LITERATURA HEBREA
ספרות עברית
La literatura hebrea existeix des del s. XII a.c. i es pot dividir cronològicament en 12 períodes. Els quatre primers van estar dedicats a la redacció de vàries parts de l’Antic Testament, entre el cinquè i el sisè es van redactar el Talmud i la Masora. A partir del setè període apareix la literatura profana, que és la que es tractarà en aquest tríptic.
ESCRIPTORS JUEUS A L’ESPANYA MEDIEVAL םירפוס םידוהי דרפסב לש ימי םייניבה En aquesta època l’ambient cultural dels regnes cristians, i principalment a Al-Àndalus, van afavorir el desenvolupament de les bases de la poesia hebrea moderna. Els autors més destacats d’aquest període van ser: Dunash ibn Labrat: La seva poesia està basada en el timbre de les vocals, substituint la quantitat vocàlica pròpia dels poemes àrabs, ja que en hebreu aquest tret no existeix, i estableix, així, una nova mètrica. Estigué casat amb una dona culta, la qual va escriure poemes hebreus amb mètrica àrab, com el seu marit, i fou la primera poeta jueva des de temps bíblics, des de Míriam i Dèbora. Va ser un dels primers a incorporar temes profans a la poesia, com l’amor, el vi i la vida, i les lloances a personatges il lustres. Samuel ibn Nagrella: Va ser un gran poeta elegíac que lamentava l’absència dels parents i amics i la inestabilitat del món humà, així com els horrors de la guerra. La seva temàtica comprèn des de composicions militars i polítiques fins a poemes amorosos i elegies. Selomo ibn Gabirol, també conegut com Avicebró: la seva obra poètica està animada per un mateix esperit, la vida, que vol ésser posseïda amb tota la intensitat possible; busca la saviesa per sobre de tot, patint la incomprensió i l'angoixa, al tenirla. Fou un innovador de la poesia secular hebrea, adaptant la poètica àrab: utilitza noves formes estròfiques i renova el llenguatge. Yehuda ha-Levi: està considerat com el millor poeta medieval en llengua hebrea. La seva obra principal és Diwan, una col lecció de poemes en els que fa un cant a l’amistat, l’amor i la natura; en aquesta obra també s’inclouen poemes religiosos que posteriorment es farien servir a la litúrgia jueva. És un poeta culte, autor d’una poesia lírica rica en metàfores i descripcions a on abunden les reflexions filosòfiques i religioses. És, també, el creador del gènere
sionida, poesia en la que es manifesta un ardent desig de trobar-se a Jerusalem. Abraham ben Meir ibn Ezra: La seva obra poètica és, d’un costat, una bella representació de l’escola andalusí, tant en la prosòdia com en la temàtica; i, de l’altre, en ella apareixen noves tendències poètiques que s’han de considerar precursores d’un nou període de la poesia hebrea. Els temes de les seves poesies reflecteixen un nou realisme provocat per la desfeta de les comunitats jueves després de la invasió alhomade d’Al-Àndalus. És pioner en el canvi dels temes amb un tractament heroic-burlesc front a les dificultats de la vida diària, crea nous gèneres, desenvolupa noves estructures estròfiques i potencia el realisme i l'estil satíric, una innovació en la història de la poesia profana del món jueu andalusí.
A partir del segle XV aquesta preponderància dels jueus peninsulars va passar a Itàlia, a on els nous regnes van acollir els millors representants de la cultura hebrea. Allà, poetes i escriptors van donar un nou impuls a la seva literatura influenciats pel Renaixement. A partir del segle XVI va sorgir un nou gènere que gairebé no havia estat conreat pels jueus, el teatre, que es va ocupar fonamentalment de la representació de drames bíblics i al legòrics.
