí? En essència, l’alçament franquista i la providència del dictador, un exercici de revisionisme en perfecta sintonia amb la faceta periodística que l’havia catapultat a la immediata postguerra (EE, 20 d’octubre de 1962). En paral·lel als elogis sincers al Caudillo, El Español es convertí en una eina per exposar la política d’apertura de Fraga i, també, per tutelar el «correcte» ús dels nous mecanismes que seguien coercint la llibertat informativa. Així, el Director del Gabinete del Ministerio de Información Gabriel Elorriaga, pontificava que el dirigisme sobre els mitjans obeïa a la responsabilitat de l’Estat per sustentar, en definitiva, l’ordre públic: «Lo que no deba difundirse no debe llegar —y a la razón de Estado corresponderá cuidarlo— ni a configurarse como materia informativa» (EE, 29 de desembre de 1962).
En la línia que el Ministerio va emprendre per blindar-se de les crítiques (Rojas, 2013: 49), Ignacio Agustí fou el protagonista d’un intent de rescabalar la integritat de l’aperturismo fraguista, després que els membres del Bloc d’Estudiants Nacionalistes de Catalunya (BEN) i la Joventut Nacionalista Catalana (JNC), adscrites al Front Nacional de Catalunya (FNC), enviessin una carta oberta al ministre d’Informació en què reclamaven una autèntica obertura política que acollís l’ensenyament reglat i la publicació de periòdics en català. La proposició s’emmarcava en la petició que diverses autoritats catalanes havien fet a Franco a inicis de la dècada (Rafanell, 2018: 179). Així, l’1 de desembre apareixia publicada la resposta d’Agustí, que s’iniciava amb una anècdota que situava dos ancians al vestíbul d’un hotel. Un li deia a l’altre: «¿No me recuerda usted? Soy Fulano, de la Juventud Liberal» (EE, 1 de desembre de 1962). El pretext de l’ancianitat i la «juventud liberal» evocava, segons l’escriptor, l’anacronisme
Santi Dommel Méndez
«perenne» dels reclams d’unes entitats que només pretenien rememorar «la mucha literatura circulada» del 14 d’abril i els «días luctuosos y vociferantes que siguieron al 19 de julio en Barcelona».
Així, l’ensenyament del català era sinònim d’una voluntat fefaent de «polititzar» la llengua que «Pompeyo Fabra» havia sistematitzat. Si es pretenia utilitzar la llengua per emetre termes i conceptes com «democracia», «reaccionarismo cavernícola», «respetabilidad democrática» o «situación real de dictadura», entre d’altres, s’estaria fent front a l’avenç dels temps i reprenent el «caos» sistèmic que emanava del periple republicà. A banda, no hi havia cabuda per a una liberalització que no fos de signe econòmic i a l’empara del Mercat Comú, entitat «suficientemente definidora de un sentido práctico, empírico, laboral, comercial, económico». Per tant: «¿Qué tiene que ver con eso la enseñanza en catalán?». Segons Agustí, les joventuts de l’FNC tenien una concepció d’Europa desfasada:
No sólo en su concepto de España se han rezagado 25 años, también en su concepto de Europa. Ellos quisieran que el país ingresara no en la Europa del Mercado Común, sino en otra Europa, la de Massaryk y de Briand, la de los puntos de Wilson, en la cual la tierra catalana fuera una Checoslovaquia verdaderamente libre, tal vez con una rampa de lanzamiento rusa en el Montseny para poner las cosas al día (EE, 1 de desembre de 1962).
I donava cloenda a l’escrit:
La «respetabilidad democrática» no alcanza, por lo visto, en los firmantes de la carta a eliminar del todo el espíritu de «soplonería» indispensable para triunfar en ciertos círculos llamados europeos. […] Durante la Guerra Civil, precisamente cien mil catalanes, en edad militar, cruzaron los Pirineos a la ida y a la vuelta. Fue una estancia en Europa el justo tiempo para estar también de nuevo en España. ¿No vale esa elocuente —y ya antigua— europeización para los que hoy pretenden patentar Cataluña y Europa? Quédense con su concepto de ambas nobilísimas entidades y sigan diciendo, según el patrón de los que envejecen: «¡Yo le recuerdo a usted de los tiempos de la Juventud Liberal!» (EE, 1 de desembre de 1962).
Poc després, les joventuts de l’FNC van difondre una carta oberta contra Agustí al Butlletí de la Joventut Catalana —el primer número de l’Ara, portaveu del Front Nacional (Crexell, 1992: 119). La rèplica plantejava, parapetant-se en la mateixa base argumentativa d’Agustí, l’apoliticitat de qualsevol llengua i
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
l’íntima associació del català «amb el poble que la parla»: «El català és, doncs, la sang de l’esperit dels catalans. I si volem premsa i escoles catalanes és perquè els catalans per a dir qui som, com som i què desitgem, ho hem de fer en català».384 La carta advenia la promesa d’un boicot popular futur i assenyalava Agustí i altres catalans per haver engrossit les files del bàndol «nacional», aprofitant l’erm cultural sorgit de la Guerra Civil. L’escrit s’encetava apuntant que
[E]n castellà es varen dir tantes coses de les que a vostè no li agraden com en català i ben segur que no li ha passat pel cap identificar la llengua castellana amb la «nefasta República», ni s’atrevirà a fer-ho. Qui és, doncs, el qui atribueix caràcter sectari a la llengua? Sota la capa d’atacar els homes del 14 d’abril, vostè el que ataca és la llengua i la cultura catalana.385
I reprenia la càrrega posant en evidència la trajectòria vital d’Agustí:
Al bàndol que vostè va escollir, si no es podia parlar ni escriure en català, era precisament perquè un dels mòbils del «Glorioso Movimiento» consistia a liquidar el fet biològic i natural de la llengua i el sentiment catalans. L’Espanya de Franco era i és l’anti-Catalunya: […]. I si vostè va fer armes durant la guerra a favor de Franco i contra Catalunya, li deixem treure tot sol les conclusions sobre la significació del seu acte. No tothom pot assolir la categoria moral d’un cardenal Vidal i Barraquer o d’un comte de Güell. Però, vostè senyor Agustí, era un intel·lectual i no pot al·legar que els arbres no li deixaren veure el bosc. Vostè sabia perfectament que quan Ràdio Veritat deia que es respectaria la cultura catalana, mentia. I vostè, al cap de vint-i-sis anys, persisteix en el ressentiment i l’error.386
La carta sentenciava la voluntat patent d’aquells sectors de l’antifranquisme que reivindicaven el sistema de valors que fonamentaven la integració europea (Mayayo; Lo Cascio, 2022: 289), lluny de l’Europa «dels Hitler i els Mussolini» sobre la qual s’havia construït el franquisme:
En aquesta Europa hi caben tots els qui amb esperit europeu —és a dir, democràtic— estiguin disposats a dialogar i no exterminar-se. En la nova Europa hi
serem els catalans d’una banda i de l’altra, reconciliats, convivint civilitzadament, lluny dels nostre[s] cors aquella hora terrible que ens escindí. Els qui han fet de l’odi i del record de la guerra l’actitud de cada dia són els qui no hi cabran. Per això estem tan segurs que Europa i el règim franquista són incompatibles. Aquest i no altre és el seu temor, senyor Ignasi Agustí. I ja ho sap, nosaltres ens quedarem amb Catalunya i Europa, i el deixem a vostè amb l’Espanya actual i el seu dictador.387
Desconeixem el nombre total d’octavetes que circularen, però tenim constància d’una titulada Ignasi Agustí. Un altre Galinsoga, sense signar, la qual rememorava l’exdirector de La Vanguardia Española, destituït del càrrec després de les fatídiques declaracions que feu després d’escoltar una missa dominical en català el juny de 1959 (Crexell, 1982: 15-60). L’escrit convidava al boicot de l’editorial d’Argos, a expulsar de la presidència de l’Ateneu a Agustí i a fer-lo ministre del Movimiento perquè, així, «ens el traurem de sobre!».388
D’aquesta primera campanya, però, no hem pogut determinar les conseqüències exactes, ni tampoc si s’arribà a materialitzar un boicot a la llibreria-editorial. Tanmateix, va tenir prou incidència perquè el 17 de gener de 1963, Carlos Fisas, crític literari de mitjans com Alerta i El Ciervo i soci de l’Ateneu, li fes arribar a Agustí una carta d’adhesió:
Benvolgut amic, en vista de la [?] campanya que contra la teva persona estan fent uns eixelebrats revolucionaris de via estreta amb protecció abacial, em plau comunicar-te la meva adhesió a la teva persona i al que representes. Ja sé que aquesta carta no significa res, almenys per la seva signatura, però si tots els que pensem igual, que són més dels que et penses, ho féssim, tal vegada la campanya alludida hauria tingut el resultat contundentment advers que mereix. Tal com sigui i valgui pel que valgui, aquí va la meva més cordial estreta de mans.389
Probablement, davant les hostilitats que van aflorar arran de l’article d’Agustí, Manuel Fraga Iribarne recordaria que l’acte inaugural del curs acadèmic 1963-1964 de l’Ateneu que presidia, celebrat el novembre de 1963, va transcórrer sense «incidentes, como algunos temían» (Fraga, 1980: 92). Així les coses, la signatura de l’escriptor va desaparèixer del tot de les pàgines del
387. Ibid. (Barcelona, ca. desembre de 1962).
388. Ibid. (Barcelona, ca. 1962-1963); també a Crexell (1982: 58-59).
389. AB-SC3, 17 de gener de 1963.
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
setmanari fins que, el 21 de setembre de 1963, va deixar de figurar com a director. La seva marxa l’atribuí Fraga a un precari estat de salut (Fraga, 1980: 40), mentre que la capçalera assenyalava les obligacions que subjectaven Agustí a Barcelona, la tasca literària i el «tradicionalismo de los lectores», aparentment incompatible amb els canvis que havia propiciat Agustí (EE, 21 de novembre de 1963). Així doncs, la primera iniciativa a l’estela de Fraga se saldà amb el fracàs; tanmateix, no fou l’últim projecte que l’escriptor va encetar gràcies a la proximitat amb el ministre d’Informació.
4. Una nova concessió del Ministerio de Información: tele/exprés
Poc després d’accedir al càrrec, Manuel Fraga Iribarne anunciava a la radiodifusió francesa la promulgació d’una nova llei de premsa que havia de substituir la legislació (totalitària) vigent des de 1938. Certament, les crítiques internacionals sobre la codificació del «quart poder» —concepte totalment desvirtuat durant el franquisme— s’havien acabat d’accentuar amb la campanya del «contubernio de Múnich» i la demagògica operació de propaganda de Fraga contra els detractors de la pena de mort de Julián Grimau el 1963, fent palesa la manca de llibertats imperants del sistema polític (Barrera, 1995). La conjuntura requeria un nou impuls, que a la pràctica va derivar en la promulgació de la Ley de Prensa e Imprenta de 1966. El procés d’articulació de l’esperit de la nova llei, però, es feu extensiu entre els anys 1962 i 1966 —els anys de «preparación para la libertad», que havien d’educar els periodistes i mitjans en els nous límits de la llibertat vigilada (Barrera, 1995: 90-94). Així doncs, es començà a fer patent la creació de nous espais on podia proliferar un cert «pluralisme», alhora que mecanismes repressius que no interferien d’una manera tan taxativa en la pràctica periodística (Muñoz i García, 2020: 23-67).
Amb tot, dintre de la propensió del règim per impulsar mesures que aparentessin una liberalització política del sistema, Agustí se situà en el centre de les oportunitats. Després de l’intent fallit de «modernitzar» El Español, Fraga va veure amb bons ulls la possibilitat de concedir un permís per llançar una publicació diària d’iniciativa privada a Catalunya, la primera des que finalitzà la Guerra Civil. El primer vistiplau, però, el va concedir a l’aleshores director de l’Agència Efe, Carles Sentís, el 24 d’agost de 1962, aspecte que també assenyala el mateix periodista (Fraga, 1980: 44; Sentís, 2011). A les seves memòries,
Santi Dommel Méndez
Agustí advertia que la creació del mitjà havia estat un projecte conjunt amb Sentís, però l’exdirector d’Efe puntualitza que fou després de compartir el projecte amb Agustí que l’escriptor en proposà un de similar al ministre (Sentís, 2011). Alberto Cabello afirma que també ho facilità la bona sintonia de Jaime Castell amb les altes instàncies del règim (Cabello, 2014: 17).
Fos com fos, el 14 de setembre de 1964 apareixia als quioscs el vespertí Tele/eXprés, amb el mateix Sempronio com a director. Tot i tenir una tirada reduïda, la capçalera aconseguí un «notori prestigi entre els cercles intel·lectuals i polítics de Catalunya», en part, gràcies a una redacció que comprenia un ventall ben variat de joves periodistes, educats a l’Escuela de Periodismo de la Iglesia (Simó, 2005: 125; Guillamet, 1996: 296). Per la seva banda, Ignacio Agustí inicià també una col·laboració diària, amb la secció «Todos los días», una sort d’exercici que pretenia determinar el Zeitgeist de l’època, emulat també a la columna del mitjà d’Ezcurra. A causa de les similituds entre les temàtiques que Agustí va tractar als dos rotatius, farem una breu anàlisi conjunta de les seccions «Todos los días», de Tele/eXprés, i «Cara y Cruz», de Triunfo.
5. Les columnes de tele/exprés i triunFo. Dues seccions per determinar el zeitgeist dels temps
Després d’abandonar les pàgines de Pueblo, Agustí va reprendre una collaboració recurrent amb Triunfo, el 9 de juny de 1962. És important, però, situar bé la firma d’Agustí en un mitjà que, a partir de la Ley de Prensa, es convertí en una revista emblemàtica «entre los muy diversos colectivos de la izquierda antifranquista» (Alted; Aubert, 1995: 384) i una referència essencial per a aquella generació de joves universitaris que començaven a manifestar «sus ansias de consumo cultural, de justicia social y de cambio político» a la Transició (Muñoz i García, 2020: 25). Es tractava d’una publicació que, dintre de les constriccions informatives del règim, pretenia apropar-se a un públic lector educat, urbà i amb cert bagatge cultural, que reclamava informació fonamentada. Efectivament, l’eclosió de la capçalera cal ubicar-la en la voluntat de donar coherència a un diari que irrompia en una Espanya més alfabetitzada, amb una classe mitjana que s’internava a la universitat i, en paral·lel, en la disseminació d’una dissidència sorgida dels corrents conciliars —vegeu l’HOAC i la JOC, per exemple (Castro, 2017: 100-101; Muñoz i García, 2020: 25).
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
Tanmateix, a l’alçada de 1962, Triunfo s’emmirallava en el tractament d’informació general, «al estilo de Paris Match» —és a dir, amb una important càrrega de les peces culturals i amb un disseny àgil i modern (Barrera, 1995: 162; Muñoz i García, 2020: 25). La participació d’Agustí se situa en aquests estadis previs a la Ley de Prensa, durant la configuració de Triunfo i que se saldà amb una col·laboració setmanal que versava sobre elements «inactuales de la vida» (Triunfo, 12 de juny de 1965). Molt similar fou el que postulà a la primera entrega de la col·laboració diària a Tele/eXprés, a l’article «Ningún día sin línea», on, «en el papel escrito, se va a hablar de nada. De ese nada inconsútil que es la pared de enfrente, el desconchado de los muros, la silueta de un hombre, el brillo de unos ojos, la vida que se va» (TX, 29 de novembre de 1964).
Però cap de les seccions no va parlar de res, ans al contrari. Per Irene Donate, Agustí «rechazó con contundencia el tema de la política» a «Todos los días», però, com reconeix, és tota una paradoxa que acabés sent la interpretació política d’un dels seus articles el que l’allunyés definitivament d’ambdues capçaleres (Donate, 2011: 160). Si bé sotmesa a temàtiques ben diferents, on el comentari estava poc compromès amb l’actualitat política, la columna d’Agustí a Tele/eXprés no va estar allunyada de la seva anàlisi, com tampoc la de Triunfo. Per exemple, en diverses ocasions va valorar la incidència de la cursa espacial i armamentística que enfrontava l’URSS i els EUA a la Guerra Freda (TX, 17 d’agost de 1965; TX, 15 de desembre de 1965; TX, 19 de març de 1966); també els processos de descolonització francès i britànic a Algèria i Rhodèsia, respectivament (Triunfo, 30 de juny de 1962; TX, 19 de novembre de 1965). A banda, Agustí va tenir a bé celebrar la «liberación» de Barcelona de 1939 (TX, 26 de gener de 1966); recordar la violència de base anticlerical durant la Guerra Civil (TX, 18 de desembre de 1965), i valorar també que el «garrote vil» induïa al costat sinistre el simple fet de «hacer desaparecer del mundo de los vivos a los que la justicia ha condenado» (TX, 29 d’octubre de 1965).
En línies generals, Agustí es va mostrar molt crític amb el corrent progressista que resseguia la intel·lectualitat occidental, aspecte diametralment oposat al conservadorisme que professava. En aquesta línia, l’escriptor veia amb recel la renúncia de Jean-Paul Sartre del Premi Nobel de Literatura de 1964, i es mostrava contrariat pel seu «compromiso» i el de determinats sectors intel·lectuals que pretenien «denigrar las condiciones de vida y la sustancia de sus gentes de su propio país» per mitjà de la denúncia de premis que, segons aquests, es plantejaven com a mostres de beneplàcit amb les institucions burgeses (TX, 21 d’octubre
Santi Dommel Méndez
de 1964; TX, 19 d’octubre de 1965). Entre el menyspreu que Agustí mostrava davant el domini del pensament marxista a França —i al cúmul d’Occident, que irrompia aleshores a Catalunya (Khilnani, 2018: 315; Casassas, 1999: 381382)—, també s’hi entreveia una preocupació per l’amenaça política que podia posar en escac la preuada «Paz de Franco» que a ulls d’Agustí era garant del manteniment de l’ordre —aquesta qüestió es convertiria en una constant gairebé obsessiva en els seus escrits (Donate, 2011: 198)—, una noció en perfecta sintonia amb la imatge que el règim havia fet proliferar durant la campanya dels «XXV Años de Paz» (Castro i Díaz, 2017: 11-12). Així, el 26 de gener de 1966, en el marc de la preparació definitiva del referèndum sobre la Ley Orgánica del Estado que havia d’institucionalitzar el règim, Agustí sostreia el títol de la seva secció a Tele/eXprés per rememorar l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i sostenia que la fita era un vaticini de pau «que luego los hechos han confirmado plenamente»: «las virtudes de aquel 26 de enero pudieron ensancharse como una onda en aguas tranquilas. Si a estas aguas se las atormenta o altera, la onda del bien habrá desaparecido» (TX, 26 de gener de 1966).
Un altre aspecte consubstancial a la línia d’ambdues seccions va orbitar sobre una defensa aferrissada de la tradició davant diverses manifestacions culturals del realisme social. A tall d’exemple, el 23 de juny de 1962 ressenyà a Triunfo l’obra La camisa (1962), del dramaturg Lauro Olmo (Muñoz, 1995: 123). La peça tractava les vivències d’una família emigrada a Madrid que bregava per la supervivència, una excessiva càrrega dramàtica que excedia, segons Agustí, el paper de «ficción pura» que havia de tenir el teatre (Triunfo, 23 de juny de 1962).
També d’un perfil similar era el cineasta Juan Antonio Bardem, militant del Partido Comunista Español (PCE) que va compartir amb Agustí el jurat del Premio Triunfo de Narraciones de 1963. Agustí feu una crítica ferotge al director arran de l’estrena de Los pianos mecánicos (1965), una «pieza innecesaria» i que, a lo sumo, será necesaria […] para manchar con fango la existencia difícil, pero limpia, de vastos sectores de la población que viven la vida todos los días sin necesidad de poner en tela de juicio principios básicos, sin los cuales tampoco estos aturdidores [Bardem] podrían ni siquiera existir (TX, 28 de gener de 1965).
En aquesta determinació de les «palpitacions dels temps», Agustí va situar diverses transformacions socials i culturals que considerava concomitants a la degradació espiritual i moral d’Occident. L’obertura als mercats internacionals
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
portava associada, també, la incorporació dels paradigmes i ritmes que triomfaven comercialment, els quals irrompien a l’ideological paradise de l’Espanya del Movimiento i posaven en evidència la seva moral gràcies a la proliferació dels mitjans de comunicació de masses (Ruiz, 2022: 113). La nòmina de mals que assetjaven l’Espanya «auténtica» segons Agustí eren la «pornografía», les «bebidas alcohólicas», les «danzas «ye-yé»» i el «gamberrismo» (TX, 4 de gener de 1966). Així, l’escriptor se sumava a les opinions més conservadores desplegades a les capçaleres del règim per bescantar l’aspecte i la música del grup britànic The Beatles, mostra plàstica del «progresismo» dels temps (Triunfo, 14 de novembre de 1964; TX, 30 de juny de 1966). A aquests apunts hi sumava els canvis en la moda femenina, per exemple a través de la minifaldilla de Mary Quant, símbol de la democratització de l’alliberament sexual i la moda femenina (Zuluaga, 2016: 213-214), que Agustí considerava una tendència «exhibicionista», ja que descobria «regiones indecisas de la anatomía de la muchacha o de la mujer» (TX, 7 de gener de 1966). El setge a la moralitat s’acabava d’instigar a través de l’eclosió d’espais de llibertat en la gènesi del moviment feminista a la França dels anys seixanta. Agustí feia befa de la possibilitat que la dona accedís a un seguici de drets laborals i socials:
A ver quién es el marido valiente que, cuando esté del todo emancipada, se atreve a pedirle un par de billetes para ir a la peluquería o la partida de gastos que ocasiona el ir a tomar el té con unos amigos. A ver quién es el valiente (TX, 1 de febrer de 1966).
Ocorria el mateix amb l’èxode cap a les ciutats que emprengué un nombre creixent de comunitats gitanes durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta, arran de la modernització agrícola i les dificultats econòmiques derivades de la mecanització del camp (Rothea, 2014: 9). En diverses ocasions, Agustí reiterava els estereotips «històrics» —racistes, en essència— que havien convertit als gitanos en l’antítesi del mite de la hispanidad durant el franquisme, relacionant-los amb la insalubritat i la decadència («pelo grasiento», «casi desnudos», «cubos mugrientos»), o amb el nomadisme («dormir bajo un puente», «tribu motorizada», «turba») (Triunfo, 1 de febrer de 1964; Triunfo, 1 d’abril de 1965; TX, 16 de març de 1965; TX, 21 de novembre de 1965). Aquestes valoracions quedaven adornades amb cites al Romancero gitano de Federico García Lorca (Triunfo, 1 de febrer de 1964) i celebrant la ballarina Carmen Amaya (Triunfo,
Santi Dommel Méndez
2 de novembre de 1963), paradigmes dels «buenos gitanos» que a ulls d’Agustí quedaven redimits per la seva activitat cultural (Rothea, 2014: 15).
Un efecte simptomàtic dels temps també era la represa d’una funció social del clergat, segons ressenyava Agustí, arran de la clausura del Concili Vaticà el desembre de 1965. D’ençà que finalitzà la congregació, advertia del caràcter ecumènic que havia impregnat el Concili, assegurant que «muchos cristianos se han sentido como avergonzados de poseer algunos ahorros, de pagar el piso y la contribución, de ir en seiscientos y de otras muestras burguesas de desatención al prójimo, ante los clamores de esos curas [obrers?]» (TX, 9 de desembre de 1965). Més endavant, l’abril de 1966, proposava situar la renovació generacional en el si de l’Església (Riquer, 2010: 531), advertint que, a diferència de les persecucions que s’efectuaven «desde los días de nuestra juventud» —de nou, les «turbas revolucionarias del 19 de julio»—, actualment «muchos clérigos se lanzan resueltamente a la función social y participan de la preocupación por la cosa pública, lejos de ser increpados y hostigados por ello, parece que merezcan el aplauso de las gentes» (TX, 12 d’abril de 1966). Per descomptat, aquesta «función social» i «preocupación por la cosa pública», no es considerava capacitada per transcendir a la política ni per causar una modificació de la preeminència del nacionalcatolicisme espanyol. Així ho va fer palès a l’article que posà el punt final a la seva col·laboració a Triunfo i a Tele/ eXprés, arran de la manifestació de capellans de l’11 de maig de 1966.
6. La fallida de la «pretensión»: «bonzos incordiantes» i un darrer projecte de comunicació, tele/estel (1966-1970).
El 19 d’abril de 1966, Sempronio havia signat una peça titulada Los pequeños Santos Oficios, molt crítica amb el prelat nacionalcatòlic Aurelio del Pino Gómez, que havia desterrat de la demarcació episcopal al pare jesuïta Joan Gabernet —adherit als principis conciliars i director de les Congregacions Marianes a Lleida. De resultes d’aquella intervenció, Sempronio fou destituït com a director de Tele/eXprés (Pernau, 2005: 186). Com a substituts es va valorar Carles Sentís i Ignacio Agustí, tots dos lligats a Jaime Castell amb l’empresa Publicaciones Reunidas, S.A. —la qual sufragava la totalitat del capital social de l’editorial Argos que dirigia l’exdirector de Destino (Martínez, 2015: 300). Aparentment, l’escriptor va veure amb reticència la possibilitat d’encapçalar el mitjà, però és ben factible que el seu rang de decisió es veiés força coartat, ja
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
que depenia dels fons econòmics de Castell. Fos com fos, Agustí fou nomenat director del setmanari el 6 de maig, malgrat les reticències que expressà a Pernau en privat (Pernau, 2005: 188-189).
La breu direcció d’Agustí es va dur a terme en un escenari d’importants tensions socials entre la rectoria de la Universitat de Barcelona (UB) i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB) durant la Caputxinada, el març de 1966 (Hernández et al., 2007: 241-245). En paral·lel, a la llum de l’esperit evangèlic del Concili Vaticà II, es duia a terme la campanya ciutadana «Volem bisbes catalans» per la qual es reivindicava la catalanitat de l’Església a la ciutat comtal (Crexell, 1992: 32). En aquest escenari, l’11 de maig de 1966 un grup de 130 sacerdots emprengué una marxa cap a la comissaria de la Via Laietana per protestar contra els maltractaments que l’estudiant d’enginyeria Joaquim Boix i Lluch havia patit en represàlia per la Caputxinada. La protesta, pacífica, acabà sent dispersada de forma violenta per la policia. L’escena la recolliren capçaleres internacionals com Le Monde,390probablement gràcies a la presència de Ricardo Mazo, corresponsal a París des de la redacció del mitjà francès (Fabre, 1997: 19). A escala nacional, la reacció dels canals oficials va ser immediata. Televisión Española fou la primera a avançar la notícia, enllaçant-la amb els trenta-cinc anys de la crema d’esglésies a Madrid durant la Segona República —un recordatori no gens subtil (Crexell, 1992: 77). Se li sumaren l’endemà els editorials dels altaveus del Movimiento com Solidaridad Nacional i La Prensa, atònites davant la vinculació «política» del clergat, «incompatible con la necesaria y exigible rigurosa disciplina a que ha de someterse el eclesiástico» (SN, 12 de maig de 1966).
En aquesta mateixa línia, Ignacio Agustí va publicar l’article La procesión política a la columna de Tele/eXprés, en la qual titllava els sacerdots manifestats de ser uns «bonzos incordiantes» i els convidava a marxar a l’Amazones o als Andes, «donde es sabido que hay un déficit tremendo de jóvenes curas de almas» (TX, 12 de maig de 1966). Efectivament, el rebombori que va causar aquell article fou, en paraules del mateix Agustí, «enorme» (Agustí, 1974: 411). La majoria dels redactors va manifestar la seva contrarietat o concordança amb l’escrit (Pernau, 2005: 193). La façana de l’edifici on es trobava la redacció —a la intersecció dels
390. La mateixa capçalera va reproduir l’entrevista amb l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré quan titllà la dictadura de ser un règim «que no obeeix les bases del cristianisme», el 14 de novembre de 1963 (Massot, 2012: 235-236; Balcells, 2025: 81-85).
Santi Dommel Méndez
carrers d’Aragó i Roger de Flor— fou pintada amb la frase «Sempronio sí! Agustí no! Feixisme no! Democràcia!», mentre un vehicle de la Brigada Político-Social va romandre prop de la redacció durant unes setmanes per protegir els redactors (Crexell, 1992: 120). Pernau recorda que l’oficina va rebre trucades molt crítiques de personalitats diverses, com ara la del degà del Col·legi d’Advocats Frederic Roda Ventura, vinculat a l’antifranquisme democristià (Pernau, 2005: 195). En una nova manifestació ocorreguda a Barcelona el 19 de maig, «un grup de persones va calar foc a nombrosos exemplars del diari en protesta per l’article» (Crexell, 1992: 121). Per la seva banda, Agustí explica que va rebre prop de 1.000 cartes, «la mitad a favor y la otra mitad en contra» (Agustí, 1974: 411).391 Crexell ofereix una mostra d’aquesta «allau» de missives: la del pare Basili, el qual condemnava Agustí pels escàndols d’El Español i pels que intentava donar ara «des d’un periòdic que havia començat amb tants bons auspicis» (Crexell, 1992: 121). L’endemà de l’escrit, un grup que es feia dir Comitè de Defensa de la Dignitat Ciutadana, que afirmava ser l’artífex de la campanya per destituir Luis de Galinsoga, envià una carta a Luis Sentís, president del Consell d’Administració de Tele/eXprés. Al fons arxivístic de Josep Vergés se’n conserva una còpia en què es rememorava el periple amb el Front Nacional de Catalunya quan Agustí es trobava al capdavant d’El Español.392 Ara, una nova arenga de l’escriptor volia posar en dubte la legitimitat dels capellans, fet que es denunciava a la carta:
Els sacerdots del cas, prescindint o no de la seva condició religiosa, van fer un acte d’afirmació de drets naturals de la persona, que qualsevol ciutadà conscient, creient o no, ha d’aprovar sense reserves. No són aquests sacerdots els de l’«estampa guerrillera» espanyola, sinó els bisbes feudals com el de Lleida o els qui organitzen falses rebudes triomfalistes, com la recent de Barcelona, fetes per una legió de policies i per unes bandes a sou del Govern Civil.393
L’article prosseguia titllant Agustí de ser un «veritable professional de la delació i sicari de la represàlia», i encoratjava la denúncia ciutadana per forçar-ne la destitució i boicotejar el diari: «Catalunya, fins sota l’ocupació més tirànica, ja ha
391. No hem trobat constància documental d’aquestes cartes, ni al fons personal de l’escriptor ni en la correspondència de la Secretaria de l’Ateneu de Barcelona.
392. BC, Fons Josep Vergés, Caixa 1.1 «Documentació dels primers anys», Carpeta 1/3, Barcelona, 14 de maig de 1966. 393. Id
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
demostrat que sap obligar a treure directors de diari. Ara ho demostrarà novament», una clara al·lusió a Galinsoga, exdirector de La Vanguardia Española. 394
El militant antifranquista de l’FNC Robert Surroca Tallaferro recordava en una entrevista que després de la publicació de l’article d’Agustí, les joventuts del partit van anar «a la llibreria [editorial] que tenia al passeig de Gràcia, la Llibreria Argos, [i] li vam destrossar els vidres, els vam tirar els papers (…)» (Banc de la Memòria Democràtica, 2019).
La dimensió d’aquella campanya no va acabar de tombar la secció d’Agustí a Tele/eXprés, que va continuar publicant-se fins a l’1 de juliol de 1966. Amb «Cara y Cruz», però, José Ángel Ezcurra recordaria més endavant que seria la intenció d’Agustí de publicar un article similar el que posaria fi a la seva col·laboració a Triunfo (Alted i Aubert, 1995: 441-442). Emperò, també cal valorar el context que tot just envoltava la capçalera d’Ezcurra, la qual iniciava un auge important en la seva tirada —el 1966 ja venia 48.000 exemplars (Barrera, 1995: 162)— i una aproximació a corrents polítics d’esquerres i democràtics, totalment aliens al recalcitrant comentari de l’exdirector de Destino.
Pel que fa a Tele/eXprés, segons Pernau, Agustí no va aparèixer gaire per la redacció les setmanes següents al terrabastall, alhora que es mostrava «desinteresado» sobre qualsevol aspecte relacionat amb el diari: s’estava al seu despatx amb Josep Maria Lladó i Pascual Maisterra, on «bebían en cantidad» fins a altes hores de la nit (Pernau, 2005: 196). El juny de 1966, Fraga recorda que es reuní amb Agustí a Madrid per parlar dels problemes econòmics que travessava Tele/ eXprés —segurament a causa del boicot contra el periòdic— i la infelicitat de l’escriptor amb el projecte (Fraga, 1980: 172). A les seves memòries, Agustí renegà del diari al·ludint al fet que «hacer un diario «para todos» [«Diario para todos» era la divisa de Tele/eXprés] es exponerse a hacer un diario «para nadie»» (Agustí, 1974: 408).
Al cap d’unes setmanes d’haver publicat l’article, afirma Pernau que l’escriptor de Mariona Rebull va desaparèixer de la redacció. «En los primeros momentos, ni su familia sabía dónde estaba», però sembla que Agustí s’hauria dirigit pel seu compte a un «centro de recuperación de Tarragona en el que había sido tratado alguna vez» (Pernau, 2005: 196). A Tele/eXprés es donava versemblança a la marxa d’Agustí per raons de salut, «obligado a tomar una temporada de absoluto reposo»
394. Id
Santi Dommel Méndez
(TX, 14.IX.1966). Paral·lelament, Sergi Doria apunta que els problemes amb l’alcohol van agreujar el precari estat de salut de l’escriptor (Doria, 2013: 184).
Sentís ho puntualitza: «Agustí cayó en depresión» (Sentís, 2011). Les memòries de l’exdirector d’Efe expliciten les discrepàncies que van aflorar entre els propietaris del diari, especialment entre el grup de Sentís —on es trobava, en un principi, Agustí— i el de Castell, que pretenia oposar-se al nomenament de Manuel del Arco com a director de la capçalera. Tanmateix, Sentís afirma que Agustí acabaria venent les seves accions —la meitat de la capçalera— a l’empresari (Sentís, 2011).
Així recordava l’escriptor el desenllaç d’aquell periple:
Una serie de circunstancias ajenas a nosotros impidieron que pudiera cuajar con plenitud una empresa periodística de gran empeño que nos habíamos propuesto. Pero aquella vez yo estaba realmente en lo que, en las novelas, se llama una «situación límite», y no tuve más remedio que hacer lo que hice. Lo siento en el alma, Carlos [Sentís] (Agustí, 1974: 358).
Tot amb tot, Agustí va constar com a director fins al 15 de setembre, moment en què Sentís va prendre el testimoni per poc després ser substituït per Manuel del Arco. Així les coses, com van rebre l’article dels «bonzos incordiantes» els rengles de la dictadura? Com és lògic, l’alineació amb el que exposava l’escriptor fou taxativa en el cas de la premsa del Movimiento. Per exemple, Solidaridad Nacional reproduïa a la secció «Diálogo con los demás» la peça d’Agustí, afegint que, a banda d’encertar amb el títol, l’article també aportava una «imagen nueva —esos bonzos incordiantes—, comparación en verdad oportuna y clarísima, iluminadora, de un intento de intromisión en la política desde el campo de la religión» (SN, 13 de maig de 1966). Per la seva banda, Manuel Fraga va considerar que l’article havia estat «sensacional» (Fraga, 1980: 169) i, segons Agustí, aprofitant la bona rebuda de la peça per l’«España oficial», li fou concedida l’autorització per publicar un setmanari en català (Agustí, 1974: 411).
Es tractava de la revista Tele/estel, apareguda després que es desautoritzés la possibilitat de crear un suplement cultural en català de Tele/eXprés (Faulí, 1987: 12-13). De nou, cal matisar que la iniciativa va sorgir sobretot de Castell, qui impulsà la sortida de la revista a l’estiu per intentar fer oblidar «els estralls de l’article» d’Agustí; a més, es restituí Sempronio com a director de la capçalera, ja que no se li havia rescindit el contracte (Faulí, 1987: 21). Probablement, aquesta va ser
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
la causa per la qual Agustí no va escriure a Tele/estel, no pas perquè la seva firma fos «sospechosa a la «resistencia»», com convindria a recordar (Agustí, 1974: 411).
Si bé és cert que no existeix un treball que analitzi de forma sistèmica els continguts de la capçalera, podem afirmar que el consens parteix d’establir que Tele/estel sorgí a redós de la Ley de Prensa, però la seva curta durada (19661970) i les grans expectatives que alguns sectors hi dipositaren (Simó, 2004: 125), acabaren fent difícil que la revista aconseguís trobar l’equilibri amb un públic lector escindit entre el binomi «continuïtat/ruptura», és a dir, entre la recuperació d’una tradició cultural catalana i l’envit d’unes noves generacions que, segons renegava Sempronio, pretenien veure «un foc de Sant Joan a cada cantonada i tot l’any, per cremar-hi els mites, els valors i les obres que s’han trobat a casa» (Santacana, 2017: 2999-3000). Aleshores, ja es trobava prou calcificada l’aversió envers la dictadura d’una joventut universitària cada cop més plural i compromesa, emmirallada amb les «revolucions socials i culturals» del món occidental, enaltides pel Maig de 1968 i pels corrents inconformistes contraris a les estructures tradicionals de la societat occidental de postguerra (Santacana, 2020: 203-223).
En aquest marc, no devia ajudar gaire a la proliferació de Tele/estel que el contingut estigués coartat, segons indicava Sempronio, a matèries de «literatura y folklore» —tot i que Santacana prova el contrari—; tampoc el fet que la revista no sorgís com a fruit de la pressió ciutadana, sinó a l’empara d’uns mitjans tècnics, «poc corrents en tota la història de la premsa en català», però en absolut versats en la restitució de cultures polítiques catalanistes i democràtiques (Guillamet, 1996: 127). Així doncs, la capçalera va viure dues interrupcions vinculades a la manca de ressò social i de concreció dels seus continguts —amb poc «tremp» periodístic (Figueres, 2021: 72)—, una primera a partir del 13 de juny de 1969, que perdurà fins al 26 de setembre, i una darrera que acabaria per posar el clau al taüt de la publicació, el 19 de juny de 1970 (Faulí, 1987: 16). Tot i acollir continguts de personalitats d’un important pes cultural,395 l’empresa no va aconseguir consolidar un públic lector fidel: va esperonar la substitució de Sempronio en favor de Celestí Martí Farreras durant la
395. Posem per cas Avel·lí Artís-Gener («Tísner»), caricaturista d’El Be Negre, alhora que va acollir un ampli ventall de col·laboradors de diferent signe polític —Joan Fuster, Baltasar Porcel, Manuel de Pedrolo, Maurici Serrahima, Guillem Díaz-Plaja iSebastià Juan Arbó, entre d’altres (Faulí, 1987: 19).
Santi Dommel Méndez
primera aturada de la revista; però l’operació no va fructificar, ja que l’estigma d’intranscendència que planava sobre la revista feu impossible que aixequés el vol (Figueres, 2021: 74).
Efectivament, la recepció de Tele/estel era dispar, com ho demostra que per a Agustí s’acabés convertint en una «hoja con resabios de clandestinidad», que per al periodista catalanista Eugeni Xammar fos una publicació purament franquista —tot i valorar que els seus redactors no ho fossin (Figueres, 2021: 72)—, que per a Tísner fes «més servei un Tele/estel mediocre que un No Tele/ estel», o que per a Faulí es tractés d’una revista que no aconseguia captar un públic catalanista i demòcrata (Faulí, 1987: 25; Guillamet, 1996: 127; Santacana, 2017: 2996-2997). Bona nota d’aquesta mixtura d’opinions la dona una carta que rebé Agustí de part d’Aurora Bertrana durant la primera interrupció. L’escriptora li comunicava l’interès que li continuava suscitant Tele/ estel, ja que era l’única revista catalana «no regida per una capelleta», i si bé pretenia continuar col·laborant-hi, també estaria disposada a «a criticar-la», «a discutir-la», «a fer tot el que calgui per a no deixar-la morir».396 Finalment, Tele/estel deixaria de publicar-se el juny de 1970, ben lluny d’assolir les xifres amb què va aparèixer als quioscs —de 80.000 exemplars a 9.000 còpies (Faulí, 1987: 19).
Però què pretenia Agustí amb Tele/estel? L’escriptor considerava que la iniciativa pretenia reteixir la cultura periodística en català que havia desaparegut després de 1939, sempre, això sí, assumint la legalitat vigent per així «ganar la confianza de quien, en definitiva, dependíamos»: ««Bastaba con no hacer de Tele/ estel el semanario de los que habían perdido su guerra. Se trataba de hacer un semanario como los que salen en castellano, pero en catalán» (Agustí, 1974: 411). L’al·lusió implícita al passat polític que Agustí havia demonitzat a la immediata postguerra dona bona nota de la persistència d’un imaginari diametralment oposat al projecte cultural que es teixia des de l’antifranquisme, però també de la iniciativa que l’escriptor tenia la intenció de perpetuar dintre de la normativitat de l’Espanya del Movimiento.
L’aposta d’Agustí, però, topava amb aquells sectors «curts de mira» —«irredentos» (Agustí, 1974: 411)— que no podien veure en operacions com les de Tele/estel l’oportunitat de restituir una cultura catalana desballestada. A grans
396. BC, Fons Ignasi Agustí, Capsa 14: «Bertrana, A.» - Correspondència Lletres A-E, Barcelona, 28 de juny de 1969.
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
trets, la cultura que Agustí veia legítima recuperar semblava aliena a incorporar els «altres catalans», impermeable als corrents marxistes que impregnaven la intel·lectualitat catalana, convergent amb el moviment universitari i obrer i al·lèrgica a qualsevol formulació de tall democràtic. Tot plegat despertava els fantasmes del 19 de juliol i minvava encara més les garanties de «convivència» sorgides de l’ordre polític de 1939. Així les coses, se saldava «otro capítulo de fracasos» per l’escriptor, de resultes del qual va quedar escarmentat de participar activament en qualsevol activitat periodística o «cualquier pretensión que tuviéramos [qui?]» sobre el futur de Catalunya (Agustí, 1974: 411).
6. Conclusions
Arran de la venda de les seves accions del setmanari Destino, Ignacio Agustí va reorganitzar la seva vida professional a l’escalf de dues personalitats puixants de la dècada dels seixanta: l’empresari i industrial Jaime Castell i el ministre d’Informació i Turisme (1962-1969), Manuel Fraga Iribarne. Tots dos el van situar al capdavant d’iniciatives periodístiques de pes: primer, prenent la direcció de projectes oficials com el setmanari del Movimiento El Español, i, després, al capdavant del primer mitjà d’iniciativa privada aparegut després de la Guerra Civil i, en els mateixos termes, el primer setmanari en català de règim no eclesiàstic, Tele/eXprés i Tele/estel, respectivament —totes dues apostes dins de l’entramat empresarial de Jaime Castell.
La columna que Agustí va tenir a Pueblo (1960) i Triunfo (1962-1966) constata en certa manera la relació dels factòtums culturals de la dictadura amb l’espai mediàtic que temptejava les noves restriccions i que, gradualment, aniria facilitant la irrupció d’un pluralisme sotmès a l’escrutini constant de la censura. Tanmateix, la manca de transformació política real va venir associada a una estagnació del projecte cultural franquista, incapaç —i mancat de la voluntat de fer-ho— d’articular una resposta coherent als corrents culturals que emergien a l’Espanya dels sixties, ja fos a través de la minifaldilla de Mary Quant, la irrupció de la música de The Beatles o la proliferació dels Seat 600 (Gràcia i Ruiz, 2001; Sánchez-Biosca, 2007; Sevillano, 2013; Santacana, 2018). Podem constatar que Agustí no va renunciar mai als mites fundacionals del franquisme, ni tampoc al sistema de valors amb el qual havia fet carrera, d’ençà de la creació de Destino en l’erm cultural de la postguerra. Tot plegat ens porta a concloure que, malgrat
Santi Dommel Méndez
gaudir dels ressorts oficials per excel·lir, la trajectòria professional a la premsa d’Ignacio Agustí es precipitaria en concomitància amb un projecte oficial que, tot i els intents de transmutar-se sota les ordres de Manuel Fraga, acabà sent desballestat per un escenari que clamava per transformacions fefaents, enmig de la cristal·lització de la cultura de l’antifranquisme a Catalunya (1966-1975).
Bibliografia
Agustí Peypoch, Ignacio (1976). Ganas de hablar. Barcelona: Planeta. Alted, Alicia; Aubert, Paul [eds.] (1995). Triunfo en su época. Madrid: Casa de Velázquez.
Barrera, Carlos (1995). Periodismo y franquismo. De la censura a la apertura. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias. Cabo, Isabel de (2004). «La cultura catalana sota el franquisme: la lluita pel teatre a la revista Destino (1957-1961» [en línia]. Cercles: revista d’història cultural i dels intel·lectuals, núm. 7, p. 51-78. Disponible a: https://revistes. ub.edu/index.php/cercles/article/view/16603
Casassas Ymbert, Jordi (2018). «Els congressos de cultura catalana de 19611964 i de 1975-1977. Balanç cultural i canvi històric». A: Santacana, Carles [coord.]. Quan tot semblava possible… Els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975). València: Publicacions de la Universitat de València, p. 53-69. (1999). Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Barcelona: Pòrtic. Castro, Asunción; Díaz, Julián (2017). XXV Años de paz franquista. Sociedad y cultura en España hacia 1964. Madrid: Sílex Universidad. (2017). «Síntomas de cambio: sociedad y cultura en el semanario Triunfo en torno al año 1964». A: Castro, Asunción; Díaz, Julián (2017). XXV Años de paz franquista. Sociedad y cultura en España hacia 1964. Madrid: Sílex Universidad. p. 99-126. Cabello, Alberto (2015). Cultura y crítica literaria en Tele/eXprés (1964-1980). Vigo: Zumaque.
Crexell, Joan (1992). La «manifestació» de capellans de 1966. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (1982). Els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol. Barcelona: La Magrana.
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
Donate Laffitte, Irene (2013). Ningún día sin línea: El catalanismo español. Madrid: Fórcola. (2011). «La obra periodística de Ignacio Agustí. Análisis de la columna «Todos los días» de Tele/Exprés (1964-1966)» (tesi no publicada). Universidad Complutense de Madrid.
Doria, Sergi (2013). Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza. La polémica vida del creador de La Saga de los Rius. Barcelona: Destino.
Fabre, Jaume (1997). «Sempronio, un catalanista supervivent a la postguerra» [en línia]. Capçalera, núm. 75, p. 12-20. Disponible a: https://raco.cat/ index.php/Capcalera/article/view/323814
Faulí, Josep (1987). Tele/estel, Arreu, Oriflama, Canigó i Presència. Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició. Barcelona: Col·legi de periodistes de Catalunya.
Feldman, Sharon; Foguet, Francesc (2016). Els límits del silenci. La censura del teatre català en el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Figueres, Josep M. (2021). «L’ocasió perduda de Tele/estel: El setmanari, pioner en català en ple franquisme, no va saber crear-se una personalitat pròpia ni un públic fidel». Capçalera, núm. 188, p. 70-74.
Fraga Iribarne, Manuel (1980). Memoria breve de una vida pública. Barcelona: Planeta.
Fusi, Juan Pablo (2015). Espacios de libertad. La cultura española y la recuperación de la democracia (c. 1960 - c. 1990). Madrid: Real Academia de la Historia.
Gassol Bellet, Olívia (2017) «El franquisme a Catalunya: intel·lectuals, cultures, llengües. Balanç i perspectives (2000-2015)». Journal of Catalan Studies, núm. 20, p. 34-63.
Gràcia Garcia, Jordi; Ruiz Carnicer, Miguel Ángel (2001). La Dictadura de Franco (1939-1975). Cultura y vida cotidiana. Madrid: Editorial Síntesis.
Guillamet, Jaume (1996). Premsa, franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995). Barcelona: Flor del Viento.
Hernández, Elena; Ruiz Carnicer, Miguel Á., i Baldó, Marc (2007). Estudiantes contra Franco (1939-1975). Madrid: La Esfera de los Libros.
Huertas Clavería, Josep Maria; Geli, Carles (1991). Las tres vidas de «Destino». Barcelona: Anagrama.
Santi Dommel Méndez
Ibars, Teresa (2015). «Cultura i dissidència. Lleida 1950-1960» [en línia]. Arts, núm. 40, p. 41-43. Disponible a: https://raco.cat/index.php/arts/article/ view/413275
López Rodó, Laureano (1990). Memorias. Barcelona: Plaza & Janés / Cambio 16. Marín, Martí (2005). Josep Maria de Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme. Barcelona: Editorial Base.
Martín Berbois, Josep Lluís (2021). Josep Maria de Porcioles. Biografia d’una vida singular. Barcelona: Editorial Base.
Martínez, Jesús A. (2015). «El capitalismo de edición moderno. Las empresas editoriales: negocios, política y cultura. Los años sesenta». A: Martínez, Jesús A. [dir.], Historia de la edición en España 1939-1975. Madrid: Marcial Pons, p. 273-328.
Mayayo Artal, Andreu; Lo Cascio, Paola (2022). «De Roma a Bruselas (19621975). Las redes internacionales de solidaridad, los comunistas y el europeísmo como cultura política de consenso». A: Santacana, Carles [ed.]. Europa en España. Redes intelectuales transnacionales (1960-1975). Madrid: Sílex Universidad, p. 285-310.
Muñoz Soro, Javier; García González, Gloria (2020). «La influencia de las revistas políticas. Cuadernos para el Diálogo, Triunfo y La Calle» [en línia]. Revistas para la democracia. El papel de la prensa no diaria durante la Transición. València: Universitat de València, p. 19-44. Disponible a: https:// dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7494627
Pernau, Josep (2005) Memorias. Confieso que soy periodista. Barcelona: Rocaeditorial.
Pinyol Torrents, Ramon (2017). Verdaguer sota el franquisme: censura i manipulació [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Disponible a: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000253/00000046.pdf Rafanell, August (2018). «Una rectificació del franquisme sobre el català». A: Santacana, Carles [coord.]. Quan tot semblava possible… Els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975). València: Publicacions de la Universitat de València, p. 177-205.
Rojas Claros, Francisco (2013). Dirigismo cultural y disidencia editorial en España (1962-1973). València: Publicaciones de la Universidad de Alicante.
Rothea, Xavier (2014). «Construcción y uso social de la representación de los gitanos por el poder franquista 1936-1975» [en línia]. Revista Andaluza
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme
de antropología, núm. 7, p. 7-22. Disponible a: https://institucional.us.es/ revistas/RAA/7/xavier_rothea.pdf
Ruiz, José (2022). «The Beatles in Spain: The Contribution of Beat Music and Ye-yés to the (Subtle) Musical, Cultural and Political Openness of General Franco’s Regime in the 1960s» [en línia]. Alicante Journal of English Studies, núm. 36, p. 111-130. Disponible a: https://doi.org/10.14198/ raei.2022.36.06
Sánchez-Biosca, Vicente (2007). «Las culturas del tardofranquismo». Ayer, núm. 68, p. 89-110. Disponible a: https://www.revistasmarcialpons.es/ revistaayer/article/view/sanchez-biosca-las-culturas-del_tardofranquismo
Santacana Torres, Carles (2024). «Una disputa de cos present. Controvèrsies en la mort de Josep Maria de Sagarra (1894-1961)». Zeitschrift für Katalanistik, núm. 37. p. 153-179. Disponible a: https://ojs.ub.rub.de/index. php/ZfK/article/view/11710 (2020). «Entre jóvenes y viejos. El impacto del 68 en la reconstrucción de la cultura en Cataluña» [en línia]. Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, núm. 21, p. 203-223. Disponible a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7482275 [coord.]. (2018). Quan tot semblava possible… Els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975). València: Publicacions de la Universitat de València. (2017). «La construcción de una cultura light. El seminario Tele/estel y los límites de una cultura oficial (1966-1970)». A: La Historia, lost in translation? Actas del Xiii Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Conca: De prestigi - Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha. (2016). «Los intelectuales, entre revolución, democracia y consumo cultural en los años sesenta» [en línia]. Bulletin d’Histoire Contemporaneo de l’Espagne, núm. 50, p. 75-84. Disponible a: https://journals.openedition.org/ bhce/532?lang=es (2013). «Una lectura franquista de la cultura catalana als anys quaranta». A: Santacana, Carles [coord.]. Entre el malson i l’oblit. L’impacte del franquisme en la cultura a Catalunya i les Balears (1939-1960). Barcelona: Editorial Afers, p. 45-70. (2006). «L’Ateneu Barcelonès durant el franquisme». A: Casassas, Jordi [coord.]. L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural. Barcelona: RBA, p. 419-464.
Santi Dommel Méndez
Sentís, Carles (2006). Memòries d’un espectador (1911-1950). Barcelona: La Campana. (2010). Cien años de sociedad. Barcelona: La Vanguardia Ediciones. Sevillano, Francisco (2013). «La industria cultural en España durante los años sesenta». Cercles. Revista d’Història Cultural, núm. 16, p. 83-102 Simó, Isabel-Clara (2004). «Els setmanaris catalans» [en línia]. A: Aracil, R.; Mayayo, A., i Segura, A. [eds]. Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya. Els mitjans de comunicació. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 123-136. Disponible a: http://hdl.handle.net/2445/178201 Vilanova Vila-Abadal, Francesc (2024). «L’últim català de 1939. La defenestració d’Ignacio Agustí el 1957». A: Vilanova, F. Catalans del 1939. Barcelona: Penguin - La Campana, p. 1-57. (2021). Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra (1944-1950). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (2020). «Intel·lectuals, cultures (polítiques) i franquisme: algunes notes sobre la situació catalana» [en línia]. Catalonia, núm. 26, p. 103-127. Disponible a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=8771462 (2019). «Destino i la defenestració d’Ignacio Agustí. Els equilibris interns d’uns temps delicats (1956-1957)» [en línia]. Rivista Italiana di Studi Catalani, núm. 9. p. 9-70. Disponible a: https://www.ediorso.it/riviste/rivista-italiana-di-studi-catalani/n-9-2019.html (2018). Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad: La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949). Mallorca: Lleonard Muntaner. (2014). «Sergi Doria, Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza» [en línia]. Els Marges: revista de Llengua i Literatura, núm. 103, p. 184-189. Disponible a: https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/318940 (2010). Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona: Biblioteca Universal Empúries.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 237-290 DOI: 10.2436/20.1001.01.273
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
lA historiogrAfiA romànticA cAtAlAnA i lA sevA influènciA en els historiADors Del segle xx. el cAs Del rei pere el cerimoniós (1319-1387)
cAtAlAn RomAntic hiStoRioGRAphy And itS influence on the hiStoRiAn of the 20th centuRy. the cASe of peteR the ceRemoniouS (1319-1387)
Gerard Puig Gavarró* Universitat Rovira i Virgili
Enviat: 7 de setembre de 2024 – Acceptat: 24 de març de 2025
Resum: L’estudi analitza el discurs polític i la construcció de la imatge del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387) que realitza la historiografia romàntica catalana del segle xix, amb autors com Pròsper i Antoni de Bofarull i, sobretot, Víctor Balaguer. Aquesta historiografia, de caire catalanista o nacionalista, influeix enormement en prestigiosos historiadors catalans del segle xx, com Ferran Soldevila o Ramon d’Abadal, que construeixen una imatge del rei Pere distorsionada, de tons obscurs i plena de negativitat. Aquestes interpretacions historiogràfiques tradicionals del rei Cerimoniós i del Punyalet dificulten una aproximació adequada a la figura del monarca com a eix del sistema polític català medieval.
Paraules clau: Pere el Cerimoniós, historiografia romàntica, Catalunya, Corona d’Aragó, nacionalisme, segle xix.
Abstract: The study focuses on the construction of the political discourse and the image of King Peter the Ceremonious (1319-1387) that carries out the 19th century Catalan romantic historiography, with historians such as Prosper and Antoni de Bofarull, and above all, Víctor Balaguer. This Catalanist or nationalist historiography greatly influences prestigious Catalan historians of the 20th century, such as Ferran Soldevila or Ramon d’Abadal, who draw a distorted image of King Peter, full of negativity and dark tones. These traditional historiographical interpretations of the Ceremonious king with his characteristic dagger make difficult to approach the figure of the monarch as the axis of the medieval Catalan political system.
(*) E-mail: gerard.puig@urv.cat
Gerard Puig Gavarró
Keywords: Peter the Ceremonious, romantic historiography, Catalonia, Crown of Aragon, nationalism, 19th century.
1. Introducció i propòsit
Segons el Nomenclàtor dels carrers i places de Catalunya, existeixen 104 adreces que porten el nom de Jaume I el Conqueridor, i tan sols 15 estan dedicats a Pere III de Catalunya i IV d’Aragó, conegut com el Cerimoniós,397 malgrat la importància d’aquest monarca en la història de la Corona d’Aragó. Entre altres aspectes rellevants del seu regnat, és durant el llarg govern del Cerimoniós (1336-1387) quan es conformen institucions com la Diputació del General i es comença a articular una fiscalitat d’estat per sufragar els elevats costos produïts per les constants guerres.
El present estudi parteix de la hipòtesi que aquest tractament historiogràfic diferenciat entre els dos monarques cal cercar-lo en els orígens de la formació del sistema mític398 català al segle xix, quan es configuren els d’altres nacions europees.399 A Catalunya, en el marc de la reformulació d’una identitat historicocultural distintiva aixecada sobre el record d’un gloriós passat medieval, un seguit de literats i historiadors comencen a treballar en la creació d’un imaginari mític i simbòlic. Personatges com Joan Fiveller (Grau, 1996), Guifré el Pilós i, sobretot, Jaume I, esdevenen alguns dels punts cardinals del nacionalisme català.
A diferència del seu rebesavi, la figura de Pere el Cerimoniós serà jutjada negativament o de manera contradictòria pels autors de la Renaixença, moviment que tot i tenir el seu epicentre a Barcelona, té a Reus un altre dels seus nuclis fonamentals. Al llarg d’aquest estudi presentem la imatge del rei Pere que es desprèn de les obres historiogràfiques400 dels reusencs Pròsper i Antoni de Bofarull, i del barceloní Víctor Balaguer, amb l’objectiu de copsar l’evolució
397. Sobre el regnat del monarca, segueix essent d’obligada consulta l’estudi ja clàssic —i superat en molts aspectes— de Ramon d’Abadal (1987). La darrera biografia del rei, amb una important actualització de la bibliografia, és la d’Ernest Belenguer (2015).
398. Manllevo l’expressió de Magí Sunyer (2006 i 2015).
399. La bibliografia sobre aquesta qüestió és oceànica. Destaquem el recent i ben documentat estudi per al cas català i espanyol d’Angel Smith (2019). Vegeu la Bibliografia.
400. Víctor Balaguer se situa més en el camp de la literatura que no pas de la historiografia, com és el cas d’una bona part d’autors de l’època romàntica.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
historiogràfica, tant des d’un punt de vista metodològic com, sobretot, pel que fa a la construcció de la imatge del Cerimoniós. Analitzarem les causes d’aquesta construcció negativa o ambivalent del personatge —que considerem distorsionada—, i la influència que va tenir sobre els autors de les grans síntesis d’història de Catalunya del segle xx: Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. En definitiva, es tracta de mesurar, en certa manera, l’influx de la historiografia romàntica catalana del segle xix, sovint de matriu nacionalista, en la historiografia del segle xx.
Sota la premissa que qualsevol classificació cronològica no deixa de tenir un cert grau d’arbitrarietat,401 hem optat per dividir l’estudi en dos grans apartats: la historiografia romàntica (1833-1870) i la historiografia positivista (1870-1900). Per tant, des de les portes de la revolució liberal que haurà de liquidar l’Antic Règim fins al desastre del 98, crisi que anirà seguida de l’aparició dels anomenats nacionalismes perifèrics. Hem adoptat la classificació de Ramon Grau, un dels millors coneixedors de la historiografia catalana del segle xix. Grau l’estructura a l’entorn de les dues grans revolucions liberals: la de 1835, que obre la porta definitivament a l’entrada del romanticisme, reprimit fins aleshores a la vida peninsular, i la de 1868, de la qual sortirà una «reorientació positivista que no anul·la, ni de bon tros, els efectes profunds de l’anterior embranzida» (Grau, 1995: 224).
2. La historiografia romàntica (1833-1870)
Entre el 1770 i el 1830, les elits socials i culturals catalanes comencen a prendre consciència d’Espanya com a nació de la qual formen part (Smith, 2013: 102). L’influent hispanista francès Pierre Vilar, en el seu conegut estudi Catalunya dins l’Espanya Moderna, relaciona aquest fet amb el ràpid creixement econòmic del Principat, visible sobretot des de la dècada de 1760 (Vilar, 2018, vol. 1: 86), i la integració econòmica de Catalunya a Espanya i al seu imperi americà. Els fabricants catalans comencen a formar part del mercat espanyol i, amb la liberalització del comerç amb Amèrica, augmenten les exportacions, fet que infon en el si de les elits catalanes el convenciment que poden prosperar dins el règim borbònic (Vilar, 2018, vol. 1: 86-89; Marfany, 2017: 100-107).
401. Sobre aquesta qüestió, i per al cas de l’edat mitjana, vegeu el darrer i lúcid assaig de Jacques Le Goff (2016).
Gerard Puig Gavarró
Mostra d’aquest «creixent sentiment identitari de pertinença a Espanya» és el fet que personatges influents, com Jaume Caresmar o Antoni de Capmany, membres de la Junta de Comerç, comencen a interessar-se per la història d’Espanya i a mostrar-se a favor del castellà com a idioma comú dels ciutadans cultivats (Smith, 2019: 51-52). En aquest sentit, és coneguda l’opinió de Capmany sobre les escasses possibilitats de la llengua catalana com a llengua moderna.402 Segons el parer d’aquest il·lustrat, tot i que el català havia estat en èpoques pretèrites una de les llengües més importants del continent, el seu ús havia degenerat fins al punt que s’havia limitat a l’àmbit domèstic i a les converses informals (Hina, 1986: 70-73).
Malgrat aquestes apreciacions, seria un error concloure que la identitat catalana s’estava convertint en quelcom fantasmagòric (Smith, 2019: 54-55). Pervivia entre les elits del segle xviii i principis del xix un sentit d’especificitat cultural a partir d’un seguit d’elements com ara l’existència d’un passat singular del territori, la llengua, els costums en comú, una tradició de dret civil pròpia que implicava, entre altres, uns patrons d’estructura familiar i d’herència diferents dels dels territoris de l’antiga Corona de Castella —la institució de l’hereu—, i unes estructures socials i de la terra —emfiteusi— també específiques.403 A aquests trets diferenciadors, Pere Anguera, a Els precedents del catalanisme, n’hi afegia un altre: la persistència de la «consciència col·lectiva de formar part d’una comunitat derrotada» (Anguera, 2000: 23), afirmació que ha estat posada en dubte per Joan-Lluís Marfany (2017: 12).
S’ha datat l’origen del nacionalisme espanyol en el context de l’esclat de la Guerra del Francès i la invasió napoleònica (1808-1814), quan es produeix una exaltació de la «nació» i la «pàtria» enfront de tot allò que tingui a veure amb França (Smith, 2019: 68 i 78-79).404 Segons Anguera, la guerra «actuà de manera
402. Capmany expressa aquest pensament quan justifica la traducció al castellà del document que recull el parlament del rei Martí l’Humà a les Corts de Perpinyà de 1406, en el qual el monarca fa un elogi de la nació catalana. L’historiador i polític defineix el català com l’«idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa», i afegeix: «(…) nos ha parecido más propio trasladar este precioso documento, que pocos leen y muchos menos entienden, vertiéndolo en lengua castellana para la universal inteligencia de los lectores». Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779), citat a Grau: 2006, p. 12.
403. Una identitat catalana que s’havia anat configurant durant l’edat mitjana (Sabaté, 2015).
404. Des d’un primer moment, es diferencia en aquest nacionalisme un vessant liberal i un de conservador i catòlic.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
doble i contradictòria», ja que «per primera vegada els catalans se sentien solidaris amb el conjunt espanyol contra un enemic compartit» però, a la vegada, el conflicte alimentà també la «nostàlgia històrica» que «passà a centrar un discurs ideològic modern tot empenyent l’etnicisme cap a plantejaments més polítics» (2000: 23). Pierre Vilar, al seu torn, considerava aquest moment històric com aquell en què «la «unitat espanyola», la «unitat nacional» s’afirma millor», fruit de «la prosperitat del segle xviii i l’associació sistemàtica de les minories perifèriques a aquesta prosperitat i a les mateixes decisions del centre peninsular», i que els esdeveniments van demostrar que no existia «necessàriament contradicció entre anticentralisme i unitat» (Vilar, 1973: 126-128). Estudis més recents insisteixen en el fet que l’existència d’una consciència d’identitat diferencial, no fou cap obstacle perquè els catalans també s’identifiquessin amb la naixent nació espanyola i participessin, sovint amb gran entusiasme —cas, per exemple, d’Antoni de Capmany—, en la resistència contra l’invasor francès i la posterior construcció d’un projecte polític col·lectiu d’abast espanyol (Smith, 2019: 65-78).405
Tal com afirmava Josep Fontana, les transformacions econòmiques i socials que es produeixen al Principat des del segle xviii, i les lluites al voltant de la formació del nou estat liberal, condueixen al desenvolupament d’una consciència nacional que es manifesta, en primer lloc, en el terreny cultural (Fontana, 1987: 74). A partir de la dècada de 1830, una nova generació d’intel·lectuals comença a mostrar interès per la història de Catalunya i intensifica l’ús polític i literari del seu passat històric, especialment el referent a l’època medieval. És en aquests anys quan apareixen les primeres manifestacions d’una historiografia romàntica escrita en castellà, nascuda a recer de l’emergent romanticisme (Cao, 2015: 111). Sorgeix arreu de Catalunya un seguit d’estudiosos interessats a explicar aquell passat, a copsar-ne l’esplendor, per tal de servir de base a un projecte polític, social i econòmic que estan bastint en el present: «L’obsessió per donar nova forma a Espanya» a la qual es refereix Ramon Grau, que és, al capdavall, «l’aposta política dels dirigents d’una col·lectivitat regional situada a l’avantguarda de la modernització econòmica i social de la Península Ibèrica» (Grau, 1995: 239). Fet i fet, la formació de la identitat catalana moderna es realitzà en paral·lel a la de la idea d’Espanya com a Estat-nació, per paradoxal que pugui semblar aquest procés (Fradera, 2000: 673).
