Flaix de ciència
Bioseguretat i biocontenció: walking, safely, on the wild side? Les instal·lacions d’alta i màxima contenció, elements crítics en la recerca de malalties letals, emergents o no Xavier Abad Morejón de Girón
Tothom que treballa amb material biològic aplica conceptes com la bioseguretat i la biocontenció en el seu treball de laboratori, tant per protegir-nos a nosaltres com les nostres famílies, alhora que cerquem no comprometre la integritat del material (evitant contaminacions creuades). Aquests conceptes, però, són molt més crítics quan es treballa amb patògens que causen infeccions amb altes taxes de mortalitat i/o no es disposa de contramesures (vacunes o antibiòtics o antivirals) per ferhi front. Hi ha serioses implicacions de salut pública, però també econòmiques, que es deriven d’un mal ús d’aquests conceptes i de les instal·lacions on es treballa. En les darreres dècades, la salut pública s’ha vist assaltada per successives alertes o alarmes per brots d’infeccions (generalment virals) de proporcions mai vistes o en zones de fora del rang històric de distribució de l’esmentada malaltia. Tenim com a darrers exemples l’epidèmia per Severe Acute Respiratory Syndrome Coronavirus o SARS-CoV (2002-2003), la progressió del virus Crimea-Congo a les portes d’Europa (Turquia, Bulgària i Grècia, i, encara que no hi hagi una relació directa, els dos casos a Espanya a la tardor del 2016), l’aparició del Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus, MERS-CoV (des del 2012 fins a l’actualitat), la progressió de chikungunya per tot l’oest asiàtic i darrerament per l’Amèrica Llatina, la darrera epidèmia de grans dimensions de l’Ebola (2013-2015) i finalment la progressió del virus del Zika (un virus que es coneix des de fa més de seixanta anys però que ha progressat per tota l’Amèrica del Sud i el Carib des del 2015). I sense oblidar les alertes successives per variants diverses (H5N1, H5N8, H7N9) altament patogèniques del virus de la grip aviària (High Pathogenic Avian Influenza Virus, o HPAIV). I tot això amb tuberculosi multi-
76
resistent escampada per molts països. I ara mateix, amb la pandèmia de la Covid-19 (Coronavirus Infectious Disease 2019) causada per SARS-CoV-19 que, com a virus emergent, demana nous tractaments preexposició i postexposició. Sense descartar una major atenció mediàtica, aquest increment, científicament contrastat en revisions diverses (Jones et al., 2008), ha estat assignat als fenòmens de la globalització, l’increment del comerç internacional, els desplaçaments turístics, la desforestació i la major intrusió de l’home en compartiments silvestres, però també als desplaçaments i les migracions forçades.
Grups de risc microbiològic i nivells de bioseguretat Els microorganismes es classifiquen en quatre grups de risc microbiològic, GR (veure guies de l’Organització Mundial de la Salut, els Centers for Disease Control and Prevention, Public Health Agency of Canada, RD 664/97 estatal, etc.), en funció de la seva capacitat de provocar malalties greus en éssers humans, la facilitat de transmissió a treballadors i al medi ambient i la col·lectivitat i les mesures preexposició (vacunes) i postexposició (tractaments antivirals, per exemple) disponibles. En certa manera s’estableix una relació directa entre el grup de risc microbiològic i el nivell de bioseguretat (en endavant, NBS) a aplicar a les instal·lacions per poder manegar el patogen de forma segura. Veurem, però, que sempre hi ha casos particulars. Així, què diríeu d’un virus sense vacuna ni tractament antiviral i amb una taxa de mortalitat del 30%? El qualificaríeu com a GR3 o com a GR4? Probablement, com a GR4, si sou estrictes en l’aplicació dels paràmetres de grups de risc microbiològic. Doncs bé, les dades que us he donat corresponen al MERS-Coronavirus i està categoritzat com a GR3. El mateix passa amb el SARS-Coronavirus, per al qual encara no hi ha vacuna ni tractament postexposició eficient i que té una letalitat inferior, sobre el 10% dels casos clínics. Són dos casos típics de dowgrading; un exemTreballs de la Societat Catalana de Biologia
ple oposat, d’upgrading, el podríem trobar en treballs amb bacteris enteropatogènics com E. coli O157:H7, que estan categoritzats com a GR2; si treballem amb volums molt importants del patogen i/o activitats generadores d’aerosols se’ls pot prescriure que ho facin dins d’instal·lacions NBS3.
Instal·lacions de bioseguretat Les instal·lacions de nivell de bioseguretat 2 (NBS2) són les instal·lacions que podeu trobar a molts laboratoris de diagnòstic hospitalari (de microbiologia) i a molts departaments universitaris dedicats a la recerca en virologia i bacteriologia i també en aquells que treballin amb segons quins cultius cel·lulars. No són pròpiament instal·lacions de biocontenció, tot i que tenen elements de contenció. D’aquestes instal·lacions, n’hi ha desenes de milers a tot el món, amb estàndards molt variables. Les instal·lacions de nivell de bioseguretat 3, NBS3, també dites instal·lacions d’alta contenció, són aquelles en què el mateix disseny i la construcció s’han alineat cap a l’objectiu de retenir i contenir potencials alliberaments involuntaris de material biològic durant les tasques de recerca o diagnòstic. Són instal·lacions dissenyades per protegir la col·lectivitat i el medi ambient: pressió negativa en cascada, filtració absoluta d’aire en la seva sortida, dutxa de personal a la sortida, tractament d’efluents i residus sòlids generats, etc. Els treballadors es protegeixen no tant per un increment dels EPIS disponibles, sinó per un increment en l’entrenament i la informació rebuda, que ha de ser contínua, i un increment en l’astringència dels procediments i les pràctiques de seguretat. Ja ho mereix, perquè en aquestes instal· lacions es treballa amb virus hemorràgics, com el virus de la febre de la Vall del Rift, chikungunya, el virus de la febre del Nil Occidental, virus causant d’encefalitis, dengue, coronavirus del SARS i del MERS, etc. D’aquestes instal·lacions, n’hi ha uns pocs milers (un miler? dos milers?) repartides per tot el món però
