METGES CATALUNYA Nº29

LA REVISTA DEL SINDICAT

DESEMBRE 2025 #29

ENTREVISTA

Sumari

El futur de la professió mèdica,

Jordi Cruz Llobet, expresident de MC

El desgavell institucional de l’ICS: quan el discurs s’allunya de la realitat 13 Article

La doble exigència de les dones en l’entorn laboral

Article Nova direcció i càrrecs

17 Article

Els facultatius tornen a la vaga

19 Metges Sense Fronteres

Els metges no poden parar el genocidi, els líders mundials sí

20 Violència i agressions per part de pacients:

Com ens afecten i què hi podem fer?

23 Espai Jurídic

Permís retribuït de 8 setmanes i l’ampliació del permís per naixement i cura de menor

24 Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (I)

La lluita del món sanitari per l’ús del català a inicis del segle xx

26 Hem dit

28 Han dit - Humor gràfic REPORTATGE

6è Congrés MC

Producció

ENTREVISTA

Jordi Cruz Llobet

ARTICLE

La lluita del món sanitari per l’ús del català

Editorial

Vivim una etapa de transformació profunda del sistema sanitari al nostre país, i això posa la professió mèdica en el centre d’un debat intens. S’han obert qüestions crucials que van des del model de guàrdies de 24 hores —una pràctica que ja ha desaparegut a la resta d’Europa— fins a la reclassificació de les professions sanitàries i la reforma de l’Estatut Marc del personal sanitari dels serveis de salut. Aquestes dinàmiques, sumades a la substitució progressiva del personal facultatiu per altres perfils que, tot i no tenir competències de diagnòstic ni de prescripció, acaben assumint aquestes tasques dins d’equips multidisciplinaris, dibuixen un escenari de gran complexitat i incertesa pel futur de la nostra professió.

La resposta de Metges de Catalunya (MC) ha estat clara i contundent. Davant l’empenta d’una gestió sanitària cada cop més influïda per criteris empresarials com la “productivitat”, el “cost-benefici” o l’“eficiència”, hem establert aliances amb altres organitzacions mèdiques i facultatives amb l’objectiu de defensar la centralitat del col·lectiu mèdic. És preocupant constatar que, mentre es promou una sanitat orientada a fer-la “rendible”, ningú qüestiona la multiplicació de càrrecs de gestió, sovint duplicats o triplicats, que no aporten valor directe a l’atenció assistencial.

Tot i les mobilitzacions recents, com la jornada de vaga del passat mes d’octubre en contra de l’Estatut Marc impulsat pel Ministeri de Sanitat, no podem oblidar que la majoria de competències sanitàries estan transferides i que el canvi de model s’està impulsant des de tots els àmbits administratius, no només des del central.

És el moment de fer arribar el missatge a totes les formacions polítiques i a totes les administracions: la professió mèdica rebutjarà qualsevol canvi de model que margini el col·lectiu de facultatius, pedra angular del sistema, diguin el que diguin. El risc és clar i present: la degradació del servei públic de salut amb una disminució de la qualitat assistencial, com ja s’ha vist en altres sistemes com el britànic NHS.

Els temps que venen no seran fàcils. Però el compromís de MC és ferm: continuarem defensant la nostra professió i el seu exercici en condicions dignes, i també la qualitat del sistema sanitari perquè la ciutadania rebi una atenció pròpia d’un veritable estat del benestar.

Ens ajudes?

El futur de la professió mèdica, en joc

Reportatge

Conveni mèdic, planificació i mesures per frenar les agressions: les reclamacions del 6è Congrés de MC

Metges de Catalunya (MC) celebra el seu 6è Congrés institucional, on ratifica la necessitat de millorar la planificació del sistema sanitari, establir mesures per frenar les agressions al personal facultatiu, i crear un espai propi de negociació amb l’Administració.

El 4 de juny de 2025, Metges de Catalunya (MC) va celebrar el seu 6è Congrés institucional al Palau de Congressos de La Llotja de Lleida, una jornada que va servir per analitzar la tasca feta per l’organització, fixar els seus nous objectius, i refermar l’estratègia per als pròxims quatre anys.

Sota el lema El futur que volem, els assistents van fer una anàlisi dels reptes i oportunitats de la professió mèdica per consensuar, posteriorment, les accions que el sindicat haurà de liderar en aquesta nova legislatura per encaminar-la cap a un millor futur.

Les deu ponències presentades i aprovades durant la jornada van deixar clar que a la professió mèdica li manca un gir en les polítiques sanitàries del país que doni resposta a la necessitat de transparència de l’Administració, de millorar la planificació del sistema, d’establir mesures contundents per frenar les agressions al personal sanitari, i de crear un espai propi de negociació que tingui “capacitat i competència per articular un conveni mèdic que esdevingui el paraigua normatiu per a l’exercici professional a l’àmbit català”.

Així ho van reflectir les conclusions del congrés, que van ser aprovades pels

prop de 200 membres de l’organització que van assistir-hi, accentuant la lluita contra l’intrusisme professional i la defensa de totes les persones afiliades a l’organització per tal de garantir el principi d’igualtat en tots els àmbits. Per assolir-ho, el sindicat promourà una estratègia de mobilització planificada, flexible i persistent, perquè entén que “la dignificació de la professió mèdica només és factible amb un marc únic de negociació col·lectiva”.

En aquesta línia, els congressistes van aprovar un decàleg d’accions que fixa les prioritats del sindicat. Entre els ob -

jectius destacats, MC insistirà a reclamar al Departament de Salut dades reals i actualitzades sobre la plantilla mèdica del conjunt del SISCAT —tant de l’ICS com de la xarxa concertada—, amb una distribució per especialitats i territori. Aquesta informació, la qual considera “imprescindible per planificar de manera rigorosa el futur del sistema”, permetria dimensionar adequadament les necessitats assistencials i avançar-se a la manca de professionals.

L’organització manté la seva lluita per garantir que l’ambició, la vocació i l’evolució de les condicions d’exercici de la professió siguin compatibles amb la vida personal i familiar. Així mateix, roman compromès amb els facultatius i les facultatives joves per aconseguir-los millores laborals, retributives i formatives, combatre la precarietat que limita les seves expectatives de carrera professional, i vetllar perquè no abandonin el sistema sanitari català a la recerca de feina a altres països o territoris de l’estat.