405. Aquests estudis segueixen la tesi del doble patriotisme —espanyol i català formulada per Josep Maria Fradera (1992).
Gerard Puig Gavarró
El discurs regionalista dels romàntics catalans té, des del primer moment, el suport de les elits urbanes que, possiblement, troben en els relats reconfortants sobre un passat gloriós català i una visió idealitzada de la ruralia un cert alleujament i orgull en el context d’una realitat conflictiva, com la del present industrial modern (Fradera, 1992: 32-64).406 D’altra banda, el component regionalista del romanticisme atorga una certa legitimitat històrica, ja que posa en relleu la importància de la contribució catalana al desenvolupament de l’Estat (Smith, 2019: 141).
2.1. Una historiografia desacreditada
El desprestigi de la historiografia romàntica per part dels historiadors professionals, ja des del Noucentisme, va comportar que el seu estudi fos durant molt de temps negligit, i que el terme romàntic adquirís un caràcter pejoratiu, associat a la manca de qualitat científica i, fins i tot, fet servir com un insult o desqualificació. Sobre aquest aspecte, Josep Fontana adverteix lúcidament que «cada generació d’historiadors esdevé “romàntica”, en el sentit despectiu de la paraula, per a la generació següent», fet que ha provocat que el mateix terme es buidi de contingut (Fontana, 1996: 10-11). En un altre estudi, Fontana recorda que, així com Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila van ser molt durs amb el tipus d’historiografia romàntica practicada per Víctor Balaguer, un jove Jaume Vicens Vives, als anys trenta del segle xx, qualificà igualment de manera despectiva la manera de fer història de Rovira i Soldevila, i assenyalà que ambdós eren historiadors romàntics (Fontana, 1997: 547).
Tot i les evidents mancances metodològiques d’aquesta primera generació romàntica, sobretot si la comparem amb els grans historiadors setcentistes com ara Jaume Caresmar o, especialment, Antoni de Capmany, cal reconèixer la contribució de Pau Piferrer (1818-1848), Joan Cortada (1805-1868), Jaume Tió i Noè (1816-1844) i la de Pròsper de Bofarull (1777-1859), a la fixació d’una mitologia i simbologia nacionals catalanes, mentre es lliuren, en paral·lel i amb total convenciment, al projecte liberal espanyol que es comença a bastir a
406. Com a historiador marxista, una de les tesis essencials de l’important estudi de Fradera és subratllar els orígens reaccionaris del nacionalisme, en aquest cas català, i insistir en les arrels conservadores i antiliberals de les classes dirigents catalanes formadores del moviment de la Renaixença cultural de mitjan segle xix (Fradera, 1992).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
partir de 1835 (Sunyer, 2006: 16-17). Aquests primers temptejos seran recollits a mitjans de segle per Víctor Balaguer (1824-1901) i Antoni de Bofarull (18211892), que esdevenen dos autors fonamentals en la construcció de l’imaginari mític i simbòlic català contemporani. Ambdós autors, tot i que radicalment diferents en la seva metodologia i manera d’entendre la història, contribuiran a crear un tipus d’historiografia que serà utilitzada posteriorment pel catalanisme i el naixent nacionalisme català finisecular per passar, i influir posteriorment, als autors de les grans síntesis d’història de Catalunya de la primera meitat del segle xx: Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila (Sunyer, 2006: 26-29).
Jaume Aurell, en un dels diversos treballs que ha dedicat a l’estudi dels orígens del nacionalisme català historiogràfic, ha indicat que en el període fundacional del que anomena historiografies nacionals a l’àmbit peninsular, hi convergeixen tres fenòmens: el desenvolupament de l’historicisme alemany; l’expansió de la literatura romàntica, amb la seva càrrega de retorn als orígens, i el creixent rol dels liberals en el panorama intel·lectual (Aurell, 2001: 261). A Catalunya, la concepció de la història per part de l’historicisme alemany desembocarà en el positivisme, i tindrà com a representant emblemàtic Antoni de Bofarull, antítesi de l’historiador romàntic i als antípodes de Víctor Balaguer, més interessat en els mites i llegendes com a eines per bastir el discurs històric. Així mateix, les idees de Johann Gottfried von Herder i dels romàntics alemanys, segons els quals cada poble i nació té un esperit (Volkgeist), que s’expressa en una llengua i una cultura pròpies, també quallaran al Principat i es traduiran en un interès creixent pels orígens històrics de les tradicions nacionals (Aurell, 2001: 264).
En paral·lel, a partir de 1830, comencen a circular per Catalunya novel·les romàntiques estrangeres d’autors com Víctor Hugo o Walter Scott, que actuaran d’estímul per als escriptors (Smith, 2019: 144-145). Possiblement, l’exemple més paradigmàtic és el de Pau Piferrer, el qual en els dos primers volums dels seus Recuerdos y bellezas de España (1839), escrits amb una sumptuosa prosa poètica sobre el ric patrimoni romànic i gòtic de Catalunya, representa nostàlgicament la tradició catalana i el seu món rural (Fradera, 1992: 32-48).
La combinació que du a terme Piferrer entre relat històric i llegendari, influirà enormement en les primeres obres de Víctor Balaguer —Bellezas de la historia de Cataluña (1853)— i Antoni de Bofarull —Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846)—, i també comportarà una «recepció acrítica de faules o recreacions històriques molt posteriors als fets de referència», element que esdevindrà el principal dèficit de la historiografia catalana fins ben entrat el segle xx
Gerard Puig Gavarró
(Grau, 1995: 146-147). Segons Fradera, aquest tipus d’historiografia romàntica que emergeix a partir de 1830 és un gènere literari mixt, a cavall entre la literatura i la història i que, evocant més que no pas explicant episodis del passat, proposa una lectura de la història del país sustentada en una posició ideològica clarament presentista407 (Fradera, 1990: 67-69).
Durant la dècada dels anys trenta del segle xix, especialment a partir de l’esclat de la revolució, els professionals liberals es converteixen en les elits intellectuals de Barcelona, vinculades a les econòmiques urbanes. Ambdós grups donaran suport al programa liberal, fet que, al seu torn, provocarà que es reprodueixin els vincles en comú (Smith, 2019: 105-106). Així, entre 1830 i 1840, un seguit de professionals liberals es comença a implicar en la defensa dels interessos dels empresaris, i alguns d’ells faran el salt a la política, com és el cas de Víctor Balaguer. Com assenyala A. Smith, les classes il·lustrades de Barcelona absorbeixen el romanticisme: Bonaventura Carles Aribau, Ramon López Soler, Joan Cortada i, en un període lleugerament posterior, el mateix Balaguer, en són alguns dels seus principals difusors, així com de les idees liberals (Smith, 2019: 106-107).408
Una conseqüència de l’impacte del romanticisme d’arrel patriòtica és l’aparició de les primeres històries o biografies nacionals arreu d’Europa (Aurell, 2001: 265). Partint d’una visió orgànica de la nació,409 esdevindran les històries oficials dels estats nació contemporanis, que les patrocinaran i fomentaran (Fontana, 1996: 10). Amb una metodologia positivista i un interès quasi exclusiu per la història política i militar, aquesta tendència es traduirà en el redescobriment dels orígens de la nació i un interès renovat pel període medieval (Sabaté, 1997: 26). La repercussió d’aquestes biografies nacionals com a gènere «historiogràfic» serà doble: d’una banda, la monopolització dels valors castellans d’èpica militar
407. Entenem el presentisme historiogràfic com aquella tendència que «consiste en proyectar las circunstancias del presente en el que está inserto el historiador hacia el pasado que está analizando» (Aurell, 2022: 399). Les motivacions d’aquest fet solen ser polítiques legitimació de certs objectius ideològics del present cercant les justificacions en un passat remot. Les obres historiogràfiques que estudiem cauen totes en aquest parany.
408. Sobre el paper jugat pels intel·lectuals en la construcció del món català contemporani, vegeu Casassas (1999).
409. Els historiadors romàntics catalans, i especialment els de la primera generació, com ara Pròsper de Bofarull, identifiquen Espanya com la nació moderna, mentre que consideren Catalunya territori de la Corona d’Aragó l’antiga nació medieval (Smith, 2019: 147-148).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
o centralització per part del nacionalisme espanyol i, de l’altra, la formació dels sistemes mítics d’altres tradicions nacionals de la península, com la basca o la catalana, que intentaran fer front al creixent monopoli historiogràfic castellà (Aurell, 2001: 265-266). Així, enfront de la «castellanització historiogràfica» assenyalada per Jaume Aurell (Aurell, 2000b: 9), que remet a les glòries nacionals espanyoles de l’època moderna aglutinadores de la resta de col·lectivitats peninsulars, s’anirà conformant una història nacional catalana, construïda com a reacció a l’espanyola, que pretendrà realçar l’especificitat catalana i idealitzarà els forjadors de la nació, com ara Guifré el Pilós o Jaume I; institucions com el Consolat de Mar o les Corts, i moments culminants de la vida col·lectiva, com ara el naixement dels grans comtats o l’expansió cap a la Mediterrània oriental, que hauria estat tan gloriosa com l’epopeia castellana d’Amèrica i que, a més, s’hauria produït en un període anterior en el temps.410
En aquesta visió de la Corona d’Aragó, segons la qual, sota el lideratge català, hauria estat la gran potència europea entre els segles xii i xiv, els historiadors romàntics atorguen una especial importància al període d’expansió mediterrània. S’exalta la figura de Jaume I el Conqueridor, el qual, gràcies a les conquestes de Mallorca i València, va assentar les bases perquè Catalunya arribés a convertir-se, en paraules de Víctor Balaguer, en «la reina del Mediterráneo» (Balaguer, 1860-1863, vol. II: 483). La forja del mite del Conqueridor i el seu regnat —època en què també es creà el Consell de Cent— passarà al segle xx. En són bones mostres el fet que el Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat el 1908, tingui com a protagonista el rei i la seva època, com també la consideració d’heroi nacional per la historiografia noucentista,411 o la proliferació de biografies laudatòries del monarca a càrrec d’historiadors i literats del primer franquisme, interessats a destacar-lo com un gran rei espanyol (Aurell, 2011: 710-712). Un altre element indestriable de la recepció historiogràfica entusiasta de la figura del rei Jaume és el fet que la seva autobiografia, el
410. Miquel Barceló; Borja de Riquer i Enric Ucelay-Da Cal, en un breu però rellevant article de 1982, assenyalaven que aquest plantejament havia condicionat la historiografia catalana fins als temps de Jaume Vicens Vives (1982: 69-70).
411. El 1918, Joaquim Miret i Sans destacava el paper d’heroi-fundador de la Corona d’Aragó de Jaume I: «Ell és la veritable personalitat sintètica i representativa d’aquella especial confederació, o millor dit, unió d’estats, i en ell es troba l’excepcional individualitat ajuntada a la col·lectivitat catalano-aragonesa en el període més rellevant i transcendental de la seva particular història» (Citat a Aurell, 2011: 710).
Gerard Puig Gavarró
Llibre dels feyts, ha estat tradicionalment el relat que ha tingut més èxit entre les mal anomenades Quatre Grans Cròniques.412
Per contra, Pere el Cerimoniós, no gaudirà de la mateixa sort. L’època que li toca viure queda lluny de les grans conquestes del segle anterior. Durant el seu regnat, anirà encadenant una guerra rere l’altra, i cap d’elles, si exceptuem la reintegració del regne de Mallorca, proporcionarà conquestes rellevants. És més, un dels grans conflictes militars que sacsejaran el seu regnat, la guerra contra Pere el Cruel de Castella, tindrà conseqüències devastadores per al territori. Si a aquest fet hi afegim que el segle xiv és un període de fams, pestes i mortaldats a tot Europa que colpegen cada cert temps la Corona, podem arribar a considerar fins i tot lògic que els historiadors romàntics valoressin de manera poc falaguera la figura del rei. De totes maneres, aquest tan sols serà un dels diversos arguments que s’esgrimiran contra el monarca. En veurem d’altres que afecten directament la seva figura i no el context en què s’insereix, que també sorgeixen de la ploma dels historiadors del segle xix i passaran als del xx, i que culminaran en l’estudi de Ramon d’Abadal Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, aparegut el 1966.
2.2. Pròsper de Bofarull i Los condes de Barcelona vindicados (1836)
Tal com apunten Giovanni Cattini i David Cao, la producció que historiadors i literats elaboren als anys trenta del segle xix, i que seguia les coordenades de l’historicisme romàntic, contribuirà de manera decisiva a la construcció del discurs de les elits polítiques catalanes i a la progressiva formació d’una identitat catalana distintiva (2014: 180). Els intel·lectuals inicien una tasca de conservació i recopilació de documents —Pròsper i Antoni de Bofarull—; la publicació de novel·les històriques ambientades en temps medievals —Joan Cortada—; la traducció de textos jurídics, com ara els Usatges, i la redacció d’obres d’història de la Corona d’Aragó per tal de posar a l’abast dels polítics catalans el coneixement necessari per bastir un discurs propi i lleugerament diferenciat del de la resta d’Espanya. Aquest «revival medievalitzant», tal com l’anomena Albert Ghanime (Ghanime, 2012: 205), trobà terra fèrtil a Catalunya ja que,
412. La crítica tradicional ha considerat aquestes narracions com a cròniques, fet que ha portat com a conseqüència unes interpretacions esbiaixades i descontextualitzades (Sabaté, 2022: 325-326).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
malgrat la centralització i la tasca d’uniformisme borbònics, seguia existint una consciència d’identitat històrica, jurídica i territorial pròpia construïda sobre la tradició d’un gloriós passat medieval.
Ara bé, no hem d’oblidar l’aparent paradoxa que aquest historicisme, cabdal en el procés de diferenciació identitària catalana, emergeix amb més força precisament en els anys clau de la consolidació i el desenvolupament de l’Estat liberal espanyol com a marc polític i jurídic de referència (Fradera, 2000: 673674). La primera generació de romàntics catalans, amb Pau Piferrer, Joan Cortada i Pròsper de Bofarull al capdavant, té el seu moment àlgid durant les dècades de 1830 i 1840, i adopta en els seus escrits històrics un marc nacionalista espanyol (Smith, 2019: 116). Los condes de Barcelona vindicados, y cronología y genealogía de los Reyes de España, considerados como soberanos independientes de su Marca, de Pròsper de Bofarull, constitueix el tret de sortida d’aquesta manera de concebre la història d’Espanya i del Principat.
Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859) publicà Los condes de Barcelona vindicados el 1836 —tot i que l’havia acabat el 1833—, un any després de l’esclat de la revolució liberal. Benemèrit arxiver reusenc, era director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó des de 1814,413 membre de l’Acadèmia de Bones Lletres des de 1820, i iniciador de la nissaga d’historiadors i arxivers més important de Catalunya del segle xix.414 Format en el criticisme del segle xviii,415 pretén «reconstruir la història de Catalunya sobre una base exclusivament documental» (Grau, 1995: 225), la qual cosa ha portat a alguns autors a segregar-lo de la historiografia pròpiament romàntica i enllaçar-lo, en canvi, amb la tradició historicista d’Antoni de Capmany i Jaume Caresmar.416
413. Pròsper de Bofarull també és l’iniciador el 1847 de la magna col·lecció Documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón fins a l’any 2003 se n’havien publicat 52 volums. En aquesta sèrie trobem una quantitat important de volums de l’època del rei Pere el Cerimoniós: els processos de les antigues Corts i els parlaments de Catalunya, Aragó i València, el fogatge de mitjan segle xiv (volum XII, del 1856), o els processos polítics contra el rei de Mallorca, Jaume III (volums XXIX—XXXI, publicat ja per Manuel de Bofarull el 1866) o contra Bernat de Cabrera, conseller del rei Pere (volums XXXII—XXXIV, publicats entre 1867 i 1868).
414. La dinastia dels Bofarull dirigirà l’Arxiu de la Corona d’Aragó de manera ininterrompuda entre 1814 i 1911. Sobre el seu pensament històric, vegeu Grau (2002).
415. Bofarull entrà en contacte amb Antoni de Capmany a Cadis, quan tots dos eren refugiats (Grau, 2002: 123).
416. Ramon Grau destaca el «lligam tècnic de Pròsper de Bofarull amb la historiografia del xviii» (2002: 125), i qualifica la seva obra de «text pericial» (1999: 47). El 1913, Antoni
Gerard Puig Gavarró
Bofarull basteix una obra erudita, on demostra un gran coneixement i domini de la documentació reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, però d’estil aspre i feixuc. El resultat és un esquelet cronològic i genealògic de les dinasties reials de Catalunya obert a futurs perfeccionaments i esmenes. Considerada per Josep Fontana com «la primera temptativa de divulgar la història catalana» (1997: 541) —idea secundada per Pere Anguera, per a qui l’obra de Bofarull representa «la primera pedra de la represa historiogràfica nacional», junt amb les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres Amat (2000: 133-134) —, Los condes de Barcelona vindicados és també una reivindicació de la plena inserció dels comtes de Barcelona dins la genealogia reial hispana, fet que, en opinió de Marfany, culmina en «el tierno renuevo de la contrariada e inocente D.a ISABEL II de las Españas» —dit d’una altra manera, «que Guifré el Pilós és tan espanyol com don Pelayo» (2003: 641-642).
L’autor reconstrueix la genealogia dels comtes de Barcelona i deixa clara la «voluntat d’incorporar la tradició històrica catalana a la construcció de l’explicació de l’Espanya contemporània» (Ghanime, 2012: 207). El relat genealògic de Bofarull enllaça els temps de Guifré el Pilós amb els d’Isabel II, en aquells dies encara menor d’edat i necessitada de legitimació. Així, el que Pròsper de Bofarull reivindica per als comtes de Barcelona és el seu caràcter de «protagonistes a part entière de la història d’Espanya» (Marfany, 2018: 26). De totes maneres, la importància de l’estudi per a l’objecte d’aquest article rau en el fet que proporcionà l’esquema bàsic que posteriorment utilitzaren romàntics com Pau Piferrer o Víctor Balaguer per crear unes històries que superaran la tasca erudita i descriptiva de Pròsper de Bofarull (Ghanime, 2012: 207-208).
A l’apartat Razón de la obra, Bofarull subratlla que el Principat —que ell identifica amb el «Marquesado de Barcelona»— té un passat com a entitat política independent, tot reivindicant el paper transcendental que el casal de Barcelona i la Corona d’Aragó han tingut en la construcció d’Espanya (Bofarull, Rubió i Lluch posava sobre la taula la discontinuïtat entre Pròsper de Bofarull i la generació pròpiament romàntica representada per Pau Piferrer, Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull, i destacava la solidesa de l’obra: «Y aunque en algunas de sus partes se presenten grietas y en otras se hacen hoy necesarias adiciones que la acompleten, todavía es guía segura y fundamental para los modernos historiadores de nuestro Principado» (1913: 122). Al seu torn, el seu fill, Jordi Rubió i Balaguer, afirmava a mitjan segle xx que Pròsper de Bofarull «tancà el cicle de l’erudició diplomàtica a Catalunya, que seguia la tradició del segle xviii » (1962: 291).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
1836, vol. 1: 2). Així doncs, com queda clar ja des de les primeres pàgines, Los condes de Barcelona vindicados, lluny de ser una simple obra d’erudició, posseeix una clara i diàfana intencionalitat política o ideològica (Cao, 2015: 112). Bofarull remarca el paper fundador de Guifré el Pilós i els seus descendents, forjadors d’un Principat independent que, segles després, forma part d’Espanya («Este pequeño Estado independiente, que así como los demás de igual clase que nacieron entonces en la Península, ha venido á ser una de tantas provincias de la Monarquía continental Española, que las abraza hoy todas» (Bofarull: 1836, vol. 1: 6). Al final de la introducció, i després de dedicar l’obra al rei Ferran VII i mostrar gran respecte i reverència per la reina Maria Cristina, Bofarull expressa la voluntat que la seva obra contribueixi «á la rectificación de algunos de los pasages de la Historia general de España y particularmente de la de Cataluña nuestra Patria» (Bofarull, 1836, vol. 1: 12).
2.2.1. La figura del rei Pere el Cerimoniós: la fixació dels tòpics
Tot i que a l’hora de valorar el regnat de Pere el Cerimoniós, Bofarull, que no té en compte els aspectes econòmics, demogràfics o socials del període, és molt optimista,417 Los condes de Barcelona vindicados esdevé el canemàs a partir del qual la historiografia romàntica fixarà els tòpics sobre la figura del monarca: la seva crueltat, els freqüents atacs de còlera, el punyal que sempre l’acompanya i el gust per la cerimònia i l’etiqueta.
Bofarull afirma que el rei «fue bajo de estatura, de genio violento y harto colérico»,418 tot i que també «atento, político, curioso y valiente, de ideas caballerescas, muy dado a las letras, gran astrólogo y alquimista y uno de los mejores
417. La valoració excessivament positiva que realitza Bofarull del regnat del Cerimoniós es basa en tres aspectes: les expedicions militars terrestres i marítimes; els dictàmens de pragmàtiques, lleis i ordinacions; i l’embelliment i modernització de Barcelona amb la construcció «de establecimientos utilísimos, archivos, fuentes, muros, templos, astilleros, armerías y con muchos edificios públicos que subsisten aun y son la admiración de los inteligentes nacionales y estrangeros» (1836, vol. 2: 281-282).
418. Una mostra del caràcter colèric del rei Pere que aporta Bofarull és la bufetada que va clavar en públic a les Corts de 1384 a la seva filla Joana, nascuda del primer matrimoni del Cerimoniós amb Maria de Navarra, pel suport que la infanta va donar al seu marit, el comte Joan I d’Empúries, enfrontat amb el rei, el seu cosí, des de 1381. Sembla que aquesta humiliació pública hauria causat la mort de Joana pocs dies després (1836, vol. 2: 274). El fet també el recull Ernest Belenguer en l’última biografia del rei Pere (2015: 266).
Gerard Puig Gavarró
trovadores de su siglo».419 Així mateix, incideix en la coneguda vessant escriptora del monarca, que «dejó escritas varias poesías, su crónica, las ordenaciones para la conservación y arreglo de su Real Archivo diplomático que conserva las actas de sus ascendientes y descendientes» (1836, vol. 2: 271). Finalment, explica el motiu dels dos sobrenoms amb els quals ha passat a la història. Primer, el de Cerimoniós, ja que «fijó la etiqueta, destinos, atribuciones, y demás de su corte, con todo el ceremonial de la coronación de los reyes y reinas de Aragón». En segon lloc, el del rei del Punyalet: «Vulgarmente en Cataluña fue conocido por D. Pere del Punyalet, en razón de que llevaba siempre colgada esta arma de la pretina con que derramó su sangre en el acto de desgarrar los célebres privilegios de la odiada Unión» (1836, vol. 2: 272).
Els tòpics que conformen aquest retrat ambivalent de Pere el Cerimoniós es fonamenten en el text cronístic del monarca. A la Crònica del rei se’ns narra com el 1347 a les Corts de Saragossa, davant dels estaments eclesiàstic, nobiliari i ciutadà, i un cop derrotada militarment la Unió aragonesa, el monarca crema les seves escriptures i privilegis i, en un atac d’ira, trosseja i trenca el segell dels unionistes amb el seu petit punyal (Crònica, 2014, IV, 49: 280-281). Pel que fa a la seva crueltat, en un altre moment del discurs cronístic el rei castiga terriblement els unionistes revoltats valencians fent-los beure el metall fos de la campana que sonava perquè aquests es reunissin (Crònica, 2014, IV, 60: 287). Per tant, la imatge que ens ofereix Bofarull en l’obra que constitueix el punt de partida de la historiografia romàntica, és producte d’una lectura esbiaixada fruit de considerar el text cronístic del rei Pere com una imatge acurada o ajustada del seu regnat. És evident, que aquest discurs cronístic del monarca està compost tant d’allò que diu i que vol que se sàpiga com també del que no diu o del que diu d’una manera distorsionada.420
419. Per tal de demostrar la vessant trobadoresca del rei, Bofarull inclou les Cobles fetes per lo senyor rey dirigides al seu fill Martí —el futur Martí l’Humà—, en aquells dies de 1378 rei de Sicília (1836, vol. 2: 272-273).
420. Desenvolupo amb deteniment aquest aspecte en el capítol quart de la meva tesi doctoral inèdita (Puig, 2020: 179-277).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
2.3 Víctor Balaguer i la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863)
A partir de 1850, la intel·lectualitat romàntica comença a adoptar una posició més crítica respecte de les relacions entre Catalunya i Espanya (Smith, 2013: 107). Els autors del que anomenem segona generació romàntica, com Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull, a diferència dels de la generació anterior,421 que celebraven la «unificació» espanyola, se centren en aspectes com ara la diversitat d’Espanya, a la vegada que comencen a qüestionar un país que consideren que s’havia forjat sota l’hegemonia de Castella i discriminant Catalunya (Cao, 2015: 113-114). Aquest augment de la insatisfacció dels intel·lectuals catalans respecte del desenvolupament de l’Estat espanyol es produeix en el context del conflicte polític entre les elits econòmiques i els actors polítics i culturals catalans, d’una banda, i el govern central, de l’altra (Smith, 2019: 187-237). Aquest mar de fons influirà en la feina dels historiadors i es traduirà, per al cas que ens ocupa, en interpretacions sobre la figura del rei Pere el Cerimoniós i el seu regnat en què la «fatal» influència d’una Castella amenaçadora hi tindrà un paper rellevant.
Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), polític, poeta, assagista i dramaturg,422 però en cap cas historiador professional, és el representant per antonomàsia de la historiografia romàntica.423 A ell li devem la primera sistematització
421. Seguim el model generacional plantejat ja per Jaume Vicens Vives, que agrupa els diversos moviments intel·lectuals a Catalunya a partir de 1833 en generacions successives, que anomenem primera, segona i tercera generació romàntica. La primera, o generació romàntica, estaria formada per Pròsper de Bofarull, Pau Piferrer, Joan Cortada, Jaume Balmes, Jaume Tió i Noè, Manuel Milà i Fontanals i Joaquim Rubió i Ors. La segona, o generació floralesca, per Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i Joan Mañé i Flaquer al capdavant. I la tercera, o generació de la Renaixença, per Jacint Verdaguer, Emili Vilanova, Josep Pin i Soler, Narcís Oller, Josep Coroleu, Antoni Aulèstia, i el bisbe Torras i Bages (Vicens, 1980, p. 195-205). Creiem, com apunta Angel Smith, que Vives, tot i subratllar la continuïtat entre la primera i la segona generació, infravalora fins a quin punt la primera estava compromesa i subordinada al projecte polític de l’Estat liberal espanyol (Smith: 2019: 149).
422. Va ser un dels impulsors de la «restauració» dels Jocs Florals el 1859, principal certamen promocional de la llengua catalana (Cattini i Cao, 2014: 185) i, en la seva joventut, va escriure obres de teatre de tema històric, seguint els postulats romàntics del moment, amb Guifré el Pelós o Joan de Serrallonga com a protagonistes (Grau, 1999: 48).
423. Balaguer reconeix la seva poca preparació historiogràfica al proemi del primer volum de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón: «Ardua y difícil es la empresa, temeraria sin
Gerard Puig Gavarró
de la història política de Catalunya: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, publicada en cinc volums entre 1860 i 1863, i destinada a un públic ampli, que és la primera gran obra de síntesi des dels Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya de 1709424 (Grau, 1999: 49). L’èxit popular de l’obra serà immediat i durador i anirà en paral·lel a una condemna generalitzada per part del món acadèmic, que retraurà a Balaguer una metodologia historiogràfica deficient, amb excessiva inclinació pels mites i llegendes (Grau, 1995: 230-233; 2001: 30). Seguint Grau, la monumental obra balagueriana suposà la derrota de l’escola acadèmica del segle xviii, amb una manera de treballar fonamentada en l’acumulació de monografies, la depuració crítica de les aportacions i el treball grupal, i el triomf de l’escola romàntica, basada en la recreació sentimental, dramàtica i personalitzada del passat col·lectiu.
La Historia de Balaguer presenta, igual que tota la historiografia romàntica catalana, greus dèficits conceptuals i metodològics: l’abús de les llegendes425 com a «material revelador del caràcter del poble» (Grau: 2004: 153) i l’habitual caiguda en la trampa de la història-justificació, darrer aspecte, aquest, íntimament lligat a les intencions polítiques de la producció històrica balagueriana. L’obra porta un subtítol d’allò més eloqüent: «Escrita para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud de patriotismo y armas y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadas» (Balaguer, 1860, vol.1: 186), que posa de manifest la finalitat patriòtica de l’obra i la funció social de la historiografia segons el criteri de duda en quien como yo tiene adquiridos tan pocos merecimientos para intentarla» (1860, vol. 1: 9). És possible, però, que ens trobem davant d’una captatio benevolentiae, tenint en compte que Balaguer és essencialment un escriptor. D’altra banda, s’ha de remarcar la denúncia inequívoca que ve a continuació, molt possiblement dirigida al seu rival Antoni de Bofarull: «Personas bajo todos conceptos más autorizadas que yo deberían haberla emprendido» (1860, vol. 1: 9). Com apunta Ramon Grau, l’obra històrica més important de Víctor Balaguer es presenta «com una resposta a la desiderata de la comunitat acadèmica» (2001: 30).
424. Antoni Rubió i Lluch destacava, en referir-se a la Historia de Balaguer, que «Desde Feliu de la Peña, a principios del siglo xviii, no había producido nuestra historiografía unos nuevos anales de Cataluña, con el sentido hondamente catalanista, que han tenido todos nuestros analistas generales» (1913: 130).
425. Pel que fa a l’ús de material llegendari, la gran majoria dels romàntics de segona i tercera generació que acudiran als Jocs Florals durant la segona meitat del segle xix, cercant glòria literària i prestigi patriòtic, utilitzaran la Historia de Balaguer com a repertori de temes i d’interpretacions històriques (Grau, 1995: 230).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
Balaguer.426 D’una banda, arribar i instruir les classes populars a través d’un llenguatge clar i amè, allunyat de les denses, enfarfegades i feixugues disquisicions dels acadèmics i erudits (Ghanime, 2016: 267).427 De l’altra, la defensa d’un model federal per a l’Estat espanyol, i presentar la Corona d’Aragó com una experiència històrica que Espanya hauria de considerar a l’hora d’articular-se (Anguera, 2001: 916-918; Fradera, 2000: 684; Grau, 2004a: 151; Serra, 1989: 35-40).
Balaguer defineix Espanya com «un compuesto de diversas nacionalidades», que hauria de regir-se per un sistema confederal «bajo esta o aquella forma de gobierno, que esto poco hace al caso, aunque siempre contraria a la centralización, que es la muerte política de España» (Balaguer, 1860, vol. 1: 12). La historiografia ha coincidit a assenyalar Balaguer com un dels grans exponents de la utilització política de la història, en aquest cas al servei d’un programa liberal progressista i descentralitzador, que pretén conformar una alternativa al model d’Estat centralista i uniforme implantat pels liberals moderats en el període isabelí (Ghanime, 2012: 211-213; Grau, 2004b: 54-68). Els elements fonamentals del seu discurs historicopolític són els següents: una visió plural del passat peninsular; una valoració positiva del model que ell considera confederal de la Corona d’Aragó; una contundent vindicació de la història de Catalunya, i una exaltació del sistema constitucional català antic. Es tracta, en definitiva, d’un ideari, «amb evidents implicacions polítiques que entrellaçava els conceptes de llibertat, progrés i descentralització política» (Cao: 2015: 114).
Tot i que, tal com han subratllat Eva Serra (1989: 38) i Pere Anguera (2001: 919), la fidelitat a Espanya de Balaguer admet pocs dubtes, fet que es tradueix en què, tot i queixar-se que el paper de Catalunya en la construcció d’Espanya pràcticament no és tingut en compte pels historiadors castellans, la seva solució
426. En el primer capítol, Balaguer afirma que «De seguro que nunca había existido en Cataluña un anhelo tan vivo por conocer su historia, ni en la juventud un deseo más ardiente por saber el pasado de este heroico país» (1860, vol. 1: 9). I clou el llibre amb una clara defensa, adreçada als seus crítics, de la seva manera de fer i concebre la història: «Sírvale de memorial para el crítico la idea de que esta obra no se ha escrito para los doctos, sino para el pueblo, para encarnar más y más a Cataluña, para darle a conocer los grandes hechos de sus ascendientes en virtud de patriotismo, y para difundir entre las clases más faltas de medios el amor al país y la memoria de sus glorias pasadas» (1863, vol. 5: 842).
427. Com diu Albert Ghanime, la gran virtut de l’obra de Balaguer és que va ser un producte comercial fruit d’un llenguatge i un estil clars i també del fet que va aparèixer per entregues, com si es tractés d’un producte literari (2016: 267).
Gerard Puig Gavarró
consisteix simplement a dotar de més espai Catalunya i la Corona d’Aragó en el relat hispà, i remarcar-ne la importància (Smith, 2019: 116). Cal recordar, i aquest fet és especialment rellevant, que una de les claus de l’obra balagueriana és precisament la contraposició entre la història de Catalunya i la història de Castella.428 Com apunta Josep Maria Fradera, l’exemple balaguerià s’explica per la frustració política que hauria originat en el si de diversos sectors del liberalisme progressista català, el moderantisme adoptat pel govern espanyol a partir de la dècada dels quaranta, fruit dels rebomboris i convulsions del període 1835-1845, que van tensar extremament la idea d’un patriotisme espanyol comú entre tots els liberals enfront de l’apropiació creixent d’aquest patriotisme per part dels liberals de cultura castellana (2000: 685-686).
La visió ideologitzada del passat suposarà per a Balaguer l’enfrontament amb els historiadors continuadors de l’obra de Juan de Mariana (1536-1624), que identifiquen el subjecte Espanya, existent des de temps immemorials, tan sols amb Castella, i que, a través de la Historia de España de Modesto Lafuente (1850-1867), adaptaran el vell discurs del teòleg jesuïta castellà als paràmetres polítics del liberalisme moderat (Grau, 2004: 154). Per contra, la concepció de la història balagueriana és una manera d’entendre la història de Catalunya que implica la creació d’un seguit d’arquetips que seran recollits i utilitzats per la historiografia nacionalista del segle xx i que incideixen en la tasca destructiva de les llibertats catalanes per part de l’Espanya centralista (Aurell, 2001: 268).
Un d’aquests tòpics és la visió fatalista del Compromís de Casp,429 amb el qual la historiografia catalanista posterior s’hi acarnissarà, ja que porta com a conseqüència l’entronització a la Corona d’Aragó d’una dinastia castellana,430 de
428. «Castilla es España para los historiadores generales (…) y escriben muy satisfechos la historia de Castilla creyendo escribir la de España. Es un grave error. La España es un compuesto de diversas nacionalidades. Hoy son provincias los que, hace pocos siglos aun, eran reinos y naciones» (Balaguer, 1860, vol. 1: 11-12).
429. Escriu Balaguer sobre l’elecció de Ferran d’Antequera: «Se ha querido suponer, particularmente por antiguos cronistas castellanos, que fue recibida esta declaración con grande entusiasmo y aplauso, pero basta leer estas palabras de Zurita para comprender lo contrario: «No fue tan general el regocijo de este acto (…) públicamente se comenzaron a quejar y murmurar que hubiese sido preferido en la sucesión un príncipe extranjero teniéndolos naturales y de legítima sucesión»» (Balaguer, 1862, vol. 3: 427).
430. El gran rival de Balaguer, Antoni de Bofarull, plasmà literàriament la teoria de la decadència del segle xv català atribuïda al canvi de dinastia de 1412 a través de la seva novel·la històrica L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant de 1862 (Grau, 1999: 50).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
tradició més autoritària i predisposada a liquidar les llibertats catalanes (Aurell, 2001: 268; Fontana, 1997: 544; Grau, 2002: 130-136). L’elecció de Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara, també pot haver influït, tot i que de manera indirecta, en la imatge negativa que ens ha arribat del seu avi, Pere el Cerimoniós. Aquest havia negociat el casament de la seva filla Elionor d’Aragó amb Enric de Trastàmara, futur rei de Castella, en el marc del joc d’aliances diplomàtiques i negociacions que va dur a terme durant la guerra civil castellana (1351-1369), paral·lela a la guerra dels dos Peres (1356-1375). El casament (1375) se celebrà en el marc de la signatura d’una pau duradora, molt buscada pel monarca de la Corona d’Aragó, amb el successor del Cruel (Belenguer, 2015: 213-214; Ferrer Mallol,2005: 494-500). Per tant, no és descartable que la historiografia que contempla el desenllaç de Casp com una catàstrofe, consideri el rei Pere un culpable indirecte de l’entronització d’una dinastia castellana a la Corona d’Aragó i, en conseqüència, l’inici d’una suposada decadència que culminaria dramàticament l’any 1714.
Un dels mites derivats de la concepció de la història de Catalunya des d’un punt de vista catalanista, que ja es comença a apuntar amb Balaguer i serà àmpliament desenvolupat per la historiografia a partir de les darreres dècades del segle xix, és el que Magí Sunyer anomena el mite democràtic (2006: 146), és a dir, la contraposició entre unes institucions catalanes medievals democràtiques i unes institucions castellanes absolutistes. El mateix Balaguer, en el proemi de la seva Historia, afirma que Catalunya ha gaudit de «seis siglos de libertad constitucional como no la tiene mejor la misma Inglaterra que pasa por ser el templo de la libertad constitucional de Europa» (1860, vol. 1: 13), mentre que en un assaig publicat el 1858 afegeix, anacrònicament, que «puede decirse de los catalanes que su libertad civil y su libertad política nacieron con ellos, y admira y sorprende ver la constancia con que este pueblo ha guardado y defendido por espacio de tantos siglos sus instituciones constitucionales, venerándolas y conservándolas puras e intactas» (1858: 120).
En una obra anterior, i amb un títol clarament deutor de Pau Piferrer, Bellezas de la historia de Cataluña431 (1853), Balaguer presentava l’estructura d’un curs complet de la història del Principat, encapçalat per una cronologia tributària de Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull (Grau, 431. Resulta interessant recordar, com ens diu Josep Fontana, que amb llibres com aquest, i no a l’escola, va aprendre història de Catalunya la generació de mitjan segle xix (1997: 545).
Gerard Puig Gavarró
2001: 30), en què fixà la promulgació dels Usatges al segle xi com els inicis de les llibertats catalanes, que tindrien la seva traducció en les Corts, anteriors en el temps a les angleses i castellanes432 (1853: 9-16). Aquesta estima per la llibertat, diu Balaguer, aniria íntimament unida a l’esperit del poble català, el Volksgeist. En conseqüència, els successius monarques de la Corona d’Aragó haurien respectat sempre les lleis i les llibertats que, així, estarien sempre assegurades en ser fruit d’un pacte, d’un contracte, entre el rei i el poble: «En nuestro libre país teníamos reyes que reconocían públicamente los límites de su autoridad, y se envanecían de no tener las facultades omnímodas de otras soberanías» (Balaguer, 1858: 33; vegeu també Baydal, 2015: 273). En aquest sentit, per a Balaguer, seguint els Anales de Feliu de la Penya, els moments més gloriosos de la història catalana serien els tres aixecaments armats de les institucions públiques locals contra el poder absolutista i tirànic d’alguns dels reis de l’època moderna: el del segle xv contra Joan II, el del xvii contra Felip IV i el de principis del xviii contra Felip V (Grau, 2004: 156).
Tal com advertí Jaume Vicens Vives, els historiadors romàntics confonen les llibertats de les quals parlen en referir-se al període medieval amb els privilegis, és a dir, «l’existència efectiva d’una sèrie de condicions jurídiques senyorials o urbanes, privilegiades». Privilegi, com observà Vives en una de les seves obres més programàtiques, Notícia de Catalunya (1954), «no vol dir, precisament, llibertat ni tampoc llibertats». Cal entendre el concepte de llibertat com el procés de limitació del poder regi per part dels estaments, que pretenen mantenir els seus privilegis de classe (2013: 157).433 Foren les Corts les que s’encarregaren de contestar incessantment el poder d’un monarca que, en el cas de Pere el Cerimoniós, necessitat de recursos crematístics, i de manera molt especial durant la guerra dels dos Peres, es veié obligat a negociar amb els tres braços i a concedir-los una sèrie de privilegis a canvi que aquests, amb una lentitud que exasperà sovint el rei, acabessin atorgant diners i soldats (Abadal, 1987: 261-277; Martín, 1991: 148-151434). Pere el Cruel de Castella, per contra, pràcticament
432. Els Usatges ja havien estat reivindicats el 1834 pel diari progressista El Catalán com a instrument de justificació dels límits del poder polític de la nova monarquia constitucional, en una lectura clarament presentista del passat medieval català (Ghanime, 2012: 208-209).
433. Sobre els conceptes de llibertat medieval i pactisme en Jaume Vicens Vives, vegeu Aurell (2000a) i Baydal (2015: 280-289).
434. José Luis Martín parla d’una «sumisión del monarca a las Cortes» en el context de la guerra amb Castella i remarca «la falta de poder del monarca para conseguir que las Cortes le
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
no convocà Corts, per les quals, en paraules de Julio Valdeón, «evidenció un indudable desprecio» (1991: 346). Tanmateix, com recorda el mateix Valdeón, «para comprender el papel real desempeñado por las Cortes hay que tener en cuenta, básicamente, las circunstancias históricas concretas y no una supuesta naturaleza jurídica permanente de la institución» (Valdeón, 1991: 345). En síntesi, no es pot caure en la visió generalista que identifica per se i ad tempore unes Corts catalanoaragoneses amb una major importància i contundència dels estaments, i unes de castellanes amb un poder absolut del rei.
2.3.1. Pere el Cerimoniós a l’obra de Balaguer: abundància de tons negatius i la nefasta influència d’Elionor de Castella
La suposada organització democràtica catalana medieval i els límits que imposà a l’autoritat règia arrelaren de manera molt profunda, fins a convertir-se en un tòpic en el si de l’imaginari catalanista que s’estava forjant a partir de la segona meitat del segle xix. En un cas evident de presentisme historiogràfic, la literatura vuitcentista recorre al mite democràtic, i a interpretar aquella organització política medieval com una mena de «primerenca monarquia constitucional» en moments conflictius, quan l’autoritat reial pretengui excedir-se en les seves atribucions (Sunyer, 2006: 146-147). Tanmateix, les agressions als «drets i les llibertats del poble» no les du a terme cap pèrfid rei castellà, sinó que tenen un clar protagonista: el rei Pere el Cerimoniós, caracteritzat pels historiadors romàntics com un criminal incapaç de respectar cap dret i que anteposa el bé comú, volgudament confós amb el bé privat, a qualsevol altre aspecte (Sunyer, 2006: 157).
Per a autors com Balaguer, el rei Pere és el primer monarca de la Corona d’Aragó que encarna una mena de sistema preestatal, precursor de les grans monarquies absolutistes de l’edat moderna. És, en definitiva, el monarca amb menys atributs feudals, de vocació autoritària, com ho demostra amb la sagnant repressió de revoltes com ara la de les unions aragonesa i valenciana, que narra de manera detallada (Crònica, 2014, IV 1-67: 250-291). Insistim que considerem
den urgentemente la ayuda que solicita o para que le permitan gastar el dinero donde sea más necesario. Pese a las angustiosas peticiones de ayuda, las Cortes siguen el proceso normal y toman su tiempo para evitar que las urgencias den a pasar por alto u olvidar los fueros y privilegios» (1991: 149).
Gerard Puig Gavarró
aquestes interpretacions com el fruit d’una lectura al peu de la lletra i, per tant, errònia del discurs cronístic del rei, que mai es pot considerar com una font d’informació acurada del seu regnat.
Si la imatge que ens oferia Pròsper de Bofarull del Cerimoniós era ambivalent, el retrat que en fa Balaguer, tot i que segueix la seva estela, aprofundeix i amplia els aspectes negatius del monarca, el principal dels quals és el de la crueltat que, tot i ser inferior, diu Balaguer, a la del seu contemporani Pere el Cruel de Castella, no es tracta d’un aspecte dels quals els catalans se’n puguin enorgullir (1862, vol. 3: 139). Partint de la descripció de Bofarull que, segons Balaguer, «le juzga con demasiada benevolencia», l’autor barceloní dubta que fos un monarca savi, polític, gran astròleg, alquimista, d’idees cavalleresques i un dels millors trobadors del seu segle (Bofarull, 1836, vol. 2: 271). Per contra, considera que «De todo esto tuvo un poco, pero no, en mi pobre concepto, con la perfección y excelencia que el citado autor [Pròsper de Bofarull] supone». Balaguer incideix en la crueltat del rei: «El puñal es una verdadera significación de toda su vida, solo que tomó diversos nombres según las ocasiones, y fue indistintamente puñal, veneno, plomo derretido, jaula de hierro, persecución o cuchilla de verdugo según fueron las víctimas», que segons l’autor foren els seus germanastres, els infants Ferran i Jaume, els unionistes revoltats de València, el rei Jaume de Mallorca, el seu gendre el comte d’Empúries i el conseller Bernat de Cabrera (Balaguer, 1862, vol. 3: 269-270).
Balaguer va repassant, una per una, les atribucions que del rei fa Pròsper de Bofarull, per tal de matisar-les o desmentir-les: «D. Pedro pudo ser grande, sabio, político, guerrero, como han dicho algunos, pero no hay duda que fue también refinadamente hipócrita, bárbaramente cruel en ocasiones, mal hijo, mal hermano y mal padre» (1862, vol. 3: 270). Si Bofarull considerava que en política exterior, els resultats del regnat del Cerimoniós eren força positius, la valoració de Balaguer és totalment oposada: «Comprometió a la nación trajéronla el hambre, la miseria y la peste en muchas ocasiones [guerra dels dos Peres435]; no olviden que si adquirimos Mallorca y Rosellón, fue a costa de una maldad [reincorporació del regne de Mallorca amb un tripijoc legislatiu436]; no olviden que cuando el Ceremonioso subió al trono, las barras de Aragón eran señoras del Mediterráneo y cuando bajó de él había firmado con Génova una
435. Narrada a la Crònica personal del rei (2014, VI: 1-63, 327-399).
436. Crònica (2014, III: 1-208, 122-250).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
paz que las Cortes de 1383 llamaron deshonrosa y funesta». I acaba: «Y no olviden, por fin, que junto al sabio se ve al fratricida, al parricida junto al político, al cruel junto al guerrero, al tirano junto al grande» (1862, vol. 3: 270-271).
Fals, hipòcrita, irat, violent, recelós, venjatiu, ingrat, feroç, tirà, cruel («Se dice que fue menos cruel que el de Castilla. Lo que yo creo es que el castellano fue cruel con franqueza y el nuestro cruel con hipocresía» (Balaguer, 1862, vol. 3: 272), són alguns dels epítets que li dedica Balaguer. També menysprea l’estil literari de la seva crònica: «Realmente notable bajo el punto de vista histórico, pero que no es ningún modelo literario, siendo muy inferior a la de D. Jaime», i «sus Ordinaciones, que ya hemos visto ser copia y plagio de las leyes palatinas de D. Jaime de Mallorca» (1862, vol. 3: 271).
Cercant les causes d’aquell capteniment del rei, Balaguer creu trobar-les en la relació amb la seva madrastra, Elionor de Castella, filla de Ferran IV i segona muller d’Alfons el Benigne. Així, «las injusticias que halló en su madrastra D.a Leonor despertaron en su corazón instintos de odio y de soberbia» (1862, vol. 3: 136). Aquesta afirmació és rellevant, perquè intenta demostrar que els períodes decadents de la història de Catalunya són culpa de la ingerència política de Castella. Seguiran aquesta línia la resta d’historiografia romàntica i la posterior catalanista i nacionalista que podem fer arribar fins a Vicens Vives i possiblement més enllà.437
L’escena, reproduïda per un gran nombre d’historiadors de totes les tendències, en la qual la reina Elionor, irada contra les amenaces dels unionistes valencians, contesta entre gemecs al seu marit que «esto non consentiría el rey Don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que él no los degollase todos» (Crònica, 2014: I, 48, 80), i Alfons el Benigne li respon que «el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons» (Crònica, 2014, I, 48: 81), ha estat reiteradament utilitzada per demostrar els suposats sentiments de llibertat del poble valencià —i, per extensió, del català, afegiria—, i com aquests se sabien mantenir i defensar enfront de la monarquia (Baydal, 2011: 216-217). També, per demostrar la concepció divergent del poder de la reialesa entre la Corona d’Aragó i la
437. A Notícia de Catalunya, Vicens Vives critica aquesta manera d’interpretar la història de Catalunya que ell considera, amb la seva habitual modèstia, que és la que haurien dut a terme tots els historiadors anteriors a ell, inclosos Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, i que passaria per ser una historiografia eminentment política i victimista (2013: 232).
Gerard Puig Gavarró
de Castella. Aquesta visió serà heretada per bona part de la historiografia catalana del segle xx. Ferran Soldevila, un dels grans historiadors catalans contemporanis, al·ludeix a aquest passatge en la seva Història de Catalunya: «Escena colpidora que ens mostra ben al viu la divergent concepció de la reialesa i de la ciutadania en ambdós pobles, i que pren un relleu de tràgica exemplaritat quan considerem aquesta reina forastera [Elionor de Castella], ara enyorívola de la sagnant repressió que el rei de Castella hauria fet, i que era cridada a morir, en presó castellana, per l’ordre despòtica d’un rei castellà» (1934, vol. 1: 340).
Deixant de banda l’errònia concepció del terme llibertat, a la qual ja hem fet referència, es posa de manifest un cop més l’error que comet la historiografia romàntica i la posterior nacionalista d’interpretar al peu de la lletra el discurs cronístic del rei, sense tenir-ne en compte el context. Si considerem que Pere el Cerimoniós comença a idear el fet de deixar un testament polític del seu regnat en forma de crònica a principis de la dècada de 1350, i que possiblement vers el 1355 hauria esbossat el primer, el segon i potser també el tercer capítol,438 aquests s’emmarquen en l’enfrontament bèl·lic amb Pere el Cruel, que, segons Maria Teresa Ferrer Mallol, serà la guerra «més destructora i sanguinària que sofrí la Corona catalanoaragonesa» (1987: 445). És un moment en què la rivalitat de la Corona d’Aragó amb la de Castella per l’hegemonia peninsular es troba en un dels seus punts més candents i, per tant, és lògic que la imatge que es desprengui dels representants castellans s’articuli a partir de la clàssica contraposició entre les virtuts del bon governant i els defectes del seu adversari, i sigui ponderadament negativa. Així, en el discurs cronístic se’ns parla de Pere el Cruel com d’un monarca que «mentre regnà, no feu sinó mal» (Crònica, 2014, VI, 2: 329) i se’ns dibuixa un rei Alfons el Benigne totalment condicionat i dominat per la seva esposa Elionor de Castella, que l’indueix a actuar contra els seus opositors. És el cas, per exemple, de Llop de Concud, «sotstresorer» del rei Alfons que, tot i tenir el convenciment «que no havia fet res perquè degués ésser perseguit, car en si havia llealtat e veritat», fou capturat i torturat seguint l’ordre donada pel rei a petició d’Elionor (Crònica, 2014, I, 51: 83).
Malgrat aquesta visió negativa del poder dels reis de Castella, Pere el Cerimoniós actuà d’una manera semblant. Així, en el discurs cronístic, el monarca
438. A la nostra tesi doctoral recopilem totes les informacions existents sobre les dates i el procés de composició del text cronístic per part del rei Pere i els seus ajudants (Puig, 2020: 50-53).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
deixa constància dels càstigs severs que imposa a tots aquells que es revolten contra el seu poder, siguin col·lectius com és el cas dels unionistes439 (Sabaté, 2016: 309-311), siguin individuals com el del seu conseller Bernat de Cabrera (Crònica, 2014, VI, 47: 378-380). En definitiva, la interpretació que fa la historiografia nacionalista d’arrel romàntica d’aquest fragment resulta esbiaixada, fruit de la manca de contextualització adequada de la Crònica. Realment, existeixen molt poques diferències entre els plantejaments del poder de la Corona de Castella i els de la Corona d’Aragó.
3. L’allargada ombra de la historiografia romàntica: la historiografia positivista. (1870-1900). Canvis metodològics i continuïtats interpretatives
3.1. Antoni de Bofarull: l’intent fallit de dur a terme una història de Catalunya amb metodologia positivista
La renovació de la metodologia de la historiografia catalana es produeix amb l’entrada dels corrents positivistes europeus, introduïts a partir de 1868, enmig d’un ambient d’escepticisme i de reacció al període d’agitació social que havia estat el Sexenni Revolucionari i el frustrat intent de renovació de l’Estat espanyol (1868-1874) (Cattini, 2015: 119; Fernández Trabal, 2006-2007: 212; Grau, 1995: 238-239). S’ha dit que en el marc del nou règim polític canovista, el catalanisme, que ja podem trobar en certa manera a l’obra de Balaguer, adoptà una dimensió regeneracionista, moderada i pragmàtica (Aurell, 2001: 271). És l’època de personalitats rellevants com Francesc Pi i Margall o Valentí Almirall, que associaren catalanisme a federalisme. És als anys noranta, en el marc d’una Catalunya progressivament més industrialitzada, urbanitzada, moderna i centrada en Barcelona, quan es gesta l’autèntic catalanisme polític i cultural en el seu doble vessant burgès-conservador i federalista-progressista.440 En darrer
439. L’actuació del rei justicier contra les unions derrotades és narrada a: Crònica, 2014, IV, 59-63: 286-289.
440. Vegeu una bona síntesi de les diverses interpretacions sobre el naixement del catalanisme polític a Cattini (2015: 119-121). Pel que fa a l’estat de la qüestió dels estudis sobre nació i nacionalisme, vegeu Archilés (2014).
Gerard Puig Gavarró
terme, amb el conegut desastre del 98, apareixen els nacionalismes català i basc, en concomitància amb l’esclat de la crisi del projecte nacional espanyol basat en un estat unitari i centralitzat (Riquer: 2001).441
En paral·lel, a mitjan del segle xix es produeix un gir considerable en la concepció de la ciència. La història comença a ser considerada com una ciència social empírica concebuda de manera semblant a les ciències de la naturalesa. A bona part d’Europa assistim a la professionalització dels historiadors i l’acceptació i entrada de la història a les universitats i acadèmies (Fernández Trabal, 2006-2007: 212). L’anomenat positivisme, entès com una manera de fer història subjecte al mètode científic i allunyant-se de la teorització, orientarà la història vers els estudis monogràfics i els anàlisis de dades concretes i, per al cas de Catalunya, durà com a conseqüència un notable desenvolupament dels estudis històrics (Pujol, 1996: 32).
Segons Ramon Grau, es pot parlar d’una generació d’historiadors de 1840, formada per Antoni de Bofarull, Josep Coroleu, Salvador Sanpere o Antoni Aulèstia, que començà a donar resultats cap a 1870 i que representaren un «positivisme pràctic» que en el camp de la historiografia comportà un «cert retorn als cànons erudits del segle xviii i un seriós intent d’establir un mètode hipoteticodeductiu de vocació explícitament científica» (1992: 843). Una de les obres paradigmàtiques de la historiografia catalana positivista, la Historia crítica (civil y eclesiástica) d’Antoni de Bofarull (1876-1878) està escrita com a reacció a la manca de rigor històric que caracteritzà la Historia balagueriana. Ara bé, i això ens interessa especialment, aquesta historiografia positivista, «més que no pas impugnar les intuïcions romàntiques, que consideraven encertades com a percepció de la identitat nacional catalana, tractà de convertir-les en fets empíricament comprovats» (Grau, 1992: 843). I és que, tal com afirma Enric Pujol, una de les principals característiques d’aquesta historiografia positivista és la unió d’una pretensió de cientificitat amb una clara voluntat catalanitzadora, fet que permet parlar, malgrat els evidents canvis metodològics que presenta, d’una línia de continuïtat amb la Renaixença (1996: 32).
De fet, s’ha dit que un dels efectes de la Renaixença que es poden copsar des de 1870 és l’aparició d’un tipus d’historiador compromès amb el seu ofici i la seva nació (Aurell, 2000a: 255-256). Els historiadors que comencen a
441. Sobre el parany interpretatiu de considerar com a un procés teleològic i inevitable el pas del catalanisme al nacionalisme finisecular, vegeu Smith (2019: 22-23).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
publicar en aquesta dècada obren nous camins per a la recerca; aprofundeixen en les tècniques d’investigació i enriqueixen la metodologia (Aurell, 2000a: 256; Sobrequés, 1990: 19-35). Així, la historiografia catalana del tombant de segle serà enormement dinàmica i es veurà afavorida per institucions com ara l’Institut d’Estudis Catalans, l’Ateneu Barcelonès, i la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, que contribuiran a la proliferació dels estudis històrics i humanístics. Ara bé, també provocarà la multiplicació de plantejaments simplistes entre els historiadors que, com passava amb romàntics com Balaguer, identificaren les èpoques de major autonomia o independència catalanes —anteriors al Compromís de Casp— amb les més pròsperes i brillants (Aurell, 2000a: 256). Entre finals del segle xix i principis del xx es consolida així, una manera de fer història «a la defensiva», en la qual s’exalten aquells aspectes identificats amb l’essència de Catalunya, mentre que es mira amb recel tot allò provinent de Castella,442 fet que, com apunta Jaume Aurell, no deixa de ser paradoxal, ja que el Principat es troba en un moment de creixement econòmic i progrés cultural, especialment a Barcelona (Aurell, 2000a: 256-257). En definitiva, els historiadors positivistes catalans, com Antoni de Bofarull i Josep Coroleu, i també els d’èpoques posteriors, com Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, es mostraran incapaços de deslliurar-se del jou romàntic. Tot i la modernització del mètode historiogràfic, prevaldrà la ideologia romàntica i nacionalista i, en conseqüència, la susceptibilitat vers tot allò provinent de Castella. La dicotomia, establerta ja per Balaguer, entre el liberalisme català i l’absolutisme castellà, passarà a ser un debat permanent.
Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892), nebot de Pròsper de Bofarull, és una de les figures literàries més rellevants de la Renaixença, un dels promotors de la restauració dels Jocs Florals i autor de la primera novel·la històrica en català des del segle xv, La orfeneta de Menargues o Catalunya agonisant, de 1862. Arxiver, historiador i escriptor, va jugar un paper clau en la creació de les bases de la identitat historicocultural catalana (Ginebra: 1988) i, junt amb el seu rival
442. Ja el 1850, Antoni de Bofarull, en la seva introducció a l’edició bilingüe de la Crònica del rei Pere, es lamentava que si «después de un Fernando el Católico hubiese seguido un rey de Aragón y no un monarca de España, que evitase hasta la desgracia de que se llamase coronilla a su reino, la obra que doy a luz no hubiera descansado olvidada en un rincón del archivo por tantos siglos, y su suerte no hubiera corrido las vicisitudes de que voy a lamentarme desde ahora» (1850: VI).
Gerard Puig Gavarró
Víctor Balaguer, va configurar l’imaginari mític-simbòlic català contemporani. Fou autor d’obres teatrals de temàtica històrica i del llibre Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846), un conjunt de vint-i-sis narracions que barregen la llegenda amb fets històrics referits a l’edat mitjana: des de la història dels Barons de la Fama i la de l’escut de Guifré el Pilós, fins al Parlament de Casp i la figura del príncep de Viana. El rei Pere el Cerimoniós protagonitza la llegenda número XX, la qual fa referència a la sagnant repressió reial de les unions aragonesa i valenciana revoltades, i a la figura del rei del Punyalet. Una de les contribucions més rellevants d’Antoni de Bofarull són les edicions de tres Grans Cròniques, en format bilingüe català-castellà443 i amb algunes notes a peu de pàgina. El 1850 traduí la Crònica personal de Pere el Cerimoniós i l’edità confrontant-la amb la versió original en català, tot acompanyant-la d’un breu apèndix documental.444 Tot i que l’edició millora l’anterior de Pere Miquel Carbonell, del segle xvi, presenta un seguit d’errors, com ara el de considerar l’apèndix com si formés part del text cronístic. La introducció, firmada pel mateix autor, és una bona mostra del patriotisme català de cuny romàntic que, en el cas de Bofarull, desemboca en un tipus d’historiografia de tarannà conservador, pessimista i nostàlgic:
Cuando un país, por desgracia, deja de ser nación independiente y pasa tan solo a figurar confundido entre los estados de una gran monarquía, su preponderancia antigua queda olvidada por la que ejerce el estado dominante, su idioma de corte, si lo ha tenido particular, pasa a ser vulgar en sus pueblos, sus usos y sus costumbres van desapareciendo, al alternar con los de sus nuevos hermanos, y hasta sus glorias y hazañas se oscurecen, por no ser ya más que parte en la historia general del reino a que se ha unido. En este caso, para el que conoce el valor del suelo que le vio nacer, solo queda, en consuelo, el estudio de las crónicas que se escribieron en pasados siglos y, sobre todo, el entusiasmo que éstas graban en el corazón del que lee (1850: V).
443. Tan sols dues de les edicions són bilingües, la de la crònica de Pere el Cerimoniós i la de Ramon Muntaner. El Llibre dels feits de Jaume I va ser publicat només en castellà, fet que demostra la pregona diglòssia que imperava a la societat i la cultura catalanes de l’època i el context en el qual es va desenvolupar el moviment «restaurador» de la Renaixença (Cao, 2015: 113).
444. Com a curiositat, sembla que de l’edició se’n van vendre més exemplars a França que a Barcelona, segons reconta Josep Fontana a partir d’un article del diari La Llumanera citat per Tubino (1997: 545, n. 20).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
Fontana remarca la «nostàlgia de la independència» del Principat en aquest pròleg de Bofarull (1988: 426). Al seu torn, Pere Anguera recorda que, a diferència de Balaguer, Bofarull poques vegades insinua una proposta de recuperació de la confederació catalanoaragonesa (sic), diluïda entre la simple hipòtesi i l’elogi del passat (2001: 922).
Amb la fulgurant irrupció de Balaguer als anys seixanta, Antoni de Bofarull decidí canviar de registre i intentà compatibilitzar, sense gaire èxit a parer de Ramon Grau, «el respecte de les regles erudites en l’àmbit de la recerca i les expansions sentimentals en l’esfera de l’exposició» (1999: 49).445 De fet, la seva Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, publicada en nou volums entre 1876 i 1878, i que passa per ser una de les obres paradigmàtiques de la historiografia catalana positivista, està escrita com a reacció a la manca de rigor històric que caracteritza la Historia balagueriana, alhora que reivindica el seu ofici d’arxiver i la tradició familiar dels Bofarull.
Des del pròleg, l’arxiver reusenc evidencia la voluntat d’escriure una història basada en documentació d’arxiu inèdita i de substituir el romanticisme èpic i literari de Balaguer per una història d’erudició positivista que, malauradament, i com ja va fer notar Eva Serra, en el seu cas, resultà estèril (1989: 40-42). Ramon Grau, en referir-se a l’estil, ha parlat de «l’escassa qualitat comunicativa» de l’autor, fet que no deixa de sorprendre si tenim en compte que havia reeixit anteriorment com a autor de la primera novel·la de caire històric en llengua catalana (1995: 234). D’altra banda, Grau també s’ha referit a la «desconfiança indiscriminada envers les aportacions historiogràfiques anteriors» per part d’Antoni de Bofarull, i a «la manca d’una estructura global» capaç de suportar una empresa d’unes dimensions tan enormes, fet que es relaciona amb l’obsessió de Bofarull per rebatre constantment les tesis de l’obra balagueriana, i que provoquen que la Historia crítica quedi reduïda a una simple «ordenació cronològica de disquisicions aïllades» (Grau, 1995: 234).
A la llarga introducció que precedeix el primer volum, on fa un repàs de la historiografia catalana, Bofarull dedica diverses pàgines a tractar la manera de fer història de Balaguer. Tot i que li reconeix la seva funció de divulgador, considera que no està a l’altura del seu temps com a historiador i li recrimina,
445. La síntesi historiogràfica serà un fracàs comercial, en comparació amb l’èxit popular de la Historia de Balaguer (Grau, 1995: 233).
Gerard Puig Gavarró
molt especialment, haver donat per bones una sèrie de llegendes i relats èpics (Fontana, 1997: 545). Si des d’un punt de vista metodològic, Bofarull s’erigeix en el «defensor dels ideals del criticisme documental, preconitzats per tots els membres de la dinastia dels Bofarull al llarg del segle xix i obertament vulnerats per la pràctica de Balaguer», des d’un punt de vista de la interpretació i la valoració de la història de Catalunya, les diferències entre un i l’altre s’esvaeixen: «El comú substrat liberal anticentralista, la mateixa acceptació d’Espanya com a realitat nacional emergent, combinada amb la reivindicació del passat nacional propi de Catalunya» apareixen de la mateixa manera (Grau, 1999: 50). Aquest fet permet la identificació d’Antoni de Bofarull amb el que hem convingut a anomenar segona generació de romàntics. En aquest sentit, la visió que traslladà de Pere el Cerimoniós, fou bastant similar a la de Balaguer.
3.2. Una visió de Pere el Cerimoniós negativa, però lleugerament matisada
En el volum IV de la Historia crítica (1876), Antoni de Bofarull dedica quasi quatre-centes pàgines —soporíferes— al regnat de Pere el Cerimoniós.
