Skip to main content

Homosexualitat poètica

Page 1

[ÉÅÉáxåâtÄ|àtà ÑÉ¢à|vt


Jaime Gil de Biedma Executiu de dia i explorador dels baixos fons de nit, Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990) va viure, com ell deia, “una esquizofrènia controlada”, que sovint es va descontrolar en una carrera cap a l’abisme. Va ser, és, un dels millors poetes de la generació dels cinquanta, amb una producció escassa però d’una intensitat i una perfecció formal extraordinàries. Era molt intel ligent, un seductor, elegant amb un toc anglosaxó, bon conversador, amb una gran cultura i una memòria prodigiosa, era brillant sensible i tendre. Va desenvolupar una dialèctica mortífera que va arribar a ser llegendària i que, en ocasions, el va convertir en un enemic temible. En el llibre Jaime Gil de Biedma. Retrato de un poeta, de Miguel Dalmau podem llegir:

Pregunta. ¿Cómo era en realidad? Respuesta. Tenía un conflicto brutal consigo mismo. Se odiaba tanto que el odio le desbordaba. El alcohol podía convertirle en un enemigo temible. Jugaba a ser diferentes personajes, el de señorito que se autofustigaba, el de ejecutivo, el de amante...


P. ¿Por qué se odiaba tanto? R. Tenía su versión oficial: "Me odio a mí mismo porque tengo que envejecer, porque tengo que morir". Yo creo que ese odio parte de un trauma de su infancia que no es otro que el de su despertar al sexo. Sufrió abusos sexuales en la infancia y en la adolescencia por una persona de confianza de su círculo íntimo. Y si en aquel contexto histórico y social el sexo ya era un tabú, el contra natura, como se decía, era doblemente castigado. Su odio nace del sentimiento de culpa. Tuvo una iniciación tardía a la poesía y siempre fue muy honesto al evocar las circunstancias de su nacimiento poético: "Tenía unas copas encima y me di cuenta de que podía ser poeta porque tenía en la cabeza un poema". "Rompió a la poesía", como dice Estapé, en 1949. Ese año en que escribió su primer poema fue muy especial para él. Quiso compartir un secreto que le atormentaba, su homosexualidad. Se lo contó a Barral y a Estapé. El primero le respetó aún más por la valentía de admitirlo. El segundo le aconsejó que escribiera poesía, sobre todo sonetos. También se lo confesó a Oliart: "Jaime me contó que era homosexual; exactamente me dijo que podía hacer el amor con las mujeres, pero que sólo se enamoraba de los hombres; que su iniciación en las prácticas homosexuales había empezado a los


tres años, edad en que una persona mayor lo utilizaba para sus prácticas sexuales". El biógrafo aporta abundantes testimonios de que el poeta era bisexual. Por su vida pasaron interesantes mujeres: Mené Rocha, culta, inquientante, independiente, de la que fue inseparable durante uno de sus viajes a Filipinas. Isabel Gil Moreno de Mora, a quien dedicó el poema A una dama muy joven, separada, y con la que incluso pensó en casarse. Natacha Seseña, con quien tuvo una sintonía inmediata. "Tenía una sexualidad desesperada, transgresora, urgente", explica Dalmau. "En esto era muy parecido a Pasolini". El exceso de alcohol y una vida sin límites llevaron al poeta a situaciones muy complicadas. Le hicieron chantaje e incluso se lo hicieron a su padre. Sufrió depresiones y crisis, intentó suicidarse en dos ocasiones. Contrajo tres veces la sífilis, se contagió de sida, vivió escenas de enorme violencia con chaperos... Y tuvo grandes amores, como Jorge Vicuña (nombre supuesto) o Pep Madern, al que nombró heredero universal.


Oscar Wilde

Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900) va ser un dels primers que es va enfrontar a la difícil societat de l’Anglaterra victoriana. El 1895, al cim de la seva carrera, es va convertir en la figura central del més sonat procés judicial del segle. Wilde, que havia mantingut una íntima amistat amb Lord Alfred Douglas, va ser acusat pel pare d’aquest de sodomia.

Homosexual, ¿y qué...? va ser el títol d’una carta, que a mode de resposta, Wilde va llegir públicament en el judici. Tota la classe mitja de l’Anglaterra victoriana estava escandalitzada per la seva conducta. Finalment, se’l va declarar culpable i fou


condemnat a dos anys de treballs forçats. Aquesta sentència provocà un empitjorament de la intolerància sexual a tota Europa: molts artistes homosexuals van patir represàlies. Sortí de la presó arruïnat material i espiritualment. Va passar la resta de la seva vida a París, sota el nom fals de Sebastián Melmoth.

De profundis és l’epístola que Oscar Wilde va escriure al seu company, Lord Alfred Douglas, a la presó de Reading el març de 1897, dos mesos abans de complir sentència. Una curta frase de la seva epístola pot resumir el que va significar la relació; tot i l’amor que el poeta sentia i demostrava pel jove, mai va dubtar que aquella relació seria la seva perdició, que aquella dependència el portaria al seu final, que aquell jove li trauria el més important per a ell: el seu prestigi, els seus fills, els seus més apreciats bens materials.

