Issuu

El Tossal de la C En la Carta Arqueològica del Segrià es constaten quatre jaciments arqueològics de certa importància dins el terme municipal d’Almacelles. D’una banda, el més conegut i estudiat: el del Vilot, amb les restes de l’antiga vila medieval, així com possibles restes d’un primitiu assentament a redós del mateix tossal del Vilot, que datarien de l’època del bronze final (s. XIII – VII aC). També es van trobar restes ceràmiques de l’època del bronze final III (s. X – VII aC) a la zona del Pla de la Creu quan es va fer la 2

trinxera per on havia de passar el ferrocarril. Els altres dos assentaments catalogats són a la zona del turó del Llopet, ja prop de la boga amb Almenar, amb restes que es datarien de l’època de l’edat del ferro-ibèric (s. VII – I aC) i el turó de la Caperutxa de la Saira, amb restes de tres èpoques diferenciades: un de l’època de l’edat de ferro-ibèric (s. V – I aC) corresponent a un poblat iber, un altre dalt del cim amb les restes d’una fortificació andalusina datada al voltant del s. XI, i després algunes restes muràries d’època baix-medieval.

Caperutxa de la Saira Les primeres actuacions arqueològiques al turó de la Caperutxa

El 2001, arran d’un programa ocupacional subvencionat pel Departament de Treball, el Consell Comarcal del Segrià, endega un seguit d’actuacions arqueològiques en diferents enclavaments de la comarca que podrien tenir cert interès i en els quals no s’hi havia intervingut mai o molt poques vegades. Pel que fa a Almacelles s’escull el cim del tossal de la Caperutxa de la Saira, on es neteja i s’excava al voltant d’una antiga fortificació andalusina presidida per una torre

de guaita. Els treballs no deixen de sorprendre a l’equip d’arqueòlegs ja que es descobreix la planta original de la torre, que era quadrada i no circular com es creia fins aleshores, i es deixa al descobert el traçat del recinte enmurallat amb les torres cantoneres de defensa. Surten a la llum altres detalls com antigues trinxeres de la Guerra Civil i pels materials contructius es constata que és una torre de guaita d’origen andalusí que es podria datar cap al segle X-XI. 3

Restes del castell de la Saira als anys seixanta del s. XX (Font llibre: Almacelles, visió d'un poble)

Aspecte de les restes de la torre de la Saira el febrer de 2001, abans d'iniciar els treballs de neteja

La fortificació andalusina de la Saira Tal com hem mencionat, els treballs d’aquesta primera actuació arqueològica al cim del turó de la Caperutxa, van deixar a la llum l’estructura primitiva de les restes de la torre de guaita. Una neteja del puig i el fet de rebaixar la terra que voltava la torre van permetre conéixer i apreciar millor el perímetre original de la torre, així com conéixer els materials originaris, ja que els que es veien a simple vista estaven força danyats i erosionats. Aviat es va constatar que la torre era de base quadrada i no circular com podia semblar en un primer moment. Una altra cosa curiosa era que gran part de la torre i de l’estructura fortificada que després acabaria sortint estava enrunada sota un metre de terra i runa que s’anà acumulant a sobre amb el pas dels anys.

Recreació de com podia haver estat la torre de la Saira

Alguns exemples de torres de guaita andalusines

Torre de guaita de Bofilla a Bètera (País Valencià) 4

El Pilaret de Santa Quitèria de Fraga

Després de descobrir els murs amagats de la torre i donat que es tractava d’una edificació massissa, omplerta de pedra, una forta argamassa pròpia del sistema constructiu àrab i restes de material de rebuig, com ara fragments de ceràmica, es comprovà que podria tractar-se de les típiques torres de guaita que delimitaven un territori fronterers i que encara se’n troben pel territori. Potser la més propera i que podria tenir certes similituds amb la de la Saira seria la coneguda com el Pilaret de Santa Quitèria, a Fraga. Aquestes torres tenien una base sòlida, fetes de pedra i un cos superior de tova o tapial que les feien més lleugeres.

Intervencions arqueològiques al castell de la la Saira (2002)

Un entramat de vigues i troncs de fusta servien alhora com a bastida per fer els murs de tova, i també com a estructura per fer-les més sòlides i segures. Torres de guaita com la de la Saira podrien haver tingut fins a 10 metres d’alçària, tot i que se n’han trobat de similars que arribaven fins als quinze metres d’alt. Sembla ser que gran part dels carreus de pedra exterior que voltaven la part baixa de la torre es van reaprofitar durant el segle XVIII quan es va fer el nou nucli de la Saira. En el transcurs de les excavacions també van aparéixer soterrades el que semblava el traçat de l’antiga muralla que encerclava la torre de guaita i que convertia aquest espai en una fortificació. Aquest és possiblement l’element més destacat de tot el conjunt i el que li dóna un valor especial a tot el conjunt. De fet, totes les torres de guaita andalusines que es troben al nostre entorn més immediat són construccions aïllades i que no compten amb cap mena de recinte emmurallat que la protegeixi. Hauríem d’anar fins al País Valencià, Andalusia o al Marroc per trobar algun d’aquests exemples. Una de les més similars a les de la Saira, que encara conserva la torre de tova i gran part del seu perímetre emmurallat, és la torre d’Alèdua a Llombai, prop de Picassent, al País Valencià. Aquest fet ens fa pensar en la importància estratègica de primer ordre que va tenir aquest enclavament durant el període en què va estar en mans dels sarraïns (s. IX-XII). La muralla partia de la torre de guaita i encerclava el sector de ponent del puig. Tenia dues torres de forma quadrangular annexes a la muralla, prop de la torre, i dues més de circulars a les cantonades més exteriors. Tenia, doncs, aquest recinte un

