Issuu

María Luisa Siquier In memoriam

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

2021

HOMENATGE A MARÍA LUISA SIQUIER

In memoriam Barcelona, 22 de gener de 2021

Homenatge a María Luisa Siquier, psicòloga i psicoanalista, que ens va deixar el passat mes de juny de 2019. Ella va ser una de les pioneres en la clínica, docència i supervisió de la psicoanàlisi amb nens, a l'Argentina, el Brasil i Barcelona durant gairebé 50 anys.

Aquest Homenatge ha estat organitzat per la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya -constituïda al febrer de 2019- i per la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia. La Junta de Govern de Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya ens va brindar el seu suport. En la publicació d'aquest document hem comptat amb la col·laboració de Pau Martínez i de la secció de publicacions del COPC.

ÍNDEX

Programa de l'acte Foto de María Luisa Siquier Currículum abreujat de María Luisa Siquier

 Obertura de l'acte d'homenatge Guillermo Mattioli i Estela Ocampo  Presentació dels participants Mercè Collell  Crònica d'un record i alguns oblits Ana Molinaro  La supervisió i l'escolta clínica Carmen Ferrer  Les petjades de María Luisa Siquier a Gradiva Magda Blanch  La singularitat de la seva escolta Luisa Marugán  Homenatge a María Luisa Siquier. In memoriam Regina Bayo-Borràs  Memòries de les lectures amb María Luisa Siquier Lesly Isaula Aly

Currículum dels participants

PROGRAMA DE L'ACTE

 Obertura de l'acte d'homenatge Guillermo Mattioli i Estela Ocampo  Presentació dels participants Mercè Collell  Presentació de trajectòria professional de María Luisa Siquier Ana Molinaro  María Luisa Siquier i l'escolta de la clínica psicoanalítica Carmen Ferrer  Fundació, desenvolupament i obra de María Luisa Siquier a

l’ECPNA Joseph Knobel  Fundació i trajectòria de María Luisa Siquier a Gradiva Magda Blanch  La singularitat de seva escolta María Luisa Marugán  Docència i transmissió de la teoria i de la clínica psicoanalítica al

COPC i a la FEAP de María Luisa Siquier Regina Bayo-Borràs

Clausura

Maria Luisa Siquier

CURRÍCULUM ABREUJAT DE MARÍA LUISA SIQUIER Buenos Aires, 6 de febrer de 1929 - Barcelona, 8 de juny 2019

Llicenciada en Magisteri, 1946; Batxiller, 1948; Llicenciada en Psicologia per la Universitat Nacional del Litoral, 1961.

Pràctica professional institucional A l'Hospital Alvear i a l'Hospital Israelita de Buenos Aires i en diversos centres d'atenció psicològica a Buenos Aires entre 1955 i 1965. Supervisora de psicoteràpia de nens al Centre Psicopedagògic de Sant Boi, Barcelona; Ajuntament de Lleida i Ajuntament de Cornellà, a partir de 1980.

Docència universitària

A l’Argentina Diversos càrrecs docents a la Universitat Nacional del Litoral, 1957-63; catedràtica de Psicologia Clínica de la Universitat Nacional del Litoral 1963-66. Càrrecs docents a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Buenos Aires, 1957-1965; catedràtica de Tècniques Projectives a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Buenos Aires, 1965-1974.

Al Brasil Professora a la Pontifícia Universitat Catòlica de Rio de Janeiro, Universitat de Sao Paulo, Universitat Nacional de Rio de Janeiro i Universitat Santa Úrsula de 5

Rio de Janeiro. Professora en institucions docents a Vitoria, Belo Horizonte i Bahia: 1976-1980.

A Espanya Cursos de postgrau al Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i de Madrid, 19801989; coordinadora principal d'equips docents, als Col·legis Oficials de Psicologia de Barcelona, Madrid i València, del 1980 al 1989. Cursos de Màster i doctorat a la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Madrid.

Altres activitats institucionals  Cofundadora de l'Escola de Psicologia Clínica per a nens, 1968, Buenos Aires, Argentina.  Cofundadora de l'Escola de Psicoanàlisi de nens, Rio de Janeiro, Brasil.  Cofundadora i membre d'honor de Gradiva, Associació d'Estudis Psicoanalítics, 1989-2019, Barcelona, Espanya.  Cofundadora i directora de l'Escola de Clínica Psicoanalítica de Nens i Adolescents, 1992-2017, Barcelona, Espanya.  Col·laboradora de la fundació de l'Associació Escola de Clínica Psicoanalítica de Nens i Adolescents, 1997, Madrid, Espanya.

Publicacions  Nombrosos articles i presentacions en congressos a l’Argentina, Brasil i Espanya. Autora dels següents llibres:  Las técnicas proyectivas y el psicodiagnóstico, Buenos Aires, Editorial Nueva Visión, 1974, 1997. Hi ha reedicions i traducció a l'portuguès. En col·laboració amb altres autors.  Ampliando el mundo. 6-12 años, Editorial Síntesis, 2005. En col·laboració amb Beatriz Salzberg.  Clínica psicoanalítica con niños, Editorial Síntesis, 2004. En col·laboració amb Carlos Blinder i Joseph Knobel  Nuevas aportaciones a la clínica psicoanalítica con niños, Editorial Síntesis, 2017. En col·laboració amb Carlos Blinder i Joseph Knobel.

OBERTURA DE L'ACTE D'HOMENATGE Guillermo Mattioli

Bona tarda a tothom, Agraeixo moltíssim a la Regina i als organitzadors d'aquest acte l'ocasió de participar-hi. Ens uneix a tots una veneració per la memòria de María Luisa Siquier, Pichona per a molts de nosaltres, i el record de l'amor que ens va inspirar per les seves qualitats. Seré breu, estic segur que tots tenim algun record bonic d'un moment compartit amb la Pichona. Jo l'havia conegut a Buenos Aires, i en trobar-nos després a Barcelona vaig tenir moltes més oportunitats de compartir, de conversar i de gaudir de la seva companyia, també la de supervisar amb ella algun cas especialment complicat. A més d'assistir a les seves classes, l'única ocasió en què vam parlar a Buenos Aires va ser quan em va fer l'examen de Tècniques Projectives II. Me’n recordo molt bé. Als treballs pràctics havia hagut de realitzar unes proves psicodiagnòstiques, en particular recordo un Phillipson, una senyora que acabava de tenir un nadó i a la qual vaig entrevistar encara ingressada a la maternitat. Recordo la meva timidesa en presentar-li a la María Luisa les meves hipòtesis basades en les associacions de la jove mare a les làmines, timidesa de la qual em va curar ràpidament la Dra. Siquier amb alguns comentaris molt cordials i que em van impressionar per la seva agudesa clínica. Com a jove psicòleg jo tenia força imaginació interpretativa, però també sabia que aquest era el meu possible punt feble a l'examen. La María Luisa em va donar un exemple de holding, sostenint-me i fent-me expressar finalment sense inhibicions les meves 8

