14 minute read
Refelexions a l’entorn d’alguns exemples de discurs repetit
Reflexions a l’entorn d’alguns exemples de discurs repetit
Del meu pas per les aules universitàries, guard records inesborrables i ensenyances que mai no podré agrair així com caldria. Entre els sediments magistrals que s’han assolat dins la reconca del meu enteniment, destaquen, entre d’altres, les lliçons rebudes del professor Grimalt que posaren al meu abast qüestions de lingüística general que són bàsiques per entendre, encara que sigui de manera tímida, el complex funcionament de les llengües. Els idiomes evolucionen i canvien perquè cada vegada que parlam construïm frases que mai durant la història de la humanitat s’havien dit d’aquella manera. Expressat amb altres paraules: si sempre diguéssim les mateixes coses i de forma idèntica les llengües es mantindrien sense alterar. Però, quan bastim una frase, com quan es construeix un edifici, de vegades hi encastam maons prefabricats que són pràcticament iguals. És allò que anomenam discurs repetit, un concepte molt ampli en el qual tenen cabuda les parèmies o refranys, també dits adagis, o proverbis, i nombroses unitats fraseològiques, entre les que destaquen tot un grup de locucions de tota mena i faisó. Amb l’estudi d’aquest material, l’amiga Bàrbara Sagrera, de Felanitx, ha teixit una tesi doctoral esplèndida que desitjam veure prest publicada.
Advertisement
És freqüent trobar similituds en diversos idiomes per expressar les mateixes idees, encara que hi pot haver matisos diferencials quan les comparam i de vegades per dir el mateix s’estructuren cadenes de mots que res tenen a veure l’una amb l’altra. Els castellans, per concretar que arreu passen les mateixes coses diuen que «pertot es couen faves», en canvi els alemanys asseguren que «pertot es cou amb aigua», mentre que l’equivalència mallorquina és «pertot toquen campanes». Nosaltres deim que «qui s’aixeca dematí pixa allà on vol» i els alemanys afirmen que «l’ocell més matiner agafa el cuc i la segona rata el formatge», perquè se suposa que la primera ha quedat enganxada en el parany.
Endinsar-se dins el món de les unitats fraseològiques de discurs repetit és capficar-se dins un pou sense fons, on encara hi ha molt de sementer per segar i moltes garbes a fer, perquè no tot està recollit, ni d’un bon tros. No tenc temps ara per fer un gran treball sobre el tema, ni aquest n’és el lloc més adequat. És la meva intenció oferir una mostra de l’interès que tenen aquests materials, idonis no sols per a l’estudi de la llengua, sinó també per veure com el nostre poble entén i ordena el món que l’envolta. Entre una serralada de possibilitats, he triat alguns exemples que estic ben segur que seran música exòtica per als caus auriculars que encara no coneixen els brulls pilosos de la senectud, perquè, ai las!, la llengua ens fuig a bots de llebre encalçada i les expressions tradicionals s’acantonen en els bastions dels cervells entrats en anys.
La llengua ens fuig en part perquè el sistema de vida tradicional ja fa temps que ha
buidat de les nostres latituds. A les llars santanyineres ja no hi ha solls, ni pallisses, ni es pelen ametles, no se salen ossos dins les alfàbies, ni a les façanes ja no pengen els enfilalls de pebres, ni sentim tocar el corn per demanar si anam de peix. Tampoc no passa l’esmolador ni l’escorxa-ribell, que així ho dèiem a la vila. Venim d’una societat essencialment agrària, que ha deixat el seu pòsit en el llenguatge. Per entendre què vol dir «està més mastegat que un tap de pica» hem d’haver viscut el procés de la bugada, amb la cendra i el lleixiu i els bastons d’ullastre dins el cossi i sabrem, així, que les piques tenien un tap fet de roba que quan romanien sense aigua eren tot un autèntic mastec. A un que ha nascut a una casa adinerada li podem dir que «ha nascut amb un pa davall el braç», o que «amb bons draps el varen bolcar». Si sabem que els infants petits duien bolquers de roba de drap, entendrem molt millor la frase i la cosa ens ajudarà a recuperar plenament el mot bolquer, que ja usen amb tota naturalitat els meus tendres nets, bandejant l’intrús paquete que, dins el nostre context cultural, fa molta més pudor que el bolquer autòcton. Vinculada al mateix món infantil es troba la dita «treure la llet de l’enconar», amb el significat de ‘vomitar molt’. La llet de l’enconar és la primera que es dona a un infant. És molt eloqüent la glosa: «Aquesta santanyinera / que ara ha sortit a ballar / la degueren enconar / amb llet de cussa llebrera».
