Aquells dies a casa

t

Aquells dies

a casa Júlia Puntí

1 . El dia abans

Hola! El meu nom és Roc, un nom, per cert, que últimament està molt de moda. Els meus pares me’l van posar per la cançó, sabeu quina vull dir, no? Aquella de Lax’n’Busto que diu «Trepitja fort!» Es veu que a ma mare li agradava molt de joveneta aquest grup, i al meu pare el nom també, el grup, no tant. La veritat és que la cançó parla poc de mi. Explica la història d’un nen fort, que domina la piscina, encisa a tothom amb el seu somriure i trepitja molt fort. Jo soc més aviat el contrari, de petit la piscina em feia poca gràcia, sobretot quan havia de ficar-hi el cap. I, a veure, no és que no tingui un somriure bonic, eh? Però a mi això d’encisar a tothom i trepitjar fort, doncs no em va gaire, prefereixo seure a mirar un conte o explicar-li coses a la gent que conec. La cançó sembla que parli més aviat del Rai. Ah! Clar, no sabeu qui és el Rai. És el meu germà petit. Ell sí, la piscina, platja, córrer, saltar, trepitjar fort i donar

3

alguna plantofada de tant en tant, això sí que li va. Quan fa un somriure dels seus, deixa tothom bocabadat. Què hi farem, jo tinc una cançó i ell, doncs la lletra. Bé, aquesta història ve perquè tinc ganes de compartir amb vosaltres una de les etapes més estranyes de la meva vida. Jo era el que se’n diu molt petit, tot just aquell curs havia començat l’escola «dels grans». Però ho tinc tot ben gravat, com si fos una pel·lícula. El dia havia començat com sempre. El pare em va despertar dient que ja era molt tard. Em vaig queixar, no em volia vestir, i la mare, com que era dijous i tocava col·le, va ajudar-me a vestir-me. Vam baixar al menjador, el Rai i el pare ja estaven esmorzant. El pare es va dirigir a la mare: —Quina pena que avui no dinem junts. —Ja, tinc excursió. —On vas? —Oriol, no ho sé, ara no ho recordo, vaig de bòlit. Jo volia aprofitar el migdia per fer informes. No sé quan els faré. —Aquest cap de setmana et deixem tranquil·la a l’apartament i avances. —Sí home! Jo també vull anar a jugar a la platja! Ja veurem. Alguna cosa haurem de fer. M’hi posaré als vespres. Bé, l’excursió potser estarà bé, anem al Montseny, crec. M’has fet el dinar? —Sí, entrepà de truita. —Gràcies! El pare a casa és l’encarregat de la cuina. És el seu 4

territori. Bé, de la cuina i de moltes altres coses, la mare és una mica desastre en aquest sentit. Els dijous els pares dinaven junts al bar del costat de l’escola. Perquè no us ho he dit, però ma mare és mestra, i en aquell moment treballava a la meva escola. La mare em va mirar: —Roc, avui no vindré a veure’t a l’hora de dinar. —Per què? —Vaig d’excursió amb els padrins i padrines. —Llavors qui em vindrà a veure a l’hora de dinar? —Li diré a la Noèlia que vingui, d’acord? La mare i jo teníem un pacte. Quan em deixava a l’acollida jo no plorava perquè ella després em venia a veure al menjador. Em feia un petó i marxava, però venir aquella estona era sagrat. Si no venia, jo era la primera cosa que li feia saber si em venia a recollir a la tarda. A mi m’agradava molt l’estona del menjador, no sé ben bé per què. Físicament era el lloc menys acollidor de l’escola però tenia alguna cosa especial. Potser era el fet que vinguessin els padrins i les padrines, els nens i nenes de 6è, a ajudar-nos. El primer dia que la mare va marxar d’excursió amb els 6è, jo em vaig posar molt trist i va tenir la brillant idea de dir-li a la coordinadora del menjador, la Noèlia, que em vingués a veure. I en aquell moment, aquest era el nou pacte. D’aquell dia a l’escola no en recordo gran cosa, només que la Noèlia no em va venir a veure. Era dijous i no tocava piscina i per tant no acabava la setmana, però la Paula, la meva mestra, ens va explicar que l’endemà no hi hauria escola i que estaríem uns dies de 5

