Costumari de Castellonroi by Diputación Provincial de Huesca

Ramon Vives i Gorgues

C O S A S N U E S T R A S 26

Costumari de Castellonroi (Ă€nima dâ€™un poble)

Costumari de Castellonroi

Costumari de Castellonroi (Ànima d‘un poble)

Ramon Vives i Gorgues

AYUNTAMIENTO DE CASTILLONROY

Edició: Instituto de Estudios Altoaragoneses (Diputación de Huesca) Ajuntament de Castellonroi Col.lecció: «Cosas Nuestras», 26 Director: Ignacio Almudévar Zamora Coberta: Dibuix de Ferran Castro Il.lustracions interiors: Raúl López Romero Imprimeix: Gráficas Alós. Huesca ISBN: 84-8127-075-X Dipėsit legal: Hu. 190/2001 Instituto de Estudios Altoaragoneses (Diputación de Huesca) Parque, 10. 22002 Huesca Tel. 974 294 120 - Fax 974 294 122 E-mail: iea@iea.es Ajuntament de Castellonroi Plaća La Balsa, s/n. 22572 Castellonroi Tel. i fax 974 434 064

Als meus i a tot Castellonroi, amb tres mencions especials: la primera, per a la meva germana Juliana; la segona, per a tots els meus exalumnes i alumnes, i, la tercera, per a mossŹn Joan Bisart i ňlava, el Rector del lloc, sense el recolzament del qual no hauria estat possible l’edició d’aquest llibre.

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

23 25

Capítol I

Acudits i anŹcdotes 1. El Senatxo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. El Carioco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La mare del Daniel de Llúcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Ramon de Garanto . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Padrí de Druelo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. El Citero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. El Desso . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Padrí de Dot . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. El Parranxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. La Casa del Cap Llarg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Cas d’Ichart. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. El mosso renegador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. El Cagau. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. El Vicent de Paula. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. La Sucarrada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Joan, apaga el llum! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

32 33 33 34 34 35 35 37 37 38 38 38 39 40 41 41

7. El forat de la padrina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1 18. El padrí de Pardo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Antoni Coscojuela Badia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. La carta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Cas dels Fusters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Víctor Hellín Sol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Andreu Samperi Quinquillą . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Xampany. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Francesc Chimisanas Ichart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. Miquel Castan Ichart. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Joseret de Pepa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

41 42 42 43 43 44 45 46 46 46 47

Capítol II

Canćons i Refranys A)

Canćons a) Canćons de bres i moixaines. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . b) Canćons de jocs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . c) Canćons de triar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . d) Canćons geogrąfiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . e) Canćons humorístiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . f) Jotes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . g) Canćons llargues. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . h) Canćons mągiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i) Canćons religioses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

50 51 52 52 60 64 65 66 67

B) Refranys a) Sobre el temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . b) Variats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

68 75

Capítol III Contes

1. La camisa de la rebesąvia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. La trista sort d’un conill. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. L’oncle Pau. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. El capellą que no sabia predicar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. En Joan de Portugal i el Príncep d’Astúries . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Els tres pretendents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

80 86 89 93 96 103

Capítol IV

Endevinalles Llista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108

Capítol V

Gastronomia 1. Ametlles garapinyades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Borranyons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Cargols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Cassola de Setmana Santa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Coca de samfaina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Codony . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Cutxipanda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Escudella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Farinetes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Fruita de “sartén” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Matanća del porc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Olives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

112 112 112 113 114 114 115 115 115 116 116 118

3. Olla “barreada” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1 14. Orellanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. Panadons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Panellets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Pilota . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Prunes seques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Ratafia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Recapte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Recapte de Llitera o recapte de tupí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Sopa de Pinyana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Sopes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Torrades de santa Teresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Truita amb trampa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. Vi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Vinagre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

119 120 120 120 121 121 121 122 123 123 124 125 125 125 126

Capítol VI

Jocs de canalla 1. A “acometre” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Agulles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. A l’amagat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. El catxapet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. L’anell. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. L’ąngel i el dimoni. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. L’espartenyeta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. “Lo gua”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Ossets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Pedrisset de gel. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Saltar a la corda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Tatxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Teula. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Xapes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

128 128 128 129 129 129 130 130 131 131 131 132 132 133

Capítol VII

Llegendes 1. La cova del Dugo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Estralets. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La dona i el colador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Els rosaris i el mantó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. La Verge i sant Josep . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. El capitą i les capitanes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. La perdiu, la gavarrera i la Verge. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Els sorolls del barranc del Solą . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Lo santet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. La mina de Pinyana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. La Verge i la corriola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. El tresor de santa Anna. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Els tres germans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. L’extermini dels Templers de Sant Salvador. . . . . . . . . . . . . . . . 15. El Nuberu i les Xanes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. El Trasgu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. El Dianyu burleta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Montroi, l’altar o la muntanya sense pic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. El barranc de les Bruixes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. El venedor d’escombres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. La Sinyora i sant Joan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. La Sinyora. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. La roda del molí de la Sequieta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Els sorolls del barranc de Lopis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Castellonroi i Pinyana o el destí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. La Penna-Roia i el Montpedró. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

136 138 140 141 143 143 144 144 145 148 150 151 153 154 158 161 163 165 166 167 167 168 170 171 172 173

Capítol VIII Plantes

. Agulletes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1 2. All. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Alzina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Argelaga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Arnalló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Aubegó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Belladona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Berbena. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Blet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Boix. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Bolets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Bolomaga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Borranya. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Botja d’escombres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. Botja santjoanera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Bova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Camamilla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Cąnem. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Cana o canya. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Capitana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Cascall. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Col. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Coleta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Corriola. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Cosconilla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. Croca. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Cúrnia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28. Currinyol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29. Esbarzer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30. Escombrera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

176 176 176 176 177 177 177 177 177 178 178 179 179 179 180 180 180 181 181 182 182 182 183 183 183 183 183 183 184 184

1. Escospí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3 32. Espart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33. Espígol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34. ťvol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35. Fenąs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36. Figuera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37. Freixa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38. Garrigó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39. Gavarrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40. Ginebre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41. Gram. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42. Herba lloca. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43. Herba “roia”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44. Herba sabonera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45. Heura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46. Junc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47. Junsa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48. Llantaēm. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49. Lleiterola. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50. Lliri. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51. Llironer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52. Malva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53. Malví. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54. Margall. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55. Marreus. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56. Meligó. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57. Menta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58. Miloca. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

184 184 185 185 185 185 186 186 186 187 188 188 188 188 188 188 188 189 189 189 189 190 191 191 191 192 192 192

5 9. Nap. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60. Noguer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61. Olivera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62. Om. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63. Panical. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64. Pi roig o mediterrani. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

192 192 194 194 195 195

5. Pllantaia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6 66. Púdiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67. Puniol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68. Ravenissa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69. Rendiscle. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70. Romaní. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71. Roure. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72. Ruda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73. Ruella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74. Salseta de pastor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

195 196 196 196 197 197 197 197 198 198

7 5. Sorgueta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76. Sarraixó. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77. Sarsa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78. Saüc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79. Sąuvia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80. Seduria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81. SŹgol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82. Senet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83. Senissell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84. Servera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85. Setsagnies. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86. Siscall. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87. Te de roca. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88. Timó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89. Trepadella. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90. TrŹvol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91. Txolivarda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92. Txordiga. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93. Vern. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94. Vidriol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95. Vimetera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96. Xicoira . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97. Xop. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

198 198 198 199 199 199 199 199 199 199 200 200 200 200 201 201 201 201 202 202 202 203 203

Capítol IX Toponímia 1. Barrancs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 206 2. Basses i bassons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Brassals i canals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Camins i carreteres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Carrers i cases. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Castellonroi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Coves. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Fonts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Molins. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Orografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Partides. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Ponts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Pous. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Preses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. Torres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Valls. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Vents. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

207 207 208 209 217 217 218 219 219 221 233 234 234 235 236 236

Capítol X

Tradicions I) Festes 1. Festes majors a) Festa major de sant Antoni. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . b) Festa major de les Santes Relíquies i santa Rita . . . . . . c) Festa major de la Mare de Déu de setembre . . . . . . . . .

240 243 248

2. Altres festes a) Carnaval i carnestoltes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

250

b) Setmana Santa i dilluns de Pasqua. . . . . . . . . . . . . . . . . c) Festa dels quintos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . d) Corpus. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . e) Sant Joan. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . f) Sant Jaume . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . g) Tots Sants. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . h) Nadal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i) Sants Innocents. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . j) Cap d’Any. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . k) Reis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . l) Sant Sebastią . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . m) Santa ňgueda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

251 257 258 258 261 262 263 267 268 270 271 272

II) Goigs 1. Sant Salvador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Santes Relíquies. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Santa Anna. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Sant Anastasi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

274 275 276 277

III) Remeis A) Infermetats i malalties de les persones 1. Airades. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Angines. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Atac de pedra. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Berrugues. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Brians . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Cascadures. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Cataractes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Cremades. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Dents. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Dolor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Empatxos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Ferides. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Gola. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Grans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

279 280 281 281 281 282 282 283 283 284 284 285 285 285

15. Mal de cap. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Moradures. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Mussols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Nadons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Prėstata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

285 285 285 286 286

20. Queixals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Rampes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Refredats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Rodadits. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Ronquera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Sang. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. Talls. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Ull de poll. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28. Ulls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29. Ventre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

286 286 286 287 287 287 287 288 288 288

B) Variats 1. Dessangrar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Dolor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Empatx de faves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Enrellar les mules. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Escorpins. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Marro del cafŹ. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Ovelles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Pląstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Rates . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Sangoneres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Serps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Trobar una cosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

288 289 289 289 289 290 290 290 290 290 291 291

IV)

Supersticions 1. Aigua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Afaitar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. ňgaves. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Any de traspąs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

292 292 292 292

5. Avortament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Bessons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Borinots . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Dimarts i tretze. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Enterraments. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Falcó gris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Ferradures. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Gats negres i sorolls. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Gitanes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Gos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. Gripaus i gallines. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Merda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Mesos amb “erra”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Meuques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. Mingua o quart minvant. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Nervis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Orelles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Ovelles negres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Padrins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Parpear la roba. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Potes de conills. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. Serps. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Somniar flors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28. Sort. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29. Tallar el cabell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30. Tavans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31. Ungles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32. Virtuts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33. Xatarrers. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34. Xutes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

292 293 293 293 293 293 293 293 294 294 294 294 294 295 295 295 295 296 296 296 296 296 297 297 298 298 299 299 299 299

V) Temps 1. El calendari de cebes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. El cant del gall. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. El fum de les xemeneies. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. El picot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

300 300 301 301

5. El rellotge. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Els dos sols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Els gats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. El sol i Cas de Monturiol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Els pantalons i el jersei. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. El vent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Ensenyar el cul a la boira. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. Fer galls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Gener . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. Grills. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. La gavarrera i el marreu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. La lluna. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

301 301 301 301 302 302 302 302 303 303 303 303

17. La neu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. La paperera de Balaguer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. La serra de Prades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Les bombolles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Les cucuts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Les granotes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23. Les ovelles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24. Les serps. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Les sirenes d’Alfarrąs i Tamarit. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. L’estalzí de l’olla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. Les veles. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28. Llambric. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29. Santa Margarida l’Airosa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30. Sant Salvador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31. Tocar a trons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32. Vinaixa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

304 304 304 304 304 304 304 304 305 305 305 305 305 305 305 306

Variats 1. Anar a parar rateres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Arena per a fregar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Bestiar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Caćar a la joca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Carbó vegetal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Cinema i ball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

307 307 307 311 311 312

7. Deixar mussols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Dia de l’all-i-oli. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Donar forća. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. El destí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. El ges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12. El remulló. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Els boēcs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14. El sedąs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15. El serradet de les Bodes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16. Els pregons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17. Els set termes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18. Els tractaments. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19. El transport fluvial per la Ribagorćana . . . . . . . . . . . . . . . . . 20. Esquellots. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21. Fer por . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22. Fer sabó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

312 313 313 313 314 315 316 316 317 318 318 319 319 325 326 326

23. Festa de sant Salvador a la Casa de Lleida . . . . . . . . . . . . . . 24. Filar la llana. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25. Jocs de gent gran . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26. La cambreta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27. La garrafeta de vi de Cas de Coll. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28. L’aigua de gener. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29. L’almoina de Cas de Borrąs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30. L’almoina de Cas de Micalet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31. La mel. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32. La Santmiquelada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33. L’orquestra “Arco Iris”. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34. Les portadores i la verema. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35. Les salineres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36. Manera de compondre tints. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37. Novenes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38. Obligacions curioses. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39. Oració secreta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40. Panís. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41. Passar roba i fer lleixiu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

327 329 329 331 331 331 332 332 332 333 333 335 336 337 339 340 341 341 341

42. Pastar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43. Posar el rellotge en hora. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44. Quinquenni. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45. Recollida d’olives. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46. Regals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47. Responsos de sant Antoni. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48. Romeries. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49. Rosari de l’Aurora. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50. Sagrada Família. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51. Sant Blas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52. Sant Gregori. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53. Sant Isidre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54. Sant Jordi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55. Sant Josep. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56. Sant Quilis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57. Sant Roc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58. Segar i batre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59. Tocar a foc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60. Una broma de desembre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61. Una broma sobre els cabells. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62. Una broma sobre la confirmació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63. Unes notes sobre el mes de maig. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64. Vint de juliol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

342 343 343 346 346 347 347 350 350 350 351 352 352 353 354 354 355 362 363 363 363 364 366

Capítol XI

Vocabulari I . Frases fetes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 369 II. La lengua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 378 III. Locucions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 408 Conclusió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 411

Fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 413

Presentació M’honora el poder encapćalar un exaustiu i acurat estudi sobre Castellonroi. Ha estat una preuada invitació del benvolgut autor, Sr. Ramon Vives i Gorgues.

Fa uns anys vaig tenir el goig de comptar entre els meus alumnes de “Coneixement de Catalunya” i “Geografia i Histėria de Catalunya”, del programa de Reciclatge de Catalą de la Universitat Autėnoma de Barcelona, al Sr. mestre de Castellonroi. La seva disponibilitat i aquell entusiasme engrescador que, dia darrera dia, esmerćą com a educador es palesą ben aviat. La proposta metodolėgica del curs el dugué vers la investigació del seu medi més proper. I encara recordo les paraules emocionades que acompanyaren l’entrega d’un extens treball sobre el poble on exercia el seu magisteri. L’esforć havia estat extraordinari: perė més extraordinaria havia d’ésser la seva il.lusió investigadora quan, a partir d’quella experiŹncia, es disposą a escriure aquesta interessant i inŹdita recerca. Els homes, les dones, els joves i els infants de Castellonroi poden felicitar-se. El seu mestre ha volgut descobrir i perpetuar el coneixement d’aquest poble que li ha fet confianća. Sortosos els pobles que acullen, comparteixen i estimen. L’agraēment sempre els farą volguts, respectats i admirats.

Joan Novell i Balagueró Professor de l’Institut de CiŹncies de l’Educació de la Universitat Autėnoma de Barcelona 23

Introducció El meu primer contacte amb Castellonroi va ser el dissabte, 10 de setembre de 1966. Van ser uns breus instants, que em van deixar del tot indiferent: “Un poble més, com tots els altres pobles”. Quan veritablement vaig comenćar a prendre consciŹncia que em trobava en un lloc privilegiat al qual caldria prestar una deguda atenció, va ser la setmana següent, tot just a l’inici del curs escolar: era el dijous, 15 de setembre a la tardada, davant la porta del desaparegut bar de Mazarico. Santiago Bitrią, parent de Cas de Bitrią, la casa on m’allotjava, em va preguntar: — Ramon, que eixirąs esta nit? I jo, que no havia entŹs el que m’havia dit, li vaig contestar: — Sí. Continuo encara ignorant el perquŹ de la meva resposta i el motiu pel qual no li vaig dir quŹ m’havia preguntat. El cas és que no ho vaig fer i, en arribar a casa, vaig demanar l’explicació a l’Eduard i l’Antėnia, mentre sopąvem: — Lo vostre parent, lo Santiago, m’ha dit: “Ramon que eixirąs esta nit?”. I jo li he contestat que sí. Sí, a quŹ? 25

— A que si esta nit sortiries! I vaig sortir, millor dit, vaig eixir, i la nit em va omplir d’infinitat de paraules noves i també de grans il.lusions envers el poble. De llavors enćą, el llapis i el paper em van acompanyar sempre, anés on anés. El resultat, al cap de 33 anys, n’és aquest volum, el primer de 4, tots ells dedicats a Castellonroi. No ha quedat, prącticament, cap persona sense ser interrogada. La comunió entre elles i jo ha estat total. No ha calgut, moltes vegades, ni tan sols anar a les seves llars a cercar informació. Aquesta ha sorgit d’un simple encontre al carrer, fins a les prėpies escoles, on expressament han vingut en més d’una ocasió a contar-me coses, tot esperant estoicament fora, durant minuts i minuts, l’eixida dels nens. I és que, tal com ja s’ha indicat a la presentació, sóc mestre. I, a causa de ser-ho, la meva tasca s’ha vista estraordinąriament facilitada, atŹs que ells, els nens, han estat un vehicle importantíssim a l’hora de fer-me arribar multitud de coneixements. Dono grącies a tots. Un per un, a tots els habitants de Castellonroi. A tots aquells que, des d’aquell afortunat eixirąs d’un 15 de setembre, vivien ja al poble, a tots aquells que han nascut posteriorment, i, sobretot, sobretot, a tots aquells que, malauradament, per haver mort, ja no podran llegir allė que amb tant d’afecte m’havien tramŹs. Per a tots ells, doncs, perė també per a tots aquells que, durant anys, tant de bo segles, continuaran donant vida al poble, va dirigit especialment aquest llibre, el dels seus costums. A fi que aquests siguin compresos millor, independentment de la resta de volums, segueix, a continuació, un breu recull histėric de Castellonroi i el seu emmarcament geogrąfic. El terme de Castellonroi, de 37,49 km2, és al límit del llevant de la comarca aragonesa de la Llitera, fregant amb les catalanes de La Noguera i Segrią, i s’estén a migdia dels darrers aplecs pirinencs. A vista d’ocell, les muntanyes que l’encerclen li dónen un aspecte oval, tot dibuixant una el.lipse gairebé perfecta, al bell mig 26

de la cual s’aixeca el petit serradet que, en la seva part meridional, aixopluga el poble. Les cotes d’altitud d’aquest oscil.len entre els 330 m i els 500 m, fet pel qual molts dels seus carrers són forća empinats, i les del terme varien entre la mínima de 283 m, a la riba dreta del riu Noguera Ribagorćana, i la mąxima de 736 m, a Montpedró o Sant Salvador. Pel que fa al clima, es pot definir com a mediterrani de tendŹncia continental, amb temperatures que van des dels 4’31ľ de mitjana mínima al gener, fins als 24ľ de mitjana mąxima a l’agost i les precipitacions solen moure’s al voltant dels 400 mm a l’any. L’economia ha girat tradicionalment a l’entorn de l’agricultura i la ramaderia. De secą al Solą i d’horta al Reguer i Ribagorćana. Els productes han estat els propis del seu clima i de les exigŹncies del temps. Així, des dels orígens fins al segle XVIII, sobreeixiren els conreus de la vinya, ordi, blat, civada, sŹgol, carraó i cąnem. Les grans plantacions d’ametlleres i oliveres no esdevingueren fins al segle XVIII, quan la casa de Medinaceli es possessioną del lloc. En l’actualitat, el sŹgol, carraó i cąnem han caigut totalment en l’oblit i han deixat pas a altres cultius, com el blat de moro (8 ha), les patates (6 ha) i els arbres fruiters, principalment presseguers (93 ha), pomeres (35 ha) i perers (12 ha). Sobre la ramaderia, cal indicar que han desaparegut per complet els nombrosos animals de treball d’antuvi, bous, mules i rucs. I de l’abundantíssim bestiar de llana d’abans, cabres i ovelles, només romanen tres ramats d’aquestes. Ha crescut, perė, la cria de conills, gallines i porcs. Si antany tan sols fou de subsistŹncia, a hores d’ara constitueix una bona font d’ingressos per a molts. Malgrat que no va ser massa significativa, també la mineria generą excel.lents beneficis, fins ben avanćat el segle XIX, particularment el ges i el carbó. I si els guanys del ges i el carbó ja són morts, el segle XX n’aportą de nous, mitjanćant le centrals hidroelŹctriques de Pinyana (any 1944) i de Santa Anna (any 1961) i, sobretot, el turisme. 27

Respecte al seu llegat histėric, cal citar, com a més remarcable: — El terme va ésser habitat des de molt antic. D’entre els seus diversos jaciments prehistėrics, en destaquen dos: la cova d’Aguilar i el tossal de Montderes. — Romans i visigots també hi van deixar les seves empremtes. A les Solanes, on s’hi desenvolupą un petit poblat. — Els musulmans el donaren a conŹixer al món amb el nom de Hisn-al-Roso. Un renegat musulmą, un tal Mahan-al-Tutjibí, s’hi refugią i induí la seva població, de majoria mossąrab, a sublevar-se contra el Caēd de Lleida. La resposta d’aquest va ser contundent. A la primavera de l’any 975 el va assetjar i Hisn-al-Roso va haver de capitular. — Guerau Ponć II, vescomte d’ňger, va conquerir el poble per als cristians entre els anys 1091 i 1093 i el repoblą amb elements del seu vescomtat. En un principi el lliurą a Roda i prengué el nom de Castelló del Bisbe. Perė, 11 anys després, el 6 de gener de 1104, rectificą i l’atorgą al monestir de Sant Pere d’ňger. — Al segle XIII, Castellonroi, encara que per poc temps, va caure sota la custėdia de Poblet. El 4 de febrer de 1204, Guerau Ponć IV, vescomte d’ňger, li lliurą el castell i part del terme. L’altra part l’havia otorgada, anteriorment, a Santa Maria de Sant Llorenć (despoblat del municipi d’ňger). Pinyana, que també era seva, la doną a la seva mare Marquesa, filla del comte d’Urgell. — L’any 1322 Castellonroi fou inclės al segon comtat de Ribagorća i hi pertanyé fins a la seva disolució, l’any 1591. Per dit motiu, gaudí d’importants privilegis, com foren els de compartir alhora els Furs d’Aragó i els Usatges de Barcelona i Costums de Catalunya. — El 29 de marć de 1382, s’inaugurą, a Pinyana, la peixera o assut de la qual sortí la sŹquia de Segrią que proveēa d’aigua la ciutat de Lleida. — La nit del 19 al 20 de febrer de 1384, el futur rei d’Aragó Joan I s’allotją a Castellonroi amb tot el seu seguici. 28

— El 24 de setembre de 1444, es completą, a Pinyana, la peixera o assut amb la inauguració de la mina al seu costat, per tal de donar un nou i més segur neixement a la sŹquia de Segrią. — Llevat de curts períodes de temps i fins al final de segle XVI, tot el poder polític i econėmic va correspondre plenament als Senyors Jurisdiccionals, de la Casa de Cabrera els primers, i de la de Medinaceli els darrers. De tots ells, dos en van sobreeixir poderosament, per la seva afecció envers el poble: Felip de Castre el Pėstum, que hi va viure un romanć apassionat amb la seva amant, la religiosa barcelonina sor AgnŹs de Rocacrespa, i el fill d’ambdės, en Pere de Castre. — El segle XVI posą de relleu les males relacions entre Castellonroi i l’Església. Fins per dues vegades hi va haver d’intervenir la Santa Seu a fi de posar pau entre els seus sacerdots i els sacerdots i la gent. Va ser tan gran l’aldarull, que ądhuc pels passadissos del Vaticą arribaren a circular, i en catalą, un parell d’acudits sobre el poble. — El segle XVII fou terrible per al lloc. Les ąnsies centralitzadores de Felip IV i del seu favorit el Comte Duc d’Olivares van trobar rąpida resistŹncia en amplis territoris d’Espanya. Entre ells, Aragó i Catalunya. Aragó va caure de seguida sota el control de les tropes reialistes. No així el Principat, que es va veure recolzat per tropes franceses. Castellonroi, fronterer, dividit moralment el seu cor entre un bąndol i l’altre, va sofrir els dies més difícils de la seva histėria. L’any 1640 l’exŹrcit castellą va arrasar Pinyana, que encara era municipi independent, i, el juny de 1642, el general francŹs Lamotte va incendiar Castellonroi, casa per casa. — Al segle XVIII tant les tropes borbėniques com les austricistes van desfilar per la població i ambdues d’idŹntica forma: saquejant-la. — El segle XIX despertą amb la Guerra del FrancŹs. Les notícies de l’ocorregut a Madrid el 2 de maig de 1808 es van escoltar aviat a Castellonroi i, al juny, alguns dels seus joves ja lluitaven voluntąriament al segon setge de Saragossa. L’any 1809 va ser 29

trągic per al lloc. Va ser ocupat pels francesos, que hi van romandre fins el 12 de febrer de 1810. — L’any 1834 va ser incorporada oficialment Pinyana a Castellonroi. Oficiosament ja hi pertanyia des de feia uns pocs anys. — El 12 de febrer de 1874 fou disolgut definitivament l’Arxiprestat d’ňger i Castellonroi, que hi havia pertanyut des del segle XII, passą a dependre del bisbat de Lleida. — El fet d’estar situat entre dos importants ponts, els d’Alfarrąs i Tragó de Noguera, va originar que Castellonroi, durant les 3 Guerres Carlines, s’hi veiés fortament implicat. La tercera, de 1872 a 1876, va ser la que més el maltractą. Cal assenyalar-ne un parell de dates: 20-8-1874: Deu carlins armats van irrompre d’improvís al poble i es van endur presoneres algunes persones. 17-6-1875: Va tenir lloc la batalla del Collet entre el carlí Castells i l’isabelí Delatre, amb victėria d’aquest últim. — Pel que fa al segle XX, a més de la Guerra Civil (19361939), se’n podria igualment ressaltar dues dates de gran trascendŹncia: 12-11-1970: El príncep d’Espanya, el futur rei “Don Juan Carlos Primero”, inaugurą el pantą de Santa Anna. 8-2-1992: Els presidents de les Comunitats Autėnomes d’Aragó i de Catalunya van firmar, a Pinyana, el Pacte de l’Aigua.

Capítol I

Acudits i anŹcdotes El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix l’acudit com la “paraula o dita aguda, enginyosa, original, que s’acudeix a l’esperit”. I l’anŹcdota, com un “petit fet particular, més o menys curiós, d’histėria o de la vida íntima d’algú”. En general, els acudits suposen eixides hąbils, gracioses d’una determinada situació, situació que perfectament podria anomenar-se anŹcdota. Acudits i anŹcdotes caminarien doncs, en infinitat de vegades, agafats de la mą. Perė no sempre. I perquŹ, en nombroses ocasions, les anŹcdotes no generen cap acudit. Es queden simplement en anŹcdotes: humorístiques, a camins amb caire de facŹcies, histėriques, testimonials... Aixė sí, siguin de la classe que siguin, totes tenen un contingut especial, que les fa recordar amb cert gust i nostąlgia. 31

És per tot quant he dit que he volgut incloure junts, en un sol apartat, aquest, els acudits i les anŹcdotes. En una primera part, des del número 1 fins al 19, totes les narracions que desperten el somriure. I, des del 20 fins al final, totes aquelles que, senzillament, he cregut que eren dignes de memėria. A pesar que tots els seus personatges són entranyables, gairebé no hi ha noms. I abunden més els malnoms i sobrenoms, per moltes raons: perquŹ son més autŹntics i per servar millor, en alguns casos, la intimitat.

1. El Senatxo

A) El Senatxo tenia una botiga a Cas de Palląs i era amo d’un ruc, un carret i dos banastros. Comprava escombres a Lleida a 25 cŹntims i les venia a Castellonroi a 15 cŹntims. I encara hi guanyava! Certament. PerquŹ no les pagava! B) El Senatxo anava sovint a vendre a Natją. Tan bon punt arribava a les primeres cases, cantava: Apa, noies, que avui sí que us les puio bones, sardines podrides, que astí a baix m’hi hai pixat!

C) El Senatxo s’apropava freqüentment a Lleida amb el carret. Una vegada se li va trencar una roda i no en va trobar cap més de la mateixa mida. Doncs bé, se n’hi va posar una de més petita! La cosa va durar molt de temps. I és que ell havia donat amb una sąvia solució: fer circular la roda gran per la cuneta de la carretera! En certa ocasió, en quŹ havia plogut molt, i mentre pujava de Lleida, se li va clavar la roda a la cuneta. Per sort, va ensopegar a passar el vell de Mazarico, el Sisquet, que també solia sovintejar les seves anades a Lleida. El Sisquet, que portava dues mules, en va canviar una pel ruc i va comenćar a estirar i a estirar. Es va arrossegar el carro, sí, perė sense les rodes! Les rodes van quedar clavades al terra!

2. El Carioco

A) Es conta que una vegada el Carioco va entrar en un restaurant de Saragossa i tenia ganes de menjar lluć. No sabia gaire res del castellą i va dir al cambrer: — Oiga, ņtiene “luz”? — Creo que sí —li va respondre el cambrer—. Espere, que lo voy a mirar. El cambrer va encendre rąpidament el llum. — Sí que hay, ņve? —li digué. — No, no —li va replicar el Carioco—, de esta, no. ŃPejo, pejo! O sigui, peix, peix! B) El Carioco tenia dos cavalls i a tots dos se’ls podia contar els ossos i les costelles de tan prims que estaven. Perė eren forća intel.ligents i el volien molt. Tant, que, fins quan passaven per davant d’un bar, es paraven automąticament per tal que ell, a qui agradava sobremanera el vi, hi pogués entrar.

3. La mare del Daniel de Llúcia

Hom conta que la mare del Daniel de Llúcia va anar una vegada a Barcelona a veure les seves dues filles, que hi treballaven de criades. En arribar a la ciutat comtal, va dir al primer cotxer amb qui es topą: — Escolta, cotxer, faria el favor de dir-me on viuen les filles de Llúcia? I després d’aquest, a un altre i a un altre. El cas és que, preguntant, preguntant, sense saber cap adreća, sense saber llegir i sense haver estat mai a Barcelona, les va trobar. Grącies, tan sols, a l’ajut de “les filles de Llúcia”. El fet originą la frase “més difícil era trobar les filles de Llúcia”, emprada per animar algú. 33

4. Ramon de Garanto

A) A l’igual que en molts altres llocs dels Paēsos Catalans, a Castellonroi, infinitat de padrins no entengueren prou bé el castellą fins més enllą de la Guerra Civil. Un exemple, el Ramon de Garanto. Al més d’abril del 38, arran de l’entrada de les tropes nacionals, aquestes s’hi establiren uns dies. Un sergent li va dir: — ŃVéndeme otro conejo! — Ai, fillet! —li va contestar—, prou que te’l donaria, perė no lo puc pillar “porque hay un forado que arribe desde el lloco!”.

B) Un altre dia va dir a un oficial, que tenia a dinar a casa seva: — ŃComa, coma, sinvergüenza! Evidentment, volia dir: mengi, mengi, sense vergonya!

5. Padrí de Druelo

A) Diu que una vegada al padrí de Druelo se li van escapar les mules, al Coll de Foix (entre Alfarrąs i Albelda), i, tot escometent-les, va tirar a terra la fita de la divisió de les províncies de Lleida i d’Osca. Per tal motiu, la gent comentava: — Mira si n’és de poderós, lo Druelo, que, amb un sol cop, ha “fotut” dos províncies a terra!

B) Diu que una vegada havia una festa a casa del padrí de Druelo. Era l’hora de dinar i, tot d’una, el Druelo va sorprendre els convidats, amb aquestes paraules: — Ja sabeu que jo sóc lo cap de la casa i, per lo tant, me deu de tocar de ser lo primer en “empessar”. Immediatament, va sortir la seva dona de la cuina i li va replicar: — Tu podrąs ser lo cap de la casa, perė jo sóc lo coll que fa bellugar lo cap! C) Diu que una vegada el padrí de Druelo, rabiüt com un bitxo, va mossegar les seves mules, que tenia al corral. ConseqüŹncia:

les mules, tot seguit, el van escometre fins al menjador de la casa, al primer pis.

6. El Citero

El Citero era un home bastant sord. Una vegada estava llaurant i el seu veí de tros, un tal Basilio, s’amagą al peu de l’espona del bancal que llaurava. Tot d’una, cridą: — So, sooo! Les dues someres del Citero es pararen en sec. Perė, al poc, el Citero tornava a “arrear”. En breu, el Basilio cridą de nou: — So, sooo! I les someres, novament, es van parar. La cosa es va repetir uns quants cops més. Finalment, al Citero, que no va sentir mai res, li va agafar por i se’n va tornar cap a casa. — Si que vens aviat, avui! —li digué la seva esposa. — Ai, xiqueta —li va contestar—, és que les someres me s’han tornat boges!

7. El Desso

A) Desso era el sobrenom que rebia en Ramon Deza. Es va creure que a Barcelona s’hi faria ric, que hi lligaven els gossos amb llonganisses, i se n’hi va anar, a peu. Li va costar de tres a quatre dies de comprovar que s’havia equivocat. Mort de gana, va regressar a Castellonroi, també a peu. En passar per Balaguer, va galivar que en un bar servien menjars per 1,50 pessetes, just el que li quedava. Mentre dinava, va seure a prop seu un matrimoni, amb caire de burgŹs, i la dona aviat es fixą en ell. — Que no el veus, aquest home —va advertir al seu marit—, que a gust menja? No li treien els ulls de sobre, embadalits. Al cap d’una estona, el referit marit, a instąncies de la seva esposa, s’acostą fins al Desso, quan ja semblava que aquest s’ho havia “encruspit” tot. 35

— Que potser encara té més gana, senyor? —li va dir. — Que si tinc més gana? —li va respondre—. Un toro, me menjaria, si tinguessa més cŹntims! — Doncs, miri —prosseguí el marit—, li plau tant a la meva esposa veure’l menjar, que demani el que vulgui, fins i tot un toro! El Desso no parava de pidolar i endrapar. Transcorreguts uns minuts, llargs, altrament la dona mussitą al seu consort: — Te n’has donat compte? Menja i menja, com un ogre, i, no obstant aixė, encara és hora que begui. Per quŹ no vas a preguntarli quŹ passa, que no beu? No fos cas que cregués que no li volem pagar el vi! El senyor s’apropą al Desso. — Com és que no beu? — Ai, senyor! —li va contestar— És que jo només comenćo a beure quan estic a la mitat del menjar! B) Hom diu que el Desso tenia contínuament tanta gana que, fins i haver-se afartat de debė, sempre, en acabat de dinar i de sopar, i, en menys d’un tancar i obrir d’ulls, es tragava un pa sencer. C) Es conta que el Desso gaudia de tanta forća que fins es carregava la seva somera al coll. Amb una sola mą, la dreta, agafava les dues potes davanteres de l’animal. Llavors, ell s’ajocava, es ficava la somera al coll, agafava a continuació el parell de potes del darrera amb la mą esquerra i, rąpidament, s’aixecava. De totes les vegades que ho va fer, la més famosa i recordada va tenir lloc un camí en quŹ la Ribagorćana baixava altament crescuda. Es trobava a la part de Pinyana i havia de passar a Ivars, on estava casat i residia des d’un temps. Va preferir mullar-se ell, abans que la somera! Tot i que aquesta estava carregada, com una somera!, se la va posar al coll, com a tantes vegades i, tranquil.lament, va creuar el riu. 36

8. Padrí de Dot

Al padrí de Dot li deien “lo mestre”. PerquŹ ell mateix “dive” que era mestre. — QuŹ és, vostŹ? —li solien preguntar amb ironia. — Jo sóc mestre —contestava. — Així que vostŹ és mestre? — Sí, mestre. — De quŹ? — De molí! Efectivament, era “mestre”. “Mestre” del Molí de Baix.

9. El Parranxes

El Parranxes era un gos, de Cas del Rei. A Cas de Borrąs, l’actual Cas de Mariona, al carrer Major, tenien molts mossos i aquests, per entrar a la casa, havien d’emprar la porta del carrer del Mig, fet pel qual la porta era coneguda com “la Porta dels Mossos” i sovint estava oberta. Un dia, el Parranxes, a l’hora de dinar, s’hi va embotir, mentre encara es cuinava la carn de “la mossada”, en un tupí quarteró. Malgrat l’estretor del cap del tupí, el gos, gormand com les paelles i dejú com el dia de nąixer, aconseguí enfonsar-hi el seu. Perė no treure’l després! Embogit, va comenćar a córrer pels carrers del poble, sense rumb, sempre amb el cap dins el tupí! Va ser atrapat al carrer de Dalt per alguns dels mossos i, per a traure-li el cap, van haver de trencar el tupí. La “sinyora” de Cas de Borrąs, castellana, exclamą en adonar-se de la desaparició de l’estri: — ŃOh! ņPero dónde está el puchero? — No lo busque, “seĖorica”, que se lo ha llevado el Parranches —li contestaren—. Y el Parranches, “seĖorica”, es mucho Parranches. — Pues si el Parranches es mucho Parranches, la “seĖorica” es mucha “seĖorica”. 37

I tant com sí. Els de Cas del Rei, a canvi del tupí, li van haver de lliurar dos conills.

10. La Casa del Cap Llarg

La Casa del Cap Llarg estava situada entre Cas del Xarpolí i Cas de Segunda i rebia aquest nom, per la mestressa de la casa, que tenia fama de tenir el cap molt llarg. Una vegada el Xato, Joaquim Bitrią Deza, hi va anar, que eren parents, i va cridar, repetits cops: — Tia del cap llarg! En aparŹixer la tia, li va dir: — Aquí estic i dis-li a ta mare que lo cap ja fa anys que el tinc rodó! Tant o més que ella!

11. Cas d’Ichart

Cas d’Ichart es trobava entre Cas de Pepa i Cas del Secretari, al carrer de Dalt. Era una tenda de comestibles i l’Ichart sortia sovint al carrer i cridava: Sardines podrides, dones, veniu, que són les millors del món! Era molt bromista. Quan s’ensopegava amb algun nen, li deia: — “Unfla, unfla” la boca, que et donaré un tarroquet de sucre. En pic la tenia inflada, feia lliscar, alhora, els seus dits polze i índex d’ambdues mans, per cada galta respectiva, tot provocant-li un xiscle involuntari. Seguidament, i rient com un babau, exclamava: — “Pues” ja el tens, ja t’ha petat i tot! D’aquestes repetides actuacions amb els nens, en sorgí la frase feta: “És tant cert com los tarroquets de sucre de l’Ichart”. Era sinėnim de promeses falses.

12. El mosso renegador

A) Es conta que una vegada havia un mosso que renegava contínuament i, per tal motiu, va haver de pagar més d’una multa. 38

En certa ocasió, en quŹ estava llaurant un bancal de panís, els renecs se sentien des del cel. És potser, per aixė, que se n’assabentą el capellą que, tot resant el breviari, s’estava passejant. S’acostą fins a ell i li va dir: — Perė, home, home, ja estą bé, no? Fa més d’una hora que renegues! És que no podries “dixar” de renegar? — I tant! —li contestą flegmątic—. I tant que sí! Miri, agafi vostŹ les mules i doni’m a mi el breviari, i ja estą fet! B) Es conta que un dia el mosso en qüestió pujava per una costa del poble amb un carro, menat per un parell de mules. De sobte, se li van parar. Quan ja anava a engegar un renec, heus ací que se li apropą el capellą i li va dir: — QuŹ, sembla que no et volen creure, oi? — Si no hi estŹs vostŹ, ja pujarien, ja! Ja ho crec que em creurien! — Home, doncs si és per mi, ja marxo... Un cop va estar sol, va fer un renec com un tro i les mules van seguir la pujada més rąpides que el vent. Del cas nasqué la següent frase feta, utilitzada quan tronava: “Que no sentiu los renecs del mosso?”.

13. El Cagau

El Cagau era el “malnom” que rebia en Joaquim Aguilar Monroi. De mare cubana, el mot li vingué d’ella, per quant sovint li deia, de petit: — ņOtra ves te has cagau? Vivia a Lleida i era funcionari de Correus. Un dia, en una de les seves nombroses visites al poble, es va trobar amb la Teresa de la Vicenteta. Aquesta no l’acabava de conŹixer. — Sí, dona, sí —insistia ell—, sóc lo Joaquim! — Ah, sí, lo Cagau! —va exclamar ella tot d’una. 39

Plaff! La bufetada que va rebre va ser d’Źpoca. Va ser, senzillament, la bufetada del Cagau! Es va dir, durant molts anys: “Quina bufetada li han donat! Sembla la bufetada del Cagau!”. O també: “Te fotré una bufetada, que ni la del Cagau!”. Lė-gicament, en ambdės casos volia dir “forta”.

14. El Vicent de Paula

Es conta que el Vicent de Paula, republicą ell, deia sovint: – Si la guerra la poguéssem ganar amb merda, ja la ganaríem, ja. Perė si l’hem de ganar amb armes i bons aliments..., ai, ai, ai! Relacionat precisament amb la merda, va viure un episodi curiós. Durant els primers dies de guerra, es trobava acompanyat d’un parell de dones, a la muntanya del Castell, atents tots tres a l’horitzó. Tot d’una, el cel s’ennubolą. Uns avions bramulaven. — Que vénen los avions! —exclamaren ensems. Plegats, es dirigiren rąpidament cap a la cova del Dugo, que tenien a prop. Ell, que hi arribą primer, s’hi tirą tot llarg, com si hi anés a nedar. Elles tot just van poder arribar a l’entrada. — Pobre del Sisquet —mussitą una—, que ara ja devia baixar de Valldellou! — Pobre de mon germą —proferí l’altra—, que ha hagut d’anar al Plla! — Pobres, pobres! Jo sí que sóc pobre! Pobre de jo! — plorisqueją des de dins el Vicent, mentre s’aixecava—. Pobre de jo —re-petí—, que estic tot empastifat de merda! En donar la volta, tot ell, de cap a peus, aparegué com un palté! I és que en aquell temps, la Cova del Dugo, a manca d’aigua corrent a les cases, era tot un corral públic. L’anŹcdota originą la següent frase feta: “Més mala sort va tindre lo Vicent de Paula!”. Evidentment, s’emprava per a replicar a algú que es queixava de la seva mala sort. 40

15. La Sucarrada

Es conta que una vegada, quan encara no hi havia llum elŹctrica, un nuvi de Castellonroi, en el seu viatge de noces, es va emportar un llantiol a fi de poder veure millor la nuesa de la seva esposa. I tant li va acostar, que fins la va sucarrar! En saber-se, a ella li quedą el nom de “La Sucarrada”.

16. Joan, apaga el llum!

L’acudit, o dita, fou popular durant molts anys. S’emprava improvisadament; en general, quan es volia donar una sorpresa agradable a algú. És sinėnim de “gira’t, tanca els ulls...”. L’originą un matrimoni de Castellonroi en el seu viatge de noces. En arribar a l’habitació, ambdės es van quedar plantats, un davant l’altre, mirant-se fixament i en silenci sense que cap d’ells gosés despullar-se. D’un plegat, ella digué: — Joan, per quŹ no vas al bany?… Mentrestant me despullaré jo, eh? Tota nua, es ficą de pressa al llit. Perė llavors va pensar: “I ara es posarą a dins del llit i em veurą!”. Per aixė li va dir: — Tanca el llum! Aquest cop, ell no la va creure i, mentre s’acostava al llit, ella, esfereēda, continuava pensant: “Me veurą, me veurą!”. I, tot d’una, es va aixecar de llampada, tota nua, és clar, i el va tancar ella. Sense cavilŠlar que ell estava precisament allí enfront d’ella, i el qual exclamą, ple d’alegria: — T’he vist, t’he vist!

17. El forat de la padrina

La dita padrina, el nom de la qual m’han pregat que respecti, portava, a l’igual que moltes altres, un forat a la camisa de dormir. N’era la moda, que així no calia pujar-se-la quan el seu marit, el padrí, li demanava “l’amor”. Perė al pobre padrí li costava a vega41

des suar sang trobar-lo. És, per tal motiu, que ella, un dia, determiną engrandir-lo una mica més. Millor dit, una micassa! Una nit, i mentre tots dos dormien com un soc, ell, inconscientment, posą un peu dins el forat i l’hi tingué i tingué hores i hores. De matinada, s’hagué d’aixecar. I tant l’apressava el perquŹ, que ho va fer rąpidament, de llampada, i s’arrossegą la padrina. Ambdės rodaren per terra, entre gemecs i rialles. — QuŹ ha passat? —preguntą un del seus néts en sentir el soroll. — Ha sigut lo forat, lo forat de la padrina! L’acudit esdevingué dita, histėrica. S’utilitza, per exemple, en frases com: “S’ha fet un forat, com lo de la padrina!”. És a dir, molt gran.

18. El padrí de Pardo

Al padrí de Pardo l’embogien les dones. Una vegada, per Carnestoltes, la seva esposa, que ho sabia, es va disfressar i “el va seduir”. Ell, evidentment, i atŹs que no la va reconŹixer en cap moment, va acceptar de bon gust la seducció. Acabada la “festa”, ella va procurar arribar a casa abans que ell. L’endemą, en llevar-se del llit, ell va dir-li: — Mira, que damunt la tauleta de nit tens una dobleta d’or, no la perdes! — No tingues por, que no la perdré. És que no la coneixes? És la que tu me vas donar anit! Igualment, l’acudit originą una dita, en frases com: “Mira que si fos la dobleta del padrí de Pardo!”.