Una altra de les qüestions que va centrar el debat és l’increment de les agressions contra el personal mèdic. Els congressistes van apostar per impulsar estratègies coordinades amb les institucions i desenvolupar accions específiques per generar espais de treball segurs, amb tolerància zero envers qualsevol forma de violència cap al personal dels centres sanitaris. Així mateix, MC reforçarà les actuacions per prevenir situacions d’estrès excessiu, abús, càrrega mental o burnout, que afecten de manera creixent el personal sanitari.

La perspectiva de gènere també va ocupar un lloc central en el debat congressual. La darrera ponència de la jornada va analitzar la feminització de la professió i va posar de manifest els obstacles i discriminacions que encara pateixen moltes facultatives, així com les conseqüències d’aquestes situacions en la seva salut física i emocional. En aquest context, el sindicat es compromet a continuar integrant la mirada feminista de manera transversal en tots

Conclusions congressuals

1. Metges de Catalunya (MC) treballarà intensament perquè el Departament de Salut faci pública la relació de facultatius que treballen al conjunt del SISCAT (ICS i xarxa concertada), així com la seva distribució per especialitats i territori.

2. MC aposta per assolir un canvi de model de relacions laborals per al personal facultatiu, establint un espai propi de negociació vinculant que tingui capacitat i competència per articular un Conveni Mèdic que esdevingui el paraigua normatiu per a l’exercici professional a l’àmbit català.

3. Per fer possible la transformació del sistema, MC promourà una estratègia de mobilització planificada, flexible i persistent, perquè la dignificació de la professió mèdica només és factible amb un marc únic de negociació col·lectiva.

4. MC defensa les atribucions i competències que la llei reconeix com a pròpies de la professió mèdica. En aquest sentit, l’increment de les plantilles no ha d’instigar l’intrusisme, sinó respectar els rols de cada categoria professional.

5. La marca Metges de Catalunya és un dels principals actius de l’organització. Per això, cal seguir potenciant l’estratègia de màrqueting i comunicació, tant interna com externa, per continuar creixent com a referent del sector sanitari català.

6. MC seguirà defensant davant de totes les instàncies administratives i jurisdiccions els drets de les persones afiliades, posant en valor les accions col·lectives amb la finalitat de garantir el principi d’igualtat en tots els àmbits.

7. Per garantir unes condicions dignes als professionals cal donar cabuda a debats com el quiet ambition, que

els àmbits de negociació col·lectiva i acció sindical.

Homenatge

Un cop aprovades les conclusions del 6è Congrés institucional de MC, es va fer entrega d’un diploma i un obsequi a una desena de membres del sindicat per reconèixer el seu compromís, dedicació i valuós treball dins l’organització al llarg dels anys.

El fins aleshores president de l’organització, Jordi Cruz, va ser el darrer homenatjat per valorar els seus 21 anys de trajectòria sindical abans del seu discurs de clausura de l’acte, en el qual va aprofitar per felicitar a la Dra. Ana Roca per ser la nova i primera dona presidenta de la història de MC.

Una entretinguda i reivindicativa actuació del jove mag Sanyes va posar punt final a un congrés que reafirma la voluntat del col·lectiu mèdic d’enfortir la professió i defensar un sistema sanitari més transparent, planificat i just.

no és només una discussió sobre l’ambició o la vocació, sinó també sobre l’evolució de les condicions d’exercici de la professió perquè siguin compatibles amb la vida personal.

8. La violència vers el personal sanitari és un problema greu que requereix una resposta coordinada i multidisciplinària. El sindicat exigirà mesures preventives i actuacions contundents per fer front als abusos, amenaces i atacs que pateix el personal facultatiu.

9. MC exhortarà les empreses sanitàries perquè l’eficiència econòmica i les polítiques de gestió no vulnerin el benestar i la salut física i mental dels treballadors.

10. MC seguirà incidint amb una estratègia d’acció sindical que incorpori la perspectiva de gènere de manera transversal en tots els àmbits de la negociació col·lectiva.

Recull d’imatges

Entrevista “S’ha de ficar la banya en el conveni mèdic”

Jordi Cruz Llobet (1958). Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialista en Cirurgia general i de l’aparell digestiu. Ha estat cirurgià de la Mútua de Terrassa, l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i l’Hospital de Mataró, on ha desenvolupat el gruix de la seva carrera professional. Va ser membre fundador de la Federació d’Associacions de Metges d’Hospitals de Catalunya (FAMHOC) i de la refundació de Metges de Catalunya (MC) l’any 2002. Des del 2004 i fins al 2025 ha format part del Consell Executiu de MC ocupant diferents càrrecs, els últims nou anys com a president del sindicat.

Quan et vas vincular a Metges Catalunya?

Als anys 84-85 és quan va començar a haver-hi el moviment de les Associacions Professionals de Facultatius (APF) als hospitals concertats i es va crear la FAMHOC. Fèiem reunions mensuals a l’Hospital de Terrassa fins que l’any 2000 es comença a parlar de la fusió amb el Sindicat de Metges de Catalunya (SMC), que en aquells moments bàsicament representava la primària de l’ICS i els metges de contingent i zona. El 2002 es fa efectiva la fusió i neix Metges de Catalunya (MC), amb una junta gestora que porta el sindicat durant dos anys, fins al primer Congrés.

D’on et ve aquesta inquietud sindical?

Algú et va introduir, un company, o és una qüestió més ideològica?

El doctor Gabriel Marquès, un cirurgià de Sabadell, una persona molt inquieta que es preocupava molt per aquests temes, juntament amb el Lluís Masferrer, que va

ser el primer president de MC. Tots dos van promoure aquestes trobades mensuals i el doctor Marquès és qui em va engrescar a anar-hi.

Quins càrrecs has tingut al sindicat durant aquests anys?

Primer com a delegat de comitè d’empresa a l’Hospital de Mataró. Després, el primer càrrec orgànic va ser el 2004, quan hi ha les primeres eleccions, i soc president de la territorial de Barcelonès Nord i Maresme durant quatre anys. A continuació, els vuit anys següents, passo ser a president del sector d’hospitals concertats, i finalment, els últims nou anys, he estat president del sindicat.

D’aquestes etapes, de quina en guardes un millor record?

A la territorial la feina era molt feixuga i poc agraïda. A l’època de president dels hospitals concertats va haver-hi sobretot la vaga del 2006, un fet històric perquè

era la primera vaga general de metges a Catalunya. Vam aconseguir el Consell de la Professió Mèdica, però ens vam deixar enredar. Les mobilitzacions del 2018 i 2019 també van ser un èxit, i es va pactar, entre altres coses, un 15% de temps no assistencial a la concertada. Però després els nostres companys de CCOO, UGT i SATSE ho van impugnar i les patronals, que ho havien signat conjuntament amb nosaltres com a sortida de vaga, es van tirar enrere. Després va venir la vaga MIR de 2020, una lliçó de mobilització i un gran acord per als residents catalans, i la vaga de 2023, amb 10.000 facultatius dos dies seguits als carrers de Barcelona, una fita que no és gens fàcil.

