Els canelons, Mariona Tomàs

«Els canelons» Poc s’hagués imaginat que just abans de fer els cinquanta aniria a viure fora de la gran ciutat. I encara menys que ho faria a pocs quilòmetres d’on havia crescut. Poc s’hagués imaginat que celebraria el canvi de dècada en aquella vila plena de records que anava configurant des que tenia ús de raó i que potser, sense adonar-se’n, ja havia somiat com una nova llar. El primer record el podia dibuixar a la perfecció. Els diumenges amb els padrins anaven a dinar-hi. Si no fos perquè aquells canelons eren un festival de sensacions, el viatge no valia la pena. Entaforats en un 600 de l’època, tots quatre pujaven al cotxe per començar l’excursió. Aquell trajecte de 6 o 7 quilòmetres de distància es convertia en un viatge de risc. Havia intentat comptar els revolts que la separaven d’aquell menjar diví, però quan arribava a la mitja dotzena ja havia perdut la noció del temps i l’espai, i les ganes de vomitar s’havien apoderat d’ella. La tieta, que era qui anava al seient de darrere amb ella, ja li intuïa aquell color pàl·lid de mareig. I era en aquell precís moment, mai abans, quan deia allò de «La nena s’està marejant». I així començava la coreografia dels diumenges. El padrí reduïa la velocitat i baixava dos dits la seva finestra; la padrina intentava girar el coll des del seient del davant per valorar el grau de pal·lidesa i decidir si podien esperar a arribar o havien de parar el cotxe. I la tieta treia, tota cofoia, el mocador blanc de fil, net i planxat, amb la «M» brodada a una cantonada, i el mullava amb la seva ampolleta d’Aigua del Carme, que més tard va substituir per una colònia infantil d’aquelles que et maregen encara més. Tots havien assumit el seu paper a l’auca, però els revolts seguien allà. El padrí ja no podia anar més a poc a poc i començava a posar-se nerviós veient pel retrovisor la cua de cotxes, cada cop més llarga, que tenia darrere seu. La tieta continuava mullant el mocador