Castell d'Alèdua a Llombai (S.XII), País Valencià espai interior que, malgrat ser de petites dimensions, era suficient com per tenir els cavalls, la munició o petites dependències per al vigilant de la torre. A més d’aquesta intervenció, també es van fer altres rases en altres punts del cim que van determinar possibles indicis d’un assentament previ molt més primitiu, i que podríem datar com un assentament d’origen iber, com després s’acabaria demostrant amb altres actuacions posteriors als vessants del turó de la Caperutxa.

Torre circular cantonera restaurada (2005) 5

I continuen les actuacions al turó cim del turó: l’enderroc d’una antiga caseta-transformador que malmetia tota la vista de l’entorn i distorsionava la visió de les restes, així com la retirada d’una gran antena i d’un punt geodèsic, que es va haver de condicionar per tal de fer desaparéixer el seu disseny originari.

Peça de bronze trobada a la Saira en el decurs de les excavacions de 2012 El 2002 es fa un segon pla d’actuacions en el jaciment, on es constata que també hi ha restes d’un possible assentament iber al mateix vessant del turó de la Caperutxa i, finalment, el 2005, es fa una tercera gran actuació. En aquell any, es fan dues grans inversions. D’una banda es consoliden les restes de la torre i de les muralles, posant de relleu tots els llenços trobats en l’anterior campanya. A més a més es fa una altra de les grans actuacions dalt del

En aquesta imatge es veuen tots els elements moderns que es van anar afegint al turó de la Caperutxa i que distorsionaven la magnitud de les restes del cim

Però el que realment va sorprendre gratament als arqueòlegs fou el que es va anar descobrint en altres campanyes arqueològiques que es van emprendre a posteriori, a través de programes duts a terme en col·laboració amb el Servei Català d’Ocupació i l’Ajuntament d’Almacelles. En aquest cas, foren les restes del que tot indicava era o havia estat un poblat iber d’unes dimensions més que respectables i que podien fer del turó de la Caperutxa de la Saira un diamant en brut, a l’espera que algú s’hi posés i tregués tot el potencial que amaga davall d’uns metres de terra que envolta aquest tossal cònic quasi perfecte i que havia restat oblidat durant centúries. En primer lloc, cal saber qui eren els ibers i per què escolliren instal·lar-se en aquest indret.

En la campanya de 2002 es descobreixen els murs del que podria ser un poblat iber en terrassa en un dels vessants del turó

Imatges de les últimes actuacions dutes a terme 6

Castell de la Saira i posta de sol (agost de 2017) Josep Ibarz

Els ibers

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI aC, com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica, va desenvolupar-se la cultura ibèrica. La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs. Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu. La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’ús intensiu del ferro en la fabrica ció d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia. L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera. També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

Plànol distribució dels ibers a la península Ibèrica Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV aC va començar a presentar característiques d’una notable influència grega. La situació dels poblats ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber. En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I aC. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que s’abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

Els ilergets

Entre els molts pobles ibèrics dels quals tenim constància a partir de les fonts antigues hi ha els ilergets, tribu que habitava un territori que anomenem la Ilergèrcia, a cavall entre Catalunya occidental i Aragó. De tots els pobles preromans de l'àrea catalana, els ilergets són potser l'ètnia més citada per les fonts gregues i romanes. La Ilergècia, on estaria enclavat el poblat de la Caperutxa de la Saira, tenien com a principal capital a Iltirta, l’actual Lleida. El seu límit podia haver estat, al Nord, la Serra del Montsec, al Sud, amb l’Ebre i els ilercavons. A l’Est, tenien per veïns els lacetans (Segarra) i els cossetans (Tarragonès) i a l’Oest s’estenien fins a les serres de Guara i Alcubierre (Osca) ocupades pels celtibers.

Els individus d'aquestes tribus vivien en poblats que, per raons defensives, es trobaven –com el cas que ens ocupa– damunt de turons o al voltant de promontoris i envoltats de muralles. Una bona mostra són els de Gebut (Soses, Segrià), el Molí de l’Espígol (Tornabous, Urgell) o els Vilars (Arbeca, les Garrigues), entre d’altres. Lleida, és un exemple de ciutat primitivament ibèrica. La Iltirta o Iltirda, era un petit poblat emmurallat dalt de la Roca Sobirana. Per una millor defensa, aquests poblats tenien a les muralles torres

Moneda ilergeta amb el nom d'Iltirta (Lleida) quadrades o circulars, amb portes exteriors estretes. Els jaciments ilergets s'escampen pel territori seguint la xarxa hidrogràfica del Segre i els seus afluents. Amb l'ajuda també de fossars, muralles i talaies aquestes fortaleses controlen les millors zones agrícoles, els camins i el comerç colonial. La societat ibèrica està fortament jerarquitzada, amb una elit aristocràtica que encapçalen aquests reietons de què ens parlen les fonts, assimilables a la figura d'un monarca. Sabem que a finals del segle III aC la figura del rei envia ambaixadors, recluta exèrcits i té el poder d'encunyar moneda. Els ilergets organitzen el territori en petits centres de control o ciutats, al voltant dels quals s'articula el territori en unitats agrícoles, ramaderes i artesanes.

