LA SAVIESA DELS CLÀSSICS
Jordi Rincón Núria Solsona
Als meus alumnes, una de les raons de ser del meu viatge cap a Ítaca.
J. R.
Als meus pares, per fer-me veure la bellesa dels horitzons rogencs des del menjador de casa.
N. S.
Jordi Rincón
Vaig descobrir els clàssics molt jove, captivat per la lectura d’una adaptació de l’Odissea que em va obrir les portes d’un món fascinant. A casa, la passió per les lletres ja formava part del paisatge: el meu pare escrivia poesia i, sense saber-ho, em va ensenyar a estimar les paraules. Aquesta estima em va portar a estudiar Filologia Clàssica i, des de fa trenta-cinc cursos, soc professor de Llatí i Grec a l’Escola Vedruna Gràcia de Barcelona.
He dedicat la meva vida professional a acompanyar adolescents en el seu viatge pel pensament i la bellesa del món antic. Aquest llibre és, en essència, un homenatge: una manera de donar les gràcies als clàssics que m’han acompanyat sempre. Voldria retornar-los, humilment, una part del que m’han donat i que he intentat transmetre amb passió i dedicació a l’aula.
Núria Solsona
Jo vinc de la plana de Lleida, on els horitzons són llunyans i ben definits. De petita, jugava a fer exposicions de dibuix amb les cosines i algun cop m’escapava amb la tieta a pintar en un prat dels Pirineus. Vaig marxar a la costa i, tot i tenir el mar a la vora, sovint enyoro aquella llum rogenca de Ponent.
Faig servir el dibuix com a via d’escapada a altres llocs, i, al cap dels anys, la línia i el detall m’han retornat als coneixements de fotografia i gravat que vaig estudiar a la Universitat de Barcelona. Com si fos una naturalista amateur, m’adono que ha estat l’observació dels arbres el que m’ha permès anar recopilant, traduint i creant un llenguatge propi i detallat. D’entre els viatges que he pogut fer al llarg de la meva carrera, els paisatges de Grècia i la seva gent han tingut sempre un espai reservat a la meva memòria.
Publicat per AKIARA books
Plaça del Nord, 4 , pral. 1 a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com
Primera edició: març del 2026
Col lecció: Akiwow, 5
Direcció editorial: Inês Castel-Branco
Revisió lingüística: Elena Martín Valls
Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors
© 2026 Jordi Rincón, pel text
© 2026 Núria Solsona, per les i l lustracions
© 2026 AKIARA books, SLU, per aquesta edició
Dipòsit legal: B 3293 -2026
ISBN: 978-84-18972-94-2
Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Òfset
Coral Book White de 140 g/m 2, i la coberta
sobre paper Imitlin E/R55 Tela Neve de 120 g/m 2
En la tipografia, s’han usat les famílies
Adobe Garamond Pro, Trajan Pro i Cambria. Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC ® ben gestionats i de materials reciclats. Reservats tots els drets.
LA SAVIESA DELS CLÀSSICS
Jordi Rincón Núria Solsona
manifest per l’ ecoedició
Producció pròpia
Els nostres llibres han estat somiats des del principi per nosaltres, en un treball col·laboratiu, directe i transparent entre totes les persones involucrades.
Ecoedició
Seguim els principis d’ecoedició en totes les etapes del procés editorial, amb l’objectiu de crear objectes únics amb el mínim impacte ambiental.
Ecodisseny
Cada col·lecció té un format original dissenyat en diàleg amb la impremta, per reduir al màxim la minva del paper i per crear una experiència agradable als sentits i d’aspecte artesanal.
Impressió local
Imprimim a Barcelona, a pocs quilòmetres del nostre espai de treball, amb papers certificats FSC o reciclats, amb tintes vegetals i màquines LED UV (neutres en emissions de CO2), i hem deixat de plastificar les cobertes.