19. Antoni Coscojuela Badia

Antoni Coscojela Badia, més conegut com “lo padrí de Ton”, va ser sagristą fins poc abans de la Guerra. Tocava a trons i també, en despuntar el dia, feia el toc de l’alba. Era enterrador, feia les fos42

ses a les nits i les mesurava amb dues canyes. Una per a l’amplada i l’altra per a la llargada. Justament, amb aquestes dues canyes com a protagonistes, i el seu fill Antoni Coscojuela Sabau, es conta la següent anŹcdota: Una nit, uns homes que havia al Bar de Cecilio o del Ros van fer una aposta: a veure qui d’ells o quins, gosava o gosaven d’anar al cementiri i hi entrava o entraven, tot saltant la paret. L’Antoni Coscojuela fill, que estava al bar i va sentir la conversa, va marxar dissimuladament cap a casa, va agafar la clau del cementiri i s’hi dirigí prest. Tan bon punt s’adoną que els de l’aposta estaven enfront de la paret, ell, des de dins, aixecą les canyes i les va comenćar a bellugar amb forća. Els homes, esfereēts, encara corren ara.

20. La carta

El dia 29 de setembre de 1869, pel matí, i a un quart d’hora del camí de Camporrells a Castellonroi, uns bandolers van prendre i cremar tota la correspondŹncia de Camporrells, Castellonroi i Valldellou. Van fer malbé una carta important. Una carta d’amor d’un soldat a una jove de Castellonroi. Ella, perquŹ no la va rebre, va creure que ell no la volia prou. I ell, perquŹ estava segur que l’havia rebuda, va deixar d’escriure-li, convenćut que no l’estimava. En retornar al poble, ella ja s’havia casat.

21. Cas dels Fusters

Cas dels Fusters va ser una de les capdavanteres en tenir rądio al lloc. Venint d’Alfarrąs, era la primera casa, a mą esquerra, i destacava per la seva bellesa. I, principalment, per la seva galeria exterior, que l’ornava en les seves faćanes de sol ixent i migjorn. Vora la carretera, i fregant la casa, havia una renglera de pilons que la gent feia servir freqüentment per a descansar i per a oir la rądio que els “fusters”, cada tardada, treien a la galeria. Els dies festius fins la treien més aviat, per a deler, sobretot, de la jovenalla. 43

Els pilons, durant un temps, van gaudir de la companyia d’uns arbres. Malauradament, la companyia va durar poc. Un nen, amb una “estraleta”, els va fer malbé tots en tan sols dues nits. Més d’un assegurą que el nen havia estat “un manat”.

22. Víctor Hellín Sol(1)

Víctor Hellín Sol va ser alcalde de Lleida des de 1943 fins a 1952 i, com a tal, era també Alcalde-President de la Junta de Sequiatge del Canal de Pinyana. Un dia va portar el cotxe al seu taller habitual i els treballadors d’aquest van sortir a provar-lo. Fins a la Casa de l’Aigua, a Pinyana, on era caser Andreu Samperi Quinquillą. Van demanar dinar. Mentre van estar a la Casa, la van menysprear tota l’estona: — Aixė és la Casa? —repetiren mil vegades, potser pensant-se que, per la seva fama, havia de ser un palau renaixentista. A més, marxaren sense pagar. — Ja us pagarą la Junta, o la Paeria —els digueren amb sarna. Perė van cometre un error. Van apropar el cotxe tant a la Casa, que les orenetes que s’hi hostejaven, tot un exŹrcit, es van “cagar” d’amunt d’ell. L’endemą mateix, en Víctor Hellín, molt amic dels casers, es va acostar igualment fins a la Casa amb el cotxe, ja arreglat. Els casers li van dir:

— Aquest cotxe ahir va estar aquí.

— Que hi ha nius d’orenetes, potser, al seu taller?

— Impossible, el tenia al taller!

Les cagades, encara visibles, van descobrir els treballadors, que van ser privats del sou d’un mes.

L’anŹcdota és d’Anna Samperi Cames, d’Alfarrąs, filla del caser Andreu Samperi Quinquillą i de la seva esposa Valentina Cames, de la Pobla de Lillet (Barcelona).

23. Andreu Samperi Quinquillą(2)

Andreu Samperi Quinquillą, natural d’Albelda, va ser caser de la Casa de l’Aigua des d’el 13 de setembre de 1930 fins al 31 d’agost de 1958. Per a mirar el nivell de l’aigua de la sŹquia vella, que passava molt a prop de la Casa, per la seva part posterior, va enginyar una boia que venia des de la dita sŹquia, fins a l’habitació on dormia. La boia, evidentment, estava lligada a una corda i surava sobre l’aigua i la paret de l’habitació tenia degudament assenyalat el nivell corresponent de l’aigua. Ho portava tot perfectament calculat. Coincidint amb el punt de nivell, havia un bastó lligat a la corda, perpendicular a la paret, i, a la punta del bastó, havia una galleda, una palangana i més estris, estris i estris per a fer soroll. El mecanisme era forća simple. Si el nivell de l’aigua pujava, el bastó baixava i, conseqüentment, la galleda, la palangana i els altres estris, que tot just s’aguantaven, queien rąpidament a terra i ocasionaven una sorollada de mil dimonis. Ell, llavors, es despertava i se n’anava d’immediat a obrir les comportes perquŹ l’aigua passés al riu Ribagorćana. L’ingeni meresqué infinitat de visites i totes l’aprovaren. L’Andreu, per si de cas, disposava d’una pila (la llum, a la Casa, tot i haver-hi estat instal.lada abans de la guerra, no funcioną amb normalitat fins als anys 50) que encenia de tant en tant per a controlar el nivell. A propėsit, la dita pila, després de la guerra, va estar a punt de fer-li una mala passada. Era el temps dels “maquis”. L’enrenou dels estris l’havia despertat, atŹs que havia crescut el nivell de l’aigua, i es vestí volant, amb l’ajut de la llum de la pila, intermitent pel nerviosisme. Les finestres estaven mig obertes i una parella de la guąrdia civil i un jove del sometent d’Alfarrąs (ajudava a la BenemŹrita a

El relat es deu també a la citada Anna Samperi Cames. 45

descobrir “maquis”), que havien ataüllat les intermitŹncies de la llum, s’atanćaren de seguida a la Casa, tot creient que s’hi amagava algun maquis, que algú els feia algun senyal. Quan tots tres van veure l’Andreu, l’interrogaren. Perė, en acabar aquest les seves explicacions, el jove va dir als guąrdies: — Dejadlo ir, que dice la verdad. Malgrat el consell, els guąrdies se’n van voler assegurar: el van seguir fins a la boia.

24. Xampany

La primera vegada que es va beure “xampany” a Castellonroi va ser a la boda de Josep Marqués Garanto amb Josepa Garanto Nadal. Ell tenia 25 anys i ella, 24. Va tenir lloc el 16 de gener de 1904. Va ser portat de Barcelona amb un caixó de fusta pel cosí germą del nuvi, en Joaquim Cristóbal Rodríguez.

25. Francesc Chimisanas Ichart

En Francesc Chimisanas Ichart era cambrer al restaurant “El Lido” de Madrid. Una vegada, a l’any 1920, hi va anar el rei Alfons XIII a dinar. Al final, es va sortejar un llum elŹctric, entre tots els presents, inclės el Rei. Aquest, en persona, va dir al Francesc: — ŃA ver si tienes más suerte que yo, camarero! I la va tenir, puix que el llum va tocar al Francesc. El guarda, encara, a la seva casa de Castellonroi, la seva filla Carmeta.

26. Miquel Castan Ichart

Miquel Castan Ichart tenia fama de saber molts acudits i jotes. Perė se’l recorda, principalment, per la seva “Taula perpŹtua per a trasplantar i sembrar en els dies felićos i desgraciats”. És aquesta: 46

Mesos Gener...................................... Febrer..................................... Marć....................................... Abril....................................... Maig....................................... Juny........................................ Juliol....................................... Agost...................................... Setembre................................. Octubre................................... Novembre............................... Desembre................................

Dies felićos 5 - 8 - 9 - 11 1 - 15 - 18 - 23 5 - 17 - 27 - 29 7 - 11 - 13 - 21 - 27 3 - 5 - 18 - 18 - 31 17 - 20 - 25 - 27 7 - 13 - 19 - 23 8- 17- 21- 25 5 - 27 - 29 5 - 9 - 13 - 14 - 19 6 - 15 - 19 - 27 5 - 7 - 9 - 15

Els va escriure el 20 de novembre de 1887.

27. Joseret de Pepa

El “Joseret” de Pepa era molt jugador. Un gran jugador que fins i tot havia anat a Franća a jugar. L’any 1938, arran de l’arribada dels nacionals a Castellonroi, va guanyar un cabąs de diners. Al cafŹ del Ros s’hi muntaven grans partides. Ell, la primera nit de joc, nacional, va perdre 13.000 pessetes. Perė..., perquŹ els militars “piquessin”. A la llarga, va fer el seu agost. Els va pelar tots. Temps després, així ho confessava un dels brigades que havia estat a Castellonroi: – Yo, particularmente, vine con 3.000 pesetas y todas me las ganó el Joseret. ŃA todos nos dejó pelados!

Capítol II

Canćons i refranys A grans trets, les canćons es divideixen en dos grans apartats: canćons curtes i canćons llargues. La canćó curta, la més abundant, té un nombre indeterminat de síl.labes i també de versos i el fet té molt a veure amb els creadors de les canćons, no sempre cultes. De totes maneres, solen predominar els de quatre versos, principalment en les canćons de fer soroll, que és el nom que reben al poble els esquellots. N’hi ha de tot tipus i de tota procedŹncia, retocades moltes vegades amb un segell especial, que les fan prėpies del lloc. La classificació que he fet no pretén altra cosa que ficar juntes aquelles que guarden alguna similitud, tot i l’evidŹncia que més d’una igualment podria incloure’s en algun altre grup. 49

Quant a les llargues, n’he escollides dues, deixant els goigs, que perfectament podrien acompanyar-les, per a un altre capítol. Pel que fa als refranys, he volgut tractar-los aquí, per allė que tenen en comú amb les canćons, molts, inseparables en l’antiga poesia catalana, plaćats, com bé diu la Gran EnciclopŹdia Catalana, al final de l’estrofa o al comenć del poema, formant un tot amb la canćó. No hi estan tots. Alguns, per ser suficientment coneguts arreu, i altris per ja estar continguts en altres apartats, a causa de la seva estreta relació amb ells.

A) Canćons a) Canćons de bres i moixaines 1 Ralet,

ralet, paga dineret.

truca-les bé, que el papa ja ve.

2 Son,

soneta, vine astí(3) a la voreta el coixí; quan son, soneta vindrą, lo nenet s’adormirą.

4 La

Existeix una variant: Son, soneta, vine a la voreta, quan la soneta vindrą lo nenet (o nom del nen) [s’adormirą.

3 Truca

manetes, que són boniquetes,

tia Maria passa farina; trico-lo-trac, trau-la del sac! Angelets del cel, baixeu a la terra, que sentireu cantar la nostra cordera. Pon, titeta, pon, pon un coco, pon un coco, pon, titeta, pon, pon un coco de “Montson”.

Astí, ací, aquí; deixes, dixes; lo, el... El lector es trobarą, en aquest capítol, i igualment en altres d’aquest llibre, tant amb formes correctes de l’idioma com amb dialectals. DepŹn de les persones, de múltiple procedŹncia, i del propi origen de les canćons, refranys, endevinalles, frases, locucions i d’altres vocables, tant divers com el de les referides persones. I és que, en tot moment, s’ha volgut respectar les formes trame-

b) Canćons de jocs La cirereta em fa cantar quan la miro, quan la miro, la cirereta em fa cantar, quan la miro madurar.

Palomita blanca, reblanca, dime la verdad, Soledad, yo te la diré, vida mía, yo te la diré, ven acá. Ya sé que marchas a Roma desde el Portal de Madrid, con un caballito blanco que no puedo conseguir.

3 Les

petites formiguetes a l’estiu, a l’estiu, quan lo blat estą segat i lligat i apilotat, ixen afileradetes, fent xiu-xiu, fent xiu-xiu, cap ací, cap allą, que per tot arreu n’hi ha.

4 Desperta’t,

peu, que anirem a la Seu, desperta’t, dit, que anirem a Tamarit, desperta’t mą, que anirem a Estopanyą, desperta’t, ull, que anirem a Taüll.

5 Per

a contar els dits: Uni, doli,

treli, quadroli, cinqueli, siseli, seteli, vuiteli noueli i deueli.

6 La

gallina, xica, pica, ballarica, va tindre tres xics, pics, ballarics. Com que la gallina era xica, [pica, ballarica, los tres xics també eren xics, [pics, ballarics.

7 Bous

amb vaques, gallines amb sabates, correu, minyons, que la tita em fa torrons, lo llop los ha tastat, la guineu se’ls ha menjat.

8 Cavall

fort, tin-te fort, no digues fava ni favot, que, si caic, me fotré un croc. 51

c) Canćons de triar 1 Mare

de Déu de Montserrat, digueu-me la veritat, qui s’ha bufat, lo pelut o lo pelat.

2 Sant

Antoni, pa torrat i all-i-oli t’ha tocat!

3 Lo

vellet se alća de bon maití, de bon maití, agafa la llaura i se’n va a llaurar, i se’n va a llaurar, lo tupí de sopes per esmorzar, i una arengadeta per passar el pa, per passar el pa; el que vulgue beure

s’ha d’agenollar de genolls a terra i el porró a la mą, i el porró a la mą.

4 Per

lo senyal de la canal, lo pare em pega i no em fa mal. Cols a l’olla, cols al plat, ves-te’n tu, que t’has bufat.

Aquesta mateixa canćó, perė amb l’últim vers canviat i el penúltim suprimit, s’utilitzava també per atiar els nens a menjar. La segona estrofa quedava així: Cols a l’olla, cols al plat, no sé si les he menjat.

falta, tampoc, tot quant aquests mateixos pobles han dit sobre el propi Castellonroi. Pobles sols

1 ňger

A ňger l’or hi raja. d) Canćons geogrąfiques En aquest apartat es recullen totes aquelles canćons, refranys, frases fetes i locucions

que es refereixen a tots aquells pobles que, durant segles, han estat més relacionats amb Castellonroi i és per aixė que no

Albelda • Los d’Albelda, gagos, ginolluts. Gagos, a Albelda, són els ximples, beneits, perė els pobles veēns ho apliquen a tots els seus habitants, sense distinció. Castellonroi n’explica la causa: “Un dia, un senyor, va pasar amb el seu ruc per davant l’església d’Albelda i, en mirar el rellotge del campanar, va descobrir una extraordinąria mata de llantaēms al bell mig de la torre. Pensant en lo molt que li agradaria al seu animal poder-se-la menjar, li va treure l’escartrissa i el va posar damunt d’ella per tal que hi arribés. Perė la mata de llantaēms encara estava massa alta i és per aixė que va anar a buscar ajut. El trobą aviat i, al cap de poc, sobre l’escartrissa ja n’hi havia quatre o cinc més. Ni així! Aleshores, un home va pujar a dalt del campanar perquŹ li semblava que,des d’allí, sí que podria agafar la mata. Tampoc! Finalment, i per majoria, tots els presents deci-diren lligar al coll de l’animal un fil de llana, que uns quants estiraren des de dalt del campanar. — Ja, ja, ja, falta poc! Una mica més, una mica més!…

Tant i tant el van estirar del coll, que el pobrissó comenćą a obrir la boca i a pantejar, mig ofegat. Perė els de baix, que se n’adonaren, no cregueren pas que s’ofegava i cridaren: — Mireu, mireu, que content estą! Ja l’ha vist! I, en sentir aixė els de dalt, van estirar encara una miqueteta més, van enlairar un xic més el ruc i..., plaf, cataplaf, plaf, plaf!, el fil es va trencar, el ruc, mort, pel sėl va rodar i el llantaēm allí es va quedar”. (Gagos havien de ser!) • Les relacions entre Castellonroi i Albelda, a través dels temps, no han estat sempre tan cordials com ara. A Castellon-roi, quan dos s’abarallaven i un amenaćava l’altre, li deia, a vegades: — Te sacaré del món i te portaré a Albelda! 3 Alberola

Les guineuetes d’Alberola.

4 Alcampell

• Alcampell, estirabudells, sal i vinagre, cuetes de lladre. • Alcampell, bona terra i mala gent. 53

• Alcampell, bona terra i millor gent. • A Alcampell, mindolos, cabarruts, abogats i mala pell. El malnom de “mindolos” es refereix particularment als homes, que presumien de tenir “la mindola”, és a dir, el penis, molt gran. • Los d’Alcampell, agulleters, agullaires. El nom els ve, segons els de Castellonroi, a conseqüŹncia de la següent histėria: “Una vegada, en un campell, els d’Alcampell van clavar, de cap per amunt, un bon grapat d’agulles de cap gros i van voler gastar una broma, un xic fiblant, a un cec. — Hem sembrat agulles —li van dir— i estes agulles, en esto campell, creixeran. Transcorregut un temps, el cec els va demanar que el portessin a l’indret i s’hi va passejar, descalć. En acabat, i perquŹ s’havia punxat, va dir a tots els presents, ple de joia: — És veritat, ja comencen a eixir!”. 5

Alfarrąs

• Los d’Alfarrąs, peluts. • Los d’Alfarrąs, buitres. • Los d’ Alfarrąs, mengen sopes amb un cabąs. • A Alfarrąs anirąs i res bo hi trobarąs. • Vine (ves) a Alfarrąs, que molt bé t’hi trobarąs. 6 Algerri

• Los d’Algerri, guixaires. • Los d’Algerri, gent de ferri.

7 Alguaire

• Los d’Alguaire, arruixats. • Los d’Alguaire, gent de mal flaire. • Aire, que ve d’Alguaire!

8 Almenar

• Los d’Almenar, afumats. • Lo d’Almenar, si no te l’ha fotut, te la fotrą.

9 Andaní

• Los d’Andaní, guineus. • A Andaní, cagar i fugir. • Los d’Andaní mengen sopes a cavall d’un pollí.

10 Assanui

D’Assanui, Déu n’hi fui. 11 Baells

• Los de Baells, gamos, llangostins. • A Baells, tot ho volen p’a ells.

12 Balaguer

• Balaguer, i home de bé, no pot ser. • Si vas a Balaguer, esmorza primer. • Si vas a Balaguer, esmorza primer, que només hi ha una persona bona a cada punta de carrer. • Si vols esmorzar bé, ves a Balaguer. • A Balaguer te paguen lo cafŹ. • Enlloc follarąs tan bé, com a Balaguer.

13 Barcelona

Barcelona és bona, si la bossa sona; tant si sona,com si no sona, Barcelona és sempre bona.

14 Benavarri

• A Benavarri, la guineu. • A Benavarri, arri, arri.

• Los de Benavarri, ni txo, ni arri. • No tens ni txo ni arri, com los de Benavarri. No tindre “ni txo ni arri”, vol dir ser un poca-solta. 15 Benavent

• Vent, que ve de Benavent. • Los de Benavent, gent de molt (poc) seny • A Benavent, un got d’aigua i pa calent. • “Nar” fent, com los de Benavent.

16 BinŹfar

Los de BinŹfar, bobos, fanfarrones, ninos.

17 Boix

• Los de Boix, boixarols. • La gent de Boix són de fusta de boix. • Gent de Boix, gent de bogeria, quan sinten cantar lo gall se creuen que és de dia.

18 Calassanć

Los de Calassanć, caĖutos. 19 Calladrons

• A Calladrons, codonys collien; 55

a Calladrons, codonys culldran. Cada codonyada, una genollada i cada codonyó, un genolló. • A Calladrons, lladrons. • A Calladrons cullen codonys a genollons. 20 Camarasa

Les puputs de Camarasa que, amb la cua, escoben casa. 21 Camporrells

• Los de Camporrells, cebollots. • Los de Camporrells, cebes-roies. • Camporrells, gran ciutat. • Camporrells, camp de reis. • A Camporrells, cebes, budells. • A Camporrells, aigua a la porta i merda a les dents.

22 Casserres • Los de Casserres, ballarins, pantiganes. • A Casserres, les guerres. 23 Castelló

de Farfanya • A Castelló, la gitanada. 56

• De Castelló, blat, sí; dona, no. 24 Castellonroi

• Los de Castellonroi, estralets. • Los de Castellonroi, que volien agafar la lluna amb una cove. • Castellonroi, vila merlosa, pa florit i carn tenyosa. • Castellonroi, vila merdosa, pa florit, carn sucosa; tres cogullades i un rossinyol saquen la nėvia de Castellonroi. 25 El

Torricó • Los d’El Torricó, guitarrers. • Pa i crostó, l’esmorzar d’El Torricó. 26 Entenća • Los d’Entenća, que van omplir l’església de terra per a fer marxar el sol, quan només calia que tapessin el forat del sostre amb una teula. • A Entenća, mala sentŹncia. 27 Estopanyą

• Los d’Estopanyą, soldats. • A Estopanyą, estopa, estopa! 28 Fet

• Els de Fet, quan feien Fet, deien: – Fet, ja estą fet. • Fet, fet. • Fet, carabassa de rabiquet. • Los de Fet, fet-fet. Cal indicar que els fet-fet són les cigales (Cicada plebeia).

• Los de Natją, animals caga ramals, cocuts i males ginebres. • Natją, matapą. • Los de Natją, res volen donar.

Els de Finestres, quan feien Finestres, deien: — Ja arribem a les finestres de Finestres!

A “Huesqueta”, a cavall d’una mosqueta.

29 Finestres

30 Gavassa

• Los de Gavassa, matallampecs. • Los de Gavassa són tots de mala raća. 31 Ivars

de Noguera • Los d’Ivars, garsots. • Los d’Ivars, com lo marć. 32 Lliterą

A Lliterą, farts de pa. 33 Montsó

A Montsó, vi al silló y, en Monzón, agua al porrón.

34 Natją

35 Os

Os, pau i repės.

36 Osca

37 Peralta

de la Sal • Los de Peralta, salats. • Peralta, la més alta. • Peralta, i encara més alta! 38 Pilzą

• Pilzą, mal moixó. • Pilzą, mal moixė, perė molt cantador. • Pilzą, mal moixó, perė bon cantador. 39 Purroi

• Purroi, cul roi. • Los de Purroi buscaven lo jou i lo portaven al coll. 57

40 Rosselló

de Segrią • Rosselló, los del fetge robat. • A Rosselló, pa negre i carabassó. • Com Rosselló, res millor. • Racó per racó, Rosselló.

41 Saganta

Los de Saganta, cremats.

42 Sant

Esteve de Llitera Los de Santisteve, cazols, los de la cuca foradada.

43 Siscar

• A Siscar, ni a cagar. • A Siscar, bon dinar i millor sopar. • Los de Siscar, ni fu ni fa.

44 Tamarit

de Llitera • Tamarit, nyic! • Los de Tamarit, nyics bonatxons. • Si aneu a Tamarit, dones, pareu compte amb lo marit, que ny’ha unes guapes mosses que us lo prendran de seguit. 45 Tartareu

• Los de Tartareu, aixorellats. 58

• De Tartareu n’hi ha per tot arreu. • A Tartareu, ni Déu. • Tartareu, adéu! 46 Tolva

• Los de Tolva, moixonets i morcillers. • Tolva, la gossa pregona. Gossa pregona és sinėnim de la gran gossa i també de la mare dels gossos. Aquest nom sembla que els bé perquŹ els seus carrers sempre estaven plens de gossos. 47 Torrefarrera

• Torrefarrera, los de ‘olla. • De Torrefarrera, ni dona ni somera. I, si pot ser, ni dona ni re. • A Torrefarrera, mal de ventre i caguera. • A Torrefarrera, molt bona “pera”. Cal explicar que la dita pera tant es referia al fruit del perer com a “la dels homes”. 48 Tragó

• Los de Tragó, tragoneros. El nom els ve de quan els visitą el Bisbe de Lleida don

Manuel Irurita i Almandoz (1926-1930). En un gran cartell, li posaren, com a benvinguda: “Tragó a su Obispo”. Conten que al Senyor Bisbe li va fer molta grącia. • Tragó, los del got És perquŹ la paraula “got”, com a sinėnim de gens, molla, era usada molt a Tragó. 49 Tremp

Si vas calent, ves a Tremp. 50 Valldellou

• Los peluts de Valldellou. • De Valldellou, ni dona ni bou. • A Valldellou, tomata en ou. • De Valldellou, ni casca ni ou. • De Valldellou, ni dona ni bou i, si pot ser, ni somer. • Los de Valldellou, caragolers. Diu, la saviesa popular, que aquest nom de caragolers els ve de fa molts anys, de quan van desfer tot un molí per creure que, sota d’ell, havia forća abundąncia d’argent. I ho van

creure perquŹ cada dia, especialment a l’hora que l’il.luminava el sol, veien, entre les escardes de les pedres, un filet del valuós metall. Perė, en desfer-lo, van adonarse, entristits, que el filet de plata no-més era, ai, la bava d’un cargol! 51 Viacamp

Viacamp, morts de fam. 52 Vilanova

de Segrią Les caragolines de Vilanova. Pobles compartits

Sant Esteve de Llitera, de la cuca foradada; si no fos pels de Peralta, no seríeu tanta ramada.

A Peralta venen sal, A Tamarit venen oli, A Alcampell pelen los alls i a Natją fan l’all-i-oli.

A Tamarit, nyic, i a El Torricó, nyac, fes-te fotre, que t’hai enganyat.

4 Los

de Baells tot ho volen p’a ells i los de Natją no els ho volen dar.

Saganta, la cremada; 59

Camporrells, la gran vila; lo Mas Blanc, la sucarrada, i Rocafort agonitza. A Alguaire no xerren gaire; A Almenar, si fa o no fa; A Algerri ny’ha una cotorra que a Tragó no pot anar.

Vilanova, tota nova; Benavent, tot enfonsat; Torrefarrera, de plata,

botifarres de Castellonroi. Nou i una, deu, botifarres sempre mengeu. 14 —

Deu i deu? — Vint. — Vint i vint? — Quaranta. — Besa el cul a la geganta!

15 —

Un i un, dos, aniré a cabar (regar, cagar) al tros. Dos i dos, quatre, hi aniré després de batre.

Tres i tres, sis, vols vindre, Lluís? — Quatre i quatre, vuit, ha cantat una puput. — Cinc i cinc, deu, rera teu hi ha una guineu. — Deu i deu, vint, espera’t, que vinc!

i Rosselló, un tresor. A Madrid, a cavall d’un mosquit, a Tamarit, a cavall d’un confit, a Barcelona, a cavall d’una mona i tots los camins porten a Roma. 8

A Lleida, te faran besar el cul al moro i, a Saragossa, te fumbran al xarco.

10 A

Tarragona manxen

16 Una

vegada era un home, que va anar al tros, va alćar un tarrės, mira quin conte més gros!

17 Esto

és lo cuento de la Maria Salamiento, que va anar al riu i se la va endur el viento

18 Una

vegada era un sergento, ara comenćo. Una vegada era un cabo, ja l’acabo. Una vegada era un soldat, ja estą acabat.

19 Cant

dels galls Es diu que els cants dels galls de l’Eral de Castellonroi eren diferents de tots els altres. L’Eral tenia galls a cada era. Els d’unes eres cantaven: – Quiquiriquí!

i a Reus enganxen. e) Canćons humorístiques (satíriques, de fer soroll o esquellots...) 1 Tinc una vella a casa que només té una dent i la posa a la ventana p’a que se’n rigue la gent. 2 Ya

sé que te has alabado, que tienes mucho dinero, yo también me alabaré, que soy pobre y no te quiero. Jaume, pataume, cul de cirera, totes les nenes te van al radera.

Sastre, pollastre, cua de cimbomba, cresta de gall, puja’m a cavall!

5 Ramon,

tira plom, tira blat, tira merda pel forat. 6 Sebastią (escolą), ratapą, menja figues sense pa. 7 Manel,

sopes en mel. L’Agustí, pixarrí,

alća la cama i fa pipí.

9 Marieta,

si vols vindre, a l’hort a collir maduixes, mentre tu les collirąs jo te tocaré les cuixes.

10 Demą

és diumenge, lo moc te penja, passat demą lo moc te caurą.

11 —

Com te dius? — Follanius. — Com te trobes? — Casanoves. — Com t’ha trobat? — Calla, pesat.

12 Un,

dos, tres, botifarra de pagŹs!

13 Un

i un, dos, botifarres vol lo cos. Dos i una, tres, botifarres de pagŹs. Tres i una, quatre, botifarres en recapte. Quatre i una, cinc, moltes botifarres tinc. Cinc i una, sis. botifarres en anís. Sis i una, set, botifarres per sant Josep. Set i una, vuit, botifarres hai coigut. Vuit i una, nou, 61

Ja baixa el Rito, també el Florencet. I els de les altres eres els responien: — Coc-corococ! I també el Mazarico, amb lo carret! 20 Cant

dels gats A Castellonroi, quan els gats estaven en zel, se solien reunir a l’era de Peiron. És per aixė que, encara avui, la gent diu que, quan s’aparellen, miolen així: — Ai, que t’he vist!… — A on? — A l’era de Peiron!…

21 Cant

de les orenetes Quan les orenetes refilen, unes diuen: — Tu encara estąs al llit... i jo ja he vingut de Madriiiid?… I unes altres, forasteres, repliquen: — En mi tierra, en mi tierra, se crían claveles y canela y aquí sólo se crían mosquiiiits?…

22 La

quinta que vas quintar tu era una quinta molt llustrosa i tu te n’hi vas lliurar perquŹ tenives una costella fosa.

23 Vas

anar a Montfalcó i et van dar carabassó;

vas anar a Fet i te la van dar de rabiquet. I tu la vas agarrar i la vas fotre al riu. I la vas baixar a agarrar a la Casa de l’Aigua i allavons te vas quedar que no sabias a on anar i te’n vas anar a Casserres i allí te la van donar perquŹ no sabien qui eres.

24 Del

soroll que van fer anit, lo ruc i la mula riuen i el tocino, prudent, diu: Xiquets, aćė no és viure.

25 Del

soroll que vau fer anit, lo molí de Baix tremola, i dels cagaments del Voretes, puix no se li vol triar l’oli.

26 Esta

dona que t’has casa és molt reboniqueta i tu pareixes un poll quan ha caigut a la pileta.

27 Quan passąveu pel pont de Pedra

li volives donar un bes i va vindre un policia i et va fotre un bon revés. 28 Lo

dia que et vas casar pareixives un sinyor perquŹ duves les sabates sucades de pixador.

29 Diu

que no vau fer tortada,

mossŹn no hi ha perdut res, perquŹ a l’hora de pagar li vau dar un duret de més. 30 Xampi,

n’ha escardat una paret, la paret era de canya, adéu, senyora lleganya.

xampi, la guitarra; xampi, xampi, el guitarró. P’a les dones xocolata, i p’als homes, un barró.

38 Paco,

31 Si

39 Adéu,

vols que s’acabe el soroll, baixa-mos cinquanta duros, una caixa de conyac i tres caixetes de puros.

32 —

Per on passa el tren? — Per la via. — Calla, ruc, que ja ho sabia!

33 És

lo savi Salomon, lo més ruc de tot lo món.

34 Ton

pare no té nas, ton pare no té nas, ta mare és xata i un germanet que tens i un germanet que tens, té nas de rata.

fuma tabaco, una pataquilla de vint-i-quatro. Andreu.

40 Salvador,

cantador.

41 Salvador,

bon xicarró. encara que molt “bufador”.

42 Dolores,

lo cul m’aulores.

43 Tomąs,

lo cul me besarąs.

44 Ros,

mal pŹl, pŹl del dimoni, que encetes la mel i les tenalles de l’oli.

manderola, rosta els plats i la caćola. Es deia a una jove no massa endrećada.

45 Home

36 Tomąs,

47 No

35 Porquerola,

cabąs, cirera, prunera, amb lo teu nas escobes l’era.

37 Lo

Mateu s’ha fet un pet,

ros i gos pelut, primer mort que conegut.

46 Visca

el pa, visca el vi, visca la mare que em (et) va parir.

me mates los tomates, ni tampoc los tomatons, mata’m a la meua sogra, que no me toque els collons. 63

Es cantava al temps que no fes fred. 48 Una

vella s’ha cagat al costat d’una figuera i la merda l’ha matat, de tan pudenta com era.

49 Antėnia,

patėnia, canta canćons, sa mare li diu: Calla, collons. 50 Carmeta la Guapa té un mussol a l’ull;

de les que el promŹs m’ha fetes. 2 La

porquerola Petiteta l’han casada la filla del mercader. De tant petiteta que era no en sap cuinar ni fer res. Son marit marxą a la guerra, als pares “encomané” no la fessin ”nar”al defora, li ensenyessin de ”broder”. Quan son marit va ser fora, porquerola la van fer, i per menjar li donaren panellons d’ordi i pa sec.

amb una mą se lo cura i amb l’altra se toca el cul. 51 L’aragonŹs, si no te’n fa una, te’n farą tres. 52 Catalą, fotut, que te la fotrą, si no te l’ha fotut. 53 Al

febrer, a matar un be; al marć,

La teva dona estą morta, la seva mare digué. El teu home l’han matat, jurą amb molt mala fe. Quan son espės regressą, trobą la jove al carrer, ell la va conŹixer a ella i ella a ell no conegué. “Doleguard”, oh, porquerola! “Doleguard”, bon cavaller! És hora de tornar a casa... He de fer un feix de romer! Saps si hi ha una posada? Els sogres en solen fer!

a matar un tordać; a l’abril, a matar un conill i, al mai, a matar un gall.

54 Si

tens fred, embolica’t amb la paret.

f) Jotes 1 Jota que en Miquel Castan Ichart cantą al diputat per Os-ca senyor Bermegillo en la visita que aquest va fer a Cas-tellonroi el 15 d’abril de 1903. Los ministros quieren que sea usted diputado, para adornar las Cortes como las flores al mes de mayo. 2 Lo

que me dan no lo quiero y lo que quiero no me dan, y la calabaza más grande me la ha dado la hija de [Miguel Castán.

3 El que quiera cantar, que cante,

i el que no sepa, que aprenda, que las puertas del estudio pa todos están abiertas.

4 Castillonroy

no es un pueblo, que se ha vuelto una ciudad, porque han puesto carretera y luz de electricidad. Aquesta jota la va cantar el

padrí de Castan en inaugurarse la carretera comarcal d’Alfarrąs a Catellonroi (1914-1915). Les números 2 i 3 són també d’ell. g) Canćons llargues

1 Miri,

nena D’ací estant vei una nena que m’agrada i pot anar, vai a dir-li que l’estimo i a veam lo que em dirą. Allavėrens me li assento, me li assento al seu costat. — Si no s’aparta d’astí, li foto el cistell pel cap. — Miri, nena, miri, nena, i, si tan de pressa va, digue’m si el promŹs l’espera o ha d’anar a fer el sopar. — No tinc ningú que m’espera, ni hai d’anar a fer el sopar; és que encara sóc soltera i ningú m’ha fet demanar. — Miri, nena, miri, nena, ja m’agrada el que m’ha dit, tinc disset, divuit pessetes, per comenćar a comprar el llit. — Sinyor, guardis les pessetes, que jo no hi hai de dormir; més m’estimo una carícia 65

M’hi acompanyes, galana? Tot seguit li portaré! De seguida s’emprendaren d’aquell noi tan rialler i a la taula el sentaren sense qui era saber. Li dugueren bon menjar, a dojo, requetebé,

1 Aquesta

canćó es cantava quan algú portava una brossa, palla o fil a sobre. Un ruquet ni tinc, porta carga, porta carga, un ruquet ni tinc, porta carga i no se’n sint. Quan se’n sentirą, la cargueta, la cargueta, quan se’n sentirą, la cargueta li caurą.

2 Plou

i fa sol, les bruixes se pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol.

3 La

lluna, la pruna, vestida de dol, sa mare li pega, son pare no ho vol.

4 La

lluna, la pruna, vestida de dol, sa mare li crida,

la porquerola invitą mes la mare no ho volgué. I quan la nit arribą la posadera digué, al llit sí la pots portar, que aquí ningú et dirą res. I llavors els contestą, al llit sí que la duré,

son pare no ho vol, li dóna una surra, la penja el trebol.

5 Fum,

xemenia amunt, trobarąs un capellą que et darą un bocí de pa, una garrafeta de vi i garrotades pel camí.

6 Conillets,

amagueus bé, que la rateta alego ve. Ja esteu ben amagadets? Algunes mares solien afegir: Quan ben amagadet lo [conillet estarą, la rateta ja vindrą.

7 Caragol,

trau la banya, puja a la muntanya, caragol bover, jo també vindré.

8 Aquest

és lo pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes,

que jo sóc el vostre fill i ella la meva muller! I el seu mal pare matą, la seva mare també, les germanes ofegą i visqueren sempre bé.

aquest se les menja totes i aquest fa garranyiu, garranyau, que per a mi no me’n [guardau. Es refereix a cadascun dels dits de la mą, des del polze fins al petit.

9 Plou,

plou gotetes d’ou; aigua a la bassa, farina en casa.

i) Canćons religioses 1 Canćó a santa Rita Tan sols n’he pogut aconseguir un tros: “Santa Rita de Casia, escuchen todos, que esta mujer fue santa, de todos modos”. La resta de la canćė explicava la seva vida. Més o menys així: es va casar contra el seu gust, amb un home molt estrambėtic

I esto conte contat, li asseguro a vosté, que estą del tot acabat. Adéu, i fins el proper!

h) Canćons mągiques

a qui van matar el pare. Ell va voler venjar-se i ella, llavors, pregą a Déu que no ho fes. El seu marit va morir sense haver dut a terme la venjanća. Va tenir dos fills d’ell i, després de mort, demaną entrar en un convent i les monjes la rebutjaren perquŹ no era verge. Finalment la van acceptar. 2 El

demonio a la oreja te está diciendo: — No vayas al rosario, sigue durmiendo.

3 A

Jesús tinc per pare, a la Mare de Déu tinc per [mare, a sant Josep per companyó, bona nit que Déu mos do!

4 En

aquest llit me poso, set ąngels hi trobo, quatre als peus, tres al cap, Maria Verge al meu costat. Maria Verge em diu: 67

— Dorm, reposa, no penses en cap mala cosa. Si cap mala cosa et vindrą, Maria Verge et despertarą.

Si la Candelera plora, l’hivern és fora. Tant si plora com si no plora, l’hivern ja és fora.

5 Fes

non-non, fes non-non, fillet meu del meu cor, que, en esta habitació, ny’ha un ąngel a cada cantó

si convé.

15 Lo

La Candelera lo dos de febrer, que mou tota classe d’arbres, perė més lo noguer.

16 Lo

Per la Candelera lo fred queda enrera.

17 Pel

Per la Candelera, o pluja o nevera, o una bona ventolera.

Candelera mullat, hivern acabat.

10 Si

la Candelera riu, l’hivern és viu.

11 El

sol de febrer emmascara com un calder.

mes de febrer, si no la fa al primer la farą al rader. mes de febrer va gelar son pare al llenyer i sa mare al “llavader”.

febrer, tota l’aigua a dins d’un [calder. 18 Pel febrer, ja pots llogar jornaler. 19 Al

febrer lloga un jornaler, allą a la darreria i no a la primeria.

12 Al

20 Si

13 Lo

21 Per

14 Lo febrer

22 Febrer

febrer, un dia al sol i l’altre també. febrer nou (set) cares té i les nou (set) saca si les ha de menester. nou (set) cares té i totes les farą en un dia,

lo febrer no febreia, lo marć no marcea. sant Tomąs, qui no porta llenya, a cremar-li el nas! fredós, encara que eixisque plujós.

i els quatre evangelistes de Déu, sant Marc, sant LLuc,sant Joan, i sant Mateu.

6 ňngel

de la guarda, dolća companyia, no em desampareu, ni de nit ni de dia, no em deixeu solet (soleta) que, sinó, em perdria.

7 Que

Déu Pare Omnipotent, amb sa divina paraula, beneēsque esta taula i tots nosaltres. Amén.

B) Refranys

a) Sobre el temps gener 1 Any nou, vida nova.

Per cap d’any lo dia s’allarga un pam.

Lo gener és lo mes primer.

Quan lo dia creix, lo fred neix.

Al gener, cada gota val un diner.

Qui cull les olives abans del gener, dixa l’oli a l’oliver.

Per sant Antoni, lo dia s’allarga un pas de [dimoni. Per sant Sebastią, lo dia s’allarga un pas de marrą.

L’aigua de gener sempre va bé.

10 La

setmana dels Barbuts, sant Antoni, sant Sebastią i sant Vicent, molt mal temps i dies molt curts.

11 Per

sant Vicent marxa la boira del torrent.

12 Sant

Vicent saca la boira del torrent.

13 Per

sant Vicent marxa la boira i arriba el vent. febrer

Febrer és curt i l’aragonŹs, tossut.

Febrer, curt, de vint-i-vuit. Conta’l bé. que de vint-i-nou “é”.

La Candelera, al dos de febrer, endevina, a quin mes és?

Per la Candelera, plugera o nevera.

23 Les

grues. Quan passaven les grues, es deia que venien de paēsos cąlids i carregades de pebre. Sobre aquestes aus, existien un parell de canćonetes, totalment contradictėries: — Si passen les grues al febrer, perxa al noguer, i, si passen al marć, ni perxa ni cabąs. — Si passen les grues al febrer, no caldrą totxo pel noguer i, si passen al marć, prepara totxo i cabąs. 24 El

primero hace día; el segundo, santa María; el tercero, san Blas; el cuarto nada, y el quinto, santa Águeda.

marć 1 Marć, marćot, ni ovella ni borrigot; espera’t, que et vindrą un bon abril, que no et dixarą ni garr ni fil. Marć, marćot, mata la vella a la vora del foc i la jove, si pot.

Marć, marćot, mata la vella a la vora del foc

i la jove, si pot, i dos dies que li’n queda al marćot i dos dies que li’n demanarą a l’abril, a la vella, si encara viu, no li quedarą ni un fil. Marć, marćot, que mata l’ovella i el pastor si pot. 5 Marć, marćot, pica’m al cap, que al cul no pots. 6 Marć, marćot, que espanta la vella i la jove, si pot. 7 L’aigua de marć, en un cabąs. 4

Lo marć, lo que millor fa, és marcear.

Marć, trenta-un, i parers, tres-cents seixanta-un.

10 Aigua

de marć, herba als sembrats.

11 Al marć florís lo presseguer,

que, quan florís i madura, la nit i el dia tenen la mateixa mesura. 12 Al marć la veleta, ni “dos” hores quieta. 13 Boires al marć,

aigues al maig. 14 Si pel marć ja fa calor, mal any per al llaurador. 15 Lo vint-i-dos de marć l’ós ix de la cova, perė si el mateix dia se n’hi ha de tornar, vint dies més l’hivern s’allargarą. 16 Marć ventós, abril plujós. 17 Si trona per la verge de marć, s’allarga quaranta dies l’hivernąs. 18 Pasqua marćal, mortalera o fam. 19 Marć

enganyador, un dia dolent i l’altre piior. abril

L’aigua d’abril, cada gota val per mil.

Sant Toribi Encara avui, els pagesos solen recordar-se de les dues festivitats que se celebren amb aquest nom: la del setze d’abril i la del vint-i-set d’abril. La primera és la de sant Toribi el Jove i, la segona, la de sant Toribi el Vell. I se’n recorden perquŹ sempre acostuma a fer fred, si no en una, en l’altra, i

més d’un cop els ha matat les ametlles i les cireres. Per aixė diuen: — Que no passe sant Toribi, no diguem que estą salvat, que, si no ho mata el Jove, ho mata el Vell aviat! Per cert que, respecte a sant Toribi el Jove, patró de Baells, i atŹs que a la Guerra Civil del 36 va ser cremada la seva imatge, es conta: — Com que és tan fred, a Baells lo van tirar al foc. No hi ha abril sense flors, ni amor sense plors.

Lo que no vol menjar sopes a l’estiu, ha de fer pŹsols al mes d’abril.

Si vols menjar pŹsols al temps de segar, al mes d’abril los has de plantar.

Si l’abril no és ploguedor, no prepares lo falćó, i, si és ploguedor, t’espera un milió.

Per abril, no te tregues ni un fil.

Als anys bons, per l’abril, trons.

Marć ventós i abril plujós fan al pagŹs orgullós.

a collir ordi i blat, cal un abril ben mullat.

flors i alegria si fa lo raiget cada dia. Mai hortolą, palla i gra.

10 Per

11 Déu

mos llibre d’un abril plorós i d’un agost fangós.

12 A

l’abril busca niu la perdiu.

13 I

ara que arriba l’abril la migdiada ja tinc.

14 Abril

que ix ploguent, a maig crida rient.

15 Abril

acabat, hivern passat. maig

Si plou per sant Urbą “el Mullader”, sant “Podrimer.”

Pel maig, cada dia un raig.

