La Marina – Edició abril 2026

Sant Jordi amb autoria local

A primera fila, asseguts, Xus González, Mar Montilla i Jesús Martínez. Darrera, Luis Vázquez, Maica Cruz, Emili Hormias i Antonio Marzábal.

ACTUALITAT

OPEN BARRI

15 dies d'arquitectura per conèixer un barri en transformació

La diversitat surt al carrer. Un reportatge amb els estudiants de l'escola especial Nostra Sra. Montserrat

Tel. 93 296 80 00 redaccio@lamarina.cat www.lamarina.cat 102.5 FM

Fundador: Joan Antoni Reyes i Blanco

Espai Veïnal Química C/Química, 2, 1er pis - 08038 Barcelona

Directora

Yohany Limpias Ayala.

Redacció

Pau Llopis, Jesús Martínez, Carlos Suárez García, Magí Chavarria

Enrique Llacer i Mar Montilla.

Edició i maquetació

David Edo.

Fotografia

Josep Vicens, Rafel Vidal i Hugo Gallego.

Revisió del català

Rubén Cruz i Esther Pardo.

Col·laboracions

Biblioteca Francesc Candel, CAP La Marina, CAP Doctor Carles Ribas, l'ABP Sants-Montjuïc dels Mossos d'Esquadra.

Consell consultiu:

Coordinadora d'Associació de Veïns i Comerciants La Marina (AAVV: Sant Cristòfol, Can Clos, Polvorí, La Vinya, Plus Ultra, Estrelles Altes, Illa Metalco i Eduard Aunós), Associació d'Artistes La Marina.

Publicitat comercial@lamarina.cat · 93 296 80 00

Impressió: GestXXI

Tirada: 4.000 exemplars

Difusió controlada per OJD-PGD

Distribució gratuïta

DL: B-3220/94+-

Amb el suport de:

EDITORIAL

Entre el soroll del món i la vida que resistim

El nou escenari de guerra al Golf Pèrsic ens torna a situar davant d’una realitat incòmoda: les decisions d’uns pocs poden posar en risc la vida de milions de persones. Des d’aquí, cal dir-ho clar: no a la guerra. I també cal mantenir una veu crítica davant d’una escalada impulsada, una vegada més, per interessos que difícilment es poden justificar en termes humanitaris o democràtics.

Les conseqüències no són llunyanes. Les notarem a la butxaca, a la cistella de la compra, en el cost de l’energia i en la inestabilitat econòmica. Davant d’això, caldrà vigilar de prop determinats sectors que poden veure en la crisi una oportunitat per apujar preus de manera injustificada. Les mesures anunciades pel govern per pal·liar l’impacte són necessàries, però caldrà afinar-les i garantir que arribin, de veritat, a qui més ho necessita.

Cuba no està sola

En aquest context global, també convé mirar cap a altres realitats sovint simplificades. El cas de Cuba torna a evidenciar com les tensions internacionals es projecten sobre la vida quotidiana de la gent. L’embargament econòmic imposat pels Estats Units continua condicionant el desenvolupament del país i afecta directament la seva població.

Més enllà de les valoracions sobre el seu model polític, hi ha una pregunta legítima: si és tan inviable, per què mantenir un bloqueig que impedeix que evolucioni per si mateix? Les dificultats internes existeixen, però també ho fa una pressió externa sostinguda. En qualsevol cas, la població no pot continuar sent la gran damnificada. Cuba no està sola quan es tracta de defensar la dignitat i el dret dels pobles a decidir el seu camí.

El dret a morir dignament

El cas de Noelia Castillo ha tornat a posar sobre la taula una qüestió essencial: el dret a morir dignament. El patiment que ha hagut de suportar per exercir un dret reconegut legalment és difícil d’entendre i, sobretot, d’acceptar en una societat que es vol avançada.

Cal revisar fins a quin punt determinades organitzacions, com els anomenats col·lectius d’advocats cristians, estan condicionant processos que haurien de respondre exclusivament a la voluntat de la persona i al marc legal vigent. El debat és legítim, però no ho és bloquejar drets reconeguts ni allargar innecessàriament el dolor. Aquí també cal posar les persones al centre.

Sant Jordi, cultura de proximitat

I, malgrat tot, la vida continua. Sant Jordi torna a ser una oportunitat per reivindicar la cultura com a espai de trobada, de pensament i de comunitat. Des d’aquestes pàgines apostem, una vegada més, pel talent local: autores i autors que escriuen des d’aquí, amb mirada pròpia i arrelada.

Animem el veïnat a sortir al carrer, a participar, a descobrir i a viure la cultura en primera persona. Perquè també des dels barris es construeix relat, es genera pensament i es defensa una manera de viure més rica, més crítica i més compartida.

L’Open Barri arriba a la Marina

Celebrem l’arribada de l’Open Barri, una extensió del festival 48H Open House Barcelona, que enguany aterra al nostre barri durant quinze dies. Una iniciativa que contribueix a posar en valor les joies arquitectòniques que sovint passen desapercebudes, fins i tot per al mateix veïnat. També és una oportunitat perquè persones d’altres punts de la ciutat coneguin i reconeguin la riquesa d’un territori que massa vegades ha quedat fora del relat oficial. Obrir portes és, també, una manera de reivindicar identitat, memòria i orgull de barri. Participeu-hi! ■

Inversions milionàries a Montjuïc

Assignatures pendents als barris

|| P.L. / Y.L.A.

Barcelona, ciutat sempre dinàmica, projecta una renovació multimilionària de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició de 1929. En són exemple la remodelació de la sala de concerts Sant Jordi Club (70 M€), la renovació del recinte firal (255 M€) o la transformació del MNAC (més de 112 M€). Actuacions estratègiques que reforcen el paper de la muntanya com a pol cultural i d’atracció de ciutat.

Però mentre el focus institucional se centra en els grans equipaments, als barris de muntanya —amb una geografia complexa i històricament menys connectada— persisteixen mancances en transport, accessibilitat i serveis bàsics.

La millora del transport públic, una demanda eterna

Als barris de Can Clos i el Polvorí, el transport públic no és una opció: és una necessitat diària. La manca de comerç i serveis —una única botiga de queviures a Can Clos i una farmàcia al Polvorí— obliga el veïnat a sortir del barri per a gestions tan bàsiques com fer la compra, anar a la farmàcia o, simplement, prendre un cafè. En aquest context, les línies 13 i 125, les úniques que connecten aquests barris amb la resta de la ciutat, esdevenen imprescindibles. Però fa anys que el veïnat reclama millores en unes freqüències que consideren insuficients, especialment per a les persones grans o amb mobilitat reduïda.

A Can Clos, a més, la ubicació de la parada del 13 al carrer de la Pedrera del Mussol continua generant controvèrsia. Fins al setembre passat, se situava uns metres més avall, a tocar de l’Escola Can Clos, però es va traslladar a petició veïnal per la manca d’espai. El nou emplaçament ha resolt aquesta limitació, però n’ha obert una altra: la dificultat de baixar de l’autobús en un pendent pronunciat.

La parada, situada just després d’un gir en pujada, sovint deixa un espai entre el vehicle i la vorera que complica el descens. Per a moltes persones grans, aquest gest quotidià es converteix en un risc.

Ho explica Mar Montilla, escriptora i col·laboradora d’aquest mitjà: “Quan puc, acompanyo els meus pares a fer la compra setmanal. Tornem en autobús amb el carro carregat, i és aleshores quan comença la nostra odissea”.

“Cap dels dos autobusos passa amb la freqüència desitjable. Has d’esperar entre 20 i 25 minuts. El 125 et deixa bé, però el 13 et deixa en plena pendent. Les persones grans, com els meus pares, han de baixar fent equilibris”, relata.

Els seus pares, Plácido Montilla i Ana Sánchez, ho han viscut en primera persona. “Fa poc em van haver d’ajudar entre tres persones a baixar de l’autobús”, explica ell. Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos, la seva presidenta, Rosalía

de muntanya

Montjuïc

Milions per projectar la ciutat i dèficits als seus vessants

Inversions previstes:

• Sant Jordi Club: 70 M€

• Recinte firal: 255 M€

• MNAC: +112 M€

Mentrestant, als barris de la muntanya:

• Millores de transport pendents

• Equipaments comunitaris insuficients

• Sense oferta estable de projectes socioeducatius

Can Clos i el Polvorí fa anys que reclamen actuacions bàsiques que no arriben

Fernández, admet les dificultats, marcades en part per l’orografia del barri. “Can Clos és un barri de muntanya, amb característiques molt concretes. L’anterior parada també presentava problemes que van motivar el trasllat”, recorda. Tot i això, assegura que traslladaran a TMB la necessitat d’ajustar el servei: “Cal que els conductors s’apropin més a la vorera, que deixin més temps per baixar i que facin ús de la rampa quan sigui necessari”.

Can Clos: Necessitat adaptar els habitatges del parc públic a una població envellida Però la dependència no s’acaba a la parada del bus. Comença —o continua— a les mateixes escales dels edificis.

A Can Clos, amb una població cada cop més envellida, l’absència d’ascensors en bona part dels blocs converteix la mobilitat quotidiana en un repte afegit. Baixar al carrer, en molts casos, ja és una barrera. Una reivindicació històrica que, de moment, continua sense una resposta clara.

L’any 2015, el districte de Sants-Montjuïc va aprovar una dotació extraordinària de 75.000 euros per instal·lar 11 ascensors exteriors en cinc blocs de pisos.

A aquesta partida s’hi sumaven les ajudes del Consorci de l’Habitatge de Barcelona, que destinava més de 200.000 euros a ac-

tuacions vinculades a la Llei de barris.

Deu anys després, però, el balanç és limitat. Només quatre escales han tirat endavant la instal·lació —en diferents fórmules i amb graus diversos de suport públic— i set de les onze continuen sense ascensor.

Les dificultats són múltiples. “L’edifici és tan vell que primer s’han d’arreglar els fonaments. Quan estigui enllestit, aleshores es podria fer la instal·lació. No és un procés ràpid”, expliquen veïns del barri. La complexitat tècnica, sumada a la necessitat d’acords entre comunitats i a la manca de recursos, ha acabat frenant molts dels projectes.

“En tractar-se d’edificis privats, les comunitats s’havien d’acollir a les subvencions d’aleshores, però per diferents motius no es van posar d’acord. Ara mateix no hi ha cap ajuda activa i no hi podem fer res”, lamenta Rosalía Fernández, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos. Fernández assegura que han traslladat reiteradament aquesta necessitat a l’Ajuntament. “Ens han dit que hi haurà noves ajudes en un futur, però sense calendari definit”, apunta.

Mentrestant, l’entitat manté reunions periòdiques amb el Patronat Municipal de l’Habitatge per fer seguiment dels edificis de titularitat pública i de les seves mancances. Entre elles, també, compro-

El barri del Polvorí ha volgut retre homenatge a un dels seus veïns més estimats. Amics i veïns han col·locat recentment un cartell amb el nom de ‘Lasi’ en un dels parcs del barri, en record d’una figura molt vinculada a la vida quotidiana de l’espai.

Segons expliquen des de l’associació veïnal, el gest ha sorgit de manera espontània entre les persones que compartien amb ell moltes tardes al parc. A més, el veïnat també ha sol·licitat en diverses ocasions la construcció d’una pista de petanca al parc on habitualment es reuneixen per jugar. “Si alguna cosa ens ha ensenyat el Lasi és que els espais no s’omplen sols: els omplen les persones”, assenyalen.

El “Rincón del Lasi”

Un homenatge veïnal al barri del Polvorí

Des de l’associació valoren especialment que l’homenatge hagi sorgit de la mateixa comunitat. ■ Redacció ▶ Veïns

El veïnat rep les claus de les

parcel·les de l’hort urbà de Can Mestres

Les parcel·les de l’hort urbà de la masia de Can Mestres ja s’han repartit entre el veïnat. L’espai disposa de 50 parcel·les, 40 de les quals s’han adjudicat a nous usuaris i usuàries i 10 a entitats sense ànim de lucre.

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va participar el passat dissabte 7 de març en l’acte de lliurament de claus.

Les adjudicacions s’han produït una vegada finalitzat el concurs impulsat per l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. En aquest procés s’han lliurat les claus d’un total de 329 parcel·les de la Xarxa d’Horts Municipals.

Mentre

Montjuïc

El MNAC serà reformat dins el marc de la transformació urbana de Montjuïc

El concurs per adjudicar els horts s’ha fet, d’una banda, per a persones de 65 anys o més i, de l’altra, per a entitats sense ànim de lucre. En el cas de la gent gran, l’adjudicació de les parcel·les s’ha fet mitjançant un sorteig. Els requisits han estat tenir 65 anys o més en l’any natural en què es fa la sol·licitud i estar empadronat, amb una antiguitat mínima de sis mesos, al districte al qual està adscrit l’hort sol·licitat. Per cada domicili només s’ha pogut presentar una persona.

Pel que fa a les entitats sense ànim de lucre, l’adjudicació s’ha fet per concurs

de mèrits. En aquest cas, els requisits han estat estar constituïdes com a entitat sense afany de lucre, tenir la seu al districte on està adscrit l’hort i destinar la parcel·la o parcel·les a les persones usuàries de l’entitat, amb un mínim de sis participants.

“Can Mestres és un referent de la vida veïnal a la Marina. Un lloc on la ciutat creix, però també on preservem el seu caràcter rural i verd”, va declarar Collboni durant l’acte.

Barcelona disposa de quinze horts municipals distribuïts pels deu districtes de la ciutat. ■ Redacció

es reforça com a pol cultural i d’atracció de ciutat, als seus vessants hi ha barris que continuen esperant millores bàsiques

misos encara pendents com la instal·lació de places de motos a la zona verda del barri.

Can Clos i el Polvorí dibuixen així una realitat que es repeteix: barris amb indicadors socioeconòmics estancats, amb dificultats d’accés al transport i amb un parc d’habitatge que necessita adaptar-se al progressiu envelliment del veïnat.

Però les limitacions no són només estructurals. També impacten en els espais de vida comunitària. Al Polvorí, un grup de veïns jubilats que hi juguen a la petanca fa anys que reclama l’adequació de la

zona verda on es troben per convertir-la en una pista en condicions, així com la rehabilitació de l’antic Cos de Guàrdia com a espai per a l’associació veïnal. A això s’hi suma un manteniment de la vegetació sovint tardà o incomplet, amb restes acumulades que generen risc, especialment a les portes de l’estiu.

El barri tampoc disposa d’una oferta estable de projectes socioeducatius per a infants i joves, en un context marcat per indicadors d’atur, situacions de vulnerabilitat i una població amb necessitats diverses, també en l’àmbit de la salut mental.