Producció limitada
Publiquem poc, entre sis i vuit llibres l’any (en tres llengües simultàniament), perquè cada llibre es mereix tota la nostra atenció i perquè no volem inundar de novetats un mercat que ja està saturat.
Compromís amb el món
Intentem que els nostres llibres siguin coherents en el contingut i la forma, i que ajudin a reflexionar, sense moralismes, sobre les grans qüestions del món d’avui.
Despertar l’encís
Volem recuperar el sentit de meravella davant del món amb les temàtiques que triem, amb atenció als detalls i profunditat poètica: llibres amb llum pròpia.
bDAP202600018
· producció local ús de paper certificat FSC
· càlcul dels impactes ambientals publicació dels estalvis (motxilla ecològica)
Amb aquest segell, l nst tut de ’Ecoedició certifica que aquest títol ha estat imprès seguint criteris d’ecoedició: Pots trobar més informació a institutecoedicio.cat
MOTXILLA ECOLÒGICA
Aquest quadre resumeix l'impacte ambiental d aquest exemplar, des de la seva creació fins que t'ha arribat a les mans i fins que acabi la seva vida útil.
PETJADA DE CARBONI (g CO2 eq.)
1.058
RESIDUS GENERATS (g)
CONSUM D’AIGUA (L)
CONSUM D’ENERGIA (MJ)
CONSUM DE MATÈRIES PRIMERES (g)
151 41 5 25 3 34 4 505 62
Aquests són els ESTALVIS que hem aconseguit generar en aquest exemplar mitjançant criteris d’ecoedició (respecte a una publicació comuna).
La petjada de carboni d’aquest ll bre és equ valent a la petjada emesa per Google durant 2,12 mil·lisegons d’operació.
• INCIPERE DIMIDIUM EST
Començar ja és la meitat
• CARPE DIEM
Aprofita el moment
• Γνῶθι σεαυτόν
Coneix-te a tu mateix
• SI SEDES NON IS, SI NON SEDES IS
Si estàs quiet, no avances; si no ho estàs, avances
• SAPERE AUDE
Atreveix-te a saber
• PER ARDUA AD ASTRA
• Πάντων
•
•
Res en excés
A través de les dificultats fins a les estrelles
L’home és la mesura de totes les coses
No sols ensenyar, sinó també educar
• FABER EST SUAE QUISQUE FORTUNAE
Cadascú és artesà del seu propi destí
•
•
• Ὕβρις
Hybris
• QUIS CUSTODIET IPSOS CUSTODES?
Qui vigila els vigilants?
• PECUNIA NON OLET
Els diners no fan pudor
• NULLA TAM MODESTA FELICITAS EST QUAE MALIGNITATIS DENTES VITARE POSSIT
• HOMO HOMINI LUPUS
• PANEM ET CIRCENSES
L’home és un llop per a l’home
Pa i circ
• AD IMPOSSIBILIA NEMO TENETUR
• TRISTIS ERIS, SI SOLUS ERIS
Ningú no està obligat a fer impossibles
Estaràs trist, si estàs sol
Cap felicitat no és prou modesta...
• AMICUS FIDELIS PROTECTIO FORTIS; QUI AUTEM INVENIT ILLUM, INVENIT THESAURUM
• AMOR OMNIA VINCIT
• POST NUBILA PHOEBUS
L’amor tot ho venç
Després dels núvols, el sol
• GUTTA CAVAT LAPIDEM NON VI SED SAEPE CADENDO
• NULLA DIES SINE LINEA
• FACTA, NON VERBA
Cap dia sense una línia
Fets, no paraules
L’amic fidel és una protecció forta...
La gota forada la pedra no per la força, sinó perquè cau constantment
• QUO SEMEL EST IMBUTA RECENS SERVABIT ODOREM TESTA DIU
• Χαλεπά τὰ καλά
Les coses belles són difícils
Tot flueix
• NIHIL NOVUM SUB SOLE
• MEMENTO MORI
No hi ha res de nou sota el sol
Recorda que has de morir
Una gerra acabada de fer conservarà durant molt de temps...