De quina fita n’estàs més orgullós? De quin guany o de quin acord?

Les mobilitzacions que hem estat capaços d’organitzar, treure tants facultatius al carrer, això és una fita important. L’altra seria l’afiliació. Vam començar amb 4.000 afiliats

quan es refunda MC i en aquests moments ja en som 13.000, i pujant. També em sento orgullós de la celebració del centenari, tot i que ens va enganxar la pandèmia. És molt important que una entitat com la nostra, amb 105 anys d’història, continuï encara al capdavant i amb aquesta força. I per últim, que el 2017 féssim un pas endavant desvinculant-nos de la CESM, com després han fet altres organitzacions.

De tots els polítics que has conegut, de quin tens millor i pitjor imatge?

He tingut el plaer de conèixer sis consellers de Salut. La que més ens va fallar va ser la Marina Geli, perquè tenia totes les cartes per poder millorar la situació dels metges i metgesses, perquè econòmicament en aquells moments es podia fer, però no ho va fer. I el millor, no perquè sigui la millor gestió, sinó perquè va ser el més intel·ligent a l’hora d’envoltar-se d’un equip molt potent, va ser Toni Comín. A l’ICS va posar Josep Maria Argimon i al CatSalut, David Elvira, probablement el millor director que hi ha hagut a l’ens públic.

Què creus que t’ha quedat per fer a Metges de Catalunya?

Dues coses. Una és aconseguir el conveni mèdic, una lluita que fa més de 20 anys que abanderem i que ens trobem sempre

amb el rebuig de l’administració perquè vol evitar que es creï un lobby de poder. L’altra gran qüestió és la cohesió de tots els sectors sindicals, perquè, encara que s’ha pogut avançar en aquest sentit, segueixen existint els grups i les famílies.

Com veus el futur immediat de la professió mèdica?

Fumut, perquè l’única solució en aquests moments és més finançament i més personal. No hi ha personal per treballar en les condicions actuals i no hi ha finançament, per tant, pinta malament.

I aleshores, quin consell o recomanació donaries als que fins fa pocs mesos eren els teus companys al sindicat?

Els hi diria que s’ha de ficar la banya, sí o sí, en el conveni mèdic. I, aprofitant que s’està negociant el IV Conveni SISCAT, posar sobre la taula tres coses molt importants: la regulació de la jornada i els descansos a la concertada, per no dependre de l’Estatut Marc, que el 0,88% desaparegui ja de les nòmines i el 15% de temps no assistencial que ja vam pactar el 2019. La sanitat està transferida i tot ho haurem d’aconseguir aquí, sigui el que sigui. Per tant, aprofitaria que estem en un moment de negociació de conveni per mobilitzar-nos.

T’agradaria seguir vinculat al sindicat d’alguna manera?

M’agradaria seguir al dia de l’activat, del que s’està fent i, per altra banda, voldria que tota aquesta trajectòria, experiència o coneixement que he anat adquirint durant tots aquests anys no es perdessin, i que hi hagués una relació amb el sindicat que en un moment donat pogués ajudar aportant la meva opinió.

Et faria il·lusió que t’oferissin un càrrec honorífic, per exemple el de president emèrit del sindicat?

No el demano, però no el rebutjaria tampoc. M’agradaria seguir aportant, en segon pla, però aportar d’alguna manera.

“President honorífic? M’agradaria seguir aportant la meva opinió i experiència d’alguna manera”

Article

El desgavell institucional de l’ICS: quan el discurs s’allunya de la realitat

Margaret Creus, pediatra i delegada de Metges de Catalunya al CAP Agramunt

El seminari ‘Accessibilitat: l’obscur objecte de desig de l’Atenció Primària’, que va programar l’ICS el passat 1 d’octubre i que el podeu trobar a YouTube, podria haver estat una bona oportunitat per abordar amb rigor el col·lapse del primer nivell assistencial. Però, com massa sovint passa, l’administració s’ha limitat a mirar-se el melic i felicitar-se pel seu propi relat, un exercici d’autocomplaença en boca del Dr. Josep Casajoana, que converteix el seminari en una defensa del sistema més que en una anàlisi crítica.

El missatge sona tan atractiu com buit: “Cal seleccionar, repartir i ser proactius”. Una tríada que, lluny de suposar una estratègia transformadora, es converteix en un nou intent de fer més amb menys. Sota l’aparença de modernitat i eficiència, aquest lema amaga la mateixa recepta de sempre: compensar amb sobrecàrrega i retòrica el que no es vol afrontar —l’escassetat de mitjans, la desinversió crònica i una gestió cada vegada més allunyada de la realitat assistencial—.

És cert que moltes de les idees exposades al seminari (reduir burocràcia, eliminar pràctiques innecessàries, centrar-se en la persona) podrien semblar encertades i fins i tot compartides per la majoria de professionals. Tanmateix, resulta

insostenible que sigui precisament la mateixa institució que ha generat el col·lapse qui ara es presenti com a portadora de solucions. Aquesta paradoxa, més pròpia de l’autosatisfacció que de l’autocrítica, posa en evidència la distància abismal entre el relat oficial i la realitat assistencial que vivim cada dia als centres.

El “monstre de la demanda” del que parla Casajoana no és una fatalitat, sinó una criatura creada per anys de polítiques improvisades. L’ICS i el CatSalut continuen alimentant aquest monstre amb campanyes que, sota la retòrica de la proximitat i l’accessibilitat, acaben incrementant la pressió assistencial. Un exemple paradigmàtic és la recent campanya de vacunació, amb enviaments massius d’SMS que conviden a vacunar-se sense cita prèvia, o la publicitat del 061, que anima a trucar-hi i posteriorment deriva i gestiona visites sense reforçar plantilles ni infraestructures. Aquestes iniciatives, lluny de millorar els temps d’espera, accentuen el col·lapse existent i transformen una aparent voluntat de servei en un fracàs anunciat de la política d’accessibilitat. Més demanda, mateixos recursos. I després, ens retreuen que les agendes estan saturades, com si el fracàs de l’accessibilitat fos responsabilitat dels professionals i no el resultat directe d’anys de mala planificació, desinversió i gestió erràtica.

