C ses liter ries
Crítica: Crítica Les germanes Brontë no tenen igual a cap literatura. El 1847, d’una sola atacada, i cadascuna amb els seus propis recursos tècnics, van publicar Jane Eyre, Agnes Grey i Cims borrascosos. Així, van introduir el jo romàntic a on fins a aquell moment només s’havia pintat l’amor com a intercanvi social; i les tres van crear indòmites heroïnes que, en el seu afany d’autorealització, desafiaven les convencions socials i cedien a un impuls de rebel·lia que les portava, fins i tot, a l’autodestrucció. Charlotte (amb quatre novel·les), Anne (amb dues) i Emily (amb una, inoblidable) van crear arquetips i passions que continuen alimentant l’imaginari romàntic de lectors de totes les edats i sexes.
Wildfell Hall La llogatera de de Wildfell Hall, Hall, Anne Brontë Cita: Cita Els llibres no em poden distreure, així que he obert el meu escriptori i tractaré d’explicar la causa del meu desassossec. Aquest paper serà l’amic confidencial en l’oïda del qual puc dir els negaments del meu cor. No sentirà compassió ni angoixa, però almenys no es riurà d’ells i, si el guardo, no podrà explicar-ho; d’aquesta forma, és, potser, el millor amic que podria trobar per aquesta finalitat. Argument: Argument Després de molts anys d’abandonament, l'atrotinada i ruïnosa mansió de Wildfell Hall és habitada de nou per una misteriosa dona i el seu fill petit. La nova llogatera no triga, amb el seu caràcter poc sociable, les seves opinions sovint radicals i la seva estranya i trista bellesa, en atraure les sospites dels veïns, i a la vegada, l’admiració d’un jove i impetuós agricultor. Però la dona té, en efecte, un passat. Més terrible i tortuós que la pitjor de les murmuracions dels veïns. Descripció: Descripció A prop del cim d’aquest turó, a unes dues milles de LindenCar, estava Wildell Hall, una mansió de l’època isabelina, construïda de pedra grisa fosca, venerable i pintoresca però, sens dubte, freda i ombrívola per viure, amb les seves columnetes primes i els pocs panells de gelosia, la seva ventilació, el fet que fos massa solitària, massa desprotegida – només s’escapava de la fúria del vent i la pluja per un grup d’avets escocesos, que s’havien mig arruïnat amb les tempestes i semblaven tan severs i ombrívols com la casa mateixa. Darrere d’ella hi havia uns pocs camps desolats, i després el cim del turó marró; abans d’ell (delimitat per murs de pedra, i amb una porta
de ferro, amb grans boles de granit gris – similars a les que decoraven el sostre – a la part de dalt de les portes) hi havia un jardí, - que alguna vegada havia estat proveït amb les plantes i flors que millor toleraven el terra i el clima, i els arbustos i arbres que millor suportaven la tortura de les tisores dels jardiners, i que adoptaven fàcilment la forma que els hi donaven – ara, després d’haver estat abandonat durant molts anys, sense ser conreat ni retallat, abandonat a la mala herba i la gespa, a les gelades i el vent, la pluja i la sequera, presentava un aspecte molt singular. Dos terços dels murs verds d’arbustos, que havien vorejat el camí principal, s’havien assecat, i la resta havia crescut més enllà de tots els límits raonables; el vell arbust amb forma de cigne havia perdut el seu coll i la meitat del seu cos: les torres esmerletades de llorer al mig del jardí, el gegantí soldat que estava a un costat de la porta d’entrada, i el lleó que custodiava l’altre, havien germinat en formes tan fantàstiques que no s’assemblaven a res que existís al cel o a la terra, o a les aigües sota la terra; però, en la meva jove imaginació, tots ells presentaven un aspecte d’elfs, que harmonitzava bé amb les legions fantasmals i les fosques tradicions que la nostra mainadera ens havia explicat respecte a la casa embruixada i els seus ocupants morts.