Inicia el retrat del monarca recordant l’epítet de tirà amb el qual s’hi refereixen alguns historiadors (1876, vol. IV: 283). Amb una lectura al peu de la lletra del text cronístic, interpreta el seu regnat com una successió de conflictes i d’enfrontaments bèl·lics, alguns dels quals tindran un final positiu per al rei, com la derrota de les unions aragonesa i valenciana, i la reincorporació del regne de Mallorca, mentre que d’altres seran un autèntic desastre, especialment la guerra amb Pere el Cruel.
Antoni de Bofarull no considera que la crueltat sigui una característica exclusiva del rei Pere, sinó que la majoria dels monarques coetanis actuaven d’una manera similar. Com el seu oncle, dibuixa una imatge ambivalent del Cerimoniós que, «si algunas veces parece cruel, y lo es, en otras se distingue como sabio, como gran práctico y ordenador, y hasta como adelantado en extremo a su misma época» (1876, vol. IV: 283).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
4. la historiografia noucentista (1900-1939). Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila: les dues grans històries de Catalunya de la primera meitat del segle xx
El gran impuls cap a la modernització de la metodologia històrica i la institucionalització i professionalització de la disciplina a Catalunya es produeixen en els primers decennis del segle xx, en el marc cultural del Noucentisme, moviment que propugnà una reacció contra els moviments literaris anteriors, especialment el Modernisme, i un retorn a la simplicitat del classicisme446 en el context polític i institucional de la Mancomunitat de Catalunya (Aurell, 2000b: 11). S’acostuma a assenyalar l’arrancada del moviment el 1906, data de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors i de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, i de l’eclosió de la Solidaritat Catalana, i el seu punt final el 1923, any del cop d’estat de Primo de Rivera que posaria fi a la Mancomunitat (1925) i faria impossible l’aplicació del programa cultural i cívic del Noucentisme des d’una instància de poder (Pujol, 1998: 36-37).
La característica primordial del Noucentisme és la simbiosi entre política i cultura, entre l’impuls institucional i el moviment cultural. La progressiva professionalització dels historiadors es produeix amb els primers èxits polítics de la Lliga Regionalista, que té com a prioritat política la institucionalització de la cultura catalana (Casassas, 1978: 129). Prat de la Riba, traspassat el 1917, impulsà des de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat després, un programa de normalització de la cultura catalana que es mantindria fins a 1939 (Fernández Trabal, 2006-2007: 217). Les bases del seu projecte foren la creació dels Estudis Universitaris Catalans (1903) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) que, tot seguit, crearà la Secció Històrico-Arqueològica amb un ampli programa d’activitats. Un altre tret característic del Noucentisme historiogràfic fou la voluntat de renovació dels mètodes i dels objectius de la historiografia romàntica liberal, mantenint, això sí, l’esperit del romanticisme més abrandat (Aurell, 2001: 278), fet que porta alguns historiadors de la cultura a parlar d’una historiografia neoromàntica més que no pas noucentista (Grau, 1992: 733-735). En aquest context, el nacionalisme historiogràfic prendrà una nova volada, tal com ho
446. La manifestació paradigmàtica del moviment és l’obra d’Eugeni d’Ors La ben plantada, apareguda el 1912, i que propugna valors com l’esteticisme i el mediterranisme classicista en detriment de la rauxa romàntica.
Gerard Puig Gavarró
posa de manifest l’aparició d’un seguit de figures rellevants com ara Antoni Rubió i Lluch o Josep Puig i Cadafalch en una primera generació, o Ferran Valls i Taberner, Manuel de Montoliu, Jordi Rubió i Balaguer, Ferran Soldevila i Ramon d’Abadal en una de posterior (Aurell, 2001: 278-279).
El Noucentisme historiogràfic447 representà el primer intent modern de construir una historiografia científica, que ha superat els prejudicis romàntics, i vinculada a un moviment polític i institucional que li dona cobertura (Pujol, 1993: 93). Les pretensions científiques s’observen en l’organització dels estudis historiogràfics per sectors (història política, del dret, de la literatura, de l’art) i el rigor amb el qual es renoven les tècniques lingüístiques, arqueològiques i diplomàtiques (Fernández Trabal, 2006-2007: 219). Es produeix, així, el trànsit d’una historiografia essencialment mitològica a la científica, tot i que encara no professionalitzada ni homologable a la que s’està realitzant a Europa (Aurell, 2001: 279-280).
Liquidada la Dictadura de Primo de Rivera, hom ha dit que els anys trenta suposen un autèntic turning point pel que fa a l’evolució de la historiografia catalana des del punt de vista metodològic (Aurell, 2000: 245). Un esdeveniment important és la formació d’un grup d’historiadors al voltant del republicanisme d’esquerres que s’havia anat gestant durant els anys de la Dictadura. El 1929 es funda l’Escola dels Annals a França, fet que tindrà un notable impacte en la historiografia catalana de les dècades posteriors, especialment a través de la figura de Jaume Vicens Vives.448
Com en el cas dels historiadors noucentistes, la nova generació d’historiadors es consolida al voltant d’un nou fenomen polític: la Generalitat republicana —política i historiografia tornen a anar plegades—, que propicia la formació d’un equip intel·lectual amb un seguit de característiques comunes i objectius ben diferenciats respecte dels seus predecessors. Aquest grup està conformat per historiadors que provenien del Noucentisme, com ara Ferran Soldevila, i d’altres amb una formació també anterior, d’ideologia republicana, que participen activament en la vida política de la Segona República, com ara Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili (Pujol, 1999: 29-30).
447. Amb el terme Noucentisme historiogràfic es designa, per una banda, el període de la historiografia de domini noucentista i, per l’altra, una escola o corrent amb una sèrie de característiques comunes entre els que en van ser membres aleshores o en van quedar influits (Pujol, 1998: 36).
448. Sobre els orígens i desenvolupament de l’Escola dels Annals, vegeu Burke (1994).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
En una obra col·lectiva apareguda ja fa més de vint-i-cinc anys sobre la Catalunya contemporània —segles xix i xx—, coordinada per Jaume Sobrequés, es posava sobre la taula la idea que la fugaç proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 suposà la culminació d’un procés que té els seus orígens en el peculiar ambient de creixement econòmic, increment de la consciència nacional i revitalització cultural que s’havia donat a Catalunya i, de manera molt particular, a Barcelona des de la segona meitat del segle xix (Sobrequés, 1997). Sigui aquesta una cronologia exacta, o s’hagi de datar l’aparició d’un nacionalisme clarament identificable a la darrera dècada del segle xix, el que sembla clar és que la possibilitat d’aconseguir per a Catalunya una major autonomia i, fins i tot, la independència, portarà molts historiadors a donar suport al procés nacionalista utilitzant l’instrument que tenen més a mà i consideren més eficaç: la història (Aurell, 2000a: 255). D’aquesta manera, ens tornem a trobar amb un tipus d’historiador que, com en èpoques anteriors, relaciona els moments més reeixits de la història de Catalunya amb aquells de més autonomia. La Història nacional de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili, el primer volum de la qual apareix el 1922, és l’exemple paradigmàtic d’aquest tipus d’historiografia neoromàntica. 449
4.1. Antoni Rovira i Virgili i la inacabada Història nacional de Catalunya (1922-1937). Una valoració més matisada del rei Pere el Cerimoniós
Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), periodista i polític republicà, no va ser un historiador professional. Atret pel federalisme de Francesc Pi i Margall, l’autor tarragoní concep el gran projecte d’escriure la Història nacional de Catalunya —la història de la nació—, a través de la qual els lectors puguin comprendre el desenvolupament de la consciència nacional. Estem davant, un cop més, d’un tipus d’historiografia entesa com una arma de combat polític seguint la tradició iniciada pels historiadors romàntics del segle xix (Fernández Trabal, 2006-2007: 222). Tot i que Rovira i Virgili, a l’interessant pròleg del primer 449. L’obra havia de constar de tretze parts i arribar fins el 1919. Entre el 1922 i el 1934 se’n publiquen set que arriben fins a la mort de Felip II de Castella el 1621. Una part del volum set va ser destruïda durant la Guerra Civil i restà inèdita fins a 1979, quan fou reeditada per Jaume Sobrequés.
Gerard Puig Gavarró
volum, es mostra especialment crític amb Balaguer i Antoni de Bofarull,450 i deixa clar que pretén escriure una «història nacional» i no pas «una història patriòtica, en el sentit de propaganda i de panegíric que aquest mot pren molt sovint», la tendència al nacionalisme present al llarg dels diversos volums de l’obra contradiu la seva inicial declaració d’intencions: «El nostre amor filial a Catalunya no ens farà veure les coses a través d’un prisma parcial. Més que mai accentuarem el nostre esforç per assolir l’objectivitat en la màxima mesura possible» (1922, vol. 1: 17). Metodologia renovada, però interpretacions antigues, que mostren un cert biaix ideològic. Així, qualificarà l’època que va de Pere el Gran al Compromís de Casp com Catalunya imperial, i la dels Trastàmares (segle xv) com a Catalunya minvant. La ingerència espanyola és entesa, un cop més, com un factor de desestabilització.
Tal com va apuntar Eva Serra, el discurs de Rovira se situa pròxim a l’idealisme alemany i s’allunya del materialisme històric (2008: 255). Metodològicament, un dels aspectes en els quals més ha incidit la crítica és el presentisme historiogràfic i l’establiment d’una relació mecànica entre el passat i el present, com feien els autors romàntics del segle xix (Aurell, 2000a: 254-260; Fernández Trabal, 2006-2007: 222). De la mateixa manera que Balaguer, Rovira i Virgili incideix en la llibertat política inherent a l’organització històrica dels catalans basada en el respecte mutu entre el rei i els seus súbdits (Baydal, 2015: 279), i insisteix en el tòpic de la primacia de les llibertats catalanes respecte de les angleses en referir-se als Usatges (Rovira i Virgili, 1924, vol. 3: 521).
Pel que fa a la imatge que construeix del rei Pere, al final de la vuitantena de pàgines que ocupa el seu regnat al volum cinquè, Rovira i Virgili traça una semblança força més matisada en comparació amb la dels romàntics del segle xix, però que no estalvia els clàssics atributs negatius del monarca. El literat tarragoní creu que les virtuts del rei foren «la intel·ligència, l’ambició, la constància, l’astúcia», tot i que també fou cruel, avariciós i mesquí, fet que, segons Rovira, «l’han fet odiós i antipàtic fins a molts historiadors catalans». Tot amb tot, considera que el rei va ser «un home enèrgic, perseverant, dotat d’un clar sentit polític, de gran habilitat diplomàtica, guiat pel pensament concret de
450. Escriu Rovira: «(…) ha estat un dissort per a la història catalana que les dues grans històries —és a dir, històries grosses— de la passada centúria, la de Víctor Balaguer i la d’Antoni de Bofarull hagin estat escrites, respectivament, per un literat sense disciplina històrica i per un arxiver sense disciplina literària» (1922, vol. 1: 23).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
la grandesa i la unitat de les terres governades per la casa de Barcelona» (1928, vol. 5: 380). Rovira contrasta el caràcter del seu pare Alfons el Benigne, «il·lús i d’ànima flonja», amb el «caràcter ferm», el «fort sentit reialista», i «l’esperit de continuïtat i de tenacitat» del Cerimoniós, i arriba a reconèixer que «en alguns aspectes, Pere III era superior al seu avi Jaume II, home assenyat i bon diplomàtic, però una mica vacil·lant i lent» (1928, vol. 5: 380). Els «defectes» que retreu al rei Pere són «l’arrauxament, la impetuositat, la mancança de mesura en les ambicions i els propòsits» que, no obstant, es contraresten per la «fina intel·ligència, que sovint degenerava en refinada astúcia, i per una tendència calculadora i egoista, que el separaven de la generositat irreflexiva de Jaume I i de la lleialtat cavalleresca de Pere II» (1928, vol. 5: 380).
Si el retrat que esbossa Rovira i Virgili del rei Pere resulta més ple de matisos, és possiblement en part per la incorporació dels treballs sobre el Cerimoniós que havien aparegut durant les primeres dues dècades del segle xx, com ara els importants estudis i recopilacions documentals d’Antoni Rubió i Lluch o el manual d’història de Catalunya de Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner. Tot i manejar una bibliografia i una documentació més àmplies, insisteix en tòpics extrets d’una lectura literal del discurs cronístic regi, com ara el del rei venjatiu quan es refereix a la seva «refinada hipocresia i repugnant sang freda», o el del rei «Cerimoniós», que «li vingué del seu gran interès pel cerimonial i l’etiqueta» (1928, vol. 5: 380-381). A més, el seu nacionalisme neoromàntic i el presentisme al qual m’he referit, el fan caure en una victimització similar a la de Balaguer o Antoni de Bofarull, en el sentit de considerar Espanya o, per ser més acurats, Castella, com a culpables de tots els mals de Catalunya.451 Així, un cop més, veiem en el capteniment del rei, la influència negativa de la seva madrastra
Elionor: «L’odi que li tenia la reina Elionor influí decisivament sobre l’actitud del monarca» (1928, vol. 5: 381).
451. Diu Josep Fernández Trabal que «En Rovira y Virgili se observan, quizás más que en ningún otro historiador, las limitaciones teóricas de una historiografía que no consigue entender la historia nacional más allá de la victimización y de la búsqueda permanente de causas externas para explicar una trayectoria histórica dificil de asumir desde los planteamientos ideológicos de partida» (2006-2007: 222).
Gerard Puig Gavarró
4.2. Ferran Soldevila i la primera edició de la Història de Catalunya (1934-1935). La complexa personalitat de Pere el Cerimoniós
L’altra gran síntesi d’història de Catalunya d’aquest període és la de Ferran Soldevila i Zubiburu (1894-1971), el qual, tot i escriure la major part de la seva obra durant el franquisme, va ser un historiador format en el Noucentisme, moviment cultural que se situa a la base de tota la seva obra historiogràfica (Pujol, 2000: 17).452 A Soldevila se l’ha considerat, junt amb Jaume Vicens Vives, l’historiador que posà els fonaments de la historiografia catalana contemporània, i un dels posseïdors d’un major bagatge cultural i historiogràfic de la generació formada en el si de l’Institut d’Estudis Catalans (Fernández Trabal, 2006-2007: 223). A diferència de Rovira i Virgili, Soldevila fou un historiador professional dedicat a la investigació i a l’ensenyament. Vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1910, va entrar en contacte amb Rubió i Lluch, que el farà inscriure a l’Institut d’Estudis Catalans. Precisament, serà un encàrrec de l’Institut el que el portarà a redactar la introducció històrica i les notes d’acompanyament d’una nova edició de les Quatre grans cròniques catalanes, empresa que l’ocupà quasi tota la vida i que li va permetre esdevenir gran coneixedor de les figures de Jaume I i de Pere el Gran, sobre els quals publicarà múltiples estudis. L’edició conjunta dels quatre textos cronístics va veure la llum el 1971, el mateix any de la mort de Soldevila, i ha esdevingut l’edició canònica, tot i que també contribuí a popularitzar-ne una visió esbiaixada, és a dir, sense solució de continuïtat entre els quatre textos (Sabaté, 2022: 325-326).
Com apuntava Ramon d’Abadal en el pròleg de l’Obra dispersa de Vicens Vives, la gran diferència entre Rovira i Virgili i Soldevila és d’índole metodològica (1967: VII-VIII). Mentre que el primer era un periodista que es dedicà a la historiografia i compilà un seguit de fonts secundàries per elaborar la seva Història nacional, el segon era un historiador sòlid, que es fonamentava en la documentació medieval. La voluntat de renovació metodològica de Soldevila es pot copsar, per exemple, en la crítica realitzada a Balaguer amb motiu del
452. Enric Pujol dedicà la seva tesi doctoral a Ferran Soldevila: Enric Pujol (2000), Ferran Soldevila i la historiografia catalana del seu temps (1894-1971), Barcelona, tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona. Disponible a https://www.tdx.cat/handle/10803/4784#page=1.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
centenari del seu naixement el 1925.453 Ara bé, s’havia deslliurat totalment del nacionalisme historiogràfic? No.
Un bon exemple del nacionalisme historiogràfic de Soldevila heretat dels historiadors del segle xix és el fet que dedicà una obra sencera a refutar les interpretacions de Ramón Menéndez Pidal sobre el Compromís de Casp, esdeveniment amarat de negativitat per la historiografia nacionalista catalana. Un altre exemple el trobem al pròleg de la seva Història de Catalunya. Redactada entre el final de la Dictadura de Primo de Rivera i el període de la Generalitat republicana, va ser editada en tres volums entre 1934 i 1935. Fou un encàrrec del polític i mecenes Francesc Cambó, que pretenia que Soldevila realitzés una obra de propaganda política similar a la Histoire de France de Jacques Bainville. Com explica Enric Pujol, Soldevila modificà els plantejaments cambonians, doctrinaris i subjectivistes, i elaborà una obra de creació personal, que reunia l’erudició i investigació pròpia —l’aparell crític de l’obra és notable— amb un estil literari amè i brillant. El llibre fou un gran èxit de vendes i provocà un impacte profund en el si de la intel·lectualitat catalana.454
El biaix nacionalista el trobem ja present al pròleg, en què l’autor afirma que pretenia contribuir «a trobar l’expressió justa i plena de la nostra plena consciència com a poble» (1934, vol. 1: IX), declaració que desapareixerà a la segona edició revisada apareguda entre 1962 i 1963.455 En un altre paràgraf del pròleg, Soldevila dona mostres d’un presentisme que l’apropa a Rovira i Virgili:
Començada, aquesta obra, en plena coacció dictatorial, prosseguida enmig de les vicissituds de les nostres lluites internes, puc dir que he patit Catalunya alhora en el seu passat i en el seu present. Sovint aquell m’ha fet comprendre aquest; sovint, però, també, les nostres febleses i les nostres discòrdies actuals m’han aclarit,
453. Sobre Balaguer, recordava Soldevila que «Bofarull va refutar-lo, Aulèstia va prescindir-ne, Valls-Taberner i el qui signa aquesta crònica van considerar-lo inexistent, Rovira i Virgili, qui en la Introducció a la seva ‘Història nacional de Catalunya’ en va fer una crítica competent i justa ha escrit […] d’aquesta ‘Història’ [la de Balaguer] i la de Bofarull, que més que velles eren mortes…» (1925: 59-61).
454. Sobre els orígens, desenvolupament i impacte de la Història de Catalunya de Soldevila, vegeu Pujol (1995: 107-125).
455. A la segona edició, motivada per les crítiques i els anys transcorreguts, Soldevila hi afegirà les aportacions de Ramon d’Abadal, Jaume Vicens Vives, Joan Reglà i Pierre Vilar aparegudes durant les dècades dels quaranta i cinquanta i rectificarà algunes de les valoracions de la primera edició (Pujol, 2000: 747-757).
Gerard Puig Gavarró
amb una llum que en va cercaria en els fets remots, les nostres llunyanes fallides (1934, vol. 1: IX).
Tant en l’obra de Soldevila com en la de Rovira i Virgili, la consciència nacional és ben evident i el procés històric es contempla des d’un punt de vista dramàtic.456 El present i el passat es fan indestriables i els fets històrics s’interpreten contrastant les maneres polítiques catalanes i les militars castellanes (Serra, 2008: 256). En aquest sentit, i una vegada més, la imatge resultant del rei Pere el Cerimoniós es veurà afectada per aquest punt de partida.
El capítol 17 del primer volum de la Història s’inicia amb una semblança del monarca procedent d’un petit manual d’història de Catalunya que Soldevila havia publicat amb Ferran Valls i Taberner el 1922 i que insisteix en una sèrie de tòpics ja coneguts, la gran majoria extrets de la Crònica: el «caràcter irascible, imperatiu i magnificent, afermat per les tendències de l’època, que s’adreçaven cap a l’exaltació de l’autoritat reial»; la seva «subtilesa política» i la «mancança d’escrúpols en l’elecció dels procediments, les quals el feien avançar, dreta via, cap a la fi que es proposava d’atènyer»; la seva «feble complexió» i la seva afició per les cerimònies i l’etiqueta. Com en altres descripcions, el resultat final, en el millor dels casos, resulta ambivalent. Es retreu al sobirà la seva «ambició i les seves violències, reveladores d’un temperament cruel» i que causaren «víctimes dignes de pietat», alhora que es reivindica que «va empènyer la seva addicta Catalunya d’un vigorós impuls i que va saber dur a salvament els seus reialmes en un dels períodes més oratjosos de llur història» (Taberner; Soldevila, 2014: 145).
El que resulta més interessant de la semblança que traça Soldevila és la vinculació que estableix entre el temperament del rei i la majoria dels conflictes del seu regnat. Considera que el del monarca «era un d’aquests caràcters que menen tots els esdeveniments a les conseqüències més agudes, més patètiques», i que «moltes de les lluites del seu regnat podrien haver estat evitades», però que, «lluny d’evitar-les, ell les suscita i les enverina» (1934, vol. 1: 342-343) A continuació, compara el seu regnat amb el del seu avi Jaume II el Just, «semblant
456. En un altre moment del pròleg de la Història de Catalunya, diu Soldevila: «Mai no he volgut amagar, ni dins dels plecs de les nostres glòries més denses, cap de les misèries que les han rosegades o malmeses. Sols així podria cobrar tot el seu admirable sentit la tragèdia de la nostra història» (1934, vol. 1: X).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
per la llargària, semblant pels problemes i pels objectius», i conclou que «allí on Jaume II cedeix cautament des que troba una resistència massa forta o entreveu massa perills, Pere III insisteix, acumula voler i virulència fins a aconseguir el seu propòsit o fins a ésser definitivament desfet» (1934, vol. 1: 343). La figura del rei del Punyalet queda empetitida al costat de la del rei del seny català. Soldevila, que segueix el discurs cronístic regi, també imputa una part de la «violència oratjosa que caracteritza el regnat de Pere III» a altres personatges, el principal dels quals és, un cop més, la seva madrastra, Elionor de Castella, «dona autoritària i altiva» que va contribuir a fer créixer l’odi en el cor del petit Pere. Així, conclou Soldevila, es formà el Cerimoniós, «verinosament, lluny de tota amor i nodrit en la rancúnia, durament, en la lluita i en la intriga; ensuperbidament, amb una ànsia d’autoritat omnímoda» (1934, vol. 1: 343).
5. Epíleg: Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, de Ramon d’Abadal (1972)
No podem concloure aquest estudi sense esmentar l’obra de Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970) Pedro el Ceremonioso y los comienzos de la decadencia política de Cataluña (1966), una de les fites bibliogràfiques que contribuí de manera més decisiva a conformar la valoració negativa de la figura del rei Pere i del seu regnat. Una visió que, amb innovacions, ha arribat fins a la darrera biografia que ha aparegut sobre el monarca, escrita per Ernest Belenguer (2015). L’estudi d’Abadal va aparèixer inicialment com a pròleg del volum XIV de la Historia de España de Ramón Menéndez Pidal, dirigit per Luis Suárez Fernández i Joan Reglà, i traduït al català el 1972, quan ja era mort l’historiador. Com Soldevila, Ramon d’Abadal no estava d’acord amb les conclusions a les quals havia arribat Menéndez Pidal sobre el Compromís de Casp i l’hi va fer saber. D’aquelles converses en sorgí l’encàrrec del pròleg sobre el regnat del Cerimoniós. Nascut a Vic el 1888 en el si d’una família benestant, tornem a trobar Ramon d’Abadal, un historiador plenament implicat en la política del seu temps. Militant de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, ingressà posteriorment al partit i fou elegit diputat provincial entre 1917 i 1924.457 Amb l’adveniment de
457. Una bona biografia intel·lectual d’Abadal és la de Francesc Vilanova (1996).
Gerard Puig Gavarró
la República, el seu conservadorisme s’aprofundí arran del tractament de la qüestió religiosa i dels conflictes socials (Feliu, 2011: 162). Exiliat durant la Guerra Civil, al seu retorn i fins a la seva mort el 1970, va publicar la majoria dels estudis que li han valgut la qualificació de «gran patriarca dels moments inicials de la història de Catalunya» (Feliu, 2011: 163).
La introducció del seu estudi sobre el regnat del rei Pere és enormement interessant ja que Ramon d’Abadal exposa la seva concepció de la història. Al seu parer, el progrés de la humanitat «no és pas degut a les masses, a l’home del carrer, sinó a les grans individualitats, a les minories selectes dirigents. L’individu és qui inspira la Història; després, el poble la realitza» (1972: 9). Aquesta concepció el porta a oposar-se a «l’anomenada història socioeconòmica, que s’interessa per l’home mitjà i gravita sobre la massa, sobre les seves condicions de vida, sobre les estructures socials en què és enquadrada» (1972: 6). Abadal es manifesta contrari a la «història materialista», expressió sota la qual inclou des del materialisme històric de Marx fins a la nova història econòmica i social de l’escola dels Annals amb Marc Bloch i Lucien Febvre i difosa a Catalunya per Vicens Vives, amb el qual sempre tingué, però, una bona relació.458
Abans d’abordar el regnat del rei Pere, l’historiador ofereix una panoràmica de la demografia del període, amb especial interès per les conseqüències de la Pesta Negra, i també de l’economia, fet que, tot i no arribar al nivell de Vicens Vives, constitueix un avanç respecte a la història essencialment política que plantejaven Rovira i Virgili i Soldevila. A la segona part de l’estudi, Abadal s’ocupa de les institucions, com ara el consell del rei o la cúria i, molt especialment, de les Corts, «la qüestió bàsica de l’Estat medieval català» (1972: 121), i escenari de la pugna entre el rei i els estaments.
Un dels aspectes més destacables de l’estudi és el paper que atorga a les Corts com a limitadores del poder del monarca. El rei Pere tan sols les convocarà quan es vegi necessitat de recursos crematístics, fet que es convertirà en habitual a causa de les constants guerres (1972: 261-277). Abadal explica que el Cerimoniós va reunir Corts divuit vegades, i aquestes s’allargaran, sumant-les totes, vint-i-sis anys. Cal afegir les tretze reunions del Parlament, la majoria de vegades reduït al braç reial o ciutadà, i les tres reunions a Montsó de les «Corts confederades dels tres regnes». En total, dels cinquanta-un anys de regnat, tan
458. Vicens Vives encarregà a Abadal el primer volum de la col·lecció «Biografies catalanes»: Els primers comtes catalans, que aparegué el 1958.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
sols en catorze d’ells no hi va haver cap mena de reunió parlamentària, fet que, segons Abadal, és una bona mostra de la tonalitat del regnat (1972: 262).
L’oposició entre les Corts i la monarquia és una de les claus de la concepció de Ramon d’Abadal del regnat de Pere el Cerimoniós. A diferència de la «historiografia tradicional», que «acostuma a presentar el rei Pere III com un monarca enèrgic i absolutista que contribuí a l’enfortiment del poder reial a la Corona d’Aragó, tot seguint la tendència general de les grans monarquies del seu temps», Abadal creu que el regnat del rei Pere té uns resultats «clarament negatius; en els primers moments semblà que el poder reial rebria del monarca un impuls considerable; tanmateix, no trigà gaire a declinar el seu ímpetu, i la seva situació fou cada vegada més feble i decebedora». En definitiva, al final del regnat, «el control polític del país català es trobava en mans de les Corts», que «sotmeteren el poder reial als seus designis» (1972: 255).
Les foscors del regnat es traslladen a la figura mateixa del monarca. La imatge que Abadal dibuixa del rei és un compendi de tots els tòpics —la majoria negatius—, que entronquen amb la historiografia romàntica del segle xix, i que són fruit, repetim, d’una lectura parcial de la seva Crònica. Així, se’ns parla de «la complexió dèbil» del monarca, una «feblesa física» que «contrasta amb l’energia moral». A l’hora de referir-se a la personalitat del Cerimoniós fa referència a quatre aspectes, «la tendència a ésser sostingut pel consell, la seva independència de criteri, la reacció airada i sobtada a certes imposicions, i la ductilitat i adaptació a les conveniències i a les possibilitats de cada moment».
Seguidament, Abadal insisteix per una banda en «la idea elevada que té de la seva dignitat, i del seu càrrec», i per l’altra, en «la seva tendència a la simulació i l’engany», juntament amb la «tendència als procediments tortuosos i indelicats quan serveixen a les seves finalitats». A continuació, venen les habituals al·lusions al caràcter violent i cruel del rei, a la seva malícia, al seu sarcasme i als seus «accessos d’ira» que, no obstant, «s’aturen sempre abans d’arribar a una situació irreparable». Finalment, «la importància que el rei dona als detalls de categoria i d’etiqueta» (1972: 138-155).
Per a Ramon d’Abadal, les fites més rellevants de l’acció de govern de Pere el Cerimoniós són la reincorporació del regne de Mallorca i les empreses destinades a recuperar Sicília, els ducats d’Atenes i de Neopàtria o el marquesat de Tortosa. De totes maneres, el balanç del regnat, «que hauria d’haver estat un període favorable a la consolidació d’una poderosa monarquia catalana», no podrà ser més negatiu a causa d’un seguit de problemàtiques: la crisi demogràfica, la
Gerard Puig Gavarró
«força activa i incommovible del sector feudal» i una política exterior desproporcionada, que donaren lloc, contràriament, «a la formació d’una estructura estatal antimonàrquica que anul·larà la possibilitat que Catalunya reïxi a ascendir amb personalitat pròpia i independent al nivell dels estats renaixentistes de l’època». En definitiva, Abadal, en cloure el seu estudi, no pot ésser més taxatiu: «El regnat de Pere el Cerimoniós inicia la decadència política de Catalunya» (1972: 283-288).
6. Conclusions
La figura d’un monarca fonamental per al desenvolupament de la Corona d’Aragó baixmedieval com és Pere el Cerimoniós ha estat remembrada d’una manera negativa o, essent optimistes, ambivalent, per la historiografia contemporània catalana. Una visió plena de tòpics i prejudicis, que possiblement troben el seu paroxisme en l’obra de Ramon d’Abadal, en afirmar que és en el regnat d’aquest monarca quan s’inicia la decadència política de Catalunya. Aquestes interpretacions han contribuït també a menysvalorar el text cronístic del rei. Tant des de la història com des de la literatura, són diversos els autors que han considerat inferior i de menor qualitat literària el testament polític del rei Pere, en comparació amb el relat autobiogràfic de Jaume I, curull de grans episodis bèl·lics de conquesta contra els infidels, o amb les gestes èpiques al Mediterrani i a l’Orient que conten Bernat Desclot i Ramon Muntaner.459
459. Fixem-nos en tres exemples del que podríem anomenar historiografia tradicional. Martí de Riquer, d’una banda, ressalta la sang freda i la crueltat amb què actua el rei Pere, ja que considera que, per al monarca, «la raó d’estat està per damunt de tot i tot ho justifica». A l’hora de valorar l’estil literari, Riquer creu que «la crònica del Cerimoniós és menys viva i pintoresca que les tres anteriors» i que «la prosa és de vegades seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa «per jornades», o sia en forma de dietari» (1964: 482-501). Miquel Coll i Alentorn, per la seva banda, considera el text cronístic de Jaume I com un dels més rellevants de la literatura medieval catalana, tant literàriament com lingüística (1991: 141-142), i la Crònica de Pere el Cerimoniós inferior qualitativament a la resta de cròniques. Creu que es deu, en part, al caràcter tendenciós del monarca i, perquè la crònica va ser «redactada per a justificar la política sovint tortuosa del rei Pere» (1991: 152-153). Jordi Rubió i Balaguer, al seu torn, destaca la similitud de la crònica amb la de Jaume I, ja que «adopta la mateixa forma autobiogràfica que presenta el Llibre dels Feyts», però remarca que «la crònica del Cerimoniós no pot tenir ja el to heroic de la del seu rebesavi. Ni la personalitat històrica del rei ni l’època no ho consentien» (2006: 126-127).
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
El primer motiu d’aquesta visió negativa del rei l’hem de cercar en l’emergent grup d’intel·lectuals que des dels anys trenta del segle xix participen amb entusiasme en la construcció del nou Estat liberal espanyol, i que comencen a mostrar interès per la història del Principat. La majoria són burgesos liberals, com ara Víctor Balaguer, que posseeixen una visió del passat molt determinada: per a ells, la societat medieval, idealitzada i mitificada, s’articula a partir dels municipis dirigits per una burgesia urbana emprenedora que —i això és el més important—, havia estat capaç de limitar el poder dels reis (Sabaté, 2000-2002: 10-11). L’escenari on es produeix la topada entre el monarca i l’estament del braç reial (oligarquies urbanes), és el de les Corts medievals, a on un sobirà necessitat de diners a causa, en bona part, d’un estat de guerra constant, haurà de cedir a les pretensions —llibertats— dels burgesos per tal d’obtenir els recursos desitjats.
L’èxit de productes historiogràfics com els de Víctor Balaguer —i, de manera més modesta els dels Bofarull—, provocarà, com recorda Flocel Sabaté, que en l’imaginari col·lectiu català del segle xix s’insereixi la idea que les Corts medievals són el súmmum de la identitat política del país (2009: 277). D’aquesta manera, el sistema polític català medieval es caracteritzaria per la relació contractual que s’estableix entre el país, la terra, i el monarca. És el que es coneix com a pactisme, que esdevé l’element clau de la identitat catalana, idea que serà repetida i ampliada per autors, historiadors i literats de la segona meitat del segle xix i de tot el segle xx. Vicens Vives, per exemple, a Notícia de Catalunya, comenta que «El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat» (2013: 159).
D’aquesta visió històrica, que idealitza les oligarquies urbanes com a representants de la veu de la terra, el rei Pere el Cerimoniós, amb una concepció del poder més prerenaixentista que no pas medieval,460 fàcilment en pot sortir perjudicat. Les acusacions que des de la historiografia romàntica es llançaran contra ell seran molt diverses: serà repetidament acusat d’ésser un monarca tirà, assassí, tendent a procediments tortuosos per derrotar els enemics, enganyador o mentider. Un monarca que reprimirà violentament les revoltes de les unions
460. «He even begins to project the image of a wily and calculating Renaissance prince with a highly-developed political conscience» (Alchalabi, 2008: 178). Rafael Tasis arribarà a referir-se al rei Pere amb l’epítet de «maquiavèl·lic avant la lettre» (1980: 21).
Gerard Puig Gavarró
aragonesa i valenciana, demostrant una gran brutalitat, sadisme i crueltat contra els vençuts. Per tant, per als historiadors romàntics del xix, el rei Pere és un anorreador de les llibertats de la burgesia. Un monarca amb vocació autoritària que, encarna una espècie de sistema preestatal que prefigura ja les grans monarquies absolutistes de l’edat moderna.
Aquesta idea enllaça amb el segon motiu que considerem que contribueix enormement a la visió de Víctor Balaguer, els Bofarull i altres historiadors romàntics i nacionalistes que seguiran la seva estela durant els segles xix i el xx; tot i que amb metodologies renovades, dibuixen aquest retrat fosc de Pere el Cerimoniós i remarquen el paper de Castella com a element amenaçador i possible destructor de les llibertats catalanes. És a dir, el convenciment per part d’aquests autors d’una real contraposició entre una Catalunya de tradició política «democràtica» i una Castella de tradició política autoritària.
El procés de construcció de l’Estat liberal espanyol a partir de la segona meitat del segle xix va acompanyat d’un increment de les tensions entre els actors polítics i culturals a Catalunya, que se senten exclosos d’aquest procés, problemàtica que s’anirà intensificant a partir de la dècada de 1850 i que portarà com a conseqüència, en primer lloc l’aparició del que Angel Smith anomena un «regionalisme conflictiu» i, posteriorment, dels diversos corrents catalanistes (2019: 187). En l’àmbit cultural, la conseqüència més rellevant serà el sorgiment d’historiadors i literats que comencen a considerar Espanya i, més en concret, Castella, com la causa dels períodes decadents de la història de Catalunya i de la seva frustrada modernització.
Inevitablement, la imatge del rei Pere es veu mediatitzada per aquest debat polític i cultural. Per a Víctor Balaguer, en un exercici de simplificació que voreja perillosament la història-justificació, el motiu del caràcter cruel, irascible i despietat del rei Cerimoniós és la nefasta influència de la seva madrastra Elionor de Castella, explicació que recolliran també, ben entrat el segle xx, Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. El monarca, suposadament de tarannà democràtic, s’hauria «contagiat» de l’esperit absolutista castellà, fet que l’hauria portat, per exemple, a reprimir les revoltes urbanes de les unions que reivindicaven les seves llibertats. D’altra banda, no és gens menyspreable que Pere el Cerimoniós, encara que de manera indirecta —per l’enllaç de la seva filla amb l’hereu del tron de Castella, del qual naixerà Ferran de Trastàmara (Ruiz-Domènech, 1998)— sigui el responsable d’un dels esdeveniments considerats més dramàtics i terribles per a la historiografia nacionalista catalana: el Compromís de
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
Casp, que comportaria l’arribada d’una nissaga castellana al tron de la Corona d’Aragó, i en conseqüència, l’inici de la decadència de la nació catalana.
La visió fatalista del Compromís461 descrita per Balaguer serà recollida per la historiografia catalanista o nacionalista del segle xx, des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Ferran Soldevila i Ramon d’Abadal, i no trobarem un canvi de paradigma interpretatiu —fet que no implica una interpretació ajustada totalment als esdeveniments històrics— fins a Jaume Vicens Vives, que no situarà Casp sota un prisma identitari a la seva Notícia de Catalunya (Sabaté, 2013: 78), sinó que vincularà l’esdeveniment amb la tradició pactista catalana.462 Han transcorregut moltes dècades des dels treballs del gran renovador de la historiografia catalana —Vicens va traspassar el 1960—, i les darreres interpretacions sobre Casp dutes a terme, per exemple, per Flocel Sabaté (2013) semblen molt més ajustades a la realitat històrica.
El darrer motiu pel qual el rei Pere el Cerimoniós ha estat jutjat de manera negativa pels historiadors contemporanis, i que enllaça amb els dos anteriors, és l’error interpretatiu de la historiografia romàntica primer i nacionalista després, de tractar el text cronístic del rei com una font d’informació acurada del seu regnat, fruit d’una lectura al peu de la lletra i sense tenir en compte el context històric en el qual el rei escriu el seu testament polític. Tant la crítica literària com la historiografia contemporània han considerat aquest relat com un text històric i, en conseqüència, han pres per verídics els esdeveniments que explica el monarca, sense tenir en compte que el seu discurs està compost tant d’allò que diu i que vol que se sàpiga, com d’allò que no diu o ho fa de manera distorsionada (Puig, 2020: 48-54). És el cas de les justícies del monarca, que li han valgut els epítets de cruel, sàdic o despietat. Al llarg del text, el rei es presenta com un model de sobirà justicier, que castiga els revoltats o executa els traïdors. No hem d’oblidar que monarques coetanis com Pere el Cruel de Castella o Eduard III d’Anglaterra actuen de la mateixa manera amb els revoltats (Puig, 2020: 209-213).
Una de les escenes més erròniament interpretades de la crònica és aquella en què la reina Elionor de Castella expressa el seu desig que s’apliqui la pena
461. Una visió negativa del Compromís de Casp la trobem ja en historiadors il·lustrats del segle xviii, com ara Jaume Caresmar (Sabaté, 2013: 63).
462. «Prescindint de l’explicació d’altres processos històrics que converteixen el compromís de Casp en nus cabdal de la vida política de la Corona d’Aragó, es pot assegurar que per a l’esperit pactista català el resultat fou paradoxalment favorable» (Vicens Vives, 2013: 165).
Gerard Puig Gavarró
capital als revoltats de València, tal com hauria fet el seu germà, el rei de Castella. Immediatament és corregida pel seu marit, Alfons el Benigne, que li explica que, a diferència del poble de Castella, que està subjugat als seus reis, el d’Aragó és lliure i manté unes bones relacions amb el seu monarca (Sabaté, 2022: 327). Malgrat la insistència interpretativa de la historiografia romàntica i nacionalista de considerar aquest passatge com una contraposició clara entre les maneres democràtiques de Catalunya i Aragó i les formes autoritàries de Castella, el fet és que aquesta és la visió que pretén transmetre el rei Pere a mitjan segle xiv, quan està en guerra amb Castella i escriu el primer capítol de la crònica. Es tracta, en definitiva, de desprestigiar l’enemic. El Cerimoniós no dubtarà tampoc a reprimir els revoltats quan tingui l’oportunitat de fer-ho.
En definitiva, la lectura aïllada i literal del text cronístic ha comportat evidents errors d’interpretació i visions esbiaixades, que han convertit el rei Pere el Cerimoniós en una espècie de bèstia negra del sistema mític català, sobretot, si se’l compara amb el seu rebesavi Jaume I el Conqueridor. Només una lectura contextualitzada del discurs cronístic del rei permet allunyar-nos de la tòpica —i ridícula— imatge del rei del Punyalet per començar a copsar com vol presentar-se el monarca en el seu testament literari: un rei que constitueix l’eix del sistema monàrquic baixmedieval de la Corona d’Aragó.
Bibliografia
Fonts primàries
Balaguer, Víctor (1853). Bellezas de la historia de Cataluña. Barcelona: Imprenta de Narciso Ramírez. (1858). La libertad constitucional. Barcelona: Imprenta nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas. (1860-1863). Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols. Barcelona: Librería Salvador Manero.
Bofarull, Antoni de (1846). Hazañas y recuerdos de los catalanes, ó colección de leyendas relativas a los hechos más famosos, a las tradiciones más fundadas, y a las empresas más conocidas que se encuentran en la historia de Cataluña. Barcelona: Juan Oliveres.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
(1850). Crónica del rey de Aragón D. Pedro IV el Ceremonioso o del Punyalet, escrita en lemosín por el mismo monarca, traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarull. Barcelona: Imprenta de Alberto Frexas. (1876-1878). Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, 9 vols. Barcelona: Juan Aleu y Fugarull. (1836). Los condes de Barcelona vindicados, y cronología y genealogía de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su marca, 2 vols. Barcelona, Imprenta de J. Oliveres y Monmany.
Rovira i Virgili, Antoni (1922-1934). Història nacional de Catalunya, 8 vols. Barcelona: Pàtria.
Soldevila, Ferran (1925). «El centenari de Víctor Balaguer». Revista de Catalunya, núm. 7, p. 59-61. (1934-1935). Història de Catalunya, 3 vols. Barcelona: Alpha. (1995). El Compromís de Casp (resposta al Sr. Menéndez Pidal), Barcelona: Rafael Dalmau (1a ed., 1965). [ed.] (2014). Crònica de Pere III el Cerimoniós [Bruguera, Jordi, revisió filològica; Ferrer Mallol, Maria Teresa, revisió històrica], Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Soldevila, Ferran; Valls i Taberner, Ferran (2014), Història de Catalunya [6a ed.; 1a ed. de 1922]. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Fonts secundàries
Abadal, Ramon d’ (1967). «Pròleg». A: Vicens Vives, Jaume, Obra dispersa. Barcelona: Vicens Vives, p. III-XIV. (1987). Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, Barcelona: Edicions 62 (1a ed., pòstuma 1972) [ed. original en castellà de 1966]
Alchalabi, Frédéric (2008). «A Chronicler King: Rewriting History and the Quest for Image in the Catalan Chronicle of Peter III (1319-1336 / 1387)». Imago Temporis, núm. 2, p. 177-189. Anguera, Pere (2000). Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme (1808-1868). Barcelona: Empúries.
Gerard Puig Gavarró
(2001). «Españolismo y catalanidad en la historiografía catalana decimonónica». Hispania, núm. 209, p. 907-931.
Archilés, Ferran (2014). «L’estudi de la nació i el nacionalisme». A: Archilés, Ferran [ed.]. La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme. Catarroja i València: Universitat de València i Afers, p. 9-43.
Aurell, Jaume (2000a). «Historiadores ‘románticos’ e historiadores ‘científicos’ en la historiografía catalana contemporánea: nacionalismo historiográfico y revisionismo generacional». Memoria y civilización, núm. 3, p. 237-273. (2000b). «Historiografía y nacionalismo en la Cataluña contemporánea, 1830 - 1960». A: Álvarez, Amparo [et al.]. El siglo xx: balance y perspectivas: V Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. València: Fundación Cañada Blanch, p. 7-18. (2001). «La formación del imaginario histórico del nacionalismo catalán, de la Renaixença al Noucentisme (1830-1930)». Historia contemporánea, núm. 22, p. 257-288. (2011). «La historiografia sobre Jaume I». A: Ferrer Mallol, Maria Teresa [ed.]. Jaume I: commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I. Vol. 1, p. 707-714. (2022). «Cronística medieval y conocimiento histórico». A: López Ojeda, Esther [coord.]. Escribir la historia. Crónicas y relato en la Edad Media, Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos, p. 399-413.
Barceló, Miquel; De Riquer, Borja i Ucelay Da-Cal, Enric (1982). «Sobre la historiografia catalana». L’Avenç, núm. 50, p. 68-73.
Baydal, Vicent (2011). «A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332)». Mirabilia, núm. 13, p. 214-237. (2013). Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (13301348). València: Publicacions de la Universitat de València. (2015). «Los orígenes historiográficos del concepto de «pactismo»». Historia y política, núm. 34, p. 269-295.
Belenguer, Ernest (2015). Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387). Lleida: Pagès Editors.
Burke, Peter (1994). La Revolución historiográfica francesa: la escuela de los Annales (1929-1989). Barcelona: Gedisa.
Cao, David (2015). «Catalunya. Consciència diferencial i identitat col·lectiva a la primera meitat del vuit-cents. Algunes notes i consideracions». A:
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
Sabaté, Flocel [dir.]. Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 105-117.
Cao, David; Cattini, Giovanni (2014). «La cultura del constitucionalisme i els intel·lectuals catalans del Vuit-Cents». Afers: fulls de recerca i pensament, núm. 77, p. 173-193.
Casassas, Jordi (1978). «La configuració del sector ‘intel·lectual’-professional a la Catalunya de la Restauració». Recerques, núm. 8, p. 103-131. [coord.] (1999). Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Barcelona: Pòrtic.
Cattini, Giovanni (2015). «L’eclosió i la politització d’una identitat catalana diferencial (1860-1898)». A: Sabaté, Flocel [dir.]. Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 119-132.
Coll i Alentorn, Miquel (1991). Historiografia. Barcelona: Curial; Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Feliu, Gaspar (2011). «Ramon d’Abadal: la tenacitat en el treball de base». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 22, p. 157-183.
Fernández Trabal, Josep (2006-2007). «Un periodo crucial en la construcción del medievalismo en Cataluña: de «La Historia de Cataluña y la Corona de Aragón» de Víctor Balaguer (1863), a «Los orígenes de la revolución catalana» de Jaime Vicens Vives (1957)». Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 27-28, p. 209-238.
Ferrer Mallol, Maria Teresa (1987). «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 63, p. 445-508. (2005). Entre la paz y la guerra. La Corona catalano-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media. Barcelona: CSIC.
Fontana, Josep (1987), «Ciència històrica i consciència nacional catalana». L’Avenç, núm. 100, p. 70-76. (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868. A: Vilar, Pierre [dir.]. Història de Catalunya. Vol. V. Barcelona: Edicions 62. (1996). «Els historiadors romàntics». L’Avenç, núm. 200, p. 10-11. (1997). «El romanticisme i la formació d’una història nacional catalana». A: Jorba, Manuel; Tayadella, Antònia i Comas, Montserrat [eds.]. El segle romàntic. Actes del col·loqui sobre el Romanticisme, Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Museu Víctor Balaguer, p. 539-549. Fradera, Josep Maria (1990). «El passat com a present (la historiografia catalana de la revolució liberal a la Renaixença». Recerques, núm. 23, p. 53-71.
Gerard Puig Gavarró
(1992). Cultura nacional en una societat dividida. Barcelona: Curial. (2000). «La política liberal y el descubrimiento de una identidad distintiva para Cataluña, 1835-1865». Hispania, núm. 205, p. 673-702.
Ghanime, Albert (2012). «Apunts i reflexions al voltant dels referents medievals en la política catalana de la primera meitat del segle xix» A: Sabaté, Flocel [coord.]. L’edat mitjana. Món real i espai imaginat. Catarroja i Barcelona: Afers, p. 205-215. (2016). «La Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón de Víctor Balaguer, aportacions i reflexions per a una contextualització». Cercles: revista d’història cultural, núm. 19, p. 261-304.
Ginebra, Jordi (1988). Antoni de Bofarull i la Renaixença. Reus: Associació d’Estudis Reusencs i Lleida: Pagès.
Grau, Ramon (1992). «Positivisme». A: Mestre, Jesús [dir.]. Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 842-844. (1992). «Neoromanticisme», A: Mestre, Jesús [dir.]. Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 733-735. (1995). «L’aportació dels historiadors romàntics». A: Gabriel, Pere. Història de la cultura catalana. Vol. IV, Romanticisme i Renaixença (1800-1860). Barcelona: Edicions 62, p. 221-248. (1996). «Joan Fiveller, Ferran I i les imposicions municipals de Barcelona. Repàs a un mite històric». Barcelona. Quaderns d’Història, núm. 2/3, p. 53-99. (1999). «La historiografia: a la recerca de l’emoció patriòtica». A: Fontbona, Francesc; Jorba, Manuel [eds.]. El romanticisme a Catalunya. Barcelona: Pòrtic, p. 47-51. (2001). «Víctor Balaguer i la cultura històrica dels saltataulells». L’Avenç, núm. 262, p. 27-35. (2002). «El pensament històric de la dinastia Bofarull». Barcelona. Quaderns d’Història, núm. 6, p. 121-138. (2004a). «La historiografia del romanticisme (de Pròsper de Bofarull a Víctor Balaguer». A: Balcells, Albert [ed.]. Història de la historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 141-160.
(2004b). «Les coordenades historiogràfiques de Víctor Balaguer». A: Comas, Montserrat [ed.]. Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 41-68.
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
(2006). Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, col·l. «Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona», núm. 8.
Hina, Horst (1986). Castilla y Cataluña en el debate cultural (1714-1939). Barcelona: Península.
Le Goff, Jacques (2016). ¿Realmente es necesario cortar la historia en rebanadas?
Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica [1ª ed., en francès 2014].
Marfany, Joan-Lluís (2003). «En pro d’una revisió radical de la Renaixença».
A: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Vol. 2. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 635-656. (2017). Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença. Barcelona: Edicions 62. (2018). «La vida literària i la literatura catalana de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal». A: Cassany, Enric; Domingo, Josep Maria. Història de la literatura catalana. Dirigida per Àlex Broch. Vol. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Editorial Bàrcino i Ajuntament de Barcelona, p. 17-62.
Martín, José Luis (1991). «La actividad de las Cortes Catalanas en el siglo xiv». A: Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional (28, 29 i 30 d’abril de 1988). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, p. 146-151.
Puig, Gerard (2020). El rei Pere el Cerimoniós i els seus llibres. Les cròniques i la biblioteca de Poblet. Tesi doctoral inèdita. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.
Pujol, Enric (1993). El descrèdit de la història. Girona: Llibres del Segle. (1995). Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània. Catarroja-Barcelona: Afers. (1996). «Fi de segle i avenç científic. La historiografia catalana a la fi del Vuit-Cents». El Contemporani, núm. 10, p. 32-37. (1998). «La historiografia noucentista. Assaig de definició». El Contemporani, núm. 14, p. 36-43. (1999). «Els historiadors republicans d’esquerra. L’equip intel·lectual de la Generalitat republicana (1931-1936)». El Contemporani, núm. 18, p. 29-35. (2000). Ferran Soldevila i la historiografia catalana del seu temps (18941971). Barcelona: Tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Gerard Puig Gavarró
Riquer, Borja de (2001). «La crisis del 98 y la irrupción del catalanismo en la política española». A: Riquer, Borja de, Escolta, Espanya. La cuestión catalana en la época liberal. Madrid: Marcial Pons, p. 185-203.
Riquer, Martí de (1964). Història de la Literatura Catalana. Part Antiga. Vol I. p. 394-501. Barcelona: Ariel.
Rubió i Balaguer, Jordi (1962). «La Renaixença». A: Abadal, Ramon d’[et al.], Moments crucials de la història de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, p. 287-327. (2006). «Les quatre grans cròniques». A: Rubió i Balaguer, Història de la literatura catalana. Vol. I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 112-148 [1ª ed., 1984]. (1913). «La escuela histórica catalana». A: Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la recepción del Dr. Cosme Parpal y Marqués. Barcelona: Casa de Caridad, p. 91-142.
Ruiz-Domènech, José Enrique (1998). «Leonor de Aragón, una catalana en Castilla. Consideraciones sobre la repetición en la historia». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, núm. 46, p. 93-11.
Sabaté, Flocel (1997). «La Edad Media en nuestro presente». Íber: didáctica de las ciencias sociales, geografía e historia, núm. 14, p. 23-36. (2000-2002). «Municipio y monarquía en la Cataluña bajomedieval». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm 13, p. 6-75. (2009). «Estamentos, soberanía y modelo político en la Cataluña bajomedieval». Aragón en la Edad Media, núm. 21, p. 245-278. (2013). «Per què hi ha haver un Compromís de Casp?». A: Bellveser, Ricard [coord.]. Els valencians en el Compromís de Casp i en el Cisma d’Occident. València: Diputació de València. Institució Alfons el Magnànim, p. 45-119. (2015). «L’origen medieval de la identitat catalana». A: Sabaté, Flocel [dir.]. Anàlisi històrica de la identitat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 19-47. (2016). «L’abus de pouvoir dans la Couronne d’Aragon (xiiie-xive siècles): pathologie, corruption, stratégie ou modèle?». A: Gilli, Patrick [dir.]. La pathologie du pouvoir: vices, crimes et delites des governants. Antiquité, Moyen Âge, epoque moderne. Leiden i Boston: Brill, p. 293-320. (2022). «Las crónicas medievales catalanas en la legitimación del poder regio». A: López Ojeda, Esther [coord.]. Escribir la historia. Crónicas y
La historiografia romàntica catalana i la seva influència…
relato en la Edad Media. Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos, p. 295330.
Serra, Eva (1989). «Una aproximació a la historiografia catalana: els antecedents». Revista de Catalunya. Segona època, núm. 26, p. 29-46. (2008). «La historiografia catalana: del segle xix a la Segona República».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 19, p. 249-257.
Smith, Angel (2013). «Regionalismo y nacionalismo en los relatos historicistas de la Renaixença catalana (1833-1865». A: Gabriel, Pere; Pomés, Jordi i Fernández, Francisco [eds.]. «España Res publica»: nacionalización española e identidades en conflicto (siglos xix y xx). Granada: Comares, p. 101-112. (2019). Los orígenes del nacionalismo catalán (1770-1898). Madrid: Marcial Pons.
Sobrequés, Jaume (1990). «Les històries generals de Catalunya en el període històric de la Renaixença i el romanticisme (segle xix)». A: Nadal, Joaquim [et al.]. La historiografia catalana. Balanç i perspectives. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, p. 19-35. (1997). Història Contemporània de Catalunya. Vol. I. Barcelona: Columna.
Sunyer, Magí (2006). Els mites nacionals catalans. Vic: Eumo, Societat Verdaguer. (2015). Mites per a una nació. De Guifré el Pelós a l’Onze de Setembre. Vic: Eumo.
Tasis, Rafael (1980). Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona: Vicens Vives [1a ed., 1957]
Valdeón, Julio (1991). «Las Cortes de Castilla en la época medieval». A: Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional (28, 29 i 30 d’abril de 1988). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, p. 146-151.
Vicens Vives, Jaume (1967). «Ferran II, alliberador dels pagesos catalans». A. Vicens Vives, Jaume. Obra dispersa. Catalunya ahir i avui . Barcelona: Vicens Vives, p. 340-343. [original aparegut a La Publicitat el 25 d’agost de 1935] (1980). «Els Catalans en el segle xix». A: Vicens Vives, Jaume; Llorens, Montserrat. Industrials i polítics (segle xix), 3a. ed. Barcelona: Vicens Vives, p. 7-306.
Notícia de Catalunya. Barcelona: RBA La Magrana. [1a ed., 1954]
Gerard Puig Gavarró
Vilanova, Francesc (1996). Ramon d’Abadal: entre la història i la política (18881970). Lleida: Pagès.
Vilar, Pierre (1973). «Ocupació i resistència durant la Guerra Gran i en temps de Napoleó». A: Vilar, Pierre. Assaigs sobre la Catalunya del segle xviii. Barcelona: Curial, p. 93-131. (2018). Cataluña en la España Moderna. 2 vols. Barcelona: Crítica. [1a ed. en català en 5 vols. el 1964-1968; 1ª ed. en francès el 1962].
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 291-308 DOI: 10.2436/20.1001.01.274
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
mAnuel folguerA i DurAn, sempre De lA unió cAtAlAnistA
mAnuel folGueRA i duRAn, AlWAyS of the unió cAtAlAniStA
Lluís Duran*
Centre d’Història Contemporània de Catalunya
Rebut: 8 de juny de 2025 – Acceptat: 28 de juliol de 2025
Resum: Manuel Folguera i Duran, enginyer, va ser un dirigent del primer catalanisme, partidari d’un moviment no estructurat decisivament per partits polítics. Malgrat el seu poc reconeixement en l’actualitat, va tenir un paper important en l’estructuració i l’arrelament del catalanisme en la societat del seu temps. Aquest estudi vol trobar-ne les claus interpretatives principals, des dels anys vuitanta del segle xix fins als deu primers anys del segle xx, quan tingué tasques directives a la Lliga de Catalunya i a la Unió Catalanista, fins a la culminació de la seva trajectòria, a la Diputació de Barcelona i com a president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Paraules clau: Catalanisme, Sabadell, Unió Catalanista, escola catalana, Lliga Regionalista
Abstract: Manuel Folguera i Duran, an engineer, was a leader of early Catalanism, in favour of a movement not specifically structured by political parties. Despite his current lack of recognition, he played an important role in the structuring and establishment of Catalanism in the society of his times. This study aims to uncover the main interpretive keys, from the 1880s to the 1910s, when he had leadership roles in the Lliga de Catalunya and the Unió Catalanista, until the end of his career path, in the Diputació de Barcelona (provincial council) and as President of the Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Keywords: Catalanism, Sabadell, Unió Catalanista, Catalan school, Lliga Regionalista
(*) E-mail: lluisg.duran@gencat.cat
Lluís Duran
1. Folguera, un desconegut (o gairebé)
Manuel Folguera i Duran és una personalitat prou oblidada avui i molt poc tinguda en compte, per bé que fou influent en el seu moment. En el seu cas, hi ha una circumstància prèvia que no es pot obviar: Folguera va ser president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), una entitat que en els seus millors anys (1923) va arribar a tenir 10.000 socis. En el catalanisme esqueixat dels anys trenta, l’APEC era un lloc gairebé únic de trobada de catalanistes. A més d’això (i potser per això), el president de la Protectora, abans de ser-ho, va participar en moments decisius de la història del catalanisme, com veurem.
Ens hem de preguntar què fa que Folguera no aparegui entre els nostres referents, tan importants com un coetani seu, Lluís Millet, o Àngel Guimerà. Entre els diferents motius, hi ha la volguda decisió d’isolament, de treballar a partir dels seus valors. Malgrat ser membre de la Unió Catalanista, del Centre Català de Sabadell, de la Lliga de Catalunya, del Centre Escolar Catalanista, no va entendre mai aquesta adscripció com una forma de limitació personal per fondre’s, així, en un conjunt. Rere la defensa d’uns valors morals, no podia acceptar servir les estructures que encimbellaven homes al poder, i, a partir d’aquí, en feien propaganda, n’estructuraven el lideratge i en perpetuaven, de fet, la memòria. Folguera no va comptar (i no va voler) això, tan sols va voler comptar el seu valor moral i una comunicació personal puntual amb la ciutadania catalana.
Si no va voler adherir-se a uns mecanismes de perpetuació personal, en canvi, va adherir-se a una formulació del catalanisme que va ser superada per altres i, a la fi, se’n va gairebé esborrar la petja. Com tot moviment viu i complex, en el catalanisme hi ha vencedors i vençuts. A efectes empírics en remeto, doncs. Folguera va ser dels vençuts, dels oblidats. El catalanisme que ell professava era més un compromís personal i amb la comunitat, que un credo polític. De fet, finia amb ell, més amoïnat per escampar l’Ideal que per consolidar poder. Obsedit amb el servei, el catalanisme integral, va desaparèixer amb els seus protagonistes, però en resten textos i obres.463
463. Aquesta orientació l’he desenvolupada a «Àngel Guimerà, dirigent i activista catalanista», El Temps (18 de juny de 2024), i a «Àngel Guimerà, la seva aportació al catalanisme: una aproximació», de propera publicació, a les III Jornades d’Història i Debat Nacional, octubre de 2024, a Prats de Molló (Conflent).
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
La seva forma de ser i treballar, el canvi en l’hegemonia del catalanisme, ja serien prou motius per entendre la dificultat de seguir-ne el rastre, però hi ha un fet, producte d’aquestes qüestions, que dona a Folguera l’especificitat gairebé única dels homes formats en el catalanisme de la Unió Catalanista dels primers temps del moviment. Seguint Josep Termes, quan encara el catalanisme no havia entrat en la lluita pel poder institucional, aquest construeix des del desplegament de la idea de la Renaixença, les bases d’una cultura nacional, amb l’enteixinat associatiu que li cal: excursionisme, orfeonisme, educació, moviment artístic i literari… Folguera pot esdevenir un dels líders que treballa en el primer període germinal del catalanisme i, després, en el període de plenitud institucional, quan el més freqüent és que cada període tingui els seus responsables, i els salts són d’allò més escadussers. Folguera s’escapa de la norma, però s’hi adapta.
Folguera és també un enginyer. Una persona que s’ha de guanyar la vida al servei de la indústria i la millora dels productes i eines, duplicant sovint la seva vida laboral. La gran aspiració dels catalanistes en la política és tenir una sola tasca: no és aquest el cas. Pertany a la generació de Lluís Marsans, de Pelegrí Llangort, Daniel Girona i Llagostera, Joan Solé i Pla, Vicenç A. Ballester, els Permanyer, Daniel Roig i Pruna, i fins i tot, amb menys fortuna personal, de Rafael Patxot, també admirador de Guimerà i Aldavert.
Folguera va ser sempre un «franctirador» de l’escola de la Unió Catalanista, com ell sempre es reclamava, representatiu d’un catalanisme incòmode: l’intransigent. Un catalanisme auster, que judica els altres, sovint amb severitat, per les seves febleses, renúncies o corrupteles; exigent amb les actituds de les persones. Tot i això, malgrat presidir l’APEC, Folguera mai no va renunciar a opinar sobre política, des de la seva independència i llibertat de criteri.
Una darrera dificultat per entendre l’esvaïment de Folguera és, precisament, la dificultat d’entendre el catalanisme integral. Sobretot, pel sentit funcional que tenia, ja que aspirava a la reclamació de la plenitud nacional. Pensament-acció escampat en fulls diversos. Sovint reiteratiu i senzill en conceptes. Sense òrgan oficial que dictés la doctrina i el posicionament. Més exemple personal per al comú que estratègies i tàctiques polítiques.
1.1. Qui és Manuel Folguera i Duran?
Manuel Folguera forma part de la primera fornada de dirigents del catalanisme, d’aquells que actuen des de les primeres entitats que, després de La Jove
Lluís Duran
Catalunya, comencen a donar-li un sentit ampli territorialment i sectorial, i amb voluntat general d’intervenció.
Manuel Folguera i Duran va néixer el 2 de maig de 1867, al carrer de Sant Pau, a Sabadell. Orfe de molt jove, va estudiar primer a la seva ciutat i es traslladà posteriorment a viure a Barcelona, al carrer de la Princesa, on va conèixer la plaça de l’Àngel abans de la «Reforma» que originà l’actual via Laietana. Com a barceloní d’adopció va estudiar als escolapis de la ronda de Sant Antoni, com Àngel Guimerà. L’espurna catalanista li venia de llegir obres de Víctor Balaguer, però el seu mestre en catalanisme va ser Sebastià Farnés, impulsor de L’Arch de Sant Martí. El seu compromís orgànic amb el moviment li vingué en fundar el Centre Escolar Catalanista i, a la seva ciutat, seguint el lideratge de Valentí Almirall, el Centre Català de Sabadell.464
Com a enginyer industrial, va començar la seva activitat a la Colònia Güell,465 centre fabril relacionat històricament amb el catalanisme primigeni, i fou a la colònia on hi hagué la primera escola catalana, instal·lada per als infants que hi residien, des de 1891, com un servei més.466 L’altre factor té a veure amb el Centre Escolar Catalanista, conegut per la influència que hi exercí Enric Prat de la Riba. Com recull Folguera a les seves memòries, el Centre Escolar hi tingué una relació directa: «Al Centre Escolar Catalanista, li correspon l’honor d’haver plantejat per primera volta el problema de la catalanització del nostre ensenyament, amb el projecte de creació d’un Patronat de l’Ensenyança Catalana, els estatuts del qual foren aprovats pel Govern Civil el 7 de maig de 1887». La iniciativa, no reeixida, va permetre crear el Patronat de les Escoles Catalanes, amb Francesc Flos com a secretari: «D’aquest Patronat, en sortí, dos anys més endavant [en realitat, van ser onze anys més], l’actual i fructuosa l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana».467
L’accés de Folguera a la presidència de la Unió Catalanista el 1899 està graonat de diferents càrrecs inferiors de responsabilitat des del Centre
464. Joan Sallarés: Manuel Folguera i Duran, gran amorós de Catalunya, p. 7-13. Treball premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1959, celebrats a Perpinyà.
465. Ibid., p. 18.
466. Ibid., p. 41. Una altra cosa és considerar una escola creada amb finalitat independent i sense vinculació a una empresa, amb la qual cosa la primera escola catalana correspondria al Col·legi de Sant Jordi, creada per Francesc Flos i Calcat, el 1898, al bell mig de la Barcelona Vella, podeu trobar-ne més informació a Lluís Duran i Jordi Flos: Francesc Flos i Calcat: Catalanisme i Escola.