El missatge oficial és clar: els professionals hem de fer-nos corresponsables. Però en realitat, l’administració trasllada la seva pròpia incompetència cap als equips, sense dotar-los de cap protecció legal ni suport real. Ens exigeixen resultats mentre mantenen indicadors de registre (DPO, EQPF, acords de gestió) que penalitzen la reflexió clínica i converteixen la tasca mèdica en un exercici d’ofimàtica. Alhora, des del mateix seminari s’anima a reinterpretar o fins i tot saltar-se les Guies Clíniques per reduir burocràcia i “deixar de fer”, una proposta que voreja la temeritat. Es parla de flexibilitat i confiança professional, però s’ometen els riscos legals i ètics que això implica, especialment en un context en què els professionals són avaluats i penalitzats per incomplir els mateixos protocols que ara se’ls convida a ignorar. Aquesta contradicció és el reflex més cru del desgavell institucional que domina l’administració: ens demana que assumim responsabilitats sense garantir ni seguretat jurídica ni coherència en la gestió.

D’altra banda, un altre punt especialment revelador és el que s’exposa sota el lema de la “redistribució de tasques”. Lluny de representar una aposta moderna o col·laborativa, aquesta proposta es presenta com un intent de reorganització aparent que, en realitat, dilueix els rols professionals i posa en risc la qualitat assistencial. Es parla de programació per motius (PxM), que pretén optimitzar la gestió de cites, i de la Gestió Infermera de la Demanda (GID), presentada com una via per descarregar els metges de visites agudes. Tot i això, en la pràctica, aquests sistemes han acabat delegant funcions mèdiques a perfils no facultatius, sense els coneixements ni la capacitació legal necessària. Les societats i sindicats d’infermeria ho defensen en nom de la “col·laboració”, però la realitat és molt més ambigua perquè la manca de cobertura legal genera por i incertesa a no poques professionals a l’hora d’assumir tasques que excedeixen el seu àmbit competencial.

Article

La doble exigència de les dones en l’entorn laboral

Anna Robert, psicòloga clínica i membre del Grup Feminista de MC

L’exigència en l’àmbit laboral fa referència a la pressió –sigui interna o externa– per complir amb les demandes i responsabilitats de la nostra feina. Aquestes demandes poden incloure la necessitat de rendiment permanent, l’adaptació al canvi, la presa de decisions constant, i la gestió de tasques complexes o urgents.

En un entorn saludable i amb uns professionals facultatius compromesos, l’exigència acostuma a impulsar l’excellència i l’assoliment. Això implica esforç, inversió en formació i una gran dedicació a la tasca, però quan la motivació és alta i els resultats són els desitjats, el repte es troba dins un marge òptim per al desenvolupament professional.

Idealment, l’exigència externa també hauria d’actuar com un estímul positiu, constant i motivador per a la millora de la salut de la població, ja sigui mitjançant l’assistència, la recerca o la formació d’altres professionals.

Tanmateix, la realitat sovint ens mostra un panorama molt diferent: un context d’hiperexigència ambiental. Aquest es caracteritza pels objectius inassolibles per la manca de recursos humans, agendes sobrecarregades, simultaneïtat de tasques, jornades continuades fins a l’extenuació, i la impossibilitat de fer els descansos i les pauses necessaris per garantir una pràctica professional segura.

S abem que l’exigència excessiva pot generar sobrecàrrega, estrès, esgotament i problemes de salut. Quan la càrrega mental és insostenible i l’esgotament físic s’arrossega després de jornades o guàrdies intenses, també apareixen la insatisfacció, l’ansietat i el malestar emocional. I si, a més, no hi ha marge per a l’error i s’exigeix una execució perfecta de les tasques amb recursos limitats, el sentiment de frustració s’accentua i s’instal·la l’autoqüestionament.

Tot això provoca un deteriorament de la nostra salut mental: disminueix

l’autoestima, augmenta el risc de patir trastorns d’ansietat, depressió o quadres ansiosos, pot aparèixer el bloqueig emocional o la sensació de burnout , i totes aquestes conseqüències es poden estendre a les relacions personals, dins i fora de l’àmbit laboral.

Davant d’aquest escenari, hi ha diverses estratègies psicosocials que poden ajudar a fer front a aquest esgotament, com pot ser potenciar la comunicació assertiva per expressar la sobrecàrrega i les necessitats de cadascú, redefinir expectatives procurant prioritzar tasques, fomentar l’autocura i l’autocompassió, i buscar suport social o professional quan sigui necessari.

“Moltes dones acaben renunciant a càrrecs de lideratge pel sentiment de no ser capaces d’arribar a tot.”

A ra bé, què passa quan, a tot això, hi afegim la variable de gènere? Ens trobem amb la denominada “doble exigència”: la d’haver de ser una professional vàlida i competent, i haver-ho de compaginar amb les cures familiars, per maternitat, atenció a persones dependents o altres responsabilitats domèstiques a càrrec. Aquesta condició genera encara més càrrega mental que la fins ara descrita, i sovint també comporta la renúncia de moltes dones a ocupar càrrecs de direcció o lideratge pel sentiment de no ser capaces d’arribar a tot.

A fortunadament, cada cop tenim més eines –com els plans i les comissions d’igualtat– i una veu més forta, tant dins de Metges de Catalunya (MC) com al carrer, per reclamar dues coses essencials. Per una banda, polítiques reals i efectives de conciliació dins i fora les empreses i, per l’altra, l’aplicació rigorosa de la prevenció de riscos laborals en el context d’una societat equitativa i corresponsable amb les cures. Només així podrem treballar en ambients que no posin en perill la nostra salut fins a emmalaltir.

Article

Una direcció sindical ampliada i renovada per a quatre anys decisius

Per primera vegada en 125 anys d’història, una dona, Ana Roca, ocupa el càrrec de presidenta. L’àrea d’acció sindical s’incorpora com a càrrec electe de la direcció, formada majoritàriament per dones.

El 6è Congrés de Metges de Catalunya (MC), celebrat el passat 4 de juny al Palau de Congressos de La Llotja de Lleida, no només va fixar l’estratègia sindical de MC per als propers quatre anys (2025-2029), sinó que també va suposar el tret de sortida a la renovació de càrrecs de l’estructura organitzativa de l’entitat. Tant la direcció com els sectors professionals i assemblees territorials han viscut canvis i han incorporat nous membres, amb una tendència marcada de rejoveniment i feminització. Més d’un centenar de facultatius i facultatives han format part d’un procés electoral en què la cohesió i l’entesa han estat les grans protagonistes, com demostra el fet que no ha estat necessari posar les urnes perquè en tots els casos només s’ha presentat una única candidatura.