vacances. A mi allò em va semblar molt estrany perquè als pares els agraden molt les vacances i sempre que podíem marxàvem fora quan n’hi havia, i jo no m’havia assabentat que anéssim enlloc —bé, excepte a Lloret, però semblava més una cosa de cap de setmana. Quan va arribar la mare ja no quedava cap nen. Em va fer un petó: —Com ha anat el dia? —Molt bé, però la Noèlia no m’ha vingut a veure al menjador. Mira, mama, té —li vaig donar totes les bosses. —Ja t’ho ha dit la Paula, oi? Estarem uns dies sense escola, ens ho passarem bé. La mare es va dirigir a la Paula: —Diuen que ara ens reunim. —Ara? Però si ja marxàvem. —No ho sé, m’ho acaben de dir, que ens reunim i veiem què fem aquests dies, com ho encarem tot, perquè clar, les portes obertes queden anul·lades. —Ostres! Ara els ho dic a les companyes. —Nosaltres anem tirant, eh? Vaig a trucar al meu pare a veure si pot venir. Els dijous el iaio Cebes (així li deia jo) anava a buscar el Rai i llavors quedàvem a casa. Ah! Que per què li dic iaio Cebes? És una història de fa temps. Jo tinc dos avis i dues àvies, els pares del meu pare, el Josep, que parla català, i la Claudia, que és d’Extremadura i parla castellà, i els pares de la meva mare, la Neus i l’Antoni, que tots dos parlen català. Per tant, hauria tingut sentit que 6

fossin els iaios i els avis, però la meva mare volia que la iaia Neus es digués iaia com s’havia dit la seva àvia. Com a resultat, jo tenia dues iaies i dos iaios i entendreu que per a un nen petit això era difícil de diferenciar —bé, per a un nen petit i per a qualsevol—. I jo vaig trobar el meu mètode: com que la iaia Claudia es va fer mal al braç i anava amb una bena i sempre em deia «la yaya tiene pupa», vaig començar a referir-me a ella com a iaia Pupa i en conseqüència, l’avi Josep va començar a ser el iaio Pupa. Un altre dia estàvem a casa i el pare em va dir: —Roc, recollim, que anem a veure els iaios? —Els iaios Pupa? —No, els iaios Pupa no, els iaios mmm… normals. La mare es va girar i va dir: —Oriol, no pots dir això, no poden ser els iaios normals. —Els iaios meus? —vaig dir. —Sí, els iaios teus. Però això tampoc quedava gaire bé. En aquell moment jo estava provant molt si podia utilitzar el femení en qualsevol context, i vaig canviar els «iaios meus» pels «iaios seus» i això, transformat al femení, era els «iaios seves» i la veritat que tenia molta gràcia perquè als meus avis materns no els agrada gens la ceba. Així és com vaig batejar els meus avis com a iaios Pupa i iaios Cebes i així és com els diem encara. Tornant on érem, vam anar amb la mare a la sala de mestres. L’escola era petita, i per tant no eren gaires mestres i jo els coneixia a gairebé tots, tot i això, em va impressionar. No vaig entendre gaire del que parla7

ven, reien, feien broma, i no se’ls veia gaire preocupats. Aquell dia va acabar tan normal com havia començat i per tant, res em feia pensar que l’endemà seria un dia que recordaria durant molt de temps.

8

2 . El país està tot tancat

Aquell divendres ens vam llevar sense presses. Quan vaig

baixar a esmorzar, el pare ja havia marxat a treballar. Vaig veure la mare un xic preocupada. —Roc, ara quan sortim és molt important que feu molt cas del que us digui. —Per què? —Roc, necessito que m’escoltis molt bé. No estem de vacances, han tancat les escoles, i si les han tancat és per una cosa molt greu. Hi ha molta gent que s’està posant malalta i no volen que ens posem tots malalts. És com quan vas tenir mal de panxa, te’n recordes? Que primer estava malalta la Martina, la Maria i l’Hugo? I després vas posar-te malalt tu? I després més nenes i nens? Doncs ara és el mateix. Saps per què si un de vosaltres es posa malalt, també us poseu malats altres infants? Doncs perquè si tu estàs malalt i et poses la mà 9