Thornfield Hall Jane Eyre, Eyre, Charlotte Brontë Cita: Cita Els prejudicis són summament difícils d’eliminar d’un cor que mai ha estat preparat o fertilitzat per l’educació: creixen allà, ferms com males herbes entre pedres. Argument: Argument Jane Eyre és una orfe amb una complicada infància, primer a càrrec d’una tia poc afectuosa i després a l’escola Lowood. Aconsegueix el lloc d’institutriu a Thornfield Hall, per a educar la filla de l’amo, el senyor Rochester. A poc a poc, l’amor anirà creixent entre ells, però la casa i la vida de Rochester guarden un estremidor i terrible misteri. Descripció Descripció: ió Vaig sortir i vaig examinar la façana de l’edifici. Tenia tres pisos. Era una casa noble, no un castell senyorial. Els merlets que
cobrien la seva part superior li donaven un aspecte molt pintoresc. En aquelles almenares habitaven innumerables cornelles, que en aquest moment volaven en bandades. El terreny immediat a la casa estava separat dels prats propers per una tanca sobre la que destacaven grans arbustos espinosos, forts, nuosos, i durs com roures. Aquesta vegetació aclaria l’etimologia del seu nom. Més enllà dels prats s’elevaven turons, no tan altes com les que circumdaven Lowood, no tan fragoses i sense tant aspecte de separació del món habitat, però sí prou silencioses i desertes com per donar la impressió que Thornfield estava enmig d’una soledat estranya en les proximitats d’una vila tan populosa com Millcote. En una de les turons es divisaven, mig ocults entre els arbres, els sostres d’una aldea. L’església estava pròxima a Thronfield i la seva vella torre s’aixecava sobre un turó.
Cims borrascosos borrascosos Cims borrascosos, borrascosos, Emily Brontë Cita: Cita Catherine Earnshaw, tant de bo no trobis descans mentre jo continuï amb vida! Vas dir que jo t’havia assassinat, llavors persegueixme! Les víctimes persegueixen el seu assassí. Jo crec que hi ha fantasmes que vaguen pel món, ho sé. Queda't sempre, el que no pots fer és deixar-me sol en aquest abisme a on no sóc capaç de trobar-te. Oh, Déu meu, és inconcebible! No puc viure sense la meva vida! No puc viure sense la meva ànima! Argument: Argument Amb el transfons de la història familiar dels Earnshaw i els Linton, l’obra narra la vida de dues generacions que es creuen en el amor infortunat de Heathcliff, el protagonista, un nen orfe que es criat per la família Earnshaw, i Catherine, filla d’Earnshaw i companya d’infància del primer. Descripció: Descripció La casa a on vivia el senyor Heathcliff es deia “Cims borrascosos” en el dialecte local. El nom traduïa bé els rigors que allà produïa el vent quan hi havia tempesta. Ventilació no faltava, sens dubte. S’advertia molt que assotava l’aire en la inclinació d'uns pins propers i en el fet que el matolls es doblegaven en un sol sentit, com si es prostressin davant del sol. L’edifici era sòlid, d’espessos murs a jutjar per la fondària de les finestres, i protegits per grans guardacantons. Aturant-me, vaig mirar els ornaments de la façana. Sobre la porta, una inscripció deia “Hareton Earnshaw, 1500”. Aus
carnisseres de formes estranyes i nens en postures lascives emmarcaven la inscripció.
La Casa Usher La caiguda de la Casa Usher, Usher, Edgar Allan Allan Poe Cita: Cita Durant un dia sencer de la tardor, fosc, ombrívol, silenciós, en què els núvols planaven pesats i opressors en el cel, havia jo creuat sol, a cavall, a través d’una extensió singularment monòtona de camp, i al final em vaig trobar, quan les ombres de la nit s’estenien, a la vista de la melancòlica Casa Usher. Argument: Argument Un jove cavaller és convidat a la vella mansió d’un amic de la infància, Roderick Usher, un artista malaltís i excèntric que viu completament reclòs en companyia de la seva germana, Lady Madeline, també delicada de salut. Usher viu presa d’una malaltia indefinible, que fa que tothom pateixi per la seva vida. La que acaba morint és la seva germana. Les seves restes són dipositades en una cripta, però no triguen a produir-se terribles esdeveniments que acabaran amb un tràgic final.
