Lo carácter castellá
Diferencias entre las regions de la Península.– Contenen varias rassas ó pobles, que’s poden condensar en dos grupos – Lo caracter castellá es un dels més marcats.– Contraposició ab l’anglo-saxó.– Encarnació del tipo en don Quijote.– Gran epopeya castellana.– Situació pobre de Castella al enpéndrela – Resum del descubriment, conquista y assimilació de América.– Postració en que va quedar lo poble castellá.– Desequilibri entre’ls elements de son carácter.– Predomini del idealisme generalisador y del esprit d’absorció y de imposició Decahiment y degeneració actual
Unificació del idioma. Autoritarisme y oligarquía fills del carácter castellá.–No es interessat, sino pródich.– Auxiliars de la oligarquía dominant.–
Dificultats que trovará lo catalanisme regionalista
Suposem que hi ha un extranger ilustrat y esparvillat, pero que no te cap noció de geografía política. Suposém que á la estació de Irún pren lo camí de ferro espanyol, y aprofitant un d’aqueixos “viatjes circulars” que donan dret á deturarse en las principals poblacions, empleanthi dos ó tres mesos, visita las provincias bascas y las duas Castellas, donant una escapada á Galicia y Asturias avans d’arribar á Madrid, y després, fent la volta per las regions andalusas fins á Cádiz y Málaga, se’n torna per Alacant y Valencia, y surt d’Espanya per Cerbère, havent passat alguns dias en las poblacions catalanas. De retorn á sa terra, pregunteuli que ha vist durant son viatje, y es ben segur que vos respondrá que ha estat en tres ó quatre nacions distintas. Procureu convénsel de que en son passeig no ha sortit ni un sol instant d’una meteixa nació, y no lograreu pas ferli creureho.
Si l’home es una mica filólech, vos dirá que ha sentit parlar, no una llengua y distints dialectes, sinó varias llenguas, alguna tan diversa de las altras com ho es de las demés de la Península la gent que la parla, que forma per ella sola una de las rassas de la gran especie mediterránea. Vos dirá, ademés, que fins prescindint de la llengua basca, independent de totas las que parlan las varietats y grupos dels indo-europeus, ha sentit varias llenguas greco-románicas perfectament caracterisadas y sens mes relació entre ellas que l’ayre de familia y’ls efectes de la comunitat d’orígen que distingeixen á totas las llatinas, y vos fará observar que en alguna d’aqueixas llenguas hi ha notat alguna particularitat que suposa una influencia extranya que no’s nota en las altras, puig que sens dupte li haurá cridat la atenció lo element semítich que van deixar los moros en las regions castellanas y andalusas. Si’l nostre home, ademés de ser filólech, te algunas nocions d’antropología, etnografía y demés brancas similars de la ciencia, vos afegirá que no sols la llengua, sinó moltas altras condicions físicas y morals li han demostrat que en los payssos recorreguts hi viuhen distints pobles. Si avuy que están en predicament, es aficionat á las observacions folklóricas, vos sostindrá á peu y á cavall, que ni’ls jochs bascos se semblan gens ni mica als castellans, ni’ls cants ni la poesía dels andalusos, voluptuosos fins quan son devots, y empapats sempre del placivol allanguiment á que’ls convida la exuberancia de la naturalesa, res tenen de comú ab las enérgicas manifestacions populars dels aragonesos, ni ab las dels gallegos, qual suau melancolía es tan distinta de la que caracterisa á totas las del poble andalús, com las platjas, riberas y montanyas de Andalusía son en aspecte, recorts y misteriosas llegendas diferents de las de Galicia. Si’l viatjer que suposém, ha volgut enterarse de la
situació y condicions generals dels payssos recorreguts, haurá sapigut que en algun d’ells, com la provincia de Barcelona, la població es tan espessa com á Inglaterra, puig que cada kilómetre quadrat conté cent vuit habitants, mentres que en altras, com las provincias de Albacete, Cáceres, Cuenca, Guadalajara y Soria, la despoblació está al nivell de Russia, puig que no passan de quinze los habitants per kilómetre. Haurá vist, que mentres las regions pobladas, que son precisament las de terreno menys fértil, se veuhen obligadas á emplear en la industria los brassos que’ls sobran de la agricultura, las menys pobladas, moltas de las