SALUTACIO Benvolguts i benvolgudes. Ens trobem davant d’un altre Vilot especial. En aquests setze anys de vida d’aquesta publicació tan nostra, i tan estimada, n’hem fet uns quants dedicats a algun aspecte important d’Almacelles que créiem era bo destacar. Aquesta torna a ser una ocasió ben especial: el centenari de l’edifici conegut com a Col·legi Pitàgores i, actualment, seu del Museu d’Arquitectura i Urbanisme. Crec que és bo que donem un cop d’ull a la història d’aquest magnífic edifici. Almacelles, tot i comptar amb un centre històric del segle XVIII catalogat com a BCIN pel seu interès urbanístic i arquitectònic, no té un gran nombre d’edificis a destacar pel seu alt valor patrimonial, o que tingui algun element arquitectònic que el faci veritablement atractiu i especial. Però heus ací que tenim la joia de poderne gaudir d’un que farà cent anys que es va bastir i que va estar a punt de desaparéixer per sempre més. Parlem de l’estimat Pitàgores, tot i que ha tingut altres noms al llarg d’aquest segle de vida. Atansem-nos a la seva història. Com es va crear, quins varen ser els motius de la seva construcció, qui va participar en el seu disseny i qui va participar en les diferents ampliacions que es van anar fent arran de les necessitats de cada moment. Amb aquest Vilot especial, a més de conéixer les vicissituds que van comportar la construcció del Liceu Escolar -i posteriorment Col·legi Pitàgores-, i tot el que hi va succeir durant dècades, també servirà per veure com va sobreviure i com, d’un edifici en estat pràcticament de ruïna absoluta, va renàixer de les seves cendres per esdevenir un equipament cultural de primer ordre i referència del coneixement i de la divulgació de l’arquitectura i de l’urbanisme. Crec, ben sincerament, que tots els pobles han de tenir un museu, el seu museu. Tots els pobles, grans o petits, tenen quelcom a aportar a la resta de la ciutadania; una cosa que posi de relleu algun valor o ensenyança i del què la societat en gene-
2
ral se’n pugui enriquir culturalment, sigui a nivell local, nacional o internacional. I vet aquí que tan aviat com vaig arribar a l’Alcaldia d’Almacelles, aquesta fou una de les meves obsessions i prioritats: dotar a Almacelles del seu museu, d’un gran museu. Després de treballar amb vàries idees vam creure oportú que Almacelles necessitava donar a conéixer i posar de relleu un dels seus fets identificadors més especials i únics: el seu urbanisme i arquitectura pròpia de la Il·lustració del segle XVIII. I així va ser. Res millor que hostatjar en l’edifici de l’antic Col·legi Pitàgores aquest Museu que seria únic en el seu contingut. La recuperació del bell immoble escolar seria l’escenari perfecte per explicar l’evolució de l’urbanisme i l’arquitectura a casa nostra i arreu del món, amb un èxit rotund en visitants i en exposicions temporals. Com es veurà, no fou un projecte fàcil de dur a terme. Calia, primer de tot, partir de la base que només el compromís d’una administració i de la sensibilitat envers un patrimoni que estava a punt de desaparèixer, podia fer-se càrrec d’un projecte de rehabilitació i transformació com no se n’havia fet mai cap a Almacelles, a més de canviar tot un àmbit i tot un barri. Després vindria l’èxit de la bona acollida d’aquest Museu i de tots els fruits que es recollirien en forma de visitants, tallers, exposicions i activitat cultural. Vegem doncs, la història d’una petita joia a preservar i que la puguem gaudir tots plegats durant cent anys més, com a mínim.
Josep Ibarz Gilart Alcalde d’Almacelles
HISTÒRIA DE L’EDIFICI PITÀGORES, AVUI SEU DEL MUSEU D’ARQUITECTURA I URBANISME JOSEP MAS DORDAL (1919-2019)
Precedents El segle XX començà amb petits, però destacables canvis en l’àmbit educatiu. S’inicià amb un nou Ministeri que semblava preocupar-se per regularitzar, en la mesura de les seves possibilitats, el desgavell que hi havia en l’educació primària espanyola de principis de segle. Així, el 1900, s’estrena el Ministeri d’Instrucció Pública i el 1901, pel Reial Decret de 30 d’octubre d’aquell mateix any, s’acordà que els sous dels professors passessin a ser administrats per l’Estat. Això sí, la seguretat d’un sou mensual tindrà com a contrapartida la reducció d’aquest. A Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, hi haurà un augment considerable de la població. Aquest increment es deurà, bàsicament, al triomf de la Revolució Industrial a l’àrea propera a Barcelona i la gran quantitat de població immigrant que atregué la necessitat de mà d’obra per fer rutllar les fàbriques. Aquesta situació comportarà el resorgiment d’una classe burgesa, rica, poderosa, culta i força instruïda. Al mateix temps, aquest benestar entre les classes altes, en una època on es donarà vital importància a les arts, i l’economia sanejada de grans famílies, donarà lloc a corrents artístics força importants i amb el suport econòmic d’aquesta burgesia catalana, com ara la Renaixença literària Cartell a favor de l'ensenyament en o el Modernisme en el món de l’arquitectura, la pintura i la resta de les arts. català (1921) Aquestes manifestacions artístiques tindran com a element definidor la recuperació de les arrels, els símbols i els signes d’identitat catalans. S’incrementà el sentiment nacionalista que era del tot oposat a la mentalitat tancada, centralista i conservadora que continuava governant des de Madrid. Aviat, una gran part d’aquest nou corrent d’intel·lectuals catalanistes s’oposarien en rodó al sistema educatiu espanyol de caire unitarista, que s’aplicava des de l’època del rei Carles III a finals del segle XVIII i que, com ja hem vist abans, se centrava en la pàtria única i indivisible, la immutabilitat de la religió catòlica i la intangibilitat de la família cristiana tradicional. D’aquesta manera, les escoles públiques passaren a ser Escuelas Nacionales.
El naixement de l’Escola Moderna
Però si bé aquest benestar econòmic i cultural s’estenia en una part de la societat catalana, cosa que suposà un canvi en la mentalitat dels intel·lectuals i la gent amb influència a Catalunya, no s’ha d’oblidar que això era conseqüència de l’èxit de l’economia basada en un fort teixit industrial representat per una gran massa obrera que, poc a poc, anava tenint més poder amb l’ajuda de sindicats que tindrian molt a veure amb les confrontacions socials que es donarien de manera constant al llarg de les primeres dècades del segle XX. Aquests conflictes socials també van repercutir en el món de l’ensenyament. Cal recordar que una de les revoltes més significatives, l’anomenada Setmana Tràgica de Barcelona (1909), suposà l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador del què s’anomenà Escola Moderna, institució pedagògica que es creà el 1901 i que impulsà l’anomenada educació racionalista, educació que va aixecar un cert recel en una part de les classes benestants, que consideraven que aquests centres educatius (més de 30 a tot Catalunya, i amb més de 1.000 alumnes matriculats) eren una font constant de subversió anarquista. Aquests moviments educatius pretenien ser una alternativa a l’educació de l’època. Això suposà que l’aleshores govern, dirigit pel conservador Antonio Maura, prohibís qualsevol tipus d’escola privada laica. De tota manera, era ja molta la gent que pensava en la possibilitat d’una ensenyança solament en català, oberta i plural. Ja l’any 1899, es creà l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que lluitarà durant molts anys per assolir aquests propòsits.
Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'anomenada Escola Moderna 3
El moviment de la Nova Escola Un altre dels corrents educatius que nasqué amb força èxit i que tingué força acceptació entre les classes mitjanes més progessistes, de tarannà catalanista, fou l’anomenat moviment de la Nova Escola, encapçalada per les conegudes escoles montessorianes. Aquests centres privats buscaven la màxima llibertat de l’infant, l’escolarització en la llengua materna i la ruptura dels esquemes rutinaris. S’atorgava importància a l’educació dels sentits (excursions, colònies escolars…) i al desenvolupament dels hàbits morals, culturals i socials. D’aquesta manera i a poc a poc, s’anava creant a Catalunya una classe política i social que volia trencar, en certa manera, amb allò que s’imposava des del Govern central, especialment en allò relatiu a l’ensenyament, on començà a observar-se un canvi de mentalitat, i es considerava que l’escola en aquella Catalunya pròspera, i cada cop més europea, havia de ser capaç de forjar nous ciutadans per a una societat més justa, moderna i equilibrada. Cartell de l'Escola Nova (1936)
El cas d’Almacelles
Tota aquesta introducció, encara que pugui semblar molt llunyana del que passava a Almacelles, es veurà reflectida en molts dels canvis i novetats del món educatiu que s’aniran succeint a la nostra vila en aquelles dues primeres dècades. En primer lloc, cal dir que durant els primers anys del segle XX, Almacelles viurà una activitat frenètica que no pararia fins als nostres dies. Cal afegir, a més, la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya, que aportà la possibilitat de poder regar, cultivar i produir en tot aquell terme que fins aleshores havia romàs erm. Això suposà un augment demogràfic tan espectacular i en tan poc temps que centenars de pagesos amb llurs famílies, atrets per una agricultura que s’endevinava pròspera, s’establiren a Almacelles. Així, es passà dels 1.400 habitants del 1.900 als 2.800 de vint anys després. Aquesta allau humana
tingué com a primera conseqüència la disposició en tres graus de l’escola de nens i nenes, i la posterior incorporació de quatre professors més, juntament amb els dos que ja exercien des de 1890. Aquests canvis que es produiren poc després de la posada en funcionament dels regs del Canal (1910), van venir acompanyats d’altres novetats, com ara la creació el 1916 dels dos primers centres educatius privats que s’establiren a Almacelles. A aquests fets, també cal posar en relleu la creació –el 1914 de la Mancomunitat de Catalunya–, un organisme que no era més que la federació de les quatre diputacions catalanes, però que vetllarà i apostarà per potenciar, normalitzar la llengua i la cultura catalanes, així com la modernització del país en tots els sentits, l’ensenyament inclòs.
En una sala del conegut com a Cafè Casa Tersa o Café Nuevo, es feien les primeres classes a càrrec dels professors del Liceu Escolar 4
Naix el Liceu Escolar d’Almacelles A partir de 1910 es nota una certa millora en les condicions socials dels almacellencs. L’aigua ha portat una certa prosperitat i les collites, especialment les d’alfals, es multipliquen i aporten nombrosos beneficis arran de l’exportació d’aquest farratge com a aliment per als cavalls de tropa dels països involucrats en la Primera Guerra Mundial. Com ja hem vist abans, durant aquests anys semblà haver-hi una certa preocupació per la cultura i l’educació dels infants que, juntament amb les bones perspectives econòmiques d’una part de la població i el considerable augment demogràfic, faran que cap al 1916 s’hi comptessin, a més de l’escola pública graduada per a nens i nenes –que continuava instal·lada a les dependències de l’edifici Consistorial– un centre docent de caire privat femení, regentat per religioses de la Sagrada Família d’Urgell, anomenat en un primer moment Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè, que estava ubicat en un edifici, ja desaparescut, del carrer de Sant Jaume 4 i 6. Aquest centre fou el predecessor del que seria Col·legi de la Sagrada Família que es bastiria deu anys més tard i que marcaria profundament l’educació d’una gran part dels almacellencs i almacellenques. A més d’aquest col·legi per a noies, hi havia una associació anomenada La Cultural, destinada exclusivament a nois i que era regentada per dos professors que venien del Liceu Escolar de Lleida a impartir classes de manera regular. Feien les classes en una aula habilitada en una de les sales que hi havia al Casino Principal d’Almacelles, un dels dos establiments de lleure que hi havia en aquells anys a la població, a tocar de la plaça de la Vila. Aquesta associació s’encarregava que els nois que així ho desitgessin i s’ho poguessin permetre, rebessin l’aprenentatge a càrrec de professors seguidors d’un nou estil en l’aplicació de l’ensenyança; fou el que es va conéixer com a Nova Escola i que tingué com a màxim representant al pedagog lleidatà Frederic Godàs i Legido. De fet, Frederic Godàs fundà el 1906 el conegut com a Liceu Escolar de Lleida, des d’on venien regularment els dos professors assignats a la delegació que havien instaurat a Almacelles. Aquesta educació oberta, progressista, nacionalista i del tot diferent a l’ensenyament tradicional
Frederic Godàs, fundador del Liceu Escolar de Lleida
Liceu Escolar de Lleida
Claustre de professors del Liceu Escolar, entre els que es troben els destinats a la delegació d'Almacelles
de les escoles nacionals portà com a conseqüència un notable èxit en la matriculació d’alumnes. Tant fou així que, a principis de l’any 1919, s’encomanà a l’arquitecte Joan Bergós i Massó la redacció del projecte de construcció d’una escola de dos graus, amb patis per a l’esbarjo i jardí d’infància. Aquest edifici de caire noucentista, tot i alguna influència modernista –cal tenir en compte que l’arquitecte en qüestió era un gran admirador de Gaudí– es bastí als afores de la població, en un lloc ventilat i tranquil. L’edifici projectat era el que posteriorment passaria a dir-se Col·legi Jordi Boix, i després Pitàgores.
