ACTNUM, 38

ACTA NUMISMÀTICA 38

DIRECTOR: M. CRUSAFONT i SABATER

REDACTORS: Leandre VILLARONGA Pere Pau RIPOLLÈS

X. SANAHUJA ANGUERA

X. JORBA i SERRA

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS NUMISMÀTICS

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA, 2008

ACTA NUMISMÀTICA fou fundada l’any 1971 sota els auspicis de la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona

COPYRIGHT: És propietat dels autors que han col·laborat a l’edició de l’obra. Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ésser reproduïda ni en tot ni en part, ni registrada o tramesa per un sistema de recuperació d’informació en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o qualsevol altra sense el permís previ per escrit de l’editor i dels autors.

DIPÒSITLEGAL: B.24127-1996

ISSN: 0211-8386

Compost per Fotocomposició gama, s.l.

IMPRIMEIX: Limpergraf, SL

EDITA: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics Apartat de Correus 5596, 08080 Barcelona.

REDACCIÓ: Acta Numismàtica. Escola Pia, 85, 08201 Sabadell (Barcelona). Tel. 937 252 036

Sumari

Introducció: El llibre de Jaume Boada sobre els trenta sous mallorquins de 1821, per Gaspar Feliu

Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2007, per X. S.

Vària

BENAGES, Jaume, Les monedes de Tarragona (Addenda setena) . . . . . . . . .21

Món antic

VILLARONGA, L., Noves dracmes d’imitació de Rhode

CRUSAFONT i SABATER, M., La lectura de les dracmes ibèriques

TRILLA PARDO, E.; CALERO GELABERT, A., Los plomos monetiformes de época romana en la isla de Mallorca

Medieval

.31

.39

FRANCÈS VAÑÓ, D., Un felús inèdit cordovès de l’any 230 AH (845 dC) . . .87

CRUSAFONT i SABATER, M. La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals

COMAS i EZEQUIEL, R., Les emissions rosselloneses de billó d’Alfons el Magnànim (1416-1458) .

CRUSAFONT i SABATER, M., Els diners jaquesos de Ferran II

Medieval-modern

S. A., X., Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat . . . .149

VALL-LLOSERA i TARRÉS, J., Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (Addenda XV) . . . . . . .

Modern i contemporani

SANAHUJA ANGUERA,X.; NOGUERA, JOAN, Els menuts de Granollers del segle XVII. Catàleg corregit i ampliat . . .

VALL-LLOSERA i TARRÉS, J., Escut d’or mallorquí de Felip II (III de Castella) (1598-1621), emès entre el 1604 i el l606, inèdit

JORBA i SERRA, X., Els encunys de pellofes d’Olot

TURRÓ i MARTÍNEZ, A., Bitllets locals catalans paisatgístics (i 4)

Medallística

CRUSAFONT i SABATER, M., Documentació de medalles (IV): Unió Catalanista i altres

Troballes monetàries XXIV

AN.74, Troballes de Siurana, per X. Sanahuja Anguera

Recensions bibliogràfiques

Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics

Introducció: El llibre de

Jaume Boada sobre els trenta sous mallorquins de 1821*

GASPAR FELIU

Vull començar agraint l’oportunitat d’haver hagut de llegir el llibre de Jaume Boada,1 que ja avanço que m’ha interessat molt. Perquè si bé no m’interessa gaire la numismàtica, sí que ho fa, en canvi, la història de la moneda; amb el benentès que ambdues disciplines són igualment vàlides i destinades a entendre’s i a col·laborar. I, com diu l’autor, darrere cada moneda hi ha una història; i la que hi ha darrere els trenta sous mallorquins de 1821 és precisament molt interessant. Ho és sens dubte des del punt de vista numismàtic, però també de la història de la moneda, de la història econòmica i fins i tot de la història o potser millor l’actualitat política: les relacions centre-perifèria de l’època són tan idèntiques i tristes com les actuals.

El llibre comença amb una introducció històrica clara, però molt escassa, només dues pàgines. Com que és la part en la qual em puc lluir una mica i potser la menys coneguda per tots vostès, permetin-me que m’estengui en els precedents que van portar l’Ajuntament de Palma a la necessitat d’emetre moneda per a la salus populi, la salut del poble o la seva salvació, que, com molt bé recorda l’autor, tots dos sentits té aquesta expressió.

El Trienni Constitucional (1820-1823) és un dels tres moments en la història d’Espanya en els quals es va intentar la modernització del país; els altres van ser la Revolució Gloriosa de 1868-1874 i la Segona República. Tots tres van començar amb un trencament revolucionari (els dos primers amb una sublevació militar)

* Text de la presentació del llibre a l’IEC.

1. BOADA SALOM, Jaume, Les monedes de 30 sous mallorquins de 1821. La problemàtica política i econòmica de l’emissió salus populi durant una epidèmia de febre groga. Grup Filatèlic i del Col·leccionisme de Palma (Lo Portador de Lletres, 3). Palma de Mallorca, 2007, 246 p.

i tots tres van acabar com a conseqüència d’una actuació militar. Naturalment, tant l’evolució de cadascun d’aquests períodes com la forma en què foren liquidats presenten característiques diferents, però aquestes dues són les característiques bàsiques i comunes. N’hi ha d’altres: en tots els casos, els nous règims, per coherència ideològica, van permetre als seus oponents una llibertat de crítica i d’actuació que aquests els negaven abans i que, sobretot després, no només els seria negada, sinó que en els casos del Trienni i de la Segona República comportaria cruels persecucions i fins i tot execucions.

Però també és veritat que en tots tres casos els nous règims van ser incapaços de portar a terme les reformes proposades, van sofrir fortes desavinences internes i van acabar decebent les esperances posades en ells, sobretot les esperances de les classes populars.

Per entendre la situació política i econòmica que va propiciar l’adveniment del Trienni Constitucional convé tirar una mica, bastant, enrere. L’Espanya de l’Antic Règim estava acostumada a viure a l’esquena de les colònies americanes: una part petita, però no gens mensypreable dels ingressos fiscals provenia d’Amèrica; però, sobretot, el comerç americà animava de manera directa o indirecta molts sectors de l’economia espanyola, li permetia equilibrar la balança de pagaments amb l’exterior i cobrar els impostos sense que aquests representessin una llosa excessiva sobre el conjunt de l’economia. La burgesia comercial o industrial es sentia còmoda dins d’aquest esquema i no en qüestionava l’organització, o sigui, la monarquia absoluta, basada en l’aliança entre el tron i l’altar i en la desigualtat legal i impositiva.

Les primeres nuvolades en aquest horitzó van venir de la Revolució Francesa. No tant per l’exemple ideològic ni per la liquidació sagnant de l’Antic Règim, que més aviat van provocar un sentiment de refús, sinó per les guerres que comportà, tant contra França com després contra la Gran Bretanya. El cost econòmic va ser enorme: augment dels impostos, pèrdua de la flota, repetides interrupcions del comerç amb Amèrica; les economies més comercials, com Mallorca, Catalunya o Cadis, en sofriren qui-sap-lo i va resultar evident que, davant dels canvis que representaven la revolució industrial anglesa i la revolució política francesa, el sistema de l’Antic Règim resultava inviable; fins i tot els seus partidaris més aferrissats van acceptar part dels arguments i les pràctiques dels contraris. Només dues mostres: la primera desamortització, el primer atac contra la sacrosanta propietat de l’Església -de la qual l’emissió dels trenta sous mallorquins representaria un episodi més-, va ser obra de Godoy amb la finalitat d’obtenir els recursos necessaris per a lluitar contra la Revolució Francesa. Segon exemple, encara més flagrant: la destitució de Carles IV i la seva substitució pel seu fill Ferran VII va ser obra dels grups més reaccionaris, més defensors a ultrança de l’Antic Règim; però destituint el rei es van carregar el principi bàsic de la monarquia absoluta: el rei per la gràcia de Déu. Ningú no s’hi va oposar, però sense

adonar-se’n, la destitució del rei havia obert pas al principi revolucionari de la sobirania popular.

La Guerra del Francès va magnificar tot això fins a l’extrem: des del punt de vista econòmic, el cost de la guerra va arruïnar el país i l’Estat per molts anys, al mateix temps que es perdia la mamella americana. Des del punt de vista polític i ideològic, la resistència als exèrcits napoleònics i a la ideologia que comportaven es feia en defensa de l’Antic Règim (moltes de les juntes estaven presidides per bisbes i farcides de nobles i eclesiàstics), però els pobles hi ajuntaven la liquidació pràctica dels drets senyorials i els diputats reunits a Cadis van engendrar una constitució de clara inspiració francesa, basada en la sobirania popular i la liquidació del règim senyorial i dels privilegis eclesiàstics.

Pel que fa a Mallorca, l’illa havia estat un centre important del comerç amb Amèrica. En deu anys, de 1788 a 1798, la flota passà de 308 a 549 vaixells: un creixement del 78 %; però aquest darrer any els anglesos tornaven a ocupar Menorca i interrompien el comerç colonial. El malestar econòmic es traduí en l’oposició al nou impost del vi, obra precisament del mallorquí Miquel Gaietà Soler, ministre d’Hisenda, oposició que va acabar en una revolta popular poc abans de la Guerra del Francès.

Mallorca, que no va sofrir la guerra sobre el seu territori, no en va haver de suportar les pitjors conseqüències, però es va veure igualment afectada per l’augment d’impostos, l’encariment dels queviures i el reclutament i manteniment de tropes. De manera que per a finançar la guerra s’acudí a l’expedient de demanar a les esglésies la meitat de la plata i de l’or que no fossin necessaris per al culte, un altre clar antecedent de l’emissió monetària de 1821. Perquè a Mallorca a partir de 1808 s’encunyaren peces de trenta sous, primer octogonals i més tard rodones, i també peces d’un sou; a més a més, el 1811 es refugià a Palma la seca de la Junta Superior del Principat de Catalunya, massa insegura en els seus emplaçaments anteriors de Reus i Tarragona, de manera que, a més de moneda local, s’encunyà tambe a l’illa moneda catalana i fins i tot moneda general de la monarquia.

D’altra banda, la guerra convertí el port de Palma en refugi de gran part de les naus matriculades a Barcelona, València, Alacant i Màlaga: el comerç de trànsit augmentà molt, així com el comerç amb Amèrica, però la seva incidència sobre l’economia insular va ser més aviat escassa i contradictòria; gran part del benefici comercial quedava en mans de forasters mentre l’allau de refugiats posava pels núvols els lloguers i els preus, especialment dels productes que calia importar.

El retorn de Ferran VII el 1814 i la recuperació manu militari del seu poder absolut, paral·lel a la restauració absolutista en el conjunt d’Europa, va poder fer creure als partidaris de l’Antic Règim que tot tornava a la normalitat després del parèntesi revolucionari. Res més fals, sobretot a Espanya: el país estava arruïnat i gran part de les colònies americanes s’havien emancipat. La situació era difícil i la inèpcia i la crueltat repressora dels successius governs no faria més que aug-

mentar el descrèdit del règim: l’Estat mancava de recursos i era difícil extreure més impostos d’un país exhaurit; els senyors, nobles o eclesiàstics, un cop recuperats els seus privilegis, intentaven cobrar els endarreriments dels anys de guerra; la balança exterior era molt deficitària i provocava una forta retracció del comerç, que colpejava fortament economies com la mallorquina o la catalana, que en gran part en depenien.

Els governants pensaven que la solució passava per la recuperació de les colònies americanes, però per a això feien falta diners i els únics que en tenien pocs o molts eren els privilegiats (la noblesa i l’Església), que estaven exempts del pagament d’impostos: els ingressos de l’Estat s’havien reduït a menys de la meitat respecte al final del segle XVIII. Però l’intent de recuperar les colònies provocaria la fi del règim, si bé cal dir que (com passaria amb la Revolució Gloriosa de 1868 o amb la Segona República) va caure més per manca de defensors que per la força dels seus oponents.

En efecte, la sublevació de Riego, que s’acostuma a citar com a inici del Trienni Liberal, va ser un acte d’opereta: després de proclamar la Constitució el dia de Cap d’Any de 1820, ni va aconseguir l’adhesió de la resta de les tropes ni els sublevats es van atrevir a ocupar Cadis ni a dirigir-se a Madrid. La seva sort va ser que la notícia va provocar sublevacions ciutadanes triomfants, primer a la Corunya (el 21 de febrer), després a Múrcia, Saragossa, Vic, Reus, Tarragona... El cop final va ser el canvi de camp del general O’Donnell, el qual, enviat contra Riego, proclamà la Constitució a Ocaña el 6 de març. Davant d’això, el dia 9 el rei es decidia a acceptar la Constitució de Cadis, que al cap i a la fi el mantenia en el càrrec amb atribucions molt àmplies, de les quals usaria i abusaria en contra del nou règim fins a aconseguir tornar a ser rei absolut.

De fet, el 1820 era en el conjunt d’Europa un moment d’ebullició general i de desencís davant els resultats de la restauració absolutista: va ser assassinat l’hereu de la Corona francesa, els grecs iniciaren la lluita que els portaria a la independència i van esclatar revoltes liberals a Portugal, el Piemont i Nàpols, aquestes darreres aixafades pels exèrcits austríacs.

A Mallorca, les autoritats van jurar la Constitució el 17 de març, però els seus efectes no es deixaren notar gaire més enllà de l’àmbit polític. De fet, seria el problema del Trienni, com també dels altres intents de modernització del país: els inconvenients i els errors es deixaven sentir immediatament, mentre que els beneficis de les reformes necessitaven un temps que mai no van tenir.

El nou règim constitucional tenia com a finalitat la modernització política i econòmica del país. La primera la resolia la Constitució, els primers preceptes de la qual es van posar ràpidament en marxa: supressió de la Inquisició, llibertat d’impremta, convocatòria de corts o canvis en els ajuntaments, encara que sovint en aquests, fins i tot en ciutats com Vic, capdavanteres en la sublevació, hi trobem els mateixos personatges abans i després del canvi de règim. Aquests canvis po-

dien ser importants de cara al futur, però no milloraven la situació econòmica i social.

En aquest sentit, la mesura més important va ser la prohibició d’introduir grans i farines estrangers, que permetria remuntar els preus i, per tant, els guanys dels productors; però aquesta mesura no afavoria l’economia mallorquina, que n’era importadora. En canvi, els drets senyorials continuaven vigents i la crisi industrial era ben present.

La imprescindible reforma de la hisenda pública es va concretar en la substitució del sistema tributari anterior, basat en impostos sobre el consum, per una imposició directa sobre la riquesa, que a més comportava un augment de la pressió fiscal i havia de ser pagada en moneda, precisament en un moment en què aquesta escassejava. El nou impost resultà molt impopular, sobretot al camp, on l’autoconsum familiar feia poc importants els impostos sobre el consum a través del mercat. El canvi impositiu, i la propaganda que contra ell van orquestrar els partidaris de l’absolutisme, va ser segurament una de les raons principals de la desafecció de la pagesia respecte al sistema; l’altra va ser que els pagesos no van experimentar cap benefici com a conseqüència de les mesures de modernització agrària.

En efecte, la necessària modernització de l’agricultura es confiava a la desamortització, o sigui a l’expropiació i venda en pública subhasta dels béns eclesiàstics, per a constituir amb ells una classe de propietaris lliures; però la manera com es va organitzar i es va dur a terme el procés va afavorir la propietat burgesa rendista en contra de les aspiracions de la pagesia. El principal instrument d’aquesta desamortització va ser el decret de regulació dels ordes monacals d’octubre de 1820, que abolia els convents de menys de vint frares i els situats en descampat i n’expropiava els béns. El malestar generat per aquesta mesura entre els perjudicats i els seus afectes va provocar l’aparició de «bandes de la fe», partides de guerrillers absolutistes, més o menys impulsades o finançades per l’estament religiós o per persones que li eren properes, cosa que d’altra banda suscità com a reacció l’aparició de «constitucionalistes exaltats». A més de les morts, destruccions i odis congriats, des del punt de vista econòmic la lluita contra les guerrilles va consumir una part important dels ingressos de l’Estat, de manera que la hisenda pública no va aconseguir superar la seva habitual insuficiència tot i apujar repetidament els impostos o exigir-ne l’avançament. No aniré més enllà en l’explicació del Trienni, atès que en fer-ho superaríem l’època estudiada en el llibre que avui presentem i en el qual ja és hora que em centri. Afegiré només que la fi del Trienni no va arribar des de l’interior, sinó per una intervenció militar estrangera, concretament francesa, els anomenats «Cent mil fills de Sant Lluís», en el moment en què la insurrecció interior es podia considerar fracassada: l’Europa de la restauració absolutista, l’anomenada Santa Aliança, no podia permetre la consolidació d’un règim liberal.

Tornant, doncs, al llibre, després del capítol històric introductori, que potser m’he allargassat massa glossant, trobem una breu descripció de les seques de les Balears, important perquè mostra l’experiència en matèria d’encunyació que les autoritats mallorquines havien adquirit durant la Guerra del Francès: com ja he dit, des de l’any 1808, per tant en plena vigència teòrica de l’Antic Règim i de les exempcions eclesiàstiques, les autoritats van haver d’encunyar moneda amb la plata obtinguda de la requisa de part dels tresors de les esglésies. També és important notar que aquestes encunyacions foren locals, no meres còpies de les monedes de la monarquia.

Aquesta experiència està, per tant, darrere l’encunyació l’any 1821 de la moneda de trenta sous, equivalent als vuit rals de plata o duro castellans, que és l’objecte del llibre que presentem. Com també, un cop liquidat el Trienni i per tant en un context políticament invers, però econòmicament parell, del duro absolutista de 1823, que va ser la darrera moneda mallorquina. Moneda sobre la qual goso demanar a l’autor que dediqui, que ens dediqui, un proper treball.

Tornant al llibre, després d’un altre curt, però clar, capítol sobre metrologia monetària mallorquina, s’explica la pesta bubònica de 1820, que va afectar alguns pobles de l’est de l’illa; els escassos recursos públics van resultar clarament insuficients per a atendre els afectats i evitar la propagació del contagi, de manera que l’Ajuntament i la Catedral de Palma hi van haver d’esmerçar quantitats importants. El fet ens interessa sobretot perquè aquestes despeses dificultarien repetir l’esforç en l’epidèmia de l’any següent i portarien com a única solució, o, millor dit, com a pal·liatiu, a l’encunyació de la moneda de trenta sous.

Perquè, quan a mitjan 1821 aparegué una nova epidèmia, aquesta vegada de febre groga, que no va afectar un racó d l’illa, sinó la capital, encara hi havia deutes pendents de l’epidèmia anterior; tanmateix no quedava altre remei que establir llatzerets fora ciutat on traslladar els contagiats, tenir-ne cura i prendre les altres mesures necessàries per a evitar l’extensió de l’epidèmia. Tot i les peticions al cap superior polític de les Balears (precedent del que seria el governador civil) i a la Diputació Provincial, l’ajuda rebuda resultava clarament insuficient, de manera que el 17 de setembre el cap superior polític encarregava a l’Ajuntament de Palma la requisa de la plata de les esglésies que no fos necessària per al culte.

En teoria, aquesta plata havia de servir de garantia als particulars que volguessin prestar diners al municipi; també foren requisats fons del Consolat o cambra de navegació i es demanà un préstec a la Junta de Comerciants, però aquesta només es mostrà disposada a concedir una quantitat molt menor a la demanada i amb la condició que la plata que l’havia de garantir fos encunyada a Mallorca.

Era el 18 de setembre; assenyalo la data perquè aquesta és la primera notícia de la proposta de passar d’utilitzar la plata indirectament com a penyora als prestadors a encunyar-la directament per a poder fer front a les despeses. L’Ajuntament es va fer seva immediatament la proposta i s’afanyà a comunicar-la al cap

superior i a la Diputació, que decididiren demanar el preceptiu permís a Madrid; també es demanà ajuda al Govern central, però aquesta no arribaria mai, tot i que es permeté que es posessin a disposició de la lluita contra l’epidèmia els fons resultants de les contribucions recaptades a l’illa.

Per si de cas, l’Ajuntament continuà preparant l’emissió com si el permís hagués de ser imminent. D’altra banda, per si l’epidèmia i la paralització econòmica que s’hi afegia no fossin mals suficients, el capità general demanava diners perquè deia que no en tenia ni per donar ranxo a la tropa. Possiblement aquesta circumstància va afavorir l’encunyació: el municipi decidí situar la seca al castell de Bellver i pagar els soldats per la custòdia de la plata. Mentrestant, però el permís de Madrid no arribava, tot i que els secretaris (o sigui els ministres) de Governació i d’Hisenda van prometre als diputats mallorquins que negociaven els ajuts que acceptarien totes les mesures que se’ls propossessin: una frase, com es pot veure amb molt de pedigrí a la capital, que encara la utilitzen amb les mateixes intencions d’incompliment al cap de gairebé dos segles.

Més encara: la carta que comunicava aquesta oferta a les autoritats de Palma era del 16 d’octubre. El dia abans, una reial ordre desaprovava la confiscació de plata de les esglésies i la seva encunyació, a no ser que la cessió hagués estat voluntària; i encara, en aquest cas, caldria enviar la plata a Sevilla perquè fos encunyada en aquella seca.

Abans, però, que aquesta mala notícia arribés a Mallorca, el 26 d’octubre la Diputació va tirar pel dret i va concedir el permís per a encunyar tota la plata recollida de les esglésies. A continuació, les autoritats locals van seguir una doble estratègia: d’una banda, suplicaven a Madrid que permetés l’encunyació a Mallorca, sense cap resultat, evidentment; de l’altra, van demanar al governador de la Mitra que certifiqués que la plata havia estat cedida lliurement per les esglésies. Sortosament, tant el bisbe, Pedro Gómez Vallejo, que es trobava a Madrid com a diputat per Sòria, com el governador de la Mitra eren de tendència liberal i no van posar cap obstacle a la petició. A continuació, la Diputació aprofità la notícia que també hi havia pesta a Sevilla per suposar que «seria molt de l’aprovació de Sa Magestat en la terrible alternativa en que ens trobam de perir o procurar-nos auxilis immediatament», que l’encunyació es fes a Mallorca; era realment molt suposar, però la situació també devia ser molt extrema. L’endemà, primer de novembre, el cap superior polític va donar el permís; l’encunyació començaria el dia 4. La disponibilitat de diner va alleujar la situació del municipi, fins al punt que va retornar en part els préstecs més o menys forçats obtinguts del Consolat i de la Junta de Comerç. Segurament ho van fer massa aviat: el 10 de desembre l’Ajuntament tornava a tenir les arques buides i hagué de demanar una altra vegada més plata a la catedral. Sortosament, el dia 13 va ser el primer que no es va declarar cap nou malalt afectat per l’epidèmia. Quedaven encara deutes pendents i noves despeses, com la neteja (expurgació) de les cases que havien estat infectades, però

el pitjor ja havia passat. I l’any 1822 els governs de Madrid tenien prou preocupacions per a no complicar-se la vida amb una desobediència que implicava totes les autoritats, tant electes com nomenades, de l’illa.

Després d’aquesta explicació dels fets, sovint dramàtics i fins i tot tràgics, el llibre tira enrere per a explicar amb calma i detall la recollida de la plata. Aquesta es dugué a terme sense especials ensurts, a pesar d’algunes resistències com l’amagament d’algunes peces teòricament robades de les esglésies just la nit abans de ser lliurades. La resistència principal provingué de la Catedral, que en un llarg estira-i-arronsa anà fent lliuraments de quantitats relativament petites i a la fi aconseguí salvar dos canelobres de més de dos metres d’altura i més de 250 kg de plata cadascun, ja que s’adduí que si es fonien es perdrien els milers de rals que havia costat la seva manufactura.

En definitiva, les dificultats encara persistien a començament de 1822, però sense la peremptorietat del moment de la pesta, de manera que la seca es pogué tancar el 12 de febrer.

El darrer apartat de l’obra és el de major interès numismàtic. S’hi expliciten les característiques de la moneda, la plata recollida (1.165 kg) i la quantitat encunyada (42.500 peces), el procediment i les despeses d’encunyació i el lloc precís del castell de Bellver on funcionà la seca, la capella de Sant Marc. S’estudien també amb tot detall els errors, les variants, les proves i les falsificacions.

L’obra acaba amb la catalogació i reproducció de les monedes i amb un completíssim annex de 233 documents, als quals s’afegeix el detallat passament general de comptes. Aquest annex, ultra documentar les afirmacions fetes a l’obra, constitueix un interessantíssim calaix de sastre per a conèixer i entendre molts aspectes de la Mallorca de l’època.

En definitiva, ens trobem davant d’un petit gran llibre, modèlic en el seu contingut i en la seva organització, raó per la qual no resta més que felicitar l’autor i agrair-li una obra que ens farà a tots més savis, i que per això, encara que temo que no el farà a ell més ric, l’encoratgem a continuar.

Memòria de les activitats de la Societat Catalana

d’Estudis Numismàtics durant l’any 2007

Es detallen a continuació les activitats dutes a terme per la SCEN al llarg de l’any 2007. L’Assemblea General Ordinària anual fou convocada el dia 22 de maig a la sala Prat de la Riba de l’IEC.

EDICIONS

Projectes i finançament

El 22 de maig, la Junta Directiva de la SCEN aprovà tirar endavant un pla per a fer fabricar una medalla commemorativa del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans, atès que el programa d’activitats del Centenari no preveia cap acció semblant. S’acordà encarregar l’obra a l’escultor Josep Maria Subirachs. L’Institut decidí de distribuir aquesta medalla a tots els seus membres i els presidents de societats i encomanà el fons necessari, que fou distribuït a finals d’any.

A mitjan 2007, la SCEN va obtenir un acord amb Jaume Boada, autor del llibre Les monedes de 30 sous mallorquins de 1821 editat pel Grup Filatèlic i de Col·leccionisme de Palma, per tal de participar en l’edició i presentar i difondre l’obra. L’Institut atorgà a la SCEN un ajut extraordinari, dels fons específics de la commemoració del centenari, per al finançament d’aquesta obra.

Al llarg del 2007 es va continuar la preparació de futures edicions: una nova versió del Corpus de moneda ibèrica de Leandre Villaronga i Pere Pau Ripollès; i també Les monedes de Vespasià de la Tarraconensis (69-71 dC), a cura d’Ian Carradice, de la Universitat de Glasgow, i de Jaume Benages i Xavier Sanahuja,

de la SCEN. També es féu el seguiment i assessorament des de la nostra especialitat de les darreres fases d’elaboració de l’obra de la historiadora de l’art Maria Eugènia Ripoll, La seca o casa de la moneda de Barcelona, de cara a la seva publicació per la SCEN l’any vinent. Per la seva banda, Miquel Crusafont ha realitzat treballs preliminars de cara al seu Catàleg general de la moneda catalana, que es preveu publicar el 2009.

Presentacions

El 19 de maig fou presentat a Palma de Mallorca el llibre de Jaume Boada, dins els actes d’Exfilna, organitzat pel Grup Filatèlic i de Col·leccionisme de Palma.

El 22 de maig de 2007 es presentà la revista Acta Numismàtica 36 conjuntament amb el llibre Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (19361939). I: Andorra, Illes Balears, Catalunya (Generalitat i locals), d’Antoni Turró i Martínez, publicat per la SCEN i distribuït per la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, que junt amb el Sr. Jaume Benages han donat suport financer a l’obra. La presentació es dugué a terme a l’Institut d’Estudis Catalans i anà a càrrec del Dr. Santiago Sobrequés (Museu d’Història de Catalunya).

El 14 de novembre es presentà l’obra Les monedes de 30 sous mallorquins de 1821, de Jaume Boada Salom, editada pel Grup Filatèlic i de Col·leccionisme de Palma amb la col·laboració de la SCEN. La presentació fou encarregada al Dr. Gaspar Feliu, membre de l’IEC. L’anàlisi del Dr. Feliu, molt documentada i amb aportacions històriques de gran interès, apareix ara publicada a Acta Numismàtica 38. En el mateix acte, la SCEN presentà la medalla commemorativa del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans, realitzada per l’escultor Josep Maria Subirachs. La presentació de l’única medalla oficial commemorativa d’aquest esdeveniment anà a càrrec de Miquel Crusafont i fou presidida per Antoni Riera, vicepresident de l’IEC. Es van encunyar tres-centes cinquanta medalles de coure entre les de l’Institut i les que la SCEN reservà per als seus socis i vuit d’argent que es fabricaren només sobre encàrrec previ. Ja a primers de l’any següent, M. Crusafont féu una glosa d’aquesta medalla i de la significació de l’instrument medallístic en el ple de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 18 de desembre fou presentada la darrera monografia de Jaume Benages i Olivé, Corpus de les monedes visigodes de Tarragona, editada per la SCEN amb la col·laboració del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i de l’Ajuntament de Tarragona. Francesc Tarrats Bou, director del MNAT, en féu la presentació.

En l’any del centenari, la SCEN ha pogut realitzar, doncs, la totalitat del seu

programa que, com sempre en aquesta darrera etapa, era dedicat a la impulsió de publicacions. L’espai destinat a commemorar el centenari es va iniciar el setembre del 2006 i es va cloure a finals del 2007. En el transcurs d’aquest temps, la SCEN ha editat dos volums de la col·lecció Història monetària catalana, el mencionat d’A. Turró i el de M. Crusafont titulat Medalles commemoratives dels Països Catalans, que es presentà el desembre del 2006, a més de l’important volum de Jaume Benages sobre la moneda visigoda, ja esmentat, la monografia de Jaume Boada, també mencionada, i finalment el volum de l’any d’Acta Numismàtica. Cinc volums, doncs, en poc més d’un any, cosa que demostra la capacitat de producció estudiosa que té la nostra societat.

BANC DE DADES

El programa de recerca del banc de dades de monedes catalanes continuà durant tot el curs 2006-2007, arribant així al tercer i darrer any previst en el primer pla de dotació aprovat per l’IEC. En aquest darrer tram s’introduïren les sèries tardanes de la plata emporitana de l’arxiu Villaronga que havia servit de base a la seva sèrie de cinc monografies sobre el tema. De cara als propers tres anys, la SCEN ha proposat un ambiciós programa per a realitzar les fitxes que serviran de base al Catàleg general de la moneda catalana amb cronologia segles V aC-XX dC, que partirien dels arxius Villaronga i Crusafont i que restarien, així, a l’IEC per a us dels investigadors. El programa preveu, també l’edició de l’obra el 2009 i el completat de les fitxes de cara als consultors el 2010.

CONFERÈNCIES I DIFUSIÓ

Durant el mes d’abril, la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (IEC) encarregà a Xavier Sanahuja la redacció de veus numismàtiques per al Diccionari jurídic que està en curs d’el·laboració.

El 19 d’abril, amb motiu de la presentació a Palma de Mallorca del llibre de Jaume Boada, M. Crusafont hi pronuncià una conferència sobre Les novetats en la moneda mallorquina després de Campaner.

El 24 d’abril es féu la difusió a l’IEC de la nova edició del Diccionaride la Llengua Catalana, en el qual han participal M. Crusafont i Anna M. Balaguer, pel que fa als termes relacionats amb la numismàtica.

El 18 de maig el president de la SCEN féu a la reunió ordinària de la Secció Històrico-Arqueològica una exposició sobre les activitats de la SCEN i el programa Banc de dades de monedes catalanes.

El 22 de maig de 2007, la Junta Directiva acordà sol·licitar als administradors

de la pàgina web de l’IEC fer-hi constar els índexs d’Acta Numismàtica, per tal de facilitar la difusió de la revista.

El mes de juny del 2007 la revista Sapiens publicà un article dedicat a la història de la moneda catalana, signat per la periodista Núria Barba, que comptà amb l’assessorament bibliogràfic de la SCEN.

El Sr. Emilio Paoletti, de l’Argentina, féu donació a la biblioteca de la SCEN de la seva obra titulada 8 Reales Cobs of Potosi, d’edició.

Al llarg de l’any 2007, la SCEN va impulsar la proposta de creació d’un Museu d’Història de la Moneda Catalana aprofitant les deliberacions sobre el futur de l’edifici de l’antiga seca de Barcelona, situat al carrer Flassaders. L’edifici, després de molts anys en mans privades, és ara propietat de l’Ajuntament de Barcelona, que no té clar quin destí li pot donar. El mes de febrer, L. Villaronga obrí el debat públic sobre la qüestió amb un escrit al diari Avui. D’altra banda, la iniciativa fou ben rebuda per l’IEC, que també inicià gestions encaminades a poder fer-la realitat. El president, Dr. Salvador Giner, es dirigí al batlle de Barcelona en aquest sentit.

El 12 de novembre, M. Crusafont impartí una lliçó de dues hores de duració amb el títol Història i moneda. La moneda catalana entre els segles XV i XVIII en el curs de postgrau Fonts per als segles moderns: arxius i museus que dirigeix la Dra. Eva Serra, del Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

El 10 de desembre el Dr. Antoni Pladevall, director de l’obra Art gòtic a Catalunya, que projecta editar Enciclopèdia Catalana, encarregà a X. Sanahuja Anguera la realització del capítol dedicat a la moneda catalana del temps del gòtic.

La SCEN s’adherí a la iniciativa de l’Institut de fer costat a Acció Cultural del País Valencià en les seves dificultats administratives per a la difusió de la televisió catalana. En aquest sentit, dirigí una circular a tots els socis demanant la seva col·laboració i signada pel president de l’Institut i el de la Societat. La resposta fou unànimement positiva, encara que després es deixà en suspens en trobar via un recurs presentat per l’entitat valenciana.

La Dra. Ferrer Mallol, presidenta de la Societat Històrico-Arqueològica, demanà al Dr. Crusafont de fer una ponència sobre la moneda en el congrés sobre Jaume I que es preveu fer a primers de l’any 2008.

A finals d’any, l’empresa Servicios Documentales Filatélicos y Numismáticos de Madrid encomanà al Dr. Crusafont la realització d’uns textos i descripcions sobre monedes, amb distribució de facsímils perfectament distingibles de les peces originals, a fi de fer-ne la difusió, en llengua catalana, al diari El País. La SCEN hi constarà com a assessora de la iniciativa. El president de l’Institut, Dr. Salvador Giner, hi farà una introducció.

D’altra banda el president de la SCEN ha anat concorrent a les reunions de la Comissió de Publicacions de l’Institut, com a representant de totes les Societats.

PREMIS I GUARDONS

El dia 12 de juny, per acord de l’Assemblea General de l’Associaçao Numismática Portuguesa, amb seu a Lisboa, s’atribuí al Dr. M. Crusafont i Sabater i a la Dra. Anna M. Balaguer el títol de Membres d’Honor d’aquella societat. En la carta d’exposició de motius que acompanya el diploma acreditatiu, el president de l’Associaçao, Amaro Rodrigues Garcia, fa referència al «notavel acervo de obras dedicadas à Ciência Numismatica» i a la «disponibilidade para colaborar em todas as iniciativas promovidas pela Associaçao, sempre con trabalhos de elevado mérito.»

CONSULTES

A més de les nombroses consultes internes de la Societat, promogudes per membres de la SCEN que sovint proposen exemplars numismàtics de prou interès per ser estudiats i publicats a l’Acta Numismàtica, durant l’any 2007 també s’han atès consultes externes.

A primers de gener s’establí una col·laboració amb la firma Aureo, de Barcelona, per a documentar monedes dels seus fons.

El dia 11 de gener es facilità al Sr. Pere Boix, de Sabadell, i de cara a una publicació local, el text de la Dra. Eva Serra de presentació del Dr. Crusafont en el curs del lliurament del premi Tenacitat.

El dia 30 de gener s’atengué una consulta de la firma Martí Hervera referent a la malla de la blanca coronada de Joan I.

El dia 6 de febrer es trameté al Fitzwilliam Museum de Cambridge dues separates de la introducció a Acta Numismàtica que tracten del professor Philip Grierson, recentment traspassat i durant molts anys membre d’aquella prestigiosa institució anglesa.

El dia dotze de febrer s’atengué una consulta de la firma Aureo referent a un florí de Pere III amb marca inèdita S.

El 23 de març es donaren informacions al Sr. Deloncle de Perpinyà sobre exemplars comtals rossellonesos inèdits de Gerard II.

A partir del mes d’abril s’establí una col·laboració amb l’estudiós Jean Malbrunot, de Bonifacio (Còrsega), que conduí a la publicació conjuntament amb M. Crusafont de les troballes de moneda medieval catalana a Còrsega. Es publicà a la secció de Troballes Monetàries d’Acta Numismàtica 37.

Des del mes de juny s’establiren contactes de col·laboració i assesorament amb Sr. Emilio Trilla, de Palma de Mallorca, que conduïren a l’estudi de les sèries inèdites de ploms d’època romana a l’illa de Mallorca. El Sr. Trilla ha fet l’estudi d’aquest interessant material i apareix publicat a Acta Numismàtica 38.

El mes de juliol s’establiren convenis de col·laboració amb la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona i amb la firma Aureo per a la cessió temporal de bibliografia de cara al Catàleg general de la moneda catalana.

El mes de setembre, la SCEN va atendre una petició de la Societat Catalana de Pedagogia, per a la cessió de models de fitxes del banc de dades de cara a un treball de tipus pràctic sobre història de la moneda.

També s’atengué una consulta de Jordi Salat sobre les monedes en circulació a l’època de Cristòfol Colom. A petició de Pilar Salmeron, responsable de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, es va datar un document del segle XVII que mencionava equivalències monetàries entre escuts i rals castellans amb moneda catalana.

Les monedes de Tarragona1 (Addenda setena)

JAUME BENAGES

Noves aportacions al monetari tarragoní, dintre dels períodes romà republicà o ibèric, romà imperial i contemporani.

Abans d’endinsar-nos en l’article, volem manifestar que d’ara endavant no relacionarem les noves peces del període visigot, dintre d’aquestes addendes, ja que en el passat exercici vàrem publicar una monografia sobre el tema2 i anirem creant unes noves addendes seguint aquesta darrera publicació.

Dit això, del període romà republicà tenim un semis amb un grafit d’època, un trient variant d’encuny i cinc monedes contramarcades.

El nombre de peces noves més extens es correspon a l’època romana imperial. A un semis d’August, variant d’encuny, el segueixen un as de Tiberi amb una variant a la posició de la llegenda, un interessant i rar exemplar de les guerres civils, variant d’encuny del ja publicat, i dos auris de Galba: el primer inèdit per a nosaltres, i del segon n’aportem el document gràfic. De l’emperador Vitel·li tenim un auri, que presenta una variant de llegenda respecte al ja publicat, i l’altra peça és un as, del qual també aportem el document gràfic.

Per cloure aquesta addenda, trobem, dintre del període contemporani, una peça de 5 pessetes del 1809 amb una curiosa doble encunyació a l’anvers, i dues monedes de 2 rals, del mateix any, amb ressegellaments per circular en d’altres indrets. I per finalitzar, una curiosa moneda de llautó de 5 pessetes amb l’any 1808.

1. Jaume BENAGES. Les monedes de Tarragona, Tarragona, 1994.

2. Jaume BENAGES. Corpus de les monedes visigodes de Tarragona. Tarragona, 2007.

PERÍODE ROMÀ REPUBLICÀ AMB LLEGENDA IBÈRICA

Núm. 24.1.A.Semis,3 del símbol caduceu, que presenta davant de la cara de l’anvers un grafit d’època, que es podria interpretar com els signes ibèrics I i Ba Ba.

Núm. 40.1. Trient,4 del símbol ferro de llança, on es pot veure a l’anvers el cap d’un estil diferent del ja publicat i, per tant, una nova variant d’encuny.

Contramarques

Punxó circular

Núm. 26. Quadrant,5 del símbol caduceu, amb contramarca de punxó circular, variant d’encuny del ja publicat amb el núm. 5, i amb una contramarca molt més gran.

Núm. 34.1. As,6 del símbol maça, amb contramarca de punxó circular.

Núm. 93.1. As,7 del signe ibèric A, amb contramarca de punxó circular al revers i que travessa la moneda.

S·C puntejades

Núm. 33.2Semis,8 del símbol timó (I), amb contramarca S i C puntejades.

Núm. 65.2As,9 del símbol proa de nau, amb contramarca S i C puntejades.

3. Arxiu de l’autor.

4. Arxiu de l’autor.

5. Arxiu de l’autor.

6. Arxiu de l’autor.

7. Arxiu de l’autor.

8. Arxiu de l’autor.

9. Arxiu de l’autor.

PERÍODE ROMÀ

August (27 aC-14 dC)

Núm. 7. 1. Semis,10 de la sèrie de brau a l’anvers i el revers de Gai i Luci dempeus, amb la variant d’un punt entre Gai i Luci (segurament per centrar la moneda en el moment de la gravació) i l’acabament GEMINI de la llegenda.

Tiberi (14-37 dC)

Núm. 12.A.1. As,11 de la sèrie de Tiberi amb el revers d’August radiat, i encunyat després del 15 dC, amb la variant d’encuny per la llegenda discontínua de l’anvers.

Guerres civils (68-69 dC)

Núm. 24.1Denari,12 extraordinàriament rar, amb el símbol de la llibertat, que recorda «Idus Martiis« i que està inspirat en el que encunyà Brut fent referència a l’assassinat de Juli Cèsar.

Galba (68-69 dC)

S/N. Auri,13 de la sèrie DIVA AVGVSTA, fins ara desconegut per nosaltres.

Núm. 37. Auri,14 que ja publicàrem en el nostre corpus amb el mateix número d’ordre i del qual ens mancava el testimoni gràfic que avui recollim.

10. Arxiu de l’autor.

11. Arxiu de l’autor.

12. Subhasta Jesús Vico, SA, Madrid, 7-6-2007, lot núm. 146.

13. Subhasta UBS, AG, 5/7-9-2007, lot núm. 367.

14. Subhasta Aureo, SA, Barcelona, 15-3-2007, lot núm. 1042.

Vitel·li (69 dC)

Núm. 27.1. Auri,15 del revers LIBERIS IMP GERMANICI, variant del que vàrem publicar amb el núm. 24, en el qual la llegenda de l’anvers acabava amb GERMANICVS, mentre que el que aquí presentem acaba amb GERMAN.

Núm. 47. As,16 que ja publicàrem en el nostre corpus amb el mateix número d’ordre i del qual ens mancava el testimoni gràfic que avui recollim.

PERÍODE CONTEMPORANI

Ferran VII (1808-1833)

Núm. 5.3. 5 pessetes 1809,17 que presenta una doble encunyació del punxó horitzontal de l’anvers, on es veu molt clarament dessota de FER.

Núm. 13.1. 2 rals 1811,18 amb una contramarca de P. M. sota corona a l’anvers i feta per a circular a Moçambic (De Mey 932).

Núm. 13.2. 2 rals 1811,19 amb una contramarca de Vique a l’anvers i feta per a circular a Cuba (De Mey 481).

S/N. 5 pessetes 1808,20 moneda de llautó, en principi falsa d’època amb reserves, i diem això per dues raons: la primera és que normalment, quan es falsifica una peça, a més de les diverses anomalies que presenta –metall, encunys, pes, diàmetre, orla, cordó del canto, etc.–, sempre s’hi troba el numeral de l’any correcte, és a dir, el 1809, o bé imaginaris posteriors, com en tenim per exemple una de l’any 1819 (núm. 8.2, p. 250-251), però mai un any anterior. En segon lloc, podem observar que si hi canviéssim la part superior de 5 Ps. Per 30.S a l’anvers i l’escut del revers, ben bé podria ser una imitació dels 30 sous de Palma de Mallorca. Tanmateix hem de dir

15. Subhasta Munzen und Medaillen núm. 249, 7/10-2-2007, lot 1831.

16. Subhasta Aureo, SA, Barcelona, 7-2-2007, lot núm. 55.

17. Arxiu de l’autor.

18. Arxiu de l’autor.

19. Arxiu de l’autor.

20. Arxiu de l’autor.

que el punxó de l’escut del revers té tot l’aspecte d’ésser d’un encuny original i que tant el pes com el diàmetre i la posició dels encunys estan dintre dels paràmetres de les emissions de plata. Si tenim en compte que amb tota seguretat el model que va servir als tarragonins de l’època per encunyar els duros de punxons del 1809 va ésser el de Palma de Mallorca de 1808, donada la seva similitud, i que la Junta Superior de Catalunya va comunicar a la Corregimental en data 20 de juny de 1808, que engeguessin un pla de recollida de plata i màquines d’encunyar monedes, per què, doncs, la peça que presentem no podria tractar-se d’una prova i no d’una falsificació, tota vegada que els primers 2.500 duros varen sortir de la fàbrica de la moneda el 23 de febrer de 1809?

CATÀLEG

Període romà republicà amb llegenda ibèrica

24.1.A. Semis. AE.

a/Cap d’home a d. amb mantell al coll; al darrere caduceu. Probable grafit amb les lletres ibèriques I i Ba Ba.

r/ Cavall piafant a d. amb les regnes soltes. Entre les potes davanteres un glòbul; al dessota llegenda sobre línia.

Pes: 6,98 g.Ø 20,2 mm.Posició d’encunys 6.

40.1. Trient. AE.

a/Cap d’home a d. amb mantell al coll; al darrere ferro de llança. Gràfila de punts.

r/Cavall a d. pasturant en un matoll; al dessobre, quatre glòbuls; sota la línia de l’exerg, llegenda . Gràfila lineal.

Pes: 4,16 g.Ø 17,6 mm.Posició d’encunys 12.

Contramarques

Punxó circular

26. Quadrant. AE.

a/Cap d’home a d. amb mantell al coll, al darrere caduceu. Contramarca punxó circular.

r/Mig pegàs a d.; al dessobre tres glòbuls; al dessota llegenda .

Pes: 3,23 g.Ø 17,0 mm.Posició d’encunys 3.

34.1. As. AE.

a/Cap d’home a d.; mantell al coll amb fíbula; al darrere maça. Gràfila de punts. Contramarca punxó circular.

r/Genet a d. amb palma a la mà; al dessota llegenda sobre línia.

Pes: 14,05 g.Ø 26,5 mm.Posició d’encunys 7.

93.1. As. AE.

a/Cap d’home a d. amb mantell al coll; al darrere signe ibèric A. Gràfila de punts.

r/Genet a d. amb palma a la mà; al dessota, llegenda . Gràfila lineal. Contramarca de punxó circular que travessa la moneda.

Pes: 8,51 g.Ø 23,2 mm.Posició d’encunys 12.

S·C puntejades

33.2. Semis. AE.

a/Cap d’home a d.; mantell al coll amb fíbula; al darrere timó. Ressegellament S i C puntejades.

r/Cavall piafant a d. amb les regnes soltes. Al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 3,97 g.Ø 18,0 mm.Posició d’encunys 4.

65.2. As. AE.

a/Cap d’home a d.; mantell al coll amb fíbula; al darrere proa de nau. Contramarca S i C puntejades.

r/Genet a d. amb palma a la mà; al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 9,80 g.Ø 26,1 mm.Posició d’encunys 10.

PERÍODE ROMÀ

August (27 aC-14 dC)

7.1. Semis. AE.

a/ L C·V·T / L TARR. Brau aturat a d. sobre línia.

r/ V CAESARES L GEMINI. Gai i Luci dempeus amb toga, separats per un punt.

Pes: 4,08 g.Ø 20,0 mm.Posició d’encunys 3.

Tiberi (14-37 dC)

12.A.1. As. AE

a/ S TI·CAESAR·DIVI·AV T G·F·AVGVSTVS. Cap de Tiberi llorejat a d. Gràfila de punts.

r/ { DIVVS·AVGVSTVS·PATER·C·V·T·TAR. Cap radiat d’August a d. Gràfila de punts.

Pes: 7,85 g.Ø 24,7 mm.Posició d’encunys 3.

Guerres civils (68-69 dC)

24.1. Denari. Ar.

a/ T LIBERTAS. Bust de la Llibertat a d. amb mantell al coll i el cabell recollit en forma de diadema i castanya. Gràfila de punts.

r/ L P-R / L RESTITVTA. Pili entre dues dagues verticals. Gràfila de punts.

Ø 18,1 mm.

Galba (68-69 dC)

S/N Auri. AV.

a/ R GALBA U IMP. Cap de Galba a esq.; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R DIVA U AVGVSTA. Lívia amb túnica dempeus a esq.; a la mà d. porta pàtera i a l’esq. un ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 7,67 g.Ø 19,0 mm.

37. Auri. AV.

a/ T GALBA S IMPERATOR. Cap de Galba llorejat a d.; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ T LIBERTAS S RESTITVTA. La Llibertat, dempeus i mirant a esq.; a la mà d. porta pili ML i a l’esq. ceptre. Gràfila de punts.

Pes: 7,68 g.Ø 18,0 mm.Posició d’encunys 6.

Vitel·li (69 dC)

27.1 Auri. AV.

a/ R A VITELLIVS U IMP GERMAN. Cap de Vitel·li llorejat a esq.; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R LIBERIS V IMP U GERMANICI. Bustos afrontats dels fills de Vitel·li. Gràfila de punts.

Pes: 7,52 g.Ø 18,0 mm.

47. As. AE.

a/ R A VITELLIVS U IMP GERMAN. Cap de Vitel·li llorejat a esq.; globus al final de bust.

r/ R CONSENSVS U HISPANIARVM L S-C. Hispània vestrida, dempeus a esq.; portant escut rodó i dues javelines. Gràfila de punts.

Pes: 7,67 g.Ø 26 mm.Posició d’encunys 6.

PERÍODE CONTEMPORANI

Ferran VII (1808-1833)

5.3. 5 pessetes. AR.

a/ V 5.Ps / L FER· VII· / X 18o9. Gràfila d’orla de fulles; llegendes dintre de cartel·la. Doble encunyació del punxó horitzontal.

r/Dintre de gràfila d’orla de fulles, escut de Catalunya de cinc barres, coronat i pla per la seva part superior. Al dessota punt central amb dues branques creuades de tres fulles cadascuna.

Pes: 26,37 g. Ø 40,0 mm.Posició d’encunys 12.

13.1. 2 rals. AR.

a/ R FERDIN· U VII·DEI·G·X·1811·. Bust de Ferran VII amb mantell a la d. Ressegellament P.M sota corona.

r/ P HISPANIARUM·REX·. Armes reials coronades entre R/C i 2/ S.F.

Pes: 5,05 g. Ø 26,5 mm.Posició d’encunys 12.

13.2. 2 rals. AR.

a/ R FERDIN· U ·VII·DEI·G·X·1811·. Bust de Ferran VII amb mantell a la d. Ressegellament de Vique.

r/ P HISPANIARUM·REX·. Armes reials coronades entre R/C i 2/ S.F.

Pes: 5,64 g. Ø 26,0 mm.Posició d’encunys 12.

S/N 5 pessetes. Llautó.

a/ V 5. P. FER· L VII X 1808. Gràfila estriada; llegendes dintre de cartel·la.

r/Dintre de gràfila estriada, escut de Catalunya de cinc barres, coronat i amb dues branques de fulles creuades al dessota.