la boca, i agafes la mà a un altre nen, ell se la posa a la boca i es pot posar malalt. —Jo no em poso la mà a la boca. —Si la tens ara mateix a la boca! Roc, avui hem d’intentar no tocar res i ens hem de rentar bé les mans. Em sembla que tampoc podrem anar al parc. —Per què? —Perquè ens podem posar malalts. —I si anem al parc del Marc? A casa, li posem noms als parcs. En realitat els posava jo el nom. El parc del Marc es deia així perquè un dia hi havia anat amb en Marc, un amic meu. També hi havia el parc del sabater, del cafetó, del barri de dalt… —A cap parc, Roc, no podem anar als parcs. No ens deixen. I és molt important que ho entenguis, no tocar res, rentar-se bé les mans i no anar als parcs. Saps que el Rai si veu un parc voldrà entrar-hi, m’has d’ajudar. Al Rai tot això no li puc explicar, però tu ets el gran i ho pots entendre. Vaig veure la mare molt seriosa. Això que jo era el gran m’ho deia sovint. Que el Rai no entenia les coses i jo sí, i que jo era com un model per a ell, però no anar al parc? No havia sentit als pares mai dir això. Aquest va ser el primer intent d’explicació per part dels pares del famós virus. La mare encara no m’havia dit aquesta paraula, però l’aprendria ràpid. Ara entenc la preocupació dels pares. Diríem que jo vinc d’una família una mica d’esplai, com dirien els iaios Cebes. Els meus pares creuen en l’experimentació, que un 10

infant per aprendre ha de tenir vivències, jugar, caure... Com a conseqüència, nosaltres de nadons havíem començat a menjar directament sols i amb les mans, estàvem sovint per terra, no anàvem gaire polits, i tot i que se’ns demanava que ens rentéssim les mans, no fèiem gaire cas. Per tant, la mare no veia gens clar això de no tocar res perquè era el contrari de tot el que sempre ens havia ensenyat. Quan vam sortir al carrer, però, em vaig quedar més tranquil. La vida seguia com sempre, no aniríem al parc, però els carrers estaven a vessar de nens i nenes jugant, els bars plens i vam poder córrer a la plaça. Recordo que vam entrar a una papereria. La mare va dir: —Què ens falta? Va, que comprarem coses per aquests dies. —Jo vull unes estisoretes —vaig dir. —Tu saps fer servir les tisores? —Quin curs fa? —va dir la dependenta. —P3. —Doncs i tant! Aquestes són les que fan servir a P3. —També comprarem colors, retoladors, cartolines i dos permanents. —Que bé, dues setmanetes els nens a casa, eh? —Sí —va dir la mare amb cara de preocupada—, bé, esperem que vagi tot bé, jo no sé si tornaran d’aquí a dues setmanes o ja passat Setmana Santa. —Mama, també vull cel·lo de colors. —No et preocupis, que ja tindrem dies per venir. Això és el que em fa pensar que tampoc la mare tenia ni idea que aquell era l’últim dia en molt temps que jo 11

aniria a una botiga. Que les coses estaven a punt de canviar de dalt a baix. L’hora de dinar va ser divertida. Al Rai li encanta la sopa. La mare va fer cigrons amb ous i li van quedar molt bons. Però jo li deia al Rai que era sopa. I els dos dèiem «popa, popa», rèiem i fèiem una altra cullerada! Aquell cap de setmana anàvem a Lloret. Els avis hi tenen un apartament i hi pugem sovint. Feia molt temps que no hi anàvem i tots en teníem moltes ganes. Abans de sortir, el pare va anar a la bugaderia. A mi m’encantava anar-hi. El Rai i jo ens passàvem l’estona arrossegant els cubells, posant-nos-hi a dins, llençant-nos a terra i rient molt. La gent no ens mirava gaire bé però allò al pare, que era qui ens hi portava més, li era absolutament igual. Aquell dia, però, hi va anar sol. Vam acabar sortint tard i em vaig adormir al cotxe. Quan em vaig despertar, la mare deia: —No ho sé, Oriol, ara diuen que no recomanen anar enlloc. —Ja, però què fem? Mitja volta? —A veure, farem el mateix a Lloret que a casa i com a mínim podran córrer per la platja, anar amb les bicis... hi anem, no? —Sí, res d’anar a fer el cafè, només anem a comprar i prou. Vam arribar a Lloret i, com que el Rai seguia dormint, el pare i jo vam pujar a dalt amb les coses mentre la mare aparcava el cotxe. Només sortir de l’ascensor, un home ens va començar a cridar. —Però què feu aquí? No em puc creure que hàgiu vingut! Que no veieu la televisió? Mare meva, mare meva! 12