Entitats i veïnat coincideixen a assenyalar la necessitat de reforçar espais que facin barri, que generin vincles i que actuïn com a suport en el dia a dia. Una realitat que contrasta amb les grans inversions previstes a la muntanya de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició de 1929. Perquè mentre Montjuïc es prepara per reforçar el seu paper com a pol cultural i d’atracció de ciutat, als seus vessants hi ha barris que continuen esperant millores bàsiques: les que permeten, senzillament, sortir de casa i moure’s amb dignitat. ■

El projecte del nou Museu Nacional d’Art de Catalunya ja és una realitat. Es tracta d’una reforma molt ambiciosa, amb un pressupost total de més de 112 milions d’euros, que pretén “transformar el recinte” i que culminarà l’any 2029.

Concretament, el nou MNAC, inclosos el Palau Nacional i el Palau Victòria Eugènia, passarà dels 49.000 m² actuals a 71.417 m², tenint en compte instal·lacions i espais de pas.

El cost total estimat del projecte arquitectònic és de 112.669.267 euros, i les aportacions de les administracions es distribueixen en funció dels percentatges de cadascuna al Consorci del MNAC. Així, la Generalitat aportarà 56.334.633 €, el Ministeri de Cultura aportarà 33.800.780 € i l’Ajuntament de Barcelona 22.533.853 €. L’ampliació del museu suposa la rehabilitació del Palau Victòria Eugènia, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, així com la reorganització d’alguns espais de la seu actual del museu al Palau Nacional i la connexió funcional entre ambdós edificis gràcies a un passatge cobert.

El resultat serà un únic museu articulat amb dos espais plenament integrats, que li permetran desplegar, amb “l’impacte propi d’un equipament de referència internacional”, el conjunt d’objectius patrimonials, artístics i de servei públic inherents al MNAC. Segons el consistori, la sostenibilitat i el compromís climàtic són un eix prioritari del projecte, que implica la mínima intervenció i actua de forma respectuosa amb el Palau Victòria Eugènia, potenciant les seves qualitats volumètriques, patrimonials i espacials.

El projecte del nou Montjuïc i la transformació urbana que comporta, vinculada a la commemoració del centenari de l’Exposició Internacional de 1929, suposa un “moment idoni per culminar l’ampliació del museu”.

Cent anys després d’aquell esdeveniment històric que va projectar Barcelona al món, l’ampliació renova aquest impuls amb clau de futur, i contribueix a consolidar el pol cultural de Montjuïc, que el museu comparteix amb la Fundació Miró, el pavelló Mies van der Rohe, CaixaForum Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors, entre d’altres. ■ Redacció

15 dies d'arquitectura per conèixer un barri en transformació

La Marina es prepara per obrir-se, literalment, a la ciutat. Del 13 al 26 d’abril, el barri es converteix en protagonista d’una nova edició de l’Open Barri, una iniciativa vinculada al festival 48h Open House Barcelona que amplia el format habitual de cap de setmana a quinze dies d’activitat, amb motiu de la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura, que enguany recau en Barcelona. El programa culminarà els dies 25 i 26 d’abril amb les tradicionals jornades de portes obertes, però el seu valor va molt més enllà de la visita puntual a edificis.

L’Open Barri es construeix sobre tres eixos que conviden a mirar, habitar i pensar el barri. D’una banda, el bloc “Pensa” proposa xerrades, tallers i itineraris que connecten la mirada tècnica amb l’experiència veïnal. Projectes com BARRIBARCELONA o Cel Obert plantegen noves formes d’explicar la ciutat, posant el focus en aquells barris sovint fora del relat central. La Marina, en aquest sentit, deixa de ser perifèria per convertir-se en objecte d’anàlisi i discurs.

D’altra banda, “Entra” obre portes que habitualment romanen tancades. Els Espais Ocults ofereixen visites guiades a llocs desconeguts o inaccessibles, en grups reduïts que permeten una aproximació més pausada. A això s’hi sumen més d’una vintena d’edificis que participaran en les jornades de portes obertes, amb accés a espais no visibles i explicacions que contextualitzen la seva funció dins del teixit urbà.

El tercer eix, “Escolta”, amplia el llenguatge de l’arquitectura cap a altres disciplines. Propostes com Música x Arquitectura o el programa de ràdio en directe Tres Punts de Fuga incorporen la dimensió cultural i sonora per interpretar l’espai urbà des de noves perspectives.

Més enllà del programa, l’Open Barri incorpora iniciatives que reforcen

Adeu a Kike Marín, veí actiu i estimat de la Marina

Nascut i criat al barri, Kike Marín va ser una persona profundament vinculada a la vida social i cultural de la Marina. Hi participava activament, des de la Cavalcada dels Reis Mags d’Orient fins a iniciatives més quotidianes, com el grup de ping-pong que ell mateix va impulsar i que reunia veïns i amics.

De caràcter familiar, trobava en els seus un espai essencial. Amb la seva extensa família materna compartia celebracions que ja eren tradició, com les calçotades o els Cap d’Any. Amb els seus tiets, Ginés i Tino, mantenia també una altra passió: sortir a buscar rovellons.

Les motos van ser una de les seves grans aficions, una passió que l’acompanyava des de petit i que compartia amb el seu cosí José Avellanedo.

Kike deixa dues filles, el seu orgull més gran, i la seva parella, Nadia, amb qui compartia la vida. La seva mare, Carmen, la seva germana, Marta, i la resta de familiars i amics el recordaran com una persona estimada, present i compromesa amb el seu entorn.

La seva pèrdua es farà sentir especial-

4 de maig de 1976 25 de febrer de 2026

ment entre els seus i entre els companys de Marina Patina.

Descansi en pau.

Les visites guiades als edificis durant les portes obertes, el 25 i 26 d'abril, son el plat fort del menú

la participació i la identitat local. Des d’Open Cuina, que tradueix el barri en una proposta gastronòmica, fins a Open Petits o Open Sketch, pensats per implicar infants i creadors en la lectura de l’entorn. També destaca la Bústia del Barri, un dispositiu per recollir opinions veïnals sobre el present i el futur de la Marina.

Amb aquest plantejament, l’Open Barri no

només convida a descobrir espais, sinó a repensar-los. En un moment en què Barcelona revisa el seu model urbà, iniciatives com aquesta desplacen el focus cap als marges i reivindiquen barris com la Marina com a espais de centralitat possible. Perquè, al capdavall, entendre la ciutat passa també per escoltar allò que fins ara quedava fora de plànol. ■ Redacció

La mirada dels cinc consellers portaveus del districte de Sants-Montjuïc sobre un mateix tema

El Calidoscopi

Amb motiu de Sant Jordi, recomaneu una lectura que considereu especialment rellevant en el context social o polític actual, i expliqueu breument per què

Ancor Mesa

Tenerife. Sociòleg i doctor en psicologia social.

Jo soc molt de llegir assaig i recomano molt el llibre “El segrest de l’habitatge” de Jaime Palomera. És un llibre molt útil per entendre què està passant realment amb l’habitatge: no és un problema natural, sinó un sistema que afavoreix que uns pocs acumulin mentre la majoria queda fora. Amb exemples clars, desmunta mites i ens ajuda a veure per què els preus no paren de pujar. En un moment en què cada cop més veïnes tenen dificultats per quedar-se al barri, és una lectura imprescindible per entendre el problema i pensar solucions justes.

Barcelona.PortaveudelPSCSants-Montjuïc, afiliat a UGT i soci de Médicos sin Fronteras.

Recomano la lectura de “Com moren les democràcies” un llibre de dos politòlegs de Harvard Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, que explica que el retrocés democràtic avui el protagonitzen líders elegits a les urnes que un cop al poder utilitzen les eines del propi sistema per desmantellar-lo. I a part, també us recomano la novel·la gràfica “La SEAT: motor de llibertat” de Jordi de Miguel i Cristina Bueno editat per Crític i l’Ajuntament de Barcelona sobre el moviment obrer i la lluita antifranquista a la SEAT a Barcelona, al barri de la Marina. Recomano aquest dos llibres, el primer, per entendre més i millor el món en el que ens trobem i el segon, per conèixer també més i millor la història d’on venim i el propi barri de la Marina.

Georgina Lázaro

Barcelona. Jurista de professió. Portaveu del Districte de Sants-Montjuïc

Recomano el llibre d’un molt bon amic. “Ànima de la República”, d’Aleix Sarri. Un assaig històric que repassa tres segles de política catalana, des de la crisi successòria de 1410 fins a la derrota de 1714, posant en relleu com s’articulava i es defensava, en aquell període, un projecte polític propi, republicà i participatiu, i com aquestes experiències resplendeixen com a mirall inquietant del present i del futur del nostre país. Una lectura imprescindible per entendre el país que som i el futur que podem construir. Llegeix-lo i redescobreix la força d’un projecte de llibertat i dignitat col·lectiva.

Marc Bettosini

Barcelona. Estudiant de Ciències polítiques a la Universitat de Barcelona

Recomano llegir La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Aquest llibre és essencial perquè mostra com el poder pot corrompre's fàcilment. A través d'una faula senzilla, exposa com uns certs sistemes, com el socialisme, poden derivar en control, propaganda i noves elits privilegiades que substitueixen a les anteriors. A més, reflecteix com el llenguatge i la informació poden manipular-se per a influir en la societat. És una lectura curta que continua sent molt llegida malgrat la seva antiguitat i ajuda a desenvolupar un pensament crític sobre la política, el poder i la societat.

Josep Joaquim Pérez Calvo

Barcelona. Advocat procurador de tribunals.

Joan Tardà ha publicat Una crònica republicana des de Madrid, que explora els 15 anys de diputat. Per les seves planes desfilen els personatges i els fets que es van viure del 2004 al 2019. Recollint les experiències que directament s’han viscut i ens ha portat a la realitat que vivim avui dia, davant el perill del feixisme creixent que s’està literalment menjant el vot conservador català, crec que paga la pena seguir la narració que fa el company que ens transporta per les premisses del Procés per arribar a plantejar possibles vies de sortida social i política. Us animo a llegar la seva entrevista a El Món.

Vols proposar preguntes als consellers? Escriu a les nostres xarxes socials, al nostre web www.lamarina.cat o fes un correu a redaccio@lamarina.cat

La protesta docent ressona també a les escoles de la Marina

El sector educatiu està en lluita. Docents d’arreu del territori català s’han mobilitzat durant la setmana del 16 de març per reclamar millores laborals i educatives. Els sindicats convocants denuncien “unes ràtios i una manca de recursos” que consideren inassolibles.

Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC), el Sindicat de Professors de Secundària, la CGT i la Intersindical van fer una crida al personal docent i del lleure de tots els nivells educatius perquè s’hi sumessin.

Per tant, la vaga ha reunit a personal docent de llars d’infants, escoles bressol, col·legis i instituts. Al llarg de la setmana, les manifestacions es van repartir per territoris. La de Barcelona es va celebrar el dilluns 16 de març, aplegant prop de 25.000 persones segons els sindicats organitzadors. El plat fort, però, va ser la vaga general convocada el divendres 20 de març, amb una manifestació central a la capital catalana a la qual van assistir 100.000 persones, segons la USTEC.

Les mobilitzacions reclamaven millores salarials i reducció de ràtios, a més de mostrar el seu descontentament amb

Sandra Rodríguez, tutora de secundària:

“Només amb la vocació no s'arreglen els problemes”

Núria Pau, tutora d’una EBM:

“Per normativa, les gallines ecològiques tenen dret a més metres quadrats (4 m2) que els alumnes d’una escola bressol a les aules (2 m2)”

A

la Marina l’Escola

Enric Granados va perdre la figura de la Tècnica d’Integració Social (TIS) a l’inici de curs

l’acord “insuficient” que el Departament d’Educació i Formació Professional va assolir amb CCOO i UGT, dos sindicats “minoritaris” en matèria educativa.

L’acord, la poma de la discòrdia Departament d’Educació assegura que s’ha assolit un “acord històric” amb CCOO i UGT. El pacte del govern inclou un increment progressiu del 30% del complement salarial autonòmic dels docents (3.000 euros anuals fins a 2029). Segons el govern això comportarà que els docents catalans passin “de ser a la cua a ser els tercers més ben pagats de les comunitats autònomes”. En concret, s’assoleix un increment del complement específic de 2.960,79 euros a infantil i primària, i de 3.027,49 a secundària, que equival a uns 200 euros més al mes. Els beneficiaris seran 129.327 docents, incloent-hi tant els de la pública com els de la concertada. Aquests increments s’abonaran en un pagament únic cada any, enguany durant el segon trimestre, i per a la resta d’anys durant el primer trimestre. El document també incorpora una rebaixa de ràtios a totes les etapes educatives, una compensació de 50 € per nit per les pernoctacions dels docents durant les colònies o els viatges escolars i un increment dels recursos de l’educació inclusiva en prop de

300 milions d’euros. “Per responsabilitat no ho podíem deixar perdre”, han defensat des de la UGT. I CCOO ha destacat que és un “fet històric” que suposa posar sobre la taula 2.000 milions d’euros.

Els sindicats majoritaris, però, es van desmarcar de l’acord, assegurant que és un tracte “polític i de mínims” pactat amb dos sindicats que “amb prou feines representen el 20% del professorat”.

També s’hi ha mostrat crítica l’oposició al Govern. “Un acord que no permet solucionar els problemes existents no pot ser mai un bon acord”, va declarar el portaveu del Jovent Republicà de Barcelona, Àlex Ramon, al programa Sintonia amb els Barris de La Marina FM 102.5. “Considero que és evident que si vols fer un pacte amb el sector educatiu has de parlar amb els seus sindicats majoritaris, que són els que s’estan manifestant ara”, va afegir-hi.

Una postura que compartia el conseller de Junts per Barcelona, Jofre Mont. “Qualsevol que hagi conversat amb un docent coneix les ràtios que existeixen i la quantitat inassolible d’infants amb necessitats educatives especials que hi ha a les aules per a una sola docent”.

“Educació, en comptes de donar més suport als centres educatius, els afebleix. Aquí a la Marina l’Escola Enric Granados va

Els sindicats majoritaris denuncien

que

el

pacte amb CCOO i UGT és “insuficient” i reclamen menys ràtios i més recursos

perdre la figura de la Tècnica d’Integració Social (TIS) a l’inici de curs, per exemple”, va assenyalar. “Arribar a un acord d’esquena a la major part del sector educatiu i vendre’l com a històric és una presa de pèl”.

Algunes de les docents presents a les mobilitzacions també van deixar palès el seu malestar amb la situació actual. “Amb les condicions que tenim els infants no poden estar ben atesos. Per normativa, les gallines ecològiques tenen dret a més metres quadrats (4 m2) que els alumnes d’una escola bressol a les aules (2 m2)”, va declarar Núria Pau, tutora d’una Escola Bressol Municipal. “Exigim dignitat pels infants, i de retruc per a les professionals. És una trinxera i no hauria de ser així. Diem prou”.

L’art local al Centre Cívic de la Font de la Guatlla

En la mateixa línia, Sandra Rodríguez, tutora de secundària, va qualificar l’acord d’Educació com un “insult a tota la professió”.