quals tenen bona terra, han de deixar de conreuharla ó la conreuhan d’una manera rudimentaria, puig que’ls brassos de que disposan no donan l’abast pera ferli produhir tot lo que podria. Si lo nostre viatjer s’ha enterat del estat jurídich, haurá quedat profondament sorprés al veure que algunas regions, que tenen cossos de lleys completament sistemátichs, basats en los grans principis de la llibertat civil, los conservan en la meteixa situació en que’s trobavan dos sigles endarrera, ab grans institucions d’aplicació actual petrificadas y momificadas, com si per’ellas s’hagués deturat lo moviment de la vida; aixis com altras regions varian á cada punt lo mes fonamental de llur dret, com si jamay fos prou absorvent l’esperit d’autoritarisme que l’inspira. Tot aixó y molt més diria en apoyo de sa opinió l’extranger que’s trobés en l’estat que suposém, y ab perfecta llógica vos sostindria son parer, de que lo que ha vist en son viatje no es una nació, sinó várias nacions. Si á la fi, en presencia de las cent y una Constitucions que s’han ensajat, y dels mil y un decrets, lleys, ordres, circulars y demés disposicions ab las que s’obliga á tota la part espanyola de la Península, hagués de convencers, de que real y
efectivament los payssos que ha recorregut forman una sola nació, políticament unificada, es ben segur que s’explicaria l’estat de decahiment y retrás que hauria notat per tot arreu, y compadeixeria als que per forsa han de viure dins d’un sistema que no pot deixar de pesar damunt d’una gran part d’ells com una insoportable tiranía. La discordancia, ó millor encara, la oposició entre la naturalesa y la organisació del Estat ha sigut y segueix sens dupte sent la causa principal de la postració á que han arrivat las varias regions que forman la nació espanyola.
Las diferencias que hauria observat lo viatjer extranger que suposem, indican, en efecte, que en la part espanyola de la Península hi viu no un poble, sino varis pobles. Pera confirmar la indicació, no tenim que fer més que examinar los carácters dels grupos més marcats. Per poch que aprofondim en tal examen, ne sortirem completament convensuts de que dintre de la Espanya actual, las rassas diversas que van poblarla no s’han fós encara, sinó que, al contrari, lo desentrotllo histórich las ha portadas no sols á mantenir sinó fins á aumentar llurs diferencias características.
Agafarem no més que las duas que més directament nos interessan: la nostra, ó sigui la que forma’l poble catalá y la que ha lograt imposarsens, ó sigui la castellana. No entrarem á estudiar la basca, ni cap altra de las moltas que podriam classificar, puig que’ns sortiriam del nostre propósit, pera’l que’m basta demostrar, que entre nosaltres y’ls nostres dominadors hi ha prou diferencias pera ser considerats com dos pobles distints. No farem tampoch un verdader estudi antropológich, etnográfich ni etnológich de l’un y del altre, ni dels individuos de que’s forman, puig lo nostre objecte no requereix
sinó la demostració d’aquellas diferencias, ab indicacions dels efectes que han produhit en la marxa histórica del nostre pays. Es, ademés, innegable, que per més que á Espanya puguin trobarse moltas varietats, grupos y sub-grupos, los més marcats per llurs carácters, més que distints, diversos y fins oposats, son los dos de que anem á ocuparnos. Los demés s’aproximan á l’un ó á l’altre dels dos, de lo qué’n resulta que mirats en globo los pobladors actuals de la part espanyola de la Península, poden classificarse en duas grans agrupacions: la central-meridional, personificada en la gent castellana, y la pirenáica ó nort-oriental, de la que formem part nosaltres. La agrupació central meridional te per centre las duas Castellas y s’extén á totas las regions que van ser reconquistadas dels moros per las armas castellanas: la agrupació nort-oriental se compon dels antichs Estats que formaren la Confederació aragonesacatalana, deventshi afegir tots los que ocupan las vessants de part d’ensá dels Pirineus, fins al golf de Cantábria. Tots aquestos Estats y regions, fins los que parlan llengua distinta, tenen mes punts de contacte ab lo temperament y carácter catalá que ab los dels habitants del centre y del mitjorn de la Península.