Pel mai, conforme em trobo, me’n vai. 9 Pel mai si no canta el gall, malament rai. 10 Aigua

de mai, per tot l’any val.

11 Esperant,

com l’aigua de mai.

12 Mai

“lloco”, festes moltes i pa, poco.

13 Pel

mai, fam i roses, mira quines coses!

14 Boda

en mai, no ho faces mai! juny

Pel juny i juliol, ni dona ni caragol.

Si vols tindre un bon cigronar, l’u de maig l’has de sembrar.

Mai mullat del guaret fa blat.

Pel mai guarda el caball.

6 72

Mai, mes de roses,

Diu lo juny al jornaler: ja dormirąs al gener.

Juny brillant, any abundant.

Al juny plourą, perė abans tronarą. juliol

Al juliol, virol.

Pel juliol, ni dona ni caragol.

volen les orenetes per tot lo món.

Pel juliol, sol.

Si vols tindre bona col, planta-la al juliol.

Al juliol los polls porten dol.

Qui no es banya al juliol no es banya quan vol.

agost

A l’agost, most.

No digues olives, que de l’agost no siguen collides. A l’agost, a les set ja és fosc. A l’agost, mel i most.

10 Set

agostos, set rostros.

11 Per

sant Agustí, nous a collir.

12 Per

Per sant Salvador,(4) cąnem segador.

13 Lo

Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc.

14 Aigua

Cada dia no és santa Maria. Vol dir que cada dia no és festa.

15 Que

Per sant Agustí, aviat a dormir.

setembre

5 6

Per sant Ramon 4.

tot l’agost ha d’estar fet lo most. sol d’agost fa oli i most.

d’agost, safrą, mel i most.

Déu mos lliure del pols d’abril i del fang d’agost. Al setembre, vi per vendre.

Al llarg de tot el llibre el lector es trobarą infinitat de vegades amb les expressions “Sant Salvador” i “sant Salvador”. Amb majúscula alguns cops i amb minúscula altres. Sempre que aparegui amb majúscula, és perquŹ es refereix a l’ermita o muntanya d’aquest nom. I, quan ho faci amb minúscula, es degut a que s’al.ludeix tan sols al sant. 73

Per la Fira de sant Miquel, la boira arribarą del cel.

Per sant Miquel la boira comenća a tapar el cel.

Per sant Miquel les migdiades pugen al cel.

Per sant Miquel sembra el gra i no mires [al cel.

Febre setembral, la piior de l’any.

octubre

Si vols un bon favar, sembra’l pel Pilar.

Si a l’octubre plou, bolet mou.

A l’octubre, cigrons, i als peus, mitjons.

novembre

te farąs ric. Per la tardor, ni fred ni calor.

Quan arriba la tardor ix a caćar el caćador.

Noviembre, dichoso mes, que entra con Todos los Santos y se va con san Andrés. 6

CastaĖas y nueces, comida de marqueses.

Qui vol oli fi, planta oliveres per sant Martí. 8

Per sant Martí, llonganisses al tupí.

10 Per

sant Martí, mata el porc i enceta el vi

11 Per

santa Catarina, comenća a arreplegar l’oliva, i, per sant Andreu, arreplega l’arreu.

Pet Tots Sants, fred als camps.

12 Per

Si en novembre trona, la collita serą bona.

13 Novembre,

1 2 3

Novembre humid,

santa Catarina, mata el porc i fes farina.

mes dels Sants i de neu als alts.

14 Novembre

acabat, hivern comenćat. desembre

Si vols un all coent, sembra’l a l’Advent.

Per santa Llúcia, un pas de puća.

Per Nadal, lo dia s’allarga un pas de gall. 3

Sant Silvestre, l’últim vespre.

Desembre acabat, any nou comenćat.

Altres

Sol rogenc, pluja o vent.

Sol en calćada, aigua a la matinada.

10 P’a

tindre el pagŹs content, que plo gue poc i sovent. 11 Per sant Maties, toca el sol per les ombries. 12 Quan Déu vol, sense boires plou. 13 De Bernard a Bernabé,(5)

Quan lo sol del dimarts es pon en calćada, aigua a la matinada.

Botxorno fred, aigua al bec.

Any de neu, any de Déu.

A l’estiu, tota cuca viu.

Quan plou a Madrid, plou a Tamarit.

Sant Lluc, sant Marc, santes Creus, santa Bąrbara, valga’m Déu! S’emprava per a demanar protecció contra les tempestes i solia ser acompanyat del senyal de la creu. 9 Aparteu-mos la tronada, Pare meu, Vos que podeu!

la pluja convé. roienc a ponent, pluja o vent. 15 Trons temprans, freds tardans. 16 Quan veigues boira 14 Sol

Del 8 a l’11 de juny. 75

a Sant Salvador, agafa el paraigua, pastor. 17 Quan veigues boira a Sant Salvador, agafa la manta, pastor. b) Variats

1 L’ama

de casa que no té missió al magrer, tampoc ni té al llenyer.

2 La

dona que no té missió al llenyer, tampoc ni té al graner.

3 Si vols aconseguir un bon oliver,

has de tindre un bon reboll, de primer. 4 De

son i de fred, com més se’n té, més se n’admet. 5 Fes bé i no faces mal, que altra doctrina no et cal. 6 Qui dóna los béns abans d’estar mort, mereix una caćada com un porc. 7 Los testos s’assemblen a les olles, si no del mig, de les vores. 8 De marits i mullers, se’n troba pels carrers; perė, de pares i fills, no se’n troba cap més. 9 Cada terra, sa guerra. 10 Demana-la bé, 76

que decent ha de ser. Es refereix a la núvia. 11 Fes bé, que mal te’n pervé. Vol dir pagar amb mal el bé que un fa. 12 Si vols ser amic d’un gat, fes-li carícies al cap. O també: Si vols ser amic d’un gat, esgarrapa-li lo cap. 13 Qui oli toca, els dits se’n suca. 14 Una dona sense arracades sembla un ruc sense escapsanes. 15 La ceba al matí és or; la ceba, al migdia, és plata; la ceba, a la nit, mata. 16 Qui s’aparta de lo seu, s’aparta de Déu. 17 A

la vora d’un riu, no t’hi faigues mai lo niu.

18 Les

obres fan molt de goig, perė fan tornar l’home boig.

roda mala figura.

19 De les dotze de la nit, a la una, 20 Sants

a la plaća, dimonis a casa.

21 De

vell enllą, no es pot passar.

22 Val

més tenir que penedir.

23 La promesa del barranc fondo:

si no m’agrada, me’n torno. Vol dir una promesa que no és de fiar.

24 Lo

gat, sempre va pel descuidat.

25 Vingue

d’on vingue el vent, de la dona sigues parent.

26 A

la nit, sols se pugue puiar al llit. I també: A la nit, no cal menjar gaire, només cal puiar al llit. 27 Lo dinar, reposat; lo sopar, passejat. 28 De la dona sigues parenta i de l’home, brenca (branca). 29 Allí

on no hi sang, botifarres no se’n fan.

donen fum.

30 Los que haurien de donar llum, 31 Calder

vell, bony o forat i, sinó, tot plegat. 32 Any de llirons, any de xicarrons. 33 Any de bellotes, any de xicotes. 34 Vestís bé a un bastó i pareixerą un sinyor. 35 A la taula i al llit, al primer crit.

36 No

et rigues del meu dol, que, quan lo meu serą vell, lo teu serą nou. 37 Los dos d’un ventre i no d’un tempre. Es refereix a la diferŹncia que a vegades existeix entre germans. 38 No hi ha collita més esgarrada que la que no estą sembrada. 39 Aigua corrent salva la gent.

I també: Aigua corrent no mata la gent. 40 Mentida escapada, aviat agafada. 41 Lo mal de cap, lo ventre se’l sap. 42 Lo mal ve volant, lo bé, coixejant. 43 Qui no sembra, no sega. 44 De fora vindrą qui de casa et sacarą. 45 Tal farąs, tal trobarąs. 46 De mica en mica s’omple la pica i, de gota en gota, s’omple la bota. 47 Roma i santa Maria no es van fer en un dia. 48 Qui canta,

los seus mals espanta. 49 — A on vas, diner? — Allą a on sé. 50 Menja veces lo colom i caga plom. Vol dir que menja dolent i caga bo. 51 Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny “complit”. 52 De bons sopars, n’estan plens los fossars. 53 Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. 54 Per demą, Déu proveirą. 55 Qui mal fa, mal trobarą.

76 Qui sembra amb la mą dreta,

56 De

porc i sinyor, se n’ha de tindre llavor.

57 L’oració

curteta al cel va dreteta.

58 Qui

no treballa, no menja, ni va mudat lo diumenge.

59 Dues

filles i una mare, tres dimonis per a un pare.

no li planyes lo verenar.

60 A qui haigues de donar sopar, 61 Al

molí i al mercat, lo més avispat.

62 Al

molí i al mercat, com més aviat.

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix lo llit.

78 64 Vols

anar, perė millor a casa s’estą.

65 Qui

no mira envant,

dóna a la casa prosperitat.

68 Ves-te’n,

Panton, que el que es queda, ja es compon. 69 Amb l’estómac ple de pa calent, al fossar ny’ha molta gent.

70 La

vinya al costat del camí, a prop té un mal veí.

71 Llenya,

llibres, vi i amics, los més antics.

72 Qui

un llibre dixa, una amistat perd.

73 Més

val caure en grącia que ser graciós.

74 Cosa

oblidada, ni agraēda ni pagada.

75 La

llengua no té ossos, perė els sap fer a trossos.

recull amb la mą esquerra.

77 Per

sant Nicolau, teca i pau. 78 De casar filles i de vendre vi, no se’n cal penedir. 79 Qui té fam somia truites. 80 Les ferides del cap, o mort o curat. 81 Lo qui marxa i no es mou, té una barra com un bou. 82 Lo que de casa dels altres fa cabal, de casa seua fa corral. 83 La tramuntana no té abric i l’home pobre no té amic. 84 Qui sembra al camí reial, perd lo gra i perd lo jornal. 85 La sopa bullida

Capítol III

Contes El conte, segons la Gran EnciclopŹdia Catalana, és “la narració, generalment breu, d’un fet o d’una sŹrie de fets reals, llegendaris o ficticis, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar”. Originąriament, són orals i arrenquen, sovint, de temps remotíssims. Algú els va crear i van arribar a altres pobles, on cada narrador hi afegí o modificą alguna cosa, se’ls va fer seus. I és que un conte, més que llegit, ha de ser escoltat. PerquŹ fins el mateix narrador, cada vegada que el conta, hi sol donar un toc especial, diferent. Els contes igual van dirigits als menuts que al grans, depŹn de les histėries explicades. Aixė sí, si és bo, i estą ben explicat, tant agrada als uns com als altres. 79

Quant als personatges, n’hi ha de tots: herois a imitar; truhans que cal perseguir; dimonis, ogres, bruixes que convé evitar; fades, princeses que fan somniar; bŹsties, beneits... El petit recull que mostro a continuació representa, tan sols, una mínima part dels contes que abans s’explicaven a Castellonroi, perė evidencien perfectament algunes de les característiques esmentades.

1. La camisa de la rebesąvia

Es conta que una vegada, quan tres i dos eren sis i quatre i cinc, vint-i-sis, havia un nen molt petit, orfe de pare i de mare, que va ser recollit per una tia seva. Aquesta, perė, que era vídua, tenia un fill un xic més gran que ell, que mai el va acceptar de bon grat. L’orfenet, el Ramon, va haver de crŹixer entre la misŹria i el despreci i, a punt d’arribar als divuit anys, la seva tia li va dir: — És ja hora que marxis de casa, a buscar fortuna, doncs ja veus que aquí no hi ha prou per a tots tres. Té, agafa aquest sarronet, que t’hi he posat una miqueteta de pa i una botella d’aigua i també una camisa que era de la teva rebesąvia. Segons la beneita de ta mare, la camisa estą plena de virtuts i et donarą, en pic facis els divuit anys, tot quant li demanis. A l’eixida del quatrŹ sol, ja havia donat amb el camí de la capital, Ollessor,(6) i es trobaven exhaurides, des de feia unes quantes hores, les seves escanyolides provisions. Una gana atroć, de mil dimonis, corroēa les seves entranyes. Es va parar, sota l’ombra d’un arbre. La calor apretava de valent i les seves forces flaquejaven. Esgotat, es tombą i intentą dormir. Debades! La gana li impedia...

El conte original no dóna el nom de la capital. Ollessor, l’inrevés de Rosselló, és de pura invenció i ha estat creat pel sol fet d’embellir un xic més la narració.

De sobte s’aixecą, sobresaltat, d’un bot! I exclamą, amb els ulls oberts de bat a bat: — I si fos veritat? Avui mateix faig els divuit... Obrí el seu sarró, va treure la camisa i la va estendre rąpidament sobre el terra. Seguidament, assegut, va posar les mans damunt d’ella i va dir: — Camisa de la meva rebesąvia, per la virtut que Déu t’ha dat, envia’m un pollastre rostit! Aclucą els ulls, sospirą... En obrir-los, al cap de poc, descobrí, al bell mig de la insėlita peća, el més saborós dels pollastres! S’aixecą de llampada. — És cert! —clamą. I tot seguit, i de cara al cel, cridą amb forća: — Camisa de la meva rebesąvia, per la virtut que Déu t’ha dat, envia’m un pa! I un pa, immediatament, li baixą del cel, ros com els cabells d’un ąngel, resplendent com les estrelles! I, a continuació, vi, i fruita i tot quant se li antullą. El banquet fou sobirą, indescriptible. Estava, encara, rellepantse el dits de plaer, quan encertą a passar un ancią pidolaire, guerxo, rancallós, flac com una caramuixa i lleig com un pecat, que recolzava el seu trist caminar en un, sí, aprimorat gaiato. Bocabadat, es plantą davant el jove i el que quedava del seu abundant i temptador recapte. En silenci, suplicava... — Segui, per favor —ho entengué el jove, el Ramon—. Avui menjarą per tots els dies de la seva vida en quŹ no ho ha pogut fer. Demani! I, en breu, i durant una bona estona, la camisa es convertí en un singular receptacle al qual hi anaren a parar el plats més exquisits. El padrí, quasi reventą. Ple de satisfacció, li proposą, entre mossada i mossada: — Aquesta camisa, estimat amic, me l’hauries de baratar. Per aquest gaiato! 81

— I un be negre! —li respongué somrient el Ramon. — Doncs, mira. Aquest gaiato, t’ho creguis o no, posseeix poders tan sensacionals com els de la teva camisa. D’una altra índole, perė sensacionals, fabulosos! — No estaria pidolant! — Fill meu, aixė és una llarga histėria que no vé a tomb. Solament et diré que jo he estat rei i que ara estic sofrint el just cąstig per un gran pecat que vaig cometre. Se’m va permetre, així i tot, emportar-me aquesta meravella... Escolta. Pressento que em trobo a les envistes de la meva fi. I saps per quŹ? Doncs per la gran felicitat que m’envaeix en aquests moments. Qui em castigą afirmą que Déu no m’hauria perdonat fins que ensopegués amb algú digne d’utilitzar aquest bastó. Algú que, a canvi i com a prova, em lliuraria un objecte d’incalculable valor. Per exemple..., la teva camisa! — Ni parlar-ne! Menteix... — No menteixo. Dintre d’aquesta formosa i afaićonada fusta hi ha un formidable exŹrcit, fort, disciplinat, que t’obeirą en tot. — Demostri-m’ho! — Impossible. El prodigi es realitzarą, tan sols, si tu creus... I, per a creure, cal que tu em donis la camisa... És que, a la millor, tampoc tens fe en la teva joventut, en el valor del teu treball? El va convŹncer. Permutaren els seus inestimables atuells i, al cap de poc, la distąncia que els separava era, ja, bastant considerable. Camina que caminarąs, el Ramon s’anava acostant paulatinament a Ollessor. D’un plegat, torną a tenir ganes de menjar i s’acomodą a la vora d’una font. S’atipą de valent. Perė, en breu, la gana li torną. I després, i després, i després... “Que estrany —cavil. lą tot d’una—, a cada minut que passa, més gana tinc! Que ruc he sigut en canviar la camisa per aixė. He fet el negoci d’en Robert amb les cabres! Perė no..., no admet dubte, vaig obrar bé, ell era vell, estava malalt... I si fos veritat el que em va contar sobre el gaiato?… Ho vaig a provar!”. — Bącul del meu antic rei —clamą—, obre’t! 82

I tant si s’obrí! I a l’acte, i de dins d’ell, comenćaren a sortir un, dos, tres, fins a mil genets muntats an altres tants cavalls que l’encerclaren completament.

— QuŹ mana el nostre coronel? —el saludaren alhora, militarment. — Us mano —els contestą— que em porteu la camisa de la meva rebesąvia i el senyor a qui la vaig entregar!

— Serą servit, coronel!

Seguidament, van partir al galop. A la mitja hora, ja estaven de regrŹs, amb un present inesperat. Damunt el cavall del soldat que encapćalava la tropa, jeia, embotornat, el cos extint de l’ancią, cobert amb la filigranada penyora de la seva rebesąvia.

— El vam trobar mort, coronel —li explicą qui aparentava ésser el capitą—, junt a la camisa estesa, farcida de menjar. QuŹ mana, el nostre coronel?

— Us mano que l’enterreu amb els deguts honors. Aquí mateix, entre la caducitat de les fulles d’aquest abre i l’eternitat de les aigües d’aquest rierol. Era un rei!

Així s’efectuą i, en acabat, hagué ranxo general, copiós i opípar. Tot seguit, i al crit de “tots cap dins, tots cap dins”, l’insėlit exŹrcit s’aną introduint solemnement a les entranyes del bastó.

Sol, per fi, el bondadós Ramon es disposą a iniciar el postrem tros que el separava de l’anhelada capital. Se sentia absolutament felić i era normal, atresorant com atresorava dos objectes tan valuosos.

Al caient de la tarda, li va semblar percebre, a la seva esquerra, una suau, seductora musiqueta. Va detenir els seus passos i va prestar atenció... Sense cap mena de dubtes, la musiqueta era del tot deliciosa, superba, excitant. Tant, que, creient endevinar la seva procedŹncia, determiną conŹixer el seu creador.

Agafą una drecera, polserosa verada, i es deixą guiar pels dolćos acords, cada cop més propers, de la mągica melodia. A mesura que s’aproximava, aquesta l’encenia d’ardor i, d’un plegat, 83

comenćą a ballar i a ballar, ininterrompudament, i, malgrat els intents, no es pogué deturar. Algú l’havia atrapat! Avanćant sempre, danća que danćarąs, arribą enfront la porta d’un vell molí, on l’encissadora flauta d’un histriėnic marit obligava a tripudiar sense descans una escabellada, malfardada, afligida, plorinyosa i ganyolaire esposa i els seus set famolencs fillets. — Que Déu et condemni, mal home! —ululava la molinera—. És d’aquest mode com pretens matar la nostra fam? Fent-nos ballar en cada ocasió en quŹ et demanem pa? Gandul, poca-vergonya, borratxo, buidaampolles! — Para, per favor! —proferí el Ramon—. Para, que jo us afartaré tots, i prėdigament. Tant va suplicar i tant de recapte va prometre que, a l’últim, el cruel flautista apartą de la boca l’embruixador instrument. Ni en somnis podria explicar-se el tiberi atorgat! La llet, el vi, el pa, el formatge, el pollastre, el peix, el porc, el corder i els fruits de tota classe i origen brollaren exuberants, a caramull. En finalitzar el festí, sorgí, per part del moliner, la següent proposició: — Quin gran favor que em faries, si em baratessis la teva camisa per la meva flauta! Tu ets solter, i jove, i jo, com veus, sóc un pobre desgraciat, amb el molí mig caigut i cap d’una nombrosa família que pateix els goigs de sant Prim. Aquella nit, el Ramon la passą amb ells, i la passą sense dormir, pensant i pensant... L’endemą, a punta de dia, s’acomiadą de tots i, acompanyat d’un atapeēt sarró, un gaiato i una flauta, i un goig sense parió per haver accedit al canvi proposat, encarrilą de nou el camí d’Ollessor. I un jorn, quan ja havia rodat la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra, vet aquí que avistą, joiós, la magnificŹncia de les cúpules daurades de la populosa capital. Acostumat a viure en la indigŹncia, l’aparició li semblą irreal, imaginąria. Es refregą els ulls, infinitat de vegades, i, a cada pas endavant, augmentaven el seu embarąs i enartament. 84

Una ingent i sorollosa multitud pul.lulava pels voltants de les gegantines muralles que protegien Ollessor i era incalculable la gent que lluitava per aconseguir entrar a la ciutat. El Ramon, sorprŹs, preguntą:

— QuŹ passa?

— I la pot visitar qui vulgui?

— Sí, i vinc de molt lluny. I quŹ hi fa, allí?

— I com es diu?

— Doncs passa que l’única filla de la nostra estimada reina es troba trasbalsada, des de fa qui sap el temps, per una terrible, desconeguda malaltia, i plora, i plora, i plora contínuament, com una Magdalena. No menja, a penes beu, i tampoc dorm. Els metges diuen que és de pena. Segurament, a causa de la misteriosa desapareció del seu pare, la qual cosa marcą, certament, l’inici de la seva estranya malaltia... A part dels metges, alguns mags i endevins asseguren que tan sols es curarą quan algú, savi, aventurer, trovador, ensopegui amb el remei adequat. Amb el remei que ja, absolutament tots, han vaticinat: la rissa! — En aquestes hores estą al balcó principal del Palau Reial. És la raó per la qual hi ha tantes persones que desitgen entrar a la ciutat. VostŹ deu ser foraster, oi? — Doncs esperar que la facin riure. Home, dona, vell, jove o nen. És igual! La reina ha promŹs que qui ho assoleixi, rebrą un regal incomparable. I, cas de ser varó, fins podria casar-se amb ella.

— Margarida! — I és maca? — Més que els camps en primavera!

El Ramon ja en va tenir prou. Desaparegué de seguida entre la gent i, al cap d’una mica, ja estava en una immillorable posició davant mateix del Palau Reial, al costat d’un grandiós entarimat, sobre el qual actuaven, per rigosós ordre, artistes de tota naturalesa, vinguts d’arreu. I tots, amb idŹntica finalitat: fer riure la princesa. 85

Demaną torn, que li tocą quan la princesa s’estava morint irremissiblement. Llavors ell, que se n’adoną, es posą rąpidament la flauta als llavis i comenćą a entonar una deliciosa melodia. En un tres i no res, tots els habitants d’Ollessor, si és que ja no estaven tots allí, acudiren a l’indret, atrets per l’engrescadora musiqueta. I tots, absolutament tots, anyecs, renocs, casadors, marrecs, infants, minyons, fardots, donzelles, artrítics, cara-rugats, picaportes, sapastrosos, talossos, sornuts, xerraires de mercat, culs de cafŹ, ducs, comtes, marquesos, rates, ratolins, gossos, gats, cargols, mosques, mosquits, aranyes, escarabats de cuina, carderoles, pardals, galls, gallines, cavalls, xais, conills i tota classe d’éssers vivents, ballaven i ballaven, plegats, fins i tot la Margarida! Fins i tot la Margarida que, de cop i volta, es ficą a riure i a riure, estentėriament, i es curą. I, immediatament, i a una indicació de la mare, el Ramon deixą de tocar. A continuació, fou invitat a pujar al balcó, en el qual se li doną a triar, en presŹncia de milers de testimonis, el guardó promŹs. N’hi havia molts, tots ells meravellosos, si bé n’hi havia un que destacava sobremanera: la princesa. Naturalment, fou el guardó elegit i, amb els anys, el Ramon arribą a ser rei, i rei extraordinari.Grącies a la camisa de la seva rebesąvia... i a la seva bondat. Sí, perquŹ sense aquesta no hauria obtingut la flauta amb la qual, a la vegada, obtingué el tro, ni tampoc hauria obtingut el gaiato del qual, donada la seva condició de sobirą, tantíssim fruit en va treure!

I, conte contat, conte acabat.

2. La trista sort d’un conill

Es conta que una vegada, quan les gallines raucaven i les balenes volaven, vivia, al país on tots els animals parlen, el més bonic i simpątic

del conills. Tenia la seva lludriguera molt a prop d’un petit poble i disposava de les seves prėpies terres de conreu. Un dia, com tants d’altres, s’aixecą a punta de sol per anar a visitar les nombroses cols i pastanagues plantades en un dels seus horts. Quina alegria s’endugué! Sobretot, en veure una gegantina, extraordinąria col. Com se la menjaria, de gust!

I es va sentir tan felić, tan felić, tan felić, que comenćą a riure, i a riure, i a riure, d’una manera tan desorbitada, que es va esquinćar el morret. “Pobre de mi! —pensą—. Adéu, col!”. I se’n va anar directe a casa del sabater. Millor dot, del sabateret, com carinyosament se’l coneixia.

— Déu te guard, sabateret!

— Em vols cosir el morret?

— Déu te guard, conillet!

— Sí, perė tu, abans, m’has de portar cerdes.

— Déu te guard, porc!

I es dirigí vers una corraleta. — Déu te guard, conillet!

— Em dones cerdes? Les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret.

— Sí, perė tu, abans, m’has de portar herba.

— Déu te guard, prat! — Déu te guard, conillet!

I tocą el trot fins al prat.

— Em dones herba? L’herba la donaré al porc, el porc em donarą cerdes, les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret.

— Sí, perė tu, abans, m’has de portar aigua.

— Déu te guard, riu!

I agafą el camí del riu.

— Déu te guard, conillet!

— Sí, peró tu, abans, m’has de portar pa. Per als meus peixos!

— Em dones aigua? L’aigua la donaré al prat, el prat em donarą herba, l’herba la donaré al porc, el porc em donarą cerdes, les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret.

I marxą, lleu, a implorar el pastisser.

— Déu te guard, pastisser! – Déu te guard, conillet! – Em dones pa? El pa el donaré al riu, el riu em donarą aigua, l’aigua la donaré al prat, el prat em donarą herba, l’herba la donaré al porc, el porc em donarą cerdes, les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret. — Sí, perė tu, abans m’has de portar llenya. I s’encaminą cap al bosc. — Déu te guard, bosc. — Déu te guard, conillet! — Em dones llenya? La llenya la donaré al pastisser, el pastisser em donarą pa, el pa el donaré al riu, el riu em donarą aigua, l’aigua la donaré al prat, el prat em donarŹ herba, l’herba la donaré al porc, el porc em donarą cerdes, les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret. — Sí, perė tu, abans, m’has de portar una destral. I, summament content i gojós, assolí, en pocs minuts, la casa del ferrer, que vivia en la més terrible de les misŹries. — Déu te guard, ferrer! — Déu te guard, conillet! — Em dones una destral? La destral la donaré al bosc, el bosc em donarą llenya, la llenya la donaré al pastisser, el pastisser em donarą pa, el pa el donaré al riu, el riu em donarą aigua, l’aigua la donaré al prat, el prat em donarą herba, l’herba la donaré al porc, el 88

porc em donarą cerdes, les cerdes les donaré al sabateret i el sabateret, a canvi, em cosirą el morret. — Sí, perė ja la sabrąs utilitzar? Acosta’t, que t’ensenyaré el seu funcionament. Posa el teu preciós capet aquí, sobre l’enclusa! El conillet, confiat, l’obeí a l’instant i el ferrer, que portava uns quants dies sense menjar, li va tallar el preciós capet de soca-rel, en un batre d’ulls. I així, d’aquesta trista manera, fou com el bosc es quedą sense destral; el pastisser, sense llenya; el riu, sense pa; el prat, sense aigua; el porc, sense herba; el sabateret, sense cerdes, i el desgraciat conillet..., sense vida! Per no obrar amb cautela.

3. L’oncle Pau

Si dic que sí, serą sí, si dic que no, serą no. No vull, doncs, dir que sí, ni tampoc dir que no si aixė que ara us contaré va passar en una ocasió. El cas és que, una vegada, havia un petit poble anomenat Plenassar,(7) on els seus habitants vivien plącidament ocupats en els seus quefers domŹstics i agrícoles i, aparentment, sense cap altra ambició que no fos la de treballar, estimar, menjar i dormir... Els dies haurien transcorrgeut sempre lents, monėtons, a no ésser per les grącies i saviesa d’un famós i estimat personatge, l’oncle Pau, vellet ja, i solter, i el nom del qual corria contínuament de boca en boca entre el veēnat. Així... — Plourą? —li preguntava, per exemple, una muller al seu marit.

El conte, en aquesta ocasió, tampoc dóna el nom de la població. Plenassar és una creació de l’autor. 89

— Anem a veure l’oncle Pau —solia ser la resposta—, que ell de segur que ho sabrą. O... — Tu et recordes de l’any en quŹ va caure aquella terrible nevada? —li deia un fill al seu pare. — Pregunta-ho a l’oncle Pau, que ell de segur que ho sabrą. Inclús... — Ara no em recordo del rei que, en temps dels nostres avis, ens visitą... — Pregunta-ho a l’oncle Pau que ell de segur que ho sabrą. Fins i tot... — Aquests comptes no em surten. Hauré de recėrrer al mestre... — No. Millor ves a l’oncle Pau, que ell té molta més paciŹncia i de segur que te els resoldrą. I també... — Fa dies que no em trobo bé. QuŹ et sembla si anŹssim a Lleida, a consultar algun metge? — Que no, dona, pregunta-ho de primer a l’oncle Pau, que ell de segur que trobarą el remei per a la teva malaltia. De tot... — La línea de la meva finca passava per aquí. — Un be negre! Per allí! — Anirem a preguntar-ho a l’oncle Pau, que ell de segur que ho sabrą. I el poble enter el respectava i el creia a ulls clucs. Vivia en un extrem de la població i tenia com a veēns una humil família composta per un matrimoni i els seus vuit preciosos fills, als quals dedicava llargues i encisadores hores. Els estimava amb bogeria i en més d’una ocasió es va quedar sense menjar per donar-lo, a canvi d’amor, als jolius vailets. Sobretot, al Benet, el més petit, al qual professava una estimació extraordinąria. 90

Amb els anys, la seva fama va traspassar els límits del municipi fins abastar els més llunyans i apartats confins del país. De tot arreu arribaven persones a veure’l. Unes, amb sana alegria i consideració; altres, simplement per curiositat i algunes, encara que poques, amb tota la mala intenció del món, amb ganes de burlar-se d’ell i posar-lo en evidŹncia. Sabia, perė, desfer-se prudentment d’aquestes últimes —coneixia de seguida els coixos asseguts—, malgrat que, en un trist dia, no va poder evitar la tragŹdia.

Va succeir un diumenge. Vingueren fins a Plenassar dos joves d’una població veēna amb clara intenció de riure’s d’ell. El trobaren al bar, encercalat de nombrosos amics, i li preguntaren sobre una i mil tonteries. A totes les respongué saviament, calmosa. Perė, al final, va perdre definitivament la paciŹncia, ell, l’oncle Pau, que en tenia tanta. Fou a conseqüŹncia d’haver-li inquirit com podia endevinar el que anés o no a ploure.

— És grącies a les gallines —els contestą.

Els joves replicaren amb una forta rialla. Després prosseguiren:

— És molt fącil... Els ho pregunto i m’ho diuen!

— I com, de quina manera?

L’inesperat de l’ocurrŹncia va ser la riota de tots, llevat dels joves, que es quedaren glaćats. No obstant aixė, continuaren:

— Carai, carai! Així que parla amb els animals, com sant Francesc! — Com sant Francesc i com tots aquells que parlen amb vosaltres!

L’oncle Pau havia pronunciat la frase mirant-los fixament i, seguidament, els joves proferiren paraules irreproduēbles contra ell. L’últim que li digueren va ser: — Potser sí que som animals, perė ho preferim a ser vells, com tu, que aviat farąs pudor a la tomba i serąs past de milions de cucs, d’animals! 91

— Certament —contestą amb parsimėnia l’ancią—, la data de la meva mort estą al caure, perė aquí, i amb tantes persones com a testimoni, jo us asseguro que, abans de la mitjanit, un de vosaltres dos haurą deixat d’existir. I com no donant-li més importąncia a l’assumpte, continuą, recuperada ja la calma, amb la seva partida de cartes, en tant que la parella de truans, rient a més no poder, abandoną el local. A les vuit, nit fosca i freda d’hivern, l’oncle Pau es trobava ja a casa seva escalfant-se al costat de la llar. De sobte, un sospitós soroll, provinent del corral, el va fer aixecar i posar a l’aguait. Escoltą, uns moments més, i les seves galtes s’enfarfagaren de llągrimes. S’agenollą i comenćą a resar... Per poca estona. Un ai! profund, planyivol, plorinyós, seguit d’incessants i eixordadors alarits i vocatius malsonants, l’obligaren a desdoblar els genolls i a sortir... L’espectacle contemplat no aconseguí fer canviar un ąpex l’expressió de tristesa del seu rostre. Semblava com si de sobres sabés, a la bestreta, el que havia de trobar: el cos inert d’un dels dos joves, amb la seva forca de ferro per agarberar les messes, clavada al seu cor! Infelić! En saltar des de dalt de la paret a l’interior de la propietat, havia elegit, ėbviament, l’indret millor, la pallera, encara que sense comptar, és clar, amb l’existŹncia en ella, de l’instrument que havia de segar la seva vida per a sempre. I, precisament, abans de la mitjanit... El seu altre company, tot i els intents, no va poder salvar-lo i els seus crits de socors i desesperació esqueixaren la nit. La casa s’omplí en un tres i no res i la concurrŹncia escoltą, impassible i estupefacta, les espantoses acusacions emeses contra l’oncle Pau per part del noi foraster. — Ha estat ell, ha estat ell! —el calumnią repetides vegades davant tothom—. Mig poble ha pogut sentir, aquesta mateixa tarda, la seva amenaća de mort! Nosaltres només volíem gastar-li una broma..., només una broma, i el vell l’ha matat... Maleēt, maleēt! 92

I, increēblement, fou jutjat i condemnat a garrot vil i l’ingrat llogató aviat s’oblidą d’ell. Menys un dels seus fills, malgrat els seus pocs anys: el Benet. L’oncle Pau fou ajusticiat a l’agost i, al setembre, en acomplir el nen els quatre anys, va ésser matriculat per primer cop a l’escola de la localitat. Es diu que prestava una gran atenció a totes les explicacions de la seva mestra i, especialment, a les que es referien a Déu. — Déu és bo —sentia—. Déu és misericordiós, Déu és just, Déu ho sap tot, Déu, a pesar que era innocent, fou condemnat a mort... I el seu cor s’amerava, dia darrera dia, de Déu, i a casa seva els parlava contínuament d’Ell. Un matí, assabentat el capellą de la seva afició envers de la religió, aną a l’escola i li preguntą: — Vejam, Benet, tu saps qui és Déu? — Ja ho crec! —li respongué decidit—. L’oncle Pau! Sí, perquŹ només ell era bo, misericordiós, savi i, tot i ser innocent, fou condemnat a mort! I, durant tota la seva infąncia i part de la seva joventut, sempre sostení que, per a ell, l’únic Déu existent n’era l’oncle Pau i que n’era, per consegüent, l’únic al qual resava i que, a més, mai creuria amb ningú altre. Fins que es demostrés, almenys, la terrible injustícia comesa. El dia del seu vigŹssim aniversari, va ser, sens dubte, el més felić de la seva vida. En un poble veí, un home de mitjana edat confessava, abans de morir, que l’oncle Pau era innocent. Que havia estat el seu propi amic qui, involuntąriament, s’havia clavat la forca al cor. I, des de llavors, conten, només des de llavors, el Benet acceptą l’altre Déu...

4. El capellą que no sabia predicar

Potser sí, potser no, que aixė que ara us contaré va passar a Rosselló.

El cas és que, una vegada, a Rosselló de Segrią, hi vivia un capellą que no sabia predicar i el pobrissó bé que patia, ja que molts dels seus feligresos fins havien deixat d’assistir a Missa.

Li feia dolća companyia una estimada majordoma, de nom Maria, i ambdės es passaven hores i hores rumiant el fons i la forma de l’homilia de cada diumenge. En va. Malgrat els esforćos, no havia manera d’aconseguir-ho.

Un dia, perė, i del mode més inesperat, es va fer la llum... Era un dia ventós d’estiu, quan el senyor rector es disposava a creuar un petit pont, el pont del Morer, que donava pas a un hort, propietat de la parrėquia. En anar a fer-ho, el seu mantell es va quedar atrapat en un esbarzer del costat de la sŹquia que salvava el pont i, mentre intentava desesbarzerar-lo, una serp molt grossa i llarga el va travessar abans que ell. I heus ací que, llavors, la seva curta intel.ligŹncia va veure, en tot allė, un missatge de Déu. Tot corrent, i ple de joia, girą cua. En arribar a la rectoria, cridą:

— Maria, Maria! Corre, baixa i ves a anunciar a tota la gent que aquest diumenge acudeixi sense excusa a l’església, puix ja sé predicar!

— Joan, quŹ dius? Quanta felicitat, Déu meu! Per favor, conta’m el sermó, fes que sigui la primera en gaudir-lo!

— Sí, pero, escolta’l amb molta atenció, perquŹ crec que hauré de necessitar del teu ajut. Diu així:

Esbarzers que esquincen mantells, grosses serps que travessen ponts, ora pro nobis, miserere nobis.

— Ja estą?

— Ja estą. Pot ser que introdueixi alguna paraula de més, alguna frase més llarga, perė, en sí, ja estą. Preciós, oi? Mira, quan pronunciē aixė últim, “ora pro nobis, miserere nobis”, tu t’haurąs 94

d’aixecar i cridar: “Grącies a Déu, mossŹn Joan, que per fi hauran de callar les males llengües!”. — Ja... — I jo, aleshores, afegiré: “Doncs ara, perquŹ la meva majordoma ha dit aixė, no vull predicar més!”. Seguidament, la senyora Maria, que no cabia a la pell, sortí al carrer i trucą a totes ls portes anunciant la gran notícia. Arribą el diumenge i el temple estava ple de gom a gom, de gent vinguda d’arreu, del propi ploble, d’Alguaire, de Torrefarrera, de Vilanova, de Benavent, d’Alpicat i ądhuc de Lleida i de l’Aragó, atrets per la singularitat de l’esdeveniment. El silenci era profund. MossŹn Joan, engalanat amb els seus ornaments més estimats, els verds, els de l’esperanća, malgrat que no eren els adequats del dia, pują cerimoniós fins a la trona i des d’allí, del tot infatuat, va mirar de primer al davant, al darrera després —algun sant?— a la dreta i a l’esquerra. A continuació, avią: — En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Amén. Ara cal que ho repetiu, juntament amb mi —es dirigí majestąticament a la concurrŹncia—. En el nom del Pare... i del Fill... i de... l’Esperit Sant... Amén. Estimats germans, en nostre Senyor Jesucrist. Callą. Expressament. Transcorregut un minut, respirą profundament, inflą d’aire els seus pulmons i, aixecant al cel els dos braćos, tant quant va poder, vociferą amb forća: Esbarzers que esquincen mantells, grosses serps que travessen ponts, oh, Déu misercordiós, Kyrie, elŹison, Christe, elŹison, ora pro nobis, miserere nobis. Va ser el torn de la Maria. S’alćą a l’instant i, a corre-cuita, es plantą al bell mig de l’altar i, de cara al públic, digué: 95

— Grącies a Déu, senyor rector, que per fi hauran de callar les males llengües! — Doncs ara —prengué de nou la paraula el capellą—, i perquŹ la meva majordoma ha dit aixė, no vull predicar més! Els feligresos no s’ho pensaren dues vegades. Tots, absolutament tots, es posaren dempeus i cridaren, a una: — PerquŹ no en saps més!!!! — Doncs si no en sé més —va replicar ell, amb molta sang freda—, al cul me donareu un bes! QuŹ hagué dit! Allí va ésser Troia. Immediatament, bancs, cadires, veles, missals i improperis van volar plegats envers la Maria i el predicador. Davant la gravetat de l’incident, el senyor Bisbe es va veure obligat a traslladar mossŹn Joan de parrėquia i asseguren, alguns, que va acabar els seus dies celebrant Missa, exclusivament, per a sord-muts. I conte contat, ja estą acabat.

5. En Joan de Portugal i el Príncep d’Astúries

Diu que una vegada, en Joan de Portugal i el Príncep d’Astúries anaven pels camins d’Espanya a la recerca de la dona més guapa del món. Ningú coneixia el seu nom i vivia reclosa en un indret ignot a l’espera que algun ben plantat i agoserat galan la trobés, per tal de casar-se amb ella. Un vespre, després de mesos i mesos d’infructuós errar, quan corria la lluna en quŹ enroigeixen les cireres, els dos egregis personatges, amics de l’ąnima, van encertar a passar, tristos i fatigats, per davant d’un miserable casalot. Trucaren a la porta. — ņQué desean? —va sortir a rebre’ls una misteriosa “Maneta Negra”, que flotava en l’aire. 96

— Hospedaje para esta noche —li van contestar perplexes. — Pues pasen —els va invitar a entrar en to melós.

Tot i els dubtes, entraren. Van sopar amb fruēció i, seguidament, foren acompanyats a un fosc i inquietant dormitori.

— Mira —prengué la paraula en Joan, en pic van quedar sols—, hauríem de vigilar. Mitja nit tu i mitja nit jo. Si vols, jo ho faré en primer lloc. És tan estranya i sospitosa aquesta casa...! Acordaren que sí i encara van continuar parlant, fins que el son va vŹncer el Príncep. En breu, una coneguda i penetrant veu, va arremetre contra les orelles del seu company.

— Manolita —escoltą—, ņsabes quién ha venido? — ņQuién? —respongué una veu llunyana.

— Pues don Juan de Portugal y el Príncipe de Asturias, que van en busca de la mujer más hermosa del mundo. ŃSi lo supieran, querida amiga, si lo supieran! ŃSi supieran que precisamente ella descansa aquí, durmiendo plácidamente en su alcoba, siete pisos bajo tierra!

— Tal vez estén enterados...

— Imposible. De todos modos, como bien sabes, maĖana es la fecha secretamente designada para que la bella salga a pasear y pida ese único deseo anual que, desgraciadamente, no se le puede negar. Y tengo un presentimiento... — Y yo. Tengo miedo. De que vea a los jóvenes y pida irse con ellos... — Sería su perdición. A las pocas horas de andar, un sol abrasador caería sobre sus cabezas y una insaciable sed atormentaría la garganta de los tres. Entonces, imaginémoslo como un hecho ya consumado, se cruzarán con una seĖora bellísima y de hidalgo porte que les ofrecerá su cántaro lleno de agua. A rebosar, fresca y cristalina... Si beben, la mujer más hermosa del mundo se convertirá en la más fea. A continuación, y siempre que consigan salir victoriosos de la prueba, empezarán a sentir un enorme cansancio. Invocarán al 97

cielo, o al infierno, por algún caballo, y pronto serán atendidos, pues un apuesto jinete, montado sobre un soberbio corcel, pasará por su lado y se lo intentará vender. Si aceptan, el espléndido alazán los echará a perder, ya que será el mismísimo demonio. De lograr, por contra, resistir a la tentación, al día siguiente se toparán con un caudaloso río de sangre que les impedirá el paso. ŃInútil que traten de buscar un puente en cualquier dirección y sentido! ŃNo existe! El único medio que hay para atravesarlo es golpear, por tres veces, en el centro de una inmensa roca caliza de la orilla y subirse al lomo del espantoso dragón que surgirá de sus entraĖas. Y si, por uno de esos insondables caprichos del destino, consiguieran aún triunfar en esta dificilísima penúltima batalla, les esperaría, todavía, una última, definitiva: en la primera noche de bodas, a las doce en punto, una gigantesca serpiente de siete cabezas aparecerá debajo de su cama y se los comerá. Y más tengo que decirte. Si alguien nos estuviera escuchando y descubriera a otros el contenido de nuestra conversación, se transformaría rápidamente en una gran piedra malva.

— ņEn una gran piedra malva?

— Sí, en una gran piedra de color malva. — ņY piedra malva para siempre?

— Depende. Del corazón... Habría un medio, uno solo, de deshacer el encantamiento: matar al primer hijo de quienes recibieran la explicación y, con su sangre, rociar la piedra...

Durant els minuts que van seguir a aquesta extraordinąria revelació, pel cap d’en Joan de Portugal desfilaren milions de galopants i dissemblants pensaments.

Un cop assossegat, va decidir actuar. Pel seu compte i amb gran celeritat, i després d’haver-se assegurat que el seu amic dormia com un soc. Sigil.losament, alhora que amb inusitada rapidesa, baixą fins a la cambra on dormia la més guapa. En entrar-hi, els seus ulls van poder admirar, arrobats, la més esplendorosa estanća del més esplendorós palau. Els safirs, els 98

rubís, les perles, els diamants, les esmeraldes, les teles més sumptuoses i belles, sąviament conjugat tot, formaven un meravellós quadre del qual destacava, com no, la bellesa sense parió d’una delicada jove, jacent en un preciós llit.

I va admirar, també, abans d’acostar-se a ella, les innombrables, fantąstiques, indescriptibles flors que apareixien arreu i els singulars, exėtics moixonets que van deixar de refilar, sorprenentment, tant bon punt van ser descoberts per l’intrús. Tots, menys un. Tots, menys un, tancat en una primorosa gąvia d’or.