hipòtesis, sense deixar de corregir-me amb fermesa i afecte les meves audàcies. Vaig aprovar l'examen content i amb una experiència humana i professional que guardo amb agraïment. Molts anys després, ja a Barcelona, amb grup de col·legues havíem fet un grup de teoria implícita en la pràctica psicoanalítica, a què jocosament solíem anomenar "tot el que fa 10 (o 20) anys mai vam imaginar que faríem alguna vegada". En una d'aquestes reunions vam convidar a venir a la María Luisa, que ens va delectar amb unes vinyetes d'un cas, que va compartir generosament amb nosaltres donant-me una vegada més una lliçó de perícia, prudència i agudesa clínica. A tots ens uneix alguna experiència que atresorem de la nostra estimada Pichona i reitero no només el meu respecte cap a la seva memòria, sinó també la meva satisfacció de participar en aquest moment amb tots vosaltres. Moltes gràcies.

HOMENATGE A MARÍA LUISA SIQUIER Estela Ocampo

Agraeixo molt profundament l'homenatge que el Col·legi de Psicologia ha organitzat per recordar la meva mare, especialment al seu degà Guillermo Mattioli, a la Regina Bayo-Borràs, que en una època de la seva vida va estar molt pròxima a ella, i a tots els que van participar-hi. Per la meva mare ser psicòloga no era una professió sinó una forma de vida. L’apassionava des dels 16 anys, quan el seu pare li va regalar La interpretació dels somnis de Freud, que ella considerava com el moment inicial de la seva vocació per la psicologia i la psicoanàlisi. Compartia aquesta passió amb la música o l'art, però mai va dubtar que la pràctica de la psicologia era la seva absoluta prioritat. Carlos Blinder, que tenia amb ella una entranyable relació, li va fer en els seus últims anys un regal inapreciable per a ella, que havia perdut molta vista i no podia llegir: una lectora. Una encantadora jove psicòloga, Lesly, li llegia articles que volia conèixer, textos als quals volia tornar, escrits seus a revisitar. Així, fins als seus últims mesos de vida, va seguir en contacte amb el coneixement sobre la ment que havia buscat durant tota la seva vida. Però per a ella la psicologia era més que una aproximació intel·lectual al coneixement dels éssers humans. La seva poderosa empatia -crec que no he conegut a ningú tan predisposat a escoltar i ajudar a qui ho necessités- guiava el seu vincle amb les persones que se li acostaven a la recerca d'una sortida dels seus laberints. Aquesta calidesa i acostament estava també present en la seva tasca docent, que va ser un altre dels grans eixos de la seva vida. En els tres països en què va viure, Argentina, Brasil i Espanya, va deixar un llegat de deixebles i institucions 10

d'ensenyament en les quals es va bolcar amb tota la seva saviesa i la seva obstinació de pionera. La meva mare, sobretot, era un extraordinari ésser humà. Per això, crec que no m'equivoco en pensar que alguns dels seus alumnes o dels seus col·legues, en algun moment, van trobar-hi un mirall en el qual mirar-se. Agraeixo, novament, aquest homenatge dels seus col·legues.

PRESENTACIÓ Mercè Collell

Bona tarda a tothom, Duem a terme aquest homenatge a María Luisa Siquier en reconeixement a la seva tasca com a psicoanalista, supervisora i docent, i també per les seves riques aportacions a la psicoanàlisi i en especial a la psicoanàlisi amb nens. Agraïm al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i al seu degà el Sr. Guillermo Mattioli l'interès a fer-lo realitat. Aquest homenatge està organitzat per la Comissió de Psicoanàlisi i per la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia, totes dues formen part del COPC. Agraïm la participació i col·laboració d'Estela Ocampo, que ens ha facilitat les fotografies que passarem. Agraïm als ponents la seva bona disposició a col·laborar-hi, tots ells psicoanalistes que van treballar activament i van compartir els projectes i les tasques de María Luisa Siquier i en l'actualitat continuen el seu llegat. Agraïm al públic el seu interès a participar-hi, públic d'aquí i d'altres països, especialment de l’Argentina, que gràcies a la tecnologia poden estar presents.

CRÒNICA D'UN RECORD I ALGUNS OBLITS Ana Molinaro

Infinitat de records d'una època van fluir, potser una mica distorsionats, com sol passar. El temps que passa, que produeix entrebancs, alguns recordats, d’altres dipositats en l'oblit, em deien que havien transcorregut molts anys. Els records, algun somni, em van portar al carrer Entre Ríos de Rosario, Facultat de Filosofia i Lletres, on vaig cursar la carrera de Psicologia. Intento ordenar-me, potser en un desig va, aquests pensaments, aquestes imatges; i em deixo portar pel riu del temps cap a un passat molt llunyà. Crec recordar cadascuna de les assignatures, cada un dels professors. Inoblidables professors. La carrera de psicologia a Rosario, primera del país, es crea el 1955, però es va veure interrompuda per un cop militar. El 1956 es consolida i comença el seu camí. Vull destacar que María Luisa Siquier obté la seva llicenciatura en Psicologia a la Universitat Nacional del Litoral, a Rosario. És la primera psicòloga llicenciada al país. Va estar a càrrec d'algunes direccions de treballs pràctics, però el que avui vull destacar és la Càtedra de Psicologia Clínica: Nens i Adolescents, que guanya per mèrit i concurs públic. Per a nosaltres, els seus alumnes, era la professora Siquier, però als passadissos de la Facultat, al bar, era "la Pichona".