El poblat iber ilerget de la Saira Com ja hem mencionat abans, en la darrera campanya de 2009, i arran del projecte que es volia dur a terme des del Sindicat de Regs, de fer un nou pantà a l’entorn del turó de la Caperutxa, es van fer un seguit de prospeccions per determinar possibles restes o indicis de jaciments que podrien resultar afectats per la construcció d’aquest embassament. Va ser en el decurs d’aquests treballs que es van descriure dues zones al vessant del turó de la Caperutxa, on hi havia evidències d’alguna mena d’assentament iber. Finalment, el proppassat mes de març de 2018, a través d’una actuació auspiciada per la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Almacelles, es van tornar a reprendre aquests treballs de neteja, descripció i catalogació d’aquests testimonis. D’una banda, es va trobar en el vessant noroest, el que semblava indicar un gran mur perimetral que resseguia el voltant del turó. Un mur important, ben delimitat i amb gruixos de fins a un metre. D’aquest gran mur de 39 metres de llargada es va veure de seguida que en sortien d’altres murs més petits de forma transversal al perimetral, i que conformaven un seguit d’àmbits o possibles habitacles annexes a aquest gran mur, que el feien anar de paret de tancament. D’aquests àmbits o possibles habitacles annexes a aquest gran mur se’n van descobrir uns vuit en aquest

sector. D’un d’ells se’n va fer una excavació més precisa per conéixer la potència d’aquests i es va veure que, tot i l’erosió dels murs, deixaven ben clar la potència considerable de l’estança i que aquesta, a l’igual que la resta, podien tenir uns 20 m2 de superfície de mitjana. D’altra banda, al vessant sudest, es van trobar altres indicis d’assentament. En aquest cas, es podrien tractar de tres processos constructius fets en diferents fases. D’una banda, es torna a trobar un gran mur perimetral similar al que ha havíem vist en l’altre vessant, fet que fa pensar en la continuïtat d’aquest mur al llarg de tot el turó. També s’oberva un mur transversal al perimetral, molt més gruixut i amb uns vèrtex quadrangulars més potents que indica que podria tractar-se d’un contrafort o d’un reforç defensiu. També, a diferència de les restes trobades a la part noroest, s’hi visualitzen dues estructures circulars sobreposades sobre altres estrats més antics. En un primer moment es creia que podrien tractar-se d’antics forns ceràmics, però el fet de no haver trobat evidències de foc en les restes, i la ubicació sud que tenen, indica a totes llums que podrien tractar-se de sitges d’emmagatzematge que preservarien de la humitat de l’hivern determinats productes. També es troben restes de murs i alguns vestigis, com una llar de foc, que correspondrien a dos àmbits o possibles habitacles ubicats en aquest sector.

Recintes que ocuparia l'antic poblat iber de la Saira 1r. Recinte de la Saira 150 m2 2n. Recinte de la Saira 1.750 m2 3r. Recinte de la Saira 8.900 m2 4a. Ampliació poblat 5a. Ampliació poblat TOTAL POBLAT: 12.000 m2

Conclusions

A la vista, doncs, d’aquestes troballes i d’altres que s’han pogut catalogar i descriure en altres actuacions es desprèn que el poblat iber del tossal de la Caperutxa de la Saira es va formar inicialment a la part superior del turó, en una mena de plataforma d’uns 150 metres quadrats de superfície, on després s’hi bastiria la fortificació i torre de guaita andalusina. Poques són les restes que ens queden o els estudis practicats en aquest primer sector per datar aquest assentament primigeni, però podríem parlar d’un primer poblat de la primera edat del ferro ( s VII-VI aC), o fins i tot anterior (del s. IX aC), atenent a altres jaciments relativament propers com els de Genó i de característiques similars. Aquest poblat, va anar creixent i engrandint-se i es va construir, en una primera fase, un primer mur perimetral de contenció que voltava tot el turó per sota el nivell d’aquest primer assentament, sobre el qual s’hi van adossar diferents habitacles, de tal manera que s’hi disposa una mena de primer anell constructiu. Aquest segon recinte tindria una superfície de 1.750 m2, i es pot apreciar perfectament a través de fotografies zenitals del mateix turó fetes als anys cinquanta i vuitanta del segle XX, quan el turó encara preservava certes característiques que es modificarien anys més tard amb la construcció d’edificacions al cim (una antena, una caseta i un punt geodèsic, amb un camí d’accés) i l’anivellament de parcel·les de cultiu en la base. Sigui com sigui, aquest sistema en terrassa continuaria i s’hi faria un segon mur perimetral més ampli, sota un nivell inferior, al qual també s’hi adossen habitacles, creant –així un segon anell de vivendes–. En aquest sector més baix, més ampli i més extens, es podrien haver bastit alguna mena de defenses o muralles per protegir tot el poblat existent, del qual en dóna fe aquella mena de contraforts defensius trobats en les restes del sector sudest. De fet, aquest sistema constructiu en terrassa és força inusual en aquestes contrades i donades les restes trobades i el potencial que s’hi albira podria tractar-se d’un dels grans exemples de ciutat ibera aterrassada de Catalunya. Només amb aquests dos anells d’habitatges més el poblat originari del cim, el poblat iber de la Saira més imbricat al propi turó comptaria amb una extensió de 8.900 m2. Tanmateix, també s’hi van trobar indicis d’una quarta ampliació per sota d’aquest segon anell constructiu cap a la banda nordest i d’una cinquena ampliació vers l’est, tot i que en aquest sector es troba força modificat per l’acció de l’home i l’erosió del terreny que ha patit aquest àmbit. En definitiva, un poblat que, en tota la seva extensió, abarcaria una extensió de 12.000 m2, un dels més grans i potencialment més importants de Catalunya.