“El col·lectiu de docents fa molt temps que tenim problemes a les aules per falta de recursos i estàvem molt contents perquè tots ens havíem mobilitzat junts, hi havia una unitat sindical i el dia 11 de febrer vam fer una vaga que va ser massiva. Aleshores, que el resultat hagi estat un acord amb dos sindicats minoritaris que han parlat en el nostre nom i han acordat mesures del tot insuficients és una falta de respecte molt gran per a totes nosaltres”.

“Estem aquí per demanar sous dignes, recursos, que baixin les ràtios i que augmentin els recursos tant personals com econòmics per desenvolupar realment l’educació inclusiva. Ara mateix no estem podent atendre l’alumnat. Nosaltres tenim la vocació, però amb la vocació no s’arreglen els problemes”, va concloure.

El Govern no contempla ara per ara cap canvi de l’acord d’Educació, però defensa que “sempre” està disposat a “parlar”. “Nosaltres estem sempre disposats a parlar i seure en una taula”, ha dit en declaracions a TV3 la consellera d’Economia, Alícia Romero. Alhora, però, ha defensat l’acord tancat amb CCOO i UGT, que compta amb el rebuig dels sindicats majoritaris al sector educatiu. La mateixa Romero, de fet, va declarar que és “molt complicat” millorar l’acord actual. Mentre la solució al conflicte no arribi, els sindicats convocants mantenen la pressió al carrer i reclamen que el Departament obri una nova negociació amb la major part del sector. La resposta de la Generalitat, de moment, ha estat una negativa a assistir a una reunió organitzada pels sindicats majoritaris. Posteriorment, però, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, va organitzar una ronda de contactes amb els representants sindicals.

Als centres educatius, la situació continuarà marcada per les ràtios elevades i la falta de recursos que denuncien els docents. Un escenari que, segons el professorat mobilitzat aquesta setmana, fa cada vegada més difícil garantir una atenció adequada a l’alumnat. ■

Les obres del Col·lectiu d’Artistes del barri es podran veure al Centre Cívic de la Font de la Guatlla de l’11 al 22 de maig. L’exposició anual és una oportunitat per descobrir el talent creatiu del veïnat i apropar-se a l’art local.

La Marina esdevé escenari

i motor de creació literària

La Marina és molt més que un barri. És un espai de trobada, de cultura i de creació col·lectiva.

Xerrades, presentacions de llibres, exposicions, mostres d’entitats, concerts i rues plenes de color conformen, any rere any, una programació rica i diversa. En definitiva, la cultura neix del cor d’aquests barris i forma part de la seva identitat. Per celebrar-ho, i aprofitant l’arribada d’un mes tan simbòlic com l’abril, amb la diada de Sant Jordi a l’horitzó, reunim alguns dels autors i autores que donen veu a la literatura que es fa i es viu a la Marina.

Artistes als quals la passió per l’escriptura els ha portat a publicar una o diverses obres. Són Mar Montilla, Xus González, Antonio Marzábal, Emili Hormias, Luis Vázquez, Maica Cruz i Jesús Martínez.

De procedències professionals i moments vitals molt diferents, aquest grup d’escriptores i escriptors del barri ens ofereix un repertori d’obres amb temàtiques ben diverses, sovint estretament lligades a la seva personalitat. Novel·la, poesia, memòria, reflexió o narrativa social conviuen en un mosaic literari que demostra

la riquesa creativa del barri.

Més enllà dels gèneres i dels estils, tots ells comparteixen un element en comú: el vincle amb la Marina. En alguns casos, aquest lligam apareix de manera directa en les seves obres, amb escenaris i records que remeten al territori. En d’altres, el barri hi és present d’una forma

més subtil, com a espai vital que acompanya el procés creatiu.

La literatura es converteix així en una altra manera d’explicar el barri. A través de les paraules, els seus autors i autores construeixen relats que parlen d’experiències, inquietuds i mirades sobre el món. Històries que, tot i néixer d’un impuls personal, acaben dialogant amb la comunitat que les envolta.

Amb l’arribada de Sant Jordi, aquesta relació entre literatura i barri es fa encara més visible.

Tant és així que des de La Marina us convidem a assistir a l’acte inaugural de l’exposició sobre Paco Candel a la seva biblioteca —que també és nostra— el pròxim dilluns 13 d’abril a les 18.00 hores.

Una trobada per celebrar la cultura dels nostres barris i conversar amb autors i autores de casa nostra, que donen veu literària a la Marina. L’acte posarà el focus en la figura de Paco Candel, el nostre autor més il·lustre, i en la mirada que va construir sobre aquests barris. Però també servirà per contrastar-la amb veus actuals, posant-la al dia en un context en què moltes coses han canviat, i d’altres —especialment les condicions socials— persisteixen. ■

Luis Vázquez – Torner

“Un nen de poble, que creix amb la sensació íntima de ser diferent, es veu obligat a deixar enrere el seu món tranquil per enfrontarse a la vida accelerada i sorollosa de la ciutat”

Autor de “Mi vida gay, Un legado” Disponible a Amazon. 8,48 €

Murals per la convivència

L’alumnat de tres centres educatius de la Marina, escola Bàrkeno, escola Can Clos i escola Alfageme, participa de l'exposició de murals, en el marc de la quarta edició del recital antiracista del barri, organitzat pels centres cívics La Cadena i Casa del Rellotge.

Podeu visitar-la fins el 24 d'abril a la Sala Pepita Casanellas.

La nova escola bressol de la Marina del Prat Vermell obrirà el curs 2028-2029 amb 96 places

La Marina del Prat Vermell continua prenent forma. Mentre el nou veïnat arriba de manera gradual, els futurs equipaments i serveis que també han de poblar la zona comencen a aparèixer al mapa.

Un d’aquests serà la nova Escola Bressol Municipal de la Marina del Prat Vermell, que s’ubicarà al carrer de l’Acer número 10, just entre els carrers de Cal Cisó i Motors, passat el parc de les Tretze Roses. Actualment, s’està redactant el projecte executiu, i la previsió és tenir-lo enllestit durant aquest estiu, tal com va assenyalar el conseller del PSC, Eudosio Gutiérrez, al programa Sintonia amb els Barris de La Marina FM.

“La superfície total serà de 1.326 m², dels quals corresponen, per al local en planta

baixa 900 m², i per a l’espai exterior destinat al pati 426 m². Si tot transcorre segons les previsions, obrirà les portes a partir del curs 2028-2029”, va afegir Gutiérrez.

L’EBM disposarà d’un total de 96 places Concretament, la distribució prevista serà: un grup de 0-1 anys amb capacitat per a 8 infants, dos grups d’1-2 anys amb capacitat per a 13 infants i tres grups de 2-3 anys amb capacitat per a 20 infants.

Des de l’oposició, però, són crítics amb els tempos. “L’EBM del Prat Vermell ja estava prevista el mandat anterior. Per tant, si s’haguessin fet les coses com tocava l’hauríem pogut gaudir abans”, denunciava la consellera de Barcelona En Comú, Ana Trapero, als micròfons de La Marina FM 102.5.

Sigui com sigui, reconeix que és una notí-

cia que s’ha de celebrar, especialment tenint en compte que “una part important de la gent nouvinguda són joves que accedeixen a les promocions d’habitatge social, el que ho converteix en una obra prioritària”. El calendari concret de les obres i el pressupost total per a l’actuació, però, encara no estan definits, ja que sorgiran del projecte executiu que s’està redactant. El finançament serà a través del Pla Singular del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona. Mentre no es concreten els detalls definitius del projecte, el nou equipament es perfila com un dels primers serveis educatius destinats a donar resposta al creixement de població de la Marina del Prat Vermell. ■

Tertulia a la ràdio de l'escola Ramon Casas, un espai per compartir, riure i aprendre

pàg. 2

La reivindicació dels educadors i educadores de les escoles bressol

pàg. 2

A/e: tiaflm.suplement@gmail.com

Adreça: Espai Veïnal Química

C/Química, 2, 1r pis 08038 Barcelona Tel. 93 296 80 00

Consell de redacció:

- Escoles SEAT, Polvorí, Bàrkeno, Can Clos, Enric Granados, Pau Vila, Alfageme, Ramon Casas, l'IES Montjuïc i IES Domènech i Montaner

Grup de comunicació de la TIAF

- Districte Sants-Montjuïc

Direcció de Serveis a les Persones i al Territori: Elena Molina.

- Associació de Mitjans de Comunicació Local (AMCL): Yohany Limpias.

- Comunicació TIAF:

- Espai Jove la Bàscula.

- Espai Química Joves.

- Tècniques PDC la Marina.

Edició i maquetació: David Edo

Impressió: GestXXI

Tirada: 4.000 exemplars

Distribució gratuïta

DL: B-3220/94

Amb la col·laboració de:

Cada dimecres, un espai per parlar… i sentir-nos com a casa!

Cada dimecres, l’escola s’omple de vida d’una manera especial. Les famílies hi venen a aprendre català i a compartir estones, riures i converses en un ambient tranquil i proper.

Ens trobem, parlem, practiquem… i ho fem sense presses. Són converses del dia a dia, paraules útils, situacions reals. A poc a poc, la confiança creix i les paraules surten amb més facilitat i equivocar-se forma part del camí. Una de les activitats que més agrada és quan fem la tertúlia a la ràdio de l’escola. Allà enregistrem petites converses i després ens escoltem. Fa una mica de vergonya al principi, però també molta il·lusió. I, sense adonar-nos-en, ens ajuda a veure tot el que anem avançant.

bé així: cada dimecres és una petita passa endavant.

Les famílies ho expliquen amb un somriure: venir els ajuda a sentir-se més a prop de l’escola i acompanyar millor els seus fills i filles. Però també els dona un espai propi, per a elles, per aprendre i connectar amb altres famílies.

El 0-3, la bressol El Cotxet també hi es!

L’escola bressol té un paper fonamental en el desenvolupament dels infants de 0 a 3 anys. L’escola no és només un espai de joc i cura, sinó educatiu on els nens i nenes comencen a entendre el món que els envolten. És en aquestes edats primerenques principalment on els infants es desenvolupen emocional, social i cognitivament. És un espai on els infants aprenen a compartir, esperar torn, comunicar-se, on es fomenta l’autonomia personal a través d’hàbits i rutines. El joc lliure té un valor educatiu clau desenvolupant la creativitat, la curiositat i habilitats motrius. La bona relació escola - família és clau per garantir aquesta educació coherent.

requereixen una atenció individualitzada, calma i temps. Quant n’hi ha una manca de recursos per atendre la diversitat i fer efectiva la inclusió d’aquells infants amb necessitats educatives especials.

Com diu una mestra, “el millor moment és quan algú que al principi no parlava gaire, de cop s’anima i s’hi llença”. I és ben

actualitat

Aquests dimecres van teixint alguna cosa important: confiança, vincles i comunitat. L'escola Ramon Casas, una escola de tothom i per a tothom!

Escola Ramon Casas

Equip escola

Com a educadores d’escola bressol, sovint ens trobem en un dilema difícil: fer vaga sabent que les famílies s’han d’organitzar de nou i que les criatures necessiten estabilitat, o continuar el dia com si res, tot i saber que el servei necessita canvis urgents. No és una decisió fàcil. Però, després de moltes reflexions, acabem entenent que unir-nos a les protestes no és un acte personal, sinó una responsabilitat professional. No lluitem per millores salarials ni per condicions individuals: ho fem perquè la qualitat del servei que reben els infants depèn, directament, dels recursos que tenim.

Les Escoles Bressol de Barcelona compten amb una xarxa valuosa i amb molts anys de trajectòria, i això ho reconeixem i ho agraïm sincerament. L’administració ha fet avenços i n’estem al cas. Però, alhora,

El paper dels educadors/es és essencial per acompanyar, guiar i cuidar aquests aspectes, però cada vegada més es fa molt complicat quan les ràtios són desorbitades (les majors d'Europa: 8 infants de 0-1 anys, 13 infants d’1-2 anys i 20 infants de 2-3 anys), les mans són insuficients per acollir situacions del dia a dia que

L’ÀGORA

Complicitat famílies escola a l’hora de fer vaga? de mestres i famílies

el dia a dia als centres sovint dista del que queda tan bé escrit en un document. Les necessitats reals de les criatures de 0 a 3 anys requereixen més mans, més temps i més estabilitat. I això, avui, no sempre hi és. Per això creiem que és imprescindible que tota la comunitat educativa —famílies, professionals i societat— s’uneixi en aquestes demandes. Quan demanem millores, no ho fem per nosaltres: ho fem per les criatures, perquè mereixen un present i un futur on siguin acompanyades amb la qualitat que necessiten.

Aprofitem per agrair a les famílies l’esforç, la comprensió i el suport. Som conscients que els afecta directament, i per això el seu acompanyament és tan valuós. En aquesta lluita, el 0-3 també hi som perquè som etapa educativa!

DAquests són, entre d’altres, alguns motius de les últimes reivindicacions del col·lectiu d’educadors i educadores d’escola bressol, lluitant per una escola pública de qualitat, dignitat per l’etapa 0-3 i perquè es consideri aquesta etapa educativa.

Famílies

avant les vagues educatives, les famílies de l’EBM Bellmunt ens posicionem fermament a favor d’aquestes i al costat de l’equip. Cada família participa i recolza les jornades en la mesura del que pot.

Som conscients que els nostres infants requereixen unes millors condicions per poder ser atesos com necessiten. Per això, i perquè sabem que l’esforç que fan les treballadores és immens (i que quan van a la vaga se’ls detreu un dia sencer del sou), com a famílies —malgrat que en moltes ocasions ens costi d’assumir— agraïm profundament el seu compromís a l’hora de sumar-se a les jornades de lluita. Malauradament, sembla que només els queda aquesta via per intentar avançar cap a un canvi real en el model educatiu de les EBM de la nostra ciutat.

Volem aprofitar per animar tota la comunitat educativa a sumar-se a les reivin-

dicacions de la mà de les professionals. Si aconseguim millores, aquestes repercutiran directament en les nostres criatures i en el seu futur, ja que les mancances que viuen avui poden tenir conseqüències de per vida. Ens agradaria que els polítics posessin la mirada en els infants, especialment en aquells que encara no poden parlar i que són els que més desprotegits estan. Però malauradament això encara no passa. Per acabar, volem enviar molta força i molts ànims a totes les treballadores immerses en aquesta lluita tan necessària. Els agraïm enormement l’esforç i la solidaritat que mostren per millorar l’educació pública i el 0-3. Igual que elles, nosaltres també tenim molt clar que el 0-3 ja no pot més.

El maquillatge com a eina educativa

La motivació dels estudiants s’ha convertit en un dels grans problemes del sector educatiu avui en dia, també als nostres barris. Aconseguir que l’alumnat no es distregui, despertar el seu interès i, finalment, vetllar perquè cap d’ells no es despengi dels estudis en una etapa en què hauria de ser la seva prioritat és un repte majúscul per a un professorat i uns equips directius que, amb uns recursos força limitats, ja van prou desbordats.

