PEDRA, PAPER, ROSEGADORES
UNA AVENTURA D’EN MOFETA I EN TEIXÓ
d’ AMY TIMBERLAKE / /
amb il·lustracions de JON KLASSEN
PEDRA, PAPER, ROSEGADORES
UNA AVENTURA D’EN MOFETA I EN TEIXÓ
Per en Phil
Publicat per primera vegada per Little Brown and Company, un segell de Hachette Book Group 1290 Avenue of the Americas, New York, NY 10104.
Text © Amy Timberlake, 2025
Il·lustracions © Jon Klassen, 2025
Disseny de Carla Weise
D’aquesta edició © Editorial Flamboyant, SL, 2026
Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a, Barcelona (08013) www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats.
Traducció de l’anglès © Maria-Arboç Terrades, 2026
Correcció de textos: Gemma Brunat
Primera edició: març del 2026
ISBN: 979-13-87614-33-1
DL: B 1966-2026
Imprès a Egedsa, Barcelona
Llibre lliure d’emissions de CO 2 gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.
PEDRA, PAPER, ROSEGADORES
UNA AVENTURA D’EN MOFETA I EN TEIXÓ
AMY TIMBERLAKE
Il·lustracions de JON KLASSEN
Traducció de
MARIA-ARBOÇ TERRADES
CAPÍTOL 1
L’HIVERN NO ÉS ÈPOCA DE TENIR CONVIDATS A ESMORZAR. En Teixó creia que en Mofeta, el seu company de casa, ho sabia, això. Però en Teixó havia baixat a esmorzar i s’havia trobat la seva amiga Esgarrinxada, amb el casc de feina i l’armilla multibutxaques, asseguda amb les cames creuades a la taula de la cuina.
En Mofeta preparava l’esmorzar, saltironant entre el forn, els armaris i el calaix del pa, mentre parlava dels «vells bons temps» amb l’Esgarrinxada. Empès per una necessitat desesperada de prendre’s la xocolata desfeta de l’esmorzar, en Teixó va entrar trontollant a la cuina. Quan es va deixar caure al seu lloc, en Mofeta deia a l’Esgarrinxada:
–Et vaig servir una sopa de tomàquet en una pellofa de meló? Ha! En aquella època tenia un sol cassó, el fogonet de llauna i tot el
que menjava m’ho havia de servir en una tassa marró abonyegada.
–En Mofeta va fer una pausa per mirar-se l’Esgarrinxada.–
I era bona, la meva sopa de tomàquet en pellofa de meló? Sembla que el meló hi hagi de lligar bé, amb el tomàquet.
L’Esgarrinxada va fer un somriure.
–Com vols que ho sàpiga? Se’m va desfer a les potes!
–Ai, clar que es va desfer! Ha, ha, ha!
En Mofeta i l’Esgarrinxada es coneixien des de feia molt de temps. Les poques coses que en Teixó sabia d’aquella època de la vida d’en Mofeta no li semblava que sortissin precisament d’uns «vells bons temps». L’Esgarrinxada i en Mofeta havien viscut sota un pont. En Mofeta tenia casa seva sota un contenidor blau d’escombraries.
Ara en Mofeta vivia amb en Teixó en una de les cases de marès de Giratomb d’Amunt. La primavera passada, en Teixó havia obert la porta i s’havia trobat en Mofeta al replà, arrossegant una maleta vermella. Semblava que en Teixó, que estava ben a gust vivint pel seu compte, tenia un nou company de casa.
Contra tot pronòstic, la cosa havia funcionat. En Mofeta era un bon company de casa, un cuiner de primera i, per damunt de tot, era amic d’en Teixó.
Però noi, sempre hi havia canvis! Feia dues setmanes que la Zèfir i en Zenó, dues cries de rata, s’havien instal.lat a viure amb
ells. I ara en Mofeta convidava un animal a esmorzar? A l’hivern?!