Pes: 26,23 g. Ø 39,9 mm.Posició d’encunys 12.

Noves dracmes d’imitació de Rhode

L. VILLARONGA

Després de la publicació de la nostra obra Les monedes de plata d’Empòrion, Rhode i les seves imitacions, l’any 2000, ara podem afegir un lot de dracmes d’imitació sis de les quals podrien formar un nou grup a la nostra classificació, per la seva tipologia i el pes alt, per dessobre dels 5 grams.

Anomenem el conjunt lot, i no col·lecció, per la seva procedència isolada, provinent de Tolosa de Llenguadoc.

METROLOGIA

El pes teòric de les dracmes de Rhode, Empòrion i les seves imitacions del segle III aC, és de 4,80 g.

El pes real de les primeres imitacions amb inscripcions, el nostre grup 4-1, és de 4,85 g, amb 23 exemplars. Però l’histograma presenta dues modes, de 4,80 i de 5,20.

Els pesos dels grups d’imitacions sense inscripció, són:

4-2-1, de 4,60 amb 5 exemplars.

4-2-2, de 4,71 amb 12 exemplars.

4-2-3, de 4,71 amb 10 exemplars.

4-2-4, de 4,70 amb 5 exemplars.

I el de tot el grup 4-2, de 4,69 amb 32 exemplars

El pes de les sis monedes amb les quals podem formar un nou grup per la seva tipologia és de 5,03 g. Pes molt superior al teòric de 4,80.

Veiem, doncs, que les monedes del nou grup són properes a algunes del grup 4-1, que presenten l’histograma amb dues modes de 4,80 i de 5,20, amb les quals podrien formar una seqüència, que no es dóna en els aspectes tipològics.

L’histograma del grup 4-1 del nostre llibre és el següent, on es veuen les dues modes, de 4,80 i 5,20 g.

El pes mitjà de les sis dracmes amb les quals podem formar un nou grup per la seva tipologia és superior als cinc grams. Pes molt més alt que el teòric de 4,80.

Els paràmetres estadístics del nou grup, són: N = 6; x = 5.03: s = 0,16; V = 3 %; IC = 4,90 / 5,16. Encara que són poques, hem traçat l’histograma:

4,84,955,15,25imésgran...

Veiem, doncs, que les monedes del nou grup són properes a la moda alta de 5,20 del grup 4-1. Amb elles podríem establir una seqüència metrològica.

TIPOLOGIA

Catàleg 1 a 5. Cap particular del nou grup de cinc dracmes, molt tosc i a l’esquerra. L’ull és format per un glòbul rodó i gran, a la boca els llavis són dos glòbuls allargats, el nas sortit, orella en arc, sense arracades. El pentinat format per ratlles paral·leles i gruixudes, que des del front baixen cobrint tot el coll.

Al revers, els dos diàmetres perpendiculars que s’entravessen formen un botó. En els quadrants, dos arcs paral·lels en el sentit de la circumferència. Vorejant els radis línies en ziga-zaga.

Catàleg 6 a 8. Tres dracmes més, amb el cap de distribució similar però d’estil menys tosc. Per l’anvers les podríem classificar dins del nostre grup 4-2-4; una presenta el revers de la mateixa tipologia que les del grup anterior i les altres dues amb el revers tòpic, de circumferència exterior i als quadrants arcs que la segueixen, i a més dues línies en sentit radial. Una és de mòdul reduït, d’11 mm.

Catàleg 9 i 10. Segueixen dues dracmes amb el cap femení amb arracades i el revers imprecís amb un glòbul central molt remarcat i restes de la circumferència exterior, però amb un diàmetre molt reduït d’11 mm. Per aquest mòdul tan petit enllaçaria amb una de les monedes anteriorment descrites

Catàleg 11. Amb la mateixa tipologia de l’anvers, segueix una dracma de diàmetre normal de 16 mm, i revers tòpic, radis, botó i ratlles als quadrants.

Catàleg 12. Finalment, tenim una dracma, la de pes més baix, de 4,30, que encaixa en el nostre grup 4-2-3, números 164 a 173.

TAULA DE SEQÜÈNCIES

NúmeroAnversPentinatReversDiàmetrePes 14,9 25,2 34,8 45,1 5 Molttosc

6 Líniesziga-zaga15mm

Ratllesfinsalcoll Ratllesradials

712mm3,7 8 Menystosc

ArracadesRínxols

94,2 10 Botócentral 11mm 4,7 114,7 12

Bràctees16mm

CATÀLEG

Nou grup

Anv. Cap a l’esquerra tosc, format per l’ull globular rodó, la boca determinada per dos llavis molsuts, nas sortit, orella en arc sense arracades. El pentinat de ratlles gruixudes i paral·leles, que des del front baixa fins a cobrir el coll.

Rev. La creu formada per dos diàmetres perpendiculars que s’entravessen formant un botó. En els quadrants, dos arcs paral·lels seguint el sentit de la circumferència, línies en ziga-zaga als costats dels radis.

Diàmetre 16 mm.

1.– 4,9

2.– 5,2

3.– 4,8

4.– 5,1

5.– 5,2

PER L’ANVERS 4-2-4 (De la nostra classificació)

Anv. Menys tosc que l’anterior, sense arracades i el pentinat com l’anterior.

Rev. Similar a l’anterior.

6.– 5,0, 16 mm.

Rev. Canvi de l’anterior, la circumferència exterior i arcs en els quadrants, on a més hi ha dues ratlles radials.

7.– 3,7, 13 mm.

8.– 5,1, 11 mm.

GRUP DE DIÀMETRE REDUÏT, D’11 MM.

Anv. Cap femení amb arracades, pentinat més treballat.

Rev. Solament visible el glòbul central; la resta desdibuixada.

9.– 4,2

10.– 4,7

IMITACIÓ, PENTINAT DE RÍNXOLS I ARRACADES

Revers de bràctees als quadrants.

11.– 4,7, 16 mm.

GRUP 4-2-3

12.– 4,3, 16 mm

Volum de l’emissió

El nou grup format per sis dracmes té tots els encunys diferents; la indeterminació és total per valorar el nombre original d’encunys. Però la diversitat dels en-

cunys, tractant-se d’un tipus inèdit, fa pensar en una emissió abundant.

Interpretació

Les imitacions de les dracmes de Rhode foren emeses a la Gàl·lia, Llenguadoc, després de l’any 300 aC, cap a la meitat del segle III aC, amb un pes entorn dels 4,80 g.

Les dracmes ara publicades amb uns tipus i estil diferents pesen per dessobre dels cinc grams i enllacen metrològicament amb les primeres imitacions de les dracmes de Rhode amb inscripció que deriven de la llegenda de Rhode i prenen formes il·legibles.

La circulació monetària d’aquestes dracmes, en ser trobades pels voltants de Tolosa de Llenguadoc i faltar totalment en el tresor del Llenguadoc-Rosselló, marquen una circulació a l’occident del Llenguadoc, essent aquell altre tresor de la part oriental.

Nota: Les il·lustracions són agrandides.

La lectura de les dracmes ibèriques

M. CRUSAFONT I SABATER

PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA

Com ha establert Villaronga, entre el 218 aC. i el 194 dC els pobles ibèrics varen emetre dracmes d’argent que copiaven les dracmes d’Empúries. També varen emetre divisors d’aquestes dracmes, amb models tipològics més variats. Aquestes emissions es situen en el context de les lluites dels ibers per la seva independència enfront de les ingerències externes, especialment en aquesta cronologia, la romana. L’àrea d’encunyació d’aquestes dracmes d’imitació s’ha de situar, especialment a Catalunya, amb una certa extensió vers la zona aragonesa més propera i l’àrea nord de València.1

Deixant de banda, de moment, els divisors, sovint anepígrafs, hi ha un ampli conjunt de dracmes d’imitació que presenten greus dificultats de lectura. A grans trets, es podrien establir quatre grups de dracmes, en funció de la tipologia de les seves llegendes:

1. Dracmes amb llegenda grega EMPORITON, més o menys alterada.

2. Dracmes amb llegendes ibèriques que al·ludeixen a un topònim conegut.

3. Dracmes amb lectura ibèrica bastant regular, que apareixen amb força reiteració, però que no podem assimilar a un topònim conegut.

1. Tot l’aparell interpretatiu referent a les dracmes ibèriques, així com tot el recull de llegendes el traiem de l’obra de L. Villaronga, Les dracmes ibèriques i llurs divisors, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), 1998. Obviarem, per tant, la citació sistemàtica.

4. Dracmes amb lectures incoherents, sovint amb barreges de lletres gregues i ibèriques, generalment molt rares i amb una gran varietat de llegendes.

Els grups primer i quart són els més nombrosos i no sempre fàcils de destriar perquè hi ha llegendes imitatives d’EMPORITON tan corruptes, que hom pot dubtar si realment prenien aquest topònim com a model. El grup segon és molt reduït i també presenta algunes alteracions en les lletres, però, en general, no té problemes de lectura. Com ha demostrat Villaronga amb l’estudi acurat de les troballes, aquestes quatre actuacions no responen a un procés cronològic del tipus: a) EMPORITON, més o menys deformat — b) lectures intranscrivibles i sense sentit — c) topònims ibèrics concrets. Més aviat s’hi aprecia una distribució geogràfica, de manera que les llegendes més incoherents són les de llocs més allunyats. La problemàtica de la lectura es produeix essencialment en els grups primer i quart, sobretot en aquest darrer. La qüestió és la següent: com s’han de llegir els signes alterats o bé no fàcilment assimilables a lletres gregues o ibèriques? Si no els podem llegir, no els podem designar dins d’un text i, per tant, per a indicar que estem parlant d’aquella dracma amb aquella llegenda no tenim altre remei que transcriure literalment una sèrie de signes amb caràcters singulars que ni els podem trobar en cap dels repertoris ni els podem pròpiament llegir. Vegem, com a exemple, la dracma amb lectura IIIIIIIII, el cas més senzill. No sabem si l’hem de llegir com una sèrie de i, és a dir, a la grega o com una sèrie de pals verticals que en ibèric correspon al so ba. No cal dir que en aquest cas encara teníem una doble possibilitat de lectura; però, què fem per designar una dracma amb signes que no s’assimilen ni al grec ni a l’ibèric? És evident, doncs, que a efectes pràctics ens aniria molt bé trobar una fórmula que ens permetés una lectura convencional per poder designar aquestes peces. De fet, alguns autors, entre ells Villaronga, ja han fet moltes lectures amb un cert grau de convencionalitat tot corregint algunes de les alteracions que semblen més evidents, com ara les lletres ibèriques girades o les C quadrangulars inicials, llegint-les com les E gregues, però amb això no n’hi ha prou, perquè ens resta, encara una àmplia població de dracmes sense lectura. Per sortir d’aquest atzucac, Gómez Moreno va emprendre una via al nostre parer desencertada: llegir els signes com si fossin llatins i, a més, amb un cert grau de sil·labització.2 Creà així les llegendes convencionals CESTERLACE i CESABERO, tot fent convencions de lectura com ara:

1. Llegir com a CE, la C quadrada inicial, evidentment una E grega corrupta

2. Llegir com a S, és a dir, com si fos un signe ibèric la segona lletra de la primera dracma, evidentment una M grega, que seguia la E d’EMPORITON.

3. Llegir com una A l’omega grega (!) de la primera lectura.

2. Ho recollim de l’obra de Villaronga, mencionada, p. 60.

LA LECTURA

Penso que la fórmula triada no podria ésser més inconvenient i ja Villaronga assenyalava que les dracmes en qüestió eren, clarament, del grup primer, és a dir, corrupcions evidents de la lectura grega EMPORITON. Calia, doncs, haver «salvat» almenys les lletres que clarament es corresponien amb aquest model. Si observem la pretesa CESTERLACE (vegeu taula I, assenyalada amb un asterisc), veurem que les dues primeres lletres són, les EM gregues, amb l’única correcció d’haver d’afegir el travesser del mig de la E. Té, encara, una omega grega i, en conseqüència, la lectura més lògica és EMTRLOR, que denota clarament que es tracta d’una corrupció d’EMPORITON. Pel que fa a la llegida com a CESABERO (vegeu taula II, marcada amb un asterisc), conserva les lletres gregues EPRTO, amb petites correccions i només cal afegir-hi una segona O com a lectura de la O ibèrica, que té l’aparença de la nostra H. Per tant la lectura més lògica és EPRTOO, amb clara aproximació també al model EMPORITON.

Malgrat els seus greus inconvenients, la forma de lectura de Gómez Moreno ha fet una certa fortuna i és emprada avui sovint. Això demostra que hi ha una necessitat evident de trobar alguna forma per a llegir i, per tant, per a poder designar aquestes dracmes d’una manera senzilla i partint d’unes convencions una mica més lògiques i al més acostades possible a la realitat històrica. Com sortir, però, l’atzucac?

Hi ha hagut, i hi continua havent, prou especialistes en la moneda i fins en l’epigrafía ibèriques, però fins ara cap d’ells no ha fet una proposta, fora de la ja mencionada, que, a més, es limita a uns pocs casos. Nosaltres hem topat amb aquest problema en la preparació del nostre Catàleg general de la moneda catalana i, a manca de propostes, gosarem proposar una solució, tot i que no som especialistes en la matèria.

BASES DE PARTENÇA

Per començar, caldrà assajar d’entendre què volia escriure el gravador que féu els encunys de les dracmes ibèriques.

Un fet segur és l’actitud imitativa respecte a la dracma d’Empúries: la tipologia, idèntica, amb el bust femení a l’anvers i el pegàs al revers, ho demostra clarament. També la metrologia és inicialment concordant, per bé que més tard els pesos es varen afeblir per a acostar-se al denari romà. Aquesta intenció globalment imitativa la podem traslladar també a la llegenda, per a tots els casos en què hi veiem una forma corrupta de la llegenda EMPORITON. La corrupció d’aquesta llegenda en la major part de les dracmes ibèriques ens demostra també que el gravador no sabia grec i que aquelles lletres no les transcrivia sinó que les copiava amb més o menys encert. La barreja de lletres ibèriques en aquestes lectures sembla indicar que la llengua que generalment coneixia el gravador era la ibèrica, però tam-

poc no cal exagerar sobre aquest coneixement, perquè sovint els caràcters ibèrics apareixen alterats: girats, capgirats o simplement deformes. Pel que fa als signes singulars, podria ésser que el gravador s’hagués inspirat en altres alfabets, com ara el tartessi, el púnic o fins i tot l’etrusc, com va suposar Guadan3? Villaronga conclou, amb tota lògica, que és ben difícil que fos així, ja que l’àmbit geogràfic de l’emissió de les dracmes, Catalunya i un entorn molt limitat, no permet aquestes suposicions.4

Per tant, el repertori iconogràfic de tipus de lletres del qual podia partir el gravador que feia els encunys d’una dracma ibèrica, hem de concloure que es limitava a les lletres gregues que formen la llegenda EMPORITON i els signes de l’alfabet ibèric, en el grau en què el conegués. De tota manera, també és possible que, almenys en alguns casos, les alteracions en les lletres ibèriques no fossin fruit d’un mal coneixement d’aquests signes, sinó de l’adopció d’un signe ibèric alterat com a primera aproximació a un signe grec. I, en darrera instància, el resultat que el gravador obtingués devia ésser accessori, un cop acomplert l’objectiu principal de copiar la dracma d’Empúries amb la seva deessa a l’anvers i el seu pegàs al revers, cosa que assegurava el cop d’ull desitjat. Les petites lletres que apareguessin a sota devien ésser un complement de segon ordre. En aquest sentit, podem concloure que generalment el gravador no volia escriure tal o tal altra cosa, sinó, simplement omplir l’espai d’una llegenda, fos amb la forma més o menys aproximada d’EMPORITON o fos amb una sèrie de signes que fessin aquesta funció. Naturalment, totes aquestes consideracions només són vàlides per a les dracmes dels grups primer i quart que hem considerat al principi. Quan el gravador escriu, en ibèric, BARKENO o bé TARAKONSALIR, certament ja no pretén copiar aquella llegenda inicial, sinó gravar un topònim concret. I aquest darrer cas també es pot donar en aquelles dracmes del grup tercer que reiteren una forma ibèrica essencialment correcta, per bé que no tinguem encara la seguretat d’una ubicació, com és el cas d’un KERTEKUNTE, que sembla assimilable al poblat del castellet de Banyoles a Tivissa, o bé altres llegendes fetes en ibèric i que apareixen amb una certa freqüència. Les nostres consideracions es refereixen, doncs, a aquelles dracmes amb llegendes corruptes d’EMPORITON i a les que tenen llegendes ibèriques més o menys alterades o bé amb barreja de lletres gregues o ibèriques, peces en general rares i que són les que ens donen els problemes de lectura que abans hem esmentat.

Les bases de partença seran, doncs: el gravador copiava amb més o menys fortuna una llegenda grega amb les lletres EMPORITON, que no comprenia. D’altra banda tenia un coneixement més o menys acurat de l’alfabet ibèric. No és factible de pensar en altres influències.

A partir d’aquí, podem plantejar uns principis bàsics per a la transcripció:

3. Ídem, p. 57.

4. Ídem, p. 57.

1. Els signes anòmals presents a les dracmes s’han de mirar d’assimilar a algunes de les lletres gregues de les contingudes a EMPORITON o bé a signes ibèrics.

2. Qualsevol aproximació literal o estructural amb conservació de lletres a la forma EMPORITON s’ha de reconstruir preferentment seguint aquest patró.

3. És acceptable de llegir correctament les lletres ibèriques que mantinguin la seva estructura encara que estiguin girades o capgirades.

4. Es poden obtenir elements de substitució observant formes reiterades de substitució d’una lletra per un signe, per exemple un punt, per la O en cas d’EMPORITON.

5. En el cas d’una possible doble elecció substitutiva d’un signe per una lletra grega o ibèrica, ens inclinarem en un sentit o en l’altre segons el context de la llegenda, és a dir, en funció de com siguin la majoria de les altres lletres. No hi ha d’haver problema, però, a triar la que ens ajudi a una lectura que resulti fonèticament més favorable, un cop complerts els principis anteriors. Cal tenir present que no hi havia una intencionalitat en un sentit o en l’altre en gravar llegendes, sinó només la necessitat d’omplir un espai, sovint amb una aproximació al model.

LES FORMES ACTUALS DE LECTURA

Aplicant aquests principis hem anat fent la transcripció de les dracmes ibèriques que fins ara s’havien considerat il·legibles. Observarem fàcilment que en la immensa majoria dels casos les llibertats que ens hem pres –sempre, però, ajustant-nos als principis anteriors– no eren pas més àmplies que les emprades fins ara per a les lectures de les dracmes considerades llegibles.

Així, per exemple, Villaronga, en transcriure algunes de les dracmes considerades llegibles, aplica les solucions següents:

— Corregir lletres girades a les transcripcions de les dracmes 55, 62 i 91.

— Corregir les lletres invertides a la dracma 25.

— Completar manques de lletres a les dracmes 31, 79 i 117.

— Corregir la grafia de lletres a les dracmes 52 i 59.

— Prescindir de punts intercalats a la dracma 65 A.

— Prescindir de lletres existents a la llegenda a les dracmes 88 i 30.

— Interpretació forçada de signes que no es corresponen als ibèrics a les dracmes 39 i 44.

En aquest darrer cas, la dracma 39 apareix amb punts suspensius abans de les

...RTASALIRNAI en ibèric, però al Corpus del mateix autor5 es fa la transcripció completa d’aquesta dracma i abans d’aquestes lletres hi veiem una espècie de C quadrada allargada i posada al revés i una rodona. No pas, doncs, els signes ibèrics que completarien la primera part, ILTI, i que donarien la lectura final d’ILTIRTASALIRNAI. És clar que, en aquest cas, l’autor ha tingut present el parentiu d’aquesta llegenda en el seu conjunt amb d’altres del tipus ILTIRTASALIRBAN i la presència del llop que l’assimila al grup de les peces d’Iltirta. No pretenem pas fer crítica d’aquestes actuacions, que semblen ben raonables. Ben al contrari, volem fer veure que les llicències que ens prendrem per a poder completar la lectura de les trenta dracmes dels grups tres i quatre que han restat com a il·legibles no són pas gaire més agosarades de les que es fan normalment.

Cal dir, finalment, que les alteracions puntuals de les llegendes es donen també en les series regulars de les dracmes emporitanes on trobem formes com ara ENPORITON, EMPOREITON o EMPOAEITON, així com la substitució de la N grega per la N ibèrica. Per tant, tampoc no cal escandalitzar-se si ens permetem de fer altres correccions a fi d’arribar a una forma comprensible a partir d’una llegenda que el més probable és que no volgués dir res en concret sinó copiar el model emporità o bé omplir un espai buit en el context de la fabricació d’una peça imitativa.

Aplicant, doncs, els criteris i les correccions abans esmentats hem fet unes taules amb les lectures de totes les dracmes, tant les fins ara llegides com les que mancava per llegir, marcant amb un asterisc les noves interpretacions de les dels grups tres i quatre. No hem assenyalat amb asterisc les del primer grup, però la majoria no havien estat interpretades ni, per tant, llegides. Hem fet una primera columna amb les transcripcions exactes, és a dir, les llegendes tal com són a les monedes. En una segona columna hi hem escrit la llegenda corregida, és a dir, la interpretació d’aquella lectura, aplicant els principis plantejats i emprant, doncs, caràcters grecs o ibèrics. A la tercera columna, hi hem disposat les lectures resultants de cada interpretació.

COMENTARIS SOBRE LES LECTURES

Hem prescindit generalment d’aquelles dracmes de lectura incompleta, especialment si les lletres que manquen són del començament de la llegenda. Pel que fa a les altres, les hem agrupat de la forma següent:

En primer lloc, hem fet la sistemàtica de les derivacions o imitacions directes de la llegenda EMPORITON. En aquest sector, que correspon al grup primer dels

5. L. VILLARONGA, Corpus Nvmmvm Hispaniae ante Avgvsti aetatem, Madrid, Ed. José A. Herrero, 1994, p. 34, llegenda 34.

enunciats al principi, hem donat preferència a les suplències per lletres gregues. És a dir, si en algun cas calia corregir una lectura d’un signe dubtós per un altre de llegible, ens hem aproximat preferentment a la lletra grega que més s’assemblava a aquell signe. De fet, encara som dins el context d’un assaig, més o menys aproximat, d’escriure en grec i, per tant, aquest era el camí adient. Els resultats d’aquestes lectures els hem reproduït a les taules I i II. L’ordre de les lectures no és alfabètic, sinó que segueix aproximadament el curs progressiu d’allunyament de la llegenda EMPORITON, començant per les dracmes que contenen completa aquesta llegenda com la d’EMPORITONTI i continuant per totes les que comencen per EMP. Vénen després les dracmes amb inicis EN o bé EP, encara ben properes al model, ja que dins el grup de les dracmes regulars sovinteja la forma ENPORITON i el grup de les que comencen per EP són les que han elidit la segona lletra, la M. Vénen després les dracmes que comencen per M, havent elidit, doncs, la E inicial, i finalment d’altres amb més supressions, però que conserven algunes lletres d’EMPORITON o formes properes com ara PORITO, PITON, etc. Moltes d’aquestes dracmes havien estat considerades per Villaronga de lectura derivada d’EMPORITON, però d’altres les hi hem afegit nosaltres. Hem subratllat les lletres ibèriques intercalades en aquestes llegendes, tant si eren regulars, és a dir, sense alteració com si eren alterades. Considerem, doncs, que el context és encara grec i que les lletres ibèriques són l’excepció.

En segon lloc, hem tabulat les llegendes de les dracmes que porten elements suficients per a poder-se assimilar a un topònim conegut o bé que tenim informació per a poder atribuir a alguna seca concreta. Es tracta, bàsicament, de les dracmes que a l’inici hem designat del grup segon amb els seus BARKENO (Barcelona), ILTIRTA i derivats (Lleida), etc. i algunes del grup tercer que tenen una ubicació més o menys segura com ara BASTI, al País Valencià, o KERTEKUNTE, que sembla correspondre a Tivissa. És un grup reduït, amb signes ibèrics de lectura regular, però hi ha l’excepció dels primers signes de la llegenda ILTIRTASALIRNAI, una interpretació que es basa en el context (símbol llop) més que no pas en una lectura pròpiament dita. Nosaltres, però, l’hem respectat. Aquest grup el trobarem a la taula III.

En tercer lloc, hem fet una tabulació de les peces del grup quart i de la resta del grup tercer. En aquest cas predominen les lletres de tipus ibèric. Per tant, hem tendit a fer la suplència en aquesta direcció, més que no pas emprant signes grecs. Podríem dir que ara som en un context ibèric i que, per tant, aquesta direcció és la mes indicada. És per aquesta raó que ara són els escassos signes grecs els que han estat subratllats, com a excepcionals. La taula segueix l’ordre alfabètic de les lectures finals, des d’AATIKULKA fins a URBATER. Aquest grup contenia gairebé un cinquanta per cent de llegendes sense lectura. Cal assenyalar que la interpretació no té sempre una única solució. Així, el signe ibèric que és com una A sense travesser pot ésser llegit com a L o bé com a KA. Un mateix signe ibèric pot

ésser una A o bé una KE segons la posició, i ja hem anat dient que es presenta sovint la irregularitat dels signes girats. Hi ha signes com ara la lletra omega grega que té el so BE en ibèric i la I grega sona BA. Per tant, no hi ha una hipòtesi de lectura única, aplicant els principis establerts, sinó que n’hi poden haver dues o més. Nosaltres, és clar, n’hem hagut de triar una, i ho hem fet donant preferència a la solució ibèrica a la grega, atenent el context, i preferint la sortida fonètica més fàcilment llegible en cas de dues solucions dins del mateix alfabet. Gairebé sempre hem respectat les lectures fetes per Villaronga aplicant el principi de no modificar una hipòtesi anterior si no hi ha elements de pes per a fer-ho. Hi hem fet, això sí, alguna lleu correcció, com, per exemple, la lectura SOISALIR en lloc del SO-SALIR de Villaronga, que deixava sense interpretació una I que és molt fàcilment reconstruïble. En alguns casos nosaltres ho hauríem fet diferent, però ho hem respectat, com és el cas de la lectura NOL, que al nostre entendre hauria d’ésser MOL, o bé la lectura TAKIO, que hauríem preferit TATIO. No creiem que hagi de sorprendre que hagi aparegut o haguem fet aparèixer algun signe grec enmig d’una lectura ibèrica, de la mateixa manera que és evident, per exemple, l’afegit aïllat d’una lletra ibèrica final inconfusible a la dracma amb lectura EMPORITONTI. Hem marcat amb un asterisc les lectures que hem afegit nosaltres. Les peces sense asterisc ja havien estat transcrites per Villaronga o per altres autors anteriors. Aquest grup ocupa les taules IV, V, VI i VII. Insistim en el caràcter relativament convencional de les lectures i en l’evidència que hi ha altres solucions a més de les que nosaltres hem proposat. Ja hem assenyalat el cas de TAKIO/TATIO. Ara afegirem una sèrie d’alternatives que neixen d’unes observacions que ens ha fet el nostre amic Manuel García Garrido, a qui agraïm la col·laboració i que tindrem molt presents en fer la tabulació definitiva.

1. La llegenda indicada amb una A dins les del grup emporità també es podria llegir ENOKULP, en lloc d’ENOOLP, tenint present que la segona O és en realitat una rodona amb punt al mig, que en ibèric dona la KU. També la primera lletra es podria prendre no pas com una E deformada sinó com una KE ibèrica a manca del travesser central i llavors es llegiria KENOKULP. En principi ens decantem per la primera solució seguint el criteri de donar preferència a la reconstrucció de les lletres gregues en aquest grup.

2. La llegenda B dins el grup ibèric irregular, ara llegida OEPAMOMS, es podria transferir al grup emporità. Donant preferència a les formes gregues quedaria OEPITOTS prenent la H inicial a la ibèrica com a O, o bé MEPITOTS, convertint-la en una M grega. Tenint present que la darrera lletra és clarament una S ibèrica, ens inclinem per respectar la H com a O ibèrica i preferir, doncs, la primera forma.

3. La sèrie de pals de les dracmes C i D, creu García Garrido que es deuen a signes ibèrics poc gravats i que probablement siguin lletres ibèriques en les

quals apreciem la part de dalt. D’altra banda, la peça C, de les I soles, és un exemplar únic i seria bo d’esperar a veure’n un altre exemplar, que potser en milloraria la lectura. Com a solució, ni que sigui transitòria, es podrien llegir, la primera, la C com a I(?)I i la D com a KAI(?)TAKIKAI.

4. La llegenda E potser tindria més sentit llegint KAMBABAKAR, és a dir, amb lectura ibèrica de les dues I en lloc de fer la lectura a la grega, atès que totes les altres lletres són ibèriques.

5. La llegenda E, ara interpretada KIOE, permet prendre el signe intermedi per una A i una R ibèriques nexades per dalt i fer NARBU o bé passar la N com a H ibèrica i fer OARBU. Ens inclinem per la primera solució, que aporta menys modificacions a allò que veiem.

6. Algunes llegendes podrien ésser ibèriques, però retrògrades. De fet, ja Villaronga considera equivalents la KUM i la MKU (vegeu llegendes G i H). També podria ésser retrògrada la llegenda I, atès que totes les lletres ibèriques són girades. Llavors caldria llegir RNUN. Igualment la llegenda J, que passaria a KAERIO. Atenent, però, al fet que nosaltres pretenem arribar a una lectura identificativa més que no pas a una interpretació, pensem que, tot i tenir present aquest fet, potser cal mantenir les lectures tal com apareixen afegint la indicació «possible retrògrada». També podrien ésser equivalents les NLO i NOL, que semblen formar grup amb les NOLTOSA o NOKE.

7. Finalment, les lectures ORSTIBA i TAO semblen millor llegides com a ORSTIKE i BOO, seguint les formes ibèriques usuals. Pel que fa a la primera, pensem que és bo de canviar-la, però mantindrem la segona, pel criteri indicat de no modificar les lectures fetes per Villaronga.

CONCLUSIÓ

Hom es podria preguntar a què treu cap forçar d’aquesta manera les coses per a assolir unes lectures que probablement no havien estat mai ni tan sols imaginades pels gravadors que varen obrir els encunys per a batre aquestes dracmes. La resposta és senzilla. No pretenem fer cap nova teoria sobre l’alfabet ibèric, cosa per a la qual ens manca la preparació necessària, sinó resoldre d’una manera raonable i una mica més acostada a la realitat històrica el problema de la impossibilitat de poder designar un conjunt de dracmes ibèriques de llegendes singulars. Pensem que amb això haurem avançat potser una mica en superar les propostes de CESTERLACE i CESABERO que tenien el greu inconvenient de desnaturalitzar la veritable intenció imitativa d’escriure EMPORITON i ens permetran parlar d’un ampli conjunt de dracmes sense la necessitat d’anar gravant o ensenyant una sèrie de traços muts per manca d’una hipòtesi de lectura.

TAULA I

LA LECTURA DE LES DRACMES

TAULA II

TAULA III

LA LECTURA DE LES DRACMES IBÈRIQUES

TAULA IV

CRUSAFONT I SABATER

TAULA

V

LA LECTURA DE LES DRACMES IBÈRIQUES

TAULA VI

M. CRUSAFONT I SABATER

TAULA VII

Los plomos monetiformes de época romana en

la isla de Mallorca

EMILIO TRILLA PARDO ANTONIO CALERO GELABERT

INTRODUCCIÓN

Cuando hace ya varios años tuvimos la oportunidad de estudiar varios monetarios de colecciones particulares de la isla, nos encontramos con algunos ejemplares como los aquí descritos, los cuales, dada la precariedad del metal empleado, presentaban un desgaste pronunciado que impedía la correcta lectura e interpretación de los mismos. A sabiendas de que nos encontrábamos ante unas emisiones desconocidas y casi con toda seguridad exclusivas de Mallorca, poco podíamos hacer ante la escasez de datos que se nos revelaban. No fue hasta hace bien poco y gracias al estudio de varios ejemplares excepcionalmente bien conservados pertenecientes a colecciones particulares de monedas de Mallorca, cuando las piezas empezaron a encajar. Sin lugar a muchas dudas parece pues que se trata de tres emisiones diferentes de plomos monetiformes, totalmente inéditos, de tipología bien definida, y al menos uno de ellos atribuible a un personaje del que se tiene constancia por una base de estatua o pedestal dedicada a su persona. En un primer momento estábamos tentados a denominar las piezas como téseras, pues, como parece ser, en una primera instancia sí que pudieron tener una finalidad muy concreta en un espacio de tiempo limitado, como puede ser una entrada a un espectáculo. Pero lo que está fuera de toda duda para nosotros, es que estas piezas tuvieron una continuación después de sus funciones primarias, engrosando el monetario circulante que deducimos debía de ser escaso

en la época en que se acuñaron, teniendo en cuenta que antes de la conquista romana de la isla de Mallorca el circulante monetario local era prácticamente nulo por circunstancias que detallaremos más adelante. Esta teoría viene refrendada además por el acusado desgaste que presentan la mayoría de las piezas a las que hemos tenido acceso, que indica una larga vida en circulación, además del hecho de que algunas de ellas hayan sido cortadas por la mitad para ser utilizadas como divisores.

Conviene recordar a modo de ejemplo el caso de los ploms mallorquins, moneda eclesiástica de plomo empleada para retribuir la asistencia a los actos religiosos y que a fin de mes se podía cambiar por moneda efectiva. Pues bien, estas pequeñas monedas, en su mayoría emitidas entre los siglos XVI al XVIII, estuvieron en circulación haciendo compañía a los doblers y diners en los bolsillos de los mallorquines hasta finales del siglo XIX, pues como citan Bonet y Crusafont: «los plomos sustituyeron frecuentemente a la moneda menuda, sobre todo en época de carencia».1

Sirva este pequeño estudio de primer paso encaminado al conocimiento de estas curiosas emisiones que han permanecido en el olvido hasta ahora y que se nos presentan a día de hoy con muchas incógnitas todavía, pero con la puerta abierta para que futuros estudios puedan desvelar todos los misterios de lo que parece ser fueron las primeras formas de moneda acuñadas en Mallorca. Queremos expresar nuestro agradecimiento a todas aquellas personas que han colaborado cediendo amablemente sus piezas para que éstas pudieran darse a conocer.

ANTECEDENTES HISTÓRICOS

Cuando en el año 123 antes de Cristo, el cónsul Quinto Cecilio Metelo al frente de su ejército somete las islas de Mallorca y Menorca anexionándolas a la provincia de la Hispania Citerior, las dos islas mayores experimentaron una gran transformación de tipo político, económico y social, todo en base al impulso de los tres mil colonos2 procedentes de Iberia, posiblemente veteranos de guerra, que trajeron consigo sus costumbres, explotaciones agrícolas, sistema administrativo, arquitectura, etc., y cómo no, su moneda.

A diferencia de sus hermanas mayores, Ibiza (Ebusus) gozaba de un intenso comercio marítimo desde que los fenicios se instalaron en ella en el siglo VII antes

1. Acta Numismática, n.º 9 (1979) «Els ploms de Mallorca», p. 217-240.

2. Estrabón. Geographika, III. Metelo llevó como colonos a tres mil romanos de Iberia (III, 5, 1). Estos romanos, antiguos componentes de tropas legionarias, fueron asentados en las colonias latinas de Palma (Palma de Mallorca) y Pollentia (Alcudia), en la misma isla.

de Cristo. Es en el siglo IV antes de Cristo y con el apogeo de la ciudad ebusitana cuando se ven en la necesidad de acuñar moneda propia, dando paso a las singulares piezas donde se representa al dios Bes (Ebusus significa isla de Bes). Estas acuñaciones se alargarían hasta bien entrada la época romana.

Anteriormente a su conquista, los habitantes indígenas de Mallorca y Menorca, de carácter tribal, y a diferencia de la por entonces ya «civilizada» Ebusus, centraban su comercio en el trueque, practicándolo incluso con los pueblos púnicos y romanos que les visitaban para ofrecerles sus productos a cambio de los propios de las islas, pues tal como cita Diodoro sobre sus habitantes:

«Nunca utilizaban tipo alguno de moneda de plata ni de oro y en general impiden que entren en la isla. Aducen este motivo, que antiguamente Heracles hizo una expedición contra Gerión que era hijo de Criasor y que había conseguido muchísima plata y oro.

«Para tener, entonces, la fortuna no codiciada alejaron de ellos la riqueza de plata y también la de oro.» Diodoro Sículo, V, 16-18.

Los años que siguieron a la conquista se fundaron las ciudades de Palma, el símbolo del «Triunfo», y Pollentia, cuya traducción es «Poder», y las ciudades menores de Guium y Tucis, las dos últimas de incierta ubicación.

Así como la antigua ciudad romana de Palma descansa bajo los cimientos de la ciudad moderna, Pollentia se nos ha ido descubriendo a través de casi cien años de excavaciones arqueológicas como la ciudad importante que fue, situada en un enclave privilegiado en una península que separa dos bahías (Pollensa y Alcudia) y actuando como puente comercial entre Italia y la Península Ibérica.

La ciudad fue construida hacia el año 70 antes de Cristo sobre un anterior emplazamiento de época talayótica; el nombre de la ciudad proviene de la palabra polleo, que en latín significa poder, y se calcula que Pollentia en la época de máximo esplendor llegó a ocupar doce hectáreas. Se halla ubicada en el término municipal de Alcudia, en el norte de la isla de Mallorca, y sólo una pequeña parte de la ciudad ha sido descubierta hasta la fecha; asimismo, después del hallazgo de diversos restos arqueológicos en la zona, se puede afirmar que Pollentia tenía un puerto ubicado más cerca de la ciudad que tal como se puede apreciar actualmente, ya que se ha ido ganando terreno al mar debido a la construcción de la zona del Puerto de Alcudia.

En el siglo III después de Cristo la crisis económica que sacude el Imperio Romano afecta también a Pollentia: la ciudad reduce su perímetro y refuerza su muralla. Comienza una época de decadencia que se agrava con las invasiones de los vándalos. A duras penas logra sobrevivir hasta el siglo V después de Cristo, cuando desaparece como núcleo urbano, dando paso sobre las ruinas a pequeños hábitats ocasionales que perduran hasta la época musulmana cuando adopta el nombre de Alcudia, que significa «la colina», es decir la pequeña elevación que cubría la urbe desaparecida.

Principales yacimientos de época romana en la isla de Mallorca y mapa de los municipios de Mallorca actualmente.

Fue durante la época imperial (siglos I y II después de Cristo) cuando experimenta su auge y llega a tener una población de tres mil habitantes. Se construyen casas, mansiones, puentes, edificios públicos, etc. Y, como ciudad importante que se precie, no podía faltar su propio teatro para esparcimiento de la población.

Ciudad romana de Pollentia.Reconstrucción imaginaria de la ciudad de Pollentia

En la imagen se puede apreciar el recinto amurallado que rodea el núcleo urbano, el cual presenta la distribución habitual de las ciudades romanas, de forma paralela y equidistante separadas por calles iguales excepto dos que van de norte a sur (kardo maximus)y de este a oeste (decumanus)de la ciudad y formando un conjunto de diseño rectangular.

En las afueras de la ciudad está situado el teatro romano y tal como se indica en la Historia de Alcudia, 3 según el estudio del profesor Luigi Bernabó realizado

3. Miquel TARRADELL, Antonio ARRIBAS y Guillermo ROSELLÓ, Historia de Alcudia, vol. I, 1978.

en 1951, se determinó que dicho teatro era de planta griega, es decir, con orquestra circular y una cávea cuya abertura era superior al semicírculo. Según el profesor Bernabó, debió construirse por mercenarios griegos sicilianos hacia el fin del siglo I dC o en el siglo II dC; la cávea está excavada en la roca y el aforo aproximado del teatro debía ser de dos mil personas.

Este edificio público tuvo diversas funciones además de las teatrales, como pudieron ser las luchas de gladiadores (munus) típicas en las pequeñas ciudades provinciales, en parte confirmado con el hallazgo en la ciudad de Pollentia de un casco de gladiador del tipo de parada y una espinillera o gnemide propios de los gladiadores.

El teatro romano de Pollentia es el único que se conserva en Mallorca. Probablemente la ciudad de Palma tuvo uno similar en la zona comprendida en los alrededores del actual Paseo del Born, por entonces al borde del mar.

Los encargados de organizar y financiar los actos lúdicos que se ofrecían en la ciudad y por tanto los espectáculos representados en el teatro, eran los ediles curules que además ejercían otras importantes labores sociales.

Funciones de los ediles curules:

— Cura Urbis: Labor de policía y mantenimiento del orden público.

— Cura Ludorum: Organización de las fiestas públicas.

— Cura Annonae: Abastecían cereales y regulaban los precios, e inspeccionaban el mercado de esclavos y ganados.

— Tenían jurisdicción civil y criminal.

— Podían imponer multas en virtud de la coercitio, pero estaban sometidos a la provocatio ad populum ante los comicios por tribus.

— Mediaban en las controversias que podían surgir al celebrar contratos de compraventa de animales y esclavos; también llevaban a cabo una regulación en materia de vicios ocultos.

Asimismo, era costumbre que cuando se convocaban elecciones a aedilis (edil actualmente) los candidatos patrocinaran eventos especiales como luchas de gladiadores para la captación de votos.

En los límites de la actual Alcudia se han descubierto varias lápidas y pedestales con inscripciones, tres de ellas con dedicatorias a los ediles de la zona. Gracias a uno de estos pedestales hallado en el Camp d’en França a principios del si-

glo XVIII, el cual está dedicado a la memoria de uno de estos ediles, y al estudio de unos plomos monetiformes inéditos hasta la fecha, hemos podido atribuir a este personaje estas acuñaciones tan singulares que a continuación presentamos.

En el pedestal reza esta leyenda:

L. DENTILIO

L.FIL. VEL

MODESTO

AEDILI. IIVIR

FLAMINI

L. FAVONIUS

... TV ... O

AVONOC... O

PIENTISSIMO

L.D.D.D.

Traducción: A Lucio Dentilio Modesto, hijo de Lucio, de la tribu Velina, edil, duunviro y flamen. Lucio Favonio... puso esta memoria a su abuelo amantísimo en el lugar señalado por decreto de los decuriones.

Este pedestal de piedra calcárea se halla en el Museo de Mallorca, número de inventario 27383 y tiene unas medidas de 87 por 60 por 52 centímetros y, a juzgar por el tipo de letra, monumental y elegante, se debe fechar en el siglo II después de Cristo.

Lucius Dentilius Modestus pertenecía a la tribu Velina. Los ciudadanos de Palma y Pollentia eran los únicos fuera de la península italiana adscritos a dicha tribu. La tribu

Velina era una de las 35 tribus de Roma y fue instituida en el año 241 antes de Cristo. Junto a la tribu Quirina, la tribu Velina estaba situada entre el Piceno y el Ager Praetutianus.

Este personaje poseía los títulos de aedil, duumviro y flamen con sus respectivas y distintas funciones:

— Aedil: Había de dos tipos, aedilis curulis y aedilis plebis. Mientras que para ser aedilis curulis debía pertenecer a una familia patricia, el aedilis plebis era elegido directamente entre la plebe; las funciones las citamos anteriormente.

— Duovir o duunviro. Era un magistrado y gobernaba conjuntamente con otro, se encargaba de realizar el censo y en ocasiones de las emisiones monetarias. El cargo tenía una duración de cinco años.

— Flamen o sacerdote: Era de una duración de un año, pero normalmente eran honorarios y se renovaban habitualmente durante varios años. Era la culmi-

nación de una carrera de muchos años de un ciudadano sin ninguna indignidad; se requería tener la ciudadanía romana y tener una edad mínima de veinticinco años. Se encargaban de organizar los cultos religiosos en la población.

ACUÑACIONES ATRIBUIDAS A LUCIUS DENTILIUS MODESTUS

ANVERSO: Casco de gladiador crestado con protecciones laterales y barbuquejo. Alrededor letras:

F·C: Faciendum Curavit.

D·D: Decurionum Decreto.

La traducción es: «Mandado hacer por decreto de los decuriones.»

Los decuriones eran los miembros del Senado local en municipios y colonias.

REVERSO: Gladiador del tipo samnita en marcha hacia la izquierda en actitud de ataque, provisto de casco, escudo, espinilleras, protección en brazo derecho y espada corta o gladius,sólo parcialmente visible.

Leyenda:

L· DENT: Lucius Dentilius.

A· CARD:Edil desconocido.

Æ D: Aedilis.

Como podemos apreciar, se trata de una acuñación muy cuidada y de gran relieve. La actitud del gladiador en movimiento confiere una atractiva viveza a la pieza. El grabador en este caso tuvo muy en cuenta al elaborar los cuños la plasticidad de los motivos y que las proporciones tuvieran un perfecto equilibrio.

La calidad del resultado nos hace suponer que el grabador pudiera tratarse de

un experimentado artesano proveniente de la Península Ibérica en donde hubo diversas cecas romanas en las cuales se acuñó moneda.

Teniendo en cuenta que el pedestal en el cual se cita a Lucius Dentilius está datado en el siglo II después de Cristo y dedicado a su persona por un nieto suyo, podemos deducir que éstas fueron acuñadas a mediados o finales del siglo I después de Cristo; la tipología de la leyenda así lo indica también.

En referencia al personaje que se cita como A·CARD y del que no hemos encontrado referencias bibliográficas, debe tratarse del segundo magistrado de la ciudad que compartía la presidencia del senado local junto con Lucius Dentilius.

Parece muy probable que el motivo que llevó a la acuñación de estas piezas no fuera otro que un importante evento de tipo lúdico (patrocinado por los dos ediles de Pollentia) y que sirvieran a modo de entrada para los actos que se debían celebrar en el teatro romano, que aunque en un principio debía estar destinado a representaciones teatrales, en ocasiones muy especiales debía albergar las célebres luchas de gladiadores (munus). No es descabellado suponer, atendiendo a la coincidencia tanto en la datación de la construcción aproximada del teatro romano y del pedestal dedicatorio de Lucius Dentilius, que el evento importante por el que en un primer momento fueron acuñadas estas piezas no fuera otro que la inauguración de dicho teatro.

Asimismo, el hallazgo citado anteriormente de la espinillera o gnemide y del casco de gladiador en plena ciudad de Pollentia, concretamente en un pozo cega-

Pollentia (Mallorca)

Bronce. 32 × 19,5 × 20 cm

Inventario n.º 24090

Museo de Mallorca

Pollentia (Mallorca)

Bronce. 35 × 21 × 15 cm

Inventario n.º 24091

Museo de Mallorca

do y una escombrera respectivamente, durante las excavaciones de Malberti del año 1984 vendría a corroborar lo expuesto anteriormente.

El gladiador que aparece en los plomos es del tipo samnita o sammis, los cuales toman su nombre del armamento especial tomado del pueblo homónimo. Portaban un escudo grande y oblongo (scutum), casco con cresta y aletas, pechera (spongia) que cubría el pecho, el brazo derecho y la pierna izquierda protegida por una greba metálica (ocrea) y llevaba una espada recta y corta (gladius). Era el tipo más antiguo de gladiador y normalmente luchaban contra gladiadores sin armadura y muy ágiles (como el reciario o retiarius) o entre ellos mismos.

A continuación, se muestran las piezas que hemos podido examinar de las diversas colecciones particulares a las que hemos tenido acceso, además de un ejemplar que figuraba en la exposición «El mundo romano en las Illes Balears« organizada por la obra social de la Fundación «La Caixa». Esta última clasificada como tésera por la fundación.

Como podemos apreciar, dos de los plomos presentan agujero para ser portados, ya sea como adorno dado lo llamativo y original del diseño, o bien como alguna suerte de amuleto. Quién sabe si en su momento lucieron en el cuello de alguno de esos gladiadores a modo de trofeo, o simplemente como recuerdo. Además de la pieza que figura cortada por la mitad a golpe de cizalla, tenemos constancia de otro ejemplar similar, del cual no hemos conseguido fotografía; esto apoyaría la teoría de que en un principio estos plomos monetiformes fueron acuñados con un fin concreto, pero que posteriormente circularon como valor monetal a similitud de las monedas en curso, pero esta vez a modo de divisores.

Posiblemente el plomo que fue empleado para la acuñación de estas piezas provenía de las minas de Son Creus en la localidad de Bunyola en la misma isla de Mallorca, ya que estas minas eran conocidas desde tiempos remotos y en su interior se hallaron diversas lucernas de época romana. Éstas debieron ser utilizadas durante la extracción de dicho mineral para la posterior utilización del mismo en los diversos usos que se le daba en esa época que fueron muchos, ya que se fabricaban infinidad de objetos en plomo, desde las mismas téseras, pesas de telar, adornos, balas de honda, etc.

PLOMOS MONETIFORMES DE ÉPOCA ROMANA DE MALLORCA65

ACUÑACIONES ATRIBUIDAS A LUCIUS DENTILIUS MODESTUS

N.º 1:Peso: 23,7 g.Diámetro: 25 mm.Grosor: 5,5 mm. Cuños a las 11 horas.

N.º 2:Peso: 20,3 g.Diámetro: 25 mm.Grosor: 0,5 mm. Cuños a las 12 horas.

N.º 3:Peso: 24,5 g.Diámetro: 26 mm.Grosor: 0,4 mm. Cuños a las 6 horas.

N.º 4:Peso: 20,6 g.Diámetro: 25 mm.Grosor: 4,8 mm. Cuños a las 3 horas.

N.º 5:Peso: 21,6 g.Diámetro: 24,5 mm.Grosor: 5 mm. Cuños a las 3 horas.

N.º 6:Peso: 13,7 g.Diámetro: 24 mm.Grosor: 4 mm. Cuños a las 11 horas.

N.º 7:Peso: 20,6 g.Diámetro: 25 mm.Grosor: 5 mm. Cuños a las 2 horas.

N.º 8:Peso: 25,8 g.Diámetro: 28 mm.Grosor: 5 mm. Cuños a las 7 horas. Tiene un agujero tapado a las 6’30 horas.

N.º 9:Peso: 22,2 g.Diámetro: 26 mm.Grosor: 4,5 mm. Cuños a las 5 horas.

N.º 10:Peso: 19,8 g.Diámetro: 30 mm.Grosor: 4 mm.

Cuños a las 6 horas.

Agujero a las 11 horas.

N.º 11:Peso: 14,9 g.Diámetro: 28 mm.Grosor: 4 mm.

Cuños a las 4 horas.

N.º 12:Peso: 24,7 g.Diámetro: 25 mm.Grosor: 5,2 mm.

Cuños a las 11 horas.

N.º 13:Peso: 22,6 g.Diámetro: 25 mm.Cuños a las 12 horas.

De esta pieza no disponemos del grosor.

N.º 14:Peso: 20,3 g.Diámetro: 27 mm.

Cuños a las 6 horas.

De esta pieza no disponemos del grosor.

N.º 15:Peso: 16,1 g.Diámetro: 24 mm.

