Sender Perdut. Llibret 2026 Falla Plaça Major

Edita:

Associació Cultural Falla Plaça Major de Carcaixent

Equip de coordinació:

Patricia Sabater Alabor

Pascual Talens Alberola

Redacció i correcció lingüística:

Pascual Talens Alberola

Disseny i maquetació:

Víctor Martí Juárez

Joel Blasco Blasco

Il·ustracions i portada:

Víctor Martí Juárez

Imatges:

Comissió Falla Plaça Major

Manuel Camacho

Conte infantil:

Claudia de la Resurrección Pérez

Joel Blasco Blasco

Proposta didàctica:

Claudia de la Resurrección Pérez

Col·laboradors:

Óscar Giner Oliver

Juan Fernández Casas

Asunción Oliver Borrás

Pau de la Resurrección Pérez

Falla Plaça Major de Carcaixent

@fallalamajor

Impressió:

Blauverd Impressors

Alcàntera del Xúquer / 962 58 08 27

Dipòsit legal: v-647-2017

Tirada impresa: 300 exemplars

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

Aquest llibre ha participat en diferents convocatòries que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres.

Aquest llibre es publicarà en la plataforma: www.issuu.com

Aquest llibret participa en el I Premi Eva Sapiña organitzat per l’A.C. Falla La Bega de Cullera (pàg. 138).

El present llibret ha sigut realitzat sense fer ús de ferramentes d’Intel·igència Artificial.

Audiollibre:

ESCRIT “ELS MONSTRES MAJORS”

ESCRIT “ELS MONSTRES D’ARA”

APARTAT FALLER:

DISCURSOS INFANTILS

CENS I COMISSIÓ INFANTIL

EXPLICACIÓ MONUMENT INFANTIL

DISCURSOS MAJORS

CENS I COMISSIÓ MAJOR

RECOMPENSES

EXPLICACIÓ MONUMENT GRAN

CONTE “SENDER PERDUT”

COL·LABORADORS DEL BOSC 60 138 136 154 176 170 214

APARTAT INFANTIL:

CONTE INFANTIL “AIXÍ SÓC JO”

PROPOSTA DIDÀCTICA

PROGRAMA D’ACTES

CRÒNICA FOTOGRÀFICA

ròleg

Si haguérem d’explicar a un nouvingut la festa de les Falles, aquesta semblaria un conte, una fantasia extreta d’una ment massa imaginativa. Música constant per tot arreu, explosions descontrolades en mans de xiquets i xiquetes, associacions falleres vestides amb indumentàries riques en teles i joies per, finalment, pegar foc a un monument que tants diners i esforç els ha costat. Definitivament, tot un desgavell.

Tanmateix, en aquest llibret es pretén donar sentit a totes aquestes bogeries, aparentment desconnectades i manques de sentit, no a través d’articles especialitzats sobre història i cultura fallera, sinó amb la presentació d’una faula moralitzant accessible per a tots els públics, amb una lectura amena i divertida.

La història té lloc a un univers de fantasia ambientat en el món faller, el folklore popular, i, en especial, el valencià. Concretament, l’emplaçament serà un bosc fantàstic, a l’estil de la fantasia més clàssica, però on tota l’ambientació i cultura girarà al voltant de les falles.

Així, els personatges del relat seran els distints estereotips de tipus de faller caracteritzats com a criatures fantàstiques, des de senzills follets fins a dracs i fades.

El protagonista serà un xicot humà, què, després d’allunyar-se de la civilització, trobarà aquest lloc tan estrany i sobrenatural. Llavors, es veurà embolicat en una trama on haurà d’anar coneixent als distints personatges i esbrinant de què tracta aquesta curiosa festa de les falles que tots esperen amb tanta ànsia.

On hi serà la fada major? Com ha estat la seua desaparició? Serà capaç un foraster de resoldre aquest misteri i tornar la pau al bosc? Aquestes i més qüestions seran desenvolupades al nostre relat, tot amb tocs de l’humor cafre típic de les falles i d’uns personatges tan diversos i desbaratats com els fallers que coneguem, i, probablement, també ho som.

Com si no fora suficient amb aquesta mena de rapsòdia fallera, també s’ha inclòs una secció infantil del més variada. S’inicia amb un conte per als més menuts, amb un llenguatge senzill i accessible que els convide a la lectura. En aquest, Mel, el nostre petit protagonista, tractarà de reunir el coratge per atrevir-se a ser ell mateix a les fa-

lles i que tots l’accepten i sentir-se alliberat.

Però no tot ha de ser llegir, també cal pencar un poc. Trobar a Lila, un test de personalitat, elaborar el teu propi monstre o una comprensió lectora són sols algunes de les activitats que trobaran els més menuts en aquest llibret. En conseqüència, preguem als pares i mares que facen partícips als seus fallerets i falleretes d’aquesta secció i es prenguen el temps de completar-la i gaudir-la.

Aquest esperit fantàstic també ens acompanyarà al llarg de tot el llibret, especialment als discursos dels nostres càrrecs i l’explicació dels monuments que plantarem a la plaça aquest exercici. No ens podem oblidar de la nostra comissió, que ens acompanyarà en aquesta aventura a través d’unes reflexions sobre el passat i present dels monstres de la Plaça Major, tots unificats finalment a la crònica fotogràfica del passat any.

En definitiva, us convidem a viure i gaudir aquesta aventura amb nosaltres, tant al món del Bosc Faller creat per a aquesta obra, com a la vida real, on us esperarem a la plaça amb els braços oberts per celebrar la festa de les Falles.

E

ntre criatures

un grup de monstres!

ls monstres

MAJORS

Juan Fernández Casas

Vaig a contar-vos una història monstruosa que comença allà pels anys setanta.

Hi havia per aquell temps un grup de monstres anomenats fallers. Joves que, assessorats per altres monstres de més edat i experiència, convivien en un lloc que anomenaven casal. En aquell lloc es reunien per consensuar i discutir les estratègies a seguir, per tal de ser els monstres majors del món faller de Carcaixent.

Treballaven sense descans en Presentació, Cavalcada del Ninot, rifes, arreplegades… I no penseu que m’oblide de les demanades. Sí, sí… demanades, perquè aleshores se’n feien tres: fallera major, fallera major infantil i Padrina. Encara que eren actes purament protocol·laris. Això sí, després teníem una bona festa que ens convidaven a compartir els nostres càrrecs.

L’any 1981 férem la nostra primera demanada sota la mirada fixa i atenta dels nostres monstres majors, per vore què féiem. Va resultar amena, divertida i totalment diferent. L’any següent, els joves monstres ens rebel·làrem i férem claudicar els monstres majors perquè ens deixaren via lliure i total independència per a fer la demanada. Era fallera major Sari Seguí Picot. Actuàrem, presentàrem, i, fins i tot, férem un vídeo, una pel·lícula en 8 mm (un format que existia des de 1965, vaja, el

rotllo de pel·lícula). Filmaren un dia sencer de la vida de la nostra FM, on fins i tot la perseguírem fins a València, on estudiava. Per la vesprada tornàrem a casa, una bona dutxa… fins que sa mare, Vicenta, ens va dir prou i ens va tirar al carrer ha, ha, ha. Una bona anècdota i un dia magnífic.

La demanada va quedar espectacular i ens guanyàrem el respecte dels monstres majors. Des d’aquell moment començàrem a treballar braç a braç, tots junts, per mantindre la nostra comissió al lloc que li corresponia: la falla Plaça Major, sempre capdavantera. L’any 1989, i amb només trenta anys, va ser president el primer monstre jove, Vicent Martí Durà, amb la fallera major Ana Alberola Escandell. Va fer la seua aparició el monstre de la pluja: es passà totes les falles plovent. L’avorriment i l’excés de menjar i beure feren mossa en nosaltres i agusarem l’enginy. Traguérem al carrer el Papamòbil, vehicle de tracció monstruosa al que li donàrem molta utilitat. Va recórrer carrers… i alguna barbaritat monstruosament nocturna.

Vivíem la falla d’una manera molt diferent de com es viu ara. Potser perquè no teníem altra cosa. També he de dir que la falla ens ha donat molt, però també ens ha llevat. En la falla coneguérem les nostres novies, que es convertiren en les nostres dones, les mares dels nostres fills i les àvies dels nostres nets. Quina monstruositat més meravellosa! En canvi, ens ha llevat temps… temps d’estar amb les famílies, amb els amics —perquè no tots són fallers. D’eixe temps que ens llevava la falla naixia la figura de la padrina, com a agraïment i respecte a les nostres dones. Per això desfilava amb els fallers en l’ofrena.

Per totes aquestes coses, incomoda un poc quan pregunten… “Per què no eres president?” I la resposta és: “No, és que tinc el xiquet molt menut…” ha, ha, ha —disculpeu la rialla. Com a exemple vos diré que vaig ser president per primera vegada als trenta-cinc anys i el meu fill en tenia cinc. Era totalment diferent.

Com ha canviat tot…

Recorde la reunió per aprovar el pressupost. El casal s’omplia de gom a gom.

- Silenci, parla el monstre major, el nostre president.

La pregunta era:

- Voleu falla gran o xicoteta?

No hi havia res a pensar. No hi havia cap dubte.

Els monstres rugien i tots a una bramàvem:

- Gran! Gran! Gran!

No ens importava altra cosa: falla gran i eixir del Passeig els últims. Encara que gairebé a finals d’any, el monstre major, el

president, deia en una reunió: “Només ens queden 1.500 pessetes per a la beguda de falles.”

Aleshores tocava rascar de valent, fent al·legories, rifes, arreplegades…

Arreplegades, per a qui no sàpia què vol dir: era eixir dos diumenges amb un cabàs a recollir donatius per a la falla. Tocàvem les portes i recorríem quasi tots els carrers del poble per recollir el màxim possible. Al final del matí arribàvem al casal i contàvem els cabassos per veure qui havia arreplegat més diners. Quin orgull i quina satisfacció ser el guanyador! També féiem algun soparet per recaptar i poder fer-nos quatre cubates en falles. A cap monstre, ni major ni jove, li passava pel cap llevar ni una pesseta de la falla. Calia treballar, i així ho féiem.

Hui, eixos monstres ens hem fet majors, i alguns monstres majors ens han deixat per sempre. Els recordem moltes vegades amb respecte i afecte, enyorant els temps passats.

Han passat més de cinquanta anys. Hui, amb uns quants anys més i el monyo ja nevat, ens hem convertit en la gent major de la falla… ha, ha, ha —perdoneu una altra vegada— ¿els majors de la falla? Però si estem ací! Si encara fem soroll! I seguirem mentre ens deixen o nosaltres diguem prou, que ja hem complit. El qui vulga, que s’apegue a la roda.

Com veureu, no he posat cap nom. No som un ni dos; som un bon grapat. Per descomptat, no tot el passat és millor. Ni millor ni pitjor, diferent.

Hui també hi ha monstres amb una manera de pensar i de veure la falla totalment diferent. Monstres de totes les classes: monstres fallers, monstres implicats, monstres cassallers… I pense que tots fan falta, perquè en un moment donat tots eixos monstres s’ajunten fent pinya, i fem… la falla Plaça Major.

Quasi res.

Diuen que la vanitat és l’últim que es perd. Doncs seré un poc vanitós: no es pot parlar de falles a Carcaixent si no es passa per la falla Plaça Major. Encara que fa setze anys que no guanyem un primer premi en falla gran, molts continuen envejant la monstruositat de la Major. I parem, perquè tanta vanitat no és bona. Encara que els que em coneixen saben que no peque d’eixe… ¿Pecat?

I ara tornem a posar els peus en terra, perquè si tots aquests monstres majors, joves, implicats, fallers i cassallers estem units, i tots sentim només una part de l’amor que alguns tenim per aquesta comissió, a la Falla Plaça Major li queden molts anys i molts moments gloriosos.

Pese a qui pese.

ls monstres

D’ARA

Pau de la Resurrección Pérez

I ara toca parlar de nosaltres, els monstres d’ara, els “joves majors”.

Sí, dins d’aquest gran grup es troben alguns que algun dia es van batejar com “fallers de pega”. Cosa curiosa, ja que mira tu per on… els de pega hem acabat pencant d’un poc de tot. Ironies de la vida fallera.

Som un grup variadet, joves, i joves que no ho són tant, un grup de xics una xica —la nostra cap— que més que una “fallera de pega” és una embolicadora, d’eixes que et diu “eh, va, au a apuntar-nos a la falla” i, quan te’n vols adonar, estàs muntant decorats, escrivint llibrets i preparant presentacions.

I això només és el nucli dur: els “fallers de pega”. Perquè darrere tenim tot el grup dels joves majors, que som uns quants amb ganes de festa, faena i embolics dels bons.

Al final som un grup... deixem-ho en interessant, el qual viu la falla (igual que la vida) de forma improvisada, intensa i molt, molt festera. I sí, també tenim un membre que ve de Benifaió, el més implicat que sempre arriba amb el cotxe calent i la paciència esgotada, però arriba, i això també és fallerisme: quan has d’entrar al casal i no et queda més remei que posar-te a pencar, sense excuses ni retrets.

També és veritat que el món ha canviat, les xarxes socials entre altres ho han revolucionat tot, i això ens dona una manera nova d’entendre la falla. Però ací ve la part bonica: tenim els Monstres Majors, que ens ensenyen constantment tota la part que no ix en Instagram ni en TikTok.

Perquè treballar com treballaven (i treballen) ells, poca broma. Són uns cracs, treballadors, bona gent, i igual d’embolicats que nosaltres (i alguns s’esforcen per ser-ho més).

Tot això, és clar, no seria possible sense la comissió, que ens ha obert la porta des del primer dia. No totes les falles poden dir que els joves entren i es queden per gust. Ací sí. Ací enganxa. I el millor de tot és veure que som més que relleu: som continuïtat. Els que han estat tota la vida, i els que hem arribat fa poc, remem junts, aprenem els uns dels altres, i això fa gran a una falla.

Tot ha anat rodat des de l’inici, ens han fet lloc en cada acte, en cada reunió, en cada “necessitem mans”. I nosaltres, encantats. Les coses com són: ens sentim importants, com qualsevol altra persona de la falla. No per ego, sinó perquè el bon rotllo és real. Hi ha química. Hi ha confiança. I hi ha ganes.

I què ens espera de cara al futur?

Escolta… la Falla Plaça Major té corda per a estona. Som joves, sí, però de pega res: si fórem de pega, ja ens haurien desenganxat fa temps. I ací seguim, ben aferrats, fent un poc la mà i pegant més voltes pel casal que una botella de cassalla.

I mentre quede un jove comptant els dies perquè tornen les falles, mentre el casal continue sent eixe lloc on entres i sempre hi ha algú que et diu “eh, com va?”, i mentre l’experiència, la germanor fallera i l’amor per la falla continuen anant plegats…

La major continuarà sent Falla Gran.

I no només en el monument.

1

8 5 2 3 6

7

4

allera Major Infantil

Candela Bifante Morant

Estimats fallers i falleretes de la comissió,

El meu nom és Candela i enguany tinc la sort de poder escriure estes paraules i dirigir-me a tots com la representant de tota la comissió infantil de la Falla Plaça Major.

Des de ben menuda, sempre m’ha agradat molt participar en tot allò que la meua falla ha organitzat: ballant als playbacks, actuant a la presentació, al conte de Nadal, al sainet… Vull aprofitar per dir a tots els fallers infantils a que s’animen a fer-ho, perquè nosaltres som el futur de la nostra comissió i hem d’anar agafant patró dels nostres majors!

Ja s’acosta la setmana més plena de llum, color i música que tenim a la nostra terreta, i és per això que, al costat de Guillermo, David, Natxo, Carmen i Marta, tinc el gust de convidar-vos i animar-vos a tots a què eixiu al carrer, gaudiu del soroll dels coets, de l’olor de la pólvora, de les xarangues que ens alegren els dies. També a que disfruteu de les nostres falles que omplin els carrers d’art i sàtira fins al dia de la cremà i del goig que envolta l’ambient perquè ja tenim ací les falles, la millor festa del món!

Visquen les Falles!

Visca la Falla Plaça Major!

resident Infantil David Castelló Estrada

Estimats fallerets i falleretes de la comissió,

Com sabeu soc faller des que vaig nàixer i des del dia que em nomenaren president infantil vaig sentir que seria un any inoblidable per a mi. Ja estic pensant en els dinars al parador i la multiusos, els passacarrers, berenars, presentació, petards… En tot el que sone a falla.