A l’hivern, el menjar era una prioritat absoluta.
–UNA FOGUERA DE CAP D’ANY, I TANT QUE SÍ!
–va exclamar l’Esgarrinxada, amb un somriure d’orella a orella. I pum!, va clavar un bon cop de pota a la taula.
Amb el pum!, en Teixó va fer una ganyota. On era la xocolata desfeta que esmorzava cada dia? (En Teixó no era amic natural de les rates, i encara menys de les rates de Noruega, que ell anomenava «les rates grosses». Però les coses havien canviat l’estiu passat, quan havia vist en acció la Brigada Rataire número 73 i havia conegut l’Esgarrinxada, que n’era la líder per aclamació popular.)
–Bengales! Xiulets amb cinta! I panets cuits a la foguera amb un ast! –va exclamar en Mofeta mentre batia alguna cosa humida en un bol.
En Mofeta es va girar.
–Bon dia, Teixó. Com pots veure, l’Esgarrinxada ha vingut de visita! La Brigada Rataire número 73 ha de fer unes reformes a la botiga de pastissos i gallinadures, i l’Esgarrinxada ha aprofitat per passar a veure què feien en Zenó i la Zèfir.
En Teixó va emetre un grunyit:
–Mhmm.
En Mofeta li va clavar una mirada eloqüent i va fer un gest amb el cap en direcció a l’Esgarrinxada.
–Diaaa –va murmurar en Teixó.
L’Esgarrinxada va assentir amb alegria.
–Això mateix! Un dia amb vent de garbí. Cada dia fa més fred. He de trobar el meu abric de llana! L’hivern és a tocar. A to-car!
En Teixó es va quedar mirant l’Esgarrinxada un moment i després es va girar per veure com en Mofeta xip-xop-xipollejava un entrepanet en un bol amb les pinces.
–Fes el discurs de presentació de la Brigada Rataire, Esgarrinxada –va dir en Mofeta–. En Teixó no l’ha sentit mai!
–He, he! Tens raó! –L’Esgarrinxada va somriure a en Teixó, ensenyant-li tot de dents grogues, va llençar el tovalló sobre la taula i es va aixecar d’una revolada.– Construïm, derruïm, apilem, reomplim, fabriquem i forgem, contenim, perforem o elevem. Amunt cap al cel o avall com Babel. Detalls minuciosos que es tornen carregosos? Les rates expertes de la Brigada Rataire número 73 operen amb precisió i actuen a la perfecció. Treballs valents sense gaires miraments? La Brigada Rataire us deixarà contents. Idees, esbossos i plànols es cobren a part, però somiem (i planifiquem) al teu costat!
Mentre l’Esgarrinxada recitava el seu discurs, en Teixó recordava les corrues de rates encasquetades, amb dents prou fortes per rosegar la pedra.
Aquell dia havia canviat moltes vides!
La història de com en Mofeta, en Teixó i l’Augusta, una gallineta carabassa i una bona amiga, havien anat a parar a la zona d’operacions de la Brigada Rataire número 73 era llarga i complicada. Els detalls més importants eren aquests: la Brigada Rataire número 73 havia anat a la cova per treure de la roca un ou de dinosaure. Per molt que costi de creure (perquè havia passat de debò), el dinosaure havia sortit de l’ou. Llavors, amb un moviment tan ràpid que només que hagués pestanyejat en Teixó s’ho hauria perdut tot, el dinosaure acabat de sortir de l’ou s’havia cruspit una de les rates de la Brigada Rataire. («S’acaba de cruspir una rata!», havia xisclat en Mofeta, aterrit.)
Després van haver de fugir cames ajudeu-me –tots menys l’Augusta, que va anar cantussejant una mena de cançó de bressol al dinosaure–. Abans que en Teixó se’n pogués adonar, l’Augusta havia sortit de la cova amb el dinosaure i l’havia allunyat del perill.