Cuños a las 11,30 horas.

De esta pieza no disponemos del grosor.

N.º 16:Peso: 22 g.Diámetro: 27 mm. Cuños a las 3 horas. De esta pieza no disponemos del grosor.

N.º 17: De esta pieza sólo disponemos del peso, que es de 23,5 gramos, y el diámetro, de 26 mm.

N.º 18: Esta pieza perteneciente a una colección particular, clasificada como tésera y procedente de la ciudad de Pollentia (Alcudia, Mallorca), datada como del si-

glo I después de Cristo, aparecía en la exposición «El mundo romano en las Illes Balears» organizada por la obra social de la Fundación «la Caixa», sólo tenemos el diámetro, que es de 27 milímetros.

El peso medio de todas las piezas de las cuales tenemos datos es de 21,38 gramos y cabe destacar el poco peso de una de ellas, de sólo pesa 13,7 gramos; el diámetro medio es de 25,8 milímetros.

PLOMOS MONETIFORMES DEL TIPO DE LA MAZA

El siguiente grupo de plomos monetiformes que describiremos a continuación lo componen tres grupos de piezas de las cuales dos son variantes o subtipos.

A diferencia de los plomos de Lucius Dentilius anteriormente descritos, que presentaban una acuñación cuidada, así como un diseño elaborado y artístico, estas acuñaciones revelan una emisión mucho más simple, con un arte tosco y un cierto aire primitivo.

La mayoría de las piezas presentan un desgaste pronunciado, signo inequívoco de una larga vida como circulante monetario, así como una gran disparidad en el peso, desde los más de 75 gramos de los ejemplares n.º 3, 12 y 14 hasta los escasos 32 gramos del ejemplar n.º 6, por lo que cabría la posibilidad de que se tratase de unidades y divisores, si bien dada la precariedad de esta descuidada emisión y la variedad en el peso de las piezas nos hace suponer que no debió existir un patrón para fijar el peso en el momento de emitirlas.

Consultadas las principales obras de referencia, así como un amplio abanico de subastas numismáticas de los últimos años, no hemos podido localizar ningún ejemplar como los aquí descritos; esto, unido al carácter exclusivamente local que tenían estos plomos monetiformes, nos lleva a afirmar sin temor a equivocarnos que se trata de una serie monetal emitida en exclusiva en la isla de Mallorca no publicada hasta la fecha. El cuando y el porqué se pusieron en circulación es una incógnita, pero si atendemos a la peculiar combinación de leyenda ibérica y latina que presentan, y a la gran similitud en el diseño con algunos denarios de la época de Augusto (foto n.º 15), podríamos ubicar su datación a mediados del siglo I antes de Cristo. La causa probable de su puesta en circulación podría deberse a la necesidad urgente de cubrir el vacío de moneda circulante que en esa época había en la isla, lo cual explicaría lo descuidado de su factura, las grandes diferencias en el peso y su fabricación en plomo, ya que obviamente debía ser mucho más sencillo y rápido, además de menos costoso, el acuñar en este metal. Cabe también la posibilidad de que se utilizaran a su vez como valores fraccionarios respecto a las monedas de bronce y cobre importadas por los primeros colonos que, coincidiendo con la conquista romana de la isla, arribaron desde la Península Ibérica.

PLOMOS MONETIFORMES DEL TIPO DE LA MAZA

Anverso: Cabeza masculina desnuda a la derecha, posiblemente Hércules. Reverso: Maza de Hércules a la izquierda dentro de círculo de puntos, arriba leyenda ibérica o . Debajo leyenda latina T ·.

El personaje del anverso podría tratarse del Hércules romano, que era a su vez el héroe de la mitología griega Heracles, hijo de Zeus, famoso por sus doce trabajos o labores que le convirtieron en divinidad. En el reverso aparece la maza, que era su arma y principal atributo. Esta simbología podría hacer alusión a Gades, actual Cádiz, donde estaba situado el templo de HérculesGaditanus. En la parte superior de la maza aparecen varias letras ibéricas del tipo «ibérico del sur». A simple vista, la primera impresión aparenta la leyenda , cuya traducción, suponiendo que la letra central sea una «CA» invertida, sería ŠCAS. Ahora bien, si nos fijamos en la leyenda del plomo n.º 7, vemos que el primer trazo de la se asemeja más a una T latina seguida de un trazo y la letra, que sería la N ibérica, por lo que no se puede precisar con exactitud su trascripción y traducción. La leyenda inferior es latina y ofrece más dudas si cabe. Vuelve a aparecer al principio una T muy similar a la anterior con el trazo superior muy corto, una P () y tres letras nexadas que podrían ser AVC o AVK (AK). Consultado al respecto el reconocido investigador y experto numismático Doctor Leandre Villaronga, es de la opinión de que nos hallamos ante unas leyendas de difícil interpretación, las cuales presentan una deformación que nos impide su correcta trascripción.

A

Du, Tu

Ba Tu (?)

Be E

Bi

Bo

Bu

Ca, Ga

Ce, Ge

Gi

Co, Go

Cu

Da, Ta Sh

De, Te

U, V

Di, Ti M (?)

Do, To

S (?)

Esquema del alfabeto ibérico de la zona sur.

RELACIÓN DE PIEZAS

N.º 1:Peso: 40,6 g.Diámetro: 3,15 cm.Grosor: 0,5 cm. Cuños a las 4 horas.

N.º 2:Peso: 39,8 g.Diámetro: 36 mm.Grosor: 5 mm. Cuños a las 8´30 horas.

N.º 3:Peso: 75,4 g.Diámetro: 33 mm.Grosor: 8 mm. Cuños a la una horas.

N.º 4:Peso: 60,1 g.Diámetro: 33 mm.Grosor: 7 mm. Cuños a las 6 horas.

PLOMOS

N.º 5:Peso: 65,6 g.Diámetro: 35 mm.Grosor: 7,5 mm. Cuños a las 6 horas.

N.º 6:Peso: 31,7 g.Diámetro: 33,5 mm.Grosor: 5 mm. Cuños a las 3 horas.

N.º 7:Peso: 55,8 g.Diámetro: 37 mm. De esta pieza desconocemos el grosor y la posición de los cuños.

N.º 8:Peso: 49 g.Diámetro: 35 mm.Grosor: 7 mm. Cuños a las 5 horas.

N.º 9:De esta pieza no disponemos ni de peso, ni de diámetro, grosor y posición de cuños.

N.º 10:De esta pieza sólo conocemos el peso, que es de 56 gramos.

Tenemos constancia de dos plomos más de este tipo pero disponemos de pocos datos de ellos.

N.º 11. Sin foto, muy gastado y peso de 63,5 g.

N.º 12. Sin foto, muy gastado y peso de 77,1 g.

VARIANTES O SUBTIPOS

Primer tipo

N.º 13:Peso: 63 g.Diámetro: 36 mm.Grosor: 6 mm. Cuños a las 6 horas.

Este ejemplar no ofrece diferencias en el tipo del anverso, pero su reverso presenta unas peculiaridades que lo distinguen de sus predecesores. En primer lugar, la maza ha adoptado una forma más realista, con la empuñadura perfectamente definida; sigue estando enmarcada por un círculo de puntos, pero lo más importante es que la leyenda superior ha cambiado por completo del alfabeto ibérico al latino. Lamentablemente su conservación es bastante floja, y si había leyenda en su parte inferior ésta ha desaparecido por completo. Los trazos que aún son visibles en la leyenda superior podemos identificarlos de la siguiente forma: CIR = CPADIR. Podría esta leyenda ser una referencia a la colonia fenicia de Gadir que posteriormente fue la Gades romana.

El hecho de aparecer la principal divinidad de la ciudad, el Hércules Gaditano, indicaría que una parte importante de los colonos llegados con las tropas romanas que conquistaron Mallorca, o en desembarcos colonizadores posteriores, procederían de esa ciudad, queriendo transmitir a través de estas acuñaciones sus propias raíces.

Segundo tipo

N.º 14:Peso: 75,2 g.Diámetro: 41 mm.Grosor: 7 mm.

No podemos dar la posición de los cuños al ser la pieza unifaz.

Esta otra variante de la serie de la maza se compone, como la anterior, de un solo ejemplar. Más bien parece tratarse en este caso de una prueba de cuño unifaz, pues su anverso aparece completamente liso, sin ningún tipo de marcas o relieve. Es una acuñación claramente más avanzada y artística que las anteriores. En este caso, la maza ha cambiado su posición de izquierda a derecha, está muy bien definida y de su base surgen unos adornos a modo de cintas o cuerdas que la recorren a ambos lados. Las dos leyendas que la flanquean son latinas, y aunque bastante gastadas, se distinguen en la parte superior las letras N V y en la inferior DAC o DAG. La línea de puntos que circunvala el conjunto es mucho más uniforme, y éstos han reducido su tamaño considerablemente.

La conclusión que podemos extraer es que se trata de una prueba de cuños como paso previo para continuar las anteriores emisiones, con una serie de mejoras en su factura y de época ligeramente posterior, posiblemente a finales del siglo I antes de Cristo o inicios del siglo I de nuestra era, cuya puesta en circulación parece ser que no debió ver la luz, ya que hasta el momento no han aparecido otros ejemplares con estas características.

Hemos de hacer notar llegado este punto que la serie de plomos monetiformes que hemos descrito anteriormente y denominados de la maza es la más antigua de entre las tres series que componen este trabajo, por lo que debían ser casi con total certeza las primeras emisiones monetiformes acuñadas en la isla de Mallorca, con la importancia que supondría dentro del contexto de la numismática balear y de su historia en general.

N.º 15. Denario de la familia Cornelia acuñado en el año 40 antes de Cristo. El monedero es oriundo de Gades (Cádiz) y la clava o maza que aparece en el reverso hace alusión a esa ciudad, donde estaba situado el templo de HerculesGaditanus

N.º 16. Áureo acuñado en Roma entre los años 119 y 122 dC en nombre del emperador romano Adriano (117-138 d.C.). Dicho emperador había nacido en Hispania y en el reverso aparece los motivos hispanos del Hércules Gaditano de pie portando maza y manzana; a sus pies, proa de barco y la Baetica yacente. El peso medio de todas las piezas de las cuales tenemos datos es de 57,91 gramos y cabe destacar la gran diferencia de pesos entre ellas, desde 31,7 gramos la de menos peso hasta los 77,1 gramos de la de más peso, siendo el diámetro medio de 3,51 centímetros.

Ampliaciones de leyendas de algunas piezas del tipo de la maza

n.º 1 del tipo de la maza.

Plomo n.º 2 del tipo de la maza.

Plomo n.º 7 del tipo de la maza.

Plomo n.º 13 del tipo de la maza, una foto con la leyenda realzada.

PLOMOS MONETIFORMES DEL TIPO SILLA CURUL Y PALMA

Este tercer y último grupo de plomos monetiformes vuelve a tener una tipología cuidada y claramente alto imperial romana. A similitud de las acuñaciones de Lu-

cius Dentilius se vuelven a citar a dos aediles o magistrados; esta vez nos revelan el símbolo del cargo que ejercían y el posible símbolo de la ciudad en la que gobernaban.

ANVERSO: Silla curul.

Letras parte superior: D·D: Decurionum Decreto.

Letras parte inferior: F·C: Faciendum Curavit.

La traducción es: «Mandado hacer por decreto de los decuriones.»

Como hemos citado anteriormente en la pieza de Lucius Dentilius, los decuriones eran los miembros del Senado local en municipios y colonias.

REVERSO: Palma a derecha.

Leyenda:

Parte superior: · GR

Parte inferior: C· SICI (SICINIUS).

La silla curul que aparece en el anverso (en latín sella curulis) era el asiento sobre el cual los magistrados veteranos tenían derecho a sentarse, derecho que incluía al dictador, magister equitum, cónsul, pretor y edil curul. Simbolizaba la responsabilidad y autoridad de las magistraturas con rango curul. Estaba originalmente construida en marfil, con patas curvadas formando una amplia X, no poseía respaldo y podía ser plegada, siendo así fácilmente transportable para ser utilizada por los magistrados y comandantes en el campo. Tito Livio sitúa su origen en Etruria.

La silla curul reflejada en una moneda simboliza el gobierno legítimo e indica que la persona en cuyo nombre se acuñó quiere que se le asocie con una mejora de las condiciones del gobierno durante su mandato. Varias familias romanas en la época republicana acuñaron monedas representando sillas curules como motivo principal (fotos n.º 6 y 7).

En las piezas aquí descritas se da una marcada importancia a resaltar que dic-

has emisiones fueron mandadas acuñar por los dos magistrados de la ciudad plasmando con la silla curul el símbolo de su autoridad. En el reverso figuran los nombres de esos dos ediles o magistrados que compartían el gobierno local flanqueando una palma.

No hemos conseguido encontrar referencias acerca de los personajes que se mencionan, si bien C·SICI pudiera hacer alusión a un miembro de la familia Sicinia (familia de gran antigüedad en la República romana y cuyos orígenes datan del siglo V aC).

El símbolo del reverso podría hacer alusión a la ciudad de Palma, ciudad que junto con Pollentia disfrutaba del derecho romano. La ubicación originaria de dicha ciudad ha sido hasta no hace mucho motivo de controversia. Diversos autores mantenían que podía estar ubicada en los alrededores de S’Horta d’en Palmer (zona del municipio de Campos), dada la abundancia de restos y asentamientos romanos hallados en la zona y a una importante necrópolis localizada en un enclave próximo denominado Sa Carrotja. Esto, unido a la gran similitud en su fonética, reforzaba esta teoría. Sin embargo hoy se da casi por sentado que la Palma romana se fundó en lo que es hoy la actual ciudad de Palma de Mallorca, en los alrededores del barrio de la Almudaina.

A día de hoy podemos especular con que los dos personajes que se citan en estas acuñaciones debieron ser los dos ediles que gobernaban de forma conjunta la Palma romana, cuyo emblema de la ciudad sería la palma del triunfo que le diera nombre. Puede que futuros hallazgos arqueológicos a modo de inscripciones de la época, similares al pedestal de Lucius Dentilius, logren ayudar a confirmar lo aquí expuesto.

Relación de piezas

N.º 1:Peso: 29,9 g.Diámetro: 29 mm.Grosor: 4 mm. Cuños a las 6 horas.

N.º 2:Peso: 35 g.Diámetro: 27 mm.Grosor: 6 mm. Cuños a las 6 horas.

N.º 3:Peso: 23,5 g.Diámetro: 26 mm.

De esta pieza sólo disponemos de la foto y desconocemos el grosor y la posición de los cuños.

N.º 4:Peso: 22,9 g.Diámetro: 27 mm.Grosor: 4 mm.

Desconocemos la posición de los cuños por el desgaste que presenta el reverso.

N.º 5:Peso: 19,2 g.Diámetro: 27 mm.Grosor: 4 mm. Desconocemos la posición de los cuños por el desgaste que presenta el reverso.

N.º 6. Denario de la familia Pompeia acuñado en el año 59 antes de Cristo en cuyo anverso como en el reverso aparece una silla curul, símbolo de los ediles curules. Ampliado.

N.º 7. Denario de la familia Plaetoria acuñado entre los años 68 y 66 aC en el reverso del cual aparece tanto el título que ostentaba el monedero que la acuñó AED.CVR. (Aedilis curulis) como su símbolo representativo, que es la silla curul. Ampliado.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA:

CASARIEGO, A.; CORES, G.; y PLIEGO, F. Catálogo de plomos monetiformes de la Hispania Antigua, 1987.

VILLARONGA, Leandre, Corpus nummum Hispaniae ante Augusti aetatem 1994.

TARADELL, Miquel; ARRIBAS, Antonio y ROSSELLÓ, Guillermo, Historia de Alcudia, Volumen I, 1978.

Los bronces romanos en España, 1990. Ministerio de Cultura, 1990.

Historia de las Baleares, 1991. Diario de Mallorca, 1991.

ÁLVAREZ BURGOS, Fernando, Prontuario de la moneda hispánica, 1984.

CALICÓ, X., Los denarios romanos anteriores a JC, 3.ª edición, 2001.

GARRIDO, Carlos, La mirada del pasado, 1998.

El mundo romano a les Illes Balears. Fundación «la Caixa», 2006 http://www.tesorillo.com/ http://www.lilliputmodel.com/articulos/pedroadolfo/gladiador/gladiador.htm

Un felús inèdit cordovès de l’any 230 AH (845

dC)

D. FRANCÈS VAÑÓ

Algunes de les monedes encunyades durant els trenta-dos anys del regnat d’Abd –al-Rahman II (206-238 aH) es diferencien notablement de les anteriors. Si donem un cop d’ull als catàlegs, veiem que les emissions de dírhams són inicialment rudes i d’estil pobre, no gaire millor que les darreres emissions del seu predecessor al-Hakam I (180-206 aH). En canvi, de l’any 229 ja es coneixen monedes força diferents. En unes, les inscripcions són ben netes i marcades, i aquesta millora de l’estil encara s’aprecia més a les monedes de l’any següent, el 230. En canvi, des del 231 fins al 236, l’estil de les monedes va degenerant progressivament, per bé que encara mantenen algunes característiques de les iniciades l’any 229. A partir del 237, les monedes recuperen la imperfecció anterior.

D’altra banda, els felusos de coure presenten força problemes d’atribució. No està clar on, com ni quan es van encunyar, tot i que alguns duen la seca al-Àndalus. Eren encunyacions oficials per mandat de l’emir? S’encunyaven en altres llocs sota control del sahib-al-suq local, prèvia autorització emiral?

Les fonts escrites i els historiadors que les han estudiat (el Bilad al-Andalus, Levi Provençal, etc.) no aporten gaire informació pràctica sobre la fabricació i circulació de la moneda emiral. Haurà de ser l’observació detallada de les monedes el que ens permeti aventurar noves hipòtesis i solucions. Per exemple, Frochoso atribueix al regnat d’Abd –al-Rahman II uns felusos de mòdul major però de menor gruix (1 mm), que serien encunyats fins als primers anys d’Abd –alRahman III. Ara bé, tot i mencionar la presència de la seca al-Àndalus en alguns felusos, Frochoso es pregunta si efectivament aquestes emissions no pertanyien a la seca de Còrdova.

Aquest i altres dubtes poden quedar esvaïts després de presentar una peça inèdita, que respon a la descripció següent:

Felús.

Any 230 aH. Inèdit.

Ø: 16 mm Gruix: 2 mmPes: 2,80 g

Ø: 16 mm Gruix: 1,5 mmPes: 2,60 g

El fet de presentar un felús inèdit amb data ja és prou important. Els dos exemplars vistos no permeten assegurar que duguin la seca al-Àndalus. En tot cas, veient aquests exemplars, caldrà replantejar la seriació dels felusos andalusins dels segles VIII i IX. L’encunyació de dírhams ben acabats de l’any 230, esmentada ja per Codera, sembla paral·lela a la fabricació de felusos d’un estil molt semblant.

Fixem-nos a la imatge que l’epigrafia de dírhams i felusos és similar, i també ho són alguns guarniments de les orles i de les àrees centrals. Tot indica que són fabricats a la mateixa seca.

Dírham.

Any 230 aH.

Seca al-Àndalus.

Vives 197.

Ø: 23 mmGruix: 1 mmPes: 2,15 g

El que és més interessant és que aquests felusos de l’any 230 no tenen un mòdul massa gran i, en alguns aspectes, s’assemblen força a d’altres felusos atribuïts fins avui a l’època anterior dels governadors dependents (vegeu Frochoso XIIIa). En general, la distinció que fa Frochoso entre els felusos dependents i els independents rau principalment en el gruix de les monedes (de 2,5 a 4,6 mm a la primera sèrie, i de 0,6 a 1,0 mm a la segona sèrie) i en la distinta epigrafia. Ara bé, la sort de poder situar cronològicament una emissió de felusos ens permet aventurar també una nova hipòtesi. Si l’any 230 els felusos feien 16 mm de diàmetre i tenien un gruix de 2 mm, aleshores potser no estaven tan allunyats cronològicament dels més gruixuts atribuïts als governadors omeies. Jo crec que quan Abd –alRahman I va accedir a l’emirat i va canviar la moneda de plata, també va tenir possibilitats de canviar la de coure. Potser no ho féu immediatament, però em sembla versemblant la hipòtesi que els felusos de l’època dels governadors duien la llegenda:

No hi ha cap Déu tret de Déu

i que a partir d’Abd —al-Rahman I s’afegís la tercera línia:

...només Ell

No hi ha company per a Ell

Els primers felusos independents devien ser gruixuts com ho solen ser els que duen la llegenda senzilla. Però, poc a poc, el gruix va anar disminuint i el mòdul es va anar eixamplant. També l’art de les peces anà guanyant amb el pas del temps, tot i que la cura en el procés de fabricació dels felusos no sembla haver estat equiparable a la que tenien per als magnífics dírhams de plata.

Potser amb sort i paciència podrem anar trobant similituds entre felusos i dírhams, de manera que puguem ampliar el ventall cronològic d’emissions conegudes i puguem confirmar o rebutjar la nova hipòtesi proposada, que capgira l’ordenació dels felusos de l’emirat cordovès independent: és a dir, que els felusos més prims i de mòdul major són més moderns que els felusos més gruixuts i de mòdul menor.

BIBLIOGRAFIA

F. CODERA (1879). Tratado de numismática arábigo-española. Madrid.

R. FROCHOSO (2001). Los feluses de al-Andalus. Madrid: Numismática Córdoba.

A. VIVES (1893). Monedas de las dinastias arábigo-españolas. Madrid.

La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals

M. CRUSAFONT I SABATER

Una important troballa de moneda catalana comtal analitzada recentment per X. Sanahuja a Acta Numismàtica1 ha aportat aclariments fonamentals sobre la moneda barcelonina del segle X. En el curs del treball de preparació que estem fent, de cara al Catàleg general de la moneda catalana, ens hem trobat, però, amb l’obstacle que les noves aportacions eren difícilment traduïbles en termes de peces atribuïdes a uns regnats o episcopats concrets. El conjunt de tipus estudiats per Sanahuja s’haurien pogut englobar en un apartat d’incertes del segle X, però també hi cabia la possibilitat d’assajar unes atribucions més concretes. Ens ha temptat aquesta segona possibilitat i finalment ens hem decidit per aquesta segona opció, força més arriscada. En trobar-nos, però, dins el terreny de la moneda catalana comtal, aprofitarem l’avinentesa per a donar a conèixer altres novetats, algunes força interessants i d’altres més de segon ordre, però que també mereixen l’atenció dels estudiosos. Per qüestions de prioritat cronològica, iniciarem la nostra exposició parlant del numerari barceloní del segle X

LA MONEDA BARCELONINA DEL SEGLE X

Des de sempre, el segle X ha estat una incògnita pel que fa a la moneda barcelonina. Hi havia, d’una banda unes emissions carolíngies que cobrien l’etapa de la

1. X. SANAHUJA I ANGUERA, «La moneda de Barcelona al segle X segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2 (925)», Acta Numismàtica, núm.36 (2006), p. 79-114. Ens referirem sovint a aquesta troballa, que anomenarem segona troballa, sense fer-ne una citació sistemàtica quan és evident.

intervenció franca del segle IX i de l’altra un primer diner comtal de Ramon Borrell (992-1018), que apuntava ja al segle XI. Pel que fa al segle X, només s’hi podria atribuir el grup anomenat de transició, uns diners i òbols encara a nom de reis carolingis (Carles i Lluís), però amb tipologia singular que anomenarem del túmul o monograma.2 Semblava impossible que aquest grup de transició pogués omplir, ell tot sol, l’ampli espai del segle X, però a més hi havia indicis que feien pensar que aquestes peces no podien ésser massa allunyades de les sèries regulars carolíngies.

L’estudi d’una petita troballa d’unes monedes barcelonines de transició, associades a exemplars carolingis de seques franceses3 ens va afermar en les nostres sospites: l’amonedament de transició es podia circumscriure a l’etapa de l’episcopat de Frodoí de Barcelona (c. 861-c. 890), amb la qual cosa, ara sí, el segle X ens quedava totalment buit.

Aquesta situació contrastava amb les mencions documentals, que ens assenyalaven l’existència de moneda barcelonina i també gironina i de Vic des de mitjans segle X, a més d’una abundant circulació monetària dins d’aquest segle.4 Era evident que restaven incògnites per aclarir i que havien de sorgir nous tipus monetaris que ens cobrissin aquest espai.

Una troballa abundosa i de gran importància ens ha aportat ara moltes noves dades per a la comprensió d’aquest enigmàtic segle X. És la que hem assenyalat al principi i que ha estudiat exemplarment X. Sanahuja. La designarem, en endavant, com la segona troballa. La seva anàlisi ens fa veure que el numerari del segle X el teníem gairebé tot davant dels ulls, però que no l’havíem sabut entendre. Efectivament, els tres tipus de peces barcelonines que conté la troballa són:

1. Peces amb el túmul o monograma que ja coneixíem, per bé que ara són de pesos molt més febles i duen llegendes indesxifrables.

2. Peces amb creu a anvers i revers i llegendes igualment indesxifrables, que ja havia descrit Botet com a incertes de l’època comtal.

3. Peces amb tres anells a l’anvers, però de pes feble i amb llegendes indesxifrables. Botet les va donar a conèixer entre les incertes, mentre que nosaltres vàrem pensar que eren els òbols corresponents als diners de Ramon Borrell que tenien també els tres anells a l’anvers, un tipus ben singular a la numismàtica d’aquest temps.

2. A. M. BALAGUER, Història de la moneda dels comtats catalans, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), 1999. Vegeu els tipus 9-14. Ens referirem a aquest llibre en anar parlant de la moneda comtal, sense citar sistemàticament. Les peces que referenciem del seu catàleg les designarem Bal— seguit del número corresponent.

3. M. CRUSAFONT, «Consecuencias de dos hallazgos de monedas catalano-carolingias de transición», Mélanges offerts au Docteur J.-B. Colbert de Beaulieu. París, Le Léopard d’Or, 1987, p. 227-234. En aquest estudi s’analitza una troballa individual d’una peça de transició i un tresoret que serà el que utilitzarem en el nostre estudi i que designarem en algun cas com a primera troballa.

4. Vegeu els estudis de circulació a BALAGUER, Història..., op. cit.

En resum, dels tres tipus que ha aportat la troballa ja en coneixíem plenament dos, el segon i el tercer. Pel que fa al primer, no era més que una derivació dels tipus anomenats de transició. Ara bé, gràcies a l’associació d’aquests tres tipus en una única troballa podem assegurar que les peces amb creu/creu són també de Barcelona, cosa que abans ignoràvem totalment. D’altra banda, la cronologia de la troballa porta a descartar que els tipus amb tres anells i llegendes indesxifrables siguin els òbols corresponents als diners de Ramon Borrell. Tenim, per tant, tres grups de peces que, ara sí, ens permeten omplir almenys una part d’aquest segle X que tant ens preocupava. El problema fonamental que ens queda pendent és saber quina part de segle ens cobreix i com s’han de fer les atribucions.

Plantejament del problema

La primera cosa que observem és que hi ha un estret parentiu entre els tres grups de peces:

1. Són unitats de pes feble respecte als diners carolingis.

2. Porten llegendes indesxifrables.

Tot i així, hi ha alguns trets diferencials:

1. Només les peces amb túmul o monograma a l’anvers i creu al revers presenten diferents nivells de pesos. Es poden agrupar, probablement, en unes peces unitat que pesarien al voltant dels 0,5 grams i unes peces meitats que pesarien al voltant dels 0,2 grams. Els altres dos grups (creu/creu i tres anells/creu) es mouen entorn dels 0,5 grams. Tot plegat, però, ben per sota dels diners carolingis i els seus derivats de transició que en la seva versió afeblida arriben als 1,2 grams.

2. En els diners amb túmul o monograma, les llegendes són sempre formades per sèries de triangles, mentre que en els dels tres anells hi ha triangles però també anells o rodones, a voltes en sèries de tres. En els tipus amb creu/creu, hi trobem les dues varietats de llegenda.

Els parentius metrològics i tipològics ens indiquen que no hi pot haver un abisme de cronologia entre els tres tipus, tal com sembla assenyalar també el contingut global de la troballa.

D’altra banda, l’enllaç tipològic dels diners del grup primer amb els ja coneguts i designats com de transició els fan candidats a ésser els més antics. Igualment els dels tres anells enllacen tipològicament amb els de Ramon Borrell i, per tant, sembla que han d’ésser els més tardans. En conseqüència, els de les creus

CRUSAFONT

sembla que han d’ocupar l’espai intermedi. Aquesta és la seriació que, amb bon criteri, ha plantejat ja X. Sanahuja.

Tot restaria clar si amb aquests tres tipus poguéssim omplir tot el segle X barceloní, però els límits temporals assenyalats per la troballa i marcats per la presència de peces carolíngies de cronologies conegudes no sembla pas permetre aquesta conclusió, perquè, segons l’autor de l’estudi, cal situar el tancament a l’any 936, però amb més probabilitat al 925.

D’altra banda, s’ha presentat un altre problema greu: què hi fan aquestes monedes de pes tan feble —0,5 grams; 0,2 grams—, enmig d’uns amonedaments carolingis i de transició amb un nivell d’1,2 grams i un diner de Ramon Borrell que sembla seguir la mateixa metrologia?

Aquestes dues feixugues incògnites no han permès fins ara aclarir totalment la incògnita del segle X i Sanahuja ha optat per deixar plantejades diferents hipòtesis interpretatives per a la part metrològica, sense poder resoldre, però, el tema de les atribucions.

Ara intentarem sortir d’aquest atzucac, sense pretendre, és clar, un aclariment total de la qüestió, cosa per a la qual segurament ens manquen encara més informacions.

Les emissions del bisbe Frodoí (c. 861-c. 892)

La suma de les informacions de les dues troballes que associen numerari barceloní i carolingi ens permetrà avançar i precisar millor l’actuació d’aquest singular prelat.

Cal dir, en primer lloc, que Frodoí no fou pas un bisbe més dins la sèrie de mandataris episcopals de Barcelona. D’origen franc o germànic, fou promogut a aquest càrrec a instàncies de Carles el Calb i com a home de confiança del sobirà. En l’episcopologi barceloní, el franc Frodoí s’interposa en una llarga sèrie de prelats catalans. Abans d’ell, hi trobem els catalans Joan (c. 850) i Adaulf (c. 857861) i després d’ell els també catalans Teodoric (904-937). Guilarà (937-959) i un llarg etcètera que s’allarga fins al segle XV.

En un període prou tèrbol de lluites i insubordinacions en l’àrea catalanoseptimanaoccitana, bé li degué convenir a Carles el Calb poder comptar amb un informador i home de confiança a la seu barcelonina.

El seu paper en el tema monetari ha tardat a poder-se aclarir, a causa de la defectuosa interpretació de dos documents cabdals. Pel primer (el segon el comentarem més endavant) sabem que Carles el Calb li havia donat el terç del benefici de la moneda de Barcelona l’any 862, junt amb altres drets. Aquest document havia estat inicialment entès com una donació al comte. El que diu, però, el document és que el comte va consentir en aquesta donació que, de fet, retallava les seves

percepcions. Efectivament, el terç del benefici de la moneda era una de les percepcions fiscals que comportava el càrrec comtal.

Però si el comte, de grat o per força (no era més que un funcionari reial), havia acceptat aquesta donació, no fou aquest l’únic incident que el bisbe va tenir amb els seus coetanis. El bisbe seguia el ritu romà, mentre que els prelats catalans mantenien el visigòtic. Això produí algunes reclamacions que Frodoí contraatacà ardidament. Home de relleu també en l’àmbit eclesiàstic del seu temps, assistí a l’assemblea d’Attigny del 974 i al Concili de Troyes del 878, presidit pel papa Joan VIII.

Aquest mateix any 878, el bisbe barceloní havia obtingut del nou sobirà Lluís el Quec (877-879) la renovació dels privilegis que li havia concedit l’any 862 Carles el Calb i, entre ells, el referent a la percepció del terç del benefici de la moneda barcelonina.

El perfil potent i agosarat del bisbe Frodoí es pot enrobustir encara amb dos fets importants. L’any 877 assolí de retrobar la tomba de santa Eulàlia, després d’un seguit de pregàries, dejunis i processons multitudinàries. Aquest fet tingué un gran relleu en el seu temps. D’altra banda, donà suport a un intent de segregació dels bisbats catalans respecte a l’arquebisbat de Narbona, per bé que l’any 892, davant el triomf de l’arquebisbe, demanà perdó i l’hi fou concedit.

Bé, aquest era el bisbe Frodoí. Les poques dades aportades mostren clarament que no era pas un personatge de poc relleu.

Intentem ara reconstruir la seva actuació en el camp de la moneda.

L’any 862 hem dit que rebia el terç del benefici de l’encunyació de la moneda de Barcelona. Aquesta dotació, usual entre els privilegis dels comtes, no té, en principi, res d’extraordinari ni permet, per si sola, suposar que se’n derivés la usurpació de la moneda. D’altra banda, sembla que es mantingué fidel a Carles el Calb, que li havia fet confiança. Ho sembla demostrar el segon document cabdal a què abans ens hem referit. Es tracta d’una carta que el sobirà adreçà als seus fidels barcelonins l’any 877, en dirigir-se a la campanya d’Itàlia que li havia de costar la vida. Un post scriptum, de lletra diferent i suposadament autògrafa del mateix rei, atorgava a Frodoí un donatiu de deu lliures de plata per a la restauració de la seva església.5

Ja ha estat assenyalat6 que aquest donatiu mou ràpidament a sospita. D’una banda, és ben estrany que el rei fes donatius en plena campanya bèl.lica. De l’altra, sabem que deu lliures d’argent eren en aquell temps una quantitat molt considerable. Tinguem present que el mateix sobirà havia dotat les seques del seu regne amb només cinc lliures cada una per a procedir al canvi de tota moneda circulant, ran del seu Edicte de Pitres del 864. Finalment, no es coneixen altres

5. R. ABADAL, Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. II, p. 434-435.

6. BALAGUER, Història..., op.cit., p. 66.

textos autògrafs dels sobirans. Tot sembla indicar, doncs, que la lletra diferent és la de Frodoí i que l’afegit es degué produir quan el bisbe s’assabentà de la desfeta i mort del rei a Itàlia. Amb quina finalitat? Doncs per no haver de pagar al fisc reial la resta dels beneficis que Frodoí administrava, és a dir, els altres dos terços de les percepcions fiscals.

Fos com fos, el que sembla clar és que l’any 877 Frodoí disposava de deu lliures d’argent. D’altra banda, havia mort el seu protector i el futur de la successió en una França que ja havia viscut usurpacions del tron reial potser era incert. Un moment oportú, doncs, perquè el bisbe es decidís a usurpar la moneda i a emprendre una encunyació que potser faria encara a nom de Carles, per precaució, però que variaria de tipologia, introduint la figura dita monograma i que nosaltres havíem suposat que podia ésser el túmul o tomba de santa Eulàlia. Situant les emissions, fins ara dites de transició, en aquest moment se salvaria la dificultat cronològica assenyalada per Sanahuja: la tomba de santa Eulàlia havia estat descoberta vers 877-878. Per tant, la sèrie de diners i òbols de transició no podia ésser anterior si s’havia inspirat en la tomba de la santa.

Com que la donació del terç de la moneda, i per tant la seva administració i emissió, havien estat cedits a Frodoí l’any 862, el bisbe pogué haver emès en el període 862-864 els òbols amb el nom de BARCI/NONA en el camp. Però no pas després del 864, perquè en l’esmentat Edicte de Pitres d’aquell any manava que les monedes havien de dur, des d’aquell moment, el monograma de KAROLVS, igual que les del seu avi Carlemany. Això no crea cap dificultat especial. És perfectament acceptable que Frodoí hagués fet una curta emissió l’any 862, per segellar el seu dret i en proporció als seus més que probablement escassos recursos en argent. Això explicaria l’extrema raresa d’aquesta moneda (amb factura acceptable, però de més baixa qualitat que les carolíngies anteriors), que només ha estat retrobada en tres exemplars, mentre que el numerari de transició amb el túmul o monograma és força més abundant. De tota manera, poc canviarien les coses si les peces amb BARCI/NONA, que semblen seguir estretament la tradició de les peces de Lluís el Pietós, també amb el nom de la seca en el camp, haguessin estat emeses abans. Voldria dir que Frodoí no havia batut moneda en virtut del seu nou dret, sinó que les havia fet fer el comte. Llavors la primera emissió de Frodoí seria la del túmul o monograma. Per tant, queda el dubte de si els òbols amb BARCI/NONA són emesos pel comte o pel bisbe i cap de les dues possibilitats no li lleva pas la qualitat de moneda reial. Nosaltres, però, ens inclinem a pensar que les va emetre el bisbe, per la raó apuntada abans.

Que el bisbe de Barcelona era qui en els inicis tenia la moneda de Barcelona ens és ben acreditat per documents posteriors, en els quals els comtes diuen que tenen la moneda de Barcelona en feu del bisbe, com veurem més endavant. Per tant, és segur que fou el bisbe qui la va usurpar i qui després la va cedir en feu als

comtes7. Ja hem vist que el moment de la mort de Carles el Calb era òptim per a poder fer aquesta apropiació. Per tant, Frodoí és el principal candidat a haver dut a terme aquesta iniciativa.

Feta l’emissió del 877 a nom de Carles, en les circumstàncies favorables esmentades, el bisbe observà que Lluís el Quec (877-879) s’afermava en el tron franc. No s’afanyà pas a anar-lo a veure, ja que ho féu un any després d’haver estat proclamat. També això sembla confirmar les nostres sospites. Assegurada de nou la legitimitat monàrquica, Frodoí anà a veure el nou sobirà i obtingué la renovació dels seus drets fiscals i, entre ells, el de la moneda. Seria llavors quan degué fer una nova emissió, ara a nom de Lluís i mantenint el tipus del túmul o monograma. Exhaurides les deu lliures d’argent en l’emissió anterior, novament aquesta segona degué ésser ben curta, ja que només ens n’ha arribat el testimoni de dos exemplars. És important assenyalar que totes aquestes peces segueixen encara amb un nivell de pes homologable amb les monedes carolíngies, ja que, quan són en bona conservació, superen fins i tot els 1,2 grams. D’altra banda, les llegendes són força llegidores. De primer CARLUS REX FR i després LVDOVICVS més o menys deformat. Al revers, a totes, BARCINONA. De tota manera, les que porten el nom de Lluís són de qualitat molt baixa pel que fa a la grafia i l’art, mentre que les que porten el nom de Carles poden ésser de qualitats molt variables. Després del breu regnat de Lluís el Quec, seguiren Carloman (879-884) i Carles el Gros (884-887). Frodoí, que fou bisbe fins a c. 890, potser féu encara alguna nova emissió, ara, altra vegada a nom de Carles. Si fou així, i resultarà difícil de poder-ho comprovar, potser podríem situar en el temps de Carles el Calb les peces de relativament bona factura (inferior, però, a les de les peces de Carlemany i Lluís el Pietós) i en les posteriors a Lluís les de mala factura. Totes, però, dins els cànons de pesos força acceptables que hem assenyalat. Per tant, cap d’elles no seria dels tipus de pes feble com les aparegudes a la troballa estudiada per Sanahuja. Es podria establir, doncs, un quadre de les possibles emissions del temps de Frodoí:

1. Anys 862-864. Òbols amb BARCI/NONA en el camp

2. Anys 877-878. Diners i òbols de bona factura, a nom de Carles i amb túmul o monograma

3. Anys 878-879. Diners com els anteriors, a nom de Lluís i de mala factura

4. Anys 882-887. Diners com els anteriors, a nom de Carles i de mala factura

Després de Carles el Gros (884-887) regnà l’usurpador Eudes (887-898), un sobirà que tardà a ésser reconegut a Catalunya. Per tant, en el breu espai 887-890 que ens resta de l’episcopat de Frodoí, el més probable és que, si va emetre mone-

7. J. BOTET i SISÓ, Les monedes catalanes, vol. I, Institut d’Estudis Catalans, l907, p. 54 on parla d’aquesta situació, documentada en temps de Ramon Berenguer III, per exemple.

da, es mantingués encara a nom de Carles. L’etapa quarta la podríem allargar, doncs, fins a cobrir l’espai 882-890.

Les dues troballes ens ajuden a afermar, almenys en part, aquestes conclusions. La troballa publicada per nosaltres, amb tancament el 929, però més probablement el 898, només conté peces dels grups anteriors; en canvi, l’estudiada per Sanahuja, amb tancament el 925 (o més tard, com plantejarem després), només en conté una. Naturalment, no cal pas pensar que es fessin emissions contínuament, més aviat hem de suposar que el proveïment d’argent era molt precari i potser només es van fer tres o quatre emissions, totes ben curtes, potser amb l’excepció de la de 877-878, la de les deu lliures de plata.

L’amonedament episcopal barceloní després de Frodoí: Teodoric

Gràcies a la segona troballa, disposem ara d’un grup de peces que, tot mantenint la tipologia frodoïniana del túmul o monograma, mostren tenir una metrologia diferent: els pesos cauen a més de la meitat. D’altra banda, les llegendes són ara indesxifrables: una sèrie de triangles. Ha desaparegut totalment el nom del rei franc. Qui les va emetre?

La cada vegada més trambanejant, monarquia carolíngia, amb les usurpacions d’Eudes (887-898), Robert (922-923) i Raül (922-923), aquests darrers dins la dèbil posició del sobirà legítim Carles el Senzill (898-929), justifiquen prou l’anonimat de les peces. És un fet que discorre en paral.lel amb l’allunyament progressiu dels comtats catalans de la sobirania franca. Els bisbes barcelonins no sols disposaven ara, a pler, de la moneda, sinó que ni tan sols acudien al formalisme de gravar el nom del sobirà franc. La caiguda de pes s’adiu bé amb una etapa econòmicament molt precària, una situació que no mostrarà un redreçament decisiu fins al segle XI. En una economia de subsistència, sempre amb el perill d’incursions musulmanes, no és pas estrany que els tipus monetaris ens mostrin, amb la seva feblesa, les dificultats del moment. Recordem que també les emissions gironines del segle XI tenen uns pesos molt febles, una situació que retrobem encara en emissions força tardanes com ara les de Berenguer Ramon I de la troballa d’Òrrius, tot i que corresponen ja als inicis del segle XI.

Podem situar aquest numerari episcopal amb el tipus del túmul i de pes feble al temps del bisbe Teodoric (904-937), per bé que potser va començar abans. L’episcopologi barceloní mostra algunes llacunes en aquesta etapa i Teodoric és l’únic bisbe que consta positivament. A ell, doncs, cal atribuir el primer grup de les monedes de la segona troballa,8 emeses en diners de 0,5 grams i òbols de 0,2 grams. La pregunta que cal ara formular-se és com podia circular aquest numerari fe-

8. M. CRUSAFONT, i A. M. BALAGUER, «De les encunyacions carolíngies a l’autonomia monetària», Symposium

ble conjuntament amb unes peces carolíngies foranes i de bon pes, encara presents, com ens mostra la segona troballa. Al nostre entendre, l’única explicació seria que es fes l’avaluació de les monedes a pes, una pràctica que empraven també els musulmans ocupants de la Península i que facilitaria també l’avaluació del mateix numerari musulmà d’argent que en algunes ocasions consta circulant a les terres catalanes. L’existència important de peces fragmentades o tallades i l’ús dels termes «pensas» o «pensatas» en pagaments a partir, almenys, del 972,9 abonen també aquesta hipòtesi. En aquest temps, doncs, en el comtat de Barcelona hi circularia numerari carolingi regular, alguns dírhams àrabs molt més pesants i les petites peces episcopals de mig gram o menys. Hom avaluaria a pes de diner regular carolingi les transaccions. El guany de l’emissió potser es podria assolir amb una petita rebaixa de la llei. Per a poder saber-ho segur caldria analitzar aquestes peces episcopals tardanes.

De la moneda episcopal a la moneda comtal

Des de quan els comtats catalans es consideraren totalment independents? Ja hem fet altres vegades la crítica de la data del 988 com a inici de la independència real dels comtats. La veritat era que els comtes catalans fingien mantenir aquest lligam de cara a protegir-se de les escomeses àrabs, però no hi ha veritables actes de sobirania dels reis francs, sinó únicament confirmacions de privilegis. Quan Almansor va envair els comtats l’any 985, s’havia assegurat abans que ja no hi havia lligams amb els sobirans francs.10 Això demostra que la data del 988 és errònia i que els comtes catalans mantenien la ficció per raons prou poderoses. La numismàtica ens dóna amb força seguretat una data prou segura, a partir de la qual ja no es pot parlar de sobirania franca. És l’any 934. En aquesta data el comte Sunyer (911-954) cedeix, amb certes limitacions, la moneda de Girona als bisbes d’aquella diòcesi. En el document, el comte es declarava en plena possessió d’aquella moneda, indicant que fins i tot tenia el dret d’alienar-la. Actuava, doncs, com a veritable sobirà. I si els reis francs havien perdut el control de la moneda que és un dels signes més clars de la sobirania, és evident que el seu poder sobre els comtats catalans eran purament formulari. Encara podríem afegir la cessió pel comte Borrell II l’any 986 de la moneda de Cardona, feta igualment en plena llibertat.11 De fet, l’actuació del bisbe Frodoí, ben abans d’aquestes dates, ja

Internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-IX), Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 463-475. No, doncs, a Guifré, com dèiem a la p. 475.

9. BALAGUER, Història..., op.cit., p. 51.

10. CRUSAFONT-BALAGUER, «De les encunyacions...», op.cit., p.474.

11. BALAGUER, Història..., op.cit., p. 425.

M. CRUSAFONT I SABATER

mostra signes prou evidents d’aquest deslligament. La cessió del comte Sunyer, és, però, determinant.

Com és sabut, en el seu testament el comte Guifré II (897-911) havia fet cessió de la moneda de Vic als bisbes respectius. Si ara Sunyer, comte del grup Barcelona-Girona-Vic, es desprenia de la moneda de Girona, hem de creure que abans s’havia assegurat la possessió de la moneda de Barcelona, ja que en cas contrari s’hauria quedat sense cap taller on encunyar. Degué ésser, doncs, en temps de Sunyer (911-954) quan es va produir el pas de la moneda de Barcelona del bisbe al comte, tenint-la, però, el comte en feu del bisbe, situació que ens és certificada en diferents ocasions posteriors, com veurem.

Si Teodoric (904-937) havia estat el darrer bisbe barceloní a fer moneda en aquest comtat, Sunyer degué ésser el primer comte que en va batre. Des de quan? De segur abans del 934 i potser des del 929, ran de la mort de Carles el Senzill. Podem prendre com a data aproximada l’any 930. El que sí que podríem suposar és que el canvi es correspongué amb l’inici del segon tipus de la segona troballa. És a dir, els tipus amb creu/creu, que ocupen l’espai intermedi en la troballa segona, podrien ésser els de Sunyer. D’una banda, un canvi de tipus seria ben oportú per assenyalar el canvi del poder emissor; d’altra banda, la tomba de santa Eulàlia, ben avinent per als bisbes, ja no ho era tant per als comtes. La reducció a només peces unitat de 0,5 grams, sense els minúsculs divisors de 0,2, marca també un canvi d’orientació en les emissions.

Per tant, els diners amb creu a anvers i revers deuen correspondre al comte Sunyer (911-954). Amb aquesta atribució ens mantenim en els paràmetres marcats per Sanahuja per al tancament de la troballa, que era el 925, però nosaltres pensem que es pot anar encara una mica més enllà.

Els altres diners comtals del segle X

Entre el comte Sunyer i el comte Ramon Borrell només hi ha un altre comte, Borrell (947-992). D’altra banda, és evident que els diners amb llegenda RAIMS, per RAIMUNDUS, han d’ésser de Ramon Borrell (992-1018). Els diners d’aquest comte tenen els tipus dels tres anells, però un pes molt més elevat. Els tipus dels tres anells i pes feble enllacen per baix tipològicament amb els de Ramon Borrell. Però per metrologia i pel detall de les sèries de lletres O en les llegendes enllacen per dalt amb els del comte Sunyer. Sembla lògic, doncs, que els atribuïm al comte Borrell (947-992). Ens hi ajuda encara un altre factor. A la segona troballa les quantitats de peces per tipus son les següents: 5 del tipus túmul, 8 del tipus creu/creu i 6 del tipus tres anells. Per tant, la ubicació del tancament correspon als inicis de les encunyacions del tipus dels tres anells, perquè si no serien més abundants que els de creu/creu.

Ens convindria, doncs, retardar el tancament de la segona troballa fins a, com a mínim, el 950. És possible? Nosaltres creiem per sí per les raons següents:

1. A la troballa hi ha només un exemplar de les peces de pes alt del temps de Frodoí. Si el tancament hagués estat el 925, només el separaven trenta-cinc anys de la mort d’aquest bisbe i, per tant, no és lògic que no n’hi hagi més. D’altra banda, ja sabem que el canvi metrològic no és raó per a la refosa de les peces de pes més alt, perquè les de pes feble convivien amb els diners carolingis del mateix pes que els de Frodoí.

2. Sanahuja basa especialment la fixació de la data del tancament en les peces de Briude. Entre les peces d’aquest comtat n’hi ha una de Raül (922-936) i dotze de Guillem, que Sanahuja atribueix a un comte d’aquest nom amb cronologia (920-930). Per tant, l’escassetat de peces de Raül situaria el tancament als inicis de Raül, per la poca presència de peces d’aquest comte. Això és ben cert, però també ho és que hi ha a Briude altres comtes de nom Guillem que arriben almenys fins al segle XIV. Poey d’Avant en parlar d’aquestes monedes les considera un tipus immobilitzat que es degué emetre al llarg dels regnats de molts dels comtes de nom Guillem, criteri que segueix també Caron.12 Per tant, també es podria creure que la baixa presència de les peces de Raül es deu al fet que les de Guillem són de comtes d’aquest nom posteriors a Raül i per això són més abundants. No podem anar gaire més enllà del 936 perquè el conjunt de les altres peces carolíngies tanca, com a molt tard, entre el 924 i el 929, però tampoc no seria cap disbarat allargar la cronologia fins al 950. De fet, no sabem si a partir d’un determinat moment aquest numerari carolingi que entrava als comtats catalans va deixar-hi de fluir per alguna raó i això explicaria que es tractés d’un circulant residual anterior, més que no pas d’un de coetani. El fet que des del 981 circuli als comtats catalans argent de procedència andalusina potser ens diu que s’havia anat a cercar una nova font substitutiva d’aquest metall.13

3. És molt estrany que el 925 ja hi hagi el tipus dels tres anells i que el trobem encara en temps de Ramon Borrell (992-1028). En canvi, aquest fet és més avinent si els tipus dels tres anells comencen amb Borrell el 948 i es poden allargar, com a tipus propi d’aquest comte, fins al final del seu regnat el 992.