Envelleixo aprenent sempre moltes coses
INCIPER E DIMIDIUM EST
Començar ja és la meitat
A l’inici de les seves Epístoles, el poeta romà Horaci ens convida a deixar enrere la indecisió i la mandra per emprendre amb determinació el camí del coneixement i de la vida:
Dimidium facti qui coepit habet: sapere aude, incipe!
Qui ha començat ja té la meitat feta: atreveix-te a saber, comença!
Epístoles, I, 2, 40
L’ incipere dimidium est és una versió abreujada i emblemàtica d’aquesta reflexió horaciana: començar, iniciar, encendre l’espurna és haver guanyat ja mitja batalla.
Amb només tres paraules, aquesta vella màxima sintetitza una veritat tan evident com oblidada: el primer pas no només obre el camí, sinó que el construeix. I, tanmateix, quantes vegades la mandra, aquesta teranyina invisible de l’ànima, ens encadena a no fer res?
La mandra no és no-acció ni tampoc contemplació —virtuts tan defensades per la filosofia oriental—, sinó una forma de resistència passiva a la vida. És una veueta que ens xiuxiueja que demà serà un moment millor, que ara estem
massa cansats, que no val la pena. I, mentrestant, el temps se’ns escapa entre els dits com sorra fina. El Tao Te Ching —atribuït a Laozi— ho formula amb una claredat preciosa: «Un viatge de mil milles comença amb un sol pas.» El ressò amb Horaci és emocionant i, d’alguna manera, màgicament miraculós. L’Orient i l’Occident, com dos oceans que es troben, coincideixen a intuir que tot camí, tota obra, tot canvi, neix d’un gest fàcil.
Començar és una manera de rebel·lar-se contra l’apatia imperant, perquè, en temps d’incerteses, sembla necessari no restar indiferent, encara que sigui a risc d’equivocar-se. Començar és un acte d’esperança, una manera de no rendir-se a la por, de trencar la inèrcia que ens ofega. Començar no és fer-ho bé ni fer-ho tot. És, simplement, posar-se en marxa. Escriure la primera frase. Fer la primera trucada. Trencar el primer silenci. Obrir la primera porta.
Per això cal vigilar amb la mandra, que té —com tots els cants de sirena— veu dolça i promeses còmodes, però és una mentidera subtil. Ens fa creure que ens protegeix del fracàs, quan en realitat ens condemna a la no-existència. Davant d’ella, l’antídot és senzill però poderós: començar. Encara que sigui amb por, amb dubtes, amb desgana. Perquè, començant, ja hem fet la meitat.
CARPE DIEM
Aprofita el moment
Dum loquimur, fugerit invida ætas:
carpe diem, quam minimum credula postero.
Mentre parlem, haurà fugit, envejós, el temps: aprofita el moment i no confiïs gens en el demà.
Horaci, Odes, I, XI
Com podem compensar el fet que els dies s’escolin com l’aigua entre els dits? Com podem fer-nos conscients que caminem per la corda fluixa del temps sense adonar-nos que cada passa podria ser l’última? Com podem tenir present que el sol, testimoni mut de l’esdevenir dels segles, es lleva, indiferent, per il·luminar mirades ancorades en el mar de la rutina i cors que bateguen sense pressa, confiats que el demà sempre arribarà? Com fer nostre que el futur no existeix, que és una promesa fàcil, que som fràgils com ho és aquest demà, que només hi ha l’aquí i l’ara, que només existeix aquest moment, aquest instant únic que, com la passa que fem, podria ser el darrer?
