Els emígranls Parlant d'aquesta obra en reprodu'im alió que en diu N'Ambrosi Carrion en el seu «Estudi Crític» que precedeix l'edició d'«Els Emigrants» de les «Obres Completes d'Ignasi Iglesias»: L'any 1915, en aquell temps en qué el Teatre Cátala havia deixat de funcionar a Barcelona per a aixoplugar-se en les escenes mes modestes de fora de la ciutat, cap i casal de Catalunya, PIglesias va voler donar fe de vida estrenant, per una sola representado, el seu gran drama «Els Emigrants». Pou al Teatre Principal de Terrassa on tenia lloc aquest esdeveniment, i el mateix Iglesias, per haver abandonat el paper de protagonista Jaume Borras, es va encarregar d'interpretar-lo. Aquesta obra, que té la vastitud d'una pintura mural, és un retorn al teatre de la gran época de l'Iglesias. Pero, a mes d'un gran sentit social, el té patriótic, perqué exalca l'amor a !a térra, no amb el sentit i coloraines bañáis de les imatges de cant de senyera, sino per quant és nodridora d'homes, per quant s'ha de treballar-la i estimar-la per ésser pastada amb la carn mateixa deis homes. Tota l'obra está plena de ressonáncies emocionáis i té un gran ambient misterios, com de llegenda. Pero, el tema, a molts no els va semblar prou interessant perqué a Catalunya no existeix gairebé el problema de l'emigració. Aquest sentit crític tan migrat de recloure les manifestacions literáries ais aspectes i conflictes purament locáis, és un gran mal de les nostres lletres. S'ha arribat a prendre per article de fe que, per a fer literatura catalana, cal tractar assumptes del carrer d'En Cirés, del barri de Sant Pere, de l'Eixampla, o, quan es va d'aristócrata, de l'Avinguda del Tibidabo o el Passeig de la Bonanova. I, si es surt de ciutat, no es pot anar mes enllá de Llofriu. Tot l'altre no és cátala. En lloc d'obrir l'esperit de la nostra 138 -
térra a totes les inquietuds universals, es tracta de reduir aqüestes al problema doméstic de Catalunya sencera. Mentre el nostre art i la nostra literatura tinguin aquest baf actual d'escudella i aquest regust de carn-d'olla, estarem, per voluntat propia, al marge de l'art i la literatura del món, d'aquells que és per a tots els homes, i malgrat els fums actuáis de professionalisme, no es passará d'un amateurisme, mes o menys interessat económicament. «Els Emigrants», fins a l'hora present, no s'han tornat a representar ni s'havien imprés. De l'obra d'Ignasi Iglesias en reproduim les primeres escenes del tercer acte, per reflexar la característica dominant d'«Els Emigrants». ESCENA PRIMERA La Rosa, sola, immediatament, l'Ursula, la Lena i la Rita, junt amb deu dones velles del poblé ROSA
(A l'interior de casa seva, gronxant el seu ful en el bressol, tot cantantII, en veu baixa, una caneó adormidora.): Dorm: fes non-non, angelet de ta [mare, ben abrigat i al caliu del bressol, que per pujar-te i fer-te horne, ton [pare, té mes virtuts i alegries que el sol. (Per l'esquerra del fons, venint peí pont¡ compareix l'Ursula, la Lena i la Rita, seguides de les deu dones velles, totes amb mantellina negra de merí, posada al cap, i uns rosaris a la má. Porten, a mes, cada una, un fanalet o un tros de ciri enees, un gavell de flors boscanes i alguna corona de perpetuines. Es dirigeixen, hierátiques, amb els ulls baixos, molt abatuües, ais graons de