Davant d’aquest panorama, alguns centres educatius busquen vies alternatives. És el cas de l’Institut Montjuïc, que ha impulsat el projecte Make Up Montjuïc, un espai de trobada setmanal on participen vuit noies del centre, coordinat per la seva tècnica d’integració social (TIS), Ana Andrés.

“És un espai pensat principalment per a alumnes d’ètnia gitana que tenen un historial d’absentisme escolar. L’objectiu és generar un vincle amb l’institut, per tal que no s’allunyin del sistema educatiu. Aquest trimestre ho hem treballat a través del maquillatge, un món que les motiva i que facilita que s’acostin al centre per treballar-hi”, explica l’Ana.

El projecte també compta amb la col·laboració de la promotora escolar i membre de l’Escola Dominical Undebel, Luisa Montero, tota una referent de la comunitat gitana dels nostres barris.

“Estem generant un vincle molt important amb aquestes alumnes. El nostre objectiu és aconseguir un èxit educatiu i reduir l’absentisme, i de mica en mica ho estem aconseguint. De fet, un dels requisits que hem implementat per participar és tenir almenys un 60% d’assistència a classe”, assegura la promotora escolar.

Revertir l’absència d’aquestes alumnes al centre també implica restablir una confiança mútua amb el mateix institut i amb les famílies. Una tasca que no sempre ha estat fàcil i per la qual l’Ana ha lluitat molt des de la seva posició dins del centre.

“La TIS és qui està més involucrada, i s’ha convertit en una persona de confiança per a les noies dins l’institut, fins i tot els dies que no es fa el taller. És algú que ha defensat a capa i espasa el projecte i la seva importància dins del claustre”, expressa Montero en aquest sentit.

“Aquest espai és un privilegi, i moltes vegades no s’acaba d’entendre per què se’ls ofereixen aquestes eines que altres alumnes no tenen. Però considero que és positiu que formin part d’aquest grup i tinguin aquesta oportunitat, perquè d’una altra manera probablement s’estarien a casa fins que tinguessin edat per treballar. El maquillatge és una excusa per trobar-se, xerrar i establir un espai de confiança dins del centre educatiu”, afegeix la TIS.

Make Up a l’IES Montjuïc

Maquillar és només l’embolcall d’un projecte molt més ampli.

Les alumnes assumeixen tot el procés de producció d’un taller d’estètica, que acaba materialitzant-se en una mostra davant les famílies i altres membres de la comunitat educativa.

“Sota la disfressa del maquillatge treballem totes les matèries troncals. Fem matemàtiques, llengua, habilitats socials i eines d’informàtica. Al final de cada sessió omplen una fitxa on expliquen què han fet, han fet recerca a internet per trobar els productes que necessiten, han elaborat el pressupost i han anat presencialment a les botigues a comprar-los. Són coses que probablement no farien sense una orientació”.

molt positivament la participació de les seves filles.

A més, el projecte, que té lloc en horari lectiu, també serveix d’ajuda extra per al currículum educatiu de les participants que compleixen els requisits d’assistència.

“Els posem una nota de comportament i participació en el taller, que s’envia als professors de les assignatures que haurien de fer en aquelles hores, i es fa una mitjana amb la qualificació que tenen en aquella matèria”, expliquen les dues impulsores de l’espai.

Tant la Luisa com l’Ana es mostren molt satisfetes amb els resultats d’aquest taller, que ha aconseguit, de manera progressiva, que les alumnes augmentin la seva presència a les aules.

El colofó final va arribar amb la mos-

Antonia Flores, mare d’una de les participants:

“Veiem com s’esforcen adquirint coneixements que els poden ser útils en el futur”

“Veiem com s’esforcen per assistir a l’escola i per continuar formant part d’una activitat que les engresca, tot adquirint coneixements que els poden ser útils en el futur. Elles estan molt contentes i, per tant, nosaltres també”, explicava l’Antonia.

“Hem vist una evolució molt bona en elles. Són amigues totes i es motiven les unes a les altres per continuar i que no n’hi hagi cap que es quedi enrere”, exposava Krissy.

tra organitzada el passat dimecres 25 de març davant les famílies i altres membres de la comunitat educativa. Durant la trobada, les vuit participants maquillaven per parelles quatre docents, explicant pas a pas el procés davant l’assistència.

L’Antonia Flores i la Krissy Hernández, mares de dues de les noies que formen part de Make Up Montjuïc, valoren

La Luisa, com a figura reconeguda del col·lectiu gitano, és una docent referent que les noies admiren i a qui escolten amb atenció, i també és molt ben valorada per les famílies.

“És fonamental la seva figura com a guia de les nostres filles. Per a elles i per a nosaltres també”.

Entre música, rialles, complicitat i molt de maquillatge, les participants van tancar de la millor manera tres mesos de taller que han contribuït a capgirar, encara que sigui una mica, la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge.

INFO JOVE, les notícies de l’Espai Jove la Bàscula i l’Espai Química Joves

Segueix-nos a @labascula038 www.labascula.cat

Assajar, crear i compartir Neix Residents de La Bàscula

A l’Espai Jove La Bàscula, els bucs d’assaig fa temps que són molt més que sales per tocar. En els darrers mesos, aquesta idea ha començat a prendre forma amb el projecte Residents, una iniciativa que vol transformar l’ús dels espais en un procés col·lectiu on els grups no només assagen, sinó que també es vinculen amb l’equipament i entre ells.

Durant aquest primer trimestre, una dotzena de grups joves han participat en aquest nou model de cessió responsable. L’objectiu és clar: fomentar la implicació, la corresponsabilitat i començar a construir una comunitat musical al barri. Els grups participants han estat 4ets, Irregulares, Nur, Aitana, Amadou, Artau, Marlene, Nazgul, Damaged, Spectrum, Vlad i Saturday Whisper.

Per als grups, el projecte va molt més enllà de tenir un espai. “No és una simple sala d’assaig”, expliquen des d’Irregulares, “és un lloc on crear, comunicar-nos i descobrir tot el que passa a La Bàscula”. En la mateixa línia, Saturday Whisper ho defineixen com “una oportunitat clau” per créixer en bones condicions i sentir-se part d’un projecte col·lectiu.

Aquest canvi de mirada s’ha traduït en més responsabilitat en l’ús dels espais i

del material, així com en una actitud més activa dins el centre. Formar part de Residents implica no només utilitzar un recurs, sinó també cuidar-lo i contribuir-hi.

Un dels elements més destacats d’aquest inici ha estat l’aparició de primeres connexions entre grups. Tot i estar en una fase inicial, ja s’han començat a generar relacions i intercanvis. Des del grup Vlad ho resumeixen així: és “un espai cultural on les bandes poden tirar endavant sigui quina sigui la seva situació econòmica, posant l’art per davant dels diners”.

En paral·lel, també s’ha impulsat una primera experiència col·lectiva amb l’organització del 1r Festival Residents, que tindrà lloc el dissabte 11 d’abril a les 18 h. Més enllà del concert, el valor ha estat en el procés: els grups han començat a implicar-se en tasques com la comunicació o la producció. Alguns han assumit la creació dels materials gràfics, com el cartell dissenyat per la Nina, del grup Nur, o una segona proposta impulsada pel grup de Marlene.

Tot i això, el projecte encara és en una fase inicial i la mirada està posada en el futur. Els mateixos grups apunten a la necessitat de generar més oportunitats, reforçar els vincles i consolidar una xarxa de suport

mutu. “Ens motiva sentir que La Bàscula pot ser una plataforma d’ajuda per créixer conjuntament dins l’escena musical”, expliquen des de Saturday Whisper. Aquest primer trimestre confirma el potencial d’una proposta que tot just comença. Residents de La Bàscula no és encara una comunitat consolidada, però sí un espai en construcció on els joves no només creen música, sinó que comencen a definir col·lectivament què vol dir formar-ne part.

Sant Jordi convida a descobrir el talent literari local

Maica Cruz, Agent immobiliària

“El llibre t’ajudarà a millorar la comunicació en les teves relacions íntimes i a combatre la monotonia”

Autora de “Tocar, no tocar. Juego erótico” Disponible a la llibreria Paloma (Clot) i la llibreria Etcètera (Poblenou). 13,30 €

Antonio Marzábal, professional del sector financer

"Bukowski va escriure que seduir la ment d’una dona és un vici refinat per als entesos; tots els altres es conformen amb el cos”

Autor de “Sara, lejana y sola” Disponible a Amazon i al web de l’editorial Bookmundo. 18,50 €

Xus González mosso d’Esquadra

“Aquesta novel·la reflecteix la realitat del nostre entorn i del barri on vivim; està basada en les meves vivències com a policia investigant tota mena de delictes”

Autor de “El Corsario”

Disponible a les llibreries habituals, tant físicament com en línia. 19,85 €

Jesús Martínez, periodista

“Un atles i retrat humà dels barris de la Marina –Zona Franca. Part d’una sèrie que vol homenatjar al veïnat de la zona, amb les seves històries, conviccions, somnis i inquietuds”

Autor de “Un país: La Marina Zona Franca” Disponible a les llibreries habituals. 15 €

Mar Montilla, psicòloga

“Connecta amb la memòria històrica i ens recorda que hi ha lligams que ni la guerra ni el temps poden trencar”

Autora de la novel·la “El Secreto de Adela” Disponible a les llibreries habituals, tant en físic com en línia. 12,25€

Emili Hormias, arquitecte

“Pretén ser un homenatge a totes les famílies d’aquest barri que han patit trasllats constants”

Coautor del llibre, conjuntament Sandra Bestraten i Jaime Pérez, “De la Zona Franca a la Marina. 100 anys d’habitatge social a Barcelona (1925-2025)”

Disponible a les llibreries habituals, La Capell, Ve de Barcelona, en línia i a les botigues del barri: Art i Decoració, Celler de la Marina i Papereria Lage. 25 €

La diversitat surt al carrer

|| Jesús Martínez / || Yohany L. Ayala

A les nou del matí, el pati de l’escola especial Nostra Senyora de Montserrat, al barri de la Marina de Barcelona (Bronze, 18), s’omple d’una rutina que, vista des de fora, pot semblar qualsevol altra. Converses, motxilles, riures. Però hi ha una diferència que, dins d’aquest centre, ningú assenyala: la diversitat funcional forma part de la normalitat. El problema comença, sovint, quan es creua la porta cap a fora.

«Aquí convivim amb la diferència», explica la Susana, professora del centre. «Els nostres alumnes no tenen prejudicis, han treballat la tolerància i la diversitat, que és riquesa. La societat té més pors, potser per ignorància.»

Aquesta «por» a què fa referència no és neutra. És una forma de violència cultural que es tradueix en expectatives més baixes, en mirades paternalistes o en la idea que aquests joves «no podran». La violència no sempre és explícita. No hi ha insults ni agressions directes. Però hi ha un missatge constant: no esperem tant de tu. I això pesa.

L’Andrés ho resumeix amb una senzillesa desarmant: «Jo faig puzles, sobre tot de mil peces». Però fins i tot aquesta habilitat, admirable en qualsevol persona, pot topar amb un estereotip: el que associa la diversitat funcional amb una menor capacitat, amb límits prefixats. És l’estereotip –basat en la discapacitat– el que alimenta la violència cultural i estructural que aquests joves afronten.

La Minna, per la seva banda, parla del

seu procés d’aprenentatge: «He après treball real a l'ordinador, ara em sorprenc de mi mateixa. He après a ser organitzada i a estar centrada, i encara em queda molt per fer». El seu testimoni trenca una altra idea arrelada: la que situa aquests alumnes en un lloc passiu. Aquí hi ha esforç, evolució i consciència de futur. Però fora de l’escola, les capacitats sovint queden invisibilitzades.

En Lluís ho expressa amb claredat: «Escric i sé de matemàtiques. M'agradaria que se'm reconeguessin les meves capacitats i que respectessin tots els diferents». El reconeixement és clau. I la manca de reconeixement no és anecdòtica: és una forma de violència estructural que limita oportunitats educatives, laborals i socials.

Les conseqüències de les violències són subtils, però profundes.

Poden generar baixa autoestima, autocensura i, fins i tot, silenci. Quan una persona percep que s’espera menys d’ella, pot acabar interioritzant-ho. I això no és un problema individual, és una responsabilitat col·lectiva.

A l’escola, però, es construeix un altre relat. Aquí, la diferència no és una excepció, sinó el punt de partida. «El que hauríem d’aprendre com a societat és justament això», apunta la tutora Susana. «Ells entenen la diversitat com una cosa natural. Som nosaltres qui la convertim en barrera.»

El contrast posa en evidència una qües-

Ells entenen la diversitat com una cosa natural.

Som nosaltres qui la convertim en barrera

tió de drets. El dret a l’educació inclusiva, el dret a la igualtat d’oportunitats, el dret a no ser discriminat. No són conceptes abstractes: es vulneren cada vegada que una expectativa baixa o un prejudici substitueix una oportunitat real.

Les veus de l’alumnat de l’escola especial Nostra Senyora de Montserrat serveixen per mostrar una realitat que sovint queda fora del focus: que moltes de les limitacions que s’atribueixen a la diversitat funcional no són intrínseques, sinó construïdes socialment.

Potser la pregunta no és què els passa a ells, sinó què ens passa a nosaltres com a societat. Per què ens costa tant mirar més enllà dels estereotips? Per què seguim convertint la diferència en una frontera?

A la Marina, cada matí, hi ha joves que fan puzles, aprenen informàtica, escriuen i resolen problemes matemàtics. Joves que demanen, simplement, ser reconeguts. ■

Montilla

Retahílas Mar

a libros y a rosas

oy dedicaré mi Retahílas a novelas cuyas autoras me cautivaron por su realismo y transgresión.

La vegetariana de Han Kang, surcoreana ganadora del Nobel de Literatura en 2024, me impresionó y descolocó a partes iguales. En apariencia trata sobre una mujer que se hace vegetariana y los conflictos que esta decisión provoca a su alrededor, pero lo importante es el transfondo. Kang se cuestiona el por qué de la violencia humana y se plantea el extraño deseo de convertirse en planta.

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? de la inglesa Jeanette Winterson. Eso dijo su madre —conservadora y de profundas creencias religiosas— cuando Winterson confesó, con tan solo dieciséis años, que era lesbiana.

El acontecimiento de Annie Ernaux, ganadora del Nobel de Literatura en 2022, me impactó tanto que la he leído dos veces. Cuando era estudiante de Filología, en 1963, se quedó embarazada. El aborto en su país, Francia, no solo estaba mal visto sino que era un delito. Con una crudeza brutal, describe lo sola que se sintió y cómo se deshizo de la criatura no deseada pese a los múltiples obstáculos.