467. Manuel Folguera i Duran: Una flama de la meva vida (memòries), p. 88.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
Escolar, fet que Jordi Llorens qualifica com a emmarcat pel doble objectiu de «Pàtria i estudi». 468 S’integrà posteriorment a la Lliga de Catalunya, una entitat de classes mitjanes, entre ateneu i club polític,469 de la qual va ser secretari de 1887 fins a 1890.470 Com ha destacat Llorens, defensava la «reivindicació de l’oficialitat de la llengua catalana, del proteccionisme i la conservació i reforma del dret civil català, l’execució d’una política explícitament catalanista», oberta a la col·laboració amb altres nacionalitats, des de «l’exercici d’una activa campanya propagandística que no excloïa la possible concurrència a les urnes». 471
1.2. Al servei de la Unió Catalanista i les seves entitats
Des de la Lliga i el Centre, Folguera fa el pas a la Unió Catalanista, de la qual és secretari a la fi de 1892 i n’és, també, a l’assemblea de la UC de Reus, el 1893, quan Francesc Flos presenta el projecte per crear, amb el suport de la Unió, un nou patronat escolar català. A l’assemblea de Balaguer (1894), hi intervé amb dues propostes: una, demanant que el poder judicial intervingui en la repressió de les defraudacions i, una altra, sobre fiscalitat:
Don Manuel Folguera y Durán pronunció un discurso en defensa de la base, referente a la contribución por industria y comercio, creyendo de alta conveniencia que se adopte un impuesto único, basando las exenciones de contribución en otros motivos más razonables que los actuales, como por ejemplo la realización de beneficios en la práctica de una industria. Consideró que tiene grandes ventajas el gravar la riqueza en sus diversas alternativas, siempre a proporción de las utilidades, y termina afirmando que el sistema propuesto por la comisión ponente es el que practican o persiguen las naciones más avanzadas.472
468. J. Llorens: La Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista: dues associacions del primer catalanisme, p. 58. Folguera n’és president de la Comissió de carreres especials els anys 1886 i 1887, vegeu les p. 66 i 67.
469. Ibid., p. 20 i 24. Folguera n’és vocal, tresorer i secretari, successivament de 1889 a 1891, Ibid., p. 66-68.
470. Sallarès, Manuel Folguera i Duran… op. cit., p. 17.
471. J. Llorens: La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, p. 66.
472. La Vanguardia (17 de maig de 1894).
Lluís Duran
També és a la junta que prepara l’assemblea d’Olot, el 1895,473 i promou els òrgans catalanistes sabadellencs Lo Catalanista i Acció Catalana. 474 Folguera comença la tasca de dirigent catalanista des de la base de la presidència del Centre Català de Sabadell.475 Una entitat ciutadana important per a la població vallesana, que, al llarg dels anys va impulsar l’Orfeó de Sabadell, el Centre Excursionista del Vallès i el Diari de Sabadell. Nucli patriòtic, important per a la Unió Catalanista, però també dinamitzador de primer nivell en una ciutat industrial.476
L’octubre de 1899 fou elegit president de la UC, en una junta que estava formada per Lluís Marsans (secretari), Josep Franquesa i Gomis, Josep M. Roca, Domènec Martí i Julià, Joaquim Botet i Frederic Renyé.477 Actuà com a president, doncs, en el bienni 1899-1901 i el 1902 va ser substituït per Josep Roca i Heras.478 Es tractava d’un capteniment general comú d’uns dirigents que Joan Sallarès percebia així: «Anaven als quatre vents de la nostra terra predicant la bona nova, quan ésser catalanista costava moltes pessetes i no oferia cap recompensa de caràcter utilitari».479
El bienni esmentat seria un període crucial per a la història del catalanisme, i bifurcaria definitivament el moviment en dues actuacions presents i actives avui: l’acció política, amb la creació de la Lliga Regionalista, i l’acció cultural i social en entitats creades ad hoc.
L’accés a la presidència de Folguera coincidí amb el moviment de resistència antifiscal del Tancament de Caixes, un esdeveniment en el qual sectors de la UC, que crearan el Centre Nacional Català, trobaran l’eina per actuar en política institucional, per niar-hi la Lliga. Folguera era un antipolític acèrrim? Certament no. Apartidista, sí. Tenia reserves per a l’acció dels partits polítics, per una reflexió clara.480 El 1892, a la Lliga de Catalunya disserta per definir quina mena de política cal dur a terme i qui l’ha de fer, sobre l’estat de les administracions locals. En aquest cicle, la conferència més important correspongué
473. Ibid., J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 281, 289 i 303.
474. Joan Sallarès: Manuel Folguera i Duran… op. cit., p. 17.
475. Ibid., p. 21.
476. Ibid., p. 15.
477. J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 390; La Vanguardia (23 d’octubre de 1899).
478. Ibid., p. 402.
479. El Matí (14 de maig de 1933).
480. J. Sallarès, Manuel Folguera i Duran… op. cit., p. 41.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
a Folguera:481 «Es que no vayan á los municipios los ciudadanos de Barcelona, sinó únicamente personas afiliadas á tal ó cual partido político, con lo cual resultan políticos los ayuntamientos […]», institucions que no haurien de tenir caràcter polític i, per això, reclama: «La obligación que todas las personas honradas tienen de trabajar con todas sus fuerzas por la moralización de la administración municipal de los pueblos».482 Quan es produeix el trencament entre els dos sectors catalanistes, Folguera considera que el seu programa no és escèpticament anticorrupció: «El catalanismo que es causa de dignificación de un pueblo ha de procurar que sus adeptos sean verdaderos modelos, tanto bajo el punto de vista política como social».483
1.3.
Un discurs de Sabadell (1899)
Podem considerar un conjunt significatiu del pensament de Folguera el que defineix el 1899 en un discurs al Centre Català de Sabadell, partint de la premissa que «lo catalanisme conté l’única regeneració possible de Catalunya». Per això, creu que el benestar del poble s’ha de fonamentar en l’equilibri entre els interessos morals i materials. L’autonomia del país s’ha de fonamentar en l’honradesa i la serietat «per la forma de recaudació d’impostos y pel criteri d’aplicació de sos fruyts». Sembla com si plantegés un govern dels tècnics al servei del poble, no pas d’uns polítics que no se sap quins interessos concrets representen, més enllà dels dos partits del torn dinàstic.
Al servei de què cal desenvolupar l’autonomia de Catalunya? D’antuvi aquest sistema de govern permetria desaparèixer «lo perill de que imprudencias de llegisladors forasters y desconeixedors del pahís […] disconforme al esperit general de nostra terra». Una forma de contradir el «paracaigudisme» electoral, en el sistema de la Restauració, que imposava normalment candidats sense cap arrelament amb el districte.
Amb uns legisladors (governants) comprensius i inserits en l’esperit del poble, es millorarien els usos i costums tradicionals «degradats» pels cafès concert, el flamenc i els toros, i milloraria l’eficàcia del dret civil i també, en una constant
481. J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 212.
482. La Vanguardia (21 de desembre de 1892).
483. La Vanguardia (16 de setembre de 1901). Discurs pronunciat al Centre Catalanista Sarrianenc.
Lluís Duran
de l’acció de Folguera, «guanyaria Catalunya, ab sa complerta autonomia, la reivindicació oficial de sa llengua, y per tant la restauració de llur saludable influencia en lo caràcter del nostre poble». Fer-ho altrament, si s’imposés el castellà arreu: «Mentre’ns honrem parlant en català, la nostra gent sabrà arrencar lo pi de las pedres», però fer-ho altrament comportava que: «Á mida que’ns anéssim tornant más españoles, tot perdent l’agre del terrer, nos endressaríem al decahiment y á la misèria».
En el desplegament de l’ideal autonomista, que, com veiem, té un significat diferent de l’actual, torna a aparèixer l’interès per l’escola catalana. El terme ja encunyat per Francesc Flos i Calcat en el fullet Las escolas catalanas el 1886, era percebut així pel dirigent sabadellenc:
Un altre dels interessos morals que més beneficiaris ab la llibertat autonòmica de Catalunya, fora sa cultura; y á fé que ben bé ho necessitem. Començant per la ensenyansa primària, en la qual tant de temps hi perden los noys malaprenent l’idioma castellà, pera no saber després a consciència ni’l seu propi ni l’emmanllevat foraster, quan lo degut ordre y temps podrien aprendra’ls tots dos de conformitat.
Indicava així un aspecte important per reivindicar l’escola catalana: la deficiència del rendiment de la canalla per la deficient comprensió del castellà. Tot aquest programa bé podia ser portat a terme per un partit, però hi ha unes condicions generals que ho impedeixen. En primer lloc, partint de la integritat del seu programa:
El Catalanisme deu presentar lo pit net, lo cap alt. Té llegítimas reivindicacions plantejadas, y las ha de sostenir íntegrament dolgui a qui dolgui, pesi a qui pesi, aixís l’amanyaguin com li peguin, sempre ab la mateixa serenitat augusta, sempre ab la mateixa enteresa respectable. Sa propaganda ha de ser constant, son crit ha de ser etern.
El caràcter «honrat y moralisador» del catalanisme ha de ser la justa oposició al «corruptor centralisme» que ha provocat que «el poble català está avuy en gran part embrutit» i que ha «destruhït a Catalunya totas las virtuts que li eran fonamentals».
La voluntat regeneradora, la integritat moral i la paciència i constància catalanista no permeten l’acció partidista usual: «No podran violar la puresa ni quebrantar las energías del moviment social catalanista». El catalanisme, com
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
a moviment, no com a partits, no ha de tenir pressa: «I el catalanisme no n’ha de sentir cap, d’impaciència, per a arribar al triomf. Si ab medis violents o ab impremeditats recursos se volgués precipitar son avens, no faríem sinó errar-nos de mitj a mitj. Totas las conquistas fàcils y prematuras, totas las transformacions sobtadas solen ser passatjeras».
Fins que s’assolís una majoria autonomista, que creia que a la fi del segle xix no hi era: «Reguem lo peu del arbre y apuntalem sas brancas que, si tenim paciència y perseverancia, l’anyada serà esplendida á curull». El catalanisme no ha de tenir pressa («piano piano si va lontano»), perquè la seva formulació no li permet la transigència: «Ha d’anar recobrant la possessió de la Terra segrestada per la collas políticas del centralisme, representa el bé lluytant contra el mal, á la veritat batentse ab la mentida, á la virtud redressantse contra’l vici». Per assolir conquerir «als catalans per Catalunya, y després Catalunya pera’ls catalans».
El catalanisme calia apropar-lo a tothom: «Tots los procediments són lloables y dignas d’especial consideració», però sabien que la millor propaganda era l’exemple personal: «Vull dir que l’home catalanista ha de practicar en sa vida pública y privada tot quan estiga en relació ab la doctrina que segueix y predica».
Sota quina base cal configurar el «catalanista ideal», en primer lloc, com sempre actuà Folguera: «Aquell que constantment parla y escriu en català», «qui prega [a Déu] en català», qui en la disposició dels seus interessos s’adequa a les nostre formes de legislar, qui protegeix les manifestacions de l’art català (orfeonisme, Jocs Florals) i no els toros, el «género chico» i el flamenc, creadors de «los vicis que degeneran lo cos y las corrupcions que perverteixen l’ànima».
El catalanista també ha de tenir cura del seu negoci en un sentit concret, que l’ha d’envoltar amb el màxim capteniment català possible, on se li atribueix «la serietat y dignitat que li escau a la gent de la nostra terra» i una actitud decidida de modernització, «procurant que revingan en honra y profit d’ella [la terra] tots los avansos técnichs y totas las milloras económicas que en lo trevall y en lo tràfech hi puga realisar».
Més enllà de l’àmbit col·lectiu i el professional dins de casa seu: «Procura pujar á sa familia dintre l’ambient de l’admósfera catalana, educant lo cor y’l cervell de sos fills en l’amor y respecte á las cosas de la terra, enviantlos á instruir-se en la escola més catalana que tinga á má, o contribunt-hi a crearne de novas». Segons Folguera, el model moral del catalanista ha de comportar ser «pare exemplar, fill amantíssim, marit fidel, ciutadà honrat, element útil a la
Lluís Duran
societat que’l volta, esclau de sa paraula, puntual en sos debers, respectuós, no pas servil amb sos superiors, benévol y considerat ab sos inferiors, y sempre lleal interpréte de la ensenyansas en Déu tot caritat y amor», per assolir que la gent catalana, com a exemple col·lectiu, «torni a ser, com en temps més gloriosos, meticulosament judiciosa y formal, honrada fins á la escrupolositat, y sencera y altruista fins al sacrifici pel bé de les comunitats a què pertany».484 La moralitat recta anava lligada, així, indefectiblement a la catalanitat, palesada arreu.
Aquest capteniment s’aplica a l’admissió de socis del Centre Català de Sabadell, definit com «a fogar de catalanitat i de selecta cultura», on rebutjaven els aspirants de «reputació dubtosa o llur caracterització política, i fins se n’havia exclòs per manca de delicadesa comercial».485
Però per al conjunt del catalanisme, des de la Unió Catalanista «sosteníem que es conservaven i acreixien millor el prestigi i la potencialitat del moviment patriòtic actuant sense immiscir-se en les baixes lluites de la política de partit. Així es podia desenvolupar la propaganda nacionalista sense inspirar recels i s’exercia una saludable influencia catalanesca, en relació a cada problema concret […]». En aquest sentit s’obtingueren triomfs importants i la participació de partits allunyats en ideologia, se suposa que, a més de regionalistes, federals i carlins.486
La diferència amb l’acció partidista es produïa per tres motius: en primer lloc, «no cercar-hi profits personals o de colla»; en segon lloc, «la intervenció en la política gasta els homes i, amb freqüència, els inutilitza per raó de llur obligada intervenció en problemes candents, estranys a la finalitat substancial del catalanisme», i, finalment, la lluita electoral «s’hi ha d’utilitzar per força elements poc recomanables», no en sabem motius, si personals o de circumstància, o tots dos.487
Per diferenciar-se de l’estructura segmentada dels partits, el 1901, la necessitat de la unitat que defensava la UC, tenia dues formes d’argumentari: «reconeixent aixís com á veritat indestructible que’s precisa la unitat d’acció pera á tot triomf», però dins de l’entitat, aquesta unitat representava que «hi caben tots els catalans, qualsevulga que sian sas aficions o sas tendencias particulars, mentres sían honrada
484. Discurs presidencial llegit amb la Sessió inaugural del Centre Català de Sabadell lo dia 15 d’octubre
485. Manuel Folguera i Duran, Una flama… op. cit., p. 142.
486. Ibid., p. 150.
487. Ibid., p. 156.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista y sincerament sentidas y tracticadas, y mentres no’s vullgan presentar com á incompatibles ab los principis fonamentals per ella oportunament sentats».488
Però la unitat també es fonamenta per la mateixa concepció del país, i la seva diversitat, i del moviment que vol representar, el catalanisme, com destaca a l’assemblea de la UC que ell presidí: «Que esta ha sido una familia de la cual no se pueda exigir que tenga un criterio conforme para todos los asuntos de la vida, pero que es necesario que lo tenga para el ideal común de la colectividad que es la autonomía de Cataluña».
Serà constant l’allunyament del sistema de partits, i per això l’estructura que proposa Folguera per fer funcionar la Unió Catalanista és tot excepte semblant a un partit, volgudament jerarquitzat i piramidal: «Que no quieren tener jefes porque los hombres son dados á equivocación; que las juntas permanentes [l’òrgan de direcció de la UC] solo siguen el camino que se les traza de antemano, y cuando tienen dudas consultan á la Asamblea para que éstas se las aclare, con la cual estiman obrar en conciencia, que si la Asamblea acordara virar en redondo, lo acataría la actual junta […] Indicó que la Unió Catalanista no ha de ser patrimonio de nadie, y que en ella ha de triunfar siempre la idea y no las personas».489
Com a bon membre de la UC, Folguera considerava que les eleccions no eren un fi en si mateix, sinó que tenien un sentit propagandístic del programa del catalanisme que hom no podia desaprofitar, una forma de difondre les Bases de Manresa i ser útil per a «la totalitat de Catalunya»».490 Però també deia que calia que, com tots els actes del catalanisme, «s’ha de subjectar á las més severas reglas de la moral […] que és preferible la pèrdua de les eleccions á recórrer als indignas medis que comdemnen los principis del Catalanisme»; per tant, res més lluny de la falsificació d’actes, de la compra de vots o de fer votar els difunts.491
1.4 Folguera, president de la Unió Catalanista
Amb la definició del projecte de la UC, semblava clar que l’estructura de partit polític que alguns catalanistes volien endegar comportaria molts problemes en el si del naixent moviment. L’accés de Manuel Folguera i Duran a
488. Joventut (31 de gener de 1901).
489. «Asamblea catalanista», La Vanguardia (27 de maig de 1901).
490. J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 284.
491. Ibid.
Lluís Duran
la presidència de la UC correspon en aquest període. La primera mesura que hagué d’enfrontar Folguera en el seu bienni de govern va ser el suport als comerciants que estaven empresonats amb motiu del Tancament de Caixes. L’actitud de la UC va ser distant respecte del conflicte, però proposà un acostament futur sota el programa de l’entitat, no ja per reclamar una descentralització administrativa com atribuïa als vaguistes, sinó per «aixoplugar-vos sota la bandera gran de la Autonomia Política y Administrativa de nostras Bases de Manresa, á l’ombra de la qual, vosaltres y nosaltres, y fortament units tots los catalans, si’ins volem salvar, hi guanyarem la darrera batalla».492
Les gestions per interessar sectors catalanistes per a una acció en el sistema de partits i en el govern no són, com destaca Folguera, sobre el contingut del programa. Si més no, de moment, partien del fet que «el desvetllament nacional era encara aleshores incert, els catalanistes, qui més qui menys, confiaven tots en la possibilitat d’un moviment d’efusió per part dels polítics madrilenys». Unes diferències que no ho eren, doncs, pel programa sinó pels procediments de l’estratègia a seguir i per la desconfiança generada.493
Els procediments i la desconfiança semblen marcar el posicionament vers aquesta actuació prepartidista d’elements de la Unió Catalanista que aleshores no governen la federació i que volen constituir una força política actuant, prèvia a la Lliga Regionalista. Folguera destaca que l’industrial Joan Sallarès contacta amb la UC per anunciar-li les intencions del general Polavieja, amb un programa pretesament renovador i descentralitzador, del qual se’n desentén, no sense adreçar-lo a Antoni Gallissà, proper a Lluís Domènech i Montaner.
Folguera, tot i alegrar-se de la notícia, afirma que «nosaltres volem més alt, treballem per la llibertat integral de la nostra terra i tenim tan alta i sola la bandera que està a cobert de totes les fal·làcies i les versatilitats de la política» i qualifica d’«impacient» l’actitud d’alguns interessats,494 producte de la feina pacient de consciència que es proposava per a tota la societat la UC, que generarà uns tempos més llargs.
492. La Vanguardia (11 de novembre de 1899). Folguera havia intervingut davant del Govern Civil per la llibertat de catalanistes arran de detencions en el Jocs Florals, La Vanguardia (7 de maig de 1899).
493. Manuel Folguera i Duran: Una flama… op. cit., p. 295.
494. Ibid., p. 148.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
Segons Llorens, l’11 de desembre de 1899 la UC, en el manifest Al poble català, desautoritzà el moviment dels gremis barcelonins en el plet del Tancament de Caixes amb el govern; tot seguit, el 12 de gener de 1900, La Veu de Catalunya es donà de baixa de la Unió Catalanista.495 Folguera serà el protagonista del trencament amb la Lliga, produït el mes de març arran dels fets esdevinguts amb motiu d’un míting catalanista a Lleida en protesta per l’actitud persecutòria del governador civil José Martos O’Neale. Segons Sallarès, Folguera va vetar Cambó al míting de Lleida que havia organitzat la UC, tot i que aquest hi va voler participar en constatar-se que anava a ser un èxit.496
Com destaca Llorens, «la decisió de Folguera causà un gran enrenou a les files catalanistes. En efecte, en els nuclis comarcals es prengué consciència de l’abast real de l’escissió de l’entitat, alhora que es censurà una intransigent actitud de Folguera».497 Segons Llorens, malgrat tot, Folguera tingué una actitud pragmàtica i d’aproximació durant el conflicte.498
El trencament en el catalanisme era un fet, uns optaven per la via partidista i els altres, dirigits per Folguera, no. Un fet que generarà una dinàmica de llarg abast i influència col·lectiva. Folguera no creia que la diferència fos entre els oportunistes i pragmàtics o els «del tot o res». Els de la Unió Catalanista, que hi romanien, asseguraven que «no rebutjarem cap dels avenços que ens acostin de veres, en més o menys, a aquest tot, ans al contrari, els utilitzarem per a guanyar-ne d’altres. El que no farem és pidolar concessions parcials a canvi de rebaixaments de dignitat o de renúncies a l’ideari complet que il·lumina el nostre camí».499 La desconfiança personal marcava la decisió col·lectiva. La «concessió» havia de ser sobre el tot, no pas sobre un tant per cent indefinit.
Però Folguera va ser un president de la Unió important també per altres motius, especialment perquè va configurar simbologia catalanista, fins i tot actual. En primer lloc, per haver modificat la forma de manifestar la Diada Nacional i aplegar un nombre important de persones al carrer en una manifestació catalanista. Segons Llorens, després de produir-se la detenció d’una vintena de joves catalanistes (entre ells, el meu avi, Alfons Solà i Jané) que anaren
495. J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 390.
496. Joan Sallarès: Manuel Folguera i Duran… op. cit., p. 38.
497. J. Llorens: La Unió Catalanista… op. cit., p. 392.
498. Ibid., p. 395.
499. Manuel Folguera i Duran, Una flama… op. cit., p. 295-296.
Lluís Duran
a dipositar una corona de flors el dia 11 de setembre de 1901 al peu de l’estàtua de Rafael Casanova, «a iniciativa de Manuel Folguera s’aprovà, encara que amb l’oposició dels expresidents, que consideraven agosarada la proposta, la convocatòria d’una manifestació per exigir l’alliberament dels joves empresonats; la concentració es reuniria a la plaça de Catalunya diumenge 15 de setembre i es dirigiria tot seguit fins al monument on farien una ofrena floral. La convocatòria fou un èxit i s’hi congregaren entre 5.000 i 12.000 persones», segons La Veu de Catalunya «una gran gentada»; hi parlaren un desconegut Josep M. Folch i Torres, i Folguera, que, segons La Vanguardia, va agrair la presència carlina i federal, cosa que si la convocatòria l’hagués fet un partit no s’hauria produït, com ell reclamava. I amb el sentit reivindicatiu plantejat, considerava que «esto significa un homenaje de solidaridad y protesta contra la prisión y procesamiento de los jóvenes».500 Si el 1899 els catalanistes havien anat a veure el governador civil per demanar la llibertat dels detinguts catalanistes, aquest cop creia que la Unió s’havia de solidaritzar amb els detinguts amb un «acte solemne»; per això, Folguera afirmava que «no creiem avinent que l’entitat cap del catalanisme vagi a demanar misericòrdia per un acte que no considerem pecaminós».501
Tot i que la manifestació es va fer el dia 15 de setembre, com indica Robert Surroca, de la iniciativa de Folguera en sorgí l’associació Diada Nacional amb presència massiva al carrer, com sigui que, anteriorment, les activitats es feien dins d’entitats i eren més reduïdes pel que fa al nombre de persones.502
Folguera també incidí en altres mecanismes de propaganda de la UC: una «propaganda popular» feta a base de segells i medalles de diferents valors.503 Especialment els segells eren una forma molt general de comunicació, però també, de compromís públic i propaganda. Més enllà de la Diada nacional, els segells504 i les monedes, amb motiu de l’Assemblea de la UC a Terrassa el 1901, presidida també per Folguera, foren cedits a la Unió pels propietaris del Pi de les Tres Branques, quan encara era un arbre ufanós.505 Des d’aleshores configura un senyal patriòtic, trinitari i referent d’una sola soca amb tres branques referit
500. Llorens, La Unió Catalanista… op. cit., p. 414. La Vanguardia i La Veu de Catalunya (16 de novembre de 1901).
501. Manuel Folguera i Duran, Una flama… op. cit., p. 159.
502. Robert Surroca, L’onze de setembre, p. 18-20.
503. Manuel Folguera i Duran, Una flama… op. cit., p. 149.
504. Amb Sant Jordi matant el drac i la llegenda: «1900 Unió Catalanista».
505. Llorens, La Unió Catalanista…, op. cit., p. 414.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
als Països Catalans des de la inspiració Lo pi de les tres branques, de Jacint Verdaguer.506
Després de les assemblees de Manresa, Reus, Balaguer, Olot i Girona, Terrassa va ser «l’assemblea» de Folguera, la que correspongué al seu període presidencial. En plena crisi per l’allunyament dels lligaires, aquesta assemblea tenia per objectiu ratificar els acords de Reus (1893) per dur a terme el programa catalanista de la Unió.
Entre els acords d’aquesta assemblea, Folguera va prendre els compromisos que volia executar des de la Diputació Provincial en el seu quadrienni de diputat (1909-1913). La intervenció política dels de la UC es podia produir quan es considerava adient en les eleccions en què poguessin governar (en part) el país, en les eleccions municipals i provincials, on «com a representants de la terra tindrà per principal objecte la implantació de la Autonomia de Catalunya», no pas en les eleccions a Madrid. Com veurem, en l’assemblea de 1901 es destacava el compromís en la defensa de la llengua, com demanà ell en les primeres intervencions a la plaça de Sant Jaume; així, els electes provincials, «en sos escrits y discursos usaran sempre la llengua catalana y quan las circumstancias los hi privin protestaran prèviament del dret que tenen d’expressar-se en llengua pròpia», però aprofitant el debat que s’havia produït per la demanda d’un concert econòmic provincial, des de 1899, la UC, ja el 1901, llançava una proposta que ell concretaria en diferents proposicions el 1910 i el 1911, una amb poc èxit d’antuvi i una altra amb més èxit posterior:
Los arreglos económichs han d’ésser pera la totalitat de Catalunya y jamay pera una part cuansevulga de la terra catalana […] amb tot y que’l catalanisme no ha acceptat may l’actual antinatural divisió de Catalunya en quatre provincias, mentres no sigui possible constituir la Diputació Catalana única, és convenient trevallar pera que’s formi entre la quatre Diputacions Provincials un pacte o federació pera recabar del Poder central l’establiment de concerts econòmichs conformats als principis més amunt estatuïts.
El 1901 plantejava, per tant, ja elements semblants a una futura mancomunitat, establerta 13 anys després. Folguera considerà que durant la seva presidència s’establiren les primeres relacions formals amb nacionalistes bascos,
506. Jacint Verdaguer, Pàtria, p. 112-116.
Lluís Duran
biscaitarres,507 i també participà, invitat com a president de la UC, als Jocs Florals de 1901, on pronuncià un discurs Francesc Pi i Margall, amb gran impacte entre el públic.508
1.5. Folguera, diputat provincial
El 24 de novembre de 1909, recent encara la Setmana Tràgica i els seus efectes repressius, es feren eleccions provincials, per al districte Terrassa-Sabadell, amb els resultats següents: Barata, 6.854 vots; Duran, 6.327 vots; Alegre, 6.138; i Folguera, 5.139. Del conjunt, tres no eren solidaris i només ell era partidari de Solidaritat Catalana.509 Folguera manifestava en aquesta primera campanya electoral el capteniment que sempre expressaria en el futur. En primer lloc, no volia ser candidat, perquè les seves tasques professionals no li permetien altres obligacions. En segon lloc, perquè «recolzant-me en la forta raó que la política activa militant m’ha estat sempre antipàtica i està desconnectada de la meva manera de ser independent de tot bàndol». No va fer campanya electoral. Si volien que el votessin, ell no hi participava, acceptava el vot com una gràcia, no per una campanya electoral esforçada. Car ell creia que el vot s’havia de merèixer per la recta moralitat prèvia, no per la campanya anterior i els tripijocs electorals habituals a l’època.
Amb posterioritat a la campanya, es va assabentar que la Lliga no recomanava votar-lo, s’estimava més els seus candidats i els monàrquics. Prat aconsellava no votar-lo, perquè, no sense un punt de raó, Folguera no es volia presentar.510 Sens dubte, hi pesava també l’animadversió per fets polítics recents de trencament entre catalanistes. Deslligat de tota disciplina, es presentà com a catalanista de la Unió Catalanista; en les seves paraules, «soc soldat del meu sou […] vull ser nacionalista independent, addicte a la Unió Catalanista».
Un cop elegit, va considerar que calia, tot i que Solidaritat Catalana era en un final d’etapa, impulsar l’ambient solidari a la Diputació Provincial de Barcelona distribuint els càrrecs entre la Lliga i l’esquerra catalana, però la Lliga
507. Folguera i Duran: Una flama… op. cit., p. 160.
508. Rafael Tasis, Els Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1859-1958), p. 254.
509. La Vanguardia (25/X/1909) i (27 d’octubre de 1909).
510. Folguera i Duran, Una flama… op. cit., p. 180-181.
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista
optà per cercar-los amb els dinàstics i establir un bloc de dreta, en lloc d’un bloc catalanista.
En entrar al palau de la plaça de Sant Jaume, es trobà, a més, amb un ambient profundament castellanitzat. Folguera va ser rebut pel seu antic company de la Unió, Enric Prat de la Riba, com «un enemic més, quan jo volia portar-vos la branca d’olivera simbòlica de la pau entre els catalans».511 Tan bon punt va prendre possessió, va presentar una proposició a la Diputació, signada amb un altre antic president de la UC, Antoni Suñol, ara a les files de l’esquerra catalana, que establia el següent: «Reconstitució de la personalitat catalana, amb plena autonomia administrativa, sense qüestionar l’estructura provincial. A tal efecte, Catalunya contribuirà a les despeses de l’Estat espanyol amb la quantitat alçada que proporcionalment li correspongui», seguint els objectius definits el 1901 a l’assemblea de la UC; la Diputació «acollirà amb gust tot allò que es digui i es faci a les corporacions similars de les antigues nacionalitats ibèriques». Continuant també els objectius que s’havien manifestat a l’Assemblea de Terrassa, calia que les llengües catalana i castellana fossin cooficials a la Diputació, l’ús del català en les sessions, en els discursos oficials, en la documentació escrita dels diputats, com també un arxiu en català de la documentació generada per la corporació provincial i el coneixement «adient» de l’idioma pels nous funcionaris que hi ingressessin. A més de la reconstitució de la personalitat catalana i la cooficialitat de la llengua, també incidia en la dignificació de la bandera barrada. Per això proposava que s’hissés a la façana del Palau «la bandera catalana, representativa del nostre esperit nacional».512 El resultat, segons Folguera, fou que «totes tres consideracions caigueren com una bomba sobre la coalició regionalista-monàrquica, la qual hi veié un gran perill».513
La resposta a les proposicions de Folguera i Suñol fou, per part del Govern provincial presidit per Enric Prat de la Riba, promoure «la reconstitución económica de la personalidad de Cataluña»; «se reconoce el derecho de usar indistintamente la lengua catalana y la castellana, en todo cuanto a ello no se opongan las leyes». Pel que feia a la senyera, la presidència determinaria on es col·locava.514
511. Ibid., p. 188-189.
512. Ibid., p. 188-189.
513. Ibid., p. 184.
514. Ibid., p. 184. Podeu trobar més informació a Lluís Duran, «La Mancomunitat: el seu origen, el seu context», Revista de Catalunya, número extraordinari 2014/1.
Lluís Duran
Closa la seva actuació representativa a la UC, Folguera anà a raure a la presidència que li donà més relleu al llarg de la seva vida, la de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Ja hem vist el seu interès per la defensa de l’escola catalana i promoure la nostra llengua des de les institucions. Fidel a la Unió Catalanista, en va desenvolupar un esqueix del seu arbre, quan la Protectora continuava sent una entitat adherida a la UC i mantenia el seu capteniment de treball unitari pel comú interès nacional, en aquest cas per la llengua i per l’escola. Va ser a la darrera assemblea de la UC, a Tarragona, el 1912, que es va iniciar aquest procés i es va preveure el rellançament de l’entitat de foment de l’escola catalana: el gra de mostassa queia en terra amarada de saó, i Folguera n’era el llaurador des de 1914.515 Catalanista, amarat de l’esperit de la Renaixença, emprengué una obra de renovació amb l’esperança en el futur de l’escola catalana, que els nens i les nenes representaven. La seva trajectòria i personalitat van permetre fer créixer l’APEC i fer-ne una entitat influent i prestigiosa a la Catalunya del primer terç del segle xx.
515. Vegeu Lluís Duran, «Tarragona, octubre de 1912: l’esclat de l’escola catalana», Revista de Catalunya (abril-juny de 2012).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 309-327 DOI: 10.2436/20.1001.01.275
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
l’Ateneu iguAlADí De lA clAsse obrerA i el seu fons
DocumentAl. històriA De cAtAlunyA Des D’unA entitAt culturAl
l’Ateneu iGuAlAdí de lA clASSe obReRA And itS documentAl
ARchive. hiStoRy of cAtAloniA fRom A cultuRAl entity vieWpoint
Mònica Oliva Poveda* Roser Grau Llucià**
Rebut: 30 de març de 2025 – Acceptat: 22 de juliol de 2025
Resum: L’article presenta el fons documental de l’Arxiu de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, el qual reuneix un gran repositori de documents que il·lustren, des de la segona meitat del segle xix i durant tot el segle xx, la vida política i sociocultural de l’entitat, extensiva a la d’una ciutat i un país. Actualment, l’Ateneu Igualadí és l’ateneu i l’entitat més antiga en funcionament de les que van néixer en entorns obrers i fabrils el segle xix, amb una idea clara i proactiva sobre la necessitat d’educar i formar la classe obrera. Els tipus de documents que ofereix l’arxiu —dels quals se’n mostren alguns—, ens permeten donar a conèixer un fons d’una importància cabdal per als estudis històrics, així com possibilitar i impulsar nous projectes de recerca.
Paraules clau: Ateneus, entitats obreres i culturals, associacionisme, ensenyament/formació
Abstract: the Ateneu Igualadí de la Classe Obrera archive becomes a large repository of documents that illustrate part of half of the 19th century and the entire 20th century of an entity, of a city, but also of a country. The types of documents that the archive provides, showing some of them, enables us to bring to light a source of fundamental importance for history, as well as enable and promote research projects. It is currently the oldest up-and-running organisation of those that were born in working-class, factory environments and with the clear idea of the importance of education for the working class. Ateneu Igualadí is a member of the Federation of Ateneus of Catalonia.
Keywords: universities, labour and cultural organisations, collectivism, education/training
(*) Doctora en Història i documentalista. monicaolivapoveda@gmail.com
(**) Sociòloga especialitzada en fonts orals, CERCA Grup de Recerca en Ciències Socials. grupcerca.cat info@grupcerca.cat
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
1. L’Ateneu Igualadí
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera va ser el segon a constituir-se a Catalunya després de l’Ateneu Català de la Classe Obrera de Barcelona, amb l’objectiu primordial de fomentar la instrucció del sector obrer dins d’un ideari progressista, com a lloc i espai d’activitats culturals i d’esbarjo seguint un model interclassista i, per tant, adreçat a totes les classes socials sense distinció.
L’origen dels ateneus parteix d’uns idearis diferenciats: d’una banda, els alineats amb el Partit Progressista (Ateneu Català de la Classe Obrera, Centre de Lectura de Reus i Ateneu Igualadí de la Classe Obrera); d’altra banda, els ateneus de sectors burgesos (Ateneu de Barcelona i Ateneu de Madrid), i els ateneus simpatitzants amb l’anarquisme (Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona). A Catalunya, en el moment de la fundació de l’Ateneu Igualadí, ja s’havien produït les vagues industrials i jornades reivindicatives després de tres dècades de creixement econòmic.
Aquestes primeres entitats creades per obrers, que van anar evolucionant a mesura que ho feien els esdeveniments socials, econòmics i polítics del país, van ser la llavor i l’empenta a la culturització de la societat catalana davant les limitacions de l’educació oficial. La formació, sobretot de la classe obrera, apostava per una alfabetització bàsica i la formació en coneixements més específics i tècnics, com mecànica, comptabilitat i idiomes. L’educació dels nens i nenes en aquestes entitats s’apartava dels postulats més tradicionals, motiu pel qual alguns d’aquests ateneus són els precursors de la renovació pedagògica a Catalunya, alhora que es van constituir en espais cívics i culturals, i van establir així els paràmetres d’un associacionisme plural.
Segons la primera documentació conservada de la història de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, els seus fundadors foren quatre teixidors: Antoni Vila Ratera, Antoni Carner, Ferran Salat i Josep Estany. Posteriorment, amb nou obrers més —Josep Riba, Joan Tomàs, Jaume Veciana, Josep Canyelles, Francesc Baqué, Josep Martí, Joan Borràs, Pere Bertran i Josep Badia—, varen ser els 13 fundadors inicials, amb l’objectiu de constituir un centre de formació cultural i professional per posar la cultura a l’abast de tothom.
Les primeres reunions es van fer al Café del Pardalet a la Rambla d’Igualada, i sol·licitaren l’ajut i el beneplàcit del pare Marià Ferrer i Estruch, un escolapi exclaustrat. També aconseguiren el suport de l’advocat i secretari de l’Ajuntament, Timoteu Coll, malgrat les reticències de l’alcalde Manuel Balcells, i
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
comptaren amb l’assessorament de l’advocat Miquel Bertran i Gabarró, que supervisà la redacció dels primers estatuts o Reglament per al bon Règim i Govern de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (30 de novembre de 1862), que s’enviaren a l’alcaldia per a la seva aprovació. La ratificació va arribar el gener de 1863 per part del governador de la província de Barcelona. L’Ateneu també va tenir detractors, i convisqué amb un Ajuntament poc col·laborador. L’any 1867 va disminuir la seva activitat i, a més, fou clausurat momentàniament per una primera calúmnia. Una segona denúncia falsa de conspiració contra el règim el 1868, portà la junta directiva a la presó de Manresa.
De manera immediata a la seva inauguració l’agost de 1863, el 25 de setembre es posaren en marxa les escoles nocturnes de l’Ateneu, sota la direcció del pare Mariano, en un primer local situat en un pis del número 21 del carrer de Sant Magí. La crema del segon local al carrer del Vidre, el 18 de juliol de 1873 per les tropes carlines, està recollida en un gravat i documentada a les actes de l’entitat.
Acabada la guerra el 1876, l’Ateneu s’instal·la al carrer d’Òdena, a la Carraca, on hi havia un teatre, saló d’esbarjo, sala de lectura, d’ensenyament i de dibuix. Després, va tornar a la seu del carrer del Vidre, tot i que havia estat cremada per les tropes carlines. Fou temporal, ja que el 24 d’agost de 1878, per la Festa Major, s’inaugurà l’actual edifici al carrer de Sant Pau. El mes següent començaren les classes nocturnes, i el novembre s’obrí el teatre en el que era el Saló central (actual vestíbul).
Pel que fa a les escoles de l’Ateneu, aquestes foren clausurades finalitzada la Guerra Civil el 1939, i no es reobriren fins a la Transició democràtica, el curs 1978-1979. Recuperaren les seves activitats per anar progressivament cobrint tots els nivells de l’Educació Primària. La Fundació Privada Escoles de l’Ateneu Igualadí s’aprovà el 25 de setembre de 1997.
Al llarg dels anys vuitanta del segle xx i els inicis dels noranta, s’enceten tot un seguit de millores i remodelacions a l’edifici de l’entitat i a les seves dependències. És aleshores quan els deutes de l’entitat provoquen la venda del camp d’esports i la cessió del teatre a l’Ajuntament durant 75 anys. Així, es reinaugura el teatre el 24 de febrer de 1995, ara com a Teatre Municipal l’Ateneu, després que l’Ajuntament assumís les obres de remodelació, i també la placeta de l’Ateneu, després d’enderrocar la tanca del carrer de Sant Pau. Després de diversos acords amb l’Ajuntament, l’escola de música també passà a ser Conservatori Elemental Municipal de Música d’Igualada. Fins a l’actualitat, l’Ateneu
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
continua el seu treball educatiu, cultural, esportiu i social, i el 21 d’abril de 2008 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, l’escola de l’Ateneu Igualadí és de titularitat pública.
D’ençà de l’any 2010 i fins al 2020, l’entitat ha patit una transformació de les dependències i activitats. D’una banda, la biblioteca va quedar reduïda a una sala de reunions o lectura, i passà a tenir un espai compartit durant una certa època com a espai de trobada per a empreses i emprenedors, tot i que ara es fa servir com a sala per a reunions i activitats de les seccions i altres col·lectius de la ciutat i de la comarca. En segon lloc, existeixen dues sales de cinema, una de grans dimensions que dona servei com a únic espai cinematogràfic a Igualada, i una de més petita, que ocupa el que era l’antiga Sala de Juntes i posteriorment, l’Arxiu Històric. Per tant, es va desmantellar la sala que havia atresorat el fons documental i els exemplars de llibres de la biblioteca antiga. Actualment, aquest fons documental està dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia (ACAN).
1.1. L’Arxiu
Fins a l’any 2009, l’Arxiu de l’Ateneu romangué tancat en uns armaris de fusta a la seu de l’entitat al carrer de Sant Pau d’Igualada. La seva recuperació per part dels antics socis i alumnes, gairebé lligall a lligall, i també gràcies a algunes donacions, es va descriure amb detall al llibre de Salvador Riba,516 soci i antic alumne de les escoles, i president de l’entitat. La primera ordenació de la Biblioteca la realitzà l’aleshores bibliotecària, Maria Antònia Bisbal.
L’Arxiu Històric conté documents entre els anys 1862 i 1939, la documentació del Centro Nacional de 1944 a 1977, i tota la generada a partir de la recuperació de l’entitat als anys setanta, juntament amb la documentació administrativa. L’Arxiu de 1862 a 1980 està en fase inactiva definitiva-històrica. Aquests documents s’avaluen com a definitius (de conservació permanent) segons els articles 19a i 19b de la Llei del patrimoni cultural català (Llei 9/1993). Segons l’article 19a: «Els documents de més de quaranta anys d’antiguitat produïts o rebuts, en l’exercici de llurs funcions, per persones jurídiques de caràcter privat
516. S. Riba i Gumà (1988), L’ateneu Igualadí de la classe obrera 1863-1939. Igualada, Ateneu Igualadí, «Col·lecció Els Llibres de l’Ateneu Igualadí», núm. 5. La història de l’Ateneu s’ha pogut resseguir gràcies a aquesta font bibliogràfica i als documents dipositats al fons documental de l’entitat que el senyor Riba va anar recuperant.
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
que desenvolupen llur activitat a Catalunya», i segons l’article 19b: «Els documents de més de cent anys d’antiguitat produïts o rebuts per qualsevol persona física i els documents de menys antiguitat que hagin estat produïts en suports de caducitat inferior als cent anys, com és el cas dels audiovisuals en suport fotoquímic o magnètic, d’acord amb el que sigui establert per reglament».
L’arxiu administratiu correspon als documents provinents de la gestió administrativa de l’Ateneu Igualadí des de 1978 fins a l’any 2008 i que reflecteixen les activitats i actes realitzats, la procedència dels ingressos i el seu control, les diverses entitats col·laboradores, com també els convenis establerts i contractes, entre d’altres. Està en fase semiactiva i han de ser conservats per raons administratives i, sobretot, legals i financeres. Desconeixem si hi ha un arxiu físic organitzat a partir d’aquell moment. L’any 2013 es va fer un primer treball de final de màster de la ESAGED (F. Canet, 2013), en què es va dur a terme un quadre de classificació provisional i un preinventari d’una petita part del fons considerat en aquell moment administratiu (1975-2008) corresponent a 6 metres lineals.
Amb motiu del 150 aniversari de l’Ateneu, la gerència de l’entitat517 encarregà una primera digitalització del fons, l’edició d’un llibre commemoratiu518 i conferències arreu del territori. Al mateix temps, l’entitat CERCA 519 recollí testimonis d’antics alumnes de les escoles i produí un documental que mostra l’activitat pedagògica de l’Ateneu Igualadí, des de la mirada dels alumnes que van passar per l’escola a finals dels anys vint i fins a 1939. Aquest treball va rebre el 3r premi 2012 a la innovació per part de la Federació d’Ateneus de Catalunya.
A partir de 2014 i fins a 2019 vam dur a terme una descripció documental i una digitalització sistemàtica, gràcies a les subvencions rebudes per part de l’OSIC, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que van permetre generar un model de base de dades facilitada per l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, on es van arribar a generar 3.145 registres i un volum digitalitzat total de 6.465 arxius. Els arxius per a conservació i consulta es van generar en
517. Aleshores, la gerent era Francina Cirera Jiménez, a qui agraïm la seva confiança.
518. M. Oliva Poveda (2010), Memòria de la història documental i fotogràfica de l’Ateneu Igualadí, Ateneu Igualadí, Generalitat de Catalunya.
519. Documental titulat «L’escola de la meva vida» https://www.youtube.com/watch?v=Figx7BsPsMU
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
TIFF (fitxer mestre), JPEG i PDF derivats. Aquest fons textual té diferents unitats documentals. S’identifiquen amb el nom formal del nivell (subfons, grup de sèries, etc.). Les imatges tenen una estructura pròpia de carpetes, que s’anomenen amb el nom concret que les identifica, el del grup de sèries, i el títol de la unitat documental composta o simple.
Una primera sistematització de la documentació ha permès descriure els diferents tipus de documents i classificar-los segons la naturalesa material:
1. Documentació en paper (actes de l’entitat, correspondència, hemeroteca, fulls volanders, pasquins, cartells, llibrets…).
2. Documentació fotogràfica (fotografies dels edificis, de les activitats i seccions, de personatges…).
Els documents en paper conservats corresponen a escrits des de l’inici de la gestació de l’entitat, la seva constitució, els reglaments i disposicions, i les activitats realitzades fins als nostres dies. Cronològicament i per temàtica, es poden trobar les següents grans etapes:
2.1. La fundació, els inicis de l’entitat
El fons de l’Ateneu entre 1863 i 1879 conserva els primers escrits i la constitució oficial, a més de les contribucions dels socis benefactors. Es conserven els llibrets del discurs inaugural que va pronunciar l’advocat Miquel Bertran, així com còpies dels estatuts i les respectives modificacions, amb documents sobre les traves burocràtiques i les publicacions a la premsa dels detractors, que consten també a les actes de l’entitat. Aquesta documentació permet resseguir un fil conductor dels primers anys de l’entitat i les dificultats socials i econòmiques per portar-la endavant: del pas per dos locals fins a la consecució, mitjançant un préstec, de l’edifici actual, i l’escriptura de la compra de la segona finca de l’edifici central de l’Ateneu l’any 1889.
Així mateix, es poden trobar les planimetries antigues de l’edifici principal, inaugurat l’any 1878, i el debitori contret pel pare Mariano per construir
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
l’edifici.520 També es conserven la carta i el projecte d’obra de José Vich Aguilera per a la construcció de la casa del conserge de l’any 1894, els plànols i el projecte de disseny de José Moncunill de l’edifici del conservatori i escola d’arts i oficis de l’Ateneu Igualadí el 1909 finançat pels germans Garcia Fossas. Aquesta activitat interna la trobem redactada en les actes de les juntes, la correspondència, actes de les eleccions a les juntes directives, actes de reunions i assemblees, els llibres de comptabilitat, diverses llistes de socis, els cartells de les activitats, publicacions pròpies i reculls de premsa, entre altres.
Aquesta primera etapa es complementa amb l’abundant documentació d’altres institucions d’Igualada (Ajuntament, Govern Civil, estaments militars), de Catalunya (ajuntaments, altres entitats obreres, Generalitat de Catalunya) i de l’Estat (Congrés, Senat, ajuntaments i entitats), ja que els diversos benefactors i presidents de l’entitat ostentaren càrrecs públics en algun moment de la seva trajectòria. Així, cartes de ministres i senadors, alcaldes, consellers i presidents de la Generalitat i altres càrrecs, personalitats artístiques, culturals i esportives formen part d’aquest llegat. Fins i tot es conserva la comptabilitat de les arques de l’Ajuntament després de les despeses com a conseqüència de l’atac de les tropes carlines l’any 1873.
2.2. Documents sobre personalitats rellevants per a l’entitat
L’Ateneu conserva documentació sobre el seu soci benefactor i primer professor, el pare Mariano, i sobre Marià Ferrer i Estruch, fundador i president honorari de l’Ateneu, simpatitzant del Partit Progressista i fundador del diari El Eco de Igualada (1863). Es conserven els escrits del pare Mariano, certificats de títols (com el títol original de mestre atorgat per la reina Isabel II l’any 1840), el seu testament de 1899, quadres de retrats, fotografies i fins i tot un manual homeopàtic, ja que durant força temps es va dedicar a passar consulta al seu despatx d’Igualada atenent malalts. De fet, va rebre algunes visites del Dr. Sanllehy, metge homeòpata de Barcelona, i gran amic de Jaume Balmes. També es van resseguint figures com Joan Serra i Constansó, soci des de la seva joventut i que fou president entre els anys 1890-1893 i 1903-1905, i exercí accidentalment l’alcaldia d’Igualada durant els anys 1904-1905. Va ser fundador
520. Entre el fons de l’entitat i l’ACAN existeixen força fotografies d’aquestes dècades, a bastament utilitzades en publicacions antigues i actuals.
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
de l’Elèctrica Igualadina i un dels cofundadors del Centre Catalanista d’Igualada (1883). Intel·lectual i maçó, com alguns dels socis de l’entitat, quan va viure a Barcelona entre el 1895 i el 1902 va conèixer alguns artistes modernistes com Santiago Rusiñol i Narcís Oller. Va publicar en revistes i diaris de l’època entre els quals destaquen Quatre Gats (1899), L’Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) —signava amb el pseudònim de Jep de Jespús—, i en publicacions de l’Ateneu Igualadí com La Veu d’Igualada, El Ateneo, Lo Renaixement o La Colmena de Igualada. Quan va morir l’any 1924, va cedir la seva biblioteca a l’Ateneu, que anys després portaria el seu nom. També existeix força documentació de Francesc de Paula Bedós, un dels primers professors de l’Ateneu, i de socis honorífics com el diputat a Corts Miquel Tirrell i dels diferents presidents de l’entitat.
2.3. La correspondència: l’Ateneu en la vida social i política del país
La correspondència forma un dels grups documentals més quantiosos i de més interès, amb 1.164 registres. Existeix correspondència entre les seccions de l’entitat, correspondència local amb entitats i autoritats, correspondència comarcal i, finalment, amb autoritats i personalitats de Catalunya, de l’Estat i de l’estranger. Pel que fa a l’època de consolidació de l’entitat (1900-1919), es troben 66 cartes, entre moltes altres, de socis o professors a la Junta, o al president de l’entitat amb sol·licituds diverses. Les dècades de 1920 i 1930 són les més prolífiques, amb 1.077 missives, entre les quals destaquen, per anys, les següents: (1923) Carta d’acceptació de l’Ateneu a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; (1927) Carta de l’alcalde d’Igualada, Emili Orfila, sol·licitant donatius per a la creació d’una ciutat universitària i d’un hospital clínic, per iniciativa del rei Alfons XIII; (1930) Carta de l’alcaldia sol·licitant als alumnes de l’Ateneu la seva presència a la desfilada del rei Alfons XIII; (1930) Carta als socis de restabliment del català a l’Ateneu com a llengua de l’entitat; (1931) Notes a mà originals de la carta del president de l’Ateneu Joan Valls als nous càrrecs del govern republicà (Macià, Domingo, Campalans, Nicolau d’Olwer, Serra Húnter, Casanovas, Ainaud, Xirau); (1931) Telegrama del conseller Ventura Gassol per ajornar la conferència programada a l’Ateneu per la situació política a Madrid; (1932) Carta de l’alcalde al president de l’Ateneu amb motiu de la visita a Igualada de Manuel Azaña; (1932) Carta del president de la Generalitat Francesc Macià agraint el suport de l’Ateneu a l’Estatut de Catalunya; (1933) Telegrama de la Generalitat agraint el condol enviat per l’Ateneu en la mort del president Francesc Macià;
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental (1934) Carta de la Junta Directiva a Pompeu Fabra agraint-li la seva tasca amb la llengua catalana; (1934) Escrit per a un telegrama del president de l’Ateneu, Emili Sabaté, per la profanació de la tomba del president de la Generalitat Francesc Macià; (1936) Carta del Comitè Antifeixista local d’Igualada sol·licitant el teatre per al festival de cinema benèfic a favor dels Hospitals de Sang; (1936) Carta al president de l’Ateneu de l’alcaldia autoritzant l’ús per hores del camp d’esports per a instrucció militar; (1936) Carta de Pere Coromines, participant dels certàmens literaris, sol·licitant còpia del llibret dels Jocs Florals; (1937) Carta del Departament de Cultura de la Generalitat, de Marc-Aureli Vila, sol·licitant les publicacions de l’Ateneu per incorporar-les a l’Arxiu-Biblioteca de la Generalitat; (1937) Carta de la Junta de la CNT remetent a l’Ateneu les normes de treball per als contractes… fins a un llarg etcètera.
De la correspondència del Centro Nacional de l’època franquista, també notòria amb 840 cartes, en destaquen les relacionades amb l’apropiació de l’edifici i entitat per l’alcaldia, les dels governs civils per l’autorització d’obertura entre 1941 i 1944, les cartes que l’empresa EDI de teatre, a la qual es va cedir l’explotació, enviava a la Junta del Centro Nacional amb les propostes d’obres a representar o incidències, cartes del conservatori de música, així com sobre activitats esportives i de l’escola Castells Comas. Igualment, es conserva la correspondència amb les empreses de contractació d’artistes d’inicis dels anys setanta que actuaven al local.
Del període de la recuperació de l’entitat destaca, l’any 1978, la carta del president de la Generalitat Josep Tarradellas a Salvador Riba, president de l’Ateneu Igualadí, sobre la sol·licitud d’ajudes econòmiques a l’entitat.
2.4. Bodes d’or, anys vint, República, Guerra Civil i la recuperació de l’entitat
Les dues primeres dècades del segle xx contenen força documentació, des de la celebració de les bodes d’or de l’entitat, el 1914, en forma de publicacions, certàmens literaris i Jocs Florals, fotografies, el funcionament del teatre, les escoles, fins a l’inici de la Guerra Civil; per tant, podem afirmar que la major part de documentació conservada es concentra entre els anys 1914 i 1936.
D’aquesta etapa destaquen les publicacions periòdiques pròpies de l’Ateneu, documents de les seccions d’estudiants, d’esports i excursionisme, a més de pasquins, fulls volanders i díptics de conferències, actes i exposicions.
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
Entre les publicacions pròpies521 es conserven les següents: un periòdic setmanal com La Colmena de Igualada, que es publicà entre els anys 1880 i 1882; revistes setmanals com La Veu d’Igualada, La Antorcha, que es va publicar a partir de 1880 i va treure 15 números il·lustrats per Joan Serra i Contançó, i Esport i Cultura (1922). També revistes mensuals, com ara Llevor de la qual es publicaren dos números l’any 1920; i la més important, L’Ateneo, iniciada l’any 1885 i que en la seva tercera època va dir-se L’Ateneu (1911-1934). També s’editaven butlletins com L’Ensaig, amb il·lustracions i iniciat l’any 1882, i Lo Renaixement, el 1884, considerat el més important i que duia el subtítol «Butlletí mensual del Centre Catalanista d’Igualada» i que canvià de nom a «Butlletí Mensual de la Secció Catalanista del Ateneo Igualadí de la Classe Obrera» l’any 1886. S’editava així mateix un butlletí de l’Associació d’Estudiants de l’Ateneu, Butlletí, que va tenir dues èpoques (1925-1926) i (1934-1935). Existí un darrer butlletí, Ramell Igualadí (1930-1936), subtitulat «Portaveu de les escoles de l’Ateneu Igualadí».
Durant l’etapa de la recuperació de l’entitat, es publicà la revista L’Ateneu entre els anys 1982 i 1994, de manera intermitent, fins a l’aparició de la revista Ateneu Tots, que perdurà fins a l’any 2008 i fou la principal plataforma de divulgació de les activitats de l’Ateneu Igualadí, únicament en format paper. També es van organitzar certàmens literaris, com ara el Premi Ciutat d’Igualada, organitzat anualment des de 1880 fins a 1887 i que comptava en el jurat amb destacades personalitats de la literatura catalana.
2.5. Les seccions i els equipaments de l’Ateneu
Les diverses seccions que es crearen a l’entitat, a banda de la Secció de Teatre, la Secció de Música i la Secció d’Esports, que formaven unes agrupacions autònomes, reflectien les diverses inquietuds dels socis i sòcies i esdevingueren cabdals en les activitats que es realitzaven.
La Secció Enciclopèdica sorgí de contactes amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i es constituí el 8 de març de 1906. Les seves activitats estaven centrades a organitzar conferències científiques i arribà a tenir 200 afiliats l’any 1909. Deixà de funcionar l’any 1912, quan alguns dels seus membres
521. Se’n pot trobar alguna digitalitzada a Trencadís de la Diputació de Barcelona.
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
passaren al grup Redempció, que tenia un ideari de pau, moralitat i justícia i que incloïa en el quart punt del seu reglament un incipient manifest de protecció d’animals i plantes.
La Secció Esperantista va estar en actiu els anys 1908 i 1909, quan s’organitzà un curs i participà en els Jocs Florals Esperantistes de Badalona. Es conserven díptics i fulls volanders de les activitats de les dues seccions. Destaca també la Secció Femenina a partir de l’any 1912, ja que fins aleshores no es contemplaven en els Estatuts de l’Ateneu els mateixos drets i deures per a dones i homes. La Secció Femenina s’encarregava de les escoles nocturnes de noies amb assignatures com cultura general, labors i costura, cuina, història i geografia, cant, etc., a més de gimnàstica i excursionisme. També era molt activa en obres de beneficència. El fons correspon a díptics i fulls volanders.
L’Associació d’Estudiants va ser la més prolífica de l’entitat i va néixer com a necessitat dels antics alumnes de continuar vinculats a les escoles i a l’Ateneu un cop finalitzaven els estudis. L’iniciador fou el professor Abelard Fàbrega, amb uns objectius culturals: manteniment de la biblioteca, excursionisme, espeleologia… L’Associació tenia força representació en seccions com les d’Esports, Cinema, Teatre i Música, i organitzava importants conferències en què convidava personalitats com Pere Bosch i Gimpera, Carles Pi i Sunyer, Josep Puig i Ferrater, i líders polítics i sindicals com Ventura Gassol, Joan Peiró, Antoni Rovira i Virgili, Carles Rahola o Pau Vila. També celebrà importants certàmens literaris i diverses exposicions, algunes de fotografia, entre els anys 1925 i 1928, fins que l’any 1932 obrí un laboratori fotogràfic on, a més, s’oferien cursets. Amb els estatuts de l’any 1934, adquirí les responsabilitats de la Comissió de Cultura.
La Secció d’Esports: els esports van ser una de les disciplines que van tenir molta importància a l’entitat. Es crearen equips de futbol i de ciclisme. L’any 1920, l’Ateneu va comprar el camp de Xipreret, que convertiria en els camps d’esports de l’Ateneu, on es va celebrar la Festa de l’Aviació en què es va veure per primera vegada a Igualada l’enlairament i l’aterratge d’avions. Durant molts anys, tots els esdeveniments, competicions i exhibicions esportives que se celebraven a Igualada van tenir lloc en aquest camp.
La Secció de Música: l’ensenyança de la música va ser un puntal a l’entitat des dels inicis. Es conserven els programes de les classes que s’impartien, els sous del professorat, cartells i díptics dels concerts i de les bandes de música que hi actuaven, així com dels Cors i de l’Orfeó de l’Ateneu i d’altres d’arreu de Catalunya.
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
El cafè de l’Ateneu fou un important espai d’esbarjo i reunió social de la ciutat —no només dels socis— des de l’inici de la inauguració de l’edifici. Del cafè es conserven albarans, factures, contractes d’arrendament, inventaris de mobiliari i maquinària, i llibres de comptabilitat, entre altres. Les primeres fotografies i els primers documents del cafè de l’Ateneu són de finals del segle xix. Fins i tot el mobiliari ha estat objecte de recerca per l’especialista Julio Vives Chillida, ja que s’han pogut identificar les cadires tipus moble de Viena de Jacob i Josef Kohn i de Germans Thonet, que apareixen en postals i fotografies del cafè entre els anys 1880 i 1912.
El teatre: el teatre va ser present des dels primers moments a l’Ateneu Igualadí i, un cop a l’edifici actual, inaugurat el 1878, el vestíbul aviat va resultar insuficient a causa de l’increment del nombre de socis. Es va construir un teatre nou que es va inaugurar l’abril de 1900. Aquest teatre patí un incendi l’any 1912, que va destruir l’escenari i va malmetre la platea i el primer pis. Es va reconstruir, s’aixecà un segon pis, i es va donar mobilitat a la platea per tal de posar-la a nivell d’escenari en cas de voler-hi celebrar balls o sopars. Això va convertir aquest teatre en un dels més grans i complets de Catalunya. Pere Valls i Bofarull (1840-1885) havia regalat per al teatre de l’Ateneu dues decoracions (la de Teatro Regio i la de Plazacalle) el 1881, que les va enviar des de Madrid, on treballava per al Teatro Real i que es van conservar fins fa poques dècades. El seu fons documental consta d’un volum generós de 444 registres descrits, entre documents oficials, contractació, cartells i fulls volanders. Es conserven els llibrets dels actors, la documentació dels emprèstits per finançar obres d’adequació del teatre, les actes on es descriuen les dates i representacions, fulls volanders i cartells de les obres representades, així com també certificats, com el del peritatge de l’incendi del teatre, les contractacions dels espectacles i dels actors, recaptacions de taquilla i correspondència amb les empreses i artistes.
A algunes de les obres hi assistien els autors, com és el cas d’Àngel Guimerà (Companyia del Teatre Romea de Barcelona), tal com queda recollit en les actes en una fotografia a la porta de l’entitat. També l’estrena de Yerma, interpretada per Margarida Xirgu, el novembre de 1935, amb l’assistència de Federico García Lorca, tot i que els diaris de l’època no ho van publicar. D’aquesta representació es conserva el cartell original, i la constància dels esdeveniments a les actes de l’entitat. Entre les moltíssimes representacions que s’hi van fer cal destacar òperes amb mestres del Gran Teatre del Liceu, com Rigoletto, La Bohème, Il Barbiere di Siviglia o Faust.
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
El cinema: l’Ateneu fou el primer local d’Igualada on es projectà cinema com a espectacle entre els anys 1901 i 1902 al Saló de l’entitat. En un principi, en els entreactes de les funcions teatrals es projectaven vistes cinematogràfiques acompanyades de melodies al piano. Posteriorment, ja es van fer sessions de cinema pròpies, tal com queda reflectit als díptics conservats, cartells, pasquins i fulls volanders de les pel·lícules. El cinematògraf es va inaugurar l’any 1906 i estava instal·lat al teatre. L’any 1923 es va adquirir una màquina Gaumont. En iniciar-se les projeccions de cinema sonor i amb l’arribada del color, els aficionats van augmentar. Antoni Guiteras Iglesias va ser un dels arrendadors, i es va fer càrrec el 1926 del Teatre-Cinema de l’Ateneu, en agafar el relleu del seu oncle. Posteriorment, va ser el fundador dels cinemes Kursaal a Igualada. Al principi de la Guerra Civil, el Teatre-Cinema es requisà per a altres activitats. Es guarda el document de l’acta i inventaris de la confiscació del teatre l’any 1936 per part de l’Ajuntament, així com els documents derivats i l’anunci mecanografiat sobre la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de la col·lectivització dels espectacles l’any 1937. El Patronat Garcia Fossas: es conserva la documentació d’un fons destacable per a la ciutat d’Igualada, que correspon al Patronat Garcia Fossas. Jaume i Artur Garcia Fossas eren fills d’una família benestant, i ajudaren econòmicament, com a socis protectors, diverses entitats culturals de la ciutat.522 Entre les seves aportacions a l’Ateneu destaquen les que van possibilitar construccions com el Palau Escolar i l’Escola d’Arts i Oficis, i el pavelló Germans Garcia Fossas (1912). El 1916, l’Ateneu va haver de demanar un crèdit al Banco Hipotecario de España per adequar el primer pis com a escola superior de noies i els baixos a l’Escola de teoria i pràctica dels teixits, que impartia el professor Joan Llansana i de la qual es conserven patrons, mostrari de teixits i gravats, i manuals de les assignatures. Posteriorment, aquest edifici passà a ser el local de l’incipient Conservatori de Música d’Igualada, que s’inaugurà l’octubre de 1920, amb el mestre Joan Just com a director del Conservatori i on es va formar la Banda de Música i l’Orfeó de l’Ateneu.
522. Jaume Garcia Fossas va ser-ne el principal benefactor i va llegar en el seu testament aquest Patronat a l’Ateneu Igualadí. També va ser el fiançador inicial de la construcció de l’edifici de l’Institut de Segon Ensenyament (actual Escola Àuria d’Igualada). Artur Garcia Fossas va col·laborar en moltes obres culturals i benèfiques de la ciutat com l’Hospital, i va finançar la construcció d’un edifici previst per a orfenat (actual CEIP Garcia Fossas), que va mantenir durant molts anys un menjador escolar on es donava dinar diàriament a criatures òrfenes o necessitades.