5
L’edifici Sabem que cap a finals de 1919 s’incien les obres i, curiosament, durant el 1920, el cronista José Ruy-Fernández López, qui treballava per la institució Exploradores de España, fa una parada en la seva ruta de municipis i es deté a la nostra vila. Gràcies a la petició d’una còpia manuscrita del dossier sobre Almacelles que li demana el Secretari de l’Ajuntament d’Almacelles, el Sr. Carles Martí Vidal, tenim una radiografia esplèndida de la realitat social, econòmica i cultural de l’Almacelles de 1920. Un dels apartats que toca, evidentment, era allò relacionat amb el món de l’educació al poble i el Sr. José Ruy-Fernández fa la següent descripció del col·legi del Liceu Escolar d’Almacelles, aleshores a punt de finalitzar les obres: “(…) Para la instrucción y Cultura, además de las Escuelas Nacionales graduadas de niños y niñas ya mencionadas, hay un Colegio graduado de niñas denominado de “N.S. de las Mercedes”, dirigido por seis Hnas. de la Sagrada Família. Pero lo que puede dar una idea precisa del deseo de instrucción y cultura que para sus hijos tienen los habitantes del pueblo de Almacellas y de los medios eficaces que emplean para el efecto, es que a pesar de tener establecidas las Escuelas Nacionales graduadas de niños, bien dirigidas por intelectuales Director y Maestros, se ha formado entre varios padres de família una Sociedad denominada “La Cultural”, los que de común acuerdo y sin escatimar sacrificio alguno, han constituído por su cuenta propia un colegio de niños graduado de carácter privado, bajo la Dirección del “Liceo Escolar de Lérida”; el que ha mandado dos celosos Maestros, uno de cuyos como Director, teniendo provisionalmente establecidas las clases en uno de los Salones del Ex-Casino Principal de Almacellas, hasta que quede construído el espacioso pabellón de Escuelas Privadas que para el efecto estará pronto terminado, –dicho pabellón edificado con arreglo al plano del arquitecto de Barcelona Sr. Bergós, está situado a extramuros de la población; al final de la calle Balmes-, el cuerpo del edificio es un cuadrilongo de 30 m. de longitud, por 7 de latitud, dentro de un perímetro de terreno de 900 mts. Cuadrados, quedando por consiguiente por la parte superior, o sea por el frontis principal, un cercado de
Manuscrit de José Ruy-Fernández en el que descriu les obres del Liceu Escolar d'Almacelles (1919) diez mts. para jardín Escolar–, y por la parte opuesta, tres mts. de pasadizo, con enverjado para la formación de los niños antes de entrar en las clases, unos diez mts. para patio de recreo, con su correspondiente tapia. El edificio es de planta baja, dividido en tres secciones, o sea, el Centro que comprende el vestíbulo, Despacho del Director y Biblioteca, y dos laterales, con una sala de Clase a cada lateral, midiendo cada clase, diez mts. de longitud, por siete de latitud y cuatro cincuenta de altura, con nueve ventanales cada sala que facilitan una buena y sana aireación, más su puerta de entrada independiente por la parte del pasadizo, y sus correspondientes retretes “Wátter”, dotados de lavabos. El presupuesto sólo de las obras de dicho pabellón Escolar asciende a 18.000 pesetas.”
Joan Bergós i Massó
Arquitecte del primer projecte del Liceu Escolar d’Almacelles Lleida (1894) – Barcelona (1974)
6
Joan Bergós i Massó fou arquitecte, amb títol de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1918. La seva formació a l’ETSAB va participar encara de les ensenyances dels darrers mestres romàntics i modernistes, però la cada vegada més notòria presència de professors alineats amb el Noucentisme va influir en Bergós, el qual va desenvolupar la seva tasca polifacètica seguint els postulats i la ideologia noucentistes. Abans d’iniciar la carrera, va estudiar a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí, que també l’orientaria envers l’estètica noucentista i cap a una completa formació humanística. A més d’arquitecte, va exercir com a dibuixant, aquarel·lista, publicista, conferenciant, crític i historiador de l’art, a més d’aportar una abundant producció historiogràfica amb una sèrie de llibres tècnics dedicats a la construcció i a materials constructius, i a un altre tema que el va ocupar bona part de la seva vida: la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí.
Va conèixer Gaudí el 1914, quan encara era estudiant, i en va esdevenir un acompanyant assidu, cosa que va influir en la seva formació tècnica i pedagògica, encara que també en algunes de les obres arquitectòniques i de mobiliari litúrgic que va dissenyar. Fruit d’aquesta relació són les nombroses conferències (la primera, «El temple cristià i el temple de la Sagrada Família», llegida el 1920 a l’Escola de Magisteri de Barcelona), els llibres i articles que va dedicar a Gaudí, els quals han constituït una referència de primera mà per a estudis posteriors. Bergós va formar part del cercle d’arquitectes de la Mancomunitat de Catalunya i per aquest motiu va participar en el concurs de projectes de biblioteques populars (1923) i en una comissió per construir hostals confortables. Va exercir l’activitat docent com a professor a l’Escola de Bells Oficis, de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades (1918-1924) i de l’Escola del Treball (1930-1965).
edificis de caràcter civil i religiós: el mateix edifici del Liceu Escolar d’Almacelles (1919); la restauració de les arcades gòtiques i de la rosassa de la Crucifixió, i el disseny d’alguns mobles i objectes litúrgics de l’església de Sant Llorenç (Lleida, 1919); el pont en arc el·líptic, de pedra i formigó, de la central hidroelèctrica de Cledes (Les, Vall d’Aran, 1921-1922); la casa del Baró d’Alpicat (rambla de Catalunya, 2 - avinguda Blondel, Lleida, 1921); l’altar-baldaquí i el presbiteri de la Seu Nova de Lleida (1924-1925); l’Escorxador municipal (Seu d’Urgell, 1924); la Biblioteca Escaler (Oliana, 1924); l’ermita de Sant Antoni del Tossal (Cerc, Alt Urgell, 1924); la seva pròpia casa (carrer de l’Avenir, 135, Barcelona, 1924); les estacions, vestíbuls i accessos de les parades de Rocafort i Urgell de la línia 1 del Metropolità Transversal de Barcelona (1925); l’edifici d’habitatges per a M. Escolà (plaça de Sant Joan, 5, Lleida, 1925); l’edifici de les cotxeres, tallers i habitatges per a la societat Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona (Hospitalet de Llobregat, 1926); o l’hotel Gran Hotel Andría (Seu d’Urgell, 1928), entre d’altres. Com a urbanista, va realitzar el projecte d’eixample de la ciutat de la Seu d’Urgell (1928) o l’execució de les obres de fonamentació del pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Joan Bergós i Massó Com a arquitecte, va projectar obres de restauració i de nova planta, algunes amb pervivències modernistes i gaudinianes, i d’altres seguint la tendència italianitzant, en part brunelleschiana, del Noucentisme, però també aplicant-hi l’estètica barroca de les cases rurals catalanes. Entre la seva producció arquitectònica destaquen
Com a historiador de l’art, Bergós dedicà conferències i escrits a l’arquitectura i la construcció històriques, i també als arquitectes i artistes contemporanis, sent en aquest sentit un cronista de l’art de la seva època. A més, Bergós va col·laborar en la redacció del segon volum de L’art català, obra dirigida per Joaquim Folch i Torres amb la col·laboració de F.P. Verrié. Va deixar, a més, uns escrits inèdits amb el títol Confidències, anècdotes i perfils autobiogràfics, de gran utilitat per als investigadors, tant del mateix personatge com dels coetanis. Text de Raquel Lacuestra Contreras per a l’IEC
Col·legi Jordi Boix, tal com era l'any 1929
7
Les primeres ampliacions (1924) L’any 1923, amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, es comença a desmuntar la Mancomunitat de Entorn del Col·legi Pitàgores cap al 1945 Catalunya i totes aquelles tasques en pro d’una educació oberta, lliurepensadora, catalanista i moderna. Amb macelles d’aquella època com una gran oportunitat per ella, i les pressions polítiques del nou règim, s’estronca la tenir aquella escola graduada de nois que tant necessivitalitat de regeneració educativa que s’havia començat a tava. Així va ser com l’any 1924 s’adquireix l’edifici per gestar uns anys enrere i molts centres educatius privats part del Consistori i s’encomana a l’arquitecte Ignasi de hauran de tancar portes. Un d’ells serà la delegació del Villalonga un projecte d’ampliació d’un nou cos, que s’afeLiceu Escolar d’Almacelles. girà a llevant de l’actual col·legi, i que seguirà el mateix patró que s’havia emprat en la construcció de l’edifici No obstant, aquest tancament l’aprofita l’Ajuntament d’Al- originari.