Descripció. Descripció Contemplava jo l’escena davant meu –la simple casa, el simple paisatge característic de la possessió, els murs gelats, les finestres semblants a ulls buits, alguns joncs alineats i uns quants troncs blancs i malaltissos- amb una completa depressió de l’ànima [...]i vaig examinar més minuciosament l’aspecte real de l’edifici. La seva principal característica semblava ser la d’una excessiva antiguitat. La decoloració ocasionada pels segles era gran. Petits fongs s’estenien per tota la façana, suspesos des del ràfec en una fina i embolicada tela d’aranya. Però això no tenia res a veure amb cap
forma de destrucció. No havia caigut part alguna de la maçoneria, i semblava que hi havia una estranya incongruència entre la perfecta adaptació de les parts i la disgregació de cada pedra. Això em recordava molt l’aparent integritat de certs fustams que s’han podrit al llarg del temps en alguna cripta descuidada, sense que intervingui l’alè de l’aire exterior. A part d’aquest indici de ruïna general la casa donava pocs senyals d’inestabilitat. Potser un ull observador minuciós hagués pogut descobrir una fissura tot just perceptible que, estenent-se des del sostre de l’edifici, a la part de davant, s’obria camí paret a baix, en zig-zag, fins a perdre’s en les ombrívoles aigües de l’estanc. Crítica: Crítica De pocs autors es pot dir que hagin donat origen a un nou gènere literari, però a Poe se li atribueixen la paternitat de dos: el conte fantàstic modern i la narració detectivesca. Julio Cortàzar, va destacar dels seus contes la seva elaborada senzillesa, el ritme ajustat, l’exquisida proporció entre els elements narratius. La caiguda de la Casa Usher, una de les seves millors obres, conté una gran acumulació d’elements ordenada i sàviament graduada: tot això no serveix per a res més que per a la vertebració d’una llarga al·legoria entre la malaltia i la mort.
Pemberle Pemberley Orgull i Prejudici, Prejudici, Jane Austen Cita: Cita La seva primera frase és una de les més famoses de la literatura anglesa. Segons l’American Book Review és el segon millor inici d’una novel·la (el primer és Anomeneu-me Ismael, de Moby Dick): És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, necessita una esposa. Argument: Argument Història de les cinc filles de la senyora Bennett, que no té un altre objectiu a la vida que aconseguir una bona boda per a totes elles. Dos joves rics, el senyor Bingley i el senyor Darcy, apareixen en el seu punt de mira e immediatament es veuen assenyalats com a possibles preses. De fet, la relació entre la filla gran, Jane, i el senyor Bingley sembla molt prometedora però, per influència de l’arrogant senyor Darcy, es frustren totes les esperances. La intervenció d’Elizabeth, la segona filla, perspicaç, conscient del seu valor i una mica rebel, determinarà el rumb de la novel·la.
Descripció: Descripció Elizabeth va veure els boscos de Pemberley amb certa torbació, i quan per fi van arribar a la porta el seu cor bategava fortament. [...] Durant mitja milla van pujar una pujada que els va conduir a una lloma considerable a on el bosc s’interrompia i des d’on van veure de seguida la casa de Pemberley, situada a l’altra costat de la vall per la que lliscava un camí una mica abrupte. Era un edifici de pedra, ampli i bell, ben emplaçat en un turó que es destacava davant d’una cadena d’elevades turons cobertes de bosc, i tenia davant un rierol bastant cabalós que corria cada vegada més potent. Crítica: Crítica La seva forma de narrar és afable, serena i equilibrada, la intriga narrativa acostuma a ser de poca importància, per la qual cosa l’interés de les seves obres resideix en els diferents matisos psicològics dels seus personatges, interpretats amb una gran agudesa, i en la descripció amable i comprensiva, però no exempta de maliciosa ironia, de l’ambient social en què situa les seves criatures, que no és un altre que el seu propi, el de l’alta classe rural del sud d’Anglaterra.
Brideshead Retorn a Brideshead, Brideshead, Evelyn Waugh Cita: Cita ...l’únic cert que tenim és el passat... Argument: Argument El retorn de Charles Ryder a Brideshead, l’elegant mansió de lord Marchmain, convertida ara en caserna torna a la seva memòria aquells temps, anteriors a la guerra, en què passejava pels seus bells jardins i salons i es deixava portar per l’encís dels seus singulars habitants. En realitat, Charles mai no va poder alliberar-se de la seva ambigua amistat amb l’inquiet Sebastià, ni del seu obsessiu amor per la seva germana, lady Júlia, ni de la fosca i contradictòria fatalitat que va deixar marcada per a sempre l’atribolada vida de Marchmain amb la seva empremta de drama i bogeria. Descripció: Descripció Vam seguir i vam arribar al nostre destí a primera hora de la tarda; portals de ferro forjat i dos clàssics i idèntics pavellons de guardes al front del prat comunal de l’aldea, una avinguda, més
portals, els terrenys oberts del parc, una corba en el camí... i, de sobte, es va estendre davant nostre un paisatge desconegut i secret. Ens trobàvem a l’entrada d’una vall i, als nostres peus, a mitja milla de distància, brillants, grises i daurades a través del boscatge, s’elevaven la cúpula i columnes d’una vella mansió. [...] Vam passar per davant de la casa i ens vam aturar en un pati lateral. -
Està tot tancat. És millor que entrem per aquí.