Lo poble castellá es un dels més marcats que hi ha entre’ls actuals pobladors d’Europa, ahont tant s’han barrejat y fins confós las antiguas rassas, varietats y grupos. Per certas condicións, no tindriam cap reparo en col·locarlo en un dels extrems de la escala, qual altre extrem ocupés la gent anglo-saxona. Si aquesta es la mes completa representació del positivisme basat en lo sentit práctich individualista, aquell es la genuina expressió del idealisme, apoyat en lo més inconstant afany d’abstraccións. Don Quijote y John Bull no s’han pogut compendre ni’s compendrán jamay. Sempre’s
compadeixerán l’un á l’altre. A John Bull no li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puig que li sobran á dotzenas los ports buyts de barcos y orfens de comers. Després de tants anys com fa que’l posseheix, no pot encara compendre l’afany que sent l’altre pera recobrarlo; pero positivista com es, tot arronsant las espatllas y sonrihent de compassió, va aumentant cada dia sas fortificacions inexpugnables, é hi sosté constantment una guarnició que es quasi un exércit, disposada á totas horas á acudir al toch de alarma. A Don Quijote no li entra al cervell que John Bull sigui capás de donar á Irlanda la autonomía, com fa anys ha l’ha deixada pendre al Canadá, á la Australia, al Cap de Bona Esperansa y á la majoría de las colonias en que hi abunda l’element européu, y’l compadeix desde’l fons de la seva ánima. Quan, fa pochs dias, ha llegit, que tot aquell garbuji dels carrers de Londres, ab tota aquella trencadissa de vidres y desaparició de joyas y rellotjes al crit de socialisme, no ha donat lloch á cap mida extraordinaria ni pretext pera fusellarne algunas dotzenas ó centenars, en nom del ordre y dels grans principis ultratjats, l’ha pres verdaderament per boig rematat. Si á Madrid hagués succehit la centéssima part de lo de la capital de Inglaterra, Don Quijote, armat de totas armas y ab veu tan pavorosa com la que feu en la Venta quan la cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l’estat de siti fins en las discutidas Carolinas y omplert de morts y ferits carrers y plassas, sinó que hauria amenassat á cel y terra, pretenent que las demés nacions seguissin lo seu exemple y fessin grans escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocorre. Pera evitar perills ideals va expulsar als juheus y moreschs, subjectantse tot satisfet al mal real de consumar la despoblació del
pays y la ruina del comers y de las industrias, y lo que ha fet no una sinó cent vegadas, está disposat á repetirho cent y cent vegadas més. Don Quijote no s’excarmenta may, y fins quan se veu caygut y macat pels blaus de las bastonadas rebudas en defensa d’una donzella encantada, no espera sinó que torni á semblarli que la meteixa ó una altra demana quart y ajuda, pera alsarse com pugui y anar tot tintinejant á cercar qui torni á amidarli la esquena.
Puig que no n’hi ha cap dupte: un dels grans mérits de la celebrada concepció de Cervantes es haver encarnat en son héroe lo tipo genuinament castellá. Es desinteressat, generós, amich de las bonas formas y mirall de cortesía. Es ja débil de cos, pero més encara d’intelligencia, y no obstant se sent ab prou alé pera sortir á combatre contra’ls mons visible é invisible. S’ha fet una lley de la cavalleria, y se creu bonament destinat á imposarla á qualsevol que no la vulgui admetre de bon grat. Te un arreplech de llochs comuns, y persuadit de que en ells s’enclou tota la erudició científica, los usa á totas horas y’s veu capás de discutir ab qui’l contradigui, arrelantli aquesta ilusió la facilitat ab que logra sempre sinó convencer, fer callar á Sancho Pansa. Lo discurs sobre armas y lletras y tots los demés que quan la ocasió’s presenta dirigeix als que’s prestan á escoltarlo, son molt més semblants als que avuy fan las delicias de las Corts de lo que sembla á primera vista. Tenen la meteixa falta de solidés y la meteixa eruberancia de paraulas. Quatre llochs comuns, disfressats ab amples ropatjes de colors llampants, fan l’ofici d’arguments, y allá ahont aquestos no arrivin hi arrivará la llansa ó la espasa, ab tot y que’l bras no conservi ja quasi forsa ni pera manejarlas. Don Quijote es lo tipo del generalisador sens base d’observacions propias ni recullidas per l’estudi. Creu que tot pot
reduhirse á una fórmula simple é indiscutible. Ab una divagació ben vestida pretén resoldre lo mes intrincat problema, y tracta tot seguit de imposar la solució als demés. ¿Pot donarse un tipo mes genuinament castellá?
