Alberes, núm. 29 | Vinguts de lluny (resum)

dossier Vinguts DE LLUNY

A Cabanes, sense ‘cabaniles’ Al poble ES CONEIXEN COM A ‘CABANILES’ ELS IMMIGRANTS PROCEDENTS DE CANILES (GRANADA) I, PER EXTENSIÓ, ELS ANDALUSOS QUE S’HI VAN ESTABLIR A MITJANS DEL SEGLE XX Francesc Montero > text

A Cabanes, es diu que quasi totes les famílies andaluses que s’hi van establir a mitjans del segle passat eren de Caniles, un poble a l’est de la província de Granada. Per això, fusionant els noms dels dos municipis, als immigrants andalusos se’ls coneix com els ‘cabaniles’. Els hem anat a trobar per parlar de la seva experiència a l’Empordà, però hem fracassat: a Cabanes, no hi queden canilencs. En realitat, però, no n’hi ha hagut mai gaires: tan sols una família. Però, com a vegades passen aquestes coses, com que va ser de les primeres a arribar, va generar el malnom. Així ho corroboren l’Antonio Olmo, en José Alonso, la Mari Arenas i en José González, tots ells ‘cabaniles’ sense haver nascut a Caniles. Nascut el 1942, en José González és el més gran de tots ells. Va néixer a Pampaneira, a l’Alpujarra granadina. La

seva esposa, la Mari Arenas, és de Priego, de Còrdova, i ara té 74 anys. El matrimoni viu a Cabanes, d’on en José no s’ha mogut des que va arribar. L’Antonio Olmo va néixer a Pitres el 1948 i ara viu a Figueres, com el seu amic José Alonso, nascut també a Pampaneira, com l’altre José, el 1952. La seva dona, la Mari Nogales, nascuda el mateix any a Badajoz, és l’única que no ha passat per Cabanes. L’Antonio Olmo va arribar al poble el 1954, quan encara era un nen, i se li va obrir un món nou. En la mateixa situació es va trobar en José Alonso, que va venir amb deu anys. Arribats amb els pares i alguns germans, aquí es van trobar amb germans més grans que havien vingut abans a la recerca de feina. En aquest sentit, als dos nens ningú els va preguntar l’opinió sobre el trasllat: «Com que eres un nen, feies el que deien els pares sense preguntar-te gaire res, però realment estaves espantat, arribaves a un lloc que no coneixies», afirma en José Alonso. Quan va arribar a Cabanes, la família de l’Antonio es va estar de lloguer en una casa esgavellada i plena de goteres. Ara bé, no tot eren problemes:

es van trobar amb altres immigrants andalusos, que entre tots s’ajudaven a trobar feina ràpidament, ja fos de peó o manobre, o bé als camps i als horts de la zona. L’Antonio va anar poc a l’escola, perquè no podia quedar-se sol –era un nen– i havia d’acompanyar de bon matí la mare als horts on li donaven feina. També, com molts altres immigrants i catalans, anava regularment amb tota la família a l’altra banda de l’Albera per fer la temporada de verema. Allà hi va aprendre a parlar català. Quan tenia entre deu i onze anys, va començar a fer de cambrer a la Fonda Roca de Figueres, un establiment particular conegut com a punt de trobada d’intel·lectuals i artistes: segons la mirada del petit Antonio, era un lloc «ple de savis, bohemis i raros». Ara bé, conscient que l’Antonio necessitava una educació, el propietari, Joan Martí Roca, va pagar-li durant un parell d’anys les classes –a les tardes, després de plegar– a l’escola de Rafael Ramis, al carrer del Forn Baix. Quan ho recorda, encara es pot notar l’agraïment per aquesta atenció. Arribada en tren de fusta. L’experiència d’en José Alonso va ser similar. Amb poc equipatge, amb els pares i dos germans –la resta ja eren a Cabanes– va fer el viatge d’Andalusia a Barcelona en un tren de fusta amb motor de carbó. Pocs mesos després d’arribar a la terra potamolla, la família es va traslladar a

La Mari Nogales i en José Alonso, l’any 2006. Al detall, en José Alonso, amb camisa blanca, amb el seu amic José Robles, originari de Caniles, a l’entrada de Cabanes. Dècada de 1960 // PROCEDÈNCIA: Arxiu José Alonso.

44 > ALBE R E S 2 9