Baleares Palma Orquesta Sinfonica abono nº13 - 2019

L’ombra allargada de Beethoven va ser present durant bona part del segle XIX; Brahms tardà anys en compondre simfonies, però tots dos comparteixen un talent constructiu extraordinari. Brahms estava encisat pel món de la música de cambra i pianística, i quan va acceptar el càrrec de director coral a la cort de Lippe-Detmold, a la darreria dels anys 1850, pogué experimentar de manera directa el treball amb una orquestra estable. Amb la realització de les serenates núm. 1 i núm. 2, Brahms va iniciar de manera ferma la seva projecció orquestral i simfònica. Així i tot, sembla que tenia dubtes i que sovint revisava els treballs iniciats; és el cas d’aquestes serenates, que foren elaborades i reestructurades entre 1858 i 1860. La Serenata núm. 1 fou pensada inicialment com un nonet de vent. Malgrat els arranjaments posteriors, el protagonisme de la trompa i dels vents en aquesta peça ens condueix a pensar que Brahms la compongué específicament per a un color instrumental que s’apropava més a una petita banda. L’obra presenta una qualitat gairebé clàssica; és conegut el fet que Brahms pogué consultar, com a mestre de capella, la biblioteca musical de Lippe-Detmold, on es podien trobar obres semblants. La Serenata va tenir una segona versió pensada per al nonet inicial i quinze cordes, però la versió definitiva per a orquestra ens apropa ja a una recerca dintre del concepte de música orquestral i simfònica, una exploració del terreny en què Brahms necessitava superar, sobretot, complexos. Aquesta elucubració constructiva amb la reconversió de la sonoritat de la música de cambra en un timbre més simfònic fa brillar moments en què es percep el vincle amb una natura poderosa —la crida primigènia de les trompes i les respostes dels vents— i un cert esperit rural. A Brahms, tanmateix, se li escapa a vegades l’amor per les danses del país, les danses pageses. 6