En Joan de Portugal es va parar davant d’ell i qualsevol hauria dit, cas de veure’ls, que un estrany, secret diąleg s’havia entaulat entre ells. Quan el diąleg finalitzą, si és que va existir, l’habitació se sumí en el més complet dels silencis. Pausadament, el valerós jove s’apropą a les oēdes de la gentil dorment i hi sussurrą: — Somos don Juan de Portugal y el Príncipe de Asturias, que venimos a sacarte de esta esclavitud. La jove no va fer cap moviment. — Somos don Juan de Portugal y el Príncipe de Asturias, que venimos a sacarte de esta esclavitud —va proferir per segona vegada en Joan de Portugal.

I llavors la jove obrí els ulls, saltą del llit y cridą espantada:

En un dir Jesús, na Manolita i la “Maneta Negra” ja estaven allí.

— ŃAlarma en palacio! ŃAlarma en palacio! — ņQué sucede, qué pasa? —van preguntar.

D’improvís, una bellíssima refilada, sorgida de la gola d’un bonic rossinyol, va fer que tots el miressin. I allė que ella va veure evitą que delatés la presŹncia del seu pressumpte salvador. I és que, la tarda anterior, havia col.locat junts, en aquella mateixa gąvia, un mascle i una femella. Perė el mascle, vellet ja, va morir al poc i ella l’havia enterrat en una urna de marfil. Ningú més ho sabia.

“Este otro —pensą— debe de ser él, la voz, la de mi libertador”. 99

I, per aquesta raó, únicament digué que tot havia estat un terrible malson. I, seguidament, es quedą sola de nou. Sola? Es va ficar novament al llit i aparentą dormir-se...

— No tengas miedo —li suplicą dolćament en Joan de Portugal, un rossinyol segons abans—. Somos don Juan de Portugal y el Príncipe de Asturias, que venimos a sacarte de esta esclavitud. Al amanecer, cuando salgas de paseo, me acercaré a ti y, si accedes a venir con nosotros, serás libre y podrás convertirte en la esposa de uno de los dos. Del que tú voluntariamente elijas. — Accederé —mussitą de seguida la jove tot obrint els seus encegadors ulls.

El cor del portuguŹs saltironą d’alegria i hauria cobert de besos el rostre de la més guapa, si no hagués estat un cavaller.

Llostreją un dia radiant, esplŹndid. Tal com estava previst, a les vuit en punt del matí, i sense cap mena d’escarafulls, s’obrí una desmantellada porta d’una de les parets laterals d’un miserable casalot i una depauperada carraca, menada per una afiganyada, desllustrada velleta, va comenćar a avanćar, de les regnes d’un famŹlic ruc. Ningú hauria sospitat que, dintre la carraca, invisible a totes les mirades, hi viatjava la dona més guapa del món. Perė en Joan de Portugal no sols ho sospitava sinó que fins ho sabia del cert. S’hi atansą, li parlą i, al cap de poc, ja l’estava presentant al seu amic.

Des del primer instant, un mutu corrent d’amor va fluir entre els cors de la guapa i del Príncep. I en Joan de Portugal, eternament fidel, va haver d’assistir, impotent, al neixament i progressió d’aquest amor. No obstant aixė, es va prometre ajudar-los, fins a les últimes conseqüŹncies.

Va succeir, fil per randa, tot quant havia sentit. Assedegats fora mida, es van trobar amb una senyora, que els va oferir aigua i, a pesar de les seves reiterades negatives, el Príncep va agafar el cąntir per tal de calmar la sed de la més guapa. Aleshores, ell, rapidíssim, li va 100

donar una forta puntada i el va fer caure al terra. Es trencą en mil bocins i el sėl mullat ennegrí com el carbó. I ella pensą: “Ya una vez se convirtió en ruiseĖor. ņNo será, quizás, otro caso de magia?”. Quan més cansats estaven, van tenir l’oportunitat de pujar a un ufanós cavall. Perė ell també ho va impedir. I ella pensą de nou: “Lo hace por rencor, por no ser correspondido”. I, a continuació, el riu. “ņQué mágico poder tendrá que, a su conjuro, ha salido un feroz dragón y lo ha amansado de tal modo que nos ha conducido cómodamente hasta la otra orilla?”. Malgrat tot, el van perdonar. En arribar a Madrid, hi hagué festes a dojo i van relegar a l’oblit totes les penes i treballs passats i fins tots els possibles indicis de traēció. Perė esdevingué el dia de la boda. El més felić per a l’espanyol, el més trist per al portuguŹs. Aquest, en caure la nit, i pro- tegit per una superba armadura, per la fe en Déu i en la seva espasa, es va esmunyir, subreptíciament, per davall del tąlem nupcial i esperą.. En el filigranat rellotge d’una estanća veēna anaren sonant, lentament, dotze campanades... Exactament, en acabat, una horripilant serp, de set caps, va sortir del no res, i s’establí, tot seguit, entre guerrer i bŹstia, un combat inenarrable. El soroll fou espantós. Als esgarrifosos crits dels nou casats, que es trobaven, justament, a punt d’agafar el son, l’habitació s’abarrotą immediatement de gent, la qual, de segur, degué de pensar tota el mateix: “ņQué hacen, aquí, luchando un hombre y una serpiente?”. L’ofidis, finalment, va ser venćut i l’esfereēt matrimoni, en reconŹixer el seu amic, s’enutją enormement i exclamą: — ŃOtra vez tú, otra vez tú, buscando nuestra perdición! ņQué haces aquí? ņQuién trajo “esto” aquí? ņQué magia tan infernal es la que tú practicas? ņQué pretendes, di? Danos, por favor, una rápida explicación que nos convenza o, de lo contrario, morirás.

“Morir!”.

101

— Bien, mi sino es cruel —els contestą en Joan de Portugal—, pero al menos me queda el consuelo de poder elegir la causa de mi muerte. ņMe la vais a conceder, verdad? Seguí un silenci profund, curt.

— Mira, amigo, querido amigo, mi muy querido amigo del alma —prosseguí el portuguŹs—, ņte acuerdas de la noche en que llegamos al caserón? Mientras tú dormías plácidamente yo velé, por ti y por mí... De pronto, la voz de gong de la “Manita Negra” retumbó en toda la habitación. Fue explicando, maliciosamente, a una tal Manolita todo lo que iba a ocurrir y todo lo que debía hacerse para salir airosos de los obstáculos. Y lo refirió así...

A mesura que l’entranyable jove anava avanćant en la narració dels fets, el seu cos, de baix a dalt, s’anava asombrosament transformant en una atípica pedra. Quan ja tan sols li restą d’humą el cap, afegí: — Y ahora, si queréis que yo vuelva algún día a vivir y a ser de nuevo vuestro amigo, habréis de matar a vuestro primer hijo y derramar su sangre sobre mí, sobre esta piedra...

Sobre la pedra en quŹ, encontinent, es convertí tot ell, per espai de nou llargs mesos.

PerquŹ, evidentment, l’espanyol i la seva esposa van comprendre, a la fi, tot quant li devien i, a pesar del preu, li van voler agrair: en el moment indicat, amb dolor, amb un atroć, desgarrador dolor, van empapar de sang la pedra malva, de la sang del seu primer fill, i, en un vist i no vist, van recuperar per a sempre més el seu millor amic.

102

I conte contat, ja estą acabat, bé que caldria afegir que el Príncep i la més guapa bastants més fills van tenir.

6. Els tres pretendents

Fa molt, molt de temps, quan encara mig món no tenia ni llengua ni dents, vivia, en un país important, una bonica princesa que tenia nombrosos pretendents i estava enamorada de tres d’ells. Evidentment, només en podia elegir un. Perė, quin? Un dia cridą tots tres i els digué: — A tots tres us estimo igual. Em casaré amb qui de vosaltres em porti el millor regal, d’avui a un any. S’acomiadaren efusivament d’ella i partiren ensems, pel mateix camí. En arribar a un indret en quŹ aquest es dividia en tres, es pararen i decidiren sortejar el seu destí... A l’Albert(8) li tocą el senderol de l’esquerra. A l’Enric, el del centre; i, a l’Antoni, el de la dreta. Com que eren forća honrats i, a pesar de rivals, molt bons amics, acordaren que, al cap de dotze mesos justos, es tornessin a trobar allí, per tal de dur plegats el present a la princesa. Camina que caminarąs, l’Albert recalą en una ciutat immensa, en la qual se celebrava a diari un gran mercat, en tots els seus carrers i places. El recorregué atentament, no se li escapą res. I, naturalment, es va fer amb l’objecte millor, meravellós. Es va fer amb un salomó grandiós, d’or, de bellesa indescriptible i d’utilitat inapreciable: qui es posava damunt d’ell era transportat a l’instant al lloc que desitjava! Al caient d’estŹrils i fatigosos mesos de viatge, l’Enric aterrą al cor d’una populosa capital on hi era palesa una gran animació, degut que era dia de mercat. El seguí curosament i, per a sort seva, hi descobrí quelcom excepcional. Hi descobrí un espill formidable, un espill que perme

Aquest nom, Albert, com també els altres dos, Enric i Antoni, no figuren en el conte primitiu. Els tres joves hi apareixen sense cap denominació. 103

tia veure, al moment, tot quant un volia. El comprą, lėgicament, segur que seria el més excel.lent obsequi per a la princesa. Després de molt de temps de topar-se amb els paratges més solitaris i abruptes, l’Antoni va anar a parar a un poblet prodigiós, situat al bell mig d’una preciosa vall, plantada de superbes pomeres. Cada casa era una botiga, on l’únic que prącticament es venia eren pomes. Pomes verdes, grogues, roges, de tota classe i tamanys, les millors pomes del món, bellíssimes i boníssimes... En compraria una, qualsevol, que ella sola bastaria per a satisfer els gustos més exigents. Quan ho anava a fer, allą, de sobte, en un racó, en veié una de diferent. Una d’enorme, verda, groga, roja, segons com se la mirés, que era el compendi de totes i refulgia com l’or. Preguntą per ella i llavors s’assabentą que gaudia d’un valor incalculable: guaria tota mena de malalties, només passant-la pels llavis del malalt! Evidentment, l’adquirí, persuadit que seria el més excepcional do que hom pogués oferir. En vŹncer l’any assignat, els tres pretendents es trobaren de nou a l’indret assenyalat. Es contaren les seves peripŹcies i s’ensenyaren de bon grat els regals... Tots fabulosos! Quin triaria la seva Rosalia? — La nostra estimada Rosalia! —exclamaren tot d’una, i alhora. — QuŹ deu fer en aquests moments? —prosseguiren. — Doncs ho podem saber perfectament! —proferí l’Enric—. Ho provem? I tant que ho provaren, després d’aquell tan llarg any d’absŹncia! Tots tres, devant l’espill li ordenaren: — Volem veure la princesa! I la princesa veieren, a punt de morir, encerclada de tots els seus familiars, que ploraven amargament. Com a moguts per un secret i idŹntic ressort, es posaren rąpidament sobre el salomó i, en un dir Jesús, ja petjaven, esperanćats, la cambra principesca, plena de gom a gom. 104

— Aparteu-vos! —cridą l’Antoni. I la gent, que el coneixia, s’apartą. Passą immediatament la poma pels llavis de la moribunda i aquesta saną al moment. Els plors es convertiren en rialles i les penes, en alegries. Perė..., amb qui dels tres es voldria casar la princesa? A tu, quŹ et sembla, amic lector? — Amb el del salomó! — Doncs besa’m el cul, cara de bacó! — Amb el de l’espill! — Doncs besa’m el cul, cara de grill! — Amb el de la poma! — Doncs besa’m el cul, cara de mona!

105

Capítol IV

Endevinalles L’endevinalla és un joc mental que estimula la imaginació i diverteix alhora. És també, com diu Joan Amades, “una proposició de carącter enigmątic”. I fins caldria afegir: l’endevinalla és una poesia divertida i, a vegades, fins i tot instructiva. PerquŹ totes, o gairebé totes, a més de donar la solució de “la proposició”, ho fan amb rima i musicalitat i, més d’un cop, amb els millors dels versos. I és que la saviesa popular és gran i rica, inesgotable. El petit recull d’endevinalles que ofereixo a continuació, n’és un clar exemple. Apareixen en el mateix ordre en quŹ m’han estat 107

contades, i escrites, indistintament, amb els articles “el” i “lo”, amb formes correctes i dialectals de l’idioma, seguint l’exemple de les explicacions rebudes. 1 Maria,

Maria, la teua panxa toca la mia, lo meu llarg al teu forat i, quan ix, ja ix mullat. – La tenalla i el cassó

2 Los

quatre peus pren lo peu, arriba els dos peus, agafa els tres peus, los tira als quatre peus i li pren lo peu. – Los quatre peus: el gat – Els dos peus: la dona – Els tres peus: l’estri del mateix nom – Lo peu: pot ser qualsevol tall de carn

3 El

penjill penjoll penjava i el pelut se lo mirava. Si el penjill penjoll caigués, el pelut se lo mengés. – El gat i el pernil o les llangonises

N’hi ha que en tenen al davant, n’hi ha que en tenen al radere, n’hi ha que en tenen al davant [i al radere, i fins n’hi ha que no en tenen cap. – Germans

108

a) b) c)

Pam per ací, pam per allą, i un que en penja. Pam entą ací, pam entą allą, i un que en penja. Un pam cap ací, un pam cap allą, i un altre per estirar. – El forrellat

6 Un

llinćol ben ataconat [(apedassat), punta d’agulla no hi ha tocat. – El cel

7 Un

bancal, ben llaurat, punta de rella no hi ha tocat. – La teulada

Marit, marit, anem al llit, que farem lo que vam fer anit: entre pelet i pelet taparem lo foradet. – L’ul

9 Una

cosa llarga i llisa, que tot home té a la mą quan pixa. – El porró 10 Los homes ho fan p’a les dones:

quan entra fa mal, quan ix no fa res. – L’arracada

Vai amunt i vai avall, perė mai me moc del lloc; a mi tothom me trepitja, perė molt callada sóc. – El camí

12 Una

coseta ben petiteta que, cada passadeta, fa una cagadeta. – L’agulla

13 Tres

gats a dalt d’un teulat, quŹ fan? – Mitja dotzena

14 Una

coseta amb lo calderet al cul puja per la paret amunt. – El caragol

15 Una cassoleta d’ossets pleneta

i, al mig, una magreta. – La boca

16 Un

graneret ple de gra, sense cap “ventaneta” hi va entrar. – La mangrana

17 Lo

cony truca a la porta, la punyeta baixa a aurir, los collons de les notícies, la puta que el va parir. – El vent

18 Un

corral d’ovelles roges, quan en plora una, ploren totes. – Les teules, quan plou

19 Tu

en portes i te’ls toques, te’ls saps arreglar, perė no en saps comprar. – Els cabells

20 Tots

en tenim, ningú no la veu, i, qui no en té, no diu mai re. – La veu

21 D’arbre em treuen i sóc negre,

em diuen car i no ho sóc, i, encara que em necessiten, sempre em tiren dins el foc. – El carbó

22 Un

corral de vaques rosses, passa la mascarda i se le s endú totes. – El forn, el pa i la pala

23 Quina

és l’au que pon a la palla? – La gallina

24 Endevina,

endevinalla, quin és l’ocell que pon a la palla? – La gallina

25 Cosa,

coseta, ben boniqueta, com més n’hi ha més poc pesa. – Els forats

26 Un

sinyoret, ben assentadet,

109

passa la sinyoreta i li estira la cigaleta – El llantiol

27 Una

dona amb una dent fa acudir tota la gent. – La campana

28 Olla

110

de fusta, tapa de carn i els talls van baixant. – La comuna

29 Entre

dos muntanyetes canten les castanyoletes. – El pet

30 Pelut

de fora, pelut de dins, alća la cama i posa-la a dins. – El mitjó

Capítol V

Gastronomia La cuina de Castellonroi és una cuina rica i variada, i no podia ser menys, degut a les arrels catalanes del poble i al seu emplaćament a l’Aragó. Recull d’ambdues parts, més de la catalana que de l’aragonesa, i en fa una amalgama prėpia, plena de singularitats. Els vint-i-set exemples que es presenten a continuació, junt amb els altres que apareixen al llarg d’aquest llibre,(9) en són una bona mostra.

Al capítol X, que fa referŹncia a les Tradicions, hom en trobarą onze més. Per ordre d’aparició, són: rotets, princesetes, gallets, panets “besats”, mona, pa ensucrat, guatlles al forn amb trumfes, colgada de trumfes, estornells de sant Quilis, cargols a l’espona i recau. 111

1. Ametlles garapinyades

Ingredients: Aigua, ametlles i sucre. Preparació: Es trenquen les ametlles, es mesuren —un got, dos gots, mig got, una tassa...— i es posen en una cassola plana, de terra, a la qual s’hi afegeix la mateixa mesura de sucre. A continuació s’hi tira aigua, la meitat de la mesura, i es fa bullir. Mentre, es remena tot ben remenat perquŹ no s’enganxi, fins que les ametlles s’hagin begut tota l’aigua i el sucre s’hagi encaramel.lat.

2. Borranyons(10)

Ingredients: Borranya, aigua, farina, oli i sucre. Preparació: S’agafaven fulles de borranya i es feien bullir. Seguidament s’enfarinaven i es fregien una mica, que la farina agafés color. Es menjaven com a verdura, ben amanides amb sucre i oli cru. Eren els borranyons, que alguns fins els gastaven com a postres.

3. Cargols

A) A la brutesca Ingredients: Cargols, oli i sal. Preparació: Tal com s’arrepleguen, sense rentar, es col.loquen damunt una llauna, adobats, tan sols, amb oli i sal. Seguidament, es cala foc davall la llauna. Existeix una variant, emprada quasi sempre quan un estą al camp i es troba uns quants cargols: fer-los sense llauna. Llavors es preparen així: es fica una mica de palla a terra, els cargols a sobre i, damunt els cargols, una altra vegada palla, o brossa, i s’encén tot, la palla de baix i la de dalt. A vegades, posar palla a dalt i encendre-la, també s’utilitza quan es disposa de la llauna. 112

10.

De borranya, forma dialectal de borraina, Borago officinalis.

B) A la gormanta Ingredients: Cargols, all, aigua, farina i julivert. Preparació: Es renten els cargols i es posen en una paella. Es trinxa all i julivert, que s’uneixen als cargols, i es fa fregir tot, fins que l’all enrosseix. A continuació, s’hi tira una mica d’aigua calenta i, tot seguit, s’hi afegeix un grapadet de farina i es regira tot ben regirat fins que aquesta agafa color. Seguidament, ja es poden servir. C) A la llauna Ingredients: Cargols, conyac, oli, pebre i sal. Preparació: Els cargols, adobats amb oli, pebre i sal, i prŹviament rentats, es posen de cap per amunt en una llauna, que o bé s’introdueix al forn, o bé s’hi crema llenya al davall. Quan ja falta poc per a coure’s, es ruixen amb unes gotes de conyac.

4. Cassola de Setmana Santa

Ingredients: Aigua, all, ametlles, bacallą, farina, julivert, oli, ous, pa, penques de carxofa o carxofes i sal. Preparació: Es fregeix el bacallą, ben enfarinat, després d’haver-lo tingut una bona estona en remull i d’haver-se assecat en un drap. Ben enfarinades, també, es fregeixen de banda, perė en la mateixa paella, unes penques de carxofa, preferibles a les prėpies carxofes, després d’haver-les fet bullir. Seguidament, bacallą i penques o carxofes es fiquen en una cassola plana, de terra, i s’adoben amb oli i sal. Es tira, a continuació, damunt seu, una bona picada d’all, ametlles torrades, julivert i pa torrat, sense remenar. Acte seguit, s’agafa la paella emprada per al bacallą i les penques i, a l’oli que hi ha quedat, s’hi afegeix farina i aigua i s’amassa una pasta que es posa a la cassola i es fa bullir tot durant uns minuts. Quan ja el contingut de la cassola estą a punt per a menjar, s’hi col.loquen uns ous dusos a sobre, oberts per la meitat. 113

Relatiu a aquesta cassola de Setmana Santa, existeixen diferents variants per raó dels adobs. Les panses, pinyons, prunes, o la truita amb trampa, solen ser alguns d’ells, segons els gustos.

5. Coca de samfaina

Ingredients: Aigua, albergínia, arengada, ceba, farina, llevat, llonganissa, pebrot, sal i tomata. Preparació: Es pasta la farina, l’aigua, el llevat i la sal i es fa una coca, allargada i prima. Damunt s’hi posa la samfaina, és a dir, l’albergínia, l’arengada, la ceba, la llonganissa, el pebrot i la tomata, i es fica al forn.

6. Codony

Amb el codony es feia: A) Codonyat Ingredients: Codony i sucre. Preparació: Els codonys es fan bullir sencers, sense pelar. Seguidament, es deixen refredar, es pelen, es pesen posteriorment i es fiquen, a continuació, a dins d’un recipient, una olla si pot ser, sense aigua, i amb el mateix pes de sucre que de codony. Després, es deixa bullir, per espai d’una mitja hora. En pic es treu, es fica en un motlle perquŹ es refredi, durant unes hores o dies. DepŹn de la quantitat i dels gustos. B) Gelatina de codony Ingredients: Codony, anís, cafŹ i sucre. Preparació: A l’igual que en el cas del codonyat, els codonys es fan bullir sencers, sense pelar. Quan ja estan cuits, es deixen refredar tota una nit. L’endemą l’aigua de bullir es torna a fer bullir amb els codonys a dins i s’hi afegeix sucre al gust de cadascú. A continuació es posa en copes, on es refreda, i allí mateix queda feta la gelatina. C) Vi de codony Ingredients: Codony, anís i cafŹ. 114

Preparació: Es ratlla el codony, s’esprem (abans amb les mans), se l’hi afegeix anís i es fa bullir. Després es cola i se li agreguen de tres a quatre granets de cafŹ, i es deixa refredar. Es guarda com un “frucus”.

7. Cutxipanda(11)

Ingredients: Albergínia, bacallą o arengada, ceba, oli, pebrot i tomata. Preparació: Es fregeix bacallą o arengada en una cassola. Es treu i, amb el mateix oli, es fregeix albergínia, ceba, pebrot i tomata. Un cop ben fregit, s’hi torna a posar el bacallą o l’arengada i s’hi deixa un miquet fins que faci “xup-xup”.

8. Escudella

Ingredients: Aigua, cigrons o mongetes, oli, patates, pilota, pollastre o carn, sal, sopa, una ceba ben grossa, una fulla d’api i una xirivia. Preparació: Es couen, sols, els cigrons o mongetes, millor cigrons, amb aigua, oli i sal. Conjuntament, i a part, es couen el pollastre o carn (el coll, la carcanada, les potes del pollastre...), la ceba, l’api i la xirivia. Quan ja estą tot ben calent, s’hi tira pilota i uns trossets de patates. Seguidament, s’escorre i el brou resultant s’aboca a la sopa, juntament amb els cigrons, la pilota i el pollastre o carn, ben esmicolat.

9. Farinetes

Existeixen dues variants principals. A) Farinetes de carabassa Ingredients: Carabassa, aigua, farina de blat o de panís, oli i sal. Preparació: Es talla la carabassa a bocinets i es cou.

11.

Del castellą cuchipanda. 115

Mentre, en una olla amb aigua, i a part, es cou la farina de blat o de panís, preferentment la primera, ben adobada d’oli i amb una miqueteta de sal. Es remena tot ben remenat i, quan ja estą cuit, se li tira la carabassa i es continua remenant, procurant que la carabassa no es desfaci del tot. Al cap de poc, ja es poden servir. B) Farinetes sense carabassa Ingredients: Aigua, blat, cigrons, guixes, oli, pa, panís i sal. Preparació: S’agafava el blat, els cigrons, les guixes i el panís i es portava al molí a moldre. La seva farina, ben adobada d’oli i sal, es posava en una olla amb aigua i es remenava tot ben remenat, fins que estava cuit. Amb les farinetes ja al plat, s’hi solien afegir uns “xixons” (bocinets de pa torrat).

10. Fruita de “sartén”

Ingredients: Dos ous, farina, una tasseta d’anís i una tasseta de llet. Preparació: Es baten els ous i, a continuació, s’hi posen la llet i l’anís. A poc a poc, s’hi va afegint la farina i es va pastant la mescla fins aconseguir una massa molt dura. Tan bon punt s’ha aconseguit, es deixa reposar mitja hora. Seguidament, s’agafa la massa i es talla a porcions, que s’estiren molt estirades, ben primes. Finalment, es fiquen a la paella, amb molt d’oli. Quant al sucre, s’hi tira quan ja estan fora de la paella, per a servir. Antigament, se’n solia fer per sant Joan i al temps de “txollar” el bestiar.

11. Matanća del porc

La matanća del porc es fa de desembre a febrer i aquests són els productes més típics que se’n treu: A) Botifarres d’ou Ingredients: Carns greixoses de porc, ous i pa. 116

Preparació: S’agafen carns greixoses del porc, es trinxen i es mesclen amb molles de pa ben esmicades i ous crusos i es pasta tot ben pastat. Les corresponents botifarres es fan bullir al calder. B) Botifarra negra dolća Ingredients: Anís, farina, pa, pebre, sang de porc i sucre. Preparació: Es mescla anís mėlt, farina, pa, pebre, sang de porc i un bon grapat de sucre i es posa als budells, que es tiren al calder, bullent.

C) Bulls Ingredients: Anís mėlt, farina, grassa de porc, pa, pebre negre i sucre. Preparació: El pa, tallat com el de les sopes, es mescla amb anís mėlt, farina, grassa de porc, pebre negre i sucre i es fa una pasta, que es treballa amb les mans. La pasta es parteix en trossos, generalment ovalats, i es fan bullir al calder amb el brou del “mandongo”. Es mengen fregits a la paella o rostits a la brasa.

D) Llomillo(12) Ingredients: Llomillo, oli i sal. Preparació: El llomillo es tallava a talls, que es salaven i es deixaven reposar uns dies perquŹ agafessin la sal. Després es fregien, es posaven en una cassola o tenalleta de terra i es cobrien d’oli fred. Per a conservar les costelles, llonganisses i xorissos, se seguia idŹntic procés. Les llonganisses, perė, també es guardaven d’una altra manera: assecant-les. Per tal d’aconseguir-ho, es feia de tres maneres: a) Penjant-les. Encara en ús. b) Cobrint-les de “ges”, que xuclava la humitat. c) Cobrint-les d’ordi, que també xuclava la humitat. Les llonganisses eren el berenar preferit dels homes al temps

12.

De llom. 117

del segar i batre. E) Girelles Ingredients: Alls, carn de cap de porc, ous, julivert, pa, pebre negre i sal. Preparació: Les girelles es fan amb la carn del cap del porc, amb molles de pa ratllat, alls trinxats, julivert, ous, pebre negre i sal. Es mescla tot i es fan com les botifarres i fins s’aprofiten els budells del porc. Es couen al calder i se solen posar al brou. Hi ha cases que no hi fiquen l’all i el julivert i, algunes, hi addicionen anís. F) Pernil Ingredients: Pernil, pebre negre, pebre vermell, sal i sucre. Preparació: De primer, als pernils s’hi posa cinc grams de sucre; després, sal i pebre negre i, a continuació, es deixen “al saladar”, amb un pes a sobre, de vuit a deu dies. Seguidament, es pengen al perxi i, un cop ”curats”, molta gent els trasllada al celler, fins per Setmana Santa, en quŹ els renten i els afegeixen pebre vermell i sal. S’acostumen a encetar de juny a juliol.

12. Olives

A) Olives mortes al fred Ingredients: Olives i sal. Preparació: Les olives es deixen uns dies a sol i serena, normalment en una finestra, i amb sal damunt seu, fins que són mortes. Se sol fer amb les olives negres, anomenades “guansals”.

B) Olives partides Ingredients: Olives, aigua, fonoll, seduria i timó. Preparació: Les olives es trenquen i es posen en aigua que es canvia durant uns nou dies, fins que surt clara. Llavors, s’adoben amb sal, fonoll, seduria i timó. Aixė s’acostuma a fer amb les olives de “planta”, o sigui, amb les de pinyol petit (més carn que pinyol). C) Olives verdes normals Ingredients: Olives, aigua, fonoll, peles de taronja, sal, seduria,

118

timó... Preparació: Les olives es posen en aigua i aquesta es canvia durant uns nou dies fins estar clara. Llavors s’hi tira sal (una part per cada set d’olives), fonoll, peles de taronja, seduria i timó i fins altres herbes, a voluntat de cadascú, i es deixen reposar. Les olives també acostumen a ser de “planta”. Les altres, tant les del pinyol gros, com les verdenyes, les prefereixen per a l’oli. D) Olives negres Ingredients: Olives negres, alls, oli, sal i vinagre. Preparació: Es posen les olives negres en un pot preparat amb alls, oli, sal i vinagre, i es deixen reposar. En parla popular, fins que estan a punt, fins que “estan més tobetes”. E) Olives amb sosa Ingredients: Tres quilos d’olives, tres litres d’aigua, sal i cent grams de sosa. Preparació: Es posa tot junt dins d’un pot de vidre, durant vuit hores. Llavors, i durant nou dies, es canvia l’aigua cada dia. Passat aquest temps, s’hi afegeix sal i, alguns, seduria i fonoll, o només una de les dues herbes, i es deixa reposar uns dies.

13. Olla “barreada”

Ingredients: Aigua, api, arrės, botifarra d’ous, botifarra negra, ceba, cigrons, corder, fideus, oli, patates, porc, sal, vedella i xirivia. Preparació: En una olla amb aigua, una ceba, una fulla d’api i una xirivia, es fa bullir la gallina, un os de vedella, carn de vedella, una braó de corder i un garronet de porc i, al cap d’una mica, s’hi afegeix botifarra d’ous i botifarra negra. Quan ja estą tot ben bullit, es treu la ceba i l’api i, en lloc seu, s’hi posa uns grans d’arrės i fideus del mitjans i es deixa bullir una estoneta més; en acabat, s’hi tira la pilota i uns quadrets de patata. Mentrestant, es couen sols els cigrons i, un cop estą enllestit tot, es cola el suc de les dues olles, que s’acostuma aprofitar per a 119

escaldar la sopa i les sopes, i s’ajunta tot.

14. Orellanes

Ingredients: Préssecs. Preparació: Sense treure la pela, els préssecs es tallaven en forma de cintes o tires i es deixaven assecar a l’aire i al sol. O bé a damunt d’uns canyissos o bé a dins d’un crivell. Eren les orellanes, les tires d’orellanes; generalment, una per cada préssec. Les millors eren les fetes amb préssecs a mig madurar.

15. Panadons

Els panadons es fan per Setmana Santa, i de vąries maneres: de carabassa, d’espinacs, de pomes, de sucre i de xocolata. De tots ells, els més típics i representatius són els de carabassa. S’elaboren així: Ingredients: Carabassa, farina, oli, ous, pasta de forn i sucre. Preparació: S’agafa farina, oli, ous (d’ous no tothom), pasta de forn i sucre, es fa una mescla i s’amassa. Seguidament, la massa es divideix en parts, que es deixen reposar, fins que la pasta estą feta (sentada). Després les parts o talls s’estiren i, en una meitat, s’hi fica la carabassa, tallada molt fina, i tot seguit es cobreix amb l’altra meitat. Finalment, els panadons es posen al forn. Alguns hi afegeixen una mica de pebre.

16. Panellets

Es fan per Tots Sants. Ingredients: Aigua, ametlles, moniatos, ous, patates, sucre i vainilla. Preparació: Es fa bullir un quilo d’ametlles, es pelen i, un cop seques, es molen. El moniato i les patates també es fan bullir i després es barregen amb les ametlles, juntament amb dos o tres ous, uns tres quarts de quilo de sucre i vainilla. En acabat de pastar-ho tot ben pastat, es fan els panellets, als quals hom dóna la 120

grandąria i forma que vol. Seguidament, es posen al forn, durant uns dotze minuts.

17. Pilota

Ingredients: All, carn de porc, farina, julivert, pa i un ou. Preparació: De primer, es trinxa la carn de porc a la qual s’hi afegeix un ou sense batre. Seguidament, es trinxa un all, julivert i pa cru, ratllat, i es mescla amb la carn i l’ou. Es remena tot ben remenat, es fa una bola, que s’enfarina, i es posa a l’olla.

18. Prunes seques

Ingredients: Prunes. Preparació: Les prunes, principalment les cląudies, es deixen assecar d’amunt d’un canyís i, un cop seques, s’emboliquen en paper de diari, una a una. A continuació, es pengen. Generalment, en un suport horitzontal, una canya, per exemple.

19. Ratafia

La ratafia es una beguda forća popular al lloc, elaborada en moltes cases. N’hi ha de moltes maneres. Les més cląssiques són: A) Ratafia de cireres Ingredients: Dos litres d’anís, un quart de quilo de cireres (guindes), quatre-cents grams de sucre, una nou moscada, un canó de canyella, unes fulles de Maria Lluēsa, vint grams de cafŹ torrefacte i vint del normal i unes dues o tres estrelletes d’anís estrellat (fruit de la badiana). Preparació: Les herbes s’han de recollir la matinada de sant Joan, abans de sortir el sol. Es posa tot dins d’una garrafa, es tapa ben tapat i es deixa reposar durant quaranta nits i quaranta dies a sol i serena. Després es cola i ja estą a punt. B) Ratafia de nous Consta de tres variants: 121

a) Ingredients: Nous, llucs tendres d’esbarzer, menta, “pllantaia”, vi i sucre. Preparació: Les herbes s’han de recollir també el dia de sant Joan, tot precedint l’eixida del sol, i el mateix s’ha de fer amb el preparat si es vol ben bo. Quan ja es disposa de tot, es fica a dins d’una garrafa i es continua amb el mateix procediment que en la ratafia de cireres. Després de colar-se, perė, s’hi pot afegir sucre. b) Ingredients: Vi negre (cinc litres), cinc nous tendres, vint grams de diferents classes de menta, deu grams d’eucaliptus, deu grams de camamilla, deu grams de puniol o herba de Sant Salvador, vint grams de brots tendres d’esbarzer, deu grams d’herba de Maria Lluēsa i deu grams de til.la. Preparació: En principi, es procedeix, exactament, com en els casos anteriors. Passats els quaranta dies de repės, i després d’haverse colat, s’hi afegeix: una nou moscada, canyella en rama, mig litre d’aiguardent i mig quilo de sucre.

c) Ingredients: Nous, anís de botella, herba de Maria Lluēsa, menta basta (“altamissa”), menta fina (herba bona), “pllantaia”, sucre i vi de casa. Preparació: Per sant Joan, abans de l’eixida del sol, s’ha de recollir: nous, llucs d’esbarzer, menta basta, menta fina i “pllantaia”. Quan encara estą tot tendre, no cal que sigui el mateix dia de sant Joan, es posa tot dins d’una garrafa, juntament amb herba de Maria Lluēsa i vi de casa. La garrafa es tapa i es deixa reposar durant quaranta dies i quaranta nits a sol i serena. Després es cola i a la colada se li afegeix sucre i anís de botella i ja es pot beure.

20. Recapte

Ingredients: Aigua, bledes, oli, patates i sal.

Preparació: En una olla amb aigua i sal es posen les bledes i patates tallades i es procura que bulli molt de pressa. Quan ja estą a 122

punt i ficat al plat, se li tira un raig d’oli cru. Alguns, perė, en lloc de l’oli cru hi prefereixen un fregit d’oli, all i xulleta. N’hi ha que també s’hi posen un mica de fonoll.

21. Recapte de Llitera o recapte de tupí

Ingredientes: Aigua, una ceba, oli d’adob, llonganisa d’adob, un pebrot, sal, una tomata i una trumfa. Preparació: S’agafen tots els ingredients esmentats i es posen dins un tupí i es fa bullir, fins que tot estigui ben cuit. El recapte de Llitera o de tupí se sol fer quan es dina al tros, en temps de treball.

22. Sopa de Pinyana

La sopa de Pinyana és un plat originari de la Casa de l’Aigua de Pinyana, propietat de la Ciutat de Lleida. Hi ha dues receptes, l’existent a l’Arxiu de la Paeria de Lleida, que és la que se sol utilitzar, i l’autŹntica, l’emprada encara pels successors de la persona creadora de la recepta, fidel cent per cent a la primitiva. A) La sopa de Pinyana, segons l’Arxiu de la Paeria(13) Es fa un brou concentrat de gallina, pernil i llom de porc. Es fan, per altra banda, unes sopes de pa fines. Una vegada fet el brou, se separa la gallina, el pernil i el llom i s’esmicolen. Tanmateix es tallen

L’any 1956, els organitzadors de la Festa del Quinquenni, van voler mantenir viva la tradició de servir la sopa de Pinyana, a la Casa de l’Aigua, perė van ensopegar amb el greu inconvenient que no existia la fėrmula del plat. Només després de nombroses consultes i de remoure arxius —aquests sense cap resultat, ja que no havia res escrit—, es va poder ressuscitar la seva complicada elaboració. Ho aconseguí el cuiner Jaume Drudis i es va inspirar, segurament a més de les consultes, amb el Restaurant del Pere León de Toulouse (Franća), degut que la recepta creada per ell és molt similar a la “soupe fondée” del citat Restaurant. La sopa no es prenia des de l’any 1926 (12-12-1926). (La MaĖana, 14 de setembre de 1961, pąg. 2, secció Reloj de la Seo. Firma, PiĖeiro) 13.

123

uns daus petits de formatge i uns d’ou dur. En una cassola de terrissa es posa primer un sostre de pa, després un de gallina, un altre de pa i un altre de pernil, un de pa i un d’ou dur, un altre de pa i de llom de porc, un altre de pa i un altre de formatge, un altre de pa, i s’acaba amb un de formatge ratllat. Una vegada preparat s’hi afegeix el brou fins a la meitat i es posa a gratinar al forn fins que queda eixut. B) La sopa de Pinyana primitiva(14) La sopa de Pinyana va ser creada per Fernanda Maurín i Perera, filla de Castellonroi i esposa del caser de la Casa de l’Aigua, en Josep Planes i Mangues, caser des de 1867 fins a 1919, el de més llarga duració. Era una gran cuinera i la va crear amb motiu de la festa major de Pinyana el 6 d’agost, en honor de sant Salvador, quan els membres de la Junta de Sequiatge, Ajuntament de Lleida i altres invitats il.lustres anaven a Pinyana, a dinar a la Casa. “Havia d’idear —pensą— algun dinar abundant, bo i barat”. Va ser la sopa de Pinyana, nascuda així: Ingredients: Aigua, gallina, oli, ous, pa i sal. Preparació: Es fa un brou concentrat de gallina, una gallina per a cada deu persones, i, a part, es fan unes sopes de pa fines, no gaire, perquŹ el més important és el brou. Un cop aquest s’ha fet, se separa la gallina i s’esmicola. Seguidament, en una cassola de terrissa es posen les sopes. A continuació, el brou. Segueixen els trossets de gallina. I es remata amb uns ous batuts, bastants, sense remenar. Preparat d’aquest mode, es deixa la cassola al foc, fins que els ous s’hagin fet.

23. Sopes

A) Sopes escaldades Ingredients: Pa, aigua, oli, sal i timó.

124

14. L’explicació és de Generosa Planes Monell (1898-1997), veēna d’Alfarrąs,

de casa Parrot, néta de la creadora de la sopa.

Preparació: El pa, com més sec millor, es talla a trossos i es posa en un plat. Mentre, es fa bullir aigua amb un lluquet de timó i una miqueteta de sal. Després es cola i s’aboca sobre les sopes. Finalment, aquestes s’adoben amb un bon raig d’oli. B) Sopes bullides o de festa Ingredients: Pa, aigua, all, julivert, oli, ous i sal. Preparació: En una casserola es posa pa, tallat a trossos petits, i se li afegeix un sofregit de crosta de pa, all, julivert i oli. Seguidament, se li tira aigua amb sal, freda o un xic calenta, i es deixa bullir una mica. Quasi ja al final, s’hi fiquen uns ous batuts i es regira tot ben regirat.

24. Torrades de santa Teresa

Ingredients: Llet, oli, ous, pa i sucre. Preparació: Es trenquen unes llesques de pa de barra i es fiquen planetes en una plata. Mentre, es posa llet a bullir, en sucre, ben dolća. Quan ja bull, s’agafa la llet amb una cullera i es va tirant damunt del pa. Es dóna la volta a les llesques i se li’n tira també per l’altre costat. Seguidament, es baten uns quants ous i es posa la paella amb oli al foc, que s’escalfi ben bé. Aleshores s’agafen les llesques, es passen per l’ou batut, per les dues bandes, i es fiquen a la paella, amb l’oli bullent. Quan el pa estą ros per un costat, se li dóna la volta, que es posi ros per l’altre. En treure’l de la paella, se li tira sucre a sobre.

25. Truita amb trampa

Ingredients: Aigua, farina, oli, ous i sal. Preparació: Es fica un parell de cullerades grosses de farina en un plat amb aigua i una mica de sal i es remena ben remenada. Quan ja estą desfeta, s’hi fica un parell d’ous i es continua remenant tot. Seguidament, es posa en una paella amb oli ben calent i, un cop cuita d’un costat, es gira i es cou de l’altre. 125

26. Vi

Ingredients: Raēm. Preparació: Es ficaven els raēms al picador, que solia estar fet d’una llosa de ciment o de cairons (blocs de terra cuita), i el qual estava situat damunt mateix del trull. A continuació, trepitjaven el raēm amb el peus i, tot seguit, ho posaven tot al trull, incloses les brises, on bullia o fermentava durant quinze dies, al cap dels quals es punxava amb una vara o bastó. Llavors, el vi pujava i es deixava reposar quinze dies més i, aleshores, el vi s’atxetava”. O “se txetava”, segons la parla d’altres. És a dir, que es tastava per si ja estava a punt. Si ho estava, el vi es posava, sense tardar, en carretells de fusta de roure i la barrusca i les peles (les brises), tot junt, formaven com una pasta que es ficava en una premsa i se’n treia un ”caldo” d’inferior qualitat.

27. Vinagre

Ingredients: Vi. Preparació: El vinagre es fa del propi vi, quan aquest es torna agre. Llavors, es crea una mare, la mare del vinagre, la qual serveix, posteriorment, per a fer-ne més, tot anant afegint-hi vi.

126

Capítol VI

Jocs de canalla El significat de la paraula “joc” és múltiple: entreteniment, diversió, imaginació, habilitat, esport... Jugar, en el nen, és primordial, fonamental. Li és del tot necessari. Amb el joc és felić, aprŹn a ser gran. I precisament perquŹ jugant aprŹn a ser gran, el joc es va adaptant, a l’igual que moltes altres coses, als gustos propis dels temps i, així, cada vegada apareixen jocs nous i en desapareixen de vells. Aquí, en aquest capítol, es farą una petita ressenya, tan sols, d’alguns d’aquests antics jocs, alguns d’ells, per sort, encara vigents. En quedaran, per tant, molts per descriure, els que gairebé tothom ja coneix, i amb el mateix nom arreu, com el pare carabasser, l’oca, el parxís, estirar la corda, trencar l’olla, cavall fort, carre127

res de sacs, el mocador... Els escollits corresponen a aquells que ofereixen, tot i ser igualment coneguts, un diferent nom o alguna variant important, digna de sortir a la llum.

1. A “acometre”

Podien jugar-hi molts. Qui pagava o parava —no calia que estŹs de cara a la paret— havia de contar fins a deu i després dir: A l’agulla, al fil i a l’espavil! Seguidament, sortia corrent rera els altres, fins que en pillava un. Aleshores, pagava aquest, perė sense tornar a contar.

2. Agulles

S’hi jugava amb agulles de cap blanques, que es posaven a terra i es cobrien amb terra o sorra, tot fent un petit “puialet”. A continuació, s’hi tirava una pedra, o teula, o patacó, i guanyava qui en destapava més. Hi solien jugar de tres a cinc nens.

3. A l’amagat

Aquest joc també rebia el nom de “maquis”. Qui paga, de cara a la paret i amb els ulls tancats, conta de pressa fins a cent, o a poc a poc fins a cinquanta. Mentrestant, els altres jugadors s’amaguen. En acabar de contar, el pagador els ha de buscar i, quan en veu un, corre rąpid fins al lloc on havia contat i diu: Un, dos, tres (i el nom del jugador que ha vist). Perė si el jugador descobert arriba a la paret abans que ell i té temps de dir “un, dos, tres, salvat!”, queda, efectivament, salvat i es torna a amagar. Igualment, si, mentre el pagador estą buscant, un dels nens s’arrisca a sortir del seu amagatall i arriba a la paret i crida “un, dos, tres, salvats!”, salva tots els que havien estat atrapats. Només es canvia de pagador, quan aquest ha aconseguit atra128

par tots els nens. Llavors paga el primer en haver estat descobert.

4. El catxapet

El catxapet és un dels molts jocs que es fan amb els ”callossos”. Es dibuixa a terra una espŹcie de lent convergent, el catxapet, de diferent grandąria segons el nombre de jugadors, i cadascú d’ells fica una boleta al llarg de tot el seu eix, fins a omplir-lo completament. Llavors, amb un callės, s’han de treure les boletes. Guanya qui les treu totes o qui en treu més. Si, mentre dura el joc, algú encerta amb el callės d’algun altre jugador, aquest queda eliminat i, cas que hagués aconseguit alguna boleta, l’haurą de lliurar a qui l’ha tocat.

