Aquest any se celebren 5 anys de la mort de
Josep Palau i Fabre Josep Palau i Fabre, (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008), és considerat una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies a la seva relació amb personalitats com Picasso, Artaud, Octavio Paz, Cocteau, Lorca, Alberti, etc. va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle xx. Nascut en un entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a més a més de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment de l’obra de Pablo Picasso. A l’anàlisi i el comentari de l’obra del pintor hi dedicà més de vint llibres (alguns de traduïts a una desena de llengües), entre els quals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El "Gernika" de Picasso (1979), Picasso cubisme (1990) i Picasso 1927-1939. Del Minotaure al Gernika (2011). Palau i Fabre va estudiar lletres als primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial La Sirena. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès li permeté anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. A París establí contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud fins a Octavio Paz i de Camus a Picasso. L’edició de la seva obra poètica es va iniciar amb Balades amargues, el 1943, i un any després, amb peu d’impremta fals, L’aprenent de poeta. Els van seguir Imitació de RossellóPòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952).