La botiga del Vador

Vador Almendra Vila

botiga La del

Capítol 1

L’arribada dels hàmsters

—I a aquest petitó, quin nom li posarem? —va dir el Vador—. A veure, a veure... Ja ho tinc: et diràs Kiwi!

I així és com el Vador va posar-li el nom al nostre protagonista: un petit hàmster amb el pelatge marró, semblant a la pell d’un kiwi, i amb un pèl blanc i fi que li cobria la cua, les potetes, la panxa i el contorn de la boca. Els ulls, negres i brillants, també eren com les pipetes dels kiwis.

Aquell dia el Kiwi va arribar a la botiga dins d’una gàbia de plàstic no gaire més gran que una capsa de sabates que compartia amb els seus cinc germans.

Al germà més rodanxó, el Vador li va posar de nom Bola. Al que feia girar més ràpidament la roda li va dir Turbo. Al més pelut, Llanut. Al que tenia el color de pèl més clar, Panís. I al més fosc, Carbó. Quan el Kiwi va sentir el seu nom, li va semblar que li havia tocat el més bonic de tots.

Tot i que el Kiwi havia nascut el mateix dia que els seus germans, no ho semblava, perquè el Kiwi era molt més petitó. No menjava gaire i per això no tenia el pes que li tocava a la seva edat, unes tres setmanes.

Només feia un dia que l’havien separat de la seva mare i les seves germanes. El Kiwi les havia enyorat molt, però quan va veure el Vador, ja no hi va pensar més. De seguida es va sentir captivat per aquell home de rostre afectuós.

El Vador era un home gran, d’estatura mitjana i cabell canós. Tot i l’edat que tenia, es conservava prou bé. La cara era lluent com una lluna i els ulls li resplendien com si els tingués plens d’estels. Però el que més caracteritzava el Vador era el somriure, que duia contínuament dibuixat als llavis. La gent que entrava a la botiga sempre sortia meravellada per la seva amabilitat i simpatia.

Al Vador li agradaven molt els hàmsters, perquè de petit n’havia tingut un de mascota i n’hi havia quedat molt bon record. Això i el fet que fos una bona persona va donar peu a l’inici d’una relació especial amb el Kiwi. D’altra banda, com que el Kiwi era un animalet molt dòcil i amorós, de seguida li va agafar confiança.

El Vador va col·locar la gàbia dels hàmsters sobre una tauleta allunyada de l’aparador. Com que els hàmsters es passen la nit en vetlla i dormen durant el dia, a aquell racó de la botiga gairebé no els tocaria la llum del sol.

Cada vespre, després de tancar, el Vador netejava les gàbies i donava menjar als animalets. Quan acabava solia agafar el Kiwi, que, de tots els hàmsters, era el primer a despertar-se. El Vador seia a una cadira i, mentre recuperava forces, el deixava córrer pel terra de la botiga, que era de rajoles de granit. Al Kiwi li encantava amagar-se darrere els sacs de pinso. Després d’estar-s’hi una estona ensumant-los, treia el nas a poc a poc per veure si el Vador el buscava. Quan feia això el Vador es posava a riure i el Kiwi se sentia d’allò més feliç.

Tot seguit el Vador li donava alguna cosa per rosegar. De costum, deixava un grapat de pipes davant la cadira i el Kiwi s’hi apropava per menjar-se’l. De tant en tant, el Vador també li deixava alguna cosa més sucosa: mig granet de raïm, un trosset de poma, un brot de bròquil o fins i tot un crostó de pa. Mentre el Kiwi menjava, el Vador li explicava històries de quan era petit i de com s’havia anat fent gran. Al llarg de la seva vida, el Vador havia somiat moltes coses, però només n’havia aconseguit unes quantes. Tot i això, estava satisfet perquè els últims anys havia pogut dedicar-se al que sempre li havia agradat: fer de botiguer.

A la botiga del Vador tots els animals eren ben acollits i també ben tractats al marge de com fossin.

—Grans o xics, clars o foscos, peluts, amb closca o plomes, tots formeu part d’aquesta botiga i algun dia trobareu algú amb qui compartir la vostra felicitat —cantava sovint el Vador per animar l’ambient.

Però al Kiwi no li feia gens de gràcia pensar que algun dia entraria algú i se l’emportaria lluny del Vador. És per això que no s’esforçava gens ni mica quan entrava un client interessat en un

hàmster. Si veia que algú s’apropava, corria com un llamp a amagar-se sota els encenalls de fusta i paper que conformaven el llit de la gàbia, o bé s’arraulia fins a desaparèixer del tot darrere del plateret del menjar. El Vador hi havia cops que no el veia, però quan el descobria, obria la tapa de la gàbia i l’agafava. Tot rient, comentava als clients el que era capaç de fer el Kiwi: córrer durant hores a la roda, excavar nius a la gàbia, omplir-se les galtes de menjar i, sobretot, escoltar amb atenció la gent. Però el Kiwi estava de sort. Per alguna curiosa raó, els clients que es decidien a comprar sempre acabaven enduent-se a algun dels seus germans.

El Kiwi no va tardar a adonar-se que al Vador li passava alguna cosa estranya. Sovint s’oblidava de netejar alguna gàbia, de canviar l’aigua o d’endreçar el material nou que havia arribat. També hi havia cops en què no recordava on havia guardat les coses, com obrir la caixa enregistradora o el final de les històries que li explicava. El Kiwi estava molt preocupat pel Vador, però, malauradament, no podia fer-hi res per ajudar-lo.

Un dia, quan el Vador xerrava amb el Kiwi, va treure de la butxaca un potet de plàstic ple d’unes pastilles rosades.

—Ai, Kiwi, el cervell ja no em treballa com abans! —li va dir el Vador amb veu trista mentre obria el potet i s’empassava una d’aquelles pastilles.

—Hiiic, hiiic —va fer el Kiwi com si ell també les volgués tastar.

—Tenen gust de maduixa —va comentar el Vador—. Si encara ets amb mi quan arribi la temporada de les maduixes, te’n portaré perquè les tastis. Ja veuràs com t’agradaran!

El Kiwi va intentar imaginar quin gust devien tenir les maduixes i també com devien ser. No n’havia vist mai cap, però si feien la mateixa olor que la pastilla que acabava de prendre el Vador, segur que devien estar boníssimes.

Els dies següents el Kiwi va somiar que corria per la botiga i que, quan s’amagava darrere els sacs de pinso, hi trobava una pila de maduixes grans com a pilotes. Aleshores sentia riure el Vador, feliç que les hagués trobat.

Suricatos

El Vador regenta una botiga d’animals de companyia. Entre les seves mascotes hi ha el Kiwi, un hàmster més petit que la mitjana amb qui té una relació molt especial. El Vador, però, comença a perdre la memòria, i aviat no pot fer-se càrrec de la botiga. Qui el substituirà és la Carlota, una dona que no té cap intenció de vetllar pel benestar del Kiwi i la resta d’animalets que, com ell, són peculiars. A partir d’aquí el Kiwi, amb l’ajuda dels seus amics i d’una pastilla que el dota de capacitat lectora, haurà d’elaborar un pla per escapar de les urpes de la Carlota abans no sigui massa tard.

Aconseguiran el Kiwi i els seus amics trobar una nova llar?

Valors implIcits:

Es tracta d’una història protagonitzada per uns animalets, que tot i ser menystinguts, seran capaços de lluitar pel seu futur i viure una extraordinària aventura amb què els lectors podran aprendre valors tan importants com: l’acceptació de les diferències, l’autoestima i la confiança en un mateix, l’amor i l’amistat. I també que mai ens hem de rendir ni perdre l’esperança.

A partir de 10 anys

babidibulibros.com