Els raonaments anteriors tenen l’inconvenient d’haver de suposar un estroncament de l’entrada de moneda carolíngia a Catalunya vers el 930, fet del qual no tenim una constància clara, però en canvi té l’avantatge de donar una explicació

12. F. POEY d’AVANT, Monnaies féodales de France, París, 1860; CARON, Monnaies féodales françaises, París, 1882.

13. BALAGUER, Història..., op.cit, p. 42, nota 1.

raonable de les atribucions i seqüències dels tipus i de la manca de peces del temps de Frodoí a la segona troballa. D’altra banda, és segur que ens manquen dades d’aquesta troballa i això obliga a donar tant de crèdit al context com a les conclusions que es poden derivar d’una anàlisi de les dades d’aquesta. Per tant, tot i que som lluny de la claredat total, pensem que el tancament l’any 950 no és pas menys fonamentat que el del 925.

El diner pesant de Ramon Borrell

Ens resta per encaixar el tipus de pes alt de Ramon Borrell i donar-ne una explicació. D’una banda, podem afirmar que aquest comte considerava com a propi el tipus dels tres anells. Per tant, no va innovar, pel que fa a la tipologia, respecte al seu antecessor. Això permet de creure possible que, als seus inicis, Ramon Borrell hagués emès també diners de pes feble amb aquesta tipologia. Si això fos cert, ens donaria l’explicació d’una equivalència de l’any 1000, segons la qual els diners comtals havien d’ésser de pes feble, cosa que semblava no encaixar amb l’existència dels diners, prou pesants, de Ramon Borrell amb les llegendes RAIMS/BARCAN. Nosaltres havíem suposat que els diners de pes alt eren molt del principi del regnat i que enllaçaven encara amb la metrologia dels diners frodoïnians i els que llavors encara desconeixíem i que s’haurien batut al llarg del segle X. Un cop hem vist que al segle X es varen fer peces de pes feble, res no impedeix de creure que l’equivalència de l’any 1000 ens diu, simplement, que aquesta situació encara es mantenia: el diner de Barcelona pesaria uns 0,374 grams, una mica menys que els del segle X i una mica més que els d’Òrrius de Berenguer Ramon I.14

Ramon Borrell hauria batut, doncs, diners febles i anònims, com els del seu antecessor, en els primers anys del regnat i fins més enllà de l’any 1000. Més endavant, s’hauria decidit a fer diners nominatius i d’un pes homologable amb el dels antics diners carolingis, uns diners que de forma residual havien circulat per Catalunya fins feia poc temps, com ens ho demostra la segona troballa. La raó d’aquest augment de pes seria, doncs, el pas d’un diner de circumstàncies i anònim a una moneda ja nominativa, i, per tant, el comte es podia sentir obligat a donar-li les característiques dels diners propis dels sobirans anteriors.

Com altres vegades, la reforma degué fracassar i el seu successor Berenguer Ramon I va tornar als pesos febles en les monedes nominatives, amb BERENGUER COME o bé amb RBG CO que varen aparèixer a la troballa d’Òrrius. De fet, si dins d’un poderós imperi carolingi la reforma de Carlemany de 793-794 que pretenia passar del diner d’l,3 grams a un d’1,7 grams també va fracassar i aviat es

14. Ídem, p. 82.

va tornar al pes inicial, menys ens ha d’estranyar que en els petits i empobrits comtats catalans dels inicis del segle XI la innovació de Ramon Borrell resultés inviable. No serà fins al temps de Ramon Berenguer I (1035-1076) que els comtats catalans, i especialment el de Barcelona, començaran a entrar en una via de prosperitat, dins la qual la reforma en qüestió potser hauria tingut més èxit. Llavors, però, ja a tot Europa es batien els diners de billó de contingut d’argent molt més baix que els diners carolingis. D’altra banda, ja sabem que la tendència de les monedes de valor intrínsec és gairebé sempre a la baixa i que els casos de Carlemany i de Ramon Borrell són ben excepcionals.

En haver retardat ara l’aparició dels diners de pes alt de Ramon Borrell, torna a poder-se plantejar el debatut tema dels anomenats diners grossos.15 Nosaltres sempre havíem defensat la idea que el terme «gros» volia dir de plata, tal com ho veiem en cronologies posteriors. Diner gros, o de plata, s’oposaria, doncs, a diner de billó o de baixa llei. Ara, però, veiem que els diners grossos apareixen mencionats a la documentació justament des del 1005. Després de més d’un segle amb diners de pes 0,5 grams o menys, l’aparició sobtada d’un diner amb un pes que supera el gram bé podria haver fet sorgir el terme «diner gros», malgrat que més tard el terme «gros» tingui un altre sentit. Gros hauria de tenir ara, doncs, el sentit de pesant, en oposició als diners anteriors, de pes feble.

És ara el moment de donar a conèixer un curiós diner barceloní que, tot i tenir l’aparença dels diners de pes alt de Ramon Borrell, presenta un seguit de característiques singulars. El descrivim a continuació:

Diner de billó.

a/ (2 anellets)BARCIIII(A com una M amb travesser a dalt) Tres anells r/ + RAIMS (A oberta, M de traços separats, S ajaguda)Creu interior Pes: 0,65 gØ = 18 mmInèditaLàmina núm. 6

Com veiem, malgrat els defectes de gravat, té tots els elements del diner nominatiu i de pes alt de Ramon Borrell, però pesa poc més de la meitat. La seva factura és molt diferent de la del diner del Gabinet Numismàtic de Catalunya (Balaguer 1), però ja no tan diferent del segon exemplar, el de l’Acadèmia de Bones Lletres (Balaguer 2). Com a òbol sembla massa pesant, perquè els diners donen 1,17 i 1,02 grams respectivament. Pel que fa als anellets dins la llegenda del revers, semblen suggerir les sèries de tres anells d’alguns dels diners de pes feble del segle X. En aquest sentit, semblaria un enllaç entre els diners il·legibles i els grans de Ramon Borrell. Però, d’altra banda, tenim l’inconvenient de la menció de l’any mil, que obliga que aquesta peça sigui posterior. Sembla estrany que en-

15. M. CRUSAFONT, Numismática de la Corona Catalanoaragonesa medieval (785-1516), Madrid, Vico, 1982, p. 47; BALAGUER, Història..., op.cit., p. 49.

tre el 1000 i el 1005 es fes una primera emissió de pes 0,65 i després una altra d’l,2 grams. Certament que la peça podria ésser simplement un fals d’època, més que no pas una falsificació moderna, tant pel seu aspecte com perquè sabem positivament que fou trobada casualment a l’Anoia. Nosaltres ens hem inclinat, finalment, per una altra possibilitat: que sigui un primer pas de rebaix en el pes del diner després de l’assaig dels de pes alt. Com un graó entre els diners d’1,2 grams de Ramon Borrell i els de 0,35 de Berenguer Ramon I, certament emès, però, en temps de Ramon Borrell, tal com ho mostra la llegenda del revers.

Seqüència de les emissions

Resumint, la seqüència de les emissions monetàries al comtat de Barcelona posteriors a Lluís el Pietós seria la següent:

Segle IX

Sèrie carolíngia:

l. El comte o bé Frodoí. Òbol amb BARCI/NONA al camp (840/862-864).

Sèrie episcopal:

2. Frodoí. Diners i òbols amb túmul o monograma a nom de Carles, pes alt i bona factura (877-878). Làmina núm. 1.

3. Frodoí. Diners semblants als anteriors a nom de Lluís, pes alt i mala factura (878-879).

4. Frodoí. Diners i potser òbols semblants als anteriors, a nom de Carles i mala factura (879-890).

Segle X

5. Teodoric. Diners i òbols febles amb túmul o monograma, il·legibles (904-c. 930). Làmina núm. 2.

Sèrie comtal:

6. Sunyer. Diners de pes feble amb creu/creu. Il·legibles (c .930-947). Làmina núm. 3.

7. Borrell. Diners de pes feble amb tres anells/creu. Il·legibles (937-992). Làmina núm. 4.

8. Ramon Borrell. Possibles diners com els anteriors, immobilitzats (992-1005).

Segle XI

9. Ramon Borrell. Diners de pes alt i nominatius (1005-c. 1018). Làmina núm. 5.

10. Ramon Borrell. Diners de pes intermedi i nominatius (c. 1918). Làmina núm. 6.

11. Berenguer Ramon I. Diners de la Rosa (Òrrius 1) de pes feble (1018-c.1020).

12. Berenguer Ramon I. Diners del bust (Òrrius 2) de pes feble (c. 1020-1035).

Làmina núm. 7.

13. Ramon Berenguer I. Diners de la creu calada de pes mitjà (1035-1056). Làmina núm.8.

14. Ramon Berenguer I. Diners amb R-B, de billó (50 % de plata) (1056-1076).

Làmina núm. 9.

L’observació d’aquesta evolució tipològica suggereix que els comtes varen ésser molt decidits a prendre les regnes dels seus territoris i independitzar-se dels reis carolingis. La successió hereditària a partir de Guifré i l’ús de moneda pròpia entre Frodoí i Sunyer ho fan ben evident. En canvi, tot fa pensar que foren molt més cautelosos a l’hora d’exterioritzar aquests drets. Ja hem assenyalat que l’empara teòrica dels sobirans carolingis els era útil de cara al poderós veí andalusí. Però hi poden haver altres raons que desconeixem. El fet és que si observem la sèrie de les monedes barcelonines hi veurem aparèixer amb molt de retard aquests elements de sobirania de fet. Amb Frodoí encara es bat a nom dels reis francs, per béque tot sembla indicar que la moneda havia estat usurpada. Tot al llarg del segle X es batria per compte dels bisbes i després dels comtes, però d’una manera cautelosament anònima, amb peces de llegendes inintel·ligibles. Els tipus semblen encara d’arrel carolíngia o dels seus derivats, com el dels tres anells, tan proper a les peces a nom dels reis de nom Eudes o bé Odó. Fins a Ramon Borrell, i entrant ja al segle XI (vers el 1005), no trobaríem un tipus nominatiu que, amb els tres anells, mantindria, però, tota l’aparença de les sèries carolíngies i s’hi aproparia molt, metrològicament. Descartat l’assaig «legitimista» d’una moneda massa pesant, es cauria novament als diners de pes feble amb el segon tipus de Ramon Borrell i els de Berenguer Ramon I. Aquest darrer mantindria el tipus nominatiu, però amb una figura a l’anvers que pot ésser tant comtal com episcopal. Ens referim a la figura de perfil amb una creu a la mà que en el tipus similar de Ramon Berenguer I sembla portar una espècie de mitra. Si aquesta figura volgués representar el bisbe, significaria que, molt tardanament, un segle més tard, de fet, es faria aflorar , finalment, un poder possessor de la moneda diferent del rei carolíngi, pel que fa a les estampes: la del bisbe. I no seria fins al diner de Ramon Berenguer I amb R-B quan arribaríem a una moneda nominativa i, a més, amb l’estampa del comte, segons ens mostra clarament la ubicació de les lletres R-B als costats del seu bust. Tot i així, la moneda de Barcelona encara la seguirien tenint els comtes de Barcelona en feu dels bisbes, almenys al llarg de dos segles. Quan ja l’amenaça sarraïna

havia desaparegut, sorprenen totes aquestes mostres de timidesa o de legalisme extrem.

El perquè d’aquesta forma d’actuar és molt difícil d’escatir, però la pregunta de per què els comtes no varen ésser més decidits a mostrar la seva sobirania de fet en l’aspecte monetari es podria aparellar amb una altra tant o més sorprenent: per què els comtes barcelonins no es varen proclamar mai reis com ho havien fet tots els altres cabdills peninsulars?

DUES NOVETATS IMPORTANTS AL COMTAT D’URGELL

La contínua aparició de nous tipus en el complex comtat d’Urgell obliga a reconsiderar sovint les hipòtesis planejades. Agreuja aquestes dificultats el fet que les novetats es produeixen sobretot en la part alta de la sèrie, quan tots els comtes porten per nom Ermengol. Avui ja no podem limitar-nos a ordenar cronològicament la sèrie i donar un tipus a cada comte. És evident que la població de peces que actualment coneixem ens obliga a nous plantejaments. D’altra banda, ja veurem que algunes hipòtesis que semblaven ben establertes demanen alguna modificació.

Nou exemplar d’Ermengol IV, variant de llegenda

El diner de bust d’Ermengol IV, una de les peces més vistents de la numària urgellenca, es pot dir que ha estat sempre una moneda mítica. Exemplar únic, se n’havia perdut el rastre, de manera que només disposàvem del dibuix que n’havia publicat Botet i Sisó.16 Més endavant vàrem localitzar la peça a Madrid, a l’Instituto de Valencia de Don Juan, on havien anat a raure les millors peces comtals trobades a Catalunya a la segona meitat del segle XIX.

La notícia que podem aportar ara és que l’esmentat diner ha deixat d’ésser peça única. Sembla que n’han aparegut dos exemplars més. Nosaltres només hem pogut estudiar, de moment, el següent:

Diner de billó.

a/ :ERMEG(A)V COES(M i E nexades)Testa mirant a l’esquerra

r/ +: VR(G)LLO Crismó

Pes: (0,9) g, incompletaDiàmetre: 19 mmVarietat inèdita, semblant a Bal-117

La peça presenta un seguit de diferències respecte al primer exemplar conegut.

16. J. BOTET i SISÓ, Les monedes..., op.cit., vol. III, p. 545.

La llegenda de l’anvers acaba en COES en lloc de COMES i la testa és més arrodonida. Pel que fa al revers, veiem que la llegenda no comença pas a les set, sinó aproximadament a les nou. D’altra banda, es veu ben clar que no diu pas VRGI.LO, sinó VRGLLO, per bé que no es pot descartar que sigui VRGILLO, atès que la manca de material afecta aquest sector de la llegenda. De tota manera, en vista d’aquest segon exemplar potser cal canviar la lectura del primer, que semblava dir VRGI.LO i que potser s’hauria de llegir VRGLLO. Efectivament, allò que havíem interpretat com un punt situat a tocar de la part baixa de la I, bé podria ésser el traç que converteix la pretesa I en una L.

Diner urgellenc inèdit amb creu/creu

Si fins fa pocs anys la sèrie monetària urgellesa s’havia pogut establir sobre la base d’un tipus per comte, amb l’excepció del darrer comte Pere que en tenia dos, les noves afloracions han trencat aquesta fórmula. Val a dir que res no impediria, en principi, que un mateix comte hagués pogut fer més d’una emissió amb tipologies diferents, com és el cas de l’esmentat comte Pere. De tota manera, sembla que hi ha dues menes de comportaments: l’emissió reiterada de tipus iguals al llarg de tot el temps de regiment d’un comte i el canvi de tipus sistemàtic a cada emissió.

En el cas d’Urgell, aquest segon tipus de comportament no havia estat albirat fins fa ben poc. El canvi de tipologia per al comte Pere (1347-1408) responia a un fet ben concret: les peces d’una de les emissions havien estat batudes a la seca de Barcelona. En canvi, sí que sembla un costum ben establert en les sèries episcopals de Girona. Les darreres descobertes ens han fet adonar que també a Urgell hi va haver en algun moment aquest model de canvi de tipus a cada emissió.

La seriació monetària des d’Ermengol VIII (1184-1208) fins a Pere (13471408) té una coherència molt gran i es fa difícil imaginar que algun dels tipus recentment descoberts, tots a nom d’Ermengol, puguin ésser d’aquesta etapa. De fet, després d’Ermengol VIII només tenim dos altres comtes amb aquest nom. El primer, Ermengol IX, sobrevisqué només uns dies al seu predecessor, Ponç de Cabrera. No sembla pas, doncs, que hagués tingut temps d’encunyar. Pel que fa a Ermengol X, el seu numerari, en línia amb els dels seus antecessor i successor, sembla ben establert, per tant és poc creïble que hagués fet moneda amb una altra tipologia. D’altra banda, ni paleografia ni llegendes permeten portar aquestes peces a unes cronologies tan tardanes.

Per a aquesta etapa tardana, potser algun dia podrem descobrir les desconegudes peces dels comtes Àlvar de Cabrera (1243-1267) o les dels darrers comtes de nom Jaume (1328-1347 i 1408-1413), però no cal pensar a encaixar-hi altres monedes a nom d‘Ermengol.

Els nous tipus que han anat apareixent, tots a nom d’Ermengol, han d’ésser, doncs, anteriors a Ermengol VIII (1184-1208) i posteriors als primers amonedaments, ara situats en Ermengol III (1038-1065). Disposarem de nou tipus per a distribuir entre cinc comtes i, per tant, és evident que algun o alguns d’ells va fer canvis de tipologia.

Ermengol VIII sembla poc candidat a noves atribucions, en vista de l’abundància d’exemplars de la seva emissió amb AGRIMONT URGL i la gran varietat d’estampes dins d’aquest mateix tipus: canvis en les lectures, en la forma del bàcul sobre la U, en el quarterejat del revers, etc. Restarien, doncs, vuit tipus que correspondrien a quatre comtes de nom Ermengol.

Una segona observació ens permet acotar l’espai cronològic: hi ha un conjunt de peces que tenen uns trets comuns molt marcats, cosa que les fa candidates a ésser el resultat d’un seguit d’emissions de tipologies diferents, però fetes en un temps relativament curt. Aquests trets són les S ajagudes, les E gòtiques, uns tipus de llegendes molt semblants i, sobretot, unes lletres T amb les ales del travesser caigudes. Donem una importància especial a aquest darrer tret, perquè es tracta d’una singularitat específica d’aquest grup de peces, més que no pas un element evolutiu de caràcter general com ho poden ésser, per exemple, les lletres E gòtiques o llatines.

Una altra característica important de tot aquest grup és l’absència de la menció del comtat d’Urgell i la focalització geogràfica més centrada a la seca, Agramunt. Podem observar que hi ha un grup inicial de peces d’atribució bastant segura en les quals predomina la menció a Urgell en les formes URGILO , URGELLO, mentre que en tot el grup tardà trobem sempre les mencions COMES VRGELLI, amb diferents variants. Enmig d’aquestes dues sèries hi ha el grup de peces que mencionen Agramunt en les formes AGREMONTIS, AGREMOTE o AGEMONTIS i el tipus d’Ermengol VIII amb el seu AGREMONT URGI sembla que marca el pas de l’una a l’altra designació geogràfica. L’única excepció seria el mancús atribuït a Ermengol V, però aquests costums tampoc no han d’ésser vistos amb total rigidesa, tot i que ens ajudin a situar els tipus en l’una o l’altra cronologia, perquè sempre han d’anar acompanyats d’altres arguments. En aquest sentit, l’ús exclusiu de la menció a la seca és un argument més per a situar aquest grup abans d’Ermengol VIII i a poder-lo considerar coherent. Si el tipus d’Ermengol VIII sembla ben atribuït, també podem acotar les atribucions per la part alta. El tipus del bust, de què hem parlat a l’apartat anterior, encaixa bé amb Ermengol IV pels paral·lelismes establerts amb Aragó, d’una banda, i amb les peces castellanes amb crismó. Pel que fa al tipus del genet, sembla convenir a Ermengol V (1092-1102), per la seva associació en la troballa amb el diner de Sanç Ramir (1063-1094). El diner següent, atribuït a Pedro Ansúrez com a regent, troba la seva justificació amb la menció URGELLO D(OMIN)US. Totes tres peces porten exclusivament la menció d’Urgell. Per tant, la resta de les peces,

convenen especialment a Ermengol VI (després de la regència de Pedro Ansúrez) i a Ermengol VII. És un espai bastant llarg, del 1108 al 1184 i no hi ha, per tant, dificultat excessiva per a encabir-hi una sèrie d’emissions que mostren unes voluntats de canvi tipològic i que per l’escassetat d’exemplars semblen haver estat de poc volum. Aquesta darrera característica és mes explicable si es canviava de tipus a cada emissió: això fa augmentar la raresa de cada un dels tipus.

Ens resten amb tot això cinc tipus a encaixar en l’espai d’aquests dos comtes, tots amb la menció d’Agramunt i quatre amb les característiques T amb els braços del travesser caiguts.

Pel que fa a Ermengol VII, Anna M. Balaguer va establir, de forma convincent, que vers el 1118 es devia produir algun acord entre els comtes i els bisbes d’Urgell per a cessar en les emissions episcopals i compartir, d’alguna manera, els guanys de la moneda comtal.17 La intervenció dels bisbes en la moneda comtal seria la causa, abans mai aclarida, de l’aparició del bàcul en les monedes urgelleses. Sobre aquesta base va establir que el tipus amb creu alçada, Bal-120, que d’alguna manera segueix la tipologia de Pedro Ansúrez (T i creu són equivalents com a símbols), correspondria a la primera emissió d’Ermengol VII com a comte efectiu, després de la regència, i la del bàcul entre anells, Bal-121, seria la que marcaria l’acord amb el bisbe i seria posterior al 1118. El tipus de la T caiguda, Bal-122, seria d’Ermengol VII. Més endavant nosaltres vàrem afegir a aquest darrer comte les altres dues peces amb les T igualment caigudes.

En aquest plantejament apareix una altra petita excepció en la peça del bàcul entre anells, Bal-121, que conté, a més de la menció d’Agramunt, la d’Urgell en la forma VRGEL COMTE i, en canvi, hi manca el nom del comte. Tot i que no és important, pel que hem dit abans, més endavant trobarem una solució a aquest fet.

Amb el plantejament de Balaguer tindríem per a Ermengol VI tres tipus monetaris que respondrien a tres situacions polítiques: el tipus de Pedro Ansúrez indicaria el temps de la regència, el de la creu alçada els inicis del seu regiment i el del bàcul, el conveni del 1118.

El nou tipus que hem anunciat ens posa algunes dificultats a aquesta ordenació, com veurem. És el següent:

Diner de billó.

a/ ERMGO COMSCreu interior equilateral de braços curts i eixamplats

r/ AGEMONTISCreu interior semblant, però de braços llargs

Pes: 0,77 gØ: 16,5 mm Inèdita

També aquesta peça porta exclusivament la menció d’Agramunt, la E gòtica i la T amb els braços del travesser caiguts. S’hauria d’atribuir, per tant, a Ermengol

17. BALAGUER, Història..., op.cit, p. 239-240.

VII, que tindria ara quatre tipus diferents. La dificultat que això suposa és que es tracta d’un tipus sense bàcul, tot i ésser posterior a l’acord del 1118. S’ha d’admetre, doncs, que tot i que l’aparició del bàcul pot estar efectivament relacionada amb la intervenció episcopal, el desig de distingir les emissions i variar-ne els tipus va portar en algun moment a alterar aquesta tipologia i substituir el bàcul per un altre element igualment religiós: la creu.

Els quatre tipus atribuïts ara a Ermengol VII tenen una gran coherència:

ReferènciaAnvers ReversPes

Bal-122ERMGO COMSAGEMONTIS0,58 g

Crus. AN-1E-R/M-E/G-O AGEMONTIS0,67 g

Crus. AN-2ERM-EGO AGEMONTIS0,67 g

NovaERMGO COMSAGEMONTIS0,77 g

Hi hauria, doncs, quatre tipus monetaris d’Ermengol VII, que potser correspondrien a tres emissions perquè els tipus segon i tercer, amb bàcul ocupant tot el camp de l’anvers, són molt semblants.

Més difícil és situar cronològicament la peça nova dins del temps d’aquest comte. El tipus Bal-122 té, al costat del bàcul, una creueta molt semblant a la que trobem en el camp de l’anvers del tipus nou. Convindria, doncs, no allunyar aquests dos tipus. Ja vàrem assenyalar també certes similituds entre un dels tipus del mig i els d’Ermengol VIII. Per tant, ens inclinem a situar el nou i el Bal-122 al principi de la sèrie. Quin seria, però, el primer? Com que els tipus del mig enllacen bé amb el Bal-122, potser és millor posar el de la creu en primer lloc. Val a dir que el nou tipus és el que té els braços de la T menys caiguts, la qual cosa el fa també candidat a situar-lo en un dels extrems.

Un cop hem incorporat ja un tipus post 1118 sense bàcul, potser ens podrem replantejar l’ordenació dels tipus atribuïts a Ermengol VI. La dificultat de l’ordenació, tal com ens queda, és de tipus metrològic i paleogràfic, a més de l’inconvenient ja assenyalat de la menció d’Urgell després d’una peça amb la forma Agramunt. Podem observar que la peça amb bàcul Bal-121, amb la seva menció d’Urgell i lletres E llatines, enllaça millor amb el grup més arcaic, mentre que la Bal-120, amb creu alçada, lletra E gòtica i menció exclusiva d’Agramunt, s’apropa més al grup d’Ermengol VII. D’altra banda, això tindria l’avantatge de disposar les dues peces amb creu, la Bal-120 i la nova, l’una a continuació de l’altra. Hi ha, finalment, un argument de tipus metrològic. Després d’uns diners inicials amb pesos que sovint superen el gram (1,1/1,04/0,87/0,99/0,93) amb Ermengol IV, Ermengol V i Pedro Ansúrez, sobtava l’aparició amb Ermengol VI dels tipus Bal120, de creu alçada, amb només 0,65 grams i Bal-120, de bàcul, un òbol (el diàmetre és més petit) amb 0,43 grams, de manera que Balaguer dubta si la primera peça és un diner o bé un òbol. Si invertim l’ordre, tot queda aclarit: efectivament,

la Bal-121, amb 0,43 grams, encaixa bé com a òbol del grup pesant del principi amb pes per al diner al voltant del gram. En canvi, la peça Balaguer 120, situada després, enllaça amb el grup d’Ermengol VII constituït per diners de pes feble, tots al voltant dels 0,65 grams. La peça del bàcul, amb la seva doble menció d‘Urgell i Agramunt, d’altra banda, fa d’enllaç entre el grup primer amb menció d’Urgell i les peces d’Ermengol VII amb menció d’Agramunt.

Aquest nou plantejament no té per què variar, almenys de moment, la hipòtesi de l’aparició del bàcul amb Ermengol VI arran de l’acord amb els bisbes d’Urgell, vers el 1118, tal com plantejava Anna M. Balaguer. Senzillament, el tipus Bal121 podria seguir marcant aquesta entrada episcopal, però després hi hauria altres emissions, una segurament del mateix comte, que excepcionalment canviarien aquest bàcul per una creu. El tipus del bàcul seria, doncs, la primera emissió d’Ermengol VI, ja regint ell mateix el comtat i posterior al 1118. Ens resta l’espai 1118-1154 per a encaixar-hi la segona emissió amb creu alçada Bal-120. Això voldria dir que també aquest comte va variar la tipologia al marge dels canvis polítics, igual que el seu successor. Cert que també es podria passar el tipus de la creu alçada a Ermengol VII, però nosaltres preferim mantenir-la en Ermengol VI per la gran coherència del grup de les quatre peces atribuïdes a Ermengol VII, totes amb formes de llegenda semblants i totes amb la T de braços caiguts.

Amb aquestes noves hipòtesis, l’ordenació de les peces fins a Ermengol VIII quedaria de la manera següent:

Ermengol IIIPetits diners d’argent, amb bust i llegendes estrafetes. Bal-115 i 116

Ermengol IVDiner amb bust i crismó, Bal-117

Ermengol VDiner amb genet i creu, Bal-118

Ermengol VI1Minoritat(1102-1108). Diner de Pedro Ansúrez, Bal-119

2Acord amb els bisbes (d. 1118). Òbol amb bàcul, Bal-121

3Segona emissió amb creu alçada. Diner, Bal-120

Ermengol VII1Primera emissió, diner amb creu/creu, descrit aquí

2Segona emissió, diner amb el bàcul entre T i creu, Bal-122

3Tercera emissió, diners amb el bàcul en el camp, Crus-AN-1 i AN-2

Ermengol VIIIDiners i òbols amb bàcul sobre U, Bal-123 i 124

Només ens resta comentar que amb Ermengol VIII els diners urgellesos semblen retornar a uns pesos més alts. No arriben al gram, com en les primeres emissions, però són superiors als 0,65 dels darrers temps d’Ermengol VI i de tot el període de regiment d’Ermengol VII. Ara es mouen al voltant dels 0,8 grams, pes que es manté gairebé invariat en els regnats posteriors. De tota manera, això no ens diu gran cosa dels valors intrínsecs d’aquestes monedes perquè n’ignorem el

contingut d’argent. Per tant, no es pot assegurar que la minva de pes de l’espai final d’Ermengol VI i de tot el temps d’Ermemgol VII signifiqui una caiguda de valor ni que la recuperació d’Ermengol VIII marqui una millora. Per l’aspecte del metall de les peces ens inclinaríem a creure que els diners de baix pes de l’etapa Ermengol VI-VII marquen una pèrdua de metall, mantenint la llei, i que la recuperació d’Ermengol VIII millora el pes, però no pas la llei i, per tant, manté el valor. Més endavant, certament, el pes es manté igual, però la llei sembla baixar. Amb Ponç de Cabrera sabem que és quaternal,18 és a dir, amb un 33 d’argent. Les peces anteriors a Ermengol VIII semblen de llei més alta.

Com veiem, només petits indicis permeten anar afinant les atribucions, mai amb la seguretat que voldríem. De tota manera cal convenir que en els darrers anys la numismàtica del comtat d’Urgell ha fet un pas de gegant.

DUES NOVETATS AL COMTAT DEL ROSSELLÓ

L’abans curta sèrie monetària del Rosselló s’ha anat eixamplant als darrers temps gràcies a un seguit de noves descobertes, les principals de les quals han estat les incorporacions de l’òbol de Gerard I19 i del diner de Gelabert II20 Avui afegirem dues varietats del temps de Gerard I. Ambdues peces han estat trobades al Rosselló, però n’ignorem el lloc exacte.

Varietat inèdita del diner de Gerard I

Hem tingut ocasió d’estudiar un diner de Gerard I del Rosselló que, com ha anat succeint fins ara, presenta varietats a les llegendes. No deixa d’ésser curiós que dels ara sis exemplars coneguts no n’hagi aparegut cap d’igual. Efectivament, amb tants d’encunys diferents semblaria que hauríem de tenir-ne més exemplars. Vegem la descripció de la peça:

Diner de billó a/ +R(O)SILION(VS)PETV amb creueta dalt i baix r/ +GVINARD CO (retrògrad)Creu interior amb alfa i omega als espais primer i quart

Pes: (0,71) g (incompleta) Ø = 18 mm Varietat inèdita semblant a Bal-95-2

18. M. CRUSAFONT, «Dos diners inèdits del comtat d’Urgell», Acta Numismàtica, núm. 35 (2005), p. 51-56.

19. J. BENEZET, C. DONÈS, J. P. LENTILLON, «L’obole inédite de Girard Ier, comte du Roussillon (1102-1115)», Acta Numismàtica, núm, 32 (2002), p. 71-74.

20. M. CRUSAFONT, F. DOMINGO SELLART, «Diner inèdit de Gelabert II del Rosselló», Acta Numismàtica, núm. 37 (2007), p. 79-82.

M. CRUSAFONT I SABATER

Aquesta peça té com a particularitat més rellevant la llegenda retrògrada del revers. Fins ara només coneixíem la varietat Bal-95-3 en la qual la llegenda retrògrada era a l’anvers. D’altra banda, les lletres alfa i omega són disposades ajagudes, igual que en la varietat Bal-95.5. Pel que fa al camp de l’anvers, la forma d’expressar Peralada amb les lletres PETV només l’havíem vist en la varietat Bal95-2. Certament la darrera lletra no és pas una V, que no tindria sentit, sinó una A al revés per a donar la lectura PET(R)A(LATA). L’exemplar és incomplet i de mala lectura per desgast especialment visible a l’anvers.

Segon exemplar, variant inèdita de l’òbol de Gerard I

Fa ben poc de la descoberta d’aquest tipus i ja podem donar compte d’un segon exemplar que presenta algunes diferències respecte al fins ara únic conegut. Vegem-ne la descripció:

Òbol de billó.

a/ +ROSILIONIS(retrògrad)PTV amb creueta dalt i baix r/ +GVINARD CO Creu interior amb alfa i omega als espais segon i tercer Pes: 0,40 g Ø = 13 mm Varietat inèdita del Benezet.AN-32

El nou exemplar, en conservació força millor que el primer descobert, té també una sèrie de diferències. D’una banda, la llegenda retrògrada de l’anvers, que en aquest exemplar es pot llegir íntegrament, a diferència del publicat fins ara que, a més de no ésser retrògrada sinó regular, només permetia apreciar +RO(SI)LI(ON...). En el camp, les lletres PTV, mentre que en l’altre exemplar semblaven ésser en disposició retrògrada, donant un singular VTP. Novament cal advertir que la V final no és més que una A capgirada per fer la lectura de Peralada, ara en la forma P(E)T(R)A(LATA). Pel que fa al revers, hi trobem la llegenda GVINARD CO com als diners, mentre que l’altre òbol acabava en C. Finalment, les lletres alfa i omega són en disposició horitzontal. De fet, aquestes lletres pengen sempre del travesser del mig, però en alguns casos ho fan del travesser horitzontal respecte a la creueta de la llegenda i llavors queden dretes, mentre que en altres casos pengen del travesser vertical i llavors queden horitzontals.

Moneda de Sant Pere de Rodes?

La moneda comtal emporitana més antiga fins avui coneguda és una petita peça amb aspecte d’argent que porta a l’anvers un bust de dibuix molt maldestre que mira a l’esquerra. Darrere el cap hi ha un signe cargolat que ha estat interpretat com un bàcul o bé com una G. En aquesta cara, no hi ha altres signes ni llegen-

da i al revers hi ha una creu interior voltada de la llegenda +IMPVRIAS. La petitesa de la peça (12,5 mm) i el seu pes feble (0,23 g) han fet que sempre fos considerada com un òbol.

La G o bàcul que porta la peça a l’anvers és l’únic element que la moneda ens dóna per a assajar una atribució a un comte concret. Celestí Pujol va interpretar el signe com una G i atribuí la peça al comte Gausfred d’Empúries-Rosselló (931991). Botet no subscriví la idea de la G i proposà d’atribuir la peca al comte Hug I d’Empúries (991-1041). Mateu i Llopis identificà el signe com un bàcul i plantejà la inversemblant teoria que la peça hagués estat feta per un bisbe de Girona. És una hipòtesi que desdiu de pla la mateixa peça amb la lectura IMPVRIAS del revers. En l’entretant la peça, que a principis del segle XX era a la col·lecció Siscar, havia desaparegut i hom s’havia de refiar del vell dibuix de Botet i Sisó. Balaguer retrobà la peça a l’Instituto de Valencia de Don Juan de Madrid i la pogué, per tant, examinar amb més detenció, cosa que l’inclinà a considerar que el signe cargolat era un bàcul i que el bust de l’anvers mirava a l’esquerra i no pas a la dreta com l’havia dibuixat Botet. Analitzant el context de la seva troballa, on s’acompanyava amb diners episcopals i comtals de Girona, arribà a la conclusió que havia de correspondre al comte Ponç I d’Empúries (1040-1078). També féu notar que la menció més antiga de la moneda d’Empúries és del 1078, és a dir, el darrer any de Ponç I i el primer del comte següent, Hug II (1078-1116). Per tant, era més fàcil, també, que la moneda hagués estat feta ja en temps de Ponç I. Amb tot, quedava pendent la significació del bàcul.21

Per la nostra part, pensem que un altre argument contrari a la primitiva atribució a Gausfred (931-991) és el fet que a la peça només hi consti el comtat d’Empúries, atès que aquest comte ho era també del Rosselló. En morir, els comtats es repartiren entre els seus fills. Gelabert I obtingué el comtat del Rosselló (9651013), i Hug I el d’Empúries (991-1041). Gelabert I fou el primer comte rossellonenc que emeté moneda, segons sembla indicar una primera menció de moneda rossella del seu temps.22 Per tant, potser seria coherent que llavors o poc més tard s’hagués iniciat igualment la moneda del comtat d’Empúries. Això no deixa d’ésser, també, un argument en contra de l’atribució que Pujol havia fet a Gausfred d’Empúries-Rosselló.

En resum, la peça semblava ben atribuïda a Ponç I d’Empúries i l’únic que mancava era trobar una explicació per la presència d’un bàcul a la cara de l’anvers d’una moneda comtal d’Empúries.

Monsalvatge va transcriure parcialment una menció monetària procedent d’un document de compra-venda del 1094 referent a Torroella de Montgrí, on es parla-

21. Vegeu tots els antecedents i la discussió de l’atribució a Anna M. BALAGUER, Història de la moneda...op. cit. p. 208-209. Les referències a monedes comtals remeten al catàleg d’aquest llibre. 22. BOTET, Les monedes...op.cit.,vol.I, p.126-127.

va de «solidos VII de moneda de Ugo comes.»23 L’any 1995, però, E. Pruenca publicà íntegre aquest document i llavors veiérem que la citació completa era la següent:

...solidos VII de monete de Ugo comes, et ad Petrum Pocii solidos I de plata óptima...»

Nosaltres l’interpretem així: «...set sous de la moneda del comte Hug i [de la moneda] de Pere Ponç, un sou de plata óptima...»24

En el contracte intervenen, doncs, dos tipus de moneda. Una correspondria al comte Hug i no seria de plata, mentre que l’altra hauria de pertànyer a un tal Pere Ponç i seria de plata. No hi ha dificultat per a identificar la moneda del comte Hug. Per la data del document, 1084, s’ha de referir als diners de billó amb bust que s’atribueixen al comte Hug II (1078-1116), Balaguer, p. 101 i s.). Ara bé, quins són els diners d’argent? Tot sembla indicar que haurien de correspondre a les peces d’aquest metall que hem atribuït a Ponç I. La seva proporció més baixa en el pagament, un sou en contra dels set sous dels diners d’Hug, el confirmarien com un circulant residual, és a dir, anterior. Tot plegat encaixaria perfectament amb els tipus coneguts.

Per què, però, a la moneda d’argent se la designa com a pertanyent a un tal Pere Ponç i no pas al comte Ponç? La solució que proposarem donarà un tomb inesperat a la qüestió.

El temps en què regí el comtat d’Empúries Ponç I (1041-1078) no fou pas una etapa pacífica com suposaven alguns historiadors, sinó que hagué de patir innombrabes enfrontaments amb el comte de Besalú i, especialment amb el seu cosígermà, el comte Gausfred II del Rosselló (1013-1074). La partició dels comtats, amb condominis i intercalacions de territoris sobirans com ara Peralada que era, almenys en part, del comte del Rosselló no afavorí pas una separació neta i sovintejaren les pugnes per a consolidar possessions per la via de la força. Avui sabem, gràcies a un llarg memorial de greuges de Ponc I d’Empuries, recentment estudiat per J. Moran i J. Ferrer25 que el seu parent l’estigué hostilitzant contínuament, ar-

23. F. MONSALVATGE, Noticias históricas, vol. XI, doc. 367 i 375. Recollit per A. M. BALAGUER, Història de la moneda...op. cit., p. 205.

24. E. PRUENCA i BAYONA, Diplomatari de Santa Maria d’Amer, Barcelona, Fundació Noguera, 1995, doc. 26, p. 26-27. Entre els testimonis de la venda, hi apareix un tal Poncii Pocis, que l’autor indica en nota que hauria d’ésser Petrus Poncii, «d’acord amb el text.» El fet és que aquest testimoni no té res a veure amb la citació monetària i, per tant, no cal fer aquesta correcció. El document correspon a la venda d’un mas que els esposos Joan i Eulàlia fan al monestir de Santa Maria d’Amer. Aquest és el que rep els set sous i el sou de les dues monedes. Poncii Pocis només és un testimoni de la transacció.

25. J. MORAN i OCERINJAUREGUI; J. FERRER i COSTA. «Greuges de Ponç I, comte d’Empúries, contra Gausfred II, comte de Rosselló (c. 1050-1060)». Llengua & Literatura, núm. 18, Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), Barcelona, 2007, p. 7-44. Els autors remarquen la importància del document i en deriven interessants conseqüències històriques, a més de fer-ne un acurat estudi lingüístic. A nosaltres ens ha estat de gran utilitat per a situar el context his-

ribant fins i tot a raptar l’abat de S. Pere de Rodes, per al qual hagué de pagar un rescat. Ponç sembla que es va intentar defensar sobretot per la via legal, és a dir, demanant l’arbitratge eclesiàstic i això sembla que fou l’origen dels sínodes de Pau i Treva de Toluges del 1027 i del 1065-1066. Després d’aquest darrer, sembla que s’arribà, ni que fos temporalment, a una etapa de més estabilitat. Ponç s’esforçà, també, a incrementar la importància del monastir de S.Pere de Rodes, on fou abat el seu fill Pere des del 1054, potser després de l’episodi del rapte a què hem al·ludit abans. Ja en temps del successor de Ponç al comtat, el papa atorgà l’any 1088 a aquest monestir una important concessió: el jubileu pleníssim. Com que el comtat d’Empúries era tot ell dins la jurisdicció del bisbat de Girona, amb el qual les relacions no eren pas gaire bones, el comte degué voler donar el màxim relleu al centre eclesiàstic més important que tenia dins el seu territori: Sant Pere de Rodes.

En aquest context històric no seria pas estrany que la moneda de plata misteriosa hagués estat batuda per l’abat de Sant Pere de Rodes i, més en concret, per l’abat Pere, fill de Ponç i a qui bé es podia haver anomenat Petrus Poncii, és a dir, Pere, fill de Ponç, segons era costum a l’època. Recordem les sovintejades mencions dels comtes de nom Ponç, fill d’Hug, com a comtes Ponci (us) Hugo (nis) en el mateix comtat d’Empúries, o la de (Gauc)berto Gilaberti aplicada a Gausfred II, fill de Gelabert, en el mateix memorial que hem comentat. Per tant, el Petrum Pocii de la menció monetària bé podria fer referència a Pere, fill de Ponç i, per tant, a l’abat de Sant Pere de Rodes del periode 1054-1072. Per aquesta raó, en la menció monetària no se l’anomenaria comte com ho feia en el cas de Ponç i, cosa més important, amb aquesta interpretació el bàcul que veiem a la moneda pren, finalment, tot el seu sentit.

Concloent, això significaria que Ponç I d’Empúries va promoure o, si més no, va autoritzar el seu fill a fer moneda com a abat de Sant Pere de Rodes, però una moneda que també era, d’alguna manera, del comtat d’Empúries, com ens diu la llegenda del revers. No es tracta pas d’un fet excepcional. En els inicis del procés d’usurpació de la sobirania comtal i del dret de moneda, sovint hi veiem aparèixer els dignataris eclesiàstics com a primers possessors. És el cas de Barcelona que

tòric. El document de greuges que estudien valora en alguns casos els danys en sous, excepte en un cas, en els quals en un fragment de mal llegir, hi diu: «I [...] auri et solidos [...] de denarios». En el segon espai hi manca, ben probablement, la quantitat. És cert que sembla sobrar-hi el «de» davant de denarios, però tampoc és una expressió infreqüent. D’altra banda el redactor del document degué creure convenient, en aquest cas, matisar que els solidos eren «de denarios», perquè hi cabia la confusió amb el solidus aureus que seria una altra forma de designar les peces d’or. Pel que fa al glossari que aporten cal matisar que solidos s’hauria d’haver definit com a «plural de sou, unitat de compte que equivalia a dotze diners» i no com a «plural de sou, moneda antiga.» A l’època medieval, el sou fou sempre una unitat de compte, mai una moneda, tot i que en algun moment alguna moneda, com ara el croat, valgués un sou. Hi manca, d’altra banda, la definició de la paraula auri, que seria «moneda d’or, probablement el mancús andalusí.» La xifra I que hi ha abans de la paraula auri deu formar part de la quantitat d’auris en què es valora, cosa que fa més clar que el segon parèntesi ha de contenir també la quantitat.

M. CRUSAFONT I SABATER

abans hem comentat àmpliament, o el de Besalú. Un cop consumada la usurpació, els comtes es feien seva la moneda obtenint-la en feu o per algun altre mecanisme més complex, com sembla evidenciar-se en el cas de Besalú. En el cas d’Empúries, sembla que el successor de Ponç, Hug II, ja disposava plenament de la moneda comtal, sens que ens consti cap mena de dependència o servitud pendent.

Amb tot això, Sant Pere de Rodes pren un relleu inesperat, cosa que ens porta a pensar si el taller monetari carolingi evidenciat pels diners d’argent de Carlemany i de Lluís el Pietós no hagués estat ubicat també en aquest lloc. A les excavacions fetes a la Ciutadella de Roses han aflorat trients d’or visigots, cosa que fa presumible que aquell lloc fou el del poblament i de les emissions monetàries de la Roda visigoda, però res sabem de la Rodda carolíngia. Per què Sant Pere de Rodes? No podria voler això indicar que en iniciar els seus primers passos postpirenaics els carolingis haguessin triat un lloc més estratègic per a implantar-hi la seva Rodda?26

Es tracta només d’una hipòtesi, però, no cal pas modificar la ubicació de la Rodda carolíngia per a justificar que la primera moneda comtal emporitana hagués estat feta a Sant Pere de Rodes. Em sembla que la menció que hem glossat ens ho diu ben clar i, en qualsevol cas, aquesta interpretació és la única que dóna raó a totes les dades: la cronologia i la presència del bàcul a la moneda. Pel que fa a la cronologia, només cal tenir present que l’abaciat de Pere Ponç es superposa amb el temps de regiment del comte Ponç I. Pel que fa al bàcul, la nostra explicació es completament coherent, sens haver d’anar a cercar el llunyà, i sovint enemic, bisbe de Girona.

Pel que fa al valor fins ara atribuït a la peça, creiem que també es podria pensar que fos un diner, més que no pas un òbol. Efectivament, el diner d’argent de pes feble de Pere Ponç podria haver pres com a models els diners semblants emesos per Berenguer Ramon I de Barcelona (1018-1035) i que afloraren a la troballa d’Òrrius, o els tipus incerts i de les mateixes característiques de Ramon Berenguer I (1035-1076) (Balaguer p. 31, 32 i 33) o fins i tot els diners episcopals gironins coetanis. Tots ells són igualment d’argent i tenen pesos semblants.

La peça, doncs, podria ésser un diner d’argent de pes feble emès a Sant Pere de

26. Sant Pere de Rodes té unes arrels molt antigues. En tenim notícies des del 878, és a dir, només un any després de la mort de Carles el Calb (840-877). Llavors era una petita cel·la monàstica, però no se’n sap l’origen exacte. L’any 943 restà independitzat de diferents monestirs propers i de la seu de Girona, que en volien el domini, i passà a dependre directament de la Santa Seu. El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló li féu importants donacions, política que continuà el seu fill Hug I d’Empúries (991-1041), cedint-li l’estany de Bellcaire i el delme del peix que s’hi pesqués (Obra numismàtica esparsa i inèdita de Joaquim Botet i Sisó, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), 1997, p. 79). Per tant, el comte Ponç no feia altra cosa que continuar, respecte a Sant Pere de Rodes, la política dels seus predecessors. La independència del monestir respecte als bisbes de Girona i el seu lligam directe amb la Santa Seu, degué ésser també un element important per als comtes, sovint enfrontats amb els bisbes gironins, i un reforç de la seva importància com a centre religiós. De tota manera, Josep Moran ens ha fet observar que, en principi, Roses i Rodes no podrien tenir la mateixa etimolgia segons la forma habitual del pas dels termes llatins als catalans. No és impossible, però, que per raons de tipus curlturista s’hagués matingut la forma llatina, amb la d, a Sant Pere de Rodes.

Rodes pel seu abat Pere Ponç d’Empúries (l054-1072) i per a circular a tot el comtat, com ho demostra la seva llegenda de revers IMPVRIAS. Tot plegat l’acreditaria, també, com la primera emissió del comtat d’Empúries que hauria autoritzat, per les raons abans esmentades, el comte Ponç I.

Les emissions rosselloneses de billó d’Alfons el Magnànim (1416-1458)

R. COMAS I EZEQUIEL

Des del segle XI els comtes de Rosselló batien moneda a la seca de Perpinyà. El 1340 Jaume III de Mallorca transferí a Perpinyà la seca del Regne de Mallorca. L’any 1407 el rei Martí va arrendar la seca de Perpinyà per deu anys a Joan Vivot i Francesc Barceló per encunyar-hi moneda de plata i moneda menuda. La llei d’aquesta última havia de ser de dos diners i de talla de 21 sous el marc, i podien fabricar també meitats o malles.1 Crusafont, rectificant possibles atribucions anteriors, va identificar, amb l’ajuda de nous exemplars, la moneda núm. 3 d’Alfons III de Heiss2 (làmina 78/3) com una encunyació d’Alfons IV a l’empara d’aquesta concessió, tot aclarint el significat de la llegenda del revers i justificant la supressió d’un dels tres punts del revers per la llei de l’emissió, que era de dos diners en lloc de la de tres diners de la seca barcelonina.3

Ja amb el regnat del Magnànim, els consellers de Barcelona es van queixar de l’abundosa encunyació de croats i moneda de billó a la seca de Perpinyà que, amb un aspecte exterior similar a la moneda barcelonina, perjudicava la seva moneda, que patia així una competència, mentre que per antics privilegis havien de gaudir-ne de l’exclusiva de fabricació. El 27 de desembre de 1424, el rei manà als encarregats de la seca de Perpinyà que deixessin d’encunyar moneda de plata i de tern, ordre que aquests intentaren eludir. Assabentat el rei de la resistència posada a complir les seves ordres, comminà el mestre de la seca de Perpinyà amb una multa de deu mil flo-

1. Vegeu J. BOTET, Les monedes catalanes, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1909, vol. 2, p. 192.

2. A. HEÏSS, Descripción general de las monedas hispano-cristianas desde la invasión de los árabes, Saragossa, vol. 2, p. 77.

3. M. CRUSAFONT, «Vellón de Alfons el Magnànim: ¿Cagliari o Perpinyà?», a Quaderni ticinesi di numismatica e antichità classiche, Lugano, 1983.

rins si no plegava immediatament l’encunyació d’aquelles monedes. Aquesta vegada l’ordre es devia obeir. Dos anys i mig després, els consellers de la vila de Perpinyà, per a subvenir a la falta de moneda de poc valor, van demanar autorització per a fer batre diners menuts e malles e pugeses daquell pes lley e talla que sera vist faedor als dits Consols, haventne vos, Senyor, los drets acostumats, entreveninthi alguna persona per part vostra. Disposà el rei Alfons fer batre moneda menuda en quantitat de sis a set milia marchs a la ley que ha otorgat novellament a la ciutat de Valencia, de talla de vint e quatre sous per cascun march4 El rei, manant que la moneda tingués una estampa diferent de la moneda barcelonina, volia evitar així noves reclamacions dels representants de la ciutat de Barcelona. Els menuts rossellonesos encunyats en virtut d’aquesta concessió són iguals als valencians en tipus i únicament se’n diferencien en les llegendes, com veurem en descriure’ls.

