acaballes del franquisme fou devastador i letal. Els cent kilograms de goma-2 que ETA havia col·locat en un túnel, a Claudio Coello, i que va detonar quan el Dodge oficial hi circulava va provocar que el vehicle volàs, literalment, per sobre l’edifici annex a l’església i aterràs talment un meteorit al seu claustre. Com si d’en Banya Verda o del mateix diable es tractàs, se’m va quedar gravada la foto d’Arriaga amb la seva granota blava d’electricista, que els diaris i la televisió van difondre com a executor del magnicidi. El meu carrer d’infantesa era un carrer de gent alegre i humil, aliè als decisius successos de la política estatal. Els veïnats veinadejaven i les portes de les cases restaven obertes de pinte en ample. Res esdevenia més delitós que trobar-se defora i parlar sense aturall de qualsevol futilesa. Per altra banda, qualsevol pretext servia per anar cal veí. Com, per exemple, cedir el testimoni de la capelleta de la Sagrada Família, obsequiar amb mitja dotzena d’esclata-sangs grenyals o amb un almud de caragols, fer una innocentada el dia del Innocents. També podia succeir a l’inrevés. Hom acudia a cal veïnat a bestreure un polsim d’espècies grogues, o un pessic de sal, o dues tomàtigues de ramellet, o dos brots de julivert. El dia de la mort de Franco quasi ningú va veure, a la televisió, l’anunci del transcendental <> que Arias Navarro, el sinistre nou president del govern va fer, amb les dents estretes i el bigoti serrat, el 20 de novembre de 1975. El meu padrí Miquel, assabentat dels fets, em deia: <>. Jo l’escoltava esglaiat. Successivament en el poble, als carrers, a les botigues, als cafès, a l’escola, a l’institut, en sortir de missa la notícia va calar a la velocitat d’un regalim de pólvora: en Franco ha mort. I el neguit i la joia va inundar les vides d’uns i altres. Com la meva vida d’adolescent i estudiant primerenc a l’institut de Felanitx. Alguna cosa grossa devia haver passat. Tres dies sense escola. Com si el temps s’hagués aturat. Talment aquesta primavera de pandèmia en què faig memòria d’aquella incerta tardor. Silenci, desconfiança i alguna bauxa furtiva. Lentament, però, la llum al final del túnel: democràcia. <>, es va arribar a corejar pels carrers de l’illa. I el meu padrí que adesiara em xiuxiuejava: <>. I una altra vegada, la rutina diària. Per sort, res ja no seria igual. Com diuen, ara, que no ho serà, els experts en el COVID-19 i els gurus econòmics, tot augurant una nova època de renúncies i de magror. Com, també, diuen altres que la bondat en resultarà el tret distintiu de l’home. Què en pensaria el meu padrí de tot plegat, ell que era un nin quan la pesta de la grip va fer estralls arreu de Mallorca? El que sé de manera fefaent és que va ser una bona persona. En Toni Pedreres, en el seu comiat, li va posar nom: <>. De la meva tornada a l’institut tenc el diàfan record del text de l’últim missatge del Generalísimo, penjat a la paret del hall, dins unes enormes vases. Aquell que ho havia deixat <> invocava els espanyols i Jesucrist <> Al costat de les paraules del Caudillo, un altre quadre, no menys pompós, amb el primer discurs del Rei ens 8 | F E S T E S D E S A N T J AU M E 2 0 2 0