Si ens fixem en altres poblats ibers més estudiats i que són icones de l’arqueologia ibèrica catalana i aragonesa, ens trobem per citar alguns exemples, el de Genó d’Aitona (1.000 m2) dels Estinclells de Verdú (2.500 m2), els Vilars d’Arbeca (4.500 m2), el Molí de l’Espígol de Tornabous (6.500 m2) o el gran poblat del Cabezo de Alcalá de Azaila, a l’Aragó (7.800 m2). Veurem, doncs, el gran potencial que s’evidencia d’aquest jaciment i les possibilitats que s’albiren en un futur si es decideix tirar endavant amb l’excavació de tot aquest poblat. Sens dubte seria un referent en els jaciments ibers de Catalunya i de la península, que donaria un impuls definitiu a la zona i al coneixement dels ilergets a casa nostra.

Excavacions (2018)

Excavacions sector NO (2018)

Excavacions sector SE (2018) 11

L'antiga vila

Ubicació del jaciment i accés El jaciment arqueològic es troba en la vessant nord est del tossal del Vilot, al costat mateix del camí dels Pedegrals (FIG.1). Aquest tossal és un promontori d’origen terciari que es troba al nord del nucli urbà. La seva composició geològica alterna trams tous i menys resistents de color vermellós amb lutites com són els llims i les argiles molt visibles en els talls produïts a les vessants i gresos i conglomerats visibles a la part més alta. L’indret és un lloc de pas molt important per al municipi i per a la població d’Almacelles donat que comunica la nova

vila construïda en el Fondo d’Almacelles en el darrer quart del segle XVIII, amb el Pla on s’hi troben cultius, explotacions agropecuàries i masies i cabanes entre altres. I el camí dels Pedregals és l’encarregat de facilitar aquesta comunicació. Escassament 500 metres separen la nova de l’antiga vila. L’accés és relativament fàcil si ens trobem en el sector nord de la nova vila i hem entrat a aquesta per la variant nord (N-240) que serveix de ronda a la població. Dins la variant caldrà localitzar la carretera que uneix Almacelles amb Alfarràs (L-902) perquè és aquesta la que ens conduirà al jaciment. Deixada la variant i agafada aquesta carretera en direcció Almacelles, a uns 250 metres trobarem el desviament a l’esquerra i una senyal que ens facilitarà l’accés al camí dels Pedregals. A tan sols 200 metres es troba el jaciment.

(FIG.1) Foto aèria de l’any 1954. S’hi observa la nova vila, el tossal del Vilot i els antics dipòsits sota els quals es van descobrir les restes de l’antiga vila 12

Una altra opció per accedir-hi és endinsant-nos dins el nucli urbà tot cercant el carrer Sant Josep i en direcció nord farem cap al pont de la via del ferrocarril. Des d’aquest i a uns 100 metres trobarem a la dreta el camí dels Pedregals que ens conduirà al jaciment.

d'Almacelles El tossal del Vilot

El tossal del Vilot és el testimoni, juntament amb el tossal de les Santes Creus, on s’hi troba l’Escola pública Antònia Simó i Arnó, del que un dia va ser una gran serralada al sector nord de la vila. Ambdós tossals presenten actualment unes característiques que en cap cas coincideixen amb el que en temps passats va ser aquella serra llarga. El motiu és que l’home n’ha canviat el seu aspecte per diferents raons. La presència humana hi està documentada des d’antic i així ho recullen diferents documents entre els que es troba el llibre de l’historiador Josep Lladonosa sobre Almacelles en els anys 70 del segle passat, els llibres censals de l’Arxiu Capitualr de Lleida, la Carta Arqueològica del Segrià del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya o el mateix Catàleg de Béns a protegir del Planejament d’Ordenació Urbana Municipal que en recull les dades a fi de ser considerades en qualsevol actuació que es faci en el municipi. En la Carta Arqueològica del Segrià hi consta l’aparició en superfície de materials arqueològics datats en èpoques prehistòriques com l’època del bronze final i materials d’èpoques més modernes com la medieval i la moderna. El tossal del Vilot i el de les Santes Creus no fa tants segles que són dos promontoris diferents. Foren la mateixa serralada fins a la construcció de la via del ferrocarril, durant el regnat d’Isabel II, que uniria Lleida amb Barcelona i posteriorment amb Saragossa. Cal recordar que l’arribada del tren portaria prosperitat econòmica a la gent d’Almacelles i del territori.