Pel que fa als càrrecs electes de la direcció, Ana Roca, pediatra del CAP Viladecans, ha estat escollida presidenta de MC i és la primera dona que accedeix al càrrec en els 125 anys d’història de l’organització. Per a la nova presidenta es tracta d’un “fet natural” que reflexa com és ara el sindicat, amb un 55% de dones entre la seva afiliació.

Xavier Lleonart, cirurgià d’Urgències de l’Hospital de Terrassa, repeteix mandat com a secretari general de MC. Al costat de tots dos se situen el vicepresident, Josep Maria Serra, anestesista del Pius Hospital de Valls; la vicesecretària general, Irene Bermell, anestesista de l’Hospital de Bellvitge; el secretari de finances, Ramon Sarrias, metge de família del CAP Montnegre; la vicesecretària de finances, Xelo Casado, psicòloga clínica de l’Hospital Benito Menni i la secretària d’acció sindical, Lourdes Franco, metgessa de família de CAP Amposta.

Consell Executiu de MC Direcció

• Ana Maria Roca, presidenta

• Josep Maria Serra, vicepresident

• Xavier Lleonart, secretari general

• Irene Bermell, vicesecretària general

• Ramon Sarrias, secretari de finances

• Xelo Casado, vicesecretària de finances

• Lourdes Franco, secretària d’acció sindical

Representants dels sectors

• Blanca Martínez, presidenta del Sector d’Hospitals ICS

• Rosa Maria Gràcia, secretària del Sector d’Hospitals ICS

• Mireia Prat, presidenta del Sector Primària ICS

• Mª Isabel González, secretària del Sector Primària ICS

• Francisco José Castro, president del Sector d’Hospitals concertats

• Pablo Velasco, secretari del Sector d’Hospitals concertats

• Jordi Aparicio, president del Sector Primària concertada

• Pau Roman, secretari del Sector Primària concertada

• Juan Luis Ney, president del Sector Relacions laborals i altres convenis

• Antonio Gutiérrez, secretari del Sector Relacions laborals i altres convenis

Representants de les assemblees territorials

• David Arribas, president de l’Assemblea Territorial Barcelona Ciutat

• Lorena Mendioroz, presidenta de l’Assemblea Territorial Metropolitana Nord

• Sílvia Membrilla, presidenta de l’Assemblea Territorial Metropolitana Sud

• Mercè Güell, presidenta de l’Assemblea Territorial Catalunya Central

• Isabel Castrillo, presidenta de l’Assemblea Territorial de Girona

• Núria Montalà, presidenta de l’Assemblea Territorial de LleidaAlt Pirineu i Aran

• Francesc París, president de l’Assemblea Territorial de Tarragona - Terres de l’Ebre

Els facultatius tornen a la vaga:

Noves

aturades al desembre i al gener per un conveni propi

El sindicat mèdic reprèn les mobilitzacions després de la jornada reivindicativa del 3 d’octubre i anuncia noves vagues els dies 9 i 10 de desembre de 2025 i 14 i 15 de gener de 2026 per exigir un marc laboral específic per als professionals facultatius

El passat 3 d’octubre de 2025, Metges de Catalunya (MC) va convocar una vaga de 24 hores del personal facultatiu —metges, farmacèutics, psicòlegs, biòlegs, odontòlegs, radiofísics, químics i bioquímics— per “recuperar la dignitat a l’exercici professional”. Aquella convocatòria va posar en relleu una situació de malestar estructural pel projecte de renovació de l’Estatut Marc del personal dels serveis de salut, plantejat pel Ministeri de Sanitat i rebutjat pels facultatius, ja que genera “greuges i condicions precàries” pel que fa a la categoria professional, jornada de treball, guàrdies i retribucions, entre altres.

La mobilització es va fer visible amb prop de 2.000 facultatius concentrats davant del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, amb un seguiment de l’aturada del 58% dels convocats segons dades sindicals, que van exigir un conveni propi per a la professió mèdica, un instrument que permeti negociar directament les condicions laborals, professionals i retributives del col·lectiu. El secretari general de MC, Xavier Lleonart, va denunciar que l’administració no vol canviar l’status quo, tot i que la professió i el sistema s’han transformat des de les retallades i la pandèmia, i tot i la nova cultura laboral dels joves. Lleonart va insistir davant la conselleria que el conveni mèdic “sí és una competència autonòmica”.

Amb un escenari de tensió acumulada, en què els facultatius segueixen denunciant la sobrecàrrega assistencial i una manca de recursos que situa els professionals al límit, i davant la manca de solucions per part de l’administració, MC ha anunciat una nova convocatòria de vaga mèdica que tindrà lloc els dies 9 i 10 de desembre de 2025, i 14 i 15 de gener de 2026. Aquesta doble

convocatòria —en dues tandes separades— vol marcar un calendari clar de mobilització continuada, amb l’objectiu de pressionar Salut perquè s’avingui a negociar una proposta de conveni mèdic amb resultats tangibles i vinculants tant a l’Institut Català de la Salut (ICS) com a la xarxa concertada (SISCAT).

La decisió de fixar dues fases separades respon, segons MC, a la necessitat de mantenir la mobilització visible sense esgotar el col·lectiu, d’assegurar que els professionals puguin coordinar-se i garantir que l’aturada tingui impacte real en l’assistència sanitària i mediàticament.

A més, situa una data inicial al desembre —a l’inici de la temporada sanitària d’activitat hivernal—, cosa que pot reforçar la pressió sobre l’administració i les patronals del sector. En aquest sentit, la postura de MC implica que si no hi ha avenços abans de l’aturada de gener, la mobilització podria mantenir-se o expandir-se més enllà d’aquests quatre dies de vaga.

Les reclamacions clau continuen sent les mateixes: reconèixer la singularitat del treball mèdic, modificar la jornada i els descansos, avançar cap a la jubilació anticipada dels facultatius, regular les agendes de l’atenció primària i assegurar que la formació, docència i recerca quedin plenament finançades i integrades a l’horari laboral. Des de la perspectiva de la ciutadania, la convocatòria també planteja reptes, perquè està en joc la salut del sistema sanitari, la seva sostenibilitat i qualitat.

La vaga d’octubre va deixar clar que els facultatius catalans estan disposats a fer-se sentir, i la nova convocatòria de desembre i gener configura una nova oportunitat per passar a l’acció amb un impuls reivindicatiu persistent. L’administració —i la resta d’actors implicats— hauran de decidir si materialitzen la voluntat de diàleg amb propostes concretes. Si no hi ha cap avenç en aquest sentit, serà el col·lectiu mèdic qui marcarà el ritme. Aquest és un moment d’inflexió per al sistema sanitari català.