Yo también me forjé ilusiones. Creí que la vida iba a ser una brillante comedia y tú uno de sus encantadores personajes. Me di cuenta que la vida era una tragedia asquerosa y horrible, y que la ocasión siniestra de la gran catástrofe eras tú mismo, sin esa máscara de alegría y placer que a ti y a mí nos sedujo y nos descarrió.


Luis Cernuda Fins ben entrat el segle XX, els autors havien d’escollir entre ignorar la temàtica homosexual o representar-la de forma negativa. Els que s’atreviren a expressar, a través de la poesia, el seu amor cap a un home, com és el cas de Luis Cernuda en el seu llibre “Los placeres prohibidos” van patir la marginació de la crítica i la societat: Diré cómo nacisteis, placeres prohibidos, Como nace un deseo sobre torres de espanto, Amenazadores barrotes, hiel descolorida, Noche petrificada a fuerza de puños, Ante todos, incluso el más rebelde, Apto solamente en la vida sin muros. Corazas infranqueables, lanzas o puñales, Todo es bueno si deforma un cuerpo; Tu deseo es beber esas hojas lascivas O dormir en esa agua acariciadora. No importa; Ya declaran tu espíritu impuro


Paul Verlaine Arthur Rimbaud A la seva obra “Una temporada a l’infern”, Arthur Rimbaud qualifica Paul Verlaine com la “verge dement” de la qual ella va ser l’”espòs infernal”. Tenia raó ja que la seva relació va ser un llarg viatge cap a l’Avern. Arthur Rimbaud va anar a viure amb Paul Verlaine amb només 17 anys, quan ja era un “enfant terrible” admirat per tota la intel lectualitat de París, amb Víctor Hugo al davant. Havia fugit vàries vegades de casa seva i fins i tot havia estat temporades a la presó. Els seus excessos amb l’absenta i el haixix el van portar a una vida dissoluta i salvatge enamorant bojament el poeta de París. Finalment, va fugir amb Verlaine, que va abandonar la seva dona i el seu fill, a Londres on van viure gairebé en la indigència. Les seves disputes i desavinences els van portar a constants baralles que van acabar portant Verlaine a la presó. Mentre Verlaine està a la presó, Rimbaud escriu “Una temporada a l’infern”: es tracta d’un relat simbòlic sobre les vivències diabòliques d’aquella “menuda parella”. Després una breu trobada a Alemanya el 1875, la parella es va separar definitivament i mai més es van tornar a trobar.


En una època de repressió i censura contra qualsevol tema que parles de l’amor homosexual, Verlaine va tenir la valentia de parlar d’elles amb una proverbial claredat.

Tú crees en el ron del café, en los presagios, Y crees en el juego; Yo no creo más que en tus ojos azulados. Tú crees en los cuentos de hadas, en los días Nefastos y en los sueños; Yo creo solamente en tus bellas mentiras. Tú crees en un vago y quimérico Dios, O en un santo especial, Y, para curar males, en alguna oración. Mas yo creo en las horas azules y rosadas Que tú a mí me procuras Y en voluptuosidades de hermosas noches blancas. Y tan profunda es mi fe Y tanto eres para mí, Que en todo lo que yo creo Sólo vivo para ti. Paul Verlaine


¡Mi triste corazón babea a popa, mi corazón que colma el caporal y me vierten en él chorros de sopa, mi triste corazón babea a popa: con las bromas sangrientas de la tropa que brama un carcajeo general, mi triste corazón babea a popa, mi corazón que colma el caporal! Itiofálicos y soldadinescos sus chistes sangrientos lo han depravado; y de noche componen unos frescos itiofálicos y soldadinescos. ¡Oleajes abracadabrantescos llevadme el corazón, que sea lavado! Itiofálicos y soldadinescos sus chistes sangrientos lo han depravado. Cuando se agoten sus chimós gargálicos ¿cómo vivir, oh corazón robado? llegarán con sus estribillos báquicos; cuando se agoten sus chimós gargálicos sentiré sobresaltos estomáquicos, yo, el del corazón despedazado. Cuando se agoten sus chimós gargálicos ¿cómo vivir, oh corazón robado? Arthur Rimbaud


Reinaldo Arenas “Cuba será libre. Yo ya lo soy” Amb aquesta nota s’acomiadava del món el novel lista i poeta cubà Reinaldo Arenas abans de suïcidar-se. Era el 7 de desembre de 1990, tenia 47 anys i feia tres que li havien diagnosticat la sida. Perseguit a Cuba per la seva condició d’intel lectual i homosexual (per aquest motiu va estar empresonat com a “delinqüent social”) a Reinaldo Arenas no li va quedar un altre camí que la dissidència. I va aconseguir fugir de l’opressió, del règim de Fidel Castro, el 1980. Va morir a Manhattan després d’ingerir una combinació de píndoles i alcohol. En el seus poemes d’amor feia servir de forma sistemàtica el femení per a referir-se a la persona estimada per a crear ambigüitat en la identitat sexual entre home i dona:

Ejercicio en forma de lira Hondo desasosiego en mi quimera es tu querer. El mundo en tu piel es de fuego y en tus ojos, profundo


por tí he sido y seré meditabundo. Silencioso buscaba tus pasos en el polvo, el agua, el viento; y en el sueño te hallaba, solamente. Sediento perseguí la estela de tu aliento. Amandote sedienta en su tristeza en flor la llama viva crecía turbulenta; mi frente pensativa te sentía en el tiempo, fugitiva. Eres volcán, tu lava en llamaradas trémulas me hería; y mi ansiedad esclava de la melancolía en su amargura dilatada ardía. Soñaba tu cintura, su delgadez de orquídea perfumante, la dulce linea pura de tu cuerpo albeante y tu mirada limpia, penetrante. En mis sueños veía tu silueta lejana inenarrable; el mar reverdecía tus ojos de inefable dulcedumbre.


Eras flor inabordable. Desesperadamente llegué a tu sombra, para mi lejana, mi corazón ardiente que manantiales mana te lo abrí, y fue una aurora mi mañana. Hoy mi boca, desnuda deja sobre tu piel su dulce llama. Jubilosa se escuda en tu amor, y se derrama alucinada el ansia que la inflama. Hoy que vivo escuchando el mundo en tu desnuda cabellera, que vivo palpando como una enredadera bajo el milagro de tu primavera. No quiero que al instante, ni el mañana te aleje de mi sombra. Serás la eterna amante que a mi quimera asombra y que temblante mi palabra nombra. Y otros vendran, sus besos sepultarán los míos, el olvido atroz sobre mis huesos, apagaran el latido del corazón que se quedó dormido.


Federico Federico García Lorca Les relacions homosexuals de Federico García Lorca composen un romancer fosc, un misteri del que només es coneixen alguns testimonis i escassos documents, però la veritat és que sentia una veritable passió per les persones a les que va estimar. Van ser poques les ocasions en què va ser correspost i no sempre va triar a la persona adequada. Salvador Dalí, Emilio Aladrén, Rafael Rodríguez Rapún y Eduardo Rodríguez Valdivieso van ser, en algun moment, els homes de la seva vida i les seves obres.

SALVADOR DALÍ: L’amor que no va poder ser. Lorca i Dalí van viure una relació que va transcendir l’amistat en els anys vint del segle XX. Es van conèixer el 1922 a la Residència d’Estudiants de Madrid (quan tenien 24 i 18 anys respectivament). Va ser una gran història d’amor tot i que mai


es va arribar a consumar. Lorca, menys temorós a l’erotisme, va ser molt més conscient de l’amor que sentia cap al seu amic. Però aquest no acceptava la seva homosexualitat, entre d’altres coses per la influència d’un pare molt sever. Van mantenir, tot i això, una estreta relació personal i artística primer; i un complex debat estètic després, cap a 1928, quan es va produir l’allunyament entre els dos.

EMILIO ALADRÉN: La gran passió Lorca, tot i que continuava sentint-se atret per el jove Dalí, es va relacionar estretament amb l’escultor Emilio Aladrén Perojo, que havia ingressat a l’Escola de Belles Arts el 1922, el mateix any que Dalí. Vuit anys més jove que Lorca, Aladrén era un noi molt bell, de cabell negre, ulls grans i una mica oblics que li donaven un aire oriental, pòmuls marcats i un temperament apassionat. Van intimar el 1927: a Lorca el van seduir el seu físic, el seu encant personal i un aire “entre tahitià i rus”, com deia la pintora Maruja Mallo, que va ser núvia d’Aladrén fins que Lorca se’l va prendre sense cap mirament. Una jove anglesa anomenada Eleanor Dove, que va arribar a Madrid com a representant de l’empresa de cosmètica Elizabeth Arden, va ser la causa de la ruptura de la relació entre el poeta i l’escultor l’estiu de 1928. Lorca, que va caure en una gran


depressió, va marxar a Nova York. En aquesta època va escriure una carta a José Antonio Rubio Sacristán, un dels seus amics de la Residència, on diu: «Ahora me doy cuenta de qué es eso del fuego del amor del que hablan los poetas eróticos y me doy cuenta, cuando tengo necesariamente que cortarlo de mi vida para no sucumbir». Lorca va plasmar el seu patiment a causa de l’amor en els “Sonetos del amor oscuro”, obra que no es va publicar fins al 1984 ja que era evident que parlaven d’un amor indubtablement masculí:

Tú nunca entenderás lo que te quiero porque duermes en mí y estás dormido. Yo te oculto llorando, perseguido por una voz de penetrante acero. Norma que agita igual carne y lucero traspasa ya mi pecho dolorido y las turbias palabras han mordido las alas de tu espíritu severo. Grupo de gente salta en los jardines esperando tu cuerpo y mi agonía en caballos de luz y verdes crines. Pero sigue durmiendo, vida mía. Oye mi sangre rota en los violines. ¡Mira que nos acechan todavía!


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook