La novel·la històrica La novel·la històrica és aquella que, essent una obra de ficció, recrea un període històric preferentment llunyà i en la que formen part de l’acció personatges i successos no ficticis. El seu inici acostuma a situar-se en el segle XIX, en el marc del Romanticisme, de la ma de l’escocès Walter Scott (17711832). Scott va publicar una sèrie de novel·les ambientades a l’Edat Mitjana anglesa on es podien trobar personatges i fets reals de l’època. La seva primera novel·la va ser Waverley (1814), i la més popular Ivanhoe (1819), l’acció de la qual transcorre a la Anglaterra del s. XII, en l’època de la dominació dels normands. Aquest tipus de novel·la, que va tenir una gran popularitat, responia als desitjos de nacionalisme i exaltació del passat, propis del moviment romàntic. En aquest període, una gran quantitat d’autors d’Europa i Amèrica van començar a publicar novel·les històriques: -
a França trobem Alfred de Vigny, que va escriure la primera novel·la històrica francesa: Cinq-mars (1826); Víctor Hugo amb Nostra Senyora de París; o Alexandre Dumas (pare), al qual l’importava sobretot l’amenitat de l’obra, amb Els tres mosqueters.
-
a Itàlia, Alessandro Manzoni va escriure una obra mestra del gènere: I promessi sposi (Els nuvis) (1823), on s’explica la vida a Milà sota la tirànica dominació espanyola durant el segle XVII, tot i que aquest argument amaga una crítica a la dominació austríaca sobre Itàlia a la seva època.
-
a Alemanya, Theodor Fontane va escriure la monumental Abans de la tempesta (1878)
-
a Rússia, Aleksandr Pushkin publicà La Filla del capità (1836) i Lev Tolstoi Guerra i pau, epopeia de dos emperadors, Napoleó i Alexandre, on apareixen estretament lligats els grans fenòmens històrics i la intrahistòria quotidiana de multitud de personatges.
-
a Estats Units d’Amèrica, James Fenimore Cooper va escriure L’Últim mohicà (1826)
-
a Polònia va ser un gènere molt popular, en el Romanticisme el va cultivar Józef Ignacy Kraszewski i després Aleksander Glowacki amb Faraó (1897) i sobretot, el premi Nobel Hernyk Sienkiewicz que va composar una trilogia sobre el segle XVII formada per A sang i foc (1884), El diluvi (1886) i El senyor Wolodyjowski (1888); posteriorment va escriure la seva obra més popular: Quo vadis? (1896) en la qual s’evoquen els començaments del cristianisme a la Roma pagana.
També el moviment Realista, va veure aparèixer novel·les històriques destacades amb autors com Gustave Flaubert i Salambó (1862). Posteriorment, el gènere ha passat per períodes de major o menor fecunditat, obtenint, actualment, una popularitat extraordinària. Al llarg del segle XX, la novel·la històrica s’ha anat adaptant a l’evolució narrativa que ha experimentat el gènere novel·lístic, introduint tot tipus de novetats formals. En aquest segle, han aparegut autors de veritables clàssics del gènere, com Jo, Claudi, de Robert Graves; Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar; Sinuhé, l’egipci, de Mika Waltari; L’últim jueu de Noah Gordon, Akhenaton el rei heretge de Naguib Mahfuz o la trilogia Alexandros de Valerio Massimo Manfredi. L’Edat Mitjana ha donat lloc a una prolífica producció, entre la que es troben best sellers com Els pilars de la terra de Ken Follet o El nom de la rosa d’Umberto Eco
A Espanya, un primer període va donar a la llum un bon número de obres rellevants per al gènere amb autors com Mariano José de Larra, José de Espronceda, Enrique Gil y Carrasco y, posteriorment, Benito Pérez Galdós, amb els Episodis nacionals. A la actualitat, existeix una abundant producció de novel·la història al nostre país amb obres que recreen esdeveniments com la Segona República i la Guerra Civil, per exemple Soldats de Salamina de Javier Cercas; o l’Espanya del Segle d’Or, com la sèrie del Capità Alatriste d’Arturo Pérez Reverte.
A Catalunya, la novel·la històrica s’inicià amb L’Orfeneta de Menargues (1862), d’Antoni de Bofarull i de Brocà, un historiador que, en la seva voluntat de divulgar la història medieval catalana, va acabar construint una de les millors novel·les històriques del moment. No va ser fins nou anys després que va aparèixer la segona novel·la històrica, en el marc dels Jocs Florals: Història d’un pagès de Joaquim Riera i Bertran (1871). Al llarg dels anys següents van anar apareixent diferents novel·les històriques i, fins i tot, alguns autors especialitzats en el gènere, com Antoni Careta i Vidal o Joaquim Salarich i Verdaguer. Fins a aquest moment, l’evolució de la novel·la històrica va anar de la mà de l’evolució de la novel·la, però amb l’aparició de La papallona de Narcís Oller, es va produir la separació de gèneres. I amb la publicació de La punyalada de Marià Vayreda, la novel·la històrica va agafar un nou impuls. Aquesta novel·la, que no acostuma a ser considerada com a pertanyent al gènere que ens ocupa, s’inclou perfectament en ell ja que l’autor ambienta l’obra en una època que no va viure (1840-1845, quan Vayreda va néixer el 1850) i, per tant, precisa de la reconstrucció històrica que defineix el gènere.
A començaments del segle XX es va incrementar la seva producció: La fabricanta de Dolors Montserdà (1908), Blanca d’Alamany de Pere Manaut (1919), Un patge de Maria Antonieta de Mn. Josep Palomer (1918), La sacra tragèdia de Josep Calzada i Carbó (1909), Vassall d’amor d’Alfons Roure (1924), El gran Rei de Miquel Roger i Crosa (1927), i moltes de les novel·les de Josep Ma. Folch i Torres com L’Infant de la diligència, Liseta de Constans o Elisabet d’Albianya. A l’actualitat, també trobem molts exemples de novel·les catalanes històriques: א
Corpus de Sang d'Assumpció Cantalozella, on es narren els fets de 1640, amb la Guerra dels Segadors, i amb Pau Claris com a protagonista principal; o El Falcó del Comte amb Ermessenda de Carcassona com a principal personatge, l'abat Oliva, i les reunions de Pau i treva com a escenari de fons. א
De l'Alfred Bosch tenim 1714 on es relaten els principals fets de la caiguda de Barcelona des de l'òptica d'un espia anglès. També seva és L'Atles Furtiu amb els Cresques de Mallorca com a protagonistes. I, evidentment, L'Avi, sobre la vida de Francesc Macià.
א
Sobre els Almogàvers i Roger de Flor tenim el llibre de Francesc Puigpelat, Roger de Flor, el Lleó de Constantinoble, una biografia novel·lada del mític personatge.
א
Rebels a Tramuntana de Joan Soler i Amigó que tracta de la revolta nord catalana contra el domini francès: una novel·la de Josep de la Trinxeria i els seus Angelets de la terra.