LA INVENCIÓ DEL COS ESCULTURAL
el nu en la grècia clàssica
Homes bells com estàtues. Cossos esculpits. Homes que es volen assemblar a estàtues. A partir de l’auge dels gimnasos els anys vuitanta, molts joves busquen modelar el seu cos sobre la base d’un model que té gairebé tres mil anys! Així, per exemple, l’obsessió dels grecs antics per la representació del plec inguinal porta els joves de gimnàs a intentar dibuixar en el seu cos el «cinturó d’Adonis» o la «faixa d’Apol·lo». Aquests homes-estàtua han aconseguit fins i tot afegir una psicopatologia nova a les nombroses existents: la vigorèxia o el complex d’Adonis.
Que aquests cossos anòmals, irreals, impossibles, siguin el model que ha arribat a la tradició occidental pot semblar una cosa sorprenent, però no és menys sorprenent que una societat vestida com la grega hagi imaginat i representat durant segles, en imatges exhibides en llocs públics com àgores, santuaris o necròpolis, els seus déus i herois totalment nus. No existeix cap altra cultura en la història de la humanitat, que no derivi de la grega, que hagi exposat sistemàticament a la mirada pública la nuesa dels cossos dels seus déus, herois, líders, ciutadans i atletes.
Dues idees sorprenents que han educat la nostra manera de mirar tenen el seu origen en la Grècia antiga: el fet d’inventar el nu per a ser vist en públic i el fet de construir un cos masculí bell que, sent una construcció intel·lectual, irreal i impossible, sedueix la nostra mirada pel seu grau elevat de veracitat naturalista. Homes nus i dones vestides, aquesta és la fórmula que es repeteix sovint en les escultures de l’arcaisme i gran part del classicisme. El primer nu femení que van concebre els grecs com a estàtua no va arribar fins molt més tard, amb l’Afrodita de Cnidos de Praxíteles el segle IV aC.
I aquí cal dir que, encara que el nu no era ni molt menys un fet quotidià en el món grec, sí que era possible veure cossos nus a les seves ciutats, encara que en espais reservats per a això, on els homes s’exercitaven per a l’esport: els gimnasos. L’atleta grec practicava exercici gymnós, nu, i hi havia recintes a les ciutats gregues on els nois anaven a exercitar-se. Però no només nois, també alguns adults anaven assíduament a aquests llocs, que es van convertir en punts de reunió i trobada on es podia mirar i gaudir de la visió dels cossos bells d’aquests joves gimnastes i enraonar, o admirar, o discutir, o ensenyar.
El model d’aquests cossos bells ens l’explica en clau còmica Aristòfanes, a Els núvols, quan parla l’Argument Just: «[…] passaràs el temps al gimnàs lluent i fresc com una flor, i no pas discutint a l’àgora idioteses sense sentit […]. Si fas el que et dic i dediques a això la teva atenció, tindràs el pit fort, la pell brillant, les espatlles amples, la llengua curta, el cul gran, la polla petita. Però si et comportes com els d’ara, tindràs la pell pàl·lida, les espatlles estretes, el pit feble, la llengua llarga, el cul breu i la cigala grossa» (1010, trad. L. Macías).
Es podria pensar que aquestes palestres, que s’arriben a convertir en els llocs on es concentrarà la intel·ligència i el major talent de la societat grega, es van construir en origen al voltant del cos nu del jove atleta. Sòcrates mateix exclama en contemplar el cos del jove Càrmides en un d’aquests llocs que «tots els qui eren a la palestra ens tancaven en cercle; llavors, noble amic, vaig intuir el que hi havia dins del mantell i em vaig sentir cremar i estava com fora de mi».
HERMES. Còpia romana del segle II dC d’un original de Lisip del segle IV aC Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
No existeix cap altra civilització al món, que no derivi de la grega, que hagi compost i elevat a imatge pública el cos més anòmal entre els possibles reals, és a dir, un cos musculat, quan l’evident, habitual, normal, general i que totes les cultures trien com a model de representació són els cossos arrodonits, sense músculs marcats. N’hi ha prou de E SP ORT I C U LT U R A
55
