Capítol 1 Julieta
De sota un muntonet de farina treu el nas la rateta Julieta, blanca i fina com un cotonet. S’espolsa el nas rosat i les orelles rodones i també rosades. S’estarrufa, es passa les manetes per tot el cos per allisar-se el pèl i a continuació es guarneix amb un llacet lila que es lliga al coll. Està llesta per començar un nou dia, un nou dia que estarà marcat per la rutina: esmorzar, llegir la lliçó que toqui, passejar per les rodalies a la recerca de grana, llavors i arrels i tornar cap a casa, a l’amagatall.
La Julieta no pot campar per on vol. Viu amb la seva mare en un molí de blat.
És un dels pocs molins que queden a la comarca. El mantenen com a atracció turística, perquè es pugui reviure un temps passat de fa molts i molts anys.
La mare de la Julieta, la senyora Carlota, és una senyora rata, rodanxona, amb el pèl blanc com la seva filla, però amb unes ulleres grosses i un davantal de color verd, sempre pigallat de farina.
Com que tenen el molí per a elles soles, doncs estan sempre molt tranquil·les. I quan hi van visitants procuren amagar-se dins de casa o bé quedar-se a fora ben lluny, fora del seu abast. La Julieta, però, és una ratolina curiosa i sovint s’acosta massa als turistes, com aquell dia que...
Era al juny, la vigília de Sant Joan. Les visites s’acabaven a les sis de la tarda,
però una família es va quedar pels voltants fins que es va fer fosc. Llavors, de cop i volta, se sentí un fort xiulet i un espetec al cel, que es va omplir de bigotis de colors, o almenys així ho va percebre la Julieta. Bigotis enroscats de color vermell, de color blau, groc i blanc. Eren de llum i tot seguit desapareixien.
La rata Carlota, espantada, va córrer a buscar la seva filleta, que s’havia quedat palplantada davant l’espectacle. Bé prou que l’estirava per la cua, per les potetes, per les orelles... no hi havia manera. La Julieta, amb la boca oberta, ensenyant les dues dentetes superiors, mantenia uns ulls rodons i negres que voltaven en cercle, com hipnotitzada. Quan els llums es van acabar, va fer un sospir i tornà a la realitat.
—Ooooh, mama, ho has vist? Això és la màgia.
—No, no i no, això és molt perillós.
No t’hi acostis més.
La Carlota l’agafà de la mà i se l’endugué ràpid, encara sota els efectes de l’emoció.
L’endemà, la Julieta insistí a sa mare perquè la portés a veure més llums de colors en forma de bigotis. Però la resposta sempre era la mateixa: «No, no i no, això és molt perillós!!! Jo tampoc no ho havia vist mai, això és pitjor que els llamps perquè surt de terra, puja i torna a baixar. Si els tornes a veure, fuig de pressa».
Han passat molts mesos d’ençà d’aquell dia i ja tornem a ser a principis de la primavera.
La Julieta no entén per què hi ha tantes coses perilloses. Per a la seva mare, la Carlota, tot fora del molí és perillós.
La rateta té tants desitjos de conèixer el
món exterior! Cada dia llegeix al costat de la mare lliçons de matemàtiques i de geografia, se sap els noms dels rius i dels mars, de valls i muntanyes, però mai no ha vist un riu, ni la mar, ni les valls. I cada dia que passa està més trista. De vegades, al matí, ja no s’espolsa la farina del nas ni es posa el llaç de color lila. Tot el dia camina amb el morro enfarinat, fins i tot les formigues li diuen Farinetes.
Avui, però, serà diferent. Després d’esmorzar un bon plat de cereals, la Julieta surt a fora i sent una xiscladissa intensa, alça la vista i veu una gran bandada d’ocells que arriben a la comarca.
De seguida pregunta a sa mare:
—Mama, qui són aquests ocells i d’on venen?
—Són orenetes —li respon la mare— i venen de l’Àfrica.
—Aaah! Àfrica, el continent ple de selves i deserts —recorda la Julieta.
—Sí, veig que ho has après. Molt bé!
—Sí, però per què venen? —insisteix la rateta.
—Doncs venen a passar l’estiu. Quan faci fred se’n tornaran.
—I no és perillós volar tan alt i tant de temps? —torna a dir la rateta.
—Els ocells estan fets per volar. Clar que sempre n’hi ha algun que cau.
Però la Julieta veu que s’arrisquen. I se’n va tota pensativa. A ella també li agradaria arriscar-se si pogués veure tot allò que llegeix als llibres, i sobretot els bigotis de colors.
Llavors, després de sopar i tota sola sota el muntonet de farina, té molt clar que la seva mama no la deixarà mai marxar del molí, perquè té molta por de tot,
tot ho troba perillós, i decideix escriure-li una carta de comiat:
«Mare, cada dia estic més trista, perquè necessito conèixer nous llocs i no tinc prou amb la seguretat del molí. Vull fer com les orenetes: volar cap a nous indrets i viure mil aventures. Estaré bé.