5. L’anell

S’asseu al terra un grup de nens, que ajunten les mans. La mare i qui paga estan dempeus davant d’ells i la mare, que és qui dirigeix el joc i qui mana, deixa un anell entre les mans d’un dels nens. Aleshores, aquests canten, plegats: Passa, martell, qui té l’anell? En acabat, qui paga, ha d’endevinar qui el té. Si ho fa, s’asseu i paga qui ha dit. Perė, si falla, ha de lliurar penyora i ha de continuar pagant.

6. L’ąngel i el dimoni

Juguen molts. Hi ha un venedor, dos compradors, que són l’ąngel i el dimoni, i els objectes de venda, que són els altres nens. Amb l’ąngel i el dimoni un xic allunyats, el venedor dóna nom als nens: de colors, de plantes, d’animals, de qualsevol altra cosa... En acabat, arriba de primer l’ąngel i s’estableix el següent diąleg: — “Pam, pam!”. — Qui hi ha? — L’ąngel sant Gabriel, que vinc del cel. — I quŹ vol comprar? 129

— Tot lo que em donarą. Vull... I si encerta algun dels noms donats, el nen encertat anirą amb ell. Seguidament, s’acosta el dimoni. — “Pam, pam!”. — Qui hi ha? — Lo dimoni amb la forca a la mą, que ve a comprar. I el joc prossegueix com abans. Guanya, evidentment, qui més nens s’ha endut.

7. L’espartenyeta

S’asseia un grup de nens a terra, molt junts, i, amb les mans per davall de les cuixes, es feien córrer una espartenya o espardenya que, en un moment determinat, colpejaven contra el cul de qui pagava. Aquest només es salvava si aconseguia atrapar l’espartenya. Pagava, a continuació, aquell a qui li havien atrapada,

8. “Lo gua”

Lo gua és un foradet obert al terra i hi poden jugar tots aquells que vulguin. Per a elegir qui és el primer, segon, tercer..., es traća una ratlla a uns dos metres de distąncia i s’hi tira el callės. Comenća el joc qui s’hi ha apropat més. Un cop conegut l’ordre de sortida, qui surt en primer lloc, procura acostar-se al gua. Els altres, si ho ha fet, procuren allunyarse’n. Aconseguit el gua, s’ha d’eliminar els rivals, amb tres tocs: xiva, peu gran (la distąncia entre els callossos ha de ser més gran que el peu) i tute. Seguidament, cal entrar de nou al gua. Fins que no s’aconsegueix, el rival no queda eliminat. Convé indicar que al gua s’hi pot anar en qualsevol moment del joc, perė llavors es perd tot quant es tenia sobre els altres, o xiva, o peu gran, o fins tute. Si, sense voler, es fa caure un callės enemic al gua, s’ha de treure en tres intents. Si s’assoleix, es comenćarą altrament pel xiva. Si no, es quedarą eliminat.

130

Cal afegir, també, que, atŹs que són bastants els jugadors, es poden tenir, alhora, diverses xives, peus grans i tutes. Restarą exclės, després d’haver-se guanyat el gua, aquell a qui s’hagi donat l’últim tute. S’hi sol jugar de setembre a Nadal.

9. Ossets

Els ossets, o tabes, els feien de l’astrągal del ters dels corders, que les nenes anaven a demanar a les carnisseries. Se’n necessitava quatre. Polien una mica les cares, principalment el rei i la taba, i fins les pintaven. Després, a jugar! D’entre les múltiples maneres de jugar que hi havia, la més freqüent al poble era: Mentre es tirava el callės o pilota a l’aire, anomenada “l’ampeca”, els ossets s’havien de posar tots de la mateixa cara. Guanyava qui, amb quatre tirades, aconseguia ficar-los de les quatre: carn, cul, rei i taba.

10. Pedrisset de gel

Podien jugar molts i pagava un. De primer, es posaven tots, menys qui pagava, damunt un pedrís o vorera, proper d’un altre pedrís o vorera. I, qui pagava, es ficava entre els dos pedrissos o voreres i havia d’intentar atrapar a qui, corrent, passava d’un pedrís a l’altre. Si ho aconseguia, deia: — Gelat! I qui arribava a l’altra banda: — Pedrís! A qui tocava o gelava, parava. Perė a vegades també es continuava d’una altra manera: el joc no s’acabava fins que no eren gelats tots, que podien ser salvats quan eren tocats o desgelats per algun dels nens del pedrisset.

11. Saltar a la corda

D’entre els diferents jocs que empraven la corda, cal destacar: A) Ring 131

Qui manava, saltava els salts que volia, fins cridar: Ring! Sortia immediatament i qui el seguia no havia de perdre el torn. Si ho feia, pagava. És a dir, substituēa un dels dos que feien rodar la corda. B) Ring i un Era una variant del joc anterior. Després de cridar ring, qui manava, saltava un salt més. No es perdia tant el torn. C) La hija del Rey Els dos que pagaven cantaven: La hija del Rey, la más hermosa, la malcriada, la lagaĖosa. Cada vers es corresponia amb un saltador diferent, que tampoc podia perdre el torn. A cada vers li pertocaven dos salts. D) L’olla “barreada” Els que fan rodar la corda canten: A l’olla barreada qui no entra, paga. A l’olla barreada qui no surt, perdut.

A la canćó li corresponen quatre salts, un per vers, i cada dos ha d’entrar un saltador, que ha de fer els quatre. Paga qui s’enganxa a la corda, la trepitja i perd el torn.

12. Tatxes

Les tatxes són bastons llargs, no tan gruixuts com els totxos, que s’empraven com a espases. Jugar a les tatxes era jugar a combats d’espases. Guanyava qui tocava de primer l’altre. Deia: Tatxat!

13. Teula 132

Hi havia moltes maneres de jugar a la teula. Les més emprades al poble eren: 1 8 A) Es marcaven vuit 2quadres al7 terra, així: 3 4

6 5

Seguidament, s’agafava un bocí de teula i, a peu coixet, es feia córrer pel quadres, correlativament des de l’un al vuit, tot mirant de no trepitjar les ratlles. Ni amb la teula ni amb els peus.

B) Es dibuixava un cercle a terra i, al seu bell mig, s’hi dipositaven cartons, cartes, patacons, cromos, contra els quals es tirava una pedra plana de riu, rajoleta, teula (tot rebia el nom de teules), per tal de fer-los sortir del cercle. Guanyava, lėgicament, qui en treia més. C) Només calien unes escales de qualsevol casa i una pedra petita (la teula de torn). A peu coixet, la pedreta s’anava empenyent escales avall. Si eixiva el peu de l’escala i la pedreta s’en saltava una, es perdia. D) Es traćaven sis, nou o deu quadres seguits en línia recta i es ficava la teula en l’un. A continuació, i a peu coixet, s’havia d’anar empenyent la teula al següent, fins arribar a l’últim i sense que la teula sortís a fora ni el peu trepitgés les ratlles.

14. Xapes

Es feia una ratlla a la paret, des de la qual, dos, tres, quatre o més jugadors deixaven caure una xapa, o patacó, o cromo... Si una

133

Capítol VII

Llegendes Existeixen infinitat de modes per a definir la llegenda. Perė tots coincideixen més o menys en que és una narració popular, de fets sempre extraordinaris, sovint amb un fons real, que la tradició i imaginació han desenrotllat i transformat. Quant a la seva classificació, es pot fer de moltes maneres. Aquí ho farem des del punt de vista temątic i serien: Anecdėtiques: Són la 3 i la 13. Anecdėtico-histėriques: És la 23. Anecdėtico-privades: És la 9. De bruixes: Són la 4, la 19 i la 20. Etiolėgiques: Són la 6, la 11 i la 26 (etiolėgiques són aquelles que parlen sobre l’origen de les coses). 135

Etiolėgico-anecdėtiques: És la 24. Etiolėgico-misterioses: És la 1. Gentilícies: És la 2. Histėriques: Són la 10, la 12, la 14, la 18, la 21, la 22 i la 25. Misterioses-sobrenaturals: Són la 15, la 16 i la 17. Sacres o religioses: Són la 5 i la 7. Sacro-toponímiques: És la 8. Cal indicar que les llegendes números 10, 11, 12, 13, 14 15, 16, 17 i 26 corresponen a l’antic municipi de Pinyana i que les 15, 16, 17 i part important de les 12 i 14 em van ser contades pel nét de l’últim dels ermitans de Sant Salvador, els quals, a través de la tradició oral, se les van anant transmetent entre ells. En destacaria tres, les 15, 16 i 17, pel que tenen en comú: una profunda arrel pagana, bascoide, i la nit de sant Joan. Referent a les altres, abunden les histėriques i també, com no, les de bruixes.

1. La Cova del Dugo

Entre les moltes llegendes que enjoien la rica histėria de Castellonroi, la de la cova del Dugo és, tal vegada, la més popular. Es conta que fa molts anys, tant podia ésser sota la dominació musulmana com al comenćament de la Reconquesta (Castellonroi fou reconquerit entre els anys 1091 i 1093 pel vescomte d’ňger en Guerau Ponć II), a la cova que actualment s’anomena precisament “del Dugo”, situada als peus del castell que antany senyorejava sobre les valls del Reguer i del Solą, vivia una criatura misteriosa i malvada, un animal alat segons els uns, o un drac segons els altres, que estava al servei dels senyors del castell. Aquests, cruels i despietats, l’enviaven contra els camperols dels voltants (llavors la població es trobava disseminada, principalment per la vall del Reguer) per tal de recollir els forts impostos amb quŹ els castigava sovint. 136

Si per cas es negaven a pagar-los, la criatura en qüestió, el Dugo, arrasava d’immediat llurs collites, destruēa llurs cases i fins, a vegades, s’emportava presoner algun membre de la família, en especial les donzelles. Cansats de tantes extorsions, els camperols van decidir actuar. Una nit mągica, la nit de sant Joan, armats amb tota classe d’objectes, es van acostar fins a la cova i li van calar foc, acabant així amb el Dugo. Afegeix la llegenda que, en morir, del seu cos brollą un torrent interminable de sang, la seva prėpia i la de les seves víctimes probablement, que va tenyir per sempre de roig la terra del serradet que aixoplugava la cova, terra que, amb el temps, doną el nom al castell del seu cim i al futur poble nascut a la seva ombra: Castellon Roig, esdevingut Castellonroi. Els inhumans castlans, mancats del seu principal suport, van tocar el dos rąpidament d’allí. En acció de grącies, a l’altre extrem del serradet, al de llevant —el castell s’aixecava a l’extrem de ponent—, els vilatjans van construir una ermita en honor de sant Joan. Perė hi ha un segon final. Una nit, sí, encara que no la de sant Joan, sinó la que va del 5 al 6 d’agost, van pujar fins a la cova, com ja s’ha dit, i la van incendiar. El Dugo, no obstant aixė, va aconseguir escapar. Els camperols, sense desmai, sempre darrera d’ell, el van poder atrapar al capdamunt del Montpedró, a Pinyana, i allí el van matar, tot despenyant-lo. En agraēment, en aquell mateix indret van bastir una ermita en homenatge a qui cregueren que els havia ajudat, sant Salvador. L’ermita, amb el transcurs dels anys, es convertí en un punt d’extraordinąria devoció. Sobre aquesta mateixa llegenda existeixen tres versions més. L’una afirma que el Dugo va viure quan no quedava res del castell i que va ser mort amb l’ajut dels pobles veēns, que també en determinades ocasions eren incordiats per ell, especialment cada primer de marć, en quŹ era preceptiu que sortís de la cova, en cas que fes bo. S’ignora, en aquesta versió, el lloc on fou abatut, i com. 137

L’altra, que l’aparició del Dugo va coincidir amb la misteriosa desaparició del castell. De sobte, a la nit, sense que ningú se n’adonés. És com si el castell s’hagués transformat en Dugo. Les dues guarden una relació, la ruēna del castell, fet pel qual caldria datar-les al segle XVII, que és quan la fortalesa fou demolida, arran de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

I la següent, la tercera i última, és la que gairebé tothom creu com a més autŹntica i diu així: el Dugo no era un drac sinó un ocell gegantí, un duc fora mida (Bubo bubo), que va fer de la cova el seu habitacle quan encara el poble estava a la vall del Reguer. En un moment histėric no precisat, la gent abandoną la vall i cercą refugi sota el castell, que, d’aquest mode, pertorbą la plącida vida del Dugo. Evidentment, la presŹncia tan a prop, d’aquella descomunal au, no era grata per a ningú i molestava sobremanera que entrés per les finestres de la petita església romąnica acabada de construir i es begués l’oli de les lląnties. Amb l’ajut dels habitants del castell, recinte amb el qual s’assegura que es comunicava la cova, aconseguiren, finalment, ferlo fugir.

2. Estralets

Dir estralets és dir castellonroiencs. Existeixen tres versions sobre l’origen d’aquest simpątic gentilici donat als habitants de Castellonroi. Són les següents: A) Les estrals Estral, estraleta, és el nom que rep, a Castellonroi, la destral. AtŹs que el poble ha viscut i viu, majorment, de la pagesia, i puix que hi abunden les oliveres, n’hi ha moltes. Generalment, més d’una en cada casa, ja que es necessiten per a podar. El mot sembla venir del segle XVIII, en quŹ els Ducs de Medinaceli heretaren la senyoria del lloc i hi comenćaren les grans plantacions actuals d’oliveres. Paralel.lament, s’anaren 138

multiplicant les estrals i, al mateix temps, s’aną enfortint considerablement l’estima i cura per aquestes eines, indispensables per al treball.

El fet, doncs, no degué passar desapercebut per a les poblacions veēnes, que van dedicar als castellonroiencs la singular motada de “estralets”.

És la versió més probable.

B) El formatge

Una nit clara d’estiu, en fa ja un bon grapat d’anys, al temps de la gana, un padrí va descobrir, al bell mig de la bassa, on ara hi ha la bonica plaća del mateix nom, un grandiós formatge.

No s’ho va pensar dos cops. Tot corrent, com un llamp, malgrat la seva avanćada edat, i ple de joia i veient que, per gros, no podria emportar-se’l sencer cap a casa, va anar a buscar l’estraleta. Pel camí, i perquŹ era cosa bona, ho digué a molta gent: — Correu, correu —cridava—, agafeu l’estral i aneu-vos-en cap a la bassa, que hi ha un formatge immens! I el van creure i, en pocs minuts, la bassa era plena de gent, de gom a gom. Plena de gom a gom i amb les estraletes a punt, encara que sense poder-les utilitzar per quant llavors es van adonar que allė que hi havia al centre de la bassa no era un formatge sinó la lluna en pleniluni que s’hi reflectia. És la versió que més agrada contar als pobles de la rodalia. C) Les estrels

“Estrels” i “estrelles” són els noms que Castellonroi dóna als estels.

Hom afirma que una nit, així mateix d’estiu, un home va anar a abeurar les seves mules a la bassa i va ataüllar, al bell mig d’ella, un extraordinari disc d’or. Perė vet aquí que, quan ja es disposava a agafar-lo, va ésser descobert per un altre i, més tard, per un tercer i per un quart. 139

Cap d’ells parlava. Tots dissimulaven. Tots feien veure que no distingien res. I aixė, durant uns quants dies. Fins que, sobtadament, el disc va desaparŹixer.

“L’ha pres lo Joan”, pensava en Pere. “L’ha pres lo Pere”, pensava en Joan.

En definitiva, que tothom s’imaginava que algú se l’havia endut. Amb tot, els voltants de la bassa a tothora estaven farcits de gent, de nit i de dia. I, al cap d’un temps, el disc d’or va tornar a fer acte de presŹncia.

Hi va haver persones que fins menjaren a l’indret i l’estrany succés va arribar a coneixement dels pobles veēns. Un capvespre, quan més admiradors callats tenia el disc, uns xicarrons forasters es van apropar fins a la bassa, i, després de contemplar somrients el seu tresor, exclamaren, plegats, molt fort:

— Mireu, mireu quants estrelets contemplant la lluna!

PerquŹ, efectivament, el disc d’or no era altra cosa que la Lluna Plena reflectida en l’aigua. I tots, amb els caps baixos, van retornar silenciosament devers casa seva. Evidentment, és la versió que menys complau al lloc. Cal indicar que la paraula estrelets, en boca de molts, sona igual que estralets o astralets i, per tal motiu, la motada pot venir perfectament d’ella.

3. La dona i el colador

Aquesta llegenda suposa, realment, una variant més de la dels Estralets.

Diu: de matinada, una dona de Castellonroi solia anar sovint a buscar aigua a la bassa del lloc, abans de dirigir-se a l’hort. En certa ocasió va veure que la lluna es reflectia a la bassa, tot i que ella va creure que era la prėpia lluna que s’estava ofegant. S’encaminą de seguida a casa i va tornar amb un colador! I amb el colador va intentar, un cop i un altre, salvar la lluna, traure-la de l’aigua! La lluna, evidentment, se li escorria. De sobte, va eixir el sol. Es reflectí, 140

igualment, en la bassa i llavors s’adoną que la lluna no era la lluna de debė sinó tan sols el seu reflex. La llegenda originą la següent frase feta, emprada enfront una dificultat: “Aixė és més difícil que salvar la lluna amb un colador!”. O també: “Aixė és més difícil que ficar la lluna en un colador!”.

4. Els rosaris i el mantó

Vet aquí les dues versions existents sobre aquesta llegenda:

A) Fa ja molts anys, en el temps de les bruixes, un veí de Castellonroi anava tot sol pel carrer passant el rosari. En silenci i, tal vegada, ple de por. Era nit d’hivern, fosca com la gola d’un llop, i, en arribar al comenćament del carrer de Baix, a la petita placeta emmarcada per Cas de Mazarico, Cas del Barber, Cas de Bitrią i Cas de la Gorrona, es va veure sorprŹs per la sobtada aparició d’unes bruixes que, tot ballant, l’increpaven, es burlaven d’ell i li barraven el pas. L’home, sense perdre ni gens ni mica la serenitat, invocą el cel i, tot seguit, ordeną a les bruixes que marxessin d’allí i del poble, per sempre més. Perė elles, per resposta, li enviaren un fort esclat de rialles i de diabėliques paraules. Fins i tot, qui semblava ésser el capitost, se li apropą maleint-lo, i amb intenció clara de fer-li mal. No s’ho pensą ni un segon. Com mogut per un secret ressort, i per tal de defensar-se, li tirą l’única arma que portava a sobre, els rosaris. La bruixa, instantąniament, es va protegir. Llanćant contra ell el seu mantó! Prącticament, no hi va haver lluita. Els rosaris en van sortir fącils guanyadors. Quedaren damunt el mantó, tot estŹs sobre el terra, i les bruixes desaparegueren d’immediat. Rosaris i mantó es conservaren a l’església fins a la guerra de 1936, en quŹ foren destruēts. B) La segona versió conta que aquest singular fet és relativament modern, de l’inici del segle XX, dels anys que van del 1901 al 141

1908, en quŹ va morir trągicament el protagonista de la histėria, involuntąriament emmetzinat mentre menjava.

El protagonista en qüestió, el jove Antoni Saura Esteban, s’estava acostant a casa seva, al voltant de les dotze de la nit. Llavors, Cas de Saura, era la casa on viuen actualment els germans Menal, al carrer Major, la part superior de la qual estava ornada amb unes arcades de fusta. Doncs bé, el jove es trobą, d’improvís, davant per davant de casa, a la placeta esmentada anteriorment (aleshores encara no estava edificada Cas de Mazarico, que s’interposa entre la placeta i Cas de Saura), amb unes bruixes que ballaven i ballaven i les quals, tot d’una, comenćaren a injuriar-lo, incessantment. Pują, de pressa i corrents, fins a les arcades de la casa i desd’allí tirą uns rosaris a les bruixes, que van anar a parar sobre el mantó d’una d’elles, el capitost, tot deixant-lo a terra. Aleshores, les bruixes, colŹriques, li cridaren, ensems:

— ŃBaja, baja a quitar los rosarios!

— ŃNo, que los rosarios ya están bien!

I ell els contestą:

Se’n va anar al llit i l’endemą, a trenc d’alba, els rosaris encara estaven d’amunt el mantó.

Relacionat amb aquestes dues versions de la mateixa llegenda, és el que es conta, segurament, sobre l’aparició d’una estranya dona, totes les nits i a la mateixa hora, recorrent els carrers del poble. Ho feia a l’hivern, i en Źpoca posterior a la de la llegenda. I també s’hi relaciona la visita freqüent de les bruixes de Daroca, a la citada placeta. PerquŹ confiaven —es diu— que algun amic o amiga els retornés el mantó.

Referent a aquestes bruixes de Daroca, ha quedat una dita popular al lloc. Es formula contra qui estą dient algun disbarat i és la següent: “Au, calla, que pareixes les bruixes de Daroca!”. O també: “Au, calla, que parles piior que les bruixes de Daroca!”. 142

5. La Verge i sant Josep

Sobre la Verge i sant Josep, camí d’Egipte, hi ha una llegenda molt popular a Castellonroi. És la següent: diu que, quan sant Josep i la Verge, avisats per un ąngel, fugien cap a Egipte per a salvar el Nen Jesús del decret d’Herodes, era el temps de segar. En passar pel peu d’una garbera, es trobaren amb uns segadors que hi estaven asseguts, tot reposant. La Verge anava a cavall d’un ruc i portava el Nen Jesús embolicat com un paquet, així d’amagat perquŹ no es notés que era un nadó. Sant Josep, naturalment, menava el ruc.

Tot d’una, els segadors els van dir:

I llavors sant Josep va replicar:

— Mira, ell, tan vell, va a peu, i ella, tan jove, a cavall!

— Arri, ruc, i deixa dir, que, mentre el món durarą, hi haurą quŹ dir!

6. El capitą i les capitanes

Es conta que el motiu pel qual a Castellonroi les barrelles (Salsola) reben el nom de capitanes és el següent: fa molts, molts anys, anys i panys, un senyor, fill i veí del desert dels Monegres, va anar a l’ňfrica, a la guerra, i allí va ser capitą. En retornar al seu lloc, el capitą es convertí en capitą d’ovelles, pastor, perė tant sec era el seu terme, i els del voltant, que les ovelles se li morien de gana. Aleshores, d’un plegat, es recordą que a l’ňfrica havia vist una planta que, de verda, era la delícia del bestiar, i naixia i es desenvolupava perfectament i extraordinąria, fins i tot en els paratges més ąrids i inhėspits, ni que estigués un segle sense ploure. Travessą de nou l’estret de Gibraltar, agafą llavors d’aquella planta i les tirą en abundąncia prodigiosa per tot el desert del Monegres, on es reproduí fantąsticament bé. 143

I, transcorregut un temps, les barrelles s’estengueren arreu, Castellonroi inclės. El poble, assabentat del singular origen de la planta, la bateją com a “capitana”.

7. La perdiu, la gavarrera i la Verge

Tot i que no sigui una llegenda ocorreguda al poble, heus ací com la conten el habitants de Castellonroi: Un dia, la Verge i el Nen Jesús anaven per un camí i es van haver d’amagar sota el resguard d’una gavarrera (Rosa canina) perquŹ no els veiessin els soldats d’Herodes. Llavors una perdiu cantą:

— Cut, cut, catatxec, sota la gavarrera sec. Perė, segons uns altres, digué: — Cut, cut, catatxą, catatxą, aquí davall amagat estą. Per voluntat de Déu, els soldats no la van entendre i, seguidament, la Verge la va maleir. Amb aquestes paraules: — Maleēda sigues! D’ací endavant, ni el teu cap ni les potes serviran per a menjar! Hi ha encara a Castellonroi una altra versió. Que aquesta maledicció, donada també per la Verge, li va estar feta perquŹ mentre la Mare de Déu filava, una perdiu, mitjanćant el pic i les potes, li estava desfilant tot.

8. Els sorolls del barranc del Solą

Diu que en alguns indrets del barranc del Solą se senten sorolls profunds, llunyans, com els d’una ąnima en pena. Els més avis de Castellonroi els atribueixen al cąstig donat per Jesucrist a l’agutzil que el va pegar a casa del Summe Sacerdot Anąs en ser jutjat abans de la seva crucifixió. 144

Ho conten així: Jesucrist sabia tot el que havia de passar-li. Perė després d’haver contestat a una pregunta del Pontífex, l’agutzil en qüestió va donar-li una bufetada, que no estava prevista. — D’aquesta manera respons al Pontífex? —li va dir, tot pegant-lo. AtŹs que qualsevol pecat mereix una pena, aquest també en va tenir una. Perė, per imprevist, la pena va ser greu i curiosa: mentre el món fos món, l’agutzil va ser condemnat a viure al més pregon d’un pou de Jerusalem, trucant contínuament, sense respir. I a que els seus trucs se sentissin arreu, per a recordar a la gent aquest gran pecat. Són els sorolls del barranc del Solą i els sorolls misteriosos que a vegades sent algú, en els paratges més insospitats, sense saber d’on vénen.

9. Lo Santet

Tot i que estą inclės en aquest apartat de llegendes, el següent relat no és pas llegenda, sinó histėria, la qual, per la seva singularitat, he volgut donar a la llum. Un dia, a la fi de febrer de 1980, uns gitanos d’Alfarrąs van pujar fins a Castellonroi, atrets per la notícia que, alguns dels seus habitants, es desfeien de diversos objectes antics, com tenalles, mobles, etc. Era migdia quan van trucar a la porta de Cas de Boixet. En aquells moments, només quatre persones, de les sis que componien la família, gaudien del calor de la llar: les tres dones —ąvia, nora i néta— i l’avi o padrí. La resta, fill i nét, es trobaven, malgrat el fred i l’hora, al camp. Va sortir a atendre’ls la Pilar, la més jove, que els va preguntar quŹ volien. — Trastos vells —li van respondre—. Els paguem bé! La noia va anar a cridar la seva mare. Aquesta, tant bon punt els hagué escoltat, els va dir que no tenien res. Perė els gitanos no marxaven. Insistien, un cop i un altre, com si pressentissin que allí 145

guardaven quelcom forća valuós, fącilment assequible. Tot d’una, se’ls presentą el senyor Joaquim, l’avi, a qui li agradava sobremanera parlar. Somrient, exclamą: — Així que voleu coses antigues! I de quina classe? — De la que sigui! —li contestaren. Seguidament, el padrí s’endinsą a la casa i, al cap de poc, ja tornava a estar amb ells, amb una estatueta policromada, “lo Santet o Fusteta”. Els gitanos la van examinar atentament i li van oferir unes dues mil pessetes. L’avi es va negar en rodó a vendre-la. Després d’haver-se acomiadat dels gitanos, es dirigí tot seriós als seus familiars i els digué: — Per res del món us desfeu mai de la Fusteta! Ni tal sols quan jo falta! Només volia conŹixer lo seu preu! En acomplir-se amb cronomŹtrica exactitud, el primer aniversari d’aquest anecdėtic succés, va morir el senyor Joaquim, el 24 de febrer de 1981, arran d’una curta malaltia envoltat de l’afecte il’amor dels seus, els quals, abans de tancar el fŹretre, van passar la Fusteta pels seus llavis. A continuació, la van traure de la golfa, on estava, i la van dipositar en un lloc millor: a la capćalera del llit de la padrina, na Pilar Obis. Transcorregué un dia, dos, tres... i a les acaballes d’abril d’aquell mateix any, van tornar de nou a la casa els mateixos gitanos de l’any anterior, dos concretament. A pesar que la primavera estava ja ben arrelada, feia fred i una boira densa envaēa el poble, fet pel qual estaven encara enceses la majoria de les estufes de Castellonroi. Entre elles, la cuina econėmica de Cas de Boixet, en un racó de la cuina. Els obrí la porta l’ąvia, que els reconegué a l’acte. — QuŹ —els digué—, una altra vegada de compres? — I tant! La Fusteta, la Fusteta! QuŹ, encara la tenen? — Ja ho crec! I lo que la tindrem! Seguiren parlant una bona estoneta. PerquŹ els gitanos no es 146

resignaven a tocar el dos, al menys sense tornar-la a veure. Finalment, van poder convŹncer la padrina, que va anar a buscar el Santet. Els el va ensenyar, acompanyada de la nora i néta.

— Cinc mil pessetes! —els proposaren—. Cinc mil pessetes i és nostre!

— No!

— Sis mil!

I, davant les negatives, van continuar pujant i pujant, fins fer dubtar a les tres dones, a qui, en un moment determinat, va venir d’un pŹl de no accedir a les pretensions dels compradors.

Perė no. Després d’uns 20 minuts de tira i afluixa, de dubtes, d’indecisions, acordaren definitivament que no. El record d’aquelles paraules de l’avi —“ni tan sols quan jo falta”— va poder més que tots els diners del món. Així, doncs, els gitanos van haver de tocar el pirandó decebuts, i les tres dones van regressar a la cuina. El que veieren, les terroritzą. Fum! Únicament fum, compacte, asfixiant i un purpuri resplendor! Es van atabalar. Es van espantar de tal manera que no es van ni recordar que havia una finestra. En canvi, inconscientment, es van acostar a l’estufa... De por! Tota ella, de cap a peus, es trobava roent, vermella en extrem! A punt d’explotar i d’encendreęs tot! Esfereēdes, van cridar, mal que ningú les va sentir.

D’un plegat, van emmudir, quietes, d’empeus, juntes... Tancaren els ulls un segon, i, en obrir-los..., el fum havia desaparegut per complet i l’estufa havia recuperat el seu color normal! A part d’elles, els únics testimonis del fenomen havien estat les parets, de les quals s’havia soltat totalment la pintura. — QuŹ haurą pogut ser? —es preguntaren ensems—. Los tubs estan nets. A l’estufa només hi havia tres tronquets...

De sobte, la Pilar exclamą:

— Ha sigut lo Santet, ho juraria! A prop han estat los gitanos d’enganyar-nos, recordeu? Mos ha avisat! Ha sigut un avís! Del 147

Santet i del padrí! PerquŹ sapiguéssem lo que mos podria passar si mo’l venguéssem! Tant convenćuts estaven a la casa que tot allė guardava alguna relació amb la Fusteta, que van optar per portar-la, sense dilació, a un especialista per tal que l’estudiés degudament. La resposta va ser reveladora: — Es tracta d’una talla molt antiga de sant Llorenć, probablement del segle XVI. I la fe en la Fusteta o Santet es va incrementar per part de la família a partir de llavors. AtŹs que sant Llorenć és precisament el protector contra els incendis.

10. La Mina de Pinyana

A) Tants cabassets, tants diners

Alguns atribueixen l’origen d’aquesta llegenda als tutjibies musulmans, de quan iniciaren les obres de la SŹquia de Segrią. Perė el més factible és que sigui del segle XV, quan es construí el conducte o mina adjacent a la presa o peixera de Pinyana, bastida el 1383, en substitució d’una altra situada un xic més avall.

La presa no era suficient per abastir d’aigua, amb garantia, la ciutat de Lleida. Calia completar l’obra tot foradant la roca de la dreta per tal d’elevar el nivell de l’inici de la sŹquia, Canal de Pinyana, des d’aleshores, ja que així quedava protegida de les fortes crescudes de la Ribagorćana, que l’arrasaven sovint.

La primera referŹncia documental sobre la construcció de la dita mina és del 25 de marć de 1405, tot i que no fou fins el 1441 quan es formaren els primers estudis i pressupostos per a la seva execució. És clau la data del 20 de febrer de 1443, en quŹ el Consell General de la Paeria de Lleida va acordar —“obrar i fer la mina i part de SŹquia”—, pel preu de 21.000 sous jaquesos.(15) 148

15.

“Historia de un canal”, d’en Roman Sol i Maria Carmen Torres, pągina 91.

Els treballs comenćaren la segona quinzena del mes de marć, arran d’haver-se procedit a fer comissió els pahers i prohoms per a que formessin la corresponent capitulació i puguessin “manllevar” 30.000 sous que s’estimaven necessaris per a la tasca a realitzar. L’obra va ser lenta, difícil i laboriosa fins el punt que en el Llibre d’Apuntaments de la Paheria es pot llegir que es va haver de “minar e foradar ab poder de foch e martells molt acerats, que en un mes los obrers no fehient sino quatre pams”. I, a partir d’aquí, la llegenda: obrers i empresaris (Magí d’Arteaso i Llorenć de Guerau) estaven forća desanimats; el treball era dur, més llarg del previst i els diners es presumien curts, curts i insuficients per a pagar tant d’esforć, per la qual cosa més d’un obrer va marxar. De sobte, aparegué la llum. A més del pic, es doną un cabasset a cada home. I, a qui eixia del túnel amb un cabasset ple de rocall, un diner. Un diner per cabasset i llibertat per a qui volgués anarse’n! Tants cabassets, tants diners! Des de llavors, hom diu que ningú més va tocar el dos i la mina es va poder inaugurar el 24 de setembre de 1444, divuit mesos després d’haver-se comenćat.(16) B) El ram de roses Entre els assistents a la inauguració de la mina de Pinyana, el 24 de setembre de 1444, es conta que hi figuraven la Senyora del dit lloc, na Tecla Gralla,(17) i els seus fills Francesc Martí i Elionor. Na Tecla Gralla, que era ja gran, feia temps que estava rumiant a qui dels dos calia deixar el poble i l’esmentada inauguració la va treure de dubtes. Segons la llegenda, aquell dia la Noguera baixava molt crescuda i no permetia veure prou bé l’entrada de la mina, per la qual cosa

16. 17.

Arxiu Municipal Lleida, ref. 703, pąg. 79 i ss. La llegenda no diu el nom de la Senyora. Perė, atesa la data, era la mencionada na Tecla Gralla, i els seus dos fills, igualment els esmentats, per la qual cosa he cregut convenient donar-los a la llum. 149

el Francesc Martí no s’acabava de creure que existís, és a dir, no s’empassava que l’aigua travessés aquella immensa roca.

— Hi neix, perė no la travessa —repetia incessantment—. És un altre riu, que s’acanala! — No hi neix, la travessa i és aigua del propi riu, acanalada, és clar! —li replicava la seva germana—. Juga-ti alguna cosa de valor!

— Pinyana? — Pinyana!

I la seva mare, que els estava escoltant atentament, manifestą de seguida:

— Vosaltres ho haveu decidit. Ara mateix sabreu la veritat i de qui serą aquest castell, lloc i terme!

I, immediatament, es dirigí prest a l’indret on els enginyers li indicaren que estava la boca de la mina i hi tirą el ram de roses que li havien regalat els pąhers i el síndic de la ciutat de Lleida. I el ram, evidentment, travessą la roca i sortí a l’altre cantó, on el va poder contemplar, bocabadat, el referit Francesc Martí. Aquell ram, explica la mateixa llegenda, va donar origen al ram o feixina que posteriorment, durant una pila d’anys, es llanćą allí mateix, amb motiu de les Festes del Quinquenni.

11. La Verge i la corriola

Es conta que una vegada, fa una carretada d’anys, la Verge Maria, atreta per la magnificŹncia de la serra de Sant Salvador, s’hi va voler passejar i, a l’efecte, va elegir un esplŹndid dia de primavera, en quŹ nombroses plantes i flors naixien a la vida.

De sobte, quan més embadalida estava, es va veure sorpresa per la dŹbil veu d’un petit i únic brot d’una herba nova, que tot just treia el cap de terra. Escoltą:

— Que maca ets! Ets la Verge, oi? La Mare de Déu! Una Senyora plena de virtuts i poder! 150

— Sí —obtingué per resposta—. Desitges, per ventura, alguna cosa de Mi? —afegí. — I tant! Que sigui tant blanca i virtuosa com Tu! — D’acord! —contestą Maria. A continuació mussitą, tot estenent les dues mans sobre la planta: — Blancor i virtuts tindrąs, perė per terra t’arrastrarąs! Arrastrar-se per terra, doncs, va ser el cąstig impost, per voler comparar-se a quelcom incomparable. Era la corriola (Convolvulus arvensis), la primera planta de corriola que hagué al món.

12. El tresor de Santa Anna

Conta una antiga llegenda que, allą per l’Edat Mitjana, havia uns rics mercaders, en boca d’alguns, o uns famosos cavallers, en boca d’altres, que, carregats de valuosos fardatges i de diners, es dirigien de Balaguer a Montsó. Tot d’una, s’adonaren que eren perseguits per uns bandolers. Llavors, rąpidament, es desviaren del Camí Reial i cercaren resguard a Pinyana, aleshores un petit poblet a redós d’un imponent castell i de l’ermita de Santa Anna. Un cop allí, revelaren d’immediat als seus habitants, que els acolliren molt bé, el perill que corrien tots plegats, per la qual cosa amagaren seguidament —mercaders o cavallers, i pinyanencs— llurs diners i riqueses. Fins i tot, la campana de platí de l’ermita. Malgrat la resistŹncia oposada, els bandits aconseguiren doblegar per complet veēns i nouvinguts i, perquŹ no van poder fer-los parlar, els van degollar tots, tant si val homes, com dones i nens. Un —es diu—, només un, es va salvar. Distrets els seus enemics, els va poder pispar un cavall, grącies al qual va ésser capać d’arribar a Montsó, extenuat, malferit. Va morir aviat. Abans, perė, encara li va sobrar temps per a explicar l’ocorregut i de descriure l’indret on s’havia enterrat el tresor. 151

Existeix una segona versió: efectivament, en ser sabedors els pinyanencs del perill a quŹ estaven exposats, posaren en lloc segur les seves millors pertinences, bé que no tots ho van fer en un lloc comú. En la lluita contra els bandolers, tan sols van morir uns pocs, i fins en van eixir guanyadors. Perė, a trenc d’alba, en ataüllar l’ermita, advertiren, sorpresos, que hi faltava la campana, la qual, segons aquesta versió, que no aclareix si era o no de platí, no havia estat amagada. La gent no s’ho explicava. I, la sorpresa, tindria companyia. En anar a recuperar els seus béns, es trobaren amb que la majoria de l’or, en objectes i monedes, havia desaparegut! — Tot el que cap en una campana! —exclamą algú. Ningú s’havia mogut d’allí, únicament els lladres que quedaren vius! Perė aquests, en la fugida, de segur que no s’havien emportat res. Temps després, i des d’el llit de mort, un home —no es diu si mercader o cavaller o lladre, o pinyanenc— va revelar que havia estat ell. Que, aprofitant l’enrenou del combat, havia descolgat la campana, l’havia omplert d’or i l’havia enterrada, de cara per amunt, rera l’ermita de Santa Anna, a l’escarpat existent entre la citada ermita i el riu Noguera Ribagorćana. I encara existeix una tercera versió: quan els mercaders abastaren el poble de Pinyana, aquest estava deshabitat, en ruēnes. Havia ja passat doncs la Guerra dels Segadors (1640-1654),(18) en que l’únic que restą prącticament dempeus va ser l’ermita de Santa Anna. Es feren amb la campana, hi dipositaren l’or que ells portaven a sobre i, tot seguit, l’enforinyaren. Al cap de poc, es presentaren els bandolers. La llegenda segueix com en la primera versió.

152

18.

Les dades lliurades per Madoz en el seu Diccionario General de EspaĖa, i que es refereixen a la Guerra de Successió (1702-1714), no són aquí aplicables, per quant Pinyana va ser derruēda l’any 1640, a l’inici de la Guerra dels Segadors (1640-1654), per les tropes addictes a Felip IV.

Els buscadors del tresor han estat infinits a través dels temps. Principalment, la desfilada va ser impressionant durant els anys que van des de 1867 a 1918, en quŹ era caser de la Casa de Lleida o de l’Aigua a Pinyana en Josep Planes i Mangues. I, igualment, durant els seus antecessors en el cąrrec, el seu pare, en Josep Planes i Farré, caser des de 1843 fins a 1863, i la seva mare, na Vicenta Mangues Guitart, casera viuda des de 1863 fins a 1867. Des de la seva privilegiada posició de la Casa, van ser testimonis d’excepció de tot el que passava un xic més amunt, a Santa Anna. Freqüentment deien i sentien dir a qui els visitava:

— Ha passat un home amb un pic i una pala!

I també, encara que no tan sovint:

— Han trobat una olla plena d’or!

La febre pel tresor sembla que s’esvaí arran de la construcció del pantą de Santa Anna, entre els anys 1953 i 1961.

— Ara, sí —comentą més d’un amb nostąlgia—, adéu, tresor!

13. Els tres germans

Es conta que una vegada, allą pel segle XII, havia tres germans que es barallaven contínuament. La seva mare, esposa d’un important cavaller, que en tenia el pap ple, de les seves bregues, els va dir un dia: — Prou! Us separaré! Posaré cadascú de vosaltres en un lloc diferent, ben llunyą, que us veureu i parlareu, perė que no podreu renyir!

Dit i fet. En breu, foren bastides per ordre seva les ermites de Sant Salvador de Montpedró, de Sant Quiles d’Estopanyą, i dels Mąrtirs de Camporrells. I els seus fills, evidentment, en foren els seus primers ermitans. Es continuaren veient i parlant, grącies als senyals, perė ja no es barallaren més. 153

14. L’extermini dels templers de Sant Salvador

En parlar de Sant Salvador, la imaginació es desborda. La tradició i Madoz, quan s’hi refereix en 1849, hi col.loquen els templers, com a possibles residents, i fins també els hi col.loca molt anteriorment el frare carmelitą Roque Alberto Faci, en els seus escrits de l’any 1750. Com a propietaris, certament que no, ja que no els pertanyia. Sant Salvador, una ermita romąnica del segle XII, amb afegits gėtics dels segles XIII i XIV, que és quan visqué els seus moments de mąxim esplendor, depenia dels Senyors de Pinyana i era el Senyor d’aquest lloc qui designava els ermitans corresponents. Perė sí que s’hi pogueren fer forts, arran dels decrets de Jaume II de l’1 i 2 de desembre de 1307, en quŹ ordenava la seva detenció i posterior apropiació de béns. La situació de l’ermita al cim del Montpedró, a 736 m d’altitud, la convertien en un indret summament estratŹgic, des del qual podrien dominar ėptimament els camins que conduēen a Lleida i a Montsó, els principals a vigilar. I encara més. Des d’allí es podrien comunicar mitjanćant miralls, amb les altres dues fortaleses que també haurien ocupat, segons l’esmentada tradició: l’ermita de Sant Quilis d’Estopanyą i el castell de Montmagastre. D’aquest mode, la seva connexió amb Montsó, que, juntament amb Xalamera, fou l’últim dels bastions templers, quedava més que assegurada. Donat per suposat, doncs, que s’hi pogueren establir a partir de 1307, la llegenda a contar degué d’ocórrer entre aquest any i les rodalies del 1312, després del Concili de Tarragona (4-11-1312), on fou declarada la seva innocŹncia i fins i tot se’ls assigną una provisió econėmica i el futur lloc de residŹncia, provisional de primer, mentre no arribés el definitiu de la Santa Seu.(19) Per quŹ no,

154

19.

El procés del Templers Catalans, d’en Josep M. Sans i Travé, segona edició, marć 1991, pąg. 282.

a Sant Salvador, on igualment la tradició diu que els frares hi eren desterrats? La llegenda compta amb tres versions. A) El rei Jaume II(20) havia decidit entrevistar-se amb els templers de Sant Salvador. Els va anunciar la visita i els va indicar que, abans de parlamentar amb ells, oēria Missa i combregaria. Els templers no es fiaven d’ell i van optar per matar-lo: “Emmetzinant-li l’Hėstia de la comunió!”. Perė vet aquí que un lladre els va sentir i ho va fer saber al rei, que es trobava a Lleida. Aquest, llavors, es va presentar a Sant Salvador com si res i res va dir. Mes, tant bon punt aną a rebre la comunió, la va obligar a prendre al frare que li donava. El frare morí a l’acte i els altres, terroritzats, es van omplir de por i varen intentar fugir. Debades! El sobirą i el seu seguici estaven perfectament preparats i els van anant matant tots a mesura que els anaven agafant. Un, només, va quasi aconseguir salvar-se. Un que va poder arribar al peu de la muntanya, tossal. Quasi, perė... PerquŹ també va ser atrapat i assassinat allí mateix. Se’n sap l’indret. En una roca, prop de la torre de Buiret, a la vessant oest del Montpedró. La tradició afirma que, la creu gravada a la roca, la va fer, poc després, un habitant de Castellonroi. En memėria de l’últim templer de Sant Salvador, de qui s’assegura que va ser enterrat allí. N’hi ha, fins i tot, que asseveren que la creu i l’enterrament van estar fets personalment pel rei. A l’esquerra de la creu hi ha els signes: i ρ. És a dir, un peix i la RO grega. Un xic més avall hom pot veure una T, o sigui, la TAU grega, i la data 1932. Evidentment, la data no és pas d’en Jaume II. Cal assenyalar que tant el peix com la RO i la Tau fan referŹncia a Crist.

20.