Las malas de Camila Sosa Villada. Habla de su infancia en una pequeña localidad argentina y los problemas a los que se enfrentó por ser «diferente». No pudo expresar su identidad trans hasta que dejó atrás a su familia biológica y escapó a la gran ciudad, donde fue acogida por una nueva familia, íntegramente formada por chicas trans dedicadas al trabajo sexual y protegidas por la maternal tía Encarna.

¿Notáis ese aroma a libros y a rosas? Sant Jordi acecha sediento de letras. ■

Quan les paraules limiten La violència invisible dels estereotips

|| J.M. / Y.L.A.

No sempre cal un insult per fer mal. A vegades n’hi ha prou amb una frase dita sense pensar.

«Les nenes no juguen a futbol.»

«Aquest nen és així.»

«Aquests venen de fora.»

Són frases petites. Però no són innocents.

El que hi ha al darrere té nom, és diu violència cultural –i sovint també violència estructural– contra infants i adolescents: una manera de mirar, de classificar i de limitar que, sense cops ni crits, acaba condicionant vides.

Segons la Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l'Adolescència davant de la Violència, la violència no és només física; també ho és tot allò que humilia, exclou i discrimina.

El problema no és només el que es diu. És el que acaba generant.

En un pati d’una escola de qualsevol ciutat, una nena mira com juguen a futbol. Li agrada. Ho ha provat. Però no s’hi acosta. Algú, algun dia, li va deixar anar que allò no era cosa seva. No hi ha cap prohibició explícita. Però tampoc hi ha lloc per a ella.

Estereotip de gènere. Resultat: es queda al marge.

En una aula, un nen que sempre treu pitjors notes ja ni ho intenta. «És que és així», han repetit adults i companys.

Estereotip de capacitat. Conseqüència: baixa autoestima i renúncia abans de començar.

En un altre racó, un alumne nou gairebé no parla. Quan ho fa, algú riu pel seu accent o li demanen d’on és «de veritat». Estereotip d’origen. Efecte: silenci i autocensura.

No hi ha cops. Però hi ha violència.

Una violència que es construeix amb gestos, frases i mirades. Que es repeteix. Que es normalitza. I que acaba delimitant qui pot participar, qui pot equivocar-se i qui queda etiquetat des del primer moment.

Això, repetit en bucle, vulnera drets bàsics: el dret a la igualtat, a la participació, a la identitat i a una educació lliure de discriminació. No són ideals abstractes. Són drets que haurien de protegir cada infant en cada aula, en cada pati, en cada espai comunitari.

I té conseqüències clares en els nens, les nenes i els adolescents:

Por a exposar-se, tancament, autocensura, baixa autoestima, limitació d’oportunitats. Infants que aprenen, massa aviat, que millor no destacar. Que mi-

Els prejudicis condicionen milions de vides des de la infantesa.

Persones amb discapacitat, nenes i dones, persones LGTBI, infants migrants, persones afrodescendents, àrabs i llatines.

Pesen com una llosa psicològica, marquen la vida quotidiana. I es tradueixen en menys oportunitats, també en espais de poder i de representació.

llor no provar. Que potser aquell espai no és per a ells o elles.

No és casualitat. És estructural.

Quan una societat repeteix segons quines idees, acaba convertint-les en realitat. No perquè siguin certes, sinó perquè marquen el camí de qui té més marge i qui en té menys.

Per això no és menor el que diem. Ni com ho diem. Ni el que deixem passar. La responsabilitat és, sobretot, adulta.

Què reforcem amb els nostres comentaris? Quines etiquetes validem sense adonar-nos-en?

A qui estem deixant fora quan no intervenim?

La pregunta és incòmoda, però necessària:

Si no hi ha crits ni agressions visibles, som capaços de reconèixer igualment la violència? ■

Grans corporacions, acadèmies, parlaments i òrgans de govern. Com és la gent que hi és? Representa la societat real? Per què?

No és casualitat. És un mecanisme de segregació social i es diu violència cultural.

La pregunta és clara:

Si no hi ha crits ni agressions visibles, som capaços de reconèixer igualment la violència?

Enrique Llacer Sabio

L'amor ho sosté tot? |

Pillion i el consentiment marica

altre dia vaig anar a veure l'última pel·lícula d'A24, Pillion un romanç dramàtic marica sobre una relació de submissió entre Rick un amo molt segur de si mateix i Colin un jove introvertit, desitjant estimar. Tots dos disposats a tot per una mica d'afecte. Tots dos estableixen una relació de poder, esclavitud i desig. Una història que no sobre explica res però que deixa tot clar.

Moltes de les crítiques rebudes han estat sobretot pel fet de que durant el metratge en cap moment s'obre una conversa entre els dos sobre els límits del consentiment. Una crítica vinculada a la mala representació de la nostra comunitat. Potser és en aquest punt on posi un mirall davant de tots els que hem vist la pel·lícula.

Per què ens incomoda? Perquè a simple vista no podem romantitzar aquest tipus de relació sense que hi hagi un consentiment explicito darrere. Però jo em pregunto, totes les relacions que hem tingut han estat banyades d'aquest consentiment explicito? Ningú s'ha qüestionat si prenem les decisions de manera totalment lliure en les nostres parelles?

No hi ha discussió en què el consentiment ha d'estar en base de tota mena de relació de parella, però el límit d'aquest consentiment és molt fi i està afectat per les mancances en el desenvolupament personal que hem viscut totes les persones LGTBIQ+. Vull recordar que el sotmetiment sistemàtic a les nostres persones a causa d'una identitat dissident, ens ha fet a totes consentir grans circs de les nostres parelles sexoafectives sense estar segurs de voler-lo realment per por de que ens abandonin. Per això, us animo a anar amb compte quan jutgem alguna relació des de fora, tant si posem en el judici sobre la persona dominant o sobre la persona dominada, perquè totis hem estat alguna vegada en la vida víctima i botxí, dominants i dominats. Tothom ens hem sentit molt perduts i hem buscat l'afecte des de llocs molt distints i molt imperfectes. ■

Arriba la primavera... I també el cansament?

Recomanacions sobre l'astènia primaveral

Alguna vegada s'ha sentit més cansat del normal amb l'arribada de la primavera?

Aquest fenomen té nom i es coneix com a astènia primaveral, un trastorn d'origen incert caracteritzat per cansament i feblesa generalitzada que sol relacionar-se amb el canvi d'estació i l'arribada del bon temps.

Aquest fenomen inclou símptomes lleus i passatgers com a cansament físic i mental, pèrdua de la gana, alteracions de la son, irritabilitat, picors generalitzades, caiguda dels cabells o disminució del desig sexual.

¿I a què es deu?

Encara que el seu origen no està exactament definit, s'atribueix a una combinació de factors ambientals i biològics. Per a estudiar aquests processos existeix una ciència anomenada cronobiologia, que analitza els ritmes i rellotges biològics interns que regulen les nostres funcions fisiològiques.

Amb l'arribada de la primavera es produeixen una sèrie de canvis ambientals, com l'augment de les hores de llum, les variacions en la pressió atmosfèrica i l'ascens de les temperatures, que influeixen en l'organisme.

Cada vegada més famílies conviuen amb l’Alzheimer. Conèixer la malaltia, reconèixer els primers símptomes i saber com actuar pot ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones que la pateixen i de qui les acompanya.

Amb el pas del temps és normal que apareguin petits oblits: no recordar on hem deixat les claus o el nom d’algú que acabem de conèixer. Tanmateix, quan els problemes de memòria comencen a interferir en la vida quotidiana, pot tractar-se d’alguna cosa més que simples descuits.

L’Alzheimer és la forma més freqüent de demència i afecta el funcionament del cervell. Es tracta d’una malaltia progressiva que provoca, a poc a poc, la pèrdua de la memòria i d’altres capacitats com el llenguatge, l’orientació o la capacitat de dur a terme activitats quotidianes.

Més que oblits

En les primeres fases, els símptomes poden ser lleus i passar desapercebuts. Entre els senyals més habituals hi ha oblidar converses recents, repetir preguntes diverses vegades o tenir dificultats per trobar paraules durant una conversa.

També pot aparèixer desorientació en llocs coneguts o canvis en el caràcter i l’estat d’ànim. És important recordar que no tots els oblits signifiquen Alzheimer, però quan aquests problemes es tornen freqüents o afecten el dia a dia és re-

D'altra banda, poden experimentar-se canvis hormonals, com una disminució de les endorfines, hormones relacionades amb el benestar, o modificacions en els nivells de melatonina, hormona reguladora de la son. Això, sumat a l'activació del sistema immunitari, pot contribuir a la intensificació dels símptomes anteriorment esmentats.

En resum, davant la necessitat del cos d'adaptar-se a uns nivells energètics més demandants, és normal que l'organisme pugui sentir-se més cansat o fatigat de l'habitual.

¿Què podem fer?

Encara que l'astènia primaveral no

es considera una malaltia com a tal, alguns hàbits poden ajudar l'organisme a adaptar-se millor als canvis estacionals. Mantenir horaris de son regulars, passar temps a l'aire lliure i al sol, intentar mantenir una actitud positiva i practicar activitat física d'intensitat moderada poden afavorir la regulació dels ritmes biològics i millorar la sensació de falta d'energia.

Pel que fa a l'alimentació, és recomanable seguir una dieta equilibrada i rica en fruites, verdures i proteïnes de qualitat, com a gall dindi, pollastre, ous i làctics, aliments rics en triptòfan que afavoreix la producció de serotonina. També són recomanables els aliments rics en magnesi, com els plàtans i els llegums.

A més, és aconsellable mantenir una bona hidratació, entre 1,5 i 2 litres d'aigua al dia, i evitar substàncies estimulants com a cafeïna, alcohol, teïna o tabac, especialment durant la tarda, per a contribuir a un bon descans nocturn.

¿Quan haig de preocupar-me?

Convé consultar amb professionals sanitaris si el cansament persisteix durant diverses setmanes, limita les activitats habituals o s'acompanya de pèrdua de pes inexplicable, febre, feblesa o tristesa persistent.

Si no és així, probablement només està experimentant com el seu cos s'adapta als canvis estacionals. Perquè, com bé diu el refrany: “La primavera la sang altera!” ■

María Berbejal i Raquel Fenollar Residents d’Infermeria Familiar i Comunitària. CAP Dr. Carles Ribas

Entendre l’Alzheimer

Quan la memòria comença a fallar

L’Alzheimer afecta no només la persona que el pateix, sinó també el seu entorn familiar, que té un paper fonamental en la cura i l’acompanyament

comanable consultar amb un professional de la salut.

Una malaltia cada vegada més freqüent

El principal factor de risc és l’edat. La majoria dels casos apareixen després dels 65 anys, tot i que l’Alzheimer no és una conseqüència inevitable de l’envelliment. Altres factors que poden influir són la hiperten-

PARLANT CLAR

Joan Antoni Reyes i Blanco

Del bohèmi i la cruesa del món

Bohemi: persona que porta un estil de vida inconformista, lliure i desordenat, allunyat de les normes socials convencionals. Històricament, associat a artistes i intel·lectuals del París del segle XIX.

sió, la diabetis, el colesterol elevat o la manca d’activitat física i mental.

Cuidar el cervell

Tot i que actualment no existeix una cura definitiva, diversos estudis mostren que alguns hàbits poden ajudar a reduir el risc o retardar l’aparició de la malaltia. Mantenir-se físicament actiu, estimular la ment amb lectura o aprenentatge, mantenir relacions socials i seguir una alimentació saludable, com la dieta mediterrània, són mesures que contribueixen a cuidar la salut del cervell. El paper de les famílies

L’Alzheimer no només afecta qui el pateix. També suposa un repte important per a familiars i cuidadors, que acompanyen dia a dia la persona malalta. La informació, el suport social i l’empatia són fonamentals per afrontar aquesta malaltia i ajudar a construir una comunitat més solidària amb la gent gran. ■

Dr. David Chille Metge de família CAP La Marina

Llegint això, no puc evitar somriure. Perquè, salvant les distàncies, aquest retrat m’ha vingut al cap arran d’una ressenya preciosa que m’ha fet la Maribel, veïna i amiga del Polvorí —tot i que ara visqui a l’Illa Metalco. Ho ha escrit al seu mur de Facebook, amb una sensibilitat i una mirada que enamoren. I des d’aquí li ho vull agrair. La Maribel té una prosa fina, d’artista, i una capacitat d’observació que només tenen aquells que estimen el que expliquen. En el seu text hi ha estima, hi ha barri, hi ha identitat, hi ha vida. I m’ha fet tornar a la joventut. Al carrer Canuda, on hi havia aquell saló de ball del SEU (Sindicat d’Estudiants Universitaris): al matí menjador, a la tarda pista de ball. Nosaltres hi anàvem en colla. Érem aprenents de la SEAT i, en el meu cas, de l’EMASA —Empresa Nacional de Motores de Aviación–Mercedes Benz. Hi havia l’Alfonso, el Pablo, el Joaquim, el Manuel… i jo mateix. I després, la ruta inevitable: el San Carlos, el 1800, La Cope, El Trole, el Novedades —que obria diumenge al matí, perquè no en teníem prou amb divendres i dissabte.

La Maribel també recorda aquelles petites “guerrilles” entre barris per la llenya de Sant Joan. Tot innocent. Tot vida de barri. Complicitats que es teixien sense adonarnos-en. Una generació que, malgrat les dificultats, va tenir una infància i una joventut guapes

I tot això, inevitablement, em porta a pensar en altres infàncies. Les de Palestina, l’Iran, Ucraïna, Cuba (suportant un bloqueig econòmic de 70 anys)… Infàncies que no tenen ni temps per a la innocència.

Fa patir. I encara més quan veus com alguns líders mundials, dos idiotes en aquest cas, com Trump i Netanyahu, juguen amb foc, erosionant sistemes de benestar i abocant-nos a una inestabilitat que paguem entre tots. Per això, des d’aquí, des del barri, des de la memòria i des de la consciència, entre tots hem de sostenir, ferms:

No a la guerra. Sempre. ■

Un bronze a força de voluntat

La selecció catalana femenina de tamborí ha aconseguit la medalla de bronze al Mundial disputat a Roma El resultat arriba en un esport que, almenys a casa nostra, continua funcionant amb pocs recursos i molt voluntarisme.

Els focus, la cobertura mediàtica i l’ambient d’una competició de primera se substitueixen per l’escassetat de recursos, els entrenaments a hores intempestives i una manca absoluta de suport.

El que és innegociable, com ja ens va deixar clar en Pau Pompas, representant de la selecció catalana al Mundial, són les ganes de continuar dels qui en formen part. L’objectiu dels catalans a la màxima competició era lluitar per la tercera plaça.

La selecció masculina va fregar amb els dits aquesta posició. Després de perdre a semifinals contra l’amfitriona i campiona Itàlia, va caure al partit pel bronze per 5-13 contra una sorprenent Brasil que va signar una gran competició i que a semifinals va fer suar de valent a la subcampiona del torneig, França.