Dues setmanes més tard, l’Esgarrinxada s’havia presentat a la casa de Giratomb d’Amunt on vivien en Mofeta i en Teixó amb en Zenó i la Zèfir, dues cries de rata. La rata que s’havia cruspit el dinosaure? Era la mare de la Zèfir i en Zenó.
En Teixó va tenir una esgarrifança.
L’Esgarrinxada, que ja havia enllestit la presentació de la Brigada Rataire número 73, va col.locar una de les potes sobre les
pues de la forquilla d’en Teixó, va posar-se el colze al genoll i va mirar en Teixó directament als ulls.
–Què cal que fem, doncs?
En Teixó va alliberar la forquilla de sota el peu de l’Esgarrinxada.
En Mofeta va picar de potes i va dir:
–És tot veritat! TOT! La Brigada Rataire número 73 pot fer QUALSEVOL COSA.
En Mofeta es va girar cap als fogons. Se sentia el rugit de fons de l’extractor. Una paella va xocar amb un dring metàl·lic contra un dels cremadors dels fogons. L’oli va caure a la paella fent gluc-gluc.
L’Esgarrinxada es va deixar caure amb les cames creuades davant dels estalvis ( plof! ) i va somriure a en Teixó.
Tocava dir alguna cosa, pel que es veia.
–Extraordinari –va balbucejar en Teixó, i es va fregar la cara amb la pota. Semblava que fes hores que l’Esgarrinxada estava en marxa. L’esmorzar. Quan esmorzarem?
Una espàtula de metall va frec-frec-fregar la paella. I llavors: Zup-pssss! Zup-pssss!
En Teixó va aixecar el cap.
L’esmorzar va arribar al cap d’un segon.
–TORRADETES DE SANTA TERESA AMB MANTEGA DE FRUITS SECS. –En Mofeta va col·locar un plat de triangles
remullats en ou sobre la taula de la cuina i hi va deixar dues pinces al costat.– Serviu-vos amb això. –Va tornar amb tres tasses.–Xocolata desfeta. No es pot beure cap altra cosa, per esmorzar.
En Teixó va agafar la tassa amb totes dues grapes i va fer un glopet. Després es va servir un triangle remullat en ou amb les pinces, va enforquillar una punta de torrada i es va posar a mastegar amb interès: Ou, canyella… mantega d’ametlla… L’acord d’obertura!
Una simfonia pel paladar: l’aspror de fruits secs dels cellos, l’ou cremós dels timbals!
–Xarop d’auró?
En Mofeta va atansar-li una gerreta.
–Ah!
En Teixó la va agafar. La dolçor de fusta del solo d’oboè.
La cuina es va omplir de sons d’animals esmorzant.
El plat d’en Teixó es va anar buidant i… va quedar buit. En Teixó va beure’s fins l’última gota de xocolata de la tassa. La xocolata li queia a grumolls sobre la llengua.
Els grumolls van fer sonar una nota fosca.
–UN ESMORZAR DE PRIMERA. –L’Esgarrinxada es va apartar el plat del davant.– Gràcies per acollir en Zenó i la Zèfir. No em fa res dir-vos que no tenia clar que fos bona idea deixar-los aquí. Una mofeta i un teixó no són precisament unes rates, que diguéssim! Però és millor així. A la colònia tothom parla del
que li va passar a la seva mare. Teories i més teories! N’hi ha que són pures BAJANADES. I qui voleu que es cregui la veritat? Un dinosaure? Nascut d’un ou? No em facis riure! No cal que la Zèfir i en Zenó sentin res de tot això. –Va picar de potes.– Aviam! Ja han passat dues setmanes. Soc aquí per ajudar. Com va la cria de rates? Alguna pregunta? Algun dubte? Vosaltres dispareu, que he vingut per això.
–La cria de rates?
En Mofeta va fer cara d’incredulitat i es va girar cap a en Teixó.