Quan una persona veu els defectes dels altres i no veu els propis, establim un paral·lelisme i deim que «a Sineu, veuen el gep dels altres i no es veuen el seu», o que «l’ase va dir al porc orellut i ell en tenia set canes». Cal saber en aquest cas que la cana era una mesura equivalent a uns vuit pams que es feia servir per tota la Corona d’Aragó, a més d’altres indrets. Hi ha edificis bastits amb la cana de Montpeller. A la botiga de roba de les meves ties de can Gaspar, encara amidaven les peces amb la mitja cana. De la cana, ve el verb canar, que nosaltres fèiem servir en els jocs infantils de les bolles. Ja se sap que «a qui va de porcs les orelles li grunyen», talment com un que va de contraban, que pertot veu carabiners. Si un legislador no compleix la llei que ell mateix ha dictat, li podem dir allò de «què han de fer els porcs, si les ovelles grufen?». Dins la mateixa tradició agrària, deim que «em fas cendre sense sedassos», o sigui, em fas fer l’impossible, com un que vol triar la farina sense tenir un sedàs. Tenen semblant sentit «em faries fer de la guerra pota», o «em fas rentar llana negra». La primera de les dues és fàcil d’entendre si sabem que guerra ha inflexionat la vocal a partir de garra, com xerxa a partir de xarxa. Així, doncs, de la part posterior del peu, la garra, me’n fas fer pota. La segona és molt present a les rondalles. La llana negra com més la renten més negra torna. Enviar a rentar llana negra és la manera de ser escàpols de la insistència dels dimonis boiets, que sempre demanen feina o menjar.
Són molt llunyans els temps anteriors a l’arribada dels mistos. Els qui fumaven encenien la pipa amb esca, sobre la qual feien caure una espira brostada del frec del foguer amb la pedra foguera. Però a les llars, tant rurals com urbanes, deixaven foc colgat dins el cendrer, una espècie d’enfonyall de la cuina (encara n’hi ha un a can Maimó, a la Costa). L’endemà, acostant un lluquet al caliu es feia brostar de bell nou la flama. Un lluquet no era altra cosa que un tros de caramuixa amb un
dels caps ensofrat. D’aquí, prenen sentit les frases «anar més encès que un lluquet» ‘anar molt enfadat’, o «li poden encendre un lluquet a la cara», a un que és molt rabiós. I quan, parlant de qualsevol cosa, explicitam que «hi ha foc colgat» ens referim al fet que no tot el que se’n sap està a la vista.
El paper que va tenir l’església en el passat és molt patent en nombroses frases i locucions. Per expressar que de la mala sort d’una persona una altra en treu un profit es diu que «de la desgràcia de Judes, sant Macià en va tenir ventures». Cal saber, en aquest cas, que Judes, per haver traït Jesús, fou suplantat per sant Macià com a apòstol. Quan un esdeveniment «no dura de Nadal a sant Esteve», és perquè la festa d’aquest sant és l’endemà de Nadal. D’un succés molt ràpid, també podem dir que «ha estat com que passar per davant Campos» i no sé, en aquest cas, si el nom de lloc Campos fa referència a la vila veïna o a sa Colònia, que en boca dels nostres mariners és coneguda també com a Campos, ja que n’era el port. En dir que un habitacle «put com a carn de vas» cal que sapiguem que la paraula vas a Mallorca tenia el significat de ‘tomba’, ‘fossa’, ‘lloc on enterraven els morts’. Crec recordar haver vist algun document publicat, relatiu al Roser, en què el testador mana ser enterrat «en el vas de los confrares». De la mateixa manera, cal que tinguem present que «tirar una cosa en el carnatge» ‘eliminar-la definitivament’ remet al costum que tenien a les grans possessions, sobretot a les que limitaven amb la mar, de llançar els animals morts sempre en el mateix indret. Els llocs sobrenaturals de la religió també fan acte de