A partir d’aquell moment el tossal del Vilot entraria en un procés de destrucció a causa de l’interès per part d’algunes bòbiles del poble que, per la qualitat de les seves argiles, hi varen fer extraccions durant anys. Cal pensar però que aquella qualitat i la proximitat de les argiles ja era ben considerada, amb anterioritat, en el moment de la construcció de la nova vila. Aquesta extracció continuada en el temps va provocar la deformació del tossal pel que fa a les seves vessants així com també al cim. Aquestes tasques es van alentir quan a mitjans del segle XX un moviment ciutadà va demanar a l’Ajuntament que protegís el tossal de la destrucció. Avui el tossal del Vilot és un dels símbols més identificatius de la vila.

(FIG.2) Detall de les antigues basses d’aigua excavades a la zona del Vilot 13

La descoberta del jaciment

La descoberta del jaciment es va produir l’any 2005 quan l’Ajuntament d’Almacelles va prendre la decisió, arran de trobar un dels plànols del mestre d’obres Josep Mas Dordal, d’iniciar una intervenció arqueològica a l’indret on s’intuïa que podien haver-hi restes arqueològiques. Tot seguit a la descoberta s’iniciaven les obres de conversió de l’antic abocador en un parc que portaria el mateix nom que el Tossal (FIG.3 ).

Mereix especial atenció la història d’aquest indret. I per això, ens hem de remuntar en el temps gairebé fins a la construcció de la nova vila a finals del segle XVIII. La nova població d’Almacelles fou una realitat en el darrer quart del segle XVIII (Oliveras, 1988, p. 131-135; Vicedo, 2009, p. 17-30; Lalana, 2002). Una població que albergaria colons arribats d’arreu i que proveirien d’aigua amb la construcció de la bassa bona ubicada on avui hi ha la plaça Fortuny. Durant la segona meitat del segle XIX i amb motiu de les obres de la via del tren es produïren alguns canvis. La bassa bona se dessecaria i l’indret es convertiria en una nova plaça. Tot fa pensar que havent dessecat la bassa que subministrava aigua als habitants, calia fer-ne una altra i tot apunta a que es va fer en el lloc on es troba el jaciment arqueològic. Aquella primera bassa, fora el nucli urbà i excavada a la terra fou la responsable d’una part de la destrucció de les restes de l’antiga vila. Pel que fa a la segona bassa, aquesta feta d’obra, i gairebé a tocar de la primera, seria una realitat el 9 d’abril de l’any 1922 (Lalana, 2010, p. 42). L’any 1963 es revestia de ciment per les filtracions que presentava (FIG. 2). També aquest

(FIG.3) Tossal del Vilot (2010) segon dipòsit va poder causar danys a les restes de l’antiga vila. Com a curiositat cal dir que el mal que van ocasionar els dipòsits al jaciment contraresta amb el bé, que de forma involuntària, hauria fet el camí del Pedregals i és que part del jaciment estaria ben conservat sota d’aquest. El 28 de febrer de l’any 1994 entrava en funcionament la potabilitzadora construïda camí amunt i així els antics dipòsits quedaven en desús, abandonats i l’indret es convertia en un abocador.

L’inici de les intervencions

Aquell indret podia haver estat un com tants altres on tan sols hi ha restes d’infraestructures modernes que en un moment donat queden en desús i amb el pas del temps i l’oblit es converteixen en llocs abandonats.

(FIG. 5) Plànol atribuït a Josep Mas Dordal on hi són visibles les dues viles ( circa 1771) Tanmateix en aquest cas no va ser ben bé així doncs aquell indret amagava quelcom més. Ja feia un temps que l’Ajuntament tenia constància que allí podien haver-hi les restes d’una antiga vila. Els indicis conduïen a aquesta hipòtesi i era el moment d’esbrinar-ho. Es disposava dels records de la gent més gran i de documents antics de gran valor, d’aquells que ajuden a escriure la Història. (FIG. 4) Plànol del terme d’Almacelles de l’any 1690. Autor desconegut 14

La gent més gran del poble explicava que al voltant del tossal del Vilot, quan extreien les argiles per a les bòbiles,

quedaven al descobert restes òssies, ceràmiques, molts blocs de pedra i altres materials sospitosos de formar part de societats passades. Els documents antics són els que més van ajudar en la tasca. En el fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) es troba un plànol (gravat en blanc i negre) que data de l’any 1690 i on es pot observar el terme d’Almacelles i el poble (FIG. 4). Una llegenda ajuda a identificar els diferents indrets i construccions que s’hi troben. L’existència i el coneixement d’aquet plànol va ajudar a entendre que no podia tractar-se de la nova vila construïda als voltants del 1773 i que per tant es tractava de l’antiga, aquella que amb tota probabilitat en la primera meitat del segle XVII va començar a patir un procés d’abandonament que s’accentuaria durant la Guerra dels Segadors.

