L’assassí invisible
Era un dia normal, en el poble, un poble apartat de la societat, fosc i miseriós, últimament estaven passant coses estranyes, assassinats, crims… Però no ens desviem. Acaba de fer els deures, m’estava fent els cordons de les sabates per anar a jugar amb els meus amics, vaig agafar les claus i vaig marxar, quan anava pel carrer Major vaig sentir una sirena i unes llums blaves i vermelles, vaig començar a córrer per veure que passava, només esperava que no passés el que va passar la setmana passada (van assassinar al tiet d'un amic meu)
Finalment, vaig arribar a la plaça i vaig veure a la policia cobrint amb una tela un cadàver, no vaig poder veure molt, però la cara em recordava a algú, és clar! Era el pare del Ferran, un amic meu Després em vaig girar i vaig veure al Ferran, estava plorant, era bastant estrany veient-lo plorant, sempre era un cregut i mai l’havia vist plorant. Al seu costat hi havia l’Adriana i el Bruno, estaven consolant-li
Em vaig apropar a on estaven i els vaig preguntar que havia passat. Em van dir que algú havia assassinat al pare del Ferran Vaig intentar que pugés el seu estat d'ànim
● No pateixis, quan el trobin l’Adriana li donarà una pallissa, a què si Adriana - va dir el Bruno per animar moment.
Tot i que sigui el moment menys oportú en Bruno una de les seves brometes, estava bé tenir-lo en el grup per no perdre l’ànim.
● Bruno no fa gens de gràcia, s’ha mort algú i tu aquí fent brometes - va respondre l’Adriana amb serietat.
El Bruno deia això perquè l’Adriana està forta i va molt bé per quant necessitem fer coses que refereixen forca, però no tan llesta i s’ho pren tot a literal
De mentre, jo estava pensant qui podria ser l'assassí que estava matant a tantes persones, en un poble tan petit qui podria estan fent aquesta burrada?
● Tinc una proposta - vaig dir després d’estar pensant una estona.
● Endavant - va dir-ne el Bruno
● Que us pareix si nosaltres mateixos busquem al culpable - vaig dir sense plantejarm-ho 2 cops
Havia pensat: 5 assassinats i ara el 6è? I la policia no ha trobat res? Aquí està passant una cosa estranya, si us pregunteu perquè em faig aquestes qüestions, és per què m’agrada pensar-hi molt en tot, diguéssim que soc la “empollona”, tinc un coocien de “120”
Tots van dir que estaven d’acord menys el Ferran va dir intentant deixar de plorar
● Esteu bojos? Ha matat al meu pare i a 5 persones més i no creieu que podrà amb vosaltres?
Una mica de raó tenia, però havíem d'intentar-ho
● Més que la policia segurament farem - va dir en Bruno intentant convèncer.
Després d'estar una estona pensar-ho la policia es va apropar a on estàvem nosaltres
● Bones,l'acompanyo en el sentiment, espero que sagí recuperat, el seu pare serà portat estigui amb sa mare i li desitjo sort - va dir-ne amb una greu veu
● Heu trobat algun sospitós o encara esteu buscant - vaig intentar treu-li informació
● Estem a punt, però no podem donar-li molta informació.
A la llunyania es va veure la mare del Ferran, la seva cara es veia que també havia estat plorant. Va anar directament a la policia per preguntar que havia passat. Van estar parlant una estona mentre fèiem uns xuts amb la pilota que havia portat l’Adriana Al cap d'1:30 quan la foscor es començava a menjar el cel, la mare del Ferran va vindre cap a ell
● Vinga Ferran, anem a casa - sense dir res més
● Va mama una mica més - va insistir
● Que va! Anem - Va replicar.
Va anar a donar-nos les mans mentre deia
● Ens veiem demà, quan arribi a casa us dic el que ha passat.
Però tots vam decidir anar a casa nostra Avanç d’anar a dormir vaig recivir un missatge en el grup dels amics, era el Ferran, explicant el que havia passat. Resulta que un home, llençant la brossa, va trobar el cadàver en un ‘canto, amb un ganivet en la panxa i el terra ple de sang. Vaig reaccionar amb un emoticono de sorpresa i el Bruno va escriure, quin crac el que va llançar la brossa, vaig decidir ignorar-lo i vaig posar, hem de trobar al culpable abans que mati una altra persona, demà a les 2 quedem per mangar i parlem sobre el tema
L’Adriana i En Bruno em van respondre amb un, Ok, en canvi, el Ferran no va respondre.