Curs de nois 1925-1926, amb el professor Mariano Hervàs
Ignasi de Villalonga i Casañes
Arquitecte de la primera ampliació del Col·legi Jordi Boix Lleida (1887 -1970) Ignasi de Villalonga i Casañés fou un arquitecte noucentista català. Va estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i es va titular l’any 1912. Va desenvolupar el càrrec d’arquitecte de la Diputació de Lleida i el d’arquitecte municipal de Balaguer i de Tàrrega.
8
Com a conservador i arquitecte de la Diputació és autor de nombrosos projectes d’arquitectura escolar. Les seves construccions es caracteritzen per seguir el model de grup escolar que havia proliferat a Catalunya durant el període de la Mancomunitat i es generalitzarà durant la Segona República, amb l’objectiu que les escoles tinguessin unes òptimes condicions higièniques, per la qual cosa es construeixen aïllades de qualsevol altre edifici, amb uns semi-sòtans per tal de combatre les humitats, i amb bona il·luminació i ventilació.
El 1919 és nomenat acadèmic corresponent a Lleida a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, i des d’aleshores actuarà com a membre de la Comissió Provincial de Monuments Històrico-artístics de Lleida del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, del que en serà el responsable. Tot i haver estat format durant els anys de màxima eclosió del modernisme, els seus edificis de seguida perdran la línia propera al modernisme per incorporar elements de simetria i racionalisme i situar-se clarament al noucentisme. Entre els primers edificis emmarcats en aquesta transició entre modernisme i noucentisme trobem Cal Comabella de Balaguer (1918-1921), Cal Calvet de Bellvís (1920-1921) o l’ampliació d’un nou grau del Liceu Escolar d’Almacelles, seguint els paràmetres de Joan Bergós (1923-1924). L’any 1933 participa a Barcelona a l’exposició Arquitectura Escolar sobre noves construccions d’escoles en els darrers quinze anys, organitzada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. També serà vocal de la Junta de Govern
del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona durant el segon mandat, del juliol de 1934 al febrer de 1935. D’ideologia conservadora, el 24 d’abril de 1939 pren possessió com a Primer Tinent d’Alcalde de Lleida. Serà alcalde en funcions fins al 27 d’abril quan s’investirà alcalde a Ramon Areny. Durant els anys quaranta i cinquanta continuarà exercint d’arquitecte de la Diputació de Lleida, amb obres diverses com la reforma del cementiri d’Ivorra (1957), el projecte de clavegueram i ampliació del cementiri d’Aubèrt (1958) o el projecte d’edifici de l’Escola d’Enginyers Tècnics Agrònoms, projectat conjuntament amb Ramon Argilés, i acabat l’any 1963. També serà el president de la Secció de Belles Arts de l’Acadèmia Mariana de Lleida. Com a responsable de la Comissió Provincial de Monuments serà l’autor de nombrosos dictàmens, com el de la declaració de Sant Miquel de la Seu d’Urgell com a Monument Històric-artístic (1959). Informació extreta de Viquipèdia
Col·legi Jordi Boix (1925) L’any 1925 ja estava el nou col·legi a punt, i en el marc de la Festa de l’Arbre i –de retruc– de la Festa de l’Aigua que començava a formar part dels dies importants del calendari escolar, es decideix dedicar gran part dels actes festius d’aquell 2 de març de 1925 a retre homenatge al primer professor d’Almacelles, el Sr. Jordi Boix i Ibarz. Aquest mestre pioner va donar classes als infants de la vila entre 1840 i 1890. Es diu que ho va fer amb abnegació i entrega absoluta, fet que li va valer la imposició de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica pels seus mèrits en l’ensenyament, així com l’estima de generacions i generacions d’almacellencs. Tanta fou la gratitud que es va acordar que el nou col·legi portés el seu nom. Una placa ho recordaria durant anys. Festa de l'Aigua al Col·legi Pitàgores el 1925
nova ampliació (1933) El gran increment demogràfic dels anys vint i part dels trenta del segle XX van fer que l’escola graduada de nois aviat fos insuficient i es plantegen noves ampliacions. Finalment, l’any 1933, s’aprova una nova ampliació del centre que anirà a càrrec de l’arquitecte modernista aragonès establert a Almacelles, José Chaverri Ezquerra. Malauradament, una esllevissada del pati posterior per problemes amb el terreny i el vessant del tossal veí, van fer que les obres de condicionament i anivellament dels terrenys comportessin unes despeses extraordinàries no previstes, que van obligar a postposar l’esperada ampliació del centre durant un any. L’any 1934 s’inicia l’ampliació de dos mòduls més cap a llevant, seguint els mateixos patrons i models que s’havien emprat en la construcció originària i en l’ampliació anterior. Curs escola de nens del Col.legi Pitàgores 1930-1931 9
José Chaverri Ezquerra Arquitecte de la segona ampliació del Col·legi Jordi Boix Binaced, Osca (1901) – Montsó, Osca (1971) José Chaverri Ezquerra va néixer a Binaced (Osca) el 1901. Tingué tres germans més i va ser, des de molt petit, el que va tenir més interès en continuar el negoci de ciments i material de construcció que regentava el seu pare. Als tretze anys va marxar a Barcelona on va cursar els tres anys de peritatge en tècnica industrial a l’Escola Superior d’Arts i Indústries. Acte seguit, se’n va anar a Madrid, on obtingué el títol en peritatge artístic industrial a l’Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Madrid. Destacava força en dibuix linial i artístic i tenia una facilitat inusitada en la redacció de plànols i en la resolució de problemes arquitectònics. Aquesta facilitat també l’aprofità per afegir al negoci del seu pare el de fabricació i disseny de rajoles de ciment hidràulic: belles formes i dibuixos multicolors que aviat van tenir fama arreu del país i van col·locar-se en els edificis més destacats de ciutats com Barcelona, Madrid, Osca o Saragossa. Patentà un dels models més reeixits: el mosaic G i va tenir sortida en uns anys on, l’estil modernista, imperava en les grans ciutats. El modernisme fou l’estil amb el qual José Chaverri aviat es va sentir més identificat. Els seus viatges a Barcelona sovintejaven i s’imbuïa d’aquell corrent arquitectònic a cada visita que feia. Per ell era una fantasia que volia posar a la pràctica tan aviat com li fos possible. Amb dinou anys acaba els estudis i s’instal·la a Almacelles de la mà del contractista d’obres de la vila, Jaume Aldabó Montané, conegut popularment com el Coscollà. Era l’any 1920 i Almacelles era una de les viles més actives de la província i amb major necessitat de material d’obra, constructors, bons arquitectes i empenta. En un primer