Des que en 2023 el meu germà Ferran va ser president Infantil jo tenia clar que havia de ser. A més, els meus pares no podien dir que no, ja que la meua mare fou fallera major en 2013 i el meu pare president de la Comissió en 2018 i 2019 i també més família fallera que tinc, o siga, sí o sí havia de ser, sols quedava jo, he, he, he.

Ser càrrec de la Major no és fàcil, per això estem Candela i jo ací per a representar tots els infantils i passar un any faller d’allò més bo. Enguany serà un dels millors de la meua vida, gràcies als meus pares per fer-ho possible i sobretot per la companyia d’este any, immillorable, els meus càrrecs. El padrí Natxo, la padrina Mari, el president Guillermo, la fallera major Marta i la fallera major infantil Candela. Quin gran any càrrecs meus, perquè sí, són els meus, del meu any.

I ja finalment sols em queda dir que ens acompanyeu a viure estes falles 2026, que segur seran insuperables.

Visquen les Falles!

Visca la Falla Plaça Major!

C OMISSIÓ INFANTIL

Fallera Major Infantil:

BIFANTE MORANT, CANDELA

PRESIDENT INFANTIL:

CASTELLÓ ESTRADA, DAVID

VICEPRESIDENTA PRIMERA:

DAROCA ALBEROLA, NOA

VICEPRESIDENT SEGON: MARTÍNEZ

COGOLLOS, TOMÁS

SECRETÀRIA:

PLA LLOPIS, VALERIA

TRESORER:

COLOMINA DAROCA, QUIQUE

COMPTADORA:

DAROCA ALBEROLA, LEYRE

DELEGADAT PRIMER:

CLAVIER GINER, CARLES

DELEGADA SEGONA:

TORTOSA CABANES, MARTINA

ocals:

AREA CANDEL, CLAUDIA

BAREA CANDEL, MARINA

BELTRÁN CABANES, ANDREU

BELTRÁN CABANES, GAL·LA

BRIA SIFRE, JÚLIA

LAVIER GINER, MARC

COLOMINA DAROCA, BRUNO

ERRI SANTOS, IZAN

ARTÍ MARTÍNEZ, AINA

MONTERO ESTRADA, INÉS

PEÑACOBA MARTÍ, ALBA

PERPIÑA SALOM, GRETA

EVERT NICOLÁS, ADRIÁN

B C S T Y F R M P

REVERT NICOLÁS, ERIC

RIBERA PEDRÓS, ALBERTO

ROCH PAU, VALERIA

ÁEZ DURÁ, MIREIA

SANROQUE VIDAL, ADRIANA

SANROQUE VIDAL, PEPE

SANZ ALBEROLA, VEGA

SOLER PÉREZ, ANNA

SOLER PÉREZ, JÚLIA

IMOR FERRANDO, HUGO

TORTOSA CABANES, OLIVIA

TORTOSA PENADÉS. EMMA

USTE TORMOS, JUSTE

EFRANYS VALENCIANS A R

mb tanta tecnologia sobretot en els últims anys els xiquets s’han oblidat de tots els nostres refranys.

Sabem que ja no estan de moda però per a moltes generacions servien per a ficar exemples i explicar algunes situacions.

Està clar que estan en desús això és una realitat.

Però i tentarem entre tots despertar la seua curiositat.

I a vore si podem enriquir un poc el seu vocabulari perquè hi ha qui quan escriu passa un autèntic calvari!.

No volem donar cap lliçó, simplement volem recordar frases i refranys valencians que als xiquets puguen agradar.

allera major Marta Acosta Sabater

Estimats fallers i falleres de la Falla Plaça Major,

Quan s’acosten les falles, el cor comença a bategar d’una manera especial. Els dies s’omplin de nervis, d’il·lusió i d’eixe sentiment tan nostre que sols entenem els que vivim la festa des de dins. Les Falles són tradició, cultura i festa, però sobretot són persones. Persones que fan possible que, any rere any, la nostra comissió continue creixent i mantenint viu l’esperit faller.

La Falla Plaça Major és una gran família, un lloc on compartim rialles, esforç, treball i també emocions. Al llarg de l’any, cadascun de nosaltres aporta el seu granet d’arena perquè, quan arriben aquestos dies tan esperats, tot lluïsca com cal. Des del casal fins al monument, des de la música fins a la pólvora, tot té sentit gràcies a la declaració i l’estima de cada faller i fallera.

Com a fallera major, és un honor i una responsabilitat poder representar-vos i ser la veu d’aquesta comissió enguany. Vos anime a viure aquestes falles intensament, a gaudir de cada despertà, de cada passacarrer, de cada dinar i de cada acte junt a Natxo, Carmen, David, Candela i Guillermo, així com amb mi.

Vivim les falles amb germanor, respectant la festa i fent que el nostre casal siga un espai d’unió. Que la Plaça Major siga sinònim de bon ambient, de convivència i d’orgull faller. Perquè el vertader valor de les falles està en els moments que compartim juts com a membres de les falles.

Bones Falles a totes i tots, ens veiem per la plaça.

Visquen les Falles!

Visca la Falla Plaça Major!

resident Guillermo Albero Fresquet

Fallers i falleres de la Falla Plaça Major,

Em sent molt orgullós de poder compartir amb tots vosaltres la nostra festa, tradició, esforç i passió per la nostra falla. Més encara enguany, ja que fa cinquanta anys que soc membre d’aquesta comissió i fa vint-i-sis anys que vaig tindre l’honor de ser president per primera vegada.

La Falla Plaça Major és un referent al nostre poble. Destaca per ser una falla històrica, per apostar per cadascun dels actes que fan de la nostra festa la millor festa del món. Falla, que no monument, presentació, llibret, cavalcada, mig any… I tot això no seria possible sense tots vosaltres, sense el compromís i dedicació per mantenir l’esperit faller més viu que mai.

També vull agrair a la meua família, sense la qual no haguera pogut dedicar tant de temps a la falla. A la meua dona Maite i a la meua filla Laura, gràcies per suportar-me durant tot l’any. Sense vosaltres no haguera sigut possible.

M’agradaria fer un agraïment especial als càrrecs que m’acompanyen enguany en esta aventura. Natxo, Mari, David, Candela i Marta, no podria tindre uns millors càrrecs per a representar a la nostra falla. Gràcies per dir que si a tot, pel vostre esforç i per l’ambient que hem creat. Espere que gaudiu d’aquest any de la mateixa manera que jo amb vosaltres.

Finalment, m’agradaria dirigir-me a la gent jove de la falla. Sou el futur, però sobretot el present de la nostra tradició. És molt important que vingueu a fer falla i que s’impliqueu en tot allò que pugueu. Sou joves i teniu moltes idees, molta capacitat, energia i il·lusió, pel que sou els encarregats de mantenir viva la Falla Plaça Major.

Gràcies a tots pel vostre suport i per les falles 2026.

Visca Carcaixent, visquen les falles i visca la Falla Plaça Major!

adrina Carmen González Carrelero

Fallers i falleres de la Plaça Major de Carcaixent,

Hui em presente davant vosaltres amb el cor ple d’agraïment i emoció. Ser padrina de la Falla Plaça Major és un honor immens, però sobretot una alegria que em fa sentir part d’una festa única i plena de vida.

Encara que fa poc que forme part d’aquest món, cada dia m’ensenya alguna cosa nova. Continue aprenent, sorprenent-me i emocionant-me amb tot el que es viu, la dedicació, la unió, l’alegria compartida… És impossible no deixar-se portar per esta màgia. He descobert que la falla no és només el monument, sinó les persones que la fan gran els qui treballen en silenci, els qui sempre tenen un somriure, els qui aporten temps, idees o simplement il·lusió. Eixa és la vertadera essència de la nostra festa.

Gràcies a tots els càrrecs per aquesta família tan bonica que hem format, per l’afecte i per fer-me sentir una més des del primer dia. Marta, la meua fallera major... quin descobriment més bonic! Candela, la meua nineta, que il·lumina amb eixa mirada tan pura; David, el somriure més bonic d’aquesta falla; Guillermo, el nostre president, que amb paciència i passió m’ensenya cada detall... i, per descomptat, Natxo, el meu padrí, la millor companyia per a viure aquest somni.

A tota la família que tenim darrere, gràcies per estar-hi sempre, per viure cada moment amb la mateixa emoció i per donar sentit a aquest any tan especial. Gràcies, família. Desitge que continuem vivint cada instant amb la mateixa il·lusió, que no ens falte mai l’alegria ni les ganes de fer festa, i que aquesta flama que ens uneix mai s’apague.

Perquè la Plaça Major és molt més que una falla, és sentiment.

Visquen les Falles!

Visca la Falla Plaça Major!

adrí Natxo Orts Domenèch

Fallers i falleres de la Falla Plaça Major de Carcaixent,

Hui em presente davant vosaltres amb el cor ple. Ple d’emoció, d’orgull i d’una gratitud immensa. Ser padrí de la Falla Plaça Major no és només un honor, és un regal que guardaré sempre a l’ànima. Veure la falla des d’aquesta perspectiva és màgic, i sentir-vos al meu costat fa que tot tinga un sentit únic.

Les falles són passió, tradició i eixe batec que ens uneix quan sona una dolçaina o quan el cel s’encén de color. Però, sobretot, les falles són persones: mirades còmplices, mans que ajuden, somriures compartits… Eixa família que un tria i que t’acull sense condicions. La Falla Plaça Major.

Quina sort la meua de compartir aquest any amb una família de càrrecs tan increïble! Gràcies pel vostre esforç, la vostra il·lusió i per eixa energia que ens fa viure la festa amb més força. Sou l’exemple perfecte del que significa ser faller de cor, i amb vosaltres al meu costat, enguany serà inoblidable.

Gràcies a la meua família per regalar-me aquesta oportunitat i pel vostre suport constant. I, per descomptat, gràcies a la meua padrina, Carmen, “Mari”, el millor que em podia passar. Viure aquesta aventura al teu costat és un privilegi.

Soc faller de tota la vida, i ja faig vint anys a la Major. He viscut moltes experiències dins la comissió, però no puc negar que mai he gaudit tant com enguany. Vos promet la meua entrega total, la meua estima i el meu compromís. Perquè aquesta falla no sols es porta en la solapa del brusó, la falla es porta dins, al cor.

Des d’ací vos convide a eixir al carrer, a omplir la plaça de color, rialles, música i a gaudir al màxim de la nostra festa!

Visquen les Falles!

Visca la Falla Plaça Major!

C OMISSIÓ

PRESIDENT PERPETU:

†PASCUAL NOGUERA I TALENS

FALLERA MAJOR:

ACOSTA SABATER, MARTA

PADRÍ:

ORTS DOMENÈCH, NATXO

PADRINA:

GONZÁLEZ CARRELERO, CARMEN

PRESIDENT:

ALBERO FRESQUET, GUILLERMO

VICEPRESIDENT PRIMER:

PEÑACOBA POLICARPO, PABLO ANTONIO

VICEPRESIDENT SEGON ECONÒMIC:

PERPIÑÁ ÚBEDA, JORGE

VICEPRESIDENT TERCER D’INTERIOR:

FERNÁNDEZ CASAS, JUAN

VICEPRESIDENT QUART DE FESTEJOS:

PERPIÑÁ ÚBEDA, PASCUAL DANIEL

VICEPRESIDENTA CINQUENA DE PROTOCOL:

PENADÉS GINER, ELENA

SECRETARI:

CUMPLIDO MIRA, DANIEL MIGUEL

VICESECRETÀRIA:

ALBELDA ROSELLÓ, ÁNGELES

TRESORERA:

ALBEROLA PÉREZ, NOELIA

COMPTADORA:

DAROCA MARTÍNEZ, SABINA

BIBLIOTECÀRIA-ARXIVERA:

PENADÉS GINER, LAURA

DELEGADA ÚS DEL VALENCIÀ:

MURILLO HERNÁNDEZ, MARÍA ANTONIA

DELEGATS DE JUNTA LOCAL:

PÉREZ SANJUAN, LIDIA (MIG ANY)

CUMPLIDO MIRA, DANIEL MIGUEL (INCIDÈNCIES)

ESTRADA FLORES, LORENA (PROTOCOL)

DURÁ MARTÍNEZ, ANTONIO (PRESENTACIÓ)

DELEGATS DE LOTERIES:

MARTÍ DURÁ, MARÍA JOSÉ

ALBEROLA TIMOR, GLORIA

MORANT PÉREZ, JUAN VICENTE

DELEGAT DE LOTERIA DIJOUS:

CASTELLÓ VAYÁ, FERNANDO

DELEGADES DE PROTOCOL:

PERPIÑÁ ÚBEDA, MARÍA TERESA

ESTRADA FLORES, LORENA

DELEGADES D’INFANTILS:

ALBERO PERPIÑÁ, LAURA

ROIG FERRI, PAULA

CALATAYUD CANET, JOANA

PÉREZ SANJUAN, MARTA

DELEGATS DE JUVENILS: DE LA RESURRECCIÓN PÉREZ, PAU

CALATAYUD CANET, NOA

DELEGATS DE LLIBRET:

TALENS ALBEROLA, PASCUAL

MARTÍ JUÁREZ, VÍCTOR

DELEGATS DE PUBLICITAT:

OLCINA RODAS, JOSÉ FRANCISCO

SABATER ALABOR, PATRICIA

DELEGATS DE FESTEJOS:

PERPIÑÁ ÚBEDA, PASCUAL DANIEL

PÉREZ SANJUAN, LIDIA (MIG ANY)

MORANT MÉNDEZ, CRISTINA (DEMANÀ)

FERRI CLIMENT, EVA (DEMANÀ)

POQUET TORMOS, LOLES (DEMANÀ)

CALATAYUD CANET, NOA (DEMANÀ)

DELEGAT D’ACTIVITATS DIVERSES:

BIFANTE MARCOS, JAUME

FERRI CLIMENT, EVA

DELEGAT D’INTERIOR:

FERNÁNDEZ CASAS, JUAN

DELEGADES DE CAVALCADA:

RAMÍREZ RODRÍGUEZ, ALICIA (DISFRESSA)

ANDRÉS PALOMARES, RAQUEL (DISFRESSA)

TORRES CLIMENT, MARÍA (DISFRESSA)

PERPIÑÁ CABALLER, EUGENIA (ANIMACIÓ DE CARRER)

DELEGATS DE XARXES SOCIALS:

BLASCO BLASCO, JOEL

OLIVER PENADÉS, CLARA

ALBERO PERPIÑÁ, LAURA

ROIG FERRI, PAULA

DELEGADA COMUNICACIÓ FALLA:

PUERTOS AHUIR, ESTHER

DELEGAT DE FALLA:

CAMACHO COGOLLOS, MANUEL

DELEGAT DE CRÍTICA:

PERALT SAMPEDRO, VICENTE

GINER OLIVER, ÓSCAR

DELEGATS DE PLANTÀ:

ACOSTA TORTAJADA, JUAN MANUEL

TORTOSA ESTRADA, EDGAR

LLEDÓ TALENS, JUAN VICENTE

DELEGATS DE CREMÀ:

PERPIÑÁ ÚBEDA, JORGE

AGULLÓ OROVAL, MIREIA DELS ÀNGELS

DELEGAT DE PRESENTACIÓ:

PERALT SAMPEDRO, VICENTE

ocals:V

A

COSTA SABATER, NACHO

ALARIO GARRIDO, MAR

ALBELDA ALCARAZ, LUCÍA

ALBELDA ANDRÉS, SILVIA

ALBELDA TORRES, VEGA

ALBEROLA ESCANDELL, ANA

ALBEROLA ESCANDELL, CARMINA

ALCARAZ LLÁCER, CARMEN

ALVES, PHILIPPE

ALVES PENADÉS, CRISTINA

ANDRÉS PALOMARES, ANA

ANDREU CORTELL, ISABEL

ARBONA PICOT, ANA

ARBONA PICOT, EVA

ARBONA VICENTE, MARIBEL

ASMAHA PATÓN, YAMINA

B

ARBER MÓSCARDÓ, MARÍA

BAREA GONZÁLEZ DE EIRIS, JOSÉ MANUEL

BEA PERIS, LAURA

BELDA FERRER, ADRIANA

BELDA PLA, JESÚS

BELTRÁN LLEDÓ, RAFAEL

BERMELL FERRER, JESÚS

BLANCO GARRIGUES, EIDAN

BLASCO PONS, INMACULADA

BOSCÁ JUÁREZ, LARA

BUENO UTRERA, ASHLEY

C

ABALLER CLIMENT, MARÍA EUGENIA

CABALLERO MÁS, INMACULADA

CABANES SOTORRES, ANA

CABANES SOTORRES, MARTA

CALATAYUD HERREROS, DIEGO

CAMARENA HONRUBIA, DANIELA

CANDEL MONRÓS, MARÍA ANTONIA

CANDEL TUDELA, FRANCISCO

CANET ALBERT, NIEVES

CANET SANJUAN, NOELIA

CASASSÚS PÉREZ, ENRIC

CASASSÚS PÉREZ, ELENA

CASASSÚS PÉREZ, LOLA

CASASSÚS PÉREZ, MARÍA

CASTELLÓ AGULLÓ, VEGA

CASTELLÓ ESTRADA, FERRAN

CHORRO OLIVER, JUAN CARLOS

CLAVIER SUÑER, JEREMÍAS

CLAVIER SUÑER, MARCOS

CLEMENTE HERNÁNDEZ, ALBA

CLIMENT LAPORTA, SONIA

COGOLLOS CABRERIZO, JOEL

COGOLLOS JOSEMARÍA, ADRIANA

COGOLLOS LUQUE, VICENTE

COGOLLOS ÚBEDA, EVA

COLOMINA PERIS, ENRIQUE

CORTELL CORTS, INMACULADA

CRUZ PONS, MARÍA

CUESTA SUÑER, MINERVA

CUMPLIDO FERRAGUD, NEUS

CUMPLIDO FERRAGUD, CLARA

CUMPLIDO FERRAGUD, JORDI

CHAIBEDRAA GUETTAR, ADAM

AROCA MARTÍNEZ, RUBÉN

DEL CERRO VILLAMARÍN, IRENE

DE LA RESURRECCIÓN PÉREZ, CLAUDIA

DOMÍNGUEZ OROVAL, ÀNGELA

DURÁ BLASCO, MARCOS

ESCANDELL LÓPEZ, MARÍA DEL CARMEN

ESTARELLES FILLOL, ÀNGELA

ESTRADA CHICO, BERNARDO

ESTRADA CHICO, JUANI

ESTRADA FLORES, ÓSCAR

ESTRADA FLORES, PATRICIA

ESTRADA ROMERO, MARÍA JOSÉ

EXPÓSITO MOYA, MARÍA AMPARO

G F

AUS GADEA, DAFNE

FAUS VIDAL, ÀLEX

FAYOS FERRANDO, LEIRE

FERNÁNDEZ ARBONA, EVA

FERRAGUD FERRER, ANA ISABEL

FERRANDO ALBELDA, BEATRIZ

FERRANDO ARBONA, ARANTXA

FERRANDO FERNÁNDEZ, CARLA

FERRANDO FERNÁNDEZ, JUAN MIGUEL

FERRI CLIMENT, ALBERTO

FERRI PENALVA, FRANCISCO

FLORES SERRANO, INÉS

FONS VIDAL, NURIA

FOMBUENA ADSUARA, HILARIO

FRANCÉS AGUILAR, INÉS

ADEA GARRIGUES, AARON

GALÁN CASTELLÓ, MARÍA

GARCÍA ARMENGOL, SILVIA

GARCÍA MARTÍNEZ, SALVADOR

GARCÍA MENA, HUGO

GARCÍA MORANT, JUDIT

GARCÍA PICOT, NURIA

GARCÍA SANZ, ANA

GARRIDO VALDA, YERIEL

GARRIGUES GARCÍA, MARÍA TERESA

GIMENO PONS, ANDREU

GIMENO PONS, CARLES

GIMENO TOMÁS, ANDRÉS

GIMENO VALLE, ÁNGEL

GINER REVERT, LUCAS

GINER REVERT, HUGO

GINER VAÑÓ, MARÍA

GIRONÉS MOLINES, CONCHA

GOMAR VAYÁ, CONSUELO

GÓMEZ AHULLANA, ANA

GÓMEZ PÉREZ, PEPA

GOMIS TALENS, ÀNGELA

GONGA FAYOS, MARÍA

GRANDE CATALÁN, ANDREA

GRANDE CATALÁN, CARLA

GUARNER SOLA, CARLOTA

GUARNER TUDELA, JAVIER

GUERRERO BOSCÀ, NEREA

j L I h

ERNÁNDEZ ESTORNELL, JAVIER

BÁÑEZ CAMARENA, MIREIA

IMÉNEZ RODRÍGUEZ, VANESSA

JOSEMARÍA TORMO, MARÍA DOLORES

LÁCER MIRALLES, CARMEN

LLEDÓ ANDRÉS, LUCÍA

LLEDÓ TALENS, JUAN VICENTE

LLORENS PASTOR, ÓSCAR

LLORENS RAMÍREZ, ÓSCAR

LLORENS RAMÍREZ, PAULA

LLUESMA DE LA CONCEPCIÓN, JUAN

LLUESMA REQUENA, ANDREA

LÓPEZ ARNAL, DAVID

LORENTE DEVESA, ALBA

LOZANO POQUET, MARC

AKAVEYEVA BIRICH, MARYIA

MARTÍ ARBONA, ALEJANDRO

MARTÍ DURÁ, VICENTE

MARTÍ GARCÍA, ROSA MARÍA

MARTÍNEZ ANDRÉS, ÀLEX

MARTÍNEZ COBO, JOSÉ CARLOS

MARTÍNEZ COGOLLOS, MATEO

MARTÍNEZ GÓMEZ, LAURA

MARTÍNEZ GÓMEZ-MORA, PABLO

MARTÍNEZ MARTÍ, ÓSCAR

MARTÍNEZ MOYA, VALERIA

MASERES CABALLERO, VEGA

MEGÍAS MELERO, ANTONIO

MOCKUTE, PAULINA

MONTAGUD MURILLO, PEPE

MONTAGUD MURILLO, JOAN

MONTANER ÚBEDA, MÓNICA

MONTERO SANCHIS, RUBÉN

MORANT ALBEROLA, CARLOS

MORANT ALBEROLA, CLARA

MORANT MÉNDEZ, CARMEN

MORILLO DARÁS, ARIADNA

MORILLO DARÁS, MARA

OLIVER GARRIGUES, CARLOS M N O

MOSCARDÓ CALATAYUD, MAI

MOYA MUÑOZ, FERRAN

AVARRO MARTÍNEZ, ARIADNA

NAVARRO MARTÍNEZ, ANTONIO

NICOLÁS GARCÍA, SILVIA

LASO CERVERO, BLANCA

OLIVER BORRÁS, ASUNCIÓN

OLIVER GARRIGUES, CLARA

OLIVER GARRIGUES, PABLO

OLIVER PENADÉS, ISABEL

OLIVER ROIG, ANTONIO

OROVAL SANTAMARÍA, CARLOS

OROVAL VILA, CARLOS

ORTS MORANT, ÁLVARO

PARDO CANO, GUILLERMO

PELUFO PAU, SARA

PENADÉS FERRER, MARÍA

PEÑACOBA ALBEROLA, PAU

PEÑACOBA POLICARPO, JOSÉ MIGUEL

PEÑALVA CAPRIO, JÉRÔME

PEÑALVA VARGAS, CLAUDIA

PEÑALVA VARGAS, JÉRÔME

PERALT SOTORRES, CLARA MARÍA

PÉREZ HILL, LLUÍS

PÉREZ SANJUAN, SILVIA

PÉREZ SANZ, MARTINA

PÉREZ SOLER, EMILIO

PERIS FERRANDO, AINA

PERIS FONS, CÉSAR

PERIS GINER, CARLOS

PERIS MONTERO, MIREIA

PERPIÑÁ BRINES, VICTORIA

PERPIÑÁ CABALLER, SANDRA

PICOT ARMENGOL, DIANA

PICOT OLMOS, FINA

PLA ESPARZA, MARÍA AMPARO

PLA LLOPIS, ALEJANDRA

PLA RUBIO, ISABEL

PLA SALOM, ADRIÀ

POMARES PLA, MARINA

PONS ALBELDA, AIGÜES VIVES

PONS ALBELDA, GUILLEM

PONS PONS, AMPARO

PONS TUDELA, NICOLÁS

PONS TUDELA, SERGIO

PREGO LANDARTE, AGUSTÍN

PUIG BENÍTEZ, MARÍA DEL CARMEN

PUIG OLCINA, LAURA

Q

S R

UILIS VIDAL, ADRIÁN

AMOS CATALÁN, ARANTXA

REQUENA ZORNOZA, ANTONIA

REVERT GOMAR, CÉSAR

REVERT GOMAR, MARTA

RIBERA CASTELLÓ, ALBERTO

RIBERA CASTELLÓ, CLARA

RICHART BOSCH, ALEXANDRE

ROCH MARTÍ, ISMAEL

ROCH MATA, MIGUEL

RODRÍGUEZ PASCUAL, ANA

ROIG FERRI, ANDREU

ROIG PELUFO, ROBERTO

ROSELLÓ AHULLÓ, NEREA

RUBIÓ PLA, MIREIA EMPAR

RUBIÓ SANVALERO, CARLOS

ÁEZ CAMARENA, JUAN BAUTISTA

SALINAS ACOSTA, ADRIANA

SALOM GIMÉNEZ, HELENA

SALOM HARO, AITANA

SALOM HARO, PEPE

SALOM RIBERA, SANDRA

SANCHIS PICOT, BENITO

SANCHIS RICHART, MARÍA ISABEL

SANTOS COPOVÍ, ÀNGELA

T V Y Z

SANZ ZARAGOZA, LYDIA

SELLENS CASTELLÓ, MARCOS

SIGNES VILA, ELENA

SOLA OLTRA, RAQUEL

SOLA RIBAS, ALEJANDRO

SOLER OLTRA, PEPA

SOLER ORTEGA, SERGIO

STOIMENOVA RADEVA, TANYA

SUÁREZ TORRES, FERNANDO

SUÑER GÓMEZ, ANA

ALENS ANDRÉS, NOELIA

TALENS GARCÍA, IGNACIO

TALENS GÓMEZ, IVÁN

TALENS PALOP, IVÁN

TAMAYO CANUT, ABEL

TIMOR SALOM, AITOR

TORMOS CALATAYUD, LLUNA

TORMOS SALOM, MARÍA

TORTOSA BELDA, JUAN FERMÍN

TORTOSA ESTRADA, SAMUEL

TUDELA ARMIÑANA, JORDANA

ALLÉS PUERTOS, RAFAEL

VALLS CASTELLS, MARTINA

VARGAS MONTEAGUDO, LAURA

VAYÁ GINER, PAU

VIDAL ALBELDA, JUAN ANTONIO

VIDAL CORTELL, ALBA

VIDAL DE LA NATIVIDAD, RAQUEL

VILA SANMIGUEL, PATRICIA

VILLAR PICOT, MARÍA

USTE TORMOS, ÓSCAR

YUSTE VALERO, EMILIO

ABALA CABALLERO, PAULA

ecompenses otorgades a la Comissió Adulta R

Insignia d’Or Junta Local

Fallera de Carcaixent

Bunyol d’Or amb

Fulles de Llorer i Brillants

Bunyol d’Or amb

Fulles de Llorer i Brillants

Caballer Climent, María Eugenia

Clavier Suñer, Jeremías

Bunyol d’Argent

Estrada Flores, Óscar

Estrada Romero, María José Ferrando Ferrández, Juan Miguel

García Armengol, Silvia

Guarner Tudela, Javier

Jiménez Rodríguez, Vanessa

Morilla Darás, Ariadna

Morilla Darás, Mara

Olaso Cerveró, Blanca

Oliver Penadés, Clara

Oliver Roig, Antonio

Perpiñá Caballer, Sandra

Picot Armengol, Diana

Pla Esparza, María Amparo

Pla Rubió, Isabel

Pla Salom, Adrià

Pons Tudela, Nicolás

Sola Oltra, Raquel

Vidal Cortell, Alba

Bunyol d’Or amb

Fulles de Llorer

Gimeno Del Valle, Ángel

Martí Arbona, Alejandro

Martínez Gómez, Laura

Penadés Giner, Laura

Pérez Sanjuan, Lidia

Puig Benítez, María del Carmen

Requena Zornoza, Antonia

Suárez Torres, Fernando

Tortosa Estrada, Samuel

Bunyol d’Or

Alberola Escandell, Carmina

Alberola Pérez, Noelia

Alves, Philippe

Canet Sanjuan, Noelia

Daroca Martínez, Rubén

Durá Blasco, Marcos

Escandell López, María del Carmen

Gomar Vayá, Consuelo

Llorens Pastor, Óscar

Montero Sanchis, Rubén

Morant Alberola, Clara

Pomares Pla, Marina

Poquet Tormos, Loles

Ramírez Rodríguez, Alicia

Rubió Pla, Mireia Empar

Vidal De La Natividad, Raquel

ARCAIXENT PARADÍS DE LA RIBERA E C

n el nostre monument volem al poble recordar tot allò que hem perdut i que no deguem oblidar.

No volem ser poble dormitori però estem fent coses mal sobretot en dos aspectes: cultural i laboral!

A les escenes de la falla sempre amb sàtira i humor vorem com creguem que el poble estaria molt millor!!!

Deixem enfrontaments polítics i pensem primer en Carcaixent i així podrem tornar a dir... “bona terra i millor gent”.

Està a les nostres mans, ho hem fet en el passat: recuperem el que teníem i fem CARCAIXENT REALITAT

ere no buscava cap aventura. Buscava silenci.

Un silenci d’eixos que només existeixen lluny de les pantalles, de les presses i de la sensació constant d’arribar tard a tot. El nostre protagonista era un xicot del més normal, ni alt ni baix, ni gros ni flac, ni agraciat ni lleig, ni llest ni ximple, simplement un jove més tractant d’orientar-se i encaixar a la frenètica societat que li ha tocat viure.

Eixe cap de setmana necessitava aclarir els seus pensaments, i, per això, va decidir fer una ruta de muntanya que li havia vist a un influencer. Aquest es deia Ximo Picipala i tenia milers de seguidors per les seues rutes i caràcter obert. “Tot el dia bambant per ahí i no ha de treballar”, solia pensar quan el veia. Tanmateix, Pere no era d’eixos que fan senderisme, realment l’únic que se li havia perdut a la muntanya havia sigut el gos.

Així, dissabte de matí agafà la seua motxilla, amb un bon entrepà i aigua, les botes per estrenar i uns pals que li havia furtat a son pare, i es llançà a l’aventura. El navegador del cotxe tan sols marcava un hora, però prompte descobriria que el camí era pedregós i serpentí els últims

quilòmetres. Després de pensar que es perdria unes deu vegades, va aconseguir arribar a la destinació i, veient el panorama, va dir:

—Ací em maten per furtar-me el cotxe i ningú s’adona, a saber com el nino del Ximo va descobrir açò.

Apagà el motor i baixà del cotxe amb certa desconfiança. El lloc era tranquil, massa tranquil. Un cartell mig corcat anunciava l’inici de la ruta, amb una fletxa que semblava apuntar a qualsevol lloc menys a un camí clar. Pere mirà el mòbil: cobertura justa, però prou per a fer-se una foto i enviar-la al grup de WhatsApp amb el missatge “ruta espiritual, xicons”.

Els primers minuts caminà animat. El bosc era agradable, l’aire fresc i el silenci reconfortant. Però a mesura que avançava, el sender s’anava estrenyent i bifurcant, com si algú l’haguera dibuixat sense massa convicció.

Pere parava sovint a mirar el mòbil, però el GPS girava sobre si mateix, indecís.

—Molt bé —murmurà—. Ruta fàcil, deien.

El bosc començava a tancar-se al seu voltant. Els arbres eren més alts, més vells, i la llum del sol entrava amb dificultat entre les branques. Pere notà una olor estranya, com de fusta recentment tallada, però no hi donà importància. Continuà caminant, convençut que en qualsevol moment trobaria un tram reconeixible.

En un clar del camí s’aturà per beure aigua i fer-se una altra foto, aquesta amb esperances de rascar alguna interacció en Instagram. Just en eixe moment, el peu li relliscà amb una arrel traïdora i estigué a punt de caure de morros. En alçar la vista, veié una rabosa asseguda damunt d’una pedra, mirant-lo amb una calma insultant.