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
La biblioteca: La biblioteca va existir des de l’inici de l’entitat. El 24 d’agost de 1880 s’inaugurà la primera biblioteca de l’Ateneu amb un escàs mobiliari —un escriptori i uns armaris—, finançat pel soci Domènec Morera, que va donar també l’escultura de Prometeu encadenat de Josep Campeny. Es conserven per escrit les condicions per formar una biblioteca l’any 1880, signades pel president de l’entitat. Pocs dies després, la Direcció General d’Instrucció Pública va donar una col·lecció de llibres. El seu fons s’aniria incrementant amb donacions de particulars i institucions i, sovint, gràcies a l’intercanvi amb la revista L’Ateneu. La biblioteca va anar esdevenint més important per la quantitat i varietat de les obres, que abraçaven moltes temàtiques (industrial, agrícola, literària). Moltes eren col·leccions que socis benefactors van donar a l’entitat: entre les que es van incorporar al fons destacaven els Diaris de Sessions del Consell de Castella (1809-1905) gràcies a la col·laboració del diputat Frederic Rahola. La documentació de llistes de llibres i de reglaments diversos sobre l’ús de la biblioteca mostra la importància que tenia al si de l’entitat.
Alguns llibres de la seva col·lecció es van perdre en ser desmantellat l’Ateneu l’any 1939, tot i que se n’incorporà un nombre significatiu a partir de 1977: aquests llibres van estar-se anys a la nova biblioteca, inaugurada el 1984 amb el nom de Joan Serra Constansó. Part del fons i la bibliotecària es van integrar el maig de 1999 a la Biblioteca Central d’Igualada. La darrera remodelació de la biblioteca, l’any 2010, va comportar que els pocs llibres antics que quedaven es traslladessin a la sala de l’Arxiu, on van romandre fins al 2020.
2.6. Les escoles i l’ensenyament
Un capítol a part mereixen les escoles de l’Ateneu, perquè un gruix important del fons és el relacionat amb l’ensenyament. L’Ateneu esdevé una de les escoles importants de la ciutat. Durant els primers anys, l’ensenyament era per a adults en horari nocturn, i l’any 1865 ja tenia quatre-cents dotze alumnes. Un any després es va inaugurar l’Escola de Dibuix, i l’any 1871 s’iniciaren les classes de música. Amb motiu de la guerra carlina i la destrucció del local, les activitats de l’Escola es van veure interrompudes fins a l’any 1877. El 2 de gener de 1890 s’iniciaren les escoles diürnes destinades als nois més grans de vuit anys a càrrec del director i professor Francesc de Paula Bedós, que va ser professor fins a 1917. L’abril del mateix any 1890 s’estableixen classes de francès i de teixits. L’any 1908 s’iniciaren les escoles diürnes per a nenes a càrrec
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
de la professora Delfina Bedós, i també unes classes d’esperanto. El 1916 s’implantava a l’Ateneu el mètode Montessori i s’inaugurava un nou edifici, el Palau Escolar, adjacent al local social, que acollia tota l’activitat docent.
De tota aquesta etapa existeix nombrosa documentació, tant a les actes de l’entitat com en les actes de l’escola: pressupostos, llistes i llibretes del professorat i els alumnes, llistes de programació escolar, manuals pedagògics (Montessori, 1917), manuals de les assignatures i de les classes, llistes dels sous del professorat, reglaments interns (1920, 1924-1925, convocatòries d’exàmens, programes dels cursos, fulls d’inscripció dels alumnes, matriculacions i certificats de l’alumnat de 1931, cartells d’informació d’excursions i conferències, entre d’altres. La necessitat de la construcció del Palau Escolar el setembre de 1920, reflecteix la importància de la formació acadèmica a l’entitat. Aquesta escola passarà a formar part de les escoles de la Generalitat a partir de 1932. En plena Guerra Civil, les escoles de l’Ateneu continuaran realitzant la seva tasca pedagògica, fins al punt que, segons el decret que fou publicat per la Generalitat el juliol de 1938: «La situació general del nostre país aconsella avui convertir la tasca pedagògica de l’Ateneu en col·laboradora de l’obra escolar que la Generalitat realitza arreu de Catalunya». (DOC, 23/7/1938). L’activitat de l’Ateneu, també l’escolar, va restar paralitzada el gener de 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a Igualada.
2.7. La Guerra Civil i la confiscació
Amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, l’Ateneu va ser clausurat momentàniament per si es necessitaven les instal·lacions com a hospital. Es traslladaren els mobles de les Escoles, els objectes del Museu, la Secció Excursionista, el Conservatori-Orfeó, l’arxiu i la secretaria a diferents locals de la ciutat. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, ja no hi van tornar fins anys després, i la pràctica totalitat dels llibres va desaparèixer o va ser cremada.
Durant la Guerra Civil, la Secció Excursionista de l’Ateneu va constituir un grup d’alumnes per a la recuperació d’objectes d’art religiós i de valor documental i cultural als pobles de la demarcació igualadina. Existeixen els inventaris de les peces i els llibres al fons documental de l’Ateneu, realitzats per Lluís Rosset i Antoni Borràs. En un primer moment, aquests objectes i documents es col·locaren al saló de descans, però es van traslladar a la casa rectoral de Santa Maria que s’utilitzava com a Conselleria de Cultura. Posteriorment, en desmuntar-se
Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
l’altar major de Santa Maria l’agost de 1936 per salvar-lo de saquejos, tot es va portar a l’església del Roser. Es van guardar al fons de l’Ateneu els passis i permisos de circulació de l’any 1936 del Comitè Antifeixista d’Igualada a la Comissió de Cultura i la UGT per tal de tenir un xofer i poder recollir els objectes d’art de la comarca. Al llarg dels anys de guerra, els membres i socis de l’Ateneu quedaren afectats, d’una manera o altra, talment com el funcionament de l’entitat.
També es documenta com a lloc d’acollida o Hospital de Sang. Aquest seria el cas de les cartes de diverses empreses de la comarca que van fer donatius, i la carta de l’Agrupación de Mujeres Libres FAI a l’Ateneu en relació amb la Comissió d’Assistència Infantil i Pro Hospital de Sang. Es conserven també les autoritzacions de la CNT per a rifes benèfiques, el díptic de la campanya d’hivern pro roba per als combatents organitzat pel Comitè Local del Front Popular Antifeixista l’any 1938, el document del Comitè d’Ajut Infantil de Rereguarda i l’adhesió de l’Ateneu Igualadí i altres entitats i sindicats l’any 1938. L’any anterior, Josep Ferran i Soler es va veure obligat a deixar el càrrec de president per la seva incorporació a files. El va substituir Jaume Claramunt Breu fins a finals de l’any 1938, quan assumí la presidència accidental Joaquim Solé i Brufau.
Entre els 1.700 socis coexistien diferents generacions, diverses tendències polítiques i classes socials. Des de l’esclat de la guerra, era difícil mantenir la neutralitat dins l’entitat: no es podia obviar el que passava en la vida diària de cadascun dels associats. Es col·lectivitzà el teatre, i hi hagué pressions del Comitè Local del Front Popular Antifeixista per donar de baixa de l’Ateneu els familiars dels pròfugs i desertors. El gener de 1939 es comunicà a la presidència de l’Ateneu la possibilitat d’utilitzar l’edifici i les seves dependències com a hospital per als ferits al front, tot i que mai no va arribar emprar-se i finalment, el 21 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Igualada i confiscaren l’Ateneu. El 22 de gener, les claus de l’Ateneu estaven en mans de la Guàrdia Civil i es va donar un avís als seus dirigents de les conseqüències si intentaven recuperar l’Ateneu. Al mes de febrer ja es podia veure a la façana un cartell de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Les vicissituds de l’Ateneu continuaren amb una nova confiscació per part de l’Ajuntament l’any 1941 per ordre judicial sol·licitada pels sector més reaccionaris de la ciutat. El 10 de juliol de 1944, el Govern Civil aprovà definitivament el funcionament del Centro Nacional, gestionat per la FET i de las JONS i la Sección Femenina. Com a clar símbol de propietat es va fer un esgrafiat encarregat a Ernesto Marco a la façana, al frontó, on s’hi podia llegir l’estrofa de Cara al Sol «En España empieza
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental a amanecer». També es posà un rètol a la façana amb el nom de Centro Nacional. Aquestes dues icones encara es podien intuir a la façana a finals dels anys setanta, després de la recuperació.
Les escoles van ser confiscades pel sindicat CNS (Centro Nacional Sindicalista), després d’una pugna entre Falange-JONS i els sectors dretans moderats, que finalitzà quan l’Ajuntament nomenà una comissió gestora que destinà el Palau Escolar a diverses organitzacions fins que el 1950 va passar al Ministerio de Educación. El camp d’esports i el Conservatori foren arrendats a l’Ajuntament.
Es conserva el fons de l’etapa del Centro Nacional —l’entitat usurpadora de l’edifici—, que entrà oficialment en funcionament l’any 1944 i cessà amb la restitució de l’Ateneu Igualadí l’any 1977. En el fons, es conserven les actes de l’entitat, correspondència i inventaris de socis. En aquesta etapa es va reprendre durant uns anys l’ensenyament a l’edifici, sota l’auspici de l’escola Castells Comes, de la qual hi ha constància únicament a les actes del centre i en fonts orals d’antics alumnes i professors.
Les activitats del Centro Nacional estaven centrades en representacions teatrals, concerts de música del Conservatori, celebracions d’activitats esportives i conferències o exposicions, moltes adequades a l’ideari franquista, com la Sección Femenina de la Falange. A la darrera pàgina de la memòria del Centro Nacional de l’any 1951 es pot llegir: «(…) no ens perdonen el gros delicte d’haver modificat la perniciosa estructuració de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, convertint-lo en una Societat fonamentada en la religiositat i el patriotisme dels seus components».
2.8 La recuperació de l’Ateneu Igualadí
A l’acta de l’Assemblea General de socis del Centro Nacional del dia 30 de gener de 1972 es reflecteix la petició del canvi de nom pel d’Ateneu, sol·licitud que no s’aprovà fins a l’Assemblea Extraordinària del 27 d’abril de 1975. El febrer de l’any 1976 ja es col·locà a la façana de l’entitat el rètol Ateneu Igualadí. Un grup d’antics socis i antics alumnes d’abans de 1939, amb esperit de continuar l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, va començar a reunir-se als locals de la cooperativa La Victòria el maig de 1976. Van sol·licitar a l’alcalde que es reunís amb els representants del nou Ateneu. El mes de novembre es proposà una Comissió gestora, que es formà el 2 de febrer de 1977, per avançar en els tràmits de conjunció entre els actuals i antics socis i antics alumnes de
Mònica
Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
l’Ateneu Igualadí, culminant així el procés de recuperació de l’entitat. Finalment, el 18 d’abril de 1977 van prendre possessió la nova Junta Directiva electa i el nou president de l’entitat Ramon Tomàs i Soler, i el mes de setembre s’obtingueren les escriptures del patrimoni. Es van redactar els nous Estatuts, aprovats el 17 de juliol de 1979 a nom d’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.
En la primera nova relació del llibre de socis datada l’any 1977, figuren 1.160 inscripcions i l’1 de gener de 1980 s’inscrivia el soci número 1.603. A partir de l’any 1977 es genera molta documentació administrativa, que s’incrementa any rere any fins a l’actualitat.
2.9 Documentació fotogràfica, cartellera i documentació audio-visual
L’Ateneu conserva força material fotogràfic, que es va anar digitalitzant i complementant amb còpies del fons d’altres institucions en format digital (Arxiu Comarcal de l’Anoia). Sobretot es conserven fotografies de l’edifici, de les dependències, de persones vinculades a les seccions i a les escoles, i de personatges il·lustres de l’entitat o de la ciutat, així com de visites institucionals (presidents, consellers). Existeix un important nombre de cartells, pasquins i fulls de sala (flyers) de les nombroses activitats realitzades a partir de la recuperació de l’entitat a finals del segle xx. Pel que fa a la documentació audiovisual, es registren alguns dels actes realitzats els anys vuitanta del segle xx gravats en cintes d’àudio (no digitalitzades) i alguna altra cinta de vídeo en format VHS i Betamax.
3. Patrimoni: fons material i elements nobles
Entre els objectes materials que l’entitat conservava, cal destacar:
• Els segells dels tampons de l’entitat des dels seus inicis l’any 1863.
• Llibres de l’antiga biblioteca que procedien de donacions de socis i protectors: es poden resseguir les donacions en els llibres d’actes de l’entitat i en el Butlletí de l’Ateneu. Alguns dels exemplars daten de finals del segle xix.
• Cadires tipus moble de Viena del cafè d’inicis del segle xx (l’any 2019 eren al pis superior de la Secció d’Escacs i Filatèlia).523
523. Estudi de Julio Vives Chillida publicat a https://muebledeviena.com/2018/12/05/ les-cadires-del-ateneu-igualadi-de-la-classe-obrera/
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental
• Una copa amb gravat de les inicials de l’Ateneu de simbologia maçònica.
• Una urna de vidre amb el símbol del rusc d’abelles.
• Caixes de fusta per a les quotes de soci d’inicis del segle xx.
• Quadres dels socis honorífics i d’alguns presidents realitzats per Gaspar Camps (Eusebi Castells, Emili Sabaté, José Balcells, Josep Maluquer de Tirrell, Narcís Mauri Vidal, Ramón Cendra Badia i el pare Mariano Ferrer).
• Dues maquetes en fusta de maquinària tèxtil.
• Bandes i banderoles.
• Busts del pare Marià i de Joan Serra Constansó.
• Llibre d’honor amb el recull de signatures de personatges i personalitats que visitaren l’entitat des de la seva fundació, com Francesc Layret, 1911; Carme Karr, 1912; Lluís M. Millet i Millet, 1911; Santiago Rusiñol i Prats, 1914 i 1930; Josep M. Folch i Torres, 1915 i 1919; Angel Guimerà i Jorge, 1920; Ignasi Iglésias i Pujades,1920; Antoni Rovira i Virgili, 1923; Apel·les Mestres i Oñós, 1924; Carles Rahola i Llorens, 1926; Joan Puig i Ferrater, 1927; Pompeu Fabra i Poch, 1930; i Lluís Companys i Jover, 1931, entre d’altres.
4. Conclusions
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera va ser una idea germinada per un grup d’obrers de la quadra de Ca l’Oleguer de la ciutat d’Igualada l’any 1862; l’any 2015 va ser declarat Entitat d’Interès Cultural, i fins als nostres dies ha esdevingut una part de la història del país i, alhora, una font inesgotable d’informació per a la recerca en diferents disciplines gràcies a la conservació del seu arxiu. La sistematització i digitalització que es va realitzar entre els anys 2014 i 2019 han permès tenir una visió molt àmplia i una perspectiva general del fons documental, de rellevant importància per entendre les dinàmiques socials i polítiques i els esdeveniments històrics no només d’una entitat, sinó també de la ciutat d’Igualada, de les terres de l’Anoia i de Catalunya.
DOCUMENTS HISTÒRICS
HISTORICAL DOCUMENTS
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 331-362 DOI: 10.2436/20.1001.01.278
Girona 1939: Porta de l’exili. Nous testimonis
GiRonA 1939: poRtA de l’exili. nous testimonis*
GiRonA 1939: poRtA de l’exili (GAteWAy to exile).
neW teStimonieS
Joaquim Nadal i Farreras ICRPC/CERCA
L’any 2021 vaig publicar a l’editorial L’Avenç el llibre Girona 1939: Porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil, on recollia com a editor diversos testimonis del paper exercit per la ciutat de Girona entre els dies 24 de gener i 4 de febrer de 1939 com un dels escenaris del final de la Guerra Civil a Catalunya; centre d’acollida improvisat de milers de ciutadans de tot Catalunya i d’altres parts de l’Estat que n’havien fet una darrera etapa segura abans de l’abandonament definitiu. El conjunt dels escrits, majoritàriament d’escriptors i de polítics que emprendrien el camí de l’exili, transmet una barreja de dramatisme, tendresa i nostàlgia sovint indestriables. Els testimonis recullen les imatges de la corrua de gent que emprèn el camí de la diàspora en una desfilada terrible, amalgama bigarrada de soldats i civils, de gent a peu i a cavall, estirant maletes, bosses i altres elements, autèntiques baluernes que acabarien omplint les cunetes de la carretera. En la barreja distingim l’exili dels notables, molts amb la possibilitat de viatjar amb camions de l’exèrcit o autobusos de l’administració, i l’exili anònim d’homes i dones, compromesos políticament o simplement empesos per la por, que buscaven refugi lluny de les represàlies desbocades que ja es podien intuir. En la tensió d’aquests darrers dies sorgeixen les reaccions humanes més primàries i els heroismes més sublims.
(*) Article redactat amb motiu de la comunicació al Simposi L’exili de 1939. Tornant-hi a pensar, que va tenir lloc el 16 i 17 d’octubre de 2024, a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, del Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya. Hi van participar Jaume Sobrequés, José M. Murià, Josep Maria Figueres, Pelai Pagès, Alba Gómez Escudero, Montserrat Besses, Montserrat Armengou, Maria Campillo, Mercè Morales Montoya, María Pilar Molina Javierre, Gemma Duran Alavedra i Josep-Lluís Carod Rovira.
Joaquim Nadal i Farreras
La recepció del llibre va ser molt positiva i mentre s’anava difonent vaig trobar o vaig rebre noves referències significatives que m’ha semblat oportú aplegar. Una possibilitat era afegir-les en una nova edició improbable del llibre. Una altra proposar aquests nous textos com una aportació a aquesta jornada sobre l’exili. En realitat, els testimonis sobre Girona ens situen a la porta de l’exili, a l’avantsala del gran drama que centenars de milers de ciutadans van viure durant dècades tot esperant, alguns inútilment, la fi de la dictadura, que molts no arribarien a veure.
En aquest recull adquireixen un protagonisme reforçat els episodis de la ruta cap a l’exili dels escriptors catalans que van passar per Girona i van fer etapa a Can Pol de Montfullà. Els textos de Miquel Joseph Mayol i de José Francés són un bon complement dels textos ja publicats i un element de contrast per entendre les singularitats de caràcters forts i dels egoismes personals, accentuats en alguns casos per les penúries materials i psicològiques d’aquell context. Carles Fontserè i Pietro Nenni afegeixen noves visions a l’aspecte més nuclear del camí de l’exili: l’amuntegament de persones i estris diversos en el camí inexorable al costat de la ponderació del caos i la desorganització final.
Presenta una dimensió rellevant el 4 de febrer, la data de l’ocupació de Girona per part de la IV Divisió de Navarra: recordem alguns testimonis puntuals de gent que ho va viure directament i ens remetem a algun text del llibre com a referència, mentre que hi afegim testimonis esparsos i singulars que atorguen al moment històric una dimensió viscuda plural, i molt especialment el testimoni de les Butinyanes, que, en la recuperació de la vida conventual i el desplegament del nacionalcatolicisme explicarien retrospectivament molt en l’estil de l’època les vicissituds viscudes durant els anys de la guerra i la contemporització amb els comitès per salvar el convent i la cripta i garantir la continuïtat de l’atenció a més de 800 persones diàriament en els menjars i l’aixopluc.
Finalment, com vaig fer en el llibre, reservo un paper troncal i final a la figura de Carles Rahola. Assassinat el 15 de març de 1939 a la tàpia del cementiri de Girona, tanca l’episodi de la guerra i esdevé el símbol més viu de la repressió de la dictadura. El testimoni de la seva generositat i humanitat en els darrers dies de la guerra a Girona és el contrapunt a la barbàrie desfermada. Un cop més, la ciutat expia la ignomínia d’una mort inexplicable. Una mort, malgrat tot, que ho explica tot.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Document 1
Miquel Joseph i Mayol. Entre Barcelona, Girona i Can Pol de Montfullà
Impressor i escriptor nascut a Granollers el 1903, morí a Panamà el 1983. Molt implicat en la impremta familiar ell mateix va ser el fundador de la Revista de Granollers i va fundar, amb d’altres, el patronat del Museu de Granollers. Va ser funcionari de la Generalitat, secretari del conseller Ventura Gassol i membre del Servei de Protecció del Patrimoni de la Generalitat. Va ser un dels artífexs de les operacions de salvament del patrimoni i un actor directe en els trasllats d’obres d’art des d’Olot a París per a l’exposició d’art medieval català de 1937 al Museu del Jeu de Paume. Fruit d’aquesta tasca fou el seu llibre pioner i testimoni excepcional: El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil (Barcelona, Pòrtic, 1971). Per la seva banda, en els moments finals de la guerra es va fer càrrec de conduir els escriptors catalans cap a França organitzant les expedicions del bibliobús i d’altres en el marc dels associats a la Institució de les Lletres Catalanes. A l’exili, a diversos països llatinoamericans, va exercir d’impressor d’èxit. Va tornar intermitentment i sempre va mantenir un peu a Granollers. Aquí recollim alguns textos de les seves memòries de l’èxode. La peripècia final amb el bibliobús hi té un paper rellevant.524
524. Miquel Joseph i Mayol (1974), Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya, Barcelona, Ed. Pòrtic. Una edició comentada i amb intercal·lacions va ser feta a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana (2008): Miquel Joseph i Mayol: el Bibliobús de la llibertat. La caiguda de Catalunya i l’èxode dels intel·lectuals catalans, Barcelona, Símbol editors. Algunes referències més escadusseres però plenes de sentit a Maria C. Cugueró i Conchello; Maria Teresa Boada i Vilallonga i Vicenç Allué i Blanch (1995), El servei de biblioteques del front 1936-1939, Barcelona, Diputació, p. 156 i seg.
La nòmina dels escriptors exiliats, d’acord amb la narració de Joseph i comentada pels curadors de l’edició, inclou els següents autors i les dates següents: El dilluns 23 de gener de 1939, amb el bibliobús, la sortida de Barcelona cap a Girona i Can Pol de Montfullà incloïa Francesc Trabal Benesset i la seva esposa Antoinette des Bordevieilles, Josep Maria Trabal, Emília Benesset, mare de Francesc Trabal; Joan Oliver i Conxita Sellarès; Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Lluís Montanyà, Cèsar-August Jordana, Aurora Benet, Joan i Núria Jordana i Miquel Joseph Mayol. El dimarts 24 de gener de 1939 en l’anomenat «camió d’en Pau Vila», un camió del servei d’Assistència Social, van emprendre el camí Pau Vila, Xavier Benguerel i la seva esposa, Domènec Guansé, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, Josep Roure Torrent i un familiar, Magí Murià, la seva dona i els fills Anna i Jordi, i Ramon Vinyes. Caldria afegir-hi Pompeu Fabra i Dolors Mestre,
Joaquim Nadal i Farreras
Girona apareix, del 23 al 26 de gener de 1939, com a punt de trobada i de pas; s’hi reflecteix l’amuntegament i el caos, la necessitat de combustible per continuar el viatge i les necessitats quotidianes d’alimentació. El pas de Girona cap a Can Pol de Montfullà ens acosta a un món apart que, en un refugi segur acompanyat d’obres d’art, quedava lluny de les angoixes i de les urgències més peremptòries que es vivien als carrers i a les cases de Girona. Una ciutat fosca com una gola de llop i un espectacle depriment del qual els escriptors volgueren allunyar-se.
Miquel Joseph i Mayol: Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya. Barcelona, Ed. Pòrtic, 1974
Les hores transcorrien molt de pressa, el temps escassejava. No era possible de traçar plans d’avançada, caldria acomodar-nos a les circumstàncies. Per començar, hi havia el problema del transport: no disposàvem d’altres vehicles que el bibliobús que prestava servei al front i un camió descobert que mecànicament fallava de vellúria. Aparellàrem el bibliobús al jardí del palau Robert. Al hall, esperant l’hora de sortida, s’hi trobava un grup d’intel·lectuals, alguns acompanyats de llurs famílies, d’altres els havíem de recollir al domicili de la Institució. Amb taulons que trobàrem al garatge, havíem improvisat uns bancs al llarg del vehicle per a acomodar-nos. La manca d’espai obligà a prescindir d’algunes maletes que els expedicionaris havien preparat per al viatge; les que carregàrem serviren de seient on s’acomodaren els qui no cabien en els bancs, prescindint de tota comoditat. Emplenàrem el tanc de gasolina; volíem endurnos uns bidons de reserva, però pensant-ho millor, desistírem de fer-ho. Les disponibilitats del preciós líquid eren escassíssimes i calia deixar-ne una quantitat amb les filles Carola, Teresa i Dolors; Antoni Rovira i Virgili, la seva esposa i els fills, Antoni i Teresa; i encara un tercer camió el dimecres 25 de gener de 1939 amb Avel·lí Artís Balaguer, Lola Peris i la filla Rosa Artís; Josep M. Francès, amb la dona (Florència Camps) i dos dels fills (Màrius i Joan Ramon) i Lluís Bransuela, amb la dona i una secretària.
Pot haver-hi alguns desajustos si ens atenem al testimoni dels textos —per exemple, de Benguerel—, segons els quals ell i Guansé es van trobar als carrers de Girona. Sigui com sigui, la nòmina és prou representativa per tenir una idea força completa de l’abast de l’expedició, de l’estada a Can Pol de Montfullà i del camí de l’exili i les diverses vicissituds. Naturalment, és obligat recórrer també als textos que vaig publicar en el llibre i que fan referència a aquest mateix episodi.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
suficient per al camió que quedava a disposició dels amics que, no avisats a temps, poguessin sortir més tard o l’endemà.
Les alarmes i els bombardeigs aeris no paraven; quan ens disposàvem a anarnos-en, les bombes queien pels voltants d’Hostafrancs. L’activitat aèria no havia parat en tot el dia; carreteres i camins de les rodalies de Barcelona eren bombardejats intensament tractant d’aïllar la ciutat i privar-ne la sortida. Preveient el perill que representava desafiar les bombes, per evitar-les, zigzaguejant, pel Poblenou i Sant Andreu, arribàrem a la carretera que voreja el Besòs. Per Montornès férem cap a la que d’Alella va a Granollers. Després, pels camins menys transitats, menys exposats a la persecució aèria, ens encaminàrem cap a Girona.
Prop de Granollers calgué aturar-nos. Els ocupants d’un camió ens feren senyals de baixar del vehicle; acabava d’haver-hi un bombardeig i els avions encara donaven tombs per damunt de la planícia. Aculàrem el bibliobús en un trencant que conduïa a una masia propera; nosaltres ens posàrem a recer del canyar que vorejava el camí. Regnava un total silenci. La vida paralitzada, ni persones ni vehicles no transitaven; només sentíem el roncar dels motors d’avions. Començava a fosquejar; el fred del pla de Palou, on de petit amb els companys jugàvem a empaitar-nos per entre els camps de cànem, es feia sentir. Jo, tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món. El silenci no acabava de rompre’s, fins que arribà el xiscle llunyà de la sirena d’alarma de Granollers avisant que havia passat el perill.
Reprenguérem la marxa: travessàrem la capital vallesana, que trobàrem deserta. Sols alguns soldats caminant d’esma transitaven pel carrer gran. Les portes i finestres de les cases, closes; ni una claror eixia pels finestrons. Els rigorosos controls que la C.N.T-FA.I. havia establert a l’entrada i a la sortida de la població des del 19 de juliol, els trobàrem abandonats. Fins vint anys més tard no hi tornaria a passar, per aquell antic camí ral tantes vegades passejat. La meva joventut quedava a l’ombra de la vella Porxada que encara es dreça, esvelta, com un símbol viu del que fou en l’antigor la meva vila nadiua.
Tombant el coll del camí que condueix a Cardedeu, a una banda l’ombra de les runes de la torre de Pinós, a l’altra banda amagat de la vista dels qui transiten per la carretera, el cementiri amb els morts: familiars i amics reposant-hi. Vaig dir-los un parenostre. Els companys confiaven en mi; sabien que coneixia bé aquells camins i deixaren que continués guiant-los. La nit havia arribat; les dones, previsores, ens donaren menjar de les poques reserves de queviures que duien.
Joaquim Nadal i Farreras
En apropar-nos a Girona topàrem amb la llarga caravana de vehicles i gent a peu que, igual que una riuada, es dirigien cap a la frontera, vençuts, espellifats, cansats, mig morts de gana i de pànic pel vol rasant d’avions durant el llarg trajecte. Girona era fosca com una gola de llop. El vent havia netejat l’atmosfera; resplendia la llum celestial, l’estelada il·luminava el camí, ens guiava en aquella nit plena d’amenaces. Carrers i places de la ciutat dels Setges, plens de gent cercant recer sota les voltes per guardar-se de la gelor, esperant que es fes de dia i continuar la marxa fins a la ratlla fronterera del Pirineu.
Paràrem prop d’una estació de gasolina on proveïen els autos i camions de l’exèrcit. La claror d’una llanterna dels soldats encarregats de subministrar-la em guià.
El sergent que donava les ordres autoritzava només les sol·licituds oficials. Per a acontentar tothom facilitava solament una part de la quantitat que li demanàvem. —Deixeu-me fer, n’hi haurà per a tots, ben repartida. No insistiu. Us en donaré suficient per arribar a la frontera; ni més ni menys. N’hi ha d’haver per a tothom. Els conductors d’aquella corrua de vehicles no pensaven pas tornar enrere. No ignoraven que les forces republicanes reculaven incessantment, sense possibilitats de resistir i aturar l’envestida. Com fos, volien arribar a França. Per ells la guerra s’havia acabat, es donaven per vençuts i no volien caure presoners; el seu únic anhel era fugir. La por els ho aconsellava, empesos pels vencedors. A nosaltres el combustible tampoc no ens arribaria fins a la frontera i vaig demanar-ne. El sergent que donava les ordres era un xicot que la sabia llarga, espavilat; complia dignament el seu deure. El bibliobús m’havia seguit. Parat davant la bomba de gasolina, el sergent llegí els rètols pintats a la carrosseria: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Servei de Cultura al front.
—Aquest camió també ha fet la guerra. Tenim dret a proveir-nos?
—Us faré emplenar el dipòsit. Només en donem als vehicles de l’exèrcit; filem molt prim. Vosaltres, a la vostra manera, també heu ajudat els combatents del front. D’entre la multitud, que clamava combustible, vaig sentir que em cridaven: —Joseph, Joseph. —Era en Frontera, sotssecretari del Departament de Cultura, que se’ns havia avançat en el trajecte. La llum de la llanterna el guià—. Us quedareu a Girona; podreu passar la nit a la Generalitat.
—No. No ens hi quedarem —vaig respondre-li—: Anirem a Bescanó a fer companyia a les obres d’art que s’hi guarden. Si veieu el conseller, feu el favor de dir-li on hem anat. Bona nit.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
L’espectacle depriment de la ciutat no invitava a romandre-hi. Desconfiava d’aquella nit amb l’alta volta plena d’estels. A Can Pol de Montfullà, a Bescanó, podríem intentar descansar. No hi havia perill que els avions rondessin aquells verals. La carretera, des de Girona fins a Bescanó, la trobàrem deserta; eren prop de les onze de la nit quan arribàrem a Can Pol. En aquell casal es guardaven valuoses obres d’art procedents dels museus i dels temples de les comarques tarragonines, algunes hi foren portades durant la batalla de l’Ebre, en evitació de pèrdues o de destrucció davant la perspectiva que prenia la contesa. Ignasi Mallol, director del taller de dibuix i escultura de Tarragona, s’havia instal·lat a Can Pol acompanyat de la seva família per tal de tenir cura de la seguretat de les obres dipositades. La nostra arribada els va sorprendre quan se n’anaven a dormir. No havíem menjat en tot el dia només que el mos de les poques provisions que duien les mullers dels integrants del grup. Les nostres fesomies de fam i angoixa devien espantar la família Mallol, que s’afanyà a atendre’ns. Les escasses reserves que tenien guardades, que els haurien servit per a alimentar-se durant uns dies, les esgotàrem nosaltres en la curta estada en aquell bell indret, on la tranquil·litat fou trencada per la nostra presència en el tragí de la guerra.
Dimarts, dia 24. L’endemà fou de gran tràfec. Altres companys que havien arribat a Girona, assabentats que nosaltres érem a Bescanó, feren cap a Can Pol. Al matí arribà mestre Fabra amb la família; més tard, el matrimoni Torras-Baldó i llurs filles; a la vesprada, un nombrós grup d’amics que feren el viatge amb el camió que deixàrem, a propòsit, a la Conselleria. Recordo Pau Vila, Ramon Vinyes, Domènec Guansé, Xavier Benguerel i la seva esposa, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, Josep Maria Francès amb la família, Anna Murià amb els seus pares i alguns altres que em fugen de la memòria o no en recordo els noms. Avel·lí Artís, amb la seva filla Rosa, i la senyora Peris, que havien viatjat en el mateix camió, es quedaren a Girona. (…) [Miquel Joseph Mayol incrusta aquí un fragment de les Memòries de Xavier Benguerel que ometem per redundant amb el text que publiquem].
No havia transcorregut mitja hora de l’arribada dels amics quan s’aturà, a l’era de la casa, l’automòbil de Pi Sunyer. Ansiosos com estàvem per les noves poc tranquil·litzadores que ens comunicaven els nouvinguts, la presència del conseller serví per a infondre’ns una certa esperança. Ens reunírem tots plegats amb el conseller a la sala del primer pis de la casa per a escoltar-lo. Poc, ben poques coses ens contà que no sabéssim. Part del Govern de la Generalitat es trobava a
Joaquim Nadal i Farreras
Olot amb un grup de diputats del Parlament català. Companys, el President de Catalunya, es trobava en una casa de la costa, a Lloret precisament. Va dir-nos Pi Sunyer que tractaven la manera de facilitar-nos el pas de la frontera sense massa complicacions personals per evitar el perill d’anar a parar en un camp de concentració. Ens recomanà serenitat i confiança: «Penseu que no us abandonarem. Possiblement demà podré comunicar-vos quelcom de concret». Amb l’arribada d’un tan crescut nombre de persones, el problema alimentari es complicà. Tothom oferí els queviures que duia i, amb quelcom que ens va vendre —a força de pregar-li— un masover d’una casa veïna a Can Pol, poguérem sopar. Dormírem com el dia abans, asseguts a les cadires, alguns de cap a la taula; a en Benguerel, que estava malalt, li paràrem un llit a l’habitació que servia d’estudi a en Mallol, entre colors, pinzells i teles que mai no s’han pogut recuperar. Uns quants, en un racó, tractaven de sintonitzar la ràdio, desitjosos de notícies.
Dimecres, dia 25. A primera hora vaig visitar l’alcalde de Bescanó. Va prometre’m de donar-nos una ració de pa i una d’oli per a cada un dels allotjats a Can Pol. Pau Vila i Domènec Guansé, acompanyats del fill d’en Mallol, s’ocuparen d’anar-ho a recollir a la fleca. Tenien tanta gana que pel camí es menjaren la ració que els pertocava. Feia molt fred; els més joves es posaren a recer d’un marge per escalfar-se al sol; d’altres preferiren l’escalfor de la llar a casa els masovers.
La major part del dia transcorregué sense noves de cap mena. Ignoràvem si el Govern i els diputats eren a Olot. Cap al tard arribà el xofer del conseller amb l’encàrrec que no ens moguéssim de Bescanó: ja ens faria saber on havíem de fer cap. Davant la incertitud, vaig encarregar al xofer de respondre a Pi Sunyer que si no rebíem ordre contrària, l’endemà, a les vuit del matí, sortiríem cap a Olot per reunir-nos amb ell. La ràdio acabava d’anunciar la imminent entrada de les tropes franquistes a Barcelona. No estàvem disposats a romandre més temps a Bescanó i exposar-nos a no poder arribar a França abans que tanquessin definitivament la frontera. Per això decidírem anar-nos-en l’endemà. Xavier Benguerel conta en les seves Memòries que adreçant-me a uns companys vaig dir que no volia ésser «ni un heroi ni un màrtir». És cert. La nostra tasca era acomplerta; vençuts no teníem altre remei que anar-nos-en; la vida per a mi té un gran valor; no he perdut mai l’esperança.
Aquella nit no dormírem. La notícia de la inevitable caiguda de Barcelona ens descoratjà encara més que no ho estàvem. L’endemà, 26 de gener, faria 298 anys que els catalans, ajudats pels francesos, derrotaren a Montjuic i al pla
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
d’Hostafrancs l’exèrcit invasor del marquès de Los Vélez. Dolorosa coincidència; sabíem que, aquesta vegada, amb la guerra adversa, caiguda la capital, Catalunya no podria resistir. Els avions en vol veloç passaven en direcció de Figueres i Roses. Els pagesos d’aquells verals tancaren les portes. Durant el dia havíem tractat de comprar queviures, en va. A les masies s’excusaven que no els quedava res. A les hortes, en ple hivern, només hi havia quatre cols gegants amb unes poques fulles pansides per les gelades. Les dues botigues del poble tenien els prestatges buits. Enmig del silenci hivernal, ací i allà, havíem sentit cantar els pollastres, grunyir els porcs i mugir les vaques, i nosaltres sense possibilitats d’adquirir aliments. La nit semblava no acabar-se. Uns quants jugaven a cartes milers de pessetes en bitllets que mancaven de tot valor. Per distreure’s, d’altres confeccionaren un gran mural amb fotos retallades dels diaris i amb escrits originals. Els qui feien versos n’escriviren de tota mena: nostàlgics, humorístics, a manera de rodolins d’auca, on deixaven palès l’estat d’ànim de cadascú.
Dijous, dia 26. Fosquejava encara quan començàrem a preparar el bibliobús i el camió per emprendre el camí d’Olot. Esperaríem les vuit com havíem enviat a dir a Pi Sunyer. Aparellat el camió, l’enviàrem a Girona a recollir Avel·lí Artís i els familiars que l’acompanyaven. El dia abans ens havia visitat per pregar-nos que el passéssim a recollir, que volia venir amb nosaltres. Retornà, el camió, prop de les nou, carregat amb baguls de cabina i caixes voluminoses sense deixar espai per als qui havien de viatjar-hi. Costà molt convèncer l’Artís que no podíem portar-ho; necessitàvem el camió per als qui no cabien al bibliobús. L’Artís es negava a abandonar les seves pertinences: roba de casa, vaixella, cortines, etcètera. Per culpa seva ens havíem retardat una hora. Descarregàrem el vehicle per acomodar-hi els qui havien de pujar-hi. Geniüt, el bo de l’Artís, desesperat, em digué:
—Podeu tornar-me a Girona. Ja trobaré la manera d’arribar a França sense abandonar l’únic que he pogut salvar!
—Bé. Si ho voleu, ho carregarem de nou i us hi tornarem.
En veure’m decidit, l’Artís s’ho repensà i respongué:
—Si em prometeu fer-ho venir a cercar i portar-m’ho on anem, vindré amb vosaltres.
Vaig prometre-li-ho sense saber si podria complir la paraula. Els qui havien de viatjar en el bibliobús, la majoria dels qui hi havien vingut des de Barcelona, junt amb les dones i els infants dels darrers arribats, ocuparen el seu lloc. Amb ells duien el reduït equipatge que els acompanyava. La resta pujà al camió. Costà
Joaquim Nadal i Farreras
posar en marxa el motor del traquetejat bibliobús; la gelada caiguda aquella matinada ho dificultava. Eren prop de les deu quan arrencàrem. Mitja dotzena de quilòmetres enllà de Bescanó albiràrem l’auto de Pi Sunyer que venia d’Olot. L’ocupava només el xofer. Venia a dir-nos que allà no hi quedava ningú del Govern ni cap diputat. Molts ja havien sortit la nit abans, i la resta, a primeres hores del dia. Ell venia per ordre expressa del conseller per a fer-nos-ho saber.
—On han anat? —vaig preguntar-li.
—No m’ho ha dit, només m’ha encarregat que us aconsellava dirigir-vos a la frontera, al Portús; jo me n’hi vaig.
Havia proposat als companys que, una vegada a Olot i que haguéssim parlat amb el conseller, passéssim la frontera per Prats de Molló per evitar així la multitud de la Jonquera. Ara ens caldria cercar un altre camí. No em semblava encertat retornar a Girona i seguir la corrua d’autos, camions i gent a peu que feien el mateix camí cap a França, i passar llargues hores exposats als continus raids de l’aviació sobre l’estratègica carretera, esperant que els francesos ens deixessin passar.
Vaig proposar als que anàvem al bibliobús d’anar fins a Figueres passant per camins secundaris i evitar les cues de la carretera principal, i des d’aquella ciutat dirigir-nos al mas Perxés d’Agullana, on es guardaven valuoses obres d’art, la majoria procedents de la catedral de Barcelona. Tots hi estigueren d’acord; també els qui anaven en el camió, un cop assabentats del que ens havia dit el xofer del conseller.
Document 2
Josep Maria Francès i Ladrón de Cegama
Nascut a Lleida el 1891, morí a Ciutat de Mèxic l’any 1966, on havia arribat el 1942, exiliat amb el vaixell Nyassa. Militant republicà, s’adscriví primer a la UFNR i finalment a ERC. Va col·laborar amb La Humanitat amb una columna diària (1931-1938). Els darrers dies abans del final de la guerra, en fou el director. Escriptor autodidacte, publicà diverses novel·les en català abans de 1939 i en castellà a Mèxic, on escriví aquestes memòries. L’any 1934 havia escrit la lletra de la sardana El saltiró de la Cardina. Va exercir de secretari particular de Jaume Serra Húnter quan aquest fou president accidental del Parlament de Catalunya.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Segons totes les dades, Josep M. Francès va arribar a Girona el dilluns 23 de gener. Va buscar un lloc per menjar i dormir, i va recórrer diversos punts de la ciutat, pujava i baixava escales, va deixar la família525 a una plaça amb porxos, probablement la plaça de Sant Agustí; «la Ciudad de los Sitios se halla hipertrofiada de gente». Connecta amb alguns diputats del Parlament de Catalunya i sopen plegats molt probablement a les Butinyanes de la plaça dels Lledoners. Finalment, fan nit al saló de sessions de l’Ajuntament i l’endemà, van a Montfullà. Hi va passar les nits del 24 i 25 de gener. La matinada del 26, dijous, d’acord amb totes les narracions (Benguerel, Joseph), emprengueren el camí d’Olot, però a mig camí van rebre ordres de desviar-se cap als refugis del Pirineu a tocar de la frontera a Darnius i Agullana.
Francès s’explica en aquest llibre amb un to àcid, de retret cap a l’hostilitat («hosquedad y hurañía») que segons diu va trobar a Can Pol quan hi va arribar de Girona amb l’excepció d’alguns companys i amics que el tranquil·litzaven.526 L’amuntegament, per ell un autèntic maremàgnum, de Girona és una nota comuna, compartida amb tots els testimonis; la ruralitat de Can Pol és un cert oasi malgrat les tensions pròpies de les vicissituds i les contradiccions que van aguditzar les misèries humanes enmig d’alguna espurna de generositat.
Francés, José María: Memorias de un cero a la izquierda (medio siglo en comprimidos). Cincuenta años de la vida de una Ciudad y de cuatro continentes a través de los recuerdos de un hombre perfectamente gris. Amb una «Semblanza de José María Francés» per Antonio Rovira y Virgili, Mèxic, Editorial Olimpo, 1962.
Dos veces Valls, el vigía, nos da la señal de alarma, «aviones!» y debemos echar pie a tierra para tendernos en la maleza. Pasan sobre nosotros en dirección a Gerona, oímos las detonaciones que nos hacen dudar de la seguridad de
525. L’acompanyaven la seva esposa Florència Camps i els seus fills Màrius i Joan Ramon. Màrius era mecanògraf del Parlament de Catalunya. Els fills surten a les memòries amb noms diferents (Rodolfo, Cándido…). El fill gran, Josep Maria, que havia lluitat al front, va passar uns mesos al camp d’Argelers fins que es va poder reunir amb la família a Tolosa de Llenguadoc abans d’emprendre el viatge cap a Mèxic.
526. Com es desprèn del text, els que el varen tractar bé foren Alfons Maseras, Pompeu Fabra, Ramon Vinyes, Cèsar-August Jordana, Anna Murià, Dalia Montes, Rosa Artís. És especialment dur i àcid amb Mercè Rodoreda i Francesc Trabal. També amb Domènec Guansé, de qui no s’ho esperava.
Joaquim Nadal i Farreras
nuestra meta. Ni caso nos hacen. Por la carretera transitan sin cesar gentes de todas condiciones en marcha hacia el norte. Hombres, mujeres, niños. Inclusive una caravana de gitanos con sus carretas. Cada nuevo grupo de fugitivos es un impacto más en mi alma destrozada. Con todo, nadie corre, nadie chilla. Esto es más una peregrinación que una fuga.
Llegamos a Gerona al mediodía. La ciudad de los Sitios se halla hipertrofiada de gentes, de vehículos, que angustiosamente reclaman combustible. Son muchos los que pretenden seguir hasta la frontera; nosotros, según se nos dijo, íbamos a permanecer en la ciudad, pero se me hace muy dudoso. No veo posibilidad de que aquí se organice nada. Bosch Gimpera, el eximio catedrático, y Pi y Suñer, consejeros los dos, se multiplican por velar sobre nosotros, pero es difícil en el maremoto que nos sacude. No hemos probado bocado desde la salida y esto acaba de desmoralizarnos. El camión ha descargado buena parte de sus ocupantes, que deben contar con amigos en Gerona. Yo no conozco a nadie, ni sé adónde ir. Bransuela, que es expeditivo, y ejerce como emisario de Cultura, busca en vano una solución a nuestro caso. A las cuatro de la tarde esperamos todavía en la interminable fila de vehículos nuestra dotación de gasolina.
¡Qué magnífico blanco ofrecemos entre todos para la aviación fascista tan amiga de verter sangre! Pero, cosa rara, no somos inquietados. Por lo visto, la necesidad de exterminar medio millón de rojos aterroriza a Franco. Prefiere que nos vayamos cuanto antes y no le creemos problemas ante las democracias, que tanto le han favorecido a él en lugar de hacerlo con nosotros. Dejo a mi familia bajo los pórticos de una plaza, y me doy a buscar afanosamente, sin resultado, a la familia Morán y a mi hija. Intento ver al doctor Cunillera, que alguien me informa se halla en el Hospital General, pero me lo niegan guardianes hostiles. Finalmente, un gran muchacho, Sanahuja,527 oficial primero del Parlamento, me conecta con la familia Serra Húnter, y Simó Bofarull,528 con su segunda esposa. Se hallan presentes otros diputados y con ellos, mi familia y yo; dado que mi hijo Rodolfo es empleado del Parlamento, conseguimos que se nos ofrezca una cena muy decente en un kindergarten cercano a la Catedral. A todo esto, llevo horas envuelto en una especie de neblina cerebral que me lo hace ver todo como en un film borroso. Por primera vez sonrío desde hace ocho
527. Francesc Sanahuja i Gabarró, en realitat oficial segon del Parlament.
528. Jaume Simó Bofarull, polític reusenc. Fou alcalde el 1919. Va formar part l’agost de 1936 del jurat popular de Tarragona. S’exilià a Mèxic.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
días, ante el enorme cuerpo de Simó Bofarull, que acomodado en una sillita de kínder, junto a una mesa de muñecas, ingiere tranquilo su ración.
No sé dónde estamos, sólo recordaré más tarde que subimos y bajamos escaleras de calles en pendientes. Sanahuja nos guía al Ayuntamiento, donde acampamos en el salón de sesiones. Tendemos en el suelo la manta que trajimos y nos creemos en un oasis. Dormir en el suelo, pero a cubierto, es muy preferible a yacer a la intemperie como tantos miles de personas hacen en este momento. Por cierto que la Casa Consistorial es un objetivo para la aviación enemiga, pero no pensamos en ello.
Un diputado, cuyo nombre no recuerdo ahora, me hace saber que su colega Morán salió de Sabadell, directamente a la frontera, por el camino de Ripoll, Ribas, Puigcerdá. Esto me contraria, pues esperé reunirme con ellos en Gerona. Pero confío poder hacerlo más tarde, no sé dónde ni cuándo. Al cabo vamos todos a un país amigo, donde se nos darán todas las facilidades… Eso creemos. De mi pobre Cándido, no tengo noticia alguna. Pero son muchos los que me tranquilizan. Parece que el ejército se retira en orden y me dicen que es el propio Líster quien dirige la retirada. Mi hijo seguirá a las tropas adonde estas vayan. De madrugada nos despiertan. Debemos estar prestos a salir en dirección a Bescanó, pueblo próximo a Gerona. Recogemos nuestros bártulos y esperamos. La espera se dilata hasta las nueve de la mañana. A esta hora se nos sirve un refrigerio de café con leche enlatada y montamos de nuevo en el camión valetudinario, al que debemos la vida. Según nos informa Bransuela, en una masía patricia del pueblo adonde vamos será instalada la Consejería. La joven Dalia Montes halló a sus padres en Gerona y salió con ellos hacia nuestro punto de destino. Bescanó está cerca, pero reina allí una tranquilidad que contrasta con el maremágnum gerundense. El espíritu gana con ello. Antinea, que se mantiene más serena que yo, no cesa de darme ánimo. Lo mismo Artís, que durante todo el éxodo me trató como hermano. Pero en Bescanó nos espera un duchazo de agua fría. En el vestíbulo de la masía vemos un grupo formado por Zeni de Vals, sus familiares y amigos. No encuentro palabras para expresar el recibimiento que me hicieron. Hosquedad, hurañía, es poco decir. Algo así como odio mezclado con horror. ¿Quién me mandaba a mí haber salvado la vida por mi cuenta, cuando ellos me sentenciaban a muerte? ¿Quién era yo para aspirar a compartir la tutela del Consejero y de los intelectuales franceses? En el fondo de todo un vil problema de calderilla, de egoísmo feroz. Eso era todo. Resabios de canibalismo, de Balsa de la Medusa. Permanecimos un día y medio en aquel lugar. Alfonso
Joaquim Nadal i Farreras
Maseras, Pompeu Fabra, Ramon Vinyes y el propio Jordana me trataron como a un ser humano. Los demás, en especial Zeni de Vals y la repulsiva Rodoendros,529 me hicieron objeto en lo sucesivo de las peores desconsideraciones. Ella jamás volvió a dirigirme la palabra. Él lo hizo varias veces, siempre para molestarme y zaherirme. Su propia esposa, una linda francesa que antaño vendió medallitas en Lourdes, me miró como a un leproso bíblico.
En la masía recibimos techo y alimentos. Mi esposa e hijos, así como Dalia Montes y Rosa Artís, trataron de elevar mi moral con solicitud que nunca agradeceré bastante. Anna Muriá contribuyó a ello con su sincera amistad. No todo el monte es orégano. El matrimonio Resto-Doval, de momento, se produjo con extraordinaria corrección. Después de comer, llegó un propio con la orden de que todos los que estábamos en Bescanó saliésemos hacia Olot. Así lo hicimos, dejando los equipajes. Más tarde se vendría por ellos. EI tiempo había empeorado y una lluvia menuda mezclada con escarcha nos hizo sumamente incómodo el viaje en camión descubierto. Los primates ocupaban el bibliobús. A mitad de camino, llegó contraorden. Nos alcanzó una motocicleta con instrucciones para cambiar de rumbo e ir a La Agullana, ya en la región pirenaica. Como se ve, nos acercábamos insensiblemente a la línea fronteriza. Al parecer, Luis Companys se hallaba en Darnius, con Miravitlles, Poblet, Tauler y otros personajes.
Aunque el viraje me tranquilizó en parte, pues me aproximaba más a Figueras, donde me aseguraron que andaba el cuerpo de Transmisiones y con él mi hijo Cándido, al que ansiaba ver sano y salvo, mi abatimiento era tal que al contemplar a mi esposa y mis hijos, soportando por mi culpa la escarcha helada de la tarde gris, me di en lamentarme, a pesar de las buenas palabras de Maseras, de Artís y de Anna Muriá, que se daban cuenta de mi estado. No así Guansé, quien sentado en medio del carromato a motor, perdió la paciencia y se volvió bruscamente diciendo:
—¡Si está usted tan abatido, cuélguese de una higuera, pero no fastidie a la gente con sus lamentaciones!
Esta invectiva me hirió en lo más hondo, por venir de quien venía. De cualquier pisaverde de la pandilla de Zeni, no me habría dado frío ni calor. Pero de Guansé, al que siempre aprecié tanto… De hecho, era un solterón que no dejaba tras sí un hijo de diecinueve años bajo el fuego, ni ignoraba el paradero de una hijita idolatrada.
529. Francesc Trabal i Mercè Rodoreda.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Document 3
Carles Fontserè
En el capítol XXXIII de les seves memòries sobre els «Últims dies de la guerra a Catalunya», Carles Fontserè, jove de 23 anys, fa una passada breu per Girona el dia 25 de gener. La descripció, no per reiterada, deixa de ser eloqüent: «Una llarga i lamentable corrua de persones i de vehicles avança espaordida per la carretera en direcció a Girona». Amb un camió de la DCA (Defensa especial contra aeronaves) s’aturen davant de les Torres de Palau («una masia-castell de Palau Sacosta») i des d’aquí explora la ciutat a la recerca dels serveis pels quals ell treballava i que ja són majoritàriament a Figueres. A Girona anirà al taller de litografia on treballava, com si res no estigués passant, el tipògraf i dibuixant Lluís M. Torrents, de qui Fontserè diu en un altre apartat de les memòries «que era considerat el millor dibuixant-litògraf de Barcelona i alhora un bon fotògraf entusiasta incondicional de la petita Leica». Després del pas efímer i fugisser per Girona, Fontserè connecta a Figueres amb Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda i s’hi vincula i passen la frontera junts des de Darnius al costat de les primeres autoritats del país.
Fontserè, Carles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939). Barcelona, ed. Pòrtic, Vides i Memòries, 13, 1995.
Després de pernoctar i de dinar a Sils, el camió va deixar-nos davant d’una masia-castell de Palau Sacosta. Era el dimecres 25 de gener i la major part dels serveis de la DCA que ens havien precedit ja eren a Figueres, on s’havia traslladat el govern Negrín. El camió del comissariat, segons van dir-me, sortia unes hores més tard. Tenia temps d’arribar-me a la litografia de Girona que, si la memòria no em falla, era a l’actual ronda de Ferran Puig. Vaig trobar-hi el dibuixant Torrents absort en el seu treball, inconscient de tot el drama que passava al defora. Vaig preguntar-li si havia vist la meva mare i el meu germà, però l’home estava enfurismat, i sense fer cas de la meva pregunta se’m queixà amargament perquè tots els treballadors de la litografia havien abandonat el taller sense preocupar-se de la feina.
—D’aquesta manera —va exclamar-se Torrents— no serà possible enllestir el calendari de la DCA a temps.
Joaquim Nadal i Farreras
Torno a Palau Sacosta. Una llarga i lamentable corrua de persones i de vehicles avança espaordida per la carretera en direcció a Girona. Aquells dies, l’aviació franquista s’acarnissava ferotgement sobre aquella multitud indefensa que fugia per les carreteres. A la masia-castell es respirava un ambient de campi qui pugui. En un dels annexos darrere la masia, un grup de soldats de diversos serveis, la majoria provinents de la defensa de costes, espera l’arribada de les tropes franquistes. Prefereixen el risc de ser fets presoners per l’enemic que les incerteses de la fugida, l’abandó de la família i del patrimoni. Entre ells, aguantant-se les cagarrines, com ell ha dit, i ofegant-se de divina paciència, hi havia Ángel Zúñiga, periodista barceloní que durant les dècades dels cinquanta i setanta serà el corresponsal quasi etern —27 anys— de La Vanguardia Española a Nova York i autor de l’excel·lent Una historia del cine. El juliol del 36 La Vanguardia va ser abandonada pel seu propietari, el comte de Godó, que «es feu fonedís com una rata esporuguida», i el diari va ser incautat per un comitè obrer anarquista. Després de l’ocupació de Catalunya per les tropes de Franco, La Vanguardia caurà en mans dels vencedors, que la convertiran en La Vanguardia Española, i durant més de quaranta anys no tindrà ni un sol director que sigui fill de Catalunya.
Davant la masia, esperant la sortida d’un camió, trobo els periodistes Carles Sala i Amadeu Serch. Estan barrinant la manera de fer-se fonedissos. Coincideixo amb el seu objectiu: passar la frontera sense precipitacions i, sobretot, sense aixecar sospites ni perdre el contacte amb la DCA. El comissari Garriga, de la Red de Observación, s’ha compromès a tenir-los informats del caire que agafin els esdeveniments. Em mostren un mapa de la frontera. Miro amb atenció el puntejat sinuós de creuetes que en el mapa separen Catalunya de França i m’adono que els meus coneixements de geografia són pèssims. Prescindint de demanar autorització al comissari ajudant, surto cap a Figueres amb els. companys Sala i Serch en un camió de la Red de Observación, a la qual pertanyen ells dos.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Document 4
Pietro Nenni
Aquest destacat dirigent polític socialista italià va passar per Girona el dijous 26 de gener de 1939, quan Barcelona ja havia caigut en mans de les tropes franquistes. Havia participat a la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals i va ser comissari polític de la Brigada Garibaldi. El valor del testimoni és la referència al caos, a la desorganització i al pànic de la multitud. La seva notorietat va créixer pel paper que va desenvolupar a la política italiana en el desenllaç posterior a la Segona Guerra Mundial i va ser cridat a diverses responsabilitats ministerials i governamentals.
Nenni, Pietro: La guerra de España. Mèxic, Ediciones Era, 1964, 2a edició, 1967, de la primera edició italiana de 1958. Nenni, Pietro: España. Barcelona, ed. Plaza y Janés, SA, 1977. Traducció en tots dos casos de Spagna.
Después de la ocupación de Tarragona (15 de enero), Franco no tenía ante sí un Ejército propiamente dicho, sino núcleos desarticulados y desorganizados, mantenidos juntos por un milagro de voluntad. En tales condiciones, la defensa de Barcelona se hacía técnicamente imposible, y la capital catalana caía en manos de los fascistas el jueves 26. Esto es lo que ha ocurrido, entre una multitud de episodios, algunos gloriosísimos, otros bajos o grotescos, según la ley humana que hace a los hombres capaces de todas las cosas, desde la más bella hasta la más fea. Después de la ocupación de Barcelona, pareció por unos momentos que ya no podía haber resistencia alguna, no digo ya organizada, sino ni siquiera concebida.
Cuando llegué a Gerona, la noche del jueves pasado, se puede decir que ya no había nada organizado, ni siquiera un punto de referencia o de apoyo. Presa de un pánico indecible, la población ya no era capaz de ninguna disciplina colectiva. Trenes, camiones, coches, carros… todos los medios de transporte eran tomados por asalto. Ya no se podía avanzar por las carreteras. Al miserable cortejo de fugitivos de Barcelona y de Badalona se unía casi toda la población catalana, incluso la que no tenía nada que temer y que cogía el camino hacia la frontera. Entre los olivares, en los fosos, a lo largo del mar, entre escenas desgarradoras, la multitud caminaba hacia Francia como hacia la vida. Las mujeres
Joaquim Nadal i Farreras
caían agotadas, los niños morían de frío, los viejos se tumbaban bajo los olivos, en espera de la muerte… Toda una pobre Humanidad subía un doloroso calvario, y se mezclaban con la misma los elementos del Ejército arrastrados por el pánico popular.
En Figueras, capital improvisada, el Gobierno realizaba enormes esfuerzos por liberar las vías de acceso a la misma y canalizar a los fugitivos. El viernes, sábado y domingo pasados, los resultados eran ya considerables, sin que nadie pudiera predecir qué ocurriría mañana.
Por ejemplo, el sábado, el resultado de tres días de incesante trabajo fue destruido por el anuncio que, al parecer, había dado la radio de un desembarco fascista en Rosas y en Portbou. Por lo demás, en la sobreexcitación del momento hallaban crédito toda clase de rumores.
Document 5
Text reproduït de il nuovo avanti, 4 de febrero de 1939
Al salir fuera, a la noche estrellada y fría, cada uno se preguntaba: «¿Epílogo o inicio de una nueva fase?». Y fue un epílogo. Diversos factores concurrieron a hacer imposible la resistencia en Cataluña, entre otros, el nulo eco que tuvieron en Europa las palabras de Negrín, y la reaparición y agudización, el viernes 3 de enero [sic, febrer], tras el bestial y trágico bombardeo de Figueras y la caída de Gerona, de la oleada de pánico. La última línea de resistencia podía pasar bajo Gerona y, siguiendo el río Ter y apoyándose en el castillo de Figueras, trepar por los contrafuertes de los Pirineos hasta la Seo de Urgel y Puigcerdá. Ello exigía trabajos de fortificaciones, para los cuales faltaron el tiempo y la posibilidad, hombres resueltos, un material abundante y un territorio interior completamente libre de población civil. No fue posible. Tras la caída de Vich y de Gerona, no quedaba la más mínima esperanza. Ya se trataba sólo de salvar lo insalvable, o sea, a los combatientes. EI éxodo se reanudó en masa el sábado 4 y se acentuó el domingo. Éxodo no ya de pobres mujeres despavoridas, de niños alucinados por el hambre, sino de hombres, de soldados, de combatientes, sobre los cuales pesaba la angustia de la derrota. El viernes tuve la oportunidad de escoltar a una columna de heridos en la
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
carretera que desde La Vajol, último pueblo catalán, descendían, por áridos senderos, hasta Les Illes, primer pueblo francés. En el límite de la tierra española, uno de los heridos se inclinó para besar el suelo de la patria. Todos tenían el rostro contraído por una indecible emoción.
Document 6
El 4 de febrer a Girona i els primers moments del franquisme. El testimoni de les Butinyanes
L’arribada de les tropes franquistes a Girona el 4 de febrer trobà la ciutat morta, exhausta, fumejant. Els testimonis que ens han arribat són limitats. Destil·len sentiments contraposats: la por d’una banda, l’alleujament de l’altra. L’eufòria alliberadora per a uns, la derrota i l’ensorrament del somni republicà per a uns altres. Maria del Tura Roura i Castanyer ens transmet l’eufòria; la recuperació del culte, el retrobament dels amics, la sortida al carrer del senyor Pere Llosas, el Virolai a la Catedral el dissabte 4 de febrer a la tarda. Enric Mirambell ens fa una crònica més pausada, escrita molts anys més tard, però no ens estalvia l’aspecte desolador de la ciutat, les fàbriques i els comerços incendiats, cases afectades pels bombardeigs, el temor del retorn a Girona des de Quart. Assumpció Nicolazzi (en conversa amb J. V. Gay: El Peninsular (1855-2003). Memòria d’un hotel de Girona (Girona, 2002) ens transmet un record directíssim: en els darrers dies de la guerra es va intentar incendiar l’Hotel Peninsular però el fet que hi hagués equips de transmissions ho va impedir. És també el testimoni de Joan Pacheco (Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen a l’exili de Núria Martí Constans, Girona, 2018), infant que marxa a l’exili, i que descriu els incendis, la destrucció, la política de terra cremada. Podem incloure també aquí el testimoni, ja esmentat, de Josep Pradas Puig, que, al costat del seu avi i de Líster, va veure com esclataven primer el pont de la Barca i després el pont de l’Aigua davant de la incredulitat de l’avi i la indignació del general per l’expressió d’estupefacció de l’avi Pradas que havia dit al general: «Què esteu fent?». J. V. Gay va dedicar a aquest moment, al Dominical del Diari de Girona, del 3 d’octubre de 2021, l’article «Visions i Memòries del 4 (o el 3) de febrer de 1939», amb un recull de diversos testimonis.
Joaquim Nadal i Farreras
Les Butinyanes
El convent de les Butinyanes ocupa un espai enorme configurat per un conjunt d’edificis heterogenis i un esglaonament de patis i terrasses. En els anys trenta del segle xx era el convent de referència de l’orde, amb una cripta on estan enterrats el fundador i la fundadora, el pare Butinyà i la mare Meranges, i on vivia sovint la Mare General per supervisar les tasques de formació del noviciat que s’hi desenvolupaven. El llibre d’on traiem els textos és d’autor anònim i potser d’autoria col·lectiva, però malgrat el seu subjectivisme té un gran valor testimonial. Hi trobem les tensions entre la Mare General, Dolores Gavirondo, i els comitès de Girona i ens assabentem de com a partir de juliol de 1936 hi va haver una dispersió de les monges del convent vestides de seglar, algunes en cases amigues de la mateixa ciutat i del mateix barri, com les dels senyors Butiñà, Mirandes, Dolors Masa i Carme Pericot. I també a les cases del canonge Canadell i del capellà del convent Bru Bonjons.
Coneixem les incidències a la casa de mossèn Jaume Arcelos, visitador, i confessor de les butinyanes. Entenem l’estira-i-arronsa d’una comunitat desmantellada, però nombrosa, les alumnes de l’escola, la vida del convent. L’arribada de refugiats andalusos, bascos, aragonesos, madrilenys, les penúries per acollir i donar menjar a prop de vuit-centes persones, les dietes i el subministrament de queviures i les giragonses per preservar la capella i la cripta de les destruccions dels Comitès.
Sabem que van demanar auxili a Joan Subias Galter, a qui diuen «Subiet», que va enviar-hi tres obrers: entre d’altres, el constructor d’orgues Aragonès, que havia intervingut en el desmuntatge de l’orgue de la Catedral i que en la seva condició també de conserge del Museo Popular les va aconsellar de dur al Museu els ornaments, les catifes, i com en les parts més necessitades de protecció hi van enganxar uns cartells que deien «Monument Nacional, incautat per la Generalitat».
Una especial rellevància adquireix la relació entre les monges i Josep Creixans Sabater, anarquista dels comitès, que es va mostrar condescendent amb la comunitat i a qui el llibre dedica un capítol sobre una arrogància prepotent, des del punt de vista de les monges, l’exercici del poder sense límits, la decisió d’exonerar de les flames el conjunt de les instal·lacions del convent i específicament els llocs més sagrats, i en darrer terme l’accident de cotxe que va tenir. El seu germà Ricard Creixans Sabater, tipògraf, va ser regidor de l’Ajuntament de Girona durant una etapa de la guerra en representació de la CNT.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
El text que hem triat ens acosta al final de la guerra, als bombardeigs, a l’estat de la ciutat, a l’arribada de les tropes franquistes i del bisbe, a l’estat del Palau Episcopal i a la represa del culte.
