Díscurs presidencial Llegit peí seu autor en els Jocs Floráis de La Bisbal, celebráis el setze d'agost del mil noucents cinc. Catalunya, triomfant, reviu esplendorosa, afinant-se cada dia mes la seva ánima. Els sembradors de la ilavor nova, després de grans esforgos, vegeren grifolar la sement; els grífols verdejan ts, per gloria nostra, s'han fet tiges, que, assaonades peí sol d'or que les besa, han granat arreu abundases espigues, les quals, collidores, es balancegen i colltorcen de tan plenes. Tot floreix, i grana avui a la nostra térra, per embaumar-nos el cor i coronar-nos la testa. Els poetes i artistes, uns i altres amb llurs cants i amb llurs obres, enardits per l'ideal de redempció que els homes generosos senten, treballen amb constancia, dixondint deis esperits somorts que, fins al gran esclat del pensament cátala modern, resten encara retuts i amb les ales plegades, sense esma d'emprendre el vol. Catalunya reneix mes forta que mai amb la mirada joiosa de cara a la Lum, anunciant com l'alosa matinera l'alba de la nostra Uibertat que ja enrióla el cel, precursora de noves lluiíssors mes vitáis i mes resplendents, a mesura que el dia va aixecant-se. Ja estem encamináis, els catalans, fent via triomfalment dret al cim de les nostres aspiracions. Tots els obstacles que se'ns oposin serán inútils per a deturar-nos a mans de la autonomia individual i conectiva, lluitem encoratjats, fits els ulls en l'esdevenir a dintre casa nostra, i en el bé de tots; que nosaltres, per egoistes que semblem, no hem de pensar en universalitzarnos, a fi de no perdre en intensitat el que podríem guanyar en extensió deslliuradora. Per qué sospitar per la llibertat deis que son lluny i deis que conviuen amb nosaltres si nosaltres maios -
teixos encara som esclaus? No; no ni fa res que, tancats en aquest criteri, conservant-nos sencers amb carácter propi, apareguem davant els nostres enemics com un poblé petit i humil en un recó de món. El sol, ais nostres ulls, també no és de petit, i emplena l'espai de llum. Aquesta formosa allegoria se la forja la meva imaginació optimista cada vegada que veig una festa literaria com la que en aquests moments tinc l'honor de presidir. Pero, per desgracia nostra, encara no hi som a aquests temps venturosos que veu la meva fantasia. Els poetes i els artistes en general no son encara els veritables cantors populars deixondidors de les animes adormides. Els Jocs Floráis no arriben a cristallitzar l'esperit modern de la nostra térra i la nostra deslliuranga no és un fet com jo en els meus entusiasmes somnio. El nostre poblé ha viscut i viu encara abandonat de tothom; els artistes i els pensadors de casa, fins ais mes actius i generosos, amb poques excepcions, viuen completament distanciáis deis humus, no havent-hi gairebé cap que d'una manera heroica canti els ideáis redemptors que avui trasbalsen el món. En aqüestes circumstáncies, dones, qué té d'estrany que els nostres obrers se'ns presentin a primera vista com incapagos de capir la labor refinada deis escriptors catalans si aquests no s'acosten a ells, no conviuen amb ells i no participen de llurs dolors i llurs esperances? Doneu-li al poblé (que al cap i a la fi és el llevat gloriós amb qué es fan les grans obres) tan refinadament com vulgueu, quelcom en qué vibri el seu propi esperit i els seus propis anhels de justicia; apollemeu pietosa i heroicament les seves angoixes doloroses posant-hi de part vostra un perfum d'amor i de simpatia, i veure com us compren i us respecta, i com se li aclareixen els ulls davant la llum retornadora del vostre