A la categoria femenina, en la qual també es va endur l’or el combinat italià, les representants catalanes van aconseguir una heroica medalla de bronze després d’imposar-se per 13-7 a Alemanya. A semifinals, van estar a punt d’aconseguir el bitllet a les finals, però van caure contra França, també subcampiona en la categoria femenina, per un ajustat 13-9

Entre les seleccionades catalanes hi era la Maria Fernández, jugadora del Club Tamborí Marina. Amb només 17 anys, i sent la més jove del combinat, ja pot dir amb orgull que ha aconseguit una medalla de bronze a una competició intercontinental.

Una proesa que es va començar a gestar quan la Maria tenia només 7 anys i a la seva escola es va celebrar una mostra d’aquest sovint desconegut esport anomenat tamborí. Des d’aleshores, aquesta pràctica ha passat a formar part de la seva vida. Un amor que l’ha portat a ser medallista a l’escenari més important, no sense haver hagut de fer sacrificis prèviament.

La consecució d’aquesta condecoració assoleix la categoria d’èpica quan es coneix tot el que hi ha darrere. Als micròfons de La Marina FM, la jugadora relata com la preparació prèvia va ser totalment ínfima, a causa de la poca possibilitat d’aconseguir espais on entrenar. “Vam fer un entrenament conjunt amb totes les que volíem anar al Mundial, i a partir d’allà el seleccionador va fer la tria. Després, les seleccionades vam entrenar un dia totes juntes, i prou”.

Un únic entrenament que ha donat com a resultat una tercera posició al Mundial. Proporcionalment, és una ràtio excel·lent. Per la Federació Cata-

La selecció catalana femenina de tamborí, amb diverses representants de la Marina, puja al podi al Mundial de Roma

Maria Fernández

Les seleccionades vam entrenar un dia totes juntes, i prou

Pau Pompas

Jugar a Itàlia sembla que sigui jugar a un altre món. Et sents professional de debò en ocasions com aquesta

lana de Tamborí (FCT), això és motiu d’alegria i de reflexió a parts iguals. “Estem molt il·lusionats pel bronze. És un resultat que permet veure que lluitar per mantenir aquesta pràctica té resultats, i que aquest esport té un futur real. Alhora, però, ens fa pensar en tot el que es podria aconseguir si disposéssim dels recursos i l’estructura adequada”, va compartir la secretària de la FCT, Yolanda Gutiérrez

La disparitat de mitjans disponibles entre seleccions era la tònica general del campionat. Itàlia i França, campiona i subcampiona a cada categoria, respectivament, són dues seleccions amb una estructura professional al darrere i que, per tant, van acudir al Mundial molt més reforçades que la resta.

“Conversant amb integrants d’altres combinats nacionals bromejaven sobre el fet que s’estaven disputant dos mundials de manera simultània. El primer d’ells, el particular entre Itàlia i França, que són qui sempre arriben a les finals, i després el de la resta de seleccions, que aspirem a disputar la tercera plaça”, explicava en Pau Pompas.

Unes impressions també compartides per les integrants de la selecció femenina. “A fase de grups vam guanyar tots els partits excepte l’enfrontament contra Itàlia. A semifinals [contra França] vam viure un partit molt maco. Sabíem que el més probable era perdre, i érem molt conscients d’això. Com que França no arribava en el seu millor moment, anàvem, almenys, a intentar-ho”, relata Fernández.

“Vam començar molt malament, però en un moment vam remuntar i vam igualar bastant les coses en el marcador. Vam donar molta lluita i elles van patir de valent, va ser un partit molt bonic de viure, tot i la derrota”.

Quedar-se a les portes de la final no

va ser un cop dur per les jugadores, sinó tot el contrari. El resultat va ser una demostració de poder, convicció i, sobretot, de qualitat d’unes jugadores que han de trampejar constantment per poder dedicar-se a la seva passió. I això es va traduir en una immensa alegria de tot el conjunt.

Potser aquesta eufòria es va convertir en un cert adormiment inicial en el partit pel bronze contra Alemanya. “Sabíem que podíem guanyar el partit, però els tres primers jocs els vam perdre. Va ser un toc de realitat per fer-nos veure que ens hi havíem d’esforçar per treure aquest partit. L’esbroncada de l’entrenador en el temps mort també va servir per despertar-nos”, admet la Maria entre rialles.

En definitiva, el Mundial ha estat molt satisfactori pels representants de Catalunya. “Jugar a Itàlia sembla que sigui jugar a un altre món. Tenen molta gent al darrere treballant perquè les coses funcionin correctament, també hi havia una gran presència de marques i l’ambient és espectacular. Et sents professional de debò en ocasions com aquesta”, comparteix Pompas.

“Vam sortir totes molt contentes. Vam aconseguir el que consideràvem que era el màxim què podíem aspirar i l’experiència amb el grup va ser increïble. És el primer torneig que hem jugat juntes i tenim moltes ganes de repetir”, assegura Maria.

Mentrestant, l’objectiu per la Federació Catalana continua sent el de sempre. Reunir el suport necessari per continuar existint, i fer-ho amb garanties. La Federació Catalana de Tamborí confia que aquest bronze serveixi per demostrar que l’esport té futur a casa nostra, sempre que disposi del suport i l’estructura necessaris. ■

LA MARINA del comerç associat

Fes visible el teu negoci als nous veïns de la Marina del Prat Vermell

Un nou dossier promocionarà els comerços associats davant l’arribada de milers de nous residents i empreses al barri

La Marina està en plena transformació. L’arribada constant de nous veïns, empreses i activitat vinculada al desenvolupament de la Marina del Prat Vermell representa una oportunitat única perquè el comerç local es doni a conèixer i es consolidi des del primer moment.

Amb aquest objectiu, l’Associació de Comerciants La Marina ha impulsat la creació d’un dossier de presentació del comerç local, una eina pensada per donar visibilitat als establiments del barri i connectar-los amb les persones que s’hi instal·len.

Aquest dossier es distribuirà directament als nous residents durant els actes de lliurament de claus, així com a hotels i empreses de la zona. També es publicarà en canals en línia vinculats en l’entorn de la Marina. L’objectiu és clar: que els nous veïns coneguin i apostin pel comerç de

d’Aurora López, arquitecta responsable de l’Oficina de la Marina, i d’Arantxa García González, arquitecta de l’Institut Municipal d’Urbanisme (IMU).

Només els comerços associats formaran part d’aquest dossier, fet que els permetrà posicionar-se en un moment clau, quan els nous habitants comencen a definir els seus hàbits de consum.

Un impuls per al comerç de proximitat

subvencions, i participació en campanyes i esdeveniments que atrauen nous clients. També compten amb visibilitat a través de canals digitals i mitjans locals.

Una oportunitat per sumar-se

proximitat des del primer dia.

El projecte es desenvolupa amb la collaboració de l’Oficina de la Marina de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport

Botigues associades:

ADMINISTRACIÓ LOTERIA

ADMÓN. LOTERIA 137 COSTA

Mare de Déu de Port, 379-381 Tel. 93 331 52 98

ADMINISTRACIÓ FINQUES FINQUES PÉREZ ASSOCIATS Ferrocarrils Catalans, 117 933 18 63 76

ANIMAL DOMÈSTIC

MON ANIMAL c/Foneria, 43 Telf. 934317402

PELUTS Alts Forns, 69, local 16 (Plaça Mediterrània) 934229079

PERRUQUERIA CANINA AUUUKAN

Av. de la Gran Via de l'Hospitalet 33, baixos 3. 614 49 76 78

ARTS GRÀFIQUES

CELIA SERVEIS GRÀFICS C/ Energia, 32. 628635753

ASSESORIES-GESTORIES

ANNA MARIA MADRID ASSESSORIA Telf. 93 419 52 87

Av. Josep Tarradellas 8, Entl 5a BOFILL & PERAIRE TAX&LEGAL c/Mineria, 18 Telf. 932989977 / 609932494

ENRIQUE OLMEDILLO SANCHEZ

ASESOR EN SEGUROS

c/Alts Forns, 71 Telf. 619174408

AUTOESCOLES

AUTOESCOLA ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 186 Telf. 93 331 86 12

AUTOMÒBILS

KIA AR MOTORS

Pg. Zona Franca, 6-8 932239288

BENESTAR LEVAKESH CENTER BARCELONA Foneria, 21 936059881 636162553

BUGADERIA

LA WASH c/ Mineria, 17 Telf. 666 242 460

CELLERS

CELLER LA MARINA

c/ Aviador Duran, 2. 680188509

COOPERATIVES

KERAS BUTI Carrer Ulldecona, 28 641158191

CORREDURIES D’ASSEGURANCES

GEXBROK BARCELONA

C/ Gran Via Corts Catalanes, 144 Telf. 93 606 19 17

DROGUERIES I PERFUMERIES

DROGUERIA FELI

C/Alts Forns, 74. 688 89 30 77

DROGUERIA RAMIRO

Pg. Zona Franca, 228 Local 1 Tel. 93 332 22 12

ELECTRODOMÈSTICS ELECTRODOMÈSTICS JIDIAM

Pg. de la Zona Franca, 124, 126 Telèfon 935 35 52 52

ENSENYAMENT KUMON Gran Via d’Hospitalet del Llobregat, 53 6081116769

ENTITATS ESPORTIVES ESCOLA PEDRAZA / CLUB ATLÉTICO IBERIA Mare de Déu de Port, 168 639962076

ESCOLA D'IDIOMES KIDS AND US LA MARINA C/ Mecànica, 17

SMALL TALK ACADÈMIA D'ANGLÈS Pl. de Sant Cristofol, 19 Telf. 647 19 56 44

ESPECTACLES B-TROUPE (COMEDIA, SHOW I ESPECTACLES) Mare de Déu de Port, 389 670556539 661730205

ESTANCS ESTANC ZONA FRANCA Pg. Zona Franca, 244 933326946

ESTANC Nº 276 Alts Forns, 70-72. 93 332 65 66

FARMÀCIES FARMÀCIA ZONA FRANCA Pg. Zona Franca, 162 Telf. 934218129/ 606885784

FARMÀCIA PANADÉS Pg. Zona Franca, 226. 93 332 34 47

FARMÀCIA ROBERT-ESTELRICH

C/Mineria, 12 Telf. 93 332 10 75

FARMÀCIA FORNS I GIRÓ C/Mare de Déu de Port, 234 Telf. 93 332 21 94

FARMÀCIA CARMEN BARENYS

Pg Zona Franca, 122 933320210 / 608975406

FARMÀCIA BELKIS

MARTÍNEZ SÁNCHEZ

C/ Ferrocarrils Catalans, 69 Tel. 932980106

FARMÀCIA DOMÈNECH CB

Gran Via C. C., 152 Telf 933326497

FARMÀCIA SANTIAGO TORRENTS

Mare de Déu de Port, 255

Telèfon: 93 331 13 41

FARMÀCIA ENERGIA

c/ Energia, 9 Tel. 93 332 50 18

FARMÀCIA DE LA MARINA

c/ Sovelles, 11 932232593 650706656

FARMÀCIA FONERIA

c/ Foneria, 18 Tel. 933332647

FERRETERIES-LAMPISTERIES TU CERRAJERIA.COM

Pg. Zona Franca, 173. 661 991 144

COMERCIAL ÁLVAREZ 2013, S.L c/ Energia, 20 Telf. 934215977 / 677565089

BAUHAUS BARCELONA

Pg. de la Zona Franca, 123 Telèfon: 932 23 19 23

IMPEGA CERRAJEROS

Passeig Zona Franca, 181

FORNS DE PA

365. CAFÈ I FORN DE PA

C/ Mare de Déu de Port, 271 Telf. 93 421 87 26

365. CAFÈ i FORN DE PA

C/ Mare de Déu de Port, 379 Telf. 93 422 38 47

365. CAFÈ FORN DE PA I

DEGUSTACIÓ Pg. Zona Franca, 365

EL TALLER

C/ Alts Forns, 61. 938289122

FORN HUGUET

C/ Alts Forns, 60. 645 944 419

FORN CAFETERIA JESSI-K-AFÉ

C/ Alts Forns, 74. 935318354

PA DE CARPES Mare de Déu de Port, 321 local 7. 636836708

FOTOGRAFIA

GALERA FOTOGRAFIA

Pg. Zona Franca, 177-179 Telf. 93 332 57 97

IMMOBILIÀRIA

PISOS LA MARINA

Passeig de la Zona Franca, 177 934311020 / 637526075

FINCAS LLOPIS

C/ Alts Forns, 81 676585317

PISOS BARCELONA Alts Forns, 71-73. 935365919

LLAR D’INFANTS

Aquesta iniciativa forma part de la tasca continuada de l’Associació de Comerciants La Marina, que treballa per defensar els interessos del sector i dinamitzar l’activitat econòmica del barri.

Els establiments associats disposen d’assessorament constant, accés a formació gratuïta, suport en la tramitació d’ajudes i

PASTISSERIA CREATIVA

LLAR D’INFANTS ELS GEGANTS

Jardins de la Mediterrània s/n.