Breve historia de la vida del Instituto de las religiosas hijas de San José durante el tiempo del dominio rojo, 1936-1939, Barcelona, Imprenta Altés, 1941.530
Incontables escenas nos habían detallado los refugiados que podían, con sobrados motivos, hacerlo; no obstante, nos quedaba duda de que cuanto narraban pudiera, ser verídico. Al oírlo de personas que nos merecían entero crédito, la cosa cambió; hasta, aquí, las fatigas anexas a la guerra, nos impedían experimentar otro temor que los terribles asaltos de los rojos; mas, al tenerlos cerca de la capital catalana, la alegría antes completa se empañó un tanto y se empañaba más a medida que la llegada de catalanes nuevos, que abandonaban sus tierras, nos persuadía de la proximidad. Para acabarnos de asegurar, uno de los principales se entrevistó cierta mañana con la Directora, anunciándole que, horas después, recibiría la visita del alcalde, nada menos, y que le interesaba, grandemente que este señor se retirara persuadido de que los refugiados no carecían de nada y de que vivían contentos. La visita no llegó, pero lo cierto es, que desde este día, Gerona abrió sus secretos almacenes de comida y las aguas tragaron enormes cantidades de comestibles en mal estado. Desde la evacuación de Tarragona, en nuestros comedores comían siete u ochocientas personas distintas en cada hora, porque el miedo no los dejaba reposar.
De la mesa se levantaban satisfechos porque si, como es verdad, no se les daba más que un plato, este era abundante, ya que la única medida que
530. El pes del convent de les Butinyanes a la ciutat de Girona és indiscutible i la funció que va desplegar durant els anys de la Guerra Civil com a centre d’acollida de refugiats i com a escola i menjador popular és una referència freqüent en els textos sobre el moment. La història de l’orde es pot resseguir fil per randa en els tres volums del professor José Andrés-Gallego (2021), Francisco Butiñá y las butiñanas (1834-1899), Madrid, Ediciones 19; La hora de Isabel Maranges (1899-1922) (2021), Madrid, editorial Ygriega, i La expansión de las Hijas de san José en la encrucijada del siglo xx, (2021), Madrid, Editorial Ygriega. Sense cap mena de dubte, aquest darrer volum és el més rellevant per a la temàtica d’aquest llibre i ens acosta a les relacions entre la comunitat, les seves superiores, les monges, les novícies i les autoritats locals bé de l’Ajuntament, bé dels comitès antifeixistes i molt singularment de la condescendència final, per necessitat segurament, del comissari Josep Creixans, que va consentir la continuïtat de l’activitat en el convent sense cap destrucció i va lliurar de les flames la capella i la cripta.
Joaquim Nadal i Farreras
nos imponían los administradores era la de no ocasionar quejas. Los soldados estaban en las cercanías de Barcelona y era causa suficiente para que la multitud, horrorizada por los estragos del bombardeo y por los asaltos de las tropas moras, que repercutían, corriera alocada sin esperar a vehículos de transporte y como el dinero no tenía valor, y ropa no tenían, se sentían impelidos a correr, libremente; huyendo de la muerte ignorando, que, quizás, esta les aguardaba en el principio, al medio, o al fin de la carrera loca que emprendían. Llegaban a Gerona exhaustos, ateridos, daban compasión; era lo más crudo del invierno y no les era posible hallar un bocado en el penosísimo viaje. Muchos tomaban alimentos calientes en nuestros comedores, después de quince o veinte jornadas de correr, sin cesar, aguantando continuos bombardeos que, al causar víctimas, quedaban insepultas a lo largo del camino. Y Barcelona era todavía la cuna de Negrín. Gerona era un hervidero de gente de toda clase y aun los gordos azuzaban a sus huestes, para impedir a toda costa la toma de la que es orgullo de España. Pero los planes de la Divina Providencia marcaban el final de la lucha para ella, y un 26 de enero apareció sitiada por completo después de haber dejado marchar lo indeseable. Entre ellos, por desgracia supo escabullirse lo que ciertamente convenía retener, a fin de que a su tiempo, hubieran hecho efectivo el préstamo de sangre que sin conciencia exigieron en el suelo rojo español, a rojos y blancos, durante el periodo más vergonzoso que la nación padeció.
Al día siguiente los barrios bajos pasaban a poder de los Nacionales, y aquella misma noche Radio Barcelona se levantaba, gozosa, para proclamar su libertad, libre del yugo pesado que durante dos años y medio soportó y nos invitaba a recibir a los portadores de la paz, con paz. El día 27, es decir al siguiente de la toma, una misa de campaña borraba con creces las abominaciones de almas que, entregadas a toda clase de abusos, habían podido cometer. El culto quedaba restablecido.
Liberación de Gerona: Entre tanto, los bombardeos se sucedían con mayor frecuencia, y más duros, llegando uno de los últimos a sentarnos y levantarnos en una comida hasta doce veces, con la respectiva descarga; cayeron bombas en nuestros cuatro puntos cardinales, dos vinieron a parar al refugio que dirigían nuestras Hermanas (Sagrada Familia), pero por fortuna no explotaron; varias debieron caer en la catedral, abriendo un gran boquete en la parte superior de la misma, y en las Pedreras (que es una montaña cerca de nuestra casa), Dios sabrá las que reventaron.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Nuestra Casa Generalicia quedó con muchos cristales rotos, y la fachada denuncia en muchos sitios los efectos de la metralla. Pero San José, nuestro Padre Fundador, e indudablemente muchas Josefinas, recabaron del Señor la exención completa de desgracias personales. Esta lluvia de pólvora nos duró, con pequeños espacios de descanso, desde el domingo hasta el viernes por la tarde; ya para esta fecha nos encontrábamos en Gerona las que teníamos idea de quedarnos hasta la liberación; los soldados se despedían sin otro acuerdo de defensa que el que les sugiriera su voluntad en conformidad con la agilidad de sus piernas. Al escapar, gritaban: «Adiós, Gerona, para siempre; mañana serás de…». Para dejarnos alguna obra como recuerdo digno de su estancia, los rojos (no señalamos ni soldados ni paisanos) prendieron fuego a las fábricas y almacenes de mayor importancia y saquearon las viviendas de los de derechas más destacados, así como las de aquellos que en su precipitación habían abandonado sus haberes; a sus expensas, los hambrientos celebraron desde la víspera la fiesta que se preparaba, comiendo lo robado o asaltado, que (dicho sea de paso) era de la mejor calidad.
A la noche del viernes, enormes detonaciones la hirieron en su silencio; nos encontrábamos sin luz y completamente rodeados, por los montes, de cañones nacionales, que permitían conocer, a medida que las horas pasaban, que se nos acercaban a pasos agigantados. En el centro de la ciudad instalaron una batería roja que contestaba a las milicias católicas, mientras las creían lejos.
A la madrugada, los terribles estampidos de los obuses nos despertaron para cerciorarnos de que la lucha continuaba; querían vencer a sus enemigos, ponerlos en polvorosa y traernos la paz, pero sin más camino que el de la redención.
Las Hermanas sabían esto a la perfección, y para lograr conservar la vida y participar del bienestar que ansiábamos, se levantaron de la cama y bajaron al rincón que tenemos en el fondo del comulgatorio, donde se unieron a las Madres, que, especialmente para aminorar las impresiones tan dañosas para el corazón de la Rdma. Madre, se recogieron allí. Pasaron varias horas; serían las nueve de la mañana; crecía el número de disparos y una nube de obuses atravesaba de parte a parte nuestro pueblo. Nosotras, asustadas, alegres, no sabemos explicar. Sabíamos muy bien que un obús podía en un segundo deshacernos; los sentíamos pasar innúmeros sobre nuestras cabezas, pero, el pensar que aquí terminaba el suplicio continuado durante dos años y medio superaba a la gran dosis de miedo que poseíamos. No presenciaremos reconquista más aterradora; no es extraño que la gente huyera, a la desbandada; hacía falta ser monja, estar
Joaquim Nadal i Farreras
vestida de seglar y tener mucho deseo de tornar a nuestra antigua vida para someterse a semejante prueba.
Con la misma certeza con que por el eco de las detonaciones dedujimos que se acercaba «Atila», sentimos, después de unas dos horas espantosas en todo el sentido de la palabra, que la muerte se alejaba con su tétrico cortejo. Habíamos resistido; la cauterización de nuestros males y como a esta se sigue un adormecimiento, general, así permanecimos aletargadas, sin osar dar señales, aun cuando no éramos de Companys.
Sobrecogidas en los rincones, aguardamos algunos momentos, esperando una señal cierta de libertad; nos daban mucho miedo las imprudencias de los moros, que, por desgracia, en repetidas ocasiones tuvo la mujer española que lamentar. Gracias al silencio sepulcral que manteníamos, pudimos escuchar en la plaza una voz jovial, alegre, que, animosa, nos gritó en la puerta: «Bajen, bajen, no pasen cuidado, que no hacemos nada». Con pausa abrimos, para que nos diera lugar a cerrarla, caso de que se tratara de algún ejemplar de la raza mora, pero bien abierta a nuestra vista se presentó un simpático militar «blanco», que por su acento conocimos ser italiano, que nos extendía su diestra con franqueza; la estrechamos con el mismo sentimiento y con la alegría con que hubiera abrazado a su defensor un condenado a muerte.
Su primera frase fue un estentóreo «viva Franco» y su primer gesto, la extensión horizontal del brazo, con una ligera elevación de la mano; en seguida nos mostró la torre de la Catedral donde él y su comandante habían izado la bandera nacional española. ¡Qué momentos! Ver aquella enseña por tanto tiempo deseada y esperada.
Pasada la primera emoción, vimos muchísimos soldados, y aunque moros también entraron en Gerona, aquí no los vimos. Debían tener noticia del hambre que pasamos y a cada mujer o niño que encontraban a su paso, le alargaban sus provisiones. Al caer de la tarde, el inmenso gentío que se había refugiado en los montes para librarse de los choques que resultaban de un cambio de régimen volvió nuevamente a sus casas. Los establecimientos y pisos particulares saludaban a Franco, y el emblema nacional ondeaba en los centros oficiales. Gerona había cortado las cadenas que la esclavizaban; la paz era ya, su posesión.
Por ser monjas nos visitaron muchos italianos, admirándose de que siéndolo, no difiriéramos de las demás mujeres. No entendían al odio que pudiera despertar un hábito. La guerra había terminado, las privaciones y disgustos tocaban a su fin. Profesas y novicias-profesas in articulo mortis, habían entregado el
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
alma a su Criador en nuestras casas; pero con todo, aún en la revolución, los religiosos gozamos de grandísimos consuelos. Por la Casa Madre han pasado miles de rojos, en su mayoría antirreligiosos furibundos; intentaron múltiples veces arrojarnos despiadadamente de ella; nos ha costado sudor y lágrimas, pero la Rdma. Madre puede, desde el primer momento de la liberación, acoger a cuantas Hermanas se le presentan buscando en su regazo el cariño y consuelo de que tanto tiempo se vieron privadas.
No está dicho todavía el fundamento, base de nuestra principal alegría: El pueblo entero conoce la brutalidad con que en los primeros días de la revolución se incendiaron y saquearon desde las iglesias mejores hasta el más insignificante y sencillo oratorio. Sabe también, que los locales de estas mismas iglesias no destruidas, eran preferentemente empleados como cafés, bailes públicos, etc. y hace que la opinión general crea que no sólo en Gerona o en Cataluña, sino que en la zona completa, no quede un templo sin profanar. Pero si esta es la creencia común, es porque ignoran que en nuestro rincón hay una capilla intacta, exenta de la menor profanación, que podrá abrirse al día siguiente de la instauración del régimen franquista, al culto público hoy más querida y asistida de los fieles, que atribuyen a un milagro permanente su preservación, no solo de la furia, roja, sino también de los tristes efectos del bombardeo que en el mismo frontal tuvimos que lamentar.
A qué se debe el prodigio? ¿ Será a la protección de San José, a la de nuestro Padre Fundador, a los merecimientos de aquellas víctimas que, tronchando su juventud, volaron a los empíreos celestes en el tiempo, más calamitoso? ¿Serán las lágrimas de una Madre que confiadamente se acercaba al que es Omnipotente para pedir socorro en cada tribulación? No investiguemos; sea lo que fuere, lo positivo reclama de toda Josefina de verdad, fidelidad al espíritu del Instituto que tanto mimo robó a Nuestro Señor, quien, sacando bien del mal, hizo posible que en la misma casa donde el impudor, la blasfemia y los vicios más repugnantes habían sentado sus reales, se pudiera en el acto ofrecer el sacrificio propiciatorio por excelencia, para con Dios, de cuantos existen.
Parecerá mentira, pero al asistir de nuevo en público a la santa Misa, vimos que, en especial los seglares, habían olvidado las ceremonias. Se celebraron varias misas al día siguiente, o sea el Domingo en nuestra Iglesia en las que comulgaron los soldados y gran cantidad de fieles. Emocionante en extremo resultó la misa de campaña que se celebró en las escaleras de la Catedral, donde una masa incontable de hombres católicos, pisoteando la impiedad que habían
Joaquim Nadal i Farreras
vivido, doblaban sus rodillas en la consagración, mientras con religioso silencio se dejaban oír los acordes de la Marcha Real española. A muchos se les veía enjugarse las lágrimas de emoción, ¡Tantos recuerdos se debían agolpar!
Las visitas de soldados navarros, requetés y de otras partes constituyeron en nuestra casa la nota peculiar de aquellos días. Venían en tropel, portadores de saludos de nuestras Hermanas de la España blanca o de familiares que aprovechaban el primer servicio de correo oral. A nosotras nada nos parecía suficiente para agasajarlos; los tratábamos como a hermanos, aunque no los conociéramos. ¡Qué buena impresión hacía el escuchar de boca de estos hombres conversaciones en las que traslucían su profunda convicción religiosa! Nuestro convento tuvo la dicha de ser uno de los primeros en vestir por segunda vez el santo Hábito, dándonos altísimo ejemplo nuestra Madre General, que, aprovechando la fecha de su cumpleaños, quiso, celebrarlo con esta novedad.
También hemos de dar gracias a Dios por la prontitud con que muchas Hermanas se pusieron a disposición de sus Superioras, desde las primeras horas de ser liberadas. Muy gratos son estos recuerdos en los que se patentiza la unión arraigada que existe entre los miembros y la cabeza; pero sin duda nos es más agradable traer, a la memoria, el saludo que con motivo de la reintegración a la silla de su Diócesis, nos dedicó nuestro excelentísimo señor Obispo de Gerona. Encontró el Palacio saqueado de arriba abajo, sin muebles ni utensilios, por lo que aceptó la humilde, pero sincera oferta, que de nuestra vivienda le hicimos. Siempre tranquilo de semblante, nos dirigió, palabras de afecto paternal, interesándose por la suerte que nos cupiera durante la guerra, charla que atento escuchó con infantil curiosidad. Se asombró al vernos con el traje seglar y manifestó deseo que, particularmente las novicias, comenzaran con presteza la vida normal. Aquí se alzaba un inconveniente, producido por los refugiados cuidados por ellas que, si bien pensaban marchar pronto, no sabían, cuándo lo harían. Teníamos muy cerca la festividad ide San José; y ¿qué mejor día para tomar la librea distintiva de nuestro Instituto. Además, nos ofrecía la particularidad de poder vestir el 19 lo que en otro I9 abandonamos. Se organizó un triduo de reparación y acción de gracias al que concurrió muchísimo público. Nuestra iglesia, en la que no faltaba lo esencial, el Prelado, quedó convertida en la pequeña catedral de Gerona. Llegada la fiesta, catorce Hermanas hicieron su profesión perpetua, seis renovaron sus votos, veintiuna novicias por segunda vez vestían el santo Hábito, y varios refugiados adultos hicieron la Primera Comunión».
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Document 7
La casa-refugi de Carles Rahola a la ronda de Ferran Puig
Els darrers dies de gener de 1939 l’apilament de gent a Girona que buscava ni que fos només per una nit un refugi, un llit, un racó i un mos per apaivagar la gana, no parava de créixer. El sentit de la diàspora, el paper de Girona com a darrera etapa, com a porta de l’exili, va accentuar entre el 22 de gener, diumenge, i el 4 de febrer, dissabte, el protagonisme de la vella ciutat de les pedres daurades, dels reflexos de la llum de les cases a la superfície tremolosa del riu, que s’engrandeix. Per uns dies, exageren les cròniques, tot Barcelona és a Girona. Els llocs més inversemblants esdevenen l’aixopluc desitjat. Els dirigents republicans de la ciutat obren les seves cases en un acte de generositat solidària. Les cases de Laureà Dalmau i de Miquel Santaló s’omplen d’amics, de polítics, de periodistes. Passa el mateix, porta per porta, amb Miquel Santaló al pis on vivia Carles Rahola a la ronda de Ferran Puig. El 23 de gener, quan hi arriben Conxita Ventosa i els seus familiars, encara hi troben una cambra i uns llits; abans s’han trobat amb diversos llocs plens i a Can Miquel Santaló hi ha la família Aiguader i la família Escofet, amb Antoni Escofet Pascual, que va ser elegit alcalde de Vilanova i la Geltrú a les eleccions de gener de 1934, represaliat arran dels fets del 6 d’octubre i restituït en el seu lloc el febrer de 1936 i que, un cop acabada la guerra, es va exiliar a Xile.
El paper acollidor de la família Rahola-Auguet pren aquí un relleu especial, adquireix uns perfils molt nítids i tant Conxita Ventosa com Agustí Cabruja ens acosten a una visió molt propera, senzilla, d’una gran càrrega emotiva. El pont entre aquests dies de gener de 1939 i els fets i els textos de Carles Rahola escrits en els dies anteriors al 15 de març, quan seria afusellat, estableixen un fil de continuïtat entre un moment i l’altre, i erigeixen el testimoni d’un reconeixement necessari.
Conxita Ventosa i Pinilla
Els personatges d’aquest text són principalment Joan Ventosa i Roig i Josefina Pinilla i els seus fills Conxita, Núria, Isidre i Abel. Aquests dos darrers eren al front. Joan Ventosa havia estat el 1916 alcalde de Vilanova, va ser diputat a
Joaquim Nadal i Farreras
Corts el 1931 i entre l’octubre de 1933 i el gener de 1934 va ser conseller d’Economia i d’Agricultura amb el president Macià. Destacat dirigent cooperativista, impulsor de cooperatives, durant la Guerra Civil va ser nomenat membre del Consell d’Economia de la Generalitat. De vegades, els camins de la informació són capritxosos. Aquest text de Conxita Ventosa m’era del tot desconegut fins que, de cop, un correu electrònic em va il·luminar. Neus Pinart, treballadora del Parlament de Catalunya, ha tingut sempre un interès especial per desvetllar el coneixement de les interioritats del Parlament i dels seus treballadors i ha rescatat de l’oblit noms de persones que hi estigueren vinculades, especialment durant els anys de la República i de la guerra. L’any 2017 ens vam escriure per parlar de Lluís Franquesa i Feliu, que havia estat oficial major accidental del Parlament de Catalunya i que també havia estat regidor de l’Ajuntament de Girona. Aquest estava casat amb Maria Rahola i Auguet, filla de Carles Rahola, a qui vaig conèixer en el meu viatge a Xile arran del plebiscit de l’any 1988. La filla gran de Carles Rahola es trobava a la casa dels seus pares de la ronda de Ferran Puig el dia que hi van arribar Conxita Ventosa i els seus fills, i unes hores més tard hi arribaria des de Barcelona Lluís Franquesa i Feliu. Va ser allà on el matrimoni Franquesa-Rahola va passar els darrers dies de la guerra a Catalunya abans d’emprendre el camí de l’exili. Hi van coincidir una nit amb Conxita Ventosa i el seu fill Abel Pascual Ventosa; aquest, l’abril de 2022 es va adreçar a Neus Pinart tot preguntant-se si el fill del matrimoni Franquesa-Rahola encara vivia. Com que arran dels contactes de 2017 jo havia intercanviat correus electrònics amb ell demanant-li el recordatori de la mort de Maria Rahola, Neus Pinart em va reenviar aquest correu que, en certa manera, tanca 83 anys més tard aquella trobada a casa els Rahola de Girona: l’Abel Pascual Ventosa li preguntava si sabia si en Francesc Carles Franquesa Rahola era viu, ja que «vam tenir unes hores de coexistència —pel que es veu, ens portem un meset de diferència d’edat—, quan ens vam allotjar a casa seva el 1939, fugint cap a França».
Abel Pascual esmentava el llibre de la seva mare.
I ha resultat un text entranyable, ple de tendresa, d’una banda, i ple de detalls de vida quotidiana, de fraternitat republicana i de generositats compartides en els difícils camins del final de la guerra i de l’exili. Les penúries materials es barregen amb els noms de les famílies i les persones que buscaven refugi i aixopluc fugint del franquisme i la repressió. Els perfils que es dibuixen de la generositat dels Rahola i d’alguns trets distintius de l’escriptor gironí adquireixen un alt valor testimonial.
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Ventosa i Pinilla, Conxita (1980). Temps de guerra (diari íntim, 1938-1939). Vilanova i la Geltrú: el Cep i la Nansa, p. 50-52.
23 de gener [dilluns]. Ens avisa el pare, molt de matí que, cap al migdia, podrem sortir quatre o cinc de nosaltres en un camió de les cooperatives cap a Girona. Marxarem els pares d’en Joan, la mare, la Teresa, el nen i jo. Els altres ens seguiran probablement en un camió de la fàbrica. Carregadíssims, anem fins al carrer París, on hi ha el magatzem cooperatiu i allà ens cal encara vèncer un munt de dificultats. Per fi ens fan una mica de lloc a la part del darrere del camió, que és cobert, i ens arreglen una espècie de banc sobre unes caixes de pots de llet. El pare d’en Joan va davant amb el xofer i el mecànic, i nosaltres anem força bé.
Seguim la carretera de la costa i la mare d’en Joan s’esgarrifa quan veu tants senyals de bombardeig. Quan passem per Badalona hi ha alarma aèria, però no passa res. El nen va tranquil, passa d’uns braços als altres i, de tant en tant, fa una bona dormida. Deixem la costa i entre un paisatge on comencen a aparèixer els roures i les alzines, ens acostem a Girona. Dinem sota uns arbres al costat de la carretera. La mare d’en Joan va aguantant i el pare l’anima durant les parades. Nosaltres mirem de treure importància a les coses i fem el cor fort.
Els voltants de Girona, que jo no coneixia, són bellíssims i dono gràcies perquè, tot i les preocupacions, tinc encara despert el sentit de la bellesa i en disfruto. Si fos una excursió de plaer!
Arribem per fi, molt sotraguejats a mitja tarda. Comença a fer-se fosc i l’arribada a la vella ciutat no és gaire falaguera. El pare ens ha donat en sortir dues cartes i, la Teresa i jo, anem a la recerca d’un lloc per passar la nit, ja que el magatzem de les cooperatives és molt petit i només hi ha una taula i quatre cadires. A més de fer-hi molt fred, no hi ha lloc ni per estirar-se a terra.
En primer lloc, anem a Correus i entreguem una de les cartes a un senyor amic del pare que ens rep molt bé, però queda desolat en dir-li el motiu de la visita. Té més de trenta persones allotjades a casa seva i ens explica que ha omplert materialment tots els racons de Correus. Primera desil·lusió. Per altra part, sabem que no cal pensar a trobar lloc a cap hotel ni casa particular. Tot és ple a vessar.
Seguidament anem a casa de Miquel Santaló, que no hi és, i ens rep la seva senyora, que és molt amable. Tenen allotjats la família Aguader i els Escofet de Vilanova. No gosem ni demanar lloc per a nosaltres. Ells mateixos fan demanar a un parell de fondes si hi ha lloc. Tot és ple. Finalment, la senyora Santaló
Joaquim Nadal i Farreras
pregunta als seus veïns, Carles Rahola i família, si ens poden fer un xic de lloc per a la nit i contesten afirmativament. Quin pes que ens hem tret de sobre! És trist arribar a un lloc que no coneixes i haver de mendicar per un raconet. Contentes d’haver trobat una solució momentània a la nostra situació, ho comuniquem a la família i després de menjar una queixalada, tornem tots cap allà. Els pares d’en Joan no es fan gaire càrrec de la situació i els amoïna molt haver d’anar així d’un lloc a l’altre.
A casa els Rahola ens reben molt bé, no sé com els ho podrem agrair! Ens han preparat una habitació amb dos llits i encara n’arreglen una altra per als pares. És una família senyora i amable que ens encanta; està composta pel matrimoni: ell una mica gran, patriarcal i molt simpàtic, i la seva esposa, més jove i també molt amable. Tenen dues noies. La gran, Maria, té un nano poc més gran que el nostre i el seu marit té un càrrec important al Parlament de Catalunya i encara no ha vingut de Barcelona. Quan veuen l’Abel, es desviuen per afalagar-lo i em porten un bonic moisès per a ell. L’avi, Carles Rahola, ens porta el seu net i el deixa al costat del meu sobre el llit. Encara que més magrissó és bellugadís i eixerit. Ell comenta:
—Quin quadre! Pensar que algú pugui estar d’acord amb gent que consenten bombardeigs que poden matar criaturetes! La nit a la casa és agitada. Sentim el timbre moltes vegades i pensem que els han arribat forasters. Estem quietes, quietes, per no fer nosa…
24 de gener, [dimarts]. Efectivament, aquesta nit ha arribat el marit de Maria i ells també es preparen per fugir. Els Santaló i tots els altres ja són fora. Encara ens fan esmorzar i insisteixen que banyi el nen, posen fins i tot una estufa a l’habitació. Ens fa pena donar tanta molèstia i els admiro perquè veig que, tot i passar greus preocupacions, fan amb nosaltres com si tot fos natural. El banyo finalment i m’agrada vestir-lo davant d’ells amb les seves robetes brodades… malgrat anar com a rodamons. En sortir, ens trobem amb la resta de la família: el pare, Joan, Núria i Conxita, i ens despedim dels nostres hostes i de la casa hospitalària que ens ha acollit. És una barreja de místic i catalanista: la casa és plena d’imatges religioses, llibres catalanistes i un retrat dedicat del president Macià. A mig matí sortim en dos camions de la fàbrica cap a Castellfollit de la Roca […].
Girona 1939: Porta de l ’ exili. Nous testimonis
Document 8
Agustí Cabruja i Auguet a Carles Rahola
El text que Agustí Cabruja va dedicar a Carles Rahola confirma el testimoniatge de Conxita Ventosa i de molts altres refugiats que en un moment o altre van acudir o van tractar d’acudir a l’acollida de la família Rahola. Quan Agustí Cabruja hi arriba, Lluís Franquesa ja era a la casa i això vol dir que Cabruja hi degué anar el 26 de gener, dijous. Cabruja emprendria el camí de l’exili que el dugué a Mèxic, on es va dedicar al món editorial i va fer valdre les seves habilitats de periodista i escriptor que havia desenvolupat a El Poble de Salt, L’Autonomista i La Humanitat. Com a membre d’ERC, durant la Segona República, va ser secretari dels comissaris de la Generalitat a Girona Josep Puig Pujades, Martí Jordi Frigola i Eduard Layret. Cabruja i Auguet, Agustí (2002). Homes de la meva terra. Edició i introducció de Manuel Castaño. Epíleg de Dani Vivern. Il·lustracions de Miquel Bohigas. Girona: Diputació, col·lecció Josep Pla, núm. 11, p. 287-288, del perfil biogràfic més ampli que Cabruja dedica a Carles Rahola, p. 285-294.
I és que Carles Rahola, com a bon fill de la costa i empordanès de soca-rel que era, sentia en el fons del seu cor la lluminositat del nostre mar i la bellesa del nostre paisatge. La gent de Girona l’estimava; pocs homes hi han gaudit, com ell, d’una tan general simpatia. Era, la seva figura, il·lustre, venerable. La nit de la caiguda de Barcelona, abans d’emprendre el camí de la frontera, vaig anar a casa seva; vivia a la ronda de Ferran Puig, a uns passos de la Devesa. Era ple de gent, sobretot d’escriptors i periodistes de fora, els uns dormint, en matalassos estirats per terra, als passadissos i a la sala, altres asseguts silenciosament i amb cares llargues entorn d’una taula, com Francesc Pujol, el filòsof de Martorell.
—Fica’t cap ací dins el menjador —va dir-me Lluís Franquesa, el seu gendre en adonar-se de la meva arribada. Havíem acordat de marxar junts l’Emili Vigo, el Ribas farmacèutic, el metge Bonet i algun altre.
Vaig entrar-hi. Carles Rahola, amb la seva figura d’apòstol, bondadosa i acollidora tenia als braços el seu net de bolquers, que no deixava de plorar.
—Fa més d’un quart que el passejo i no hi ha manera d’aturar-li el ploricó —va dir-nos, amb un mig somriure d’home benèvol i resignat. Després, acostant-me a Lluís, vaig preguntar-li:
Joaquim Nadal i Farreras
—Ell, es queda?
—No vol pas venir. Però, a última hora, a veure si es decideix.
Efectivament, se’l va poder convèncer. L’home, amb l’automòbil d’un amic, amb el seu net i la Maria, la seva filla gran, va arribar a la frontera. En veure, però, aquella allau de gent, allà, enmig de la pluja i mig morts de fred, fent cua esperant el moment d’entrar a França, es va horroritzar d’aquell espectacle i, sensible i cohibit com era de naturalesa, se’n va tornar cap a casa. El seu gendre, amb el passaport del seu sogre als dits, que li va expedir immediatament el nostre consolat de Perpinyà, regentat en aquell moment pel senyor Josep Puig Pujades, l’estigué buscant hores i hores inútilment.
Un cop van haver arribat a Girona les tropes de Franco, ell va tornar fidelment i pacientment al seu treball de cada dia, com si res no hagués passat. No obstant això, quan va començar a veure que es detenia la gent i que els piquets d’execució funcionaven a tot drap, ja no va viure tranquil.
Un dia va mig insinuar els seus temors a un vell amic funcionari.
—Fugi, home… Vostè, què ha de témer? Si durant tot aquest temps només ha fet que bé! A més, vostè mai no ha estat polític; és un escriptor… —li respongué el pobre Carles Elps, amb tota la bona fe d’aquest món. L’endemà, uns agents de policia el detenien en el mateix moment que anava a entrar a la seva oficina. Carles Rahola és l’home que el dia 19 de juliol va salvar els clergues de la catedral de Girona: el canonge Morera, Verdaguer i altres eclesiàstics. Jo, potser més que ningú, puc parlar d’aquest assumpte.
RECENSIONS REVIEWS
Pagès, Pelai (2025). Catalunya. La República en guerra (1936-1939). Barcelona: Editorial Base, 2025, 288 p.
Pelai Pagès, professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos estudis sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la transició, ens presenta en aquesta obra una convincent síntesi de la Guerra Civil a Catalunya. La present edició és fruit d’una revisió i actualització d’una altra síntesi publicada per l’autor en castellà l’any 2007: Cataluña en guerra y en revolución (1936-1939). L’objectiu del llibre que ara es publica és posar al dia el que avui sabem d’una guerra que va marcar la vida de diverses generacions de catalans i d’espanyols. Sembla evident que el conflicte bèl·lic que es va produir a Espanya entre els anys 1936 i 1939 segueix projectant la seva ombra allargada en el present i presumiblement ho continuarà fent en el futur. No debades, estem davant d’un dels esdeveniments més transcendents de la història d’Espanya durant el segle xx i que més bibliografia ha generat després de la Segona Guerra Mundial. En bona mesura això ha estat a causa del fet que, com ens recorda Pagès, probablement la Guerra Civil espanyola va ser la darrera guerra ideològica de la història.
Com deixa escrit l’autor en diferents passatges del llibre, la Guerra Civil espanyola va ser la darrera guerra romàntica de la història, en què es ventilaven interessos econòmics i socials i també l’hegemonia europea, però en què a més es lluitava pels ideals. Aquest aspecte és fonamental per entendre la guerra. De fet, estem davant d’un dels eixos que vertebra el llibre i que ens permet entendre que el combat ideològic que va tenir lloc durant la guerra es va concretar en la posada en marxa de la revolució social que es va dur a terme a la zona republicana com a resultat de l’esclat de la contesa.
De la lectura del llibre s’extreuen un seguit de conclusions, una de les quals és prou evident: sense les transformacions econòmiques i socials que es van produir durant els primers mesos de la guerra, aquest conflicte perd bona part del seu sentit. I com ens recorda Pagès, sense tenir en compte aquest seguit de transformacions no es comprèn tampoc ni l’evolució política que va experimentar la República durant la guerra ni bona part dels comportaments internacionals que van tenir lloc coincidint amb el conflicte. I, en cert sentit, no s’entén tampoc el desenllaç final de la guerra.
Una altra de les tesis de fons explicitades clarament en el llibre és
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
que al mateix temps que estava assistint a una revolució social, Catalunya va fer un esforç de guerra considerable per intentar derrotar els militars insurrectes. Com assenyala Pagès, no podem afirmar en absolut, com s’ha fet en ocasions, que Catalunya visqués d’esquena a les necessitats i els problemes que va generar la guerra en el conjunt de l’Espanya republicana.
No diem res de nou si afirmem que són moltes les facetes que presenta la guerra a Catalunya. En aquest sentit, un altre dels mèrits del llibre és la seva pretensió d’abordar-les en la seva globalitat: des de les «raons catalanes» que van portar a la guerra fins als esdeveniments del 19 de juliol que van fer fracassar el cop militar, la mateixa revolució, la repressió política i antireligiosa, l’evolució i els conflictes polítics, el desenvolupament militar i la derrota final del bàndol republicà. L’autor ha volgut passar revista, amb rigor i des d’una perspectiva crítica, als principals fenòmens que van caracteritzar la història dels dos anys i mig de guerra que va viure Catalunya. Els quinze capítols que integren el llibre —alguns dels quals són ampliacions o reelaboracions de treballs previs de l’autor— segueixen un fil cronològic, que permet al lector o a la lectora aproximar-se a diferents
aspectes de la Guerra Civil a Catalunya, especialment des del punt de vista polític, social, econòmic i militar. Així, partint de les causes i dels antecedents de la guerra, l’obra mostra l’evolució política i militar, els conflictes que van enfrontar les diferents forces polítiques que integraven el bloc antifeixista, les dissidències que van existir entre els governs de la República i de la Generalitat, sense oblidar les dificultats de tota mena que va patir la població i sense passar per alt els aspectes més conflictius i polèmics, com la repressió o la persecució religiosa, que es van produir a la rereguarda catalana. El llibre es tanca amb la derrota republicana i amb una suggeridora anàlisi sobre les profundes conseqüències que aquesta derrota va tenir per a Catalunya i per al conjunt de l’Espanya republicana, especialment per a l’exili.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra útil, relativament breu i amb una clara vocació de síntesi, que esdevé una ràpida i convincent aproximació a la Catalunya en guerra.
Santiago Izquierdo Ballester Universitat de Barcelona sizquierdo@uoc.edu
Bea Seguí, Ignasi (2025). Ni Madrid ni Moscou. El Partit Comunista Català (1926-1930). Manresa: Tigre de Paper Edicions, 209 p.
L’últim treball d’Ignasi Bea ens presenta una exhaustiva radiografia del Partit Comunista Català (PC Català, en endavant), formació que va perviure entre els anys 1926 i 1930. Un PC Català desconegut pel gran públic i que comptava entre les seves files amb Jordi Arquer, un dels principals ideòlegs del comunisme nostrat, si bé, a hores d’ara, no figura entre les més conegudes. Si hom fa un exercici breu de pensar els líders del comunisme i el socialisme de casa nostra, o si més no proper, recordem noms com Andreu Nin, Joaquim Maurín, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans,531
531. Si fem una mica d’arqueologia cultural, l’obra teatral Flor de Nit, estrenada per Dagoll Dagom el 1992 i escrita per Manuel Vázquez Montalbán, recordava algunes de les influències anarquistes i comunistes de l’obrerisme revolucionari català, però se’n deixava algunes que s’estan recuperant en els últims anys. En el primer diàleg entre els personatges del Quimet i la Rosa, com una sort de repàs dels principals autors i autores que van ser referents intel·lectuals del moviment obrer, representats per Quimet i els seus camarades, apareixen Anselmo Lorenzo, Frederic Urales, Salvochea, Soledad Gustavo, Vargas Vila, Blasco Ibáñez,
però difícilment pensarem en alguns dels noms que viatgen entre les pàgines escrites per Bea. Aquest és un dels grans valors d’aquesta obra. La lectura d’aquest llibre és un acostament més que interessant a una de les branques polítiques dels anys vint i trenta del segle xx.
En aquest sentit, hem de fer referència a la tasca de recuperació de la història del comunisme català que s’està fent des de Tigre de Paper Edicions i que es plasma en algunes de les publicacions que es poden consultar en el seu catàleg. Destaquem la collaboració de Bea en aquestes, per bé que actualment segueix la seva recerca sobre el comunisme independent a Catalunya i la figura de Jordi Arquer. El títol Ni Madrid ni Moscou ja entreveu la trajectòria d’un partit que va defensar la seva sobirania entre dos pols: un, territorial i l’altre, referència estratègica del comunisme internacional: la Internacional Comunista (en endavant, IC). Defugir del centralisme a dues bandes per tal d’assegurar la sobirania ideològica, organitzativa i estratègica del comunisme català. O, com a mínim, del seu partit.
El llibre comença amb la presentació de José Luis Martín Ramos, catedràtic d’Història Contemporània
Lenin, Maurín, Bakunin, Gorki, Kropotkin, Pestaña i Layret.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en història del moviment obrer. En el seu pròleg, recorda el naixement del moviment comunista després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el que es va esdevenir a cavall entre la Segona Internacional i el desenllaç de la Revolució Russa, que va donar lloc a la IC sorgida entre 1918 i 1919. Les pàgines escrites per Martín Ramos ens ajuden a situar-nos en el context social i polític en el qual l’ideari comunista va prendre força i la influència del comunisme a l’Estat espanyol i a Catalunya. Les diferents tendències amb què el marxisme va ser rebut van dibuixar un primerenc mapa de formacions polítiques divers, des del reformista PSOE fins al PCE, passant per les relacions amb la CNT i la influència entre la militància d’Estat Català i Acció Catalana. Martín Ramos també recorda les conseqüències del cop d’Estat de Primo de Rivera en aquestes organitzacions, per bé que van ser desarticulades o perseguides, comptant fins i tot amb la detenció d’alguns dels seus líders com Joaquim Maurín o Víctor Colomer el 1925.
Entrant en l’obra de Bea, ens ofereix una seqüència de pàgines que ens endinsen en la història del PC Català, escrites des del rigor històric i per les quals s’ha servit de diferents
fonts, principalment articles publicats pels protagonistes en diferents diaris obrers, en especial a la premsa que va esdevenir l’òrgan d’expressió del partit, que originàriament va ser la capçalera Treball. Un cop més es posa en relleu la importància que tenia aquest mitjà d’expressió en les primeres dècades del segle xx, on tots (o quasi tots) els partits i sindicats tenien una publicació pròpia en què es plasmava el pensament oficial de cada organització. En aquelles pàgines també hi van tenir lloc les disputes ideològiques i de poder de diferents espais, i el comunista no en va quedar al marge, tal com ens explica Bea sobre Treball i altres capçaleres. Com no pot ser d’altra manera, la consulta de nombrosa bibliografia, entre la qual es compten algunes de les memòries d’alguns dels seus protagonistes, fan d’aquesta monografia el resultat d’una feina molt ben documentada.
Després de la preceptiva introducció, el primer capítol del llibre ens situa als orígens del PC Català. Un capítol que ens dibuixa l’escenari internacional i la seva evolució des de la fundació de la Segona Internacional de 1889, amb les tensions pròpies dels moviments polítics i l’afectació de la Primera Guerra Mundial. En aquestes pàgines també es repassa el naixement del PCE i les relacions entre la CNT i la Tercera Internacional. En
les pàgines següents s’explica l’arribada del comunisme en una Catalunya que també va notar els efectes de la Gran Guerra. Malgrat tenir alguns nuclis al Principat, la presència del PCE va ser primigèniament escassa, per bé que se’ns explica que la Revolució Bolxevic va tenir més bona rebuda entre els cercles anarcosindicalistes. Al seu torn, Bea també explica els diferents grups i personatges que van impulsar espais socialistes i comunistes. El comunisme creixia amb força i és això el que se’ns explica en el segon capítol, on es descriu la creació de l’organització embrionària del que seria el PC Català: el Cercle d’Estudis Marxistes.
L’autor explica el funcionament d’aquell espai de debat i reflexió, en el qual es reunirien alguns dels noms de l’independentisme radical que havien passat per Estat Català i havien participat en el complot de Prats de Molló, però que s’havien acostat al comunisme. Aquesta fotografia ens mostra, doncs, el viratge ideològic de persones com Martí Vilanova, qui sembla que va impulsar els Cercles. Aquest espai, pensat per a la formació i el debat, també va comptar amb Jordi Arquer, Domènec Ramon i Amadeu Bernadó, els dos últims també procedents d’Estat Català. Davant la feblesa de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), van albirar
un nou grup que s’ubicaria a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. L’AEP ens recorda l’advocat laboralista Francesc Layret, biografiat per Vidal Aragonès a la mateixa editorial del llibre de Bea. L’èxit d’aquest nou espai de formació ultrapassa la capital i ens trasllada a la constitució del partit el 1928, publicant els seus quatre principis teòrics fundacionals, apropats, com no podia ser d’altra manera, al comunisme i al dret d’autodeterminació. Com s’explica a l’obra, la confluència no va ser fàcil, i en alguns casos no es va donar per diferències entre els líders. Així arribem a l’any 1929, en què es va dedicar la feina al proselitisme, la propaganda i el debat. Aquestes pàgines ens expliquen la importància de tenir una capçalera pròpia, de la qual disposaven tots els espais polítics de l’època. A les pàgines de Treball i altres capçaleres es produïren alguns dels debats més interessants del partit.
El quart capítol explica l’auge i la unificació del partit, que es va esdevenir l’any 1930, en plena Dictablanda del general Berenguer. En aquest període, Treball pren protagonisme, com també les discussions en les relacions amb l’anarcosindicalisme i la burgesia nacionalista, per bé que aquell mateix any es va firmar el Pacte de Sant Sebastià, que oficialitzava els preparatius del que esdevindria en la proclamació de la Segona República.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Una monarquia en hores baixes així ho albirava. Aquells van ser temps de preparar nous espais polítics que participarien en l’espai republicà.
El capítol cinquè exposa la relació del partit amb la qüestió nacional, per bé que era un dels seus eixos ideològics i una de les raons per les quals l’organització va defensar la seva sobirania, especialment en relació amb el PCE i IC. Es desgranen referències ideològiques com Lenin i línies estratègiques com la possibilitat d’albirar un federalisme inspirat en Pi i Margall. El sisè i últim capítol fa una radiografia de la militància del PC Català, majoritàriament obrera i masculinitzada. També hi tenien presència els treballadors del comerç, que anys enrere havien patit un procés d’obrerització a causa de les pèssimes condicions laborals que se’ls imposaven. Tanquen el llibre una acurada selecció d’imatges i la preceptiva bibliografia, amb una extensa llista de les obres consultades.
Com hem indicat al principi, el llibre d’Ignasi Bea ajuda a col·locar una peça més del complex mapa polític català de les primeres dècades del segle xx.
Elisabet Velo i Fabregat Universitat Autònoma de Barcelona
Elisabet.Velo@uab.cat
Storm, Eric (2024). Nationalism. A World History. Princeton: Princeton University Press, 513 p.
Eric Storm podria haver escrit el manual d’estudi d’història global de l’Estat-nació i el seu procés de construcció des del segle xviii, però no se n’ha sortit. Nationalism. A World History és un llibre inacabat. Més que una interpretació nova del nacionalisme, el llibre funciona sobretot com a estat de la qüestió i com a ordenació de perspectives i dades ja existents. La introducció i els dos primers capítols, que versen sobre el món al segle xviii i la situació dels estudis sobre nació i nacionalismes —i Estat-nació, el tema clau del llibre que sorprenentment no apareix al títol— són suggeridors i d’alta qualitat, treballats i sòlids. També ho és, per cert, l’estat de la qüestió publicat a Nations and Nationalisms el 2022 sobre el qual s’hauria d’haver basat el seu llibre, relacionat amb la introducció.532 Però a mesura que el llibre avança, perd cohesió. Si l’objectiu era donar perspectiva històrica a la crisi actual del model d’Estat-nació liberal,
532. Eric Storm, The rise of the nation-state during the Age of Revolution: Revisiting the debate on the roots of nations and nationalism, Nations and Nationalism, volum 28, núm. 4, 2022, p. 1137-1151.
el volum hauria hagut de dialogar amb obres que han problematitzat la llibertat, sobirania i erosió democràtica en el present, per exemple Timothy D. Snyder sobre la defensa de la llibertat davant la deriva autoritària, Yanis Varoufakis sobre la mutació del capitalisme digital, Wendy Brown sobre la desdemocratització produïda per la racionalitat neoliberal i Dani Rodrik sobre la tensió entre democràcia, sobirania nacional i globalització, entre molts d’altres. En lloc d’això, l’aposta es converteix en un manual convencional, sense propostes concretes per afrontar la cruïlla política actual —per molt que se n’avanci alguna, massa tímidament, al final—, i el resultat és un llibre marcat per la distància entre el que prometen la introducció i els primers capítols i el que realment desenvolupen els capítols posteriors i les conclusions, que són incompletes. Storm contextualitza l’origen de l’Estat-nació en els processos polítics i socials del segle xviii. En aquell moment, les elits de les monarquies europees, que començaven a controlar de debò el món i se’l disputaven en guerres cada vegada més costoses, van haver d’extreure recursos de manera més eficient dels seus territoris i poblacions. En paral·lel, la relació entre la cort absolutista i la gent corrent va començar a esquerdar-se amb la Il·lustració i l’ascens d’una burgesia
amb poder econòmic, però sense poder polític. Per competir en un món de potències que mobilitzaven cada vegada més persones i recursos, les elits es van veure obligades a reformar les monarquies, transformant les identitats, les comunicacions i, en definitiva, la vida de les poblacions que governaven. Per enfortir els seus exèrcits, les monarquies i els imperis dels segles xviii i xix van adoptar trets que acabarien sent definitoris de l’Estat-nació, com una fiscalitat centralitzada o la capacitat de desplegar exèrcits massius. En aquest procés, els governants es van veure arrossegats per dinàmiques que no havien previst i que no podien controlar del tot. Storm parla encertadament de «processos isomòrfics», és a dir, canvis en un àmbit que en van desencadenar d’altres. És el cas de l’extensió de l’educació bàsica i la premsa, que va generar una esfera pública més àmplia que, a la vegada, permetria l’existència de les xarxes d’informació i conspiració de la revolució liberal. Storm proposa una visió del nacionalisme i d’aquests processos que és no lineal ni teleològica, i s’allunya de les aproximacions top-down que havien dominat els estudis sobre nacionalisme a finals del segle xx.
Després d’haver reconegut els profunds canvis del segle xviii, crida l’atenció que Storm continuï situant
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
l’origen de l’Estat-nació en les revolucions de 1776 i 1789 i no en la Guerra dels Set Anys de 1756. I és que un dels problemes principals del llibre és la divisió per capítols amb una cronologia convencional: 1775-1815, 18151848, 1848-1885, 1885-1914, 19141945, 1945-1979 i 1979 fins avui. La reproducció dels llocs comuns de les historiografies nacionals i nacionalistes, que han maldat per fer coincidir la història global amb la seva pròpia, limita d’entrada qualsevol aspiració a explicar el nacionalisme en clau global. El volum ofereix, això sí, una mirada panoràmica i de llarga durada sobre la formació dels estats-nació, la ciutadania, la cultura, la consciència nacional i la transformació de l’espai i el temps —de la natura a la història i a la memòria— per part dels estats-nació i dels processos de nacionalització del món. Tanmateix, tot i abordar aquests aspectes, l’aproximació de Storm resulta excessivament descriptiva i no analitza les implicacions polítiques i culturals del fenomen amb prou profunditat. No s’arriba a respondre qüestions centrals per entendre la dimensió cultural del nacionalisme: qui té l’autoritat per establir què és cultura nacional, amb quins criteris es diferencia allò nacionalista d’allò que no ho és, i fins a quin punt l’homogeneïtzació cultural pot identificar-se amb el procés de construcció nacional.
Més de dos segles després de l’inici de les revolucions liberals, l’Estat-nació i el nacionalisme són encara dos dels elements fonamentals de la modernitat en tots els sentits.
Podríem, fins i tot, arribar a dir que n’han estat dues de les forces rectores, tan bàsiques que, d’alguna manera, les donem per descomptades. Un dels punts forts del llibre de Storm és el desmuntatge de l’assumpció segons la qual l’Estat-nació ha estat la forma natural i inevitable de l’organització política moderna. L’autor mostra com la seva hegemonia no era escrita enlloc, i com el món actual està format per organitzacions polítiques que van sorgir com a resposta a conjuntures molt concretes. Storm subratlla també el caràcter totalitzant d’aquests processos de construcció dels estats-nació, i posa de manifest les implicacions en la gastronomia, les ciències, el turisme, etc. Tanmateix, tot i que l’autor considera el nacionalisme gairebé com una força neutra, capaç tant de l’emancipació com del genocidi, manté una confusió persistent entre maquinària d’Estat i imaginaris i mobilització nacional, i deixa sense explorar les diferències entre nacionalismes amb Estat i sense Estat. Això fa que Storm deixi de banda les formes subalternes o alternatives de nacionalisme —el cas català plana pel llibre, però sense
cap narrativa nova—, així com la dimensió agònica del conflicte entre projectes socials dins la nació. La seva mirada tendeix a institucionalitzar el nacionalisme i a veure’l com una conseqüència de grans sacsejades globals, com ara revolucions, guerres, i descolonitzacions, més que no pas com una disputa concreta per l’hegemonia cultural i política en un territori i moment concrets —a partir de quines identitats regionals o de quines combinacions d’aquestes van construir-se les identitats de l’Estat? És la identitat espanyola netament castellana o hi ha aportacions catalanes? I al Regne Unit? I a França? Aquells que busquin explicacions singulars capaces de superar les discussions historiogràfiques actuals o de projectar paral·lelismes amb el present, trobaran els plantejaments d’aquest llibre limitats.
Malgrat la pretensió d’una història no eurocèntrica, el marc teòric del llibre és convencional i massa sovint ancorat en els llocs comuns dels estudis europeus. L’autor critica el difusionisme, però l’aplica constantment: les escasses referències al colonialisme, al capitalisme i a les lluites de classe —eixos imprescindibles per entendre la genealogia real del nacionalisme— revelen un enfocament excessivament despolititzat, que no trenca amb cap dels corrents actuals. Storm ens mostra com la nació ha estat la
forma dominant d’organització de la modernitat, però evita preguntar-se qui l’ha imposada, amb quins mitjans i contra qui. Sense aquest conflicte, el nacionalisme queda desproveït del seu caràcter històric i violent: esdevé una resposta mecànica a condicions globals i no pas el que realment ha estat, una construcció sempre en disputa. En aquest punt, convé també plantejar-se el rol dels historiadors en la construcció del relat nacional i com la manera d’entendre el temps i el passat influeix en la nostra concepció de civilització i de cultura. Igualment, hi ha una manca de comprensió del fenomen imperial: Storm parla d’imperis nacionalitzats i d’estats nacionals amb pràctiques imperials, però la tensió inclusió/exclusió, fonamental per entendre aquests processos, resta inexplorada. Per això la lectura és densa, plena d’exemples, però a la vegada mancada d’imaginació, de ritme i de força a partir dels capítols que passen del segle xix. En conjunt, Nationalism. A World History és un bon compendi, especialment en el seu inici, però no aconsegueix consolidar una proposta interpretativa nova sobre el fenomen, ni resoldre l’equívoc entre nacionalisme i Estat-nació que recorre el llibre. Potser la proposta de Storm pretenia abastar massa i hauria funcionat millor amb una cronologia o
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
un nombre de casos més reduït. Per a qui vulgui situar-se ràpidament en el camp, serà un recurs útil; qui busqui una contribució historiogràfica i intel·lectual de fons, haurà de continuar buscant. La manca d’una reflexió més profunda sobre la dimensió colonial i postcolonial, la marginalitat del diàleg entre nacionalisme, capitalisme i modernitat, i l’absència d’una anàlisi de la dimensió agònica del nacionalisme —no com a identitat imposada sinó com a espai de disputa entre projectes socials i polítics— redueixen l’abast de l’obra. En definitiva, és una obra que ordena més que no pas problematitza, i que, en no assumir riscos interpretatius, resta al marge dels debats que avui fan del nacionalisme un tema urgent.
Dr. Frederic J. Porta, Universitat Autònoma de Barcelona fredericjporta@ub.edu
Dr. Gerard Llorens, Princeton University gl7139@princeton.edu
El model periodístic del valencianista socialista castellonenc Vicent Ventura (1924-1998) es fonamentava, i no és tòpic, a recollir les ‘palpitacions del temps’. Els noranta-sis articles seleccionats per l’historiador del periodisme Nel·lo Pellicer, que abasten l’etapa 1956-1993, n’especifiquen l’evolució. Perquè no es tracta d’uns signes del temps genèrics (altrament deixarien de ser-ne, del ‘temps’), ans de mostrar-ne les contingències. Ventura, com a exercici periodístic, va descabdellant les possibilitats d’expressió segons les escletxes conjunturals del franquisme (dir les coses sense «dir-les»). Els contextos polítics viscuts per Ventura, ben delimitats per Pellicer, són recollits en la present antologia d’articles: situen les línies de treball que motivaren regularment l’ofici d’un periodista.
Fer periodisme és fer política. No existeix el periodisme asèpctic car hom parteix d’una hipòtesi de treball a mostrar amb proves documentals. Ventura en feu, de política, a través dels articles que, amb
tonalitat i intencionalitat graduals, anà publicant a la premsa valenciana (Levante, Jornada, Valencia Fruits) —cal tenir en compte, com aprecia Pellicer, l’exili interior [professional] derivat de la participació de Vicent Ventura en el Moviment Europeu de Munic el 1962. Per a superar el buit que li feren els diaris de València, Ventura intervingué en la premsa espanyola (Madrid, Informaciones, El País), catalana (La Vanguardia, Tele/ eXprés, Mundo Diario), basca (Deia). També va fer intervencions a revistes que aleshores (anys seixanta i setanta) actuaven d’aglutinant intel·lectual (i polític) (Destino, Serra d’Or). L’edició que ens ocupa reprodueix treballs de Ventura en aquests rotatius, cosa que indica que Ventura anà eixint de l’«aïllament» imposat post-Munic mitjançant relacions professionals —que algun dia caldrà estudiar— de cara a possibilitar la intervenció en noves tribunes, situació que significava més projecció per al pensament periodístic del periodista valencià.
Les matèries que abasta la curosa selecció de textos a càrrec de Nel·lo Pellicer són les qüestions que anaren definint la identitat política de qui tenia ascendent familiar carlí i s’incorporà al liberalisme social del dissident falangista Dionisio Ridruejo. Es tracta de col·laboracions que incidiren en la política agrària de
l’aleshores Mercat Comú europeu —les relacions dels exportadors de cítrics amb els mercats dels sis estats que hi pertanyien (el periodisme econòmic de Ventura tenia sovint derivacions polítiques); la relació camp (horta)-ciutat, que equivalia a la relació entre industrialització agrària i unió de l’Horta amb el rerepaís; la despoblació rural; la idiosincràsia i actitud ideològica de Blasco Ibáñez i el blasquisme envers l’ús del valencià i del naixent valencianisme cultural i polític; el significat dels moviments oberturistes del tardofranquisme; el valor del mestratge de Ridruejo —una «universitat»; la funció de mecenes envers el país; la dimensió referencial de trajectòries eclesiàstiques compromeses. Els articles entorn de Ridruejo, Joan Senent i Josep Espasa són, en aquest sentit, fonamentals (i molt ben seleccionats). Hi hagué, però, dues qüestions centrals en la biografia professional de l’autor de Política per a un país: el socialisme valencià i el fet nacional. Eren dues variables cícliques que anaven sorgint amb freqüència —com podem constatar en la present antologia.
Primerament, bona part dels articles recollits, i escrits entre la dècada dels anys setanta i vuitanta, reiteraren l’aposta venturiana per un socialisme valencianista: un socialisme independent del PSOE (tot el contrari del
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
que s’esdevingué de 1978 ençà). La via valenciana no fruità, per bé que el periodista s’incorporà, primer, al Partit Socialista Valencià (1960-1970) i fou cofundador del primer Partit Socialista del País Valencià (PSPV), que devia ser l’organització que havia d’aglutinar, de forma no satèl·lit, els socialistes valencians. Ventura i Pallach, vides paral·leles?
La segona qüestió tractada fou la qüestió nacional —l’adscripció nacional del poble valencià. Els articles aportats detallen l’orientació de país de Ventura, una concepció —valencianista-catalanista— adscrita als Països Catalans. A fi de defensar aquesta estratègia nacional, Ventura fa «pedagogia» i circumscriu el projecte dins la confederació històrica entre el Principat, l’antic regne de València i l’antic regne de Mallorca. Ventura, doncs, recorria a l»abans» i «després» de 1707/1714 per a introduir històricament la qüestió i poder projectar-la políticament.
Ara bé, ambdues preocupacions —model d’organització socialista i pertinença col·lectiva— prengueren tota llur dimensió en la dita transició posfranquista. Ventura, amb prosa esmolada, per bé que dins un mateix article feia derivacions envers altres assumptes, feia entrar en joc les dinàmiques internes de partits, vinculades, com no podia ser d’altra manera,
a moviments tàctics. Ventura, que sabia llegir entre línies, explicitava les intencions dels partits d’abast espanyol que, directament i indirecta, tenien a veure amb el model de socialisme i amb l’existència de nacions i de pobles ibèrics. Així, els articles dedicats a la dinàmica del PSOE (Històric) i del nou PSOE sortit del Congrés de Suresnes serveixen perquè el lector tingui informació —arrelada a la societat valenciana— de les concepcions polítiques (també, és clar, entorn de l’autodeterminació) de les dues branques del PSOE i de les «precaucions» que havia de prendre el PSPV davant la maniobra de fusió amb el PSOE valencià, la política del qual, com insistia a dir Ventura, no tingué a penes rellevància sota el tardofranquisme. El PCE, liderat per Santiago Carrillo, també fou «objecte periodístic» pel que feia a la concepció nacionalitària de l’organització comunista.
Comptat i debatut, bona part de l’interès dels articles aportats per l’edició de Pellicer rau en la capacitat de Ventura per a primfilar l’ambient civil i polític valencià en un moment —postfranquisme— de socialització de l’antivalencianisme espanyolista violent, de les connivències que hi tingueren intel·lectuals-polítics camaleònics com Manuel Broseta, de les maniobres de dos partits —UCD i
PSOE— a l’hora d’orquestrar la conversió dels drets identitaris valencians en una descentralització autonòmica. Ventura mostra, amb la manera d’organitzar la informació, que l’anàlisi i exposició d’hipòtesis periodístiques no han de determinar la concepció del lector, però sí que l’han de condicionar críticament, és a dir, predisposar-lo a tenir un criteri propi de la situació exposada. Per aquest motiu, els articles reproduïts són molt rics en informacions i formulacions matisades: es tracta de peces que en partir d’un fet malden per abastar-ne les causes i la globalitat dels efectes. En aquest sentit, podem trobar l’explicació que dins un text convisquin matèries indirectes que sembla que no siguin centrals (poden no ser-ne), però que poden esdevenir complementàries per a confegir una situació de lloc.
Això dit, Periodisme a contracorrent pot dur a la lectura de l’assaig memorialístic de Ventura L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, (Institució Alfons el Magnènim, València, 2024, 138 p). Ho pot fer perquè, d’alguna manera, la reflexió esmentada és, tot just, conseqüència d’una dilatada experiència periodística. El conjunt dels articles elaborats degué de servir a l’autor per a estructurar una panoràmica civil basada a contrastar els projectes,
segons Ventura, esperançadors (per això parlava de ‘principi esperança’), que anaven emergint en nuclis de professionals liberals (no seria, com hem indicat, el cas de Manuel Broseta, com es veié entorn de 1977-1978). Un principi que anava dotant els valencians d’un projecte de país que anava més enllà del grup d’intel·lectuals i d’estudiants. Era aquest efecte multiplicador, amb els nuclis comarcals més actius, el que calia tallar. Calia, per contra, passar a l’etapa de l’usdefruit de l’«oportunitat», és a dir, socialitzar el ‘principi realisme’. Les bases de la contraofensiva espanyolitzadora s’anaren definint —gradualment— entre 1974 i 1976. Ventura ho preveié. I ho preveié des del periodisme.
I, de fet, el que van dissenyant els articles de Ventura, escrits durant la reforma política, és l’escaquer del joc polític: les conseqüències que ha tingut per al País Valencià, i per al Principat i les Illes, la ruptura non nata. En efecte, Ventura defensava en algunes de les seves aportacions la idea que el franquisme mai no ha desaparegut del tot.
Els articles dels anys setanta i vuitanta són del tot reveladors, i constitueixen no tan sols l’ànima de l’edició de Pellicer —que sintetitza molt clarament la biografia periodística de l’articulista en qüestió—, sinó
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
que expressen la vida periodística de Ventura, una manera de fer política.
Caldrà continuar estudiant els treballs de Ventura publicats a la premsa diària perquè no tots els periodistes tenen l’«olfacte» a l’hora de trobar informació estructural, que no anecdòtica; caldrà incorporar a la historiografia principatina les observacions d’un periodista polític valencià les vinculacions catalanes del qual amb col·legues de professió i activistes civils són rellevants i explicatives de les voluntats (no represes?) d’un temps i d’un país.
Xavier Ferré Trill xavier.ferretrill@gmail.com
fruit dels condicionants de la documentació, però també de biaixos historiogràfics i polítics. El resultat és que, al marge de la voluntat dels historiadors, el presentisme sobre el conflicte successori ha estat inevitable. En aquesta desigualtat en els estudis sobre els precedents i els anys de la guerra, la fractura dins la societat catalana entre els partidaris de Felip de Borbó i de Carles d’Àustria ha estat un tema menor. La indiscutible minoria dels primers i la desnaturalització del significat de la paraula que els definia, «botifler», fins a significar traïdor a Catalunya en la llengua catalana actual, hi han tingut, sens dubte, molt a veure.
Torras i Ribé, Josep M. (2024). Botiflers de convicció i botiflers de conveniència. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 156 p.
És indiscutible que un dels temes més tractats historiogràficament per la historiografia catalana és el de la Guerra de Successió, com tampoc no s’hauria de discutir que l’estudi dels temes subjacents és força irregular: hi ha més estudis sobre el marc ideològic de l’austriacisme que sobre la seva pràctica de govern, i sabem més sobre els fronts de batalla que sobre la vida a la rereguarda. Això és, evidentment,
Núria Sales, l’any 1981, publicà un treball en què ja deia que el conflicte de 1701-1705 no va ser per la defensa de les llibertats del país, ni d’un protocatalanisme contra un suposat centralisme espanyol. I encara que treballs posteriors d’Eva Serra i Josep Capdeferro, entre més, han demostrat que s’estava produint una erosió sobre les lleis catalanes, ningú ha negat que va ser el conflicte internacional el detonant de la guerra. L’anàlisi històrica sobre els austriacistes també s’ha anat matisant. Totes les investigacions han acabat determinant que no va ser un grup unitari i homogeni amb un programa polític propi, sinó que hi havia sectors
socials i ideològics diversos amb agendes i reivindicacions particulars, fins al punt que la definició que va formular Ernest Lluch ha estat constantment matisada i revisada.
Tota aquesta introducció ens permet ubicar Josep M. Torras i la seva obra. És un dels autors més prolífics i més sòlids en l’estudi de la Guerra de Successió i les seves conseqüències. Ser deixeble de Joan Mercader i Riba —l’autor de clàssics com Felip V i Catalunya i Els capitans generals— li atorga la profunditat de visió històrica que proporciona la continuïtat en la tasca d’un mestre o d’una escola. Algunes de les idees que ell ha desenvolupat després —com, precisament, el seu escepticisme sobre l’austriacisme com a grup polític— ja es poden llegir en la seva tesi doctoral sobre els municipis catalans de l’Antic Règim, publicada el 1983. A banda de nombrosos articles, ha estat autor de tres dels llibres imprescindibles sobre la Guerra de Successió a Catalunya: La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (16971714) (1999), Felip V contra Catalunya (2005) i Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (2020).
Metodològicament, totes les seves obres es caracteritzen per una recerca exhaustiva de documentació, una lectura crítica d’aquesta i, després, una presentació aclaparadora de la informació. El resultat és una gran solidesa
expositiva i una interpretació fonamentada en els documents més que en els marcs teòrics existents. Exactament això és el que hi ha en el llibre que comentem. De tal manera que, tot i aparèixer en les notes i la bibliografia, no hi ha un estat de la qüestió com a tal, cosa que pot provocar una falsa sensació d’aïllament dels altres estudis del mateix àmbit. Aquesta seria l’única mancança que se li podria trobar: no hi ha debat amb els altres estudis publicats fins ara, que, tanmateix, tampoc no són nombrosos.
L’estructura és perfectament coherent i entenedora. Els botiflers eren un grup molt minoritari format per personal de l’administració, nobles, grans propietaris… que el 1705 van romandre fidels a Felip V des d’àmbits diversos. Alguns van marxar amb el virrei Velasco a Castella i van tornar amb l’exèrcit de les Dues Corones o es van refugiar al Rosselló; d’altres es van enrolar en les partides borbòniques que es van moure pel nord del Principat els primers anys de la guerra. Les malvestats associades al fet bèl·lic van provocar una progressiva desmoralització de la població, accentuada per l’actuació de les tropes, tant les enemigues com, especialment, les imperials i els miquelets. L’augment de la desafecció i de la penúria va fer que fos més fàcil atreure gent al bàndol filipista, procés que s’accelerà
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
després del fracàs de l’ofensiva aliada sobre Madrid de 1710, quan ja eren poblacions senceres les que decidien oferir la seva obediència a Felip V.