A la casa paterna, les obres de Freud van tenir un lloc preponderant. Ella va començar-ne la lectura de molt jove, com també la seva germana Isabel, que estava a càrrec de la Càtedra de Psicologia Profunda. Diverses de les seves alumnes estàvem molt interessades en la psicoanàlisi amb nens. Les classes de la professora María Luisa Siquier eren d’aquelles que no et deixaven moure't de la cadira. El primer que s'advertia era la seva passió per l'ensenyament, que era rigorosa: el psicodiagnòstic, les entrevistes amb els pares, l'hora de joc diagnòstica, el tractament. Es destacava el coneixement profund del text freudià i kleinià. No oblidaré les seves classes sobre joc: quina importància tenien aquestes joguines de la caixa. La seva manera d'ensenyar promovia en nosaltres, aspirants a psicoanalistes de nens, voler saber més i més. Com sabeu, teníem treballs pràctics en les assignatures. Encara que hi havia un cap de treballs pràctics i ajudants, la Pichona no se’n desentenia. A la primera pràctica, em van designar per paidopsiquiatria. Allà hi havia nens amb serioses dificultats i discapacitats severes. Em va tranquil·litzar i em va transmetre unes indicacions, producte de la seva experiència amb nens d'aquestes característiques. Destacaré sempre la seva enorme generositat en l'ensenyament. Així mateix pel que fa a l'Hospital de Nens, on també transcorria la nostra pràctica, el seu saber clínic va ser determinant per a aquelles joves alumnes que volíem treballar amb infància.

Va deixar de dictar classes a Rosario, i vaig saber que era a la Facultat de Psicologia de Buenos Aires, de la qual va ser directora. La vaig retrobar després d'un temps a Buenos Aires. Allà estava organitzant l'Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents. Em va convidar a assistir-hi, però malgrat la meva freqüència de viatges, les activitats, no va ser possible la meva participació. Va passar un temps i ella, com tants altres, va haver de marxar del país. Va anar al Brasil, on també va realitzar una intensa tasca. Després va venir a Barcelona, on hi havia la seva filla i la seva néta. També aquí desenvolupa una intensa activitat, en l'àmbit públic i privat, i funda en aquesta ciutat l'Escola Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents. Per acabar, no vull deixar d'esmentar una altra de les seves passions, la música. Agafo prestades les paraules d'Ernesto Sábato: "Admiraves en Schumann el seu geni musical desbordant de poesia i de tendresa. Coincidíem en què Brahms era un dels suprems, i per descomptat Beethoven i Bach. I el gran i meravellós Schubert que no va arribar a escoltar els seus últims quintets".

El meu sentit Homenatge a l’estimada professora María Luisa Siquier, Pichona.

LA SUPERVISIÓ I L'ESCOLTA CLÍNICA Carmen Ferrer

Vaig conèixer la María Luisa deu fer uns 25 anys, quan buscava una supervisora per estudiar un cas especialment complicat i em van recomanar que el fes amb ella. Ja la coneixia com a professora per haver assistit a algun dels cursos que havia impartit aquí, al COPC. He de dir que, sense conèixer-la personalment, em queia molt bé perquè transmetia una gran humanitat i proximitat, al mateix temps que rigorositat i extensos coneixements en la seva transmissió docent. Quan vaig acudir al seu despatx per primera vegada, amb la intenció que m’orientés en com obrar amb l'esmentat cas, va resultar ser una persona molt agradable i disposada a escoltar tot el que volia consultar-li i a brindar l'ajuda que buscava, cosa que va aportar-me una gran confiança. Amb ella vaig anar aprofundint en la co-visió que constitueix la super-visió, ja que no es tracta d'una visió superior del treball clínic que realitza el supervisant, sinó d'una altra visió, un enfocament nou amb el qual es crea una nova manera d’observar, escoltar i entendre el pacient i el treball que s'està fent amb ell. En aquest espai que s'obre a la supervisió, interactuen les visions dels subjectes que conformen la trama intersubjectiva: el/la supervisant, el/la supervisora, el/la pacient, i el que va succeint en aquesta trama es reflectirà en el procés terapèutic i viceversa. L’"entre" és el lloc de producció del procés en el qual es re-crea la clínica, i es genera una forma d'intervenir nova i més enriquidora. A la supervisió, s'analitzen les interaccions entre aquestes 3 persones que componen la tríada: el pacient, el supervisant i el supervisor. Supervisar implica escoltar un psicoterapeuta en formació, o bé a qui demana un contrast de la 16

seva escolta per buscar la sortida d’una situació difícil en el seu treball o també per desenvolupar la seva capacitat terapèutica, a través d'un procés d'investigació post-sessió del que ha passat a la sessió, del joc de transferències i contratransferències, i dels conflictes en el vincle amb el pacient. En aquest joc intersubjectiu podrem revisar les complexitats que planteja el patiment subjectiu per buscar un sentit al patiment individual; ja que cada pacient, cada manifestació simptomàtica, requereix una escolta singular. En el procés formatiu, la supervisió promou el desenvolupament de les qualitats específiques que es requereixen per a l'exercici professional: desenvolupament de la intuïció, imaginació, sensibilitat i empatia necessàries per comprendre profundament els problemes humans. Aquestes habilitats no s'estudien, sinó que es desenvolupen, s'aprenen i s'assimilen per identificació. La formació de psicoterapeuta no es produeix només per la transmissió d'informació, perquè es tracta d'una praxi; es necessita aprendre a escoltar l’inconscient. Aquest saber fer, només s'adquireix en la supervisió de casos amb la qual s'aconsegueix la integració entre els coneixements teoricotècnics i el treball clínic amb els pacients. A la supervisió s'aprèn a unir, a acoblar en un tot les diferents parts que componen la situació de la sessió; no es tracta només d'escoltar el discurs verbal del pacient, sinó d'atendre també l'atmosfera emocional que es crea en la relació entre el pacient i el terapeuta -la transferència- en la qual, el pacient reviu amb el terapeuta el que li passa, les situacions i relacions que han donat lloc als seus símptomes i al malestar que porta a les sessions. El primordial és que el supervisant desenvolupi la seva escolta dels pacients, l'observació del que passa a la sessió, la comprensió del sentit de les seves paraules i com intervenir d'una forma acurada i encertada.