Carpe diem, ens xiuxiueja el vers d’Horaci a cau d’orella; «Aprofita el moment», ens diu el poeta de Venosa: viu de manera que sentis l’escalfor del teu alè abans no s’apagui, que no deixis
sense dir la paraula llargament pensada i silenciada, que no condemnis a l’ostracisme aquell somni que vol ser acte. Al cap i a la fi, la vida és això: la suma dels instants viscuts amb plenitud. Fragments de plenitud.
Perquè és ara quan els llavis han de besar.
Perquè és ara quan els ulls han d’atrapar la llum per conservar-la en la memòria.
Perquè és ara quan el perdó pren sentit.
Quan una mirada, una carícia o un t’estimo ens posen a recer de la intempèrie.
Quan l’abraçada és més necessària que mai.
Quan un riure trenca silencis.
I, quan arribi el darrer instant, que puguis dir que has viscut; que aquests fragments de plenitud et bastin per justificar una vida sencera. Carpe diem és el pes d’un instant.
Quins són els teus instants de carpe diem?
Gnōthi seautón
Coneix-te a tu mateix
Si alguna vegada viatgeu a Grècia, no us podeu perdre una visita al santuari de Delfos, el melic del món. Allà, al frontispici del temple d’Apol·lo, va quedar recollida la saviesa dels antics en forma d’inscripció amb pensaments atribuïts als Set Savis de Grècia. I, entre aquests, destaca el que ha fet més fortuna: «Coneix-te a tu mateix», que la tradició ha posat en boca d’un il·lustre ciutadà atenès i un dels pensadors més influents (aquest sí que era un veritable influencer !) de la història, un tal Sòcrates.
La màxima grega γνῶθι σεαυτόν, que en la versió llatina seria nosce te ipsum, ens convida de manera imperativa a fer-nos una reflexió que hauríem de tenir sempre present al llarg de la vida: que el coneixement veritable comença per un retorn cap al mirall interior, cap a la pròpia consciència i als límits de la nostra ignorància per qüestionar-nos qui som, què pensem i per què actuem com actuem.
Mirar cap a nosaltres mateixos, cap a dins, és necessari si volem esbrinar el perquè de tot plegat, sobretot quan ens sentim exposats davant l’adversa intempèrie i admetem haver perdut el nord sense saber què fer. I en un món com l’actual, saturat de selfies i identitats líquides, d’informació externa i estímuls constants i vertiginosos,
el seu missatge ens hauria de fer reflexionar llargament. Ens convida a aturar-nos.
Sembla senzill, oi? Però, ai, quin vertigen mirar-se per dins i tenir el coratge de fer-ho i no sortir corrent! Aturar-nos per conèixer-nos. I el cert és que gairebé ningú no ho aconsegueix del tot, perquè ens passem la vida fugint de nosaltres mateixos, omplint buits amb feines, amors, xarxes socials i soroll. Som desconeguts sota la nostra pròpia pell.
Per a Sòcrates, que va convertir aquesta màxima en el seu credo particular, qui no es coneix a si mateix difícilment pot aspirar a conèixer res amb certesa. Aquest autoconeixement no és superficial ni egocèntric, sinó que implica reconèixer els límits, les passions, les contradiccions i els valors d’un mateix. És una invitació a l’exercici de la humilitat, de l’autenticitat, i a l’examen continu de la pròpia vida per apropar-nos a una VIDA , amb majúscules, més justa i plena, i qui sap si més feliç.
Només qui es coneix no es deixa manipular. Només qui es coneix pot escoltar el dolor dels altres sense por. Només qui es coneix pot canviar.
SAPERE AUDE
Atreveix-te a saber
Si, com dèiem a l’inici d’aquest llibre, començar ja és la meitat, posem ara l’accent en les paraules que venen a continuació, i que constitueixen una nova invitació de la saviesa dels clàssics: sapere aude, ‘atreveix-te a saber’, tingues el valor d’utilitzar la raó!
Primer de la mà del poeta romà Horaci i, després, del filòsof Immanuel Kant, que la va popularitzar al seu assaig titulat Què és la Il·lustració?, el sapere aude ens encoratja a iniciar accions amb valentia i determinació, especialment en la recerca del coneixement.