Una de les aportacions importants del llibre és, justament, la descripció de com aquest derrotisme era afavorit per la presència d’una xarxa d’espies i confidents borbònics a l’entorn de la cort de Carles i del govern català. Aquests no informaven només de les decisions que es prenien, sinó que intentaven influir-hi. Personatges com el cortesà italià Brecciani, el general Marí, el canonge Josep Taberner i d’Ardena són una mostra del que devia ser una organització poc coneguda fins ara, i de la qual el cas més oprobiós va ser el de Pau Dalmases i Castells, pare de l’ambaixador català a Anglaterra Pau Ignasi de Dalmases.
Les files borbòniques es van engreixar significativament en la fase final de la guerra, a partir del setge de Barcelona de 1713. Aquí comencen els «botiflers de conveniència» del títol: gent que s’apressà a jugar a cavall guanyador, esperant participar així del repartiment del botí en forma de càrrecs, honors i sous que s’haurien de repartir quan la victòria fos definitiva. Irònicament, l’arribada a les files dels vencedors de tots aquests oportunistes no va ser ben vista pels botiflers de convicció, que no van dubtar a denunciar els nous conversos
sempre que entraven en competència per les recompenses esperades.
Però a partir de 1714 el règim borbònic no va poder mantenir gaire alt el llistó de la fidelitat per falta de personal. Els informes que esmenta Josep M. Torras remarcaven que els botiflers eren un grup residual, i en algunes zones, inexistent. Així que, si es volia mantenir dempeus una administració, calia acceptar els «menos malos», com de vegades hi són esmentats. Gràcies a aquesta actitud de sumar als diversos nivells de govern —des dels municipis fins a la Reial Audiència— persones que no podien ser considerades addictes, però que sí que tenien interessos particulars a defensar, es va poder assentar el règim de forma definitiva cap al 1718.
En la construcció de tot aquest relat, Josep M. Torras ha prescindit de qualsevol especulació sobre les diferències ideològiques entre uns i altres per centrar-se en les qüestions més tangibles i materials. No és un error, ni una mancança, sinó part de la tesi de l’obra: la presa de partit en la immensa majoria dels casos no va ser per motius polítics. Van ser l’evolució de la guerra i les ambicions i els interessos particulars els que expliquen l’aparició de molts dels botiflers disposats a servir el nou règim nascut el 1714. El mateix govern de Felip V va haver d’acceptar aquesta realitat, fer els ulls
grossos davant dels historials personals durant la guerra i acceptar aquells que no es mantinguessin bel·ligerants si volia nodrir la seva administració.
Calia gent que, encara que potser no gaire addicta en principi, tingués prou prestigi social per facilitar l’acceptació de les noves institucions.
L’aspecte més discutible del llibre seria la cronologia de tot aquest procés. Per a l’autor, el règim s’havia consolidat a finals de 1717 (p. 74), i això va facilitar que els uns acceptessin estovar les condicions d’integració i els altres es resignessin a col·laborar-hi. Però si tenim present la dura prova que va suposar la guerra de la Quàdruple Aliança (1719-1721), podem posar en qüestió que es veiés com a irreversible la instauració de la Nova Planta i, per tant, els posicionaments personals tampoc no devien ser tan definitius, però caldria haver allargat l’estudi per saber-ho.
Un dels reptes més importants per fer aquesta investigació és que bona part de la informació és indirecta. Pràcticament no s’han conservat els memorials fets pels botiflers, que potser ajudarien a entendre millor el seu marc ideològic i cultural, i s’ha hagut de treballar amb els informes fets sobre ells. Les fonts oficials, i encara més les de l’administració borbònica, acostumen a ser bastant opaques respecte a les explicacions
i, no cal dir-ho, totalment parcials. Per això també cal mantenir la prudència, tal com ha fet l’autor, a l’hora d’especular sobre les intencions dels autors d’uns memorials dels quals es dona una versió indirecta.
En conclusió, el llibre és coherent amb totes les aportacions que Josep M. Torras i Ribé ha fet al llarg de la seva dilatada trajectòria investigadora. La coherència arriba al punt que les seves obres principals s’han publicat en la mateixa editorial, Dalmau Editors, que demostra, també, la seva fidelitat a una tendència interpretativa. Com cal esperar de tota obra important, obre un camí fins ara molt poc explorat: el de l’estudi de les elits locals.
Com molt bé assenyala l’autor, finalment es van imposar les fidelitats immediates sobre les dinàstiques. I quines podien ser aquestes? Les familiars, les dels interessos de faccions locals, les econòmiques… I que, a més, havien de ser molt anteriors al 1705, cosa que ens portaria cap a les darreres dècades del segle xvii. Però una cosa és que això sembli una conclusió lògica i una altra és que estigui provada documentalment. Vet aquí un repte per a futures investigacions.
Àngel Casals Universitat de Barcelona casals@ub.edu
EVOCACIONS EVOCATIONS
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Martí Aurell (1958-2025)
Núm. XXXVI (2025), p. 385-394
mArtí Aurell (1958-2025)
Jaume Aurell* Universitat de Navarra
In memoriam
Fa uns mesos, vaig rebre la invitació a participar en un volum en homenatge al meu germà Martí Aurell, promogut per diverses desenes d’historiadors, crítics literaris, historiadors de l’art, arqueòlegs i medievalistes en general que es consideraven deutors del seu generós lideratge i mestratge historiogràfic. Ningú no podia imaginar que aquest volum festiu es transformaria en un volum de reconeixement pòstum, perquè en l’ínterim en Martí va morir de forma totalment inesperada i serena el 8 de febrer de 2025 quan comptava encara amb 66 anys i li quedaven tants projectes per impulsar i realitzar. Acabava de publicar la seva última gran obra, que l’havia il·lusionat tant: una monumental biografia sobre la reina Elionor: Aliénor d’Aquitaine: souveraine femme (2024).
Poques vegades un medievalista ha rebut un reconeixement públic tan unànime per part dels seus col·legues universitaris i membres de la societat civil, que han ressaltat la seva qualitat humana i la seva vàlua acadèmica. Els mitjans més prestigiosos de França, començant per Le Monde i Le Figaro, li van rendir tribut amb sentits articles. El president de la República va enviar un representant al seu funeral de Nantes —ciutat on residia habitualment— per donar realç a la seva figura. En Martí residia a França des de feia gairebé mig segle, la qual cosa el va convertir en un francès més, enamorat de les seves tradicions, apassionat per la seva història i compenetrat amb la seva idiosincràsia.
En Martí va néixer a Barcelona el 1958, dins d’una família catalana, els membres de la qual es van dedicar preferentment a professions liberals. Les seves vivències d’infància a la ciutat comtal van excitar la seva passió per l’edat
(*) saurell@unav.es
Jaume Aurell
mitjana des de ben petit. La seva família residia a la vila medieval de Sarrià, que manté intacte el traçat i les empremtes medievals. Les visites setmanals al centre de Barcelona, al seu Barri Gòtic —que en aquells anys desprenia una inusual serenitat que avui ha perdut per les multituds de turistes que la transiten— li van permetre admirar els seus meravellosos edificis gòtics, especialment la catedral i Santa Maria de la Mar.
Però en Martí no sols va experimentar l’empremta medieval dels edificis inerts, sinó també la vitalitat del seu present. Sempre contava com l’impressionaven les bigarrades biblioteques dels seus avis, tant paterns com materns, nodrides de les belles col·leccions dels clàssics traduïts al català pels erudits de principis de segle xx en la col·lecció Bernat Metge i també Els nostres clàssics. La tradició familiar estava clarament orientada a l’exercici de professions civils —el dret per la part materna i la indústria tèxtil per la paterna—, però sentia un respecte molt profund per la cultura, especialment la llibresca, fet que va beneficiar molt el futur historiador. Els seus avis havien previst que, a la seva mort, aquestes riques i ben seleccionades biblioteques anessin a parar a les prestatgeries de la casa d’en Martí a Nantes.
Com a cap de sis germans —cinc nois i una nena, la petita Raquel— sempre va suportar un cert estigma de «germà gran», la qual cosa el va dotar d’un sentit de responsabilitat extra que, juntament amb la seva passió per la història i la seva proverbial generositat, li va permetre desenvolupar una extraordinària capacitat de treball. Però això no el va portar al clàssic exercici de narcisisme de qui se sent el «millor de la classe», sinó que va bolcar tota aquesta capacitat al servei de col·legues i estudiants. Com a mostra, sempre comptava orgullós els centenars de tesis doctorals i treballs de fi de màster que havia dirigit. Potser una de les millors mostres d’aquest reconeixement és que al seu funeral de Nantes es van acostar alguns col·legues provinents d’altres països, com Anglaterra, Suècia i Finlàndia. Abillat d’aquesta càrrega de responsabilitat i de la passió pel coneixement rebut dels avis i pares —el seu pare, un químic que parlava un puríssim català i la seva mare, una assagista de prestigi i compromesa amb les polítiques educatives— va rebre una completa formació en el batxillerat. Sempre recordava com el va ajudar un experimentat professor de literatura que li va transmetre la passió per les lletres. D’aquells anys són també les seves incursions en el món del cinema, una passió que mai no abandonaria i que el va portar a somiar, en els seus últims anys, a portar a la pantalla gran la vida d’Elionor d’Aquitània, a l’estudi de la qual havia dedicat el seu últim gran projecte historiogràfic: poc
Martí Aurell (1958-2025)
abans de la seva mort s’havia reunit amb l’actriu Sophie Marceau per explorar la possibilitat de realitzar una gran producció entorn de la reina aquitana.
En acabar el batxillerat, no tenia cap dubte de la seva dedicació a la història. Va estudiar el primer any a la Universitat de Barcelona i en acabar, en una d’aquestes decisions tan determinants que el caracteritzaven —com la de romandre cèlibe amb la voluntat de dedicar la seva vida als altres— va planificar traslladar-se a França. Es va matricular en història a la Université de Provence, a Ais. A partir d’aquell moment, es va establir definitivament en aquest país, al qual va saber apreciar com si fos seu, però —això ho pot certificar el seu germà, qui subscriu—, ho va fer perfectament compatible amb el seu amor per les seves arrels catalanes i la seva passió pel Barça.
Com en altres ocasions de la seva vida, aquesta barreja d’ambició intel·lectual i generositat sense esperar res a canvi, va tenir un premi inesperat: en Martí mai solia buscar uns fruits immediats dels seus esforços, ni actuava condicionat per ells: sempre mirava a llarg termini. A Ais, va coincidir amb els últims anys de professorat de Georges Duby (1919-1996). Penso que va ser aquí, basant-se en l’itinerari d’aquest gran mestre del medievalisme, on va començar a dissenyar la seva carrera acadèmica: va somiar ser un historiador de monografies, de grans projectes i de carreres de fons, més que de les carreres de velocitat pròpies dels papers. Va fer possible el seu somni a través de molts anys de treball profund i intens, allunyat tant dels centres de decisió política, als quals menyspreava per improductius, com dels artificials pedestals acadèmics, als quals detestava per narcisistes. Per això, encara que adorava la grandiositat i el sentit estètic de la capital, sempre es va mantenir allunyat de París, excepte durant un breu període de temps. Això el fa també mereixedor del títol d’«historiador de províncies», de què en feia gala: Ais (1976-1985), Niça (1985-1987), Rouen (1987-1992), i una breu estada com a maître de conférences a Paris-Sorbonne (1992-1994), abans del seu definitiu establiment a Poitiers, on va exercir la docència durant més de trenta anys fins a la seva defunció el 8 de febrer de 2025, a més de realitzar una profunda labor de recerca, i de dirigir durant molts anys la prestigiosa revista Cahiers de Civilisation Médiévale i el cèlebre Centre d’études supérieures de civilisation médiévale (CESCM).
A Ais va establir els fonaments historiogràfics sòlids que tant van caracteritzar la seva carrera, basats en una insubornable aposta per les fonts primàries. Per això, sempre va mostrar un agraïment especial pel seu director de tesi, Noël Coulet. La seva primera gran monografia va sorgir de la tesi doctoral sobre la
Jaume Aurell
família Porcelet: Une famille de la noblesse provençale au moyen âge: les Porcelet (Avinyó, Aubanel, 1986). Recordo el primer dia que em vaig topar amb el llibre, amb la seva característica tapa marró, que em va quedar sempre associada a les condicions bàsiques del treball d’en Martí: un recurs immediat a les fonts primàries i una solidesa històrica que cridava l’atenció, conjugades amb una brillant escriptura. Louis Stouff, un dels membres del tribunal que va jutjar la tesi doctoral sobre la qual es va basar el llibre, va descriure aquesta obra primerenca d’en Martí com a modesta per les seves dimensions, però considerable per la seva qualitat. Porcelet preconitzava una altra característica essencial de l’obra d’en Martí: la capacitat de conjuminar diferents gèneres acadèmics en una sola monografia. En aquest cas, s’entremesclaven la monografia familiar, la història regional, l’etnografia i la genealogia. El llibre proposa també un acostament interdisciplinari entre la història, l’etnografia i la història del dret, una cosa que seria també comú en els seus següents treballs. Una altra de les petjades indelebles que va deixar en Martí en aquest període originari és l’interès per l’aristocràcia, tant en els seus múltiples aspectes socials com, decisivament, en la seva forma genealògica. En Martí mai va deixar d’interessar-se pel que, en aquells anys estructuralistes —en els quals l’influx de Fernand Braudel, Claude Lévy-Strauss i Michel Foucault, des de les seves diverses disciplines, era omnipresent—, era conegut com a «estructures de parentiu». En els següents decennis, no obstant això, el seu creixent interès per la història religiosa, li va fer privilegiar el concepte «família» i «matrimoni» per sobre del «parentiu» o el «llinatge», com és ben tangible en les seves monografies sobre la família comtal barcelonina i la dinastia Plantagenet.
Aquesta tendència és especialment visible en la seva magnífica monografia sobre els comtes de Barcelona: Les noces du comte. Mariage et pouvoir en Catalogne (785-1213) (1995) (traduïda magníficament al català per Montserrat Bordes com Les noces del comte, Omega, 1998). En Martí mai havia abandonat —ni emocionalment ni acadèmicament— les seves arrels catalanes. Era obvi que el coneixement del català, que dominava com a llengua materna transmesa per uns pares i avis cultes i erudits, i l’estima que tenia per la nostra cultura, el van portar a expandir el seu radi d’acció per tot el Mediterrani occidental, amb la qual cosa la seva perspectiva va guanyar en riquesa. En Martí s’havia enriquit, directament i indirectament, de la rica tradició, hereva de la Barcelona modernista de principis de segle, truncada amb la Guerra Civil (1936-1939), però no del tot desapareguda. Per exemple, el gran romanista Martí de Riquer
Martí Aurell (1958-2025)
(1914-2013) va ser sempre un punt de referència per a ell, la qual cosa el va portar també a enriquir-se amb les noves perspectives històricoliteràries d’alguns acadèmics barcelonins amb els quals sempre va tenir un fluid contacte, com José Enrique Ruiz-Domènec i Isabel de Riquer. A Les noces del comte es va interrogar pels fonaments de l’extraordinària expansió territorial i marítima —la Provença i les illes mediterrànies occidentals— que havien dut a terme els comtes de Barcelona en molt poc temps, la qual cosa contrastava amb les restriccions geopolítiques d’una família merament comtal. Això el va portar a indagar sobre les estratègies matrimonials que els comtes havien dut a terme amb mestratge durant els segles anteriors per aconseguir una tan cridanera expansió territorial i un gran prestigi polític.
No tinc empatx a reconèixer que, després de tres dècades de la seva publicació, encara aconsello llegir als meus alumnes aquest llibre com a model de monografia històrica, més enllà de l’interès específic que puguin tenir pel tema. En les seves 623 bigarrades pàgines, en Martí realitza una dissecció de les fonts disponibles de tipus gairebé detectivesc, perquè els silencis de molts dels documents dels segles viii-xi són més eloqüents que les seves paraules. A través d’aquesta indagació, va enllaçant diverses tesis sobre el parentiu, el matrimoni, les dones, els eclesiàstics i el poder que es desenvolupen al llarg del llibre, i donen com a resultat una brillant síntesi de la història de Catalunya, extrapolable a altres territoris europeus anàlegs.
Recordo la meva emoció quan vaig rebre el llibre original —en Martí sempre s’ocupava que arribés una còpia dels seus llibres al seu germà petit medievalista— perquè vaig veure-hi plasmats molts anys de recerca pacient, rigorosa i sistemàtica. Em van venir llavors al cap, davant aquelles desenes de missatges en els quals em demanava la fotocòpia d’un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) de Barcelona, en què hi havia un mínim detall que li permetia avançar honestament en la seva indagació detectivesca dels avatars genealògics del llinatge barceloní. Jo comprenia llavors aquella expressió tan seva quan descobria, desconcertat, una llacuna documental en algun dels articles o llibres que llegia: «A l’autor li haurà fet mandra anar a buscar aquesta dada a l’arxiu o a la biblioteca». Aquesta expressió reflectia la seva insubornable convicció que la recerca havia d’arribar sempre fins al fons, costés el que costés. I, si no podia ser així, calia declarar-ho explícitament en el text.
Per què em sembla impecable aquesta obra com a model de monografia històrica? Perquè en el llibre s’entrecreuen les petites tesis sostingudes en
Jaume Aurell
cadascun dels epígrafs amb les mitjanes i grans tesis de cadascun dels capítols i les parts. En concret, hi ha algunes tesis que em semblen especialment rellevants, i que són il·luminades a través d’un desplegament exuberant, rigorós, sistemàtic i convincent de centenars de fonts documentals: la deterioració de l’estatut social de les dones, la progressiva implantació del consensualisme entre els nuvis gràcies a la implantació de les reformes gregorianes i la diversitat de formes de les estratègies matrimonials. El desplegament d’aquestes tesis es va beneficiar de la impecable estructura en tres parts (tres parts amb tres capítols cadascuna d’elles, amb tres apartats cadascun d’ells, i amb tres epígrafs cadascun d’ells), que em semblava dantesca, però que per a en Martí era un reflex impecable del racionalisme francès que ell havia assumit amb tanta fondària.
Aquesta divisió ternària li va permetre, per exemple, aconseguir una cosa tan difícil —i tan seva— com combinar el màxim rigor documental amb el desplegament d’algunes hipòtesis sofisticades. Per exemple, seva és la idea de les tres grans fases de les estratègies de llinatge de les famílies nobiliàries a l’Europa medieval, i la funció del respecte de la llibertat dels cònjuges que l’Església sempre va impulsar —amb major o menor èxit. El matrimoni consanguini es desplega durant els segles viii i ix. No obstant això, l’ampliació de les coordenades geogràfiques, la major interacció entre les grans cases europees i la insistència de l’Església per evitar la consanguinitat, expandeixen el model del matrimoni exogàmic i hipergàmic en els segles x i xi. Al voltant de 1080, la tercera fase s’imposa, amb la divulgació del dot (pagaments en efectiu fets per la família de la dona al marit), la qual cosa implica una translació de la hipergàmia a la hipogàmia de les dones, en la qual tendeix a prevaler el rang social inferior de l’esposa respecte de l’espòs. La gran virtut d’en Martí va ser plasmar totes aquestes idees en un exemple específic, disseccionant-lo fins al mínim detall, la qual cosa proporciona a Les noces del comte una fiabilitat indestructible, especialment en el que fa referència a la funció de l’Església com a defensora del matrimoni consensuat.
Considerant que ja havia investigat prou sobre la Provença i Catalunya —en Martí no solia tornar sobre els seus passos, una vegada havia analitzat amb profunditat un tema i l’havia publicat— es va dirigir cap al nord, cap al comtat de Normandia. Allí va trobar un fructífer àmbit de recerca —el llinatge dels Plantagenet— on va poder bolcar tot el dens patrimoni historiogràfic atresorat fins aleshores: de la història dels llinatges a les estratègies familiars, dels desenvolupaments del poder a les creacions literàries, de les ideologies de les elits a l’acció pertinaç de les dones, de l’expansió del poder aristocràtic a la defensa de
Martí Aurell (1958-2025)
l’autonomia i la dimensió espiritual per part dels eclesiàstics. L’Empire des Plantagenêt (1154-1224) (2003), el fruit més tangible d’aquest període, és una obra de maduració. Traduïda a diversos idiomes, constitueix alguna cosa així com la consagració d’en Martí més enllà de les fronteres franceses, on ja era conegut i reconegut. La nova obra el connectava, a més, amb l’àmbit internacional de la literatura acadèmica, ja que es tractava d’un tema i d’una societat (la de parla anglesa) global per excel·lència. A partir de llavors, en Martí deixaria de ser l’autor de l’aristocràcia catalana i provençal per a convertir-se en l’autor dels Plantagenet.
Fruit d’aquest cicle són també les dues monografies La Légende du roi Arthur (550-1250) (2007); Excalibur, Durendal, Joyeuse: la force de l’épée (2021), eloqüents testimonis de la seva capacitat de conjuminar una recerca històrica sòlida amb el diàleg amb la crítica literària, la història de l’art i l’antropologia simbòlica. Al seu profund coneixement de les fonts narratives, analitzades des d’una perspectiva històrica i literària, afegeix ara les perspectives iconogràfiques i arqueològiques. En Martí s’endinsa en la mentalitat d’una època a través d’una eina de batalla (l’espasa), que és en realitat també un símbol de prestigi en la creació del qual intervé el ferrer, se’n beneficia el cavaller i és sacralitzada per les fades amoroses.
Però la seva tendència als temes eclesiàstics, religiosos i espirituals va tornar a sorgir amb una energia inusitada en la seva obra Des Chrétiens contre els croisades (xiie-xiiie siècle) (2013). Aquest és potser el seu llibre més mediàtic perquè, per una vegada, l’estratègia de recerca d’en Martí va coincidir amb un tema d’interès general i ressò mediàtic. No és que en Martí fugís d’aquestes coincidències, tan amant com era de realçar la grandesa de l’edat mitjana i posar-la davant els ulls de la societat, tal com va poder experimentar en les seves múltiples aparicions televisives i radiofòniques i en la recent publicació de la seva Diez ideas falsas sobre la Edad Media (2024). De fet, ell sempre em transmetia l’orgull de pertànyer a una nació, la francesa, amb tanta estima per les seves arrels medievals. Però la passió amb la qual ensenyava i divulgava l’edat mitjana era compatible amb el seu gens ingenu coneixement de les llacunes històriques d’una societat que es fa cada vegada més presentista. La seva nova aposta temàtica pretenia precisament interpretar un dels drames més punyents del seu temps —el terrorisme fonamentalista, instrumentalitzador de la religió—, a través d’una analogia medieval: com va superar el cristianisme la seva fase més violenta, la que el va portar a organitzar les croades per alliberar Terra Santa?
Jaume Aurell
En Martí es va prendre el seu temps, com sempre, per realitzar una anàlisi exhaustiva de la documentació, sobretot de tipus narratiu i assagístic. La seva intenció no era emprendre una nova relectura o reinterpretació del fenomen de les croades, perquè era conscient que era complex intentar aportar res més substancial del que ja havien fet els seus predecessors. El respecte que tenia pels seus col·legues era també part del seu patrimoni com a historiador. El que pretenia era llançar llum sobre una perspectiva que, certament, havia estat escassament tractada, però que tenia molta rellevància: la resistència interior d’alguns clergues d’Occident davant l’empresa de les croades.
Aquesta perspectiva el feia entrar de ple en un aspecte que havia aparegut de manera natural en els seus anteriors projectes, però que mai no havia constituït el centre temàtic de cap de les seves monografies: el clergat. Els qui primer es van oposar a aquesta pràctica van ser els teòlegs preuniversitaris com Pere Damià, Anselm de Canterbury i Yves de Chartres. Però altres, potser més místics que intel·lectuals, com Bernat de Claravall, van aprofitar el seu enorme prestigi popular per expandir-les. Les creixents dificultats amb les quals es van trobar les campanyes successives de la Tercera Croada van fer créixer els temors que alguna cosa s’estava fent malament. En Martí recupera aquí alguns personatges menys coneguts com l’abat Adam de Perseigne, definitivament desencantats després del tràgic desenllaç de la Quarta Croada i la conquesta de Constantinoble. La crítica es fa finalment hegemònica i, a la fi del segle xiii, s’imposa la figura de l’evangelitzador abillat amb les armes intel·lectuals i espirituals —pensem en un Ramon Llull o un Francesc Eiximenis— més que amb les eines bèl·liques. Cristians contra les creuades va tenir una recepció —acadèmica i pública— magnífica. Però a en Martí mai no li quedava temps per fruir de la seva feina ben feta, perquè tot just acabava un gran projecte, el donava per clos i es precipitava de cap i peus cap al següent. Des de feia molts anys, en Martí m’havia advertit que el projecte d’una biografia havia de ser afrontat per un historiador en la seva maduresa. Aquesta admonició em semblava perfectament coherent amb l’historiador de les monografies que jo sempre havia identificat amb la seva persona. Ningú millor que ell estava, doncs, acreditat per llançar-se al que va ser —tot i que ningú podia imaginar-s’ho!— el seu darrer projecte, que responia, a més, adequadament a les seves grans passions historiogràfiques: l’escriptura d’una biografia sobre una dona aristòcrata francesa. El destí historiogràfic li va fer justícia, en poder coronar la seva obra amb la magnífica biografia d’Elionor d’Aquitània, que seria publicada poc abans de la seva mort.
Martí Aurell (1958-2025)
Aliénor d’Aquitaine: souveraine femme (2024), posseeix el nervi narratiu propi de la biografia i la solidesa d’una monografia històrica. En la introducció de l’obra, en Martí retrotreu l’inici del projecte a 1999 —vint-i-cinc anys!— amb l’organització del primer congrés sobre els Plantagenet a Poitiers per la commemoració del vuitè centenari de la mort de Ricard Cor de Lleó. A més, posteriorment, havia pogut familiaritzar-se amb la figura d’Elionor per la seva funció de comissari de l’exposició sobre la reina aquitana a l’abadia reial de Fontevraud, el 2004, i coordinador de la seva exposició permanent. Si bé falta la publicació de les primeres ressenyes, l’obra ja apareix com un quadre en el qual es combinen la successió cronològica amb les grans temàtiques relacionades amb Elionor: la seva feminitat, la maternitat, la regència, la rebel·lia, el carisma, la bellesa, la religiositat, la literalitat i els avatars de la seva (mala) reputació.
L’obra introduïa en Martí en un tema que havia tractat ja a bastament: la història de les dones —un concepte que ell preferia al de gènere. Recordo que, bastants anys abans, em van impressionar els documentats i clarividents retrats de les aristòcrates, comtesses i abadesses catalanes incloses en Les noces del comte, especialment les regents Ermessenda de Carcassona, Almodis de la Marca o Maria de Montpeller. En Martí les feia parlar per si soles, sense la clàssica dependència historiogràfica respecte dels seus pares, consorts o fills. Elles teixien les seves pròpies estratègies, gestionaven els seus vincles, concretaven les pròpies tàctiques, i buscaven els camins d’accés al poder. Però en Martí també contextualitzava les restriccions que inevitablement implicava el seu estat, bé de donzelles, de cèlibes, de pubilles, d’esposes, de mares o de vídues. En un judici necessàriament precipitat, veig desplegades totes aquestes qualitats historiogràfiques, tota la seva perspicàcia com a escriptor del passat, en la seva biografia —gairebé pòstuma!— d’Elionor.
A part de centenars d’articles i un bon grapat de valuoses obres de síntesi, en Martí va publicar nou llibres, una xifra aparentment escassa per a un historiador de la seva envergadura. Però cadascun d’ells ha deixat una empremta indeleble i un rastre fecund en aquest àmbit específic, tant per la profunditat del tema tractat com per la solidesa de les seves fonts documentals, l’originalitat en la metodologia i la delícia de la seva narrativa.
A l’hora de fer balanç, al costat de l’investigador brillant, tots atresorem l’oportunitat d’haver tractat amb una persona excepcional. D’entre els centenars de testimoniatges que he rebut, en rescato només un, que pot parlar també
Jaume Aurell
pels altres. El gran medievalista Jean-Claude Schmitt m’escrivia: «Imagino el teu dolor i vull expressar-te la meva més sincera condolença, dient-te el molt que apreciava el teu germà, no sols pel seu treball com a medievalista, sinó també per la seva personalitat, la seva amabilitat i la seva cortesia». En efecte, un dels adjectius més freqüents en aquestes mostres d’afecte ha estat sens dubte el de «cortesia». Des que vaig conèixer la notícia del seu traspàs a través d’una dolorosa trucada telefònica, he pensat que en Martí va encarnar com ningú les millors virtuts dels millors cavallers medievals, i m’ha vingut persistentment a la ment la imatge d’en Martí com el darrer cavaller. De nosaltres depèn que el seu exemple no quedi infecund, i que no sigui veritablement el darrer. Descansi en pau.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 395-401
Josep M. Salrach (1945-2025), excel·lent historiador
josep m. sAlrAch (1945-2025), excel·lent historiADor, grAn professor, mAgníficA personA
JoSep m. SAlRAch (1945-2025), excellent hiStoRiAn, GReAt teAcheR, mAGnificent peRSon
Gaspar Feliu* Institut d’Estudis Catalans
Amb la serenitat que el caracteritzava, Josep Maria Salrach em deia, en una de les nostres darreres trobades, encara a casa seva, que el seu desig era morir davant l’ordinador, tot i que sabia que no seria possible: els metges ja li havien anunciat el cursus del seu final, que explicava amb tota naturalitat. Tot i això, es va endur l’ordinador a l’hospital i va continuar treballant en la Catalunya carolíngia; el neguitejava saber que no podria acabar tot allò a què s’havia compromès i va escriure mentre va poder: dotze minuts passats de la mitjanit del dia de Pasqua em va enviar des de l’hospital un darrer capítol, documentat i clar, com tota la seva obra. I la darrera vegada que el vaig veure, ja a Sant Pau, estava davant de l’ordinador acabant un pròleg.
Josep M. Salrach i Marès va néixer el 8 de desembre de 1945 a Llinars del Vallès en una família relativament acomodada i culta. El seu pare tenia una petita indústria tèxtil que va fer fallida als anys cinquanta, en un moment en què, a més a més, estava malalt i va perdre una cama. La fallida es va emportar el patrimoni familiar. Després, el pare va tirar endavant com va poder amb una fabriqueta de lleixiu, en la qual necessitava l’ajut puntual dels altres membres de la família, en especial de la dona i el fill gran, que era el Josep M., que va començar a treballar als dotze anys en els moments que li deixava lliure l’escola. I, com hem vist, no va deixar de treballar fins al darrer moment.
Al mateix temps, era un gran lector: el seu pare l’encaminava, li proporcionava els llibres i el feia llegir per als seus germans més petits; però la inclinació
(*) gaspar.feliu@hotmail.com
Gaspar Feliu
decisiva cap al món de les lletres li va venir de la seva mare, que era neboda de l’escultor Frederic Marès. El Josep M. va aconseguir fer per lliure el batxillerat elemental, però la situació econòmica de la família no li permetia estudiar al batxillerat superior, que necessàriament havia de fer fora del poble. Per sort, l’escultor i museòleg Frederic Marès, oncle de la seva mare, es va oferir a fer-se càrrec de la matrícula i els llibres, i així pogué marxar a Barcelona als quinze anys i matricular-se a l’institut Milà i Fontanals, en un grup nocturn; per a la resta de despeses, va trobar feina al magatzem d’una empresa d’ensenyament per correspondència. Tot i el poc temps de què disposava, va superar el curs amb molt bones notes, de manera que el besoncle Marès es va decidir a pagar-li la resta del batxillerat i la carrera de Filosofia i Lletres. Marès esperava que, un cop llicenciat, el Josep M. l’ajudaria en la tasca museística i el succeiria quan fos l’hora. No va ser així, i l’escultor en tingué un gran disgust. No va ser així perquè abans Salrach havia fet un pas decisiu quan va entrar a treballar a l’editorial Salvat com a redactor d’articles d’història destinats a un diccionari enciclopèdic que l’editorial preparava, i va tenir encara temps de fer en dos anys els tres de l’especialitat d’història. Val a dir que eren anys que les protestes estudiantils contra el règim franquista comportaven més dies de vaga que de classes i que les ganes de casar-se amb la Mercè també hi van tenir molt a veure. Tot seguit, començà la seva carrera acadèmica com a professor ajudant al departament d’Història Medieval de la Universitat l’any 1969, sense deixar de treballar a l’editorial Salvat, que abans de complir trenta anys li va encomanar la direcció de diverses obres enciclopèdiques i de la Història de Catalunya Salvat, una obra que en aquell moment representà un plantejament innovador. Com veurem més endavant, la direcció i coordinació d’obres l’acompanyà tota la vida.
Pel que fa a la seva carrera docent, pot no semblar gaire brillant, però ja és prou sabut que el mèrit no sempre n’és el determinant principal; Salrach va ser professor ajudant de 1970 a 1978, professor adjunt de 1978 a 1993 a la Universitat de Barcelona i encara de 1993 a 2003 a la Universitat Pompeu Fabra: no va accedir a la càtedra fins a l’any 2003, però va ser professor emèrit des de la seva jubilació l’any 2007 fins a la seva mort.
Salrach exercí amb delit i èxit les diverses facetes de l’ofici d’historiador, tant la investigació com la docència i la divulgació, i ho feu basant-se en una preparació sòlida, una gran intuïció en la tria dels temes i una dedicació i capacitat de treball poc comuns. Pel que fa a la preparació, va aprofitar les beceroles adquiribles a la Universitat franquista, tant a les aules com les sovint més
Josep M. Salrach (1945-2025), excel·lent historiador
interessants que corrien pels claustres: per posar un exemple personal que ben segur que era generacional: no recordo que cap professor esmentés mai a l’aula la Catalunya dins l’Espanya moderna, el gran llibre de Pierre Vilar, però tots com a mínim n’havien sentit a parlar. En la seva formació com a medievalista va influir molt la lectura de Ferran Soldevila i, sobretot, de Ramon d’Abadal: els enfocaments innovadors d’aquest el decidiren a dedicar-se a l’alta edat mitjana. També pouà en Vicens Vives i Pierre Vilar, que el posaren en contacte amb els nous corrents metodològics, més centrats en la història social i econòmica. Salrach, però, no en conegué personalment cap, excepte, anys més tard, Pierre Vilar. El seu primer mestre directe va ser Manuel Riu, de qui era ajudant i amb qui forjà una gran amistat.
La seva formació es va consolidar aviat amb una relació constant amb la Universitat de Tolosa, on Pierre Bonnassie es convertí en el seu mentor i amic i li obrí les portes al coneixement i al tracte dels principals medievalistes francesos. Després consolidà aquest bagatge amb dues estades a la Universitat París VII, la primera de tot un curs l’any 1987-1988, i la segona d’un quadrimestre el curs 1990-1991. També va mantenir una relació constant amb els historiadors nord-americans Thomas Bisson i Paul Freedman. Tot això, essent molt, no hauria estat gran cosa sense el seu esforç personal, que li permeté tenir sempre un coneixement profund i al dia de la bibliografia i de les polèmiques historiogràfiques, de les quals examinava sempre la seva pertinença i el seu interès per a la història medieval catalana.
La collita resultant ha estat magnífica; el seu primer llibre, El procés de formació nacional de Catalunya (1978) va tenir un gran èxit i el situà a la primera fila dels estudis sobre el període altmedieval català: de fet, encara avui és l’obra de referència sobre els aspectes polítics de la Catalunya dels segles viii i ix. L’edició de l’obra es devia superposar amb la seva participació en la primera Història dels Països Catalans, dirigida per Albert Balcells, per a la qual va escriure amb Eulàlia Duran el volum I, que abasta des dels inicis fins a la Nova Planta (1980); ja de gran, es lamentava que només havia aconseguit juxtaposar les tres històries, però per a una història conjunta era segurament massa aviat. Seguí El procés de feudalització, segles iii-xiii, volum II de la Història de Catalunya dirigida de Pierre Vilar (1993).
La dècada següent, amb Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2004), va aconseguir una explicació entenedora per a tothom dels inicis de Catalunya com a poble i, sense defugir els aspectes polítics, va posar l’èmfasi en els aspectes
Gaspar Feliu
econòmics i socials, que havia tractat poc abans en l’àmbit europeu amb La formación del campesinado en el Occidente antiguo y medieval (1997). Tot i la importància d’aquestes obres i d’altres que no tinc espai per esmentar, per a mi el seu llibre més impressionant i el que ens permet conèixer-lo millor com a historiador i com a persona és La fam al món, publicat l’any 2009; en ell, sense perdre gens de rigor, sobrepassa l’època medieval per arribar fins als nostres dies i va més enllà de l’ofici estricte d’historiador per convertir la crua descripció de la realitat en un clam de denúncia contra els opressors.
No puc parlar de la multitud d’articles, participacions en congressos i col·laboracions en obres col·lectives; diré només que els temes més recurrents de la seva investigació són el pas del món antic al feudalisme; l’evolució de Catalunya des de la conquesta franca fins a la plena independència dels comtats catalans; l’organització política, judicial i eclesiàstica d’aquests, i les qüestions sobre les formes de propietat, les relacions entorn de la terra i la situació social i econòmica dels conreadors. I encara dos temes concrets, que tenia molt a cor: Besalú i el seu comtat i, relacionat amb aquest, la figura de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que el va encisar tota la vida i a qui va dedicar diversos treballs.
Josep M. Salrach va ser també un gran organitzador, animador i director d’obres col·lectives: a més de la Història de Catalunya Salvat, a la qual ja m’he referit, n’ha dirigit i coordinat altres, de les quals en distingiré tres: la coordinació del volum II d’Història: política, societat i cultura dels Països Catalans (1998), obra dirigida per Borja de Riquer, la seva tasca a la Història agrària dels Països Catalans (2004-2008), dirigida per Emili Giralt, en què havia de coordinar el volum dedicat a l’edat mitjana, però Giralt, malalt, aviat es recolzà molt en ell, que en va ser, de fet, codirector; i la darrera, la direcció de Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (2017) per a la qual va escriure un magnífic pròleg i un no menys magnífic epíleg que tots els historiadors, aspirants a historiadors i aficionats a la història haurien de llegir.
Una altra faceta important, i encara més per mi, perquè va ser el camp en què vam col·laborar més i més llargament, és l’edició de documents. Cap a l’any 1994, la Caixa va convocar unes beques d’investigació i publicació de documents a la qual vam decidir concórrer amb una proposta de publicació de pergamins de l’Arxiu de la Corona d’Aragó que continués El Archivo Condal, editat l’any 1951 per Frederic Udina i que acabava amb la mort del comte Borrell l’any 992. Aconseguida la beca, Salrach va aportar de seguida el gruix de l’equip i vam tirar la feina endavant. He de dir que vaig aprendre molt de la col·laboració amb tothom, i en
Josep M. Salrach (1945-2025), excel·lent historiador
especial amb el Josep M., que sabia trobar el punt just en els moments de dubte o diferència de parers. I a més, va escriure un «Resum històric i documental», que és una bona mostra alhora del seu coneixement de la documentació i de la seva capacitat de síntesi. El resultat, Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I va ser editat per la Fundació Noguera l’any 1999 en tres volums. A continuació, i amb el finançament directe de la Fundació Noguera, vam continuar l’edició dels documents de l’arxiu de la Corona d’Aragó fins a la mort de Ramon Berenguer IV, obra publicada l’any 2010. Poc abans, l’any 2007, Josep M. Salrach i jo mateix havíem estat elegits el mateix dia membres de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que aviat ens nomenà adjunts a la direcció de la Catalunya carolíngia, que compartien Anscari Manuel Mundó i Josep M. Font i Rius; a qui succeírem en la direcció quan l’edat i la malaltia els van fer demanar el relleu. Com a directors, amb la publicació del volum VIII, corresponent als comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga, a càrrec de Ramon Ordeig, vàrem tenir l’honor d’acabar el projecte de Ramon d’Abadal que el ple de l’Institut havia fet seu l’any 1920: la publicació de tots els documents dels comtats catalans fins a l’any 1000. Honor immerescut, atès que ens vam fer càrrec de la direcció quan la feina estava molt avançada. Però si bé el projecte d’Abadal s’havia completat, l’obra no es podia donar per acabada, feia falta un volum IX d’Apèndix, que Salrach va veure enllestit, però no publicat; després de diversos entrebancs, sortirà l’any 2026. I també calia completar la Introducció, de la qual Abadal només va poder redactar una primera part, fins a l’any 840, que va ser publicada, a cura de Jaume Sobrequés, l’any 1985. Per no deixar coixa en aquest punt la Catalunya carolíngia, Salrach i jo vam creure que el nostre càrrec —càrrega— de directors de l’obra ens obligava moralment a acabar la Introducció, que serà més aviat una conclusió. Per això s’havien de fer, i ens vàrem proposar fer, dues coses: posar al dia els textos d’Abadal, que de fet dataven dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i, en segon lloc, arribar a l’any mil. Com he dit, Salrach hi va treballar fins als últims dies i em temo que jo hauré de fer més o menys el mateix, però espero trobar prou ajuts per poder-la completar.
Els darrers anys, Salrach va dirigir també, amb Tomàs de Montagut, un projecte de publicació de documents faents per a la justícia catalana medieval; s’hi va embarcar després d’haver-ne vist molts per a la preparació del seu llibre Justícia i poder a Catalunya abans de l’any 1000 (2013) en el qual examina l’exercici de la justícia en els seus diferents aspectes tècnics i socials. El projecte,
Gaspar Feliu
començat l’any 2012, va ser finançat per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Justícia de la Generalitat; el resultat han estat dos volums sobre Justícia i reparació de conflictes a la Catalunya medieval, el primer amb documents dels segles ix al xi, publicat l’any 2018, i el segon, del segle xii, publicat l’any 2024.
Salrach va excel·lir com a investigador, però també com a professor, i apreciava per igual les dues comeses. Com a docent, unia el seu profund coneixement de la matèria amb una gran capacitat de transmissió i una empatia que feien que a les persones que havien passat per les seves classes se’ls il·luminessin els ulls en recordar-lo: n’he estat testimoni molts cops i en deixa constància la presència de molts exalumnes a la presentació del segon volum de Justícia i poder al Parlament de Catalunya el 28 de novembre de 2024, quan ja havia corregut la notícia que la seva malaltia era terminal. I en l’homenatge que rebé del 30 de gener de 2025 a l’Institut d’Estudis Catalans: pensat com una reunió d’uns pocs amics, aviat les demandes per assistir-hi van obligar a traslladar l’acte a la sala Prat de la Riba, la principal i de major cabuda de l’Institut. Aquesta comunió amb els deixebles segurament es produïa perquè ell també s’ho passava bé transmetent el coneixement i dialogant amb els alumnes: fins al curs 2023-2024 va mantenir un curs per a gent gran al Col·legi de Llicenciats i feia anys que col·laborava amb grups de didàctica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser també autor o coautor de diversos manuals, tant de batxillerat com universitaris.
Podríem dir que una prolongació de les classes eren els seus articles curts en revistes de divulgació històrica i cultural o en periòdics, donant la seva opinió sobre obres importants, polèmiques, o commemoracions; encara que va escriure en molts altres llocs, el seu mitjà més habitual era L’Avenç. Espigolaré només uns pocs títols: La independència de la Catalunya comtal; Esclavitud, llibertat, servitud; El creixement altmedieval; Abadal, la història com a pedagogia, i un de molt representatiu del seu tarannà: l’any 2012, durant la primera onada de neofeixisme a França, publicà Juana de Arco, la doncella de Le Pen, un crit d’alerta contra la manipulació de la història.
He de recordar també que Salrach va ser el primer president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics quan l’any 1985 Emili Giralt, com a president de l’IEC, va restaurar la Societat; i que de l’any 2018 fins al gener de 2025 va ser el delegat de la Secció Històrico-Arqueològica a la Societat.
Per anar acabant, m’agradaria tractar molt breument altres aspectes, com la seva concepció de la història i la seva faceta social. En paraules seves, «La
Josep M. Salrach (1945-2025), excel·lent historiador
història és una forma específica de treball científic que consisteix a interrogar el passat i a mirar d’entendre’l reflexionant-hi. De fet, seria anticientífic i moralment equivocat pretendre fer de jutges d’una gent que tenien un altre sistema de valors». En aquestes paraules no hi ha només una definició clara de la història i una guia per a historiadors, sinó també una comprensió cap a fets i personatges que avui ens resulten moralment reprovables.
Salrach era també un home de profundes conviccions socials i polítiques, preocupat per l’aconseguiment d’una societat més justa; com diu a l’epíleg de Naixement de la nació catalana parlant dels moviments transformadors de la societat: convé «que siguin moviments del poble, en el sentit que vagin més de baix a dalt que de dalt a baix; que siguin portadors d’un missatge d’esperança per als més desfavorits i de projectes de millora per al conjunt; que siguin inclusius i que per tant sumin i no restin, i que siguin democràtics fins a la intransigència, en el sentit de fer bandera que el poder és del poble i per al poble, i que és el poble que es reconeix políticament com a tal el qui ha de decidir el seu futur».
I, acabo: Salrach, a més d’un gran savi, era sobretot un home bo; manllevo les paraules amb què el seu amic Borja de Riquer va cloure l’homenatge que se li va dedicar a l’Institut d’Estudis Catalans: Josep Maria Salrach és una de les poques persones de les quals ningú no en pot dir mal. Per això era respectat per totes les escoles i capelles, i mereixia amb escreix tant el títol de degà de l’altmedievalisme català, com el va definir fa anys Paul Freedman, com el de l’historiador de l’any mil, com l’anomenà recentment el periodista Ignasi Aragay.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995
https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH
Núm. XXXVI (2025), p. 403-433
Bibliografia de Josep M. Salrach
bibliogrAfiA De josep m. sAlrAch
biblioGRAphy of JoSep m. SAlRAch
A cura de Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Universitat de Barcelona
A continuació presentem la vasta obra bibliogràfica del professor Josep M. Salrach i Marès. Hem procurat recollir la totalitat de les seves publicacions, amb l’excepció de les comunicacions en congressos i altres esdeveniments científics, així com alguns dels articles apareguts en revistes de caràcter estrictament divulgatiu. Som conscients, tanmateix, que poden faltar algunes contribucions que no hem pogut localitzar: elaborar la bibliografia d’un mestre com el professor Salrach és una tasca que ultrapassa l’esforç individual i que, per força, ha d’esdevenir una obra col·lectiva. Per aquest motiu, agrairem qualsevol nova referència, correcció o esmena que es pugui aportar, contribuint així entre tots a mantenir viu el seu inestimable llegat.
Tesi de Llicenciatura i Doctorat
1969: Miró Bonfill, conde de Besalú y obispo de Gerona (¿920?-984). Tesi de llicenciatura dirigida pel Dr. Emilio Sáez. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2 vols., 395 p.
1974: Los condes y el condado de Besalú durante la época carolingia (siglos ix y x). Tesi doctoral dirigida pel Dr. Emilio Sáez. Barcelona: Universitat de Barcelona, 3 vols., 1.173 p.
llibres
1974: Santiago Sobrequés i Vidal. Biografia d’un historiador gironí. Girona: Col·legi Universitari, 40 p.
1975 (amb Manuel Riu, Carme Batlle, Juan F. Cabestany, Salvador Claramunt i Manuel Sánchez): Textos comentados de época medieval (Siglos v al xii). Barcelona: Teide, 773 p.
1976 (amb Manuel Riu, Carme Batlle i Manuel Sánchez): Edad Media. A: Comellas, José Luis [coord.]: Historia de España. Vol. II. Barcelona: Carroggio, 332 p.
1977 (amb Mercè Aventín): Conèixer Catalunya. Els orígens històrics. Barcelona: Dopesa 2, 126 p.
1978. El procés de formació nacional de Catalunya (segles viii i ix). Barcelona: Edicions 62, 2 vols., 436 p.
1979: Los condes y el condado de Besalú durante la época carolingia. Resumen de tesis doctoral. Barcelona: Universidad de Barcelona. Sección de Publicaciones, 40 p.
1980 (amb Julio Valdeón i F. Javier Zabalo): Feudalismo y consolidación de los pueblos hispánicos (siglos xi-xv). A: Tuñón de Lara, Manuel [dir.]. Historia de España. Vol. IV. Barcelona: Labor, 475 p.
1980 (amb Eulàlia Duran): Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Barcelona: Edhasa, 2 vols., 1.258 p.
1981 (amb Mercè Aventín): Sant Benet d’Espiells i la Catalunya de l’època romànica. Sant Sadurní d’Anoia: Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 43 p.
1984 (amb Juan Vernet): Historia de España. Vol. II. Barcelona: Salvat Editores, 302 p.
1985 (amb Mercè Aventín): Dels orígens al segle xii. A: Conèixer la Història de Catalunya. Vol. I. Barcelona: Editorial Vicens Vives, 301 p.
1987: El procés de feudalització (segles iii-xii). A: Vilar, Pierre [dir.]. Història de Catalunya. Vol. II. Barcelona, Edicions 62, 490 p.
1987: Llinars, unes fondes arrels. Llinars: Ajuntament de Llinars, 17 p.
1989 (amb Pedro Chalmeta, Pierre Guichard i José M. Mínguez): Al-Andalus: musulmanes y cristianos (siglos viii-xiii). A: Domínguez, Antonio [dir.]. Historia de España. Vol. III. Barcelona: Planeta, 591 p.
1991 (amb Mercè Aventín). Llinars i la seva història. Llinars: Ajuntament de Llinars, 20 p.
1996 (amb Anton M. Espadaler): La Corona de Aragón entre la plenitud y la crisis. De Pedro el Grande a Juan II: 1276-1479. Madrid: Historia 16, 146 p.
1997: La formación del campesinado en el Occidente antiguo y medieval. Análisis de los cambios en las condiciones de trabajo desde la Roma clásica al feudalismo. Madrid: Editorial Síntesis, 186 p.
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Bibliografia de Josep M. Salrach
1998 (amb Mercè Aventín): Història medieval de Catalunya. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya - Proa, 187 p.
2001: Barcelona i Europa ara fa mil dos-cents anys. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 25 p.
2001: El Maresme mil anys enrere. Mataró: Caixa Laietana, 25 p.
2002: Entre Roma i el renaixement. Història i textos de l’Occident medieval. Vic: Eumo, 320 p.
2002 (amb Juan Carrasco, Julio Valdeón i M. Jesús Viguera): Historia de las Españas medievales. Barcelona: Crítica, 380 p.
2004: Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Vic: Eumo; Lleida: Pagès Editors, 284 p.
2006: La formació dels Països Catalans. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 87 p.
2007: Qui era Quíxol, fundadora de l’església de Sant Andreu del Coll (Olot), secularment vinculada a la família Vallgornera, consagrada l’any 995? Barcelona: Arxiu i Biblioteca Vallgornera, 20 p.
2009: La fam al món. Passat i present. Vic: Eumo - Universitat de Vic, 474 p. [Traduït al castellà l’any 2012: El hambre en el mundo. Pasado y presente.
València: Publicacions de la Universitat de València, 472 p.]
2013: Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo, 244 p.
2018: L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya. Discurs de recepció de Josep Maria Salrach i Marès com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 30 de maig de 2018. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, 27 p.
Direcció, coordinació i edició de treballs
1969-1974 (Subdirector de la segona edició): Diccionario Enciclopédico Salvat Universal. Barcelona: Salvat Editores, 20 vols.
1977-1979 (Director editorial): Història de Catalunya. Barcelona: Salvat Editores, 6 vols.
1978 (Coordinador): «Dossier: Els orígens de la nació catalana». L’Avenç, vol. 7, p. 17-62.
1979-1983 (Director editorial): Historia Universal. Barcelona: Salvat Editores, 10 vols.
1985 (Coordinador): «Dossier: Barcelona fa mil anys. L’assalt d’Al-Mansur». L’Avenç, vol. 84, p. 28-32.
1986 (Coordinador): «Dossier: Les revoltes pageses a l’Europa medieval. Als 500 anys dels remences». L’Avenç, vol. 93, p. 20-60.
1989 (Coordinador): «Dossier: Esclaus, serfs, pagesos. De l’esclavisme al feudalisme». L’Avenç, vol. 131, p. 21-49.
1989 (Director): Geografia i Història. 3er de BUP. Catalunya, Espanya, Països Hispànics. Barcelona: Edicions Cruïlla - Ediciones SM, 447 p.
1991 (Director amb Xavier Barral, Dominique Iogna-Prat, Anscari M. Mundó i Michel Zimmermann): Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Actes del Col·loqui Internacional Hug Capet (Barcelona, 2-5 juliol 1987). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 403 p.
1992 (Coordinador): Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1.147 p.
1995 (Coordinador): «Dossier: Vila i mercat a l’època medieval». L’Avenç, vol. 188, p. 35-53.
1996 (Coordinador): «Dossier: Ara fa nou-cents anys. Les Croades». L’Avenç, vol. 208, p. 17-65.
1998 (Coordinador): La formació de la societat feudal (segles vi-xii). A: Riquer, Borja de [dir.]. Història política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 426 p.
1999 (Director amb Gaspar Feliu): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 3 vols., 1653 p.
2000 (Coordinador): «Dossier: El debate sobre el cambio feudal». Historiar, vol. 4, p. 9-114.
2002 (Coordinador): Història de Catalunya I. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 271 p.
2004 (Coordinador): Edat mitjana. A: Giralt, Emili [dir.]. Història agrària dels Països Catalans. Vol II. Barcelona: Universitats dels Països CatalansFundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 630 p.
2010 (Director amb Ignasi J. Baiges i Gaspar Feliu): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Barcelona: Fundació Noguera, 4 vols., 2.057 p.
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Bibliografia de Josep M. Salrach
2014 (Coordinador amb Mercè Aventín): «Monogràfic: Els comtats de Besalú en el context català i europeu». Quaderns de les Assemblees d’Estudis, vol. 1, p. 1-192.
2017 (Director): Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió. Segles ixxiv. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 374 p.
2018 (Director amb Tomàs de Montagut): Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica. Segles ix-xi. Barcelona: Parlament de Catalunya - Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1066 p.
2019 (Director amb Anscari M. Mundó, Josep M. Font i Gaspar Feliu): Catalunya Carolíngia. Vol. VII. El comtat de Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 3 vols., 1.631 p.
2020 (Director amb Gaspar Feliu): Catalunya Carolíngia. Vol. VIII. Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vols., 975 p.
2024 (Director amb Tomàs de Montagut): Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col·lecció diplomàtica: Segle xii. Barcelona: Parlament de Catalunya - Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, Drets i Memòria, 1.251 p.
Participació en obres col·lectives, congressos i debats
1968-1978: Més de 100 articles enciclopèdics sobre història medieval firmats com a autor. A: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 15 vols.
1969-1974: Més de 60 articles enciclopèdics sobre història medieval firmats com a autor. A: Diccionario Enciclopédico Salvat Universal. Barcelona: Salvat Editores, 20 vols.
1973: «La Hispania visigoda». A: Cuenca, José Manuel [dir.]. Historia de España. Vol. I. Barcelona: Danae, p. 143-186.
1974: «El bisbe-comte Miró Bonfill i la seva obra de fundació i dotació de monestirs». A: II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català. Poblet: Abadia de Poblet, p. 57-81.
1977: «La societat i el govern de Catalunya a l’alta edat mitjana». A: Formes i institucions del govern de Catalunya. Barcelona: La Magrana - Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d’Història, p. 22-37.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
1978: «El comte Guifré de Besalú i la revolta de 957. Aproximació a l’estudi de la noblesa catalana de l’alta edat mitjana». A: II Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú. Besalú: Amics de Besalú i el seu comtat, p. 3-36.
1978: «Repoblament i colonització agrària a l’alta edat mitjana». A: Estructura social i econòmica del camp català. Barcelona: La Magrana - Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d’Història, p. 17-28.
1979: «El desvetllament de la Catalunya prefeudal (759-922)». A: Salrach, Josep M. [dir.]; RIU, Manuel [coord.]. Història de Catalunya. Vol. II. Barcelona: Salvat Editores, p. 3-24.
1979: «El procés de feudalització». A: Salrach, Josep M. [dir.]; Riu, Manuel [coord.]. Història de Catalunya. Vol II. Barcelona: Salvat Editores, p. 33-42.
1979: «La reorganització de l’agricultura». A: Salrach, Josep M. [dir.]; Riu, Manuel [coord.]. Història de Catalunya. Vol II. Barcelona: Salvat Editores, p. 225-231.
1981: «La sociedad carolingia: ¿Una nueva sociedad?». A: Barral, Xavier [dir.]. Historia Universal. Vol II. Barcelona: Salvat Editores, p. 236-242.
1981: «La supervivencia del Imperio en Oriente». A: Barral, Xavier [dir.]. Historia Universal. Vol II. Barcelona: Salvat Editores, p. 187-190.
1983: «A Hispânia visigoda». A: Saraiva, José Hermano [dir.]. História de Portugal. Vol I. Lisboa: Publicaçôes Alfa, p. 225-243.
1983: «Literatura historiogràfica i societat als Països Catalans a la baixa edat mitjana». A: Annals de la Primera Universitat d’Estiu d’Andorra 82. Andorra: Conselleria d’Educació i Cultura, p. 204-218.
1983: «Pagesia de remença i producció agrícola baixmedieval a Catalunya». A: Annals de la Primera Universitat d’Estiu d’Andorra 82. Andorra: Conselleria d’Educació i Cultura d’Andorra, p. 179-190.
1984: «El comte-bisbe Miró Bonfill i l’acta de consagració de Ripoll de l’any 977». A: Miscel·lània Aramon i Serra: estudis de llengua i literatura catalanes oferts a R. Aramon i Serra en el seu setantè aniversari. Vol. IV. Barcelona: Curial, p. 303-318.
1984: «El Penedès, frontera de Barcelona a l’època comtal». A: Ponsa, Oriol; Tomàs, Enric. Pedres i paraules. Romànic al Penedès. Sant Sadurní d’Anoia: Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, p. 7-11.
1984: «Miquel Coll i Alentorn, historiador». A: Miscel·lània d’homenatge a Miquel Coll i Alentorn en el seu vuitantè aniversari. Barcelona: Fundació Jaume I, p. 81-96.
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
1984: «Textos de historia de la Corona de Aragón». A: Tuñón de Lara, Manuel [dir.]. Historia de España. Vol. XI. Barcelona: Labor, p. 328-426.
1984-1998: Múltiples articles i textos introductoris firmats com a autor. A: Vigué, Jordi; Pladevall, Antoni [dirs.]. Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 27 vols.
1987: «Barcelone et son territoire». A: Barral, Xavier [dir.]. Le paysage monumental de la France autour de l’an Mil, avec un appendice Catalogne. París: Picard, p. 733-741.
1987: «Barcelone. Sant Pere de les Puelles». A: Barral, Xavier [dir.]. Le paysage monumental de la France autour de l’an Mil, avec un appendice Catalogne. París: Picard, p. 742-744.
1987: «Croissance économique et activité architecturale». A: Barral, Xavier [dir.]. Le paysage monumental de la France autour de l’an Mil, avec un appendice Catalogne. París: Picard, p. 759-764.
1987: «L’enchâtellement de la frontière». A: Barral, Xavier [dir.]. Le paysage monumental de la France autour de l’an Mil, avec un appendice Catalogne. París: Picard, p. 743-755.
1989: «Catalunya, comunitat d’origen medieval». A: L’època medieval a Catalunya. Cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa, curs 1980-1981. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 9-20.
1989: «La Cerdanya en l’època comtal». A: El mil·lenari de Catalunya i la Cerdanya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 15-22.
1989: «La Pesta Negra i els orígens del problema remença». A: Pere el Cerimoniós i la seva època. Barcelona: CSIC. Institució Milà i Fontanals, p. 13-34. 1989 (amb Mercè Aventín): «Le rôle de la monarchie dans les révoltes paysannes de la Péninsule Ibérique (xive-xve siècles)». A: Gambrelle, Fabienne; Trebitsch, Michel [eds.]. Révolte et Société. Actes du IVe colloque d’histoire au présent. Vol. I. Paris: Éditions de la Sorbonne, p. 62-71.
1989: «Marc Bloch i la Història rural francesa». Butlletí informatiu de l’any 1988. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, p. 99-115.
1989: «Presentació». A: Salrach Marès, Josep M. [dir.]. Geografia i història. 3r BUP. Catalunya, Espanya, Països hispànics. Barcelona: Edicions Cruïlla i Edicions SM, p. 4-5.
1989: «Ramon d’Abadal, historiador dels orígens de Catalunya». A: Ramon d’Abadal i Vinyals. Commemoració del centenari del seu naixement. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 123-149.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
1989: «Societat i poder als comtats pirinencs en els segles ix i x». A: El millenari de Catalunya i la Cerdanya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 23-36.
1991: «El Liber Feudorum Maior i els comptes fiscals de Ramon de Caldes». A: Documents jurídics de la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, p. 85-110.
1991: «Entre l’Estat antic i el feudal. Mutacions socials i dinàmica político-militar a l’Occident carolingi i als comtats catalans». A: Udina, Frederic [coord.]. Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles viii-xi). Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 191-252.
1991: «Problema agrari i política de la monarquia en la crisi baixmedieval catalana». A: Miscel·lània en homenatge al P. Agustí Altisent. Tarragona: Diputació de Tarragona, p. 217-244.
1991 (amb Mercè Aventín): «Referències històriques». A: Catàleg del Patrimoni Històrico-Artístic, Arquitectònic i d’interès cultural de Llinars del Vallès. Llinars: Ajuntament de Llinars; Vilassar de Mar: Oikos Tau, p. 9-14.
1992: «Agressions senyorials i resistències pageses en el procés de feudalització». A: Revoltes populars contra el poder de l’Estat. Actes de les Primeres Jornades de Debat. Reus, 18-20 octubre, 1990. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 11-29.
1992: «L’època carolíngia». A: Costa, Lluís [dir.]; Maroto, Julià [coord.], Història de Girona. Vol. 3. Girona: Ateneu d’Acció Cultural (ADAC), p. 79-108. [Publicat de nou, en una edició revisada i actualitzada, l’any 2006: Història de Girona. Girona: CCG Edicions, p. 127-167].
1992: «Sistema social i formes de vida en el medi urbà». A: Sobrequés, Jaume [dir.]. Història de Barcelona. Vol. II. La formació de la Barcelona medieval. Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona, p. 73-205.
1992: Més de cent veus firmades com a autor. A: Mestre, Jesús [dir.]. Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
1993: «Bases materials de l’Estat a l’època carolíngia». A: IIes Jornades de Debat. El poder de l’Estat: evolució, força o raó. Reus: Centre de Lectura, p. 49-96.
1993: «Del Estado romano a los reinos germánicos. En torno a las bases materiales del poder del Estado en la Antigüedad Tardía y la Alta Edad Media». A: De la Antigüedad al Medievo (siglos iv-viii). III Congreso de Estudios Medievales de León. Ávila: Fundación Sánchez Albornoz, p. 95-142.
1993: «La renta feudal en Cataluña en el siglo xii. Estudio de los honores, censos, usos y dominios de la Casa de Barcelona». A: Sánchez, Manuel
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
[comp.]. Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval. Barcelona: CSIC. Institució Milà i Fontanals, p. 29-70.
1993: «La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’alta edat mitjana». A: Giralt, Emili [coord.]. Vinyes i vins. Mil anys d’història. Actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària. Vol. I. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 117-145.
1993: «L’Imperi d’Orient». A: Fontana, Josep; Ucelay-Da Cal, Enric [dirs.]. Història Universal. Vol. III. Barcelona: RBA Editores, p. 120-179 [Llibre publicat també en castellà].
1993: «Notas sobre la renta feudal en Cataluña en el siglo xii». A: Serrano, Eliseo; Sarasa, Esteban [eds.]. Señorío y feudalismo en la Península Ibérica (ss. xii-xix). Vol. II. Saragossa: Institución Fernando el Católico, p. 235-244.
1995: «Contribució dels monjos de Ripoll als orígens de la historiografia catalana: els primers cronicons». A: Art i cultura als monestirs del Ripollès. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 16-35.
1995: «Memòria, poder i devoció: donacions catalanes a la Grassa (s. ix-xii)». A: Sénac, Philippe [dir.]. Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, p. 103-117.
1996: «Les difícils relacions dels comtes de Besalú i de Barcelona els anys 1054-1057». A: VIII Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú. Besalú: Amics de Besalú i el seu comtat, p. 299-308.
1997: «Europa en la transición de la Antigüedad al Feudalismo: el marco general de la historia y la panorámica de la historiografía relativa al período». A: Iglesia, José Ignacio de la [coord.]. VII Semana de Estudios Medievales. Nájera, 29 de julio al 2 de agosto de 1996. Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, p. 11-26.
1997: «Mas pre-feudal i mas feudal». A: Bolòs, Jordi; Busqueta, Joan J. [eds.]. Territori i societat a l’edat mitjana. Vol. I. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida, p. 13-40.
1998: «Canvi social, poder i identitat». A: Riquer, Borja de [dir.]; Salrach, Josep M. [coord.]. Història política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol. II. La formació de la societat feudal. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 17-69.
1998: «El passat hispanovisigòtic». A: Riquer, Borja de [dir.]; Salrach, Josep M. [coord.]. Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. II. La formació de la societat feudal. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 70-85.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
1998: «Les féodalités méridionales: des Alpes à la Galice». A: Bournazel, Eric; Poly, Jean-Pierre [dirs.]. Les Féodalités. París: Presses Universitaires de France, p. 313-388.
1998: «Monarquia carolíngia i poder comtal». A: Riquer, Borja de [dir.]; Salrach, Josep M. [coord.]. Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. II. La formació de la societat feudal. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 86-101.
1998: «Solidaritat i sociabilitat pageses en els orígens de la vila (segles x-xiv)». A: Barrull, Jaume; Busqueta, Joan J.; Vicedo, Enric [eds.]. Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme. Segones Jornades sobre sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 43-72.
1998: «Tres mots polèmics: villa, mas i alou en època carolíngia». A: To, Lluís; Moner, Jeroni; Noguer, Berta [coords.]. El mas medieval a Catalunya. Actes del Col·loqui de Tardor. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, p. 9-28.