El 5 d’octubre de 1438, havent acabat l’encunyació de menuts en la quantitat consentida als cònsols de Perpinyà el 1427, el rei concedí a Joan Cases, lloctinent de mestre de la seca d’aquesta vila, llicència d’encunyar-hi mil marcs de plata fina en moneda d’igual llei, lliga, pes, valor tipus i forma que la ja batuda, és a dir, de llei de dos diners i de talla 24 sous per marc. Aquesta llicència ens aclareix que la llei de la moneda de billó concedida per Alfons IV també era com la de València, és a dir, de dos diners,5 inferior per tant a la moneda barcelonina, que era de tern, és a dir, de tres diners.

La moneda de billó rossellonenca, a més de les llegendes diferents de la barcelonina, introduïa una característica particular. Fins a aquell moment les encunyacions barcelonines, amb molt comptades excepcions, i encara la major part d’aquestes fruit d’errades, presentaven unes llegendes gairebé fixes: el nom del monarca i REX a l’anvers i el nom de la ciutat de Barcelona al revers. En les encunyacions rosselloneses d’Alfons IV, per contra, constatem bastants variants de llegenda tant a l’anvers com al revers.6 Algunes d’aquestes variants van ser recollides per Botet i Sisó,7 i amb molt poques novetats han estat arrossegades en les catalogacions posteriors. Calia, doncs, fer una recopilació més exhaustiva, cosa que hem dut a terme examinant els fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya, del Museu Puig de Perpinyà i de diversos particulars: JV de Sant Feliu de Guíxols, MC de Sabadell, JN de Calella, JGBa i XS de Reus, MM i AM de Terrassa, JGBo d’Olot, als quals agraïm la col·laboració.

Cal dir que la lectura de les llegendes amb peces tan petites, circulades i amb

4. J. BOTET, Les monedes catalanes, p. 244-245.

5. J. BOTET, Les monedes catalanes, p. 246.

6. Curiosament, les llegendes de la moneda de billó de Joan II (1458-1479), successor del Magnànim, presenten unes mínimes variants. En fer la recopilació de la moneda d’Alfons IV vam fer ensems la de Joan II i d’aquest últim monarca no vam trobar cap més llegenda a l’anvers que IOANNES: REX i només dues variants a la general de COMES ROCILI del revers: COMS — ROCIL i ROCILI — COMES, ambdues ja publicades.

7. J. BOTET, Les monedes catalanes, núm. 359 a 366, p. 257-258.

LES EMISSIONS DE BILLÓ D’ALFONS EL

encunyacions originalment ja defectuoses, és de difícil precisió. D’algunes de les descrites en publicacions anteriors no n’hem trobat cap exemplar que les corrobori i podrien ser fruit de lectures errònies. Malgrat aquesta possibilitat, no hem cregut convenient descartar-les i les hem inclòs també, evidentment sense il·lustració, en la catalogació. No hem tingut en compte els dobles punts de separació en les llegendes, ja que a més de ser en molts casos de difícil precisió, són una ornamentació de poc interès.

EMISSIÓ 1418 A 1424

Òbol. Anvers: Efígie coronada que mira a l’esquerra. Revers: Creu passant amb anells i grups de dos punts que s’alternen en els espais.

1) + ALFONSUS: REX (S tombades)

1) XP - S:R - EX - VE (Reducció de XPS ·REX VENIT IN PACE) (S tombada).

1) (XP en els dos punts)

1) Crus.8 829/1

2) + Id. anterior.

1) (XP en el cercle)

1) Crus. 829

EMISSIÓ DE LA LLICÈNCIA DE 1472

Diners i òbols. Anvers: Efígie del rei mirant a l’esquerra. Revers: Arbre. Llegendes anvers i revers per aquest ordre:

Diners:

1) + ALFONSUS REX‡

1) + ‡COMES‡ - ‡ROSIL‡

1) Inèdita. RC/2, 0,745 g, 16,5 mm

2) + ALFONSUS REX:

1) + COMES - ROCILI:

1) Crus.8 830/6 (Heiss 113/4)

8. M. CRUSAFONT, Acuñaciones de la Corona Catalano-Aragonesa y de los reinos de Aragón y Navarra, Madrid, Vico-Segarra, 1992.

3) + ALFONS9 REX A

1) + COMS — ROCI

1) Crus. 830 (Botet 363)

4) + ALFONS9 REX A

1) + COMS — ROCIL

1) Crus. 830/1 (Botet 362)

5) + ALFONS9 REX A

1) + COMS — ROCILIO

1) Crus. 830/2 (Botet 361)

6) + ALFONS9:REX.AR

1) + COMSRO — CILION:

1) Inèdita. MM/1, 0,62 g, 16 mm

7) + ALFONS9 REX: ARA

1) + COMS:RO — CILION

1) Crus. 830/5 (Vidal Quadras9 5978)

8) + ALFONS9 RX A

1) + :COMS — ROCI

1) Vidal Quadras 5977

9) + ALFONS9 RX A

1) (Creiem que ha de ser RXA en lloc de RIA que mostra el dibuix)

1) + COMSR — OCILIO

1) Heiss 113/5

10) + ALFONS9 RX A

10) + COMS — ROCIL

10) Crus. 830/3

11) + ALFONS9 RX: AR

10) + COMSR — OCILI

10) Crus. 830/4 (Vidal Quadras 5976)

9. Manuel VIDAL QUADRAS y RAMÓN, Catálogo de la colección de monedas y medallas de Manuel Vidal Quadras y Ramon de Barcelona, Barcelona, 1892, vol. 2.

LES EMISSIONS DE BILLÓ D’ALFONS

Òbols:

1) + .......ONSVS REX

0) + ..OMES-RO...... (S invertida)

10) Inèdita. RC/1, 0,43 g, 13 mm

2) + ALFONSVS REX. (S invertides)

0) + COMES — ROCILO (S invertida)

10) Inèdita. MM1/ 0,31 g, 12,5 mm

3) + ALFONSUS: RX

0) + COMS — ROCIL

10) Inèdita. JN/2, 0,48 g, 12 mm

4) + ALFONS9: RX:

0) + :COMS — ROCI: Crus. 831/1

5) + ALFONS9 RX A

5) + COMS — ROCIL

5) Crus. 831

6) + ALFON... RX AR

5) + COM... — ROCIL

5) Inèdita. JV/43430, 0,44 g, 12 mm

7) + ........O..S...RX AR

5) + COM...— ROCI

5) Inèdita JGBa/9, 0,26 g, 11 mm

8) + ALFONS9 R:

5) + COMS — ROCI

5) Inèdita: JGBa/12, 0,41 g, 11 mm; JGBa/13, 12 mm, 0,35 g; MC/2, 0,45 g, 12 mm; MM/3, 0,40 g, 12 mm

9) + ALF...............

5) + ROCIL— CO.....

5) Inèdita. AM/1, 0,355 g, 12,5 cm

LES EMISSIONS DE BILLÓ D’ALFONS

Els diners jaquesos de Ferran II

M. CRUSAFONT I SABATER

En analitzar la cronologia de les emissions monetàries fetes a l’Aragó en temps de Ferran II, Pío Beltrán plantejà la possibilitat que seguissin regint-se per un programa de septennis. Segons aquesta hipòtesi, s’hauria encunyat a les dates següents: 1482, 1489, 1496, 1503 i 1510. L’evidència d’una possible emissió el 1482 i les dades sobre emissions el 1496 i el 1503 semblaven abonar aquest plantejament, tot i que aquest autor ja assenyalava que la cadència septennal havia de regir especialment per a la moneda de billó, en vista de les ingerències dels reis en els batiments d’or i argent a partir de Joan II1.

En un article anterior ja vàrem advertir que la cadència septennal no semblava pas regir durant l’Edat Moderna2. Ara, l’evidència d’una emissió perfectament documentada del 1484,3 posa igualment en dubte la hipòtesi de l’erudit aragonès pel que fa al regnat de Ferran II. Amb referència a l’or, les declaracions fetes pel rei l’any 1506 deixen ben clar que almenys a partir d’aquell moment seria obrat completament al marge de les autoritats representatives aragoneses. Efectivament, en aquesta data es dirigeix al lloctinent de la seca i li diu que un cop completada l’emissió acordada per les Corts l’any 1503 podria, «siempre que quisié-

1. Pío BELTRÁN, «Los dineros jaqueses, su evolución y su desaparición». Publicat el 1951 i inclòs a la seva Obra Completa, volum II, editat el 1972 a Saragossa, p. 397-464. En endavant, Obra Completa. S’equivoquen els qui menystenen els treballs d’aquest estudiós i demostren un seny ben escàs els qui es vanten, en privat, és clar, d’aquesta ignorància. Pío Beltrán fou una de les persones més intel·ligents que han passat per la nostra numismàtica i, tot i que va haver de treballar sempre amb presses, i per tant, de forma poc acurada, les seves aportacions són sempre d’un gran interès. En aquest article obtindrem la major part de les informacions d’aquest estudi fonamental sobre el diner jaquès. Vegeu, en aquest cas, p. 450. L’autor dóna també la data 1517, que no recollim, perquè el regnat acaba el 1516.

2. M. CRUSAFONT, «Els diners aragonesos de Carles I i de Felip I (II)», Acta Numismàtica, núm. 36 (2006), p. 123154. Vegeu, en concret, p.124-125.

3. J. Ángel SESMA, «La moneda jaquesa y la emisión de aragoneses de plata», a Estudios en homenaje al Dr. A. Beltrán Martínez, Saragossa, 1986, p. 1029-1039.

rades, bater moneda de oro de ducados e medios ducados de oro vulgarmente llamados hoy fernandines».4 En canvi, el mateix sobirà admetia que l’any 1503 s’havia acordat amb les Corts que les monedes d’or portarien les armes dels quatre pals, prova que encara en aquella ocasió aquesta institució havia pogut imposar el seu criteri en aquest aspecte representatiu o simbòlic.

Per a un plantejament de la cadència de les emissions hem de partir, doncs, de les dades documentals, prescindint dels septennis i, almenys des del 1506 i pel que fa a la moneda d’or, de les decisions dels estaments. Les notícies documentals de que disposem sobre els batiments monetaris al llarg del regnat són les següents:

1. 1482. El rei ha donat ordres d’encunyar i es produeix una sèrie de protestes dels estaments aragonesos, especialment pel que fa a una possible fabricació de monedes d’or i argent. Ja veurem més endavant que és molt probable que malgrat les protestes es fes una curta encunyació de moneda d’argent sobre la base d’aquestes ordres reials.5

2. 1484. El rei i els estaments pacten una encunyació, de la qual coneixem tots els detalls. Es preveu fabricar argent i billó. L’argent en mitjos rals, dits aragonesos, i les seves meitats o quarts de ral i el billó en diners i malles. Es manté la paritat entre un aragonès d’argent i dotze diners jaquesos, però la llei d’aquests s’ha reduït a la meitat. Per aquesta raó, la pseudounitat de plata no és pas un ral, sinó un mig ral. Es tracta d’una operació encoberta de rebaixar la llei del billó a la meitat. Aquesta emissió havia de durar dos anys i mig.6

3. 1496. La Diputació d’Aragó va obtenir autorització per a batre moneda, però no tenim més detalls sobre la qüestió. De fet, ni tan sols sabem segur si es va arribar realment a fer moneda.7

4. 1503. Novament hi ha un acord entre el rei i les Corts per a fer moneda. No coneixem el document, però sí les referències que hi fa el rei l’any 1506: s’havia de batre or i billó, l’or amb les armes dels quatre pals i el billó en diners i malles. L’emissió havia de durar tres anys.8

5. 1506. En aquesta data el rei diu al lloctinent del mestre de la seca que pot emetre or sempre que ho cregui convenient. És possible que es fabriquessin

4. Pío BELTÁN, Obra Completa, op. cit., p. 454.

5. Íd., p. 450.

6. Pel que fa a l’aportació del document, vegeu J. Ángel SESMA, «La moneda...», op. cit. Pel que fa a la seva correcta interpretació, vegeu M. CRUSAFONT, «La moneda aragonesa en tiempo de Fernando el Católico», Gaceta Numismática, núm. 118 (1995), p. 49-62. En aquest segon article és on es plantegen les conseqüències essencials del document, com ara el pas a la unitat meitat o la rebaixa de llei del diner jaquès.

7. Pío BELTRÁN, Obra Completa, op. cit. p. 452.

8. Íd.,p. 453-454.

en aquesta darrera etapa del regnat algunes de les peces que porten la marca de Lluís Sanchís, L-S, però tampoc no és segur, perquè el mestre va començar a actuar el 1505 i les podria haver encunyat en el període 1505-1506.9

L’estudi a la menuda d’aquestes informacions ens mostra que hi va haver sovint discrepàncies entre el sobirà i els estaments pel que fa a qui podia prendre les decisions en matèria de moneda i com havien d’ésser les monedes en concret. Els estaments proclamen clarament l’any 1482 que, segons els furs d’Aragó, el rei no pot fer moneda d’or ni d’argent sense el consentiment de la Cort General del Regne.10 Ja hem vist que el sobirà afirma exactament el contrari l’any 1506. D’altra banda, hi ha tot un seguit de canvis de criteri pel que fa a l’aparició de la reina consort, a l’heràldica, a la presència o no de la titulació de Castella i fins en la llei de les monedes, que mostren una pugna que no sempre degué ésser fàcil de resoldre per la via de la negociació. Al marge del tema de la potestat d’emetre moneda d’or i argent, aquesta pugna no ens apareix explicitada, però se’ns fa evident per les contínues modificacions que trobem a les monedes.

Coneixem unes peces d’argent amb els valors del ral i del mig ral que mostren una gran coherència d’estil,11 ja que, a més de la semblança entre les efígies de l’un i l’altre valor, tenen el tipus de lletra llatí, fet excepcional que només es torna a produir, i encara parcialment, en les emissions de les peces dels deu i quatre ducats de finals del regnat i només per a les llegendes del revers. Tot i així, les lletres llatines d’aquest grup i les de final del regnat tampoc no són ben iguals. En aquest grup, hi ha unes lletres E característiques que només les trobem en les peces de Joan II. Tenen els travessers especialment curts. Sembla clar, doncs, que aquestes peces d’argent amb lletra totalment llatina i emparentada amb les encunyacions de Joan II han de constituir un grup coherent. També ens expliciten molt bé les pugnes que hem assenyalat. En els rals hi veiem l’efígie i el nom de la reina i una heràldica preeminent de Castella i Lleó. En canvi a les llegendes apareix en primer lloc la titulació d’Aragó i després la de Castella. En els mitjos rals les coses són diferents: n’hi ha de dues menes, amb estampes gairebé idèntiques. En totes dues hi ha només el bust del rei i al revers apareix un escut d’armes singular en el qual els quatre pals tenen preeminència. En una de les varietats a la llegenda trobem el nom del rei i de la reina consort, mentre que en l’altra només consta el nom del rei. Resulta d’una gran singularitat aquest canvi de noms i d’heràldica entre el rals i els mitjos rals i només es pot explicar suposant

9. Íd., p. 454.

10. Íd., p. 450.

11. Ens referim als tipus 637 i 638 al nostre M. CRUSAFONT, Numismática de la Corona Catalano-Aragonesa medieval (785-1516), Madrid, 1982, p. 384-385, quan encara no es coneixia la segona varietat del mig ral, que s’inclogué a M. CRUSAFONT, Acuñaciones de la Corona Catalano-Aragonesa y de los Reinos de Aragón y Navarra, Madrid, 1992, núm.1302, 1303 i 1304, p. 191.

que es varen emetre primer els rals i que les protestes reiterades dels estaments varen fer modificar l’heràldica, de primer, i suprimir el nom de la reina a continuació. Com que l’acord del 1484 preveia l’emissió dels aragonesos de pes meitat que els rals, sembla clar que aquestes peces singulars que comentem s’haurien d’haver emès abans, probablement el 1482 i amb els mateixos paràmetres de pes i la mateixa paleografia que els rals i els mitjos rals del temps de Joan II. D’altra banda, aquestes peces no poden ésser de finals del regnat perquè no porten ni les armes de Granada ni la titulació de CATOLICVS. En aquest sentit es pot descartar, doncs, que la supressió del nom de la reina fos deguda a la seva mort l’any 1503. Tot plegat convenç que les peces d’aquest grup es degueren emetre entre el 1482 i el 1484 enmig de fortes dissensions entre el rei i els estaments i que finalment es va arribar als acords del 1484, que modificaven el valor i l’estampa de les peces d’argent i rebaixaven la llei del billó. Per tant, aquest grup de peces dubitatives seria el producte de l’emissió del 1482. No coneixem cap peça d’or ni de billó que resulti coherent amb aquestes peces, ni per les titulacions ni pel tipus de lletra. D’altra banda, en plantejar-se l’emissió del 1484 es diu que la moneda de billó estava molt disminuïda, és a dir, desgastada, i que era molt difícil de trobar.12 Si se n’hagués batut el 1482 aquestes situacions no s’haurien produït. Per tant, es pot concloure que el 1482 només es varen batre els rals i els mitjos rals d’argent que hem comentat.

L’emissió del 1484 compleix força bé l’ortodòxia: l’efígie és només la del rei i apareix de front. A les llegendes només hi ha el seu nom, amb la titulació d’Aragó en primer lloc. Al revers hi ha únicament les armes dels quatre pals. Tal com es preveia en el document, s’havia tornat a l’estampa dels rals i les mitjos rals de Joan II, però a un pes meitat i amb el nom d’aragonesos en lloc de rals. Aquestes peces queden, doncs, perfectament encaixades en aquesta emissió.13 Pel que fa al billó, es parla de fer diners i mitjos diners o miajas. Les miajas o malles queden perfectament determinades, perquè porten, singularment, l’efígie del rei de front, igual que els aragonesos i els mitjos aragonesos. Mai abans, s’havia fet billó a l’Aragó amb l’efígie del sobirà de front i, per tant, sembla clar que han d’ésser d’aquest moment. Pel que fa als diners, n’hi ha diferents varietats amb la tradicional efígie de perfil, alguns amb la marca S i d’altres sense. Ja veurem més endavant quins d’aquests diners s’han de considerar d’aquesta emissió.

L’emissió del 1496, si es va arribar a tirar endavant, resulta molt difícil d’identificar. No tenim cap element diferencial en les peces conegudes que ens permeti pensar en una altra emissió. Per tant, cal concloure que si es va emetre es degué fer amb els mateixos paràmetres que l’any 1484. En aquest cas, les peces de l’una

12. M. CRUSAFONT, «La moneda aragonesa...», op. cit. Vegeu especialment p. 49.

13. Són els tipus 639-640 al nostre Numismática..., op. Cit., p. 384-385 i els 1305 i 1306 al nostre Acuñaciones..., op. cit., p. 191.

i l’altra emissió serien, de moment, indestriables. Tenint present que qui obté el permís per a encunyar és la Diputació d’Aragó, ja sabem que les institucions aragoneses eren contràries a l’encunyació d’or i d’argent. De tota manera, també és cert que s’oposaren a la fabricació del billó el 1503, argumentant que el mercat n’estava ja prou abastit. Es fa difícil, doncs, de saber quines monedes es varen obrar en aquest moment i no disposem d’elements per a atribuir-hi alguns dels tipus coneguts.

Pel que fa a les encunyacions del 1503, sabem per les declaracions del rei de l’any 1506 que havien estat acordades emissions d’or i de billó. Més endavant plantejarem les possibles peces de billó que corresponen a aquest moment i que, com veurem, varen ésser diners semblants als d’abans, però amb elements per a separar-los dels anteriors. També es feren malles o mitjos diners amb estampa diferent: una F en el camp en lloc del bust de front. Més endavant justificarem aquesta atribució. Pel que fa a l’or, hi ha tres grups de peces: dobles ducats i ducats amb marques G-S i presència de les armes de Castella, dobles ducats i ducats amb la mateixa marca, però amb armes pures dels quatre pals,14 i finalment ducats amb marques L-S i armes pures dels quatre pals. Totes aquestes peces han d’ésser tardanes en el regnat perquè les primeres porten les armes de Granada en punta, cosa que les fa posteriors al 1492, i totes tres porten també la titulació de CATOLICVS, obtinguda el 1496, però probablement emprada una mica més tard, tal com ho observem a Sicília.15 Per tant, han d’ésser de l’emissió del 1503 o posteriors. De tota manera, sabem que l’any 1505 Lluís Sanchís va substituir el seu pare Gabriel Sanchís en el càrrec de mestre per defunció del primer.16 Per tant, les peces amb G-S han d’ésser anteriors al 1505 i les de marca L-S, posteriors. Les dues varietats amb marca G-S mostren un gran parentiu, fins al punt que n’hi ha amb el mateix encuny d’anvers. Tot fa pensar, doncs, que foren emeses les unes a continuació de les altres. Com que a les Corts del 1503 es va acordar que l’or es batria amb les armes d’Aragó, que identifiquen amb les dels quatre pals,17 sembla que les peces que no compleixen aquesta condició, és a dir, les del primer grup,

14. Per a les peces d’or i de billó restants del regnat, vegeu els nostres Numismática, op. cit., núm. 631-636 i 641, p. 382-385 i Acuñaciones..., núm. 1295-1301 i 1307-1308, p. 189-191. Les malles amb bust foren mencionades a M. CRUSAFONT, «La moneda...», op. cit., p. 62 i després publicades amb tot detall, tots dos tipus, a M. CRUSAFONT, «Nuevas monedas aragonesas: las miajas y las probables pugesas de Fernando II», As (Asociación Numismática Sabadell), núm. 54 (2002), p. 14-17.

15. Aquests criteris complementaris són essencials per a fixar la cronologia de les emissions de Ferran II, especialment en la part final del regnat. Vegeu, M. CRUSAFONT, Numismática..., op. cit., p. 129.

16. J. BOTET I SISÓ, Les monedes catalanes, vol. II, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1909, p. 318 i 319. Botet també aporta informacions sobre les disposicions del rei del 1506, que amplià després Pío Beltrán.

17. Les armes de les quatre barres o pals eren inicialment les del rei i varen passar després, per cessió reial, a ésser les pròpies de Catalunya, València i Mallorca. Les armes d’Aragó eren una creu amb un cap de sarraí a cada quadrant, com es veu en segells de Pere el Gran i com ho proclama clarament Pere III. Tot i així, els aragonesos tendiren a prendre aquesta heràldica com a pròpia de tota la Corona Catalano-Aragonesa o fins i tot, ben abusivament, del regne d’Aragó, fet que encara avui defensen alguns historiadors aragonesos. Vegeu les argumentacions sobre la qüestió a M. CRUSAFONT, Numismática..., op. Cit., p. 21.

CRUSAFONT

haurien d’ésser anteriors. No és impossible, és clar, que les peces que porten armes castellanes siguin de l’emissió del 1496, de la qual tan poc sabem, però també pot ser que es comencés a batre l’any 1503 amb les armes castellanes i que, novament, les protestes dels estaments fessin canviar les armes i tornar als mateixos acords que ja s’havien pres el 1484 pel que fa a la plata, és a dir, que al revers apareguessin exclusivament els quatre pals com en els ducats joanins, és a dir, del temps de Joan II.

Al nostre entendre, les emissions d’or es varen fer de la manera següent:

1. 1503. Peces amb G-S que porten les armes castellanes.

2. 1503. Peces amb G-S que porten els quatre pals.

3. 1505, en endavant. Peces amb L-S que porten les armes dels quatre pals.

Totes aquestes peces són d’una gran raresa, resultat probable d’unes emissions fetes en un espai curt de temps i amb dificultat per al proveïment de l’or, almenys abans de les arribades americanes d’aquest metall. Com que aquestes arribades no s’inicien fins al 1503,18 potser tingueren el seu paper en les emissions de quatre i deu ducats aragonesos fets per Lluís Sanchís a partir del 1505. De tota manera, per a poder pensar en emissions significatives amb aquest metall caldria calibrar si el regne tenia un potencial exportador suficient per a poder-lo captar.

Hi ha unes certes diferències entre les peces encunyades per Gabriel i Lluís. D’una banda en les emissions de Lluís mai no apareixen les titulacions castellanes. Pel que fa a l’art, sembla una mica inferior amb Lluís i no presenta la mateixa estampa en el retrat del rei. Efectivament, l’efígie de les peces amb les marques de Lluís té un perfil més rectilini, amb el front gairebé alineat amb el nas, mentre que amb Gabriel el nas és més prominent. També hi ha a voltes algunes diferències en el gravat de les lletres, com veurem més endavant. Sembla, doncs, que en dates properes degué canviar, també, l’obridor d’encunys.

Arribem així al tema de la separació de les peces de billó entre les emissions del 1484 (o l484 i 1496) i del 1503. En una primera aproximació vàrem suposar que potser es podria fer la separació a partir de la presència o no de la lletra S en el camp de l’anvers.19 Després, però, ens adonàrem que aquest criteri no era vàlid, perquè hi ha peces pràcticament idèntiques que porten S o bé no en porten. Cal trobar, doncs uns altres criteris, com ja vàrem deixar esbossat en un article anterior.20

Els diners jaquesos de Ferran II no són tan abundants com els de Carles I.21 Tot

18. Pierre VILAR, Oro moneda en la historia, Barcelona, 1972, p. 138-141.

19. Així ho férem a Numismática..., op. cit., núm. 641, A i B, i a Acuñaciones..., op. cit., núm. 1307 o 1308.

20. Rectificació i nous criteris a M. CRUSAFONT, «La moneda aragonesa...», op. cit., p. 59-60.

21. Les comparacions les establim en relació amb el nostre article mencionat, «Els diners aragonesos...».

i així, i gràcies a l’amabilitat dels amics col·leccionistes, hem pogut aplegar un conjunt de quaranta-tres peces autèntiques, a més de quatre de falses. Les falses són també molt menys abundants en aquest regnat.

Potser cal recordar que no hi ha diners jaquesos que es puguin suposar del temps d’Alfons IV, tot i que Mateu i Llopis i altres autors n’hi varen atribuir alguns dels de Ferran que inicien la llegenda amb una F, prenent aquesta F per una A.22 Pío Beltrán ja va deixar establert que no hi poden haver emissions d’aquest sobirà perquè els acords haurien d’haver estat registrats als anomenats Actos de Corte i que no se n’hi troba pas cap rastre.23 D’altra banda, la pretesa A no és més que una F quadrada que té el frontal ondulat a la dreta i no pas a l’esquerra com les A gòtiques quadrades. Ja vàrem publicar un diner amb llegenda completa FERDINANDVS, que comença, precisament, amb una lletra F idèntica a la que erròniament es prenia per una A.24

Aclarit aquest punt, entrem en la distinció dels diners de les diferents emissions. Analitzats curosament tots els exemplars del nostre aplec, hem observat que se’n poden fer dos grups molt clars:

Grup 1. Porten o no porten la S. Tenen les llegendes de l’anvers generalment en la forma F.D (o DE o DEI).G.RE (o REX), a voltes amb l’afegit CA (per CASTELLE) al final, en alguns dels que porten S. Només excepcionalment trobem la llegenda completa FERNANDVS. Les llegendes del revers són llargues, amb les formes ARAGONVM VAL (o VALE o VALEN). Les lletres del revers són més fines i més grans i l’art és millor que en l’altre grup. Una característica molt clarament diferencial és la lletra F. Aquí té un frontal llarg que va de dalt a baix, amb dues ondulacions, enllaçant els dos travessers de la F i arribant a la base.

Grup 2. Porten sempre la S. Tenen les llegendes de l’anvers en la forma FERDIN, amb petites variacions com FER-INA o FER-CINA. Excepcionalment trobem les formes F.D.G o bé la completa FERN-ANDV. Les llegendes del revers són mes curtes, amb les formes ARAGONVM V (o VA). Les lletres del revers són més gruixudes i més petites. La F no té gairebé frontal a dalt i el travesser del mig es doblega cap avall sense arribar al peu.

Si comparem aquests trets paleogràfics amb les peces d’or i argent, veurem que no hi ha cap diner que s’apropi al grup de peces d’argent que hem suposat del

22. Vegeu, per exemple, F. MATEU i LLOPIS, Las monedas de Alfonso el Magnánimo, Barcelona, 1964.

23. Pío BELTRÁN, Obra Completa, op. cit., p. 444 i 447.

24. M. CRUSAFONT, «Notes sobre el diner jaquès», a II Simposi Numismàtic de Barcelona, Barcelona, 1980, p. 257-265 i làmines 36-38. Vegeu, en concret, p. 258-259.

1482, que el primer grup dels diners concorda perfectament amb les peces emeses el 1484 i que les del segon grup del billó coincideixen del tot amb les peces d’or amb les marques L-S. Novament ens veiem abocats a creure que en dates properes a la del canvi de mestre es produí també un canvi en l’obridor d’encunys.

Podem encara afegir que dins el grup primer trobem peces amb la titulació de Castella, en els diners que porten a l’anvers el REX.CA. Aquesta titulació, la trobem en les peces d’or del temps de Gabriel Sanchís, però no apareix mai en les de Lluís Sanchís.

Davant d’aquestes conclusions, podem pensar que les peces del primer grup són, bàsicament, de l’emissió del 1484 i les del segon grup corresponen essencialment a l’emissió del 1503. Tot i així, és evident que es podria argumentar que les del primer grup podrien ésser també del 1496, si és que aquest any es va batre, i que s’arrosseguessin fins a l’emissió del 1503 i almenys fins al canvi de mestre el 1505 o en data propera pel que fa a l’obridor. Per a assajar de dilucidar aquesta qüestió hem analitzat separadament els pesos mitjans de les peces del primer grup amb S, del primer grup sense S i del segon grup, que, com hem dit, són sempre amb S. Obtenim els resultats següents:

Primer grup amb S12 pesos vàlids0,8125 g pes mitjà

Primer grup sense S15 pesos vàlids 0,806 g pes mitjà

Segon grup, tots amb S11 pesos vàlids0,659 g pes mitjà

No hi ha diferències notables entre les dues varietats del primer grup, però sí que n’hi ha entre el conjunt del primer grup, amb una mitjana global de 0,809 grams, i les del segon grup, amb la mitjana de 0,659 grams. Segons les disposicions del 1484, els diners havien de tenir un pes de 0,8138 grams, no gens allunyat dels 0,809 que trobem per al primer grup, per al qual suposem una petita rebaixa per a millorar costos de fabricació o bé un petit percentatge de desgast. En canvi, les del segon grup són prou baixes per a haver de suposar que es degué variar el pes teòric a la baixa. Aquest fet ens pot explicar també la diferència de pes entre les malles que coneixem. Les malles del 1484, ben identificables pel seu bust de front, pesen 0,455 grams, ben a prop dels 0,54 grams que haurien de pesar segons les detallades disposicions del 1484. L’altra peça de billó de baix pes, la que porta una F en el camp, es correspon plenament, des del punt de vista paleogràfic, amb els diners del grup segon. Fins i tot la F del camp té la forma típica d’aquesta lletra en les llegendes del segon grup. Ara podrem respondre a la disjuntiva que ens havíem plantejat en vista del baix pes d’aquesta peça: és una malla o bé una pugesa? Si partim del pes del diner de 0,659 grams, a pes meitat li corresponen 0,3295 grams, ben a prop també dels 0,28 que pesa l’única peça que coneixem. És cert que l’any 1484 es va donar a les malles un pes una mica superior al que li correspondria com a meitat del diner, però aquesta previsió fou ex-

cepcional, ja que en la major part de les emissions medievals els mitjos diners o malles solen pesar la meitat que els diners. Res d’estrany, doncs, que en l’emissió del 1503 s’apliqués el criteri més habitual.

Ens podríem preguntar per què varen mudar l’estampa de les malles. És possible que per evitar la confusió amb els mitjos aragonesos d’argent o quarts de ral. Aquestes dues peces tenien la mateixa estampa i una diferència de pesos poc acusada: 0,54 grams les malles i 0,80 grams els quarts de ral, prenent els pesos legals. Els diàmetres tampoc no es diferenciaven gaire: 13 mm les malles i 16 mm els quarts de ral. Per tant, la confusió era possible.

Amb tot això hem pogut resoldre dues qüestions. La primera, que el petit billó amb F en el camp és realment una malla i no una pugesa, fet que s’adiu bé amb les dades documentals que ens parlen únicament de diners i malles i mai de pugeses. D’altra banda, podem incorporar aquesta malla en el grup segon.

Només ens queda per dilucidar l’espai d’emissió del grup primer. Ja hem descartat amb arguments de pes que es batés billó el 1482. Per tant, és ben clar que aquest es va començar a emetre el 1484, segons ens és documentat. Res no desdiu que es seguís obrant billó el 1496, si és que hi hagué emissió. En canvi, hi ha inconvenients per a arrossegar aquest grup fins al 1503, en vista del canvi de criteri que ens indica el pes del segon grup de billons, evidentment més tardans per la seva analogia amb el grup amb L-S. Efectivament, si en els acords del 1503 entre el rei i les Corts es va aprovar una rebaixa del pes del diner, hauria d’haver afectat també els billons del grup primer si se n’hagués emès també en aquest moment. Si intentem treure del primer grup les peces de pes baix i suposar que només aquestes foren les emeses el 1503, la mitjana ens puja per sobre del pes legal, cosa impossible. Admetent que tot plegat deixa encara alguna ombra, pensem que la conclusió més raonable és suposar que el grup primer és del 1484 o de 1484-1496 i el grup segon del 1503, potser perquè el billó no es va emetre fins el 1505 o poc abans. Cal recordar que l’emissió del 1503 va trobar molta oposició: el rei es queixava el 1506 que quan el lloctinent del mestre els manava de fer moneda, els qui havien de vetllar les emissions «lo facen de mala gana, e no quieren venir, e ahun presumen de dezir que empacharan que no se bata mas moneda menuda; diziendo que de la batida hay harta...».25 Per tant, és clar que hi hagué serioses dilacions en el batiment del billó i és obvi que aquesta resistència no sorgia pas dels moneders, sinó dels estaments aragonesos. En qualsevol cas, és segur que l’emissió acordada el 1503 no s’havia pas completat el 1506, malgrat que s’havia dit que només duraria tres anys perquè el mateix rei ho afirma clarament en el document d’aquesta darrera data.

Certament, atès que les peces del segon grup porten totes la S i les del primer grup la poden portar o no, es podria pensar encara que les peces del primer grup

25. Pío BELTRÁN, Obra Completa, op. cit., p. 454.

sense S fossin fetes el 1484, mentre que les del primer grup amb S fossin les emeses el 1496. D’aquesta manera tindríem un cert enllaç entre les peces del 1496 i les del 1503, pel fet que totes durien la marca S. No és impossible, però tampoc no es pot assegurar, perquè justament els pesos individuals més alts que trobem en les peces del grup primer, 1,18 g, 1,05 g i 1,04 g, corresponen a monedes que porten la S. Els pesos més alts en les peces del primer grup sense S són de 0,98 g, 0,98 g i 0,95 g. En canvi, sí que observem uns petits trets diferencials: les peces amb S tenen separació de dos punts en les titulacions del revers, enllaçant així amb el segon grup, mentre que les que no tenen S no presenten aquesta característica. D’altra banda, el grup sense S té l’acabament de la llegenda en VALEN en gairebé tots els exemplars. Són, però, detalls molt petits i caldria treballar amb més peces per a saber si tot això és sistemàtic i, per tant, significatiu.

Hem de concloure, doncs, que hi ha un primer grup amb o sense S i amb el pes més alt, complementat amb les malles que tenen bust i que correspon amb seguretat al 1484. La seva emissió es pot allargar al 1496 i potser fins i tot algunes es feren «de mala gana» als inicis del 1503. Un segon grup amb totes les peces amb S i pes lleuger que es complementa amb malles amb F al camp ha d’ésser el format per les tardanes del regnat, de segur fetes des del 1505. I si volem simplificar dins dels camps més probables podem situar el primer grup el 1484 i el segon en el context de l’emissió que es va iniciar el 1503.

Pel que fa a les peces falses, la primera constatació és que són molt menys abundants que les del regnat de Carles I. En el catàleg hem recollit quatre exemplars corresponents a tres tipus, tots amb S, i es fa difícil de dir quin dels dos grups copien. La repetició d’un dels encunys en quatre exemplars dóna a entendre que no hi hagué un gran volum en aquestes falsificacions que, fins i tot, podrien haver estat fetes durant el regnat següent en el context de les falsificacions massives del temps de Carles I. Certament, aquestes peces devien estar també en circulació i tot devia dependre del model que el falsari prengués per a estrafer les còpies.26

Donem tot seguit la catalogació de les varietats que hem detectat dins de cada grup.

CATÀLEG

Grup primer. Peces sense la S:

1-a/.F.DEI.—.G.RE.X (anells)r/+ARAGONVM VA(LEN)0,69 g15,5 mm

2-a/F.DEI.-G.REXr/+ARAGONVM VALENAN0,81 g17 mm

26. Vegeu el nostre M. CRUSAFONT, «Els diners aragonesos...», op. cit., on se sistematitza l’abundant material fals del temps de Carles I.

3-a/.F.DEI:—:G:RE-Xr/+ARAGONVM VALEN0,98/0,94/0,67/0,98/(0,55) 16,6/16,5/17/16,6/15,8 mm

4-a/.F.DEI:-G.REXr/++ARAGONVM VALEN0,80/0,81 g16,5/16,2mm

5-a/.FERN:-ANDVS.Rr/+ARAGONVM VALEN0,95/0,84 g16,2/15mm

Altres pesos: 0,73 g

Grup primer. Peces amb S:

6-a/:F:DI-G:R:r/+ARAGONVM:VAL1,18/0,6/.67/(0,56) g 15,5/16,5/16/14/15 mm

7-a/:F:DI-G:R:r/+ARAGONVM:VALE0,75/0,81 g16,5/15,3 mm

8-a/:F:D:I-G:R:r/+ARAGONVM:VA0,9 g17 mm

9-a/:F:D:I:-G:Rr/+ARAGONVM:VAL(0,41) g16,5 mm

10-a/.F:DI:—:G:REXr/+ARAGONVM:VAL0,69 g16,5 mm

11-a/.F.DEI-G:REXr/+ARAGONVM:VALE0,80/1,04/0,75/0,77/0,8 g. 16,4/17,5/17,2/16/16 mm

12-a/+FER:DI:—:G:REXr/+ARAGONVM:VALE-16 mm

13-a/+:F:DI:G:-REX:CAr/+ARAGONVM:VALENl,05 g17,5 mm

Grup segon. Peces sempre amb S:

14-a/..F D—..G:..r/+ARAGONVM:V0,74 g16,5 mm

15-a/:FER-DIN.r/+ARAGONVM0,75 g15 mm

16-a/..:FER-DIN:r/+ARAGONVM:V0,62/0,60 g16,3/16,2 mm

17-a/ FER-DINr/+ARAGONVN:VA0,70 g16 mm

18-a/ FERC-INAr/+ARAGNVM:V16 mm

19-a/:.FER-(C)INAr/(+ARA)GONVM:VA0,70 g16,7 mm

20-a/:FRE-INAr/+ARAGONVM:V0,78 g17,5 mm

21-a/:FER-DIr/+ARAGONVM:VA-16 mm

22-a/:FERN-ANDVr/+ARAGONVM:VA0,61/0,69 g17,2/16,2 mm

23-a/.:.FERDI-NAN:Dr/+ARAGONVM:VA-16 mm

Altres pesos: 0,53/0,53 g

Falses. Totes amb la S:

F.1-a/.:IAN-DVS:.r/+ARAGONVM:VAL:0,98/0,47 g17/17 mm

F.2-a/..FER:—:G:RE..r/+ARAGONVM:VALE:1,41 g15,8mm

F.3-a/-RDN:-G:r/+(AR)AGONVM:VAL:0,47 g15,4 mm

Hem partit d’exemplars ben conservats i de lectures completes o gairebé completes. D’altra banda, hem prescindit de lectures anteriors no registrades en aquest aplec perquè sabem per experiència que és molt fàcil de crear variants errades si la peça no té una bona conservació. Els pesos entre parèntesis corresponen a peces amb molt desgast i no els hem emprat a les estadístiques. Pel que fa als «altres pesos» de la taula anterior, s’han pres de peces que no permetien una bona lectura, no pas per la seva mala conservació, sinó perquè no les hem pogut examinar directament i només en tenim una imatge poc nítida.

Com a singularitats més significatives podem assenyalar la peça 2 amb un final de revers erroni VALENAN, les peces 12 i 13 amb creueta a l’inici de la llegenda de l’anvers, la 17 amb acabament amb N a ARAGONVN, les peces 3, 21 i 22 amb el nom del rei complet o gairebé complet i, sobretot, la peça 10 amb una lectura d’anvers inèdita acabada amb REX:CA (que cal interpretar com a REX CAstelle) i que ens ha ajudat a situar el primer grup. D’altra banda, es pot observar que les llegendes d’anvers tipus F.DI:G.R o similar són les més freqüents al primer grup, mentre que en el segon les més abundants són les del tipus FERDIN, amb petites variacions.

Podem concloure que la sèrie del billó aragonès de Ferran II resulta molt menys complexa que la de Carles I i que el repartiment de les peces conegudes en les dues emissions principals s’ha pogut fer amb relativa facilitat. D’altra banda, no hi ha cap grup de falsos que generi problemes especials. Pel que fa a la totalitat de les encunyacions aragoneses d’aquest regnat, sembla clar que es poden ubicar ara en cada emissió amb notable seguretat.

Aportació de monedes catalanes inèdites al

Fòrum Numiscat

X. S. A.

La generalització d’internet a la vida quotidiana està canviant les nostres vides. Són evidents els canvis en la comunicació personal, però també són molts importants els canvis en l’obtenció de coneixements. La informació dipositada a internet sembla inacabable. Sovint, es barregen informacions correctes amb dades inútils, o parcialment destorbadores. Però seguint un criteri correcte, tot allò que abans era dificultós de localitzar en una biblioteca pot aparèixer fàcilment a la pantalla de l’ordinador. Una eina útil per a facilitar l’intercanvi de coneixements són els anomenats fòrums o grups de discussió que, sobre qualsevol temàtica, omplen la xarxa.

A principis del 2008 es va crear un fòrum en català dedicat a la numismàtica, especialment dirigit vers la identificació i estudi de les monedes catalanes. L’adreça electrònica és:

http://numiscat.foroactivo.com/

Pocs mesos després, el nombre d’inscrits al fòrum ja depassava el centenar, una prova de l’interès que desvetlla la nostra disciplina. A mesura que anava funcionant es va veure que algunes de les monedes objecte de debat o discussió eren prou interessants per no quedar relegades a l’espai virtual. Valia la pena deixar constància escrita de la seva identificació o, simplement, de la seva existència. Els administradors del fòrum i els membres apassionats que enriquien els comentaris amb noves rèpliques i observacions es van adonar d’aquest tresor i van creure convenient fer el possible per divulgar tots els avenços assolits. Amb aquest esperit, la numismàtica catalana s’enriquirà gràcies a l’activitat del fòrum Numis-

SANAHUJA

cat, ja sigui a través de la millora d’articles monogràfics d’autor, publicats a l’Acta Numismàtica i també a d’altres indrets, o bé donant a conèixer algunes monedes d’interès singular com a mèrit col·lectiu del fòrum.

Aquest és l’objectiu del present article i d’altres de semblants que, si res no ho espatlla, es podran llegir els propers anys.

En aquesta ocasió el recull compta amb cinc monedes municipals inèdites, entre les quals destaca la d’una seca desconeguda fins avui: Poboleda.

BALAGUER

L’u de juny de 1328, Alfons el Benigne va concedir llicència a Pere de Cornelles per a fabricar pugeses a Balaguer. Crusafont va identificar una moneda d’aquest personatge que du la llegenda explícita i la representació d’un ocell (imatge A).1 Ara ha aparegut una nova incusa que du la mateixa representació de l’ocell, i que cal relacionar amb el mateix personatge. La nova incusa té forma quadrada i és anepígrafa.

1

Balaguer. Concessió de Pere de Cornelles. Pugesa

Incusa de llautó

Datació: c. 1328

a/ Anepígrafa Ocell passant a l’esquerra dins orla circular.

Ø:16 × 16 mm (quadrada)

Exemplars: Numiscat (inèdita)

1. M. CRUSAFONT, La moneda catalana local (segles XIII-XVIII), SCEN, 1990, núm. 1049.

2. X. SANAHUJA, «Noves aportacions sobre les primeres pugeses catalanes del segle XIV«, Acta numismàtica, 33 (2003), p. 81-100.

3. M. CRUSAFONT, «Més novetats sobre la moneda catalana local», Acta Numismàtica, 37 (2007), p. 93-128.

El fet de trobar dues emissions atribuïdes a un mateix personatge no ens ha d’estranyar. Coneixem bé el cas de Ramon Cortit, el qual és documentat que va realitzar dues emissions de pugeses a Àger entre el 1328 i el 1329.2 Tampoc no ens ha d’estranyar la forma quadrada de la moneda. Des de fa temps coneixíem l’existència de pugeses d’Arnau de Cervera per a Balaguer de forma rodona i quadrada. I darrerament han anat apareixent força incuses quadrades, com per exemple l’atribuïda a Pere Ferrer d’Agramunt.3

URGELL (BALAGUER?)

Poc es pot afegir a la imatge d’una peça inèdita que du els escacs d’Urgell i que es pot atribuir hipotèticament a alguna de les emissions de la ciutat de Balaguer. El diàmetre més aviat petit la relaciona amb les pugeses de Teresa d’Entença, datades entre el 1314 i el 1328.

2

Atribució incerta, hipotèticament a Balaguer.

Pugesa

Incusa de llautó

Datació: 1300-1350

a/ Anepígrafa Escut d’Urgell apuntat de traç rectilini, de sis escacs.

Ø:15 mm

Doble orla de punts gruixuts

Exemplars: Arxiu Daniel Gonzàlez Ballvey (inèdita)

GIRONA

La descoberta de nous tipus monetaris locals per a Girona és força inusual. Aquest fet és causat pel precís treball de recerca de Joaquim Botet, que en el seu

moment va deixar confegit un bon catàleg de la moneda gironina. Miquel Crusafont va aconseguir identificar alguna nova moneda, com el diner de Carles amb corona imperial però també va deixar d’il·lustrar dos tipus que no va poder veure i que Botet tampoc no havia aconseguit reproduir o verificar. Un d’aquests tipus era la malla gironina del 1483, que fou publicada el 1993 per F. Domingo Sellart.4 L’altre tipus respon a aquesta descripció, segons Botet:

a/En el camp G gòtica. E llatina en ressegell i una rosa ab creuetes en ressegell. r/Escut, en cayró, de les armes de Girona

Botet 481 i Crusafont 1554 (sense imatge)

Botet va atribuir aquesta peça a l’any 1494, que és quan es va ordenar contramarcar amb una rosa els menuts gironins anteriors. La classificació no era gens fàcil. A primer cop d’ull, la peça sembla que dugui la contramarca de la E a sobre de la resta d’elements de la moneda, circumstància que esdevé paradoxal, ja que aquesta marca fou aplicada l’any 1489. L’efecte òptic deu tenir l’origen en el tipus de procediment emprat en la reencunyació. Aquesta dificultat s’observa amb molta claredat en la moneda castellana del segle XVII. En algunes monedes castellanes que duen diverses contramarques, sovint no és pas la darrera contramarca la que es veu amb més nitidesa, sinó una altra d’anterior que fou aplicada de manera més eficient. Per exemple, és usual que els maravedisos que duen una contramarca de l’any 1641 i una altra de l’any 1658 sorprenguin l’observador perquè sembla que la primera fou picada sobre la segona. Per tant, no hi ha d’haver cap impediment per deduir que aquesta moneda amb rosa/escut fou picada maldestrament sobre una moneda gironina anterior de les de tipus G gòtica/escut que duien una contramarca E.

4. Vegeu J. BOTET, Les monedes catalanes, IEC, 1908-1911; M. CRUSAFONT, La moneda catalana local..., op. cit.; i F. DOMINGO SELLART, «Els òbols de Girona del temps de Ferran II», Acta Numismàtica, núm. 21-23 (2003), p. 415416.

3

Diner de Girona.

Datació: 1494

Encunyada sobre un diner de Girona contramarcat amb l’E l’any 1489

a/ AnepígrafaRosa de sis pètals

r/ AnepígrafaEscut de Girona en cairó

Ø:15 mm

Pes: 0,7 g.

Exemplars: Arxiu Sanahuja (inèdita)

POBOLEDA

La vila de Poboleda és situada al bell mig de la comarca del Priorat. L’any 2006 tenia 356 habitants. Segons el fogatge de l’any 1553, Poboleda tenia només 55 focs laics, equivalents a poc més de 220 persones. Amb aquesta minvada població, ningú no hauria pensat mai que a Poboleda circulessin monedes pròpies. És per aquest motiu que l’aparició d’una moneda indiscutible ha estat una sorpresa agradable i inesperada.

4

Diner de Poboleda.

Datació proposada: 1556-1610 (probablement 1560-1570)

Incusa de llautó

a/ + POBOLEDAEscala, als costats dues claus

Ø:19 mm

Exemplars: Numiscat (inèdita)

L’escala acostada per dues claus correspon a l’escut heràldic de la vila. Poboleda esdevé ara la darrera seca local identificada, d’una llista que depassa la vui-

tantena de noms. No és, però, la població emissora confirmada amb menys població. Altres poblacions emissores dels segles XVI i XVII també disposaven d’un nombre de focs censats per sota de la seixantena, encara que totes elles ubicades al Pallars (58 focs a Salàs, 46 a la Pobla de Segur, 45 a Sort, i 41 a Vilamur). La veïna Gratallops disposava de 65 focs l’any 1553. La coincidència amb Gratallops no es limita al nombre de focs ni tampoc al fet que ambdues formen part de la comarca del Priorat. Observant la similitud de llurs monedes podem establir que van ser creades seguint un mateix patró. El principal element comú és l’heràldica del senyoriu jurisdiccional, que en aquest cas és l’escala de la cartoixa d’Escaladei. També la mida i el metall coincideixen. És probable, doncs, que la nova moneda de Poboleda tingui una datació propera a la de Gratallops, de la qual coneixem referències documentals entre el 1561 i el 1608.

Poboleda i Gratallops devien obtenir llicència de l’abat d’Escaladei per a fer córrer moneda pròpia. És probable que el Priorat ens proporcioni noves sorpreses en el futur. Encara no coneixem les monedes de Falset, documentades l’any 1561. I és possible que alguna altra població també s’hagués decidit a fabricar moneda pròpia al segle XVI, sobretot ara que sabem que no cal cercar viles massa poblades en aquesta regió del país. El senyoriu d’Escaladei disposava dels següents dominis a l’actual comarca del Priorat, durant el segle XVI: Poboleda, Porrera, Gratallops, Torroja del Priorat, la Vilella Alta, Bellmunt del Priorat, i la Morera de Montsant. Potser alguna altra d’aquestes poblacions també rebé llicència per a fer circular moneda, encara que, de totes elles, només Porrera s’acostava demogràficament a les magnituds, de per si prou moderades, de Poboleda i Gratallops.