Un plànol elaborat a color, actualment exposat al MAU, atribuït al mestre d’obres Josep Mas Dordal responsable del projecte de la nova vila, i que dataria entre el 1770 i el 1773, va ser de gran ajuda en aquell 2005. El plànol mostra dues viles, fàcils d’identificar (FIG. 5). Una d’elles, l’antiga, en la vessant nord est de la serra llarga. L’altra, la nova, en la vessant sud-oest. Aquella que Josep Mas Dordal projectava per encàrrec de Melcior de Guàrdia, senyor d’Almacelles (Lalana, 2002). Amb els primers treballs de neteja apareixien les primeres estructures i augmentaven les esperances i les il·lusions de trobar quelcom d’aquella antiga vila de la qual solament se’n tenia uns dibuixos i unes referències escrites. I també de trobar estructures més antigues d’altres èpoques fins i tot prehistòriques.

Les intervencions i els resultats

(FIG. 6-1 a 6-9) Imatges del jaciment arqueològic i de les intervencions dutes a terme des de l’any 2005 Han estat tretze anys d’intervencions que han canviat Fins a l’inici de les intervencions arqueològiques la docusubstancialment la història d’Almacelles (FIG. 6-1 a 6-9). mentació escrita deia que Almacelles i el seu terme eren Primer de tot, els almacellencs i almacellenques poden un lloc de pas i els habitants que un dia hi varen viure es presumir de tenir dues viles i en segon lloc la història dedicaven a l’agricultura i la ramaderia (Perrin, 1970). De d’aquest territori està més complerta que mai. ben segur que aquestes afirmacions tenien tota lògica i eren certes però les últimes descobertes ens diuen més Les intervencions s’han centrat en delimitar la superfície coses d’aquella gent. En cap document escrit dels que afectada per les restes i en excavar en aquells sectors on avui coneixem, es parla de la presència de forns ceràmics. han anat apareixent. S’ha excavat extensivament i alhora en profunditat fins arribar als nivells més antics. S’ha encar- L’arqueologia ha permès mirar enrere i remuntar-nos fins regat dels treballs un equip format per l’arqueòloga i tècnica als nivells més antics que datarien des d’època ibèrica de patrimoni de l’Ajuntament d’Almacelles; Montse Gené i fins al segle XVII, fins i tot XVIII. Estructures i espais de diferents ajudants, sempre sota l’atenta mirada del mateix diferents moments donen forma al jaciment arqueològic Consistori expectant a les novetats i al transcurs dels treballs. del Vilot.

La casa I

Una gran unitat domèstica, (FIG. 7) complexa i de grans dimensions va ser una de les primeres descobertes. Es tracta d’una casa gran de planta trapezoïdal amb una entrada principal d’accés a la qual s’hi arriba per un carrer empedrat. El vestíbul de l’habitatge presenta unes dimensions considerables i és a partir d’aquest que es pot accedir als diferents espais de la planta baixa que es troba a una cota quelcom inferior al nivell del carrer. Unes escales amb esglaons de pedra condueixen a un celler que estaria destinat a emmagatzemar aquells aliments i productes que requeririen frescor. Al fons de la paret mestra hi ha una obertura a mode de finestra (FIG. 8) que comunica amb l’altre costat on hi ha un petit recinte de planta quadrangular que alberga un dipòsit de planta circular on s’hi dipositarien les collites de cereals i lleguminoses (FIG. 9). Dins la casa amb un gran recipient ben col·locat en una petita cubeta es recolliria el desitjat. A la sala encara s’hi poden observar alguns suports possiblement de bótes i altres contenidors.

(FIG. 8) Obertura que comunica el cub amb el celler de la casa 16

(FIG. 7) Interior de la casa

Tornant a l’entrada a la dreta es troben uns espais que podrien ser destinats a guardar els animals. Unes banquetes adossades a les parets podrien ser interpretades com les menjadores per als animals. I al mateix espai d’entrada una interessant estructura (FIG. 10) es troba als peus de l’escala d’accés a una planta superior completament desapareguda i on un dia hi varen ser les dependències relacionades amb la vida quotidiana de la família o famílies que hi vivien. L’estructura mencionada està formada per una base de blocs de pedra i sobre d’aquests unes lloses planes on hi destaca un canal incís. La base deixa un espai al centre en què s’hi troba un recipient de pedra que recolliria la matèria sobrant. Als peus de l’estructura encara hi ha el testimoni de l’enllosat que funcionaria amb aquesta “taula”. Es tractaria amb tota seguretat d’un canterer on s’hi dipositaria els recipients amb aigua que entraven a la casa.

(FIG. 9) Cub de planta circular dins l’habitacle colindant a la casa

La construcció de la casa presenta unes característiques molt comunes amb edificis contemporanis estudiats en altres jaciments com pot ser l’antic Portal de Magdalena a Lleida. Amb blocs de pedra sorrenca de color clar lligats amb un morter de calç i petits còdols. Es pot observar parets amb carreus ben treballats i parets amb material reutilitzat, pedra petita, maó, tàpia, còdols... Caldria pensar que la casa estaria pavimentada amb lloses de pedra o de ceràmica. Potser una ceràmica similar a la que es troba en els esglaons de l’escala d’accés a la que un dia va ser la primera planta de l’habitatge (FIG. 11 i 12).