Al dir aixó, no s’entengui que pretenguém rebaixarlo, sinó molt al contrari. Per aquella regla de que cada qual admira al que posseheix las qualitats que á n’ell li mancan, ningú ha d’admirar tant las bonas condicions del carácter castellá, com nosaltres los catalans, que som la revers de la medalla. Per la nostra part no’ns dòl confessar, que las apreciem en lo que valen, y que’ns encantan tant mes, quant mes enmotllan lo tipo á la gran creació literaria que’l condensa.
¿Que més que’l quijotisme podia donar lloch á la sens rival epopeya castellana, que no ha sigut encara cantada per cap dels poetas de la decadencia de que va ser principal causa, tal vegada perque lo dessangrament que va imposar al pays venia á ploure sobre mullat?
¿Quin poble sinó un de tant idealista y divagador en la generalisació com lo castellá, s’hauria trobat en aptitut d’empendre lo descubriment, conquista, població y assimilació de las Américas, ni s’hauria atrevit á tal empresa en las circunstancias en que’s trobava? Som amichs de la justicia, y puig la passió no’ns treu lo coneixement, no tenim cap inconvenient en consignar que, al nostre entendre, la epopeya castellana pot posarse al costat al menys de las més grandiosas que’s trovan en la historia que coneixém. Gran y de las que presentan menys miserias al costat de las grandesas, es la epopeya de las ciutats gregas, baluart inexpugnable contra las invasions de las extensas unificacions assiáticas; epopeya que comensa per los heroichs combats al voltant dels murs, de Troya, y
després de passar per las maravellosas lluytas en que un grapat d’homens lliures deturava aquells aixams de milions d’esclaus conduhits fins á llurs platjas per un amo, acaba ab lo passeig triunfal de la superioritat grega fins al cor de la India, extenentse á son pás fins prop de las murallas xinas per l’un costat, y per l’altre fins mes ensá de l’Egipte. Plena de grandesas, pero també de miserias, fou la lluyta que mes tart degué sostenir la Europa cristiana contra la forsa espasmódica que’l Korán comunicava als pobles; lluyta que va donar lloch á las creuhadas. Mes ni aquestos fets, ni altres de menos trascendencia que’ns admiran en la historia, sobrepujan al culminant del poble castellá. Los grechs y’ls creuhats van mantenir, es veritat, lo centre de la civilisació y de la cultura en Europa; pero lo génit castellá va doblar de cop y volta llur imperi en lo món. No hi ha cap altre fet humá que pugui comparárseli en conseqüencias.
Y la epopeya americana va realisarla la gent castellana fent lo Quijote com jamay. Quan lo desdonat Colombo va trucar á la porta de Castella, aquesta, per mes que altra cosa’s cregui, era una terra pobre y despoblada. La pintura que fan d’ella los pochs viatjers de la época, quals escrits se conservan, es tristíssima. Desde l’any 1465 al 1467, lo baró de Bohemia, Lleó de Rosmital va visitar las regions centrals de Espanya, Fransa, Inglaterra, Portugal é Italia, y de totas las páginas de son llibre se’n desprén la inferioritat material en que’s trobava Castella respecte dels altres esmentats payssos. Lo viatjant, anant cap á Portugal, va internarse fins á Segovia, desde ahont va dirigirse á la frontera portuguesa per lo camí de Salamanca, y de retorn, va passar per Mérida, Madrid y Guadalajara, y va retornar á Fransa per la via de Saragossa. Per tot arréu no va veure més que terras mitj ermas, plenas de salvias y romanís, ab escassissims boscos y
arbredas, y no va trobar mes que miseria, fins al extrem de que en molts punts, com fa notar, “empleavan los fems dels animals pera ferhi foch y courehi lo menjar”. Tan trista com la que acabem d’apuntar es la relació que fa á son Senat la embaixada veneciana de Vincenzo Quirini, en la qual se fa constar que “en tots aqueixos regnes y provincias de Castella podia haberhi unas trenta duas ciutats y cent cinquanta poblacions tancadas (murate), entre grans y petitas, y uns dos mil pobles oberts (villagi) y encara que’l pays sigui molt gran, com que está molt poch poblat, no pot concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs ó familias”.