Finalment, vaig anar a dormir, amb el pensament de qui podia ser em va costar, però un parell d’hores vaig poder dormir
Demà pel dematí vaig esmorzar tranquil·lament, era diumenge demà, tindríem que anar a l’unic institut del poble és diminut i només i auran uns 40 alumnes i 2 professors, com ús he dit el
poble és molt petit Durant el dematí estava pensant a marxar del poble, seria el més fàcil però no podia deixar als meus amics tirats i moririen encara més gent, no podia permetre això així que vaig acabar de vestir-me per anar a dinar amb la colla
Al arribar al restaurant em vaig donar conta de què era l’unica que hi havia arribat, eren les 1:54 sempre m’agrada arribar una mica més aviat per no perdrem cap cosa, quan eren quasi les 2 va arribar l’Adriana, sempre puntual per no quedar malament, darrere seu es trobava el Bruno que la va avançar per burlar-se d’ella però el més estrany era que el Ferran encara no havia arribat Vam estar parlant sobre el insti i les nostres coses per no palar sobre el tema sense el Ferran però era estrany que tardés tant així que vaig proposar.
● Què us sembla si anem a buscar el Ferran? - vaig dir per fer alguna cosa - no us sembla estrany que tardi massa?
● Jo crec que està matant a algú - va dir-ne el “graciós” del Bruno.
● Crec que és una bona idea, anem-hi
I vam començar el camí fins a arribar a casa seva, no vam tardar molt, ja que estava a prop perquè com ja he dit abans aquest poble és molt petit Quan vam arribar el primer que vam fer va ser trucar a la porta Ningú ens obria Vam insistir, però continuava sense obrir-nos Tampoc se sentia soroll a la casa. Vam pensar que potser havia sortit. Vaig trucar-li i de seguida em va contestar
● Ferran, estem aquí a casa teva, per què no has vingut? - li vaig dir.
● La meva mare no em deixa sortir - va dir amb veu baixa
● Però, per què no et deixa sortir? - li vaig preguntar
● Perquè…
I de sobte em va penjar Era estrany, el Ferran mai penjava sense dir res i sense acomiadar-se Alguna cosa estava passant. Vaig continuar trucant-li però no contestava.
● El que us deia està matant a algú - va repetir-ne
● Et donaré una pallissa si no calles - va dir l’Adriana amenaçant-li
● Si poguéssim entrar a casa seva almenys podríem investigar una miqueta.
POM!! De sobte vaig escoltar En aixecar la vista no m’ho podia creure, l’Adriana havia trencat un vidre de la casa del Ferran.
● Però que fas?? Estàs boja?? - vaig dir-ne no molt fort perquè ningú vingués
● No volies entrar? Va dir-ne tan tranquil la com si no acabes de trencar un vidre.
Vaig decidir no respondre la pregunta
● Adeuuuuu - va dir el Bruno entrant a la casa.
● Però que fas?? Tu també estàs boig? - vaig dir-li per què sortiges
● Siii - va dir obrint la llanterna del mòbil
L’Adriana sense dir res va seguir al Bruno, no s'avia que fer, però al carrer tota sola no em podia quedar i seria millor entrar per saber que estava passant, però potser em posarien en un centre de menors, no s'avia que fer
● Et quedaràs al carrer sola? Tu mateixa - va dir el Bruno dient-me que entres.
● Vaaaaaaig, com ens posem en un embolic us adonareu
Els primers minuts de busqueda van ser normals, res estrany, al cap de 10 minuts vam perdre l’esperança
● No hi ha res, va anem-nos avanç de què arribí la policia - vaig proposar
● I si mirem una pel·li - Un altre cop el Bruno
L’Adriana no podia més li va donar un cop de puny al braç
● Eeeepa atenció no em trenquis el braç
● Va marxem - va dir l’Adriana donant-me suports
● Espera que és això? - hi havia una taca de sang a terra.