(FIG. 10) Canterer ubicat a la planta baixa de la casa

(FIG. 11) Reconstrucció de la casa. Vrandbusiness

(FIG. 12) Interior de la casa 17

Els empedrats Esment especial mereixen els empedrats apareguts, per la tècnica de construcció i la bellesa en el resultat final. L’empedrat amb còdols era utilitzat en espais públics i privats i en espais interiors i exteriors. Les diferències entre carrers (FIG. 13) i altres espais s’identifiquen molt bé. Bàsicament en la col·locació dels còdols i en les dimensions d’aquests. En el cas dels primers, els còdols estan col· locats sense fer cap tipus de dibuix. El nivell dels carrers no és completament pla, fent a propòsit una mena de pendent cap a la part central del carrer a fi que recollís l’aigua de la pluja i la canalitzés. Pel que fa als empedrats d’interiors i que podrien pertànyer a patis o altres estances estan fets amb còdols més petits tot dibuixant motius geomètrics i vegetals com pètals de flors, cercles o espigues (FIG. 14, 15-1 i 15-2). Es tracta d’uns paviments empedrats amb unes característiques ben similars als trobats en les intervencions realitzades a l’antic Portal de Magdalena a Lleida en els nivells d’època moderna (Loriente i Oliver, 1994). Pel que fa a la unitat domèstica i als espais empedrats podrien datar-se entre els segles XV i XVII. Ho corroboren les tècniques i materials emprats en la construcció i de forma especial el material aparegut en els nivells associats (FIG. 13) Empedrat pertanyent a un carrer a aquests.

(FIG. 15-1) Empedrat pertayent a espais oberts

(FIG. 14) Empedrat pertanyent a espai tancat 18

(FIG. 15-2) Empedrat pertanyent a espais tancats

Els forns

Dos forns preindustrials de grans dimensions amb un diàmetre de tres metres cadascun serien les estructures més contemporànies aparegudes al jaciment. Van ser construïts sobre les estructures d’època Moderna dels segles XV al XVII. En el cas d’un d’ells s’observa amb claredat la seva construcció sobre el carrer inutilitzant-lo completament. La interpretació podria ser que els forn va ser construït quan l’antiga vila ja estava abandonada. Es troben a uns pocs metres l’un de l’altre (FIG. 16 i 17) i presenten les mateixes característiques. De planta circular fets amb grans blocs de pedra lligats amb argamassa. El que queda d’ambdós és una part de l’estructura del forn i de la caseta de planta quadrangular que els albergava. Les parets de les casetes són rectes mentre que les parets de l’estructura circular són inclinades tot indicant que tancarien la part superior amb una mena de cúpula. Tot fa pensar que podria tractar-se d’estructures expressament construïdes, en el darrer quart del segle XVIII, per produir material constructiu per a la nova vila. A pesar de no estar excavats en la seva totalitat, tot indica que disposarien de dues cambres separades per una graella. La cambra baixa seria la de combustió i la cambra alta la de cocció. Ambdós també presenten una porta d’entrada a la cambra inferior (FIG. 18). A l’interior de les estructures encara es conserva material argilós possiblement utilitzat en la construcció dels mateixos.

(FIG. 16) Primer forn

(FIG. 18) Entrada a la cambra inferior, vista des de l'interior

(FIG. 17) Segon forn 19

La casa II

Al costat dels forns hi ha un conjunt d’espais i tot fa pensar que podrien pertànyer a una segona casa (FIG. 19). Una sala pavimentada amb còdols disposats tot dibuixant pètals de flors i uns arrencaments d’arcs indiquen que es tractaria de la sala principal d’entrada a la casa (FIG. 20-1 i 20-2). Al costat mateix a una cota inferior hi ha espai amb un trull de planta circular i la seva boixa per on sortia el most i unes bases de botes que confirmarien que estem davant d’un celler (FIG. 21). Al fons hi ha unes sales més petites (FIG. 22) amb paviments de còdols uns i altres que alternen la col·locació de còdols, amb forma d’espiga, i de lloses planes amb signes d’alguna activitat de combustió (FIG. 23). Sobre aquestes espais es va construir el segon forn. Un fet que dificulta conèixer millor la que seria aquesta segona casa.

(FIG. 19) Exterior de la segona casa

(FIG. 20-1) Entrada de la casa

(FIG. 23) Espai amb paviment empedrat 20

(FIG. 21) Celler i trull

(FIG. 20-2) Taula trobada a l'entrada de la casa

(FIG. 22) Sala amb estructura per definir

El material arqueològic

El material arqueològic més abundant és la ceràmica, seguida de restes òssies, restes metàl·liques, restes de vidre i altres de forma residual com les monedes. Destaca el material trobat en els nivells d’abandonament de la casa per l’abundància, la diversitat en la tipologia i el bon estat d’alguns d’aquests.

(FIG. 24) Escudella amb nanses d'orelleta

(FIG. 25) Escudella amb nanses d'orelleta

Formes, produccions, decoracions i cocció ens ajuden a l’hora de datar els espais. Abunda la ceràmica de taula, de cuina i de magatzem, de cuita oxidada i reduïda, decorada i sense decorar. Les decoracions més abundants són en manganès, vidrades en blau i en reflex metàl·lic, en colors melats i amb policromia, encara que amb una presència més escassa.

dants, són de cuita reduïda amb alguna decoració incisa.

