LA MEDICINA ROMANA
una herència grega
La relació que es pot establir entre medicina i societat ens ofereix indicadors de les categories socials de cada moment de la història, així com de creences i maneres de fer. A l’antiguitat clàssica la medicina era una professió lliure que, a partir d’Hipòcrates, imbuït per la filosofia presocràtica, es va considerar tècnica. A partir del moment de racionalització, i precisament per aquest motiu, en paral·lel a la medicina teúrgica i credencial, es va començar a prestar atenció al cos humà, a la simptomatologia i a les causes de les malalties, i s’establí un diagnòstic que deixava preveure la seva evolució. Al mateix temps, la medicina màgica estava present en el món grecoromà, especialment en els temples dedicats a Asclepi, a Grècia, i a Esculapi, a Roma. A Roma existien diverses classes de metges: > Els que s’havien format tècnicament en una escola, entre les quals cal enumerar Cirene, Crotona, Rodes, Cnidos i Kos, en època clàssica; Alexandria i Pèrgam, en època hel·lenística, i posteriorment en altres províncies de l’Imperi romà. > Els metges públics, contractats per la ciutat amb funcions assistencials, que s’ocupaven dels estrangers, els pobres i els esclaus de l’Estat. > Els especialistes, en oposició als de medicina general, que van tenir el seu origen a Egipte i a Roma. > Els esclaus metges, que estaven sota la supervisió d’un superpositus medicorum, els quals, a les cases romanes de bona posició social, podien formar part de la familia.
> Els archiatri palatins de la Roma imperial. Aquests no havien de pagar impostos i gaudien de títols lucratius. Molts dels que van ostentar aquest càrrec eren grecs, com va ser el cas de Galè, que va exercir com a metge de Marc Aureli, Còmmode i Septimi Sever. Ara bé, també existien altres tipus d’archiatri que prestaven servei a la ciutat i rebien un sou. > Els contractats per a serveis concrets: metges de gladiadors, de circ, del teatre i militars. A Grècia no hi havia una diferència essencial entre els tipus de metges, però sí tres maneres de curar segons si el pacient era esclau, ciutadà lliure però pobre o ciutadà ric. Eren considerats artesans distingits, peces clau en la guerra, però també a la polis, on exercien la professió al seu domicili, a les places o a casa dels malalts. Tant la societat grega com la romana eren un món d’homes en què la vida pública es desenvolupava en dos àmbits: la guerra i la política. Ambdós espais estaven a l’exterior i en mans dels homes, mentre que les dones tenien dues funcions: parir i criar nous ciutadans i futurs guerrers, i aquestes tasques es feien dins la casa. El cos femení es veia, doncs, com un receptacle de gestació de criatures, i aquesta va ser la causa per la qual la medicina grega, especialment la hipocràtica, es va centrar en l’estudi de la ginecologia i de les «malalties de dones», amb especial atenció a problemes d’esterilitat, ja que entenien que aquest era un problema exclusivament femení. Hipòcrates (segle V aC), que va voler lluitar contra la irracionalitat i els mites, va caure en la trampa d’una societat imbuïda per la ideologia credencial, i tot i que en altres tractats ja trobem aquest inici de cientificisme, en els de tema ginecològic se segueixen defensant teories basades en el mite.
ARS MEDICA IN OLYMPIIS. La medicina grega i l’olimpisme Dr. Miquel Sanchis i Thaleia, Grup de Reconstrucció Històrica de Tarragona V I DA Q U OT I DIA NA
97
