UNA NIT A ROMA
el repte per la supervivència en un món que encara ens interpel·la
La Roma imperial a partir d’August era una enorme metròpolis poblada per més d’un milió de persones. Una gran massa de gent arribada de tots els punts de l’Imperi que convivia en un espai certament reduït, cosa que provocava enormes problemes de tota mena. Tal com passa avui dia a qualsevol de les nostres ciutats, l’antiga Roma estava formada per diferents barris que presentaven característiques molt contrastades. El Palatí, per exemple, era on va néixer Roma. Durant la República va ser lloc de residència dels senadors rics, i durant l’Imperi va ser ocupat per l’emperador mateix. L’Aventí també era un barri de classe alta, amb residències de senadors i gent rica. Fora muralles, a la zona del Camp de Mart s’estenia una àrea amb jardins comparable a l’actual Central Park de Nova York. Si poguéssim viatjar en el temps i arribéssim com a visitants a aquella gran ciutat, el més probable seria que féssim cap a algun dels barris que ara anomenaríem populars. Podria ser el del Velabre, on hi havia els mercats més importants d’aliments, el forum holitorium, el forum boarium, etc. O bé, com a nouvinguts sense gaires diners, és possible que acabéssim al barri de la Suburra, el de més mala fama de l’antiga Roma, l’equivalent al Bronx o el Raval de Barcelona. El sol s’està ponent i les botigues estan tancant. Són les cinc o les sis de la tarda. L’activitat frenètica de tot el dia comença a aturar-se. És l’hora de sopar? No pas. Els qui ho han pogut fer ja fa estona que han acabat. Es començava a sopar a l’hora nona (les tres de la tarda). Els romans dividien el dia en dotze hores. L’hora prima, que començava a les set del matí; l’hora secunda, etc. La nit, doncs, començava quan es ponia el sol, i també l’horari nocturn, que es dividia en quatre franges de tres hores cadascuna: la vigilia prima, secunda, tertia i quarta. El terme vigilia provenia
PRAEFECTURA ANNONARIA. Una llavor de l’estat del benestar Associació Projecte Phoenix
del llenguatge militar i eren les hores de vigilància nocturna en qualsevol campament de legionaris. Per a la gent de l’antiguitat —Egipte, Mesopotàmia, Grècia i Roma—, el dia i la nit no formaven una unitat, sinó que la seva naturalesa era percebuda com a completament diferent i oposada. El dia, amb la presència del sol, era entès com l’ordre i la vida, mentre que la nit era tot el contrari: desordre, caos i perill. Fets tràgics, mítics i històrics tenien lloc durant la nit; sempre violents o luctuosos. El terme llatí nox, ‘nit’, es pot traduir també com ‘obscuritat’, ‘tenebres’, ‘desordre’, ‘confusió’ o ‘situació ombrívola i torbadora’. Quan es feia fosc, la primera urgència per a milers d’habitants de la ciutat era trobar un lloc on passar la nit. No tothom podia tenir una domus amb còmodes lectus triclinaris (llits) ni disposar d’un apartament a les insulae, que, encara que tenien inconvenients, no estaven a l’abast de tothom. Hi havia una gran quantitat de gent pobra i marginada que dormia on podia: sota els porxos (l’equivalent als caixers dels bancs actuals) o sota ponts, aqüeductes, rampes o escales d’immobles o magatzems. En qualsevol cas, calia trobar un racó que proporcionés una mica de protecció de la intempèrie. Els més desafortunats, per exemple, acabaven instal·lant-se en els cementiris de les entrades de les ciutats. Qualsevol cosa abans que passar la nit al ras. La nit romana tenia els seus novel·listes i les seves narracions, entre les quals n’hi ha d’autènticament gores, com les Phoeniké, que relaten orgies sexuals amb assassinats rituals dignes de les sèries de ficció actuals. Tanmateix, una vegada desemmascarades les caricatures i la sàtira, el cas és que les condiciones de vida a Roma no eren més dramàtiques que en moltes altres metròpolis antigues o modernes. Més aviat el contrari. Associació Projecte Phoenix
Esbós del guió preparat per a la representació «Una nit a Roma» V I DA Q U OT I DIA NA
91