Telf. 93 296 48 18

LLAR D’INFANTS XUMETS

C/Energia, 10. 93 431 76 72

ESCOLA BRESSOL LA PAU

Mare de Déu de Port, 355 baixos Telf. 930321306

MANTENIMENTS

FRISAL MANTENIMENTS

c/ Ferrocarrils Catalans, 115 933023389

MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ

MACARRO Ferrocarrils Catalans, 87-89. Telf. 93 332 78 56

MERCHANDISING

ESTAMPACIONES BARRIL

Passeig de la Zona Franca, 220 674320486

MOBLES

MUEBLES EL CISNE

Pg. Zona Franca, 224. 933322698

MacMOBLES ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 141. 93 432 37 99

MacMOBLES ZONA FRANCA -2

Ctra. Del Prat, 11. 93 421 20 70

SUEÑOS DESCANS

Passeig de la zona Franca, 165 935909991

MODA I COMPLEMENTS

WALA SPORT Pg. Zona Franca, 191-205. Telf. 93 332 04 13

CALZADOS CISNE

Passeig de la Zona Franca, 220 Telf. 933323594

JUBEL ZAPATERIA

c/Mare de Déu de Port, 252

Telf. 93 432 16 98

NOTARIA

MARÍA DE LOS DESAMPARADOS

RIOS MESSANA

Pg Zona Franca 242, Entlo C. Tel. 936282806 Fax 931210064

ÒPTIQUES

JOSA ÒPTICS Pg. Zona Franca, 155

Telf. 93 432 24 98

VISTA ÒPTICA

Mare de Déu de Port, 252. Telf. 93 331 40 47

GENERAL ÓPTICA

Passeig de la zona Franca, 174 934 31 03 22

ÓPTICA & AUDIOLOGIA

UNIVERSITARIA

Passeig de la Zona Franca, 182 93 889 90 39

ZAS! CAKE Mare de Déu de Port, 272 Telf. 93 141 97 75

PERRUQUERIES I ESTILISME

BALLESTERS PERRUQUERS UNISEX Mare de Déu de Port, 413 bxs local 3. Telf. 93 422 10 48

DANI FERNANDEZ ESTILISTES

Paseo de la Zona Franca, 132 Telf. 934 32 15 90

MI PELU

C/Foneria, 33-35. 93 533 10 12

UÑAS XXBEAUTY c/ Mineria, 17 local 4. 686259382

QUADRES I MARCS ART I DECORACIÓ Mineria, 17. 93 296 70 03

QUEVIURES

PEIX I MARISC

Mare de Déu de Port, 257 Tel. 934322108

REFORMES INTEGRALS

NOUESPAI, S.C.P

Pg. de la Zona Franca, 177 Telf. 93 517 63 18

TENMAN REFORMES c/Mare de Déu de Port, 407-409 Telf. 629.82.92.85

RESTAURACIÓ TABERNA DEL CONDE Carrer de la Foneria, 46 Telf. 93 527 08 42

BAR GARRIDO

c/Foneria, 40 Local 3 (Jardins de la Mediterrània)

GRANJA ELENA, S.C.P

Pg. Zona Franca, 228 Telf. 93 296 98 43

RESTAURANTE CHIRIMIRI c/ Minería, 4

LA SAL DEL PORT c/ Foc, 84. Telf. 93 007 59 88

BAR-RESTAURANTE O'RINCÓN Gran Via, 158. Telf. 93 461 61 48

LYS (CUINA XINESA)

Carretera del Prat, 40 Telf. 936 11 83 83

RESTAURANTE PALACIO MANDARIN

Pg. Zona Franca, 241 934218715 / 618566698

BAR LAS PALMERAS C/ Mare de Déu de Port, 252 633266155

LA PLACETA DE LES BESSONES

Gran Via Corts Catalanes, 144 Telf. 938085215

En un barri en creixement, la visibilitat i la col·laboració són clau. Per això, l’Associació fa una crida als comerços i serveis de la Marina que encara no en formen part. Associar-se permet accedir a iniciatives com aquest dossier, guanyar presència i formar part d’un projecte col·lectiu que treballa per enfortir el comerç local.

En un moment d’oportunitats com l’actual, ser-hi marca la diferència.

Associa’t a l’Eix de la Marina. Junts fem barri, junts fem comerç.

TELECOMUNICACIONS

CAFÉ CON QUÉ?

Carretera del Prat, 40 local 2 651857026

EL RACONET DE LA JUSTÍCIA Av. Gran Via de l’Hospitalet, 3 08908 L’Hospitalet Llobregat Telf. 934321078

KAIROS RESTAURANT c/Ferrocarrils Catalans, 43 936279023 - 641908332

BAR CACHÉ Carrer de la Foneria, 22 933 31 50 79

EL VERMUTET DE LA GANXETA C/ Mare de Déu de Port, 305 (Entrada per Jardins de la Mediterrània) 930 07 81 06

LA PIZZERÍA C/ Alts Forns, 69 (Entrada per Plaça Marina – Jardins de la Mediterrània) 685 41 31 46

AMELIÉS BUBBLE TEA AND CREAM Carrer de la Foneria, 34 634 19 52 84

REVISIÓ CARNET DE CONDUIR

CERMASA CENTRE MÈDIC

Gran Via, 162. 93 431 41 40

SALUT

THERANENS (FISIOTERAPIALOGOPEDIA- PSICOLOGIA-OSTEOPATIA) Carretera del Prat, 5. 656187296

HUELLAS CLINICA PODOLÓGICA

Passeig de la Zona Franca, 106 Telf. 622169239

CROSSFIT LA FIRA 936057058

Passeig de la Zona Franca, 220

SIX, CENTRE TERAPÉUTICO

C/ Foneria, 22-24

Telèfon 653 803 131

NATURES ENERGY SPORT

c/ Mare de Déu de Port, 265 Local (part posterior de l'edifici) Telf. 934 22 97 00

REDFIELD TRAINING & FRIENDS

C/ de l’Acer, 22 611 84 77 66

SALUD Y ESTÉTICA MARA

Gran Via de les Corts Catalanes, 192 934218422

TALLERS MECÀNICS

TALLERES J.F Mare de Déu de Port, 279 Telf. 93 332 89 95

TATUATGES TRISQUEL STUDIO

(Estudi de tatuatge – Doula) Arquitectura, 14. L'Hospitalet Llob.

I.T.C. SYSTEMS Mare de Déu de Port, 305-319 (Jardins de la Mediterrània) Tel. 93 421 56 17

TELEFONIA

YOIGO MASLIFE C/ Alts Forns, 78 93 332 45 71

L’alcalde Collboni col·loca la primera pedra de l’ampliació de DFactory Barcelona

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, acompanyat pel delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto; el president executiu del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), Pere Navarro, i la directora general del CZFB, Blanca Sorigué, va presidir l’acte de col·locació de la primera pedra de l’ampliació del DFactory Barcelona, un projecte estratègic que permetrà triplicar la seva superfície i consolidar la capital catalana com un dels grans pols internacionals de la indústria 4.0.

Amb aquesta ampliació, el DFactory Barcelona passarà dels 17.000 m² actuals a un total de 60.000 m², gràcies a una inversió estimada d’uns 50 milions d’euros. El projecte preveu la creació de fins a 1.500 llocs de treball directes i prop de 5.000 d’indirectes, reforçant l’impacte econòmic, tecnològic i social de l’ecosistema a l’àrea metropolitana de Barcelona. El DFactory Barcelona es troba actualment en plena ocupació, amb 44 empreses instal·lades vinculades a àmbits com la robòtica, la sensòrica, la intel·ligència artificial, la manufactura avançada, la impressió 3D, la realitat virtual i augmentada, la ciberseguretat o la nanotecnologia. Aquest entorn col·laboratiu s’ha convertit en el principal

ecosistema d’indústria 4.0 del sud d’Europa i en un dels grans referents a escala global. Durant aquest acte, l'alcalde va explicar que "avui posem la primera pedra d'un gran projecte que significa espais de la ciutat, representa d'una forma física el progrés de la ciutat, d'una forma nova de produir, que és la forma del futur, que és la indústria 4.0" i va afegir "som un país i una àrea metropolitana que ha fet de la indústria una de les seves senyes d'identitat i de la seva capacitat de progrés i de transformació i apostem per

una indústria que sigui sostenible, compatible amb la vida urbana i que, a més a més, sigui una indústria bolcada en el talent, en el valor afegit, en la tecnologia, en la innovació"

Pere Navarro, president executiu del CZFB, va explicar que “la col·locació de la primera pedra de la Fase 2 del DFactory Barcelona simbolitza un pas decisiu en la transformació industrial de la Zona Franca. Estem construint

un projecte estratègic, únic al món, que continua creixent per consolidar Barcelona com a referent de la nova indústria” “Treballem amb una missió molt clara: posar la pista d’aterratge perquè les empreses innovin. Aquesta ampliació és clau per continuar impulsant un model que transforma un polígon industrial en un Districte 4.0 i situa Barcelona en primera línia de la innovació industrial”.

Per la seva banda, Blanca Sorigué, directora general del CZFB, va manifestar que “fem possible que empreses, tecnologia, talent, universitats i institucions col·laborin perquè la innovació passi de veritat. Amb aquesta ampliació, consolidarem el DFactory com un dels grans ecosistemes industrials tecnològics d’Europa”

Finalment, el delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto, va assegurar que “l’ampliació del DFactory Barcelona demostra que la nostra indústria no només continua viva, sinó que evoluciona, innova i genera noves oportunitats. Aquest projecte converteix un espai històricament lligat a la producció industrial en un referent de la indústria 4.0, capaç d’atraure inversió, talent i ocupació qualificada” ■

Elian inicia l'ampliació de la seva planta de proteïna vegetal al Port de Barcelona

Elian, empresa agroindustrial nascuda a Barcelona el 2021 i participada al 100% per Viserion International, va celebrar al febrer l'acte de col·locació de la primera pedra de l'ampliació de la seva planta industrial de proteïna vegetal al moll Álvarez de la Campa del Port de Barcelona.

L'acte simbolitza l'inici d'una ampliació estratègica, que comptarà amb una inversió superior als 200 milions d'euros i que permetrà a la companyia incrementar la seva capacitat productiva i consolidar Barcelona com un dels principals pols industrials de proteïna vegetal d'Europa.

Aquesta segona fase dona continuïtat al projecte iniciat el 2024 amb l'adquisició d'una planta de molta de faves de soja de referència al sector.

Sostenibilitat i sobirania alimentària

Les noves instal·lacions, la construcció de les quals va començar l'últim trimestre de 2025 i la posada en marxa de les quals està prevista per a començaments de 2028, incorporaran tecnologies industrials d'última generació, orientades a millorar la traçabilitat, l'eficiència energètica i l'optimització del consum d'aigua, així com la reducció de l'empremta de carboni.

El projecte respon a una necessitat estratègica del sector agroalimentari europeu

D'esquerra a dreta, Lia Miller, cònsol general dels Estats Units d'Amèrica a Barcelona; Jose Antonio Santano, secretari d'Estat de Transports i Mobilitat

Sostenible del Ministeri de Transports i Mobilitat

Sostenible; Jordi Hereu, ministre d'Indústria i Turisme; Andrés Martín, fundador i CEO d'Elian; Albert Dalmau, conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya; José Alberto Carbonell, president del Port de Barcelona, i Nadia Quevedo, comissionada de Promoció Econòmica, Comerç i Restauració de l'Ajuntament de Barcelona.

per reduir la dependència d'importacions de proteïnes vegetals procedents dels Estats Units, la Xina o Sud-amèrica, i avançar cap a un model productiu més resilient, sostenible i proper al consumidor final.

Durant l'acte, Andrés Martín, fundador i CEO d'Elian, va destacar que: “La col·locació d'aquesta primera pedra representa un compromís ferm amb Barcelona, amb el Port i amb el futur de l'alimentació a Europa. Apostem per una producció local, sostenible i competitiva que reforci la sobirania alimentària i generi valor a llarg termini”. José Alberto Carbonell, president del Port de Barcelona, va subratllar que

“aquesta nova planta d'Elian representa un avenç qualitatiu per al Port de Barcelona, perquè combina logística i indústria per generar més eficiència i menor impacte ambiental. Aquesta inversió reforça el nostre compromís amb un model industrial més sostenible.”

Jordi Hereu, ministre d'Indústria i Turisme, va reconèixer que aquest projecte reforça el lideratge de Barcelona com a hub agroalimentari europeu, i es va mostrar convençut que la modernització industrial està intrínsecament lligada a la responsabilitat ambiental. "En aquest sentit, vull reconèixer l'esperit empresarial d'Elian, exemple d'innovació local per al món. I ara fa un pas molt important amb aquesta nova planta, que incorpora un procés únic al món, eficient i lliure d'hidrocarburs.

Barcelona, node estratègic agroalimentari europeu

L'ampliació es desenvoluparà sobre una nova concessió de 48.745 m2, atorgada pel Port de Barcelona per un període de 40 anys, reforçant el seu paper com a enclavament logístic i industrial, estratègic per a l'agroindústria europea. El projecte suposarà un creixement sostingut de l'equip humà d'Elian en els propers anys, contribuint a la creació d'ocupació qualificada i a l'enfortiment del teixit econòmic local. ■

La lluita contra els CIE i la deshumanització

D’Idrissa Diallo al B-9 i l’ICE

Agonia invisible a la cel·la

La nit del 5 de gener de 2012, mentre Barcelona celebrava la Cavalcada de Reis, l'Idrissa Diallo agonitzava en una cel·la del CIE del polígon de la Zona Franca. Tenia 21 anys, era guineà i la seva mort sota custòdia policial encara ens interpel·la avui. Va morir al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), lluny de casa, de la seva família i sense haver trepitjat els carrers de la ciutat. Avui, catorze anys després, la ferida continua oberta i els mecanismes que van permetre aquella tragèdia persisteixen mentre són invocats com a “solució” davant crisis humanitàries com el recent desnonament del B-9 a Badalona.

L’Idrissa Diallo va morir d’una insuficiència respiratòria i, segons els testimonis dels seus companys de cel·la, va demanar auxili mèdic aquella tarda, però no va ser atès fins passada la mitjanit, quan ja era massa tard. A més, el cas va ser enfosquit constantment, sense informar la família i amb el jove enterrat sense nom. La societat civil, organitzada sota el lema “Tanquem els CIE”, va rescatar el seu nom de l’oblit, convertint l’Idrissa en un símbol de la lluita contra el racisme institucional.

CIE: On els drets humans queden en segon pla

Però, què és el CIE? No són presons ni estan tipificades com a tal, però són instal·lacions on es priva de llibertat a les persones que no tenen els papers en regla. Són llocs on, de facto, els drets humans queden suspesos per controlar els fluxos migratoris i prioritzen la repressió sobre la dignitat humana.

Aquesta lògica deshumanitzadora no és aleatòria, sinó que forma part de la seva funció. Segons organitzacions com Irídia, centre per la defensa dels drets humans, estan dissenyats per amagar les persones, expulsar-les de la legalitat i eludir les obligacions humanitàries. Malauradament, encara continuen operant els set CIEs a l’Estat espanyol. Fins i tot, amb debats del 2025 sobre el traspàs de competències d’immigració a la Generalitat, no es garanteix el tancament d’aquests centres, ja que la decisió final continua depenent de la Llei d’Estrangeria estatal.

La criminalització de la migració

El cas de l’Idrissa no és aïllat i congelat al 2012, ho veiem fa uns mesos als nostres carrers. A Badalona, centenars de persones van ser desallotjades de l’antic institut B-9 havent de dormir al ras o sota ponts. La connexió dels casos és més propera del que sembla. Mentre l’alcalde badaloní, Xavier García Albiol, desallotjava aquestes persones sense

oferir solucions habitacionals dignes, altres actors polítics assenyalaven el CIE com a única sortida. Ignacio Garriga, de VOX, ha exigit que els desallotjats siguin traslladats al CIE per a ser “immediatament expulsats”. Aquesta exigència evidencia la veritable funció dels centres, la intimidació i “emmagatzematge” de persones on la pobresa és criminalitzada. Tot i això, existeixen veus com la d’Elma Saiz, portaveu del govern espanyol, que titlla aquestes actuacions de “racisme, xenofòbia i deshumanització”.

Aquesta idea repressiva, però, no és exclusiva del nostre territori, sinó que trobem exemples recents del servei de deportació estatunidenc ICE

Idrissa Diallo, de 21 anys i guineà, va morir al CIE de la Zona Franca, sota custòdia policial, dues setmanes després del seu trasllat i va ser enterrat en un nínxol sense nom. La seva mort encara ens interpel·la.

Quina mirada tenim sobre les persones pobres i migrades?

