Josefa Peiro, una vallera centenaria El 7 de desembre de 1916, quasi coincidint amb el nomenament de la vila de Tavernes com a ciutat, va nàixer al carrer Sant Pere la senyora Josefa Peiró Bononad, la nostra conciutadana centenària, una persona senzilla i admirable. Fou la segona filla d’un matrimoni de forners. El germà major, Enrique, tenia huit o nou anys, ella en tenia sis i Elvira, la menor, tres quan la mare va morir. El pare havia de deixar-se els xiquets dormint per anar a les nits a fer el pa al forn del carrer Sant Agustí. I Pepita conta que passava molta por quan el seu germà la despertava i li deia: “Ara t’eixirà la mare!”. Per això se n’eixia del llit i s’asseia al portalet de casa de matinada. Alguna veïna que la solia vore li digué a son pare que la xiqueta es gelava de fred durant llargues hores i ell, en saber el motiu, comprengué que els fills no podien passar les nits sols a casa i decidí tornar-se a casar. De la segona dona no tingué descendència i ella sempre tractà els xiquets com si foren fills propis. Però conta Pepita que no li digueren mai mare i que quan aquesta ja era velleta i ella marmolava els seus fills, la iaia s’interposava i li deia: “eres més madrastra que jo”. Per això Pepita quan se’n recorda d’aquelles vivències sent pesar, perquè encara que els havia criat igual o millor que una mare, ells sempre li havien dit tia. De menuda, tot i que son pare era més bé republicanet i poc d’església, va anar al col·legi de les monges, on aprengué les quatre regles i sobretot a fer tota classe de labors i a cosir molt bé. Tan bé que quan una de les filles feia de modista, ella li rematava les peces de roba amb una gran traça. Ara fa punt de ganxo per entretindre’s i es distrau comptant els punts de cadeneta, un, dos, un, dos... i així passa les hores. En aquells temps, quan era ben joveneta, es venia el pa pel carrer, de casa en casa, i ella anava amb una gran cistella venent-ne, així com també les típiques rosquilletes i mallorques per a berenar. Pepita sol dir que probablement no va
Comunió
créixer prou i es va quedar tan xicoteta perquè sempre anava carregada com un ruc de forner. Anys després ja van acostumar la clientela a anar al forn per comprar el pa, encara que moltes dones se’l pastaven i l’hi duien a coure. Diu que son pare era molt artista, que feia funcions de teatre, sarsueles i sainets de Bernat i Baldoví. En alguna ocasió ella
també hi va actuar fent de filla de son pare en l’obra. Ara, quan Pepita mira la tele, com que està ben sordeta, vol que la filla li explique a crits què diuen i què fan els que parlen per la televisió. I quan ix Joan Baldoví, de vegades es confon i comenta que ella de jove va representar alguna obra seua. I la filla, amb paciència, li diu: “Eixe no és, mare, eixe és un diputat valencià actual i no escriu
35
| Tavernes 2017