José Chaverri Ezquerra (retall de premsa dels anys 30) moment, José Chaverri s’instal·la a la vila i regenta una delegació de l’empresa de materials de construcció de la família. Aviat se li encomana el primer encàrrec: una vivenda unifamiliar que faci les funcions de residència privada per al carter d’Almacelles i sigui, alhora, l’oficina local de
Professors del Col·legi Pitàgores en el curs 1935-1936 10
Curs nois del Col·legi Pitàgores 1932-1933
Curs nois del Col·legi Pitàgores 1933-34
11
Correus. Enllesteix ràpidament el projecte i situa en una de les entrades de la població la coneguda com la Casa del Carter: una casa que serà el referent de vilatans i gent de foravila que veuen en aquell xalet un edifici senzill però ple d’elements típicament modernistes. Aquell primer projecte suposà el tret de sortida d’una infinitat d’encàrrecs provinents de les famílies amb recursos, que volien una casa diferent, règia, amb personalitat i que es diferenciés de la resta d’arquitectura de caire rural i sense ànima que es feia per aquestes contrades. Una de les obres més importants amb les què es va donar a conéixer més i millor José Chaverri, especialment a Montsó, fou amb la construcció del gran Hotel Banzo (1925) a la capital del Mig Cinca. L’any 1927 inicia a Montsó la casa que havia de ser per a ell, la coneguda com a Casa Chaverri, tot un univers de línies corves, torratxes cantoneres, balcons rodons, forja en moviment i un estil a mig camí entre el modernisme amb tocs neogòtics i certes referències d’un historicisme afrancesat que li atorguen un estil propi. Tant fou l’èxit d’aquell edifici que al poc temps se li encomanen dues cases més a Almacelles, sempre seguint aquell estil tan peculiar: la Casa de Ca la Sisca (1928) i la Casa de Cal Vilanova (1929). Ambdues cases segueixen aquest modernisme que ja començava a decaure i al què se li comença a afegir algun element propi del noucentisme o d’un classicisme més acadèmic. A finals de la dècada dels anys vint, José Chaverri continua treballant en multitud de projectes. Malauradament, tot i fer els plànols i ser l’autor de molts treballs, la seva condició de pèrit no li permet signar molts dels projectes com a arquitecte i resulta difícil seguir la seva pista en els encàrrecs de més volum. Són anys de viatges continuats a Barcelona on col·laborarà amb arquitectes clarament noucentistes com el lleidatà Adolf Florensa, Josep Goday, Jaume Torres o Francesc Guàrdia. Tots ells seran referents d’un nou estil que començava a fer furor en la Barcelona d’aquells anys: el noucentisme. Eren anys pre-
vis a l’Exposició Universal de 1929 i calia construir ràpid i bé. S’obria la Via Laietana, un gran aparador de la millor arquitectura que es gestava a casa nostra. Es deixa de banda definitivament el modernisme i s’aposta clarament per un altre estil completament diferent. Línies sòbries, classicisme acadèmic, senzillesa, edificis amb molta llum, racionalitat i supressió de tota aquella ornamentació que no tingués una funció precisa. Seguint aquest estil s’hi va deixar caure, en alguns dels arquitectes del moment, les influències que triomfaven a l’altra banda de l’Atlàntic: l’Escola de Chicago. Barcelona fou, possiblement, la única ciutat on aquest corrent va reeixir i tenim els millors exemples a la mateixa Via Laietana. Serà en aquesta avinguda on alguns dels edificis d’oficines imitaran fil per randa l’arquitectura típica dels gratacels que s’estaven bastint en ciutats com Chicago o Nova York; tot i que a una escala menor i adaptats a les característiques pròpies d’aquella avinguda. José Chaverri, influenciat per aquest nou estil, l’adopta com a seu i abandona per complert el modernisme que l’havia caracteritzat fins a aquells anys. Sense anar més lluny, l’any 1931 realitza un dels primers projectes que el fa trencar amb el passat. El mateix Jaume Aldabó, el contractista d’obres d’Almacelles amb qui treballava, li encomana una nova casa en una de les cantonades de la plaça Fortuny. Serà coneguda com la Casa de Cal Coscollà i serà el primer de molts més projectes en què José Chaverri abandona la fantasia en la concepció de les façanes, i aposta clarament per les línies rectes i la simetria en llur composició. A aquest projecte li seguiran molts d’altres, pràcticament tots a Montsó i ja passada la Guerra Civil. Destaca, entre molts d’ells, el Cine Goya de Montsó (1940), la Casa Español (1947), o la Casa Campo (1950), totes elles a Montsó. L’any 1935 es casa i decideix establir-se definitivament a Montsó, on finalment moriria l’any 1971.
Col·legi Pitàgores, aleshores Jordi Boix cap al 1934. Foto de Josep Cambray Colom 12
L’edifici durant la Guerra Civil (1936-1939) A l’igual que la resta d’edificis escolars, el destí del col·legi Jordi Boix durant aquells anys del conflicte bèl·lic fou molt variat. A l’igual que el del convent-escola de les religioses de la Sagrada Família, es van clausurar per a la docència i se li van donar diferents usos. En un primer moment, al col·legi Jordi Boix s’hi van ubicar totes les oficines i dependències sindicals, com la d’UGT i d’altres, que servien per donar feina a totes aquelles persones que necessitaven treballar en les terres que s’estaven col·lectivitzant.
Amb l’arribada de les tropes franquistes el 4 d’abril de 1938 i l’establiment a Almacelles de la intendència major de l’exèrcit nacional a redós del front del riu Segre a Lleida, es destina l’edifici a hospital militar durant un parell de mesos. Infermeres voluntàries s’encarregaven de guarir els ferits de guerra del bàndol franquista. Per contra, els escolars havien d’anar a rebre les classes al Teatre Principal o en pisos de particulars que els oferien com a espais provisionals.
Aspecte d'un hospital de Sang durant la Guerra Civil
Noves ampliacions (1957) Amb la implantació de la dictadura i l’aprovació de la nova llei d’educació del 17 de juliol de 1945, s’estableixen les noves bases de l’ensenyament a l’Espanya franquista que romandran vigents fins ben entrats els anys seixanta del segle XX. Malgrat tot, el principal problema –com ja era previsible– serà la manca d’espai per a una població escolar que passa de 310 alumnes el 1940 a 842 l’any 1957. Finalment, després d’anys de massificació i petites obres de reparació, la Junta Provincial de Construcciones Escolares acorda la concessió d’un ajut de 200.000 pesse-
tes per a l’ampliació en dos graus més l’Escola Graduada de Nois. El projecte anirà a càrrec de l’arquitecte Mariano Gomà Pujadas i suposarà la superposició d’una planta sobre l’ala est de l’edifici, la més nova i la més propera al tossal veí. Les obres van ser complexes i llargues i, a més, van obligar a traslladar una gran quantitat d’alumnes a unes dependències de l’Ajuntament, ja que les aules sobre les quals s’hi havia d’afegir els nous cossos de la planta superior, també van haver de quedar inhabilitades per al seu ús docent.