LA IL LUSTRACIÓ הלכשהה La il lustració jueva va tenir com a màxims representants Judah Leib Gordon i Mendele Mokher Sefarim. Judah Leib Gordon: Les seves sàtires, d’un estil hebreu clàssic, van aconseguir despertar un nou sentit de la realitat i de la vida a molts dels jueus que vivien a Rússia, aconseguint un gran reconeixement en els guetos.
Mendele Mokher Sefarim és considerat el fundador de la literatura moderna i una de les veus més importants de la literatura hebrea. A la seva obra s’inclouen els costums, inquietuds i sentiments de les classes populars jueves, especialment les reduïdes als ghettos urbans. Va donar mostres d’una constant preocupació social que, gairebé sempre des de la perspectiva de la sàtira, s’interessava pels personatges populars i fonia, en el seu retrat, l’humorisme i la compassió. Un dels escriptors que més el va influenciar va ser Miguel de Cervantes, a la novel la a on queda més patent aquesta influència es Masot Binyamin ha-selisi (Viatges i aventures de Benjamí III). En ella, va mostrar un talant renovador i progressista que, al temps que defensava la legítima identitat del poble jueu, aprofundia en el seu interès per a què es lliurés d’una vegada per totes dels rígids límits que l’imposaven les seves tradicions més arcaiques.
ESCRIPTORS MODERNS םירפוס םיינרדומ A finals del segle XIX va sorgir el sionisme, que va fomentar un interès renovat per l’hebreu parlat i escrit, especialment entre els jueus d’Europa Oriental. Els escriptors més importants d’aquest períodes, tots d’origen rus, van ser: Hayyim Nahmán Bialik: La seva intensa producció poètica està inspirada en la infància, l’amor platònic, la bellesa dels paisatges i les seves vivències a l’escola talmúdica. Adherit al moviment sionista, algunes de les seves obres expressen dures crítiques a la resignació de la seva comunitat i denuncien la marginació i les matances. Saul Tchernjovski: Va escriure poemes reflexius i narratius, molt romàntics de vegades. Va conrear la poesia de la natura amb motius pagans. Cada vegada es va endinsar més en els temes de la vida i l’existència del poble jueus i en les persecucions patides. Va buscar noves formes d’expressió poètica com els idil lis, les balades i els sonets i va cantar la natura, la bellesa i l’amor.
SEGLE XX 20-המאה ה L’establiment dels jueus a Palestina va donar un gran impuls a la literatura, tot i això la prosa dels primers immigrants seguia emocionalment lligada al passat, mentre la poesia tractava temes més relacionats amb la vida moderna. Shmuel Yosef Agnón va rebre el premi Nobel de literatura el 1966, convertintse, així, en el primer israelià en rebre’l. Està considerat un dels més representatius escriptors de la literatura moderna hebrea. Els seus textos combinen elements nous i vells, possibilitant que moltes vegades el lector no pugui distingir a on comença la realitat i a on la fantasia. Els seus personatges intenten entendre’s ells mateixos i el món que els envolta. La seva millor novel la és Temol Shilshom (Ahir, abans d'ahir), una descripció de la grandesa de Palestina amb l’arribada de l’Aliyah (la immigració jueva a la terra d’Israel); però el pesar que domina la novel la reflexa el període en el que va ser escrita: els anys de l’holocaust jueu. La poetessa Rachel Bluwstein és, encara, una de les més llegides d’Israel. La seva poesia és lírica, exquisidament musical. El llenguatge és senzill però profund i ple de sentiment. Els seus poemes d'amor palesen un acusat sentiment de solitud, llunyania i enyorança per la persona estimada. En d'altres poemes tracta sobre el destí humà i la relació de la poetessa amb la seva pròpia i feixuga vida. També sobre la mort. Alguns dels seus poemes més populars manifesten el seu amor per Eretz Israel i la seva nostàlgia pel Mar de Galilea. Lea Goldberg: Tenia un estil modernista que semblava superficialment fàcil i que ella definia com “lúcid i transparent”; la seva rima podia arribar a ser molt complexa. La seva poesia tracta de la soledat i el trencament de les relacions, amb tons tràgics que alguns atribueixen a la seva