Els transmissors de la llegenda no recorden el nom del rei en qüestió. Perė, a causa del seu emplaćament en el temps, havia d’ésser forćosament Jaume II. 155

B) Davant la insostenible situació, els templers es van dir: — Aixė no pot ser. Ha d’arribar un dia en quŹ el rei acabarą amb nosaltres! Qui no ens assegura que ja en la visita que ens pensa fer? Es van reunir en capítol. Sabien que el rei acostumava anar cada dia a oir Missa i a prendre la comunió: “Moriria emmetzinat!”. Malauradament per a ells, un escolanet va sentir i escoltar la conversa i es va acostar, diligent, fins a Lleida, al Palau Reial, per avisar el rei. Perė no el deixaven entrar. De primer, li va negar el pas un sentinella. Després, un oficial. I, finalment, va ser un inquisidor qui li va permetre l’entrada en sentir-li dir: — És que és vida o mort! L’inquisidor ho digué al rei, que li contestą: — Deixeu-lo passar! Un cop l’escolanet estigué enfront del monarca, aquest li preguntą: — Quines novetats em portes? I aleshores li explicą tot el que havia escoltat. Seguidament, Jaume II li inquirí: — El que dius és veritat? — Sí. — És cert, aixė? — És cert. — És cert, aixė? — És cert. — És cert, aixė? — És cert. Completament convenćut, va convocar un Consell. En acabat, va enviar una carta segellada al Sometent, que no es podia obrir fins a les 12 de la nit. Arribat el dia, el rei pują a Sant Salvador. Només amb la 156

guąrdia imprescindible; si bé a la claror venćuda, a l’hora en quŹ ell havia demanat la missa i el parlament, el tossal de Montpedró estava encerclat del tot pel Sometent. La missa s’inicią i continuą amb total normalitat. Perė, en el precís instant en quŹ el templer oficiant aixecą l’Hėstia destinada al rei, aquest cridą: — A la una! Era la contrasenya. El Montpedró es comenćą a bellugar com sacsejat per un terratrŹmol, i el rei prosseguí: — Prou! La missa s’ha acabat! Aquesta Hėstia se la prendrą vostŹ! El frare, segons aquesta versió, morí al cap d’unes quantes hores, horroroses. Els seus companys fins ho feren abans que ell. C) D’entre els nombrosos missatges que els templers es transmetien amb els miralls tres són els que ens han arribat fins avui, i tots tres del dia just del seu extermini. El primer deia: “El Santo está muy enfermo, no hay noticias”. Hom l’interpreta com que ja tenien l’Hėstia enverinada. El segon completaria el primer: “Sólo que le toque la lengua, morirá”. I també el tercer: “Vamos a la capilla a rezar, porque esta noche habrá tempestad”. Tot i esperar la visita de Jaume II, i el que havien planejat, el frares actuaren amb la més absoluta naturalitat. I igualment qui s’havia unit a la seva causa, com l’ermitą de torn, encarregat, per tant, de conrear els horts que havia als peus del Montpedró, propietat de l’ermita. Mentre hi baixava, fou sorprŹs pel piquet vingut de Lleida, que el va assassinar encontinent, sense contemplació. Al cap de poc, van fer el mateix amb els seus amics de dalt. Seguidament, i amb el rei i la seva escolta, es dirigiren vers Sant Quiles i Montmagastre. Acabaren amb tots els frares. 157

15. El Nuberu i les Xanes(21)

El Nuberu s’autodenominava el déu o senyor de les tempestes. Era de feroć aspecte, una espŹcie de monstre alat, amb molts amics i enemics. Amb els primers es mostrava extraordinąriament generós. Amb els segons, terriblement cruel. Perė inconstant, variable, ja que igual perdia els uns com guanyava els altres amb gran facilitat. Li agradava sobremanera carregar gent a sobre i escoltar d’ells: — Nuberu, enemic del sol, porta’ns al teu mągic vol! Per a ploure punxava la “panxa” de les bromes amb les urpes. De les mans, per a un plovisqueig; dels peus, per a un ruixat, i de les mans i dels peus, per a un aiguat o diluvi. Per als trons, agafava les bromes entre les mans i les feia xocar. Per al vent, simplement bufava. Utilitzant el pulmó esquerre si volia el vent fred, i utilitzant el pulmó dret si volia el vent calent. Per a la calamarsa, bufava la pluja amb l’aire del pulmó fred. I per a la neu, les bromes, amb idŹntic pulmó. Finalment, per als raigs i llampecs, llenćava a la terra poderoses i refulgents mirades. Doncs bé, aquest déu o senyor ancestral de les tempestes havia regalat un preciós anell de noces a la seva promesa. Un déu rival estava també enamorat d’ella i la va requerir d’amors. Rebutjat per la deessa, li va prendre l’anell i es va transformą en alzina, en un indret molt llunyą. D’aquest mode evitava la boda. Durant segles i segles, el Nuberu, que sabia de l’encantament, va estar buscant incessantment l’arbre. Aquest tenia un distintiu,

158

21.

El Nuberu és un ésser de la mitologia bascoide i les xanes, nimfes de les fonts i muntanyes, ho són de l’astur. El que apareguin a Pinyana, un indret tan llunyą dels seus orígens, té molt d’inexplicable. Amb tot, cal recordar que el poble basc, en un principi, s’extengué per una gran part del Pirineu i que, el 1025, Sanć III, rei de Navarra, fins s’apoderą de la Ribagorća. Ambdės fets marcaren indubtablement la regió i la llegenda, juntament amb les del Trasgu i del Dianyu, n’és un bon exemple.

precisament l’anell, perė únicament era visible la nit mągica de sant Joan. A l’últim, va aconseguir donar amb ell. Concentrą a l’instant tots els seus poders. Troną, llampegueją, plogué, rugí el més fort dels vents. Debades! El seu enemic no va pas soltar l’anell. I un cop rere l’altre, durant cents d’anys. El que no va poder assolir la forća d’un déu, heus ací que ho assolí l’amor de dos joves humans. Als respectius domicilis del Berenguer i la SibilŠla(22) s’oposaven al seu matrimoni, per la qual cosa la parella va decidir escapar-se la nit de sant Joan, aprofitant que la majoria de la gent es tancava a les seves cases a causa de la mągia desenfrenada de la data, en quŹ fades, dimonis, follets i tota mena d’esperits, tant de benignes com de malignes, eixien dels seus amagatalls. Després d’una bona estona de vagar sense rumb, van arribar a la vora de l’alzina i allí, sota la seva empara, van determinar passar la nit. Tot just els seus cossos hagueren contactat amb l’alzina, aquesta es va remoure amb ímpetu, fins desarrelar-se per complet. Llavors, i perquŹ el déu es va veure perdut, va tirar l’anell al riu per a que mai fos trobat. Perė la seva condició d’arbre durant tant de temps li havia impedit conŹixer que el Nuberu havia estat preparant una hąbil estratagema. Cada any, per sant Joan, les Xanes, unes fades bones i amigues del Nuberu, cobrien el llit de la Ribagorćana, que aquest era el riu, amb un fil finíssim d’or. L’adreć va anar a parar, ėbviament, entre l’atapeēda xarxa teixida al llarg dels segles i lliurat novament a la deessa, que així va poder emmaridar-se amb el seu estimat. Perdut l’anell i desarrelat, el déu rival no va poder recuperar jamai els seu estat natural de déu i romangué arbre per sempre, fins morir. — Quan aixė hagi succeēt —va dir el Nuberu al Berenguer i a

22.

Els noms són creació de l’autor i han estat escollits per ser forća habituals a la zona en aquell temps. 159

la SibilŠla— feu agulles d’ell. Quantes més en tireu al riu la nit de sant Joan, al terme de Pinyana, més possibilitats tindreu de viure molts anys, tots de felicitat. DepŹn de la posició amb quŹ caiguin a l’aigua, que és cosa que no us puc revelar. Existeix una segona versió. No va ésser el déu rebutjat qui es va convertir en alzina. El déu hi convertí la promesa del Nuberu. Tan bon punt el Berenguer i la SibilŠla s’hagueren recolzat sobre el seu tronc, l’arbre va recobrar rąpidament l’aspecte de la deessa, que així es va poder casar amb el seu estimat, el qual, d’amagatotis, ho havia estat observant tot. Perė el vestit que les Xanes, per encąrrec del Nuberu, havien confeccionat per a la núvia, no agradą suficientment al déu. Enutjat, perquŹ entre els nombrosos invitats a la boda n’havia vist un que li havia paregut millor, castigą les fades a fer-ne d’altres, tots diferents i meravellosos. Sense descans, dia i nit, vora la Ribagorćana, si bé per als humans només serien visibles, vestits i fades, les nits de sant Joan. Fins que, i en agraēment als molts favors rebuts d’elles, algú encertés a travessar el riu per on estaven, sense estripar els vestits, sense trencar el fil d’or que els unia i... sense mullar-se! Passą un puial d’anys. Qui s’ensopegava amb les fades, que eren sabedores de la solució, malgrat que no la podien descobrir, o no la clissava, o les titllava de boges quan li demanaven l’ajut. Sortosament, al comenćament del segle XI, un grup d’eremites, format per homes i dones, s’establí un xic més endalt, en una ampla terrassa no gaire allunyada de la riba esquerra del riu. Temps després, a l’indret s’hi bastí el monestir de Vallverd, en quŹ prosperą una important comunitat de monges Bernardes. És a elles, precisament, a qui s’atribueix el desencantament de les fades. La solució l’ataüllaren de pressa: construir un pont! L’aixecaren durant anys, a les nits solsticials d’estiu. En acabat, la festa fou gran. Les monges, a més de guanyar-se l’amistat de les fades, guanyaren també, grącies al pont, un bon grapat de posses160

sions a l’altra banda del riu. Regalades, les unes, i comprades, les altres. El pont, famós, fou batejat amb el nom de “Pont de les Monges” i no morí fins a l’inici del segle XX. El que quedava de les seves restes fou engolit per les aigües del pantą de Santa Anna, una mica més amunt de la presa. Cal dir que el lloc on va arrelar l’alzina coincideix plenament amb l’emplaćament de l’ermita de Santa Anna, la qual, segons la llegenda, va ésser construēda al cap de poc temps. És per dit motiu que, entroncant amb l’esmentada llegenda, van sorgir dues boniques tradicions. L’una, tirar agulles a la Ribagorćana la nit de sant Joan. L’altra, tocar el forrellat de l’ermita. En un moment determinat (el dia de sant Salvador o qualsevol altre dia de l’any), el solter que de primer arribés a tocar-lo, o bé es casaria aquell mateix any o bé trobaria nėvio o nėvia.

16. El Trasgu(23)

El Trasgu era el déu o senyor de les cuines, que igual les endrećava que desendrećava. Depenia del tracte rebut. Si se sentia menyspreat, a més de desendrećar, regirava per tota la casa i pispava tot quant li queia en grącia, principalment roba neta. Qui li’n regalava o li’n rentava era afavorit totes les nits de lluna plena amb algun regal. Només era visible la nit de sant Joan. La resta de l’any havia viscut invisible, bé al bosc o a les muntanyes, bé entre els padellassos d’alguna cuina, que era el que ell preferia. Dormia durant el dia i treballava durant la nit. Perė a les cuines solament s’hi quedava si se li demanava. PrŹviament, s’havia d’invocar sant Joan. D’aquest mode:

23.

El mot sembla derivar del castellą “Trasgo”, que és el nom genŹric de determinats follets de naturalesa entremaliada i inquieta. 161

Sant Joan de dúctil coure, sant Joan de tenać coure, ensenya’ns al pinyanencs tota la mągia que tens. Sant Joan de foc, sant Joan de roc; si és que sí, que parrupi un colomí, si és que no, lloat sigue Nostre Senyor!

Havia les següents variants: Sant Joan de dúctil coure, sant Joan de tenać coure, mostra-mos als de Pinyana d’esta nit tota la mągia. Sant Joan de foc, sant Joan de roc, si és que vols, que refilen los rossinyols, si és que no, lloat sigue Nostre Senyor. I també: Sant Joan de foc, sant Joan de roc, si és que et dóna la gana, que repique una campana, si és que no, lloat sigue Nostre Senyor. Si era que sí, se sentia de seguida un parrup, un refilet o un ding-dong, segons hagués estat la invocació. Perė el Trasgu no apareixia mai d’immediat. Ho feia al cap d’una estona i sempre exclamant: 162

Alaop, el Trasgu sóc!

Seguidament, assegurava que era més vell que la lluna, que la lluna era filla seva, filla de la seva mą, que li cabia precisament al forat completament rodó de la palma de la seva mą esquerra, i que la lluna mataria a qui matés ell. A continuació, passava la nit amb aquells que l’havien cridat. A les cuines de les seves llars, endrećant-les o desendrećant-les, tal com ja ha estat indicat. I, a trenc d’alba, es decidia si l’havia de passar la resta de l’any en una d’elles, o al bosc o a les muntanyes. Abandonava l’abric, tan sols, esporądicament, les nit de lluna plena, per a parlar i abraćar la seva filla, la lluna, i per a oferir regals.

D’ell quedą a Pinyana la següent frase feta, referida a quan es trobava a faltar alguna cosa: “Ha sigut lo Trasgu!”.

17. El Dianyu burleta(24)

Tot d’una, els habitants de Pinyana van veure interrompuda la seva tranquil.litat. A l’ermita de Sant Salvador que, des del cim del Montpedró, dominava completament el poble, s’hi establiren uns frares del dimoni que sacrificaven donzelles i es bevien la seva sang. La tradició, a l’igual que en la llegenda ja contada sobre l’extermini dels frares de Sant Salvador, diu que aquests foren els templers. Sortosament, es conta que els pinyanencs comptaren amb un aliat inesperat, el Dianyu. Si bé només era visible la nit de sant Joan, la seva protecció s’estenia prącticament durant la resta de l’any. El seu aspecte, perė, no induēa pas a la confianća. Per aparŹixer havia, de primer, de parlar algú. I ell, a continuació, fer l’eco. Es distingia de l’eco de debė —molt abundant a Pinyana, envoltat com estava el poble de muntanyes—, per la rialla final, sempre la mateixa: — Hi, hi!

24.

El mot pareix ser el nom propi d’un follet. Segons la tradició, també bascoide, a l’igual que el Nuberu i el Trasgu. 163

Seguidament, saltava dels arbres en quŹ vivia, roig com la sang i enroscat com un cuc, i rodava i feia uns quants bots, grans i petits. Després, es desentortolligava i es plantava tot dret, com el brot d’un avellaner: era un nan, lleig com un pecat. Les seves cames eren més primes que un fideu i els seus braćos li arribaven al terra. Les seves mans, més grans que els peus, li servien també per a caminar i és per aixė que, juntament amb el nom de Dianyu, rebia el de “Los quatre potes”. Tant caminava amb els peus, com amb les mans, com amb les dues coses alhora. El seu nas era de pam, punxegut com un curnyol; tenia els ulls de puća; els rojos cabells, d’erićó, i la seva boca, eternament oberta, semblava l’entrada d’una casa sense porta, a mig caure. — Sóc el Dianyu —s’anunciava—, el Senyor de les entremaliadures, protector dels boscos i de la gent que els habita. I protector, així mateix, de tota persona bona que em demani, hi, hi! Portava una capa immensa a sobre, roja com tot ell i, a sota d’ella, ningú corria perill. Qui s’hi havia refugiat, ja mai més tornaria a tenir por i, durant un any, gaudiria d’un extraordinari favor, millor dit, d’un excepcional do que només descobriria en un moment determinat. Solia dir: — La por és la cosa més inútil del món. No és més que un destorb, hi, hi! El referit do, mentre es va prolongar l’estada dels templers a Sant Salvador, va consistir quasi sempre en la immunitat: qui el fruēa no podia ésser ni ferit, ni venćut, ni assassinat. No era l’únic. Per tal de protegir millor els pinyanencs, traćava cada any nombrosos cercles per tot el terme. Dins d’ells, ningú els podia fer mal. Aquella nit, de segur!; posteriorment, mentre duressin, mentre fossin respectats pel homes, animals, vent, pluja, neu... PerquŹ la mągia s’esfumés, tan sols calia que fossin esborrats en part. Els utilitzaven, principalment, quan els frares, un rere l’altre, il.luminaven la nit amb llurs ciris, serpentejant misteriosament el Montpedró. 164

— Són les processons dels morts! —exclamaven—. Alguna jove ha mort o estą a punt de morir! La fi dels templers, segons aquesta llegenda, va succeir precisament una nit de sant Joan, en quŹ van intentar atrapar el Dianyu. Hom conta que un cop assassinats tots, aquest, i de cara a l’ermita, va passar el que quedava de nit proferint, incansablement, la seva rialla especial: — Hi, hi! Arran d’aquest fet, se li afegí el cognom de Burleta, el Dianyu Burleta, los Quatre Potes Burleta, el Senyor de les Entremaliadures, que es burla de les persones vils, arrogants, presumptuoses, petulants, presumides, fanfarrones, vanitoses, impostores, mentideres, infames, roēns...

18. Montroi, l’altar o la muntanya sense pic

Montroi és un tossal argilós, un petit altiplą de 495 metres d’altitud, situat al bell mig de la vall del Solą. Tot ell, visible des de molt lluny, i des d’els quatre punts cardinals, és d’una bellesa extraordinąria. A l’igual que el Montpedró, irradia mągia i la seva sola contemplació enriqueix els esperits de tots els castellonroiencs. Pareix un altar. L’altar per antonomąsia, digne de les ofrenes més sublims. I així, almenys, o degué també d’interpretar el personatge de la nostra histėria. Fa anys, anys i panys, un sacerdot de Castellonroi(25) s’hi dirigí amb la seva serventa. Ell hi pują cantant. Ella, carregada amb un feix de llenya.

25.

Alguns situen la llegenda al segle XVIII. I realment s’hi escau. En aquest segle, concretament a la dŹcada dels 30, el Rector del lloc s’enfrontą greument contra l’ermitą de Sant Salvador i de l’enfrontament en sortí clar culpable el propi Rector, que llavors l’era en Miquel Perera. Fou ell qui s’autoimmolą? Cal indicar que el tossal de Montroi era el tossal on s’executaven els condemnats a mort de Castellonroi, és a dir, era el Tossal de les Forques del lloc, encara que no l’hagi trobat mai sota aquesta deno165

En arribar a dalt, ell s’agenollą davant l’únic oliver que hi havia i resą. Ella, mentre, deixą el feix al centre, exactament, del tossal, de l’altar, de la muntanya sense pic. Seguidament, després que el sacerdot hagués acabat els seus precs, es col.locą damunt el feix i la seva serventa hi apretą foc. Va tenir la mort elegida: “Ofert a Déu en sacrifici, voluntąriament”. En un sacrifici com els antics sacrificis. Cremat, sobre un altar, si bé sobre el millor dels altars: “Montroi”.

19. El barranc de les Bruixes

El barranc de les Bruixes es troba a la Partida del Solą, fregant els peus del tossal de Montroi i quasi sempre recorregut per un filet d’aigua, que el fan ser amic d’infinitat d’ocellets i de plantes. Perė també d’estranyes i misterioses histėries. En ell, hom diu, s’hi reunien les bruixes en “aquelarre”, vingudes d’arreu. Era cada any, el 31 de juliol, i aquella nit hi havia molta por al poble: els nens se n’anaven molt d’hora al llit i els grans tenien cura de ben tancar i barrar les portes i finestres de llurs cases i no aclucaven un ull. En certa ocasió, un indeterminat dia del segle passat, un venedor de sal de Peralta s’hi acostą per abeurar el seu ruc. Venia de vendre sal a les torres que havia al peu de Sant Salvador. D’un plegat, comenćą a sentir sorolls i es van produir fortes esllavissades a les parets del barranc. Fins i tot els matolls es movien amb frenesí. Afortunadament, conservą la calma. Agafą sal dels seus sacs i en tirą, generós, per tot el seu entorn. En un tres i no res, tot quedą en pau, com abans. Les bruixes no van tornar a inquietar més ningú i s’acabaren definitivament els aquelarres, mal que, durant molt de temps, l’indret continuą provocant certs recels, temors, esgarrifances... Els grans deien als nens, per a fer-los por: — No aneu al barranc de les Bruixes, que una bruixa us agarrarą! Perė els nens, potser perquŹ els havien dit precisament aixė, encara s’hi apropaven més. 166

— Anem a matar bruixes? —era la frase amb quŹ se solien animar. Amb una pedra ben grossa cadascú, s’atansaven fins al barranc, hi tiraven la pedra, amb tota la forća del món i, seguidament, marxaven corrents.

20. El venedor d’escombres

Es conta que una vegada, a Castellonroi, havia un venedor d’escombres i tot quan guanyava ho enterrava al costat d’un ametller que s’aixecava a prop de la cabana on vivia, situada en el refugi d’un barranc. Era el barranc de les Bruixes, a la Partida del Solą, on abundaven les plantes escombreres. Malgrat els continus i estranys sorolls i el rumors de que per allí hi havia bruixes de debė, a ell li agradava molt l’indret. Perė una nit, en anar a enterrar els guanys de tot el dia, es trobą amb que li havien desaparegut tots els diners. I també les escombres que no s’havia emportades! Poc després, el venedor ho comunicava als habitants de Castellonroi i els confessava que havien estat les bruixes. Que n’havia vist unes quantes, volant amb les seves escombres! Abandoną la cabana i fins i tot el poble.

21. La Sinyora i Sant Joan

Tothom parla de la Sinyora, una gran Sinyora que va viure al castell. Havia de ser, per tant, d’abans de l’any 1642, en quŹ el castell fou cremat i derruēt per les tropes del general francŹs, el Mariscal La Mothe. Castellonroi s’assenta a la solana d’un serradet, que va des de la muntanya del Castell, a sol ponent, fins a la de Sant Joan, a sol ixent. Si tenim en compte que tan sols hi va haver un Sinyor que va residir al poble d’una manera més o menys estable, en Pere de Castre, Sinyor de Castellonroi des de l’11 de setembre de 1511 fins al 21 de marć de 1530, dia de la seva mort a Barcelona, es podria 167

deduir perfectament que la dita Sinyora hauria pogut estar o bé la seva esposa Caterina Pimentel i de Lanuza, o bé la seva mare AgnŹs de Rocacrespa i Desplą. El resultat de l’anąlisi conjunt de la histėria i de la llegenda es decanta clarament per aquesta última. AgnŹs de Rocacrespa era monja en el monestir de Jonqueres de Barcelona, de l’ordre de Santiago de l’Espasa. Segons l’esmentada ordre, les monges prometien pobresa i obediŹncia, perė no castedat i podien contraure matrimoni en qualsevol moment. Cal suposar, doncs, que ella sortí del monestir per a casar-se. No obstant aixė, no ho va fer. Es convertí en una més de les amants de Felip de Castre el Pėstum, Sinyor de Castellonroi des de 1461 fins a 1506. I amant a l’Aragó, on ell posseēa el gruix de les seves possessions. I amant a Castellonroi, que la llegenda parla d’intensos amors, que és el lloc on la parella viuria els seus dies més felićos i on possiblement naixeria el seu únic fill, Pere de Castre. La Sinyora, prossegueix la llegenda, era summament reli-giosa. Cada dia es feia portar amb un palanquí cobert, per quatre servents, fins a l’ermita de Sant Joan. No hi anava plegada de mans. Portava sempre amb ella una copa de plata i un ram de flors. A la primavera, el ram era de roses blanques, que era el seu color preferit i abundaven als jardins del castell. Un cop a l’ermita, hi dipositava el ram, oēa missa i, en acabar, omplia la copa d’aigua beneēda i retornava al castell, on derramava l’aigua per totes les estances. D’ella també es diu que fou enterrada a Castellonroi. Al cementiri vell, al corral de Farrastadilla, i que la gran llosa que encara s’hi conserva, va ser la llosa que tancą la seva tomba, sota la qual, s’assegura, s’hi trobą un tresor, fa un gavadal d’anys.

22. La Sinyora

Es conta que una vegada, molt abans que la Sinyora de les roses blanques, n’hi hagué una altra que també visqué al castell i 168

satisféu Castellonroi de béns. Uns diuen que era Baronessa, altris que Marquesa i, en aquell temps, el lloc no estava en el seu emplaćament actual, a l’ombra del derruēt castell, sinó un xic més allunyat, a les Solanes, a la Vall del Reguer. Els estrats del terreny indiquen notėriament el pas de dues grans avingudes d’aigua. La segona d’elles, segons la lle-genda, s’endugué el poble. I llavors, la Sinyora ordeną el seu trasllat: — Prou! Mai més cap riuada el tornarą a arrasar. Es reconstruirą al serradet del Castell! I quan ja el nou poble va estar edificat, des de la torre de l’homenatge marcą els límits del terme municipal: — Serą tot quant es veu des d’aquí, serą tot el got, els vessants de les serres que envien l’aigua al Reguer i al Solą. Quasi, exactament com avui. I quasi, perquŹ aleshores Pinyana era municipi independent. La dita Sinyora havia d’ésser ama, doncs, de tot quant doną i de gairebé totes les terres veēnes, si no de totes. I hauria hagut de viure, conseqüentment, al principi de la Reconquesta de la zona, feta pels vescomtes d’ňger, de la Casa de Cabrera (Camporrells, Castellonroi, Pinyana i Valldellou), i del comte d’Urgell (Albelda). La condició va existir de debė. Des d’els voltants de l’any 1093, en quŹ Castellonroi passą als cristians, fins al 1208, en quŹ el rei Pere I, per insubordinació del vescomte Guerau Ponć IV, que intentava apoderar-se de tot el comtat d’Urgell, lliurą Pinyana a la família Torroja.(26) En aquest període de temps va haver cinc Sinyores, les següents: Estefania, esposa de Guerau Ponć II (1091/1093-1132). Sanća, esposa de Ponć Guerau II (1131-1145 ?).

26. El

membre de la família afavorit fou Hug de Torroja, marit de Maria de Montpeller. Morí sense descendŹncia i llegą Pinyana a la seva neboda AgnŹs, casada amb Ramon Folc IV de Cardona. 169

Berenguera de Queralt, esposa de Guerau Ponć III (1145-1165). Marquesa d’Urgell, esposa de Ponć Guerau III (1165-1199). Elo de Castre, esposa de Guerau Ponć IV (1199-1208). La Sinyora hauria pogut estar qualsevol d’elles, amb preferŹncia per la primera i quarta.

23. La roda del molí de la Sequieta

A Castellonroi es conta que la mala sort té molt a veure amb les rodes de molí. I, principalment, amb les rodes del molí de la Sequieta. Aquest molí, d’oli, es comenćą a construir a la fi de l’any 1796. Amb data de 18 de marć de 1797, Francesc Moix Monturiol,(27) veí d’Alguaire, acordą amb els castellonroiencs Josep Es-teban, Josep Coll, Miquel Cambrai, Antoni Mascaró, Josep Cristóbal i Josep Monturiol, proveir “el molí que s’estava bastint a la Sequieta” amb 10 pedres grans, pel preu de catorze duros, i amb les dues rodes de la premsa pel preu de quinze duros.(28) El tal molí mai va fruir d’aigua i d’electricitat com a energia. La premsa va funcionar en tot temps grącies a la forća del homes i sempre va estar en desavantatge amb els altres dos molins del lloc, d’oli i de farina alhora, el molí de Dalt i el molí de Baix. Deixą de rutllar poc abans de la Guerra Civil. En tancar-se, es comentą: — Era d’esperar, sempre ha tingut mala sort. I tot per culpa de les seues rodes, per haver-les comprat a aquell home d’Alguaira! Del citat home es deia, justament a Castellonroi, que es queixava contínuament. I es queixava, precisament, de la seva mala sort. Fins i tot es recorda una queixa concreta: 170

— QuŹ podria fer per no ser tan desgraciat? Avui mateix me

27. Era

fill de Francesc Moix, d’Alguaire, i de Teresa Monturiol Novals, de Castellonroi. 28. Arxiu Cas de Cambrai, document solt, sense classificar.

s’ha mort una muleta que havia comprat feia poc!

I, a partir d’aquí, nasqué la llegenda. En acabar de proferir aquesta queixa, un desconegut li contestą:

— Ai, bon home! Jesucrist, en pic ratlla el dia, estén un munt de rodes de molí i les deixa caure sense cap mirament. I, a qui toca la roda, es seva i ben seva!

— Doncs així —va replicar ell—, me faré mercader!

Dit i fet. Junt amb les rodes que li van tocar, a puials, i aquelles que ell mateix va decidir construir, va muntar un ric negoci i va adquirir molta fama. De bona i de dolenta.

De bona, per a qui rebé “segurament” una roda feta per ell. I, de dolenta, per a qui n’obtingué, “tal vegada, una de Jesucrist”, com “degué de passar” en el cas del molí de la Sequieta.

24. Els sorolls del barranc de Lopis

Al terme de Camporrells, fregant amb el nord-oest del terme de Castellonroi, hi ha el barranc de Lopis. El nom li ve, segons la llegenda, d’un famós lladre que hi visqué, allą pel segle XVIII. Es deia “López”, que Castellonroi catalanitzą en “Lopis”. Era cŹlebre, temut i odiat. El seu camp d’acció es reduēa quasi exclusivament a les terres de l’entorn del barranc, per les quals es creuaven els camins que portaven a Camporrells, Natją, Valldellou i Castellonroi. Ho robava tot. Des de la rella, mentre el pagŹs menjava, o el menjar, mentre el pagŹs llaurava. I també assaltava els transeünts quan els veia sols i tenia clara la victėria. Des dels cims que envolten el barranc, vigilava constantment i el seu amagatall no el trobą mai ningú ni després de mort. Una vegada un jove de Castellonroi anava fins a Natją i va ser atacat pel Lopis. — Dona’m los cŹntims! —li ordeną. — No duc ni cinc... 171

— Doncs dona’m les espardenyes, que són noves! — Doncs per aixė m’haurąs de dixar assentar... I, assegut que estava, agafą dues pedres amb les quals colpeją el lladre; amb tanta forća i rąbia, que el matą. Rąpidament, girą cua cap a Castellonroi. Acompanyat del seu pare i de les autoritats del lloc, retorną en breu al barranc, on enterraren el facinerós, sense deixar cap testimoni de l’indret. No hi hagué judici, ni res, que res havia passat. Perė, transcorregut un temps, al barranc hi comenćą a brollar aigua, i aigua medicinal, i també a sentir-s’hi estranys sorolls. La notícia s’estengué i llavors la gent es preguntą: — I el lladre? QuŹ ha sigut d’ell? No hagué resposta oficial. La resposta fou popular: — De segur que no ha marxat. O algú l’ha matat o s’ha mort i l’aigua són les seues llągrimes i el soroll, els batecs del seu cor, per no haver tingut un enterrament com cal, cristią...

25. Castellonroi i Pinyana o el destí

Allą per l’Edat Mitjana, durant els segles XIV i XV, Castellonroi i Pinyana, que encara eren dos municipis independents i veēns, no es portaven massa bé entre sí. Principalment, en Źpoques de sequera. Llavors, Castellonroi, quan el Reguer s’assecava, necessitava de l’aigua del riu Noguera per abeurar el seu bestiar i els de Pinyana no els donaven fącilment el pas. PerquŹ, deien ells, ho aprofitaven per a pasturar en els seus pasts. I si llurs homes es barallaven sovint, també els Senyors jurisdiccionals dels dos llocs, els Anglesola per Castellonroi, i els Alamany de Toralla per Pinyana. A la ciutat de Lleida, que ja bevia de la Noguera, no li feia gaire grącia la cosa i és per aixė que els pąhers ho comunicaren al rei en un dels seus viatges a la ciutat. Aquest cridą els dos Senyors i celebrą un gran banquet. Perė no va haver avinŹncia per part dels Senyors. Empenyat, el rei, en aconseguir-la, se’ls endugué als jardins del palau, acompanyat d’un dels seus consellers amb fama d’endeví. Hi 172

estigueren molta estona; passejant i conversant. D’un plegat, l’endeví exclamą: — Us asseguro, senyors, que tant vosaltres, com els vostres successors, igual gaudireu de llargues temporades de pau com de discėrdia. Perė, finalment, un dels dos pobles s’engolirą l’altre. Quin? El destí ja estą escrit i el podreu trobar en aquest mateix jardí! En silenci, continuaren passejant. Fins que, tot d’una, el Senyor de Castellonroi s’ajupí. Els ulls li brillaven d’alegria. Acabava de trobar el destí i favorable a ell: en aixecar-se, entre les seves mans, refulgia, esplendent, una fulla quadrifoliada de trŹvol, símbol de la bona sort!

26. La Penna-Roia i el Montpedró

La llegenda explica l’origen d’aquesta dues mítiques muntanyes, la Penna-Roia i el Montpedró. Diu: En aquell temps, quan encara no existien els reis, havia un parell de gegants que es barallaven contínuament i es barallaven al bell mig d’una ubŹrrima vall banyada per les aigües de la Ribagorćana, que ambdės es disputaven aferrissadament. A causa de la lluita, l’estaven fent malbé, ho destruēen tot, i els animals que la poblaven van demanar ajut als ocells que vivien a les muntanyes voranes i aquests, aleshores, van acudir a les seves amigues les bromes, al sol i al vent. Quan més embardissats estaven els dos gegants, van ajuntar-se els quatre amics, els ocells, les bromes, el sol i el vent, i van comenćar a actuar. Es col.locaren uns damunt els altres, a mode d’estrats, i l’estrat inferior l’ocuparen els ocells, que convertiren, de seguida, el dia en nit. Sorpresos, els gegants miraren al cel alhora, i llavors els ocells s’apartaren d’immediat per a deixar pas a la pluja, la qual, grącies a la seva composició especial, preparada a propėsit, els immobilitzą per complet, en banyar-los amb lava volcąnica, densíssima.., 173

Seguidament, arribą el torn del sol, que secą rąpidament la lava i els va fer roca eternament. I, després del sol, engegą el vent. Tan fort va bufar, que separą els dos gegants per a sempre, fins a la fi dels temps, i els emplaćą en el seu lloc actual: l’un, la Penna-Roia, a Valldellou, i l’altre, el Montpedró, a Castellonroi.

174

Capítol VIII

Plantes El món de les plantes és un món meravellós, apassionant, que no pot faltar en la histėria de cap poble. Tot quant es descriu sobre elles en aquest capítol estą transcrit exactament tal com m’ha estat explicat. I tot, evidentment, referit al món de les plantes de Castellonroi. A més de la peculiaritat dels remeis i de les anŹcdotes que ens ofereixen moltes d’elles, voldria destacar, també, la singularitat i bellesa d’alguns dels seus noms, com “sarraixó” i “capitana”, emprats exclusivament al lloc i dignes de figurar en els diccionaris. 175

1. AGULLETES (Erodium moschatum)

Les agulletes s’arreplegaven per als conills i també per a preparar-ne una tisana amb la qual es felen gąrgares contra les infeccions de la gola.

2. All (Allium sativum)

Era creenća que si es penjaven “rastris” d’alls en algun indret de la casa, s’allunyaven els mals esperits. A més d’utilitzar-se per a cuinar i adobar les olives, se’n feia cataplasmes contra el reuma i la bronquitis.

3. Alzina (Quercus ilex sp. rotundifolia)

L’alzina o carrasca és l’arbre autėcton més típic i abundant del terme. El seu fruit, l’aglą, es donava als porcs i també s’aprofitava per a fer malt. S’arreplegaven els aglans, se’ls treia la pell, es torraven en una paella i, quan ja estaven negres, s’hi tirava una cullerada de sucre. S’emprava com a substitutiu del cafŹ. A vegades hi havia gent que, de l’alzina, n’agafava un aglą, una fulla, un bocinet d’escorća i un bocinet d’arrel i ho posava tot en una bosseta, que connectava amb el pit. D’aquest mode, afirmava, es prevenia contra la tuberculosi. Pel que fa a la fusta, se’n feia carbó al mateix bosc.

4. Argelaga (Calicycotome spinosa)

Fins fa molt poc, quan mataven els porcs, utilitzaven feixos d’argelagues per a rostir-los. Actualment s’usa el butą. Abans, i per manca de diners, també s’usaven per a dormir. Se’n posava un bon grapat a terra i, damunt seu, un bon grapat de palla, sobre la qual es ficava, o no, una borrassa. L’argelaga servia de molla i evitava que pugés la humitat del sėl. Així mateix, al temps del granar, el bestiar se la menjava. 176

5. Arnalló (Ononis tridentata)

Els arnallons, que floreixen a partir dels últims dies de maig o primers de juny i creixen en terrenys on abunda el guix, serveixen per alimentar els conills i el bestiar. Antigament, fins hi havia les novenes dels arnallons. Es feien contra la migranya i la seva tisana s’havia de prendre en dejú, de bon matí. Són les arnalletes o ruacs d’altres contrades.

6. Aubegó (Asphodelus carasifer)

Els aubegons, obegons, porrasses o arbessons, un cop bullits, s’empraven per al menjar dels porcs, juntament amb els alls de bruixa, aglans, remolatxes, etc. Aquesta planta generą els següents refranys: a) Any d’aubegons any de xicarrons. b) Any d’aubegons, any de minyons. c) Si granen los aubegons, ordi a milions.

7. Belladona (Atropa belladona)

De la belladona, es recollien les fulles a la fi de l’estiu i s’assecaven a casa, en llocs ben ventilats. Se’n feia tisanes contra la tos, no gaire carregades i un sol camí al dia, degut als efectes paralitzants de la planta. Perė les fulles també tenien una aplicació, de verdes: rebaixar la febre, tot aplicant la seva part peluda a la planta dels peus.

8. Berbena (Verbena sp.)

Hom empra la berbena per adobar les faves.

9. Blet (Chenopodium album)

El blet, el blanc, es menjava com a verdura. 177

alzines o carrasques. Se’n troba a centenars, els anys que plou. Els experts asseguren que quan més en surt i menys es corquen és quan la lluna minva i hi ha cases que n’adoben per a tot l’any. Ho fan de dues maneres. Una, simplement penjant-los i deixant-los assecar. L’altra, fent-los bullir, de primer, i, després, introduint-los en un pot de vidre, alternant una capa de bolets amb una capa de sal. El pot no s’ha de tapar. Únicament amb un drap, sobre el qual haurą d’estar, sempre, una capa de sal, renovada contínuament. En cas contrari, els bolets es faran malbé.

12. Bolomaga (Ononis spinosa)

Bolomaga o balomaga. És l’abriüll o gavó d’altres llocs. Juntament amb les blanquines o blanquielles (Centaurea solstitialis), constituēa el terror dels lligadors de feixes de gavelles, a causa de les seves punxes.

13. Borranya (Borago officinalis)

Molta gent es menjava la borranya o borratja com a verdura, els cŹlebres borranyons citats al capítol de gastronomia. La seva aigua, la famosa aigua de borranya, tant se la prenien les persones com els porcs. Les persones, contra l’estrenyiment. I es lliurava als porcs, amb un bon raig d’oli, per a purgar-los.

14. Botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum)

La botja d’escombres és la botja per antonomąsia, dita també botja blanca, per les seves flors blanques, o simplement botja. S’aprofitava, com molt bé indica el seu nom, per a fer escombres, amb les quals s’escombraven els carrers i les eres i les seves mates tendres eren menjades com a verdura. Així mateix, a causa de florir després dels timons i romers, eren i són molt ben vistes pels apicultors. Creixen en quantitat, tant a Castellonroi com a Pinyana, i constituēen un dels símbols d’aquest desaparegut lloc. Temps enrera, quan els seus senyors en prenien possessió, i tot 178

10. Boix (Buxus sempervirens)

El boix és un arbust que creix generós al terme. Crema amb molta facilitat i és per aixė que les seves fulles i branques s’havien d’aprofitar tot just collides, per raó que es volia el seu fum. Per un seguit, les ficaven abundants en un braser, ja degudament preparat, per tal de provocar el fum amb el qual fumaven els penellons de les mans, orelles i peus. Evidentment, per a guarir-los. Aquest fum tenia també una altra aplicació, forća curiosa: expulsar les abelles de les arnes quan s’havia de treure la mel. Del seu fruit, anomenat banqueta, les jovenetes se’n feien bonics collars i, amb la seva fusta, de gran qualitat, al poble s’elaboraven culleres. Les millors culleres segons els entesos. I, de les seves arrels, igualment se’n treia profit: pipes i empunyadures per a ganivets.

11. Bolets

Els bolets no comestibles que neixen més profusament al terme són: la cogoma farinera borda (Amanita phalloides), l’escaldabecs (Russula fragilis) i el pixagossos o pixacą (Amanita pantherina). Referent als comestibles, cal destacar: fredolics (Tricholoma terreum), orelles d’ase o de ruc (Otidea onotica), gírgoles de panical (Pleurotus eryngii), palomes, o palomins, amb les seves dues variants, la lepiota procera, que correspon als bolets que a Castellonroi es coneixen també amb el nom de moratins, i la lepiota excoriata. Altres bolets comestibles són: els pebrassos (Russula delica), les orellanes o txetes de xop (Pleurotus ostriatus) i els terrerols, terrolers o terrolencs (Agaricus campester). De tots els esmentats el rei n’és, sens dubte, el pebrąs i no pas per la seva qualitat, sinó per la seva abundąncia. El pebrąs és un bolet de capell voluminós, de sis a vint centímetres d’ample, en forma d’embut blanc, generalment, amb terra adherida, de ląmines blanques i lleugerament decurrents. Neix, sobretot, a les zones del nord-oest, oest i sud-oest del municipi i ho fa copiosament sota les 179

just en l’últim dels actes, en penjaven una al tossal de les forques, o sigui, al tossal on s’ajusticiaven els condemnats a mort, prop de l’entrada del castell, i ho feien com a signe de la seva jurisdicció criminal.(29)

15. Botja santjoanera (Santolina chamaecyparissus)

La botja santjoanera o de sant Joan, o herba santjoanera o de san Joan, es recollia el dia de sant Joan, abans de la sortida del sol, i es ficava als galliners per tal que els polls dels polls (Menopon gallinae) no es reproduēssin més.

A manca de botges d’escombres i d’escombreres (Microlonchus salmanticus), s’utilitzaven també per a granar. Perė solament les eres. Igualment, en alguns casos, els Senyors de Pinyana les empraven en comptes de les botges d’escombres, a fi de manifestar la seva jurisdicció criminal sobre el lloc.

Es feien tisanes, contra el mal de cap i els desbarataments intestinals, i emplastres contra els hemorroides.

16. Bova (Typha sp.)

La bova o boga, que creix pels braćals i té una flor com a puros de cotó, s’utilitzava per a fer el cul de les cadires.

17. Camamilla (Matricaria chamomilla)

La camamilla se solia recollir al mes de maig a les vores dels camins i també al mig dels sembrats i en infinitat d’erms. Freqüentment, s’arrencava sencera la mata i la flor es treia a les cases, on s’assecava damunt d’unes borrasses. La seva tisana rep els noms d’aigua de camamilla i d’aigua de

180

29.

Arxiu Catedral de Lleida. Protocols 1509-1573. Tomąs de Boixadors, des del 18 fins al 22 de gener de 1553, pren possessió, per aquest ordre, d’Ivars, Alfarrąs, Andaní i Pinyana.

“maietes” i és digestiva, encara que també s’utilitza per a desinfectar els ulls. Antany, se li donava una altra aplicació: guarir el mal de gola. Se n’agafava un sarpat i es passava per la paella, amb una mica de sagí dolć. Quan ja estava tot ben calent, s’embolicava en un drap i es lligava al coll. Se’n deia “una cendrada de camamilla”.

18. Cąnem (Cannabis sativa)

El cąnem, cąnim al poble, va ser molt copiós en temps passats. El sembraven a l’horta i les seves plantacions van donar nom a nombroses Partides, conegudes per “Canemars”. Canemar de Coll, Canemar de... Un cop segat i recollit, el ficaven tres setmanes en unes basses, cobert d’aigua, per tal que es desprengués la pell, el més valuós de la planta. A continuació el deixaven eixugar a les eres, tot dret. Seguidament, el posaven a l’esgrama a fi d’esgramar-lo, cosa que executaven amb l’ajuda d’un maćó, que el pegava per a fer caure la palla. Després, el pentinaven amb pintes de ferro de moltes pues. El cąnem que quedava entre les pues era el de segona i el que quedava a les mans, el de primera. Tan aviat com estava pentinat, les dones l’entortellaven a la filosa, una canya molt llarga que servia per a filar. Partida en dos en un dels seus caps. Les dones, mentre el filaven, el mullaven amb saliva i també amb l’aigua d’una cassoleta que tenien al seu costat. Al cąnem de primera li deien serret i en confeccionaven llenćols i camises, entre altres coses. Quant al de segona, l’anomenaven “espancella” i el solien emprar per a vestir el catre que havia generalment en totes les cases. Perė també l’enviaven a teixir a Pilzą, on feien borrasses i taleques (sacs llargs i estrets).

19. Cana o canya (Arundo donax)

La cana ha estat una de les plantes de les quals se n’ha tret més profit. Servia per a fer canyissos, cels rasos, flautes, panistres, cistells, paners i, a les botigues, s’utilitzava per a passar comptes amb 181

els clients. Se n’agafava un tros d’uns trenta centímetres de llarg i es partia en dos per la meitat, un per al comprador i un altre per al venedor. Segons l’import, la marca era diferent. Al ferrer, per exemple, se li pagava així quan se li anava a ferrar les cavalleries. S’empraren durant molt de temps, fins més enllą de la Guerra Civil. Principalment, al temps de la campanya olivarera. Les canes, encara avui, les aprofiten els pagesos per a plantarles als cavallons dels horts per tal d’emparrar-hi els tomates, mongetes... Eren un dels instruments preferits dels nens, les seves espases, escopetes. Els pares els deien: — Pareu compte, no us feu un tall amb les canes, que són molt verinoses. Tant verinoses, que fins suposaven una de les armes predilectes al camp, contra les serps: un cop al cap amb una cana seca les atordia a l’acte.