I vam entrar per l’ala del servei, per passadissos pavimentats amb grans lloses de pedra i voltes als sostres com els d’una fortalesa. [...] Vam pujar per unes escales sense catifes, de fusta d’om mil vegades rentades, vam recórrer més passadissos empostissats, pel centre dels quals passava una estreta estora, i més passatges encara, amb el terra de linòleum, deixant enrere nombroses escales secundàries i gran nombre de rengleres de galledes contra incendis, vermelles i daurades, fins que vam arribar a la gran escala del fons, i amunt va, fins a la reixa del capdamunt.
Crítica: Crítica Sens dubte és la novel·la més popular de l’escriptor anglès Evelyn Waugh, escrita entre el primer dia de febrer i el vint de juny de 1944, en plena Guerra Mundial. Waught la va concebre obsessionat amb el que llavors creia que seria la seva millor novel·la. A diferència de les seves obres anteriors, en aquesta els elements còmics, fins llavors predominants, estan ocults davant de l’esplendorós romanticisme i la fondària existencial patents al llarg de tot el relat.
Mansió Belasco La casa infernal, infernal, Richard Matheson Cita: Cita Els fantasmes no existien. Lionel li havia dit; Lionel ho sabia. Va tancar els ulls. Els fantasmes no existeixen, es va intentar convèncer a
si mateixa. Ningú no m’està mirant. Els fantasmes no existeixen. Pare nostre, que esteu en el cel, els fantasmes no existeixen. Argument: Argument Al llarg de més de vint anys, la Casa Belasco ha estat buida. Considerada l’Everest de les cases encantades, és una venerable mansió que ha estat testimoni d’escenes d’horror i depravació inimaginables. Les anteriors expedicions que han tractat d’investigar els seus secrets han acabat en desastre. Ara es prepara una nova investigació que portarà quatre estranys a la mansió prohibida, decidits a descobrir en la Casa Belasco els secrets definitius de la vida i la mort. Cadascun d’ells té les seves pròpies raons per arriscar-se a sofrir turments i temptacions desconegudes però, ¿podrà algú sobreviure a allò que aguaita a la casa més perillosa del mon? Descripció: Descripció Quan Lionel es va aturar, Edith va aixecar la mirada. Davant seu, envoltada en la boira, sorgia amenaçadora la silueta d’una immensa casa. -
És un lloc esgarrifós – va dir Florence, fent servir un to aïrat
[...] Barret i Edith van contemplar l’edifici. Entre la boira, semblava un penya-segat fantasmagòric que els tancava el pas. De cop i volta, Edith es va avançar unes passes. -
No té finestres – va dir Belasco va ordenar que les tapiessin – va explicar Barrett Per què? No ho sé
[...] Van recórrer els últims metres pel camí de graveta i van pujar els grans esglaons que conduïen al porxo. Edith va veure que tots ells estaven esquerdejats i que en les esquerdes creixien fongs i males herbes groguenques i cobertes de gebre. Es van aturar davant de la gegantesca doble porta principal. Crítica: Crítica Richard Matheson ha estat el més eficaç cronista del sofriment humà i un dels pocs autors que ha sabut reflectir amb precisió quirúrgica les dificultats d’(anti)herois enfrontats a veritables adversitats. “L’increïble home minvant” (de 1956, portada a la pantalla dos anys després) i, sobretot, “Soc llegenda” són dues novel·les notables de ciència ficció que il·lustren les virtuts del seu estil i preferències. Aquesta novel·la, considerada per Stephen King com “la més estremidora de totes les novel·les de cases encantades que s’han
escrit”, manté una estructura rígida, que reforça la sensació de desassossec; l’estil és clarament visual, amb diàlegs àgils i constants canvis d’enfocament, que ajuden a crear una estructura netament teatral. La generació d’una atmosfera opressiva i malsana, l’estudi psicològic de comportaments i reaccions i una trama exponencialment additiva són altres dels seus punts forts. El llibre va ser portat al cinema el 1973 sota el títol de “La llegenda de la mansió de l’Infern” per John Hough.