Els metges no poden parar el genocidi, els líders mundials sí

Mila Font, delegada de Metges Sense Fronteres

La situació a Gaza no és només una catàstrofe humanitària: és la destrucció sistemàtica d’un poble. Metges Sense Fronteres (MSF) denúncia que Israel comet un genocidi contra els palestins amb total impunitat i exigeix als líders mundials que utilitzin tota la seva influència i poder per a detenir-ho.

Els governs del món, ja sigui mitjançant suport polític, militar o material a Israel o mitjançant el seu silenci, són còmplices. Tenen l’obligació moral i legal de respondre, exercint pressió real amb totes les eines polítiques, diplomàtiques i econòmiques, inclosa la suspensió de transferències d’armes usades per a matar civils i destruir infraestructures.

En l’ofensiva en curs sobre Ciutat de Gaza, més d’un milió de persones van rebre ordre d’evacuació abans de l’operació terrestre. MSF adverteix que és impossible desplaçar a aquesta població —entre ella pacients crítics i nounats— a zones superpoblades i sense recursos, la qual cosa suposa una sentència de mort.

Aquesta ofensiva se suma a gairebé dos anys de violència extrema que han portat a la població de Gaza al límit. Cada dia, els més de 1.100 cooperants d’MSF a Gaza atenen ferits de guerra, persones desnodrides i pacients malalts per les inhumanes condicions de vida. No obstant això, els metges no poden detenir un genocidi: correspon als líders mundials actuar sense demora.

Segons el Ministeri de Salut de Palestina, més de 64.000 persones han estat assassinades, entre elles 20.000 nens. Moltes segueixen sota els enderrocs d’hospitals, escoles i habitatges. No existeix lloc segur: famílies senceres han estat aniquilades a les seves llars, sanitaris assassinats mentre atenien pacients i periodistes per informar. Armes d’alta

intensitat —algunes venudes pels EUA i Europa— s’empren en zones densament poblades, causant lesions devastadores que tracten els equips d’MSF.

Mentre augmenta la violència, creix la necessitat d’atenció mèdica, però Israel ha atacat sistemàticament el sistema sanitari: bombardeja hospitals, assalta instal·lacions i posa en perill al personal i als pacients, actes que poden constituir crims de guerra. Tretze treballadors d’MSF han estat assassinats i el cirurgià ortopèdic Mohammed Obeid està detingut des d’octubre de 2024. Més de 1.500 sanitaris han mort, un cop devastador per al sistema de salut.

També s’han aniquilat les condicions de vida. Israel imposa un setge total, restringint combustible, aigua, aliments i material mèdic en una política de càstig col·lectiu que ha provocat fam. Una enquesta d’MSF va revelar que el 25% de les embarassades i lactants estan desnodrides, augmentant el risc de mort fetal i part prematur.

L’ajuda alimentària s’usa com a arma. Els punts de distribució gestionats per l’anomenada Fundació Humanitària de Gaza, dirigida per Israel i finançada pels EUA, s’han convertit en llocs de mort: des que opera, almenys 1.400 persones han estat assassinades i 4.000 ferides mentre buscaven menjar.

L’escassetat deliberada d’aigua provoca malalties: a l’agost, MSF va atendre 4.000 persones per diarrea aquosa, mortal per a nens desnodrits. MSF podria augmentar el subministrament d’aigua, però les restriccions d’importació ho impedeixen.

La violència de colons i forces israelianes a Cisjordània també s’accelera: robatori de terres, desplaçaments forçats i

atacs busquen alterar la composició demogràfica. MSF denuncia polítiques destinades a expulsar als palestins i impedir el seu retorn.

Les mesures anunciades pel Govern espanyol són passos importants, però insuficients. Espanya ha d’utilitzar tota la seva influència per a detenir el genocidi i pressionar a altres governs a actuar en fòrums com la UE i l’ONU.

Els Estats han de garantir que es respecti l’alto el foc, aixecar el setge i permetre el lliurament massiu d’ajuda humanitària independent. Han de protegir instal·lacions mèdiques i detenir el desplaçament forçós. Les fronteres han d’obrir-se per a evacuar als qui desitgin sortir i a pacients crítics, assegurant el dret al retorn quan sigui segur.

Els atacs d’Hamàs a l’octubre de 2023 van ser atroços. S’ha de permetre que tots els ostatges, vius o morts, tornin a les seves llars, així com alliberar els palestins detinguts arbitràriament.

Violència i agressions per part de pacients: Com ens afecten i què hi podem fer?

Salut mental a

la feina

Anna Robert, Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Lamentablement, som un dels col·lectius que rebem major nombre d’agressions. Segons dades d’informes recents, la violència a l’àmbit laboral ha crescut notablement en els darrers anys, en especial la de pacients —i familiars— envers les dones facultatives, un col·lectiu cada cop més nombrós dins del sistema sanitari.

La petjada de la violència és dosi-dependent i va, des dels símptomes lleus-moderats que no pensem que puguin tenir relació amb violències puntuals subtils o no visibles, fins a trastorns per estrès posttraumàtic, encarnaments diversos del patiment, o lesions i cicatrius, en els casos d’agressions més greus o sostingudes en el temps. Tot sovint lligades a la por, vergonya i culpa, i a un autoqüestionament crític centrat en la pròpia actuació i persona.

A principis d’aquest any, des del departament de Formació de Metges de Catalunya (MC) vam organitzar el curs ‘Violència cap al personal facultatiu’. En una segona part de la formació, amb caràcter vivencial, es va treballar des de la psicomotricitat i el psicodrama com responem a la violència, i quines eines tenim al nostre abast per fer-li front. L’experiència va ser molt enriquidora, i a banda de crear un mural col·lectivament, vam poder treballar amb fang (el cos de l’altre, o el nostre) i posar paraules a algunes de les agressions viscudes. En aquesta narrativa conjunta van sorgir un ventall de comentaris desqualificatius i agressions verbals de tota mena, i d’aquestes no poques relacionades amb la violència de caràcter masclista a l’àmbit laboral (“vés-te’n a casa a fregar”, “tu, nena, que ets aquí per servir-me”).

En aquest punt coincidíem que donar espai a compartir aquestes frases, coaccions,

amenaces, o improperis, els quals sovint normalitzem o ens tirem a l’esquena —de vegades contracturant-nos, mai millor dit—, era un bon plantejament d’inici. Una reflexió necessària però no suficient. Vam poder parlar també de la importància del fet col·lectiu. De com ens sentim indefensos en el dia a dia davant una agressió puntual, però com en som de poderosos si ens ajuntem per equips o serveis i mantenim una actitud de tolerància zero cap a aquests fets. I en aquestes reflexions arribàvem a dos punts crucials que formen part d’un contínuum.