● És quètxup - va dir-ne agafant una mica amb el dit
● Vinga prova - va proposar l’Adriana per riures d’ell
El Bruno no podia quedar tan malament així que ho va provar, òbviament ho va escopir a l'instant, vam començar a riure però, una sirena ens va interrompe
● Em de córrer - va dir l’Adriana
● Però no podem perdre aquesta pista, seguim la sang - tots 2 em van fer cas i em van seguir
Ara ja no s'escoltaven les sirenes, s'escoltaven els passos de les policies corrent darrere nostre
Corríem pel carrer estret, les nostres respiracions eren fortes i ràpides, el so dels nostres passos ressonant entre les cases velles del poble La sang en el terra es feia cada cop més clara i evident, guiant-nos com una línia invisible. Teníem poc temps abans que els policies ens trobessin, però no podíem aturar-nos Sabíem que, si aquesta pista ens portava a alguna cosa, podia ser la nostra única oportunitat per descobrir la veritat abans que el culpable tornés a atacar.
● Seguim - vaig dir, tot i que la meva veu estava tremolosa La tensió es podia tallar amb un ganivet.
De sobte, el Bruno es va aturar en sec Va aixecar la mà, assenyalant cap endavant A l'última casa de la fila, les finestres estaven apagades, però una porta lateral semblava estar oberta, amb un rastre de sang que entrava en aquell passadís fosc.
● Té que ser aquí - aquí va dir l'Adriana, amb una mirada decidida, com si estigués disposada a enfrontar-se a qualsevol cosa per resoldre-ho.
Ens vam apropar lentament a la porta, vigilant qualsevol moviment al voltant Vaig sentir com la meva mà es tremolava mentre agafava la porta i la girava, fent-la obrir amb un soroll de fusta vella El silenci en aquell lloc era mortal Tot el que se sentia era el nostre respir i l'eco de la porta que s'obria lentament
Ens vam endinsar en el passadís i vam veure que la sang continuava per terra, guiant-nos cap a un petit magatzem al fons de la casa Era un lloc fosc i humit, amb una olor de podridura que ens va fer adonar que alguna cosa horrible havia passat allà.
● Potser hauríem d'anar a la policia - vaig dir, sentint que tot es tornava més perillós a cada passa que fèiem.
● Ja que estem aquí, anem a donar-li una pallissa al responsable- va respondre el Bruno, la seva veu plena de determinació
● No podem desaprofitar aquest moment. El tenim molt a prop - va acabar de confirmar l’Adriana
Vam arribar davant d'una porta tancada a pany i clau. La sang s'aturava just davant d'ella. Vaig mirar el Bruno i l'Adriana, que semblaven tan decidits com jo a resoldre aquest misteri, tot i que sabia que ens estàvem ficant en un embolic molt més gran del que podíem manejar
● Preparats? - vaig preguntar, intentant amagar la por a la meva veu.
La porta va cridar en obrir-se, i vam entrar tots tres, les nostres llums de mòbil il luminant el fosc interior. En aquell moment, vaig veure una ombra movent-se al fons de l’habitació.
Un crit va ressonar en el meu cap mentre tot es feia més clar El culpable estava allà Però qui era?
De sobte els policies havien arribat, tot els del grup estàvem nerviosos no sabíem que fer estàvem suant, el assassí se n'anava, la policia ens trepitjava els talons
De sobte va sonar com una porta obrin-se a dalt dels nostres caps, en mirar No m’ho vaig poder treure del cap mai més Va caure un cadàver, ple de sang, als nostres caps així quan queia a terra, no vam saber reaccionar.
● He!! Qui hi ha allí!! - va dir-ne un policia apropant-se a la situació amb el seu grup
● Espera, no és el que pareix!! - vaig dir quan vaig poder formular les meves paraules.
● Jo crec que estar molt clar, directes al centre de menors
● Però - no m’ho podia creure, era el final de la meva vida?
Vaig moure el cap per veure als meus amics, eren pàl·lids amb la cara mirant endavant com si els haguessin desconnectat de la vida
Fins aquella tarda fins després d’uns anys no he pogut parar de pensar: Qui era? El Ferran? Sa mare? Algú desconegut? Mai ho sabríem.