REUS

De monedes de Reus, n’hi ha unes deu emissions documentades, de les quals només en coneixem físicament tres. Totes deuen ser fetes de llautó, excepte potser les del segle XV, de les quals es desconeix el metall. L’heràldica de la ciutat, que era vila abans de 1712, du una rosa, a vegades acompanyada de la tiara i les claus de sant Pere. Darrerament ha aparegut alguna incusa que du una rosa com a element principal, però sense llegenda.5 Serà difícil poder confirmar l’atribució d’aquestes peces. La peça que presentem a continuació tampoc du llegenda, i ni tan sols té gaire forma de moneda, però amaga unes circumstàncies propícies que s’explicaran a continuació.

5. Per exemple,M. CRUSAFONT, «Més novetats sobre la moneda...l», op. cit., p. 119.

Incusa de llautó, quadrada, amb les puntes escapçades

Atribució incerta, hipotèticament a Reus

a/AnepígrafaRosa de cinc pètals dins doble orla de cordó i sanefa.

Ø:12 x 12 mm

Exemplars: Museu de Prehistòria de València

Aquesta incusa fou trobada en un tresoret de 3.412 monedes de coure que avui es conserva al Museu de Prehistòria de València.6 De les 3.412, n’hi havia 3.405 que eren totes diners de València, majoritàriament de l’època de Carles II i també majoritàriament falsos. La resta eren una moneda romana, un diner de Banyoles, un de Girona, un de Solsona, dos de Barcelona, i aquesta incusa amb la rosa. Els diners de València d’aquest conjunt que no eren falsos eren al seu torn molt gastats, sospitosos o defectuosos. Sembla, doncs, que el tresoret era en realitat una acumulació de peces rebutjades per a la circulació, que segurament fou reunit a finals del segle XVII. I precisament en aquesta dada cronològica és on rau la singularitat de la peça. A finals del segle XVII només restava una única població catalana que mantenia moneda pròpia en circulació: Reus. Podria tractar-se d’un diner de Reus que, havent arribat a València, fos rebutjat per no tenir-hi curs? El diàmetre reduït és excepcional per a les monedes locals tardanes, però les circumstàncies de la troballa també són excepcionals. De moment no sabem la resposta, però la possibilitat existeix.

D’aquesta època es coneixen emissions reusenques documentades els anys 1653 (reencunyada el 1669), 1705 i 1709. De les dues darreres coneixem monedes segures, que duen la data a l’empremta; molt poques de les del 1705 i força més de les del 1709. Però encara no s’ha identificat l’emissió del 1653, reencunyada el 1669.

6. M. DEL M. LLORENS, P. P. RIPOLLÈS i C. DOMÈNECH, Monedes d’ahir, tresors de hui; València, Museu de Prehistòria de València, 1997, p. 59. Tresor de Riba-roja de Túria. La imatge és una gentilesa de Manuel Gozalves.

Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706. Addenda XV

J. VALL-LLOSERA I TARRÉS

Com en anteriors ocasions, la finalitat d’aquesta addenda és donar a conèixer i aportar novetats en aquest interessant món dels croats i llurs divisors que inicià d’una manera excel·lent Antoni Badia en el seu Catàleg dels croats de Barcelona En aquest cas en reunim un total de 24 exemplars. Com es habitual, els presentarem per ordre cronòlogic.

Ferran I d’Antequera (1412-1416). Perpinyà. Croat. Tipus II

Núm. 462A

a/ +·FRDINAD9:DI:GRA:REX escudet ARAGO

r/ COMS BARCh’ NONA Z:ROCI, 3 punts al 2n i al 3r quadrant, anella al 1r, i al 4t l’anella ha estat substituïda per una doble P nexada. Tipologia única d’aquesta emissió i primer cop que hi apareixen les P com a referència a la seca.

Revers tipus A (únic). Diàmetre: 26 mm. Pes: 3,1 g. RRR.

Cal recordar que aquests són els primers croats encunyats a la seca de Perpinyà, «en virtut de la concessió reial del 9 d’octubre del 1415» i són d’una raresa extrema.

Varietat de la Badia 462 per tenir un únic punt al començament i al final de la llegenda de l’anvers, situat a la part superior dels dos extrems. D’altra banda, l’extraordinària conservació de la peça permet llegir a la llegenda del revers que les suposades K són en realitat h’. Aquesta moneda, igual que la publicada per

Badia, ubicada al Museu J. Puig de Perpinyà, també presenta la doble P rascada per tal de fer-la semblar una anella com a les encunyades a la seca de Barcelona. Durant el regnat d’Alfons el Magnànim desapareixeran les P per passar a la tipologia de Barcelona amb tres punts i anelles als quadrants.

Alfons IV el Magnànim. (1416-58) Perpinya. Mig croat. Tipus VI b

Num. 590A

a/ + ALFONS 9 (:) DI · GR(‘)A (·) REX : ARAG

r/ COMS BARCh NONE ROCIL

Revers tipus A. Diàmetre: 21 mm. Pes: 1,4 g. RR.

Mig croat molt similar al publicat a AN. 27, núm. 592A, amb l’error NONE a la llegenda del revers, error que també es troba en el valor del croat. En aquest exemplar, s’hi permet distingir prou bé que realment es tracta de la varietat 590 que no presenta els punts ni a l’inici ni al final de la llegenda de l’anvers.

Joan II Sense Fe. (1458-1479). Perpinyà. Croat. Tipus II

Núm. 625A

a/ + IOANNES: DI: GRACIA: REEX

r / COME SROC ILLI ONIS, anella al 1r i al 4t quadrant i doble P gòtica nexada al 2n i al 3r. Tipologia única d’aquesta emissió.

Revers tipus A. Diàmetre: 25 mm. Pes: 3,39 g. RRR.

Joan II. Croat. Perpinyà. Tipus II.

Tots els numismàtics elevem a l’Olimp els croats encunyats en temps de Pere el Gran, Enric de Castella o Pere de Portugal, però si realment hem de considerar un regnat clau per la seva raresa és sens dubte el dels croats encunyats en nom de Joan II tot i catalogar-ne fins a tres tipus diferents.

L’exemplar que presento seria del tipus més «comú». A. Badia en publica quatre exemplars, un el publicat en dibuix per J. Botet i Sisó, i tres altres exemplars, tots tres retallats, on no s’hi poden llegir les llegendes, dos en museus (Museu Puig de Perpinyà i GNC a Barcelona) i un a la col·lecció J. Baucis i Tulla. Posteriorment es conegué un nou exemplar publicat en el catàleg de Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (785-1516) de M. Crusafont, però també retallat.

Tot i la precarietat de la seva encunyació, recordem que fou una emissió de postguerra, entre el 1473 i 1475 cal destacar per sobre de tot la seva integritat tot i

el seu aspecte, els seus 3,38 g. ho diuen tot, i especialment la totalitat de la seva lectura que permet llegir-hi l’error en la llegenda de l’anvers ...REEX, error que curiosament hom pot interpretar en el dibuix de J. Botet i Sisó. No cal dir que es tracta del millor exemplar conegut i de l’únic complet.

Joan II Sense Fe. (1458-1479). Lleida. Terç de croat. Tipus V

Núm. 633B

a/ Sense llegenda.

r/ CIUI TAS ILE RDE, anella al 1r i 4t quadrant i tres punts al 2n. i 3r. Revers tipus A. Diàmetre: 15 mm. Pes: 0,8 g. RRR

Aquest terç també és de quartejat A que falta als publicats al Badia i molt similar al publicat per S. Datzira el 1979 a l’addenda de croats VII d’A.N. IX. La peça difereix en els florons centrals de la corona, que són molt petits i estan rematats formant creueta; no de grans florons com l’anterior publicat.

Joan II Sense Fe. (1458-1479). Tortosa. Terç de croat. Tipus que falta al Badia

Núm. FALTA

a/ Sense llegenda.

r/ xTx OR tO+ SA, tres punts al 1r i al 4t quadrant i anella al 2n i al 3r. La primera T és gòtica majúscula i la segona és minúscula t

Revers tipus A. Diàmetre: 15 mm. Pes: 0,8 g. RRR. Única?

Continuant dins el regnat anterior i en les seves raríssimes emissions, presentem un tipus que no publicà A. Badia en el seu catàleg i similar al que fou publicat posteriorment, el 197,8 per L. Villaronga a Numisma (Madrid) 150-155 i per S. Datzira el 1979 a l’addenda de croats VII d’A.N. IX. Les diferències entre l’una i l’altra són notables tant en l’encuny com en la més que probable lectura de la llegenda. El bust és més o menys similar, però de proporcions i retrat més acurats, la corona molt oberta, amb més cabell voleiant; l’orella és molt igual als terços batuts a Lleida atribuïts a Joan II, com si fossin obrats per les mateixes mans i molt diferents dels altres terços de Tortosa i croats de Pere, com als croats d’Enric.

Leandre Villaronga, i posteriorment altres autors, atribueixen aquest pimer exemplar a Pere de Portugal per la lectura de la lletra final de la llegenda del revers com una P tombada, que entenen que fa referència al nom del rei.

La peça que presentem té un estat de conservació excel·lent i permet una lectura perfecta que permet apreciar clarament que la primera lletra, en aquest cas, és una T gòtica que inicia la llegenda del nom de la seca de Tortosa i no, com s’ha indicat fins ara, una P tombada que feia al·lusió al rei Pere. Una altra qüestiò són les curioses creutetes «xTx» que voltegen la T i la petita creu darrere «tO+», separacions de les quals desconexíem el significat.

És realment una P tombada al terç de Villaronga? És atribuïble al rei Pere? Parlem de dues monedes diferents? Nosaltres, amb moltes reserves i fins a un nou estudi, que creiem necessari, comparant-la amb els altres exemplars similars encunyats per Joan II a Tortosa i a Lleida, ens decantem per atribuir-la a aquest darrer monarca; com una emissió de guerra de seca volant mentre la ciutat estava en mans del rei Pere, o bé a partir del 1466, quan el rei Joan II s’apoderà de la ciutat.

En qualsevol cas, cal destacar la gran complexitat i dificultat en l’atribució a un rei o l’altre d’aquests divisors encunyats en aquest període, atesa la falta explícita del nom del rei.

Ferran II el Catòlic. (1479-1516). Barcelona. Croat. Tipus VII b-1)

Núm. 806A

a/ + FERDINANDUS:D:G:R:X

r/ CIVI TASB ARCI NONA

Revers tipus A. Diàmetre: 25 mm. Pes: 3,05 g. E. Croat similar al 806 amb dos punts entre la R i la X i la varietat del quartejat, en aquest cas: A.

Joana i Carles, però a nom de Ferran II. Barcelona. Croat. 1545. Tipus X

Núm. 832A

a/ FERDINANDUS·D·G·REX·, data 1545 damunt la corona.

r/ CIVI TASB ARCK NONA

Revers tipus B. Diàmetre: 25 mm. Pes: 2,88 g. RRR.

Badia va presentar tots els exemplars coneguts amb data damunt la corona, en total nou i només conegué un exemplar amb aquesta llegenda al revers, el núm. 832. La peça que presento té el mateix encuny i en aquest exemplar es pot veure a l’anvers un punt sobre, sota, davant i darrere la X, similar al núm. 835 del Badia.

Ferran II el Catòlic. (1479-1516). Barcelona. Quart de croat. Tipus XIX, bust XVIII

Núm. 905 A

a/ Bust a esquerra. Tipus com el Badia XVIII de molt bon art i perfil arrodonit. r/ BAR CA NO NA, amb B al centre de la creu.

Quart de croat similar al publicat al Badia 905, tipus XIX, però certament amb la tipologia del bust del tipus XVIII, com bé descriu J. Noguera a A.N. 36. Aquesta presenta la varietat de tenir un perfil molt arrodonit i el frontal de la corona lleugerament inclinat enrere, molt similar a l’exemplar del Badia 903.

Felip I. Croat. Barcelona. 1597. Tipus I

Núm. 952A

a/ PHILIPPVS·D·G·R·HISPANIAR·

r/ BARCI ( NO·CI ) VITAS ·1·5·9·7

Revers tipus B. Diametre: 20 mm. Pes: 2.7 g. RR.

Primer croat amb data del 1597 que presenta el quartejat del tipus B. Fins ara les dues úniques publicades ho eren del tipus A.

Felip I. Mig croat. Barcelona. 1596. Tipus I

Núm. 970B

a/ ( PHIL) IPPVS·D·G·R·HISPANII(·)

r/ BARCI NO·CI VITAS ·1·5·9·6·

Revers tipus A. Diametre: 17 mm. Pes: 1,5 g. R.

Moneda prou ben conservada, normalment retallades, per a llegir-ne les llegendes i poder sumar una altra varietat inedita a la prolífica emissió de mitjos croats del 1596 que presenta la combinació d’encunys: anvers del Badia 970 i revers 968.

Felip II. Croat. Barcelona. 1599. Tipus I

Núm. 971B

a/ ( PHILIPPVS· ) D·G·R·HISPANIARV:

r/ BARCI NO·CI VITAS ·1·5·9·9

Revers tipus A. Diàmetre: 21 mm. Pes: 3 g. R.

Badia publica un croat del 1599 amb llegenda ..DEI... i final ...ARV pertanyent a la col·lecció Vidal Quadras, però malauradament no ens mostra la fotografia.

La peça que presentem té aquest final de llegenda i amb puntuació ...ARV:, també creiem poder apreciar que la suposada llegenda DEI realment és una sola D.

Núm. 971C

a/ PHILIPPVS·D·G·R·HISPANIA:

r/ BARCI NO·CI VITAS ·1·5·9·9

Revers tipus B. Diàmetre: 22 mm. Pes: 3,2 g. RR.

Croat en un estat de conservació excepcional que presenta dues varietats fins ara desconegudes, la primera en el final de la llegenda de l’anvers amb HISPANIA: i la més interessant que presenta el revers del tipus B, primer cop que apareix a la llum.

Felip II. Croat. Barcelona. 1609. Tipus I.

Núm. 974C

a/ PHILIPPVS(·)D(·)G(·)R(·)HISPANIAR·

r/ BARCI NO·CI VITAS ·1·6·0·9·

Revers tipus A. Diàmetre: 20 mm. Pes: 3,2 g. R.

Croat similar al publicat a AN. 37 que permet llegir-ne amb prou claredat les llegendes per poder afegir-hi i confirmar el final de puntuació a l’anvers.

Felip II. Mig croat. Barcelona. 1612. Tipus IV

Núm. 1038

a/ PHILIPP 9 D·G·HISPAN·R, contramarca T.

r/ +BARCINO CIVITAS·1612

Revers tipus A. Diàmetre: 17 mm. Pes: 1,43 g. RRR.

Badia catalogà el mig croat del 1612 amb contramarca T amb el núm. 1038, sense donar-ne una fotografia, sinó un simple dibuix de l’anvers on es podia veure la contramarca, però no mostrà el revers per a confirmar l’existència de la data. Dibuix que va prendre de J. Botet i Sisó, núm 610, que alhora el pren del catàleg de Vidal-Quadras, núm. 8187. He cregut convenient presentar-la per confirmar certament l’existència de la contramarca en aquest mig croat amb data 1612.

Felip III. Croat. Barcelona. 1631. Tipus I

Núm. 1054A

a/ + · R · PHILIPP 9 D · G · HISPANIA ·

(1073A) r/ BAR CINO CIVI 16E1

Revers tipus A. Diàmetre: 20 mm. Pes: 3 g. RRR.

Badia va publicar un rar exemplar de croat amb la contramarca T del 1631 que presentava el 3 de la data invertit en forma d’E. L’exemplar que presento es un d’aquests rarissims croats que te aquest error, però amb la varietat inèdita de no ésser contramarcat. S’hi pot apreciar una combinació d’encunys: anvers del Badia 1054 i revers del Badia 1073.

Felip

III. Croat. Barcelona. 1637. Tipus I

Núm. 1074B

a/ PHILIPP 9 D G HISPA 1637 R, contramarca T.

r/ BAR CINO CIVI 1637

Revers tipus A. Diàmetre: 22 mm. Pes: 2,86 g. RR.

Al catàleg dels croats de Badia surt un exemplar similar al que presento, núm. 1074, però per una mala lectura o per descuit no fou correctament catalogat. Un exemplar similar fou publicat a A.N. IV per A. Badia, amb el número 1074A. Realment es tracta d’un dels rars croats que presenten la data tant a l’anvers com al revers, núm. 1059, però amb la contramarca T.

Voldria prestar una especial atenció a aquest exemplar. Curiosament, tant aquest exemplar com el del Badia número 1074 presenten una sèrie de punxons, en concret tres sobre la part de la llegenda de l’anvers on figura la data. Aquesta coincidència en ambdues peces permet descartar que es tracti d’un simple maltractament de les monedes i fa pensar en una intencionalitat premeditada de voler esborrar la data dels anversos. Cal recordar que són els únics croats que porten data tant a l’anvers com al revers, i probablement el 1643 a Tortosa, en contra-

marcar-los amb la T, se’n van adonar i van tenir cura d’esborrar les xifres de la data per evitar una sensació de moneda falsa, ja que precisament aquestes contramarques de la T foren originades per garantir-ne el pes i l’acceptació per part de la gent en una època en què circulaven monedes retallades i falsificacions.

Felip III. Croat. Barcelona. 1638. Tipus I

Núm. 1076A

a/ PHILIPP 9 D G HISPANIA R, contramarca T.

r/ BAR CINO CIVI 1638

Revers tipus A Diametre: 20 mm. Pes: 3 g. R.

Exemplar similar al Badia 1076 sense puntuació a la llegenda i contramarca T amb la varietat de tenir el 6 de la data tombat.

Felip III. Mig croat. Barcelona. 1632. Tipus III c

Núm. 1088A

a/ PHILIPP 9 D G HISPA R.

r/ +BARCINO CIVIT 1632.

Revers tipus B. Diàmetre: 17 mm. Pes: 1,76 g. R.

Interessant rectificació del primer quartejat, en concret d’anella sobre tres punts, la qual cosa ens demostra la gran importància de seguir un patró. Cal assenyalar que no trobarem cap croat ni mig croat encunyat a molinet què en el mateix valor i data figurin dos quartejats diferents.

Carles II. Croat. Barcelona. 1674. Tipus I

Num. 1115A

a/ · CAROL · II · D · G · HISP · REX

r/ BAR CINO CIVI 1674

Revers tipus A. Diàmetre: 20 mm. Pes: 2,5 g.

Curiosa forma en l’anella del 4t quadrant en forma de 6.

Num. 1115B

a/ · CAROL · II · D · G · HISP · REX

r/ BAR CINO CIVI 1674

Revers tipus A. Diametre: 19 mm. Pes: 2,7 g.

Croat que presenta una rectificació a la llegenda del revers: l’A de BAR es clarament sobreposada damunt una R.

Num. 1122AA

a/ Flor CARLO · D (girada) · II · G · HISP REX

r/ BAR CINO CIVI 1674

Revers tipus B. Diàmetre: 22 mm. Pes: 2,24 g. RR.

Aquesta moneda, inèdita en el catàleg d’A. Badia, presenta l’error de tenir l’ordinal del rei entre la D i la G, quan sempre el porta tot just darrera el nom del monarca. Fou publicada a Acta Numismàtica núm. 27 per Domingo Sellart, però he cregut interessant donar a conèixer aquest segon exemplar conegut en el qual s’aprecien tots els detalls i on es pot veure que realment hi manca el punt darrere d’HISP.

Carles II. Croat. Barcelona. 1682. Tipus I

Num. 1138A

a/ Flor CAROL · II · D · G · HISP · REX

r/ BAR CINO CIVI 1682 sobre 1862

Revers tipus B. Diàmetre: 22 mm. Pes: 2,22 g. R.

Croat que presenta la data 1682 clarament rectificada sobre 1862 fruit d’un error del gravador.

Carles II. Croat. Barcelona. 1693. Tipus III

Num. 1146A

a/ CAROL · II · D · G · HISP · REX

r/ BAR CINO CIVI 1693

Revers tipus B. Diàmetre: 21 mm. Pes: 2,58 g. R.

Varietat a la llegenda de l’anvers on es pot apreciar que la G ha estat rectificada sobre una D; obviament, en un inici s’hi varen gravar dues D seguides fruit d’un error.

Felip IV. Croat. Barcelona. 1705. Tipus II

Num. 1161A

a/ PHILIP. 9 .* . D G . HISP . R . X

r/ BAR CINO CIVI 1705

Revers tipus A. Diàmetre: 21 mm. Pes: 2,5 g. R.

Bon exemplar que permet distingir la varietat de presentar un punt darrere l’estrella de cinc puntes que van encunyar sobre l’ordinal V en aquesta emissió.

BIBLIOGRAFIA

Acta Numismàtica. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

CRUSAFONT, M. Numismática de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (7851516). Madrid: Vico, 1982.

BOTET i SISÓ, J. Les monedes catalanes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1911.

BADIA, A. Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706. Barcelona: C. F. i N., 1969.

Els menuts de Granollers del segle XVII

Catàleg corregit i ampliat

X. SANAHUJA ANGUERA J. NOGUERA I MARTORELL

1. INTRODUCCIÓ

Fa uns quants anys publicàrem a L’Ardit un seguit de tres articles referits a la moneda menuda de Granollers del segle XVII.1 Es tractava d’un primer assaig per reconstruir unes emissions que eren molt poc conegudes.2 Aleshores presentàrem documentació inèdita i, malgrat treballar amb una mostra petita de monedes, ens atrevírem a confegir un catàleg de les varietats. En aquells treballs, per exemple, corregírem la lectura dels reversos de l’emissió de 1599-1603, presentàrem un exemplar pertanyent a una emissió inèdita i assenyalàrem l’existència de varietats significatives en l’emissió del 1632.

Amb el temps la mostra d’exemplars estudiats s’ha incrementat prou per a poder corregir i ampliar aquell primer estudi.

I amb les noves aportacions, la llista d’actuacions monetàries del Consell de Granollers queda ampliada i establerta així:

1. X. SANAHUJA iJ. NOGUERA,«Els menuts de Granollers de 1600 a 1603», L’Ardit, núm. 10 (1997), p. 32-39; «Els menuts de Granollers de 1632», L’Ardit, núm. 11 (1998), p. 33-35; i «Un diner de Granollers del segle XVII inèdit», L’Ardit, núm. 14 (2000), p. 31-32.

2. Els estudis de referència sobre les monedes de Granollers són: J. BOTET, Les monedes catalanes, Barcelona, 1911, v. III., p. 191; J. DANTÍ, Granollers i la seva comarca als segles XVI i XVII, Granollers, 1981; i M. CRUSAFONT, La moneda catalana local, s. XIII-XVIII, Barcelona, 1990.

1599, 30 de juny Confirmació reial de la facultat de la vila per a fabricar moneda

1600Fabricació de 574 ll. 7 s. 3 d. de menuts

1601Fabricació de 479 ll. 5 s. 1 d. de menuts

1602Fabricació de 1.457 ll. 7 s. 11 d. de menuts

1603Fabricació de 279 ll. 13 s. de menuts (1605-1632)Fabricació no documentada de menuts

1612, 8 de febrerLa ciutat de Vic compra menuts de Granollers desmonetitzats per fabricar moneda

1627, 26 de generLa ciutat de Barcelona aconsegueix revocar la llicència concedida per a fer menuts a Granollers 1627, 9 de junyOrdre de pagament per a les persones que intervingueren en la confiscació de la fàbrica de moneda de Granollers

1633, 11 d’abrilInici de la fabricació de 678 ll. 19 s. de menuts amb data 1632 1634, 21 de marçFinalitza la fabricació dels menuts amb data 1632 1641, 13 d’agostAcord de mostrar el privilegi per fer menuts a la Generalitat per tal de poder fabricar sisens d’aram 1643, junyDeliberació per a fabricar 1.000 escuts de menuts

2. EMISSIÓ DE 1600-1603

L’any 1599, entre les gràcies demanades i obtingudes pel síndic de Granollers en ocasió de la celebració de les Corts a Barcelona, aquesta vila fou confirmada, per privilegi reial, en el dret de fabricar moneda pròpia, quedant autoritzats els seus consellers per a castigar els qui la falsifiquessin i per a instar i ser part en causa contra d’ells. Fins aleshores, i des d’una data que no coneixem, la vila havia fabricat diners menuts demanant llicència al batlle. Coneixem un mínim de dues emissions datables a la segona meitat del segle XVI, empremtades amb l’heràldica de la vila.3

Amb el nou privilegi del 1599 Granollers inicià una nova emissió de moneda, aquest cop empremtada amb el bust reial de Felip II. La documentació que presentem transcrita al final d’aquest article ens assabenta tant del volum d’aquesta emissió com de les despeses de la fabricació i del benefici resultant que aconseguí el Consell Municipal.

Entre el 1600 i el 1603 s’encunyaren 2.790 lliures 13 sous 3 diners de diners menuts (669.759 peces), repartides anualment d’aquesta manera:

1600: 574 ll 7 s 3 d (137.847 peces)

1601: 479 ll 5 s 1 d (115.021 peces)

3. M. CRUSAFONT, núm. 1694 i 1595 del catàleg.

1602: 1.457 ll 7 s 11 d (349.775 peces)

1603: 279 ll 13 s (67.116 peces)

Les despeses del Consell en la fabricació de moneda, iniciades ja el mateix any 1599, ascendiren a 956 lliures 10 diners. Per tant, en restar aquestes despeses dels diners «fabricats» amb els menuts, ens trobem que la vila obtingué uns beneficis de 1.834 lliures 12 sous 5 diners en el moment de treure a la circulació la totalitat de la moneda fabricada.

Hem localitzat un exemplar amb la data 1599. Encara que el lliurament de les peces es va comptabilitzar l’any 1600, és lògic pensar que els encunys fabricats l’any 1599 duguessin aquest any gravat.

Lamentablement, no coneixem quant de temps aquests menuts gaudiren de l’acceptació popular, ni si les despeses de recollir l’emissió ascendiren molt o poc, dades que ens permetrien conèixer el benefici real de la fabricació a llarg termini. La nombrosa presència de falsificacions d’època entre els exemplars que hem observat ens fa pensar que la vila de Granollers tingué problemes a l’hora de mantenir el seu numerari en circulació.

El nou document també ens permet refer la tècnica de fabricació dels menuts. En l’emissió s’empraren un mínim de cinc encunys per al revers i de deu per a l’anvers, gravats per l’argenter barceloní Felip Ros, de la següent manera:

1599: uns encunys + 1 pila + 3 trossells + 1 trossell de l’original del bust reial

1600: 2 piles + 3 trossells

1601: 1 pila + 1 trossell

1602: 1 pila + 3 trossells

La pila és l’encuny fix quan es fabrica la moneda manualment, a cop de martell. El trossell és l’encuny mòbil, que es desgasta més ràpidament i que empremta el cospell, situat sobre la pila. En aquest cas, la pila empremtava el revers, i el trossell, l’anvers dels menuts de Granollers. El trossell amb l’original del cap del rei citat l’any 1599 havia de ser una matriu que permetés gravar el bust reial als nous encunys. L’any 1599 també consta la fabricació d’uns encunys, però sense especificar si eren piles, trossells o matrius. Els encunys empremtaven unes bolletes de coure estanyat.

L’encarregat d’efectuar la fabricació, és a dir, de picar els menuts, fou el pedrenyaler i arcabusser Jaume Mestre, de Granollers, que també era qui proporcionava els encunys verges i la major part del material necessari per a les operacions. Els calderers Pau Blanc i Antoni Cros proporcionaven les bolletes d’aram.

Com ja avançàrem en els articles anteriors, el mal estat de conservació en què apareixen aquestes peces havia provocat una mala lectura de llur llegendes. En lloc de la lectura +VILAGRANULLORUM, acceptada per Botet i Crusafont, els me-

nuts duen la llegenda +VILLAEGRANVLLARIORVM. De fet, aquesta denominació és la mateixa emprada tant al segell de la cort del batlle de la vila,4 el 1545, com a les monedes de plata de la Guerra dels Segadors.5 Vidal Quadras recollia al seu catàleg una segona llegenda amb data al revers, que havia passat desapercebuda a les obres de referència posteriors i que ara podem confirmar. La mostra d’exemplars a la qual hem tingut accés continua sent escassa, però ens permet establir un petit catàleg definitiu amb els diferents tipus bàsics dels menuts de Granollers del 1600 al 1603.

Fins ara hem vist exemplars datats entre el 1599 i el 1601. És poc probable l’existència de cap exemplar datat el 1603, any en què no consta que es fabriquessin més encunys. D’altra banda, l’exemplar que Vidal Quadras datava el 1616 deu tractar-se d’un error de lectura. Cal fer una observació prudent pel que fa als exemplars que duen data 1601 i 1602. El mal estat de conservació de la majoria d’ells fa que hi hagi dubtes raonables a l’hora d’atribuir-los precisament a l’una o l’altra data. A més, la factura de l’1 i del 2 pot ser molt semblant en aquesta emissió i pot confondre i dificultar la catalogació.

A més dels exemplars genuïns, hem catalogat un bon nombre de peces que probablement són falsificacions d’època. Es tracta de menuts amb data o sense, que també duen el retrat reial mirant a l’esquerra, i que es caracteritzen per tenir la llegenda del revers escurçada: GRANVLLARI o GRANVLLARIO. L’estil d’aquestes peces és diferent i, sense gaires divergències, el podem considerar de qualitat inferior. Alguna d’aquestes peces havia estat considerada legítima fins ara.

3. EMISSIÓ SENSE DATA (1603-1632)

L’emissió més abundant de menuts de Granollers va produir unes peces que no duen data i que mostren la llegenda abreujada VILLA GRANV. Es tracta d’una emissió que resta sense documentar, que segurament fou circulada abans del 1632.

De fet, entre el 1603 i el 1627 només disposem d’una sola notícia relacionada amb els menuts de Granollers. La notícia és la que segueix: el 8 de febrer de 1612, el clavari de Vic va pagar 1 ll. 4 s. 8 d. a Segimon Orormir per una partida de menuts de Granollers que havia comprat per fer aram i que aleshores servirien per a continuar la fabricació dels diners vigatans. D’aquest fet es desprèn que una emissió de menuts de Granollers havia estat desmonetitzada poc abans.

4. F. de SEGARRA, Sigil·lografia catalana, Barcelona, 1922, segell núm. 486.

5. M. CRUSAFONT, Història de la moneda de la Guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, núm. 82 i 83. Els rals de cinc de Granollers duen la mateixa llegenda abreujada: GRANULLARI(ORUM).

El que caldria saber és quina era aquesta emissió desmonetitzada. Podria ser la de 1600-1603, o potser una de posterior, fabricada entre el 1605 i el 1612?

A favor de la segona hipòtesi podem argumentar que és probable que Granollers emprengués una forta emissió de moneda l’any 1611. És prou conegut que aquell any el país va viure la crisi monetària més important que havia patit fins aleshores. D’una banda, la moneda de billó barcelonina, fabricada maldestrament entre el 1600 i el 1605, patia un refús generalitzat des de feia anys que va obligar al cessament de la seva fabricació, sense estar enllestit el nou projecte per a millorar les monedes. I d’una altra banda, l’excessiva circulació de moneda de plata castellana falsificada i retallada va obligar el seu abatiment general a tot el país. En poc temps, Catalunya es quedà gairebé sense moneda per a dur a terme els intercanvis quotidians. Molts consells municipals, obligats a improvisar, decidiren l’encunyació de moneda local per tal de poder recollir de la circulació aquesta gran massa de moneda de plata i no paralitzar el funcionament de les administracions. També és documentat que moltes d’aquestes poblacions emissores l’any 1611 van haver de retirar el seu numerari al cap de poc temps, per culpa de les falsificacions, un cop aconseguit l’objectiu de proveir el mercat de moneda menuda.

Però disposem d’un argument molt més sòlid a favor de la primera hipòtesi. Els menuts sense data de Granollers van ser fabricats a màquina. Més concretament, l’estri utilitzat en la fabricació fou un martinet. A diferència del molinet, que era un giny més car i sofisticat, el martinet només podia empremtar planxes de metall primes. El martinet fou introduït al segle XVII per millorar l’aspecte de les monedes en relació a les fabricades amb martell. No sabem del cert des de quin moment es començà a utilitzar. Sabem que fou utilitzat, per exemple, en la segona emissió de menuts lleidatans, a partir del 1623,6 però no coneixem cap altre cas documentat amb anterioritat. Si els menuts de Granollers haguessin estat fabricats el 1611 es tractaria d’un cas excepcional d’utilització primerenca del martinet.

Per tant, no podem precisar encara la cronologia d’aquesta emissió, que segurament es dugué a terme entre el 1615 i el 1632 o, precisant encara més, entre el 1615 i el 1627.

La catalogació de les varietats fruit d’aquesta emissió resta ara molt més clara. Cal advertir que la llegenda habitual del revers és VILLA GRANV, contràriament al que assenyalen Botet i Crusafont, mentre que la varietat VILLA GRANVL és força més rara. També hem afegit una nova varietat de llegenda a l’anvers i assenyalem l’existència d’alguna falsificació d’època.

6. X. SANAHUJA, «La moneda de Lleida al segle XVII«, Acta Numismàtica, núm. 31 (2001), p. 111-148.

4. EMISSIÓ SUSPESA DEL 1627

El 26 de gener de 1627, els consellers de Barcelona aconseguiren suspendre una llicència per a fabricar menuts concedida a la vila de Granollers. Aquesta emissió fou iniciada, tal com es desprèn de la documentació, i immediatament intervinguda per les autoritats barcelonines, que hi enviaren un agutzil, un notari i dos ajudants per tal d’aixecar acta i inventariar els béns confiscats.

Aquests fets relatats són provats i, per tant, difícilment podem atribuir els abundants anteriors menuts sense data a l’any 1627.

És probable que les dificultats interposades per Barcelona tinguessin l’origen en el procés tècnic previst a la llicència de Granollers. Aquesta vila va fabricar menuts amb molinet l’any 1632 i és possible que ja ho pretengués l’any 1627. Però Barcelona tenia l’ús exclusiu d’aquesta tecnologia a tot el país. És probable, doncs, que la paralització de la fàbrica tingués com a objectiu que Granollers no pogués fabricar moneda a molinet.

Si això fos cert, podríem atribuir la peça, que presentàrem com a inèdita a L’Ardit, núm. 14, a aquesta fugaç emissió. Es tracta d’un menut fabricat a molinet, de molt bon art, que du la llegenda VILLA GRANVLLA, i del qual ja hem vist dos exemplars.

5. EMISSIÓ DE 1632-1634

Després de les fallides Corts del 1626 van ser poques les poblacions catalanes que mantingueren numerari propi en circulació. Aquell any, els manifestos contra les monedes municipals arribaren al punt àlgid i, des d’aquesta data fins a la Guerra dels Segadors, cap més població catalana no rebé nou privilegi reial per a fer moneda. Cap, llevat de Granollers.

La vila va recórrer i superar l’oposició efectuada per Barcelona l’any 1627 i va poder obtenir una nova llicència pels volts de l’any 1632. La llicència permetia l’ús del molinet, la millor tecnologia del moment, i es dugué a terme entre l’1 d’abril de 1633 i el 21 de març de 1634. En total es fabricaren 678 lliures 19 sous de menuts (162.948 peces).

Una emissió ben curta que ha deixat escassos exemplars. Cal destacar el bon art d’aquestes peces. El bust de Felip III d’aquests menuts de Granollers supera en perfecció i bellesa Els empremtats als diners i ardits de Barcelona.

J. Botet no disposà de cap exemplar prou ben conservat per llegir-ne la data amb claredat i els considerava del 1635. Posteriorment, Miquel Crusafont esmenà aquest error, datant-los definitivament el 1632.

Ara podem confirmar l’existència de dos tipus d’escuts al revers: uns duen les armes catalanes de tres pals prims, mentre que altres duen només dos pals més gruixuts.

També podem assenyalar diverses varietats de llegendes, tant a l’anvers com al revers. En total, repertoriem un mínim de cinc varietats diferents d’aquesta rara emissió.

6. PROPOSTA D’EMISSIÓ DEL 1643

Durant la Guerra dels Segadors, el juny de 1643, davant l’augment de l’endeutament de la vila, el Consell Municipal de Granollers considerà la possibilitat de fabricar mil escuts de menuts. Poc abans, Granollers havia fet fabricar monedes de plata de cinc rals, i també s’havia plantejat la fabricació de sisens, recolzantse en els seus vells privilegis monetaris.

Sembla, però, que la fàbrica de menuts no va tirar endavant. De fet, en aquesta data ja havien estat publicades les dues crides dels lloctinents reials marquès de Brezé (l’11 de març de 1642) i mariscal La Mothe (el 14 de gener de 1643) que dificultaven la continuació de les emissions monetàries municipals i n’exigien una concessió explícita i exacta que fos anterior a la guerra.7 Tampoc no coneixem cap notícia de la circulació de menuts de Granollers durant la guerra. Per tot això, i sense descartar del tot el cas contrari, considerem que Granollers no va fabricar, ni recircular moneda menuda durant el conflicte.

7. CATÀLEG

Molts dels exemplars consultats, sobretot de la primera emissió, són en molt mal estat i no han estat considerats. La resta de peces pertanyen a col·leccions d’accés públic,8 han estat extretes de catàlegs impresos,9 o bé són repertoriades a l’arxiu de diferents investigadors.10

1a emissió: 1599-1603

Emissió regular

Fabricació:Martell

Pesos:0,5-1,2 g

Diàmetre:12-14 mm

7. Vegeu M. CRUSAFONT, Història de la moneda..., op. cit., docs. 126 i 171.

8. GNC: Gabinet Numismàtic de Catalunya (Barcelona). CS: Caixa Sabadell.

9. VQR: M. VIDAL-QUADRAS, Catálogo de la colección de monedas y medallas, Barcelona, 1892, vol. 2; Aureo: catàlegs de Subhastes.

10. AC: Arxiu Crusafont; AN: Arxiu Noguera; AS: Arxiu Sanahuja; AVa: Arxiu Vall-llosera; AVi: Arxiu Vilaret.

1 a/ + PHILIPVS · II · D · G · HISPAN · R · 1599

r/ + VILLAE · GRANVLLARIORVM

Arxiu VaInèditaRR (1)

2 a/ + PHILIPVS · II · D · G · HISPAN · R · 160 (sic)

r/ + VILLAE · GRANVLLARIORVM

GNC 34.419Botet 651 (de 1616); Crus-1698R (4)

3 a/ + PHILIPVS · II · D · G · HISPAN · R · 1601

r/ + VILLAE · GRANULLARIORVM

ASL’Ardit 10, p. 35R (2)

4 a/ + PHILIPVS · II · D · G · HISPAN · R · 1601

r/ + VILLAE · GRANVLLARIORVM 16001 (sic)R (3)

GNC 50.043Inèdita (VQR 8.210)

5 a/ + PHILIPVS · II · D · G · HISPAN · R · 1602

r/ + VILLAE · GRANULLARIORVMRR (0)

Falsificacions:

Pesos:0,4-1,2 g

Diàmetre:12-14 mm

A a/ (...)

r/ + VILLAE (...)ORV · (sic)

GNC 3.487

Ba/ + PHILIPVS D G HISPA R

r/ + VILLAE GRANVLLARI

AN L’Ardit, 10, p. 36

Ca/ + PHIL D · G HISPA · R · 1600 (sembla 168)

r/ + VILLA · GRANVLARIO

AC Crus-1696

Da/ + PHIL · D · G · ISPA · R · 1600

r/ + VILLA · GRANULLARIO

Aureo (29/09/2002) L’Ardit, 10, p. 36

2a emissió: Sense data

Emissió regular

Fabricació:Martinet

Pesos:0,50-1,10 g

Diàmetre:13-14,50 mm

6 a/ + PHILIPVS D G HISP R

r/ VILLA GRANV

ASBotet 655 C

6aa/ + PHILIPVS D G HIS R

r/ VILLA GRANV

AViCrus-1704C

6ba/ + PHILIPVS D G HIS R

r/ VILLA GRANVL

ASCrus-1700R (4)

6ca/ + PHILIPVS D G HS R

r/ VILLA GRANV

AVi Crus-1705C

6da/ + PHILIPVS D G HS R

r/ VILLA GRANV·

Aureo (07/02/2007)

Crus-1701 (però GRANVL)R (1)

6ea/ + PHILIPVS D G IS R

r/ VILLA GRANV

ASInèditaE

6fa/ + PHILIPVS D G IS

r/ VILLA GRANV

AViCrus-1703 (però GRANVL)E

6g a/ + PHILIPVS D G HI R

r/ VILLA GRANV

AVaInèditaE

Falsificacions

Pesos:0,62 g

Diàmetre:14 mm

Ea/ + PHILLIPVS D G IS

r/ (...) RANV GNC

3a emissió: Sense data, 1627?

Fabricació:Molí

Pesos:1,20 g

Diàmetre:16 mm

7 a/ + PHILIPP9 D G HIS · RBust de Felip III a l’esquerra

r/ + VILLA GRANVLLAArmes de Granollers coronades

AN L’Ardit, 14, p. 31 RRR (2)

4a emissió: 1632-1634

Fabricació:Molí

Pesos:0,76-1,40 g

Diàmetre:14-16 mm

8 a/ + PHILIPVS · D · G · HISP · RBust de Felip III a la dreta

r/ + VILA · GRANV · 1632

Escut en cairó amb les armes de Granollers. Armes catalanes de tres pals.

AC Crus-1706 (però foto 8a)RR (2)

8aSemblant en tot a l’anterior

a/ + PHILIPVS · D · G · HIS · R

r/ + VILA GRANV9 · 1632

GNC 50.044Inèdita RR (2)

8bSemblant a l’anterior, però la llegenda del revers és:

r/ + VILA GRANV · 1632, i comença al quart quarter heràldic.

AN L’Ardit, 11, p. 35 RR (3)

8cSemblant, però armes catalanes de dos pals gruixuts.

La llegenda del revers comença a les 12 h.

a/ + PHILIPVS · D G · HIS · R

r/ + VILA · GRANV · 1632

AVaInèditaRR (5)

8dSemblant a l’anterior.

a/ + PHILIPVS · D · G · HISP · R

Botet 708Botet 708RR (1)

8. DOCUMENTS

1599, 30 de juny

El rei Felip II confirma a Granollers la facultat que té de poder fabricar menuts només amb l’autorització del batlle i concedeix que pugui castigar els falsadors de la dita moneda.

Item, per quant la dita vila e los consellers e Consell en nom de aquella estan en possessió de fer diners menuts ab llicència del balle de dita vila, per tant, supplica dit syndich a V.M. sia de son real servey concedir ab privilegi que dita Vila sia conservada en possessió de fer dits diners menuts, sens altre llicència y sens perjudici dels drets y regalies del senyor rey. E que si·s trobara que algú o alguns fessen moneda falsa, que no fos feta ab orde dels consellers de dita vila, que en dit cars los consellers puguen fer punir y castigar los qui tal moneda fabricaran e contra los tals pugan fer instància y part formada. Plau a sa Magestat.

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancelleria Reial, registre 4884, f. 52v-53. J. BOTET, Les monedes catalanes, 1908-1911, doc. CVII M.CRUSAFONT, La moneda catalana local (s. XIII-XVIII), 1990. doc. I, p. 186.

1603. Granollers

«Compte de la fàbrica de menuts feta per los honorables y magnífichs consellers de la vila de Granollers, en virtut de Privilegi real per la magestat del rey

don Felip, senyor nostre, a dita vila concedit, la datta del qual fou en la ciutat de Barcelona.»

Primo posan en rabuda, los dits magnífics consellers de la vila de Granollers, que an rebudes, a 24 de març 1600, 258 lliures 7 sous 6 diners moneda barcelonesa, de altres tans menuts nous, compresos los gastos per tans ne ha fets fer en lo any [que] són estats consellers Bernat Sola, Joan Joffre, Damià Piferrer i Felip Pla, per lo consell de dita vila en virtut del privilegi concedit a dita vila de Granollers per lo rei don Felip, senyor nostre, en les corts selebrades als catalans en Barcelona lo any 1599, y altrament conforme esta dita universitat en possessió antiga de fer dits dinés menuts, la qual possessió lo senyor rey ha confirmada a dita vila; los quals dines menuts és es lliurada al clavari m. Jaume Tristany. [Són:]258 ll 7s 6 d

Idem [rebudes entre 27 de juny i 21 de desembre de 1600]:315 ll. 19 s. 9 d.

Idem [rebudes entre 13 de gener i 23 de març de 1601]:479 ll. 5 s. 1 d.

Idem [rebudes entre juliol i 24 de desembre de 1602]:1.457 ll . 7 s. 11 d.

Idem [rebudes entre 1 de febrer i 21 de març de 1603]:279 ll. 13 s.

«Compte de dattes, pagues, missions y despeses fetes per los honorables consellers de la vila de Granollers, per rahó de la fàbrica dels menuts que an fets en virtut de privilegi real y possessió antiga de dita vila, tant als fabricadors de dits menuts com altres officials [que] són stats menester en dita fàbrica y cost de aram. Les quals datees són de la seria i tenor seguent:»

—Dattes 1599—

Clavariat de Jaume Tristany

Primo posan en datta los dits honorables los consellers de dita vila de Granollers, que han pagades y gastades 14 ll 8 s y són per fer pilas y trossells y gubias, y gravar les piles y trossells per fer y fabricar dits menuts, com apar de dit gasto per certificació treta del llibre del Consell de dita vila feta per mossen Albanell notari i escriva del Consell la qual restituex: 14 ll 8 s

Item, pel cost i preu de les bolletes i el cost de piles i trossells i gubies i el cost de picar els menuts: 159 ll 5 s 2 d

Damià Piferrer, conseller de Granollers: per dues dietes a l’anar a Barcelona a buscar els encunys dels menuts: 1 ll 4 s

Felip Ros, argenter de Barcelona: per uns encunys i punxons que ha gravat: 12 ll

Idem, per gravar una pila i tres trossells i un altre trossell per l’original del cap

del rey per fer dits menuts: 5 ll

Antoni Cros, calderer de Granollers: 8 unces de llauna que ha estanyat per fer menuts: 4 s

Pau Blanc, calderer: li era degut pel preu d’un quintar i divuit lliures i mitja d’aram estanyat net de tare, fet amb bolletes per fer menuts: 7 ll 9 s

Idem, per un quintar i 8 unces de bolletes d’aram estanyades: 54 ll 18 s 11 d

Idem, per les bolletes que ha fet: 1 ll 15 s

Jaume Mestre, arcabusser, pedrenyaler de Granollers: peer encunyar menuts: 48 ll 5 s

Idem, per tres trocadors per trocar els menuts: 18 s

Idem, quatre trossells i una enclusa: 2 ll

Idem, a compte de picar els menuts nous: 6 ll

Idem, a compliment de picar els menuts i per dues baldes pel pes de la farina i un trocador de trocar menuts i per ferrar la caixa i unes barres de ferro i altres coses llargament escrites en un albarà: 9 ll 2 s

Idem, per cinc gubies per trocar els menuts: 1 ll 10 s

Clavariat d’Esteve Mauri:

Pau Blanc, calderer: 159 ll de pes de bolletes d’aram estanyades: 75 ll 10 s 6 d

Idem, 176 ll 8 u de pes de bolletes stanyades: 84 ll 16 s 8 d

Idem, 43 ll 4 u de pes de bolletes stanyades: 20 ll 3 s

Jaume Mestre, pedranyaler i arcabusser: per a pagar a la senyora Pla, vídua, per la feina de picar els menuts: 10 ll

Idem, pel que ha fet en els motlles de fer menuts: 2 ll 16 s

Idem, per picar els menuts de dita vila: 29 ll 17 s

Idem, per picar els menuts i una clau pel campanar: 2 ll

Antoni Cros, calderer: bolletes estanyades: 8 ll 8 s 4 d

Idem, 14 ll 10 u de bolletes estanyades: 6 ll 12 s 6 d

Idem, 11 ll 1 u de bolletes estanyades: 5 ll

Felip Ros: dues piles i tres trossells que ha gravat per fer menuts: 2 ll 10 s

—1601—

Clavariat de Bernat Solà:

Antoni Cros, calderer: 15 ll 5 u de bolletes estanyades: 6 ll 18 s 9 d

Idem, 20 ll de bolletes estanyades: 9 ll

Idem, 51 ll de bolletes estanyades: 22 ll 19 s

Idem, 41 ll 9 u de bolletes estanyades: 18 ll 15 s 9 d

Idem, 27 ll de bolletes estanyades: 12 ll 3 s

Idem, 40 ll i mitja de bolletes estanyades: 8 ll 4 s

Idem, 40 ll 3 u de bolletes estanyades: 18 ll 2 s 3 d

Idem, 39 ll de bolletes estanyades: 18 ll

Idem, 39 ll de bolletes estanyades: 17 ll 11 s

Idem, 40 ll de bolletes estanyades: 18 ll

Idem, 52 ll de bolletes estanyades: 23 ll 8 s

Pau Viver, ferrer: per dos gubias a fettes per tallar los menuts: 6 ll

Idem, una enclusa i adobar quatre gubies per fer menuts: 1 ll 4 s

Idem, per unes gubies: 1 ll 4 s

Mossen Felip Ros, major de dies, argenter de Barcelona: per lo cost de gravar una pila i un trossell: 1 ll

Jaume Mestre, pedrenyaler, arcabusser de Granollers: en descàrrec de major quantitat se li deu per picar i empremptar los menuts de dita vila: 5 ll

Idem, dos trossells a fets per picar los menuts: 16 s

Idem, part de paga dels menuts ha encunyat y empremptat: 12 ll

Idem, en copliment de paga de picar 965 ll de menuts: 1 ll 5 s

Pere Ros, argenter de Barcelona: 2 ll per dos cops que ha adobat els trossells de fer menuts i 1 s per una caixa per a posar-hi els punxons: 2 ll 1 s

—1602—

Clavariat de Viader Coma:

Antoni Cros: 40 ll de Bolletes: 20 ll

—Idem: 20 ll

—Idem: 20 ll

—Idem: 20 ll

—Idem: 20 ll

—Idem: 20 ll

—Idem: 20 ll

Felip Ros, argenter: per haver gravat tres trossells y una pila per fer menuts: 1 ll

Jaume Mestre: 8 ll per picar 161 ll 7 s 2 d de menuts que són les bolletes que els consellers vells donaren sense picar als consellers nous, i 3 s per dues senalles per tenir dits menuts: 8 ll 4 s

Idem, salari de picar 611 ll de menuts nous, i per haver fet adobar tres trossells: 31 ll 11 s

ACA, Reial Patrimoni, Vol. 2008, Seca de Granollers.

X. SANAHUJA, i J. NOGUERA,«Els menuts de Granollers de 1600 a 1603», L’Ardit, núm. 10 (1997), p. 32-39.

1612, 8 de febrer. Vic

El clavari de Vic paga 1 ll. 4 s. 8 d. a Segimon Orormir per una partida de menuts de Granollers que ha comprat per a fer aram.