El primer d’ell, la importància de l’autocura. De no tolerar passivament les agressions. De comunicar-les com una incidència, encara que aquesta ens robi un temps que no tenim, perquè probablement aquesta sigui la manera que el nostre delegat de centre es pugui assabentar del succeït. També en aquest sentit de cuidar-se, el fet de poder comptar amb espais de supervisió per a les situacions o els pacients més complexes que ens trobem a la consulta/hospital. I així, arribem al segon punt: l’equip. Sols i soles no podem, no subsistim, necessitem un equip,

a ser possible implicat i compromès amb la tasca assistencial, que no perdi la il·lusió i que resulti protector contra el burnout, malgrat la manca freqüent de temps i mitjans. Un equip capaç de blindar-se per exigir recursos o mesures davant la sobrecarrega assistencial, l’estrès, la càrrega mental i altres riscos psicosocials als quals estem sotmesos constantment. Que plantegi quina formació necessita, adaptada a l’entorn més concret. I quina compensació considera que és la més justa per no acabar abandonant la professió o el país.

Evidentment, el pal de paller es troba en altres mesures lligades a qüestions ambientals i organitzatives, com és la disponibilitat de recursos suficients —de tota mena— per oferir una atenció correcta a la població, que entengui els seus drets, però sobretot els seus deures, així com una veritable protecció i cura dels professionals.

Si has patit una agressió recentment has de saber que no n’ets culpable i que no estàs sol/a davant la violència, parla amb el teu delegat de prevenció de MC.

Espai Jurídic

Sobre el permís retribuït de 8 setmanes i l’ampliació del permís per naixement i cura

Amb la modificació de l’Estatut dels Treballadors del 30 de juny de 2023 es va preveure la possibilitat que les persones treballadores que tinguessin un fill/a menor de 8 anys es poguessin acollir a un permís parental de 8 setmanes.

En tant que no es va preveure específicament si aquest permís seria retribuït o no, i a càrrec de qui (empresa o prestació pública) aquesta circumstància s’ha judicialitzat en diferents ocasions, existint multiplicitat de pronunciaments contradictoris.

Doncs bé, recentment s’ha pronunciat l’Audiència Nacional, en sentència nº 128/2025 de 30 de setembre que, desestimant una demanda interposada per diferents organitzacions sindicals del sector ferroviari, ha establert que aquest permís parental no bé acompanyat de cap mena de retribució.

En aquesta sentència, l’Audiència Nacional analitza la Directiva de la UE 2019/1159 i entén que malgrat que és cert que aquesta norma obliga els Estats a preveure un permís retribuït de com a mínim 4 setmanes amb ocasió del naixement (o adopció) i cura d’un fill/a, aquesta obligació es pot acomplir amb la previsió d’altres permisos que no siguin estrictament el previst a l’art. 48 bis. És a dir, que altres permisos (permís per naixement i cura de menor, lactància) ja poden servir per donar compliment a aquesta obligació. I per això, donat que a l’Estat Espanyol sumant aquests altres permisos ja s’acumulen més de 8 setmanes retribuïdes (amb sou o prestació) no s’ha d’entendre que aquest nou permís hagi de ser retribuït.

Aquesta sentència pot ésser recorreguda al Tribunal Suprem, que podrà confirmar, o no, aquesta interpretació.

de menor

D’altra banda, aquesta sentència s’ha de relacionar amb la recent modificació de la durada i distribució del permís per naixement i cura de menor, aprovada el juliol de 2025, que amplia en tres setmanes la durada total del permís (de 16 a 19 setmanes totals) i que permet realitzar les dues últimes fins que el menor tingui 8 anys (abans fins als 12 mesos).

Aquesta ampliació és perfectament compatible amb el permís parental de l’art. 48 bis que la Audiència Nacional considera no retribuït.

D’aquesta manera, avui dia, les persones treballadores, amb ocasió del naixement, adopció o acolliment d’un fill/a tenen dret als següents permisos.

Permís de naixement i cura de menor retribuït

De 19 (o 32 en el cas de famílies monoparentals) setmanes en total que s’han de distribuir de la següent manera:

Les primeres sis setmanes, de caràcter obligatori, amb immediatesa al part que s’han de gaudir de manera ininterrompuda i a temps complet.

11 setmanes (o 22 en el cas de famílies monoparentals), que es poden gaudir fins que el menor tingui 12 mesos de manera continuada o interrompuda, a temps complet o a temps parcial.

2 setmanes (o 4 en el cas de famílies monoparentals) fins que el menor tingui 8 anys, que es poden gaudir fins que el menor tingui 12 mesos de manera continuada o interrompuda, a temps complet o a temps parcial.

Permís parental no retribuït de 8 setmanes fins que el menor tingui 8 anys

A aquests permisos s’hi hauran de sumar aquells que contempli el conveni d’aplicació o la normativa en matèria de conciliació per circumstàncies particulars (visites mèdiques, atenció a fills/es amb discapacitat, etc..) o les situacions d’excedència i reducció de jornada per atendre cures dels fills/es.

Finalment, existeix la possibilitat de sol·licitar l’adaptació la jornada de treball (modalitat presencial/telemàtica, distribució de la jornada i horari, centre de treball) per necessitats de conciliació sense haver de demanar una reducció de jornada.

Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (I)

La

Edel món sanitari per l’ús del català a inicis del segle XX

n el moment que escric aquestes línies hi ha un important debat respecte al retrocés de l’ús de la llengua catalana a Catalunya. Existeixen diversos indicadors que mostren que el català ha retrocedit, en especial a l’ensenyament, el comerç, el jovent i, sí, a l’àmbit sanitari. Respecte a aquest darrer, el 2024 el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) va informar que el 63% del metges menors de trenta anys es dirigien al seus pacients en castellà i que des del 2003 la utilització del català a la sanitat havia passat del 46% al 36%, mentre que l’ús exclusiu del català entre el personal mèdic havia passat del 38% al 25.4%.

Per aquest motiu, el juliol de 2024 el Govern de la Generalitat de Catalunya va redactar el ‘Pla per garantir el coneixement i l’ús del català en el sistema públic de salut de Catalunya 2024-2026’, i el 2025 va impulsarse el ‘Pacte Nacional per la Llengua’ per donar resposta coordinada, planificada i adaptada als reptes a què s’enfronta el català.