La supervisió també és un àmbit de producció de noves maneres d'operar per millorar l'estil de la tasca psicoterapèutica, facilitar la modificació de l'enquadrament, o repensar la manera d'abordar alguns casos complexos, com ara les organitzacions narcisistes i els estats límits. Recuperar el que va existir i produir el que mai va ser. Col·laborar per tal que el supervisant construeixi la seva pròpia pràctica psicoterapèutica, amb la seva empremta singular, però sense caure en idealitzacions que el conduirien a una exigència extrema i a no poder aconseguir la millora possible del pacient. Com que la tasca psicoterapèutica té lloc en la incertesa, no sabem com es desenvoluparà el procés terapèutic. Aquest s'ha d'anar creant a mesura que avança, seguint un criteri ètic en triar què dir o no dir, què fer o no fer -sota el principi, ja conegut, que el primer és no fer mal-. Tot això suposa que treballem amb la nostra subjectivitat, per la qual cosa és necessari conèixer el capital libidinal i relacional que s'haurà anat formant al llarg de la nostra pròpia història. Aquest requeriment implica la realització de la pròpia psicoanàlisi, en la qual es donarà el procés de descobriment del propi inconscient amb les seves potencialitats i els seus conflictes; un coneixement que ens ajudarà a aprofitar les primeres i evitar que els segons destorbin la nostra feina. Aquest coneixement és el que es posa en joc també en la supervisió, ja que molts dels obstacles que trobem en la nostra pràctica professional provenen de les pròpies mancances i cegueses. Però la supervisió té també altres funcions per al supervisant: 1. Aquest, en preparar -o pensar- el cas per presentar-lo al supervisor, l’ordena, l’objectiva i moltes vegades comença a captar coses i aspectes que no havia pogut veure en l'embolic de les sessions. 2. En explicar el cas, el supervisant posa fora l'alienació que li produeix la transferència del pacient. La transferència no sempre té un caràcter 18

positiu, favorable a l'elaboració dels conflictes subjectius, sinó que de vegades esdevé negativa per l'agressivitat o la seducció que comporta. D'aquesta manera, més enllà del saber que es pugui obtenir sobre el cas i la seva estructura, la supervisió fa possible que el terapeuta gestioni la seva contratransferència, i eviti així no només intervenir de manera inadequada amb el pacient, sinó simbolitzar la transferència, per tal de no patir en el seu cos o en el seu psiquisme, angoixa, culpa o altres símptomes. 3. El supervisant aboca en la supervisió les dificultats que té amb el pacient i així també pot captar aquelles repeticions inconscients que constitueixen la causa dels seus conflictes i fracassos a la vida. Aquesta percepció li obrirà, així, un nou camp d’elaboració en la seva pròpia psicoanàlisi.

Per finalitzar vull afegir que la supervisió no és només cosa de psicoterapeutes en formació sinó de tots els qui, en qualsevol moment de la seva tasca amb els pacients, poden necessitar un suport que serà clau per poder realitzar el seu treball. És convenient comptar amb aquests espais de covisió per crear noves formes d'intervenció que ajudin a esquivar els obstacles de la pràctica clínica. Tot això i molt més va ser el que vaig obtenir en els meus anys de supervisió amb María Luisa Siquier, durant la qual vam poder crear una aliança de supervisió i un acompanyament càlid i eficaç en aquesta covisió dels diferents casos que li anava consultant. Aquesta relació, en principi professional, va acabar convertint-se en una amistat duradora i entranyable. Moltes gràcies, estimada María Luisa. 19

LES PETJADES DE MARÍA LUISA SIQUIER A GRADIVA Magda Blanch

Des de Gradiva -Associació d'Estudis Psicoanalítics- volem agrair i felicitar la Secció de Clínica, la Comissió de Psicoanàlisi i el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya per l'organització d'aquest merescut homenatge a María Luisa Siquier, Pichona. Va ser una dona que com a persona i psicoanalista ha deixat empremta en molts de nosaltres; tota una generació de psicoanalistes de nens, adolescents i adults hem estudiat i supervisat amb ella, escoltat les seves conferències i llegit els seus llibres. La Pichona estava profundament compromesa amb la teoria i l'ètica psicoanalítica; sabia transmetre la complexitat de la nostra tasca com a psicoanalistes i el compromís amb el pacient i la família -en cas de nens i adolescents-. Ens feia saber amb fermesa que per a una atenció adequada en el procés de la cura, en què es recreen múltiples jocs transferencials i contratranferencials com a expressió de diferents funcionaments psíquics, era imprescindible assumir la formació continuada, la supervisió i l'anàlisi personal. Per la meva banda, puc donar compte d'això. Recordo el llarg període que vaig supervisar amb ella pacients nens i adolescents amb patologies severes. La seva ajuda en la comprensió del patiment psíquic i el funcionament mental d'aquests pacients, les seves reflexions al voltant de la feina amb els pares i la seva orientació en l'estudi de diferents autors va suposar per a mi un gran aprenentatge. Em va animar a utilitzar recursos tècnics poc habituals, fonamentats teòricament, que van ajudar els pacients i van possibilitar canvis importants en el procés de la cura: per exemple, l'ús de la nina-flor que va 20

implementar F. Dolto, d'acord amb les seves teoritzacions, o l'ús de ninots com a objectes transicionals, en referència amb les aportacions de D. Winnicott. La Pichona mai va dubtar de la capacitat humana en la compressió del llenguatge dels afectes, i de la connexió que s'establia amb el pacient quan aquest sent que el terapeuta es fa càrrec del seu sentir més íntim i intern. Per això, em sento profundament agraïda, no només pels seus ensenyaments sinó també per l'afecte i la confiança que amb el seu fi i càlid somriure em transmetia. Els que vam estar prop de la Pichona vam rebre, a més, l'empenta de la seva il·lusió i la seva tenacitat en els projectes que considerava que enriquien l'estudi continuat i la formació de joves psicoanalistes. Un d'aquests projectes va ser la gestació, constitució i creixement de la nostra associació, Gradiva Associació d’Estudis Psicoanalítics de Barcelona, a la qual avui represento. Enguany, Gradiva compleix 32 anys. El seu nom, que va proposar Pichona, no va ser escollit només pel treball de Freud, "El deliri i els somnis a la Gradiva" de W. Jensen, sinó, sobretot, pel seu significat etimològic, "la que camina, la que avança", que mostra el desig i l'empenta que animaven la Pichona. Ella, juntament amb Andrés Cabo, va donar suport a M. Elena Sammartino perquè aquest somni pogués veure la llum. Perquè va ser un somni, una il·lusió que, al voltant de 1988-89, M. Elena comença a posar en moviment: crear a Barcelona un espai d'estudi i debat d'arrel freudiana diferent als ja existents. Pichona va acollir amb coratge i afecte el projecte de M. Elena, que era, per a ambdues, coherent amb el que consideraven que havia de ser la formació psicoanalítica: l'estudi en profunditat, la difusió de l'obra de Freud i l'obertura a les aportacions postfreudianes en les seves diferents línies teòriques, on les diferències entre aquestes es transformessin en enriquiment del saber i font 21

