Il·lustrat per Chairim Aida Morros
Capítol 1
Clara. Per què no somriu la Mariona?
Per fi ha arribat l’estiu i deixem enrere la primavera, gairebé inexistent des que el maleït canvi climàtic ha capgirat del tot les estacions. L’estiu és la millor època de l’any, sense cap mena de dubte!
Me’n vaig a dormir molt més tard, vull ballar totes les cançons, puc anar amb l’skate per tot arreu i l’adrenalina em recorre les venes.
Ja de per si soc molt moguda, em costa concentrar-me i la mestra sempre em diu que m’estigui una mica quieta. Ja m’agradaria, però és que no puc, els braços i les cames em van més ràpids que el cervell. És per això que quan escric faig moltes faltes d’ortografia, però a la pista de
bàsquet soc la millor agafant el rebot i fent triples. Aquest és el meu àmbit, a la pista o sobre rodes, però movent l’esquelet!
I tu, on brilles?
L’apartament de la Costa Brava on anem cada any amb el pare ja no és el mateix. És a dir, sí que és el mateix, però des que la mare va morir fa dos anys, no. Ara l’apartament és de color gris, com si tots els colors haguessin marxat amb ella. La veritat és que la trobo molt a faltar, però per sort m’ha ensenyat moltíssimes coses, i la més im-
portant és que, passi el que passi, «sempre endavant!», com em repetia. I així ho faig tots i cada un dels dies, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir, sempre endavant de la mà del pare, el millor pare del món, a qui, encara que no ho vulgui reconèixer, li està costant molt tirar endavant, però jo tinc força per fer-ho pels dos. Som un superequip!
L’estiu és diferent que la resta de l’any. Per algun estrany motiu que mai entendré, les normes canvien quan arribem a la platja. Ja no mengem bròquil, ni fruita cada dia, ni bevem aigua. Tota aquesta dieta perfectament equilibrada, sense grasses saturades ni sucres afegits, queda totalment substituïda per la dieta de les patates fregides i el gelat de xocolata. Perquè mai n’hi ha prou, de gelat de xocolata!
A més, és com si els perills que ens assetgen durant l’any desapareguessin. Es pot anar amb xancletes tot el dia, ens dutxem molt més de tant en tant i, com que estem en un poblet petit, anem amb l’skate per tot arreu. Aquest any he arribat l’última. Tot l’Escamot ja era aquí. He enviat un missatge per fer la primera quedada de la temporada. Segur que aquest estiu serà espectacular i trobarem un nou cas per inves-
tigar. Si t’hi fixes bé, l’entorn és ple de misteris per descobrir.
Em fa ràbia quan els adults em pregunten què vull ser de gran. Jo de gran no seré detectiva; ja en soc ara. És només que llavors el món em prendrà seriosament. Però els dots detectivescos, el nas que et fa ensumar nous casos, els ulls que et fan observar allò que per a altres és imperceptible, el gust dels ingredients secrets i el tacte dels solcs, de les imperfeccions més petites, això no s’aprèn a cap escola de detectius. Això es té o no es té, i jo ho tinc.
Obro la finestra de la meva habitació i hi deixo entrar una mica de color. De rebot, amb els tons blaus del cel i del mar, també hi entra una olor d’aigua salada que m’activa les neurones. Agafo la motxilla, hi poso una ampolla d’aigua, la llibreta d’observacions, les claus de casa i un bitllet de deu euros que m’ha donat l’àvia. «Perquè et prenguis un refresc!», m’ha dit baixet mentre em donava el bitllet d’amagat. Casc, genolleres i skate, no necessito res més per endevinar que serà el millor estiu de la història. Dic adeu al pare, torno enrere perquè m’he deixat de fer-li un petó i torno a sortir per la porta. Sé que haig de ser a casa a l’hora de
sopar; suposo que quan sigui l’hora m’avisarà l’estómac amb el so tan particular que té per dir-me que l’alimenti.
Començo a rodar pel passeig del poble de costa que tant m’agrada: nens petits, avis que van superlents i parelletes enamorades. Fa molta calor. Com poden anar tan enganxades i abraçades? Suposo que quan estàs enamorat no tens calor ni generés suor per tot el cos, perquè, si no, quin fàstic! Per variar, arribo l’última i ja m’espera tota la colla. El primer que em veu és en Pere, que segur que ha arribat ben puntual, i avisa tota la resta. La Júlia i l’Eloi estan ben despitats, segur que explicant acudits i parlant d’alguna bajanada.
La Mariona em somriu. Ella sempre em somriu i m’agrada molt quan ho fa. Faig una pirueta final per impressionar-los una mica.
—Clara, no és moment de fer piruetes per lluirte. T’estàvem esperant! —m’etziba el Pere, que sempre és el més senyut de tots.
—Ja he arribat, Pere. Relaxa’t, que és el primer dia —li responc agafant l’skate amb una mà i traient ferro a l’assumpte.
—És que encara no t’hem explicat què ha passat —em diu la Mariona, que ja ha deixat de somriure.
Em preocupa que la Mariona no em somrigui. M’agrada molt quan ho fa. M’adono que l’Eloi i la Júlia no estan explicant acudits; més aviat al contrari.
—És terrible. Un grup de lladres ha entrat a robar a casa de l’Albert fa una setmana. L’àvia m’ha dit que es van endur moltes coses i que ho van deixar tot ben regirat! —crida l’Eloi, nerviós.
—Fa quatre dies van robar a casa la Roser i en Cinto; els de la casa de xocolata —m’explica la Júlia.
La casa sembla de xocolata perquè van pintar-ne les parets de color marró, però ho van fer tan malament que hi van quedar marcades unes gotes molt grosses, com si s’estigués desfent pel sol. La Júlia té una imaginació desbordant, sempre li posa nom a tot. A la meva llibreta de detectiva que sempre porto a sobre hi ha una foto de la casa, com tantes altres coses que capten la meva atenció.
En aquell moment ho veig clar. Hi ha una banda de lladres que està assetjant el meu poble, el nostre poble, i això no ho podem permetre! M’expliquen el cas, però la panxa em rugeix, així que sé que és hora de tornar a casa. Quedem demà a les deu del matí a la platja. Prometo a en Pere que seré molt puntual i marxem tots sobre rodes.
Arribo a casa just a temps per ajudar el pare a parar taula. Sabia que la panxa no em fallaria. Per sopar hi ha pizza amb pernil dolç i xampinyons. Comença la dieta no saludable. Aquest estiu serà la bomba!
Som un grup d’amics valents i una mica esbojarrats. Som l’Escamot Tabalot! Cada estiu ens retrobem al nostre poble vora el mar per resoldre els misteris més trepidants, i mai se’ns escapa una, però… aquest estiu ens espera el cas més difícil. Uns lladres han robat en diverses cases del poble i s’han endut obres d’art molt valuoses. Qui s’amaga darrere aquests furts tan estranys? Determinats a protegir el nostre poble, l’Escamot Tabalot ens posem en marxa! Aventures, secrets i sobretot amistat es combinen en aquesta història que et farà observar atentament el món que t’envolta. Que no se t’escapi cap pista!
Si no lo leo no lo creo