Tenia el pelatge rogenc i els ulls vius, com si estiguera valorant si ell mereixia o no continuar dret. La rabosa el mirava fixament, amb els ulls esmolats, com si no acabara de creure’s el que tenia davant. Alçà lleugerament el cap, feu un gest de curiositat i començà a apropar-se al visitant.

Pere es quedà quiet. El cor li bategava més ràpidament del normal.

—Hola… —provaren els seus llavis, sense massa convicció.

La rabosa inclinà el cap de costat, desconcertada.

—Un humà —afegí—. Això no passa cada dia.

Pere mirà al voltant, buscant algú més.

—Disculpa… estàs parlant amb mi? El que em faltava, una rabosa que parla.

—Clar —respongué ella—. No veig ningú més amb cara de no saber on s’ha ficat.

La rabosa avançà un parell de passos, amb cautela, observant-lo com si fora una peça nova dins del bosc.

—No solíeu vindre tan endins —continuà—. Normalment, us quedeu a prop dels cartells i les fotos boniques.

—Jo he seguit una ruta —es defensà Pere—. Una que he vist per Instagram.

—Instagram… —repetí ella, tastant la paraula—. Sempre arriba més lluny del que toca.

Pere es passà una mà pel turmell. Se’l notava entumit, però de moment aguantaria.

—Escolta, açò és… normal? Sembla que el bosc em té mania.

La rabosa el tornà a mirar, pensativa.

—No per a tu.

—Ja… És que no sóc el més expeditiu que diem.

—Però tampoc eres el més estrany que ha passat últimament —afegí—. Hui el bosc està especialment creatiu.

Pere respirà profundament.

—Puc tornar per on he vingut?

La rabosa mirà cap al camí, després cap als arbres, i tornà a mirar-lo a ell.

—Podries —digué—. Però tard o prompte tornaries a aparèixer per ací.

—Això no em tranquil·litza.

—No era la meua intenció.

La rabosa feu mitja volta, encara mirant-lo per sota la cua.

—Vine —afegí—. Si ja has arribat fins ací, almenys que tinga sentit.

—Sentit per a qui?

—Encara no estàs preparat per a saber-ho. Temps al temps.

Pere dubtà. Mirà el mòbil: el senyal havia desaparegut del tot. El bosc semblava més tancat, més dens i no tenia ni idea de com orientar-se.

—Genial —murmurà—. Excursió espiritual. Ahí et foten Ximet.

I, sense massa convicció, però amb una curiositat que començava a superar la por, seguí la rabosa entre els arbres.

El bosc canviava a cada pas. No era només que els arbres foren més espessos o que la llum s’apagara un poc més; era una sensació estranya, com si l’aire mateix estiguera ocupat en alguna cosa. Pere caminava darrere de la rabosa amb prudència, mirant on posava els peus i evitant fer soroll innecessari.

—Sempre feu tant de silenci, vosaltres? —s’atreví a preguntar, en veu baixa.

La rabosa girà el cap.

—No —respongué—. Però hui no estem per a fer-nos notar massa.

ILHOMES

A mesura que avançaven, Pere començà a sentir sons llunyans: colps secs, veus que es superposaven, una mena de ritme irregular que no acabava d’identificar. No semblava una obra ni tampoc una festa, però tenia un poc de les dues coses.

El soroll els arribà abans que la clariana. No era un so net ni ordenat, sinó una mescla de colps mal donats, fusta esclafint-se i veus que cridaven totes alhora, cadascuna amb una idea diferent.

—Que no, que eixe clau va tort!

—Tort estàs tu!

—Això aguanta, home, no sigues exagerat!

—Si cau, ja el tornarem a muntar!

Pere s’aturà en sec quan la vegetació s’obrí. La clariana semblava un camp de batalla: taulons escampats per terra, una estructura enorme a mig fer que no quedava clar si era un escenari o un vaixell, i una taula llarga plena d’entrepans a mig acabar, botelles de vi obertes, corfes de cacau i pinyols d’oliva.

Al voltant, els milhomes treballaven amb una energia desbordant… però poca traça. Un serrava sense mirar, un altre clavava claus massa llargs, i dos discutien sobre quin costat era el davant mentre muntaven just el contrari. Tot el que tenien de forts i grandots ho tenien de destrellatats.

—Açò és… segur? —murmurà Pere.

—Relativament —respongué la rabosa—. Si no mires massa estona, sí.

Un tauló caigué a terra amb un colp sec.

—Veus? —afegí ella—. Relativament.

Un milhomes alçà el cap i veié Pere.

—Eh! —cridà—. Qui és eixe?

Tots es giraren de colp. Un deixà caure el martell sobre el seu peu.

—Me caguen…!

—Això et passa per no estar a la feina!

—Calla i ajuda’m, que tan sols fas que xarrar!

Pere alçà les mans.

—Hola…

—Parla —digué un milhomes.

—No és d’ací —cridà un altre.

—Va massa net.

Les mirades passaren ràpidament de Pere a la rabosa.

—I esta què fa ací? —bufà un.

—Ja està la rabosa ficant el nas —murmurà un altre—. Mai porta res bo.

La rabosa alçà una orella, tranquil·la.

—Bon dia també a vosaltres.

Pere mirava d’un a altre, sense saber on posar-se.

Un milhomes li allargà un entrepà.

—Menja, que estàs massa flac, segur que no alces ni un sac de terra.

—No tinc gana…

—Menja igualment. Ací és obligatori. I després, una cassalla i un café tocat.

Pere l’agafà per pura supervivència. Pegà un mos i sentí un gust fort a embotit i allioli, segur que després li acabaria retornant.

—Com va la faena? —preguntà la rabosa, amb un somriure que no agradà gens.

Els milhomes deixaren de riure a poc a poc.

—Podria anar millor.

—Ens falta algú.

—Algú que diga què toca fer.

—Sempre ho deia ella i ara no ens aclarim.

Pere alçà el cap.

—Ella qui?

Un dels milhomes s’encollí de muscles.

—La que dona sentit a tot açò.

—La que diu quan començar, quan parar, què va abans i que després.

La rabosa callà, mirant l’escenari a mig fer.

—No ha aparegut hui —continuà un altre—. Ni ahir.

—Ni abans-d’ahir.

—Açò no és normal.

Pere es remogué, incòmode.

—Aleshores… què espereu de mi?

Els milhomes el miraren com si la pregunta fora òbvia.

—Tu no eres d’ací.

—No t’han vist mai. Pots preguntar sense que sospiten.

La rabosa el mirà de costat amb un gest reflexiu.

—A mi ja em miren malament —digué—. A tu encara no.

Pere respirà fondo i assentí, encara sense entendre del tot, però conscient que ja estava dins.

—D’acord —digué—. Preguntaré. Però que he de preguntar?

Un milhomes li digué disgustat, mentre altre li donava una palmellada a l’esquena.

—La Fada Major, la reina del bosc. Sense ella les Falles no tenen cap sentit.

Decidits a complir l’encàrrec, el nostre protagonista i la rabosa continuaren el seu camí amb un nou propòsit. Mentre els martells tornaven a sonar, Pere tingué la sensació que acabava d’acceptar una cosa que encara no sabia explicar… però que, d’alguna manera, ja no podia evitar. No sabia bé que parlaven, ni que eren les Falles, ni quines criatures li esperaven en aquell bosc, però estava segur de què alguna cosa dolenta passava.

ADES DEL LLAC

El camí que duia al llac era diferent dels anteriors. Més ample, més net, com si algú s’haguera preocupat expressament perquè res destorbara el pas. Pere ho notà de seguida: no hi havia taulons escampats, ni eines abandonades, ni rastre del caos que acabaven de deixar enrere.

—Ací s’ho prenen amb més calma —comentà, mirant al voltant.

—No és calma —respongué la rabosa—. És aparença.

El llac s’obrí davant d’ells com un mirall perfecte. L’aigua estava tan quieta que reflectia el bosc amb una precisió inquietant. Al centre, una plataforma de fusta decorada amb teles de colors, flors i fanalets penjats amb una simetria gairebé exagerada. Tot semblava preparat… però estranyament parat.

Al voltant del llac, un grup de fades assajava una coreografia. Es movien amb elegància, somrient, però cada dos per tres alguna s’aturava.

—No, no… això va després. Un, dos, tres, segueix el ritme.

—Sense el senyal no entra bé. Eres tú la que va ràpid.

—Queda molt bonic, però buit. Hauríem de repensar-ho tot.

Quan veren Pere, totes es giraren alhora, amb un somriure que semblava assajat.

—Tu no eres d’ací. Mira quines pintes més desastroses.

—No —respongué ell—. Però m’han dit que pregunte.

Les fades es miraren entre elles amb uns ulls innocents però esmolats.

—Així que ja ho saps.

Pere mirà la plataforma, perfecta i inútil alhora. No acabava de confiar en aquelles fades.

—I ningú sap on és?

—Tothom ha vist alguna cosa —digué una fada—. Però cadascú una distinta.

La rabosa, asseguda a la vora de l’aigua, observava el seu reflex amb cara de no voler dir massa.

—Ací ja hem preguntat prou —digué finalment—. Si busquem versions, hem d’anar a un altre lloc.

—On? —preguntà Pere.

Una fada assenyalà un sender que s’endinsava al bosc.

—Els gambosins. Sempre estan junts i parlen tots alhora.

—I sempre acaben contant més del que toca —afegí un altra.

La rabosa s’alçà d’un bot fent ondular l’aigua.

—Perfecte —digué—. Gent que parla massa és just el que necessitem.

Pere mirà una última vegada el llac, tan tranquil com inquietant, i després seguí la rabosa pel sender indicat, sabent que, a partir d’aquell moment, cada resposta vindria acompanyada d’un interrogatori tens.

AMBOSINS

Abans d’arribar-hi, Pere ja sentia la música. No era una melodia clara, sinó un batibull de sons: trompetes provant notes impossibles, tabals marcant ritmes diferents i veus que cantaven sense posar-se d’acord. Tot sonava a assaig… però a un amb massa entusiasme.

—Ja estem —digué la rabosa—. Si no fan soroll, no saben que existeixen.

La clariana era una festa a mig muntar. Hi havia garlandes a mig penjar, instruments per terra i criatures ballant sense que ningú haguera dit encara que tocava ballar. Alguns provaven passos, altres cridaven indicacions que ningú seguia.

—Açò entra amb música! —cridà un amb un got a la mà.

—Amb quina?

—Amb totes! A mi que més em dona.

Quan veren Pere, el reberen amb curiositat i alegria immediata.

—Mira’l! El tio te pinta d’anar-se’n de festa a la muntanya.

—Té cara de no saber ni quin ritme porta.

—Millor, així no protesta.

Pere somrigué, un poc superat.

—Sempre esteu així?

Un gambosí, amb una trompeta a la mà, li contestà orgullós:

—Només quan s’acosta la festa. La música és el primer que s’ha de posar en marxa. Si sona bé, la resta ja vindrà.

—O no —afegí un altre—. Però sona fort, que és l’important.

La rabosa s’assegué en un lateral, observant. Algunes mirades desconfiades li tornaren el gest.

—Ens falta algú —digué un comboiant mentre afinava—. I això es nota.

—Sí —respongué un altre—. Sense ella no sabem quan començar de veritat.

Pere aprofità el silenci relatiu.

—Heu vist on pot haver anat?

La pregunta encengué l’ambient.

—Jo dic que se’n va anar cap al fons del bosc —afirmà un—. A la part antiga, on quasi ningú entra.

—No, no —replicà un altre—. Jo la vaig veure prop dels escenaris, mirant-ho tot com si no li acabara de quadrar res.

—Mentida —intervingué un tercer—. Segur que va fugir del soroll. Sempre deia que abans tot era més tranquil.

Tots tres començaren a discutir, cadascú defensant la

seua versió amb música de fons, gestos exagerats i exemples que no acabaven de demostrar res.

Pere mirà la rabosa.

—Això de la part antiga del bosc… —digué—. És important?

La rabosa alçà una orella. Aquest xicot no era tan ximple com semblava.

—Ho és sempre que algú la menciona.

Un gambosí assentí, ja més calmat.

—Allí està l’arbre vell. El que guarda històries. Si algú vol pensar… acaba allí.

—Pensar no és molt nostre —afegí un altre, rient—. Però ella sí que ho feia.

La música tornà a pujar de volum. Algú començà a tocar una melodia que tots reconegueren i, sense adonar-se’n, la discussió es transformà en ball.

—Ja està —digué la rabosa, alçant-se—. Ací ja hem tret el que calia.

Pere mirà una última vegada la festa improvisada. Aquell guirigall li recordà a sa casa, a les festes amb amics i a la seua gent. Per primera vegada començava a sentir-se atret per aquelles criatures tan estranyes i, que a la vegada, li resultaven tan properes.

UCS DE SEDA

S’endinsaren pel camí que duia cap a la part més antiga del bosc, deixant arrere la música, però no la certesa que la resposta no estava en el soroll, sinó en la memòria. El camí cap a la part més antiga del bosc s’anà tornant més estret i ombrívol. Els arbres ja no creixien rectes ni buscaven la llum; s’arrossegaven cap a ella com podien. El terra estava ple d’arrels gruixudes que obligaven a caminar amb compte, com si el bosc mateix demanara respecte.

—Ací ja no es corre —comentà Pere—. O no et deixen.

—Ací es camina pensant —respongué la rabosa—. O no es camina.

La clariana s’obrí de sobte i Pere s’aturà. Davant d’ells s’alçava un arbre immens, tan gran que costava veure’n el final. El tronc era ample i antic, ple de nusos, esquerdes i forats, i de les branques penjaven cintes, papers groguencs i fils brillants que s’entrecreuaven com una xarxa delicada.

—Xe… —murmurà Pere—. Açò no és un arbre qualsevol.

—No —digué la rabosa—. Ací és on es guarda tot.

De dins dels forats començaren a aparéixer xicotetes figures blanquinoses. S’arrossegaven amb calma, traient fils fins, lluents, que anaven lligant d’un costat a l’altre del tronc. Alguns portaven papers diminuts enrotllats, altres els estiraven amb cura.

—Compte amb eixe fil —digué un—. Això és del vuitanta-sis.

—No el barreges amb el del noranta-dos —afegí un altre—. Que després ix el llibret fet un embolic.

Pere els mirava fascinat. Semblaven que actuaven com una única ment de saviesa antiga.

—Són… cucs? Jo en tenia de xicotet dins d’una caixa.

—De seda —respongué un, orgullós—. No som qualsevol cosa, jovenet.

—Nosaltres duem el fil de la història —afegí un altre—. Literalment.

—El fil de la història —continuà un tercer—. De les falles, del bosc i del que es repeteix encara que diguen que no.

—Som els del llibret —digueren quasi a l’uníson—. Els que escrivim perquè la festa no s’oblide d’on ve.

Pere s’acostà un poc més, observant els papers penjats.

—Açò són… records?

—Són explicacions —respongué un cuc—. Que ningú llig fins que ja és massa tard.

—O fins que falta algú —afegí un altre, més seriós.

La rabosa alçà una orella.

—Parleu de la Fada Major?

Els cucs deixaren de filar un instant.

—Quan ella no hi és —digué un—, el fil es destensa. La història continua, però perd el sentit.

Pere començava a entendre-ho. Tot el bosc estava lligat a través d’aquesta figura. Sense ella, tot anava desfent-se poc a poc.

—Heu vist on pot haver anat? —preguntà.

Un dels cucs assenyalà cap a una zona encara més fosca del bosc.

—Quan el soroll pesa massa…

—Quan tot es fa perquè sempre s’ha fet…

—Algú acaba anant a recordar.

—Allí —digueren—, on el bosc ja no fa festa, sinó memòria.

La rabosa assentí lentament. Sabia que ara sí havien trobat una resposta.

—El garrofer —murmurà.

Pere la mirà.

—El què? Mira que jo soc poregós, a veure on em dus.

—Ja el coneixeràs —respongué—. I prepara’t, perquè sempre diu que abans tot era millor.

Un dels cucs somrigué.

—No sempre s’equivoca.

Pere sospirà, però ja no amb por, sinó amb una curiositat tranquil·la.

—Doncs anem —digué—. Si estem seguint un fil, millor no perdre’l ara.

