El perfumista Envejava i odiava el vell a parts iguals. Posseïa un talent innat, impossible d’imitar. Al Pierre li havia costat anys d'estudi, primer a la universitat i després a la casa del perfum Givaudan, arribar a la posició que ocupava. Ser el segon nas de la companyia no encaixava amb les seves pretensions de fama i grandesa. Del vell havia après el més important de la seva professió. I això era com una úlcera que el corroïa per dins. Per això, el matí que va veure el Murillo acostar-se al nas el paper impregnat d'una de les mostres de la nova creació, va percebre el dissimulat, però per a ell evident gest d'horror: havia perdut l'olfacte. Després de tants anys de treballar colze a colze amb ell, coneixia perfectament el posat natural d'agitar suaument la tira ruixada i aproximar-la primer al nariu esquerre i després al dret. Aquesta vegada s’havia aturat més del compte en el pas d'un a l'altre. Estava paralitzat. L’home havia pogut esquivar totes les onades anteriors del virus, però ara havia caigut: COVID. Una tomba professional s’havia obert als peus del vell i el Pierre no deixaria escapar una oportunitat així. El Pierre li atribuïa la genialitat de Beethoven, que podia compondre estant sord perquè sabia com sonaria una partitura en escriure-la. D’igual manera el Murillo podia crear les combinacions per aconseguir una determinada fragància component les notes adequades de sortida, cor i fons per crear perfums que fossin una simfonia d’execució perfecta. Però tot i que Murillo podia continuar formulant de memòria, el Pierre sospitava que se sentia profundament angoixat. A falta dels últims retocs per a la presentació del nou perfum, notava que Murillo cada dia estava més neguitós. Sabia que a ell no podia enganyar-lo.
Issuu converts static files into: and more. Sign up and create your flipbook.