(Immigration and Customs Enforcement). A Minnesota, per exemple, després dels assassinats dels joves Renée Good i Alex Pretti a mans d’aquests agents, la societat ha dit prou, convocant vagues sota el lema “Sense feina, sense escola, sense compres”. Milers de persones van marxar exigint que l’ICE abandonés l’estat i que s’aturessin les violacions constitucionals. Aquest exemple mostra com la lluita dels migrants no ha de ser només una qüestió dels afectats, sinó de tota la població civil, que hem de lluitar pels drets de les persones en casos com els dels veïns del B-9.

La resignificació de la lluita i més enllà de l’homenatge

Tot i això, gràcies a la pressió ciutadana i d'entitats com Tanquem els CIE, s’han aconseguit victòries simbòliques que marquen el camí. La plaça que connecta la Via Laietana amb el port duia el nom d’Antonio López, un comerciant colonial que es va enriquir a partir del tràfic d’esclaus al segle XIX, motiu pel qual el rei el va ennoblir amb el títol de “marquès” i també de “Grande de España”. L’any 2022, es va substituir el seu nom pel de l’Idrissa.

Aquest acte de justícia i reparació és fonamental. Diallo va passar de ser un “sense nom” enterrat en un nínxol anònim a ser el baluard del reconeixement de la importància de les vides dels immigrants. Però la resignificació no pot ser el final del camí. De què serveix tenir una plaça en nom de l’Idrissa si el centre on va morir continua obert i les lleis d’estrangeria continuen fabricant la falsa idea dels “il·legals”?

La lluita per les condicions dels immigrants necessita d’accions més enllà dels homenatges: exigeix pressió política i consciència social. Cal que es doni suport a iniciatives com la recent ILP “Regularització Ja”, que va aconseguir 700.000 signatures, per treure els nostres veïns d’aquesta precarietat administrativa, social i econòmica. Com a societat, i per consciència del nostre barri, hem de decidir si volem avalar la por i l’amenaça produïdes pels CIE o organitzar-nos per remarcar que cap ésser humà és il·legal. El cas de l’Idrissa ens ha de servir per a no resignar-nos i exigir el respecte per la dignitat humana de qualsevol persona. ■

|| Pau Llopis

Durant tres temporades, el programa El Color Morado del Arcoíris ha estat molt més que una proposta radiofònica per a la Marina. Ha estat un altaveu, un punt de trobada i, sobretot, un exercici de resistència comunitària. Ara que el projecte s’atura, conversem amb l’Ana Montoro, l’Enrique Llacer i en José Luis Cantón, les persones que l’han fet possible, per entendre d’on neix i què ens deixa. Com sorgeix un projecte així en un barri com la Marina?

A: D’una necessitat molt concreta, crear un espai organitzat del col·lectiu LGTBIQ+ al barri. Soc antropòloga i he treballat molts anys aquí, sobretot en projectes socials i feministes. Des de la Unió d’Entitats, presentem un projecte a la Diputació per impulsar un grup motor (la Marina Orgullosa) i, dins d’aquest paraigua, pensem que la ràdio pot ser una eina clau

E: Amb l’Ana veníem de fer el programa de temàtica LGTBIQ+ Diversitats a Ràdio Trinijove. Quan em trasllado a la Marina i entro en contacte amb la Unió d’Entitats, veiem clar que la comunicació podia articular tot el projecte.

A més, hi havia la voluntat política d’intervenir en el debat públic. En aquell moment hi havia tensions dins del feminisme, especialment al voltant de les persones trans, i nosaltres volíem posicionar-nos

J: En el meu cas, hi arribo per una suma de casualitats. Vinc del món de l’educació, soc professor, i també escric. Vaig conèixer l’Ana i l’Enrique en l’àmbit de la ràdio quan vaig presentar un llibre, i a partir d’aquí vaig començar a col·laborar.

Si haguéssiu de resumir el programa en una frase, quina seria?

A: Per mi és el mateix títol: El Color Morado del Arcoíris. És la intersecció entre feminisme i diversitat. No enteníem una cosa sense l’altra.

E: Era un programa feminista i queer, i això no era només una etiqueta. Era una posició política. Defensàvem que no es pot parlar dels drets del col·lectiu sense una mirada feminista, i viceversa.

J: Jo diria que ha estat una porta d’entrada. Una manera d’acostar aquestes realitats al barri.

Què volíeu aportar a l’audiència?

E: Volíem parlar de temes complexos, com les violències, els drets i les invisibilitats, però amb un llenguatge divulgatiu i entenedor.

Sintonitza el que vius!

“El Color Morado del Arcoíris”, l’adeu d’un espai radiofònic de resistència comunitària

J: Moltes vegades parlem de conceptes com si tothom els tingués clars. Però no és així. Per a molta gent del barri, aquests temes no formen part del dia a dia. El programa servia per acostar-los-els.

A: També volíem generar comunitat. Que la gent pogués identificar-se, trobar-se, parlar. Que no fos només escoltar, sinó activar coses.

Però aquí hem topat amb una realitat, encara hi ha molta reticència. I això també explica per què costa consolidar aquests espais.

Fer ràdio comunitària avui és vocació o resistència?

E: És resistència. La part tècnica, el guió, la producció... tot això es pot aprendre. El problema és el temps i els recursos.

J: Si vols que et segueixin has d’estar a xarxes, fer talls i moure contingut. I això, sense recursos, recau en nosaltres.

A: I després hi ha la qüestió del suport. Nosaltres hem tirat endavant el projecte

Els presentadors expliquen l’origen, el recorregut i els límits d’un projecte que ha volgut sacsejar el relat del barri des de dins

de manera altruista, amb molta constància. Però no hem tingut ni suport institucional ni una resposta clara del barri.

I això fa mal, perquè després es diu que la Marina està lluny del centre, que no té oportunitats... però també ens hem de preguntar fins a quin punt cuidem els projectes que neixen aquí.

Malgrat tot, què us emporteu?

E: Un recorregut molt potent. Hem fet

més de trenta programes, amb una cinquantena d’entrevistats, especials com el 25N, directes a l’Orgull de la Marina... Hi ha contingut i hi ha impacte.

J: Quan ho expliques tot junt, amb actors nominats, escriptors i activistes, t’adones del nivell del que s’ha fet. Potser des de dins no ho valores prou, però vist des de fora és important.

A: Em quedo amb la sensació d’haver obert camí. Tot i que també amb una espina. Crec que el projecte podria haver tingut més recorregut si hagués estat més acompanyat.

El programa s’atura. I ara què?

A: No és un tancament definitiu. A vegades cal parar per poder tornar amb més força.

J: El que no podíem mantenir era el ritme. Però això no vol dir que no puguin sortir altres formats, altres iniciatives, potser més puntuals.

E: Fins i tot el tancament és una decisió política. El programa tenia un sentit molt concret, i sense les condicions adequades, continuar-lo també era incoherent

Mentrestant, tots tres continuen vinculats a la comunicació: nous programes, pòdcasts i col·laboracions. La veu no s’apaga, només canvia de format.

El que queda és una pregunta oberta, incòmoda però necessària: què passa quan un barri no acompanya els projectes que el volen explicar?

Potser la resposta no és només cultural ni institucional, sinó col·lectiva. Perquè, com ells mateixos diuen, la torxa queda encesa. I algú haurà de decidir si la recull. ■

“El soroll de les guerres amaga una disputa més gran, el món es reordena amb la Xina al centre”

Del Perú a Alemanya. Com va ser aquest recorregut?

Soc sociòleg i era professor universitari a Lima, a San Marcos i al Callao. A principis dels anys vuitanta vaig començar a estudiar la situació política i social del Perú, en un moment en què esclatava la violència amb l’aparició de Sendero Luminoso

Hi havia debat entre acadèmics: alguns deien que era un fenomen importat; d’altres, com jo, enteníem que responia a problemes profunds del país, com la pobresa i la desigualtat.

Quan la tensió va augmentar, també va arribar la repressió. Ens van acusar de fer propaganda terrorista només per les nostres anàlisis. Vam ser detinguts diverses vegades, perquè no van poder demostrar res, però l’ambient es va tornar molt perillós. Finalment, el 1993 vam poder sortir del país i refugiar-nos a Alemanya.

I què tal Alemanya?

Hi he pogut fer el doctorat i treballar en diverses universitats, com Hamburg, Bremen, Potsdam i la Universitat Lliure de Berlín. N’estic satisfet, perquè els llatinoamericans som pocs en aquests espais i no és fàcil d’accedir-hi.

Ara bé, també he hagut d’adaptar-me al fred i al caràcter alemany. Tinc bones amistats, però les relacions són més pràctiques i menys flexibles que les nostres. Entrant en matèria, la Xina ocuparà el lloc que fins ara tenia els Estats Units? El seu llibre planteja aquesta qüestió.

És un llibre extens, però la idea és clara: no hi ha imperis eterns. Tots acaben caient per donar pas a uns altres. En cada època, algun país o regió esdevé central per motius històrics, econòmics, socials i culturals. I vostè situa la Xina en aquest punt.

Sí. La Xina és una civilització mil·lenària, amb més de cinc mil anys d’història. És una de les cultures mare, on apareixen formes primerenques d’organització de la ciutat i de l’Estat.

Abans de Estats Units Europa havia ocupat aquest centre, sobretot a partir del Renaixement. En els darrers cinc-cents anys, Europa esdevé central amb el desenvolupament del capitalisme, que transforma l’economia i l’organització social.

Però Europa perd aquest paper en favor dels Estats Units.

Això passa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Europa havia esdevingut el centre del món, però ho havia fet també a través del colonialisme a Amèrica i l’esclavisme a l’Àfrica, que li van permetre acumular riquesa i poder. La Segona Guerra Mundial marca el seu declivi.

I és aleshores quan pren el relleu els Estats Units.

Després de la Segona Guerra Mundial es converteixen en la gran potència mundial, amb un període especialment fort entre 1991 i 2001.

El 2001, 11-S, és l’inici del declivi? És un punt d’inflexió. Els Estats Units no havien estat mai atacats al seu territori. És un país jove, però també un dels que més guerres ha protagonitzat. Quins altres signes apunten a aquest declivi?

Sobretot la pèrdua de pes econòmic. Ja no poden absorbir la producció global com abans, i aquí és on la Xina ha anat guanyant espai. Si aquesta tendència continua, podria convertir-se en el nou centre mundial.

La qüestió és com reaccionaran els Estats Units i quin paper jugarà Europa.

Què fa que un país esdevingui imperi?

La combinació de diversos factors: econòmics, polítics, culturals i militars. I també el pes històric. La Xina té molts d’aquests elements: és un país immens, amb una de les poblacions més grans del món i una civilització mil·lenària.

És també una cultura amb una gran tradició d’innovació i acumulació de coneixement (la pólvora, el paper, la linotípia, els fideus, el futbol, l’astrolabi...), i això li dona una base de confiança i continuïtat molt potent.

Julio Francisco

Roldán Aquino

Tayabamba, Perú (1952) Professió? Sociòleg i doctor en Filosofia. Professor universitari a Alemanya, autor de diversos llibres i analista polític. Estat civil? Divorciat. Pare de quatre fills: Eleonora (37), Julián (28) i els bessons Fiona i Max (24).

Religió? Ateu. Política? Em defineixo com a militant de les forces que mouen la humanitat.

Una trentena de persones escolten en silenci a l’Espai Veïnal Calàbria 66. Entre el públic, una presència destacada de la comunitat peruana i també acadèmics catalans. Al davant, Julio Francisco Roldán Aquino, sociòleg i doctor en filosofia, desplega una mirada llarga i descriu algunes de les claus de la geopolítica global.

Exiliat a Alemanya des de 1993, ha fet carrera a universitats com Hamburg, Bremen, Potsdam o la Freie Universität de Berlín. Avui combina la docència amb l’anàlisi internacional — també a la televisió pública alemanya— i una trajectòria intel·lectual amb quinze llibres publicats.

Però el seu focus ja no és només el país d’origen: parla d’Amèrica Llatina i, sobretot, del món. El seu últim llibre, ¿China, el nuevo centro de la civilización?, posa el focus en aquest gegant asiàtic, que s’ha convertit en un desafiament per als Estats Units, i en el canvi d’ordre global que ja està en marxa. Una lectura que ajuda a desxifrar i entendre què està passant

Quines altres característiques defineixen aquesta possible nova potència xinesa?

La nova Ruta de la Seda n’és un exemple més, busca connectar la Xina amb el món, també amb l’Amèrica Llatina a través del Pacífic. És un projecte sobretot econòmic, basat en infraestructures, préstecs i comerç. La Xina treballa amb visió i un alt nivell de centralització: govern, Estat i partit funcionen com una sola trena, cosa que els permet planificar a curt, mitjà i llarg termini amb molta eficàcia.

I quin paper hi juga el Pacífic?

És un espai clau. Per a la Xina és estratègic, i per als Estats Units també. L’Amèrica Llatina, en aquest context, esdevé un territori en disputa. Com s’està llegint la reacció dels Estats Units? Què estan fent?

Alguns sectors plantegen frenar l’ascens de la Xina amb una guerra preventiva, fins i tot militar, abans que es consolidi com a potència dominant. Altres, en canvi, defensen evitar aquest escenari i apostar per la convivència entre potències, assumint que el món ja no serà unipolar.

I quins reptes té la Xina per convertir-se en centre mundial?

Tot i el seu creixement, encara té dèficits importants: no té el mateix control polític, militar ni cultural que els Estats Units. La influència nord-americana continua sent molt forta, sobretot en la cultura i els hàbits globals: des del cinema fins a la llengua o el consum.

L’escalada amb l’Iran respon a aquesta estratègia de guerra preventiva?

Forma part d’una disputa més àmplia. Els conflictes a l’Iran, Ucraïna o el Iemen són, en certa manera, escenaris secundaris d’una lluita de fons. Washington identifica la Xina com el seu principal rival i, a partir d’aquí, mou aliances i interessos. En aquest context, alguns sectors aposten per reforçar vincles amb Rússia per frenar el seu ascens.

Donald Trump és un símptoma de la decadència dels Estats Units?

En els imperis en declivi sovint apareixen figures així. El seu estil pot semblar estrident o fins i tot caricaturesc, però les decisions de fons no depenen només d’ell.

Així les coses, com hem d’entendre els conflictes actuals, com el de l’Iran?

No són conflictes aïllats. Formen part d’una partida més gran, amb la Xina al centre. Els Estats Units busquen contenir el seu ascens i això passa també pel control de zones clau. El petroli i el dòlar continuen sent determinants. El fet que països com l’Iran comencin a comerciar en iuans qüestiona l’ordre econòmic actual.

I tot això es combina amb interessos econòmics immediats, però també amb objectius polítics i geoestratègics a llarg termini. Ara bé, el gran risc per als Estats Units no és només extern. També és intern: una societat cada cop més fragmentada i fortament armada. ■