I, deixant arrere l’arbre gegant i els cucs que continuaven filant històries, s’endinsaren encara més en el bosc, cap a un lloc on la festa es convertia en record, i, el record, en crítica.

El garrofer no impressionava tant com l’arbre dels llibrets, però tenia una presència estranya. El tronc estava tot tort, ple de nusos, i les garrofes penjaven com si algú les haguera deixades allí des de feia massa temps. Només acostar-se, Pere tingué la sensació que aquell arbre ja estava enfadat abans que ningú obrira la boca.

—Xe… qui sou vosaltres ara? —bramà una veu—. No veieu que estic fent la migdiada?

Pere pegà un bot.

—Perdó. No volíem molestar-te, sols parlar amb tu.

—Perdó diu! —renegà el garrofer—. Abans entrava la gent ací sense tant de “perdó” ni tant de “bon dia”. Entraven, escoltaven i callaven. I si no callaven, almenys portaven vi.

La rabosa s’assegué amb tota tranquil·litat de qui ja coneix com funciona. —Bon dia, iaio.

—No em digues iaio —bufà—. Que després em fa mal l’esquena… i la memòria.

Una garrofa caigué a terra.

—Això és perquè ja no plou com abans —continuà—. O sí. Ja no me’n recorde. Però abans tot era millor, això segur.

Pere somrigué.

—Ens han dit que potser havies vist la Fada Major.

—Ah! —exclamà el garrofer—. Eixa sí que sabia fer festa. No com ara, que tot són llums, crits i gent fent veure que s’ho passa bé. Abans, amb quatre taulons i dos trons, ja muntàvem un sarau que tremolava el bosc sencer.

—Això sona perillós —comentà Pere.

—Clar que ho era! —replicà—. Però era divertit.

La rabosa alçà una orella.

—I l’has vista o no?

El garrofer callà un moment, com si buscara el record entre les branques.

—Potser sí… o potser era una altra —digué finalment—. Però si se n’ha anat, segur que no ho ha fet en silenci.

—Com ho saps? —preguntà Pere.

—Perquè hui en dia ningú fa res en silenci —bufà—. Abans te n’anaves i prou. Ara tot queda apuntat, retratat o penjat en algun lloc.

Pere arrufí el front.

—Penjat?

—Sí, xicon —respongué el garrofer—. En eixes teranyines modernes que ho agafen tot. Paraules, imatges, xafarderies… tot.

La rabosa somrigué de costat a costat.

—Les aranyes del bosc.

—Exacte —digué el garrofer—. Eixes sempre saben més del que diuen. I ho guarden tot, encara que no sàpiguen per a què.

La rabosa s’alçà decidida.

—Ja ho has sentit.

—Sí —digué Pere—. Teranyines i aranyes. Açò cada vegada es fica pitjor.

—Au, aneu —bramulà el garrofer—. I si la trobeu, digueu-li que abans tot era millor, encara que no siga veritat.

RANYES DEL BOSC

Pere s’allunyà rient, amb la sensació que aquell iaio enfurit acabava d’enviar-los directament al lloc més tenebrós i menys fiable del bosc.

I, per primera vegada, tingué clar que si alguna cosa s’havia mogut, algú ho havia gravat. No sabia que allí també tenien aquelles tecnologies. Si una cosa era certa, és que aquell lloc era del més boig.

El bosc canvià de nou. Les branques s’aprimaven i s’entrecreuaven formant una xarxa espessa per damunt dels seus caps. A cada pas, Pere notava fils fins enganxant-seli a la roba. No feien mal, però molestaven.

—Xe… —murmurà—. Açò està tot ple de teranyines. Ara voràs tu.

—Clar —respongué la rabosa—. Ací tot s’enganxa. Jo et pegue una ullada, no et preocupes.

El cau on arribaren era un embolic brillant. Entre arbres i branques, s’estenien teranyines enormes, plenes d’objectes penjats: imatges, papers, espills menuts; tot

fragments de records atrapats com si algú els haguera deixat allí expressament. Al centre, un grup d’aranyes anava amunt i avall, movent fils, col·locant coses i parlant sense parar.

—No, no, no, eixa imatge no va ahí. Vas a trencar la coherència visual.

—És que té millor llum! Hauria d’estar davant.

—Açò després ho editem! Canvia-la!

Quan veren Pere, una d’elles s’acostà de seguida.

—Nou? —preguntà—. Perfecte, el que necessitàvem.

—Perfecte per a què? —digué ell ja segur de que se’l anaven a menjar.

—Per a tot —respongué—. Cara neta, mirada perduda… funciona molt bé.

La rabosa s’assegué a un costat divertida per l’espectacle. Pere, en canvi, estava a punt de pegar a fugir com el seu gos.

El jove observava aterrit les teranyines.

—Tot això… què és?

—Moments —respongué una aranya—. El que passa, el que sembla que passa i el que la gent vol que passe.

—Res no es perd —afegí una altra—. Tot queda guardat.

Pere recordà les paraules del garrofer.

—Aleshores… si algú s’ha mogut pel bosc últimament…

Les aranyes es miraren i somrigueren.

Una de les aranyes començà a despenjar imatges d’una teranyina lateral. No eren totes igual de clares: algunes borroses, altres mogudes, totes atrapades en moments que semblaven robats.

—Ací tenim ball. Sempre fem fotos a les festes a vore a qui pillem.

—Ací, gent treballant. Sempre cal quedar de gent seriosa a les xarxes.

—Oh —digué una altra, aturant-se—. Açò sí que és interessant.

Despenjà una imatge més gran. Es veia una figura dreta, mig d’esquena, amb una llum rogenca brillant-li prop del cap.

—Açò no és cap fada —digué una aranya—. Açò és la veïna del quint.

—La que sempre es queixa.

—La que diu que no suporta el soroll —replicà altra.

—La que no ve mai… però ho controla tot. —sentenciaren totes.

Pere s’acostà un poc més.

—Què porta a la mà?

—Una peineta —respongué una aranya—. Amb forma de flama.

La rabosa es quedà quieta, com si notarà una punxà al cor.

—Segur que és ella? —preguntà Pere.

—Seguríssim —digué l’aranya—. Sempre va amb cara d’enfadada. No falla.

La imatge quedà penjant uns segons més a la teranyina, balancejant-se lleument. Pere no sabia ben bé per què, però li produïa una sensació estranya, com si aquella flama no fora només un detall decoratiu.

—Eixa peineta és important, veritat? —preguntà.

Les aranyes s’encolliren de muscles.

—Tot el que brilla ho és.

—Sobretot si no és teu.

—Però això ja no és cosa nostra.

La rabosa ja s’havia alçat.

—No —digué—. Açò és cosa de la tresorera.

Pere assentí com si sabera de que estava parlant.

—La dragona del tresor?

—Eixa mateix —respongué ella—. Si algú sap què és exactament eixa peineta i per què no hauria d’estar en mans de segons qui, és ella.

Eixiren de la zona de teranyines per un sender lateral. A mesura que avançaven, l’ambient canvià de nou. L’aire es tornà més dens, carregat d’olors conegudes: llenya cremada, oli calent, herbes i alguna cosa que feia olor claríssima de “açò s’està passant”.

Finalment, arribaren a un gran clar al bosc, ple de taules, llums, menjar, beguda i criatures de totes mides i maneres parlant a crits i mesclant-se en un caos que semblava habitual. Un crit ixqué d’un dels trols de la marmita, que remenava una paella tan gran que Pere juraria que hi cabia dins. L’arròs havia passat del groc al marró sospitós.

—No digues bajanades —respongué un altre troll—. Açò és socarrat, i el socarrat és patrimoni.

—Patrimoni serà, però com es creme més, farem quicos sense voler!

Al voltant del foc, els gambosins no paraven de tocar tabals improvisats amb cassoles i taps d’olla.

—Açò amb música entra millor!

—Calla i toca, que ací ningú ve a escoltar!

Mentrestant, dos dimoniets borratxos discutien amb un got de cassalla a la mà.

—Esta cassalla està forta!

—La cassalla no està forta, ets tu que no aguantes res!

—Això no ho pots demostrar! Si tu sempre acabes pitjor.

Brindaren sense cap motiu clar i esclataren a riure.

Sota una taula, un porc senglar fartó feia desaparèixer bunyols, trossos d’entrepà i alguna cosa que semblava una llonganissa però ja no estava del tot consumible.

—Xe! —cridà un troll—. El fartó s’està menjant els bunyols!

El porc alçà el cap, amb sucre enganxat al morro, i grunyí amb dignitat.

—Grnyf.

—Diu que només la tasta —traduí la rabosa—. Tasta molt.

Pere observava l’escena entre divertit i superat, desitjós, en realitat, d’unir-se a ells.

—Sempre cuineu així?

—Només quan hi ha nervis —respongué un troll—. Quan ella està, tot va bé.

Un dimoniet, ja amb la veu pastosa, s’afegí a la conversa.

—Quan tot es fa seriós, toca beure.

—Quan tot es fa massa seriós, toca cremar-ho tot!

—Això és després —corregí un donyet—. Ara toca menjar.

Una flamarada isqué de la paella i tots cridaren alhora.

—Açò s’està passant!

La rabosa s’alçà i sacsejà el pelatge.

—Si ens quedem més temps, acabarem discutint si la paella porta pilotes o no.

—Clar que en porta! —cridà Pere.

—Això és heretgia! —amenaçaren els donyets

—Veus? —digué ella a Pere—. Moment de marxar.

Pere assentí, encara amb gust de bunyol a la boca.

—I ara? Volia quedar-me un ratet més.

—Ara toca anar on crema més que la cassalla —respongué la rabosa—. Al cau de la dragona tresorera.

Deixaren enrere la flaire d’arròs, dolç fregit i alcohol, mentre darrere d’ells algú tornava a cridar:

—Que es crema la paella!

I Pere pensà que, si allò era una festa, començava a entendre per què ningú volia que s’acabara mai.

El soroll quedà arrere a poc a poc. Primer les rialles, després els crits, en acabant l’olor de paella i de cassalla. El camí s’anà tornant més estret, i el bosc recuperà un silenci que ja no semblava buit, sinó atent.

Pere caminava sense mirar a res concret, absort en els seus pensaments.

—És curiós —digué finalment—. Quan he arribat ací, tot em semblava… absurd.

La rabosa avançava uns passos per davant, sense pressa.

—Ho continua sent —respongué—. Però ara ja saps per què.

Pere assentí. Havia vist moltes coses en poc de temps: gent treballant sense saber ben bé què, altres fent música perquè sí, uns quants guardant històries en fils, un iaio rondinant contra el present i, entre tot això, una festa que no parava mai de moure’s.

—Crec que ho entenc un poc —continuà—. No va només de fer soroll, ni de menjar, ni de cremar coses.

—No —digué la rabosa—. Va de fer-les junts.

Pere recordà els milhomes discutint mentre muntaven l’escenari, els gambosins comboiants tocant sense enrecordar-se, les fades cuidant la imatge, els cucs filant records, el garrofer queixant-se i els cuiners barallant-se per la paella.

—És com si tot el món tinguera un paper —digué—. Encara que no sempre sàpia quin.

—Exacte —respongué ella—. I quan falta algú important, tot continua… però coixeja.

Pere pensà en la peineta amb forma de flama, en la veïna del quint, en les mirades nervioses del bosc.

—Abans pensava que les festes eren només una excusa — admeté—. Ara crec que són una manera d’aguantar-se.

La rabosa s’aturà un moment i el mirà.

—Ja no parles com algú que només venia a fer una ruta.

Pere somrigué.

—Ni jo em sent com abans.

Davant d’ells, el camí començava a baixar. L’aire es tornava més calent, més dens, amb una olor intensa a sofre i una llum rogenca apareixia entre els arbres.

—La dragona no fa bromes —digué la rabosa—. Guarda el que té valor. I no només or.

Pere respirà fondo. Un altre monstre, el que li faltava.

—D’acord —digué—. A veure què més em falta per entendre.

I continuaren avançant, deixant enrere la festa, però no el que havien aprés d’ella, cap a un lloc on el foc ja no servia per a celebrar… sinó per protegir.

RAGONA SÀVIA

La calor augmentava a cada pas. El camí descendia cap a una esquerda profunda del terreny, i l’aire s’omplia d’una olor antiga: fum vell, ferro i paper humit. Pere notà que ja no se sentia música, ni rialles, ni crits. Només el so de les seues passes.

—Ací és —digué la rabosa—. La tresorera no sol eixir a rebre ningú.

La cova s’obria davant d’ells com una boca cansada. A dins, la llum era rogenca i irregular, reflectida per muntanyes d’or, caixes obertes, cofres mal tancats i piles de documents apilats sense cap ordre aparent. Hi havia pergamins, llibres, llibretes, rebuts, contractes, plànols… tot barrejat.

Al centre de tot aquell caos, estirat sobre una muntanya de papers, hi havia el drac.

No era ferotge. No era elegant. Tenia les ales plegades, una escata solta ací i allà, i unes ulleres tortes reposant-li al musell. Quan parlà, ho feu amb veu profunda… però cansada.

—Ja era hora. Us estava esperant.

Pere s’aturà en sec.

—Ens esperava?

—Sempre espere —respongué la dragona—. El que no sé mai és qui vindrà ni per què.

La rabosa avançà un pas, decidida a intervindre en aquesta situació seriosa.

—Busquem informació.

—Sempre busqueu això —bufà la dragona—. I sempre acabe trobant-la jo.

Amb una urpa, apartà un grapat de monedes i tragué un feix de papers d’entre el desordre.

—Què voleu saber? No tinc tot el dia.

—Una peineta. Amb forma de flama —respongueren els dos alhora.

El drac alçà el cap de colp. Les ulleres li caigueren un poc més avall del nas.

—Eixa —digué— no és qualsevol cosa.

S’alçà lentament, amb un cruixit de papers i monedes, i s’endinsà en un racó de la cova. Tornà amb una caixa menuda, coberta de pols.

L’obrí. Dintre hi havia un manuscrit antiquíssim, som si haguera estat ahí inclús abans que ella.

—Peineta cerimonial —explicà—. Dissenyada fa generacions. Simbolitza el foc que no destrueix, sinó que ordena. Només n’hi ha una.

Pere notà un calfred. Havien trobat el que buscaven.

—És de la…

—De la Fada Major —confirmà la criatura—. Només ella pot portar-la. No és un ornament. És una responsabilitat.

La rabosa baixà lleugerament el cap.

—Aleshores… si algú més la té…

—No l’hauria de tindre —respongué la dragona, secament—. I si l’ha agafada, no ho ha fet per casualitat.

Pere recordà les imatges de les teranyines.

—La té la veïna del quint.

La tresorera no s’estranyà. Aquella bruixa duia anys enfrontada amb el bosc faller.

—Sempre hi ha algú que confon silenci amb ordre —digué—. Algú que pensa que llevar el foc solucionarà el soroll.

Tancà la caixa amb cura.

—Sense la peineta, la Fada Major no pot tornar —continuà—. I sense ella, la festa es queda sense centre.

La rabosa parlà finalment, però amb veu baixa. Sentia un dolor estrany davant aquella informació.

—Així que no s’ha perdut. Ha sigut apartada.

—Exacte —respongué—. I això és molt pitjor.

Pere estrenyé els punys sense adonar-se’n.

—On és la veïna?

El drac assenyalà cap amunt, cap a una zona del bosc que Pere encara no havia vist.

—A sa casa. Ben ordenada. Ben silenciosa. Ben convençuda que fa el correcte.

El drac tornà a ajeure’s sobre els seus papers.

—Aneu —afegí—. Jo guarde el que és valuós. Vosaltres heu d’anar a recuperar-ho.

La rabosa es girà cap a Pere. Creuaren una mirada de decisió que no havien tingut fins al moment.

—Ja ho tenim tot.

Pere assentí. Ja no semblava el xic que havia pujat a la muntanya per una foto.

—Anem —digué —. Que la festa no es defensa sola.

I eixiren de la cova, deixant arrere l’or, els documents i la savia tresorera, sabent que el següent pas no seria entendre… sinó actuar.

EINA DEL QUINT

El camí acabava davant d’una casa que no hauria d’estar allí. No perquè fora fosca o vella, sinó perquè no semblava formar part del bosc. Tot al voltant estava net, excessivament net. Ni fulles, ni pinyes, ni rastre de vida desordenada.