1999: «Carlemany i Catalunya en el marc de l’Europa carolíngia». A: Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles ix i x). Barcelona: Diputació de Barcelona - Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 19-28 [Llibre publicat també en castellà].
1999: «El régimen político condal». A: Jover, José M. [dir.]; Riu, Manuel [coord.]. Historia de España Menéndez Pidal. Vol. VII/II. La España cristiana de los siglos viii al xi. Los núcleos pirenaicos (718-1035): Navarra, Aragón, Cataluña. Madrid: Espasa Calpe, p. 578-614.
1999: «Introducció. L’Antiguitat i els primers segles de la història catalana». A: Gabriel, Pere [dir.]. Història de la cultura catalana. Vol. I. Barcelona: Edicions 62, p. 25-70.
1999: «La Catalunya de Gerbert entre dues èpoques: estructura del territori i dinàmica politicoeconòmica». A: Ollich, Imma [ed.]. Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del 1r mil·leni (Vic-Ripoll, 10-13 de novembre de 1999). Vic: Eumo, p. 45-68.
1999: «Los grupos sociales». A: Jover, José M. [dir.]; Riu, Manuel [coord.]. Historia de España Menéndez Pidal. Vol. VII/II. La España cristiana de los siglos viii al xi. Los núcleos pirenaicos (718-1035): Navarra, Aragón, Cataluña. Madrid: Espasa Calpe, p. 395-428.
1999: «Violència feudal, violència contra qui?». A: Débax, Hélène. [ed.].
Les sociétés méridionales à l’âge féodal (Espagne, Italie et sud de la France, xe -xiiie s.).
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
Hommage à Pierre Bonnassie. Toulouse: Université de Toulouse Le Mirail, p. 207-214.
2000 (amb Mercè Aventín): «La explotación de la viña y el mercado de la tierra vitícola en la Cataluña medieval». A: Da Passano, Mario; Mattone, Antonello; Mele, Franca; Simbula, Pinuccia F. [eds.]. La vite e il vino. Storia e diritto (secoli xi-xix). Vol. I. Roma: Carocci editore, p. 453-500.
2000: «“Multa placita et contenciones”. Conflictos de los siglos x-xii en el Cartulario de Sant Cugat del Vallès». A: Pérez, Joseph; Aguadé, Santiago [eds.]. Les origines de la féodalité. Hommage à Claudio Sánchez Albornoz. Madrid: Casa de Velázquez - Universidad de Alcalá, p. 197-228. [Reeditat en català i de forma resumida el mateix any 2000: «El monestir i la noblesa: conflictes dels segles xi i xii en el cartulari de Sant Cugat del Vallès». A: XLII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos (Sant Cugat del Vallès, 23-25 d’octubre de 1998). Sant Cugat del Vallès: Arxiu Nacional de Catalunya, p. 186-196].
2001: «Les modalités du règlement des conflits en Catalogne aux xie et xiie siècles». A: Les règlements des conflits au Moyen Âge. Actes du XXXIe Congrès de la Société des Historiens Médiévistes de l’Enseignement Supérieur Public (Angers, juin 2000). Paris: Publications de la Sorbonne, p. 117-134.
2001: «L’europeïtat dels catalans a través de la Mediterrània medieval». A: Roque, Maria-Àngels [coord.]. Estètica i valors mediterranis a Catalunya. Barcelona: Proa, p. 23-34.
2002: «Els comtes de Barcelona». A: Sans, Josep M. [coord.]. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència – Edicions 62, p. 19-91.
2002: «La formació dels Països Catalans i l’expansió mediterrània». A: Salrach, Josep M. [coord.]. Història de Catalunya I. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, p. 124-197.
2002: «La Pre-Catalunya (segles viii-x )». A: S alrach , Josep M. [coord.]. Història de Catalunya I . Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, p. 13-65.
2002: «¿Qué diferenciaba a los campesinos del siglo ix de los del siglo xii en Cataluña?». A: Señores, siervos, vasallos en la Alta Edad Media. XXVIII Semana de Estudios Medievales (Estella, 16-20 julio 2001). Pamplona: Gobierno de Navarra. Departamento de Educación y Cultura, p. 309-362.
2002: «Ramon Berenguer IV, el Sant (1131-1162)». A: Sans, Josep M. [coord.]. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència – Edicions 62, p. 96-102.
2002: «Recerca sobre el mot fevum en fonts eclesiàstiques de la Catalunya Vella (diòcesis de Girona i Barcelona)». A: Bonnassie, Pierre [ed.]. Fiefs et féodalité dans l’Europe méridionale (Italie, France du Midi, Péninsule ibérique du xe au xiiie siècle). Toulouse: CNS - Université de Toulouse Le Mirail, p. 397-418.
2003: «Tradicions jurídiques en l’administració de justícia a l’edat mitjana: el cas de l’aliscara-harmiscara i la humiliació penitencial». A: Barceló, Miquel; Feliu, Gaspar; Furió Antoni; Miquel, Marina; Sobrequés, Jaume [eds.]. El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 71-102.
2004: «Època pre-feudal (segles viii-x) i canvi feudal (segles xi-xii)». A: Giralt, Emili [dir.]. Història agrària dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Universitats dels Països Catalans - Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, p. 15-44.
2004: «La comunitat pagesa». A: Giralt, Emili [dir.]. Història agrària dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Universitats dels Països Catalans - Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, p. 505-540.
2004: «La senyoria». A: Giralt, Emili [dir.]. Història agrària dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Universitats dels Països Catalans - Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, p. 541-580.
2004: «Mercat de la vila, mercat de productes». A: Giralt, Emili [dir.].
Història agrària dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Universitats dels Països Catalans - Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, p. 433-466.
2004: «Mercat i mercats». A: Giralt, Emili [dir.]. Història agrària dels Països Catalans. Vol. II. Barcelona: Universitats dels Països Catalans - Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, p. 395-432.
2005: «L’esprit de la Res Publica dans la législation de Charlemagne». A: Dubreucq, Alain [ed.]. «Traditio iuris». Permanence et/ou discontinuité du droit romain durant le Haut Moyen Age. Actes du Colloque International des 9 et 10 octobre 2003. Lió: Université Jean Moulin. Centre d’Histoire Médiévale, p. 255-269.
2006: «El monestir de Sant Pere de Besalú i les relíquies de sant Prim. Viatge pels misteris de la fe i de la política mil anys enrere». A: Boto, Gerardo. [coord.]. Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú. Besalú: Ajuntament de Besalú, p. 9-34.
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
2006: «Guillaume et Barcelone: la formation de la Marche Hispanique». A: Macé, Laurent [ed.]. Entre histoire et épopée. Les Guillaumes d’Orange (ixexiiie siècle). Toulouse: CNRS - Université de Toulouse Le Mirail, p. 25-44.
2006: «Quan va néixer Catalunya?». A: Grau, Ramon; Muñoz, Josep M. [dirs.]. Catalunya, una història europea. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 16-25.
2007: «Campo y ciudad desde la «Cataluña» carolingia: una visión retrospectiva de las transformaciones». A: Sénac, Philippe [ed.]. Villes et campagnes de Tarraconaise et d’al-Andalus (vie -xie siècle): la transition. Toulouse: CNRSUniversité de Toulouse Le Mirail, p. 139-156.
2007 (amb Núria Sadurní): «El govern de Barcelona entre Pere el Gran i el Compromís de Casp (1276-1412)». A: Risques, Manuel; Aventín, Mercè [dirs.]. Història de l’Ajuntament de Barcelona. Dels orígens al 1808. Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona, p. 44-103.
2007: «Frente al hambre en la Edad Media». A: Rodríguez, Ana [ed.]. El lugar del campesino. En torno a la obra de Reyna Pastor. València: Publicacions de la Universitat de València - CSIC, p. 89-111.
2007: «La fam a l’Europa dels regnes germànics (segles v-vii)». A: Delgado, Josep M.; Ibáñez, Jordi; Pich, Josep; Riudor, Lluís [eds.]. Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània in memoriam. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 69-78.
2009: ««Ad reparandum scripturas perditas». El valor del documento en la sociedad de los condados catalanes (siglos ix y x)». A: Fernández, Francisco Javier; García de Castro, César [eds.]. Symposium Internacional. Poder y Simbología en Europa. Siglos viii-x. Oviedo: Ediciones Trea - Ediuno, p. 309-330. 2009: «La Catalunya comtal». A: Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’edat mitjana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació; Budapest: Oktatási és Kulturális Minisztérium, p. 73-88.
2009: «La senyoria al camp català medieval: visió de conjunt i noves perspectives». A: Martínez, Alejandro; Puig, Neus; Viader, Montserrat [eds.]. Les senyories a la Catalunya baixmedieval (s. xiii-xv). Actes del I Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric (13-14 de novembre de 2008). Hostalric: Ajuntament d’Hostalric, p. 9-22.
2009: «Té la recerca històrica uns límits ètics? Notes i records d’història». A: Janué, Marició [ed.]. Pensar històricament. Ètica, ensenyament i usos de la història. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 23-38.
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
2011: «La legitimación del poder condal en los orígenes de Cataluña». A: Martínez, Pascual; Rodríguez, Ana [eds.]. La construcción medieval de la memoria regia. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 21-32.
2012: «Imatges de la història del poder en la pintura catalana medieval. Les miniatures del Liber feudorum maior». A: Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et réception de l’œuvre d’art. Mélanges en hommage à Xavier Barral i Altet. París: Picard, p. 854-864.
2013: «Al-Maqrizi i les fams a l’Egipte medieval: la natura, el mercat o la moneda?». A: Benito, Pere [ed.]. Crisis alimentarias en la Edad Media: modelos, explicaciones y representaciones. Lleida: Editorial Milenio, p. 203-220.
2013: «Conciencia del riesgo y lucha contra la crisis. Un itinerario por la historia del hambre en Europa y el Mediterráneo en época preindustrial». A: Díaz, Pablo de la Cruz; Corral, Fernando Luis; Martín, Iñaki [coords.]. El historiador y la sociedad. Homenaje al profesor José M.ª Mínguez. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, p. 239-252.
2013: «Jaume I, una valoració del regnat». A: Ferrer, M. Teresa [ed.]. Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 837-854.
2013: «La recreación judicial de diplomas perdidos: sobre la escritura y el poder en los condados catalanes (siglos xi-xii)». A: Escalona, Julio; Sirantoine, Hélène [eds.]. Chartes et cartulaires comme instruments de pouvoir. Espagne et Occident chrétien (viiie -xiie siècles). Toulouse: CNRS - Université de Toulouse Le Mirail; Madrid: CSIC, p. 219-232.
2014: «La expansión de la Casa de Barcelona (siglos xi-xiii). Del condado al principado. Las sedes episcopales». A: Enciclopedia del románico en Cataluña. Barcelona. Vol. I. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real. Centro de Estudios del Románico, p. 45-65.
2017: «Epíleg. Del passat al futur: reflexió sobre la història nacional». A: Salrach, Josep M. [dir.]. Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (Segles ix-xiv). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 357-365.
2017: «Introducció». A: Salrach, Josep M. [dir.]. Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (segles ix-xiv). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 11-29.
2017: «Segles ix-x. La societat: estructures i dinàmica». A: Salrach, Josep M. [dir.]. Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (Segles ix-xiv). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 52-70.
Bibliografia de Josep M. Salrach
2017: «Segles ix-x. Poder i dinàmica política». A: Salrach i Marès, Josep M. [dir.]. Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió. Segles ix-xiv. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 32-51.
2018: «801. La conquesta de Barcelona i la metamorfosi de l’heroi». A: Riquer, Borja de [dir.]. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 158-164.
2018: «Alta edat mitjana. Naixement del món medieval». A: Riquer, Borja de [dir.]. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 147-151.
2018: «Baixa edat mitjana. Plenitud i crisi del món medieval». A: Riquer, Borja de [dir.]. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 203207.
2019: «Els hispani immigrats a l’Imperi carolingi i el cas singular de Claudi de Torí». A: Sabaté, Flocel [ed.]. Poblacions rebutjades, poblacions desplaçades. Lleida: Pagès Editors, p. 21-44.
2019: «Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan (segles ix-xi)». A: Brugués, Irene; Boada, Coloma; Costa, Xavier [eds.]. El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (c. 887-1017). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 225-258.
2020: «805. Duoda, la comtessa escriptora i educadora». A: Riquer, Borja de [dir.]. Vides catalanes que han fet història. Barcelona: Edicions 62, p. 81-87.
2020: «840. Guifré el Pelós: historia, mite i llegenda». A: Riquer, Borja de [dir.]. Vides catalanes que han fet història. Barcelona: Edicions 62, p. 88-94.
2020: «L’edat mitjana». A: Riquer, Borja de [dir.]. Vides catalanes que han fet història. Barcelona: Edicions 62, p. 71-80.
2021: «Les epidèmies al llarg de la història: lliçons i reptes de futur (la pesta com a exemple)». A: Puigdomènech, Pere; Casals, Alícia; Cabré, M. Teresa; Guillamet, Jaume; Pinyol, Ramon [eds.]; Palà, Gemma [coord.]. Allò que hem après de la COVID-19. Informe de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 77-82.
2022: «El canvi feudal i els canvis en la justícia a Catalunya durant l’alta edat mitjana». A: Puig, Neus; Viader, Montserrat [eds.]. La justícia a la Catalunya medieval. Actes del VII Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric (18 i 19 de novembre de 2021). Hostalric: Ajuntament d’Hostalric, p. 13-26.
2022: «L’administració de justícia a Catalunya en els segles ix-xii». A: Sales, Lluís; Reixach, Albert [coords.]. Les corts jurisdiccionals a la Corona
d’Aragó (s. xi-xviii). Fonts per al seu estudi. Girona: Associació d’Història Rural, p. 17-42.
2022: «L’època medieval. Segle ix - segle xv». A: Albareda, Joaquim [ed.]. Catalunya als ulls del món. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 18-71.
2023: «Documentary Production and Dispute Records in Catalonia before the Year 1100». A: Alfonso, Isabel; Andrade, José M.; Marques, André Evangelista [eds.]. Records and Processes of Dispute Settlement in Early Medieval Societies: Iberia and Beyond. Leiden-Boston: Brill, p. 153-180.
2023: «Geopolítica i relacions a llarga distància: Les «relacions internacionals» d’Oliba». A: Sureda, Marc; Baró, Robert [eds.]. Oliba de Vic, un bisbe de mil anys enrere. Barcelona: Ateneu Universitari Sant Pacià, p. 123-138.
2023: «Late Antiquity and Early Middle Ages: The Crisis Before the Crisis or, Again, the Transition from the Ancient System to Feudalism». A: Catalán Vidal, Jordi [ed.]. Crises and Transformation in the Mediterranean World: Lessons from Catalonia. Cham: Palgrave Macmillan, p. 63-107.
2023: «“Les arrels que ens lliguen a la sort del nostre poble”: Josep Fontana, la formació d’una identitat. Una història de Catalunya». A: Pich, Josep; Delgado, Josep M. [eds.]. Josep Fontana: historiador, mestratge i compromís cívic. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 293-307.
2024: «La Corona d’Aragó a Europa en temps de crisis i transformacions del poder». A: Castellà, Raquel [coord.]. Ramon Berenguer IV i Peronella: Unió dinàstica i projecció exterior. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, p. 88-99.
2025: «Catalans i Catalunya, l’enigma dels mots». A: Riquer, Borja de [dir.]. La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 115-119.
2025: «Commemoració del Mil·lenari de Catalunya». A: Riquer, Borja de [dir.]. La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 103-105.
2025: «La memòria de la nació». A: Riquer, Borja de [dir.]. La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 199-202.
2025: «Personatges i fets. Històries, llegendes i mites». A: Riquer, Borja de [dir.]. La memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 111-113.
Articles de revista
1970-1971: «Régimen señorial y feudalismo en la alta Edad Media». Anuario de Estudios Medievales, vol. 7, p. 791-801.
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Bibliografia de Josep M. Salrach
1972: «El catarisme a Occitània i Catalunya». Canigó, vol. 239, p. 20-27.
1973: «In memoriam Santiago Sobrequés Vidal (Gerona, 1911 – Gerona, 1973)». Índice Histórico Español, vol. 19, núm. 67, p. 248.
1974-1979: «Santiago Sobrequés i Vidal». Anuario de Estudios Medievales, vol. 9, p. 673-692.
1975: «Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), historiador, arqueòleg i arxiver». Canigó, vol. 397, p. 13.
1975: «Joaquim de Camps i Arboix (1894-1975), jurista i historiador». Canigó, vol. 383, p. 7.
1975: «Miquel Gual Camarena (1916-1974), trajectòria historiogràfica d’un medievalista valencià». Canigó, vol. 384, p. 13.
1977: «La repoblació i restauració eclesiàstica del pagus de Berga». Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, vol. XVII, p. 7-23.
1978: «La independència de la Catalunya comtal, segles ix-x». L’Avenç, vol. 7-8, p. 25-31.
1978: «Miró Bonfill i la solemnitat ripollesa del 977». Revista de Girona, vol. 83, p. 157-166.
1980: «La Cerdanya entre l’Antiguitat i l’edat mitjana. Aproximació al procés de formació, vigència i transformació d’unes estructures». Quaderns d’Estudis Medievals, vol. I, p. 15-24.
1980: «L’Església catalana a l’alta edat mitjana». Revista de Girona, vol. 92, p. 225-231.
1983: «Creixement feudal i expansió mediterrània: una reflexió crítica». Nadala de la Fundació Jaume I, vol. XVII, p. 58-70.
1984: «De la Marca Hispánica a Cataluña». Historia 16, vol. 101, p. 42-51 [Reeditat el 1985: Cuadernos de Historia 16 (1ª serie), vol. 11, p. 4-13].
1985-1986 (amb Joan Pau Rubiés): «Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les Quatre Grans Cròniques». Estudi General, vol. 5-6, p. 467-506.
1985: «La Catalunya del segle x». L’Avenç, vol. 84, p. 30-39.
1985: «La guerra de los remensas: Revolución agraria y guerra civil». Cuadernos de Historia 16 (1ª serie), vol. 93, p. 4-17 [Reeditat el 1986: Historia 16, vol. 123, p. 48-60].
1985 (amb Lluís Roura, Josep Fontana, Ricardo García Cárcel i Carlos Martínez Shaw): «La Història de les mentalitats: una polèmica oberta». Manuscrits, vol. 2, p. 48-54.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
1985 (amb Manuel Sánchez Martínez): «Les societats medievals vers l’any 1000. Conversa amb Pierre Bonnassie». L’Avenç, vol. 82, p. 60-64.
1986-1987: «Els Montcada entre 1000 i 1230, una nova recerca». Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 7-8, p. 133-140.
1986: «Esclavitud, llibertat, servitud. L’evolució social del camp català».
L’Avenç, vol. 93, p. 36-45.
1987: «El Imperio Carolingio». Historia 16, vol. 139, p. 22-36 [Reeditat el 1995: Cuadernos de Historia 16 (2ª serie), vol. 60, p. 5-15].
1988: «Balance crítico y perspectivas de la producción historiográfica sobre historia medieval catalano-balear en la década de 1975-1986». Studia Historica. Historia Medieval, vol. 6, p. 95-139.
1988: «Catalunya i catalans des de quan?». Revista de Catalunya, vol. 15, p. 35-50.
1988: «Creixement econòmic i activitat arquitectònica. Les arrels de l’arquitectura romànica». L’Avenç, vol. 121, p. 24-29.
1988: «El creixement altmedieval i l’altra transició». L’Avenç, vol. 120, p. 48-54.
1988: «El Mil·lenari com a pretext per a un debat entre historiadors». L’Avenç, vol. 117, p. 42-43.
1988: «Els monarques carolingis i els comtes catalans (segles ix i x)». L’Avenç, vol. 117, p. 18-24.
1988: «Els orígens de l’orde de la Mercè i el rescat de captius. Les Croades i l’exercici de la caritat a l’edat mitjana». Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 9, p. 189-201.
1988: «Sociedad tradicional y orígenes de Cataluña». Cuenta y Razón, vol. 36, p. 45-54.
1989: «Del sistema antic al feudalisme». L’Avenç, vol. 131, p. 44-48.
1989: «El comte-bisbe Miró Bonfill i l’acta de consagració de Cuixà de l’any 974». Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 10, p. 107-124.
1989: «Sant Pere de Rodes i la cultura entorn de l’any 1000». Revista de Catalunya, vol. 27, p. 33-42.
1990: «Camp, ciutat, arqueologia i ordinadors… Qüestions polèmiques del medievalisme». L’Avenç, vol. 135, p. 48-55.
1990: «Défrichement et croissance agricole dans la Septimanie et le NordEst de la Péninsule ibérique». Flaran, vol. 10, p. 133-151.
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
1990: «El comte-bisbe Miró Bonfill i la fundació i dotació de Sant Pere de Besalú (977-978)». Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, vol. 10, p. 9-44.
1990: «Feudalisme i canvis socials al microscopi. Conversa amb Guy Bois». L’Avenç, vol. 134, p. 52-56.
1990: «Navarra i Catalunya, itineraris divergents? Conversa amb M. Berthe». L’Avenç, vol. 141, p. 68-73.
1990: «“Nos traximus de heremo primi homines”: notes sobre la fase A del creixement medieval». Cota Zero, vol. 6, p. 86-91.
1992: «El País Valencià, terra de feudals». L’Avenç, vol. 158, p. 10-14.
1992: «Formació, organització i defensa del domini de Sant Cugat en els segles x-xii». Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 13, p. 127-173.
1995: «El mercado de la tierra en la economía campesina medieval. Datos de fuentes catalanas». Hispania, vol. LV/3, núm. 191, p. 921-952.
1995: «Noves recerques i interpretacions sobre història medieval general i de Catalunya en particular». Balma, vol. 2, p. 83-95.
1995: «Petita explotació pagesa i mercat». L’Avenç, vol. 188, p. 42-47.
1995: «Remences i pagesos a la Catalunya medieval». Revista d’Història Medieval, vol. 6, p. 127-135.
1996: «Catalunya, Castella i Espanya vistes per si mateixes a l’edat mitjana». L’Avenç, vol. 200, p. 30-37.
1996: «Els servi de la gran propietat als segles vi-x. Una panoràmica europea». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. VII, p. 9-23.
1996: «Nacionalisme i historiadors: Per una història de Catalunya sense esquarterar». Revista de Catalunya, vol. 103, p. 4-9.
1996: «Relacions catalano-occitanes a la primera època feudal (segle xi)». Nadala de la Fundació Jaume I, vol. XXX, p. 12-22.
1996: «Tolerància i intolerància». L’Avenç, vol. 208, p. 62-65.
1997: «Orígens i transformacions de la senyoria a Catalunya (segles x-xiii)». Revista d’Història Medieval, vol. 8, p. 25-56.
1997: «Prácticas judiciales, transformación social y acción política en Cataluña (siglos ix-xiii)». Hispania, vol. LVII/3, núm. 197, p. 1009-1048.
1998: «Il potere in Catalogna nei secoli ix-xi. Alle origini della Catalogna». Medioevo, saggi e rassegne, vol. 22, p. 9-54.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
1999: «Disputes i compromisos entre l’Església de Girona i la noblesa. Notes d’unes difícils relacions (segles xi i xii)». Anuario de Estudios Medievales, vol. 29, p. 929-957.
1999: «Mercats i fires: el despertar de l’economia en terres de Besalú (segles ix-xiv)». Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, vol. 14, p. 9-36.
2000: «Història de les mentalitats». Col·loquis de Vic, vol. 4, p. 113-129.
2000: «Inguilrada, una gran propietària del Montseny de fa mil anys». Monografies del Montseny, vol. 15, p. 85-92.
2000: «Justicia y violencia. El porqué de una problemática». Historiar, vol. 4, p. 99-114.
2001: «Assumir el passat, mirar al futur». Escola catalana, vol. 383, p. 13-15.
2001 (amb Mercè Aventín): «Documents d’història medieval de Gualba i el Baix Montseny». Monografies del Montseny, vol. 16, p. 45-58.
2001: «La viticultura de la Catalunya Nova després de la conquesta: Societat i mercat en el segle xii». Acta historica et archaeologica mediaevalia, vol. 22/2, p. 229-256.
2001: «Sociedad rural y mercados en la Cataluña medieval». Edad Media, vol. 4, p. 83-111.
2002 (amb Borja de Riquer i Xavier Torres): «Història i historiografia. Taula rodona». L’Avenç, vol. 274, p. 16-26.
2002-2003 (amb Mercè Aventín): «Mercat i comunitat: dinamisme econòmic a la vila de Terrassa i la seva àrea d’influència (segle xiii)». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, vol. 25, p. 105-130.
2002: «Rodney Hilton en el record». L’Avenç, vol. 274, p. 7-8.
2004: «Fam d’ahir, fam d’avui: anàlisi comparada de les causes». Estudis d’Història Agrària, vol. 17, p. 841-860.
2005: «“De l’esperit a la matèria”: catalans en terra castellana a l’alta edat mitjana». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, vol. 26, p. 81-100.
2008: «Jaume I. Una valoració del regnat». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XIX, p. 87-100.
2008: «La pedagogia del cos en la formulació de les idees polítiques medievals». Studium Medievale, vol. 1, p. 55-62.
2009: «Els hispani: emigrats hispanogots a Europa (segles viii-x)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XX, p. 31-50.
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
2009-2010: «Ramon d’Abadal i l’encaix de Catalunya a Espanya». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 52, p. 453-459.
2010: «Abadal, la història com a pedagogia». Serra d’Or, vol. 610, p. 74-75.
2010: «Els documents antics de Roda de Berà». Boi, vol. 25, p. 2-10.
2010: «La fam encara». Barcelona metròpolis, vol. 78, p. 10-15.
2010: «Ramon d’Abadal i l’encaix de Catalunya a Espanya». L’Avenç, vol. 358, p. 58-61.
2011: «Centenari i pervivència de Santiago Sobrequés i Vidal». Serra d’Or, vol. 623, p. 31-34.
2011: «Les médiévistes et géographes espagnols et André Déléage». Annales de Bourgogne, vol. 83, núm. 1/3, p. 331-343.
2011: «Santiago Sobrequés i la història social del poder. Entre el present de l’historiador i el passat medieval». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXII, p. 283-298.
2013: «Crisis de subproducción, crisis sistémica… Acerca de la naturaleza de las crisis». Anales de historia antigua, medieval y moderna, vol. 47, p. 119-133.
2013: «In Memoriam Manuel Mundó (1923-2012)». Catalan Historical Review, vol. 6, p. 109-110.
2013: «Occitania, la expansión ultrapirenaica, el catarismo, Pedro el Católico y la batalla de Muret». Índice histórico español, vol. 126, p. 143-206.
2014: «Els documents de Besalú a l’Arxiu Comtal de Barcelona i els misteris del darrer comte de Besalú (segles xi-xii)». Quaderns de les Assemblees d’Estudis, vol. 1, p. 7-28.
2014: «La història de Catalunya, avui. La llarga edat mitjana». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXV, p. 261-298.
2014: «“Servus fiscalis debet esse”. El judici de Llorenç de Canavelles (874)». Ker, vol. 6, p. 39-41.
2016-2017: «Antiguitat tardana i alta edat mitjana: les crisis d’abans de la Crisi o, de nou, la transició del sistema antic al feudalisme». Recerques, vol. 72-73, p. 11-44.
2019: «In Memoriam Josep Maria Font i Rius (Barcelona 1915-2018)». Catalan Historical Review, vol. 12, p. 87-88.
2019: «Michel Vovelle (1933-2018) i Guy Bois (1934-2019): record i homenatge». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXX, p. 339-346.
2020: «El mal que no voldria». L’Avenç, vol. 467, p. 60-61.
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
2020: «Els greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet. Traducció, datació i lectura». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXXI, p. 503-520.
2020: «Ramon d’Abadal i els orígens històrics de Catalunya». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXXI, p. 63-78.
2021: «A l’amic Armand». Armoria, vol. 11, p. 130-134.
2021: «Catalunya Carolíngia and the Public Nature of the Great Domain According to Legal Documents from the 9th and 10th Centuries». Catalan Historical Review, vol. 14, p. 21-34.
2022: «Justícia d’Estat i justícia feudal a Catalunya». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXXIII, p. 279-302.
2022: «La historiografía medieval en Cataluña, 1970-1990». Cuadernos de Historia de España, vol. 89, p. 113-153.
2024: «El Mil·lenari de Montserrat. Enigmes, hipòtesis i certeses». Querol, vol. 36, p. 42-47.
Ressenyes
1981: «Catalunya mil anys enrere (s. x-xi), de P. Bonnassie». Quaderns d’Estudis Medievals, vol. 6, p. 381-383.
1993: «Cristianismo, tolerancia social y homosexualidad, de J. Boswell». L’Avenç, vol. 173, p. 58-60.
1994: «Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval, de P. H. Freedman». L’Avenç, vol. 186, p. 55-56.
1998: «Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles x-xii), de Ll. To Figueras». L’Avenç, vol. 228, p. 52-55.
1998: «Ramon d’Abadal: entre la història i la política (1888-1970), de F. Vilanova». L’Avenç, vol. 221, p. 58-60.
1999: «Els cistercencs del País Valencià. El monestir de Valldigna (12981530), de F. Garcia-Oliver». Afers, vol. 14, núm. 32, p. 215-223.
1999: «La Navarre du ive au xiie siècle. Peuplement et société, de J. J. Larrea». Historiar, vol. 1, p. 160-164.
2000: «Els fundadors del regne de València, d’E. Guinot». Espill, vol. 4, p. 183-187.
2000: «La grande dépression médiévale: xive-xve siècles. Le précédent d’une crise systémique, de G. Bois». L’Avenç, vol. 253, p. 78-84.
2000: «La misericordia ajena, de J. Boswell». Historiar, vol. 6, p. 196-201.
Bibliografia de Josep M. Salrach
2001: «Catalunya Carolíngia. Vol. IV. Els comtats d’Osona i Manresa, de R. Ordeig». Anuario de Historia del Derecho Español, vol. 71, p. 763-769.
2001: «Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (13661500), de P. Viciano». Afers, vol. 39, p. 495-501.
2002: «Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, de P. Ortí». L’Avenç, vol. 266, p. 88-89.
2002: «Una fita generacional. La Història del País Valencià, d’A. Furió». Caràcters, vol. 18, p. 36.
2003-2004: «Enrique IV de Castilla, rey de Navarra, príncipe de Cataluña, de J. L. Martín». Edad Media, vol. 6, p. 280-289.
2004: «La vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval, de F. Garcia-Oliver». L’Avenç, vol. 287, p. 64.
2005: «Écrire et lire en Catalogne, de M. Zimmermann». Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. 35/1, p. 281-286.
2005: «L’Andorre du ixe au xive siècle. Montagne, féodalité et communautés, de R. Viader». Hispania, vol. LXV/2, núm. 220, p. 725-730.
2007: «El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, d’E. de Hinojosa». Historia Agraria, vol. 42, p. 397-404.
2012: «Santiago Sobrequés i Vidal (1911-1973). La història al servei d’un país, de J. Clara». Recerques, vol. 65, p. 243-245.
2016: «Els valencians, des de quan són valencians?, de V. Baydal». Afers, vol. 31, núm. 85, p. 813-815.
2016: «Estructura y dinámicas de poder en el señorío de Tarragona. Creación y evolución de un dominio compartido (ca.1118-1462), d’E. Juncosa». Anuario de Estudios Medievales, vol. 46/1, p. 514-517.
2016: «Les disettes dans la conjoncture de 1300 en Méditerranée occidentale, de M. Bourin, J. Drendel i F. Menant (eds.)». Anuario de Estudios Medievales, vol. 46/1, p. 499-502.
2019: «Atles del comtat de Barcelona (801-993), de J. Bolòs i V. Hurtado». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXX, p. 303-307.
2019: «La historiografia medieval davant la crisi, de M. E. Varela (ed.)». Anuario de Estudios Medievales, vol. 49/2, p. 880-882.
2022: «Guibert de Lieja i Joan de Barcelona. Dos europeus del segle xi, de R. Ordeig». Anuario de Estudios Medievales, vol. 52/1, p. 375-378.
2023: «Diplomatari del monestir de Sant Martí del Canigó (segles x-xi), de R. Ordeig». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXXIV, p. 316-321.
Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
2023: «La pintura mural romànica a la Vall de Boí, de M. Pagès». Anuario de Estudios Medievales, vol. 53/1, p. 408-411.
Articles de premsa
1985, juliol, 21: «985. Quan Barcelona va tornar a néixer». Avui, Suplement.
1988, gener, 13: «Las raíces de los condados catalanes». El País.
1988, abril: «Catalunya, un país i un poble de velles arrels». Avui, Suplement.
1988, abril, 22: «Els historiadors i el Mil·lenari». Diari de Barcelona, Suplement Mil·lenari.
1988, abril, 25: «Què succeí el 988? Catalunya mil anys enrere». El Temps, Suplement.
Pròlegs
1987: Richou Llimona, Montserrat. Aproximació a la història d’Argentona (segles xiii-xv). Argentona: Ajuntament d’Argentona, s. n.
1988: Bois, Guy. La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana. Barcelona: L’Avenç - Societat Catalana d’Estudis Històrics, p. 5-6.
1988: Bou Palmés, Xavier. El monestir de Sant Cugat en el segle x. La formació del domini vallesà, Sant Cugat del Vallès: Estudis Santcugatencs, p. 9-12.
1988: Freedman, Paul H. Assaig d’història de la pagesia catalana (segles xi-xv). Barcelona: Edicions 62, p. 9-18.
1989: Fluvià Escorsa, Armand de. Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Cronologia de comtes i vescomtes. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 9-11.
1989: Sòria Ràfols, Ramon [dir.]. Diccionari Barcanova d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions Barcanova, p. ix-xii.
1990: Castillo Ezquerra, Maria Josep. Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. Argentona: L’Aixernador, p. 11-13.
1991: Berthe, Maurice. Fams i epidèmies al camp navarrès als segles xiv i xv. Barcelona: L’Avenç - Societat Catalana d’Estudis Històrics, p. 5-9.
1991: Pladevall Font, Antoni [dir.]. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 13-16.
Xavier
Bibliografia de Josep M. Salrach
1993: Balañà Abadia, Pere. Els musulmans a Catalunya (713-1153). Assaig de síntesi orientativa. Sabadell: Ausa, p. 7-11.
1999: Rebagliato Font, Joan. La Hispània catalana. Evolució històrica dels elements nacionals catalans (segles xiii-xx). Barcelona: Curial, p. 9-19.
2001: Vilaginés Segura, Jaume. El paisatge rural, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental. Segles x-xii. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 7-9.
2003: Benito i Montclús, Pere. Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (Segles xi-xiii). Barcelona: CSIC. Institució Milà i Fontanals, p. 9-13.
2008: Soldevila Zubiburu, Ferran. Jaume I. Barcelona: Editorial Base, p. 7-12.
2011: Abadal i de Vinyals, Ramon d’. Els primers comtes catalans. Barcelona: La Magrana, p. 15-22.
2011: Sobrequés Vidal, Santiago. Catalunya al segle xv. De la Sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic. Barcelona: Editorial Base, p. 7-12.
2018: Le Goff, Jacques. Herois i meravelles de l’edat mitjana. Barcelona: Àtic dels llibres, p. 9-14.
Tesis doctorals dirigides
1989: Lorenzo Galés, Neus. Historia de Castelldefels. Desde sus orígenes hasta el siglo xvi. Estudio monográfico y valoración de documentos. Barcelona: Universitat de Barcelona.
1999: Farías Zurita, Víctor. Poblamiento y sociedad en el noreste catalán (Siglos xi-xiii). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
1999: Vilaginés Segura, Jaume. La implantació del feudalisme a la societat del Vallès Oriental (segles xi-xiii). Espai, alimentació, producció i societat. Barcelona: Universitat de Barcelona.
2001: Benito i Montclús, Pere. Senyoria de la terra i tinença pagesa. Estudi sobre les relacions agràries al comtat de Barcelona de la fi dels sistemes d’explotació dominical als orígens de l’emfiteusi (segles xi-xiii). Barcelona: Universitat de Barcelona.
2004: Soddu, Alessandro. Feudalesimo e potere signorile in Sardegna nei secoli xi-xiv. La signoria territoriale dei Malaspina. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2005: Monjas Manso, Lluís. La reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense al llarg de la Baixa edat mitjana (a través dels qüestionaris de visita pastoral). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2011 (amb Manuel Sánchez): Baydal Sala, Vicent. Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2012: Conte Aguilar, Lucía. «Per soplir la fragilitat e dolència de la carn». Sexe i misogínia a la diòcesi de Barcelona (Segles xiv-xv). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2017: Ouviña García, Manuel. Josué de Castro. Biografía intelectual y política de un luchador contra el hambre. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2019 (amb Jordi Ibáñez): Llorens Lastra, María Cecilia. Las Misiones Pedagógicas de la Segunda República (1931-1936): Modernidad, ruralidad y vanguardia en la España contemporánea. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
2021 (amb Blanca Garí): Rodenbusch, Cornel-Peter. The Wheel of Justice: Court Procedure, Conflict Resolution and Narratives in Medieval Catalonia (9501130). Barcelona: Universitat de Barcelona.
2024 (amb Josep Pich i Núria Jornet-Benito): Turull Pibernat, Emi.
L’Església catòlica i l’esclavitud: Esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la Baixa edat mitjana (1326-1495). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
Epíleg
El Dr. Salrach, a part de la seva obra publicada, va impartir infinitat de conferències i xerrades, i va ser entrevistat en diversos mitjans de comunicació. Bona part d’aquest material es pot trobar fàcilment a la xarxa. Amb tot, voldríem destacar dues gravacions que ens semblen especialment rellevants.
La primera és una entrevista en profunditat realitzada per Ignasi Aragay al diari Ara pocs mesos abans de la seva mort, en la qual va repassar els principals temes i qüestions historiogràfiques que l’havien preocupat al llarg de la seva vida. La segona correspon a l’homenatge que se li va fer a l’Institut d’Estudis Catalans, en el qual, a més de les intervencions de diversos historiadors, Josep M. Salrach va cloure l’acte amb la que probablement fou una de les seves darreres intervencions públiques. Finalment, voldríem recordar que, el dia del seu comiat al tanatori de les Corts, la seva filla Elisenda Salrach Aventín
Xavier Costa Badia i Rosa Lluch Bramon
Bibliografia de Josep M. Salrach
va llegir un text que el mateix Josep M. Salrach havia escrit per acomiadar-se. Esperem que aquesta contribució pòstuma es publiqui aviat, perquè té un valor immens per acostar-se a la persona humana i al gran historiador, mestre de mestres, que va ser. 2025, gener, 30: «Homenatge a Josep M. Salrach». Institut d’Estudis Catalans. https://www.youtube.com/watch?v=aHp9PTlUKcM 2025, febrer, 22: «Entrevista d’Ignasi Aragay al Dr. Josep M. Salrach». Diari Ara. https://www.youtube.com/watch?v=9tCaltEptbg
DArrer Discurs De josep m. sAlrAch
Acte de presentació al Parlament de Catalunya el 15 de gener de 2025 del segon volum de Justícia i resolució de conFlictes a catalunya
Molt Honorable President del Parlament, Honorable Conseller de Justícia, amigues i amics, a tots gràcies per ser aquí. Amb aquest segon volum de Justícia i resolució de conflictes a Catalunya, donem per acabat un projecte començat fa dotze anys, i que ens ha portat a aplegar en dos volums els documents catalans de justícia i resolució de conflictes dels segles ix-xii. Per fer-ho, hem comptat amb l’ajut del Parlament de Catalunya, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A totes tres institucions, moltes gràcies.
El Dr. Tomàs de Montagut, catedràtic jubilat d’Història del dret de la Universitat Pompeu Fabra, ha compartit amb mi la direcció del projecte, i ens ha aportat la seva saviesa i expertesa del jurista professional. No menys important ha estat l’assessorament d’Ignasi Baiges, catedràtic jubilat de Paleografia de la Universitat de Barcelona. La problemàtica tècnica l’ha resolt Albert Martí, llicenciat en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i exbecari del Consell Superior d’Investigacions Científiques.
El nucli fort l’han format tres investigadors, Cornel-Peter Rodenbusch, professor d’Història del dret de la Universitat Pompeu Fabra; Ramon Sarobe, professor d’Història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jaume Vilaginès,
Josep M. Salrach
que ha estat professor d’Història medieval a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Internacional de Catalunya.
Quan vam començar, sabíem que la riquesa dels nostres arxius i les recerques fetes en ells havien situat Catalunya en l’epicentre d’un important debat internacional sobre el canvi feudal, un debat que les recerques dels darrers anys sobre la justícia han activat, i en el qual podíem incidir amb la present col·lecció diplomàtica. Vam planificar la feina identificant els fons documentals a espigolar, i ens els vam repartir. Vam fer reunions periòdiques per definir els documents a retenir i rebutjar, i per resoldre dubtes sobre les transcripcions, les datacions i la interpretació dels continguts, complicats per les casuístiques judicials i per la barreja del llatí i el català en els documents. Vam acabar la feina preparant els documents per a l’edició amb uns regests o resums adequats al nostre propòsit.
Els documents reunits són el testimoni més important de la pràctica jurídica i els coneixements de dret que els patricis de l’escriptura tenien. Les formalitats d’aquelles escriptures, que de vegades sorprèn, eren condició necessària per a garantir la validesa del document. Aquells escrivans de mil anys enrere, quasi tots eclesiàstics, eren hereus d’una tradició que té les arrels en el Baix Imperi, d’on procedia també la pràctica judicial.
Què ens diuen de la pràctica de la justícia aquests documents? En perspectiva diacrònica, hi distingim quatre temps de la justícia: el temps de la justícia antiga de tradició pública, el temps de la justícia de transició al feudalisme, el temps de la justícia del feudalisme i el temps de la justícia d’Estat feudal. La justícia de tradició pública és la dels segles ix-x, que segueix el model del Baix Imperi i aplica la llei romanogoda del Liber Iudiciorum. Aquesta justícia s’impartia en nom dels comtes, delegats dels reis carolingis o independents, i en nom dels prelats dotats de jurisdicció, que a vegades presidien els tribunals, integrats per jutges professionals, formats en escoles de l’Església. Acompanyava els jutges un grup d’homes bons, a semblança del jurat popular, i era present un saig en funcions de policia judicial.
Segons la naturalesa de la causa, podia actuar davant del tribunal un fiscal representant del poder públic. En causes criminals, provat el delicte, els jutges sentenciaven d’acord amb el Liber. En causes civils, cada part era representada pel seu advocat. Començava el judici amb l’exposició de la causa per l’advocat de l’acusació, i seguia la rèplica de l’advocat de l’acusat. En un segon moment, els jutges demanaven a les parts proves escrites i testimonials orals. I, en un tercer moment, els jutges sentenciaven. Ho feien decidint qui guanyava i qui perdia el judici, i
Darrer discurs de Josep M. Salrach
DArrer Discurs De josep m. sAlrAch
ho expressaven obligant el perdedor a signar una definició, és a dir, un document d’evacuació pel qual renunciava al seu dret, i reconeixia el millor dret guanyador.
Els primers canvis apareixen a finals del segle x en un judici en el qual s’aplica l’ordalia de l’aigua bullent o judici de Déu per caldària. Un particular de condició inferior, acusat pel monestir de Sant Cugat d’haver amagat o destruït el testament del seu germà beneficiós per als monjos, està a punt de perdre el judici, i objecta que vol defensar-se sotmetent-se al judici de Déu de l’aigua bullent. El prestigiós jutge Bonsom, que porta el judici i sembla contrari a l’ordalia, intenta dissuadir-lo, però no ho aconsegueix. Les ordalies venien d’un passat llunyà i possiblement s’aplicaven fora dels tribunals. La novetat, que trenca amb la tradició de la justícia pública, és que el jutge professional, encara que reticent, ho accepta.
Després, l’ordalia caldària ja es consolida en els judicis. I així, en ple segle xi, els jutges ja amenacen amb la seva aplicació a la part perdedora quan es nega a reconèixer la derrota i signar la definició, i arriben a imposar-la si la negativa persisteix. És significatiu del canvi feudal en la justícia, però és més significatiu que l’ordalia s’aplica a les persones de condició social inferior, mai a membres de la noblesa o de l’Església, de manera que, en judicis desiguals, l’ordalia acabava funcionant com una forma d’imposició del dret del poderós sobre el feble.
Paral·lelament, quan els conflictes entre membres de la noblesa o entre nobles i comtes arriben als tribunals s’aplica també una ordalia, però específica de les classes altes de la societat: el duel judicial, que així mateix funciona com una amenaça o forma de pressió per forçar les parts a acceptar una solució arbitral o negociada. Tanmateix, els poderosos en conflicte tendeixen a allunyar-se dels tribunals i confiar en solucions de força, fet que genera espirals de violència que tard o d’hora acabaran en formes alternatives de resolució. És aquí on apareix l’arbitratge o la negociació per mitjà de familiars i amics de les parts, a vegades amb el consell de juristes professionals.
En resum, les ordalies són el més espectacular, i per això es consideren indicadores del canvi feudal, però no són les novetats més importants en la justícia. Mai arriben a ser omnipresents ni dominants. L’important és el recurs a la negociació, l’acord i el pacte assolit per mediació de consellers, homes bons i amigables componedors, i també per àrbitres, que dicten sentència després d’escoltar les parts i mirar d’apropar-les.
Aquests anys de canvi, però, la justícia pública tradicional, amb jutges professionals, proves objectives i sentències, segueix funcionant, encara que perd
Josep M. Salrach
pes. El resultat d’aquesta evolució global és el que configura la justícia feudal, la de la segona meitat del segle xi i del segle xii. Llavors, ja en plena època feudal, davant la conflictivitat creixent, de la qual en són prova les llistes de greuges, les solucions negociades dominen. El recurs de l’ordalia ja no és una excepció, però mai predomina. La justícia pública continua funcionant, però ho fa sota la influència dels nous temps, de què en deriva un cert hibridisme. Ho proven les moltíssimes definicions remunerades, que són presents i fins dominants en la documentació. Això, la definició remunerada, significa que la negociació ha arribat al cor de la justícia, fet que és el triomf més remarcable de la negociació i el pacte com a mètode de resolució de conflictes. Expliquem-nos.
Els jutges, que examinaven les queixes, ja no acostumen a sentenciar totalment a favor d’una o altra part, cosa que feien, recordem-ho, obligant la part perdedora a signar els documents de renúncia de dret: les definicions. Ara, a aquest resultat final s’hi arriba mitjançant les negociacions dirigides pels mateixos jutges, de les quals deriven renúncies remunerades, és a dir, que la part perdedora accepta la derrota i, doncs, la renúncia a dret a canvi d’alguna cosa, generalment una quantitat de diners. Es podria dir que ningú sortia perdedor del tot d’un judici, sinó que alguna cosa en treia.
És fantàstic veure com aquella societat, caracteritzada per múltiples i constants episodis de violència, desitjava la pau i, com que la justícia ordinària mancava de força per imposar-la, buscava formes alternatives de resolució basades en la negociació, el pacte i la concòrdia. Pactum legum vincit et amor iudicium («El pacte venç la llei i l’amor venç la justícia») es llegeix en una font anglesa d’aquesta època. I frases semblants es repeteixen arreu d’Europa. Com a expressió de juristes, generalment de formació eclesiàstica, ho podem interpretar de dues maneres:
1. Primera, com un fruit del temps, en el sentit que, desfermada la violència del canvi feudal, i vista la impossibilitat de resoldre els conflictes per la via de les armes i també per la via de la justícia, finalment va caldre dipositar l’esperança de solució en el diàleg i la negociació (pactum legem vincit), una negociació basada, però, en la misericòrdia o la bondat (amore iudicium vincit).
2. Una segona interpretació seria que la idea que «El pacte venç la llei i l’amor venç la justícia» és fruit d’una reflexió més profunda, i vàlida tot temps i a tot arreu, segons la qual el dret i la llei venen o han de venir predeterminats pel consens del contracte social, és a dir, pel pensament i la voluntat de la societat humana (els homes) i que el seu obligat compliment ha de ser garantit per la bondat o benevolència que ha de regir en el cor dels custodis de la llei, els jutges.
Darrer discurs de Josep M. Salrach
Acostumats molts de nosaltres, historiadors contemporanis, a analitzar la història humana en termes de lluita de classes, potser ens pot semblar massa aviat el segle xii per expressar aquesta idea radical de la llibertat humana i de la bondat que hauria d’inspirar. Però hem de reconèixer que hi són i que són idees de ments cultes, majoritàriament d’eclesiàstics, com el bisbe Miró Bonfill de Girona, del segle x, que, des de la lectura de la Bíblia i els Pares de l’Església, escrivia «Déu es justícia». Ara, canonges i prelats, paladins de l’humanisme del segle xii, a aquestes lectures religioses, hi afegien les de pensadors i clàssics del dret romà renaixent: d’aquí que poguessin expressar idees fortes sobre el consens social entorn del dret de base de la convivència dels humans, és a dir, de la res publica.
Aquesta reflexió, que parteix de la vàlua superior de la negociació i el pacte en les grans qüestions socials, ha de servir també per avançar la hipòtesi que aquí es troben les 5 bases del pactisme i de la governança, és a dir, de la política i de l’Estat, que en el nostre cas és l’Estat o monarquia feudal composta que anomenem Corona d’Aragó. Amb ella, i amb la relativa major estabilitat que l’acompanya, recupera força la justícia pública, i la confiança en el dret escrit, que es materialitza en la vigència de tres codis: el Liber ara copiat i citat més que mai, i traduït al català, el nou codi dels Usatges, compilació feta per jutges de la cort de Barcelona a mitjan segle xii, en el qual el Dr. Montagut hi veu la coexistència dels costums feudals amb el dret romà, i el Corpus Iuris Civilis, que és el dret romà en estat pur.
Sense tirar les campanes al vol, la justícia de finals del segle xii, de la mà del dret romà marca un avanç en la defensa del dret. Dues proves per acabar: enfront de l’ecònom de Poblet que, en base al testament d’un difunt, reivindica per al monestir davant la justícia la integritat de l’herència del testador, el jutge, un canonge tarragoní, sentencia que, segons el dret romà, el testament redactat en aquestes condicions no és vàlid per no contenir la deixa obligada de la legítima per al fill del difunt. I segona prova: el rei Pere el Catòlic i l’arquebisbe de Tarragona disputen per un bé del qual n’és propietari eminent l’arquebisbe i del qual el rei Alfons difunt n’havia disposat sense dret. L’argument del rei Pere, fill d’Alfons, és que el seu pare, com a rei no estava subjecte a la llei i, doncs, podia disposar d’aquell bé. La resposta de l’arquebisbe va ser contundent: en cap dels codis legals vigents a Catalunya es diu que el rei està per sobre de la llei. I els jutges li van donar la raó. Aquests són alguns dels ensenyaments que es desprenen d’aquests documents. Moltes gràcies.
MEMÒRIA D’ACTIVITATS
DE LA SCEH 2024
REPORT ON THE WORK OF THE SCEH 2024
Memòria d’activitats de la SCEH 2024
Any de fundació: 1946
juntA DirectivA 2024
Presidència: Jaume Sobrequés i Callicó
Vicepresidència: Mercè Morales i Montoya
Secretaria: Santiago Izquierdo Ballester
Tresoreria: Josep M. Roig i Rosich
Editora del Butlletí: Mercè Morales i Montoya
Vocalies:
Josep M. Figueres Artigues
Antoni Iglesias Fonseca
Tünde Mikes
Joaquim Nadal Farreras
Marta Prevosti i Monclús
Delegat de l’IEC:
Josep M. Salrach i Marés
Secretaria administrativa:
Mariàngels Gallego Ribó
Assessors:
Montserrat Duch Plana, Lluís Duran i Solà, Josep Lluís Martín Berbois, Pelai Pagès i Blanch
Memòria d’activitats de la SCEH 2024
26 de febrer de 2024
Sessió acadèmica
commemorAció Del 50è AniversAri De l’execució De sAlvADor puig Antich
Participants: Alfons Aragoneses, Jaume Sobrequés i Callicó, Josep Maria Solé i Sabaté, Magda Oranich, Mercè Puig Antich i Joan Isaac.
Organitzadors: Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Societat Catalana d’Estudis
Històrics
Lloc: Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans
16 i 17 d’octubre de 2024
Simposi
l’exili De 1939. tornAnt-hi A pensAr
Participants: Josep Maria Figueres, Pelai Pagès, Alba Gómez Escudero, Montserrat Besses, Montserrat Armengou, Ricard Belis, Maria Campillo, Mercè Morales Montoya, Pilar Molina, Gemma Durand Alavedra, Josep Lluís Carod-Rovira.
Organitzadors: Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Societat Catalana d’Estudis
Històrics
Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans
Memòria d’activitats de la SCEH 2024
30 de gener – 21 de maig de 2024
seminAris «els DimArts D’ArQueologiA A l’institut D’estuDis
cAtAlAns»
30/01/24, 18 h - Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC.
El coneixement de la població a la prehistòria: Què hi aporten l’antropologia i els estudis paleogenètics?
Amb: Vanessa Villalba (Institut de Biologia Evolutiva, CSIC-UPF) i Jaume Bertranpetit (IEC).
Modera: Narcís Soler (IEC).
27/02/2024, 18 h - Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC.
De la cervesa al vi: el paper de les begudes alcohòliques a la societat ibèrica.
Amb: Natàlia Alonso Martínez (UdL) i Dani López Reyes (ArqueoVitis).
Modera: Maria Carme Belarte (IEC/ICAC/ICREA).
12/03/2024, 18 h - Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC. La renovació dels estudis fenicis en l’àmbit peninsular ibèric.
Amb: José Suárez Padilla (Universidad de Màlaga); Fernando Prados Martínez (Universitat d’Alacant).
Modera: Joan Ramon Torres. (IEC).
21/05/2024, 18 h - Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC.
Llengües en conflicte o llengües en contacte en època romana.
Amb: Joan Ferrer i Jané (Universitat de Barcelona) i Noemí Moncunill i Martí (Universitat de Barcelona).
Modera: Marc Mayer (IEC).
Institut d’Estudis Catalans: Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona.
Secció Històrico-Arqueològica (IEC),
Memòria d’activitats de la SCEH 2024
14 de novembre de 2024
Sessió inaugural del curs SCEH 2024-2025
l’AltRA hiStòRiA de dunkeRque: lA bAtAllA de fRAnçA i l’inici de l’holocAuSt de l’exili Republicà
Dra. Mercè Morales
Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans
ActivitAts grup D’estuDis precolombins
25 de setembre de 2024 Conferència
recuperAr lA cosmovisió xAmànicA en el món contemporAni
Participants: Ana Maria Llamazares.
Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans
Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXXV, 2024
D’ESTUDIS HISTÒRICS
DE LA SOCIETAT CATALANA
Butlletí
Publicacions
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua Literatura) Josep de Calassanç Serra Ràfols (Secció d’Art Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volums dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó, Albert Balcells Josep Maria Salrach n’han estat els delegats de l’IEC.
Vol. XXXV (2024)
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS
AUTHOR GUIDELINES
Normes per a la presentació d’originals
informAció generAl
1. Tramesa: Els treballs s’han d’enviar a la Societat Catalana d’Estudis Històrics (sceh@iec.cat) en arxiu en format Word. S’ha d’adjuntar una sol·licitud d’avaluació del treball, en la qual constin: a) les dades de contacte de l’autor o autora; b) una declaració que garanteixi l’autoria, l’originalitat i la no edició prèvia ni en curs de l’article; c) un breu resum de les novetats que presenta, i d) si l’article pertany a algun projecte i institució que l’hagi donat suport.
2. Revisió cega (peer review): El Consell Editorial farà una primera valoració editorial. Si l’article és considerat apte per a la publicació, s’enviarà a avaluar per part de dos revisors o revisores experts, externs o del Consell Científic, de manera confidencial i anònima (revisió cega). En el cas de judicis dispars, el treball es remetrà a una tercera avaluació. Els factors en què es fonamenta l’acceptació o el rebuig dels treballs són els següents: originalitat, actualitat i novetat, rellevància, significació per a l’avenç del coneixement científic, fiabilitat i validesa científica, qualitat metodològica, i redacció. L’Editor o Editora donarà a conèixer als autors i autores el resultat de l’avaluació.
3. Drets d’autor i responsabilitats:. La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. En el moment de lliurar els articles per sol·licitar-ne la publicació, aquests accepten els termes següents:
Drets d’autor: Els autors cedeixen a la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Consell Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. De ser acceptada pels autors i autores, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits.
Autoria, originalitat i obra inèdita: Els autors i autores responen davant la Societat Catalana d’Estudis Històrics de: a) Autoria: cadascuna de les persones que figuri com a autor o autora haurà d’haver participat de manera rellevant en el disseny i el desenvolupament de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts. b) Originalitat: els autors i autores garanteixen que no hi ha hagut apropiació intel·lectual ni plagi -en qualsevol de les seves formes-; que no presenten un article redundant amb altres anteriors, i que han
Normes per a la presentació d’originals
citat degudament els treballs d’altres autors i autores. c) Obra inèdita: els autors i autores declaren que el contingut dels seus articles no ha estat publicat prèviament i que aquests no es troben en procés de revisió en cap altra publicació. També garanteixen que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors i autores accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la Societat Catalana d’Estudis Històrics de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.
Drets i permisos de reproducció: És responsabilitat dels autors i autores obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges tenen el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, han de proporcionar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la Societat Catalana d’Estudis Històrics en lliurar els articles.
Propietat intel·lectual: la Societat Catalana d’Estudis Històrics està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors i autores. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau. Accés lliure: els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 4.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.
Codi ètic, responsabilitats i mesures contra el plagi: L’equip editorial de la revista es compromet a garantir l’ètica dels articles que publica prenent com a referència el Codi de Conducta i Bones Pràctiques per a editors de revistes científiques que defineixen el Committee on Publications Ethics (COPE), consultable a https://publicationethics.org/core-practices. La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors i autores dels articles publicats. Qualsevol punt de vista expressat en aquesta publicació correspon únicament al punt de vista dels autors i autores, i no és atribuïble, en cap cas, als
Normes per a la presentació d’originals
editors ni a les institucions ni a les universitats implicades. Així mateix, l’equip editorial és especialment estricte amb el plagi. Els textos que s’identifiquin com a plagis no es publicaran o seran eliminats de la revista.
-Paritat de gènere: La Societat Catalana d’Estudis Històrics es compromet a vetllar per la paritat de gènere dels articulistes, consell de redacció i assessors.
4. Sistemes d’indexació: la revista està inclosa a CARHUS Plus+; ISOC, DIALNET, OAIster, LATINDEX, RACO, ERIH Plus, REBIUN, MIAR.
5. Revista electrònica: Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals als portals (URL) https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH, i https://publicacions.iec.cat.
cArActerístiQues formAls Dels Articles
1. Extensió: L’extensió màxima de l’article és de 20 pàgines, inclosos bibliografia, annexos i figures.
2. Encapçalament: L’article ha d’anar encapçalat pel títol del treball en català i anglès; el nom de l’autor o autora, el seu correu electrònic, i la institució a la qual pertany. A continuació, hi ha d’anar el resum de l’article (màxim 200 paraules) i paraules clau (màxim 5), traduïts en català i anglès.
3. Estructura de l’article: Cal dividir l’article en seccions definides i numerades. Es recomana un màxim de dos nivells de titulació.
4. Tipografia: S’ha de fer servir la cursiva per a paraules d’altres llengües (amb l’excepció de les cites textuals).
5. Citacions. Les citacions textuals s’han de reduir al mínim i se n’especificarà la procedència amb la nota corresponent. Si la cita fa més de tres línies, es posarà en paràgraf a part i entrades sagnades. Les citacions dins el text general han d’anar entre cometes baixes.
6. Bibliografia: Per ordre alfabètic del primer cognom. En el cas de més d’una obra del mateix autor, per ordre cronològic. Formats:
a) Llibres: Sales, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura.
b) Articles de revista: Ashtor, Elihayu (1978). «Aspetti dell’espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana, vol. XC, núm. 1, p. 5-29.
c) Articles en obres col·lectives: Pujades Rúbies, Isabel. «L’expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana». A:
Normes per a la presentació d’originals
Adroher, Anna Maria [cur.] (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona: Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. I. Barcelona: Ajuntament, p. 193-204.
d) Obres col·lectives en volums independents coordinades per un o més directors: Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868. A: Vilar, Pierre [dir.]. Història de Catalunya. Vol. V. Barcelona: Edicions 62.
7. Notes a peu de pàgina: de tres línies màxim i en un cos de lletra 10. Es recomana no fer referències a la bibliografia en les notes, sinó dins el text general. Exemple: (Bensch, 1989, p. 324-325). En el cas que s’esmenti a les notes, la primera vegada s’ha de consignar d’acord amb aquest exemple: Stephen Bensch (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325. Si la mateixa obra apareix més vegades en el text, s’abreujarà tal com segueix: Bensch (1989), p. 324-325.
8. Il·lustració: Les fotografies, els mapes, gràfics i taules s’han de lliurar cadascun en un arxiu individual, en format JPEG, PDF i EXCEL Aniran numerades i citades correlativament al text (Fig. 1, Fig. 2, etc). És obligatori fer constar els autors i les fonts. Les imatges no es publicaran si no tenen bona resolució (mínim 300 ppi) i els editors es reserven la seva edició en blanc i negre o en color.
formAt De les ressenyes o recensions
1. Extensió: Les ressenyes de llibres i articles no han de superar les 2.000 paraules.
2. Format: S’ha d’especificar el llibre o article ressenyat segons aquests models:
a) Llibres: Massot i Muntaner, Josep (2021). Caçadors de cançons. Les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. 1920-1940. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 401 p.
b) Articles: Berni Millet, Piero (2015). «Novedades sobre la tipología de las ánforas Dressel 2-4 tarraconenses». Archivo Español de Arqueología, 88, p. 187-201.
Es pot consultar una versió més extensa de les Normes de Publicació a https://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/information/authors.
Normes per a la presentació d’originals
Declaració de privacitat: L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.
ÍNDEX Número XXXV / 2024
Articles
La Dictadura de Primo de Rivera i la seva incidència a Catalunya, per Josep M. Roig Rosich
En ruta cap a la Transició.
L’afebliment del règim de Franco, per Ramon Cotarelo García
La Transició a Catalunya. La recuperació de l’autogovern, per Pere Ysàs
Maréchalisme et corporatisme dans la colonie française de Barcelone (juin 1940 - novembre 1942), per Guillaume Horn
L’Intransigent. Periòdic nacionalista de joventuts (1918-1922), una publicació de transició del separatisme polític, per Frederic J. Porta
La Coronela de Barcelona a la Guerra de Successió: continuïtats seculars, problemàtiques específiques i debat entorn del servei militar dels gremis, per Víctor J. Jurado Riba
La influència dels propietaris de terrenys en la configuració de l’Eixample de Barcelona: Santa Madrona (Poble-sec) i l’avinguda del Paral·lel, per Dolors Domingo Rúbies
Tesi doctoral
Relacions entre la Corona d’Aragó i el Magreb al segle xiii . Un estudi polític, militar i econòmic de l’expansió catalana al Magreb en temps del rei Jaume I (12131276), per Lluís Arroyo Amores
Document històric
Cen Anos de Galeuzca: a periferia contra o ermo, per Xosé Estévez
Recensions
Josep M. Figueres (2023): Valentí Almirall. Quan tot va començar, per Xavier Ferré Trill Salvador Ortells Miralles; Francesc Pérez Moragón (2022): Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992), per Xavier Ferré Trill Agustí Barrera i Puigví; Robert Surroca i Tallaferro (2024): Per Catalunya. Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l’exili (1954-1959), per Josep M. Figueres
Evocacions
Jaume Torras i Elias (1943-2024), per Joaquim Nadal i Farreras Joan B. Culla i Clarà (1950-2023). L’historiador del present, per Francesc Marco-Palau Núria Sales i Folch (1933-2023). Semblança biogràfica i bibliografia, per Sebastià Solé i Cot i Joan Pons Alzina
ÍNDEX Número XXXVI / 2025
Articles
Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya lliurada als reis de França (1642-1647), per Josep Capdeferro
Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès durant la Segona Guerra Mundial, per Mercè Morales
La presència de les dones en l’exili republicà, per María Pilar Molina Javierre
Montserrat dins l’Espanya franquista, per Albert Balcells
Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili, per Josep M. Figueres
El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica de la colonització del Delta de l’Ebre al segle xx, per Neus Albalat Queralt
La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del franquisme: Ignacio Agustí Peypoch a l’Espanya dels sixties (1958-1970), per Santi Dommel Méndez
La historiografia romàntica catalana i la seva influència en els historiadors del segle xx. El cas del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), per Gerard Puig Gavarró
Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista, per Lluís Duran i Solà
L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental. Història de Catalunya des d’una entitat cultural, per Mònica Oliva Poveda i Roser Grau Llucià
Document històric
Girona 1939: porta de l’exili. Nous testimonis, per Joaquim Nadal i Farreras
Recensions
Pelai Pagès (2025). Catalunya. La República en guerra (1936-1939), per Santiago Izquierdo Ballester
Ignasi Bea Seguí (2025). Ni Madrid ni Moscou. El Partit Comunista Català (1926-1930), per Elisabet Velo i Fabregat
Eric Storm (2024). Nationalism. A World History, per Frederic J. Porta i Gerard Llorens
Vicent Ventura Beltran (2025). Periodisme a contracorrent. Selecció d’articles. Nel·lo Pellicer (ed.), per Xavier Ferré Trill
Josep M. Torras i Ribé (2024). Botiflers de convicció i botiflers de conveniència, per Àngel Casals
Evocacions
Martí Aurell (1958-2025), per Jaume Aurell
Josep M. Salrach (1945-2025), excel·lent historiador, gran mestre, magnífica persona, per Gaspar Feliu
Bibliografia de Josep M. Salrach, per Xavier Costa