Arxiu Municipal de Vic, Casa de moneda, Comptes de la fàbrica del 1611

4

1627, 26 de gener. Barcelona

Els Consellers de Barcelona supliquen a sa excel·lència que revoqui la llicència concedida a Granollers, per part del governador, per a fabricar menuts. El governador es compromet a suspendre la llicència.

Dietari de l’Antic Consell Barceloní, volum X, p. 125.

5

1627, 9 de juny. Barcelona

Els Consellers de Barcelona ordenen el pagament del salari de l’algutzil, el notari i els ajudants que intervingueren en la confiscació de la fàbrica de menuts de Granollers.

Los magnífics consellers, segon y quint absents, ajustats, etc., del·liberaren que sian pagadas a micer Miquel Codina, algutzir extraordinari, 11 ll. 6 s., ço és 6 ll. 12 s. per dos dietas a ell degudas de ésser anat y tornat a la vila de Granollers per fer apprehentió de la fàbrica dels menuts que dita vila fabrica, 15 reals per lo salari del notari que llevà lo acte y prengué lo inventari, 8 reals per lo salari tocant a micer Pérez, scrivà de manament de orde de sa excel·lència li donà, y los restants 24 reals per les dietas de dos fadrins se n’aportà dit Codina, y per ço pos en ordinari: 11 ll. 6 s.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Consell de Cent, Determinacions, 1626-1627, f. 87.

1633-1634. Granollers

Entre l’1 d’abril de 1633 i el 21 de març de 1634, el clavari de Granollers, Antoni Joan Marí, reconeix rebre 678 lliures 19 sous de menuts acabats de fabricar.

Arxiu Històric Municipal de Granollers (AHMG), Fons municipal, Llibre del clavari, 1634-1637. X. SANAHUJA, i J. NOGUERA, «Els menuts de Granollers de 1632», L’Ardit, núm. 11 (1998), p. 3335.

7

1641, 10 d’agost. Granollers

El Consell de Granollers acorda mostrar el privilegi que la vila té per a fer menuts junt amb el de la unió amb la ciutat de Barcelona, a l’advocat mossen Queralt, assessor de la Generalitat, per tal de poder fer sisens.

Registrat per S. LLOBET, «Notes de la Guerra dels Segadors al Vallès», Butlletí de l’Agrupació Excursionista de Granollers, març-abril de 1936, p. 122; i per M. CRUSAFONT, Història de la moneda de la Guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, doc. 64.

8

1643, juny. Granollers

En augmentar l’endeutament de la vila, el Consell Municipal de Granollers considera la possibilitat de fabricar 1.000 escuts de menuts.

AHMG, Fons municipal, Quadern de deliberacions del Consell, 1643. Registrat per: X. SANAHUJA, i J. NOGUERA, «Un diner de Granollers del segle XVII inèdit», L’Ardit, núm. 14, 2000, p. 31-32; i per M. CRUSAFONT, Història de la moneda de la Guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, doc. 192.

Escut d’or mallorquí de Felip II (III de Castella)

1598-1621, emès entre el 1604 i el 1606, inèdit.

J. VALL-LLOSERA I TARRÉS

L’or mallorquí és una de les sèries més escasses del numari europeu. A excepció dels florins i llurs divisors medievals. La resta és d’una raresa considerable i en especial el de l’època dels Àustries, en la qual els exemplars són coneguts en comptades unitats.

La moneda que presento és una d’aquestes excepcionalitats que surten a la llum ocasionalment. Alhora que presentar-la, intentaré situar-ne l’època d’emissió: regnat, mestre de seca, datació aproximada, etc., tot i dir d’entrada que es traca d’una hipòtesi.

Descripció:

Anvers.+ PHILPVS REX + ARAGONVM, escut reial.

Revers.(+MAI)ORICARVM escudet amb cinc puntets a l’interior, armes dels Fortuny. CATOLICVS, armes mallorquines dins cairó. (A l’inici de la llegenda es veu un altre escudet i part de llegenda +CA...de CATOLICVS per haver estat picat el revers dos cops.)

Pes:3,37 grams Diàmetre: 21 mm.

Procedència:troballa fortuïta a les rodalies de París (França).

Felip I o Felip II?

Sovint el descobriment de nous documents porta novetats importantíssimes per tal d’avançar en l’estudi de les emissions. Aquest no és el cas; un text ja publicat i comentat ens ajudarà, i molt, a formular una més que possible hipòtesi. Campaner,1 en publicar la seva obra Numismática balear el 1878 desconeixia aquesta peça que nosaltres atribuïm a Felip II. Aleshores publicava dos tipus d’escut d’or batuts durant el regnat de Felip I (làm. VII, números 1 i 2), un amb les armes dins d’un escut, seguint la tipologia dels encunyats anteriorment per Ferran II i Carles I, i l’altre amb les armes mallorquines dins d’un cairó, tipus molt semblant al que presentem.

Descripció:

Anvers:FILIPVS ·:· REX·:· ARAGONVM, escut reial.

Revers:+MAIRORICA(...) castellet de dues torres (forma: H) CATOLICVS, armes de la ciutat dins cairó.

Examinades les dues monedes, ja hi podem veure una sèrie de diferències prou importants.

Primer, una coincidència: la falta d’ordinal, que no pot considerar-se un element per decidir-se un o l’altre monarca, ja que en ambdós regnats és present aquesta absència, tot i que en Felip II (III de Castella) comença a aparèixer l’ordinal III.

La forma del rei en forma FILIPVS, pròpia del regnat de Felip I, i la llegenda PHILPVS, més usual durant els regnats de Felip II (amb un possible error en la falta de la segona I) i de Felip III. Tot i que la posterior emissió de Felip II dels dobles ducats també adopti la forma FILPVS.

La clau de la qëestió: l’heràldica dels mestres de seca, que en ambdues emissions talla la llegenda per baix al revers. A l’exemplar publicat per D. Campaner figura la marca del castellet de dues torres en forma de H, armes de la família dels Vilalonga (o Vilallonga), Francesc Vilallonga. del 1556 al 1558, Horaci Vilallonga del 1558 al 1561 i Gregori Vilallonga del 1561 fins al 1597, un any abans de la mort del monarca. Aquesta marca també és present a les peces de plata d’un i dos rals de Felip I. L’exemplar que presento té un escut amb cinc punts a l’interior, que també apareix en les peces d’un, dos i quatre rals de Felip II. Les armes en escudet amb cinc puntets pertanyen a Joan Fortuny, mestre de la seca de l’11 de març del 1604 fins al 1631. És continuada pels seus fills Ramon (1631-1664) i Jordi (1664-

1. CAMPANER y FUERTES, Álvaro. Numismática Balear, Palma de Mallorca 1879.

?). En l’interval del 1597 fins al 1604 el mestre major fóu Pere Lluís Berard, el qual no posà cap marca monetària diferenciadora en les seves encunyacions. Però, juntament amb aquestes diferències, una de les dades significatives és la seva procedència, recordem que d’una troballa fortuïta a les rodalies de París. Campaner diu no conèixer cap escut d’or encunyat durant Felip II, i que possiblement no se n’encunyaren a causa de les «...calamidades públicas...». En un altre text de notable importància, el mateix autor diu (p. 201-202): «...Hay sin embargo en su reinado una novedad que merece fijar nuestra atención, por su no escasa trascendencia. Tiempo hacía que un conjunto de circunstancias a cuál más tristes y ruinosas, venían gravitando sobre estas islas, empobreciéndolas y arrastrando consigo los gérmenes de la miseria. Falta de brazos para los trabajos agrícolas, producida, entre otras causas, por las levas y enganches que exigían las grandes guerras nacionales; abatiendo casi completo del antiguo y floreciente comercio de levante; y las pasadas disensiones internas, epidemias y tenaces sequías, contribuyeron a tener durante mucho tiempo amenazada a la tierra con la horrible calamidad del hambre y todas sus funestas consecuencias. Previsores los Jurados, procuraron hacer grandes acopios de trigo que se expendían a un precio racional entre la gente menesterosa, evitando así, en lo posible, las inhumanas especulaciones de empedernidos logreros, los cuales no podían sostener la competencia con la expendición oficial y aquitativa de los cereales adquiridos por la Universidad. En 5 de O ctubre de 1606 se daba cuenta al G. y G. Consejo de que los síndicos enviados a Francia para adquirir cargamento de trigo, escribían que les era imposible dar salida al oro labrado que se habían llevado para satisfacer su importe, y que era preciso pagarlo endoblones mallorquines y reales nuevos. Discutióse la oportunidad y conveniencia de acuñar aquella nueva nueva especie de moneda de oro que poseía el Reino y el que se adquiriese en adelante todo el oro que poseía el Reino y el que se adquiriese en adelante, se empleara en la mencionada fabricación para pagar los trigos comprados y por comprar.» L’autor en fa aquesta valoració històrica d’un text d’un llibre d’actes, l’apèndix 41. (p. 321).

Acuerdo del G. y G. Consejo creando los doblones de oro mallorquines.

Libro de actas del G. y G. Consejo del 1606 á 1608. Acta de 5 de Octubre de 1606.

«Iltres. Sors. y savi consell:

Los sindichs de Francia, com veuran per ses letres que se legiran a Vs. Ms., scrihuen que no poden fer exit del or obrat que se han portat y han embiat cinch sagetias de forment lo preu de les quals se ha de pagar ab doblons mallorquins y

reals nous: no podem fer exit del or tenim dels encarregaments ny los francesos lo volen. Per hont conve y es necessari que del or tenim se baten doblons pera fer pagament del preu del forment. Vs. Ms. Determinaran lo fahedor y si lo tindran per be ques faça desta manera.

Sobre lo qual propositio passaren y discorregueren los vots y parers de dits concellers de un altre com es acustumat, y fonch conclus, diffinit y determinat per tot lo dit gran y general conçell ningu discrepant que de tot lo or que ses magnificiencies tenen vuy y del que mes tindran, se baten doblons de or per pagar los forments comprats y per comprar.»

Un cop valorats la situació històrica que ens presenta l’autor i el text de l’acta del 5 d’octubre del 1606, podem treure diverses conclusions:

1. La situació social era molt greu, bàsicament provocada per les guerres i la falta de gent per treballar els camps i poder conrear blat.

2. La decisió del Consell de comprar blat a França es troba amb la negativa del propi govern francès d’acceptar l’or amb què es pretenia pagar, imposant alhora el pagament amb moneda encunyada de nou «doblones mallorquines y reales nuevos«. Recordem, la procedència de la peça que subratllàvem abans.

3. Es pren la decisió de batre «doblons mallorquins y reals nous».

Aquestes decisions preses ens porten a obrir una altra questió.

Segons es diu, els síndics es varen endur, per tal de fer el pagament originari, moneda que acabaven de batre a la seca «que los síndicos enviados a Francia para adquirir cargamento de trigo, escribían que les era imposible dar salida al oro labrado que se habían llevado para satisfacer su importe», per tant ens trobem que les autoritats franceses rebutjaren unes encunyacions acabades de fer i, per contra, exigien el pagament en «doblones mallorquines y reales nuevos». Valorades i analitzades aquestes circumstàncies, molt probablement la peça en qüestió va ser batuda ben entrat l’any 1604; J. Fortuny comença l’11 de març, i abans del 5 d’octubre del 1606, data de l’acta. A banda, aquesta encunyació fou refosa per tal d’encunyar noves sèries àuries, en aquest cas dobles escuts o ducats per tal d’atendre les exigències del govern francès, monedes desconegudes avui i que pot haver-hi la possibilitat que fossin refoses per a llurs encunyacions d’or, a França.

Conclusió

Un cop feta l’exposició, podem concloure amb dues afirmacions i una nova questió per als investigadors de la numismàtica malloquina.

Primer, afirmar la catalogació de la moneda com a Felip II:

• La marca monetària, l’escudet amb cinc «pans», heràldica dels Fortuny que comencen llur tasca l ‘11 de març del 1604, ja entrat el regnat de Felip II.

• A principis del regnat de Felip II, la necessitat de fer encunyacions àuries per tal d’abastir-se de blat francès i fer front als pagaments. Acta del 1606.

• Un fet prou significatiu com és la seva procedència i la troballa fortuïta a les rodalies de París.

Segon, si bé mancaria la documentació de la seca, les emissions, tiratge, etc., es podria donar per probable la datació de l’emissió:

• L’emissió segurament fou realitzada entre mitjan 1604 i mitjan 1606, donades les dates de l’inici de J. Fortuny com a mestre de seca i la necessitat imperiosa d’encunyacions de moneda d’or per tal d’efectuar el pagament originari a França, abans de l’acta 5 d’octubre de 1606.

• Per tant, aquest nou escut de Felip II implicaria allargar i continuar la sèrie àuria mallorquina del valor des de Ferran II fins a Felip II ininterrompudament, escurçant el buit només al període de Felip III i reobert de nou amb Carles II.

Tercer. Una emissió possible de dobles ducats o escuts:

• El govern francès rebutjà aquesta primera emissió d’or del regnat de Felip II i exigí rebre el pagament en «doblones mallorquines y reales nuevos».

Arribats a aquest punt, em permeto deixar oberta la porta a un nou descobriment i/o estudi de les provables encunyacions que es realitzaren, en especial aquests nous dobles ducats/escuts, i poder continuar acreixent el numari mallorquí.

Els encunys de pellofes d’Olot

X. JORBA I SERRA

L’encuny és una peça de ferro on és entallada la figura que cal imprimir a una moneda, la qual cosa s’obté per pressió o amb un cop sec. Per evitar el trencament de la moneda a encunyar, es posa a sota una enclusa o peça de ferro que té la cara superior plana. Al damunt d’aquesta cara superior plana es posava una fina làmina de llautó, de llauna, de ferro estanyat, de metall blanc, o d’altres menes de metall o aliatges que es volia utilitzar per fer la moneda eclesiàstica o pellofa. Recordem que les pellofes encunyades a Catalunya durant els segles XIV i XV eren fetes de plom. A partir del segle XVI, majoritàriament de llautó o de llauna. Durant el segle XVIII es comença a utilitzar el ferro estanyat, el qual, amb l’erosió i el pas del temps, s’acaba transformant en una llauna corroïda, que impedeix en la majoria dels casos veure’n la tipologia. Només a Mallorca continuaran emprant el plom fins a la seva extinció a finals del segle XIX o primeria del XX.

La diversitat d’actes litúrgics que hi havia dins d’una comunitat de preveres, i el dret dels seus membres a percebre una retribució per la seva assistència als oficis, donarà lloc a l’aparició de petits tallers monetaris parroquials, els quals es dedicaran a crear una sèrie de monedes eclesiàstiques amb uns valors determinats que podien anar des d’1 diner fins a 12 sous, o fins i tot al valor d’1 lliura.1 Això significarà la fabricació de diferents encunys per part dels ferrers, que hauran de seguir el model, la mida i la iconografia aprovada pel rector i els membres de la comunitat de preveres.

L’encunyació era feta per un ferrer o un calderer. L’any 1610, la comunitat dels preveres dels Prats de Rei paga al ferrer Ramon Olivet «per les mans del mollo de fer ploms de missa»; l’any 1657, paga al ferrer Francesc Tauler «per los tre-

1. Maria Clua i Mercadal considera que la pellofa no té la propietat o categoria de moneda i està en contra de definir-la com a moneda eclesiàstica.

balls de motllar ploms».2 L’any 1611, la comunitat de preveres de Santa Maria del Pi paga catorze sous a un ferrer per a la creació del nou motlle per fer sisens, és a dir, pellofes de sis diners.3 L’any 1701, la comunitat de preveres de la Real (Perpinyà) informa del pagament a un calderer per haver fabricat un petit segell de ferro per a batre pellofes i pel treball d’obrar-les (Crusafont, 1990, p. 231). L’any 1727, la comunitat de preveres de Calaf pagarà al ferrer «per fer los motllos dels ploms de sisens y cans».4 El material per fer la pellofa era comprat per la mateixa comunitat.

Les pellofes, també anomenades ploms grocs o pàl·lids —llautó—, o ploms negres —llauna—, són encunyades per una sola cara, amb elements iconogràfics o inscripcions que fan referència a fets religiosos o de la comunitat. Per exemple, les pellofes de Vilafranca del Penedès porten per tipus uns ulls, atribuïts a santa Llúcia, patrona de la comunitat, així com la data. Altres porten una M coronada, al·ludint a la titular de l’església (Crusafont, 1990, p. 332). Les pellofes d’Olot porten referències diverses: nom de la població, figura de Sant Esteve, claus encreuades i creu amb data, Verge del Roser i llegenda VILA, escut amb ones i cinc estels, l’ala heràldica d’Olot...

Cal tenir en compte que un mateix encuny podia utilitzar-se per batre pellofes de llautó, de llauna, de ferro estanyat, de ferro o de qualsevol altre metall comprat per la comunitat de preveres. La utilització d’un tipus de metall estava subjecte a diferents circumstàncies: el cost d’adquisició de les làmines de llautó, llauna, etc.; l’abundància o escassetat en el mercat local o comarcal; per diferenciar el pagament dels preveres davant d’un mateix ofici o acte litúrgic; per evitar falsificacions o fraus per part dels membres de la mateixa comunitat; per distingir les que s’utilitzaven en el si de la comunitat de les que s’empraven per a fer almoines o comprar productes al mercat local...

El desgast de la barra de ferro de l’encuny respondrà a la seva utilització per a fer pellofes. Els encunys amb una longitud més gran eren els més nous i, per tant, el nombre de pellofes ha de ser més escàs. En canvi, els encunys amb una longitud més curta, fruit de la seva utilització i desgast, signifiquen un major nombre de pellofes fabricades i posades en circulació.

2. Arxiu Parroquial dels Prats de Rei (APPR), Llibre en lo qual estan notades totas las partidas axí del rebut com del distribuit en la venerable comunitat del rector, preveres y beneficiats de la Iglésia dels Prats del Rey comensant en lo mes de juliol de 1608, p. 151.

3. Arxiu de Santa Maria del Pi, armari VIII, prestatge IV, volum 63.

4. Arxiu Episcopal de Vic (AEV), Calaf K/1.

ELS ENCUNYS DE LA

COMUNITAT DE PREVERES DE SANT ESTEVE D’OLOT

Joaquim Danés (1950, p. 131-136) explicava en el seu treball haver tingut la sort de retrobar quinze dels encunys que utilitzaven els membres de la comunitat de preveres de Sant Esteve d’Olot per fabricar les pellofes que després el bosser de la comunitat repartia entre els seus membres, una vegada havien assistit a les diferents funcions religioses. Abans, però, en Josep Saderra, l’any 1913, en resposta a una carta de J. Botet (Crusafont, 1999, p. 154), li deia que havia trobat dinou pellofes d’Olot, les quals li descriu, i quinze encunys «dels quals 13 són de pellofes per mi conegudes i els dos restants són de pellofes que no coneixia i dels quals li adjunto un dibuixet perquè se’n faci càrrec.» En cap moment no diu quins són els encunys existents a la parròquia.

En el nostre cas, vàrem anar al Museu Parroquial de Sant Esteve per conèixer a quines pellofes corresponien els quinze encunys. Atesos amablement pel rector, accedírem a una sala contigua a la sagristia de l’església, convertida en habitació museu, on s’exposen obres d’art i objectes valuosos de la mateixa església de Sant Esteve. Els encunys que cercàvem estaven dipositats i amagats al sòl d’una de les vitrines existents a la sala. I vàrem tenir una sorpresa. Només hi havia tretze dels quinze encunys que havia descrit Joaquim Danés. Aquests encunys són el següents:

Encuny corresponent a la Crus. 1897, amb una mida de 9,7 cm de llargada i un diàmetre de 2,3 cm. Només es coneixen pellofes de llautó realitzades amb aquest encuny.

Encuny corresponent a la Crus. 1898, amb una mida d’11 cm de llargada i un diàmetre de 2,1 cm. Només es coneixen pellofes de llautó realitzades amb aquest encuny.

Encuny corresponent a la Crus. 1900, amb una mida de 14,2 cm de llargada i un diàmetre de 2 cm. Només es coneixen pellofes de llautó realitzades amb aquest encuny.

Encuny corresponent a la Crus. 1901, amb una mida de 10,2 cm de llargada i un diàmetre de 2 cm. Només es coneixen pellofes de llautó realitzades amb aquest encuny.

Encuny corresponent a les Crus. 1905, Crus. 1906 i Crus. 1907, amb una mida de 8,4 cm de llargada i un diàmetre de 2,7 cm. Amb aquest encuny es van fer les pellofes de llautó Crus. 1905 i 1906, les pellofes de llauna Crus. 1907 i les pellofes de llauna estanyada.

Encuny corresponent a les Crus. 1908 i Crus. 1909, amb una mida de 13,4 cm de llargada i un diàmetre de 3 cm. S’hi varen batre les pellofes de llautó Crus. 1908, les pellofes de llauna Crus 1909 i les pellofes de llauna estanyada, inèdites.

Encuny corresponent a la Crus. 1911, amb una mida de 10,4 cm de llargada i un diàmetre de 3 cm. Només es coneixen pellofes de llautó realitzades amb aquest encuny.

Encuny corresponent a la Crus. 1912, amb una mida d’11 cm de llargada i un diàmetre de 2,7 cm. Es coneixen les pellofes de llauna Crus. 1912 i pellofes de llauna estanyada, inèdites.

Encuny corresponent a les Crus. 1917 i Crus. 1918, amb una mida de 13,5 cm de llargada i un diàmetre de 3,5 cm. Se’n coneixen les pellofes de llautó, Crus. 1917, i les pellofes de llauna, Crus. 1918 (M. Crusafont explica en el seu article sobre el manuscrit de J. Botet (1999, p. 155) que aquest encuny també va obrar pellofes de ferro), a més a més de pellofes de llauna estanyada, inèdites.

Encuny corresponent a la Crus. 1921, amb una mida de 9,6 cm de llargada i un diàmetre de 2,5 cm. Només se’n coneixen pellofes de llautó.

Els tres encunys que ara presentem són els corresponents a les pellofes que havien estat classificades erròniament a la població de Besalú. Danés havia atribuït a Olot aquests tres tipus, per haver trobat els encunys en aquella població. Quan M. Crusafont va realitzar la seva monografia de la moneda local, va atribuir-les a Besalú, seguint els criteris de classificació de Colomines i de J. A. Bonet (Crusafont, 1990, p. 121-122). La descoberta del manuscrit de J. Botet i Sisó (Crusafont, 1999, p. 143-213) va permetre a M. Crusafont reordenar aquesta atribució i posarles dins de la sèrie d’Olot. Botet coincidia amb Joaquim Danés quant a la classificació de les pellofes d’Olot i, a més a més, designava les pellofes que corresponien a Besalú —Crus. 2353, 2377, 2378, 2379 i 2380—.

Encuny corresponent a les Crus. 1399 i Crus. 1400, amb una mida de 6,4 cm de llargada i un diàmetre de 2,7 cm. Coneixem pellofes de llautó —Crus. 1399— i pellofes de llauna —Crus. 1400—. No descartem la possibilitat de trobar pellofes de llauna estanyada, seguint la pauta d’encunyació feta amb els altres tipus d’Olot.

Encuny corresponent a les Crus. 1401 i Crus. 1402, amb una mida de 4,2 cm de llargada i un diàmetre de 2,7 cm. N’hem trobat pellofes fetes amb llautó — Crus. 1401— i pellofes de llauna —Crus. 1402—. Tampoc no descartem la possibilitat de trobar pellofes fabricades amb llauna estanyada.

Encuny corresponent a la Crus. 1403, amb una mida de 10 cm de llargada i, un diàmetre d’1,5 cm. Només en coneixem pellofes de llautó.

La manca de dos dels quinze encunys a la parròquia de Sant Esteve d’Olot era desconeguda pel rector, el qual no sabia que Danés encara els havia vist i estudiat a la rectoria durant els anys cinquanta. Per sort, la col·laboració inestimable d’un numismàtic local olotí ens va permetre trobar en una col·lecció particular els dos encunys restants, que presentem a continuació.

Encuny corresponent a les Crus. 1903 i 1904, amb una mida de 14,5 cm de llargada i un diàmetre de 2,5 cm. Només se’n coneixen pellofes de llautó. D’aquest encuny, crida l’atenció el fet que la base on hi ha entallada la figura per batre la pellofa sigui soldada a la barra de ferro. Podria fer pensar perfectament en

un segell eclesiàstic i no en un encuny de pellofa. Això podria explicar la seva escassetat en les col·leccions públiques i privades. A més a més, el llautó de les existents és molt brillant, idèntic a l’utilitzat per a les pellofes de Calaf, Igualada, Ripoll o Tarragona que volten pels mercats numismàtics, i que sabem que van ser fetes a partir dels encunys originals durant la segona meitat del segle XX. Ara bé, el manuscrit de J. Botet, transcrit per Miquel Crusafont, ens diu que Josep Saderra, —persona que informava Botet sobre les pellofes d’Olot— havia trobat molts milers de pellofes diferents a l’arxiu de la parròquia, menys de dos tipus: la Crus. 1902 i la Crus. 1927, de les quals només va trobar un exemplar. Això vol dir, que la Crus. 1903 havia de ser abundant, igual que la resta. A més a més, no té sentit posar un valor monetari —3 sous— a un segell, però si a un encuny.

Encuny corresponent a les Crus. 1919 i Crus. 1920, amb una mida de 13,4 cm de llargada i un diàmetre de 2,2 cm. En coneixem només pellofes batudes amb llautó. També hem trobat pellofes del tipus Crus. 1917 sobre les quals s’ha batut la Crus. 1919; aquest és el cas de la Crus. 1920. El mànec d’aquest encuny té la inscripció següent: «RAMON 1695»:

BIBLIOGRAFIA

CRUSAFONT i SABATER, Miquel (1990). La moneda catalana local (S. XIII-XVIII). Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

CRUSAFONT i SABATER, Miquel (1999). «Notícia sobre el manuscrit de J. Botet i Sisó titulat Ploms i pellofes catalanes i de l’àlbum d’empremtes de J. Busquets i Duran». Acta Numismàtica, núm. 29, p. 143-213.

DANÉS i TORRAS, Joaquim (1950). «Les pellofes olotines». El Matí (Olot), p. 10.

DANÉS i TORRAS, Joaquim (1929). «Els ploms de missa». A: Pretèrits olotins. Olot, p. 131-136.

DANÉS i TORRAS, Joaquim (1950) Història d’Olot. Vol. VI. Olot, p. 1036-1040.

Bitllets locals catalans paisatgístics (i 4)

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

SABADELL (el Vallès Occidental). El revers dels dos valors emesos el 21 de maig de 1937 i del de 25 cèntims emès l’octubre del 1937 és presidit, al centre, per un escut caironat amb les quatre barres, a l’esquerra una fàbrica amb les xemeneies fumejant i a la dreta l’edifici de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Anant a Sabadell per la carretera de Matadepera es produeix un efecte curiós (tal com es reflecteix a la fotografia del revers), i és que sembla que el fum de les xemeneies surt en dues direccions diferents, però sols és un efecte òptic.

En el fons de l’anvers dels bitllets d’una pesseta veiem una dona jove, mig ajaguda, aguantant amb les mans una bobina de fil, simbolitzant la important indústria tèxtil i llanera de la ciutat, que ha estat una de les més importants d’Europa. En el fons de l’anvers del bitllet de 50 cèntims hi ha un obrer, tors nu, assegut, que té a la mà esquerra un martell. El revers dels dos valors és presidit per l’escut local voltat per unes branques de llorer i d’olivera.

SADURNÍ D’ANOIA (Alt Penedès). A l’anvers dels seus bitllets, emesos el 21 d’abril de 1937 i presidits per un escut de Catalunya, s’hi veu una matrona asseguda, tenint als seus peus un corn de l’abundància vessant fruita. Porta a la mà dreta i a l’alçada del pit una copa de xampany i a la mà esquerra una branca de raïm. Tot plegat és emmarcat per una sanefa de pàmpols i raïms. Aquest conjunt és una al·legoria de la seva riquesa vinícola, de la qual sobresurt la producció de xampany. Són especialment renomanades les caves Codorniu, d’on en sortiren, l’any 1872, les primeres ampolles.

Finalment, el juliol del 1937 es féu una nova emissió de bitllets locals de presentació molt semblant, però amb una important diferència en la posició de la mà que sosté la copa i que ara és a l’alçada del cap de la matrona.

SALDES (Berguedà). Els bitllets locals de Saldes són presidits a l’anvers per un detall dels seus frondosos boscos, amb la muntanya del Pedraforca (2.497 m alt.) amb la seva característica enforcadura.

SALLENT (Bages). Aquest important centre industrial i miner és la segona població industrial de la comarca i un dels llocs d’extracció de sals potàssiques. Al fons de l’anvers dels seus bitllets es veu l’edifici de la Biblioteca Municipal, oberta el 1918. El revers és completament ocupat per una vista de la població estirada al llarg del riu Llobregat amb les seves fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques. A l’extrem esquerre, s’hi veu el pont de pedra del segle XV. Al centre s’hi pot distingir el templet i jardins del col·legi de les Carmelites.

SENTMENAT (Vallès Occidental). En la segona emissió de bitllets locals, feta el 26 d’agost de 1937, figura, a l’anvers, una al·legoria al treball sobre un fons de muntanyes. Al revers, presidit al centre per l’escut local, hi veiem a cada costat la mateixa vista d’una fàbrica local.

SEU D’URGELL, LA (Alt Urgell). El revers dels bitllets de 25 cèntims, emesos el 23 d’octubre de 1937, és totalment ocupat per una vista de la porxada del carrer dels Canonges, un dels més remarcables de la ciutat antiga.

SITGES (Garraf). El fons de l’anvers dels bitllets locals, emesos el juny i el setembre del 1937, està completament ocupat per una vista de la seva magnífica platja, i al mig el petit promontori de la Punta amb l’església parroquial del segle XVIII i l’Ajuntament d’estil modernista, del 1870. Tot l’espai del revers és ocupat per la planta baixa del Cau Ferrat, on hi ha l’important museu de ferros forjats i altres elements artístics i artesanals.

SOLSONA (Solsonès). El revers dels bitllets de 50 cèntims, emesos per l’Ajuntament l’agost i el novembre del 1937, és completament ocupat per una vista de l’entrada a la ciutat pel portal neoclàssic del pont, on es veu l’alt i quadrat campanar de la catedral. En els bitllets d’una pesseta, tot el revers és ocupat per la fotografia de l’edifici d’estil renaixentista, bastit al segle XVI. El revers dels bitllets de 25 cèntims és completament ocupat per la vista del castell de Castellvell, edificat el 987 al cim del turó del mateix nom de 848 metres d’altura.

SUSQUEDA (Selva). El revers dels tres bitllets locals emesos el 15 d’agost del

1937 és completament ocupat per una magnífica vista del pont vell sobre el riu Ter i d’una part de la població.

TAGAMANENT (Vallès Oriental). Tot l’espai del revers dels tres valors emesos el setembre del 1937 és ocupat per una vista general del poble al peu del turó de 1.055 metres d’altura del qual ha pres el nom.

TARADELL (Osona). Al revers dels seus bitllets, emesos en una data que no es coneix exactament de l’any 1937, s’hi veu, ocupant la meitat de l’espai, una vista de la típica font de set brocs, anomenada font Gran, situada als afores de la població.

TARRAGONA (Tarragonès). Ocupant tot l’espai del revers dels bitllets d’una pesseta emesos el 17 de maig del 1937, s’hi veu el famós aqüeducte romà de dos pisos amb onze arcades en el cos inferior i vint-i-quatre en el superior, conegut com a pont de les Ferreres o del Diable. Te una llargada de 217 metres i una altura de 25 metres i fou construït en temps de l’emperador August, vers l’any 30 abans de Crist. És situat a quatre quilòmetres de la ciutat. Al centre del bitllet de vint-i-cinc cèntims s’hi veu la torre dels Escipions, de planta quadrada, alta de nou metres, que data de la primera meitat del segle I i és situada a sis quilòmetres al nord de la ciutat.

TEIÀ (Maresme). Al revers dels seus bitllets, emesos el 24 de maig de 1937, hi figura la fotografia de l’edifici de l’Ajuntament.

TORELLÓ (Osona). En el bitllet de vint-i-cinc cèntims, emès el 15 de juliol de 1937 i que és l’únic valor il·lustrat dels que va emetre aquesta població, s’hi veu, a l’anvers, la fotografia d’un antic carrer del poble amb el balcó típic de can Teixidor. La totalitat del revers és ocupada per una vista de la vella plaça porxada del poble.

TORRELLES de FOIX (Alt Penedès). El revers dels bitllets locals, emesos el juny del 1937, és completament ocupat per la vista de la gran font de les Dous, de més de vint-i-quatre brocs, amb un arbre al mig.

TORROELLA DE MONTGRÍ (Baix Empordà). A l’anvers dels bitllets d’una pesseta, que no porten la data d’emissió, un dibuix representa el castell de Montgrí, que es començà a construir l’any 1294 per ordre del rei català Jaume II i situat dalt d’un turó pelat i arrodonit, darrere del qual surten uns amplis raigs vermells. Al damunt hi ha un llibre obert. Tot l’espai del revers és ocupat per un dibuix que representa un edifici voltat de columnes, que podria ésser el Partenó d’Atenes.

TORTELLÀ (Garrotxa). En els tres valors dels bitllets locals, emesos el mes d’agost de l’any 1937, tot l’espai del revers és ocupat per una vista panoràmica de la població.

TORTOSA (Baix Ebre). En els bitllets de cinquanta cèntims i d’una pesseta emesos el vint-i-cinc de juny del 1937, s’hi veu, al fons de l’anvers, una panoràmica del riu Ebre al seu pas per la ciutat, amb els tres ponts que el travessen; el metàl·lic de la Cinta (1887) del carrilet de Tortosa a la Cava, el de la carretera de l’Estat (1889) i el del ferrocarril del Nord (1868). Aquests ponts varen ésser volats a mitjan abril del 1938 durant la guerra, per tal d’aturar l’avanç de l’exèrcit franquista. També s’hi veu, a la dreta, la moderna església del Roser amb el seu alt campanar (1914) al barri de les Ferreries i a l’esquerra, a l’altre marge del riu, el gòtic Palau Episcopal, que data del segle XV. Al mig del riu hi veiem un llagut dels que feien el transport per l’Ebre. Per acord del 9 de novembre de 1937, es va emetre una nova sèrie de bitllets locals, en els quals tot l’espai del revers és ocupat per la fotografia de l’edifici gòtic medieval de la Llotja (1368), al costat del riu, que fou traslladat el 1932 i reconstruït al centre del Parc Municipal.

TREMP (Pallars Jussà). Els primers bitllets locals, sense data d’emissió, estan presidits, a l’anvers, per un escut rodó amb les quatre barres, i a l’interior es veu una jove matrona mantenint enlaire, amb la mà dreta, una torxa encesa i recolzant la mà esquerra sobre una roda dentada i una enclusa que simbolitzen la llibertat i el treball. Seguí després una emissió amb el sol valor d’una pesseta, on es veu, a l’anvers, un edifici modern de línies rectes i una torre de l’antiga muralla. Es procedí més tard a una nova emissió de bitllets, il·lustrats a l’anvers per la fotografia de l’impressionant castell de Mur, ja esmentat el 1055 i situat a nou quilòmetres al sud de la vila, a la serralada del Montsec d’Ares. En el valor de cinquanta cèntims apareix, al revers, la fotografia de l’entrada de la població per l’avinguda Pearson.

ULLDECONA (Montsià). Tant en els bitllets locals emesos pel Consell Municipal el 20 de març de 1937 com en els emesos per l’Ajuntament el setembre del 1937, l’espai de l’anvers és presidit per l’escut de Catalunya i representa una vista de les ruïnes de l’antic castell medieval, la primera època del qual és d’origen àrab i data de l’any 775. Fou ampliat a la darreria del segle X. Està situat dalt d’un tossal, en el lloc on hi havia hagut l’antiga població, la qual es traslladà a l’indret actual, a uns dos quilòmetres del castell, l’any 1273.

VALLS (Alt Camp). Els bitllets locals de cinquanta cèntims, emesos el 19 de maig de 1937, estan presidits, al centre de l’anvers, per l’escut de la ciutat flanquejat, a l’esquerra, per la silueta d’unes fàbriques amb les xemeneies fumejant i a la dreta per un dibuix que representa uns camps amb un sol naixent i una garba

que simbolitzen, respectivament, la indústria i l’agricultura. En els bitllets de vint-i-cinc cèntims, emesos el setembre del 1937, hi figura, ocupant tot l’espai del revers, l’elegant i monumental font oferta a la ciutat pels vallencs residents a Barcelona i erigida l’any 1921 a la plaça dita del Pati. Finalment, el 29 de setembre de 1937 s’acordà fer una emissió de bitllets de quinze cèntims al revers dels quals es reprodueix l’edifici de la Biblioteca Popular Municipal, que fou la primera d’aquest tipus oberta a Catalunya per la Mancomunitat l’any 1918.

VENDRELL, EL (Baix Penedès). En els bitllets locals de vint-i-cinc cèntims, emesos el mes d’agost, hi figura, a l’anvers, la fotografia del pavelló de la Biblioteca Popular Municipal, i en el valor d’una pesseta, la de l’edifici Anomenat Portal del Pardo, amb una torre que era una de les portes que donava accés a la vila a l’edat mitjana. Sobresurt, al fons, el campanar de l’església de Sant Salvador, construït el 1769 i coronat pel típic àngel de Tobies.

VERGES (Baix Empordà). En l’emissió de bitllets locals creada el juliol del 1937, el revers és totalment ocupat per una vista d’un detall de la població amb dues torres i una part de les antigues muralles medievals.

VIC (Osona). El 7 de juny de 1937 foren emesos els bitllets locals. Presidits a l’anvers pel cap del déu Mercuri amb casc alat. La totalitat del revers és ocupada per una vista de la típica i grandiosa plaça porxada del Mercadal, d’origen medieval (segle X), completament rodejada per cinquanta-sis voltes gòtiques i seu d’importants mercats.

VILABOI (Baix Llobregat). Al revers dels bitllets d’aquesta població, emesos el 19 de maig de 1937, hi veiem, a l’esquerra, una figura femenina i uns estris agrícoles que simbolitzen l’agricultura. A la dreta, una altra figura femenina, cofada amb el casc alat de Mercuri i amb unes eines que simbolitzen el comerç i la indústria. Al fons es veu un detall del paisatge local amb el riu Llobregat.

VILADA (Berguedà). El revers dels seus bitllets locals és completament ocupat, en el valor de vint-i-cinc cèntims, per un paisatge muntanyenc local amb un vell pont sobre el riu Merdançol, i en el d’una pesseta per una vista parcial del poble amb la serra de Picamill (1.474 metres d’altura) al fons.

VILADECANS (Baix Llobregat). La moneda local fou creada per acord del Consell Municipal amb tres valors en els quals es veu, al fons de l’anvers i a l’esquerra, la torre Modolell, d’estil modernista, seu de l’Ajuntament per cessió de la seva propietària i on s’hi afegí, a finals del 1936, la torreta amb el rellotge. A la dreta s’hi veu la torre del marquès de Viala, dita Torre Roja, que data de l’ocupació sar-

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

raïna, i que és un petit castell de planta quadrada. El revers és completament ocupat per la representació d’un camperol llaurant un camp amb un parell de cavalls i al fons un sol ixent.

VILADEMAT (Alt Empordà). Tot l’espai del revers dels seus bitllets locals de vint-i-cinc cèntims i d’una pesseta és ocupat per un bonic dibuix d’un artista que signa N. P. i que representa un típic carrer del poble.

VILADRAU (Osona). Un magnífic dibuix de la típica font de l’Oreneta, situada als afores de la població, segons uns boixos de l’artista barceloní Josep Obiols, que passava els estius a Viladrau, ocupa tot l’espai del revers dels seus bitllets locals, emesos el 1937.

VILAJUÏGA (Alt Empordà). Els seus bitllets són presidits, a l’anvers, pel dibuix que representa l’antic castell de Quermançó, esmentat ja el 1078, situat a un quilòmetre de la població, dalt d’un espadat. Cal notar una falta gramatical; el seu topònim és escrit sense dièresi.

VILALLER (Alta Ribagorça). Tot l’espai del revers dels seus bitllets és ocupat per un reeixit gravat que representa un camperol llaurant amb una parella de bous i un gran arbre a l’esquerra, obra de l’artista Massilló.

VILALLONGA DE TER (Ripollès). El paper moneda local es creà per acord municipal del juny del 1937 i porta un dibuix del cartellista Josep Morell. Tot el fons de l’anvers dels seus bitllets és ocupat per una vista panoràmica de la població, banyada pel riu Ter i voltada de muntanyes de la serralada del Catllar, distingintse a primer terme el notable campanar romànic de l’església de Sant Martí (segle XII). Al centre del fons del revers es reprodueix la mateixa vista de l’anvers dins d’un medalló ovalat.

VILAMAJOR (Vallès Oriental). En els bitllets emesos per acord del 30 d’abril de 1937, hi figura, ocupant tot l’espai del revers, un dibuix on es veuen unes fàbriques i una vaca, simbolitzant el potencial industrial i la vocació ramadera de la contrada.

VILANOVA I LA GELTRÚ (Garraf). Els bitllets locals es crearen per acord municipal del maig del 1937. En els bitllets s’hi veu, ocupant tot l’espai de l’anvers, una part del castell medieval de la Geltrú, joia històrica del segle XIII, en el valor de vint-i-cinc cèntims. Ocupant tot l’espai de l’anvers del valor d’una pesseta veiem l’edifici de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, que aquest patrici cedí a la vila el 1881.

BITLLETS LOCALS CATALANS PAISATGÍSTICS

VILASSAR DE DALT (Maresme). En els bitllets locals, emesos el juny del 1937, s’hi veu, a l’anvers, el castell medieval del marquès de Barberà, bastit al segle XII i restaurat modernament, i una al·legoria de la indústria, l’agricultura i les ciències amb una roda dentada, una falç i uns llibres. En la segona emissió de bitllets locals, també presidits a l’anvers per la fotografia del mateix castell dels anteriors, s’hi veu, dins d’un medalló al revers, el dolmen de can Boquet, conegut per les Roques d’en Toni i situat dins del terme.

VILASSAR DE MAR (Maresme). En els bitllets locals de maig i juny del 1937, tot l’espai del revers és ocupat per un paisatge marítim amb dues barques de pesca navegant a plena vela com a símbol de la vocació marinera de la vila. El desembre del 1937 es creà una nova emissió presidida a l’anvers per l’escut local. El revers del valor d’una pesseta és totalment ocupat per una vista parcial de la vila en la qual sobresurt l’antiga torre d’en Nadal, torre de guaita que data del segle XVI, i el jardí de ca la Triala. Al revers dels bitllets de vint-i-cinc cèntims s’hi veu, dins d’un medalló ovalat, una vista panoràmica de la població tenint a primer terme la façana posterior de la Sénia del Rellotge i la mar al fons.

VINAIXA (Garrigues). En l’emissió de bitllets locals del 3 d’agost del 1937 el revers és completament ocupat per una vista parcial del poble amb un gran arbre a primer terme, segons dibuix de l’artista barceloní Lluís Pallarès.

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

A. TURRÓ I MARTÍNEZ

Documentació de medalles (IV):

Unió Catalanista i altres

M. CRUSAFONT I SABATER

Mai no es pot dir que un estudi, per ben fet que sigui, deixi un tema tancat. Menys encara, doncs, en el cas de les medalles catalanes, un espai d’estudi dispers i mancat d’una base suficient d’estudis parcials. Aquesta és la raó per la qual, a desgrat de la recent publicació del nostre Medalles commemoratives dels Països Catalans, 1 insistim en la tasca d’anar documentant les medalles que fins ara només han estat objecte d’una simple descripció, havent restat ocultes moltes informacions complementàries com ara el nom de l’artista que les va obrar, la intencionalitat de l’emissió, qui portà a terme la iniciativa, etc. Aquesta feina té un caire diferent del d’altres possibles treballs d’ampliació referents a les medalles que varen escapar a la nostra recerca quan férem el llibre i que, de moment, no són encara gaire nombroses si deixem al marge el sector de la medalla esportiva, que ja vàrem advertir que era pràcticament inabastable.

LES MEDALLES-MONEDES DE LA UNIÓ CATALANISTA

Una de les incògnites tradicionals de les medalles de la Unió Catalanista era el nom de l’artista que les va projectar i dibuixar. Però també hi havia altres qüestions pendents d’aclarir, com ara qui havia estat exactament l’impulsor de la iniciativa.

Les peces de la Unió Catalanista havien estat obrades als tallers Vallmitjana, tal com es pot llegir en una petita inscripció que hi ha a l’anvers de totes les peces. Pel

1. Barcelona, 2006.

M. CRUSAFONT I SABATER

que fa a l’artista que les havia projectat, s’havia dit que podia haver estat Josep Llimona. Efectivament, el Sant Jordi de l’anvers fa pensar en la seva forma de treballar i el revers amb més tirada vers el neogòtic, hauria pogut ésser conseqüència dels temes proposats (cadira gòtica del rei Martí, etc. ), tal com havia succeït en la medalla d’aquest mateix artista relativa als Jocs Florals de Barcelona del 1908, que reprodueix al revers un segell gòtic del rei Joan I (Crus-1055). Francesc Fontbona ens havia alertat de la possibilitat que el regent de la casa Vallmitjana, en aquell temps el polifacètic artista Juli Vallmitjana, pogués haver estat l’artista d’aquestes i de moltes altres medalles. Juli Vallmitjana i Colomines (Barcelona 18731937) és sobretot conegut com a autor teatral, però també era pintor, a més d’exercir el treball d’argenter en el seu taller. El problema per a nosaltres era que no teníem cap evidència d’altres medalles que poguessin haver estat dibuixades o dissenyades per aquest artista. Finalment, però, vàrem trobar la confirmació que Juli Vallmitjana havia estat, efectivament, l’autor d’aquesta celebrada sèrie medallística. Ho explica Manuel Folguera i Duran (Sabadell 1867-Barcelona 1951), president llavors de la Unió, a les seves memòries. 2 Transcrivim íntegrament el fragment on parla d’aquestes medalles perquè ens aporta molts altres detalls d’interès:

«... férem medalles de la Unió, d’or, d’argent i de coure, corresponents als tipus de vint-i-cinc pessetes (en or), cinc i una pesseta (en argent) i deu i cinc cèntims(en coure), d’acord amb els aliatges corrents; els dibuixos i l’encunyació eren obra de l’artista Juli Vallmitjana. Aquestes medalles circularen preferentment per Catalunya i van ser sol·licitades des de fora durant alguns anys; una bona colla de les d’or es varen utilitzar com a agulles imperdibles i altres joies de preu. Encara avui els col·leccionistes en cerquen i es veuen en dificultats per adquirir-ne, ja que el qui en té alguna la guarda com una relíquia.»3

La primera informació és important perquè ens fa saber, finalment, qui fou l’autor de les medalles. Juli Vallmitjana havia, doncs, estat no sols el fabricant, sinó també l’artista que havia fet el projecte de les peces. Aquesta informació encara vàrem ésser a temps d’incorporar-la en el curs de la correcció de proves en el nostre llibre, però mancava comentar altres aspectes importants.

D’una banda, la intencionalitat. Folguera ens diu quelcom que tots havíem suposat, però que no sabíem del cert: les medalles volien ésser, de fet, monedes i per això s’ajustaven als pesos, mides i contingut de metall de les monedes espanyoles llavors en curs. Hom havia volgut, doncs, ressuscitar, d’alguna manera, la moneda pròpia de Catalunya, fet que encaixava perfectament amb el vessant reivindi-

2. Manuel FOLGUERA i DURAN, Una flama de la meva vida (Memòries), Sabadell, Nova Biblioteca Sabadellenca, 6, 1996.

3. Íd, p. 149.

catiu catalanista de la Unió. El fet que no portin indicats els valors els donava, però, l’aparença de medalles i així hom evitava el risc que la Unió fos acusada d’haver fet moneda il·legalment. Cal puntualitzar que Folguera s’oblidà de consignar que també s’havien fet peces de cent pessetes d’or (làmina, núm. 1). L’autor parla de tot aquest afer des de la llunyania de més de trenta-sis anys, ja que les memòries foren redactades durant la Guerra Civil (1936-1939) i enllestides el 1947.4 No cal, doncs, que ens sorprenguem d’algun oblit. El mateix Folguera ens diu, en unes línies anteriors al text transcrit que no pot recordar exactament quins foren els altres artistes que dissenyaren les vinyetes de la Unió, a més d’Alexandre de Riquer.5 D’altra banda, ja vàrem comentar en el nostre llibre que hem pogut examinar una correspondència original entre un adherent i la Unió per a la fabricació, en concret, d’un exemplar d’una d’aquestes medalles de cent pessetes. A més, l’existència d’aquesta peça completa els grups de dos, cada grup amb una tipologia diferent al revers, amb què es varen fer les peces en cada metall. No hi ha dubte, doncs, que les peces fabricades originariàment foren sis, dues de cada metall, i que cobriren els valors de cent i vint-i-cinc pessetes en peces d’or, cinc i una pesseta en peces d’argent i deu i cinc cèntims en peces d’aram. No serà sobrer insistir en el fet que les preteses peces de dues pessetes d’argent són fantasies modernes, fetes amb els encunys de les cent pessetes d’or.

Parlem ara de la motivació. Folguera ens diu que monedes i vinyetes s’havien fet fer de cara a la «propaganda popular» de la Unió,6 però Jordi Llorens i Vila, en el seu voluminós estudi monogràfic sobre la Unió, ens dóna una possible motivació que sembla més convincent: l’entitat tenia seriosos problemes de finançament arran de la crisi que s’hi originà a causa de les escissions dels grups més partidaris de fer actuació política per la via dels partits polítics i amb participació a les conteses electorals. L’any 1899 el gironí Pere de Palol suggerí d’editar segells o vinyetes, que es començaren a fer en grans tiratges i tingueren molt bona acollida. Més endavant, la Unió «prengué l’acord d’encunyar monedes, editar targetes postals, nadales i fins i tot insígnies — fetes a Nova York — amb la reproducció de la bandera de l’entitat». 7 Gràcies a aquestes iniciatives, la Unió pogué superar, si més no momentàniament, les seves angoixes financeres.

No sabem, tampoc, qui fou l’impulsor de la iniciativa. Ja hem vist que Llorens ens diu qui va proposar de fer les vinyetes que s’empraren des del 1899, però no ens detalla qui fou el qui suggerí de fer, també, monedes l’any 1900. Tot i que no en tenim una seguretat absoluta, hi ha prou elements per a poder suposar que la idea sorgí del numismàtic, historiador i arqueòleg gironí Joaquim Botet i Sisó.

4. M. CRUSAFONT i SABATER, Medalles... op. cit., p. 184.

5. Una flama... op. cit., p. 149.

6. Jordi LLORENS i VILA, La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 415.

7. Íd., p. 416. Vegeu la insígnia al nostre Medalles... op. cit., núm 929.

M. CRUSAFONT I

Efectivament, Folguera ens diu que tenia com a companys de la Junta Permanent «homes tan prestigiosos com en Josep Franquesa i Gomis, en Joaquim Botet i Sisó (de Girona), en Frederic Renyé i Viladot (de Lleida) i en Lluís Marsans, de secretari». 8 A qui sinó a un numismàtic com Botet se li podria haver ocorregut de fer monedes vist ja l’èxit dels segells? També els temes emprats denoten la inspiració d’un historiador tan competent com ho era ell: la cadira del rei Martí, l’elm dit de Jaume I, però del segle XV, o els mateixos escuts catalans caironats, freqüents a Catalunya, disposats sobre la creu de la Generalitat. Hi ha encara, però, un altre fet que converteix la hipòtesi en una seguretat gairebé total: Botet era justament el tresorer d’aquella Junta, és a dir, la persona més directament responsable de cercar solucions per a les dificultats financeres. És d’altra banda ben explicable que no hagi transcendit el promotor d’aquesta emissió monetària si tenim present el caràcter reservat de Botet i la seva escassa inclinació a vantar-se de les seves consecucions i iniciatives.

Folguera ens aclareix, finalment, una altra qüestió important: la de la circulació efectiva d’aquestes monedes. Els numismàtics ja s’havien adonat de l’abundància de les peces d’aram de deu i cinc cèntims i de l’acusat desgast d’algunes d’aquestes peces, només explicable per un ús monetari i una circulació efectiva. Folguera ens ho diu ben clar: «Aquestes medalles circularen... per Catalunya.»9 Certament que correrien entre els adherents, però tampoc no es pot descartar un àmbit més extens si tenim present que en virtut de l’adhesió informal de l’Estat espanyol a la Unió Monetària Llatina (1865-1926) circulaven pel país tota mena de peces de deu i cinc cèntims de diverses procedències i amb estampes diferents. Una situació avinent, doncs, perquè poguessin córrer també, sense gaires dificultats, unes peces d’aram que estaven perfectament anivellades amb d’altres d’espanyoles o foranes en circulació. Aquest fet és important perquè confereix clarament a les peces de la Unió Catalanista el caràcter de medalles-monedes o monedes-medalles, és a dir, de medalles que tingueren una circulació efectiva i, en conseqüència, adoptaren en alguns moments i en determinades àrees el paper corresponent a les monedes. Ja fa temps que les peces de la Unió Catalanista figuren als catàlegs monetaris, un fet que ha estat discutit. La circulació efectiva de les peces creiem que lleva tota raó a unes suspicàcies que a voltes traeixen un rerefons ideològic ben conegut.

UNA MEDALLA SINGULAR DE L’EXPOSICIÓ DEL 1929

Al nostre llibre vàrem publicar, amb el número 1278, una peça sense data d’una EXPOSICION GENERAL ESPAÑOLA SEVILLA BARCELONA que iden-

8. Una flama..., op. cit., p. 148. 9. Íd., p. 149.

M. CRUSAFONT I SABATER

tificàrem amb l’Exposició del 1929 (làmina, núm. 2). De fet la peça no porta data i el revers és llis, per bé que no es pot descartar que es tracti d’una peça mutilada amb aquesta cara llisa, llimada. En eixir el llibre un amic ens preguntà si estàvem segurs que la medalla correspongués a aquesta ocasió, ja que els elements d’atribució eren escassos. Nosaltres ens havíem basat en la coincidència entre les dues exposicions de Barcelona i Sevilla, fet que s’havia produït el 1929, i també en un opuscle editat a Madrid amb motiu d’aquest esdeveniment.10 Els catalans estem acostumats a parlar de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, però cal tenir present que Cinca enllà l’esdeveniment fou presentat com a Esposición General Española, Sevilla-Barcelona, fins i tot amb Sevilla per davant de Barcelona tot i trencar la neutralitat de l’ordre alfabètic. La Dictadura de Primo de Rivera que governava llavors l’Estat espanyol tenia les idees «clares».

A la làmina hi podem veure la portada d’aquest opuscle, amb una representació molt semblant a la de la medalla: dues dames simbolitzant les dues ciutats sostenen la figura de la Victòria (làmina, núm. 3). La diferència més important és que a la medalla s’hi veuen uns símbols de la indústria al costat de la figura de Barcelona i a l’opuscle només hi ha els escuts de cada ciutat als costats de les figures i el de l’Estat espanyol a sota. A la part de baix diu EXPOSICION GENERAL ESPAÑOLA 1929, SEVILLA-BARCELONA, amb la qual cosa queda perfectament documentada la medalla en qüestió. L’opuscle l’edità un denominat CONSEJO DE ENLACE, amb seu a Madrid, i el contingut és destinat a explicar els objectius de les dues exposicions, l’anomenada Ibero-Americana de Sevilla i la Internacional de Barcelona. Potser no val la pena d’entrar en el contingut propagandístic i hiperbòlic dels opuscles, però assenyalarem que queda ben clar que els catalans es pagaren la seva (l’Ajuntament hi destinà 130 milions de pessetes), mentre que tot fa pensar que la de Sevilla la pagà essencialment l’Estat, ja que era el Govern de l’Estat el que prenia totes les decisions, a través del Consejo Superior de la Economía Nacional y la Junta del Comercio Español de Ultramar.11

MEDALLA DELS EXCURSIONISTES A SANT ANTONI MARIA CLARET, 1950

En el nostre llibre i amb el número 1846 recollíem una petita medalla d’alumini del 1950, com un dels testimonis de la lenta represa de la llengua catalana en aquest cas en dos àmbits que, a Catalunya, li foren generalment favorables: l’excursionisme i la religió catòlica. Es tracta d’una de les tantes peces poc explícites que ens parla d’un homenatge dels excursionistes al llavors canonitzat pare Cla-

10. Exposición General Española, 1929, Madrid, Consejo de Enlace, 1929. 11. Íd., vegeu p. 19 i 9.

ret, sense més explicacions. Nosaltres la vàrem haver de situar a Sallent com a lloc de naixença del sant, a manca de més informacions. Hem localitzat un opuscle que ens dóna tota mena d’aclariments sobre la qüestió.

L’opuscle es titula Fiestas claretianas en Matagalls. Los excursionistas en la Canonización de San Antonio Mª Claret12 i és escrit pel sacerdot claretià Faustí Illa i Salvia. Ens diuen els textos que el pare Claret, gran excursionista, es trobà una vegada amb una creu de terme que algú havia esbotzat intencionadament, cosa que li causà un gran disgust. Això li féu concebre la idea d’erigir una altra creu en un lloc poc accessible a fi que fos sempre respectada. L’any 1840 el futur sant pujava al Matagalls amb un equip de llenyataires que pel camí tallaren un gros arbre i amb els troncs en feren una creu que plantaren dalt del cim. La creu no durà, però, gaire temps, perquè el sant no tingué en compte que els llamps l’havien de malmetre forçosament en un lloc tan dominant. Fou refeta diverses vegades, amb l’afegit fins i tot d’un parallamps, que no evità pas noves malmeses. Finalment se n’erigí una de ferro amb un pedestal de pedra i que encara perdura. És una de les tantes andròmines que enlletgeixen els cims d’altres muntanyes com la gran creu d’alumini de l’Aneto i que violenten el gaudi plàcid i íntegre de la natura.

Amb motiu de la canonització del sant, el 7 de maig de 1950, foren organitzades unes celebracions adreçades als excursionistes i que culminaven al cim del Matagalls. Fou, doncs, el primer dels aplecs del Matagalls que s’anaren produint en anys successius i amb un clar vessant catalanista, amb acampada i sardanes. Amb motiu d’aquest primer aplec, fou, doncs, encunyada la medalla en qüestió. Apareix reproduïda a la primera plana de l’opuscle amb les informacions següents:

«MEDALLA DEL HOMENAJE: Acuñada por el Sr. Ausió. Se distribuyeron 1.200 (Foto de Tomás Casañas-Sabadell).»

És un text breu, però que conté dades prou interessants. Sabem qui fou el fabricant, qui l’impulsor de la iniciativa, el pare Illa, i tenim una aproximació al volum emès. Efectivament, si se’n varen distribuir 1. 200 és fàcil que l’emissió fos superior, potser d’unes 1. 500. Avui és una medalla força corrent. Reproduïm aquesta mateixa foto, amb la medalla bastant ampliada (làmina, núm. 4).

MEDALLA DEDICADA A FRANCESC MACIÀ

A la làmina hi hem reproduït una petita medalla dedicada a Francesc Macià. L’anvers és ocupat per una efígie summament esquematitzada del polític català amb la llegenda FRANCESC MACIÀ i al revers hi veiem en el camp la llegenda: President/de la/Generalitat/de/Catalunya/1931-1933, sense cap ornament. Es

12. Gráficas Claret, Barcelona, 1951.

tracta d’una peça prou senzilla de llautó, que pesa 24,2 g i té un diàmetre de 36 mm, que si crida l’atenció és justament per l’original representació de l’efígie del president (làmina, núm. 5).

L’amic Josep Escudero i Bartrolí ens ha donat una de les claus fonamentals d’aquesta peça fins ara inèdita: l’anvers reprodueix amb força fidelitat la caricatura del president que li féu l’artista dibuixant i poeta Andreu Dameson i Aspa (la Garriga, 1897-Buenos Aires, 1968) i que li valgué el primer premi del concurs internacional de Nova York del 1932 (Làmina, núm. 6). Dameson havia col·laborat als anys vint i trenta a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana i després de la guerra s’exilià a l’Argentina, on continuà la seva tasca de dibuixant i il·lustrador de llibres fins a la seva mort. A la làmina hi hem reproduït la caricatura i la medalla.

Res no sabem de la motivació per a encunyar aquesta peça. Per la seva factura sembla feta en dates recents, potser formant part d’una sèrie dedicada als presidents de la Generalitat i obrada en els inicis de la democràcia. Com sol passar, no sempre és fàcil arribar a una documentació completa de les peces.

Troballes monetàries XXIV. Troballes de Siurana

X. SANAHUJA ANGUERA

Núm.: AN-74

Lloc: Pels voltants de Siurana (Priorat)

Composició: 5 monedes musulmanes

Dates límit: 1056-1139

Localització: Dispersa

Data de la troballa: Desconeguda

Circumstàncies de la troballa: Desconegudes, però probablement totes les peces trobades separadament

DESCRIPCIÓ

1

Taifa hudita de Saragossa

Dírham de billó

Ahmed I al-Muktadir (1046-1081 dC)

Data i seca no visibles

Emissió de 447-460 aH / 1056-1068 dC

Vives 1181 a 1195

Pes: 4,70 g Ø: 22 mm

2

Taifa hudita de Saragossa

Fragment de dírham de billó

Ahmed I al-Muktadir (1046-1081 dC)

Data i seca no visibles

Emissió de 447-460 aH / 1056-1068 dC

Vives 1181 a 1195

Pes: 1,2 g Ø: 11 x 12 mm

3

Taifa hudita de Dénia

Dírham de billó

Al-Mundir (1081-1090 dC)

Seca de Dénia. Data no visible

Emissió de 475-482 aH / 1083-1090 dC

Vives 1226 a 1335

Pes: 1,50 g Ø: 20 x 17 mm

4

Taifa hudita de Saragossa

Fracció de dírham de billó

Ahmed II al-Mustain (1085-1110 dC)

Data i seca no visibles

Emissió de 481- 489 AH / 1089-1096 dC

Vives 1223 a 1229

Pes: 1,30 g Ø: 11 x 13 mm

5

Imperi almoràvit

Fracció de dírham de billó

Ali (1106-1143 dC), amb l’emir Sir (1128-1139 dC)

Sense data ni seca

Vives no

Pes: 1,50 g Ø: 13 x 15 mm

COMENTARIS

Un amable col·leccionista m’ha permès estudiar un petit grup de peces musulmanes que formaven part d’un conjunt més ampli de monedes d’èpoques variades i que, segons el comerciant que les hi va vendre als anys vuitanta, havien estat trobades individualment durant les feines de conreu d’algun camp proper a Siurana. Siurana és un poble del Priorat situat a 737 metres d’altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l’extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu de Siurana. És prou conegut que Siurana fou el darrer reducte musulmà del Principat i que, aïllat arran de les conquestes de Tortosa (1148) i Lleida (1149), va resistir encara tres o quatre anys més l’escomesa cristiana final.

Es creu que el territori de Siurana no va començar a tenir importància fins a mitjan segle XI, quan es va convertir en una defensa de primera línia de l’islam davant els intents expansionistes dels comtes de Barcelona. Siurana pertanyia a la taifa de Tortosa, segurament en pugna amb la de Lleida. Els territoris de Lleida (1078) i Tortosa (1060), juntament amb els de Dènia, foren reunits pel rei de Saragossa Ahmed I al-Muktadir (1046-1081). A la seva mort, el seu fill Al-Mutamin (1081-1085) va rebre Saragossa, mentre que el seu altre fill al-Mundir va rebre Dénia, Lleida i Tortosa. Entre el 1082 i el 1085 la lluita entre els dos germans va tornar el territori de Lleida a l’òrbita de Saragossa, que heretà Ahmed II al-Mustain (1085-1110). Des de Xàtiva, al-Mundir i el seu successor Sulayman van continuar controlant les taifes de Dénia i Tortosa, fins cap al 1099.

Amb l’arribada dels almoràvits tots els regnes de taifes van ser suprimits, excepte el de Saragossa, controlat per Ahmed II al-Mustain. L’avanç cristià al territori saragossà de Lleida fou considerable en aquesta època. Balaguer caigué el 1091 i Osca el 1096. El 1116 culminà la restauració de la ciutat de Tarragona. Cap al 1118 la taifa de Saragossa fou suprimida i els emirs almoràvits prengueren el control directe dels territoris sotmesos a la pressió cristiana. El 1150 Ramon Berenguer IV ja havia sotmès Tortosa i Lleida. L’enclavament de Siurana va resistir encara tres o quatre anys més, abans de rendir-se a l’escomesa final capitanejada per Bertran de Castellet.

Les monedes estudiades són una mostra dels estats islàmics que intervingueren directament en la defensa de la frontera oriental. Les quatre primeres monedes són dels reis hudites de Saragossa i Dénia, que controlaven els territoris de Lleida i Tortosa.

La cinquena peça és una emissió atípica de l’Imperi almoràvit, de tipus propers als utilitzats pels reis de taifes. El fragment de dírham conté a les àrees centrals les mateixes llegendes que apareixen en quirats coetanis, com per exemple el Vives núm. 1823:

No hi ha Déu sinó Déu Emir dels musulmans

Mahoma l’enviat de Déu i protector de la religió l’emir Sir Alí fill de Yusuf

Les llegendes de les orles no es veuen. Es coneixen peces semblants de Saragossa, València i Múrcia, entre d’altres, però cap de les catalogades per Vives s’ajusta a aquesta descripció.

Recensions bibliogràfiques

Nota preliminar

Hi ha revistes, dins la nostra especialitat, que exigeixen la tramesa de dos exemplars d’una publicació per a fer-ne la recensió. Nosaltres no hem plantejat mai aquesta exigència, tot i que és lògic que hi hagi més probabilitats que l’obra sigui coneguda pels redactors de la revista si en reben una separata o un exemplar. Resulten particularment difícils de localitzar aquells treballs que són publicats en revistes que no són de l’especialitat. Per tant, recomanem als autors aquesta tramesa informativa, a fi de facilitar-nos el treball i poder, així, col·laborar en la difusió dels estudis, cosa que naturalment també és bo per als autors. Pel que fa a la realització o no de la recensió, l’únic criteri que tenim en compte és la qualitat del treball, és a dir, que parteixi d’una bibliografia suficient, que segueixi una metodologia correcta i que aporti alguna novetat.

MÓN ANTIC

FERRER i JANÉ, J. «Sistemes de marques de valors lèxiques en les monedes», Acta Numismàtica, núm. 37 (2007), p. 53-73.

Treball valent, ple de sagacitat i erudició, amb moltes noves idees, algunes evidents i d’altres discutibles.

Insistirem en el que fa referència a les monedes amb la llegenda ibèrica UNTIKESKEN en no acceptar l’autor el nostre supòsit, perquè es basa en els pesos reals de les monedes en lloc de fer-ho en el valor nominal. Interpreta el BAN com a representació de la unitat i l’ETA com a valor nominal corresponent a la unitat de bronze, essent E(TA)-BA(N).

El nostre criteri és, en síntesi, que les primeres monedes emeses són uncials i no porten la marca EBA (segons la nomenclatura de l’autor) i tenen divisors que porten les marques E i E—. No calia anomenar la unitat, perquè el paral·lelisme amb el sistema romà la feia evident.

En canvi, en reduir-se el pes de la unitat i passar a l’entorn de 15 g (és la mitjana de pes de més de dues-centes monedes) i diferenciar-se del pes de l’as romà, optà per la incorporació de la marca EBA (15), en ser el seu pes contingut quinze vegades en la lliura romana. Els divisors continuaren usant les mateixes marques anteriors.

O sigui, que la unitat va passar del valor nominal de l’unça romana a un valor real de quinze monedes en lliura i aleshores fou necessari posar la marca de valor, o sigui, el nombre de monedes en lliura romana, la talla.

L’ús de la marca EBA en emissions més tardanes, en cent anys, de pes més baix, perdurà com a imitació sense significació de valor, usant tipus antics.

Altres supòsits de l’autor es basen alguns cops en monedes d’emissions abundants, però no sempre; una nova moneda pot canviar les afirmacions, com succeeix en el cas de l’hemidracma amb la llegenda KESESALIR, citada per l’autor a la nota 41: es contradiu quan diu que SALIR sigui «la marca de valor de las unitats de plata», i que «cap de les emissions de divisors la porti», quan evidentment aquella moneda és un divisor i la porta. No creiem que sigui necessària cap confirmació.

Més complicats resulten els raonaments sobre les monedes d’Arse, de les quals diu que en ser ETAR = 12 és possible que ETAR indiqui una relació de 1:12 entre les dracmes i la unitat de bronze, suposem que és refereix a la d’Arse, però no ens diu a quina, n’hi ha de pesos diferents.

Difícil de seguir quan diu que «la interpretació tradicional en l’àmbit numismàtic està basada en els pesos reals de les monedes, en aquest article es defensa la interpretació d’aquestes marques com a indicadors de valor nominal.»

És un treball que fa pensar i que obre nous camins a la investigació, esperem que futurs desenvolupaments puguin aclarir els aspectes difícils

L. Villaronga

LAROZAS, Ch., «Nouvelles données sur les hémioboles à l’hippocampe», Cahiers Numismatiques (París), núm. 176 (juny 2008), p. 19-29.

Article amb molta informació que es presenta de manera complexa, tractant diversos temes que no guarden relació entre ells. Procurarem destriar-ne el contingut en diverses parts, tractant-les individualment

a) Monedes amb l’«hippocampe»; és el més extens. La primera que coneguérem d’aquestes monedes provenia d’Andalusia i fou publicada a Acta Numismàti-

ca, núm. 19 (1989), i la situàrem entre les incertes del sud. Més tard, J. Bénézet i J.-P. Lentillon publicaren a Cahiers Numismatiques, núm. 157, un conjunt d’aquestes monedes trobades al Rosselló i a Narbona, que demostrava que eren gal·les; nosaltres les incloíem entre les monedes de plata de la Narbonesa, en publicar-les a Acta Numismàtica, núm. 37 (2007). No poguérem recollir una altra peça publicada a Acta Numismàtica, núm. 36. Ara Larozas li dedica una part important del seu article donant-hi una nova interpretació. Creient-la derivada de l’anvers de la dracma de Rhode, amb la presència de les lletres gregues ro i òmicron amb punt central.

Tot són supòsits possibles, però no evidents.

b) AE de serpent marina. L’exemplar conegut procedia d’Andalusia, presenta una inscripció llatina i figura al CNH, p. 407, 1. Pensa en la possibilitat que pertanyi a Rhode i sigui del segle II aC.

c) Evolució de Rhode i llurs imitacions. Avança una proposició sobre els diferents grups d’imitacions de les dracmes de Rhode, que pensa estudiar pròximament. Desconeix el nostre Les monedes de plata d’Emporion i Rhode i les seves imitacions de principi del segle III aC fins a l’arribada dels romans el 218 aC, Barcelona, 2000.

d) Dos possibles divisors de la dracma de Rhode. Estan inclosos en el nostre llibre acabat de citar, amb els números 110 a 113 i 124.

e) Divisors amb l’ureus, que ja foren publicats a Cahiers Numismatiques, núm. 159. Atès que presenten el revers tipus propis de les monedes à la croix, no els considerem d’influència ibèrica.

Agraïm la insistència de l’autor a donar-nos tanta informació sobre les novetats monetàries del Llenguadoc-Rosselló, que ens permeten ampliar la nostra visió monetària sobre la regió.

L. Villaronga

LLORENS, M. del Mar i RIPOLLÈS, Pere Pau, «L’aportació de Josep Estrada al coneixement numismàtic», Lauro, (Granollers), núm. 22-23, p. 91-94.

Josep Estrada i Garriga era un erudit autodidacte, apassionat de la seva comarca, el Vallès, de la qual tenia un coneixement geogràfic i històric extraordinari. Fou aquest coneixement i el convenciment que la moneda no es podia menystenir en els estudis històrics el que el va portar a fer alguns treballs en aquesta especialitat. La conjunció del seu coneixement del territori amb el de la moneda és el que li va permetre de resoldre un problema que tenia plantejat la numismàtica ibèrica: la localització de la seca de Lauro. Contra el parer general que la situava a la zona valenciana, Estrada, amb l’ajut de Leandre Villaronga, va poder demostrar, gràcies a l’estudi de diferents troballes i especialment del tresor de Cànoves, que la

Lauro ibèrica es podia assimilar amb Llerona, al Vallès. Els estudis d’Estrada i Villaronga van ésser completats després pels autors de l’article que comentem, els quals fan una clara exposició del valor de l’aportació d’Estrada i de com la seva hipòtesi ha resistit el pas del temps. Un exemple dels bons resultats que hom pot esperar de la col·laboració entre estudiosos universitaris i aquests tenaços estudiosos locals, que han sabut suplir la seva manca de preparació inicial per uns coneixements sòlids i una solvència científica exemplar. Honora als autors haverho sabut apreciar com cal. És una virtut no gaire estesa.

M.Crusafont

MELMOUX, PIERRE-YVES, Languedoc Numismatique. Spécial monnaies de Vieille-Toulouse, Bulletin de l’Amicale Numismatique du Midi, núm. 25, (gener 2005), 78 p. XX pl.

Aquest treball s’ha encreuat amb el nostre d’Acta Numismàtica, núm. 36 (2006). Nosaltres davant del silenci dels numismàtics francesos, decidírem donar una notícia sobre la circulació monetària de Vieille-Toulouse amb els materials recollits amb Georges Savès, publicats fa anys a Acta Numismàtica, del 1975 al 1979.

Ara Melmoux ens ofereix un panorama més ampli en afegir amb gran erudició les noticies bibliogràfiques d’obres antigues, des d’Audibert del 1764, passant per Barry, Barthélemy, Boudard, De Saussaye, Saulcy i altres investigadors, arribant a les troballes de les excavacions dels anys 1956 a 1981 reunint un total de 3.422 monedes.

Per a l’estudi de la circulació caldria tenir en compte la gran quantitat de monedes de plata à la croix i denaris romans que podrien provenir d’un tresor, en ser escampat per les feines agrícoles. D’aquestes monedes, que la majoria a l’inventari figuren amb una F, que creiem que deu referir-se al fet de ser folrades, i podrien ser les folrades de circulació local i les bones procedents d’un tesor. Sabem que la majoria de les monedes de plata trobades en els llocs arqueològics són folrades.

Després de l’inventari tracta de la circulació monetària. Dóna notícia de dues monedes d’or i passa a les de plata, sense diferenciar les que són folrades, la majoria a l’inventari.

Les monedes de bronze imitacions dels Longostaletes, de Neronken, d’Iltirta, Iltirkesken i les pròpiament locals les «tolosates», foren les de circulació principal del lloc.

Passa a l’aspecte metrològic: totes les monedes à la croix són de pes lleuger, no n’hi ha cap de lourde. Dóna les gràfiques per a les monedes de plata i les de bronze.

La majoria dels denaris romans bons i folrats pertanyen al període 90-76 aC. Tot fa pensar en una circulació activa a la primera meitat del segle I aC.

És important la presència de les monedes de la península Ibèrica, que representen un 10 % del total, destacant pel seu nombre les d’Untikesken

La moneda de FLORENTIA, M.647, làmina XV, torna a obrir el problema que semblava resolt després de M. Orfila i P. P. Ripollès (Florentia Iliberritana, núm. 15, 2004) en dir que la moneda de pes alt amb palma (CNH 357/1) era falsa o retocada, i establien l’emissió entorn d’un pes de 23,41 g. Ara en tenim una de genuïna, procedent d’excavació, que pesa 57,63 g, i que seria un doble d’aquella. És una bona notícia que la moneda estigui restituïda.

Una bona il·lustració complementa aquest important treball, que representa un notable esforç en inventariar tan gran nombre de monedes, descrites succintament però de manera completa i donant la interpretació de la circulació monetària.

L. Villaronga

RIPOLLÈS, P. P., Las acuñaciones de la ciudad ibérica de SAITABI, València, Universitat de València, 2007, 180 p., 24 lm.

És un llibre com ens té acostumats en Pere Pau, en el qual recull les emissions monetàries de Saitabi en tots els seus aspectes, en un repertori extens i complet.

Com a novetat, publica la segona didracma coneguda, que conté la llegenda completa de SAITABIKITARBAN, i atribueix a Saitabi unes emissions de quarts de bronze que pels tipus i pel fet de no portar topònim eren assignats a Arse.

L’emissió de clava i genet llancer amb la llegenda particular SAITIR, coneguda des de fa poc temps, és present al catàleg amb nou exemplars.

No estem d’acord amb l’ordenació de les emissions símbol ceptre / genet amb palma i la de símbol palma / genet llancer. Per arribar a aquesta conclusió desenvolupa una sèrie de raonaments entorn de l’estil de les efígies.

Però no rebat l’ordenació anterior, que és la que tots anàvem seguint, inclús ell mateix en el seu llibre sobre les monedes d’Arse, en el sentit de ser l’emissió uncial més moderna que la de pes petit. L’ordenació de ser la unitat petita anterior a la gran queda reforçada a les emissions de les monedes d’Ikalkuskn, seca propera. En aquestes es presenten dues variants de llegenda una IKALKUSKEN, i l’altra més moderna intercala una N a la llegenda, IKALKUNSKEN, que resulta de l’ordenació dels seus denaris, essent aquella de pes petit, més antiga, i la segona del tipus uncial, la moderna.

El capítol que tracta de les llegendes és força interessant amb l’estudi de totes les inscripcions ibèriques, que són moltes.

Les monedes són estudiades pels seus encunys i s’ofereixen diverses il·lustracions de cada combinació d’encunys.

Les emissions de monedes de bronze són molt abundants. En el nominal unitat, tenim:

Ripollès II.2. CNH 3, amb 488 exemplars i 40 / 57 encunys

Ripollès II.1. CNH 12, amb 68 exemplars i 6 / 17 encunys.

Ripollès III.1. CNH 13, amb 62 exemplars, i 6 / 19 encunys.

Ripollès V.1. CNH. 7, amb 9 exemplars i 2 / 3 encunys.

Ripollès VI.1. CNH 15 i 16, amb 58 exemplars i 2 / 12 encunys.

Del nominal meitat les monedes són menys nombroses.

Ripollès II.3. CNH 4, amb 51 exemplars i 2 / 2 encunys.

Ripollès II.4. CNH 5, amb 12 exemplars i 1 / 1 encuny.

Ripollès IV.1. CNH 14, amb 2 exemplars i 1 / 1 encuny.

Del nominal quart, també són poques les monedes conegudes amb tipus ben particulars:.

Ripollès II.5 amb diverses variants. CNH 6 i les atribuïdes a Arse 69 i 70, amb 21 exemplars i 5 / 6 encunys.

Ripollès II.6. CNH 11, amb 2 exemplars coneguts i 1 / 1 encuny.

Ripollès V.2 a b. CNH 8 i 9, amb 19 exemplars i 2 / 2 encunys.

Ripollès V.3. CNH 10, amb 6 exemplars i 1 / 1 encuny.

Dels tres primers tipus d’unitats sabem pel coeficient de nombre de monedes / nombre d’encunys que és alt, que coneixem tots els encunys. Els divisors, que són pocs, també els coneixem quasi tots. En conseqüència estem davant d’una mostra, recollida per Ripollès, completa.

Amb tot, malgrat que el volum de les monedes de bronze emeses és important, no arriba a la gran quantitat de les emissions d’Untikesken, Kese, Arse, Sekaisa, Obulco i Càstulo. A més la plata batuda per Saiti és reduïda comparada amb altres seques properes com Arse i Ikalkusken.

Aquestes monedes foren encunyades durant el segle II aC i principi del I. Sembla que no corresponen a les incidències de les guerres sertorianes, malgrat que l’emissió bilingüe pot ser de mitjan segle I aC. L’àrea de la seva circulació és de caràcter regional.

És curiós que a diferència d’altres seques properes, com Saguntum i Ilici, no batés moneda en el període Juli-Claudi en temps d’August.

El resultat és un llibre excel·lent que conté l’estudi de les monedes de la seca de Saiti, amb molt material i de manera cuidada i exhaustiva.

Reconeixem Ripollès com el millor numismàtic en moneda antiga de la Península.

L. Villaronga

MEDIEVAL

ARSLAN, Ermanno A., «Ancora sulla questione della cosiddetta «moneta in rame nell’Italia longobarda» Una replica e problemi di metodo». Rivista Itliana di Numismatica, (Milà, Società Numismatica Italiana) vol. CVIII (2007), p. 491-508.

L’autor, ben conegut com a especialista de la moneda dels temps bàrbars i pel seu treball acurat, dedica en aquest cas la seva atenció a un tema, que potser ens podria resultar allunyat: la circulació de petits coures en temps dels longobards d’Itàlia. Una gran part del treball centra la seva atenció en la confrontació dels seus criteris amb els d’un altre estudiós del tema, Michele Asolati. El fet és, però, que no es limita pas a això. D’una banda discuteix una sèrie de qüestions de mètode per a aquest estudi i de l’altra contrasta els seus punts de vista sobre Itàlia amb els fenòmens paral·lels que es donen a l’Europa d’aquell temps.

En la part introductòria, l’autor ens planteja les dificultats que presenta l’estudi d’aquest sector de la numismàtica: les monedes solen ésser de mala qualitat, tant estil·lística com de conservació, les llegendes són sovint il·legibles i les datacions, molt problemàtiques. Tot plegat es complica si ens enfrontem a emissions no oficials, sovint tolerades pel poder oficial, que no pot o no vol emprendre la tasca de nodrir el circulant d’unes peces ben poc rendibles des del punt de vista de la seva fabricació. Això ha comportat que estiguem en un gran retard en relació amb altres sèries monetàries d’aquest temps i aquest retard condiciona la bondat de les conclusions finals i la possible construcció de panoràmiques coherents. D’altra banda la dificultat de dispersió d’aquestes peces fa que es puguin produir fenòmens de circulació locals diferents del conjunt d’un país. Com veiem, res que no pugui ésser aplicat al tema dels coures visigots peninsulars.

L’autor conclou que és evident la circulació més o menys local, més o menys legal, de petits coures en pràcticament tot l’àmbit de l’Europa germànica, és a dir, la posterior a la dels pobles bàrbars, i que la seva emissió respon a les necessitats del comerç ciutadà. Per a aquests aspectes l’autor es fa ressò del cas peninsular i dels petits coures visigots.

M. Crusafont

BEDEL, Jean-Claude, «Une obole inèdite pour la ville de Vienne frappée au nom du roi Louis de Provence 890-900», Cahiers Numismatiques (París) núm. 174 (desembre 2007), p. 49-50.

La peça més universalment emesa pels sobirans carolingis fou el diner. Els òbols sempre són mes escassos, especialment en les etapes mes avançades. En aquest sentit, és remarcable l’òbol inèdit que descriu l’autor, corresponent a Lluís

de Provença, dit el Cec, fill de Bosó, corresponent al taller de Vienne. No es coneixia cap òbol d’aquest sobirà, tot i que va batre diners a Valença, Lió, Avinyó, Uzès, Nimes i Arle. No hi havia, en canvi, cap constància que hagués batut a Vienne, de manera que aquesta peça també es novetat en aquest sentit.

M. Crusafont

DHÉNIN, Michel; SCHIESSER, Philippe, «Oboles mérovingiens», Revue Numismatique (Paris, Societé Française de Numismatique), vol. 163 (2007) p. 283-314.

Tot i que fins ara els òbols merovingis d’argent eren pràcticament desconeguts, els autors els han caracteritzat i en descriuen quaranta-dos exemplars. Aquestes monedes tenen aparences molt diverses: com a diners partits, com a unifaces, com a peces regulars de dues cares, com a bracteades, etc. Al llarg del treball es descriuen curosament, es cataloguen i es comenten aquestes sèries gairebé oblidades, per acabar constatant que ja n’hi ha de falses, fetes modernament. Els autors comenten amb raó que els falsificadors han actuat abans que els estudiosos. Afortunadament, de moment només hi ha un model falsificat, d’un prototipus de moment desconegut.

A més de l’interès que desperta la novetat del tema, a nosaltres ens han cridat molt l’atenció uns òbols que porten al revers el nom de la seca en monograma. En estudiar els coures visigots vàrem observar que algunes peces merovíngies portaven els noms de la seca indicats per dues lletres disposades a cada costat del pal d’una creu; M-A per MA(SALIA), per exemple. Era la mateixa solució que per als nostres S-P als costats d’una creu que interpretàvem SP(ALI). Ara veiem, però, que en els petits òbols es va optar per una altra solució: els monogrames. Així, la mateixa seca de Massàlia apareix amb un monograma que conté una M i una S a un dels extrems superiors i que per a Melle s’adopta la mateixa solució, amb una M de la qual parteixen els trets d’una E cap a l’esquerra i fent els pals verticals de la M el paper de dues L per a completar la lectura. Unes solucions, doncs, molt apropades a les que veiem als petits coures visigots coetanis que nosaltres vàrem atribuir als tallers d’Emerita i Toleto. Els monogrames solien ésser emprats en aquest temps, sobretot per als noms dels reis. Ara veiem un cas en què designa la seca, donant, doncs, més versemblança a les nostres hipòtesis relatives als coures visigots peninsulars.

M. Crusafont

DHÉNIN, Michel, «Un denier inédit de Lothaire (954-986), de Pierrefonds (Oise)», Bulletin de la Société Française de Numismatique (París), any 63, núm. 3, (març 2008), p. 34-36.

L’autor s’ha enfrontat, en dues represes, al repte de classificar un difícil diner carolingi. Quan el va adquirir el Cabinet de Médailles de la Bibliothèque Nationale de France va poder llegir-hi el nom del rei, Lotari, amb la interpretació del complex monograma de l’anvers. La llegenda del revers, molt incompleta de lectura, s’ha fet esperar més i ha calgut analitzar curosament la documentació històrica. Finalment, s’ha pogut atribuir a Pierrefonds, que es converteix en un nou taller monetari del temps carolingi. Un exemple alliçonador de com els conservadors dels museus poden enfocar la seva tasca.

M. Crusafont

FEUGÈRE, Michel; BOMPAIRE, Marc, «Deux trouvailles de monnaies carolingiennes (d’Arles et de Toulouse) dans l’Hérault», Bulletin de la Societé Française de Numismatique (París), any 62, núm. 7, (2007), p. 180-181.

La numismàtica carolíngia no ens pot ésser estranya, perquè els nostres orígens són carolingis i en el terreny de la numismàtica sovint hem de fer referència a aquest fet. Més familiars ens són encara les produccions dels tallers propers com ara els d’Arles i Tolosa, els productes dels quals varen córrer àmpliament per Catalunya. Els autors ressenyen dues troballes de peces d’aquests tallers i fan referència a aquesta circulació catalana, que s’allarga prou més enllà del domini carolingi i és encara present al llarg del segle X, tot i que els lligams amb l’Imperi franc són ja pràcticament inexistents.

El fet que la meitat de la bibliografia que els autors aporten sigui catalana mostra també que el paper de la moneda carolíngia i la seva importància per a la història dels comtats catalans no ens ha passat pas per alt.

M. Crusafont

MALBRUNOT, Jean, Les monnaies médiévales bonifaciennes, autoedició, Bonifacio (Còrsega), 2007.

Ja vàrem fer referència als treballs d’aquest autor a l’apartat de Troballes Monetàries de l’Acta Numismàtica anterior, però ara volem assenyalar la publicació d’aquests estudis, ampliats i millorats, en forma de llibre, cosa que en facilitarà certament la consulta i la difusió. L’autor és un enginyer informàtic jubilat que es va retirar a la terra de la seva muller i que, dut per la curiositat i l’estima per l’illa de Còrsega, ha dedicat temps i estudi a un tema gairebé desconegut fins llavors: la moneda local de Bonifacio. Malbrunot, tot i que es defineix modestament, com un «chercheur amateur», ha recopilat dades de troballes i informació històrica i bibliogràfica i ha comparat amb amoneaments d’altres països per a construir la

seva síntesi. Encara ha tingut l’encert de cercar la col·laboració d’altres estudiosos, entre els quals el recentment traspassat Noël Barrandon, que ha realitzat una anàlisi del contingut de metall d’aquestes peces. Ens plau fer constar que també hi figura la nostra Societat. Amb tot aquest bagatge, ja es comprèn que l’obra de Malbrunot ultrapassi allò que faria un simple afeccionat i ofereixi numismàtica de la millor qualitat, com la que podria realitzar qualsevol altre especialista competent.

L’autor detalla tots els tipus monetaris emesos a la ciutat i ens dóna informacions documentals sobre el valor de la seva circulació, que, com ja vàrem advertir, té alguns paral·lelismes amb la moneda catalana local i, més en concret amb el cas, també insular, d’Eivissa. També ens fa conèixer els camins de recerca de cara al futur, un cop plantejades les incògnites que resten pendents. Es completa l’obra amb un apèndix documental i amb els gràfics de les anàlisis metal·logràfiques.

M. Crusafont

PLIEGO HERRERA, Francisco; PLIEGO VÁZQUEZ, Ruth, «Mertia, nueva ceca visigoda»; Gaceta Numismática (Barcelona, Asociación Numismática Española), núm. 164 (març 2007) p. 19-21.

Els autors donen a conèixer un tipus monetari inèdit a nom de Recared que té la interessant particularitat de correspondre a un taller monetari fins ara desconegut. Pel que fa al sobirà emissor, els autors plantegen la disjuntiva entre el primer i el segon dels Recared i s’inclinen pel primer per la ubicació que faran de la seca. Aquesta és Mercia, topònim que poden documentar i que proposen situar a Galícia i, més en concret, a l’actual localitat de Merza, a la província de Pontevedra. Amb això s’amplia encara una mica més la nòmina de tallers monetaris, gairebé sempre de feble emissió, en l’àrea gallega. Felicitem, doncs, els autors per aquesta interessant descoberta i pel treball competent en presentar-la.

M. Crusafont

VICO

MONTEOLIVA, Jesús; CORES GOMENDIO, María Cruz; CORES URÍA, Gonzalo, Corpus Nummorum Visigothorum. Ca.575-714. Leovigildus-Achila (Autoedició. Madrid 2005.

Exhaurit de fa molt temps el sempre útil corpus de la moneda visigoda fet per Miles, era evident la necessitat d’oferir un nou instrument de catalogació i d’estudi d’aquesta sèrie monetària. Els autors hi han dedicat un llarg esforç i ens ofereixen una obra que no tan sols cobreix una necessitat evident, sinó que s’ha de valorar globalment com a molt positiva.

Una densa part introductòria ens apropa als elements històrics, metrològics, iconogràfics, epigràfics, etc., és a dir, cobreix àmpliament tots els vessants de l’estudi i descripció del conjunt estudiat. Pel que fa a la catalogació, cal apreciar molt especialment la gran quantitat de material nou, tant de tipus i tallers com de varietats de llegendes i d’iconografia, ja que hi ha moltes peces que mai no havien estat vistes abans en fotografia. En aquest sentit, es fa evident que s’ha fet una recerca exhaustiva, la qual cosa vol dir una gran quantitat de feina de captació, recopilació i, després, d’anàlisi.

Una presentació acurada i un sistema expositiu atractiu i manejable ens ajuden a classificar i en fan una eina agradable i pràctica que agrairan, sens dubte, tots els qui s’interessen per aquesta sèrie monetaria.

Tot i així, i malgrat que el balanç final és clarament positiu, cal assenyalar algunes qüestions metodològiques discutibles o clarament errònies. D’una banda, el fet de titular Corpus, que seria un aplec exhaustiu d’exemplars, el que és un catàleg de tipus i variants. D’altra banda, la manca de descripció de les peces. No n’hi ha prou amb la llegenda i el dibuix del tipus, cal descriure’l a fi de poder detallar-ne els elements i fer-los intel·ligibles a tothom. A més a més, es perden moltes informacions que s’haurien pogut arrossegar del llibre de Miles, com ara la localització dels exemplars. Tampoc no es pot dir, per exemple, «proponemos Gistaín...» com a localització de la seca de Gistau, perquè aquesta proposta ja la va fer Pío Beltrán en un article monogràfic. Caldria haver dit, en tot cas, «aceptamos la propuesta de Pío Beltrán de Gistaín...» Pel que fa al tema dels coures, l’exposició té mancances molt greus, com ara negar la similitud amb l’or visigot o bé proposar la lectura SPANIA per a les lletres amb SP, sense tenir en compte les peces que porten una lectura SPL que la fan impossible. En qualsevol cas, no es fa una veritable discussió dels nostres arguments.

M. Crusafont

MEDIEVAL-MODERN

RAMOS GONZÁLEZ, Fernando, Catálogo de Balanzas, Cajas de Cambistas y Ponderales, Medina del Campo, Fundación Museo de las Ferias, 2003.

La introducció del llibre, escrita pel director de la Fundació del Museu de las Ferias, de Medina del Campo, s’obre amb una afirmació òbvia, però que no estarà de més que reproduïm: «Una de las más importantes funciones encomendadas a los museos es la del estudio riguroso de los fondos que conservan...» Fidels a aquest principi, varen encomanar a l’autor l’estudi dels pesos comercials i pesals monetaris que té el museu i que consitueix un fons de gran importància. De fet, els impulsors del museu ja adverteixen que aquestes peces encaixen molt bé amb

l’objectiu mateix de la seva institució, dedicada a les fires. L’autor ha emprès amb eficàcia la tasca de fer aquest estudi i classificació i ha assolit un resultat realment notable, malgrat algunes manques greus de bibliografia, com per exemple el llibre fonamental de Dieudonné. Però, tot i que menciona, en canvi, el de Mateu i Llopis sobre els pesals del MAN, no es deixa pas enganyar per la seva filosofia, ja que deixa ben clar que els pesals «indicarían el peso mínimo aceptado para las monedas en circulación.» En un tema que, com diu el mateix autor hi ha ben poca bibliografia, cal destacar per l’abundància d’informació el treball competent de Fernando Ramos que si en el temps de només un any, com ell diu, va poder arribar a realitzar el seu estudi, cal felicitar-lo per haver arribat, en la major part dels temes, al fons de la qüestió.

M. Crusafont

MODERN-CONTEMPORANI

PONS HUGUET, Joan, «Monedes i bitllets encunyats a Menorca durant la Guerra Civil», Publicacions des Born, (Ciutadella, Cercle Artístic), núm. 4, (desembre 1998), p. 97-114.

Són ben conegudes entre els numismàtics les emissions monetàries dels Consells Municipals de Menorca, però l’autor fa bé de divulgar-les en l’àmbit d’una revista local, perquè l’experiència demostra que la major part de la gent no té pas coneixement de moltes de les coses que els especialistes donem, a voltes, per sabudes. Com a introducció ben adient al tema es fa un breu resum de la història de la moneda amb la il·lustració d’algunes medalles i amb la llista dels llocs on es va fer moneda metàl·lica durant el conflicte bèl·lic. Però l’autor penetra després en terrenys totalment desconeguts, fins i tot pels especialistes: el cost de l’emissió i el seu repartiment pels diferents municipis. La part final és dedicada a un tema també força desconegut: les emissions menorquines d’entitats com ara el Pòsit de Pecadors, els bitllets de la Cooperativa Popular o les monedes de la Comissió d’Abastaments, de les fàbriques de gas i de diferents comerciants, que l’autor ha anat identificant i documentant. Es descriuen, doncs, més d’una vintena d’aquests signes monetaris d’emergència i ens dóna raó d’unes peces que, fora del seu context, ningú no seria capaç de classificar, com ara una que només diu G. Olives/1 Peseta i que correspon a un comerciant de Ciutadella del carrer Castell Rupit.

Una vegada més hem de felicitar els estudiosos locals per les seves encertades iniciatives i per aprofitar i donar a conèixer allò que només ells són capaços de documentar.

M.

Crusafont

SANAHUJA ANGUERA, Xavier, «El doble ducat d’or de Mallorca de Felip II (any 1696)», Gaceta Numismática, (Barcelona, Asociación Numismática Española), núm. 166/167 (2007), p. 35-36.

La manca d’un treball de síntesi per al període dels Àustria ha originat moltes confusions i ha estat la causa de disfuncions com la que ens explica l’autor. Es coneixia un doble ducat de Mallorca que havia pertangut a la col·lecció Vidal-Quadras i hi havia la informació documental que justificava aquesta peça i en donava la ubicació correcta, però ningú no havia posat prou atenció en les dues coses alhora. Així, la peça, classificada com de Felip I, ha anat rondant pels catàlegs, quan les dades documentals aportades per Campaner, i ara rescatades per Sanahuja, ens diuen que la moneda en qüestió ha d’ésser en realitat de Felip II i ens en dóna, a més, la cronologia exacta: el 1606. Un aclariment important, doncs, per a un període ric en informacions però, malauradament, ben pobre en estudis.

M.

Crusafont

PUBLICACIONS DE LA

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS NUMISMÀTICS

(pròpies o editades en conveni amb altres entitats)

Anuari Acta Numismàtica

Acta I, II i III (1971, 1972, 1973) . .

Acta IV a 11 (1974 a 1981)

Acta 12 a 38 (entre 1982 i 2008)

Col·lecció Complements d’Acta Numismàtica

1. III Simposi Numismàtic de Barcelona. 1986 .

2. VILLARONGA, L. Monedes de plata emporitanes dels segles V-IV aC. 1997

3. VILLARONGA, L. Les dracmes ibèriques i llurs divisors. 1998

4. CRUSAFONT, M. Pesals monetaris de la Corona catalano aragonesa. 1999 . . .

5. VILLARONGA, L.·Les monedes de plata d’Emporion, Rhode i les seves imitacions. 2000

6. LLORENS, M. M.; AQUILUÉ, X. Ilercavonia-Dertosa i les seves encunyacions monetàries. 2001

7. VILLARONGA, L. Les dracmes emporitanes de principi del segle II aC. 2002

8. VILLARONGA, L. La plata emporitana. De la segona guerra púnica, final del segle III aC. 2003

9. RIPOLL, Maria Eugència. La seca o casa de moneda de Barcelona. 2008 40 €

Col·lecció Història Monetària Catalana

1a. VILLARONGA, L. Numismàtica antiga de la península Ibèrica. 2004

1b. — Els amonedaments visigots i musulmans (en preparació)

2. BALAGUER, A. M. Història de la moneda dels comtats catalans. 1999 80 €

3. — Història de la moneda de la Corona catalanoaragonesa medieval (en preparació)

4. CRUSAFONT, M. La moneda catalana local. 1990

5. CRUSAFONT, M. Història de la moneda de la Guerra dels Segadors. 2001 . . .

6. — La moneda catalana des dels Àustria fins el 1936 (en preparació)

7a. TURRÓ A. Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). I: Andorra, Illes Balears i Catalunya. 2007 .

.130 €

7b. — Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). II: La Franja i València (en preparació)

8. CRUSAFONT, M. Medalles commemoratives dels Països Catalans. 2006

9. CRUSAFONT, M. Catàleg general de la moneda catalana (en curs d’edició)

Col·lecció Medallistes catalans

1. MARÍN, I. L’obra medallística de l’escultor Eusebi Arnau. 2005 . . . .30 €

Col·lecció Tria de reedicions

Obra numismàtica esparsa i inèdita de J. Botet i Sisó. Ed. i capítols introductoris de M. Crusafont. 1997 .

.60 €

VILLARONGA, L. Obra numismàtica esparsa. I-Tresors. 2008 . . . . . . . .60 €

Publicacions singulars

I Simposi Numismàtic de Barcelona. I. 1979 .

I Simposi Numismàtic de Barcelona. II. 1979

II Simposi Numismàtic de Barcelona.

DATZIRA, S. La moneda a la Catalunya central. 1991

VILLARONGA, L. Tresors monetaris de la península Ibèrica anteriors a August. Repertori i anàlisi. 1993

.30 €

.30 €

.30 €

.20 €

BALAGUER, A. M. Del mancús a la dobla. Or i paries d’Hispània.1993 .25 €

BENAGES, J. Les monedes de Tarragona. 1994

CRUSAFONT, M.; COMAS, R. El florí d’or català. Catalunya, València, Mallorca. 1996

LLORENS, M. M.; RIPOLLÈS, P. P. Les encunyacions ibèriques de Lauro. 1998 . .

.60 €

.25 €

.20 €

SANAHUJA, X. La seca del Principat de Catalunya (1809-1814). 2003 . .25 €

SANAHUJA, X. La moneda municipal a Reus i el seu entorn (s. XV-XVIII). 20 €

BOADA, J. Les monedes de 30 sous mallorquins del 1821. 2007 .

BENAGES, J. Corpus de les monedes de Tarragona. 2007

Fons cedits

VILLARONGA, L. La moneda de Barcelona. 1976

GOIG, E. La moneda catalana de la Guerra de la Independencia (1808-1814). Segona edició. 1977

VILLARONGA, L. Numismática antigua de Hispania. 1979

VILLARONGA, L. Les monedes ibèriques de Tàrraco. 1983

CRUSAFONT, M. Barcelona i la moneda catalana. 1989

CRUSAFONT, M. Història de la moneda catalana. Interpretació i criteris metodològics. 1996

PLANELLS, A. Ibiza y Formentera, ayer y hoy. 1984

PLANELLS, A. La moneda antigua de Ibiza. 1980

.20 €

.150 €

.15 €

.20 €

.50 €

.30 €

Totes aquestes obres són disponibles a l’Institut d’Estudis Catalans, amb un 30% de descompte per als socis de la SCEN. Dirigiu-vos a Distribució Editorial, at. Sr. Manuel Pascual, Carme, 47, 08001 Barcelona, telef.: 932701636, e-mail: publicacions@iec.cat