Manderley Rebeca, Rebeca, Daphne du Maurier Cita: Cita Ahir a la nit vaig somiar que tornava a Manderley Argument: Argument Màxim de Winter torna a Manderley, la casa en la que vivia amb la seva primera esposa, Rebeca, que va morir ofegada a la mar. Torna amb la seva nova i innocent esposa, la qual descobrirà que Manderley no és el món perfecte que ella creu: allà hi viu també la inquietant senyora Danvers, l’ama de claus, que no només no accepta la jove, sinó que constantment li recorda la figura de Rebeca, l’única i insubstituïble senyora de Winter. Descripció: Descripció Allà estava Manderley! El nostre Manderley reservat i silenciós, com sempre! Les seves pedres grises brillaven a la llum de la lluna dels meus somnis, i els vitralls reflectien els verds massissos de gespa i la terrassa. El temps no havia aconseguit destruir la perfecta simetria d’aquells murs ni el lloc sobre el que s’alçaven com una joia mostrada en el forat de la mà. La terrassa es fonia amb els massissos i els massissos en el mar; [...] Vam continuar callats una estona, i em vaig posar a pensar en aquella postal que havia comprat en la botiga d’un poblet quan vaig anar a passar unes vacances a l’oest d’Anglaterra. Era una vista toscament reproduïda, de colors cridaners, però ni tan sols els defectes havien destruït la simetria de la casa, els amplis esglaons de l’escalinata d’entrada, els verds prats que arribaven fins al mar. [...] Ja estàvem a prop de la casa. Vaig veure com s’ampliava el camí fins a convertir-se en l’avinguda que jo esperava, bordejada encara per aquell mur sanguinolent. Vam doblegar l’últim revolt i va aparèixer Manderley. Allà estava, aquell era Manderley, el Manderley de la meva tarja postal, de feia tants anys. Graciós, bellíssim, exquisit, sense
defectes, encara més bell del que jo somiava, edificat sobre un turó, envoltat de suaus prats i bancals de gespa, amb les terrasses que es fonien en els jardins, i els jardins en el mar. Crítica: Crítica Drama psicològic ple de suspens, romanticisme i ambient gòtic, en el que no apareix mai el nom de la protagonista i narradora, que és l’obra més transcendent de la novel·lista. Segons Fernando González, editor de la novel·la: “A Rebeca, va madurar el seu estil i la seva personalitat.(...) No és (...) una novel·la policíaca, però sí una novel·la que manté en tensió al lector fins a l’últim instant. El misteri que flota al voltant de la mort de Rebeca, la figura de l’estranya senyora Danvers, tot el que envolta el món de Manderley és misteri, és un misteri que comença amb una insignificança, i que després va augmentant, fent-se angoixant i opressiu fins al final. És aquest tipus de misteri que dóna presa al lector per a arribar al final, perquè és com si el lector participés d’aquesta angustia, d’aquesta opressió, i voldria alliberar-se d’elles”. La novel·la va ser adaptada de manera magistral al cinema per Alfred Hitchcock i protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine. Va guanyar dos Oscars, a la millor pel·lícula i a la millor fotografia en blanc i negre, i va obtenir unes altres nou nominacions, incloent-hi les de millor director, millor actriu principal (Joan Fontaine), millor actor principal (Laurence Olivier) i millor actriu secundària (Judith Anderson).
Marlinspike Hall Les Aventures de Tintín Tintín, Hergé Cita: Mil millars de mil milions de raigs i trons! Descripció: Descripció Marlinspike Hall és la mansió que adquireix el capità Haddock a El secret del unicorn. Tintín també hi viu aquí, deixant l’apartament que havia llogat a la senyora Finch, després de la conclusió de El tresor de Rackham el Roig. Es presenta com una casa gran i luxosa decorada amb nombroses obres d’art, mobles antics i una galeria amb els tresors de la família Haddock. Els terrenys comprenen un parc amb extensos boscos, prats amples, un jardí de roses, un mur que l’envolta, dues portes, un prat veí, i almenys un edifici adjacent (utilitzat pel Professor Tornassol com un laboratori a L'afer Tornassol). En al·lusió a la història marítima de la família Haddock, el nom de la mansió es refereix als punxons o passadors, que s’utilitzen per endollar cordes o cables.