El pare el va mirar i li va dir: —Ara parlo amb la meva dona. —No heu sentit el Quim Torra? No es pot anar enlloc! Us heu de quedar a casa! El país està tot tancat! Vam entrar a dins i vam deixar les coses. Jo estava una mica espantat. Soc molt sensible, els crits mai m’han agradat. —Roc, no passa res, aquest home està enfadat però no és amb nosaltres. Tu, tranquil, ara venen el Rai i la mama, sopem i anem a fer un tomb per la platja. Què et sembla? —Qui és el Quim Torra? —El president, un senyor molt important. No havia passat gaire estona quan vaig tornar a sentir el senyor. —Què feu aquí? No m’ho puc creure! Com us atreviu? Que no ho heu sentit? El país està tot tancat! La mare li va contestar: —Ho acaben de dir, ara venia a dir-li al meu marit, ara parlo amb ell, jo crec que marxarem. L’home seguia molt enfadat: —Quin morro! I a més veniu amb nens! Que són els que infecten més! I jo soc població de risc! No teniu respecte per a res! La mare va entrar amb el Rai: —Oriol, acaben de confinar tot el país. Ha sortit el Quim Torra dient-ho a la ràdio. Es prohibeixen els desplaçaments que no siguin essencials. Crec que hauríem de marxar. 13

—Ara? Demà? Després de sopar? —No ho sé, sopem i marxem, com ho veus? No desfem maletes i així ja està. El pare es va dirigir a mi. —Roc, haurem de tornar a casa, sopem i marxem, què et sembla? Jo no entenia res, per què havíem de marxar? Jo feia molts dies que volia venir, tenia ganes de córrer per la platja, posar els peus a l’aigua, anar amb la bici... per tota resposta em vaig posar a plorar. La mare, que tampoc estava gaire inspirada, va encendre el televisor, on sortia un senyor parlant i em va dir, «veus? És el president, ell mana i ens està dient que marxem a casa». Potser això no us sembla gaire estrany, però a mi sí, i molt, perquè a casa no en tenim, de tele. La veig quan vaig a casa els avis, però tampoc m’agrada gaire. I els pares sempre diuen que la tele és un «rotllo», que és molt millor jugar i per tant jo mai havia vist les notícies i allò se’m va fer encara més confús. Vaig seguir plorant, ara dient que volia marxar ja, aquell home m’havia fet por, i a més el Rai, que tenia molta gana, també va arrencar a plorar. El pare va treure fuet i vam menjar un mica. Ens vam calmar i vam sortir. De camí al cotxe el pare va dir: —Bruna, i si anem a fer un tomb per la platja amb les bicis? —Sí, és bona idea, ara estan molt desperts i no crec que hi hagi ningú al passeig. —Què us sembla, Roc? Agafem la bicicleta de pedals i el Rai la moto i anem pel passeig. 14

—D’acord, però amb rodetes, eh? —I tant! I vam veure el mar de nit, com deia jo, i vam riure molt, el Rai anava fins i tot més ràpid que jo amb la seva moto! S’estava fent gran. De camí cap a casa, abans d’adormir-me, vaig fer un repàs mental del que havia passat. Tornàvem a casa perquè el país estava tot tancat, ho havia dit el president de Lloret, que es deia Quim Torra i estava molt enfadat i ens havia cridat. I amb aquesta idea, que explicaria a tothom, vaig adormir-me.

15

GINKGO BILOBA

En Roc just aquest curs acaba de començar l’escola de grans, com diu ell. Què la Noelia no l’hagi vingut a veure al menjador pot ser una mica estrany, però no sospitós. Que la Paula, la seva mestra, li hagi donat tota la roba de l’escola un dijous comença a semblar fora de lloc, però en cap cas, aquest inesperat divendres de festa li fa pensar que la seva vida està a punt de canviar de dalt a baix. Aquesta és la història d’en Roc, la història d’un nen que no sap què vol dir que el país està tot tancant, que no sap qui és el president i que la paraula confinament li sembla molt difícil, però que tot i això, serà, com tots els infants, qui haurà de reinventar la vida d’entre quatre parets.

ISBN 978-84-18789-06-9

9 788418

789069

babidibulibros.com