FESTESSILLA2018
DOS OFICIS PERDUTS Per Josep Antich Brocal
Hernández Alapont, heretada del seu avi Paco Hernández Hernández.
FRANCESC HERNÁNDEZ, l’esquilador
Un altre sector relacionat amb l’agricultura i amb una gran presència en les economies domèstiques era el ramader. Dels recomptes fiscals medievals coneixem tots els caps de ramat que hi havia al poble, ja que també pagaven impost; açò comportava un dels oficis més ancestrals: els esquiladors, els quals treballaven a les borregueres a començament de cada estiu. També era normal que la ma-
JOSEP FOLCH SERRA, campana
Segons conta Maria Josep Folch, el seu pare va ser el últim ferrer que va treballar al poble de manera tradicional, al carrer del Llauradors número 13. Era molt anomenat per aconseguir els treballs ben fets, com deien tots els que el conegueren. Destacava per dentar les corbelles i condicionar totes les ferramentes que antigament s’utilitzaven al camp (relles, aixades, dalles, lligons, etc...). De totes, les corbelles eren les que més es deterioraven, però solien esmolar-se molt abans que es trencaren. Pacientment les dentava tall a tall, com veiem en el retrat, on el trobem ensenyant a un xiquet sobre el cavallet de fusta. A Silla tenim documentada des del segle XIII una farga comunal al Barrasí, amb un foc encés permanent, que actuava com un monopoli de la Senyoria. A partir d’aquella època, l’ofici de ferrer el trobem sempre present al poble. Però a hores d’ara ja no queden ferreries casolanes, ja que totes les peces es fabriquen a nivell industrial i es venen a les grans superfícies o a les botigues dels xinesos.
60
El meu avi era un home destacat en l’ofici, no només a Silla, sinó també al pobles de la rodalia, on era requerit cada temporada perquè era molt ràpid, curiós i original en la manera de tallar. Va guanyar un concurs que feren al riu de València, l’any 1902, on acudien els millors esquiladors. Va gravar a la cua d’una mula l’escut de la ciutat i allò va impressionar el jurat. Mon pare va continuar la professió fins a l’any 1975. Anava a les cases particulars on criaven corders i atenia els pastors que encara quedaven al Barranquet i al Mas de l’Algudor. La llana recollida la guardàvem per vendre-la per fer matalassos. Jo no vaig continuar la tradició familiar perquè no era rendible, però de xicotet vaig poder ajudar el meu pare quan feia falta. Recorde que cobrava un duro per cada animal.
joria de cases tingueren un estable amb ramat de cavalls que calia esquilar periòdicament. Aquest ofici l’hem conegut actiu fins fa poques dècades, fins que la mecanització del camp fou tan intensiva, que els pocs llauradors que conserven les haques ho fan per mantenir la tradició i no per treballar la terra. Es limiten a traure-les a passejar pels camins del terme. D’aquesta manera, l’ofici d’esquilador, com tants altres relacionats amb el ramat i l’agricultura han desaparegut. Els corretgers, ferradors i mestres d’aixa han passat a la història. Com a darrer testimoni tenim el cas del tio Paco, l’esquilador, anomenat així perquè esquilava els animals de càrrega que, impacients, romanien lligats a la gran morera i la figuera que ombrejava l’entrada del corralot, ubicat al xamfrà de la Rambleta a l’eixida del camí de l’Algudor. És el seu fill major qui ens evoca l’ofici i la destresa del seu pare, Paco L’agüelo esquilador, l’any 1902