En Teixó es va arronsar d’espatlles i va fer que no amb el cap.
–Va perfectament. No tenim cap pregunta ni cap dubte –va dir en Mofeta.
–Ah. –L’Esgarrinxada se’ls va mirar alternativament.– No és el que em pensava que sentiria. No deixen de ser rates, no?
Dormen cadascun a la seva llitera, ara? Al pis de dalt, a l’antiga habitació de la tia Lula?
En Teixó va riure.
–Ho, ho! –Sempre passava el mateix! Es va explicar:– Tots els animals es pensen que per criar les seves cries calen unes habilitats especials, però és el mateix per a tothom: menjar, un sostre i apa, bona sort. Jo soc un teixó adult, i les rates em caben a la butxaca. –En Teixó va fer un gest amb la pota, com per dir que no era res.– Bufar i fer ampolles.
L’Esgarrinxada va donar un cop d’ull a les butxaques d’en
Teixó i va respondre:
–Sou conscients que les rates creixen ràpid, oi? Una mica a batzegades, d’acord, però quan una rata té nou o deu setmanes ja sap qui és i què vol fer. No és com…
–De debò, Esgarrinxada –la va interrompre en Teixó–, criar rates és qüestió de rutina. Si trobes la bona rutina tot es posa a lloc.
Pum, pum, pum. –En Teixó va sec-sec-segar l’aire amb la grapa per ensenyar com es posava tot a lloc.
L’Esgarrinxada se’l mirava.
–D’acord, però l’espontaneïtat i la improvisació són trets…
–LA CLAU SÓN LES NORMES –va dir en Teixó, interrompent-la amb un rugit–. No tenen permès ficar-se ni pels conductes de ventilació ni sota el terra de fusta.
Ara era en Mofeta qui reia.
–Ha, ha! Ja veig que no ens creus, Esgarrinxada. Però en Teixó i jo fem un bon equip. Jo me’n surto molt bé d’omplir el rebost i cuinar. I en Teixó està acostumat a ocupar-se de les roques, o sigui que ocupar-se d’una rata o dues no li costa gens.
–No m’ocupo de les roques –va murmurar en Teixó–. Faig una
Importantíssima Investigació Mineralògica.
En Mofeta va mirar de reüll la tassa de l’Esgarrinxada.
–Que no vols més xocolata desfeta?
L’Esgarrinxada, que feia cara de no creure’s res, va alçar una pota.
–No cal. Estic bé. Gràcies igualment.
En Teixó va fer bascular la tassa endavant i endarrere de manera insinuant.
–Aquesta és la cosa –va dir l’Esgarrinxada–: la mare d’en Zenó i la Zèfir no era una rata normal i corrent. Era una rata de la Brigada Rataire número 73. A la colònia ens hem adonat que criar les cries de rata de la Brigada Rataire presenta… daixò, certes dificultats. Les eines, per exemple…
–Sí, sí –va dir en Teixó, interrompent l’Esgarrinxada per tercer cop–. Vam haver d’aprendre unes quantes coses, sobretot els primers dies.
L’Esgarrinxada es va incorporar.
–D’això és del que parlo.
En Teixó li va dedicar un somriure còmplice i va continuar:
–Qui hauria dit que no podies dir «bona nit», tancar la porta, i comptar que en Zenó i la Zèfir farien servir les lliteres? Vam descobrir que havíem d’assegurar-nos que les rates es fiquessin de debò a dintre el llit. I un cop s’hi havien ficat? –va grunyir en Teixó–. Vam aprendre que calia fer alguna cosa perquè no se’n moguessin! Algunes nits en Mofeta els llegeix un conte del seu llibre de contes vermell. I altres vegades jo els toco cançons amb
l’ukelele. Les que funcionen millor són les cançons lentes, repetitives i no massa melòdiques.
En Mofeta va assentir amb decisió.
–Fins que s’adormen!