d'aprenentatge. Per a això, era important crear un bon clima emocional que possibilités l'estudi, la creativitat i l'escriptura producte de l'estudi. Els primers passos no van ser fàcils, però es va anar cohesionant un grup de col·legues que, reunió rere reunió, anaven gestant i madurant la idea, entre ells la Pichona. Així, al maig de 1989, a la biblioteca d'un centre de Gràcia (districte de Barcelona), convoquen una reunió oberta a col·legues psicoanalistes, on exposen el projecte. Alguns participants hi posen de manifest certes reticències a donar cabuda a un nou espai, diferent als ja existents. La Pichona, en canvi, manté la seva confiança en aquesta iniciativa i anima a seguir treballant per ferla realitat. La cohesió del grup gestor va prendre de nou empenta i al setembre d'aquest mateix any 14 col·legues aposten per seguir endavant i es constitueixen en assemblea. El 25 de setembre signen l'acta fundacional de l'Associació d'Estudis Psicoanalítics, Gradiva. Actualment, som 26 membres, entre ells, tres membres fundadors: M. Elena Sammartino, Jerónimo Erviti i Perla Ducach. Han estat molts els col·legues que han pertangut temporalment a l'associació: alguns després van decidir seguir altres camins, altres, lamentablement, ens han deixat per sempre. De tots ells, Gradiva en guarda les seves petjades. Tornant a l'ideari inicial de la nostra associació, és important remarcar una de les seves característiques inspirada en la ideologia institucional de la Pichona: l'horitzontalitat entre els seus membres. Reconeixent i respectant les diferències de grau de coneixement i formació, tots els companys vam participar com un més en els grups d'estudi i discussió. Poso èmfasi en aquest aspecte, ja que la Pichona, sent professora o supervisora d'alguns dels integrants de Gradiva, se situava a l'associació i assistia als grups com una companya més. Mai va voler ocupar un lloc preeminent, com a presidenta de Gradiva, per exemple, ni tan 22

sols va formar part de cap de les juntes, encara que, com és obvi, gaudia del reconeixement de tothom pel seu saber i la seva llarga i rica experiència. Voldria anomenar els treballs que va presentar, fruit de l'estudi i discussió als mòduls, que donen compte de la diversitat temàtica que era del seu interès:  Gener 1991, sobre "El sueño de la Inyección de Irma".  Juny 1992, "Los sueños en la infancia".  Febrer 1995, en una taula rodona sobre La vida amorosa, presenta el treball "Los enigmas del amor". A la taula hi van participar Carlos Maffi i M. Elena Sammartino.  Octubre 1995, juntament amb Andrés Cabo, presenten un treball sobre "Histeria masculina".  2006, a la Jornada d'Homenatge a Freud, a l'Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster, participa a la taula titulada "Mi relación con Freud", taula coordinada per Jerónimo Erviti. En els últims anys de la seva vida, va ser membre honorífic de Gradiva, ja que per la seva edat i estat de salut no podia participar de les nostres activitats. Voldria compartir amb vosaltres el record de l'últim acte al qual va assistir la Pichona. Celebràvem el 25è aniversari de Gradiva i va voler estar present en tots els actes i en el dinar de celebració. Va ser un plaer acompanyar-la personalment aquell dia. La hi notava cansada, però hi volia estar, perquè el seu esperit, encara que el seu cos no l'acompanyés prou, seguia amb la seva fortalesa habitual. Els companys que hem participat en les jornades i altres espais de formació oberts i després hem estat membres de l'associació, volem agrair a la Pichona i als 14 companys fundadors que apostessin perquè Gradiva emprengués el camí; 23

l'esperit de l'empenta inicial segueix present en la manera en què continuem caminant en l'actualitat, tot i les dificultats de l'època que ens ha tocat a tots viure. Crec que la Pichona, que va fer front a moltes i dures adversitats, ens diria "segueixin endavant, busquin recursos per seguir estudiant i transmetent". Per sort, a hores d'ara disposem de la tecnologia en línia que ens permet compartir actes com aquest. Fa 2 anys, coincidint amb la celebració de les X jornades d'Intercanvi en Psicoanàlisi, titulades "El laberint edípic: mares, pares i fills al s. XXI ", vam celebrar una doble efemèride: les desenes Jornades i el 30 aniversari de la nostra associació, edat de maduresa en què els camins transitats per Gradiva s'han consolidat. L'esperit de la Pichona estimulant el treball, l'estudi i la cura afectuosa entre els companys, malgrat la seva absència, hi és present. Voldria acabar amb un poema de Monserrat Abelló, que diu així: Plantar sobre la terra els peus Ja no tenir por Sentir com puja la saba, amunt, amunt Créixer com un arbre A la seva ombra aixoplugar algú que també se sentí sol, sola com tu, com jo.

LA SINGULARITAT DE LA SEVA ESCOLTA Luisa Marugán

Quan vaig rebre la invitació per participar en aquest homenatge, van acudir a mi diverses fotos dels moments viscuts amb la Pichona. Van començar fins i tot a situar-se en forma cronològica. Em vaig adonar que totes les trobades havien estat referents, marques en el meu recorregut professional, que agraeixo enormement. La primera vegada que la "vaig conèixer" va ser a través dels seus textos, quan encara era a la facultat. Els seus escrits i reflexions en la seva obra "Tècniques projectives i procés psicodiagnòstic" em van impactar pel seu grau de profunditat i d'articulació teoricotècnica difícils d'assolir. No podia imaginar ni tan sols que, amb el transcórrer dels anys i de la meva vida professional, la coneixeria personalment. Aquesta trobada es va produir de la mà d'Ana María Caellas, que malauradament fa uns mesos, ens ha deixat també... Ana María Caellas va promoure la fundació de AECPNA (Associació Escola de Clínica Psicoanalítica de Nens i Adolescents) amb la col·laboració i impuls inestimable de la Pichona. Uns mesos abans de l'inici, Ana María Caellas, Leonia Fabrini, Soledad París i jo, vam anar a una trobada amb la Pichona i amb els companys de l'Escola: Regina Bayo-Borràs, Carlos Blinder i Joseph Knobel. Mai oblidarem la generositat i l'afecte amb què ens van oferir la seva ajuda, les experiències de divers ordre que van compartir, des d'informació burocràtica a científica, fins i tot la pertinença a institucions com FEAP (Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes). El seu suport va ser una empenta extraordinària per a totes nosaltres en aquells inicis plens d'incertesa i d'entusiasme.