Tot el que m’has ensenyat ho porto amb mi. Has estat una gran mare. Fins aviat.
T’escriuré. Julieta».
L’endemà, la mare troba la carta damunt el piló de farina i es posa a plorar.
Però després s’adona que cada rata té dret a viure la seva vida i la seva filla s’hauria mort de tristesa si no hagués triat marxar.
De tot cor, li desitja molta sort.
Capítol 2
La meva amiga Farinetes
Xip-xap, les potetes dins del fang. «Quin camí tan enganxós!», pensava la Julieta.
Havia sortit ben d’hora al matí, carregada amb un petit sac a l’esquena que s’havia cosit ella mateixa amb roba d’altres sacs del molí. Hi portava grana i llavors i una petita manta per a les nits fredes.
Era plena primavera i cada dia plovia una mica al vespre perquè, com diu la dita, «pel maig, cada dia un raig». Havia emprès el camí que sortia arran del molí i l’havia anat seguint. Com que era de
terra i era moll, el fang se li enganxava a les potes. Passava a prop dels bassals i veia les granotetes saltar. La Julieta sentia nostàlgia, girava el cap i veia el molí al fons. Deixava una vida plàcida, còmoda, al costat de la mare. Tanmateix el neguit que sentia per poder sortir del cau i conèixer les meravelles que llegia als llibres era massa intens per amagar-lo.
Amb el temps, aquest neguit l’hauria convertit en una rateta trista i ensopida.
Aviat arribaria a un revolt i ja no veuria el molí. Mai més ben dit. En fer l’última giragonsa, una baixada i una àmplia plana: era el poble. El panorama havia canviat de cop. Va engrescar-se a baixar ràpid i més ràpid fins que ensopegà amb unes barres de ferro a terra. «Els raïls del tren!», va exclamar. Només els havia vist dibuixats quan estudiava el ferrocar-
ril. «Els seguiré i aniré a parar al tren», va decidir. En arribar a l’estació, la Julieta obrí la boca i ja no la pogué tancar. Quins vagons tan enormes, semblaven de ferro o de fusta. Eren molt alts. Com hi podia pujar?
Primer es va enfilar a uns bidons i d’allà va fer un salt fins a una de les rodes. Però, ai!, gairebé rellisca i cau avall. Fent equilibris es mantingué dalt la roda i la va anar seguint fins a arribar a la porta del vagó, que estava un pèl oberta. Ufff! «Entraré aquí, segur que estaré bé!». Com que era molt flexible, va estrènyer la panxona, es va estirar i es va colar per l’escletxa de la porta. «Uff! Ja soc a dalt!», va exclamar.
De darrere unes caixes va treure el morret un ratolí marró envoltat de pellofes de civada, amb els cabells esbullats, uns ullets rodons, vius i brillants,
i un nassarró negre i punxegut amb bigotis; a sota, dues senyores dentetes que mossegaven el llavi inferior. «I tu qui ets, per què ets aquí?», va preguntar tot seguit el ratolí.
—Ai! No sabia que hi havia algú, és el primer forat que he trobat.
—Em dic Giuseppe, i tu?
—Jo soc la Julieta.
—Per què portes farina al cap?
—Ah! És que visc en un molí i hi ha farina pertot arreu. Els meus amics em diuen Farinetes.
—Doncs a mi m’haurien de dir en Pellofes, perquè sempre busco vagons de cereals per passar-hi la nit i atipar-me abans de dormir. L’endemà, porto el cap ple de clofolles.
Els dos ratolins van continuar la conversa i es van explicar les seves vides.
El Giuseppe portava dos anys viatjant. No tenia un destí fixat. Passava uns quants dies en ruta i quan trobava un lloc bonic s’hi quedava per conèixer-lo de dalt a baix, en rodó, com deia ell, perquè el voltava per tots costats.
Li agradava fer amics, aprendre els seus costums i col·laborar amb ells.
Tastava els seus aliments i els explicava tot el que sabia sobre cuina i altres habilitats. En Giuseppe no llegia llibres, però coneixia un munt de poblets, rius i muntanyes.
La Julieta li va explicar la seva curta experiència i el seu objectiu més immediat: veure un altre cop els llums de colors que semblaven bigotis de ratolí.
En Giuseppe li va oferir uns granets de civada i la Julieta el va convidar a unes llavors de lli.
Mentre mastegaven i assaborien l’esmorzar, el tren es va posar en marxa. El primer viatge de la Julieta acabava de començar. No sabien cap on anaven, però, com diuen els llibres, tots els camins porten a Roma, que vol dir que tots els camins, més tard o més d’hora, ens porten al nostre destí.