La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo pays. “Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse contra’l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens de gelosia. Tenen ingeni natural, pero no l’aplican á doctrina ni estudi de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un dia pera apareixer mes grans de lo que son.”
La veritat de las relacions qu’acabém de transcriure ve reforsada per testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son Senat una relació que confirma completament la de son antecessor. “Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas passa un any que no hi plou, y la terra s’asseca y endureix fins al punt de que la rella no si enfonza dos dits.” “No crech, afegeix, que hi hagi
una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del clima, que no permet soportar grans fatigas.” “Ells, diu al cap de pochs párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si s’atrevís á entrarhi un exércit petit, fácilment se’l destruhiria, y si fos gran, lo mataria la fam.”
En tal situació, puig tots los indicis confirman que no pecan de molt exagerats los judicis que acavem d’extractar, va comensar Castella la seva gran empresa. Mes si tal era la situació del pays, lo carácter dels seus habitants estava en lo mes brillant de sos períodos. La lluyta de vuyt sigles contra’ls moros havia endurit los cossos y retrempat las voluntats. La tendencia castellana estava ja imposada á tots los que en la reconquista havian sigut los auxiliars directes de Castella, havent aquesta absorvit los diferents Estats que se havian anat formant, enmotllantlos á son afany d’unitat y concentració. La guerra contra’ls infidels havia exaltat l’esperit del poble en favor d’una religió que tan be s’avenia ab son temperament y carácter, al meteix temps que la llicenciosa vida de campanya, si per un costat l’havia empobrit, per altre li havia despertat l’afany de riquesas, que no sabia adquirir per medi del travall, puig que en tants sigles de trastorns n’havia quasi perdut l’agre. La religió y la set d’or, en extrany pero molt explicable maridatje, van acabar de decidirlo á las difícils empresas pera las quals se sentia ab vigor sobrat. La iglesia, al dirse católica, no li deixava dupte de que aspirava á la unificació religiosa del género humá, y no devia tardar á fer aplicació del exemple. La tendencia generalisadora castellana prompte y lleugerament va fer la repartició del mon. La direcció espiritual
tocava de dret á Roma; la temporal á Castella. Per aixó per tot arreu ahont va anar, hi portava capitans y missioners. Los uns guanyavan ánimas pera’l catolicisme religiós; los altres conquistavan terras y vassalls pera la corona, que era lo punt central, lo Papa del catolicisme polítich que somiava.
Y va comensar la epopeya castellana llensantse tres débils naus al Occeá desconegut. Sols una gent com la castellana de llavoras podia compendre al gran visionari genovés, y sols ella podia darli companys prou decidits pera seguirlo durant més de seixanta dias per una mar, quals misteriosos perills prenian á cada moment proporcions més pavorosas. Tots los que havian intentat l’empresa, als pochs dias de navegar havian reculat aterrats y mitj morts de feresa. Lo primer viatje de Colombo, miris com se vulgui, es lo fet mes heróich que’s trova en la historia.
Realisat lo descubriment, una verdadera febra va apoderarse del poble, que havia compres al gran almirall. Sens atendre á sa debilitat interior, sens amidar sas forsas, que molts anys després, y quan disposava ja de mitj mon, no li permetian tenir fora de la Península més que vint mil homens pera defensar possessions tan extensas, va decidir conquistar, convertir y assimilarse tot aquell nou món que sols havia entrevist. Al segón viatje, totas las embarcacions del pays no haurian pogut contenir á tanta gent com volia acompanyar á Colombo. En los xabechs ó carabelas de la expedició s’hi van encabir centenars de personas més de las designadas, y á llur sortida del port, los ulls de mils y mils que á pesar seu devian quedarse á terra, los acompanyavan ab llurs miradas envejosas.