–A aquesta edat les hores de son són importantíssimes.
–En Teixó té raó –va fer en Mofeta–. Bufar i fer ampolles.
En Mofeta es va aixecar de la cadira amb un salt, mentre murmurava no sé què de les torradetes de santa Teresa amb mantega de fruits secs que havia de preparar per la Zèfir i en Zenó.
–No trigaran a llevar-se.
L’Esgarrinxada es va quedar amb la boca oberta. Va aixecar-se el casc per netejar-se una ratlla de brutícia que li creuava el front.
–Escolteu –va dir finalment–. Jo me’n vaig a sota terra. No serà fàcil trobar-me. És la vostra última oportunitat per fer-me preguntes sobre com criar les rates. Qualsevol cosa. El que sigui que us balli pel cap.
A en Teixó se li va acudir una pregunta.
–Per què porten aquests jerseis tan grans?
Segons les estimacions d’en Teixó, les rates eren setanta-cinc per cent jersei i vint-i-cinc per cent rata. Però abans que l’Esgarrinxada pogués respondre, es va sentir una veu aguda que cridava:
–És l’Esgarrinxada!
I una altra:
–ESGARRINXADA!
En Zenó i la Zèfir, amb els jerseis de llana pengim-penjam, van entrar corrent a la cuina. La Zèfir, tota ella punt trenat de color verd oliva, va exclamar:
–Saps on és el tambor de polir pedres d’en Teixó?
Des del darrere, en Zenó va dir:
–T’hauries de comprar un ukelele!
I va ras-rascar un ukelele invisible amb la maneta. El braç inacabable del seu jersei de llana de color beix va voleiar per l’aire,
i tota conversa possible sobre la cria de rates va quedar interrompuda.
La Zèfir i en Zenó van esmorzar. En Teixó va recollir la cuina. Llavors l’Esgarrinxada es va posar l’abric de llana, en Mofeta es va encremallerar dins de la seva parca i tots dos van marxar plegats. («He de trobar una carabassa», va fer en Mofeta. «Rehabilitació del celler, ves que vinc!», va fer l’Esgarrinxada.) La porta d’entrada es va tancar amb una ràfega d’aire fred.
Quan es va quedar sol amb les rates, en Teixó no va perdre ni un moment. Aire fresc! Exercici! I després una bona migdiada! Va arreplegar la seva parca i va acompanyar les rates, que ja anaven ben enjerseiades, cap al pati del darrere. Les rates van precipitar-se escales avall amb els jerseis enormes voleiant-los per sobre.
–Hi! Hi, hi!
El cel era un mantell gris. Feia un fred que pelava, però com és que no hi havia neu? No trigarà, va pensar en Teixó mentre s’entaforava les orelles en un gorro de llana.
Va seure en un graó del porxo i va mirar com les ratetes passaven xiulant llanudament per entre les restes del jardí de la tia Lula. En Teixó va recórrer amb la mirada els manyocs d’herba, el prodigiós arbust suspès en l’aire. Tot era fruit i canya. La caseta del jardí de la tia Lula, plena a rebentar de trastos, ocupava el racó
més allunyat. (En Teixó no s’hi acostava mai, a la caseta. Havia aconseguit tancar-ne la porta una vegada; un segon intent ja seria temptar la sort.)
Una cosa llanuda va passejar-se per sobre de la pota del darrere d’en Teixó. Una maneta li va clavar una plantofada a la canyella.
–ET TOCA!
En Teixó va mirar cap avall i va veure un bolic de llana trenada de color verd oliva, un parell d’ulls brillants i un somriure entremaliat. Era la Zèfir.
En Teixó es va alçar del graó del porxo fent un gran RUUUUUUGIT.
–Em toca, dius? –Va fer uns cops forts a terra amb les potes del darrere ( pum!, pum! ).– Soc un GRAN BLOC, UN GRAN BLOC
ERRÀTIC. Què faig aquí? Aquest pati no és casa meva. Soc un gran roc! Estic farcit de xenòlits! Tinc venes fetes de quars! Soc GRANODIORITA DE DEDHAM!