La porta estava coberta de cartells, clavats un damunt de l’altre:

No molestar. Prohibit fallers. Guardar silenci. Tot sentències clares, advertències perilloses.

—Ho ha deixat clar —murmurà Pere.

—Sempre ho fan —respongué la rabosa—. Els que no volen ningú prop.

Abans que pogueren tocar, la porta s’obrí amb un colp sec.

La bruixa els mirava des del llindar. Tenia els braços creuats, el rostre dur i la peineta amb forma de flama ben clavada al monyo. No semblava sorpresa. Semblava preparada.

—No heu vingut a fer turisme —afirmà —. Així que parleu clar.

Pere reuní el coratge que havia anat guanyant al llarg d’aquella màgica jornada.

—Busquem una cosa que tens tu. I no ens n’anirem sense ella.

La bruixa alçà una cella. Semblava que anava un pas per davant dels protagonistes.

—Ací no es perd res. Ací tot està on toca. I vosaltres no toqueu.

—No és teua —afegí la rabosa.

La bruixa la mirà de dalt a baix, amb un somriure estrany.

—Encara no ho saps, veritat?

—No sé moltes coses —respongué la rabosa—. Però sé quan algú s’apropia del que no li toca.

La bruixa s’apartà un poc, deixant veure l’interior de la casa: tot ordenat, tot simètric, tot silenciós.

—Mireu —explicà —. Ací no discuteix ningú. Ningú crida. Ningú depén de ningú.

—Ningú ajuda tampoc —replicà Pere.

La bruixa el mirà amb menyspreu.

—Ajudar? Jo no necessite ajuda. Estic bé ací sola sense que ningú em moleste.

—Clar —digué Pere—. Però el bosc si es necessita, i, sense la Fada Major, no són ningú.

Ella bufà. Estava farta de sentir aquell discurset, i més si venia d’un foraster.

—Les Falles sols són una excusa per fer soroll junts i bufar-se, no tenen cap significat.

—No —respongué la rabosa—. És una manera de no estar a soles.

El silenci es tensà. Semblava que el ingenu Pere havia donat en el blanc.

—Les Falles —continuà Pere, ja amb més seguretat— no són perquè tot funcione perfecte. Són perquè, encara que no funcione, ningú se’n vaja a casa pensant que està sol.

La bruixa serrà les dents. Tenia records de dolor i trauma que li retornaven com punxades al cor.

—A mi ningú m’ha fet falta mai. I molt menys eixes criatures brutes i ximples.

—Això és mentida —digué la rabosa, amb calma—. A tots ens ha fet falta algú. Una altra cosa és que ho admetem.

La bruixa es tocà inconscientment la peineta.

—Ja heu dit prou —tallà—. No pense tornar res ni escoltar lliçons de comunitat.

Pere i la rabosa es miraren. Era hora d’actuar i no podien dubtar.

—No hem vingut a barallar-nos —digué Pere—. Hem vingut a recuperar el que manté el bosc unit.

La bruixa feu un pas arrere, dins de la casa.

—Aleshores —digué—, haureu d’entrar.

I la porta quedà oberta, com una invitació… o com un repte.

L’interior de la casa era fosc i estret, amb sostres baixos i parets carregades d’objectes estranys: pots tancats, llibres oberts per pàgines a mig llegir, símbols dibuixats amb presses antigues. No feia por. Feia respecte.

La bruixa tancà la porta darrere d’ells amb una clau volant que semblava obeir-la.

—No penseu quedar-vos molt —digué—. Este lloc no és per a qui ve en grup.

Pere notà la indirecta. Calia pensar i actuar ràpid, la situació s’havia tornat perillosa.

La bruixa somrigué, però no amb burla. Es tocà el monyo, com qui comprova que alguna cosa encara està on toca.

—Hi ha coses que, si es mouen, tot el món nota el buit —afegí—. Altres, en canvi, només les nota qui les ha perdudes.

La rabosa sentí un calfred. No un record. Una absència.

—No sé què és —digué—. Però no hauria d’estar amb tu.

La bruixa la mirà la rabosa amb una atenció nova.

—Encara ho sents —murmurà—. Això és molest.

Pere avançà un pas. Havia perdut qualsevol por i estava disposat a aplegar fins al final.

—Dona’ns-la.

—No —respongué ella amb calma—. No perquè la vulga. Sinó perquè, mentre no estiga on toca, res no torna a començar.

Pere no ho entenia del tot, però sí prou. Allí estava la clau.

—No pots decidir això a soles. Eixa càrrega li correspon a tot el bosc.

La bruixa, farta de jocs, es posà en moviment. Sense avisar, bufà una espelma que hi havia sobre la taula. La sala quedà en penombra. No foscor total, sinó una llum incòmoda, plena d’ombres llargues.

—Si la voleu —digué—, haureu d’agafar-la.

La rabosa no esperà més. Botà cap a la bruixa, no amb ràbia, sinó amb instint. La bruixa reculà, sorpresa per la rapidesa. Xocaren. No fou una lluita neta: un colp, una empenta, un llibre que caigué a terra.

—Encara no recordes res —xiuxiuejà la bruixa, mentre lluitaven—. Però el cos sempre va un pas per davant.

Pere s’hi llançà també, intentant separar-les. No sabia ben bé què feia, però sí que no volia que passara.

—Prou! Aquesta no és la solució.

La bruixa aprofità el moment per a apartar-se. La peineta s’havia desplaçat un poc. Només un poc. Però prou perquè la rabosa ho notara.

Un dolor sec li travessà l’esquena. No físic. Espiritual. Antic.

—Para —digué la rabosa, ofegada—. Què m’has fet?

La bruixa no contestà. Per primera vegada, dubtà.

—No era això el que volies? —respongué finalment—. Caminar sense que ningú t’arrossegara?

Pere aprofità l’instant. Amb un gest ràpid, colpejà la taula. Els objectes caigueren. El fum d’un pot trencat ho omplí tot.

—Ara! —cridà.

La rabosa botà entre la boira. Sentia la peineta com si fora un far. No la veia, però sabia on era. Les seues ungles s’enganxaren al metall. Ho havia aconseguit.

La bruixa intentà retenir-la, però ja era tard. La peineta caigué a terra amb un so sec, inesperadament normal.

Silenci.

No fou un silenci buit, ni tens. Fou un silenci dens, ple, com l’instant just abans que comence una mascletà. La rabosa mirava la peineta entre les potes, sense saber per què li tremolaven les cames ni per què el pit li cremava suaument.

Pere no s’atrevia a dir res. La bruixa tampoc. Tots tres sabien que alguna cosa estava a punt de passar, però ningú hauria sabut explicar el què.

La rabosa alçà lentament el cap.

La peineta començà a brillar.

No amb una llum violenta, ni encegadora, sinó amb una lluentor càlida, coneguda, com la del foc quan s’estabilitza. La taca invisible de la seua esquena s’omplí de sobte, encaixant a la perfecció. I aleshores, el bosc respirà.

ADA MAJOR

El pèl rogenc començà a fondre’s en llum. La rabosa s’estirà, creixent, transformant-se amb una elegància antiga, com si el cos recordara abans que la ment. Les potes esdevingueren mans, el llom s’adreçà en una esquena recta, i d’ella emergiren unes ales immenses, brillants, translúcides, com fetes de foc i seda alhora.

Quan la llum s’esvaí, ja no hi havia cap rabosa.

Davant d’ells s’alçava la Fada Major.

Portava un trage de fallera dels colors del bosc, profund i ric, ple de flors brodades que semblaven vives, com si acabaren de florir. El cosset lluïa amb delicadesa, la falda queia amb majestat, i cada pas semblava marcar el ritme d’una festa antiga i estimada. Al cap, un monyo de fallera impecable, adornat amb joies daurades, pintes i agulles que brillaven amb memòria pròpia.

Les ales s’obriren del tot, omplint la casa de llum.

La bruixa caigué de genolls, sense forces.

—No… —murmurà—. Has tornat. Altra vegada l’infern de sempre.

La Fada Major baixà la mirada. Als seus ulls hi havia sorpresa, cansament… i reconeixement.

—He tornat —digué, amb una veu que no era forta, però que omplia tot l’espai—. I ho recorde tot.

Recordà el foc, la música, els somriures forçats, el cansament de sostenir una festa sencera any rere any. Recordà també la solitud disfressada de lluentor, la càrrega mental i física i les exigències inesgotables. I, finalment, recordà l’encanteri.

La bruixa tremolava. Semblava que anava a plorar en qualsevol moment.

—Jo només volia silenci —digué—. Volia parar-ho tot.

La Fada Major s’acostà lentament. Cada pas feia olor de pólvora dolça i de flor fresca.

—El silenci també és necessari —respongué—. Però no imposat. El silenci arriba després del foc, no abans.

Pere observava l’escena amb els ulls oberts com plats. No sabia ben bé què dir, ni si calia dir res.

La Fada Major es girà cap a ell i li somrigué.

—Gràcies, Pere. De tot cor.

Ell s’encollí de muscles, un poc avergonyit.

—Jo… jo no sabia ni què eren les falles.

Ella rigué, una rialla clara, neta.

—Encara millor. Així les has descobertes com toca.

La Fada Major tornà a mirar la bruixa. No hi havia odi a la seua mirada, tan sols compassió.

—La festa no és perfecta —digué—. És sorollosa, desordenada, excessiva. Però és compartida. I ningú hauria de quedar-se fora.

La bruixa alçà el cap, amb els ulls humits.

—I jo? Què serà de mi?

—Tu també —respongué la fada—. Si vols. Estàs convidada i ningú et farà cap mal.

Un silenci breu. Després, molt lluny, començà a sentir-se un tabal mal tocat. Una veu cridant. Una rialla. Un coet que no queia on tocava.

El bosc faller es despertava.

La Fada Major obrí les ales, i amb elles, el món tornà a omplir-se de foc, de música i de vida. No perquè tot estiguera resolt, sinó perquè, com sempre, tocava tornar a començar.

amí a la Plaça Major

El camí de tornada cap a la Plaça Màgica del bosc era diferent. No perquè el bosc haguera canviat, sinó perquè ells sí. Les ombres s’allargaven entre els arbres, però ja no feien por. De tant en tant, algun fanalet s’encenia sol, com si el bosc anara preparant-se sense que ningú li ho haguera demanat.

Pere caminava al costat de la Fada Major. Les seues ales, plegades amb elegància, deixaven anar espurnes suaus que il·luminaven el sender. No tenien cap pressa. No calia.

—Quan vaig vindre ací —digué Pere, finalment— només volia perdre’m un poc. Desconnectar de tot.

Ella somrigué. En part, sentia un poc el mateix.

—A vegades, per trobar el que importa, primer cal perdre’s de veres.

Pere assentí. Recordà els milhomes, els comboiants, els cucs de seda, el garrofer rondinaire, les aranyes de les xarxes, el caos dels cuiners… i la rabosa sarcàstica que l’havia guiat sense saber per què.

—He conegut més gent ací que en molt de temps —admeté—. I això que no sabia ni què celebràveu.

—Les Falles no són una cosa que sàpies —respongué ella—. Són una cosa que vius. Encara que no les entengues del tot.

Pere baixà la mirada.

—Quan eres rabosa… —començà— semblava que sempre anaves un pas per davant, però alhora… estaves buscant alguna cosa.

La Fada Major s’aturà un instant.

—Ho estava —digué—. Encara que no sabia què. El cos recordava el camí, però el cap no.

—Et penedies d’haver sigut Fada Major?

Ella reflexionà abans de respondre. Encara estava assimilant la tornada dels seus records.

—No. Però estava cansada. Cansada de portar una festa sencera a l’esquena sense poder parar. De somriure sempre. De no tindre espai per dubtar.

Pere recordà la bruixa.

—Supose que per això ella…

—Sí, jo la vaig buscar —confirmà la fada—. No ho va fer per maldat. Ho va fer des de la solitud. I la solitud, quan dura massa, es torna dura.

Continuaren caminant. A mesura que s’acostaven a la plaça, començaven a sentir-se veus, rialles, alguna dolçaina provant so, algú discutint sense cap motiu clar.

—És estrany —digué Pere—. Tot això és un caos… però ara em sembla necessari.

La Fada Major rigué suaument.

—Les falles són això: un caos amb sentit. Una excusa per trobar-nos, encara que siga discutint, encara que siga equivocant-nos.

Pere respirà profundament.

—Crec que ja ho entenc. No va de fer foc per destruir, sinó per recordar que tot pot tornar a començar.

Ella el mirà amb orgull.

—Ho has dit millor que molts que hi viuen tota la vida.

Ja veien la Plaça Màgica del bosc. Llums penjades, estructures a mig muntar, gent corrent d’un costat a l’altre, crits d’alegria i de nervis. Tot esperava.

La Fada Major s’aturà abans d’entrar.

—Gràcies, Pere. No només per ajudar-me… sinó per mirar sense prejudicis.

Ell s’encollí de muscles, amb un somriure tímid.

—Jo només he caminat amb qui tenia al costat.

La Fada Major avançà cap a la plaça. Les ales s’obriren lleugerament, i una onada de llum recorregué el bosc. La gent començà a aclamar, els tabals marcaren el ritme, el foc es despertà.

Pere s’aturà un segon abans de seguir-la. No sabia si havia entés del tot què eren les falles.

Però sabia una cosa segura: ja en formava part.

La plaça major del bosc era un formiguer viu. Criatures arribaven de tots els camins, carregades de fustes, instruments, papers, cassoles i nervis. Els milhomes acabaven d’assegurar l’escenari mentre discutien si aquell últim clau era realment necessari. Els gambosins comboiants ja feien sonar tabals i trompetes sense esperar cap senyal. Els cucs de seda corregien els llibrets a última hora, afegint frases amb presses i jurant que l’any vinent ho farien amb més temps.

El garrofer mirava l’escena amb els braços plegats.

—Un desastre —murmurà—. Com ha de ser.

Prop del foc, els trols de la marmita removien paelles, els dimoniets borratxos brindaven per Pere sense que ell ho sabera encara, i el porc senglar fartó ja s’havia instal·lat en el lloc estratègic de sempre. I així centenars de criatures de tot tipus, venides d’arreu del bosc, es preparaven per rebre la festa de les Falles.

A un costat de la plaça, mig a l’ombra, estava la bruixa. No parlava amb ningú. Observava. Ningú la feia fora… però tampoc ningú s’hi acostava encara.

De sobte, el soroll baixà. No del tot, però prou perquè tothom mirara cap al centre.

La Fada Major avançà amb pas ferm. Les ales brillaven amb una llum suau i poderosa, el vestit de fallera, ple de flors brodades, lluïa com si el foc l’haguera pintat, i el monyo de fallera, carregat de joies, reflectia una gran peineta ardent que ho omplia tot amb la seua llum.

Al seu costat, Pere caminava un poc incòmode.

—Xe… —xiuxiuejà—. Em miren massa.

—Acostuma’t —somrigué ella—. Hui et toca.

La Fada Major alçà la mà.

—Criatures del bosc faller —digué—. Abans de començar, cal dir una cosa.

Assenyalà Pere. Aquest esperava com un xiquet nerviós mentre sa mare parla amb la veïna.

—Si hui estem ací, si la festa torna a respirar, és perquè algú que no era d’ací va decidir quedar-se. Va preguntar, va escoltar i va caminar entre nosaltres sense voler manar.

Un murmuri recorregué la plaça. Alguns aplaudiren. Altres assentiren amb solemnitat exagerada.

—Pere —continuà— no sabia què eren les falles. I precisament per això ens ha recordat què són. Una comunitat que no fa fora ningú.

Un comboiant cridà:

—Que parle ell!

—No! —saltà Pere—. Jo no…

—Que parle! —corejaren.

Pere sospirà i alçà les mans, reunint el coratge per parlar en públic.

—Jo només sé una cosa —digué—. Que tot això és un caos… però és un caos on ningú està sol. I això val la pena defendre-ho.

Silenci. I després, una rialla col·lectiva.

—Ja està —digué el garrofer—. Amb això n’hi ha prou.

La Fada Major somrigué i mirà cap a la vora de la plaça.

—També hi ha algú més que ha de ser ací.

Tots giraren el cap. La bruixa feu un pas avant, insegura.

—No he vingut a fer festa —digué—. Però… tampoc me’n vull anar.

Un silenci tens. La Fada Major s’hi acostà.

—No et demanem que balles —digué—. Només que no mires des de fora.