presència en la fraseologia i la imaginació popular sobrepassa amb escreix la de la predicació en afirmar que «un dia en l’any el dimoni jeu amb sa mare», que equival a dir que «allò que no passa en un any passa en un dia» i em costa de creure que dalt de les trones s’hagués parlat mai de la dona que va engendrar l’àngel de les tenebres. Els frens i tabús manejats pels clergues no impediren que l’erotisme tragués l’ull en el llenguatge prefabricat. N’és un exemple eloqüent l’adagi «qui no té puta ni bagassa tot sol s’apedaça» que òbviament significa que qui no té companyonia per satisfer els seus apetits sexuals s’arregla sol i així com pot. Són interessants dues coses en aquest dictat: primer la paraula bagassa, sinònima de ‘prostituta’, quasi totalment desapareguda de la llengua col·loquial (com el seu derivat bagasser ‘home que freqüenta les cases de prostitució’), que és la base del topònim costaner de sa Bagasseta, prop de cala Santanyí, lloc molt acostat al forat de na Maciana, un altre topònim força sospitós de càrrega eròtica; en segon lloc el significat que té aquí apedaçar ‘posar remei als dèficits sexuals’. Cal afegir, a més, que bagassa, mot que té representants en la majoria de les llengües romàniques, en temps moderns havia passat a significar ‘dona descurada, bruta, lenta’. Parlant d’erotisme, puc afegir-hi que no hi és absent l’incest, amb penetració inclosa, ja que «com més cosins més endins» i ja haureu observat com és d’important la rima per retenir les locucions en la memòria. Continuant amb temes semblants, observem els eufemismes «hi ha paper blanc», o «hi ha roba estesa», que es diuen per advertir que els temes dels quals es parla s’han d’evitar perquè hi ha persones presents d’edat molt tendra, de ment immaculada, blanca com la roba o el paper. Si volem fer avinent que una nina acaba de tenir per primera vegada la menstruació direm que «ha romput
el cossiol» i si queda embarassada durant el festeig és «fer Pasqua abans del Ram», trastocant l’ordre del calendari religiós.
Hi ha frases fetes que contenen una segona part explicativa que crea un contrast fort amb l’afirmació inicial: «deixau fer el qui sap i matava el porc pel cul», o «ja té, va dir en Trompa, i dava l’ase a la vaca».
Del món lúdic comentaré l’expressió «fer àlics», avui molt en desús, però d’una gran força en el temps de la meva infància i adolescència. Té un significat aproximat al de ‘obtenir un benefici sense fer esforços’, una cosa així com ‘treure la grossa’. Té el seu origen en un joc de cartes, quan es jugava a parelles i qualcú tenia tres cartes iguals, tres uns, posem per cas, deia que tenia àlics d’uns.
La meteorologia es fa present en frases tals com «no plourà d’aquest tro», que vol dir que no succeirà allò que s’espera, perquè és una cosa impossible. Si un només pensa en les solucions quan es veu estret es diu que «només pensa en santa Bàrbara quan fa trons i llamps» i d’una persona que ha suportat una renyada forta sense protestar es diu que «ha aguantat la ruixada» i si cerca solucions abans que li arribin els problemes «s’abriga abans de ploure». Si toca la grossa a una persona que destaca per la seva riquesa sentenciam que «sempre plou damunt banyat».
Quan una persona mostra menyspreu envers la virtut d’una altra, ornamentació que ella no té, se sol dir que «el llop, quan no hi va arribar, va dir que eren verdes». Sembla una sentència extreta d’alguna faula antiga i costa de no pensar en les faules de La Fontaine o en les d’Isop. Parlant d’un personatge ostentós, que se sobrevalora a ell mateix, s’assegura que «no li poden tapar el cul amb set flassades». Si és irascible li poden fer a saber que «qui té la coa de palla aviat se l’encén».