Les glaceres i els blocs erràtics apareixien a l’article que en Teixó estava escrivint per El Setmanari del Mineralogista. L’havia d’entregar aviat. Com d’aviat? Mmm. No se’n recordava. Havia escrit la data d’entrega al calendari que tenia a la sala dels minerals de les golfes. No estaria malament que hi donés un cop d’ull.
–GRA-NO-DI-O-RAAAAAAAAH! –va cridar la Zèfir, i es va llançar per les escales.
En Teixó va perseguir-la trontollant rocosament.
I així van passar unes quantes hores. Van apilar fulles, hi van saltar a dins i les van fer servir per enterrar-se els uns als altres. En Teixó va parlar-los del naixement de les fulles («Aquell arbre!»), del desenvolupament de les fulles («De borró a fulla fins que la fulla cau!») i de la mort de les fulles («Si és seca és que és vella!»). I els va ensenyar un joc: pedra, paper, tisores.
–I ara Q-QUÈ FEM?
Tenia la Zèfir i en Zenó plantats al davant. En Teixó els va notar un to pansit. El jersei els tremolava a l’altura del pit. Se sentia petar alguna cosa. Les dents!
–Heu agafat fred –va fer en Teixó, alarmat.
No semblava que a les rates els preocupés gaire.
En Teixó els va engrapar pels jerseis, va obrir la porta del darrere de casa i els va aviar sobre la taula de la cuina. Les rates es van redreçar d’una sacsejada. Els jerseis se’ls inflaven i desinflaven. Arrossegaven la vora per terra.
En Zenó va alçar un puny tremolós.
La Zèfir, una maneta plana.
–El p-paper t-tapa la p-pedra! G-guanyo jo! Hi, hi, hi!
–M-m-més! –va exigir en Zenó.
Tenen els musells pàl lids! A en Teixó no li agradava la cara que feien. He de fer que se’ls activi la sang! Va engrapar una rata, després
l’altra, i els va fregar el cos amb el jersei. Quanta escalfor havien
perdut els seus cossets de rata? I quanta n’havien de recuperar?
Quina densitat tenien? Quina capacitat calorífica? Són massa variables!
Què faria, en Mofeta?
Una beguda calenta.
En Teixó va córrer a obrir la nevera. A dins hi havia una gerra de sidra. Va trobar un cassó, hi va abocar la sidra i el va posar al foc. Calent sí, però tampoc no massa!
Darrere seu, les rates continuaven fent la mateixa c-cantarella:
–Pedra, p-paper, rosegadores! P-p-pedra, paper, rosegadores!
Pedra, p-paper, rosegadores!
Una pausa i:
–G-g-guanya la pedra! –insistia en Zenó.
–Guanyen les rosegadores! Les dents rosegadores r-r-ROSE -
GUEN les pedres!
En Teixó es va girar just a temps de veure com la Zèfir obria la boca i mos-mossegava l’aire.
–Rosegadores? –va dir en Teixó–. No: tisores. És pedra, paper, tisores. –Va col·locar una tassa de sidra de poma a les manetes de la Zèfir.– Sabeu? Aquelles dues fulles metàl·liques articulades que serveixen per tallar paper?
–Ah. Jo he vist una cosa d’aquestes, sí.
La Zèfir no semblava gaire convençuda.
En Teixó va posar l’altra tassa a les manetes d’en Zenó.
–BEVEU.
Tenien les manetes de rata de color morat.
–MÉS –va insistir, amb l’esperança que la beguda els escalfés ràpidament. En Teixó va recordar-se a si mateix que les rates no eren roques. S’escalfaran més ràpid que les roques.
En Zenó es va mirar la tassa i va somriure.