Façanes sud i nort de Col·legi Pitàgores cap al 1959 13
Mariano Gomà i Pujadas Arquitecte de la tercera ampliació, ara Col·legi Pitàgores Lleida (1915) – Barcelona (1990) Arquitecte, titulat per l’ETSAB (1941), va conrear també la pintura i vaexposar en diverses ciutats del país. Finalitzada la Guerra Civil retorna a Lleida com a alferes provisional i participa en la recuperació de la ciutat, alhora que era present en múltiples institucions i iniciatives culturals. Participà en la projecció dels quarters de Gardeny (1941) i treballà per a Regiones Devastadas amb la intervenció en la reconstrucció de diversos temples per moltes localitats de la província, així com en la recuperació de la Seu Vella de Lleida, on va restaurar la capella dels Requesens. Arquitecte del Ministeri d’Hisenda, entre les seves obres destaca la Clínica del Perpetuo Socorro (1943), l’edifici de la Caja de Ahorros y Montepío de Lleida (1945-48), fet amb Rodríguez Mijares, l’edifici de Sanitat, actual ICS (1956-58), l’edifici de la Cambra de Comerç i Indústria (1958-60), en col·laboració amb Francesc Bordalba, el monument a Enric Granados a la Seu Vella, amb escultures de Benjamin Mustiales (1964), l’Ajuntament de Balaguer (1969), així com la Delegació d’Hisenda a la plaça Cervantes de Lleida (1971), un dels projectes més importants que féu a Madrid, on s’havia traslladat el 1961, com a arquitecte en cap dels Serveis de Valoració Urbana del Ministeri d’Hisenda. A l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid impartí, entre 1968 i 1976 la matèria d’Estètica i Composició. Secretari general del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (1971-1976) i membre delegat titular espanyol del Comitè Executiu de la Unió Internacional d’Arquitectes fou nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i rebé la medalla de la demarcació de Lleida del COAC (1987) i la Medalla de la Ciutat de Lleida.
Mariano Gomà i Pujadas Informació extreta del Diccionari biogràfic de les terres de Lleida, Alfazeta Edicions (2010) Tanmateix s’inaugura la nova ampliació el curs 1959-1960 i dos anys més tard, s’aprova la unificació de les dues escoles graduades sota una única Direcció Escolar d’onze graus (dividides en cinc unitats de nois, quatre de noies i dues de pàrvuls). També serà el moment de denominar el que havia estat col·legi graduat de noies com a Col·legi de la Plaça de l’Ensenyança i el de nois com a Col·legi Pitàgores. De fet, el Col·legi Pitàgores hostatjarà a partir dels anys setanta la part central de l’EGB (3r., 4t. i 5è d’EGB), mentre que pàrvuls, 1r. i 2n. es faran al Col·legi de la Sagrada Família, i els cursos superiors –anomenats Segona Etapa– es faran al Col·legi de la Plaça de l’Ensenyança.
Vista aèria del Col·legi Pitàgores l'any 1959 amb el tossal de les Santes Creus en primer terme 14
Visita autoritats obres de millora i de dotació nou mobiliari Col·legi Pitàgores (1969)
La fi d’un col·legi (1984) Ja en l’època de la primera legislatura de la democràcia, amb l’alcalde Sr. Josep Maria Roset com a principal autoritat del municipi, s’emprenen les obres del nou centre escolar dalt del turó de les Santes Creus (1981). Aquest nou centre aglutinaria en un sol espai tots els graus escolars de l’educació primària obligatòria, fet que comportaria deixar sense ús escolar l’antic Col·legi Pitàgores. Amb la inauguració, el 1984, del nou Col·legi Antònia Simó i Arnó, dalt del Tossal de les Santes Creus, l’antic Pitàgores passarà a ser un edifici de titularitat municipal, convertint-se en un edifici polivalent al que se li donarà un
ús cultural destinat a hostatjar les activitats de diferents entitats i associacions del poble. No obstant, amb el trasllat dels estudis secundaris al nou institut que s’havia construit i que entrà en funcionament el 1989, es traslladen la major part de les associacions als baixos de l’antic Col·legi Convent de la Sagrada Família i l’edifici Pitàgores queda com a magatzem municipal. A partir d’aquí, el poc manteniment, la brossa, l’abandó i l’obertura de portes que desfiguren i malmeten el seu aspecte originari fan que entri en un estat de degradació que pràcticament comportarà la seva ruïna i desaparició.
Foto de l'emplaçament del col·legi Pitàgores i del tossal de les Santes Creus l'any 1979, poc abans d'iniciar-se les obres del nou centre educatiu 15
El renaixement d’un edifici (2003)
Col.legi Pitàgores (1996) El 2003 l’Ajuntament, amb l'objectiu de recuperar l'edifici i convertir-lo en un museu, va signar un conveni amb la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge en el marc del qual aquesta es comprometia a fer una aportació de 240.000€. L’INCASOL seria l’organisme encarregat de l’execució de les obres. La primera acció va ser la redacció del projecte executiu encarregat a l’arquitecte local Jordi Bosch Novell i les obres començarien l’any 2005. La teulada seria la primera obra a realitzar donat el mal estat que presentava. Paral·lelament es farien obres d’arranjament del mur de contenció que es troba a llevant per frenar les possibles esllavissades del tossal de les Santes Creus. El mur de contenció va ser finançat per la Diputació de Lleida i el responsable del projecte va ser el que en aquell moment era l’arquitecte municipal Miquel Àngel Soriano Montagut. Finalitzades aquelles primeres actuacions, les obres es van centrar en la recuperació de les façanes i en l’interior de l’edifici, tant en la planta baixa com en al primera planta. Dia a dia el canvi es feia molt evident perquè l’estat que presentava l’edifici abans de les obres era molt lamenta-
ble. Les obertures fetes a la façana principal anys enrere per poder entrar la maquinària de neteja de l’Ajuntament desapareixien i la composició de la façana principal dissenyada pels arquitectes de principis del segle XX tornava a lluir com en els seus anys d’esplendor. A l’interior desapareixia qualsevol indici que recordés el centre educatiu que un dia va ser. Els envans de les aules i despatxos, que estaven força deteriorats, passaven a ser un mer record. L’objectiu era aconseguir espais grans i diàfans per a convertir-los en les sales d’exposicions, i en els espais necessaris que qualsevol museu necessita per a la seva activitat diària. També va ser una prioritat l’eliminació de barreres arquitectòniques. La planta baixa quedava a peu de carrer i la col·locació d’un ascensor facilitava l’accés a la primera planta. En el primers anys de millora de l’edifici principal es va comptar amb important ajudes econòmiques. Algunes d’aquestes eren en concepte de donacions i provenien del teixit empresarial de la vila que veia amb bons ulls el projecte cultural. I a les aportacions de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Lleida i del mateix
Façana posterior de l'edifici Pitàgores abans de la rehabilitació 16
Obres de rehabilitació de la façana principal
Obres de substitució de la coberta Ajuntament, s’hi sumaven altres institucions com el Consell Comarcal del Segrià i la Cambra de Comerç de Lleida. El pas següent a les primeres actuacions seria centrar-se en l’entorn. I per aquest es comptava amb el suport tècnic i econòmic una vegada més de la Direcció General, de l’INCASOL i de la Diputació de Lleida. Els projectes correrien a càrrec dels arquitectes Josep Maria Burgués i Xavier Rodríguez. En una primera fase es varen fer les obres d’arranjament de l’espai que un dia va ser un dels patis del centre escolar. Era l’any 2008 quan les obres el convertien en la plaça Marc Vitruvi en homenatge a l’arquitecte romà. El pati es va tancar deixant pas per dos punts. Una porta principal al carrer Pitàgores per on els visitants accedeixen i una altra al carrer Balmes. Respectant la planta de l’antic pati es va dissenyar un espai que comptava amb 500m². Diferents elements conviurien: tres xiprers col·locats al marge esquerra de l’entrada principal donarien la benvinguda al visitant. I una sequoia ocuparia un racó del pati. La reproducció del
Construcció del mur de contenció
Obres de millora del C/ Pitàgores mil·liari que l’any 1883 es va trobar i que inicialment estava col·locat a la plaça de la Vila, va ser traslladat al pati. Una columna recorda, encara avui, el món clàssic i la darrera incorporació va ser l’escultura Entre tots de l’escultor Miguel Ángel González. En una fase posterior a l’arranjament de l’edifici i del pati, concretament l’any 2010, l’INCASOL es va encarregar de les obres de millora al carrer Pitàgores donat el mal estat en què es trobava. Nova pavimentació, plantació d’arbrat i millora de voreres dignificaven el vial i el barri. Tot estava a punt per omplir aquell magnífic contenidor amb un contingut que havia de girar al voltant de la història d’Almacelles. La planta baixa disposava d’una recepció com a punt d’acollida del visitant, un magatzem, els serveis i una sala de 245m² on s’havia de mostrar l’evolució de les ciutats al llarg del temps i de forma especial d’aquelles que com Almacelles tenien un urbanisme reticular amb carrers rectes que es creuen perpendicularment. El disseny i l’execució de la proposta va córrer a càrrec de l’empresa Zero2.
Obres al pati davanter per a convertir-lo en la plaça Marc Vitruvi 17
La proposta contemplava 6 sales: Àgora:
Urbs:
mostrava les primeres ciutats amb urbanisme seria la sala més gran del museu. I permetria reticular essent el model grec i romà el més significatiu al visitant endinsar-se en el món de les ciutats americanes, del nord i del sud, les ciutats barroca i neoclàssica, el fenomen de la Il·lustració i el fenomen de les Noves Poblacions, entre altres
Arc de Trajà de Timgad
Burg: la ciutat medieval en seria la protagonista
Vista nocturna de Dallas
Almacelles: la sala estava dedicada a la vila, l’antiga i la nova. I el mestre Josep Mas Dordal en seria un dels protagonistes principals
Castell de les Sitges
Plaça forta: l’espectacularitat de les ciutats renaixentistes es mostrava en aquesta sala juntament amb una col·lecció de llibres antics
Vista aèria d'almacelles
Metròpolis: seria la darrera sala en la qual s’hi pogués trobar els projectes dels eixamples urbanístics del segle XIX d’algunes ciutats europees. Barcelona hi seria present amb un plànol atribuït a Ildefons Cerdà. També la ciutat d’avui i el seu futur
Vista aèria de Palma Nuova 18
Projecció de la plaça de les Glòries de Barcelona
La proposta museogràfica comptava amb suport audiovisual així com també amb el fons patrimonial adquirit per nodrir les sales d’elements que acompanyessin el discurs. El fons està format per llibres impresos com tractats d’arquitectura i urbanisme, llibres manuscrits com cadastres i cessions, gravats, plànols antics i elements arqueològics, entre altres. Destaquen els següents elements: Oeuvres d’Architecture de Vincent Scamozzi, Les Forces de l’Europe, Asie, Afrique et Amerique de Nicolas de Fer i P. Mortier, La Reial Cèdula de concessió del despoblat d’Almacelles al Sr. Melcior de Guàrdia i Matas, L’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, el plànol de l’eixample de Barcelona atribuït a Ildefons Cerdà, Les Constitutions des treize états-unis de l’Amérique, El llibre De Architectura Libri decem de Marc Vitruvi. També com no podia ser d’una altra manera, els plànols originals procedents de l’arxiu del senyor d’Almacelles com el plànol del terme d’Almacelles, el dibuix de la Planta de l’església de la Mercè, el dibuix de les façanes de les cases i església de la nova vila d’Almacelles o el planejament de la nova vila d’Almacelles tots ells atribuïts al mestre Josep Mas Dordal. El plànol de l’eixample de l’arquitecte Mariano Gomà Pujadas que data de mitjans del segle XX és un del elements més atractius pel color, composició, disseny i dimensions. Un trets que res tenen a veure amb el plànols que avui fan urbanistes i arquitectes.
Plànol de l'eixample d'Almacelles de Mariano Gomà
El fons del museu es troba en les sales adequadament exposat i formant part del discurs o bé en els magatzems guardat a l’espera de ser exposat en algun moment. La primera planta comptava amb dues sales polivalents preparades per a exposicions temporals, presentacions de llibres, activitats didàctiques, cicles de conferències, xerrades diverses, etc. En el cas de la sala més gran hi destaca el mural fet per l’artista lleidatana Rosa Siré.
Interior del Museu
Rosa Siré Cabré (1944-2014) artista coneguda per la pintura i el gravat
Mural de l'artista Rosa Siré Va començar la seva carrera ben jove i va tenir els seus bé l’artista que dominava perfectament el gravat, la pinprimers contactes amb el món de l’art amb les primeres tura o el mural. experiències viscudes a París i a l’Escola del Cercle de Belles Arts a Lleida. És en aquests anys que va aprendre Va recollir premis i reconeixements al llarg de la seva d’artistes com Leandre Cristòfol i Albert Coma Estadella. trajectòria artística. Destaquen el premi Maria Vilatella de El seu primer contacte amb el món expositiu va ser al l’any 1970 i la Medalla Morera que li fou atorgat l’any 2000. Museu d’Art abstracte de Conca i d’aquell primer en varen venir molts altres. El darrer va ser l’exposició La seva última obra va ser el mural que fet in situ a la Transposicions l’any 2011 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. sala gran del primer pis del museu. Era l’any 2013 quan la Rosa complia amb l’encàrrec que se li feia des del La riquesa cromàtica, la utilització i reutilització de mate- Museu. Fer un mural que recollís tot allò que era la vila rials diversos, el concepte de lo abstracte, el domini de d’Almacelles. El resultat d’aquell magnífic treball és avui les tècniques o el format són trets que caracteritzen molt una de les joies més preuades del museu.
19
Des de la inauguració fins avui: 22.000 visitants
Acte d’inauguració 18 de maig de 2013 El 18 de maig de 2013 coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, la institució gestionada per una fundació privada obria les portes al públic. L’acte d’inauguració va córrer a càrrec del president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé. EL rector de la UdL Roberto Fernández va estar a l’acte i en representació de la universitat. En aquests anys d’obertura l’activitat ha estat diversa i aplaudida per molts. S’han organitzat exposicions de pintura, ceràmica, escultura o gravat. Els espais s’han posat a disposició d’artistes locals i no locals vinguts de lluny. Les presentacions de llibres i de temes d’actualitat han atret un públic interessat i entregat. La celebració de congressos i similars també han estat presents. Des del primer dia el museu obre les portes gairebé tots els dies de l’any fins i tot dies assenyalats com Sant Jordi, festes locals, la Diada de Catalunya, el Dia de Tots Sants i molt altres. De dimecres a diumenge hom pot visitar-lo matí i tarda, i solament tanca les portes el mes d’agost i alguns festius.
20
Des del primer dia l’activitat ha estat constant i no ha cessat en cap moment. Entre les activitats més destacables estan les exposicions per la repercussió que tenen entre
un públic molt fidel. Aquestes romanen al museu entre dos i tres mesos i aquest fet fa que el volum de gent que les gaudeix sigui el més considerable. Algunes de les més recordades són: Icones de l’obra gràfica contemporània internacional, una exposició que mostrava un conjunt de gravats de diferents artistes, Almacelles vista per l’artista Ignasi Puente, La Mancomunitat de Catalunya, El gravat testimoni de l’evolució de les ciutats, Alm-artcelles, una mostra de peces de diversos artistes locals, Los Caprichos de Francisco de Goya, Versemblança de Josep Luque, Jacob de Jaume Cassanyé, LG3 i Poemes de Fernando Laviña, Somnis d’un temps passat de Josep Pascual, Cada nació escull les seves pròpies lleis, una exposició que mostrava peces tan rellevants com les Constitucions catalanes, Isidre Puig Boada. Les primeres de la segona tanda, Gravats de Pere Sandoval, Antologia ceràmica d’Antonieta Palau, Barcelona anys 60 La fotografia de Narcís Darder i Ricard Duran, Manuel Molí, el Bosco lleidatà, Arquitectures íntimes de Philippe Lavaill, La lluna, la pruna i Miró, Josep Bahima, un recorregut pels últims 20 anys (1999-2019), Obra contemporània de fusta i pedra de Pere Albejano.
Inauguració de l'exposició "50 anys del centre Sant Joan de Déu"
El conseller Josep Rull inaugura "Cada nació escull les seves pròpies lleis"
Alumnes del projecete Apadrina un monument
Concentració de motos Harley-Davidson
A aquestes exposicions de caràcter temporal se li sumen les activitats que commemoren algun dia o festivitat a recordar. És el cas de l’aniversari del museu que coincideix amb el Dia Internacional dels Museus i la Nit dels Museus en què el museu sempre ha ofert alguna activitat de forma extraordinària. També la festivitat de Sant Jordi, el Dia Mundial de la Poesia, les festes locals de la vila d’Almacelles o les Jornades Europees del Patrimoni. Des del museu s’ofereixen activitats fora de l’edifici principal. Es tracta de les visites programades per conèixer el parc del Vilot i el jaciment arqueològic ubicats al costat mateix del tossal, el Centre Històric amb els seus carrers rectes, les cases senyorials i l’església de la Mercè i Casa del Senyor, el parc d’Europa i parc escultòric amb escultures de gran format d’artistes diversos a la zona de l’eixample de la vila o el jaciment de la Saira, localitzat al tossal de la Caperutxa, on les restes de l’assentament andalusí i del poblat ibèric són prou visibles.
Jornades internacionals com les celebrades l’any 2015 per l’Associació Internacional de Ciutats i Entitats de la Il·lustració de la qual Almacelles en forma part, la Trobada IX de Centres d’Estudis de Lleida, La franja, Aran i Andorra, la Jornada de restauració del patrimoni arquitectònic per afinitat organitzada pel mateix museu i l’associació de restauració del patrimoni arquitectònic, el curs d’estiu d’Arqueologia organitzat per la Diputació de Lleida, la Jornada embellim les ciutats, el Congrés internacional sobre escultura monumental o la participació en diferents edicions de la Fira de la Il·lustració i en Benvinguts a Pagès han tingut en el museu un lloc on oferir la seva programació i la seva activitat. La celebració de dates importants com el Dia de la Dona treballadora, el Dia mundial de la poesia o l’almacellenc de l’any, també s’han fet un lloc en el museu. Presentacions de llibres com el del Poemari inèdit Josep Carner i Garriga, Crònica del Sí Catalunya (2010-2015) de Ramon Farré, Arma d’amor. Homenatge a la Companyia Elèctrica Dharma d’Albert Ubach, Ábrete al mundo de
Exposició de l'obra de Josep Nicolau
Ignasi Puente exposa al museu
Celebració de la Nit dels Museus
Presentació del llibre De Architectura decem de Marc Vitruvi 21
L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias visita el museu Pilar Lorente, La invenció dels càtars de Sergi Grau, A cop d’humor (o no) de Paco Ermengol. També presentacions de projectes com les actuacions realitzades en jaciments arqueològics d’Almacelles s’han dut a terme en les seves sales.
Les escoles que han visitat el museu són la d’Almacelles, l’Enric Farreny de Lleida, la Comptessa de Torregrossa d’Alcarràs, la Doctor Serès d’Alpicat, la Sant Jaume de Lleida. També d'altres instituts i entitats han gaudit de l’oferta museística.
La sala d’exposició permanent i les sales polivalents de la primera planta han estat visitades per un públic molt variat: famílies, grups escolars, d’amics, d’entitats i persones que arriben soles o acompanyades a gaudir de l’oferta existent. Des de que va obrir les portes al públic fins a finals de 2019, les persones que han gaudit del museu i de les diferents activitats que ofereix han estat 22.000.
Diferents personalitats han visitat el museu durant aquests anys. Algunes d’elles abans que aquest obrís les seves portes al públic i d'altres després. És el cas de l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, el conseller de territori i sostenibilitat Josep Rull, l’heraldista Armand de Fluvià, el conseller de cultura Santi Vila, el bisbe de Lleida Salvador Giménez, els directors del museu d’Història de Catalunya Jaume
El museu acull l'acte "Almacellenc de l'any" 22
Antonio López obre el Congrés d'Escultura
Festivitat de Sant Jordi amb els més petits
Inauguració de la mostra del pintor Josep Pascual
Alumnes de l'escola d'Almacelles visiten "Ibers al Segrià"
Sobrequés i Agustí Alcoberro, el director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni Joan Pluma, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana o l’artista Antonio López.
oferta als usuaris i visitants del museu. En destaca l’ampliació de l’àrea de recepció que va guanyar metres davant el volum de grups nombrosos que requerien més espai.
L’atenció als visitants que han passat ha estat el més cuidat perquè el més important en un museu no és el seu fons patrimonial, ni l’edifici que l’alberga, ni el personal que hi treballa amb devoció, sinó el seu públic. Al llarg d’aquests anys són diverses les actuacions de millora d’espais i de manteniment i conservació de l’edifici i del seu entorn. Totes elles necessàries per a fer una bona
Actualment, el museu treballa per fer canvis en la seva proposta museogràfica. Les ciutats, els pobles, les viles, el seu urbanisme, la seva activitat, la seva gent i demés són molt vius i és per aquest motiu que el museu ha d’incorporar totes les novetats per a convertir-se també en un espai viu i actiu. El 2020 serà un any ple de novetats adreçades a tots els públics: canvis en la sala d’exposició permanent, noves exposicions temporals, adquisicions d’elements patrimonials, activitats diverses i molt més.
XXV Aniversari Penya Barcelonista "La Clamor d'Almacelles" 23
L'abans i el després
l'EDIFICI PITÀGORES
Antic Col·legi Pitàgores l'any 2003
Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal en l’actualitat 24