El que el racionalista alemany volia significar és que cadascú ha d’actuar segons les seves idees i la seva raó, amb independència del que pensin i facin els altres. Kant va prendre aquests mots com a principi fonamental de la Il·lustració, ja que ell creia que l’ésser humà només pot considerar-se major d’edat quan és capaç de pensar per ell mateix.
En una escena memorable de La versió Browning, el professor Crocker-Harris recita un passatge de l’Agamèmnon d’Èsquil evocant la incòmoda mirada cap endins com a via per accedir al coneixement. És una escena que connecta amb el sapere aude : només qui és capaç d’enfrontar-se al dolor i a les seves pròpies ombres pot arribar a comprendre el món amb profunditat.
De manera similar, a El club dels emperadors, el professor Hundert desafia els alumnes a viure amb integritat i comprendre el significat profund de la història, repetint la màxima «una gran ambició i una conquesta sense contribució al bé comú no té cap sentit». En aquest context, el sapere aude esdevé no només una actitud intel·lectual, sinó també un compromís amb els altres: atrevir-se a ser un mateix, a pensar amb criteri propi, a actuar segons uns principis ètics.
L’actualitat de l’aforisme és inqüestionable i no ens hauria de deixar indiferents, ja que és absolutament necessari no conformarse amb veritats prefabricades ni amb rutines i cants de sirena que ens anestesien els sentits.
A l’aula, l’educador autèntic no pot imposar, ha de proposar, perquè el veritable objectiu de tot mestre hauria de ser despertar la curiositat per aprendre amb una meta clara: buscar el sentit de la pròpia vida, com una invitació constant a superar volgudament la ignorància, trencar la passivitat del pensament i comprometre’s amb el creixement interior.
Podem afirmar sense embuts que atrevir-nos a pensar i fer ús de la raó ha estat, és i serà un veritable acte revolucionari.
Pánta rheî
Tot flueix
Πάντα ῥεῖ, καὶ οὐδὲν μένει , ‘tot flueix, i res no roman’. Segons Plató, que posa en boca de Sòcrates aquestes paraules, l’autor d’aquesta màxima va ser Heràclit d’Efes, altrament dit «l’obscur».
I així, com qui no vol la cosa, el filòsof grec, pare d’aquesta màxima, ens convida a reflexionar sobre un concepte que ens ocupa (i sovint ens «pre-ocupa») més del que pensem: el canvi.
Si, segons aquest pensament, cap persona no pot banyar-se dues vegades al mateix riu perquè l’aigua del corrent ja no és la mateixa que fa un instant, i la nostra naturalesa tampoc, per què ens és massa sovint incòmoda, la paraula canvi ? Potser la resposta és aquesta: perquè ens costa deixar-nos fluir.
Aquest aforisme —molt present també en el taoisme i gran part del budisme i el pensament oriental— ens diu que, si aprenem a observar la vida, a confiar-hi i a acceptar que tot passa perquè ha de passar —perquè té sentit que així sigui—, sense pretendre que sempre es faci la nostra voluntat o es realitzin les nostres aspiracions; si aprenem a no oferir resistència al sofriment acceptant les adversitats, aleshores potser entendrem que deixarnos fluir pot canviar la nostra mirada sobre nosaltres mateixos i sobre el món que ens envolta.
I, malgrat això, ens entossudim a cercar permanències, a voler que les coses siguin com eren, a mirar enrere esperant que l’ahir es mantingui intacte dins nostre. És per això que ens costa reconèixer la persona que érem fa deu anys, o la mirada d’algú que crèiem conèixer quan, en realitat, ha canviat. Però el riu ja no és el mateix, i nosaltres no som mai exactament els mateixos quan hi tornem.