Un altre moment important va ser la companyia en el moment de la inauguració d’AECPNA, allà estava novament amb la Pichona, participant i donant-nos suport en l'aventura. A cada trobada, s'anava perfilant per a mi la figura de la Pichona i tot el que irradiava, la profunditat de les seves paraules, la seva curiositat per tots els esdeveniments, la sensibilitat que desprenia saviesa i que dotava d'humanitat cadascun dels seus comentaris. La seva particular manera d'escoltar els nens, adolescents i els seus pares, que es va concretar en el llibre "Clínica psicoanalítica con niños y adolescentes" escrit al costat de Carlos Blinder i Joseph Knobel, em va fer reflexionar molt sobre la trobada amb el nen, els adolescents i els seus pares, al costat de la particular modalitat de posicionament i característiques de l'analista infantil. "Posar l'infant al lloc que es mereix, el de ser respectat en la seva pròpia capacitat de viure i ser escoltat des del seu propi desig". Com deia Doltó "L'ésser humà és un ésser de filiació de llenguatge que s'inscriu en un món transgeneracional". És que això no és aplicable al nostre recorregut en la nostra formació com a analistes, en la consecució de la nostra identitat com a tals? Amb motiu de la presentació de el llibre, vam tenir l'oportunitat de compartir una jornada a Madrid, fructífera, reflexiva, en un ambient cordial, familiar. Unes paraules van anar cridant altres paraules, plenes de sentit i evocadores de la nostra feina, que conclouria amb brillantor, metaforitzant allò pensat durant aquell matí quan la Pichona va tancar amb la seva intervenció. La Pichona només va recitar un poema de Gianni Rodari, que ens va deixar commoguts i que, per a mi, es va convertir en un paradigma de l'analista de nens que voldria ser i transmetre en endavant. Avui voldria transmetre-us-el, en el seu record:

Un senyor madur amb una orella verda Gianni Rodari Un dia, a l'exprés Soria-Monteverde, vaig veure pujar a un home amb una orella verda. Ja jove no era, sinó madur semblava excepte l'orella, que verda seguia. Em vaig canviar de lloc per estar al seu costat i observar el fenomen ben mirat. Li vaig dir - Senyor, vostè ja té certa edat digui, aquesta orella verda, Li és d'alguna utilitat? Em va contestar amablement. Jo ja sóc persona vella Ja que de jove només tinc aquesta orella. És una orella de nen que em serveix per sentir coses que els adults mai es paren a escoltar: sento el que els arbres diuen, el que els ocells canten les pedres, els rius i els núvols que passen. Així va parlar el senyor de l'orella verda aquell dia, a l'exprés Soria-Monteverde. No són les paraules com "la capa superficial de les aigües profundes"?, com deia Wittgestein. No és el contingut d'aquest poema, la condensació que tanca en la conservació de l'orella verda, la saviesa de qui ha recorregut incansablement una vida, en la qual el desig es rellança una i altra vegada al servei de comprendre l'ésser humà?

Moltes persones en tornar-se adultes perden l'orella verda i, per tant, la capacitat de poder escoltar el patiment infantil que, com sabem, té característiques especials. A la possibilitat d'escoltar allò que a ulls dels altres passa inadvertit, aquí és on la nostra escolta es torna eficaç per poder ajudar els nostres pacients a buscar la seva pròpia manera de ser al món i no ens podem permetre canviar el color d'aquesta orella especial. Els nostres “pacientets” són molt sensibles a aquesta possibilitat de ser escoltats. Recordo una nena petita, de quatre anys, que després d'una de les sessions en què havia expressat el seu malestar pel que fa a l’analitat, abans d'anar-se'n em va escriure com va poder: "Gràcies per escoltar-me". M’havia pogut fer ressò del seu desig d'expressar-se. Podrem ser coneixedors de tota la teorització, però si ens falla l'orella verda ... Com la conservarem? ... Podent haver transitat pels laberints de la nostra història, que ens permeti tenir la possibilitat d'acompanyar sense por, sense confusió. Però a més de tenir una orella verda, en tenim una altra, que ens serveix per poder tenir aquesta doble escolta a nens, a adolescents i als seus pares. És que no hem d'escoltar amb les dues alhora, quan trobem a aquests pares presos de la seva pròpia conflictiva? No només haurem de escoltar-los, sinó acompanyar i fomentar la reaparició de l'orella verda perquè puguin donar-li un lloc de subjecte als seus fills, en aquest recorregut que va quedar obstruït, encallat, possibilitant que aquest nen pugui prosseguir l'aventura de la subjectivació. En fi, és molt el llegat del que hem rebut, som molts els que no oblidem la seva orella verda, i intentem sostenir i escoltar així allò inaprehensible per a d’altres.

La dedicatòria que va escriure va ser: "Amb l'afecte d'una vocació compartida". Moltes gràcies, Pichona, per tant. Fins a sempre.