La preocupació per la situació del català no és cap novetat perquè des d’inicis del segle XX ja era motiu d’inquietud i lluita entre molts sectors de la societat, entre ells el sanitari.

Per aquest motiu, els metges Manuel Salvat i Espasa i Enric Ribas i Ribas van exposar al metge Domènec Martí i Julià la necessitat d’organitzar un Congrés de Metges de Llengua Catalana (aleshores encara no s’incloïa la Biologia). Així, van proposar a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques la realització del mencionat congrés, i la seva acceptació va comportar el nomenament d’una Junta organitzadora presidida pel metge Miquel Àngel Fargas i Roca.

Finalment, el primer congrés va realitzar-se a la Facultat de Medicina de la Universitat

de Barcelona, entre el 22 i el 25 de juny de 1913, amb la participació de nombrosos metges provinents dels Països Catalans. La trobada va dur-se a terme en un clima polític i social favorable per a la lluita del català, gràcies al treball d’algunes forces polítiques republicanes, la presidència d’Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona, el Primer Congrés Universitari Català (1903), el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya (1906), el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la seva filial la Societat de Biologia de Barcelona (ara Societat Catalana de Biologia) i, sobretot, la creació, el 1914, de la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència del mencionat Prat de la Riba.

Tornant al Congrés de 1913, Fargas i Roca va dir clarament en el seu discurs inaugural quina era la finalitat d’aquest esdeveniment: “Aqueixes llengües d’universalització, ho són també de treball per a tots aquells que les posseeixen com a pròpies i no és per ells poc avantatge que amb un sòl instrument puguin realitzar dues funcions cabdals en el comerç científic: l’elaboració i la difusió científica.

[...] Tot això ens ensenya prou clar que qui renuncia a la llengua pròpia, escapça la seva personalitat traient-li o desfigurant un dels seus atributs; qui no cultiva la personalitat perd força i qui perd força és vençut i acaba per desaparèixer. L’existència d’una llengua viva va lligada a moltes causes històriques i polítiques que es conjuminen, sigui per a enlairar-la sigui per a rebaixar-la, però sens dubte que els homes d’esperit, els artistes, els poetes i els intel·lectuals, són els qui, amb llur abandó, més contribueixen a que decaigui o amb són treball més influeixen per a que s’enlairi. [...] I el poble, la massa dels pobladors de la Terra Catalana, quan s’adonin que parlem com ells, que la ciència no vol ni necessita el privilegi d’una llengua especial, es trobarà enlairat i veurà que fàcilment pot barrejarse amb aquells que figuren com a distingits. La ciència i el poble guanyen moltíssim quan s’usa com a instrument de treball de llengua vulgar i corrent: el poble es troba dignificat quan aquells que per lo general es distingeixen en una col·lectivitat parlen com ells...”. Com podem observar, tota una declaració d’intencions per part dels metges catalans que, com veurem en el proper text, va prosseguir al llarg dels anys següents.

HEM DIT

Ana Roca: “Patim una descapitalització de metges i Salut no pot negar-ho perquè desconeix la realitat”

La presidenta de MC, Ana Roca, ha advertit en una entrevista a Crónica Global que la sanitat pública catalana està sofrint una “descapitalització” de professionals mèdics a causa de les condicions de treball i la manca de conciliació. L’alternativa no és només la sortida a altres països o territoris de l’Estat, sinó també a la sanitat privada.

2.000 facultatius exigeixen un conveni propi per a la professió mèdica a la jornada de vaga convocada per MC

El 3 d’octubre, MC va mobilitzar dos milers de facultatius amb motiu de la jornada de vaga mèdica que va tenir lloc als CAP i hospitals, tant de l’Institut Català de la Salut (ICS) com de la xarxa concertada. El sindicat va xifrar en un 58% el seguiment de la jornada amb dades de més d’un centenar de comitès vaga d’arreu del territori.

MC presenta el seu ‘Observatori CSIR’, un espai per analitzar l’eficàcia del nou projecte de Salut

El Govern va aprovar l’1 de juliol la posada en marxa de la primera fase de la prova pilot dels Centres de Salut Integral de Referència (CSIR) amb l’objectiu de millorar l’atenció sanitària. MC, però, vol seguir la iniciativa des de ben a prop i analitzar a temps real què s’està implementant i quina eficàcia té el projecte.

Irene Bermell: “Les guàrdies de 24 hores són un anacronisme. Mantenir aquesta velocitat de creuer a costa de les nostres vides s’ha d’acabar”

La vicesecretaria general de MC, Irene Bermell, ha explicat els motius de la darrera mobilització del personal facultatiu en una entrevista a La Xarxa, on ha denunciat que el col·lectiu està “fart de que la seva veu no sigui escoltada quan es negocien les seves condicions laborals”.

Xavier Marco: “No és raonable exigir als dentistes que actuïn com a especialistes, amb una formació pagada per ells, i posteriorment penalitzar-los”

Xavier Marco, odontòleg i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya, ha denunciat en un article d’opinió publicat a Redacción Médica les mancances de la Llei 12/2020 de prestació de serveis bucodentals, que, tot i ampliar les prestacions odontològiques públiques, ho fa sense garantir-ne la qualitat ni la viabilitat tècnica.

Lleonart: “No pot ser que una infracció de trànsit comporti més repercussions que agredir un sanitari”

El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, ha publicat un article d’opinió a La Vanguardia per alertar que Catalunya va registrar el 2024 més de 2.700 agressions a professionals sanitaris i denunciar l’increment de les agressions als centres de salut, fins al punt que s’ha convertit en una “trista rutina”.

MC veu en risc la continuïtat de la formació especialitzada per la decisió de l’ICS d’eliminar el complement docent als col·laboradors

El sindicat adverteix que la decisió de l’ICS d’eliminar el complement als col·laboradors docents que acullen professionals en formació sanitària especialitzada posa en risc la continuïtat d’aquesta i podria impedir que els residents completin el seu itinerari per obtenir el títol d’especialista, amb conseqüències directes sobre la qualitat assistencial.

MC presenta una guia per demanar a la Seguretat Social que les pràctiques universitàries s’incorporin com a temps treballat a la vida laboral

El sindicat ha elaborat una guia per demanar que les pràctiques universitàries s’incorporin com a temps treballat a la vida laboral, començant per la petició del certificat de pràctiques a les facultats de Medicina de Catalunya, que és el document fonamental perquè la Seguretat Social acrediti el temps que s’afegirà.

HAN DIT

HUMOR GRÀFIC PER NAPI