En l’apartat de ceràmica de taula hi trobem escudelles,( FIG. 24 i 25) vols, safes, servidores, plats, escudelles, gerretes i cubilets. Les sis formes primeres són de cocció oxidada amb decoració en blanc i blau i en reflex metàl·lic. Amb pastes ben depurades i amb decoració vidrada en les dues cares. Els motius que presenten són geomètrics i vegetals. Les decorades en reflex metàl·lic presenten deficiències. En el cas de les gerretes (FIG. 26) algunes presenten vidrats monocroms o decoració en manganès i pel que fa als cubilets no presenten decoració.

En l’apartat de ceràmica de magatzem s’hi troben grans gerres i tenalles. En ambdós casos de cocció oxidada, parets gruixudes, base plana i presenten poca decoració a base de regalims i alguns dibuixos incisos. Les gerres tenen un cos piriforme invertit amb coll o sense mentre que les tenalles tenen un cos ovoide i sense coll. L’interior està acabat amb una coberta vítria. Pel que fa al material no ceràmic cal destacar els metalls i el vidre. En el cas dels metalls han aparegut al jaciment fragments de ferro corresponents a eines, claus, peces petites de portes i altres. Amb bronze ha aparegut alguna agulla, frontisses i altres fragment sense identificar. El vidre és de parets molt fines i pertany a petits recipients com podrien ser ampolletes de perfums i ungüents amb policromia en la cara externa (FIG. 28)

En l’apartat de ceràmica de cuina trobem olles (FIG. 27), tupins, cassoles, gerres, morters o càntirs. Pel que fa a les dos primeres formes són de parets molt fines amb les peces vidrades en la cara interior i fumades en l’exterior. Les gerres són de cuita oxidada i presenten vidrat en diversos tons o decoració en manganès en la zona de la vora del coll i del cos. Els morters de parets molt gruixudes presenten vidrat en ambdues cares. Els càntirs, també abun-

També cal fer esment de l’aparició d’una moneda de velló i coure acunyada a Catalunya i el Rosselló. Té 16 mm de diàmetre i un pes aproximat d’1,6 gr. En l’anvers les lletres A-R acoten el bust del rei i en el revers té la llegenda BARCINO CIVITAS 1613 rodejant un cercle que conté l’escut de Barcelona. A més d’aquesta moneda, han aparegut altres exemplars molt malmesos i de difícil identificació (FIG. 29-1 i 29-2).

(FIG. 26) Gerreta vidrada

(FIG. 27) Olla de cuina

(FIG. 29-1 i 29-2) Anvers i revers de moneda

Consideracions

Les darreres intervencions han permès exacavar a nivells més profunds gairebé fins arribar al sòl verge. I és en aquests on apareix material ceràmic d’època ibèrica com ceràmica ibèrica pintada, ibèrica sense pintar, vernís roig ilerget o grisa monocroma. Tot sembla indicar que es tractaria de material no associat a cap estructura sinó més bé

Bibliografia

CASANOVAS, Maria Antònia (1984). La ceràmica catalana. Barcelona: Els llibres de la frontera. CIRICI, A. i MANENT, R. (1977). Ceràmica catalana. Barcelona: Destino. GENÉ, M. (2014). Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal. Catàleg de l’exposició. Almacelles: Ajuntament d’Almacelles i Fundació privada del museu, p. 125-140. GONZÁLEZ, J. R. (1982). Aproximació a la carta Arqueològica del Segrià. Bellaterra. LALANA, Ó. (2002). Els arxius dels barons d’Esponellà. La fundació de la nova Almacelles (1755-1789). Almacelles: Ajuntament d’Almacelles. LALANA, Ó. (2010). Almacelles 1970-2010. Cent anys en la vida d’un poble. Almacelles: Ajuntament d’Almacelles.

(FIG. 28) Fragments de vidre de petits recipients a nivells de material arrossegat possiblement per l’ocupació de l’indret al voltant del tossal en època ibèrica. El jaciment arqueològic ha estat objecte de la darrera intervenció que ha consistit en la musealització del conjunt a fi que els visitants el puguin conèixer de ben a prop.

LORIENTE, A. i OLIVER, A. (1994). «L’antic Portal de Magdalena». Monografies d’Arqueologia Urbana, vol. 4. Lleida: Ajuntament de Lleida. PERRIN, R.; LLADONOSA, J.; MORELL, R. i CLUA, J. (1970). Almacelles, visió d’un poble. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Penya Barcelonista Lo Vilot, p. 55-154. OLIVERAS, J. (1998). Nuevas Poblaciones en España de la Ilustración. Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos. TELESE, A. (1991). La vaixella blava catalana de 1570 a 1670. Barcelona VICEDO, E. «La colonització rural a la Catalunya Occidental. Almacelles 1750-1830». A: AADD (2009). Jornades Internacionals d’Urbanisme i Arquitectura de la Il·lustració. Almacelles: Ajuntament d’Almacelles, 17-30.