20. Capitana (Salsola kali)

La capitana o barrella se la menja el bestiar.

21. Cascall (Papaver somniferum)

Les llavors bullides del cascall s’utilitzaven, i s’utilitzen encara, contra el mal de queixals, tot glopejant la seva tisana.

22. Col (Brassica oleracea)

Deixant de banda el seu servei culinari, la col s’utilitzava principalment per alleujar les picadures de les abelles. Només calia aplicar rąpidament una fulla a la picadura. Perė també hi trobaven remei tots aquells que patien el mal de gota o sofrien algun tipus de reumatisme: menjant-ne moltes i bevent copiosament de la seva aigua. 182

23. Coleta (Trigonella foenum-graecum)

La coleta o fenigrac és una planta que sol veure’s al mig dels sembrats i a les espones i té una vena o arrel molt grossa. Del verd en feien truites.

24. Corriola (Convolvulus arvensis)

La corriola o corretjola és una planta purgant i, per tal motiu, hi ha gent que aprofita aquesta virtut i se’n fa tisanes. Generalment, se les prenen abans d’anar-se’n a dormir i les preparen amb les fulles, quasi sempre ben picades. El bestiar i els conills estimen la planta com una de les seves viandes més selectes.

25. Cosconilla (Reicherdia picroides)

D’aquesta planta es feien tisanes per a rebaixar la sang. Es prenien en dejú, durant nou dies. També s’emprava contra la picor de gola, quan la causa n’era la sang.

26. Croca (Anamirta cocculus)

La croca s’utilitzava per a pescar i és que la croca posseeix el poder d’emmetzinar les aigües de curs lent. Servia, també, per a guarir les ferides de les bŹsties de treball. Actualment, s’aprofita el seu vapor, ben calent, contra el mal de queixals.

27. Cúrnia (Sarothamnus scoparius)

Qui vulgui mal a algun arner, només cal que introdueixi una estaca de cúrnia o ginesta d’escombra en una arna quan encara estigui neta d’abelles. Aquestes no s’hi acostaran mai. N’hi havia que l’agafaven amb més bones intencions: per a fer-ne escombres.

28. Currinyol (Prunus spinosa)

Amb el currinyol, curnyol, arinyó o aranyó, es preparava el guix de les cases. De la següent manera: se’n posava un matoll darrera del 183

roll que rotllava el guix. PerquŹ precisament anava al darrera, i grącies a les seves fortes espines, esgarrapava el guix que havia quedat al davall. El roll es tornava a passar de nou, fins xafar-lo ben bé. Hi havia gent que recollia els seus fruits, els currinyols, i en fabricava anís. També hi havia qui se’ls menjava, quan estaven molt madurs. Sobre ells, existeix al poble aquesta frase feta: “Deixa’l estar, que pareix un currinyol!”. És a dir, deixa’l estar, que no el convencerąs, que et pot esgarrapar, pegar...

29. Esbarzer (Rubus thyrsoideus)

A més d’aprofitar-se els seus fruits, les móres, s’agafaven els llucs, que alguns es menjaven quan eren tendres, i els aplicaven per a diversos remeis, especialment relacionats amb la gola. A causa de les seves punxes, havia homes que utilitzaven els esbarzers per a construir les tanques dels trossos que es volien preservar d’alguns animals com les ovelles.

30. Escombrera (Microlonchus salmanticus)

L’escombrera, o mata d’escombres o d’escobes, era la preferida a l’hora de fer escombres i encara se n’acostuma a collir alguna per a granar els carrers de ciment. A les mates tendres les anomenaven “escobetes” i les arrencaven per als conills.

31. Escospí (Xanthium macrocarpum)

L’escospí és la llegum de l’alfals bord. Aquest es recollia per als conills, perė amb els escospins, o “nyigonyąs”, les nenes se’n fabricaven polseres i collarets.

32. Espart (Stipa tenecissima)

L’espart tenia múltiples aplicacions. L’empraven per a fer lligams, espardenyes, ventalls del foc, fregalls... Els fregalls, 184

prŹviament mullats, es passaven per la cendra, abans de refregar les mascares del tupins, olles i cassoles. Eren els únics fregalls de les llars. I també hi havia persones que, una vegada assecat, el venien a la fąbrica de paper de Rosselló, que el comprava per a convertir-lo en pasta.

33. Espígol (Lavandula spica)

Els homes segaven l’espígol i el portaven al molí de Falaguer (Alcampell), on n’obtenien essŹncia i després la venien. També en posaven matetes als armaris perquŹ la roba agafés bona olor.

34. ťvol (Sambucus ebulus)

Amb l’Źvol, raudor o saüc pudent, les dones fregaven la roba, sobretot la negra, per a treure la brutícia, atŹs que no la destenyia. Ho feien amb l’aigua de les fulles seques. També en fabricaven tints. La planta, segons els pagesos, creix en terra pobra.

35. Fenąs

A Castellonroi es dóna el fenąs llistó (Brachypodium ramosum), el fenąs de canonet (Orzyzopsis miliacea) i el fenąs de marge (Brachypodium phoenicoides). En Źpoques de sequera era, prącticament, l’únic menjar dels rucs i de les someres.

36. Figuera (Ficus carica)

Tot i la gran abundąncia de figueres al terme, els seus troncs i branques no s’empraven per al foc. Deien que feien mal de cap. La seva fusta, perė, s’emprava per als socs dels carros. No faltava cap figuera en cap tros. Per a plantar-la, se servien d’un “espanadís”. L’aconseguien així: agafaven una branca amb dues o tres ramificacions i, mitjanćant una estraleta, trencaven una de les ramificacions, tot fent seguir una mica de fusta, a més de la pell. L’espanadís era la resta. 185

Segons l’opinió de molts pagesos, els llucs de figuera borda són signe de bona terra i l’ombra de la figuera dóna calor enlloc de frescor. Quant als seus fruits, les figues, tant es menjaven tendres com seques. Per assecar-les les posaven arrenglerades damunt uns canyissos, en llocs molt assolellats. A les eres, als carrers, als perxis de les cases i fins a les finestres; en aquest cas, en canyissos petits. A les nits, si les deixaven al ras, les tapaven amb borrasses, perė procurant que no toquessin les figues. Ho aconseguien, grącies a cinc pedres grans que solien guardar any rera any: una a cada punta i l’altra, al mig. Les entraven quan el temps amenaćava pluja, ja que l’aigua era el seu pitjor enemic. A mesura que s’anaven assecant, les anaven, també, aplanant, tot apretant una mica cada dia el seu melic, fins quedar totalment enfonsat i, les figues, arrodonides.

37. Freixa (Fraxinus sp.)

AtŹs que la fusta de freixa és molt forta, no mancava mai als carreters de Castellonroi. En feien els botons dels carros (a les rodes, d’on surten els radis).

38. Garrigó (Rhamnus alaternus)

El garrigó s’utilitzava per a fer rebaixar la sang, tot i que s’havia d’anar amb molt de compte, perquŹ podia produir baixades massa fortes.

39. Gavarrera (Rosa canina)

De la gavarrera es diu que, a qui menja dels seus fruits, li picarą el cul i és per aixė que, al poble, s’anomenen picaculs. Antigament, hom els utilitzą per a expulsar la tŹnia dels intestins i igualment s’utilitzaren els pŹtals de les seves flors, per a fer tisanes contra l’anŹmia i l’escorbut. 186

Seguint l’exemple dels esbarzers, la gavarrera s’emprava per a tancar o bardissar determinats trossos que es volien preservar del bestiar aliŹ. I també per a tancar-hi el bestiar propi.

40. Ginebre (Juniperus communis)

El ginebre o txinebro creix generós entre les alzines i els rendiscles o llentiscles del terme. A l’igual que la botja, té un significat especial. Era un dels símbols de Pinyana.(30) Cada cop que els antics senyors d’aquest desaparegut municipi en prenien possessió, trencaven una branca dels que havia rera el castell. O bé en el petit altiplą existent entre aquest i el riu Noguera o bé en la vessant oest del referit altiplą. I la trencaven, justament, com a un dels signes de la dita possessió. La seva fusta és molt dura, li costa una eternitat podrir-se i, per dit motiu, s’utilitzava, entre altres coses: — Per apuntalar el ceps. Es feien uns puntalets de metre a metre i mig de llargada i se’n col.locava, principalment, al ceps situats en vaguades, allí on solia acumular-se l’aigua quan plovia. — Per a construir travessers per a sostenir els empedrats dels carrers pendents. El seu fruit, el ginebró o txinebró, és summament desitjat per les grives (Turdus viscivorus), per la qual cosa, abans, s’aprofitava aquesta avinentesa per a caćar aquestes aus. De la següent manera: Es lligava un llać escorredor fet de pŹls de cua de cavall en una branca plena de ginebrons, sobre las qual es recolzava. Tot just el pes de les grives feia baixar la branca, el llać s’escorria i els enganxava les potetes. S’aprofitaven, també, les seves fulles, punxants. Per a rematar els tapials o tąpies dels corrals, a fi de dificultar un xic l’entrada dels lladres.

30.

Veure nota anterior. 187

41. Gram (Cynodon dactylon)

El gram es dóna en terrenys cultivats i se’l menja el bestiar. Temps enrera, amb els seus rizomes i arrels, es preparava una tisana per a provocar l’orina.

42. Herba lloca (Veronica anagallis)

Amb l’herba lloca o herba de folls es feien vapors per a guarir el mal de queixals.

43. Herba “roia” (Rubia tinctorum)

L’herba roia, o roja, o apelagosa, serveix d’aliment per al bestiar i, antigament, s’aprofitaven les seves arrels per a elaborar-ne tints.

44. Herba sabonera (Saponaria officinalis)

Les dones xafaven amb una pedra les arrels de l’herba sabonera i l’utilitzaven com a sabó, per a rentar la roba.

45. Heura (Hedera helix)

L’heura o hedra es collia per a curar els ulls de poll.

46. Junc (Scirpus holoschoenus)

Dels juncs se’n feia lligadors i també cortines, que es posaven a les portes i finestres. Principalment a l’estiu, per tal d’evitar l’entrada de mosques i mosquits. Perė també s’utilitzaven com a medicinals, per a rebaixar la sang i la pressió, a l’igual que altres plantes. Es collien, se separava la part blanca i es tallava en bocins molt petits, fins a omplir nou cullerades de sopa. Es ficaven dins de dos litres d’aigua i es feia bullir. Es bevia en dejú, durant nou dies (una novena de juncs).

47. Junsa (Aphyllanthes monspeliensis)

La junsa o jonća, i també junqueta, és senyal de bona terra. Constitueix un bon aliment per a les ovelles i el vacum. 188

48. Llantaēm (Sonchus sp.)

Els llantaēms són els lletsons d’altres indrets. Es prenien com a enciam i la seva flor, dreta com un ciri, va donar origen a una bonica frase: “Ja se n’ha puiat com un llantaēm!”. O sigui, ja s’ha enfadat.

49. Lleiterola (Euphorbia alathyris)

Alguns, pocs, collien les lleiteroles o lleteroles i les donaven als conills, tot i que no els agradaven massa. Se les menjaven, tan sols, si no tenien res més. Rebien el nom de “lo menjar dels conills pobres”. Es deia: “Que pobre deu ser esto conill, que es menja una lleiterola!”. I també, referit a alguna persona: “És més pobre que un conill de pobres!”. Després d’agafar-les, hom procurava no posar-se les mans als ulls, per por a possibles infeccions. I, sobretot, en acabat d’haver-ne pres la llet, que empraven contra les berrugues.

50. Lliri (Iris sp.)

Havia pagesos que plantaven molts lliris o brillaus a les espones per tal de marcar els límits de les seves propietats i, alguns, fins aprofitaven els seus rizomes i flors. Els rizomes, barrejats amb altres productes, els coēen i els donaven als porcs. I les flors tendres les aplicaven sobre les cremades.

51. Llironer (Celtis australis)

El llironer o lledoner és un arbre emblemątic per al poble. Hi creix profusament per moltes zones i, abans, no en faltava cap a les eres. Hi era plantat per a l’ombra i la seva fusta era venuda per a fabricar forques i somaders. Els nens es menjaven els seus fruits, el llirons, i convertien els pinyols en un del seus jocs preferits: se n’omplien les butxaques i, mitjanćant canuts, se’ls tiraven entre ells durant dies i dies. Al carrer 189

i, més d’un, fins al col.legi, per a terror dels seus professors.

52. Malva (Malba sp.)

Amb la malva feien pegats que aplicaven contra els grans i, amb la seva aigua, desinfectaven les ferides de les potes de les mules i les úlceres de la boca de les persones i havia gent que se la bevien per a remeiar el mal de fetge i la bronquitis. Així mateix, l’aprofitaven per a fer gąrgares contra les angines.

El seu fruit, comestible, rep el nom de panet de malva.

La malva és signe de bona terra, de tan bona terra que fins es diu: “Aquest ja fa crŹixer malves!”. És a dir, aquest ja és mort.

O també: “Au, ves, ves; ves a fer crŹixer malves!” (au, ves, ves; marxa, desapareix!). Relatiu a la malva existeix, encara, una altra frase feta: “És més bo que una malva!”. El sentit de la frase, clar com la llum del dia, li ve, a Castellonroi, com l’anell al dit, havent esguard que s’hi conta que, fa uns quants anys, una mata de malves va salvar una nena del lloc.

Una mare, ningú sap quina mare, tenia dues filles petites i, un hivern, una d’elles va caure malalta d’angines, unes angines terribles que li provocaren una febre altíssima. La mare va acudir al metge i aquest li receptą un xarop. Perė, al poc d’haver-ne donat una cullerada a la nena, aquesta va morir. L’hivern següent agafą les angines l’altra filla, i tan fortes com les que havia sofert la seva germana. La mare torną al metge, que li receptą el mateix xarop. I llavors la mare, que durant tot aquell any havia estat dubtant sobre la veritable causa de la mort de la seva filla, va prendre una rąpida decisió: derramar el xarop damunt una malva!

I la malva, a l’igual que la seva filla l’any anterior, va morir en breu. Seguidament, i perquŹ sempre havia sentit parlar de les virtuts de les malves, n’arrencą unes quantes i, a base de gąrgares, tisanes 190

i pegats, curą la filla. Per segona vegada, considerant que ja, de primer, ho havia fet la malva “enxaropada”.

53. Malví (Althaea officinalis)

El malví servia per a fer pegats, per a tota mena de ferides, Źczemes, herpes, etc. I aquests pegats es preferien als de les malves. Els seus fruits, que són comestibles, s’anomenen panets de malví i formatges de malví.

54. Margall (Hordeum murinum)

El margall era i és una planta molt apreciada per tots els animals.

55. Marreus (Marrubium vulgare)

Els marreus són sinėnim de bona terra.

— No n’hi ha cap —li respongué el nen.

Sobre aquesta planta, a Castellonroi, es conta la següent histėria: “Una vegada viatjaven junts un cec i un nen, amb la companyia d’una mula. Cansats, es van parar a reposar i el cec va ordenar al nen que lligués la mula en una mata de marreus. — Doncs marxem —li replicą el cec—, que, si no hi ha marreus, és perquŹ aquesta és mala terra”.

És curiós com, aquesta mateixa histėria, és aplicada, en altres llocs, com Alfarrąs, a les malves.

Els solien recollir per sant Joan, abans de l’eixida del sol. N’arrencaven unes quantes mates, senceres, i en feien un bon manoll. Un cop a casa, els tallaven a trossos i, seguidament, els distribuēen pel joquer de les gallines, per tal de tenir aquestes tot l’any sanes de polls (Menopon gallinae) i misŹries. Les arrels les posaven al ponedor.

Hom diu que la seva aigua va bé per al fetge i la fel, evita la caiguda del cabell i fa orinar. Igualment és creenća general que, qui 191

en beu sovint, mai tindrą mal de garrons i que, si dos germans es tenen gelosia i passen per davant d’una mata de marreus, la gelosia s’esvaērą.

56. Meligó (Polygonum aviculare)

Segons els entesos, el meligó, cas de menjar-ne molt, pot arribar a rebentar els conills i les ovelles, que són els seus principals consumidors. Sobretot, quan estą calent pel sol. Llavors, podrien morir patint rąbia.

57. Menta (Mentha piperita)

La menta es cultiva als camps i jardins, principalment per la seva olor, perė n’hi ha que en fan tisanes per a estimular la gana i per a refrescar la gola. Hi ha dones, també, que l’usen per adobar certs menjars, sobretot les faves a la catalana. Així mateix té una curiosa utilitat: moltes persones fredoliques se’n posen fulles entre la planta dels peus i els mitjons. Lėgicament, per a transmetre escalfor als peus i al cos.

58. Miloca (Giazania pavania)

La miloca es dóna en terrenys cultivats i se la menja el bestiar. I no solament la part verda, sinó també les arrels, que el mateix bestiar aconsegueix tot esgarrapant el terra. S’ha de parar compte, perė, en l’hora de la pastura, que la miloca no estigui massa calenta. Podria fer molt mal als animals.

59. Nap (Brassica napus)

Els naps eren les trumfes d’antany. Gairebé no hi havia dies sense naps. A més, en feien cataplasmes per alleujar la picor del penellons i les cremades.

60. Noguer (Juglans regia)

192

És creenća arrelada entre els pastors que seure i ajeure’s sota

un noguer porta mala sort si, prŹviament, no s’arrenca una fulla de l’arbre i es passa per la front. Si no es fa, es refredarą ja que la seva ombra dóna molta frescor.

Respecte a aixė, existeix el següent refrany: “Si no vols que et faigue mal l’ombra del noguer, fes-li mal tu, de primer”. En canvi, portar una nou a la butxaca i tocar-la de tant en tant, proporciona bona sort. I encara més. Quan un no té ganes de fer res, portar una nou a la butxaca i tocar-la l’anima a treballar. De les nous s’aprofitaven fins i tot les peles quan aquestes eren tendres. S’utilitzaven per a extreure’n tints. Les peles es posaven a l’aigua, que es feia bullir. Amb el tint es tenyien els mitjons i les peces de llana, entre altres coses.

Per tal que les nous no es corquessin, el dia de sant Joan, abans de l’eixida del sol, els homes lligaven un vencill de palla al tronc dels noguers.

I, sobre les nous, existeix una bonica histėria a Castellonroi. Són les nous de Cas de l’Hereu. Cas de l’Hereu, l’actual Cas de Cecilio del Ros, era una de les cases més fortes del lloc al segle XIX i al comenćament del XX i posseēen nombrosos noguers. El perxi de la casa estava sempre ple de gom a gom de nous i la mestressa de la casa, la mare de mossŹn Julią Coll i de la “Mamessa”, se’n valia a vegades per a pagar algun favor. Així, quan algú, sobretot alguna nena, tornava a casa després d’haver-li fet algun encąrrec, li deia:

— Puia a dalt al perxi, i agafa’t unes nous.

— A veure, a veure, ensenya-me-les!

La nena se n’acostumava a omplir la falda. Perė en baixar, havia de passar sempre pel control de la mestressa que li ordenava:

La nena solia sortir corrent.

La frase es va fer famosa. Era emprada, irėnicament, per a mostrar la desconfianća envers allė que explicava algú. 193

Amb la fusta dels noguers, els fusters del poble en feien mobles, forquilles i culleres i, amb les seves fulles, preparaven una tisana per a desinfectar les ferides.

61. Olivera (Olea europaea)

A més de les olives, de les oliveres s’aprofitaven els llucs, les fulles i la fusta.

Encara avui, els llucs serveixen per a fer rebaixar la sang. La seva tisana es beu durant nou dies. I els llucs tendres també s’agafaven per a les ovelles. Qui creia amb les bruixes ficava una branca d’olivera rera la porta de la casa perquŹ no hi entressin. I les beneēdes al Diumenge de Rams es continuen guardant durant un temps, a fi de protegir la casa, sobretot de les tempestes i de l’enfonsament. Respecte a les fulles, quan els olivers es birbaven, les branques encara verdes s’afeixegaven i els feixos es col.locaven damunt unes borrasses, s’afluixaven una mica i, amb un bastó, es colpejaven ben colpejats fins fer caure totes les fulles, les quals es lliuraven als corders i conills i inclús havia gent que les venia als ramaders. També se n’elaboraven tisanes, emprades contra la picadura de les “mosques grosses”.

Quant a la fusta, s’aprofitava i aprofita per al foc, que, seca, crema molt bé. I, tant abans com ara, per a tallar figures d’adorn. És la fusta predilecta per a les tronques de Nadal.

62. Om (Ulmus minor)

Juntament amb el llironer, en solia haver un a cada era per a donar ombra. Perė el més famós va ser el de la Plaća de la Bassa, a l’entorn del qual s’hi celebraren moltes Festes Majors. De la fusta de l’om, perquŹ no pesa ni es trenca, en feien el “camatimó” de les arades i també se’n valien per a tapar juntes, grącies al mąstic, o tapajunts, o tapaforats, que aconseguien així: 194

agafaven les arrels de l’om, les amassaven ben amassades i les mesclaven amb estolzí i greix de bestiar. Alguns també hi afegien “brea”. Pel que fa a les fulles, les donaven als porcs, especialment quan les truges criaven, per tal d’enfortir-les.

63. Panical (Eryngium campestre)

Qui volia caćar llangardaixos, tenia molt en compte els panicals o panicans, ja que, tant els dits llangardaixos, com les serps, s’hi solen rebolcar entre les punxes. Els proporciona forća, eufėria. Alguns recollien les seves arrels i en preparaven tisanes contra les pedres dels ronyons.

64. Pi roig o mediterrani (Pinus sylvestris)

El pi no ha estat mai prou considerat al lloc i és perquŹ gairebé no n’hi havia cap. Solament algun de solt, perdut en alguna serra o tossal. El bosc actual que hi ha al Reguer i a Canxinxes no és autėcton. Els pins hi van ser plantats els anys 1959, 1960 i 1961, quan encara eren terres del MarquŹs d’Alfarrąs. Amb tot, se’n recorda un d’un mode especial, el que havia a prop de la Torre de les Coves: dormir una nit sota d’ell, de cara a llevant, guaria de la impotŹncia! I també per la seva relació amb els pins es recorda amb afecte un personatge entranyable: lo Miquel de la Pela de Pi! Les peles del pi s’empraven per adobar les pells i el tal Miquel, abans de la guerra, en baixava sacs plens des de Valldellou a Lleida. Solien dir, quan passava per Castellonroi: — Ja baixa lo Miquel de la Pela de Pi, ple de peles i de “peles”. La segona de les peles, evidentment, es referia als diners. L’acudit doną lloc a la frase: “Tindre més peles que lo Miquel de la Pela de Pi”. Hom coneix, a més, la popular dita: “Ser més alt que un pi”. 195

65. Pllantaia (Plantago sp.)

La pllantaia o plantatge es recollia i recull per a fer la ratafia, una beguda casolana, molt popular al poble. I temps enrera, quan els nadons dentaven i se’ls encallava la baba, les mares els donaven una tisana de pllantaia per tal que la baba els tornés a sortir.

66. Púdiol (Pistacia terebinthus)

De púdiols n’hi havia molts a Pinyana. Fins donaren nom a una partida, la del Pudiolar. En destacaven dos. El que estava situat a la vora de la SŹquia de Noguera o Segrią, a unes 360 canes d’Andaní, i el púdiol dels Abeuradors. Entre aquests dos púdiols la ciutat de Lleida s’hi armava de sometent. O, si no, s’hi assentava en forma d’Ajuntament, amb insígnies, masses i trompetes, a les festes del Quinquenni de la primera meitat del segle XVIII.(31) Quant a l’aprofitament, a l’hivern es trencaven les branques i es lliuraven als conills, que rostaven tota la pell. Deixaven les branques pelades. La resta anava a parar al foc.

67. Puniol (Satureja fruticola)

El puniol, poniol o herba de Sant Salvador, per abundar en aquesta muntanya, és una herba digestiva que s’empra contra el mal de ventre i també es posa a la ratafia. Antany, les dones usaven la seva tisana contra els dolors del part. A Alcampell se la coneix com a “herba de Valldellou”. Degut a que la portava d’aquesta localitat una dona que hi pujava i baixava a peu, amb manollets de puniols al cap, que després venia.

68. Ravenissa 196

31.

Arxiu Municipal de Lleida. ReferŹncia 899, foli 295.

A Castellonroi creixen tots els gŹneres de ravenisses. La ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), la borda (Sinapis arvensis), la groga (Erucastrum nasturtiifolium) i la incana (Hirschfeldia incana). També es diuen ervianes i s’agafaven per als conills.

69. Rendiscle (Pistacia lentiscus)

De rendiscles o llentiscles n’hi ha de valent als boscos d’alzineres. Antigament, aprofitaven les seves fulles i talls tendres per a fer una tisana que empraven per a enfortir les genives i, dels seus fruits, n’elaboraven oli per als llantiols.

70. Romaní (Rosmarinus officinalis)

El romaní o romer creix amb prodigalitat a Castellonroi. La seva tisana es fa servir contra la tos i per a netejar ferides. Cal destacar, perė, la tisana feta dels seus brotonets quan són verds. Es prepara a la nit, es cola a la serena i seguidament es pren en dejú, durant nou dies. Per a rebaixar la sang.

71. Roure (Quercus)

A Castellonroi, de la fusta dels roures se’n feia botes, barrils i carretells per al vi i també carbó vegetal. Respecte a la tisana de les seves fulles, s’usava com a calmant, contra el reumatisme i per a desfer les pedres dels ronyons. Hom coneix la frase: “Ser més fort que un roure!”.

72. Ruda (Ruta sp.)

Aquesta planta la posaven a les portes de les cases per allunyar els mals esperits i la seva tisana, barrejada amb oli, amb una proporció de tres parts de ruda per una d’oli, tot en un litre d’aigua,

197

es donava a les porques o truges després de parir, a fi de netejar-les; perė els la subministraven, sobretot, quan avortaven, perquŹ traguessin la placenta. La barreja la ficaven en una ampolla i els en proporcionaven una ració al matí i una a la nit, durant uns quatre dies. Amb idŹntica missió de netejar, es penjava un manoll de ruda a la cua de les cabres i de les ovelles. N’hi havia prou. La seva tisana, sense oli, s’usa encara avui, contra els flegmons i mal de queixals. Sense beure, fent-ne gąrgares. Sobre la ruda, ens ha quedat aquest refrany: “A la ruda, la Verge la saluda”. Evidentment, a causa de les seves virtuts.

73. Ruella (Papaver rhoeas)

La ruella o rosella s’agafava com a enciam i les seves flors reben el nom de “bamberols”. Es donava a tota classe d’animals, tot procurant que no estigués massa calenta, sobretot si les mates eren molt tendres. Llavors, afectava, especialment, als bous i a les ovelles. Podia rebentar els animals, com el meligó i la miloca. Per a salvar-los, se’ls mullava l’esquena i fins es tiraven a l’aigua, en alguna bassa, sŹquia o braćal.

74. Salseta de pastor (Thymus serpyllum)

La salseta de pastor, salsa o serpoll, creix principalment a la serra de Sant Salvador o de Montpedró i s’utilitza per a guarir el mal de ventre.

75. Sargueta (Salix incana)

La sargueta o sarga abundava a la Torre de les Coves i s’emprava per a fer panistres, més fines que les elaborades amb brímecs o vímens.

76. Sarraixó (Phleum pratense)

198

Amb el sarraixó o cua de rata les nenes se’n feien cistelletes,

polseres, anells... És considerat com una mala herba.

77. Sarsa (Smilax)

Amb els tubercles de la sarsa en feien tisanes, contra el mal de ventre i el mal de ronyons.

78. Saüc (Sambucus nigra)

Abans, quan el saüc estava florit, s’arreplegaven les seves flors, es deixaven secar a l’ombra i, amb una tisana feta amb elles, es rentaven els ulls amb un cotonet quan estaven irritats, o les lleganyes o els mussols.

79. Sąuvia (Salvia officinalis)

La sąuvia o sąlvia, era una altra de les plantes que es recollien el dia de sant Joan, abans de l’eixida del sol, i es posava a les barretes on s’ajocaven les gallines per tal d’allunyar els polls. També s’utilitzava en favor de les prėpies gallines, tot fent-ne una tisana que se’ls donava, sobretot a l’estiu, perquŹ no estiguessin malaltes i no es morissin.

80. Seduria (Satureja)

La seduria o sajolida de bosc l’utilitzen per adobar les olives.

81. SŹgol (Secale cereale)

Del sŹgol se’n feia pa i, a més, s’aprofitava la seva palla. Un cop rotllada a les eres, es ficava dins una mąrfega, de cąnem, i servia de mataląs.

82. Senet (Cassia sp.)

Hi ha gent que posa el senet a la ratafia.

199

83. Senissell (Atriplex halimus)

El senissell o herba d’estiu se’l menja el bestiar.

84. Servera (Sorbus domestica)

La fusta de les serveres o servers, en unió de la dels cirerers, servia per a fer els pilars que gairebé totes les cases tenien per a tallar la carn. Per raó de la seva duresa i perquŹ és una fusta que no deixa serradures i sempre és neta. Pel que fa als seus fruits, les serves, agradaven més seques que madures. A fi d’assecar-les, les estenien als perxis de les cases damunt un grapat de palla, que era com agafaven el millor gust, superior al de les assecades damunt un canyís. Ja seques, també se’n feia rastris, que es penjaven. Les serves, mentre són verdes, són tan dolentes que es deia que, qui fos capać de menjar-se’n set de seguides, podria aconseguir allė que volgués. Tot i els intents de més d’un, no es recorda al poble a ningú que passés d’una.

85. Setsagnies (Agrimonia eupatoria)

La setsagnies o setsenyies servia per a fer rebaixar la sang. A part d’aixė, la seva tisana s’emprava igualment per a gąrgares contra les angines.

86. Siscall (Salsola vermiculata)

El siscall o sigall és una espŹcie d’arbust, dolć, que se’l menja molt el bestiar i ix prėdig per les espones dels bancals sembrats.

87. Te de roca (Jasonia glutinosa)

El te de roca és una de les plantes més característiques de Castellonroi, quasi un símbol. Se’l troba en tots els indrets calcaris, bé que, on es multiplica millor és en una petita fondalada existent a l’inici de la Partida de les Coves, a ponent del terme. N’és, alhora, 200

el de major qualitat, sense parangó al món, a l’entendre de molts.

88. Timó (Thymus sp.)

L’aigua de timó s’usa principalment per a escaldar les sopes, perė també per a rentar la boca. Abans se l’aprofitava, a més, per a desinfectar les ferides de les potes de les mules, seguint l’exemple de les malves, i per a guarir el dolor o qualsevol tipus d’inflamació. Es feien banys de timó a les parts afectades, preferentment amb mates de timó mascle, que es coneixen, asseguren, perquŹ només tenen una vena, en contra de les moltes que en tenen les femelles. I totes aquestes virtuts encara es poden incrementar: collint els timons el dia de Dijous Sant. Llavors, fins les flors no li cauran!

89. Trepadella (Onobrychis viciifolia)

La trepadella o esparceta s’arreplegava per a tots els animals.

90. TrŹvol (Trifolium pratense)

Com a tot arreu, trobar una fulla quadrifoliada de trŹvol significa bona sort. I atŹs que aixė és una cosa enormement difícil, a Castellonroi, la bona sort relacionada amb el trŹvol es simplifica extraordinąriament. S’assegura: Si, quan encara estą verd, es posa la nit de Cap d’Any en una finestra i l’endemą estą sec, la mala sort acompanyarą tot l’any als de la casa. En canvi, si s’hi troba verd, no els faltarą en tot l’any la bona sort. Constituēa un bon forratge per als animals, especialment per als conills.

91. Txolivarda (Inula viscosa)

La txolivarda o olivarda té una fulla apegalosa i creix en terrenys de salobre. Als temps en quŹ es fien panses de raēms, escaldaven aquests 201

De les branques de la vimetera, vimenera o brimenera, els vímets, vímens, brímecs o brímits, en feien butaques, escartrisses, sagardells, etc. Hi havia molta gent que tenia brimeneres plantades per ells mateixos. Trencaven un tronquet, agafaven el bocí més gros, d’una quaranta centímetres de llarg, i l’enfonsaven gairebé tot. El clavaven amb les mans o amb una pedra o martell, sempre a la vora d’algun punt humit, braćals, sŹquies, basses... En pic les brimeneres s’havien fet aprofitables, les tallaven. Cada any, com més fondo millor, perquŹ els brímens fossin més llisos i agafessin més vigor. Si aquests es tallaven verds, després, per a treballar, no calia posar-los en remull. Perė si els brímens es collien secs, s’havien de remullar, a fi que s’estovessin i fossin més flexibles. El pont de Coll, al barranc del Solą, era un dels llocs ideals per a remullar-los, puix que hi havia un bon toll d’aigua. Es treballaven de seguida que eren trets del remull. Els treballava un sarguer que baixava d’Estopanyą i se’n feia: sargadells de quatre i sis aixecs. Els de quatre eren per als pobres. Els de sis, per als rics. Escartrisses per al fem, estris de l’hort... Vanastros, per a la verema... El cul, els pujadors i el revet (“remate”) dels cistells. La resta dels cistells es construēa de canes. Per acabar, cal dir que els brímens els tallaven en minva. Si podia ser, en la de gener.

96. Xicoira

Hi ha la xicoira o xicoia amarga (Cichorium intybus), que es cria en paratges humits, en barrancs, etc., i la xicoira o xicoia dolća (Chondrilla juncea), que neix molt als sembrats, i que al poble rep el nom de catarrussí o escatarrussí. Tant l’una com l’altra s’empraven com a enciam, bé que la primera es preparava una hora abans, per tal que es mustiés, perquŹ així era més bona.

202

32.

Veure notes 29 i 30. A vegades, a Alfarrąs (1571), i com a signe de possessió, en lloc del vern s’agafava una mateta de salsa de pastor.

amb aigua de txolivarda i seguidament els penjaven. Els raēms havien d’estar clars, gens atapeēts.

92. Txordiga (Urtica sp.)

La tisana de txordiga o ortiga es lliurava a les mares dels animals domŹstics quan aquests criaven, per tal de fer-los venir la llet. Igualment se la prenia alguna dona amb ganes d’avortar, i també algú quan es feia un tall i no havia manera de parar la sang. Sobre la txordiga, hom sosté que representa el millor remei contra el dolor: només cal refregar-se amb ella l’indret del cos adolorit! Malgrat picar molt, hi ha qui afirma que es pot tocar, perfectament, sense por a la picor: mantenint la respiració!

93. Vern (Alnus glutinosa)

Els verns es troben, especialment, a les zones humides de Pinyana. Les seves fulles s’utilitzaven per a guarir els peus dolorits pel caminar, tot col.locant-les, ben aplanades, entre el calcer i la planta dels peus. Era un remei forća usat a les festes del Quinquenni i també a les de sant Salvador, quan Pinyana s’omplia de gent. A més de Pinyana, abunden a Andaní i Alfarrąs, tant, que a vegades, quan els Senyors d’aquests dos últims llocs en prenien possessió, en trencaven una branca en un dels seus actes, com a signe del seu domini.(32) Existia certa superstició pel seu carbó, que el condicionava per al foc. A penes s’utilitzava. Es deia que les seves flames, i el fum, atreien els mals esperits.

94. Vidriol (Clematis flammula)

Amb el pols del vidriol es curaven les nafres dels animals, com cabres, mules, vaques, etc.

95. Vimetera (Salix viminalis sp. neotricha) 203

97. Xop (Populus nigra)

Es pot veure algun xop aēllat, o en petits grups, a l’obaga del Reguer i a Pinyana. De la seva fusta en feien taüts i també alguna biga, si era grossa i havia d’estar a cobert, i alguns aprofitaven la seva escorća per a fer emplastres contra els hemorroides. La fusta del xop o pollancre era la menys apreciada per al foc. Es cantava: Si vols tindre malcontenta la muller, porta-li llenya de noguer; tant malcontenta la voldrąs, que de figuera li portarąs; i, si la vols tindre malcontenta del tot, porta-li de xop! La canćó venia a ser com una cėpia d’una altra molt coneguda, en quŹ el xop ni tant sols hi entrava, per dolent: Si vols mal a la muller, porta llenya de figuer i, com més mal li voldrąs, de noguer li portarąs. Antigament, de segur que en devia d’haver més que ara i és que els xops eren els arbres que els joves havien elegit per a “plantar el mai” a la plaća de la Bassa, durant les Festes de Santa Rita i també per a plantar-los, quan quintaven, davant la porta d’alguna noia. En ambdės casos significava el mateix: fecunditat; és a dir, mantenir la fecunditat de totes les terres del terme i la de donar-la a

204

Capítol IX

Toponímia(33) La Toponímia és la ciŹncia que estudia l’origen i significat dels noms de lloc. Tant dels noms de llocs grans, rius, muntanyes, com de llocs petits, barrancs, basses, fonts, tossals, partides, ponts...

33. El

present capítol és el que ha requerit més documentació. Per a fer-lo possible ha calgut consultar, a més de la gent, els documents dels següents arxius i cases: Arxiu Catedral de Lleida; Arxiu Comarcal de La Noguera, Balaguer; Arxiu Ducs de Medinaceli, Sevilla; Arxiu Junta de Sequiatge del Canal de Pinyana, Lleida; Arxiu MarquŹs d’Alfarrąs, Viladellops (Sant Miquel d’OlŹrdola); Arxiu Municipal d’Albelda; Arxiu Municipal d’Alfarrąs; Arxiu Municipal de Barbastre; Arxiu Municipal de Castellonroi; Arxiu Municipal de Lleida; Arxiu Municipal d’Ivars de Noguera; Arxiu Provincial d’Osca; Cas de Bitrią; Cas de Cambrai; Cas de Castan; Cas de Coll; Cas de Chordi; Cas del Ros; Cas de Llodrigues; Cas del Tenaller; Cas de Marieta; Cas de Micalet; Cas de Monturiol; Cas de Saura; Mapa de l’ExŹrcit. 205

És un món especial, extraordinari, nascut de la saviesa popular durant generacions i generacions, que reflecteix part important de l’esperit dels homes i el qual, per tant, cal tenir en molt de compte. Alguns dels noms han restat inalterables durant segles. Altres, en canvi, i per diverses raons, han donat pas a altres de nous. En el present capítol, i especialment pel que fa a les Partides, són estudiats tots: els de sempre, els nous i els desapareguts.

1. Barrancs – Barranc dels Magraners – Barranc del Solą. Segons els indrets, rep diferents noms: de la Sucarrada, de la Teuleria, del Pont de Coll i de Montroi – Barranc de Queló – Barranc de Retasoleta – Barranc de Santa Anna – Barranc de Sant Salvador – Barranc de Valldoliva – Barranc Fondo – Barranc o Regal de la Viuda – Barranc o Regal del Perdigot

– Barranc Salgueró – Tall de l’ňliga. De tots els barrancs esmentats, i per la seva importąncia, part remarcable de la configuració del terme, cal destacar-ne dos: el barranc del Solą i el de Castellonroi o Reguer. Basses – Batiste – Buiret – Caterina – Cecilio

– De Farrastadilla (P. St. Joan) – Del Serrat dels Trulls. Era co-munal i estava molt ben arreglat. – Del Tornall de Saura

206

2. Basses i Bassons Cal distingir entre Basses i Bassons. Les Basses eren de terra i re-collien l’aigua per al bestiar i, en algunes cases, també per al reg. Els Bassons eren fets igualment de terra, perė de terra forta, o a la mateixa pedra, i guardaven l’aigua per a beure. Generalment, rebien el nom del seu propietari o el de la Par-tida on estaven. Hom recorda: – Barranc de Castellonroi o Reguer – Barranc de les Boēgues – Barranc de les Bruixes – Barranc de les Escollades – Barranc de les Macarulles – Barranc de les Pruneres. De-saparegut. Rebía l’aigua de la Font de Santa Anna o de la Font Clara. – Barranc de Lopis – Barranc del Pla de l’Alzina – Barranc dels Abeuradors

– De la Plaća – Gorrona – Moliner – Pubill – Sabater – Santa Anna – Sant Salvador – Sastre Coix – Teuleria – Torreta

Bassons – De Farranton (P. St. Joan)

3. Brassals i canals – Brassal de Baix. Naixia en una peixera que havia al Reguer i portava l’aigua al molí de Baix. – Brassal de Dalt o Sequieta. Portava l’aigua des de la font de Buiret fins al molí de Dalt. – Canal d’Alimentació del canal d’Aragó i Catalunya. Amb un espectacular sifó que creua la carretera Nacional n.ľ 230 (1970). – Canal de Pinyana. Antigament rebé els noms de SŹquia de Noguera, SŹquia de Segrią, SŹquia Gran, SŹquia de Lleida, SŹquia Nova (1400) i SŹquia d’Alfarrąs (1419). Neix a la dreta de la Peixera de Pinyana. – Canal d’Ivars. Neix a l’esquerra de la Peixera de Pinyana. Fou inaugurat el dijous, 29 de maig de 1382. 207

4. CAMINS I CARRETERES – De Mariona. En una cabanya del Collet i tancat amb clau – De Montroi Els principals camins són: – Cabanera del Colomer – Cabanera Reial – Camí d’Albelda. També rep els noms de Camí de Llitera i Camí de la Trilla – Camí d’Alcampell – Camí d’Alfarrąs. A Pinyana. – Camí de Calderó – Camí de Camporrells – Camí de Castellonroi. Porta a Pinyana – Camí de la Bassa – Camí de la Casa de Pinyana – Camí de la Costa – Camí de la Facera – Camí de la Garriga – Camí de la Savinosa – Camí de la Sucarrada – Camí de la Torreblanca – Camí del Calvari – Camí del Castell. A Pinyana. – Camí del Collet al Solą – Camí de l’Eral de Dalt 208

– Camí de les Basses de Santa Anna – Camí de les Coves – Camí de les Escollades – Camí de les Guąrdies – Camí de les Quadres – Camí de les Roques – Camí del Gorg – Camí de l’Obaga – Camí de l’Obaga Mala – Camí del Pla – Camí del Pla de Mules – Camí dels Catalans. A Sant Salvador. – Camí dels Espregons – Camí del Solanet. A Pinyana. – Camí dels Romers. A Sant Sal-vador. – Camí del Vedat – Camí de Montroi – Camí de Natją – Camí de Penella. A Pinyana. – Camí de sant Joan de la Roda – Camí de Tamarit – Camí de Valldellou. A Pinyana. – Camí Nou del Fossar – Camí Vell del Fossar

carretera. – Callarís de Benito. Desaparegut – Callarís de Cambrai. També Arc de Cambrai – Callarís de Druelo – Callarís de la Vicenteta – Callarís de Rito. També del Sastre Coix i del Portalet. Era el més

5. CARRERS I CASES A) Callarissos El callarís és un carrer estret que, moltes vegades, passa per davall d’algun edifici. Es dóna, especialment, en alguns passatges transversals del lloc, els que comuniquen la zona alta amb la baixa del poble clos. Alguns reben noms especials, enlloc de callarís. I, en documents antics, el nom és el de callissó. – Camí Vell de Sant Salvador o del Migdia – Carrera d’en Gall – Carreró de la Gessa Les carreteres són: Nacional n.ľ 230. De Tortosa a Franća per la Vall d’Aran. Local. De Castellonroi a

Sa-ganta (A-2218). Carretera d’accés al pantą de Santa Anna. Amb dos ramals: el de la Presa i el del Mirador. Cal indicar que el ja citat “Camí d’Albelda”, i per trobarse actualment enquitranat, pot igualment considerar-se com a

34. Fins al 1995, els noms dels carrers eren: A. Antics: Carrer Baixada de la Bassa (Oficialment, carrer del Mig), Carrer de Baix, Carrer de Dalt, Carrer de l’Eral, Carrer de les Caigudes, Carrer de les Penyes, Carrer del Mig, Carrer Major.