Y’ls viatjes, descubriments y conquistas van multiplicarse luego ab activitat vertiginosa. Al cap de pochs anys ja s’havia pres possessió del continent americá, y mentres que los Pinzon, Ojeda, Niño, Niecuesa y molts altres anavan avansant camí cada dia á travers de perills y privacions inconcebibles, Ponce de León lograva encara distingirse entre tots, conquistant Puerto Rico y descubrint la Florida, y Vasco Nuñez de Balboa, ab un grapat no més dels companys que volgueren seguirlo, atravessava las montanyas del istme de Panamá, á despit del clima mortífero y del terror que inspiravan las desconegudas tribus guerreras que hi vivian, y era’l primer europeu que desde son cim veya las ayguas del Pacífich, que tal vegada amagava altres mons tan importants com lo que estavan encara descubrintse, y sentava las bases del sistema que havia d’emplearse en llur conquista.
Mes totas aquestas figuras, cada una de las quals podria donar lloch á un poéma, van ser luego eclipsadas per las dels verdaders héroes de la empresa. Cortés llensantse ab alguns centenars d’homens á la conquista de un imperi poderosament organisat, que semblava que tregués de la terra exércits pera oposarse al invasor, y tenint prou pit pera cremar las naus, tallantse aixis tota retirada; Pizarro fent lo meteix en lo Perú, y dominant l’Estat mes fort de la América sens altres elements que’ls que uns quants particulars podian proporcionarli, y que á més de ser pochs estavan sempre mal avinguts, van col·locarse á tal altura, que tot lo demés va empetitirse. La epopeya castellana te episodis que no’s trovan en cap altra. Aquells soldats aventurers, operant en un mon completament nou, ab los auxilis á centas ó mils lleguas de distancia, obrant per la intuhició del génit, van endevinar lo sistema únich que pot aplicarse
á las conquistas de payssos misteriosos, y avuy meteix encara, si Inglaterra es la primera potencia colonial y sap ferse respectar de tots los pobles mitj civilisats, no ho dèu sinó á l’ús dels recursos diplomátichs y medis estratégichs y táctichs que va inventar Hernán Cortés en la conquista de Méjich. Y ¡quín cop d’ull tenian! Los punts escullits per ells com assiento de las primeras colonias, son encara los que avuy acaparan tot lo comers d’América. Las primeras barracas construhidas per Cortés portaren lo nom de Vera Cruz, y Vera Cruz es lo gran port de Méjich. La metrópoli de la América del Sud en lo Pacífich es Lima, y l’emplassament de Lima y fins los plans de la ciutat son obra de Pizarro. En tota la gran epopeya castellana hi vessa la vida. D’una de las expedicions parcials al interior del Perú, realisada per Gonzalo Pizarro, se’n separa un capitá obscur, Francisco Orellana, y llensantse á un riu, á bordo d’un mal bergantí construhit per sos meteixos soldats al mitj de las soletats de las alturas dels Andes, segueix la corrent, y acompanyat sols d’algunas dotzenas d’homens, sens temor á lo desconegut ni á las tribus guerreras de que té indicis, emprén lo riu de las Amazonas, y per entre mitj de rocas, y de salvatjes enemichs, á punt á cada moment de veures arrossegat per las corrents cap á la ruina, arriva ab la gent famolenca y despullada á la embocadura, y’s trova navegant en l’Atlántich. Havia atravessat tot lo continent americá, desde l’un al altre mar, en condicions tals, que ni avans havia tingut qui’l precedís, ni ha tingut després qui l’imités. ¡Y aquest fet, com cent y cent d’altres, es sols un petit epissodi de la gran epopeya castellana!
