Massanassa Festes
de SANT JOAN
Entitats
IES Massanassa
UN ANY MÉS, ELS SAMBORI panys de classe, jugàvem a futbol i, de vegades, ens paràvem a mirar com jugaven les xiques al pati. Ells reien i comentaven sobre com anaven vestides o si avui havien vingut boniques. Jo també ho pensava però mai no ho férem de la mateixa forma. Em cridava molt l’atenció la roba que portaven i sempre em preguntava per què jo mai no podia dur roba d’aquell estil, així que sempre, en tornar a casa, em clavava dins de l’armari de la meua mare o de la meua germana i jugava a vestir-me com aquelles xiquetes que anaven a la meua classe.
E
l passat 4 de maig, a l’Auditori Vicent Torrent, de Torrent, es van lliurar els premis Sambori de l’Horta Sud 2018 de la fase comarcal. El nostre alumnat participava, com tots els anys, en les tres categories en les quals es pot presentar (primer i segon cicle d’ESO i Batxillerat), i un dels premis d’aquesta edició va recaure en la nostra alumna Maria Serrano Sánchez, de primer de Batxillerat Científic, amb el relat Hola, sóc Paula, que a continuació reproduïm: Hola, sóc Paula Marc! Marc! Marc! Sí, aquell era el meu nom. Un nom com qualsevol altre que podia tindre qualsevol persona però que, tanmateix, per a mi, aquell nom era com si es pronunciara contra mi una maledicció. Una maledicció que es repetia una i altra volta quan anava a l’institut, quan arribava a casa i quan eixia amb els amics. Però eixe nom, Marc, no sempre el vaig sentir com un malefici. Tot començà quan anava a escola, més concretament a 5é de primària. Jo anava al pati amb els meus com-
Ara estic acabant primer de batxillerat i cada vegada la càrrega del meu nom es fa més pesada. Creia que tots aquells pensaments que em perseguien des de la infantesa haurien desaparegut ja, però creixien i creixien i el meu cos e lloc de ser un refugi per a mi, es va convertir en un enemic. Però tot va canviar quan s’acostava el final de curs. Era ja quasi estiu i, com que ja no teníem exàmens, tenia més temps per a calfar-me el cap i pensar en allò que sempre aconseguia llevar-me la son. Desesperat per trobar una solució i una resposta al meu problema, vaig entrar a internet per a investigar sobre el que sentia i, després de regirar tota la web, vaig trobar-me amb una pàgina de suport per a membres de la comunitat LGBT on, després de llegir alguns posts, vaig trobar gent que compartia les mateixes preocupacions que jo i em vaig adonar que sí, que jo no era Marc, que jo era una dona. Al principi em va costar moltíssim d’assumir que jo no em sentia un xic, que a pesar que m’ho diguera un metge o que ho posara al meu DNI, jo no em sentia així, com em mostraria jo al món ara? Des de xicoteta sabia que era d’eixa forma però mai no va passar del que jo creia que era un joc i ara, cada vegada que em mirava a l’espill, no ho podia tindre més clar. Només faltava contar-ho al món, però, com
35
anava jo a fer-ho si no podia ni parlar amb ma mare? Aquella nit, com totes les altres, em va costar d’adormir-me. Ja ben entrat l’estiu, la comunitat LGBT va organitzar una xicoteta festa al poble on jo vivia, pensada principalment perquè la gent de la comunitat poguera conéixer-se en persona amb més facilitat i, després que els amics que vaig fer a la pàgina m’insistiren molt, m’acabaren convencent per a anar-hi. El dia arribà i jo estava molt emocionada per la festa, no només perquè veuria en persona els meus millors amics, sinó perquè seria la primera vegada que eixiria al carrer sent Paula, a qui jo havia batejat com el meu vertader jo. D’amagat li vaig agafar roba a la meua germana que, gràcies que jo tenia una complexió molt fina, podia entrar-me perfectament. També vaig utilitzar el maquillatge de ma mare i una gran sensació em recorria tot el cos. Era com acomplir un somni. Vaig arribar a la festa i va ser una experiència genial, hi va haver balls, begudes sense i amb alcohol per als majors i cap conflicte, cap prejudici i, el més important de tot, ningú no em deia Marc, allà el meu nom era Paula per a tots i totes i, a més de reunir-me amb els meus amics, també en vaig fer de nous! Però l’alegria no podia durar per sempre i la meua sort es va acabar. “Marc!!” Vaig sentir en eixir de la festa com una veu de dona em cridava. Era la meua germana. Capbaix em vaig acomiadar tímidament dels meus amics, els quals compartien la mateixa expressió de terror que jo a la cara, i passet a passet, com si no sapigués caminar, me’n vaig anar amb ella. El camí a casa en el seu cotxe va ser horrible, jo no podia deixar de plorar i ella no em deia ni una paraula, almenys no semblava enfadada, però eixe silenci no m’agradava gens i alguna cosa dins de mi em deia que aquella nit, la meua mare també s’assabentaria del meu gran secret.