Acceptar el canvi no és una resignació, és una forma de saviesa. Deixar-se fluir no vol dir perdre’s, sinó entendre que no som roca, sinó mosaic que es va refent amb cada experiència. Que el dolor passa, les ferides cicatritzen i les circumstàncies canvien.
Tanmateix, ens alerta que la felicitat, la joventut o les relacions tampoc no duren per sempre, i és aquesta consciència la que ens empeny a viure el present amb més intensitat, a valorar el que tenim mentre ho tenim.
A la vida, resistir-se al canvi sovint genera patiment. Acceptar el fluir natural de les coses, en canvi, ens apropa a una actitud més serena i madura. Aprenem que, com els rius, nosaltres també podem adaptar-nos al curs del temps sense perdre la nostra essència.
Gēraskō d’aeì pollà didaskómenos
Envelleixo aprenent sempre moltes coses
La tradició ens ha transmès que va ser el molt venerable legislador grec Soló d’Atenes qui va pronunciar aquestes paraules que, amb l’esdevenir dels segles, s’han convertit en una veritat atemporal.
Una frase breu però d’una vigència i profunditat admirables.
Diuen que Soló, considerat un dels Set Savis de Grècia, preferia les preguntes a les respostes, i que no defugia confessar que, fins i tot amb els cabells blancs, el món continuava sent un misteri per desxifrar.
El missatge, com contingut dins una ampolla que sura entre les onades del mar del temps per arribar arreu i enlloc, ens vol revelar aquesta veritat: el coneixement i l’aprenentatge no tenen límits ni edat, perquè voler conèixer i voler aprendre manifesten una actitud vital fonamentada en la humilitat i la curiositat. La humilitat necessària per reconèixer que no en sabrem mai prou, i la curiositat permanent com a motor del nostre creixement personal que, de segur, estarà lligat al nostre entorn social i natural.
Sembla com si Soló ens convidés a estar sempre amb la ment i els ulls ben oberts, amatents a qualsevol nou regal que ens arribi: les paraules d’un professor, la lectura d’un bon llibre, la conversa amb un amic o els propis pensaments en veu baixa.
En els versos del poema Ítaca , de Kavafis, ressona encara la mateixa idea d’envellir aprenent sempre del viatge de la vida, perquè cada etapa ens ofereix noves oportunitats per aprendre, comprendre i créixer amb lentitud, sense presses.
Tanmateix, aquesta idea entra en conflicte amb la visió moderna que moltes persones tenen de la seva pròpia existència, sovint condicionada per una societat basada en la immediatesa, l’eficiència i l’èxit ràpid. En un món on s’idolatren la joventut, la novetat i el domini aparent de la realitat, ben poc es valora un procés necessàriament lent i constant com és el de l’aprenentatge. Quan una societat glorifica la certesa i menysprea el dubte o la ignorància, impedeix que les persones es desenvolupin amb plenitud.
Així doncs, avui, reivindicar el valor de l’aforisme de Soló és entendre que, com a éssers humans, per més que avancem tecnològicament, continuem sent aprenents davant la complexitat del món i de nosaltres mateixos. Que mai no hauríem de deixar de sorprendre’ns, d’equivocar-nos i de seguir preguntant. Perquè només així, envellint aprenent, podem viure amb sentit.
El món fascinant dels clàssics és presentat aquí a través de trenta aforismes que han perdurat en la història i que avui tenen molt a dir-nos, amb il·lustracions evocadores que s’inspiren en el paisatge mediterrani.
Davant la temptació de la cobdícia, l’enveja, la mandra o la supèrbia, el món grec i llatí ja defensava l’autoconeixement, la voluntat de saber, l’esforç, l’honestedat, l’acceptació dels propis límits, l’esperança o la verdadera amistat.
L’autor, després d’haver dedicat la seva vida professional a acompanyar adolescents en el seu viatge pel pensament i la bellesa del món antic, respon a qüestions actuals i convida a cultivar el millor de la naturalesa humana.