Vegem ara algunes referències històriques. «Anar de la xeca a la Meca», una dita que ja surt a mitjan segle XV a l’Espill de Jaume Roig, vol dir ‘anar d’ací a allà’, sense rumb fix. Cal saber que xeca és una fricatització de la paraula seca. La seca era antigament la casa on es batia la moneda. Quan algú deixa una porta oberta durant el temps de fred i li feim a saber que «pareix que no ha estat mai a Monti-sion» rememoram amb tota probabilitat una antiga aula on s’ensenyava gramàtica (com a Randa i a Santa Magdalena, d’Inca), en un puig caracteritzat per la seva fredor hivernal, en el qual vull suposar que es devien recriminar els estudiants que s’oblidaven de tancar. «Patir més fam que els soldats de Tarragona» deu fer al·lusió al setge crudelíssim que va patir aquesta ciutat de la costa catalana durant la Guerra del Francès, entre el 4 de maig i el 28 de juny de 1811. Fer-se un esqueix a la roba és «fer-se un set», perquè temps enrere la representació del nombre set, tant en paper, com en pedra, com damunt qualsevol suport, no era altra cosa sinó un angle recte, sense la retxa horitzontal que ara feim sobre el traç vertical, tal com queda l’esqueix d’una roba de fil. Quan, d’un que roman esgarrifat per algun fet deim que «ha quedat espantat com el blat de l’any tretze» rememoram una terrible anyada de cereals que hi va haver a Mallorca l’any 1613 i han passat ja més de quatre-cents anys.
Extreta del món mariner hi ha la comparança de la mar en calma amb un depòsit oleaci: «la mar era una bassa d’oli». Doncs bé. Veureu que no és cosa dels nostres dies
si us dic que l’he localitzada en un text del segle XV, la Tragèdia de Caldesa, del valencià Roís de Corella. Del mateix àmbit és «val més esser cap d’arengada que coa de pagell». El significat de l’arengada, un peix d’escassa qualitat contraposat al del pagell, d’alta valoració, és clar: val més comandar d’allò que és teu, encara que sigui amb pocs recursos, que estar subjecte a un altre, sense poder decidir per tu mateix, per més que et vulguin enlluernar. Ho saben per amargues experiències les nacions que no tenen estat propi, ja que «el peix gros es menja el petit».
Recordem de l’àmbit dels juristes l’afirmació «és més tort que la justícia», que en el parlar col·loquial es diu amb l’article estàndard i que recentment es revesteix d’una incomprensible actualitat. L’adjectiu tort té aquí el significat de ‘desviat del camí recte’ i retrobam el mot significant ‘ofensa’ en la sentència «qui assembla a los seus no fa tort a ningú». Fins aquí aquestes quatre espigoladures de diversos àmbits de la llengua, sempre plena de sorpreses i de coses apassionants per a qui les estima. Si evitam la seva desaparició contribuirem amb un granet d’arena a seguir sent el poble que sempre hem estat i que sempre hauríem de ser i a no perdre un dels valors més preuats que tenim: la nostra identitat. Sols em queda regraciar l’ajut constant de dues fonts inesgotables d’informacions lingüístiques: la de la meva germana, na Francesca de can Gaspar i la de na Sebastiana Torrelles, na Sebastiana Miquel. A totes dues moltes gràcies. Sense el vostre saber, estimades, les meves contribucions al coneixement de la llengua serien pobres de solemnitat.
Bones festes de sant Jaume!
Cosme Aguiló
1. Si vius una agressió sexista, no callis. ACTUA! Demana ajuda.
Digues “No i punt!” 2. Si et diuen “no i punt” accepta la negativa. 3. Si veus una agressió ACTUA!: expressa el teu rebuig i ajuda la víctima. 4. Si no hi ha consentiment explícit, és una agressió. 5. Res no justifica una agressió: ni la manera de vestir, ni l’exhibició del cos, ni l’orientació sexual. 6. Sota la influència de l’alcohol i de les drogues cap consentiment no és vàlid. 7. No toleris comportaments masclistes en el teu entorn: les bromes sexistes, el control, bavejar, engelosir...és assetjament. 8. Viu relacions sanes, lliures i en igualtat: no tot val! 9. Les persones podem canviar d’opinió. Respecta els límits i les decisions de l’altra persona. 10. Atemptar contra la llibertat sexual de l’altre és un delicte. Si necessites ajuda per una agressió, telefona a l’112.