–M’agrada, aquesta beguda.
–Gran-o-di-o-raaaaaaaah –va xiuxiuejar la Zèfir a través del fum de la tassa.
–VENES FETES DE QUARS! –va respondre en Zenó–. Hi, hi. Hi, hi, hi.
La Zèfir es va inclinar cap a en Zenó. En Teixó va sentir com xiuxiuejava.
–Jo faria servir les dents rosegadores, per tallar paper.
En Zenó va assentir en senyal d’aprovació.
Semblava que parlessin d’en Teixó.
Al cap d’uns instants la Zèfir es va fregar els ulls i va fer un gran badall:
–UAAAAAAAAh-iii.
En Teixó va entendre que aquella era la seva oportunitat. Importantíssima Investigació Mineralògica!
Va obrir la boca ben oberta… més oberta… i:
–UuuuuuuuAAAAAAAAAAAAAAhhh-iiiiii.
Va moure lentament les potes en l’aire, amb un moviment circular.
–Uuuaaaah, ah.
Va ajuntar les potes i va recolzar-hi el cap.
–AAAAAAaaaaaaaahhhhh.
Va tancar els ulls.
Es va sentir un clung. En Teixó va caçar la tassa de la Zèfir a mig caure. En Zenó va veure com la Zèfir s’enfonsava en el jersei verd oliva i va badallar:
–UuuuuAAAAAAahhh-iii.
I es va balancejar fins a pansir-se.
Amb l’altra grapa, en Teixó va atrapar la tassa d’en Zenó. Va escurar la sidra que hi quedava, va apartar les dues tasses i va agafar les rates pel coll del jersei. Va ficar-se la Zèfir a la butxaca dreta i en Zenó a l’esquerra, i els va embolicar bé amb la roba.
Les rates dormien.
–Ho, ho! –va fer en Teixó–. Bufar i, zup, fer ampolles.
I així, amb les rates embutxacades, en Teixó va enfilar les escales cap a la sala dels minerals.
–Importantíssima Investigació Mineralògica! Som-hi, som-hi, som-hi!
CAPÍTOL 2
EN TEIXÓ VA DONAR UN COP D’ULL A EN ZENÓ, QUE DORMIA A LA BUTXACA ESQUERRA , i després a la Zèfir, a la butxaca dreta, que també dormia. Va fer que sí amb el cap, va travessar el pas de la porta i es va endinsar en l’aire gèlid de les golfes. Es va fregar les potes i va aspirar l’aroma calcària de roques i minerals.
La sala dels minerals!
La llum tènue de l’hivern entrava per les finestres de sobre la taula dels minerals d’en Teixó. La Paret dels Minerals (amb espècimens excepcionals, rars, insòlits, sense parangó) estava en la penombra. I què més hi havia en la penombra? La calaixera de fusta on guardava les lupes, els rascadors i els punxons, l’equip de prova de duresa de Mohs, la navalla multiús i el bufador de pols. A l’altra punta de l’estora hi havia la cadira i el llum de peu.
CRIAR RATES? BUFAR I FER AMPOLLES.
En Mofeta i en Teixó viuen en harmonia (en Mofeta cuina, en Teixó neteja!) quan decideixen acollir la Zèfir i en Zenó, dues cries de rata òrfenes.
En Teixó està treballant en un important article sobre minerologia i necessita centrar-se, centrar-se i centrar-se per escriure’l.
Tanmateix, quins contratemps poden causar dues ratetes?
Amb una mica d’organització i algunes migdiades estratègicament programades, tot anirà bé! No?
EL TERCER TÍTOL DE LA SÈRIE SOBRE L’ESTRANYA
PARELLA DESTINADA A CONVERTIR-SE EN UN CLÀSSIC.
ISBN 979−13−87614−33−1
ISBN: 979-13-87614-33-1 97 9 1387 61433 1
www.editorialflamboyant.com/ca/sostenibilitat