209

– Cas de Soliveta – Cas de l’Estall – Cas de la Pilara Mazarico B. Noves urbanitzacions: Carrer de les Escoles (oficialment, carrer de Baix), Carrer Joaquín Costa, Carretera d’Alfarrąs. Segons proposta que l’Ajuntament va dirigir als habitants de Castellonroi el 7 de juliol d’aquell mateix any, i aprovada per la majoria d’ells, es modificą part de la tradicional nomenclatura dels carrers del lloc, que quedą així: – Pere de Castre. Part del carrer Major que va des del corral (actualment, garatge) de l’ňngel del Lloc fins a cas de la Torreta, fill. S’hi aixequen cas del Mestres i cas del Metge, fet pel qual és conegut popularment amb els noms de carrer del Metge i carrer dels Mestres. – Guerau Ponć II. Correspon a la part del carrer de Baix on hi ha les Escoles. – Sant Abdon i sant SenŹn. L’actual carrer dels Corrals. Els mencionats Sants foren els patrons de Castellonroi fins ben entrat el segle XVII. – Batalla del Collet. Part del carrer de Dalt. – Carrer de l’Hospitalet. El carrer paral.lel al de les Caigudes. – Passatge de la Vila. La placeta d’enfront cas de Palomera vella. – Pinyana. L’actual carretera d’Alfarrąs. – Sant Salvador. La part del carrer del Mig que va des de la plaća de la Bassa fins al Serradet de les Bodes. – Sant Antoni. La part del carrer de Dalt més prėxima al Pilaret. – Corona d’Aragó. Part del carrer de Dalt que va des de Cas de Castan fins al de Mariano Mascaró. – Sant Sebastią. La part del carrer del Mig coneguda com a Baixada de la Bassa. – Mariano Mascaró. La part del carrer del Mig que va des de l’inici, entre Cas de l’Elvira i Escoles velles, fins a la plaća de la Bassa. – Plaća de les Relíquies. L’espai deixat pel “Centre”, en un costat de l’església. – Plaća de la Bassa. Tot i que se la coneixia de sempre amb aquesta denominació, no va gaudir mai de cap retolació oficial. – Arrabal del Migdia. Part de l’Eral. – Carrer del Sac. Part del carrer de Dalt. Va quedar sense cap acceptació el nom de Pacte de Castellonroi, proposat per al carrer de Baix. Han quedat, inalterables, el carrers següents: Carrer de Baix, Carrer de l’Eral (part), Carrer de les Caigudes, Carrer de les Penyes, Carrer Joaquín Costa, Carrer Major (part). Han quedat, per tant, suprimits, els carrers següents: Carrer Carretera d’Alfarrąs, Carrer de Dalt, Carrer de les Escoles (nom popular d’un bocí del carrer de Baix), Carrer del Mig. 210

– Cas del Llauner – Torre de les Coves bonic i famós. Apestava a mules pel corral que hi tenia el Rito a la vora, la qual cosa no impedia que fos molt freqüentat pels nėvios, ja que era en extrem fosc. Actualment desapare-gut.

– Cobert de l’Ajuntament

– “Escaleres” de Farrastadilla – L’Hospitalet

B) Carrers actuals amb les seves cases(34) AtŹs els diversos canvis experimentats per alguns carrers i els de moltes cases, agafaré com a model els de la data del 13 de gener de 1948, gentilment cedits per les filles d’Andreu Chordi Roy, el seu autor. He volgut respectar l’ordre en quŹ em foren donats. Carrer de Baix – Cas de l’Havanero – Cas d’Aguilą – Cas de Bitrią – Cas de la Gorrona – Cas del Barber – Cas de Boixet – Cas de Tomąs del Sastre

– Cas del Sabater-Mestra Carrer Arrabal – Cas de Franxet-Eres – Cas de l’ňngel de les Eres – Cas de Mations de les Eres – Cas de Tomassa – Cas de Fonset-Eres – Cas del Farrer de Baix – Cas de Xep de Quilet – Cas de Ramon de Quilet – Cas de Cemeli de les Eres – Cas de Sisquet de les Eres – Cas de Xinxó, fill – Cas de Xepet-Cambrai – Cas de Tonyet d’Aguilą – Cas de l’ňngel de la Costa – Cas de Xinxó, pare – Cas de Camporrells – Cas de Josepet – Cas de Miquel lo Paleta – Cas del Pubill de les Eres – Cas de Garanto – Cas de Jaume del Pubill – Cas de Miguela-Eres – Cas de Palomera-Eres – Cas de Tolsą-Xinxó – Cas de Peret de les Eres – Cas de Benito i Anita 211

– Casa de Lleida – Torre de l’Hico Carrer Major – Cas de Francesc de l’Hereu – Cas de Palląs – Cas del Moliner – Cas de Mariana – Cas de Ramonet-Manxó – Cas d’Obis – Cas de Joaquinet de Pepet – Lo Molí – Cas dels Fusters – Cas de Pau – Cas del Gaiter – Cas de Pepet – Cas de Pepa del Xiquet – Cas de Tomąs de Coll – Cas de l’Andresset – Cas de Farranton – Cas del Farrer – Cas de Juan – Cas de Peret – Cas de Borrąs – L’Abadia – L’Ajuntament – Cas de Llanes – Cas de Coll – Cas de Monturiol – Cas de Benito – Cas del sastre Coix – Cas de Fonset-CafŹ – Cas de l’Amąlia 212

– Cas de Maties de Druelo – Cas de Pedro de Llanes – Cas de Bacoi – Cas del Rei – Cas de Buiret – Cas de Manxo – Cas de Mations – Cas de Micalet – Cas de Vicent de l’Enric – Cas de Teresa-Vicenteta – Cas de Pedrito de Juan – Cas de Pep – Cas de Manxonet (Església vella) – Cas de Druelo – Cas de Palomera (Fonset) – Cas de Segunda – Cas de Torre dels Horts – Cas de Xarpolí – Cas de Xeló – Cas de Farrastadilla – Cas de Mariona – Cas de Llanetes – Cas de Sisquet-Correu – Cas de Salvador – Cas de Salvadoret – Cas de Caterina – Cas del Teixidó(35) – Cas de Blas – Cas de Jaumet de la Bassa – Cas de Chaumet-Obis – Cas de Vicent de Pilara – Cas de Peri

– Cas de Batiste – Cas de Rito – Cas de Sebiet (Eusebiet) – Cas de Mazarico – Cas de Saura – Cas del Ros-CafŹ – Cas de Marianet – Cas de Tonyo de Bacoi – Cas de Pardo – Cas de Miquel de la Viuda – Cas del Pastisser – Cas de Pedro de Pui – Cas del Franceset Carrer del Mig – Cas de l’Entonses – Cas de Ramonet-Tonya – Cas de Castan – Cas de Xiquet de Llanes – Cas de Ramon de Mariona – Cas de Leandre – Cas de Josep del Tenaller – Cas d’Ichart – Cas de l’ňngel del Lloc (Boig) – Cas de Cambrai – Carnisseria – Cas de Juanito-Pastisseria – Cas de Lluís del Ferrer – Cas del Duc de Medinaceli

35. 36.

– Cas del Sastre – Cas de la Júlia – Cas de Migueleta Carrer de Dalt – Cas de la Pubilleta – Cas de Jaumet d’Obis – Cas de Jaumet de la Bassa – Cas del Tatą – Cas de Casserrons – Cas del Teuler – Cas del Palatraco – Cas del Guerxo – Cas de Florenso – Cas del Pastor de Miquelet – Cas del Pau Ric – Cas de Llúcia – Cas de Tonet Franciscona – Cas del Teixidó – Cas de Sisquet dels Horts – Cas de Peri – Cas de Felip – Cas de Senyín – Cas de Peiron – Cas de Boxonis – Cas de Xinco – Cas de la Viuda Moranxo – Cas de Cecília

S’ha respectat l’ortografia de l’original. Alguns ho pronuncien Peralegre i també Pelealegre. Pelalegre és la denominació més comuna i sembla derivar de Pere alegre. 213

– Cas de Pelalegre(36) – Cas de Jaume – Cas de Francisco de Llanetes – Cas de la Rodona – Cas de Tonet de Fonset – Cas de Farranton – Cas de Dot – Cas de la Torreta – Cas de Mateu – Cas de Mateu, filla – Cas de Medarda (Francisca) – Cas de Medarda (Miquel) – Cas de Pedret-Bacoi – Cas de Salvador Mateu – Cas del Desso – Cas de Jaume-Casserres

– Cas de Menal – Cas de Jaumet de Juan – Cas del Rito. C) Carrers desapareguts – Callissó de la Ferreria – Camí de l’Església – Carrer del Cap del Lloc – Carrer de l’ermita de Sant Roc. Probablement, el carrer de Dalt, des de la Bassa fins a Cas de Farrastadilla. – Carrer del Forn. El carrer del Mig. – Carrer de l’Hospitalet. Hi havia l’Hospital. Rera el forn del carrer del Mig.

– Franxet. PerquŹ hi vivia un home que es deia Francesc i a Doncs bé, un dels successors del dit Antoni Cambrai va anar a parar a Camporrells. I un descendent del de Camporrells, a Castellonroi, el 27 de desembre de 1708. Era en Jaume Cambrai Castellsent, casat amb Margarida Aguilar. – Cabrer. PerquŹ guardava cabres – Dels Horts. PerquŹ l’home d’aquesta casa era l’encarregat de donar el torn per a regar els horts. – Dot. PerquŹ hi vivia un home que es deia Odon i a la seva dona 214

li pareixia molt llarg i el cridava “Dot” (Odon Andrés, 1850). – Espartenyer. PerquŹ s’hi treballava l’espart. – Estall. PerquŹ els que van crear la casa eren de l’Estall. El primer va ésser Jaume Mauri, que fou nunci i carceller del poble i va venir el 1681. – Farranton. PerquŹ hi vivia un ferrer, de nom Anton. Al segle XVIII. – Farrastadilla. Per un ferrer d’Estadilla.

Castellonroi ho pronunciaven Franxet. – Cas de la Pilzana – Cas de Josepe – Cas d’Anton de Llanes – Cas de Vicent de l’Hereu – Cas de Penella – Cas del Secretari Deza – Cas de Miquel de Deza – Cas de Tartareu – Cas de Babel – Cas de Joaquín de Pepa – Cas de Pasqualet – Cas de Constante – Cas de Xep de Xinco – Cas del Millonari – Cas de Francisca del Barber – Cas de Manel de Xinco – Cas de Leandre – Cas de Mėnica – Cas de... (una altra casa) – Cas de Ramonet d’Aguilą – Cas de la Torreta-Sorolla – Cas de Medarda – Cas de Bruno – Cas de l’Espartenyer – Cas de la Mestra – Cas de Martinet – Cas de Ramon de Jaume – Cas de Miguela

– Carrer de Sant Joan. El carrer de Dalt, des de la Bassa fins a Cas de l’AurŹlio del Tatą. – La Costa. Datat al 1619. Sense localitzar. – Peu de la Creu. Hi havia una creu de terme. A l’Eral. – Plaća de la Vila. La placeta que hi ha davant Cas de Palomera, Cas de Felip i Cas de Manxonet. – Plaća del Comú. L’actual Plaća de l’Església, on s’hi plantava el “maig”. D) El perquŹ d’alguns dels noms de les cases – Boixet. PerquŹ abans, davant la casa hi havia un boix. – Botigueta. PerquŹ hi havia una botiga molt petita. – Cambrai. Ve de Franća, de la ciutat de Cambrai. Formą part dels Paēsos Baixos sota la dominació espanyola. El 1508 s’hi firmą la Lliga de Cambrai, formada per l’emperador Maximilią, Lluís XII de Franća, el papa Juli II i Ferran el Catėlic d’Espanya. Entre els firmants hi figurava, també, un tal Antoni Cambrai, un destacat membre de la població. 215

– Gallega. PerquŹ hi vivia una gallega. – Gorrona. PerquŹ havia una padrina que sempre deia al seu marit: “Fica’t la gorra, fica’t la gorra!”. Li quedą el nom de Gorrona. – Havanero. De Joaquim Aguilar Monroy, nascut a Manzanillo (Cuba), el 1884. – Llanetes. PerquŹ treballaven la llana. – Llodrigues. De Juan Rodríguez, un portuguŹs de Faro, mestre paleta, arribat al poble a la primera meitat del segle XVIII. Va ser ermitą de Sant Salvador. – Malica. PerquŹ hi vivia una dona que sempre deia: “Estoy muy malica”. – Micalet. És una deformació de Miquelet. El nom, a la Casa, li doną Miquel Bitrią Boira, documentat el 1770.

– Moliner. PerquŹ tenen un molí d’oli. – Moreno. PerquŹ l’home que hi vivia era molt moreno de pell. – Palląs. De Joan Palląs, arribat al poble a la fi del segle XVI. – Parra. Per una parra que havia al corral. – Pastor. PerquŹ hi vivia un pastor. – Pedret. D’un padrí, que es deia Pedro. Li deien Pedret. – Pubill. PerquŹ era el pubill de la casa. – Redona. PerquŹ hi havia una dona molt grossa, tant, que semblava “una rodona”. – Sabater. PerquŹ eren sabaters. – Soliveta. PerquŹ eren d’aquest poble. – Tatą. PerquŹ un home d’aques-

important. Estava al carrer del Mig, per la Bassa. – Portal de Tamarit. Al carrer de Dalt, per Cas de la Parra. Castellonroi estava encerclat de muralles i aquests eren el cinc portals que donaven accés al poble: – Lo Portalet. Estava entre Cas de Saura (actual Cas de Me-nal) i l’enderrocada Cas 216

de Sebiet (Eusebiet). – Portal de la Vila. A l’Ajuntament vell, davant l’actual església. – Portal del Camí de la Creu. Entre les escoles velles i Cas de l’Elvira. – Portal de Lleida. Era el més

6. Castellonroi

Castellonroi, esdevingut del llatí Castelionis rubei, i també Castilionis rubei, significa “Castell Roig” o “Castelló Roig” i fa referŹncia al Serrat Roig on estava situat el castell que originą el poble. En uns primers moments, durant tot el segle XI i comenćament del XII, apareix tan sols amb el nom de Castelló, la qual cosa el fa confondre moltes vegades amb Castelló de Farfanya, que igualment es denominava Castelló en aquell temps i tots dos pertanyien a l’arxiprestat d’Ager. Posteriorment se’l troba amb el nom de Castelló del Bisbe i només és a la fi del segle XIII quan ja comenća a sortir amb el que sembla, hauria d’ésser conegut, “Castellon Roig”, o “Castillon Roig”, escrit posteriorment Castellonroi i definitivament Castillonroy a partir dels ajuntaments borbėnic del segle XVIII. I dic, sembla, perquŹ també, en ocasions, es presenta amb el nom de “Castelló Roig” i “Castelló en Roig”, perfectament acceptables. Principalment, aquest últim, del qual derivaria “Castellon Roig”, és a dir, “Castelló en serrat (tossal, indret...) Roig”. ta casa tenia un germą a Boix i cada cop que venia al poble deia que anava a veure el tatą. – Teixidor. PerquŹ hi teixien mantes de cąnem. – Tenaller. PerquŹ feien tenalles. Doną nom a la casa Jaume Nadal, natural d’Ivars, datat el 1730. – Torrer. PerquŹ vivien en una torre. – Torreta. PerquŹ els seus avantpassats van viure a la Torre de

les Coves. – Txeló. PerquŹ hi vivia un que es deia “Angeló” i ho pronunciaven Antxeló, esdevingut Txeló. – Txollador. PerquŹ txollaven ovelles. E) Portals A l’Edat

Mitjana, 217

7. Coves

Les coves descobertes fins ara són: – Cova d’Aguilar o de les Guąries. S’hi han trobat restes prehistėriques. Prop d’ella, en un tossal de guix, n’hi ha moltes de juntes, petites. – Cova de Cas de Farranton

d’Alfarrąs hi recollien els excrements d’aquests animals per adobar els seus camps. Els estudiosos la coneixen amb el nom de cova número sis, ja que a Montderes n’hi ha moltes, totes numerades. – Cova de Sant Salvador. Amb restes prehistėriques. – Coveta sepulcral de Pinyana.

Conté pintures rupestres. – Forat del Vent. A Montderes. A l’hivern l’aire és tebi i a l’estiu, fresc. – Forat de l’Aire. A Sant Salvador. Més que com a cova, caldria considerar-lo com un avenc. A l’igual que succeeix amb el Forat del Vent, de Montderes, a l’hivern l’aire és tebi i a l’estiu, fresc.

8. Fonts

Castellonroi ha sigut un poble de múltiples fonts. Malauradament, en aquests moments, n’hi ha moltes de seques. Els noms que han tingut han estat, generalment, els dels seus propietaris i, també, els dels indrets on han estat situades. – Font de l’Abeurador. Artificial, aprofitava l’aigua de la 218

font del Ermitans. – Font de l’Amąlia. – Font de la Sequieta o de Boixet. Durant molts anys, va ésser la font que alimentą d’aigua el poble. – Font de la Teuleria. – Font de la Trilla. – Font del Barranc. – Font del Boix. – Font de l’ermita de Sant Salvador. Datada en 1759. – Font de l’Hedra. – Font del Jordi. A Canxinxes. – Font de Lopis. Era medicinal. – Font del Molí de Baix. En ús

Vella. És dins la casa que toca al serrat Roi. – Cova de la Guineu. Als Esturmells. – Cova de la Trilla de Micalet. Actualment enrunada. – Cova del Dugo. PerquŹ, segons una llegenda, servia d’aixopluc a un “dugo” (duc). – Cova de l’Escobiląs. – Cova dels “Moricecs”. Els pagesos d’Ivars, d’Andaní i

per al reg. – Font del pantą de Santa Anna. Amb quatre canelles, aprofita l’aigua del pantą. Hi va gent de tota la comarca i fins d’altres. – Font del Pere Pau. – Font del Reguer. – Font del Ermitans o Font del Frares. Era la font que donava l’aigua als ermitans de sant Salvador. – Font del Solą.

– Font del Torrer. – Font de Montalt. – Font de Peri. – Font de Santa Anna. En ús. Al seu entorn s’ha creat una zona d’esbarjo. També rep els noms de “Font del Manzanares” (un antic poseedor d’Ivars) i del “Col.lector”. – Font de Santa Anna. Antigament “Font Clara” o “Font

Claror”. No té res a veure amb l’altra font ja citada del mateix nom. Aquesta doną nom a la Partida. L’altra el rep pel pantą. Encara hi abeura el bestiar. – Fonteta de la Roca. – Fonteta de Puy.

219

1988. – Molí ElŹctric-Fariner. De farina i de pinsos. A Cas de Peret. Segle XX. – Molí Traper. De paper. Segle XVI. – Molí Vell. Segle XIV. – Fonts de Manxonet o de Cambrai. – La Fonteta de Cecilio. També dita “font del Ros”. Encara en ús. S’aprofita per a regar. – Les dues fonts del Regal del Perdigot.

10. Orografia

El terme de Castellonroi estą encerclat per dues carenes de muntanyes que dibuixen una el.lipse gairebé perfecta al bell mig de la qual es troba un Serrat que abriga el poble.

Castell, el Serrat rep el nom de Serradet Roi i, també, Serradet de la Sinyora. – Cabećó Alt – Coll dels Avellaners D) Altres – Collet de la Cometa dels Cabaners – La Melonera – Mirador d’en Franco. Vora el pantą. Es diu que s’hi parą en Francisco Franco per a mirar el pantą de Santa Anna. – Penya de les Cadolles – Port de Pelalegre – Roca dels Castell de Pinyana – Roca del Migdia. Senyala les hores – Roca del “Padre” 220

– Niu de l’ňliga – Pas del Llop – Pas d’en Blanc – Pas de Tamarit – Pedrulles – Roca del Picó de Montderes – Roca Fumada – Roques de Llagunés – Roques dels Castellassos

9. Molins

Els molins de Castellonroi, recollits a través dels documents, han estat els següents: – Molí de Baix. De farina i d’oli. Segle XVIII. – Molí de Dalt o Molí Nou. De farina. Segle XIX. – Molí de la Sequieta. D’oli. Segle XVIII. – Molí de l’Oli. De 1929. És l’actual molí. – Molí del Ros. De pinsos. Segle XX. Deixą de funcionar l’any Recaixos (564 m). – Serra de la Roca Llarga

A) Serres de la carena septentrional D’Oest a Est són: – Serra de les Santes (617 m) – Serra del Solą, amb: La Verdella (701 m) Roca Foradada (721 m), travessada pel Port de Pelalegre. – Serra de Pinyana, amb: Iedra (705 m) Els Monts (652 m) – Tossal de Montpedró o de Sant Salvador (736 m) – Serra de Montderes (630 m) – Serra de Santa Anna o dels

(500 m).

B) Serres de la carena meridional – Serra de la Gessa, amb: La Savinosa (501 m) Els Pregons (487 m) El Puig (476 m) Les Guąrdies o Guąries (461 m) Canxinxes (450 m) C) Serrat del poble De Llevant a Ponent, trobem: – Serradet de les Alzineretes – Serradet de les Bodes – Sant Joan

– Lo Castell – La Pedrera – Serrat dels Trulls Des de Sant Joan fins al 221

– Salt de la Garsa – Serra de Joan Negre – Serra de Sií – Serra de Soreta – Serrat Roi – Tossal de Cecilio – Tossal de Ferragut – Tossal de la Cabana de Les Guardies. O, simplement, Tossal de Les Guąrdies – Tossal dels Balins – Tossal de Montroi. Rep també els noms de “Muntanya sense Pic” i “Serradet Rodó” – Tossal Gordo

11. Partides

La present relació recull el nom de totes les Partides i Subpartides de Castellonroi, fins ara conegudes. Fuig totalment de la disposició alfabŹtica i segueix, d’un mode rigorós, l’ordre d’aparició en els documents, tot deixant per al final aquelles que m’han estat trameses per conducte oral, ressenyades igual

222

37.

– Lo Pont de Pinyana (P). Un xic més amunt de la Peixera de Pinyana. Posteriorment, la Partida fou coneguda com la Partida del Pont del Diable. Segle XV 1415 – Prat de Lleida (P). 1427 – Planes de Peralta. Es correspon amb la Plana de Vilamajor. – Domenge dels Prats. – La Trilla. Al segle XVII fou donada a la parrėquia. – Els Prats. – Les Quadres. Era un alou del senyor. Llavors hi havia vinya i s’hi han trobat restes de pessebres, quadres al poble. Durant molt de temps la Partida va ser coneguda popularment com la Partida de les Cinc Collites: de vinya, d’olives, d’ametlles, de gra i de llirons (lledons). – Els Cinc Domenges del Senyor. Eren propietat del senyor. Cal ressenyar que els Domen-

Juntament amb la d’en Francesc d’Erill i la de Vilamajor o de la Brecerola, doną origen, probablement al segle XIV, a l’escut de Castellonroi, tres castellets o torres del seu color, en gules. Aleshores, Castellonroi, a més de les tres carlanies o castlanies esmentades, gaudia d’un Senyor

ment amb el mateix ordre en quŹ les he rebudes, i les que apareixen en els mapes de l’exŹrcit. Evidentment, el treball és obert i l’ordre podria variar davant el descobriment d’altres documents, com també podria quedar alterat el nombre de les Partides amb la inclusió de nous noms. La P. que apareix al costat d’alguns noms significa que la Partida és a Pinyana i la M., a Montderes. Segle XIII Juny de 1281 – Torre Blanca (Turris Alba). Era un feu dels canonges de Lleida. – Regal de la Viuda. De Sibil.la, viuda de Pere Lledós. – Gessa – Plana de Vilamajor. El dit Vi-lamajor era, aleshores, un dels tres castlans o carlans de Castellonroi. Segle XIV 16-10-1348 – Font Clara. L’any 1427 apareix amb el nom de Font Claror. 29-05-1382

38.

ges eren les terres que el senyor es reservava per a la seva explotació directa quan lliurava un feu, perė, amb el temps, el nom, a Castellonroi, prengué un altre significat: era la terra que només es podia segar en diumenge. – La Carlania d’Arnau d’Orcau.(37) – La Carlania d’en Francesc d’Erill. 1448 – Lo Corral de Lleida (P). El dit Corral es convertí aviat en la Casa de Lleida. 7-04-1483 – Les Guąrdies o Guąries. El nom li ve per la seva elevació, un punt de mira extraordinari, on s’han trobat restes de diverses torres o guąrdies. – Reguer. – Molí Fariner. – La Sardera o Dellą. – La Torreta. – Tossal de Ferragut. – Coma de Reguart. – Savinosa. Per les savines. – Montalt. Actualment, So de

Aquest Miquel de Boixadors, al segle XVI, succeí als Brecerola en la castlania. No té res a veure amb els Boixadors de la Baronia d’Alfarrąs. 223

Montalt. – Vinya d’en Mall. Segle XVI 27-11-1529 – La Volta de les Aigües de Castellonroig. Era a Pinyana, al final de Reguer. 13-12-1544

– Solą. – Prat. – La Sort de l’Horta.

30-04-1547 – Les Sorts de Brecerola. Eren a l’horta i pertanyien al carlą en Miquel de Boixadors.(38) – La Colomina. D’en Miquel de Boixadors. – Pradaló. D’en Miquel de Boixadors. – Lo Torrent de Les Macaru-lles. D’en Miquel de Boixadors. – La Plana de l’Espinal. – La Colladella o Codadella. – La Plana de la Sardera. – La Plana de Ramon Tomąs. – Pas d’en Blanc. – La Solana dels Paternostres. – La Sortanella. On desaiguava el Castell. Probablement, el cementiri vell. – Coma de Ramon Doló. 10-08-1552

224

12-09-1599 – Argelagar.

16-09-1599 – Font del Boix. – L’Obaga. – Lo Tossal. – Lo Castell. 1-10-1600 – Lo Portal de Tamarit.

3-10-1600 – Tossal de la Cabana de les Guąrdies. – Lo Molí.

Segle XVII 6-05-1605 – Les Gramenoses.

16-04-1606 – Lo Comellą de Ramon. – Montroi.

5-10-1606

8-11-1606 – Del Reguer a Valldoliva. 9-09-1608 – Los Avellaners.

19-02-1609 – Lo Pedregal.

10-04-1614 – Portal del Camí de la Creu. 13-10-1614

– Los Corrals.

2-10-1569 – Terme de les Coves.

30-01-1571 – Lo secą de Pinyana (P).

3-02-1571 – Lo Boēgó de Pinyana. És l’actual Arnallą (P). 15-05-1575 – Reguer de les Coves. 21-01-1576 – Vall de Borres (P).

4-04-1576 – Vall de l’Olivar. També, en el mateix document, “Val de Oliva“ i “Vall de Olivar”. És l’actual “Valldoliva”. – La Volta (P). 27-05-1576 – Canxinxes o Lo Pla de la Torre Blanca (P). – La Coma de Pinyana (P). 12-05-1599 – Les Comes. – Baixo de la Creu.

10-09-1599 – Molí Traper.

39.

– Les Fontanelles.

3-01-1615 – Llinar. Era un camp de lli. – La Sort del Gorg.

21-12-1615 – Lo Torricó. – Barranc del Pla de l’Alzina. 3-01-1616 – Lo Boscatxó.

25-10-1617 – Barranc de les Pruneres. Era format per l’aigua de la Font Clara.

9-03-1618 – Quadra de les Coves o Partida de la Torre de la Torre de les Coves. 1-04-1621 – Pleta dels Regarons (P). – Coma de Lleida Vella (P). – Caratalada d’en Caguda (P). – Lo Canalet (P). – La Boga de Castellonroi (P). – Coma de na Miquela (P). – L’Era (P). – La Solana de Pinyana (P). – Costa de l’Església (P). – Les Plantes (P). – Costa del Castell (P).

La citada ermita de Sant Roc estava a Ivars, a l’actual zona d’expansió urbana de la part baixa del poble. 225

– Racó de la Mina (P). – La Creu.

5-11-1621

1-01-1625 – Les Planes de la Teuleria. 18-10-1629 – Les Costeres.

22-05-1640 – Los olivers d’en Jordą. Actual corral de Micalet. 20-01-1641 – Darrera lo Castell.

27-09-1647 – Les Basses.

26-06-1662 – La Canal. – Esturmells o Estornells. – Los Horts. – Les Bėfies. – Cometes de Montroi. – Camí del Gorg. – Les Tires Llargues. Eren plantades de vinya. – Los Perés. També Calderó o lo Reguer de Baells. – Siscosa. Hi creixen les sisques. – Hort Vell. – La Sort del Molí. – Los Llinarets. Eren camps de lli. – Los Comuns. Estaven plantats

226

25-02-1728 – Santa Anna. És l’antiga Font Clara o Font Claror. 14-10-1735 – Horta de Dellą.

11-03-1736 – Horts de Sant Salvador.

3-03-1738 – La Vinya Vella. – Lo Pas de Tamarit. – Pou del Somonte.

12-05-1740 – Les Costes del Reguer. Probablement Les Costes. 7-02-1745 – Camí de la Bassa.

3-03-1748 – Les Collades. També Les Es-collades.Per una sŹrie de Colls. 21-09-1748 – Plana l’Espinalgo. Espinalgo és el nom que rep al poble l’espinalb o arć blanc. Podria correspondre’s amb la ja citada Plana de l’Espinal. – Camp de Cuanxa. A la Trilla. 23-03-1749 – Les Planes. 1-02-1752

de gra. Ara són petits horts.

13-05-1695 – Terme de Montderes (M). – Secą de Montderes (M). – La Llenguadera del Mig de la SŹquia (M). – Corral de Montderes (M). – Coma de Gubi (M). – Camí de Castelló (M). – Carretera de Sant Roc (M).(39) Segle XVIII 1-04-1704 – Lo Sot de les Basses. 28-09-1710 – La Costa. – La Rectoria. 9-10-1712 – Al Cap de la Porta.

16-06-1720 – Coma de Mules. De Mules perquŹ, segons el document, era terra de fącil llaurar. 1726 – Font de Montalt. – Horta de la Panona.

16-02-1727 – Coll de Les Bogues de Montderes (P). 17-05-1727 – Tossal Roig (P). – Cantal de La Solana (P).

– Les Boēgues. Pels Boēcs que s’hi feien. 27-05-1752 – Collet de la Cometa dels Cabaners (P). – Clot de Bondia (P). – Coll dels Avellaners (P). – Collada del Tossal Roig (P). – Camp de Lleida (P). Probablement, el Prat de Lleida. – Cap del Carrer (P). – Areny de la Dreta de No-guera (P). 27-02-1753 – Obaga Mala (P). – Coma de Felip (P). A l’0baga Mala. – Coma del Frare (P). – Gesses del Solą de Sant Salvador (P). – Cap del Barranc Fondo (P). – Barranc de Retasoleta (P). – Abeuradors (P). – Arnellą (P). Pels arnalls o ruacs. És l’antic Boēgó de Pin-yana. També Arnallą. – Pont del Moro (P). – Clota (P). – Pins (P). – Pla de Les Avellanes (P). – Casetes (P). – Coma dels Púdols (P). 227

– Mare de Déu (P). – Tossal dels Pous (P). – Coma de Joan Negre. – Cap del Tossal de Montderes (P). – Solana de la Mare de Déu (P). – Solą de Sant Salvador (P). – Pinar (P). – Pla del Pins (P). – Corral dels Bous (P). – Barranc dels Abeuradors. 25-05-1757 – Pla de Mules (P). – Tossal o Cometa de Bacoi (P). 7-09-1757 – Los Espuntadors (P). 21-02-1759 – Coll de Farrera (P). – Font de l’Ermita de Sant Salvador (P). – Pendents del Noguera (P). 18-08-1764 – Del mal Roig

18-04-1782 – La Coma de l’Ermitą (P). Probablement La Coma del Frare. 1783 – Les Fonts (M).

22-04-1793 – Partida de la Font. 228

– Reguer de Castellonroi (P). – Coma de Montaner (P). – La Creu Escapsada (P). – Ermita de Santa Anna (P). – Comes de Caballers (P). – Obagues de Pinyana (P). – Lo Pudolar (P). – Camí de la Peixera (M). – Peixera (M). – Los Recaixos (M). – Romeral (M). – Cova Negra (M). – Coll de Layreta (M). Coll de l’Aireta? – Horteta (P). – Clot de Pinyana (P). – Forn de Cal (P). – Obagues de Montderes (M). – Coll de l’Hereta (M). – Sant Salvador (P). – Les Avellanes (M). – Coma del Pere (M). – Horta de Montderes (M). – Coma de la Cervera (M). – Clot de Carlets (M). – Recó de la Cervera (M). – Lo Cantal d’en Gros (M). – Los Pelats (M). – Cova de Joan Negre (M). – Serra de Joan Negre (M). – Pleta Soleta (M). – Plana (P).

13-09-1798 – Molí Vell. 25-02-1799 – Pilar de sant Abdon i sant SenŹn. 25-02-1800 – Camí de Tamarit. 6-05-1800 – Coma del Batlle (P). – Tossal Gros (P). Segle XIX 4-02-1804 – Clot de Santa Anna (P). 3-04-1805 – La Faixa (P). Damunt la Boquera de la Mina.

19-05-1824 – Cap de la Serra del Sií (P) – Pedra Cabada amb ses Filles (P). – Sot del Cabré (P). – Horteta de sant Joan (P). – Partida del castell de Pinyana. 15-08-1824 – Obaga de Pinyana (P). – Tossal Gras (P).

40. 41.

– Planell (P). – De les Fones (P). – Abarradors (P). – Clot de Rourera (P). – Clot de Palací (P). – Coma del Blanc (P). – Niu de l’ňguila (P). – Roca Rosa de l’Hedra (P). 1-06-1827 – Bassa del Caranch (P). 26-09-1829 – Comú de l’Església o Comú de la Sagristia d’Andaní (P). 13-11-1837 – Molí de Dalt. 13-11-1842 – La Sorteta. 1863

– Sequieta. – SŹquia del Molí i Brassals. – Les Solanes. – Eres. – Sucarrada. PerquŹ s’hi sucarrava l’herba, escassa, per tal que tornés a crŹixer amb forća. Pels pasts. – Bassa del Craber (Cabrer).

En algun document apareix també com a Camí de Montroi (Monroig). En aquest tossal s’executava els condemnats a mort, de Pinyana. Crida l’atenció el seu nom, en singular, ja que, comunament —i és que n’hi havia en totes les poblacions—, apareix en plural, tossal de les Forques. 229

– Esterrés. – Teuleria. Hi havia una teuleria. – Espregons. També Los Pregons, perquŹ s’hi sentien els pregons de l’agutzil. – Eral. – Colomer. – Sant Joan.(40) Per l’ermita que hi havia d’aquest nom. – Mont SenŹn. Hi havia un pilaret dedicat a aquest Sant, antic patró del poble. – Comú. – Bancals. Segurament, l’Eral. – Les Vinyetes. – Coma del Ges. – La Planeta. – Lo Gorg. – Les Cometes. – Carrera d’en Gall. – Lo Pont. També el Pont de Coll. – Partida del Port. – La Fonteta. – Escobiląs o Cubiląs. Alguns diuen que perquŹ hi ha moltes mates de fer escombres, escobes al poble. Altres, en canvi, perquŹ hi abunden els cubills o la ballarida (Hypoceum procumbens). 230

42.

– Solą de Baix. – Seguedera. – Rocaspana. – Canal de Pui. – Canal de Monturiol. – Canal de Micalet. – Torre de Buiret. – Torre de l’Hereu, de l’Amąlia o de Peri. – Torre de Peri. – Buenos Aires. – Collet de Mariona. – Barranc. – Horta de Dalt. – Horta de Baix. – Horta o Regal. – Torreta de la Roca. – Font del Pere Pau. – Camí de la Garriga (P). – Hort de Pelalegre. – Los Corrals. – Sots de la Presa de Baix (P). – Bassa de la Creu. – Regal de Les Macarulles o, simplent, Les Macarulles. Per les macarulles, les flors dels aubegons o arbassons. – Canamar. De cąnem. – Coma de l’Om. – Solana del Pou. Segurament es correspon amb les ja citades Partida del Pou i el Pou del

Hi havia tants olivers com dies té l’any, és a dir, 365.

– El Monte. – Clot del Bou. – Caran. – Pinyana. És a partir d’aquest any, el 1863, quan l’antic terme de Pinyana m’apareix per primer cop com a Partida. – Partida del Pou. – Molí de Baix. 22-5-1870 – Pleta de Baix (P). – Tossal de la Forca (P).(41) És l’actual Tossal Roig.

Somonte. – Font de la Iedra. – La Casa (P). Es refereix a la Partida de la Casa de l’Aigua. – Horta del Salze. – Horta de la Periona. – Sot de Pinyana (P). – Quadra d’Ivars (P). – Prat o Quadra del Gorch (P). – Serrat dels Trulls. – Camí del Pla. – Camí del Vedat. – Coma de Mitges.

1884 – Solana dels Lledoners (P). – Collada del Sot del Carré (P). – Culler dels Pins (P). – Roques del Llagunés (P). – Roca Fumada (P). – Lo Solanet (P). També lo Solanet de Sant Salvador i lo Solą de Sant Salvador.

B) Mapa de l’ExŹrcit – Barranc de Queló (P). – Cap de l’Horta (P). – Coma d’en Bep (P). – Clot de l’Areny (P). – La Garriga (P). – La Torreta (P). – Punta de la Malera (P). – Serra de Vicent (P).

Segle XX A) Documentades Segons l’ordre trobat per mi en els documents, són: – Boga o Boga de Pinyana. – Estornalls o Los Tornalls. – Mallola de Monturiol. De les vinyes joves que hi havia. – Les Piles. – Solą de Dalt.(42)

C) Orals Segons l’ordre en quŹ m’han estat contades, són: – Collet. – Clot del Roure. – Arenal de Coll. – Bassó del Rei. – El Furugó. – Lo Regalet. – Lo Regalet de Coll. 231

– Arnó. De les arnes de les abelles. – La Cometa del Peticany. – Sant Antoni. – Coma de Llanes. – La Vinya de Jordą o Sot de Jordą. Subpartida de la Torre de les Coves. – So de Casserrons. De Cas de Casserrons de Camporrells. Sub-partida de la Torre de les Coves. – Quadró de Bernadó. Subpar-tida de la Torre de les Coves. – Vinya dels Quadros. Els ceps hi estaven plantats en forma de “quadros”. Subpartida de la Torre de les Coves. – Vinya o Quadró de Marcos. Subpartida de La Torre de les Coves. – Solą del Mestre. – Vinya de Tonyon. – Les Ribes (P). – Los Posteats. – Sort de La Parra. – Sort de Batiste. – Sort de Castan. – Sort de Coll. Actualment, de Llanetes. – Montroiet. – Lo Caixer de la Bassa. – Les Comes del Gaiter. – Eral de Baix. Es correspon amb l’antiga Partida de les Cometes. – Eral de Dalt. Es correspon amb l’antiga Partida de les Eres. – La Coma. – La Cometa. – La Coma de les Parrelles. – La Facera. Estava davant les escoles. – La Pleta (P). – Les Basses del Pubill. Durant uns anys fou el nom que rebé part de la Partida de Santa Anna. Resum sobre les Partides 232

– La Canalustra. – La Prensió. – Les Alzinetes o les Alzine-retes. – Lo Quadró. – Pas del Llop. – Clot de Pelalegre. – Camí de Les Fonts. – Clot de Saura. On actualment hi ha les escoles. – Sort Llarga de Monturiol.

Arran de la lectura d’aquestes Partides, es poden deduir, com

a més destacables, els següents punts:

1) Que els noms són d’arrels de mig a mig catalanes, llevat d’alguns pocs de procedŹncia castellana com “Buenos Aires” i “El Monte”, i d’altres d’origen incert, com “Caran”. 2) Que hi ha una sŹrie de noms que es repeteixen sovint, com “Co-mes” i el seu diminutiu “Cometes”, “Sots”, “Horta”, “Horts”, “Planes”, “Camí” i “Sorts”. PerquŹ tenen un lligam amb l’orografia i la histėria del terme. Quant a Les Comes i

Cometes, són una sŹrie de bancalets, generalment planers en terrenys muntanyencs, escalonats moltes vegades, i fins amb un nom diferent cadascun. Referent a Les Planes, cal indicar que igual es troben a le zones altes que a les baixes del municipi i que les canals coincideixen de ple amb la definició del diccionari: “Vall entre dos contraforts d’una serralada”. Crida poderosament l’atenció l’abundąncia de Sots, petites depresions, principalment a Pinyana, originades pel riu Noguera. Tocant a les Sorts, guarden

233

13. Pous

Els pous reben el nom de la casa o de la Partida on estan situats. relació amb la histėria. Tan sols es troben a l’horta creada pel Reguer, allí on es desenvolupą un petit nucli urbą romanovisigėtic, embrió de Castellonroi. Encara avui, mantenen les divisions primitives, rectangulars. 3) Que es dóna un bon nombre de noms comenćats per “Es”, forća curiosos. Alguns fins i tot es designen indistinta-

igualment tant escrita com oral.

12. Ponts

– Pont de Coll. D’Źpoca medieval. – Pont del Barranc del Solą. A la Partida de la Teuleria. – Pont del Diable o Pont de Pinyana. Encara s’hi coneixen

– Pou de Borrąs. Dins la casa. – Pou de Cas dels Fusters. – Pou la Casa de l’Aigua. – Pou de la Rodona. – Pou d’en Pep. – Pou de Peret. – Pou de So de Borrąs i de Micalet. A Canxinxes. – Pouet de Florencet. A la Partida del Gorg. – Pouet de la Gargaleta. Devall el fossar. Hi bevien les mules i també els crios. Aquests, un cop havien begut, 234

i perquŹ l’aigua no els fes mal, feien un nus a l’herba de la vora. – Pouet de les Eres. A l’Eral de Baix. Hom només el recorda sec una sola vegada, l’any 1945.

14. Preses

Per ordre d’antiguitat, són: – Assut, Peixera, Presa de No-guera o Resclosa de

15. Torres ment de dues maneres: amb el mencionat comenćament, i substituint l’esmentat “Es” per “Los” o “Las”. Així, tant és dir “Espregons” com “Los Pregons”, “Escollades” com “Les Escollades”. El fet, semblantment, podria atribuir-se tant a l’existŹncia de substractes anteriors al catalą, com a restes del propi catalą, “l’article salat”, potser portat allí pels primers reconqueridors, els vescomtes d’ňger, de la Casa de Cabrera, als dominis de la qual s’utilitzava prėdi-gament.

4) Que existeix el cas sorprenent de noms amb l’article “lo” i noms amb l’article “el”. Tant en la forma escrita com en l’oral. 5) Que hi ha una clara di-ferŹncia quan es tracta de Cas-tellonroi i quan es tracta de Pin-yana. Al primer es diu, per exemple, “Montroi”. Al segon, “Tossal Roig”. Roi i roig, com també “Llironers” en un i “Lledoners” a l’altre. Forma dialectal a Castellonroi, tant escrita com oral, i forma per complet catalana a Pinyana,

les restes. Comunicava Montderes i Ivars amb el castell i poble de Pinyana, a través del barranc dels Magraners.

– Pont de les Escollades. Sobre el barranc d’aquest nom.

– Pont de les Monges. Sota les aigües del pantą de Santa Anna. Comunicava el convent de monges que havia al sot del Cabrer amb l’altra banda del riu. – Pont de les Solanes, o dels Estornalls, o de la Canal, o del Tornall de Saura. Era un pontaqüeducte per on passava l’aigua que anava des de les fonts de Manxonet o de Cambrai fins a la Mallola de Monturiol. – Pont del Moro. Desaparegut. Creuava la primitiva sŹquia de Segrią, prop de la Casa de l’Aigua. – Pont del Reguer, o de Pinyana, o de Castellonroi. Derruēt a l’abril de 1992, arran de l’ampliació de la carretera nacional nľ 230. Fou substituēt per l’actual.

235

Noguera. A la Ribagorćana, inaugurat l’11 de marć de 1382. Hi neixen el canal de Pinyana i la sŹquia d’Ivars. – Peixera del Reguer. Fou construēda al Reguer al segle

XV, per enginyers de la ciutat

de Lleida. Recollia l’aigua que anava al molí de Baix. – Pantą de Santa Anna. Al Ri-bagorćana. Les obres duraren des de l’any 1953 fins

al 1961. Deu el nom a l’ermi-ta del mateix nom, que el domina des d’un cim. Hom creu que hauria estat millor el nom de pantą de Pinyana. – Central hidroelŹctrica de Pinyana, Presa de Pinyana o Salts de Castellonroi. És de l’any 1944 i estą construēda al canal de Pinyana, per a produir electricitat. – Casa de l’Aigua. – Torre de Buiret. – Torre de les Coves o de la Barona. – Torre de l’Hereu, de Peri o de l’Amąlia. – Torre de l’Hico. També la To-rreta de l’Hico o, simplement, La Torreta. – Torreta d’Aguilar. Cal destacar-ne tres: la Torre de les Coves o de La Barona, la Casa de l’Aigua i la Torre de l’Hereu, de Peri o de l’Amąlia. a) Torre de les Coves o de la Barona. Durant molt de temps fou una quadra, amb jurisdicció diferent de la de Castellonroi. Arran de la Guerra dels Se-gadors (1640-1652), Felip IV atorgą al seu arrendatari el títol de Baró de les Coves. Per aixė, també, rep el nom de Torre de la Barona, per la seva esposa que, un cop viuda, hi visqué uns quants anys. b) La Casa de l’Aigua. La Casa de l’Aigua és tota una institució, 236

malgrat que ja són morts els seus dies de mąxim esplendor. És propietat de la ciutat de Lleida i el seu Ajuntament, en unió de la Junta de Sequiatge del canal de Pinyana, hi puja cada any, amb motiu de la festa de sant Salvador. Hi ha un caser, que en té cura, i, des del segle XV, en quŹ fou bastida, fins avui, aquests són els múltiples noms que ha rebut: – Corral de la Ciutat (1438). – Corral de Lleida (1441). – Casa de la sŹquia de Segrią (1602). – Casa de la Mina (1603). – Casa del Congost (1617). – Casa de Lleida (1686). – Casa de l’Aigua (1690). – Casa de la Ciutat (1744).

237

AYUNTAMIENTO DE CASTILLONROY