Per a en Ron, la Rosalind i la Sarah, amb el meu agraïment. M.W. Per a M.W. pel text i la Margaret, per l’espera, R.B.
E
l
Go s
c o r r e
a
t r a v é s
d e l
b o s c
c r e m a t ,
damunt la cendra calenta. Subjecta una Garsa amb el seu musell ferm i vellutat. La duu a la seva cova vora el riu on vol tenir cura de la seva ala socarrimada. Però la
Garsa no vol que l’ajudi.
–N o
-mormola.
podré volar mai més
–Ja ho sé -diu el Gos.
Resta en silenci un moment i afegeix: –Jo sóc cec d’un ull, però així i tot, gaudeixo de la vida. –Això no és res! -diu la
Garsa-. Com et sentiries si no
poguessis córrer? El Gos calla.
La
Garsa s’arrossega cap a l’ombra de les
roques i sent que el seu cos es confon amb la foscor.
Passen els dies, tal vegada una setmana, i es desperta amarada de tristor. El
Gos l’espera i la convenç perquè l’acompanyi a la riba del riu.
–Salta sobre el meu llom -li diu-. Observa l’aigua i conta’m què veus.
Amb un sospir, la
Garsa accepta.
L’aigua emmiralla el núvols i el cel i els arbres..., i alguna cosa més. –Veig una criatura nova i estranya! -exclama. –Som nosaltres -diu el Agafa’t fort!
Gos-.
Amb la
Garsa arrapada al seu llom, corre a través dels matolls,
s’esmuny per les estelles de les escorces, travessa els boscams de boixos blanquinosos, i s’endinsa en el blau. Corre tan veloç que sembla volar.
Garsa sent que el vent oneja entre les seves plomes i s’alegra. –VOLA, Gos, VOLA! Jo seré el teu ull cec i tu seràs les meves ales. La
El
Gos corre amb la Garsa sobre el llom,
cada dia, tot l’estiu, tot l’hivern.
Ac a b a d e s l e s p l u g e s , q u a n l l u q u e n e l s b r o t s d e l s a r b r e s , arriba una guineu al bosc. Una
Guineu amb ulls embruixadors i un magnĂfic abric roig
que frega els arbres com una llengua de foc. La
Garsa tremola.