Crítica: Crítica Tintín s’ha convertit en un personatge que forma ja part de la cultura universal. La seva actitud de lluita contra les injustícies i la seva valentia per a fer front al tirà i assumir els desafiaments allà a on se li presentin, units a la seva eterna joventut són marques d’autor d’un personatge acceptat avui dia com a símbol de rebel·lia i justícia.
Satis House Grans esperances, esperances, Charles Dickens Cita: Cita No recordar-me! Ets part de la meva existència, de mi mateix. Has estat present en cadascuna de les línies que he llegit, des de que vaig venir aquí, un vulgar i tosc pobret al que ja havies ferit el cor. Argument: Argument L’orfe Pip viu una existència humil amb la seva germana i el seu cunyat. Quan la rica Miss Havisham requereix Pip com a acompanyant d’ella i de la seva filla, el jove s’adonarà de les penúries de la seva classe social i desitjarà cada vegada més pujar posicions a l’escalafó social. Pip rebrà llavors la visita d’un advocat de Londres, que l’informarà que un benefactor anònim el vol convertir en un cavaller. Així, Pip descobrirà que el valor de l’amistat i de la moral no es pot comprar amb diners.
Descripcio Descripcio: Un quart d’hora després vam arribar a casa de la senyoreta Havisham, tota de totxanes molt vella, d’aspecte trist i amb moltes barres de ferro. Vàries finestres havien estat tapiades i les que quedaven estaven cobertes amb reixes oxidades. A la part del davant hi havia un pati, també defensat per una enorme porta, de manera que després de tirar de la cadena de la campana vam haver d’esperar una estona fins que algú arribés a obrir la porta. Vam entrar a la casa per la porta lateral, perquè la principal estava defensada exteriorment per dues enormes cadenes i la primera cosa que vaig advertir va ser que tots els passadissos estaven a les fosques i que la meva guia va deixar allà una espelma encesa. Crítica: Crítica Satis House és la casa de la senyoreta Havisham, una dona rica, hereva de la fortuna del seu pare, que va ser abandonada pel seu marit el dia del seu casament. Immersa en la ira i la decepció fins i tot va aturar els rellotges a l'hora exacta en què es va assabentar de la traïció del seu amant. El nom de Satis House prové del llatí i vol dir “suficient”, i és el nom d'una mansió real a Rochester, Kent, prop d'on Dickens va viure. Va guanyar el seu nom d'un comentari de la reina Isabel I, que es va quedar allà com a convidada del propietari, Richard Watts. En sortir, li va demanar a la reina si havia estat a gust durant la seva estada. Improvisadament, ella va respondre: ". Satis." Potser Dickens va tenir el Sati Índi en compte també: una vídua hindú que s'immola a la pira funerària amb el cos del seu marit (Diccionari Oxford d'Anglès). Satis House reflecteix la corrupció, la decadència, i el destí del seu amo.
Wragby Hall L’Amant de Lady Chatterley, Chatterley, D.H. Lawrence Cita: Cita Es diu que el món té múltiples possibilitats, però la realitat demostra que aquestes possibilitats queden reduïdes a molt poques, en la vida individual de cadascú, en la majoria dels casos. Argument: Argument Invàlid de guerra, Sir Cliford Chatterley i la seva esposa Connie porten una existència acomodada, aparentment plàcida, envoltada dels plaers burgesos de les reunions socials i regida pels
correctes termes que són propis de tot bon matrimoni. Connie, tot i això, no pot evitar sentir un buit vital. La irrupció a la seva vida de Mellors, el guardabosc de la mansió familiar, la posarà en contacte amb les energies més primàries e instintives de la vida. Descripció: Descripció Wragby era una antiga construcció allargada de pedra marró, començada cap a mitjans del segle XVIII i amb afegits posteriors, fins a haver arribat a convertir-se en una espècie de conillera sense molta distinció. Estava situada sobre una elevació en un apreciable parc de vells roures; [...] I quan el vent bufava, cosa freqüent, la casa s’emplenava de la pudor d’aquella combustió de sulfur de l’excrement de la terra. Però fins i tot en els dies sense vent l’aire olorava sempre a alguna cosa subterrània: sulfur, ferro, carbó o àcid. I fins i tot sobre les roses de Nadal les motes s’assentaven de forma persistent, increïble, com un manà negre dels cels de la fatalitat. Crítica: Crítica La literatura de D. H. Lawrence exposa una extensa reflexió sobre els efectes deshumanitzadors de la modernitat i la industrialització, i va abordar qüestions relacionades amb la salut emocional, la vitalitat, l'espontaneïtat, la sexualitat humana i l'instint. Les opinions de Lawrence sobre tots aquests assumptes li van causar múltiples problemes personals: a més d'una ordre de persecució oficial, la seva obra va ser objecte en diverses ocasions de censura, per altra banda, la interpretació esbiaixada d'aquella al llarg de la segona meitat de la seva vida va ser una constant. L’amant de Lady Chatterley, que no va poder circular amb normalitat fins a trenta-un anys després de la seva publicació, mostra l’oposició entre el vitalisme i l’intel·lectualisme, dues formes antagòniques de veure la vida. El caràcter alliberador de les energies instintives en la relació sexual desenvolupa en la novel·la el paper catalitzador d’aquest conflicte.