La bruixa assentí lentament. Sentia com si es llevara un pes de damunt que duia anys atapeint-la.

—Puc queixar-me? — bromejà.

—Sempre —respongué la fada—. És molt faller.

Algú li allargà un got. Un altre li feu lloc. El cercle s’obrí.

La Fada Major tornà al centre.

—Ara sí —digué—. Criatures del bosc, amb tot el que som: els que construeixen, els que toquen, els que escriuen, els que rondinen i els que arriben perduts…

Alçà la veu.

—Declare obertes les Falles del bosc!

La música esclatà. El foc s’alçà. La plaça tornà a ser un desordre alegre i compartit.

Pere respirà profundament. Ja no li miraven estrany. Ja no era un foraster.

Enmig del foc, del soroll i de la vida, el bosc demostrava una vegada més que la festa no salva perquè siga perfecta, sinó perquè és de tots.

I això, pensà Pere, era el millor final possible. Era l’hora de marxar a casa.

El camí que eixia del bosc tornava a ser el mateix de sempre. Les pedres, els arbres, la llum del capvespre filtrant-se entre les branques… tot semblava normal. I, tanmateix, Pere sabia que ja no ho era.

S’aturà a la vora del bosc, just on començava el sender que el duria de tornada al món d’on havia vingut. Darrere d’ell, el foc encara il·luminava el cel, i la música, més llunyana ara, sonava com un record que no volia acabar de marxar.

La Fada Major caminà fins al seu costat. Les ales, plegades, ja no brillaven amb intensitat, però mantenien aquella llum tranquil·la de les coses que han trobat el seu lloc.

—Ací s’acaba el camí junts —digué ella, sense tristesa, però amb consciència.

Pere assentí. Mirà el bosc una última vegada.

—Quan vaig entrar… —començà— pensava que tot això era una bogeria. Gent cridant, foc, soroll, discussions absurdes…

Somrigué.

—Ara crec que la bogeria seria no tindre res d’això.

La Fada Major el mirà amb atenció.

—No t’ho emportes tot —digué—. Però t’emportes el que importa.

Pere respirà profundament.

—Quan torne a la meua ciutat —continuà—, vull fer-ho. No igual, perquè no sabria… però sí amb el mateix esperit. Vull muntar una festa. Una falla.

Alçà la mirada amb una determinació que no havia tingut en anys.

—En honor a vosaltres. Als fallers del bosc que m’han ensenyat que fer coses junts, encara que siga malament, és millor que fer-les a soles perfectament.

La Fada Major somrigué, orgullosa.

—Aleshores, la festa ja ha viatjat —digué—. I això és el millor homenatge possible.

Hi hagué un silenci suau, d’eixos que no incomoden. Només el vent, les fulles, i el record recent de les criaturetes.

—Podré tornar? —preguntà Pere, sense saber ben bé per què.

—Les falles sempre tornen —respongué ella—. A vegades al mateix lloc. A vegades en un altre. Però sempre tornen quan algú les recorda. I tu pots tornar quan ho desitges.

La Fada Major li allargà la mà. Pere la prengué. No hi hagué màgia, ni llum, ni foc. Només un gest senzill.

—Gràcies —digué ell—. Per deixar-me entrar.

—Gràcies a tu —respongué ella—. Per no mirar des de fora.

Pere es girà i començà a caminar. No ho feu de pressa. Cada pas era una manera de quedar-se un poc més. Quan finalment s’aturà i mirà enrere, el bosc ja no era visible del tot, però sentia clarament que no l’abandonava.

Perquè hi ha llocs que no s’abandonen mai del tot.

Només es continuen en un altre.

I, mentre s’allunyava, Pere ja pensava en fusta, en foc, en gent discutint i rient, en una festa que encara no existia… però que, gràcies al bosc, ja sabia com havia de nàixer.

INFA NTIL

SÓC JO CONTE INFANTIL

ermeteu-me una pregunta ràpida: alguna vegada heu tingut una preocupació que us pesava a l’esquena com una motxilla plena de pedres?

Si la resposta és sí, potser entendreu un poc a Mel.

Mel té onze anys i, si el veiéreu caminant per qualsevol carrer, pensaríeu: «Vaja, quin xiquet tan alt». I tindríeu raó. Però Mel no és només un xiquet alt, però que molt alt. És Mel, i això, ja és més complicat.

En quant al seu aspecte, potser encara no ho hem dit, però és alt i… un poc desmanegat, com una branca d’arbre que ha crescut massa ràpid. Té uns ulls verds tan clars que semblen fets de vidre i gespa, i uns cabells marrons i llargs plens de rulls que no hi ha qui pentine. Però la seua marca més cridanera? Les pigues. És tan blanquet que les pigues li esclaten a la pell com milers de pinzellades marrons. Si les comptàreu, probablement no acabaríeu ni l’any que ve.

Alhora, és prou introvertit, si tinguera l’oportunitat, es convertiria en l’ombra d’un pont per no cridar l’atenció. No obstant això, ben amagada darrere d’esta timidesa, hi ha una part de Mel que cridaria als quatre vents per ser vista. Un Mel que vol mostrar qui és, sense por. Un desig que, de moment, només coneixen els arbres.

Vivia a un dels llocs més sorprenents del món, i n’era conscient. No sé com vos imagineu un lloc així, però sa casa no era a cap ciutat amb trens d’alta velocitat, gratacels i centres comercials amb tot el que et pots imaginar, ni tampoc estava a un paradís tropical, amb surfistes i festes inacabables. Era un bosc màgic, on es reuneix la gent, on viuen totes les criatures, arbres d’una frondositat especial, amb fulles que duren tot l’any, de mil colors, el tronc gros i enrevessat, d’un marró fosc com la ni. I el que és més important, amb tots els seus amics i la seua festa preferida, les Falles.

Aquesta festa que torna el bosc en llum, en milers de monuments que mostren sempre les seues tradicions i el seu humor, l’art en mil i una maneres, una festa que acompanya a cada criatura quasi des que naix i, de vegades, inclús abans. Mel sempre ha estimat les Falles per damunt de tot, i no només ell, sinó tots els seus amics també. Cada any, sense falta, esperen que aplegue el final de l’hivern, que és quan comença tot, quan el vent comença a bufar fent olor a pólvora i a fusta de taronger. Quan els artistes acaben els seus monuments, preparats per a plantar en cada clar del bosc, amb l’ajuda inestimable de totes les criatures.

Llavors, el grup d’amics es posa el polar, una peça tan màgica com el bosc en sí, o el brusó, o el saragüell, les peinetes, les joies… A Mel li encanta posar-se peinetes i joies, més

que qualsevol altre complement, donat que combinen a la perfecció amb les seues pigues, sempre que algú li puga pentinar, clar. Alguns dels seus amics diuen que aquests complements no es poden mesclar. “Si vas de fallera, vas de fallera i si vas de saragüell, vas de saragüell” diuen ells. Mel, simplement, no pensa igual. A ell li para tot bé!

Era una vesprada de divendres a mitjan febrer i Mel es dirigia al cau de la seua Falla, al camí del Santet número 7. El cau era on, des que Mel tenia memòria, anaven sempre totes les criatures per: decidir, preparar, menjar, cuinar, cantar, ballar… totes les coses relacionades amb la festa, clar. Era com un lloc d’encontre, on a Mel li encantava jugar amb els seus amics a amagar-se, a les cartes o al que li apetira a cadascú. Sempre troben alguna cosa a fer i mai s’avorreixen, això sí que és màgic.

Raonant en si mateix sobre aquestes qüestions, Mel va veure una figura alta, clarament un humà, que eixia d’entre els arbres situats al fons del camí. Portava un barret de palla i un somriure d’orella a orella. Era Pere! Mel el va reconéixer a l’instant. Pere era l’únic humà extraboscal (de fora del bosc) que podia arribar i provocar una ovació immediata. La seua història era per tots ben sabuda: havia

eixa llavor de manera pareguda al que sentia Mel, i, Pere, no volia perdre-se-la per res del món.

La música i les salutacions dels primers follets i donyets ho confirmaven: Pere estava ací per assistir a la Cavalcada del Ninot, la gran desfilada anual, on diferents caus de fallers muntaven carrosses que intentaven aplegar fins als arbres més alts, plens de llumenetes, engalanats amb les millors flors i colors que disposaven, ballaven per tot el bosc i animaven a la resta a unir-se. Semblava que Pere també es dirigia al cau faller per la reunió de la cavalcada, i mentre es preguntava a ell mateix si saludar-lo o simplement seguir-lo a una distància prudencial, Pere el va veure i s’hi va acostar primer, saludant-lo amb efusivitat després del temps que no s’havien vist. Després, els dos amics, criatura i humà, continuaren la marxa cap al cau.

A la Plaça Màgica, que era just davant del cau, la resta ja eren esperant per la reunió: la Fada Major, els cucs lletraferits, donyets, dimoniets, aranyes del bosc, la cigaleta, els trols, la dragona… tots tenien moltes ganes de conéixer els detalls de la Cavalcada! Quina seria la disfressa triada? Quins serien els balls? Quina seria la carrossa? Hi havia tantes preguntes entre les criatures falleres que el murmuri creixia i creixia a poc a poc.

Màgicament, va aparéixer Lila, la fadeta màgica que sempre vigilava els més menuts, i com que els notava nerviosos, va tindre la idea de començar un joc de balls, on cadascú podia ballar amb la música de Lila com més li agradara. Esta idea va encantar a Pere, que tot just aplegava junt amb Mel al rogle que s’havia creat. Lila era una fadeta màgica amb poders ben curiosos, a banda de fer música amb la seua vareta, podia també convertir el so de la pluja en coets i el fred en calor, junt amb Espurneta i Fadera, les seues ami-

gues, sempre animaven a la resta d’una manera o altra. A Mel la idea li encantava per dins, però per fora estava aterrit, li feia molta vergonya haver de ballar davant la resta de criatures a la plaça. Pere se’n va adonar, Mel estava roig com una tomata, així que li va demanar que l’ajudara, Pere va confessar que no sabia ballar, però que li apetia moltíssim. Mel va pensar: “Bé, puc provar d’ajudar-lo!”.

Les distintes criaturetes havien començat a ballar, cadascuna amb el seu estil propi, fent gala de les seues excentricitats. Els trols xafaven molt fort el terra acompanyant la música, no era especialment un ball bonic, però transmetien la mateixa energia que una bona mascletà; els dimoniets jugaven amb boles de foc, no anaven massa coordinats, però era una actuació molt visual; les fades aprofitaven per a elevar-se un poc en l’aire mentre estenien les ales completament, això sí que era un espectacle.

Quan fou el torn de Mel, la seua timidesa semblava haver quedat atrapada entre el sotabosc. Al ritme de la música, que continuava tocant Lila amb intensitat, i els cants de Espurneta i Fadera, va començar a moure’s. No eren passos gens rígids com els dels trols; Mel ballava amb una personalitat desbordant, girant amb una agilitat que ningú haguera esperat d’un cos tan alt i desmanegat. Pere no s’ho creia, no esperava que Mel ballara tan, però tan bé! Més criatures pensaven el mateix, molts posaven cara de sorpresa, obrint molt els ulls i inclús sentint el ritme que semblava envair a Mel però, de sobte, unes rialles tallaren la màgia.

—Vaja, mireu com es mou, sembla un gambosí! —es va burlar un trol que intentava imitar a Mel maldestrament, fent gestos exagerats.

Mel es va detindre sobtadament, notant com la calor li

Més tard, al cau de la falla, les fades de la disfressa van fer l’aparició estel·lar per a presentar tot el que havien preparat enguany. Hi havia dos tipus de disfresses clarament diferenciades: un disseny més simple per a xics amb colors que recordaven la tardor, i un altre ple de volums i teles vaporoses de colors vius per a xiques. Mel va quedar-se mirant les dues disfresses, eren precioses, però alguna cosa dins seu preferia els volums i les teles vaporoses de colors vius.

S’imaginava perfectament desfilant pel bosc, lluint amb elegància una disfressa perfecta, era una imatge tan clara i nítida que ja no podia pensar en altra cosa. Mentre la resta comentaven entusiasmats quants cascavells portarien i prenien mesures de la cintura, l’esquena i els peus… Mel remirava les teles de colors vius i les formes suaus del disseny femení.

—No t’agrada, Mel? —li va preguntar una xiqueta, en veure la seua cara llarga.

—És que... m’agrada més l’altre disseny —va murmurar Mel.

Lila mirava l’escena i va interessar-se.

—Vols que t’ajude a mesurar-te, Mel? Podem agafar les mesures per a la disfressa que més t’agrade!

Mel la va mirar, no sabia si Lila entenia el problema.

—Però vull portar l’altra disfressa, no vull el de… xic.

—No passa res! Cadascú pot portar el que més li agrade, al final es tracta d’anar amb el que ens sentim més còmodes i gaudir de la cavalcada.

Mel va parar-se a pensar el que deia Lila, i tenia molt de sentit. Això el va fer sentir molt millor.

Aquella nit, durant el sopar, tot estava en silenci. La mare de Mel repassava la llista de materials que havien d’agafar de la tenda l’endemà. Mel, jugant amb el menjar, va agafar aire.

—Mare, m’agradaria agafar els materials de la disfressa de xiqueta. Els colors són més bonics i...

La mare el va interrompre amb un sospir cansat, sense mala intenció però amb poca comprensió.

—Mel, fill, no compliques les coses. Amb la disfressa de xiquet estaràs molt bé, et veuràs més formal. Deixa’t d’idees estranyes, que ja prou tenim.

Mel es va tancar a la seua habitació, sentint que el cor li pesava més que mai. Estava decebut. Tenia la sensació que, cada vegada que intentava mostrar qui era de veritat, o intentava ajudar, tot acabava en desastre. Encara recordava amb dolor quan va voler muntar la decoració de la presentació i, per la seua maldestresa, va trencar la peineta de fusta gegant que anava a penjar del sostre. «Sóc un error», va pensar, sentint-se trist, insegur i profundament sol.

Dissabte de matí, la llum del sol no va aconseguir animar-lo. Sa mare, notant el seu silenci, li va preguntar.

—Què et passa, Mel? T’he fet el teu desdejuni preferit.

—Res —va respondre ell, amagant la mirada en la tassa de llet.

No podia parlar amb ella. Sentia que no l’havia recolzat en altres ocasions i la por de decebre-la una vegada més era més forta que les seues ganes d’explicar-se.

Més tard, al mercat del bosc, la mare de Mel es va trobar amb Pere. Ell, que tenia un sentit especial per a detectar les tempestes emocionals, va notar la preocupació en la cara de la dona.

—Mel no està bé, Pere. No sé com arribar a ell —va admetre ella.

Pere li va posar una mà al muscle i va somriure amb complicitat.

—No patisca. Jo m’encarregue. Conec algú que sap parlar el llenguatge del cor millor que ningú: una fadeta molt especial.

Pere es va endinsar en el bosc fins a arribar a la Cascada Màgica, on l’aigua semblava caure en forma de fils de seda. Allà va cridar a Lila. La fadeta va aparèixer entre l’escuma, ja coneixedora de la situació.

—Ho he vist tot, Pere —va dir la fada amb veu melodiosa—. Mel té una llum que ell mateix intenta apagar per por.

—Ajuda’l a brillar —va demanar Pere—. Ell es mereix ser feliç tal com és.

Lila va assenyalar amb el cap.

—Jo m’encarregue.

Mel estava assegut al llit quan una llumeta verda va entrar per la finestra. Era Lila. Sense preàmbuls, la fada li va preguntar:

—Vas a participar en la cavalcada, Mel?

—No ho sé... no crec que siga el meu lloc —va respondre ell, capbaix.

Lila, aleshores, li va deixar una bossa de roba brodada als peus. Quan Mel la va obrir, els ulls se li van omplir de llàgrimes: era el material exacte de la disfressa que ell desitjava.

—Mel —va dir Lila—, recorda que el valor d’una persona no està en ser com els altres volen, sinó en la creativitat de ser un mateix. Respectar-se a un mateix és el primer pas per a ser respectat.

L’endemà, tots els xiquets estaven a la falla intentant muntar les seues disfresses, però estaven embossats. No sabien com unir les peces de cartó i tela perquè tingueren moviment. Mel, que havia estat observant en silenci, es va acostar i, amb una habilitat sorprenent, va començar a donar solucions tècniques i creatives. Els altres xiquets el miraven meravellats. Es van adonar que, tot i que s’havien rigut d’ell, Mel no dubtava a ajudar-los.