Veritat es que tan brillants fets s’entelan moltas vegadas ab barbaritats y concupicencias sens límit; veritat es, que per més que’ls exércits conquistadors d’América no passessin jamay de la categoria
de companyías ó tot lo mes de batallons per lo número dels soldats, deixavan quasi sempre darrera d’ells un rastre com lo de’ls innumerables aixams d’Atila; veritat es que aquella devastació general va engolirse civilisacions com las de Méjich y del Perú, que tal vegada mereixian respecte: pero precís es reconeixe que tal contrast es condició precisa de tots los fets humans, y per lo tocant als de qué’ns ocupém, fins quan la negror es mes profunda, no deixa de aparéixer algun raig brillant que arriva á enlluhernar. Lo protagonista de aquellas conquistas, Hernán Cortés, elevant á la india Donya Marina sinó á la categoria de muller llegítima, á la de amiga respectada; donant desde son altíssim lloch l’exemple de barrejar la sanch européa ab la americana, y honrant al fruit de tal unió al nivell del respecte otorgat á la mare, fou un precedent de tracendencia pera la futura assimilació: precedent que, mes tart y tot, no han imitat gayre sovint las demés nacions colonisadoras. Pocas d’ellas poden tampoch presentar una figura tan simpática y venerable com lo del pare las Casas, lo defensor infatigable dels indígenas, qual amor intens va cegarlo fins al punt de no deixarli veure, que per afavorir als seus protegits, sacrificava un’altra rassa.
No tenim espay ni es lo nostre objecte detallar los fets que hem tocat per incidencia. Deixem de bon grat al que vulgui empéndrela, la tasca de cantar la exuberant epopeya del poble castellá. Al fi que’ns proposém, nos basta haver cridat la atenció dels lectors envers unas empresas que sintetisan l’apogéo de la rassa més idealista y apassionada per las abstraccions de totas las de Europa. Lo maridatje estrany de l’esprit religiós ab la sed d’or; l’afany de conquistar totas las conciencias pera Roma y tots los pobles del món pera Castella, no va reduhirse en la empresa americana al descubriment y á la
conquista. L’idealisme castellá va proposarse més, molt més encara: va volguer unificar aquells extensos continents, y assimilarse aquellas rassas innumerables. Va imposarlos no sols la religió, sinó la llengua, las costums, los usos, y fins las preocupacions y’ls prejudicis; va subjectarlos á las sevas lleys y als seus goberns, ab la pretensió de tenirlos sempre fidels y sumisos á pesar de la distancia. Pera conseguirho, va haver de dessangrarse, y portant al nou món la vida ja escassa de que gosava en lo món vell, lo poble castellá va quedar tan anémich y debilitat que no ha pogut encara restaurar sas forsas. La gran epopeya americana te per final la trista decadencia de Castella. Va succehirli lo meteix que á aquellas matronas, que á copia d’engendrar y criar fills y mes fills, hi perden no sols la hermosura y las gracies de la juventut, sinó també la salut y las forsas. Quan se veu á una d’aquestas mares, débils prematurament decaygudas, rodejada d’una munió de fills y fillas que ab llur alegre bellugadissa y en lo brillejar dels ulls mostran ben clar que arrivarán á fer bon paper en lo món, lo sentiment general la acull ab veneració y respecte. Iguals sentiments té dret á exigir dels pobles civilisats la gent castellana. Si algú pretén menysprearla per la fatal situació en que’s troba, pot ben be alsar lo cap y mostrar ab orgull sa prole, més numerosa, molt més, que la de qualsevol altre poble del món.
“Compadeixeume, si voleu, y tingueume llástima, pot dir ab la veu entera que usava en sos bons temps: pero respectéu y fins veneréu la debilitat y pobresa de vida en que m’ha deixat la mes explendent de las empresas dels temps moderns. Si estich caduca y postrada, á l’altra banda dels mars, la vida de que’m vaig despendre anima més d’un continent. Una vintena de nacions parlan allí la meva llengua, tenen las costums y usos, y guardan encara las tradicions que de mi
van rebre. Son carn de la meva carn y per llurs venas circula la sang que jo vaig transmétrels. Vejeulas avuy en la forsa de la juventut, inquietas, volubles y bulliciosas, no desmentint aixis llur orígen: pero ¡deixeulas acabar de fer y arrivar á la edat reposada! Per ara ab tota llur bellugadissa, han lograt ja establir en lo nou món institucions novas, sostenintlas y arrelantlas á copia de perturbacions y sacrificis de tota mena. ¿Quí sab lo que’l pervenir las reserva? Cent indicis diuhen que han de cumplir una missió trascendental en la historia: la d’armonisar l’individualisme saxó ab l’autoritarisme llatí, unint la llibertat y la democracia en un admirable consorci en que’s condensi una nova época de civilisació y de cultura.”
Mes si l’esprit generalisador, idealista del poble castellá va ferlo l’héroe d’aqueixa epopeya, l’estat de postració en que va quedar es lo que llogicament devia venir á continuació. En los temperaments de tal naturalesa, si la acció es enérgica, la reacció es enervadora en grau relatiu. Los fenómens de la vida moral y, per consegüent, los sentiments y passions, están en molts cassos subjectes á la lley física y de la péndula. Lo qui es capás de tenir grans plahers, no pot escaparse de sentir grans dolors; al que es propens á riure, no li costa gayre plorar; los carácters més enters son los que més se deixan abatre pels desenganys. Los fets assombrosos del periodo brillant castellá eran nerviosos, convulsius, quasi espasmódichs: l’abatiment de la reacció no podia deixar de ser abrumador y de tristíssimas conseqüencias.
Quan los elements que forman lo carácter aixís d’un individuo com d’un poble están desequilibrats, la decadencia es sempre fatal. Si’l desequilibri prové del predomini de la imaginació sobre la reflexió,
de l’afany de lo abstracte ab preferencia á lo real, com es lo cas en lo temperament y carácter castelláns, los efectes de la decadencia no sols los experimenta lo poble ó individuo que s’hi troba, sinó que’ls fa sentir als que están ab ells units per relacions de qualsevol especie. Lo carácter imaginatiu ab passió per lo abstracte es eminentment generalisador, y la generalisació fa naixer fatalment lo desitj d’absorció y l’afany de predomini. Lo qui generalisa, dona á totas las solucions que imagina la condició de veritats absolutas, y quan se creu en possessió de la veritat s’afigura fer un favor als altres si tracta d’imposársela. En aixó’s distingeix del carácter oposat, ó sigui d’aquell en que lo desequilibri prové del predomini de la reflexió sobre la imaginació, del afany de lo real y positiu ab preferencia a lo ideal y abstracte. Aquestos carácters, com veurem al analisar lo catalá, al arrivar á la decadencia, sols ells experimentan sos efectes, sens ferlos sentir als que ab ells están relacionats. L’excepticisme, la indiferencia los fa tancar dintre de casa seva, y entremitj de sas parets vejetan y’s consumen. Per desgracia de las regions espanyolas, lo carácter del grupo predominant pertanyia á la classe dels desequilibrats per excessiva tendencia al idealisme abstracte, y de son decahiment n’han hagut de patir totas.
Que no’ns equivoquém al classificar lo caracter castellá nos ho diu en totas y en cada una de llurs páginas sa historia passada y’ns ho confirma sa situació actual. Hem vist ja los móvils que van produhir la seva gran epopeya, y per los meteixos s’explican tots sos demés fets. Va empendre, per exemple, la reconquista de la península contra’ls moros que la ocupavan, y en son afany d’absorció y de predomini, no sols vencia als enemichs, sinó que subjugava als auxiliars. Havian nascut distints Estats, que tenian los meteixos títols
Welcome to our website – the ideal destination for book lovers and knowledge seekers. With a mission to inspire endlessly, we offer a vast collection of books, ranging from classic literary works to specialized publications, self-development books, and children's literature. Each book is a new journey of discovery, expanding knowledge and enriching the soul of the reade
Our website is not just a platform for buying books, but a bridge connecting readers to the timeless values of culture and wisdom. With an elegant, user-friendly interface and an intelligent search system, we are committed to providing a quick and convenient shopping experience. Additionally, our special promotions and home delivery services ensure that you save time and fully enjoy the joy of reading.
Let us accompany you on the journey of exploring knowledge and personal growth!