pròpia soledat. La seva obra està molt influenciada per la literatura clàssica occidental. Alguns dels seus llibres infantils han esdevingut clàssics de la literatura hebrea com Dira Lehaskir (Es lloga apartament). Nathan Alterman: poeta excels del modern Israel i un dels grans forjadors de la identitat del país. Va formar part del grup “Iajdav” que apostava pel modernisme europeu i criticava la generació anterior acusant-los d’aferrar-se a la mètrica i rima rígides i a un llenguatge debilitat pels elements arcaics. El llibre que més va caracteritzar el grup va ser el primer poemari d’Alterman, Kojabim Ba’Jutz (Estels fora) amb el que va iniciar una línia neoromàntica caracteritzada pel virtuosisme mètric que no va abandonar mai. Junt amb aquesta faceta lírica, va conrear una poesia nacional judeoisraelià en la que tractava temes com la Shoá, l’arribada a Israel, la independència o el dret històric del poble jueu a la seva terra ancestral. El seu poema Magash Ha’Kesef (En safata de plata), en el que un jove i una donzella no desperten gratitud tot i que han servit “en safata de plata” l’Estat renascut a les noves generacions d’israelians, encara es llegeix els dies de commemoració israelians fent al lusió a la sang dels joves que cauen a les batalles permetent, així, l’existència de l’Estat d’Israel. A partir de 1950 la literatura israeliana, igual que la d’Occident, es va preocupar més per l’individu i els seus problemes de soledat i alienació. Entre els narradors que tracten aquests temes trobem: Amos Oz, escriptor considerat un dels més importants en hebreu. La seva narrativa tracta les inquietuds i la diversitat ideològica dels israelians de totes les tendències polítiques i espirituals que coexisteixen al seu país, mostrant la tensió i el delicat equilibri de la societat en la qual viuen, capturada entre l'horror de l'immediat passat anterior a la creació de l'Estat d'Israel i l'inacabable conflicte bèl lic amb els seus veïns palestins. El seu estil intensament apassionat i d'atmosfera gairebé febril en ocasions és, per moments, profundament poètic.
Aharon Appelfel: La seva obra és reconeguda mundialment com a una de les més profundes exploracions literàries sobre l'Holocaust, i ha estat aclamada internacionalment per la crítica i els lectors. Abraham B. Yehoshúa: escriptor compromès amb el procés de pau entre israelians i palestins; a la seva obra plasma la passió, hostilitat i odi en el fons de persones aparentment civilitzades, entre éssers que es troben molt a prop l’un de l’altre. Entre els poetes, cal destacar: Yehuda Amichai: es caracteritza per tractar elements considerats prosaics com els tancs, avions, combustible, contractes administratius, etc. que es converteixen en una realitat poètica notable pel desig de confrontar i reflectir els problemes vigents i retratar amb una nova duresa i ironia l’ambient social contemporani. A això se li uneix l’ús innovador de l’idioma hebreu en varis estrats en el que es combinen i desdibuixen els elements de l’hebreu clàssic amb el modern.
El 2011 un grup d’experts internacionals van triar els 100 millors llibres de la literatura moderna jueva, els 10 primers són aquests: 1) Contes de Mendele Mojer Sforim (1869)
2) L’egua (1873), Mendele Mojer Sforim 3) Cendres a les mànigues d’un jove (1954), Dannie Abse 4) Un hoste que es va quedar a dormir (1939), Schmuel Yosef Agnon
5) Una història senzilla (1935), Schmuel Yosef Agnon 6) Ahir, abans d’ahir (1945), Schmuel Yosef Agnon 7) L’alegria dels pobres (1941), Natan Alterman 8) Poesia selecta, Yehuda Amichai 9) Pioners (1904-1905), S.Anski 10) El Dybuk (1911), S.Anski