Quan, finalment, Mel va mostrar la seua pròpia disfressa acabada —aquella que tant desitjava—, es va fer el silenci. Ja ningú es va riure. La combinació de colors i la seguretat amb què la portava feia que es veiera espectacular. Els agradava de veritat.

El dia de la gran desfilada va ser una explosió de color. Mel caminava orgullós, ballant amb els passos que havia practicat al bosc. Sa mare, des de la vora del camí, el mirava amb llàgrimes als ulls, però aquesta vegada d’alegria pura. Es va adonar que no importava si la disfressa era la

—Teníeu raó —va dir Mel, mirant a sa mare i a Pere—. Valia la pena eixir. Però valia la pena perquè m’he sentit jo mateix, sense amagar qui sóc.

Finalment, Mel es va quedar sol a la seua habitació. Es va mirar al mirall, encara amb alguna piga tacada de purpurina. Es sentia pletòric. Per primera vegada en la seua vida, s’havia mostrat al món tal com era i no havia decebut a ningú; al contrari, s’havia guanyat el respecte més important de tots, el seu propi.

Lila

Lila és una criatura màgica i especial, plena de llum, alegria i encant.

La va crear una xiqueta de la nostra comissió, amb imaginació, estima i gran il·lusió.

Encara que de vegades és un poc gamberra, té bon cor i mai fa mal a cap criatura ni terra.

Així és la nostra fada, amistosa i amb gran cor, un autèntic i viu tresor.

Lila , la nostra criatura màgica dels infantils, ha estat trastejant pel llibret… sabries descobrir en quantes fulles la podem trobar?

Activitat 2

T’agradaria saber quin tipus de criatura màgica eres? Eres més d’ajudar o de que t’ajuden? T’agrada parlar amb tot el món o eres més tímid/tímida? Escaneja el QR i completa el quizz per descobrir quin tipus et correspon!

Activitat 3

Sabem que eres una persona ben curiosa i molt resolutiva… per això necessitem la teua ajuda! Lila la fada màgica ha perdut alguns objectes i no els troba. Has de buscar els 8 objectes amagats al monument de la falla infantil situat a la Plaça Major de Carcaixent. Seràs capaç de trobar-los tots?

Flor

Llaç

Lluna

Núvol

Pilota

Barret

Dimoniet

Paraigües

Activitat 4

T’atreveixes a crear la teua pròpia criatura màgica? A continuació pots triar entre els diferents elements que veus al full, els pots pintar al teu gust i, amb el troquelat del marge, retirar el full per poder retallar-los de manera còmoda. Seguidament, pega uns damunt dels altres i dona forma a la teua criatura única. Ànims! Segur que et queda una criatura molt xula!

Exemple de criatura:

Activitat 5

Ajuda Lila a entrar al casal. La fadeta màgica no recorda el PIN de la porta. Per poder entrar, necessita la teua ajuda… Resol aquestes tres preguntes i descobreix el codi secret.

1. Quants cognoms del cens adult comencen per D

A) 5

B) 6

C) 8

2. Quin dia es cremen les falles?

A) 17

B) 18

C) 19

2. Quin dia és la presentació de la nostra Falla?

A) 7

B) 8

C) 10

CODI SECRET:

Activitat 6

A continuació, tens 10 moments clau de la història, però estan desordenats. La teua tasca és posar-los en l’ordre correcte (de l’1 al 10) segons apareixen en el conte:

A. Mel es tanca a la seua habitació trist perquè sa mare no el comprèn i li diu que no es complique la vida amb la disfressa.

B. Durant la reunió a la plaça, Mel sorprèn a tothom ballant amb una agilitat increïble, tot i que algú es burla d’ell. ___

C. Pere parla amb la mare de Mel i decideix demanar ajuda a la fadeta Lila. ___

D. Mel es sent pletòric i orgullós d’haver-se mostrat ell mateix. ___

E. Es presenta Mel: un xiquet molt alt, amb pigues i ulls verds, que viu en un bosc màgic on s’estimen les Falles. ___

F. La fadeta Lila visita Mel a la seua habitació i li regala els materials de la disfressa que ell realment desitjava. ___

G. Mel ajuda als altres xiquets a muntar les seues disfresses, demostrant la seua gran habilitat i creativitat.

H. Mel i Pere arriben al cau de la Falla per a la reunió de la Cavalcada del Ninot. ___

I. Mel desfila per fi amb la seua disfressa de colors vius i teles vaporoses, ballant feliç davant la mirada orgullosa de sa mare.

J. Al cau, Mel confessa a Lila que prefereix el disseny de la disfressa “de xiqueta” perquè li agraden més els colors i els volums. ___

Al Bosc Màgic, Mel vol lluir la disfressa que més li agrada per la Cavalcada del Ninot. Però hi ha massa materials i colors! Només una combinació correcta farà que la disfressa siga perfecta i Mel pugui sentir-se segur i feliç. Si tries els materials correctes i respectes les regles màgiques, la disfressa tornarà a brillar… i Mel també!

Ajuda Mel a completar la seua disfressa. Cada material té un valor màgic i només algunes combinacions funcionen.

Teles vaporoses de colors vius

Cascavells daurats

Peinetes brillants

Regles de la combinació:

No es poden repetir materials

Pots usar com a màxim 3 materials

La disfressa ha de sumar exactament 10 punts màgics

1. Quines combinacions de materials fan que la disfressa funcione?

2. Pots trobar més d’una combinació correcta?

Activitat 1

olucionari S Activitat

Pàgines: 64, 85, 99 i 125

3

Activitat 5

Codi secret: 5197

Activitat 6

Solució: E,H,B,J,A,C,F,G,I,D

Activitat 7

Solucions possibles:

5+3+2

6+4

rograma d’actes

DIVENDRES 23 DE GENER

A les 21:00 h, al casal, sopar de presentació dels esbossos dels nostres monuments.

DIUMENGE 2 DE GENER

Emparellament de les xiquetes i xiquets per a l’acte de la presentació

DISSABTE 07 DE FEBRER

A les 18:30 h, presentació de les FFMM, resta de càrrecs i cort d’honor de la comissió amb l’espectacle “Truc Crime”.

DIVENDRES 13 DE FEBRER

A les 21:00 h, Sopar de Gala Falles 2026.

DIUMENGE 15 DE FEBRER

A les 11:00 h, presentació del llibret “Sender Perdut” per a les Falles 2026 de la comissió, a la biblioteca municipal.

DIVENDRES 20 DE FEBRER

A les 20:00 h, ens vegem al casal per tal de sopar i recollir els Ninots Indultats dels nostres monuments.

A les 23:00 h, entrega dels Ninots Indultats al Centre Comercial Ribera del Xúquer.

A les 00:45 h, visita del jurat qualificador.

DISSABTE 21 DE FEBRER

A les 17:00 h, concentració al casal, vestits amb el trage regional per anar de cercavila. Seguidament, es procedirà amb l’acte de la Crida de la Major oferida pels nostres càrrecs. A continuació, els acompanyarem al Centre Comercial Ribera del Xúquer per a l’acte d’inauguració de l’Exposició del Ninot Indultat.

A les 20:00 h, acte de la Crida des del balcó de l’Ajuntament, on les FFMM de Carcaixent donaran el tro d’eixida a les Falles 2026 (cal arribar prompte i pillar lloc per donar suport a Ana Arbona FM de Carcaixent i membre de la Major).

Tot seguit, sopar de Junta Local Fallera per als càrrecs i la gent que els acompanye.

La resta, sopar de baix braç al casal. Des d’allí, acudirem a les pistes de la FEVE per la tradicional discomòbil

DISSABTE 28 DE FEBRER

A les 9:00 h, ens vegem per rematar les tasques pendents de les carrosses. Al casal s’iniciarà sessió de maquillatge, etc.

A les 17:00 h, trasllat de la carrossa al lloc que ens corresponga, col·locar als càrrecs en el seu lloc a la carrossa i anar entrant en calor amb la resta.

A les 17:45 h, inici de la Cavalcada del Ninot.

Tal com acabem anirem al casal per sopar.

Després, entrega de premis i discomòbil al lloc on determine Junta Local Fallera.

DIUMENGE 1 DE MARÇ

A les 9:00 h, esmorzar al Parc Navarro Darás per tal de fer els preparatius del Concurs de Paelles.

A les 12:00 h, Concurs de Paelles 2026

DIVENDRES 6 DE MARÇ

A les 21:00 h, soparem al casal i després acompanyarem als nostres guardonats a recollir les recompenses de Junta Central Fallera.

DISSABTE 7 DE MARÇ

Dia de festa infantil. De matí, activitats i jocs per a les xiquetes i xiquets.

Dia de la dona de la Major. A la vesprada, les dones de la Major aniran de volta amb la xaranga La Gramola.

DIUMENGE 8 DE MARÇ

Tradicional viatge al Cap i Casal per veure falles i la mascletà

Els càrrecs de la comissió acudiran al dinar oferit per la FM de Carcaixent, Ana Arbona i Picot.

DIJOUS 12 DE MARÇ

A les 18:00 h o abans, anem acudint a la Plaça per començar a traure tot el necessari i arrancar la Plantà

DIVENDRES 13 DE MARÇ

Prompte a la Plaça per continuar amb la plantà dels monuments, focus, pancartes, etc.

DISSABTE 14 DE MARÇ

A les 12:00 h, acte d’inauguració del “Xiringuito” amb tapes i cervesa a preus populars i ambientat pel DJ resident Sento.

Seguim tot el dia, a veure si a l’hora de sopar ja està tot.

Si a la nit anem avançats de faena, hauríem de buscar la forma de festejar-ho. En tot cas, ja veurem.

DIUMENGE 15 DE MARÇ

El seu seria agranar, posar gespa i prou.

Cap a les 12:00 h, al “Xiringuito”, tapes, cervesa i refrescs a preus populars i tot açò animat pel DJ Cataláx.

A la vesprada, “tardeo” amenitzat pel DJ Ivanxu.

A la nit , torrà patrocinada pel president de la comissió D. Guillermo Albero i Fresquet.

A continuació, cercavila amb la xaranga La Gramola per visitar la resta de falles.

DILLUNS 16 DE MARÇ

A les 8:00 h, despertà dels padrins de la comissió.

A les 9:00 h, comença la visita del jurat qualificador de les Falles 2026.

A les 9:30 h, esmorzar al casal.

A les 12:00 h, festa a la Plaça a càrrec de DJ. Pedro Roselló, per anar agafant ambient, i tot açò, amb la companyia del “Xiringuito” de La Major.

A les 14:00 h, dinar a la Nau Multiús de la Major.

A les 17:30 h, concentració al casal vestits amb el trage regional per eixir de cercavila per recollir els càrrecs per tal d’acompanyar-los a l’Ajuntament.

A les 19:00 h, vi d’honor per als càrrecs de les comissions. La resta anirem cap al Passeig per tal d’anar agafant posicions.

A les 21:30 h, sopar a la Nau Multiús de la Major.

A les 23:30 h, festa a la Plaça amb un show de la nostra xaranga La Gramola i acompanyat per un DJ.

DIMARTS 17 DE MARÇ

A les 8:00 h, despertà dels càrrecs infantils de la comissió.

A les 9:30 h, esmorzar al casal.

A les 11:30 h, ens veiem a la Plaça per eixir de passacarrer matiner. Quan torneu, i per als que no van, ambient a la Plaça, amb la col·laboració de la gent menys major. Al “Xiringuito” de la Major, esperem que els cuiners ens preparen unes bones tapetes.

A les 14:00 h, dinar a la Nau Multiús de la Major.

A les 17:30 h, els que han resistit el passacarrer del matí, tenen altra prova en el passacarrer de la vesprada, mascletà infantil i berenar al casal.

A les 21:30 h, els que queden sopar a la Nau Multiús de la Major.

A les 23:00 h, a la Plaça, nit de pop rock

DIMECRES 18 DE MARÇ

A les 8:00 h, despertà de la fallera major

A les 9:30 h, esmorzar al casal.

A les 12:00 h, al “Xiringuito” de la Major, continuarem amb el pla de música ambient oferida per les noves generacions, amb tapetes, cervesa i refrescs a preus populars.

A les 14:00 h, dinar a la Nau Multiús de la Major.

A les 18:00 h, ens veiem al lloc que ens indiquen per a l’acte de l’Ofrena de Flors a la Verge d’Aigües Vives

A les 21:30 h, sopar a la Nau Multiús dela Major.

A les 23:00 h, a la Plaça, Macrodiscomòbil ROLLAZX

DIJOUS 19 DE MARÇ

A les 8:00 h, despertà pel barri i rodalia.

A les 9:30 h, esmorzar al casal.

A les 12:00 h, missa en honor de Sant Josep. En acabar anirem de passacarrer fins al parc Navarro Darás per presenciar la mascletà oferida per Junta Local Fallera.

A les 14:30 h, dinar de Sant Josep oferit pels càrrecs de la comissió en la Sala Marina de Polinyà del Xúquer.

A les 18:00 h, uns prepararan la cremà de la falla infantil, i la resta eixirà per realitzar l’últim passacarrer de l’any

A les 21:00 h, cremà de la falla infantil

A les 21:30 h, soparem al casal.

A les 23:00 h, comença la cremà de les falles. Ja comunicarem l’horari que ens marquen des de l’Ajuntament.

DISSABTE 28 DE MARÇ

Sopar de fi d’exercici

CRÒNICA FOTOGRÀFICA

PRESENTACIÓ D’ESBOSSOS

MILLORS FALLERS 2024-2025

PRESENTACIÓ 2025

RECOLLIDA DE PREMIS A LA GENERALITAT

MASCLETÀ A VALÈNCIA

ENTREGA DE RECOMPENSES 2025

DIA DE LA DONA

OFRENA A LA MARE DE DÈU D’AIGÜES VIVES

DINAR DE SANT JOSEP

NIT DE LA CREMÀ 2025

MISCEL·LÀNIA DE LA SETMANA FALLERA

DIUMENGE DE RAMS

FIRA MODERNISTA, CONCURS D’AMPARÍN

VISITA A LES CARROSSES DE DÈNIA

SAINET “PER ON PARLES PASSES”

DESCOBERTA MARE DE DÈU D’AIGÜES VIVES

FESTA DE HALLOWEEN

OL·LABORADORS

del osc

Mai us heu preguntat, mentre véieu una pel·lícula de fantasia, com funcionaven aquests universos. És a dir, d’on treien els materials per fer edificis tan alts? Com tenien diners per pagar exèrcits tan ben armats? O pitjor, com tenen tant de menjar si viuen dintre de la muntanya o a boscos sense agricultura? En fi, tot un despropòsit si et pares a pensar-ho.

En canvi, nosaltres tenim tota una sèrie de col·laboradors que ens suporten any rere any per fer possible tota aquesta festa. No fem ús de conjurs ni de fonts sobrenaturals, tan sols professionals de l’hostaleria, la construcció, l’administració o l’alimentació, què entre molts altres, ens abasteixen de tot el necessari. Per tot això i més, quedeu convidats a vindre a la plaça per gaudir de la festa que, amb les vostres aportacions, ajudeu a construir.

Ifins ací la nostra aventura. Esperem que hàgeu gaudit del camí, que la saviesa de la rabosa i l’entusiasme de Pere us hagen calat i fons i que, per tant, pugueu viure les pròximes falles amb una energia renovada, tal vegada amb una visió més màgica, més enllà del que la realitat ens mostra.

Al final, tots formem part del nostre propi Bosc Faller, on exercim el paper que hem buscat, o ens ha sigut assignat, per tal de fer funcionar la comunitat. Però més enllà, cal no oblidar que les Falles no són únicament la festa, el monument i la tradició, sinó que per a moltes persones és un espai segur, on poder ser ells mateixos i sentir que no estan sols, que formen part d’alguna cosa més gran que els dona suport.

De part de l’equip de llibret, donar les gràcies a tota la comissió per fer-ho possible i, en especial, als càrrecs que amb tanta il·lusió ens representen i esperen aquesta obra amb ànim renovat. El procés de creació no sempre és fàcil, l’originalitat i la captació de l’interés no venen manques d’esforç, però valen la pena per atorgar a la Falla Plaça Major el llibret que es mereixen i que, es valore fora o no, sempre podrem defensar. Ens veiem aquestes falles a la plaça!