221B Baker Street Les aventures de Sherlock Holmes, Holmes, Sir Arthur Conan Doyle Cita: ita Una vegada descartat allò impossible, el que queda, per improbable que sembli, ha de ser la veritat. Descripció: Descripció Ens vam veure al dia següent, com havíem acordat, per a inspeccionar les habitacions del 221B de Baker Street al que s’havia fet al·lusió durant la nostra trobada. Consistien en dos confortables
dormitoris i una única sala d’estar, alegre i ventilada, amb dos amplis finestrals pels que entrava la llum. Tan convenient en tots els aspectes ens va semblar l’apartament i tan moderat el seu preu, dividit entre els dos, que el tracte es va tancar immediatament i, sense més esperes, vam prendre possessió de la vivenda. CONAN DOYLE, Arthur, Estudi en escarlata (1887), Capítol II
Crítica: Crítica Sherlock Holmes és un dels personatges de ficció més famosos de la història de la literatura protagonista d'una sèrie de 4 novel·les i 56 relats de ficció publicats la major part a The Strand Magazine. Famós per la seva increïble capacitat deductiva i el seu vast coneixement tant del comportament humà com de la ciència natural aplicada a l’estudi forense, és un personatge amb una influència notable en tota la ficció detectivesca posterior a la seva època. Curiositats: Curiositats
La cèlebre frase Elemental, estimat Watson (Elementary, my dear Watson) no apareix mai en els escrits de Doyle.
El barret de caçador de daines característic del detectiu mai no s'esmenta en l'obra de Doyle: és un afegit de l'il·lustrador de The Strand Magazine Sidney Paget per simbolitzar el vestit de camp que, a més, va utilitzar el seu germà Walter com a model per a representar l'aspecte de Holmes.
La pipa meerschaum pròpia de la iconografia de Sherlock Holmes no va aparèixer fins que va ser utilitzada en una dramatització de teatre d'un dels relats en la dècada del 1920.
Malgrat que consumeix cocaïna, els efectes que demostra són propis de l'heroïna.
La primera pel·lícula sobre Holmes és una pel·lícula muda que dura 30 segons i té per títol Sherlock Holmes Baffled.
"No ho faràs! No ho pots fer! No ho has de fer!" va ser la resposta que la mare de Sir Arthur Conan Doyle va donar al seu fill quan el 1891 li va comunicar que volia acabar amb Sherlock Holmes, el seu personatge més popular, per dedicar més temps a escriure llibres d'altres gèneres. Tot i la baralla materna, el 1893 a El problema final l'escriptor va tirar Holmes i el seu pitjor enemic, el professor James Moriarty, per un salt d'aigua a Reichenbach, a Suïssa. La reacció dels lectors va ser desconsolada i fins i tot va fer patir la família reial britànica: els homes es van posar crespons negres com a senyal de dol i 20.000 lectors van cancel·lar la subscripció a The Strand , la revista en què solien aparèixer publicades les aventures de Holmes. L'autor es va fer pregar i no el va ressuscitar fins al 1905 en un altre relat antològic, El misteri de la casa buida.
En realitat, el 221B de Baker Street no va existir fins el 1930, quan els edificis del carrer es van tornar a numerar. Els números del 215 al 229 van ser ocupats per un edifici que pertanyia a la Abbey Road Building Society. Gairebé de forma immediata, la residència va començar a rebre cartes dirigides a Sherlock Holmes de persones de tot el món. El volum era tal, que van acabar creant un “Secretariat per a Sherlock Holmes” per a organitzar tota la correspondència.