HOMENATGE A MARÍA LUISA SIQUIER. IN MEMORIAM Regina Bayo-Borràs

Un conegut proverbi xinès diu: "Quan beguis aigua, recorda’n la font." Va ser, realment, un atzar venturós de la vida el que em va portar a compartir amb María Luisa Siquier diverses etapes de la meva pràctica professional. Preparant aquest homenatge, he tornat a recordar com la vaig conèixer. Ella era la supervisora de l'equip d'adults del Centre d'Higiene Mental de Cornellà, i cada divendres, a primera hora del matí, anàvem al seu despatx, amb els dossiers sota el braç, aclaparats per les greus patologies dels nostres pacients del Baix Llobregat . Ella ens va ensenyar a escoltar i a pensar els casos; a articular estratègies terapèutiques específiques per a cada situació. Era l'any 1984. Fins molt temps després no podria dir-li d'una altra manera: ella era la nostra supervisora, i María Luisa el seu nom. Per aquell temps, María Luisa impartia formació de postgrau sobre psicoanàlisi de nens al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, també al COP de Madrid i al COP de València. Els cursos tractaven sobre psicodiagnòstic de nens, neurosi en la infància, fòbies, psicosis infantils. I va ser en 1988, quan un altre atzar venturós em va portar a formar part de l'equip docent que van dirigir i coordinar M.L. Siquier i Beatriz Salzberg, al COP de Catalunya. La matèria en aquella ocasió va ser Psicopatologia Infantil. La 30

metodologia: classe magistral i elaboració posterior de la teoria en grups reduïts d'alumnes. L'enfocament principal: donar compte de les diferents escoles psicoanalítiques més importants. Aquest i altres cursos em van ajudar a diferenciar millor les aportacions de cada marc teòric, i a comprendre la seva utilitat per al treball clínic tant de nens com d'adults. Dos anys després, l‘any 1991, vaig tenir l'oportunitat de participar en la creació i disseny de l'Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Barcelona (ECPNA). Durant la preparació d'aquest projecte (1991-1992) vaig conèixer millor la capacitat emprenedora de la Pichona. En aquells dies, ja la podia anomenar amb aquest nom. Cada dilluns ens esperava a casa seva, a l'hora de sopar, a les 9,30 de la nit. -"No es relaxin, nois", ens va dir un dia que vam arribar 5 minuts més tard de les 9,30 h. En aquestes sopars reunió, ella n’anava dissenyant els eixos fonamentals: l'estructura dels tres anys de formació postgrau, el programa de cadascuna de les matèries, l'organització de les pràctiques dels alumnes en centres seleccionats, els grups de supervisió, els seminaris de docents convidats, les sessions clíniques obertes, etc. D’ella vaig aprendre, en aquest projecte, el respecte per una transmissió oberta de les perspectives psicoanalítiques, i a avançar en els projectes encara que hi hagi obstacles. Aquest mateix any 1992, en què s'inaugurava l’ECPNA, també es posava en marxa la FEAP (Federació Espanyola d'Associacions de Psicoterapeutes). Recordo el dia de la seva constitució (octubre 1992); la Pichona i jo vam anar al Col·legi Major de Madrid, al costat de dues dotzenes més de presidents i delegats d'altres associacions, i vam signar als marges dels estatuts fundacionals. A la FEAP s'incloïa la Secció de Psicoteràpia Psicoanalítica, a més de la Secció de Psicoteràpia de Nens, la qual cosa era una novetat en aquella època a Espanya. La Pichona ja portava més de 10 anys al nostre país. I la seva precisa visió estratègica la va portar a incloure l’ECPNA com a membre fundador. 31

La FEAP naixia com una organització que aglutinava associacions de línies terapèutiques diferents, inclosa la psicoanalítica, i donava acreditació a la formació reglada de psicoterapeutes. Va ser la primera a casa nostra. I el 2021 segueix sent un model a seguir. A través de l'amistat de la Pichona amb Ana Mª Caellas també va sorgir la idea i la il·lusió de fundar una altra Escola de Clínica Psicoanalítica amb nens, a Madrid. Serien com "escoles germanes". Va ser cinc anys més tard, l’any 1997. Llavors jo viatjava a les reunions de la FEAP Madrid com a delegada de l'Escola de Barcelona, i això em va permetre col·laborar amb Ana Mª Caellas, Luisa Marugán i les seves companyes a la incipient creació de l’AECPNA de Madrid. La Pichona ens tornava a transmetre -generosament- la seva experiència. Des dels seus inicis, l’any 1989, però especialment des de la meva incorporació a la fi de 1998, Gradiva, Associació d'estudis psicoanalítics de Barcelona, ha estat un altre espai molt important en les nostres vides. Aquí hem compartit estudi, lectures, debats, jornades, projectes, sopars de Nadal, de fi de curs, etc. Lloc d'aprofundiment i investigació de la pràctica psicoanalítica, en els nostres desafiaments contemporanis. Així que -podria dir- que més que una “font”, María Luisa Siquier va ser com una “deu”. Primer va sembrar unes bones llavors donant a conèixer la fecunditat de la teoria i de la pràctica psicoanalítica amb nens. I després va regar i fertilitzar abundantment, dissenyant plans d'estudi, transmetent i supervisant. Lamento no haver trobat -en els últims anys de la seva vida- l'ocasió adequada per explicar-li el projecte de creació de la Comissió de Psicoanàlisi del COPC. Estic segura que li hauria donat suport i ho compartit amb il·lusió. Com una altra experiència més que afavoreix el coneixement i el desenvolupament de la psicoanàlisi. Ella sempre va estar oberta i ben disposada a iniciar camins que no haguessin estat encara transitats. 32

Així doncs, no tinc cap dubte que tenim molts i importants motius d'agraïment a María Luisa Siquier, i jo especialment, a aquest atzar venturós que va propiciar la meva trobada amb ella. També nosaltres, col·legues i amics de la Pichona podem agrair a Lesly Isaula la seva disponibilitat per anar a llegir-li setmanalment a casa, quan ella ja no podia fer-ho. Per tant, tant jo com els que estem avui aquí, i molts altres col·legues, "cada vegada que beguem aigua, recordarem la seva font". Moltes gràcies per la vostra atenció.

MEMÒRIES DE LES LECTURES AMB MARÍA LUISA SIQUIER Lesly Isaula Aly

Malauradament, no vaig tenir l'honor de ser alumna de María Luisa, simplement recordo que es va presentar com a acompanyant en una de les primeres classes que vaig rebre a l’ECPNA, a l'inici de la meva formació, l'any 2014. Tres anys després, quan la petita escola celebrava els seus 25 anys, recordo el goig amb què va ser rebuda per tot l'auditori en arribar, tots drets i en un aplaudiment interminable, la sensació era tal, que se't eriçava la pell, o almenys així ho recordo. Uns mesos més tard, al voltant de juny del mateix any, vaig rebre de part del meu supervisor la proposta de visitar la María Luisa un cop per setmana per llegir-li articles, ja que segons em va comentar, ella sempre havia gaudit de la lectura, però els problemes en la visió li ho impedien; em va semblar una idea excel·lent, així que la vaig acceptar. Així va començar el meu recorregut d'aproximadament dos anys, en els quals puntualment vaig assistir a la seva llar -llevat períodes de vacances- per submergir-nos juntes en alguna lectura interessant. Al principi em rebia a la sala, però a mesura que va avançar el temps això es va tornar cada vegada menys possible i vam haver de mudar-nos per complet a la seva habitació. Per recomanació del meu supervisor vam començar llegint alguns dels textos que rebia a les meves classes, articles de Michel Tournier, Beatriz Janin, Silvia Tubert, Bauman, Philippe la Sagna, Jean J. Racial, entre d'altres. Havia de mantenir un ritme pausat i comptàvem únicament amb una hora, així que poder acabar els articles, de vegades, ens prenia 2 o més setmanes en funció de l'extensió dels mateixos. 34

El que era constant era l'interès que les dues manteníem en les lectures (encara que suposo que en molts casos ja eren coneguts per a ella); María Luisa simplement tancava els ulls i escoltava. He de confessar que moltes vegades dubtava si seguia desperta, fins que d'imprevist ella feia algun comentari o observació sobre el que estàvem llegint (no cal dir que eren d'allò més encertats) i confirmava, així, que estava molt present. Va ser llegint un dels articles de Beatriz Janin, on em va comentar que ella havia estat alumna seva i que, "el gran plaer de la seva vida, havia estat ensenyar" i haver de deixar de fer-ho havia estat un cop molt dur per a ella. Encara m’entristeixo en recordar la forma en què va fer aquell comentari. Quan els articles es van acabar li vaig proposar de poder llegir juntes un llibre que recentment m’havia comprat Límites Jugados: Tejiendo afectos en tiempos de desborde de Marcela Altschul, ens va prendre al menys uns 6 mesos acabar-lo, però a poc a poc i amb constància ambdues gaudíem de les seves línies i dels seus casos. Els casos... eren el que la María Luisa més gaudia, la seva atenció s'intensificava quan en llegíem algun, a més de multiplicar les seves observacions. Això em va portar, motivada pel meu supervisor (qui sempre estava molt pendent de les nostres trobades), a portar-li dos casos propis, que tenia escrits. Em vaig sentir emocionada de poder fer-ho, i tot i que no representava una supervisió com a tal, sens dubte els seus comentaris em van servir de la mateixa forma. Finalment, no recordo si per iniciativa pròpia, seva o per petició de la seva filla Estela vam començar a llegir un dels llibres en què havia estat coautora, Nuevas aportaciones a la clínica psicoanalítica con niños. Com he dit abans, les seves línies eren més que conegudes, però les rebia potser, com si fossin la primera vegada que les escoltava. Cap al final del nostre recorregut van començar a haver-hi dies en què no es trobava tan receptiva, dies on fins i tot havíem de parar i deixar-ho per la 35

següent setmana perquè el seguiment de la lectura no estigués compromès. Després, els seus comentaris van començar a ser cada vegada més escassos, no perquè així ho desitgés, sinó perquè se li feia més difícil poder articular-los, però recordo que amb paciència jo escoltava, per poder seguir entenent la seva saviesa. Va ser dur veure aquest procés que finalment ens portaria a no poder acabar de llegir el darrer llibre, i deixar-lo així, per sempre inconclús. El vincle que es va formar entre les dues vull pensar que va ser proper. Per a mi, personalment, va ser sens dubte molt especial, em sentiré sempre agraïda per haver tingut l'oportunitat d'acompanyar-la setmana a setmana durant aquests dos últims anys i d'haver conegut a més del seu llegat, una petita part de la gran dona que hi havia darrere . Mai oblidaré -entre d’altres coses- els seus comiats "chao querida", forma en la que jo mateixa me’n vaig acomiadar per última vegada, fa, gairebé ja, dos anys.

CURRÍCULUM DELS PARTCIPANTS

REGINA BAYO-BORRÀS  Psicòloga clínica psicoanalista  Presidenta de la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC)  Cofundadora de l'Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Barcelona (ECPNA)  Membre i docent de Gradiva, Associació d'Estudis Psicoanalítics, Barcelona.  Expresidenta de la Secció de Psicoteràpies Psicoanalítiques (FEAP)

MAGDA BLANCH  Psicòloga clínica psicoanalista  Presidenta i docent de Gradiva, Associació d'Estudis Psicoanalítics, Barcelona  Docent de l'Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Barcelona (ECPNA)

MARIA MERCÈ COLLELL  Psicòloga clínica psicoanalista  Vicepresidenta de la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC)  Ex-cocoordinadora de el Grup de Treball Psicoanàlisi amb Nens, Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC)  Docent de les Aules Interuniversitàries de la "Gent Gran" de la Universitat de Barcelona (AUGG BCN UB)

CARMEN FERRER  Psicòloga clínica psicoanalista  Presidenta de la Secció de Psicologia Clínica, Salut i Psicoteràpia de el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC)  Membre i docent de Gradiva, Associació d'Estudis Psicoanalítics, Barcelona

GUILLERMO MATTIOLI JACOBS  Doctor per la Universitat de Barcelona  Degà de Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

JOSEPH KNOBEL  Director de l'Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Barcelona (ECPNA)  Membre de la Junta Directiva de la Federació Espanyola d'Associacions de Psicoterapeutes (FEAP)  Delegat de FEAP a European Association for Psychoterapy (EAP)  Autor de diversos llibres sobre la infància i l’adolescència.

LUISA MARUGAN  Psicòloga clínica psicoanalista  Cofundadora i membre d'Honor de l'Associació Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Madrid (AECPNA)  Membre i docent de Associació Escola de Clínica Psicoanalítica amb Nens i Adolescents de Madrid (AECPNA)

ANA MOLINARO  Psicòloga clínica psicoanalista. Membre de la Junta de la Comissió de Psicoanàlisi del COPC.  Coordinadora del Grup de Treball Psicoanàlisi amb Nens, Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC)  Coordinadora d'Intervencions en la infància, Espai Freud, Barcelona  Membre d'Espai Freud, Barcelona

NOTA: En la celebració de l'Homenatge a María Luisa Siquier es va convidar als participants a col·laborar en l'edició dels escrits. En aquesta publicació hi figuren els que hem rebut.

comissiopsicoanalisi@copc.cat

El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya conserva l’enregistrament de l’acte al seu canal de Youtube. Per rememorar-lo, fes clic en aquest enllaç al vídeo.

Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia